Feeds:
Entrades
Comentaris

“Fa temps que no es parla de l’ex-libris i és que, afortunadament ja no cal fer-ne l’article, ha entrat als costums, com decoració obligada de les belles relligadures i testimoni fefaent de l’amor al llibre. Després d’un període de propaganda, en el qual, els mateixos propagandistes s’anaven iniciant als secrets de la novetat de què es feien apòstols, el poemet gràfic en què cada bibliòfil vol representar el millor d’ell mateix s’ha posat a l’abast de tots els dibuixants i els més joves hi aboquen entusiasme, enginy i domini perfecte dels més diversos procediments. Per donar una mica de tast de l’actual difusió de l’ex-libris, n’hem aplegat uns quants exemplars, on no hi té representació cadascun dels ex-libristes actuals sense que l’exclusió suposi cap judici desfavorable. Fem un lloc d’honor a l’autor de l’ex-libris Eusebi Fortuny, el gravador Ribas, d’abans de la zincografia, qui, gràcies a la seva longevitat, pogué viure el reviscolament de la tècnica de la qual era mestre; el seu primer deixeble, fou el propi fill, sacerdot, que amb el monograma grec de Crist i amb el lema «lux vera» ens presenta la seva pròpia marca de biblioteca. Destinat a Carles Folch i Girona és el dibuix, obra de Josep Pen, on figura la finestra oberta, a totes les belleses del món, al bell mig d’una llibreria de línies clàssiques. L’Ismael Smith dibuixant ple de picant originalitat és al mateix temps gran col·leccionista d’ex-libris i els dibuixa per als amics amb veritable fruïció. Fixi’s el llegidor en el propi de l’artista. David, mirant-se les dents que ha trencat a Goliath amb la pedrada i en el que porta el nom de Dalmau. Tots dos foren dibuixats a Nova York i per fer constar el seu espanyolisme l’artista signa fent precedir el seu nom, tan anglès, de la paraula Señor, a l’altra plana hi hem posat quatre obres de Joan Mas, enamorat de la Seu barcelonina, a la que ha dedicat tot un àlbum de petits aiguaforts, suara posats a la venda, en els quals la poesia de les penombres i la vigoria de les estructures hi són copsades amb igual encert. A la sèrie, molt desigual, dels ex-libris que ha fet, hi són representats tots els procediments gràfics. Un aiguafort d’En Flor lloat en termes calorosos per l’Apa, ens dóna ocasió de recordar un jove ben malaguanyat, que s’ha emportat a millor vida aptituds i valors ben poc comuns. Tanquen la plana quatre obretes de l’Ignasi Vidal, fill d’aquell poeta arborat que signava amb el pseudònim de «Josep Aladern», al qual és dedicada una de les marques, de simbolisme grandiloqüent. La infinita varietat de suggestions artístiques i literàries que es poden demanar a les minúscules obretes, la gama de luxe tècnic i material en què es poden realitzar, queden amplament representades en la selecció que avui oferim, sens intent de classificació ni de qualificació.

DOCTOR SCHULZE, article: “Ex-libris, penyora d’amor al llibre”. D’Aci D’Allà, n.142, octubre 1929.

“ Entre las cosas humanas, el libro es siempre el mismo en su esencia, presencia y potencia, con tal que conserve íntegra la forma. Ni se esconde, ni disimula, ni trueca, ni baraja las verdades que contiene; para él no hay estaciones más o menos propicias, ni horas intempestivas. A todas luces se entrega humilde y generoso, y se deja mirar o hacer añicos sin proferir una queja y sin exigirnos, antes de libar sus mieles o saturarnos de veneo, preparación alguna; es el único instrumento que no necesita temple ni afinación. Para cultivar sus amores y saborear sus frutos, el rústico y el erudito, el niño y el viejo, no han de menester ni piernas, ni olfato, ni paladar…, ni tan siquiera vista; les basta un dedo o el oído. Palpando los caracteres de la impresión, o con sólo escuchar, es dado hasta a los ciegos y sordomudos instruirse, deleitarse y comunicar con todo el mundo, por medio del libro. El hombre, ingrato por naturaleza, lo mismo con él que con la mujer, no obstante deberles las satisfacciones y las enseñanzas más grandes de la vida, suele abandonarlos con la misma indiferencia con que se arroja al suelo la colilla, siquiera sea esta del más rico habano.

  Al democratizarse con el progreso, perdió el libro muchas de sus buenas condiciones materiales: de joya pasó a ser casi artículo de primera necesidad. El mal papel, la impresión adocenada, las tintas ordinarias y las encuadernaciones criminales, han hecho degenerar la raza, y, desde la cuna, la mayor parte de los libros modernos de poco precio – y también casi todos los lujosos – traen ya sus días muy contados.”

  Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p. 14-15.

Bibliodiccionari XCIV

Bibliocast: Les veus i els sons de la Cultura a Michoacán, és una producció de la Secretaría de Cultura de l’Estat de Michoacán, de la Direcció de Patrimoni, Protecció i Conservació de Monuments i Llocs Històrics i del Centre de Documentació i Recerca de les Arts. https://www.youtube.com/watch?v=B3MoAmim_FY

Biblioemociones: activitats d’esbarjo organitzades per les Biblioteques de Ventanielles i La Granja, a Oviedo.

https://www.oviedo.es/agenda/-/calendars/event/1532441/08ruU0pEFRGN?p_p_auth=P8M07NMa

Bibliofaud: nom del butlletí de la Biblioteca de la FAUD ( Facultad de Arquitectura, Urbanismo y Diseño-Universidad Nacional de Córdoba- Argentina). http://bibliotecafaud.blogspot.com/2018/06/boletin-electronico-bibliofaud-no-67.html

Bibliòfica: catalanització d’una paraula, Bibliófica, vista en castellà en diferents llocs. En el diccionari no hi és, però ve a ser una mena de sinònim de la paraula Bibliofília i també de Bibliòfil. En el diari El Diluvio apareix un anunci que diu: “La Asociación bibliófica Los Amantes del Libro recuerda a cuantas entidades y particulares sientan amor por la cultura, especialmente por los libros, que tienen su secretaría (Francisco Layret, 99, entresuelo) abierta todos los días laborables, de siete a nueve de la noche, para despejar cuantas consultas estimen oportuno hacer.

En el butlletí “Códice 29” de la Asociación de Enquadernadores Artesanales de la República Argentina, a la pàgina 18, també en parlen:  “ En Argentina, la tradición bibliófica puede remontarse al final del siglo XIX, pero puede ubicarse con más propiedad en la década de 1920.

També es pot veure la paraula a Estandarte.com (Informació literària), parlant d’un llibre dedicat als Bibliopirates, El Club Dumas, de Pérez-Reverte, però potser amb un significat una mica diferent dels dos anteriors. Diu: “…Con estos elementos la sinopsis del libro lanza una bibliófica cuestión:…”

https://www.estandarte.com/noticias/libros/varios/bibliofilia-y-bibliopata-a-travs-de-los-libros_4410.html

Bibliofilicidi: l’auca  crec que és suficient per definir aquesta paraula, trobada a Virulat del 21 de juliol del 1928.

