Feeds:
Entrades
Comentaris

Frases sobre Bibliofília 759

20 Març, 2023 per biblioaprenent

Bíblia de Martin Luther

“ … Aliat amb la impremta en el segle XV, el gravat fou un important insubstituïble factor de progrés sociocultural gràcies al fet que abans, entre el segle XI i XII, el paper ja havia arribat a Europa.

En efecte, a mitjan segle XV, amb la invenció de la impremta, aparegué el llibre imprès, en una Europa, bàsicament illetrada, produint una autèntica revolució tecnològica aplicada a l’art de l’escriptura i de la comunicació escrita. Gràcies a ella, es passà d’una cultura de tradició oral i manuscrita a una cultura impresa. És ben reconegut que la impremta i el llibre imprès van ser importants elements de difusió de les idees del Renaixement i l’Humanisme, de la Reforma i la Contrareforma. La impremta, doncs, acabà essent protagonista d’una gran revolució cultural. Ja en el segle XVI, la seva implantació tingué una gran repercussió en tots els ordres. En mans dels humanistes, donà a conèixer les obres del pensament clàssic grec i llatí al servei de les literatures en llengües nacionals i de la pròpia estètica renaixentista. Inicialment, però, fou en l’aspecte religiós allà on la impremta tingué una importància cabdal a causa de la Reforma Protestant. Després de la proclama de Luter, el 1517, i de la Contrareforma del Concili de Trento (1545-1563), amb la creació de l’Índex de Llibres Prohibits promulgat pel Papa Pau IV el 1559, l’enfrontament religiós contribuí de manera notable a favor de la proliferació de llibres a causa de la controvèrsia. Aleshores la impremta es convertí en un important instrument de força a favor de les ideologies i de les guerres de religió que se’n van derivar. Els gravats de Lucas Cranach (1472-1553), amic personal de Luter, contribuïren a la difusió de la seva ideologia alhora que, des del catolicisme, proliferava una gran profusió d’estampes a la contra.

En l’aspecte econòmic, la impremta afavorí el pas d’una economia feudal a una incipient economia capitalista amb l’aparició d’una nova classe social emergent burgesa. Potenciada per una indústria editorial creixent, la impremta esdevingué una font important de treball. Començà a aparèixer la figura de l’autor alhora que el llibre esdevenia més reduït de format.

Socialment i culturalment, amb la impremta l’Església perdé el monopoli i control de la reproducció de textos. Aquests contribuïren a l’alfabetització i a una estandarització de les llengües “vulgars” que acabaren imposant-se al llatí. Amb el temps, aquest canvi cultural, afavorit per l’Humanisme, desembocà en l’Enciclopèdia Francesa i la consegüent revolució que la prosseguí.

En l’aspecte científic, gràcies a la divulgació dels coneixements aportats per l’estudi de les ciències humanes, – Física, Botànica, Anatomia, Fisiologia, Astronomia… -, l’Església anà perdent progressivament el poder religiós que havia tingut. Políticament parlant, la impremta també contribuí a fer el traspàs de l’Antic Règim a un progressiu model nou de societat.

És dins d’aquest context i aliat amb la impremta que el gravat, com a tècnica de reproducció seriada d’imatges, esdevingué un dels motors de Renaixement contribuint, favorablement i democràtica, a l’expansió de la cultura i de l’art. Amb altres paraules és el que el professor MacLuhan, amb el seu determinisme tecnològic, qualificà de “Galàxia Gutenberg” referint-se a la comunicació, principalment l’escriptura, la impressió i els mitjans electrònics.

Globalment considerat, allò que genèricament es coneix amb el nom de gravat, és a dir, la imatge obtinguda a través d’una impressió, en realitat és el resultat d’un doble procés de treball. La primera part d’aquest consisteix en la preparació d’una matriu de fusta, de metall o de qualsevol altre material a base d’incisions. La segona part consisteix en l’estampació de la matriu sobre un suport – generalment paper – per obtenir, mitjançant l’entintat i la pressió d’un medi – la premsa o el tòrcul – la reproducció múltiple de la imatge gravada en la matriu. Heus ací, doncs, com els termes gravat i estampació, derivats de l’acció de gravar una matriu i d’estampar la seva imatge, expressen amb propietat i claredat els dos passos del procés.

En sentit genèric, el gravat sobre metall també se’l coneix amb el nom de talla dolça o intaglio, per bé que en sentit restringit es refereix, sobretot, al gravat al burí, que fou el primer procediment de gravat sobre metall heretat dels orfebres, que en foren els capdavanters. Per la seva forma, el burí recorda l’arada i el gravador l’utilitza d’una manera semblant fent directament el dibuix a través de solcs sobre la planxa de coure en què treballa. En ella s’hi allotjarà la tinta que es traspassarà al paper amb la imatge gravada en fer l’estampació. Amb la tècnica del burí, de difícil execució i llarg aprenentatge, s’assoleix una rica valoració de matisos de línies, tractament d’ombres i bells efectes de lluminositat.

Orenes i Navarro, Francesc. «Aproximació a la col·lecció de gravats i goigs de Josep Joan Piquer i Jover dipositats a l’Arxiu Comarcal d’Osona». Ausa, [en línia], 2016, Vol. 27, Núm. 178, p. 839-76, https://raco.cat/index.php/Ausa/article/view/327430 [Consulta: 27-07-2021].

Imatges de l’article

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Colportor

“ A finales del siglo XV, cuando la imprenta multiplica las copias de un título y, por lo mismo, abarata los ejemplares, y a pesar de que el tipógrafo ejercía también de librero, se incrementan notablemente los vendedores de feria, los que iban de pueblo a pueblo en temporada de fiestas, mercados o acontecimientos que atrajesen al personal, para hacer plaza de los libros comprados a los impresores. Ejemplo curioso de este tipo de chalán es Cristóbal Colón, que, para sobrevivir en tanto se aprobaba su proyecto de navegación por los Reyes Católicos, vendía libros y estampas en los campamentos reales. Estos feriantes del papel impreso, a partir de 1500, anunciaban su llegada a las ciudades, repartían prospectos en los que se recomendaban las obras y exponían estas a la inspección de los clientes, bien en los soportales de las plazas, bien en los mesones en donde se hospedaban. Unos años después y en las poblaciones de ambiente universitario o de notable auge comercial, comienza la desunión del binomio impresor/librero, que nunca llegaría a desaparecer totalmente, y nace el mercader de libros independientes, cuya actividad era igual a la de los vendedores ambulantes, solo que realizada en establecimiento fijo, un cuchitril en el “banquillo infernal” de las capitales, los famosos rincones de vagos y maleantes, o un local de acera cercano a los centros oficiales. El incremento de libreros, tanto fijos como placeros, es asombro hoy, por lo mismo, resulta espectacular el volumen de sus negocios, siendo los puestos próximos a las iglesias, incluso los instalados en el interior de ellas, los más rentables, así como los ubicados junto a los palacios de justicia y seminarios. La mayor ganancia la obtenían por medio de los folletos, novenas, vidas de santos, relaciones, cartas noticiosas, pronósticos, etc., que se vendían a placer, aunque los volúmenes de cierta entidad tipográfica rendían ventajas especiales, ya que el impresor o el editor, en estos libros, aplicaban substanciosos descuentos e, incluso, concedía crédito de seis meses, cuando la costumbre era pagar al contado. Sin embargo y por andar al uso de la rutina, se lamentaban de lo poco lucrativo del negocio, en parte, porque se ocupaban demasiadas personas en él”.

“El vendedor de libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.

Colportor

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books | Leave a Comment »

Frases sobre Bibliofília 758

15 Març, 2023 per biblioaprenent

D’una pàgina del diari Avui del 26 de setembre de 1982, amb motiu de la Fira del Llibre Vell.

“ Conec alguns bojos pel llibre vell. Són persones que, quan eren joves, quan estudiaven, dedicaven moltes hores del dia a llegir els llibres que podien comprar, i no eren molts perquè encara no guanyaven cap sou. Per culpa d’aquest interès adolescent per la lectura, no van tenir cap més remei que anar a petar a les llibreries de vell. Aquí hi trobaven els títols i els autors que havien sentit citar a les tertúlies, a les aules, als passadissos i als patis universitaris. El dia que varen poder comprar un llibre difícil de trobar i a un preu raonable, aquell dia donaren el primer pas per un pendent sense fi del qual és pràcticament impossible sortir. Perquè a la satisfacció de la troballa se n’hi va afegir una altra amb la qual hom no comptava, la de saber-se posseïdor d’un objecte que molts pocs poden tenir.

El coneixement, la cultura, és una de les formes de poder. L’instint de la persona porta a adquirir la forma de poder que sigui més adequada a l’ambició social en el que es mou. Els diners són la forma més clara i estesa, però en el cercle reduït dels intel·lectuals i fins i tot d’algunes professions anomenades liberals, ho és la cultura. En un país en què la producció editorial va quedar trencada durant uns anys per culpa d’un aixecament militar, no hi ha més remei, per a recuperar la història perduda, que anar a les biblioteques o a les llibreries de vell. Les biblioteques, però, no donen tantes satisfaccions com l’accés a la propietat dels volums. En les nostres circumstàncies històriques, el llibre ens actualitza un passat mitificat. El llibre de vell català és un llibre de vell mitificat, ple de connotacions, de nostàlgia.

