Feeds:
Entrades
Comentaris

Ja fa temps que en aquest vlok vaig posar un Mapa de Llibreries de Vell de Catalunya ( + Andorra), després em vaig anar animant i a poc a poc vaig posar Mapes de tota España.
            Molts potser ho desconeixen i per aquest motiu em permeto posar aquí els enllaços amb aquests Mapes.
            Són mapes on no hi és tothom, segur que falten llibreries i unes quantes estan tancades, però les deixo per si tornen; unes quantes només treballen on line, però també poden ser interessants.
            Tot aquell que estigui interessat en llibres vells, si va de viatge o de vacances, pot trobar unes quantes llibreries per, almenys, passar l’estona.

            També m’aniria bé que si algú coneix llibreries de vell que no estiguin en els Mapes m’ho fes saber per a poder incloure-les.

            Moltes gràcies.

Mapa Llibreries de Vell a Catalunya

Llibreries de Vell d’Alacant, Castelló, Mallorca i València.

Mapa de Librerías de Viejo en Madrid y alrededores.

Mapa de Librerías de viejo en Andalucía y Extremadura.

Liburutegi antiquarianen mapa Euskal Herria / Mapa de Llibreries de Vell d’Euskal Herria.

Mapa de Librerías de viejo en Aragón.

Mapa das Librerías Antigas de Galicia / Mapa de Llibreries de vell a Galícia.

Mapa de Librerías de viejo en Asturias y Cantabria.

Mapa de Librerías de viejo de Castilla – La Mancha y Murcia

Mapa de Librerías de viejo en Castilla – León y en La Rioja.

Mapa de Librerías de viejo en Canarias.

“A tot això no us he parlat dels llibres moderns que produeix aquest país. En primer lloc és perquè produeix molt poc i massa insignificant al capdamunt per que us ho esmenti; en segon lloc, és perquè necessitaria per a aquest tema dir alguna cosa sobre la llibertat de premsa; doncs em preocupa molt poc publicar el que penso d’ella, per por de ser lapidat pel món civilitzat.

Per fer-me tirar les menys pedres possibles a causa d’aquest assumpte passaré per alt com s’imputa a aquesta estimada premsa llibertada: calúmnia sense control, lloança o blasme mitjançant diners, espionatge de la vida privada, indiscreció sovint funesta, xerrameca indigna de resposta, difusió de la mentida, disfressa de la ciència, covardia de l’ànim, etc., etc., i una pàgina sencera de et cætera. Per la meva part té altres inconvenients, inconvenients de bibliòfil i que aneu a compartir amb mi immediatament, sense perjudici dels altres.

Primer mal.- Adéu per sempre als llibres que es fan molt rars perquè han estat prohibits, perquè es van imprimir clandestinament, perquè es destruïa l’edició o perquè es feia cartró amb ells. Quin mèrit podran tenir als ulls de la nostra posteritat aquests milions de llibres necis que es publiquen actualment amb tota llibertat i que només la vareta màgica de l’índex podria treure de l’oblit i del menyspreu que es mereixen?

Segon mal.- Vostè que ha fet bibliografies especials, sap la feina que costa fer alguna cosa completa en aquesta matèria. Apliqui als seus records al futur i pensi en els nostres descendents! Els nostres pobres descendents !, el meu esperit es torba i el meu cor s’oprimeix al pensar com la llibertat de premsa va: “A preparar tortures als nostres Peignots futurs”!

Tercer mal.- En un centenar d’anys, l’organització una mica metòdica d’una biblioteca, la formació d’un catàleg, la professió de bibliotecari, seran possibles ?, será lícit dir bibliògraf o bibliòfil en una època en què la massa i la qualitat de la farda ja impresa, depassant tots els càlculs possibles arrossegarà indubtablement als manicomis a qui allà intenti orientar-se? I aquesta reputació de bogeria, patrimoni dels nostres successors, no recaurà sobre els qui els hem precedit en la carrera, sobre nosaltres a qui ja l’opinió contemporània sospita una lleugera alienació mental?

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 76-78. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Lo dice Juan Manuel Bonet en algún fragmento de La Ronda de los días en lo que respecta al vicio o al deporte de buscar libros viejos, resulta imposible explicarle dónde está la gracia a quien no comparta la afición, y en cuanto a quien la comparta, cuantas menos pistas se le den, mejor.

Llamémosle vicio, sí, sin problema, le da estatura, pero por favor, nada de bibliofilia: bibliofilia es gusto por el libro, y, si es por etimología, tan bibliófilo es el chaval que fui con una sola estantería de libros de bolsillo que el hombre que soy con la casa anegada de libros. Cualquiera con una habitación llena de libros es bibliófilo: no importa que lo primero que te diga es que no es bibliófilo porque no colecciona primeras ediciones o subraya los libros o, colmo de la insensatez, los presta a quien se los pida. La bibliofilia, en la acepción vulgar, referida a quienes coleccionan libros antiguos o buscan primeras ediciones, suena a decoración y de hecho los ingleses distinguen bien al bibliófilo del bibliómano: el primero es el que tiene los libros exquisitamenteordenados y gusta de lucirlos, ahí están en hileras precisas y podría estar dos horas hablándote de las estanterías, si caoba o pino o lo que sea. Le ha impuesto unas fronteras a su biblioteca para que no perjudiques su vida cotidiana, la biblioteca es el sitio de su recreo, y lo peor de todo: suele encuadernar sus tesoros. Al bibliómano los libros lo devoran, los tiene en montones por todas partes, en las estanterías las hileras hace tiempo que faltaron al respeto al orden y hay dos o tres en cada una de ellas, porque se niega a imponerle fronteras al monstruo; llegarà el momento en que tenga que sacar los libros al rellano o al porche, y lo hará sin dudarlo: no espera la visita de ningún fotógrafo de revista de decoración. La decoración

no es su fuerte, no sabe ni le interesa si el pino es mejor que la caoba. El castillo de Alberto Manguel con sus libros perfectamente ordenados no le da la menor envidia, las naves de Abelardo Linares y su portentoso desorden de cajas llenas y pasillos de libros que se pierden en la honda oscuridad, sí, mucha. El bibliófilo es rico, por pobre que sea, y el bibliómano es pobre, por dinero que tenga. Hay otro termómetro para distinguirlos: el bibliófilo solo habla de grandes nombres, primeras ediciones de Stevenson y de Voltaire, si pierde el sueño por un libro es por la edición inglesa de Moby Dick, que se tituló La ballena y no vendió ni cien ejemplares; el bibliómano, sin embargo, tiene la sangre infectada de nombres de autores menores de los que no se acuerdan ni sus herederos, está convencido que por debajo de la historia oficial hay otra historia, más verdadera, ve el panorama como un mar, esos barcos tan pomposos o estilizados o bonitos son desde luego los grandes nombres, y no les hace ascos, ojalá pudiera procurárselos todos, pero sabe que por debajo de ellos hay decenas de ahogados y su misión es hacerlos sobrevivir, aunque sea en el pequeño reducto independiente de su biblioteca. Sabe, en fin, que la literatura no tiene que ver con la historia de la literatura como la vida no tiene nada que ver con la historia. Sabe que a lo más que se parece el modo en que se fabrica una historia es a los castells humanos: hacen falta treinta en el suelo sobre los que se suban quince, sobre los que se suban ocho, sobre los que se suban cuatro, sobre los que se suban dos, sobre los que se suba uno, el clásico. Al bibliófilo le interesa el que culmina el castell o los dos sobre los que trepa, al bibliómano le interesan todos ellos, pero sobre todo los treinta del suelo.

