Feeds:
Entrades
Comentaris

Frases sobre Bibliofília 940

20/08/2026 per biblioaprenent

Efectivament; totstemps i en tots els països, malgrat les lluites i la ignorància que de tants tresors ens deuen haver privat per sempre mes, els enamorats del llibre han donat fe de vida i fins — el que son les coses humanes! — al costat de la bibliofília s’ha desenrotllat a voltes, com una planta bordissenca, la bibliomania, contra la qual ja Lluciá de Samosata escrivia, fa uns divuit segles, aquella incisiva sàtira intitulada “Contra un bibliòmam“.

Bell encís el de contemplar, ni que sia per uns breus moments, les èpoques del llbre que podríem anomenar incipient i heroica! Llibres —inscripcions de les eternes pedres egípcies, de les de Roseta i Behistum; fulles de palmera, en què hom assegura que escrivien els hindús; escorça íntima dels arbres o ‘liber’, d’on Sant Isidor diu que ve la paraula llibre; rajoles, que amb notícies de tota mena i curosament numerades, éreu el mes bell tresor d’aquells fers monarques de Nínive; tauletes de cera torturades per l’estil, talment com per aconseguir la veritat ens deixem torturar l’ànima; rotlles de papirs, tan sovint esqueixats, però amb fragments d’escrits que us donen més valor que si fossin pans d’or; volums de pergamí, fet suau per mor i amor de les lletres; palimsests, avariciosos involuntàriament i, tanmateix, curulls de misteris, d’interrogants, d’al·licients inefables…; quina eloqüència la de tantes paraules silents, massa sovint mutilades; quants sacrificis per tal d’aconseguir-vos; amb quin afany us conserven els afortunats que us aplegaren, i quin buit en el món de l’esperit si de cop i volta desapareixíeu  amb totes les coses que ja ens heu dit, i que ens direu encara!…

 ¡La meva ànima es complau a evocar un somni en què penetren, duts per les ales del desig, en aquests recers, inefables, de pau i tranquil·litat, que en diem museus i biblioteques, on cada inscripció i cada volum s’afanyen, en noble competència, a revelar-nos mil curiositats i coses exemplars respecte al llibre i els amants del llibre. I heus ací que Diodor de Sicília, amablement greu, fulgeix en la penombra assegurant-nos que ja uns 3.000 anys a. de C, un rei d’Egipte — potser Ramsès II o Sesostirs — reunia una bella biblioteca i feia gravar, amunt de la seva porta d’entrada, aquests mots de miracle: “Remeis de l’ànima”. Mes enllà, entre una gran cridòria ressonen les passes ràpides i fatals d’Aquil·les encalçant Héctor, i sento el glatir d’un cor jove i uns llavis virils esclaten en èpoques d’entusiasme: sembla que Pisístrat tingué, fa uns segles, l’encert de recollir per sempre mes les diverses parts dels poemes homèrics; ara, Alexandre el Gran, deixeble del gran Aristòtil, s’enardeix en la seva lectura… i es posa a conquistar el món; Darius és derrotat — afegeix Plutarc encara—; entre les desferres dels vençuts hom troba un preciós cofret i heus ací que Alexandre “demanà als seus familiars, que eren al seu entorn, quina era la cosa que judicaven mes digna d’ésser guardada en el cofret. Els uns respongueren aixís i els altres aixàs; ell, però, digué que hi posaria la Ilíada per tal de servar-la dignament”. I encara afegia uns mots així: jo estimo el meu gran Mestre (Aristòtil) no pas menys que a mon pare; car si d’aquest n’he rebut el viure, del primer n’he rebut el bell viure…

“De la transcendencia del llibre i de l’amor al llibre” de Josep Ma Soler i Janer , L’Autonomista, 8/4/1936. (1)

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Old books | Leave a Comment »

Frases sobre Bibliofília 939

10/08/2026 per biblioaprenent

El professor de l’Escola universitària del professorat d’EGB Joan-Lluís de Yebra acaba d’editar el primer repertori complet dels ex-libris d’Alexandre de Riquer, el dibuixant, pintor i poeta nascut a Calaf l’any 1856 i mort a Mallorca el 1920, que és considerat per tots els entesos i col·leccionistes internacionals un dels màxims conreadors europeus d’aquest gènere de la il·lustració, segons que diu Eliseu Trenc Ballester en el pròleg del llibre. El volum, que reprodueix les fotografies de tots els exlibris, ha estat publicat per la Universitat de Barcelona. El treball havia merescut l’any passat el premi Fundació Güell de l’Institut d’Estudis Catalans.

Cent quaranta-dos són els ex-libris d’Alexandre de Riquer catalogats per l’autor. Yebra, nascut a Barcelona l’any 1954, és llicenciat en filosofia i lletres.

