“ FONS SOBRE HISTÒRIA DEL LLIBRE A LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA
Una de les institucions que des de fa molt de temps ha intentat facilitar la tasca dels investigadors del món del llibre ha estat laBiblioteca Bergnes de las Casas. Nascuda el 1918 com a biblioteca de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, en acabar la Guerra Civil seguí el destí de la institució, integrada —des del 1941, a l’igual que la resta de cambres del llibre de l’Estat— en l’Instituto Nacional del Libro Español (INLE). Tot i que centralitzat a Madrid, la Delegación de Barcelona continua gaudint d’una important autonomia; les relacions estretes i amicals dels qui treballaven a la biblioteca amb els diferents actors del món del llibre i el seu profund interès feren que es pogués recollir en les seves prestatgeries no només una completíssima col·lecció bibliogràfica relativa a totes les facetes del llibre, sinó també uns reculls de catàlegs i publicitat i d’un seguit de documentació mal anomenada menor, d’extraordinària utilitat per als estudiosos.
Poc després de la reinstauració de la Generalitat, la biblioteca de l’INLE fou adscrita al Departament de Cultura de la Generalitat, com a biblioteca especialitzada amb el nom de Biblioteca Bergnes de las Casas. A mitjan els noranta, la Biblioteca Bergnes fou adscrita a la Biblioteca de Catalunya, on s’instal·là físicament el 1998. Poc després, la gestió i tractament de les seves riques col·leccions foren encomanats a diferents departaments, segons la seva tipologia.
La documentació manuscrita i mecanoscrita que havia estat recollida per la Biblioteca Bergnes —relativament poca en volum, però d’importància singular per la seva raresa— va ser ordenada i inventariada, i pot ser consultada pels investigadors a la Sala de la Reserva de la Biblioteca de Catalunya.
La documentació procedent de la Biblioteca Bergnes de las Casas no és, emperò, l’única que podem trobar sobre aquest tema. Tradicionalment, la Secció de Manuscritsha ingressat per diverses vies documents solts —majoritàriament inventaris i catàlegs de biblioteques—, sovint poc coneguts del públic investigador. D’altres documents susceptibles des ser útils per a la recerca sobre els llibres es troben sovint en els fons personals dels erudits conservats a la biblioteca —sovint bibliòfils que desenvoluparen una tasca important com a editors. D’altra banda, l’adquisició a finals de 2000 de la
col·lecció d’autògrafs reunida per Ramon Borràs, comportà —de manera inesperada— l’ingrès a la Biblioteca d’un nombre important de documents de dues editorials ben diferents: les Edicions de la Rosa Vera i l’editorialMontaner i Simon. No es tractava —ni en un cas, ni en un altre— de fons complets i homogenis, i la documentació que s’hi relaciona no ha estat particularment fàcil de recuperar, ja que la majoria dels documents varen ser separats i ordenats per la persona que signava —seguint la lògica d’una col·lecció d’autògrafs. Tot i així, el material acumulat és prou interessant —sobretot si tenim en compte la migradesa de les fonts conservades en general. El mateix any —arran de l’absorció de l’editorial La Magrana pel grup editor RBA—, ingressava a la Biblioteca per voluntat del que n’havia estat el director
—Carles-Jordi Guardiola—, el fons de l’editorial. Tot plegat conforma un conjunt de materials que voldríem fer conèixer breument mitjançant les notes que segueixen a continuació.”
“Fonts per a l’estudi de la història del llibre i de les biblioteques a la Biblioteca de Catalunya” d’Anna Gudayol. ITEM, 42 de 2006, pàg. 129-149.
“En aquest sentit -i encara que sigui molt limitadament- aquesta breu correspondència (i les correspondències que encara resten per esbrinar!) pot ser un indici del fet que la història cultural d’un país no es pot escriure -ni pensar-exclusivament des d’una capital provincial. Perquè precisament el pas de ‘província’ a ‘nació’ es dona quan es té una visió mínimament assolida de les xarxes de base de cada comarca i entre cada ciutat del país que desenvolupa una activitat econòmica, cultural i política. I precisament aquesta múltiple visió d’unes Catalunyes-Ciutats és el que remarcava la premsa d’aleshores. Així J.M. Boronat des del Diario deTarragona (1 1 -I- 1928) remarcava que “els diaris de la Ciutat Comtal no detecten pas cap monopoli de la intel·ligència”. I en una direcció semblant, Rovira i Virgili i insistia en la necessitat que cada ciutat prengués consciència del seu passat en constant relació amb la història de cada nació. També intel·lectuals com Fuster Valldeperes, entre d’altres, defensaven que calia construir Catalunyacom a feix de relacions entre territoris, tot superant la “jerarquia” des de Barcelona. Així aquest escriptor republicà denunciava que “els cabdills dels partits només posen les tendes de campanya al mig de la Plaça de Catalunya”.
I que “els homes de les comarquesnomés tenen dret d’acabdillar un escamot i atendre fidelment les ordres de l’estatmajor de la capital. I a la més lleu extralimitació, al més feble batec d’autonomia, encaraque sigui en profit de l’ideal, són expulsats del partit i degradats com a traïdors de lacausa”. Doncs bé, aquestes lletres que presentem mostren algunes de les inquietudsculturals -la bibliofília- i intel·lectuals -la conferència de Carles Rahola al Centre deLectura sobre Anatole France– que preocupaven aquells prohoms locals. En l’intel·lectualfrancès hom hi trobava, des de la cultura republicana, una tradició entre racionalista illiurada a l’ideal, com bé concloïa Rahola quan explicitava que “hem de tenir una fe, hem de creure, malgrat tot, en els destins de la humanitat (…), i no hem de d’actuar en la vida solament com a éssers individuals, amb els nostres egoismes (…), sinó tenint en compte que formem part d’una superior col·lectivitat i que estem enllaçats, amb una íntima i profunda solidaritat, amb les generacions que foren i amb les que vindran, a les quals tenim el deure de preparar un destí millor que el nostre”, com bé remarcava un altre intel-lectual proper a la idealitat agnòstica de l’autor. Insisteixo, tanmateix, que dessota existia i anava cristal·lizant un projecte de catalanitat nacional omnicomprensiva del territori. Aquest projecte es realitzava des de cada cultura política. En el cas de Carles Rahola resta demostrada almenys la relació “espiritual” amb Reus quan al resum de la conferència a la Revista del Centre de Lectura (feta molt probablement per Joaquim Saníasusagna) destaca que “en uns setmanaris, d’aquesta ciutat, influïts per les doctrines de Pi i Margall i de Costa, vaig publicar els meus primers articles. Aquelles fulles, redactades per uns romàntics l’ideal, és on probablement va parlar-se, per primera vegada, de Ganivet. Això demostra que a Reus hi havia -hi deu haver hagut sempre una noble curiositat per les coses de l’esperit. I remarcava: “Tinc [Carles Rahola] com a un honor de parlar al “Centre de Lectura“, la qual entitat ha estat una senyal que Reus no ha menyspreat mai els llibres, i la qual ha estat també un avançat precursor de les nostres Biblioteques populars”.
