Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

“En el fons, Babra, malgrat les seves manyes i trapelleries, va ésser el llibreter prototípic del seu moment. Tenia la seva mateixa dèria pel llibre, cosa que s’enganxa aviat i amb ella totes les limitacions i defectes dels seus companys, menys la seva perdonable petulància bibliofílica i per això els desconcertava. Cal no oblidar que es va emprendre el mal negoci d’adquirir el fons de L’Avenç i de continuar la «Col·lecció Popular» quan ja era ben morta. Els llibreters de vell, en canvi, solien ésser homes que acabaven per prendre’s els llibres de bona fe i per tant no creiem que cap hi fes fortuna. El degà era el famós Joan Llordachs, dels porxos dels Encants Vells, al carrer del Consolat, a l’altra banda de l’edifici de la Llotja. Llordachs va morir l’any 1919 en la misèria més gran. Baldomer Gual, que tenia la botiga al carrer de la Tapineria, també va fer mals negocis. A can Gual es va formar el conegut Joan Baptista Batlle, que presidí la nostra llibreria de vell durant prop de mig segle i havia arribat a conèixer bé el llibre i la nostra literatura. Batlle va publicar el primer catàleg l’any 1892 i des de la mateixa botiga d’en Gual a la Tapineria, que va adquirir ajudat per Isidre Bonsoms i l’any 1934 encara regentava la seva botiga en uns baixos de la Diagonal, prop del Passeig de Gràcia. Al costat d’aquests llibreters tingueren fama Jaume Andreu, que va començar fent col·lecció d’ex-libris,

 portades, culs de lamp i estampes a base de destrossar llibres. Després l’hem vist fent la notable col·lecció de fullets polítics que va vendre a Isidre Bonsoms. Jaume Andreu, però, també anava de bona fe i més d’una vegada es deixava timar. Agustí Castells va morir abans que la seva vídua posés la llibreria de nou tan ben arrencada a la ronda de la Universitat. L’escaleta que en vida havia tingut al carrer de la Portaferrissa era molt freqüentada per literats i aficionats als llibres. Roses, el llibreter de la ronda de la Universitat, també va veure passar molts llibres i molts compradors per les seves parades. Antoni Palau, el llibreter del carrer de Sant Pau que ens forneix la majoria d’aquestes dades, mereix ésser arrenglerat entre aquests primers llibreters de Barcelona que cal considerar benemèrits. L’últim de la sèrie fou Josep Porter, que va començar de crèixer en la tercera dècada del segle en el seu pis del carrer de Montsió i aviat va ésser l’amo de la llibreria de vell de Barcelona”.

Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936. Llibre XIII. Biblioteques generals tècniques i especialitzades. Bibliografia i Bibliofília, Alexandre Galí. Fundació Alexandre Galí, Barcelona, 1978-1986; p.92-93.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Toda librería es para mí patria, cobijo, bufé y jardín de las delicias. Y siento que el entrar en ella los libros me llaman desde lejos, quizá porque leerlos es buscar un interlocutor con quien mantener una charla fecunda. Entonces tomo alguno de un estante, lo acaricio, lo ojeo y, antes de acudir al índice, me detengo en su tipografía, para observar sus grávidas aes, esbeltas eles, sus atildadas jotas, sus aristocráticas mayúsculas. Y qué opíparo espectáculo es ver el alfabeto sembrado en una llanura color trigo, rodeada de grandes espacios para que la prosa respire. Son páginas con fragancia a talento y en cuyos surcos se escucha el callado bullicio del saber.

Mi atracción por las librerías fue un misterio hasta el día que descubrí que era sólo el hábito heredado de un curioso adolescente que se pasaba horas en las bibliotecas y que a los quince años manejaba, con más entusiasmo que sapiencia, la de un colegio de frailes. Recuerdo uno de estos santuarios donde, en largas tardes de lluvia, me bebí todo Conan Doyle, los tres tomos de Las aventuras de Edmundo Dantés, El manantial, de Ayn Rand, por lo menos la mitad de Dostoievsky, La gloria de Don Ramiro y Las mil y una noches completas. El lugar era húmedo y oscuro. Tenía un piso de madera sin pulir y sus duelas se quejaban al asentar en ellas el pie. Pero una vez instalado junto a un ventanal, el lugar se tornaba un paraíso.

Hoy en cambio, siempre que entro en una librería vivo la impresión de invadir una tertulia. Y esto unido a que en algunos de estos templos han tenido la buena idea de vender café, las hace más acogedoras y cercanas a aquellos grandes salones de hace un siglo, con su rumor a ateneo vehemente, sus pequeñas mesas de mármol, sus columnas de capiteles corintios y sus elegantes espejos. El café finisecular era un ágora hospitalaria, hoy casi desaparecida, donde nuestro abuelos debatían sobre el bien y el mal, urdían intrigas y jugaban al dominó.

Toda librería es eso, una Babel de opiniones. Y sólo se distingue de la tertulia en que la palabra escrita tiene una dignidad superior a la de la palabra hablada y que transmite a la persona que lee. Para el lector asiduo, sus amigos más ilustres están en su biblioteca. Hay enemigos también. Y autores algo antipáticos, mas no por ello menos insignes. Bibliografías, novelas, ensayos, épica, lírica, historia, artes, ciencias, todo está ahí, en los libros: las ideas seminales, las más arrebatadas quimeras. Los libros son la memoria del hombre, su irracionalidad y su razón. Y la librería el único lugar donde la censura no penetra. Una librería es la libertad total. Allí derrapa el poder, se excomulga el fanatismo, se adversa el ruido y la furia.

En la dedicatoria de su obra Of studies, Francis Bacon escribió que unos libros son para saborearse, otros para ser masticados y muchos para ser olvidados. Pero hay otros que te dejan con hambre. Son los menos, y los más queridos, los que lees una y otra vez porque hay algún algo especial, si no misterioso, en ellos.”

Del llibre El vuelo del faisán herido, capítol “Bibliofilia”, de Fco. Pérez de Antón ; Artemis Edinter, Guatemala, 2000).

Read Full Post »

“La primera societat de bibliòfils femenina: Les Cent-Une, société des femmes Bibliophiles.

Aquesta societat es va crear el 1926, als despatxos de la Nouvelle Revue Française, a iniciativa de tres dones, la baronessa de Brimont, madame Rivière-Schakhowskoy i madame Albert Pigasse. L’elecció del nom “Cent Une” obeeix al fet que aquesta xifra és l’única que té gènere femení en francès.

Va néixer, per tant, per resoldre la dificultat amb què es trobaven les dones bibliòfiles en l’època, la presència estava majoritàriament vetada a les societats de llavors. L’agrupació es componia de 101 sòcies, entre les que es trobaven artistes i dones de lletres i de l’alta societat: la princesa M. Ghyka, la comtessa de Lubersac, la comtessa de Noailles o la comtessa Thérèse d’Hinnisdal. Van abundar els noms de les esposes de coneguts escriptors: senyora de Paul Claudel, d’André Maurois o de Paul Morand.

La més distingida de les sòcies va ser, potser, la italiana Anna Laetitia Pecci Blunt, neboda néta del Papa Lleó XIII, una de les personalitats amb més renom en l’escena social i cultural del seu temps, molt relacionada amb pintors com Picasso o Dalí. (Anna Letitia era filla de comte italià Camillo Pecci i de l’espanyola Silvia de Bueno y Garzón). Entre les sòcies que conformaven el comitè es trobaven l’esposa de Paul Claudel, la bibliòfila i editora Madeleine de Harting i Valentine Dethomas, esposa d’el pintor Ignacio Zuloaga i germana de l’il·lustrador Maxime Dethomas.

La societat va començar la seva activitat editorial en 1927 amb la publicació de Suzanne et le Pacifique, de Jean Giraudoux, il·lustrada amb gravats al burí de Jean-Émile Labourer; a aquesta publicació li van seguir en 1928 Partage de midi, una de les primeres obres de Paul Claudel i Lettres à Madame Scheikévich, de Marcel Proust. En 1941 va fer una edició de Études pour “Mon Faust”, de Paul Valéry, amb il·lustracions de l’autor mateix gravades en fusta per Pierre Bouchet. Una de les edicions més conegudes és Le Cantique des Cantiques, suivi des Commemtaires de Sainte Thérèse d’Avila (1946), obra il·lustrada amb puntes seques de Michel Ciry.

El 1974 va sortir la vint-i-setena obra de la societat, L’Imitation de Notre-Dame la Lune selon Jules Laforgue, de François Villon, amb aiguaforts de Jean Jansem; el 1988 va aparèixer La Comptesse de Tende suivi de La Princesse de Montpensier (1988), de Madame de Lafayette, amb gravats a l’aiguatinta de Gustave Le Créach.

Dues de les últimes publicacions d’aquesta societat, que celebrarà el seu centenari en 2026, van sortir en 2015 i 2017: De quoi parlent els ximpanzés (2015), un assaig del neuropsiquiatre Boris Cyrulnik, il·lustrat amb fotografies d’Antoine Poupel; i La Maison du Lys de France (2017), de Gérard Manset, amb il·lustracions de François Schuiten reproduïdes en impressió digital. El text d’aquesta edició (de 125 exemplars) està compost a mà en caràcters Gill Sans i es va imprimir en tipografia al taller de Vincent Auger.

La primera societat de bibliòfils femenina: Les Cent-Une, société des femmes Bibliophiles”, dins de l’article de Germán Vasid Maliñas: “Sociedades de bibliófilos, viaje por 200 años de historia”, en el llibre llibre Lletres il·lustrades.Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions;Aloma&ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

“ Concurren a la feria, cada domingo, muchos centenares de compradores, y en pocas horas, de nueve o diez de la manyana a dos de la tarde, se efectúan transacciones por varias decenas de miles de pesetas. Véndese, además de libros, todo cuanto se relaciona con ellos o, mejor, con las artes gráficas. En los últimos tiempos ha adquirido considerable importancia el comercio de revistas ilustradas, de sellos y de cromos.

  Cada género tiene su especialista, en el que vende y en el que compra, y todas las formas de la manía coleccionista y sus derivados, de la que tan hondamente estamos afectados los humanos, se manifiestan allí abiertamente.

  Es curioso seguir al coleccionista, frecuentador asiduo de la feria, y descubris sus debilidades y extravagancias; pero no menos curioso e instructivo es observar a los libreros detrás de sus libros esperando silenciosamente, con digna seriedad o con aburrimiento, al comprador, o exaltando a grandes voces su mercancía. Algunos son comerciantes natos, hábiles vendedores que saben valorizar su mercancía, al efectuar la transacción, o que saben exponerla, particularmente aquellos que amontonan sus libros sin orden ni concierto, como si pretendiesen dar la sensación de que no conocen el valor de su mercancía. Con lo que, hay que reconocerlo, estimulan al comprador que, a menudo, en pos de una falsa economía, se decide a gastar diez pesetas en lugar de tres, de seis o de nueve.

  Hay que decir que en esas pilas desordenadas aparecen a menudo libros de interés, no incunables naturalmente, ni ejemplares únicos, ni ediciones numeradas, pero sí folletos difíciles de encontrar, primeras ediciones que mañana serán buscadas, curiosidades bibliográficas que un día aparecerán en los catálogos de los libreors anticuarios y sobre las que se lanzarán con su acostumbrada avidez los coleccionistas.

Pero además del librero comerciante, encuéntrase también en la feria el librero bibliófilo, serio, como convencido del valor y del mérito social de su actividad y que sabe lo que vende; éste cuida al libro, lo limpia antes de venderlo, lo reconstruye o lo reconstituye y lo expone dignamente. Y pide, además, por él lo que realmente vale.

  Los libros antiguos han desaparecido casi del todo de la feria, como van desapareciendo de las librerías anticuarias, para caer, como ocurre en todo el mundo, en manos de coleccionistas y de bibliotecas, de donde ya no salen.

  Pero el negocio no muere. El coleccionismo es eterno. Ya empiezan a apreciarse las ediciones de hace cincuenta años o menos, cuya rareza, al ir en aumento, acrece su estima.

  La afición coleccionista, por otra parte, crece cada día, se especializa y se desplaza de objeto, y con ella el número de vendedores. Las cuatro manzanas que circunscriben el mercado de San Antonio resultan insuficientes. Son ya seis formando dos hileras paralelas de puestos, separadas por un estrecho pasadizo, donde se apretuja y empuja la creciente multitud de compradores cargados de libros.   Sin embargo, los libreros se quejan. No realizan apenas compras y, por tanto, no disponen de libros para vender. ¿ Por qué? Se publica más, se lee más, los reveses de fortuna no han disminuído con relación a los tiempos pasados. ¿ Cómo es, pues, que la gente no se deshace de sus libros?

En alguna de sus obras expone Darwin la sorprendente relación que existe, si no recuerdo mal, entre las ratas y el consumo humano de leche. Abundancia de ratas significa disminución de piensos y forrajes; por tanto disminución de vacas; por tanto, de leche; por tanto, escasez de ésta en la alimentación.

  Algo semejante ocurre – aunque no en el plano de la alimentación, naturalmente – con los libros. La gente no cambia de casa con la facilidad con que lo hacía en otras épocas más sosegadas, y de consiguiente no se encuentra en la precisión de adaptar y ajustar sus cosas a una nueva vivienda. De ahí que no hay sobrante, objetos, cosas, libros de los que resulta necesario desprenderse.

  Con lo que se demuestra que unos decretos sobre alquileres han tenido la inesperada repercusión de reducir las posibilidades del comercio del libro usado”.

  Article: “Els Encants de Barcelona”, d’Augusto Matons Colomer, a la revista Bibliofilia IV, Ed. Castalia, València, 1951; p. 55-57.

Read Full Post »

“ Amb l’edició de bibliòfil apareix l’associacionisme. El 1873 es funda a Paris la primera associació de bibliòfils, la Societé de Amis des Livres, a la qual s’afegiran després els Bibliophiles contemporains ( 1890-1895) i tot seguit els Bibliopihiles independents (1896-1901), totes dues presidides per Octave Uzanne. La més famosa de les associacions d’aquest tipus, Les Cent Bibliophiles va ser creada el 1895 amb la fórmula encara més elitista del nombre limitat de membres, que es repetirà més endavant i arribarà a exportar-se. El 1900 n’hi havia 4, el 1920 eren 6 i a partir de 1925 – l’any en què Jou estableix taller propi al 13 de la rue de Vieux Colombier -, augmenten espectacularment, fins al punt que set anys després ja eren 34. El 1874, Lemerre havia publicat el seu credo del bibliòfil, el primer del seu gènere: Le livre du bibliophile, redactat, segons s’accepta generalment, per un jove Anatole France ( 1844-1924), que aleshores era un dels seus col·laboradors.

L’edició de bibliòfil arriba de seguida a Catalunya. Des de 1873, les edicions purament tipogràfiques de clàssics francesos fetes per Lemerre i compostes amb l’elzeviriana de Perrin van ser imitades a Barcelona amb fidelitat quasi facsimilar per Marià Aguiló amb els volums de la seva Biblioteca Catalana, compostos amb l’Elzevir de Beaudoire i ornaments procedents també de la mateixa Fonderie générale i impresos per Àlvar Verdaguer. Aguiló, patriarca de la filologia catalana i de tantes altres coses, connaisseur excepcional del nostre patrimoni bibliogràfic, és també qui importa directament de França l’edició de bibliòfil quan tot just acabava de néixer. Les opinions de Lemerre respecte a la cura i l’exactitud textual i fins i tot ortogràfica amb què calia reproduir els textos antics, tal com les farà exposar al Livre du bibliophile, s’avenien com l’anell al dit amb les d’Aguiló, que justament dedica la seva activitat d’editor bibliòfil a la divulgació de la literatura catalana medieval.”

Art de la impremta i edició de bibliòfil” de Josep M. Pujol, en el llibre Tres arquitectes del llibre: Lluís Fou, Jaume Pla i Miquel Plana, dirigit per Jordi Estruga, Olot, 2004. També es pot llegir en el llibre Lletres il·lustrades.Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions; Aloma &ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

XQ   XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

 Primeres parades del mercat del llibre dominical instal·lades prop de la cantonada del Paral·lel amb la Ronda Sant Pau (Foto: Josep Brangulí / ANC)

“ Las referencias más antiguas acerca del comercio del libro en Barcelona datan, al parecer, del siglo XIV. Cuentan las crónicas que ya entonces existía en la ciudad una feria en la que, junto con objetos de todas clases,podían adquirirse libros.

  De esa feria remota proceden, a través de los años y de mil diversas vicisitudes, los ‘encants’ actuales. El libro, en efecto, fué  poco a poco desgajándose del árbol frondoso de la feria general y su comercio acabó adquiriendo fisonomía propia; aparecieron los que, frente a los barateros, marchantes y ropavejeros, podríamos llamar ‘libreros puros’.   La feria tenía lugar los domingos por la mañana. Hacia principios de este siglo, se celebraba, primero, en la Plaza de la Universidad y, más tarde, en la Ronda de San Antonio, al aire libre. Acudían allí, desafiando las inclemencia del tiempo, los bibliófilos y aficionados en busca de las piezas codiciadas con que saciar su curiosidad y satisfacer sus pequeñas manías. De allí, junto con grandes coleccionistas,salieron también libreros anticuarios que, en la feria dominical, hicieron sus primeras armas. Basta mencionar, en recuerdo de todos, al insigne Palau.

Encants vells https://vaciadosbarcelona.com/los-encantes-de-barcelona/

La feria fue creciendo paralelamente al desarrollo de la afición por el libro y hubo de instalarse en la calle Marqués del Duero, conocida por El Paralelo, calle famosa en todo el mundo, donde los puestos de venta alcanzaron casi el centenar.

  Los libreros solían exponer su mercancía sobre sacos o lonas extendidos en el suelo. Había de todo: libros viejos y a veces antiguos, nuevos y usados, nacionales y extranjeros, saldos de ediciones, novelas baratas y de quiosco, láminas, grabados, fotografías, pergaminos, revistas, a veces ordenados, a veces en montones.

  Los libreros eran, y continúan siendo en los ‘encants’ actuales, gente de todas las procedencias, de todos los orígenes y de todos los oficios. Junto alos profesionales conocidos, con tienda abierta, que concurren a la feria dominical con saldos que en sus casas, visitadas principalmente por especialistas y conocedores, no podrían vender, se veían y se ven obreros y aun pequeños empleados que se lanzan al comercio dominical, unos impelidos por un interés respetuoso, casi místico – mentalidad muy siglo XIX todavía – por el libro y destinados, por eso mismo, de antemano, a pasar, tarde o temprano, al profesionalismo exclusivo, y otros en busca, sobre todo, de un pequeño ingreso que redondee el escaso jornal semanal.

  En el año 1936 la feria fué trasladada bajo la amplia y acogedora marquesina que rodea el mercado de San Antonio, donde se celebra actualmente y donde, al estar protegida del sol y de la lluvia y celebrarse con cierto orden, ha recibido su consagración.   Article: “Els Encants de Barcelona”, d’Augusto Matons Colomer, a la revista Bibliofilia IV, Ed. Castalia, València, 1951; p. 53-54.

Read Full Post »

“ L’edició de bibliòfil consisteix en una sublimació de l’art de la impremta a base del retorn controlat, en l’espai clos del tiratge reduït, al mode artesanal i a la dignitat material que li havia reportat la seva glòria: tipografia de caixa i composició manual, tiratge també manual ( mentre sigui possible), paper de fil i de fabricació, si pot ser, de tina, i inclusió sistemàtica de les tècniques dites “nobles” del gravat artístic: la xilografia i la calcografia. El 1893 Édouard Pelletan, famós per les seves “edicions d’art”, especifica molt bé les “tres condicions del llibre bell”, esdevingudes la fórmula clàssica de l’edició de bibliòfil: “ un text notable, il·lustrat amb xilografies segons els dibuixos confeccionats ad hoc per un il·lustrador especialment elegit, i imprès amb una cura perfecta”.

“Imprès amb una cura perfecta”: ni Pelletan ni cap dels seus col·legues no diu res sobre els tipus ni la mise en page, que òbviament no es plantegen com a problema. En la mesura que la tipografia francesa, controlada encara sense excepció a les impremtes, havia arribat a la seva culminació, i això explica que la tipografia de l’edició de bibliòfil no és qüestioni en general el tipus utilitzat, la composició i el disseny de pàgina, sinó que aspiri bàsicament a encarnar la composició perfectament ben feta segons les regles d’un art perfectament ben constituït.

Marca de l’editor Lemerre

Que l’aparició de l’edició de bibliòfil és una resposta a la generalització del llibre industrial, barat, produït o distribuït massivament, ho reconeix el 1893 amb tota claredat el mateix Pelletan:

“El dia en que Charpentier va inventar el llibre barat mitjançant la combinació de text compacte, petit format i paper sense marges i sense pes, el llibre va sofrir la seva revolució del 1789. L’aristocràcia del llibre va restar ferida de mort. Aquest esdeveniment succeïa el 1838”. Des d’aquesta època, és sabuda la rapidesa amb la qual el llibre ha seguit el seu camí cap a la democratització. Darrere el volum barat sense il·lustracions han vingut el volum barat il·lustrat, i el fotogravat ha permès d’oferir la imatge a un preu extremadament reduït…

Malgrat una breu temptativa anterior de l’impressor Auguste Poulet- Malassis ( 1857-1862), editor de Baudelaire i amic de Gautier i les Goncourt, el fenomen de l’edició de bibliòfil esclata definitivament cap a la fi del Segon Imperi. El 1866, l’editor Alphonse Lemerre comença la seva carrera amb una col·lecció de literatura in-octavo coposta amb els caràcters elzvirians de Perrin, amb inicials i capçaleres a l’estil del segle XVI; aviat (1868) comença a fer tiratges limitats i numerats en una jerarquia de versions múltiples amb marges i papers de menys a més luxe,…” “Art de la impremta i edició de bibliòfil” de Josep M. Pujol, en el llibre Tres arquitectes del llibre: Lluís Fou, Jaume Pla i Miquel Plana, dirigit per Jordi Estruga, Olot, 2004. També es pot llegir en el llibre Lletres il·lustrades.Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions; Aloma &ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

« Étude pour la figure d’Édouard Pelletan »
par Henri Martin (musée Paul-Dupuy).

XQ  XQ  XQ  XQ   XQ   XQ   XQ

“ Los fumadores poco cuidadosos, los que toman rapé, los que herborizan y secan luego flores y hierbas entre las hojas del primer volumen que les viene a las manos, los que no limpian ni los estantes ni los tomos, los que los limpian malamente, los fabricantes de zambombas, los tenderos de comestibles ordinarios, las cocineras y amas de casa poco escrupulosas que buscan pergaminos y papeles para cubrir orzas de manteca y potes de confitura, el agua y la humedad, el polvo, la grasa, las yemas de los dedos sucios mojados en saliva para volver las hojas, los ratones, las cucarachas, el fuego y la luz de gas – entre otros muchos hombres, mujeres, plantas, insectos y elementos naturales – componen el formidable ejército de enemigos dispuestos siempre a destruir impresos y manuscritos. La civilización fué concluyendo con algunos otros que no he mentado. A la electricidad y a la producción baratísima de cintas-metros se debe la muerte de las velas de esperma, que solían apagar con el libro los lectores en la cama, y que los sastres y zapateros hayan dejado de construir tiras para tomar medidas, y contrafuertes para el calzado femenino, con las hojas de los códices, sin perdonar los enriquecidos con iluminaciones de toda especie.

  En Santa María de Huerta me refirió hace años el párroco, que había conocido a uno de aquellos artistas que se servía de un metro o vara formado con trozos de pergaminos arrancados de los manuscritos más notables de aquel rico monasterio, viéndose claramente en tal medida fragmentos de preciosas miniaturas. También este caso tiene precedentes entre nuestros cultos vecinos de orillas del Sena, en donde el ramo de zapatería, en beneficio de las señoras, inmoló dos millones o más de volúmenes para aprovechar los pergaminos y badanas de las cubiertas.