A més de la catalogació, el llibre inclou una història de l’exlibrisme i una biografia de Riquer que són unes excel·lents síntesis sobre les bibliografies existents, diu Trenc. Maria Àngels Cerdà i Surroca completa el volum amb un epíleg on recorda la influència que sobre el modernista pur i pre-rafaelita ideal i consumat Riquer va exercir el descobriment, en un viatge a Itàlia el 1881, de la poesia del líder prerafaelita Dante Gabriel Rossetti. El comprador del llibre, per a determinar-ne la propietat, necessita una marca que és suggerida per la d’impressor. Així, recorda Yebra, neix el primer ex-libris gràfic completament evolucionat La marca de propietat ja existia, manuscrita, abans de la impremta. L’exlibris artístic modern neix a Anglaterra i a Alemanya i és Alexandre de Riquer qui e’ dóna a conèixer al nostre país, gràcies als contactes que té amb els pre-rafaelites anglesos. És, recorda Ylla, un moment molt important pel que fa a renaixement de la bibliofília a Catalunya: per una banda el sentit romàntic del XIX, integrat principalment per col·leccionistes i erudits molt vinculats a la tradició, i per una altra el sentit artístic dels gravadors i il·lustradors de llibres farà que s’estableixin estretes relacions entre ells i  s’origini una producció barreja d’arqueologisme i d’invenció. Riquer és amb Triadó la persona cabdal del renaixament de l’aiguafort a Catalunya, una reacció europea en contra de la industrialització del procés de fabricació del llibre durant el segle XX. Al seu estudi va muntar un taller de gravador on donà classes gratuïtes i formà artistes com Jaume Llongueras, Enric Moyà, Josep M. Sert i Joaquim Renart, entre altres.

Ha estat difícil fins ara de conèixer l’obra ex-librística de Riquer perquè el mateix artista no va numerar mai les seves obres i una bona part no tenen la data d’execució. A més, no totes estan signades. Finalment, la seva col·lecció, que es conserva avui al Museu d’Art Modern de Barcelona, és incompleta, adverteix Yebra.

També hi ha hagut diferents versions sobre la quantitat total dels ex-libris. El fill de l’artista, Josep Maria de Riquer i Palau, parlà de dues-centes marques, xifra desmesurada com finalment aquest treball prova. El repertori està ordenat alfabèticament pels noms dels propietaris, des del d’Alfons XIII, rei d’Espanya, fins a W. S., que tant pot correspondre a W. H. Schulze com al crític anglès S. W. que Riquer esmenta en un article. Els propietaris són, naturalment, persones i entitats relacionades amb la vida de l’artista, amics i admiradors seus normalment: Raimon Casellas,Enric Granados, Joan Maragall, Apel·les Mestres, Ramon Miquel i Planas, Narcís Oller, Eugeni d’Ors, Rafael Patxot, Josep Pin i Soler, Santiago Rusinol, Eduard Toda i Miquel Utrillo, entre els més coneguts, a més dels seus propis.

Cada ex-libris té una fitxa molt completa, amb una valoració crítica. La selecció és exhaustiva. S’han inclòs diverses marques dubtoses, retocades per un altre artista i fins i tot falses que en haver estat atribuïdes a l’artista a partir d’un cert moment l’autor ha hagut de comentar. Es recull també els comentaris dels tractadistes de l’època, si existeixen, i l’autor dona una lectura iconològica per tal d’explicar-nos el seu simbolisme.

 Riquer fa el seu primer exlibris dedicat a ell mateix l’any 1900, estableix l’autor del catàleg, influenciat pel número extraordinari de la revista «The Studio» sobre els ex-libris moderns anglesos i francesos aparegut un any abans. A més, es va dedicar a col·leccionarlos, com tantes altres coses, i a divulgar-los amb articles. L’any 1903 és un dels fundadors de la «Revista Ibérica de Exlibris» i surt publicat el llibre Ex-libris d’A. de Riquer, que fou propagat pel llibreter de Leipzig Karl W. Liesermann, amb una decicatòria en francès del comte de Leiningen-Westerbrug i un «Avant-propos» de Miquel Utrillo.

Constava de ditze pàgines de text i seixanta-tres fulls amb ex-libris adherits, catorze dels quals eren aiguaforts.

L’ex-libris, assenyala Yebra, no forma part de cap art en concret però les aprofita totes: una escultura o una figura tallada en fusta, una partitura de música, uns versos, un frontispici o un estudi del natural, tot ell amb la intenció de reflectir la personalitat del propietari.

