Feeds:
Entrades
Comentaris

Biblioartefacte: paraula trobada en el llibre Màgia Portàtil  d’Emma Smith (Ariel, Barcelona, 2023). En el setè capítol parla de: “Les religions del llibre”, i a les pàgines 126-127 menciona aquesta paraula quan escriu sobre el canvi que hi va haver de Rotllo de papir o d’un altre material a Còdex. Escriu que Marcial1 en un dels seus epigrames diu:” Tu que vols que arreu et segueixin  els meus llibres, i pretens que ells siguin en el llarg viatge companys, els has de comprar de pergamí, que està oprimit en taules molt petites. Que els grans volums es quedin als prestatges; però a mi, complet, em pots portar en una mà”. I finalitza (Marcial) amb un descarat anunci publicitari per al venedor d’aquests desitjables biblioartefactes:” I per tal que no ignoris on comprar-me, i perquè tota Roma no discorris, Lector, amb gust, et seré de guia… “.

1.- Marc Valeri Marcial: poeta llatí ( Bílbilis dC41 – 104dC), cèlebre pels seus llibres d’Epigrames. Aquest aquí esmenat és el segon del Llibre Primer.





Bibliobebè: en el llibre a dalt esmentat, a les pàgines 223-224,  i parlant dels incunables diu l’autora: “El terme tècnic per als llibres publicats en el període inicial de la impremta, abans de 1501, és ‘incunable’, que prové de la paraula llatina que designa els bolquers o el bressol. Són bibliobebès, nens petits de la guarderia de Gutenberg. Sovint es parla dels llibres en termes d’esperança de vida i, essent objectes fets a partir de materials biològics, igual que nosaltres, és cert que maduren amb el temps. Les cobertes empal·lideixen, les pàgines esgrogueeixen i s’arruguen, els lloms es tornen menys flexibles i els marges floreixen i s’omplen de taques per l’edat”.

BibliObjecte: En el llibre Màgia Portàtil, parlant del què és un llibre, explica l’autora que per a Garrett Stewart2 un llibre es pot anomenar Bibliobjecte ( BibliObject) quan és un objecte artístic o una escultura conceptual. Diu Garret:”Retirat de la circulació (el llibre) per a la seva consideració com a  objecte, material de lectura reduït a centímetres o metres cúbics de superfície treballada, tota meditació verbal desapareix i es transforma en suport físic”. Més informació a: https://joomla.arlisna.org/images/reviews/2011/09/stewart.pdf

2.-Bookwork: Medium to Object to Concept to Art, by Garrett Stewart. University of Chicago Press, June 2011. 249 p. il·l.. ISBN 9780226773919.

Exemples de BibliObjects a: Queering the BibliObject. Exposició l’any 2016 en el Center of Book Arts de New York.

Biblio-Discografía (2): La Comisión de Sonoros de la Asociación de Documentación Musical tira endavant la creació d’una biblio-discografia, un projecte, SURCOS, que en diferents fases pretén recopilar totes les discografies de música, compositors o intèrprets espanyols.

Biblioexperimenta: Tots els divendres, de 17.30 h a les 19.30 h, a la Biblioteca El Carmel-Juan Marsé i del 19 de maig al 28 de juliol, aprèn Robòtica i llenguatge de codificació. Adreçat a famílies amb infants a partir de 4 anys i tots els públics a partir de 12 anys. Veniu a experimentar amb tots els recursos tecnològics que us oferim a la biblioteca.

Biblio-holocausto: crema de llibres. En totes les èpoques s’han produït aquestes cremes, però no havia vist mai la paraula Biblio-holocausto, que aquí la fan servir perquè parlen de la crema per part d’estudiants nazis l’any 1933 a Berlin.

Bibliokepos: L’ICAS impulsa ‘Bibliokepos‘, el projecte per conscienciar i reflexionar sobre el canvi climàtic que es desenvolupa a la Xarxa Municipal de Biblioteques de Sevilla realitzat per Luces de Barrio, Premi New European Bauhaus de la Comissió Europea.

El projecte, en la vuitena edició, amb l’impuls del ”Instituto de la Cultura y las Artes del Ayuntamiento de Sevilla” es durà a terme a les biblioteques municipals, com a espais urbans imprescindibles des dels quals reflexionar , dialogar i conscienciar sobre el canvi climàtic i que s’inspira en el nom de l’escola filosòfica fundada per Epicur als afores d’Atenes…

Per assolir aquests objectius, el projecte s’articula al voltant de tres pilars com ara la reorganització de la col·lecció de llibres de les biblioteques i la creació d’una bibliografia compartida de manera participativa (fons), la facilitació de trobades entre les comunitats de les biblioteques amb referents nacionals i col·lectius de la ciutat vinculats al canvi climàtic (diàlegs) i un tractament i transformació del seu espai físic (refugis).

I a Instagram més imatges sobre Bibliokepos: https://www.instagram.com/lucesdebarrio/

Bibliomoneda: paraula trobada en el llibre Màgia Portàtil d’Emma Smith (Ariel, Barcelona, 2023). En el tercer capítol parla de “Nadals, llibres obsequi i abolició”, i entre les pàgines 74-75 apareix la paraula “bibliomoneda”. Escriu que cap als anys trenta es va iniciar la venda de llibres mitjançant uns vals-regal que s’oferien per canviar per llibres amb l’avantatja que no calia amoïnar-se en pensar quin llibre li agradaria o no a l’ obsequiat. Diu l’autora:” Els dissenys i els anuncis que es van fer inicialment posaven l’accent en les possibles dificultats a l’hora de regalar un llibre, cosa que aquesta nova i intel·ligent bibliomoneda obviava:’ ¡El seu problema està solucionat! Així no hi ha risc d’enviar el regal equivocat: podrà escollir el llibre que li agradi a ell”.

Biblionomicon: vlok alemany sobre Llibres amb ressenyes, crítica i històries de llibres. Es pot seleccionar idioma.

Biblioshiny : és una aplicació brillant que proporciona una interfície web per a bibliometrix.

Bibliotour: en el vlok Ciudad Literaria de la ciutat de México organitzen Bibliotours, passejades literàries per llibreries, biblioteques i llocs amb història llibresca.

Façana de la Impremta Cormellas, en el carrer del Call 14 de Barcelona

“ A Barcelona, durant el segle XVI, l’art de Gutenberg va tenir més preponderància que en altres llocs de la Nació.

Es pot assegurar que a mitjans del segle XVI solament tenia Barcelona dues impremtes, o oficines d’imprimir, i a finals d’aquella centúria ja comptava amb cincimpremtes.

A partir d’aquest moment, l’art de Gutenberg pren tal volada que durant la centúria de 1600, teníem instal·lades a Barcelona unes 30 impremtes, havent-n’hi de tan importants com la d’en Cormellas, la qual es suposa que, sols despesades en material, tenia invertides unes 67.250 ptes., i també en aquella època es parla d’una de renom, dels germans Vilella, tan ben assortida, que es pot dir que no es troba a mancar res del necessari a una impremta en aquella època, per poder compondre llibres de Cor, Missals, Breviaris, i tot el referent a llibreria.

Les indicades impremtes tingueren una existència llarga, però a totes les existents pels anys 1683 es té d’afegir una altra que precisament s’instal·là al carrer de Cotoners, on ja feia anys hi havia instal·lada la d’En Rafael Figueró, la qual comptava amb molt de crèdit entre els barcelonins.