  Ni más ni menos que en África. Cuando la Biblioteca de los Califas del Cairo fué saqueada por los turcos en el siglo XI, parte de los libros, al ser transportados a Alejandría, cayó en poder de una tribu berberisca, cuyos esclavos arrancaron las cubiertas de los volúmenes para hacer zapatos o babuchas.”   Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.19-21.

Biblioteca d’ Alexandria

Read Full Post »

Los Goigs a Catalunya. Breus consideracions sobre son origen y sa influencia en la poesia mística popular, per Joan Bta. Batlle, llibreter; Altés, Impressor de Barcelona, MCMXXIV. Vol. de 128 págines amb 100 il·lustracions.

 “En Batlle, llibreter dels antics, i dels que estimen els llibres (vendre llibres és una cosa molt diferent d’estimar-los) i per tant, bibliòfil fervorós, ens ha donat amb aquest volumet una de les obres més interessants i curioses sortides en la bibliografia catalana de molts anys en aquest part. Els col·leccionistes de les fulles de pietat popular anomenades “Goigs” són bastant nombrosos; és una afició que ha tingut seguidors il·lustres com En Marian Aguiló, Mossèn Jeroni Sebastià, Mossén Pau Parassols, don Joan Cardona, En Babra, Verdaguer, Mossèn Jaume Collell,el  Marqués de Dou, el Marqués d’Alós, i altres, sobresortint per la importància numèrica y qualitat de son aplec la del Dr.Salvador Roca i Ballvé, que posseeix 20.000 exemplars, i la de D. Agustí Ribas i Mustarós, de Mataró que pot ensenyar-ne 19.000.

El valor religiós, filològic, folk-lorístic i històric dels Goigs, tradició genuïna de la nostra terra, l’explica d’una manera breu i clara l’autor d’aquest bell llibre, el clou del qual és la reproducció fotogràfica de cent fulles de goigs, la major part dels quals provenen del segle XVII. Comença la sèrie amb un exemplar del XVI, les “Cobles de la Verge de Montlleó”, existent al Museu del Parc, i acaba amb una demostració de com també fou aplicada a la política aquesta forma de poesia popular : segons es veu pels “Goigs a Carlos tercer (que Déu guarde) Rey de las Espanyas, etc.” (Es refereix a l’arxiduc Carles, el partit del qual seguiren els catalans en la guerra de Successió contra Felip d’Anjou, Felip V). Les col·leccions del Sr. Roca, i d’En Salvador Babra, així com la particular de l’autor, han sigut les fonts d’on s’ha format aquesta interessantíssima reunió de facsímils, la quasi totalitat dels quals apareixen publicats en nostra llengua, i exornats sempre amb les típiques vinyetes, boixos, orles, etc.

Amb el llibre d’En Batlle, tothom és col·leccionista, es pot ben dir ; i cert que ningú es trobarà que no vulgui ajudar a aplegar, seguint tan notables exemples, i escoltant l’exhortació que en el text així com en el seu catàleg-revista “L’Arxiu” fa l’autor, totes les “fulles soltes o papers volants” que tenen ja o tindran un dia interès històric, oi més de les que ofereixen, com els goigs, tan estimable servitud religiosa. “Voldríem, des d’aquest petit graó de la Bibliofília, en que escrivim — diu En Batlle — que la nostra veu fos sentida i compresa per tots els amants de la producció espiritual de la nostra terra ; que no deixessin perdre tot el bé-de-Déu que ha sortit de les nostres premses, ja en gravats al boix, al coure i a l’acer, ja en la manifestació de tota mena d’imatgeria popular en forma de goigs, on s’hi pot col·leccionar tota una himnòdia, fulles polítiques de tots temps, bans, romanços, auques, etc., fent-ne un bon arreplec i estotjant-ho dignament en l’Arxiu de la nos- tra ciutat, a on puguen estudiar-se totes aquestes manifestacions de l’art popular nostrat”. La presentació del volum Los Goigs a Catalunya, és excel·lent. L’autor i l’impressor són ja prou ben acreditats. Les reproduccions dels goigs antics són perfectíssimes : gravats i lletra hi apareixen amb notable claredat. Patrocina, molt encertadament, aquest llibre el benemèrit Foment de Pietat Catalana. Es hora de dir que En Batllle coopera ell mateix a l’obra de la restauració dels goigs, havent versificat i editat suara novells Goigs per a diversos Sants i Imatges de la terra, els quals li recompensaran ara escreix de gràcies la doble propaganda de devoció a ells i d’amor a les tradicions del nostre poble”.

Article signat per R. a la revista Catalunya social, n. 166, juliol 1924.Els llibres nous, p.11.

XQ  XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ Los encuadernadores de todas las épocas y naciones, desde que se inició la aparición del libro en rústica, han contribuído, en general, a hacer odiosa su lectura, dificultando que se abra con facilidad y que pueda sostenerse en una sola mano; aumentando, sin fundamento casi siempre, en un doble el precio de las obras baratas, y ofreciendo por el exagerado empleo de engrudos farináceos apetitosa golosina a las polillas; por fin, con la truculenta cuchilla estropearon milares de magníficas obras de la antigüedad, metiéndose en la caja del texto y mutilando toda suerte de ilustraciones gráficas. Particularmente en España, el mal gusto e ignorancia de los encuadernadores suele ser omnímodo, por haber aquí pocos lectores y eruditos aficionados a aquel arte. Y echemos, no un velo, sino una de auqellas cubiertas embreadas con que se protege la carga de las plataformas en los trenes de mercamcías- no conozco tela más espesa – sobre los incalificables despojos cometidos en el mundo de los libros por ciertos coleccionistas de encuadernaciones, mejor dicho, de tapas.

  Aunque el consuelo sea de tontos, conviene advertir que el sabio español a quien aludo tiene o tuvo predecesores en el extranjero. Por haber constituído precisamente una lucrativa industria con la destrucción de libros de toda especie – exceptuando los devocionarios – para aprovecharse de las vestimentas, llegó a hacerse célebre en París cierto inicuo baratillero llamado Quillet, quien confesaba orgulloso haber desollado más de 50.000 volúmenes. El sabio, nuestro compatriota, no hizo sino repetir las hazañas de otro que tal francés – M. Deroussent -, cuya venta de cubiertas se verificó en Montreuil-sur-Mer, em mayo de 1860. El papel – es decir, la obra, el libro despellejado, en cueros, o sin cuero -, de los más espléndidos infolios, ¡ fué vendido por este coleccionista a la guarnición de Montreuil para hacer cartuchos ¡

  Por fin, dentro del materialismo de la encuadernación, per se y per accidens, las manecillas, cifras metálicas, incrustaciones de toda especie, clavos, botones y puntas sobrepuestas; enemigos son del propio libro así adornado, que despierta la codicia del ladrón, y que está expuesto siempre a perder semejantes aderezos, y enemigos del libro vecino en las estanterías, al que suele despellejar cuando entra o sale en la tabla.

  En nada reparan tampoco bastantes aficionados a estampas, portadas, frontispicios, cabeceras, colofones y otros adornos del libro.

De la col·lecció John Bagford al British Museum

Más de cien volúmenes en folio se custodian hoy en el British Museum, formados por Juan Bagford con portadas que fué arrancando de obras preciosas. Y véase cómo el libro, a semejanza del sándalo y del incienso, que perfuman el hacha y el ascua que los abate y consume – según observaron varios publicistas del pasado y de hogaño -, otorga a sus verdugos el codiciadísimo privilegio de la inmortalidad. Por sólo poseer una buena biblioteca se hicieron famosas bastantes medianías a quienes estorbaba lo negro; por encuadernar sus libros lujosamente, por comerciar con ellos, ¿ qué más?, hasta por quemarlos, han pasado a la posteridad bastantes nombres”

  Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.17-19.

Read Full Post »

“Si es pogués fer una estadística veritable dels lectors i lectores que hi ha a Catalunya restaríem probablement esgarrifats. No en trobaríem ni un u per mil!  De moment us semblarà que la meva dita és pessimista, exageradament pessimista. Tanmateix no fa sinó recollir els fruits d’una experiència personal que ja comença  a ésser vella. I d’altra banda no pretenc que aquesta constatació que faig pública es converteixi pas en un motiu de descoratjament. Si el presentés encara d’una pobresa i d’una insuficiència que fan avergonyir , el passat que tot just acabem de deixar enrera és molt inferior… El guany, doncs, és un fet indiscutible.

 Esdevé només que aquest guany indiscutible no té les proporcions que alguns entusiastes li han volgut atribuir i no pot comparar-se amb el coeficient de lectura de qualsevol país centre o nord-europeu. Som en una de les primeres etapes… Només en una de les primeres etapes. Deixeu-me afegir encara una altra cosa: si restàvem gaire anys en aquesta etapa, ocorreria inevitablement una crisi en la vida de la nostra literatura i fins del nostre periodisme. Pocs lectors! Poquíssims lectors! Per a merèixer aquest títol al capdavall modest no basta de saber llegir ni de fullejar algun diari cada dia i algun llibre cada trimestre. Cal sentir com una necessitat si fa no fa contínua l’apetència del llibre, és a dir, l’anhel de doblar l’experiment vital propi amb un seguit d’experiments aliens. Un xicot anglès, una mecanògrafa francesa que devoren normalment un volum setmanal són lectors. Un noi català , una dependenta barcelonina que comencen un llibre i no l’acaben, que en manlleven un altre i el tornen a mig llegir, que adquireixen els dos primers números de totes les biblioteques noves però que són incapaços de completar-ne cap… no són lectors. I pensar que aquests exemples d’inconstància i d’irregularitat, potser representen l’élite, la nata i flor de la lectura! La majoria no arriba ni a tenir aquestes vel·leïtats. Ignora els llibres totalment. Potser no cuita a amagar-los com la bona dona de l’anècdota perquè no els vegi el metge i formi un mal concepte de l’ordre de la casa… però el resultat és el mateix. En aquestes condicions, el luxe de tenir una literatura gravita sobre els escriptors i en menor proporció sobre els editors i els llibreters. L’esperit de sacrifici dels primers és molt gran, a estones fins sembla inexhaurible ; els segons evidentment no arriben tan enllà en aquest camí , però com que el negoci de fer llibres, no menys que el de fer diaris, és dels que exerceix una misteriosa atracció damunt els homes, mai no manca un editor novell i il·lusionat per reemplaçar un editor cansat i decebut.

¿Quan de temps pot durar aquest estat de coses? Fa de mal preveure. El cert és que no pot ésser etern i que baldament ho fos no representaria cap desideràtum . Hem passat—i j a era hora!—del període dels aficionats al dels professionals. Hi ha a Catalunya , per primer cop en la sev a història moderna, un parell de dotzenes d’escriptors que no fan sinó escriure . Gairebé tots els catalans són capaços en el foc d’una discussió d’envanir-se d’aquest esdeveniment… són capaços de fer res més ?

Ha arribat l’hora de dir ben alt i ben clar que si no fan res més, si no aconsegueixen encomanar-se el virus de la bibliofília més elemental, aquest professionalisme incipient qne els afalaga d’invocar, acabarà per desaparèixer . No és just ni moral que la multitud es refiï indefinidament de la força de les vocacions literàries. «Ha nascut escriptor… No serviria per a res més.. . No ens preocupem, doncs… Escriurà encara que es mor i de fam…» No és just, ni és moral, ni és prudent. No totes les vocacions tenen aquest caràcter de fatalitat. Molts escriptors, àdhuc entre els millors, poden canviar de rumb. D’altres… d’altres poden emigrar . No voldria, amb aquestes consideracions adjudicar-me cap qualificatiu que fes olor de derrotisme. Però he cregut d’alta conveniència de clavar un cop d’agulla a les bombolles suaument irisades que surten de les palletes dels cofois.

Article. “ Una primera etapa que no pot ésser eterna. La literatura professional és un luxe que cal pagar”, per Carles Soldevila a D’Ací i D’Allà. Magazine Català, , núm. 140, p. 253, agost 1929.

XQ   XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ ¿ No se te ha ocurrido nunca, lector querido, detenerte ante un puesto de libros viejos, de libros de lance, o de ocasión, como ahora se dice? ¿ Verdad que un puesto de libros viejos tiene algo de atractivo, de irresistible, algo que nos obliga a detenernos, a revolver y manosear aquellos libros, a cogerlos y soltarlos, como se coge y se suelta la hoja efímera de un calendario?

  ¿ Qué buscamos entre aquellos libros sucios, maltrechos, ajados, amarillentos, roídos los más de ellos por la voraz barrenilla (Anobium paniceum), insecto al cual no le importan un bledo los productos del intelecto humano? Si un bacteriólogo acertara a pasar por allí, de seguro que no se le ocurriría otra cosa que arrojar todos aquellos libracos al fuego purificador. Y en verdad que no estaría del todo desacertado.

  Y, sin embargo, todos aquellos libros representan un esfuerzo intelectual de sus autores, un legítimo anhelo de fama o de gloria, o, cuando menos, la laudable ambición de alcanzar la estima de sus contemporáneos.

Revista Gráfica

Muchos de los nombres ilustres que hoy yacen olvidados, fueron en su tiempo preclaros pensadores, correctos prosistas o inspirados poetas. Todos experimentaron el inefable placer de leer por primera vez las pruebas de sus libros, redondeando amorosamente el estilo, puliéndolo, con la misma solicitud y cariño con que el lapidario labra las piedras preciosas. ¡ Oh, qué escalofrío de esperanza y temor al aparecer el libro en las vitrinas de las librerías¡ ¡Co qué augusta ansiedad aguardaron los juicios de la crítica¡

  Yo comprendo y me explico que hay mucho inenarrable en aquel momento sublime de verse reproducido el hombre en la forma y substancia de su hijo; pero deberéis también convenir conmigo en que hay asimismo no poco de solemne e inefable cuando un hombre ofrece al público el primer fruto de su ingenio.

  Pero así como el niño crece, se desarrolla, llega a la plenitud de su ser, y luego declina y por fi fenece, así también el libro nace, impera un momento, pasa fugaz por la mente de los contemporáneos, y por fin desaparece y va a parar al expoliario de los puestos de libros viejos.

  Morirse un hijo, cosa terrible es; pero no menos terrible y doloroso es ver que un libro, que costó noches de insomnio y de fatiga, de penas y de congojas, que era la suma y compendio de todas las esperanzas y anhelos de su autor, terrible cosa es, repito, que aquel libro, después de haber llamado un momento fugaz la atención de las gentes, yazca allí, olvidado, polvoriento, manoseado por manos impuras, que lo vuelven y lo revuelven, como si fuera cosa vil, despreciable, mirándolo por el lomo, y soltándolo con una indiferencia tan glacial, que, si el autor lo viera, de seguro, que no podría contenerse, y, cogiendo por el brazo a aquel transeunte husmeador, le diría: ¿ Crees tú que este libro, que es carne de mi carne y sangre de mi sangre, lo escribí yo para que tú lo arrojes con desprecio como si fuera cosa inane, materia baladí?

  Article: ”Entre libros y libracos”, de C. Vilarasau Piñot, a la Revista Gràfica, nº  — de 19–, p.95-96.

Read Full Post »

“En un article recentment publicat en aquestes columnes amb el títol de “Col·leccionistes i Col·leccionisme” parlàvem dels diversos generes nocius de col·leccionisme pobre i desorientat. Ara voldríem parlar dels diversos gèneres de col·leccionisme ric i més o menys orientat, els quals, així i tot també són en gran part o en petitat part perjudicials. El més nociu d’aquests col·leccionismes, el més perillós de tots, és el col·leccionisme perfectament orientat i poderosament financier, pera destinat a l’alienació; aquell col·leccionisme que opera amb vistes a l’especulació. El perill resideix en la possibilitat que l’alienació es produeixi parcialment o totalment al través de la frontera. Aquesta especulació pot ésser francament premeditada, com és el cas el col·leccionisme dels antiquaris que tenen liara col·leccions especialitzades posades a la venda, o bé dissimulada, en el cas de certs col·leccionistes i fins en el cas d’alguns antiquaris que al valor intrinsec de la concede, volen afegir-hi el sobrepreu d’un simulat amor a la matèria, volia simular que cal comprar la col·lecció més les ganes de vendre-la. Hi ha també l’especulada involuntaria: la dels col·leccionistes que more sense haver llegat llur col·lecció al propi país; la dels que són obligats a enalienar llur col·lecció per causa de pèrdues financeres; la dels qui es cansen de llur col·lecció i reneguen del col·leccionisme o baraten els objectes de llur col·lecció per objectes d’altre gènere, com féu anys enrera el senyor Estruch amb la seva col·lecció d’armes i armadures. Una altra espécie de bon col·leccionisme nociu es el del col·leccionisme de bons gèneres massa heterogenis: és el menys nociu de tots, però pateix d’ineficácia en sí mateix. Aquest col·leccionisme només pot ésser avalorat fora d’ell, quan, per raons de donació, llegat o venda a un Museu públic, cada una de les matèries que formaren la susdita col·lecció és reintegrada a la massa de cada una de les seccions corresponents del Museu, ço es : una col·lecció de propietat particular massa heterogènia no rendeix el que ha de rendir fins que es desintegrada, destruida i fosa en una col·lecció pública. La donació d’una d’aquestes col·leccions heterogènies a un Museu sota la condició d’installar-les a part sense desintegrar-les, és una donació molt menys important del que els donadors es pensen; és de resultats molt menys valuosos del que ella és intrínsecament. Altre col·leccionisme bo peró inoperant o be eficient pel dessota de la seva vàlua intrínseca és el que despén tants o mes cabals en pro de la raresa de les peces que en pro de llur vàlua artística o arqueológica. Es cert que

Col·lecció de vidre del Castell de Peralada

sovint la valor arquelògica d’un objecte equival a la seva valor de raresa. Aleshores, el col·leccionisme d’aquestes peces raríssimes i per tant caríssimes només és estimable en produir-se preconcebudament per a tard o dejorn contribuir a acréixer una col·lecció pública on les peces rares d’aquell gènere arqueològic especial formin sèrie. En qualsevol Museu una peça d’altissima vàlua arqueològica no serà eficient si és única o massa rara; fins podrà esdevenir motiu d’escandol si existeix algun altre Museu especialitzat en aquell gènere rar. Aquestes denúncies de vicis del col·leccionisme pròpiament dit es poden aplicar també a la bibliofília. Del que exposem en aquests dos articles es conclou que el col·lecionisme especialitzat sempre serà més valuós que l’heterogeni. Tant és així que una col·lecció d’objectes individualment desproveits de vàlua arqueològica, artística o de qualsevulga altra mena pot esdevenir de gran valor cientific i de molt preu. Així, per exemple, la col·lecció d’objectes de teta mena (els més heterogenis que hom pugui imaginar) però coordinada per llur relació amb la història del segle XIX espanyol que pacientment va formant l’antiquari senyor Anyés; la col·lecció de vidres, opalino, d’estil isabelí que formen el marxant parisenc de pintura moderna senyor Barnheim i l’antiguari barceloni senyor Goday; la col·leció de bibliografia barcelonina antiga que posseeix el senyor Plandiura.



Col·lecció Plandiura

El segle XIX, tan desconsiderar i tan desvaloritzat des del punt de vista del col·leccionisme, és una pedrera gairebé inexaurible de variades, fecundes i barates col·leccions, les quals poden immediatament esdevenir col·leccions de preu. Els nordamericans ho han percebut i s’han posat a formar séries d’objectes d’art d’aquesta època tan recent. El resultat ha estat encisador. En veure aquestes col·leccions especialitzades d’objectes d’art del segle XIX hom s’adona de la gran fecunditat, de la bella fecunditat d’aquesta  centúria. Aquest és un col·leccionisme fàcil, altament profitós i indeciblement engrescador, el qual hom deuria instaurar entre nosaltres abans que bona part d’aquest material no fos perdut per raó de menyspreu.

El bon col·leccionista ha d’estar enterat dels fraus i de la manera com es produeixen, ha de limitar-se a pocs gèneres o bé a un sol i ha de pensar primordialment en el destí de la seva col·lecció. El bon col·leccionista no ha d’entestar-se a esgotar el seu magre o poderós pressupost en l’adquisició de peces exageradament cares, adés cares per raó de llur raresa, adés per raó de la moda, adés per raó de xovinisme o per altres raons. Ans al contrari, explotará aquestes desviacions de l’estimació artística per tal de fer més aviat una col·lecció bona que una col·lecció cara. Així, si col·lecciona pintura espanyola procurará adquirir-la en les vendes de l’estranger, on sol ésser poc adinerada. Si col·lecciona mobles, o pintura, o escultura francesa del temps dels Llúïsos o del període de l’Imperi, procurarà no adquirir-la  a França, on aquests gèneres obtenen preus enormes; sinó, que es bellugarà per adquirir aquestes belles coses en l’atzar de les vendes de per ací o de per tot altre país que França. Potser caldrà que desisteixi de posseir les peces cabdals d’aquests estils si no disposa d’una fortuna molt gran i baldera. El bon col·leccionista aprofitarà la baixa universal dels grans autors demodats i farà així una magnífica col·lecció a bon preu; tindrà bon olfacte per a descobrir les bones peces anònimes que de vegades passen en les vendes públiques a preus ridículament baixos; no tindrà la dèria de les exclusives de les peces signades i amb pedigree d’autenticitat rigorosa: això nomes escau als grans senyors del col·leccionisme que saben obrar tan magníficament i munificentment com el senyor Cambó. El bon col·leccionista de tipus corrent no menysprearà les obres remarcables dels artistes mitjans si elles són tant o més estimables que les obres mitjanes dels artistes genials o exageradament famosos; no es dalirà per les obres dels artistes mediocres de fama olímpica; no permetrà que la vanitat se sobreposi al bon gust i al discerniment.

 Per altra part les corporacions públiques estaran al corrent de les bones col·leccions que perillen d’esser disgregades o expatriades i les rescataran — amb malt particular enderiament perseguiran d’aquelles col·leccions que ultra llur bona qualitat posseeixen la d’ésser especialitzades d’objectes pertinents al propi poble.

Article: “ Col·leccionisme i col·leccionistes”de  Joan Sacs, a La Publicitat, nº. 17111; 9 de febrer de 1929.


Col·lecció de vidre Castell de Peralada

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Efectivamente, un libro para bibliófilo puede resultar caro, porque las cosas bien hechas necesitan tiempo para hacerlas y el tiempo debe pagarse, como igualmente es costoso el papel bueno y hay que pagar también al ilustrador. Pero no siempre los libros más caros son los mejores y con elementos sencillos se pueden hacer grandes cosas. La armonía y el equilibrio, la dirección acertada no tienen nada que ver con los gastos materiales. Ediciones atiborradas con ilustraciones y colorines pueden ser un desastre.

Marca d’impressor Elzevir

Un libro puede ser bello con pocas ilustraciones e incluso sin ninguna. Hay que ver páginas impresas por los grandes artistas impresores – hemos dicho grandes artistas impresores, no grandes impresores -, para comprender toda la belleza que puede resultar del simple juego de las letras negras sobre el papel. Bodoni, los Elzevir, Ibarra, nos han legado páginas de suprema armonía, concebidas con un espíritu casi podríamos decir arquitectónico. La ilustración es buena y deseable como elemento de riqueza y cuando está en función de la tipografía.

Las tiradas limitadas son un truco que han inventado los editores para valorizar sus ediciones, para hacerlas más raras y deseables. En el fondo no son gran cosa más que una inmoralidad y una injusticia. Se puede defender una tirada limitada cuando la técnica de las ilustraciones no permita una tirada larga –en el caso de estar grabadas  a la punta seca, por ejemplo -. Generalmente no son otra cosa sino el fruto de una civilización bastante reñida con la ética. A pesar de lo dicho, la justificación de las cortas tiradas puede tener una razón en nuestro país: se tiran pocos ejemplares porque no se venderían más, porque el mercado es limitado  y la amortización se hace con los ejemplares que se venden, no con los que se imprimen. Pero la bondad de un libro no tiene nada que ver en absoluto con la tirada”.

Técnicas del Grabado Calcogrráfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p. 174-175.)

Marca d’impressor d’Ibarra

Read Full Post »

“Dihém això perquè ens sembla que la falta de regles ortogràfiques fixes afe.-“ Encara que la reproducció d’obres antigues no sia feta pera tota mena de gent, puig sense certa cultura no s’hi pot trobar l’interés que realment tenen, els qui’s dediquen a la reproducció moderna de llibres o manuscrits antichs, segons nostre humil parer no deurien may deixar en oblit que fins a cert punt fan obra de vulgarisació, que són molts els que sense possehir fondos coneixements filològichs desitjen fruhir les belleses de nostra amiga literatura gida a les abreviacions y a les paraules trencades que’s troben en dits manuscrits constitueixen pera molts un obstacle a la comprensió ràpida de les idees que’s volen capir, comprensió indispensable pera gosar ab les belleses del Tirant lo Blanch, o el Curial y Guelfa, y gens despreciable quan se llegeixen obres que demanen ésser meditades com les del Mestre Ramon Lull. Se dóna’l cas de que no’ s respecta la ortografia d’un autor contemporani nostre com en Verdaguer, y’s conserva la d’un copista del segle xv. Comprenòm perfectament que obres antigues no’s deuen subjectar a la ortografia moderna, però tenint en compte que la major part de faltes e inconseqüències dels manuscrits antichs no són degudes a son autor, sinó als copistes, sembla que ja’ns fóra permès ésser mis lliures d’unificar la ortografia d’una paraula prenent per patró la que’s trobi més ben escrita pera fer més comprensible y fàcil la

lectura. El meteix Vidal y Valenciano, en l’advertencia que posa al començament de la Comedia de Dant Alighieri traduhida per Andreu Febrer (segle xv), diu, referintse a la ortografia: “En realidad no existían reglas precisas… los que escribían eran en este punto tan descuidados, tan indolentes y acaso podríamos añadir tan ignorantes, que no sólo en una página, sino en una misma línea escriben de varios modos una misma palabra.» Nota també que juntaven sovint dues o més paraules en una sola, o’n descomponíen una en dues o més, agravant això les abreviatures y el desordre y escassetat de la puntuació. No cal dir que traslladant fidelment a la imprenta un manuscrit en aqueixes condicions, resulta quasi ininteligible pera un lector modern. Trobar, per exemple, escrit en una meteixa obra: erguios, ergullos, argullos y orgullos; bocua, boqua, bocha y boca; ayer, aer, aura, ayre, fa que passi allò de «qui ho entén, qui no ho entén…» Malgrat queixarsen y ferho notar, el meteix Vidal y Valenciano conserva en la reproducció totes les diferencies ortogràfiques. Per altra part uneix les paraules trencades, separa les afegides y usa las en forma corrent. Si no arriba a fer això, llegir la Comedia d’Andreu Febrer fóra com desxifrar un geroglifich. Tal y com està, encara es més curt estudiar l’italià y llegir el propi Dant. Conservar la s alta semblanta a la f, y l’us de la u per v  y al revés, y el de la j per i y viceversa com els antichs les usaven, y fins conservar certes abreviatures fàcils de compendre, ho trobém bé sempre qu’en la impressió s’usin tipos gòtichs, perquè ajuda a donar caràcter al conjunt de l’obra; però ni ab tipos gòtichs ni ab cap altres trobém just escriure una paraula de diferentes maneres.Podria conservarse mal escrita quan en tot el manuscrit fos d’aquella manera. Dins d’una publicació editada en nostre temps, la fidelitat exacta potser tindria rahó d’ésser si l’obra fos escrita de la propria mà de l’autor, y encara; puig posats a demanar fidelitat, arribaríem a demanar una reproducció fototípica de l’original. Tot això són apreciacions tal volta equivocades. Som llechs en la materia; som senzills amateurs; potser ens manca tota la rahó, però estém segurs de no ésser sols a pensar d’aquesta manera. Sia com vulga, ben vinguts sien els bons llibres que contenen belles obres antigues o modernes. Ab ells s’hi aprèn molt y s’hi gosa. La fundació que de poch s’es feta de la «Societat Catalana de Bibliòfils», composta de triades personalitats que’s distingeixen per son amor a la cultura de la terra catalana y que’s proposen fomentar l’amor a nostres millors obres literàries presentantles ab material digne d’elles, fentne veres edicions de bibliòfil, es un dels signes evidents de que continua’l feliç desvetllament de nostra terra y de que coratjosament se va pel bon cami de reconstruhir nostra personalitat resucitant nostra gloriosa tradició literaria.

Article: “Bibliofilia II” de Sebastià Junyent, a la revista Joventut, nº 275 de maig del 1905.

XQ        XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“Un libro puede llegar a ser una obra de arte y para conseguir obras de arte no hay fórmulas que valgan. Con todos los elementos estudiados se puede hacer un libro bello o se puede fallar. La excelencia de las partes no conduce forzosamente a la perfección del todo. Los elementos que forman un libro han de ser manejados por un artista que tenga una idea de conjunto. No quiere ello decir que el ilustrador tenga forzosament que trabajar al dictado, peró sí ha de obedecer a unas directrices encaminadas a la armonía total.

El carácter y la personalidad de un  libro son las características más difíciles de conseguir y no se pueden dejar al azar. Si cada libro es diferente en cuanto al texto que contiene, la materialidad del mismo ha de tener asimismo unas peculiaridades propias. No abonamos la originalidad como sistema o como meta, sino como resultante lógica de las cosas.

Un libro de bibliofilia no solamente es un texto, unas ilustraciones, o un magnífico  papel, sino todos estos elementos a la vez, y algo único y a la vez diferente.

Frente a estas consideraciones hemos asistido al imperio de otras muy diferentes y que a menudo han sido las siguientes:

1ª. Un libro de bibliófilo ha de ser un libro caro.

2ª. Tiene que ser de tirada limitada.

3ª. Ha de ser ilustrado.

4ª. Ha de estar impreso sobre papel de hilo.

Para más de un espíritu simplista, la sola posesión de una de estas caracteísticas ya justifica el calificativo de libro para bibliófilo.”

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p. 173-174.)

Gravat calcogràfic

Read Full Post »

“No cal pas dirho: l’amor a la lectura està enrahó directa del grau de civilisació d’un poble. Un poble ahont abunden els llegidors es un poble civilisat en el bon sentit de la paraula. L’amor a la lectura porta l’amor a l’estudi; un poble que llegeix y estudia posseheix idees, y les idees són la força generadora dels grans actes. Ahont hi ha llegidors no triga gayre a haverhi bibliòfils. El bibliòfil, si val a dirho, es el llegidor perfeccionat, l’enamorat del llibre. L’amor a la lectura genera l’amor al llibre; comença’l llegidor a aymar els llibres per lo que diuen, per son esperit, y poch a poch se va agradant de la forma qu’enclòu el signe que gràficament representa la idea, del paper ahont el signe està estampat, del relligat dels quaderns ab les tapes que’ls estotxen defensantlos en lo possible de sos naturals enemichs: les mans barroheres, la polç, la llum, la humitat, els corchs… Un cop el llegidor ha esdevingut bibliòfil, difícilment se manté en un just medi en son amor a la part exterior o material del llibre; sovint sa afició agafa ayres de mania: mania noble y respectable, com totes les que no són més que la exageració d’un enlayrat sentiment. La passió per possehir un exemplar d’una edició escassa y rara es una de les característiques del bibliòfil. Y la trobo eminentment llegitima y rahonable quan se dirigeix a un exemplar prínceps d’una obra célebre, o quan se refereix a alguna de les edicions que de la meteixa s’hagin fet ab excelent gust tipogràfich y ab correctissima presentació: però crech qu’entra de ple en lo que’n dihém mania quan s’aplica a una obra antiga y rara sols per tindré aquestes condicions, sense cap altre valor literari, cientifich o artistich. Se sembla aleshores a la mania de l’antiquari quan guarda troços esmicolats de terriça sols perquè foren cuyts en temps dels romans. Quina fruhició més exquisida sent el bibliòfil quan fulleja ab sos dits un venerable incunable d’una obra célebre, quelcòm atacat del corch, de paper acigronat pel temps, relligat ab tapes de fusta de rovellat color; o quan fulleja una nova publicació acabada d’imprentar, resurrecció d’algún manuscrit antich d’autor eminent, impresa ab tipos gòtichs, ab amplitut de marges y encertadament composta!… Quin goig al sentir en sos dits el contacte agradós, quasi sensual, del paper’de fil… Quina fruhició pels ulls, pel tacte, per l’esperit al tindré a les mans un volum pulcrament relligat en pell de Rússia, ornat artisticameni ab daurats a mà, contenint alguna obra capdal de nostra literatura! L’Atlànlida impresa en paper Japó, el Canigó, o alguna altra de les edicions escullides d’obres de nostre gran Verdaguer!… Ab cert respecte, quasi ab veneració s’obre’l volum que reprodueix alguna obra de nostra antiga literatura, com per exemple El Fèlix de les maravelles del món, o el Llibre de Santa María (r) de Mestre Ramón Lull. Ab l’esperit freturés de fresca y senzilla poesia s’obre’l tomo de Cançons feudals cavalleresques recullides y ordenades per en Mariàn Aguiló. Ab el cor aixamplat per l’orgull patri s’obre la gloriosa crònica del gran Muntaner, disposat a entusiasmarse altra volta ab les famoses gestes de nostres avantpassats. El bibliòfil, per sobre del llegidor vulgar, gosa ab l’esperit y ab la forma material del llibre, desitjant sempre que l’estotx sia digne de la joya que guarda. Un dels fets que han coincidit ab nostre brillant renaixement literari y que ha contribuhit no poch a fomentarlo es el desenterrament d’obres del qu’era bon temps pera nostra patria. A n’en Mariàn Aguiló correspón la gloria d’ésser l’iniciador de tan noble tasca. No li han mancat seguidors, y en Bofarull, en Rubió y Lluch, en Vidal y Valenciano, en Victorià Amer, en Geroni Roselló, en Joseph Coroleu, en Antoni Bulbena y últimament la «Societat Catalana de Bibliòfils» han anat completant sa obra, que fou eminentment patriòtica y regeneradora.

Article: “Bibliofilia I” de Sebastià Junyent, a la revista Joventut, nº 275 de maig del 1905.

XQ        XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“ La falta de una crítica responsable, documentada y especializada ha contribuído por su parte al fracaso de nuestra moderna bibliofilia. Claro que la crítica de arte puede enfocarse de dos modos distintos: como una lírica descripción del objeto que se juzga, capaz de hacer llegar al lector una emoción parecida a la del contemplador directo, y en este sentido aclararle las ideas partiendo del supuesto de que el crítico sea el contemplador más sagaz; o también puede enfocarse comparando el objeto que se analiza a un patrón ideal y perfecto. La excelencia de la obra de arte dependerá de la exactitud con que coincida con el patrón ideal. Las cosas del espíritu no se producen nunca de una manera tan rotunda como para reducirlas a fórmulas. De todas maneras, en el caso concreto de las ediciones de bibliófilo es innegable que necesitamos tener una clara idea de los valores que ha de poseer un libro para juzgar hasta qué punto han sido conseguidos. La desorientación que lamentamos deriva del hecho de que la crítica se ha ejercido – si se ha ejercido – por gentes sin la prestación debida. No hay que subrayar que siempre que se ataca una cosa se tienen en cuenta las excepciones. Si podemos dudar del juicio sobre una obra de arte plástico emitido por un crítico musical, tenemos derecho a desconfiar de la crítica de libros ejercida por un crítico de arte. Claro que, en todos los casos, los conocimientos para hablar de una u otra cosa no son incompatibles ni mucho menos. Lo único que falta es poseerlos en realidad.

Esquematizando, se puede afirmar que un buen libro será el resultado de las condiciones siguientes, cada una de las cuales estudiaremos ddespués:

1ª. Valor literario del texto.

2ª. Perfección de la parte tipogràfica.

3ª. Acierto de las ilustraciones – si las hay – en su doble relación, espiritual con el texto y material con la tipografía.

4ª. Resultado conseguido con estos elementos en su aspecto final de armonía, personalidad y caràcter,”

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p- 167-168.)

Read Full Post »

Biblioalerta: per anunciar algunes coses, fet per la Biblioteca de la Universidad de la Sabana ( Colombia). https://www.unisabana.edu.co/biblioteca/

Biblioapps: per a crear aplicacions mòbils per a la biblioteca. “Webinar” impartit per David Maniega a SocialBiblio.

BiblioAvisos: mitjà utilitzat per la Biblioteca de la Universidad de Granada per avisos, notificacions, novetats, etc. https://twitter.com/bibliotecaugr?lang=bn

Bibliodanza: biblioteca sobre la dansa.https://www.ciudaddeladanza.com/bibliodanza/

Biblioderas: les gelateres amb llibres que incentiven la lectura en els barris més postergats de Junín de los Andes (Argentina).http://argentinamunicipal.com.ar/argentina/biblioderas-las-heladeras-con-libros-que-incentivan-la-lectura-en-los-barrios-mas-postergados/

Biblio-documental:en l’articleEvolución social y networking en la comunidad biblio-documental”, a la revista El Profesional de la informacion Autors: Fernanda Peset, Antonia Ferrer i Tomas Baiget. El Profesional de la Información. 17, 6 (jul. 2016), 627-636.

Biblioencuentro: amb la intenció de mantenir un diàleg amb el personal de la Red Nacional de Bibliotecas Públicas( México).

Biblio-Fils: “La bufanda de la iaia”, activitat organitzada per la Biblioteca Les Roquetes https://ajuntament.barcelona.cat/biblioteques/biblesroquetes/ca   amb la col·laboració de la Fundació Amics de la gent gran. https://piesgar168.blogspot.com/2021/06/biblio-fils-teixint-comunitat.html

BiblioIDEAS: una nova proposta per a bibliotecaris escolars, desenvolupada per Chubut Educa a Rawson (Argentina).

BiblioItesm: pàgina oficial de la Biblioteca del Tecnológico de Monterrey, Campus Ciudad de México.https://www.glunis.com/MX/Mexico-City/455822871116111/BiblioItesm-Ciudad-de-Mexico

BiblioKlip: videos de la Biblioteca de la Eusko Herriko Unibertsitatea. https://ehutb.ehu.eus/video/5eff0fd6f82b2b652f8b460d

Bibliolola: una de les activitats de la Biblioteca USS Los Leones de la Universidad San Sebastián a Santiago (Chile).

Bibliomurciélago:del llibre Balbus el Bibliomurciélago explora la biblioteca, amb guió d’Enrique Bonet i dibuixos de Chema García, Ed. Universidad de Granada 2021.https://biblioteca.ugr.es/pages/mis_primeros_pasos/balbusexploralabiblioteca/%21

Biblio-Pavelló: la necessitat de treballar a les nostres llars va portar a l’autor, l’arquitecte Jiří Příhoda,  a crear Biblio-Pavelló, un lloc des d’on es pot escapar de la pantalla de l’ordinador i submergir-se en la realitat paral·lela del mitjà imprès.

Bibliophilove (2): vlok de Danielle Cano ( a México) dedicat als llibres i la cultura. https://www.bibliophilove.com/p/sobre-mi.html

BiblioQUEER: publicació i dinamització trimestral de llibres i audiovisuals de temàtica LGTBI de la Biblioteca Municipal “Baltasar de los Ríos” a Lepe. http://lepejuventud.blogspot.com/2017/07/presentacion-de-biblioqueer-la.html

Queer: https://ca.wikipedia.org/wiki/Queer

Teoria Queer: https://ca.wikipedia.org/wiki/Teoria_queer

Escrituras torcidas: Ensayos de crítica “Queer”  d’Alfredo Martínez Expósito; Laertes, Barcelona, 2004.

Bibliotecarural: organitza el prototipatge i disseny d’una caixa d’eines, per a la creació comunitària d’una biblioteca en el context rural del departament de Nariño – Colombia. https://www.bibliotecarural.com/

Biblio-termes: “Les termes eren considerades com un conjunt lúdic, d’oci i exercici on cultivar el cos i, amb el temps, el cervell també; amb diferents edificis: gimnasos, museus, jardins, estadis i biblioteques”.

Termes de Caracalla

Read Full Post »

Older Posts »