Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Fires i Mercats’ Category

 “Caganòfil”, butlletí de l’Associació d’Amics del Caganer, n.17, Barcelona, 2000.

 

“Al magnífic i pintoresc Barri Gòtic de Barcelona – testimoni de dos mil·lenaris d’història -, a l’altura de l’àbsida de la catedral, està situada  “Gràfiques El Tinell1 ( carrer Freneria, nº 1), que és [era] l’únic taller existent actualment a tota Espanya, dedicat a l’estampació de xilografies.

A les xilografies que representen els antics oficis barcelonins, pertanyents al segle XVIII, es pot admirar el senzill enginy usant el burí que es va produir al passat, ressaltant la seva coloració violenta que ens recorden les cèlebres i delicioses imatges d’Estrasburg.

Per a la seva obtenció, utilitzaran les planes de fusta antigues (originals) de boix, de la seva pròpia Col·lecció, i després, il·luminades a mà, una a una, seguint la laboriositat i tècniques de l’època.

Xilografia feta a Gràfiques El Tinell

 

La finalitat de les xilografies consistents en divulgar i donar a conèixer els oficis molt corrents en aquella època i, entre ells, podem admirar un apagallums deliciós, un llenyataire, un teixidor, el que buida i emmotlla els esclops, el ceramista o un boter, a més a més de vaixells i altres motius de creació artística i simbòlica d’aquells temps, que formen l’extens i variat assortiment d’aquest taller xilogràfic.

De tots els procediments de gravar, sobresurt, per la seva bellesa, destresa i artesania, el que es realitza en fusta, i de l’ús d’aquesta, procedeix el nom de XILOGRAFÍA (del grec Xilón, fusta, i graphe, esculpir, gravar).

El gravat a la fusta és anterior a la invenció de la impremta. Van ser els monjos en els seus monestirs els que van perfeccionar l’art de gravar en fusta o xilografia; art del que es recorden dues grans escoles, l’Epinal i l’Estrasburg.

Xilografies Catalanes d’oficis del segle XVIII”, article a Cuadernos de Bibliofilia, númeo 4, abril 1980, p.63.

1.-En el vlok “exploradors urbans”  hi ha un article sobre el desaparegut establiment “Gràfiques El Tinell”.

Epinal

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

“Y permita el lector que relatemos la aventura de un imaginario bibliófilo. «Era un hombre modesto; su pasión por los libros era grande, voraz; pero sus medios de fortuna eran menguados. Estaban vedadas para él las grandes ediciones; no podía saborear las ediciones primeras y preciosas do los clásicos. Tampoco las ediciones modernas costosas, en varios volúmenes, podían tener acceso a su biblioteca. Su biblioteca la componían cuatro o seis grandes estantes. Toda clase de volúmenes se iban alineando en los andenes. Muchas obras en cuatro, seis ó más volúmenes estaban incompletas.

»El buen bibliófilo era infatigable. Lo rebuscaba todo. Ningún siglo estaba libre de su ‘pesquisición’, ponía su mirada en todas las literaturas. En los puestos de libros viejos, al aire libre y en las tiendecillas angostas, el incansable bibliófilo recogía libros grandes y libros chiquitos de todo cariz y toda laya. Los bolsillos del gabán y de la americana del caballero se ostentaban siempre grávidos, abultados. ¡Con qué emoción ponía sus manos el bibliófilo sobre un volumen codiciado! Lo miraba y volvía a mirar; se lo llevaba a casa puesto con cuidado en el bolsillo; lo examinaba luego atentamente; lo leía, en fin, despacio: lentamente, gozando de tocia la sustancia del volumen.

»Y con todos sus libros había hecho lo mismo. La lectura de esos volúmenes era para el bibliófilo algo más que una simple lectura; había sentido el libro; había vivido con él; había gozado de ese volumen roto, incompleto, y de todo el ambiente espiritual en que el libro se había formado. El esfuerzo, los sacrificios, la perseverancia, los fervores que le habían costado estos libros, habían hecho que la vida del bibliófilo estuviera ligada —íntima y cordialmente— a todos estos libros, aun deteriorados y faltos.

»Un día, por azar de las cosas, el buen bibliófilo heredó una reducida, pero magnífica biblioteca. Figuraban en ella las bellas ediciones que nunca el caballero había podido conseguir. Ya tenía allí el bibliófilo, al alcance de su mano, los libros, las ediciones críticas, definitivas, en que se forma el sólido saber. No tenía más, para ser erudito moderno y seguro, que leer estos libros preciosos. No era preciso, por lo tanto, que el caballero tornara a sus puestecillos en busca de las ediciones descabaladas y caducas en requerimiento de un segundo o un tercer tomo de una obra que no podía antes conseguir completa. .

»Y sin embargo, el buen bibliófilo, en vez de alegría, sentía una vaga tristeza. Aquellos libros espléndidos no eran los que le habían acompañado durante toda su vida. Los otros, los vagabundos, los callejeros, representaban para él la libertad, la independencia de espíritu, la sensibilidad espontánea y viva. Un poco del tráfago de la calle y de la independencia del escritor bohemio estaban infiltrados en sus páginas. Lo otro —las ediciones magníficas— era lo definitivo, lo inconmovible, lo solemne, lo dogmático; esto —el volumen incompleto y roto, pero leído y sentido— era la espontaneidad y la libertad. La imaginación no estaba sujeta, leyéndolos, a las trabas de la crítica, y podía saltar, volar y fantasear. La imaginación, libre de la imaginación, libre de trabas, espoleaba a la sensibilidad.