Trenc felicita els editors en el seu pròleg per l’avinentesa de publicar un estudi sobre l’exlibris, «art intimista, preciós i simbòlic, massa oblidat avui, i del qual Alexandre de Riquer fou el màxim representant a Catalunya».

“Catalogats els ex-libris d’Alexandre de Riquer” de Lluís Bonada, Avui. 15/12/1983. Pàgina 29.

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Oficis del llibre | Leave a Comment »

Frases sobre Bibliofília 938

03/08/2026 per biblioaprenent

Les recents o pròximes celebracions de Fires dels Llibres ens posen d’actualitat la relació entre llibre i art, unes relacions que poden ésser multifacètiques, i fins i tot, pluridisciplinars.

En primer lloc el llibre, com a objecte visual, entra, per la porta del disseny gràfic, dins el terreny de la il·lustració artística, una de les expressions plàstiques més importants de la cultura de masses.

Només cal citar, en aquest sentit, aportacions tan fonamentals com les d’Alianza Editorial.

Dins aquest camp, a Catalunya recordem amb enyor experiències tan importants, des del punt de vista visual, com les menades a cap per editorials avui ja extinguides com Els llibres de Sinera — amb la magnífica il·lustració a cura de Pla-Narbona— o Edició de Materials, també de dissenys moderns i imaginatius.

Però també, de forma més tradicional — i a vegades ja inequívocament kitsch— el llibre entra per la porta de l’art a través de la relligadura i l’enquadernació,amb els escassos i grans artesans — com Brugalla— que perpetuen un art d’una llarga tradició i afició.

Car la bibliofília —literalment «amor als llibres»— es va nodrir, en els seus orígens, de l’amor envers les edicions exclusives, artesanes, delicadament acurades, per passar a ésser, avui, una branca ben específica de llibres artístics, en edicions limitades, treballades amb cura, amb papers i tipografies seleccionades i, habitualment, amb la presència del gravat, la il·lustració i l’obra gràfica. El llibre de bibliòfil, avui, constitueix una de les més sòlides presències en el camp de la difusió de les belles edicions i de l’amor, entre morbós i sensual, envers el llibre de privilegi.

No podriem menystenir, en aquest recorregut, el llibre d’art il·lustrat, aquest miracle del color, la fotografia i l’offset que permet apropar-nos, amb una fidelitat fa uns anys insospitada,les obres d’art de tots els temps i totes les tendències i, en primer lloc, per la major fidelitat de la transcripció, les obres de caire pictòric i bidimensional. Malauradament, el fetitxisme especulador fa que encara hi ha gent que prefereix, potser, un esbós de Picasso destinat a la paperera, que no pas la col·lecció, ben plausiblement transcrita, de tota la seva obra completa!

Queda, finalment, el llibre que és, per antonomàsia, objecte artístic, l’obra d’art, i no un vehicle d’art· Hi ha artistes, en efecte, que confeccionen «llibres» no pas per ésser llegits, sinó per ésser apreciats visualment, dins el terreny de les arts alternatives o, també, de la poesia visual.

“L’art i els llibres” de Jaume Fàbrega, Punt, El. 24/5/1984. Pàgina 30.

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Old books | Leave a Comment »

Frases sobre Bibliofília 937

25/07/2026 per biblioaprenent

De les làmines intercalades al text dels llibres litúrgics, que foren el darrer baluard del goticisme morent, n’hi ha també nodrits reculls. El tema habitual és la vida del Crist, i especialment l’efígie del Crucificat, que tractaren els gravadors amb mestria, malgrat haver perjudicat l’agabellament del mercat mundial pels artífexs rutinaris d’Amberes, el lliure desenvolupament artístic d’aquesta humil branca de l’art cristià. Els mateixos gravats, damunt pergamí, adquireixen amb el temps una superior bellesa.

             Alguns exemplars, sobretot els missals, estan enriquits amb bellíssimes relligadures. que en certs llibres de cor, per llurs grans dimensions, venen reforçades per obratges de metal·listeria.

             Les orles de molts d’aquests llibres primitius presenten, en llur desenrotllament, escenes dels llibres sagrats i efígies de patriarques, profetes i apòstols, deduïts els angles que es reserven als atributs dels evangelistes.

             Els culs de llàntia, estampats amb tinta vermella, són de composició senzilla, closa amb tret ferm i estan ordinàriament disposats en sèrie.

             Les lletres ornades que són prodigades al llarg de les pàgines a doble columna de molts llibres litúrgics, impreses en negre o vermell, presenten perllongaments de singular esbeltesa que surten del camper decorat. Les de poca grandària contenen, en marc esquifidíssim, les més variades figuracions d’ordre religiós.

             En els llibres de devoció, generalment de petit format, abunden les representacions en sèrie de la vida del Diví Infant i la de la Verge.