Por supuesto esta diferenciación entre especímenes es muy aproximada y consiente todas las aproximaciones y mezclas que se quieran. En realidad, hay tantos tipos de bibliófilos y de bibliómanos como buscadores de libros hay. Cada cual tiene su canción, sus intereses, sus gustos. Pero a todos ellos les resultaría muy difícil explicar dónde está la gracia a quien no se la vea. Casi todos ellos han reparado en algún momento en lo insensato de su vicio, pero han tachado rápidamente ese pensamiento para seguir al viento de los libreros, gremio donde toda la escala social está representada, desde la aristocracia donde respirar el polvo de libros de trescientos años cuesta dinero, hasta el tablón donde alguien que empieza expone tres docenas de volúmenes. Así que por ahí es mejor ni intentarlo, porque hacer proselitismo de un vicio es tontería”.

Article:”Dónde está la gracia” de Juan Bonilla, a Jot Down Magazine, núm. 22, de març de 2018, p.22-23. https://www.jotdown.es/2021/05/donde-esta-la-gracia/

“Sovint se us indica algun gentilhome o algun canonge, col·leccionista famós i molt entès, capaç de vendre-us alguna cosa amb l’únic interès de servir-vos. Vostè aconsegueix introduir-se a casa seva i hi troba menys ordre encara, però la mateixa pols que a casa del llibreter de vell professional. Si aquest últim coneixia poc els seus llibres, l’altre creu conèixer-los molt bé i els estima d’acord amb les més exagerades idees d’un propietari entusiasta. No us atreviu a dir-li que les seves valoracions us semblen desgavellades perquè ofendríeu la seva ciència i la seva veracitat. Així va ser com un aficionat (d’altra banda excel·lent persona i que m’ensenyava els seus llibres, sense propòsit de vendre’m cap) m’explicava la història d’un miserable llibrot dels més corrents que jo acabava de prendre a les mans: la persona de qui el va heretar havia refusat 12.000 duros (60.000 francs) que li van ser oferts per un enviat ad hoc del govern anglès, desitjós, deia ell, d’adquirir-lo per destruir aquest últim exemplar de la raríssima obra que prova que l’art d’ensenyar als sord -muts va néixer a Espanya, i no a Anglaterra, com els pèrfids insulars volen fer creure en detriment de la nostra glòria, ¡a nosaltres espanyols!

Comprendreu que històries d’aquesta espècie us tanquen la boca; Com expressar un desig quan es tracta d’una fortuna? Per això la major part de les vegades us retireu de casa de l’aficionat amb les mans buides i la bossa intacta, tot i el desig que teniu tots dos: l’un descarregar-se d’algunes inutilitats i l’altre de completar la seva col·lecció.

Totes les dificultats que us acabo d’explicar només s’aplanen una mica per als que poden esperar, esperar i esperar; així i tot el temps que perdéssiu estaria poc compensat pels resultats que poden obtenir-se. Per això, si teniu la intenció de formar-vos una biblioteca espanyola, quedeu-vos a París, escriviu a Londres, i reunireu en tres mesos, amb menys despesa, sense enrenou i sense pèrdua de temps, una col·lecció més nombrosa i millor escollida que la que podríeu fer amb deu anys d’estada i de viatges per Espanya.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, p.74-76. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ No concibo la posibilidad de que haya en mi biblioteca libros que no pueda subrayar. Doblar la esquina de la pàgina. Prestar. Apilar. Llevar a clase. Leer en el metro o en el café. Incluso: perder. Para mi eso es la bibliofilia: el amor crítico y compartido por los libros, por su historia y por sus historias, por su lenguaje, por su capacidad de penetración individual, psicológica, moral, espiritual. Por eso no entiendo la otra bibliofilia, la del coleccionismo de ejemplares únicos, delicados y caros. Libros que debes consultar con guantes de tela; que no le puedes dejar a un amigo; y que tienes que esconder como los tesoros que son ( mientras uno dice para sus adentros, la cara deformada por la avaricia: “Mi tesoro…”). Durante la Revolución francesa una de las formas de detectar a un aristócrata era examinando su biblioteca. La encuadernación en piel, a menudo firmada por un gran artesano, era cara; también lo era el ébano de las estanterías. Condorcet podría haber salvado el pellejo si se hubiera deshecho de su preciado ejemplar de Horacio, con el sello de las prensas reales, que lo delataba como un falso republicano. Lo primero que hacían los revolucionarios con las bibliotecas que requisaban era desprender a los libros de sus encuadernaciones, aparatosas y pesadas y monumentales, lo contrario de la ligereza y de la comodidad que invitan a la lectura.

Desde entonces hemos sido millones de lectores que hemos podido permitirnos la posesión de una biblioteca personal. Una biblioteca que – como las librerías en que se refleja, espejos complementarios –  es estilística y formalmente diversa, con cubiertas y contracubiertas y solapas y tamaños distintos, con variedad cromàtica, como si la idea de la biblioteca moderna todavía estuviera huyendo de la imagen de aquellas bibliotecas nobles en que todos los ejemplares estaban encuadernados según el gusto único del propietario, y no según el plural de sus autores y editores. Una biblioteca democrática, donde impera el gusto por la lectura, la voluntad de evasión o el amor al conocimiento por encima de todas las máscaras del continente que, aunque bien es cierto que dan testimonio de una artesanía y de un arte y de una tradición cultural, también distraen de lo que realmente importa: el contenido.

Como la numismàtica o la filatelia, la bibliofilia es una afición más propia del museo que de la vida. Es un anacronismo que transporta a una época en que la lectura era patrimonio exclusivo de una élite. La democracia, no obstante, es ese orden de lo real en que pueden convivir las repúblicas con las monarquías, los videojuegos con la hípica, el ingeniero espacial con el leñador, el youtuber con el zapatero remendón. Y lo cierto es que, si eres amante de los libros, aunque no te gastes una fortuna en ejemplares únicos ni en volúmenes exóticos, no dejas de comprar otros libros, libros de bolsillo, novedades, libros de segunda mano, porque la pulsión es tiranía. Si eres amante de los libros, las paredes de tu casa se van a ir revistiendo de anaqueles, hasta cubrirlas por completo. Si eres amante de los libros, en fin, estás condenado a ser anacrónico, porque el precio del metro cuadrado no permite las bibliotecas infinitas. Pero ¿ podemos acaso los seres humanos no vivir en estado de contradicción?.”