Marca d’impressor de Rafael Figueró

El fundador de la nova impremta és Joan Jolis; segons les notes que tinc recollides, respecte a l’obra de l’impressor, tinc de fer constar, com a notable, la primera obra sortida de les seves premses, que fou la que porta per títol “Tu vida es tu fruto, Adán”, escrita pel Pare Fr. Carles Vives, ermità profés de Sant Pau i preceptor d’Humanitats, en la vila de Miravet d’Ebre.

Van seguir altres de diferents autors que van posar a prova l’activitat i constància en el treball d’aquell Jolis, que fou mestre en l’art d’imprimir.

Aquest cognom, com el nom d’en Joan, vénen repetint-se des de fa més de setanta-dos anys, la qual cosa indica que hi havia Joan Jolis, pare i fill, impressors.

Marca d’impressor de Joan Jolis

El 1775, s’acabà de publicar l’edició del “Quixot”, que va ésser valorada amb tipus i gravats al boix, i figura en la Bibliografia Cervantina com una de les primeres edicions fetes a Barcelona, d’aquell llibre immortal, fet pel rei de la literatura castellana.

Devia haver mort el segon dels amos de la impremta de referència, per quant surten impressors d’aquella casa amb el nom de Hereus de Joan Jolis.

Els Hereus, als pocs anys cedeixen la impremta a Bernat Pla, i a comptar de 1764 surten els impressors de l’antiga casa de Jolis a nom de Bernat Pla. Sots la nova firma, aquesta augmenta notablement, dia per dia, la seva reputació i crèdit, i sens dubte és una de les que gaudeix més del favor del públic, tot hi haver altres impremtes que tenen tanta fama, justificada pels seus impecables treballs.

D’aquell temps data la introducció dels impressors de la casa Pla en el Seminari i en el Palau Episcopal de Barcelona. Llavors s’efectuaren grans reformes en el règim, administració i ensenyança de dit Seminari, gràcies a les innovadores iniciatives de l’Il·lustríssim Prelat don Josep Climent, de les quals fou fidel executor el jove prevere don Fèlix Amat, entusiasta protector de la impremta del carrer de Cotoners.

Desapareix d’aquest món el diligent i expert Bernat Pla, probablement a principis del segle XIX, i el substitueix en el govern i en l’administració de la impremta la seva vídua, Tecla Pla, amb quin nom trobem els impressors de dita casa a partir d’aquest moment, 1803, i continuà amb creixent èxit els treballs de dita casa baix la direcció de dita senyora Tecla, secundada fidelment per Vicenç Verdaguer, qui va entrar com aprenent d’impressor, i en la seva constant aplicació i talent demostrat, havia arribat a conquistar el lloc, tan merescudament, que en vida de Bernat Pla ja se li confia el regentar la impremta.

Marca de Maria Angela Martí

El cas de la Vídua Pla, continuant l’obra del seu marit, no era nou en els anals de la tipografia barcelonesa, puix trobem els següents, merescudament reconeguts per la història:

Catarina Mathevat, 1646 a 1713.

Maria Angela Martí, 1730 a 1763.

Maria Angela Giral, 1733 a 1788.

Eulàlia Piferrer, 1782 a 1818.

A la llista d’aquestes barcelonines que figuren entre els impressors que han sobresortit en aquesta ciutat, tenim d’afegir el nom de la que ho fou de la faisó més evident, i que és el de la senyora Francisca Verdaguer.

Impremta de Joan Jolis, carrer dels Cotoners. Anys: 1683168917071724174717501755.

Impremta de Jolis, carrer de Cotoners. Any: 1763.

Impremta de Joan Jolis, carrer de Cotoners. Any. 1783.

Impremta de Bernat Pla, carrer de Cotoners. Anys: 1778177917811782.

Oficina de Tecla Pla, Vídua, administrada per Vicenç Verdaguer, carrer de Cotoners. Anys: 18031805.

Hereus de la Vídua Pla, carrer de la Princesa. Any: 1857.

El canvi evolutiu de la raó social primera fins l’actualitat, queda històricament ressenyat en aquest article, però com l’establiment no s’havia traslladat fins a mitjans de 1913, estant establert més de 50 anys en el mateix carrer, i com sia que en les dades que acabem de relatar, resulta que els peus d’impremta acusen un canvi anterior, això s’explica sabent que entre els anys 18511853, amb motiu de l’obertura de l’actual carrer Princesa va ésser enderrocat part del carrer de Cotoners, i, com a conseqüència, part de la casa on hi havia instal·lada la impremta dels Hereus de la Vídua Pla, i de llavors que la impremta té la seva entrada per la part nova del carrer de Princesa, i per dita causa es tingué de modificar l’adreça llur.

La importància de la casa  quedà demostrada, d’una manera ben palesa, envers 1893, amb motiu d’una exposició de llibres i impresos de Catalunya, organitzada en els salons de l’Ateneu Barcelonès, on varen ésser exposats diversos gravats de fusta ( boixos) molt antics, propietat de la casa Hereus Vídua Pla.

Marca d’impressor de Cormellas

Aquesta casa conserva, com a record, les caixes de la impremta volant de la guerra de la Independència, disposades de tal forma, que es podien portar d’un lloc a l’altre sense por d’empastellar les lletres dels diversos caixetins, per la qual cosa tenia una tapa de fusta a la part superior i sostenint-se per la part inferior; trofeu, quasi heroic, de baronívola figura de la senyora Francisca Verdaguer.

Els impressors tenen, com a patró, des del segle XIX, a Sant Joan Ante Portam Latinam, quin martiri devien recordar la pietat dels nostres, cada vegada que ells elaboraven la tinta d’imprimir, la qual no es venia en el comerç del nostre país, abans del primer terç del segle XIX.

El dia 6 de maig, dedicat a l’esmentat Sant, era festa en tot el gremi, i es celebrava amb una solemnitat religiosa. Es completava dita festivitat amb un acte de beneficència; al mateix temps es repartien unes fulles soltes, amb poesies, que alguna vegada eren originals de grans literats i poetes eminents de la nostra llengua.

Article de R. Canivell : “El Gremi de Llibreters i Impressors a Catalunya”, a la revista Curiositats de Catalunya , nº10, del dia 7 de març de 1936. Pags. 8-9.

XQ    XQ   XQ   XQ    XQ     XQ   XQ

Pío Baroja, que se pasó la vida comprando libros y que recibía catálogos de viejo hasta en su exilio parisino – y que siempre se miró mal en el espejo -, decía que los libreros de viejo eran tipos curiosos. Más lo somos los compradores y en la literatura hace tiempo que unos y otros hemos entrado como personajes; y seamos o no curiosos, todos vamos camino de convertirnos en unas raras avis. El nuestro es un mundo libresco que poco a poco se ha ido reduciendo, tanto que más que hablar de libros y de autores, empezamos a hablar como conjurados que se dan el santo y seña.

¿ Gente curiosa los lectores? En la tremebunda feria 17 de Julio, de La Paz, vi una chola de rigurosa pollera y borsalino de reglamento, increpar a un feriante porque no le traía su Flavio Josefo… Y qué decir de aquel entusiasta que se acercó a un puesto a ver si tenían algo de gladiadores y se llevó una vieja edición de la Historia de Roma de Mommsen en varios volúmenes…

De hecho Baroja, cuando tenía que armar – enjaretar decía él -, un relato, solía hacerlo alrededor de un club del papel, hasta en los peores momentos, cuando intenta irse a América, en la ciudad del Havre. Para él una librería de viejo era un lugar protector, acogedor, el único que de verdad le gustaba. Estaba orgulloso de la biblioteca que había formado. Compraba libros hasta en las peores circunstancias. Los libros caros que compró en su exilio parisino, en la desbandada de 1940 los dejó en Bayona en casa de unos antiguos amigos – no en la casa de una familia que conocía apenas -, los García-Larrache, que cuando los vio Gregorio Marañón – cuando pasó por Bayona para ver si los cuadros de los García-Larrache eran de los saqueados en el Madrid rojo -, le hizo decir: “Caramba con don Pío, con que no tenía dinero”.Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Asociación de Libreros de Lance, Miguel Sánchez-Ostiz , Madrid, 2019; p.3-4.