             Pot dir-se, en resum, que el llibre religiós ofereix a les seves pàgines un sistema propi de decoració i il·lustració.

            La devastació practicada en aquests Llibres assoleix increïbles proporcions. Es un condol, sobretot, contemplar la mutilació de què han estat objecte les bíblies i llibres d’hores del segle XVI, que per llur raritat són disputats avui a cops de borsa pels col·leccionistes a les subhastes.

             La importància d’aquest grup permetrà a la Biblioteca de fer una selecció esplèndida d’exemplars amb destinació a la Reserva, secció sense la qual no hi ha departament d’estampes possible.

            Finida l’àrdua empresa que suposa la impressió d’un llibre, es comprèn que l’estampador exhali un sospir de complaença, lloi Déu (laus Deo) per semblant mercè i es disposi a fruir el ben guanyat repòs. Heus ací la causa determinant de l’anomenat colofó, on es dona fe de la data i, amb preferència, de la diada de l’any en què es dona el llibre per acabat.

             Encertadament, aquesta vella pràctica, caiguda en desús, ha estat restaurada al nostre temps.

             Hem deixat d’estudiar-lo entre els elements decoratius del llibre, perquè en rigor no pot atribuir-se aquest valor a la mera distribució del material tipogràfic en forma de triangle isòsceles invertit, que no altra. cosa és el colofó (fig. 15). S’assimila, doncs, bé que sense ínfules d’esoterisme, al modern caligrama.

 Es evident que, a mesura que va reduint l’amplària del text, es rep una sensació com d’acabament. Sol terminar un xiquet més avall de la meitat superior de la pàgina final. Són en petit nombre, sortosament, els colofons retallats que figuren a les col·leccions

“El trossejament del llibre il·lustrat” (13) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931, pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Old books | Leave a Comment »

Frases sobre Bibliofília 935

16/07/2026 per biblioaprenent

On més es prodigà el trossejament fou en els tractats de preceptiva arquitectònica, com els de Vignola, Palladio, Serlio i Bibiena, i en els de preceptiva del dibuix, com els de Leclerc i Cochin.

             D’un munt de retalls que posseïm de l’incunable intitulat Crònica de Nuremberg, gravat al boix per Wohlgemuth, mestre del Durer, reproduïm una làmina factícia (figura 13), presa a l’atzar, com a testimoni dels greus danys causats per aquesta malura a les obres cabdals de la il·lustració.

 Els atemptats al llibre primitiu espanyol són encara més dolorosos. Per tal de copsar-ne la bellesa tipogràfica i l’exquisitat de les il·lustracions, és suficient un esguard ràpid a les obres d’Haebler i Lyell, respectivament, autors especialitzats en aquesta matèria.   

Aquesta riquesa de la primitiva il·lustració fa que sigui més de doldre la mancança d’una escola espanyola de pintors-gravadors, salvada l’excepció única de l’Espagnoletto, que en el segle de més esplendor de la pintura s’hagués desenvolupat paral·lelament amb ella, tal com ja ha ocorregut a tots els països de gloriós passat artístic. A posta deixem d’esmentar Goya, per estar situat, tant en pintura com en gravat, fora de tota tradició.

             Els estralls causats pel retallament dels gravats en el text, que per afectar a ambdues cares constitueix ja en determinats elements decoratius una mutilació doble, no cal dir que són força més greus quan es produeixen a les il·lustracions del text pròpiament dites, posat que pel crescut nombre habitual d’aquestes, l’assolament del llibre esdevé complet. Els col·leccionistes menys tirats a perdre, si l’obra és de vàlua excepcional, munten els fulls entre dues cartolines, deixant visibles, per mitjà d’obertures adequades, els gravats d’ambdues cares. A més, solen filetejar de blanc les vores de les dites obertures, i aleshores els gravats apareixen com a paspertussats. Aquests col·leccionistes, altrament, quan retallen un gravat ho fan amb tota la cura imaginable i salvant tant com es pot la integritat del text. Figuren en el nostre Departament, instal·lats en la forma susdita, la totalitat dels gravats de l’obra El somni de Polifil, edició francesa regravada per Goujon, prenent per model un famós incunable venecià.

Tant o més que els gravats en el text, són retallades les làmines que il·lustren les obres de més vàlua, per a formar-ne grans reculls.

             Per mancança d’espai, deixem de reproduir dues seleccions que teníem preparades, per tal de palesar aquests nous atemptats comesos contra la integritat del llibre. L’una es compon de làmines pertanyents a diverses edicions espanyoles i estrangeres del Quíxot, i l’altra, de pàgines d’il·lustració de la novella francesa, signades per gravadors eximis del segle XVIII.