Article:”Contra la bibliofilia” de Jorge Carrión, a Jot Down Magazine, núm. 22 de març del 2018, p.10. https://www.jotdown.es/2020/01/contra-la-bibliofilia/

BiblioAniversari: a la Biblioteca Joaquim Montoy d’ Alcarràs  celebren el seu 16è aniversari.

Biblioarquitectòniques: Massimo Gatta en la pàgina 38 del seu llibre El desorden de los libros ( fórcola, Madrid, 2021) diu: “En el segle XX abunden els testimoniatges que defensen l’ordre dels llibres que es posseeixen com una cosa bona i adequada,…, fins a les hipòtesis biblioarquitectòniques més modernes i sofisticades de Georges Perec, que ja en la seva obra mestra, La Vie mode d’emploi, oferia una descripció una mica minimalista d’una biblioteca privada…”

Bibliobabeleoi: vlok de la Biblioteca de l’escola oficial d’idiomes d’A Coruña. Em diuen:“ nuestro blog lleva ese nombre por la torre de Babel, pues somos una escuela de idiomas, también queríamos hacer un guiño al cuento de Borges: La biblioteca de Babel”. (Cóntanme: “O noso blog leva o nome da Torre de Babel, porque somos unha escola de idiomas, tamén quixemos facerlle un guiño á historia de Borges: A biblioteca de Babel”).

Bibliocavalleresc: en la pàgina 55 del llibre El desorden de los libros de Massimo Gatta, diu, parlant de l’ordre i el desordre de les llibreries: “ … o perdre’ns en el desordre bibliocavalleresc del Quixot ,…”. I recomana una ullada al capítol IV de la primera part del Quixot, on l’autor posa en boca del capellà Pero Pérez algunes opinions sobre poemes cavallarescs.

BiblioDir: butlletí que brinda informació bibliogràfica actualitzada sobre temes gerencials en salut per a la presa de decisions de salut del Ministeri de Salut Pública de Cuba.

Biblioecologia: en un capítol del llibre Hi ha un país on la  boira de Gemma Gorga ( Tushita edicions, Barcelona, 2021) parla d’agroecologia i afegeix:” Al costat d’una agroecologia caldrà començar  a reivindicar una biblioecologia que protegeixi, no només els llibres sinó formes de lectura, maneres de llegir – profundes i fèrtils com una bona terra – amenaçades pel paradigma utilitari que ens Tiranitza”.

Biblioendevina: concurs que fan a Mil·lènium La Biblioteca de La Farga a Salt.( paraula trobada per l’Amadeu Pons de la FIMA, moltes gràcies).

Bibliofamilias: és un programa de foment de la lectura i formació d’usuaris des de la biblioteca amb les famílies L’activitat consistirà a cantar diferents contes més una activitat complementària de participació de totes les famílies.Organitzat per la Biblioteca Pública Municipal Iván de Vargas en el Teatro de Títeres en El Retiro de Madrid.

Bibliofogar: és un servei d’extensió Bibliotecària de la Biblioteca Municipal de Soutomaior  ( Pontevedra) amb la finalitat d’acostar la lectura a les persones que tinguin dificultats per accedir a aquest servei de manera especial o que ho necessitin.

Bibliogeològics: paraula en el llibre de Massimo Gatta El desorden de los libros. Però escrita per Luigi Mascheroni en la pàgina 10 del pròleg, quan parla d’ordenar o desordenar una llibreria diu: “ Deixeu-me el meu únic mètode que és no tenir mètode, procedint absolutament a l’atzar, apilant els llibres els uns sobre els altres, segons s’adquireixen ( o es roben, cosa que ocorre sovint), amuntegant-los per estrats bibliogeològics, emplenant buits, nínxols, intersticis i dobles fons …”.

Biblio-Informáticos: nous rols en l’era digital. Biblioteca Médica Nacional ( Cuba).

Biblio-Kafe: cafeteria-restaurant a Arkhànguelsk ( Rússia) amb llibres i decoració literària.

Bibliomachín: revista cultural de la Biblioteca de Santiago ( Chile). Primera revista, el 2016.

BibliosBLLN: adreça i hashtag de Biblioteques del Baix Llobregat.

Bibliopostura: qualificatiu donat a Montaigne per la seva posició davant els llibres, els bibliòfils i per com tenia posats els llibres a la seva biblioteca, en horitzontal. En el llibre El desorden de los libros de Massimo Gatta.

Enquadernador a Tortosa

“Passem al llibreter de vell en les seves diverses varietats. A les petites ciutats d’Espanya, és gairebé sempre l’enquadernador del lloc qui compra i ven llibres, més o menys desaparellats, més o menys malmesos, que arriben a les seves mans. No li pregunteu el que té: si no és que busqueu un breviari, un almanac o un abecedari, ell no sap res. En canvi us concedeix la facultat de sacsejar la pols que cobreix els seus volums; si veieu un que sembli que us convé, l’estima, fixa i estipula segons l’efecte que li produïu al preguntar-li el preu. El ‘brocanter’, el botiguer de la cantonada i sobretot el salsitxaire, fan la competència a l’enquadernador en aquest comerç científic; a casa d’aquests senyors, les vostres recerques són encara més difícils: es tracta de reunir els volums per terra, grimpar per rossolar  per aconseguir-los, o retirar-los de tot el que els envolta, empresa mitjanament arriscada, sovint perillosa, i sempre bruta i nauseabunda.

A les grans ciutats, gairebé tots els llibreters tenen al mateix temps vells fons d’assortiment seleccionats pels aficionats del país i pels viatgers que us han precedit. Aquests, que jo uneixo als llibreters de vell professionals, pretenen sovint tenir un catàleg ; si aquest és el cas no us alegreu. Aquest catàleg, ordenat correntment per ordre alfabètic de noms d’autors i d’inicials de títols, no us serveix per a res si us preneu la feina de llegir-lo de cap a cap. Poques vegades es troben allà assenyalades la data d’edició i el lloc d’impressió; tornareu a trobar títols de llibres estrangers traduïts a l’espanyol com quan el pèrit; després us caldrà buscar X en X i J, J a J i X, B a B i U, V en V, U i B, U en U, V y B, a l’inici de les paraules i en totes les combinacions de l’escriptura. Si per casualitat, o a sobre per desolació, el catàleg anuncia el: per ordre de matèries, podeu estar segurs de trobar cada cosa precisament on no s’ha de buscar. Tot i això suposo que, dotat d’una paciència a tota prova, hàgiu desxifrat l’atroç manuscrit de la primera a l’última pàgina, assenyalant escrupolosament el que hagi atret la vostra atenció: sapigueu llavors que, la major part del temps, el geni del lloc no està a casa, que cal anar i venir vint vegades per trobar-lo, i que en tesi general un comerciant espanyol mai s’afanya a vendre. D’altra banda, està apurat per presentar-vos els volums que desitgeu; poc acostumat a apuntar el que ha sortit, quan no el troba immediatament, el suposa venut i no segueix buscant-lo ; necessita setmanes per donar-vos una resposta, i vostè acaba, després de moltes correries i decepcions, per adquirir a un preu exorbitant tres articles entre els deu mil títols que heu llegit i entre els cent que us heu pres la feina de posar a la vostra llista.

