Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Ex libris’ Category

“ Els cognoms que no poden ésser interpretats gràficament són molts més que els que poden ésser-ho. Llavors és quan en l’ex-libris s’imposa la simbolització temàtica. El simbolisme s’expressa d’infinites maneres, i sempre el geni creador de l’artista es val d’allò que millor li sembla i troba més adient per a desenvolupar el seu pensament. Un símbol ha d’encloure la psicologia del titular de l’ex-libris, expressada i combinada decorativament amb l’ornament i la retolació. Podria citar-vos centenars d’ex-libris com a exemple; entre ells recordo ara el dels germans Casal i Vall, d’Andorra, en el qual són representats la Vall d’Andorra i un vell casal, amb la inscripcio: “ De l’antiga casa pairal – fem palau d’amor: bell casal”. El de Serafí Reig, també andorrà, en el qual hi ha un serafí recolzat damunt del bolet ou de reig, i la inscripció: “ Elevació d’esperit… i el paladar exquisit”. Un dels ex-libris de l’intel·lectual i bibliòfil lleidatà Estanislau de K. Montaña i Pradera representa un prat i una muntanya; però, com que l’interessat és aficionat als llibres de cavalleria, hi ha també l’espasa simbòlica i un cavall renillant, emmarcat tot dins una orla que li dóna l’aspecte heràldic d’un escut. I el d’en Puigsubirà, de Tàrrega, en el qual hi ha una figura nua esguardant, l’horitzó i un poblet que dorm al peu de l’alta muntanya, i que porta aquesta inscripció: “ Deu-me la terra alta, noble, sobirana!”.

El col·leccionista Joan Marca cercava, sense èxit, un simbolisme i una forma “parlant” per a realitzar el seu ex-libris, quan per fi un dibuixant ex-librista li’n féu un on figura un paisatge amb el riu bíblic i la imatge de Sant Joan; en altre lloc, una etiqueta primitiva de marca de propietat del llibre, i en el conjunt la inscripció: “ JOAN, precursor del quitament humà. MARCA, precursora de l’ EX-LIBRIS”. Les inscripcions són sempre interessantíssimes en els ex-libris, i cal no oblidar-les.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Me admira que haya quien busca sin parar, no las primeras ediciones de un autor de primera fila, sino los libros que editó un impresor del que hoy no se acuerdan ni sus herederos, un impresor que puso amor y cuidado extraordinarios en cada uno de los volúmenes que sacó a la intemperie del mundo, o los libros de los que se encargó un artista tan humilde y soberbio a la vez que dedicó su talento a encuadernar volúmenes, idear una encuadernación distinta, única, a libros que quizá, en algunos casos, si hoy tienen alguna importancia, no es por lo que contengan, sino por la excepcional encuadernación que abriga ese contenido. Me admiran también los que, en un mundo tan lleno de grandes autores, dedican su atención a lo olvidado, lo presuntamente menor, autores que las academias consideran de segunda o tercera fila o insignificantes nombres propios que no merecen reediciones ni ediciones críticas. Pero si una de las misiones de los buscadores de libros es fijar dónde está la verdadera importancia de algunos autores, de algunos diseñadores, de algunos encuadernadores, de algunos impresores, sin atender a los ordenamientos casi jurídicos que se imponen desde las autoridades académicas, no es menos destacable que para esos autores presuntamente olvidados, para esos diseñadores a los que no se les tiene en cuenta, para esos impresores que construyeron sus catálogoss como si estuviesen escribienddo sus autobiografías, nosotros, los buscadores, también somos importantes. Se trata de una relación de importancia mutua y por lo tanto no es exagerado hablar de una relación sentimental. Somos importantes para ellos porque ellos tampoco producen por sí solos aquello que necesitan para seguir vivos: es decir, lectores, curiosos, estudiosos, buscadores, coleccionistas. Sin nosotros ellos no podrían ocupar el lugar que merecen aunque sea en lugares sin relevancia social como son nuestras bibliotecas, pequeños reinos junto al mar, por decirlo con el verso de Edgar Allan Poe. Así que no es que los buscadores consigan darles importancia con sus búsquedass y sus encuentros a libros y autores que parecen no tenerla para el resto de la gente, para los departamentos universitarios y para los

suplementos culturales, sino que esos libros y esos autores nos dan importancia a los buscadores porque a través de nosotros vuelven a hablar, son Lázaro, se levantan de nuevo, se levantan y andan. No hay mayor victoria para nosotros los buscadores de lo aparentemente menor, de la preterido, de lo ganado por el olvido, que conseguir que alguno de esos autores abandone las estanterias particulares de nuestras bibliotecas y vuelvan a la intemperie de las nuevas ediciones, de las reediciones, y se hagan un sitio en el canon y pasen de olvidados a inevitabes. Ha pasado hace unos años con Manuel Chaves Nogales gracias a las ediciones de María Isabel Cintas y los esfuerzos de Andrés Trapiello, que también nos descubrió a Rafael Sánchez Masas, ha pasado con Elena Fortún gracias a los esfuerzos y las reediciones de Abelardo Linares. Pasará en algún momento, espero, con Elisabeth Mulder, cuya primera novela, Una sombra entre los dos, de un feminismo radiante, no sé por qué aún no ha sido recuperada. Ha pasado con muchos dibujantes y pintores vanguardistas gracias a Juan Manuel Bonet, rescatador de tantos poetas, el último de ellos Leopoldo de Luis, por el que uno había pasado sin enterarse, demasiado fiado a su condición de poeta de posguerra de larga producción. Ha pasado con muchos fotógrafos y sus maravillosas producciones, mimadas hasta el último detalle, gracias al incansable Horacio Fernández, que sacó del olvido a Luis Acosta Moro y su extraordinario Cabeza de muñeca. Son mis héroes”.

La novela del buscador de libros” de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.270-272.

Read Full Post »

“ L’anacronisme i el conformisme ex-librístic del vell gust heràldic perdurà fins als últims anys del segle passat.

És aleshores que els escuts, amb llurs signes i figures heràldiques de l’interessat de la marca del llibre, desapareixen i es transformen per fi, en ex-libris moderns, en autèntics ex-libris amb el seu fons psicològic imprescindible que el distingeix, per a reflectir la veritable personalitat de l’interessat; forma d’expressió, aquesta més fidel que els signes i figuracions heràldiques d’escuts i blasons, i amb una temàtica molt més extensa i variada, com veurem a continuació. En l’ex-librisme modern abunden els ex-libris anomenats “parlants”, en els quals el nom, més pròpiament, el cognom del titular s’interpreta gràficament. Aquesta interpretació és humorística, caricaturitzada, o bé senzillament i correctament formulada. Persones amb cognom significatiu – Llop, Conill, Carabassa, Prat, Font, Bosch, Roure, Alzina, Pi, Mates, Serra, Torr, entre els catalans – hi feren figurar l’animal, planta o cosa representativa del seu cognom. Així, en un ex-libris del culte bibliòfil Antoni Carabassa i Serra, executat a l’aiguafort, voltat per una orla formada per una carabassera, es representa al mig de l’escut de Lleida, terra nadiua de l’interessat, tot ell compost en forma d’escut, talment com un ex-libris heràldic, en el cim del qual hi ha, a tall de corona, una serra de fuster. D’altres que tenen el cognom compost, per exemple, Matabosch, Pidelaserra, Casademont, etc., feren combinar en llurs ex-libris les figuracions que el componen. El col·leccionista Josep Monsalvatge, d’Olot, encarregà a l’alemany Bru Heroux que el seu ex-libris representés un paisatge muntanyós – mont- d’aspecte feréstec  – salvatge – . Al seu germà Jordi, de Figueres, el dibuixant i caricaturista Llorenç Brunet li’n féu un d’humorístic: un globus terrae – món – al qual un salvatge terrorífic venta un cop de peu.

