Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Ex libris’ Category

““En Batlle, llibreter dels antics, i dels que estimen els llibres (vendre llibres és una cosa molt diferent d’estimar-los) i per tant, bibliòfil fervorós, ens ha donat amb aquest volumet una de les obres més interessants i curioses sortides en la bibliografia catalana de molts anys en aquesta part. Els col·leccionistes de les fulles de pietat popular anomenades “Goigs” són bastant nombrosos; és una afició que ha tingut seguidors il·lustres com En Marian Aguiló, Mossen Jeroni Sebastià, Mossèn Pau Parassols, don Joan Cardona, En Babra, Mossèn Cinto Verdaguer, Mossèn Jaume Collell, el Marquès de Dou, el Marquès d’Alòs, i altres, sobressortint per la importància numèrica i qualitat de son aplec la del Dr. D. Salvador Roca i Ballvé, que posseeix 20.000 exemplars, i la de D. Agustí Ribas i Mustarós, de Mataró qui pot ensenyar-ne 19.000.

El  valor religiós, filològic, folk-lorístic i històric dels Goigs, tradició genuina de la nostra terra, l’explica d’una manera breu i clara l’autor d’aquest bell llibre, el clou del qual és la reproducció fotogràfica de cent fulles de goigs, la major part dels quals provenen del segle XVII. Comença la sèrie amb un exemplar del XVI, les Cobles de la Verge de Montlleó“, existent al Museu del Parc, i acaba amb una demostració de  com també fou aplicada a la política, aquesta forma de poesia popular : segons es veu pels “Goigs a Carlos tercer (que Deu guarde)) Rey de las Espanyas, etc.” (Es efereix a l’arxiduc Carles, el partit del qual seguiren els catalans en la guerra de Successió, contra Felip d’Anjou: Felip V). Les col·leccions del Sr. Roca, i d’En Salvador Babra, així com la particular de l’autor, han sigut les fonts d’on s’ha format aquesta interessantíssima reunió de facsímils, la quasi totalitat dels quals apareixen publicats en nostra llengua, i exornats sempre amb les típiques vinyetes, boixos, orles, etc.

 Amb el llibre d’En Batlle, tothom és col·leccionista, es pot ben dir ; i cert que ningú es trobarà que no vulgui ajudar a aplegar, seguint tan notables exemples, i escoltant l’exhortació que en el text així com en el seu catàleg-revista “L’Arxiu” fa l’autor, totes les “fulles soltes o papers volants” que tenen ja o tindran un día interès històric, oi més de les que ofereixen, com els goigs, tan estimable servitud religiosa. “Voldríem, des d’aquest petit graó de la Bibliofília, en que escrivim — diu En Batlle — que la nostra veu fos sentida i compresa per tots els amants de la producció espiritual de la nostra terra ; que no deixessin perdre tot el bé-de-Déu que ha sor tit de les nostres premses, ja en gravats al boix, al coure i a l’acer, ja en la manifestació de tota mena d’imatgeria popular en forma de goigs, on s’hi pot col·leccionar tota una himnòdia, fulles polítiques de tots temps, bans, romanços, auques, etc., fent-ne un bon arreplec i estotjant-ho dignament en l’Arxiu de la nostra ciutat, a on puguen estudiar-se totes aquestes manifestacions de l’art popular nostrat”.

 La presentació del volum Los Goigs a Catalunya, és excel·lent. L’autor i l’impressor són ja prou ben acreditats. Les reproduccions deis goigs antics són perfectíssimes : gravats i lletra hi apareixen amb notable claredat. Patrocina, molt encertadament, aquest llibre el benemèrit Foment de Pietat Catalana.

Es hora de dir que En Batlle coopera ell mateix a l’obra de la restauració dels goigs, havent versificat i editat suara novells Goigs per a diversos Sants i Imatges de la terra, els quals li recompensaran amb escreix de gràcies la doble propaganda de devoció a ells i d’amor a les tradicions del nostre poble.

En la secció “Els llibres nous”, escrita per R.: Los Goigs a Catalunya. Breus consideracions sobre son origen y sa influència en la poesia mística popular, per Joan Bta. Batlle, llibreter.- Altés. Impressor de Barcelona, MCMXXIV. Vol. de 128 págines amb 100 il·lustracions.

Catalunya Social, núm. 166, 4 de juliol de 1924.

XQ     XQ    XQ    XQ    XQ     XQ    XQ

“El amor por los libros se conoce como bibliofilia. Tomando la descripción de alguien que no nos cabe la duda de que sentía por ellos un amor sincero, María Moliner, nos fijamos en que esa afición puede estar motivada por cualquiera de sus méritos: de contenido, de forma o por su rareza.

Entre los bibliófilos hay coleccionistas en busca de incunables, ediciones príncipe, libros marcados por escudos de armas, por exlibris o por firmas; puede que también suspiren por un pergamino y rastreen en anticuarios y casas de subastas… Algunos se interesan por quiénes fueron los anteriores propietarios del ejemplar que ansían y muchos se especializan en un tema, una época o una geografía y convierten su pasión bibliófila en una tarea con mucho jugo para el saber histórico.

Fundación Lázaro Galdiano

Con lo que tienen de fetichistas y de grandes lectores van creando las bibliotecas con las que perfilan también sus biografías. Uno de los deseos de cualquier bibliófilo es que su biblioteca permanezca unida, así lo cuenta la página de la Fundación Lázaro Galdiano cuando describe la faceta de bibliófilo de José Lázaro Galdiano (Beire, Navarra, 1862Madrid, 1947), empresario, editor y coleccionista de arte. La suya lo está, se encuentra junto a su museo, en Madrid, y guarda joyas como la Biblia Políglota o un manuscrito apógrafo de El Buscónde Quevedo.

En un artículo publicado en XLSemanal, Arturo Pérez-Reverte se describe como un viejo cazador de libros y cuenta algo que tiene mucho que ver con esta bibliofilia de la que hablamos: “[…] Sigo cazando [libros] rápido, apasionado, gozoso. Luego, en casa, vaciaré la bolsa del botín para situar cada uno en el lugar y la compañía que le corresponde. Como esos cuatro de Graham Greene que acabo de comprar por diez euros aunque ya los tengo en otras ediciones, sólo porque el ex libris que llevan pegado hace pensar que su propietaria –una mujer tal vez ya muerta– fuese quien fuera, sonreiría consolada si me viese rescatarlos.

Article:” Bibliofilia, bibliopatía, bibliofobia… ¿ Qué son?”.

Filias, fobias, pasiones y dolencias en torno al libro… y a través del libro.

27 de abril de 2021

Read Full Post »

    “Vos que sou un verdader diletant dels ex-libris i model col·leccionista al ensems un amant que viviu per aquest diminut art cultural vos doldreu com jo mateix, que després d’un bell renaixement a Catalunya, avui estigui casi amb absolut en oblid. Però mai és tard si el cor és jove i pel nou vingut en tot cas serveixi aquest modest treball dedicat al novell ex-librístic. Procurarem explicar la manera més simplificada, per èsser col·leccionista d’ex-libris i a la vegada la sencillesa en col·leccionar-los, inútil dir que precisa per la garantia de bons canvis, possessionar-se d’un o varis ex-libris excel·lents, a ser possible un aiguafort, un boix o un bonic dibuix a la ploma per a clixé a una o varies tintes, advertint  que nosaltres som els primers en reconèixer que tota persona hauria de tenir un sol ex-libris personal, amb la terma que tothom, científic o amateur que posseeixi un nombrós cos de biblioteca referent a diverses matèries, història, música, sport, folk-lore, art, filosofia etz., dins d’aquesta diversitat de matèries cap, molt bé el seu ex-libris especialitzat per a aplicar als seus llibres corresponents.

    Tenint en compte que l’ex-libris ha sigut creat per posar-se en la coberta interior del llibre com a resguard del mateix i acreditar llur possessor, com aixís també el «super libros” el qual es grava al ferro, per a aplicar-lo sobre la coberta del llibre glosant l’ensenya senyorial i ademés perquè el creiem necessari a tota persona culta i possessora de llibres. Ja la tradició anglesa, els quals, no se separen del ex-libris personal, però aquest ex-libris és digne,de disputar-se qualsevol altre, per la seva valor artística i alhora personal, com a únic.    

