Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘biblioteques’

Frases sobre Bibliofília 688

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Ex libris, tagged , on 17 gener, 2022|

“ L’ex-libris no és, en principi, altra cosa que una marca de propietat que s’inclou en un llibre. Pot ser una inscripció, com diu el Diccionari de Fabra, o bé una vinyeta fixada, com diu la Gran Enciclopèdia Catalana. Lògicament els ex-libris més antics, els anteriors a la impremta, són inscripcions manuscrites posades pel propietari en un lloc visible del llibre, però a partir del segle XVI el mot sol designar preferenment la marca impresa en un full petit solt que es fixa a la tapa interior d’un llibre amb el nom o les armes del seu amo.

Aquest segon grup d’ex-libris és el que ha merescut l’interès d’un cert tipus d’estudiosos i col·leccionistes: els ex-libristes.. En aquesta exposició ens referim només a ell.

Durant pràcticament tres segles – del XVI al XVIII – els ex-libris foren o bé merament tipogràfics o bé heràldics. Els primers solien limitar-se a un breu text que donava notícia escsrida de la pertinença del llibre a una determinada persona o entitat. Són els ex-libris més utilitaris, que moltes vegades s’embellien gràcies a una orla normalment senzilla. Dins d’aquesta línia n’hi havia de més luxosos, en els que text i orla eren gravats calcogràficament.

Calcogràfics eren també molt sovint els del segon tipus esmentat fa poc: eñçls heràldics. En ells, el nom del propietari – quan hi és – va acompanyat del seu escut nobiliari. Una variant freqüent d’aquests són els eclesiàstics, que se centren en l’escut de la congregació religiosa o de la jerarquia eclesiàstica a la qual pertany el llibre.

Al segle XVIII s’observa una tendència a l’enriquiment del que de bon començament no havia estat més que un funcional signe de possessió. És aleshores quan els dissenyadors poden jugar amb la plasticitat de les lletres dels noms dels propietaris o bé quan comencen a buscar al·legories apropiades, sobretot més que a persones a entitats.

La puixança de la talla dolça en aquell segle fou un factor decisiu en el desenvolupament d’aquesta nova tendència. Al segle XIX, la litografia, com més endavant el fotogravat, vulgaritzà – en els ex-libris i en altres gèneres gràfics – les ornamentacions complexes fins aleshores pròpies de l’elitista talla dolça o de la més complexa tècnica de l’aiguafort.

Aquest enriquiment de l’ex-libris el convertí a poc a poc en un petit objecte desitjable en sí, al marge de la seva funció específica. Els petits gravats – de vegades no tan petits – , realitzats per gravadors de prestigi reconegut, eren perseguits pels col·leccionistes d’estampes i, de retruc, totes les altres marques de possessió, fins les de tècnica més ordinària, passaren a ser objectes de col·leccionisme. És aleshores quan es produeix una paradoxa: l’ex-libris comença a menystenir la seva raó de ser i en canvi guanya en qualitat i esdevé un gènere del màxim interès dins les arts gràfiques.

Paul- Auguste Poulet-Malassis publicà el primer estudi dedicat al tema en el moment en què a França s’estava posant de moda el col·leccionisme practicat fins aleshores només per mitja dotzena escassa d’aficionats. Aquest primer estudi ampli – algun article, com el de Maurice Tourneux a “L’Amateur d’autographes” (1872), ja s’havia publicat anteriorment – desencadenà obertament la febre ex-librista no sols a França sinó arreu. I el que és més important, no sols a nivell de col·leccionistes sinó també a nivell de creadors.

“Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.6.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“  En ninguna parte se encuentra el libro más seguro que en la biblioteca pública, bajo la custodia de los que por deber y ministerio han de mirar por él como el buen pastor por sus ovejas. Y aun en estos grandes estuches no está segura la joya, pues a más de que en ellos tienenlibre entrada la mayor parte de los enemigos que llevo catalogados, es punto menos que imposible también verse libre de los que en casi todas las bibliotecas viven como en su propia casa sin pagar alquiler y comiendo de gorra y a dos carrillos. Al ocuparse en estos abominables seres que se filtran através de los muros, sí que puede decirse con gran exactitud que no hay enemigo pequeño. No lo son, en efecto, con serlo por su tamaño, el anobium pertinax, el eruditus (sic), el aecofora pseudospretella y las muchas otras especies de gusanos y polillas que viven en el libro y del libro, como en sentido más noble los individuos del benemérito Cuerpo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos, que Dios guarde.

Poco galante y menos justo se muestra el Sr. Labessade, considerando a la mujer, por serlo, enemiga del libro. Ni la menor cultura que tiene en general – y no ciertamente por su culpa -, ni sus protestas, siempre motivadas, contra el desorden que introducen en el buen gobierno de la casa los eruditos y publicistas de toda especie, tiempos y países, justifican, a mi modo de ver, la acusación de aquel escritor, fundada, casi en absoluto, en calumnias que propalaron muchos otros que, a más de no cuidarse de instruir a sus señoras mujeres, para tiranizarlas fácilmente, acuden siempre tarde y refunfuñando al décimo aviso de : ‘Fulano, la sopa está en la mesa’.

Tampoco estamos conformes con que le livre purifie ce qu’il tuche, afirmación traída por los cabellos para disculpar y enaltecer a la Du Barry y a otras favoritas, que tuvieron el capricho de reunir bibliotecas notables, como hubiesen podido coleccionar botes de perfumería. Ni refregándoles uno por uno todos los volúmenes que componían y componen las bibliotecas de Alejandría, del Museo Británico y la Nacional de París, me parece que se conseguiría purificar a ciertas señoras que todos conocemos: el crisol o la colada tienen que ser otros. Nuestros vecinos padecen de muy antiguo del incurable achaque de hablar del mundo entero circunscribiéndole a Francia. C’est tout le XIIIe siècle, decreta el Sr. Labessa de porque se le antoja, después de discurrir demasiado latamente a propósito de cuatro pamplinas. Con todo ello, paréceme que da pruebas de ser un enamorado del libro algo empalagoso y superficial, a la manera de esos conquistadores que desgastan el empedrado público persiguiendo a las mujeres que van solas, hasta encerrarlas, y…, luego no se atreven a pasar del portal.

De muy antiguo viene repitiéndose el axioma: ‘Es más fácil quedarse con un libro que con su contenido’; esto por lo que respecta al espíritu, pues por lo que hace a la materia son los libros vehículo de muchas y graves enfermedades, y a propósito de ello se puplicaron en España y en el extranjero diversos trabajos. El préstamo de aquéllos tiene, pues, entre otros muchos, este peligro más: es expuestísimo el trato con libros que anduvieron en muchas manos, como el de las mujeres que tienen comercio con todo el mundo. El préstamo, en todos sentidos, es grande enemigo del libro; y así como ‘el duelo del vivo’, al decir de Quevedo  ‘comienza en el almirez del boticario’, así también, desde el instante en que el volumen sale del poder de su legítimo dueño, puede ya darse por perdido. ‘¿Por qué no presta usted nunca ni el más insignificante folleto de su biblioteca?’, preguntaron a cierto bibliófilo, hombre sumamente liberal. – ‘¡ Pues precisamente porque la he formado con libros que me prestaron¡’.

