Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Ex libris’ Category

“Per tant són les rareses el que persegueix l’aficionat, rareses que ja li han estat assenyalades o que espera descobrir per analogia, per indicis materials, en el cercle que Dibdin i Brunet han traçat al seu voltant. Per això els poetes de més mèrit, però de celebritat menys europea que els altres, li segueixen sent perfectament desconeguts; ell els desdenya, però desatén encara més una massa de llibres sobre moltes coses, llibres que no tenen cap mèrit als seus ulls i que apreciaria, però, el savi conscienciós que els consultés; el savi, dic, i no els meus amics i col·legues X, I, U, etc., etc., propietaris de magnífics despatxos, però poc curosos per estendre les seves indagacions en un volum més enllà del recompte de les fulles que el componen, la història de les vicissituds que ha sofert i l’acotació dels preus que s’han pagat per ell fins a la subhasta que l’ha fet caure en els seus armaris.

No parlaré d’un altre tipus de biblioteques: el de biblioteca pública de la ciutat o municipi. Aquesta nova invenció no existia a Espanya abans de 1808, per la boníssima raó que la cosa no era necessària. D’altra banda tot home instruït, o desitjós de instruir-se, anava fàcilment a consultar els llibres del convent immediat, per mitjà d’algun dels seus parents, ja que no podia ser que no tingués un o diversos a la congregació; o bé es dirigís al palau proper, on el propietari, protector obligat del raval, amic complaent, de tot el món, era també de fàcil accés, gràcies a aquest admirable esperit d’igualtat patriòtica que, a Espanya, eleva a l’home de poble al nivell del gran senyor sense rebaixar a aquest. D’altra banda, en què s’hauria pensat en descomptar al contribuent dotar la seva ciutat d’una sola biblioteca en un país on, per la força de les coses, no només cada ciutat, sinó cada localitat, sovint fins a la solitud de la muntanya i de la canyada, oferien diverses d’elles gratis a l’home veritablement estudiós? Pel que fa a la classe de lectors que agafen una mala novel·la per tenir ocasió d’escalfar-se a costa de la instrucció pública, el progrés encara no ha inventat això en el migdia: allà és el sol qui supleix a la lectura.

Així, doncs, no hi havia a Espanya, abans de 1808, mes que les biblioteques laiques dels palaus, entre les quals figuren naturalment les biblioteques reals, i les biblioteques clericals dels convents, capítols, seminaris i altres institucions més o menys religioses. Comencem per dir que eren innombrables, i que, per exemple, només a València, els llibreters d’aquell temps proveïen regularment a més de dues-centes biblioteques importants; i passem d’aquest estat de completa ignorància i de barbàrie inveterada als bells dies que el progrés de les llums ha fet il·luminar sobre la benaventurada Espanya; i tot per seguir únicament als nostres estimats llibres vells en les seves diverses peregrinacions.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romàntica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 56-58. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Los que frecuentan los ámbitos de la bibliofilia han acuñado nociones específicas para caracterizar algunas facetas positivas o negativas de estos cultores, como por ejemplo: bibliofilógrafo, neologismo creado en función del bibliófilo que publica la descripción de sus propios ejemplares; aristobibliófilo, término peyorativo utilizado para referirse a un sujeto adinerado que practica la bibliofilia como signo de rango social; pseudobibliófilo, es aquel individuo que carece de la sensibilidad y la formación requeridas para valorar el libro y lo admira externamente como artefacto u objeto material, buscando sólo la rareza o singularidad.

En otro extremo se encuentra la noción de bibliólatra, que caracteriza al que posee muchos libros pero no los conoce ni los lee; bibliómano, palabra que designa a la persona apasionada y exagerada que busca tener o acopiar cierto tipo de bibliografía, guiado más por la manía o el vicio que por la erudición; bibliótafo, denominación que alude al bibliómano que oculta celosamente sus libros a los demás, por nombrar tan sólo algunos (Martínez de Sousa, 2004).

Más allá de los diferentes perfiles heterogéneos de los bibliófilos (auténticos o falsos, aficionados u oficiales, eclécticos o excéntricos), podemos considerar las finalidades propias o las motivaciones generales de estos coleccionistas, que los incitan a la formación o ampliación de sus bibliotecas privadas.

Consideramos, por ejemplo, el deseo de propiedad (incluso cierto ‘fetichismo’ hacia el objeto admirado), la búsqueda de exclusividad, el placer sensorial de la materialidad del libro, el desarrollo del buen ‘gusto’ y la distinción cultural, la curiosidad intelectual, el ansia de prestigio o status social, la competitividad entre pares e incluso el interés por la inversión económica o la especulación pecuniaria.

Dentro de las ‘especialidades’ de las bibliotecas o colecciones de bibliófilos podemos mencionar: la presencia de manuscritos e inclusión de autógrafos u otros testimonios de propiedad (marginalias, exlibris, etc.); la categoría de ephimera; la elección de ciertos soportes materiales y formatos; la inclinación hacia determinadas lenguas; la preferencia por algunos períodos históricos; la procedencia u origen de los impresos (lugares de edición o talleres de imprenta); la vinculación entre impresores, libreros y editores; la condición de primeras ediciones o editio princeps con la presentación originaria, de impresiones privadas y restringidas (numeradas o nominadas); el carácter de obras prohibidas, expurgadas o censuradas; la predilección por determinados autores u obras o colecciones; la selección de géneros o temas específicos sobre los que versan los libros; la búsqueda de textos completos y próximos a las versiones originales; el interés por los aspectos técnicos, tipográficos y artísticos, como las encuadernaciones e ilustraciones.

Muchos de estos factores no son excluyentes. El afán de posesión de libros que representan la cima del arte gráfico de un ámbito geográfico determinado, entronca generalmente con la calidad de la confección y coincide con ciertos talleres.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de

María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Primer llibre editat per la Sociedad de Bibliófilos Argentinos

Read Full Post »

Ex-libris amb la ciutat de Girona

El llibre és quelcom més que un objecte que s’estima. Forma part del patrimoni intel·lectual de qui el posseeix. És per aquesta raó que la majoria d’afeccionats als llibres sentim le necessitat de posar-hi alguna inscripció que ens els faci més nostres i que els acrediti inqüestionablement com a llibres que ens pertanyen.

Moltes vegades una senzilla signatura o un segell de goma amb el nom del titular acompleixen aquesta finalitat. Altres vegades, però, la marca de propietat es torna més clàssica i es concreta en una petita cèl·lula amb algun dibuix adequat que s’enganxa sobre la primera pàgina blanca o la portadella de l’exemplar. Aquestes petites cèl·lules reben el nom “d’Ex-libris”. Ens n’ocuparem després. També hi ha qui utilitza una marca secreta que faci de testimoni indiscutible de la propietat d’un llibre. Sol consistir en una petita creu, estrella, punt o lletra que se situa sempre en el mateix lloc de tots els llibres que posseïm. Un exemple d’aplicació d’aquest sistema pot ser el que segueix: suposem que el titular del llibre va néixer l’any 1950, en el mes d’agost ( mes VIII) i dia 30. El signe indicador de propietat que s’esculli es col·locarà a la pàgina 50, ratlla vuitena i precisament sota o dintre de la lletra que faci el nº 30 comptant d’esquerra a dreta. Aquest signe que passarà desapercebut per als altres permetrà utilitzar-lo com a prova irrefutable en el cas que se’ns discuteixi la propietat del llibre.

Hem posat un exemple, però estem segurs que la imaginació de cadascú trobarà les solucions més adequades a les seves conveniències.

Aquesta marca secreta és absolutament necessària si tenim el mal costum de deixar llibres als amics o coneguts. Deia un refrany castellà dels temps de la Inquisició: “Antes de verte prestado, quisiera verte quemado”. I és que el llibre que es dóna en préstec corre el perill de desaparèixer per sempre. Ja no la mala voluntat, sinó el descuit i la manca de cura en les anotacions, poden fer que, tant el que l’ha deixat com el que l’ha rebut, se n’oblidin.