    Per això ens trobem que a pesar, de tenir nosaltres varis ex-libris, quan fent el canvi amb els anglesos, ells sols admeten generalment un i personal si té la valor que ells creuen per a llur canvi, a pesar de la seva singularitat cal reconèixe’ls també com a possessors de les millors col·leccions d’ex-libris i única al mon, la del Museum Britànic de Londres. Per altre part vingué Alemanya precursora del ex-libris i per la potencialitat productora dels seus dibuixants, obtà el criteri oposat creant a la vegada l’ex-libris com expresió viva de propagació del seu diminut i brillant art, assolint l’ al·lucinació dels principals

col·leccionistes catalans del actual i agònic ressorgiment, en detriment dels nostres excel·lents artistes. No pensarieu aixis vos quant entràreu al moviment ex-librístic, escribint-me perquè els vostres ex-libris per a canvis, els gravaren i dibuixaren A. Riquer, J. Triadó, i J. Renart els quals tingueren l’acert de crear uns ex-libris tan bells, que mercès a ells teniu vos una joiosa i preuada col·lecció d’ex-libris. L’actual particularització dels ex-libris alemanys crec que ha portat cert aislament de les demés nacions al col·leccionisme pròdig d’abans la guerra. L’imposició entre els més importants col·leccionistes del centre d’Europa sols en admetre el canvi contra un mateix ex-libris d’un artista alemany i treient tota valor als excel·lents i rars aiguaforts de Riquer, Triadó, Garcia Falgàs i Borrell, ha portat aquest estat d’atuïment que existeix entre els col·leccionistes mundials pel menyspreu dels seus ex-libris i artistes, com ha passat entre nosaltres. L’ex-librisme nasqué com  fa reconeixement de persones doctes i estímul en la evolució del art de les nacions, i com a tal serà la nostra perseveració, totes les nostres forces deuen concentrar-se al entorn dels nostres artistes i avantposar-los contra els estrangers i amb l’art nostre devent reconquerir aquella admiració d’antany pels nostres ex-libris; creats pels millors artistes de casa nostra. Digueu-me quina valor té una col·lecció d’ex-libris alemanys, sobre una col·lecció d’ex-libris personals creats pels diversos artistes que en cada país s’han especialitzat per aquest diví art?

    En bona llei que tot col·leccionista senti un estímul pels seus dibuixants i atessori en primer lloc susdits ex-libris però és més joiós encara, com avui em passa quan fullejo la meva col·lecció rica per la varietat d’artistes i nacions. Doncs si, novell amateur, no deveu defallir; ans al contrari entreu entre nosaltres i amb un formós ex-libris al dibuix ploma o al boix o al aiguafort segons les vostres aficions; vol dir, que per ésser col·leccionista s’ha de tenir varis ex-libris? de cap manera, basta sols un; però encertat, sigui al aiguafort, boix o dibuix a una o varies tintes, tenim un excel·lent estol d’artistes coneixedors i especialitzats amb els diversos procediments per crear l’ex-libris, cal només demanar al artista que vos desenrotlli la vostra afició o estament a que es pertany. Ja que tenir en compte que té més valor una col·lecció de 1000 ex-libris personals i únics que 5000 ex-libris imaginaris que relativament tindran la valor artística si es vol i de quantitat per la col·lecció però nula en valor personal, aixís ho reconegué D. Josep Monsalvatge possessor d’una col·lecció de 1700 ex-libris variats, davant l’especialitzada col·lecció del culte bibliòfil D. Pau de Rubinat, reconeixent-lo com príncep dels col·leccionistes espanyols, per la vàlua que atessora amb ex-libris antics i moderns, la seva preuada col·lecció de 8000 ex-libris, la major part originaris, innumerables heràldics ibèrics avui únics, per ser la major part introvables. Per altra part tenim el col·leccionista Frederic Miracle capdevanter dels col·leccionistes moderns, el qual posseeix pel canvi, uns 60 ex-libris personals, dels millors artistes ibèrics i estrangers, acompanyat d’una força de voluntat envejable; desde 1902 al 1925 ha adquirit uns 20000 ex-libris diferents, qual col·lecció és un bell monument del art ex-librístic modern. Tornant als nostres principis i una vegada possessionats d’un a varis excel·lents ex-libris per al canvi, farem avinent a tot neòfit col·leccionista de no deixar-se tentar per l’afany d’un ex-libris més; es dir l’aiguafort no tirar-lo en clixé per aprofitar el mateix gravat o un clixé passar-lo al aiguafort, doncs després de perjudicar-se com a col·leccionista és també en detriment del artista.

    Tenim ja l’ex-libris per a llurs canvis, aleshores cal visitar qualsevol col·leccionista i tot seguit nosaltres dariem grans facilitats, proporcionant les llistes i adresses de col·leccionistes estrangers i espanyols que ens venen adjunt amb els nostres canvis. Veus-aquí la manera fàcil d’ésser aficionat als ex-libris. Entusiasme avans que tot, no defallir ni un moment. Suscriure’s alguna revista estrangera d’Ex-libris i en les llistes de col·leccionistes avans citades, proporcionar-se un timbre de goma o paperetes impreses amb llur direcció i descripció dels ex-libris o ex-libris per el canvi; una circular anunciant diversos ex-libris de propietat i la solicitut del canvi descrit, amb diversos idiomes i quant es té la circular i paperetes de canvi, es posen adjunt l’ex-libris dins un sobre amb l’adressa al cantell impresa, del possessor; per si no es trova al destinatari, ve el retorn i correu seguit; és prudent com un imprés, posar dins del sobre, un paper dur per resguardar l’ex-libris i perquè arribi en bon estat a llur destí, no sobra mai que el sobre porti imprés (es suplica la devolució de no trobar el destinatari) és freqiient a l’extranger trovar-se algún carter, col·l eccionista d’esport. Ja confiat pot tirar-se el sobre a impresos de correus que ells com coloms missatgers faran lloc al nou destí. Uns dies de frisances, temors i després el sobresalt, quant el carter truca a la porta moment emocionant, el primer ex-libris de qui será? aquí ja l’incógnita que vos la descobriré jo si teniu la bondat de remetre’m el vostre primer envío, espontániament a correu seguit, com tot amic del ex-libris.

Article: “ Al meu amic Huc Sanner” per B. SIGALÉS, a Marinada del 17 d’abril de 1925. ( imatges d’exlibris de l’article)(text de l’article en català pre-Pompeu).

Read Full Post »

Hi ha llibres que no cal llegir-los per passar una bona estona, per exemple la Bíblia de Gutenberg (ca.1454-55),

 la Hypnerotomachia Pholiphili de Francesco Colonna (Manuzio, 1499) ,

Der Edelstein d’Ulrich Boner, imprès per Albert Pfister (Bamberg, 1461), considerada la primera obra impresa amb moltes il·lustracions,

 

The Birds of America de  John James Audubon (1827-1839),

Bibliofilia; recull d’estudis, observacions, comentaris y noticies sobre llibres en general y sobre qüestions de llengua y literatura catalanes en particular. Publicat per R. Miquel y Planas (1911-1920), dos volums,segon volum a: https://archive.org/details/bibliofiliarecul02miquuoft/mode/2up ,

The Works of Geoffrey Chaucer de William M. Morris (Kelmscott Press, 1896),

i molts i molts altres llibres ( també molts exlibris).

Però avui m’agradaria fer lloança de dos llibres més o menys actuals, es tracta de Las Artes Gráficas de la época Modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester (Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977).

i Barcelona. Art i Aventura del Llibre. La impremta Oliva de Vilanova de Santi Barjau Rico i Víctor Oliva Pascuet(Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2002).

I dic això perquè els tinc davant meu i no paro de gaudir ni un moment, pàgina rere pàgina, vaig llegint unes poques coses i mirant meravellat les moltes il·lustracions que ambdós llibres tenen, és un no parar.

Anys enrere quan els vaig llegir vaig aprendre un munt de coses sobre el món del llibre, i ara els torno a mirar i remirar perquè val la pena passar una bona estona sense gens d’esforç, només el d’anar passant pàgines.

I avui estic amb aquests dos llibres, però n’hi ha un munt d’iguals, tant o més interessants per passar llargues estones gaudint d’ells d’una manera senzilla. Podria escriure una llista, però segurament seria molt curta perquè llibres per posar n’hi ha a dojo.

I si us agrada el Modernisme literari hi podeu afegir un altre llibre: El llibre català en temps del Modernisme d’Aitor Quiney, Eliseu Trenc i Pilar Vélez, Consorci de Patrimoni de Sitges/Viena edicions, Barcelona, 2020. És el catàleg de l’exposició produïda pel Consorci del Patrimoni de Sitges i presentada al Museu Maricel. Són 233 pàgines que no es poden deixar de veure i de llegir i com els dos llibres anomenats més amunt és una joia amb 144 il·lustracions de l’exposició i un munt d’imatges més per passar una bona estona només mirant.