Universitat de Lleida

“ El nom de llibreter antigament s’aplicava igualment als enquadernadors i negociants de llibres. A Catalunya, com en la resta d’Europa, l’especialitat fou sempre distingida pels reis, els organismes universitaris i homes doctes. Quan el comte de Barcelona, don Joan II, rei d’Aragó, fundà la Universitat de Lleida ( any 1300), en ses Ordinacions eximí dels tributs de leuda i peatge a tots els que portessin llibres o pergamins per vendre a dita Universitat, de tan honrosa memòria.

A partir d’aquest moment va ésser notable el comerç de llibres catalans, i va aconseguir major desenrotllament en el segle XV, època de la qual els del ram, van sentir anhels i necessitat d’agremiar-se, dintre de la llei. Segons consta, ja estaven agremiats altres arts i oficis, i facultats de la ciutat.

L’any 1440, la Generalitat de Catalunya, organisme igual a l’actual Generalitat, va nomenar el seu llibreter oficial.

Consell de Cent

El Consell de Cent barceloní, que regia admirablement la vida ciutadana, gelosa de la prosperitat de l’Ajuntament, establí la categoria de Cònsol que representava el gremi de Llibreters de Barcelona ( any 1446) i més tard acordà el nomenament de Llibreter de la Ciutat.

Al segle XVI l’organització del gremi fou reconeguda i aprovat el seu règim, en ocasió que l’Emperador Carles V refrendà les Ordinacions ( Estatuts) dels gremis barcelonins; els llibreters, després de l’aprovació reial ( 31 gener de 1553) i la conformitat dels Honorables Consellers de la present ciutat, van fer pregonar públicament, segons costum, al so de quatre trompetes, el reconeixement legal de dit organisme ( 2 de març de 1553).

El mes de maig de 1553, previ conveni de la Junta de senyors Cònsols del Gremi i la Priora del Monestir de Sant Jeroni, la Confraria va quedar instal·lada en dit cenobi, on tots els anys es celebraria la festa Patronal, del mode i forma ja estipulada. Segons costum de l’època, la festa dels Llibreters consistia en la celebració d’actes religiosos diversos ( misses de difunts, d’aniversari) amb música, cants i il·luminació esplèndida, i eren distribuïts rams de flors a la concurrència, composta principalment de Confrares i Confraresses.

Els impressors de Barcelona i altres llocs de la península Ibèrica, tenien per patró a Sant Joan Ante-Portam-Latinam ( 5 de maig), quin programa de festes era igual que el dels Llibreters. La Germandat d’Impressors de la Cort fou constituïda en 1597, amb la deguda aprovació de l’Arquebisbe de Toledo. A Madrid, la impremta començà a funcionar en 1556. ( Acabarà)

Article de R. Canivell: “El Gremi de Llibreters i Impressors a Catalunya”, a la revista Curiositats de Catalunya , nº8, del dia 22 de febrer de 1936. Pags. 8-9.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Hablar de libros, libreros y lectores es por fuerza echar la vista atrás. Entendería mal mi propia andadura como escritor sin librerías de viejo y sin libreros, y sin el trato con bibliófilos o bibliómanos: la husma libresca. El olvidado Pascual en esa fantasía que es su Amadís, le hace decir con ironía a uno de sus fantásticos y enigmáticos personajes dirigiéndose a otro: “… dejad esa husma furiosa de libros viejos. ¡Parecéis Azorín!”. Venía a decirle que el presente le tiraba de las solapas. Hablo de algunos bibliómanos y de mí mismo, claro, porque de qué otra manera se puede hablar de este asunto que por la parte que te toca.

De muy jóvenes, con Alberto Clavería, el Astrónomo, traductor y bibliómano, revolvíamos las exiguas estanterías de una librería de la ciudad vieja, recorríamos traperos y chamarileros… No había gran cosa. Para mi fue un gran día cuando encontré La nave de los locos, de Baroja, náufraga en un kiosco de periódicos…

En mi ciudad, la gente no vendía libros porque estaba feo y era mejor tirarlos, y porque no tenían, no había. En 1936 se había quemado mucho libro en aquella ciudad apretada de conventos, murallas y cuarteles, y había lector furioso que en su biblioteca tenía colgado un permiso del obispo para leer libros prohibidos.

Luego el Astrónomo se fue a Barcelona y formó una biblioteca enorme. Fue un erudito en guerras, trastiendas y autores a trasmano, como bien sabe Carlos García-Alix. Fue él quien me regaló la primera edición de Viaje al fin de la noche.

Pero poco antes de aquellas andadas estuvo el cuarto secreto de la librería de Abárzuza. Algo fabuloso. Un panel de la estantería giraba y dejaba paso a un cubículo tapizado de los libros prohibidos de los sesenta: Sartre, Blas de Otero, León Felipe, Hernández… Todavía conservo algunas de aquellas primeras ediciones, en el sentido que les da Proust en El tiempo recobrado. Libros prohibidos o invisibles… En 1968, Trópico de Cáncer  se lo birlé al cura azul de la Falange, el canónigo Yzurdiaga, que ejercía de censor de la librería Gómez, y en aquel momento despotricaba. con gran estilo de orador sagrado y delante de un montón de libros recién llegados, contra los rojos y el separatismo. Escurrí la mano como un profesional del dos de oros, y me lo llevé, pagando, eh, pagando… Años después el librero me dio la obra completa de Mengs por Azara, la de 1780, a cambio de un gin-tonic bien tirado.

Esperábamos la llegada de la feria de otoño con impaciencia. Los libreros venían con los funambulistas. Cuando se vendió una biblioteca entera o casi, la de Negrillos, aquello fue un festín, como puede atestiguar Bonet, cuando encontramos la revista España entera en un sótano. Otra vez encontró los restos de una biblioteca en un contenedor de escombros, y en un escondite dentro de la casa, una caja entera de ediciones de Baroja.

Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Asociación de Libreros de Lance, Miguel Sánchez-Ostiz , Madrid, 2019; p.1-3.

Víctor Oliva diu que, el llibre, té una doble història: l’epopeia genèrica, que acaba quan surt, a les mans del comprador, de cada llibreter, i l’ odissea errant, que els seus posseïdors successius li fan viure. A cada etapa rep una nova marca: el paperaire li imposa una mena de baptisme que s’anomena filigrana, l’estampador imprimeix la seva marca, l’autor vol la seva contrasenya sobre cada un dels fulls de sa inspiració, l’editor es reserva un lloc a la portada o a la coberta per a l’emblema que ha adoptat, el llibreter que col·loca a l’exemplar una màcula amb un timbre humit i li adhereix la seva marca, el relligador li aplica també un segell, i el comprador li enganxa el seu ex-libris.

De totes aquestes marques, tan sols hi ha la darrera que no tingui el seu maniàtic, el seu historiador, el seu erudit i molts col·leccionistes; emperò només els ex-libris s’han estudiat fins a dedicar-los-hi una ciència, només els ex-libris s’han convertit en un art.

L’ex-libris consisteix en una marca, que generalment és un emblema, en el qual hi figura el nom del posseïdor d’un llibre – el simple monograma no basta – enganxat al dors de la coberta o guarda del mateix, i serveix de contrasenya a tots els llibres d’una biblioteca, casa editorial, o bibliòfil. En la seva essència i en el seu concepte originari, es la indicació de pertinença que el propietari d’un llibre posa al revés de la coberta – com hem dit – o guarda del mateix.