Quan comprem un llibre català d’abans de la guerra – els de després de la guerra no són llibres de vell autèntics i potser no ho seran durant alguns anys, encara – comprem informació, recuperem una història, refermem la nostra identitat, augmentem el nostre poder, ens deixem endur per la nostàlgia. En definitiva, donem satisfacció a la nostra vanitat. I si el paguem a baix preu, fem una inversió o, si més no, creiem fer-la. Anar a les llibreries de vell és anar a les rebaixes. Amb l’avantatge que la temporada de les ocasions dura tot l’any.

Si visiteu la casa d’un d’aquests bojos, no us ensenyarà pas l’obra que  li ha agradat més o els poemes que prefereix sobre qualsevol altre, sinó el volum rar, original, amb alguna dedicatòria curiosa potser, i, a més, us explicarà com va aconseguir-lo i us dirà el preu indigne que li va costar, tot això gràcies a la sort i a l’atzar. I vosaltres, no cal dir-ho, si sou amic seu, heu d’escoltar-lo amb enveja i fer-li notar que n’esteu molt, d’envejós.

El boig pel llibre vell pot emmalaltir de col·leccionisme i aleshores ja és perillós i irrecuperable del tot. Quan el boig s’enamora d’un autor, d’un tema o d’una època, la seva pèrdua de la raó arriba a un grau tan alt que ja no s’adona dels perjudicis que una dèria com la seva pot produir tant a ell com als seus familiars. No té en compte, per exemple, la reducció constant d’espai del seu habitatge. I aquesta reducció afecta els que hi conviuen amb ell de forma que esdevenen víctimes d’una activitat de la qual no són responsables. No s’adona tampoc que l’economia familiar pot desequilibrar-se i, per la seva culpa, veure’s obligat a imposar una economia rigorosa. Si és el pare de la família, l’ embogit, a la muller no li quedarà cap altra aspiració que enviudar tan aviat com pugui i poder vendre’s ben aviat la biblioteca per a guanyar espai i diners, encara que quan normalment aquest fet esdevé ja no té l’edat més adient per a fruir d’una cosa i de l’altra. I els fills, als quals toca d’odiar el pare com cal, l’associaran tant als llibres que odiaran per identificació la lletra impresa.

Només els salvo per una cosa. Per la pols. Contra el que creu molta gent, fan molta més pols els llibres nous que els vells. Aquests la porten de tant anys que hi està ben fixada. Els que n’aixequen més són els nous. A més, veure envellir els nous de mica en mica és un fet desolador. Sobre els vells, però, no s’hi nota el pas del temps. Comproveu-ho comparant qualsevol llibreria de vell amb una de nou en què no tinguin prou cura de la neteja.

Espero que us hauré fet prendre consciència dels perills que té una dèria pel llibre vell. Tant de bo me’ls haguessin advertit a temps.

Article “Els perills d’una afecciò”, de Víctor Ripoll en el diari AVUI del 26 de setembre del 1982.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Horaci

“ Durante el Imperio Romano se multiplican las librerías regulares, se abren establecimientos en las calles más transitadas, se fijan en las puertas y paredes las listas de los libros que hay a la venta, se anuncian las novedades y se invita a poetas e historiadores a reuniones literarias en las que no falta el vino y abundan las gollerías. Se cuida ese vehículo para la oferta y se exporta a los confines de la dominación romana.Y si Quinto Horacio Flaco se vanagloriaba de que sus poemas eran leídos tanto en las costas del Mar Negro como en las orillas del Ródano, debido a los numerosos puntos de venta esparcidos por el mundo conocido, nuestro Marco Valerio Marcial presumía de que su “Libro de los Espectáculos”, serie de epigramas dedicados a la inauguración del Coliseo de Roma, había conquistado velozmente las capitales del Imperio gracias a la presura de los mercaderes de libros. Los hermanos Sosio, editores de Horacio, y Trifón, editor de Quintiliano y Marcial, fueron los campeones indiscutibles de la distribución librera.

Luego sería Toledo, capital del reino visigodo, la meca de los comerciantes de libros. Obras de astronomía, matemáticas, medicina y filosofía, de autores clásicos, traducidas del árabe al romance o al latín vulgar por mozárabes y judíos, redactados luego en latín escolástico por eruditos, eran adquiridas afanosamente por libreros europeos, quienes, en algún caso, mantuvieron agente comercial estable en la ciudad castellana, mientras los trotalegajos españoles, sin amilanarse, emprendían la caza de coleccionistas y bibliófilos de allende los Pirineos o intentaban la venta buhonera por mercados y ferias extranjeras.

“El vendedor de libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.

Museo de los Concilios y la Cultura Visigoda ( Toledo )

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books | Leave a Comment »

Frases sobre Bibliofília 757

10 Març, 2023 per biblioaprenent

Biblioteca Monastir de Silos

“No podíem deixar de parlar dels bibliopirates, algun dels quals no reparen en mitjans per aconseguir els objectes del seu col·leccionisme, encara que siguin el desfalc, el furt i, fins i tot, l’assassinat. Caldria diferenciar-ho del bibliocleptòman, el que roba llibres per un impuls incontenible i sense ànim de lucre.

Tot i que els llibres s’han mostrat per molts incomprensibles i inservibles, sempre han estat objectes amb prestigi i valor comercial, de manera que en molts casos han estat robats. Les biblioteques antigues intentaven impedir els robatoris encadenant els volums a prestatges, faristols i taules. També hi havia pena d’excomunió per als que gosessin robar algun volum de certes biblioteques, i fins i tot malediccions gravades en els murs. Tot i així, això no ha dissuadit mai als lladres, i molts dels llibres actualment en comerç han estat furtats, robats o venuts il·legalment, com els de el Monestir de Silos, per posar un exemple. En molts casos s’intenta fer desaparèixer el segell de la biblioteca original esborrant-ho, raspant i, fins i tot, arrencant part del full en què es troben (que sol ser la portada), quan no el full sencer. Eco tranquil·litza al afirmar que els que roben els llibres són els bibliòmans i no els bibliòfils, i ens recorda amb humor que el major lladre de llibres de la història tenia de cognom Libri.

Mapa de Juan de la Cosa, 1500

Alguns exemples de bibliopirateria:

Juan de la Cosa va realitzar el primer mapa d’Amèrica i el va donar a Isabel la Católica el 1500. Les tropes napoleòniques el van robar de la Casa de Contractació de Sevilla, i en 1832 va ser venut en una subhasta de París. Al morir el seu comprador, un diplomàtic holandès, el 1853, va ser adquirit en subhasta per un representant del Govern espanyol, i des de llavors està en el Museu Naval de Madrid.

El Cançoner de Baena va ser traslladat del Monestir de l’Escorial a Madrid i conservat el 1820 a la Biblioteca Reial, d’on va desaparèixer per ser subhastat a Londres el 1824. Comprat per Richard Heber, a la seva mort va ser subhastat, i el 1836 el va adquirir la Biblioteca Nacional de París, on encara continua. Sánchez Mariana informa d’un altre còdex de segle XII, que va ser robat abans de 1800, retornat en secret de confessió, i novament robat, juntament amb la còpia que es va treure, abans de 1870.

Cançoner de Baena, ca.1445

Un canònic de la catedral de Conca va robar, fa uns anys, gran quantitat de llibres de la biblioteca catedralícia. Van ser amagats en un local molt humit, de manera que molts es van destruir. A més l’Església no ho va denunciar.

Igualment, tampoc van ser castigats el canonge arxiver de la catedral de Zamora i un bibliògraf cordovès que han estat condemnats a un any de presó i 41 milions de pessetes d’indemnització per haver furtat 466 llibres de la Biblioteca del bisbat de Zamora entre 1994 i 1996.

Un altre bibliotecari extremeny venia els llibres al seu càrrec, però deixant les tapes per dissimular l’absència. I hi ha llibreters que actuen com peristes de llibres de procedència il·legal, fins i tot que els roben ells mateixos.

Gallardo s’asseia a la Biblioteca Nacional al costat d’una finestra que donava al pati i li anava tirant, els llibres que li interessaven, per la finestra a un criat.

I recordar aquella anècdota de cert bibliòfil que es va negar a prestar un llibre, i davant la insistència del demandant, li va mostrar els seus 3000 volums aconseguits pel procediment de no tornar els que li havien prestat a ell.