Entre nosotros – soy testigo de varios casos – se llega a solicitar del amigo y aun del librero  el préstamo de diccionarios de consulta diaria, como lo son el de la Lengua y los de Bouiellet o Larousse.

Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.21-23.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 684

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, tagged , on 17 Desembre, 2021|

Convent de Sant Sebastià http://www.barcelonaentremuralles.com/edificacions.cfm/ID/5971/CAT/convent-sant-sebastia.htm

“Les voltes dels fusters o d’en guaita.

… En temps reculats, i abans de construir-se el convent de Sant Sebastià, a les Voltes dels Encants hi havia com una mena de balcó o terrassa, destinat a servir de mirador de mar i al qual assistien les més altes personalitats i fins i tot el rei quan es feien festes marítimes i en altres ocasions en què els interessava veue ben bé la mar.

Allí fou des d’on observava el guaita i primitiu vigia de la ciutat que escodrinyava el mar per tal de veure les naus que s’acostaven a la nostra platja. Per aquest motiu les voltes de què parlem eren conegudes per les Voltes d’En Guaita.

Voltes dels Encants
https://monbarcino.com/voltes-dels-encants-i-dels-pintors/

A les voltes hi hagué els Encants.

El centre mariner barceloní va desplaçar-se d’aquell indret en apartar-se’n la platja i les voltes foren utilitzades com a mercat d’objectes procedents de subhastes judicials i de rebrecs de botiga. Aquestes voltes, que ordinàriament servien d’aixopluc i d’obrador dels mestres d’aixa, van passar a ésser recer de drapaires i marxants de coses velles i hom les qualificà de Voltes dels Encants o Encants Vells.

Els Encants anaven des del carrer de la Fusteria fins al carrer de les Panses i ocupaven tot el fons de la plaça de Sant Sebastià, on avui s’aixeca l’edifici de Correus i l’actual carrer del Consolat de Mar. Encara en resta un tros, el qual, per bé que modern, pot donar, però, una idea molt pàl·lida del que havien estat aquelles voltes en els seus bons temps, un dels llocs més típics de Barcelona.

Uns documents de 1392 diuen que els encants eren al costat de la Llotja vers sol ponent. La seva àrea fou limitada per uns mollons de pedra, i s’hi van construir una mena de tres taules o bancs destinats a enfilar-s’hi els corredors de coll quan encantaven o subhastaven.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES, Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p. 949-950.

Carrer Consolat de Mar
Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ -¿Es difícil encontrar bibliotecas de altura?

-Bastante difícil.

-Porque resulta caro coleccionar libros de valor…

-Suele resultar muy caro, efectivamente… La primera edición de la Biblia de Gutenberg se vende hoy, en dos volúmenes, a 170 millones de pesetas. Es un ejemplo algo exagerado, pero es un ejemplo, a la postre.

-¿Por qué, aparte del valor de los libros, resulta difícil ser bibliófilo?

-En primer lugar, porque los libros se destruyen. Durante la guerra civil española se perdieron infinidad de ejemplares de enorme valor… Por otra parte, muchos libros han sido exportados, mientras aumenta el número de bibliófilos.

-¿Cuándo nacieron las asociaciones de bibliófilos?

Emblema de la Academia de los Desconfiados, gravat de Francisco Gazán a Nenias reales, Barcelona, 1701.

-El primer grupo que se organizó en Cataluña fue la Asociación ‘La desconfiada’, copia de ‘La confiada’ que existía en Pavía. Data de 1711 y fue fundada por don Pablo Ignacio de Dalmases, marqués de Vilallonga.

-Antecesor suyo…

-En efecto. Si quiere, puede usted considerar la bibliofilia como una tradición familiar.

-¿Conserva usted muchos de aquellos libros?

-Durante la guerra civil destruyeron mi colección. -¿Se suelen exportar los libros de más valor?

-El primer mercado de libros de este tipo está en Nueva York. Allí tienen, curiosamente, las mejores piezas.

-Cuando faltó dinero, ¿ se exportó demasiado?

– Si y no. Pese a todo, las mejores colecciones, como las de Espona, Sedó y Mateu, se han conservado.

-¿No es normal la disolución de las bibliotecas a consecuencia de las herencias?

-Los coleccionistas de altura consideran que sus bibliotecas no deben ser un patrimoio familiar y suelen legarlas a instituciones públicas. El mejor coleccionista europeo, el suizo Bodner, legó al Estado su inmensa biblioteca, junto con los terrenos que ocupaba y las edificaciones. Muy raramente vemos que las herencias deshagan buenas bibliotecas.

-¿Es hoy todo el mundo consciente del valor de los libros que hereda?

-Hoy, sí. Antes, no del todo.

-A ustedes, los bibliófilos, ¿cómo les resulta posible encontrar buenas piezas?

-A principios de siglo podían comprarse los incunables a montones… Hoy, sin embargo, no encontramos un incunable ni por casualidad y compramos las piezas más valiosas a través de libreros especializados. Hay algunos libreros que son auténticas autoridads en la materia.

-¿Tenemos aquí la tradición bibliófila que pueda codearse con la de otros países europeos?

-Me temo que no. Francia, Alemania, Inglaterra y Suiza, por ejemplo, cuentan con una tradición infinitamente más importante que la nuestra”. Article: “Bibliófilo, muy distinto de bibliómano”, a La Vanguardia del 5 de febrer de 1974, Autor ?

Read Full Post »

Teníem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, ara no.

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , , , on 7 Juliol, 2020|

Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques.Poble Espanyol.

Teníem un  Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, ara no.

            Museu que fa anys teníem a Barcelona, teníem, perquè ara ningú en sap res del mateix, sembla que va anar a parar al Palau de Pedralbes i va compartir lloc amb altres peces museístiques en el que es deia Museu de les Arts Decoratives, inaugurat l’any 1932.

Moltes o totes o unes quantes peces van passar al Museu Zara-Mango, també conegut com “ La Grapadora”.

Però de totes les peces dedicades al món del llibre i les arts gràfiques només en tenen a la vista del públic una quants cartells i quatre capses, molts d’ells grans dissenys, però la resta dels milers de peces de l’antic Museu de les Arts Gràfiques no es veuen per enlloc.

I com a mostra, del llibre on en Ricard Giralt Miracle i na Pilar Vélez parlen del món de les arts gràfiques surten moltes de les coses que el Museu tenia i guardava, milers, algunes molt importants, i una mica d’història d’un lloc que molts trobem a faltar.

La (mal)dita Ciutat de la Literatura per l’UNESCO es mereix alguna cosa més, que representi realment el que Barcelona i Catalunya van significar i signifiquen  en el món editorial.

Què hi havia? On és ara?

Del Diàleg he extret unes quantes línies on es veu molt clar el que hi havia, el que ara no veiem per enlloc, el que tenen guardat ( o no), el que s’ha perdut?, etc. El que voldríem veure, usar i aprendre, com feien abans en l’antic Museu de les Arts Gràfiques.

 Són aquestes:

Ricard Giralt Miracle 1(RGM): “Eren gravats que procedien del museu, i d’altres reproduïts de la col·lecció de Dau al Set que vas dir-me que en Tharrats us n’havia fet regal”.

