Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Fires i Mercats’ Category

“ Si els bibliòfils haguessin de triar un Sant Patró, com ara els impressors tenen Sant Joan ante Portam latinam i els llibreters tenen el Doctor Màxim Sant Jeroni, el tindrien ben bo de trobar. No en el martirologi romà, precisament. No és sant canonitzat, encara que visqué una molt santa vida. Ell portà la bibliofília, o sia l’amor dels llibres, fins a un extrem heroi.Amor quan desmesura, semblant  és d’oradura, deia el refrany català del segle XV. Amà el llibre amb una amor desmesurada, amb una amor quasi furiosa d’orat, el bisbe de Durham Ricard de Bury, autor de la carta pastoral intitulada Philobiblion, que fou el credo i la professió de fe de tot bibliòfil. Anys enrera la Cambra Oficial del Llibre, de Barcelona, pensà de fer una traducció i una bella edició, digna de l’entitat que la patrocinava, d’aquest opuscle que ja en totes les llengües cultes té la seva edició monumental. L’única traducció en cap de les llengües ibèriques que n’existeix, és la que publicà Pin i Soler en bell català, l’any 1916. I Catalunya té la sort de posseir un dels pocs còdexs que n’existeixen, procedent de la Biblioteca Dalmases. Ricard de Bury,

Biblioteca Dalmases

hipotètic Sant Patró dels bibliòfils, fon contemporani del nostre Ramon Lull. Nasqué l’any 1281 a Anglaterra, prop de Bury Sant Edmont, i morí a la seu de Durham l’any  1345. En aquell temps els llibres s’estimaven amb una amor paternal, alhora gelosa i tendra, molt més que no ara que les màquines trepidants n’infanten amb tanta i tan fàcil profusió amb una monstruositat tan prolífica. Aleshores l’eixida d’un llibre dels Scriptorium tenia quelcom de púdic i d’august, com ara un naixement ; i si el llibre era bellament il·luminat per una mà florida i lenta, aleshores la festa era gran, com la que es fa per un nadó primogènit que és portat a bateig entremig de blancors i randes. Eixugar la ploma, després d’una tasca llarga i amorosa i d’haver escrit al darrer full : Dextram scriptoris benedicat Mater amoris (que la Mare de l’Amor beneeixi la destra de l’escriptor), era un gran treball consumat i una bella victòria aconseguida. Ricard de Bury visqué en aquesta edat infantívola de la bibliografia, Abans que això hagués vençut Allò, segons la fórmula sibil·litica de Víctor Hugo, abans que l’Arquitectura hagués estat derrotada per la Impremta, i

Goliat per la fona de David, i l’Enormitat per la Delicadesa, i els dracs de les gàrgoles i les bèsties monstruoses de les gòtiques catedrals pel formiguer menudíssim i negre de la tipografia. En aquest temps, el bisbe de Durham publica, a manera de document pastoral, endreçat a tots els fidels de Crist que veuran les presents Lletres, el seu Tractatus pulcherrimus de amore lïbrorum, que és la Santa Regla de tots els devots bibliòfils. L’amor dels llibres no esclatà en el cor de Ricard de Bury, amb la seva elevació a l’episcopat. Ja li venia de vell, puix que era un amor de la seva jovenesa. Però quan fou bisbe consagrat mesurà  les seves antigues amors amb aquella cana d’or amb què el Vident de l’Apocalipsi veié que era mesurada la superna Ciutat de Jerusalem. Midada i tot amb aquesta mesura àuria, la seva bibliofília, fou trobada acceptable als ulls de Déu ; i es ratificà en aquest gran amor dels llibres el bisbe Ricard de Bury, qui ja al servei dels llibres havia posat els càrrecs àulics i diplomàtics que li havia confiat el Rei Eduard III, d’Anglaterra. Ell estimà als llibres amb una amor primerenca i quasi ingènita. En la seva florida joventut, els llibres foren per ell amables super amorem mulierum. Ell mateix ho confessa : “L’amor dels llibres que ens ve de molt jove, ens arriba a produir una mena de lànguida voluptuositat.» No està segur, en la seva consciència delicada, que l’amor dels llibres no li hagi fet cometre algun pecat venial, ja sia que l’objecte del nostre amor fos honest i fos pura la nostra intenció.» De bell grat deixa a altres bisbe» la glòria de les grans construccions arquitectòniques que aleshores la terra trametia al cel amb una exultació de Hosanna o d’Al·leluia ; i vol per ell només que la glòria amagada i humil d’haver-se fet pobre comprant llibres, és a dir “arquimeses de Sabiduria”, en comparança de la qual l’argent és estimat com el fang, i l’or com l’arena menuda i esmunyedissa». A aquells qui el mosseguen i el critiquen per la seva incurable bibliofília i per la seva temerària emacitat o sia passió de comprar, ell els perdona la passió llur per la cacera, pels viatges, per l’agricultura, per la guerra i pel joc, tot temps que ells signin indulgents per la seva bibliofília que li dóna solaç repòs, bell viure i dolça quietud i li proporciona motius infinits per a més amar Déu i reverenciar-lo. I fidel a ell mateix, Ricard de Bury sent gravitar sobre la seva consciència de pastor l’obligació de promoure i suscitar en la clerecia i els fidels encomanats a la seva vigilància, la seva entranyable í apostòlica bibliofília. I escriu la pastoral Philobiblon que extractaré en un article terç i últim.

Article: “Bibliofília II” de Llorenç Riber a  La Veu de Catalunya, 16 nov 1926.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“Todos los libros, grandes y pequeños, importantes o intrascendentes, tienen una génesis más o menos confesable.

Este librito que tienes en las manos nació a consecuencia de mis aficiones de coleccionador de libros, Bibliomanía o Bibliofilia; tiene poca importancia el calificativo que se le quiera poner. En el fondo es una obsesión más o menos apasionada por almacenar libros, que la mayoría de los mortales consideran perfectamente inútil.

En el caso concreto de los libros de fábulas, es cierto que con poseer un buen ejemplar de cada autor, nuestra información es no demasiado inferior a la que puede tener el coleccionador más afortunado de todas las ediciones aparecidas.

Todas las manías son atacables desde un punto de vista rígidamente austero. Pero creo que media un abismo entre el coleccionador de etiquetas y el coleccionador de libros.

Ya supongo, lector discreto, que adivinas asoma en estos párrafos un propósito justificativo. Es verdad, y no quiero ni aspiro a merecer disculpa.