No és això tot; tingueu gran cura en confrontar minuciosament els volums que us ofereixen i no us acontenteu amb la garantia de venedor, perquè us induirà a error sense voler-ho. Quedaria molt sorprès al saber que un volum picat per l’arna, sense títol, retallat bàrbarament o amb un quart de fulla substituït per una detestable còpia manuscrita, no és un llibre sorprenent. L’excés de les vostres boges exigències el deixarà estupefacte; no deixarà de suposar, o que no sou un comprador seriós, o que el seu volum ha de ser de la més insigne raresa, ja que es prenen la feina de reconèixer en ell defectes tan mínims.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 71-74. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Dicho en otros términos, los libros de bibliófilo poseen calidad de texto y excelencia técnicoartística en su presentación, que los torna agradables a la vista y al tacto. Para lograr esta jerarquía, los editores de obras para bibliófilos cuentan con tres auxiliares indispensables: “el dibujante o grabador que ilustra el libro, vale decir que hace el comentario gráfico de su contenido; el maestro tipógrafo que lo imprime y tiene a su cargo la ejecución material del volumen y el encuadernador, que lo reviste artesanalmente, de conformidad con el carácter intrínseco de la obra y su estilo tipográfico” (Buonocore, 1974, p.187 y 196).

Cabe señalar que los colofones de las ediciones de bibliofilia contienen una información bastante exhaustiva acerca de los motivos de la edición, los tipos de papel, las técnicas de estampación y los diversos profesionales que intervienen en la dirección y supervisión, en la ejecución e impresión de la obra. Asimismo es de destacar que la justificación de la tirada no siempre está dispuesta conjuntamente con el colofón. Por otra parte dicha tirada es generalmente pequeña (suele oscilar entre los 40 y los 100 libros), con cada uno de los ejemplares numerados.

Para darle un carácter diferenciador a esta edición limitada para bibliófilos, se lleva a cabo una “individualización”. Por ejemplo: se incluyen los nombres impresos de cada uno de los destinatarios (incluyendo artistas, impresores, colaboradores e instituciones, diferenciados por una letra mayúscula o por una cifra en números romanos.), se añaden grabados iluminadas o coloreados a mano por el artista, se acompañan con algunos dibujos originales, con planchas o fragmentos de matrices, se utilizan papeles hechos a mano para la ocasión (habitualmente con marcas de agua o filigranas alusivas) y se encargan encuadernaciones personalizadas. También se crean, al margen de la tirada general, ediciones denominadas suites sobre mayor gramaje y a mayor formato: ejemplares especiales designados para alguna personalidad homenajeada, ejemplares firmados por el artista o por el escritor, ejemplares acompañados con “pruebas de estado” de los grabados (por ejemplo “refusés” con remarques), como así también dibujos originales.

En el caso de las imágenes grabadas, pueden ser unas pocas estampas sueltas o toda una serie. En la justificación de la tirada quedan diferenciados unos ejemplares de otros. En el caso de nuestro objeto de estudio, los ensayos, las planchas y estos tirajes especiales solían venderse por cuenta de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos o del artista ilustrador, pero bajo autorización de la primera.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

“Des que no hi ha ocasió de comprar llibres en els convents s’ha tornat a les fonts naturals que el país ofereix als aficionats. Tals són les vendes per defunció i el comerç corrent de llibreria. Quan mor un individu la successió està lliure de fideïcomís, es comença per amuntegar la biblioteca en alguna golfa, oberta a tots els vents, fins que s’hagin complert les innombrables formalitats de la llei, el que permet als corcs, a les rates, a la pluja, i al porter així com als seus fills i als seus amics, produir la major quantitat de malbaratament i destrucció. Finalment un pèrit jurat s’encarrega de fer l’inventari del que queda; ho fa el més abreujat possible; taxa cada volum en rals i maravedisos, segons les idees antiquades de les que conserva una tradició invariable: així posarà un preu formidable a qualsevol volum de Voltaire, de Rousseau o de l’ Enciclopèdia, en un altre temps desitjable i car com a fruit prohibit; així és com les paraules plenes de sonoritat com Història, Filosofia, Teologia, o bé els noms populars dels antics clàssics i dels escriptors coneguts a les escoles l’omplen d’un sant respecte i li fan inflar la seva taxació en detriment dels llibres que no coneix: el seu nombre és legió. El pèrit no deixarà de traduir tots els títols estrangers a l’espanyol, per mostrar la seva ciència; simplificarà o s’arreglarà cada títol espanyol segons la idea que a primera vista del volum li hagi donat el seu contingut; dels cinc, sis o més noms que posseeixi cada autor, noms de pila, cognoms i d’origen, escollirà un a l’atzar, i suprimirà els altres per donar-vos el gust de endevinar-los; pel que fa a la

condició del llibre i data d’impressió, són minúcies amb les quals el digne home no taca la seva docta tasca, treball que l’escrivà de tribunal copiarà finalment amb la seva escriptura més il·legible, florejant-lo tot amb faltes, equivocacions i contrasentits.

Com semblant catàleg mai s’imprimeix, apareix per fi degudament rubricat, signat i legalitzat pels amics del pèrit i especialment els que l’han ajudat a taxar els seus desiderata  al preu més baix, són els primers a emportar-se el que els convé. Els llibreters i aficionats menys afavorits arriben després i es duen el que té un preu raonable; finalment el catàleg es comunica a poc a poc els endarrerits, estrangers i altres, que, espantats pels preus, no compren res i deixen als llibres en trànsit d’una destrucció progressiva. Passen alguns anys; arriben les mudances de casa, l’avorriment dels hereus, la impaciència dels legataris: es fa circular novament el catàleg, oferint successivament, el 25, el 50 i el 75 per cent de rebaixa, la qual cosa atreu de nou diversos compradors. En resum, passen una o dues generacions; finalment el llibreter de vell els compra tots a pes, separa alguns i acaba per vendre, el restant al botiguer d’ultramarins, aquest etern omega de tota ciència impresa o manuscrita.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, p.68-71. Colección Ibarra X.