Es indubtable, però, que els ex-libris “parlants” han donat peu a la imaginació, que ha produït la variant “jeroglífica”, ja que són molts els cognoms que es poden representar de tal manera. Entre els catalans, el cognom Capella pot ésser escrit mitjançant les inicial K P LL; el cognom Mataró, amb una mata qualsevol seguida de la síl·laba Ró. El caricaturista Cornet, per exemple, emprà un cor centrat per la partícula NET per a signar tota la seva producció artística.

La caricatura personal ha estat també emprada com a ex-libris, i resulta certament força acceptable. El caricaturista Bon, que és, a més, un excel·lent dibuixant, en té de meravellosos. En aquest cas no cal sinó acompanyar la caricatura personal de l’interessat amb el mot “ Ex-libris”, car, en ésser-hi mapat el titular de l’ex-libris, és sobrera la redundància del seu nom. En aquest aspecte de l’ex-libris no estarà de més reportar-vos que a Lleida vaig trobar-me amb el cas curiós d’un metge, dibuixant autodidacte, que fa unes caricatures personals molt reeixides, el qual signa amb el pseudònim “Niko”, i que es dedica a aquesta mena d’ex-libris.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Por seguir con las paradojas, todos nos deprimimos un poco cuando nos carboniza la impresión de que nadie lee, de que los libros cada vez importan menos, de que estamos en el final de una época. Y sin embargo la verdad de los hechos y las cifras dice muy otra cosa: dice que nunca se ha leído tanto como ahoa, que el número de lectores crece, a pesar de que leer cotidianamente, incluso como necesidad para sentir que la vida es algo más que una serie de imposiciones que nos atan, siga siendo una actividad minoritaria, como por otra parte fue siempre, y me temo que siempre será. He utilizado el verbo en el que quiero pararme un momento, he dicho que los libros cada vez importan menos. Ya lo dije: Importar, ese es el verbo.Importar significa traer de fuera algo que no somos capaces de producir por nosotros mismos, radica toda su fuerza, toda su energía, todo su futuro, que está hecho de puro pasado exprimido para ser sintetizado en una forma de vida que se propone abolir el tiempo.

Ante cualquiera de las joyas que se ofrecen en los exquisitos salones del libro antiguo – , que son a las ferias del libro lo que el polo al fútbol -, es fácil sobreponerse a cualquier pellizco de depresión ante la aparente insignificancia que tienen los libros en nuestra sociedad. Si colocara cualquier dispositivo de lectura junto a una de estas joyas, volvería a convencerme de que cualquiera de estas joyas es la evolución preciosa con la que el ingenio humano ha mejorado una ocurrencia que en sí misma ya era genial. Pero también, sin entrar en comparaciones, que no es que sean odiosas, sino más bien son siempre ociosas, me resultará imposible no reparar en el trabajo de comunidad y cuidado que es siempre un libro: algo que nace cuando uno lo escribe pero que todavía no es lo que llegarà a ser, necesitará de un lector profesional que lo corrija, de un editor que lo publique, de un diseñador que lo componga, de un dibujante que le ponga una cubierta, de un impresor que lo vuelva al fin realidad, de un librero que lo ponga al alcance de sus clientes y por fin de un lector que le dé aquello de lo que nació: vida, otra vida, vida en otro sitio, lejos ya del escenario donde nació, lejos de los fantasmas y las inseguridades de quien lo escribió, de su mesa de trabajo, de sus mañanas indecisas sin saber si iba por buen camino.

Por eso de muchos coleccionistas y bibliófilos me admira la pasión con la que enaltecen a artesanos y profesionales invisibles. No sólo la pasión por los autores obvios y consagrados – cuyo valor es fácil de discernir dada su condición de clásicos inevitables: Borges, Lorca, Cernuda, claro que sus primeras ediciones son muy valiosas, eso no tiene mayor misterio – sino por figuras escondidas que sin ellos, sin la pasión y las búsquedas de coleccionistas y bibliófilos y libreros expertos, hubieran sido ya tragados por el olvido, esa bestia hambrienta que no para de masticar huesos y nombres propios. Lo único bueno del olvido es que nunca es definitivo, en cualquier momento puede venir alguien a rescatar un libro, un autor, y decirle levántate y anda,y ponerlo en su sitio. Es una de las virtudes de este mundo de los libros viejos o antiguos: en cualquier momento, por pasado que sean, pueden volverse presente para alguien. Presente, además, significa regalo, y no hay mejor regalo para los libros viejos que devolverles actualidad, volverlos a hacer latir, transformar la sepultura que son por fuera en la vida de la que están hechos sus adentros”.

La novela del buscador de libros” de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.268-270.

Fira llibre d’ocasió Barcelona

Read Full Post »

Impremta de Gutenberg

“ Com s’ha dit, la xilografia donà lloc a Europa a la invenció de l’ impremta, perfeccionada després de llarg i interessant procés amb els tipus movibles o caràcters de lletres soltes. Això esdevé el 1440 o el 1454, degut a Faust i a Gensfleisch, conegut per Gutenberg.

És natural que l’innat afany de saber que el poble ha sentit sempre, sorgís amb el descobriment de la impremta en el període del Renaixement, ja que mercès a aquest descobriment els desheredats de la fortuna pogueren fer-se propietaris dels llibres, adquirir-ne. A partir d’aquells dies redemptors es manifestà el despertar gloriós d’intel·ligències privilegiades en tots els rams del saber. L’empirisme humà va anar cedint pas a la conquesta del talent racional. Es desenvolupar l’aristocràcia de l’humanisme, perquè aquesta rau en l’esperit civilitzat. Des d’aleshores es va palesar que el veritable poder de l’home radica en el seu cap, en la inspiració, i és a ell que han anat rendint-se els magnats, la potestat sobirana dels quals necessitava de l’ajut dels humils de tostemps.

Durant centúries, l’ex-libris d’arreu fou heràldic. Res més natural que aquell qui posseïa blasó marqués amb ell els seus llibres, fent-lo gravar el més fidelment possible. Aquells qui no podien presumir d’escut es feien fer un monograma. Els qui tenien una modesta biblioteca i no podien pagar el treball d’un artista feien estampar en un paperet: “Biblioteca de …”, o bé: “ Llibre que pertany a la biblioteca de…”, a vegades acompanyat d’una adreça, i gairebé sempre enquadrat per un filet de ratlla o de punts, o per una orla qualsevol. Però és ben evident que aquests paperets no han estat mai ni poden ésser un ex-libris, tot i que hom els consideri els més senzills ex-libris primitius: els emprats per la gent que no era blasnada durant el temps que perdurà l’escut heràldic.

També cal esmentar els filosòfics i literaris. Uns ex-libris característics de la divuitena centúria. Els componen, impresos, diversos consells, sentències o refranys, expresats sovint en llatí.

La història de les “marques defensores de biblioteques” té, doncs, dues etapes: la més antiga – indecisa i confosa en els procediments i lloc on col·locar-la en el llibre -, que evolucionà per si mateixa en trobar un origen en el blasó i els motius heràldics, els quals predominaren durant el Renaixement i continuaren fins a l’etapa moderna i de renovació, la qual trobà el seu encertat desenvolupament en l’art decoratiu i es fa assequible a tots els àmbits socials, fent honor, ensems, a la seva veritable denominació pròpia: ex-libris.

Altrament, insistint en la nostra tesi, que considerem punt cabdal, hem constatat que totes les nacions voldrien gaudir de la primacia en l’ús de l’ex-libris, cosa molt explicable si acceptèssim les marques més o menys ex-librístiques com a ex-libris. Entre els ex-libris (?) d’aquesta mena, mancats de contingut psicològic del posseïdor, es pot citar, de França, el del bisbe d’Autun, de l’any 1574, el qual fou considerat el més antic ex-libris d’aquella nació, quant reunint millors condicions, ho és en realitat el de J. Bertaud, tal com diem també al seu lloc. Així ens trobem que R.E. Sangermano, en la seva monografia Gli Ex-libris, pretén que: “Il segno, o l’ex-libris del primo tipo, fu primeramente usato in Italia ed in Francia” (sic), basant-se en un exemplar que publicà Bertarelli en el seu llibre, i que pertanyé a Apollonio Filareto, secretari major de Pier Luigi Farnese, primer duc de Parma.