            Les làmines gravades a la talla dolça, tan cobejades pels trossejadors, adquireixen amb el temps una mena de daurada pàtina que esmorteeix llur lluïssor metàl·lica poc agradable i els comunica alhora un encís especial, singularment quan estan mutilades.

             De les làmines obtingudes per la litografia feren grans aplegues, per abundar en el mercat les obres il·lustrades pel dit procediment, quan més pul·lulaven aquests col·leccionistes.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (11) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Arxivat a Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions |

Frases sobre Bibliofília 934

09/07/2026 per biblioaprenent

També hi ha lletres ornades destinades al llibre popular. Dins aquesta especialitat, és digna d’esment pels seus boixos que utilitza encara, una impremta de Palma de Mallorca; tres vegades centenària.

            El furor destructiu s’ha exacerbat fins a la demència en els col·leccionistes de caplletres. Té aquesta dèria, sens dubte, certa semblança amb la dels filatelistes d’ara, amb l’avantatge, però, a favor d’aquests, d’ésser la llur innòcua.

            Representen aquests retalls la recidiva en la mutilació, o millor, la destrucció sistemàtica a tot el llarg del llibre, del qual, quan ha passat per les mans d’un d’aquests col·leccionistes, no en resta ja res aprofitable.

            Emportats de la fal·lera, són inexorables. Així retallen les caplletres de les edicions primitives que arribaven a cobrir tota una pàgina, com les més diminutes que utilitzen per a adreçar alfabets que rares vegades arriben a ésser complets. I encara deploren alguns que degut a la pràctica, existent als primers temps de la impremta, de deixar en blanc els indrets del llibre corresponents a les caplletres, que es reservaven per al pintor miniaturista, restaren moltes d’elles sense ésser estampades ni pintades.

             Solen guardar-les muntades damunt cartolina, bellament agrupades, però sense cap ordre tècnic. No cal dir com resulta d’enutjosa la classificació.

             Per la raritat de l’exemplar mutilat, reproduïm un fragment d’una làmina, on foren adherides pel col·leccionista les lletres ornades d’un llibre d’hores frances del segle xv (fig. 12).

No és estrany, si es té en compte com és de vasta la zona talada, que algunes aplegues de caplletres constin de molts milers d’exemplars.

             La col·lecció de la Biblioteca, que és copiosíssima, fou degudament instal·lada fa poc temps, per tal que figurés en una fira del llibre que projectà la Junta de Museus, comptant amb el concurs dels nostres llibrers, bibliòfils i col·leccionistes de relligadures. Per haver-se escaigut la data d’inauguració en els dies de trasbalsament que seguiren a la caiguda del règim, l’esmentada fira, que s’havia de celebrar al Poble Espanyol, de Montjuïc, presidida per la més vella premsa de l’estampa Guasp, abans al·ludida, fou indefinidament ajornada

            Examinats ja tots els elements decoratius del llibre, amb indicació dels trossejaments de què han estat objecte, cal que parlem ara dels gravats que atenyen a la il·lustració pròpiament dita, en relació al depredament dels col·leccionistes.

             El llibre il·lustrat, anomenat a França “livre d’estampes” i vulgarment entre nosaltres «llibre de sants», ha estat víctima ací, més que en cap altre país, dels més vergonyosos atemptats.

             Damunt el llibre primitiu talment s’aferrissaren els nostres col·leccionistes. Dol de debò veure trossejats els vells folis evocadors, que ennobleixen els bells caràcters gòtics d’estampa, completats amb signes d’abreujament i lletres especials de fi de ratlla.

             No menys lamentables són les destrosses causades a les edicions il·lustrades de les obres cabdals de l’antiguitat, aparegudes arreu durant el renaixement, així com a les primeres obres il·lustrades, escrites en les respectives llengües vernacles, que es publicaren a França, Itàlia, Espanya, Alemanya i Països Baixos.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (10) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Arxivat a Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Old books |

Frases sobre Bibliofília 933

02/07/2026 per biblioaprenent

Els finals de capítol són anomenats vulgarment culs de llàntia, traducció literal del mot francès cul de lampe. No és de creure que el nom derivi de la forma que té en determinats cassos; més bé suggereix la idea d’una cosa en estat de suspensió, i aquest és, en efecte, el cas del cul de llàntia, mancat com està de base de sustentació aparent.

             La seva difusió i persistència, tal vegada superior a la del cap de capítol, deixant de banda la valor decorativa d’un i altre, obeí a una necessitat majorment apremiant, derivada de la bella compaginació del llibre.

             Són remarcables, en primer terme, els faisonats a manera d’un nucli de complicats entrellaçaments, que es troben ja en el llibre primitiu, d’on foren després llargament imitats. Al revés del cap de capítol, que assolí la major bellesa en els exemplars influenciats pel corrent renaixentista, oferí el cul de llàntia la més bella florida en el camp de l’estil barroc.