Una dinàmica socioeconómica sense un exponent cultural i polític no té una representativitat veritablement concreta i globalitzadora. El Breviari de Ciutadania, de Carles Rahola, reflecteix una voluntat, també,de construir aquesta civilitat si més no cultural des de la tasca dels historiadors i emprenedors locals, car segons l’intel·lectual empordanès és la tasca de base de les ciutats allò que assenyala la idealitat d’un país. Era,com en el discurs republicà i catalanista contemporani a l’ús, un lloc nacionalment comú. En el cas reusenc, però la iniciativa d’un sector de la burgesia urbana republicana manifestava aquest interès pels llibres a què al·ludia l’historiador i polític Rahola. I aquest referent bibliogràfic -i bibliòbil- també es palesa en les lletres que s’inclouen a continuació. I és que a través d’alguna carta (sobretot la datada el 8 de juny de 1928) Font de Rubinat (com s’han encarregat d’establir Josep Iglésies i Pere Anguera) apareix com un autèntic mecenes de la cultura catalana. I no tan sols a nivell local, sinó internacional.
Així ho evidencien les relacions amb el director de la secció de llibres hispànics del British Museum, Henry Thomas, arran d’un viatge que Font va emprendre a Londres per a consultar exemplars de bibliòfil de l’impressor alemany Rosembach, i també quan proporciona, per a les investigacions històriques de l’autor de Vides heroiques, l’edició de la biografia de Prim feta per Gras i Elias el 1907. Aquell “frare laic”, segons Josep Iglésies, no devia tenir una concepció gaire monetarista de l’activitat econòmica. La vocació civilista de Font de Rubinat resta exposada en la seva trajectòria com a president del Centre de Lectura, fet que, com es trasllueix en la carta del 21 d’agost de 1934 a Rahola, permet la subscripció d’aquesta institució a La Publicitat i que la revista de l’entitat al llarg de la dècada dels anys vint tingués una qualitat molt pròxima quan no superior en alguns aspectes- a la de la Revista de Catalunya. Insistiria, doncs, a remarcar -entre les ratlles d’aquesta breu correspondència- que, com manté Xammar en la cita que encapsala aquesta breu introducció, la idea de col·lectivitat (territorial) pot no conflictivitzar-se i conviure per tant harmònicament amb una concepció de territorialitat local, car la història -les històries- es basteix des d’allò concret, com Carles Rahola i Font de Rubinat demostren a bastament en les cartes que es creuen.
“Correspondencia entre Pau Font de Rubinat i Carles Rahola” article de Xavier Ferré a la Revista Centre de Lectura de Reus, març de 1999, múm, 51.
Ramon Miquel i Planas. Els cent aforismes del bibliòfil. Barcelona: Miquel-Rius, 1924
Un dels principals tresors de les biblioteques són els llibres de bibliòfil; en les biblioteques nacionals, majoritàriament procedeixen de les col·leccions reials; no és el cas de la Biblioteca de Catalunya, on el nucli de llibres de bibliòfil, de gran i diversificada riquesa, és format a partir de diverses col·leccions privades, les quals responien als interessos de qui les va confegir a l’entorn d’un tema o una tipologia concreta. La col·lecció fundacional de la BC prové de l’eminent erudit i bibliòfil Marià Aguiló, i compta amb un extraordinari llegat procedent d’altres col·leccionistes que contribueix de forma constant a la creació d’un patrimoni únic i valuós, actualment a disposició de tothom. Personalitats com ara Isidre Bonsoms, Eduard Toda, Ermenegild Miralles, Manuel Perdigó, Santiago Espona, Frederic Marès, Agustí Pedro i Pons o Frederic Travé, alguns d’ells de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, il·lustren la bibliofília i el col·leccionisme dels segles XIX i XX.
Joan Brossa. U no és ningú. Antoni Tàpies. Barcelona: Polígrafa, DL 1979
Estimar els llibres i col·leccionar-los, parant més esment en el continent que no pas en el contingut o en la seva raresa, és l’activitat que caracteritza el bibliòfil.
Els antecedents al llibre de bibliòfil es troben en el segle XIX, on sorgeix, per una banda, la bibliofília erudita, encarnada per Marià Aguiló, que cerca la recuperació i reedició de textos clàssics i, per una altra, el llibre il·lustrat, on destaca la novel·la romàntica i el llibre de viatges. A finals del segle XIX, Ramon Miquel y Planas comença a escriure sobre la matèria i sorgeixen diversos grups interessats en la bibliofília, com els exlibristes, a l’entorn de la Revista ibèrica d’exlibrisi la Societat Catalana de Bibliòfils. Paral·lelament el llibre il·lustrat es popularitza, l’editorial Montaner y Simón el divulga amb il·lustracions dels principals artistes del moment i amb belles enquadernacions industrials i, en general, l’estètica modernista s’incorpora a les arts del llibre.
Plensa/Estellés: L’Hotel París. Dibuixos, estoig i transparències de coure: Jaume Plensa; poemes: Vicent Andrés Estellés. Barcelona: Enciclopèdia Art, 2017
El canvi de segle comporta noves idees, més sòbries, que evolucionen cap al noucentisme. Es consolida l’aspecte del llibre de bibliòfil seguint el model francès, en què destaquen els llibres gravats pel barceloní, establert a França, Louis (Lluís) Jou, que serveixen de referent en l’edició a Catalunya.
El llibreter Francisco Vindel en descriu les característiques: tipografia acurada, qualitat del paper, marges amplis, tiratge numerat, text que sigui matèria de bibliofília i conjunt harmònic; aquesta idea bàsica es va perfeccionant i ampliant amb el temps i s’hi afegeix una característica fonamental, la signatura autògrafa d’exemplars i estampes.