Certs afanys ens menarien a l’equívoc d’arribar indegudament a considerar ex-libris àdhuc els gravats en relleu, en or o color, de l’exterior del llibre, en la relligadura, quan aquesta forma especial es denomina ja “super-libris” i no té res a veure amb els pròpiament ex-libris. Com tampoc no han estat mai ex-libris totes aquelles marques indelebles ( que no es poden esborrar o treure), aquelles inicials que, conjuntament amb el blasó, monogrames i divises són de fer desaparèixer, tal com s’observa, entre molts d’altres, en els valuosos manuscrits del duc de Berry. És precisament entre aquesta mena de marques ( no ex-libris) on trobem la de Hildebrand de Brandeburg, de Biberatch ( Wurtemberg), monjo de la cartoixa de Butzheim (1470). I la de la Facultat d’Artistes d’Ingolstadt (1482), que figura en la col·lecció de la Borsa de Llibreters de Leipzig, res de tot això és, avui, ex-libris pròpiament dit”.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

Ex-libris de Jean Bertaud

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Es otro de esos detalles que declaran eficientemente la estupefacta tontería en que consiste este vicio [la bibliofilia], porque, vale, sé muy bien que no voy a conseguir nunca jamás ‘Al oeste del lago Kivu huían los gorilas en manadas numerosísimas, publicado por la revista Papageno en la Zaragoza de comienzos de los sesenta, pero ¿ no sé bien que si se diera el milagro de que lo encontrara, a la media hora ya se me habría pasado la euforia y me olvidaría completamente de él, convertido en un simple ‘lo tengo’ que soltar en alguna charla con quien comparta el vicio de los libros raros? En eso consiste precisamente la tontería del vicio, y lo expresaba muy bien en algún artículo Azorín: el bibliómano se reconoce porque cuando consigue uno de los títulos que persigue se olvida de él para centrar su atención en lo que importa, que son los libros que le faltan, no los que tiene.

Los bibliómanos dedicados a la literatura todavía podrían consolarse con la metadona de las reediciones, al menos para demostrarse a sí mismos que no han perdido del todo la condición de lectores que debería ser la que importase más. Pero los dedicados al fotolibro, ¿ dónde podrían ampararse? La mayoría de las grandes piezas de la historia del fotolibro no conoce reediciones – algunas, eso sí, han merecido facsímiles que por el hecho de que las ciencias de reproducción han adelantado mucho suelen tener bastante más calidad que los originales: ejemplo evidente es Metal, la carpeta de fotos de Germaine Krull -, así que el único modo de alcanzarlas es en alguno de los ejemplares de su única comparecencia. No es de extrañar que muchas de esas piezas alcancen precios de producto interior bruto de país africano”.

La novela del buscador de libros de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.238-239.

Read Full Post »

“ Si considerem ex-libris tot allò que no ho ha estat mai, esdevé impossible fer seriosament esment de quin fou el primer. És natural que l’ex-libris, la marca de propietat d’un llibre, sorgía a l’ensems que aquest. El pròpiament llibre és imprès.Per això el propiament ex-libris no es coneix fins a la invenció de la impremta; potser, millor encara, a la de la xilografia, la seva precursora.

Això no obstant, cal dir que existeix una curiosa plaqueta esmaltada en blau, que es va trobar a Tell-el-Amarna i està guardada al londinenc Museu Britànic, en la qual hi ha uns signes jeroglífics. Aquesta plaqueta anava junt amb un papirus que pertanyé al faraó Amenfis IV, segons traduïren en la grafia de la dita plaqueta els entesos, i per aquesta raó de marcar la propietat del papirus ha estat considerada un ex-libris, i, per tant, el primer ex-libris, el qual podria ésser datat vers l’any 1400 abans de Jesucrist.

També hi ha qui considera que el primer ex-libris és la miniatura que hi ha en un còdex de l’any 1188, guardat a la Biblioteca Vaticana. Es tracta de la figuració pintada de l’emperador germànic Frederic I Barba-roja, emmarcada per una inscripció posada dins d’un filacteri que fa saber qui va fer el dador de tal còdex. Aquesta miniatura il·luminada no ha d’ésser considerada, però, un ex-libris. No és més que un “recordatori, això és, el que en els cenobis acostumaven de pintar a les cobertes dels llibres que els donaven per “recordar”el generós donant. És veritat que el llibre, abans de la invenció de la impremta, fou obra de cal·lígrafs i miniaturistes, més això no és prou perquè s’arribi a considerar un ex-libris aquesta miniatura-recordatori, trobada en aquest geistlinchen o còdex.

Com a ex-libris s’han considerat també les marques que, com hem dit abans, a l’alta Edat Mitjana s’empremtaven al foc a les cobertes de cuir o de fusta dels manuscrits, o bé s’il·luminaven en un dels primers fulls del paper o del pergamí. Aquesta marca era, generalment, l’escut o blasó del propietari – la seva marca personal – , fos el d’un senyor, fos el de l’abadia o del monestir a la biblioteca del qual pertanyia. Cert, la marca manifestava la propietat del llibre, i com a tal algú l’ha considerada un ex-libris. Però no ha d’ésser així, perquè l’ex-libris pressuposa una fulla estampada. I l’estampació sorgeix amb la xilografia.

No obstant, en l’Exposició d’Arts Decoratives que tingué lloc a Boston l’any 1898 s’exhibiren unes marques japoneses de propietat del llibre, impreses, estampades, cronologades en la desena centúria.

A la Xina, i segurament també al Japó, es conegué l’estampació uns quants cents anys abans que a Europa. Per aquesta raó, i perquè coneixien també el paper, no hi ha dubte que conegueren el llibre imprès molt abans que els europeus.

Per altra part no és inversemblant que al Japó, on el desenvolupament de les marques, aquest instintiu desig humà de marcar les coses, era i és molt considerable – els “mon” i els “mondokoro”  existien en totes les famílies, i cada família en posseïa dos o tres -, els acudís de marcar la propietat dels llibres. Ès molt natural que fos així i que això ocurregués en estampar-se en aquelles terres el primer llibre. I aixì ens ho acredita l’exposició suara esmentada.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

Mondokoro, emblemes tradicionals japonesos

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ y debió de quedárseme grabada también la impresión de que una feria del libro es un lugar al que uno va, fundamentalmente, a hacer amigos, a descubrir autores, a agrandarse el museo particular de complicidades, de nombres propios que nos hacen compañía, de recuerdos que recaudamos en los libros, recuerdos de hechos que no hemos vivido. Para ello, según me ha enseñado la experiencia, que, como la apariencia, también sabe engañar, es recomendable no buscar nada o, al menos, que las fronteras de la búsqueda dejen un espacio lo suficientemente amplio como para que, en cualquier caso, y por mal que se nos den las cosas, siempre encontremos algo. Este es el primer mandamiento del buscador de libros en las ferias: El secreto de encontrar reside en no ir buscando nada. En efecto, el secreto de encontrar siempre algunos libros que nos valgan para algo en las ferias del libro es ese: no armarse de una lista de libros deseados, ir más bien desarmado, sin expectativas, a sabiendas de que el culpable de una desilusión es siempre el que la sufre, el que se desilusiona. Por eso nada me resulta más equivocado en las ferias del libro viejo que esa tàctica de algunas personas a las que veo ir parando un segundo en cada caseta y preguntándole al librero por un título preciso o dando unas indicaciones absolutamente delirantes, buscando con ansiedad un libro del que no se recuerda ni título ni autor, pero se recuerda nítidamente la ilustración de la cubierta, ‘una mujer con el pelo azul y una serpiente blanca colocada como collar’ o algo parecido. Seguramente a los libreros les pasa en cada una de las ferias, a mí también me ha pasado porque en dos ferias estuve de empleado en la caseta de Renacimiento en Madrid y tuve que atender peticiones de ese tipo, gentes que buscaban un libro de su infancia del que sólo recordaban las ilustraciones y ahora, tanto tiempo después, lo perseguían de caseta en caseta como Akhab la ballena blanca, sin saber que al obtenerla le llegaría su fin, triunfo y condena en el mismo arponazo. Es otro de los alicientes indudables de cualquier feria del libro; ver cómo se extienden ante nosotros, convertidos en cabalgatas de libros, en amasijo de volúmenes de diversa procedencia y destino diverso, tantos pasados distintos reunidos por el azar sobre un tablero, en el perfecto desorden de las cosas acostumbradas a vivir a bordo de un naufragio. He aquí pues el segundo mandamiento del buscador de libros en las ferias: elige lo que vayas a llevarte a sabiendas de que estás rescatando a un náufrago que de todas maneras no iba a ahogarse sin ti”.