Pilar Vélez2 (PV):” Sí, en Tharrats n’havia fet donació, fa vint anys. No solament va donar la màquina, la Boston en que es va estampar DAU AL SET, sinó també tota una sèrie de fotogravats que reprodueixen els dibuixos de tots els artistes que hi van participar, en la revista”.

Impressora Boston

PV: “ I en aquest sentit defenso que el Museu de les Arts Gràfiques sigui un dels llocs on encara es pugui trobar això. Quan una casa tanca, tot el material es llença o es malvèn. Nosaltres intentem recollir aquest material, quan realment té un interès, però el segon pas és que m’agradaria poder tenir-lo al servei del ciutadà”.

PV: “… ara tenim un taller-escola amb vista al públic escolar i els monitors són nois que es formen dins el museu, però cada cop se’ns fa més difícil trobar la gent que ho pugui fer. Aquest és un món que s’extingueix. Ningú no ensenya aquestes coses”.

PV: “… estem fent un curs d’iniciació a l’enquadernació i està ple de gent, que ho aprenen no pas per guanyar-se la vida, sinó com a esplai. Els fa gràcia de poder-se enquadernar els seus llibres i d’altra banda aprenen, també, a folrar una capsa, a fer un estoig i una pila d’altres objectes. Les coses que es fan amb les mans i que surts del taller amb un objecte sota el braç són molt agraïdes”.

PV: “L’any 1942 es funda al Poble Espanyol el Museo de Industrias y Artes Populares i el director és en Duran i Sanpere. Al Poble Espanyol, un cop clausurada l’Exposició del 1929, s’hi crea un nucli de conservació i divulgació d’oficis tradicionals. Hi ha brodadores, impressors, vidriers, tallistes de fusta, etc. El museu tenia un lligam directe amb molts d’aquests artesans”.

L’origen del museu actual és la Secció de gravat popular d’aquest museu global, La persona que estava al capdavant era el folklorista Joan Amades3. Bàsicament contenia un fons de boixos, de xilografia popular, adquirit per la Junta del Museus al començament de segle. Ell també es va dedicar a recopilar tot de material. Amb els anys, l’Amades està malalt i es retira abans d’hora i l’any 1968 entra com a conservador d’aquesta secció l’Enric Tormo4, que és una persona procedent del món de la impremta i la tipografia. Això fa que canviï d’orientació: deixa de ser una secció de caire folklorista per ser-ne una de caire més tècnic. Ell du a terme una gran ampliació, a partir dels seus contactes personals amb gent del gremi i els tallers, enriquint-la molt amb maquinària i matrius de tota mena”.

PV: “Nosaltres hem intentat reordenar totes aquestes col·leccions i estudiar-les més a fons amb la publicació dels nostres catàlegs, que són monogràfics. Hi ha més de trenta mil peces i molt heterogènies”.

PV: “De les primeres premses de ferro colat, que funcionen durant el primer quart del segle XIX, en queden poquíssimes. Del primer tipus no n’he vista cap.  Del segon tipus, que surt de seguida i que és la mateixa perfeccionada, n’he vist dues a Catalunya, una a Lleida i una a Barcelona, que ja veurem què passarà”.

Minerva

PV:”… Ara conservem les màquines de principis de segle, perquè algú assenyat les devia recollir. Ara hem de fer el mateix, si no els que vinguin d’aquí a cinquanta anys no trobaran res”.

PV: “A nivell teòric, el contingut del museu el tenim dividit en tres grans grups: un és la infraestructura de la indústria gràfica; el segon grup és el de les peces matrius, és a dir: l’esforç que algú fa pel disseny intel·lectual d’unes peces que, aplicades en una màquina – infraestructura-, donen com a resultat un producte”.

PV: “Per aquest motiu el que mimem més són les col·leccions xilogràfiques, el fons calcogràfic, les pedres de litografia, la tipografia…”

PV: “Eudald Canibell5 …/… . Va crear el que ara anomenem Gòtic Incunable Canibell. Per cert, tant les matrius com els punxons Canibell es conserven al Museu de les Arts Gràfiques. És un material clau en la història de la tipografia catalana”.

RGM: “, al Museu de les Arts Gràfiques, teniu uns 15.000 ex-libris diferents.”

Catàleg Exposició 1991. Museu de les Arts Gràfiques ( Autors: Pilar Vélez amb col·laboració d’Albert Martí.)

RGM:” ¿ D‘aiguaforts en teniu , al museu?

PV: No, la col·lecció d’estampes es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Nosaltres conservem els fons d’estampes populars xilogràfiques. També hi ha el fons de matrius calcogràfiques del segle XVIII al XX. El bloc més notable quant a nombre és el del segle XIX.”.

VÉLEZ, Pilar
Nadales, christmas i felicitacions.Barcelona, Fundació Indústries Gràfiques / Ajuntament de Barcelona, 1992. Col. Estudis del Museu de les Arts Gràfiques – 1.

Crec que no cal dir gaires coses més, teníem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques com calia, amb moltes peces museístiques, algunes històriques, es feien cursos i tallers, seminaris, es feien exposicions i s’editaven llibres i opuscles. Ara, a la Ciutat de la Literatura ( ? ) no tenim res de tot allò, almenys a la vista de tothom, que crec que és on hauria d’estar.

(1)L’any 2017 els fills de Ricard Giralt Miracle, van donar al Museu del Disseny un lot de la obra gràfica del seu pare, 121 peces.

(2) Na Pilar Vélez té escrites moltes coses, però a mi m’agrada, frueixo i aprenc molt amb el llibre: El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Biblioteca de Catalunya, Barcelona,1989. Premi Fundació Güell.

(3)Joan Amades: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Amades_i_Gelats

(4) Enric Tormo i Freixes: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0066525.xml.

(5) Eudald Canibell: https://es.wikipedia.org/wiki/Eudald_Canivell_i_Masbernat

Amb les Notes volia acabar, però mirant una mica, he vist algunes coses que també poden ser interessants i aclaridores. En tres llibres, 2 del85 i 1 de 1997) he trobat més informació.

  1. Passat i present de Barcelona (II). Materials per l’estudi del medi urbà.

FERNÁNDEZ, Magda et al. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1985. Col·lecció Pau Vila, nº 5.

A les pàgines 125-127: Fitxa 71. Nous mitjans de comunicación: diari i arts gràfiques.

…” A Barcelona disposem del Museu del Llibre i les Arts Gràfiques situat al Poble Espanyol de Montjuïc, on podem contemplar una àmplia panorámica de l’evolució tecnològica de les art gràfiques al llarg de diverses èpoques, fins el segle XX. A més a més s’hi fa tecnología a l’origen i l’evolució de l’escriptura, a les més antigues representacions conegudes i als diversos suports que al llarg del temps s’han utilitzat per a l’escriptura.

La visita en aquest Museu pot ser útil, des de diversos punts de vista, ja que les sales contemplen períodes molt dilatats. Amb tot, hi ha força material i maquinàries dels segles XVIII i XIX que permeten de formar-se una idea de les possibilitats d’impressió de l’època. A més de les màquines, és interessant d’observar-hi els motlles xilogràfics, els jocs de cartes tradicionals i el seu procés de tecnologia, bacs d’estampació, etc.

2) Guia dels Museus de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1985. A les pàgines 139-142.