Article en el vlok Letraherido: “ Bibliòfils i bibliopirates”. ( un vlok molt interessant amb molta informació )

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Papir de Rhind (1650 aC)

“ El portavoz de feria del libro puede dedicar su discurso al libro clave a través de los tiempos y cantar las excelencias de ciertas obras, vitales para el progreso, por ejemplo, el “Papiro de Rhind”, compendio de matemáticas con treinta y siete siglos de antigüedad, la “Enciclopedia” de Diodoro Sículo, los “Comentarios a Aristóteles” de Alberto el Grande y “El Capital” de Carlos Marx, entre una nómina apabullante de títulos que dejarían muy alto el copete de sus conocimientos bibliográficos. Sin remontarse a la paleosabiduría, el pregonero puede examinar la industria editorial contemporánea y ver que marcha, aprobar el chaparrón de publicaciones de cualquier materia y de cualquier calaña que nos abruma cada año, destacar el censo impresionante de autores que malviven de la letra impresa, ponderar la creciente afición a la lectura del personal moliente, explicar el extraño negocio de los editores, el agosto de las imprentas y el pan de cada semana de los críticos. Puede, incluso, pronosticar un nuevo siglo de oro español consagrando a sus amigos escribidores, en un animado tráfico de influencias según afecto ideológico, tribu editorial o familia equívoca y, de paso, promocionarse en el mundo exitoso de la literatura, a veces tan discriminatorio. Mas, el pregonero puede echárselas de agorero y llorar la muerte del libro impreso en papel, pecado de conjetura en el que yo mismo caí ante esa diosa del octavo día apodada Informática.

Sin embargo, pocas veces el heraldo de feria dedica su pregón al mercader de libros, al vendedor de libros, al librero que decimos ahora. Cuando este, en la dinámica editorial, es la pieza útil, la que da salida a la producción y permite el provecho. Es como la otra portada del libro. Y no habría grandes fábricas de impresos, ni complejas estructuras editocomerciales y menos aún escritores de temporada con hermosos derechos de autor, si no existiera esa terminal mercantil llamada librería. El mercader de libros, además, fue siempre el fiel y el baremo que establecía, en su justa medida, la vitalidad de una obra literaria o científica. Así lo entendieron los griegos del exilio al iniciar en Roma el comercio de libros y antes de nada crearon la figura del bibliopola, es decir, el librero, el individuo especializado que ofrecía al público, directamente y sabiendo qué vendía, las obras importantes de la cultura helénica. Aspecto gremial que desarrolló Andrónico de Rodas, editor de Aristóteles y de Teofrasto, con una amplia red de librerías en distintas ciudades, instruyendo previamente a los vendedores con cursos específicos para mayor eficacia en la tarea”.

“El vendedorde libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Biblioteques, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books | Leave a Comment »

Frases sobre Bibliofília 756

5 Març, 2023 per biblioaprenent

“ Com haurà observat el lector, en tot aquest llarg historial no he emprat mai en sentit genèric d’ex-libris cap dels mots: “ ex-biblioteca”, “ex-museo”, “ex-discoteca”, “ex-dono”, “ex-hereditate”, etc., perquè crec francament que tot això hi sobra. EX-LIBRIS. Tots els altres no tenen sentit ni significat, i sols poden obeir a una pedanteria poc ex-librística per manca de raonament i de bon gust. Fóra lamentable que l’ús d’aquests mots improcedents esdevingués rutina; per això crec convenient desterrar el seu ús.

Qui té un ex-libris per a usar-lo en els seus llibres i no és col·leccionista, és natural i lògic que poseeixi pocs o molts llibres, que formen, per tant, una biblioteca; sobra, dir “ex-biblioteca”, si ja se sap que qui té un ex-libris i no és col·leccionista solament, sinó, bibliòfil, poseeix una biblioteca. Ultra que el sentit d’aquest “ex” no s’adiu, la redundància i cacofonia de “ex-biblioteca de la biblioteca de…” no és ni raonable ni artística, i, per tant, és antiintel·lectual. En l’ex-libris que he realitzat darrerament per a la Biblioteca Central de la Diputació he tingut bona cura de no incórrer en aquest error. I no penso realitzar mai cap “ex-biblioteca”, ja que no sé què es vol dir amb aquesta expressió, i sí penso realitzar molts ex-libris, perquè sé molt bé on sóc.

Atenent-me a aquest mateix criteri, trobo bé que es digui “ex-musicis” no tan sol per a utilitzar-lo en els llibres de música, sinó àdhuc en els altres, perquè si el posseïdor de l’ex-libris és músic, es reflecteix així millor aquesta qualitat personal de l’interessat. Com també trobo bé que es digui “ex-eroticisis”[sic] en l’ex-libris d’aquells qui tenen la franquesa de revelar així llur temperament.- Jo admiro aquesta franquesa valenta d’aquells qui, com el col·leccionista Balbí, només arrepleguen “ ex-eroticisis”.

Al meu entendre s’ha de dir “ex-libris” i res més. No cal embolicar les coses sense més ni més.”Ex-libris”, “ex-musicis”, “ex.eroticisis”, tot això que té un significat propi, raonat i psicològic, és el que està bé i és l’únic existent com a veritable. Tota altra fórmula, com el “From the book”, el “Book-plates” i els “his book” ianquis, i el “Büchzeichen” alemay i austríac, sobra per complet. I no parlem del “ Bibliothekszeichensigneten”, que cal agafar el tren per arribar d’un extrem a l’altre d’aquesta paraula tan enrevessada.

Tampoc no veig la necessitat ni sé què es vol dir quan es parla de l’ex-libris femení i del conjugal. Bé que hi hagi ex-libris religiosos, que és una manifestació de l’esperit; humorístics, que és un estat de l’ànim; frívols i burlescos, per la mateixa raó, i caricaturescos, que, ultra l’estat d’ànim, és una forma artística molt apreciada. Però, ex-libris femenins?, ¿ és que no basta amb el nom de la interessada per a revelar el seu sexe? ¿ O és que l’ex-libris ha de tenir una ridícula i desplaçada tècnica per a diferenciar el sexe femení del masculí? I això en una època racional en què les dones van de bracet amb els homes en tots els estaments i afers socials, i àdhuc en els països més avançats i de major cultura formen batallons d’exèrcit femení… La dona és un ser com ‘home, i es una visió baixa de sostre fer-la més feble o inferior pel seu sexe. Bé ens diu l’escriptora, força entesa en l’ex-librisme, Aurora Díaz-Plaja: “ ¿Cómo ha de ser el ex-libris femenino? ¿Debe diferenciarse esencialmente del masculino? En principio no… De ningún modo. No es absolutamente necesario que el ex-libris refleje el sexo, sino la personalidad individual de su poseedora, si bien con exquisitez femenina”, ( El Bibliófilo, núm. 11, Madrid) Molt bé! Si això és així, ¿ quina diferència es vol pretendre establir? Cap que no fos cursi, ridícula i ben bé fora de to i del moment actual.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Tabularium a Roma

“ Los pregones de las ferias del libro, naturalmente, tienen como protagonista al libro, envase de papel relleno de pensamiento en algunos casos, de sensibilidad en otros y de majaderías en los demás, todo ello disuelto en miles de millares de letras más o menos gordas, más o menos legibles. Ese pastel de milhojas, a veces indigesto, es lo que se glorifica en esta ocasión, pues de lo contrario, sería mentar la soga en casa del ahorcado. Así, el nuncio, para evitar aquello de “al pregón, azote”, echa por la vía de la erudición perfumada con incienso y santas pascuas.

Entonces, va y cuenta que el libro es la herramienta más poderosa de la cultura, describe su itinerario civilizador y recuerda la peripecia emocionante de tal instrumento por los siglos de la historia. Habla del nacimiento de la escritura; de los libros de barro cocido; de Tirteo de Esparta que, 600 años a. de c., ya coleccionaba textos; de la fundación del Tabularium en Roma; de la primera biblioteca pública creada por Asinio Polión¸de la impresión con planchas xilogràfica en China, ya en el siglo sexto de nuestra era; de la imprenta de Fen Tao, trescientos años después; de los impresos con tipos móviles realizados por Gutenberg y Fust en 1453 y del desarrollo de las artes gráficas en España.

Biblioteca d’Asinio Polión

El pregonero, que ha consultado tan prolija y azarosa crónica, puede denunciar a quienes odiaron con fuego a los libros, desde Shih-Huang-Ti, el constructor de la muralla china que, doscientos años antes de cristo, organizó una hoguera de San Huang donde apenas se salvaron algunos tratados de medicina y adivinación, hasta el Cardenal Cisneros que, diecisiete siglos después y en la plaza de Bib-Rambla, patrocinó una quema fanàtica de códices árabes. Y puede ensalzar a quienes amaron el libro hasta la exageración colectora, si es que existe hipérbole en tal querencia, como Ptolomeo II Filadelfo que reunió en el Museion, la biblioteca de Alejandría, setecientos mil rollos de papiro, llamados volúmenes por los romanos, o como Al-Hakem II, que juntó en Córdoba más de cuatrocientos mil ejemplares, muchos de ellos procedentes de Alejandría”.

“El vendedorde libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.

Sutra del diamant, primer llibre imprès, Xina, 868 a.C.

Arxivat a Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Biblioteques, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Old books | 1 Comment »

Frases sobre Bibliofília 755

25 febrer, 2023 per biblioaprenent

“ El 21 de novembre de 1950 el “Real Círculo Artístico ( Instituto Barcelonés de Artes)” organitza una conferència a càrrec de l’autor del present llibre, amb l’exposició de vint-i-cinc ex-libris seleccionats de la col·lecció d’Agustí Arrojo, i un original inèdit i un aiguafort, obres realitzades pel propi conferenciant.