Biblio-Indie: un espai de crítiques resenyes, notícies i literatura de ficció.https://biblioindie.quora.com/

Bibliomulas: projecte per promocionar les habilitats de la lectura com a font de plaer i enriquiment personal, en llocs apartats com: El Rincón, El Caucho, Loma de la Virgen, Fundación Don Bosco y Jardín de la Esperanza ( Venezuela)

http://bibliomulamerida.blogspot.com/search/label/bibliomulasmerida

Biblio-Notas: una de les categories del vlok de la Biblioteca  Pública de Ciudad Colón (Costa Rica)

http://www.findglocal.com/CR/San-Jos%C3%A9/124708180932730/Biblioteca-P%C3%BAblica-de-Ciudad-Col%C3%B3n

Biblioquirúrgica: paraula usada per Ramon Miquel y Planas parlant d’Isidre Bonsoms y Sicart ( 1850-1922): “Y en esto si que puede afirmarse que nuestro bibliófilo de nada se privó, pues algunas piezas de su biblioteca eran muchas veces el resultado de una habilísima reconstitución biblioquirúrgica, hecha de dos y hasta de tres ejemplares de una misma edición, eligiendo hoja por hoja y encuadernando después el volumen de un modo apropiado”. 18 d’abril de l’any 1925.

Biblio-Sonnets: llibre de poesia de Paul Verlaine de l’any 1913. No he trobat el llibre en català ni en castellà. https://ca.wikipedia.org/wiki/Paul_Verlaine

Bibliotecon: biblioteca pública, que forma part de la “Red de Bibliotecas Nacionales”. A 10 Broadway, New York, NY 10004, Estats Units d’Amèrica.

https://bibliotecon.webnode.es/

Bibliotecón: trobades de bibliotecaris i bibliotecàries, organitzades per la Biblioteca General San Martín a Mendoza (Argentina).

Bibliotelia: Segons el Diccionari de la B.B.F. (Biblioteca del Bibliófilo Filatélico) es defineix la bibliotèlia com la “passió pels àlbums-llibre amb contingut que està format per un conjunt de segells postals o de correus, matasegells especials i altres elements rars o curiosos, existint una concordança entre tots ells, i destinats especialment a conmemorar algun aconteixement històric cultural o esdeveniment rellevant en un període limitat de temps ”.

https://filatelia.online/que-es-la-bibliotelia/

Llibre La  Pasión por la Bibliotelia

Bibliotequitas: A la Tualatin Library (Oregon) els fons federals s’utilitzaran per millorar l’accés als llibres de la comunitat llatina de Tualatin i augmentar la connexió dels residents de parla hispana a la biblioteca mitjançant petites col·leccions de llibres de la comunitat anomenades Bibliotequitas.

https://www.tualatinoregon.gov/library/tualatin-library-wins-arpa-grant

Bibliovídeo: Vídeos a la xarxa que tenen interès pel seu contingut relacionat amb temes de biblioteca escolar, o que s’utilitzen com a material de treball en sessions del seminari de coordinació. Organitzat per les Biblioteques Escolars del Gironès. https://sites.google.com/a/segirones.cat/biblioteques-escolars-del-girones/recursos/bibliovideo?authuser=0

“ El títol que encapçala podria fer així també, amb menor exactitud: «Gustau Gili o la dèria de l’exemplar únic», sinó que aquesta segona versió suggereix massa la idea d’extravagància ridiculitzada per uns versos coneguts entre els bibliòfils: C’est elle, Dieux, que f’en  suis aise!

Oui c’est la bonne édition!

voilà bien, pagès neuf et seize,

les deux faules d’impression

qui ne son ! pas dans la mauvaise.

 I precisament els exemplars únics del Sr. Gustau Gili, són únics per llur perfecció , no pas per llurs tares. No interessa a aquest exigent col·leccionista la possessió del llibre més difícil de trobar del món pel sol fet d’ésser introbable. El que li interessa, i per tal d’aconseguir-ho no plany esforços de cap mena, és l’exemplar perfecte, ben imprès en el millor paper, que després ell farà vestir amb la relligadura més sumptuosa i més adequada. Encara, abans de relligar-lo, procurarà convertir-lo en plusquamperfet trufant-lo amb aquells complements que en pocs anys, mesos potser, fan pujar vertiginosament l’estima d’un exemplar així. Però ara cal ampliar, per als no iniciats, aquesta explicació. Si alguna vegada veieu anunciat algun llibre de luxe del qual es tiren cinc, dos, àdhuc un, exemplars en el millor paper, xina o japó, i aquests exemplars triats són acompanyats de sutes de les il·lustracions, o d’algun original d’aquestes, o de quartilles autògrafes de l’autor, o d’il·lustracions refusades, o de la descomposició dels diversos tiratges si les il·lustracions són en uns quants colors, penseu que si el nom de l’autor del text i el de les il·lustracions i el de l’editor i el de l’impressor són una garantia en opinió dels bibliòfils que no s’enlluernen davant del luxe que no va acompanyat del bon gust, penseu, dic, que el Sr. Gustau Gili s’ha subscrit per endavant a algun d’aquests exemplars que ben pocs privilegiats al món podran haver. I penseu encara que, per poc que pugui, aquest exemplar serà aviat convertit en únic— si no n’era ja— pel seu propietari, el qual hi afegirà originals i autògrafs i suites i planxes d’il·lustracions que el posaran per damunt dels seus germans d’origen. Enriquir, completar un llibre és el que, amb paraula manllevada al lèxic gastronòmic, s’anomena trufar-lo. I aquesta operació, el Sr. Gili mirarà de fer-la encara que l’exemplar sigui ja, de bon principi, únic. Qualsevol creurà, potser, que aquestes filigranes de bibliòfil s’obtenen amb diners i prou . Si només fos això no en parlaríem. No s’obtenen de franc, és clar, però a més a més dels diners cal posar-hi gust, intel·ligència, passió, aquella passió gràcies als engrescaments de la qual la col·lecció del Sr. Gili és la millor de Barcelona quant al llibre modern i comparable a les millors de l’estranger. Descriure-la és impossible en un article: una biblioteca, només un catàleg la pot descriure. Caracteritzem sumàriament la del senyor Gili dient que aplega els espècimens més reeixits de l’art del llibre, de qualsevulla època que siguin, per ò principalment de l’actual. Un incunable no hi tindrà entrada si no és una obra tipogràficament perfecta, en bon estat i que no desentoni, per fatigada, dels seus ben agençats companys de prestatge. El nucli originari d’aquesta biblioteca, les primeres obres amb què inicià la seva col·lecció el Sr. Gili, són les obres referents al llibre, a la seva història, al seu art i a la seva tècnica. En un progressiu i il·limitat engrescament, que qualsevol bibliòfil troba la cosa més natural i explicable del món, el Sr. Gili passà a ampliar la seva biblioteca amb la recerca d’exemplars representatius, ja per si, ja per la relligadura, d’una època , d’una modalitat. Per això entre els seus llibres n’hi ha de tècnicament perfectes, sumptuosament realitzats a més a més, d’un gust que xoca amb el nostre, i amb el seu, però que són, amb tot, inestimables documents, veritables peces de col·lecció, objectes d’un museu del llibre en el qual la vulgaritat no té entrada. Pres del vertigen del bibliòfil, que és com el de tots els col·leccionistes (no diuen mai prou), sentint com pocs el plaer gairebé físic que procuren els bells llibres, el Sr. Gili s’ha procurat totes les produccions que ha pogut dels noms més cotitzats en la borsa de valors de la bibliofília. Tot l’art modern del llibre hi és representat en el que ha elaborat de millor. Però tots els sacrificis procuren, als ulls del bibliòfil de debò, una satisfacció que els compensa de sobres.

