Biblioaprenent

“ Com haurà observat el lector, en tot aquest llarg historial no he emprat mai en sentit genèric d’ex-libris cap dels mots: “ ex-biblioteca”, “ex-museo”, “ex-discoteca”, “ex-dono”, “ex-hereditate”, etc., perquè crec francament que tot això hi sobra. EX-LIBRIS. Tots els altres no tenen sentit ni significat, i sols poden obeir a una pedanteria poc ex-librística per manca de raonament i de bon gust. Fóra lamentable que l’ús d’aquests mots improcedents esdevingués rutina; per això crec convenient desterrar el seu ús.

Qui té un ex-libris per a usar-lo en els seus llibres i no és col·leccionista, és natural i lògic que poseeixi pocs o molts llibres, que formen, per tant, una biblioteca; sobra, dir “ex-biblioteca”, si ja se sap que qui té un ex-libris i no és col·leccionista solament, sinó, bibliòfil, poseeix una biblioteca. Ultra que el sentit d’aquest “ex” no s’adiu, la redundància i cacofonia de “ex-biblioteca de la biblioteca de…” no és ni raonable ni artística, i, per tant, és antiintel·lectual. En l’ex-libris que he realitzat darrerament per a la Biblioteca Central de la Diputació he tingut bona cura de no incórrer en aquest error. I no penso realitzar mai cap “ex-biblioteca”, ja que no sé què es vol dir amb aquesta expressió, i sí penso realitzar molts ex-libris, perquè sé molt bé on sóc.

Atenent-me a aquest mateix criteri, trobo bé que es digui “ex-musicis” no tan sol per a utilitzar-lo en els llibres de música, sinó àdhuc en els altres, perquè si el posseïdor de l’ex-libris és músic, es reflecteix així millor aquesta qualitat personal de l’interessat. Com també trobo bé que es digui “ex-eroticisis”[sic] en l’ex-libris d’aquells qui tenen la franquesa de revelar així llur temperament.- Jo admiro aquesta franquesa valenta d’aquells qui, com el col·leccionista Balbí, només arrepleguen “ ex-eroticisis”.

Al meu entendre s’ha de dir “ex-libris” i res més. No cal embolicar les coses sense més ni més.”Ex-libris”, “ex-musicis”, “ex.eroticisis”, tot això que té un significat propi, raonat i psicològic, és el que està bé i és l’únic existent com a veritable. Tota altra fórmula, com el “From the book”, el “Book-plates” i els “his book” ianquis, i el “Büchzeichen” alemay i austríac, sobra per complet. I no parlem del “ Bibliothekszeichensigneten”, que cal agafar el tren per arribar d’un extrem a l’altre d’aquesta paraula tan enrevessada.

Tampoc no veig la necessitat ni sé què es vol dir quan es parla de l’ex-libris femení i del conjugal. Bé que hi hagi ex-libris religiosos, que és una manifestació de l’esperit; humorístics, que és un estat de l’ànim; frívols i burlescos, per la mateixa raó, i caricaturescos, que, ultra l’estat d’ànim, és una forma artística molt apreciada. Però, ex-libris femenins?, ¿ és que no basta amb el nom de la interessada per a revelar el seu sexe? ¿ O és que l’ex-libris ha de tenir una ridícula i desplaçada tècnica per a diferenciar el sexe femení del masculí? I això en una època racional en què les dones van de bracet amb els homes en tots els estaments i afers socials, i àdhuc en els països més avançats i de major cultura formen batallons d’exèrcit femení… La dona és un ser com ‘home, i es una visió baixa de sostre fer-la més feble o inferior pel seu sexe. Bé ens diu l’escriptora, força entesa en l’ex-librisme, Aurora Díaz-Plaja: “ ¿Cómo ha de ser el ex-libris femenino? ¿Debe diferenciarse esencialmente del masculino? En principio no… De ningún modo. No es absolutamente necesario que el ex-libris refleje el sexo, sino la personalidad individual de su poseedora, si bien con exquisitez femenina”, ( El Bibliófilo, núm. 11, Madrid) Molt bé! Si això és així, ¿ quina diferència es vol pretendre establir? Cap que no fos cursi, ridícula i ben bé fora de to i del moment actual.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Tabularium a Roma

“ Los pregones de las ferias del libro, naturalmente, tienen como protagonista al libro, envase de papel relleno de pensamiento en algunos casos, de sensibilidad en otros y de majaderías en los demás, todo ello disuelto en miles de millares de letras más o menos gordas, más o menos legibles. Ese pastel de milhojas, a veces indigesto, es lo que se glorifica en esta ocasión, pues de lo contrario, sería mentar la soga en casa del ahorcado. Así, el nuncio, para evitar aquello de “al pregón, azote”, echa por la vía de la erudición perfumada con incienso y santas pascuas.

Entonces, va y cuenta que el libro es la herramienta más poderosa de la cultura, describe su itinerario civilizador y recuerda la peripecia emocionante de tal instrumento por los siglos de la historia. Habla del nacimiento de la escritura; de los libros de barro cocido; de Tirteo de Esparta que, 600 años a. de c., ya coleccionaba textos; de la fundación del Tabularium en Roma; de la primera biblioteca pública creada por Asinio Polión¸de la impresión con planchas xilogràfica en China, ya en el siglo sexto de nuestra era; de la imprenta de Fen Tao, trescientos años después; de los impresos con tipos móviles realizados por Gutenberg y Fust en 1453 y del desarrollo de las artes gráficas en España.

Biblioteca d’Asinio Polión

El pregonero, que ha consultado tan prolija y azarosa crónica, puede denunciar a quienes odiaron con fuego a los libros, desde Shih-Huang-Ti, el constructor de la muralla china que, doscientos años antes de cristo, organizó una hoguera de San Huang donde apenas se salvaron algunos tratados de medicina y adivinación, hasta el Cardenal Cisneros que, diecisiete siglos después y en la plaza de Bib-Rambla, patrocinó una quema fanàtica de códices árabes. Y puede ensalzar a quienes amaron el libro hasta la exageración colectora, si es que existe hipérbole en tal querencia, como Ptolomeo II Filadelfo que reunió en el Museion, la biblioteca de Alejandría, setecientos mil rollos de papiro, llamados volúmenes por los romanos, o como Al-Hakem II, que juntó en Córdoba más de cuatrocientos mil ejemplares, muchos de ellos procedentes de Alejandría”.

“El vendedorde libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.

Sutra del diamant, primer llibre imprès, Xina, 868 a.C.