“ Museu del llibre i de les Arts Gràfics.

2.- Serveis que ofereix el Museu.

Biblioteca-hemeroteca d’Arts Gràfiques: realitza edicions i tiratges limitats d’acurada qualitat gràfica.

Cursets i seminaris d’iniciació a l’art gràfic en general i específic ( concepte, estètica i història).

3.- Història del Museu.

L’Edifici ocupa unes cases del Poble español de Montjuïc que són reproducció d’edificis de Cáceres i de Sangüesa. La seva construcción data de l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona d’aquell any.

El de Gravat popular del ‘ Museo de Industrias y Artes Populares’ creat l’any 1942, iniciada per una important col·lecció de fustes adquirides i dipositades al Museu per la ‘Junta de Museos de Barcelona’, xilografies que són guardades a l’Institut Municipal d’Història. En aquests anys el ‘Museo de Industrias y Artes Populares’ fou integrat al ‘Museo Etnológico’ i distingit com a ‘Sección Hispánica’.

Museu Etnològic

L’any 1967 s’amplià el concepte i objectius de la secció del gravat popular convertint-la en ‘Sección del Grabado y Artes Gráficas’. Això féu posible l’aportació constant de material imprès, eines, màquines, gravats, estampes, elements d’escriptura, etc., que portà l’any 1974 el canvi de nom per l’actual, o sia el Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques.

El contingut del Museu gira a l’entorn del  senyal  i del signe i la seva derivació de grafisme, lletra, escriptura i imatge; així com la tecnología que ha inventat l’home per produir-les i també per reproduir-les en forma seriada – art gràfic – . Les col.leccions que al llarg dels anys han anat formant el fons patrimonial del Museu han estat bàsicament aportacions espontànies d’afeccionats i professionals de l’Art Gràfic.

A fi que el Museu tingui un aprofitament orgànic i eficaç és concebut en tres àrees: tecnología, estudi i ensenyament.

La primera área es desglossa en dues: a) exhibició al públic mitjançant una instal.lació que sintetitza la historia i la técnica de l’art gràfic; des de l’escriptura fins a la manipulació del producte imprès; b) experimentació pràctica de composició de textos, gravat, fotomecánica, impressió, estampació i enquadernació.

L’Àrea d’Estudi és integrada per una Grafoteca que inclou el material relacionat amb el signe i la seva creació. Una Tipoteca que és formada per col·leccions de punxons, matrius i utillatge de la fosa de caràcters tipogràfics i per repertoris, mostraris i catàlegs. I finalment per una Iconoteca, que recull material gràfic ( gravats, pedres litogràfiques, planxes calcogràfiques, etc.) en totes les tècniques i èpoques: arxius d’impremtes, etc.

L’Ensenyament consisteix a realizar treballs amb la col.laboració de dissenyadors gràfics i estudiants de les especialitats del museu així com en la celebració de cursets i seminaris de les Arts de le Comunicació. Amb aquesta finalitat i com a complement de les altres instal.lacions de treball, el dia 18 de maig de 1984 s’inaugurà una aula destinada a donar clases a grups, principalment professorat d’iniciació a l’Art Gràfic”.

3) D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, Montserrat Castillo i Pilar Vélez. Ed. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997.Text de P. Vélez a “ D’Ivori: bibliofília i exlibrisme”, p. 161-162.

“… l’editor (Ramon Miquel y Planas) creà una col·lecció en castellà, la ‘Pequeña Colección del Bibliófilo’, publicada al llarg dels anys vint a la seva llibreria de Madrid, coneguda com la Librería de los Bibliófilos Españoles. De format petit, un reduït dotzé, la característica principal d’aquests llibres és la profusa il·lustració i la cura de tots els seus components: tipografia, paper, cobertes, etc. 1

     (1) Algunes matrius de les cobertes d’aquests llibres es conserven al Museu de les Arts Gràfiques de Barcelona.

Malgrat tot, si esteu interessats, tenim repartits per Catalunya grans i petits museus dedicats a les arts gràfiques i al llibre, a part del mini “Museu del Llibre” de la Biblioteca de Catalunya, amb llibres donats per en Frederic Marès per fer un Museu, però no està com ell el volia, imagino que més que res per motiu d’espai i si voleu el podeu visitar.

Però altres museus són aquests:

Museu Molí Paperer de Capellades.

Museu Alzamora Grup a Sant Joan les Fonts.

Museu del Disseny de Barcelona.

Museu Gràfiques Montserrat a Figueres.

Museu Novoprint a Sant Andreu de la Barca.

Museu-Biblioteca Castell de Peralada.

Sala temàtica d’Arts Gràfiques a Lleida.

I en el Monastir del Puig a València també hi un Museu de la Impremta i de les Arts Gràfiques, crec que amb algunes peces deixades pel que era abans el Museu de les Arts Gràfiques que aquí teníem.

També hi ha llocs que no són museus, però si hi podeu fer una visita no us penadireu, com algunes biblioteques:

La Biblioteca Pública Arús  

La Biblioteca de Catalunya, amb una possible visita al Museu del Llibre Frederic Marès, a internet en 12 idiomes, en català no. Amb el títol: “Museo del Libro Frederic Marès, Biblioteca de Cataluña” (sic).

La Biblioteca de l’Ateneu de Barcelona 

La Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú.

Sortosament podria estar tot el dia posant biblioteques i altres museus, però, de moment, ja està bé.

I potser hi ha més museus sobre paper, llibres i arts gràfiques que no coneixo, agrairia molt que si en coneixeu algun m’ho feu saber, per afegir-lo al llistat que tinc de museus d’arts gràfiques i paper de tot el món.

Crec que aquest escrit  m’ha sortit una mica llarg i alguna cosa surt més d’una vegada, no tornarà a passar.

Mentrestant seguiré  posant cada dia a Twitter, que és vergonyós que una ciutat com Barcelona no tingui un Museu, com cal,  sobre el Llibre i les Arts Gràfiques.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 600

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , on 20 Novembre, 2019|

Eugeni d’Ors, al seu estudi a la Casa de les Punxes. Font: Biblioteca de Catalunya.

– Però la Biblioteca de què parleu ¿ ha de servir també per als estudiosos de Ciència, o únicament per als estudiosos de Història, que encara no sabem si n’és una, de ciència, i que sembla sempre l’afavorida, en totes les nostres temptatives culturals? – m’objectava avui un amic.

– Per als uns i per als altres, li he respost. Tal com jo la voldria, tal com penso que tots la volen, se tracta d’una Biblioteca general. Si no immediatament, de seguida. L’interès per les coses de ciència comença a desvetllar-se aquí. S’ha comprès, a l’últim, que una revifalla nacional no esclarida per altres llums que les de la Història restaria sempre com alguna cosa d’obscur. Als començos del sigle XIX, la Història era la disciplina lliberadora, la “humanista” essencialment. Són les coses canviades. La lliberadora és avui la Ciència. El lloc nucleal de les “Humanitats” l’ocupa potser ara la Biologia… En tot cas, quan l’Ajuntament de Barcelona, en un Pressupost famós no arribat a efecte, va manifestar el seu desig de fer quelcom en aquest sentit, especificà ab perspicàcia que una bona part de lo que concedia devia esmerçar-se en l’adquisició de llibres moderns. Per als estudiosos, esperem, doncs, que serveixi la Biblioteca. I, en veritat, tant com la seva fundació se vol festejada en tribut sobrenacional a la glòria de dos Marcelí Menéndez y Pelayo, podria conjuntament ser-ho en tribut anàleg a la glòria de don Santiago Ramón y Cajal.