XQ XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“La ‘edición de arte’ es una noción ambigua, ya que puede referirse a facsímiles sobre temas artísticos, textos de historia de las artes visuales incluidas biografías, catálogos de exposiciones e incluso carpetas, portafolios o álbumes. En algunos casos, se alude a las series de estampas tiradas a mano por los artistas plásticos (que conllevan la impronta original de los artífices) o que son reproducidas mecánicamente. El mencionado Chiáppori (1937) argumenta que los progresos en los procedimientos gráficos en Argentina, permitieron la difusión de textos comunes conformados artísticamente. Según el autor, para merecer la jerarquía de ‘libro de arte’ la obra debe reunir todos aquellos elementos constitutivos de la “belleza” del libro, que pueden haber sido modificados por la técnica, pero no alterados esencialmente en sus efectos artísticos: tamaños adecuados, tipografías elegantes, espaciados equilibrados, composiciones armónicas, ornamentaciones e ilustraciones de calidad. Por último, el libro de artista (trátese o no de un formato de códice), plantea una versatilidad en el uso de materiales de diverso tipo y es concebido más desde el ámbito artístico fruto de la cultura de masas que desde el mundo editorial o gráfico. Dentro de la noción de ejemplar único, el libro de artista incluye para algunos autores al libro-objeto, el libro-escultura, el libro-montaje, el libro-intervenido, el libroescritura, el cuaderno de apuntes, entre otras producciones plástico-visuales. En cuanto al libro múltiple o seriado se utilizan diversas técnicas mecánicas artesanales o industriales, pero el proceso de diseño, producción y edición queda en manos del propio artista. Corresponde a un concepto amplio y complejo, donde el soporte librario se transforma en sí mismo en una obra de arte autónoma, en una unidad expresiva que confiere prioridad al mensaje (Moeglin-Delcroix, 1997). En función de lo antedicho, el libro de artista en cualquiera de sus formas, se aleja del libro de bibliófilo considerado en este trabajo.

En suma, siguiendo las diversas apreciaciones de los especialistas en el tema Abel Cháneton y de Carlos Marcelo Mayer (1943) podemos caracterizar, en líneas generales, a las ediciones de bibliofilia. En cuanto a los contenidos de los libros, se escogen autores reconocidos u obras consagradas que poseen un valor literario legitimado (a nivel nacional en este caso), y se componen textos “correctos” a partir de determinadas versiones revisadas por especialistas. En lo que respecta a las cualidades formales, habitualmente se prefieren los “bellos” y “sobrios” libros ilustrados, donde las imágenes o estampas acompañan o aclaran el contenido textual, prevaleciendo el carácter narrativo. En caso de existir ornamentación, esta resulta acorde con la tipografía elegida. Para ilustrar los textos, se recurre a artistas plásticos renombrados, que utilizan diversas técnicas tradicionales del grabado (xilografías, aguafuertes, puntas secas, litografías). Generalmente estos grabados “originales” son tirados en prensas de mano por los propios creadores. Es decir, son

obras únicas-múltiples; reproducibles o repetibles pero impresas manualmente, con firmas de los artistas como signos de autoría y restringidas en su número (Dolinko, 2012). En cuanto a la materialidad de los libros destinados a los bibliófilos, éstos se caracterizan por diversos rasgos de excelencia: las encuadernaciones artesanales de carácter artístico (sin recargos) en muchos casos firmadas o en su defecto las presentaciones “en rama” (pliegos sueltos) dentro de estuches o cajas, los papeles especiales importados de gran calidad y durabilidad, los grandes formatos y los amplios márgenes que destacan y equilibran estéticamente la “puesta en página”, los caracteres tipográficos diseñados especialmente o compuestos preferentemente a mano, los espaciados e interlineados equilibrados, las líneas perfectamente justificadas y proporcionadas respecto del formato, las tintas (en dos o más colores) distribuidas con intensidad uniforme, las decoraciones u ornatos tipográficos de diversa índole, y las mencionadas ilustraciones originales y viñetas realizadas por artistas de notoria reputación.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

“¿I els llibres? Vegem com es va procedir amb ells:

Després que el poble sobirà, tan clement, tan moderat i just, havia degollat ​​un bon matí als habitants d’algun convent, es retirava per fer el repartiment a casa del que cadascú havia fet fora, als seus parents i amics, per les finestres. Si per descuit o deliberadament el convent no havia estat cremat l’autoritat, novament constituïda i escollida entre el més selecte de la població liberal, arribava més o menys de pressa per apoderar-se de les restes en nom de la nació. Sense preocupar d’engendrar possibles enemics en la seva pròpia colla, no deixava de donar part generosament de tot el que trobava al primer que arribava, sobretot quan eren llibres, mercaderies de mala qualitat i de poc valor a judici seu. Mentrestant, com era necessari fer veure que hi havia organització, se’ls amuntegava en qualsevol part i es confiaven a qualsevol fins a nova ordre. Aquest qualsevol, que canviava freqüentment, mitjançant diners i fins i tot per pura cortesia, els posava a la disposició de vostè durant els anys que les altes autoritats governamentals passaven a prendre una decisió. Generalment aquesta decisió era transportar els llibres a una capital de província, transport assenyalat sempre pels in-foli i els in-4t, que el traginer llançava durant el camí als nois o amb els que gratificava als venters i hostalers i als amics que trobava. A la capital de província, nou amuntegament de llibres en algun magatzem molt obert, nova aplicació del està a la disposició de vostè, etc., etc.

A la fi arribaven les instruccions precises, i els savis nomenats ad hoc per disposar del que quedava. Cap es descuidava i no oblidava ni al seu cosí el professor, ni al seu amic el llibreter, ni al seu compare el botiguer. Moltes vegades també, o per falta de local convenient o per necessitat de diners, l’autoritat municipal decidia una venda en conjunt i al pes. Així va ser com quatre mil arroves de vitel·la, tretes exclusivament de llibres, van ser venudes d’un sol cop a jueus portuguesos al seu preu material. D’aquesta manera un especulador conegut meu va comprar en diverses vegades més de cinc-cents mil rals (120 a 130 mil francs) de llibres al preu del paper, però no obstant això, no li va enriquir, a causa de totes les vicissituds per les quals havia passat la mercaderia abans de ser venuda.

D’aquesta manera, la dispersió de les biblioteques del clergat va alimentar durant molts anys a el comerç de llibres vells; gairebé tots els que valien la pena, o per la seva raresa, o per la seva conservació, van passar poc a poc a l’estranger. Actualment el mercat està buit, gràcies a aquesta aparença d’estabilitat amb que l’administració del general Narváez ha gratificat al país.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 65-67. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Para abordar nuestro objeto de estudio específico, nos encontramos con una serie de conceptos asociados a las ediciones de bibliofilia o los libros para bibliófilos como ser: los volúmenes de lujo, las ediciones limitadas, pero también los libros ilustrados, las impresiones artísticas, las ediciones de arte e incluso los libros de artista u obras-libro. Consideramos que la expresión libro para bibliófilo es menos erudita y coloquial que edición de bibliofilia, pero ambos resultan en cierta medida equivalentes a los fines del presente trabajo. Según Francisco Mendoza Díaz-Maroto (2002), pueden plantearse tres tipos de libros destinados a los bibliófilos. En primer lugar, se incluyen las ediciones de bibliofilia ilustradas por artistas profesionales de las que hablaremos más adelante. En segundo lugar, se tienen en cuenta las reproducciones facsimilares completas de originales, que exigen la mayor calidad posible de las copias. En tercer lugar, se consideran aquellas publicaciones y reimpresiones de diversa índole que versan sobre bibliofilia, agrupadas según temáticas afines (bibliografía específica, incunabilística, bibliología, etc.).

