
“El nostre poble no té una arrelada tradició bibliofílica. Salvats aquells homes assenyalats d’abans i d’ara (pocs, però, per això mateix, més honorables) que enmig d’un ambient d’indiferència sentien la nobilíssima passió del llibre i als quals es deu la conservació del poc que ens resta del nostre riquíssim tresor bibliogràfic, salvats aquests patricis exemplars, és, o, millor dit, ha estat fins fa poc, ben trist el nostre panorama bibliofílic. A causa de la incúria dels nostres passats, ¡quantes anècdotes han estat possibles! Com la d’aquella dona que cada dia encenia el foc amb fulles de llibres antics, alguns d’ells incunables, que un avantpassat havia probablement reunit amorosament; o aquella altra d’algú que cremava còdexs miniats per fondre l’or de les miniatures i treure d’entremig de les cendres d’un llibre de valor incalculable una boleta del cobejat metall que podia valer poques pessetes, o, encara, la d’aquells infants que cada any per Carnestoltes s’entretenien a tirar paperets pel carrer, retallats dels fulls venerables de llibres antics, molts de gran valor, que diverses generacions de familiars havien acumulat i que, pastura de cucs i abandonats a les inclemències del temps, jeien perduts a les golfes de la casa… i tantes altres anècdotes que podríem comptar, com un rosari inacabable de tristeses, que posarien de manifest com s’anaren convertint en no res els monuments de la Cultura que els nostres homes preclars havien deixat, com una herència gloriosa. per fer llurs descendents més bons i més savis que ells no havien estat. Tot i que l’afecció als llibres ha augmentat considerablement els darrers anys no creiem en l’èxit immediat de l’extensió de la bibliofília, si bé estem un tant convençuts que a la llarga tenim que collir el fruit de la sembra.
Article: “ De la bibliofília” de Josep Porter en el Full Oficial del Consell Municipal,Vilanova i La Geltrú, dissabte, 23 d’octubre del 1937 – Núm. 458.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ Hoy es domingo, día de fiesta; las gentes van y vienen con rostro placentero; yo, por un impulso irresistible, me detengo ante un puesto de libros de lance. Ante mi vista tengo un montón informe de libros. Los hay de todas clases y tamaños. Los hay casi nuevos, sin cortar, como si acabaran de salir de las prensas tipográficas, a pesar de que ostentan ya fechas venerables; los hay viejos, ajados, amarillentos, con notas manuscritas y alguna flor marchita entre las hojas. El primer libro que viene a parar bajo mi mano es…
Tomo al azar otro libro: es una Memoria de 96 páginas, año 1877, acompañada de cuadros y estadísticas; es un trabajo pacientísimo…
Suelto pausadamente la memoria sobre el montón informe, y el dueño del puesto de libros me mira con ojos interrogadores. ¿ Creerá que voy en busca de algún incunable?
Prosigo mi tarea; hundo la mano en aquel acervo heterogéneo, y con ademán augusto, como si excrutara el porvenir, aparece un Tratado de baile de sociedad, para evitar el ridículo a los jóvenes. Yo no sé lo que me pasa; al fin y al cabo, digo para mí, ¿ no es el mundo un baile?…

Y a este tenor voy filosofando. Pienso que el universo y el hombre son un gran enigma, algo misterioso que escapa a nuestras investigaciones psíquicas y a nuestros telescopios; pienso que todo acaece por una ineludible fatalidad, y que sólo la Imprenta guarda amorosa las gestas de las generaciones pasadas y nos sonríe con la aurora del porvenir.
El dueño del puesto de libros me mira un si es no es airado; el buen hombre no expone sus libracos para que yo los manosee gratuitamente. Así lo comprendo, y por unos céntimos mal contados me llevo aquel manantial de salud y de alegría.
¡Cuán presto pasa el tiempo¡ Son las dos de la tarde.
Recojo mi tesoro, y me alejo de allí con el ánimo jocundo y satisfecho.
Article: “Entre libros y libracos”, de C. Vilarasau Piñot, a la Revista Gràfica, nº– de 19–, p. 96-97.