Edgar Allan Poe. Les cloches et quelques autres poèmes. Traduit par J. Serruys et illustrés par Edmond Dulac. Paris: L’Édition d’Art H. Piazza, 1913
Decoracions d’Ermenegild Alsina Munné. Ex. 117/400 en paper japó. Enquadernació modernista d’Ermenegild Miralles
En el segle XX sorgeixen, a Catalunya, editorials especialitzades com ara Gustavo Gili, La Rosa Vera o Ediciones Polígrafa; entitats que en generen el consum com l’Associació de Bibliòfils de Barcelona o les associacions d’exlibristes i, sobretot, canvia la consideració del llibre més cap a una obra d’art. Es fan edicions acurades, enfocades cap aquest nou públic, que editen galeries d’art. També apareixen petites editorials, artistes i dissenyadors gràfics que fan d’editors i que ofereixen edicions de molt curta tirada. Oposadament es fan edicions de gran tiratge amb un afany més divulgatiu i que donen com a resultat un llibre de luxe, més que no pas un llibre de bibliòfil.
Les avantguardes, especialment les revistes futuristes i dadaistes, serveixen de model i revulsiu d’una evolució del llibre d’artista cap al llibre objecte; aquest nou producte sedueix els artistes que intervenen no únicament en l’aspecte il·lustratiu, sinó també en la transformació de les cobertes, donant-los formes escultòriques, i en la creació de capses i contenidors que no inclouen únicament llibres.
“La bibliofília a Catalunya”, imatges, textos i vídeos de l’exposició feta a la Biblioteca de Catalunya l’any 2019. Comissariada per Roser Pintó Fàbregas, UG i Núria Altarriba Vigatà, UB i amb la feina de moltes més persones, citades en la pàgina de crèdits de l’exposició. Les imatges són de l’exposició.
Comediants. Sol Solet: versió lliure, sensorial, còsmica i literària de l’espectacle Sol Solet. La idea i la realització són fruit de Comediants; sota la batuta tècnica i artística de Salvador Saura i Ramon Torrente. Barcelona: Edicions de l’Eixample, 1983
Lletres capitulars d’Oriol Diví per als ‘Croquis pirinencs’ de Jaume Massó Torrents (ABB, 1996) junt amb un dels escuts heràldics de famílies de prosàpia
Una exposició en el MNAC mostra cóm l’Associació de Bibliòfils, en colaboració am la Reial Acadèmia de Bones Lletres, ha editat exquisideses de les lletres de màxima qualitat.
Cal estranyar-se que Catalunya, propugnadora durant el noucentisme de l’obra ben feta, hagi estat terra propícia als llibres bells i rars, i que aquest 2019 l’Associació de Bibliòfils de Barcelona estigui celebrant –amb una exposició i un catàleg– els seus 75 anys d’existència? Tant la mostra (comissariada per Albert Corbeto) com el catàleg (editat pel segell andorrà Aloma) evidencien que entre nosaltres va existir des de mitjans del XIX un viu interès pels llibres antics i els tresors bibliogràfics, i que en els primers decennis del XX fonamentalment tres personatges –el polígraf Ramon Miquel y Planas, l’editor Gustau Gili Esteve i el llibreter Josep Porter Rovira– van impulsar una bibliofília erudita genuïna que vindicava una elaboració artesanal no només d’obres antigues sinó contemporànies i il·lustrades per artistes coetanis. Aquestes sinergies van quedar lògicament tallades per la Guerra Civil, però el 1943 diferents estaments barcelonins (mecenes, editors, col·leccionistes, impressors, gravadors…) van unir voluntats i el 1944 es fundava l’Associació de Bibliòfils, presidida per Alfons Macaya, amb Josep Porter com a home a l’ombra. S’acordà de seguida crear un logotip, editar un butlletí i publicar una mitjana d’un llibre a l’any.
Escuts Heràldics: La Crònica de cavallers catalans de Francesc Tarafa inclou escuts heràldics de famílies de prosàpia. Aquí figuren els escuts dels Salt, Monrrodon, Esplugues, Llorach i Montsoriu. L’edició de l’ABB és del 1952-54
El títol amb què l’ABB va iniciar la seva aventura dona força el to del seu modus operandi: va escollir un clàssic literari ja incontestable, la novel·la vuitcentista El Capitán Veneno de Pedro Antonio de Alarcón; va encarregar la fixació del text a un membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, Manuel de Montoliu (aquesta institució secundarà sovint a la recent creada entitat); va contractar deu làmines d’il·lustració a un artista català aleshores molt prometedor, Josep Maria Mallol Suazo, i es va confiar a l’artista Teodoro Miciano una part ornamental de l’edició, capitulars incloses (Miciano havia pagat el seu republicanisme amb tres anys a la presó, i l’associació, per pal·liar una mica la seva situació, i atenent-se a la seva situació el va sumar al projecte). Se’n van imprimir cent exemplars numerats i nominats.
Gràcies doblement a l’exposició i al catàleg, podem seguir (i apreciar en tots els seus detalls) trenta-cinc edicions estel·lars que ha dut a terme l’ABB fins avui, amb una línia operativa eclèctica que va des d’un Cantar de los Cantaresen versió de fra Luis de León a Tots els contes de Pere Calders o unes insòlites Set cartes de Dalí a Pere Coromines. Dins de l’associació durant anys van fer i van desfer una sèrie de figures de llavors, començant pel marquès de Mura (que va regir l’entitat entre 1950 i 1971) i a qui es deu l’organització aquí (el 1963) del Tercer Congrés Internacional de Bibliofília. Un altre activista –ja ho hem assenyalat– va ser el llibreter Josep Porter. I un altre de importantíssim, el medievalista Martí de Riquer, que va patrocinar entre altres títols una traducció castellana del Tirant, una Vida de Ramon Llull (amb meravelloses miniatures d’un Breviculum de Karlsruhe); una L’Atlàntida de Verdaguer, i un Cervantes a Barcelonadel mateix Riquer.
