Feeds:
Entrades
Comentaris

“En el fons, Babra, malgrat les seves manyes i trapelleries, va ésser el llibreter prototípic del seu moment. Tenia la seva mateixa dèria pel llibre, cosa que s’enganxa aviat i amb ella totes les limitacions i defectes dels seus companys, menys la seva perdonable petulància bibliofílica i per això els desconcertava. Cal no oblidar que es va emprendre el mal negoci d’adquirir el fons de L’Avenç i de continuar la «Col·lecció Popular» quan ja era ben morta. Els llibreters de vell, en canvi, solien ésser homes que acabaven per prendre’s els llibres de bona fe i per tant no creiem que cap hi fes fortuna. El degà era el famós Joan Llordachs, dels porxos dels Encants Vells, al carrer del Consolat, a l’altra banda de l’edifici de la Llotja. Llordachs va morir l’any 1919 en la misèria més gran. Baldomer Gual, que tenia la botiga al carrer de la Tapineria, també va fer mals negocis. A can Gual es va formar el conegut Joan Baptista Batlle, que presidí la nostra llibreria de vell durant prop de mig segle i havia arribat a conèixer bé el llibre i la nostra literatura. Batlle va publicar el primer catàleg l’any 1892 i des de la mateixa botiga d’en Gual a la Tapineria, que va adquirir ajudat per Isidre Bonsoms i l’any 1934 encara regentava la seva botiga en uns baixos de la Diagonal, prop del Passeig de Gràcia. Al costat d’aquests llibreters tingueren fama Jaume Andreu, que va començar fent col·lecció d’ex-libris,

 portades, culs de lamp i estampes a base de destrossar llibres. Després l’hem vist fent la notable col·lecció de fullets polítics que va vendre a Isidre Bonsoms. Jaume Andreu, però, també anava de bona fe i més d’una vegada es deixava timar. Agustí Castells va morir abans que la seva vídua posés la llibreria de nou tan ben arrencada a la ronda de la Universitat. L’escaleta que en vida havia tingut al carrer de la Portaferrissa era molt freqüentada per literats i aficionats als llibres. Roses, el llibreter de la ronda de la Universitat, també va veure passar molts llibres i molts compradors per les seves parades. Antoni Palau, el llibreter del carrer de Sant Pau que ens forneix la majoria d’aquestes dades, mereix ésser arrenglerat entre aquests primers llibreters de Barcelona que cal considerar benemèrits. L’últim de la sèrie fou Josep Porter, que va començar de crèixer en la tercera dècada del segle en el seu pis del carrer de Montsió i aviat va ésser l’amo de la llibreria de vell de Barcelona”.

Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936. Llibre XIII. Biblioteques generals tècniques i especialitzades. Bibliografia i Bibliofília, Alexandre Galí. Fundació Alexandre Galí, Barcelona, 1978-1986; p.92-93.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Toda librería es para mí patria, cobijo, bufé y jardín de las delicias. Y siento que el entrar en ella los libros me llaman desde lejos, quizá porque leerlos es buscar un interlocutor con quien mantener una charla fecunda. Entonces tomo alguno de un estante, lo acaricio, lo ojeo y, antes de acudir al índice, me detengo en su tipografía, para observar sus grávidas aes, esbeltas eles, sus atildadas jotas, sus aristocráticas mayúsculas. Y qué opíparo espectáculo es ver el alfabeto sembrado en una llanura color trigo, rodeada de grandes espacios para que la prosa respire. Son páginas con fragancia a talento y en cuyos surcos se escucha el callado bullicio del saber.

Mi atracción por las librerías fue un misterio hasta el día que descubrí que era sólo el hábito heredado de un curioso adolescente que se pasaba horas en las bibliotecas y que a los quince años manejaba, con más entusiasmo que sapiencia, la de un colegio de frailes. Recuerdo uno de estos santuarios donde, en largas tardes de lluvia, me bebí todo Conan Doyle, los tres tomos de Las aventuras de Edmundo Dantés, El manantial, de Ayn Rand, por lo menos la mitad de Dostoievsky, La gloria de Don Ramiro y Las mil y una noches completas. El lugar era húmedo y oscuro. Tenía un piso de madera sin pulir y sus duelas se quejaban al asentar en ellas el pie. Pero una vez instalado junto a un ventanal, el lugar se tornaba un paraíso.

Hoy en cambio, siempre que entro en una librería vivo la impresión de invadir una tertulia. Y esto unido a que en algunos de estos templos han tenido la buena idea de vender café, las hace más acogedoras y cercanas a aquellos grandes salones de hace un siglo, con su rumor a ateneo vehemente, sus pequeñas mesas de mármol, sus columnas de capiteles corintios y sus elegantes espejos. El café finisecular era un ágora hospitalaria, hoy casi desaparecida, donde nuestro abuelos debatían sobre el bien y el mal, urdían intrigas y jugaban al dominó.

Toda librería es eso, una Babel de opiniones. Y sólo se distingue de la tertulia en que la palabra escrita tiene una dignidad superior a la de la palabra hablada y que transmite a la persona que lee. Para el lector asiduo, sus amigos más ilustres están en su biblioteca. Hay enemigos también. Y autores algo antipáticos, mas no por ello menos insignes. Bibliografías, novelas, ensayos, épica, lírica, historia, artes, ciencias, todo está ahí, en los libros: las ideas seminales, las más arrebatadas quimeras. Los libros son la memoria del hombre, su irracionalidad y su razón. Y la librería el único lugar donde la censura no penetra. Una librería es la libertad total. Allí derrapa el poder, se excomulga el fanatismo, se adversa el ruido y la furia.

En la dedicatoria de su obra Of studies, Francis Bacon escribió que unos libros son para saborearse, otros para ser masticados y muchos para ser olvidados. Pero hay otros que te dejan con hambre. Son los menos, y los más queridos, los que lees una y otra vez porque hay algún algo especial, si no misterioso, en ellos.”

Del llibre El vuelo del faisán herido, capítol “Bibliofilia”, de Fco. Pérez de Antón ; Artemis Edinter, Guatemala, 2000).

“La primera societat de bibliòfils femenina: Les Cent-Une, société des femmes Bibliophiles.

Aquesta societat es va crear el 1926, als despatxos de la Nouvelle Revue Française, a iniciativa de tres dones, la baronessa de Brimont, madame Rivière-Schakhowskoy i madame Albert Pigasse. L’elecció del nom “Cent Une” obeeix al fet que aquesta xifra és l’única que té gènere femení en francès.

Va néixer, per tant, per resoldre la dificultat amb què es trobaven les dones bibliòfiles en l’època, la presència estava majoritàriament vetada a les societats de llavors. L’agrupació es componia de 101 sòcies, entre les que es trobaven artistes i dones de lletres i de l’alta societat: la princesa M. Ghyka, la comtessa de Lubersac, la comtessa de Noailles o la comtessa Thérèse d’Hinnisdal. Van abundar els noms de les esposes de coneguts escriptors: senyora de Paul Claudel, d’André Maurois o de Paul Morand.