Yo también, en horas de soliloquio pretenciosamente formal, he visto que dedicar nuestras al afán de adquirir ediciones raras, en esta épocade dispersión nuclear y cuando estamos tan cera del cero absoluto, es acaso una ocupación que raya en frivolidad.

A pesar de esta sincera confesión, puedo decir que en mis aficiones librescas he conseguido en muchos momentos de nuestra vida atormentada, un remanso de paz y de fácil alivio de las miserias espirituales de este  mundo que nos ha tocado en suerte.

Mi afición a recoger libros de fábulas no se ha limitado a la posesión de ediciones cada día más difíciles, sino que además he gozado horas deliciosas leyendo sus ingeniosos argumentos o saboreando la gracia de su redacción y de su estilo.

Para aquellos que conocen mis actividades habituales, espero que esta justificación servirá.”

La psicología de los animales domésticos a través de los fabulistas” de José Vidal Munné,Madrid, 1951 ( Artes Gráficas Grigelmo-Bilbao).

Read Full Post »

Imatge del Monastir de Bellpuig de les Avellanes, vista en el vlok Quina la fem? 

“Vénen després anys de foscúria, el segle XVIII, – la nostra captivitat de Babilonia, sense esperances de tornar a la ideal Jerusalem reconquerida,- plana feixuc damunt l’estemordida consciència nacional. Sembla que tot és mort en l’esperit i en la fe de Catalunya. Sembla que la redempció és impossible.

Però als recons de les desertes biblioteques, vora els amples i desguarnits finestrals que miren a Orient, com per instint, algun monjo vella, abstret, damunt d’un infolio o d’una carta documental, algun doctor de Cervera – tal volta massa menyspreada, si es té en compte l’estat de la cultura en les altres Universitats espanyoles – investiga costums i codis. Així, a Bellpuig de les Avellanes, el P. Caresmar recerca i escriu, escriu i recerca, amb màxima competència,  dels atacs de la ignorància; son company, el Pare Pasqual, forma un Museu on abunden els incunables i els documents, i els Pares Martí i Finestres escriuen obres fonamentals, i a Cervera, els Dou, Finestres i Gallissa, formen als Balmes, Milà i Fontanals, Torres Amat, Bofarull, Monturiol, que han de presidir el desvetllament de Catalunya.

Univeritat de Cervera

En la Renaixença, el llibre és el fautor principal, i, una vegada represa la plenitud de la consciència de pàtria, el bell llibre és l’escut de noblesa per a la producció intel·lectual del desvetllament.

Els noms de Marian Agulló, Joan Oliva, R. Miquel y Planas i Eudald Canibell i altres bibliòfils  catalans qui, no contents amb la possessió i estudi dels bells llibres , n’han publicat de nous amb bon gust i riquesa que els feia germans dels nostres incunables, poden parangonar-se amb els dels grans impressors estrangers de l’època actual, com les nostres societats de bibliòfils competeixen en fervor i comprensió amb les d’altres països més poderosos per la riquesa i el nombre.

Darrerament, la impressió de bells llibres catalans s’havia ressentit massa de les conseqüències generals de la impremta. Desapareguda la “Societat Catalana de Bibliòfils”,ja del bell llibre català només en floria alguna mostra, deguda a l’esforç isolat d’algun esperit selecte.

Per això, uns quants entusiastes que no podien veure sense neguit que Catalunya no ocupés el lloc que li correspon com a editora de bells llibres, s’han aplegat per a fer més fecunda la iniciativa de cada un i l’esforç de tots.

Les primeres obres seran:

Joan Alcover: “Poesies”. Edició completa. Contenint: Cançons de la serra, Elegies, Endreces, Jovenils, Poemes bíblics, Proverbis i Vària,…

Artur Masriera: “Les Syracusanes o les festes d’Adonis”. Traducció, part en vers, del famós idil·li de Theòcrit,…, il·lustrada per Francesc Labarta amb nombroses composicions i vinyetes a quatre colors.

Magí Morera i Galícia: “Hores lluminoses”,…

Joan Maragall: ”El Comte l’Arnau”, amb il·lustracions d’estil romànic, gravades expressament en boix, sota la direcció de Josep Pijoan.

Víctor Català: “Recull de poesies”.

Josep Carner: “Tria de Sonets”.

Els subscriptors rebran un petit butlletí mensual, amb les notícies que puguin interesar-los rspecte a l’entitat, i en el nombre final hi anirà una llista de tots els adherits.

Les obres que si fossin editades en les condicions habituals i amb mires mercantils, representarien en llibreria un import de 120 a 150 pessetes, als Amics dels Bells Llibres no els costaran sinó 90 pessetes, que podran pagar:

a)Totes d’un cop, reduint-se a 86.

b)En una quota de 30 pessetes i 12 de 5.

Els que adoptin alguna d’aquestes dues maneres, rebran com a regal un volum de poesia catalana, a triar entre:

M. Morera i Galícia: “XXIV Sonets de Shakespeare”, edició de bibliòfil en paper de fil i a dos colors.

M. Morera i Galícia: “Selecta de Sonets de Shakespeare”.

Alfons Maseras: “Eglogues”, edició de luxe en paper de fil.

c)En sis quotes de 15 pessetes, que aniran pagant en rebre els volums.

Mitjançant un conveni amb la casa Oliva de Vilanova, impressor, Casanova, 160 ( qui s’encarrega d’estampar la sèrie i d’administrar-la), s’ha assegurat la regular aparició dels llibres cada dos mesos.

L’aparició del volum POESIES d’En Joan Alcover, ha estat el millor elogi de l’empresa dels “Amics dels Bells Llibres”, perquè és una obra mestra de bon gust tipogràfic. Creiem que tots els amants de les lletres catalanes i de la bona presentació dels llibres dels nostres grans autors, miraran amb ulls d’afecte primordial l’empresa de la Societat.

Article de Miquel Capdevila. Secció Lletres i Llibres, de La Veu de Catalunya. Any XXXI. Núm. 7810. Divendres 1 d’Abril 1921.  )I llegit també en el Butlletí dels Amics dels Bells Llibres, nº 3, abril-maig 1921.

χφ         χφ         χφ        χφ        χφ        χφ χφ

“ El delirio de la bibliofilia es un arcano profundo que hay que respetar. No tiene dogma preciso, o tiene muchos. Éstos residen en la mente y en el corazón. No es lícita la reticencia. Los libros de una biblioteca no se leen quizás. ¡ Sólo se miran !… Pero tal vez se han leído y se recuerdan… ¿No se han leído ?… pero quizás se leerán. El propósito y la promesa es un voto. Leer un solo libro  es empezarlo a cumplir. Los otros, entre tanto, esperan. El amante de los libros espera también. La esperanza es una virtud teologal.

Los libros se aman ante todo por su contenido. Ocioso es afirmarlo. Pero también por sus antecedentes. Por el escudo de armas que ostentan sus tapas, por su procedencia, por un autógrafo que luce en la portada, por una dedicatoria sentimental y también, qué duda cabe, simplemente por su vetustez o rareza. 

Los códices y manuscritos de antigua edad pertenecen al reino de la arqueología. Son reliquias temblorosas del pasado – tras las cuales andaba enloquecido en el siglo  XIV el obispo de Durham  y Canciller de Inglaterra, Ricardo de Bury -, los cuales se custodian hoy, celosamente, en las arcas herméticas del acervo común protegidas de la luz, del fuego y de manos profanas. Miles de manuscritos de la Biblioteca Vaticana se han registrado en microfilm para facilitar la labor de investigación de los eruditos del continente europeo y americano, sin poner en riesgo los frágiles y valiosos originales de imposible renovación.

Los libros de hermosa tipografía, antiguos o modernos, e incluso el libro aquél, único, que nunca conseguiremos, cuya obsesión para obtenerlo fue objeto de leyendas de incendios y asesinatos, son nuestros libros, y en cantidad mayor o menor integran nuestro ajuar espiritual. Los conservamos cerca de nuestro alcance vestidos de fiesta, como un remedio infalible contra la tribulación”.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 42-43.

Philobiblion

Read Full Post »

BIBLIÒMAN, s. m. és un home posseït per la fúria de tenir  llibres.

Aquest personatge original no es va escapar de Jean de La Bruyere. Així és com el va descriure en el capítol XIII del seu llibre de Personatges, on passa revista a d’altres personatges. Fingeix trobar-se un d’aquests homes que tenen l’hàbit dels llibres i qui li vol  fer entendre que té una biblioteca, el nostre autor li diu que té algun tipus d’enveja per veure-la. “Vaig a trobar”, va dir ell, aquest home, que em rep en una casa, on ja des de l’escala em mig marejo per una olor de marroquí negre, del qual tots els seus llibres estan coberts. Em crida a l’orella, per reviure’m, que estan daurats a rodanxes, ornats amb xarxes d’or i de bona edició, i em va anomenant el millors un rere de l’altre, i per dir que la seva galeria és quasi plena menys uns trossets que estan pintats de manera, que es prenen per a llibres reals disposats en tauletes i que l’ull no s’adona; afegeix que no llegeix mai i que no posa el peu en aquesta galeria i que ara ho fa per complaure’m; li agraeixo la seva complaença i desitjo, molt  més que ell, visitar la seva adoberia, que ell anomena biblioteca “.

Per tant, un bibliòman no és un home que obtingui llibres per instruir-se: molt lluny d’aquests pensaments, ni tant sols llegir-los. Té llibres per tenir-los, per recrear la vista; tota la seva ciència es limita a saber si són de bona edició, si estan ben enquadernats i per les coses que contenen, és un misteri al qual no pretén ser iniciat; això és bo per a aquells que tindran temps per perdre. Aquesta possessió, anomenada bibliomania, sovint és tant costosa com l’ambició i la voluptuositat. Un home, pot arribar a negar-se el més necessari i viure en una honesta mediocritat, només per satisfer aquesta passió.

 

“Bibliòman”, Jean le Rond d’Alembert i Denis Diderot en el volum 2, pàgina 228 de l’ “Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, par une société de gens de lettres, mis en ordre par M. Diderot de l’Académie des Sciences et Belles-Lettres de Prusse, et quant à la partie mathématique, par M. d’Alembert de l’Académie royale des Sciences de Paris, de celles de Prusse et de la Société royale de Londres”, Paris, 1751.

       &&&&&&

 

Beato de Liébana ( segle X)

“ Bueno paseando por aquí, hoy que estoy hecho polvo, he visto la siguiente noticia, y no me puedo contener: … responsable de la librería M, de Valladolid,…, se queja amargamente de la bajada de bibliófilos, ‘de nivel’. ‘Nuestras ventas tuvieron una gran bajada, y no han repuntado – se lamenta el librero vallisoletano – , y eso se debe, en gran medida, a la desaparición del público bibliófilo. Antes te encontrabas con mucha gente que buscaba primeras ediciones, o volúmenes antiguos de geografía, derecho o cualquier otra disciplina, y ese tipo de cliente está desapareciendo. Se hacen mayores, fallecen y no hay un relevo. Para nosotros, esto es un problemón”.

Pues no está el pobre hombre equivocado ni nada, aquí hay gente a las 7:00 de la mañana en los mercadillos, como ‘zombies’  buscando libros, recorriendo internet, contactos, hay un tío de una funeraria, que a la familia del finado, le compra los libros, trastos viejos y el piso si se dejan, hay que andarse con un ojo¡¡¡ ( ni muerto dejan tranquila mi biblioteca), hay legión de buscadores de libros, demasiados para mi gusto, mucha competencia.

Lo que pasa con la librería M es que no tiene trato personal, y además no sabes con quien tratar, no te enseñan los libros buenos, esos que dice  que no vende, que yo que paso por allí y es que me dicen  que no tienen. sólo se los enseñarán a clientela exclusiva por lo visto…

No enganchan a los nuevos bibliófilos, lo mismo el jefe de la tienda que no conozco, sea el bibliófilo o entendido, pero ahora son como cualquier gran centro comercial sin alma de libros.  A mi entender, no se si tiene mala suerte, o qué, pero así me parece cuando voy por ahí.

No es que no hayan bibliófilos nuevos, es que según como se lo montan, no atraen a nadie, para quien no lo conozca, es una librería de muchos años, con libros actuales, hacen facsímiles, tienen un montón variados que editan ellos, y ahora sacan fondo antiguo que no hay vendido, hay tres dependientes… les preguntas si tienen algún libro algo más especial, y desde hace años me decían busca el catálogo en Internet, buen trato personal.

Estaban un día hablando, con un cliente de hace tiempo, por lo visto enseñándole algún libro que tenía un defecto que lo enviaban a un encuadernador en Urueña, cuando termino y tal como estoy interesado le pregunté sobre si podía informarme de quien era el encuadernador, pues secreto de estado, eso lo sabía otro hermano o dependiente.

Otro día compré un libro de poesía con autógrafo, de escritores desconocidos, haía uno marcado a 1000 pts, lo llevo con otros a caja, resulta que no lo tenían marcado. Y era una primera edición ( que ojo tengo) de un poeta gallego, lo buscan por Iberlibro, precio 70 euros pues me dicen me parece mucho por el libro ( a mi también), pero un librero lo valora, y te dice, por tanto, y lo compras o no, no te dice espera a que venga unos días el jefe, a ver como lo deja… pues hombre no es un Beato de Liébana, ni el gran libro de poesía del autor… vamos, total que vendieron un libro menos, estará por allí si a alguno le interesa.

Con eso no engancha a la gente, te vas a ‘la leona’ que la están reformando, que te hacen sentir como en casa, o algún librero de viejo de toda la vida en el poniente, para charlar un rato, o al lado del teatro  Calderón que se vende libros de cualquier tema, antigüedades y demás, por lo menos con trato personal…

Bibliófilos aquí hay a patadas, otra cosa es que entren a comprar libros antiguos, como si fuesen al centro comercial, sin hablar con nadie, a precio justo, si puedes comprar rápido mejor.

Que conste que ni gano ni pierdo nada en esto, sólo que él no vende libros será así, pero ¿que no hay bibliófilos aquí?, un poco más y no cabemos, y a otros ni nos dejan serlo.

 

Article: “Falta de bibliófilos en Valladolid?”, en el vlok: http://mislibrosconhistoria.blogspot.com.es/2011/09/falta-de-bibliofilos-en-valladolid.html

Read Full Post »

“ Crec que si no us he parlat de mil biblioteques poc se’n deu faltar. Però cal afegir.n’hi una, ja que us he anunciat que parlaria de mil i una biblioteques. La que hi manca és una de molt curiosa,els llibres de la qual, qualificats de “tontos” per un savi bibliòfil molt amic de tots vosaltres i apreciats com , “sublims” per un altre amador dels llibres tan savi i tan amic nostre com l’anterior. Jo no em deturaré a esbrinar qui dels dos té raó, i deixaré que cadascú de vosaltres ho decideixi. Recollida pacienment durant vint-i-cinc anys per un bibliòfil barceloní, la col·lecció de què us parlo conté títols tan suggestius com els següents:

Arte de hacerse querer de su marido”, “ De la elegancia mientras se duerme”, “ Eloge du sein des femmes”, “Arte de fumar sin molestar a las damas”, un llibre que no sé amb quin adjectiu qualificar titulat “ Historia de España primitiva”, en el qual l’autor pretén que el pare Adam parlava en català i que tota la història antiga passa a Catalunya: assegura que Atenes és Reus, que Tarragona és Jerusalem, que Barcelona és Roma, que “hebreu” ve d’ ”Ebre”, a les riberes del qual, segons l’autor, estaven establerts els hebreus. Hi ha, encara, a la col·lecció que comento un llibre que es titula “ Manual del perfecto ladrón”, seguit d’un “ Arte de evitar el robo”, un altre titulat “ Curso de gramàtica parda”, un poema en italià d’uns cinc mil verssos endecasil·labs titulat “ Il Limbo”, un “ Art de nager” de l’any 1782, una “ Historia de los perros célebres”. Altres llibres porten per títol: “ Eloge du mensonge”, “ Art de monter la bicyclette”; “ Eloge de l’Ivresse”, “ Les fous célèbres”, “ El conyugalismo”, “ Estética del Amor”, “ Noticias de la otra vida”, “ Contra las comedias”, “ Lettres d’un chien errant”, “ Fisiología del sastre”, “ Los mil y un cuartos de hora”, “ Lunigrafía o lengua, leyes, usos etc. de los habitantes de la Luna”, i així fins a més de 1.200 títols, des del segle XV fins els nostres dies.

Com que seria massa llarg de parlar-vos ara in extremo d’aquesta curiosíssima biblioteca i fa massa estona que abuso de la vostra atenció, acabo prometent-vos guardar el tema per a d’aquí a cent anys, que, si seguim al pas que anem, serà quan em tornarà a tocar el torn d’haver de fer ús de la paraula davant de vosaltres”.

Extret de “ Viatge d’un bibliòfil a través de mil i una col·leccions de llibres”, conferència pronunciada a l’Associació de Bibliòfils de Barcelona el dia 3 de març de 1948. Editada com a felicitació per els socis de l’ABB, l’any 1951, impresa per Joan Batlle Tejedor.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

Sin embargo, en este paraíso de libros y felicidad lectora que es la cuesta Moyano, hay cuatro gatos. Menos de treinta personas se mueven por las casetas y los tenderetes. Y eso, en día casi festivo como hoy; en que, con crisis como sin ella, bares y terrazas están llenos. Como de costumbre, la charla con algunos amigos libreros ha sido un rosario de lágrimas y pesares. No se vende un carajo, es frase que lo resume todo. Cada vez viene menos gente, y esto se muere. Y fíjate, añaden, que no hay lugar donde se concentre una oferta cultural tan extraordinaria y barata como esta. Escuchándolos, recuerdo con amargura una discusión que mantuve hace días en Twitter con algún cantamañanas que argumentaba, en defensa de la piratería salvaje y del todo gratis para todos – confundiendo cultura de fácil acceso con cultura impunemente saqueada -, que los libros son caros y eso justifica trincarlos de Internet por la patilla. Lugares como la cuesta Moyano, las librerías de viejo o las ferias que los libreros de lance organizan con gran esfuerzo en diversos lugares de España, desmienten esa simpleza. Y si es cierto que la novedad editorial alcanza en ocasiones precios indecentes, a quien desea tener un buen libro en las manos le basta darse una vuelta por lugares como este con diez euros en el bolsillo. O con menos. El precio de una caña y una tapa. Raro sería que no se fuese con tres o cuatro libros. O más. Quien no compra un libro es porque no quiere, o porque no lee. No porque todos los libros sean caros. Así que déjenme de milongas y cuentos chinos”.

Article: “ Sobre libros, cañas y tapas”, de Arturo Pérez-Reverte en el seu vlok.