Portada de L’Atlàntida de Jacint Verdaguer, a l’edició de Miquel Plana de 1992
A la vista de les realitzacions que aireja ara en conjunt l’ABB, salten pels aires els clixés d’elitisme i ranciesa que de vegades ha pogut segregar aquesta dedicació. L’associació –avui presidida la tercera generació per Pau Salvat– ha fet honor a la màxima de Miquel y Planas que “és l’amor al llibre allò que pot millorar una societat”. I multiplicant-se en diversos fronts, ha sabut desempolsar grans creacions de l’antiguitat (La vida de Sinuhé per exemple, amb imatges de Perico Pastor); ha anat editant exquisideses de les lletres catalanes (XL Sonets de Foix; Ocells d’Espriu; Les històries naturals de Perucho; El caliu i la cendra de Pere Gimferrer; o Els fruits saborosos de Josep Carner). I ha encomanat les il·lustracions respectives a artistes de la solvència d’Antoni Tàpies, Josep Maria Subirachs, Ramon Herreros, Perejaume o Narcís Comadira. No ha oblidat tampoc incloure al seu catàleg obres que informen de les primors que comporta l’alta bibliofília: així per exemple La il·lustració i la decoració del llibre manuscrit a Catalunya de Pere Bohigas; o L’enquadernació a París a les avançades de l’art modern d’Emilio Brugalla. I en general s’ha tingut un zel especial en què aquestes edicions s’hagin executat sobre el millor paper, amb enquadernacions –si n’hi ha– de la màxima qualitat, i amb gravats, xilografies, aiguaforts, calcografies, etcètera, obtinguts amb les tècniques més nobles.
“Tresors de la bibliofília catalana”, article de Carles Barba, La Vanguardia, agost 2019. Albert Corbeto (comissari). MNAC, Barcelona
Gravat al burí de José Luis Sánchez Toda per a leas ‘ Rimas ’ de Bécquer, 1973
“Continuant una tradició associativa nascuda fa dos-cents anys a Anglaterra i a França, la bibliofília catalana ha tingut noms destacats com Marià Aguiló, Miquel i Planas, els no oblidables Joan Oliva, Eduard Toda i Pau Font de Rubinat, o Josep Porter, entre d’altres. Han presidit l’ABB: A. Macaya (1944-50), R. de Dalmases (1950-74), A. d’Oriola-Cortada (1974-80), F. Travé (1980-82), Martí de Riquer (1982-89), J.I. Montobbio (1988-1993), E. de Balle (1993-97), Jordi Estruga (1997-2017) i Pau Salvat.
El llibre de bibliòfil, numerat i signat, és un llibre de preu. Però per al bibliòfil –en el sentit més exclusiu de la paraula– el que té més valor en un llibre són la qualitat tipogràfica i del paper, la maquetació i el relligat, l’harmonia de disseny i impressió, la bona interrelació entre el text i les il·lustracions.
La bibliofília confirma que el llibre es manté en el centre de l’evolució de la humanitat cap a cada vegada més alts nivells de civilització. Que la cultura encara té com a epicentre el Llibre és una realitat que posa de manifest la mateixa existència de la bibliofília. I també, naturalment, la biblioclàstia, el seu revers destructor.
En aquesta època transicional –posthumanista?– que George Steiner ha anomenat “l’Epíleg”, quin paper té o pot tenir encara l’amor al llibre? Al llibre no només com a mitjà de comunicació d’experiències i coneixements sinó també com a objecte de culte en què l’atribució de bellesa a la veritat continuï tenint un sentit.
En aquest temps en què les noves tecnologies reductores de mà d’obra i del fet artesà tendeixen a desmaterialitzar també l’edició, la bibliofília –l’estima pel llibre com a obra d’art– encara realça la consistència del suport d’un text que ha passat del pensament, de la parla o de l’escrit, a l’imprès.
La bibliofília –com la bibliomania– té un llarg passat. I, encara que sigui cosa de pocs, també un bon futur. El llibre de qualitat –mentre duri l’amor a l’obra ben feta– no morirà.
“Bibliòfils Club 2019”, article d’Oriol Pi de Cabanyes, La Vanguardia , setembre 2019.
“ Passen els anys, i les institucions públiques, ja siguin de caràcter local, supramunicipal a estatal, van a remols de les iniciatives de la societat civil pel que fa a la promoció i la prestació de la lectura i a la generació d’espais que la difongui.
El primer antecedent de creació d’una xarxa de biblioteques populars des de l’Ajuntament se situa al 1908, quan als pressupostos de la institució s’hi inclou una partida per a la creació de biblioteques públiques. Desgraciadament, el pressupost va fracassar i el projecte ni tan sols va poder començar.
El 1909 es posa en marxa una nova iniciativa de caràcter civil, la Biblioteca Popular per la Dona, al cor de Ciutat Vella. Era la primera biblioteca pública de dones d’Europa i d’Amèrica. Es va avançar gairebé vint anys a la Fawcettt Library de Londres, El 13 de febrer de 1909, Francesca Bonnemaison i Vicenta Carreras van començar els treballs d’organització de la biblioteca, que néixer al sí de l’Obra de Buenas Lecturas, situada a la Parròquia de Santa Anna de Barcelona. Va començar amb un centenar de llibres i un donatiu de 500 pessetes per subvenir les primeres despeses. La biblioteca es va instal·lar als claustres superiors de Santa Anna i es va inaugurar el 28 de març.
L’èxit va ser tan gran que el local va quedar petit i, aquell mateix any, el 13 de novembre, van començar les obres del que havia de ser el nou hostatge en unes dependències de la casa de Misericòrdia, al carrer d’Elisabets número 13.
Promoure la il·lustració i la cultura de les dones era l’objectiu de la institució, quan encara les dones no tenien accés lliure a la universitat. Les promotores de la biblioteca van manifestar la voluntat de barrejar: “lo útil amb lo agradable” i oferir, especialment a les obreres, uns coneixements científics, artístics i manuals per fomentar el seu benestar moral i material.
A més del servei de biblioteca general i de préstec de llibres i revistes per a obreres, la biblioteca era més que un dipòsit de lletra impresa. Molt abans que accions conjuntes recents entre gremis d’editors i institucions públiques promoguessin el foment de la lectura, des de l’institut ja es practicava i no només en català o en castellà, també en anglès, francès, alemany i italià. I també es van potenciar les lectures col·lectives, una mena dels clubs de lectura que funcionen en moltes biblioteques públiques en l’actualitat. Fins i tot es van establir premis a la lectora que triava els llibres amb més cura per fer una formació progressiva.
Avui dia, la biblioteca forma part de la xarxa de de biblioteques públiques a la seu del que havia estat l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, al carrer de Sant Pere Més Baix, número 7, construïda l’any 1922.
A la claraboia de la sala principal de lectura, s’hi pot llegir: “Tota dona val més quan lletra aprèn”.
Barcelona, ciutat de llibres d’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p. 41-42.
“Els canvis en aquells anys en les estructures professionals i en tecnologia van córrer paral·lels o fins i tot van precedir els profunds canvis que van tenir lloc en el món del llibre. Nous hàbits de lectura i nous canals de difusió van propiciar la circulació del llibre entre els sectors menys privilegiats.