En aquest mateix mes i any l’Excel·lentíssim Ajuntament de Barcelona organitzà un concurs per a l’ex-libris de la Biblioteca del Museu d’Art Modern de la ciutat, i obtingué el premi el dibuixant i gravador Ricart per la seva xilografia. Simultàniament s’organitzà també, per l’Institut Nacional del Llibre Espanyol, un altre concurs per a l’ex-libris del gremi de llibreters barcelonins, i s’otorgà igualment el premi a una xilografia d’en Ricart. El mateix Institut, junt amb la Biblioteca Central de l’Excel·lentíssima

Biblioteca Museu Art Modern Barcelona

Diputació de Barcelona, organitzà, a la sala d’exposicions d’aquesta biblioteca, durant els dies 5 al 20 de desembre de 1950, una molt interessantíssima exposició d’ex-libris, en la qual prengueren part tots els col·leccionistes espanyols, amb importants aportacions de les col·leccions del Museu d’Art Modern de Barcelona i les de la pròpia Biblioteca Central. En l’acte de la clausura d’aquella exposició l’autor d’aquesta obra donà una conferència sobre el tema: Breu historial de l’ex-librisme i els nostres ex-libris. Havia estat, així mateix, encarregat oficialment de realitzar l’ex-libris per a la Biblioteca Central de l’Excel·lentíssima Diputació de Barcelona, obra que s’exposava en l’esmentada exposició d’ex-libris.

Encara en aquest mateix any (1950), la Secció de Cultura de la Unió Cooperativista Barcelonesa va efectuar, amb èxit, la seva primera exposició d’ex-libris, iniciadora de las que es proposa organitzar anualment.

El juny de 1951 va tenir lloc a l’Institut Britànic de Barcelona una molt interessant exposició d’ex-libris realitzats amb gran mestria pel culte artista Joan Estiarte.

De l’1 al 15 d’agost del mateix any, a Masnou, tingué lloc la II Exposició d’Ex-libris, organitzada per la Biblioteca de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, amb les col·leccions de la pròpia Biblioteca i les dels Laboratoris del Nord d’Espanya, Josep Llop i Victorià Torres.

El 8 de setembre la Unió Cooperativista Barcelonesa organitzà per mitjà de la seva Secció de Cultura, la segona exposició d’ex-libris.

I, per fi !, fou el febrer de 1950 quan el cervantista i bibliòfil Joan Sedó Peris-Mencheta, diputat provincial i ponent de la Comissió de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, junt amb els col·leccionistes Antoni Martínez, Joaquim Maria Casas i Ros, Josep Batlle i Tejedor i Santiago Rosal, convoquen a tots els ex-libristes barcelonins a l’assamblea de constitució de l’entitat “ Asociación de Ex libristas de Barcelona”.

El president de la “A. E. B.” barcelonina és l’inteligent ex-librista Joaquim Maria Casas i Ros; president honorari, el culte bibliòfil Joan Sedó Peris-Mencheta, i de mèrit, el degà dels col·leccionistes catalans, Santiago Rosal, havent estat anomenat, també, soci de mèrit el dilecte artista gravador català resident a Madrid Francesc Esteve i Botey, un dels degans del nostre ex-librisme.

La “A. E. B.” publica un butlletí molt interessant i magníficament editat, a càrrec d’una Comissió dins la “A. E. B.”, formada per Joaquim Maria Casas i Ros, l’exquisit artista ex-librista Joan Estiarte i Samsó i els destacats col·leccionistes Agustí Arrojo i Muñoz i Pau Wunderling i Berger.

En la “A. E. B.” s’ha establert el premi anual “Joan Sedó Peris-Mencheta”, de mil cinc-centes pessetes, al millor ex-libris realitzat a l’aiguafort o xilografiat per a la Biblioteca de la “A. E. B.”, el qual premi serà atorgat el dia de l’aniversari de la fundació de l’associació.

Amb tal motiu, el 10 de febrer del present any 1952, la “Asociación de Exlibristas de Barcelona” efectuà una exposició de les obres presentades al primer concurs del “Premi Sedó Peris-Mencheta, 1951”. Obtingué el premi Antoni Gelabert. L’obra, veritablement magnífica, d’aquest sensible artista i gravador, que sempre ha sentit amb emoció i sinceritat l’ex-librisme, és ben mereixedora del premi obtingut. Havent-se presentat al concurs molts bons treballs, fou necessari concedir dos accèssits, que varen correspondra a Joaquim Pla i Dalmau, de Girona, i a Lluís Alegre, que hi concorregué des de Roma. Al mateix temps es féu coincidir al local del Cercle Artístic una interessant exposició-homenatge a l’iniciador de l’ex-libris modern a Espanya, Alexandre de Riquer. El magnífic retrat de l’homenatjat, dibuixat admirablement al carbó per Ramon Casas, propietat del Museu d’Art Modern de Barcelona, ocupava un lloc en l’exposició, com presidint-la, talment com si l’iniciador dels nostres ex-libris moderns encara ens presidís amb aquell entusiasme que ho féu en vida. No sembla sinó que és ara quan estem en el veritable renaixement ex-librista espanyol.

… L’ex-librisme espanyol, conscient del seu lliure albir, sabrá refer-se i retornar a aquell temps en què adquirí honors de sentiments intel·lectuals, als quals jamai ha renunciat, i fou l’admiració del món sencer. El món es jove i va prenent fisonomia a força de sotregades. Creiem que Espanya pot esdevenir la nació ex-librista més destacada de l’ex-librisme mundial.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

Alexandre de Riquer, retrat de Ramon Casas

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ    XQ   XQ

“ Los libros y los libreros de viejo.

También los libros tienen lugar en nuestras ferias; las esquinas están entonces oprimidas más que nunca del peso de los carteles, seguidos unos de otros forman diversas filas, y componen una historia viva de nuestra literatura actual, porque entonces se vuelven a anunciar muchas obras atrasadas que no se pudieron vender o de las que aún quedan algunos ejemplares, y se publican también otras de nuevo; se sabe que los libros no se venden mal en este tiempo.

Hay también almonedas de libros que igualmente llenan y pueblan toda la Villa; se ven altas montañas de gruesos infolios en pasta, o en pergamino, que suelen venderse en peso y con la mayor equidad; estos libros suelen ser de Leyes, de Filosofía, Aristotélicos, o tratados de Medicina; como sobre estas tres Facultades se han escrito tantos libros inútiles y ridículos, se hallan en los camaranchones bibliotecas enteras de ellos, que sirven por buena suerte de envolver especias. Por entremedias de tanto fárrago suele hallarse algo de bueno, y entre un montón de pesados, confusos e inútiles comentadores, intérpretes y explanadores encontrarse alguna vieja y antigua edición de la “Odisea” de Homero, en griego.

Por esta razón los literatos escudriñan estas librerías de viejo ( démoslas este título) y las vuelven y revuelven, hojean, miran y examinan los libros, apartan a un lado lo inútil y dexan sólo lo útil; de este modo se hacen con las obras raras y universalmente estimadas, y con las antiguas y apreciables ediciones.

Biblia complutense, Alcalá, 1520

Los petimetres de la Literatura, pues también en la Literatura hay petimetres, y los eruditos a la Violeta, dos nombres quasi sinónimos, se entrometen en los corros que cercan los estantes de los libros, los trastornan y revuelven todos, los hojean de arriba a abaxo, miran las láminas y el lugar de la edición, dicen con un grande arqueo de cejas que son de Amberes o Antuerpia, preguntan por una edición de la Biblia Políglota de Alcalá, mascullan entre dientes un poco de Griego, o de Hebreo, cuyo sentido no comprenden, hablan de Catulo o Tíbulo y entonan en estilo poético algunos versos de estos apreciables poetas, chocan luego con Despreaux, y con un afectado y fastidioso gangueo recitan malamente algunas de sus sátiras. “ Esta ahora se ha hecho muy rara” – dicen tomando una en las manos -; merece una nueva edición; aquella de allí aún podría sufrir dos; el autor de la otra es muy amigo mío. Dice uno, hombre de gran talento, pero mala cabeza: “ Quisiera hacerme con la primera edición de esta obrilla – dice otro – ; es apreciable, por la claridad y hermosura de los caracteres”.

La charla de estos papagayos dura bien poco; a la segunda o tercera vez tropiezan con algún sabio que descubre su ignorancia, y delante de todo el mundo los deja confusos y atolondrados haciéndoles ver que son unos charlatanes.

He aquí una auténtica  estampa en la vida del libro descrita por un intelectual en 1791, similar a la que yo hago en el día de hoy, y que se repetirà en lo venidero.

Vayamos gozosos a la Feria Nacional del Libro, pensando que los nuevos libros que en ella se exponen  serán verdaderamente glorificados cuando en un futuro sirvan de estimación universal con la rebusca que de ellos se haga en las librerías de los libros viejos. ¡ Libro nuevo! ¡ Libro joven! ¡ Tienes que hacerte viejo para tu estimación! Es en la librería de viejo, entre los libros viejos, y con el polvo de los años, donde los libros alcanzan el galardón de la admiración y casi veneración del erudito, del inteligente y del sabio.

