He mirat en uns quants llocs buscant paraules relacionades amb el món de les Arts Gràfiques, els Llibres i el Paper. Moltes paraules m’han costat una mica perquè les traduccions del castellà al català no les he trobat totes i algunes les he posat amb la més bona intenció (desprès de mirar a Optimot i a Termcat) de què siguin les adequades per a cada cas. Però crec que algunes potser no estan del tot bé i m’agradaria que, si algú llegeix aquest glossari i veu millors traduccions per algunes coses, me les fes saber per posar-les bé. Perdoneu també per les errades i equivocacions, com diuen els editors i adlàters la culpa és dels Titivillus, que sembla que en el món editorial n’hi ha un munt.

Posaré el Glossari per orde alfabètic i de lletra en lletra i algunes lletres les posaré juntes perquè tenen menys paraules.
            I he posat unes abreviatures:
            Cast: Castellà
            Tb: També
            Fr.: Francès.
            I a més a més de paraules catalanes, quasi totes, també hi ha paraules en llatí, anglès, francès i italià, no traduïdes perquè tal com estan crec que ja s’entenen bé. Algunes les he deixat en castellà perquè no he trobat la correspondència en català.
            En moltes definicions poso números: 1, 2, 3,… perquè hi ha paraules que segons el lloc, l’època o l’ofici tenen unes definicions semblants i altres diferents per una mateixa paraula.
            Les paraules i les imatges són de diferents llibres i vloks, però n’hi ha de sis llocs principalment:

-El llibre manuscrit de M. Josepa Arnall i Juan, UB/Eumo, Barcelona, 2002.

-Diccionario de bibliología y ciencias afines de José Martínez de Sousa, Trea, Gijón, 2004

–Encuadernación al poder: Glosario (d’Eva Rodríguez [†]).

-Glosario gráfico. Un diccionario de artes gráficas, fet per Gustavo Sánchez Muñoz.  

–Tipografia UOC

-Real Academia de Bellas Artes de San Fernando: Diccionario del Arte Gráfico en el llibre Diccionario del dibujo y de la estampa. Vocabulario y tesauro sobre las artes del dibujo, grabado, litografía y serigrafía, Madrid: Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Calcografía Nacional, 1996. De Javier Blas (coord.), Ascensión Ciruelos i Clemente Barrena. 

A

–A bandera:  El final del paràgraf que està sense justificar i que, per tant, és irregular. En una justificació de banda, la bandera seria el contrari.

–A bandera dreta: Vegeu “justificació esquerra”.

–A bandera esquerra: Vegeu “justificació dreta “.

–A caixa: En composició tipogràfica o disseny gràfic imprès, objecte col·locat a tota pàgina però respectant els quatre marges, sense arribar fins a les vores de la pàgina esmentada.

En parlar d’imatges o il·lustracions “a tota pàgina”, aquestes es poden col·locar a caixa o “a sang” (fins a les vores de les pàgines). Tots els tipus d’impressió permeten el disseny “a caixa” però no tots permeten el disseny “a sang”

–A camp obert: 1. Dit d’una figura pintada sense cap tipus de fons ni requadre. 2. Dit de l’escriptura traçada sense línies rectores. Dit també de la notació musical sense pentagrama.

–A contrafibra: A la direcció contrària a la “direcció de màquina”.

–A contragrà: En angle recte respecte a la direcció principal de les fibres del paper, cartolina o cartró, que es considera, el gra del paper. També es diu “A contrafibra”.

Operacions com el plegat, per exemple, no s’han de fer a contragrà, ja que donen mal resultat. Per això cal saber la direcció del gra del paper. Un dels mètodes és esquinçar-ho: A gra el trencament és net i fàcil, a contragrà és trencada i erràtica. Un altre és que en presència de certa humitat, els papers tendeixen a enrotllar-se formant un cilindre en direcció del gra.

S’aplica també a qualsevol material allargat que tingui fibres, com la fusta que es fa servir en xilografia, per exemple.

–A dues cares: Impressió realitzada a les dues cares del paper.

–A dues línies: Vegeu”filet a dues línies”.

–A fons perdut: Vegeu “a sang”.

–A l’antiga: Vegeu “filetejat a l’antiga”.

–A la clara d’ou: Vegeu “tall decorat a la clara d’ou”.

–A la cola: Vegeu “tall decorat a la cola”.

–A l’espanyola: En encuadernació, vegeu “cosit a l’espanyola”.

–A la francesa (á la française): Vegeu “format vertical”. 2. En disseny gràfic, la col·locació del contingut usant com a eix horitzontal el costat més curt del paper. Es a dir:: disseny en vertical.

–A la italiana: En disseny gràfic, la col·locació del contingut usant com a eix horitzontal el costat  més llarg del paper. Es a dir: distribució apaïsada.

Per extensió, en parlar d’una doble pàgina, la col·locació del contingut d’una pàgina perquè es vegi perpendicularment (és a dir, girant la publicació pel que fa a la lectura normal), fins i tot a la doble pàgina.

La lectura correcta de pàgines a la italiana és amb el cap a l’esquerra (pàgina parell) i el peu a la dreta (pàgina senar), no al revés. Així, el lector gira la pàgina en sentit contrari a les agulles del rellotge, cap a l’esquerra.

–A la nineta: Vegeu “entintat a la monyeca”.

–A la poupée: Vegeu “entintat a la monyeca”.

–Al guix: Vegeu “tall decorat al guix”.

–A mà alçada: Dit d’un dibuix executat sense l’ajut d’instruments (regle, compàs, etc.). 2. A mà alçada: Pintura realitzada sense  ajuda d’instruments de mesura (regla, compàs).

–A mitja pàgina: Que només ocupa la meitat de la pàgina o de la justificació.

–A part: Forma de col·locar un paràgraf separat de la resta, ja sigui deixant més interlineat o per mitjà de sagnat. Se sol utilitzar per marcar cites superiors a tres línies, sense necessitat de posar-les entre cometes.2. Acabament voluntari d’una línia d’escriptura per iniciar-ne una altra. 3. En obres teatrals, acotació que assenyala que el personatge no està dialogant amb un altre sinó que parla amb si mateix, es dirigeixi o no directament al públic.

–A planxa perduda: Vegeu “gravat a planxa perduda”.

–A plena pàgina: Que ocupa tota la superfície de la pàgina o de la justificació.

–A sang: Imprès fins a les vores / Vegeu “tall a sang”. 2. Imprès o il·lustrat fins a les mateixes vores físiques de la pàgina (la sang). També es diu  “a fons perdut”, però és un gal·licisme.

–A tot color: Es diu de la impressió feta amb tota la gamma de colors. Vegeu “quadricromia”.

–A tota pàgina: Text o imatge que ocupa tota la pàgina o, si més no, l’amplada d’aquesta pàgina. En periodisme es diu dels titulars importants que ocupen tota l’amplada del diari.

–Àbac: Estri en forma de sedàs que serveix per separar impureses de la pasta.

–Abacà: Cànem de Manila, planta de la família de les musàcies de la qual s’utilitza la fibra per a alguns papers.

–Abadanar:  Adobar una pell ovina i convertir-la en badana.

–Abadanat: Llibre cobert amb badana.

–Abadologi: Llibre que conté la llista dels abats d’una abadia, d’una diòcesi o d’un país pel seu ordre cronològic.

–Abaixar els espais: Empenyeu els espais cap avall amb la punta de les pinces per evitar que pugin massa i taquin el paper durant la impressió.

–Abalori: Vegeu “compte”.

–Abast: En periodisme, notícia d’última hora que s’afegeix a l’últim moment o en una edició posterior.

–Abbreviator de parco maiore: Oficial de la cancelleria pontifícia del segle XVI encarregat de l’expedició o col·lació de les butlles.

–Abecedari: conjunt ordenat de lletres d’un idioma. 2. Llibre amb totes les lletres endreçades d’un idioma. Solen ser llibres preparats per a nens, amb imatges i paraules associades a cada paraula. També es diu Abecé i Cristus.

–Abecedari il·lustrat: El llibre on venen les lletres d’un idioma, de manera ordenada i acompanyades d’il·lustracions. Solen fer-se perquè els nens aprenguin les lletres.

–Abecedarium: Repertori alfabètic de conceptes jurídics molt usat a l’Edat Mitjana per estudiants i tractadistes,

–Abeurar: Amarar les fibres papereres aprofitant-ne l’absorbència, omplir-les d’aigua.

–Abisme: Punt o part central de l’escut d’armes.

–Ablació: En restauració, eliminació mecànica per accions físiques. Sol realitzar-se per treure dipòsits i pàtines superficials.

–Ablanir: Estovar. Macerar. Canviar la duresa de les plaques industrials de pasta crua amarant-les d’aigua.

–Abluir: En un paper o pergamí, fer reaparèixer, mitjançant un tractament químic, els escrits esborrats intencionadament o per acció del temps.

–Abonyegat: Defecte del paper que es produeix quan s’ha assecat massa ràpidament.

–Abonyegament: Deformació parcial, ovalada o circular, en un full de paper degut a una contracció localitzada que li confereix aspecte arrugat.

–Abominari: Llibre que conté els anatemes dictats pels papes, bisbes i fundadors, així com els noms dels anatematitzats per l’església.

–Abonament: Acció de pagar o pagar-se. 2. Dret que adquireix el que s’abona. 3. Preu mensual o anual que se satisfà per tenir dret a utilitzar els serveis bibliogràfics d’una biblioteca circulant. També s’anomena subscripció). 4. Preu que se satisfà o acord a què s’arriba per rebre regularment els llibres d’una col·lecció, un diari, etc.

–Abonar: Inscriure una persona o entitat, mitjançant un pagament estipulat, per rebre periòdicament una publicació a servei.

–Abonat: Persona que ha pres un abonament.

–Abrasímetre: Aparell per mesurar la resistència de la superfície d’un paper al fregament i al desgast.

–Abrasió: Imperfecció superficial provocada per una acció mecànica, ja sigui per un frec accidental, per deteriorament o perquè s’ha raspat intencionadament. 2. Raspadura feta per tal de cancel·lar una escriptura i tornar a escriure-hi al damunt.3. Desgast que es produeix en un llapis, un carbonet, etc,, en utilitzar-los sobre la superfície aspra d’un paper.

–Abrasiu: Dit del paper que produeix abrasió. L’abrasió és major en papers amb superfície aspra.

–Abraçadora: Signe que abraça o abasta altres, que poden ser lletres, xifres o una combinació de tots dos. També es diu ‘Acolada’, gal·licisme. 2. Són abraçadors certs signes dobles com les claus, els parèntesis, els claudàtors i encara altres que exerceixin funcions semblants. 3. Fermall. Tanca.

–Abraçadora de metall: Adorn de les cobertes en enquadernació i sistema de tancament realitzat totalment de metall amb frontisses.

–Abreviació: Reducció del cos gràfic d’una paraula o d’un grup de paraules. 2. Reducció gràfica d’un mot o d’una frase per mitjà d’abreviatures, sigles, etc. 3. Nova forma d’una obra o d’una de les edicions el contingut de les quals s’ha abreujat. Abreujament

–Abreviador: persona que abreuja o compendia un text o obra. 2. Clergue de la cancelleria papal encarregat de redactar abreujadament la minuta de les actes que s’havien d’escriure. Aquest càrrec que va estar en vigor durant els segles XIV i XV, va ser suprimit el 1908.

–Abreviadoria: Oficina d’un abreviador.

–Abreviatura: Paraula escrita amb menys lletres. Se solia fer servir en els manuscrits per estalviar espai, temps i esforç a l’hora d’escriure’ls, i a aquestes se les denomina com a abreviatures d’amanuense. Una paraula es pot abreujar de diverses maneres: quan s’abreuja el final de la paraula i s’assenyala amb una barra horitzontal o un altre signe, quan es fa servir la lletra inicial, quan s’utilitzen diverses lletres de la paraula, i quan s’utilitzen “símbols” d’abreviatura”, on un signe significa tota la paraula, com passa a la taquigrafia. L’ús de certes abreviatures ajuden a datar els manuscrits, ja que són pròpies d’una època determinada. Altres es van generalitzar i són símbols aprofitats també avui dia. Per exemple: quan es repetia una lletra, es col·locava una “titlla” sobre la lletra repetida. En castellà, això va derivar a la lletra “ñ”, tan característica, que és el senyal que n’hi havia dos “n”.

També era molt comú el “macró”, per sobre o sota les lletres, i la barra transversal (per a abreviatures de prefixos, sufixos i formes verbals). Un altre exemple clar és l’ús del signe “&” (“ampersand”), que substituïa la paraula llatina “et”, i que avui dia se segueix usant assíduament en anglès, el signe “%” que substituïa “per cent “, o la tan famosa avui dia “@”, que era l’abreviatura de la preposició llatina “ad”, i que tant sorprèn els no versats quan se la troben en textos antics. Avui dia, a les edicions actuals dels manuscrits i impresos antics, se solen transcriure senceres les paraules abreujades per no crear confusió, el que s’anomena “desenvolupar”.

–Abreviatura bibliogràfica: Forma abreviativa que s’utilitza a la redacció de l’assentament bibliogràfic, bibliografies, notes, etcètera, relacionades amb aspectes físics o textuals del llibre a l’edició.

–Abreviatura lexicogràfica: forma abreviativa que s’utilitza en lexicografia per a la redacció dels articles dels diccionaris, vocabularis, glossaris, etcètera.

–Abreviatura per afèresi: Abreviatura obtinguda per la supressió d’una lletra o d’una síl·laba en posició inicial de mot. Nota: En llengua llatina són abreviades amb aquest sistema la conjunció disjuntiva vel, les consecutives ergo i igitur, i la causal enim.

–Abreviatura per contracció: Abreviatura obtinguda per la supressió d’una o més lletres a l’interior d’un mot.

–Abreviatura per lletra volada: Abreviatura consistent a representar una síl·laba o paraula mitjançant una lletra col·locada a la part superior d’una lletra base.

–Abreviatura per suspensió: Abreviatura obtinguda per la supressió de l’última o les últimes lletres d’una paraula (abreviatura per suspensió simple), o de les últimes lletres de cada síl·laba (abreviatura per suspensió sil·làbica)- Nota: Hi ha abreviatures per suspensió simple (com la de datum i octobris) i abreviatures per suspensió sil·làbica (com la de bene o heredes)

–Abric: Tros de baieta per a cobrir les postes de paper, encolades, per evitar el refredament dels fulls fins que es porten al mirador per a assecar-los. Aquesta baieta rep el nom de Saial.

–Absolutum: Veu llatina que significa “acabat”, i que antigament es col·locava al final d’algunes obres seguida de la data i el lloc d’impressió.

–Absorbent: Producte que té la propietat d’absorbir i de fixar certes substàncies, utilitzat per eliminar les taques dels llibres o documents.

–Absorció: Fixar a l’interior. Es diu de la capacitat d’una substància per assumir-ne una altra, fluida o gelatinosa. Als llibres ens importarà la capacitat d’absorció que tinguin els seus materials. El paper, per exemple, absorbeix fàcilment la humitat si la humitat relativa que hi ha a l’ambient on es conserva és superior a la de l’equilibri del paper. Per aquesta absorció el paper es pot degradar, però també fem servir aquesta capacitat per restaurar-lo en un bany o amb esprai. Per absorció també es poden treure taques, impregnant el material a netejar amb un líquid que després és absorbit per un altre material (paper, cotó), on quedarà recollit el líquid afegit més la brutícia, o posant una gelatina directament sobre la taca, per aconseguir una absorció lenta, amb poca humitat.

–Absorció d’oli: Comprovació realitzada sobre papers per saber quant oli absorbeixen i, així, saber el comportament del paper amb la tinta d’impressió que fa servir l’oli com a mitjà.

–Absorció d’aigua: Comprovació per saber quanta absorbeix el paper quan es col·loca una de les cares sobre el líquid. Es realitza aquesta comprovació, anomenada ‘Cobb’, per saber quin tipus de paper és. Es realitza l’absorció en temps diferents (30, 60 o 120 segons), depenent de la paperera. El resultat es dona a g/m² d’aigua absorbida. Papers per a etiquetes WS o per a impressió flexogràfica necessiten un ‘Cobb’ inferior a 20g/m². El ‘Cobb també ens assenyala el nivell d’encolat del paper.

–Absorció de la tinta al paper: Grau en què la tinta penetra al paper.

–Absorció per capil·laritat: El material absorbeix el líquid per capil·laritat, que és la capacitat que té el líquid per pujar per un tub capil·lar gràcies al fet que la força intermolecular entre les seves molècules és menor que l’adhesió del líquid amb el material del tub. El líquid continua pujant fins que la tensió superficial és equilibrada pels pèls del líquid que suporta el tub. D’això se’n diu “efecte capil·lar” o “capil·laritat”.

–Abstersió: Neteja dels documents mitjançant l’eliminació de matèries estranyes, per contribuir a conservar-les.

–Abstract: Veu anglesa: resum, sumari. Síntesi d’un article o treball aparegut en una revista especialitzada.

–Acabament: Operacions que eventualment són efectuades sobre el paper ja sortit de màquina: supercalandratge, rebobinatge per a expedició, tallament transversal, desbarbatge i tallament a mida exacta, compte i inspecció dels fulls i embalatge.

Les operacions tals com laminatge, gofratge, plegatge, ratllament, engomada no són considerades com a acabament, sinó com a manipulació

–Acabat: Se sol utilitzar en singular quan parlem d’un tractament en concret o d’un material que té aquest tractament, mentre que es fa servir en plural quan ens referim a un conjunt de processos. / Cara d´un material que té un tractament final (la part amb dibuix d´un paper pintat, la zona amb pèl de la tela d´enquadernar, la zona setinada…). / Acabats: En enquadernació, és una part de la construcció del llibre. Són les accions finals a fer després de ficar el llibre en tapes, i que solen relacionar-se amb la decoració. Són acabats, per exemple, el producte que es posa sobre qualsevol material perquè no es faci malbé (la cera, el vernís…), la decoració final (el retolat de la tapa), el brunyit o polit del material perquè brilli (tant de la pell com dels cants, per exemple), el calandratge, l’estucat, el gofrat…/ En arts gràfiques i impremta, els processos que es realitzen sobre el material després de l’entintat: plegat, tall, enquadernació, envernissat, plastificat… / A la producció editorial, es pren per les accions posteriors a l’entintat: plegat, enquadernació i tall. Es pot anomenar “post impressió” o “post premsa”. / De manera restringida, el tipus de vernís que es dona a un imprès: acabat brillant, mat…

–Acabat d’ennobliment: procés gràfic de post-impressió, que es posa tant sobre el material de l’interior com de l’exterior del llibre, per donar més qualitat a una enquadernació industrial: relleu, termo-gravat, gravat en sec, etc.

–Acabat de màquina: Els acabats realitzats automàticament per màquines a la indústria gràfica.

–Acabat imitació tela: Acabat que es realitza sobre un material perquè imiti la tela. En enquadernació són comuns els papers amb recobriment vinílic i gofrat amb textura de roba.

–Acabat setinat: El vernís UVI és un acabat molt vistós i en el cas que s’apliqui per punts, gruixut. A més són percebuts al tacte com una superfície realçada.

–Acabat superficial del paper: Se sol denominar així als acabats més comuns del paper, que tenen a veure amb la seva llisor i brillantor: tramat, verjurat…

–Acamussar: Adobar una pell amb un bany de matèries grasses per donar-li un aspecte mat, esponjós o pelut.

–Acanalat: Que té el contorn format per petits semicercles units amb les puntes cap endins.

–Acanalament: Canal que s’obria als cantells de les tapes (de fusta) de les enquadernacions bizantines, per a aposentar-hi les gruixudes capçades amb nucli que tenien. Es tracta, per tant, d’un tipus de canalització, localitzada al cantell de cap o peu. / Un tipus de caixa format per un solc. Es dona en alguns tipus d’enquadernació, com la de llom recte o algunes tapes d’enquadernacions japoneses.

–Acant: Motiu decoratiu en manuscrits i enquadernació que representava fulles d’acant. En manuscrits s’utilitzava com a element decoratiu, moltes vegades com a marc del motiu il·luminat principal. / En enquadernació, és part dels adorns vegetals que s’inclouen en diversos estils. Per exemple, a l’estil neoclàssic s’utilitzaven aquestes fulles al costat de les de vinya, heura…, col·locades de forma consecutiva en una roda. / També se’l coneix com a “rocalla” quan es descriu la decoració de la coberta. 2. Motiu ornamental que imita les fulles d’acant, llargues, onduloses i dentades.

–Acapit: Paràgraf a part. / Títol d’un capítol o part independent d’un llibre. / Text breu posterior al títol que n’aclareix el contingut.

–Acartonar-se: Perdre la pell o la tela la seva elasticitat.

–Acartolinat: Que té la consistència de la cartolina.

–Accentuar: 1. Escriure un accent gràfic sobre una lletra. 2. Fer més perceptible una condició o una característica determinada en un paper, ja sigui en el color, en les barbes, la rugositat, etc.

–Accessibilitat: capacitat d’accedir fàcilment i ràpidament als documents. / Se sol utilitzar en el sentit d’accessibilitat web, que fa referència a la facilitat d’una pàgina web per ser utilitzada per persones amb algun tipus de dificultat. 2. Possibilitat, regulada en un reglament, de consultar documents d’arxiu. 3. Possibilitat d’obtenir materials de lectura a biblioteques, llibreries, supermercats, etcètera. 4. Disponibilitat dels documents d’un fitxer o biblioteca, llibreria, etcètera

–Accés: 1. Entrada o pas. 2 . En el tractament automàtic de dades, mode d’explotació d’una memòria mitjançant el qual els articles d’un fitxer es poden obtenir en un ordre diferent del que ocupen en el seu suport.

–Accés al document: Facilitat per a l’obtenció d’un document per part de l’usuari a la biblioteca.

–Accés indirecte: Obtenció d’un llibre o un altre document a la biblioteca mitjançant l’emplenament previ d’un butlletí de comanda perquè un empleat li faciliti allò que s’ha sol·licitat.

–Accés restringit: Limitació de la consulta en arxius i biblioteques. Se sol produir per qüestions de conservació o confidencialitat. Per accedir a aquests documents cal estar acreditat com a investigador.

–ACE: 1. Sigles d’Adobe Certified Expert (“expert certificat per Adobe”), una titulació que expedeix la signatura Adobe a aquelles persones que aproven un examen de coneixements sobre un dels seus programes en una versió determinada. Així, per exemple, es pot ser ACE a Adobe Photoshop 7. 2. Sigles d’Adobe Color Engine (motor de color d’Adobe), el cor de la gestió del color (CMS) als programes de la signatura Adobe.

–Acceleració del bany: En restauració, fer que els temps de realització d’un “bany de neteja” siguin més curts, perquè els materials solubles no puguin arribar a fer-se malbé.

–Accent gràfic: Tipus de titlla que consta d’un signe (´) que es col·loca sobre les lletres, segons les regles d’accentuació de cada llengua. Hi ha de diversos tipus: l’accent agut (´),  l’accent circumflex (^) i l’accent greu (`).

–Accent flotant: L’accent el caràcter del qual està separat de la lletra. L’accent es compon per separat, ajustant-lo a la lletra. És comú en treballs realitzats amb component manual l’usar la coma com a accent, perquè les lletres estan fetes per anglesos (que no usen els accents).

–Acceptació de tinta: Grau de receptivitat de la tinta per part dʻun suport o dʻuna capa de tinta ja impresa.

–Acèfal: Llibre que manca de portada o primeres fulles. Vegeu “mutilat”. 2. Dit del document, manuscrit, etc., mancat de principi.

–Acerar: Revestir els clixés de coure amb una fina capa d’acer per disminuir-ne el desgast en tirades llargues. És un procediment galvanoplàstic que s’aplica especialment en heliogravat.

–Acerat: Dit del paper que té molta duresa, Un paper acerat és aquell que té un bon carteig i/o rigidesa.

–Acetat: Làmina transparent i flexible que es pot utilitzar de diverses formes en enquadernació, edició i restauració. Per a cadascuna de les utilitats cal triar el gramatge adequat. Un acetat fi ens pot servir com a llit sobre el qual col·locar adhesiu a un tissú i després poder col·locar-lo subjectant-lo amb l’acetat. També serveix per realitzar plantilles per estergit (per pintar a mà), o com a muntatge de pel·lícula en impressió Òfset. Amb acetat gruixut podem fer portades en enquadernació d’art, i el més fi el podem imprimir i fins i tot fer servir com a full de protecció d’altres impresos de qualitat sobre els quals se superposa. És, en realitat, “acetat de cel·lulosa”, ja que hi ha altres acetats que no són làmines transparents (com l’acetat de polivinil o l’acetat de sodi).

–Acetat d’amil: S’utilitza en dissolució en restauració.

–Acetat de cel·lulosa: Material termoplàstic i transparent que es fabrica amb cel·lulosa que s’ha tractat amb àcid acètic i anhídrid acètic. Se solia utilitzar per consolidar papers febles, però acidifica el material, així que és millor no utilitzar-lo i, si apareix, treure’l amb acetona.

–Acetat d’etil: S’utilitza en dissolució en restauració.

–Acetat de sodi: Sal utilitzada per adobar la pell.

–Acetona: Nom comú de la dimetil cetona. Dissolvent d’ampli espectre utilitzat a l’adober de la pell. Molt volàtil, Com a dissolvent de la tinta s’aprofita en la tècnica decorativa del “transfer” o per rebaixar la tinta al gravat al buit o antigament a la flexografia. En restauració es fa servir, en “dissolució” per dissoldre múltiples vernissos, resines naturals i dipòsits de greix, i per impermeabilitzar zones en un bany de neteja. És convenient fer-lo servir en lloc airejat i amb guants perquè és lleugerament tòxic. Mantenir fora del foc, ja que és inflamable.

–Àcid : Tota substància o ió capaç de desprendre protons. Es divideixen en àcids inorgànics o minerals (sulfúric, nítric, clorhídric o fosfòric), i àcids orgànics (acètic, fòrmic). També entre àcids forts (àcid clorhídric, àcid nítric, àcid sulfúric) i febles (àcid acètic, àcid carbònic) segons la concentració l’ió d’hidrogen resultant de la ionització. Per a neteges de restauració es fan servir els febles, més volàtils, que dissolen les proteïnes. Dissol i reacciona amb certs metalls produint sals (també produeix sals amb bases o àlcalis). Es poden utilitzar en l’adob de pells, anàlisis químiques, control de PH (envermelleix el tornassol i fa virar el color d’altres indicadors), per “desacidificar” sals bàsiques en paper (vegeu “acidesa”), o com a dissolvent (amb precaució ). / En “estampació”, l’àcid és un dels protagonistes principals de la tècnica de l’aiguafort i serveix per marcar al metall el dibuix que l’artista va fer sobre la capa de vernís. Últimament és substituït per altres substàncies menys tòxiques i contaminants. Són substàncies corrosives que cal manejar amb molta protecció, evitant en tot moment el contacte amb la pell. Se sol utilitzar l’àcid nítric (molt tòxic i en desús), el “mordent holandès” (molt irritant), el clorur fèrric (que en realitat és una sal, el menys tòxic dels tres), i el “mordent de Edimburg (que és un àcid combinat entre l’àcid cítric i el clorur fèrric saturat).

–Àcid acètic: “Blanquejador àcid” utilitzat en “neteja de taques” en restauració. Àcid procedent del vinagre que s’utilitza en conservació ja que funciona com a bactericida, blanquejant i desincrustant.

–Àcid carboxílic: compost orgànic que s’utilitza per a l’acidificació de pells. El mateix que “àcid mineral”.

–Àcid cítric: “Blanquejador àcid” utilitzat en “neteja de taques” en restauració.

–Àcid clorhídric: 1. Àcid no oxidant, compost de clor i hidrogen. A la venda hi ha l’àcid muriàtic, que té menys concentració i menys corrosiu. S’aprofita a l’adobament de pells i també a l’estampació. S’obté de la barreja entre àcid sulfúric i sal comú.

2. Solució aquosa de clorur d’hidrogen gas (d’un 30-36%) usada per regular el procés de blanqueig de la pasta.

–Àcid clòric: Àcid oxidant, molt corrosiu i perjudicial.

–Àcid combinat: El compost per més d’un àcid, com l’aigua règia.

–Àcid cròmic: Àcid soluble en aigua. Es ven en sals. És utilitzat com a pigment.

–Àcid fòrmic: És un tipus d’àcid mineral. Es ven en un 85% de concentració. Serveix a l’adob de pells i a la fixació de colorants al tenyit de cuirs. Pertanyen a aquest tipus els dicarboxílics, els grassos (oleic, esteàric) i aminoàcids.

–Àcid gàl·lic: Principi actiu del taní.