Aconsellem en el cas inevitable d’haver de deixar un llibre, substituir-lo a la prestatgeria amb un tros de cartró de color virolat. En el mateix cartró s’inscriu el títol del llibre, el nom de la persona que l’ha rebut i la data. Quan el llibre retorna es retira el cartró que ens haurà recordat visualment i amb insistència, la manca de l’exemplar.

Hem deixat per al final d’aquesta col·laboració que tanca l’espai que hem dedicat a “Coses sobre els llibres”, el parlar dels Ex-libris. La llegenda “Ex-libris” ve a dir, amb una traducció entenedora “un dels llibres d’en…” La paraula “Ex-Libris” seguida del nom del titular diu amb tota claredat qui és el propietari de l’exemplar.

Gairebé sempre, a la petita cèl·lula de paper s’hi afegeix algun dibuix o gravat que faci referència a la professió, afeccions, origen, armes heràldiques, etc., del propietari del llibre.

La utilització d’aquestes marques s’introduí a Europa amb l’arribada de la impremta. Al nostre país arribà més tard, a finals del s. XVIII. Les millors signatures de gravadors i dibuixants s’han dedicat a crear Ex-Libris per als bibliòfils i lectors. Fins i tot ha sorgit una forma de col·leccionisme d’aquestes cèl·lules que hom anomena “Exlibrisme”.

A les terres gironines s’han imprès i utilitzat molts Ex-Libris, sobretot des de la Renaixença. Per aquesta raó, i ja que avui acabo parlant d’Ex-Libris, ens proposem oferir, a partir de dissabte, una nova secció que intitularem “Galeria d’Ex-Libris gironins” on anirem publicant, si Déu vol, i per espai de dotze setmanes, alguns dels Ex-Libris de persones i entitats gironines que hem anat recollint en el transcurs de molts anys. Amb aquesta nova secció de Biblioteca voldríem revifar un xic l’interès per aquestes vinyetes i oferir una mostra dels Ex-Libris que s’han utilitzat i es continuen  utilitzant a la nostra ciutat i comarques”.

Article : “Marques de propietat en els llibres”, ” a Coses sobre llibres (12) del diari  Los SitiosDiari de Girona, el 30 de març de 1985.

Exposició ex-libris a Girona (2016)

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Hay una rara voluptuosidad, un goce indefinible y exquisito al desflorar el libro que llega a nuestras manos con su cubierta limpia, con sus pliegos intonsos, con el acre perfume de la impresión reciente…

En la plegadera que esgrimimos impacientes va también nuestro espíritu anhelante de luz y de verdad… Con ansia cortamos las herméticas hojas y afanosos recorreremos sus renglones en busca de una alegría nueva, ¡ qué no ha de ser al fin más que un nuevo dolor !

Si hay algo en él que responde a nuestras inquietudes, que calme nuestras zozobras y engrandezca nuestras esperanzas, otorgamos al libro la intimidad de nuestro trato… Bien pronto se le arroja con ira, o con desprecio se le abandona, cuando no tiene de nuevo más que la fecha de su impresión… ¿ Para qué nos sirve la vulgaridad, aunque nos visite con un traje flameante y llamativo?

¡ Ay !… Buenos o malos, útiles o ineptos, agradables o dolorosos, los libros que fueron llegando a nuestras manos ávidas; que nos dieron fuerzas para sacudir el árbol de la vida; que nos acortaron el tedio de nuestros días y alargaron el insomnio de nuestras noches, yacen en los armarios, en los estantes o sobre la mesa de trabajo, como los botes y tarros en la farmacia… Tal vez necesitamos una cita oportuna; quizá nos sea precisa una observación apropiada o una sentencia justa; acaso nos convenga un pensamiento feliz… Entonces alcanzamos los libros que encierran estoa ingredientes y, después de utilizados, los volvemos a colocar en su sitio.

A veces esta necesidad es íntima, completamente sentimental. Recordamos algo que nos hizo mucha sensación y volvemos a rememorar con su lectura las fechas y lugares ya distantes… Al releer un libro muy amado, se siente esa sincera alegría que nos causa el encuentro con un camarada a quien no vimos en mucho tiempo.

¿ A qué manos irán a parar nuestros libros, cuando el de nuestra vida se cierre para siempre? La figura del librero “ de viejo” tiene algo de trágico y de insensible, como la misma muerte. Sombrío liquidador de la desgracia, en su tienda caen, al soplo de la miseria, las pilas de tomos que se derrumbaron al derrumbarse la fortuna o la vida de su propietario. Y luego se alzarán bajo otros techos, y nutrirán a otras inteligencias, y encenderán nuevo fuego en nuevos corazones. Porque el papel del libro es más duradero que la carne del hombre… ¡ Oh miseria de nuestro destino !…

Del llibre “El libro de los elogios”, d’Antonio Palomero, Ed Beltrán, Madrid, 1911. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Read Full Post »

Quixote fet amb suro a la impremta Viader

“Llibres cars, llibres curiosos, llibres antics”

Malgrat el que dèiem en l’anterior col·laboració, l’interès del bibliòfil no es limita a les obres conegudes generalment per “edicions de bibliòfil”. La recerca de l’afeccionat als bons llibres s’endinsa per un camí que no té fi, cap a tot tipus d’obra impresa que tingui certa raresa, certa perfecció o, senzillament, alguna antiguitat.

Aclarim-ho: hi ha llibres impresos especialment per als bibliòfils; però n’hi ha molts d’altres que, sense tenir aquesta “dedicació” d’origen, poden interessar tant o més al “gourmet” dels llibres.

Heus aquí, sense ànim d’exhaurir la matèria, alguns tipus de llibre que poden fer la felicitat d’un bibliòfil:

Llibres rars. Són els que no es troben fàcilment en el mercat de llibreria. Llibres exhaurits, tirades molt limitades, edicions antigues que ham desaparegut dels catàlegs editorials, i que, amb sort, poden trobar-se en una llibreria normal. El “buscador” d’aquestes obres té una especial complaença en poder entrar en el magatzem interior d’una llibreria i remenar llibres i pols fins a fer algun “descobriment” interessant. Hi ha qui, com l’escriptor Josep Pla, que es delia per les lleixes amb llibres barrejats sense ordre ni concert. Deia que era com anar a cacera de conills i trobar-te amb una perdiu o una guatlla.

Llibres curiosos. Són els que tenen quelcom que sutr de l’edició clàssica corrent. Unes vegades ho són per les il·lustracions que contenen; d’altres per la pròpia tipografia utilitzada; fins i tot ho poden ser pel material sobre el que s’ham imprès. Sant Feliu de Guíxols, poso per exemple, a la impremtaViader es varen fer magnífiques edicions sobre fulls de suro. Hem tingut a les mans, ja fa molts anys, una edició de xilografies japoneses a tot color impresa sobre seda.

Llibres antics. Es fa difícil assenyalar les dates que delimiten l’antigor de les edicions. Nosaltres creiem que pot considerar-se com “antic” el llibre imprés des dels incunables fins a mitjans del segle passat. Amb un xic d’esforç podríem afegir-hi el llibre romàntic i fins i tot el modernista, encara que la seva concepció s’apropa més als nostres temps que els de l’antigor. El llibre antic té una atracció màgica per al bibliòfil que aprecia, fins i tot, les seves ingenuïtats, errades i defectes d’impressió.

Altres llibres. Hi ha qui es dedica a col·leccionar edicions “Príncep”, que són les tirades primeres de llibres que han estat reeditats repetidament. També hi ha qui té certa devoció per lees edicions en facsímil, tirades de llibres antics que reprodueixen la seva disposició tipogràfica original.

Quixote fet amb suro a la Impremta Viader

També hi ha qui col·lecciona llibres sobre un tema determinat; coneixem col·leccionistes de llibres sobre “cetreria” ( cacera d’ocells amb aus de presa), de publicacions sobre artistes excepcionals ( Gaudí, Miró, Dalí, Goya, etc.), i no cal dir que són nombrosos els que col·leccionen obres sobre la seva ciutat; sobre una època determinada de la història o sobre temàtiques tan suculentes com els vins o la gastronomia. Finalment hi ha qui es dedica a col·leccionar llibres determinats, com, per exemple, “El Quixot”. La col·lecció Peris Mencheta ha arribat a reunir milers d’exemplars del llibre de Cervantes, amb traduccions al japonès, al suec i a l’esperanto.

Malgrat la televisió, el video i les connexions via satèl·lit, encara hi ha qui sent una veritable veneració pel llibre-llibre.

Que sigui per molts anys!

Article: “Llibres cars, llibres curiosos, llibres antics” a Coses sobre llibres (6) del diari  Los SitiosDiari de Girona, el 16 de febrer de 1985.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Caracteriza a nuestro siglo (XX) una maestría notable en cada una de las manifestaciones de las artes del libro: el adistramiento, el dominio técnico es una de sus notas destacadas;otra es la gran variedad de los procedimientos técnicos empleados, tanto para la ilustración como para la encuadernación del libro. Ambas notas no podían faltar entre las cultivadoras de aquellas artes. El grupo más destacadoy también el más numeroso es el de las ilustradoras, ya sean dibujantes o grabadoras; y como Barcelona constituye un centro notable de la edición y artes del libro, el grupo que comprende mayoría de artistas femeninos es el que publica sus trabajos en la ciudad condal.

Como grabadora descolló Laura Albéniz, hija del músico insigne, que ilustró las Elegías de Eduardo Marquina para la edición de ‘La Cometa’, de Gustavo Gili, con deliciosas puntas secas según un arte muy influido por el pintor Anglada Camarasa. Posteriores en fecha son la aguafortista Marta Ribas, que en la edición de lujo de la Carmen, de Próspero Merimée, ilustra el texto con ocho aguafuertes en color ( Editorial Orbis, Barcelona, 1945); también realizó las ilustraciones, en color asimismo, de El pobrecito hablador, de Larra, dándoles un caràcter muy de la época, imbuïda sin duda de la fortísima evocación pictórica que contienen y dimanan los escritos propios de los literatos románticos; su obra más perfecta es la que embellece las Novelas a Marcia Leonarda, de Lope de Vega ( Barcelona, Horta, 1947), novelas que el famoso autor escribió a Marta de Nevares y para las que Marta Ribas crea diez aguafuertes y varias litografías de notable elegancia retrospectiva; la artista ha llevado a cabo una labor de singular delicadeza y ternura, demostrando una auténtica maestría en la técnica del aguafuerte,

 cuyas láminas son excelentes y plenas de sutiles matices y valoraciones. Rosario Velasco, castellana, pintora de calidad, ha hecho deliciosos dibujos llenos de sensibilidad y finura para Princesas de Martirio, de Concha Espina, para Gustavo Gili, que reanudó así sus publicaciones de caràcter bibliofílico de tono menor en 1939. De Elvira Elías son las ilustraciones del Cançoner popular català, recogido por J. Bibert, Barcelona, 1948; y de Lola Anglada y Sarrira ( que así se firma) La Barcelona dels nostres avis, autora también del texto (1949); y la segunda edición de En Peret ( Sabadell, sin año), de la que es igualmente autora y dibujante.

LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p. 32-34.

La Barcelona dels nostres avis de Lola Anglada

Read Full Post »

“L’ennobliment de les tècniques emprades en la realització de bon nombre d’ex-libris provocà, però, un allunyament de l’ex-libris de la seva finalitat primordial. El que fins feia poc eren simples marques de propietat esdevenien ara, en primer lloc, refinades obres d’art de petit tamany. I molt sovint passaven directament del tòrcul de l’estampador a les mans del col·leccionista sense haver fet escala a la biblioteca del seu titular. És un cas clar de canvi de significat d’un objecte, mantenint els atributs externs – en aquest cas la inscripció “ex-libris” i el nom del propietari – del seu significat originari.

Aquesta desviació de l’ex-libris fou detectada i censurada ja en un dels primers números de la “Revista Ibérica de Ex-libris”, important publicació especialitzada (1903-1906), en la qual intervingué decisivament el gran bibliòfil Ramon Miquel y Planas, fundador de la “Asociación de Exlibristas Ibéricos” (1902).

L’exuberància de l’Art Nouveau donà pas també, en el camp de l’ex-libris, al refinament arcaïtzant del primer noucentisme. Ismael Smith féu una notable sèrie d’ex-libris a partir del 1916; Joan D’Ivori executà notables marques qualificables de noucentistes des del 1914, en una de les quals – la del pintor Josep de Togores, del 1915 – s’hi palesa una clara influència cubista.

Fins i tot modernistes com Josep Triadó s’adaptaren als nous gustos i es decantaren cap a un refinat esquematisme o cap a un cert neoclassicisme. La primera guerra mundial acabà amb la gran època de l’ex-librisme. Malgrat tot, el costun havia arrelat, i fins i tot hi hagué un nou intent ( 1922) de crear una revista especialitzada a Barcelona, la que s’anomenà “Pro Ex Libris”. Figures destacades del noucentisme, com Josep Obiols, E.C. Ricart i altres, realitzaren diverses marques, ara sovint al boix, reivindicat pels homes d’aquesta generació com l’aiguafort ho havia estat pels modernistes. Tanmateix, els artistes ex-libristes mes destacats d’aquesta època no tenen res a veure amb el món orsià: són Ramon Borrell i Pla i Lluís García Falgàs, excel·lents aiguafortistes vinculats a la tradició realista vuitcentista, el primer, i a una derivació anecdòtica del simbolisme, el segon.

Revista Pro Ex Libris

Una nova revifalla de l’ex-librisme es produí a la postguerra, quan  l’Associació d’Ex-libristes de Barcelona inicià la publicació de les seves circulars (1951), que esdevingueren una autèntica revista especialitzada que subsistí fins el 1970.

Fou l’època en què es destacaren nous especialistes, com Frank Alpresa o Joan Estiarte, mentre gravadors coneguts ja abans per activitats més àmplies es dedicaven també a l’ex-libris, com els xilògrafs Antoni Ollé i Pinell i Antoni Gelabert o els calcògrafs Jaume Pla i Maria Josepa Colom.

Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.8.

Xilografia per a la nadala de 1963 de l’Asociación de Exlibristas de Barcelona

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Museu del Llibre (BC)

Frederic Marés no encargó nunca ninguna encuadernación, sin embargo, sí que coleccionó libros con encuadernaciones antiguas que al final de su vida donó a la Biblioteca de Catalunya, junto a todos sus libros para que se creara un Museo del Libro, cuestión que jamás se llevaría a cabo en las condiciones que él pactó”.

Llegit a la  pàgina 58 del llibre: “Encuadernación y Bibliofilia, en la Associació de Bibliòfils de Barcelona”. Catàleg de l’Exposició organitdaza per l’ABB i l’Ajuntament de Madrid. Imprenta Municipal-Artes del Libro, Madrid, 2016.  250pp. Amb 180 imatges d’enquadernacions i llibres i 43 fotografies.

Read Full Post »

“ A l’Estat espanyol, per exemple, el Dr. Thebussem, psudònim de Mariano Pardo de Figueroa, publicà l’any següent un article que desvetllà entre nosaltres l’interès per l’ex-libris.

A Catalunya, els origens de la revifalla de l’ex-libris com a creació són polèmics. Hom diu que fou Alexandre de Riquer qui, a la darreria dels anys setanta recreà el gènere. Cap peça coneguda, però, recolza clarament aquesta pretensió. El més segur és que l’ex-libris català més antic dels de la nova època sigui el que Ramon Casals i Vernis féu – i datà – per a Pau Font de Rubinat, el 1889, en tornar aquest de París, on la col·lecció d’ex-libris de la Bibliothèque Nationale li desvatllà l’interès per les marques de propietat.

Amb posterioritat a aquesta data, però, els ex-libris a Catalunya no augmentaren quantitativament de manera immediata. Cal remarcar alguna marca, com la que el joveníssim Josep-Maria Sert, de nul·la activitat ex-librística posterior, féu el 1892 per a M. Bultó ( feta també com a super-libris .

Hagueren de passar, doncs, uns anys fins que l’ex-librisme es generalitzés a Catalunya. Al setmanari modernista “Luz”, a les darreries del 1898, es dedicà una certa atenció al gènera i d’aquest moment data la definitiva empenta de la nova escola d’ex-libristes catalans creadors, com Alexandre de Riquer i Josep Triadó a Barcelona, d’una banda, i Ramon Casals i Vernis, de Reus, per l’altra.

El nou ex-libris, l’ex-libris modernista, es caracteritza per la seva reacció contra les formes habituals en el gènere – l’heràldica i la simple tipografia – i per l’adopció plena del decorativisme Art Nouveau i de la temàtica simbolista. L’èxit de l’ex-libris en aquest període culminant del modernisme a Catalunya fou molt important. Als noms ja esmentats s’hi afegiren molt aviat els de  Joaquim Renart, Joaquín Diéguez, Enric Moyà, Jaume Llongueras, Modest de Casademunt, Alexandre Cardunets, Domènec Coromines, Victor Oliva o Francisco de Cidón, tots ells estudiats per Eliseu Trenc-Ballester en el seu complet estudi Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona (1977).

La moda de l’ex-libris en aquell moment fou tal que fins i tot aviat aparegueren (1903) marques de caràcter humorístic, com les de Gaietà Cornet o Llorenç Brunet.

La revifalla de l’ex-libris marcà també, a Catalunya, la revifalla de la calcografia – especialment de l’aiguafort -, el tipus més noble de gravat, que els anys aneriors o de l’auge de l’ex-librisme havia arribat a un gran extrem de decadència al país, decadència originada pel triomf en les arts gràfiques de sistemes d’estampació més econòmics ( xilografia a testa, litografia i darrerament fotogravat  en les seves diverses formes). La calcografia, doncs, no podia competir econòmicament en el camp del consum utilitari i, per tant, només podria revitaltzar-se partint de postures desinteressades. Fou l’esperit de les Arts&Crafts angleses, amb el seu esforç per deslliurar l’art de les servituds de la producció seriada i el seu interès per recuparar les tècniques nobles tradicionals, el que influí a Catalunya – bàsicament a través d’Alexandre de Riquer, anglòfil destacat – en aquest sentit.

Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.6-7.

Paper pintat dissenyat per William Morris

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Por fin, tiene el libro un enemigo novísimo, el automóvil, expresión genuïna del apresuramiento en que vivimos que más se complace con el diario que con el volumen, por folleto que sea. ¡Cualquiera lee de viaje o de paseo en aquellos coches petroleros¡ Los eléctricos urbanos son la excepción, y en ellos sí puede hacerse, con más comodidad aún – por lo que atañe a velocidad y movimiento – que en las antiguas galeras aceleradas.

Una no insignificante bibliografía exclusiva de amigos y enemigos del libro pudiera formarse, como observa muy bien el Polybiblion de agosto de 1904, de volúmenes, folletos y artículos de revistas y diarios que, con más o menos variantes y amplificaciones, tratan del asunto. Pocos fueron y pocos son los espíritus cultos que le rindieron de verdad al libro, en comparación con las muchas almas de cántaro que le despreciaron sin parar mientes en él, o lo que es peor, después de sacarle el jugo. Alejandro de Macedonia y Ahmed-ben-Alí-Cuni, constructores, respectivamente, de una suntuosa caja para guardar La Ilíada y

Mihrab de Córdoba

del Mihrab de Córdoba, como estuche de un Alcorán que había pertenecido al califa Omar, tienen pocos imitadores. En cambio, la abominable raza de los Amrú se multiplica tanto como los mosquitos en los pantanos y no habrá quien la aniquile mientras el mundo exista.

Después de todo, puede que sea un bien para la cultura; quizá convendría de cuando en cuando un expurgo y quema como la de la biblioteca del hidalgo manchego, entre los diez millones de libros que existen, según cálculos del Sr. G. Vander Haeghen en Livres de Demain. Se nos antoja, sin embargo, que nadie había de oponerse a que en escuelas de instrucción primaria, así como se dan, o deben darse, a los niños nociones de urbanidad, convendría enseñárseles, al par que el manejo del fusil, el de los cubierots en la mesa, y que aprendiesen también someramente cómo se construye el libro y cómo hay que vestirle y tratarle, ya que, por desgracia, entre nosotros no es camarada, sino persona de mucho cumplido. Dígalo si no la triste estadística que el Dr. Thebussem hizo a propósito de los lectores que tiene el Quijote en España, en una crónica dirigida al Sr. Viscarti, de Milán, y que lleva por título Admiraciones y Estadísticas.

Y con esto doy aquí punto, temerosísimo de que los libros y el lector, parodiando a Narciso Serra cuando se quejaba de Camprodón, exclamen:

Navas, nos has desojado

Con este artículo huero;

Pudo ser vaso esmaltado

Y resultó vil puchero.

Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.23-24.

Read Full Post »

“ L’ex-libris no és, en principi, altra cosa que una marca de propietat que s’inclou en un llibre. Pot ser una inscripció, com diu el Diccionari de Fabra, o bé una vinyeta fixada, com diu la Gran Enciclopèdia Catalana. Lògicament els ex-libris més antics, els anteriors a la impremta, són inscripcions manuscrites posades pel propietari en un lloc visible del llibre, però a partir del segle XVI el mot sol designar preferenment la marca impresa en un full petit solt que es fixa a la tapa interior d’un llibre amb el nom o les armes del seu amo.

Aquest segon grup d’ex-libris és el que ha merescut l’interès d’un cert tipus d’estudiosos i col·leccionistes: els ex-libristes.. En aquesta exposició ens referim només a ell.

Durant pràcticament tres segles – del XVI al XVIII – els ex-libris foren o bé merament tipogràfics o bé heràldics. Els primers solien limitar-se a un breu text que donava notícia escsrida de la pertinença del llibre a una determinada persona o entitat. Són els ex-libris més utilitaris, que moltes vegades s’embellien gràcies a una orla normalment senzilla. Dins d’aquesta línia n’hi havia de més luxosos, en els que text i orla eren gravats calcogràficament.

Calcogràfics eren també molt sovint els del segon tipus esmentat fa poc: eñçls heràldics. En ells, el nom del propietari – quan hi és – va acompanyat del seu escut nobiliari. Una variant freqüent d’aquests són els eclesiàstics, que se centren en l’escut de la congregació religiosa o de la jerarquia eclesiàstica a la qual pertany el llibre.

Al segle XVIII s’observa una tendència a l’enriquiment del que de bon començament no havia estat més que un funcional signe de possessió. És aleshores quan els dissenyadors poden jugar amb la plasticitat de les lletres dels noms dels propietaris o bé quan comencen a buscar al·legories apropiades, sobretot més que a persones a entitats.

La puixança de la talla dolça en aquell segle fou un factor decisiu en el desenvolupament d’aquesta nova tendència. Al segle XIX, la litografia, com més endavant el fotogravat, vulgaritzà – en els ex-libris i en altres gèneres gràfics – les ornamentacions complexes fins aleshores pròpies de l’elitista talla dolça o de la més complexa tècnica de l’aiguafort.

Aquest enriquiment de l’ex-libris el convertí a poc a poc en un petit objecte desitjable en sí, al marge de la seva funció específica. Els petits gravats – de vegades no tan petits – , realitzats per gravadors de prestigi reconegut, eren perseguits pels col·leccionistes d’estampes i, de retruc, totes les altres marques de possessió, fins les de tècnica més ordinària, passaren a ser objectes de col·leccionisme. És aleshores quan es produeix una paradoxa: l’ex-libris comença a menystenir la seva raó de ser i en canvi guanya en qualitat i esdevé un gènere del màxim interès dins les arts gràfiques.

Paul- Auguste Poulet-Malassis publicà el primer estudi dedicat al tema en el moment en què a França s’estava posant de moda el col·leccionisme practicat fins aleshores només per mitja dotzena escassa d’aficionats. Aquest primer estudi ampli – algun article, com el de Maurice Tourneux a “L’Amateur d’autographes” (1872), ja s’havia publicat anteriorment – desencadenà obertament la febre ex-librista no sols a França sinó arreu. I el que és més important, no sols a nivell de col·leccionistes sinó també a nivell de creadors.

Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.6.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“  En ninguna parte se encuentra el libro más seguro que en la biblioteca pública, bajo la custodia de los que por deber y ministerio han de mirar por él como el buen pastor por sus ovejas. Y aun en estos grandes estuches no está segura la joya, pues a más de que en ellos tienenlibre entrada la mayor parte de los enemigos que llevo catalogados, es punto menos que imposible también verse libre de los que en casi todas las bibliotecas viven como en su propia casa sin pagar alquiler y comiendo de gorra y a dos carrillos. Al ocuparse en estos abominables seres que se filtran através de los muros, sí que puede decirse con gran exactitud que no hay enemigo pequeño. No lo son, en efecto, con serlo por su tamaño, el anobium pertinax, el eruditus (sic), el aecofora pseudospretella y las muchas otras especies de gusanos y polillas que viven en el libro y del libro, como en sentido más noble los individuos del benemérito Cuerpo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos, que Dios guarde.

Poco galante y menos justo se muestra el Sr. Labessade, considerando a la mujer, por serlo, enemiga del libro. Ni la menor cultura que tiene en general – y no ciertamente por su culpa -, ni sus protestas, siempre motivadas, contra el desorden que introducen en el buen gobierno de la casa los eruditos y publicistas de toda especie, tiempos y países, justifican, a mi modo de ver, la acusación de aquel escritor, fundada, casi en absoluto, en calumnias que propalaron muchos otros que, a más de no cuidarse de instruir a sus señoras mujeres, para tiranizarlas fácilmente, acuden siempre tarde y refunfuñando al décimo aviso de : ‘Fulano, la sopa está en la mesa’.

Tampoco estamos conformes con que le livre purifie ce qu’il tuche, afirmación traída por los cabellos para disculpar y enaltecer a la Du Barry y a otras favoritas, que tuvieron el capricho de reunir bibliotecas notables, como hubiesen podido coleccionar botes de perfumería. Ni refregándoles uno por uno todos los volúmenes que componían y componen las bibliotecas de Alejandría, del Museo Británico y la Nacional de París, me parece que se conseguiría purificar a ciertas señoras que todos conocemos: el crisol o la colada tienen que ser otros. Nuestros vecinos padecen de muy antiguo del incurable achaque de hablar del mundo entero circunscribiéndole a Francia. C’est tout le XIIIe siècle, decreta el Sr. Labessa de porque se le antoja, después de discurrir demasiado latamente a propósito de cuatro pamplinas. Con todo ello, paréceme que da pruebas de ser un enamorado del libro algo empalagoso y superficial, a la manera de esos conquistadores que desgastan el empedrado público persiguiendo a las mujeres que van solas, hasta encerrarlas, y…, luego no se atreven a pasar del portal.

De muy antiguo viene repitiéndose el axioma: ‘Es más fácil quedarse con un libro que con su contenido’; esto por lo que respecta al espíritu, pues por lo que hace a la materia son los libros vehículo de muchas y graves enfermedades, y a propósito de ello se puplicaron en España y en el extranjero diversos trabajos. El préstamo de aquéllos tiene, pues, entre otros muchos, este peligro más: es expuestísimo el trato con libros que anduvieron en muchas manos, como el de las mujeres que tienen comercio con todo el mundo. El préstamo, en todos sentidos, es grande enemigo del libro; y así como ‘el duelo del vivo’, al decir de Quevedo  ‘comienza en el almirez del boticario’, así también, desde el instante en que el volumen sale del poder de su legítimo dueño, puede ya darse por perdido. ‘¿Por qué no presta usted nunca ni el más insignificante folleto de su biblioteca?’, preguntaron a cierto bibliófilo, hombre sumamente liberal. – ‘¡ Pues precisamente porque la he formado con libros que me prestaron¡’.

Entre nosotros – soy testigo de varios casos – se llega a solicitar del amigo y aun del librero  el préstamo de diccionarios de consulta diaria, como lo son el de la Lengua y los de Bouiellet o Larousse.

Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.21-23.

Read Full Post »

“ Si els bibliòfils haguessin de triar un Sant Patró, com ara els impressors tenen Sant Joan ante Portam latinam i els llibreters tenen el Doctor Màxim Sant Jeroni, el tindrien ben bo de trobar. No en el martirologi romà, precisament. No és sant canonitzat, encara que visqué una molt santa vida. Ell portà la bibliofília, o sia l’amor dels llibres, fins a un extrem heroi.Amor quan desmesura, semblant  és d’oradura, deia el refrany català del segle XV. Amà el llibre amb una amor desmesurada, amb una amor quasi furiosa d’orat, el bisbe de Durham Ricard de Bury, autor de la carta pastoral intitulada Philobiblion, que fou el credo i la professió de fe de tot bibliòfil. Anys enrera la Cambra Oficial del Llibre, de Barcelona, pensà de fer una traducció i una bella edició, digna de l’entitat que la patrocinava, d’aquest opuscle que ja en totes les llengües cultes té la seva edició monumental. L’única traducció en cap de les llengües ibèriques que n’existeix, és la que publicà Pin i Soler en bell català, l’any 1916. I Catalunya té la sort de posseir un dels pocs còdexs que n’existeixen, procedent de la Biblioteca Dalmases. Ricard de Bury,

Biblioteca Dalmases

hipotètic Sant Patró dels bibliòfils, fon contemporani del nostre Ramon Lull. Nasqué l’any 1281 a Anglaterra, prop de Bury Sant Edmont, i morí a la seu de Durham l’any  1345. En aquell temps els llibres s’estimaven amb una amor paternal, alhora gelosa i tendra, molt més que no ara que les màquines trepidants n’infanten amb tanta i tan fàcil profusió amb una monstruositat tan prolífica. Aleshores l’eixida d’un llibre dels Scriptorium tenia quelcom de púdic i d’august, com ara un naixement ; i si el llibre era bellament il·luminat per una mà florida i lenta, aleshores la festa era gran, com la que es fa per un nadó primogènit que és portat a bateig entremig de blancors i randes. Eixugar la ploma, després d’una tasca llarga i amorosa i d’haver escrit al darrer full : Dextram scriptoris benedicat Mater amoris (que la Mare de l’Amor beneeixi la destra de l’escriptor), era un gran treball consumat i una bella victòria aconseguida. Ricard de Bury visqué en aquesta edat infantívola de la bibliografia, Abans que això hagués vençut Allò, segons la fórmula sibil·litica de Víctor Hugo, abans que l’Arquitectura hagués estat derrotada per la Impremta, i

Goliat per la fona de David, i l’Enormitat per la Delicadesa, i els dracs de les gàrgoles i les bèsties monstruoses de les gòtiques catedrals pel formiguer menudíssim i negre de la tipografia. En aquest temps, el bisbe de Durham publica, a manera de document pastoral, endreçat a tots els fidels de Crist que veuran les presents Lletres, el seu Tractatus pulcherrimus de amore lïbrorum, que és la Santa Regla de tots els devots bibliòfils. L’amor dels llibres no esclatà en el cor de Ricard de Bury, amb la seva elevació a l’episcopat. Ja li venia de vell, puix que era un amor de la seva jovenesa. Però quan fou bisbe consagrat mesurà  les seves antigues amors amb aquella cana d’or amb què el Vident de l’Apocalipsi veié que era mesurada la superna Ciutat de Jerusalem. Midada i tot amb aquesta mesura àuria, la seva bibliofília, fou trobada acceptable als ulls de Déu ; i es ratificà en aquest gran amor dels llibres el bisbe Ricard de Bury, qui ja al servei dels llibres havia posat els càrrecs àulics i diplomàtics que li havia confiat el Rei Eduard III, d’Anglaterra. Ell estimà als llibres amb una amor primerenca i quasi ingènita. En la seva florida joventut, els llibres foren per ell amables super amorem mulierum. Ell mateix ho confessa : “L’amor dels llibres que ens ve de molt jove, ens arriba a produir una mena de lànguida voluptuositat.» No està segur, en la seva consciència delicada, que l’amor dels llibres no li hagi fet cometre algun pecat venial, ja sia que l’objecte del nostre amor fos honest i fos pura la nostra intenció.» De bell grat deixa a altres bisbe» la glòria de les grans construccions arquitectòniques que aleshores la terra trametia al cel amb una exultació de Hosanna o d’Al·leluia ; i vol per ell només que la glòria amagada i humil d’haver-se fet pobre comprant llibres, és a dir “arquimeses de Sabiduria”, en comparança de la qual l’argent és estimat com el fang, i l’or com l’arena menuda i esmunyedissa». A aquells qui el mosseguen i el critiquen per la seva incurable bibliofília i per la seva temerària emacitat o sia passió de comprar, ell els perdona la passió llur per la cacera, pels viatges, per l’agricultura, per la guerra i pel joc, tot temps que ells signin indulgents per la seva bibliofília que li dóna solaç repòs, bell viure i dolça quietud i li proporciona motius infinits per a més amar Déu i reverenciar-lo. I fidel a ell mateix, Ricard de Bury sent gravitar sobre la seva consciència de pastor l’obligació de promoure i suscitar en la clerecia i els fidels encomanats a la seva vigilància, la seva entranyable í apostòlica bibliofília. I escriu la pastoral Philobiblon que extractaré en un article terç i últim.

Article: “Bibliofília II” de Llorenç Riber a  La Veu de Catalunya, 16 nov 1926.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“Todos los libros, grandes y pequeños, importantes o intrascendentes, tienen una génesis más o menos confesable.

Este librito que tienes en las manos nació a consecuencia de mis aficiones de coleccionador de libros, Bibliomanía o Bibliofilia; tiene poca importancia el calificativo que se le quiera poner. En el fondo es una obsesión más o menos apasionada por almacenar libros, que la mayoría de los mortales consideran perfectamente inútil.

En el caso concreto de los libros de fábulas, es cierto que con poseer un buen ejemplar de cada autor, nuestra información es no demasiado inferior a la que puede tener el coleccionador más afortunado de todas las ediciones aparecidas.

Todas las manías son atacables desde un punto de vista rígidamente austero. Pero creo que media un abismo entre el coleccionador de etiquetas y el coleccionador de libros.

Ya supongo, lector discreto, que adivinas asoma en estos párrafos un propósito justificativo. Es verdad, y no quiero ni aspiro a merecer disculpa.

Yo también, en horas de soliloquio pretenciosamente formal, he visto que dedicar nuestras al afán de adquirir ediciones raras, en esta épocade dispersión nuclear y cuando estamos tan cera del cero absoluto, es acaso una ocupación que raya en frivolidad.

A pesar de esta sincera confesión, puedo decir que en mis aficiones librescas he conseguido en muchos momentos de nuestra vida atormentada, un remanso de paz y de fácil alivio de las miserias espirituales de este  mundo que nos ha tocado en suerte.

Mi afición a recoger libros de fábulas no se ha limitado a la posesión de ediciones cada día más difíciles, sino que además he gozado horas deliciosas leyendo sus ingeniosos argumentos o saboreando la gracia de su redacción y de su estilo.

Para aquellos que conocen mis actividades habituales, espero que esta justificación servirá.”

La psicología de los animales domésticos a través de los fabulistas” de José Vidal Munné,Madrid, 1951 ( Artes Gráficas Grigelmo-Bilbao).

Read Full Post »

“A França, que n’és el país, es fa una enquesta sobre les condicions de vida dels intel·lectuals o gent de la ploma. La conclusió de l’enquesta ja es dibuixa: l’escriptor és el qui viu en més males condicions, és el menys pagat. Quan tots els altres oficis han vist augmentar llurs guanys o sous en proporcions molt vastes, es pot dir que la gent de la ploma es troba amb les mateixes retribucions que l’any 1914, abans de la guerra .L’editor, el llibreter, el ‘quioscaire’, l’impressor, tothom suca del suc del cervell de l’escriptor, mentre l’escriptor roman dessecat, eixarreït. –  Ací, un home (que es tenia per gran cosa) condensava tot el judici que li mereixien els lletraferits en aquests termes: —L’intel·lectual, deia, és aquell home que als trenta anys no serveix per res.

Ah, no cal fer-se il·lusions! Amb més o menys cruesa, aquest judici el formula quasi tothom; ad encara més que en d’altres bandes. I encara hi ha nombre de senyors (és un dir!) que es pensen amb un refresc ò si tant voleu amb un àpat acontentar l’intel·lectual, en forma de periodista, de repòrter, de cronista, etc. En fons, però ¿no serà, aquest judici, una fórmula de revenja del menyspreu continu que la gent de la ploma expressa contra aquests anomenats “senyors”? Una moda novella s’estén ara molt; és una moda que ja ve d’antic, però que als nostres dies pren aires d’epidèmia, és la bibliofília (o sigui l’amor, el gust, l’afició, la ceba a col·leccionar, col·leccionar diem no precisament llegir, llibres més o menys rars, més o menys bonics per fora més o menys ben presentats, més o menys antics). Però aquesta bibliofília darrerament ha pres un caire especial pertocant als manuscrits autògrafs. L’autògraf, el manuscrit de la mà personal de l’autor, de l’escriptor, comença a esdevenir una cosa una mica rara, per la invasió general de la màquina d’escriure. Allí on, com a França, Anglaterra, Alemanya, Estats Units, etc., hi ha el professionalisme de l’escriptor, de l’home que es guanya la vida només d’escriure novelles, contes, versos, drames, etc., i que per guanyar-s’hi la vida ha d'” escriure” tant, la mà no dóna l’abast, ha de recórrer a dictar a la taquígrafa, almenys a la mecanògrafa. I si abans, i si fins ara hom especulava a base del llibre rar, bonic, antic, etc., en vistes als bibliòfils, col·leccionadors, o bibliomaniacs, d’un temps ençà hom especula a base dels manuscrits autògrafs, és a dir directes del¿ autors. En això ja juguen molts diners… però no cap per al pare de la criatura, dimontri!

Article “Tot es conjura contra la gent de la ploma” revista El borinot, n. 120, 11 març 1926. Signat: X.

χφ         χφ          χφ          χφ          χφ

“ En los últimos años del pasado siglo, notables personalidades de nuestra ciudad, académicos, poetas, historiadores, catedráticos y cervantistas de gran renombre, además de otros amantes de las artes y de las letras, se preocuparon por el libro antiguo, abandonado, vejado y maltrecho, y anduvieron a la busca y rebusca de manuscritos catalanes, libros góticos y ediciones príncipe de la literatura española y otras publicaciones y folletos de interés local. Frecuentaron con asiduidad las librerías ya bien organizadas, como eran ‘L’Arxiu’ – nombre que dio a su librería el mencionado Batlle -; la de Alfonso Bonay; la de Salvador Babra, de resonante empuje, y la del más inquieto de todos, la de Palau ( fallecido en 1954), autor que fue en su día del ‘Manual del Librero’, en siete tomos, y más tarde del famoso ‘Manual del Librero Español e Hispano-Americano’.

De esta efervescencia ininterrumpida surgió en 1903 la primera ‘Societat Catalana de Bibliòfils’, presidida por don Pablo Font de Rubinat. Se incrementó asimismo la afición a los exlibris y al intercambio internacional. En el mismo año 1903 apareció una publicación con el título ‘Exlibris’, que contenía la totalidad de los que fueron dibujados por A. de Riquer, precedido de una dedicatoria del propio artista dirigida al conde K.E. Leiningen-Westerburg y un ‘avant-propos’ de M. Utrillo; ambos escritos, redactados en francés, exaltan el significado cultural de tan bella como reducida muestra de un arte tan estrechamente vinculado con el libro.

Desde 1903 a 1906 apareció la ‘Revista Ibérica de Exlibris’, publicada por Ramón Miquel y Planas, editor y destacado redactor, de la que se publicaron cuatro tomos, en cuyas páginas se reproducen una gran variedad de modelos en negro y en color debidos a varios artistas: verdadero inventario hasta aquellas fechas de exlibris ibéricos, muchos de ellos pertenecientes a personajes de sangre real y políticos, y otros de bibliófilos, escritores y maestros de las artes gráficas. Personalidades nacionales y extranjeras ilustran estos volúmenes con sendos artículos exaltando la proyección internacional de esta cultura alegórica y universal que en Barcelona sigue viva aún en nuestro días.

La actual ‘Asociación de Exlibristas de Barcelona’ organiza periódicamente certámenes otorgando premios, y exposiciones nacionales e internacionales. En nuestra ciudad existen colecciones de exlibris de renombre mundial.

Esta reacción fue en extremo favorable para la salvación del rico tesoro de libros expuestos a la cruel voracidad de la carcoma y a humedades y lluvias o a los ardores de la estación canicular.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 248-249.

Read Full Post »

“Figureu-vos que estic somniant el meu darrer exlibris, tot reposant en una caseta amorosament recollida als peus del Canigó, en la terra florida dels tres col·leccionistes primitius, Josep Montsalvatge, Jordi Montsalvatge, de Figueres, i Hug Sanner, de Palamós, o bé en una població mediterrània, de cara al mar, a Vilanova o Salou, bressols del col·leccionisme amb Víctor Oliva de Vilanova i Pau Font de Rubinat, de Reus, on hi ha les històriques col·leccions llegades pel Dr. Thebusem al Museu Balaguer i la casa senyorívola de Reus, on es troba la millor col·lecció d’exlibris antics d’Espanya. Assegut de cara a un gran finestra gòtic, en la meva biblioteca coberta fins a la meitat de les parets pels prestatges de llibres a l’abast de la mà, contemplo l’altra meitat, que, fins al sostre, mostra profusament tota mena de plats, gerres i figures de ceràmica de totes les èpoques.

Damunt la taula, una gerra de terrissa treballada pel genial Humbert i dibuixada i acolorida pel mestre de l’art infantívol Junceda, que reprodueix les muntanyes de Montserrat i, al centre, la Moreneta amb l’Escolania cantant l’històric Virolai de Verdaguer. Dins la gerra, un ram de flors de tots els temps, que simbolitzen l’ex-librisme produït pels joves J. Istiarte, B. Trías Peitx, R. Rossell-Rosal, J. Anglada-Villà, l’aiguafortista J. Mas i Mascaró i el caricaturista “Bon“, tots els quals estan produint ex-libris plens de llum, color i delicadesa. Desprenent-se de la gerra, part damunt d’aquestes flors, un tronc de mimosa groguenca, que recorda el més perfecte il·lustrador de llibres que ha tingut la bibliofília hispànica i un dibuixant que podia competir amb els millors de l’estranger, tal com va profetitzar-li el seu mestre J. Triadó, que veia en ell el seu millor oponent. No cal dir que ens referim a qui en vida fou Joan Vila, que signava sempre Joan d’Ivori. Aquesta glossa vol ésser el meu comiat al més gloriós exlibrista català (a. c. s.), que sempre serà tingut en reverència per la seva obra ex-libristica, d’ex-libris personals i d’ex-libris únics com a frontis dels seus llibres il·lustrats. Els seus primers ex-libris foren el seu personal, al seu nom veritable, que reproduïm, i el de la seva germana Maria Vila, signat  també Joan Vila. La seva obra subsegüent fou, ja sempre més, signada Joan d’Ivori.

Com a editor i dibuixant il·lustrador ha deixat uns llibres mestrivols, gairebé tots ells força recents: la “Història de Clamades i Clarmonda“; la “Història de Pierres i Magalona“, “Las desventuras del joven Werther“; “Silvia“, de Gérard de Nerval, traduïda per Joan Cadí (il·lustrat aquest per Pere Riu). Els seus primers passos d’il·lustrador. els donà amb el “Rondallari” de Pau Bertran i Bros, delícia dels infants i dels grans que estimen els bons llibres, veritable monument que farà sempre perdurable el seu pas per aquesta vida i ens farà sempre esment del seu naixement el 1890 i del seu traspàs, esdevingut l’11 de març de 1947. Després vingueren els “Contes de Bibliòfil“, llibres en català i castellà editats pel polígraf R. Miquel y Planas; els “Vestits tipics d’Espanya” (Ed. Ordis, 1935, dos vols.; edició en català i castellà amb 106 làmines) ; la “Història de Catalunya” en dos volums, editada per la Llibreria Ràfols, i , abans i després d’aquestes obres, innombrables rondalles i llibres propis per a infants, entre els quals cal esmentar els de l’Editorial Muntañola.Va actuar també uns anys a Madrid com a director i il·lustrador d’una gran editorial. Sentia tal afecció pel llibre, que es va fer editor per publicar al seu gust els llibres que més li plaïen i il·lustrar-los com volia; dut per aquest entusiasme va publicar, per encàrrec d’uns nous rics d’Igualada, el llibre “Un torneig al Born“, descrit segons documents de l’època per A. Llorens Opisso. És una obra

il·lustrada amb 14 dibuixos a tota plana i amb orla, una luxosa relligadura en pergamí i una coberta il·lustrada, i tot el llibre bellament daurat i acolorit. Aquest llibre, que té 100 pàgines i amida 35 x 25 cms., aparegué entre 1945 i 46. Després va fer els “25 Poemes orientals“, d’Egipte, Xina, Pèrsia, Índia, Judea, Japó, etcètera, des del segle XV I abans de J. C. fins al segle XIV després de J. C, amb 16 il·lustracions, portada també il·lustrada, pàgines orlades i una extensió de 100 pàgines; publicat el 1946. Cal parlar també de les “Estances d’Omar Khayyam“, 152 estances, amb 17 il·lustracions orlades i la resta com l’abans esmentat, però amb menys extensió (70 pàgines). Fou publicat el 1947 per al senyor A. Carabasa, de Barcelona, l’ex-libris del qual, de mà també d’En Joan Vila, reproduïm.

Fou també un excel·lent gravador al boix, amb estampes i ex-libris que acoloria ell mateix, com és ara el darrer esmentat.

 En resum, la seva producció d’ex-libris consta de 70 peces, entre elles moltes de dedicades solament al llibre il·lustrat, com a exemplars únics.

Article «In memoriam» Joan Vila (Joan d’Ivori)” per B. SIGALÉS , a la revista: Antologia dels fets, les idees i els homes d’Occident: Núm. 08 (des. 1947), Barcelona : [s.n.], 01/12/1947  (ARCA) , p.100-103.

“ En  nuestro país, el comercio del libro antiguo no tuvo la misma consideración. A finales del pasado siglo existió, pero, con raras excepciones, fue poco menos que un negocio de chamarilero.  La procedencia de los libros, no pocas veces lamentable. Los hechos y las anécdotas, tristemente divertidas, pero históricas y por demás deplorables. Nació la leyenda del ‘Llibreter assassí’, que posteriormente Miquel y Planas hubo de dilucidar atribuyendo esta fábula a Charles Nodier.