La més distingida de les sòcies va ser, potser, la italiana Anna Laetitia Pecci Blunt, neboda néta del Papa Lleó XIII, una de les personalitats amb més renom en l’escena social i cultural del seu temps, molt relacionada amb pintors com Picasso o Dalí. (Anna Letitia era filla de comte italià Camillo Pecci i de l’espanyola Silvia de Bueno y Garzón). Entre les sòcies que conformaven el comitè es trobaven l’esposa de Paul Claudel, la bibliòfila i editora Madeleine de Harting i Valentine Dethomas, esposa d’el pintor Ignacio Zuloaga i germana de l’il·lustrador Maxime Dethomas.

La societat va començar la seva activitat editorial en 1927 amb la publicació de Suzanne et le Pacifique, de Jean Giraudoux, il·lustrada amb gravats al burí de Jean-Émile Labourer; a aquesta publicació li van seguir en 1928 Partage de midi, una de les primeres obres de Paul Claudel i Lettres à Madame Scheikévich, de Marcel Proust. En 1941 va fer una edició de Études pour “Mon Faust”, de Paul Valéry, amb il·lustracions de l’autor mateix gravades en fusta per Pierre Bouchet. Una de les edicions més conegudes és Le Cantique des Cantiques, suivi des Commemtaires de Sainte Thérèse d’Avila (1946), obra il·lustrada amb puntes seques de Michel Ciry.

El 1974 va sortir la vint-i-setena obra de la societat, L’Imitation de Notre-Dame la Lune selon Jules Laforgue, de François Villon, amb aiguaforts de Jean Jansem; el 1988 va aparèixer La Comptesse de Tende suivi de La Princesse de Montpensier (1988), de Madame de Lafayette, amb gravats a l’aiguatinta de Gustave Le Créach.

Dues de les últimes publicacions d’aquesta societat, que celebrarà el seu centenari en 2026, van sortir en 2015 i 2017: De quoi parlent els ximpanzés (2015), un assaig del neuropsiquiatre Boris Cyrulnik, il·lustrat amb fotografies d’Antoine Poupel; i La Maison du Lys de France (2017), de Gérard Manset, amb il·lustracions de François Schuiten reproduïdes en impressió digital. El text d’aquesta edició (de 125 exemplars) està compost a mà en caràcters Gill Sans i es va imprimir en tipografia al taller de Vincent Auger.

La primera societat de bibliòfils femenina: Les Cent-Une, société des femmes Bibliophiles”, dins de l’article de Germán Vasid Maliñas: “Sociedades de bibliófilos, viaje por 200 años de historia”, en el llibre llibre Lletres il·lustrades.Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions;Aloma&ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

“ Concurren a la feria, cada domingo, muchos centenares de compradores, y en pocas horas, de nueve o diez de la manyana a dos de la tarde, se efectúan transacciones por varias decenas de miles de pesetas. Véndese, además de libros, todo cuanto se relaciona con ellos o, mejor, con las artes gráficas. En los últimos tiempos ha adquirido considerable importancia el comercio de revistas ilustradas, de sellos y de cromos.

  Cada género tiene su especialista, en el que vende y en el que compra, y todas las formas de la manía coleccionista y sus derivados, de la que tan hondamente estamos afectados los humanos, se manifiestan allí abiertamente.

  Es curioso seguir al coleccionista, frecuentador asiduo de la feria, y descubris sus debilidades y extravagancias; pero no menos curioso e instructivo es observar a los libreros detrás de sus libros esperando silenciosamente, con digna seriedad o con aburrimiento, al comprador, o exaltando a grandes voces su mercancía. Algunos son comerciantes natos, hábiles vendedores que saben valorizar su mercancía, al efectuar la transacción, o que saben exponerla, particularmente aquellos que amontonan sus libros sin orden ni concierto, como si pretendiesen dar la sensación de que no conocen el valor de su mercancía. Con lo que, hay que reconocerlo, estimulan al comprador que, a menudo, en pos de una falsa economía, se decide a gastar diez pesetas en lugar de tres, de seis o de nueve.

  Hay que decir que en esas pilas desordenadas aparecen a menudo libros de interés, no incunables naturalmente, ni ejemplares únicos, ni ediciones numeradas, pero sí folletos difíciles de encontrar, primeras ediciones que mañana serán buscadas, curiosidades bibliográficas que un día aparecerán en los catálogos de los libreors anticuarios y sobre las que se lanzarán con su acostumbrada avidez los coleccionistas.

Pero además del librero comerciante, encuéntrase también en la feria el librero bibliófilo, serio, como convencido del valor y del mérito social de su actividad y que sabe lo que vende; éste cuida al libro, lo limpia antes de venderlo, lo reconstruye o lo reconstituye y lo expone dignamente. Y pide, además, por él lo que realmente vale.

  Los libros antiguos han desaparecido casi del todo de la feria, como van desapareciendo de las librerías anticuarias, para caer, como ocurre en todo el mundo, en manos de coleccionistas y de bibliotecas, de donde ya no salen.

  Pero el negocio no muere. El coleccionismo es eterno. Ya empiezan a apreciarse las ediciones de hace cincuenta años o menos, cuya rareza, al ir en aumento, acrece su estima.

  La afición coleccionista, por otra parte, crece cada día, se especializa y se desplaza de objeto, y con ella el número de vendedores. Las cuatro manzanas que circunscriben el mercado de San Antonio resultan insuficientes. Son ya seis formando dos hileras paralelas de puestos, separadas por un estrecho pasadizo, donde se apretuja y empuja la creciente multitud de compradores cargados de libros.   Sin embargo, los libreros se quejan. No realizan apenas compras y, por tanto, no disponen de libros para vender. ¿ Por qué? Se publica más, se lee más, los reveses de fortuna no han disminuído con relación a los tiempos pasados. ¿ Cómo es, pues, que la gente no se deshace de sus libros?

En alguna de sus obras expone Darwin la sorprendente relación que existe, si no recuerdo mal, entre las ratas y el consumo humano de leche. Abundancia de ratas significa disminución de piensos y forrajes; por tanto disminución de vacas; por tanto, de leche; por tanto, escasez de ésta en la alimentación.

  Algo semejante ocurre – aunque no en el plano de la alimentación, naturalmente – con los libros. La gente no cambia de casa con la facilidad con que lo hacía en otras épocas más sosegadas, y de consiguiente no se encuentra en la precisión de adaptar y ajustar sus cosas a una nueva vivienda. De ahí que no hay sobrante, objetos, cosas, libros de los que resulta necesario desprenderse.

  Con lo que se demuestra que unos decretos sobre alquileres han tenido la inesperada repercusión de reducir las posibilidades del comercio del libro usado”.

  Article: “Els Encants de Barcelona”, d’Augusto Matons Colomer, a la revista Bibliofilia IV, Ed. Castalia, València, 1951; p. 55-57.