Després, va modificar-se, o millor dit, hi va entrar-hi l’art en la seva composició, i aleshores, junt amb el nom del posseïdor, varen afegir-s’hi representacions més o menys artístiques, la qual cosa vingué a constituir el que s’entén pròpiament per ex-libris: una representació gràfica, distinta, al·legòrica, a vegades simbòlica, en la qual es troben combinats el mot ex-libris i el nom del posseïdor del llibre.

El primer dels artistes d’ex-libris és el dibuixant Josep Triadó, qui a la vegada és un dels iniciadors d’aquest moviment, i potser l’únic en el seu gènere d’ex-libris. Aquest gènere va obtenir, gràcies al seu entusiasme, molta difusió. Era un mestre de la il·lustració; el seu nom restarà a la història d’aquest art tan delicat com compromès.

El segon, com especialitzat en la producció d’ex-libris, és Alexandre de Riquer. Altres artistes ham tingut preferències per aquest gènere: R. Casals i Vernis, E. Moyà, Víctor Oliva, Joaquim Renart Garcia, Ramon Borrell i Plà, etc. Una observació: ens referim solament a Catalunya.

Entre els primers a editar llibres sobre ex-libris cal esmentar Joaquim Renart i Garcia, el qual, en l’any 1907, publicà “Els ex-libris Renart” a Vilanova i La Geltrú, amb comentaris de Víctor Oliva.

Segons nota facilitada pel competent redactor i cronista de premsa, Joan Torrent, les ressenyes del qual son tan apreciades pels lectors de Curiositats de Catalunya, han existit els següents periòdics:

Revista Ibérica de Ex-libris

Notable publicació apareguda els anys 1903 a 1906. N’era director artístic en Josep Triadó i estava impresa en paper de fil amb tota pulcritud, essent segurament un dels periòdics que han sortit editats amb major perfecció i netedat. Els seus redactors, tots els bibliòfils tan intel·ligents com desinteressats, tenien con a única finalitat la de fer sentir l’amor al llibre per mitjà de la propaganda en favor de les marques de biblioteca.

Els números d’aquesta revista contenien notables articles en català, castellà i portuguès, alguns d’ells força interessants, i els seus editors feren gala de llur desprendiment amb els nombrosos gravats que reprodueixen els Ex-libris dels quals els articles donen notícia. Hi ha verdadera riquesa en aquestes il·lustracions en calcografies, zincografies i aiguaforts, demostració evident de l’entusiasme dels editors. S’estampava a la impremta de Fidel Giró, i cada volum constava d’unes 130 pàgines.

Pro Ex-libris

Publicació profusament il·lustrada amb reproduccions dels ex-libris de molts col·leccionistes i bibliòfils. El primer número va sortir el gener de 1921, i el segon el gener del 1922; aquest va ésser el darrer número aparegut. S’estampava a la impremta de Francesc Borràs, Escudillers Blancs, 10 i 12. Estava escrit en català, castellà i francès, i esplèndidament editat en paper de fil.

S’ha de considerar també com un important propulsor dels ex-libris, l’Associació Unió d’Exlibristes Ibèrics, fundada en 1918 a Barcelona.

Els ex-libris, com tot objecte d’art, ha despertat l’afició dels col·leccionadors, essent nombrosos avui dia.

Reproduïm en aquestes planes alguns ex-libris. L’ex-libris, gènere de dibuix tan íntimament unit amb la literatura, és l’últim exercici d’aptitud dels dibuixants enamorats de les arts del llibre. Quan el domini de la tècnica és habitual, quan l’artista ja pot abordar sense temença estilitzacions reveladores d’una fina espiritualitat, l’ex-libris ofrena un camp dilatadíssim a l’activitat de l’artista.

Sia aquesta ‘nótul·la’ nostre breu comentari a l’obra dels nostres dibuixants que molts bells ex-libris han traçat i publicat, i en aquestes planes faran coneixença els amadors i conreadors de l’ex-librisme.

Article: “Els “ex-libris” a Catalunya, de Llorenç Brunet, en la revista Curiositats de Catalunya del dia 17 d’abril de l’any 1937. Nº 64.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Archivos, librerías y almacenes de libros viejos son otras geografías privilegiadas de mi imaginación y al tiempo paisajes de fondo de algunos retratos de amigos libreros o archiveros.

El más reciente tiene como protagonistas a un librero de fuste y larga trayectoria, al que hoy quiero rendir mi pequeño homenaje y mi agradecimiento por haberse prestado a posar para mi, Alfonso Riudavets. Una figura imprescindible en la memoria del libro viejo en Madrid desde finales de los años cuarenta hasta nuestros días. Un librero que nos hace imposible concebir la cuesta Moyano sin su presencia, a menudo tocado por una gorra color canela y una gastada bata azul.

De los libreros del pasado, todavía no he retratado a ninguno, aunque no me faltan modelos que algún día espero llevar al lienzo.

León Sánchez Cuesta, por ejemplo, en su librería de la calle Mayor número 4. Una librería legendaria que mi abuelo frecuentaba con asiduidad desde su apertura en 1924 y donde se proveía de cierta literatura francesa de vanguardia que hoy ocupa su lugar de honor en mi biblioteca: Gide, Cocteau, Apollinaire, Max Jaccob, Cendrars

El retrato imaginario de León Sánchez Cuesta podrá ser también perfectamente un retrato de grupo en el interior de su librería y así se podrían intoducir otras figuras junto a él.

Tal vez fueran los Machado, Azorín o Baroja, o Juan Ramón, o los jóvenes poetas: Lorca, Alberti, Guillén, Salinas… todos ellos habituales de la librería de la calle Mayor, muy cerca de la Puerta del Sol”.

Pregó de la XLII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Carlos García-Alix, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2018; p.2-3.

“ És d’origen un dels arts més modestos, ja que l’ex-libris era pura i simplement una mínima marca de possessió de llibres: una etiqueta on constava el nom o l’escut del propietari, per enganxar-la a la guarda anterior de cada volum i proclamar així a qui pertanyia.

Tanmateix, en fer-se mitjançant gravat, els ex-libris ja a partir del segle XVI varen tenir una certa vistositat, si més no tècnica. Al segle XVIII de vegades eren petits gravats historiats, realitzats per bons burinistes sobre composicions de dibuixants o pintors sovint també notables, però potser per la seva minúscula dimensió ningú s’hi fixava massa i no passaven de ser, als ulls dels col·leccionistes, com instruments menors més que veritables obres d’art.

Al darrer quart del segle XIX, però, hi va haver qui s’adonà que dins aquelles petites dimensions hi cabia una gran dosi de simbolisme i la possibilitat de resoldre complexos problemes plàstics i conceptuals alhora. Així, a diversos països hom començà a interessar-se pels ex-libris, i no tant per recopilar-ne d’antics sinó també, i amb més intensitat, per crear-ne de nous.

Va ser un fenomen mundial. A Alemanya, a França, A Anglaterra a Itàlia, a tot arreu varen sorgir ex-libristes, col·leccionistes i artistes. Catalunya no sols no va quedar al marge d’aquesta florida sinó que va ser-ne un dels grans motors. Ramon Casas i Vernis, pertanyent a l’important nucli de bibliòfils que hi havia a Reus, va ser dels primers a dibuixar marques d’aquests tipus. Però el gran esclat quantitatiu i qualitatiu de l’ex-librisme català va íntimament lligat al moviment modernista.