Les desigualtats econòmiques, socials i culturals eren molt presents a la ciutat i durant les dues primeres dècades del segle XX van esclatar en l’espai públic: salaris baixos, precarietat laboral, dificultat d’accés a la formació i al món del treball… La subsistència quotidiana i l’accés a la cultura es van fer difícils per a àmplies capes de la població.
Aquells anys, el llibre es va convertir en un dels elements més importants per accedir a la formació. Alhora, hi havia una confiança plena en la cultura com a instrument de transformació social. Així, el llibre es com van ser membres de l’Ateneu, el cavall de batalla ideològic per excel·lència com a mitjà per adquirir les eines i el coneixement que haurien de possibilitat una redistribució més justa, més equitativa, dels béns socials.
El 1902 un grup d’intel·lectuals i obrers van crear l’Ateneu Obrer de la Classe Obrera amb l’objectiu de promoure una societat més culta que abolís els privilegis de classe. El centre, situat al carrer del Carme, va generar una gran activitat entorn de l’ensenyament i va desenvolupar múltiples activitats de caràcter cultural i recreatiu. Entre les seves instal·lacions no hi podia faltar una biblioteca. En una primera etapa va arribar a tenir 25.000 socis, motiu pel qual es va convertir en un dels espais més actius de la ciutat.
La biblioteca de l’Ateneu va aconseguir aplegar un importantíssim fons bibliogràfic i documental. Gràcies a l’interès per la difusió de la cultura, la biblioteca es va convertir en l’epicentre de les campanyes a favor de la cultura popular. Personatges que anys després tindrien un protagonisme destacat en la vida política i cultural de la ciutat van ser membres de l’Ateneu. Entre ells, hi ha Joan Salvat-Papasseït, que es va encarregar de la biblioteca, i Carles Fontseré, que va dissenyar el logotip de l’entitat que representa Francesc Layret.
Calamitats polítiques posteriors van posar fi, temporalment, a l’Ateneu, i van devastar la biblioteca i l’arxiu. Però no avancem esdeveniments.
Paradoxes de la història, avui dia, la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Populares troba provisionalment al mateix edifici que la Biblioteca Arús, al passeig de Sant Joan número 26, a l’espera de recuperar el seu patrimoni, confiscat pel govern colpista del general Franco”.
Barcelona, ciutat de llibresd’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p. 38-41.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Es vergonzoso para el ministro de Instrucción pública que mientras dedica sus ojos de consejero de gran circulación a resolver o a simular que resuelve el problema de la cultura española, un librerillo avispado se le adelante con un ingenioso método de difundición de lectura.
Hasta ahora el libro llegaba a nosotros por varios procedimientos, comprándolo virgen y mártir a los pocos días de su flamante aparición en los escaparates; adquiriéndolo en las librerías de viejo, ya un poco desaseado en su indumentària; encontrándolo a la busca en el spoliarium de las ferias; pidiéndolo prestado a un amigo; rogando al autor que nos lo dedicase expresivamente; a plazos mensuales; por cualquiera de estos medios, en fin; pero desde hoy, gracias a la feliz iniciativa de un industrial digno de haberle parido la madre Yanquinlandia, podremos proporcionarnos el pan de la inteligencia por una bicoca.
He aquí como.
Comprando libros en un quiosco que acaba de abrirse en la calle de Alcalá, donde se venden ¡a cuatro pesetas el kilo!
Esta aplicación del sistema métrico decimal a la literatura es de una novedad sorprendente.
Merced a la previción de este comerciante, al dirigirnos a nuestras viviendas en busca del diario condumio, podremos, a guisa de postre, llevar un kilo de hojaldres literarios, o medio kilo, según el numerario que posea el comprador, o el apetito de que disponga.
Ya lo saben ustedes: ¡a cuatro pesetas el kilo!; ni más ni menos que el turrón de Jijona.
El que sea parco en la lectura, con un cuarto de kilo tiene suficiente; una pesetilla de alimentación espiritual. ¿Quién no se ilustra por tan poco dinero?
Con suprimir dos días el cartucho de fresa o el curioso queso de Gruyère, podemos entrar triunfalmente en casa con un buen tomo, a elegir, según nuestro gusto.
Ignoro si en este nuevo comercio se dará el peso justo y si para completarlo pondran de añadidura capítulos sueltos de otras obras, o si galantemente, como en algunas tiendas, el peso será generoso.
Sin embargo, este nuevo sistema de vulgarizar la lectura ofrece un peligro serio: que si no está regulado por una prudente continencia es muy fácil la indigestión, y con la indigestión el desarrollo de una entero libritis; que el sujeto que engulle en pocos días 18 ó 20 kilos de pan literario, a eso se expone.
Por lo demás, no puede ser más pintoresco el método; y eso de que un parroquiano pida con la mayor naturalidad dos kilos de prosa corriente, cuarto kilo de filosofia y medio kilo de cuentos baturros, hay que reconocer que es un espectáculo muy curioso.
Y ahora, en serio, ¿ puede hacerse más en beneficio de la lectura, cuando media docena de libros de libre elección cuestan menos que un juego de cacerolas?
¡La instrucción pública en manos de este hábil comerciante sería en España un problema resuelto!
¡Kilo más, kilo menos…!
Article “Lectura al peso” escrit per Luis Gabaldón en el diari ABC de Madrid, el 24 d’abril del 1908, a la pàgina 5.
“El dia 28 de març d 1895, una multitud omple el passeig de Sant Joan. Se celebrava la cessió a la ciutat de la que seria la primera biblioteca pública de Barcelona, la Biblioteca Arús. Els balcons estaven engalanats i plens de gent i, a peu pla, encara hi havia més gent, que celebrava la donació de la biblioteca al poble de Barcelona. Si la pràctica de la lectura havia estat confinada als espais privats de les classes benestants o a les biblioteques professionals i d’organismes de govern, amb accés restringit, ara hi havia una biblioteca pública a la ciutat, d’accés lliure per a tothom que volgués anar-hi.
Per la indumentària de les persones que apareixen a la imatge reproduïda a L’Esquella de la Torratxa el dia 29 de març de 1895, la celebració va convocar homes, dones i criatures de les classes populars. Una manifestació pública per celebrar l’obertura d’una biblioteca. Una imatge insòlita a la Barcelona de l’època.