El paper, la tipografia, les fotografies, els anuncis, les cobertes d’altres llibres i moltes coses més són per passar una bona estona encara que només sigui passant pàgines i admirant el que hi ha imprès.

Fins i tot hi ha llibres en els quals els anuncis ja fan passar una bona estona, com per exemple Revista Gráfica 1900. A Gutenberg en el Quint Centenari de DD.AA., Institut Català de les Arts del Llibre-Tipografía La Académica- Enquadernació Vda. Miquel y Rius; Barcelona,1900.

I també hi ha Cobertes i Cartells dignes de fer-los una ullada.

Les revistes es poden incloure aquí, per exemple:

L’únic problema (o un dels més greus) respecte al món dels llibres és que no tenim temps suficient per mirar-los i encara menys per llegir-los, però cal que busquem més temps sigui com sigui, val molt la pena. Si cregués que hi ha cel només desitjaria que tingués una biblioteca infinita o quasi.

            Hi ha altres coses per gaudir de la vida, si, però aquesta, llegir, mirar, remenar i buscar llibres crec que és una de les millors.

Llibres amb el tall davanter pintat

Read Full Post »

“ La 40 Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern obre avui les portes al passeig de Gràcia de Barcelona, per oferir, com cada any, la més variada oferta des de llibres de bibliòfil i col·leccionista, restes d’edicions i oportunitats. En aquesta edició s’apleguen un total de 47 llibreters de vell, procedents de Catalunya, el PaísValencià, Madrid, Bilbao i Granada. El Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, organitzador de la mostra, es mostra satisfet per la continuïtat del certamen, segons explica el seu president, Josep Maria Pi i Caparrós.

Llibreria García Prieto de Madrid

El 40 aniversari de la Fira, que se celebra ininterrompudament a Barcelona des de 1952, se celebrarà mitjançant l’edició d’un llibre commemoratiu, que reflectirà l’ambient històric i social de les diferents fires, sempre emmarcades en les dates de les Festes de la Mercè. Un dels factors que va marcar la presència ciutadana de la fira al llarg dels anys, també explicat al llibre, és el pregó, del qual es va encarregar Salvador Espriu l’any 1977 per celebrar el 25 aniversari de la mostra. El llibre, redactat pel periodista Josep Maria Cadena, porta per títol Quaranta anys de la Fira del Llibre Vell i d’Ocasió, i se’n farà una edició limitada en format de luxe.

El volum inclourà també la reproducció de tots els cartells de les diferents edicions de les fires, que han anat a càrrec d’artistes de tant de renom com Tàpies, Tharrats, Cuixart, Hernández Pijoan, Ràfols Casamada, Montserrat Gudiol, Pruna, Curós, Clavé, Todó, Bussom, Mundó i Ortuño, entre altres. A més, al llibre també hi haurà una sèrie de dibuixos a la ploma de Simó Bussom, que retraten els llibreters i personatges de les edicions més recents.

 Però si el llibre és un dels projectes que el Gremi de Llibreters de Vell ha pogut materialitzar aquest any per celebrar els 40 anys de Fira, hi ha un altre projecte, que el gremi acarona fa temps, que no s’ha pogut fer realitat a causa, en gran part, dels nombrosos canvis urbanístics que està experimentant la ciutat de cara als pròxims Jocs Olímpics: la instal·lació d’un monument dedicat al llibre, la ubicació del qual està prevista a la cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer Aragó. El monument representa tres joves aixecant una sèrie de llibres amb les mans, i el gremi confia a poder-ho instal·lar abans del pròxim any.

 El cartell anunciador d’aquesta edició ha estat dissenyat per Xavier Mariscal, que ha creat un dibuix senzill, basat únicament en les lletres que formen el lema de la fira, en els típics traços de Mariscal.

Quaranta anys després de la primera edició de la mostra, en la qual van participar 20 llibreters, al passeig de Gràcia s’apleguen 47 expositors, sis dels quals hi han participat des de la primera vegada: Millà, Balaguer, Torradas, Vila-Muntades, Massagosa —que presidia llavors el Gremi i va fundar la Fira—, i el mateix Pi i Caparrós.

Lluís Millà

Com a les edicions anteriors, el Gremi ha intentat que a la mostra hi hagi un equilibri entre els llibres de vell —edicions de bibliòfil i de col·leccionista, llibres exhaurits i antics— i els llibres d’oferta, com restes d’edicions o llibres de segona mà. Actualment, el Gremi, que té uns 100 associats, té en la Fira un dels moments més propicis per al contacte entre el sector.

De tota manera, l’esperit de la Fira ha variat substancialment des del seu naixement. Com explica Josep Maria Pi i Caparrós, abans hi pesava més el client especialitzat, que buscava aquella raresa bibliogràfica en concret i que era visitant assidu del seu llibreter. Ara, hi ha menys clients aficionats a una temàtica concreta, però hi ha més clients en general que busquen l’atractiu de les passejades per la fira a la recerca de la curiositat o l’oportunitat. Segons el president del gremi, “el misteri d’aquest tipus de fira és que no pots saber amb exactitud amb què et trobaras. Pots anar per comprar-hi un llibre en concret i sortir amb qualsevol cosa que no hi tingui cap relació”.

Article: “La Fira del Llibre d’Ocasió celebra el seu 40 aniversari amb un volum commemoratiu”de Carme Giró, en el diari Avui del dia 20 de setembre de l’any 1991.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“El verdadero bibliófilo es un ser pacífico y amable, de expresión dulce y ademán gentil. El trato con los libros preciosos ha hecho su mano suave y delicada – suavidad mariposeante, delicadeza de caricia fugaz – y ha dado a toda su persona una reposada apariencia de atención afectuosa. pero en las entrañas del buen bibliófilo dormita siempre un genio irritable, que despierta ferozmente cuando los mercaderes entran en su templo. Toda herejía con los instrumentos de su culto lo saca de quicio, y es justo que así sea. Sólo que a veces motiva su acrimonia un sentimiento menos definido y disculpable.

Un bibliófilo de verdad visitóme anoche. Llegó irritadísimo, y antes de saludarme tendióme un papelillo rectangular. Era un ex libris, ingeniosamente concebido, ágilmente ejecutado, esmeradamente impreso. Mientras yo lo observaba, mi visitante estalló como un petardo.

– ¿ Sabe usted de quién es eso? ¡Ira de Dios ! Si ya no hay vergüenza. Y pensar que el código penal no tiene un articulillo que lo prohiba… Pues, señor mío, es un ex libris, firmado por uno de los más famosos dibujantes de la hora presente, pertenece a un ganadero multimillonario y analfabeto. ¿ No es para tirarse a un pozo de cabeza? El buen señor posee uno de los mejores palacios de la ciudad; posee una soberbia galería de cuadros, que no ha elegido él, naturalmente… ¡ si no sabría diferenciar un garabato mío de un Rembrandt !… Posee una biblioteca con incunables y misales antiguos, y Elzevires y todo lo que usted piense, comprados en sumas fantásticas por sus comisionistas en Europa… Alguien le sopló la necesidad de un ex libris. Y ahí lo ve usted. Un ex libris digno de un sabio entre los sabios.

Sonreí con disimulo, y como estaba de buen humor, argüí lo siguiente:

– Su indignación no es nueva, amigo mío. Si no recuerdo mal, leí alguna vez, no sé dónde, probablemente en Luciano, una diatriba contra los ignorantes ricos que poseen grandes bibliotecas. Pero seamos lógicos. Si los millonarios legos no protegiesen a los artistas, el arte decaería. los que comprenden y aman un cuadro son, generalmente, pobres, y no pueden adquirirlo para llevárselo a su casa y adorarlo a solas. Por lo demás, siempre queda la esperanza de que, al morir, el propietario de una pinacoteca notable la ceda al municipio para enriquecer los museos comunales. lo mismo pasa con los libros. Cuando se realiza una subasta de manuscritos iluminados, de ejemplares rarísimos o espléndidos, aquí y en todo el mundo, el bibliófilo, si no es hombre de fortuna, suele quedar vencido y humillado por el dinero de un opulento ignorante y vanidoso. Pero no me dirá usted que nos saca el pan de la boca… Felizmente, los libros destinados a leerse, los libros de ciencia, de arte, de literatura, de todos los autores, están al alcance de todos los bolsillos. Son las piezas de museo las que cuestan un disparate… Pues conformémonos con admirarlas en los museos. ¿ No entran, en altas dosis, en ese deseo de poserlas, la vanidad, el amor propio, el egoísmo? Y aprobamos la protección que el acaudalado, sea quien fuere, dispensa a los anticuarios, a los artistas, a los impresores, e, indirectamente, al pensamiento creador.