“ Amb l’edició de bibliòfil apareix l’associacionisme. El 1873 es funda a Paris la primera associació de bibliòfils, la Societé de Amis des Livres, a la qual s’afegiran després els Bibliophiles contemporains ( 1890-1895) i tot seguit els Bibliopihiles independents (1896-1901), totes dues presidides per Octave Uzanne. La més famosa de les associacions d’aquest tipus, Les Cent Bibliophiles va ser creada el 1895 amb la fórmula encara més elitista del nombre limitat de membres, que es repetirà més endavant i arribarà a exportar-se. El 1900 n’hi havia 4, el 1920 eren 6 i a partir de 1925 – l’any en què Jou estableix taller propi al 13 de la rue de Vieux Colombier -, augmenten espectacularment, fins al punt que set anys després ja eren 34. El 1874, Lemerre havia publicat el seu credo del bibliòfil, el primer del seu gènere: Le livre du bibliophile, redactat, segons s’accepta generalment, per un jove Anatole France ( 1844-1924), que aleshores era un dels seus col·laboradors.

L’edició de bibliòfil arriba de seguida a Catalunya. Des de 1873, les edicions purament tipogràfiques de clàssics francesos fetes per Lemerre i compostes amb l’elzeviriana de Perrin van ser imitades a Barcelona amb fidelitat quasi facsimilar per Marià Aguiló amb els volums de la seva Biblioteca Catalana, compostos amb l’Elzevir de Beaudoire i ornaments procedents també de la mateixa Fonderie générale i impresos per Àlvar Verdaguer. Aguiló, patriarca de la filologia catalana i de tantes altres coses, connaisseur excepcional del nostre patrimoni bibliogràfic, és també qui importa directament de França l’edició de bibliòfil quan tot just acabava de néixer. Les opinions de Lemerre respecte a la cura i l’exactitud textual i fins i tot ortogràfica amb què calia reproduir els textos antics, tal com les farà exposar al Livre du bibliophile, s’avenien com l’anell al dit amb les d’Aguiló, que justament dedica la seva activitat d’editor bibliòfil a la divulgació de la literatura catalana medieval.”

Art de la impremta i edició de bibliòfil” de Josep M. Pujol, en el llibre Tres arquitectes del llibre: Lluís Fou, Jaume Pla i Miquel Plana, dirigit per Jordi Estruga, Olot, 2004. També es pot llegir en el llibre Lletres il·lustrades.Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions; Aloma &ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

XQ   XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

 Primeres parades del mercat del llibre dominical instal·lades prop de la cantonada del Paral·lel amb la Ronda Sant Pau (Foto: Josep Brangulí / ANC)

“ Las referencias más antiguas acerca del comercio del libro en Barcelona datan, al parecer, del siglo XIV. Cuentan las crónicas que ya entonces existía en la ciudad una feria en la que, junto con objetos de todas clases,podían adquirirse libros.

  De esa feria remota proceden, a través de los años y de mil diversas vicisitudes, los ‘encants’ actuales. El libro, en efecto, fué  poco a poco desgajándose del árbol frondoso de la feria general y su comercio acabó adquiriendo fisonomía propia; aparecieron los que, frente a los barateros, marchantes y ropavejeros, podríamos llamar ‘libreros puros’.   La feria tenía lugar los domingos por la mañana. Hacia principios de este siglo, se celebraba, primero, en la Plaza de la Universidad y, más tarde, en la Ronda de San Antonio, al aire libre. Acudían allí, desafiando las inclemencia del tiempo, los bibliófilos y aficionados en busca de las piezas codiciadas con que saciar su curiosidad y satisfacer sus pequeñas manías. De allí, junto con grandes coleccionistas,salieron también libreros anticuarios que, en la feria dominical, hicieron sus primeras armas. Basta mencionar, en recuerdo de todos, al insigne Palau.

Encants vells https://vaciadosbarcelona.com/los-encantes-de-barcelona/

La feria fue creciendo paralelamente al desarrollo de la afición por el libro y hubo de instalarse en la calle Marqués del Duero, conocida por El Paralelo, calle famosa en todo el mundo, donde los puestos de venta alcanzaron casi el centenar.

  Los libreros solían exponer su mercancía sobre sacos o lonas extendidos en el suelo. Había de todo: libros viejos y a veces antiguos, nuevos y usados, nacionales y extranjeros, saldos de ediciones, novelas baratas y de quiosco, láminas, grabados, fotografías, pergaminos, revistas, a veces ordenados, a veces en montones.

  Los libreros eran, y continúan siendo en los ‘encants’ actuales, gente de todas las procedencias, de todos los orígenes y de todos los oficios. Junto alos profesionales conocidos, con tienda abierta, que concurren a la feria dominical con saldos que en sus casas, visitadas principalmente por especialistas y conocedores, no podrían vender, se veían y se ven obreros y aun pequeños empleados que se lanzan al comercio dominical, unos impelidos por un interés respetuoso, casi místico – mentalidad muy siglo XIX todavía – por el libro y destinados, por eso mismo, de antemano, a pasar, tarde o temprano, al profesionalismo exclusivo, y otros en busca, sobre todo, de un pequeño ingreso que redondee el escaso jornal semanal.

  En el año 1936 la feria fué trasladada bajo la amplia y acogedora marquesina que rodea el mercado de San Antonio, donde se celebra actualmente y donde, al estar protegida del sol y de la lluvia y celebrarse con cierto orden, ha recibido su consagración.   Article: “Els Encants de Barcelona”, d’Augusto Matons Colomer, a la revista Bibliofilia IV, Ed. Castalia, València, 1951; p. 53-54.

“ L’edició de bibliòfil consisteix en una sublimació de l’art de la impremta a base del retorn controlat, en l’espai clos del tiratge reduït, al mode artesanal i a la dignitat material que li havia reportat la seva glòria: tipografia de caixa i composició manual, tiratge també manual ( mentre sigui possible), paper de fil i de fabricació, si pot ser, de tina, i inclusió sistemàtica de les tècniques dites “nobles” del gravat artístic: la xilografia i la calcografia. El 1893 Édouard Pelletan, famós per les seves “edicions d’art”, especifica molt bé les “tres condicions del llibre bell”, esdevingudes la fórmula clàssica de l’edició de bibliòfil: “ un text notable, il·lustrat amb xilografies segons els dibuixos confeccionats ad hoc per un il·lustrador especialment elegit, i imprès amb una cura perfecta”.

“Imprès amb una cura perfecta”: ni Pelletan ni cap dels seus col·legues no diu res sobre els tipus ni la mise en page, que òbviament no es plantegen com a problema. En la mesura que la tipografia francesa, controlada encara sense excepció a les impremtes, havia arribat a la seva culminació, i això explica que la tipografia de l’edició de bibliòfil no és qüestioni en general el tipus utilitzat, la composició i el disseny de pàgina, sinó que aspiri bàsicament a encarnar la composició perfectament ben feta segons les regles d’un art perfectament ben constituït.