La biblioteca estava instal·lada a la casa on havia viscutRossend Arús i, seguint les seves disposicions testamentàries, casa i llibres van passar a ser propietat de Valentí Almirall i d’Anton Farnés, pas previ per cedir-ho tot al poble de Barcelona, un cop s’haguèssin enllestit les obres per condicionar-la com a biblioteca pública. A la biblioteca pública Arús, “no’s pot negar l’entrada a ningú per rahó de sexo, edat ni classe; xichs y grans, richs y pobres, tothom que allà’s comporti dignament té’ls mateixos drets que un altre”. La cessió, seguint les disposicions testamentàries de Rossend Arús, es va fer a la ciutat, no a l’Ajuntament, “entenguis bé que cedir la casa al poble, no vol dir donarla al Ajuntament”, explicava L’Esquella de la Torratxa (1)del 22 de març de 1895 ( pàg,178-179). El benefactor va voler deixar-ho tot lligat i ben lligat i, en previsió que els temps futurs no fossin favorables, establia; “Y si un dia la reacció, prenent un d’aquells aspectes de ferocitat que li son propis […] es donaria per anul·lada i rescindida la donació”. Experiències de governs polítics anteriors el feien ser previsor. Avui dia, la biblioteca continua oberta, a pesar d’alguns avatars, avatars del tipus que ja preveia Rossend Arús. La biblioteca conserva l’entorn i el fons bibliogràfic, que es va anar ampliant a partir de la biblioteca primigènia. Actualment, està especialitzada en llibres, revistes i fulletons del segle XIX i del principi del segle XX que conformen un fons únic i excepcional pel que fa a moviments socials. A les parets de la biblioteca hi podem llegir una de les frases del fundador: “Com més il·lustració té un poble, més lluny es troba de l’absolutisme”.
Al capdamunt del passeig de Sant Joan, al barri de Gràcia, quan encara era independent, un nucli de dones va fundar, amb la confiança plena en la capacitat emancipadora de la cultura, l’associació la Sociedad Autónoma de Mujeres, un organització de dones de condició social diversa d’ideologia vinculada al lliure pensament i amb uns objectius principals: el feminisme i l’educació. El 1889, Ángeles López de Ayala va fundar la societat a la qual s’hi va afegir Amalia Domingo Soler, i quan es va transformar en la Sociedad Progresiva Femenina, també hi va participar Teresa Claramunt, treballadora del tèxtil. Des de la societat, van impulsar múltiples activitats culturals i van mantenir una escola laica per a criatures i una altra per adults. També van crear una biblioteca, una companyia de teatre i un orfeó.
Creadora d’opinió, el 1896Ángeles López de Ayala va fundar el setmanari El Progreso, i anys més tard, el 1906, El Gladiador. Órgano de la Sociedad Progresiva Femenina y de la Libertad de Conciencia; i El Libertador, Periódico defensor de la mujer y órgano del librepensamiento el 1910; tots ells es conserven a la Biblioteca Arús.”
A Barcelona, ciutat de llibres d’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p. 36-38.
1.-El 7 de gener de 1910 passà de La Esquella de la Torratxa a dir-se L’Esquella de la Torratxa.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“DonAntoni Brusi, verdaderamente el gran impresor catalán de principios del siglo XIX, fundó en 1819 una reconocida fundición de caracteres de imprenta. El material fue vendido más tarde a Antonio López Vidal, que creó su fundición en 1845, y rápidamente hizo de ella una de las más importantes de España. Luego pasó, en 1885, a Daniel Domènech y, bajo el nombre de Sucesores de Antonio López, fue la segunda y última fundición industrial en Cataluña durante la época del Modernismo.
La casa Gorchs, antigua librería que se especializó en la fabricación y venta de material de imprenta, fundió en 1888 un solo caràcter, la bastarda espanyola. (Se asoció después con la fundición alemana Huch, bajo el nombre de “Fundición nacional”, pero la empresa desaparició antes de fin de siglo. También importava a España el material de imprenta francès, de las màquines Alauzet.
El material de imprenta en Cataluña hacia 1900 era sin embargo, principalmente alemán. La casa Neufville representaba en España a los fabricantes alemanes de máquinas tipográficas, y para los procedimientos fotomecánicos de reproducción: Koenig & Bauer, A, Hogenforst, Brehmer, K. Krause y C. Mansfeld. Otro importador alemán establecido en Barcelona, Pundsack, representaba a los constructores de máquinas de imprenta August Fomm de Leipzig, Vereinigte Maschinen–Fabrik de Augsburg y Maschinen-Baugesellschaft de Nurenberg, además de las prensas para el fotograbado de C. L. Lasch & Cía., de Leipzig. Este mismo Pundsack era el importante representante de la importante fundición tipogràfica Genzsch & Heyse de Hamburgo. La fundición Rey, Bosch & Cía., de Madrid, importaba las máquinas Worms.
El único constructor de máquinas de imprenta establecido en España, en Barcelona, era la Sociedad Steinhausen Otto & Cía. Poseía también una modesta sección de fundición.
En 1899, construyó la primera máquina rotativa en España, para la imprenta de José Ortega, de Valencia, máquina que podia imprimir 64.000 hojas de tamaño folio por hora. En el mismo año fue construïda la primera máquina litográfica para la casa Labielle. En 1900, la casa Steinhausen fabricó máquinas rotativas para la impresión del papel de seda en hojas, que podían tirar 2.400 hojas por hora y también otra de entintado cilíndrico de grandes dimensiones. En 1901, se fabricó la primera rotativa española para la impresión de periódicos, destinada a la imprenta de Vidal Hnos.
La mecanización no podia estar ausente de la confección de libros de contabilidad, y el tiralíneas dejó paso a la máquina. En 1900, Enric Domènech i Montaner realizó una máquina de tirar líneas que tuvo mucho éxito.
Las imprentas que intentaron restablecer las artes del libro y que dieron a su producción carácter artístico y “modernista”, fueron las de Fidel Giró, de Luis Tasso, de Jepus, de Riera y Sans, de Tobella y Costa, la Sociedad Henrich & Cía., y sobre todo La Académica de los Asociados Borràs y Mestres, las dos imprentas de libros de bibliófilos, las dos artesanas, instaladas lejos de Barcelona, en poblaciones tranquilas, una, la de Octavi Viader, en Sant Feliu de Guíxols, y la otra, la de los Oliva, en Vilanova i la Geltrú”.
En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelonad’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, p.6.