»Y lentamente, sin poderlo remediar, el buen bibliófilo volvía las espaldas a sus espléndidos libros y se encaminaba a los puestecillos de las ferias en busca del volumen aventurero.» La labor realizada por el desaparecido «Instituto Catalán de las Artes del Libro» nos ha legado una preciosa cantidad de obras inmortales. Hoy el «Instituto Nacional del Libro Español», cuyo director, Guillermo Díaz-Plaja, se esfuerza no sólo en divulgar tanto en nuestro país como en Hispanoamérica el libro español, sino en procurar su más elevada presentación, llegará indudablemente al enriquecimiento de nuestras ediciones a base de su magnífica presentación.

Article: “ Dos obsequios”, de Luis Valeri a La Vanguardia , 26 de juliol de 1968.

 

Read Full Post »

“ El món del col·leccionisme abraça tot tipus d’objectes dispars. Els polítics romans van col·leccionar antiguitats gregues (fins i tot falses). Els catàlegs de cases de subhastes dels temps moderns exposen de tot, des de pintures d’artistes famosos a tot el món fins a mitjons que van pertànyer alguna vegada al duc de Windsor. Mercats de puces desbordats  d’ entusiastes a la caça de targetes telefòniques, objectes maçònics, targetes postals, calcomanies, claus, ampolles de Coca-Cola, navalles d’afaitar, diplomes, ampolles miniatures de licors, paquets de sucre. I així sense parar.

Es obvi que aquests tipus de col·leccions són com una mania. Col·leccionar llibres vells, d’altra banda, és una cerca totalment defensable, ja que els cobejats objectes són obres rares i costoses del segle XV o primeres edicions del segle XX. A més, hi ha un gènere en l’edició coneguda com “llibres sobre llibres”, que, en efecte, és una altra manera de col·leccionar llibres: compilar-los, comparar-los i donar-los sentit.

Al segle XIX, els experts més prominents en el gènere de llibres sobre llibres eren francesos: un pensa, per exemple, en el bibliòfil Charles Nodier, que era el director d’una sucursal de la biblioteca nacional de França, que va influir molt sobre alguns dels escriptors més notables del seu temps. Malgrat això, des del segle  XX, el gènere de llibres sobre llibres va florir en major en mesura en països de parla anglesa. Per suposat, molts llibres parlats d’altres llibres, com passa amb  històries de la literatura, però el gènere general de llibres sobre llibres maneja la història i la col·lecció de llibres.

Charles Nodier

¿Per què tot aquest interès en col·leccionar llibres, en una època en què tot sembla indicar que els mitjans de comunicació mostren una impaciència insaciable per citar a qualsevol que argumenti que el llibre imprès va de sortida, pròxim a ser desplaçat completament per llibres electrònics? Una resposta és: perquè tan aviat com un objecte comença a desaparèixer del mercat, la gent comença a col·leccionar els exemples supervivents.

Malgrat tot, això no pot ser tota l’explicació, ja que les col·leccions de llibres han millorat molt abans que arribessin als lectors electrònics i la gent va començar a pronosticar la desaparició de la paraula impresa. Potser la resposta només és que, davant del pronòstic de la extinció del llibre imprès- encara que sigui un pronòstic absurdament apocalíptic – , hem experimentat un nou despertar, un renaixement del nostre amor per aquest objecte que existeix des de molt abans que la impremta . El tremolor que corre per la nostra columna vertebral només de pensar que els llibres poguessin desaparèixer algun dia, això és el que ens impulsa a escriure sobre ells, a obsessionar-nos amb ells, a col·leccionar-los. Ells estaven aquí molt abans que vostè o jo; tant de bo visquin més que tots nosaltres¡

Parts de l’article: “Llibres sobre llibres”, Umberto Eco, L’Espresso, 2013.

Títol original:”Libri che parlano di libri” ( https://espresso.repubblica.it/opinioni/la-bustina-di-minerva/2013/04/18/news/libri-che-parlano-di-libri-1.53279  ).

 

Livraria Simao ( Lisboa), la més petita del món.

“Esto no sucede en las librerías españolas, por ejemplo, que suelen ser espacios habitables que se abarcan de una ojeada ( hablo aún desde la provincia). Hay pocos libros, tal vez, pocos en comparación con los que guardan estos monstruos, pero son los suficientes. No hacen falta más. Pocos se hacen más raros, más especiales, y hacen más raro o más especial al que los mira. Uno contempla y repasa sus estanterías como contempla y repasa la propia biblioteca, atento al mínimo cambio, curioso ante las novedades, irritado si algún libro que esperábamos hallar ha desaparecido. Cada libro ha encontrado o va encontrando su lugar: dialogan entre ellos y con los clientes, lucen o deslucen, vienen y se van, pero en cada momento percibe uno su presencia, el espacio que ocupan; y ese espacio es mensurable porque la librería lo es. Puede albergar a un hombre, a dos, a quince. No a esas multitudes anónimas que serpean por las salas de la Blackwell’s de Oxford con cara de pocos amigos. Uno en esas multitudes se pierde, y ocurre que los  libros que busca también”.

