Altres acompanyaven a l’escut uns lemes llatins com l’exlibris de Naville, que diu: “Nec ardua sistunt”. O aquell que diu: “Tendite ad sidera virtus”.
Alguns exlibris acompanyen al·legories de les aficions del seu amo, com els de la biblioteca de Mr. Soissan l’Ainé, d’Avignon, que juntament amb una arpa, un llibre, l’escut del cognom i un globus terraqüi, afegeix tres llibres amb els títols Physique, Poesie i Litterature.
Tenim davant l’exlibris de la biblioteca del Comte de Peralada, el primer, el que va fer construir el castell de Peralada, i la reproducció del qual acompanyem el text.
N’hi ha dels emperadors centreeuropeus, entre ells un que inclou les fotografies dels propietaris.
Un altre exemplar curiós és el d’Andre Byer Mas, francès, amb aquestes inscripcions: Caritas Monia Sustinet i Per Gloriam et Ignobilitatem: Per Infamiam et Bonam Famam. A la vora inferior escrivien a mà el número i el de la prestatgeria o biblioteca.
B. Perpinyà Robert il·lustrava els seus exlibris amb un gran cap de felí i al marge superior una calavera humana, amb uns llibres d’Alquímia, Astrologia i Màgia, per la qual cosa és fàcil deduir les aficions de tal Perpinyà.
El bon gust dels artites il·lustradors va portar a policromar els exlibris, i a aquest efecte en destacaríem un de Domingo Barberá Bonet, amb el seu escut d’armes, imprès a diverses tintes.
Un altre bibliòfil, Ventura Pau Soler, va adornar els seus exlibris amb un dibuix de creuat, en posició pensativa, a l’escut del qual figuraven les inicials VPS entrellaçades i amb un fons de castells i el cap d’un àngel apareixent entre els núvols. Aquest exemple, com molts altres dels anys 40 del nostre segle, va ser obra de l’il·lustrador Bon.
Ferran Casajuana havia de ser aficionat a les arts plàstiques, cosa que deduïm per un bonic exlibris amb una mena d’autoretrat pintant, i al fons, una escultura.
De Girona tenim el de Ramon Pérez Batlle, adornat amb la torre de Sant Feliu i un grapat de llibres. Els de Joan Cortés, amb la silueta de la Catedral i Sant Fèlix, un llibre obert, una ploma i un canelobre. el del doctor Josep Mª Taberner Colleldemir, el nom del qual silueta una mena de segell, il·lustrat amb el cap de Crist.
Curiositats n’hi ha en quantitat, com la d’aquell cognom Orfila i que va il·lustrar els seus exllibres amb el dibuix d’un orfebre treballant i el prec “de tant filar or li deien Orfila”. O el de Federico Gallo, amb el seu escut heràldic i al costat de la torrassa un gall que escala l’escala i diu: “El perquè jo m’ho sé”.
“Los exlibris, una bonica afició relacionada estretament amb la bibliofília” de Xavier Romero, Los Sitios de Girona, juliol de 1984. (2)
En aquest repàs que girem a les més diverses branques del col·leccionisme, avui posem la nostra atenció en una curiosa manera de col·leccionar, estretament lligada amb el món del llibre. Es tracta d’unes atractives etiquetes, generalment il·lustrades, que hauran vist més d’una vegada enganxades a la contraportada dels llibres i que porten el nom d’ex-libris, del llatí ‘d’entre els llibres’.
Aquesta és una altra temàtica que poguéssim anomenar de minories, en ser reduït el nombre d’aficionats que la cultiva, encara que en els últims temps es percep un retorn o una recuperació d’aquest interès per tot allò relacionat amb la bibliofília, fins i tot, editorials o Cercles de lectors que posen a l’abast del gran públic les seves col·leccions de llibres, malgrat portar inclòs el nom del posseïdor de la col·lecció, les il·lustracions al·legòriques són cridaneres, i segurament sigui un al·licient més per revifar l’afició per la lectura.
Com podrem veure després a través d’una història succinta de l’ex-libris, en principi van ser els monarques, nobles i religiosos els que van adoptar aquest senyal de distinció envers les seves biblioteques i va ser, arran de l’aparició de la impremta de Gutenberg, quan ja altres capes de la societat van copiar aquest formulisme.
Els nobles manaven imprimir uns ex-libris amb els seus escuts heràldics i altres símbols propis del seu arrel, afegien el nom o títol, i sembla que ja en aquell temps va començar l’afició al col·leccionisme, mitjançant l’intercanvi d’ex-libris amb altres personatges de l’època. Tal com ara s’acostuma a intercanviar targetes de visita i número arribant fins i tot a una competència quant a qualitat i vistositat d’aquestes cèdules.
Abans, i a vegades després de l’aparició de la impremta, els exlibris es confeccionaven a mà en un autèntic treball d’artesania, com es fabrica la ceràmica artística, posem per cas, per això tots els exemplars sortissin amb alguna diferència. Hem vist exlibris curiosos, com el d’aquella princesa, que més tard va prendre els hàbits i que es va entretenir a crear els seus exlibris en magnífic pergamí, envoltant els noms –l’originari i el de la religiosa a sota– amb un puntejat fet a mà mitjançant una agulla, que constitueixen una bonica obra d’art.
“Los exlibris, una bonica afició relacionada estretament amb la bibliofília” de Xavier Romero, Los Sitios de Girona, 15 de juliol de 1984. (1)
El professor de l’Escola universitària del professorat d’EGB Joan-Lluís de Yebra acaba d’editar el primer repertori complet dels ex-libris d’Alexandre de Riquer, el dibuixant, pintor i poeta nascut a Calaf l’any 1856 i mort a Mallorca el 1920, que és considerat per tots els entesos i col·leccionistes internacionals un dels màxims conreadors europeus d’aquest gènere de la il·lustració, segons que diu Eliseu Trenc Ballester en el pròleg del llibre. El volum, que reprodueix les fotografies de tots els exlibris, ha estat publicat per la Universitat de Barcelona. El treball havia merescut l’any passat el premi Fundació Güell de l’Institut d’Estudis Catalans.
Cent quaranta-dos són els ex-libris d’Alexandre de Riquer catalogats per l’autor. Yebra, nascut a Barcelona l’any 1954, és llicenciat en filosofia i lletres.
A més de la catalogació, el llibre inclou una història de l’exlibrisme i una biografia de Riquer que són unes excel·lents síntesis sobre les bibliografies existents, diu Trenc. Maria Àngels Cerdà i Surroca completa el volum amb un epíleg on recorda la influència que sobre el modernista pur i pre-rafaelita ideal i consumat Riquer va exercir el descobriment, en un viatge a Itàlia el 1881, de la poesia del líder prerafaelita Dante Gabriel Rossetti. El comprador del llibre, per a determinar-ne la propietat, necessita una marca que és suggerida per la d’impressor. Així, recorda Yebra, neix el primer ex-libris gràfic completament evolucionat La marca de propietat ja existia, manuscrita, abans de la impremta. L’exlibris artístic modern neix a Anglaterra i a Alemanya i és Alexandre de Riquer qui e’ dóna a conèixer al nostre país, gràcies als contactes que té amb els pre-rafaelites anglesos. És, recorda Ylla, un moment molt important pel que fa a renaixement de la bibliofília a Catalunya: per una banda el sentit romàntic del XIX, integrat principalment per col·leccionistes i erudits molt vinculats a la tradició, i per una altra el sentit artístic dels gravadors i il·lustradors de llibres farà que s’estableixin estretes relacions entre ells i s’origini una producció barreja d’arqueologisme i d’invenció. Riquer és amb Triadó la persona cabdal del renaixament de l’aiguafort a Catalunya, una reacció europea en contra de la industrialització del procés de fabricació del llibre durant el segle XX. Al seu estudi va muntar un taller de gravador on donà classes gratuïtes i formà artistes com Jaume Llongueras, Enric Moyà, Josep M. Sert i Joaquim Renart, entre altres.