Respecto al resto de los términos, el concepto ‘volumen de lujo’ suele ser utilizado por los mencionados aristobibliófilos que quieren comprar un libro valioso con el propósito de adquirir cierto rango social. Como su nombre lo indica, el volumen lujoso alude a una ‘edición especial’ (cuidada o esmerada), realizada con materiales de calidad. Según el crítico de arte Atilio Chiáppori (1937) “Casi no habría que hablar del ‘libro de lujo’, ese advenedizo de la bibliografía contemporánea, que se pavonea con la riqueza de su papel fabricado en cubas especiales; con sus tipos fundidos expresa y exclusivamente para su impresión; con sus estampas tan primorosas como detonantes e insulsas; con sus encuadernaciones suntuosas, recargadas de ‘hierros’ y de policromías”. Para este autor “Es el rastacuero de las bibliotecas que improvisa el ‘nouveau-riche’ con pretensiones intelectuales.”  El escritor y jurista Abel Cháneton (1943) también critica la “moda del libro de lujo”, importada de París y fruto de cierto snobismo porteño. En contrapartida, en lo que concierne al libro lujoso, para Rafael Alberto Arrieta (1928) “El lujo es la expresión de la riqueza y el arte es el más caro de los lujos”.

La noción de ‘edición limitada’, hace referencia a la restricción del número de ejemplares impresos. Si bien suele relacionarse en muchos de los casos con el ‘libro lujoso’ o con el ‘libro raro’, esta producción restringida puede tratarse de cualquier tipo de publicación y no necesariamente una edición para bibliófilos. Asimismo hay que tener en cuenta que, según el Código de la Bibliofilia Moderna (1936) escrito por Maurice Robert, la tirada “no será arbitrariamente limitada, con miras a inflar artificialmente su precio de venta.

Por un lado, con la denominación ‘libro ilustrado’ (asociado al livre de peintre francés) se privilegia el lugar de las imágenes (en negro o en colores) realizadas ad hoc por un dibujante, pintor o grabador en relación de complementariedad con el texto. Esta labor del artista ilustrador, aunque habitualmente se considera como una responsabilidad subordinada a la primacía del autor literario -coetáneo o no-, plantea la producción de un libro como un hacer fundamentalmente colaborativo (Romero y Giménez, 2008, p.105). Según el mencionado Código, comentado por el pintor y grabador Alfredo Guido (1945), el libro de bibliófilo “es el que acompaña a su texto ese elemento vivo que es la imagen, la que prolonga los goces del espíritu por medio del placer visual (…)” Para Guido el ilustrador tiene que ejercer su oficio evitando cualquier exhibicionismo;“debe tener ante todo el sentido del libro y de su arquitectura (…) debe colaborar con la obra, haciendo que sus dibujos preparen un clima propicio para el libro, a veces hasta con simples ornamentaciones.” En este sentido, en el libro ilustrado cobran importancia los elementos que tienen un papel decorativo, ya sean las letras capitulares o iniciales, las orlas y las viñetas en las cabeceras o en los finales de los capítulos. Por otro lado, la noción ‘impresión artística’ se utiliza principalmente en la publicidad de imprentas, en alusión a cualquier tipo de técnica, manual o industrial.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de

María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Codi de la Bibliofília Moderna de Robert

Biblio40: nom del vlok de la Biblioteca Escolar “Rafael Obligado” ( Buenos Aires).

Biblio-Arte: una de les activitats desenvolupades a la Biblioteca Pública Municipal Lucio Pabón Núñez a Villa Caro ( Colombia).

Bibliocabinas: els transeünts del centre de Santiago ( Chile) poden gaudir des de març de llibres “alliberats” en antigues cabines telefòniques.

Bibliocano: és un joc organitzat per l’Asociación de Bibliotecarios de Toledo   : Circundedisti me: Navegando por la lectura con Magallanes y Elcano escape room online.

BiblioControl: programari  per a la gestió d’accés a les sales d’ordinadors.

Bibliocronistas: la Biblioteca Pública Morelos i l’Institut Municipal d’Art i Cultura van llançar el taller “Bibliocronistas” dirigit a totes les bibliotecàries del municipi d’Ahome  a Los Mochis-Sinaloa  (México) , això amb la intenció de conèixer la història i els orígens dels espais i l’entorn en el qual es troben per a conèixer més de la identitat regional i cultural de les biblioteques.

BiblioDigital: préstec de revistes i llibres electrònics. Es poden concertar sessions de formació de l’eBiblio,  individuals o en grup. En la majoria de llocs ( biblioteques) usen Biblioteca Digital. A la de Cambrils usen BiblioDigital.

Biblio-Escuela: projecte Biblio-Escuela amb diverses activitats com Biblio-Arte. A la Biblioteca PúblicaMunicipal Lucio Pabón Núñez a Villa Caro ( Colombia).

Bibliolili: vlok de la Biblioteca del CEIP Plurilingüe Santa María a Pontes (A Coruña).

Biblio-Med: temes de medicina amb la seva respectiva bibliografia.

Bibliomestre: possibilitat de que un Biblioaprenent passi, amb molt de temps i desprès de moltes lectures, xerrades  i cursos, a ser Bibliomestre, paraula utilitzada, una mica exageradament, per  @amadeupons    a Twitter.

Bibliopacientes: la Biblioteca de Pacients de l’Hospital Universitari Reina Sofía ( Córdoba), al costat del BookCrossing, formen part del Projecte d’Animació a la Lectura que s’impulsa des de la Biblioteca i l’Aula Hospitalària.

Bibliopuntos: intercanvi i préstecs de llibres, la tecnologia i l’energia solar, integrant els hàbits de lectura i reutilització de llibres a les Smart City. A Santiago (Chile).

Biblioteca, La: agència de desenvolupament artístic. A València.

Biblioteca-Escuela: programa Biblioteca-Escuela de la Biblioteca Civican Liburutegia-Fundación Caja Navarra. És una via de col·laboració per donar a conèixer els recursos bibliotecaris. Fomentar els hàbits de lectura i informació i donar suport a les biblioteques escolars.

Biblioteche Oggi: “Les biblioteques d’avui” és una revista mensual d’informació professional, que va dirigida als bibliotecaris i al món de les biblioteques. Amb el  Bibliodiccionari pretenia anar posant paraules en català i castellà, però hi ha llocs que crec que encara que siguin en idiomes diferents també són interessants.

Biblio-Técnica Digital: disponible a la pàgina de la Biblioteca Digital de l’escola Técnica nº 1, a Ensenada (Buenos Aires).

Bibliotiquín: biblioteca portàtil per a restaurar la relació afectiva amb la lectura.

Bibliotón: projecte de recaptació de llibres a benefici de 7 espais de lectura comunitària a Chincha i Pisco. A Chincha Alta ( Perú).