Un dels grans noms del Modernisme, el polifacètic artista Alexandre de Riquer, va ser sens dubte la màxima figura de l’ex-libris d’aquest país. Va fer marques dibuixades amb tinta, i posteriorment reproduïdes en fotogravat, però també altres a l’aiguafort, que constitueixen el corpus principal de la renaixença de la calcografia catalana moderna. Josep Triadó i Joaquim Renart són els altres grans noms que, en tant el Modernisme era vigent, dibuixaren nombroses marques dins aquest esperit, i en reuniren una tria – com també va fer Riquer – en volums extraordinàriament ben editats que avui són joies de l’art català de l’època.

Aquells eren els anys de la “Revista Ibérica de Ex-libris” (1903-1906), que coincideix amb l’època d’or del gènere a Catalunya, però això no ha de fer creure que en endavant l’ex-librisme català no tingués importància. Una generació posterior, en la que destacaven artistes independents com Ramon Borrell o Lluis Garcia Falgàs, mantingué un alt nivell alhora que els protagonistes continuaven com ben pocs la tradició de l’aiguafort. I encara molt més tard, ja a la postguerra, una nova fornada d’ex-libristes s’agrupà a l’entorn de l’”Associació d’Exlibristes de Barcelona”, que aconseguiren celebrar a la ciutat un Congrés Internacional europeu d’ex-libris, el 1958, l’estela del qual encara ara perdura en certa manera.

Per tot això l’ex-librisme ha estat una especialitat artística amb molt de pes a Catalunya, i havent estat superats estilísticament els d’una generació no ha trigat a aparèixer el gruix d’una altra, i fins i tot anant sovint contra corrent de la moda artística més generalitzada, l’ex-libris no ha deixat de ser un art, un col·leccionisme i per a molts una passió fortament sentits en aquest país.

L’Ex-libris”, escrit de Francesc Fontbona en el Catàleg de la Exposició Els Ex-libris i els Llibres. Exposició d’ex-libris catalans actuals i antics, relacionats temàticament amb el món del llibre o la literatura. Del 29 de novembre de 2005 al 15 de gener de 2006. Museu Sant Cugat . Casa Aymat. Ajuntament de Sant Cugat, 2005.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Dime con quien andas y te diré quien eres, es dicho popular español, pero estimamos mucho más justo e igualmente verdadero, este otro, menos conocido: dime lo que lees y te diré quien eres, porque, además, según lo qué lees, así eres y tal libro leemos, tal vida hacemos.

Nuestro sin par refranero, tan amado por Bergamín, nunca olvidó el libro y la lectura, y así nos aconseja: contra tristura, buena lectura; el buen libro, de las penas es alivio; la buena lectura distrae, ensenya y cura; libros y años hacen al hombre sabio: quien poco lee, poco aprende; según lo qué leas serán tus ideas, y un largo, larguísimo etcétera.

Por ello, la falta de buenos amigos no te apene, ¿ buenos libros no tienes? Porque quien tiene un buen libro tiene un buen amigo, y más vale un libro que un amigo: el amigo podrá engañarte: el libro sabrá desengañarte, y un libro y un amigo, y si hemos de partir, el amigo para ti y el libro para mí. Rodríguez Marín justificaba este agravio diciendo que el libro nunca te será ingrato, nunca venderá tu secreto, nunca intentarà ocupar tu puesto y, en fin, nunca te abandonarà en la adversidad, porque amigos y vinos, a veces derechos y a veces torcidos.

Y no basta con tener un buen libro: hay que saber leerlo. Quien lee y no entiende, poco aprende. Mal se entera quien lee de prisa. Leyendo y escuchando, el necio se hace sabio. Leer y no entender es mirar y no ver. Leer sin hacerse cargo de lo leído, tiempo perdido. Y como remate: El tiempo se ha de ocupar en leer, orar y obrar.

Distingue el refranero entre libros buenos y malos: Libro cuya lectura no te mejore, quizá te empeore. Libro bueno, huerto ameno. Libro bueno no es para necios, libro bueno no tiene precio. Miel contiene el libro bueno, y el malo veneno, y por todo ello, del buen libro quiero hablar, que el malo lléveselo el diablo.

Y en fin, libro cerrado no saca letrado; libro cerrado no da sabiduría; librería muy arreglada, librería poco usada. Y así hasta el infinito.

Si, sin leer no hay placer. Leer cualquiera de esos libros, que, un año, más han salido a la calle, en nuestra busca, en esta XL Feria del libro antiguo y de ocasión y que van a ofrecernos el mayor de los placeres, como atestiguan nuestros refranes, o el más maravilloso viaje imaginario, como atestigua nuestra poesía. No hay fragata como un libro, escribió Emily Dickinson.

Sí, sin leer, repetimos, no hay placer.

Pregó de la XL Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, por José Esteban; Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2016, p.3-5.

“ És evident que tots els ex-libris tenen relació amb els llibres, ja que en principi estan fets per a ser adherits dins ells i indicar a qui pertanyen. Però aquest títol de l’exposició i del catàleg es refereix a una relació iconogràfica o temàtica amb el món del llibre. Tots els ex-libris seleccionats tenen a veure directament amb els llibres, la lectura i la literatura, la poesia, la bibliofília… Era el millor tema que es podia triar en l’Any del Llibre i la Lectura 2005.

La persona que posa un ex-libris als seus llibres, més que una afirmació de la propietat privada, és un acte d’amor i protecció envers aquell exemplar. El propietari ens està dient que el llibre és seu, però també que se l’aprecia i se l’estima, i que espera que sigui respectat i retornat ben aviat, si aquest ha estat deixat. L’exposició i el catàleg es divideixen en dues parts ben diferenciades: una selecció d’ex-libris catalans antics, i una selecció d’ex-libris catalans actuals o contemporanis, lligats per la mateixa temàtica. L’objectiu principal d’aquesta exposició, a més a més de mostrar belles obres d’art i establir lligams entre alguns ex-libristes clàssics catalans i els nostres artistes contemporanis, és el de renovar el coneixement sobre l’ex-librisme i, això ja seria més agosarat, renovar també la utilització de l’ex-libris en l’actualitat.

L’exposició consta de més de 100 ex-libris antics ( se’n reprodueixen una cinquantena en el catàleg), i 31 de “moderns”( tots ells reproduïts en el catàleg), constituint una molt bona mostra per entendre el fenomen de l’ex-librisme al nostre país.

Les solucions tècniques i estètiques han evolucionat molt, així com la manera de treballar i de reproduir l’ex-libris. Dels ex-libris calcogràfics i xilogràfics dels primers temps, s’ha passat a tot un ventall de possibilitats creatives i de reproducció, on no es renuncia a les tècniques clàssiques i alhora s’obre la porta a nous mitjans i formes d’expressió.

Les tècniques artístiques emprades en els ex-libris han evolucionat i s’han ampliat. Les imatges, les composicions i les solucions estètiques es transformen segons els artistes, però l’amor pel llibre perdura per sempre en aquestes petites obres d’art.

Escrit d’Adolf, Comissari de l’exposició i artista virtual de la Exposició Els Ex-libris i els Llibres. Exposició d’ex-libris catalans actuals i antics, relacionats temàticament amb el món del llibre o la literatura. Del 29 de novembre de 2005 al 15 de gener de 2006. Museu Sant Cugat. Casa Aymat. Ajuntament de Sant Cugat, 2005.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Escribió el doctor Marañón que su segunda vocación era la de librero de libros raros y curiosos, y entre las razones que aportaba, una, sobre todas las otras, era de gran peso: según las compañías de seguros, los libreros son los hombres más longevos del mundo.

¿Tendrá algo el libro, aparte de lo que conocemos, capaz de alargar nuestras vidas?

