Feeds:
Entrades
Comentaris
Pergaminer alemany en un gravat del segle XVI

“Pergaminers des del 1311.

Abans de la descoberta del paper, els llibres eren fets de pergamí, pell molt prima que permetia escriure-hi al damunt i substituïa el paper. Els pergaminers barcelonins ja van constituir-se en gremi el 1311, o sia més d’un segle i mig abans de la descoberta de la impremta.

Si aleshores els pergaminers barcelonins ja eren prou en nombre per arribar a formar gremi, hom pot suposar que la producció de llibres a casa nostra devia ésser importantíssima. Com a detall interessant direm que el gremi de pergaminers de París no va constituir-se fins l’any 1554;això és, dos segles més tard que els barcelonins. Creiem que aquest detall parla amb prou eloqüència en pro de la bibliofília medieval barcelonina.

L’inventor dels capítols.

De com també hem fet la nostra aportació a l’avenç i a la evolució del llibre, ho diu prou un dominic barceloní anomenat Hug Cardinal, el primer que va dividir una obra per capítols per tal de facilitar la seva lectura i de planejar-ne la consulta, puix que antigament el text dels llibres era tot seguit, sense divisions, apartats ni subtítols. L’obra consisteix en uns comentaris concordats a la Bíblia escrits el 1270.

Pergamins municipals de Barcelona

Els jueus també devien dedicar-se a fer de llibreters abans de la invenció de Gutenberg, ja que consta que el 1326 els fou privada la venda de llibres catòlics.

Igualment devien fer de llibreters gents vingudes de l’Alemanya, puix que el 1445, o sia anys abans d’estampar-se llibres per procediment mecànic, els consellers van recòrrer al governador perquè retornés quatre llibres que havia pres a uns alemanys perquè aquest acte perjudicava el lliure comerç.

Un document de 1377 estès pel notari de la ciutat, en J. Ximeno, parla d’un tal A. Berenguer, illuminator librorum, que segons el padró de la milícia ciutadana consta que vivia en el quarter del Pi, probablement en el carrer que comentem.

Sense conèixer el nostre poble l’art de la impremta, la producció de llibres devia ja tenir força importància puix que existien relligadors de llibres. Consta que el 1422 eren obrers de l’església de la Trinitat tres jueus conversos, amb els oficis de mercader, llibreter i relligador de llibres.

A jutjar per un cens de la primeria del segle XVI la tipografia no va desenvolupar-se a casa nostra amb accelerament, puix que aleshores hi havia només dos estampers. En canvi, existien onze llibreters, que possiblement encara devien vendre llibres manuscrits i qui sap si àdhuc se’n devien manuscriure, puix que trobem també referits dos mestres d’escriure que fa de mal dir si eren mestres d’escola que ensenyaven d’escriure o els qui menaven i dirigien oficines o obradors de copiar llibres.

La diferència entre el nombre dels impressors i dels llibreters porta a pensar en la possible producció de llibres manuscrits en el temps indicat, tot i la introducció de la impremta.

A la darreria del segle XVIII hi havia a la nostra ciutat trenta-cinc impressors i quaranta-un llibreters.

Històries i Llegendes de Barcelona , Joan AMADES.

Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum I, p.702.

Església de la Trinitat (Barcelona)

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

 

El col·leccionista d’estampes de Fortuny

Mariano Fortuny, revelación romántica de la pintura, existencia inquieta y torturada, pintor de batallas y vicarías, viajero de lugares y ciudades contrapuestas: Roma, Marruecos, Granada, Londres, Nápoles y París, nos describe con sus litografías y acuarelas la simplicidad del dibujo y la plasticidad de los óleos, la esencia de su ideal pacífico y coleccionador de antigüedades – al margen de la epopeya histórica -, que una vida truncada implacablemente en plena juventud dejó en suspensos u eclosión.

El coleccionista de estampas’, ‘La lectura’ y muchos otros ‘tableautins’ nos devuelven la ansiada paz bíblica…’ a los hombres de buena voluntad, vulnerada por la inclemencia de los hados.

Los bibliófilos’, esta acuarela custodiada en el ‘Cincinnati Art Museum’, nos revela con la magia de su trazo y su color la aristocracia de la inteligencia sentada en los sillones seglares de la cultura de los pasados tiempos, que su fantasía reconstruye, recordando los magníficos templos del arte patriarcal del siglo de las luces que tanto impresionaron su efímera juventud inmersa por inclinación al estudio del hombre: su infortunio, su amargura.

En las revistas francesas ‘Conaissance des arts’ y ‘Plaisir de France’, se exaltan y reproducen oportunamente mansiones señoriales de moderna concepción y superiror majestad en las que la biblioteca y sus tesoros bibliográficos sintetizan también el humano sentimiento de la bibliofilia.

Los bibliófilos de Marià Fortuny

La euforia latente en Europa y América fomenta con altas finalidades la afición al libro de arte moderno en cuya actividad colaboran las diferentes Sociedades de Bibliófilos. Afición que no es menos sustancial que la que atrae el encanto del libro antiguo que sigue siendo insoslayable paradigma de toda innovación. El arte vinculado con las letras se sitúa en un plano superior a todas las veleidades y nacionalismos.

La Asociación de Bibliófilos de Barcelona es una de ellas. Además de la publicación de manuscritos y ejemplares de rara publicidad, exalta las bellezas de la literatura clásica y moderna en libros y monografías, conjugando la extensa gama de posibilidades que las artes del libro ofrecen en nuestro país. Destacados pintores y grabadores han colaborado en ello. En reuniones reglamentarias, exponen sus asociados particularidades bibliofílicas del mayor interés. Exposiciones de proyección externa dan a conocer su actividad de eminente trascendencia cultural.

La historia del libro, su génesis y su desarrollo es en extremo fascinante. Su porvenir, dudoso. Este recelo podría parecer reciente y no lo es.

Octave Uzanne en 1897 dijo: ‘Nuestros nietos o biznietos, escucharán posiblemente ‘ en un cilindro fonográfico’ las frases de nuestros futuros literatos, ‘ y nunca leerán’. Fatídico designio. ‘En virtud – sigue diciendo – de una repetición de hechos históricos, los ‘rodillos sonoros’ representarán análogo papel al que representaron los trovadores del siglo XIII, los cuales llevaban a todos los confines el espíritu de nuestras canciones y los heroicos recitales de nuestras epopeyas’.

Tenía éste de actualidad en todos los países dando como resultado pareceres diversos sobre el porvenir del libro.

La estructura y plasmación tipogáfica de las ideas, ¿está llamada a desaparecer en el futuro a favor de la cultura fomentada por la imagen visual y el relato auditivi?

Que la exaltación bibliofílica del pasado, su arte, su vitalidad, su orgullo, iluminen las contingencia del progreso y de la ciencia y de la pedagogía.” Article d’Emilio Brugalla: “ ‘Los bibliófilos’, de Mariano Fortuny”, a La Vanguardia del 21 d’abril de 1976.

Bibliodiccionari XCVI

Bibliobotica: una iniciativa de lectures saludables organitzada per la Biblioteca Casa Grande de Morlazarzal ( Madrid).