Marca de l’editor Lemerre

Que l’aparició de l’edició de bibliòfil és una resposta a la generalització del llibre industrial, barat, produït o distribuït massivament, ho reconeix el 1893 amb tota claredat el mateix Pelletan:

“El dia en que Charpentier va inventar el llibre barat mitjançant la combinació de text compacte, petit format i paper sense marges i sense pes, el llibre va sofrir la seva revolució del 1789. L’aristocràcia del llibre va restar ferida de mort. Aquest esdeveniment succeïa el 1838”. Des d’aquesta època, és sabuda la rapidesa amb la qual el llibre ha seguit el seu camí cap a la democratització. Darrere el volum barat sense il·lustracions han vingut el volum barat il·lustrat, i el fotogravat ha permès d’oferir la imatge a un preu extremadament reduït…

Malgrat una breu temptativa anterior de l’impressor Auguste Poulet- Malassis ( 1857-1862), editor de Baudelaire i amic de Gautier i les Goncourt, el fenomen de l’edició de bibliòfil esclata definitivament cap a la fi del Segon Imperi. El 1866, l’editor Alphonse Lemerre comença la seva carrera amb una col·lecció de literatura in-octavo coposta amb els caràcters elzvirians de Perrin, amb inicials i capçaleres a l’estil del segle XVI; aviat (1868) comença a fer tiratges limitats i numerats en una jerarquia de versions múltiples amb marges i papers de menys a més luxe,…” “Art de la impremta i edició de bibliòfil” de Josep M. Pujol, en el llibre Tres arquitectes del llibre: Lluís Fou, Jaume Pla i Miquel Plana, dirigit per Jordi Estruga, Olot, 2004. També es pot llegir en el llibre Lletres il·lustrades.Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions; Aloma &ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

« Étude pour la figure d’Édouard Pelletan »
par Henri Martin (musée Paul-Dupuy).

XQ  XQ  XQ  XQ   XQ   XQ   XQ

“ Los fumadores poco cuidadosos, los que toman rapé, los que herborizan y secan luego flores y hierbas entre las hojas del primer volumen que les viene a las manos, los que no limpian ni los estantes ni los tomos, los que los limpian malamente, los fabricantes de zambombas, los tenderos de comestibles ordinarios, las cocineras y amas de casa poco escrupulosas que buscan pergaminos y papeles para cubrir orzas de manteca y potes de confitura, el agua y la humedad, el polvo, la grasa, las yemas de los dedos sucios mojados en saliva para volver las hojas, los ratones, las cucarachas, el fuego y la luz de gas – entre otros muchos hombres, mujeres, plantas, insectos y elementos naturales – componen el formidable ejército de enemigos dispuestos siempre a destruir impresos y manuscritos. La civilización fué concluyendo con algunos otros que no he mentado. A la electricidad y a la producción baratísima de cintas-metros se debe la muerte de las velas de esperma, que solían apagar con el libro los lectores en la cama, y que los sastres y zapateros hayan dejado de construir tiras para tomar medidas, y contrafuertes para el calzado femenino, con las hojas de los códices, sin perdonar los enriquecidos con iluminaciones de toda especie.

  En Santa María de Huerta me refirió hace años el párroco, que había conocido a uno de aquellos artistas que se servía de un metro o vara formado con trozos de pergaminos arrancados de los manuscritos más notables de aquel rico monasterio, viéndose claramente en tal medida fragmentos de preciosas miniaturas. También este caso tiene precedentes entre nuestros cultos vecinos de orillas del Sena, en donde el ramo de zapatería, en beneficio de las señoras, inmoló dos millones o más de volúmenes para aprovechar los pergaminos y badanas de las cubiertas.

  Ni más ni menos que en África. Cuando la Biblioteca de los Califas del Cairo fué saqueada por los turcos en el siglo XI, parte de los libros, al ser transportados a Alejandría, cayó en poder de una tribu berberisca, cuyos esclavos arrancaron las cubiertas de los volúmenes para hacer zapatos o babuchas.”   Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.19-21.

Biblioteca d’ Alexandria

Fa uns quants anys que passejo, trio i remeno per la Fira del Llibre d’Ocasió que des de fa 70 anys se celebra a Barcelona.

Algunes vegades des d’aquest vlok he criticat la Fira, amb bona intenció, tot i que  algun llibreter no s’ho a pres gaire bé.

Exposició a la Fira d’aquest any

De vegades l’he comparat amb fires d’altres ciutats espanyoles, com Madrid i València, que semblava que anaven a millor. Avui la cosa crec que passa a l’inrevés, a València continuen més o menys igual que anys enrere, potser amb menys llibreries1 i a Madrid2, sembla que por motius burocràtics, no han fet, ni aquest any ni l’anterior, cap de les dues fires que feien cada any, una a la primavera i l’altra després de la que es fa a Barcelona3.

Àlbum editat per la Fira XLVI de l’any 1997

Cal a dir, però, que a València han fet fira aquest any i els anteriors, cosa que a Madrid, que sempre tenia més llibreries i feien dues fires a l’any, s’han quedat el 2020 i el 2021 sense poder fer-les.

És una bona notícia que aquest any hi hagi a Barcelona 4 llibreries més que l’any passat, la cosa no deu anar tan malament com diuen i sembla. Hi ha llibreries que abans no hi eren i en falta una que no cal anomenar.

Per a mi la cosa més greu és que no podré anar-hi, no podré mirar ni regirar ni ‘tocar el piano’, com em van dir una vegada.

I encara que no és el mateix ni de lluny, miro i remiro a internet, on hi ha moltes de les coses que es poden veure a la Fira, però no totes.

Aquest diumenge s’acaba, malgrat els bibliofilicides, no us la perdeu.

  1. Llibreries a la Fira de València: 30 el 2018, 33 el 2019, 30 el 2020 i 26 el 2021.
  2. Llibreries a les Fires de Madrid: Primavera: 39 el 2016, 39 el 2017, 39 el 2018, 39 el 2019.Tardor: 38 el 2017, 38 el 2018, i 36 el 2019.
  3. Llibreries a lesFires de Barcelona: 36 el 2018, 35 el 2019, 27 el 2020 i 31 el 2021.

Los Goigs a Catalunya. Breus consideracions sobre son origen y sa influencia en la poesia mística popular, per Joan Bta. Batlle, llibreter; Altés, Impressor de Barcelona, MCMXXIV. Vol. de 128 págines amb 100 il·lustracions.

 “En Batlle, llibreter dels antics, i dels que estimen els llibres (vendre llibres és una cosa molt diferent d’estimar-los) i per tant, bibliòfil fervorós, ens ha donat amb aquest volumet una de les obres més interessants i curioses sortides en la bibliografia catalana de molts anys en aquest part. Els col·leccionistes de les fulles de pietat popular anomenades “Goigs” són bastant nombrosos; és una afició que ha tingut seguidors il·lustres com En Marian Aguiló, Mossèn Jeroni Sebastià, Mossén Pau Parassols, don Joan Cardona, En Babra, Verdaguer, Mossèn Jaume Collell,el  Marqués de Dou, el Marqués d’Alós, i altres, sobresortint per la importància numèrica y qualitat de son aplec la del Dr.Salvador Roca i Ballvé, que posseeix 20.000 exemplars, i la de D. Agustí Ribas i Mustarós, de Mataró que pot ensenyar-ne 19.000.