Del llibre: “Artículos Bibliológicos” de Francisco Vindel, Ed. autor, Madrid, 1948; p. 24-26. ( Primera imatge del llibre)

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Fires i Mercats, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books | Leave a Comment »

Bibliodiccionari CXII

20 febrer, 2023 per biblioaprenent

Avui només hi ha 10 paraules, cada dia és més difícil trobar-ne de noves. Si en sabeu alguna m’ho podeu dir i la posaré en el Bibliodiccionari. Moltes gràcies.

 Biblioactivitats (2): programes mostrats per la Biblioteca Antoni Pladevall i Font de Taradell,  per informar als usuaris ( joves i/o adults) de les activitats que realitzen cada mes.

Biblioadicta: vlok dedicat als llibres i la lectura.

Bibliobarri: Xerrades setmanals a la biblioteca de l’escola Príncep de Viana de Lleida.

Biblio.blog: pàgina a Instagram de l’Alessia .”Compartint ressenyes de llibres i publicacions acolorides!”.

Biblio/Hora: Biblio/Hora del conte, activitat organitzada per la Biblioteca Municipal de Campos (Mallorca).

BIBLIO-LAB: per aprendre a programar i veure el funcionament d’un dispositiu d’energia renovable. Organitzat per la Biblioteca Municipal de Laguna de Duero ( Valladolid).

BiblioPrepa: biblioteca de la Universidad Popular Autónoma del Estado de Puebla ( UPAEP) a México.

Els Prepa són a México el batxillerat, també conegut com a preparatòria. El periode d’estudi és generalment de tres anys, però existeixen preparatòries de dues i de quatre anys. Algunes es divideixen en diverses àrees d’especialitat, on els estudiants adquireixen coneixements bàsics per a posteriorment ingressar a la Universitat.

Bibliopunk: lloc d’internet (lookhuman) on venen uns quants productes amb la paraula Bibliopunk incorporada.

BiblioSiesta: el Bibliotecario Enfurecido ( @BiblioEnfu ) de Twitter posa una enquesta per saber què ha de fer amb els usuaris que s’adormen. Una de les respostes és: “Crear una “BiblioSiesta”.

Biblioviaje: vlok  d’una viatgera, diu: “bibliotecària i arxivera a parts iguals, viatgera insaciable. En aquest racó trobaràs novel·la, assaig, llibres per a viatjar des de casa i llibres per a enriquir els teus viatges… i com no; llibres sobre llibres i llibreries”. També a Instagram.

Arxivat a Bibliodiccionari, Bibliologia, Biblioteques, Oficis del llibre, Paraules |

Frases sobre Bibliofília 754

14 febrer, 2023 per biblioaprenent

“ És l’any 1947 quan els ex-libristes tertulians de la llibreria L’Arxiu organitzen – de l’1 al 15 de març – una exposició al Centre Excursionista de Catalunya, en la qual prengueren part més de vint col·leccionistes d’ex-libris barcelonins i s’hi exposaven també uns quants originals dels dibuixants “Bon”, Joan Estiarte, Joan Anglada, Maria Figuerola i de l’autor del present volum.

L’agost de 1947 s’efectuà a Manresa ( Barcelona) el “ I Certamen “Filcan” ( filatèlic i cartofilo), en el qual donaren cabuda als ex-libristes. Hi obtingué medalla de plata, per la seva col·lecció d’ex-libris, el col·leccionista Agustí Arrojo, i premi d’honor pels seus ex-libris originals l’esmentat autor del present volum.

A Madrid la revista El Bibliófilo es dedicava extensament a l’ex-librisme, publicant importants articles d’Aurora Díaz-Plaja. Igualment la revista valenciana Saitabi, d’història, art i arqueologia, de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Literària de València, dedicà una extensa secció a l’ex-librisme.

Del 15 al 20 d’abril de 1947, a Lleida, organitzada pels Amics dels Museus i en el saló d’exposicions de l’Institut d’Estudis Ilerdenses, també l’autor d’aquest llibre presenta una exposició de vint-i-cinc obres originals seves, en l’acte d’inauguració de la qual donà una conferència: Els ex-libris, el seu art i influència en la psicologia de les persones.

Institut d’Estudis Ilerdencs

A Barcelona, de l’1 al 20 de juny de 1948, al Casal del Metge i organitzada en virtut del XXV aniversari de llicenciatura de la promoció mèdica de la Facultat de Metges, Farmacèutics i Odontòlegs, agrupada en la “COBAMA, 1923”, s’efectuà una tan important com interessantíssima exposició d’ex-libris de temes relacionats amb les professions mèdiques de la facultat organitzadora. Entre els organitzadors figuraven els doctors J. Peyrí, A. Pedro i Pons, M. Garriga i Roca, E. Peiró i Randó, Ramon Sarró i Burbano, J. Pi i Figueras i E. Alegret. L’octubre de 1948, a Girona, tingué lloc la I Exposició gironina d’Ex-libris, a la Biblioteca Pública de la Caixa d’Estalvis per a la Vellesa, i de la qual fou l’ànima Joaquim Pla i Dalmau.

El novembre de 1948, a Terrassa i als Amics de l’Art, Antoni Boada exposà una interessant sèrie d’ex-libris. Durant el mateix any s’hi efectuà una exposició d’ex-libris del malaguanyat realitzador i col·leccionista Mateu Avellaneda, el qual havia publicat un llibre d’ex-libris amb pròleg de Ramon Miquel i Planas.

Així mateix, l’any 1948 també, Joan Casula i Joaquim Pla i Dalmau organitzaren una exposició d’ex-libris a Olot.

A Barcelona, en la llibreria L’Arxiu de Josep Batlle es succeeixen les següents exposicions, des de finals de l’any 1948 a l’abril de 1949: I Exposició d’Ex-libris heràldics, presentada per Josep Batlle; en el mes de febrer, Exposició de Xilografies, presentada pel mateix col·leccionista; en el mes de març, Exposició d’ex-libris jordians, presentada per Josep Dalmau i Núria i Montserrat Dalmau, i en el mes d’abril, Ex-libris montserratins, presentada per Concepció Batlle.

L’11 de maig de 1949 té lloc a Barcelona, en l’Institut Britànic, una Exposició d’ex-libris femenins, organitzada per Pepeta Pallé, Concepció Batlle, Núria Dalmau i Mercè Galí de Fisas. En la inauguració de l’exposició donà una curta conferència el director de l’Institut Britànic, Mr. Robert K. Brady; en la clausura ho féu extensament l’artista Joan Estiarte. L’aportació d’ex-libris fou d’ex-libristes barcelonins i d’algun indret de Catalunya, i una col·lecció estrangera en la qual estaven representats gairebé tots els països  d’Europa.

Del 15 al 29 de maig de 1949 tingué lloc una exposició d’ex-libris a l’Agrupació Fotogràfica d’Arenys de Mar (Barcelona), en la qual donà una interessant conferència el col·leccionista gironí Joaquim Pla i Dalmau.

Ex-libris fet per A. Vlaanderen

L’agost del mateix any s’efectuà a Manresa ( Barcelona) la I Exposició de Col·leccionistes d’Ex-libris manresans, en la qual, entre obres dels artistes estrangers A. Vlaanderen ( Bèlgica) i Ch. Favet i A. Herry (França), junt amb col·leccions antigues holandeses, italianes i portugueses, figuraven les dels catalans M. Avellaneda, “Bon”, Josep de Riquer, Joan Estiarte, R. Abad i Gavilans, amb aiguaforts, boixos i dibuixos a la ploma.

El 20 de desembre del mateix any tingué lloc al Centre Excursionista de Terrassa una exposició d’ex-libris organitzada per F. Boada, Ramon Parent i Josep Fargas.

També se n’efectuaran en altres poblacions espanyoles com Sabadell, Tarragona, Girona, Saragossa, València i Palma de Mallorca.

L’ex-librisme espanyol retorna a esdevenir una realitat.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

Ex-libris fet per Bon

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Jardín Botánico Madrid

“ Feria Nacional del Libro en la lujosa Avenida de Calvo Sotelo, el presente libro;  Feria de libros viejos junto a las tapias del Jardín Botánico, el pasado del libro. Libro nuevo y libro viejo, juventud y ancianidad. Pasarán los años y los libros que se exponen como enjoyados en las alegres casetas de la magna Feria Nacional del Libro se harán viejos y se venderán en las modestas casetas de la Feria de Claudio Moyano o en librerías semejantes. ¿ Quiere decir esto que el libro se desprestigia? No, antes al contrario, los años y los siglos consagran al buen libro, que es el que se conserva, perdura y se reedita, y son las librerías de viejo, de antes, de ahora y venideras, las conservadoras del libro, o sea las guardadoras de los valores espirituales de un pueblo, de una tradición.

Cuesta de Moyano

¿ Cuántos libros de los que se exponen en las elegantes casetas feriales del libro, fáciles de adquirir hoy en gran número de ejemplares, y que son poco apreciados, pasados los años serán afanosamente buscados en librerías de viejo similares a las actuales! ¿ Y qué goce más íntimo el del futuro erudito, con su hallazgo ! Entonces es cuando el libro alcanza su más alta valoración espiritual, porque ello significa que este libro se ha seleccionado a través de los tiempos y representa auténticamente un valor positivo en las Ciencias, Literatura, Artes, etc.