– Convenido – aceptó mi visitante, demasiado ofuscado para discutir aquello. E insistió – : Pero ese ex libris…

– Este ex-libris – le interrumpí, sin dejarlo respirar – es el sello que el propietario pondrà a sus libros, con el mismo derecho que le asiste para poner su marca a los animales de su estancia y su monograma en la portezuela de sus carruajes, en su vajilla y en sus pañuelos. ¿ Vanidad de vanidades? Pues a todos, bibliófilos o no, les sienta bien esa divisa.”

I.- “De los ex libris y la vanidad”, pàgines extretes del llibre “El encantamiento de las sombras”, de Rafael Alberto Arrieta, publicat per Emecé Editores, Buenos Aires, 1946. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Read Full Post »

“— Miquel Coll i Alentorn, president del Parlament va acabar la seva crida convidant els ciutadans a venir a la XXXIII Fira del Llibre d’ocasió antic i modern, instal·lada des d’ahir al passeig de Gràcia. «Veniu, doncs, ciutadans de Barcelona, de Catalunya i de totes les terres on arriba el vent de la nostra cultura! Trieu i remeneu, com diu la frase popularment consagrada per a aquests casos, en les piles de llibres que us són oferts! I torneu a les vostres llars amb el vostre botí i enriquiu amb ell les vostres biblioteques! En gaudireu vosaltres i en continuaran gaudint els vostres hereus i les promocions esdevenidores! Uns i altres haureu fet un magnífic negoci!». Amb aquestes cinc frases exclamatives va cloure la crida i es va acabar l’acte protocol·lari d’inauguració, celebrat al xamfrà del cinema Comèdia, amb gairebé mitja hora de retard, que féu esperar l’autoritat municipal, en aquest cas el tinent d’alcalde Raimon Martínez Fraile, en representació de l’alcalde Pasqual Maragall. Durant aquests minuts que els assistents aguantaren a peu dret, el pregoner, Coll i Alentorn, va signar algun exemplar de la seva crida ja de bell antuvi, acuradament impresa pel Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya.

Gutenberg a MacLuhan

La crida que, escrita per ell mateix, va llegir el president del Parlament, és un text optimista sobre la producció llibrera, contra el que «fa algun temps McLuhan pronosticava» i un elogi del llibre «que ha anat passant de mà en mà», perquè alguna d’aquestes mans potser hi ha deixat alguns rastres: «una nota marginal, uns subratllats, un ex-libris, un senyal de propietat, un full manuscrit o imprès entre les seves pàgines, o una flor dissecada» i aleshores «l’objecte cobra un interès o un escalf humà a afegir al que tenia el llibre pel seu contingut i per la seva presentació». Coll i Alentorn es referia únicament al llibre usat, que en aquesta fira es barreja i sovint queda colgat pel llibre nou saldat a baix preu, amb la desesperació dels llibreters de vell i, suposem, dels editors que van haver de saldar-los i dels autors saldats.

 Anteriorment, el regidor Martínez Fraile va pronunciar unes breus paraules destinades a recordar una notícia que, va dir, no s’ha destacat prou i és que a Barcelona actualment no hi ha places hoteleres a causa de les manifestacions obertes, entre elles la de la Fira del Llibre d’ocasió, i va dir, a tall d’exemple significatiu, que aquell mateix matí havia assistit, amb l’alcalde, a altres dues inauguracions. L’acte fou obert pel president del gremi, Josep Pi i Caparrós i hi fou present el cap del servei del llibre de la Generalitat, Josep M. Puigjaner.

Josep Pi i Caparrós

La Fira d’enguany aplega la mateixa quantitat de llibreries, seixanta-vuit, però repartides en un espai més reduït, car les parades acaben al carrer de la Diputació. Com ja és tradicional, els primers clients són els mateixos llibreters de vell, tant si participen en la fira com si no, que el diumenge al vespre assalten moltes parades mentre el llibreter buida les caixes i omple el mostrador i els prestatges. Però el primer que ahir al matí es va presentar a la parada del secretari del gremi, Costa, fou un particular de Manresa, segons es va desprendre de la seva demanda: «Té alguna cosa de Manresa?». I sí, ens explica en Costa, en tenia una, la col·lecció completa i relligada de la revista «Ciutat», amb col·laboracions de destacats escriptors catalans —Carner n’és un— «que li he venut per quaranta mil pessetes», ens diu el llibreter. El paisatge que formen els lloms i les portades dels llibres vells o nous és enguany molt semblant a la fira de l’any passat i, com ja és tradicional, només en el detall es poden apreciar les diferències. La llibreria Muntaner continua oferint volums sense estrenar de les Obres Completes de Pla, a un preu sensiblement inferior al de les llibreries, i els fons saldats de l’Aymà, a la Millà, semblen ja immortals. I ens sorprenem de nou que els dos volums del Pickwick de Charles Dickens, traduïts per Josep Carner, saldats a un preu realment ofensiu —enguany a tres-centes pessetes— encara no s’hagin exhaurit. Entre les llibreries especialitzades en el llibre català de vell, destaquen, un any més, per la renovació dels títols, la Marca i la Rodés. Pel que fa a col·leccions antigues, aquest any han sortit, en diferents parades i força completes, les de Josep Janés i Olivé, els «Quaderns Literaris» i la Biblioteca de la Rosa dels Vents,

que abans de la guerra feia traduir, sense pagar Ernest Hemingway, Virgínia Woolf, Georges Duhamel, André Gide, Aldous Huxley i Eugène O’Neill, entre altres. Carles-Jordi Guardiola, editor de llibres de vell que exerceix aquesta tasca a la col·lecció de butxaca «Llibres a mà», incorporant-hi textos traduïts abans de la guerra, completava en una llibreria els títols que li mancaven.

 Pel que fa a la premsa, destaquen els cartells de publicacions antigues que el llibreter Marca ha enquadrat i exposat a la seva parada, i que ha valorat a un preu alt amb l’objecte de no vendre’ls i així poder-se’ls quedar.

Article:” El llibre usat lluita, un cop més, amb el llibre nou saldat”, de Lluís Bonada, en el diari Avui del dia 18 de setembre de l’any 1984, amb motiu de la XXXIII Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ ¿ Qué es un ex libris? una parodia en papel de los blasones cincelados… Es cierto que tiene su linaje: ¿ no dibujó Durero el más antiguo que se conoce? Pero también es cierto que son tan asequibles… porque, amigo mío, ni abundan ya los blasones ni quien los tiene encarga estamparlos en oro, sobre el tafilete de sus libros, al grabador heráldico. Eso era fastuosidad arcaica de monarcas, de un Carlos V, de un Luis XIII, de los Enrique… o de los grandes senyores que apenas sabían firmar… o de esas Mme. du Barry o Mme. de Pompadour, y cuyos libros deslumbrantes hacen palidecer a los bibliófilos… El ex libris cuesta poco y permite al modesto émulo de los potentados ostentar títulos que probablemente no tiene… Estampilla personal, se la decora con los atributos del talento, de la sabiduría, de la gloria… Usted y yo conocemos centenares de ellos, pertenecientes a

necios, con símbolos y leyendas sublimes allí profanados. Nadie se queda corto; el ex libris es considerado como una síntesis espiritual de su dueño, y éste se complace en seleccionar los elementos que combinarà el dibujante. Si aun de eso es incapaz, encarga directamente a la imaginación ajena algo que deslumbre y encante a los bobos… ¿ No basta, para llenar su necesidad, un ex libris pequeñito como un sello postal, con el nombre del poseedor? Así lo entienden los grandes y finos espíritus de nuestra época. Pero lo común es encontrarlos enormes, casi del tamaño de los libros, y bien aprovechados, con emblemas, guardas, divisas… No condene usted, pues, en términos absolutos, a nuestro convecino millonario. Con este ex libris nos da una conmovedora prueba de humildad, descendiendo al nivel de cualquier bibliófilo pobre. El pudo adquirir títulos nobiliarios a precios módicos, ahora que se liquidan en el viejo continente, y hacer grabar, nielar, damasquinar, esculpir sus armas, sobre encuadernaciones maravillosas. Los bibliófilos del porvenir se disputarían esos ejemplares, como los actuales dispútanse los que pertenecieron a ilustres ignorantes del pasado. En cambio…

Mi visitante no quiso oírme una palabra más. Salió furiosamnte de la habitación y dió un portazo que hizo estremecer tods los cristales de la casa.