Ha estat difícil fins ara de conèixer l’obra ex-librística de Riquer perquè el mateix artista no va numerar mai les seves obres i una bona part no tenen la data d’execució. A més, no totes estan signades. Finalment, la seva col·lecció, que es conserva avui al Museu d’Art Modern de Barcelona, és incompleta, adverteix Yebra.
També hi ha hagut diferents versions sobre la quantitat total dels ex-libris. El fill de l’artista, Josep Maria de Riquer i Palau, parlà de dues-centes marques, xifra desmesurada com finalment aquest treball prova. El repertori està ordenat alfabèticament pels noms dels propietaris, des del d’Alfons XIII, rei d’Espanya, fins a W. S., que tant pot correspondre a W. H. Schulze com al crític anglès S. W. que Riquer esmenta en un article. Els propietaris són, naturalment, persones i entitats relacionades amb la vida de l’artista, amics i admiradors seus normalment: Raimon Casellas,Enric Granados, Joan Maragall, Apel·les Mestres, Ramon Miquel i Planas, Narcís Oller, Eugeni d’Ors, Rafael Patxot, Josep Pin i Soler, Santiago Rusinol, Eduard Toda i Miquel Utrillo, entre els més coneguts, a més dels seus propis.
Cada ex-libris té una fitxa molt completa, amb una valoració crítica. La selecció és exhaustiva. S’han inclòs diverses marques dubtoses, retocades per un altre artista i fins i tot falses que en haver estat atribuïdes a l’artista a partir d’un cert moment l’autor ha hagut de comentar. Es recull també els comentaris dels tractadistes de l’època, si existeixen, i l’autor dona una lectura iconològica per tal d’explicar-nos el seu simbolisme.
Riquer fa el seu primer exlibris dedicat a ell mateix l’any 1900, estableix l’autor del catàleg, influenciat pel número extraordinari de la revista «The Studio» sobre els ex-libris moderns anglesos i francesos aparegut un any abans. A més, es va dedicar a col·leccionarlos, com tantes altres coses, i a divulgar-los amb articles. L’any 1903 és un dels fundadors de la «Revista Ibérica de Exlibris» i surt publicat el llibre Ex-librisd’A. de Riquer, que fou propagat pel llibreter de Leipzig Karl W. Liesermann, amb una decicatòria en francès del comte de Leiningen-Westerbrug i un «Avant-propos» de Miquel Utrillo.
Constava de ditze pàgines de text i seixanta-tres fulls amb ex-libris adherits, catorze dels quals eren aiguaforts.
L’ex-libris, assenyala Yebra, no forma part de cap art en concret però les aprofita totes: una escultura o una figura tallada en fusta, una partitura de música, uns versos, un frontispici o un estudi del natural, tot ell amb la intenció de reflectir la personalitat del propietari.
Trenc felicita els editors en el seu pròleg per l’avinentesa de publicar un estudi sobre l’exlibris, «art intimista, preciós i simbòlic, massa oblidat avui, i del qual Alexandre de Riquer fou el màxim representant a Catalunya».
“Catalogats els ex-libris d’Alexandre de Riquer” de Lluís Bonada, Avui. 15/12/1983. Pàgina 29.
El frontispici que publiquem de l’obra Regimentde la cosa pública, d’Eximenis, és la reproducció d’un full escadusser, retallat d’un dels pocs exemplars existents per un ignar col·leccionista, mereixedor d’etern blasme.
Els que més exciten la cobejança dels col·leccionistes són els de grans dimensions. Invariablement tenen al primer terme unes folgades draperies, amb els plecs de les quals juguen uns amorcells, que ostenten una llegenda grandiloqüent. A l’espai lliure sol desenrotllar-se una perspectiva monumental, quasi sempre una superba columnata en hemicicle. Més al lluny, de vegades, un temple pagà radiant de llum en alterós cim. Presideix sempre la composició un heroi triomfant o una augusta matrona que tenen als peus figures al·legòriques encadenades, com les de pobles retuts o heretges contumaços, i la completen lleons, àligues i altres figuracions de la fauna heràldica.
Una varietat important del frontispici, digna d’especial esment, és el retrat que sovint ocupa el seu lloc. Constitueix el retrat-frontispici per la bellesa dels exemplars que arreu es produïren, en especial durant els segles XVI i XVII, un i dels aspectes més interessants de l’evolució històrica del gravat (fig. 4).
A semblança del retrat-frontispici, eren retallades implacablement les sèries iconogràfiques de sants, papes, reis i personatges il·lustres.
Cal incorporar als frontispicis, on els atributs heràldics solen tenir la màxima importància les pàgines blasonades, malgrat apareguin aquells també a les tapes de la relligadura, portades i caps de capítol.
Els escuts d’armes que figuren a aquestes pàgines pertanyen a l’autor de l’obra o al personatge, en funcions de mecenes, a qui està dedicada (fig. 5). Entre els primers, predominen els de la gent d’església, i entre els altres, els d’individus de nissaga reial o de l’alta noblesa.
Eren els escuts d’armes, junt amb les portades decorades, el recurs habitual de vida dels nostres gravadors. També molts frares i alguna dona es dedicaven al gravat de portades de llibres religiosos.
La dèria de col·leccionar pàgines blasonades no és pròpia d’heraldistes, sinó dels grans trossejadors del llibre, i, a més, dels ex-libristes que retallen els petits blasons que ocupen el centre d’algunes portades i els incorporen a llurs col·leccions, com ex-libris heràldics antics.
Generalment, en obrir el llibre, deixa el lector enrere els elements decoratius que hem vist, i fita l’esguard a la portada, on consten totes les dades que l’interessen.
Solen ostentar les portades gran varietat de caràcters d’estampa, a voltes en negre i vermell. Unes, contenen com a únic recurs decoratiu l’anomenat centre de portada; altres, com ocorre en moltes corresponents a llibres alemanys del segle XVI, són de tan profusa decoració, que el blanc del paper quasi desapareix.
Un tipus de portada, molt corrent a la dissetena centúria, era la de caient monumental culminada per un frontó trencat que alcen columnes aparellades, entre les quals situaven figures al·legòriques. Més endavant, algunes portades esdevenen una mena d’estimball de barroc, sols comparable al que caracteritza certes «tesis». Contrastant amb aquestes, són veritablement escaients les portadetes romàntiques, acollidores amables de flors marcides i fidels guardadores de missatges amorosos.
De les que estan exposades a la sala de decoració del llibre de la Biblioteca, són esmentables el grup corresponent a obres espanyoles impreses a l’estranger, singularment als antics dominis hispànics; un altre, d’obres editades a diferents poblacions de Catalunya, i el de portades barcelonines, caracteritzades per llur sòbria decoració, que estan agrupades per segles (fig. 6). Dol consignar que de moltes d’aquestes portades retallades en posseïm duplicats.
És avinent de lloar ací la bella pràctica, ja molt estesa, de relligar l’obra en rústica, sense inutilitzar la seva coberta, quan aquesta està decorada.
Per llur disposició decorativa, són assimilables a les portades primitives les pàgines orlades.
“El trossejament del llibre il·lustrat” d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931,pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.).
EX-LIBRIS I MARQUES D’IMPRESSOR SENYALS D’IDENTITAT DELS LLIBRES
EX-LIBRIS
L’expressió Ex-libris prové del llatí i significa “entre llibres”. És una marca que fa referència al propietari del llibre. Els ex-libris solen ser estampes, etiquetes o segells que es col·loquen a les primeres pàgines dels llibres.
A l’època medieval molt poques persones tenien accés als llibres i, per tant, identificar-ne la propietat era important.
Les úniques biblioteques que hi havia eren les eclesiàstiques, dins dels monestirs o catedrals, i les privades, procedents d’alguns nobles.
Les imatges habituals eren els escuts nobiliaris o heràldics que identificaven la procedència familiar. Posteriorment s’anaren introduint altres elements decoratius amb algunes frases o lemes.
EX-LIBRIS
A partir del segle XIX i arran de l’accés més generalitzat a la lectura i el món del llibre creix l’interès per l’ex-libris i la bibliofília.
Veuen la llum marques de llibres molt més artístiques que van més enllà de la simple marca de propietat i contenen un important element personal i d’identitat.
Inicialment, abans de les tècniques xilogràfiques i de la invenció de la impremta, se solien fer anotacions manuscrites.
Més tard, les tècniques emprades s’anaren succeint en paral·lel a l’evolució de l’impremta i dels sistemes d’il·lustració: gravats al boix, calcogràfics en coure o argent, aiguafort, punta seca, litografia, serigrafia, i més recentment, l’ús de la fotografia o de les tècniques digitals.
LES MARQUES D’IMPRESSOR
Les marques d’impressor són il·lustracions que normalment es troben a la portada o al colofó del llibre.
Esdevenen un element d’identitat per a determinar la procedència, ja sigui de l’impressor, l’editor o el llibreter.
L’estudi d’aquests elements és complex ja que sovint un impressor utilitzava diferents marques, o viceversa, una marca era utilitzada per diversos impressors.
MARQUES D’IMPRESSORS GIRONINS
Per a l’estudi dels impressors a Girona són imprescindibles els treballs del Sr. Enric Mirambell, especialment el llibre Història de la impremta a la ciutat de Girona (1988).
També, el treball de Marina Garcia i Assumpta Roig (2012) sobre la Tipografia Carreras, fundada l’any 1842. L’estudi aprofundeix sobre la catalogació de les matrius, dipositades actualment al Museu d’Art de Girona.
El 2016 i sota el títol “Primeres impressions : xilografies gironines S. XVII-XX” es va exposar el fons de matrius. Aquesta col·lecció és considerada una de les més importants d’Europa.
“EX-LIBRIS I MARQUES D’IMPRESSOR. SENYALS D’IDENTITAT DELS LLIBRES”. Vist a La Perla, que és una mostra del fons patrimonial de la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola.
A més a més, actualment, i en l’àmbit català, la Universitat de Barcelona ha elaborat una base de dades on es recullen marques d’impressor dels llibres del CRAI Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona.
Aquesta biblioteca conserva una important col·lecció bibliogràfica i molts dels seus llibres, com en el cas de la col·lecció antiga de la Biblioteca Carles Rahola, procedeixen de les expropiacions eclesiàstiques dutes a terme durant el període desamortitzador de Mendizábal (1835-1837). Aquest recurs és consultable des d’internet.
Sempre que’l llibre ha estat tingut per una manifestació noble, mereixedora d’ésser tractada senyorívolament y respectuosa, l’art s’hi es acomodat com en terreny propici y la bellesa material ha vingut a afegir-se a la excelsitut dels fruyts espirituals de què’l llibre s’era fet digne receptacle.
En aquestes condicions el llibre ofereix a l’ull expert del bibliòfil mil cayres admirables: el llibre es aleshores una obra d’art complexa, en qué la bellesa devé sensible en innombrables detalls, que s’escapen a la consideració del profà, emperò que són la subtil delectança del coneixedor. Pochs, entre’l comú de la gent, sospiten les infinites belleses que poden reunir se en un llibre ben fet!
Fixant- nos ara mateix en un detall, ¿qui diria lo difícil que es, per a un impressor enamorat del seu ofici, el triar se una marca adequada, per a imposarla a faysó d’estendart en la plana colofonal dels volums estampats en la seva oficina? Si el bibliòfil procura adoptar un ex libris que sintetisi les seves predileccions o la seva manera de compendre els llibres, l’impressor pot y deu igualment donar a la seva marca un aspecte original que tradueixi algunes de les característiques de l’obrador gràfich que farà perdurar el seu nom enllà dels segles y pensar que encara hi ha impressors que semblen haverse oblidat de que els llibres hauran de sobreviure’ls y seran els eternals pregoners de la llur mala traça o deixadesa tipogràfica!
Mes avuy ens plau presentar un floret de marques catalanes modernes, que revelen com el gust dels nostres impressors va manifestant se ja, proveíntse alguns d’ells de distintius tipogràfichs susceptibles d’afegir una petita nota d’art als llibres que donen a llum.
Heus-aquí la llista de les marques reproduídes, ab els noms dels artistes a qui són degudes:
312 a; de N’Octavi Viader, de Sant Feliu de Guíxols, dibuixada per Eudalt Canibell.
312 b; d’En Jeroni Portavella, de Vich; pel mateix Canibell.
312 c; d’En Francesch Sugranyes, de Tarragona; per Canibell.
312 d; d’En Joan Oliva, de Vilanova; per Apeles Mestres.
312 e; d’En Fidel Giró, de Barcelona; per Joaquim Figuerola.
312 f; d’En Josep Thomas, de Barcelona; per Alexandre de Riquer.
312 g; de Ramon Germans y Nebot, de Vendrell; per Lluís Bracons.
312 h; de N’Oliva de Vilanova, de Barcelona; per Víctor Oliva.
312 i; d’En Nicolau Poncell, d’Igualada; per Joaquim Renart.
312 j; de “La Acadèmica”, de Barcelona, per Canibell.
312 k; d’En Francesch Sugrafíes, de Tarragona; per Canibell.
312 l; del mateix; pel mateix artista.
312 m; de La Acadèmica», de Barcelona; per Canibell.
312 n; de Viuda Vidiella y Pau Casas, de Reus; per Francesch Font de Ruhinat.
312o ; d’ En Francesch Sugranyes, de Tarragona; per Canibell.
312 p; de «L’Avenç», de Barcelona; per Joaquim Figuerola.
312 q; de la «Imprenta Elzeviriana», de Barcelona; per Canihell.
312 r; d En Fidel Giró, de Barcelona; per Josep Triadó.
312 s; d En Francesch Sugranyes. de Tarragona; per Canibell.
312 t ; de la «Imprenta Elzeviriana», de Barcelona; per Canibell.
312 u; d’En Josep Tatjé, d’Arenys de Mar; per Marian Castells.
312 v; de «La Acadèmica», de Barcelona, per Canibell.
312 x; d’En Francesch’Sugranyes, de Tarragona; per Canibell.
312 y; de N’Eduard Castells, de Valls; per Canibell.
No’ns sabríem estar de recomanar ab gran insistència a tots els impressors catalans el bon exemple de llurs colegues que figuren en la llista precedent.
“Marques d’impressor” per Ramon Miquel y Planas, Bibliofilia; recull d’estudis, observacions, comentaris y noticies sobre llibres en general y sobre qüestions de llengua y literatura catalanes en particular. Publicat per R. Miquel y Planas. Barcelona: F. Giró, 1911-1920. 2 vols. en 4º major. I. Anys 1911-1914: 2f. 692 col., 9 h.; II. Anys 1915-1920: 2 f. 645 col. Obra profusamente ilustr., amb moltes làms. Palau 171351. Pàgs. 310-312 del Volum II. ( en el català original de l’article).
Amb el segle XX es pot dir que s’obre per a nosaltres el moviment exlibrístic actual, ja que les sèries dels exlibris dibuixats pels excel·lents artistes catalans Alexandre de Riquer i Josep Triadó daten d’aquella data; la literatura d’exlibris s’inicia i apareixen després els primers col·leccionistes que, amb un entusiasme fervent, aviat aconsegueixen estendre l’ús de les marques de biblioteca a Espanya i la formació de col·leccions, posant-se en relació amb els ja innombrables aficionats estrangers. Més de l’ús a l’abús, sobretot a països meridionals, hi ha poca distància, que se salva després. Així, avui, ens veiem en la necessitat d’establir alguns principis, als quals els exlibristes conscients haurien de donar suport incondicional. Vegem de plantejar l’assumpte amb la màxima claredat possible, segons el nostre criteri personal. Les causes de la creació d’exlibris difereixen molt als nostres temps comparats amb els passats. Així resulta que les marques de possessió de llibres la majoria van ser antany obra inconscient dels bibliòfils, ja que si bé els va haver que van enviar a gravar ferros especials per a les seves enquademacions o estampar etiquetes per adherir a les guardes dels seus llibres, molts van ser els que del seu puny i lletra van acreditar la possessió i els que van utilitzar targetes de visita i altres distintius, que van adquirir així el caràcter d’exlibris i que ara han de ser acceptats com a tals, a condició que sigui palesa aquella ulterior aplicació. Tot i això, avui no seria admissible en absolut tan ampli criteri. El col·leccionisme apassionat i fins i tot la mala fe podrien multiplicar a l’infinit els exemplars exlibrístics, atribuint aquest caràcter a qualsevol distintiu, escut, blasó, lema, gravat, etcètera, que caigués a les mans, desvirtuant un moviment de gran interès, susceptible d’un estudi seriós i de transcendental utilitat per a la història del procés intel·lectual dels països hispànics. Creiem que els bons col·leccionistes no han d’acceptar com a exlibris antics sinó els documents que un conscienciós estudi acrediti per tals, i, com a exlibris moderns, només aquelles estampes o gravats que es reconeguin creats especialment per a aquesta ocupació. És, en efecte, vici d’origen i palès de nul·litat per a un exlibris contemporani el que el seu creador, incapaç d’ignorar les tendències actuals de l’exlibrisme, recorri per marcar els seus llibres a adaptacions ridícules; i, amb més motiu, si es considera que per a un fi especulatiu disposaria de mitjans facilíssims per envair el camp amb engendres de pacotilla, recorrent als mitjans de reproducció sense escrúpols ni traves. Des d’un altre punt de vista, haurem de censurar alguns que, mal assabentats de l’assumpte, donen aplicacions vicioses als exlibris. En efecte; hem tingut ocasió de veure recentment veritables exlibris utilitzats en revistes i llibres a guisa de marca d’autor, o on hauria de campejar el colofó de l’impressor. Fins i tot hem vist un d’aquells industrials respectables utilitzar una marca del seu establiment que ostenta despreocupadament les paraules exlibris! Convé, doncs, advertir els uns i els altres que exlibris només cal dir-ho en les marques de possessió del llibre; que per a altres usos hi ha les marques d’autor, les d’editor i les d’impressor, però cap d’aquestes no són aplicables aquelles dues paraules característiques.
Creiem que la REVISTA IBÈRICA D’EXLIBRIS i tots els col·leccionistes han d’adoptar d’avui un rigorós ‘boycottage’ contra semblants disbarats. Un cas especial haurà de ser tingut en consideració, i no ens referim als exlibris humorístics, que a l’estranger circulen repetidament, ja que, quan siguin personals, necessita acceptar-los també com a exlibris amb ple dret, ja que finalment poden revelar una idiosincràsia dels seus posseïdors. Ens referim com a cas especial als exlibris que un artista seriós o jocós pot compondre atribuint-los a personatges cèlebres, històrics o contemporanis de nota; tal és l’exlibris atribuït a Napoleó I i tota la sèrie que l’artista francès L. Joly va reunir sota el títol d’exlibris imaginaires et suposés. A aquesta categoria d’exlibris imaginaris pertanyen els que el dibuixant català L. Brunet va atribuir a persones i entitats polítiques de Barcelona, i que denoten un temperament exlibrístic susceptible de ser emprat de debò. No és que tinguin un valor com a document aquests exlibris imaginaris, però sí que poden ser acceptats a títol de simple curiositat. El que de cap manera no és acceptable és el gènere a què pertany una altra mostra que ha estat creada recentment amb el nom d’exlibris de la calor. Ja es tracta aquí d’una aplicació viciosa del malnom exlibris, ja que no recaient en aquesta obra ni gens ni mica la idea d’ús o possessió dels llibres, ni sent admissible que una personificació abstracta els pugui posseir, és forçós rebutjar aquesta intrusió, recomanant als artistes que qualifiquin d’al·legories, o del que vulguin, menys d’exlibris, les seves concepcions purament imaginatives i alienes al nostre tema. Aquesta és en síntesi la nostra manera d’opinar, que exposem a la consideració dels nostres col·legues.
“Exlibris, Marques d’Impressor i altres galindaines” per Ramon Miquel y Planas, Rvta. Ibèrica d’Exlibris,núm. 1, 1903.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
JOSE PORTER, LIBRERO
En una vieja casa de la calle Archs tiene su cuartel general el librero José Porter. Porque su local tiene algo de cuartel general, de puesto de mando de la bibliofilia. Porter es también editor, pero esta importante faceta de su personalidad tendremos que silenciarla en esta brevísima noticia, y limitarnos a su condición de librero.
Subimos y bajamos escaleras, y los libros nos rodean por todas partes. Y junto a los libros los autógrafos y junto a los autógrafos los grabados. “Aquí tengo cinco mil grabados, nos dice, y sobre una mesa están dispuestas docenas y docenas de láminas francesas, de tema literario, en espera de una última selección para ser expuestas en el Instituto Francés. Aquí libros franceses, aquí alemanes, aquí éstos son, exclusivamente, libros que tratan de libros. De estos hay catorce mil». El lector tendrá ya una idea de qué ambiente se respira en el abarrotado almacén del señor Porter, hombre de actividad febril, que salva todas las dificultades con un optimismo natural y elevadisimo
Nos inunda de catálogos, de christmas, de revistas de bibliofilia que ha publicado año tras año. y de recortes de periódico. «De aquí para sacar algo», nos dice. Y uno adivina que José Porter no puede empezar a hablar de todo lo que ha hecho, porque no podría detenerse, no sabría donde acabar. Para el lector hemos extractado la siguiente y aproximada noticia:
En 1923 se instaló en Sants como librero, y ha conocido diversos domicilios hasta llegar al actual. Careciendo de antecedentes en la familia. José Porter puede vanagloriarse de haber fundado un negocio y una vocación desde su misma raíz. Aficionado a los libros, no pretende acaparar en forma egoísta, sino que aspira a dar la máxima circulación posible a cuantos libros de interés conoce. Muchos de ellos, por su mediación, han pasado y pasan a engrosar las bibliotecas públicas y privadas. Gran parte de este movimiento lo consigue gracias a la publicación de boletines y catálogos, ya de carácter general, ya especializados en ciertos temas. Desde 1936 reparte cada año su christmas, que despierta siempre una gran curiosidad. En 1912, por ejemplo, quiso confeccionar el texto en tipo «Moreau le Jeune», lo que supuso no pocas dificultades, puesto que fué preciso hacer llegar por avión los tipos de la casa central de París.
Acreditado ya como vendedor de libros antiguos, Porter se vió obligado a servir también obras modernas- en edición de lujo, que le solicitaban los clientes. Y del texto impreso pasó a coleccionar autógrafos de escritores, y de vender a fabricar, editando con extraordinaria riqueza y gusto libros curiosísimos cuya existencia apenas ha divulgado, porque Porter es un hombre que no se preocupa de su propaganda personal. Seguirle por los infinitos rincones de su casa, mientras señala estanterías y pronuncia cifras sorprendentes, produce un asombro inmenso y la cabeza nos da vueltas. Porque es natural que lo que ha hecho Josep Porter en treinta años intensamente aprovechados no pueda asimilarse en una hora.
Hay que volver muchas veces a la Librería, y leer todo lo que le cae en las manos al visitante; para tener una idea aproximada del “fenómeno Porter”. No hay otra dificultad que el tiempo, porque José Porter. vivamente acogedor, da con un abrazo todas las facilidades…
LIBRERIA ITALIANA
Esta es una Librería nueva en Barcelona, y su propietario, con Juan Senna, un hombre que formula palabras muy corteses con entonación rápida, casi violenta, se acerca a los dientes diciendo: «Distinguido señor, ¿qué desea usted?» Don Juan Senna no pierde un segundo y se mueve con nerviosa celeridad. La inauguración de su segunda y moderna librería «Sennacheribbo» lo ha puesto de actualidad.
—¿Cómo y por qué empezó usted a trabajar en Barcelona?
— Mi historial es todavía muy breve. Cuando, después de terminada la guerra española, vine a España para un asunto de revistas y periódicos, me di cuenta de la absoluta ausencia de libros italianos. Entonces empezó mi actividad de librero.
— Y tuvo éxito el ‘libro italiano?
—Mucho. Me pareció, en aquellos momentos, que después de una guerra era necesario reconstruir hogares, y asi se me ocurrió pedir a la Editorial Hoepli la obra de Aloí “L’Arredamento Moderno”. 1.ª Serie, que ofrecí y vendí en el acto al señor Empaytaz de la Librería Francesa. Y aunque se trataba de un libro de precio, recibí aquella misma tarde un pedido de tres ejemplares más. Ello me convenció de que el libro italiano podía tener en España una gran difusión.
¿ No hubo dificultades?
No. Por una parte, encontré desde el principio la simpatía de los libreros de Barcelona, y luego inicié relaciones cordiales con loa libreros de Madrid y otras capitales. Por otra, la difusión del libro italiano fué apoyada por las autoridades españolas.
—¿Es cierto que además de la importación de libros italianos, se dedica usted a la exportación del libro español?
—Si, la Librería Italiana consagra a ello gran parte de su actividad. La exportación del libro español a Italia se produce con éxito francamente satisfactorio, y actualmente en las librerías de Italia hay existencia de libros españoles, gracias sin duda, y le agradeceré que lo haga constar así a las periódicas exposiciones que yo efectúo dos veces por año, en las principales ciudades italianas.
Evidentemente, el negocio prospera para don Juan Senna porque, sin dejar la Librería Italiana de la calle Consejo de Ciento ha instalado una nueva y modernísima tienda en la Rambla de Cataluña bajo el título de «Sennacheribbo».
—En «Sennacheribbo» he buscado nuevos horizontes. Es un establecimiento dedicado a la venta de láminas, grabados y libros de arte, y en él he dispuesto también salas de exporición. La moderna y elegante decoración de mi nuevo local, ha sido recibida, creo yo, con agrado y simpatía por la Prensa y por el público.
Sí. Por fortuna está ya declinando la afición de los tenderos barceloneses al estilo suntuoso», que emplea confusamente mármoles y oros para vender calcetines, y en la campaña en pro de unos comercios más modemos, atractivos y alegre. «Sennacheribbo» se presenta como un excelente modelo.
LIBRERIA VERDAGUER
Ciento veinte años cuenta de vida esta venerable librería. No hace mucho tiempo dimos una noticia sobre ella en estas mismas páginas, al transcribir una entrevista con su actual director don Anselmo Doménech. La falta de espacio nos obliga, pues, a no repetir aquellos datos, pero no podíamos hoy dejar de citar el nombre prestigioso de esta Casa de las Ramblas que durante unos años de gran vitalidad ciudadana, fué un pequeño ateneo abierto a todas las discusiones e inquietudes. La «Librería Verdaguer», a la que díó un empuje decisivo don Alvaro Verdaguer, sigue siendo hoy no sólo un mundo de recuerdos, sino también un foco de cultura selecta. La Casa cuenta con una clientela fiel, atenta a los buenos libros y aficionada a las joyas bibliográficas. El señor Doménech nos informa de que los libros que más vende en su librería son los catalanes — no olvidemos que aquí se fraguó la edición de muchos libros básicos de la «Renaixença» — que son comentados animadamente por quienes frecuentan todavía, con cierta periodicidad, el antiguo local. Se venden también, claro está, los premios literarios, y, esto es propio de la Casa, a veces algunas piezas bibliográficas de alto precio. Nos parece justo cerrar esta información sobre los libros barceloneses dedicando estas últimas líneas a don Anselmo Doménech. que está coronando con una ancianidad rebosante de vitalidad y simpatía toda una vida consagrada al libro y a las letras. Todos los lectores sensibles de nuestra ciudad se sumarán sin duda a nuestra manifestación de admiración y respeto.
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 6a part.
“Ja fa alguns mesos que va tenir lloc a la Sala Parés l’exposició dels vuit originals d’ex-libris per als redactors del Cu-Cut!, a causa del conegut caricaturista senyor Cornet. La crítica va estar unànime a apreciar el seu valor artístic dins del gènere caricaturesc a què pertanyen; però alguns van dubtar que fos compatible aquest gènere amb un signe de cultura com l’ex-libris. Tractarem de demostrar el poc fonament de tals reserves, aprofitant l’ocasió per presentar les reproduccions dels exemplars que ens ocupen. La caricatura no és de cap manera una perversió de l’art sinó una manera especial de
considerar-lo, i sent el concepte del mateix purament subjectiu, cal admetre totes les seves formes com altres manifestacions d’aquell concepte de l’art. La caricatura, com la tragèdia, per exemple, no són res més que fills d’un mateix tronc. L’art caricaturesc és antiquíssim i universal; en les lletres va produir la sàtira, i d’aquesta van brotar les immenses riallades de la literatura humorística, amb els mil visatges del teatre còmic; menysprear aquesta atribució de l’art seria desposseir-lo d’una de les seves branques i no certament la menys ufanosa entre totes. Si la finalitat de la bellesa produïda és el millorament moral de l’home,
la sàtira l’ha complert, si bé valent-se dels seus mitjans especials, i amb tan bons resultats que tots els pobles i totes les èpoques se n’han servit i encara se’n serveixen. . Pel que fa al llibre, des de la publicació, el 1497, quan tot just la impremta acabava de néixer, de la «Stultifera Navis» (Nau dels bojos) fins al dia , cada literatura i cada generació han augmentat el cabal de la bibliofília, marcant el seu pas amb una sèrie de fites paral·leles al camí del gran Art. Si aquest és el veritable valor de la caricatura, per què hauria de ser proscrita d’una manifestació tan artística com l’exlibris? L’ex-libris, segell personal que
tendeix a exterioritzar o la manera de ser d’un individu o el gènere de les seves aficions, ha de ser un reflex d’un caràcter i d’una biblioteca; si els llibres que la formen són d’autors festius, en recta lògica la intenció de la marca pot ser humorística; i, si, tenint llibres de tota mena, es compta amb una secció especial en què figuren obres des d’Aristòfanes fins al Rector de Vallfogona, no serà més just adoptar per a aquestes un distintiu especial, que aplicar-los l’ex-libris seriosament imaginat i compost amb destinació a les altres? ; no serà, en molts casos, la pràctica contrària, un anacronisme? D’altra banda, els dibuixos
humorístics de Cornet no són una cosa insòlita en l’exllibrisme. A l’estranger abunden els que porten les firmes de Carruthers Gould, de Mathilde Ade, de Barlosius, de Robida, de Busch, i de tants d’altres; i, dit sigui per a satisfacció nostra, els del Cu-Cut! mereixen alternar amb els més ben concebuts i executats. Podria discutir-se el valor d’aquests ex-libris com a document, per figurar-hi els noms dels seus posseïdors en forma encoberta; mes consta com certa l’existència de les persones els pseudònims o inicials de les quals presenten, i que nosaltres respectarem en la seva incògnita condició. Únicament farem una llista succinta perquè es comprenguin millor certs atributs dels respectius ex-libris. La marca primerament reproduïda en aquest article i que presenta les inicials « J. B. i M. » és la de l’editor-propietari del diari, atribució que apareix simbolitzada per l’alcancía i per l’al·legòrica conversió, en monedes, del cor de l’editor. Imatge delicada que comenta
l’existència circumstancial d’un empresari improvisat. Les inicials «M. F. i T.» del segon ex-libris dissimulen el nom d’un distingit escriptor, que actua com a Director del diari. La poesia sentimental (que segons el gravat va haver de ser especialitat seva) apareix hàbilment ridiculitzada pel gènere fonogràfic, de melopees nasals i recitats incolors per a ús de reunions cursis. Aquelles flors de lliri són el símbol just de tan innocent gènere. Una altra marca ostenta les lletres «K.O.K. » , jeroglífic del nom d’un poeta tan enginyós com espontani. La seva vena satírica no perdona ni aquella pàtria d’artifici, com tampoc a l’ombra del dimoniet burleta que personalitza càusticament el propi posseïdor de l’ex-libri teatral que ens ofereixen els nostres coliseus. És clar que, al diari satíric, les seves crítiques han de ser apropiades, i, així ratllen elles en allò grotesc, com a grotesca és l’adaptació del popular Titella al teatre grec, que ens presenta el corresponent ex-libris, reproduït en quart lloc . “XIM-XIM” és el pseudònim del crític musical (de doble personalitat també) a qui pertany el cinquè ex-libris de la sèrie. El senyor U . (inicial que forma marc al voltant del bust de Wagner) és fervent admirador del gran músic alemany, cosa que no és obstacle perquè en les seves crítiques humorística se’l tracti amb força familiaritat, com ho acredita l’ex-libris. C * Vf- », dibuixant de fecunda vena, ( i
d’inspiració sublim, segons el seu ex-libris) té a la seva marca l’humorístic a representació de la flama del geni, amb atributs de l’art d’Apel·les. La composició no pot ser més còmica dins d’una agrupació tan ben resolta. Una altra de les marques presenta les inicials «”T^. reproduïdes és la del propi artista-enginyer el monograma del qual ♥(CoR) NET » és ja conegut avantatjosament per figurar al peu de nombroses i celebrades caricatures. Cornet és l’ànima del setmanari Cu-Cut!, com a creador afortunat del tipus popular que personifica en la seva ingènita malícia els caràcters especials del poble català. No hem d’insistir més sobre l’exlibrisme humorístic, les mostres que presentem n’hi haurà prou per demostrar el gran partit que es pot obtenir d’aquest gènere, manejat amb talent i sense perdre de vista el simbolisme i les altres condicions que ha de revestir una bona marca de biblioteca.
La caricatura i els Exlibris per Ramon Miquel y Planas, Rev, Ibèrica d’ex-libris, núm. 2, 1903. (imatges de l’article)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Decía el connaisseurPaul Lacroix: “Si me preguntasen quien es el hombre más feliz, respondería: un bibliófilo – admitiendo su condición humana -. De donde resulta que la felicidad es un libro viejo”. Qué duda cabe de que el bibliófilo es dichoso a veces, exultantemente feliz en raras ocasiones – cuando por fin consigue el ejemplar perseguido durante décadas, o al hacerse con un libro excepcional a precio de ganga -. Pero a cambio, qué dura es la soledad del bibliófilo de provincias, aislado cual Robinson, siempre pendiente de que el cartero le traiga catálogos que escudriñar febrilmente, y sin un alma gemela con la cual compartir sus alegrías y sus penas bibliofílicas.
¿ Y quién podría describir las palpitaciones que siente cualquier bibliófilo – sea capitalino o de provincias – cuando descubre en una librería o en un catálogo una pieza que le interesa mucho? ¿ Y la zozobra hasta conseguir comunicar por teléfono con la librería, casi siempre para comprobar – frustrado por enésima vez – que un colega más madrugador – o mejor tratado por Correos – se le ha adelantado? El bibliófilo piensa entonces que el verso de fray Luis de Leóncon ansias vivas, con mortal cuidado se escribió pensando en él.
Pero eso no es nada comparado con otros terrores que atenazan al desventurado bibliófilo: no en vano existen libros titulados El purgatorio del bibliófilo ( de Miquel y Planas), El infierno del bibliófilo ( de Asselineau) – sería impensable *El limbo del bibliófilo -, El incendio de la biblioteca ( de Bartholino), Subasta de mi biblioteca ( de Uzanne), etc. En agunos casos no se trata de un mal sueño, pues a Tomás Bartholino, médico y escritor danés muy religioso ( 1616-1689), se le quemó de verdad la biblioteca, y para consolarse escribió un libro dirigido a sus hijos. A Oscar Wilde, arruinado, le subastaron realmente sus libros. Asselineau cayó en manos de una lagarta, y para entretenerla vendió sus libros – aunque con el tiempo los fue recuperando – , y Nodier enajenó en vida su biblioteca al menos tres veces… para poder comprar más libros ( casi como vender el coche para comprar gasolina).
Si las pesadillas de Asselineau y Uzanne eran literarias, hijas de la imaginación, por desgracia a los libros les acechan multitud de peligros bien reales y mortíferos ( responsables de que únicamente sobreviva hoy una pequeña parte de los ejemplares salidos de las prensas en cinco siglos y medio): guerras, incendios, inundaciones, terremotos, animales diversos, ladrones – no es el riesgo mayor, pues por fortuna suelen ser poco duchos en libros ., etc. No nos olvidemos de las (malas) mujeres ni del juego, que acabó con la biblioteca del marqués de Jerez, seguramente con la de Heredia y quizá también con la de Juan Manuel Sánchez. Absténganse, pues, los bibliófilos de casinos y pelanduscas, y contraten un buen seguro que cubra las eventualidades del robo, incendio, etc.: así vivirán tranquilos, aunque no podamos garantizarles que carezcan de pesadillas.
Las pesadillas del bibliófilo. Mendoza Díaz-Maroto en el llibre La Pasión por los Libros. Espasa, Madrid, 2002.
“Els esforços que venía fent En Balaguer pera crear una biblioteca popular á Vilanova y Geltrú, foren coronats en l.er de janer de 1882 ab la colocació de la pedra fonamental de l’edifici progectat per l’arquitecte Granell. Desde aquella data començà á funcionar la Junta de Govern, constituhida per les personalitats més eminents de la població, aleshores en plena florida de prosperistat y riquesa. El día 26 d’octubre de 1884,
en solemníssima cerimònia, s’obrí al publich la que, per iniciativa dels vilanovins agrahits, fou batejada: “Biblioteca-Museu Balaguer“, començantse al meteix temps á publicar un butlletí mensual á fí de donarla á conèixer á tothòm y procurarli amichs y protectors. La idea mare fou no més que la creació d’una Biblioteca popular; després s’hi afegí la pinacoteca y la colecció arqueològica pera multiplicar l’efecte educatiu de la nova Institució; ab tot, la valúa y la abundancia dels llibres aplegats donen excepcional
importancia á n’aquesta secció. Els fonaments els posà’l meteix Balaguer, cedint d’un sol cop sa llibreria sencera, la qual comprenía 12,000 volums y trevallant després el restant de sa vida pera ferla créixer, ab tan hermosos fruyts, que al morir ell, la Biblioteca possehía 36,000 volums. La majoria dels 12,000 primers, conserva encara alguna de les tres marques qu’En Víctor Balaguer usava: dues d’elles eren sagells humits y la tercera una senzilla etiqueta de classificació que anava clavada als lloms. La més antiga diu: Biblioteca de Víctor Balaguer[I, nº. 580] y l’estampava ab tinta blava en les primeres planes dels llibres; fou usada fins prop del 1880, essent sustituhida per un sagell que deya, dins d’un enquadrament de filets: Víctor Balaguer-Biblioteca{I, n.0 581] figurant en color morat en un gran nombre de llibres. Aviat, exigint un catàleg el gran nombre d’exemplars reunits, se feu estampar en petits rectànguls de paper engomat. Biblioteca Balaguer — Arm. Núm. [ I , nº. 582] en els que’s repetien les indicacions de catàleg. Avans que totes aquestes marques y algunes vegades simultaniament, figura en les portades dels llibres la seva firma, tan personal y característica. La Biblioteca-Museu
Balaguer, al adoptar un relligat uniforme (llom palla ab tejuelos vermells pels títuls, y tapes negres) pera’ls seus llibres hi contà la estampació en or d’un superlibros qual dibuix, degut al aquarelista Manuel J . de Laredo, se feu grabar en bronze y s’usà en molt poques enquadernacions [I, n.” 322]. Aquest superlibros representa un frontis de pilono egipci, ab una esfinx masculina als peus, y porta la inscripció: Surge et ambula (paraules de Jesús á Llàtzer al resucitarlo: aixécat y camina) que figuren com á lema de la casa; ademés hi ha els primers mots del Pare nostre en caràcters hieroglífichs. Per fí, la Junta delegada á Barcelona, representació llegítima de la Biblioteca en la capital de Catalunya, encarregà á En Joseph Triadó la marca que publiquèm en darrer lloch [I, n.” 298] y qu’encara no ha estat fixada en cap llibre: reproduheix senzillament el frontis de la Fundació Balaguerina.
La Biblioteca-Museu Balaguer per Víctor Oliva, Rvta. Ibérica d’exlibris, núm. 2, Barcelona, 1904.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Los bibliófilos también soñamos.. Si la quimera del ludópata es acertar una quiniela que le haga multimillonario, ¿ por qué no va a fantasear el bibliófilo con encontrar en el polvoriento almacén de un chamarilero el manucrito autógrafo del Quijote (con el robo del rucio en su lugar, puestos a pedir), y que se lo vendan por un puñado de euros? Aunque podría uno conformarse con menos: por ejemplo, la primera edición impresa de la novela cervantina, a ser posible completa y con buenos márgenes, por cuatro duros. En “El manuscrito del Quijote” Erasmo López de Mendoza ha añadido un segundo sueño a este: uno va como turista a Israel y le confían un importante y desconocido rollo del Mar Muerto, gracias al cual pasará a sus manos el de la novela cervantina.
El sueño de Umberto Eco es como sigue: “Encontrar una viejecita nonagenaria que tiene en su casa un libro para vender, ignorando que setrata de la Biblia de Gutenberg, calcular que a la pobrecilla le quedan solo unos años de vida y necesita cuidados médicos, decidir protegerla de la codicia de un librero desalmado que probablemente le daría unos millones ( y ells tan contenta), ofrecerle doscientos millones [de liras italianas] con las cuales ella viviría en una nube hasta el final, y hacerse con un tesoro”. A partir de ahí el sueño se convierte en pesadilla por el miedo a los ladrones, que obliga a depositar el ejemplar en una biblioteca pública. Pero entonces, “¿qué placer habría en poseer el objeto más raro del mundo sin poderse levantar a las tres de la madrugada para hojearlo?”
El bibliófilo también habrá soñado alguna vez – dormido o despierto – que le presentan docenas de incunables, a cual más maravilloso, para que elija gratis el que quiera. No sé de ningún bibliófilo que se haya encontrado nunca en esa indescriptible tesitura, pero un buen amigo, reputado incunabilista, pasó tres días en una importante ciudad estadounidense tasando la friolera de 711 incunables. Terminada la labor y tras abonarle los gastos, el dueño de tantos tesoros, con mentalidad bibliofílica, pensó que mi amigo iba a pedir como recompensa que le dejara escoger uno de los ejemplares, pero él se conformó con un dinerillo para comprar un ordenador…
La verdad es que hay que estar profundamente dormido – o muy borracho – para soñar con milagros como los imaginados arriba, pero soñar es gratis, y la vida, aunque corta, puede dar para mucho, de manera que a todo bibliófilo se le ha aparecido alguna vez la Virgen – metafóricamente hablando – y ha encontrado la perla en el muladar ( o por lo menos, la perla cultivada). De todas formas, los tiempos áureos – incluso los dorados – de la bibliofilia se acabaron hace décadas. Hoy se aprecian más que antes los objetos artísticos de todo tipo, de manera que la demanda de libros raros es creciente, mientras que la oferta es cada vez más escasa, pues casi todos los ejemplares excepcionales hace tiempo que buscaron refugio en América, Londres, París o la Biblioteca Nacional de Madrid. Quedan ya pocas librerías conventuales por vender, y estas suelen contener casi exclusivamente sermonarios y demás borralla bibliofílica. De otra parte, las buenas colecciones privadas a menudo ingresan, a la muerte de su dueño, en una biblioteca institucional, por vía de venta o de donación.
En nuestros días no hay que hacerse ilusiones: como se decía antigüamente, si un pobre come jamón, es que uno de los dos está malo. Por tanto, salvo improbable aparición mariana – los bibliófilos no suelen ser humildes pastorcillos -. Lo más a que puede aspirar el coleccionista es a que el librero de turno sepa un poco menos que él del tema que le interesa, y que por ventura haya marcado relativamente barato el libro que desea comprar. Y la verdad es que también existe la incompetencia en el ramo de los libreros ( como en todos los demás), lo que a veces beneficia al bibliófilo.
La Pasión por los Libros, Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002; p.59-60.
“Amb el segle XX es pot dir que s’obre per a nosaltres el moviment ex-librístic actual, ja que les sèries dels ex-libris dibuixats pels excel·lents artistes catalans Alexandre de Riquer i Josep Triadó daten d’aquella data; la literatura d’ex-libris s’inicia i apareixen després els primers col·leccionistes que, amb un entusiasme fervent, aviat aconsegueixen estendre l’ús de les marques de biblioteca a Espanya i la formació de col·leccions, posant-se en relació amb els ja innombrables aficionats estrangers. Més de l’ús a l’abús, sobretot a països meridionals, hi ha poca distància, que se salva després. Així, avui, ens veiem en la necessitat d’establir alguns principis, als quals els exlibristes conscients haurien de donar suport incondicional. Vegem de plantejar l’assumpte amb la màxima claredat possible, segons el nostre criteri personal. Les causes de la creació d’ex-libris difereixen molt als nostres temps comparats amb els passats. Així resulta que les marques de possessió de llibres la majoria van ser antany obra inconscient dels bibliòfils, ja que si bé n’hi va haver que van menar de gravar ferros especials per a les seves enquadernacions o estampar etiquetes per adherir a les guardes dels seus llibres, molts van ser els que del seu puny i lletra van acreditar la possessió i els que van utilitzar targetes de visita i altres distintius, que van adquirir així el caràcter d’ex-libris i que ara han de ser acceptats com a tals, a condició que sigui palesa aquella ulterior aplicació. Tot i això, avui no seria
admissible en absolut tan ampli criteri. El col·leccionisme apassionat i fins i tot la mala fe podrien multiplicar a l’infinit els exemplars ex-librístics, atribuint aquest caràcter a qualsevol distintiu, escut, blasó, lema, gravat, etcètera, que caigués a les seves mans, desvirtuant un moviment de gran interès, susceptible d’un estudi seriós i de transcendental utilitat per a la història del procés intel·lectual dels països hispànics. Creiem que els bons col·leccionistes no han d’acceptar com a ex-libris antics sinó els documents que un conscienciós estudi acrediti per tals, i, com a ex-libris moderns, només aquelles estampes o gravats que es reconeguin creats especialment per a aquesta ocupació. És, en efecte, vici d’origen i palès de nul·litat per a un ex-libris contemporani el que el seu creador, incapaç d’ignorar les tendències actuals de l’ex-librisme, recorri per marcar els seus llibres a adaptacions ridícules; i, amb més motiu, si es considera que per a un fi especulatiu disposaria de mitjans facilíssims per envair el camp amb engendres de pacotilla, recorrent
als mitjans de reproducció sense escrúpols ni traves. Des d’un altre punt de vista, haurem de censurar alguns que, mal assabentats de l’assumpte, donen aplicacions vicioses als ex-libris. En efecte; hem tingut ocasió de veure recentment veritables ex-libris utilitzats en revistes i llibres a guisa de marca d’autor, o on hauria de campejar el colofó de l’impressor. Fins i tot hem vist un d’aquells industrials respectables utilitzar una marca del seu establiment que ostenta despreocupadament les paraules ex libris! Convé, doncs, advertir els uns i els altres que ex-libris només cal dir-ho en les marques de possessió del llibre; que per a altres usos hi ha les marques d’autor, les d’editor i les d’impressor, però a cap d’aquestes no són aplicables aquelles dues paraules característiques. Creiem que la REVISTA IBÉRICA D’EXLIBRIS i tots els col·leccionistes han d’adoptar avui un rigorós boycottage contra semblants disbarats. Un cas especial haurà de ser tingut en consideració, i no ens referim als ex-libris humorístics, que a l’estranger circulen repetidament, ja que, quan siguin personals, necessita acceptar-los també com a ex-libris amb ple dret, ja que finalment poden revelar una idiosincràsia dels seus posseïdors. Ens referim com a cas especial als ex-libris que un artista seriós o jocós pot compondre atribuint-los a personatges cèlebres, històrics o contemporanis de nota; tal és l’ex-libris atribuït a Napoleó I i tota la sèrie que l’artista francès L. Joly va reunir sota el títol d’ex-libris imaginaires et suposés. A aquesta categoria d’ex-libris imaginaris pertanyen els que el dibuixant català L. Brunet va atribuir a persones i entitats polítiques de Barcelona, i que denoten un temperament ex-librístic susceptible de ser emprat de debò. No és que tinguin un valor com a document aquests ex-libris imaginaris, però sí que poden ser acceptats a títol de simple curiositat. El que de cap manera no és acceptable és el gènere a què pertany una altra mostra que ha estat creada recentment amb el nom d’ex-libris de la calor. Ja es tracta aquí d’una aplicació viciosa del malnom ex-libris, ja que no recaient en aquesta obra ni de cap manera la idea d’ús o possessió dels llibres, ni sent admissible que una personificació abstracta pugui posseir-los, és forçós rebutjar aquesta intrusió, recomanant als artistes que qualifiquin d’al·legories, o del que vulguin, menys ex-libris, les seves concepcions purament imaginatives i alienes al nostre tema. Aquesta és en síntesi la nostra manera d’opinar, que exposem a la consideració dels nostres col·legues.
Ex-libris, Marques d’Impressor i altres taronges per Ramon Miquel y Planas, Rvta. Ibérica d’Ex-libris,núm. 1, 1903.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Biblioteca de Babel de Borges
“La compulsión puede ser tan fuerte como el hábito de fumar o de beber. Unos llevados por el exclusivo placer de la lectura, otros por el juicioso ejercicio de encontrar ediciones primigenias y otros quizá por el solo deleite estético de contemplar el infinito en los lomos densos y sugerentes de una biblioteca, según la consigna borgiana, la historia de las letras está colmada de singulares individuos que no han hecho otra cosa en vida que llenarse de libros. A diferencia de los lectores comunes, para quienes los libros sólo existen en la medida en que son leídos, los bibliómanos han sobrepasado las fronteras de la simple relación lingüística con el papel escrito, alimentando en su alma – incluso muchos de ellos sin darse cuenta – una veneración hacia los libros que los ha obligado a considerarlos objeto de culto, aun si está por descontado que muchos de ellos nunca serán leídos. El encantamiento es tan viejo como la humanidad y quizá por eso en la actualidad cualquier bibliómano que se respete no deja de sentirse culpable por la desaparición de bibliotecas tan míticas como la de Alejandría. En más de una ocasión Jorge Luis Borges, uno de los adoradores más intensos de la biblioteca, afirmó que el placer estribaba en la sensación de eternidad que se respiraba en sus recintos, una sensación de totalidad con el conocimiento absoluto y, por lo tanto, tan impenetrable como el propio sentido de la existencia. Incluso él mismo, en una de sus últimas
conferencias en Buenos Aires, confesó que la pasión que sentía por Las mil y una noches – uno de sus libros de cabecera – nacía de la impresión que le causaba no haberlo podido leer en su totalidad. Era más hermoso saber que el tomo estaba dispuesto en el estante a la espera de ser abierto en cualquier momento que la satisfacción de llegar a la última página experimentada por un lector juicioso. Compulsión irrefrenable o simple espíritu de coleccionista, lo cierto es que los bibliómanos dejaron de ser hace tiempo simples lectores para convertirse en idólatras. Los hay aficionados a temas específicos que buscan con desespero todas las publicaciones posibles al respecto sin que eso signifique que sean unos expertos en la materia. “Tengo clientes que sólo están interesados en los textos de viajeros del siglo XIX“, comenta Mauricio Pombo, director de la librería El Carnero, especializada en libros antiguos y ediciones raras o curiosas. “Hay otro al que sólo le interesan los libros sobre aves y otros obsesionados por las primeras ediciones. Al lado de ellos tengo más de un cliente que compra los libros con la convicción de que no los leerá nunca. Incluso hay uno que los adquiere por el sonido de las páginas al pasarlas. La bibliomanía lo permite todo”. Por supuesto, el fenómeno no es una moda exclusiva del siglo XX. Según Gérard-Georges Lemaire, en su artículo ‘De la bibliomanía y sus consecuencias felices pero, sobre todo, funestas’, publicado en la revista Quimera en la edición de mayo de este año, ya en 1757Diderot y d’Alembert habían introducido los términos bibliómano y bibliomanía en la Encyclopédie. Según los autores, el bibliómano
Impremta a l’Encyclopedie
es un hombre poseído por la pasión de los libros, pero en exceso. “Estas personas no adquieren libros para instruirse, sino que, lejos de este pensamiento, poseen por poseer, para satisfacer su propia vista”. Más tarde, en el siglo XIX, muchos escritores se dieron a la tarea de investigar sobre los motivos por los cuales muchas personas sentían un deseo desbordado por los libros más como objeto mismo que como obra literaria. Uno de esos primeros escritores que inició sus propios estudios sobre la bibliofilia fue Charles Nodier, quien en 1835 hizo una clasificación entre cuatro especies de individuos diferentes: el bibliófilo, el bibliofobo, el librero de viejo y el bibliómano. Según él, la diferencia entre el bibliófilo y el bibliómano reside en que el bibliófilo ama el libro como se ama el retrato de una amante, en el sentido de acercarse al autor por medio del objeto. “Mientras el bibliófilo sabe escoger los libros, el bibliómano, en cambio, los amontona”. El placer de acumular. Todas estas disquisiciones llevaron a pensar a muchos autores e intelectuales en la crisis del culto por los libros. De la adoración por la obra y el objeto como tal se había llegado a la adoración por el metraje. Independientemente de que esta conclusión resulte exagerada y de que, en efecto, existan bibliómanos que se dediquen en forma exclusiva a exhibir con gran pompa sus bibliotecas sin otro ánimo que el de la presunción, lo cierto es que el arte de la bibliofilia o la bibliomanía, según sea el caso, es un arte que está muy lejos de desaparecer…
El arte del bibliófilo, Revista Semana ( Colombia), 12 octubre 1997.
Biblioaprenent 