“En 1888, Barcelona celebra l’Exposició Internacional, un gran aparador per exhibir les innovacions tecnològiques. L’xsposició va tenir lloc al solar que havia quedat lliure després de l’enderroc de la majoria d’edificacions de l’antiga fortificació militar de la Ciutadella i s’hi van instal·lar palaus construïts de nou i es va enjardinar una gran part dels solars. Era el primer parc de la ciutat, L’exposició va ser el pretext per urbanitzar aquella zona i crear un nou eix viari que recorria el front marítim de la ciutat.
Per donar compte de les transformacions urbanístiques i promocionar la indústria barcelonina, els organitzadors de l’exposició van convocar la premsa estrangera per fer una passejada per la ciutat. El recorregut va ser seguit per diversos periodistes estrangers, entre d’altres, un redactor d’Il Secolo, de Milà, que va publicar el comentari següent: “La primera visita – noblesa obliga – fue la del establecimiento tipográfico de los sucesores de Ramírez. Es un vasto edificio empezado en 1º de enereo de 1886 y aún no del todo concluido (La Exposición, núm. 3, 1 d’octubre de 1886, pàg. 7).
Introduir en el recorregut dels periodistes la visita a una editorial volia dir que la indústria del llibre a Barcelona ja tenia un pes específic en l’economia de la ciutat, tot just per darrere de la indústria tèxtil, el sector hegemònic.
En aquella mostra, meitat exposició, meitat fira, s’hi van exposar productes de la impremta i la llibreria, impressions ordinàries i de gran luxe, enquadernacions comunes de paper, tela, pergamí i pell, i enquadernacions de luxe. També hi havia llibres científics i recreatius, obres didàctiques i de consulta, memòries i obres diverses, així com obres literàries i musicals, fotografies, fotolitogravats i fotocromies diverses.
Impressors, litògrafs, editors, llibreters, paperers, enquadernadors fabricants de tintes per a impremta, de cilindres i de rodets per a litografies… la llista posa de relleu la importància de la indústria del llibre a Barcelona ja abans de la celebració de l’exposició. Les arts del llibre tenien una llarga tradició a la ciutat i, amb l’excepció de la fabricació de maquinària, tots els sectors hi van estar representats, des del de la fabricació de paper i tinta fins al de la llibreria.
L’exposició va servir per conèixer les innovacions tecnològiques aportades pels països més industrialitzats, però, sobretot, l’interès i les expectativez estaven centrades en l’ampliació al mercat americà.
Un expert visitant de l’exposició, Federico Guimerá, desprès d’haver fet un recorregut per les editorials més importants – Montaner y Simón, Sucesores de Ramirez, Espasa y Compañía, Llorens hermanos, entre d’altres – escrivís: “Editorials franceses i alrmanyex havien copat el mercat de llibre castellà a Amèrica, però d’alguns anys ençà les editorials barcelonines anaven guanyant terreny gràcies a les millores introduïdes en els procediments d’impressió” ( Guimerá, 1889, pàg. 20).
A banda dels expositors relacionats amb la producció del llibre, ja fossin nacionals o d’altres països, també hi van ser presents les biblioteques de Barcelona: la de la Universitat, la del Seminari, la de notaria, la de Medicina, la de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, la municipal i la de l’Audiència. L’accés a totes elles estava restringit a les persones del ram.
Barcelona, ciutat de llibres d’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p.31-32.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“En la primera mitad del siglo XIX, el maquinismo provocó un cambio radical en la imprenta. Las lentas prensas a mano fueron reemplazadass por las máquinas cilíndricas principalmente de las casas francesas Alauzet y Marinoni, que proporcionaban mayor rapidez y mejor realización del Trabajo haciendo más fàcil la impresión y más exacta y graduada la distribución de la tinta.
Joaquim Verdaguer, hijo de Vicenç Verdaguer, gerente de la Antigua imprenta-librería de la Vda. Pla, fundó, en 1828, después de haver trabajado como tipógrafo en París, en la casa Didot, la importante librería-imprenta Verdaguer, la primera en España qye utilizó la prensa Stanhope.
El período de transición de la imprenta Antigua a la moderna fue sorprendentemente corto. No subsistió más que la base fundamental, los caracteres; todo el resto cambió. A partir de 1811 el alemán Koenig construyó la primera màquina cilíndrica (que mal denominamos “plana”) para el Periódico inglés The Times. Un poco más tarde, el constructor francès Marinoni realizó la primera máquina a reacción de cuatro cilindros, que se difundió muy rápidamente, tanto en Francia como en otros paises, para la impresión de periódicos. En 1867, Marinoni construyó la primera màquina rotativa, cuya producción de 10.000 ejemplares por hora pareció entonces exorbitante.
La tipografia y la composición de textos fueron profundamente modificadas por la invención de la máquina de composición mecánica. En 1884, Mergenthaler, partiendo de la realidad prática, terminó la realización de la primera máquina de composición mecánica, la “Bar Indenting-Machine” o “Linotipia”.
Esta máquina, la Linotipia, no fue introducida en Barcelona hasta 1908 para el Anuario Riera. En 1903 ya llegaron a Barcelona las recentísimas máquinas tipográficas de composición y de fundición mecánica de la marca berlinesa “Typograph”.
La primera empresa que compró seis máquinas Typograph fue la de Maucci, un italiano que había viajado mucho como representante de una casa editorial por América Latina, y que se instaló en Barcelona en 1892. Dotado de una experiència comercial poco común, y arrastrando la grave crisis editorial debida a la mala venta de las novedades por entregas que habían labrado la fortuna de los editores barceloneses a partir de 1860, Maucci fue el primero en editar el libro barato, de gran tirada y de calidad mediocre. La adquisición de la Typograph respondía, en este caso, a una necesidad de reducir todavía más el costo del libro. La otra imprenta que adquirió la Typograph fue La Académica, conocida por la calidad de su producción. En este caso, la regularidad de los espacios que la composición mecánica permite atrajo al impressor.
Estos intentos de introducción de las máquinas de composición tuvieron poca importancia en la época, y no debilitaron la industria de las fundiciones tipográficas.
Antes del siglo XVIII, los impressores a menudo hacían grabar los punzones en sus talleres y fundían sus caracteres según sus matrices. En Cataluña, la primera fundición tipográfica de la que tengo noticia es la del convento de los Carmelitas Descalzos de San José de Barcelona, donde fra Pau de la Mare de Déu ya produjo caracteres en 1746.
Parece que Eudald Pradell (1721-1788), armero de Ripoll establecido en Barcelona en 1758, fue el primero en grabar punzones en España, y trabajó en la fundición de Feliu Pons, antes de ser llamado a la Corte en 1765 por Carlos III, quien le pidió creara la primera fundición industrial española en Madrid.