El valor religiós, filològic, folk-lorístic i històric dels Goigs, tradició genuïna de la nostra terra, l’explica d’una manera breu i clara l’autor d’aquest bell llibre, el clou del qual és la reproducció fotogràfica de cent fulles de goigs, la major part dels quals provenen del segle XVII. Comença la sèrie amb un exemplar del XVI, les “Cobles de la Verge de Montlleó”, existent al Museu del Parc, i acaba amb una demostració de com també fou aplicada a la política aquesta forma de poesia popular : segons es veu pels “Goigs a Carlos tercer (que Déu guarde) Rey de las Espanyas, etc.” (Es refereix a l’arxiduc Carles, el partit del qual seguiren els catalans en la guerra de Successió contra Felip d’Anjou, Felip V). Les col·leccions del Sr. Roca, i d’En Salvador Babra, així com la particular de l’autor, han sigut les fonts d’on s’ha format aquesta interessantíssima reunió de facsímils, la quasi totalitat dels quals apareixen publicats en nostra llengua, i exornats sempre amb les típiques vinyetes, boixos, orles, etc.

Amb el llibre d’En Batlle, tothom és col·leccionista, es pot ben dir ; i cert que ningú es trobarà que no vulgui ajudar a aplegar, seguint tan notables exemples, i escoltant l’exhortació que en el text així com en el seu catàleg-revista “L’Arxiu” fa l’autor, totes les “fulles soltes o papers volants” que tenen ja o tindran un dia interès històric, oi més de les que ofereixen, com els goigs, tan estimable servitud religiosa. “Voldríem, des d’aquest petit graó de la Bibliofília, en que escrivim — diu En Batlle — que la nostra veu fos sentida i compresa per tots els amants de la producció espiritual de la nostra terra ; que no deixessin perdre tot el bé-de-Déu que ha sortit de les nostres premses, ja en gravats al boix, al coure i a l’acer, ja en la manifestació de tota mena d’imatgeria popular en forma de goigs, on s’hi pot col·leccionar tota una himnòdia, fulles polítiques de tots temps, bans, romanços, auques, etc., fent-ne un bon arreplec i estotjant-ho dignament en l’Arxiu de la nos- tra ciutat, a on puguen estudiar-se totes aquestes manifestacions de l’art popular nostrat”. La presentació del volum Los Goigs a Catalunya, és excel·lent. L’autor i l’impressor són ja prou ben acreditats. Les reproduccions dels goigs antics són perfectíssimes : gravats i lletra hi apareixen amb notable claredat. Patrocina, molt encertadament, aquest llibre el benemèrit Foment de Pietat Catalana. Es hora de dir que En Batllle coopera ell mateix a l’obra de la restauració dels goigs, havent versificat i editat suara novells Goigs per a diversos Sants i Imatges de la terra, els quals li recompensaran ara escreix de gràcies la doble propaganda de devoció a ells i d’amor a les tradicions del nostre poble”.

Article signat per R. a la revista Catalunya social, n. 166, juliol 1924.Els llibres nous, p.11.

XQ  XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ Los encuadernadores de todas las épocas y naciones, desde que se inició la aparición del libro en rústica, han contribuído, en general, a hacer odiosa su lectura, dificultando que se abra con facilidad y que pueda sostenerse en una sola mano; aumentando, sin fundamento casi siempre, en un doble el precio de las obras baratas, y ofreciendo por el exagerado empleo de engrudos farináceos apetitosa golosina a las polillas; por fin, con la truculenta cuchilla estropearon milares de magníficas obras de la antigüedad, metiéndose en la caja del texto y mutilando toda suerte de ilustraciones gráficas. Particularmente en España, el mal gusto e ignorancia de los encuadernadores suele ser omnímodo, por haber aquí pocos lectores y eruditos aficionados a aquel arte. Y echemos, no un velo, sino una de auqellas cubiertas embreadas con que se protege la carga de las plataformas en los trenes de mercamcías- no conozco tela más espesa – sobre los incalificables despojos cometidos en el mundo de los libros por ciertos coleccionistas de encuadernaciones, mejor dicho, de tapas.

  Aunque el consuelo sea de tontos, conviene advertir que el sabio español a quien aludo tiene o tuvo predecesores en el extranjero. Por haber constituído precisamente una lucrativa industria con la destrucción de libros de toda especie – exceptuando los devocionarios – para aprovecharse de las vestimentas, llegó a hacerse célebre en París cierto inicuo baratillero llamado Quillet, quien confesaba orgulloso haber desollado más de 50.000 volúmenes. El sabio, nuestro compatriota, no hizo sino repetir las hazañas de otro que tal francés – M. Deroussent -, cuya venta de cubiertas se verificó en Montreuil-sur-Mer, em mayo de 1860. El papel – es decir, la obra, el libro despellejado, en cueros, o sin cuero -, de los más espléndidos infolios, ¡ fué vendido por este coleccionista a la guarnición de Montreuil para hacer cartuchos ¡

  Por fin, dentro del materialismo de la encuadernación, per se y per accidens, las manecillas, cifras metálicas, incrustaciones de toda especie, clavos, botones y puntas sobrepuestas; enemigos son del propio libro así adornado, que despierta la codicia del ladrón, y que está expuesto siempre a perder semejantes aderezos, y enemigos del libro vecino en las estanterías, al que suele despellejar cuando entra o sale en la tabla.

  En nada reparan tampoco bastantes aficionados a estampas, portadas, frontispicios, cabeceras, colofones y otros adornos del libro.

De la col·lecció John Bagford al British Museum

Más de cien volúmenes en folio se custodian hoy en el British Museum, formados por Juan Bagford con portadas que fué arrancando de obras preciosas. Y véase cómo el libro, a semejanza del sándalo y del incienso, que perfuman el hacha y el ascua que los abate y consume – según observaron varios publicistas del pasado y de hogaño -, otorga a sus verdugos el codiciadísimo privilegio de la inmortalidad. Por sólo poseer una buena biblioteca se hicieron famosas bastantes medianías a quienes estorbaba lo negro; por encuadernar sus libros lujosamente, por comerciar con ellos, ¿ qué más?, hasta por quemarlos, han pasado a la posteridad bastantes nombres”

  Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.17-19.

