Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Ex libris’ Category

“ Com haurà observat el lector, en tot aquest llarg historial no he emprat mai en sentit genèric d’ex-libris cap dels mots: “ ex-biblioteca”, “ex-museo”, “ex-discoteca”, “ex-dono”, “ex-hereditate”, etc., perquè crec francament que tot això hi sobra. EX-LIBRIS. Tots els altres no tenen sentit ni significat, i sols poden obeir a una pedanteria poc ex-librística per manca de raonament i de bon gust. Fóra lamentable que l’ús d’aquests mots improcedents esdevingués rutina; per això crec convenient desterrar el seu ús.

Qui té un ex-libris per a usar-lo en els seus llibres i no és col·leccionista, és natural i lògic que poseeixi pocs o molts llibres, que formen, per tant, una biblioteca; sobra, dir “ex-biblioteca”, si ja se sap que qui té un ex-libris i no és col·leccionista solament, sinó, bibliòfil, poseeix una biblioteca. Ultra que el sentit d’aquest “ex” no s’adiu, la redundància i cacofonia de “ex-biblioteca de la biblioteca de…” no és ni raonable ni artística, i, per tant, és antiintel·lectual. En l’ex-libris que he realitzat darrerament per a la Biblioteca Central de la Diputació he tingut bona cura de no incórrer en aquest error. I no penso realitzar mai cap “ex-biblioteca”, ja que no sé què es vol dir amb aquesta expressió, i sí penso realitzar molts ex-libris, perquè sé molt bé on sóc.

Atenent-me a aquest mateix criteri, trobo bé que es digui “ex-musicis” no tan sol per a utilitzar-lo en els llibres de música, sinó àdhuc en els altres, perquè si el posseïdor de l’ex-libris és músic, es reflecteix així millor aquesta qualitat personal de l’interessat. Com també trobo bé que es digui “ex-eroticisis”[sic] en l’ex-libris d’aquells qui tenen la franquesa de revelar així llur temperament.- Jo admiro aquesta franquesa valenta d’aquells qui, com el col·leccionista Balbí, només arrepleguen “ ex-eroticisis”.

Al meu entendre s’ha de dir “ex-libris” i res més. No cal embolicar les coses sense més ni més.”Ex-libris”, “ex-musicis”, “ex.eroticisis”, tot això que té un significat propi, raonat i psicològic, és el que està bé i és l’únic existent com a veritable. Tota altra fórmula, com el “From the book”, el “Book-plates” i els “his book” ianquis, i el “Büchzeichen” alemay i austríac, sobra per complet. I no parlem del “ Bibliothekszeichensigneten”, que cal agafar el tren per arribar d’un extrem a l’altre d’aquesta paraula tan enrevessada.

Tampoc no veig la necessitat ni sé què es vol dir quan es parla de l’ex-libris femení i del conjugal. Bé que hi hagi ex-libris religiosos, que és una manifestació de l’esperit; humorístics, que és un estat de l’ànim; frívols i burlescos, per la mateixa raó, i caricaturescos, que, ultra l’estat d’ànim, és una forma artística molt apreciada. Però, ex-libris femenins?, ¿ és que no basta amb el nom de la interessada per a revelar el seu sexe? ¿ O és que l’ex-libris ha de tenir una ridícula i desplaçada tècnica per a diferenciar el sexe femení del masculí? I això en una època racional en què les dones van de bracet amb els homes en tots els estaments i afers socials, i àdhuc en els països més avançats i de major cultura formen batallons d’exèrcit femení… La dona és un ser com ‘home, i es una visió baixa de sostre fer-la més feble o inferior pel seu sexe. Bé ens diu l’escriptora, força entesa en l’ex-librisme, Aurora Díaz-Plaja: “ ¿Cómo ha de ser el ex-libris femenino? ¿Debe diferenciarse esencialmente del masculino? En principio no… De ningún modo. No es absolutamente necesario que el ex-libris refleje el sexo, sino la personalidad individual de su poseedora, si bien con exquisitez femenina”, ( El Bibliófilo, núm. 11, Madrid) Molt bé! Si això és així, ¿ quina diferència es vol pretendre establir? Cap que no fos cursi, ridícula i ben bé fora de to i del moment actual.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Tabularium a Roma

“ Los pregones de las ferias del libro, naturalmente, tienen como protagonista al libro, envase de papel relleno de pensamiento en algunos casos, de sensibilidad en otros y de majaderías en los demás, todo ello disuelto en miles de millares de letras más o menos gordas, más o menos legibles. Ese pastel de milhojas, a veces indigesto, es lo que se glorifica en esta ocasión, pues de lo contrario, sería mentar la soga en casa del ahorcado. Así, el nuncio, para evitar aquello de “al pregón, azote”, echa por la vía de la erudición perfumada con incienso y santas pascuas.

Entonces, va y cuenta que el libro es la herramienta más poderosa de la cultura, describe su itinerario civilizador y recuerda la peripecia emocionante de tal instrumento por los siglos de la historia. Habla del nacimiento de la escritura; de los libros de barro cocido; de Tirteo de Esparta que, 600 años a. de c., ya coleccionaba textos; de la fundación del Tabularium en Roma; de la primera biblioteca pública creada por Asinio Polión¸de la impresión con planchas xilogràfica en China, ya en el siglo sexto de nuestra era; de la imprenta de Fen Tao, trescientos años después; de los impresos con tipos móviles realizados por Gutenberg y Fust en 1453 y del desarrollo de las artes gráficas en España.

Biblioteca d’Asinio Polión

El pregonero, que ha consultado tan prolija y azarosa crónica, puede denunciar a quienes odiaron con fuego a los libros, desde Shih-Huang-Ti, el constructor de la muralla china que, doscientos años antes de cristo, organizó una hoguera de San Huang donde apenas se salvaron algunos tratados de medicina y adivinación, hasta el Cardenal Cisneros que, diecisiete siglos después y en la plaza de Bib-Rambla, patrocinó una quema fanàtica de códices árabes. Y puede ensalzar a quienes amaron el libro hasta la exageración colectora, si es que existe hipérbole en tal querencia, como Ptolomeo II Filadelfo que reunió en el Museion, la biblioteca de Alejandría, setecientos mil rollos de papiro, llamados volúmenes por los romanos, o como Al-Hakem II, que juntó en Córdoba más de cuatrocientos mil ejemplares, muchos de ellos procedentes de Alejandría”.

El vendedorde libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.

Sutra del diamant, primer llibre imprès, Xina, 868 a.C.

Read Full Post »

“ El 21 de novembre de 1950 el “Real Círculo Artístico ( Instituto Barcelonés de Artes)” organitza una conferència a càrrec de l’autor del present llibre, amb l’exposició de vint-i-cinc ex-libris seleccionats de la col·lecció d’Agustí Arrojo, i un original inèdit i un aiguafort, obres realitzades pel propi conferenciant.

En aquest mateix mes i any l’Excel·lentíssim Ajuntament de Barcelona organitzà un concurs per a l’ex-libris de la Biblioteca del Museu d’Art Modern de la ciutat, i obtingué el premi el dibuixant i gravador Ricart per la seva xilografia. Simultàniament s’organitzà també, per l’Institut Nacional del Llibre Espanyol, un altre concurs per a l’ex-libris del gremi de llibreters barcelonins, i s’otorgà igualment el premi a una xilografia d’en Ricart. El mateix Institut, junt amb la Biblioteca Central de l’Excel·lentíssima

Biblioteca Museu Art Modern Barcelona

Diputació de Barcelona, organitzà, a la sala d’exposicions d’aquesta biblioteca, durant els dies 5 al 20 de desembre de 1950, una molt interessantíssima exposició d’ex-libris, en la qual prengueren part tots els col·leccionistes espanyols, amb importants aportacions de les col·leccions del Museu d’Art Modern de Barcelona i les de la pròpia Biblioteca Central. En l’acte de la clausura d’aquella exposició l’autor d’aquesta obra donà una conferència sobre el tema: Breu historial de l’ex-librisme i els nostres ex-libris. Havia estat, així mateix, encarregat oficialment de realitzar l’ex-libris per a la Biblioteca Central de l’Excel·lentíssima Diputació de Barcelona, obra que s’exposava en l’esmentada exposició d’ex-libris.

Encara en aquest mateix any (1950), la Secció de Cultura de la Unió Cooperativista Barcelonesa va efectuar, amb èxit, la seva primera exposició d’ex-libris, iniciadora de las que es proposa organitzar anualment.

El juny de 1951 va tenir lloc a l’Institut Britànic de Barcelona una molt interessant exposició d’ex-libris realitzats amb gran mestria pel culte artista Joan Estiarte.

De l’1 al 15 d’agost del mateix any, a Masnou, tingué lloc la II Exposició d’Ex-libris, organitzada per la Biblioteca de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, amb les col·leccions de la pròpia Biblioteca i les dels Laboratoris del Nord d’Espanya, Josep Llop i Victorià Torres.

El 8 de setembre la Unió Cooperativista Barcelonesa organitzà per mitjà de la seva Secció de Cultura, la segona exposició d’ex-libris.

I, per fi !, fou el febrer de 1950 quan el cervantista i bibliòfil Joan Sedó Peris-Mencheta, diputat provincial i ponent de la Comissió de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, junt amb els col·leccionistes Antoni Martínez, Joaquim Maria Casas i Ros, Josep Batlle i Tejedor i Santiago Rosal, convoquen a tots els ex-libristes barcelonins a l’assamblea de constitució de l’entitat “ Asociación de Ex libristas de Barcelona”.

El president de la “A. E. B.” barcelonina és l’inteligent ex-librista Joaquim Maria Casas i Ros; president honorari, el culte bibliòfil Joan Sedó Peris-Mencheta, i de mèrit, el degà dels col·leccionistes catalans, Santiago Rosal, havent estat anomenat, també, soci de mèrit el dilecte artista gravador català resident a Madrid Francesc Esteve i Botey, un dels degans del nostre ex-librisme.