BiblioCajero:  sistema de caixers automàtics inserits en dos dels bibliobusos que recorren de dilluns a divendres la província salmantina. Una iniciativa original i imaginativa, els ‘Bibliocajeros’, per frenar la denominada “desertització financera” a què s’estan enfrontant els petits municipis tant de Salamanca com de la resta de les províncies espanyoles.

BiblioEscena: variats espectacles gratuïts per a tots els públics a la Biblioteca Pública de Zamora. Titelles, teatre i monòlegs de la mà de les companyies que formen part de l’Associació d’Empreses d’Arts Escèniques de Castilla i León (ARTESA).

BiblioFAUD: butlletí del vlok de la Biblioteca de la FAUD (Facultad de Arquitectura, Urbanismo y Diseño – Universidad Nacional de Córdoba).

BiblioFidalga: un nou espai per a la venda de llibres d’autors locals a Santa Cruz (Bolivia).

BiblioHumanidades: conjunt de biblioteques de la Universidad Complutense de Madrid.

Bibliollavors: La biblioteca de llavors neix d’una visita a una biblioteca d’Estrasburg on, en un calaix a l’abast dels usuaris, al costat de llibres de coneixements sobre horticultura, hi tenien llavors que les persones interessades podien agafar lliurement.

Bibliomedicine: pàgina a facebook dedicada a la medicina i la salut.

Bibliomuseo (2): “Había una vez un Bibliomuseo”, activitat per als nens dels club de lectura de 3 a 5 anys, organitzada per la Biblioteca Municipal d’Alovera (Guadalajara).

Bibliomuseu: la biblioteca del Museu de la Música de Barcelona crea una petita selecció, a partir d’una bibliografia especialitzada, amb què es poden documentar molts dels instruments que podem veure al llarg de l’exposició permanent.

Bibliopíldora: espai de les Biblioteques de Calvià on comparteixen informació variada, interessant i atractiva sobre aspectes i elements del treball bibliotecari.

Bibliopresentació: Presentació de l’àlbum il·lustrat “Les Brufes” d’Anna Rispau i Tessa Julià, amb il·lustracions de Valentí Gubianes, que dibuixarà en directe mentre la contacontes Mertxe París ens l’explica! Organitzat per la Biblioteca Víctor Català de l’Escala.

Biblioproyectos mundiales: És un projecte creat per l’actor i escriptor brasiler Luciano Pontes. El seu objectiu és recórrer barris humils, casa per casa, compartint coneixements i saviesa a través d’històries, cants i jocs.

BiblioRoulotte: ubicada actualment a l’espai exterior del Centre Cívic d’Es Capdellà. On es pot trobar una selecció de 300 volums, aprox., dirigits al públic adult, jove i infantil, compost sobretot de novetats d’obres literàries i de coneixements.

Biblioteca-T: una de les categories del vlok de la Biblioteca del IES La Azucarera ( Zaragoza).

Biblio-T-K: on podràs trobar diversió i bona música acompanyat dels teus amics.

Bibliotournée: vlok del IES La Azucarera per fer un viatge a través dels llibres.

Biblioverso: vlok de la publicació “El Biblioverso”, dedicada especialment a la narrativa fantàstica, la ci-fi i el terror, però amb espai per a altres gèneres i per a la literatura en general.

“L’avenç del llibre va subdividir en diversos oficis la feina que primitivament havia fet un de sol. Els llibreters van seguir a la confraria de Sant Jeroni, formada només pels qui venien llibres, Els estampers van formar colla a part i van escollir per patró sant Joan Evangelista, per la circumstància d’haver sofert el martiri de posar-lo dins d’una caldera d’oli bullent davant de la porta llatina de Roma. D’aquí ve que hom l’anomeni sant Joan ante portam latinam. Els impressors van creure veure alguna relació entre la caldera d’oli del martiri i la caldera on es fonien els tipus d’impremta i per això el prengueren per patró. La veu popular deia d’aquest patró sant Joan: “Au i portam la tinta”.

Els relligadors van crear una altra secció i van prendre per advocat sant Bartomeu, ja que el seu martiri consistí a treure-li la pell. Com que ells cobreixen els llibres amb pell el varen escollir per patró. Els estampers i venedors de llibres vells havien venerat sant Joan de Déu, perquè quan tornà de predicar la fe per terres de Moreria, flagel·lat per terribles misèries, es dedicà a fer de marxant d’estampes i de llibres vells i anava de poble en poble per Andalusia.

Un any abans de les ordinacions de l’ofici de llibreter ja fou disposat que cap ciutadà no pogués adquirir cap partida de paper ni de pergamí sense declarar-la abans de tres dies als prohoms de l’ofici, els quals, si els convenia, tenien dret a adquirir-ne fins a dues terceres parts per al fons comú professional.

La documentació d’aquells temps parla de llibres de paper o de pell, detall que indica que coexistiren durant algun temps els dos tipus de llibre.

Cinc anys d’aprenentatge.

L’aprenentatge de llibreter durava cinc anys. Els aprenents devien furtar llibres dels obradors dels mestres i els devien vendre a baix preu, puix que fou disposat que ningú més que els mestres llibreters no podia vendre llibres nous; Així van tallar la sostracció de llibres per part dels aprenents, ja que no trobaven qui els en comprès i qui ho feia queia en delicte. També fou disposat que només poguessin vendre llibres vells els llibreters examinats i que si cap regataire o marxant de coses velles en venien en algun dels tres encants públics de les places de Sant Jaume, Nova o de la Llotja, no ho pogués fer sense servir-se de corredor públic, o sia precisament a subhasta i encant. També fou disposat que els mestres llibreters no podien avenir-se amb cap mestre de minyons per proveir-lo dels llibres que necessités, puix que en podia sortir perjudicada la lectura convenient per als infants.

Històries i Llegendes de Barcelona , Joan AMADES.

Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum I, p.700-702.

Llotja

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

.-“  El papiro evoca los enigmas orientales y el sentimiento copto. Los códices de pergamino medievales, evangélicos preceptos. La encuadernación bizantina, áurea suntuosidad y grandeza.

El arca del pensamiento tiene origen sagrado.

Los santos y los filósofos de los viejos retablos llevan un libro en la mano, símbolo de teológica fe. La configuración silenciosamente severa de códices y manuscritos tuvo majestuoso asiento en el seno de los antiguos cenobios. Abrir y cerrar un libro es un acto solemne, vetusto y siempre nuevo para el alma sedienta de perfección.

Cuando en días luminosos las páginas impolutas recibieron la imronta amorosa de las letras de molde, el libro impreso posee una ambición cultural que enlaza las aspiraciones universales y el ideal común. El polen fecundante de la moral cristiana se esparce por el orbe y su germinación abre anchos horizontes a la mente y a la caridad. Controversias escriturarias e intransigencias feroces nublaron sin embargo la razón. Apasionarse por el libro, su signo, su ‘bibliognostia’, es una consecuencia natural de alcance absoluto. Por ello en las humanas contiendas el libro, manuscrito o impreso, su continente y su contenido, ha sido víctima tantas veces de persecuciones y enconos. La lucha ha sido cruel. Bibliófilos y bibliólatras, bibliófobos y biblioclastas, han sido sus amigos y sus enemigos.

Temple of Rameses II (Osymandias) on creuen que hi havia la biblioteca

La ceguedad y el fanatismo han involucrado su esencia.