“Fa temps que no es parla de l’ex-libris i és que, afortunadament ja no cal fer-ne l’article, ha entrat als costums, com decoració obligada de les belles relligadures i testimoni fefaent de l’amor al llibre. Després d’un període de propaganda, en el qual, els mateixos propagandistes s’anaven iniciant als secrets de la novetat de què es feien apòstols, el poemet gràfic en què cada bibliòfil vol representar el millor d’ell mateix s’ha posat a l’abast de tots els dibuixants i els més joves hi aboquen entusiasme, enginy i domini perfecte dels més diversos procediments. Per donar una mica de tast de l’actual difusió de l’ex-libris, n’hem aplegat uns quants exemplars, on no hi té representació cadascun dels ex-libristes actuals sense que l’exclusió suposi cap judici desfavorable. Fem un lloc d’honor a l’autor de l’ex-libris Eusebi Fortuny, el gravador Ribas, d’abans de la zincografia, qui, gràcies a la seva longevitat, pogué viure el reviscolament de la tècnica de la qual era mestre; el seu primer deixeble, fou el propi fill, sacerdot, que amb el monograma grec de Crist i amb el lema «lux vera» ens presenta la seva pròpia marca de biblioteca. Destinat a Carles Folch i Girona és el dibuix, obra de Josep Pen, on figura la finestra oberta, a totes les belleses del món, al bell mig d’una llibreria de línies clàssiques. L’Ismael Smith dibuixant ple de picant originalitat és al mateix temps gran col·leccionista d’ex-libris i els dibuixa per als amics amb veritable fruïció. Fixi’s el llegidor en el propi de l’artista. David, mirant-se les dents que ha trencat a Goliath amb la pedrada i en el que porta el nom de Dalmau. Tots dos foren dibuixats a Nova York i per fer constar el seu espanyolisme l’artista signa fent precedir el seu nom, tan anglès, de la paraula Señor, a l’altra plana hi hem posat quatre obres de Joan Mas, enamorat de la Seu barcelonina, a la que ha dedicat tot un àlbum de petits aiguaforts, suara posats a la venda, en els quals la poesia de les penombres i la vigoria de les estructures hi són copsades amb igual encert. A la sèrie, molt desigual, dels ex-libris que ha fet, hi són representats tots els procediments gràfics. Un aiguafort d’En Flor lloat en termes calorosos per l’Apa, ens dóna ocasió de recordar un jove ben malaguanyat, que s’ha emportat a millor vida aptituds i valors ben poc comuns. Tanquen la plana quatre obretes de l’Ignasi Vidal, fill d’aquell poeta arborat que signava amb el pseudònim de «Josep Aladern», al qual és dedicada una de les marques, de simbolisme grandiloqüent. La infinita varietat de suggestions artístiques i literàries que es poden demanar a les minúscules obretes, la gama de luxe tècnic i material en què es poden realitzar, queden amplament representades en la selecció que avui oferim, sens intent de classificació ni de qualificació.

DOCTOR SCHULZE, article: “Ex-libris, penyora d’amor al llibre”. D’Aci D’Allà, n.142, octubre 1929.

“ Entre las cosas humanas, el libro es siempre el mismo en su esencia, presencia y potencia, con tal que conserve íntegra la forma. Ni se esconde, ni disimula, ni trueca, ni baraja las verdades que contiene; para él no hay estaciones más o menos propicias, ni horas intempestivas. A todas luces se entrega humilde y generoso, y se deja mirar o hacer añicos sin proferir una queja y sin exigirnos, antes de libar sus mieles o saturarnos de veneo, preparación alguna; es el único instrumento que no necesita temple ni afinación. Para cultivar sus amores y saborear sus frutos, el rústico y el erudito, el niño y el viejo, no han de menester ni piernas, ni olfato, ni paladar…, ni tan siquiera vista; les basta un dedo o el oído. Palpando los caracteres de la impresión, o con sólo escuchar, es dado hasta a los ciegos y sordomudos instruirse, deleitarse y comunicar con todo el mundo, por medio del libro. El hombre, ingrato por naturaleza, lo mismo con él que con la mujer, no obstante deberles las satisfacciones y las enseñanzas más grandes de la vida, suele abandonarlos con la misma indiferencia con que se arroja al suelo la colilla, siquiera sea esta del más rico habano.

  Al democratizarse con el progreso, perdió el libro muchas de sus buenas condiciones materiales: de joya pasó a ser casi artículo de primera necesidad. El mal papel, la impresión adocenada, las tintas ordinarias y las encuadernaciones criminales, han hecho degenerar la raza, y, desde la cuna, la mayor parte de los libros modernos de poco precio – y también casi todos los lujosos – traen ya sus días muy contados.”

  Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p. 14-15.

Bibliodiccionari XCIV

Bibliocast: Les veus i els sons de la Cultura a Michoacán, és una producció de la Secretaría de Cultura de l’Estat de Michoacán, de la Direcció de Patrimoni, Protecció i Conservació de Monuments i Llocs Històrics i del Centre de Documentació i Recerca de les Arts. https://www.youtube.com/watch?v=B3MoAmim_FY

Biblioemociones: activitats d’esbarjo organitzades per les Biblioteques de Ventanielles i La Granja, a Oviedo.

https://www.oviedo.es/agenda/-/calendars/event/1532441/08ruU0pEFRGN?p_p_auth=P8M07NMa

Bibliofaud: nom del butlletí de la Biblioteca de la FAUD ( Facultad de Arquitectura, Urbanismo y Diseño-Universidad Nacional de Córdoba- Argentina). http://bibliotecafaud.blogspot.com/2018/06/boletin-electronico-bibliofaud-no-67.html

Bibliòfica: catalanització d’una paraula, Bibliófica, vista en castellà en diferents llocs. En el diccionari no hi és, però ve a ser una mena de sinònim de la paraula Bibliofília i també de Bibliòfil. En el diari El Diluvio apareix un anunci que diu: “La Asociación bibliófica Los Amantes del Libro recuerda a cuantas entidades y particulares sientan amor por la cultura, especialmente por los libros, que tienen su secretaría (Francisco Layret, 99, entresuelo) abierta todos los días laborables, de siete a nueve de la noche, para despejar cuantas consultas estimen oportuno hacer.

En el butlletí “Códice 29” de la Asociación de Enquadernadores Artesanales de la República Argentina, a la pàgina 18, també en parlen:  “ En Argentina, la tradición bibliófica puede remontarse al final del siglo XIX, pero puede ubicarse con más propiedad en la década de 1920.

També es pot veure la paraula a Estandarte.com (Informació literària), parlant d’un llibre dedicat als Bibliopirates, El Club Dumas, de Pérez-Reverte, però potser amb un significat una mica diferent dels dos anteriors. Diu: “…Con estos elementos la sinopsis del libro lanza una bibliófica cuestión:…”

https://www.estandarte.com/noticias/libros/varios/bibliofilia-y-bibliopata-a-travs-de-los-libros_4410.html

Bibliofilicidi: l’auca  crec que és suficient per definir aquesta paraula, trobada a Virulat del 21 de juliol del 1928.

Biblio-Indie: un espai de crítiques resenyes, notícies i literatura de ficció.https://biblioindie.quora.com/

Bibliomulas: projecte per promocionar les habilitats de la lectura com a font de plaer i enriquiment personal, en llocs apartats com: El Rincón, El Caucho, Loma de la Virgen, Fundación Don Bosco y Jardín de la Esperanza ( Venezuela)

http://bibliomulamerida.blogspot.com/search/label/bibliomulasmerida

Biblio-Notas: una de les categories del vlok de la Biblioteca  Pública de Ciudad Colón (Costa Rica)

http://www.findglocal.com/CR/San-Jos%C3%A9/124708180932730/Biblioteca-P%C3%BAblica-de-Ciudad-Col%C3%B3n

Biblioquirúrgica: paraula usada per Ramon Miquel y Planas parlant d’Isidre Bonsoms y Sicart ( 1850-1922): “Y en esto si que puede afirmarse que nuestro bibliófilo de nada se privó, pues algunas piezas de su biblioteca eran muchas veces el resultado de una habilísima reconstitución biblioquirúrgica, hecha de dos y hasta de tres ejemplares de una misma edición, eligiendo hoja por hoja y encuadernando después el volumen de un modo apropiado”. 18 d’abril de l’any 1925.