I bé, d’aquesta que en diríem bibliofília passiva malgrat l’activitat que cal esmerçar-hi, el Sr. Gili, seguint una corba naturalíssima en qui com ell té un nom en la indústria editorial, es proposa de passar a la bibliofília activa llançant una col·lecció de llibres de luxe. Aviat, pensem, podrem veure’n el primer fruit. La llarga experiència, els extensos coneixements, el flaire segur — condicions sense les quals no hauria pogut constituir la seva esplèndida biblioteca,—permeten d’assegurar que la col·lecció en vies de realitzar-se sola la direcció del Sr. Gili suportarà d’ésser comparada a les millors estrangeres i àdhuc que superarà moltes d’aquestes. El Sr. Gili, però, es trobarà—i ja ho sap—amb un punt a resoldre, i aquest és el de l’escàs públic que en les nostres latituds té encara una iniciativa d’aquesta mena. Cal que els rics que vulguin saber-ne ésser s’adonin d’una cosa de la qual no s’han adonat gaires: que una biblioteca escollida és el senyal més segur de distinció; que no hi ha casa que pugui legítimament aspirar a passar per ben posada sense uns quants bells llibres; que no és possible una élite sense aquests refinaments; que si hem acordat que l’esnobisme té una utilitat, la de fer possibles les empreses espirituals és la millor; i que en recomanar, per bé que amb escassa autoritat, l’adquisició de bells llibres, pensem afavorir més que ningú el comprador. Podríem encara donar, com a darrer argument, un que molts jutjaran el de més pes: que comprar bons llibres és adquirir un valor que no fa sinó augmentar amb el temps. El bibliòfil pura sang, que vol morir voltat dels seus llibres, relega aquesta consideració a un pla allunyat. Però com que del que es tracta és d’acabar aquest article estimulant l’afició a comprar bons llibres, cal recórrer a tots els arguments.

JUST CABOT, article: “ Gustau Gili o la passió dels bells llibres”. D’Ací i d’Allà, número. 149, maig 1930.

“Y, por el contrario, el más ignorante bibliómano, el mismo que pudo inspirar la célebre sàtira de Luciano de Samosata, presta indirectamente un servicio a la cultura universal, adquiriendo el libro, vistiéndole con lujo y preservándole luego en el estante de todo mal, aunque al realizar todo esto no proceda impulsado, ni mucho menos, por el noble afán de instruirse, sino pura ysimplemente por constituir con el tomo un número más de la colección. Otro lector vendrà después que se aprovechará del espíritu de la obra, bebiendo su substancia nutritiva, e importándole o no la forma del vaso contingente de la esencia. Pocos, poquísimos son los verdaderos bibliófilos que aman el libro en alma y cuerpo, por lo que dice, por su rareza en el mercado y por la buena ropa con que aparece vestido. Si a este propósito se preguntara a D. Francisco Rodríguez Marín: ‘Después de las de Cuba, Puerto Rico y Filipinas, ¿ con qué gran pérdida nacional cree usted que se cerró la lista de nuestro inmenso despojo?’, me atrevo a asegurar que el ilustre escritor sevillano respondería inmediatamente:’ Con la venta de la magnífica biblioteca del Marqués de Xerez de los Caballeros’.

  ¿ Quién es capaz de poner precio al aire, al agua y a la luz, en la naturaleza, tres cosas que el más humilde mortal derrocha todos los días? Lo mucho que valen estos dones del cielo sólo se aprecia, como la salud y la libertad, cuando se pierden. Por análogas razones, en los grandes centros de población, dotados de bibliotecas públicas, el libro es mucho menos apreciado que en la aldes, por lo mismo que, de balde, se le encuentra en la ciudad dispuesto a rendir sus frutos al primero que llega.

  Ningún otro amigo verdadero nos aguarda a todas horas, con los brazos abiertos y sin impacientarse jamás. El libro es como caballo ensillado de día y de noche, que no tasca el freno, que espera al jinete, que le deja cabalgar a su antojo y le soporta y le conduce luego hasta el fin de la jornada, sin tropiezos, ya sea aquel caballero, ya caballería.”   Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p. 13-14.

Tomba d’Eugeni d’Ors a Vilafranca del Penedès

“Davant el llibre, reconec immediatament a l’home de cultura. No necessito saber la seva manera d’entendre’l. Ni tan sols la seva manera de llegir-lo. En tinc prou veient la seva manera de manejar-lo.

Hi ha certs moviments, gairebé instintius, que designen des de la infància, a qui serà més tard home de cultura. Hi ha, a l’inrevés, forma de maltractament als llibres aviat denunciants del bàrbar que llegirà molt pocs o que els llegirà sense profit.

Vegin vostès aquest desatent que ha obert el tendre volum per la meitat, empunyant, a puny ple, cadascuna de les dues porcions. Ara el llegeix i les seves mans descansen en la part alta de les fulles. Ara el deixa i ha plegat una d’aquestes per deixar senyal i recordar després on ha quedat. Bé, doncs jo us dic que, les pàgines que tan ineptament maneja aquest groller, no les arribarà a entendre.

Qui les entendrà i gaudirà és aquest altre, aquest enamorat que, sense adonar-se’n, ha acompanyat ara amb una lleugera carícia dels dits la recolzada atenta carícia del mirar.

Mai entrarà, estigueu segurs d’això, en els millors alcàssers del saber qui no conegui o no endevini aquesta veritat profunda. Els llibres no són objectes inerts, sinó éssers animats.

Mereixen la consideració, el respecte i, per dir-ho així, la fraternitat que mereixen els més delicats, els més sensibles, i també els més vindicatius entre els vivents”.

Del tractament donat als llibres d’Eugeni d’Ors.

Revista Gráfica 1901-1902

“Es indudable que la enorme producción gráfica moderna no es compatible con el valor elevado que habría de tener el papel ideal que mereciera la investidura de guardador de nuestro pensamiento, mas esto no excluye la posibilidad del remedio. ¿ Qué importa la pérdida de la mayor parte de una edición de determinado libro, con tal de que no sea total dicha pérdida? Así como así, los libros han de tener su consumo como producto de una industria. En buena hora sigan, pues, los señores editores inundando el mundo de papeles impresos destinados á una existencia efímera. La abundancia de ellos asegurará el cumplimiento de su misión en el sentido de que el mayor número posible de inteligencias se aprovechen en un momento dado de las conquistas del pensamiento; mas no debe olvidarse que otras generaciones habrán de acudir también á la herencia que nuestra edad les legue, y que para ello hemos de asegurarnos de que los archivos y las bibliotecas puedan cumplir su misión, misión irrisoria y completamente estéril si continuamos abarrotando estantes y vitrinas de deleznables volúmenes y legajos que un próximo mañana verá convertidos en miserable polvo.

  En resumen: autores y editores de esos libros destinados á perdurar, á vivir algo más que una actualidad, que una moda, piensen en la doble misión que á ellos se encomienda, á saber: la inmediata de vulgarización, siempre posible, gracias al número de ejemplares producidos á bajo precio y á su gran circulación; y la segunda, la que da al pensamiento del hombre más larga vida que al hombre mismo, la de ser, en fin, un documento para la posteridad; misión esta última que habrán de cumplir un limitado número de ejemplares archivados cuidadosamente, en tanto que éstos hayan sido creados con dicho objeto. De ahí la necesidad de que en adelante cada tiraje cuente cierto número de ejemplares de bibliófilo en papel de hilo ú otro que ulteriores estudios determinen.”

  Article: “Duración del libro”, de R. Miquel y Planas a Revista Gràfica, 1901-1902, p- 55.