Del qual no em desplauria que ens enrecordèssim una mica també, en aquesta ocasió o en una altra. L’analogia de circunstàncies ho voldria, si manquessin altres raons. També ( si no m’erro) el senyor Ramón y Cajal ha estat, com el senyor Menéndez y Pelayo, estudiant a Barcelona… Cert que aquest s’ha ocupat després, ab passió, ab sabiduria i ab èxit, de les coses nostres. Però, què diable!, al cap i a l’últim, també és una cosa nostra, la nostra escorça cerebral.

Que no es pugui dir que la nostra escorça cerebral és menys agraïda que la nostra literatura! Que no es pugui dir, sobretot, que el modern impuls de la catalanitat no sap sortir-se un poc dels límits de l’arqueologia”.

“S’hi parla també de la biblioteca”, en el llibre :Eugeni d’Ors. Glossari 1908-1909, Quaderns Crema, Barcelona, 2001, p. 594.

Llibre sobre Lacan amb pròleg d’ Oscar Masotta

“ De las ventas de libros de segunda mano y antiguos mejor no hablamos. Las dos ferias del libro viejo y de ocasión que se celebran anualmente en Madrid son un profundo fracaso de ventas. Las librerías de libro antiguo y de ocasión se sostienen gracias a algún buscador con servicio de correos para facilitar el libro encontrado, dentro o fuera de la provincia del lector que afronta los gastos de envío – fundamentalmente, Iberlibro. Los libreros antiguos están haciendo un esfuerzo de permanencia horaria inmenso para captar clientela suficiente. Es una labor de ensanchamiento horario de empresas familiares que ya se observaba en la ciudad librera por antonomasia: Buenos Aires. No es que a algún porteño le sea necesario el libro de Lacan prologado por Oscar Masotta para conciliar el sueño en plena madrugada, es que se pillan más despistados y caprichosos compradores si no se cierra ni por la noche. La necesidad hace virtud librera en las espléndidas tiendas de segunda mano de las calles Corrientes y Santa Fe de la capital argentina. Aquí, con una clase media menos amiga del libro que la argentina, va a tener que suceder un milagro para que no sean los grandes almacenes o las grandes extensiones de libros – La Central, FNAC y la Casa del Libro – las proveedoras del libro en régimen de oligopolio. ¿ O tendremos que volver a la edición del libro por suscripción, a casi cien años de la publicación del Ulyses ( 1922) de Joyce por Shakespeare&Company en Paris?”

Article: “ El fúnebre cierre de librerías en Madrid” de Julián Sauquillo, a

https://www.cuartopoder.es/ideas/opinion/2012/12/02/el-funebre-cierre-de-librerias-en-madrid/

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 599

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, tagged , , on 14 Novembre, 2019|

“ … El projecte, en canvi, de que l’Homenatge sia ocasió a l’obertura d’una biblioteca sembla relligar tots els sufragis. Cap altre, tant com aquest, pot reunir alhora lo útil a lo dolç, i lo apropiat per escreix. Vet aquí un obsequi que fa servei, un regal pràctic, com sol dir-se en el sí de les famílies endreçades.

I tant pràctic! Una Biblioteca seriosa representa avui a Barcelona, a Catalunya, un objecte de primera necessitat. Cap resultat sòlid i nacional pot assolir-se en la Lluita per la Cultura si no es compta,per endavant, ab aquest… Cal pensar ab terror en la sort que espera als nostres pensionats, d’estudis científics, que ara corren món, trobant arreu els instruments de treball necessaris, si, al desembarcar, de retorn, a les Rambles, se queden repentinament fins sense els més elementals medis de continuar les tasques empreses.      Quan, per exemple, en Llorens, el company nostre de què em parlava el Professor Sanford, se vegi mancat, àdhuc, dels llibres del Professor Sanford, ¿ què farà?… Potser aquests ja els dugui ell al desembarcar, i potser i tot ab una dedicatòria autògrafa; però, ¿ i els altres, els altres llibres, necessaris, indispensables com el pa?… Ab la mania que tenen aquests saxons de no editar en rústica, els ports solament ja costen un ull de la cara! El Glossador ho sap per unes quantes experiències doloroses…

Si, d’aquest veure país, n’han guanyat els nostres estudiosos una vera passió de ciència, que a n’això, sobretot, se tirava al donar-los missió, lo primer que els ocorreria aquí, al trobar-se mancats d’aquells medis, és la temptació de tornar a marxar de seguida… Bell resultat, a fe! – Però esperem que no serà així. Esperem que ells, a la tornada, podran gaudir, si no encara d’una gran còpia d’instruments de treball, d’un petit arsenal, almenys, que ells mateixos, ab els seus esforços, ajudaran a completar de seguida… I que no sofriran així massa greument l’enyorança de les ciutats del món. Entre les quals n’hauran vistes de tota mena, de grans i de petites, de flamants i de rònegues, de febroses i de quietíssimes, de, sobretot, sàvies i de, sobretot, industrials…, però cap sense Biblioteca. Hauran, potser, vistes grans ciutats sense teatre; grans ciutats empedrades de rocs en punxa; grans ciutats i tot ( Roma…) voltades d’una veritable cintura de població analfabeta… Però una gran ciutat sense Biblioteca, no. Perquè una ciutat sense Biblioteca ja no s’anomena una gran ciutat1”.

“ De la biblioteca”, en el llibre :Eugeni d’Ors.Glossari 1908-1909, Quaderns Crema, Barcelona, 2001, p. 592-593.

 

“  ‘ Hay algo mágico: yo continúo comprando libros. No puedo leerlos, pero la presencia de los libros me ayuda… esa gravitación silenciosa, sentir que están ahí’. Jorge Luis Borges es el autor de estas palabras que siento mías. No sé si se podría tildar esta especie de bibliofilia como una simple patología, una anomalía en el transcurso  del devenir de un ser humano sencillo, en aras de satisfacer sus pretensiones culturales. El amor que siento por esos guardianes de la palabra, transmisores del pensamiento, creadores de realidades y plataformas de la reflexión es tal, que creo perderme en un mar de sensaciones inalcanzables.

Hasta la fecha, no he leído ni una cuarta parte de los libros que poseo – sí, que poseo, pues para mí son un bien preciado y soy receloso en ese aspecto -. Este hecho me atormenta y alegra al mismo tiempo. Por un lado, creo que nunca seré capaz de evadirme de esa realidad  paradójica que nos rodea, y no por falta de ganas, más bien por el inexorable paso del tiempo, aquel que se esfuma ante nuestra mirada inocente. Disponer a tu antojo del tiempo es un deseo ferviente que pocos privilegiados disfrutan. A pesar de todo, si dejamos a un lado esa autocompasión, ese miedo que procede de la caprichosa “falta de tiempo”, tendremos la suerte de comprobar nuestra dicha: la cantidad de historias que aún nos quedan por descubrir. En mi caso, intento por todos los medios pensar en esta segunda cuestión. Al ver la retahíla de manuscritos que crecen en cada rincón del hogar – porque crecen a mi alrededor. ¡ lo juro ¡ -, pienso en la suerte que tengo, en esos buenos ratos que aún me esperan. Llámenlo gracia divina o conformismo, pero siendo honestos, y haciendo un análisis concienzudo sobre aquellas cosas q ue realmente valen la pena salvar de este complejo devenir por el que merodeamos – la vida en sí -, me doy cuenta de que la literatura es imprescindible, de que sin ella el ser humano no tendría un sentido coherente.        Como siempre, podré equivocarme. No obstante, sé que sin letras yo  no sería quien soy ahora”.