Biblio-Sonnets: llibre de poesia de Paul Verlaine de l’any 1913. No he trobat el llibre en català ni en castellà. https://ca.wikipedia.org/wiki/Paul_Verlaine

Bibliotecon: biblioteca pública, que forma part de la “Red de Bibliotecas Nacionales”. A 10 Broadway, New York, NY 10004, Estats Units d’Amèrica.

https://bibliotecon.webnode.es/

Bibliotecón: trobades de bibliotecaris i bibliotecàries, organitzades per la Biblioteca General San Martín a Mendoza (Argentina).

Bibliotelia: Segons el Diccionari de la B.B.F. (Biblioteca del Bibliófilo Filatélico) es defineix la bibliotèlia com la “passió pels àlbums-llibre amb contingut que està format per un conjunt de segells postals o de correus, matasegells especials i altres elements rars o curiosos, existint una concordança entre tots ells, i destinats especialment a conmemorar algun aconteixement històric cultural o esdeveniment rellevant en un període limitat de temps ”.

https://filatelia.online/que-es-la-bibliotelia/

Llibre La  Pasión por la Bibliotelia

Bibliotequitas: A la Tualatin Library (Oregon) els fons federals s’utilitzaran per millorar l’accés als llibres de la comunitat llatina de Tualatin i augmentar la connexió dels residents de parla hispana a la biblioteca mitjançant petites col·leccions de llibres de la comunitat anomenades Bibliotequitas.

https://www.tualatinoregon.gov/library/tualatin-library-wins-arpa-grant

Bibliovídeo: Vídeos a la xarxa que tenen interès pel seu contingut relacionat amb temes de biblioteca escolar, o que s’utilitzen com a material de treball en sessions del seminari de coordinació. Organitzat per les Biblioteques Escolars del Gironès. https://sites.google.com/a/segirones.cat/biblioteques-escolars-del-girones/recursos/bibliovideo?authuser=0

“ El títol que encapçala podria fer així també, amb menor exactitud: «Gustau Gili o la dèria de l’exemplar únic», sinó que aquesta segona versió suggereix massa la idea d’extravagància ridiculitzada per uns versos coneguts entre els bibliòfils: C’est elle, Dieux, que f’en  suis aise!

Oui c’est la bonne édition!

voilà bien, pagès neuf et seize,

les deux faules d’impression

qui ne son ! pas dans la mauvaise.

 I precisament els exemplars únics del Sr. Gustau Gili, són únics per llur perfecció , no pas per llurs tares. No interessa a aquest exigent col·leccionista la possessió del llibre més difícil de trobar del món pel sol fet d’ésser introbable. El que li interessa, i per tal d’aconseguir-ho no plany esforços de cap mena, és l’exemplar perfecte, ben imprès en el millor paper, que després ell farà vestir amb la relligadura més sumptuosa i més adequada. Encara, abans de relligar-lo, procurarà convertir-lo en plusquamperfet trufant-lo amb aquells complements que en pocs anys, mesos potser, fan pujar vertiginosament l’estima d’un exemplar així. Però ara cal ampliar, per als no iniciats, aquesta explicació. Si alguna vegada veieu anunciat algun llibre de luxe del qual es tiren cinc, dos, àdhuc un, exemplars en el millor paper, xina o japó, i aquests exemplars triats són acompanyats de sutes de les il·lustracions, o d’algun original d’aquestes, o de quartilles autògrafes de l’autor, o d’il·lustracions refusades, o de la descomposició dels diversos tiratges si les il·lustracions són en uns quants colors, penseu que si el nom de l’autor del text i el de les il·lustracions i el de l’editor i el de l’impressor són una garantia en opinió dels bibliòfils que no s’enlluernen davant del luxe que no va acompanyat del bon gust, penseu, dic, que el Sr. Gustau Gili s’ha subscrit per endavant a algun d’aquests exemplars que ben pocs privilegiats al món podran haver. I penseu encara que, per poc que pugui, aquest exemplar serà aviat convertit en únic— si no n’era ja— pel seu propietari, el qual hi afegirà originals i autògrafs i suites i planxes d’il·lustracions que el posaran per damunt dels seus germans d’origen. Enriquir, completar un llibre és el que, amb paraula manllevada al lèxic gastronòmic, s’anomena trufar-lo. I aquesta operació, el Sr. Gili mirarà de fer-la encara que l’exemplar sigui ja, de bon principi, únic. Qualsevol creurà, potser, que aquestes filigranes de bibliòfil s’obtenen amb diners i prou . Si només fos això no en parlaríem. No s’obtenen de franc, és clar, però a més a més dels diners cal posar-hi gust, intel·ligència, passió, aquella passió gràcies als engrescaments de la qual la col·lecció del Sr. Gili és la millor de Barcelona quant al llibre modern i comparable a les millors de l’estranger. Descriure-la és impossible en un article: una biblioteca, només un catàleg la pot descriure. Caracteritzem sumàriament la del senyor Gili dient que aplega els espècimens més reeixits de l’art del llibre, de qualsevulla època que siguin, per ò principalment de l’actual. Un incunable no hi tindrà entrada si no és una obra tipogràficament perfecta, en bon estat i que no desentoni, per fatigada, dels seus ben agençats companys de prestatge. El nucli originari d’aquesta biblioteca, les primeres obres amb què inicià la seva col·lecció el Sr. Gili, són les obres referents al llibre, a la seva història, al seu art i a la seva tècnica. En un progressiu i il·limitat engrescament, que qualsevol bibliòfil troba la cosa més natural i explicable del món, el Sr. Gili passà a ampliar la seva biblioteca amb la recerca d’exemplars representatius, ja per si, ja per la relligadura, d’una època , d’una modalitat. Per això entre els seus llibres n’hi ha de tècnicament perfectes, sumptuosament realitzats a més a més, d’un gust que xoca amb el nostre, i amb el seu, però que són, amb tot, inestimables documents, veritables peces de col·lecció, objectes d’un museu del llibre en el qual la vulgaritat no té entrada. Pres del vertigen del bibliòfil, que és com el de tots els col·leccionistes (no diuen mai prou), sentint com pocs el plaer gairebé físic que procuren els bells llibres, el Sr. Gili s’ha procurat totes les produccions que ha pogut dels noms més cotitzats en la borsa de valors de la bibliofília. Tot l’art modern del llibre hi és representat en el que ha elaborat de millor. Però tots els sacrificis procuren, als ulls del bibliòfil de debò, una satisfacció que els compensa de sobres.