La novela del buscador de libros” de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.222-223.

Read Full Post »

“ Marcar és quelcom tan vell com l‘home, i pressuposa consciència de personalitat, algunes vegades, i, d’altres, senyal de propietat.

Ja en els remots temps egipcio-faraònics es marcava o segellava amb escarabeus i plaquetes de pedra i terra cuita. Marcaren els assiris i babilonis amb cilindres gravats i escrits que portaven penjats al coll. Amb entalladures encastades en tumbagues marcaven els hel·lens i els romans. Es marcà i segellà en l’època hel·lenística els productes ceràmics, terra sigil·lata, i així ho feren en tot temps les manufactures de ceràmica i de porcellana. Marcaren llurs obres els mestres argenters, els ferrers de tall, els bronzistes. Els mestres “canoners”i els “panyetaires” marcaren amb llurs punxons els canons i els panys dels pedrenyals i pistoles que muntaven els mestres “encepadors”…. i marcaren llurs obres els campaners. La marca de producció esdevingué quelcom tan personal, que es féu precís registrar-la.

Ningú no negarà, doncs, que és una cosa humanament sentida el desig de marcar els objectes de la nostra producció o propietat. Si seguim la història de la civilització dels pobles trobarem sempre l’existència i la influència d’aquest desig. En l’arqueologia, la terrisseria, les arts, l’arquitectura, en fi, en totes les manifestacions artístiques, des de la més elevada a la més vulgar i inversemblant, trobem resquícies que reflecteixen sense cap dubte aquesta inclinació tan humana.

I el llibre?, tots ho sabem: el marquen l’impressor i l’editor, àdhuc el relligador, el llibreter i, algunes vegades l’autor. I també els paperaires, amb aquelles filigranes d’aigua imposades valorativament com a garantia del producte fabricat.

Aquestes marques són de producció. Però hom desitja posar una altra mena de marca en el llibre que ha adquirit: la de propietat.

Les marques de propietat dels llibres comencen a usar-se, en realitat, en el segle XV, i la rudimentària marca deixa d’ésser-ho per esdevenir l’ ex-libris, que es renova subjectivament i artística cap a la fi del segle XVII, en la seva gloriosa expansió.

La marca de propietat del llibre – no diem ex-libris – més antiga coneguda a Europa és una del 1470, de Hildebrand de Brandeburg, en Biberach de Ulm, executada sobre un paper amb el dors imprès, la qual cosa s’explica pels preus exorbitants del paper en aquella època. Com totes les més antigues, està dibuixada a mà. Segueixen en antiguitat a aquesta marca de Hildebrand la del Gremi d’Artistes d’Ingolstadt, que és de l’any 1482; la del clergue alemany Johan Krabensperg, que es data l’any 1491, i la d’E. H. Töbing, de Lonebourg, de l’any 1498.

Ex-libris d’Hildebrand de Brandeburg

No hi ha dubte que els monestirs, convents i altres cases religioses foren els que posseïren, més que ningú, papirus, llibres manuscrits, incunables, etc., i empraren com a marca de propietat dels llibres els blasons del seu llinatge col·lectiu, voltant-los d’atributs eclesiàstics, fins que la Història, seguint i marcant el curs natural del seu pas, donà preponderància als reis i a la noblesa seglar, que emprà com a marca els seus escuts i la seva heràldica corresponent. Moltes, però, de les primitives marques eren purament literàriesi àdhuc manuscrites; Arlia, en el seu Dizionario bibliográfico, ens en cita una bona i curiosa col·lecció,…

Sortint ja dels monestirs i dels anatemes, mirant de cara al llibre imprès, les marques dels llibres han anat variant els redactats, segons les èpoques, d’acord amb la mena d’estudis a qué s’aplicava l’estudiant. Vegen aquell de latinitats del segle XVII, que va topar amb aquesta fórmula, també macarrònica:

Aspice Pierrot pendu

Quod librum n’a pas rendu

Pierrot pendu non fuisset

Si librum reddidisset.

acompanyada de la representació gràfica de Pierrot penjat. Aquest exabrupte va merèixer la immortalitat per la seva singular ocurrència…

…Ara bé: pel camí només dels versets i la literatura l’ex-librisme cauria en l’antipàtica pedanteria, una mostra de la qual és l’ ex-libris francès de N. François de Neufchateau, on el posseïdor demostra que la seva vanitat personal és superior al seu amor als llibres.

La marca més simple ha estat la signatura, que s’escriu al dors de la coberta davantera o en algun o alguns dels fulls; la qual signatura, sobretot en els llibres escolars, moltes vegades s’acompanya de l’adreça del propietari, amb l’esperança ingènua que, en cas de pèrdua, sigui retornat.

Quan el  llibre imprès es posa a l’abast de la mainada escolar, cadascú sentí la humana necessitat de guardar-lo per a ell i de fer-ho saber d’una forma elegant. Així, els petits escolars de tots els països feren gala de llur literatura ingènua per tal de marcar la propietat de llurs llibres:

Si este libro se perdiese,

como puede suceder,

suplico al que se lo encuentre

que lo quiera devolver,

pues es de un pobre estudiante

que lo ha de menester.

Si queréis saber su nombre,

aquí abajo lo pondré.

I al peu hi posaven el nom i adreça. I així, en versos semblants, els infants d’arreu del món civilitzat.

Però això, que pot tenir certa gràcia en els llibres escolars, no la pot tenir de cap de les maneres en els llibres de persones serioses, i, sobretot, en aquells de valor bibliòfil.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Si hubiera mantenido la costumbre de tatuarles a los libros la fecha en que los adquiría, ahora podría componer un cuento exacto – contar es poner orden, contar es ‘érase una vez’ pero también es ‘ uno, dos, tres’ – en el que retratara, a través de la relación de compras – y supuestamente de lecturas -, las derivas de un buscador de libros, que es como me reconozco, porque bibliófilo es palabra que se ha infectado y coleccionista sólo admitiría serlo si inmediatamente corrigiera la condición con el adjetivo ‘malo’, coleccionista malo, en efecto, porque siempre abandono las empresas de completar algo, algún autor, los impresos de alguna colección, las cubiertas de algún diseñador, mucho antes de llegar a conseguirlo ( sólo llego al final cuando el autor me lo pone muy fácil, por ejemplo, si sólo ha publicado un par de libros – Emilio Mosteiro – o si se me pone al alcance mucho después de que yo me olvidase de que entre mis empresas estaba la de completarl). Bibliófilo, ya se dijo, es tanto el que tiene una biblioteca llena de libros de bolsillo, marcados cruelmente por subrayados y anotaciones al margen,como el BOBO: este, por el prurito de no consentir en leer La conquista de las Islas Malucas de Argensola más que en la edición original, que tiene un cocodrilo en portada, no es más bibliófilo, no es más bibbliófilo que aquel que se conforma con leer el libro de Argensola en su edición moderna, un volumen que se descuajaringa con excesiva facilidad porque sus cuadernillos no van cosidos. Bibliófilo es el que gusta de los libros:en la palabra no está especificado qué clase de libros. Cuando veo a alguien, un escritor casi siempre, que mostrando a las cámaras su biblioteca, dice, como si tratara de aliviarse de un pecado del que nadie lo acusa o quisiera disculpar sus posesiones restándoles valor: pero yo no soy un bibliófilo, inapelablemente me digo: no sabe lo que dice. Ahora por bibliófilo se entiende al exquisito que sólo deja entrar en su biblioteca primeras ediciones o libros con la suficiente capa de años como para que sólo por la edad, sin presumir ni su contenido, merezca un respeto, pero yo, como ya dije, no soy más bibliófilo ahora mismo – con diez mil libros anegando mi aposento –  que cuando tenía 17 años y era propietario de una sola balda en la que iba irguiendo a mis primeros soldados – si es que una biblioteca es un ejército. Es más, diría que soy bastante menos bibliófilo ahora que entonces, como es menos viajero el que ha recorrido el mundo diez veces y ya sólo quiere quedarse en su jardín que el muchacho que sin haber salido de su barrio está deseando echarse a perseguir el horizonte sólo por la intriga de ver mundo. Así que bibliófilo sí, por fuerza, pero no más que cualquiera al que le gusten los libros y tenga media pared de ellos sin que importe el valor en que se tasan ahí fuera. Y coleccionista también, vale, pero mal coleccionista: en realidad la etiqueta en la que me reconozco es la de ‘buscador de libros’, y puedo olvidar con sospechosa facilidad las impresiones de lectura obtenidas en un libro raro, pero no la singladura que me llevó hasta él, el lugar donde lo encontré, el pellizco de bendita alegría al ver que su precio estaba a mi alcance.