El libro, producto del espíritu humano, sufre la misma suerte que aquél. El libro tiene su juventud , libro nuevo, se hace viejo, y por último se inmortaliza al transcurrir años y siglos si es bueno, o sea gana la gloria, y si es malo o inútil se condena y el tiempo lo hace desaparecer.

Esta evocación que hago de un futuro del libro voy a hacerla de un pasado, en el siglo XVIII, tal como se refiere en un curioso y rarísimo librito impreso en aquella época.

Del llibre: “Artículos Bibliológicos” de Francisco Vindel, Ed. autor, Madrid, 1948; p. 23-24.

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre |

Frases sobre Bibliofília 753

9 febrer, 2023 per biblioaprenent

“ L’any 1929 el bibliògraf Francesc Vindel publicà a Madrid un Catálogo descriptivo de ex libris hispano-americanos (1588-1900), amb pròleg de Fèlix Boix.

I, com és molt natural, els esdeveniments polítics nacionals, i també els internacionals, ocasionaren que en el lapse de 1929 a 1947 no es registrés cap activitat ex-librística digna d’esment.

En el curs d’aquest període els germans Montsalvatge, Huc Sanner, Antoni Dalmau, Antoni Pach i Jacint Viola cediren llurs col·leccions al famós ex-librista Joan Baptista Batlle, el fill del qual, Josep Batlle, les va vendre totes juntes, en morir son pare, a Ricard Viñas i Geis, per mediació del llibreter Rogeli Dubà.

Josep Batlle, després d’haver  venut aquelles sis col·leccions d’ex-libris esmentades, i junt amb elles la que li corresponia per haver pertangut al seu pare, decidí començar de nou a formar col·lecció, la qual cosa aconseguí en poc temps, i ha animat altra vegada la seva llibreria L’Arxiu, que ha esdevingut un lloc ben acollidor de reunió espontània per als ex-libristes. Antoni Dalmau i Jambrú, un altre col·leccionista que també havia abandonat la col·lecció, fa igualment, i avui torna a posseir una bona col·lecció. En els temps gloriosos de l’ex-librisme espanyol ja actuà amb encert i fervor, i avui, com abans, hi està plenament lliurat. Santiago Rosal i ell són els degans de l’ex-librisme espanyol. I Catalunya continua encara confiada en ells.

A la tertúlia de L’Arxiu concorre també l’important col·leccionista de Lleida Estanislau de K. Montaña i Pradera, un dels més antics, el qual no havia deixat mai de cultivar la seva col·lecció dins les escasses possibilitats de fer-ho per les circumstàncies esmentades; va sostenir força correspondència amb els ex-libristes nacionals i internacionals i fou un dels principals animadors per aconseguir que, l’any 1946, es fes un intent de resurrecció de l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics. L’1 de novembre d’aquell any es publicà una crida A los Ex libristas, des de Madrid, a la qual pertany aquest paràgraf: “Os suponemos enterados de que un grupo de amigos apasionados del ex-libris, recogiendo anhelos y sugerencias procedentes de toda la Península, hemos constituido en Madrid la Asociación de Ex-libristas Ibéricos. Del entusiasmo con que esta afición se ha despertado es exponente claro la relación que tenemos el gusto de ofreceros, donde figuran cerca de quinientos (500) coleccionistas, muchos de los cuales han enviado ya su adhesión a esta Asociación, prestándonos su estímulo y colaboración”…

A les acaballes de 1946 s’aconseguí fundar a Madrid aquesta “Asociación de Ex- libristas Ibéricos”, que pretén recordar i succeir l’antiga “A. E. I.”, de la qual té la representació a Barcelona Joan Artur Sedó i Ragull.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ …, los bibliófilos que usan exlibris para los volúmenes de su biblioteca, pueden recibir ejemplares de otros amantes del libro que hagan igual y comuniquen su modelo como intercambio amistoso. Una afición común los une.

En fin, se da la figura del amante de las estampas que se especializa precisamente en coleccionar exlibris, incluso – muy raro puede ser – aunque no mantenga biblioteca, y le interese el grabado por el grabado sin asociarlo más que ideal y lejanamente al hecho de que estas piezass están producidas con vistas a su fijación en las tapas de los libros.

No parece fácil que se mantenga un mercado normal de compra y venta de exlibris. Salvo algunos casos muy concretos ( libros deshechados o volúmenes enviados a reencuadernar, por ejemplo), la colección se forma principalmente por el procedimiento del canje. El coleccionista que acopia exlibris fácilmente acaba haciéndose con ejemplares procedentes de bibliófilos o de artistas o, si es esto él mismo, con duplicados o múltiples; envía una pequeña cantidad de éstos a otro coleccionista con requerimiento de que se le envíen otros tantos; los que no ingresan en la colección se destinan a nuevo intercambio y la cadena no acaba prácticamente nunca si el interesado es activo y constante. Para las transacciones hasta existen breves fórmulas en varios idiomas ( con traducciones de más buena fe que acierto gramatical; y sálvense las siempre acehantes erratas) que se aceptan como normales porque no se puede perder tiempo en formalidades epistolares de cortesía.

Porque en general los bibliófilos no encuentran razón para negarse a la petición de un coleccionista que en cierta medida les envanece. Aunque se citan casos de quienes en nombre de una ortoddoxia bibliológica rigurosa no quieren consentir que del exlibris se haga otro uso que no sea el de amparar y decorar los libros de su propia biblioteca particular.

Hay coleccionistas conocidos y famosos y, como es lógico, hay secciones de exlibris en las colecciones de estampas de las grandes bibliotecas públicas y, en algunas de las más importantes de éstas, incluso conservadores destinados como especialistas al cuidado de tales creaciones”.

Del llibre: El exlibris de F. Huarte Morton, C.E.G.A.L., Madrid, 1987; p. 31-33.

Del llibre

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Ex libris, Oficis del llibre |

Frases sobre Bibliofília 752

4 febrer, 2023 per biblioaprenent

“ L’any 1918 s’efectuà amb gran èxit una interessantíssima exposició internacional d’ex-libris, en el Palau de Belles Arts de Barcelona, organitzada per l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics, exposició que tingué molt de ressò internacional. El mateix any, i durant la presidència d’en Masriera, el Cercle Artístic de Barcelona convocà un concurs d’ex-libris per tal de tenir-ne un per a la seva biblioteca. Obtingué el primer premi Gerard Carbonell, i en Rigol i Emilià Tersol, un accèssit cadascun d’ells. L’any següent al “Círculo Sollerense”, de Sóller, (Illes Balears), l’autor del present volum – vestint l’uniforme de soldat – donà una conferència sobre ex-libris: Les velles marques de propietat del llibre i els moderns ex-libris, junt amb una petita exposició dels originals dels seus primers ex-libris

Cartell de Gerard Carbonell

La dissort vingué quan esclatà la guerra de 1914-18, que fou una gran sotragada per a l’ex-librisme mundial, malgrat que l’Espanya neutral permetés als ex-libristes de la nostra terra de desenvolupar aquelles activitats que acabem d’historiar. Per aquest motiu – i el fatal desinterès que per a les coses intel·lectuals i artístiques resulta d’un trasbals d’aquesta mena, àdhuc en les nacions neutrals, que, per molt que ho siguin, és lògic que no puguin desentendre’s de la convulsió que la Humanitat compta en aquests casos -. L’Associació d’Ex-libristes Ibèrics trontollà molt, i, a pesar de la bona voluntat de Josep Triadó, que era l’ànima, i de la seva labor des del Foment de les Arts Decoratives, l’ex-librisme anava perdent ambient cada dia. Per una altra banda, Alexandre de Riquer, per dissorts familiars, abandonà Barcelona l’any 1917 i es traslladà a Mallorca, on va morir el 1920.

Malgrat això, com hem dit, l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics es debatia en una agonia segura; tant fou així, que la Dictadura ja la trobà desapareguda. Uns bons entusiastes ex-libristes, però, fent-se càrrec del que succeïa, decidiren fundar l’agrupació barcelonina Pro Ex-libris, la qual, si bé en els seus començaments fou considerada per algú com a una dissidència d’aquella Associació, ben aviat, malgrat la seva curta vida, demostrà ésser un tendre rebrot d’aquell arbre que fou tan ferm, i àdhuc el mateix Triadó hi pertanyia. Ramon Miquel i Planas deixà d’actuar. Pau Font i de Rubinal i Ramon Casals i Vernis reclogueren llurs activitats a Reus, dins l’entitat Amics dels Llibres i dels Ex-libris, que ells varen fundar en aquella població. Amb tot, Pro Ex-libris tenia tota la digna bellesa espiritual d’un poema nostàlgic, d’enyorament, que la feia molt simpàtica. Miquel Gras i Vila en fou president; Jacint Viola, tresorer i Antoni Pach, secretari; també formaren part de la directiva Lluís Garcia i Falgàs, Joan Baucis i Ricard Bosch i Borràs, qui fou qui va editar i imprimir, en la seva impremta, els dos números apareguts de la publicació Pro Ex-libris.