–Àcid de Lewis: El que té l’activitat reactiva per intercanvi d’electrons (i no d’ ions, com la resta d’àcids). En un bany d’una planxa metàl·lica per realitzar una “estampació” s’obté la càrrega àcida del metall, i no del bany, transformant el metall que toca en “sal de clor”.

–Àcid ligni-sulfònic: Compost derivat de la lignina que s’utilitza en la fabricació de la cel·lulosa al sulfit. Molt poca pasta química per a paper es realitza avui dia amb aquests compostos.

–Àcid inorgànic: Com els àcids minerals, molt irritants i corrosius per als teixits humans. Val més no utilitzar.

–Àcid nítric: Àcid oxidant, molt corrosiu i tòxic. Se solia utilitzar en “estampació”, però avui dia està en desús. Sol emprar-se sobre planxes de coure i zinc, en solucions anomenades forta (entorn del 50%) i feble 15-20%. No n’és aconsellable l’ús.

–Àcid oxàcid: Àcid oxidant, com el nítric o el clòric. Són molt tòxics i perjudicials.

–Àcid oxàlic: Àcid no oxidant, com el clorhídric o el fosfòric. “Emblanquidor àcid” utilitzat en “neteja de taques” en restauració. Producte químic que s’utilitza per treure les taques d’òxid o rovell, i per al emblanquiment. Sobre el sumac o el pergamí cal neutralitzar l’àcid després de la neteja. També són preferits en estampació, ja que no oxiden la matriu de metall.

–Àcid sulfúric: Oxoàcid de sofre que és molt corrosiu. Es fa servir en el procés de blanqueig de les fibres.

–Acidesa: Factor intrínsec de degradació del material, un dels que causa més danys als documents gràfics. S’anomena així a l’excés d’ ions d’hidrogen en un material, cosa que els torna fràgils i trencadissos, i causa la seva destrucció. Pot afectar tant papers (vegeu “paper àcid”) com pells (vegeu “pell àcida”). Per saber com es comprova l’acidesa d’un material vegeu “mesura del PH”. I sobre com es treu vegeu “desacidificació”.

–Acidificació: Alteració del grau d’acidesa de la tinta, que pot provocar la destrucció del suport i la perforació de les lletres.

–Acidificar: 1. Fer tornar àcida una solució, primitivament alcalina o neutra, mitjançant l’addició d’un àcid. 2. Convertir una substància en un àcid.

–Acidimetria: Mesurament volumètric de la quantitat d’àcid en la solució de pasta i augua.

–Acidulació: La litografia consisteix a dibuixar sobre una pedra calcària la imatge que es vol transferir a l’estampa emprant pigments grassos. A causa de l’efecte de rebuig que hi ha entre el greix i l’aigua és possible mantenir la zona dibuixada dins dels seus límits, sense expandir-se per la resta de la superfície del suport, humitejant la pedra intensament. Ara bé, per fer-la més receptiva a l’aigua i netejar les partícules greixoses de la superfície, i simultàniament per fixar el dibuix, cal sotmetre la pedra litogràfica a una preparació prèvia que es coneix amb el nom d’acidulació. A aquest efecte, s’aplica una solució de goma aràbiga i àcid nítric rebaixat en aigua —la concentració de l’àcid varia entre l’ u i el tres per cent depenent de la tècnica litogràfica emprada—. L’àcid actua tant sobre la superfície de la pedra que conté pigments grassos provocant una reacció química que integra el dibuix a l’estructura del suport com sobre la zona nua augmentant la seva capacitat higroscòpica en eliminar qualsevol residu gras. El temps d’exposició a l’acció del àcid no convé que superi els dos minuts. El procés d’acidulació s’ha acabat en aquest punt. Si la pedra no serà estampada immediatament sinó que es pretén emmagatzemar-la fins a una estampació futura, s’ha de protegir. Mentre que la pedra estigui humitejada no correrà cap risc que alguna partícula inesperada de greix es fixi a la zona nua. Però en el moment en què s’assequi, el que passa durant un emmagatzematge prolongat, la superfície es pot fer malbé si cau sobre ella una substància greixosa. Per evitar aquest risc, abans d’emmagatzemar una pedra litogràfica dibuixada convé aplicar a la superfície una capa de goma aràbiga. Amb aquesta protecció es pot conservar tot el temps que es vulgui. Quan sigui estampada es retirarà la pel·lícula de goma passant una esponja mullada en aigua.

–Acidular: Fer tornar lleugerament àcid.

–Acologia: Tractat dels instruments de cirurgia.

–Acoblament: 1. Igualació dels fulls de paper d’una mateixa mida per formar grups homogenis com mans, raimes, piles, etcètera. 2. Apropament de dos caràcters consecutius de manera que els seus perfils contigus s’acoblin a fi d’evitar efectes antiestètics.

–Acoblament automàtic de parells de lletres: Aplicació de paràmetres automàtics d’acoblament entre parelles de lletres duta a terme per un programa de composició o compaginació. També es diu Autoacoblament.

–Acoblament de transferències: En terminologia dels programes de la signatura Adobe, el procés d’eliminar els efectes de transparència aplicant una barreja de canvis de to, fragmentació i rasterització d’elements perquè el resultat sigui igual a l’efecte de les transparències però sense la seva existència.

L’acoblament de transparències és un mal menor que es fa perquè els documents siguin compatibles amb tecnologies de reproducció que hi poden tenir problemes (usualment per ser massa antigues).

L´acoblament de transparències fa que tots els elements acoblats passin a una sola capa (és a dir, implica el primer tipus d´acoblament, encara que només dels elements involucrats). Tot i la seva utilitat, no és un procés reversible i convé evitar-ho a no ser absolutament necessari.  ( Rasterització. https://ca.wikipedia.org/wiki/Tramar  )

–Acoblar: 1.En un document que té capes, eliminar-les deixant tot el document en un únic nivell, encara que abans només tenia una capa. En acoblar el fitxer, els elements s’ordenen primer de dalt a baix d’acord amb l’ordre que tenien les capes i en segon lloc usant l’ordre que tenien dins de cada capa.

2. En documents que usen transparències com “multiplicar”, “trama”, “saturació” o similars (les anomenades “maneres de fusió” en els programes d’Adobe), acoblar les transparències és eliminar aquesta interacció entre elements del disseny perquè el aspecte final sigui el més semblant possible al produït amb aquestes transparències. És un procés força irreversible en l’estructura interna del document.

–Acolorir: Il·luminar, donar color a les figures, lletres, etc., d’un llibre, d’una estampa, etc.

–Acompanyament: Element que es posa fora de l’escut o que l’acompanya (timbre, sostenidors, cimera, divisa, etc.).

–Acordió: 1. Plegat especial. Sense costura i en forma d’acordió que es fa en alguns impresos de poques pàgines. 2. Procediment de costura que es fa servir en enquadernació. 3. Objecte plegat a semblança de la manxa de l’instrument del mateix nom.
Plegat d’un paper, amb plecs de la mateixa mida i direcció sobreposats l’un a l’altre.

–Acotació escènica: 1. En una obra dramàtica, informació sobre l’obra que aporta l’autor als actors o lectors, on es descriuen detalls com l’escena, el vestuari, la manera de representar… Forma part de les didascàlies explícites d’un text dramàtic. Una acotació sol aparèixer dins del text, al costat del diàleg, però marcada en escriure’s en cursiva i, de vegades, estar entre parèntesis o separat per una línia en blanc respecte al diàleg. 2. Separació material entre dos escenes en una obra teatral o entre dues parts d’un text en vers, acompanyada sovint d’alguns dades tècniques.

–Acotar: Posar uns límits o cotes a un escrit o imprès.

–Acríbia: Exactitud. Precisió. 2. Qualitat, que distingeix certs escrits, d’estudiar a consciència les diferents matèries de què tracten, apreciant en el seu just valer els arguments i els textos en què funden les seves teories.

–Acrobat PDF (Portable Document Format): Programa o grup de programes per al treball amb documents de tipus PDF.

–Acrografia: Procediment per gravar amb relleu per mitjà de l’aigua forta o un altre àcid sobre planxa metàl·lica o pedra litogràfics. 2. Gravat o estampa obtinguts per aquest procediment.

–Acròstic: 1. Composició d’un text ocult entre lletres d’un text. 2. Poesia en la qual les lletres inicials, mitjanes o finals dels versos formen un vocable o una frase. 3. Recurs decoratiu que consisteix en la col·locació de lletres en forma de laberint, de manera que es puguin llegir en diferents direccions. 4. Conjunt de línies d’un text (generalment en vers) en què les lletres que ocupin determinats llocs (a l’inici, al mig o al final de cada línia), llegides verticalment, formin una mot o una frase.

–Acroteri: Motiu ornamental, posat als extrems o al cim d’un frontó, en forma de palmeta o de qualsevol altra figura.

–Acta: Relació escrita del que ha passat, tractat o acordat en una junta. 2. Escrit redactat segons certes regles formals en què es consigna un fet de naturalesa jurídica. 3. Testimoni escrit d’un fet. 4. Document en què es consigna la decisió d’un cos legislatiu o duna autoritat pública. 5. Fets de la vida d’un màrtir referits a la història coetània i autoritzada. 6. Memòria d’algunes societats, congressos, etcètera. 7. Registre de les intervencions, discussions, comunicacions i altres documents relatius a una reunió, 8, Col·lecció dels treballs presentats a una conferència, col·loqui, congrés, etcètera, que a més sol incloure un registre.

–Acta autèntica: Document destinat a consignar una acta jurídica, establert amb les formes requerides i amb les marques de validació necessàries,

–Acta de cancelleria: Acta que ha estat redactada i escrita en una cancelleria per un dels seus oficials.

–Acta capitular: Acta d’un capítol municipal o eclesiàstic en què es fan constar els acords i les deliberacions sobre qüestions de la seva competència.

–Acta de dipòsit: El mateix que “acta de lliurament”.

–Acta de lliurament: Paper legal on consta l’estat en què va entrar una obra al procés de restauració. Hi constarà la data, el nom de l’amo de l’obra, dades d’identificació de l’obra i la signatura del responsable de la recepció i custòdia. És convenient que també apareguin els possibles desperfectes de l’obra, amb fotografies adjuntes, com a “estat d’ingrés”.

–Acta dels màrtirs: Acta relativa al procés i suplici dels màrtirs que solia llegir-se a l’aniversari de cada màrtir, al costat del seu sepulcre. Tb Acta martyrum.

–Acta notarial: Document autoritzat per un notari en què s’afirma l’existència d’un fet la realització del qual consta.

–Acta de notorietat: Document pel qual es prova i fixa l’existència de fets notoris que serveix per fundar drets de transcendència jurídica.

–Acta de recepció: El mateix que “acta de lliurament”.

–Acta sanctorum: Relats concernents a la vida dels màrtirs. 2. Col·lecció erudita que va iniciar el jesuïta i hagiògraf flamenc Jean Bolland.

–Acta subreptícia: Acta diplomàticament autèntica el contingut de la qual és fals.

–Acte: 1. Escriptura o document. 2. Acte o fet. 3. Composició dramàtica breu en què per regla general intervenen personatges bíblics o al·legòrics. 4. Conjunt de documents que componen els actes d’un procés, reunits en folis numerats i cosits. 5. Part principal de les diverses en què es divideixen les obres escèniques.

–Acte sacramental: Interlocutòria que es representava durant la Setmana Santa, i solia tractar sobre l’Eucaristia.

–Actes de conferència: Publicació del tractat en una conferència, amb la relació de les ponències presentades com a aportació de documentació recent sobre disciplines que evolucionen ràpidament.

–Actes de congrés: Publicació del tractat en un congrés. Simposi, col·loqui, etcètera, amb els textos de les comunicacions, ponències, etcètera.

–Activitats administratives: Les activitats que fan les institucions per mantenir l’estructura organitzativa.

–Actualització: Procés pel qual es posa al dia el contingut d’una obra. Tb. es diu Posada al dia.

–Actualitzador: Persona que actualitza.

–Actualitzar: realitzar en una obra ja publicada les correccions i canvis que siguin oportuns per tal de renovar o posar al dia els seus continguts abans de reeditar-la.

–Actualitzat: Corregit i renovat.

–Actuari: 1. Funcionari auxiliar judicial la funció del qual és donar fe en les actuacions judicials o processals. És comú tenir la signatura en documents d’arxius judicials. 2. Escrivent de l’època romana encarregat de redactar les actes privades.

–Acumulació: Defecte de la impressió, que es produeix quan una tinta es va dipositant sobre el cautxú fins que acaba per aixecar una porció de la imatge, arrencant fibres i estuc del paper. Pot ser degut a un defecte de l’estuc del paper, per problemes en la consistència de les tintes, per una aportació inadequada, una pressió excessiva a l’impressor, una composició errònia de la solució de mullat, o per un netejador de cautxús que augmenti la seva adherència . Depenent de què estigui causant el problema, es podrà solucionar o reduint el tret de la tinta, posant una tinta de fixat més lent, augmentant l’aportació de la solució de mullat, canviant el cautxú o el paper.

–Acumulatiu: Que procedeix per acumulació o que n’és resultat.

–Adamascat: Ornamentar que imita l’aspecte dels teixits de Damasc amb què s’adornen els talls dels llibres.

–Adaptació: 1. Transformació del text original d’una obra per acomodar-lo a una categoria diferent de lectors. 2. L’obra així transformada. 3. Reelaboració d’una obra en una altra llengua, un altre gènere o un altre mitjà expressiu.

–Adaptador: Autor d’una adaptació.

–Adaptar: Acomodar una obra o text qualsevol a una finalitat diferent de l’original.

–Addenda et corrigenda: Terme llatí (“coses que han de ser corregides o afegides) que es fa servir com a títol d’un text que s’afegeix a un capítol o llibre per ampliar-lo o corregir-lo.

– Addició : 1. Afegit en un text que es posa posteriorment i es col·loca en una zona en blanc, ja sigui per llegir al costat de la resta del text, com per corregir-ho i afegir-s’hi en una següent impressió (vegeu “correcció”). 2. Afegiment o augment en un escrit o llibre per completar-lo, perfeccionar-lo o corregir-lo. 3. Suplement que s’afegeix al cos d’una obra o bé es publica independentment. 3. Text, generalment curt, escrit fora del cos del text, destinat a ser introduït durant la lectura o en una còpia posterior.

–Addicionalitat: En arts gràfiques, una de les anàlisis a què cal sotmetre la tinta. Es comprova el grau que s’ha d’unir a altres tintes.

–Addicionador: Que afegeix.

–Addicional: El que s’addiciona.

–Addicionar: Posar addicions.

–Additiu: Vegeu “mètode additiu”.

–Additius modificadors: Són els que l’autor utilitza a l’hora d’utilitzar el fluid. En tintes a l’oli se sol afegir “oli de llinosa” (per “fluïdificar”) i el “carbonat de magnesi” (per a “densificar”).

–Additiu per a tintes: Substàncies que s’afegeixen a la tinta per modificar alguna de les seves característiques: ceres (incrementen la suavitat i redueixen el mordent), assecants (disminueixen el temps d’assecat), antioxidants (alenteixen l’oxidació per donar temps a treballar) i diluents (proporcionen el grau de viscositat).

–Addenda: Text, generalment curt, que s’afegeix a una obra o escrit per completar-lo o per resoldre aspectes del seu contingut.

–Adherència: Capacitat encolant. Mordent que tenen alguns papers amb excés d’encolats i que provoquen un cert enganxament en entrar en contacte amb les mans, objectes… També es diu de la dificultat en la separació entre sí dels fulls de paper a causa de l’electricitat estàtica que no ha estat eliminada.

–Adhesió: Unió per contacte superficial entre dos materials. A la restauració és important valorar el grau d’adhesió dels materials, tant per desprendre els materials, com per fer una “re-adhesió”. Es pot produir una adhesió de forma conscient (quan enganxem el material que cobreix les tapes) o per causes traumàtiques (com, per exemple, el llibre amb els fulls enganxats després d’una inundació).

–Adhesiu: Substància adhesiva, que realitza una unió sòlida entre dos materials per acció química, mecànica o ambdues. Es divideixen entre naturals (com les resines vegetals o la cola de peix) o sintètics, i es classifiquen segons la seva capacitat per romandre rígids o allargar-se, la seva reacció a la calor. Incloc aquí els anomenats “adhesius” com els anomenat “cola” o “resina”. Alguns dels més utilitzats en enquadernació són l’aprest, la cola blanca, la cola de conill, la cola de contacte, la cola làtex, l’adhesiu per calor, l’engrut o “goma”. En restauració es necessiten adhesius amb un PH gairebé neutre, que no decolorin ni provoquin decoloració, que siguin reversibles, no higroscòpics, i que romanguin sense alteració adhesiva a llarg termini. Compleixen aquests requisits el “midó”, la “gelatina”, la “metilcel·lulosa”, l’ hidroxi propil cel·lulosa, el carboximetilcel·lulosa, el PVA, el polietilè i l’Aarchibond.

–Adhesiu APV: Vegeu Cola blanca.

–Adhesiu per calor : Material adhesiu. S’utilitza a l’enquadernació industrial, on una màquina fon el producte i el tira sobre el llom. Per al restaurador és un autèntic malson, ja que és molt difícil de treure i es pot fer malbé el paper en enlairar-lo. És preferible utilitzar-lo en casos puntuals, com és l’enganxat d’aplics a una portada. En aquests casos es fa servir una pistola d’encolar que porta unes barres de cola que es van fonent segons premem el gallet de la pistola. També es fa servir la tècnica de l’adhesiu activat per calor a les cintes de restauració, que tenen paper japó amb una cara amb cola que s’adhereix en passar-li per sobre la planxa.

–Adhesiu orgànic vegetal: Adhesiu preparat a partir de substàncies vegetals a través de processos relativament simples. Els més importants són: el midó, que és utilitzat especialment en la indústria del paper i cartó i es gelifica amb formaldehid i bòrax; en general s’empra després de diversos tractaments que modifiquen la seva solubilitat i viscositat (hidròlisi, degradació enzimàtica, oxidació, cloració, etc); la dextrina, que deriva del midó i es gelatinitza també amb formaldehid i bòrax; és utilitzada en la indústria del paper i cartó i per a segells, etiquetes i cintes; les gomes naturals (aràbiga, tragacant, etc). Els adhesius a base d’èters i èsters de la cel·lulosa i els adhesius a base de cautxú natural, encara que vegetals per l’origen del polímer, es classifiquen més aviat amb els adhesius sintètics.

–Aditament: Addició.

–Adjudicació: Atribució de la propietat d’un bé al comprador més adient en una venda pública.

–Adjudicar: Lliurar la possessió d’un bé (en aquest cas, d’un llibre o document) després de subhasta pública, per ser el major pujador.

–Adjunt: Escrit que s’inclou a un altre o l’acompanya.

–Adjunta: Addició. 2. Apèndix;

–Administració: El que administra una institució legal. / Conjunt de funcions que es realitzen per administrar.

–Administració d’arxius: El conjunt de mètodes i procediments que s’utilitzen per assolir una administració eficient d’un arxiu. L’arxivística és l’encarregada d’aquesta administració dels arxius, des de l’arribada a l’arxiu fins a la seva eliminació (si cal).

–Administració del color: En tractament d’imatge, totes les tècniques, coneixements, programes i dispositius necessaris perquè el color es transmeti i representi de forma predictible, constant i amb la major qualitat possible en el medi triat.

“Predictible” vol dir que la reproducció del color no patirà canvis sense motiu conegut; “constant”, que no s’alterarà mentre no es decideixi el contrari; i “amb la màxima qualitat possible”, que es traurà el màxim partit als mitjans usats siguin quins siguin.

A la vida real, l’administració del color no pretén un absolut la reproducció perfecta del color, encara que aquest sigui el seu objectiu ideal. El que pretén és assolir la millor reproducció “possible” en conjunció amb altres objectius (rapidesa, costos raonables, etc…).

Tot i que necessita inversió en maquinària i formació, l’administració del color permet a llarg termini abaratir costos i reduir temps de producció en reduir el cicle de disseny, prova, correcció i impressió. És un procés amb un conjunt de tècniques aplicades a l’art i a la indústria i, com a tals, pot ser millor o pitjor, més exigent o menys.

–Admiració: Antic nom del signe que actualment es diu Exclamació.

–Adnotació: Estampació del segell pontifici que es realitza a la cúria romana.

–Adob a l’aldehid: El que es realitza amb aldehids.

–Adob a l’alum: El que es realitza amb una barreja l’ingredient principal de la qual és l’alum.

–Adob combinat: El que es realitza amb diversos adobadors.

–Adob al crom: El que es realitza amb sals de crom soles o amb altres adobadors.

–Adob al greix: El que es realitza afegint a la pell greixos tous d’origen animal.

–Adob mineral: El que es realitza amb sals minerals (crom, ferro, alumini…).

–Adob a l’oli: El que es realitza amb olis de peix o sintètics que han estat oxidats o tractats químicament.

–Adob a la sílice: El que es realitza amb compostos silicis.

–Adob al sofre: El que es realitza mitjançant sofre i els seus compostos.

–Adob vegetal:  El que es realitza amb adobadors vegetals, o amb petites quantitats d’altres adobadors. És el millor per a pells d’enquadernació.

–Adobar: 1. Donar a les pells o els cuirs el tractament o els tractaments adequats per tal de transformar-los en una matèria que, a més de no ésser putrescible, posseeixi les propietats i l’aspecte necessaris per a l’aplicació pràctica a què vagin destinats. 2. Estabilitzar el teixit col·lagen de la pell per tal de fer-lo imputrescible i menys hidròlisi.

–Adobat: Tractament que es dona a la pell perquè no es podreixi.

–Adobe Type Manager: Firma nord-americana especialitzada en la producció de programes relacionats amb el tractament de la imatge (en 2D, vídeo, realitat virtual, etc…). Molts dels seus programes i productes marquen l’estàndard a la seva àrea: Photoshop, Illustrator, InDesign, Premiere, Acrobat, tipografia, PostScript, PDF…

–Adobe RGB (1998): Espai de color RGB creat per l’empresa Adobe el 1998 per facilitar el tractament d’imatges amb el programa d’edició Photoshop, llavors per la versió 5. L’objectiu era disposar d’un espai de color ampli —de gamut molt més gran que el de la majoria dels monitors del moment— sense arribar a l’amplitud aleshores excessiva d’espais d’àmplia gamma com ProPhoto RGB i que fos raonablement uniforme. Aquest espai és prou ampli per cobrir en RGB gran part dels colors assolibles a la majoria dels dispositius d’impressió CMYK, impremtes comercials incloses. Aquesta és la raó principal que sigui un dels espais de color de referència a l’edició d’imatges professional destinades al disseny gràfic, especialment imprès. És notablement més ampli que sRGB, laltre perfil de color més utilitzat per al tractament dimatges.Tenen un punt blanc de D65 i una gamma de 2,2. Es distribueix en forma de perfil de color ICC de presentació (display) de matriu RGB. ( El Gamut és un terme utilitzat en l’àmbit de la representació de colors i es refereix al conjunt de colors que pot ser representat o reproduït per un dispositiu o sistema en particular. També es fa servir per descriure el rang de colors que l’ull humà pot percebre.  )

–Adorn: S’anomena així els ornaments que té el llibre; abraçadores, corretges, cintes, fornitures, incrustacions, plaques, mosaic, daurat, estampació,,, / També és el mateix que “còfia”. 2. Acabat dels extrems del llom dels llibres amb llom destacat, on la pell o la tela es doblega sobre si mateixa i s’introdueix cap a dins. Els llibres en rústica i els que porten tapa encaixada no tenen llom.

–Adorn central: Ornament que se situa al centre de la tapa.

–Adorn en sèrie: Ornament que es repeteix seguint una pauta.

Adorn fúnebre: Esquelet en una enquadernació espanyola. El relacionat amb la mort, com calaveres, tèbies creuades, esquelets amb dalla, rellotges de sorra… Eren típics en l’estil fúnebre i en algunes enquadernacions renaixentistes espanyoles.

–Adornar: Part de la construcció del llibre. Posar adorns a l’enquadernació, ja sigui a la coberta, com als talls. / Marcar les “gràcies” amb la “plegadora”.

–Adossat: Dit de les figures o peces disposades simètricament que es donen l’esquena.

–Adquisició: Conjunt de documents que entren en un període determinat en un servei d’arxiu o en un dipòsit intermedi, sigui per transferència com a dipòsit, reintegració, compra, donació o llegat.

–Adquisició bibliogràfica: Incorporació de nou material de lectura per augmentar o completar els ja existents a una biblioteca.

–Adragant: Goma extreta de diferents espècies asiàtiques i europees del gènere Astragalus.

–Adsorció: Fixar en superfície. No confondre amb “absorció”.

–Adulteració: Transformació més o menys conscient d’un text en una còpia intèrmedia de la tradició manuscrita.

–Adveració: Forma en què s’anomenava antigament un document que certificava alguna cosa.

–Adversària: Llibre diari obert a l’abast de la vista o de la mà, per utilitzar-lo còmodament, en què els comerciants anotaven antigament les operacions realitzades durant el dia, operacions que després passaven al llibre major.

–Adversaris: Apuntaments i comentaris referits a obres romanes antigues fets en un marge d’un pergamí, mentre a l’oposat es posaven les notes, a tall de taules, a fi de tenir-les a mà. 2. Terme aplicat pels humanistes a les notes i notícies així disposades per tenir-les a mà i emprar-les en alguna obra o escrit.

–Advertidor: Peça de fusta o altre material que als prestatges de les biblioteques reemplaça un llibre que es troba fora del seu lloc.

–Advertiment: Nota de l’autor o de l’editor en relació amb algun aspecte particular de l’obra o escrit, sigui referent al contingut o a la seva disposició o maneig. 2. Escrit breu en què s’adverteix alguna cosa al públic.

–Æ: Vegeu Lligam i Æsc.

–Aerografia : Tècnica del disseny gràfic i el tractament de les fotografies que consisteix a polvoritzar pintura sobre una superfície amb un aerògraf. 2. Obra obtinguda amb aquesta tècnica.

–Aerògraf: Instrument que reparteix un líquid (ja sigui pintura o líquids d’acabat com el vernís) per mitjà d’aire comprimit, molt polvoritzat i homogeni. El seu ús és comú amb màquines per realitzar acabats a la indústria gràfica. Hi ha també aerògrafs de mà que es poden utilitzar, per exemple, per al tintat de pells. / En eines de pintura digital (Photoshop) hi ha una eina per simular-ne l’efecte. 2. Eina de pintura en forma de llapis que pinta expulsant un petit esprai amb pintura regulable, com si fos una petita pistola de pintura.

L’aerògraf, inventat al començament del segle XX, és una eina de gran dificultat tècnica que requereix molta pràctica i paciència, però que a canvi ofereix resultats molt vistosos. En il·lustració en dues dimensions per a impremta ha estat gairebé completament substituït per les eines de dibuix digital com Adobe Photoshop o Corel Painter, que ofereixen tots els seus avantatges sense els seus inconvenients.

–Aerosol: Vegeu “polvoritzador”.

–Æsc: : Lligam d’a i e .

–AF: Abreviatura d’Autoenfocament (anglès “AutoFocus”).

–Afegir: Incloure, en un volum ja enquadernat, un full.

–Afegit: Paraules, línies o paràgrafs que s’augmenten en l’original o en les proves

–Afeixugar: Apinyar lletres en un imprès.

–Afiche: Publicitat . Gal·licisme per cartell. La paraula ‘afiche’ prové en la seva etimologia del llatí “affictum” que es refereix a alguna cosa enganxada o adherida. D’allà va passar al francès “affitxe” amb el mateix significat.

–Afinar: Col·locar les tapes del llibre de manera que la cella o superfície que sobresurt del cos del llibre sigui uniforme als seus tres costats.

–Afiligranada: 1. Lletra inicial ornamentada amb una xarxa de filigranes traçades a ploma amb formes geomètriques, generalment corbes. 2. Són inicials comunes als manuscrits baix medievals i en incunables, podent aparèixer en qualsevol tipus de subdivisió del llibre. Normalment són de dos colors, en blau i vermell, de manera que el cos de la lletra és de color i la filigrana del contrari. També és habitual que les lletres següents tinguin la coloració oposada a l’anterior.

–Afinament de punt: En arts gràfiques, una de les anàlisis a tenir en compte en una transferència d’imatge. Es tracta de la disminució dels punts de la trama que succeeix per una exposició excessiva de les planxes positives o una exposició curta amb planxes negatives. Se sol anomenar “cremar la planxa”. Per culpa seva es perd contrast d’impressió, arribant algunes trames a desaparèixer. El contrari és el “guany de punt”.

–Afluixapapers: Dispositiu que permet d’introduir o de treure lliurement el paper d’una màquina d’escriure o calculadora mitjançant la lleugera separació del conjunt de petits corrons que apliquen el paper contra el corró principal.

–Afnor: Sistema normalitzador creat per l’Associació Francesa de NORmalització per la regularització de les característiques de molts materials, entre els quals hi ha el paper.