Article: “Bibliofilia y yoyoismo. Primer año de despropósitos” en el vlok ‘Iletrado pero cuerdo’.

http://iletradoperocuerdo.com/2012/12/14/bibliofilia-y-yoyoismo-primer-ano-de-despropositos/.

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 580

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Oficis del llibre, tagged , , on 11 Juliol, 2019|

 

“El que vull dir es pot expressar també d’una altra manera: l’amor pel llibre el té precisament qui en caure la tarda, assegut a la seva habitació, envoltat de silenci – pressuposant, òbviament, que al voltant d’ell hagi silenci de veritat – sent , de sobte, que els llibres que estan al seu voltant es converteixen per a ell en éssers vius. Particularment vius. Objectes petits però, tot i això, plens de món. Que hi són sense moures i sense fer soroll i, però, disposats a obrir en qualsevol moment les seves pàgines i a començar un diàleg que narra el passat, que fa mirar al futur o que invoca l’eternitat, tant més inabastable com més sap atraure el que se li acosta “.

“La vostra contribució s’utilitzarà per millorar la qualitat de la traducció i pot ser que es mostri a altres usuaris de forma anònima”.

Romano Guardini: Elogio del libro, ed. Encuentro, Madrid 1998.

Superlibris de Marià Aguiló

“…; para el bibliófilo, dentro de sus aficiones, lo más importante es el estado de conservación del libro, esto es, que se halle completo, con buenos márgenes, que no esté sucio y que las hojas del mismo no tengan picaduras de polillas o se encuentren rotas; después de esto es muy importante la edición, que puede ser estimada por su rareza, corrección o desde el punto de vista tipográfico e ilustraciones que pueda tener, por el comentarista, y, por último, por la encuadernación del mismo, que en muchos casos es más valiosa que el libro que contiene.

El buen bibliófilo, cuando adquiere un libro que desgraciadamente no está en muy buen estado, se preocupa de su restauración, conservación, y si la encuadernación es deficiente lo encuaderna de nuevo; esta encuadernación es la que principalmente revela el gusto, refinamiento del bibliófilo y la estima que tiene por el libro, pues aunque el bibliófilo no tenga medios económicos suficientes para pagar una buena encuadernación, ésta es tan variada hasta en sus precios económicos que hace falta ser un buen bibliófilo para aplicar una encuadernación a un libro que armonice con la antigüedad y contenido del mismo.

Muchos bibliófilos han encuadernado sus libros aplicando en sus tapas un escudo heráldico, emblema, nombre o iniciales ( superlibris) , pero esto no quiere decir que todos los libros que ostentan en su encuadernación escudos heráldicos hayan pertenecido a un bibliófilo, pues en muchos casos estos escudos se han puesto en ejecutorias, títulos nobiliarios, procesionarios y misales como lujo y ostentación para un solo ejemplar, como otras veces han sido encuadernados magníficamente libros con escudos en las tapas, siendo su objeto un regalo; lo que sí prueba la existencia del bibliófilo es el ex-libris que aplica a sus libros, y que es una manera más modesta de indicar la propiedad del libro y la biblioteca.”.

 

Francisco Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS  per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 13-14.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 543

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 24 Agost, 2018|

“ Sembla com si fos ara que veig Nèstor Luján enfilat a la petita escala de la seva biblioteca. L’escriptor buscava un llibre que es feia pregar. Jo temia que trontollés i vaig gosar afermar-li els turmells amb les meves mans. De sobte exclamà exultant: “¿ Ja el tinc !” Es tractava d’un volum il·lustrat amb uns refinats i subtils aiguaforts d’en Daragnès, el que fou gran gravador i impressor a Montmartre. Volia, Nèstor, deixar-me palès per què havia trial la vida i l’obra d’aquell mestre com a tema de la conferència que li acabava de demanar l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. L’encert de la tria es corresponia amb la solemne sessió acadèmica, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, en commemoració del mig segle de vida de la nostra Associació, de la qual Nèstor Lujàn era antic soci. Parlo d’un any i escaig enrere. Nèstor em semblà eufòric, ple de projectes i, a més, feia poc que havia rebut un mou premi literari. Res, ni el més petit senyal, feia pensar que ens deixaria al cap de poc temps.

Confesso que Nèstor Luján em produí sempre una gran fascinació. Sent jo un adolescent ja l’havia vist per casa, ja que mantenia una cordial amistat amb el meu pare, amb qui compartia tovalles en una epicúria penya gastronòmica. El pas dels anys m’acostaria a l’admirat amic a través de la mútua passió pels llibres. Lector impenitent, esdevingué bibliòfil per l’únic camí possible, i ortodox, que no és altre que el de la lectura. El seu cas, entre els més notoris, deixa en fals el moralista La Bruyère, que afirmà, tan panxo, que ‘el bibliòfil és un individu que mai no llegeix’, sarcasme erroni malgrat que, de vegades, sota el proclamat amor al llibre s’amaguin estrictes bibliòfags o especuladors. Potser Nèstor ja era bibliòfil abans de tenir llibres, quan per poder llegir de veritat havia de recórrer a les ben nodrides biblioteques d’Antoni Vilanova o de Joan Estelrich, la qual cosa ell mai no va ocultar. També és cert que se sentia ufanós de la magnífica biblioteca que formà i que es convertí en font infal·lible de consulta; on els llibres rars eren instrument de treball i alhora preciosos objectes de curiositat. És un record inesborrable i reconfortant haver viscut els entusiasmes de Nèstor, i haver escoltat les seves evocacions, amb alguns d’aquests llibres a la mà; uns llibres que bé podien ser el Buscón de Quevedo i el Traité sur la tolèrance de Voltaire en edicions prínceps, bé el deliciós opuscle d’Edouard de Pomiane Vingt plats qui donnent la goutte.

Reflexionà Marañón:’La librería de un hombre es también su retrato’. La de Nèstor Luján reflectia la seva inesgotable curiositat, la seva desbordant cultura i la seva fina sensibilitat. Visqué amb els seus llibres una mena de familiaritat viva i harmoniosa. I aquests l’acompanyaren fins a l’últim moment.