II.- “De los ex libris y la vanidad”, pàgines extretes del llibre “El encantamiento de las sombras”, de Rafael Alberto Arrieta, publicat per Emecé Editores, Buenos Aires, 1946. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Supra-libris de Mme. de Pompadour

Read Full Post »

“Els temps moderns acostumen a reunir els consells en uns mateixos indrets, i anar amb els ulls tapats resulta moneda falsa.

 La llengua i la cultura han estat el gran forn i sempre han dut la cara neta. Són els cementiris els que s’han fet vells. Les muralles arriben fins a les ones i tenim moltes coses per a anunciar. La nit no ens ha fet perdre mai el camí de la voluntat, i això que el nostre caràcter, sempre que pot, més aviat convida a festa. La pròpia cultura, rosegada per l’acció de l’aigua, ens ha ajudat a sobreviure i a destruir les disfresses. Els llibres han estat els punts brillants de la nostra nit i, de bon matí, han fet que no ens haguéssim de presentar al món com a senzills presoners. El nostre poble, que no sol caçar sinó recollir i que s’ha passat tant de temps disfressat, ha hagut de pagar l’entrada fins i tot per a entrar a la gàbia. Certament, la vida real ha estat la desfiguració de la vida plausible. Però la llibertat ens ha servit de calendari, perquè els països tenen un cos i una memòria. I l’esperit no ha estat tan fàcil de disfressar en donar la relació dels tocs de campanes. Ara que tornem a recuperar la nostra identitat nacional i a desfer cadenes de nusos, redueix els obstacles el fet que disposem d’una cultura rarament sencera a través dels segles. I jo espero que, malgrat els hiverns malignes i els equívocs, la podrem fer servir per a festivar encara moltes primaveres si sap tocar bé les hores en lloc de simular ninots i repicar fora de temps. Foc i llum! Que la rutina no arreli. Maldem perquè hi hagi un bon esplet d’ordis, i força poetes oficials, i molta gent de lletres que tiri! No cal pas fundar nous càrrecs per comprovar que els finestrals encara duren i que, sense haver d’anomenar cap misteri, a la nostra tradició, sempre hi fa vent. L’argolla del portal no necessita ornamentacions. Poc ens aturem mai darrera ningú si al paisatge hi ha ginesta. A posta de sol pugem al terrat, i una palada de targetes ens fa convergir en la feina de redreçar-nos. Pares, avis, besavis, tresavis, rebesavis van saber treure les fustes i fer el fons més ample. El mar no s’ha de venjar de res si som conscients de trobar-nos al començament d’un tram de carretera i ens posem a treballar de ferm. D’altra banda, la cultura fa la nostra imatge tan al viu, que molta gent ni s’atura per orientar-se i va per feina; vull dir que s’imposen el fet de lloar les obres com un deure de pairalisme.

Amb tot, els llibres són fulles de l’arbre del món. Si filem prim, a cada cantonada ens posem un barret que ens obliga a mantenir el cap alt, i no hi ha carrer amb bandera vella. Els qui avui s’omplen de llaços encara ahir es desafiaven a mig camí quan les pedres recolzaven damunt la febre. Corre el perill de prendre’ns la roba, però així ens anem recuperant lluny de la utopia. Tanmateix, del carbó, no en pot sortir verdura, però entre els enderrocs ha estat trobat un llum. Es així com un turó encara pot servir de tambor i el mar arriba fins a les parets mateixes del casal. No dubto que en el futur els Països Catalans seran els arquitectes de la tempesta, perquè en el passat hauran sabut resistir millor el fred. Això vigoritza el caràcter. Ara com ara la societat no va en camí de transformar la força en consciència, i el progrés representa la integritat humana davant l’especialització embrutidora. Si celebrem algun ball, cal que sigui a profit nostre. Ens en sortirem? La cultura, com la sang, esdevé el gran secret que conserva tota la significació. Els gats dins el sac no disposen d’altre cascavell, ni els polítics, d’altra força tan decisiva.  

Pregó de Joan Brossa: “A manera de crida”, XXIX Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, Barcelona, 1980. En el diari Avui del dia 19 de setembre de l’any 1980.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Mas volvamos, tras este largo preámbulo, a la bibliofilia, y entremos de lleno en el tema del ex-libris erótico. Es evidente que, dada su intimidad, para este tipo de ex-libris no han podido existir los habituales tropiezos, pues jamás hubo de someterse a las normas o leyes de las estampas o de la “Prensa e imprenta”. Se trata en todos los casos de tiradas privativas de un individuo cualquiera, que él no va a comercializar sino que, por el contrario, destinarà a un uso muy restringido y localizado. Solamente la limitación que el propio titular señale al ilustrador – pues es preceptivo que el cliente dé las ideas del ex-libris – podría frenar la libre fantasía de este último. pero es natural que no se llegue al ex-libris erótico si no se ha formado previamente una biblioteca temática de libros de la especialidad, por lo que parece quee ésta ha de ser una condición “sine qua non”.

Pues bien, si en otros tiempos era ésta una dificultad casi insalvable, lo que incitaba aún más al bibliófilo a elegir precisamente el tema, hoy es sencillísimo formar esta clase de bibliotecas de erotismo, dada la frecuencia de ediciones de este género, no solo en cualquier país foráneo, sino incluso en España misma.

Del ex-libris erótico dice Camilo J. Cela que “ es de aparición reciente – no anterior al siglo XIX – y en el tratamiento que se da a sus motivos ilustradores, no suele estar ausente un saludable y jocundo humor cachondo”. ( Por cierto que a Cela, como pude recordarle en un artículo dedicado al tema, se le escapó una curiosa papeleta para su Enciclopedia: la del reloj erótico).

Relojes o libros, alguna razón hay para el paralelismo, ya que lo que se plantea en este asunto es la alternativa entre la intimidad o la divulgación, debido no solo al pudor general sino, en el caso de los relojes a ciertas disposiciones de la clerecía evangélica suiza, asunto bien estudiado por A. Carrera en su libro Les heures de l’amour. En ocasiones, sus propietarios se muestran hasta vergonzosos, y más de uno impidió que a su reloj se le hiciesen fotografías, ni siquiera bajo promesa de no citar al poseedor. Tanto Carrera como yo mismo hubimos de valernos, pues, de fotografías de fondos museísticos y de algunas aparecidas en catálogos de subastas, en los que figuran cada vez con más frecuencia, dado el valor alcanzado por estas piezas en la actualidad.

En la misma papeleta acerca del ex-libris añade Cela: “Son numerosas las coleccciones y, según Lo Duca, figuran entre las más importantes las de K.J. Obratil, de Praga ( que editó, añadimos nosotros, en tirada de 150 ejemplares, un album con 280 reproducciones de ella), la del Dr. Viallet, de Brest, la del Dr. L.A. Rato Opizzioni di Torre, de Roma, la de Hans Heeren, de Hamburgo, y la de H. Buriot-Darsiles, de París, sin duda entre otras muchas”.

No ha querido Cela ser prolijo en esta ocasión, porque solo en París sabemos que están las colecciones de Mathieu-Varille, E. Olivier y J. Rousset, R. Keller, Fritz Erler, Rolf Erikson. El comentario se ilustra con dos ejemplares de la propia colección de C.J.C.,  los cuales ho hacen ningún desairado papel entre las divertidas ilustraciones que adornan la Enciclopedia del erotismo, y en los cuales creemos reconocer la mano de Franz von Bayros, que en 1909 hizo una edición privada con veintiún dibujos de ex-libris ficticios, de admirable realización.

Article: “ El ex-libris erótico” de Luis Montañés a Cuadernos de Bibliofilia, número 8, 1981-82, p. 10-13.

Read Full Post »

“ El col·leccionista de ex-libris á Inglaterra, Alemanya, Belgica y altres paissos, entre’ls que no pot contarshi’l nostre, son molts, y algunas de les Col·leccions verdaderament superbas.

Els principals artistes no se’n donen de menos de fer la marca d’una llibreria particular ó pública, y per lo que pertany al present sigle, gayre bé tots els grans noms han firmat alguna ó algunas d’aquestes jtetas d’art; però n’hi ha entre ells que las hi ha donat un sagell particular y propi, de tal manera que, sense lletras ni epígraf qu’ho precisi, tan sols per son catàcter, se coneix desseguida lo que son.

Robert Anning Bell es sens dubte’l gran mestre dels ex-libris. Ab una gracia fantasiosa, acompanyada d’una admirable precisi´de forma, y ab un concepte altament decoratiu, elegant y sever tot á l’hora, clàssich d’un classicisme grech ab esbojarraments de linias y de topos japonisants, bté un resultat armónich nou y de gust exquisit.