“Per tant són les rareses el que persegueix l’aficionat, rareses que ja li han estat assenyalades o que espera descobrir per analogia, per indicis materials, en el cercle que Dibdin i Brunet han traçat al seu voltant. Per això els poetes de més mèrit, però de celebritat menys europea que els altres, li segueixen sent perfectament desconeguts; ell els desdenya, però desatén encara més una massa de llibres sobre moltes coses, llibres que no tenen cap mèrit als seus ulls i que apreciaria, però, el savi conscienciós que els consultés; el savi, dic, i no els meus amics i col·legues X, I, U, etc., etc., propietaris de magnífics despatxos, però poc curosos per estendre les seves indagacions en un volum més enllà del recompte de les fulles que el componen, la història de les vicissituds que ha sofert i l’acotació dels preus que s’han pagat per ell fins a la subhasta que l’ha fet caure en els seus armaris.

No parlaré d’un altre tipus de biblioteques: el de biblioteca pública de la ciutat o municipi. Aquesta nova invenció no existia a Espanya abans de 1808, per la boníssima raó que la cosa no era necessària. D’altra banda tot home instruït, o desitjós de instruir-se, anava fàcilment a consultar els llibres del convent immediat, per mitjà d’algun dels seus parents, ja que no podia ser que no tingués un o diversos a la congregació; o bé es dirigís al palau proper, on el propietari, protector obligat del raval, amic complaent, de tot el món, era també de fàcil accés, gràcies a aquest admirable esperit d’igualtat patriòtica que, a Espanya, eleva a l’home de poble al nivell del gran senyor sense rebaixar a aquest. D’altra banda, en què s’hauria pensat en descomptar al contribuent dotar la seva ciutat d’una sola biblioteca en un país on, per la força de les coses, no només cada ciutat, sinó cada localitat, sovint fins a la solitud de la muntanya i de la canyada, oferien diverses d’elles gratis a l’home veritablement estudiós? Pel que fa a la classe de lectors que agafen una mala novel·la per tenir ocasió d’escalfar-se a costa de la instrucció pública, el progrés encara no ha inventat això en el migdia: allà és el sol qui supleix a la lectura.

Així, doncs, no hi havia a Espanya, abans de 1808, mes que les biblioteques laiques dels palaus, entre les quals figuren naturalment les biblioteques reals, i les biblioteques clericals dels convents, capítols, seminaris i altres institucions més o menys religioses. Comencem per dir que eren innombrables, i que, per exemple, només a València, els llibreters d’aquell temps proveïen regularment a més de dues-centes biblioteques importants; i passem d’aquest estat de completa ignorància i de barbàrie inveterada als bells dies que el progrés de les llums ha fet il·luminar sobre la benaventurada Espanya; i tot per seguir únicament als nostres estimats llibres vells en les seves diverses peregrinacions.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romàntica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 56-58. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Los que frecuentan los ámbitos de la bibliofilia han acuñado nociones específicas para caracterizar algunas facetas positivas o negativas de estos cultores, como por ejemplo: bibliofilógrafo, neologismo creado en función del bibliófilo que publica la descripción de sus propios ejemplares; aristobibliófilo, término peyorativo utilizado para referirse a un sujeto adinerado que practica la bibliofilia como signo de rango social; pseudobibliófilo, es aquel individuo que carece de la sensibilidad y la formación requeridas para valorar el libro y lo admira externamente como artefacto u objeto material, buscando sólo la rareza o singularidad.

En otro extremo se encuentra la noción de bibliólatra, que caracteriza al que posee muchos libros pero no los conoce ni los lee; bibliómano, palabra que designa a la persona apasionada y exagerada que busca tener o acopiar cierto tipo de bibliografía, guiado más por la manía o el vicio que por la erudición; bibliótafo, denominación que alude al bibliómano que oculta celosamente sus libros a los demás, por nombrar tan sólo algunos (Martínez de Sousa, 2004).

Más allá de los diferentes perfiles heterogéneos de los bibliófilos (auténticos o falsos, aficionados u oficiales, eclécticos o excéntricos), podemos considerar las finalidades propias o las motivaciones generales de estos coleccionistas, que los incitan a la formación o ampliación de sus bibliotecas privadas.

Consideramos, por ejemplo, el deseo de propiedad (incluso cierto ‘fetichismo’ hacia el objeto admirado), la búsqueda de exclusividad, el placer sensorial de la materialidad del libro, el desarrollo del buen ‘gusto’ y la distinción cultural, la curiosidad intelectual, el ansia de prestigio o status social, la competitividad entre pares e incluso el interés por la inversión económica o la especulación pecuniaria.

Dentro de las ‘especialidades’ de las bibliotecas o colecciones de bibliófilos podemos mencionar: la presencia de manuscritos e inclusión de autógrafos u otros testimonios de propiedad (marginalias, exlibris, etc.); la categoría de ephimera; la elección de ciertos soportes materiales y formatos; la inclinación hacia determinadas lenguas; la preferencia por algunos períodos históricos; la procedencia u origen de los impresos (lugares de edición o talleres de imprenta); la vinculación entre impresores, libreros y editores; la condición de primeras ediciones o editio princeps con la presentación originaria, de impresiones privadas y restringidas (numeradas o nominadas); el carácter de obras prohibidas, expurgadas o censuradas; la predilección por determinados autores u obras o colecciones; la selección de géneros o temas específicos sobre los que versan los libros; la búsqueda de textos completos y próximos a las versiones originales; el interés por los aspectos técnicos, tipográficos y artísticos, como las encuadernaciones e ilustraciones.

Muchos de estos factores no son excluyentes. El afán de posesión de libros que representan la cima del arte gráfico de un ámbito geográfico determinado, entronca generalmente con la calidad de la confección y coincide con ciertos talleres.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de

María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Primer llibre editat per la Sociedad de Bibliófilos Argentinos

Sergey Sobolevsky

“Avui no us parlaré doncs, estimat amic, més que de vells llibres, dels llocs en què van estar, d’aquells on són. Quant als individus, no us donaré a conèixer mes que a gents prou ràncies i poca-soltes per preferir miserables llibres vells a les obres mestres d’erudició, de bon gust, de bon sentit, de veritat i de lògica, que Europa produeix en el segle dinou per vergonya de quants l’han precedit.

Pocs països han estat tan rics en llibres com ho hagi pogut ser Espanya antigament. L’aristocràcia espanyola representava a l’estranger a un poble que dominava a la resta de món amb el seu poder militar i amb la influència de la seva riquesa viatgera i nòmada ex officio. Aquesta aristocràcia despullava, amb les seves armes o el seu or, a l’estranger de totes les obres mestres que l’art i la intel·ligència havien produït allà; tornava als seus lars carregada de ric botí que el règim general de les substitucions conservava de grau o per força en les famílies, en què cada generació, tenint per recórrer una nova carrera de poder, podia lliurar-se amb èxit als nostres gustos. A l’interior, al costat de l’aristocràcia convencional de naixement, existia l’aristocràcia electiva del clergat. Era una vasta xarxa de famílies, sòlidament organitzades a més, i lliurades especialment a el cultiu de la intel·ligència; era un dipòsit on tot el saber de l’època i de la pàtria es conservava, i on les veritables eminències intel·lectuals de totes classes, tenint igualment accés lliure i fàcil, trobaven les mateixes probabilitats d’èxit per tot el que el talent i la ciència puguin concedir de riquesa i de glòria.