–Afistonat: Quan el contorn d’una figura està adornada amb petits sortints o entrants corbs.

–Afluixar les falques: Després d’obrir la forma, baixar-la falca fins al peu perquè les pàgines siguin més fluixes.

–Aforisme: Sentència breu i doctrinal que es proposa com a regla en alguna ciència o art.

–Aforística: Col·lecció d’aforismes o sentències. Tb es diu Col·lecció d’aforismes.

–Afusat: Ornamentació que té “fus”, és a dir, que és més gruixuda a la part central, com el “bigoti”.

–Agafar la guineu: Defecte del paper, motivat pel fet d’haver quedat la cola mal repartida, a causa de la calor, en assecar-se el full estès al mirador.

–Agàl·loc: Planta arbòria originària de l’Índia, la tija de la qual reduïda a fulls s’ha utilitzat com a suport de l’escriptura en diferents civilitzacions.

–Agar-agar: 1. Gelatina vegetal d’origen marí, espessidor que es pot utilitzar per espessir el bany de la tècnica de pintura “a l’aigua”, o en tècniques de restauració, per a la neteja de superfícies pictòriques sensibles a l’aigua. Per netejar paper la recepta és, per a 100ml d’aigua, posar un 4% d’aigualir tipus E i entre 0,1 i 1 g de Nipagín. S’escalfa i es treu l’excés d’humitat en assecar. Es pot posar el bloc de gel sobre la superfície a netejar, o ratllar-lo i fer-lo servir com si fos pols de goma. 2. Vegetal del qual s’extreu un líquid viscós de propietats adhesives i que es feia servir per encolar el paper fet a mà. Les seves propietats adhesives són inferiors a les de la cola gelatina o animal.

–Àgata: Pedra molt fina que s’usa com a “brunyidor”.

–Agència: Empresa que gestiona assumptes aliens i presta determinats serveis.

–Agència de biblioteca: oficina intermediària entre el lector i la biblioteca que té com a funció recollir les sol·licituds de préstec de llibres.

–Agència de lectura: Servei bibliotecari que en alguns països constitueix la mínima expressió de la biblioteca fonamental, amb fons fixos i renovables i sense obligació de tenir locals especials d’emplaçament.

–Agència fotogràfica: Oficina que proporciona informació gràfica per a la il·lustració de llibres i revistes.

–Agència literària: oficina que representa els interessos dels autors i editors subscrits als serveis.

–Agència de notícies: Agència que es dedica a l’obtenció i el tractament de notícies per proporcionar-les als seus abonats Tb s’anomena Agència de premsa.

–Agència de publicitat: Agència que serveix d’intermediària entre un anunciant i els mitjans informatius.

–Agència de retallades: Oficina que s’encarrega, mitjançant el cobrament d’una quota, de retallar els articles, notícies, recensions, crítiques i altres materials de les publicacions periòdiques i proporcionar-los, classificats, als abonats.

–Agenda: 1. Llibre litúrgic en què es contenien els oficis eclesiàstics. Tb es diu Liber agendorum. 2. Llibre o quadern en què s’apunten les coses que cal fer. 3. Memorant. 4. Grandària clàssica del paper que feia 14 x 32 cm.

–Agenollar-se: Es diu d’un llibre que està combat per falta de rigidesa de les tapes, que no poden subjectar el pes de les fulles.

–Agent biòtic: Agents degradants dels materials per l’acció d’organismes vius com els fongs, els bacteris o els insectes.

–Agent de blanqueig: Producte utilitzat per emblanquir el paper.

NOTA: S’utilitzen com a agents de blanqueig: l’àcid oxàlic, l’aigua oxigenada, el clorit de sodi, el permanganat de potassi, el pols de clor, etc.

–Agent degradant: Aquell que produeix degradació sobre un material. Pot ser endogen o exogen.

–Agent endogen: Agents degradants que actuen des del propi material, ja que en formen part, com l’acidesa en papers o pells.

–Agent exogen: Agents degradants que actuen des de l’exterior del material, com els “agents ambientals”, “factors meteorològics”.

–Agent penetrant: Qualsevol compost emprat per a augmentar la velocitat i la facilitat amb què un bany o un líquid mullen un material, mitjançant la reducció de la tensió interficial entre el sòlid i el líquid. Els agents penetrants són molt emprats en la indústria tèxtil, del paper i d’adoberia Els més utilitzats són els sabons, els detergents i els agents tensioactius, entre els quals cal destacar els alquilsulfonats de cadena llarga.

–Agent(s) atmosfèric(s): Elements que componen l’aire, alguns nocius per als materials. Vegeu “factors del deteriorament”.

–Aglomerat: Material resultant d’un procés d’aglomeració. Casos particulars d’aglomerats són els taulers de partícules o de fibres, de carbó o d’altres productes Poden ésser considerats també com a aglomerats de tipus especial els feltres de tota mena incloent-hi paper i cartó , els productes ceràmics i els metalls sinteritzats Molts materials de construcció econòmics són el resultat de l’aglomeració de productes diversos, que de vegades no tindrien cap altra utilització.

–Aglutinació: 1. Forma d’escriptura en què les paraules s’uneixen per grups relacionats sintàcticament. 2. Manera d’escriure en què els espais en blanc són introduïts entre grups de paraules, en general estretament lligades per la sintaxi.

–Aglutinant: 1. Qualsevol substància que serveix per mantenir cohesionades altres substàncies dins un fluid. Per exemple: amb tintes i pintures es fa servir un aglutinant per mantenir cohesionats els pigments i el dissolvent que els transporta. Poden ser de substàncies orgàniques naturals i sintètiques, o inorgàniques. Entre els clàssics tenim els olis assecants, el rovell, la clara d’ou i la caseïna, i entre els actuals les resines acríliques. L’aglutinant aporta qualitats a la barreja: el temps d’assecat, l’opacitat, la resistència a la llum i al fregament, la flexibilitat de la capa… El podem trobar també anomenat “mèdium” o “lligant”. Podem trobar-nos una pintura amb diverses capes de pintura amb diferents aglutinants. Amb el temps, les propietats de cohesió es poden perdre i aquestes capes es poden separar o els pigments separar-se de la barreja causant superfícies pulverulentes. En aquests casos, s’ha de consolidar per impregnació o polvorització (de vegades amb resines sintètiques). 2.  Substància que, barrejada amb els pigments, n’uneix les partícules i forma una pasta pictòrica que s’adhereix sobre el suport. Nota: A més de les coles, gomes i resines usades habitualment, també s’ha utilitzat com a aglutinant la clara d’ou. 3. Vehicle líquid que es mescla amb els pigments en pols per fer la pintura. L’aglutinant més utilitzat en la pintura a l’oli és l’oli de llinosa, però també s’utilitzen altres olis, com el de cascall i el de safranó.
L’aglutinant s’oxida fins formar una pel·lícula en què els pigments es mantenen en suspensió.
L’aglutinant de l’aquarel·la és la goma aràbiga i el del tremp, el rovell d’ou. En determinats papers, element que serveix per fer més homogènia la pasta. Les característiques de  l’aglutinant varien segons els additius que hom ha posat a la pasta.

–Agressió: Atac d’agents biològics, químics, físics, o per canvis termo higromètrics, que alteren l’estat inicial del material i posen en perill la seva conservació.

–Agrupació artificial: Col·lecció documental que no es regeix per un principi de procedència sinó per situacions subjectives (seccions fictícies i col·leccions). És el contrari d’una “agrupació natural”.

–Agrupació documental: Col·lecció documental que es pot agrupar per: agrupacions naturals i artificials.

–Agrupació natural: Col·lecció documental que s’agrupa de forma esglaonada en atenció al seu origen pel “principi de procedència”: el fons, la secció, la sèrie i la unitat arxivística.

–Agrupar: Formar un grup de coses. S’utilitza per anomenar les reunions de documents. Aquestes agrupacions es classifiquen segons un sistema implantat.

–Aguantador: Qualsevol figura no humana ni animal que aguanta o que acompanya un escut. Nota: Poden ser aguantadors figures d’arbres, columnes, etc.

–Aguantallibres: Peça de metall o fusta en forma d’angle recte que, col·locada al final d’una filera de llibres, serveix per mantenir-los drets i evitar que caiguin o es torcin.

–Agulla : Eina d’enquadernació. Eina d’acer que serveix per cosir. En enquadernació s’utilitzen per cosir els quadernets i també per fer capçades. Gairebé sempre s’utilitza una “agulla roma”, és a dir, sense punta, perquè se sol realitzar el forat als quadernets prèviament. Tot i això, en cosits com el de “a dent de gos” cal que tingui punta. De vegades necessitarem agulles corbes, com per exemple en un cosit copte.

–Agulla capotera: La major agulla per a costura, amb punta.

–Agulla de gravar: Instrument d’acer amb una punta molt esmolada, utilitzat en la tècnica de la punta seca per obrir talles directament sobre la làmina. Un altre tipus d’agulla, de punta arrodonida, és la que utilitza el gravat a l’aiguafort per repassar el dibuix, eliminant de les línies el vernís protector que recobreix la superfície metàl·lica.

–Aigua de cola : Solució utilitzada com a aglutinant.

–Aigua de mullat: Solució aquosa que s’utilitza en la impressió litogràfica i òfset com a repel·lent a la tinta a les zones que no seran impreses. Ha de tenir un pH entre 4,8 i 5,5 i una conductivitat adequada. Poden fer-se de forma convencional o amb aigua alcohol (realitzat amb alcohol isopropílic, que facilita el mullat de la planxa amb menys aigua, però és un producte volàtil i fàcilment inflamable que es recomana no fer servir). Cal controlar la conductivitat elèctrica de l’aigua per aconseguir les condicions d’impressió òptimes.

–Aigua desionitzada: Aigua sense minerals, que es fa servir en alguns processos decoratius, com en els papers a l’aigua.

–Aigua destil·lada: Aigua sense substàncies volàtils.

–Aigua fresca de fabricació: Aigua natural. S’utilitza en la fabricació de paper per produir la pasta, escortar…

–Aigua litogràfica: Tècnica de litografia en què el dibuix es realitza amb un pinzell mullat en una dissolució de tinta litogràfica i aigua. La repulsió natural entre l’aigua i el greix que compon la tinta fa que es dispersi per la superfície de la pedra litogràfica creant un efecte de taques similar al dels dibuixos a l’aiguada. Perquè la dispersió de la tinta pugui ser homogènia, la pedra ha d’estar perfectament brunyida. La dificultat més gran del procediment rau en la fixació de la imatge. El procés d’acidulació és aquí especialment important, perquè cal netejar la pedra de partícules de greix amb extrema cura. Tot i això, l’aiguada no suporta una acció intensa de l’àcid, a diferència dels dibuixos realitzats amb ploma litogràfica, per la qual cosa ha d’estar poc concentrat. Generalment aquest procediment no s’aplica de manera autònoma sinó com a complement de la litografia a ploma. Les línies del contorn de les figures es fan a ploma i els volums i les ombres s’aconsegueixen mitjançant l’aiguada.

–Aigua oxigenada: “Blanquejador oxidant” utilitzat en restauració. Se solia utilitzar com a blanquejant de la pasta de paper, però no és un producte recomanable. És un producte assequible i de fàcil preparació. Per a un “bany de neteja” cal dissoldre’l en 10/20 volums. Si s’aplica en un medi àcid cal elevar el PH fins a 8 afegint-hi amoníac i desacidificar el paper abans. Es fa servir amb guants.

–Aigua règia: Àcid combinat, barreja entre “àcid nítric” i “àcid clorhídric” en una proporció d’un a tres. Es va fer servir en “estampació” amb planxes metàl·liques.

–Aigua residual: Aigua que s’evacua d’una fàbrica de paper per no poder ser utilitzada. Aquestes aigües haurien de ser tractades abans d’abocar-se a mars o rius, una altra cosa és que les indústries papereres se saltin el medi ambient a la torera quan millor els vingui de gust. Cal controlar la demanda biològica d’oxigen abans de l’abocament.

–Aiguacuit:1.  Cola feta amb carnasses. 2. Cola animal solidificada en plaques utilitzada en fusteria. S’obté de bullir les carnasses (els ossos, tripes, etc.) dels animals. És el mateix tipus de cola que fa servir la indústria paperera.

–Aiguada : 1. Pintura molt diluïda, que deixa veure el color del fons del material sobre el qual es pinta. 2. Aigua Tècnica indirecta de gravat calcogràfic, derivada de l’aiguafort i emparentada amb l’aiguatinta, ja que, com aquesta, l’aiguada aconsegueix efectes pictòrics a base de matisos tonals. Consisteix a aplicar directament sobre la superfície de la làmina un pinzell mullat en àcid. El metall no ha estat protegit amb cap substància aïllant, de manera que l’àcid del pinzell es distribueix lliurement per la superfície de la làmina ocasionant un suau mossegat a les zones amb què entra en contacte. L’efecte aconseguit a les estampes mitjançant aquesta tècnica de gravat s’aproxima molt al dels dibuixos realitzats amb brou de tinta xinesa o aquarel·la molt diluïda. 3. Pasta pictòrica aquosa.

–Aiguafort : “Estampació calcogràfica que consisteix a posar vernís de fons (bola o líquid) sobre una planxa de metall i dibuixar-hi. Després s’introdueix en un bany d’àcid que corroeix el metall a les zones exposades. Com més gran el temps de immersió, més profund serà el solc. També influeix el grau de densitat del vernís i la temperatura ambient./Imatge que es realitza amb la tècnica del mateix nom./Solució àcida utilitzada en la tècnica d’aquest nom, que es forma amb cinc parts d’aigua i una d’àcid nítric 2. Tècnica artística de gravat amb àcid (intagli) basada en l’ús com a mordent d’una solució àcida anomenada “aiguafort” (del llatí aqua fortis), formada per cinc parts d’aigua i una d’àcid nítric La mossegada de la planxa és força intensa, per la qual cosa alguns gravadors prefereixen substituir aquest mordent per l’anomenat “mordent holandès”. Un aiguafort es fa sobre una planxa de metall (usualment coure) ben polida i neta. La planxa es dibuixa amb un vernís o un llapis gras emmascarador que cobreix algunes zones. El que s’emmascara o dibuixa serà més clar al gravat final (en certa manera és una imatge en negatiu). El que no es cobreix serà més fosc perquè té més tinta. Un cop acabat el dibuix, la planxa es banya a l’àcid que ataca o mossega les superfícies metàl·liques mentre que no afecta les zones emmascarades, que queden protegides. L’atac de l’àcid rebaixa el metall. Com més temps estigui la planxa sotmesa a l’àcid, més profunds seran aquests buits. Quan el gravador considera que l’àcid ha mossegat prou, la planxa es renta per aturar l’acció de l’àcid i eliminar el vernís emmascarador. El resultat és una planxa en baix relleu, on els buits acceptaran la tinta. Quan s’aplica la tinta apropiada a la planxa i es pressiona sobre un paper, s’obté un gravat.

Gravat a l’Aiguafort de Rembrandt

L’aiguafort es pot combinar amb altres tècniques com el gravat a mà de la planxa amb burí o punta seca, per exemple. 2. Tècnica del gravat consistent a dibuixar tot ratllant amb un burí sobre una planxa de metall protegida amb un vernís especial, i per tant, aquestes ratlles quedin desprotegides a l’acció posterior de l’aiguafort (solució d’àcid en aigua), fent que les línies quedin enfonsades al metall, de manera que posteriorment, al procés d’entintat, podran retenir la tinta per fer una estampa .També rep aquest nom l’estampa feta a l’aiguafort. Els àcids més utilitzats són l’àcid nítric, el mordent holandès, i el peclorur de ferro.

–Aiguafort en relleu: Vegeu “gofrat”.

–Aiguafort profund: Vegeu “gofrat”.

–Aiguafort variable : Estampacions a l’aiguafort realitzades amb entintats completament diferents els uns dels altres, ja sigui per diferents a l’entrapat, la viscositat de les tintes o la duresa dels rodets escollits.

–Aiguafortista: 1. El gravador que realitza dibuixos originals en aiguafort. 2. Artista que practica el gravat a l’aiguafort per crear composicions originals. El terme aiguafortista s’incorpora al vocabulari d’art gràfic a mitjans del segle XIX, coincidint amb el ressorgiment del gravat a l’aiguafort sobre coure protagonitzat pels pintors francesos de la natura. Aquests artistes pretendran, per una banda, la recuperació dels sistemes tradicionals de gravat en coure davant de la producció industrialitzada d’imatges múltiples pròpia del gravat en acer, la xilografia, la litografia i la fotografia. D’altra banda, reivindicaran la llibertat creativa i l’allunyament consegüent de les regles academicistes i de la funció reproductora del gravat en dolç a burí. La solució tècnica adequada a aquests principis conduiria al ressorgiment de la tècnica de l’aiguafort combinada amb trucs d’estampació –entrapats– per accentuar els efectes pictòrics a la imatge. Els aiguafortistes europeus van formar societats independents seguint l’exemple de la pionera Société des Aquafortistes de Cadart, constituïda el 1861 sota el decidit suport dels pintors de l’escola de Barbizon. Una dècada més tard, els gravadors espanyols Juan José Martínez Espinosa, Bartomeu Maura, José María Galván i Francisco Torras s’uneixen a la Societat d’Artistes que escometria el projecte d’El gravador a l’aiguafort. En definitiva, no és correcte històricament emprar el substantiu aiguafortista per referir-se als gravadors que practiquen l’aiguafort abans de la segona meitat del segle XIX.

–Aiguagoma : Solució utilitzada com a aglutinant, que es basa en la “goma aràbiga”.

–Aigualir: Afegir aigua a la pasta per tal d’aprimar el gruix del paper.

–Aiguamel: Solució utilitzada com a aglutinant, que es basa en la mel o el sucre.

–Aiguar: En alguns territoris paperers, fer saltar l’aigua sobre la roda hidràulica per posar en marxa tot el sistema.

–Aiguatinta: Estampació calcogràfica que consisteix a posar una fina capa de pols en gra (de resina de colofònia o de betum de Judea, amb la “caixa resinera” o amb un tamís) perquè actuï com una reserva per punts. Quan queda enganxada, es posa el vernís (o llapis gras, de cera o litogràfic), es dibuixa i se submergeix a l’àcid. Es pot treballar amb una tinta plana que proporciona una àmplia gamma de valors tonals. Es posa vernís i se submergeix les vegades que calgui fins aconseguir el dibuix. Aquesta tècnica permet multitud de variants: polvoritzant laca de bombetes, pintures sintètiques (de cotxe o graffiti), betum de Judea en esprai, pressionant papers de vidre sobre el vernís, mitjançant la mossegada a la sal, amb flor de sofre, etcètera. Per a colors més foscos, aquesta zona s’exposarà més temps a l’acció de l’àcid. / La il·lustració aconseguida amb aquesta tècnica, en negre, és molt semblant al resultat de l’aiguafort. El seu resultat és un puntejat sobre fons negre o castanyer, depenent de la tinta (tinta xinesa, sípia o bistre). L’aiguatinta es va desenvolupar a partir del segle XVII i entre els artistes clàssics destacats en aquesta tècnica hi ha Goya (amb la sèrie Los Caprichos, per exemple, on barreja diverses tècniques) i Picasso. 2. Tècnica del gravat consistent en fixar a la planxa metàl·lica uns granets minúsculs de resina que protegiran la planxa de l’acció de l’àcid, i que amb diferents reserves i diferents temps de la planxa dins l’àcid permetran obtenir mitjos tons en comptes de línies.

–Aiguatinta al sucre: Estampació calcogràfica on es treballa sobre la planxa, prèviament resinada, directament amb pinzell, amb una barreja de tinta xinesa i sucre. Es deixa assecar i es cobreix amb vernís per a gravat. Quan torna a estar sec se submergeix en aigua tèbia, que trenca la capa de sucre, deixant al descobert el dibuix. 2. Durant el període d’entreguerres Stanley William Hayter obre a París l’Atelier 17, un taller de gravat experimental on s’investiguen les variants de l’aiguatinta en composicions abstractes. El camí obert per Hayter va trobar una ràpida resposta en diversos pintors de l’Escola de París, André Masson i Picasso entre d’altres, als quals es deuen un important nombre d’interessants làmines gravades mitjançant aiguatinta al sucre.

–Aiguatinta al sofre: Com l’aiguatinta al sucre, i altres procediments pictòrics, el gravat al sofre és una tècnica auxiliar dels mètodes lineals de gravat calcogràfic, vàlida per les seves possibilitats per crear ombres i produir efectes de semitons mitjançant un puntejat de gran finor . Per gravar al sofre cal desgreixar acuradament la làmina, que ha de ser de coure ja que en un altre metall el sofre no actua. Seguidament, es passa un pinzell xopat en oli d’oliva sobre les parts de la planxa que seran mossegades, és a dir, les zones corresponents a la imatge. Després, s’empolvora sobre la superfície metàl·lica flor de sofre, fins que una capa prima d’aquest element químic cobreix la totalitat de la làmina. Per fer aquesta operació, el gravador pot utilitzar un recurs similar a l’empleat per empolvorar resina en la tècnica de l’aiguatinta, que consisteix a servir-se d’un pot tapat amb una mitja de seda a manera de tamís. La pols de sofre caigut sobre l’oli d’oliva, en entrar en contacte amb el coure, reacciona generant sulfur de coure, àcid mordent que ataca el metall creant un puntejat uniforme, traduït a l’estampa en una superfície grisa de gran delicadesa. La intensitat de la mossegada depèn del temps d’exposició del metall a la combinació sofre-oli. Quan el gravador considera suficient el temps de mossegada, ha de procedir a netejar amb rapidesa la barreja, fregant la làmina amb un drap mullat en petroli o aiguarràs.

–Aiguatinta brunyida: quan a l’aiguatinta se li aplica, amb un boixet d’acer, oli de lli (per reduir la fricció) amb el qual s’aplanarà amb cura la textura de la zona desitjada, brunyint la superfície.

–Aiguatinta litogràfica: El litògraf copeja la pedra, completament seca, amb un tampó passat per tinta litogràfica. Com a conseqüència del cop, la tinta esquitxa tota la superfície i crea el peculiar efecte puntejat dels procediments d’aiguatinta. Lògicament, les zones blanques o aquelles que han estat suficientment entintades s’han de preservar de futures intervencions amb el tampó. La funció de les reserves en litografia és similar a la de les tècniques indirectes de gravat calcogràfic, és a dir, evitar que determinades zones continguin imatge o bé permetre que aquesta sigui més tènue en certes parts de la matriu que en d’altres. En litografia es fa servir goma aràbiga dissolta en aigua per crear reserves, solució aplicada amb pinzell, o bé màscares de paper retallat. La possibilitat de constituir reserves sobre la pedra permet, en el procediment de l’aiguatinta litogràfic, obtenir diferents tonalitats a base de grans més o menys marcats. El punteig aconseguit mitjançant aquesta tècnica és més intens que l’aconseguit a partir de l’aiguada litogràfica. Encara que no es tracta d’un aiguatinta litogràfic ortodox, també es poden aconseguir efectes de puntejat o esquitxat impregnant un raspall de dents en tinta i agitant els seus cabells amb un objecte contra la superfície de la pedra.

–Aiguatintista: Gravador a l’aigua tinta.

–Aigües: En composició tipogràfica, defecte que es produeix en un text quan està compost amb massa espai entre paraules respecte a la interlínia i es veuen rius verticals formats pels blancs entre paraules. També es diuen “rius”.

–Aigües blanques: Solen anomenar-se així a les aigües amb sediments, sense tractar. En papereria són part dels “llots de paper”, les restes amb aigua i fibres, que queden a la màquina paperera després de la seva fabricació i premsat. Són aigües que són reutilitzables.

–Aïllar: Impedir que un objecte entri en contacte amb l’ambient circumdant que no és apropiat per conservar-lo. Es pot aïllar dels canvis climàtics, de l’atmosfera, o de l’acció de l’home. Es poden prendre mesures de tipus mecànic (canviar de lloc o col·locar-lo dins un espai protegit) o de tipus preventiu (regular el microclima).

–Aire: Espais sense text ni imatge en una pàgina (que no ha de ser blanc, sinó de qualsevol color). Es posen conscientment, com els marges del full o al voltant de les imatges, ja que faciliten la lectura i la comprensió de la informació impresa. Es fa servir perquè el text i les imatges respirin, perquè no estiguin massa estretes. Tot i això, si es posa massa, el text i les imatges queden perdudes, soltes. Cal trobar un equilibri.

–Airejar: Manipular una pila de papers, bombant-la i obrint-la perquè els fulls se separin i els agafi millor la màquina on col·locarem la pila (una impressora, fotocopiadora, plegadora…). / Deixar espais en blanc, a la maquetació d’un text, per millorar la compressió de la informació impresa. 2. Ventar. El paper, en desenrotllar-lo de les bobines per tallar-lo, moltes vegades acumula electricitat estàtica. Aquesta electricitat, en el procés automàtic d’empaquetament, pot quedar retinguda entre els fulls de paper. Aquest fet motiva que en utilitzar el paper, els fulls tinguin una certa adherència que en dificulta l’ús. Per evitar aquesta reacció cal airejar el paper ventant-lo, fent-li moviments i contorsions que facin entrar aire entre els fulls.

–Airejador: Purgador. Dispositiu que permet eliminar l’aire que durant la fibril·lació pugui agafar la papil·la i així evitar possibles bombolles o irregularitats.

–Aixa: Eina per a desbastar i obrar fusta que consisteix en una fulla ampla i sensiblement corbada, amb un tall en una de les seves vores i amb un ull o anella a la part oposada per on s’emmanega l’eina.

–Aixafament: Deformació de les formes tipogràfiques a causa de la presència sobre elles de tipus, gravats o una altra classe de materials estranys.

–Aixamfranar: Tallar obliquament una o les dues extremitats d’un filet, regleta o lingot per unir-ne dos en angle recte.

–Aixartell: Mena d’aixada que serveix per arrencar la pasta seca que ha quedat enganxada a les parets de les piles i de les tines. Tb Aixadell.

–Aixecar el gra: Augmentar artificialment el gra natural de la pell.

–Aixecar lletres: Vegeu “compondre”.

–Ajuntar: Vegeu “correcció tipogràfica”.

–Ajuntar treballs: En impremta, ajuntar diversos treballs per estalviar costos, com posar-los a la mateixa passada de filmadora (“aprofitar pel·lícula”). 2. Ajuntar diferents treballs (d’un mateix client o de diferents) en una mateixa passada de filmadora, d’impremta, etc… per estalviar costos i aprofitar materials i temps de màquines.

És una pràctica molt usual, que ben feta, pot proporcionar costos molt avantatjosos a un client econòmicament feble i ajudar l’empresa d’arts gràfiques a reduir costos i temps de lliurament.

–Ajustar: L’acció de compaginar.

–Ajust de color: En arts gràfiques, el que es realitza durant un “procés de perfilat”.

–Ajustar al llom i al capdavant: Colpejar amb petits tocs el grup de quadernets, abans de serrar-los, perquè els quaderns quedin al mateix nivell i els forats estiguin a la mateixa línia quan cosim. Perquè els quadernets no es moguin mentre que els portem a l’enginy per serrar-los, és bo tenir-los ficats entre dos cartrons, que deixarem també al mateix nivell al llom i al capdavant. També s’anomena “capitular” o “igualar”.

–Ajustar puntures: Operació que es fa per aconseguir un perfecte registre del blanc amb la retirada quan un mateix plec es llença en dues màquines.

–Ajustat: Llibre amb una zona d’obertura massa estreta, cosa que en dificulta l’obertura. Amb l’ús es pot anar afluixant, Si una enquadernació queda massa ajustada, es pot forçar prement la contratapa oberta amb la plegadora.

–A/L: Vegeu “estampa”.

–Al traç: Dibuix realitzat sense colors ni degradació d’ombres.

–Ala: Cadascuna de les dues tapes de fusta, col·locades a banda i banda de la caixa del banc de fretar, que, obertes, recullen els retalls que es desprenen del paper quan es freta.

–Ala de mosca: Caràcter de lletra, en el nomenclàtor de Didot, de 3 punts. Tb es deia Diamant.

–Alabrent: 1. Obrer que amb la forma o motlle fa el full de paper a la tina. Oficial de tina.2. En la producció artesana del paper, persona encarregada d’introduir la forma a la tina plena de pasta a fi de formar el full. En introduir-la, ha de disposar de dos elements . la forma i el caixó (una mena de marc que en delimita els contorns)-, i en treure’ls de la tina colarà una part important d’aigua; lliurarà la forma a un altre operari anomenat ponedor, el qual farà desprendre el full de la forma perquè quedi dipositat damunt del feltre o saial. També pot optar per deixar la forma recolzada en un element de fusta anomenat ”mosso” per escórrer l’aigua.

–Alba amicorum: Llibre utilitzat entre els segles XVI i XVII (encara que ressorgeix al XVIII) on els joves nobles apuntaven dades de les seves relacions, per recordar a la persona en una possible futura relació social, laboral o matrimonial. També servien per anotar qüestions personals, més semblants a un diari. Era un àlbum que portaven durant els viatges per Europa, on apuntaven les dades dels seus companys de viatge, d’estudis, o els mestres anotaven les dades, de vegades acompanyats d’una imatge dibuixada. També tenen escuts d’armes o representacions del que s’ha viscut. Els escrits per dones el futur social dels quals podia ser molt més tancat, solien estar més enfocats a comentaris personals sobre la vida quotidiana, cançons o oracions.

–Albarà: La manera com s’anomenava antigament qualsevol document públic o privat. / Cèdula real en què es concedia una mercè o ordenança. / Document públic o privat en què es fa constar alguna cosa.

–Albaraner: 1. Persona que fa els albarans.2.  Persona que té a càrrec seu el llibre dels albarans.

–Albor: Part jove de la fusta, situada entre l’escorça i el duramen.

–Àlbum: Llibre en blanc, que sol estar apaïsat, i amb escativanes al llom per poder col·locar-hi fotografies o altres materials que tinguin cert gruix. En general, llibre en blanc i amb una bona mida destinada a recopilar més imatges que text. / Llibre imprès amb les il·lustracions impreses per separat perquè el client les col·loqui al seu lloc. Els més reconeguts són els “àlbum de cromos”, on els cromos se solen vendre per separat i el client ha d’emplenar tots els cromos de l’àlbum. / A l’antiga Roma, taula enguixada on s’escrivien les disposicions oficials o els anals amb els successos principals de l’any.

–Àlbum de retalls: Volum en què s’adhereixen retalls de premsa relatius a un fet o esdeveniment. A les editorials, per exemple, s’arxiven per aquest mitjà les recensions i anuncis de les obres públiques.

–Àlbum de viatge: Llibre en què el viatger pren notes, redacta les seves impressions i on adhereix fotografies o altres documents dels països i llocs visitats

–Albumen: Vegeu “blanc d’ou”.

–Albúmina Vegeu “clara d’ou”.

–Alça: 1. Reforç que es col·loca sota algunes de les zones del paper que coincideixen amb les zones amb més textura i foscor d’un tac, perquè es marquin millor que d’altres amb una talla més fina o clara. 2. Tros de paper que es col·loca a sota un gravat o element tipogràfic o en el timpà d’una màquina d’imprimir, per tal d’assolir un correcte nivell d’impressió.

–Alcabala: Tribut antic que es pagava al fisc. / També un impost antic de circulació sobre béns arrels i mobles que eren venuts i permutats. Els trobarem en arxius històrics.

–Alcabalatori: 1. Llibre que recollia les lleis i les disposicions referents a la manera de repartir i de cobrar les alcabales. 2. Llista o padró per al repartiment i el cobrament d’alcabales.

–Alcalí: Es diu d´un paper que no és ni àcid ni neutre i que té el valor de PH entre 7 i 10. Un paper alcalí no tindrà cap problema amb les tints.

–Alcalinitat del paper: Es produeix quan el paper absorbeix humitat, s’afebleix, polvoritza i és atacat per bacteris i fongs.

-Alçada: Distància des de la base del paral·lelepípede tipogràfic fins a la superfície de l’ull. Tb es diu Alt real, Alçada de la lletra, Alçada tipogràfica. L’alçada d’una lletra impresa, sigui majúscula o minúscula, és la distància del peu al capdavant, és a dir, de la línia base a la línia d’ascendents. L’alçada d’un gravat, quadre, caixa de composició o pàgina és la distància entre el peu i el cap.

–Alçada de caràcter: Distància entre els extrems inferior i superior d’un caràcter imprès.

–Alçada de columna: Distància que hi ha des de la part superior fins a la inferior d’una columna.

Normalment coincideix amb l’alçada de la caixa de composició, excepte a les columnes curtes o l’alçada de les quals és inferior per correspondre a una pàgina amb blanc de peu.

–Alçada de la caixa d’escriptura: Dimensió vertical de la zona on s’escriurà.

–Alçada de l’ E: Model per a la determinació del cos de la lletra.

L’alçada de l’ E (e versal o majúscula) es pren com a model del mesurament de les lletres majúscules per trobar el cos de la lletra de què es tracti.

–Alçada de la majúscula: espai vertical que ocupa una lletra versal impresa en el sentit de dalt a baix.

La línia base (4 a la figura) és el punt de partida sobre el qual jeu el cos principal dels caràcters. La línia mitjana (3 a la figura) delimita l’alçària de les minúscules i també es coneix com alçària de la x o ull mitjà (6 a la figura). Per damunt d’aquestes dues línies hi ha la línia d’alçària de majúscules (2 a la figura 21) i la línia d’ascendents (1 a la figura), que en algunes famílies coincideixen i en altres no. Finalment, també tenim la línia de descendents (5 a la figura), que no necessàriament ha de guardar una relació de simetria amb la línia d’ascendents.

–Alçada de la x: Alçada de l’ull mitjà de les lletres, és a dir, de les que no tenen astes ascendents ni descendents. Tb es diu altura de la z. L’alçada de la x correspon a l’ull mitjà de les lletres, ocupat per les vocals, per les consonants que no tenen astes i pels anells de les lletres que tenen asta: a, e, i, o, u, c, m, n, b, d, p, q. L’alçada de les versaletes sol depassar lleugerament l’alçada de la x. L’ull de caràcter depèn de l’alçada de les lletres de caixa baixa. No tots els tipus tenen la mateixa altura dull mitjà.

–Alçada de l’ull: Alçada que assoleix cadascuna de les lletres d’una font. L’ull de les lletres pot tenir altures diferents, per exemple, són més petits els ulls de lletres que només consten d’ull mitjà, sense banyes. En alguns tipus, algunes lletres minúscules amb astes ascendents són més altes que les majúscules, com sol succeir en alguns tipus pal sec.

–Alçada de pàgina: 1. Distància entre el tall de cap i el de peu d’una pàgina de paper. 2. Dimensió vertical de la caixa de composició, que s’estableix en un nombre determinat de línies del cos principal de composició, comprenent el foli si és explicatiu.

–Alçada del text: Dimensió vertical de l’espai dedicat a cadascuna de les pàgines a contenir text.

–Alçadora: És una màquina en fase de post impressió, amb estacions receptores de plec. Per col·locar els quadernets que componen un llibre a l’ordre en què seran enquadernats. Al final del procés s’obtenen publicacions enquadernades.

–Alçar: Part de la construcció del llibre. Vegeu “alçat de plecs”.

-Alçar la forma: Treure la forma de la màquina després del seu ús. És el contrari de la “imposició”.

–Alçària de la caixa d’escriptura: Dimensió vertical de la superfície escrita.

–Alçat: Operació que consisteix a reunir i ordenar els quaderns perquè puguin ser enquadernats.

–Alçat de plecs: Part de la construcció del llibre. Es diu així a col·locar els quadernets plegats uns damunt dels altres, de forma ordenada. Per comprovar visualment que estan ordenats, en imprimir els fulls es deixa una marca al llom del quadernet. Vegeu “registre d’alçat”. / Agafar un quadernet de cadascuna de les muntanyes.

–Alcogravat: Tècnica indirecta de gravat calcogràfic. La diferència fonamental entre l’alcogravat i altres procediments basats en la utilització d’àcids mordents per obrir talles a la làmina resideix en el tipus de substància protectora emprada. La tècnica de l’alcogravat consisteix a realitzar un dibuix amb pinzell, sobre la superfície metàl·lica desgreixada, mitjançant una solució de Betum de Judea en pols barrejada amb acetona o alcohol etílic. Aquests productes actuen com a vehicles del betum i tenen la propietat de l’evaporació immediata. Un cop acabat el dibuix, es cobreix la planxa amb una capa de vernís de laca i es passa un cotó impregnat en ‘white-spirit’ —dissolvent obtingut per destil·lació del petroli—. El ‘white-spirit’ no afecta la laca però dissol el betum de Judea, de manera que les zones de la imatge queden desprotegides del vernís i, en ser exposada la làmina a l’acció de l’àcid mordent, atacarà el metall en aquestes zones. L’efecte resultant és una imatge construïda a base de taques i, per tant, d’un caràcter pictòric accentuat.

–Alcohol: Compost orgànic. Se sol conèixer amb aquest nom l’alcohol etílic o etanol. Es classifiquen pel nombre de radicals alcoxi (primaris, secundaris, terciaris), pel nombre i grups hidròfils de la seva molècula (mono alcohols, polialcohols) o pels enllaços senzills o múltiples a la molècula (saturats, no saturats). Se sol utilitzar en restauració (al costat de l’amoníac), en “dissolució”, com a dissolvent de substàncies orgàniques (cola, vernís) o resines viníliques. Vegeu “neteja de taques”.

–Alcorà: Llibre sagrat dels musulmans. La denominació Alcorà prové de l’àrab Qur’an, que significa ‘lectura’, ‘recitació’.

–Aldí: D’Aldo Manuzio, impressor venecià (1449-1515), o relacionat amb ell o amb algun membre de la seva família. Vegeu Ferro Aldí i Estil Aldí.

–Alena: Punxó d’acer proveït de mànec que serveix per foradar, cosir i repuntar la pell.

–Àlep: Nom que rebien els caixonets d’una roda.

–Alerta: Vegeu “reclam”.

–Alet: 1. Peça de fusta de pi pinyoner col·locada sobre les cordes de la roda hidràulica que sostenen els davanters del calaix. 2. Tapa de fusta que es posava en les rodes hidràuliques per cobrir els calaixos.

–Alfa i omega: Nom de la primera i la darrera lletra de l’alfabet grec, que signifiquen el principi i la fi de totes les coses.

–Alfabet: Conjunt de signes gràfics d’un codi de comunicació (no han de ser només lletres). / En tipografia, conjunt de signes, lletres i xifres, ordenats, pertanyents a un tipus de lletra. Es poden desar en una “caixa de tipus”, en una “pòlissa tipogràfica” o en una “calaix d’impremta”.

–Alfabet castellà: Alfabet de la llengua castellana, que té 27 lletres: A, B, C, D, E, F, G, H, I, J, K, L, M, N, Ñ, O, P, Q , R, S, T, U, V, W, X, I, Z. La “ch” i la “ll” ara mateix no es prenen com una sola lletra, sinó dues, de manera que l’ordenació alfabètica de les paraules ha canviat (abans les paraules que començaven per “ch” i “ll” anaven després de la que començaven per “c” i “l”, i ara s’ordenen dins d’aquestes lletres).

–Alfabet català: L’alfabet català és la variant de l’alfabet llatí usada per a escriure la llengua catalana. Consta de les 26 lletres de l’alfabet llatí, algunes de les quals poden ser modificades per diacrítics. Actualment l’alfabet es compon de vint-i-sis lletres, més sis dígrafs (conjunts de dues lletres que representen un sol fonema).  A més a més de les lletres, hi ha tres signes diacrítics: l’accent greu (`), l’accent agut (´) i la dièresi (¨), i alguns caràcters especials com el guionet (-) i el punt volat (·) de la ela geminada.

–Alfabet espanyol: Se sol prendre com a sinònim d’alfabet castellà, per ser el castellà la llengua oficial i majoritària a Espanya. Tot i això, a Espanya hi ha altres llengües “cooficials” que tenen algunes lletres diferents, com la “ce trencada”, que ja no es fa servir en castellà però segueix utilitzant-se en el català.

–Alfabet llatí: Procedent de l’etrusc i grec. Va ser el primer que es va ordenar en un sistema de signes al segle VIII a.C.

–Alfabet mono-espaiat: Els alfabets mono-espaiats o no-proporcionals són aquells en els quals tots els seus caràcters mantenen el mateix ample, tot expandint o condensant-los per ajustar-los a l’espai establert.

–Alfabètic: Vegeu “ordenació alfabètica”.

–Alfacel·lulosa: Cel·lulosa sense impureses, lignina o àcids orgànics. S’utilitza per fer papers i cartolines d’alta qualitat.

–Alfarda: Antic impost en regnes cristians a jueus i moros. / Antic cànon per a l’ús de l’aigua. Es troben a fitxers.

–Algorisme: Una sèrie formalitzada d’operacions que s’usa per solucionar un problema matemàtic o lògic (o un problema de qualsevol tipus analitzable en termes numèrics i lògics); per exemple: Un algorisme de recerca és el conjunt d’operacions que permet buscar una seqüència concreta dins d’un grup.

–Algrafia Neologisme amb què es designa la litografia realitzada sobre planxa d’alumini, la superfície del qual ha estat prèviament tractada amb un granejador de boles. L’alumini és receptiu al dibuix realitzat amb tinta grassa, però com a la resta de procediments litogràfics, cal fixar-lo mitjançant acidulació, aplicant àcid fosfòric barrejat amb una dissolució de goma aràbiga en aigua. En línies generals, la diferència bàsica entre l’algrafia, la zincografia i la litografia sobre pedra rau en la naturalesa del suport d’impressió, però no en la tècnica. Per aquest motiu, s’aconsella en catalogació substituir els termes d’algrafia o zincografia per la dada del suport acompanyada del nom específic de la tècnica litogràfica emprada –per exemple: alumini, litografia a llapis–. És certa, però, la incoherència etimològica que suposa l’expressió litografia sobre zinc o litografia sobre alumini, ja que la seva arrel procedeix del grec lito que significa pedra. Tot i això, el vocable litografia designa un conjunt de tècniques que en principi es van executar sobre pedra i, amb el temps, han acabat aplicant-se també a suports alternatius. Com passa amb el gravat calcogràfic —que es pot fer sobre un metall diferent del coure— o la serigrafia —on la pantalla pot ser d’un teixit sintètic o metàl·lic i no exclusivament de seda—, el significat del terme litografia transcendeix la naturalesa del suport.

–Aliàsing: 1. L’aliàsing en estadística, processament de senyals, grafismes per ordinador i disciplines afins, és l’efecte de distorsió, amb senyals continus diferents que es tornen indistingibles quan es fa mostratge digital. 2. Hi ha un aliàsing especial que produeix l’efecte Moaré. 3. En informàtica i particularment en infografia, l’aliàsing és un artefacte gràfic característic que fa que en una pantalla certes corbes i línies inclinades presentin un efecte visual tipus “serra” o “graó”. L’aliàsing és produeix quan es prova de representar una imatge amb corbes i línies inclinades en una pantalla o imatge, però que a causa de la resolució finita del substrat resulta que aquest és incapaç de representar la corba com a tal, i per tant aquestes corbes es mostren a la pantalla dentades, compostes per petits esglaons (píxel).

Exemple d’aliàsing d’una lletra ‘A’ en Times New Roman. Esquerra: amb aliàsing, Dreta: amb anti-aliàsing.

–Aliatge: Barreja de metalls amb què es fonen els tipus d’impremta, les regletes i lingots i el material de linotípia, monotípia i d’altres sistemes de composició.

–Alienació: Transmissió formal, voluntària o no de la custòdia o propietat de documents.

–Alifat: El conjunt de caràcters d’una escriptura basada en l’escriptura aràbiga, ordenats en l’ordre corresponent a l’idioma de què es tracti, de manera similar a com es fa amb els alfabets llatí ciríl·lic o similars. El nom “alifat”, lleument diferent d’alfabet es deriva, igual que aquest de les primeres lletres amb què s’inicia: alif, (ba), ta…

Un alifat pot especificar o no les diferents formes de cada caràcter (els seus al·lògrafs).

–Alimentació: Introducció del paper, en fulls o bobines, a la màquina perquè rebi la impressió.

–Alimentació amb bobines: Alimentació d’una màquina rotativa.

–Alimentació amb fulls: Alimentació amb plecs.

–Alimentació amb plecs: Alimentació d’una premsa de plecs.

–Alimentador: zona on es col·loca la pila de fulls en una impressora, que després la màquina agafa per portar a la zona d’impressió. La manera com la màquina agafa els plecs de l’alimentador i la mida d’aquests, diferencia els uns dels altres: “plec a plec”, “d’escala”, “de llençol”, “de bobina”, “de braç” o “d’aspes”. / Part de la plegadora que porta el paper a la zona de plegat. 2. A les fàbriques de paper, dispositiu que permet el pas del paper fins arribar a una talladora. 3. Alimentadora: Aparell a què s’acobla la cinta perforada que fa funcionar la linotípia automàticament.

–Alimentador automàtic: Instrument mecànic per introduir els plecs a la premsa d’imprimir.

–Alimentador d’aspes: Alimentador de la premsa Minerva. Vegeu “Minerva “.

–Alimentador de braç: Vegeu “Minerva”.

–Alimentador d’escala: Vegeu “alimentador de llençol”.

–Alimentador de llençol: Alimentador de gran capacitat per a recollir plecs de grans fulls.

–Alineació: 1. Manera com es distribueixen els tipus mòbils i les imatges dins d’una caixa d’impressió. Si retolarem a mà, és millor col·locar els tipus centrats, ja que aquí és on més pressió farem.2. Malgrat que el text justificat accentua la llegibilitat en el paper, en un entorn digital se sol evitar ja que les condicions de visualització poden ser molt diverses i, per tant, resulta molt difícil controlar l’espai entre les paraules. Per la seva banda, les alineacions a la dreta i centrada dificulten la lectura i es reserven per a textos breus. La centrada, per exemple, s’utilitza típicament per a textos curts d’una grandària gran que introdueixin conceptes o idees clau. Per a textos extensos, l’alineació més recomanable en un entorn digital és l’alineada a l’esquerra. Cada línia comença en el mateix punt, la qual cosa fa que la lectura i l’escaneig visual ràpid resultin fàcils.

–Alineació per la base: Vegeu Parangonació.

–Alineació decimal: Alineació de quantitats prenent com a element de referència la coma decimal, de manera que les parts senceres i les decimals parteixen de la coma i s’allarguen cap a l’esquerra i la dreta, respectivament.

–Alineació decimal automàtica: Funció automàtica dels programes de tractament de textos i de compaginació per la qual cosa les quantitats, amb decimals o sense, queden alineades de manera que les unitats coincideixin en sentit vertical.

–Alineació horitzontal: Situació d’una o més parts d’un text en determinada posició de manera que les més desalineades es distingeixin de les que ocupen la posició normal del text.

–Alineació per la dreta: Vegeu Bandera per l’esquerra.

–Alineació per l’esquerra: Vegeu Bandera per la dreta.

–Alineació vertical: Situació d’una o més parts d’un text en determinada posició de manera que les més sagnades es distingeixin verticalment de les que tenen la mesura normal del text

–Alineador: Dispositiu de la linotípia que ajusta automàticament paraules a esquerra, dreta o centre. Tb es diu Centrador hidràulic.

–Alinear: Disposar elements gràfics d’acord amb la situació d’altres que es prenen com a referència a la pàgina. Horitzontalment es poden alinear caràcters seguint la línia base, il·lustracions, blocs tipogràfics, etc., i verticalment es poden disposar línies o altres elements gràfics de manera que comencin o acabin de manera uniforme.

–Alinear les lletres: Vegeu “correcció tipogràfica”.

–Alinear les línies: Vegeu “correcció tipogràfica”.

–Alitzarina: Principal ingredient per al pigment de “rossa” o “alitzarina”. / Pigment fet amb aquesta planta.

–Aljamia: 1. Escriptura d’una llengua romànica que gràcies al paper ha estat transcrit en cal·ligrafia aràbiga o en hebreu. 2. Nom que antigament donaven els moros a les llengües romàniques. 3. Nom aplicat als escrits en llengües romàniques i en caràcters hebreus o àrabs.

–Allargament: 1. Prolongació dels traços de les lletres tant de manera espontània (per raó de la velocitat) com de manera artificiosa (per estètica). 2. Propietat d’estirar-se que té un paper en provocar-li una determinada tracció. Si la tracció es superior a la seva resistència es trenca. En proves de laboratori es la característica que serveix per a determinar la seva resistència.

–Al·legat: Document on s’exposa un argument. / Document legal on l’advocat fonamenta les raons legals del que defensa.

–Al·legoria: 1. En pintura, representació d’una entitat abstracta (un sentiment, un vici…) mitjançant un personatge o animal simbòlic. 2. Van ser molt utilitzades des de l’antiguitat clàssica i moltes han arribat fins als nostres dies pràcticament inalterades en la seva forma.

–Al·leluia: 1. Plec que conté un nombre indeterminat d’imatges de motiu religiós per ser retallades i utilitzades a les festivitats pietoses. 2. S’editaven en forma de cartell, és a dir, un plec imprès per una cara. Contenia representacions cal·ligràfiques o xilogràfiques. Evoluciona al llarg dels segles cap a un producte editorial didàctic.

–Allisat: 1. Operació que consisteix a reduir les irregularitats d’una superfície per diferents mètodes mecànics (amb martells, cilindres…). / En restauració, és un procés més estètic que necessari per a la conservació. Hi ha diverses maneres de realitzar-la. Es pot aprofitar la humectació (per immersió, mitjançant brotxa, esponja o atomitzador, aerògraf, vapor, entre paper humit, polvoritzat ultrasònic…). Després de la humectació s’ha de realitzar el fixat, mitjançant pressió (amb premses o planxes impermeabilitzades, material assecant i amb fulls antiadherents pel mig, com el ‘reemay’; també es pot utilitzar la taula de succió) o mitjançant tensió (col·locant el material sobre una superfície plana resistent a l’aigua sobre la qual s’aplica adhesiu a les vores, com èter de cel·lulosa o midons). Els èters de cel·lulosa i midons són barats, innocus i reversibles. De la mateixa manera es poden fer tractaments locals com l’allisat amb planxa calenta, o un full gofrat amb secants encunyats a les zones de relleu. 2. Operació d’acabat de l’enquadernació en rústica que es realitza al llom per aplicar la coberta.

–Allisador: Estri d’enquadernació per arrodonir llibres amb un mànec que presenta en buit la forma del llom del llibre.

–Allisadora: 1. Part de la màquina plana per a la fabricació de paper que consisteix en una sèrie de cilindres de ferro superposats a pressió a través dels quals passa el paper en el procés d’allisat. 2. En la producció de paper a mà, l’element de fusta o pedra de superfície molt suau que es feia servir per eliminar l’aspror a les dues cares del paper tot fregant-les amb una forta pressió. També es dona aquest nom a la persona, generalment una dona, que feia servir aquest estri. En la producció industrial, màquina ( també anomenada llisa) que serveix per allisar la superfície del paper.

–Allisalloms: Màquina per allisar lloms.

–Allisar: 1. Eliminar qualsevol plec o arruga del material. / En enquadernació cal allisar el material del cos del llibre abans de cosir-lo. 2. Sotmetre el paper o el cartró a tractament mecànic per millorar l’acabat i la lliura de la superfície o uniformar-ne el gruix. 3. Aplanar bé cada foli, suprimint-ne contorns i plecs, abans d’enquadernar el volum.

–Almanac: Llibre o fulletó que conté el calendari anual, distribuït per mesos, amb dades astronòmiques, actes religiosos i civils, articles, notícies, efemèrides, contes, anècdotes, curiositats, receptes entreteniments, horòscop, consells per a la salut, cites cèlebres, etc .

–Almanac reial: Edició anual francesa, del segle XVIII. Com que estava emparat per la Casa Reial, se’ls feien belles i cares enquadernacions (fins a l’arribada de la Revolució Francesa).

–Almàssera: 1. Molí d’oli. 2. Dipòsit per a guardar-hi el paper.

–Ametlla: Aureola en forma d’ametlla que abasta tota la figura, generalment del Pantocràtor o de la Verge. Tb es diu Màndorla.

–Almohade: Es refereix a l’art produït durant l’etapa d’aquesta dinastia Bereber al nord d’Àfrica i al sud d’Espanya entre el 1130 i el 1269. En enquadernació, el paper va començar a substituir el pergamí. La decoració solia tenir motius geomètrics. El “Tesaurus d’Art i Arquitectura” parla d’un bon exemplar d’enquadernació d’un manuscrit de l’Alcorà del 1256, ja amb decoració amb or, però no especifica quin ni on.

Alcorà almohade amb enquadernació posterior (s. XIII-XIV)

–Àloe: Goma treta de les plantes del mateix nom.

–Alt contrast: Diferència alta entre colors clars i foscos en una imatge.

–Alt real: Alçada, al paral·lelepípede tipogràfic.

–Alt relleu: Tècnica decorativa que s’utilitza en enquadernació. / Tècnica per realitzar gravats que després s’utilitzaran per tintar amb planxes en fred o en calent al volant de daurar. 2. Relleu esculpit en què les figures representades sobresurten considerablement del fons pla, malgrat que no ho fan completament, de manera que l’escala de profunditat resulta aproximadament igual a la de les altres dues dimensions. 3. Relleu d’un dibuix, lletra, etc. , provocat en el paper fent-li pressió una vegada situat entre un element mascle i un element femella; s’obtindrà un millor resultat si el paper està poc encolat i és de fibra llarga.

–Altes llums: En arts gràfiques, la zona més blanca d’una imatge. Vegeu “blanc”.

–Altell: A les fàbriques antigues, lloc on es penjava el paper perquè s’assequés.

–Alteració: Canvi que realitza un autor al text ja compost. / Canvis produïts en un material respecte del moment de la seva fabricació. En restauració cal analitzar aquestes alteracions per estudiar si s’hi ha d’intervenir o no. Vegeu “factors del deteriorament”.

–Alteració de la fusta: Produïda per fongs cromògens la principal característica dels quals és el canvi de coloració de la fusta sense destruir la seva estructura llenyosa.

–Alteració del paper: El paper pot patir diferents alteracions. Les més comunes són les taques (partícules de pols i brutícia ambiental, humitat, tatxons, fongs, excrements, oli, greix, cinta adhesiva, restes d’adhesius, tints naturals com el cafè o el vi…), la deformació (arrugues , plecs, ondulacions), el trencament (esquinçament, tall), la pèrdua de fragments, la pèrdua de la capa superficial (descamacions, dissolució parcial,..), i la d’elements gràfics (alteració cromàtica per exposició a raigs UV , difusió de les tintes, arrossegament de les tintes, descamació, dissolució, taques de greix, groc de vernissos, sulfuració o oxidació del blanc de plom…), adhesió (per humectació intensa) i desadherència (enlairament de les capes del cartró ), pèrdues (per causa humana, animals bibliòfags, tinta ferroglàfica).

–Alteració material: Qualsevol transformació del text original d’un document efectuada sobre el suport propi. L’alteració material pot consistir en una raspadura de lletres o paraules substituïdes per altres; un esborrall del text escrit, especialment per rentat amb aigua o un mordent; una ratllada d’una o més paraules, o una addició als espais en blanc.

–Alternança: Vegeu Alografia.

–Alena: Punxó per a obrir la pell, també coneguda com Punxó de sabater.

–Alliberar del corró: Dispositiu que permet de girar contínuament i lliurement el corró d’una màquina d’escriure, conjuntament amb el paper, i possibilita d’escriure en qualsevol línia diferent de les que permet el moviment discontinu del corró abans d’accionar aquests mecanisme.

–Aluda: Pell de xai o de cabrit adobada amb alum, usada per a fer guants, bosses, cobertes de llibres, etc.

–Alum: 1. Mineral cristal·lí. Serveix com a conservant de l’engrut, com a adober per a pells o com a mordent per a pintura. / Afegit a l’engrut, dona colors més vius als “papers a l’engrut”. / Aigua sobre un material, serveix perquè la pintura de l’estil “a l’aigua” es pugui tintar sobre qualsevol superfície, ja que prèviament se li ha fet una capa d’alum. L’alum és tòxic, així que cal manipular-lo en un lloc airejat i amb instruments que no seran utilitzats per a altres menesters. 2. Sulfat doble de potassi i d’alumini, alum de roca, que serveix per clarificar la cola animal i, de passada, fa de mordent.

–Alúmina: Òxid d’alumini que com un àcid feble actua com a matèria encolant.

–Aluminografia: Procediment d’impressió litogràfica mitjançant planxes d’alumini.

–Alvèol: Cavitat petita gravada a la superfície de coure de les formes o cilindres d’impressió en gravat al buit, on es diposita la tinta que es transfereix al paper en la impressió. Tb es diu Cel·la.

–Amanerament: Manca de naturalitat i varietat a l’estil.

–Amanerar-se: Contreure l’escriptor el vici de l’amanerament.

–Amanerat: Dit de la composició pictòrica convencional i privada d’originalitat, basada en la imitació dels models.

–Amanidora: Obrera que dona el paper moll a l’estenedora perquè el pengi a les cordes del mirador.

–Amanir: Donar els fulls de paper moll a l’estenedora perquè els pengi a les cordes amb l’espit.

–Amanuense: Se sol anomenar així als “copistes” de l’Edat Mitjana (per a altres classes, vegeu “copista”). Eren un element important en la difusió del llibre abans de l’aparició de la impremta de tipus. A més de dedicar-se a copiar el text, era l’encarregat de fer certes preparacions al paper abans d’escriure. En el ms. “Patrc.5, f. 1v de la Staatbibliothek Bamberg” venen dibuixats els passos a fer: Als medallons petits, de dalt a baix, i d’esquerra a dreta es veu: s’esmola la ploma, s’escriu l’esborrany sobre tauletes de cera, es prepara el pergamí, es marca el plegat, es plega el pergamí i es fan els quadernets, es cusen els quadernets en un teler, es talla el bloc, es fan els tancaments. Als medallons grans es veuen com el còdex està finalitzat, i com s’utilitza per a l’ensenyament. Pel que fa a la seva àrea de treball, vegeu “escriptori”.
2. Persona que escriu a mà, al dictat o copiant. Nota: El terme amanuense a vegades s’aplica també al copista i a l’escrivent.

–Amarar: Embeure les fibres paperers tot aprofitant la seva absorbència; omplir-les d’aigua.

–Ambient abiòtic: Lliure de microorganismes vius. Tb Ambient estèril.

–Ambigrama :Tota paraula o frase escrita que permet que, sobre aquesta, es facin dues lectures diferents, la segona lectura sol realitzar-se col·locant l’ambigrama de cap per avall, o davant d’un mirall. Per exemple, la paraula “ós” és un ambigrama dels que es diuen de simetria central. La paraula AMA és una altra paraula “ambigramàtica”, si la col·loques davant d’un mirall, segueixes llegint sense cap problema AMA, en aquest cas és un ambigrama. A banda de ser un entreteniment lúdic, ben sovint s’ha atribuït als ambigrames poders místics. Un bon exemple d’això és el que ens mostra la novel·la Àngels i dimonis de Dan Brown, en què els Illuminati empren ambigrames amb els quatre elements per marcar les seves víctimes.

–Ambigrama d’alteració d’espais: En aquesta categoria d’ambigrames, les lletres es troben al mateix espai en tots dos sentits, la qual cosa significa que una frase o paraula llegida de l’inrevés en serà una altra.

–Ambigrama d’espai reduït: Semblants als d’alteració d’espais, però sense espais. Solen ser bidimensionals.

–Ambigrama de reflexió: Són dissenys que, un cop reflectits en un mirall, permeten llegir la mateixa paraula o frase del sentit original.

Un cop reflectida aquesta imatge, es pot llegir el mot Wiki.

–Ambigrama en cadena: Sol ser un ambigrama d’una paraula ( o moltes) intercalades, de tal manera que es forma una cadena repetida. Les paraules s’uneixen de tal manera que allà on n¡’acaba una en comença una altra, Aquests ambigrames solen presentar-se en forma de cercle.

–Ambigrames naturals: Aquests ambigrames tenen lloc quan les paraules tenen una o més simetries pròpies dels ambigrames esmentats i són ambigrames sense necessitat de dotar-les d’una tipografia especial.

–Ambigrames Perspectius: Aquest disseny és més aviat un joc mental que no pas un de paraules. Consta d’un disseny asimètric que és llegit segons la interpretació que el receptor en doni.

–Ambigrames rotacionals: Són dissenys en què el mot és girat sense perdre’n el sentit de lectura en cap moment. Normalment. Es mostren en 1801, però també se solen emprar els 90º i el 45º.

–Ambre: Resina diterpènica d’espècies fòssils de coníferes. Antigament es feia servir per fer vernissos, però la seva duresa, dificultat de solubilitat i ser poc dúctil el converteix en un producte poc utilitzat avui dia. Per recrear l’efecte de l’ambre sobre una superfície sense arribar a fer-lo servir podem aprofitar altres productes que hi ha al mercat i que l’imiten, com ara el Mod Podge magic.

–Amhàric: Llengua semítica del grup de llengües etiòpiques, oficial d’Etiòpia, parlada per uns 5 milions de persones a les zones centrals.

–Amitjanar: Part de la construcció del llibre. A les enquadernacions de tapes soltes, confrontar que ambdues tapes quedin a la mateixa altura, la franquícia adequada i amb les mateixes celles. / Posar el cos del llibre dins de les tapes amb les celles proporcionades.

–Americana: 1. Nom genèric dels llibres escrits sobre Amèrica i els impresos en aquest continent. 2. Conjunt de llibres relatius al descobriment d’Amèrica i els primers viatges, en especial els impresos a finals del segle XV i la primera meitat del XVI.

–Americanisme: 1. Vocable o tret fonètic, gramatical o semàntic procedent d’una llengua indígena americana que s’incorpora a una altra llengua com canoa, huracà, papa, etc. 2. Vocable o tret fonètic, gramatical o semàntic propi de les varietats de l’espanyol parlades a Amèrica.

–Ametista: Varietat violada del quars, utilitzada com a pigment.

–Amfisbena: Figura que representa un rèptil amb dos caps, un d’ells a la cua.

–Amfiteàtric: Vegeu Papir.

–Amil: S’utilitza en dissolució en restauració. Vegeu “neteja de taques”.

–Aminoàcid: Vegeu “àcid fòrmic”.

–Amitjanar: Operació de la modalitat d’enquadernació en tapa solta consistent a adherir la tapa al cos del llibre, amitjanant-la i cenyint-la de manera que les celles d’ambdues tapes siguin iguals.

–Amoníac: S’utilitza en dissolució en restauració. Vegeu “neteja de taques”.

–Amorf: Sense forma determinada.

–Amoxoaque: 1. Terme nàhuatl que designa els savis o escrivans que s’encarregaven de protegir, conservar i preservar els còdexs en l’àmbit lliure mesoamericà. 2. El seu nom deriva d’amoxtli, objectes que ells custodiaven. Duien a terme aquesta tasca a les denominades Amoxcalli (o ‘cases de còdexs’). Al món asteca, l’escriptura només es reservava a aquests savis. Havien de saber també dibuixar i pintar i elaboraven calendaris de caire religiós o civil.

–Ampersand: Paraula anglesa, que descriu una abreviatura de “et”, que s’escriu amb el signe (&). En impressió tipogràfica s’anomena “i anglesa” o “i comercial”.

–Amplada de caràcter: Espai que ocupa horitzontalment un caràcter d’una font i una mida concrets. Segons els diferents sistemes, pot o no incloure l’espai lateral, anterior i posterior (prosa), que cal deixar per evitar contactes amb els caràcters contigus. En una font i cos hi pot haver variacions quant a l’amplada dels caràcters, que poden ser estrets, expandits, amples, etc.

–Amplada de filmació: L’amplada de material que entra en una filmadora.

–Amplada de la caixa d’escriptura: Longitud màxima de les línies d’escriptura i imatges d’un full. Sobre la forma de col·locar les línies i imatges sobre aquesta amplada vegeu “justificació”.

–Amplària de la caixa d’escriptura: Dimensió horitzontal de la superfície escrita.

–Amplada útil de màquina: En màquines que treballen en paper, l’amplada del paper que hi entra.

–Ample: L’amplada d’una tipografia es refereix a l’amplada que tenen les lletres que la formen (no té res a veure amb l’amplada dels traços). Així, per exemple, les tipografies Condensed (condensades) són menys amples que les Expanded (o ampliades) però més amples que les Compressed (comprimides).

–Ampliació: Còpia d’una imatge més gran que l’original. Es mesura amb un índex d’ampliació.

–Ampliació de contrast : En què s’amplien els intervals de grisos per aconseguir una millor visibilitat de la imatge.

–Ampliadora: 1. Aparell per reproduir il·lustracions a majors dimensions mitjançant projecció. 2. En fotografia analògica, la màquina utilitzada per fer còpies positives dels negatius o diapositives, a una mida més gran que aquests.

–Ampliar: 1.Augmentar la mida duna il·lustració. 2. Augmentar el contingut d’una obra, especialment de les lexicogràfiques o enciclopèdiques. 3. Allargar un text. 4. Reproduir una il·lustració més gran que l’original.

–Amplificació de contrast: Mètode que fa més evidents els traços d’una escriptura esborrada, per mitjà d’un procediment òptic, fotogràfic o electrònic.

–Ampolla: 1.Defecte d’impressió que són unes bombolles que es formen a les dues cares de la banda de paper durant la impressió. Poden tenir diverses causes: excessiva temperatura d’assecat, tintes molt volàtils, humitat del paper, o el disseny de la impressora. Sol passar més en papers estucats d’alt gramatge. Depenent de què és el que causa el problema, hi ha una possible solució: augmentar la velocitat o baixar la temperatura del forn, reduir el gruix de la tinta o del vernís, fer servir una tinta amb menys càrrega de dissolvents (per reduir la temperatura del forn ), o provar amb un altre paper. 2. Petit envàs per contenir líquids.

–Amunter: Que és per amunt. És el llibre més amunter.

–Anacronisme: Error que consisteix a suposar que un fet va passar abans o després del temps en què va esdevenir.

–Anàfora: Repetició del mateix mot o el mateix grup de mots al començament de dues o més clàusules successives, susceptible de provocar un bordó.

–Anagliptografia: Sistema d’escriptura amb relleu per a ús dels cecs.

-Anagnostes: (veu grega) 1. Lectura pública de poesies a l’antiga Grècia. 2. Esclaus de l’antiga Grècia iniciats en les lletres la missió dels quals consistia a llegir mentre el seu amo menjava, per la qual cosa gaudia de més consideració que els altres servidors.

–Anagnòrisi: Vegeu “edició escolar”.

–Anagrama: Pseudònim format per la transposició de les lletres del veritable nom de l’autor.

–Anal: Relació ordenada dels fets ocorreguts durant un any. Per als antics anals en manuscrit vegeu “crònica”. / Publicació periòdica d’actes, documents històrics o de caràcter científic.

–Analectes: 1. Col·lecció de fragments o articles literaris escollits. 2. Antologia. La paraula analectes s’aplicava, antigament, tant a les restes dels banquets que queien a terra com als esclaus encarregats de recollir-los. La seva sinonímia amb Antologia és, doncs, metafòrica.

–Analfabet: 1. Persona que no sap llegir i escriure (analfabet total) o que té grans dificultats per fer-ho i amb prou feines ho aconsegueix (analfabet funcional). 2. En disseny i tipografia, font tipogràfica que no té tots els símbols (manca de xifres, o de lletres accentuades). Les tipografies analfabetes solen ser fonts de baixa qualitat o creades per a usos molt limitats.

–Analfabetisme: 1. Manca d’instrucció elemental dels habitants d’un país. 2. Situació de la persona que no coneix els signes gràfics que fan possible la lectura i l’escriptura de la llengua que parla.

–Anàlisi: 1. Examen minuciós d’una obra, discurs o escrit. 2. Descripció del contingut d’un volum o d’un document. 3. Investigació dels elements que componen un missatge o dels subjectes que el reben. 4. Representació abreujada i precisa del contingut d’un document, sense interpretació o crítica i sense distinció de l’autor. 5. En restauració, estudi dels components o de la composició d’un conjunt.

–Anàlisi i diagnòstic: Segon pas a seguir a les “etapes de la restauració documental”. Després d’haver registrat el document que ens ha arribat al “registre d’entrada”, passem a fer una anàlisi prèvia abans de fer qualsevol tractament. Cal valorar l’estat de l’obra, quins materials la conformen (característiques i propietats), quines alteracions té i com es poden resoldre. També cal tenir en compte dades tan importants com el valor documental. Tots aquests passos aniran anotats a l’expedient de restauració.

–Anàlisi bibliogràfic: A les biblioteques, examen d’una obra, escrit o publicació per valorar-ne la qualitat i la utilitat. Tb es diu Cateu, Escrutini, Espuçament bibliogràfic.

–Anàlisi del comportament de la tinta: Una de les anàlisis d’impressió. Consta de: error de to, desviació monocromàtica, transparència relativa de les tintes, grau de gris, addicció i eficàcia de la tinta.

–Anàlisi contextual: 1. Cerca del significat d’una paraula o sintagma per mitjà de l’examen del context en què es troba. 2. Estudi del context per trobar el significat del missatge emès en aquest.

–Anàlisi del contingut: Tècnica de recerca per a la descripció objectiva i la classificació quantitativa i metòdica del contingut d’un text, a fi de descompondre’l, descobrir-ne les freqüències significatives i avaluar-ne els efectes potencials.

–Anàlisi crítica: Estudi d’una obra literària segons els principis de la crítica.

–Anàlisi documental: En biblioteconomia, estudi sistemàtic de l’objecte o l’obra per a la seva catalogació, que és una estructura organitzada que es dona a aquesta anàlisi per arribar fins a l’obra.

–Anàlisi de l’estructura del text: estudi de les característiques estructurals del text, com l’organització jeràrquica, la coherència, la densitat, tot això en relació amb el grau de comprensió aconseguit.

–Anàlisi d’impressió: Quan s’imprimeix un material cal fer les comprovacions següents: anàlisi de la prova de l’imprès, anàlisi del comportament de la tinta i anàlisi de transferència d’imatge.

–Anàlisi literari: 1.Estudi d’una obra literària per un crític, un investigador o un estudiant. 2. Lectura detallada d’una obra per a la realització posterior d’un treball sobre aquesta obra.

–Anàlisi de la prova de l’imprès: Una de les anàlisis d’impressió. Consta de: intensitat d’impressió, rendiment en superposició, equilibri cromàtic i de grisos, empastament i lliscament.

 –Anàlisi de transferència d’imatge: Una de les anàlisis d’impressió. Consta de: qualitat de fotocomposició, guany de punt, afinament de punt i contrast.

–Analogia: 1. Relació de semblança entre coses diferents. 2. Semblança formal entre els elements lingüístics que exerceixen la mateixa funció o tenen entre si alguna coincidència significativa.

–Analògic: Qualsevol sistema que reprodueix o emmagatzema dades o senyals variant la intensitat o quantitat de la representació de forma anàloga a la variació en la intensitat o quantitat (durada) del que s’intenta representar. En un sistema analògic les dades es representen amb variables contínues, la mida o intensitat de les quals augmenta o disminueix en proporció a l’augment o reducció del valor de la dada, establint una analogia entre mida i valor. Els sistemes analògics de dades precedeixen els digitals, que tenen alguns avantatges davant d’ells. Com que és una representació contínua de variables, els senyals analògics estan molt més exposats al soroll i al deteriorament en la transmissió que els digitals. Per contra, en general, els senyals analògics suporten molt millor la fragmentació i pèrdua parcial que els digitals. Un valor analògic no té en la captura del detall més restricció que la finor i la sensibilitat del sistema que el registra o reprodueix. Entre dos valors sempre hi pot haver un intermedi. El límit d’aquests valors intermedis es defineix per la qualitat dels sensors i mètodes de registre del senyal.

 –Anàleg: 1. Signe matemàtic que té aquesta figura: ~ . Tb es diu Equivalent, Similar. 2. En teoria del color, els colors immediatament veïns d’un color; és a dir, per exemple, que els anàlegs del vermell són el porpra i el taronja. Per això, els colors es consideren anàlegs entre si en grups de tres en tres.  

–Anar a contrafil: Vegeu “sentit de la fibra”.

–Anar a fil: Vegeu “sentit de la fibra”.

–Anar a la seva: Deixar que, després d’haver humit un material per fer-li fora algun adhesiu, s’expandeixi de forma natural fins on sigui el seu màxim abans d’enganxar, perquè no arrugui si se li enganxa massa aviat i el material continua intentant expandir-se quan ja està enganxat. Perquè la pell no s’estiri gaire durant aquest procés, s’enganxa amb engrut, en diverses capes, i s’enganxa una mica, doblegant-la amb si mateixa entre capa i capa. D’aquesta manera s’aconsegueix que no s’estiri fins al màxim i després, quan s’assequi, s’encongeixi i llenci massa del suport, abraçant-lo.

–Anastasia: Nom burlesc que els francesos van donar a la censura durant la guerra franc-prussiana de 1870. L’origen d’aquesta denominació es troba, per una banda, en la creença errònia que santa Anastasia va ser martiritzada arrencant-li les parts més interessants del seu cos i, de l’altra, a la portera Anastasia, personatge d’Eugène Sue, esposa submisa i silenciosa del xerraire Pipelet

–Anastasiografia: Tècnica, creada per l’investigador italià Giuseppe L. Perugi, per a la lectura de la primera escriptura d’un palimpsest mitjançant la filtració de raigs ultraviolats d’un llum de vidre de quars.

–Anastàtic: 1. Relatiu a l’anastàtica. 2. Tècnica de reproducció autogràfica en pedra litogràfica o en planxa de zinc. 3. Impressió obtinguda mitjançant gravats anastàtics. 4. Edició d’un llibre per qualsevol procediment o tècnica d’impressió que reprodueixi idènticament una edició precedent.

–Anàstrofe: Pseudònim format per la inversió en l’ordre de les lletres del nom i cognoms veritables.

–Anatomia: Anàlisi, examen minuciós d’alguna cosa.

–Àncora: 1. Signe amb el qual es reclamava atenció sobre fragments molt notables . 2. Si l’àncora apareixia en la seva forma natural, és a dir, sense inversió, indicava que al text hi havia algun passatge repugnant o inoportú.

–Anècdota: relació d’un succés o esdeveniment de certa notabilitat, generalment breu.

–Anecdotari: Col·lecció d’anècdotes, generalment recollides al llibre.

–Anecdòtic: 1. De l’anècdota o relacionat amb ella. 2. Dada, tret o tema lateral o secundari en un discurs oral o escrit.

–Anell: 1. Anella quadrada de ferro que serveix per a subjectar els claus del cap de la maça i evitar que s’obri. 2. Cercle voladís (º) que es col·loca sobre algunes lletres. 3. Accent diacrític va rodar que usin Europa d’Est. 4. Traç corb que tanca el blanc intern en lletres tals com la ‘b’, ‘p’ o la ‘o’.

–Anella: Cercle metàl·lic que té un mecanisme d’obrir i tancar, i que serveix per mantenir unides les fulls ficant-la en un encuny que travessa tot el cos. Les anelles poden anar per separat o juntes en un “mecanisme d’anelles” (“ganxo” a Argentina).

–Anellat: Enquadernat amb anelles.

–Anem-hi!: Crit que s’acostumava a fer en els molins paperers en començar el treball al matí.

–Anepigràfic: 1. Llibre o escrit sense títol. 2. Que no du títol ni cap inscripció.

–Angelologia: Tractat teològic sobre la doctrina relativa als àngels.

–Angle: Zona de les tapes a prop de les puntes. / Decoració amb ferro a les cantonades de les tapes, que enllaça amb els ferros de les zones rectes de la decoració (“pas d’angle”). / Decoració amb ferros a les puntes.

–Angle de la rasqueta: 1. En rotatives de gravat al buit, l’angle que forma l’eix de la rasqueta respecte al centre del cilindre portaplanxes. 2. En una premsa de serigrafia, l’angle que forma la rasqueta (squeege) pel que fa al pla de la malla (mesh).

–Angle d’escriptura: Angle determinat per la posició de l’instrument amb què s’escriu en relació amb la línia de base de l’escriptura.

–Anglicisme: 1. Préstec o calc que té l’origen en l’idioma anglès. 2. Veu o frase anglesa emprades en una altra llengua. 3. Barbarisme que consisteix en l’ús de veus o girs procedents de la llengua anglesa.

–Angstrom: Unitat de mesura d’una milionèsima de centímetre. Se sol fer servir per mesurar coses molt reduïdes com la longitud d’ona de la llum i de les ones electromagnètiques de freqüència més reduïda (llum ultraviolada, raigs x…). Actualment es prefereix fer servir el nanòmetre (igual a 10 angstroms).

–Anicònic: Dit del dibuix o la pintura sense representació d’imatges figurades.

–Anilina : Tint en pols que es barreja amb aigua o alcohol. Se sol utilitzar per al tintat de talls i el de pells (vegeu l’entrada de “tintat de pells”) i en flexografia. L’anilina és tòxica i s’absorbeix per la pell, així que cal posar guants per manipular-la.

–Ànima: Tira de cartolina amb què es reforça el llom en algunes enquadernacions en tapa recoberta de tela o pell. 2. Tira sobre la qual s’enrotllen els fils que cusen les extremitats dels quaderns per formar la capçada.

–Ànima de la capçada: Fil gruixut, corda o tira de paper o cuir, al voltant de la qual es cus per realitzar una capçada.

–Animadversió: Crítica, advertiment, o advertiment sever.

–Animal bibliòfag: Vegeu “bibliòfag”.

–Animat: Dit del dibuix o la pintura constituïts principalment per éssers vius.

–Annex: 1. Conjunt de documents, estadístiques, gràfics, quadres, il·lustracions o textos dels quals no sol ser autor el de l’obra en què s’insereixen, generalment al final d’ella, i amb la que guarda estreta relació. 2. Publicació que depèn d’una altra tant temàticament com editorialment. 3. Text que s’afegeix a l’inici o al final d’una obra, sense formar-ne realment part.

–Annexar: Afegir a un volum ja enquadernat un foli suplementari mitjançant encolada o cosit.

–Anònim: Text que no té indicació d’autor o que és d’autor desconegut.

–Anopistògraf: Dit del còdex que té els fulls escrits per una sola cara.

–Anopistogràfic: Llibre imprès o manuscrit per una sola cara: la senar

–Anotació: 1. Col·locació de notes en un escrit o llibre. 2. Nota, repartiment que es fa a un escrit o llibre, o advertiment, explicació. 3. La menció explicativa o crítica. 4. Nota que s’afegeix a un seient en una bibliografia, llista o catàleg per descriure o explicar la publicació a què fa referència.

–Anotació erudita: Anotacions de caràcter històric, textual o literari relacionades amb el text d’obra, gràcies a les quals l’obra es posa en el context precís per entendre’l millor. Poden ser part de l’aparell crític d’una edició crítica, i han de ser anotacions d’importància i ben documentades per ser preses realment per erudites (i no meres cites de diferents diccionaris, que són més decoratives que interessants).

–Anotador: Persona que afegeix notes a un llibre a fi d’aclarir o ampliar el text o un dels seus punts.

L’anotador principal d’un llibre ho sol ser el seu propi autor, però sovint ho són també el traductor, l’editor literari, el compilador, etc. Les notes de l’autor no porten cap distinció, però quan són d’una altra persona s’han d’identificar; per exemple, al final del text corresponent, després de punt i entre parèntesis, s’indica si la nota és del traductor (N. del T.), de la redacció (als diaris i revistes) (N. de la R..)

–Antecedent: Manuscrit del que més o menys directament en deriva un altre.

–Antecessor comú: Manuscrit o imprès que diversos manuscrits tenen en comú.

–Antedata: Data falsa o avançada a la real que apareix en un document o llibre.

–Antedatar: Usar una antedata.

–Antena: 1. Element decoratiu consistent en un traç de més o menys gruixària, curvilini, que sobresurt del requadre d’una inicial o d’una orla i es perllonga cap al marge. 2. És un element decoratiu usual en manuscrits francesos del segle XIV. Poden ser monocromàtiques o de diversos colors: blau, vermell, rosa, granat, verd, etc. Pot aparèixer a inicials però també formant orles.

–Anteposar: Col·locar un o més signes, paraules, sintagmes, línies, paràgrafs, etc., abans que un altre o altres.

–Antiadherent: Material que s’adhereix amb molta dificultat. S’utilitza en processos o tècniques en què no volem que el material tractat s’enganxi a una altra superfície, com ara quan fixem un material per pressió.

–Antialiàsing: Efecte òptic que millora l’aliàsing. És important en tipografia, ja que les lletres estan formades per diagonals i corbes que no poden tenir un efecte esglaonat que n’afecti la llegibilitat. L’antialising crea píxels intermedis dins de les zones dentades, perquè el marge es vegi més suau.

–Anticipació: Error de còpia que succeeix quan el copista ha memoritzat malament el text a copiar i anticipa una paraula de la “Perícopa” al lloc d’una altra que es troba abans.

–Antifonal: Vegeu “llibre de cor”.

–Antifonari:  Llibre d’església que conté les antífones i altres cants dels oficis.

–Antígraf: 1. Signe que servia per indicar els textos dels quals es coneixien versions de sentit diferent.

2. Exemplar del qual l’stemma fa derivar un altre testimoni, sense intermediari conegut.

–Antilambda: 1. Signe de postil·la amb què als còdexs s’indicaven, en obres d’escriptors, eclesiàstics, cites de personatges de les Sagrades Escriptures. Tb es diu Diple. 2. Signe doble (< >) que adopta la forma de dues lambdes esteses i enfrontades per les parts obertes.

El signe es va fer servir antigament amb el mateix ofici que avui les cometes, a les quals potser va donar origen. El seu ús actual és molt limitat. En informàtica es fa servir per tancar les adreces de correu electrònic.

En lingüística serveixen per indicar que la paraula que precedeix dona origen a la següent (>) o que la que antecedeix es deriva de la següent (<).

–Antilibel: Que té per fi impedir la difusió de libels, dit d’una llei, decret, disposició, etc,

–Antilogia: Contradicció entre dos textos.

–Antilògic: De l’antilogia o relacionat amb ella.

–Antimaculador: Dispositiu que en algunes premses d’imprimir cobreix el plec recent imprès amb una capa de líquid o pols per evitar que es repintin.

–Antipell: Dit dels productes que hom afegeix als vernissos i les pintures (especialment als d’assecat ràpid) a fi d’evitar que, per oxidació, es formin tels més o menys espessos en llur superfície mentre romanen a l’interior dels pots durant l’emmagatzematge.

–Antiqua: Qualsevol disseny de tipus de lletra amb ‘serif’. Un estil de tipografia antigues estructurals, on els traços sòlids esquema es dibuixen per tal de tenir un aspecte lleugerament esquinçats o gastats. Definició utilitzada als països anglosaxons i en general en aquells nòrdics per determinar els caràcters llatins rodons i cursius en contraposició als de forma gòtica.

–Antiquat: Sense ús actualment, dit d’una veu, accepció o frase antiga. Tb es diu Arcaic.

–Antisèptic: Producte que impedeix el deteriorament i la degradació dels llibres per mitjà de la destrucció dels microorganismes. NOTA: S’utilitzen com a antisèptics: el timol, el formaldehid o metanol i el formol.

–Antisigma: 1. Signe de correcció en forma de semicercle amb el qual els antics copistes indicaven que calia transposar els versos.

2. És una de les tres lletres que va inventar l’emperador Claudi. Es representa com una c invertida: ↄ encara que, com que no s’ha conservat en cap inscripció, alguns creuen que podria ser com dues c oposades i unides: ↃϹ. 3. D’acord amb el testimoni de Priscià, servia per representar el so dels dígrafs bs i ps, igual que x representa els sons cs i gs. L’antisigma va ser usada pels filòlegs alexandrins per indicar línies l’ordre de les quals havia estat alterat i no s’ajustaven al context, i l’antisigma periestigmenon, és a dir, l’antisigma amb punts (·Ͻ·), per indicar passatges amb tautologies. També es va fer servir en manuscrits per indicar abreviatura de -amb i -com, i de -us i -os.

–Antologia: Recull d’extractes, citacions o peces curtes de diversos autors o de diverses obres d’un mateix autor, que es consideren exemplars des d’un punt de vista literari.

 –Antònim: Vocable que guarda relació d’antonímia respecte d’un altre o d’altres. S’oposa a sinònim.

–Antonímia: 1. Fenomen pel qual dues veus expressen idees oposades. 2. Fenomen pel qual una paraula té dos significats oposats.

–Antonomàsia: Varietat de sinècdoque que consisteix en utilitzar un nom propi per l’apel·latiu o a la inversa.

–Antrè: Insecte coleòpter de la família dels dermèstids que ataca els llibres.

–Antropofitomorf: Que té la forma d’un ésser fantàstic compost d’una associació d’elements humans i vegetals.

–Antropomorf: Decoració que té forma d’ésser humà.

–Antropomorfisme: Representació d’éssers no humans amb atributs humans o en l’exercici d’una activitat humana.

–Antropònim: Nom propi de persones.

–Antroponímic: 1. Diccionari onomàstic que registra antropònims. 2. Repertori de l’antropònim d’un poble o grup social en un període donat.

–Antropozoomorf: Que té la forma d’un ésser fantàstic compost d’una associació d’elements humans i animals.

–Anuari: Llibre publicat cada any, que sol ser un resum de l’activitat anual. 2. Llibre de referència sobre algun tema o organització que es publica una vegada a l’any i que conté informació rellevant sobre aquest tema o organització aquest any: Dades, fets, persones, etc

–Anuari estadístic: Recopilació de dades numèriques d’estadístiques que publiquen les institucions com a estudi del realitzat durant l’any.

–Anunci : Missatge que s’afegeix a la publicació amb informació sobre el negoci d’un anunciant que ha pagat per obtenir visibilitat i clients. És comú en publicacions periòdiques, que tenen ja els espais reservats per als anuncis i uns preus fixos depenent d’on es posa (sempre és més car al full imparell i cap a capçalera), la mida o el nombre de colors.

–Anunci classificat: Vegeu “anunci per paraules”.

–Anunci general: Anunci que no té una situació fixa o predeterminada en el medi en què es difon, sinó que es distribueix al llarg d’aquest.

–Anunci per paraules: Anunci en una publicació periòdica, sobretot en diaris, on els anuncis són petits, es posen tots junts, solen ser només text (encara que també es poden posar imatges d’una amplada de columna) i es paguen per número de paraules.

–Anunciant: Persona o empresa que paga per posar un anunci del seu negoci a la publicitat.

–Anvers: Pàgina dreta del llibre, igual que “vers” o “recte”. Vegeu “foli”. / Als rotllos de papir, la cara interna del rotllo, que és la que està escrita i amb les fibres en horitzontal. Vegeu “rotllo”. 2. En qualsevol paper, la cara que s’entén com a frontal o principal, per on comença la lectura. En un plec (sense plegar i tallar), la cara on cau la primera pàgina.

–Any de publicació: Any en què una obra ha estat publicada.

–Anyenc: Calendari per als eclesiàstics que indica el prec i ofici de tot l’any.

–Anyer: Aprenent paperer que tenia dos o tres anys d’aprenentatge però que, per falta de lloc, encara no era fadrí.

–Anyil: Planta de la qual s’extreu el colorant blau d’indi.

–APA: Vegeu “manual d’estil bibliogràfic”.

–Apaïsat: Vegeu “format apaïsat”.

–Aparèixer: 1. Publicar-se, sortir a la llum una obra. 2. Figurar una unitat lèxica entre un diccionari. vocabulari, glossari o índex alfabètic. 3. Figurar un article, notícia o informació a la publicació que l’allotja.

–Aparell: 1. Llibre disposat en forma de catàleg o diccionari 2. Nom que reben algunes obres destinades a la preparació sobre alguna matèria. 3. Preparació de la base sobre la qual anirà el daurat: ratllat, imprimació, poliment… :

–Aparell bibliogràfic: Conjunt de fonts, referents a una o diverses matèries, que formen la bibliografia global emprada en la confecció d’una obra, sigui quin sigui el lloc del llibre on es col·loquin al text, en notes o cites bibliogràfiques o en llista al final de cada capítol, la part o el llibre.

–Aparell científic: Conjunt de dades amb què en obres tècniques i científiques s’enriqueix i justifica el text original, com notes, aparell bibliogràfic, aparell crític, índex de fonts, bibliografia sobre el tema, etc.

–Aparell crític: Sistema de notes que acompanyen una edició per tal d’explicar les diferents grafies i lliçons que apareixen en diversos manuscrits d’un mateix text i justificar les decisions de l’editor.

–Aparell crític negatiu: Aparat crític en què només són esmentats els manuscrits que ofereixen una lliçó diferent de l’adoptada per l’editor.

–Aparell crític positiu: “Aparell crític” on apareixen tant les variants seleccionades com les rebutjades.

–Aparell de fulls canviables: Aquell que permet canviar els fulls d’un llibre sense necessitat de desenquadernar-lo. Hi ha diversos tipus: anelles, cargols… Vegeu l’entrada sobre “cartes de restaurant amb fulles movibles”.

–Aparell lector: Aparell que permet, a causa de la seva projecció ampliada, la lectura de microimatges.

–Aparell lector-reproductor: Aparell que permet alhora la lectura i la reproducció automàtica i ampliada d’una micro-imatge.

–Aparell de mesurament i control: En arts gràfiques es mesura i controla el treball durant el procés d’acoblament i filmat amb quatre mètodes: “densitometria” (que es mesura amb el “densitòmetre”), “colorimetria” (que es mesura amb el “colorímetre”), “espectrofotometria” (que es mesura amb l’espectrofotòmetre i l’espectrodensitòmetre) i les escales de control de color.

–Aparellar: Reemplaçar les lletres bloquejades.

–Aparença tipogràfica: Aparença visible de la lletra. Vegeu “tipus de lletra”.

–Apariar: Disposar el paper en quaderns, mans, raimes, etc. També comptar-lo i apilar-lo- Tb Aparellar i Apriar.

–Apariar postes: Arreglar les postes perquè totes tinguin la mateixa quantitat de fulls: 261.

–Aparició: 1. Acció d’aparèixer. 2. Posada a disposició del públic d’una edició bibliològica o hemerològica. 3. Menció duna unitat lèxica en una font o en un conjunt de fonts.

–Apèndix: 1. Text que l’autor afegeix a continuació del cos de l’obra, que generalment serveix per aclarir, ampliar, completar o rectificar el text precedent. 2. Cosa adjunta o afegida a una altra de la qual és com a part accessòria o dependent, com el volum o volums que completen o amplien una obra. 3. Part afegida al final d’una obra, que conté notes, documents, bibliografia i tot el que aclareix, explica o il·lustra el text.

–Apennis: A les èpoques merovíngia i carolíngia, acte d’estendre nova escriptura confirmant en els seus béns una persona que havia perdut els títols de propietat a causa d’un accident (incendi, robatori, etc.). D’aquesta escriptura se’n feien dos exemplars: un es lliurava a l’interessat i l’altre es fixava (penjava) a la plaça pública.sense  periodicitatdad regular.

 –Apergaminar: Donar-li a un material l’aspecte del pergamí, que se sol fer sobre paper. Vegeu “paper pergamí”.

–Apergaminat: Semblant al pergamí.

–Aperiòdic: Que apareix sense data fixa, sense periodicitat regular.

–Àpex: 1. Petit traç que sobresurt d’una asta o d’una cama de qualsevol lletra.

2. Angle superior (o bec) de la lletra “A” majúscula.

–Api: Motiu ornamental que imita les fulles d’api, trilobulades i dentades.

–Apilar: Classificar els draps i posar-los per categories als casals de l’espolsador.

–Apirotip: Lletra tipogràfica de coure fabricada en fred. Els apirotips van ser presentats a l’Exposició de París de 1849, però no es van difondre suficientment.

–Aplanador: 1.Cisell utilitzat durant el repujat per aplanar el fons. 2. Utensili d’enquadernació. Instrument utilitzat al repujat per aplanar zones de la pell per ressaltar la resta.

–Aplanar: 1. Acció de la tècnica del repujat on s’allisa el fons del dibuix amb aplanadors. 2. Tècnica decorativa que es fa servir en enquadernació. Baixar zones de la pell al repujat perquè la resta quedi elevada.

–Aplanar el gra: Aixafar el gra natural de la pell passant-la per premsa o cilindre o amartellant-la.

–Aplegador de draps: Vegeu Drapaire.

–Aplic: Peça d’orfebreria que es fixa a un suport.

–Aplicació: 1. Programa informàtic. 2. En restauració, estendre una substància sobre un material per sanejar-ne el deteriorament. Es fa després d’haver fet les proves i haver establert el tractament a seguir.

–Aplicació de tintes: Forma en què la impressora col·loca les tintes per línies quan imprimeix.

–Aplicació del vapor: Vegeu “humectació”.

–Apocalipsi: 1. Del grec Apokálipsi (Ἀποκάλυψις) que significa “revelació”, és l’últim llibre de l’Antic Testament que descriu profèticament les visions del final del món de Sant Joan, en què, després de la derrota de Satanàs, triomfarà el Regne de Déu . Al món protestant es coneix com el Llibre de la Revelació. 2. La seva demanda va estar especialment relacionada amb temps de crisi vinculats amb determinades heretgies o personatges associats a l’Anticrist.

–Apòcrif: Dit de l’obra atribuïda a una persona que no n’és l’autor. Nota: A l’origen aquest terme es referia als llibres sagrats no canònics.

–Apoderat: El que representa una altra persona legalment. El trobarem en firmes de documents legals.

–Apòfige: Unió del traç d’una lletra amb la seva rematada. Pot ser recta o corba, depèn de raons tècniques o estètiques.

–Apologètic: De l’apologia o relacionat amb ella.

–Apologia: Discurs o escrit en justificació, defensa o lloances de persones o coses.

–Apologista: 1. Qui fa l’apologia d’una persona o una cosa. 2. Que va presentar apologies en favor de la seva fe als emperadors o davant dels pagans, dit dels escriptors cristians del segle II. 3. Narració breu, d’estil simple, d’acció al·legòrica i de finalitat didàctica i moral els personatges de la qual són sovint éssers irracionals o coses inanimades.

–Apòsit: Un tros d’un material (pasta de cel·lulosa, sílex micronitzat, sepiolita…) impregnat de dissolvent que s’aplica sobre la zona del material a netejar. Si no es vol que toqui directament el material a restaurar, es pot posar mitjançant un altre material com el paper japó. S’aplica així el dissolvent perquè aquest arribi fins al material de forma gradual.

–Apòstrof: 1. Signe voladís en forma de coma (‘) que se situa a la dreta d’una lletra o paraula. 2. Signe ortogràfic auxiliar en forma de coma situada a la zona superior, a l’alçada de la línia de la x. És comú en català, anglès i francès, però no en castellà.

–Apreciació: Fórmula breu destinada a expressar el feliç remat del document, que figura en alguns entre la disposició i la validació.

Solen utilitzar-se les expressions Feliciter o In Dei nomine feliciter, seguides o no de la paraula amén. Rara als documents, deixa d’usar-se abans del segle XII.

–Apreciació literària: 1. Valoració de les qualitats d’una obra. 2. Estudi de les obres literàries per ampliar el coneixement que el lector en té.

–Aprest: Material adhesiu, de resina, midó o cola (d’animal). Al paper serveix per donar-li un acabat llis i setinat, i tornar-lo menys permeable perquè no es corrin les tintes, i a la tela funciona com a mordent sobre el qual s’encolarà. En paper afecta la seva rigidesa, la resistència física, suavitat, pes i envelliment. Si l’aprest té components àcids acaba fent malbé el paper. La majoria dels papers avui dia porten aprest de forma interna, donat durant el bany a la tina. Només no el porten el paper de diari, el tissú o el paper assecant./ Acabat d’alguns papers i teles a base de gomes, que es posa posteriorment a la fabricació del paper.

–Aprestar : Posar aprest al paper durant la seva fabricació quan encara està humit.

–Aprestat: Paper endurit amb un acabat de cua o gelatina animal.

–Apropament proporcional: Reducció d’espai entre els caràcters de forma proporcional al creixement de la seva mida per compensar la separació excessiva dels caràcters ampliats. Vegeu “tracking”.

–Aprovació: 1. Informe que sobre una obra emetia una persona a qui se li havia sol·licitat abans de permetre’n la publicació. 2. Informe favorable d’un llibre elaborat per un censor a petició de l’autoritat a fi d’atorgar la llicència o el privilegi, i que s’ubica als preliminars. 3. També anomenada censura, aquest informe havia de concloure que el llibre no contenia res contra la fe i els bons costums, per la qual cosa li podia donar la llicència o autorització. Hi ha d’haver almenys una aprovació per cada llicència (ordre, autoritat civil, ordinari). A les aprovacions s’inclou el nom del censor i la data de l’informe. Tot i que la legislació no obligava a incloure-les, era costum fer-ho en reflectir elogis al llibre. Hi ha aprovacions escarides i d’altres que es converteixen en peces literàries pels comentaris erudits i elogiosos del censor a l’obra i a l’autor.

–Apud: (del llatí)1. A les cites bibliogràfiques significa “a l’obra” (si s’anteposa a un títol) o “al llibre de ” (si s’anteposa a un nom d’autor. 2. Indicació que apareix de vegades en portades de llibres antics i que significa “a casa de” referit a la llibreria de què procedeix.

–Apunt: 1. Apuntament. 2. Nota que es pren per escrit. 3. Escrit o obra de què se serveix l’apuntador teatral per indicar als actors el que han de dir. 4. Extracte de les explicacions d’un professor que prenen els alumnes.

–Apuntalar: Mitjà de subjectar les premses de fusta, avui de poc ús.

–Apuntar: 1. Assenyalar en allò escrit alguna cosa amb una ratlla, asterisc o una altra nota paea trobar-la fàcilment. 2. Prendre notes per escrit. 3. Clavar a les puntures el plec que cal imprimir.

–Aquarel·la: Pintura diluïda amb aigua que dona colors transparents. / Tècnica de dibuix amb pinzell amb aquarel·les. L’aquarel·la està en una pastilla seca que cal humitejar amb l’aigua d’un pinzell abans de pintar sobre el material que cal decorar. L´estil d´aquesta tècnica dona dibuixos de colors diluïts i siluetes difuses.

–Aqueixalar: picar amb aigua forta la planxa que s’enregistra.

–Aquós: En arts gràfiques, qualsevol tinta, vernís o pintura on l’aigua és el vehicle que transporta aquests components. Per exemple: l’aquarel·la i la trempera.

–Arabesc: Motiu ornamental format per espirals i figures geomètriques entrellaçades. NOTA: A vegades, s’hi barregen motius vegetals estilitzats i repetits.

–Aràlia papirífera: Petit arbre de tronc erecte, de grans fulles blanquinoses pel revers i flors en panícula, blanques. És originari de la Xina i de Formosa Amb la medul·la era fabricat el paper de la Xina Conreat en jardineria

–Aranyar: Gravar lleugerament la planxa d’un gravat artístic amb punxons molt fins.

–Arbre: 1.Part del tipus que comprèn des del peu fins a l’espatlla. 2. Peça de ferro a la part superior del cargol de la premsa d’imprimir. 3.Barra cilíndrica, de ferro o de fusta, que transmet rotació a les rodes dentades i als embarrats.

–Arbre de lleves: Cilindre de fusta, d’uns 35 cm. De diàmetre per 3 o 4 metres de llargada, que gira mogut directament per la roda hidràulica. Aquest arbre té embotits uns tascons, anomenats lleves, regularment repartits per tota la seva llargada, que sobresurten uns 10 cm i que en girar alcen les teleres de les maces de les piles i la del mall de setinar perquè puguin caure amb força. Tb. Arbre de la roda.

–Arbre genealògic: “Diagrama d’arbre” on es desenvolupa, de manera ascendent o descendent, la família d’una persona o cognom.

–Arbre giratori: Suport giratori, proveït de fulles metàl·liques amb índexs visibles, que s’utilitza com a catàleg.

–Arc conopial: Arc constituït per quatre quarts de cercle tangents, dels quals dos són convexos i dos còncaus, que tenen els centres situats als quatre vèrtexs d’un quadrat.

–Arc de ferradura: De circumferència de més de 180 graus amb el centre situat per sobre de la línia d’arrencada.

–Arc de migpunt; Arc semicircular que té el centre en la línia d’arrencada.

–Arc escarser: Arc de mig punt que té el centre per sota de la línia d’arrencada.

–Arc lobulat: Arc compost de lòbuls o petits arcs de cercle. Nota:Segons el nombre de lòbuls, l’arc lobulat s’anomena trevolat, quinquelobulat, etc.

–Arc ogival: Arc acabat en punta en què els costats són dos arcs de cercle còncaus i simètrics que s’uneixen formant un angle curvilini.

–Arc trevolat: Arc lobulat de tres lòbuls.

–Arca: Lloc on es conservaven antigament els llibres.

–Arcaisme: 1. Qualitat d’arcaic. 2. Forma lèxica o construcció sintàctica que pertanyen a un estat de llengua desapareguda o lingüística en vies de desaparició, conservades en escriptoris en què, malgrat mantenir certa homogeneïtat lingüística, es produeixen diferenciacions dialectals.

–Arcuació: Conjunt d’arcs iguals i contigus.

–Àrea d’imatge: Zona de la planxa d’impressió litogràfica on anirà la tinta.

–Àrea de la descripció: Zona d’un registre bibliogràfic destinat a posar els elements diversos relacionats amb el llibre o el document.

–Àrea de lectura: L’àrea que es pot escanejar en un escàner. Els que es venen per a casa solen ser mida DINA4 o DINA3.

–Àrea de punts: Àrea entre 0 i 100%. de punts: Zona tramada d’una imatge gràfica el percentatge de la qual de punts pot oscil·lar

–Arena: Fragments minúsculs de roca. S’utilitza com a assecant de la tinta, però també se li pot donar un ús decoratiu. Avui dia es venen sorres de tots els colors per enganxar sobre materials fent dibuixos.

–Arener: Caixa llarga de fusta, al fons de la qual hi ha una tela metàl·lica transversal que forma un angle de 45º, que, col·locada al començament de la màquina de fer paper continu, rep les impureses que porta la pasta, com ara botons, pedres, ferrets, etc. Tb Sorrera.

–Arenera: Recipient que conté sorra o una altra pols utilitzada com a secant. Es tira sobre la tinta recent escrita, perquè s’assequi ràpidament.

–Aretalogia: Narració dels fets prodigiosos d’un déu o heroi.

–Argamassa: Pasta paperera. La barreja de fibres papereres amb l’aigua i amb els additius que corresponguin segons el tipus de paper a produir.
–Argila; Terra que, barrejada amb aigua, forma una pasta untuosa i mal·leable, que es pot endurir per mitjà de la cocció, utilitzada com a suport escriptural.

Nota: Són suports escripturals d’argila la terracota, el maó, etc.

–Argirògraf: Copista que escriu manuscrits amb lletres d’argent.

–Argirografia: 1. Escriptura en lletres de plata. 2. Tècnica per escriure o imprimir amb lletres de plata.

–Argolí: Dipòsit fet de maçoneria, recobert amb rajoles envernissades, on es guarden les pastes que ja han passat pel dipòsit esgotador i que ja estan seques. Tb Arbolí i Arborí.

–Argolla: Mitja anella de metall, fixada en un cantell de la tapa d’un llibre, que permet la subjecció d’una cadena.

–Argument: 1. Raonament per provar o demostrar una proposició o per convèncer-ne un altre d’allò que s’afirma. 2. Assumpte o matèria de què es tracta en un llibre. 3. Sumari o anàlisi del contingut d’un text que se sol posar al principi de les obres literàries o de les parts en què es divideixen per donar breu notícia de l’assumpte de què tracten.

–Argument d’autoritat: Argument que es basa en l’autoritat del qui el sustenta, no en el valor intrínsec del raonament.

–Argumentació: 1. Acció d’argumentar. 2. Argument, raonament per convèncer.

–Argumentar: Donar arguments a favor o en contra d’algú o alguna cosa.

–Aristarc: Crític entès, però excessivament sever.

–Aristònim: Seudònim consistent en un nom aristocràtic.

–Aritmètica: Llibre que conté els principis en què es basa la part de les matemàtiques que estudia les propietats dels nombres i les operacions que s’hi poden realitzar.

–Aritmètics: Només vuit signes bàsics estan a la codificació ISO estàndard, i el signe menys i el guió correspon a formes idèntiques. Quan altres signes són requerits, és millor prendre’ls des d’una pi font. (>+<=)

–Armador: Qui ultima els detalls perquè tot s’imprimeixi correctament: controla els colors a CMYK, les vores, els blancs, revisa la resolució de les imatges… Seria el corrector dels aspectes gràfics.

–Armadura: 1. Conjunt format pels filets que enquadren i compartimenten una superfície. 2. Decoració que engloba les imatges dins de marcs que subdivideixen la superfície.

–Armari: Lloc del claustre dels convents i monestirs medievals on es guardaven els llibres.

–Armariolum: Vegeu “armarium”.

–Armarium: 1. L’armàrium (Del llatí armarium) és un nínxol obert als murs del claustre, generalment a la colla nord o al costat de la sala capitular, on a l’Alta Edat Mitjana es guardaven els llibres litúrgics, tombats sobre lleixes de fusta. 2. L’armarium es tancava amb clau amb una porta a càrrec del cantaire. Quan el nombre de llibres va augmentar es van traslladar a un petit cubicle ubicat entre la sala capitular i el braç sud del creuer de l’església, veritable precedent de les biblioteques monàstiques de la Baixa Edat Mitjana. En aquest moment els armarium van ser transformats en nínxols sepulcrals.

Armarius: 1. Monjo bibliotecari, responsable i supervisor que tenia les funcions de custodiar els llibres als monestirs i revisar el treball dels copistes a l’scriptorium durant l’Alta Edat Mitjana. 2. A vegades també s’encarregava de proposar els textos que s’havien de copiar, sempre amb l’autorització de l’abat. Dins del ritu visigòtic, hi havia una cerimònia especial per als monjos que accedien al càrrec d’armarius.

–Armat: Pas final d’un disseny gràfic on s’ultima que tot estigui correctament per imprimir.

–Armes: Conjunt de tots els elements interns (càrregues) i externs (acompanyament) amb què es carrega o s’ornamenta un escut.

–Armilla: Sobrecoberta.

–Armorial: 1. Recull o índex d’escuts d’armes o armeries. 2. Relatiu o pertanyent a les armes dels escuts.

–Arna: Insecte lepidòpter que ataca els tapissos, les cobertes, les pells, etc.

–Arnadura: Senyal o forat produïts per l’arna en el paper d’un llibre o d’un altre document.

–Arnat: Llibre que té arnes.

–Àrpies: Forca d’aram o de ferro, i de vegades de fusta, amb tres pues i mànec de fusta, que serveix per a treure la pasta de paper dels argolins i posar-la a les terrades per a portar-la a la tina. Tb Arpiot.

–Arquejar: Part de la construcció del llibre. Guerxar les tapes d’un llibre pressionant-les des de la zona interna. Es fa per donar una lleugera forma convexa a les tapes. Si s’arquegés de forma no intencional es tractaria d’un cargolament.

–Arqueografia: Descripció dels usos i costums de l’antiguitat per mitjà de la pintura, el dibuix o el gravat.

–Arqueologia: Estudis de les civilitzacions antigues a través dels monuments i objectes que han perdurat.

–Arqueometria: Estudis científics que es realitzen sobre els materials i obres per datar-les i donar-los un context històric. S’utilitza sobretot en arqueologia, però les seves investigacions són també útils per a manuscrits i enquadernacions antigues.

–Arquet: 1. Fusta amb dues barretes de vidre, o més sovint de metall, sobre la qual el ponedor passa la forma a l’alabrent.

–Arquets: Ferros de daurar per al traçat de línies corbes. En l’aspecte decoratiu s’utilitzen juntament amb altres tipus de ferros de motius estilística o figurativament més definits. Els arquets s’utilitzen també en dissenys en què es fan servir exclusivament, donant a l’ornamentació de l’enquadernació un caràcter netament geomètric, que permet a l’autor plasmar una gran llibertat creativa.

–Arquetip: Còdex, conservat o no, del qual deriven totes les còpies existents d’un text.

–Arquetipus: Antecedent comú de diversos testimonis però que, a diferència de l’antecedent comú real, està reconstruït des d’un pla intel·lectual i, per tant, sense els errors que tindria un original. Serà un text reconstruït a partir dels seus descendents que es conserven.

–Arquitectònic: Dit del dibuix o la pintura que representa o bé s’estructura com un edifici o una part d’un edifici.

–Arracada: 1. Text situat al voltant d’una imatge. 2. Espai en blanc que queda al voltant d’una imatge, entre ella i el text que l’envolta. També se l’anomena “contorneig” o “recorregut”. 3. Forat format per un conjunt de línies disposades a menor mesura que l’ordinària de la pàgina. 4. Espai buit, sense escriptura, deixat a propòsit per col·locar-hi una caplletra, una rúbrica o una il·lustració.

2. Als incunables, espai en blanc que de vegades mostra una lletra provisional o d’espera per ser il·luminada manualment. 2. El seu origen pot estar a les anotacions de taller pròpies del llibre manuscrit.

–Arràfica (enquadernació): 1. Tipus d’enquadernació en què la costura és substituïda per l’encolat del llom, havent estat tallades prèviament les fulles per aquest costat. També anomenat a l’americana. 2. Tipus d’enquadernació molt utilitzat als segles XIX i XX.

És molt freqüent que aquest tipus d’enquadernació sigui utilitzat en procediments industrials en edicions de gran tirada i de llibres de poc valor, com a mitjà d’abaratir costos editorials, si bé també es pot fer aquest tipus d’enquadernació artesanal, encolant a mà els volums i reforçant-los més o menys amb cordills incrustats, llomera de tela…

Les coles que s’apliquen solen ser coles calentes d’assecat ràpid en els procediments industrials o coles plàstiques en fred amb característiques similars en l’enquadernació artesanal.

–Arrambador: Deixes (filagarses, vores, borres) que queden després de la tria dels draps.

–Arrancat: Defecte de la impressió, que és un despreniment de la primera capa del paper durant la impressió per tenir massa mordent la tinta o si l’estuc està defectuós. La tinta es desprèn del paper en imprimir perquè queda adherida al cautxú i deixa una fallada com un cràter a la impressió. Aquesta fallada es repeteix a les fulles següents, perquè la zona arrencada pot quedar adherida al cautxú. Per solucionar el defecte cal netejar els cautxús, canviar la tinta contaminada, canviar el paper, reduir el tir de la tinta, o reduir la pressió del cilindre impressor./ Despreniment de la tinta de la superfície del paper.

–Arranjament: 1. Canvi en la forma externa d’una obra literària o artística perquè respongui a una finalitat diferent de la que tenia l’obra original. 2. Conjunt d’operacions que es realitzen en una forma d’impressió o al plec patró perquè la tirada sigui correcta.3. En arts gràfiques, preparar tota la maquinària abans de fer una impressió.

–Arreglador: Persona que arregla una obra per destinar-la a una finalitat diferent de l’original.

–Arreglar: 1. Disposar el motlle a la màquina amb les operacions necessàries perquè la impressió sigui l’adequada. 2. Donar el fonedor tipogràfic al motlle la proporció que exigeix el cos de la lletra.

–Arrencada: 1. Inici d’un paràgraf o frase. 2. Encès de la rotativa o premsa d’imprimir i començament de la tirada.

–Arrodinar: Arrodonir el llom que està enganxat al material cobrent. Es pot realitzar mitjançant un arrodonidor, o traient la forma a la vora d’una taula amb tall corbat, o amb un tub i una tela (col·locant la cartolina entre el tub i la tela, i movent la tela perquè s’arrodoneixi la cartolina en rodar el tub). A aquesta última tècnica se la coneix com a “bornejar amb bandera”.

–Arrodonidor: Utensili que s’empra per donar forma arrodonida a la llomera abans d’aplicar-la al llom.

–Arrodonadora de lloms: Màquina utilitzada en impremtes per “treure la mitja canya” del llom, és a dir, per arrodonir-lo.

–Arrodonament de puntes: Tallar les cantonades del paper o les tapes perquè quedin arrodonides.

–Arrodonir lloms: Operació que efectua l’enquadernador, consistent a arrodonir el llom, per a això el bat amb un martell; com a resultat d’aquesta operació es forma la mitja canya al tall davanter. Aquesta operació es coneix també com Tombar el llibre.

–Arromançar: Posar en romanç o llengua vulgar romànica allò que és escrit en una llengua clàssica.

–Arrova (també Rova): En tipografia, el símbol @. Encara que actualment s’usa per a coses molt diverses, sembla que el seu origen es troba a finals de l’Edat Mitjana (si no abans) per referir-se al preu d’unitats de vi i gra. D’aquí s’hauria estès més tard, sobretot al món anglosaxó, a un significat del tipus de “el preu de cada unitat…” o “cada unitat a un preu de…”; per exemple: Each book @ 5.00 US dòlars.

Sigui quin sigui el seu origen, la seva presència als teclats i codificacions d’ordinador ha fet que actualment s’utilitzi per a dues coses (a més de amb aquest primer sentit):

Per indicar un correu electrònic i per indicar en espanyol un suposat gènere “general” (ni femení ni masculí); per exemple “Hola a t@ts”. Aquest ús sorgeix que el símbol @ sembla una lletra “o” que abasta una “a”, símbols de masculí i femení respectivament.

–Arruga: Curvatura produïda sobre un material, que pot haver estat fet a propòsit o tractar-se d’una alteració: unes produïdes per errors com el “cruiximent”, altres de caràcter decoratiu com el “frunzit”, o de tipus funcional com el “plec” “. L’enciam és l’arruga que té l’aspecte d’aquest vegetal i es produeix quan el paper s’asseca apilat, quedant amb més plecs a la zona central que a les vores. Tot i això, solem parlar d’arrugues quan la superfície deformada és petita, mentre que serien “ondulacions” quan ocupen tota la superfície.

–Ars dictaminis: (terme llatí) Conjunt de regles medievals per a la redacció de cartes i documents.

–Ars scribendi: Conjunt de regles que serveixen de guia per a la còpia de manuscrits.

–Art: Activitat de la intel·ligència per la qual s’expressa la creativitat amb signes o accions que intenten una comunicació de múltiples nivells, no sotmesa a regles concretes. Aquesta multiplicitat i manca de regles impedeix afirmar si un succés o acció és artístic o no de manera general o objectiva sense referir-se alhora a l’experiència perceptiva dels espectadors. L’art no és, doncs, necessàriament una expressió “de la bellesa” o “la bellesa”, sinó una expressió subtil de la intel·ligència humana sense usar regles absolutes ni codis tancats. Se’n pot servir (la notació musical, el llenguatge verbal…) però els fa servir per expressar una comunicació no totalment racionalitzada que apel·la a les sensacions a l’espectador. Per això se sol acceptar que és un consens suficient entre un grup d’espectadors que permet considerar que alguna cosa es considera “art”. Com que aquest grup d’espectadors no ha de ser coetani o compartir res amb l’artista que va crear aquest succés artístic, el que avui es va considerar “art” demà pot no ser-ho i viceversa. És usual considerar “més art” allò que supera la prova del temps i l’espai en satisfer més la percepció “d’art” de diferents espectadors. 3.Terme del disseny gràfic i la impressió. L’art final és la preparació dels originals digitals per a una futura filmació i reproducció. Té una gran importància ja que s’encarrega de definir l’aspecte final de tot un procés de treball. Aquest pot ser en format obert o en format tancat (PDF). El dissenyador entrega l’art final a la impremta al final del procés de disseny i al principi del procés de producció.

–Art final: 1. En preimpressió, document ja maquetat i llest per imprimir. Antigament es presentava sobre un cartró ploma, recobert d’un paper vegetal on s’indicaven tots els tractaments necessaris. 2. En preimpressió, abans que els ordinadors entressin en el disseny, un art final era el material ja completament preparat per passar a fotolits mitjançant les tècniques de reproducció adequades a cada procés. En l’actualitat es podria dir que un art final és el material digital ja preparat per enviar-lo a la impremta sense que calgui cap retoc o intervenció més (la imposició de les formes ja s’entén fora de l’art final).

–Art gràfic: La característica essencial que diferencia l’art gràfic de qualsevol altra manifestació artística és la seva multiplicitat, és a dir, la seva capacitat per obtenir imatges exactament repetibles. Art gràfic és, per tant, una denominació genèrica aplicada als diferents processos emprats per l’artista per actuar sobre un suport deixant-hi la seva empremta—una imatge, una forma, una línia, un color—, empremta susceptible de ser traslladada a un altre suport, generalment paper, en posar en contacte les superfícies de tots dos, mitjançant la pressió exercida amb una premsa, després d’entintar el primer d’aquests suports o matriu. Aquest procés es pot repetir tantes vegades com vulgui l’artista i sempre d’acord amb les limitacions específiques de cada tècnica. El paper resultant, al qual es transfereix l’empremta entintada de la matriu, rep el nom d’estampa, ja que el procés d’impressió s’anomena estampació. Si l’artista incideix a la matriu amb instruments tallants o mitjançant l’acció d’un àcid mordent, formant talles, solcs, buits, talls… les tècniques d’art gràfic utilitzades reben la denominació de gravat. No tot l’art gràfic és enregistrat. La litografia i la serigrafia, per exemple, permeten obtenir estampes múltiples i exactament repetibles, és a dir, són manifestacions d’art gràfic, però en aquestes tècniques no s’enregistra, no s’incideix sobre la matriu, de manera que no es poden incloure dins de la definició de gravat. La utilització del terme art gràfic per referir-se al conjunt de procediments emprats en l’obtenció d’estampes no està exempta de certes imprecisions de caràcter etimològic que cal apuntar. És habitual trobar a molts manuals de tècnica i història de l’art el vocable gravat identificant tots els aspectes relatius a l’estampa, a qualsevol tipologia d’estampa. Ja hem comentat la incorrecció d’aquest ús, perpetuat pel fet històric que fins al segle XIX els únics procediments coneguts per obtenir estampes eren procediments de gravat. Però una vegada admeses les seves limitacions per aglutinar tots els tipus d’estampes i les tècniques associades a aquestes estampes, cal cercar un significant totalitzador. La solució proposada és l’expressió art gràfic. Evidentment, no hi ha dubte que l’estampa és una manifestació artística de la mateixa entitat que una pintura o un dibuix, dels quals, entre altres aspectes d’índole estètica, se’n diferencia per la condició d’unicitat. El problema, però, es planteja amb l’adjectiu gràfic. Etimològicament la seva arrel es troba en el vocable grec grapho, el significat del qual és el de línia, traç. Tenint en compte que el llenguatge de moltes estampes és la línia, resultaria conceptualment apropiada l’expressió art gràfic. No obstant això, a partir de la segona meitat del segle XVIII, l’artista gràfic empra amb més freqüència procediments basats en la sintaxi de la taca, és a dir, tècniques de naturalesa pictòrica. D’altra banda, una segona accepció del vocable grec fa referència a l’escriptura i el dibuix. És cert que molts dibuixos estan construïts a partir d’un llenguatge estrictament lineal, de manera que semblaria correcte definir-los com a obres d’art gràfic. De fet, són molts els especialistes que utilitzen l’expressió art gràfic per designar tant l’estampa com el dibuix. No obstant això, malgrat les dificultats apuntades i davant la inexistència d’una alternativa més idònia, admetem la validesa el significat proposat.

–Arts gràfiques: L’art de fer imatges. Pot tenir un sentit més ampli, on entrin formes de treball manuals com l’estampació o el dibuix a mà, encara que se sol prendre com únicament amb les tècniques mecàniques relacionades amb la impremta: disseny gràfic, il·lustració, impressió, enquadernació, acabats, fotografia, premsa o publicitat. 2. Professions i negocis relacionats amb la creació de productes impresos. 3. Les professions, empreses i ocupacions industrials relacionades amb la creació de productes impresos. Disseny gràfic, preimpressió, impressió, enquadernació i ocupacions semblants estan directament relacionades amb les arts gràfiques. Publicitat, redacció, fotografia, dibuix, pintura i similars són ocupacions que poden estar relacionades amb les arts gràfiques.

–Art nouveau: Vegeu “estil art nouveau” i “encuadernació d’art modern”.

–Art poètica: Títol comú d’obres didàctiques, en vers o en prosa, en què es defineixen les principals característiques de la creació poètica i es donen les regles que s’hi han d’observar.

–Artesà: Persona que produeix artesania. Irònicament s’anomena també de vegades “artesans” persones que produeixen coses que haurien de ser “art” però que es queden a mig camí (ben elaborades però sense ‘caràcter’). Abans es dirien “artistes de segona línia”.

–Artesania: L’elaboració d’objectes de manera acurada i individualitzada. Si en origen era la fabricació d’eines i objectes útils que es feia de forma no industrialitzada, ara s’entén a més com la fabricació intencionadament individualitzada i en part manual per imprimir a allò que s’ha produït un segell únic Així, artesania són aquells treballs que, sense arribar a ser art, necessiten per produir uns coneixements i criteris estètics, i uns coneixements profunds del procés productiu involucrat. L’artesà és una persona amb criteri estètic, però no necessàriament artístic. Demostra amor i saber fer, però no necessàriament pretén fer res més que “un bon producte”. En aquest sentit, hi ha una finalitat utilitària del que no es renega, sinó que s’accepta com a part natural del procés artesà.

–Article. 1. Divisió d’un escrit. 2. Text unitari, de regular extensió, consagrat a una informació. una explicació o un comentari, en què l’autor sosté determinades opinions, desenvolupa una idea o comenta un fet i que apareix a les publicacions periòdiques. 3. Disposició numerada de les diverses en què solen dividir-se les lleis, els decrets, els reglaments, les disposicions, etc. 4. Part d’un diccionari, vocabulari o glossari encapçalat amb una unitat lèxica diferent i la finalitat del qual és definir-la, explicar-la o comparar-la amb una altra o altres. 5. Unitat material de conservació de peces d’arxiu, tal com es presenta sobre els prestatges de dipòsit i és proveïda duna signatura. Tb es diu Ítem i Unitat.

–Article bisèmic: Article múltiple que té dues accepcions.

–Article enciclopèdic: Un article dotat de descripció enciclopèdica.

–Article gramatical: Article l’entrada del qual és una paraula gramatical.

–Article lèxic: Article l’entrada del qual és una paraula lèxica.

–Article monosèmic: Article l’entrada del qual només té una accepció.

–Article múltiple: Article que comprèn dues o més accepcions.

–Article pilot: Article de prova, redactat amb tots els elements que, almenys teòricament, podrien conformar-ho, a fi d’estudiar la millor grafia de la presentació, el cos i l’interlineat, la mesura, la família de lletra, la grafia de les abreviatures, els signes emprats, etc.

–Articulació: Zona on la tapa gira per obrir el llibre. Pot tenir una “franquícia” o separació entre el llom i la tapa, o estar gairebé unida, com a l’enquadernació que té el queix tret.

–Articulat: conjunt d’articles que componen una llei, reglament, tractat, etc.

–Articulisme: La professió d’escriure articles.

–Articulista: Persona que escriu articles per a publicacions periòdiques.

–Artista: Persona que produeix art, especialment de forma regular o amb certa constància. Sarcàsticament s’anomena també “artista” a qui creu ser-ho i se’n presumeix sense que el consens dels seus coetanis l’acompanyi.

–Artístic: Que té la qualitat d’art: “Gravat artístic”. Que és capaç de produir art: “intel·lecte artístic”. Relacionat amb l’art: “material artístic”.

–Art-Paper. Tècnica de treballar el paper fet a mà per aconseguir un llenguatge plàstic propi a partir de color, gruixos i textures. Es practica i s’ensenya al Molí Museu paperer de Capellades.

–Arts and Crafts: Vegeu “encuadernació d’art modern”.

–Arxiu: 1. Conjunt de documents acumulats per una persona o per una institució com a resultat de l’activitat pròpia o aliena. 2. Lloc on es conserven els documents.

–Arxiu: 1. Institució responsable de la custòdia, el tractament, l’inventari i la conservació de documents, així com de la posada a disposició dels usuaris de còpies d’aquests. 2. Dipòsit documental on principalment es guarden documents (“fons documental”), encara que també poden tenir una petita biblioteca que segueix les formes de catalogació per a biblioteques, i altres objectes com pel·lícules, discos, cartes… (que es denominen “col·leccions “). La forma d’organitzar documents (“classificació documental”) és diferent de la dels llibres, i es fonamenta en el “principi de procedència”, on el que importa és d’on procedeix el document. Seguint aquest principi, l’arxiu es divideix en “fons”, en nom del qual s’indica el lloc d’on procedeixen un grup de documents. Els fons també es divideixen pel tipus de format, sent el “format documental” on s’arxiven els documents. Per saber què té un arxiu un arxiu, es realitza un “quadre d’organització de fons”, on es mostra en un esquema o llista la distribució dels diferents fons a l’arxiu, juntament amb la seva numeració. Per saber quins fons té un arxiu, quant de temps cal guardar-los (segons l’edat del document) i on anar després hi ha un programa de control de documents. Per a la història dels arxius, vegeu “casa de la tauletes”. 3. Conjunt de documents que una persona física o moral ha acumulat a l’exercici de la seva activitat. 4. Agrupació de documents manuscrits, impresos o fotogràfics formada de manera arbitrària amb fins de col·leccionisme o lucre.

–Arxiu abacial: Arxiu eclesiàstic que conserva la documentació que produeix i rep una abadia.

–Arxiu administratiu: Arxiu en actiu de l’administració vigent d’una institució. Pot ser un arxiu corrent, en formació o de dipòsit, de gestió o centrals d’institucions.

–Arxiu cartogràfic: Fons o col·lecció de documents cartogràfics que contenen informacions gràfiques o fotogramètriques.

–Arxiu catedralici: Arxiu eclesiàstic on es custodien els documents d’una catedral.

–Arxiu central: Conjunt de documents produïts per les oficines i serveis d’una administració agrupats per facilitar-ne la conservació i la utilització.

–Arxiu complementari: Local de conservació d’arxius destinat a recollir certes categories de documents de tipus, data, volum o ús particular.

–Arxiu conventual: Arxiu eclesiàstic que conserva la documentació que produeix i rep un convent.

–Arxiu desplaçat: Conjunt de documents transferits fora del servei encarregat oficialment de la seva custòdia o del país on es trobava originalment.

–Arxiu digital: Disc compacte (CD-ROM) que conté la digitalització de documents reproduïts a la pantalla.

–Arxiu diocesà: arxiu eclesiàstic que s’encarrega de recopilar i conservar la documentació de les parròquies que componen una diòcesi.

–Arxiu diplomàtic: Arxiu format pels documents d’un Ministeri d’Afers Exteriors.

–Arxiu eclesiàstic: 1. Conjunt de documents d’una institució religiosa cristiana. Els arxius eclesiàstics poden ser abacials, catedralicis, diocesans, monacals o parroquials. 2. Arxiu encarregat de la recopilació, la conservació i la posada a disposició dels usuaris de documents d’una institució religiosa cristiana.

–Arxiu electrònic: Conjunt de documents produïts per un organisme públic o privat en l’exercici de les seves funcions i conservat en forma de registre electrònic.

–Arxiu d’empresa: 1.  Arxiu privat format pels documents d’empreses i establiments, industrials, comercials, bancaris, etc. 2. Institució d’arxiu establerta per a la conservació i posada a disposició dels usuaris de documents d’empreses i establiments, materials, comercials, bancaris, etc.

–Arxiu familiar: Arxiu on es custodien documents pertanyents a una o més famílies afins i als seus membres.

–Arxiu final: El que conserva permanentment els documents de valor cientificocultural d’un estat.

–Arxiu fotogràfic: Col·lecció de fotografies, diapositives, negatius, proves i documents sobre ells.

–Arxiu de gestió: El que conserva documentació en tràmit, que se sol consultar per part de l’administració, ja sigui de l’estat o d’altres ens públics o privats.

–Arxiu històric: arxiu que recopila, conserva i posa a disposició dels usuaris conjunts de documents, generalment de més de cent anys, que han deixat de tenir validesa administrativa i adquireixen interès històric.

–Arxiu d’impresos: 1. Conjunt de documents impresos o multigrafiats produïts per una institució per a les vostres necessitats. 2. Conjunt de documents que no tenen ús normal, però que s’han de conservar per raons administratives o jurídiques.

–Arxiu intermedi: Quan la quantitat de documents és gran, s’introdueix un fitxer intermedi entre els fitxers administratius i el fitxer final per contenir els documents. Són fitxers de consulta poc freqüent.

–Arxiu literari: 1. Conjunt de documents que resulten de les activitats de personalitats, institucions o societats literàries. 2. Servei d’arxiu encarregat de la recopilació, la conservació i el préstec de documents que resulten de les activitats de personalitats, institucions o societats literàries.

–Arxiu ministerial: Arxiu on es conserven els documents rebuts i produïts en un ministeri.

–Arxiu monacal: Arxiu eclesiàstic on es custodien els documents d’un centre monacal (convent, monestir, etc.)

–Arxiu mort: Arxiu que ha deixat de rebre documents.

–Arxiu municipal: 1. Conjunt de documents rebuts i produïts per un ajuntament. 2. Servei d’arxiu encarregat de la recollida, conservació i préstec de documents rebuts i produïts per un ajuntament.

–Arxiu nacional: 1. Institució responsable dels fitxers d’un govern nacional o federal. Tb es diu Arxiu general. 2. Organisme encarregat de la gestió dels conjunts de documents de les institucions centrals d’una nació.

–Arxiu nadiu: L’arxiu digital on el format està vinculat directament amb un programa en concret.

–Arxiu notarial: Conjunt de documents resultants de les activitats notarials.

–Arxiu obert: 1.Fitxer disposat a rebre més documents per sumar-los als ja posseïts. 2. Arxiu que permet accedir al públic.

–Arxiu oral: Conjunt de testimonis orals, provocats o espontanis, recollits en disc o en cinta magnètica o transcrits amb fins de documentació científica.

–Arxiu de la paraula: Procediment per a la conservació de la paraula, emprat especialment en relació amb passatges d’obres llegits o recitats pels autors.

–Arxiu privat: Conjunt de documents individuals, familiars o institucionals de procedència no pública.

–Arxiu de protocols: Conjunts documentals formats pels manuals, llibres notals i protocols autoritzats per la institució notarial.

–Arxiu provincial: Arxiu on es custodien els documents de procedència varia d’àmbit provincial.

–Arxiu públic: 1. Arxiu dependent d’organismes estatals i definits per la llei com a públic, 2. Arxius els quals estan a disposició del públic.

–Arxiu regional: Arxiu que custodia documents relatius als organismes polítics dels antics regnes.

–Arxiu de seguretat: Col·lecció de còpies de documents que es guarden en un lloc segur per prevenir una eventual desaparició.

–Arxius conjunts: Conjunt de documents, que formen part del Patrimoni nacional d’un o més Est, que no poden ser dividits sota pena de perdre el seu valor administratiu, legal o històric.

–Arxius historicodiplomàtics sards: Conjunt d’arxius públics i privats a través del fons documental dels quals hom pot estudiar i comprendre la història de Sardenya durant l’època del domini de la corona catalanoaragonesa.

–Arxivador: Prestatgeria on es guarden arxius. / Vegeu “arxiver”.

–Arxivador de plànols: Moble destinat a la conservació horitzontal o vertical de plànols, mapes, gravats, cartells o documents de gran format.

–Arxivalia: Document que pertanyia a una institució no vigent que es conserva per la seva importància històrico-cultural / Se sol denominar també d’aquesta manera un “fons documental” o un “arxiu”. / Patrimoni documental.

–Arxivar: Guardar documents en un fitxer. Es pot fer d’una manera ordenada o no.

–Arxiver: 1. L’encarregat de classificar els documents de l’arxiu, guardar-los i posar-los a disposició dels investigadors. 2. Pèrit en arxivística.

–Arxiver paleògraf: Títol francès que es confereix als alumnes diplomats de l’École des Chartes, fundada a París el 1821.

–Arxivística: Ciència dels arxius que estudia la seva naturalesa, organització, conservació i mitjans d’utilització. Estableix principis inalterables i estudia tècniques adequades per a la gestió. L’arxivística és als arxius com la biblioteconomia és als llibres. Tb es diu Arxivologia i Arxiconomia.

–Arxivografia: Conjunt d’informacions relatives a la història, fons, col·leccions i serveis d’una institució concreta.

–Arxivologia: Ciència que estudia l’activitat arxivística, els seus problemes teòrics, històrics i metodològics. A diferència de l’arxivística, que és una ciència pràctica, l’arxivologia és històrica.

–Ascendent: En tipografia, aquella part de les lletres en caixa baixa (minúscules) que va per sobre de l’anomenada alçada de l’equis'(de vegades anomenada alçada de l’ ema). És a dir, qualsevol part d’una minúscula que superi les lletres ‘x’ o ‘m’.

A l’alfabet llatí estàndard, només tenen ‘ascendent’ aquestes lletres: b, d, f, h, k, l, t. Les majúscules, xifres i altres símbols queden exclosos; Els lligadures, no. 3. Text o exemplar del qual en deriva un altre, ja sigui directament, ja sigui per còpies interposades.

–Ascensor: Aparell d’elevació amb catúfols que puja la pasta preparada per a fer paper de la tina a la màquina.

–Ascetònim: Seudònim representat pel nom d’un sant.

–ASCII: Codis associats a lletres i símbols, de manera que puguem posar aquest signe a l’ordinador encara que no tingui una tecla associada (i encara que la tingui també),

–ASCII/Text: Text codificat a ASCII (Codi estàndard americà per a l’intercanvi d’informació), només text, sense cap format afegit, que es pot passar d’unes plataformes a altres sense problemes. La seva extensió és ASC.

–Asfalt: Substància negrosa que es treu dels residus dels refinats del petroli. És soluble amb oli, trementina, nafta i dissolvents d’hidrocarburs pesants. Es pot utilitzar com a acabat de color sípia, encara que no s’endureix del tot i pot provocar problemes a la capa de pintura. Barrejat amb resina és molt semblant a un vernís.

–Asimetria: Desigualtat entre les parts d’un tot. Una composició asimètrica és aquella en què una part pesa més que les altres. La majoria de vegades es pot establir que aquesta desigualtat s’estableix respecte a un eix perpendicular a les parts. Si l’asimetria té un sol eix, és bidimensional, si en té tres o més és tridimensional, tretradimensional o multidimensional, etc.

En art i disseny, les composicions asimètriques solen ser més vistoses i oferir millors resultats que les simètriques. Algunes raons són:

L’asimetria permet més llibertat de composició i organitzar jeràrquicament els elements.

Permet establir jocs d’equilibri entre la part destacada i la resta de la composició.

Les composicions simètriques tendeixen més fàcilment a la monotonia. Les asimètriques solen despertar més l’interès de l’espectador.

Asimetria no implica desequilibri, només desigualtat. El contrari és la simetria.

–Asimetria de la pàgina: Disseny de pàgina on els elements gràfics es disposen en posició contrària a dreta i esquerra d’un imaginari eix vertical que divideix la pàgina en dues parts iguals.

–Asindètic: No enllaçat per conjunció.

–Asíndeton: Figura que consisteix a ometre les conjuncions.

–Aspersió: Mètode de distribuir un líquid en gotetes molt fines empeses per aire. És comú en “sprays” o “aerògrafs”.

–Aspirador: S’utilitza per treure les restes de pols i altres brutícies als materials. Vegeu “neteja de taques”.

–Aspror: Característica superficial que tenen els papers pensats per dibuixar amb llapis o carbonet, a fi de provocar l’abrasió que facilitarà la correcta adherència del grafit o carbonet.

–Assaig: Escrit, generalment breu, que sol no tenir la profunditat i l’extensió d’un tractat complet sobre la matèria objecte d’estudi.

–Assagisme: Gènere literari constituït per l’assaig.

–Assagista: Autor d’assajos.

–Assaig poromètric: Prova que mesura la velocitat de penetració duna tinta sobre el paper. S’utilitzen tintes anomenades poromètriques que s’apliquen sobre diferents zones de la superfície i, després d’esperar un temps estipulat, es treuen i es comprova la foscor de la taca que deixen.

–Assecador: Reixetes, unes col·locades sobre altres amb una separació entre elles, on es col·loquen els materials a assecar, ja sigui després d’haver-los banyat, o després d’haver-los pintat amb alguna tècnica humida, de manera que s’assequin sense deformar-se.

–Assecant: Substància que té la propietat d’accelerar l’assecament dels colorants.

–Assecativius: Sals metàl·liques utilitzades com a dissolvents dels olis i que acceleren l’assecat de les pintures per l’absorció d’oxigen.

–Assentar: 1. Calçar el pis o sòcol dels gravats perquè imprimeixin amb uniformitat. 2. Col·locar els pans d’or a la zona del llibre que cal daurar, mentre s’enquaderna per col·locar els cordills i la cadeneta. Vegeu “daurar”.

–Assessoria: Ajuda auxiliar en arxius i biblioteques per millorar-ne l’ús i la conservació.

–Assentament: 1. Anotació feta en un llibre comptable referent a una operació mercantil determinada per tal de poder seguir les fluctuacions de la situació inicial. 2. Entrada descriptiva de documents. Llegats a les carpetes o caixes de documents on consta el seu número de catalogació o altres dades sobre la seva matèria. / Registre escrit del document segons les normes de catalogació.

–Assentament abreviat: Assentament que s’extracta, quan és molt extens, suprimint les parts menys importants.

–Assentament analític: Assentament que descriu part d’una publicació, especialment de col·leccions i publicacions seriades que ja tenen assentament propi, amb indicació del lloc on es troba aquesta part. Tb es diu Entrada analítica.

–Assentament bibliogràfic: Anotació que es realitzava en un llibre-catàleg dels llibres que arribaven a una biblioteca. Era una forma primitiva de catalogació, on s’anotava l’entrada del llibre a la biblioteca, a l’encapçalament acceptat

–Assentament obert: Assentament bibliogràfic de publicacions periòdiques o d’altres que es van publicant al llarg del temps i del que cal continuar afegint dades encara després d’haver-ho afegit al catàleg.

–Assentament principal: Assentament en què consta l’encapçalament principal i que serveix de matriu per a la redacció dels assentaments secundaris.

–Assentament de referència: Assentament que remet d’un encapçalament irregular o incomplet, no registrat al catàleg, a l’encapçalament acceptat, que sí que figura.

–Assentament secundari: Assentament que resulta d’utilitzar com a punt d’accés un encapçalament diferent del principal.

–Assentament de sèrie: Assentament encapçalat pel títol d’una sèrie o col·lecció, amb la llista de volums que n’hi ha a la biblioteca.

–Assentament sota nom d’entitat: En catalogació bibliogràfica, l’assentament que recull les entitats vinculades amb l’obra (institucions, empreses, organitzacions…). Per determinar si una entitat és un “punt d’accés” cal seguir les normes de catalogació.

–Assentament sota un nom d’autor personal: Qualsevol persona responsable intel·lectual, parcialment o totalment, d’una obra. L’autor pot ser un “autor únic” o un “autor múltiple”. Si l’autor múltiple és superior a tres, l’assentament principal de l’obra és el títol.

 –Assentament sota un títol: És l’assentament principal d’una obra quan: són obres anònimes, són col·leccions amb títol col·lectiu, o els autors en són més de tres.

–Assentament de tancament: Assentament fet al llibre diari, al final d’un exercici econòmic, perquè quedin saldats tots els comptes de situació.

–Assentament de títol: Assentament que porta com a encapçalament el títol de l’obra.

–Assentar costura: L’acció que es fa perquè la costura quedi en la tensió justa. Es realitza durant el cosit al teler, aixafant el llom dels quadernets (passant la plegadora o amb el mall d’assentar costures) perquè la costura quedi estreta. També s’assenta costura després de cosir, quan igualem el llom dels quadernets, ja sigui copejant-ho amb delicadesa sobre una superfície plana (per exemple, contra la taula) o amb el mall per assentar costures.

–Assessoria: Ajuda auxiliar en arxius i biblioteques per millorar-ne l’ús i la conservació.

–Assumpte: Tema de què tracta un document.

–Asta: Element essencial de les lletres i altres signes, consistents en una o més línies de diverses formes i gruixos. L’asta està formada per línies o trets que poden ser rectes, corbs, mixtos, i aquests, alhora, uniformes o modulats.

–Asta afuada: Asta descendent d’una lletra que tendeix a acabar en punta.

–Asta ascendent: 1. Asta de la lletra que sobrepassa l’alçada x de la font. 2. Asta d’una lletra que es perllonga cap a l’espai interlineal superior.

–Asta corba: Asta formada per un traç que canvia de direcció constantment. Poden ser arcs, com les de les lletres D, C, G, U, i anells o traus formats per corbes tancades, com les de les lletres O, o, Q, q, P, p, B, b, d.

–Asta descendent: Asta d’una lletra que es perllonga cap a l’espai interlineal inferior. Tb es diu Cua.

–Asta mitjana: Asta recta de les lletres minúscules i algunes consonants com la c, m, n, etc. Tb es diu Asta central.

–Asta mixta: Fins que intervé en una mateixa lletra amb la forma recta i la forma corba, com les de la D i la a.

–Asta modulada: Asta el contorn de la qual forma una gradual variació de gruix. La modulació pot ser fusiforme, és a dir, en forma de fus, i truncada, quan varia gradualment de gruix.

1) alçada de la x; 2) línia d’ascendents; 3) vèrtex; 4) línia base; 5) traç ascendent; 6) travesser; 7) asta; 8) gràcia; 9) cama; 10) espatlla, ventre, anell o arc; 11) contra-espai; 12) coll o lligadura; 13) trau; 14) orella; 15) travesser; 16) braç; 17) braç; 18) asta; 19) alçaria de la versal; 20) línia de descendents.

–Asta muntant: Asta recta que no és perpendicular a la línia horitzontal de la base de la lletra, com les de les lletres A, V, W, v, w, 4, 7. Tb s’anomena Asta convergent.

–Asta obliqua: Asta recta que forma angle o punt amb una altra veïna, com les de les lletres M, W, w.

–Asta recta: Asta el traç del qual segueix una mateixa direcció. Pot ser vertical, la que va de dalt a baix, com les de certes majúscules com la M, la N, la K; inclinada, com les de la R, K i 7, o transversal, com la de l’A.

–Asta transversal: Línia horitzontal que uneix dos verticals (com a la lletra ‘H’), dues diagonals (com a la ‘A’), o dues línies corbes (aquest és el cas de la ‘e’). Pot ser de tipus molt diversos: situada més a prop o més lluny de la línia base, romanent paral·lela a aquesta o en posició diagonal, etc.

–Asta trencada: Fins que es compon d’astes rectes horitzontals, verticals o inclinades, com les de la Z, z, X, x, W, w, k, etc.

–Asta uniforme: Asta el gruix del qual és constant, sense modulacions, com en les lletres de pal sec. Solen tenir fins uniforme les lletres egípcies i les de pal sec, encara que no en tots els casos ho són. (Lletres de pal sec tb anomenades Sans-serif).

–Asterisc: 1. Signe en forma d’estrella que pren diversos contorns. Solen aparèixer en situació voladissa i precedint o seguint un altre signe o conjunt de signes. En tipografia s’empra amb diverses comeses: als diccionaris, anteposat a un any, indica el del naixement d’una persona (en aquest cas la mort s’indica amb una creu); posposat a una paraula indica generalment “vegeu” (paraula que substitueix en aquests casos), i amb aquest ús és convenient no col·locar-lo davant de la paraula, ja que això, en lingüística històrica, s’aplica a les formes hipotètiques reconstruïdes d’acord amb les lleis evolutives de la llengua. 2. Signo que a les calculadores electròniques s’utilitza per realitzar la multiplicació de dues quantitats. 3. Signe amb què als còdexs s’indicaven els passatges en què s’havia observat una omissió d’embalum. 4. Un asterisc seguit d’una  fletxa cap a la dreta (* →) es feia servir per indicar versos que estaven col·locats fora de lloc.

–Astraló: 1. Full de plàstic que en condicions normals és indeformable i inalterable i que es fa servir per al muntatge dels fotolits en òfset. 2. Full de qualsevol material translúcid que serveix per al muntatge de positius o negatius i per a les plantilles de guia als treballs a diversos colors.

–Atacar: Fer reaccionar una substància amb una altra per tal de provocar en la primera una acció destructora gradual.

–Atanàsia: Caràcter de lletra de catorze punts.

–Atasconat: Defecte consistent a fer un full més gruixut d’una vora que de l’altre.

–Atauric: 1. Decoració vegetal típicament àrab, de tiges serpentejants i fulles tripartides. 2. Apareixen plançons, fulles, flors i fruits entrellaçades i de vegades amb escriptura cúfica. Aquest motiu decoratiu es basa en la representació d’un jardí del Paradís, ja que a l’Islam el Paradís és un gran jardí on l’ombra, la vegetació i l’aigua hi tenen un paper essencial.

–Atendre: Repassar l’atenedor amb la vista al text original mentre el corrector llegeix en veu alta el text de la composició, per avisar-lo quan adverteixi algun error.

–Atenedor: En correcció de proves i textos, la persona que vigila que el corrector o teclista no cometi errors en fer la còpia.

–Atestat Document oficial en què una autoritat dona fe d’un fet.

–Atètesi: Anul·lació feta per un gramàtic antic, mitjançant un signe convencional, d’un fragment que no es considera autèntic en un text clàssic.

–Atlant: Representació d’una figura masculina com la de les estàtues d’home emprades per sostenir un entaulament o una cornisa. Nota: Aquesta denominació prové de la similitud amb les estàtues del tità Atles o Atlant.

–Atlàntic: Format màxim del llibre.

–Atles:(d’Atles, nom d’un personatge mitològic que figurava a la portada del volum de mapes geogràfics de Mercator)1. Col·lecció de mapes geogràfics en un volum la finalitat del qual és presentar un conjunt complet i coherent del món o d’una de les parts. 2. Conjunt de mapes, quadres o taules destinats a facilitar la comprensió duna obra. 3. Col·lecció de làmines, ja vagi annexa a un volum o formi publicació independent. 4. Conjunt de plànols i diagrames. 5. Obra en què text i il·lustració mantenen certa proporció o equilibri. 6. Conjunt de quadres o estats que valen plegats a part pel fet que excedeixen la mesura de l’obra.

-Atles de butxaca: Atles de petites dimensions. Tb es diu Atles portàtil.

–Atles celeste: Conjunt de fotografies del firmament que reprodueixen les seves regions i permeten localitzar els cossos celestes.

–Atles de color: Un catàleg de colors en què s’han imprès de forma ordenada i gradual una sèrie de pegats de color anomenats mostres, indicant la composició de tintes o colorants de cadascuna. En disseny gràfic, serveix perquè els dissenyadors i artistes escullin els colors que volen fer servir i sàpiguen quina és la combinació de tintes o colorants amb què s’aconsegueix els colors que desitgen. Els atles de color solen respondre a alguna sistematització del color, com la de Munsell, per exemple. En altres professions, són mostres directes del resultat d’aplicar pintures o colors concrets i moltes persones, especialment pintors o decoradors, segueixen fent-los servir Abans de l’aparició de la gestió del color moderna, els atles de color eren un intent raonable de respondre a les necessitats professionals de tenir llibres de referència on poder consultar i cercar colors i combinacions de color, i comunicar els seus desitjos a altres persones.

–Atles escolar: Atles especialment concebut perquè, per la seva claredat i esquematisme. pugui ser utilitzat pels escolars.

–Atles lingüístic: Conjunt de mapes d’un mateix país o regió on es consignen els resultats de les enquestes dialectològiques sobre les formes amb què s’expressa un concepte o un gir especial. Tb anomenat Atles lèxic i Mapa lingüístic)

–Atmologia: Tractat de l’evaporació.

–Atramentarium. (veu llatina) Nom que donaven els romans de l’antiguitat al tinter.

–Atribució: Línia en la que s’identifica l’ autor d’una cita o article.

–Atribuir: Aplicar fets o qualitats a una persona o cosa.

–Atribut: 1. Accessori característic d’una figura, que en permet la identificació.

2. Objecte que simbolitza una dignitat o una funció (bàcul, creu, ceptre, collar d’ordre de cavalleria) i que acompanya un escut heràldic.

–Atzavara: Planta de grans fulles carnoses, de les quals s’extreu un teixit molt utilitzat per les cultures precolombines en la confecció de còdexs.

–Atzurat: 1. Que consta de diverses ratlles horitzontals, verticals o ondulades, com les de certs ferros i motius decoratius. 2. Decoració manual de la coberta d’un llibre mitjançant línies o filets paral·lels, a la manera dels atzurats, que alhora imiten la forma heràldica d’indicar gràficament el blau fosc amb línies horitzontals successives i properes. 3. Diversos filets fins, ja siguin rectes o corbs, molt propers entre si. Són els que s’utilitzen com a fons sobre els quals s’escriuen xifres o dades, que pel seu valor documental no s’han d’esborrar o alterar. Els filets, actuen llavors, com a trames de seguretat.

–Auca: Conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d’una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d’una biografia, d’una història, etc.

–Auctor certus: Autor la paternitat del qual en relació amb una obra no ofereix dubtes.

–Audiència: 1. Massa total de públic que rep els missatges d’un mitjà de comunicació.  2. Grup de persones a les quals va adreçat el producte editorial.

–Audiocasset: Casset que registra informació sonora.

–Audiollibre: Enregistrament sonor del text d’un llibre, que es distribueix en suport de disc compacte, DVD, en formats digitals, etc.

–Audiovisual: Arxius que es conserven per mitjà d’imatges, pel·lícules o registres sonors.

–Augmentar el gra: elevar artificialment el gra natural d’una pell.

–Augmentar l’interlineat: Separar més la distància entre línies en un text. És una de les maneres d’obrir un text.

–Augment de valor tonal: Vegeu “guany del punt”. 2. En imprenta, sínònim de “guany de punt“.

–Autèntic: 1. Acreditació de cert i positiu. 2. Autoritzat o legalitzat.

–Autèntica: 1. Còpia autoritzada duna ordre, carta, etc. 2. Constitució de les diverses recopilades per ordre de Justinià després del Codi.

–Autèntica de relíquies: Tira o full de pergamí o de paper on consta la identitat veritable o suposada de les relíquies. Se’n conserven del segle VII endavant A la Seu d’Urgell n’han trobades del segle IX A partir del segle X acostumen a portar la signatura del bisbe que les autentica

–Autenticació: Fórmula per la qual una persona revestida d’autoritat certifica que el text d’un còdex o un altre document és conforme al text del model o d’un exemplar de referència.

–Autenticar: Legalitzar o legitimar un document que s’ha produït en una altra jurisdicció, país o de manera privada.

–Autentificació: Fórmula per la qual una persona especialista realitza una certificació legal, ja sigui la certificació duna signatura en un manuscrit, o que el nombre d’exemplars duna edició limitada són els indicats.

–Autentificació de signatura: Procediment notarial pel qual es dóna fe de l’autenticitat d’una signatura. El trobarem en documents notarials.

–Autentificar: Afirmar legalment que alguna cosa és autèntica o pròpia d’algú.

–Autoadhesiu: Material que per una de les cares té ja posat de fàbrica una cola coberta per una làmina que es treu per enganxar-la. Vegeu “paper autoadhesiu”.

–Autoapropament: Apropament automàtic entre caràcters per ajustar el seu espaiat.

–Autobibliografia: Bibliografia d’un autor realitzada per ell mateix.

–Autobiografia: relació de la vida duna persona escrita per ella mateixa.

–Autocensura. Control sobre la informació exercida pel propi emissor per evitar ser jutjat per les seves opinions.

–Autocita: Cita que fa una referència al mateix text on es troba enclavada. Vegeu “cita”.

–Autoclau: Aparell hermètic en què els llibres són sotmesos al buit, al gas o al vapor per tal de desinfectar-los.

–Autocoberta: Fullet en què el material de la coberta és el mateix que la resta.

–Autocontracte d’edició: Figura jurídica que es pot donar quan les dues parts d’un contracte d’edició (autor i editor) estan assumides per una de sola, que és alhora titular del dret d’autor i, a més, representa l’editor.

–Autocòpia: 1. Còpia obtinguda per un mitjà de l’autocopista. 2. Procediment que permet obtenir automàticament diversos exemplars de manuscrit.

–Autocopista: Aparell que permet obtenir, per procediments autogràfics, diverses còpies d’un escrit o dibuix, emprant paper i tintes especials i una premsa.

–Autocrítica: 1. Crítica d’una obra feta pel seu propi autor. 2. Breu notícia crítica d’una obra teatral, escrita pel seu autor i publicada abans de l’estrena.

–Autoedició: Programa dissenyat per compondre i compaginar una edició, juntament amb un dispositiu de sortida per imprimir-lo. Avui dia, qualsevol ordinador amb un programa d’edició serveix com a “autoedició”. Podríem, doncs, dividir l’autoedició entre el treball realitzat des d’impremtes (amb grans impressores) o el que realitza un particular amb una petita impressora de sobretaula. Diversos passos seran els mateixos. Primerament, hem de tenir un ordinador, un programa de disseny i maquetació (algunes persones treballen amb Word, encara que no sigui realment un programa de maquetació) i una impressora. Es realitza un esbós del que realitzarem, a una pàgina o a doble pàgina, tenint en compte els marges, on aniran col·locades les imatges i els textos i pàgina parell o imparell. S’imprimeix un full de prova on es poden posar especificacions i correccions. Tenint clar les pautes de color i de text, es realitza una pàgina mestra (o diverses) sobre les quals anirem col·locant text i imatges. Amb el text maquetat, es fa una prova de color i paginació, comprovant que tot estigui correcte. Aquí hi ha la gran diferència entre un treball professional i un altre casolà, ja que els professionals poden realitzar aquestes impressions sobre òfset (amb ús de filmadora i fotolits), mentre que a casa farem servir la impressora de raig de tinta o làser. Després de la comprovació final, passareu a l’enquadernació de l’imprès. 2. El concepte d’autoedició va néixer cap al 1985 amb l’aparició del programa PageMaker de l’empresa Aldus acompanyat del llenguatge de descripció de pàgina PostScript, d’Adobe, i dels ordinadors personals Macintosh de l’empresa Apple que, amb les impressores làser Apple Laserwriter, formaven un conjunt de maquinària i programació capaços de dur a terme la tasca. La propagació progressiva d’equips i programes més avançats i potents van canviar a poc a poc el model productiu d’arts gràfiques en pocs anys. Els ordinadors i programes d’autoedició van substituir a les empreses d’arts gràfiques solucions professionals anteriors menys flexibles i, sobretot, amb menys relació inversió/productivitat. Aquesta substitució no va ser suficient per salvar el sector de preimpressió dedicat a aquestes tasques, que en bona part va desaparèixer en tornar-se innecessari o quedar relegat a treballs de qualitat d’alt valor afegit, que no van ser suficients per sostenir-les econòmicament. L’èxit de l’autoedició dins dels àmbits professionals del disseny i les arts gràfiques va acabar amb l’ús del terme autoedició de la mateixa manera que ningú no parla d’automòbils amb motor de combustió interna: Tots són de combustió interna i tots els programes són d’autoedició. La idea d’auto-publicació, que un autor pot prescindir d’una empresa editorial i fer el procés de publicació de la seva obra escrita per si mateix —incloent-hi el procés d’autoedició descrit més amunt—. Aquest concepte és molt antic: Els autors que no trobaven una editorial seriosa que afrontés el risc d’editar-los, pel motiu que fos, feien la tasca per si mateixos: Contactaven amb una impremta, supervisaven la composició i correcció dels textos i pagaven directament el cost de totes les tasques. La moderna auto-publicació va un pas més enllà gràcies als avenços tecnològics i als canvis socials aparellats. Els antics canals de publicació són substituïts per xarxes socials electròniques i botigues virtuals. Les obres es poden imprimir a demanda o distribuir-se només en forma de llibres digitals. La cadena de distribució es redueix i els materials involucrats són menys i més barats. Els costos i els ingressos de venda per unitat es redueixen. Aquesta reducció torna a representar la necessària desaparició de professions i empreses involucrades fins aleshores.

–Autoeditar: Editar mitjançant els sistemes de l’autoedició.

–Autofoto: Sistema d’enfocament automàtic d’algunes càmeres que permet veure la màquina la que enfoca automàticament l’enquadrament de la foto.

–Autògraf: Exemplar original escrit pel mateix autor.

–Autografia: Per obtenir una litografia no cal dibuixar directament sobre la pedra. Un dels avantatges del procediment és que l’artista pot treballar sobre un paper especial, sempre que utilitzi pigments grassos. Després de crear la imatge al paper, aquesta és susceptible de ser transferida a la pedra. Aquest procés de report rep el nom d’autografia. El paper autogràfic o paper reporti es presenta encolat amb una prima capa composta de goma adragant, cola de fuster, gutagamba, creta, guix i midó. A la cara encolada del paper dibuixa l’artista i és precisament aquesta cara la que recolza, un cop dibuixada, sobre la pedra. Tot seguit es mulla abundantment el revers i es passa per la premsa litogràfica. Com a conseqüència de la pressió exercida per la premsa la tinta queda adherida a la pedra. Només cal esperar que s’assequi el dibuix per efectuar l’operació d’acidulació i procedir a l’estampació.

–Autoguardes: Guardes que formen part del primer i últim quadernet en comptes de ser afegides a part.

–Automàtic: Que funciona totalment o parcialment per si sol.

–Automatització d’arxius: Utilització de sistemes automàtics per processar la informació dels documents o instruments descriptius. Avui dia, cada cop més, s’estan digitalitzant els fons documentals.

–Autònim: 1. Nom real d’un autor. 2. Llibre escrit amb el nom propi de l’autor. 3. Paraula que es refereix a si mateixa, sense que remeti a un referent.

–Autor: 1. Qui realitza una obra. En un llibre hi poden coexistir diversos autors: l’autor del text, l’autor de les imatges que acompanyen el text, l’autor de la seva enquadernació artística, l’autor del disseny del llibre… Els drets de l’autor són uns dels temes més controvertits actualment. Vegeu “drets d’autor”. 2. persona jurídica que concep i realitza una obra de les mateixes característiques, coordinant l’activitat de diverses persones físiques que no es reserven drets d’autor. 3. Persona que tradueix, respecte de la seva traducció, 4. Persona que refon, extracta o compendia obres originals, respecte del treball. 5. persona jurídica, singular o col·lectiva, en la voluntat de la qual s’origina l’acció jurídica que dona lloc al document.

–Autor anònim: Autor el nom del qual no figura al capdavant de la seva obra.

–Autor clàssic: Autor que pertany a l’Antiguitat grega o romana.

–Autor consagrat: Autor que ha aconseguit fama i reputació per la qualitat de les seves produccions i és reconegut com a autoritat en els assumptes o matèries que cultiva.

–Autor corporatiu: Persona jurídica constituïda per una institució (arxiu, biblioteca, conservatori, escola, laboratori, monestir, museu, observatori, universitat, etc.), una societat (científica, de negocis, d’esbarjo, educativa, benèfica), un departament o oficina estatal (ministeri, direcció general, etc.) que apareix en una publicació formalment identificada i que assumeix la responsabilitat de la redacció o publicació de l’obra. Tb es diu Entitat.

–Autor dramàtic: Dramaturg, autor d’obres dramàtiques.

–Autor editor: Autor que publica la seva pròpia obra.

–Autor en col·laboració: Autor que contribueix amb altres a la formació d’una obra en què s’especifica la contribució de cadascun.

–Autor individual: Persona que concep i realitza una obra literària, tècnica, científica o artística.

–Autor múltiple: Quan l’obra és realitzada per més d’un autor, en col·laboració.

–Autor poliònim: Autor que és conegut per dos o més noms.

–Autor prolífic: Autor que ha produït moltes obres.

–Autor sagrat: Cadascun dels autors que han escrit sobre matèries de religió, com els profetes, apòstols, evangelistes i Pares de l’Església.

–Autor supòsit: Autor a qui s’atribueix la paternitat d’una obra anònima.

–Autor únic: Quan l’obra està feta per un sol autor.

–Autoral: De l’autor o relacionat amb ell.

–Autoretrat: Retrat que un artista fa de si mateix.

–Autoria: 1. Qualitat o condició d’autor. 2. Informació que indica qui és l’autor d’una obra o escrit, tant d’un llibre com d’un document.

–Autoria col·lectiva: Autoria que correspon a un autor col·lectiu.

–Autoria compartida: Col·laboració entre dues o més persones o entitats en la realització d’una obra o treball bibliogràfic.

–Autoria corporativa: Autoritat que correspon a un autor corporatiu.

–Autoria discutida: Autoria no demostrada en cas que una mateixa obra s’atribueixi a diversos autors.

–Autoria individual: Autoria que correspon a un autor individual.

–Autoritat: 1. Persona, grup de persones o institució als quals es concedeix crèdit i fe en matèria de llenguatge i les normes i dictats del qual s’acaten i obeeixen. 2. Text o autor que se citen per donar suport o confirmar allò que s’afirma. 3. Text literari que s’utilitza com a font o que serveix de fonament a la definició semàntica d’una paraula.

–Autorització: Consentiment per a la utilització d’un text, una il·lustració o un altre element gràfic en una font diferent de l’original.

–Autotípia: Gravat directe, procediment, planxa o impressió.

–Autotípic: De l’autotípia o relacionat amb aquesta tècnica de treball.

–Autotipus: 1. Còpia impresa autèntica d’un original. 2. Única edició duna obra. 3 Facsímil.

–Autotipografia: Procediment de gravat en coure per mitjà d’una capa de vernís o betum.

–Avant garde: Lletra tipogràfica de pal sec dissenyada el 1966 per Herb Lubalin, director artístic de la revista Avant Garde, que li va donar nom. El 1970 es va produir la família completa. Disposa d’un ull mig gran, i globalment és una lletra àmplia en comparació amb altres ulls del mateix cos. Requereix, doncs, una interlínia generosa.

–Avitel·lat: Semblant a la vitel·la.

–Auxiliar descriptiu: Document resultant de l’anàlisi que avalua un altre document.

–Autozincografia: Procediment de gravat sobre zinc mitjançant una capa d’albúmina bicromatada.

–Aval:  Firma posada en un document que expressa una garantia sobre una altra persona o entitat, comprometent-se a pagar al seu lloc el crèdit degut si l’altre no ho fa.

–Avant-crítica: Crítica d’una obra, especialment si és teatral, que es publica abans de la seva estrena.

–Avanttítol: 1. Títol secundari que a la portada precedeix el títol principal. 2. Títol genèric i no informatiu que precedeix el duna secció, quadre o esquema. Són avanttítols les paraules Part, Capítol, Esquema, etc., generalment seguits d’una numeració i el títol pròpiament dit.

–Avesta: Llibre sagrat del zoroastrisme, escrit en avèstic.

–Avet: Arbre amb què es fabrica paper de pasta de fibra llarga. També s’aprofita la seva escorça per obtenir resines (“trementina” i “colofonia”).

–Avís: En termes generals, un avís es refereix a aquell anunci o notícia que una persona té per donar-ne a una altra o bé, aquell que està destinat a un públic molt més ampli i que pot referir-se a qualsevol situació plausible de ser comunicada. Gairebé sempre, si es tracta d’aquest darrer cas, els mitjans de comunicació massiva seran els qui portin l’avís en qüestió. Un exemple d’aquests tipus d’avisos massius pot ser quan una empresa proveïdora d’aigua posa un avís al diari per avisar els seus clients que durant un temps que s’especificarà al contingut no hi haurà subministrament d’aigua corrent.

Avui començo a posar el Glossari en el vlok i vull citar els llocs on he mirat i buscat, a l’inici he posat els principals llocs, però n’hi ha uns quants més que no vull deixar d’esmentar, per l’ajuda que m’han donat i perquè si algú vol buscar més ho tingui més fàcil sabent llocs dedicats a aquests temes.

Vloks consultats:

–ADOLF.CAT: Glossari.

–Arts gràfiques: vlok de la Universitat de Barcelona, RIMDA (Recerca, Innovació i Millora de la Docència i l’Aprenentatge.

-Batxillerat D’ARTs     http://www.xtec.cat/~mplanel4/index.htm

-BIVALDI: Conservación y restauración de material cultural en archivos y bibliotecas de José Vicente Vergara Peris, Biblioteca Valenciana /Pentagraf , València, 1942.  (BIVALDI: Biblioteca Valenciana Digital).

-Blog CRAI Biblioteca Fons Antic: “Exposició virtual: Llibre d’Oficis del segle XVI”, organitzada per CRAI Biblioteca de Fons Antic, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2012. Interessant article sobre oficis a la Universitat de Barcelona.

–CERCATERM  

-“Confratrie Librariorum civitatis Barcinone i l’ofici dels llibreters a la ciutat de Barcelona. Estudi institucional i edició de les fonts històriques (segles XVI-XIX)”, article de Rosa M. Gregori, Barcelona quaderns d’història, 2017, Núm. 24, p. 271.

-De editione:  Bloc sobre edició de textos, tipografia i món del llibre de Silvia Senz, potser tancat, però es pot mirar.

–El Gravat Calcogràfic 

-“Elaboració del paper“, en el vlok d’ImmaterialPenedès: Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès, un dels Projectes de l‘Institut d’Estudis Penedesencs. Molt interessant explicació.

–Enciclopèdia.cat            

-“Fabricació del paper“, en el vlok del mateix nom, on expliquen el procés  de fabricació del paper artesanal i amb un petit glossari.

–Gazpacho de letras ( Alcalá la Real a Jaén): “Antiguos oficios en los talleres de imprenta tipográfica manual”.

–Glosario de Términos del Dibujo y la Estampa 

–Projecte Disseny Editorial  UOC 

-Institución Fernando el Católico, article:”El arte de imprimir en el siglo XV y XVI: nuevas técnicas para hacer libros en una época de cambios”, de Manuel José Pedraza Gracia.

-Letra g: https://letrag.com/es/glosario/

-Museu-Molí Paperer de Capellades , molt interessant i amb explicacions per a tothom. Pàgina principal.

–OPTIMOT. Consultes lingüístiques         

-Pequeño diccionario del diseñador 

–Portal Graf Artes Gráficas     

–Termcat: centre de terminologia. 

–Termcat biblioteca en línea

–Termcat documentació

–Terminologia del llibre

–Tesaurus d’Art i Arquitectura 

-Tesoro de los diccionarios históricos de la lengua española   

–UBTERM UB Vocabularis de
 Arxivística  –  Belles Arts  –  Llibre manuscrit  –  Didàctica de la llengua

-Universidad Complutense de Madrid: “Quid est liber”: Proyecto de Innovación para la Docencia en libro antiguo y patrimonio bibliográfico. 

  -Unos tipos duros: TRATADOS:Los conocimientos clásicos sobre la práctica de la composición tipográfica.

–Viquipèdia.   

  

---

Llibres consultats:

–Adicion al mecanismo del arte de la imprenta para inteligencia de los operarios que le profesan de D. Juan Josef Sigüenza y Vera, Real Compañía de Impresores y Libreros del Reino, Madrid, 1822. 

-Antes de que se me olvide. Una aventura tipográfica y bibliológica personal e instranferible de José Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2005.

–Cartilla del aprendiz de cajista de imprenta de J. J. Morató, Imprenta de la Fábrica Nacional de la Moneda y Timbre, Madrid, 1929.

-Com es fa un llibre. Diccionari de les arts gràfiques de Miquel Joseph i Mayol, Ed. Pòrtic, Barcelona, 1979.

-De los incunables al siglo XVIII. Historia ilustrada del libro español, Hipólito -scolar (dir.), Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

-Diccionari paperer de Narcís Banchs i Valls, Eds, Andana, Vilafranca del penedès, 2009.

-Diccionario de Bibliotecología de Domingo Buonocore, Ed. Marymar, Buenos Aires, 1976 (2 ed. augmentada).

-Diccionario de tipografía y del libro de José Martínez de Sousa, Paraninfo, Madrid, 1981 (2a ed.).

-Diccionario histórico del libro d’Emili Eroles, Ed. Millà, Barcelona, 1981.

-El Arte de la Encuadernación de Mariano Monje Ayala, Editorial Labor, Barcelona, 1944.

-El diseño gráfico y sus profesionales. Retos y definiciones, Tesi Doctoral de Sheila González Mardones, Dpt. de disseny i imatge de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2016. Per estar al dia en Disseny Gràfic es pot veure un glossari actualitzat sobre disseny, en l’Annex 17.7, p.363-371.

-El libro antiguo de Manuel José Pedraza, Yolanda Clemente y Fermín de los Reyes, Editorial Síntesis, Madrid, 2003.

-El Mitjà Tipogràfic. Tesi Doctoral d’Oriol Moret Viñals. Departament de Disseny i Imatge de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2006.

-Els molins paperers. Origen, arquitectura, funció i evolució ( Comarca de Capellades, 1700-1950), Tesi Doctoral de Lourdes Munné Sellarés, Departament d’Història de l’Art, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2009.

-Enciclopedia de la Encuadernación de José Bonifacio Bermejo Martín, Ed. Ollero&Ramos, Madrid 1998.

–Enciclopedia de Tipos Vulgares y Costumbres de Barcelona. Obra popular, Pintaresca y Económica escrita por Don José María de Freixas, Imprenta Catalana de Joaquín Bosch, Barcelona, 1844. 

–Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.

-Històries i llegendes de Barcelona. Passejades pels carrers de la ciutat vella de Joan Amades, amb la col·laboració de Consol Mallafré, Edicions 62, Barcelona, 1984. Vol. I.

-Impremta i Llibreria a Barcelona (1474-1553) de Jordi Rubió i Balaguer, Diputació de Barcelona-Quaderns de Treball, Escola Universitària J. Rubió i Balaguer, Barcelona, 1986. Títol original: Introducción a Madurell i Rubió, Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona (1474-1553), Barcelona, 1855. Traducció de Mercè Martí de Bohigas.

-La Imprenta. Esbozos sobre su mecanismo de utilidad para los principiantes en el Arte de M. J. Castanera, Imp. de la Vda. e Hijo de Castanera, Huesca, 1894. (Amb 10 p. i 11 imatges dedicades a la Remenderia).

-L’edició a Catalunya: segles XV a XVII de Manuel Llanas amb la col·laboració de Montse Ayats, Gremi d’Editors de Catalunya, Barcelona, 2002.

-L’edició a Catalunya: el segle XVIII de Manuel Llanas amb la col·laboració de Montse Ayats, Gremi d’Editors de Catalunya, Barcelona, 2003.

-Llibreters i impressors a la Corona d’Aragó de Jordi Rubió i Balaguer, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barceloma, 1993.

-Manual d’estil: la redacció i l’edició de textos de Josep M. Mestres, Joan Costa, Mireia Oliva i Ricard Fité, Eumo Editorial SAU; Coedició de Grup62 amb Associació Mestres Rosa Sensat, Universitat de Barcelona i Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 2009.

-Manual del Cajista. Lecciones teórico-prácticas para los alumnos de las Escuelas Profesionales, editat per Librería Salesiana, Barcelona, 1941.

-Nueva introducción a la bibliografía material de Philip Gaskell, Ed. Trea, Gijón, 1998. Pròleg i revisió tècnica de José Martínez de Sousa.

–Pequeño diccionario del diseñador: diccionario de términos, biografías y usos del diseño gráfico de Reimers Design, 2011 amb Llicència Creative Commons per a

-Vocabulari Paperer d’Oriol Valls i Subirà, Ed. Museu-Molí Paperer de Capellades-Taller Editorial Mateu, Barcelona, 1999. CEDPI ( Centre d’Estudis i Difusió del Patrimoni Industrial).