Algo parecido pensaba don Julián Barbazán, librero de los aquí llamados popularmente de viejo, que nos dejó unas curiosas memorias, Recuerdos de un librero anticuario, que, aparte de una apasionante aventura literario-libresca, nos deja unos singulares retratos de los bibliófilos más importantes que conoció, sus pasiones y sus desgarramientos, en busca de bellos y raros ejemplares.

Retrata así a don José Lázaro Galdiano que, a pesar de ser inmensamente rico, regateaba el precio como un auténtico gitano.

La pasión por el libro raro, quizá por la búsqueda de la longevidad, es una de las más arrebatadoras pasiones. “¡Ay de los bibliófilos!”, escribió una vez Azorín, que también lo era en gran medida.

Porque el comercio del libro antiguo y la pasión por las bellas ediciones, a pesar de las quejas de los impacientes, gozan de buena salud.

Pregó de la XL Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, por José Esteban; Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2016, p.2-3.

El Bibliodiccionari ja té més de 2.300 paraules, però cada dia m’és més difícil trobar paraules noves, si em podeu ajudar us estaré molt agraït.

Biblio-bressol: a la Biblioteca Joan Rigau i Sala de Vidreres, tenen  un Club de lectura infantil Família Bibliobressol, especialitzada en famílies amb infants de 2 a 4 anys.

Biblio-chefs (2): taller de cuina a la Biblioteca Pública P. M. Santa Ana a Badajoz.

BiblioDDHH: Aplicació per a la xarxa de biblioteques de la defensoria del poble

Biblioescriptors:  “la diada de Sant Jordi durem a terme l’activitat Biblioescriptors a la plaça dels Homes. Conversarem amb alguns autors i autores que enguany han presentat llibres a la biblioteca, com ara Daniel Genís, Octavi Dalmau, Manel Puig, Mario Bueno, Salvador Famoso, Juan Jesús Aznar, Júlia Domínguez i Sebastià Roig”, així ho expliquen des de la Biblioteca de Castelló d’Empúries.

Bibliotejo: Bibliotejo es el nom del bibliobús d’Emília Curiel i Luis Markina que «dinamitza la vall» amb els seus més de 2.000 llibres des de l’enclavament rural de Gallejones de Zamanzas, en Les Merindades de Burgos.

Bibliothecvla Alexandrina: un canal de divulgació sobre el món clàssic. Aquí, un llibreter s’encarregarà de desempolsar als clàssics per a gaudi i coneixement dels seus ”lectors”.

Bibliouniverhlg: I Jornada Científica Provincial de Biblioteques Universitàries. Holguín 2023. L’esdeveniment es realitzarà de manera virtual, com a part de les activitats en homenatge al dia de la Cultura Cubana.

Biblioverde: Fira Ecològica «BIBLIOVERDE» amb taules informatives, xerrades, tallers i basar, organitzada pel Sistema de Bibliotecas Universidad de Puerto Rico.

De la Biblioteca Arte y Letras

“ Si a casa nostra hi ha un parell de llibres d’un intrínsec valor és perquè tant el meu pare com el meu avi eren hostes entusiastes de les llibreries de vell, i dic hostes perquè no sols hi anaven a comprar llibres, sinó que hi feien visita quasi diària i tertúlia mols sovint. L’autèntic comprador de llibres antics o, més modestament dit, llibres de vell, sol tenir les característiques d’un arqueòleg: una paciència infinita, uns disponibilitat absoluta i un horari sense límits per dedicar-hi. Fet i fet els buscadors de les llibreries de vell ja ho són, uns arqueòlegs, car van a buscar, sota capes i capes de runa, tresors ocults que ningú no havia sabut valorar. Cal convenir, doncs, que en major o menor grau el llibre esdevé sota la influència dels anys un objecte cobejable al marge de les paraules que el llibre conté. A mi em fa molta gràcia veure com brillen els ulls d’un bon bibliòfil quan li passa per davant del nas una primera edició, o quan el veig comprar-se el mateix llibre simplement perquè ha trobat una edició més antiga y una altra encara més antiga i així successivament

Apel·les Mestres

Jo he de confessar que he anat a les llibreries de vell amb gustos molt plebeus, simplement per veure si hi trobava un llibre que m’agradés i que fós una mica més barat que de nou en nou, és a dir que hi anava com qui va a comprar de rebaixes. Algunes vegades m’havia trobat amb tot un fons arnat d’una editorial mal endreçada, o d’alguna distribuïdora d’editorials argentines. Més que cap altra cosa aquests estrats profunds de llibres vells que afloren de tant en tant a la superfície em donen la certesa de la perennitat de la cultura. Les modes passen, els èxits s’obliden i a poc a poc del fons d’un magatzem puja surant un autor oblidat.

Tot i que més aviat sóc poc respectuós amb l’objecte llibre i em decanto pels que són fàcils d’usar amb amples marges per posar-hi notes, i sóc del tot feliç amb l’última edició si és més ben impresa i amb paper més bo que la primera i per tant més agradable de llegir, sento una simpatia especial per aquelles edicions de novel·les del segle passat, amb tapes de cartró i ben relligades i amb dibuixos meravellosos, com per exemple els d’Apel·les Mestres, que era un il·lusrador estraordinari, o de Pellicer i de Foix, en les edicions de la Biblioteca “Arte y Letras” on havia llegit Bret Harte i Dickens. Però això és potser perquè associo aquests llibres amb les meves lectures primeres, quan, segons frase afortunada de Llorenç Riber, entrava a la ciutat dels llibres.

Article: “La vellesa dels llibres”, de Maria Aurèlia Capmay en el diari Avui del 26 de setembre de l’any 1982 ( pàg. 21).

Llibre de Daudet amb il·lustracions de Pellicer

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ ¿ No os habéis encontrado, un domingo perdido del otoño madrileño, en la singular Cuesta de Moyano, sobre unas humildes mesas de madera, uno de esos viejos libros de texto, que alegraron nuestra infancia y llenaron para siempre de infinita nostalgia nuestra imaginación infantil? No sé por qué, pero esos entranyables libritos, llenos de ingenuas estampas, de bellas letras y de elegante caligrafía, me producen siempre una suave, una casi atrayente tristeza.

Uns veces, el viejo texto nos hablaba de historia sagrada y sus dibujos nos mostraban un Dios de hermosa barba blanca. Otras, era Ezequiel Solana quien nos enseñaba urbanidad y buenas costumbres; o eran las llamadas cuatro reglas en los libros de Dalmau Carles o lecturas infantiles “Virtud y patria” que nos hacían soñar con barcos que cruzaban los mares o con los héroes madrileños que lucharon contra Napoleón. ¡Oh, la poesía de vuestras enseñanzas, el lirismo de vuestro estilo, la poca exigencia de vuestros métodos pedagógicos! ¡Oh, la amable compañía de los viejos libros, de las antiguas y olvidadas tintas, de las elementales ilustraciones!

Por eso, cuando os veo en las viejas librerías, expuestos al triste vaivén de las cosas inservibles, a la injusticia de los nuevos tiempos, repaso con ternura vuestros toscos lomos y releo con renovada pasión vuestras sencillas enseñanzas. ¡Oh, modestos, simpáticos, entrañables, viejos libros de texto! Vosotros no contábais grandes hazañas, no prometíais un porvenir risueño y triunfal, ni llenasteis nuestras cabezas de sueños inservibles y presuntuosos. Vosotros eráis ingenuos, sencillos y hasta algo vulgares, pero nos trajisteis esa poesía de las cosas sencillas y esa tristeza de los corazones solitarios. Y en vuestra sencillez, en vuestra recoleta y tímida presencia, se contiene, impagable, todo lo que la vida tiene de extrañamente infantil y poético”.

Pregón de la XL Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, por José Esteban; Asociación de Libreros de Lance, Madrid 2016, p.1-2.

“ Si ho penso bé, mai he deixat de comprar-me els llibres que he volgut, partint de la premissa que mai he tingut allò que s’anomena una fortuna personal. Vaig iniciar la meva carrera de compradora de llibres a la infantesa, potser perquè a casa n’hi havia molt pocs, i no puc recordar ni quan vaig aprendre a llegir, de tant petita que devia ser. ( Incidentalment; em fan una pena infinita les criatures actuals, víctimes d’una pedagogia que no els dóna accés a la lectura fins als sis anys, segons m’han dit). Naturalment, de petita vaig gaudir de la complicitat familiar que em subministrava els diners per a comprar-los, i també de la meva pròpia astúcia jueva, que em va fer establir unes quotes que variaven del xarop a la pastilla, amb cota màxima per una injecció. No hi havia plors per a guarir-me i sempre sortia de les angines i constipats força rica. El súmmum va ser una tos ferina que em va enriquir tant que fins i tot vaig començar una col·lecció de segells en la qual no he perseverat. Quantes vegades m’he recordat de les pessetes que, tot d’una, trobava en el fulls d’un diccionari i que ja ni recordava ! Ara, ja fa molts anys, això no em passa mai, ans al contrari, més aviat hi trobo factures que el subconscient m’ha fet amagar.

No recordo gens, però, el meu pas de compradora de llibre nou a llibre vell, ni gairebé el de clienta de llibre vell a llibre d’antiquari, en el benentès que hi ha força diferència. Penso que això s’explica perquè, en definitiva, el que m’interessa, per dir-ho abreujadament, és la literatura. Si per Machado la infància són els llimoners sevillans, bé podria dir – salvant totes les distàncies possibles – que la meva adolescència fou moltes hores mirant la llibreria del senyor Grau de Terrassa. Probablement va ser allí on ja em vaig avesar al llibre vell, habitud fomentada pel descobriment que, quan m’agradava un autor, calia trobar les primeres edicions i veure com aquell autor havia planejat el llibre ( en especial els llibres de poemes), donat que aquesta mateixa obra en passar a Obra Completa solia canviar de forma, perdre dedicatòries i, a vegades, pròlegs. Segurament, però, el que em va convertir en col·leccionista va ser la meva afició a Josep Carner i l’ordenació i canvis en l’edició del 1957 de les seves Obres Completes. Carner, en definitiva, és qui m’ha fet pagar més de tres zeros, així com deixar el telèfon a algun amic llibreter de vell per tal de tenir possibilitats de volums que no tinc. (Em sembla que la modesta joia de la meva col·lecció és el volum Primer llibre de sonets, del 1905, on el poeta és “Joseph” Carner i un abrandat admirador – en castellà- d’Antonio Maura).

Si bé no puc datar quan vaig comprar el meu primer llibre vell, sí que sé amb certesa que l’afició m’ha seguit arreu, independentment de la meva capacitat adquisitiva. I aquest és un punt al qual voldria referir-me: el problema de ser compradora de vell no és tant material com de temps. Potser quan més he comprat ha estat quan menys diners he tingut, factor compensat per molt més lleure. Els dos anys que vaig viure a la ciutat de Nottingham, amb un horari laboral de nou hores setmanals, no passava setmana sense que m’apropés a unes molt bones llibreries de Derby Road ( també solia anar a antiquaris d’altres objectes, amb preferència els que s’assemblaven més a uns drapaires, on vaig trobar coses força notables per no res). A Nottingham vaig adquirir primeres edicions de llibres d’Auden, un poeta que em fascinava i em fascina, viu aleshores i no pas gaire cotitzat pels col·leccionistes. Això no obstant, no tinc ni un d’aquells volums perquè els he regalat, perquè no sempre hi ha un deler de posseir, ans de trobar i, més tard, d’oferir-ho a algú, car sabem que el farà feliç. Capficar-se en el valor em sembla trair les regles del joc: més val dedicar-se a col·leccionar pisos o joies, aficions de les quals no sóc suspecta.

Hi ha un altre aspecte interessant en l’afició al llibre vell i és un tret que s’assembla a la visita a la casa on va viure un autor o autora determinats o a les tombes dels cementiris ( sóc, he de confessar-ho, una entusiasta de Highgate de Londres, el Père Lachaise de París, i a tota persona estrangera amiga no deixo de mostrar el nostre Montjuïc). En el benentès que l’important és l’obra, es comprèn millor la novel·la Wuthering Heights,

d’Emily Brontë, després de visitar la rectoria de Haworth, perduda pels moors [erms] del comtat de York. Així he comprès millor tor l’estrall que pot causar a una dona escriptora l’emmascarament sota un pseudònim d’home, el dia que vaig aconseguir una segona edició de Drames rurals ( 1904), de Víctor Català, amb la següent inscripció: “Al savi catedràtich D. Just Garriga, son contemporani Víctor Català / ( setembre de 1905)”. També, gràcies al llibre vell he pogut admirar la gentilesa de Carles Riba envers el seu sastre, així com han entrat a la meva vida noms enigmàtics d’antics propietaris de volums, segurament part de biblioteques que hereus mercantils han desfet. ( Probablement és l’afició al llibre vell la que em fa pensar que destinaré els meus llibres a una biblioteca pública, sempre que respectin un espai on els eventuals futurs lectors es puguin adonar que va ser una passió que va acompanyar una vida, encara que no sàpiguen que era la meva, car aquest personalisme tant se me’n dona).

Cada any espero l’arribada de la Fira de Llibre Vell de Barcelona, de la mateixa manera que he seguit més d’una vegada la de Madrid si allí m’esqueia, així com no m’estic de dedicar unes hores o unes tardes a les llibreries de Charing Cross Road de Londres, a cada visita que faig a la capital anglesa, o deturar-me a les poques però magnífiques tendes de Greenwich, també a Londres, prop del meridià i del majestuós Cutty Sark a les aigües del Tàmesi. Quan despenjo el telèfon i a l’altre costat em parla el senyor Costa de la Plaça Sant Just, sé que Sartre tenia raó quan deia que la persona, en triar, es limita. Què faig? ¿Enterro la possibilitat d’un gaudí  i acabo el mes amb els entrebancs habituals o deixo de pagar el lloguer del pis? Generalment, i no me’n penedeixo, trio la segona possibilitat. A la fi, són les passions les que compten !

Articlede Marta Pessarrodona: “La perillosa – i apassionant !- relació amb els llibres” (Notes per a unes memòries que mai no escriuré)  , en el diari Avui del dia 26 de setembre de l’any 1982.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ ¿Acaso pensabais que mi presencia aquí era gratuïta? En absoluto. Hoy soy el ilustre pregonero de esta feria que congrega a lo más selecto de la intelectualidad, porque de todos es sabido que el día de mi primera comunión coincidió con el fin de mi cuarta relectura de “En busca del tiempo perdido”, esa vez en ruso, porque se disfruta mucho más leyendo las novelas policíacas, como la anteriormente citada, en lenguas vernáculas, y creo que hablo en nombre de la mayoría de los presentees cuando afirmo que el ruso es la más vernácula de todas, razón por la cual se escribe en cirílico en lugar de en sánscrito, como le hubiera gustado a Pedro Laín Entralgo. “En busca del tiempo perdido”, ¡Qué empresa tan inútil! Obra del empecinamiento del que no sabe perder ya que, intentando buscar lo perdido, no se consigue otra cosa que perder ese tiempo que se busca, cayendo en una espiral cuyo centro es el sumidero por el que se escapa nuestra vida, pues no es otra cosa la existencia que la conciencia del tiempo, por eso yo os animo a que no os dejéis robar el vuestro como pretende el autor de ese tratado, llamado Marcel, y que “proustituyó” la lliteratura cuando para dar sentido a una vida dilapidada en el mar de la frivolidad y la insustancia, decidió arruinar la de los que se aproximaran a su novela, si es que así puede llamarse ese soliloquio disfrazado de diálogo con el éter…

No quisiera dejar pasar esta ocasión sin hablar un poco de mí mismo, como han hecho sin el menor recato, y casi sin darse cuenta, la mayoría de los ilustres pregoneros que me han precedido, pues los eruditos tienen tendencia a encabezar la mayoría de las frases con el pronombre “yo”.