Demano perdó per això als grans poetes, als profunds filòsofs i als sublims retòrics d’ara, però, és en els convents, és en aquests caus de la ganduleria i la ignorància on es va refugiar tota l’activitat que no és només intel·lectual. Per això, i entre altres coses, es reunien en aquests convents biblioteques precioses, com tot el que amuntega a la llarga una riquesa tradicional, formades amb la varietat que imprimeixen gustos col·lectius, conservades per la sol·licitud del bibliòfil solter i enriquides amb la perseverança d’un aficionat que estimula la rivalitat d’un ordre en un ordre, o d’una casa a una altra casa.

Per tant, només al palau del gran senyor o als recessos religiosos existien biblioteques. A casa del primer predominaven els llibres de lectura; la crònica nacional en què cada pàgina compte els alts fets dels avantpassats de la família; la poesia, que els havia descansat de la seva vida activa; la novel·la, d’on la seva joventut havia pres aquest esperit d’aventura i aquest punt de l’honor tan característics del cavaller espanyol.

En els convents, per contra, es preferien els llibres seriosos, arxius de l’experiència i fonts de la teoria científica. Eren la teologia, arsenal sempre indispensable de la casa; la història antiga, menys atractiva i menys aplicable a la vida del moment que la crònica nacional, però més rica en profundes instruccions i més variada en ensenyaments; la raó i la pràctica del dret que regeix als homes; les observacions i les lliçons del metge que els socorre; la ciència, i les tradicions d’arts i oficis dels quals tenen necessitat; en una paraula tot el que pot posar l’individu retirat de el món en condicions de donar el seu parer a què actua, del qual és la part intel·ligent, i qui sol·licita de continu els seus consells i instruccions.

Les diferències que existien en la composició d’aquestes dues classes de biblioteques expliquen per què els bibliòfils troben a Espanya poca pastura per als seus gustos; perquè els successos polítics han tingut més influència en dispersar les col·leccions monàstiques que a posar en el comerç les de l’aristocràcia; però, aquestes últimes, eren les úniques en admetre els llibres que desitgen generalment els aficionats. Reconeguem amb franquesa les coses: d’una banda l’aficionat té raó per buscar a Espanya la crònica, el poema, el drama o la novel·la del país, amb preferència a qualsevol altre llibre; a força d’haver-los sol·licitat els ha agafat tots. D’altra banda, cal convenir que generalment el “arreglador de despatxos” és més curiós que instruït: fins i tot si és instruït, no ho és més que en literatura i, d’ordinari, roman aliè a la ciència seriosa d’un veí al que , regularment, denigra.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, p.52-56. Colección Ibarra X.

Col·lecció Ibarra

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Aportes conceptuales sobre la noción de bibliofilia y reflexiones en torno al papel del bibliófilo.

De acuerdo con la raíz etimológica del término bibliofilia (biblion: libro y philos: amor).1 se definió al bibliófilo por su pasión o afición hacia determinados libros, los cuales poseen ciertas características en tanto bienes culturales, que les confieren atribuciones de valorhistórico y estético (Martínez  de Sousa, 2004, p. 93-94). La bibliofilia “no postula ni admite un amor ciego: es un amor razonado, lúcido y grávido de exigencias, porque procura y despierta, parejamente, el placer de los sentidos y el del  espíritu” (Zorraquín Becú, 1978, p.12) Generalmente la persona bibliófila se inclina por aquellos libros signados por su antigüedad, escasez, rareza, singularidad, belleza o calidad estética, si bien algunos de estos criterios pueden revisarse en el caso de las ediciones de bibliofilia abordadas en el presente trabajo, al tratarse de obras artísticas, genuinas, valiosas y limitadas en su tirada, pero claramente modernas (Parada, 2011).2 Si bien no es el caso de nuestro objeto de estudio, cabe señalar que muchos libros se convierten en ejemplares de bibliófilo independientemente de que, al publicarse, ese no haya sido su destino. En gran medida, la determinación de los rasgos del libro que se convierte en objeto de bibliofilia es el resultado de los propios intereses de los bibliófilos. En el caso de los libros ilustrados analizados, la circulación privada y no venal de los ejemplares se da dentro de una clientela acotada de socios cotizantes, donde algunos miembros definen las características de la tirada y la institución, como responsable de la edición, satisface la demanda específica.

Es de destacar que el bibliófilo, tal como lo entendemos, no es sólo un mero coleccionista que obtiene placer en acumular los libros que le atañe sin discernimiento, sino que suele ser un entendido o erudito de la materia y un lector capacitado con una amplia formación. El bibliófilo moderno analiza las obras no sólo en su forma material sino también en su contenido literario e intelectual. Los libros en tanto artefactos culturales dan cuenta de un “estado del conocimiento”, en un contexto social y en un marco temporal determinado. Para abordar esta serie de problemáticas a la hora de conformar una biblioteca privada, cohesionada y coherente como conjunto, el bibliófilo se vale de amplios conocimientos artísticos, bibliológicos e históricos. De acuerdo con sus expectativas e intereses personales, se dedica a buscar, localizar, adquirir, reunir, examinar, investigar, analizar, describir, preservar o conservar un amplio conjunto documental para su colección. En este sentido, la bibliofilia posee un componente bibliográfico significativo, tanto en su faceta de selección como en la de indagación (Mendoza Díaz Maroto, 2002)

A manera de síntesis de lo antedicho, Manuel José Pedraza Gracia (2003) sugiere que, si se quiere estudiar el fenómeno de la bibliofilia, debe considerarse tres aspectos. En primer lugar, qué hace que un determinado libro (antiguo o moderno) despierte el afán de posesión del coleccionista. En segundo lugar, qué es un bibliófilo y en qué se diferencia de otra persona que tiene en su biblioteca libros valiosos. En tercer término, qué técnicas utilizan los que practican el llamado “arte de la bibliofilia”. En cuanto al primero, el autor señala aspectos externos (la antigüedad relativa, la rareza y la particularidad, el estado del ejemplar próximo al momento de su fabricación, la procedencia, etc.) e internos (los que tienen que ver con la obra y los que refieren al libro-objeto). En lo que respecta a la segunda consideración, el autor describe a este amante de los libros como un investigador, cuyos saberes le permiten valorar y discernir los ejemplares que constituyen su colección o que deberían ingresar a ella. En lo que refiere al terceraspecto, las herramientas empleadas son: los repertorios bibliográficos especializados sobre la materia que coleccionan u otras obras de consulta sobre temáticas afines (por ejemplo historia del libro y de la encuadernación artística); los diccionarios de editores, impresores e ilustradores; los catálogos de libreros anticuarios y de casas de subasta.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf