Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Fires i Mercats’ Category

“ L’anacronisme i el conformisme ex-librístic del vell gust heràldic perdurà fins als últims anys del segle passat.

És aleshores que els escuts, amb llurs signes i figures heràldiques de l’interessat de la marca del llibre, desapareixen i es transformen per fi, en ex-libris moderns, en autèntics ex-libris amb el seu fons psicològic imprescindible que el distingeix, per a reflectir la veritable personalitat de l’interessat; forma d’expressió, aquesta més fidel que els signes i figuracions heràldiques d’escuts i blasons, i amb una temàtica molt més extensa i variada, com veurem a continuació. En l’ex-librisme modern abunden els ex-libris anomenats “parlants”, en els quals el nom, més pròpiament, el cognom del titular s’interpreta gràficament. Aquesta interpretació és humorística, caricaturitzada, o bé senzillament i correctament formulada. Persones amb cognom significatiu – Llop, Conill, Carabassa, Prat, Font, Bosch, Roure, Alzina, Pi, Mates, Serra, Torr, entre els catalans – hi feren figurar l’animal, planta o cosa representativa del seu cognom. Així, en un ex-libris del culte bibliòfil Antoni Carabassa i Serra, executat a l’aiguafort, voltat per una orla formada per una carabassera, es representa al mig de l’escut de Lleida, terra nadiua de l’interessat, tot ell compost en forma d’escut, talment com un ex-libris heràldic, en el cim del qual hi ha, a tall de corona, una serra de fuster. D’altres que tenen el cognom compost, per exemple, Matabosch, Pidelaserra, Casademont, etc., feren combinar en llurs ex-libris les figuracions que el componen. El col·leccionista Josep Monsalvatge, d’Olot, encarregà a l’alemany Bru Heroux que el seu ex-libris representés un paisatge muntanyós – mont- d’aspecte feréstec  – salvatge – . Al seu germà Jordi, de Figueres, el dibuixant i caricaturista Llorenç Brunet li’n féu un d’humorístic: un globus terrae – món – al qual un salvatge terrorífic venta un cop de peu.

Es indubtable, però, que els ex-libris “parlants” han donat peu a la imaginació, que ha produït la variant “jeroglífica”, ja que són molts els cognoms que es poden representar de tal manera. Entre els catalans, el cognom Capella pot ésser escrit mitjançant les inicial K P LL; el cognom Mataró, amb una mata qualsevol seguida de la síl·laba Ró. El caricaturista Cornet, per exemple, emprà un cor centrat per la partícula NET per a signar tota la seva producció artística.

La caricatura personal ha estat també emprada com a ex-libris, i resulta certament força acceptable. El caricaturista Bon, que és, a més, un excel·lent dibuixant, en té de meravellosos. En aquest cas no cal sinó acompanyar la caricatura personal de l’interessat amb el mot “ Ex-libris”, car, en ésser-hi mapat el titular de l’ex-libris, és sobrera la redundància del seu nom. En aquest aspecte de l’ex-libris no estarà de més reportar-vos que a Lleida vaig trobar-me amb el cas curiós d’un metge, dibuixant autodidacte, que fa unes caricatures personals molt reeixides, el qual signa amb el pseudònim “Niko”, i que es dedica a aquesta mena d’ex-libris.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Por seguir con las paradojas, todos nos deprimimos un poco cuando nos carboniza la impresión de que nadie lee, de que los libros cada vez importan menos, de que estamos en el final de una época. Y sin embargo la verdad de los hechos y las cifras dice muy otra cosa: dice que nunca se ha leído tanto como ahoa, que el número de lectores crece, a pesar de que leer cotidianamente, incluso como necesidad para sentir que la vida es algo más que una serie de imposiciones que nos atan, siga siendo una actividad minoritaria, como por otra parte fue siempre, y me temo que siempre será. He utilizado el verbo en el que quiero pararme un momento, he dicho que los libros cada vez importan menos. Ya lo dije: Importar, ese es el verbo.Importar significa traer de fuera algo que no somos capaces de producir por nosotros mismos, radica toda su fuerza, toda su energía, todo su futuro, que está hecho de puro pasado exprimido para ser sintetizado en una forma de vida que se propone abolir el tiempo.

Ante cualquiera de las joyas que se ofrecen en los exquisitos salones del libro antiguo – , que son a las ferias del libro lo que el polo al fútbol -, es fácil sobreponerse a cualquier pellizco de depresión ante la aparente insignificancia que tienen los libros en nuestra sociedad. Si colocara cualquier dispositivo de lectura junto a una de estas joyas, volvería a convencerme de que cualquiera de estas joyas es la evolución preciosa con la que el ingenio humano ha mejorado una ocurrencia que en sí misma ya era genial. Pero también, sin entrar en comparaciones, que no es que sean odiosas, sino más bien son siempre ociosas, me resultará imposible no reparar en el trabajo de comunidad y cuidado que es siempre un libro: algo que nace cuando uno lo escribe pero que todavía no es lo que llegarà a ser, necesitará de un lector profesional que lo corrija, de un editor que lo publique, de un diseñador que lo componga, de un dibujante que le ponga una cubierta, de un impresor que lo vuelva al fin realidad, de un librero que lo ponga al alcance de sus clientes y por fin de un lector que le dé aquello de lo que nació: vida, otra vida, vida en otro sitio, lejos ya del escenario donde nació, lejos de los fantasmas y las inseguridades de quien lo escribió, de su mesa de trabajo, de sus mañanas indecisas sin saber si iba por buen camino.

Por eso de muchos coleccionistas y bibliófilos me admira la pasión con la que enaltecen a artesanos y profesionales invisibles. No sólo la pasión por los autores obvios y consagrados – cuyo valor es fácil de discernir dada su condición de clásicos inevitables: Borges, Lorca, Cernuda, claro que sus primeras ediciones son muy valiosas, eso no tiene mayor misterio – sino por figuras escondidas que sin ellos, sin la pasión y las búsquedas de coleccionistas y bibliófilos y libreros expertos, hubieran sido ya tragados por el olvido, esa bestia hambrienta que no para de masticar huesos y nombres propios. Lo único bueno del olvido es que nunca es definitivo, en cualquier momento puede venir alguien a rescatar un libro, un autor, y decirle levántate y anda,y ponerlo en su sitio. Es una de las virtudes de este mundo de los libros viejos o antiguos: en cualquier momento, por pasado que sean, pueden volverse presente para alguien. Presente, además, significa regalo, y no hay mejor regalo para los libros viejos que devolverles actualidad, volverlos a hacer latir, transformar la sepultura que son por fuera en la vida de la que están hechos sus adentros”.

La novela del buscador de libros” de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.268-270.

Fira llibre d’ocasió Barcelona

Read Full Post »

“ Si considerem ex-libris tot allò que no ho ha estat mai, esdevé impossible fer seriosament esment de quin fou el primer. És natural que l’ex-libris, la marca de propietat d’un llibre, sorgía a l’ensems que aquest. El pròpiament llibre és imprès.Per això el propiament ex-libris no es coneix fins a la invenció de la impremta; potser, millor encara, a la de la xilografia, la seva precursora.

Això no obstant, cal dir que existeix una curiosa plaqueta esmaltada en blau, que es va trobar a Tell-el-Amarna i està guardada al londinenc Museu Britànic, en la qual hi ha uns signes jeroglífics. Aquesta plaqueta anava junt amb un papirus que pertanyé al faraó Amenfis IV, segons traduïren en la grafia de la dita plaqueta els entesos, i per aquesta raó de marcar la propietat del papirus ha estat considerada un ex-libris, i, per tant, el primer ex-libris, el qual podria ésser datat vers l’any 1400 abans de Jesucrist.

També hi ha qui considera que el primer ex-libris és la miniatura que hi ha en un còdex de l’any 1188, guardat a la Biblioteca Vaticana. Es tracta de la figuració pintada de l’emperador germànic Frederic I Barba-roja, emmarcada per una inscripció posada dins d’un filacteri que fa saber qui va fer el dador de tal còdex. Aquesta miniatura il·luminada no ha d’ésser considerada, però, un ex-libris. No és més que un “recordatori, això és, el que en els cenobis acostumaven de pintar a les cobertes dels llibres que els donaven per “recordar”el generós donant. És veritat que el llibre, abans de la invenció de la impremta, fou obra de cal·lígrafs i miniaturistes, més això no és prou perquè s’arribi a considerar un ex-libris aquesta miniatura-recordatori, trobada en aquest geistlinchen o còdex.

Com a ex-libris s’han considerat també les marques que, com hem dit abans, a l’alta Edat Mitjana s’empremtaven al foc a les cobertes de cuir o de fusta dels manuscrits, o bé s’il·luminaven en un dels primers fulls del paper o del pergamí. Aquesta marca era, generalment, l’escut o blasó del propietari – la seva marca personal – , fos el d’un senyor, fos el de l’abadia o del monestir a la biblioteca del qual pertanyia. Cert, la marca manifestava la propietat del llibre, i com a tal algú l’ha considerada un ex-libris. Però no ha d’ésser així, perquè l’ex-libris pressuposa una fulla estampada. I l’estampació sorgeix amb la xilografia.

No obstant, en l’Exposició d’Arts Decoratives que tingué lloc a Boston l’any 1898 s’exhibiren unes marques japoneses de propietat del llibre, impreses, estampades, cronologades en la desena centúria.

A la Xina, i segurament també al Japó, es conegué l’estampació uns quants cents anys abans que a Europa. Per aquesta raó, i perquè coneixien també el paper, no hi ha dubte que conegueren el llibre imprès molt abans que els europeus.

Per altra part no és inversemblant que al Japó, on el desenvolupament de les marques, aquest instintiu desig humà de marcar les coses, era i és molt considerable – els “mon” i els “mondokoro”  existien en totes les famílies, i cada família en posseïa dos o tres -, els acudís de marcar la propietat dels llibres. Ès molt natural que fos així i que això ocurregués en estampar-se en aquelles terres el primer llibre. I aixì ens ho acredita l’exposició suara esmentada.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

Mondokoro, emblemes tradicionals japonesos

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ y debió de quedárseme grabada también la impresión de que una feria del libro es un lugar al que uno va, fundamentalmente, a hacer amigos, a descubrir autores, a agrandarse el museo particular de complicidades, de nombres propios que nos hacen compañía, de recuerdos que recaudamos en los libros, recuerdos de hechos que no hemos vivido. Para ello, según me ha enseñado la experiencia, que, como la apariencia, también sabe engañar, es recomendable no buscar nada o, al menos, que las fronteras de la búsqueda dejen un espacio lo suficientemente amplio como para que, en cualquier caso, y por mal que se nos den las cosas, siempre encontremos algo. Este es el primer mandamiento del buscador de libros en las ferias: El secreto de encontrar reside en no ir buscando nada. En efecto, el secreto de encontrar siempre algunos libros que nos valgan para algo en las ferias del libro es ese: no armarse de una lista de libros deseados, ir más bien desarmado, sin expectativas, a sabiendas de que el culpable de una desilusión es siempre el que la sufre, el que se desilusiona. Por eso nada me resulta más equivocado en las ferias del libro viejo que esa tàctica de algunas personas a las que veo ir parando un segundo en cada caseta y preguntándole al librero por un título preciso o dando unas indicaciones absolutamente delirantes, buscando con ansiedad un libro del que no se recuerda ni título ni autor, pero se recuerda nítidamente la ilustración de la cubierta, ‘una mujer con el pelo azul y una serpiente blanca colocada como collar’ o algo parecido. Seguramente a los libreros les pasa en cada una de las ferias, a mí también me ha pasado porque en dos ferias estuve de empleado en la caseta de Renacimiento en Madrid y tuve que atender peticiones de ese tipo, gentes que buscaban un libro de su infancia del que sólo recordaban las ilustraciones y ahora, tanto tiempo después, lo perseguían de caseta en caseta como Akhab la ballena blanca, sin saber que al obtenerla le llegaría su fin, triunfo y condena en el mismo arponazo. Es otro de los alicientes indudables de cualquier feria del libro; ver cómo se extienden ante nosotros, convertidos en cabalgatas de libros, en amasijo de volúmenes de diversa procedencia y destino diverso, tantos pasados distintos reunidos por el azar sobre un tablero, en el perfecto desorden de las cosas acostumbradas a vivir a bordo de un naufragio. He aquí pues el segundo mandamiento del buscador de libros en las ferias: elige lo que vayas a llevarte a sabiendas de que estás rescatando a un náufrago que de todas maneras no iba a ahogarse sin ti”.

La novela del buscador de libros” de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.222-223.

Read Full Post »

“ Marcar és quelcom tan vell com l‘home, i pressuposa consciència de personalitat, algunes vegades, i, d’altres, senyal de propietat.

Ja en els remots temps egipcio-faraònics es marcava o segellava amb escarabeus i plaquetes de pedra i terra cuita. Marcaren els assiris i babilonis amb cilindres gravats i escrits que portaven penjats al coll. Amb entalladures encastades en tumbagues marcaven els hel·lens i els romans. Es marcà i segellà en l’època hel·lenística els productes ceràmics, terra sigil·lata, i així ho feren en tot temps les manufactures de ceràmica i de porcellana. Marcaren llurs obres els mestres argenters, els ferrers de tall, els bronzistes. Els mestres “canoners”i els “panyetaires” marcaren amb llurs punxons els canons i els panys dels pedrenyals i pistoles que muntaven els mestres “encepadors”…. i marcaren llurs obres els campaners. La marca de producció esdevingué quelcom tan personal, que es féu precís registrar-la.

Ningú no negarà, doncs, que és una cosa humanament sentida el desig de marcar els objectes de la nostra producció o propietat. Si seguim la història de la civilització dels pobles trobarem sempre l’existència i la influència d’aquest desig. En l’arqueologia, la terrisseria, les arts, l’arquitectura, en fi, en totes les manifestacions artístiques, des de la més elevada a la més vulgar i inversemblant, trobem resquícies que reflecteixen sense cap dubte aquesta inclinació tan humana.

I el llibre?, tots ho sabem: el marquen l’impressor i l’editor, àdhuc el relligador, el llibreter i, algunes vegades l’autor. I també els paperaires, amb aquelles filigranes d’aigua imposades valorativament com a garantia del producte fabricat.

Aquestes marques són de producció. Però hom desitja posar una altra mena de marca en el llibre que ha adquirit: la de propietat.

Les marques de propietat dels llibres comencen a usar-se, en realitat, en el segle XV, i la rudimentària marca deixa d’ésser-ho per esdevenir l’ ex-libris, que es renova subjectivament i artística cap a la fi del segle XVII, en la seva gloriosa expansió.

La marca de propietat del llibre – no diem ex-libris – més antiga coneguda a Europa és una del 1470, de Hildebrand de Brandeburg, en Biberach de Ulm, executada sobre un paper amb el dors imprès, la qual cosa s’explica pels preus exorbitants del paper en aquella època. Com totes les més antigues, està dibuixada a mà. Segueixen en antiguitat a aquesta marca de Hildebrand la del Gremi d’Artistes d’Ingolstadt, que és de l’any 1482; la del clergue alemany Johan Krabensperg, que es data l’any 1491, i la d’E. H. Töbing, de Lonebourg, de l’any 1498.

Ex-libris d’Hildebrand de Brandeburg

No hi ha dubte que els monestirs, convents i altres cases religioses foren els que posseïren, més que ningú, papirus, llibres manuscrits, incunables, etc., i empraren com a marca de propietat dels llibres els blasons del seu llinatge col·lectiu, voltant-los d’atributs eclesiàstics, fins que la Història, seguint i marcant el curs natural del seu pas, donà preponderància als reis i a la noblesa seglar, que emprà com a marca els seus escuts i la seva heràldica corresponent. Moltes, però, de les primitives marques eren purament literàriesi àdhuc manuscrites; Arlia, en el seu Dizionario bibliográfico, ens en cita una bona i curiosa col·lecció,…

Sortint ja dels monestirs i dels anatemes, mirant de cara al llibre imprès, les marques dels llibres han anat variant els redactats, segons les èpoques, d’acord amb la mena d’estudis a qué s’aplicava l’estudiant. Vegen aquell de latinitats del segle XVII, que va topar amb aquesta fórmula, també macarrònica:

Aspice Pierrot pendu

Quod librum n’a pas rendu

Pierrot pendu non fuisset

Si librum reddidisset.

acompanyada de la representació gràfica de Pierrot penjat. Aquest exabrupte va merèixer la immortalitat per la seva singular ocurrència…

…Ara bé: pel camí només dels versets i la literatura l’ex-librisme cauria en l’antipàtica pedanteria, una mostra de la qual és l’ ex-libris francès de N. François de Neufchateau, on el posseïdor demostra que la seva vanitat personal és superior al seu amor als llibres.

La marca més simple ha estat la signatura, que s’escriu al dors de la coberta davantera o en algun o alguns dels fulls; la qual signatura, sobretot en els llibres escolars, moltes vegades s’acompanya de l’adreça del propietari, amb l’esperança ingènua que, en cas de pèrdua, sigui retornat.

Quan el  llibre imprès es posa a l’abast de la mainada escolar, cadascú sentí la humana necessitat de guardar-lo per a ell i de fer-ho saber d’una forma elegant. Així, els petits escolars de tots els països feren gala de llur literatura ingènua per tal de marcar la propietat de llurs llibres:

Si este libro se perdiese,

como puede suceder,

suplico al que se lo encuentre

que lo quiera devolver,

pues es de un pobre estudiante

que lo ha de menester.

Si queréis saber su nombre,

aquí abajo lo pondré.

I al peu hi posaven el nom i adreça. I així, en versos semblants, els infants d’arreu del món civilitzat.

Però això, que pot tenir certa gràcia en els llibres escolars, no la pot tenir de cap de les maneres en els llibres de persones serioses, i, sobretot, en aquells de valor bibliòfil.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Si hubiera mantenido la costumbre de tatuarles a los libros la fecha en que los adquiría, ahora podría componer un cuento exacto – contar es poner orden, contar es ‘érase una vez’ pero también es ‘ uno, dos, tres’ – en el que retratara, a través de la relación de compras – y supuestamente de lecturas -, las derivas de un buscador de libros, que es como me reconozco, porque bibliófilo es palabra que se ha infectado y coleccionista sólo admitiría serlo si inmediatamente corrigiera la condición con el adjetivo ‘malo’, coleccionista malo, en efecto, porque siempre abandono las empresas de completar algo, algún autor, los impresos de alguna colección, las cubiertas de algún diseñador, mucho antes de llegar a conseguirlo ( sólo llego al final cuando el autor me lo pone muy fácil, por ejemplo, si sólo ha publicado un par de libros – Emilio Mosteiro – o si se me pone al alcance mucho después de que yo me olvidase de que entre mis empresas estaba la de completarl). Bibliófilo, ya se dijo, es tanto el que tiene una biblioteca llena de libros de bolsillo, marcados cruelmente por subrayados y anotaciones al margen,como el BOBO: este, por el prurito de no consentir en leer La conquista de las Islas Malucas de Argensola más que en la edición original, que tiene un cocodrilo en portada, no es más bibliófilo, no es más bibbliófilo que aquel que se conforma con leer el libro de Argensola en su edición moderna, un volumen que se descuajaringa con excesiva facilidad porque sus cuadernillos no van cosidos. Bibliófilo es el que gusta de los libros:en la palabra no está especificado qué clase de libros. Cuando veo a alguien, un escritor casi siempre, que mostrando a las cámaras su biblioteca, dice, como si tratara de aliviarse de un pecado del que nadie lo acusa o quisiera disculpar sus posesiones restándoles valor: pero yo no soy un bibliófilo, inapelablemente me digo: no sabe lo que dice. Ahora por bibliófilo se entiende al exquisito que sólo deja entrar en su biblioteca primeras ediciones o libros con la suficiente capa de años como para que sólo por la edad, sin presumir ni su contenido, merezca un respeto, pero yo, como ya dije, no soy más bibliófilo ahora mismo – con diez mil libros anegando mi aposento –  que cuando tenía 17 años y era propietario de una sola balda en la que iba irguiendo a mis primeros soldados – si es que una biblioteca es un ejército. Es más, diría que soy bastante menos bibliófilo ahora que entonces, como es menos viajero el que ha recorrido el mundo diez veces y ya sólo quiere quedarse en su jardín que el muchacho que sin haber salido de su barrio está deseando echarse a perseguir el horizonte sólo por la intriga de ver mundo. Así que bibliófilo sí, por fuerza, pero no más que cualquiera al que le gusten los libros y tenga media pared de ellos sin que importe el valor en que se tasan ahí fuera. Y coleccionista también, vale, pero mal coleccionista: en realidad la etiqueta en la que me reconozco es la de ‘buscador de libros’, y puedo olvidar con sospechosa facilidad las impresiones de lectura obtenidas en un libro raro, pero no la singladura que me llevó hasta él, el lugar donde lo encontré, el pellizco de bendita alegría al ver que su precio estaba a mi alcance.

La novela del buscador de libros” de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.48-50.

Read Full Post »

“El polígraf Ramon Miquel y Planas, l’editor Gustau Gili i el llibreter Josep Porter i Rovira formen part dels fundadors de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona; els tres van ser homes del llibre i l’evocació de les seves trajectòries professionals – seguint l’ordre cronològic de l’aportació de cada un d’ells al camp de la bibliofília – permet recórrer un període clau de la història de l’edició i de la lectura en el qual la bibliofília va exercir un paper indispensable i sovint silenciat.

Quan Ramon Miquel i Planas (1874-1950) situa la seva obra autobiogràfica, La novel·la d’un bibliòfil, a la biblioteca del personatge principal, tria el lloc emblemàtic d’una vida que va dedicar gairebé exclusivament al llibre. Així ho recorda Martí de Riquer: “La seva selecta i escollidísima biblioteca es va formar a força de llibres que llegia, saborejava, estudiava i coneixia al detall, i que conservava en riques i elegants enquadernacions. Biblioteca primordialment de treball, en Ramon em va confessar, una vegada, que tot llibre per ell citat en els seus nombrosos treballs el posseïa en les seves prestatgeries, detall revelador del seu més íntim concepte de la bibliofília que per en Ramon sempre va ser un mitjà, no un fi. La seva activitat professional com a director d’una empresa d’edicions, impressions i enquadernació va fer que la seva vida sencera, dia rere dia i hora rere hora, estigués consagrada materialment al llibre, i en aquest sentit la seva labor va ser encaminada sempre per normes del més depurat gust i de la més sòlida competència “.

Oposant-se a la imatge un tant malèvola del bibliòfil que s’acontenta amb atresorar volums, la biblioteca de Ramon Miquel y Planas no només va ser una base de dades per a les seves investigacions sinó també una escola de “formació professional” per als que s’interessaven pel llibre . Així el llibreter Antoni Palau i Dulcet apunta en les seves Memòries: “El 21 de desembre de 1919, verifiquem una visita a la biblioteca del senyor

Miquel y Planas, els amics Amadeu Llaverías, Joan Olivella, Pau Felisart i jo”. Allà descobreixen obres de biblioteconomia, bibliomania, gòtics catalans, obres de luxe, llibres minúsculs, enquadernacions d’art, gramàtiques, ex-libris, super-libris, etc., que demostren la curiositat enciclopèdica del col·leccionista.

En aquestes tertúlies el tema únic, és clar, és el llibre amb tots els seus matisos que Ramon Miquel y Planas presenta així: “El llibre és per ventura l’obra més completa que hagi pogut sortir mai de les mans de l’home”. És, en efecte, el llibre un tot complet, en el qual la criatura humana es mostra creadora al seu entorn, suposat que en ell es reuneixen un element espiritual, que és l’obra literària, fruit de la pensada, i un element material, que és el llibre mateix en la seva forma tangible. Llibre perfecte seria aquell en què tots dos elements, cos i ànima, es corresponguessin dignament; en què la bellesa de l’obra literària tingués una exacta concordança amb la bellesa i perfecció dels components materials que formen el llibre, fins al punt que semblant conjunció constituís una integral i perfecta obra d’art. Tal és la concepció que de el llibre tenen els bibliòfils “.

De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed. ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Aunque ahora estoy próximo a convertirme en una estrujada masa con otra papelería informe, quiero dejar constancia de mi categoría, cuando en cierta ocasión estuve expuesto. La exposición de libros, exigente dentro de su especialidad, resultaba importante para los interesados. Mi dueño de entonces dudó si volver a encuadernarme, vistiéndome adecuadamente, con lujos de gofrados, de chagrín, de ruedas, de orfebrería o esmaltes…, pero al fin decidió dejarme con mi propia cobertura; primero, porque lo que de mi se exhibiría era la portada, y por tanto nada diría lo que en mis planos se hubiera empleado como ostentación; y en segundo lugar, porque mi dueño estaba contento con mi aspecto, al no ser partidario de reencuadernar libros que por sí mismos tenían entidad y conservaban el sabor propio de la época, el genuino carácter de su contenido; creía que algunas encuadernaciones solo servían para desvirtuar o sofisticar un libro.

En la Exposición en que tomé parte lo pasé bien, porque los asistentes nos observaban meticulosamente, aunque muchos ignoraban nuestro valor real, al no decirles nada el año de edición, el título, el impresor o el tema. Noté el deseo de alguna persona de coger determinado libro para mirarlo de cerca, pasando páginas y comprobando detalles que sólo son ostensibles si el libro se tiene entre las manos, como por ejemplo los grabados intercalados, las viñetas, las cabeceras, los frisos, el frontispicio, el colofón, las capitales, las orlas… Sí, advertía yo que ciertos curiosos quedaban insatisfechos con la pasiva mirada sobre la portada, y ello bajo la vigilancia de un empleado que observaba celoso para que no se tocaran los ejemplares expuestos, ya que la mayor parte de ellos eran de propiedad particular, y sus dueños habían impuesto, por lo menos, la condición de una estricta custodia de los libros prestados para evitar deterioros, e incluso robos.

Precisamente fue un robo lo que supuso para mí otro cambio de propietario, porque cuando Juan estuvo en casa del fallecido Pedro y le dijo a un hijo de éste que le gustaría ver la biblioteca del padre, el hijo, inocentemente, se la mostró,y más ingenuamente aún, lo dejó unos momentos solo. En unos segundos, Juan, que me había visto en un estante y experimentó el consiguiente gozo, apenas estuvo solo en la biblioteca, me sacó raudamente de entre mis compañeros, y en un estratégico movimiento me transportó con su mano derecha a su sobaco izquierdo, bajo la camisa desabrochada nerviosamente; me oprimía su brazo que tenía cierta libertad por estar yo también disimulado aprovechando la holgura de la chaqueta, así como por el cinturón que impedía mi caída a partir de la cintura. Noté el calor corporal de Juan, y casi también el palpitar de su corazón alterado por el robo, dudando si cuando regresara el hijo de Pedro se fijaría en el hueco del estante de la librería, o le dijera al despedirse: ‘ ¿ puedo cachaerlo por si me lleva algún libro?’ O, todavía peor, que hubiera observado su actitud por algún agujero desde el exterior de la habitación, y le soltara al despedirse. ‘Devuélvame el libro que cogió y tiene bajo su camisa’. La presunta vergüenza por la acusación y certeza de la culpa le preocupaba, ya que además él era sumamente escrupuloso en cuanto supusiera honradez, y se consideraba digno en sus acciones humanas. Pero… el libro aquel – es decir, yo – no lo tenía en su biblioteca a pesar de haberlo perseguido durante bastantes años, y consideraba incluso que robarlo para poseerlo él, era preferible – aun tratándose de un robo – a que estuviera en poder del indiferente hijo de Pedro, de quien quizás pasara a una persona que no supiera estimar el valor que yo poseía como libro raro, escaso y apetecido.”

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.63-64.

Read Full Post »

71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

La gràfica no és gaire encoratjadora, motius perquè sigui així crec que n’hi ha uns quants.

Primer vull que sabeu que aquesta fira és la més antiga d’España amb diferència, molta diferència, i potser la més antiga d’Europa dedicada als llibres vells i bells.

En altres ciutats d’España també fan fires semblants, van començar molts anys després, però per exemple a Madrid cada any en fan dues, una a la primavera i una altra a la tardor, a la de la primavera passada, 44ª Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid ) , hi havia 37 llibreries ( 27 de Madrid i rodalia, 1 de Huesca, 1 de Zaragoza, 1 de Salamanca, 1 de Granada, 1 de Sevilla, 1 de Pamplona i 4 de Barcelona) i a la que començarà el dia 29 d’aquest mes, 32ª Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo , hi participaran 35 llibreries ( 22 de Madrid i rodalia, 1 de Gurrea de Gállego , 2 de Segovia, 1 de Pamplona, 3 de València, 1 de Bilbao, 1 de Salamanca, 1 de Zaragoza i 3 de Barcelona).

En ambdues l’Ajuntament de Madrid  ha posat en marxa mesures de suport consistents en subvencions nominatives, exempció de taxes, així com l’edició d’un mapa que facilita la localització d’aquests establiments.

A la de Barcelona d’aquest any només hi participen 27 llibreries , totes són de Barcelona i rodalia, menys una de Madrid.

Curiosament a València, amb la col·laboració del seu Ajuntament i la Generalitat Valenciana, també fan una fira , la 45a Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de València ,  i vet aquí que aquest any hi havia 28 llibreries ( 14 de València, 5 de Madrid, 1 d’Álava, 1 de Castelló, 1 d’Alacant, 1 de Ponferrada, 1 de Zaragoza, 1 de Huesca, 1 de Bilbao i 2 de Barcelona).

Un exemple de la desídia de les administracions catalanes és com veuen unes Fires d’una manera i altres de manera diferent, La Setmana del llibre en català és un exemple molt clar, hem tingut Setmana del Llibre en català a bots i barrals a tota mena de diaris, televisions, ràdios, etc. De la 71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que hauria de ser un orgull per a la (mal) dita Ciutat de la Literatura per la UNESCO , quasi ningú diu res, de moment almenys, molt poca informació en els mitjans, fins i tot en el Programa oficial de les Festes de la Mercè ni l’anomenen.

De fet, que no tinguem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, almenys com el que ja teníem fa anys, és perquè a més d’un li caigui la cara de vergonya.

Per aquells que teniu la bona sort de poder passejar per la Fira no oblideu visitar l’exposició d’aquest any: L’Enquadernació d’Art a Catalunya al segle XX, comissariada per Aitor Quiney amb la col·laboració d’Àlex Pons. 

A molts ens agradaria que a la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona hi participessin moltes més llibreries, no cal arribar a les 80 de l’any 1977, però amb unes quantes més segur que tots gaudiríem molt més de la Fira. Ja sabem que per ‘infinet’ molta gent compra llibres, però si no vaig errat crec que els llistats de llibres a les pàgines de les llibreries no hi tenen més que una petita quantitat del que realment ‘amaguen’, comprar sense moure’s de casa és la màgia a l’inrevés, l’autèntica màgia és entrar a les llibreries de vell i poder mirar, regirar i de vegades parlar amb el llibreter o amb altres compradors, i si cal, embrutar-se una mica les mans.
Les administracions haurien d’ajudar a fer que aquesta anomenada Ciutat de la Literatura faci honor al títol que li van donar i no com fins ara. I tots hem de posar el que puguem de la nostra part.

Read Full Post »

“Des dels tres últims decennis també els ex-libris han despertat l’interès dels col·leccionistes. El comte K. Leinigen-Westerburg a Neupasing (Munic), posseeix uns 20.500 i Ed. Stiebel, de Frankfurt, tenia 20.000, que el 1910 van ser subhastats a Leipzig. Existeix ja sobre aquesta matèria una literatura pròpia, i a Berlín, el 1891, es va crear una associació especial de posseïdors d’ex-libris.

Els col·leccionistes es consideren extraordinàriament afortunats quan poden aconseguir exemplars únics; per exemple, el catàleg de la llibreria de Santiago Rosenthal, a Munic, el 1897 contenia el primer exemplar que apareixia en el comerç de la Newen Zegtung aus Presilg Landt, de l’any 1505, per al qual s’assenyalava el preu de 16.000 marcs. La cèlebre carta de Luter a l’emperador Carles V (15 de gener de 1520) va ser venuda el 1911 a la llibreria d’ocasió de Borner, a Leipzig, per 102.000 marcs a l’comerciant florentí de Morinis, el qual, probablement, la va adquirir a la subhasta per l’americà Pierpont Morgan; i el manuscrit de la balada de “Hero i Leandro” va costar, en la mateixa subhasta, 10.000 marcs. Són també rareses molt sol·licitades els llibres prohibits, dels quals, la major part dels exemplars van ser llançats al foc per ordre superior, o no es va fer tirada per al comerç, sinó que es va imprimir només un escàs nombre destinat als amics i coneguts de l’autor. Però el que busquen amb més interès la major part dels bibliòfils són les obres antigues. Sempre es paguen elevadíssimes quantitats per manuscrits de pergamí, incunables i altres exemplars antics, i el seu preu ha anat en augment sempre. Així, per la Biblia de 42 línies impresa per Fust, es van pagar 960 marcs en 1769, en la subhasta de Gaignat; en 1871, en la del comte MacCarthy a Toulouse, 5.000; en 1884, en la de la biblioteca de Lord Asburnham de Sotheby, a Londres, 80.800 marcs. El Psalterio imprès en 1457 per Fust i Schöfer, pel qual es van donar 3.350 francs en 1817, ha costat últimament 104.120 marcs.

Ja els col·leccionistes de Grècia i de Roma determinaven moltes vegades el valor dels llibres per la seva antiguitat i pagaven gustosament preus elevats quan es tractava d’un exemplar gairebé destrossat, que per això sol es considerava antic. Però succeïa molt sovint que es deixaven enganyar per un llibreter desaprensiu i lliuraven grans sumes per obres a les quals artificialment s’havia donat un aspecte arcaic.

L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.164-166.

Psalteri de Magunzia, 2ª ed.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Imatge a Cuadernos de Bibliofilia, n. 6

“ Un amigo del hijo de don Antonio – mi dueño – era aficionado a los libros curiosos, y por eso lo cameló y lo convenció para que me sacara de la biblioteca del padre. Me llevó a una cafetería y lo convenció con un olor para mí totalmente desacostumbrado, y no solo el olor, sino la forma y la decoración del local, la música como escondida, las gentes despreocupadas, las conversaciones… Todo me parecía, no sólo inhabitual, sino insólito. El hijo de don Antonio se había especializado en estudios económicos y aunque poseía una notable cultura general, no mostraba ningún cariño por determinados libros especiales, a causa de lo cual se sorprendía de la avidez del amigo con verme y tenerme, pues él creía que esa afición desmesurada por algunos libros era solamente propia de ancianos, como su padre.

Desde el momento en que me tuvo el amigo entre sus manos, primero comenzó como a tantearme expertamente con los ojos, para pasar luego a verme las guardas – por si tenía ex libris – y después la portada, que leyó detenidamente como si las palabras que en ella figuran poseyeran alertada imantación. Miró el índice, y pasó luego suavemente algunas hojas, pareciendo que tuviera heridas las yemas de los dedos.

El hijo de don Antonio observaba curioso y extraño, porque el amigo parecía realizar un rito mientras actuaba sosteniéndome delicadamente entre sus manos. Al fin confesó. ‘Tenía ganas de verlo y de tocarlo. Hace tiempo que lo persigo y no lo encuentro. Alguna vez apareció en catálogos de libreros de viejo, pero cuando lo quise comprar, siempre llegué tarde’. Hablaba como si contara una desgracia personal. Dijo el otro:

-A mi padre no le gustarà saber que lo saqué de casa.

-Bueno, no se enterará. Dentro de media hora ya lo tendrá nuevamente en su sitio. Además, si le dices que fue para enseñármelo, porque yo también me considero bibliófilo, probablemente no pondrà reparo. Los biblióflos verdaderos somos pocos, y nos alegra hallar alguno que lo sea y lo demuestre, pues es como compartir unas sensaciones íntimas que los demás ignoran, placeres que no se pueden confesar, o bien por la dificultad de expresarlos con palabras, o bien porque la mayor parte de las personas no los comprenderían. Tu padre y yo haríamos buenas migas, estoy seguro, pero no me atrevo a abordarlo, por la fama que tiene de solitario.

-La gente está equivocada, pues mi padre es sumamente bueno y tratable. Lo que sucede es que está desengañado por las ruindades y falsedades que encuentra entre los demás, y por eso prefiere dedicar el tiempo a sus colecciones, especialmente a la de libros. Cuando converses con él, si advierte que tú eres buena persona, conseguirás de él cuanto se te antoje.

-Yo, como querer, querría este libro, o algún otro ejemplar de los que dicen que tiene. Su biblioteca es famosa, algo mítica.

El amigo del hijo de don Antonio, cuando me cerró, volvió a mirarme girándome y fijándose en el lomo, las pastas, los cajos, los nervios, el tejuelo…, y a la vez pasaba los dedos por todo mi exterior en un erótico tacteo demorado, equivalente a otras sutilísimas caricias propiciadas a una mujer por ser amada, a un pétalo del que se quisiera corroborar su suavidad, a la rutilante lisura de un fruto, a la sutil superficie de una arena de playa soleada.

-No comprendo que los libros escaseen tanto – comentó evasivo el hijo de don Antonio.

-No escasean los libros, sino determinados libros, ejemplares concretos que los aficionados a un tema tenemos como localizarlos, y que al no poseerlos – como es nuestro deseo –  los perseguimos ilusionada y, si quieres, maniáticamente.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.60-61.

Read Full Post »

“Poder llençar o conservar vol dir que el llibre és així mateix un objecte, que pot ser estimat no només pel que diu, sinó a més per la forma en què es presenta. Aquesta conferència ha estat organitzada per un club de bibliòfils, i un bibliòfil és algú que col·lecciona llibres també per la bellesa de la seva composició tipogràfica, del seu paper, de la seva enquadernació. Els bibliòfils perversos es deixen embargar en aquest punt per l’amor d’aquests components visuals i tàctils que no llegeixen els llibres que col·leccionen i, si encara estan intonsos, no els tallen les pàgines per a no menysprear el seu valor comercial. Tota passió genera les seves formes de fetitxisme. Ara bé, és legítim que el bibliòfil pugui desitjar tenir tres edicions diferents del mateix llibre, i de vegades la diferència de les edicions repercuteix també en la manera com ens acostem a la lectura. Un amic meu, que no per casualitat és un poeta, a qui de tant en tant sorprenc mentre busca antigues edicions de versificadors italians, em repeteix que és molt diferent el plaer de llegir a Dante en un llibre de butxaca contemporani o en les belles pàgines d’una edició Aldina. I molts, quan troben la primera edició d’un autor contemporani, experimenten una emoció especial al rellegir aquests versos en aquests caràcters amb que els van llegir els seus primers destinataris. A la memòria que el llibre transmet, per així dir, a posta, s’afegeix la memòria que traspua com a cosa física, el perfum de la història de la qual està impregnat.

La bibliofília sol considerar-se una passió cara, i està clar que si un de nosaltres volgués posseir un exemplar de la primera Bíblia de quaranta-dues línies impresa per Gutenberg, hauria de disposar d’almenys set mil milions de lires. Dic si més no, perquè per aquesta suma es va vendre fa dos anys un dels últims exemplars en circulació (els altres estan en biblioteques públiques, custodiades com tresors) i, per tant, qui avui desitgés cedir demanaria potser el doble. Però, tot i no ser rics, podem desenvolupar un amor pel col·leccionisme.

Potser no tots sàpiguen que algunes edicions de segle XVI encara poden trobar-se a poc menys o poc més de cinquanta mil lires, que s’ajunten evitant dos àpats en un restaurant o renunciant a dos cartrons de cigarrets. No sempre és l’antiguitat el que costa, hi ha edicions d’aficionats impreses fa vint anys que valen un ‘potosí’, però pel preu d’un parell de botes Timberland pot experimentar el plaer de tenir a la pròpia llibreria un bonic volum infolio. Tocar la seva enquadernació de pergamí, sentir la textura dels fulls, fins i tot seguir el curs del temps i dels agents externs a través de les taques, de les ombres d’humitat, de la feina dels cucs que de vegades excaven al llarg de centenars de pàgines recorreguts de tan gran bellesa com la dels cristalls de neu. Així mateix, un exemplar mutilat pot explicar una història sovint dramàtica: el nom de l’editor esborrat per escapar als rigors de la censura, pàgines censurades per lectors o per bibliotecaris massa prudents, pàgines enrogides perquè l’edició es va imprimir de forma clandestina amb materials barats , marques de potser una llarga permanència en els soterranis d’un monestir, signatures, anotacions, subratllats que relaten la història dels diferents propietaris a través de dos o tres segles …

Però, sense somiar amb llibres antics, pot practicar-se el col·leccionisme de llibres dels últims dos segles, trobant-los en els llocs de carrer, en les fires del llibre vell, donant caça a les primeres edicions, als exemplars intonsos. En aquest cas, el joc es troba a l’abast de moltíssimes butxaques, i el plaer no consisteix només en l’entusiasme de la troballa, sinó en la recerca, al seguir el mateix olfacte, al rebuscar, al enfilar-se a escaletes escanyolides per descobrir què tindrà el encants en aquest últim prestatge i què porta anys sense treure-li la pols.

El col·leccionisme, fins i tot menor, també d’objectes de segle XX, sovint és un acte de pietat, m’agradaria dir de miraments ecològics, perquè no hem de salvar només a les balenes, les foques monjo, als óssos dels Abruços, sinó també els llibres “.

Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, ​​2021.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El tema de colección más frecuente entre nuestros bibliófilos es quizás el cervantino; tema, por otra parte, que tiene unas posibilidades inagotables como ya expusimos en otro artículo de esta serie. Le siguen las bibliotecas especializadas en temas locales o regionales así como en ediciones en la lengua vernácula del coleccionista. Digamos a este respecto que hoy existe en Madrid una verdadera fiebre de coleccionismo de temas madrileños; que en Cataluña esta tendencia ha sido constante; que algo parecido puede decirse respecto al País Vasco en lo referente a ediciones en vascuence o, mejor dicho, en cualquiera de los numerosos dialectos de esta lengua.

Los incunables españoles más buscados son los impresos en castellano, los ilustrados con xilografías y los temas científicos y literarios. El lugar de impresión tiene importancia para los coleccionistas de la región correspondiente.

Otra característica de nuestros bibliófilos es su desinterés por los documentos. El documento histórico sole le resulta apetecible, salvo honrosas excepciones, cuando aporta algo al conocimiento de su genealogía.

El bibliófilo español, modelo en muchos aspectos, carece de iniciativa para divulgar los ejemplares únicos que posee, facilitando o patrocinando su reimpresión. En este aspecto va muy a la zaga de los norteamericanos, ingleses, alemanes y franceses que consideran un orgullo legítimo convertir sus bibliotecas en algo vivo y con utilidad general. Hay, por supuesto, grandes personalidades aisladas que contradicen esta afirmación. Casi todas ellas son de principios de este siglo y se inscribieron, por lo general, en el ámbito de la cultura catalana: Miquel y Planas, Aguiló, Font de Rubinat, Batlle, Riquer, etc. y, sin embargo, la reimpresión de un ejemplar único no devalúa el libro original.

Quizá sea este el momento de comentar que las ediciones españolas en facsímile se limitan, con demasiada frecuencia, a la reproducción fotográfica del texto primitivo. Se desperdician así ocasiones excelentes de divulgar ese texto con estudios preliminares y notas que lo actualizarían enriqueciéndolo. Resulta triste que hayamos de poner como norma a seguir las reediciones de libros españoles hechas fuera de nuestras fronteras. Pensamos por ejemplo en el librero y editor alemán Auvermann que ha reunido a los más destacados especialistas hispanos para las notas y estudios preliminares de sus reimpresiones. Así sucedió cuando llegó a don José Bergamín para dirigir su reedición de la primera época de la Revista de Occidente.

La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.56-58..

Read Full Post »

Parades llibres vells al Paral·lel

“ Aquesta imatge del 1936 il·lustra el mercat de llibres vells establert al Paral·lel, avinguda que aleshores i des de la proclamació de la Segona República havia estat rebatajada amb el nom del destacat advocat assassinat Francesc Layret.

            Aquest tipus de compravenda venia de lluny i estava originalment assentada al firal que es coneixia popularment com a Fira de Bellcaire, aixoplugada sota els arcs encarats a la Llotja; s’hi venia de tot, i entre aquella mena de batibull atractiu també van acabar trobant-hi al seu moment un bon encaix de llibres.

            Des d’un punt de vista especialitzat, aquest mercat es va establir el 1902 de manera permanent i diària al Portal de Santa Madrona. Però també se’n va organitzar un que només era dominical i que es va instal·lar a la ronda Sant Antoni, entre els carrers Urgell i Tamarit.

https://sortidesambgracia.com/2014/01/21/encants-barcelona-fira-de-bellcaire/

Aquest mercat, el 1920, va ser traslladat a l’avinguda Paral·lel i només obria els diumenges al matí. Al principi va tenir una gran acollida, d’acord amb el considerable nombre de venedors; se n’h van arribar a congregar gairebé uns tres-cents, que van plantar les parades entre la bretxa de Sant Pau i Creu Coberta. El 1936 es va creure convenient situar-los al mercat de Sant Antoni, sobretot per aprofitar la protecció amable de la marquesina.

            Alguns llibreters, amb tot, van preferir sumar-se a l’històric del Portal de Santa Madrona, que va resistir, encara que cada vegada més atrotinat, fins al 1966. Al final feia molta pena. Els supervivents van ser induïts a ocupar els barracons que es van plantar al carrer Diputació. Es va creure llavors que la proximitat de la universitat amb els estudiants i les clàssiques llibreries d’ocasió situades als carrers Aribau i Muntaner establiria una relació beneficiosa per a tots ells. Ha constituït un fracàs i només en queda un, condemnat a desaparèixer.

Josep Porter o Josep Palau, per esmentar només dos dels grans noms de la llibreria antiquària i l’alta bibliofília, s’havien iniciat en aquestes parades. Tot i que el lloc i el seu ambient era més propici a afavorir altres perfils, com el d’Emili Eroles, que va publicar unes memòries saboroses. I fins i tot encara hi encaixava millor, atès el seu pintoresquisme, un paio anomenat Francesc Adán, que era el seu veritable nom però tothom estava convençut que era l’àlies; ell va ser el promotor de la creació dels encants de Santa Madrona i s’havia mantingut com a puntal pintoresc d’aquell lloc. En aquest context, també hi encaixava el qui atenia per Mero, que tenia la barra de vendre antiquíssims fulls de pergamí dels quals ni tan sols no s’entretenia a esbrinar la procedència, a fi d’atendre la demanda que hi havia per emprar-los com a simple recanvi en tambors.

A la cacera del llibre vell”, article de Lluís Permanyer, La Vanguardia, 11 d’abril de 2013, p.10.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Sociedad de Bibliófilos Españoles

“ Decíamos en uno de los artículos anteriores, que España es un país de grandes y pocos bibliófilos. Esta afirmación debe entenderse referida al total de nuestra población, porque resulta justo senyalar que las individualidades destacadas son muy numerosas. La afición a la bibliofilia, patrimonio hasta principios de este siglo de los eruditos, ha abierto mucho sus fronteras y hoy son relativamente numerosas las personas que se interesan por el libro raro relacionado con sus aficiones o con su profesión.

El bibliófilo español tiene una cualidad que le honra. Atiende con preferencia al contenido del libro. Esto, que puede parecer una necesidad elemental, no es tan corriente como podría pensarse. En Francia, por ejemplo, con una tradición importante en el campo de la bibliofilia, con ventas públicas perfectamente organizadas y con impresionante abundancia de catálogos y repertorios bibliográficos, muchos bibliófilos se preocupan, sobre todo, de la presentación material del libro: impresión, ilustraciones y encuadernación.

Aunque la difusión de la bibliofilia en España sea un fenómeno relativamente reciente, paralelo como es lógico al mejoramiento de la calidad de vida y de la preparación cultural de los españoles, conviene recordar que la ‘Sociedad de bibliófilos españoles’ se fundó en Madrid, en 1872, y que, en 1904, se creó en Barcelona la ‘Societat Catalana de Bibliòfils’ cuya actividad, modelo en su género, ha sido constante.

Las bibliotecas privadas españolas de importancia reconocida son tan numerosas como para que resulte imposible dar, en estas líneas, un catálogo esclarecedor. Citaremos, como ejemplo de especialización, la cervantina de don Manuel Pérez de Guzmán ( Madrid), recientemente fallecido; la archifamosa Sedó ( Barcelona), consagrada al mismo tema, y la de Economía de don Jesús Rodríguez Salmones, adquirida recientemente – si nuestra información es correcta – por el Banco de España. Un ejemplo interesante de identificación con el tema coleccionado puede ser el Dr. Vallejo Nájera que posee una interesante biblioteca de encuadernaciones y que, al mismo tiempo, practica el arte de la encuadernación con notable dominio técnico y dentro de la más pura tradición española.

La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1, de juliol de 1979, p.55-56.

Read Full Post »

Aquest és un tema menor, si es vol, però revelador d’un problema més profund i greu. Un problema d’autèntica manca de escrupolositat professional, i fins i tot simplement moral.

Em refereixo a l’escassa cura que presideix, entre nosaltres, la publicació de llibres cars, pel que fa a errors de traducció i errades d’impremta.

Insisteixo: llibres cars. És molt explicable que una edició barata, un tipus de llibre popular, tingui cert descuit que ve compensat per l’ assequibilitat econòmica .Però que el descuit s’adverteixi en obres d’elevat preu, és ja imperdonable .I revela, insisteixo, una manca d’escrúpols morals imperdonables per part de l’editor

¡Dues-centes pessetes! El llibreter li dóna a un aquest preu: l’obra sembla bé, la seva presentació gràfica és excel·lent. Res a objectar. Però, no aprofundim. Perquè si tractem d’aprofundir … Per exemple, un llibre sobre Roma, una visió principalment gràfica dels seus monuments i aspectes pintorescos. Excel·lents fotografies per descomptat. Però, sense rebuscar res, només amb llegir els peus, em trobo amb això: es tracta d’un detall de les pintures de Miguel Angel a la Capella Sixtina, un nu d’home. El peu, tranquil·lament, figura així: «Ignudo»,  És a dir, que s’ha transcrit literalment el peu italià de la fotografía original ( “Ignudo”, com és ben sabut, es tradueix així: «Nu»).

Un altre també alliçonador. Una edició del Quixot, que pretén tenir les seves campanetes: text complet, no cal dir-ho; reproducció d’una famosa sèrie de gravats, completa reimpressió d’un dels més coneguts anotadors, pròleg per un dels més excel·lents comentaristes. Tot això està molt bé. Però el que està ja molt pitjor és que el text cervantí apareix ple d’errades d’impremta: alguna tan colossal com per fer dir que Don Quixot “tuvo susto” en certa aventura, en lloc de «gusto», com diu la veritable versió.

 Tercer exemple: també a dues-centes pessetes el tom (o més). Sobre París, aquesta vegada. Preciosos gravats, per descomptat. Grans noms per als capítols del  text. Però, malauradament traduïts. Una traducció impressionant. A vegades en el curs de la seva lectura, es diria que s’ha fet amb tota intenció: la de divertir el lector amb una versió realment imaginable.

Si bé ens fixem en les característiques dels exemples que he posat, ens caldria saber quina és la causa d’aquesta manca de cura.

 Fixem-nos doncs: es tracta d’obres de les que, en general, es compren però no es llegeixen. L’aficionat als llibres bonics, el que li agrada fullejar-lo, de tant en tant, agradables pàgines que li recorden llocs coneguts, el que té la mania de col·leccionar «Quixots» o que desitja que no faltin les obres clàssiques fonamentals a la seva biblioteca.

L’editor confia en això: el llibre serà comprat, però no serà llegit. I llavors, paga malament al traductor, no es preocupa massa de la revisió i correcció. En suma, és una falta d’escrúpol que no hauria de ser permesa. En el nostre temps, quan tantes coses es controlen, es prohibeixen, s’inspeccionen i s’ intervenen, no es podria fer alguna cosa per evitar aquesta falta de cura, que considero és ja culposa, almenys? Perquè el que adquireix una edició popular del «Quixot», per exemple – i n’hi ha de molt barates -, no pot queixar-se d’error més o menys. Però el que compra una edició que, sense ser de bibliòfil, és ja cara, té dret a una transcripció perfecta de el text cervantí. Sense això, es tracta d’una veritable estafa. I així, la resta. No?

Article: “Dues-centes pessetes el tom”  per Santiago Nadal. Destino, n. 1053, 12 oct 1957.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Llibreria Shakespeare&Company de la Sylvia Beach a Paris

“ El comienzo del siglo XX y el papel de las editoras e intelectuales en las principales capitales y centros urbanos cambiaron mucho el panorama. En París, y no solo gracias a la llegada de modernistas como Nancy Cunard o Sylvia Beach, la bibliofilia ya había comenzado a extenderse entre las mujeres desde finales del siglo XIX. A partir de su constitución como grupo en 1926, las Ciento Una, o Les Cent Une, Societé de Femmes Bibliophiles, comenzaron a publicar una obra ilustrada cada dos años y no les faltaban candidatos. La princesa Shajovsky capitaneó a estas mujeres bibliófilas en su primera etapa; la condición más estricta consistía en no exceder el

número con el que habían bautizado a la asociación. El 16 de mayo de 1943, Paul Valery le escribió una carta a Victoria Ocampo desde la capital gala, en la que le contaba que había ‘dado a las Ciento Una ( mujeres bibliófilas) dos atos y dos actos [sic] de dos obras de teatro ( que no quedarán nunca terminadas)’. Marguerite Yourcenar escribió el prólogo a la Cynégétique de Opiano, traducida por Florent Chrestien e ilustrada por Pierre-Yves Trémois en 1955. Y, con todo, la asociación, compuesta en exclusiva por mujeres, aún arrastraba prejuicios heredados. En una declaración que tal vez aspirase a separar la afición que las unía de las luchas sociales de la mujer de la época, se definían a sí mismas como una asociación ‘femenina, no feminista. No escogemos necesariamente a autoras o ilustradoras’. En la revista Atlantic Monthly, por el contrario, parece que ya se fomentaba de manera explícita la incorporación de las mujeres al plano de la cultura y de los libros; en su Anatomy of Bibliomania (1930), Jackson se hacía eco de un texto de febrero de 1927 en el que aclaraban a sus lectores que las mujeres que sabían algo de ciencia y literatura, de viajes y biografías, se sentirían cada vez más atractivas.

Ahora, casi un siglo después, la librería neoyorquina Honey&Wax organiza un concurso anual, dotado con un premio de mil dólares, para mujeres menores de treinta años que

Façana antic edifici a Boston

presenten formalmente los resultados de su book hunting o batidas librescas. En su última convocatoria han sido distinguidas mujeres como Nora Benedict, quien, con veintinueve años, es estudiante de posdoctorado en la Universidad de Princeton y presentó su colección con el título de ‘El desarrollo de la industria editorial modernista en Buenos Aires’. Sus primeras ediciones incluyen, como cabe esperar, las obras que Borges publicó en distintos sellos argentinos, aunque se está centrando en recopilar todo el catálogo de la Editorial Sur. Por su parte, Jessica Kahan, veintinueve años, una bibliotecaria de Ohio que se alzó con el galardón, presentó su colección con el nombre de ‘Novelas románticas de las eras del jazz y de la Depresión’. Las trescientas piezas que ha coleccionado a tan temprana edad abarcan obras de los años veinte y treinta con unas impresionantes sobrecubiertas. No hay edad ni género de ningún tipo para la bibliofilia; y, teniendo en cuenta cómo se ha depreciado el mercado del libro antiguo, de entre todos aquellos atributos que debía reunir una mujer para cultivar tan noble afición, tal vez solo le haga ya falta sentir curiosidad y ser libre”.

Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p.134. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/

Read Full Post »

Déu Moloc

El llibre, com el brou en pols ‘La gallinàcia », com els calçotets” Titànic “o com les pastilles per endolcir a les sogres repel·lents, necessita d’una enorme publicitat, cada dia més enorme. La vida s’ha posat en aquesta forma: si vostès volen que el seu veí faci el gest de la generositat i adquireixi el que sigui, ofert per vosaltres, han de disposar d’una suma considerable per ser llançada a la gola d’el terrible Moloc publicitari, que cada dia es posa més car i cada dia multiplica i complica els seus inapreciables serveis. Els editors i els llibreters, més que trencar-se el cap per editar i vendre llibres excel·lents, se’l trenquen inventant subtils trucs i meravellosos esquers que incitin la gana del transeünt per adquirir la novetat tipogràfica. Aquest art nou de convertir els aparadors en estàtics cavallets, en els quals, per exhibir una aigua de Colònia o un producte de tocador, cal muntar, amb figures de mida gairebé natural, la rendició de Granada o l’assassinat del general Prim, va envaint la totalitat dels comerços i afecta, en conseqüència, al dels llibres. Si un volum qualsevol no conté res més que una vaga o remotíssima afinitat amb alguna cosa coneguda mitjançant el cinema o d’un esport de moda, en els aparadors de la llibreria poden aconsseguir-se  efectes considerables, i el volum té llavors alguna possibilitat de venda. Si, per exemple, es tracta de vendre un tractat sobre els mol·luscs de Suècia, no serà cap tonteria exhibir al costat de l’obra en qüestió un enorme retrat d’Ingrid Bergman, perquè de Suècia ha de ser el més popular que pul·lula en la ment de les masses. Jo he vist anunciar en una llibreria una obra d’autor de tan universal transcendència com Rudyard Kipling, a base d’unes fotografies en color d’una pel·lícula

composta molt capritxosament sobre l’argument de l’esmentada obra. Aquesta manera d’atreure l’atenció sobre una novel·la, a través del que la novel·la hagi cedit a la pantalla, és ja molt corrent entre nosaltres, i, sens dubte, tindrà una positiva eficàcia comercial. La literatura és a Espanya un article de difícil consum i, per tant, exigeix ​​cada vegada una propaganda més maliciosa i més subtil. Quan la butxaca es tanca o es limita, per les causes que siguin, el primer que pateix les conseqüències és el llibre, i per això el llibre ha de verificar mil coquetejos i mil piruetes als ulls del possible comprador; fins i tot s’ha arribat a prostituir vestint-se d’una sobrecoberta a tot color i de condició excitant, la qual promet l’or i el moro, i, en realitat, no té res a veure amb el innocu contingut de el llibre. Aquest truc ha estat explotat per algun editor i alguna vegada ha donat un resultat satisfactori.

 En fi, que el llibre està subjecte tant com el que més al tribut de la propaganda, i la màxima propaganda del llibre és el “Dia del Llibre“.

Ara bé, sembla ser que el Dia del Llibre hauria de ser un homenatge al llibre o un benefici positiu que rebés el llibre, com el “Dia de la Mare”, el “Dia del Pare” o qualsevol dels molts dies que es dediquen a fins benèfics, patriòtics o socials. Però resulta que aquest enorme i gloriós dia tan esperat pels editors i els llibreters, al pobre llibre no li reporta cap benefici extraordinari ni cap honor especial.

 El llibre, en tal dia, per sol·licitar la generositat del comprador, ha de patir una “capitis diminutio” de tipus econòmic, ha de desvaloritzar-se en un deu per cent; que no és molt, però que posa al llibre una mica en situació d’alguna cosa que es liquida i, per tant, es menysprea.

A mi em semblaria molt més just i posat en raó que el Dia del Llibre fos, en realitat, d’honor i homenatge al llibre, i que aquest honor es traduís en un petit sacrifici per part del ciutadà a aquest aliment espiritual de primera necessitat per la cultura d’un país. El sacrifici consistiria a pagar el deu per cent sobre el preu de coberta, i llavors sí que el llibre, ben bé un cop a l’any, podria agrair la gentilesa d’un públic perfectament civilitzat que és capaç de fer alguna cosa per la seva pròpia cultura. Però ja sé que això seria demanar la lluna en un cove, i Déu em lliuri de proposar a ningú, de debò, semblant candidesa. La realitat és la següent: per honorar el llibre i perquè la gent adquireixi unes lliures o uns quilos de paper imprès, cal abaratir  el llibre, i el llibre ha d’ empobrir-se i humiliar-se. Aquesta és la realitat, que no deixa de ser, per altra banda, una delicada paradoxa.

I, bromes a part, beneïda sigui aquesta humiliació i aquesta tremenda comprensió del llibre, lliurant-se a més baix preu en braços del què inconscientment s’aprofita de l’ocasió, creient fer una gran obra de misericòrdia.

            Beneït sigui el Dia del Llibre, perquè almenys l’home i la dona pensen en el llibre. I ja sabem que hi ha piràmides de llibres que són piràmides de ximpleries; però entre les ximpleries es donen les perles, que de vegades són les menys visibles i les menys atraients. Beneït sigui el Dia del Llibre, perquè entre la gran frivolitat i la gran trivialitat que nodreixen les nostres hores, alguna d’aquestes modestes i ocultes perles van a parar a les mans d’algú, a les quals no anirien a parar sense l’oportunitat del Dia del Llibre. Val més això que res, i nosaltres els constructors de llibres no hem de ser massa exigents.

  El que construïm sabem que no es pot tirar a l’arròs ni es pot exhibir en forma de corbata. És una cosa que no és pura vanitat, i requereix un interès i un afecte molt especials; i, per tot això, lloat sigui el Dia del Llibre, amb el deu per cent de rebaixa.”

El Dia del Llibre per José M. de Sagarra. Destino,n.924, 23 abril 1955.

Dia del Llibre de 1955 – Opuscle editat pel Gremi de llibreters de Barcelona

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Rastro Madrid

“ El asunto de los géneros es igualmente curioso, no solo por las distintas acepciones de la propia palabra, sino por los numerosos malentendidos que provoca. El primero, considerar que el género de la bibliofilia, como mercancía, pero también como clasificación editorial, debe ser de naturaleza intelectual. Dado que es una afición que parece haber comenzado en el siglo XVII, muchos se imaginarán varios tomos encuadernados en piel, vetustas obras que han viajado desde entonces hasta llegar a nuestras manos en nuestros días, señores en anticuarios que sacan el libro de cheques para llevarse a casa una rareza de la náutica, un tratado filosófico o un manuscrito de botánica. Nada más lejos de la realidad: hay bibliófilos de novelas de quiosco, de cubiertas de vanguardia, de ediciones censuradas. Todos ellos, aunque no queramos o no sepamos reconocérselo tanto como sería deseable, están construyendo y documentando con esmero un campo de estudio. La bibliofilia, bien entendida, es un estudio de la cultura y, por extensión, de la historia de la humanidad: qué intereses o temas han proliferado en cierta época; qué maneras de editar: qué libros han desaparecido y cuáles se han quedado, como si de un proceso de selección natural y cultural se tratase.

Cuesta de Moyano

En cuanto a otro género, el femenino o, dicho de otra forma, si nos detenemos en el papel que ha tenido – o ha dejado de tener – la mujer entre los bibliófilos, el asunto no deja de tener miga. Porque la Historia, así con mayúsculas, demuestra que las mujeres siempre estuvieron presentes entre este grupo de coleccionistas empedernidos, por más que hayan proliferado algunas leyendas en las que las mujeres actúan como una Santa Inquisición de esos pobres maridos bibliófilos, que introducen a hurtadillas en la casa los tesoros que han encontrado en el Rastro, en la Cuesta de Moyano o en cualquier librería de las que aún se encuentran en nuestro país. Y mucho se han extendido esas historias a lo largo del tiempo y los distintos ámbitos culturales, pues a mí misma me ha sucedido que, al ir a pagar un libro de esos considerados ‘raros’, el librero me pregntara si era ‘ para mi marido’, sin saber quién era mi marido, ni por qué me interesaba a mí ese libro.

Parte de esta creencia o estereotipo se ha basado tradicionalmente en el contexto en el que se hablaba de esta noble afición: los clubes, como el Roxburghe, las reuniones académicas y todos aquellos foros públicos y privados en los que no solía haber mujeres. Porque, para ser bibliófila, había que tener solvencia económica, social e intelectual. O, en palabras de Mary Hyde Eccles, la primera mujer que formó parte del prestigioso club neoyorquino Grolier: recursos, educación y libertad. La creación de la Universidad de Harvard en 1636 surgió de una donación de alguien que tenía estos atributos ( el germen fueron los trescientos libros de la biblioteca personal de John Harvard), pero no hay que olvidar que la primera universidad del mundo ( situada en Fez), la fundó Fátima al-Fihri, una mujer con las mismas condiciones anteriormente mencionadas. Y, con todo, aún hoy resulta insólito que se oiga hablar de mujeres en el campo del coleccionismo de libros y en la creación de iniciativas que dejen una huella cultural. Incluso en aquellas obras actuales en las que se intenta abarcar la contribución de las mujeres a lo largo del tiempo, las ausencias son notables”.

Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p.133. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/

Read Full Post »

Older Posts »