Feeds:
Entrades
Comentaris

Frases sobre Bibliofília 937

25/07/2026 per biblioaprenent

De les làmines intercalades al text dels llibres litúrgics, que foren el darrer baluard del goticisme morent, n’hi ha també nodrits reculls. El tema habitual és la vida del Crist, i especialment l’efígie del Crucificat, que tractaren els gravadors amb mestria, malgrat haver perjudicat l’agabellament del mercat mundial pels artífexs rutinaris d’Amberes, el lliure desenvolupament artístic d’aquesta humil branca de l’art cristià. Els mateixos gravats, damunt pergamí, adquireixen amb el temps una superior bellesa.

             Alguns exemplars, sobretot els missals, estan enriquits amb bellíssimes relligadures. que en certs llibres de cor, per llurs grans dimensions, venen reforçades per obratges de metal·listeria.

             Les orles de molts d’aquests llibres primitius presenten, en llur desenrotllament, escenes dels llibres sagrats i efígies de patriarques, profetes i apòstols, deduïts els angles que es reserven als atributs dels evangelistes.

             Els culs de llàntia, estampats amb tinta vermella, són de composició senzilla, closa amb tret ferm i estan ordinàriament disposats en sèrie.

             Les lletres ornades que són prodigades al llarg de les pàgines a doble columna de molts llibres litúrgics, impreses en negre o vermell, presenten perllongaments de singular esbeltesa que surten del camper decorat. Les de poca grandària contenen, en marc esquifidíssim, les més variades figuracions d’ordre religiós.

             En els llibres de devoció, generalment de petit format, abunden les representacions en sèrie de la vida del Diví Infant i la de la Verge.

             Pot dir-se, en resum, que el llibre religiós ofereix a les seves pàgines un sistema propi de decoració i il·lustració.

            La devastació practicada en aquests Llibres assoleix increïbles proporcions. Es un condol, sobretot, contemplar la mutilació de què han estat objecte les bíblies i llibres d’hores del segle XVI, que per llur raritat són disputats avui a cops de borsa pels col·leccionistes a les subhastes.

             La importància d’aquest grup permetrà a la Biblioteca de fer una selecció esplèndida d’exemplars amb destinació a la Reserva, secció sense la qual no hi ha departament d’estampes possible.

            Finida l’àrdua empresa que suposa la impressió d’un llibre, es comprèn que l’estampador exhali un sospir de complaença, lloi Déu (laus Deo) per semblant mercè i es disposi a fruir el ben guanyat repòs. Heus ací la causa determinant de l’anomenat colofó, on es dona fe de la data i, amb preferència, de la diada de l’any en què es dona el llibre per acabat.

             Encertadament, aquesta vella pràctica, caiguda en desús, ha estat restaurada al nostre temps.

             Hem deixat d’estudiar-lo entre els elements decoratius del llibre, perquè en rigor no pot atribuir-se aquest valor a la mera distribució del material tipogràfic en forma de triangle isòsceles invertit, que no altra. cosa és el colofó (fig. 15). S’assimila, doncs, bé que sense ínfules d’esoterisme, al modern caligrama.

 Es evident que, a mesura que va reduint l’amplària del text, es rep una sensació com d’acabament. Sol terminar un xiquet més avall de la meitat superior de la pàgina final. Són en petit nombre, sortosament, els colofons retallats que figuren a les col·leccions

“El trossejament del llibre il·lustrat” (13) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931, pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Old books | Leave a Comment »

Frases sobre Bibliofília 935

16/07/2026 per biblioaprenent

On més es prodigà el trossejament fou en els tractats de preceptiva arquitectònica, com els de Vignola, Palladio, Serlio i Bibiena, i en els de preceptiva del dibuix, com els de Leclerc i Cochin.

             D’un munt de retalls que posseïm de l’incunable intitulat Crònica de Nuremberg, gravat al boix per Wohlgemuth, mestre del Durer, reproduïm una làmina factícia (figura 13), presa a l’atzar, com a testimoni dels greus danys causats per aquesta malura a les obres cabdals de la il·lustració.

 Els atemptats al llibre primitiu espanyol són encara més dolorosos. Per tal de copsar-ne la bellesa tipogràfica i l’exquisitat de les il·lustracions, és suficient un esguard ràpid a les obres d’Haebler i Lyell, respectivament, autors especialitzats en aquesta matèria.   

Aquesta riquesa de la primitiva il·lustració fa que sigui més de doldre la mancança d’una escola espanyola de pintors-gravadors, salvada l’excepció única de l’Espagnoletto, que en el segle de més esplendor de la pintura s’hagués desenvolupat paral·lelament amb ella, tal com ja ha ocorregut a tots els països de gloriós passat artístic. A posta deixem d’esmentar Goya, per estar situat, tant en pintura com en gravat, fora de tota tradició.