La novela del buscador de libros” de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.48-50.

Read Full Post »

“ Quina idea expressa la preposició llatina “ex”? Qualsevol diccionari ens dirà que “ex” denota “fora” o bé “ més enllà”. La traducció literal, però, és: “de” i “entre”, Així, doncs, tractant-se d’ ”ex-libris”, i literàriament, per justificar la propietat particular dels llibres, es tradueix admetent-ho com a: “dels llibres de…”, la qual cosa es palesà de manera ben adient en les primitives marques i etiquetes precursores de l’ex-libris modern.

Si bandegem un xic la puresa de la llatinitat i la gènesi de les marques de propietat del llibre, hem de veure en l’ex-libris modern – psicològic, simbòlic, filosòfic, etc. – que l’interessat de la marca de propietat del llibre es troba fora del llibre en si; això és: que no té cap relació, ni art ni part de cap mena en la confecció general i material del llibre. Ultra trobar-se entre els llibres amb el deure de marcar-los, l’ex-libris emprèn simbòlica volada. Malgrat això, espiritualment, enganxar al dors de la coberta del llibre el nom, el nostre nom, és una vella manera de palesar-li adhesió i afinitat ideològica, científica o artística; és quelcom així com un espiritual apadrinament, com un afillament amb què ens el fem nostre moralment, amb aquest amor pur bibliòfil i intel·lectual que sempre inspira al bon ex-librista. Perquè els llibres es llegeixen i s’estudien, i no s’emmagatzemen als estants de la llibreria per servir nomès que a la pedanteria. Per al bibliòfil, l’amor als llibres és immanent; es viu el llibre sense l’empirisme de gaudir-ne no res més que la materialitat, bella o no, d’uns volums posats en rengle. És la seva essència el que val, i és amb ella amb la qual ens trobem junyits. Això és el que expressa la paraula “ex-libris”. I aquest és el veritable significat actual dels ex-libris.

Aquest fet d’adhesió espiritual és el que en bona part justifica, encara que sembli estrany, que un llibre venut de segona mà tingui més valor si posseeix un ex-libris adherit. Imaginem-nos un antic tractat de ciència, comprat venturer, que portés l’ex-libris del savi didacta bacteriòleg francès Pasteur. Aquest llibre, pel sol fet d’ostentar tal ex-libris de Pasteur fóra gairebé com si aquesta eminència aprovés l’obra que s’afilla en enganzar-hi el seu ex-libris. Disseccionat així, l’ex-libris esdevé la veritable expressió i el reflex de l’espiritualitat, de les idees personals o de la psicologia del seu titular”.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952.  Volum primer.    ( Des de FSB 737 fins a FSB yyy hi ha fragments d’aquest mateix llibre, potser  els finals d’alguns queden potser una mica en l’aire, però els següents FSB són correlatius en el llibre, i crec  que tot queda més clar al final d’aquesta sèrie).

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Es sobradamente conocida la atracción que produce a los bibliófilos la recepción de Catálogos de las librerías llamadas de viejo, de ocasión, de lance, de libros raros y curiosos… Son esperados tales catálogos con ilusión, y prácticamente se devoran en busca de la obra que se ansía. El bibliófilo llega al extremo de postergar otros quehaceres más prácticos para engolfarse en la lectura acelerada de los títulos, existiendo incluso cierta técnica para leer títulos y autores con estudiado apresuramiento. Lo que importa es la prisa, el llegar con anticipación, ser el primero en la petición de la escasa o única pieza que repentinamente aparece agazapada entre otros varios títulos completamente indiferentes. Se siente un salto emotivo al leer el título impreso de una obra que flota desde años en nuestro subconsciente, sin que se haya podido conseguir, por no ser ofrecida o por haber sido ya vendida cuando – por teléfono – se pide. Algún bibliófilo se enfadó con el librero proveedor por sentirse relegado al no haberle ofrecido determinado libro directamente. Hay quienes, apenas reciben el Catálogo, van a la propia librería, y lo leen allí, para, según encuentran una referencia bibliogràfica que puede interesarles, pedírsela al librero, en el instante, de tal modo que no haya posible antelación por parte de otro comprador.

Es muy importante contar con la amistad de ciertos libreros, por las orientaciones que pueden proporcionar dado su continuo contacto con los libros, así como por la atención de reservar obras que ellos saben a quien satisfacen con plenitud.

Verdaderamente el bibliófilo se interesa por determinados libros y no le importa encontrarlo en una lista que le envíen, incluso hecha a multicopista. Pero ello no obsta para que se admiren ciertos Catálogos por su importancia; importancia de contenido – libros raros -, de explicaciones, de ilustraciones – con portadas curiosas -, hasta el punto de que tales Catálogos se coleccionan y se cotizan; es como si perdieran su caràcter frío y mercantil- oferta y demanda de libros – para convertirse en piezas que interesa conservar, por los datos bibliofílicos que contienen”.

Article: “Notas sobre bibliofilia” de Luciano Castañón, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 8, d’abril de 1981, p.47-48.

Read Full Post »

“L’ex-libris torna a emprendre volada; no volem dir que ressusciti, perquè de fet no arribà a morir; tan sols una letàrgia perillosa l’ha tingut ensopit un seguit d’anys.

Suara, biblioteques, col·leccionistes, agrupacions i entitats motiven encàrrecs i concursos, exposicions, intercanvis i fins i tot vendes i revendes d’ex-libris. Moltes vegades, però, observem un cert confusionisme entre els amants d’aquesta bella manifestació de l’amor al llibre, perquè no es comprèn l’ex-libris sense els llibres que el motiven. Hem constatat que han sorgit una mena de col·leccionistes d’ex-libris que no els interessa sinó arreplegar gran quantitat d’exemplars, sense tenir en compte la qualitat ni l’autenticitat – ja que en corren de falsos – d’aquests. Com hi ha també qui es dedica a realitzar ex-libris de posseïdors imaginaris – fins algú àdhuc fa els seus comercialment en sèries -, per tal de tenir força exemplars per a l’intercanvi, base de les col·leccions. Hi ha qui també sense escrúpols reprodueixen un gravat que no han encarregat, sinó que simplement els ha plagut, hi afegeixen el mot “ex-libris”i el seu nom, i… ja tenen un original baretet i boniquet per a fer intercanvis.