Article:”Record d’un bibliòfil” de Xavier Trias de Bes, al diari  Avui Cultura, p. IX, 11 gener 1996.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

“ El bibliófilo colecciona libros, y manuscritos, al igual que otros atesoran cuadros, cerámicas, tapices y esculturas; cambia el objeto del deseo, pero casi nunca la actitud ni el carácter. Quizá la bibliofilia nació en el instante en que un individuo deseó conservar, nunca de poseer, el libro que contenía las ceremonias y los ritos de una comunidad. Cuando alguien, por placer, por herencia o por obligación, tuvo en su propiedad un par de códices, probablemente quiso tener otro más, quizá por curiosidad, quizá por diversificar los contenidos, quizá por una punzada de orgullo patrimonial. Fue un instante decisivo para la historia de la humanidad, porque desde la constitución de esta biblioteca primitiva, tal vez en Oriente y tal vez en una fecha que no concuerda con las del calendario romano, hasta que un bibliófilo inglés a caballo entre los siglos XVIII y XIX, Sir Richard Heber, acumuló cerca de 300.000 volúmenes repartidos en ocho casas por Europa – el catálogo de su venta, muerto el propietario, ocupa 13 tomos de apretada tipografía ( Bibliotheca Heberiana, London, William Nicol, 1834-1837)-. La bibliofilia había escrito ya una larga historia de hombres señeros, colecciones fabulosas y bibliotecas desaparecidas”.

Article: “ Breve historia de la bibliofilia”, de Víctor Infantes a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, p.8.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 535

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , on 21 Juny, 2018|

“Barcelona és ciutat que estima els llibres en llibertat. Des de molt antic – podriem recular fins els temps de la dominació romana, quan fou creada la primitiva Barcino, o anar a l’Edat Mitjana amb l’important “Confraria de Llibraters” – trobem organitzacions que, d’acord amb les possibilitats de millora social que cada moment històric oferí, han procurat donar al llibre el relleu que li pertoca com instrument de cultura. Però aquesta voluntat, posada de manifest amb rellevants iniciatives, mai ha trencat amb el desig ciutadà de trobar la cultura escrita a carrers i places. Editors, llibreters, bibliòfils i estudiosos de tota mena han estat sempre els primers en defensar l’existència de fires i mercats on els llibres, disposats moltes vegades sense ordre ni concert en improvisades parades, anessin a la recerca del lector més senzill i trobessin una darrera oportunitat per a salvar-se de la destrucció…

Pavellons Palau, inaugurats l’any 1967 (fotos en el vlok El tranvía 48)

… Tradició i actualitat. Els estudiosos poden trobar-hi referències que enllacin amb la Barcelona que disposava de fires i mercats a l’Esplanada, a la plaça de Sant Sebastià i a la Creu Coberta, així com amb la fira de llibres que es feia davant de l’edifici de la Universitat; els més veterans poden recordar el mercat diumenger de llibres al Paral·lel, que l’any 1936 es traslladà sota la marquesina del mercat de Sant Antoni; i tots podem parlar d’aquest darrer, junt amb el mercat de les Glòries, on encara surten, de tant en tant, lots de llibres que mereixen esser salvats de la fossa del paper, sense mai oblidar els pavellons “Antoni Palau” del carrer de la Diputació, continuadors dels que abans es trobaven a Santa Madrona.

La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern va néixer a l’escalf de l’amor barceloní pel llibre que surt al pas del vianant i que amb la seva sobtada presència afirma el goig de llegir. Especialitzada en llibres que venen d’altres mans o que pertanyen a partides editorials que no s’han pogut comercialitzar del tot, ha aconseguit fer-se tradició.”

 

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 13-14.

Pavellons Palau fa una temporada, ara no sé si queda alguna cosa, vergonya poca.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Las dos clases de librerías – de nuevos y de usados – replican ese escenario. Y la librería de ocasión se insinúa como la reserva natural de la literatura: es allí donde puede estudiarse el corte transversal del pasado literario y del presente con sus sismos pasajeros.

El presente es una ficción señalizada: usted está aquí. Es la librería de viejo el verdadero campo de juego de la literatura, donde el tiempo se acumula y se ensancha de otro modo, las reputaciones y relevos se recortan de un modo más intrigante, las capas geológicas son más palpables, y donde los peores y mejores conviven en una agonía igualmente esperanzada.

El lugar donde el presente se precipita y estalla es la Feria del Libro, en Palermo, uno de los sitios más identificados con lo literario en la ciudad, seguramente el más visible de todos, y sin embargo un espacio fugitivo, fantasmático. ( tan próximo, ya que estamos, a ese bulevar de puestos de segunda mano sobre la avenida Santa fe que es todo un barrio en sí mismo). A propósito de la Feria, tratándose de una cita concertada entre autores y lectores, sería pertinente que algún día fuera inaugurada por un lector y escritor de la talla de George Steiner, ilustre cascarrabias que rumia y predica en más de una lengua.

En una ciudad de yacimientos ricos en hallazgos librescos, en la que todavía llegan a la orilla del presente restos de un pasado glorioso, la de buscar libros es una aventura como quedan pocas. Descubrimientos de nuevas especies, peligros de intoxicación y envenenamiento, ascensos y descensos escarpados: un lector de Buenos Aires nada tiene que envidiarle a un naturalista pionero. Algunas de sus calles dan fe: Darwin, Linneo y Humboldt. Hay poco de dandismo y mucho del comportamiento de un hurón en esta cacería sin fin. Se tarda en descubrir que la literatura es un conocimiento propio, privado, creado y expandido por cada lector a partir de sus libros, como si cada lector verdadero fundara una ciencia nueva. En un mundo cada vez más dado a decirlo todo, a darlo todo servido, en el que la curiosidad equivale a impertinencia o a vanidad, ciertos lectores devienen quijotes que salen a romper lanzas por lo recóndito, lo murmurado.

“ Notas al pie de la ciudad” per Matías Serra Bradford a:

https://www.clarin.com/rn/literatura/Notas_al_pie_de_una_ciudad_0_ryflV3mawmx.html

Llibreria El Ateneo, Av. Santa Fe 1860, Buenos Aires.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 518

Posted in Bibliofília, Bibliologia, tagged , , on 30 gener, 2018|

“ En els temps que només hi havia llibres manuscrits, les biblioteques més importants estaven als monestirs i convents, que, com és sabut, eren els fogars de cultura d’aleshores i els centres productors dels llibres copiats a mà. Hi havia també biblioteques reials i de particulars. De les monàstiques és per demés parlar-ne, car són a bastament conegudes de tothom, i no escau tampoc de fer-ho en una ressenya dedicada exclusivament a les particulars.

Quant a les biblioteques reials formades els segles XIV i XV, consignarem les de Martí I, Alfons IV, la reina Maria, el condestable de Portugal i la del dissortat príncep de Viana, de qui la història ens diu que era un gran amant dels llibres. Aquesta afecció que tenia pels llibres el fill de Joan II es posa de manifest en una pintura de Moreno Carbonero, la temàtica de la qual és el príncep de Viana llegint un gran infoli de la seva biblioteca.

En el segle XIV (1338), segons inventari del notari Pere Falgueres, existia la biblioteca particular formada per Bernat Serra, cèlebre cirurgià de Jaume II, contemporani de Ramon Llull, Arnau de Vilanova i Ramon Muntaner. En l’inventari d’aquesta important biblioteca integrada en la seva major part per obres adients a la professió del seu posseïdor, consta Quendus librus i papiro de ope fratis Raymundi Lulli cum cohoptera vermilla, que fou una de les primeres obres de Ramon llull, que hom troba formant part d’una biblioteca. Aquesta col·lecció del cirurgià Bernat Serra havia d’ésser doblement interessant, perquè les obres que hi eren contingudes ens mostrarien on s’abeurava la ciència dels cirurgians catalans d’aquell segle.