La iniciativa de la fundació de l’agrupació Pro Ex-libris, a més dels esmentats, pot recaure en els entusiastes ex-libristes Frederic J. Miracle, Bartomeu Sigalés, Antoni Dalmau, Santiago Rosal, els germans Xavier i Josep Montsalvatge, Joan Baptista Batlle i Huc Sanner, entre d’altres. Ramon Borrell gravà l’ex-libris de l’agrupació, que, com el primer número de la publicació Pro Ex-libris, és raríssim de trobar. Els components, no gaire nombrosos, es reunien en el típic i aristocràtic café barceloní del Passeig de Gràcia batejat pel bon humor d’en Rusiñol amb el nom de “La Punyalada”. I així s’anomena encara. Pels vols dels anys 1923-24, desaparegué també aquesta agrupació, integrada, com hem dit, per un grup d’entusiastes.

Així passà un període letàrgic l’ex-librisme espanyol, fins que a Madrid, l’any 1928, s’efectuà una exposició d’ex-libris organitzada per la revista Coleccionismo, a la qual foren aportats mil cinc-cents exemplars diferents, magníficament exhibits en marcs i vitrines, amb una selecta aportació de la col·lecció de la biblioteca de la Casa Reial. Amb tal motiu, Esteve i Botey pronuncià una magnífica conferència, que fou publicada, en fragments, en la interessant revista madrilenya Coleccionismo. L’ànima d’aquesta exposició madrilenya, organitzada per Coleccionismo a la sala de la casa Aeolian, fou el dilecte ex-librista Antoni Martínez i Bosch. Això fou causa que els bibliòfils madrilenys s’entusiasmessin davant tan meravelloses petites grans obres d’art, i es llancessin amb fruïció a conrear l’ex-librisme, tal com sembla ho estan fent avui impulsats pels animadors de la nova agrupació d’ex-libristes.

Però totes aquestes activitats isolades, esporàdiques o personals, no han estat agrupades en una entitat que les unís.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Bibliófilo

Al admirado escritor y amigo don Luis Valeri.

Leí su interesante artículo “Recuerdos dormidos“, publicado en estas mismas columnas hace algún tiempo. A él quiero referirme. De sus enjundiosos escritos, de los que muy atento lector, este es el primero que ha despertado en mí un interés particular y con más detenimiento he leído. «Jamás he sido un bibliófilo», dice usted en uno de sus párrafos. Sin embargo, la exquisita definición que al hablarnos de su biblioteca nos ha hecho del amante de los libros raros y curiosos —que no hemos de confundir con el “bibliómano”—, supera, creo, a cuantas definiciones etimológicas el diccionario nos pueda ofrecer. El tema se presta a un breve comentario, después de haberse celebrado con pleno éxito en nuestra ciudad el Tercer Congreso Internacional de Bibliofilia. Deseo ante todo poner entre interrogantes una duda, sin que se vea usted obligado a esclarecerla: ¿No le parecen «raros» también los libros «de gran valor estético, de profundidades filosóficas, de teorías y ensayos y sobre todo de poesía» que usted atesora y que tanto le place contemplar? “A veces, como si me hallase ante un maravilloso panorama, me  sitúo a cierta distancia —nos dice—  para gozar de su ordenada colocación y, como embobado (sic), siento la belleza de su variedad externa sin cansarme en su contemplación.” ¡Oh poder sugestivo de los tejuelos dorados!… De este enajenamiento a sentirse arrobado por la belleza tipográfica de los Aldo Manucio, de los Elzevir o de los Ibarra, no hay más que un pequeño trecho, mi admirado Valeri; los grabados del “Líber Chronicarum“, los de los grandes ilustradores de los siglos XVIII y XIX, los aguafuertes y xilografías de los pintores grabadores de hoy, perlas artísticas  ofrecidas al libro en honor y gloria  de sus páginas inmortales, capaces son de excitar apasionamientos, dicho sea sin apasionamiento alguno.

Liber Chonicarum (1493)

Ante sus espontáneas declaraciones y el florilegio de brillantes frases que las acompañan —“siento un tiernísimo amor por los libros…; una biblioteca, pequeña o grande, es siempre un tesoro…”; y más allá: “¡Mis libros! ¡Mi tesoro! ¡Mi placer interior al alcance de mis manos…!”— estimamos, aunque usted afirme lo contrario, que es usted bibliófilo, y de los de sentimientos más refinados. El verdadero amante de los libros, después de haberlos leído, los guarda con amor, igual que usted, y desea también volverlos a leer en momentos propicios, añadiendo a este festín espiritual manjares nuevos, elegidos por él con suma cautela, que en su día serán otra vez saboreados. Lo que ocurre, y esto no se le oculta a usted, que la tremenda agitación de los tiempos que vivimos priva de este supremo deleite a los amigos de los libros (biblio-filos), conocedores de los autores clásicos y atentos de las bellezas literarias y poéticas de nuevo cuño. “¿Ha leído usted todos los libros de su biblioteca?”, se les pregunta a veces maliciosamente.”¡No!”, contestan los más decididos. Y es verdad, mas entretanto si no los leen se contentan teniéndoles muy cerca de sus manos vestidos de seda o de percal. ¡Qué grata compañía! Declara usted, después de excusarse muy amablemente ante mí, “que no tiene ni ha sentido nunca una pasión por las bellas encuademaciones”. Es muy explicable, como lo es no sentir pasión alguna por otras muchas cosas bellas y manifestaciones, artísticas de innegable humanidad. Mas ello me resisto a creer excluya el que las admire usted y que le encanten, aun vistas de lejos, las encuademaciones antiguas, o, por lo menos, las muy típicas llamadas en singular “pasta española”, más próximas a nosotros y más asequibles, con sus lomos lisos cuajados de oro, a pesar de su marchita hermosura, de sus cantos rozados y que las letras de sus títulos adolezcan de promiscuidad y firmeza. Si conociera usted el secreto de rejuvenecer esas viejas pastas —últimos vestigios de un noble oficio manual derrotado por el maquinismo— y dar frescura y brillo a sus caprichosos ramajes monocromos que el sulfato de hierro combinado con el zumaque, el agua y la clara de huevo dejó impreso sobre la flor de la piel, al verlas milagrosamente remozadas, les tomaría usted un cariño entrañable, las acariciaría con sus manos y se extasiaría, además, contemplando el colorido sonriente de sus cortes y de sus guardas como un niño ante una bola de cristal. Nunca más diría usted que no siente pasión por las bellas encuademaciones. Usted, mejor que nadie, aprecia el valor del libro y sabe glosar sus bellezas dormidas, “solaz del espíritu”,
“alimento de la inteligencia”, y proclamar con gesto tribunicio que difunde las ideas, educa los sentimientos, ilustra a la humanidad y “proporciona momentos de placer inefable”. Sí. La imprenta hizo el milagro. El arte le dio solemnidad como a los códices miniados. La pompa de su continente advierte en silencio la gracia de su contenido. Ello es un hecho. Ahora bien, ese continente, la encuademación; que un día fue adornado con primores de cincel, metales y piedras preciosas, puede ser hoy, trasunto de un renacimiento perenne, concebido con tal ambición que, al propio tiempo de rendir honores al libro, alcance metas artísticas peculiares sin piedras ni metales preciosos. Verdad es que hoy la encuademación, como el libro, se halla también sujeta a fórmulas industriales y exclusivamente utilitarias de línea sencilla y uniforme. Mas el anhelo artístico desdeña el triunfo mecánico que pone en marcha la actividad ciega de un motor y no halla satisfacción en la sencillez ni en  lo funcional, en la simplicidad decorativa ni en la belleza formularia o efímera, antítesis de las artes bellas. Y esto es otra cuestión. Ideológicamente juzgado nunca debe considerarse superflua la labor artística de las tapas de un libro: éstas no son un envoltorio provisional. La encuadernación representa la urna sagrada de la inteligencia que la humanidad, desde los albores del entendimiento, atesora codiciosamente, el pórtico solemne del verbo, de la gracia, que traducen signos gráficos estampados sobre blancuras leves, múltiples, cariñosamente ligadas. No. Al proteger y ornamentar este don espiritual no debe mediar cálculo ni especulación alguna. Cuantos razonamientos a ello se opongan son negaciones, difíciles de sostener con miras elevadas, que enturbian el amor al libro y ponen en duda los sentimientos generosos de gratitud e identidad.

Emilio BRUGALLA, La Vanguardia 31 de gener de 1964,p.25.

Pàgina del Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, edició impresa per Aldo Manuzio ( Venezia, 1499)

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Llibres d'artista, Oficis del llibre, Old books |

Frases sobre Bibliofília 751

31 gener, 2023 per biblioaprenent

“ L’any 1906 fou publicat, en un volum de setanta-dues planes, el Primer llibre d’ex-libris d’En Triadó.

En aquesta mateixa data Santiago Rosal ( avui degà dels col·leccionistes espanyols) dibuixà el seu propi ex-libris, i, poc després, el d’un seu germà.

En l’Exposició Internacional de Barcelona de 1906 figurà una important representació d’ex-libris. I en la de Primavera del mateix any, que tingué lloc a Madrid, Alexandre de Riquer presentà vint gravats de la seva realització, entre ells els ex-libris de Víctor Oliva, el d’Alfons XIII, A. Gallardo, Mary F. Luchiger, compte de Casa Dávolos ( que és el seu propi) i l’ex-musicis del mestre F. Lliurat. És del cas fer notar que en aquell temps no existia secció de Gravat, i per tant no hi havia recompenses determinades per als artistes gravadors, i un premi en gravat era triomfar plenament, ja que restava de la secció de Pintura; doncs bé,: les obres d’Alexandre de Riquer obtingueren la primera medalla, que venia a confirmar la primera aconseguida a Xicago i l’altra, també primera, obtinguda en l’Exposicio Universal de Barcelona de 1888.