             Els estralls causats pel retallament dels gravats en el text, que per afectar a ambdues cares constitueix ja en determinats elements decoratius una mutilació doble, no cal dir que són força més greus quan es produeixen a les il·lustracions del text pròpiament dites, posat que pel crescut nombre habitual d’aquestes, l’assolament del llibre esdevé complet. Els col·leccionistes menys tirats a perdre, si l’obra és de vàlua excepcional, munten els fulls entre dues cartolines, deixant visibles, per mitjà d’obertures adequades, els gravats d’ambdues cares. A més, solen filetejar de blanc les vores de les dites obertures, i aleshores els gravats apareixen com a paspertussats. Aquests col·leccionistes, altrament, quan retallen un gravat ho fan amb tota la cura imaginable i salvant tant com es pot la integritat del text. Figuren en el nostre Departament, instal·lats en la forma susdita, la totalitat dels gravats de l’obra El somni de Polifil, edició francesa regravada per Goujon, prenent per model un famós incunable venecià.

Tant o més que els gravats en el text, són retallades les làmines que il·lustren les obres de més vàlua, per a formar-ne grans reculls.

             Per mancança d’espai, deixem de reproduir dues seleccions que teníem preparades, per tal de palesar aquests nous atemptats comesos contra la integritat del llibre. L’una es compon de làmines pertanyents a diverses edicions espanyoles i estrangeres del Quíxot, i l’altra, de pàgines d’il·lustració de la novella francesa, signades per gravadors eximis del segle XVIII.

            Les làmines gravades a la talla dolça, tan cobejades pels trossejadors, adquireixen amb el temps una mena de daurada pàtina que esmorteeix llur lluïssor metàl·lica poc agradable i els comunica alhora un encís especial, singularment quan estan mutilades.

             De les làmines obtingudes per la litografia feren grans aplegues, per abundar en el mercat les obres il·lustrades pel dit procediment, quan més pul·lulaven aquests col·leccionistes.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (11) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Arxivat a Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions | Leave a Comment »

Frases sobre Bibliofília 934

09/07/2026 per biblioaprenent

També hi ha lletres ornades destinades al llibre popular. Dins aquesta especialitat, és digna d’esment pels seus boixos que utilitza encara, una impremta de Palma de Mallorca; tres vegades centenària.

            El furor destructiu s’ha exacerbat fins a la demència en els col·leccionistes de caplletres. Té aquesta dèria, sens dubte, certa semblança amb la dels filatelistes d’ara, amb l’avantatge, però, a favor d’aquests, d’ésser la llur innòcua.

            Representen aquests retalls la recidiva en la mutilació, o millor, la destrucció sistemàtica a tot el llarg del llibre, del qual, quan ha passat per les mans d’un d’aquests col·leccionistes, no en resta ja res aprofitable.

            Emportats de la fal·lera, són inexorables. Així retallen les caplletres de les edicions primitives que arribaven a cobrir tota una pàgina, com les més diminutes que utilitzen per a adreçar alfabets que rares vegades arriben a ésser complets. I encara deploren alguns que degut a la pràctica, existent als primers temps de la impremta, de deixar en blanc els indrets del llibre corresponents a les caplletres, que es reservaven per al pintor miniaturista, restaren moltes d’elles sense ésser estampades ni pintades.

             Solen guardar-les muntades damunt cartolina, bellament agrupades, però sense cap ordre tècnic. No cal dir com resulta d’enutjosa la classificació.

             Per la raritat de l’exemplar mutilat, reproduïm un fragment d’una làmina, on foren adherides pel col·leccionista les lletres ornades d’un llibre d’hores frances del segle xv (fig. 12).

No és estrany, si es té en compte com és de vasta la zona talada, que algunes aplegues de caplletres constin de molts milers d’exemplars.

             La col·lecció de la Biblioteca, que és copiosíssima, fou degudament instal·lada fa poc temps, per tal que figurés en una fira del llibre que projectà la Junta de Museus, comptant amb el concurs dels nostres llibrers, bibliòfils i col·leccionistes de relligadures. Per haver-se escaigut la data d’inauguració en els dies de trasbalsament que seguiren a la caiguda del règim, l’esmentada fira, que s’havia de celebrar al Poble Espanyol, de Montjuïc, presidida per la més vella premsa de l’estampa Guasp, abans al·ludida, fou indefinidament ajornada

            Examinats ja tots els elements decoratius del llibre, amb indicació dels trossejaments de què han estat objecte, cal que parlem ara dels gravats que atenyen a la il·lustració pròpiament dita, en relació al depredament dels col·leccionistes.

             El llibre il·lustrat, anomenat a França “livre d’estampes” i vulgarment entre nosaltres «llibre de sants», ha estat víctima ací, més que en cap altre país, dels més vergonyosos atemptats.

             Damunt el llibre primitiu talment s’aferrissaren els nostres col·leccionistes. Dol de debò veure trossejats els vells folis evocadors, que ennobleixen els bells caràcters gòtics d’estampa, completats amb signes d’abreujament i lletres especials de fi de ratlla.

             No menys lamentables són les destrosses causades a les edicions il·lustrades de les obres cabdals de l’antiguitat, aparegudes arreu durant el renaixement, així com a les primeres obres il·lustrades, escrites en les respectives llengües vernacles, que es publicaren a França, Itàlia, Espanya, Alemanya i Països Baixos.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (10) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Arxivat a Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Old books | Leave a Comment »

Frases sobre Bibliofília 933

02/07/2026 per biblioaprenent

Els finals de capítol són anomenats vulgarment culs de llàntia, traducció literal del mot francès cul de lampe. No és de creure que el nom derivi de la forma que té en determinats cassos; més bé suggereix la idea d’una cosa en estat de suspensió, i aquest és, en efecte, el cas del cul de llàntia, mancat com està de base de sustentació aparent.

             La seva difusió i persistència, tal vegada superior a la del cap de capítol, deixant de banda la valor decorativa d’un i altre, obeí a una necessitat majorment apremiant, derivada de la bella compaginació del llibre.

             Són remarcables, en primer terme, els faisonats a manera d’un nucli de complicats entrellaçaments, que es troben ja en el llibre primitiu, d’on foren després llargament imitats. Al revés del cap de capítol, que assolí la major bellesa en els exemplars influenciats pel corrent renaixentista, oferí el cul de llàntia la més bella florida en el camp de l’estil barroc.

             La disposició en piràmide, truncada i invertida, que presenten alguns, els comunica cert parentiu amb el capitell. Com aquest admeten figures i fins i tot veritables composicions. D’aquest tipus són de remarcar les sèries que hom destinava a la decoració d’un sol llibre.

             Per a l’ornament del llibre popular, n’hi havia al boix, d’especial bellesa. Des que el gravat xilogràfic fou desbancat per la talla dolça, les petites impremtes conservaren un estoc d’aquests boixos de dimensions reduïdes, avui fora d’ús, per tal d’embellir d’alguna manera els humils fulletons que estampaven. Els que reproduïm, malgrat no pertànyer a aquest grup, imiten la disposició habitual dels seus boixos (fig. 11).

En desaparèixer, es deixà en blanc el sobrant de la pàgina on fineix el capítol, o el substituí una petita ratlla horitzontal.

             Els col·leccionistes solen guardar-los damunt cartolina, alternant amb caps de capítol i lletres ornades, a causa de no poder-los ordenar isoladament, amb regularitat, per llur variada estructura.

            Les lletres ornades, que es troben ja en els primers incunables, s’han sostingut a través dels segles sense interrupció. Estava reservat al nostre temps acabar amb tan antiga tradició i foragitar la bella superfluïtat decorativa de la pàgina impresa.

            Molts de gravadors en especialitzar-s’hi produïren veritables meravelles. A França, durant el segle XVIII, foren de tal manera honorades, que en una sola lletra intervenien de vegades tres artistes : el dibuixant, l’aiguafortista i el burinista.

             A la riquesa morfològica que ostenten, correspon la varietat imponderable de la decoració. Quan són ornamentades amb figures, es veuen representades en els respectius campers escenes del Vell i Nou Testament, faules paganes, jocs d’infants, figures grotesques, rostres d’expressió contradictòria, la fauna fantasiosament estilitzada, vistes i paisatges, utillatges diversos, etc. En altre cas, els motius decoratius són quasi sempre manllevats a la flora, i aleshores pot admirar-se la més extraordinària diversitat de contorns, sovint trencats per escotadures, destacant-se en negre sobre fons en blanc, molt rarament a l’inrevés.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (9) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Arxivat a Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Old books, Varis | Leave a Comment »

Frases sobre Bibliofília 932

23/06/2026 per biblioaprenent

Els col·leccionistes de marques, tan incultes com els altres, retallen, sense pietat, de llibres diversos les d’idèntica figuració. Es tal llur ceguesa, que ni tan sols deixen indemnes els incunables. D’aquestes posseïm la del llibrer venecià Llàtzer de Soardis, consistent en un cercle que sosté una creu de doble travesser.

             Agreujaren el mal els ex-libristes, que retallaven algunes marques, per tal d’incorporar-les arbitràriament a llurs col·leccions d’ex-libris antics.

             És avinent de remarcar ací que la imitació dels Emblemes, d’Alciati, havia determinat l’aparició d’un nou gènere literari i a l’ensems d’una modalitat del gravat, que es propagaren arreu i interessaren així al públic culte com a l’indocte. A la nostra col·lecció d’emblemes retallats, que és nombrosíssima, els espanyols estan abundosament representats.

             Per la similitud de composició i per ostentar també divisa, aquests gravats poden ésser, assimilats, des del punt d’albir decoratiu, a les marques de llibrer.

            Les capçaleres de capítol, junt amb els culs de llàntia i les lletres ornades, constitueixen la veritable decoració interior del llibre.

             Predominaren les de tendència renaixentista. El tipus més usual d’aquestes presenta la forma d’una composició a faisó de fris de tradició clàssica, influïda pels nous elements decoratius aportats pel renaixement, la qual, en descabdellar-se, parteix del mig del rectangle, que sol ocupar un medalló, figura o blasó, i s’expandeix a banda i banda, amb equivalència de valors, però amb disposició diversa.

             Altres, que solen envair la meitat de la pàgina, són de caràcter al·legòric. Pertanyen a aquest grup les que gravà Pere Pasqual Moles, segons dibuixos de Montaña. Foren aquestes l’ornament predilecte de les edicions a gran format de fons doctrinal i de les obres publicades per corporacions oficials. Mal avingudes amb la sobrietat decorativa, quan decaigué aquest gust magnificent es restringiren notablement llurs dominis.

            Com un tast de la il·lustració frívola del segle XVIII, però sense la malícia oculta que comportava, aparegueren després unes capçaleres de capítol, de senzilla disposició, malgrat la munió de petites figures que contenien, escollides quasi sempre entre els insectes, les aus i, en general, entre les bestioletes, àdhuc les més repulsives, que creà el bon Déu. Presidint aquest petit món, no podien mancar-hi els nins alats, lliurats a jocs i danses. L’atractívola composició, que per la seva execució garbosa tenia tot l’encís d’un esplai de l’artista en lleure, es destaca sobre fons blanc, sense frondes ni cap mena d’ornamentació (fig. 10).

Els col·leccionistes les serven adherides a fulls de cartolina, en forma de faixes paral·leles, quasi sense espais intermedis.

             S’assimilen a les capçaleres de capítol, i els col·leccionistes les retallen com a tals, certes composicions també en forma de fris generalment seriades i de tema profundament pagà. Els amors de faunes i nimfes, els seguicis de tritons i nereides i les teories interminables de les bacanals, temptaren, en efecte, algunes vegades als bons burins i sovint als aiguafortistes. Fora imperdonable deixar de rememorar ací les fauneries, universalment conegudes, de Brebiette, famós gravador francès del segle XVII.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (8) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books | 1 Comment »

Frases sobre Bibliofília 931

15/06/2026 per biblioaprenent

A les belles orles dels inicis de la impremta, compostes a base d’entrellaçats, succeïren aviat les decorades amb grotescos a la italiana i les que ostenten composicions amb figures a les faixes horitzontals (fig. 7). No eren sempre de mides uniformes en llur desenrotllament.

El secret de l’expandiment que assoliren, radica en el fet de donar un semblant d’ingravidesa al bloc macís, gairebé sense punts i a part, de les pàgines del llibre primitiu. Per via de reacció, aparegueren després les orles lleument filetejades i a penes decorades, que cloïen gràcilment alhora el text i els gravats. Més tard, a mesura que es difonia el gust pels emmarcaments ostentosos de l’estampa, anaren desapareixent les pàgines orlades. Es evident que el desús provingué de la impressió de monotonia que produïa en el llibre modern, la desfilada constant de motius decoratius semblants, que donaven a les pàgines l’aparença d’un seguit de diplomes. La temptativa de restauració, excessivament arcaïtzant, iniciada a Anglaterra a les darreries de la centúria passada, esdevingué un fracàs.

             Cal esmentar, en tractar de les pàgines orlades, les franges decoratives, de singular bellesa, que ostenten un reduït nombre d’obres.

             Es retallaren no sols les pàgines orlades a voltes sense el text, i les franges, sinó també les mateixes orles que reduïen a petits bocins (fig. 8). D’aquests fragments posseïm un nodrit recull.

A l’article vinent acabarem l’examen dels atemptats comesos en el llibre il·lustrat per la cohort indesitjable d’aquests trossejadors, honorables la majoria d’ells, però tots indesitjables.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (6) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Dels elements decoratius del llibre que són objecte de trossejament, enumerats al començ de l’article anterior, hem examinat ja les relligadures, guardes, frontispicis i portades.

             Ens pertoca ara ocupar-nos de les marques de llibrer, impressor i editor, per estar plaçades al centre de la portada, llevat d’un reduït nombre que ocupen el lloc corresponent al colofó.

             Fou conreada principalment aquesta branca del gravat menor pels artífexs en talla dolça. No defugiren els més il·lustres de signar un dia una marca, gairebé sempre fora de l’indret habitual, que, com és sabut, és dessota l’angle inferior de la dreta de l’exemplar. Abunden, per això a les col·leccions les marques selectes.

             Són comptades les marques pertanyents únicament a un sol llibrer, puix que sense escrúpols eren contrafetes pels col·legues del qui primer l’emprava.

             En el reduït espai d’una marca ordinària hom encabeix, bé que no en totes, el nom del llibrer, la data, l’ensenya de l’establiment, la marca figurada o emblema, la divisa, generalment en llengua llatina, i la xifra, veritable supervivència de la marca primitiva.

             En els emblemes abunden els temes de valor simbòlic, com són l’arbre de la vida, flanquejat primerament per Adam i Eva i després per figuracions diverses, les mans enllaçades, el globus alat, el compàs plantinià, etc. Molts d’aquests temes són extrets de la fauna, real o fantàstica, com l’au fènix, l’unicorn, el pelicà, la salamandra, el gall, la lloca amb els pollets, el delfí aldià amb l’àncora, etc. Altres són d’origen mitològic, com el Pegàs i el caduceu.

             La interpretació etimològica dels cognoms dels llibrers, d’una ingenuïtat excessiva, donà lloc a pintoresques marques figurades, l’enumeració de les quals resultaria interminable.

             Tenen cura també els llibrers que figurin en llurs marques els objectes reals de valor decorativa escaient, com la nau, el brollador, el pou i la garba.

             A les acaballes del segle XVIII desaparegueren quasi en absolut, i aleshores els col·leccionistes seguiren retallant com a tals els centres de portada que les substituïren.

             La nostra col·lecció es compon de més de tres-centes marques, agrupades per països, la majoria d’elles exposades en vitrines. De les divuit que hi figuren pertanyents a llibrers barcelonins, reproduïm les emprades per Lacavalleria i Piferrer (fig. 9).

“El trossejament del llibre il·lustrat” (7) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie |

Frases sobre Bibliofília 930

08/06/2026 per biblioaprenent

El frontispici que publiquem de l’obra Regiment de la cosa pública, d’Eximenis, és la reproducció d’un full escadusser, retallat d’un dels pocs exemplars existents per un ignar col·leccionista, mereixedor d’etern blasme.

             Els que més exciten la cobejança dels col·leccionistes són els de grans dimensions. Invariablement tenen al primer terme unes folgades draperies, amb els plecs de les quals juguen uns amorcells, que ostenten una llegenda grandiloqüent. A l’espai lliure sol desenrotllar-se una perspectiva monumental, quasi sempre una superba columnata en hemicicle. Més al lluny, de vegades, un temple pagà radiant de llum en alterós cim. Presideix sempre la composició un heroi triomfant o una augusta matrona que tenen als peus figures al·legòriques encadenades, com les de pobles retuts o heretges contumaços, i la completen lleons, àligues i altres figuracions de la fauna heràldica.

             Una varietat important del frontispici, digna d’especial esment, és el retrat que sovint ocupa el seu lloc. Constitueix el retrat-frontispici per la bellesa dels exemplars que arreu es produïren, en especial durant els segles XVI i XVII, un i dels aspectes més interessants de l’evolució històrica del gravat (fig. 4).

A semblança del retrat-frontispici, eren retallades implacablement les sèries iconogràfiques de sants, papes, reis i personatges il·lustres.

             Cal incorporar als frontispicis, on els atributs heràldics solen tenir la màxima importància les pàgines blasonades, malgrat apareguin aquells també a les tapes de la relligadura, portades i caps de capítol.

            Els escuts d’armes que figuren a aquestes pàgines pertanyen a l’autor  de l’obra o al personatge, en funcions de mecenes, a qui està dedicada (fig. 5). Entre els primers, predominen els de la gent d’església, i entre els altres, els d’individus de nissaga reial o de l’alta noblesa.

 Eren els escuts d’armes, junt amb les portades decorades, el recurs habitual de vida dels nostres gravadors. També molts frares i alguna dona es dedicaven al gravat de portades de llibres religiosos.

             La dèria de col·leccionar pàgines blasonades no és pròpia d’heraldistes, sinó dels grans trossejadors del llibre, i, a més, dels ex-libristes que retallen els petits blasons que ocupen el centre d’algunes portades i els incorporen a llurs col·leccions, com ex-libris heràldics antics.

Generalment, en obrir el llibre, deixa el lector enrere els elements decoratius que hem vist, i fita l’esguard a la portada, on consten totes les dades que l’interessen.

             Solen ostentar les portades gran varietat de caràcters d’estampa, a voltes en negre i vermell. Unes, contenen com a únic recurs decoratiu l’anomenat centre de portada; altres, com ocorre en moltes corresponents a llibres alemanys del segle XVI, són de tan profusa decoració, que el blanc del paper quasi desapareix.

            Un tipus de portada, molt corrent a la dissetena centúria, era la de caient monumental culminada per un frontó trencat  que alcen columnes aparellades, entre les quals situaven figures al·legòriques. Més endavant, algunes portades esdevenen una mena d’estimball de barroc, sols comparable al que caracteritza certes «tesis». Contrastant amb aquestes, són veritablement escaients les portadetes romàntiques, acollidores amables de flors marcides i fidels guardadores de missatges amorosos.

            De les que estan exposades a la sala de decoració del llibre de la Biblioteca, són esmentables el grup corresponent a obres espanyoles impreses a l’estranger, singularment als  antics dominis hispànics; un altre, d’obres editades a diferents poblacions de Catalunya, i el de portades barcelonines, caracteritzades per llur sòbria decoració, que estan agrupades per segles (fig. 6). Dol consignar que de moltes d’aquestes portades retallades en posseïm duplicats.

És avinent de lloar ací la bella pràctica, ja molt estesa, de relligar l’obra en rústica, sense inutilitzar la seva coberta, quan aquesta està decorada.

             Per llur disposició decorativa, són assimilables a les portades primitives les pàgines orlades.

“El trossejament del llibre il·lustrat” d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931,pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.).

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Old books |

Frases sobre Bibliofília 929

01/06/2026 per biblioaprenent

Modernament es dona la importància, que realment té, a la guarda, bé que és freqüent encara de veure ací publicacions il·lustrades fetes amb veritable riquesa, els editors de les quals no han parat esment que sense unes guardes discretament decorades, no pot haver-hi un bell llibre.

             Posseeix la Biblioteca tres grans àlbums de guardes, datables del segle XVI ençà, que per llur bellesa fan oblidar la tragèdia que representa la destrucció sistemàtica dels llibres a què pertangueren. Les catalanes són les més nombroses. Hi figuren, també, exemplars escollits de Sevilla, Logroño, Alcoi i altres localitats espanyoles i, a més, un regular contingent de França, Alemanya, Àustria i Estats Units.

             En oposició a les grans guardes historiades d’altres països, amb profusió de colorit i dauradures, que nosaltres, dissentint d’un criteri molt generalitzat entre els col·leccionistes, hem deixat de col·locar en lloc preferent, es distingeixen les nostres per llur escaient senzillesa, altrament concordant amb l’estat precari de les arts del llibre ací en els segles de decadència. El conjunt que, pobret i tot com es fa de bon veure, revela l’existència de tot un sistema de decoració popular catalana, dins el qual venen compreses també les sèries coetànies de papers pintats de revestiment, destinats a la decoració d’interiors humils. Són molt comptades les que presenten una composició amb figures. (fig. 2).

 Les dites guardes es caracteritzen principalment pel disseny a base d’elements lineals, paral·lelament disposats, que algunes vegades s’encreuen; l’ornamentació moderada i un lleu acoloriment, bonic de taca.

             Una varietat molt coneguda la formen les que són produïdes amb una pua de boix, que, en girar, va fent círcols concèntrics a la pintura que cobreix el paper; la guarda pren aleshores un valor que hom diria cubista. Formen una altra varietat les jaspiades, fetes amb una esponja xopa de diferents colors. També s’utilitzaven aquestes guardes per a cobertes del llibre popular, especialment l’emprat per a l’ensenyament d’infants.

             Es l’arrencament de la guarda l’atemptat màxim contra la integritat del llibre, puix que per a aconseguir-ho cal destruir la tapa de relligatge on està adherida. Contava un d’aquests col·leccionistes, que per a practicar l’operació esmentada, submergia abans el llibre en un safareig. Alguns ex-libristes, per tal d’arrencar de soca-rel un exemplar, no vacil·len tampoc a atemptar contra la tapa de la relligadura.

            A faisó de capçalera del llibre, com el seu nom indica, després de les guardes apareix el frontispici. Té aquest, a l’ensems que un valor decoratiu, un altre d’il·lustració, que no té la portada, de la qual es diferencia per la mancança del nom d’autor, títol de l’obra i adreça bibliogràfica. La religió, la mitologia, la història i la al·legoria contribueixen a accentuar aquest darrer caràcter. A les obres modernes il·lustrades, per això, se’l computa com una làmina més.

             Conjuntament amb una acurada selecció de portades, està exposada a la nostra sala de decoració del llibre, una tria de frontispicis cinccentistes d’obres editades a diferents ciutats espanyoles, així com a Frankfurt, París, Lió i Venècia; altres, siscentistes, de Roma i Amberes i altres encara, setcentistes, de Londres i Amsterdam. Malgrat la gran varietat que presenten els exemplars de cada un d’aquests grups, la impressió de conjunt que produeixen és d’afadigant monotonia.

“El trossejament del llibre il·lustrat” d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Arxivat a Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Old books |

Frases sobre Bibliofília 928

25/05/2026 per biblioaprenent

En virtut de l’existència d’aquest fons, que ha estat incorporat, bé que amb el degut destriament, als gravats pròpiament dits, la dependència de la Biblioteca on es guarden aquests no ha pres el nom de Departament d’estampes, com hauria estat lògic en el cas de no existir el precitat fons, sinó que s’anomena genèricament Departament de gravats.

             Tots els retalls que reproduïm pertanyen a la secció de decoració i il·lustració del llibre d’aquest Departament. En triar-los, hem donat preferència en bona part als exemplars dels segles XV i XVI, a fi de palesar la importància dels estralls fets pels col·leccionistes.

             El primer dels elements decoratius del llibre que examinarem, seguint l’ordre amb què els hem enunciat, és la relligadura.

             Als bons temps en què no es produïa encara en sèrie, era una relligadura un objecte d’art que delatava la personalitat d’un artífex, pels seus gofrats, dauradures i tota mena d’exquisits obratges, practicats generalment damunt pells diverses. No s’excloïa d’aquestes la de porcell, que amb el pas del temps pren semblant de vori.

             Les belles relligadures que es guarden als museus i col·leccions particulars són degudes tant a la perícia de l’executant com al gust depurat del bibliòfil que feia la comanda. Per això a la història de la relligadura, al costat dels noms d’artífexs il·lustres, com Geoffroy Tory, Le Gascon, Padeloup i Derome, figuren els de bibliòfils com Grolier, Maïoli i el nostre Pere Anton d’Aragó i Folch de Cardona. Aquests bibliòfils, amb les relligadures de gran formosor de llurs Llibres, ennoblien el senyal de possessió, avui confiat a un vulgar ex-libris.

             La industrialització moderna, sota la forma d’estendardització, ha acabat amb aquestes precioses relligadures que eren com la manifestació concreta d’una tradició tècnica d’obrador, a voltes familiar, ja desapareguda.

             Es de creure que la destrucció del llibre, a fi d’apropiar-se de les tapes de la relligadura, en general sense salvar el llom, és més aviat obra del marxant que del col·leccionista. Cal posar, en canvi, a càrrec d’aquest, la separació de la pell del seu suport, per tal de muntar-la damunt una cartolina.

             Les tapes pariones que reproduïm, són l’única supervivència de dos incunables bàrbarament destroçats (fig. 1). Involuntàriament ve a la memòria, davant aquest acte de vandalisme, l’atemptat equivalent que es cometia amb les tapes d’orfebreria d’alguns evangeliaris, obra excelsa d’art medieval.

 Molts de col·leccionistes no creuen haver fet cap mala obra en arrencar les tapes d’un llibre mal conservat, essent així que una eficaç desinfecció a temps i en darrer terme, un nou relligatge amb els elements antics podien haver-lo salvat íntegrament.

             Es un fet realment curiós que la majoria d’incunables del gravat, tots d’origen popular, s’han salvat gràcies a la circumstància d’haver estat utilitzats com a reforç de tapes de relligadura. Es aquest l’únic cas en què es pot ésser un xic indulgent amb l’autor de l’atemptat.

            Segons l’ordre de prelació establert, ocupen les guardes el segon lloc, com a element decoratiu del llibre. S’anomena així el plec de paper que té un full adherit a la part interna de la tapa de relligatge i l’altre lliure. El primer és com la folra de la tapa, i el que resta sense adherir ve a ésser com el pla superior o inferior del llibre.

             No hi ha res que afavoreixi tant l’equilibri que deu regnar entre tots els factors de la decoració, com el dotar el llibre d’unes guardes belles i adequades. Quan és així, si a l’ensems s’ha aplicat el mateix disseny al tallat dels fulls, en alçar-se la tapa sembla talment que s’obri un ric estoig. Es resta decebut, en canvi, en topar-se, sota una rica relligadura, amb unes guardes massa humils o poc adients.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (3) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Old books |

Frases sobre Bibliofília 927

18/05/2026 per biblioaprenent

Pot semblar una paradoxa, l’afirmar que cap d’aquests col·leccionistes no ha copsat mai la veritable valor d’un bell llibre. I realment no té res d’estrany que així sigui, car parteixen del supòsit erroni que pot judicar-se de la beutat de llurs elements decoratius, examinant-los isoladament, sense parar esment que el dit examen ha de fer-se ocupant cada un d’ells el lloc que a l’economia general del llibre, per dir-ho així, li pertoca.

             No saben, a més, que radica ja un principi de bellesa en l’encertada elecció dels materials que entren en la composició del llibre i la perfecta utilització dels recursos merament tipogràfics. La qualitat del paper i la tinta, el format adequat, l’amplària dels marges, els caràcters d’estampa i llur distribució, són elements aptes per a produir per si sols un bell llibre.

             Després d’aquesta marfuga, sortosament ja passada, aquests col·leccionistes que figuren entre els anomenats, a França, de bossa curta, es decanten avui vers la imatgeria popular.

             Ultra el col·leccionista de retalls, hi ha encara un altre pseudo-amador del llibre il·lustrat, de semblant tarannà, per bé que no incorre en recidiva. És aquest el posseïdor d’un bell llibre, no mancat de cultura, que el tracta a tothora amb grans miraments, el contempla embadalit, l’amanyaga i quasi el reverencia, i, a la fi, un bon dia acaba per mutilar-lo. Radica en el fons d’aquest fenomen psicològic, que no té res de rar, un cert sadisme de bibliòfil o tal vegada l’impuls subconscient d’afirmar la propietat absoluta del llibre, practicant l’aforisme del “jus utendi et abutendi”. [el dret a utilitzar i abusar]

Sols quan el llibre és molt dens de gravats, després de doloroses vacil·lacions, renuncien al pler del retallament i a contracor pidolen el parer d’un expert.

            Abans d’entrar a l’examen dels elements decoratius del llibre, amb indicació dels atemptats habituals de què és objecte cada un d’ells, esmentarem encara algunes malvestats, en relació al llibre il·lustrat.

             Els marges del gravat retallat, o millor, llur equivalència, que deixen subsistents les tisores dels col·leccionistes, són els que primerament sofreixen del trossejament del llibre, quan els retalls són objecte d’instal·lació. Afegeixi’s que per la qualitat del paper del llibre, inferior a la de l’emprat per a l’estampa, són menys resistents a l’influx advers dels agents atmosfèrics i alhora a l’atac de llurs paràsits.

             Dels atemptats contra l’estampa, més variats i nombrosos que els que amenacen el llibre il·lustrat, en comparteix aquest alguns, com els afegitons lúbrics i llur contrapartida, les fulles de parra pudibundes i els additaments pilosos fets per infants entremaliats a la faç femenina.

             Menys sortosos que els gravats han estat els clixés destinats a la il·lustració del llibre. Els boixos han desaparegut gairebé totalment; la majoria anaren a parar a la fogaina. A les planxes d’aram, després d’ésser gravades per ambdues cares, se’ls donà una destinació definitiva del tot estranya a l’art del gravat calcogràfic.

             Ens pertoca encara sortir al pas d’aquells que podrien titllar la Biblioteca dels Museus de còmplice o encobridora d’aquesta gesta de devastació.

            Remarcarem, abans de tot, que els retalls de llibre il·lustrat, quan estaven a poder dels col·leccionistes, serviren ja de material d’estudi a dibuixants i decoradors, molts dels quals se’n van fer petites col·leccions de segona mà.

             Acceptat, no cal dir que a desgrat, el fet irremeiable del trossejament del llibre, és evident que no podia negar la Biblioteca el lliure accés a les esmentades col·leccions, car fent-ho així, a l’ensems que salvava llurs components de la destrucció definitiva, contribuïa a eixamplar el radi d’acció de l’educació artística amb elles ja iniciada. Val a dir, tanmateix, que un cop ingressades les dites col·leccions, les ha classificat i instal·lat dignament, i, per tant, posat en valor, fins al punt d’ésser destinada una sala als exemplars selectes que ha cregut mereixedors d’emmarcament especial o d’exhibir-se en vitrina.

“El trossejament del llibre il·lustrat” d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184. (cont.)

Arxivat a Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Old books, Varis |

Older Posts »