             La disposició en piràmide, truncada i invertida, que presenten alguns, els comunica cert parentiu amb el capitell. Com aquest admeten figures i fins i tot veritables composicions. D’aquest tipus són de remarcar les sèries que hom destinava a la decoració d’un sol llibre.

             Per a l’ornament del llibre popular, n’hi havia al boix, d’especial bellesa. Des que el gravat xilogràfic fou desbancat per la talla dolça, les petites impremtes conservaren un estoc d’aquests boixos de dimensions reduïdes, avui fora d’ús, per tal d’embellir d’alguna manera els humils fulletons que estampaven. Els que reproduïm, malgrat no pertànyer a aquest grup, imiten la disposició habitual dels seus boixos (fig. 11).

En desaparèixer, es deixà en blanc el sobrant de la pàgina on fineix el capítol, o el substituí una petita ratlla horitzontal.

             Els col·leccionistes solen guardar-los damunt cartolina, alternant amb caps de capítol i lletres ornades, a causa de no poder-los ordenar isoladament, amb regularitat, per llur variada estructura.

            Les lletres ornades, que es troben ja en els primers incunables, s’han sostingut a través dels segles sense interrupció. Estava reservat al nostre temps acabar amb tan antiga tradició i foragitar la bella superfluïtat decorativa de la pàgina impresa.

            Molts de gravadors en especialitzar-s’hi produïren veritables meravelles. A França, durant el segle XVIII, foren de tal manera honorades, que en una sola lletra intervenien de vegades tres artistes : el dibuixant, l’aiguafortista i el burinista.

             A la riquesa morfològica que ostenten, correspon la varietat imponderable de la decoració. Quan són ornamentades amb figures, es veuen representades en els respectius campers escenes del Vell i Nou Testament, faules paganes, jocs d’infants, figures grotesques, rostres d’expressió contradictòria, la fauna fantasiosament estilitzada, vistes i paisatges, utillatges diversos, etc. En altre cas, els motius decoratius són quasi sempre manllevats a la flora, i aleshores pot admirar-se la més extraordinària diversitat de contorns, sovint trencats per escotadures, destacant-se en negre sobre fons en blanc, molt rarament a l’inrevés.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (9) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Arxivat a Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Old books, Varis |

Frases sobre Bibliofília 932

23/06/2026 per biblioaprenent

Els col·leccionistes de marques, tan incultes com els altres, retallen, sense pietat, de llibres diversos les d’idèntica figuració. Es tal llur ceguesa, que ni tan sols deixen indemnes els incunables. D’aquestes posseïm la del llibrer venecià Llàtzer de Soardis, consistent en un cercle que sosté una creu de doble travesser.

             Agreujaren el mal els ex-libristes, que retallaven algunes marques, per tal d’incorporar-les arbitràriament a llurs col·leccions d’ex-libris antics.

             És avinent de remarcar ací que la imitació dels Emblemes, d’Alciati, havia determinat l’aparició d’un nou gènere literari i a l’ensems d’una modalitat del gravat, que es propagaren arreu i interessaren així al públic culte com a l’indocte. A la nostra col·lecció d’emblemes retallats, que és nombrosíssima, els espanyols estan abundosament representats.

             Per la similitud de composició i per ostentar també divisa, aquests gravats poden ésser, assimilats, des del punt d’albir decoratiu, a les marques de llibrer.

            Les capçaleres de capítol, junt amb els culs de llàntia i les lletres ornades, constitueixen la veritable decoració interior del llibre.

             Predominaren les de tendència renaixentista. El tipus més usual d’aquestes presenta la forma d’una composició a faisó de fris de tradició clàssica, influïda pels nous elements decoratius aportats pel renaixement, la qual, en descabdellar-se, parteix del mig del rectangle, que sol ocupar un medalló, figura o blasó, i s’expandeix a banda i banda, amb equivalència de valors, però amb disposició diversa.

             Altres, que solen envair la meitat de la pàgina, són de caràcter al·legòric. Pertanyen a aquest grup les que gravà Pere Pasqual Moles, segons dibuixos de Montaña. Foren aquestes l’ornament predilecte de les edicions a gran format de fons doctrinal i de les obres publicades per corporacions oficials. Mal avingudes amb la sobrietat decorativa, quan decaigué aquest gust magnificent es restringiren notablement llurs dominis.