Revista Gráfica 1901-1902

“Un il·lustre escriptor, que dóna testimoni constant de la seva fe, m’escriu, entre altres coses, aquests mots que em crec en el deure de no guardar per a mi sol.Pel que toca a la vida econòmica de la nostra literatura, ni els uns ni els altres no es volen fer càrrec que si a Catalunya hi ha mig milió de persones majors que poc o molt llegeixen, no passa gaire del dos per cent d’aquella massa la part definitivament interessada en els nostres llibres. Una grossa part del pobla. Jo crec que s’ha de tenir el valor de reconèixer que és la immensa majoria, encara llegeix en castellà. Aquest públic no s’interessa ni aquí ni fora d’aquí (i per això no sóc derrotista) en la mena de literatura que fem. Fa quaranta anys es venien més novel·les per entregues en castellà de l’Altadill que ara en català. Però la mena de públic que ara tenim no comprava aquelles novel·les. Jo us dic que no passen de 10.000 els catalans (metges, advocats, dependents, homes i dones d’estudi) que s’interessin per això que nosaltres escrivim.  Sols un augment general de la cultura catalana farà créixer aquest nombre d’adeptes possibles. Per això cal escriure de tot, elevar el nivell humà. El que trobi la fórmula de la novel·la popular catalana podrà decuplicar en poc temps el nombre dels lectors nostres. Però no cal fer-se il·lusions: els augmentarà per a ell i per als altres com ell. El nivell espiritual no s’haurà mogut, però Catalunya tindrà un instrument més d’acció. Carles Soldevila, en el número d’agost de D’aci i d’allà, ha fet constatacions semblants: Si es pogués fer una estadística veritable dels lectors i lectores que hi ha a Catalunya restaríem probablement esgarrifats. No en trobaríem ni un u per mil! De moment us semblarà que la meva dita és pessimista, exageradament pessimista. Tanmateix no fa sinó recollir els fruits d’una experiència personal que ja comença a ésser vella. I d’altra banda no pretenc que aquesta constatació que faig pública es converteixi pas en un motiu de descoratjament. Si el present és encara d’una pobresa i d’una insuficiència que fan avergonyir, el passat que tot just acabem de deixar enrera és molt interior… El guany, doncs, és un fet indiscutible. Esdevé només que aquest guany indiscutible no té les proporcions que alguns entusiastes li han volgut atribuir i no pot comparar-se amb el coeficient de lectura de qualsevol país centre o nord-europeu. Som en una de les primeres etapes. Deixeu-me afegir encara una altra cosa: si restàvem gaires anys en aquesta etapa, ocorreria inevitablement una crisi en la vida de la nostra literatura i fins del nostre periodisme.» i afegeix: «En aquestes condicions, el luxe tenir una literatura gravita sobre els escriptors i en menor proporció sobre els editors i els llibreters.

Hem passat — i ja era hora! — del període dels aficionats al dels professionals. Hi ha a Catalunya, per primer cop en la seva història moderna un parell de dotzenes d’escriptors que no fan sinó escriure. Gairebé tots els catalans són capaços en el foc d’una discussió d’envanir-se d’aquest esdeveniment… són capaços de fer res més? Ha arribat l’hora de dir ben alt i ben clar que si no fan res més, si no aconsegueixen encomanar-se els virus de la bibliofília més elemental, aquest professionalisme incipient que els afalaga d’invocar, acabarà per desaparèixer. No és just ni moral que la multitud es refií indefinidament de la força de les vocacions literàries… No és just, ni és moral, ni és prudent. No totes les vocacions tenen aquest caràcter de fatalitat. Molts escriptors, àdhuc entre els millors, poden canviar de rumb. D’altres… d’altres poden emigrar.» Un bon company em corrobora així aquest estat d’esperit dels nostres escriptors : Crisi del llibre? En tot cas manca d’interès general, de nivell. No som sinó uns pocs que ens llegim nosaltres mateixos, gairebé. El gros públic, el que havia de compensar alhora sacrificis d’editors i escriptors, llegeix “La Vanguardia».

Situat en l’altre extrem, un lector, Joan Valls i Tarrida, en Montseny, diu — ensems que fa un elogi de Joan Puig i Ferreter: «Si certs llibres es pudreixen en els prestatges de les llibreries, nosaltres, la massa de llegidors que està tothora famolenca de bona lectura, no en tenim pas cap culpa. Aquesta, cau tota sencera damunt dels propis autors que han tingut la gosadia o la vanitat de llançar al mercat productes sense suc ni bruc que no poden interessar absolutament a cap persona que tingui nas a la cara. Podem tenir ara com ara literats pulcres i perfectes, però amb aquestes qualitats no n’hi ha prou per a captivar l’esperit i engendrar aquell entusiasme en el gros públic sense el qual no és possible aconseguir un èxit esclatant de llibreria. No basta saber escriure correctament. Es necessari que en les pàgines d’un llibre hom hi copsi les inquietuds espirituals i les batzagades del cor de l’autor. Els nostres escriptors són en general massa freds i massa encarcarats. Ja es comprèn que defugen el contacte amb el poble, car les llurs novel·les són creacions artificioses i arbitràries, amb personatges d’argila, sense vida interior.»

 Sobre la manca de llegidors, «Las Circunstancias», de Reus, 18 de setembre, opina també: “Però, al nostre entendre, no tot el mal ve d’aquí; el mal ve de què manquen bons escriptors, bons en tot el sentit de la paraula. Homes que de l’art d’escriure en tinguin un concepte elevat; no vividors de la ploma. N’estem tips de tanta novel·la blanca; de tants llibres plens de nicieses que sols serveixen per passar el temps. L’escriptor ha d’escriure llibres que ensenyin, que fassin pensar,  que ens parlin a l’ànima; en fi, que ens despertin la intel·ligència, que no ens atrofiïn el cervell. El dia que es publiquin llibres d’aquesta manera, s’haurà acabat definitivament la crisi del llibre.

 Tot això delata un evident divorci entre una certa part almenys dels nostres escriptors i una certa part del nostre públic. Ho comentarem més endavant.  

Article de J.E.: “Problemes del llibre”, a La Veu de Catalunya, núm. 10396, setembre de 1929.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Revista Gráfica

“ Todos aquellos que sienten amor al libro, desde el bibliófilo que ama en él la rareza del ejemplar ó el precio de la edición ó el arte refinado que en su publicación ha presidido, hasta el hombre de ciencia, el sabio ( digámoslo así) más ó menos profundo, que lo estima como manifestación la más completa de la humana inteligencia, todos, sin excepción, han de lamentar el hecho ya funestamente comprobado en sus comienzos de que el patrimonio intelectual del siglo XIX está condenado á una pronta destrucción por culpa de la pésima calidad de papel en la mayoría de los casos, y en muchos otros por las condiciones negativas de duración de aquél, desde que las artes fotomecánicas de reproducción han extendido el uso de papeles en cuya fabricación predominan los elementos de naturaleza mineral.

  Efectivamente, dede que el libro ha pasado á ser objeto de mucha circulación y al alcance de todos, por efecto de los grandes progresos que han revolucionado por completo la manera de producirlo, tanto como la idea gráfica ha ganado en la prodigiosa multiplicación de su verbo, lo ha perdid de un modo lamentable en la fragilidad del cuerpo que ha debido servirle de vehículo.

  El mal es,como hemos indicado, irremediable, ó mejor dicho, lo sería por completo si la atención universal no se encauzara en el sentido de remediarlo en lo posible. Ya en el Congreso Internacional de Bibliotecarios de París, en 1900, después de reconocer la funesta realida que hemos expuesto, se presentaron conclusiones bastante categóricas, en las que viene á proponerse el papel de puro hilo como el único capaz de asegurar la conservación de la obra impresa ó escrita.   Article:” Duración del libro”, de R. Miquel y Planas a Revista Gràfica, 1901-1902, p- 55.

“El nostre poble no té una arrelada tradició bibliofílica. Salvats aquells homes assenyalats d’abans i d’ara (pocs, però, per això mateix, més honorables) que enmig d’un ambient d’indiferència sentien la nobilíssima passió del llibre i als quals es deu la conservació del poc que ens resta del nostre riquíssim tresor bibliogràfic, salvats aquests patricis exemplars, és, o, millor dit, ha estat fins fa poc, ben trist el nostre panorama bibliofílic. A causa de la incúria dels nostres passats, ¡quantes anècdotes han estat possibles! Com la d’aquella dona que cada dia encenia el foc amb fulles de llibres antics, alguns d’ells incunables, que un avantpassat havia probablement reunit amorosament; o aquella altra d’algú que cremava còdexs miniats per fondre l’or de les miniatures i treure d’entremig de les cendres d’un llibre de valor incalculable una boleta del cobejat metall que podia valer poques pessetes, o, encara, la d’aquells infants que cada any per Carnestoltes s’entretenien a tirar paperets pel carrer, retallats dels fulls venerables de llibres antics, molts de gran valor, que diverses generacions de familiars havien acumulat i que, pastura de cucs i abandonats a les inclemències del temps, jeien perduts a les golfes de la casa… i tantes altres anècdotes que podríem comptar, com un rosari inacabable de tristeses, que posarien de manifest com s’anaren convertint en no res els monuments de la Cultura que els nostres homes preclars havien deixat, com una herència gloriosa. per fer llurs descendents més bons i més savis que ells no havien estat. Tot i que l’afecció als llibres ha augmentat considerablement els darrers anys no creiem en l’èxit immediat de l’extensió de la bibliofília, si bé estem un tant convençuts que a la llarga tenim que collir el fruit de la sembra.

Article: “ De la bibliofília” de Josep Porter en el  Full Oficial del Consell Municipal,Vilanova i La Geltrú, dissabte, 23 d’octubre del 1937 – Núm. 458.

XQ   XQ  XQ  XQ  XQ  XQ  XQ

“ Hoy es domingo, día de fiesta; las gentes van y vienen con rostro placentero; yo, por un impulso irresistible, me detengo ante un puesto de libros de lance. Ante mi vista tengo un montón informe de libros. Los hay de todas clases y tamaños. Los hay casi nuevos, sin cortar, como si acabaran de salir de las prensas tipográficas, a pesar de que ostentan ya fechas venerables; los hay viejos, ajados, amarillentos, con notas manuscritas y alguna flor marchita entre las hojas. El primer libro que viene a parar bajo mi mano es…

  Tomo al azar otro libro: es una Memoria de 96 páginas, año 1877, acompañada de cuadros y estadísticas; es un trabajo pacientísimo…

  Suelto pausadamente la memoria sobre el montón informe, y el dueño del puesto de libros me mira con ojos interrogadores. ¿ Creerá que voy en busca de algún incunable?

  Prosigo mi tarea; hundo la mano en aquel acervo heterogéneo, y con ademán augusto, como si excrutara el porvenir, aparece un Tratado de baile de sociedad, para evitar el ridículo a los jóvenes. Yo no sé lo que me pasa; al fin y al cabo, digo para mí, ¿ no es el mundo un baile?…

Y a este tenor voy filosofando. Pienso que el universo y el hombre son un gran enigma, algo misterioso que escapa a nuestras investigaciones psíquicas y a nuestros telescopios; pienso que todo acaece por una ineludible fatalidad, y que sólo la Imprenta guarda amorosa las gestas de las generaciones pasadas y nos sonríe con la aurora del porvenir.

  El dueño del puesto de libros me mira un si es no es airado; el buen hombre no expone sus libracos para que yo los manosee gratuitamente. Así lo comprendo, y por unos céntimos mal contados me llevo aquel manantial de salud y de alegría.

  ¡Cuán presto pasa el tiempo¡ Son las dos de la tarde.

  Recojo mi tesoro, y me alejo de allí con el ánimo jocundo y satisfecho.

  Article: “Entre libros y libracos”, de C. Vilarasau Piñot, a la Revista Gràfica, nº– de 19–, p. 96-97.

BiblioAmén: a Colombia el Grup Amén és una associació d’empresaris compromesos amb la creació d’un Nou País, mitjançant el planejament i l’execució de projectes de responsabilitat social, amb l’animació del Minuto de Dios.https://grupoamen.org/index.php/biblioamen/

Bibliocaseta: a Ciudad Rodrigo (Salamanca), tenen una Bibliocaseta per intercanviar llibres, malauradament, uns sense ànima,l‘han cremada. Pero he vist a Twitter que molta gent els hi fa costat i ofereix llibres per tornar-la a posar en marxa. Esperem que sigui aviat. https://www.lagacetadesalamanca.es/provincia/la-iniciativa-de-los-jovenes-de-ciudad-rodrigo-para-recuperar-la-bibliocaseta-YE8512405

Bibliodrogas: Bibliodrogas es crea l’any 1993 sota el nom de Centre de Documentació i Informació de CONACE (CDI) constituint-se en el primer centre de documentació especialitzat en temes de drogues a Santiago de Chile.http://bibliodrogas.gob.cl/quienes-somos/

Biblioescena: contes per a la igualtat i contra la violència de gènere. Activitat organitzada per la Biblioteca Pública de Burgos, dedicada als infants.https://bibliotecas.jcyl.es/web/jcyl/BibliotecaBurgos/es/Plantilla100Detalle/1284353929655/Evento/1285082450272/Comunicacion

Biblio-filmoteca: INCINE UNIVERSITARIO és l’única escola de cinema del país (Ecuador) especialitzada en cinema i actuació per a cinema. És una de les catorze escoles de cinema a Amèrica Llatina reconegudes per l’Associació Internacional d’Escoles de Cinema, CILECT https://www.incine.edu.ec/biblio-filmoteca

Biblio-FísiMat&IngUNAM: Informació de l’Àrea de les Ciències Físic- Matemàtiques i de les Enginyeries. (México) https://t.me/s/BiblioUNAMArea1

Bibliofuente: una font d’informació d’un llibre. https://campus.ort.edu.ar/articulo/720063/formacion-y-clases-de-palabras

BiblioGuía: servei de consulta i refrència digital de la Xarxa de Biblioteques, des de la Biblioteca Hugo Gutiérrez Vega del CUSur, a Ciudad Guzmán, Jalisco México.http://www.cusur.udg.mx/es/biblioteca

Bibliológico-informativa (Teoría): “Los estudios que han dado por resultado la conformación de la Teoría bibliológico-informativa tienen su origen, por una parte, en las necesidades del proceso de investigación científica de las bibliotecas públicas cubanas, dirigido por el que suscribe durante casi 20 años, y por otra, en las del doctor Salvador Gorbea para sustentar teóricamente los estudios métricos de la información en los que se ha venido especializando durante largo tiempo”. Cuba. https://www.proquest.com/openview/0a55c9238fac45a180a6ec90ce5d2d3f/1?pq-origsite=gscholar&cbl=4400982  més informació a: http://scielo.sld.cu/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1024-94352008001000003

BiblioMedic: xarxa mèdica de suport col·laboratiu.https://bibliomedic.com/

Biblionef: La vocació de Biblionef és ajudar els nens i adolescents de tot el món a participar en l’aventura del desenvolupament i el descobriment.https://biblionef.fr/

Biblionotas: joc virtual de la xarxa de biblioteques municipals de Cuenca per a Estival Cuenca 21. https://bibliocuenca.blogspot.com/2021/06/juega-biblionotas.html

Biblioperro: autor del vlok Bibliokiltro, dedicat d’alguna manera als gossos. https://bibliokiltro.wordpress.com/author/biblioperro/

BiblioSpa: lectura, relaxació i imaginació al servei de la infància a Bogotá. http://bibliospa.com/

BiblioTICMosic: vlok dedicat al món de les biblioteques davant la Societat de la Informació. Va funcionar entre 2012 i 2013, i dut a terme per 4 estudiant de la Universitat de Santiago de Compostela. https://biblioticmosic.wordpress.com/

Bibliotipogràfic: en un fragment sobre un article que parla de la Biblioteca de Montserrat, diu R. Canivell, autor de l’article en la revista Curiositats de Catalunya: “…La tercera impremta montserratense (excloem la de campanya, ambulant, de la guerra antinapoleònica o de la Independència), la continuadora de les de Lushner i Rosembach, i destinada a obra de pau i d’estudi, sembla cridada a donar el to en l’art Bibliotipogràfic d’aquesta regió hispànica…”

“Si es pogués fer una estadística veritable dels lectors i lectores que hi ha a Catalunya restaríem probablement esgarrifats. No en trobaríem ni un u per mil!  De moment us semblarà que la meva dita és pessimista, exageradament pessimista. Tanmateix no fa sinó recollir els fruits d’una experiència personal que ja comença  a ésser vella. I d’altra banda no pretenc que aquesta constatació que faig pública es converteixi pas en un motiu de descoratjament. Si el presentés encara d’una pobresa i d’una insuficiència que fan avergonyir , el passat que tot just acabem de deixar enrera és molt inferior… El guany, doncs, és un fet indiscutible.