Http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/660/sobre-libros-canas-y-tapas/

Read Full Post »

(He estat 5 mesos fora, però ja he tornat.)

Catalunya ha estat bressol de rellevants xilògrafs. La dinastia dels Abadal, de Moià, dedicats preferentment a la estamperia de caràcter religiós, va ser de les més famoses, traspassant el seu renom l’àmbit de les nostres fronteres.

L’art xilogràfic va ser utilitzat també per a la il·lustració de llibres, contes, romanços, auques i documents, per mitjà d’imatges i orles.

Els gremis artesans, motiu de les xilografies d’oficis, eren institucions lligades a les confraries que es van fundar a Catalunya durant l’Edat Mitjana a l’inici del desenvolupament mercantil i industrial.

Xilografia de Pere Abadal (1630-1684)

A mitjan segle XVII, ja es fan amb burí gravats amb gran varietat de motius nadalencs, iniciant-se a Barcelona aquest costum popular i mundial de les felicitacions de Nadal.

Gran part d’aquest tresor de l’art xilogràfic es va perdre perquè els propis artífexs, a l’hivern, alimentaven les seves estufes amb fustes gravades, un cop utilitzades.

L’encant d’aquest tipus d’art popular és la seva pròpia simplicitat i fins a la seva ingenuïtat.

L’extensa col·lecció de boixos de “Gràfiques El Tinell”, els permet confecciona gran varietat de models únics d’acurada qualitat per targetons nadalencs, ex-libris, pergamins, targetes de boda i de naixement, programes, etc.

L’entusiasme, dedicació i perseverança del seu propietari don Pedro Nuez, ha evitat que aquest tradicional art es perdi, en bé de la cultura catalana i universal”.

Xilografies Catalanes d’oficis del segle XVIII”, article a Cuadernos de Bibliofilia, númeo 4, abril 1980, p.63-64.

 

“ Unos cazan conejos o venados, y otros cazamos libros. Transcurre una de esas mañanas frías y soleadas de Madrid, cuando las casetas de la cuesta de Moyano se alinean en una luz cegadora con sus mostradores y tenderetes llenos de libros de lance. Entre esos naufragios de librerías, pecios de bibliotecas, restos flotantes de vidas y mundos desaparecidos, me muevo atento y sigiloso como un francotirador adiestrado por viejos hábitos. Dispuesto, como estipulan las reglas, a actuar sin piedad frente a otros eventuales cazadores, madrugándoles la pieza codiciada. Llevo así hora y media, mirando, tocando, husmeando como un depredador pertinaz, del mismo modo que mi ‘teckel’ Sherlock lo haría, si su amo le permitiera hacerlo, tras el rastro de un codiciado jabalí. Con el pálpito en el corazón y el hormigueo en los dedos sucios de buscar y rebuscar que siente todo psicópata de los libros en lugares como este. Ávido por cazar hasta sin hambre. De colmar el zurrón aunque vaya bien repleto.”

 

Article: “ Sobre libros, cañas y tapas”, de Arturo Pérez-Reverte en el seu vlok.

Http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/660/sobre-libros-canas-y-tapas/

Cuesta de Moyano, anys 20.

Read Full Post »

 “Caganòfil”, butlletí de l’Associació d’Amics del Caganer, n.17, Barcelona, 2000.

 

“Al magnífic i pintoresc Barri Gòtic de Barcelona – testimoni de dos mil·lenaris d’història -, a l’altura de l’àbsida de la catedral, està situada  “Gràfiques El Tinell1 ( carrer Freneria, nº 1), que és [era] l’únic taller existent actualment a tota Espanya, dedicat a l’estampació de xilografies.

A les xilografies que representen els antics oficis barcelonins, pertanyents al segle XVIII, es pot admirar el senzill enginy usant el burí que es va produir al passat, ressaltant la seva coloració violenta que ens recorden les cèlebres i delicioses imatges d’Estrasburg.

Per a la seva obtenció, utilitzaran les planes de fusta antigues (originals) de boix, de la seva pròpia Col·lecció, i després, il·luminades a mà, una a una, seguint la laboriositat i tècniques de l’època.

Xilografia feta a Gràfiques El Tinell

 

La finalitat de les xilografies consistents en divulgar i donar a conèixer els oficis molt corrents en aquella època i, entre ells, podem admirar un apagallums deliciós, un llenyataire, un teixidor, el que buida i emmotlla els esclops, el ceramista o un boter, a més a més de vaixells i altres motius de creació artística i simbòlica d’aquells temps, que formen l’extens i variat assortiment d’aquest taller xilogràfic.

De tots els procediments de gravar, sobresurt, per la seva bellesa, destresa i artesania, el que es realitza en fusta, i de l’ús d’aquesta, procedeix el nom de XILOGRAFÍA (del grec Xilón, fusta, i graphe, esculpir, gravar).

El gravat a la fusta és anterior a la invenció de la impremta. Van ser els monjos en els seus monestirs els que van perfeccionar l’art de gravar en fusta o xilografia; art del que es recorden dues grans escoles, l’Epinal i l’Estrasburg.

Xilografies Catalanes d’oficis del segle XVIII”, article a Cuadernos de Bibliofilia, númeo 4, abril 1980, p.63.

1.-En el vlok “exploradors urbans”  hi ha un article sobre el desaparegut establiment “Gràfiques El Tinell”.

Epinal

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

“Y permita el lector que relatemos la aventura de un imaginario bibliófilo. «Era un hombre modesto; su pasión por los libros era grande, voraz; pero sus medios de fortuna eran menguados. Estaban vedadas para él las grandes ediciones; no podía saborear las ediciones primeras y preciosas do los clásicos. Tampoco las ediciones modernas costosas, en varios volúmenes, podían tener acceso a su biblioteca. Su biblioteca la componían cuatro o seis grandes estantes. Toda clase de volúmenes se iban alineando en los andenes. Muchas obras en cuatro, seis ó más volúmenes estaban incompletas.

»El buen bibliófilo era infatigable. Lo rebuscaba todo. Ningún siglo estaba libre de su ‘pesquisición’, ponía su mirada en todas las literaturas. En los puestos de libros viejos, al aire libre y en las tiendecillas angostas, el incansable bibliófilo recogía libros grandes y libros chiquitos de todo cariz y toda laya. Los bolsillos del gabán y de la americana del caballero se ostentaban siempre grávidos, abultados. ¡Con qué emoción ponía sus manos el bibliófilo sobre un volumen codiciado! Lo miraba y volvía a mirar; se lo llevaba a casa puesto con cuidado en el bolsillo; lo examinaba luego atentamente; lo leía, en fin, despacio: lentamente, gozando de tocia la sustancia del volumen.

»Y con todos sus libros había hecho lo mismo. La lectura de esos volúmenes era para el bibliófilo algo más que una simple lectura; había sentido el libro; había vivido con él; había gozado de ese volumen roto, incompleto, y de todo el ambiente espiritual en que el libro se había formado. El esfuerzo, los sacrificios, la perseverancia, los fervores que le habían costado estos libros, habían hecho que la vida del bibliófilo estuviera ligada —íntima y cordialmente— a todos estos libros, aun deteriorados y faltos.

»Un día, por azar de las cosas, el buen bibliófilo heredó una reducida, pero magnífica biblioteca. Figuraban en ella las bellas ediciones que nunca el caballero había podido conseguir. Ya tenía allí el bibliófilo, al alcance de su mano, los libros, las ediciones críticas, definitivas, en que se forma el sólido saber. No tenía más, para ser erudito moderno y seguro, que leer estos libros preciosos. No era preciso, por lo tanto, que el caballero tornara a sus puestecillos en busca de las ediciones descabaladas y caducas en requerimiento de un segundo o un tercer tomo de una obra que no podía antes conseguir completa. .

»Y sin embargo, el buen bibliófilo, en vez de alegría, sentía una vaga tristeza. Aquellos libros espléndidos no eran los que le habían acompañado durante toda su vida. Los otros, los vagabundos, los callejeros, representaban para él la libertad, la independencia de espíritu, la sensibilidad espontánea y viva. Un poco del tráfago de la calle y de la independencia del escritor bohemio estaban infiltrados en sus páginas. Lo otro —las ediciones magníficas— era lo definitivo, lo inconmovible, lo solemne, lo dogmático; esto —el volumen incompleto y roto, pero leído y sentido— era la espontaneidad y la libertad. La imaginación no estaba sujeta, leyéndolos, a las trabas de la crítica, y podía saltar, volar y fantasear. La imaginación, libre de la imaginación, libre de trabas, espoleaba a la sensibilidad.

»Y lentamente, sin poderlo remediar, el buen bibliófilo volvía las espaldas a sus espléndidos libros y se encaminaba a los puestecillos de las ferias en busca del volumen aventurero.» La labor realizada por el desaparecido «Instituto Catalán de las Artes del Libro» nos ha legado una preciosa cantidad de obras inmortales. Hoy el «Instituto Nacional del Libro Español», cuyo director, Guillermo Díaz-Plaja, se esfuerza no sólo en divulgar tanto en nuestro país como en Hispanoamérica el libro español, sino en procurar su más elevada presentación, llegará indudablemente al enriquecimiento de nuestras ediciones a base de su magnífica presentación.

Article: “ Dos obsequios”, de Luis Valeri a La Vanguardia , 26 de juliol de 1968.

 

Read Full Post »

“ El món del col·leccionisme abraça tot tipus d’objectes dispars. Els polítics romans van col·leccionar antiguitats gregues (fins i tot falses). Els catàlegs de cases de subhastes dels temps moderns exposen de tot, des de pintures d’artistes famosos a tot el món fins a mitjons que van pertànyer alguna vegada al duc de Windsor. Mercats de puces desbordats  d’ entusiastes a la caça de targetes telefòniques, objectes maçònics, targetes postals, calcomanies, claus, ampolles de Coca-Cola, navalles d’afaitar, diplomes, ampolles miniatures de licors, paquets de sucre. I així sense parar.

Es obvi que aquests tipus de col·leccions són com una mania. Col·leccionar llibres vells, d’altra banda, és una cerca totalment defensable, ja que els cobejats objectes són obres rares i costoses del segle XV o primeres edicions del segle XX. A més, hi ha un gènere en l’edició coneguda com “llibres sobre llibres”, que, en efecte, és una altra manera de col·leccionar llibres: compilar-los, comparar-los i donar-los sentit.

Al segle XIX, els experts més prominents en el gènere de llibres sobre llibres eren francesos: un pensa, per exemple, en el bibliòfil Charles Nodier, que era el director d’una sucursal de la biblioteca nacional de França, que va influir molt sobre alguns dels escriptors més notables del seu temps. Malgrat això, des del segle  XX, el gènere de llibres sobre llibres va florir en major en mesura en països de parla anglesa. Per suposat, molts llibres parlats d’altres llibres, com passa amb  històries de la literatura, però el gènere general de llibres sobre llibres maneja la història i la col·lecció de llibres.

Charles Nodier

¿Per què tot aquest interès en col·leccionar llibres, en una època en què tot sembla indicar que els mitjans de comunicació mostren una impaciència insaciable per citar a qualsevol que argumenti que el llibre imprès va de sortida, pròxim a ser desplaçat completament per llibres electrònics? Una resposta és: perquè tan aviat com un objecte comença a desaparèixer del mercat, la gent comença a col·leccionar els exemples supervivents.

Malgrat tot, això no pot ser tota l’explicació, ja que les col·leccions de llibres han millorat molt abans que arribessin als lectors electrònics i la gent va començar a pronosticar la desaparició de la paraula impresa. Potser la resposta només és que, davant del pronòstic de la extinció del llibre imprès- encara que sigui un pronòstic absurdament apocalíptic – , hem experimentat un nou despertar, un renaixement del nostre amor per aquest objecte que existeix des de molt abans que la impremta . El tremolor que corre per la nostra columna vertebral només de pensar que els llibres poguessin desaparèixer algun dia, això és el que ens impulsa a escriure sobre ells, a obsessionar-nos amb ells, a col·leccionar-los. Ells estaven aquí molt abans que vostè o jo; tant de bo visquin més que tots nosaltres¡

Parts de l’article: “Llibres sobre llibres”, Umberto Eco, L’Espresso, 2013.

Títol original:”Libri che parlano di libri” ( https://espresso.repubblica.it/opinioni/la-bustina-di-minerva/2013/04/18/news/libri-che-parlano-di-libri-1.53279  ).

 

Livraria Simao ( Lisboa), la més petita del món.

“Esto no sucede en las librerías españolas, por ejemplo, que suelen ser espacios habitables que se abarcan de una ojeada ( hablo aún desde la provincia). Hay pocos libros, tal vez, pocos en comparación con los que guardan estos monstruos, pero son los suficientes. No hacen falta más. Pocos se hacen más raros, más especiales, y hacen más raro o más especial al que los mira. Uno contempla y repasa sus estanterías como contempla y repasa la propia biblioteca, atento al mínimo cambio, curioso ante las novedades, irritado si algún libro que esperábamos hallar ha desaparecido. Cada libro ha encontrado o va encontrando su lugar: dialogan entre ellos y con los clientes, lucen o deslucen, vienen y se van, pero en cada momento percibe uno su presencia, el espacio que ocupan; y ese espacio es mensurable porque la librería lo es. Puede albergar a un hombre, a dos, a quince. No a esas multitudes anónimas que serpean por las salas de la Blackwell’s de Oxford con cara de pocos amigos. Uno en esas multitudes se pierde, y ocurre que los  libros que busca también”.

 Jordi Doce, a “Carta de Inglaterra: Librerías y grandes superficies”. ”. Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 582, 1998.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra/cuadernos-hispanoamericanos–233/

Llibreria Blackwell’s a Oxford

 

 

Read Full Post »

Llibreria Canuda ( tancada)

“ Vendre llibres de vell i antics per Internet pot semblar una mica surrealista, o com a mínim estrany. Però la veritat és que de seguida ha estat acceptat i vist amb bons ulls pels llibreters que s’hi dediquen. Cap d’ells considera que actualmente sigui el seu principal canal de venda, pero sí que és molt bon complement a la botiga i el catàleg. De fet, el que es fa a Internet és penjar-hi una versió més o menys àmplia dels catàlegs tradicionals que s’envien [ cada dia menys] en suport paper als clients o de bona part del fons de la llibreria. Ramon Gómez diu que la llibreria Canuda [ ara tancada] té entrats a Internet uns 15.000 títols, amb preus a partir de sis euros. “ Nosaltres fem dos catàlegs a l’any, amb uns 2.000 o 2.500 llibres de tota mena de temes que enviem als nostres clients tant de Catalunya com de l’Estat espanyol. El que no es ven per catàleg, llavors ho posem a Internet”. Ells, com tants altres, no han volgut renunciar al catàleg en versió paper perquè saben que hi ha clients – sobretot gent gran – que no utilitza Internet.

Xavier Lloveras calcula que en el seu cas les vendes per Internet representen aproximadament un 30% sobre el total. “ A mi, concretament, l’ús d’Internet m’ha anat molt i molt bé, ja que he pogut accedir a clients que d’altra manera no hauria trobat”. Sobretot ha permès acostar el llibre de vell als col·leccionistes més joves. “ Gràcies a Internet molts bibliòfils han trobat en un segon el llibre que feia més de deu anys que buscaven. És una manera màgica d’accedir en un moment a bases de llibreries que tenen milions de llibres a la venda. com és el cas d’Iberlibro [ ara Abebooks] a España i América Llatina o d’Abebooks arreu del món. Això sí que és una cosa que ha revolucionat el món del llibre antic”, opina Lloveras.

La comoditat de pagar mitjançant una transferència i de poder rebre el llibre per missatger o per correu en el termini d’una semana com a màxim, són avantatges a favor de la compre per Internet. Ara bé, també és cert que a la xarxa han entrat pseudollibreters de vell i això ha fet un flac favor al sector. Per això els professionals recomanen que el client primer s’assseguri de la solvència i la seriositat d’aquell comerç. Entre altres coses, perquè sàpiga on ha de reclamar si el llibre que li envien no està en les condicions que li descrivien a la fitxa d’Internet o que li havia dit el venedor. “ En aquest sentit, al llibreter li pertoca ser molt curós amb la informació que dóna al client per contrarestar la desconfiança que pugui oferir una compra que es fa a distància, sense veure l’estat en qué es trova el llibre”, explica Costa.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p. 15-16.

(Em sembla interessant fer saber que a més a més d’Iberlibro també tenim  Uniliber, fet aquí, i on hi ha menys llibreters, però amb preus, en molts casos, una mica millors).

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“En el terreno de los libros, que es el que nos importa, hace tiempo que los menudistas han debido buscar refugio en la librería de viejo y la venta de ocasión, porque incluso la liquidación de fondos editoriales suele correr a cuenta de los grandes almacenes. Quedan algunas modestas librerías de nuevo en Londres y algunas ciudades del norte, pero son pocas, meras resistentes, mínimas capillas que reciben a una minoría cada vez más consciente de serlo”.

Jordi Doce, a “Carta de Inglaterra: Librerías y grandes superficies”. Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 582, 1998.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra/cuadernos-hispanoamericanos–233/

 

Read Full Post »

Llibreria Acqua Alta a Venezia.

“ “I de llibres com estem?”

Sobre aquesta qüestió també hi ha parers per a tots els gustos. El mateix Xavier Lloveras en parla: “ La falta de material interessant, una queixa de molts col·legues, a mi em sembla ridícula: la producción de llibres, de Gutenberg ençà, sempre ha anat en augment i això vol dir que, amb el pas del temps, cada vegada es poden trobar més llibres vells interessants”. Lloveras, però, matissa. “ Això sí, cada vegada es fa més difícil trovar incunables, o llibres del s. XVII, o llibres romàntics, o fins i tot, ara, dels primers decennis del s. XX, però en canvi s’hi incorporen els llibres dels anys cinquanta als noranta, fins i tot. De material, la veritat, no en falta, només que és diferent del que volen alguns llibreters”.

Llibreria Ateneo a Buenos Aires

Si el ritme de producció editorial continua com fins ara, doncs, hi haurà material garantit per a anys. En aquest punt, sobre l’oferta actual que hi ha de llibre antic i de vell, hi ha qui puntualitza. Josep Costa, per exemple, considera que de llibres de vell ( es pot entendre com a tal fins i tot un llibre que és de només 10, 15 o 20 anys enrere) n’hi ha pilots: “ Fins i tot hem de ser molt selectius, perquè no sabem ni com encabir-los a les llibreries”. Ara bé, els llibres antics ( com a mínim de 1936 cap enrere, però que generalment tenen almenys un segle), sí que s’acaben.

Atlantis Books a Santorini

Subhastes, contactes i coneixences fetes a còpia d’anys, i avisos directes de particulars que es venen la biblioteca dels avis o els pares són els recursos que utilitzen els llibreters per proveir-se de material. De compres, se’n fan de manera regular, “ es crea una roda que has d’anar mantenint per alimentar gradualment la llibreria”, comenta Josep Costa, que actualmente disposa d’un fons de 30.000 llibres. Predir què es comprarà en una subasta i quan sortirà una peça de més valor és impossible. “ L’encant d’això és que mai saps què et sortirà”. D’altra banda, els llibreters també són conscients que sovint per tenir un llibre important s’han de quedar tot un lot d’altres volums de menys qualitat. I si passen els anys i ningú s’interessa per determinats llibres, què se’n fa? Primer es porten a vendre a mercats a més baix preu i, si així tampoc troven sortida, o bé es porten a altres compradors que ho acaben de triar o, si no, es porten a reciclar”.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p.14-15.

Últim pavelló Antoni Palau a Diputació.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ Contemplar un libro encuadernado con finura, tenerlo en las manos, hojearlo con curiosidad, es pura delectación y recreo de la vista. Los ojos recorren los detalles que perfilan la estructura de la encuadernación cuyos valores, igual que la portada tipográfica, sigue normas arquitectónicas: la justa proporción de sus partes con el todo; el grueso de las tapas, sin defecto ni exageración; la suavidad de la superficie de piel o pergamino y sus contornos perfectamente escuadrados que el tacto percibe, con sus salientes alrededor que se denominan ‘cejas’; la lisa convexidad del lomo, neta, bajo sus nervios prominentes y su título dorado. La gracia del modelado sobre las trencillas de finas hebras de seda que encabezan los extremos de sus cortes y, tantos otros detalles, en fin, que nada parecen y lo son todo en las artes y en los oficios. La mano adiestrada y sensible del hombre aplicado ha obrado el milagro, ha producido belleza sin ostentación. El libro, así concebido, así terminado, posee suntuosidad aunque no lleve adornos su talle. Abre sus puertas sin crujir, revela su misterio y las cierra pomposamente, sellando su mutismo con sonoridad.

No en vano se ha proclamado que la encuadernación es un arte. Arte de excelsitud venerable, pero también arte humano, familiar. Arte de todos los días”.

 Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 26, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

L’altre dia, en un diari parlaven de que els llibres donen la felicitat, la cosa anava de que per anar a les llibreries hauries de demanar hora.

I si, donen la felicitat, però no només llegint-los.

Les llibreries són llocs, en principi, per a comprar llibres, sí. Però són més coses, moltes més. Anar-hi a comprar equival a passar una molt bona estona.

Entrar en una llibreria és com entrar a la terra dels mil somnis, veure tants llibres junts ja et fa està bé, sents i tens molts sentiments, saps que trobaràs el llibre que vols llegir i, a vegades, trobes millors llibres que no sabies que volies llegir.

Una de les gràcies de les llibreries és que pots mirar, llegir, regirar, parlar, passejar, i escollir algun llibre, o no.

Mirar: els ulls van d’un costat a l’altre, tantes cobertes, algunes quasi ja et fan comprar el llibre. Però cal prendre-s’ho amb més tranquil·litat. Normalment es miren les novetats, que sempre tenen a primera fila, però cal endinsar-se una mica més. Si es pot fer a poc a poc molt millor. I sabent que no els podràs veure tots.

Llegir: sobre el llibre, sobre l’autor, la seva vida, la seva obra, que en diuen uns i altres. Si la llibreria té una cadira, o millor, un bon sofà pot passar que estiguis una bona estona llegint sense adonar-te’n. Et pot passar com quan estàs a la biblioteca i toquen el ‘xiulet’ perquè tanquen.

Regirar: aquí i allà, agafar els llibres, tocar-los, apartar-ne uns per veure’n altres mig amagats, fullejar-los, buscar les il·lustracions. Regirant trobes llibres interessants que no buscaves, que no sabies ni que existien.

Parlar: amb els llibreters o amb algun conegut, per descomptat sobre llibres ( amb alguna petita excepció), el llibreter et pot ajudar i aconsellar, és una estona en la que pots aprendre moltes coses, fins i tot en pots ensenyar alguna; el conegut tant del mateix, a vegades el boca a boca va molt bé per escollir llibres.

Passejar: no sembla la més adequada, però a vegades és l’únic que he fet i no m’ha semblat malament, ans al contrari, he passat una estona deliciosa. Encara que en sortir no ho fas gaire content, sortosament això passa poques vegades.

Escollir: moltes vegades anem a la llibreria sabent el que volem, però sempre donem una volta i sortim amb més llibres dels que pensàvem abans d’entrar. Si no teníem cap llibre pensat, segur que en trobarem més dels que podem comprar.

Espero que això de demanar hora duri poc i podem anar a la llibreria tantes vegades com vulguem i estar-hi el temps que faci falta i una mica més.

De les llibreries de vell no dic res, només que és el mateix que he dit, però multiplicat per cent o més. A vegades obrir, a poc a poc, plànols o imatges de fulls plegats proporciona noves sensacions, difícils a les llibreries de nou.

Quan dic llibreries de vell també em recordo de les fires de llibres que es fan a molts llocs de Catalunya tots els dissabtes i diumenges.

I sense oblidar algunes llibreries de vell que només per l’edifici ( Casa Calvet p.e.) on són, ja val la pena anar-hi.

I més coses, però demanar hora no, gràcies.

Vestíbul Casa Calvet de Gaudí a Casp, 48.
Les imatges on no posa nom són de 3 llibreries de Barcelona, 1 de Vilanova i la Geltrú, 1 de Vich i el Mercat Dominical de Sant Antoni. No he posat el nom, penso que representen a totes les llibreries i en aquest cas el nom no cal.
Per posar-se al dia les llibreries:
https://cultura21.cat/noticies/les-llibreries-sadapten-a-lexcepcionalitat-i-reben-els-primers-clients/
Per posar-se al dia a les biblioteques:
Butlletí del COBDC. Reflexions al voltant de la reobertura de les biblioteques
http://www.cobdc.net/document/editorials/reflexions-voltant-reobertura-biblioteques/?utm_source=feedburner&utm_medium=email&utm_campaign=Feed%3A+Document-ButlletDelCobdc+%28Document+-+Butllet%C3%AD+del+COBDC%29

Read Full Post »

Older Posts »