Entre’ls cole·leccionistas, algunas probas especials dels seus ex-libris han arribat á obtenir preus extraordinaris, y las revistas inglesas The Studio, The Artist y altras, els han vulgarisat reproduhintlos.

La mateixa revista The Studiova publicar, ara fa dos anys, un número exclussivament dedicat á  la reproducció d’ex-libris ( book-plates). En aquest número hi han reproduccions firmadas per artistas de tan gran valua com Grandwillem Sckan, Statter, Christiansen, Waterouse, y altres tan importants com els anomenats. Actualment veu la llum pública una revista exclussivament dedicada á la reroducció d’ex-libris ( book-plates), la que dona á coneixe las creacions més importants d’aquest género, antigas y modernas. Perque l’ex-libris es tan antich com el llibre. La primera llibreria particular ó pública que’s doná compte de la seva importancia, va adoptar una marca que la particularisés, y aquella passá á ser el primer ex-libris. D’aixó ve qu’algunas coleccions sigan un llibre obert ahont s’hi pot llegir la historia de l’art, desde’ls temps primitius fins avuy dia.

Nosaltres, qu’havém donat á coneixe al nostre públich á Heinrich Vogeler en el número especial de 14 de juny d’aquest any, sentim que l’ausencia de la seva firma en el número extraordinari de The Studio es un buyt, y publiquem avuy ab el seu consentiment la reproducció d’un dels molts ex-libris que t-e fets y que poden sostenir tota mena de comparacions.

El dia que aquí hi hagin coleccionistas d’aquesta mena, no dubtarem qu’en la nostra terra existeixen llibrerias particulars ó publicas, y creurem fundadament qu’aném endavant. Avuy, encara quehi ha guessin coleccionistas, no hi haurian ex-libris, y si’n volguessim de moderns els hauriam de buscar al extranjer.

Article: “Ex-libris”, d’Alexandre de Riquer en el Periódich Catalanista Joventut, de dia 11 d’octubre de l’any 1900. ( català original de l’article).

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Nuestros libros eran nuestras propias habitaciones con vistas. Ya no teníamos que caminar de la mano de nuestro padre. Incluso ya éramos aquellos descubridores de algunos secretos de nuestros padres que se pretendían ocultar en el apasionante mundo de los libros prohibidos. Entonces ni era raro, ni difícil, estar prohibido. El primer libro que me hizo comprender que mi padre, entre saldos y libros de viejo, entre cuestas, rastros y ferias, lo que de verdad pretendía con aquellos libros era encontrarse con un mundo en que no fueran la prohibición, el control o la desconfianza de tus vecinos, el espacio común de su vida. Al descubrir entre los libros que no estaban a la vista, una edición de los años treinta de “El origen de las especies” de Darwin, comprendí que aquellos libros de viejo estaban contándonos que había otros mundos, que hubo otros tiempos, otras libertades y otros pensamientos que nada tenían que ver con el pensamiento único y domesticado de la vida de un lector en tiempos franquistas.

Pronto entendimos el dulce sabor de la transgresión. Después Borges nos confirmó que desde la juventud había que saber viajar, había que estar preparado para peregrinar en busca de un libro. La lectura de algunos libros ha sido experiencia tan intensa, tan importante como otras grandes emociones de nuestras vidas. Seguir el viaje. Seguir buscando los libros, el libro. Nunca sabremos bien cuál es, ni cuando llegarà. Seguimos navegando, navegar es preciso. De aquel libro de Darwin nos fuimos a los libros eróticos, de los poetas del veintisiete a los narradores del exilio; de las ediciones argentinas a las mexicanas y de los rusos a los parisinos del Ruedo Ibérico. Un viaje detrás del rescate de los libros del pasado que por arte de birlibirloque iban conviviendo en nuestras estanterías. Llegaban de los puestos del Rastro, de librerías de la Cuesta o de trastiendas que nos hacían reconocer y encontrarnos con los nuestros. Con esa ‘masonería’ de los buscadores de libros. Desde hace ya unas décadas, con llegada de primavera, y de otoño, estas librerías viajeras que se instalan cada año en este paseo – que parece diseñado para el diálogo del ejército civil de los rastreadores de libros – hace que nuestros habitantes de la galaxia Gutenberg crezcan en contra de todos los pronósticos del fin de esa Era”.

Pregó de la XXXIV Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Javier Rioyo, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2010; p. 3-4.

Read Full Post »

“ El moviment [ex-librista] que va créixer de dia en dia, feu necessària la creació d’un instrument directriu, que, ordenant i millorant totes les energies, n’impedís la desnaturalització, fos mitjà de propaganda i satisfés conveniències del col·leccionisme d’ex-libris. Vingué el pensament de la publicació d’una Revista, per iniciativa i a despeses dels senyors Manel Conrotte, Pau Font de Rubinat, Joàn Furnells, Ramón i Josep Miquel i Planas, Frederic J. Miracle, Víctor Oliva, Eduard Puig i Valls, Alexandre de Riquer i el qui subscriu, apareixia a principis de l’any 1903 el primer fascicle de la Revista Ibèrica d’Ex-libris.

Es la publicació d’aqueixa revista la segona fita que hom troba seguint la via recorreguda pel nostre renaixement ex-librístic, fet que motivà l’entrada en acció de nous elements. Nostres erudits treballaren constant i pacientment en la investigació històrica dels nostres ex-libris nodrint la Revista d’interessants i ben documentats articles; el col·leccionisme tendeix a especialitzar-se per virtut dels estudis que ens donen a conèixer tot un món d’art dels nostres temps passats que, fins llavors, restava inconegut. És en aquest sentit interessantíssima la col·lecció de materials antics aplegada per En Pau Font de Rubinat i de la qual es proposà fer-ne estudi i publicació especials, fins avui en dia tot just en curs d’estampació; és així mateix la resurrecció de algunes peces d’autors contemporanis d’aquella època, precursores de les del nostre renaixement, obres dels Gallissà, dels Pascó i fins del mateix Riquer informades, per cert, en un concepte d’art ben diferent del que es troba en el fons i forma de les renaixents obres d’ara.

La Revista es publicà durant els quatre anys que es compten des del 1903 al 1906, complint en absolut sa missió cultural; fou editada amb esplendidesa, i de com va saber conquerir-se un crèdit entre les seves similars de l’estranger, encara avui se’n parla amb elogi. Deixà de publicar-se per raons que no deuen esmentar-se en aquest lloc i ocasió, no deixant d’influir en la publicació d’edicions especials d’ex-libris i d’altres Revistes que més tard veieren la llum en la nostra ciutat.

Amb la mort de la “Revista Ibérica d’Ex-libris”, quedà condemnat el col·leccionisme ibèric a una vida limitada, només impulsada per les iniciatives particulars sortosament prou potents encara, ja que es devien a col·leccionistes tan forts i ben formats com ho eren els Monsalvatge, Miracle, Riquer, Font de Rubinat, Muñoz, Conrotte i altres, capaços de mantenir amb llur treball constant d’intercanvi, la vida d’aquesta afició. No obstant, la llum projectada durant quatre anys per la publicació de la Revista devia debilitar-se, fins a esdevenir petit resplendor.

L’ex-librisme, amb tot, no morí, ans al contrari, aquella crisi, provocava sa gran transformació espiritual. Els nuclis de petites col·leccions primitives desapareixien atretes d’una part pels grans blocs del col·leccionisme, o, d’altra, passaven a formar la base fonamental de futures col·leccions, el gust se depurava i començà un treball de selecció, esporgant-se d’impureses les col·leccions més importants. Els procediments més nobles de reproducció conquisten, aleshores, el lloc que per jerarquia els correspon i veiem com l’aiguafort, la punta seca, el linòleum i els procediments de talla dolça en general, obtenen dels col·leccionistes, estimacions preferents. Nous col·leccionistes amb millor orientació es formaren llavors i els Sigalès, Dalmau, Sanner, Fabregàs i altres, amb elevat sentiment de cultura artística, aixecant el nivell de qualitat de l’afició ex-librística, i així va produint-se, a poc a poc, durant deu anys aquesta transformació, mercès a la qual rep sovint l’artista encàrrecs que ben clar diuen que l’art de l’ex-libris viu i ha entrat en el període de son major esplendor.       

Per dissort de totes les nostres il·lusions, fa més de dos anys que la sagnant lluita, flagell d’Europa, ha interroput totes les manifestacions de la vida de cultura, emperò nosaltres, homes de fe, no havem perdut l’esperança d’una vida més esplendorosa i com mai dignificada per les sensacions subtils de l’esperit humà. Entre nosaltres sembla que es prepara dintre del col·leccionisme ex-librístic una resurrecció i res no tindria d’estrany que en el moment de restablir la Pau entre els homes, ja estiguéssim novament organitzats per a una actuació activa dintre l’ex-librisme mundial.

Ha sigut sols el desig de fixar unes quantes dates històriques ço que ens ha mogut a glosar el tema de l’evolució del nostre renaixement, dates que sovint havíem vist contradites o equivocades en comentar el desenrotllo del ex-librisme ibèric. Creiem haver complert aqueix el fí per al qual ens trobàvem ben documentats, i havem renunciat expressament a nous estudis crítics de l’art i dels artistes de l’ex-libris, perquè per a tal feina, és criteri doctrinal en nosaltres, que si ja és difícil que sigui desapassionada quan és feta per l’home qui no és artista ( en el sentit de la tècnica, entengui’s bé), impossible és que ho sigui quan ho és pel qui actua de professional.

Era un deure de coral amistat el que ens portava el prop-passat setembre a hostatjar-nos, per una vuitada, a casa del refinat col·leccionista N’Huc Sanner de Palamós i vet aquí com convivíem espiritualment per uns quants dies l’infatigable buscador de bellesa i el dibuixant enamorat d’ex-libris En les hores d’intimitat passades en l’estudi de sa interessant col·lecció, contraguérem el compromís d’escriure quelcom referent a Ex-libris, per a esser publicat en la revista Marinada, i així ho han fet de grat, en penyora de les atencions amb que foren distingits.”

Article: “ L’evolució del nostre renaixement ex-librístic”, de J. Triadó, en la revista Marinada ( de Palamós), nº 38 de gener de l’any 1917; p. 7-10

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Hoy, con Internet, se ha producido una revolución en el mercado del libro de ocasión. Todo, casi de la noche a la mañana, ha cambiado radicalmente. Para el comprador, para los investigadores, ello constituye, indudablemente, un paso en adelante extraordinario, imposible de concebir hace sólo algunos años. En la misma pantalla en que estoy escribiendo esta palabrass puedo buscar, y casi siempre localizar, el libro que necesito, aunque esté al otro lado del mundo. Y no sólo eso sino que me llega muy rápidamente una vez pedido. El único problema es poder pagar. El Internet es un invento tan increíble que todavía apenas me lo puedo… creer. Pero existe, es una realidad. Aquí delante de mí. Y no hay semana en que no me localice un libro que me hace falta. Por lo que toca al vendedor, al librero, la situación no es, según tengo entendido, tan halagüeña. Mis amigos me hablan de cuotas intolerables para poder estar en el sistema, de servidumbres insoportables, de casi mafias multinacionales. Algunos incluso auguran que están condenadas a desaparecer las librerías de ocasión tales como las conocemos. Que todo se hará a través de la ‘red’y que el cliente nunca podrá relacionarse con un librero de verdad. Me temo que no carecen de alguna razón.

Por otro lado la nueva situación virtual tiene poco que ofrecer como sucedáneo del browsing. En la era de la informática quedan para tan gozosa actividad, como siempre, las bibliotecas públicas, las librerías de ocasión, los catálogos que todavía llegan por correo convencional, aunque no sé por cuánto tiempo más, y ferias como esta en que podemos tomar nuestro tiempo y entregarnos todavía a uno de los placeres más inocentes y más enriquecedores que haya inventado la humanidad…

Sólo añadiré que sigo disfrutando tan intensamente como siempre cuando se me cruza en el camino un libro inesperado. Me pasó el otro día al hojear un reciente catálogo madrileño y tropezar allí, de repente, con una que me fascinó a la edad de ocho años, que perdí después en un incenddio, y que jamás había encontrado ni pensado en buscar desde entonces. Un hermoso libro sobre las aves acuáticas – ánsares y patos – escrito e ilustrado por el ornitólogo Peter Scott, hijo del famoso explorador. Sé por larga experiencia que, cuando aparece en una lista un libro que me interesa, hay que coger el toro por los cuernos, sin esperar un segundo. esta vez tuve suerte. Repasando las páginas de Morning Flight ( Vuelo al amanecer) volví a sentir la magia que me habían proporcionado sesenta años atrás.

Pregó de la XXXI Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Ian Gibson, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2007; p. 8-9.

Read Full Post »

“ Era en el mes d’Agost de l’any 1900; quan per encàrrec de l’editor barceloní N’Armengol Miralles, dibuixàvem el primer ex-libris del nostre renaixement i a aquest encàrrec devíem, per primera volta, l’ocasió d’estudiar de debò la exuberant producció ex-librística estrangera, que, de temps abans, venia cridant nostra atenció d’artistes.

Nombroses eren les publicacions d’art de tots els països, i per manera molt remarcable, les alemanyes que dedicaven preferent atenció a propagar aquesta manifestació artística; i tan abundosament i amb tanta diversitat d’aspectes arribaven fins a nosaltres, que ja no ignorava cap professional d’aquells dies, que l’ex-libris en son cultiu artístic, era un terreny ben abonat per al conreu de les més altes inspiracions. Ço que justament no sabíem en aquells moments, ço que ens restava per estudiar encara, era la finalitat d’aquella petita obra d’art, d’aquella marca o etiqueta coneguda amb el nom d’Ex-libris i ens calia, per tant, conèixer a tota pressa la seva història i fer-ne, com ne podríem dir, el seu estudi científic. Veus aquí com l’encàrrec d’En Miralles tingué la virtualitat de posar-nos en vies d’adquirir interessants coneixements que, en despertar-nos noves activitats, no devien trigar en manifestar-se en aquest nou i extens camp d’acció.

I així fou com, tan bon punt complert l’encàrrec amb l’execució de l’ex-libris de la “Compañía General de Tabacos de Filipinas” ( que aquest fou el primer ex-libris), s’apoderà de nosaltres un desig tan fort de producció, que impulsant-nos a treballar febrosament, no paràvem fins a veure’n executats i reproduïts una petita sèrie, cosa d’una dotzena, amb els quals començarem a divulgar les aficions a aquest art, i a emprendre l’apostolat que ben prompte tenia de fer tants adeptes.

Fruit de la propaganda fou la publicació en el núm. 1, Any I Janer-Juny de 1901, de la Revista de Bibliografía Catalana, publicada a Barcelona per En J. Massó i Torrents, dels ex-libris Marc Jesús Bertràn, Julià Valou, Víctor Bisbal i Ildefons Suñol, números 10, 5, 2, i 12 respectivament de la sèrie dibuixada pel qui subscriu, i que foren els primers en veure la llum pública.

La reproducció d’aqueixos ex-libris marca una data memorable pel nostre renaixement, des de la qual comença, i creix ràpidament l’afició a l’ex-libris. S’hi interessen els artistes, els bibliòfils i, en general, tots els homes de cultura. Un de nostres més prestigiosos artistes, N’Alexandre de Riquer, pren posicions i ocupa des dels primers moments un dels llocs més eminents en la lluita de producció que es desenrotlla, donant-nos a conèixer, seguidament els prodigis de ses obres. Junt amb ell, tot un estol de dibuixants competeixen en produir-ne i provoquen amb llur treball la naixença dels primers col·leccionistes.

Començar per aquells dies – els últims de l’any 1901 i primers de 1902 – una col·lecció d’ex-libris era recollir l’abundant i assaonat fruit d’una llavor amb oportunitat sembrada; les col·leccions es nodrien ràpidament i l’intercanvi amb l’estranger que ens feu esperar, expandí l’art de la nostra terra, portant-nos, de retorn, les meravelles de grans artistes mundials.

A casa nostra sovintejava en periòdics i revistes la publicació d’ex-libris, celebrant-se a més, exposicions d’originals. S’intensificà de tal manera l’afició, que l’ex-librisme ibèric adquirí fesomia i personalitat pròpies, i a l’estranger, representació i bel·ligerància.