 Esdevé només que aquest guany indiscutible no té les proporcions que alguns entusiastes li han volgut atribuir i no pot comparar-se amb el coeficient de lectura de qualsevol país centre o nord-europeu. Som en una de les primeres etapes… Només en una de les primeres etapes. Deixeu-me afegir encara una altra cosa: si restàvem gaire anys en aquesta etapa, ocorreria inevitablement una crisi en la vida de la nostra literatura i fins del nostre periodisme. Pocs lectors! Poquíssims lectors! Per a merèixer aquest títol al capdavall modest no basta de saber llegir ni de fullejar algun diari cada dia i algun llibre cada trimestre. Cal sentir com una necessitat si fa no fa contínua l’apetència del llibre, és a dir, l’anhel de doblar l’experiment vital propi amb un seguit d’experiments aliens. Un xicot anglès, una mecanògrafa francesa que devoren normalment un volum setmanal són lectors. Un noi català , una dependenta barcelonina que comencen un llibre i no l’acaben, que en manlleven un altre i el tornen a mig llegir, que adquireixen els dos primers números de totes les biblioteques noves però que són incapaços de completar-ne cap… no són lectors. I pensar que aquests exemples d’inconstància i d’irregularitat, potser representen l’élite, la nata i flor de la lectura! La majoria no arriba ni a tenir aquestes vel·leïtats. Ignora els llibres totalment. Potser no cuita a amagar-los com la bona dona de l’anècdota perquè no els vegi el metge i formi un mal concepte de l’ordre de la casa… però el resultat és el mateix. En aquestes condicions, el luxe de tenir una literatura gravita sobre els escriptors i en menor proporció sobre els editors i els llibreters. L’esperit de sacrifici dels primers és molt gran, a estones fins sembla inexhaurible ; els segons evidentment no arriben tan enllà en aquest camí , però com que el negoci de fer llibres, no menys que el de fer diaris, és dels que exerceix una misteriosa atracció damunt els homes, mai no manca un editor novell i il·lusionat per reemplaçar un editor cansat i decebut.

¿Quan de temps pot durar aquest estat de coses? Fa de mal preveure. El cert és que no pot ésser etern i que baldament ho fos no representaria cap desideràtum . Hem passat—i j a era hora!—del període dels aficionats al dels professionals. Hi ha a Catalunya , per primer cop en la sev a història moderna, un parell de dotzenes d’escriptors que no fan sinó escriure . Gairebé tots els catalans són capaços en el foc d’una discussió d’envanir-se d’aquest esdeveniment… són capaços de fer res més ?

Ha arribat l’hora de dir ben alt i ben clar que si no fan res més, si no aconsegueixen encomanar-se el virus de la bibliofília més elemental, aquest professionalisme incipient qne els afalaga d’invocar, acabarà per desaparèixer . No és just ni moral que la multitud es refiï indefinidament de la força de les vocacions literàries. «Ha nascut escriptor… No serviria per a res més.. . No ens preocupem, doncs… Escriurà encara que es mor i de fam…» No és just, ni és moral, ni és prudent. No totes les vocacions tenen aquest caràcter de fatalitat. Molts escriptors, àdhuc entre els millors, poden canviar de rumb. D’altres… d’altres poden emigrar . No voldria, amb aquestes consideracions adjudicar-me cap qualificatiu que fes olor de derrotisme. Però he cregut d’alta conveniència de clavar un cop d’agulla a les bombolles suaument irisades que surten de les palletes dels cofois.

Article. “ Una primera etapa que no pot ésser eterna. La literatura professional és un luxe que cal pagar”, per Carles Soldevila a D’Ací i D’Allà. Magazine Català, , núm. 140, p. 253, agost 1929.

XQ   XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ ¿ No se te ha ocurrido nunca, lector querido, detenerte ante un puesto de libros viejos, de libros de lance, o de ocasión, como ahora se dice? ¿ Verdad que un puesto de libros viejos tiene algo de atractivo, de irresistible, algo que nos obliga a detenernos, a revolver y manosear aquellos libros, a cogerlos y soltarlos, como se coge y se suelta la hoja efímera de un calendario?

  ¿ Qué buscamos entre aquellos libros sucios, maltrechos, ajados, amarillentos, roídos los más de ellos por la voraz barrenilla (Anobium paniceum), insecto al cual no le importan un bledo los productos del intelecto humano? Si un bacteriólogo acertara a pasar por allí, de seguro que no se le ocurriría otra cosa que arrojar todos aquellos libracos al fuego purificador. Y en verdad que no estaría del todo desacertado.

  Y, sin embargo, todos aquellos libros representan un esfuerzo intelectual de sus autores, un legítimo anhelo de fama o de gloria, o, cuando menos, la laudable ambición de alcanzar la estima de sus contemporáneos.

Revista Gráfica

Muchos de los nombres ilustres que hoy yacen olvidados, fueron en su tiempo preclaros pensadores, correctos prosistas o inspirados poetas. Todos experimentaron el inefable placer de leer por primera vez las pruebas de sus libros, redondeando amorosamente el estilo, puliéndolo, con la misma solicitud y cariño con que el lapidario labra las piedras preciosas. ¡ Oh, qué escalofrío de esperanza y temor al aparecer el libro en las vitrinas de las librerías¡ ¡Co qué augusta ansiedad aguardaron los juicios de la crítica¡

  Yo comprendo y me explico que hay mucho inenarrable en aquel momento sublime de verse reproducido el hombre en la forma y substancia de su hijo; pero deberéis también convenir conmigo en que hay asimismo no poco de solemne e inefable cuando un hombre ofrece al público el primer fruto de su ingenio.

  Pero así como el niño crece, se desarrolla, llega a la plenitud de su ser, y luego declina y por fi fenece, así también el libro nace, impera un momento, pasa fugaz por la mente de los contemporáneos, y por fin desaparece y va a parar al expoliario de los puestos de libros viejos.

  Morirse un hijo, cosa terrible es; pero no menos terrible y doloroso es ver que un libro, que costó noches de insomnio y de fatiga, de penas y de congojas, que era la suma y compendio de todas las esperanzas y anhelos de su autor, terrible cosa es, repito, que aquel libro, después de haber llamado un momento fugaz la atención de las gentes, yazca allí, olvidado, polvoriento, manoseado por manos impuras, que lo vuelven y lo revuelven, como si fuera cosa vil, despreciable, mirándolo por el lomo, y soltándolo con una indiferencia tan glacial, que, si el autor lo viera, de seguro, que no podría contenerse, y, cogiendo por el brazo a aquel transeunte husmeador, le diría: ¿ Crees tú que este libro, que es carne de mi carne y sangre de mi sangre, lo escribí yo para que tú lo arrojes con desprecio como si fuera cosa inane, materia baladí?

  Article: ”Entre libros y libracos”, de C. Vilarasau Piñot, a la Revista Gràfica, nº  — de 19–, p.95-96.

“En un article recentment publicat en aquestes columnes amb el títol de “Col·leccionistes i Col·leccionisme” parlàvem dels diversos generes nocius de col·leccionisme pobre i desorientat. Ara voldríem parlar dels diversos gèneres de col·leccionisme ric i més o menys orientat, els quals, així i tot també són en gran part o en petitat part perjudicials. El més nociu d’aquests col·leccionismes, el més perillós de tots, és el col·leccionisme perfectament orientat i poderosament financier, pera destinat a l’alienació; aquell col·leccionisme que opera amb vistes a l’especulació. El perill resideix en la possibilitat que l’alienació es produeixi parcialment o totalment al través de la frontera. Aquesta especulació pot ésser francament premeditada, com és el cas el col·leccionisme dels antiquaris que tenen liara col·leccions especialitzades posades a la venda, o bé dissimulada, en el cas de certs col·leccionistes i fins en el cas d’alguns antiquaris que al valor intrinsec de la concede, volen afegir-hi el sobrepreu d’un simulat amor a la matèria, volia simular que cal comprar la col·lecció més les ganes de vendre-la. Hi ha també l’especulada involuntaria: la dels col·leccionistes que more sense haver llegat llur col·lecció al propi país; la dels que són obligats a enalienar llur col·lecció per causa de pèrdues financeres; la dels qui es cansen de llur col·lecció i reneguen del col·leccionisme o baraten els objectes de llur col·lecció per objectes d’altre gènere, com féu anys enrera el senyor Estruch amb la seva col·lecció d’armes i armadures. Una altra espécie de bon col·leccionisme nociu es el del col·leccionisme de bons gèneres massa heterogenis: és el menys nociu de tots, però pateix d’ineficácia en sí mateix. Aquest col·leccionisme només pot ésser avalorat fora d’ell, quan, per raons de donació, llegat o venda a un Museu públic, cada una de les matèries que formaren la susdita col·lecció és reintegrada a la massa de cada una de les seccions corresponents del Museu, ço es : una col·lecció de propietat particular massa heterogènia no rendeix el que ha de rendir fins que es desintegrada, destruida i fosa en una col·lecció pública. La donació d’una d’aquestes col·leccions heterogènies a un Museu sota la condició d’installar-les a part sense desintegrar-les, és una donació molt menys important del que els donadors es pensen; és de resultats molt menys valuosos del que ella és intrínsecament. Altre col·leccionisme bo peró inoperant o be eficient pel dessota de la seva vàlua intrínseca és el que despén tants o mes cabals en pro de la raresa de les peces que en pro de llur vàlua artística o arqueológica. Es cert que

Col·lecció de vidre del Castell de Peralada

sovint la valor arquelògica d’un objecte equival a la seva valor de raresa. Aleshores, el col·leccionisme d’aquestes peces raríssimes i per tant caríssimes només és estimable en produir-se preconcebudament per a tard o dejorn contribuir a acréixer una col·lecció pública on les peces rares d’aquell gènere arqueològic especial formin sèrie. En qualsevol Museu una peça d’altissima vàlua arqueològica no serà eficient si és única o massa rara; fins podrà esdevenir motiu d’escandol si existeix algun altre Museu especialitzat en aquell gènere rar. Aquestes denúncies de vicis del col·leccionisme pròpiament dit es poden aplicar també a la bibliofília. Del que exposem en aquests dos articles es conclou que el col·lecionisme especialitzat sempre serà més valuós que l’heterogeni. Tant és així que una col·lecció d’objectes individualment desproveits de vàlua arqueològica, artística o de qualsevulga altra mena pot esdevenir de gran valor cientific i de molt preu. Així, per exemple, la col·lecció d’objectes de teta mena (els més heterogenis que hom pugui imaginar) però coordinada per llur relació amb la història del segle XIX espanyol que pacientment va formant l’antiquari senyor Anyés; la col·lecció de vidres, opalino, d’estil isabelí que formen el marxant parisenc de pintura moderna senyor Barnheim i l’antiguari barceloni senyor Goday; la col·leció de bibliografia barcelonina antiga que posseeix el senyor Plandiura.



Col·lecció Plandiura

El segle XIX, tan desconsiderar i tan desvaloritzat des del punt de vista del col·leccionisme, és una pedrera gairebé inexaurible de variades, fecundes i barates col·leccions, les quals poden immediatament esdevenir col·leccions de preu. Els nordamericans ho han percebut i s’han posat a formar séries d’objectes d’art d’aquesta època tan recent. El resultat ha estat encisador. En veure aquestes col·leccions especialitzades d’objectes d’art del segle XIX hom s’adona de la gran fecunditat, de la bella fecunditat d’aquesta  centúria. Aquest és un col·leccionisme fàcil, altament profitós i indeciblement engrescador, el qual hom deuria instaurar entre nosaltres abans que bona part d’aquest material no fos perdut per raó de menyspreu.

El bon col·leccionista ha d’estar enterat dels fraus i de la manera com es produeixen, ha de limitar-se a pocs gèneres o bé a un sol i ha de pensar primordialment en el destí de la seva col·lecció. El bon col·leccionista no ha d’entestar-se a esgotar el seu magre o poderós pressupost en l’adquisició de peces exageradament cares, adés cares per raó de llur raresa, adés per raó de la moda, adés per raó de xovinisme o per altres raons. Ans al contrari, explotará aquestes desviacions de l’estimació artística per tal de fer més aviat una col·lecció bona que una col·lecció cara. Així, si col·lecciona pintura espanyola procurará adquirir-la en les vendes de l’estranger, on sol ésser poc adinerada. Si col·lecciona mobles, o pintura, o escultura francesa del temps dels Llúïsos o del període de l’Imperi, procurarà no adquirir-la  a França, on aquests gèneres obtenen preus enormes; sinó, que es bellugarà per adquirir aquestes belles coses en l’atzar de les vendes de per ací o de per tot altre país que França. Potser caldrà que desisteixi de posseir les peces cabdals d’aquests estils si no disposa d’una fortuna molt gran i baldera. El bon col·leccionista aprofitarà la baixa universal dels grans autors demodats i farà així una magnífica col·lecció a bon preu; tindrà bon olfacte per a descobrir les bones peces anònimes que de vegades passen en les vendes públiques a preus ridículament baixos; no tindrà la dèria de les exclusives de les peces signades i amb pedigree d’autenticitat rigorosa: això nomes escau als grans senyors del col·leccionisme que saben obrar tan magníficament i munificentment com el senyor Cambó. El bon col·leccionista de tipus corrent no menysprearà les obres remarcables dels artistes mitjans si elles són tant o més estimables que les obres mitjanes dels artistes genials o exageradament famosos; no es dalirà per les obres dels artistes mediocres de fama olímpica; no permetrà que la vanitat se sobreposi al bon gust i al discerniment.

 Per altra part les corporacions públiques estaran al corrent de les bones col·leccions que perillen d’esser disgregades o expatriades i les rescataran — amb malt particular enderiament perseguiran d’aquelles col·leccions que ultra llur bona qualitat posseeixen la d’ésser especialitzades d’objectes pertinents al propi poble.

Article: “ Col·leccionisme i col·leccionistes”de  Joan Sacs, a La Publicitat, nº. 17111; 9 de febrer de 1929.


Col·lecció de vidre Castell de Peralada

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Efectivamente, un libro para bibliófilo puede resultar caro, porque las cosas bien hechas necesitan tiempo para hacerlas y el tiempo debe pagarse, como igualmente es costoso el papel bueno y hay que pagar también al ilustrador. Pero no siempre los libros más caros son los mejores y con elementos sencillos se pueden hacer grandes cosas. La armonía y el equilibrio, la dirección acertada no tienen nada que ver con los gastos materiales. Ediciones atiborradas con ilustraciones y colorines pueden ser un desastre.