Osymandias, rey de Egipto, escribió en el pórtico de su biblioteca instalada en su magnífico palacio de Thebas: ‘Tesoro de los remedios del alma’. Jamás el libro fue mejor definido. Se debe a Cicerón la apología, tantas veces citada:’Las letras son el alimento de la juventud y el gozo de la vejez’.

Séneca, el estoico, consolador de todas las adversidades, preceptor del fatídico Nerón, nos pone sin embargo sobre aviso: ‘¿De qué sirven tantos libros – dice – si su dueño apenas tiene tiempo de leer los títulos?’. ‘Es preferible acertar siguiendo a pocos autores que errar siguiendo a muchos’, añade. Séneca es contundente y mordaz. No está al lado de los cumplidos. Ello no le impidió amar el lujo y la opulencia. Su pluma era de oro, su pupitre, esmaltado de piedras preciosas; su mansión y sus jardines; sus aforismos morales, desconcertantes.

La exageración es pecado venial. Lo comete el santo y el impenitente. Amar los libros es cosa loable. Viciosa la obsesión. La magnitud de la ambigüedad no tiene límites.

En nuestra edad, ofuscados bibliófilos han encontrado el fin de sus días encerrados en sus bibliotecas. La pasión del oro, se ha dicho, no es nada comparable a la pasión del libro.

Chateaubriand no podía sufrir el acopio de volúmenes; calificaba de nidos de ratones las grandes bibliotecas. Víctor Hugo leía poco, lo mismo que Lamartine, Maupassant y Emilio Zola. Necesitaban el tiempo para escribir, no les quedaba para leer. Pierre Loti en su discurso de recepción en la Academia Francesa declaró:? Je ne lis jamais’. Otro, cerró tan peregrina postura diciendo que la lectura era cosa de ociosos. Flagrante paradoja, pues unos y otros seguían publicando libros – que ésta era su profesión – no para fomentar la ociosidad, sino para provecho y solaz entretenimiento de los que no escriben.

¿Cómo sin leer repetidas veces un mismo texto hubiera podido decirse con seriedad que tal ente se sabía el Quijote de memoria; que tal orador pronunciaba de carretilla sus discursos o que el simple enamorado ochocentista recitaba letra por letra la Carta del Tren Expreso de Campoamor’ la lectura es un placer racional.

El poder y prestigio del libro no ha sido abatido a pesar de las furias y vendavales de los siglos. Los templos destruidos y sus bibliotecas se han vuelto a construir al ejemplo reciente de la abadía de Montecasino. Incendios y  asolaciones se suceden sin cesar. El destino del libro permanece incólume. Después de la tempestad viene la calma con suaves armonías según la célebre sinfonía pastoral. Los pájaros siguen cantando, las aguas recuperan su curso, la primavera renace…”

Article d’Emilio Brugalla: “ ‘Los bibliófilos’, de Mariano Fortuny”, a La Vanguardia del 21 d’abril de 1976.

Abadia de Montecasino

https://tironiana.wordpress.com/tag/gremi-de-llibreters-de-catalunya/

Carrer de la Llibreteria

Té entrada per la plaça de Sant Jaume i sortida pel carrer de la Davallada de la Presó, avui Baixada de la Llibreteria.

És el carrer on han viscut més gremis i gent de més oficis, a jutjar pels diversos noms que ha portat.

El gremi de llibreters de Barcelona ja existia el 1445, o sigui bastants anys abans de la invenció de la impremta, detall que fa suposar que l’estat de la cultura a casa nostra en el segle XV devia ésser florent quan els qui es dedicaven a copiar i a vendre llibres eren en prou nombre per constituir-se en gremi.

Llibretes abans que llibres.

Els llibreters, anteriors a la descoberta i propagació de la tipografia, es dedicaven a fer cartipassos i llibretes de paper blanc destinades a ésser escrites. El mot llibreter equival `pròpiament a fer llibres sense lletres; el terme català emprat avui per designar el qui ven llibres, conserva, doncs, la forma primitiva encara, aplicada antigament al venedor de llibretes. A més de confeccionar i vendre-les, els llibreters feien copiar manuscrits, o sigui que produïen llibres a mà, únic procediment conegut en aquells temps; aquesta era la part important de l’ofici, fins al punt de donar origen a la constitució d’un gremi.

L’any 1641 aquest carrer va prendre el nom que avui porta per raó d’haver-s’hi establert els llibreters i estampers.

A la primeria del segle passat, a la plaça de Sant Jaume immediata a la Llibreteria encara hi havia no una llibreria, sinó una llibreteria, la famosa fàbrica de cartipassos d’en Lluís Ardit, la qual molt graciosament ens representava la seva imatge popular en les cobertes dels cartipassos que ella mateixa venia.

Coneixem l’existència de llibres a casa nostra i la gran estima i ponderació que per ells tenien els barcelonins des de més de tres segles abans de la descoberta de la impremta, puix que hi ha dades en la documentació catalana pertanyent al comtat de Ramon Berenguer corresponent a l’any 1043. Ens diu que el bisbe de Barcelona i els canonges de la Seu van comprar al levita Ramon Sinofre, per la gran necessitat que en tenien, el llibre referent a gramàtica Priscianus major i li van donar una casa o solar prop de la Seu i una peça de terra erma que era de l’església de Sant Miquel i que també pertanyia a la Seu.

El gremi de llibreters tenia per advocat sant Jeroni, que aleshores era tingut com l’empori de la saviesa. Anyalment celebraven una festa patronal molt lluïda a l’església1 de les monges Jerònimes, que encara hem aconseguit al començament del carrer de Sant Antoni Abat, al Raval.

Fou cremada durant la Setmana Tràgica de juliol de 1909 i en el seu lloc hi ha l’església del Carme).

Històries i Llegendes de Barcelona , Joan AMADES. Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum I, p.699-700.

“ El señor K. sorprende a sus contertulios por la importancia que, en el conjunto de esa ahora tan mentada vida cultural ciudadana, atribuye a la exposición “Dalí i els llibres” que se ha montado en la Real Capilla de Santa Ágata. Les sorprende, sobre todo, porque nunca hasta el presente, K. se había manifestado daliniano. Al hilo de la conversación se descubre que más que daliniano, K. es bibliófilo. “Pues no sabíamos que era usted bibliófilo impenitente”, dice un amigo notoriamente partidario de las ediciones populares y de los libros de amplia difusión. El coleccionismo “es más bien una manía paranoide”, subraya un profesor barbado, también muy tocado de ideologismo cultural. “Sobre todo el coleccionismo de libros decorados que no se compran para leer”. K. se defiende. La bibliofilia es una afición muy amplia y tienen poco que ver los libros de anticuario con las ediciones de ilustración original e impresas por procedimientos nobles, las que interesan al chercheur d’estampes, que es lo que él siente más que bibliófilo, y, en ese último terreno, se dan dos tipos de aficionados: los que buscan y compral libros lujosos decorados con planchas originales de plásticos importantes – los que sólo se interesan por libros ilustrados por Tàpies o por Dalí, pongamos por caso – y los que se interesan por libros de exquisita artesanía en los que las planchas, a veces de artistas menos famosos, pretenden valer por sí mismas y no están absolutamente determinadas por la cotización del pintor que las firma. En esos libros, que son los que a él le interesan, cuentan todos los elementos, desde la fabricación artesana del papel y la naturaleza de los materiales auxiliares hasta, por supuesto, la legalidad tipogràfica – una mezcla arbitraria o equivocada de familias tipográficas invalidaría un libro, aunque fuera ilistrado con aguafuertes originales de Picassso -. A K. Dalí le parece un espléndido ilustrador, pero nunca estuvo tentado de comprar un libro ilustrado por el genial ampurdanés, cuando todavía no eran, como hoy, piezas de museo. En cambio acaba de comprarse una edición de poemas de Jorge Guillén con aguafuertes a vatias tintas y de planchas fragmentadas de un joven artista aún poco conocido, Pedro de Borja, un aragonés que tiene los talleres de edición artesana, uno en Barcelona y otro en Veruela y fabrica sus ediciones de cabo a rabo. “Es una lástima”, dice K., “que en una ciudad como la nuestra no haya una galería especializada en libros, o una librería con exposición constante, que haga las funciones que en Paris se reparten unos cuantos bouquinistes y algún viejo y honorable establecimiento como la Librairie de la Hune”. “En Barcelona – subraya K. – , aunque ustedes no lo crean, hay muchos bibliófilos, casi todos viejos, gente de mi edad, pero mientras nos vamos muriendo, constituimos aún una de las mayores minorías bibliofílicas de Europa”.