            Com un tast de la il·lustració frívola del segle XVIII, però sense la malícia oculta que comportava, aparegueren després unes capçaleres de capítol, de senzilla disposició, malgrat la munió de petites figures que contenien, escollides quasi sempre entre els insectes, les aus i, en general, entre les bestioletes, àdhuc les més repulsives, que creà el bon Déu. Presidint aquest petit món, no podien mancar-hi els nins alats, lliurats a jocs i danses. L’atractívola composició, que per la seva execució garbosa tenia tot l’encís d’un esplai de l’artista en lleure, es destaca sobre fons blanc, sense frondes ni cap mena d’ornamentació (fig. 10).

Els col·leccionistes les serven adherides a fulls de cartolina, en forma de faixes paral·leles, quasi sense espais intermedis.

             S’assimilen a les capçaleres de capítol, i els col·leccionistes les retallen com a tals, certes composicions també en forma de fris generalment seriades i de tema profundament pagà. Els amors de faunes i nimfes, els seguicis de tritons i nereides i les teories interminables de les bacanals, temptaren, en efecte, algunes vegades als bons burins i sovint als aiguafortistes. Fora imperdonable deixar de rememorar ací les fauneries, universalment conegudes, de Brebiette, famós gravador francès del segle XVII.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (8) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books | 1 Comment »

Frases sobre Bibliofília 931

15/06/2026 per biblioaprenent

A les belles orles dels inicis de la impremta, compostes a base d’entrellaçats, succeïren aviat les decorades amb grotescos a la italiana i les que ostenten composicions amb figures a les faixes horitzontals (fig. 7). No eren sempre de mides uniformes en llur desenrotllament.

El secret de l’expandiment que assoliren, radica en el fet de donar un semblant d’ingravidesa al bloc macís, gairebé sense punts i a part, de les pàgines del llibre primitiu. Per via de reacció, aparegueren després les orles lleument filetejades i a penes decorades, que cloïen gràcilment alhora el text i els gravats. Més tard, a mesura que es difonia el gust pels emmarcaments ostentosos de l’estampa, anaren desapareixent les pàgines orlades. Es evident que el desús provingué de la impressió de monotonia que produïa en el llibre modern, la desfilada constant de motius decoratius semblants, que donaven a les pàgines l’aparença d’un seguit de diplomes. La temptativa de restauració, excessivament arcaïtzant, iniciada a Anglaterra a les darreries de la centúria passada, esdevingué un fracàs.

             Cal esmentar, en tractar de les pàgines orlades, les franges decoratives, de singular bellesa, que ostenten un reduït nombre d’obres.

             Es retallaren no sols les pàgines orlades a voltes sense el text, i les franges, sinó també les mateixes orles que reduïen a petits bocins (fig. 8). D’aquests fragments posseïm un nodrit recull.

A l’article vinent acabarem l’examen dels atemptats comesos en el llibre il·lustrat per la cohort indesitjable d’aquests trossejadors, honorables la majoria d’ells, però tots indesitjables.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (6) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Dels elements decoratius del llibre que són objecte de trossejament, enumerats al començ de l’article anterior, hem examinat ja les relligadures, guardes, frontispicis i portades.

             Ens pertoca ara ocupar-nos de les marques de llibrer, impressor i editor, per estar plaçades al centre de la portada, llevat d’un reduït nombre que ocupen el lloc corresponent al colofó.

             Fou conreada principalment aquesta branca del gravat menor pels artífexs en talla dolça. No defugiren els més il·lustres de signar un dia una marca, gairebé sempre fora de l’indret habitual, que, com és sabut, és dessota l’angle inferior de la dreta de l’exemplar. Abunden, per això a les col·leccions les marques selectes.

             Són comptades les marques pertanyents únicament a un sol llibrer, puix que sense escrúpols eren contrafetes pels col·legues del qui primer l’emprava.

             En el reduït espai d’una marca ordinària hom encabeix, bé que no en totes, el nom del llibrer, la data, l’ensenya de l’establiment, la marca figurada o emblema, la divisa, generalment en llengua llatina, i la xifra, veritable supervivència de la marca primitiva.

             En els emblemes abunden els temes de valor simbòlic, com són l’arbre de la vida, flanquejat primerament per Adam i Eva i després per figuracions diverses, les mans enllaçades, el globus alat, el compàs plantinià, etc. Molts d’aquests temes són extrets de la fauna, real o fantàstica, com l’au fènix, l’unicorn, el pelicà, la salamandra, el gall, la lloca amb els pollets, el delfí aldià amb l’àncora, etc. Altres són d’origen mitològic, com el Pegàs i el caduceu.

             La interpretació etimològica dels cognoms dels llibrers, d’una ingenuïtat excessiva, donà lloc a pintoresques marques figurades, l’enumeració de les quals resultaria interminable.

             Tenen cura també els llibrers que figurin en llurs marques els objectes reals de valor decorativa escaient, com la nau, el brollador, el pou i la garba.