Pregón del Gran Wyoming en la XXXIX Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid, Asociación de Libreros de Lance , 2015: p. 3-4.

XXXIX Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid

“ Un temps la litografia barcelonina fou la primera de la península ibèrica, incloent-hi Portugal. Avui, les nostres editorials, les nostres impremtes i litografies, àdhuc els nostres tallers de fotogravat segueixen essent infinitament superiors a tota llei d’empreses tipo i litogràfiques de Lusitània i encara segueixen preponderant sobre les del restant de la Península, però l’hegemonia absoluta de les editorials barcelonines ha passat.

Es cert que el nostre moviment editorial en llengua castellana i en llengua catalana avui, és molt més dens i complex que trenta anys enrere; però aleshores era absolutament preponderant, invasor, ardit, director i, des del punt de vista artístic, innovador i àrbitre. De Barcelona eixien, no ja solament les edicions científiques i literàries de gran tiratge, els llibres de text per a tota Espanya i Amèrica, sinó les edicions monumentals, les obres de gran luxe que representaven aleshores o que avui són les edicions de bibliòfil, també les edicions de llibres d’art més refinades, en fi, les obres de divulgació i àdhuc les torrentades de baixa literatura sentimental.

Ara, tot això s’ha anat reduint. Moltes ciutats espanyoles s’han posat a editar amb empenta a Madrid i València, principalment. L’Amèrica anglesa, Paris i altres terres s’han posat, d’anys ha, a editar al gust sudamericà més que nosaltres mateixos – i així havem perdut els mercats d’Amèrica.

Ens restaria el consol de constatar que entretant bones editorials i impremtes catalanes han sorgit més nombroses que mai a Barcelona, i ço que és més important encara, per diverses ciutats catalanes – si no fos, però que la perfecció tècnica barcelonina ha baixat de nivell. Avui es dóna el cas de produir-se més perfectament tal o qual impremta de fora de Barcelona que les impremtasses barcelonines que un jorn aconseguiren urbi et orbi fama de virtuosisme. Certs treballs tipogràfics no són possibles a Barcelona; tal o quals procediments de gravat que ja fa anys i panys que donen la volta al món encara no han pogut penetrar a Barcelona. La fabricació dels papers és un problema cada dia agreujat, i els papers de qualitat, llevat d’alguns tipus que la casa Guarro fabrica de manera impecable, segons parer dels estrangers més exigents,

no es poden produir en les nostres papereres. La fabricació de teles, en els nostres tallers, i per a les obres de compromís cal recórrer a l’estranger – ço que no s’havia vist mai. Certs procediments de reproducció, pells i pastes per a la relligadura està a Catalunya a l’edat de pedra: tots els editors són en aquesta matèria tributaris de l’Espanya Industrial, el mostrari de la qual és limitadíssim i més aviat barroer, bàrbar i provincià. No existeix en tot Barcelona ni un dipòsit de teles i de pells de relligadura estrangeres que pugui satisfer les necessitats d’un centre editor tan important com Barcelona. Les filigranes i meravelles que la fabricació de papers guarda ha creat arreu d’Europa i d’Amèrica, aquí a casa nostra son encara un misteri. El tiratge dels fotogravats i dels tricolors, que a tot arreu del món són les beceroles de la tipografia, ací no acaba d’ésser un problema insoluble; quan hom es troba els perfectes fotogravats de les editorials “Gallach” o “Labor”, posem per cas, hom creu somiar. ( I consti, posem per cas que no tenim cap punt de relació amb aquestes cases a les quals fem de bon grat el reclam) La fototípia barcelonina fou més perfecta anys enrere que avui. La fotografia d’art, és dues o tres vegades més cara a Barcelona que en les altres ciutats espanyoles on hom ha començat a conrear-la. Els dibuixants catalans són, en canvi, els més mal pagats del món. El nostre cartellisme tan puixant quinze o vint anys enrere, avui no existeix. La relligadura de bibliòfil també ha anat davallant fins a morir. El gravat a mà agonitza.

Cal, potser, meditar sobre aquest panorama desolat. Ara que tenim una Cambra Oficial del Llibre, aquest meditar, potser pugui ésser eficaç: ella pot ajudar a reflexionar i qui sap si fins podria fer quelcom pel llibre i el periòdic”.

Article: “Les Arts del Llibre” de Joan Sacs en el diari La Publicitat, del dia28 de juliol de 1928.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Buenos días queridos amigos, organizadores de esta feria, autoridades competentes, si las hubiera; transeúntes que, cual ciervo que a la fuente de agua fresca va veloz, os congregáis en torno a la tarima por ver si en este discurso encontráis sentido a vuestras erráticas vidas; pensionistas que aún practicáis la bipedestación y que abarrotáis nuestras calles y actos públicos para rellenar ese vacío que os aporta la expulsión del mundo laboral; libreros que ocupáis las casetas, radiantes, pletóricos, porque os sabéis poseedores de esa joya única, insustituible, de valor incalculable para el pardillo, y os mostráis eufóricos ante la posibilidad de que este año sí, por fin, pase por delante de vuestro puesto un enfermo fetichista al que colocarle vuestro más preciado tesoro entre lágrimas que brotan de sentimientos opuestos, por un lado, la tristeza desgarradora ante la pérdida de ese volumen querido, compañero de muchos años y, por otro, la euforia que provoca contar billetes con ojos incrédulos, mientras miráis de reojo al paseo temerosos de que el comprador se arrrepienta y regrese jadeante para intentar deshacer el trato.

Bienvenidos todos a esta gran fiesta del libro.

Hechas las introducciones, tan brillantes como necesarias, vayamos al turrón.

Como todos sabéis o deberíais, los libros son armas de destrucción masiva. De hecho, la irrupción en el mundo editorial de los famosos de la televisión, entre los que me encuentro, ha destrozado más cerebros que el síndrome de las vacas locas. Vacas, seres mamíferos que, como nosotros, no abandonan la fase oral y por eso mugen a la luna llena en claras noches de estío. Perdonad estas pequeñas licencias literarias, pero es que no puedo deshacerme de mi talento creativo, no puedo dejarlo en casa cuando abro la puerta para enfrentarme al nuevo desafío que en cada amanecer nos ofrece la vida. No puedo aparcarlo para pronunciar este pregón y centrarme en el motivo que hoy nos convoca, porque yo ya leía a Stevenson en el seno materno y en alemán. A los seis años, mientras mis amigos del colegio hacían cola en los puestos de los piperos para comprar sacis, yo vendía restos de mis colecciones de primeras ediciones a León Sánchez Cuesta, el mismo que, como todos sabéis, diera nombre a la famosa cuesta de Moyano, donde hoy se congrega la flor y nata de la reventa.

Pregón del Gran Wyoming en la XXXIX Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid, Asociación de Libreros de Lance , 2015: p. 1-2.

Cuesta de Moyano