Article de Carlos Barral. A Cultura-La Vanguardia, pàg. 36 de 22 juny 1982.

Carrer del Call

Carrer del Call.

Llibreters i estampers.

Barrejats amb els botiguers de robes, al Call també hi havia estampers i llibreters, per bé que el carrer típic dels que feien i venien llibres havia estat la Llibreteria. Van fer com els botiguers de robes: quan no hi van canbre es van estendre pels carrers veïns i van seguir pels del Call, el de la Boqueria i el dels Banys. L’abundor de llibreries i d’impremtes d’aquests carrers evoca els temps en què semblava que els llibreters no es podien apartar gaire de la plaça de Sant Jaume.

A la casa senyalada amb el número 14, que ostenta en la seva façana un esgrafiat molt bonic i interessant, instal·là la seva impremta l’estamper Cormellas; fou la que va visitar l’immortal Cervantes durant la seva estada a la nostra capital i és la que retreu en la seva obra cabdal: la fa visitar pel gran Don Quixot i posa en boca de l’apòcrif personatge la gran admiració que va sentir per aquell establiment.

L’esgrafiat representava un llibre amb un bust coronat, que volia simbolitzar Virgili, i commemorava haver estampat en Cormellas un exemplar de l’obra Metamorfosae del gran escriptor llatí en ocasió del ceu centenari. Una altra part de l’esgrafiat presentava una llibreria que volia semblar d’un convent.

Jaume II eximí el jueu Feliu Bonsenyor de poder ésser penyorat en els seus llibres i en altres bens en cas de deixar de satisfer algun tribut, de manera que aleshores els llibres eren considerats com a bens. També eximí els jueus de l’obligació d’escoltar els sermons i de respondre les preguntes que els fossin fetes sobre els seus llibres.

En unes obres fetes a mitjan segle passat a casa d’en Soler i Freginals, lloc que avui se’ns fa difícil de localitzar, aparegueren en un nínxol aparedat tres llibres manuscrits que aleshores foren considerats del segle XV. Dos estaven escrits en judeo-català i l’altre en català. P. 657-658.

( L’esgrafiat fou restaurat el 1966, i efectivament recorda l’existència de la impremta Cormellas, “oficina tipogràfica” que hi va ser del 1591 al 1670.)

Històries i Llegendes de Barcelona , Joan AMADES.

Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658.

XQ        XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

“ Abrir un libro, es una experiencia, sólo comparable, con la de ir descubriendo por primera vez, el cuerpo del amante, nos asombramos, vamos reconociendo y terminamos por acostumbrarnos a la calidez de ese primer contacto. Palpar la textura, el filo del canto… es como, acariciar de forma lasciva su piel… El acto de humedecer el dedo índice, entre los labios, al dar la vuelta a la pàgina. Es un gesto por demás, sugestivo, procaz, salaz, carnal… Aspirar el aromo del papel, la tinta, exquisito goce sensual, como embriagarse en la fragancia del cuerpo amado.

Abrir un libro, es arrancarle su virgindad, es desflorarle, poseeerle, despojarle de sus valiosos secretos, Y como la amante fiel, su entrega es generosa, voluptuosa, amorosa, no pide nada a cambio, su recompensa será provocarnos el más delicioso de los éxtasis. ¡Un orgasmo intelectual ! De la misma forma un libro nos permite una exacta comunión entre escritor y lector. La cópula perfecta y lúbrica empatía, ¿ Como ocurre con la amante !

Abrir un libro, por primera vez. Supone una experiencia única, e incluso cuando pasado un tiempo, lo retomamos, releemos, recordamos, re-escribimos nuestra propia historia… la experiencia nos parece familiar, pero siempre diferente… así lo retomáramos mil veces, y a pesar de la familiaridad del trato, siempre nos obsequiarà con un orgasmo distinto y conforme pasa el tiempo, sin pedir nada, espera discreto, siempre fiel, siempre dispuesto… de ser un goce puramente sexual… se va convirtiendo en amor de verdad.” Article: Bibliofilia de Sadness a Http://foros.monografias.com/showthread.php/51584-Bibliofilia.

Lluis Millà i Reig, retrat fet per Simó Busom (1)

“La Llibreria-editorial Millà ha fet cent anys. Potser això, en una altra societat i dins un altre context, no seria notícia: aquí, però, significa tot un succés. L’entrevista següent amb en Lluís Millà i Reig i el seu fill Lluís Millà i Salines, les dues baules actuals d’una llarga cadena, ens apropa a aquest trajecte amarat de brega, generositat i feina ben feta.

  G.H. Quin va ser el principi?

 L.M.R. El meu avi era comediant, en Lluís Millà i Gàcio, que va fundar la llibreria i va editar moltes obres de teatre, les revistes La Dida, El Folletí Teatral i El Teatre Mundial, i, el 1926, un catàleg bibliogràfic de teatre català que inclou a la ratlla de 5.000 títols. El primer que havia tractat amb llibres és el seu pare, Melcior Millà i Castellnou, el qual era prestidigitador i tenia una parada al mercat de Sant Sebastià, a la plaça del mateix nom, a Llotja, on hi havia un mercat general. Quan no tenia feina de prestidigitador, que no en tenia gaire perquè era mal ofici, anava allí i venia llibres. El meu avi va començar a vendre-hi llibres ja de nano, llavors de gran es va fer comediant. Per això des d’aleshores hi ha un contacte amb el teatre i quan va fundar la llibreria, el 1900, ja havia editat coses de teatre i així s’hi va especialitzar, mentre continuava fent de comediant. El meu avi havia editat comèdies seves i d’altres, a Gràcia. Ara bé, no ho agrupava en una col·lecció, anava fent coses soltes.

G.H. El teatre hi ha estat sempre.