En 1852, los monjes vendieron su fundación a Joaquim Esplugas, quien la cedió poco después a Narcís Ramírez Rialp. El 22 de marzo de 1885, la Bauersche Giesserei, de Frankfurt, adquirió a los sucesores de Narcís Ramírez & Cía., la fundición, instalando una sucursal en Barcelona en la calle bruch nº 125. Esta sucursal tomo el nombre de su director, Jacobo de Neufville, y fue la más importante de las fundaciones Industriales en Barcelona hacia 1900. La fundición tipogràfica Bauer había sido fundada en 1837, se había convertido en una de las primeres fundiciones industriales de Alemania y había creado una red de sucursales muy importante en el extranjero, particularment en los paises del sur de Europa”.
En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, p.5-6.
“El retrat més fidedigne de les condicions de treball a les impremtes de Barcelona ens el facilita el Boletín de la Sociedad Tipográficade Barcelona, que aplegava la major part dels treballadors del sector, Segons les dades facilitades al número del 4 d’abril de 1880, a la ciutat hi havia 42 impremtes – amb més de 124 màquines, la majoria mogudes per la força del vapor, i 56 premses.
Les condicions de treball, pel que fa a jornals, no han millorat arran de la mecanització de la producció del llibre, i les relacions entre treballadors i empresaris són conflictives_ “La retribución de los operarios es tan variada que no podemos sentar una cifra exacta, aunque es sabido que en muchas imprentas es tan exigua que apenas basta a la mayor parte cobrir las necesidades”. Tot i que en d’altres, els operaris són considerats com es mereixen.
A banda de les desigualtats en les retribucions, alguns empresaris, Tasso entre ells, no aplicaven l’augment de tarifes nocturnes segons l’acord establert el 1872. Esclata la vaga i l’empresa acomiada treballador. Una representació de la societat tipogràfica es va entrevistar amb l’empresari, el qual va manifestar que tenia : “los mayores deseos de hacer por el obrero, y hasta por la misma Sociedad, todo cuanto le fuera possible y le reclamáramos […] Que en su casa ya no babía el número crecido de aprendices de que otras veces se le criticava; que no tenia inconveniente en pagar a los oficiales los 18 reales de jornal que como mínimum se le exigía […] Oídas estas conciliadores palabras del Sr. Tasso […] la comisión de dió por satisfecha y se despidió yendo a manifestar a sus compañeros de Junta lo ocurrido quienes, aprobando su conducta, dieron por terminado el asunto” ( Boletín de la Sociedad Tipográfica de Barcelona, 13 de novembre de 1881, pàp. 1).
Encara no havia passat un mes quan el 13 de desembre, els diaris El Diluvio i La Publicidad publicaven el comunicat que seria reproduït pel Boletín de la Sciedad Tipográfica de Barcelona, el 18 de desembre de 1881.
“Los que suscriben, operarios tipógrafos dela imprenta del Sr. Tasso, ponemos en conocimiento del público que, habiendo sido conminados por dicho señor, sin razón ni motivo, que todo el que fuera de la Sociedad tenia ocho días de término para optar entre ésta o su casa, y habiéndole preguntado si es que tenia alguna queja de nosotros, y contestado por dicho señor Tasso que no, sinó que había resuelto no tenir operarios Asociados”.
La Vanguardia del día 14 donava la notícia següent: “ Anteayer los operarios de la imprenta del señor Tasso acordaron dejar de trabajar en ella a causa de una injustificada exigència de dicho señor”.
El Boletín va ser publicat per l’empresa tipogràfica La Academia, que dirigia Rafael Farga i Pellicer, tipògraf i un dels principals dirigents de la Internacional a l’Estat. Amic de Bakunin, afiliat al grup bakuninista Alianza de la Democracia Socialista de Ginebra, va organitzar el I Congreso Obrero Español, que es va celebrar a Barcelona, al Teatre del Circ, el 1870. Rafael Farga i Pellicer va ser un dels primers a iniciar la vinculació dels tipògrafes barcelonins amb l’anarquisme. El sector dels tipògrafs de Barcelona va ser un dels més dinàmics de la ciutat tant en l’àmbit cultural com en el social a partir del darret terç del segle XIX,
En la dècada dels vuitanta del segle XIX conviuen a Barcelona totes dues maneres de fer llibres: l’artesana i la industrialitzada.”
Barcelona, ciutat de llibres d’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p.28-31.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Hasta el siglo XVIII, los impressores fabricaban ellos mismos sus propias tintas, la modernización de las artes gráficas haría desaparecer de la imprenta este trabajo secundario para hacer de el una verdadera industria anexa.
El francès Lorilleux, nacido en 1788, obrero de la”Imprimérie Royale” de París, fue el primero que tuvo la idea de crear una industria de las tintes de imprenta. Realizó su proyecto estableciéndose en la capital francesa en 1818 y supo hacer de su empresa el primer negocio mundial de imprenta estableciendo sucursales y montando fábricas en los cuatro continentes. Hacia 1890, la casa Lorilleux fue la primera que se estableció en Cataluña, al crear la fàbrica de Badalona, gozando así de un verdadero monopolio. La única competència seria la constituían los importadores de tintes alemanas, en particular el alemán Pundsack, que importava las tintes de las fábricas Jaenecke&Schneemann, y Genzsch&Heyse.
La industria de las tintas de imprenta, ante la diversificación de los procedimientos de reproducción, tuvo que crear muy ràpidament toda una sèrie de tintes especiales, adaptades a las particularidades técnicas del fotograbado, del huecograbado, de la fototípia y de la litografía. Pero, en primer lugar, tuvo que modernitzar el elemento entintador que era, desde el siglo XV, la “bala”, introduciendo el rodillo de gelatina.
En efecto, en 1819, un doctor en medicina parisiense realizó la mezcla de gelatina y de melaza, formando una pasta con la que se obtenia un rodillo de materia elàstica, con el mordiente suficiente para retenir la tinta, y reuniendo las cualidades necesarias para remplazar con ventaja las citadas balas.
Vinieron a continuación las màquines cilíndricas y, por consiguiente, el aumento de la rapidez de la impresión y la disminuación del tiempo de entintado. Fue preciso modificar la composición de la pasta de los rodillos para hacerla mucho más resistente, al tiempo que conservava la misma elasticidad e igual mordiente. Se remplazó la melaza por glicerina y azúcar mezclados con gelatina.
La casa Lorilleux fue también el principal productor de rodillos en España”.
En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, p.4
Biblioaprenent 