Per tot això, i justament per evitar-ho, creiem que és oportuníssim aquest llibre de Josep de Riquer, que, amb les seves interessentíssimes opinions i suggerències, ve a demostrar clarament la importància que l’ex-librisme té guanyada per aquests móns de Déu, i la serietat amb què tot bon ex-librista ha de procedir en tot allò que fa referència a aquesta noble activitat.

El nom que porta l’autor d’aquesta densa recopilació de fets i dade interessants referents a la història, a la condició i a la acceptació de l’ex-libris, és un nom tan conegut, admirat i estimat per tots els ex-libristes, de casa i de fora, que per si sol imposa una delicada responsabilitat a qui el porta tan dignament i signa amb ell un tema d’ex-librisme.

Conscient d’aquesta responsabilitat i creador ell mateix de veritables ex-libris molt ben reeixits, Josep de Riquer ens és una garantia i ha posat tota cura en el seu esplèndid treball d’exposició i de suggerències per ajudar a formar i fomentar el bon col·leccionisme, com també en la pacient recerca erudita de dades històriques i de catalogació d’autors, de beneficiaris i de col·leccionistes moderns, demostrant, ensems, ésser un exquisit paladejador i  coneixedor de l’Art.

Esperem que aquest gran i valent esforç de l’autor d’aquesta obra, fet a favor d’aquest amor que ell sent per l’ex-librisme, serà beneficiós tant per als col·leccionistes com per als artistes, incitant els primers a depurar el contingut de llurs carpetes i a primmirar-se en l’encàrrec de noves realitzacions d’ex-libris, que cal desitjar que siguin gravats o dibuixos originals autèntics, no grolleres imitacions que no enganyen sinó a qui les realitza. Quant als artistes, cal que es convencin que crear un ex-libris pressuposa quelcom més que fer un dibuix graciós o un gravadet amb bon ofici. L’artista, lluny de sentir-se enxiquit, ha de veure i comprendre que en realitzar ex-libris crea una obra tan meravellosa com qualsevol  altra de gran importància. L’ex-libris no és simplement una marca de possessió, és un símbol de la personalitat, dels gustos i afectes de l’usuari per a qui s’ha realitzat expressament. L’artista ha de saber situar-se i elevar-se davant aquesta obra psicológica, ha de posar la seva ànima i munyir el seu cervell per tal de trobar la manera, la bona i millor manera, de donat a conèixer, amb elegància, la confirmació material i espiritual del titular, i això sense confusió ni amuntegament.

És per aquest riquíssim contingut d’enginy que l’ex-libris té interès, i quan s’hi ajunten les qualitats de perfecció tècnica i de personalitat de l’artista creador es converteix en una petita però gran meravella, que veritablement és digna d’ésser admirada, catalogada i curosament guardada.

Benvingut sigui aquest llibre de Josep de Riquer, pel bé de l’ex-librisme i del gravat, coses ambdues que tan bons creadors han tingut sempre a Catalunya.

Pròleg d’Antoni Ollé i Pinell, President del “Foment de les Arts Decoratives”, en el llibre Els ex-libris i l’ex-librisme. Assaig històric raonat,  de Josep de Riquer i Palau, Ed. Millá, Barcelona, 1952. Volum primer. Col·lecció “L’ocell de paper”:III.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Abunda más la clase de bibliófilos que, aparte de buscar el libro bien editado, tienen preferencia por determinada temàtica. Algunas de las materias que consideramos más frecuentes, en las predilecciones de los bibliófilos, son: de caràcter regional, Quijote, Biblia, Libro romántico, Teatro, Bibliografía, Libro miniatura, Cocina, por sus grabados, de Viajes, Incunables; determinado autor – Cervantes, Baroja, Azorín, Lope de Vega…-, por tratarse de tiradas especiales – limitadas, o en papel especial, facsímiles, clases de papel, formato -, Derecho, Medicina, Relojes, Genealogía y Heráldica, Paremiología…

Capítulo aparte merece la preferencia de ciertos bibliófilos por las encuadernaciones en cuero, en las que además intervienen distintas materias y diferentes estilos: tafilete, pergamino, nácar, marfil, oro, plata, piedras preciosas…, aparte de otras exigencias en dorados, tejuelos, planos, hierros, etc. Pueden consultarse, a estos efectos, entre otras obras, Ensayo para un Catálogo de Encuadernadores, por Luis Baldón, en ‘El Bibliófilo’, números 7 y 8, 1946; Encuadernación, por Juan Ainaud, Madrid, 1962; Exposición de Encuadernaciones Españolas, siglos XIII-XIX, catálogo, por Francisco Hueso, 1934.

Juegan su importancia asimismo las capitulares, las viñetas, los colofones, las orlas, los grabados…, todo cuanto, mediante ilustraciones, ornamente al libro, para darle riqueza artística.

No menos de tener en cuenta son las demandas de quienes, en su estimación del libro, desean que esté impreso con márgenes y tipos adecuados – limpios, netos – que armonicen la página en su distribución, o que estén acordes asimismo con la época y el contenido.

En verdad, el libro bello requiere un editor amante del libro, capaz y entendido para fusionar las diversas facetas que precisa la polarización de muchos y muy diversos aspectos: humanos, técnicos, materiales, económicos…

Para defender sus intereses, no escasearon las Asociaciones de Bibliófilos, generalmente de alcance regional. Algunas de tales Sociedades en España han sido o son: Asociación Española de Bibliófilos, Sociedad de Bibliófilos Españoles; Bibliófilos Mallorquines; Bibliófilos de Canarias; Sociedad de Bibliófilos Andaluces; Acción Bibliográfica Valenciana; Agrupación de Bibliófilos de Tarragona;La Arcadia’; Asociación de Libreros y Amigos del Libro; Agrupación de Bibliófilos de Lérida; Bibliófilos Madrileños – de corta duración – ; Bibliófilos de Barcelona; Cien Bibliófilos de Barcelona; Societat Catalana de Bibliòfils; y, sin duda, la última constituida en España es la asociación de Bibliófilos Asturianos (1972) que en su corta vida ya ha reimpreso once volúmenes con obras que eran raras de hallar a la venta.

Se dice que no todos cuantos pertenecen a las Sociedadesde Bibliófilos lo son realmente. Esta aseveración es cierta. Los hay que constan en las relaciones por su dinero, por figurar, por aparentar. Son los que parcialmente hacen cierta la frase de que ‘ en todas las sociedades de bibliófilos, de cada cinco socios hay cuatro que no tienen libros’.

Article: “Notas sobre bibliofilia” de Luciano Castañón, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 8, d’abril de 1981, p.46-47.

Read Full Post »

Parades llibres vells al Paral·lel

“ Aquesta imatge del 1936 il·lustra el mercat de llibres vells establert al Paral·lel, avinguda que aleshores i des de la proclamació de la Segona República havia estat rebatajada amb el nom del destacat advocat assassinat Francesc Layret.

            Aquest tipus de compravenda venia de lluny i estava originalment assentada al firal que es coneixia popularment com a Fira de Bellcaire, aixoplugada sota els arcs encarats a la Llotja; s’hi venia de tot, i entre aquella mena de batibull atractiu també van acabar trobant-hi al seu moment un bon encaix de llibres.

            Des d’un punt de vista especialitzat, aquest mercat es va establir el 1902 de manera permanent i diària al Portal de Santa Madrona. Però també se’n va organitzar un que només era dominical i que es va instal·lar a la ronda Sant Antoni, entre els carrers Urgell i Tamarit.

https://sortidesambgracia.com/2014/01/21/encants-barcelona-fira-de-bellcaire/

Aquest mercat, el 1920, va ser traslladat a l’avinguda Paral·lel i només obria els diumenges al matí. Al principi va tenir una gran acollida, d’acord amb el considerable nombre de venedors; se n’h van arribar a congregar gairebé uns tres-cents, que van plantar les parades entre la bretxa de Sant Pau i Creu Coberta. El 1936 es va creure convenient situar-los al mercat de Sant Antoni, sobretot per aprofitar la protecció amable de la marquesina.

            Alguns llibreters, amb tot, van preferir sumar-se a l’històric del Portal de Santa Madrona, que va resistir, encara que cada vegada més atrotinat, fins al 1966. Al final feia molta pena. Els supervivents van ser induïts a ocupar els barracons que es van plantar al carrer Diputació. Es va creure llavors que la proximitat de la universitat amb els estudiants i les clàssiques llibreries d’ocasió situades als carrers Aribau i Muntaner establiria una relació beneficiosa per a tots ells. Ha constituït un fracàs i només en queda un, condemnat a desaparèixer.

Josep Porter o Josep Palau, per esmentar només dos dels grans noms de la llibreria antiquària i l’alta bibliofília, s’havien iniciat en aquestes parades. Tot i que el lloc i el seu ambient era més propici a afavorir altres perfils, com el d’Emili Eroles, que va publicar unes memòries saboroses. I fins i tot encara hi encaixava millor, atès el seu pintoresquisme, un paio anomenat Francesc Adán, que era el seu veritable nom però tothom estava convençut que era l’àlies; ell va ser el promotor de la creació dels encants de Santa Madrona i s’havia mantingut com a puntal pintoresc d’aquell lloc. En aquest context, també hi encaixava el qui atenia per Mero, que tenia la barra de vendre antiquíssims fulls de pergamí dels quals ni tan sols no s’entretenia a esbrinar la procedència, a fi d’atendre la demanda que hi havia per emprar-los com a simple recanvi en tambors.

A la cacera del llibre vell”, article de Lluís Permanyer, La Vanguardia, 11 d’abril de 2013, p.10.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Sociedad de Bibliófilos Españoles

“ Decíamos en uno de los artículos anteriores, que España es un país de grandes y pocos bibliófilos. Esta afirmación debe entenderse referida al total de nuestra población, porque resulta justo senyalar que las individualidades destacadas son muy numerosas. La afición a la bibliofilia, patrimonio hasta principios de este siglo de los eruditos, ha abierto mucho sus fronteras y hoy son relativamente numerosas las personas que se interesan por el libro raro relacionado con sus aficiones o con su profesión.

El bibliófilo español tiene una cualidad que le honra. Atiende con preferencia al contenido del libro. Esto, que puede parecer una necesidad elemental, no es tan corriente como podría pensarse. En Francia, por ejemplo, con una tradición importante en el campo de la bibliofilia, con ventas públicas perfectamente organizadas y con impresionante abundancia de catálogos y repertorios bibliográficos, muchos bibliófilos se preocupan, sobre todo, de la presentación material del libro: impresión, ilustraciones y encuadernación.

Aunque la difusión de la bibliofilia en España sea un fenómeno relativamente reciente, paralelo como es lógico al mejoramiento de la calidad de vida y de la preparación cultural de los españoles, conviene recordar que la ‘Sociedad de bibliófilos españoles’ se fundó en Madrid, en 1872, y que, en 1904, se creó en Barcelona la ‘Societat Catalana de Bibliòfils’ cuya actividad, modelo en su género, ha sido constante.

Las bibliotecas privadas españolas de importancia reconocida son tan numerosas como para que resulte imposible dar, en estas líneas, un catálogo esclarecedor. Citaremos, como ejemplo de especialización, la cervantina de don Manuel Pérez de Guzmán ( Madrid), recientemente fallecido; la archifamosa Sedó ( Barcelona), consagrada al mismo tema, y la de Economía de don Jesús Rodríguez Salmones, adquirida recientemente – si nuestra información es correcta – por el Banco de España. Un ejemplo interesante de identificación con el tema coleccionado puede ser el Dr. Vallejo Nájera que posee una interesante biblioteca de encuadernaciones y que, al mismo tiempo, practica el arte de la encuadernación con notable dominio técnico y dentro de la más pura tradición española.

La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1, de juliol de 1979, p.55-56.

Read Full Post »

Bíblia de Gutenberg a la Pierpont Morgan Library (NY)

Hi ha bibliòfils i hi ha bibliomaníacs. Per establir una línia de frontera entre bibliofília i bibliomania en posaré un exemple. El llibre més rar del món, en el sentit que probablement no hi hagi més exemplars en lliure circulació al mercat, també és el primer, a saber, la Bíblia de Gutenberg. L’última còpia en circulació es va vendre el 1987 als compradors japonesos per uns vuit mil milions, al tipus de canvi. Si surt una còpia següent, no valdrà ni vuit mil milions, sinó vuitanta o mils.

Per tant, tots els col·leccionistes tenen un somni recurrent. Trobar una vella de noranta anys que té un llibre a casa que intenta vendre, sense saber què és, comptant les línies, veient que n’hi ha 42 i descobrint que és una Bíblia de Gutenberg, calculant que la dona pobra li queda només uns quants anys per viure i necessita atenció mèdica, decideix salvar-la de l’avarícia d’un llibreter deshonest que probablement li donaria uns quants milers d’euros (i ja estaria encantada), ofereix-li cent mil euros amb els quals es disfressaria d’èxtasi fins a la mort i s’endinsaria a la casa un tresor.

Després d’això, què passaria? El Bibliomaníac, que guardaria la còpia en secret per si sol i ho demostra, perquè només parlant d’això, els lladres de la meitat del món es mobilitzaran i, per tant, hauria de passar amb ella sola al vespre, com l’Oncle Garrepa banyant-se en els seus dòlars. Un bibliòfil, en canvi, voldria que tothom veiés aquesta meravella. Aleshores, escriuria a l’alcalde de la seva ciutat, li demanaria que l’acollís a la sala principal de la biblioteca municipal, pagant amb fons públics tots els enormes costos d’assegurança i vigilància i permetent-li el privilegi d’anar-la a veure quan vulgui i sense fer cua. Però, quin plaer seria tenir el més rar objecte del món sense poder aixecar-se a les tres del matí i anar a fullejar-lo? Heus aquí el drama: tenir la Bíblia de Gutenberg seria com no tenir-la. Llavors, per què somiar amb aquella vella utopia? Doncs bé, el bibliòfil sempre ho somia, com si fos un bibliòman.

El bibliomaníac a vegades roba llibres. Fins i tot el bibliòfil, impulsat per la pobresa, els podria robar, però normalment el bibliòfil considera que, si per tenir un llibre no ha fet cap sacrifici, no hi ha plaer en la conquesta, sinó només la violació. El bibliomaníac, per la seva banda, roba llibres amb un moviment casual mentre parla amb el llibreter: apunta a una edició rara a la prestatgeria alta i fa desaparèixer l’obra rara sota la jaqueta; o roba parts de llibres anant a les biblioteques on talla les pàgines més atractives amb una fulla d’afaitar. Hi ha gent de bona cultura, estatus econòmic satisfactori, fama pública i una reputació gairebé immaculada, que roben llibres per passió irreprimible i gust per l’emoció, com els senyors lladres que només roben joies famoses. El lladre bibliomaníac s’avergonyiria de robar una pera al taulell de la cuina, però considera emocionant i cavalleresc robar llibres, com si la dignitat de l’objecte excusés el robatori.

Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco, Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torino

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El Diccionario de la Real Academia define bibliofilia como ‘pasión por los libros, especialmente por los raros y curiosos’. Comúnmente se entiende por bibliófilo la persona que, llevada por su amor a los libros, los colecciona, adquiriendo todas aquellas obras que, por su contenido y su naturaleza, son dignas de figurar en su biblioteca. Aunque suele asociarse la idea del bibliófilo con la de una persona de amplias posibilidades económicas, que le permiten hacerse con aquellos libros raros y curiosos a que hace referencia la definición de la Academia, no todos los bibliófilos son acaudalados ni todas las bibliotecas privadas se componen de libros valiosos. Al repasar la historia de la bibliofilia española se encuentran ejemplos de todo tipo de bibliófilos: desde los nobles de los siglos XVII y XVIII, que gastaron grandes fortunas y formaron colecciones donde abundan los libros verdaderamente raros, hasta los estudiosos de los siglos XIX y XX, que constituyeron bibliotecas temáticas, relacionadas con sus investigaciones y trabajos profesionales.