Article: “ L’evolució del nostre renaixement ex-librístic”, de J. Triadó, en la revista Marinada ( de Palamós), nº 38 de gener de l’any 1917; p. 6-7.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Quiero dejar constancia de que mi pasión por los libros de ocasión nació, cuando tenía 17 años, en la ciudad donde vine al mundo, Dublín, ciudad muy dada al chismorreo y a los debates literarios, como bien saben los lectores de James Joyce y los admiradores del cineasta John Huston, que con tanto acierto trasladó a la pantalla, con el título de Dublineses, el genial y tan conmovedor cuento joyceano Los muertos. Mi padre amaba los libros… pero sólo los libros nuevos. Obsesionado con las enfermedades contagiosas, sobre todo con constipados y gripes, estimaba que entre las páginas de los de ocasión, esperando al incauto, podía estar acechando algún longevo germen mortal dejado allí por un propietario previo. “Nunca sabes dónde han estado los libros viejos y sucios”, nos advertía. Por suerte no logró transmitirme preocupación tan malsana y, a la edad que he dicho, en vísperas de ingresar en el Trinity College para empezar allí mis estudios de literatura francesa y española, me atreví a visitar por vez primera una conocida librería de

lance dublinesa, de nombre Webb’s, que se situaba ( y ya no existe) a orillas del río Liffey. En aquel antro de la sabiduría me inicié en la gustosa ocupación que, en inglés, se llama browsing, sustantivo verbal que procede del infinitivo to browse, vocablo de raíz gótica con significación de ‘pacer’. Es un término para el cual no encuentro equivalente satisfactorio en español. “Leer ociosamente” propone el diccionario que tengo más a mano. Pero el browsing es mucho má que leer ociosamente. No es lo mismo decir “ déjame en paz, estoy leyendo ociosamente” que “ déjame en paz, estoy browsing”. To browse es entrar en una biblioteca, librería o caseta bien nutrida, no en busca de un tomo específico sino dispuesto a tropezar con lo inesperado, a tener una cita con lo no previsto o previsible. En suma, lo que denominaban los surrealistas un “encuentro fortuito”. To browse es, cuando ocurre el milagro y el lomo ‘fortuito’ te está mirando directamente a los ojos, coger el volumen e ir adentrándose con fascinación en un texto deleitoso y nunca saboreado antes. Esto es el browsing. Una actividad que no permiten las grandes bibliotecas estatales, de acceso estrictamente reservado a los funcionarios – la British Library, la Biblioteca Nacional, pongamos por caso -, y que hace las delicias de los que amamos los libros y, aunque sólo sea imaginativamente, la aventura.

Pregó de la XXXI Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Ian Gibson, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2007; p. 6-7.

British Library

Read Full Post »

“ És d’origen un dels arts més modestos, ja que l’ex-libris era pura i simplement una mínima marca de possessió de llibres: una etiqueta on constava el nom o l’escut del propietari, per enganxar-la a la guarda anterior de cada volum i proclamar així a qui pertanyia.

Tanmateix, en fer-se mitjançant gravat, els ex-libris ja a partir del segle XVI varen tenir una certa vistositat, si més no tècnica. Al segle XVIII de vegades eren petits gravats historiats, realitzats per bons burinistes sobre composicions de dibuixants o pintors sovint també notables, però potser per la seva minúscula dimensió ningú s’hi fixava massa i no passaven de ser, als ulls dels col·leccionistes, com instruments menors més que veritables obres d’art.

Al darrer quart del segle XIX, però, hi va haver qui s’adonà que dins aquelles petites dimensions hi cabia una gran dosi de simbolisme i la possibilitat de resoldre complexos problemes plàstics i conceptuals alhora. Així, a diversos països hom començà a interessar-se pels ex-libris, i no tant per recopilar-ne d’antics sinó també, i amb més intensitat, per crear-ne de nous.

Va ser un fenomen mundial. A Alemanya, a França, A Anglaterra a Itàlia, a tot arreu varen sorgir ex-libristes, col·leccionistes i artistes. Catalunya no sols no va quedar al marge d’aquesta florida sinó que va ser-ne un dels grans motors. Ramon Casas i Vernis, pertanyent a l’important nucli de bibliòfils que hi havia a Reus, va ser dels primers a dibuixar marques d’aquests tipus. Però el gran esclat quantitatiu i qualitatiu de l’ex-librisme català va íntimament lligat al moviment modernista.

Un dels grans noms del Modernisme, el polifacètic artista Alexandre de Riquer, va ser sens dubte la màxima figura de l’ex-libris d’aquest país. Va fer marques dibuixades amb tinta, i posteriorment reproduïdes en fotogravat, però també altres a l’aiguafort, que constitueixen el corpus principal de la renaixença de la calcografia catalana moderna. Josep Triadó i Joaquim Renart són els altres grans noms que, en tant el Modernisme era vigent, dibuixaren nombroses marques dins aquest esperit, i en reuniren una tria – com també va fer Riquer – en volums extraordinàriament ben editats que avui són joies de l’art català de l’època.

Aquells eren els anys de la “Revista Ibérica de Ex-libris” (1903-1906), que coincideix amb l’època d’or del gènere a Catalunya, però això no ha de fer creure que en endavant l’ex-librisme català no tingués importància. Una generació posterior, en la que destacaven artistes independents com Ramon Borrell o Lluis Garcia Falgàs, mantingué un alt nivell alhora que els protagonistes continuaven com ben pocs la tradició de l’aiguafort. I encara molt més tard, ja a la postguerra, una nova fornada d’ex-libristes s’agrupà a l’entorn de l’”Associació d’Exlibristes de Barcelona”, que aconseguiren celebrar a la ciutat un Congrés Internacional europeu d’ex-libris, el 1958, l’estela del qual encara ara perdura en certa manera.

Per tot això l’ex-librisme ha estat una especialitat artística amb molt de pes a Catalunya, i havent estat superats estilísticament els d’una generació no ha trigat a aparèixer el gruix d’una altra, i fins i tot anant sovint contra corrent de la moda artística més generalitzada, l’ex-libris no ha deixat de ser un art, un col·leccionisme i per a molts una passió fortament sentits en aquest país.

L’Ex-libris”, escrit de Francesc Fontbona en el Catàleg de la Exposició Els Ex-libris i els Llibres. Exposició d’ex-libris catalans actuals i antics, relacionats temàticament amb el món del llibre o la literatura. Del 29 de novembre de 2005 al 15 de gener de 2006. Museu Sant Cugat . Casa Aymat. Ajuntament de Sant Cugat, 2005.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Dime con quien andas y te diré quien eres, es dicho popular español, pero estimamos mucho más justo e igualmente verdadero, este otro, menos conocido: dime lo que lees y te diré quien eres, porque, además, según lo qué lees, así eres y tal libro leemos, tal vida hacemos.

Nuestro sin par refranero, tan amado por Bergamín, nunca olvidó el libro y la lectura, y así nos aconseja: contra tristura, buena lectura; el buen libro, de las penas es alivio; la buena lectura distrae, ensenya y cura; libros y años hacen al hombre sabio: quien poco lee, poco aprende; según lo qué leas serán tus ideas, y un largo, larguísimo etcétera.

Por ello, la falta de buenos amigos no te apene, ¿ buenos libros no tienes? Porque quien tiene un buen libro tiene un buen amigo, y más vale un libro que un amigo: el amigo podrá engañarte: el libro sabrá desengañarte, y un libro y un amigo, y si hemos de partir, el amigo para ti y el libro para mí. Rodríguez Marín justificaba este agravio diciendo que el libro nunca te será ingrato, nunca venderá tu secreto, nunca intentarà ocupar tu puesto y, en fin, nunca te abandonarà en la adversidad, porque amigos y vinos, a veces derechos y a veces torcidos.

Y no basta con tener un buen libro: hay que saber leerlo. Quien lee y no entiende, poco aprende. Mal se entera quien lee de prisa. Leyendo y escuchando, el necio se hace sabio. Leer y no entender es mirar y no ver. Leer sin hacerse cargo de lo leído, tiempo perdido. Y como remate: El tiempo se ha de ocupar en leer, orar y obrar.

Distingue el refranero entre libros buenos y malos: Libro cuya lectura no te mejore, quizá te empeore. Libro bueno, huerto ameno. Libro bueno no es para necios, libro bueno no tiene precio. Miel contiene el libro bueno, y el malo veneno, y por todo ello, del buen libro quiero hablar, que el malo lléveselo el diablo.

Y en fin, libro cerrado no saca letrado; libro cerrado no da sabiduría; librería muy arreglada, librería poco usada. Y así hasta el infinito.

Si, sin leer no hay placer. Leer cualquiera de esos libros, que, un año, más han salido a la calle, en nuestra busca, en esta XL Feria del libro antiguo y de ocasión y que van a ofrecernos el mayor de los placeres, como atestiguan nuestros refranes, o el más maravilloso viaje imaginario, como atestigua nuestra poesía. No hay fragata como un libro, escribió Emily Dickinson.

Sí, sin leer, repetimos, no hay placer.

Pregó de la XL Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, por José Esteban; Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2016, p.3-5.

Read Full Post »

Older Posts »