Regimen Sanitatis Salernitanum (1480), d’Arnau de Vilanova

 

D’entre totes les biblioteques particulars de Catalunya de què es tenen notícies, formades el segle XV, es remarca la del gran jurista  vigatà Jaume Calliç, inventariada l’any 1434, i en la valoració de la qual intervingueren els llibreters perits Guillem Ça Coma i Francesc Bertran. Calliç reuní a la seva biblioteca molts textos de la ciència jurídica medieval. I tal com succeeix amb la de Bernat Serra, esmentada abans, però amb relació amb la cirurgia, a través de l’inventari de les obres que hi havia en la de Calliç, els entesos en ciència jurídica antiga podrien apreciar quines foren les fonts jurídiques que imperarien en aquella època de la Catalunya floreixent.

Altres biblioteques importants del mateix segle (el XV) foren la del notari Pere Pau Pujades (1462); la de Francesc Pujades (1466); la de Joan Ginebret, composta en bona part d’obres sobre humanitats (1469), i la de Pere Çaclosa, mercader, molt abundant en obres d’història i de legislació (1471).

N’hi hagué, com es pot suposar, moltes d’altres, que no detallem per les raons esmentades abans, però el conjunt de les quals proven l’alt grau de cultura que havia assolit la Catalunya dels temps medievals.

En introduir-se la impremta a casa nostra, augmentà, com era lògic, la formació de biblioteques particulars. La producció dels llibres manuscrits resultava molt cara, i aquests eren només assequibles als acabalats o a aquells que els necessitaven com a instrument de treball de llur professió. La impremta abaratí el llibre i el posà a l’abast de major nombre d’estaments socials. Per altra part, ja no eren solament llibres litúrgics, de teologia, de dret i legislació, de ciències mèdiques, etc., els que es produïren en endavant, car la impremta divulgà molt més que ho feren els manuscrits els llibres d’humanitats, literatures, coneixements generals, etc.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.148-149.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ No estoy de acuerdo con mi admirado Andrés Trapiello, cuando dice que ‘ no hay que olvidar que los libros se hacen y se han hecho para ser leídos’ y mucho menos, cuando se pregunta- insistiendo en el interés por su contenido- que, ‘si no están vivos, ¿ para qué vamos a buscarlos, para qué los querríamos?’. Los libros valen para muchas cosas y la encuadernación, más que ninguna otra parte de la estructura del libro, lo sabe. Esto era ya verdad en la Alta Edad Media, cuando, en una de las revoluciones de la lectura, ‘ el libro, no siempre destinado a la lectura, se convierte más bien… en un bien patrimonial y, en sus formas más valiosas, hieráticas y monumentales, pasa a ser símbolo de lo sagrado y del misterio de lo sacro’ y lo es ahora. Los libros están vivos, siguen vivos, cuando Trapiello cree que ya no están vivos. Y los hay vivos que no merecen amor. Los libros sirven para mucho más que para leerlos. Sirven para que alguien se haya sentido dichoso en su lectura, para haber sido leídos, para conservarlos, para estar presentes, para convivir. Como una jarra de Talavera en la que no se bebe o un paisaje romántico colgado de la pared por el que no se pasea más que con el alma. Un cierto amor, que es más bien bibliofagia, viene acaso de embriaguez de escritura y de no haber parado mientes ( y corazón) en la encuadernación; en última instancia, en el libro como objeto y no sólo como medio. Baste un ejemplo: el libro: el libro considerado por todas las revistas y tratados bibliográficos ‘del corazón’ como el mejor libro de la imprenta española, el Salustio de Ibarra, no fue escrito principalmente para ser leído. Fue sobre todo un acto de servicio no desinteresado de un hombre ambicioso a un Infante de España y ha sido el libro español que mayor número de encuadernaciones hermosas recibido. Por lo mismo que venimos diciendo y aunque resulte paradójico en apariencia, el precio no es algo decisivo para el amor de un libro, aunque por su causa no pueda uno dormir con todos los que quisiera”.

“ Encuadernación y destino del libro ( Loa y guía de pequeños y grandes coleccionistas)”, article de Manuel Carrión Gútiez, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 63-65.

 

Read Full Post »

Lloms de llibres a la francesa i a l’anglesa

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques, Llibres, tagged , , , , , on 24 gener, 2018|

Les editorials , pel que fa als lloms dels llibres, són de tendència francesa o anglesa. Les primeres posen els títols i autors per ser llegits de baix cap amunt i les segones els posen just a l’inrevés, o sigui per ser llegits de dalt cap avall.

 

                                         

Això fa, entre altres coses, que quan mirem llibres en una prestatgeria hem d’anar girant el cap, cap a l’esquerra o cap a la dreta segons estigui escrit el llom i és bastant incòmode.
La majoria de països europeus escriuen els lloms a la francesa,i a Gran Bretanya i en els  Estats Units d’Amèrica ho fan al contrari.
Alguns diuen que és més fàcil de llegir els llibres, posats a les prestatgeries, a l’anglesa que a la francesa, jo ho he provat i més o menys ho llegeixo igual.
L’única avantatja, si es pot dir així, de la forma anglesa, és que si poses un llibre en horitzontal la part de davant del llibre queda cap amunt i el títol es veu del dret.

A l’anglesa es veuen del dret,  la coberta i el títol/autor del llom.

 

A la francesa, la coberta i el títol/autor del llom estan en sentit oposat.

 

Però per mi, el principal problema dels lloms dels llibres els tenen les biblioteques públiques. Per tenir-los ordenats fan servir les signatures, les quals no ocupen massa lloc si són per classificar novel·les per exemple: N QUE, però de vegades hi ha llibres que tenen unes signatures una mica més llargues, per exemple un llibre sobre Berlin ( 6è a l’esquerra en la imatge de sota), la signatura és: 91 (026) (43) Ber, i si busquem, encara hi ha signatures més llargues.
I en aquest cas no hi ha gaire problema perquè l’editor ho ha fet bé i ha deixat un bon espai, però en el tercer llibre a l’esquerra del citat, un altre sobre ‘Alemania’ només veiem ‘LEMANIA’, no és que sigui una cosa molt greu, però crec que es podria fer millor per a tothom, per a lectors i per a bibliotecaris.

Moltes vegades la signatura tapa el títol o l’autor i queda malament, lleig i incòmode pels que estan buscant. Hi ha editorials que ho fan deixant un bon tros de llom i en posar la signatura no hi ha cap problema, però això passa en pocs llibres.

 

 

I a sobre, hi ha biblioteques que a més a més de la signatura hi posen un petit adhesiu, com un revòlver, per indicar que el llibre és del gènere policíac o d’un altre. Encara tapen més el llom i algun títol o autor , quedant com a la imatge d’aquí dalt, bastant “patxanguer”.

Crec que els del  Gremi d’Editors podrien posar-se d’acord i fer-ho tots igual i amb espai suficient per facilitar les coses a tothom, però això, com la vergonyosa edició amb un munt d’errates, sembla que no interessi gaire a qui hauria d’interessar.

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »