Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Ex libris’ Category

“ A l’Estat espanyol, per exemple, el Dr. Thebussem, psudònim de Mariano Pardo de Figueroa, publicà l’any següent un article que desvetllà entre nosaltres l’interès per l’ex-libris.

A Catalunya, els origens de la revifalla de l’ex-libris com a creació són polèmics. Hom diu que fou Alexandre de Riquer qui, a la darreria dels anys setanta recreà el gènere. Cap peça coneguda, però, recolza clarament aquesta pretensió. El més segur és que l’ex-libris català més antic dels de la nova època sigui el que Ramon Casals i Vernis féu – i datà – per a Pau Font de Rubinat, el 1889, en tornar aquest de París, on la col·lecció d’ex-libris de la Bibliothèque Nationale li desvatllà l’interès per les marques de propietat.

Amb posterioritat a aquesta data, però, els ex-libris a Catalunya no augmentaren quantitativament de manera immediata. Cal remarcar alguna marca, com la que el joveníssim Josep-Maria Sert, de nul·la activitat ex-librística posterior, féu el 1892 per a M. Bultó ( feta també com a super-libris .

Hagueren de passar, doncs, uns anys fins que l’ex-librisme es generalitzés a Catalunya. Al setmanari modernista “Luz”, a les darreries del 1898, es dedicà una certa atenció al gènera i d’aquest moment data la definitiva empenta de la nova escola d’ex-libristes catalans creadors, com Alexandre de Riquer i Josep Triadó a Barcelona, d’una banda, i Ramon Casals i Vernis, de Reus, per l’altra.

El nou ex-libris, l’ex-libris modernista, es caracteritza per la seva reacció contra les formes habituals en el gènere – l’heràldica i la simple tipografia – i per l’adopció plena del decorativisme Art Nouveau i de la temàtica simbolista. L’èxit de l’ex-libris en aquest període culminant del modernisme a Catalunya fou molt important. Als noms ja esmentats s’hi afegiren molt aviat els de  Joaquim Renart, Joaquín Diéguez, Enric Moyà, Jaume Llongueras, Modest de Casademunt, Alexandre Cardunets, Domènec Coromines, Victor Oliva o Francisco de Cidón, tots ells estudiats per Eliseu Trenc-Ballester en el seu complet estudi Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona (1977).

La moda de l’ex-libris en aquell moment fou tal que fins i tot aviat aparegueren (1903) marques de caràcter humorístic, com les de Gaietà Cornet o Llorenç Brunet.

La revifalla de l’ex-libris marcà també, a Catalunya, la revifalla de la calcografia – especialment de l’aiguafort -, el tipus més noble de gravat, que els anys aneriors o de l’auge de l’ex-librisme havia arribat a un gran extrem de decadència al país, decadència originada pel triomf en les arts gràfiques de sistemes d’estampació més econòmics ( xilografia a testa, litografia i darrerament fotogravat  en les seves diverses formes). La calcografia, doncs, no podia competir econòmicament en el camp del consum utilitari i, per tant, només podria revitaltzar-se partint de postures desinteressades. Fou l’esperit de les Arts&Crafts angleses, amb el seu esforç per deslliurar l’art de les servituds de la producció seriada i el seu interès per recuparar les tècniques nobles tradicionals, el que influí a Catalunya – bàsicament a través d’Alexandre de Riquer, anglòfil destacat – en aquest sentit.

Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.6-7.

Paper pintat dissenyat per William Morris

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Por fin, tiene el libro un enemigo novísimo, el automóvil, expresión genuïna del apresuramiento en que vivimos que más se complace con el diario que con el volumen, por folleto que sea. ¡Cualquiera lee de viaje o de paseo en aquellos coches petroleros¡ Los eléctricos urbanos son la excepción, y en ellos sí puede hacerse, con más comodidad aún – por lo que atañe a velocidad y movimiento – que en las antiguas galeras aceleradas.

Una no insignificante bibliografía exclusiva de amigos y enemigos del libro pudiera formarse, como observa muy bien el Polybiblion de agosto de 1904, de volúmenes, folletos y artículos de revistas y diarios que, con más o menos variantes y amplificaciones, tratan del asunto. Pocos fueron y pocos son los espíritus cultos que le rindieron de verdad al libro, en comparación con las muchas almas de cántaro que le despreciaron sin parar mientes en él, o lo que es peor, después de sacarle el jugo. Alejandro de Macedonia y Ahmed-ben-Alí-Cuni, constructores, respectivamente, de una suntuosa caja para guardar La Ilíada y

Mihrab de Córdoba

del Mihrab de Córdoba, como estuche de un Alcorán que había pertenecido al califa Omar, tienen pocos imitadores. En cambio, la abominable raza de los Amrú se multiplica tanto como los mosquitos en los pantanos y no habrá quien la aniquile mientras el mundo exista.

Después de todo, puede que sea un bien para la cultura; quizá convendría de cuando en cuando un expurgo y quema como la de la biblioteca del hidalgo manchego, entre los diez millones de libros que existen, según cálculos del Sr. G. Vander Haeghen en Livres de Demain. Se nos antoja, sin embargo, que nadie había de oponerse a que en escuelas de instrucción primaria, así como se dan, o deben darse, a los niños nociones de urbanidad, convendría enseñárseles, al par que el manejo del fusil, el de los cubierots en la mesa, y que aprendiesen también someramente cómo se construye el libro y cómo hay que vestirle y tratarle, ya que, por desgracia, entre nosotros no es camarada, sino persona de mucho cumplido. Dígalo si no la triste estadística que el Dr. Thebussem hizo a propósito de los lectores que tiene el Quijote en España, en una crónica dirigida al Sr. Viscarti, de Milán, y que lleva por título Admiraciones y Estadísticas.

Y con esto doy aquí punto, temerosísimo de que los libros y el lector, parodiando a Narciso Serra cuando se quejaba de Camprodón, exclamen:

Navas, nos has desojado

Con este artículo huero;

Pudo ser vaso esmaltado

Y resultó vil puchero.

Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.23-24.

Read Full Post »

“ L’ex-libris no és, en principi, altra cosa que una marca de propietat que s’inclou en un llibre. Pot ser una inscripció, com diu el Diccionari de Fabra, o bé una vinyeta fixada, com diu la Gran Enciclopèdia Catalana. Lògicament els ex-libris més antics, els anteriors a la impremta, són inscripcions manuscrites posades pel propietari en un lloc visible del llibre, però a partir del segle XVI el mot sol designar preferenment la marca impresa en un full petit solt que es fixa a la tapa interior d’un llibre amb el nom o les armes del seu amo.

Aquest segon grup d’ex-libris és el que ha merescut l’interès d’un cert tipus d’estudiosos i col·leccionistes: els ex-libristes.. En aquesta exposició ens referim només a ell.

Durant pràcticament tres segles – del XVI al XVIII – els ex-libris foren o bé merament tipogràfics o bé heràldics. Els primers solien limitar-se a un breu text que donava notícia escsrida de la pertinença del llibre a una determinada persona o entitat. Són els ex-libris més utilitaris, que moltes vegades s’embellien gràcies a una orla normalment senzilla. Dins d’aquesta línia n’hi havia de més luxosos, en els que text i orla eren gravats calcogràficament.

Calcogràfics eren també molt sovint els del segon tipus esmentat fa poc: eñçls heràldics. En ells, el nom del propietari – quan hi és – va acompanyat del seu escut nobiliari. Una variant freqüent d’aquests són els eclesiàstics, que se centren en l’escut de la congregació religiosa o de la jerarquia eclesiàstica a la qual pertany el llibre.

Al segle XVIII s’observa una tendència a l’enriquiment del que de bon començament no havia estat més que un funcional signe de possessió. És aleshores quan els dissenyadors poden jugar amb la plasticitat de les lletres dels noms dels propietaris o bé quan comencen a buscar al·legories apropiades, sobretot més que a persones a entitats.

La puixança de la talla dolça en aquell segle fou un factor decisiu en el desenvolupament d’aquesta nova tendència. Al segle XIX, la litografia, com més endavant el fotogravat, vulgaritzà – en els ex-libris i en altres gèneres gràfics – les ornamentacions complexes fins aleshores pròpies de l’elitista talla dolça o de la més complexa tècnica de l’aiguafort.

Aquest enriquiment de l’ex-libris el convertí a poc a poc en un petit objecte desitjable en sí, al marge de la seva funció específica. Els petits gravats – de vegades no tan petits – , realitzats per gravadors de prestigi reconegut, eren perseguits pels col·leccionistes d’estampes i, de retruc, totes les altres marques de possessió, fins les de tècnica més ordinària, passaren a ser objectes de col·leccionisme. És aleshores quan es produeix una paradoxa: l’ex-libris comença a menystenir la seva raó de ser i en canvi guanya en qualitat i esdevé un gènere del màxim interès dins les arts gràfiques.

Paul- Auguste Poulet-Malassis publicà el primer estudi dedicat al tema en el moment en què a França s’estava posant de moda el col·leccionisme practicat fins aleshores només per mitja dotzena escassa d’aficionats. Aquest primer estudi ampli – algun article, com el de Maurice Tourneux a “L’Amateur d’autographes” (1872), ja s’havia publicat anteriorment – desencadenà obertament la febre ex-librista no sols a França sinó arreu. I el que és més important, no sols a nivell de col·leccionistes sinó també a nivell de creadors.

Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.6.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“  En ninguna parte se encuentra el libro más seguro que en la biblioteca pública, bajo la custodia de los que por deber y ministerio han de mirar por él como el buen pastor por sus ovejas. Y aun en estos grandes estuches no está segura la joya, pues a más de que en ellos tienenlibre entrada la mayor parte de los enemigos que llevo catalogados, es punto menos que imposible también verse libre de los que en casi todas las bibliotecas viven como en su propia casa sin pagar alquiler y comiendo de gorra y a dos carrillos. Al ocuparse en estos abominables seres que se filtran através de los muros, sí que puede decirse con gran exactitud que no hay enemigo pequeño. No lo son, en efecto, con serlo por su tamaño, el anobium pertinax, el eruditus (sic), el aecofora pseudospretella y las muchas otras especies de gusanos y polillas que viven en el libro y del libro, como en sentido más noble los individuos del benemérito Cuerpo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos, que Dios guarde.

Poco galante y menos justo se muestra el Sr. Labessade, considerando a la mujer, por serlo, enemiga del libro. Ni la menor cultura que tiene en general – y no ciertamente por su culpa -, ni sus protestas, siempre motivadas, contra el desorden que introducen en el buen gobierno de la casa los eruditos y publicistas de toda especie, tiempos y países, justifican, a mi modo de ver, la acusación de aquel escritor, fundada, casi en absoluto, en calumnias que propalaron muchos otros que, a más de no cuidarse de instruir a sus señoras mujeres, para tiranizarlas fácilmente, acuden siempre tarde y refunfuñando al décimo aviso de : ‘Fulano, la sopa está en la mesa’.

Tampoco estamos conformes con que le livre purifie ce qu’il tuche, afirmación traída por los cabellos para disculpar y enaltecer a la Du Barry y a otras favoritas, que tuvieron el capricho de reunir bibliotecas notables, como hubiesen podido coleccionar botes de perfumería. Ni refregándoles uno por uno todos los volúmenes que componían y componen las bibliotecas de Alejandría, del Museo Británico y la Nacional de París, me parece que se conseguiría purificar a ciertas señoras que todos conocemos: el crisol o la colada tienen que ser otros. Nuestros vecinos padecen de muy antiguo del incurable achaque de hablar del mundo entero circunscribiéndole a Francia. C’est tout le XIIIe siècle, decreta el Sr. Labessa de porque se le antoja, después de discurrir demasiado latamente a propósito de cuatro pamplinas. Con todo ello, paréceme que da pruebas de ser un enamorado del libro algo empalagoso y superficial, a la manera de esos conquistadores que desgastan el empedrado público persiguiendo a las mujeres que van solas, hasta encerrarlas, y…, luego no se atreven a pasar del portal.

De muy antiguo viene repitiéndose el axioma: ‘Es más fácil quedarse con un libro que con su contenido’; esto por lo que respecta al espíritu, pues por lo que hace a la materia son los libros vehículo de muchas y graves enfermedades, y a propósito de ello se puplicaron en España y en el extranjero diversos trabajos. El préstamo de aquéllos tiene, pues, entre otros muchos, este peligro más: es expuestísimo el trato con libros que anduvieron en muchas manos, como el de las mujeres que tienen comercio con todo el mundo. El préstamo, en todos sentidos, es grande enemigo del libro; y así como ‘el duelo del vivo’, al decir de Quevedo  ‘comienza en el almirez del boticario’, así también, desde el instante en que el volumen sale del poder de su legítimo dueño, puede ya darse por perdido. ‘¿Por qué no presta usted nunca ni el más insignificante folleto de su biblioteca?’, preguntaron a cierto bibliófilo, hombre sumamente liberal. – ‘¡ Pues precisamente porque la he formado con libros que me prestaron¡’.

Entre nosotros – soy testigo de varios casos – se llega a solicitar del amigo y aun del librero  el préstamo de diccionarios de consulta diaria, como lo son el de la Lengua y los de Bouiellet o Larousse.

Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.21-23.

Read Full Post »

“ Si els bibliòfils haguessin de triar un Sant Patró, com ara els impressors tenen Sant Joan ante Portam latinam i els llibreters tenen el Doctor Màxim Sant Jeroni, el tindrien ben bo de trobar. No en el martirologi romà, precisament. No és sant canonitzat, encara que visqué una molt santa vida. Ell portà la bibliofília, o sia l’amor dels llibres, fins a un extrem heroi.Amor quan desmesura, semblant  és d’oradura, deia el refrany català del segle XV. Amà el llibre amb una amor desmesurada, amb una amor quasi furiosa d’orat, el bisbe de Durham Ricard de Bury, autor de la carta pastoral intitulada Philobiblion, que fou el credo i la professió de fe de tot bibliòfil. Anys enrera la Cambra Oficial del Llibre, de Barcelona, pensà de fer una traducció i una bella edició, digna de l’entitat que la patrocinava, d’aquest opuscle que ja en totes les llengües cultes té la seva edició monumental. L’única traducció en cap de les llengües ibèriques que n’existeix, és la que publicà Pin i Soler en bell català, l’any 1916. I Catalunya té la sort de posseir un dels pocs còdexs que n’existeixen, procedent de la Biblioteca Dalmases. Ricard de Bury,

Biblioteca Dalmases

hipotètic Sant Patró dels bibliòfils, fon contemporani del nostre Ramon Lull. Nasqué l’any 1281 a Anglaterra, prop de Bury Sant Edmont, i morí a la seu de Durham l’any  1345. En aquell temps els llibres s’estimaven amb una amor paternal, alhora gelosa i tendra, molt més que no ara que les màquines trepidants n’infanten amb tanta i tan fàcil profusió amb una monstruositat tan prolífica. Aleshores l’eixida d’un llibre dels Scriptorium tenia quelcom de púdic i d’august, com ara un naixement ; i si el llibre era bellament il·luminat per una mà florida i lenta, aleshores la festa era gran, com la que es fa per un nadó primogènit que és portat a bateig entremig de blancors i randes. Eixugar la ploma, després d’una tasca llarga i amorosa i d’haver escrit al darrer full : Dextram scriptoris benedicat Mater amoris (que la Mare de l’Amor beneeixi la destra de l’escriptor), era un gran treball consumat i una bella victòria aconseguida. Ricard de Bury visqué en aquesta edat infantívola de la bibliografia, Abans que això hagués vençut Allò, segons la fórmula sibil·litica de Víctor Hugo, abans que l’Arquitectura hagués estat derrotada per la Impremta, i

Goliat per la fona de David, i l’Enormitat per la Delicadesa, i els dracs de les gàrgoles i les bèsties monstruoses de les gòtiques catedrals pel formiguer menudíssim i negre de la tipografia. En aquest temps, el bisbe de Durham publica, a manera de document pastoral, endreçat a tots els fidels de Crist que veuran les presents Lletres, el seu Tractatus pulcherrimus de amore lïbrorum, que és la Santa Regla de tots els devots bibliòfils. L’amor dels llibres no esclatà en el cor de Ricard de Bury, amb la seva elevació a l’episcopat. Ja li venia de vell, puix que era un amor de la seva jovenesa. Però quan fou bisbe consagrat mesurà  les seves antigues amors amb aquella cana d’or amb què el Vident de l’Apocalipsi veié que era mesurada la superna Ciutat de Jerusalem. Midada i tot amb aquesta mesura àuria, la seva bibliofília, fou trobada acceptable als ulls de Déu ; i es ratificà en aquest gran amor dels llibres el bisbe Ricard de Bury, qui ja al servei dels llibres havia posat els càrrecs àulics i diplomàtics que li havia confiat el Rei Eduard III, d’Anglaterra. Ell estimà als llibres amb una amor primerenca i quasi ingènita. En la seva florida joventut, els llibres foren per ell amables super amorem mulierum. Ell mateix ho confessa : “L’amor dels llibres que ens ve de molt jove, ens arriba a produir una mena de lànguida voluptuositat.» No està segur, en la seva consciència delicada, que l’amor dels llibres no li hagi fet cometre algun pecat venial, ja sia que l’objecte del nostre amor fos honest i fos pura la nostra intenció.» De bell grat deixa a altres bisbe» la glòria de les grans construccions arquitectòniques que aleshores la terra trametia al cel amb una exultació de Hosanna o d’Al·leluia ; i vol per ell només que la glòria amagada i humil d’haver-se fet pobre comprant llibres, és a dir “arquimeses de Sabiduria”, en comparança de la qual l’argent és estimat com el fang, i l’or com l’arena menuda i esmunyedissa». A aquells qui el mosseguen i el critiquen per la seva incurable bibliofília i per la seva temerària emacitat o sia passió de comprar, ell els perdona la passió llur per la cacera, pels viatges, per l’agricultura, per la guerra i pel joc, tot temps que ells signin indulgents per la seva bibliofília que li dóna solaç repòs, bell viure i dolça quietud i li proporciona motius infinits per a més amar Déu i reverenciar-lo. I fidel a ell mateix, Ricard de Bury sent gravitar sobre la seva consciència de pastor l’obligació de promoure i suscitar en la clerecia i els fidels encomanats a la seva vigilància, la seva entranyable í apostòlica bibliofília. I escriu la pastoral Philobiblon que extractaré en un article terç i últim.

Article: “Bibliofília II” de Llorenç Riber a  La Veu de Catalunya, 16 nov 1926.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“Todos los libros, grandes y pequeños, importantes o intrascendentes, tienen una génesis más o menos confesable.

Este librito que tienes en las manos nació a consecuencia de mis aficiones de coleccionador de libros, Bibliomanía o Bibliofilia; tiene poca importancia el calificativo que se le quiera poner. En el fondo es una obsesión más o menos apasionada por almacenar libros, que la mayoría de los mortales consideran perfectamente inútil.

En el caso concreto de los libros de fábulas, es cierto que con poseer un buen ejemplar de cada autor, nuestra información es no demasiado inferior a la que puede tener el coleccionador más afortunado de todas las ediciones aparecidas.

Todas las manías son atacables desde un punto de vista rígidamente austero. Pero creo que media un abismo entre el coleccionador de etiquetas y el coleccionador de libros.

Ya supongo, lector discreto, que adivinas asoma en estos párrafos un propósito justificativo. Es verdad, y no quiero ni aspiro a merecer disculpa.

Yo también, en horas de soliloquio pretenciosamente formal, he visto que dedicar nuestras al afán de adquirir ediciones raras, en esta épocade dispersión nuclear y cuando estamos tan cera del cero absoluto, es acaso una ocupación que raya en frivolidad.

A pesar de esta sincera confesión, puedo decir que en mis aficiones librescas he conseguido en muchos momentos de nuestra vida atormentada, un remanso de paz y de fácil alivio de las miserias espirituales de este  mundo que nos ha tocado en suerte.

Mi afición a recoger libros de fábulas no se ha limitado a la posesión de ediciones cada día más difíciles, sino que además he gozado horas deliciosas leyendo sus ingeniosos argumentos o saboreando la gracia de su redacción y de su estilo.

Para aquellos que conocen mis actividades habituales, espero que esta justificación servirá.”

La psicología de los animales domésticos a través de los fabulistas” de José Vidal Munné,Madrid, 1951 ( Artes Gráficas Grigelmo-Bilbao).

Read Full Post »

“A França, que n’és el país, es fa una enquesta sobre les condicions de vida dels intel·lectuals o gent de la ploma. La conclusió de l’enquesta ja es dibuixa: l’escriptor és el qui viu en més males condicions, és el menys pagat. Quan tots els altres oficis han vist augmentar llurs guanys o sous en proporcions molt vastes, es pot dir que la gent de la ploma es troba amb les mateixes retribucions que l’any 1914, abans de la guerra .L’editor, el llibreter, el ‘quioscaire’, l’impressor, tothom suca del suc del cervell de l’escriptor, mentre l’escriptor roman dessecat, eixarreït. –  Ací, un home (que es tenia per gran cosa) condensava tot el judici que li mereixien els lletraferits en aquests termes: —L’intel·lectual, deia, és aquell home que als trenta anys no serveix per res.

Ah, no cal fer-se il·lusions! Amb més o menys cruesa, aquest judici el formula quasi tothom; ad encara més que en d’altres bandes. I encara hi ha nombre de senyors (és un dir!) que es pensen amb un refresc ò si tant voleu amb un àpat acontentar l’intel·lectual, en forma de periodista, de repòrter, de cronista, etc. En fons, però ¿no serà, aquest judici, una fórmula de revenja del menyspreu continu que la gent de la ploma expressa contra aquests anomenats “senyors”? Una moda novella s’estén ara molt; és una moda que ja ve d’antic, però que als nostres dies pren aires d’epidèmia, és la bibliofília (o sigui l’amor, el gust, l’afició, la ceba a col·leccionar, col·leccionar diem no precisament llegir, llibres més o menys rars, més o menys bonics per fora més o menys ben presentats, més o menys antics). Però aquesta bibliofília darrerament ha pres un caire especial pertocant als manuscrits autògrafs. L’autògraf, el manuscrit de la mà personal de l’autor, de l’escriptor, comença a esdevenir una cosa una mica rara, per la invasió general de la màquina d’escriure. Allí on, com a França, Anglaterra, Alemanya, Estats Units, etc., hi ha el professionalisme de l’escriptor, de l’home que es guanya la vida només d’escriure novelles, contes, versos, drames, etc., i que per guanyar-s’hi la vida ha d'” escriure” tant, la mà no dóna l’abast, ha de recórrer a dictar a la taquígrafa, almenys a la mecanògrafa. I si abans, i si fins ara hom especulava a base del llibre rar, bonic, antic, etc., en vistes als bibliòfils, col·leccionadors, o bibliomaniacs, d’un temps ençà hom especula a base dels manuscrits autògrafs, és a dir directes del¿ autors. En això ja juguen molts diners… però no cap per al pare de la criatura, dimontri!

Article “Tot es conjura contra la gent de la ploma” revista El borinot, n. 120, 11 març 1926. Signat: X.

χφ         χφ          χφ          χφ          χφ

“ En los últimos años del pasado siglo, notables personalidades de nuestra ciudad, académicos, poetas, historiadores, catedráticos y cervantistas de gran renombre, además de otros amantes de las artes y de las letras, se preocuparon por el libro antiguo, abandonado, vejado y maltrecho, y anduvieron a la busca y rebusca de manuscritos catalanes, libros góticos y ediciones príncipe de la literatura española y otras publicaciones y folletos de interés local. Frecuentaron con asiduidad las librerías ya bien organizadas, como eran ‘L’Arxiu’ – nombre que dio a su librería el mencionado Batlle -; la de Alfonso Bonay; la de Salvador Babra, de resonante empuje, y la del más inquieto de todos, la de Palau ( fallecido en 1954), autor que fue en su día del ‘Manual del Librero’, en siete tomos, y más tarde del famoso ‘Manual del Librero Español e Hispano-Americano’.

De esta efervescencia ininterrumpida surgió en 1903 la primera ‘Societat Catalana de Bibliòfils’, presidida por don Pablo Font de Rubinat. Se incrementó asimismo la afición a los exlibris y al intercambio internacional. En el mismo año 1903 apareció una publicación con el título ‘Exlibris’, que contenía la totalidad de los que fueron dibujados por A. de Riquer, precedido de una dedicatoria del propio artista dirigida al conde K.E. Leiningen-Westerburg y un ‘avant-propos’ de M. Utrillo; ambos escritos, redactados en francés, exaltan el significado cultural de tan bella como reducida muestra de un arte tan estrechamente vinculado con el libro.

Desde 1903 a 1906 apareció la ‘Revista Ibérica de Exlibris’, publicada por Ramón Miquel y Planas, editor y destacado redactor, de la que se publicaron cuatro tomos, en cuyas páginas se reproducen una gran variedad de modelos en negro y en color debidos a varios artistas: verdadero inventario hasta aquellas fechas de exlibris ibéricos, muchos de ellos pertenecientes a personajes de sangre real y políticos, y otros de bibliófilos, escritores y maestros de las artes gráficas. Personalidades nacionales y extranjeras ilustran estos volúmenes con sendos artículos exaltando la proyección internacional de esta cultura alegórica y universal que en Barcelona sigue viva aún en nuestro días.

La actual ‘Asociación de Exlibristas de Barcelona’ organiza periódicamente certámenes otorgando premios, y exposiciones nacionales e internacionales. En nuestra ciudad existen colecciones de exlibris de renombre mundial.

Esta reacción fue en extremo favorable para la salvación del rico tesoro de libros expuestos a la cruel voracidad de la carcoma y a humedades y lluvias o a los ardores de la estación canicular.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 248-249.

Read Full Post »

“Figureu-vos que estic somniant el meu darrer exlibris, tot reposant en una caseta amorosament recollida als peus del Canigó, en la terra florida dels tres col·leccionistes primitius, Josep Montsalvatge, Jordi Montsalvatge, de Figueres, i Hug Sanner, de Palamós, o bé en una població mediterrània, de cara al mar, a Vilanova o Salou, bressols del col·leccionisme amb Víctor Oliva de Vilanova i Pau Font de Rubinat, de Reus, on hi ha les històriques col·leccions llegades pel Dr. Thebusem al Museu Balaguer i la casa senyorívola de Reus, on es troba la millor col·lecció d’exlibris antics d’Espanya. Assegut de cara a un gran finestra gòtic, en la meva biblioteca coberta fins a la meitat de les parets pels prestatges de llibres a l’abast de la mà, contemplo l’altra meitat, que, fins al sostre, mostra profusament tota mena de plats, gerres i figures de ceràmica de totes les èpoques.

Damunt la taula, una gerra de terrissa treballada pel genial Humbert i dibuixada i acolorida pel mestre de l’art infantívol Junceda, que reprodueix les muntanyes de Montserrat i, al centre, la Moreneta amb l’Escolania cantant l’històric Virolai de Verdaguer. Dins la gerra, un ram de flors de tots els temps, que simbolitzen l’ex-librisme produït pels joves J. Istiarte, B. Trías Peitx, R. Rossell-Rosal, J. Anglada-Villà, l’aiguafortista J. Mas i Mascaró i el caricaturista “Bon“, tots els quals estan produint ex-libris plens de llum, color i delicadesa. Desprenent-se de la gerra, part damunt d’aquestes flors, un tronc de mimosa groguenca, que recorda el més perfecte il·lustrador de llibres que ha tingut la bibliofília hispànica i un dibuixant que podia competir amb els millors de l’estranger, tal com va profetitzar-li el seu mestre J. Triadó, que veia en ell el seu millor oponent. No cal dir que ens referim a qui en vida fou Joan Vila, que signava sempre Joan d’Ivori. Aquesta glossa vol ésser el meu comiat al més gloriós exlibrista català (a. c. s.), que sempre serà tingut en reverència per la seva obra ex-libristica, d’ex-libris personals i d’ex-libris únics com a frontis dels seus llibres il·lustrats. Els seus primers ex-libris foren el seu personal, al seu nom veritable, que reproduïm, i el de la seva germana Maria Vila, signat  també Joan Vila. La seva obra subsegüent fou, ja sempre més, signada Joan d’Ivori.

Com a editor i dibuixant il·lustrador ha deixat uns llibres mestrivols, gairebé tots ells força recents: la “Història de Clamades i Clarmonda“; la “Història de Pierres i Magalona“, “Las desventuras del joven Werther“; “Silvia“, de Gérard de Nerval, traduïda per Joan Cadí (il·lustrat aquest per Pere Riu). Els seus primers passos d’il·lustrador. els donà amb el “Rondallari” de Pau Bertran i Bros, delícia dels infants i dels grans que estimen els bons llibres, veritable monument que farà sempre perdurable el seu pas per aquesta vida i ens farà sempre esment del seu naixement el 1890 i del seu traspàs, esdevingut l’11 de març de 1947. Després vingueren els “Contes de Bibliòfil“, llibres en català i castellà editats pel polígraf R. Miquel y Planas; els “Vestits tipics d’Espanya” (Ed. Ordis, 1935, dos vols.; edició en català i castellà amb 106 làmines) ; la “Història de Catalunya” en dos volums, editada per la Llibreria Ràfols, i , abans i després d’aquestes obres, innombrables rondalles i llibres propis per a infants, entre els quals cal esmentar els de l’Editorial Muntañola.Va actuar també uns anys a Madrid com a director i il·lustrador d’una gran editorial. Sentia tal afecció pel llibre, que es va fer editor per publicar al seu gust els llibres que més li plaïen i il·lustrar-los com volia; dut per aquest entusiasme va publicar, per encàrrec d’uns nous rics d’Igualada, el llibre “Un torneig al Born“, descrit segons documents de l’època per A. Llorens Opisso. És una obra

il·lustrada amb 14 dibuixos a tota plana i amb orla, una luxosa relligadura en pergamí i una coberta il·lustrada, i tot el llibre bellament daurat i acolorit. Aquest llibre, que té 100 pàgines i amida 35 x 25 cms., aparegué entre 1945 i 46. Després va fer els “25 Poemes orientals“, d’Egipte, Xina, Pèrsia, Índia, Judea, Japó, etcètera, des del segle XV I abans de J. C. fins al segle XIV després de J. C, amb 16 il·lustracions, portada també il·lustrada, pàgines orlades i una extensió de 100 pàgines; publicat el 1946. Cal parlar també de les “Estances d’Omar Khayyam“, 152 estances, amb 17 il·lustracions orlades i la resta com l’abans esmentat, però amb menys extensió (70 pàgines). Fou publicat el 1947 per al senyor A. Carabasa, de Barcelona, l’ex-libris del qual, de mà també d’En Joan Vila, reproduïm.

Fou també un excel·lent gravador al boix, amb estampes i ex-libris que acoloria ell mateix, com és ara el darrer esmentat.

 En resum, la seva producció d’ex-libris consta de 70 peces, entre elles moltes de dedicades solament al llibre il·lustrat, com a exemplars únics.

Article «In memoriam» Joan Vila (Joan d’Ivori)” per B. SIGALÉS , a la revista: Antologia dels fets, les idees i els homes d’Occident: Núm. 08 (des. 1947), Barcelona : [s.n.], 01/12/1947  (ARCA) , p.100-103.

“ En  nuestro país, el comercio del libro antiguo no tuvo la misma consideración. A finales del pasado siglo existió, pero, con raras excepciones, fue poco menos que un negocio de chamarilero.  La procedencia de los libros, no pocas veces lamentable. Los hechos y las anécdotas, tristemente divertidas, pero históricas y por demás deplorables. Nació la leyenda del ‘Llibreter assassí’, que posteriormente Miquel y Planas hubo de dilucidar atribuyendo esta fábula a Charles Nodier.

Francisco Vindel, bajo el seudónimo de ‘Paul Cid Noé’, nos informa en ‘Historia de una Librería’, de todo lo que hace referencia a Madrid en la época de su padre (1865-1921) y el ambiente raro en el que se desenvolvió su excepcional capacidad bibliográfica reconocida en toda Europa y América.

En su libro Recuerdos de un librero anticuario madrileño( 1897-1969), Julián Barbazán nos refiere asimismo, con particular gracejo, sus andanzas por pueblos y ciudades castellanas y andaluzas en busca del libro prisionero en poderes ocultos de latente bibliofilia. Expone con precisión juicios críticos sobre compras y ventas y la paralela coincidencia entre libreros nacionales y extranjeros, regodeándose en la fase anecdótica y picaresca de esta singular caza mayor de manuscritos e incunables. Relata con sano humorismo los trances más serios y, en contraste, analiza con gravedad situaciones jocosas y frívolas cuyo marco dio como resultado loable un movimiento ocasional al libro, pasando de oscuras dependencias a los superiores auspicios de la investigación literaria e intelectual con el respeto y consideración debida a su eventual trasiego. En sus descripciones figurativas aparecen en escena muy destacadas personalidades de coleccionistas eruditos de nuestro siglo, entre ellos el Duque de T’Serclaes y el Marqués de Jerez de los Caballeros, hermanos gemelos, cuya excepcional biblioteca fue vendida clandestinamente en 1902 – con la justa indignación de Rodríguez Marín – al ilustre hispanófilo Mr. Archer Huntington. Biblioteca histórica que fue la base de la formación en Nueva York de ‘The Hispanic Society of America’. Expatriación que significó para España ‘una pérdida mayor que las de las Colonias’, según la exaltación patria del gran polígrafo Marcelino Menéndez Pelayo.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 244-245.

Read Full Post »

P. Audivert. «Renec», boix (imprès amb el gravat original)

“ Quant a l’estampació sobre paper, Catalunya, com veurem més endavant, fou un dels primers països europeus on s’usaren quests mitjans d’estampació.

Segons dades trobades per l’il·lustre arqueòleg i incansable recercador mossèn Josep Gudiol, en unes notes inventarials de l’any 1403 es parla “ d’un tros de paper on és pintat lo Crucifix de Jesu Christ”, i en una de l’any 1441 s’esmenten “ dos fulls de paper en què són pintades les imatges de la Verge Maria quan fou coronada i de Sant Miquel”. El mateix investigador ens parla també, referint-se a un altre inventari del 1428, procedent de Granollers de la Plana, de “ cèdules de contracte estampades”.

Els dos gravats estrangers més antics que es coneixen estampats sobre paper són els de  “La Verge i l’infant Jesús enmig de quatre santes” que porta la data de l’any 1406 i es conserva en el Museu de Brusel·les, i un gravat alemany titulat “ Sant Cristòfol”, de l’any 1423, ambdós gravats al boix.

El gravat més antic de Catalunya es troba en l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, i representa el príncep de Viana; segons l’erudit Valentí Cardenera degué ésser gravat entre els anys 1461-1462, poc després de la mort d’aquell príncep tan estimat dels catalans. Aquest gravat no és fet amb fusta, sinó amb coure i tallat amb burí, – estil anomenat talla dolça – i tirat amb tòrcul. No hem d’oblidar que la primera expressió del gravat estampat sobre paper fou en fusta, procediment que, segons els documents trobats i esmentats per mossèn Gudiol, consta que a la Catalunya era conegut l’any 1403. És més que probable que hi haguessin alguns altres gravats contemporanis dels dos esmentats que per negligència es perderen, o que encara no han estat localitzats, ja que una cosa semblant passà amb alguns exemplars italians i alemanys anteriors al gravat de “ Sant Cristòfol” que es conserva al Museu de Brusel·les. És lògic de suposar que no foren les primeres manifestacions d’imatges estampades sobre paper que es varen fer.

P. Audivert. «Ex-libris», gravat sobre metall

L’esmentat gravat que representa el príncep de Viana, tirat al tòrcul, és una altra demostració que coincideix absolutament amb les dades i mitjans d’impressió i expressió gràfica dels països més avançats d’Europa, ja que el florentí Finiguerra, l’any 1452, donà a conèixer les seves primeres estampes impreses sobre paper, amb gravats fets a la talla dolça sobre coure, com l’abans esmentat gravat català del  príncep de Viana, fet, segons sembla, entre els anys 1461 i 1462, es porten deu anys de diferència amb els del mestre florentí.

En parlar del florentí Finiguerra hem fet ús per primera vegada de la paraula impressió perquè considerem que els mitjans que ell emprà per a la impressió de les seves estampes tirades al tòrcul, expressió aquesta també usada quan hem esmentat el gravat del prícep de Viana, són un procediment que entra en el camp de la impremta en allò que aquesta té de multiexempla.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca CatalanaMéxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.13-15.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ENVIDIA Y ALABANZA DEL LIBRERO.

Y, particularmente, el librero. ¿Quién no ha sentido alguna vez la más noble y profunda envidia, en la tienda de un librero? Hablo sobre todo del librero por vocación, el que ha hecho de su tienda una biblioteca, o la tienda de su biblioteca y vive entre los estantes, valorando amorosamente cada volumen y cuidándolo como a los hijos de sus entrañas. ¿Cómo, queriéndolos así, no va a pedir por sus libros todo el dinero que pueda? Aquí hay muchos libreros que han tenido trato conmigo, que conocen mis aficiones y las excitan con sus capciosas ofertas; y me han visto entrar en su tienda y serenar mis afanes con sólo acariciar los libros codiciados. Estoy seguro de que ni uno solo podrá decir que he discutido jamás el precio del volumen que deseaba, porque siempre, ese precio, me parecía poco, pensando en la tristeza que tendría su dueño al desprenderse del ejemplar y en la alegría con que yo lo tomaba entre mis manos trémulas.

El librero, piensa uno, es el prototipo de la felicidad. Pertenece a una de las raras categorías de mortales en los que la divina maldición de ganar el pan con esfuerzo y sudor, se ha convertido en fruición. Hasta la emigración de sus amados libros está compensada con el consuelo de saber que su futuro destino será, probablemente, egregio, instruyendo o deleitando a gentes desconocidas y reposando, acaso, en los Palacios más insignes. Escrito está en un periódico de los Estados Unidos, en un interviú que tuvieron la ocurrencia de hacerme, que, al preguntarme el periodista lo que yo hubiera querido ser, de no haber sido médico, contesté sin vacilar: librero, librero de libros raros. Oficio que tiene todas las delicadezas de una elevada artesanía y todas las complicaciones de una finísima ciencia. Sin contar con otras ventajas de orden material, como el pasaporte para entrar donde los demás no entran, pues el librero es recibido en los palacios con dignidad de excepción; sin contar con la ausencia de afanes angustiosos del librero, porque el ímpetu de la vida pasa ante su tienda y la respeta; sin contar, en fin, con el disfrute permanente de ese misterioso influjo que emana de los libros y constituye una de las más eficaces salvaguardias para la salud. Las estadísticas de las grandes Compañías de Seguros, en América, colocan al gremio de los libreros a la cabeza de las listas de longevidad. Eso del polvo de los siglos no es una figura retórica; existe y se sospecha hoy que ese polvo sagrado que el tiempo deposita sobre los volúmenes, al contacto de otros efluvios que emanan de sus hojas, da lugar, por reacciones ignoradas, a una como penicilina, de sutilísima acción, que defiende al organismo del librero de los peligros, de la vida sedentaria, de la falta de luz, del humo del tabaco; y le permite una milagrosa pervivencia.

Pero aunque el librero no fuera tan excelente como es, aunque, en verdad, algunas veces no sea como yo le he pintado, todo se le perdonaría por el hecho de poner su ingenio y su esfuerzo, y si es preciso sus mañas, en la difusión de la obra maestra del genio humano, es decir, del libro.

Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. Marañón, Gregorio, en  El libro y el librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).

Read Full Post »

“ … Ramon Miquel y Planas (1874-1950) esdevé el continuador de la línia bibliòfila moderna. Miquel és un editor dedicat en cos i ànima al llibre,  que emprèn una notable tasca  de difusió de la bibliofília. D’altra banda, a nivell de contingut literari, supera àmpliament Marià Aguiló, car les edicions de Miquel y Planas no solament recullen obres literàries cabdals tant de la literatura catalana com de la universal, sinó que a més sempre van precedides d’acurats pròlegs, notes introductòries i estudis del mateix editor que les enriqueixen notablement.

Miquel, que s’inicià en ple modernisme, no és tampoc modernista, en el sentit que les seves produccions enllacen directament amb el món neomedieval de Marià Aguiló. Només en algun cas excepcional la seva producció presenta un to que l’acosti un xic a l’ Art Nouveau. Tot i ser un home més del segle XX que no del XIX, Miquel y Planas entronca fortament amb la via producte de la Renaixença que hem perfilat al principi. Vegem com.

Miquel y Planas neix el 1874 en una família menestral que poseeix una impremta, la casa Miquel-Rius, especialitzada en relligadures de bibliòfil i en estamperia. L’any 1897, en morir el seu pare, responsable del negoci, se’n fa càrrec ell conjuntament amb el seu germà Josep, el qual uns quants anys després el deixa tot a les seves mans. És aleshores que Miquel y Planas intensifica la seva tasca editorial. S’estrena precisament amb un producte altament bibliofílic: la Revista Ibèrica de Ex Libris (1903-1906), portaveu de l’ Asociación de Exlibristas Ibéricos i producte també encara d’aquell desig renaixentista que en  la presentació Miquel sintetitzava amb aquests mots: ‘No nos cansaremos de repetirlo: la cultura de un país forzosamente ha de estar en íntima relación con la producción y consumo de ese fruto de la inteligencia y el arte industrial que se llama libro’.

Alhora que continua la revista, el 1905 Miquel y Planas inicia les ‘Històries d’Altre Temps’ (1905-1910), vuit volumets que recullen vells textos o bé traduccions catalanes medievals d’obres generalment de caire novel·lesc. D’aquesta col·lecció, en va fer paral·lelament una edició de bibliòfil titulada ‘Edició dels Vinticinch, que va veure’s reduïda a tres títols per qüestions de tipus econòmic. Eudald Canibell, la figura capdavantera de les arts gràfiques catalanes del tombant de segle, en va tenir cura del disseny de les cobertes, presidides per una orla rectangular amb motius vegetals i una llegenda tipogràfica de regust medieval: ‘Qui llengua te / a Roma va’. Al quadre inferior, intercalat en el fons vegetal, un segon lema: ‘Estudiant els textes / vell refa / rem la nostra parla’. Sens dubte, Miquel y Planas es començava a perfilar com l’hereu de la línia de M. Aguiló”.

 

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàg. 152.

Imatge del vlok Notes de bibliofília catalana  http://bibliofiliacatalana.blogspot.com.es/2014/01/ramon-miquel-i-planas-bibliofil-i.html

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

 

“ La selección despiadada de la cual habla Arrieta concierne a cierto tipo de bibliofilia que, por ejemplo, apunta a coleccionar ejemplares de características determinadas, sea por su antigüedad y rareza o por presentar rasgos únicos ( erratas, temas, impresión, papel, ediciones, caracteres, etc.). En el poema El bibliófilo, por ejemplo, el poeta argentino Mario Binetti imagina a un gustador de libros que guarda un mundo que fue, un mundo sólo sobreviviente en lo raro y exquisito, en lo inusitado de sus ejemplares antiguos. Su pasión radica, nostálgica en ese pasado que comparte con fruición en la maravilla de sus Aldos, Estiennes y Elzevires”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.122.

 

Read Full Post »

exlibris-batlle2

 

“ És l’Ex-libris reflexe de l’amor,                 E

Xamós emblema, símbol d’una vida;            X

Los més hi gravan tots una florida               L

Immensa d’il·lusions, i de verdor.               I

Benhaja qui ha sentida eixa punyida             B

Redemptora que’l llibre porta en flor,          R

Iman que xucla i trau de la buidor              I

Sovint idees per la pensa ardida.                 S

Bella és la olor que en si lleva la rosa           B

Ab sa flaire embaumant tot quan l’envolta.  A

Tals belles flors en si lo llibre tanca…           T

Els pensaments guardant dels segles glosa…       L

L’Ex-libris és per mi la clau de volta.            L

És el símbol d’amor que al llibre manca.”     E

 Ex-Libris, poesia  ( acròstic) de Joan Bta. Batlle, a la Revista de Llibreria Antiquària, nº 4 d’octubre de 1982, p. 16.

batlle-larxiu1

 

“ Resulta un discurso muy manido aquel que vaticina que el libro está destinado a desaparecer. Las nuevas tecnologías parece que nos abocan a considerar que el progreso nos obliga a renunciar al placer que ofrece el tener un libro físico y tangible entre las manos. Es cierto que el libro se encuentra ante un nuevo campo de experimentación, que el mundo digital domina todo nuestro entorno, que el recrearse frente a una pantalla es algo muy habitual, pero considero que el libro, tal como lo conocemos, nunca podrá ser sustituido por la frialdad de un ordenador sino todo lo contrario, lo potencia y lo convierte en un objeto aún más sensual. Muestra de ello es la labor desarrollada por los editores actuales y su esfuerzo por dejar constancia que el libro es algo vivo, un objeto con alma, que, además, adquiere especial sentido cuando es acompañado con obra gráfica original.

Antes de continuar considero necesario hacer una aclaración referente a lo que se entiende por ediciones de bibliofilia, ya que, debido al gran número existente de términos relativos a los libros artísticos, como ‘volumen de lujo’, ‘ediciones de alta bibliofilia’, ‘edición limitada’, ‘edición de arte’. ‘edición de artista’, ‘libro ilustrado’, o muy comúnmente ‘libro de artista’, se produce cierta confusión.

Marta Aguilar Moreno: “ Situación actual de la bibliofilia en España”, p.2, a Repositorio de conocimiento y actividades de la red librodeartista,http://www.redlibrodeartista.org/Situacion-actual-de-la-bibliofilia.( entrada, ara, difícil).

exvlokis-color

Read Full Post »

unio-exlibristes-iberics          “ El 1905, Ramon Miquel y Planas va publicar un petit opuscle titulat Los exlibris y su actual florecimiento en España.

El 1907, el dibuixant Ramon Casals i Vernís va publicar els seus Cent primers Exlibris, que a part de donar coneixement de l’artista fou un motiu més de propaganda per a l’exlibrisme.

exlibris-ramon-casals1

El mateix any 1907, el banquer de Figueres i dintingit col·leccionista d’exlibris Josep Montsalvatge, va patrocinar la publicació del llibre Els exlibris Renart, editat bellament per la casa Oliva de Vilanova. Aquesta publicació conté un pròleg del conegut col·leccionista d’exlibris suís Frederic Raisin.

exlibris-renart

Totes aquestes publicacions crearen un clima de simpatia entre els artistes del nostre país i foren molts els qui se sumaren a aquest moviment exlibrístic i es dedicaren a produir mostres del seu art.

quatre-gats

El moviment artístic de la nostra Ciutat envoltava l’atmosfera del ‘Quatre Gats’ amb el Modernisme, i si examinem els exlibris d’aquella època observarem com domina aquell sentiment. Pablo Ruiz Picasso, el 1901, respirava també aquella atmosfera, i quan el genial artista es traslladà a Madrid suggerí als nous companys que hi formà de promoure la publicació d’una revista similar a la barcelonina Pèl i Ploma, a fi d’exterioritzar les seves inquietuds artístiques.

arte-joven-revista-picasso

Posada a la pràctica aquesta idea, va sorgir-ne la revista Arte Joven. A la penya que encerclava Picasso hi figurava un poeta i literat gallec, diplomàtic, anomenat Camilo Bargiela, a qui Picasso féu un retrat que, amb el títol d’Exlibris, es publicà a l’esmentada revista… Aquest exlibris és l’únic que coneixem de Picasso”.

Article: “Exlibrisme.Inici del col·leccionisme a Catalunya”, d’ Antoni Pach a Revista de Llibreria Antiquària, nº 2 d’octubre de 1981, p 28-29.

exlibris-fet-per-picasso-unic

Exlibris fet per Picasso (únic?)

 

furs-valencia-1482a

Primer llibre amb data (1482) imprès a España. Per Lambert Palmart a València.

          ¿ Son raros todos los libros viejos?.

La edad de un libro tiene poco que ver con su valor. Los comerciantes bibliófilos, y bibliotecarios, sin embargo, utilizan algunas estimaciones para establecer fechas de importancia probable, por ej.: todos los libros que fueron impresos antes de 1501 en Europa, los españoles anteriores a 1520, los libros ingleses impresos antes de 1641, o los impresos en la Américas antes de 1801. Estas fechas son pautas generales en el mejor de los casos, y se supeditan siempre a otros factores más relacionados con la importancia intrínseca de las obras, aparte de las excepciones en un sentido u otro.

codice-voynich1

Llibre molt rar- Còdex Voynich

          ¿ Cuál es la diferencia entre un libro raro y un libro de segunda mano?.

El libro de segunda mano se encuentra mucho más frecuentemente que el libro raro. Un área gris existe entre estas dos categorías, pero se puede entender, hablando en general, que un libro de segunda mano es un libro usado que no es reseñable en particular por su edición, procedencia, encuadernación, estado de conservación, etc. Su precio al por menor es generalmente modesto.

Extret de: TUS VIEJOS LIBROS traducció, adaptada al món del libre espanyol, d’un  treball de Peter Van Wingen, de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, i trobat a Tasación de Libros de la Llibreria El Camino de Santiago.

exvlokis-color

Read Full Post »

revista-iberica-dexlibris1

“ L’any 1894, el qui fou mestre dibuixant i notable gravador Alexandre de Riquer va fer un segon viatge a Anglaterra i allí va tenir ocasió d’admirar una gran quantitat d’exlibris, molts d’ells gravats a l’acer i que eren una veritable meravella. Es va entusiasmar tant que al seu retorn a Barcelona va comunicar el resultat de l’experiència obtinguda al notable bibliòfil reusenc Pau Font de Rubinat. En repassar molts del llibres antics que figuraven en la valuosa biblioteca de Font de Rubinat, varen trobar que alguns d’ells portaven encara adherits els exlibris dels anteriors propietaris dels respectius volums. Pau Font de Rubinat va voler fer partícip del comú entusiasme a molts dels seus amics bibliòfils i artistes. Davant les proves aportades, tots plegats compartiren la mateix admiració.

exlibris-riquer-palau

Animat pels seus companys i a la recerca de proselitisme, Alexandre de Riquer va publicar el 1903 un llibre bellament editat per la casa Seguí, que conté 63 exlibris dibuixats i gravats pel propi artista, ordenats i prologats per Miquel Utrillo. Hi figura una dedicatòria al Comte Leiningen-Westerburg, que mostra la influència que va tenir en l’entusiasme exlibrístic de Riquer.

El 1902 fou fundada l’ “Associació d’Exlibristes Ibèrics”, com formant part d’una secció del “Foment de les Arts Decoratives” i amb l’esperit d’exterioritzar les seves inquietuds.

exlibris-foment-arts-decoratives

A mitjan juny de l’any 1903, en un xalet del barri de Sant Gervasi, domicili de Ramon Miquel y Planas, Riquer  i el seu germà es reuniren amb Frederic J. Miracle, el dibuixant Josep Triadó i Víctor Oliva, i amb la delegació expressa de Pau Font de Rubinat i del també bibliòfil Puig i Valls, varen prendre l’acord de publicar una revista amb el nom de Revista Ibèrica d’Exlibris, que serviria per ampliar el camp de l’exlibrisme al nostre país. Encarregaren a Víctor Oliva posar en pràctica l’edició.

El resultat, doncs, d’aquella reunió fou que la casa Oliva de Vilanova, amb la pulcritud característica, va editar durant els anys 1903 a 1906 l’esmentada revista, que fou elogiada merescudament per tots els aimants de les obres d’art que tingueren ocasió de fruir-ne. L’edició s’exhaurí aviat i malgrat el temps transcorregut és encara molt buscada i difícilment trobada per bibliòfils selectes que desitjarien posseir-la”.

Article: “Exlibrisme.Inici del col·leccionisme a Catalunya”, d’ Antoni Pach a Revista de Llibreria Antiquària, nº 2 d’octubre de 1981, p 27.

anuari-oliva

¿ Qué hace un libro importante?.

Los libros más buscados son, normalmente, las ediciones significativas de trabajos importantes en las artes y las ciencias. Éstos incluyen los informes tempranos de descubrimientos o de invenciones; trabajos literarios o históricos; libros con ilustraciones que dan una nueva interpretación de u7n texto, o son el trabajo de un artista reconocido; las primeras impresiones de un país, de una región, o una ciudad determinada. Algunos libros pueden tener más interés si su texto fue censurado, o poco reconocido en su día, por lo que han sobrevivido pocos ejemplares. Un libro también puede tener características físicas que aumenten su importancia – una encuadernación especial, un  nuevo proceso de impresión, un diseño innovador, una dedicatoria o inscripción significativa.

vanwingen2

¿ Dónde se encuentran los libros raros?.

Los libros son transportables y están por todas partes, desde librerías privadas bien acondicionadas, hasta los áticos, sótanos y trasteros. Los libros se almacenan muchas veces en lugares poco adecuados, por ignorancia o por negligencia. Dada la importancia que tiene el estado de conservación para los bibliófilos, los bibliotecarios, y los comerciantes, el libro bien cuidado tiene muchas más posibilidades de alcanzar altas cotizaciones  que si está sucio, rozado, desgarrado, falto de hojas, etc.

Extret de: TUS VIEJOS LIBROS, traducció, adaptada al món del libre espanyol, d’un  treball de Peter Van Wingen, de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, i trobat a Tasación de Libros de la Llibreria El Camino de Santiago. Es pot veure l’original a RBMS: http://rbms.info/yob/

vanwingen1

 

exvlokis-blau

Read Full Post »

Older Posts »