La “A. E. B.” publica un butlletí molt interessant i magníficament editat, a càrrec d’una Comissió dins la “A. E. B.”, formada per Joaquim Maria Casas i Ros, l’exquisit artista ex-librista Joan Estiarte i Samsó i els destacats col·leccionistes Agustí Arrojo i Muñoz i Pau Wunderling i Berger.

En la “A. E. B.” s’ha establert el premi anual “Joan Sedó Peris-Mencheta”, de mil cinc-centes pessetes, al millor ex-libris realitzat a l’aiguafort o xilografiat per a la Biblioteca de la “A. E. B.”, el qual premi serà atorgat el dia de l’aniversari de la fundació de l’associació.

Amb tal motiu, el 10 de febrer del present any 1952, la “Asociación de Exlibristas de Barcelona” efectuà una exposició de les obres presentades al primer concurs del “Premi Sedó Peris-Mencheta, 1951”. Obtingué el premi Antoni Gelabert. L’obra, veritablement magnífica, d’aquest sensible artista i gravador, que sempre ha sentit amb emoció i sinceritat l’ex-librisme, és ben mereixedora del premi obtingut. Havent-se presentat al concurs molts bons treballs, fou necessari concedir dos accèssits, que varen correspondra a Joaquim Pla i Dalmau, de Girona, i a Lluís Alegre, que hi concorregué des de Roma. Al mateix temps es féu coincidir al local del Cercle Artístic una interessant exposició-homenatge a l’iniciador de l’ex-libris modern a Espanya, Alexandre de Riquer. El magnífic retrat de l’homenatjat, dibuixat admirablement al carbó per Ramon Casas, propietat del Museu d’Art Modern de Barcelona, ocupava un lloc en l’exposició, com presidint-la, talment com si l’iniciador dels nostres ex-libris moderns encara ens presidís amb aquell entusiasme que ho féu en vida. No sembla sinó que és ara quan estem en el veritable renaixement ex-librista espanyol.

… L’ex-librisme espanyol, conscient del seu lliure albir, sabrá refer-se i retornar a aquell temps en què adquirí honors de sentiments intel·lectuals, als quals jamai ha renunciat, i fou l’admiració del món sencer. El món es jove i va prenent fisonomia a força de sotregades. Creiem que Espanya pot esdevenir la nació ex-librista més destacada de l’ex-librisme mundial.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

Alexandre de Riquer, retrat de Ramon Casas

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ    XQ   XQ

“ Los libros y los libreros de viejo.

También los libros tienen lugar en nuestras ferias; las esquinas están entonces oprimidas más que nunca del peso de los carteles, seguidos unos de otros forman diversas filas, y componen una historia viva de nuestra literatura actual, porque entonces se vuelven a anunciar muchas obras atrasadas que no se pudieron vender o de las que aún quedan algunos ejemplares, y se publican también otras de nuevo; se sabe que los libros no se venden mal en este tiempo.

Hay también almonedas de libros que igualmente llenan y pueblan toda la Villa; se ven altas montañas de gruesos infolios en pasta, o en pergamino, que suelen venderse en peso y con la mayor equidad; estos libros suelen ser de Leyes, de Filosofía, Aristotélicos, o tratados de Medicina; como sobre estas tres Facultades se han escrito tantos libros inútiles y ridículos, se hallan en los camaranchones bibliotecas enteras de ellos, que sirven por buena suerte de envolver especias. Por entremedias de tanto fárrago suele hallarse algo de bueno, y entre un montón de pesados, confusos e inútiles comentadores, intérpretes y explanadores encontrarse alguna vieja y antigua edición de la “Odisea” de Homero, en griego.

Por esta razón los literatos escudriñan estas librerías de viejo ( démoslas este título) y las vuelven y revuelven, hojean, miran y examinan los libros, apartan a un lado lo inútil y dexan sólo lo útil; de este modo se hacen con las obras raras y universalmente estimadas, y con las antiguas y apreciables ediciones.

Biblia complutense, Alcalá, 1520

Los petimetres de la Literatura, pues también en la Literatura hay petimetres, y los eruditos a la Violeta, dos nombres quasi sinónimos, se entrometen en los corros que cercan los estantes de los libros, los trastornan y revuelven todos, los hojean de arriba a abaxo, miran las láminas y el lugar de la edición, dicen con un grande arqueo de cejas que son de Amberes o Antuerpia, preguntan por una edición de la Biblia Políglota de Alcalá, mascullan entre dientes un poco de Griego, o de Hebreo, cuyo sentido no comprenden, hablan de Catulo o Tíbulo y entonan en estilo poético algunos versos de estos apreciables poetas, chocan luego con Despreaux, y con un afectado y fastidioso gangueo recitan malamente algunas de sus sátiras. “ Esta ahora se ha hecho muy rara” – dicen tomando una en las manos -; merece una nueva edición; aquella de allí aún podría sufrir dos; el autor de la otra es muy amigo mío. Dice uno, hombre de gran talento, pero mala cabeza: “ Quisiera hacerme con la primera edición de esta obrilla – dice otro – ; es apreciable, por la claridad y hermosura de los caracteres”.

La charla de estos papagayos dura bien poco; a la segunda o tercera vez tropiezan con algún sabio que descubre su ignorancia, y delante de todo el mundo los deja confusos y atolondrados haciéndoles ver que son unos charlatanes.

He aquí una auténtica  estampa en la vida del libro descrita por un intelectual en 1791, similar a la que yo hago en el día de hoy, y que se repetirà en lo venidero.

Vayamos gozosos a la Feria Nacional del Libro, pensando que los nuevos libros que en ella se exponen  serán verdaderamente glorificados cuando en un futuro sirvan de estimación universal con la rebusca que de ellos se haga en las librerías de los libros viejos. ¡ Libro nuevo! ¡ Libro joven! ¡ Tienes que hacerte viejo para tu estimación! Es en la librería de viejo, entre los libros viejos, y con el polvo de los años, donde los libros alcanzan el galardón de la admiración y casi veneración del erudito, del inteligente y del sabio.

Del llibre: “Artículos Bibliológicosde Francisco Vindel, Ed. autor, Madrid, 1948; p. 24-26. ( Primera imatge del llibre)

Read Full Post »

“ És l’any 1947 quan els ex-libristes tertulians de la llibreria L’Arxiu organitzen – de l’1 al 15 de març – una exposició al Centre Excursionista de Catalunya, en la qual prengueren part més de vint col·leccionistes d’ex-libris barcelonins i s’hi exposaven també uns quants originals dels dibuixants “Bon”, Joan Estiarte, Joan Anglada, Maria Figuerola i de l’autor del present volum.

L’agost de 1947 s’efectuà a Manresa ( Barcelona) el “ I Certamen “Filcan” ( filatèlic i cartofilo), en el qual donaren cabuda als ex-libristes. Hi obtingué medalla de plata, per la seva col·lecció d’ex-libris, el col·leccionista Agustí Arrojo, i premi d’honor pels seus ex-libris originals l’esmentat autor del present volum.

A Madrid la revista El Bibliófilo es dedicava extensament a l’ex-librisme, publicant importants articles d’Aurora Díaz-Plaja. Igualment la revista valenciana Saitabi, d’història, art i arqueologia, de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Literària de València, dedicà una extensa secció a l’ex-librisme.

Del 15 al 20 d’abril de 1947, a Lleida, organitzada pels Amics dels Museus i en el saló d’exposicions de l’Institut d’Estudis Ilerdenses, també l’autor d’aquest llibre presenta una exposició de vint-i-cinc obres originals seves, en l’acte d’inauguració de la qual donà una conferència: Els ex-libris, el seu art i influència en la psicologia de les persones.

Institut d’Estudis Ilerdencs

A Barcelona, de l’1 al 20 de juny de 1948, al Casal del Metge i organitzada en virtut del XXV aniversari de llicenciatura de la promoció mèdica de la Facultat de Metges, Farmacèutics i Odontòlegs, agrupada en la “COBAMA, 1923”, s’efectuà una tan important com interessantíssima exposició d’ex-libris de temes relacionats amb les professions mèdiques de la facultat organitzadora. Entre els organitzadors figuraven els doctors J. Peyrí, A. Pedro i Pons, M. Garriga i Roca, E. Peiró i Randó, Ramon Sarró i Burbano, J. Pi i Figueras i E. Alegret. L’octubre de 1948, a Girona, tingué lloc la I Exposició gironina d’Ex-libris, a la Biblioteca Pública de la Caixa d’Estalvis per a la Vellesa, i de la qual fou l’ànima Joaquim Pla i Dalmau.

El novembre de 1948, a Terrassa i als Amics de l’Art, Antoni Boada exposà una interessant sèrie d’ex-libris. Durant el mateix any s’hi efectuà una exposició d’ex-libris del malaguanyat realitzador i col·leccionista Mateu Avellaneda, el qual havia publicat un llibre d’ex-libris amb pròleg de Ramon Miquel i Planas.

Així mateix, l’any 1948 també, Joan Casula i Joaquim Pla i Dalmau organitzaren una exposició d’ex-libris a Olot.

A Barcelona, en la llibreria L’Arxiu de Josep Batlle es succeeixen les següents exposicions, des de finals de l’any 1948 a l’abril de 1949: I Exposició d’Ex-libris heràldics, presentada per Josep Batlle; en el mes de febrer, Exposició de Xilografies, presentada pel mateix col·leccionista; en el mes de març, Exposició d’ex-libris jordians, presentada per Josep Dalmau i Núria i Montserrat Dalmau, i en el mes d’abril, Ex-libris montserratins, presentada per Concepció Batlle.

L’11 de maig de 1949 té lloc a Barcelona, en l’Institut Britànic, una Exposició d’ex-libris femenins, organitzada per Pepeta Pallé, Concepció Batlle, Núria Dalmau i Mercè Galí de Fisas. En la inauguració de l’exposició donà una curta conferència el director de l’Institut Britànic, Mr. Robert K. Brady; en la clausura ho féu extensament l’artista Joan Estiarte. L’aportació d’ex-libris fou d’ex-libristes barcelonins i d’algun indret de Catalunya, i una col·lecció estrangera en la qual estaven representats gairebé tots els països  d’Europa.

Del 15 al 29 de maig de 1949 tingué lloc una exposició d’ex-libris a l’Agrupació Fotogràfica d’Arenys de Mar (Barcelona), en la qual donà una interessant conferència el col·leccionista gironí Joaquim Pla i Dalmau.

Ex-libris fet per A. Vlaanderen

L’agost del mateix any s’efectuà a Manresa ( Barcelona) la I Exposició de Col·leccionistes d’Ex-libris manresans, en la qual, entre obres dels artistes estrangers A. Vlaanderen ( Bèlgica) i Ch. Favet i A. Herry (França), junt amb col·leccions antigues holandeses, italianes i portugueses, figuraven les dels catalans M. Avellaneda, “Bon”, Josep de Riquer, Joan Estiarte, R. Abad i Gavilans, amb aiguaforts, boixos i dibuixos a la ploma.

El 20 de desembre del mateix any tingué lloc al Centre Excursionista de Terrassa una exposició d’ex-libris organitzada per F. Boada, Ramon Parent i Josep Fargas.

També se n’efectuaran en altres poblacions espanyoles com Sabadell, Tarragona, Girona, Saragossa, València i Palma de Mallorca.

L’ex-librisme espanyol retorna a esdevenir una realitat.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

Ex-libris fet per Bon

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Jardín Botánico Madrid

Feria Nacional del Libro en la lujosa Avenida de Calvo Sotelo, el presente libro;  Feria de libros viejos junto a las tapias del Jardín Botánico, el pasado del libro. Libro nuevo y libro viejo, juventud y ancianidad. Pasarán los años y los libros que se exponen como enjoyados en las alegres casetas de la magna Feria Nacional del Libro se harán viejos y se venderán en las modestas casetas de la Feria de Claudio Moyano o en librerías semejantes. ¿ Quiere decir esto que el libro se desprestigia? No, antes al contrario, los años y los siglos consagran al buen libro, que es el que se conserva, perdura y se reedita, y son las librerías de viejo, de antes, de ahora y venideras, las conservadoras del libro, o sea las guardadoras de los valores espirituales de un pueblo, de una tradición.

Cuesta de Moyano

¿ Cuántos libros de los que se exponen en las elegantes casetas feriales del libro, fáciles de adquirir hoy en gran número de ejemplares, y que son poco apreciados, pasados los años serán afanosamente buscados en librerías de viejo similares a las actuales! ¿ Y qué goce más íntimo el del futuro erudito, con su hallazgo ! Entonces es cuando el libro alcanza su más alta valoración espiritual, porque ello significa que este libro se ha seleccionado a través de los tiempos y representa auténticamente un valor positivo en las Ciencias, Literatura, Artes, etc.

El libro, producto del espíritu humano, sufre la misma suerte que aquél. El libro tiene su juventud , libro nuevo, se hace viejo, y por último se inmortaliza al transcurrir años y siglos si es bueno, o sea gana la gloria, y si es malo o inútil se condena y el tiempo lo hace desaparecer.

Esta evocación que hago de un futuro del libro voy a hacerla de un pasado, en el siglo XVIII, tal como se refiere en un curioso y rarísimo librito impreso en aquella época.

Del llibre: “Artículos Bibliológicosde Francisco Vindel, Ed. autor, Madrid, 1948; p. 23-24.

Read Full Post »

“ L’any 1929 el bibliògraf Francesc Vindel publicà a Madrid un Catálogo descriptivo de ex libris hispano-americanos (1588-1900), amb pròleg de Fèlix Boix.

I, com és molt natural, els esdeveniments polítics nacionals, i també els internacionals, ocasionaren que en el lapse de 1929 a 1947 no es registrés cap activitat ex-librística digna d’esment.

En el curs d’aquest període els germans Montsalvatge, Huc Sanner, Antoni Dalmau, Antoni Pach i Jacint Viola cediren llurs col·leccions al famós ex-librista Joan Baptista Batlle, el fill del qual, Josep Batlle, les va vendre totes juntes, en morir son pare, a Ricard Viñas i Geis, per mediació del llibreter Rogeli Dubà.

Josep Batlle, després d’haver  venut aquelles sis col·leccions d’ex-libris esmentades, i junt amb elles la que li corresponia per haver pertangut al seu pare, decidí començar de nou a formar col·lecció, la qual cosa aconseguí en poc temps, i ha animat altra vegada la seva llibreria L’Arxiu, que ha esdevingut un lloc ben acollidor de reunió espontània per als ex-libristes. Antoni Dalmau i Jambrú, un altre col·leccionista que també havia abandonat la col·lecció, fa igualment, i avui torna a posseir una bona col·lecció. En els temps gloriosos de l’ex-librisme espanyol ja actuà amb encert i fervor, i avui, com abans, hi està plenament lliurat. Santiago Rosal i ell són els degans de l’ex-librisme espanyol. I Catalunya continua encara confiada en ells.

A la tertúlia de L’Arxiu concorre també l’important col·leccionista de Lleida Estanislau de K. Montaña i Pradera, un dels més antics, el qual no havia deixat mai de cultivar la seva col·lecció dins les escasses possibilitats de fer-ho per les circumstàncies esmentades; va sostenir força correspondència amb els ex-libristes nacionals i internacionals i fou un dels principals animadors per aconseguir que, l’any 1946, es fes un intent de resurrecció de l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics. L’1 de novembre d’aquell any es publicà una crida A los Ex libristas, des de Madrid, a la qual pertany aquest paràgraf: “Os suponemos enterados de que un grupo de amigos apasionados del ex-libris, recogiendo anhelos y sugerencias procedentes de toda la Península, hemos constituido en Madrid la Asociación de Ex-libristas Ibéricos. Del entusiasmo con que esta afición se ha despertado es exponente claro la relación que tenemos el gusto de ofreceros, donde figuran cerca de quinientos (500) coleccionistas, muchos de los cuales han enviado ya su adhesión a esta Asociación, prestándonos su estímulo y colaboración”…

A les acaballes de 1946 s’aconseguí fundar a Madrid aquesta “Asociación de Ex- libristas Ibéricos”, que pretén recordar i succeir l’antiga “A. E. I.”, de la qual té la representació a Barcelona Joan Artur Sedó i Ragull.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ …, los bibliófilos que usan exlibris para los volúmenes de su biblioteca, pueden recibir ejemplares de otros amantes del libro que hagan igual y comuniquen su modelo como intercambio amistoso. Una afición común los une.

En fin, se da la figura del amante de las estampas que se especializa precisamente en coleccionar exlibris, incluso – muy raro puede ser – aunque no mantenga biblioteca, y le interese el grabado por el grabado sin asociarlo más que ideal y lejanamente al hecho de que estas piezass están producidas con vistas a su fijación en las tapas de los libros.

No parece fácil que se mantenga un mercado normal de compra y venta de exlibris. Salvo algunos casos muy concretos ( libros deshechados o volúmenes enviados a reencuadernar, por ejemplo), la colección se forma principalmente por el procedimiento del canje. El coleccionista que acopia exlibris fácilmente acaba haciéndose con ejemplares procedentes de bibliófilos o de artistas o, si es esto él mismo, con duplicados o múltiples; envía una pequeña cantidad de éstos a otro coleccionista con requerimiento de que se le envíen otros tantos; los que no ingresan en la colección se destinan a nuevo intercambio y la cadena no acaba prácticamente nunca si el interesado es activo y constante. Para las transacciones hasta existen breves fórmulas en varios idiomas ( con traducciones de más buena fe que acierto gramatical; y sálvense las siempre acehantes erratas) que se aceptan como normales porque no se puede perder tiempo en formalidades epistolares de cortesía.

Porque en general los bibliófilos no encuentran razón para negarse a la petición de un coleccionista que en cierta medida les envanece. Aunque se citan casos de quienes en nombre de una ortoddoxia bibliológica rigurosa no quieren consentir que del exlibris se haga otro uso que no sea el de amparar y decorar los libros de su propia biblioteca particular.

Hay coleccionistas conocidos y famosos y, como es lógico, hay secciones de exlibris en las colecciones de estampas de las grandes bibliotecas públicas y, en algunas de las más importantes de éstas, incluso conservadores destinados como especialistas al cuidado de tales creaciones”.

Del llibre: El exlibris de F. Huarte Morton, C.E.G.A.L., Madrid, 1987; p. 31-33.

Del llibre

Read Full Post »

“ L’any 1918 s’efectuà amb gran èxit una interessantíssima exposició internacional d’ex-libris, en el Palau de Belles Arts de Barcelona, organitzada per l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics, exposició que tingué molt de ressò internacional. El mateix any, i durant la presidència d’en Masriera, el Cercle Artístic de Barcelona convocà un concurs d’ex-libris per tal de tenir-ne un per a la seva biblioteca. Obtingué el primer premi Gerard Carbonell, i en Rigol i Emilià Tersol, un accèssit cadascun d’ells. L’any següent al “Círculo Sollerense”, de Sóller, (Illes Balears), l’autor del present volum – vestint l’uniforme de soldat – donà una conferència sobre ex-libris: Les velles marques de propietat del llibre i els moderns ex-libris, junt amb una petita exposició dels originals dels seus primers ex-libris

Cartell de Gerard Carbonell

La dissort vingué quan esclatà la guerra de 1914-18, que fou una gran sotragada per a l’ex-librisme mundial, malgrat que l’Espanya neutral permetés als ex-libristes de la nostra terra de desenvolupar aquelles activitats que acabem d’historiar. Per aquest motiu – i el fatal desinterès que per a les coses intel·lectuals i artístiques resulta d’un trasbals d’aquesta mena, àdhuc en les nacions neutrals, que, per molt que ho siguin, és lògic que no puguin desentendre’s de la convulsió que la Humanitat compta en aquests casos -. L’Associació d’Ex-libristes Ibèrics trontollà molt, i, a pesar de la bona voluntat de Josep Triadó, que era l’ànima, i de la seva labor des del Foment de les Arts Decoratives, l’ex-librisme anava perdent ambient cada dia. Per una altra banda, Alexandre de Riquer, per dissorts familiars, abandonà Barcelona l’any 1917 i es traslladà a Mallorca, on va morir el 1920.

Malgrat això, com hem dit, l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics es debatia en una agonia segura; tant fou així, que la Dictadura ja la trobà desapareguda. Uns bons entusiastes ex-libristes, però, fent-se càrrec del que succeïa, decidiren fundar l’agrupació barcelonina Pro Ex-libris, la qual, si bé en els seus començaments fou considerada per algú com a una dissidència d’aquella Associació, ben aviat, malgrat la seva curta vida, demostrà ésser un tendre rebrot d’aquell arbre que fou tan ferm, i àdhuc el mateix Triadó hi pertanyia. Ramon Miquel i Planas deixà d’actuar. Pau Font i de Rubinal i Ramon Casals i Vernis reclogueren llurs activitats a Reus, dins l’entitat Amics dels Llibres i dels Ex-libris, que ells varen fundar en aquella població. Amb tot, Pro Ex-libris tenia tota la digna bellesa espiritual d’un poema nostàlgic, d’enyorament, que la feia molt simpàtica. Miquel Gras i Vila en fou president; Jacint Viola, tresorer i Antoni Pach, secretari; també formaren part de la directiva Lluís Garcia i Falgàs, Joan Baucis i Ricard Bosch i Borràs, qui fou qui va editar i imprimir, en la seva impremta, els dos números apareguts de la publicació Pro Ex-libris.

La iniciativa de la fundació de l’agrupació Pro Ex-libris, a més dels esmentats, pot recaure en els entusiastes ex-libristes Frederic J. Miracle, Bartomeu Sigalés, Antoni Dalmau, Santiago Rosal, els germans Xavier i Josep Montsalvatge, Joan Baptista Batlle i Huc Sanner, entre d’altres. Ramon Borrell gravà l’ex-libris de l’agrupació, que, com el primer número de la publicació Pro Ex-libris, és raríssim de trobar. Els components, no gaire nombrosos, es reunien en el típic i aristocràtic café barceloní del Passeig de Gràcia batejat pel bon humor d’en Rusiñol amb el nom de “La Punyalada”. I així s’anomena encara. Pels vols dels anys 1923-24, desaparegué també aquesta agrupació, integrada, com hem dit, per un grup d’entusiastes.

Així passà un període letàrgic l’ex-librisme espanyol, fins que a Madrid, l’any 1928, s’efectuà una exposició d’ex-libris organitzada per la revista Coleccionismo, a la qual foren aportats mil cinc-cents exemplars diferents, magníficament exhibits en marcs i vitrines, amb una selecta aportació de la col·lecció de la biblioteca de la Casa Reial. Amb tal motiu, Esteve i Botey pronuncià una magnífica conferència, que fou publicada, en fragments, en la interessant revista madrilenya Coleccionismo. L’ànima d’aquesta exposició madrilenya, organitzada per Coleccionismo a la sala de la casa Aeolian, fou el dilecte ex-librista Antoni Martínez i Bosch. Això fou causa que els bibliòfils madrilenys s’entusiasmessin davant tan meravelloses petites grans obres d’art, i es llancessin amb fruïció a conrear l’ex-librisme, tal com sembla ho estan fent avui impulsats pels animadors de la nova agrupació d’ex-libristes.

Però totes aquestes activitats isolades, esporàdiques o personals, no han estat agrupades en una entitat que les unís.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Bibliófilo

Al admirado escritor y amigo don Luis Valeri.

Leí su interesante artículo “Recuerdos dormidos“, publicado en estas mismas columnas hace algún tiempo. A él quiero referirme. De sus enjundiosos escritos, de los que muy atento lector, este es el primero que ha despertado en mí un interés particular y con más detenimiento he leído. «Jamás he sido un bibliófilo», dice usted en uno de sus párrafos. Sin embargo, la exquisita definición que al hablarnos de su biblioteca nos ha hecho del amante de los libros raros y curiosos —que no hemos de confundir con el “bibliómano”—, supera, creo, a cuantas definiciones etimológicas el diccionario nos pueda ofrecer. El tema se presta a un breve comentario, después de haberse celebrado con pleno éxito en nuestra ciudad el Tercer Congreso Internacional de Bibliofilia. Deseo ante todo poner entre interrogantes una duda, sin que se vea usted obligado a esclarecerla: ¿No le parecen «raros» también los libros «de gran valor estético, de profundidades filosóficas, de teorías y ensayos y sobre todo de poesía» que usted atesora y que tanto le place contemplar? “A veces, como si me hallase ante un maravilloso panorama, me  sitúo a cierta distancia —nos dice—  para gozar de su ordenada colocación y, como embobado (sic), siento la belleza de su variedad externa sin cansarme en su contemplación.” ¡Oh poder sugestivo de los tejuelos dorados!… De este enajenamiento a sentirse arrobado por la belleza tipográfica de los Aldo Manucio, de los Elzevir o de los Ibarra, no hay más que un pequeño trecho, mi admirado Valeri; los grabados del “Líber Chronicarum“, los de los grandes ilustradores de los siglos XVIII y XIX, los aguafuertes y xilografías de los pintores grabadores de hoy, perlas artísticas  ofrecidas al libro en honor y gloria  de sus páginas inmortales, capaces son de excitar apasionamientos, dicho sea sin apasionamiento alguno.

Liber Chonicarum (1493)

Ante sus espontáneas declaraciones y el florilegio de brillantes frases que las acompañan —“siento un tiernísimo amor por los libros…; una biblioteca, pequeña o grande, es siempre un tesoro…”; y más allá: “¡Mis libros! ¡Mi tesoro! ¡Mi placer interior al alcance de mis manos…!”— estimamos, aunque usted afirme lo contrario, que es usted bibliófilo, y de los de sentimientos más refinados. El verdadero amante de los libros, después de haberlos leído, los guarda con amor, igual que usted, y desea también volverlos a leer en momentos propicios, añadiendo a este festín espiritual manjares nuevos, elegidos por él con suma cautela, que en su día serán otra vez saboreados. Lo que ocurre, y esto no se le oculta a usted, que la tremenda agitación de los tiempos que vivimos priva de este supremo deleite a los amigos de los libros (biblio-filos), conocedores de los autores clásicos y atentos de las bellezas literarias y poéticas de nuevo cuño. “¿Ha leído usted todos los libros de su biblioteca?”, se les pregunta a veces maliciosamente.”¡No!”, contestan los más decididos. Y es verdad, mas entretanto si no los leen se contentan teniéndoles muy cerca de sus manos vestidos de seda o de percal. ¡Qué grata compañía! Declara usted, después de excusarse muy amablemente ante mí, “que no tiene ni ha sentido nunca una pasión por las bellas encuademaciones”. Es muy explicable, como lo es no sentir pasión alguna por otras muchas cosas bellas y manifestaciones, artísticas de innegable humanidad. Mas ello me resisto a creer excluya el que las admire usted y que le encanten, aun vistas de lejos, las encuademaciones antiguas, o, por lo menos, las muy típicas llamadas en singular “pasta española”, más próximas a nosotros y más asequibles, con sus lomos lisos cuajados de oro, a pesar de su marchita hermosura, de sus cantos rozados y que las letras de sus títulos adolezcan de promiscuidad y firmeza. Si conociera usted el secreto de rejuvenecer esas viejas pastas —últimos vestigios de un noble oficio manual derrotado por el maquinismo— y dar frescura y brillo a sus caprichosos ramajes monocromos que el sulfato de hierro combinado con el zumaque, el agua y la clara de huevo dejó impreso sobre la flor de la piel, al verlas milagrosamente remozadas, les tomaría usted un cariño entrañable, las acariciaría con sus manos y se extasiaría, además, contemplando el colorido sonriente de sus cortes y de sus guardas como un niño ante una bola de cristal. Nunca más diría usted que no siente pasión por las bellas encuademaciones. Usted, mejor que nadie, aprecia el valor del libro y sabe glosar sus bellezas dormidas, “solaz del espíritu”,
“alimento de la inteligencia”, y proclamar con gesto tribunicio que difunde las ideas, educa los sentimientos, ilustra a la humanidad y “proporciona momentos de placer inefable”. Sí. La imprenta hizo el milagro. El arte le dio solemnidad como a los códices miniados. La pompa de su continente advierte en silencio la gracia de su contenido. Ello es un hecho. Ahora bien, ese continente, la encuademación; que un día fue adornado con primores de cincel, metales y piedras preciosas, puede ser hoy, trasunto de un renacimiento perenne, concebido con tal ambición que, al propio tiempo de rendir honores al libro, alcance metas artísticas peculiares sin piedras ni metales preciosos. Verdad es que hoy la encuademación, como el libro, se halla también sujeta a fórmulas industriales y exclusivamente utilitarias de línea sencilla y uniforme. Mas el anhelo artístico desdeña el triunfo mecánico que pone en marcha la actividad ciega de un motor y no halla satisfacción en la sencillez ni en  lo funcional, en la simplicidad decorativa ni en la belleza formularia o efímera, antítesis de las artes bellas. Y esto es otra cuestión. Ideológicamente juzgado nunca debe considerarse superflua la labor artística de las tapas de un libro: éstas no son un envoltorio provisional. La encuadernación representa la urna sagrada de la inteligencia que la humanidad, desde los albores del entendimiento, atesora codiciosamente, el pórtico solemne del verbo, de la gracia, que traducen signos gráficos estampados sobre blancuras leves, múltiples, cariñosamente ligadas. No. Al proteger y ornamentar este don espiritual no debe mediar cálculo ni especulación alguna. Cuantos razonamientos a ello se opongan son negaciones, difíciles de sostener con miras elevadas, que enturbian el amor al libro y ponen en duda los sentimientos generosos de gratitud e identidad.

Emilio BRUGALLA, La Vanguardia 31 de gener de 1964,p.25.

Pàgina del Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, edició impresa per Aldo Manuzio ( Venezia, 1499)

Read Full Post »

“ L’any 1906 fou publicat, en un volum de setanta-dues planes, el Primer llibre d’ex-libris d’En Triadó.

En aquesta mateixa data Santiago Rosal ( avui degà dels col·leccionistes espanyols) dibuixà el seu propi ex-libris, i, poc després, el d’un seu germà.

En l’Exposició Internacional de Barcelona de 1906 figurà una important representació d’ex-libris. I en la de Primavera del mateix any, que tingué lloc a Madrid, Alexandre de Riquer presentà vint gravats de la seva realització, entre ells els ex-libris de Víctor Oliva, el d’Alfons XIII, A. Gallardo, Mary F. Luchiger, compte de Casa Dávolos ( que és el seu propi) i l’ex-musicis del mestre F. Lliurat. És del cas fer notar que en aquell temps no existia secció de Gravat, i per tant no hi havia recompenses determinades per als artistes gravadors, i un premi en gravat era triomfar plenament, ja que restava de la secció de Pintura; doncs bé,: les obres d’Alexandre de Riquer obtingueren la primera medalla, que venia a confirmar la primera aconseguida a Xicago i l’altra, també primera, obtinguda en l’Exposicio Universal de Barcelona de 1888.

L’any següent, 1907, la casa Oliva de Vilanova, publicà de manera esplèndida Els ex-libris Renart, amb un pròleg del francès Raisin. El Cercla Artístic de Barcelona organitzà amb gran èxit una exposició d’ex-libris estrangers i espanyols. Pau Font i de Rubinat, el bibliòfil i ex-librista reusenc, no volgué ésser menys, i, amb un pròleg d’Artur Masriera, donà a conèixer aquest mateix any, Los cent primers ex-libris escullits de R. Casals i Vernis.

El 1910, editat per Víctor Oliva, publicà Alexandre de Riquer el llibre Robert Anning Bell, on donà a conèixer a Espanya aquest formidable artista anglès – junts ambdós, un a Anglaterra i l’altre a Espanya, foren els precursors de la innovació mundial dels ex-libris -. El llibre conté ex-libris i tota la diversitat artística de R. A. Bell.

També l’any 1910, quan només comptava divuit anys d’edat, un altre deixeble d’Alexandre de Riquer, Enric Motà, ens sorprèn amb uns ex-libris que, per a la seva curta edat, eren una veritable revelació, plena de grans esperances, que no pogué realitzar per haver mort tràgicament, als vint-i-cinc anys, en una sala del Reial Cercle Artístic barceloní.

Entretant, les revistes i publicacions barcelonines d’art prestaren atenció als ex-libris, remarcant el valor artístic dels nostres i dels forasters. Així, Revista Gráfica, de l’Escola Professional de l’Institut Català de les Arts del Llibre (1901-1902); Joventut, revista d’avançada – com ho foren els diaris Renaixença i El Poble Català -, la qual dirigí artísticament i en fou crític d’art Alexandre de Riquer; Pluma y Lápiz (1902), Hojas Selectas (1903); Miniatura, dirigida per Jiménez i Moya; Pel i Ploma i Forma ( 1906 a 1912) que dirigí Miquel Utrillo; Bibliofilia (1911 a 1914), dirigida i editada per Miquel i Planas; Revista Nova ( 1914), dirigida per Feliu Elias, conegut pels

pseudònims “Apa” ( com a dibuixant) i “Joan Sacs” ( com a escriptor); la revista d’art i lletres Mediterrània (1915), que dirigí l’autor d’aquest llibre, a l’edat de divuit anys; més endavant La Gazeta de les Arts, de Sitges; D’Ací i d’Allà”, en la seva segona època, que dirigí Carles Soldevila; Art, dirigida per Merli, i el Butlletí dels Museus. Àdhuc la revista hotelera ( d’aquest gremi) Sabor y Aroma trobà manera de publicar articles sobre ex-libris, escrits per Llorenç Brunet i Bartomeu Sigalés.

Mercès a l’assídua relació d’Alexandre de Riquer amb els artistes anglesos, la importantíssima revista londinenca The Studio, que molt sovint publicà ex-libris espanyols, va dedicar a Espanya un número sencer.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Enquadernació Maioli

Arte perenne, imperecedero.

 El espíritu que dio vida al noble arte de la encuademación no ha muerto. Sigue ardiendo el fuego sagrado que aviva la fe. Aquella fe lejana que nació en la soledad de los claustros bajo el signo de la Cruz o en las páginas del Corán «en nombre de Dios clemente y misericordioso». Junto a los claustros se incrementó el estilo gótico que dio especial carácter a las encuademaciones monásticas en las que, aparte los sobrios rasgos de ornamentación, se reprodujo a presión, sobre el cuero, escenas de la vida de Jesús y de los Santos. Con la mente fija en las palabras del Profeta el estilo arábigo se convierte en estilo «mudéjar» o hispanoárabe. La decoración de estas encuademaciones se concreta en magníficas tracerías gofradas a flor de piel, sin oro que les diera brillo. Su dibujo refleja la belleza melancólica del arte musulmán: ni el más ligero perfil de seres animados, ni rasgos estatuarios alientan en su complicada ornamentación, que el fanatismo y la ciencia geométrica inspiró. Ciencia geométrica o fórmula ornamental de amplia base e infinitas derivaciones que desarrollaron con sobriedad y singular sensibilidad artística Thomas Maioli y Jean Grolier, nombres que, grabados en la historia del arte de la encuademación, después de la invención de la imprenta, simbolizan la plenitud del renacimiento. Los brillantes estilos de la encuadernación que irán registrándose después de los que se identifican con el Renacimiento, conocidos por estilo “Maioli” y estilo “GroIier“, tendrán acento francés: Clovis-Eve, Le Gascón, Florimond Badier, Duseuil, Padeloup, Le Monnier, Deóme, etcétera. A finales del siglo pasado la encuademación consigue despertar en París igual interés que las artes puras. No pocos artífices de los demás países demostraron sentir la misma inquietud por la encuademación a través de no pocas tentativas y realizaciones.

Enquadernació Grolier

Encuadernadores de España contemporáneos.

 Por lo que hace referencia a nuestro país, esta inquietud tuvo hondas raíces. Nuestro pequeño mundo de la bibliofilia conoce sobradamente la campaña sostenida por el prestigioso industrial barcelonés don Hermenegildo Miralles y la fructífera labor de don Ramón Miquel y Planas, quien consiguió elevar la encuademación de arte en Barcelona sin recurrir a colaboraciones extranjeras. En Madrid se destacó don César Pomard, verdadero artista, conocedor de todos los secretos del arte. En la actualidad sobresale con extraordinario fulgor Antolín Palomino, ya mencionado, quien lleva a cabo con singular destreza y apasionamiento los más variados estilos de la encuademación. Destaca seguidamente de manera muy singular José Panadero, de Albacete, quien ha adquirido gran renombre con sus encuademaciones de pergamino, decoradas a punta de pincel y José Galván de Cádiz, quien ha realizado bellas encuademaciones decoradas a pequeños hierros, con notable habilidad y refinado gusto artístico.

Aportación francesa.

 Destacada la aportación nada despreciable de nuestro país a este arte universalmente venerado; hay que reconocer, sin embargo, una vez más, que la preponderancia en el arte de la encuademación sigue correspondiendo a París desde que en el siglo XVI apareció en el firmamento de la bibliofilia la gigantesca figura de Jean Grolier. Hoy más que nunca, los artistas encuadernadores de la cosmopolita ciudad del arte siguen defendiendo su preeminencia a brazo partido sumergidos en las agitadas aguas del arte ultramoderno. «A veces vale tanto o más (la encuademación) que el objeto que tiene la misión de realzar», escribió el ilustre letrado Mr. Maurice Garcon de la Academia Francesa. Es evidente que, desde 1930 hasta nuestros días, una numerosa pléyade de artistas encuadernadores ha alcanzado fama internacional en el mundo de los libros por el arrojo y perfección de sus realizaciones. Desde hace varios años existe una organización denominada «Société de La Reliure Originale». Cada artista de los que componen dicha asociación así como otros muchos que se mantienen independientes, tienen una personalidad artística bien definida. Cada una de sus encuademaciones una viva significación.

Homenaje al libro              

 Nunca se olvida en esta lid que el libro es una obra de arte de singular trascendencia. Una obra de arte de esta naturaleza no reconoce límite alguno. Se concibe con amplitud, se desarrolla con pasión y se termina persiguiendo un ideal, rara vez logrado, que palpita en el corazón del artista. El anhelo artístico de una encuademación no se halla en la sobriedad ni en la belleza formularia o efímera. Esto es otra cuestión. El arte tiene más entidad. Es la belleza  misma perfilada por varios procedimien juntos y su singularidad no debe tildarse ligeramente de rebuscada o henchida, de abstracta o concreta, sino simplemente de buena o mala, si se es capaz de juzgar al artista y los lances de la creación. El presente y el pasado de la encuademación de arte no se ha disgregado. Si bien la presencia de hoy ha roto los tensos lazos de unos preceptos decorativos de eficacia retrospectiva, siguen incólumes, igual que ayer, la obsesión especulativa y los inquietos afanes que pretenden realizar en pequeño aquello que la mente concibió grande en febril exaltación. Después de tanto pelear para salir victoriosos de su ideal empresa ¿qué es lo que ambicionan los artistas encuadernadores de este o aquel país en el momento actual? Exactamente lo mismo que ambicionaron los artistas del tiempo que pasó: Rendir homenaje al libro. Y como postrer galardón concedido a sí mismos, hacer suya tácitamente la divisa ; que el famoso bibliófilo Jean Grolier ‘ estampó en latín al dorso de alguna de sus encuadernaciones: “Portio mea, Domine sit in viventium”, o sea: Que algo de mi, ¡Señor!, quede en la tierra de los vivos.

Emilio BRUGALLA.  La Vanguardia, 21 abril 1963, página 23.

Enquadernació Galván

Read Full Post »

“ El 1902 la Biblioteca-Museu Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, efectúa l’exposició d’uns cent cinquanta ex-libris antics. Els de la seva col·lecció, més uns mil cinc-cents que formaven la del “Doctor Thebussem”, que els cedí per col·laborar en aquella exposició especialitzada, la primera d’ex-libris realitzada a Espanya, i dels quals en féu després donació a la biblioteca vilanovina.

Fou també el 1902 quan sorgí la “Asociación de Exlibristas Ibéricos”, de la qual fou iniciador Ramon Miquel i Planas.

Aquesta associació, nascuda a Catalunya, va estar des de la seva fundació en contacte constant amb les altres associacions ex-libristes mundials més importants, com l’”Association Belge de Collectioneurs et Dessinateurs d’Ex-libris”, de Brusel·les; “Ex-libris Verein”, de Berlín; “Oesterreichische Ex-libris Gesellschaft”, de Viena; “Societé Française de Collectioneurs d’Ex-libris”, de París; “Ex-libris Society”, de Londres; “Ex-libris Society”, de Washington.

L’any 1903 foren exposats a la típica Sala Parès, en el més barceloní carrer de Barcelona, el de Petritxol, quaranta ex-libris originals del dibuixant Josep Triadó, exposició ben aviat seguida per una altra d’ex-libris originals del dibuixant humorístic Gaieta Cornet, formidable caricaturista que, entre altres de primera volada, com foren Junceda, Llaverias i “Apa”, féu les delícies dels llegidors del desaparegut Cu-cut! Junceda i Llaverias arribaren també a dibuixar alguns ex-libris, humorístics i seriosos. Però tant ells com el pulcríssim dibuixant Apel·les Mestres – que, quan li plaïa, del dibuix més perfecte sabia treure tot l’humor possible -, el qual en dibuixà també algun, no s’hi dedicaren, dissortadament, amb plenitud. Avui és Romà Bonet, conegut pel seu pseudònim “Bon”, qui, com vulgarment es diu, “talla el bacallà” en aquest aspecte ex-librístic.

Aquest mateix any, ordenats i prologats per Miquel Utrillo i amb una dedicatòria en francès del compte de Leiningen-Westerburg, foren publicats per l’editorial Seguí, amb procediments tècnics dirigits pel propi autor, Ex-libris d’A. De Riquer, obra donada a conèixer a Europa – i que va constituir un triomf de la causa, donant fama al dibuixant i gravador – pel llibreter de Leipzig Karl W. Hiesermann, amb dotze planes de text i seixanta-tres reproduccions.

I també en aquest mateix any (1903) és quan es produí un esdeveniment remarcable en el moviment ex-librista editorial: l’aparició de la insuperable Revista Ibérica de Ex libris ( 1903-1906), editada per l’Oliva de Vilanova, i dirigida en el seu primer període per Ramon Miquel i Planas i després per Josep Triadó. També fou el 1903 quan Marc Jesús Bertran presentà, al Cercle Artístic de Barcelona, nombrosos ex-libris de la seva col·lecció.

El 1904 Joaquim Renart publicà, en el número 1 de la revista Catalunya Artística, un treball, il·lustrat, referent a ex-libris, força interessant.

Fou llavors que sorgí el primer tractadista espanyol d’ex-libris. Aquest no podia ésser altre sinó l’internacionalment conegut bibliògraf i bibliòfil barceloní Ramon Miquel i Planas, el qual, l’any 1905, publicà a Barcelona Los ex libris y su actual florecimiento en España, volum de trenta-dues planes i amb setanta-quatre reproduccions en negre i color.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Daurats, gofrats i mosaics, enquadernat per Cambras

“Reconocido el paulatino y evidente perfeccionamiento del arte de la encuademación durante su proceso técnico, tenemos que declarar con estricta imparcialidad que éste fue muy lento y que hasta finales del primer tercio del siglo pasado la encuademación no hace gala en ningún país de aquel primor de ejecución que tanto distinguió otros oficios artísticos y otras labores manuales. Sin ser experto puédense observar deformidades en los extremos del lomo y nervaduras; dobleces de la piel imperfectos; dorados y gofrados toscos y sin precisión, y otros muchos defectos que hoy se considerarían imperdonables. Apresurémonos, después de esta brusca afirmación, a formular otra afirmación de mayor alcance; el crecido número de imperfecciones de oficio que pueden señalarse con el dedo en las encuadernaciones antiguas, no niegan en modo alguno su alto valor, ni menguan el aprecio que merecen en su aspecto artístico y arqueológico. ¡Brillante paradoja! Estos defectos, que acusamos sin reticencias, son precisamente los que acrecientan a nuestros ojos el mérito intrínseco de la realización; lo que aureola la obra de los bravos artífices que en otras fechas cultivaban un arte de

Daurat, gofrats i mosaic, enquadernat per Cambras

grandes posibilidades ornamentales con procedimientos empíricos y provistos únicamente de utensilios rudimentarios; que obstinadamente complicaban el ligado de los pliegos para asegurar su solidez pegando, para mayor seguridad, refuerzos de pergamino en el lomo antes de cubrir el libro con el cuero que debía protegerlo; que se debatían después denodadamente entre su inquietud y su limitada habilidad para realizar las complicadas decoraciones que artistas y mecenas les exigían fiados, más que en su destreza, aguzada en cada nuevo intento, en su inquebrantable voluntad que no cedía ante las mayores dificultades y tropiezos. Si nos fijamos sin malicia en la ingenua tosquedad de esas labores, llevadas a cabo por manos ejercitadas sin método, observaremos, admirados, con qué sentimiento tomaron realidad y cuánta dignidad conservan. Es preciso conocer prácticamente la resistencia tenaz de tantos escollos para apreciar en todo su valor el pertinaz intento de vencerlos. Esa lucha continua, esa pericia frustrada en una y otra tentativa, se patentizan por sus efectos en las encuademaciones antiguas dándoles una característica especial, unos rasgos distintivos que sería imposible imitar aunque se intentara con empeño: pues resulta más difícil reproducir defectos manuales de tan imponderable origen que conseguir la maestría y agilidad del artífice virtuoso o adiestrado.

Émulos y herederos a pesar de todo del espíritu de los artífices del Renacimiento, nuestros antecesores surcaban el cordobán que cubría el libro con herramientas más o menos adecuadas, con la misma fruición e iguales amarguras con que manejaban el buril o repujaban el metal los célebres plateros venecianos o florentinos. Igual que ellos levantaban la cabeza en alto y el deseo vehemente de alcanzar la gloria no les abandonó jamás.

Emilio BRUGALLALa Vanguardia, 21 abril 1963, página 23.

Read Full Post »

“ Ara s’escau de dir aquí que Alexandre de Riquer als quaranta anys (1896), era perit del Museu de Boston i intervingué en l’exposició efectuada l’any 1898 en aquella ciutat, on s’exhibiren uns ex-libris estampats, japonesos i xinesos, cronologats en la desena centúria, dels quals hem parlat abans.

Seguint cronològicament el procés evolutiu de l’ex.librisme espanyol, trobem que Alexandre de Riquer, l’any 1888, realitzà un ex-libris per al seu amic l’artista anglès Robert Anning Bell.

Ex-libris de Jane Patterson fet per Robert Snning Bell

L’any 1889 el destacadíssim bibliòfil Pau Font i de Rubinat, arribat de poc de París d’un viatge d’estudi artístic intel·lectual, encarregà al seu compatrici reusenc Ramon Casals i Vernis la realització del seu primer ex-libris, el primer també que havia de dibuixar aquest artista, que n’arribà a realitzar prop de dos centenars, mercès a la iniciativa de l’il·lustre bibliòfil reusenc. I el propi Pau Font i de Rubinat, excel·lent ex-librista, dibuixà, de manera didàctica i admirable, alguns ex-libris per a les seves amistats. Fou el primer bibliòfil espanyol que en la nova època de l’ex-librisme es féu realitzar ex-libris per a la seva importantíssima biblioteca. I fou també ell qui, corprès per la innovació, inicià la divulgació de l’ex-librisme a Espanya, que culminà presentant un conjunt d’ex-libris propis i aliens, en l’Exposició Nacional de Belles Arts que tingué lloc a Madrid en la primavera de l’any 1901. Poc temps després fundà la societat reusenca d’Amics del Llibre i dels Ex-libris.

El va seguir un altre destacadíssim bibliòfil, Ramon Miquel i Planas, a qui els ex-libristes espanyols tantes coses devem, i el qual inicià llavors la seva ininterrompuda actuació ex-librística.

L’any 1892 un deixeble predilecte d’Alexandre de Riquer, Josep Maria Sert, que comptava divuit anys d’edat i que amb el temps havia de convertir-se en decorador de fama mundial, realitzà l’ex-libris per a la biblioteca de M. Bultó i, més endavant entre altres, el del compte de Sert i el del marquès de Lamadrid, i, a París, on fixà residència, el del secretari de Jaume de Borbó, en l’exili.

Fa poc més de mig segle ( 1898) que aparegué, enmig del rovellat art academicista que imperava a les darreries del segle XIX, un periòdic ultra-modernista titulat Luz, de format llargarut com el d’un dietari, amb l’Administració i Redacció al carrer de la Boqueria, número 20 ( dalt el terrat). N’era director artístic Josep Maria Roviralta, i director literari, Francesc d’A. Soler i Planas, junt amb Antoni Robert, i l’administrador era Santiago Rosal. Entre altres, hi dibuixaren Santiago Rusiñol, Alexandre de Riquer, J. Pahissa, Ramon Casas i l’Opisso. Fou aleshores, i en aquesta publicació, que Josep Maria Roviralta, industrial i escriptor, autor de Boires baixes, es donà a conèixer com a realitzador d’ex-libris. El modernisme a Catalunya prengué una gran volada i es manifestà en totes les Belles Arts. Alguns edificis resten encara en peu d’aquella època, com un mal record, i corren encara alguns ex-libris esguerrats d’aquell temps. Amb tot, el modernisme fou un moviment renovador que deixà produccions ben reeixides, sobretot en l’art tipogràfic.

El 1900 comencen d’aparèixer a Espanya els primers ex-libris dibuixats per Josep Triadó, que ha estat el més assidu propagandista del modern ex-librisme espanyol. Foren publicats, per donar-los a conèixer, en la Revista de Bibliografia Catalana, que dirigia, a Barcelona, el conegut escriptor Massó i Torrents. El mateix any surten els excel·lents ex-libris realitzats a la ploma i litografia pel pintor decorador barceloní Adrià Gual, la personalitat artística del qual havia de quedar superada per la d’autor dramàtic. Al mateix temps, el dibuixant i pintor decorador barceloní Joaquim Renart, que aleshores comptava vint-i-un anys, es dedicà de ple, amb gran entusiasme, als ex-libris. En l’Exposició Nacional de Belles Arts, de Primavera, efectuada a Madrid l’any 1901, Josep Triadó presentà una selecció dels ex-libris realitzats per ell. Si Alexandre de Riquer fou l’iniciador de la renaixença ex-librística a Espanya i Josep Triadó el divulgador, Joaquim Renart s’ha de considerar l’incrementador, junt amb J. Diéguez, i avui, traspassats tots els altres, és el degà dels realitzadors espanyols d’ex-libris, junt amb el barceloní Francesc Esteve i Botey, que resideix a Madrid, i Ramon Borrell.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Tras una pequeña búsqueda ha llegado a mis manos el volumen de María Gregorio, Imago Libri. Musei del libro in Europa, que publicó el pasado año Edizioni Sylvestre Bonnard con la Fondazione Arnoldo e Alberto Mondadori. Cerca de treinta espacios expositivos europeos aparecen en esta obra que abarca enfoques muy diferentes, del Museo de la Imprenta de Lyon al Institut mémoires de l´édition contemporaine de Caen, del Literaturmuseum der Moderne de Marbach al Museo Gutenberg de Maguncia. Es decir: el libro desde la historia, desde la aproximación archivística, desde la perspectiva de las artes, o en su proyección de futuro digital. Ningún centro español aparece en esta interesante panorámica de los museos del libro europeos.

Museu Impremta Lyon

Y sin embargo Barcelona tuvo el suyo: un pequeño museo del libro derivado de la sección de grabado popular del Museu Etnològic, que regía Joan Amades. Se ubicó en el Poble Espanyol, y bajo la dirección de Pilar Vélez abrió unos talleres para escuelas que tuvieron excelente acogida. Inactivo desde los años 90, sus contenidos esperan destino en dependencias municipales. En los planes del Institut de Cultura de Barcelona figura la creación próxima de sendos centros consagrados al Diseño y al Circo. Iniciativas de gran interés, pero hay que decir que el libro es un signo de identidad barcelonés mucho más antiguo y documentado, y más significativo económicamente. Y aunque la ciudad ha hecho un enorme y provechoso esfuerzo en bibliotecas, los distintos procesos del libro siguen siendo bastante desconocidos para el ciudadano de a pie. Cualquier niño puede hacerse una mínima cultura científica en una tarde visitando Cosmocaixa, pero ¿en qué espacio ciudadano puede visitarse hoy de forma estable una exposición pedagógica sobre temas literarios?

A Barcelona, como capital literaria y capital editorial, le iría bien no ya reabrir su museo del libro, categoría que mira al pasado, sino crear un centro puntero abierto también al futuro. Un Centro del Libro y la Lectura que acogiera, por una parte, la reflexión sobre los procesos que marcan la producción, difusión y recepción actuales del libro (historia y funcionamiento editorial; libro electrónico; bibliofilia; biblioteconomía; artes del libro; promoción de la lectura; biografía, periodismo y rutas literarias), y que contara también con un programa de exposiciones en una doble vía: una didáctica dirigida a las escuelas, que aprovechara el material histórico de la ciudad, y otra de exposiciones literarias y editoriales, ese tipo de iniciativas que en Barcelona se presentan de tanto en tanto en centros como el Palau Moja o el CCCB (o la Biblioteca de Catalunya) pero que no cuentan con un espacio propio regularizado. El libro sigue siendo un imprescindible difusor de conocimiento, además de un creador de industria cultural. En un momento de transformación de hábitos lectores, la reflexión sobre el libro plantea muchas derivaciones que suelen plantearse por separado. Falta una plataforma de síntesis, que Barcelona podría brindar.

Article: “El centro que falta”, de Sergio Vila-Sanjuán, en el suplement Cultura de La Vanguardia del dia 12 de desembre de 2007, p.7.

Read Full Post »

“ …, en el darrer quart del segle XIX sorgí el primer ex-libris espanyol de l’època que cal anomenar moderna, realitzat l’any 1878 per Alexandre de Riquer, i que el primer article en pro de la renovació ex-librística l’escriví Marian Pardo i de Figueroa ( “Dr. Thebussem”) i fou publicat a la Ilustración Española y Americana l’any 1875, no essent recollida la seva crida pels artistes espanyols.

 En aqueixa època el jove artisya Alexandre de Riquer – que comptava només vint-i-tres anys d’edat, i havia estudiat a Roma i a Burdeos, de retorn de Londres, on també estudià – va portar a Espanya aquell impuls renovador que tant el caracteritzà sempre i que era idiosincràsia en les seves creacions artístiques, i, amb aquest, els seus afanys ex-libristes. Les magnífiques relacions i amistats que va contraure a Londres amb els més destacats artistes, sobretot amb els creadors d’ex-libris, li permeteren de realitzar la labor de renovació de l’ex-libris que s’havia proposat, de tots coneguda i reconeguda. L’any 1878, en ple renaixement artístic i literari català, Alexandre de Riquer realitzà el seu primer ex-libris, un seu propi ex-libris, ben concebut i determinat, que havia d’ésser i fou el primer de la innovació ex-librista a Espanya. El mateix any realitzà el del doctor Rubió i Lluch, historiador i literat, i el de Joaquim Maria Bartrina, el conegut poeta i pensador. Aquest ex-libris fou realitzat tot justament dos anys abans del traspàs del poeta; en això Bartrina tingué més sort que Joan Maragall, l’ex-libris del qual, obra també d’Alexandre de Riquer – tal com diem al lloc corresponent – no estava encara del tot llest en morir Maragall. La planxa del aiguafort, un cop enllestida, la utilitzà Bartomeu Sigalés, el qual s’hi féu posar el seu nom, i avui, també traspassat aquest, té la planxa el doctor Joan Catasús, el qual, respectant el nom d’en Sigalés, en fa tiratges per als seus intercanvis. L’any 1879 dibuixà, a la ploma, per a la senyoreta Joaquima Santamaria i Ventura ( “Anna de Valldaura”), poetessa i folklorista, autora de Fullaraca, un super-libris, transformat en ex-libris l’any 1906, per obra i gràcia de Santiago Rosal, que el féu editar en fulls solts; amb tipus de caixa d’impremta imprimiren, a la part superior, el mot “Ex-libris”, i a la inferior, el nom i cognom: Anna de Valldaura. El mateix cas succeí al super-libris, dibuixat també per Alexandre de Riquer, el 1884, per a Antoni Maria Fàbregas i Rosal, escriptor, autor de En dolça pau, el qual, aproximadament en aquella data, maridà amb Anna de Valldaura. El super-libris d’aquesta té un lema: “Quan l’esperit vola el cor es consola”, i en maridar-se, el del seu marit diu:” Consolat el cor hi fa niu l’amor”. Àdhuc, i a partir de 1906, aquests super-libris s’han convertit en dos ex-libris en rèplica. Fou també el 1879 quan Riquer dibuixà l’ex-libris de Narcís Oller el primer novel·lista català per ordre cronològic i pel seu mèrit, el més fecund i el que ha viscut més anys que cap altre, per ara.

Com hem dit, a Catalunya s’operava llavors la seva renaixença cultural i artística. No és d’estranyar que els catalans, amb el seu noble afany de ressorgir i de posar-se al nivell del progrés artístic imperant, produïssin ex-libris amb la nova concepció, que s’afanyaren a encomanar-los escriptors, poetes, literats, polítics i altres figures destacades de la renaixença artística i literària catalana.

I fou el resultat d’aquest moviment renaixentista el que donà als nostres artistes la merescuda fama internacional que gaudeixen entre els esperits sensibles a les belleses de l’ex-librisme. Avui és molt de lamentar que, aquest indiscutible fet històric, alguns no el vegin encara prou clar en el nostre propi país i es mantinguin equivocadament en un concepte anacrònic dels ex-libris, i d’això resulta que els magnífics fruits que donà el renaixement ex-librista espanyol siguin saborejats en altres llocs, i més ben saborejats que en el nostre país, que els cultivà. Espanya es situà amb això, a través de Catalunya, a la capdavantera de l’evolució artística mundial de l’ex-librisme.

Fins aleshores, tant a Espanya com gairebé arreu del món, l’ex-libris no era altra cosa que la marca heràldica o apologètica que filiava els llibres llegats per les velles cases senyorials. I amb tot i que Alexandre de Riquer era noble de la més rància i preclara noblesa espanyola, són comptadíssims, i potser no arriben a mitja dotzena – entre els quals hi ha el del rei Alfons XIII, que és d’un modernisme molt remarcat – els ex-libris heràldics realitzats per aquest artista que s’especialitzà en l’ex-libris i en produí potser més de dos-cents.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ La Edad Media es el escenario de infinitos combates teológicos sobre los misterios de la fe, interpretaciones heréticas y conflictos religiosos, con su cuota de intolerancia, fanatismo y cremacion de personas y obras. Lolardos, valdenses, albigenses, cátaros… fueron cayendo unos tras otros. Cometer un “error” teológico, tomar excesivo partido por el rey o el papa te podían acarrear una acusación de herejía. Investigar en ámbitos científicos como matemáticas, astronomía o medicina se consideraba nigromancia. Un libro de geometría euclidiana que contuviera figuras geométricas se tachaba de magia y terminaba en la hoguera. La Inquisición europea sistematizó la persecución elaborando el Index generalis con los títulos prohibidos. En 1204 los cruzados occidentales cometieron uno de los mayores crímenes de la historia saqueando Constantinopla hasta cansarse de robar, violar y destruir, teminando con la mayoría de clásicos griegos restantes. Los musulmanes entregaron también con ahínco al fuego todo texto sospechoso de contradecir el Corán. Por contra, miles de ejemplares de este libro ardieron en Andalucía a principios del siglo XVI. Savonarola es la figura por excelencia en los albores del Renacimiento.

Saqueig de Constantinopla

El choque de civilizaciones que supuso la conquista americana conlleva un nuevo episodio de biblioclastia. En el año 1530, Fray Juan de Zumárraga celebró un auto de fe en Tezcoco con todos los documentos precolombinos que pudo encontrar. Diego de Landa continuó la labor con los códices mayas juzgándolos brujería. El espectáculo debió provocar consternación entre los indígenas, pero no sorpresa: el azteca Izcóatl ( 1427-1440) ya había ordenado borrar el pasado con la consiguiente quema de códices, lo que apuntala la universalidad de estas actividades.

El advenimiento del Estado moderno añadió un actor más en la represión, ya que las burocracias absolutistas se dedicaron a censurar, secuestrar y eliminar libros considerados subversivos. Ni la Ilustración ni la Revolución Industrial lograron alterar demasiado el panorama. Las revoluciones liberales y las independencias americanas aportaron su cuota. La época victoriana fue especialmente fructífera en su celo por mantener la moralidad burguesa. Baste citar algunos títulos chamuscados durante esa época hasta bien entrado el siglo pasado: Cartas filosóficas, de Voltaire, El espíritu de las leyes, el Emilio, El origen de las especies, el Satyricon, Dublineses, El amante de Lady Chatterley, Las uvas de la ira, Matadero 5, La ciudad y los perros… la lista es interminable hasta llegar a Salman Rushdie y sus Versos satánicos.

El siglo XX verá la transformación de las destrucciones literarias en procesos industriales: los totalitarismos surgidos a derecha e izquierda se afanarán en eliminar cualquier título que pueda insinuar alguna crítica al régimen. Los nazis se emplearon a fondo con la cultura judía o eslava, popularizando su modelo destructor. Los soviéticos, con cualquier rastro de ideología pequeñoburguesa. La España franquista impuso una censura brutal con índices de prohibidos, requisas y destrucciones. Con el conflicto bélico los números alcanzan proporciones épicas: se calculan cien millones de libros perdidos solo en la URSS. Bombardeos aéreos, combates y saqueos de todo tipo provocaron pérdidas irreparables a pesar de los esfuerzos de bibliotecarios y libreros por salvar los más preciados ejemplares.

Si alguien piensa que hemos aprendido algo de aquel desastre, anda bastante equivocado. La reciente guerra de los Balcanes es un ejemplo de la vigencia del principio de aniquilación cultural: la biblioteca Vijécnica de Sarajevo se convirtió en el blanco de la artillería serbia en 1992. Por orden de Ratko Mladic, se lanzaron obuses incendiarios durante tres días para devastarla deliberadamente. De nada sirvieron las banderas azules que la marcaban como patrimonio cultural. En el comflicto desaparecieron millones de libros en el intento de asolar la memoria bosnia.

Este apocalipsis bibliófilo da la medida de la inmensidad de la amnesia forzada de la humanidad relativizando nuestro legado cultural, limitado a lo poco que el azar ha preservado de tantas generaciones de guardianes de la verdad y la moral. Aunque, mirándolo desde otro ángulo más quijotesco… ¿ cuántas obras de las que se ofertan hoy merecerían salvarse de la hoguera? En cualquier caso, mejor sería dejarle esta decisión al paso del tiempo”.

Article: “ O que callen para siempre. De la destrucción de la palabra escrita” escrit per Alejandro García a la revista Jot Down, nº 22 de març del 2018, p. 188.

El Satyricon, Petronio, ca.60

Read Full Post »

“ No existeix cap raó, però el cert és que els europeus no hem posat mai prou atenció en totes les coses de l’antic Continent asiàtic, d’on precisament ens han provingut moltes d’interessants i d’on ens en poden venir d’altres encara. Desconeixem en absolut l’exlibrisme dels països orientals i asiàtics, i el més lògic és que aquell país d’antiquíssima i secular història, que es distingí per la filosofia, la ciència, les arts, i que fou bressol del gènere humà, palesant aquest desig humaníssim de marcar les coses de la nostra propietat, i havent conegut abans que ningú l’estampació i el paper, per haver-ho inventat ells, fossin els primers a tenir llibres i ex-libris o marques de propietat dels llibres.

Hem de carregar a la nostra negligència general i inexplicable desatenció per les coses orientals la culpa del fet que els ex-libristes europeus desconeixem l’ex-librisme oriental i asiàtic. Alguna nació europea, però, com Anglaterra, no s’ha desentès tant com sembla dels països extrem-orientals, i no fóra estrany que algun col·leccionista anglès posseís alguns ex-libris japonesos o xinesos, com n’hi ha algun també a Espanya, tot justament en les col·leccions de Pau Font i de Rubinat i d’Alexandre de Riquer. Els americans tampoc no se n’han desentès del tot, i els mateixos xinesos i els japonesos han donat proves força clares, des de temps molt llunyans, de no desplaue’ls Amèrica del Nord. S’ha escrit que es coneix un ex-libris japonès de la desena centúria: aquest serà, doncs, el més antic del món, i sens dubte degué figurar en l’exposició americana d’ex-libris efectuada a Boston l’any 1898, on els ex-libris japonesos i xinesos feren un lluït paper.

Els llibres japonesos i xinesos són una veritable meravella artística, tant de dibuix com d’estampació. Impresos sobre un paper que diríeu que és purament de seda, molt fi, però tan fort que costa de rebregar i de trencar; com que és molt transparent, cal doblegar cada full, i així són els llibres japonesos, amb els fulls doblegats per aprofitar les dues pàgines. La relligadura és una cinta enfilada en una obertura adient i nuada amb llaçada al final. Les coloraines jugades amb sorprenent mestria, és quelcom que crida l’atenció. Les editorials europees, entre elles les espanyoles, s’han servit amb gran encert del fons literari xinès i japonès per a editar algunes obres, que han obtingut l’èxit que mereixien. Quant al fons artístic japonès i xinès, de fa molt de temps que les editorials d’arreu del món se’n serveixen.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. V.I.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Hay diversos motivos por los que se puede querer aniquilar la memoria escrita, desde los más mundanos hasta aquellos cargados de grandes ideologías omísticas religiosas. Entre los primeros podríamos encontrar la autoconfianza o la vanidad: Descartes, no precisamente un iletrado, estaba tan convencido de la validez de su método que pidió a sus lectores quemar los libros antiguos. Hay quien los quema para demostrar que no los necesita más. Y después tenemos personajes como Eróstrato, que no tuvo mejor ocurrencia que quemar una de las bibliotecas más conocidas de la Grecia clásica, el templo de Artemisa de Éfeso, solo para pasar a la posteridad. Cuestión nada banal para los antiguos griegos que nos privó de las obras de Heráclito.

Temple de Cnido

En otras ocasiones, la memoria puede resultar molesta o comprometedora para según quien, por lo que hacerla desaparecer se convierte en una solución aceptable. ¿ Quién no se ha arrepentido de algún tuit escrito en un calentón? O de alguna composición ingenua de su juventud, un cambio llamativo de ideología o quizá – mucho más delicado – un plagio. Este apartado está sorprendentemente repleto de nombres ilustres. Al parecer, aparte de fundar la Academia en Atenas, Platón era bastante aficionado a quemar libros selectivamente. En concreto, intentó acabar con los de Demócrito, que representaban llamativas coincidencias doctrinales con los suyos. Llevado por su aversión a los poetas, a los que echó de su República, ejerció la piromanía con este tipo de composiciones; parece ser que no tenía un aprecio especial a la letra escrita como Aristóteles. Hipócrates, sobre quien juran aún hoy los médicos, tampoco tuvo mayor problema en incendiar el Templo de la Salud de Cnido por motivos poco claros. Se supone que relacionados con una angustia existencial, pero otra versión más prosaica apunta a impedir futuras acusaciones de plagio. El sabio Juan de Sepúlveda tuvo la ocurrencia de exponer por escrito la mala traducción de Aristóteles que había efectuado un tal Pedro Alcionio. Este, en un ataque de ira, compró y redujo a cenizas todas las copias del erudito que encontró en las librerías. Sir Isaac Newton no tuvo bastante con hacer de menos al astrónomo real John Flamsteed, sino que tomó prestadas algunas ideas suyas sobre los cuerpos celestes. El astrónomo logró reunir trescientos ejemplares del trabajo plagiado de Newton y los quemó públicamente. Sir Isaac hizo lo posible por silenciar la obra de Flamsteed y eliminar cualquier referencia científica a él. Paradójicamente, un accidente casero con un perro y una vela encendida acabó con algunos de los manuscritos originales de Newton. La lista de autores que se autocensuran destruyendo su propia producción – o intentándolo – es larguísima: Adam Smith, James Fenimore Cooper, Edgar Allan Poe o Franz Kafka, por citar algunos.

Sin embargo, la censura más eficaz es sin duda articulada a través de instituciones, que suele contar con el apoyo de grupos de poder y sectores amplios de la población. A lo largo de la historia hasta ayer por la tarde se ha perseguido a autores por publicar obras polémicas o que atentan contra las creencias de ciertos colectivos. Ya sea censura política, religiosa o moral, el modus operandi es el mismo: una autoridad de tipo dogmático que se aferra a una idea revelada y monolítica rechaza de plano toda aquella opinión que no corrobora la postura propia. El siguiente paso consiste en decretar la eliminación de cualquier discrepancia. Cualquier usuario habitual de redes sociales sabe lo fácil que resulta acccionar este mecanismo totalitario, en el que destacan los fanáticos “virtuosos”, autoinvestidos de pureza moral, y especialmente los fans de un solo libro sagrado. El registro histórico de este fenómeno es para estremecerse”.

Article: “ O que callen para siempre. De la destrucción de la palabra escrita” escrit per Alejandro García a la revista Jot Down, nº 22 de març del 2018, p. 186-187.

Uns dels documents que Kafka volia cremar

Read Full Post »

Older Posts »