 Jordi Doce, a “Carta de Inglaterra: Librerías y grandes superficies”. ”. Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 582, 1998.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra/cuadernos-hispanoamericanos–233/

Llibreria Blackwell’s a Oxford

 

 

Read Full Post »

Llibreria Canuda ( tancada)

“ Vendre llibres de vell i antics per Internet pot semblar una mica surrealista, o com a mínim estrany. Però la veritat és que de seguida ha estat acceptat i vist amb bons ulls pels llibreters que s’hi dediquen. Cap d’ells considera que actualmente sigui el seu principal canal de venda, pero sí que és molt bon complement a la botiga i el catàleg. De fet, el que es fa a Internet és penjar-hi una versió més o menys àmplia dels catàlegs tradicionals que s’envien [ cada dia menys] en suport paper als clients o de bona part del fons de la llibreria. Ramon Gómez diu que la llibreria Canuda [ ara tancada] té entrats a Internet uns 15.000 títols, amb preus a partir de sis euros. “ Nosaltres fem dos catàlegs a l’any, amb uns 2.000 o 2.500 llibres de tota mena de temes que enviem als nostres clients tant de Catalunya com de l’Estat espanyol. El que no es ven per catàleg, llavors ho posem a Internet”. Ells, com tants altres, no han volgut renunciar al catàleg en versió paper perquè saben que hi ha clients – sobretot gent gran – que no utilitza Internet.

Xavier Lloveras calcula que en el seu cas les vendes per Internet representen aproximadament un 30% sobre el total. “ A mi, concretament, l’ús d’Internet m’ha anat molt i molt bé, ja que he pogut accedir a clients que d’altra manera no hauria trobat”. Sobretot ha permès acostar el llibre de vell als col·leccionistes més joves. “ Gràcies a Internet molts bibliòfils han trobat en un segon el llibre que feia més de deu anys que buscaven. És una manera màgica d’accedir en un moment a bases de llibreries que tenen milions de llibres a la venda. com és el cas d’Iberlibro [ ara Abebooks] a España i América Llatina o d’Abebooks arreu del món. Això sí que és una cosa que ha revolucionat el món del llibre antic”, opina Lloveras.

La comoditat de pagar mitjançant una transferència i de poder rebre el llibre per missatger o per correu en el termini d’una semana com a màxim, són avantatges a favor de la compre per Internet. Ara bé, també és cert que a la xarxa han entrat pseudollibreters de vell i això ha fet un flac favor al sector. Per això els professionals recomanen que el client primer s’assseguri de la solvència i la seriositat d’aquell comerç. Entre altres coses, perquè sàpiga on ha de reclamar si el llibre que li envien no està en les condicions que li descrivien a la fitxa d’Internet o que li havia dit el venedor. “ En aquest sentit, al llibreter li pertoca ser molt curós amb la informació que dóna al client per contrarestar la desconfiança que pugui oferir una compra que es fa a distància, sense veure l’estat en qué es trova el llibre”, explica Costa.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p. 15-16.

(Em sembla interessant fer saber que a més a més d’Iberlibro també tenim  Uniliber, fet aquí, i on hi ha menys llibreters, però amb preus, en molts casos, una mica millors).

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“En el terreno de los libros, que es el que nos importa, hace tiempo que los menudistas han debido buscar refugio en la librería de viejo y la venta de ocasión, porque incluso la liquidación de fondos editoriales suele correr a cuenta de los grandes almacenes. Quedan algunas modestas librerías de nuevo en Londres y algunas ciudades del norte, pero son pocas, meras resistentes, mínimas capillas que reciben a una minoría cada vez más consciente de serlo”.

Jordi Doce, a “Carta de Inglaterra: Librerías y grandes superficies”. Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 582, 1998.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra/cuadernos-hispanoamericanos–233/

 

Read Full Post »

Llibreria Acqua Alta a Venezia.

“ “I de llibres com estem?”

Sobre aquesta qüestió també hi ha parers per a tots els gustos. El mateix Xavier Lloveras en parla: “ La falta de material interessant, una queixa de molts col·legues, a mi em sembla ridícula: la producción de llibres, de Gutenberg ençà, sempre ha anat en augment i això vol dir que, amb el pas del temps, cada vegada es poden trobar més llibres vells interessants”. Lloveras, però, matissa. “ Això sí, cada vegada es fa més difícil trovar incunables, o llibres del s. XVII, o llibres romàntics, o fins i tot, ara, dels primers decennis del s. XX, però en canvi s’hi incorporen els llibres dels anys cinquanta als noranta, fins i tot. De material, la veritat, no en falta, només que és diferent del que volen alguns llibreters”.

Llibreria Ateneo a Buenos Aires

Si el ritme de producció editorial continua com fins ara, doncs, hi haurà material garantit per a anys. En aquest punt, sobre l’oferta actual que hi ha de llibre antic i de vell, hi ha qui puntualitza. Josep Costa, per exemple, considera que de llibres de vell ( es pot entendre com a tal fins i tot un llibre que és de només 10, 15 o 20 anys enrere) n’hi ha pilots: “ Fins i tot hem de ser molt selectius, perquè no sabem ni com encabir-los a les llibreries”. Ara bé, els llibres antics ( com a mínim de 1936 cap enrere, però que generalment tenen almenys un segle), sí que s’acaben.

Atlantis Books a Santorini

Subhastes, contactes i coneixences fetes a còpia d’anys, i avisos directes de particulars que es venen la biblioteca dels avis o els pares són els recursos que utilitzen els llibreters per proveir-se de material. De compres, se’n fan de manera regular, “ es crea una roda que has d’anar mantenint per alimentar gradualment la llibreria”, comenta Josep Costa, que actualmente disposa d’un fons de 30.000 llibres. Predir què es comprarà en una subasta i quan sortirà una peça de més valor és impossible. “ L’encant d’això és que mai saps què et sortirà”. D’altra banda, els llibreters també són conscients que sovint per tenir un llibre important s’han de quedar tot un lot d’altres volums de menys qualitat. I si passen els anys i ningú s’interessa per determinats llibres, què se’n fa? Primer es porten a vendre a mercats a més baix preu i, si així tampoc troven sortida, o bé es porten a altres compradors que ho acaben de triar o, si no, es porten a reciclar”.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p.14-15.

Últim pavelló Antoni Palau a Diputació.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ Contemplar un libro encuadernado con finura, tenerlo en las manos, hojearlo con curiosidad, es pura delectación y recreo de la vista. Los ojos recorren los detalles que perfilan la estructura de la encuadernación cuyos valores, igual que la portada tipográfica, sigue normas arquitectónicas: la justa proporción de sus partes con el todo; el grueso de las tapas, sin defecto ni exageración; la suavidad de la superficie de piel o pergamino y sus contornos perfectamente escuadrados que el tacto percibe, con sus salientes alrededor que se denominan ‘cejas’; la lisa convexidad del lomo, neta, bajo sus nervios prominentes y su título dorado. La gracia del modelado sobre las trencillas de finas hebras de seda que encabezan los extremos de sus cortes y, tantos otros detalles, en fin, que nada parecen y lo son todo en las artes y en los oficios. La mano adiestrada y sensible del hombre aplicado ha obrado el milagro, ha producido belleza sin ostentación. El libro, así concebido, así terminado, posee suntuosidad aunque no lleve adornos su talle. Abre sus puertas sin crujir, revela su misterio y las cierra pomposamente, sellando su mutismo con sonoridad.

No en vano se ha proclamado que la encuadernación es un arte. Arte de excelsitud venerable, pero también arte humano, familiar. Arte de todos los días”.

 Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 26, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

L’altre dia, en un diari parlaven de que els llibres donen la felicitat, la cosa anava de que per anar a les llibreries hauries de demanar hora.

I si, donen la felicitat, però no només llegint-los.

Les llibreries són llocs, en principi, per a comprar llibres, sí. Però són més coses, moltes més. Anar-hi a comprar equival a passar una molt bona estona.

Entrar en una llibreria és com entrar a la terra dels mil somnis, veure tants llibres junts ja et fa està bé, sents i tens molts sentiments, saps que trobaràs el llibre que vols llegir i, a vegades, trobes millors llibres que no sabies que volies llegir.

Una de les gràcies de les llibreries és que pots mirar, llegir, regirar, parlar, passejar, i escollir algun llibre, o no.

Mirar: els ulls van d’un costat a l’altre, tantes cobertes, algunes quasi ja et fan comprar el llibre. Però cal prendre-s’ho amb més tranquil·litat. Normalment es miren les novetats, que sempre tenen a primera fila, però cal endinsar-se una mica més. Si es pot fer a poc a poc molt millor. I sabent que no els podràs veure tots.

Llegir: sobre el llibre, sobre l’autor, la seva vida, la seva obra, que en diuen uns i altres. Si la llibreria té una cadira, o millor, un bon sofà pot passar que estiguis una bona estona llegint sense adonar-te’n. Et pot passar com quan estàs a la biblioteca i toquen el ‘xiulet’ perquè tanquen.

Regirar: aquí i allà, agafar els llibres, tocar-los, apartar-ne uns per veure’n altres mig amagats, fullejar-los, buscar les il·lustracions. Regirant trobes llibres interessants que no buscaves, que no sabies ni que existien.

Parlar: amb els llibreters o amb algun conegut, per descomptat sobre llibres ( amb alguna petita excepció), el llibreter et pot ajudar i aconsellar, és una estona en la que pots aprendre moltes coses, fins i tot en pots ensenyar alguna; el conegut tant del mateix, a vegades el boca a boca va molt bé per escollir llibres.

Passejar: no sembla la més adequada, però a vegades és l’únic que he fet i no m’ha semblat malament, ans al contrari, he passat una estona deliciosa. Encara que en sortir no ho fas gaire content, sortosament això passa poques vegades.

Escollir: moltes vegades anem a la llibreria sabent el que volem, però sempre donem una volta i sortim amb més llibres dels que pensàvem abans d’entrar. Si no teníem cap llibre pensat, segur que en trobarem més dels que podem comprar.

Espero que això de demanar hora duri poc i podem anar a la llibreria tantes vegades com vulguem i estar-hi el temps que faci falta i una mica més.

De les llibreries de vell no dic res, només que és el mateix que he dit, però multiplicat per cent o més. A vegades obrir, a poc a poc, plànols o imatges de fulls plegats proporciona noves sensacions, difícils a les llibreries de nou.

Quan dic llibreries de vell també em recordo de les fires de llibres que es fan a molts llocs de Catalunya tots els dissabtes i diumenges.

I sense oblidar algunes llibreries de vell que només per l’edifici ( Casa Calvet p.e.) on són, ja val la pena anar-hi.

I més coses, però demanar hora no, gràcies.

Vestíbul Casa Calvet de Gaudí a Casp, 48.
Les imatges on no posa nom són de 3 llibreries de Barcelona, 1 de Vilanova i la Geltrú, 1 de Vich i el Mercat Dominical de Sant Antoni. No he posat el nom, penso que representen a totes les llibreries i en aquest cas el nom no cal.
Per posar-se al dia les llibreries:
https://cultura21.cat/noticies/les-llibreries-sadapten-a-lexcepcionalitat-i-reben-els-primers-clients/
Per posar-se al dia a les biblioteques:
Butlletí del COBDC. Reflexions al voltant de la reobertura de les biblioteques
http://www.cobdc.net/document/editorials/reflexions-voltant-reobertura-biblioteques/?utm_source=feedburner&utm_medium=email&utm_campaign=Feed%3A+Document-ButlletDelCobdc+%28Document+-+Butllet%C3%AD+del+COBDC%29

Read Full Post »

P. Audivert. «Renec», boix (imprès amb el gravat original)

“ Quant a l’estampació sobre paper, Catalunya, com veurem més endavant, fou un dels primers països europeus on s’usaren quests mitjans d’estampació.

Segons dades trobades per l’il·lustre arqueòleg i incansable recercador mossèn Josep Gudiol, en unes notes inventarials de l’any 1403 es parla “ d’un tros de paper on és pintat lo Crucifix de Jesu Christ”, i en una de l’any 1441 s’esmenten “ dos fulls de paper en què són pintades les imatges de la Verge Maria quan fou coronada i de Sant Miquel”. El mateix investigador ens parla també, referint-se a un altre inventari del 1428, procedent de Granollers de la Plana, de “ cèdules de contracte estampades”.

Els dos gravats estrangers més antics que es coneixen estampats sobre paper són els de  “La Verge i l’infant Jesús enmig de quatre santes” que porta la data de l’any 1406 i es conserva en el Museu de Brusel·les, i un gravat alemany titulat “ Sant Cristòfol”, de l’any 1423, ambdós gravats al boix.

El gravat més antic de Catalunya es troba en l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, i representa el príncep de Viana; segons l’erudit Valentí Cardenera degué ésser gravat entre els anys 1461-1462, poc després de la mort d’aquell príncep tan estimat dels catalans. Aquest gravat no és fet amb fusta, sinó amb coure i tallat amb burí, – estil anomenat talla dolça – i tirat amb tòrcul. No hem d’oblidar que la primera expressió del gravat estampat sobre paper fou en fusta, procediment que, segons els documents trobats i esmentats per mossèn Gudiol, consta que a la Catalunya era conegut l’any 1403. És més que probable que hi haguessin alguns altres gravats contemporanis dels dos esmentats que per negligència es perderen, o que encara no han estat localitzats, ja que una cosa semblant passà amb alguns exemplars italians i alemanys anteriors al gravat de “ Sant Cristòfol” que es conserva al Museu de Brusel·les. És lògic de suposar que no foren les primeres manifestacions d’imatges estampades sobre paper que es varen fer.

P. Audivert. «Ex-libris», gravat sobre metall

L’esmentat gravat que representa el príncep de Viana, tirat al tòrcul, és una altra demostració que coincideix absolutament amb les dades i mitjans d’impressió i expressió gràfica dels països més avançats d’Europa, ja que el florentí Finiguerra, l’any 1452, donà a conèixer les seves primeres estampes impreses sobre paper, amb gravats fets a la talla dolça sobre coure, com l’abans esmentat gravat català del  príncep de Viana, fet, segons sembla, entre els anys 1461 i 1462, es porten deu anys de diferència amb els del mestre florentí.

En parlar del florentí Finiguerra hem fet ús per primera vegada de la paraula impressió perquè considerem que els mitjans que ell emprà per a la impressió de les seves estampes tirades al tòrcul, expressió aquesta també usada quan hem esmentat el gravat del prícep de Viana, són un procediment que entra en el camp de la impremta en allò que aquesta té de multiexempla.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca CatalanaMéxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.13-15.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ENVIDIA Y ALABANZA DEL LIBRERO.

Y, particularmente, el librero. ¿Quién no ha sentido alguna vez la más noble y profunda envidia, en la tienda de un librero? Hablo sobre todo del librero por vocación, el que ha hecho de su tienda una biblioteca, o la tienda de su biblioteca y vive entre los estantes, valorando amorosamente cada volumen y cuidándolo como a los hijos de sus entrañas. ¿Cómo, queriéndolos así, no va a pedir por sus libros todo el dinero que pueda? Aquí hay muchos libreros que han tenido trato conmigo, que conocen mis aficiones y las excitan con sus capciosas ofertas; y me han visto entrar en su tienda y serenar mis afanes con sólo acariciar los libros codiciados. Estoy seguro de que ni uno solo podrá decir que he discutido jamás el precio del volumen que deseaba, porque siempre, ese precio, me parecía poco, pensando en la tristeza que tendría su dueño al desprenderse del ejemplar y en la alegría con que yo lo tomaba entre mis manos trémulas.

El librero, piensa uno, es el prototipo de la felicidad. Pertenece a una de las raras categorías de mortales en los que la divina maldición de ganar el pan con esfuerzo y sudor, se ha convertido en fruición. Hasta la emigración de sus amados libros está compensada con el consuelo de saber que su futuro destino será, probablemente, egregio, instruyendo o deleitando a gentes desconocidas y reposando, acaso, en los Palacios más insignes. Escrito está en un periódico de los Estados Unidos, en un interviú que tuvieron la ocurrencia de hacerme, que, al preguntarme el periodista lo que yo hubiera querido ser, de no haber sido médico, contesté sin vacilar: librero, librero de libros raros. Oficio que tiene todas las delicadezas de una elevada artesanía y todas las complicaciones de una finísima ciencia. Sin contar con otras ventajas de orden material, como el pasaporte para entrar donde los demás no entran, pues el librero es recibido en los palacios con dignidad de excepción; sin contar con la ausencia de afanes angustiosos del librero, porque el ímpetu de la vida pasa ante su tienda y la respeta; sin contar, en fin, con el disfrute permanente de ese misterioso influjo que emana de los libros y constituye una de las más eficaces salvaguardias para la salud. Las estadísticas de las grandes Compañías de Seguros, en América, colocan al gremio de los libreros a la cabeza de las listas de longevidad. Eso del polvo de los siglos no es una figura retórica; existe y se sospecha hoy que ese polvo sagrado que el tiempo deposita sobre los volúmenes, al contacto de otros efluvios que emanan de sus hojas, da lugar, por reacciones ignoradas, a una como penicilina, de sutilísima acción, que defiende al organismo del librero de los peligros, de la vida sedentaria, de la falta de luz, del humo del tabaco; y le permite una milagrosa pervivencia.

Pero aunque el librero no fuera tan excelente como es, aunque, en verdad, algunas veces no sea como yo le he pintado, todo se le perdonaría por el hecho de poner su ingenio y su esfuerzo, y si es preciso sus mañas, en la difusión de la obra maestra del genio humano, es decir, del libro.

Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. Marañón, Gregorio, en  El libro y el librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).

Read Full Post »

XCI

D’un llibre tronat i vell,

si saps manejâ el pinzell

i fê anar bé les pastetes,

encara en faràs pessetes.

XCII

Si una compra et surt un dia

no li ho xerris ni a ta tia,

que sovint es dóna el cas

de quedâ amb un pam de nas.

XCIII

Als bibliòfils refinats

no els vagis amb gran formats.

Que en pots petits, s’assegura,

hi ha la bona confitura.

XCIV

Si un remena amb gabardina

vigila’l que algo barrina,

que entre els pispes és corrent

el portar tal instrument.

XCV

El que no és metge i llegeix

obres mèdiques, pateix

tots els mals que el llibre diu

i amb gran neguit sempre viu.

XCVI

Llibreter que no té dèries

classifica per matèries,

i solament els talossos

ho fan per petits i grossos.

XCVII

El que es ven la biblioteca

perquè als fills els manca teca,

mereix, sens dubte, perdó…

Si no és per tal cosa, no.

XCVIII

Amb Tebeos i Patufets

molts xicots guanyen ralets.

I alguns que així han començat

llibreters han acabat.

IC

És una gran ruqueria

llegir anant en tramvia,

que al qui té aquesta fal·lera

li pot costar la cartera.

C

Tothom s’alegra i revifa

somniant, quan dorm, amb la rifa,

pel llibreter l’agradable

és somniar amb l’incunable.

I ara llegidor…

Escolta el consell cent u:

Si trobes que va per tu

quelcom del que es diu aquí

fes el distret, creu-me a mi!

Del llibre: Els cent consells del llibreter decent de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Importante es también conocer los diferentes procedimientos de imprimir, distinguir lo impreso a mano de la impresión mecánica, y por lo que a la ilustración respecta, sus diferentes procedimientos de reproducción; grabados en madera, biselados, en metal, buril, agua fuerte, punta seca, en litografía, etc., así como también los más modernos procedimientos fotomecánicos y los artísticos, nuevamente empleados, como el pochoir, etc.
La historia de la ilustración del libro, las obras más representativas de cada artista y las más destacadas de cada nación, son también conocimientos que no deben faltar al librero anticuario. Por último, la encuadernación del libro impreso, desde el tránsito de las tablas al cartón, de las encuadernaciones de planchas y hierros fríos a las de mosaico y hierros dorados, las de tipo camafeo, las mudéjares, de Grolier, Maioli, Koberger, encaje, abanico, derôme, fanfarre, cortina, jacobinas, puritanas, etc, etc., que tantos amantes y coleccionistas tienen en ambos mundos.

Enquadernació estil Maioli

Ninguno de estos conocimientos son difíciles de lograr si se pone en ellos algo de perseverancia y mucho de afición, y, sobre todo si se dispone de un guía que lo haya recorrido todo antes y muestre el camino que se ha de seguir. La profesión no es sencilla de alcanzar, pero compensa sobradamente lo que tiene de dificultades con lo que tiene de interesante. El éxito económico no puede fallar a los que la practican con amor y estudian sin cesar; a los buenos expertos, no les faltará nunca la clientela ni el apoyo del capital necesario para desenvolverse”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguoGráficas González, Madrid, 1946.  pp. 27.

Enquadernació ‘a la fanfare’

 

Read Full Post »

LXXXI

Edició molt il·lustrada

sempre es veu sol·licitada,

que els llibres amb força sants

agraden als xics i als grans.

LXXXII

Pel qui ven és irritant

aquell que, dissimulant,

s’empassa una obra completa

sens gastar-se una pesseta.

LXXXIII

No compris un receptari

pensant fer-te milionari,

que en anar a la botiga

la recepta sol fer figa.

LXXXIV

Fa llibreter molt sabata

no entendre en romà una data.

I més encar, dir: quint-pis

quan es tracta del Kempis.

LXXXV

Hi ha pallús que res li raca

per ‘La Creu de Caravaca’.

És molt bo aquest llibre vell…

pel qui duu llana al clatell.

LXXXVI

El comprador de música

llegeix la peça i somica,

i un cop tot ho ha ‘somicat’…

ho deixa desarreglat.

LXXXVII

És un crim de bibliofília

que amb el bon gust no concilia,

dels llibres treure els gravats

i deixa-los mutilats.

LXXXVIII

Els llibres de comptes fets

són per als analfabets.

I els tenen per preferits

els que compten amb els dits.

LXXXIX

Si ets llibreter d’ocasió

no et faci pô el carretó.

Mes si la compra s’ho val

llogaràs la gent que cal.

XC

Els llibres dels corredors

paga’ls a preus superiors,

puix ningú de franc treballa

per portar-te una troballa.

Del llibre: Els cent consells del llibreter decent de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Gòtica de forma ( Gotisch)

 

“ Ha de conocer bien los papeles, su historia, y para ello las materias más comúnmente empleadas en su fabricación en los diferentes siglos; sus tamaños, en los diferentes países; sus pesos más corrientes y procedimientos de encolajes, carteo, etc. Sin este conocimiento del papel, difícilmente puede distinguirse una página restaurada en el conjunto de un texto; un libro incólume de un libro restaurado por un experto.

Gòtica de summa (Rundgotisch)

Se han de conocer, también, los tipos de imprenta, de manera suficiente para no confundir un gótico de forma con un gótico de Summa o con un gótico de fractura, un Aldino con un Elzeviriano, un Tory con un Garamond, un Plantino con un Ibarra, un Chetelham con un Cochin, un Didot con un Bodoni, y en todo caso pueda distinguir por sus páginas impresas, y sin mirar la portada ni consultar el colofón, el siglo, al menos, a que pertenece un libro, como el arqueólogo clasifica un edificio y determina la época en que fue construido sin siquiera entrar en él ni consultar la guía o los documentos de su archivo.

Ha de conocer también los innovadores y creadores de tipos, al menos los más notables, porque sólo conociéndolos podrá lograr ejemplares en que por vez primera se hayan empleado, explicar su mérito, ponderar su valor y hacer surgir en el cliente bibliófilo el afán de adquirirlos y de pagarlos a buen precio”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguo,  Gráficas González, Madrid, 1946. pp. 26-27.

Gòtica de fractuta ( Fraktur)

 

Read Full Post »

LXXI

Tallâ els marges dels gravats

 i donar-los nous formats

perquè tinguin millor vista,

rebenta el col·leccionista.

LXXII

Desconfia si algú et diu

que és un llibre molt festiu,

puis que resulta, al final,

molt més trist que un funeral.

LXIII

Els llibres que durant anys

has recollit amb afanys,

estaràs de cos present

que ja els aniran venent.

LXXIV

Els que venen llibres bruts,

fan negoci sense embuts.

Però aquesta xirinola

sovint porta a la garjola.

LXXV

Pintar als llibres ninot

ho fan els tarits-tarots.

I el vici de doblâ el full

el té qui li falta un bull.

LXXVI

Llibreter que té comèdies

li fan passar mil tragèdies;

per a vendre un exemplar

les llaunes que ha d’aguantar!

LXXVII

No judiquis pel daurat

d’un llibre la qualitat.

Ni creguis que té interès

sols perquè en fil està imprès.

LXXVIII

Hi ha alguns llibreters de vell

que porten llana al clatell.

Però molts d’altres n’hi ha

que saben prou d’esquilâ.

LXXIX

No és cosa que passi gaire

gangues trobâ a cal drapaire:

avui fins l’home del sac

sap qui era un tal Balzac.

LXXX

Hi ha qui diu que és llibreter

i el que fa és vendre paper.

Com també qui es creu bibliòfil

només perquè es diu Teòfil.

Del llibre: Els cent consells del llibreter decent de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

The Petersborough School

 

“ El librero anticuario precisa tener una vasta cultura, de carácter general. Si el librero de nuevo ha de conocer la producción librística contemporánea, el anticuario ha de sumar a ésta el conocimiento de la salida a luz en todos los tiempos y en cualquier país. Si cara puede venderse una edición princeps de Cervantes, más cara aun puede venderse la de un Chaucer, un Shakespeare, un Goethe, y nadie sería capaz de asegurar que algún ejemplar de este orden no pudiera surgir en el mercado español o hispanoamericano.

Ha de poseer un conocimiento bastante elevado de la Historia universal y de la de España, de la Geografía, de la Historia de los descubrimientos científicos y de los geográficos. Ha de conocer a fondo la Historia de la Literatura española y la universal, así como las obras que más directamente han contribuido a trazar las características de las distintas épocas del mundo.

Winchester School

Ha de estar bien informado de las materias ‘escritorias’ empleadas en la antigüedad, clases de pergamino y de vitela. Deberá poseer los bastantes conocimientos paleográficos para poder determinar el siglo a que pertenezca un códice y, en ciertos casos, el país donde fue producido. Completará estos conocimientos con otros relativos a la ilustración, las miniaturas, sus escuelas, sus mutuas influencias y mejores artistas, de manera que pueda identificar un códice bizantino y distinguirlo de otro flamenco, español, francés, alemán, etc., y aun dentro de los típicos de cada país, diferenciar sus escuelas, y así, si se trata de los ingleses, no confundir los de la escuela de Petersborough con los de Winchester o los Queens Mary, etc, etc. Por último, ha de tener un conocimiento práctico y bien claro de la historia de la encuadernación, sus clases, sus modelos y sus materiales en la Edad Media, como complemento del valor del códice, sin olvidar que no faltan entre los bibliófilos o, por mejor decir, bibliómanos, los que prefieren la encuadernación al libro mismo, y los que, como decía Rico y Sinobas, ‘un libro no es más que un pretexto para crear una bella encuadernación o unas ilustraciones de mérito’, y que, por tanto, el cultivo de esta rama por sí sola puede dar motivo suficiente para buenos negocios.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguoGráficas González, Madrid, 1946.  pp. 25-26.

Queens Mary

 

Read Full Post »

LXI

Un dia a l’any, per fê el caca,

compra el llibre que destaca:

el Dia del Llibre, i prou.

O això, encara, si no plou!

LXII

Si tobes una obra rara,

que no se’t vegi en la cara…

puix si bada el llibreter

la trauràs per cap diner.

LXIII

Per formar la biblioteca

no t’ho treguis de la teca;

que en nostre pais fa riure

qui per llegir perd l’escriure.

LXIV

No facis massa avalot

elogiant el ‘Don Quixot’,

que descobrî el descobert

no és d’home gaire despert.

LXV

La col·lecció Bernat Metge

de l’indocte ataca el fetge,

puis més d’un que l’ha llegida

encara no l’ha païda.

LXVI

En les piles de A peseta

s’hi pesca alguna gangueta…

Són les que el bon llibreter

sol posar-hi com esquer.

LXVII

Algú demana a l’Encant

si tenen obres de Kant,

i mai no falta algún mano

que en treu de cant… i piano.

LXVIII

Obra hi ha d’indumentària

certament extraordinària,

però en cap, diu un ximplet,

hi ha el vestit del rei Pepet.

LXIX

No seràs bon llibreter

si no saps vendre un muler,

deixant a l’home engrescat

per la ganga que ha comprat.

LXX

En aquest món de fatics

tothom té els seus enemics;

pel llibreter d’ocasió

el ganguero és el pitjô.

Del llibre: Els cent consells del llibreter decent de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Los bouquinistas, que tienen la habilidad y la afición a la caza del libro, disfrutan de tres clases de clientes: los bibliófilos, siempre en busca de libros raros; los eruditos, que necesitan completar sus bibliografías, y los etalagistas de los muelles, a los que ceden el menú barato de sus mercancías y que cubren, como hemos dicho, con sus cajas – qui sont des cimetieres d’imprimés a ciel ouvert – los parapetos laterales del Sena. En estas fosas comunes, que se alinean a continuación las unas de las otras – como dice un autor – , se encuentra de todo; libros de texto usados, piezas de música, tomos descabalados de esta y de la otra colección. Los flaneurs  que la visitan encuentran por casualidad bellos ejemplares o ejemplares curiosos, a veces el volumen vendido por un crítico, a quien el autor se lo había ofrecido acompañado de una cálida dedicatoria”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguo, Gráficas González, Madrid, 1946. pp. 22-23.

 

Read Full Post »

Older Posts »