Francisco Vindel, bajo el seudónimo de ‘Paul Cid Noé’, nos informa en ‘Historia de una Librería’, de todo lo que hace referencia a Madrid en la época de su padre (1865-1921) y el ambiente raro en el que se desenvolvió su excepcional capacidad bibliográfica reconocida en toda Europa y América.

En su libro Recuerdos de un librero anticuario madrileño( 1897-1969), Julián Barbazán nos refiere asimismo, con particular gracejo, sus andanzas por pueblos y ciudades castellanas y andaluzas en busca del libro prisionero en poderes ocultos de latente bibliofilia. Expone con precisión juicios críticos sobre compras y ventas y la paralela coincidencia entre libreros nacionales y extranjeros, regodeándose en la fase anecdótica y picaresca de esta singular caza mayor de manuscritos e incunables. Relata con sano humorismo los trances más serios y, en contraste, analiza con gravedad situaciones jocosas y frívolas cuyo marco dio como resultado loable un movimiento ocasional al libro, pasando de oscuras dependencias a los superiores auspicios de la investigación literaria e intelectual con el respeto y consideración debida a su eventual trasiego. En sus descripciones figurativas aparecen en escena muy destacadas personalidades de coleccionistas eruditos de nuestro siglo, entre ellos el Duque de T’Serclaes y el Marqués de Jerez de los Caballeros, hermanos gemelos, cuya excepcional biblioteca fue vendida clandestinamente en 1902 – con la justa indignación de Rodríguez Marín – al ilustre hispanófilo Mr. Archer Huntington. Biblioteca histórica que fue la base de la formación en Nueva York de ‘The Hispanic Society of America’. Expatriación que significó para España ‘una pérdida mayor que las de las Colonias’, según la exaltación patria del gran polígrafo Marcelino Menéndez Pelayo.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 244-245.

Read Full Post »

P. Audivert. «Renec», boix (imprès amb el gravat original)

“ Quant a l’estampació sobre paper, Catalunya, com veurem més endavant, fou un dels primers països europeus on s’usaren quests mitjans d’estampació.

Segons dades trobades per l’il·lustre arqueòleg i incansable recercador mossèn Josep Gudiol, en unes notes inventarials de l’any 1403 es parla “ d’un tros de paper on és pintat lo Crucifix de Jesu Christ”, i en una de l’any 1441 s’esmenten “ dos fulls de paper en què són pintades les imatges de la Verge Maria quan fou coronada i de Sant Miquel”. El mateix investigador ens parla també, referint-se a un altre inventari del 1428, procedent de Granollers de la Plana, de “ cèdules de contracte estampades”.

Els dos gravats estrangers més antics que es coneixen estampats sobre paper són els de  “La Verge i l’infant Jesús enmig de quatre santes” que porta la data de l’any 1406 i es conserva en el Museu de Brusel·les, i un gravat alemany titulat “ Sant Cristòfol”, de l’any 1423, ambdós gravats al boix.

El gravat més antic de Catalunya es troba en l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, i representa el príncep de Viana; segons l’erudit Valentí Cardenera degué ésser gravat entre els anys 1461-1462, poc després de la mort d’aquell príncep tan estimat dels catalans. Aquest gravat no és fet amb fusta, sinó amb coure i tallat amb burí, – estil anomenat talla dolça – i tirat amb tòrcul. No hem d’oblidar que la primera expressió del gravat estampat sobre paper fou en fusta, procediment que, segons els documents trobats i esmentats per mossèn Gudiol, consta que a la Catalunya era conegut l’any 1403. És més que probable que hi haguessin alguns altres gravats contemporanis dels dos esmentats que per negligència es perderen, o que encara no han estat localitzats, ja que una cosa semblant passà amb alguns exemplars italians i alemanys anteriors al gravat de “ Sant Cristòfol” que es conserva al Museu de Brusel·les. És lògic de suposar que no foren les primeres manifestacions d’imatges estampades sobre paper que es varen fer.

P. Audivert. «Ex-libris», gravat sobre metall

L’esmentat gravat que representa el príncep de Viana, tirat al tòrcul, és una altra demostració que coincideix absolutament amb les dades i mitjans d’impressió i expressió gràfica dels països més avançats d’Europa, ja que el florentí Finiguerra, l’any 1452, donà a conèixer les seves primeres estampes impreses sobre paper, amb gravats fets a la talla dolça sobre coure, com l’abans esmentat gravat català del  príncep de Viana, fet, segons sembla, entre els anys 1461 i 1462, es porten deu anys de diferència amb els del mestre florentí.

En parlar del florentí Finiguerra hem fet ús per primera vegada de la paraula impressió perquè considerem que els mitjans que ell emprà per a la impressió de les seves estampes tirades al tòrcul, expressió aquesta també usada quan hem esmentat el gravat del prícep de Viana, són un procediment que entra en el camp de la impremta en allò que aquesta té de multiexempla.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca CatalanaMéxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.13-15.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ENVIDIA Y ALABANZA DEL LIBRERO.

Y, particularmente, el librero. ¿Quién no ha sentido alguna vez la más noble y profunda envidia, en la tienda de un librero? Hablo sobre todo del librero por vocación, el que ha hecho de su tienda una biblioteca, o la tienda de su biblioteca y vive entre los estantes, valorando amorosamente cada volumen y cuidándolo como a los hijos de sus entrañas. ¿Cómo, queriéndolos así, no va a pedir por sus libros todo el dinero que pueda? Aquí hay muchos libreros que han tenido trato conmigo, que conocen mis aficiones y las excitan con sus capciosas ofertas; y me han visto entrar en su tienda y serenar mis afanes con sólo acariciar los libros codiciados. Estoy seguro de que ni uno solo podrá decir que he discutido jamás el precio del volumen que deseaba, porque siempre, ese precio, me parecía poco, pensando en la tristeza que tendría su dueño al desprenderse del ejemplar y en la alegría con que yo lo tomaba entre mis manos trémulas.

El librero, piensa uno, es el prototipo de la felicidad. Pertenece a una de las raras categorías de mortales en los que la divina maldición de ganar el pan con esfuerzo y sudor, se ha convertido en fruición. Hasta la emigración de sus amados libros está compensada con el consuelo de saber que su futuro destino será, probablemente, egregio, instruyendo o deleitando a gentes desconocidas y reposando, acaso, en los Palacios más insignes. Escrito está en un periódico de los Estados Unidos, en un interviú que tuvieron la ocurrencia de hacerme, que, al preguntarme el periodista lo que yo hubiera querido ser, de no haber sido médico, contesté sin vacilar: librero, librero de libros raros. Oficio que tiene todas las delicadezas de una elevada artesanía y todas las complicaciones de una finísima ciencia. Sin contar con otras ventajas de orden material, como el pasaporte para entrar donde los demás no entran, pues el librero es recibido en los palacios con dignidad de excepción; sin contar con la ausencia de afanes angustiosos del librero, porque el ímpetu de la vida pasa ante su tienda y la respeta; sin contar, en fin, con el disfrute permanente de ese misterioso influjo que emana de los libros y constituye una de las más eficaces salvaguardias para la salud. Las estadísticas de las grandes Compañías de Seguros, en América, colocan al gremio de los libreros a la cabeza de las listas de longevidad. Eso del polvo de los siglos no es una figura retórica; existe y se sospecha hoy que ese polvo sagrado que el tiempo deposita sobre los volúmenes, al contacto de otros efluvios que emanan de sus hojas, da lugar, por reacciones ignoradas, a una como penicilina, de sutilísima acción, que defiende al organismo del librero de los peligros, de la vida sedentaria, de la falta de luz, del humo del tabaco; y le permite una milagrosa pervivencia.

Pero aunque el librero no fuera tan excelente como es, aunque, en verdad, algunas veces no sea como yo le he pintado, todo se le perdonaría por el hecho de poner su ingenio y su esfuerzo, y si es preciso sus mañas, en la difusión de la obra maestra del genio humano, es decir, del libro.

Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. Marañón, Gregorio, en  El libro y el librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).

Read Full Post »

Older Posts »