Marca d’impressor Elzevir

Un libro puede ser bello con pocas ilustraciones e incluso sin ninguna. Hay que ver páginas impresas por los grandes artistas impresores – hemos dicho grandes artistas impresores, no grandes impresores -, para comprender toda la belleza que puede resultar del simple juego de las letras negras sobre el papel. Bodoni, los Elzevir, Ibarra, nos han legado páginas de suprema armonía, concebidas con un espíritu casi podríamos decir arquitectónico. La ilustración es buena y deseable como elemento de riqueza y cuando está en función de la tipografía.

Las tiradas limitadas son un truco que han inventado los editores para valorizar sus ediciones, para hacerlas más raras y deseables. En el fondo no son gran cosa más que una inmoralidad y una injusticia. Se puede defender una tirada limitada cuando la técnica de las ilustraciones no permita una tirada larga –en el caso de estar grabadas  a la punta seca, por ejemplo -. Generalmente no son otra cosa sino el fruto de una civilización bastante reñida con la ética. A pesar de lo dicho, la justificación de las cortas tiradas puede tener una razón en nuestro país: se tiran pocos ejemplares porque no se venderían más, porque el mercado es limitado  y la amortización se hace con los ejemplares que se venden, no con los que se imprimen. Pero la bondad de un libro no tiene nada que ver en absoluto con la tirada”.

Técnicas del Grabado Calcogrráfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p. 174-175.)

Marca d’impressor d’Ibarra

“Dihém això perquè ens sembla que la falta de regles ortogràfiques fixes afe.-“ Encara que la reproducció d’obres antigues no sia feta pera tota mena de gent, puig sense certa cultura no s’hi pot trobar l’interés que realment tenen, els qui’s dediquen a la reproducció moderna de llibres o manuscrits antichs, segons nostre humil parer no deurien may deixar en oblit que fins a cert punt fan obra de vulgarisació, que són molts els que sense possehir fondos coneixements filològichs desitjen fruhir les belleses de nostra amiga literatura gida a les abreviacions y a les paraules trencades que’s troben en dits manuscrits constitueixen pera molts un obstacle a la comprensió ràpida de les idees que’s volen capir, comprensió indispensable pera gosar ab les belleses del Tirant lo Blanch, o el Curial y Guelfa, y gens despreciable quan se llegeixen obres que demanen ésser meditades com les del Mestre Ramon Lull. Se dóna’l cas de que no’ s respecta la ortografia d’un autor contemporani nostre com en Verdaguer, y’s conserva la d’un copista del segle xv. Comprenòm perfectament que obres antigues no’s deuen subjectar a la ortografia moderna, però tenint en compte que la major part de faltes e inconseqüències dels manuscrits antichs no són degudes a son autor, sinó als copistes, sembla que ja’ns fóra permès ésser mis lliures d’unificar la ortografia d’una paraula prenent per patró la que’s trobi més ben escrita pera fer més comprensible y fàcil la

lectura. El meteix Vidal y Valenciano, en l’advertencia que posa al començament de la Comedia de Dant Alighieri traduhida per Andreu Febrer (segle xv), diu, referintse a la ortografia: “En realidad no existían reglas precisas… los que escribían eran en este punto tan descuidados, tan indolentes y acaso podríamos añadir tan ignorantes, que no sólo en una página, sino en una misma línea escriben de varios modos una misma palabra.» Nota també que juntaven sovint dues o més paraules en una sola, o’n descomponíen una en dues o més, agravant això les abreviatures y el desordre y escassetat de la puntuació. No cal dir que traslladant fidelment a la imprenta un manuscrit en aqueixes condicions, resulta quasi ininteligible pera un lector modern. Trobar, per exemple, escrit en una meteixa obra: erguios, ergullos, argullos y orgullos; bocua, boqua, bocha y boca; ayer, aer, aura, ayre, fa que passi allò de «qui ho entén, qui no ho entén…» Malgrat queixarsen y ferho notar, el meteix Vidal y Valenciano conserva en la reproducció totes les diferencies ortogràfiques. Per altra part uneix les paraules trencades, separa les afegides y usa las en forma corrent. Si no arriba a fer això, llegir la Comedia d’Andreu Febrer fóra com desxifrar un geroglifich. Tal y com està, encara es més curt estudiar l’italià y llegir el propi Dant. Conservar la s alta semblanta a la f, y l’us de la u per v  y al revés, y el de la j per i y viceversa com els antichs les usaven, y fins conservar certes abreviatures fàcils de compendre, ho trobém bé sempre qu’en la impressió s’usin tipos gòtichs, perquè ajuda a donar caràcter al conjunt de l’obra; però ni ab tipos gòtichs ni ab cap altres trobém just escriure una paraula de diferentes maneres.Podria conservarse mal escrita quan en tot el manuscrit fos d’aquella manera. Dins d’una publicació editada en nostre temps, la fidelitat exacta potser tindria rahó d’ésser si l’obra fos escrita de la propria mà de l’autor, y encara; puig posats a demanar fidelitat, arribaríem a demanar una reproducció fototípica de l’original. Tot això són apreciacions tal volta equivocades. Som llechs en la materia; som senzills amateurs; potser ens manca tota la rahó, però estém segurs de no ésser sols a pensar d’aquesta manera. Sia com vulga, ben vinguts sien els bons llibres que contenen belles obres antigues o modernes. Ab ells s’hi aprèn molt y s’hi gosa. La fundació que de poch s’es feta de la «Societat Catalana de Bibliòfils», composta de triades personalitats que’s distingeixen per son amor a la cultura de la terra catalana y que’s proposen fomentar l’amor a nostres millors obres literàries presentantles ab material digne d’elles, fentne veres edicions de bibliòfil, es un dels signes evidents de que continua’l feliç desvetllament de nostra terra y de que coratjosament se va pel bon cami de reconstruhir nostra personalitat resucitant nostra gloriosa tradició literaria.

Article: “Bibliofilia II” de Sebastià Junyent, a la revista Joventut, nº 275 de maig del 1905.

XQ        XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“Un libro puede llegar a ser una obra de arte y para conseguir obras de arte no hay fórmulas que valgan. Con todos los elementos estudiados se puede hacer un libro bello o se puede fallar. La excelencia de las partes no conduce forzosamente a la perfección del todo. Los elementos que forman un libro han de ser manejados por un artista que tenga una idea de conjunto. No quiere ello decir que el ilustrador tenga forzosament que trabajar al dictado, peró sí ha de obedecer a unas directrices encaminadas a la armonía total.

El carácter y la personalidad de un  libro son las características más difíciles de conseguir y no se pueden dejar al azar. Si cada libro es diferente en cuanto al texto que contiene, la materialidad del mismo ha de tener asimismo unas peculiaridades propias. No abonamos la originalidad como sistema o como meta, sino como resultante lógica de las cosas.

Un libro de bibliofilia no solamente es un texto, unas ilustraciones, o un magnífico  papel, sino todos estos elementos a la vez, y algo único y a la vez diferente.

Frente a estas consideraciones hemos asistido al imperio de otras muy diferentes y que a menudo han sido las siguientes:

1ª. Un libro de bibliófilo ha de ser un libro caro.

2ª. Tiene que ser de tirada limitada.

3ª. Ha de ser ilustrado.

4ª. Ha de estar impreso sobre papel de hilo.

Para más de un espíritu simplista, la sola posesión de una de estas caracteísticas ya justifica el calificativo de libro para bibliófilo.”

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p. 173-174.)

Gravat calcogràfic