             A les acaballes del segle XVIII desaparegueren quasi en absolut, i aleshores els col·leccionistes seguiren retallant com a tals els centres de portada que les substituïren.

             La nostra col·lecció es compon de més de tres-centes marques, agrupades per països, la majoria d’elles exposades en vitrines. De les divuit que hi figuren pertanyents a llibrers barcelonins, reproduïm les emprades per Lacavalleria i Piferrer (fig. 9).

“El trossejament del llibre il·lustrat” (7) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie |

Frases sobre Bibliofília 930

08/06/2026 per biblioaprenent

El frontispici que publiquem de l’obra Regiment de la cosa pública, d’Eximenis, és la reproducció d’un full escadusser, retallat d’un dels pocs exemplars existents per un ignar col·leccionista, mereixedor d’etern blasme.

             Els que més exciten la cobejança dels col·leccionistes són els de grans dimensions. Invariablement tenen al primer terme unes folgades draperies, amb els plecs de les quals juguen uns amorcells, que ostenten una llegenda grandiloqüent. A l’espai lliure sol desenrotllar-se una perspectiva monumental, quasi sempre una superba columnata en hemicicle. Més al lluny, de vegades, un temple pagà radiant de llum en alterós cim. Presideix sempre la composició un heroi triomfant o una augusta matrona que tenen als peus figures al·legòriques encadenades, com les de pobles retuts o heretges contumaços, i la completen lleons, àligues i altres figuracions de la fauna heràldica.

             Una varietat important del frontispici, digna d’especial esment, és el retrat que sovint ocupa el seu lloc. Constitueix el retrat-frontispici per la bellesa dels exemplars que arreu es produïren, en especial durant els segles XVI i XVII, un i dels aspectes més interessants de l’evolució històrica del gravat (fig. 4).

A semblança del retrat-frontispici, eren retallades implacablement les sèries iconogràfiques de sants, papes, reis i personatges il·lustres.

             Cal incorporar als frontispicis, on els atributs heràldics solen tenir la màxima importància les pàgines blasonades, malgrat apareguin aquells també a les tapes de la relligadura, portades i caps de capítol.

            Els escuts d’armes que figuren a aquestes pàgines pertanyen a l’autor  de l’obra o al personatge, en funcions de mecenes, a qui està dedicada (fig. 5). Entre els primers, predominen els de la gent d’església, i entre els altres, els d’individus de nissaga reial o de l’alta noblesa.

 Eren els escuts d’armes, junt amb les portades decorades, el recurs habitual de vida dels nostres gravadors. També molts frares i alguna dona es dedicaven al gravat de portades de llibres religiosos.

             La dèria de col·leccionar pàgines blasonades no és pròpia d’heraldistes, sinó dels grans trossejadors del llibre, i, a més, dels ex-libristes que retallen els petits blasons que ocupen el centre d’algunes portades i els incorporen a llurs col·leccions, com ex-libris heràldics antics.

Generalment, en obrir el llibre, deixa el lector enrere els elements decoratius que hem vist, i fita l’esguard a la portada, on consten totes les dades que l’interessen.

             Solen ostentar les portades gran varietat de caràcters d’estampa, a voltes en negre i vermell. Unes, contenen com a únic recurs decoratiu l’anomenat centre de portada; altres, com ocorre en moltes corresponents a llibres alemanys del segle XVI, són de tan profusa decoració, que el blanc del paper quasi desapareix.

            Un tipus de portada, molt corrent a la dissetena centúria, era la de caient monumental culminada per un frontó trencat  que alcen columnes aparellades, entre les quals situaven figures al·legòriques. Més endavant, algunes portades esdevenen una mena d’estimball de barroc, sols comparable al que caracteritza certes «tesis». Contrastant amb aquestes, són veritablement escaients les portadetes romàntiques, acollidores amables de flors marcides i fidels guardadores de missatges amorosos.

            De les que estan exposades a la sala de decoració del llibre de la Biblioteca, són esmentables el grup corresponent a obres espanyoles impreses a l’estranger, singularment als  antics dominis hispànics; un altre, d’obres editades a diferents poblacions de Catalunya, i el de portades barcelonines, caracteritzades per llur sòbria decoració, que estan agrupades per segles (fig. 6). Dol consignar que de moltes d’aquestes portades retallades en posseïm duplicats.

És avinent de lloar ací la bella pràctica, ja molt estesa, de relligar l’obra en rústica, sense inutilitzar la seva coberta, quan aquesta està decorada.

             Per llur disposició decorativa, són assimilables a les portades primitives les pàgines orlades.

“El trossejament del llibre il·lustrat” d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931,pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.).

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Old books |

Older Posts »