I bé, d’aquesta que en diríem bibliofília passiva malgrat l’activitat que cal esmerçar-hi, el Sr. Gili, seguint una corba naturalíssima en qui com ell té un nom en la indústria editorial, es proposa de passar a la bibliofília activa llançant una col·lecció de llibres de luxe. Aviat, pensem, podrem veure’n el primer fruit. La llarga experiència, els extensos coneixements, el flaire segur — condicions sense les quals no hauria pogut constituir la seva esplèndida biblioteca,—permeten d’assegurar que la col·lecció en vies de realitzar-se sola la direcció del Sr. Gili suportarà d’ésser comparada a les millors estrangeres i àdhuc que superarà moltes d’aquestes. El Sr. Gili, però, es trobarà—i ja ho sap—amb un punt a resoldre, i aquest és el de l’escàs públic que en les nostres latituds té encara una iniciativa d’aquesta mena. Cal que els rics que vulguin saber-ne ésser s’adonin d’una cosa de la qual no s’han adonat gaires: que una biblioteca escollida és el senyal més segur de distinció; que no hi ha casa que pugui legítimament aspirar a passar per ben posada sense uns quants bells llibres; que no és possible una élite sense aquests refinaments; que si hem acordat que l’esnobisme té una utilitat, la de fer possibles les empreses espirituals és la millor; i que en recomanar, per bé que amb escassa autoritat, l’adquisició de bells llibres, pensem afavorir més que ningú el comprador. Podríem encara donar, com a darrer argument, un que molts jutjaran el de més pes: que comprar bons llibres és adquirir un valor que no fa sinó augmentar amb el temps. El bibliòfil pura sang, que vol morir voltat dels seus llibres, relega aquesta consideració a un pla allunyat. Però com que del que es tracta és d’acabar aquest article estimulant l’afició a comprar bons llibres, cal recórrer a tots els arguments.

JUST CABOT, article: “ Gustau Gili o la passió dels bells llibres”. D’Ací i d’Allà, número. 149, maig 1930.

“Y, por el contrario, el más ignorante bibliómano, el mismo que pudo inspirar la célebre sàtira de Luciano de Samosata, presta indirectamente un servicio a la cultura universal, adquiriendo el libro, vistiéndole con lujo y preservándole luego en el estante de todo mal, aunque al realizar todo esto no proceda impulsado, ni mucho menos, por el noble afán de instruirse, sino pura ysimplemente por constituir con el tomo un número más de la colección. Otro lector vendrà después que se aprovechará del espíritu de la obra, bebiendo su substancia nutritiva, e importándole o no la forma del vaso contingente de la esencia. Pocos, poquísimos son los verdaderos bibliófilos que aman el libro en alma y cuerpo, por lo que dice, por su rareza en el mercado y por la buena ropa con que aparece vestido. Si a este propósito se preguntara a D. Francisco Rodríguez Marín: ‘Después de las de Cuba, Puerto Rico y Filipinas, ¿ con qué gran pérdida nacional cree usted que se cerró la lista de nuestro inmenso despojo?’, me atrevo a asegurar que el ilustre escritor sevillano respondería inmediatamente:’ Con la venta de la magnífica biblioteca del Marqués de Xerez de los Caballeros’.

  ¿ Quién es capaz de poner precio al aire, al agua y a la luz, en la naturaleza, tres cosas que el más humilde mortal derrocha todos los días? Lo mucho que valen estos dones del cielo sólo se aprecia, como la salud y la libertad, cuando se pierden. Por análogas razones, en los grandes centros de población, dotados de bibliotecas públicas, el libro es mucho menos apreciado que en la aldes, por lo mismo que, de balde, se le encuentra en la ciudad dispuesto a rendir sus frutos al primero que llega.

  Ningún otro amigo verdadero nos aguarda a todas horas, con los brazos abiertos y sin impacientarse jamás. El libro es como caballo ensillado de día y de noche, que no tasca el freno, que espera al jinete, que le deja cabalgar a su antojo y le soporta y le conduce luego hasta el fin de la jornada, sin tropiezos, ya sea aquel caballero, ya caballería.”   Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p. 13-14.

Tomba d’Eugeni d’Ors a Vilafranca del Penedès

“Davant el llibre, reconec immediatament a l’home de cultura. No necessito saber la seva manera d’entendre’l. Ni tan sols la seva manera de llegir-lo. En tinc prou veient la seva manera de manejar-lo.

Hi ha certs moviments, gairebé instintius, que designen des de la infància, a qui serà més tard home de cultura. Hi ha, a l’inrevés, forma de maltractament als llibres aviat denunciants del bàrbar que llegirà molt pocs o que els llegirà sense profit.

Vegin vostès aquest desatent que ha obert el tendre volum per la meitat, empunyant, a puny ple, cadascuna de les dues porcions. Ara el llegeix i les seves mans descansen en la part alta de les fulles. Ara el deixa i ha plegat una d’aquestes per deixar senyal i recordar després on ha quedat. Bé, doncs jo us dic que, les pàgines que tan ineptament maneja aquest groller, no les arribarà a entendre.

Qui les entendrà i gaudirà és aquest altre, aquest enamorat que, sense adonar-se’n, ha acompanyat ara amb una lleugera carícia dels dits la recolzada atenta carícia del mirar.

Mai entrarà, estigueu segurs d’això, en els millors alcàssers del saber qui no conegui o no endevini aquesta veritat profunda. Els llibres no són objectes inerts, sinó éssers animats.

Mereixen la consideració, el respecte i, per dir-ho així, la fraternitat que mereixen els més delicats, els més sensibles, i també els més vindicatius entre els vivents”.

Del tractament donat als llibres d’Eugeni d’Ors.

Revista Gráfica 1901-1902

“Es indudable que la enorme producción gráfica moderna no es compatible con el valor elevado que habría de tener el papel ideal que mereciera la investidura de guardador de nuestro pensamiento, mas esto no excluye la posibilidad del remedio. ¿ Qué importa la pérdida de la mayor parte de una edición de determinado libro, con tal de que no sea total dicha pérdida? Así como así, los libros han de tener su consumo como producto de una industria. En buena hora sigan, pues, los señores editores inundando el mundo de papeles impresos destinados á una existencia efímera. La abundancia de ellos asegurará el cumplimiento de su misión en el sentido de que el mayor número posible de inteligencias se aprovechen en un momento dado de las conquistas del pensamiento; mas no debe olvidarse que otras generaciones habrán de acudir también á la herencia que nuestra edad les legue, y que para ello hemos de asegurarnos de que los archivos y las bibliotecas puedan cumplir su misión, misión irrisoria y completamente estéril si continuamos abarrotando estantes y vitrinas de deleznables volúmenes y legajos que un próximo mañana verá convertidos en miserable polvo.

  En resumen: autores y editores de esos libros destinados á perdurar, á vivir algo más que una actualidad, que una moda, piensen en la doble misión que á ellos se encomienda, á saber: la inmediata de vulgarización, siempre posible, gracias al número de ejemplares producidos á bajo precio y á su gran circulación; y la segunda, la que da al pensamiento del hombre más larga vida que al hombre mismo, la de ser, en fin, un documento para la posteridad; misión esta última que habrán de cumplir un limitado número de ejemplares archivados cuidadosamente, en tanto que éstos hayan sido creados con dicho objeto. De ahí la necesidad de que en adelante cada tiraje cuente cierto número de ejemplares de bibliófilo en papel de hilo ú otro que ulteriores estudios determinen.”

  Article: “Duración del libro”, de R. Miquel y Planas a Revista Gràfica, 1901-1902, p- 55.

Revista Gráfica 1901-1902