 L.M.R. Sí. Des d’aleshores la nostra especialitat ha estat el teatre, tant la venda d’exemplars com l’edició a partir de diverses col·leccions. El meu pare va continuar la feina del meu avi, treballant aquí amb ell, i ficant-se també en el món de les edicions referides al teatre, que és el món que hem conegut. Hem passat moltes èpoques, és clar.

 G.H. Als anys vint sí que es podia vendre en català.

L.M.R. Sí, que jo sàpiga no hi havia problemes per fer-ho en català. Hi havia problemes d’edició i suposo que també hi havia censura, però això no ho he vist perquè era un infant. Vaig ser aquí a partir dels 14 anys, el 1935. A l’època de la guerra hi va haver molts problemes. Me’n recordo de la guerra i la postguerra, la repressió franquista, això sí que ho he viscut.

 G.H. El 26 de gener entra l’exèrcit franquista: assassinats, violacions, empresonaments, gent que n’ha de fugir…

 L.M.R. Nosaltres vam tenir la immensa sort que no ens va passar res. Tot el que hi havia en català ho vam ficar dins del magatzem i vam tapiar la porta. Vam continuar treballant amb els llibres en castellà i traient els llibres en català que podíem, no sols de teatre, però sempre d’estranquis.

Antiga Llibreria Millà (2)

G.H. El canvi dels 14 anys als 24 devia ser com el de la nit respecte al dia.

L.M.R. Les coses van canviar molt! No sé per què no ens va passar res, però malgrat la repressió franquista vam poder salvar els llibres en català. Cap al 1946 van començar a deixar editar una miqueta en la nostra llengua. Llavors vam iniciar la segona època de Catalunya Teatral: vam publicar El ferrer de tall, d’en Frederic Soler Pitarra, després una comèdia d’en Lluís EliasHermínia– i obres d’altres autors. Només permetien editar, a tot estirar, 32 pàgines per volum.

G.H. Quines col·leccions heu fet?

L.M.R. Abans de la República en Lluís Millà i Gàcio crea una col·lecció en castellà que es diu Teatro Mundial sobre teatre clàssic i modern dels anys vint. La primera col·lecció que es fa d’una manera sistematitzada és l’esmentada Catalunya Teatral, en català. A la primera època de Catalunya Teatral, del 1932 al setembre del 1937, se’n publiquen 113 títols.

 L.M.S. Sí, perquè el 1938 la cosa ja estava molt malament.

L.M.R. Al principi dels anys quaranta editem les Monografías Históricas de Barcelona, en castellà obligadament, de les quals van sortir una vintena. I així que vam poder reprendre l’edició en català vam fer les Monografies Històriques de Catalunya, totes dues relacionades amb àmbits diversos de la història. I des de la represa el 1946 de Catalunya Teatral fins ara mateix, que la continuem editant. Duem 310 títols.

G.H. ¿I com heu pogut tirar endavant?

 L.M.R. Amb molta feina! A més de la llibreria de teatre, també muntem una parada al mercat de Sant Antoni els diumenges al matí, hi treballem el llibre vell. I l’any que ve farà 50 anys de la celebració de la primera Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern al passeig de Gràcia, en què participem des del primer any. De fet tenim llibres d’ocasió com un complement, però vaja, l’especialitat sempre ha estat i continua sent el teatre. Teníem l’arxiu teatral i llogàvem les obres perquè fossin representades, a partir del que ens demanaven els grups per escenificar peces amb un nombre determinat de personatges. Cada actor copiava el text del seu personatge.

 G.H. ¿Hi ha hagut altres llibreries especialitzades en teatre com la vostra?

 L.M.S. Llibreries no, tot i que d’arxius n’hi havia un parell que llogaven textos. A partir del 1972, però, desapareixen.

 L.M.R. La demanda provenia tant del teatre aficionat com del més professionalitzat, copiaven els papers i aleshores compraven les obres per estudiar el personatge des del llibre, sempre més complet.

 G.H. Poder fer cent anys sense formar part de cap gran grup editorial –amb el suport financer que això implica–, i sense pertànyer a una nissaga benestant, ¿significa que en aquest país hi ha hagut i hi ha una gran demanda de teatre?

L.M.R. En efecte. Per la banda familiar el meu avi i el meu pare han escrit llibres. El teatre és el nostre món i a Catalunya hi ha una gran tradició que ve de lluny, amb tot el teatre aficionat. Sempre hi han vingut actors i actrius, directors, tothom que forma part de l’univers teatral ha hagut d’acudir aquí.

 G.H. I continua venint-hi molta gent?

L.M.S. Oh, i tant! Hi han de passar. Altres llibreries grosses tenen una secció de teatre, si bé és molt petita. Nosaltres disposem d’una gran quantitat d’obres que hem anat acumulant al llarg dels anys. I rebem tot el que surt, estem plenament al dia respecte a les novetats.

G.H. ¿Heu establert convenis amb institucions públiques o amb l’Institut del Teatre per coeditar obres?

L.M.R. No. Nosaltres els servim llibres, es clar, vénen a buscar-los aquí. De tota manera col·laboració d’aquest tipus no n’hi ha hagut, tampoc no hi ha motiu perquè n’hi hagi d’haver. Això és una cosa particular.

L.M.S. El que ens interessa és que sigui rendible. En aquest sentit, si realment som un referent per al món teatral no és perquè hi estiguin obligats. La gent ve perquè disposem d’un fons que no trobarà enlloc més, que abraça autors clàssics i contemporanis, i en definitiva tots els ventalls de la cultura –la diguem-ne popular i la més erudita, teatre infantil i per a titelles, cançoners, reculls poètics, nadalencs, amorosos, romanços, tractats i recerques teatrals, revistes de tot arreu…–. Hi ve gent de tot arreu i ens arriben comandes per correu.

 G.H. Coneixeu altres llibreries sobre teatre com la vostra, a l’Estat?

 L.M.S. A Madrid hi havia hagut un parell d’intents que van haver de plegar, i una altra que deu portar uns vint anys funcionant. També n’hi ha una a Sevilla.

 G.H. Cap amb cent anys?

 L.M.S. No, això no, cap ni una! Som de les llibreries més antigues de Barcelona.

 G.H. I la vida al Raval?

 L.M.S. És el barri on hem estat sempre, la nostra història hi està lligada!

Article: “Lluís Millà i Reig i Lluís Millà i Salines. Llibreters i editors. Les cent roses del temps”, per Gerard Horta , en el diari Avui del dia 21 de setembre del 2000.

(1) Un dels 76 retrats en el llibre de Josep M. Cadena: Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, ed. Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona , 1991.

(2)Ara al Mercat Dominical de Sant Antoni, a Fires i online.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és llibreria-milla-1.jpg

Bibliodiccionari XCV

Biblio-Actividades del Tío Carlos: canal de YouTube   que mostra activitats relacionades amb la lectura, com una que es diu: Campaña:Yo leo en casa.

Més informació a Biblioteca Atenea, a Esmeralda (Ecuador): https://www.facebook.com/pg/Biblioteca-atenea-233649360813609/videos/?ref=page_internal

Biblio-aterrarte: programa de la Biblioteca Central Filemón C. Piñeda de La Paz, Baja California, México . Contes de l’ estil teatral Kamishibai com “Cuento de la carretera” del llibre La Rumorosa y los aparecidos de Rubén Fischer i Isaac Hernández, activitats creatives i recomanacions de llibres de terror.https://peninsulardigital.com/secciones/cultura/pasa-un-miercoles-de-terror/30594

Biblio-aterroritzar: propòsit del programa organitzat per la Biblioteca Central Filemón C. Piñeda.

Biblioccinario: en el “Blog de Lectura de la Biblioteca de la Universidad de Navarra”, tenen des del mes de setembre d’aquest any, un biblioccinario, on hi posen definicions que tenen a veure amb bibliologia, lecturas, autors, fires, etc.

Biblioencuentro (2): trobada per a crear més i millors vincles amb altres biblioteques de la xarxa de biblioteques públiques municipals en les que s’ha integrat el catàleg CDAMAZ.

Biblio-jardí: nou espai de la Biblioteca d’Altafulla, el Biblio-jardí, on fa pocs mesos s’hi van instal·lar veles per poder gaudir de la lectura a l’aire lliure i a l’ombra.

Bibliología: vlok de la pàgina Biblio.es.

Biblioludoteca: pàgina a Pinterest, amb imatges relacionades amb biblioteques i jocs o espais per a jugar.

Bibliomotico: Un grup de joves amants de la literatura van construir un projecte itinerant que sorprèn cada diumenge als habitants d’aquesta localitat ( Piedecuesta a Colombia). Es tracta d’una biblioteca amb forma de’motico’ i que de manera inesperada arriba als parcs, places de mercat i col·legis, per llegir i posar a llegir per una estona als que es troben pel camí.

BiblioRol (2):tallers de jocs de rol organitzats per Malagaquest que es faran a la Biblioteca Municipal Manuel Altolaguirre de Málaga. Mé informació a: https://www.juntadeandalucia.es/organismos/culturaypatrimoniohistorico/areas/bibliotecas-documentacion/directorio-bibliotecas/detalle/744.html

Biblio·Style. How we live at home with books: llibre dedicat a mostrar espais de vida a tot el món, on els llibres són importants. Autores: Nina Freudenberger i Sadir Stein i Shade Degges.

Bibliotécalo: troba tecnologia, desenvolupament i aprenentatge sense límits a la biblioteca.tec.mx

BiblioTV: és un nou projecte de difusió audiovisual. Més informació a: Blog de la biblioteca de Traducción y Documentación de la Universidad de Salamanca.

“En el fons, Babra, malgrat les seves manyes i trapelleries, va ésser el llibreter prototípic del seu moment. Tenia la seva mateixa dèria pel llibre, cosa que s’enganxa aviat i amb ella totes les limitacions i defectes dels seus companys, menys la seva perdonable petulància bibliofílica i per això els desconcertava. Cal no oblidar que es va emprendre el mal negoci d’adquirir el fons de L’Avenç i de continuar la «Col·lecció Popular» quan ja era ben morta. Els llibreters de vell, en canvi, solien ésser homes que acabaven per prendre’s els llibres de bona fe i per tant no creiem que cap hi fes fortuna. El degà era el famós Joan Llordachs, dels porxos dels Encants Vells, al carrer del Consolat, a l’altra banda de l’edifici de la Llotja. Llordachs va morir l’any 1919 en la misèria més gran. Baldomer Gual, que tenia la botiga al carrer de la Tapineria, també va fer mals negocis. A can Gual es va formar el conegut Joan Baptista Batlle, que presidí la nostra llibreria de vell durant prop de mig segle i havia arribat a conèixer bé el llibre i la nostra literatura. Batlle va publicar el primer catàleg l’any 1892 i des de la mateixa botiga d’en Gual a la Tapineria, que va adquirir ajudat per Isidre Bonsoms i l’any 1934 encara regentava la seva botiga en uns baixos de la Diagonal, prop del Passeig de Gràcia. Al costat d’aquests llibreters tingueren fama Jaume Andreu, que va començar fent col·lecció d’ex-libris,

 portades, culs de lamp i estampes a base de destrossar llibres. Després l’hem vist fent la notable col·lecció de fullets polítics que va vendre a Isidre Bonsoms. Jaume Andreu, però, també anava de bona fe i més d’una vegada es deixava timar. Agustí Castells va morir abans que la seva vídua posés la llibreria de nou tan ben arrencada a la ronda de la Universitat. L’escaleta que en vida havia tingut al carrer de la Portaferrissa era molt freqüentada per literats i aficionats als llibres. Roses, el llibreter de la ronda de la Universitat, també va veure passar molts llibres i molts compradors per les seves parades. Antoni Palau, el llibreter del carrer de Sant Pau que ens forneix la majoria d’aquestes dades, mereix ésser arrenglerat entre aquests primers llibreters de Barcelona que cal considerar benemèrits. L’últim de la sèrie fou Josep Porter, que va començar de crèixer en la tercera dècada del segle en el seu pis del carrer de Montsió i aviat va ésser l’amo de la llibreria de vell de Barcelona”.

Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936. Llibre XIII. Biblioteques generals tècniques i especialitzades. Bibliografia i Bibliofília, Alexandre Galí. Fundació Alexandre Galí, Barcelona, 1978-1986; p.92-93.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Toda librería es para mí patria, cobijo, bufé y jardín de las delicias. Y siento que el entrar en ella los libros me llaman desde lejos, quizá porque leerlos es buscar un interlocutor con quien mantener una charla fecunda. Entonces tomo alguno de un estante, lo acaricio, lo ojeo y, antes de acudir al índice, me detengo en su tipografía, para observar sus grávidas aes, esbeltas eles, sus atildadas jotas, sus aristocráticas mayúsculas. Y qué opíparo espectáculo es ver el alfabeto sembrado en una llanura color trigo, rodeada de grandes espacios para que la prosa respire. Son páginas con fragancia a talento y en cuyos surcos se escucha el callado bullicio del saber.

Mi atracción por las librerías fue un misterio hasta el día que descubrí que era sólo el hábito heredado de un curioso adolescente que se pasaba horas en las bibliotecas y que a los quince años manejaba, con más entusiasmo que sapiencia, la de un colegio de frailes. Recuerdo uno de estos santuarios donde, en largas tardes de lluvia, me bebí todo Conan Doyle, los tres tomos de Las aventuras de Edmundo Dantés, El manantial, de Ayn Rand, por lo menos la mitad de Dostoievsky, La gloria de Don Ramiro y Las mil y una noches completas. El lugar era húmedo y oscuro. Tenía un piso de madera sin pulir y sus duelas se quejaban al asentar en ellas el pie. Pero una vez instalado junto a un ventanal, el lugar se tornaba un paraíso.

Hoy en cambio, siempre que entro en una librería vivo la impresión de invadir una tertulia. Y esto unido a que en algunos de estos templos han tenido la buena idea de vender café, las hace más acogedoras y cercanas a aquellos grandes salones de hace un siglo, con su rumor a ateneo vehemente, sus pequeñas mesas de mármol, sus columnas de capiteles corintios y sus elegantes espejos. El café finisecular era un ágora hospitalaria, hoy casi desaparecida, donde nuestro abuelos debatían sobre el bien y el mal, urdían intrigas y jugaban al dominó.

Toda librería es eso, una Babel de opiniones. Y sólo se distingue de la tertulia en que la palabra escrita tiene una dignidad superior a la de la palabra hablada y que transmite a la persona que lee. Para el lector asiduo, sus amigos más ilustres están en su biblioteca. Hay enemigos también. Y autores algo antipáticos, mas no por ello menos insignes. Bibliografías, novelas, ensayos, épica, lírica, historia, artes, ciencias, todo está ahí, en los libros: las ideas seminales, las más arrebatadas quimeras. Los libros son la memoria del hombre, su irracionalidad y su razón. Y la librería el único lugar donde la censura no penetra. Una librería es la libertad total. Allí derrapa el poder, se excomulga el fanatismo, se adversa el ruido y la furia.

En la dedicatoria de su obra Of studies, Francis Bacon escribió que unos libros son para saborearse, otros para ser masticados y muchos para ser olvidados. Pero hay otros que te dejan con hambre. Son los menos, y los más queridos, los que lees una y otra vez porque hay algún algo especial, si no misterioso, en ellos.”

Del llibre El vuelo del faisán herido, capítol “Bibliofilia”, de Fco. Pérez de Antón ; Artemis Edinter, Guatemala, 2000).

“La primera societat de bibliòfils femenina: Les Cent-Une, société des femmes Bibliophiles.

Aquesta societat es va crear el 1926, als despatxos de la Nouvelle Revue Française, a iniciativa de tres dones, la baronessa de Brimont, madame Rivière-Schakhowskoy i madame Albert Pigasse. L’elecció del nom “Cent Une” obeeix al fet que aquesta xifra és l’única que té gènere femení en francès.

Va néixer, per tant, per resoldre la dificultat amb què es trobaven les dones bibliòfiles en l’època, la presència estava majoritàriament vetada a les societats de llavors. L’agrupació es componia de 101 sòcies, entre les que es trobaven artistes i dones de lletres i de l’alta societat: la princesa M. Ghyka, la comtessa de Lubersac, la comtessa de Noailles o la comtessa Thérèse d’Hinnisdal. Van abundar els noms de les esposes de coneguts escriptors: senyora de Paul Claudel, d’André Maurois o de Paul Morand.

La més distingida de les sòcies va ser, potser, la italiana Anna Laetitia Pecci Blunt, neboda néta del Papa Lleó XIII, una de les personalitats amb més renom en l’escena social i cultural del seu temps, molt relacionada amb pintors com Picasso o Dalí. (Anna Letitia era filla de comte italià Camillo Pecci i de l’espanyola Silvia de Bueno y Garzón). Entre les sòcies que conformaven el comitè es trobaven l’esposa de Paul Claudel, la bibliòfila i editora Madeleine de Harting i Valentine Dethomas, esposa d’el pintor Ignacio Zuloaga i germana de l’il·lustrador Maxime Dethomas.

La societat va començar la seva activitat editorial en 1927 amb la publicació de Suzanne et le Pacifique, de Jean Giraudoux, il·lustrada amb gravats al burí de Jean-Émile Labourer; a aquesta publicació li van seguir en 1928 Partage de midi, una de les primeres obres de Paul Claudel i Lettres à Madame Scheikévich, de Marcel Proust. En 1941 va fer una edició de Études pour “Mon Faust”, de Paul Valéry, amb il·lustracions de l’autor mateix gravades en fusta per Pierre Bouchet. Una de les edicions més conegudes és Le Cantique des Cantiques, suivi des Commemtaires de Sainte Thérèse d’Avila (1946), obra il·lustrada amb puntes seques de Michel Ciry.

El 1974 va sortir la vint-i-setena obra de la societat, L’Imitation de Notre-Dame la Lune selon Jules Laforgue, de François Villon, amb aiguaforts de Jean Jansem; el 1988 va aparèixer La Comptesse de Tende suivi de La Princesse de Montpensier (1988), de Madame de Lafayette, amb gravats a l’aiguatinta de Gustave Le Créach.

Dues de les últimes publicacions d’aquesta societat, que celebrarà el seu centenari en 2026, van sortir en 2015 i 2017: De quoi parlent els ximpanzés (2015), un assaig del neuropsiquiatre Boris Cyrulnik, il·lustrat amb fotografies d’Antoine Poupel; i La Maison du Lys de France (2017), de Gérard Manset, amb il·lustracions de François Schuiten reproduïdes en impressió digital. El text d’aquesta edició (de 125 exemplars) està compost a mà en caràcters Gill Sans i es va imprimir en tipografia al taller de Vincent Auger.

La primera societat de bibliòfils femenina: Les Cent-Une, société des femmes Bibliophiles”, dins de l’article de Germán Vasid Maliñas: “Sociedades de bibliófilos, viaje por 200 años de historia”, en el llibre llibre Lletres il·lustrades.Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions;Aloma&ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

“ Concurren a la feria, cada domingo, muchos centenares de compradores, y en pocas horas, de nueve o diez de la manyana a dos de la tarde, se efectúan transacciones por varias decenas de miles de pesetas. Véndese, además de libros, todo cuanto se relaciona con ellos o, mejor, con las artes gráficas. En los últimos tiempos ha adquirido considerable importancia el comercio de revistas ilustradas, de sellos y de cromos.

  Cada género tiene su especialista, en el que vende y en el que compra, y todas las formas de la manía coleccionista y sus derivados, de la que tan hondamente estamos afectados los humanos, se manifiestan allí abiertamente.

  Es curioso seguir al coleccionista, frecuentador asiduo de la feria, y descubris sus debilidades y extravagancias; pero no menos curioso e instructivo es observar a los libreros detrás de sus libros esperando silenciosamente, con digna seriedad o con aburrimiento, al comprador, o exaltando a grandes voces su mercancía. Algunos son comerciantes natos, hábiles vendedores que saben valorizar su mercancía, al efectuar la transacción, o que saben exponerla, particularmente aquellos que amontonan sus libros sin orden ni concierto, como si pretendiesen dar la sensación de que no conocen el valor de su mercancía. Con lo que, hay que reconocerlo, estimulan al comprador que, a menudo, en pos de una falsa economía, se decide a gastar diez pesetas en lugar de tres, de seis o de nueve.

  Hay que decir que en esas pilas desordenadas aparecen a menudo libros de interés, no incunables naturalmente, ni ejemplares únicos, ni ediciones numeradas, pero sí folletos difíciles de encontrar, primeras ediciones que mañana serán buscadas, curiosidades bibliográficas que un día aparecerán en los catálogos de los libreors anticuarios y sobre las que se lanzarán con su acostumbrada avidez los coleccionistas.

Pero además del librero comerciante, encuéntrase también en la feria el librero bibliófilo, serio, como convencido del valor y del mérito social de su actividad y que sabe lo que vende; éste cuida al libro, lo limpia antes de venderlo, lo reconstruye o lo reconstituye y lo expone dignamente. Y pide, además, por él lo que realmente vale.

  Los libros antiguos han desaparecido casi del todo de la feria, como van desapareciendo de las librerías anticuarias, para caer, como ocurre en todo el mundo, en manos de coleccionistas y de bibliotecas, de donde ya no salen.

  Pero el negocio no muere. El coleccionismo es eterno. Ya empiezan a apreciarse las ediciones de hace cincuenta años o menos, cuya rareza, al ir en aumento, acrece su estima.

  La afición coleccionista, por otra parte, crece cada día, se especializa y se desplaza de objeto, y con ella el número de vendedores. Las cuatro manzanas que circunscriben el mercado de San Antonio resultan insuficientes. Son ya seis formando dos hileras paralelas de puestos, separadas por un estrecho pasadizo, donde se apretuja y empuja la creciente multitud de compradores cargados de libros.   Sin embargo, los libreros se quejan. No realizan apenas compras y, por tanto, no disponen de libros para vender. ¿ Por qué? Se publica más, se lee más, los reveses de fortuna no han disminuído con relación a los tiempos pasados. ¿ Cómo es, pues, que la gente no se deshace de sus libros?

En alguna de sus obras expone Darwin la sorprendente relación que existe, si no recuerdo mal, entre las ratas y el consumo humano de leche. Abundancia de ratas significa disminución de piensos y forrajes; por tanto disminución de vacas; por tanto, de leche; por tanto, escasez de ésta en la alimentación.

  Algo semejante ocurre – aunque no en el plano de la alimentación, naturalmente – con los libros. La gente no cambia de casa con la facilidad con que lo hacía en otras épocas más sosegadas, y de consiguiente no se encuentra en la precisión de adaptar y ajustar sus cosas a una nueva vivienda. De ahí que no hay sobrante, objetos, cosas, libros de los que resulta necesario desprenderse.

  Con lo que se demuestra que unos decretos sobre alquileres han tenido la inesperada repercusión de reducir las posibilidades del comercio del libro usado”.

  Article: “Els Encants de Barcelona”, d’Augusto Matons Colomer, a la revista Bibliofilia IV, Ed. Castalia, València, 1951; p. 55-57.

“ Amb l’edició de bibliòfil apareix l’associacionisme. El 1873 es funda a Paris la primera associació de bibliòfils, la Societé de Amis des Livres, a la qual s’afegiran després els Bibliophiles contemporains ( 1890-1895) i tot seguit els Bibliopihiles independents (1896-1901), totes dues presidides per Octave Uzanne. La més famosa de les associacions d’aquest tipus, Les Cent Bibliophiles va ser creada el 1895 amb la fórmula encara més elitista del nombre limitat de membres, que es repetirà més endavant i arribarà a exportar-se. El 1900 n’hi havia 4, el 1920 eren 6 i a partir de 1925 – l’any en què Jou estableix taller propi al 13 de la rue de Vieux Colombier -, augmenten espectacularment, fins al punt que set anys després ja eren 34. El 1874, Lemerre havia publicat el seu credo del bibliòfil, el primer del seu gènere: Le livre du bibliophile, redactat, segons s’accepta generalment, per un jove Anatole France ( 1844-1924), que aleshores era un dels seus col·laboradors.

L’edició de bibliòfil arriba de seguida a Catalunya. Des de 1873, les edicions purament tipogràfiques de clàssics francesos fetes per Lemerre i compostes amb l’elzeviriana de Perrin van ser imitades a Barcelona amb fidelitat quasi facsimilar per Marià Aguiló amb els volums de la seva Biblioteca Catalana, compostos amb l’Elzevir de Beaudoire i ornaments procedents també de la mateixa Fonderie générale i impresos per Àlvar Verdaguer. Aguiló, patriarca de la filologia catalana i de tantes altres coses, connaisseur excepcional del nostre patrimoni bibliogràfic, és també qui importa directament de França l’edició de bibliòfil quan tot just acabava de néixer. Les opinions de Lemerre respecte a la cura i l’exactitud textual i fins i tot ortogràfica amb què calia reproduir els textos antics, tal com les farà exposar al Livre du bibliophile, s’avenien com l’anell al dit amb les d’Aguiló, que justament dedica la seva activitat d’editor bibliòfil a la divulgació de la literatura catalana medieval.”

Art de la impremta i edició de bibliòfil” de Josep M. Pujol, en el llibre Tres arquitectes del llibre: Lluís Fou, Jaume Pla i Miquel Plana, dirigit per Jordi Estruga, Olot, 2004. També es pot llegir en el llibre Lletres il·lustrades.Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions; Aloma &ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

XQ   XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

 Primeres parades del mercat del llibre dominical instal·lades prop de la cantonada del Paral·lel amb la Ronda Sant Pau (Foto: Josep Brangulí / ANC)

“ Las referencias más antiguas acerca del comercio del libro en Barcelona datan, al parecer, del siglo XIV. Cuentan las crónicas que ya entonces existía en la ciudad una feria en la que, junto con objetos de todas clases,podían adquirirse libros.

  De esa feria remota proceden, a través de los años y de mil diversas vicisitudes, los ‘encants’ actuales. El libro, en efecto, fué  poco a poco desgajándose del árbol frondoso de la feria general y su comercio acabó adquiriendo fisonomía propia; aparecieron los que, frente a los barateros, marchantes y ropavejeros, podríamos llamar ‘libreros puros’.   La feria tenía lugar los domingos por la mañana. Hacia principios de este siglo, se celebraba, primero, en la Plaza de la Universidad y, más tarde, en la Ronda de San Antonio, al aire libre. Acudían allí, desafiando las inclemencia del tiempo, los bibliófilos y aficionados en busca de las piezas codiciadas con que saciar su curiosidad y satisfacer sus pequeñas manías. De allí, junto con grandes coleccionistas,salieron también libreros anticuarios que, en la feria dominical, hicieron sus primeras armas. Basta mencionar, en recuerdo de todos, al insigne Palau.

Encants vells https://vaciadosbarcelona.com/los-encantes-de-barcelona/

La feria fue creciendo paralelamente al desarrollo de la afición por el libro y hubo de instalarse en la calle Marqués del Duero, conocida por El Paralelo, calle famosa en todo el mundo, donde los puestos de venta alcanzaron casi el centenar.

  Los libreros solían exponer su mercancía sobre sacos o lonas extendidos en el suelo. Había de todo: libros viejos y a veces antiguos, nuevos y usados, nacionales y extranjeros, saldos de ediciones, novelas baratas y de quiosco, láminas, grabados, fotografías, pergaminos, revistas, a veces ordenados, a veces en montones.

  Los libreros eran, y continúan siendo en los ‘encants’ actuales, gente de todas las procedencias, de todos los orígenes y de todos los oficios. Junto alos profesionales conocidos, con tienda abierta, que concurren a la feria dominical con saldos que en sus casas, visitadas principalmente por especialistas y conocedores, no podrían vender, se veían y se ven obreros y aun pequeños empleados que se lanzan al comercio dominical, unos impelidos por un interés respetuoso, casi místico – mentalidad muy siglo XIX todavía – por el libro y destinados, por eso mismo, de antemano, a pasar, tarde o temprano, al profesionalismo exclusivo, y otros en busca, sobre todo, de un pequeño ingreso que redondee el escaso jornal semanal.

  En el año 1936 la feria fué trasladada bajo la amplia y acogedora marquesina que rodea el mercado de San Antonio, donde se celebra actualmente y donde, al estar protegida del sol y de la lluvia y celebrarse con cierto orden, ha recibido su consagración.   Article: “Els Encants de Barcelona”, d’Augusto Matons Colomer, a la revista Bibliofilia IV, Ed. Castalia, València, 1951; p. 53-54.