El interés del bibliófilo, a la hora de comprar libros, puede ser muy variado: desde la biblioteca de caràcter general, pasando por las colecciones sobre un tema, un autor o una región específicos, hasta las que se centran en las características físicas de los libros ( soporte, encuadernación, ilustración, etc.). Es común, sin embargo, a todos los bibliófilos, la preocupación por mantener los libros en buen estado, restaurando y encuadernando aquellas obras que lo precisan.

También suele ser frecuente encontrar en los libros de los bibliófilos un ex libris, que se utiliza para indicar la pertenencia a su poseedor de todas las obras de la colección. El ex libris es la marca, consistente por lo general en un emblema, que sirve para identificar todos los libros de una colección o biblioteca. Originalmente, el ex libris consistía en la inscripción de este término, seguido del nombre o iniciales del dueño, para marcar con ello la posesión. La inscripción solía hacerse en el reverso de la cubierta o en la guarda del libro, y su significado es literal: de los libros de, es decir, que el libro pertenece a la biblioteca de la persona cuyo nombre se indica tras la expresión. Más tarde, la simple inscripción se transformó en una representación simbólica o alegórica, en la que se incluía la forma ex libris y el nombre del propietario. Los ex libris pueden ser manuscritos o impresos, y en este último caso suelen presentarse en hojitas, que se pegan en el revés de la cubierta. A través de los motivos que constituyen el ex libris, el propietario refleja en cierto modo su personalidad, aunque es evidente que, a lo largo de los siglos, las modas artísticas han influido en el diseño y decoración de las marcas.

Una variante de esta forma de reconocimiento de la propiedad de un libro se encuentra en las marcas incorporadas directamente sobre la encuadernación de la cubierta; esta modalidad se denomina superlibros y se dio sobre todo a lo largo del siglo XVIII.

MARSÀ VILA, María: “El fondo antiguo en la biblioteca”, Ed. Trea, Gijón, 1999; p-363-364.

Read Full Post »

“Per tant són les rareses el que persegueix l’aficionat, rareses que ja li han estat assenyalades o que espera descobrir per analogia, per indicis materials, en el cercle que Dibdin i Brunet han traçat al seu voltant. Per això els poetes de més mèrit, però de celebritat menys europea que els altres, li segueixen sent perfectament desconeguts; ell els desdenya, però desatén encara més una massa de llibres sobre moltes coses, llibres que no tenen cap mèrit als seus ulls i que apreciaria, però, el savi conscienciós que els consultés; el savi, dic, i no els meus amics i col·legues X, I, U, etc., etc., propietaris de magnífics despatxos, però poc curosos per estendre les seves indagacions en un volum més enllà del recompte de les fulles que el componen, la història de les vicissituds que ha sofert i l’acotació dels preus que s’han pagat per ell fins a la subhasta que l’ha fet caure en els seus armaris.

No parlaré d’un altre tipus de biblioteques: el de biblioteca pública de la ciutat o municipi. Aquesta nova invenció no existia a Espanya abans de 1808, per la boníssima raó que la cosa no era necessària. D’altra banda tot home instruït, o desitjós de instruir-se, anava fàcilment a consultar els llibres del convent immediat, per mitjà d’algun dels seus parents, ja que no podia ser que no tingués un o diversos a la congregació; o bé es dirigís al palau proper, on el propietari, protector obligat del raval, amic complaent, de tot el món, era també de fàcil accés, gràcies a aquest admirable esperit d’igualtat patriòtica que, a Espanya, eleva a l’home de poble al nivell del gran senyor sense rebaixar a aquest. D’altra banda, en què s’hauria pensat en descomptar al contribuent dotar la seva ciutat d’una sola biblioteca en un país on, per la força de les coses, no només cada ciutat, sinó cada localitat, sovint fins a la solitud de la muntanya i de la canyada, oferien diverses d’elles gratis a l’home veritablement estudiós? Pel que fa a la classe de lectors que agafen una mala novel·la per tenir ocasió d’escalfar-se a costa de la instrucció pública, el progrés encara no ha inventat això en el migdia: allà és el sol qui supleix a la lectura.

Així, doncs, no hi havia a Espanya, abans de 1808, mes que les biblioteques laiques dels palaus, entre les quals figuren naturalment les biblioteques reals, i les biblioteques clericals dels convents, capítols, seminaris i altres institucions més o menys religioses. Comencem per dir que eren innombrables, i que, per exemple, només a València, els llibreters d’aquell temps proveïen regularment a més de dues-centes biblioteques importants; i passem d’aquest estat de completa ignorància i de barbàrie inveterada als bells dies que el progrés de les llums ha fet il·luminar sobre la benaventurada Espanya; i tot per seguir únicament als nostres estimats llibres vells en les seves diverses peregrinacions.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romàntica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 56-58. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Los que frecuentan los ámbitos de la bibliofilia han acuñado nociones específicas para caracterizar algunas facetas positivas o negativas de estos cultores, como por ejemplo: bibliofilógrafo, neologismo creado en función del bibliófilo que publica la descripción de sus propios ejemplares; aristobibliófilo, término peyorativo utilizado para referirse a un sujeto adinerado que practica la bibliofilia como signo de rango social; pseudobibliófilo, es aquel individuo que carece de la sensibilidad y la formación requeridas para valorar el libro y lo admira externamente como artefacto u objeto material, buscando sólo la rareza o singularidad.

En otro extremo se encuentra la noción de bibliólatra, que caracteriza al que posee muchos libros pero no los conoce ni los lee; bibliómano, palabra que designa a la persona apasionada y exagerada que busca tener o acopiar cierto tipo de bibliografía, guiado más por la manía o el vicio que por la erudición; bibliótafo, denominación que alude al bibliómano que oculta celosamente sus libros a los demás, por nombrar tan sólo algunos (Martínez de Sousa, 2004).

Más allá de los diferentes perfiles heterogéneos de los bibliófilos (auténticos o falsos, aficionados u oficiales, eclécticos o excéntricos), podemos considerar las finalidades propias o las motivaciones generales de estos coleccionistas, que los incitan a la formación o ampliación de sus bibliotecas privadas.

Consideramos, por ejemplo, el deseo de propiedad (incluso cierto ‘fetichismo’ hacia el objeto admirado), la búsqueda de exclusividad, el placer sensorial de la materialidad del libro, el desarrollo del buen ‘gusto’ y la distinción cultural, la curiosidad intelectual, el ansia de prestigio o status social, la competitividad entre pares e incluso el interés por la inversión económica o la especulación pecuniaria.

Dentro de las ‘especialidades’ de las bibliotecas o colecciones de bibliófilos podemos mencionar: la presencia de manuscritos e inclusión de autógrafos u otros testimonios de propiedad (marginalias, exlibris, etc.); la categoría de ephimera; la elección de ciertos soportes materiales y formatos; la inclinación hacia determinadas lenguas; la preferencia por algunos períodos históricos; la procedencia u origen de los impresos (lugares de edición o talleres de imprenta); la vinculación entre impresores, libreros y editores; la condición de primeras ediciones o editio princeps con la presentación originaria, de impresiones privadas y restringidas (numeradas o nominadas); el carácter de obras prohibidas, expurgadas o censuradas; la predilección por determinados autores u obras o colecciones; la selección de géneros o temas específicos sobre los que versan los libros; la búsqueda de textos completos y próximos a las versiones originales; el interés por los aspectos técnicos, tipográficos y artísticos, como las encuadernaciones e ilustraciones.

Muchos de estos factores no son excluyentes. El afán de posesión de libros que representan la cima del arte gráfico de un ámbito geográfico determinado, entronca generalmente con la calidad de la confección y coincide con ciertos talleres.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de

María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Primer llibre editat per la Sociedad de Bibliófilos Argentinos

Read Full Post »

Older Posts »