“ I no una d’aquestes biblioteques de bibliòfil amb llibres tan valuosos que el propietari no els obre mai per temor a espatllar-los, sinó una biblioteca de treball els exemplars de la qual no dubtàvem a anotar, a llegir en la banyera i en la qual conservàvem tot el que havíem llegit – inclosos llibres de butxaca i múltiples edicions d’una mateixa obra – o tot el que teníem la intenció de llegir més endavant. Una biblioteca no especialitzada, o millor dit especialitzada en tants camps que va acabar sent generalista. Vam dissertar durant tot el menjar sobre la felicitat i la maledicció de la nostra sort: els llibres són cars quan es compren, no valen gens quan es revenen, aconsegueixen preus astronòmics quan cal trobar-los una vegada que s’han esgotat, són pesats, s’empolsen, són víctimes de la humitat i dels ratolins, són, a partir de cert nombre, pràcticament impossibles de traslladar, necessiten ser ordenats d’una manera específica per poder ser utilitzats i, sobretot, devorant l’espai. ( He arribat a tenir un bany amb parets entapissades de prestatgeries, la qual cosa impossibilitava l’ús de la dutxa i obligava a banyar-se amb la finestra oberta per evitar la condensació; i també lleixes a la cuina, per la qual cosa certs aliments d’olor particularment penetrant estaven prohibits. Com a molts dels meus confrares, no vaig tenir sinó fins tard una situació immobiliària que em permetés satisfer les meves ambicions bibliòfagues). Només la paret del meu dormitori en la qual es troba la capçalera del llit ha quedat sempre lliure a causa d’un vell trauma: em vaig assabentar, fa molts anys, de les circumstàncies en les quals va morir el compositor Charles-Valentin Alkan, sobrenomenat el ‘Berlioz del piano’; el van trobar mort el 30 de març de 1888, aixafat per la seva biblioteca. Cada germanor té el seu sant màrtir i el major dels Alkan, pianista virtuós admirat per Liszt i que va heretar els alumnes de Chopin a la seva mort, és sens dubte el dels bojos per les biblioteques. Com de les llegendes gregues, existeixen diverses versions del seu tràgic final; hi ha qui diu que va ser un pesat paraigüer el que li va caure damunt, però davant el dubte…”.
BONNET, Jacques: Bibliotecas llenas de fantasmas, Ed.Anagrama, B, 2010, pp. 16-17.
“ Hay homicidios conscientes, voluntarios, ejecutados con plena conciencia. Crímenes que pueden resultar, tal vez, explicables o discutibles en un momento de pasión, de ignorancia, de ira, de patriotismo, de odio, de celos, de utopía. Pero rara vez la muerte de un libro, la destrucción de una biblioteca, puede beneficiarse de atenuante o explicación alguna. Por el contrario, éste suele ser un acto voluntario, consciente y cruel, cargado de simbolismo y maldad. Ningún asesinato de libros es casual. Ningún asesino de libros es inocente”.
“Asesinos de libros” de Arturo Pérez-Reverte dins Patente de corso (1993-1998), Ed. Suma de letras, M, 2001, pp. 50-53.
Biblioaprenent 