L’any següent, 1907, la casa Oliva de Vilanova, publicà de manera esplèndida Els ex-libris Renart, amb un pròleg del francès Raisin. El Cercla Artístic de Barcelona organitzà amb gran èxit una exposició d’ex-libris estrangers i espanyols. Pau Font i de Rubinat, el bibliòfil i ex-librista reusenc, no volgué ésser menys, i, amb un pròleg d’Artur Masriera, donà a conèixer aquest mateix any, Los cent primers ex-libris escullits de R. Casals i Vernis.

El 1910, editat per Víctor Oliva, publicà Alexandre de Riquer el llibre Robert Anning Bell, on donà a conèixer a Espanya aquest formidable artista anglès – junts ambdós, un a Anglaterra i l’altre a Espanya, foren els precursors de la innovació mundial dels ex-libris -. El llibre conté ex-libris i tota la diversitat artística de R. A. Bell.

També l’any 1910, quan només comptava divuit anys d’edat, un altre deixeble d’Alexandre de Riquer, Enric Motà, ens sorprèn amb uns ex-libris que, per a la seva curta edat, eren una veritable revelació, plena de grans esperances, que no pogué realitzar per haver mort tràgicament, als vint-i-cinc anys, en una sala del Reial Cercle Artístic barceloní.

Entretant, les revistes i publicacions barcelonines d’art prestaren atenció als ex-libris, remarcant el valor artístic dels nostres i dels forasters. Així, Revista Gráfica, de l’Escola Professional de l’Institut Català de les Arts del Llibre (1901-1902); Joventut, revista d’avançada – com ho foren els diaris Renaixença i El Poble Català -, la qual dirigí artísticament i en fou crític d’art Alexandre de Riquer; Pluma y Lápiz (1902), Hojas Selectas (1903); Miniatura, dirigida per Jiménez i Moya; Pel i Ploma i Forma ( 1906 a 1912) que dirigí Miquel Utrillo; Bibliofilia (1911 a 1914), dirigida i editada per Miquel i Planas; Revista Nova ( 1914), dirigida per Feliu Elias, conegut pels

pseudònims “Apa” ( com a dibuixant) i “Joan Sacs” ( com a escriptor); la revista d’art i lletres Mediterrània (1915), que dirigí l’autor d’aquest llibre, a l’edat de divuit anys; més endavant La Gazeta de les Arts, de Sitges; D’Ací i d’Allà”, en la seva segona època, que dirigí Carles Soldevila; Art, dirigida per Merli, i el Butlletí dels Museus. Àdhuc la revista hotelera ( d’aquest gremi) Sabor y Aroma trobà manera de publicar articles sobre ex-libris, escrits per Llorenç Brunet i Bartomeu Sigalés.

Mercès a l’assídua relació d’Alexandre de Riquer amb els artistes anglesos, la importantíssima revista londinenca The Studio, que molt sovint publicà ex-libris espanyols, va dedicar a Espanya un número sencer.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Enquadernació Maioli

Arte perenne, imperecedero.

 El espíritu que dio vida al noble arte de la encuademación no ha muerto. Sigue ardiendo el fuego sagrado que aviva la fe. Aquella fe lejana que nació en la soledad de los claustros bajo el signo de la Cruz o en las páginas del Corán «en nombre de Dios clemente y misericordioso». Junto a los claustros se incrementó el estilo gótico que dio especial carácter a las encuademaciones monásticas en las que, aparte los sobrios rasgos de ornamentación, se reprodujo a presión, sobre el cuero, escenas de la vida de Jesús y de los Santos. Con la mente fija en las palabras del Profeta el estilo arábigo se convierte en estilo «mudéjar» o hispanoárabe. La decoración de estas encuademaciones se concreta en magníficas tracerías gofradas a flor de piel, sin oro que les diera brillo. Su dibujo refleja la belleza melancólica del arte musulmán: ni el más ligero perfil de seres animados, ni rasgos estatuarios alientan en su complicada ornamentación, que el fanatismo y la ciencia geométrica inspiró. Ciencia geométrica o fórmula ornamental de amplia base e infinitas derivaciones que desarrollaron con sobriedad y singular sensibilidad artística Thomas Maioli y Jean Grolier, nombres que, grabados en la historia del arte de la encuademación, después de la invención de la imprenta, simbolizan la plenitud del renacimiento. Los brillantes estilos de la encuadernación que irán registrándose después de los que se identifican con el Renacimiento, conocidos por estilo “Maioli” y estilo “GroIier“, tendrán acento francés: Clovis-Eve, Le Gascón, Florimond Badier, Duseuil, Padeloup, Le Monnier, Deóme, etcétera. A finales del siglo pasado la encuademación consigue despertar en París igual interés que las artes puras. No pocos artífices de los demás países demostraron sentir la misma inquietud por la encuademación a través de no pocas tentativas y realizaciones.

Enquadernació Grolier

Encuadernadores de España contemporáneos.

 Por lo que hace referencia a nuestro país, esta inquietud tuvo hondas raíces. Nuestro pequeño mundo de la bibliofilia conoce sobradamente la campaña sostenida por el prestigioso industrial barcelonés don Hermenegildo Miralles y la fructífera labor de don Ramón Miquel y Planas, quien consiguió elevar la encuademación de arte en Barcelona sin recurrir a colaboraciones extranjeras. En Madrid se destacó don César Pomard, verdadero artista, conocedor de todos los secretos del arte. En la actualidad sobresale con extraordinario fulgor Antolín Palomino, ya mencionado, quien lleva a cabo con singular destreza y apasionamiento los más variados estilos de la encuademación. Destaca seguidamente de manera muy singular José Panadero, de Albacete, quien ha adquirido gran renombre con sus encuademaciones de pergamino, decoradas a punta de pincel y José Galván de Cádiz, quien ha realizado bellas encuademaciones decoradas a pequeños hierros, con notable habilidad y refinado gusto artístico.

Aportación francesa.

 Destacada la aportación nada despreciable de nuestro país a este arte universalmente venerado; hay que reconocer, sin embargo, una vez más, que la preponderancia en el arte de la encuademación sigue correspondiendo a París desde que en el siglo XVI apareció en el firmamento de la bibliofilia la gigantesca figura de Jean Grolier. Hoy más que nunca, los artistas encuadernadores de la cosmopolita ciudad del arte siguen defendiendo su preeminencia a brazo partido sumergidos en las agitadas aguas del arte ultramoderno. «A veces vale tanto o más (la encuademación) que el objeto que tiene la misión de realzar», escribió el ilustre letrado Mr. Maurice Garcon de la Academia Francesa. Es evidente que, desde 1930 hasta nuestros días, una numerosa pléyade de artistas encuadernadores ha alcanzado fama internacional en el mundo de los libros por el arrojo y perfección de sus realizaciones. Desde hace varios años existe una organización denominada «Société de La Reliure Originale». Cada artista de los que componen dicha asociación así como otros muchos que se mantienen independientes, tienen una personalidad artística bien definida. Cada una de sus encuademaciones una viva significación.

Homenaje al libro              

 Nunca se olvida en esta lid que el libro es una obra de arte de singular trascendencia. Una obra de arte de esta naturaleza no reconoce límite alguno. Se concibe con amplitud, se desarrolla con pasión y se termina persiguiendo un ideal, rara vez logrado, que palpita en el corazón del artista. El anhelo artístico de una encuademación no se halla en la sobriedad ni en la belleza formularia o efímera. Esto es otra cuestión. El arte tiene más entidad. Es la belleza  misma perfilada por varios procedimien juntos y su singularidad no debe tildarse ligeramente de rebuscada o henchida, de abstracta o concreta, sino simplemente de buena o mala, si se es capaz de juzgar al artista y los lances de la creación. El presente y el pasado de la encuademación de arte no se ha disgregado. Si bien la presencia de hoy ha roto los tensos lazos de unos preceptos decorativos de eficacia retrospectiva, siguen incólumes, igual que ayer, la obsesión especulativa y los inquietos afanes que pretenden realizar en pequeño aquello que la mente concibió grande en febril exaltación. Después de tanto pelear para salir victoriosos de su ideal empresa ¿qué es lo que ambicionan los artistas encuadernadores de este o aquel país en el momento actual? Exactamente lo mismo que ambicionaron los artistas del tiempo que pasó: Rendir homenaje al libro. Y como postrer galardón concedido a sí mismos, hacer suya tácitamente la divisa ; que el famoso bibliófilo Jean Grolier ‘ estampó en latín al dorso de alguna de sus encuadernaciones: “Portio mea, Domine sit in viventium”, o sea: Que algo de mi, ¡Señor!, quede en la tierra de los vivos.

Emilio BRUGALLA.  La Vanguardia, 21 abril 1963, página 23.

Enquadernació Galván

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Llibres d'artista, Oficis del llibre, Old books |

Older Posts »