Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibres’ Category

Frases sobre Bibliofília 765

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books on 5 Mai, 2023|

“ És d’origen un dels arts més modestos, ja que l’ex-libris era pura i simplement una mínima marca de possessió de llibres: una etiqueta on constava el nom o l’escut del propietari, per enganxar-la a la guarda anterior de cada volum i proclamar així a qui pertanyia.

Tanmateix, en fer-se mitjançant gravat, els ex-libris ja a partir del segle XVI varen tenir una certa vistositat, si més no tècnica. Al segle XVIII de vegades eren petits gravats historiats, realitzats per bons burinistes sobre composicions de dibuixants o pintors sovint també notables, però potser per la seva minúscula dimensió ningú s’hi fixava massa i no passaven de ser, als ulls dels col·leccionistes, com instruments menors més que veritables obres d’art.

Al darrer quart del segle XIX, però, hi va haver qui s’adonà que dins aquelles petites dimensions hi cabia una gran dosi de simbolisme i la possibilitat de resoldre complexos problemes plàstics i conceptuals alhora. Així, a diversos països hom començà a interessar-se pels ex-libris, i no tant per recopilar-ne d’antics sinó també, i amb més intensitat, per crear-ne de nous.

Va ser un fenomen mundial. A Alemanya, a França, A Anglaterra a Itàlia, a tot arreu varen sorgir ex-libristes, col·leccionistes i artistes. Catalunya no sols no va quedar al marge d’aquesta florida sinó que va ser-ne un dels grans motors. Ramon Casas i Vernis, pertanyent a l’important nucli de bibliòfils que hi havia a Reus, va ser dels primers a dibuixar marques d’aquests tipus. Però el gran esclat quantitatiu i qualitatiu de l’ex-librisme català va íntimament lligat al moviment modernista.

Un dels grans noms del Modernisme, el polifacètic artista Alexandre de Riquer, va ser sens dubte la màxima figura de l’ex-libris d’aquest país. Va fer marques dibuixades amb tinta, i posteriorment reproduïdes en fotogravat, però també altres a l’aiguafort, que constitueixen el corpus principal de la renaixença de la calcografia catalana moderna. Josep Triadó i Joaquim Renart són els altres grans noms que, en tant el Modernisme era vigent, dibuixaren nombroses marques dins aquest esperit, i en reuniren una tria – com també va fer Riquer – en volums extraordinàriament ben editats que avui són joies de l’art català de l’època.

Aquells eren els anys de la “Revista Ibérica de Ex-libris” (1903-1906), que coincideix amb l’època d’or del gènere a Catalunya, però això no ha de fer creure que en endavant l’ex-librisme català no tingués importància. Una generació posterior, en la que destacaven artistes independents com Ramon Borrell o Lluis Garcia Falgàs, mantingué un alt nivell alhora que els protagonistes continuaven com ben pocs la tradició de l’aiguafort. I encara molt més tard, ja a la postguerra, una nova fornada d’ex-libristes s’agrupà a l’entorn de l’”Associació d’Exlibristes de Barcelona”, que aconseguiren celebrar a la ciutat un Congrés Internacional europeu d’ex-libris, el 1958, l’estela del qual encara ara perdura en certa manera.

Per tot això l’ex-librisme ha estat una especialitat artística amb molt de pes a Catalunya, i havent estat superats estilísticament els d’una generació no ha trigat a aparèixer el gruix d’una altra, i fins i tot anant sovint contra corrent de la moda artística més generalitzada, l’ex-libris no ha deixat de ser un art, un col·leccionisme i per a molts una passió fortament sentits en aquest país.

“L’Ex-libris”, escrit de Francesc Fontbona en el Catàleg de la Exposició Els Ex-libris i els Llibres. Exposició d’ex-libris catalans actuals i antics, relacionats temàticament amb el món del llibre o la literatura. Del 29 de novembre de 2005 al 15 de gener de 2006. Museu Sant Cugat . Casa Aymat. Ajuntament de Sant Cugat, 2005.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Dime con quien andas y te diré quien eres, es dicho popular español, pero estimamos mucho más justo e igualmente verdadero, este otro, menos conocido: dime lo que lees y te diré quien eres, porque, además, según lo qué lees, así eres y tal libro leemos, tal vida hacemos.

Nuestro sin par refranero, tan amado por Bergamín, nunca olvidó el libro y la lectura, y así nos aconseja: contra tristura, buena lectura; el buen libro, de las penas es alivio; la buena lectura distrae, ensenya y cura; libros y años hacen al hombre sabio: quien poco lee, poco aprende; según lo qué leas serán tus ideas, y un largo, larguísimo etcétera.

Por ello, la falta de buenos amigos no te apene, ¿ buenos libros no tienes? Porque quien tiene un buen libro tiene un buen amigo, y más vale un libro que un amigo: el amigo podrá engañarte: el libro sabrá desengañarte, y un libro y un amigo, y si hemos de partir, el amigo para ti y el libro para mí. Rodríguez Marín justificaba este agravio diciendo que el libro nunca te será ingrato, nunca venderá tu secreto, nunca intentarà ocupar tu puesto y, en fin, nunca te abandonarà en la adversidad, porque amigos y vinos, a veces derechos y a veces torcidos.

Y no basta con tener un buen libro: hay que saber leerlo. Quien lee y no entiende, poco aprende. Mal se entera quien lee de prisa. Leyendo y escuchando, el necio se hace sabio. Leer y no entender es mirar y no ver. Leer sin hacerse cargo de lo leído, tiempo perdido. Y como remate: El tiempo se ha de ocupar en leer, orar y obrar.

Distingue el refranero entre libros buenos y malos: Libro cuya lectura no te mejore, quizá te empeore. Libro bueno, huerto ameno. Libro bueno no es para necios, libro bueno no tiene precio. Miel contiene el libro bueno, y el malo veneno, y por todo ello, del buen libro quiero hablar, que el malo lléveselo el diablo.

Y en fin, libro cerrado no saca letrado; libro cerrado no da sabiduría; librería muy arreglada, librería poco usada. Y así hasta el infinito.

Si, sin leer no hay placer. Leer cualquiera de esos libros, que, un año, más han salido a la calle, en nuestra busca, en esta XL Feria del libro antiguo y de ocasión y que van a ofrecernos el mayor de los placeres, como atestiguan nuestros refranes, o el más maravilloso viaje imaginario, como atestigua nuestra poesía. No hay fragata como un libro, escribió Emily Dickinson.

Sí, sin leer, repetimos, no hay placer.

Pregó de la XL Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, por José Esteban; Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2016, p.3-5.

Read Full Post »

Bibliodiccionari CXIII

Posted in Bibliodiccionari, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Llibres, Paraules on 26 Març, 2023|

Biblioandante: Al llarg del mes de març la Biblioandante de “Pirí Hué” recorre diferents barris de la ciutat (Concordia – Argentina) acostant a les persones “llibres amb permís i sense obligacions”.

Biblio-Cafetería: : La Cienega, un del sis cafés a Buenos Aires on els estudiants poden passar una bona estona llegint.

BiblioDona: organitzat per la Biblioteca de Campos , la setmana que ve celebren el dia de la Dona amb Vola, Valentina, un contacontes especial…

BIBLIOESAP: Aplicació per a la xarxa de biblioteques de l’Escola Superior d’Administració Pública de Colombia.

Bibliogym: l’alumnat de primer Curs de Batxillerat de l’IES Salvador Serrao d’Alcaudete ( Jaén ), assisteix a un taller de Bibliogym que s’imparteix a la Biblioteca Pública Municipal per part de Fisnatur. L’objectiu d’aquest taller és ensenyar hàbits saludables d’higiene postural per als joves estudiants a través d’exercicis d’estirament i relaxació.

Biblio-Gym: en el Col·legi Herma de Murcia tenen moltes activitats, una d’elles es editar cada any una publicació anomenada El Respondón. En el número XXX del 2020 hi ha un article que parla d’una nova manera de llegir, el Biblio-Gym.

Biblio-Juegos: organitzats a la Biblioteca Octavio Paz de l’Instituto Cervantes a Paris.

Biblio-Moto: la biblioteca mòbil que fascina els nens dels carrers de Ouagadougou (Burkina Faso ).

Bibliopanera: Els usuaris de la Biblioteca de Taradell que han fet ús del servei de préstec durant el  mes de  desembre han participat en el sorteig d’aquesta magnífica BIBLIOPANERA, plena de llibres….

Biblioperrito: Una col·lecció   d’històries il·lustrades que cerca acostar als nens al món de la lectura. Ed. ColombiaIlustrada. Més informació a: https://www.elcolombiano.com/cultura/libros-sobre-animales-biblioperrito-KH20725807

Bibliotecàries a cavall: Les bibliotecàries a cavall van portar els llibres als indrets més recòndits de la serralada dels Apalatxes i van despertar l’amor per la lectura entre la seva població. Entre 1935 i 1943, una part de les muntanyes dels Apalatxes, als Estats Units, es va omplir de llibres. El mèrit va ser d’un grup de dones que el govern del president Roosevelt va contractar per fer de bibliotecàries a cavall. Sobre les seves muntures, i suportant la neu, la pluja o un sol abrusador, van recórrer incansablement camins mal traçats fins als llogarets i les cabanes més inaccessibles. Quan marxaven d’un lloc, els muntanyesos els acomiadaven amb mateixa frase: «Si us plau, no se n’oblidi! Porti’m un llibre!». I és que els llibres, en aquells indrets remots on la vida era molt dura, es van convertir en preciosos objectes que els van donar la possibilitat de compartir una cosa nova, diferent, bonica. Els llibres van ser també portes, finestres, viatges a nous territoris, aliment per continuar enfrontant les dificultats del dia a dia ( Sinopsis del llibre).

Bibliotecàries a cavall de Concha Pasamar ( text i il·lustracions), Editorial A fin de cuentos, Bilbao, 2022.

Biblioteleo: Porta als teus nens a una festa a la biblioteca on gaudiran de: lectura en veu alta, jocs, música, art i més, diuen des la Biblioteca Infantil ¡Lee Conmigo! a Guaynabo (Puerto Rico).

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 748

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Ex bloguis, Ex libris, Llibres on 10 gener, 2023|

“ …, en el darrer quart del segle XIX sorgí el primer ex-libris espanyol de l’època que cal anomenar moderna, realitzat l’any 1878 per Alexandre de Riquer, i que el primer article en pro de la renovació ex-librística l’escriví Marian Pardo i de Figueroa ( “Dr. Thebussem”) i fou publicat a la Ilustración Española y Americana l’any 1875, no essent recollida la seva crida pels artistes espanyols.

 En aqueixa època el jove artisya Alexandre de Riquer – que comptava només vint-i-tres anys d’edat, i havia estudiat a Roma i a Burdeos, de retorn de Londres, on també estudià – va portar a Espanya aquell impuls renovador que tant el caracteritzà sempre i que era idiosincràsia en les seves creacions artístiques, i, amb aquest, els seus afanys ex-libristes. Les magnífiques relacions i amistats que va contraure a Londres amb els més destacats artistes, sobretot amb els creadors d’ex-libris, li permeteren de realitzar la labor de renovació de l’ex-libris que s’havia proposat, de tots coneguda i reconeguda. L’any 1878, en ple renaixement artístic i literari català, Alexandre de Riquer realitzà el seu primer ex-libris, un seu propi ex-libris, ben concebut i determinat, que havia d’ésser i fou el primer de la innovació ex-librista a Espanya. El mateix any realitzà el del doctor Rubió i Lluch, historiador i literat, i el de Joaquim Maria Bartrina, el conegut poeta i pensador. Aquest ex-libris fou realitzat tot justament dos anys abans del traspàs del poeta; en això Bartrina tingué més sort que Joan Maragall, l’ex-libris del qual, obra també d’Alexandre de Riquer – tal com diem al lloc corresponent – no estava encara del tot llest en morir Maragall. La planxa del aiguafort, un cop enllestida, la utilitzà Bartomeu Sigalés, el qual s’hi féu posar el seu nom, i avui, també traspassat aquest, té la planxa el doctor Joan Catasús, el qual, respectant el nom d’en Sigalés, en fa tiratges per als seus intercanvis. L’any 1879 dibuixà, a la ploma, per a la senyoreta Joaquima Santamaria i Ventura ( “Anna de Valldaura”), poetessa i folklorista, autora de Fullaraca, un super-libris, transformat en ex-libris l’any 1906, per obra i gràcia de Santiago Rosal, que el féu editar en fulls solts; amb tipus de caixa d’impremta imprimiren, a la part superior, el mot “Ex-libris”, i a la inferior, el nom i cognom: Anna de Valldaura. El mateix cas succeí al super-libris, dibuixat també per Alexandre de Riquer, el 1884, per a Antoni Maria Fàbregas i Rosal, escriptor, autor de En dolça pau, el qual, aproximadament en aquella data, maridà amb Anna de Valldaura. El super-libris d’aquesta té un lema: “Quan l’esperit vola el cor es consola”, i en maridar-se, el del seu marit diu:” Consolat el cor hi fa niu l’amor”. Àdhuc, i a partir de 1906, aquests super-libris s’han convertit en dos ex-libris en rèplica. Fou també el 1879 quan Riquer dibuixà l’ex-libris de Narcís Oller el primer novel·lista català per ordre cronològic i pel seu mèrit, el més fecund i el que ha viscut més anys que cap altre, per ara.

Com hem dit, a Catalunya s’operava llavors la seva renaixença cultural i artística. No és d’estranyar que els catalans, amb el seu noble afany de ressorgir i de posar-se al nivell del progrés artístic imperant, produïssin ex-libris amb la nova concepció, que s’afanyaren a encomanar-los escriptors, poetes, literats, polítics i altres figures destacades de la renaixença artística i literària catalana.

I fou el resultat d’aquest moviment renaixentista el que donà als nostres artistes la merescuda fama internacional que gaudeixen entre els esperits sensibles a les belleses de l’ex-librisme. Avui és molt de lamentar que, aquest indiscutible fet històric, alguns no el vegin encara prou clar en el nostre propi país i es mantinguin equivocadament en un concepte anacrònic dels ex-libris, i d’això resulta que els magnífics fruits que donà el renaixement ex-librista espanyol siguin saborejats en altres llocs, i més ben saborejats que en el nostre país, que els cultivà. Espanya es situà amb això, a través de Catalunya, a la capdavantera de l’evolució artística mundial de l’ex-librisme.

Fins aleshores, tant a Espanya com gairebé arreu del món, l’ex-libris no era altra cosa que la marca heràldica o apologètica que filiava els llibres llegats per les velles cases senyorials. I amb tot i que Alexandre de Riquer era noble de la més rància i preclara noblesa espanyola, són comptadíssims, i potser no arriben a mitja dotzena – entre els quals hi ha el del rei Alfons XIII, que és d’un modernisme molt remarcat – els ex-libris heràldics realitzats per aquest artista que s’especialitzà en l’ex-libris i en produí potser més de dos-cents.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ La Edad Media es el escenario de infinitos combates teológicos sobre los misterios de la fe, interpretaciones heréticas y conflictos religiosos, con su cuota de intolerancia, fanatismo y cremacion de personas y obras. Lolardos, valdenses, albigenses, cátaros… fueron cayendo unos tras otros. Cometer un “error” teológico, tomar excesivo partido por el rey o el papa te podían acarrear una acusación de herejía. Investigar en ámbitos científicos como matemáticas, astronomía o medicina se consideraba nigromancia. Un libro de geometría euclidiana que contuviera figuras geométricas se tachaba de magia y terminaba en la hoguera. La Inquisición europea sistematizó la persecución elaborando el Index generalis con los títulos prohibidos. En 1204 los cruzados occidentales cometieron uno de los mayores crímenes de la historia saqueando Constantinopla hasta cansarse de robar, violar y destruir, teminando con la mayoría de clásicos griegos restantes. Los musulmanes entregaron también con ahínco al fuego todo texto sospechoso de contradecir el Corán. Por contra, miles de ejemplares de este libro ardieron en Andalucía a principios del siglo XVI. Savonarola es la figura por excelencia en los albores del Renacimiento.

Saqueig de Constantinopla

El choque de civilizaciones que supuso la conquista americana conlleva un nuevo episodio de biblioclastia. En el año 1530, Fray Juan de Zumárraga celebró un auto de fe en Tezcoco con todos los documentos precolombinos que pudo encontrar. Diego de Landa continuó la labor con los códices mayas juzgándolos brujería. El espectáculo debió provocar consternación entre los indígenas, pero no sorpresa: el azteca Izcóatl ( 1427-1440) ya había ordenado borrar el pasado con la consiguiente quema de códices, lo que apuntala la universalidad de estas actividades.

El advenimiento del Estado moderno añadió un actor más en la represión, ya que las burocracias absolutistas se dedicaron a censurar, secuestrar y eliminar libros considerados subversivos. Ni la Ilustración ni la Revolución Industrial lograron alterar demasiado el panorama. Las revoluciones liberales y las independencias americanas aportaron su cuota. La época victoriana fue especialmente fructífera en su celo por mantener la moralidad burguesa. Baste citar algunos títulos chamuscados durante esa época hasta bien entrado el siglo pasado: Cartas filosóficas, de Voltaire, El espíritu de las leyes, el Emilio, El origen de las especies, el Satyricon, Dublineses, El amante de Lady Chatterley, Las uvas de la ira, Matadero 5, La ciudad y los perros… la lista es interminable hasta llegar a Salman Rushdie y sus Versos satánicos.

El siglo XX verá la transformación de las destrucciones literarias en procesos industriales: los totalitarismos surgidos a derecha e izquierda se afanarán en eliminar cualquier título que pueda insinuar alguna crítica al régimen. Los nazis se emplearon a fondo con la cultura judía o eslava, popularizando su modelo destructor. Los soviéticos, con cualquier rastro de ideología pequeñoburguesa. La España franquista impuso una censura brutal con índices de prohibidos, requisas y destrucciones. Con el conflicto bélico los números alcanzan proporciones épicas: se calculan cien millones de libros perdidos solo en la URSS. Bombardeos aéreos, combates y saqueos de todo tipo provocaron pérdidas irreparables a pesar de los esfuerzos de bibliotecarios y libreros por salvar los más preciados ejemplares.

Si alguien piensa que hemos aprendido algo de aquel desastre, anda bastante equivocado. La reciente guerra de los Balcanes es un ejemplo de la vigencia del principio de aniquilación cultural: la biblioteca Vijécnica de Sarajevo se convirtió en el blanco de la artillería serbia en 1992. Por orden de Ratko Mladic, se lanzaron obuses incendiarios durante tres días para devastarla deliberadamente. De nada sirvieron las banderas azules que la marcaban como patrimonio cultural. En el comflicto desaparecieron millones de libros en el intento de asolar la memoria bosnia.

Este apocalipsis bibliófilo da la medida de la inmensidad de la amnesia forzada de la humanidad relativizando nuestro legado cultural, limitado a lo poco que el azar ha preservado de tantas generaciones de guardianes de la verdad y la moral. Aunque, mirándolo desde otro ángulo más quijotesco… ¿ cuántas obras de las que se ofertan hoy merecerían salvarse de la hoguera? En cualquier caso, mejor sería dejarle esta decisión al paso del tiempo”.

Article: “ O que callen para siempre. De la destrucción de la palabra escrita” escrit per Alejandro García a la revista Jot Down, nº 22 de març del 2018, p. 188.

El Satyricon, Petronio, ca.60

Read Full Post »

Bibliodiccionari CVIII

Posted in Bibliodiccionari, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Llibres, Oficis del llibre, Paraules on 4 Novembre, 2022|

Biblioamnistia: a les Biblioteques Públiques d’Alacant  es posa en marxa un període de ‘biblioamnistia’, un temps en el qual qualsevol usuari podrà depositar el llibre o material audiovisual o d’un altre tipus que tinga a casa amb el préstec vençut, sense haver de passar pel taulell i amb la seguretat que se li retornarà el document. D’aquesta forma, l’endemà de la devolució podrà utilitzar novament el servei de préstec sense cap penalització.

Biblioclima:  De libro a libro y ¡tiro para llegar al equilibrio! Jocs per a tots els públics. Organitzar pel Centro de Documentación del Agua y el Medio Ambiente de Zaragoza.

Bibliodebate: nova activitat en el forn, el Bibliodebate. Parlarem de temes d’actualitat des de diferents perspectives, i tots podrem participar. Organitzats per la Biblioteca Municipal Ángel González de Madrid.

Bibliodiversa: El catàleg “Argentina Bibliodiversa” cerca representar la bibliodiversitat del nostre país ( Argentina), amb èmfasi en el seu potencial exportador, en les Fires Internacionals del Llibre de Frankfurt i Guadalajara de 2022.

Biblio -exhibicionisme: ve a ser una mena de bibliòman que compra llibres per quedar bé i/o perquè facin el saló més ‘bonic’. Queda clar en l’article: “Biblio-exhibitionism”, de Richard Hollich en el vlok Making Book, on parla d’un altre article: “ Bookish fools” (El llibre sempre ha estat un signe d’estatus i refinament; una declaració d’autoestima, fins i tot per a aquells que odien llegir.)  de Frank Furedi en el vlok Aeon .

Els bibliòfils, 1879, de Luis Jiménez y Aranda, Col·lecció particular. Foto de Christie’s/Bridgeman Images.

Bibliofotográfica: a la Biblioteca Central de la Universidad de Piura fan una “Exposición Bibliofotográfica” per a celebrar els seus 50 anys.

Bibliofotográfico: concurs organitzat a la Biblioteca Central de la Universidad de Piura ( Perú).

Biblioinforma (2): Hermana de Sistemas Biblioinforma S. a. DE C.V. (SIBI) és una companyia amb més de 23 anys d’experiència amb oficines pròpies a la ciutat de México i a Laredo, Texas. El seu principal objectiu és: La importació, exportació, distribució i venda de materials bibliogràfics.

Bibliosport: la Biblioteca Regional de Murcia inaugura un nou cicle: Bibliosport portarà a aquest espai a esportistes d’elit que, en molts casos s’han aventurat a comptar les seves experiències a través de la literatura.

Biblioteca (6): La Bibloteca, “taberna café * bar”, a Elx.

BiblioTEcuida: organitzat pel Portal de Bibliotecas de Extremadura. L’edició del Día de las Bibliotecas sota el lema “BiblioTEcuida”, se centra en destacar el paper de les biblioteques de diferent tipologia com a espais lliures i oberts que, a través dels seus diversos serveis i recursos, es preocupen per atendre les necessitats dels seus usuaris.

Biblioviernes: espai per a la lectura infantil a la Biblioteca Regional Gabriela Mistral ( La Serena, Chile).

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 733

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Llibreries, Llibres, Llibreters de vell, Oficis del llibre on 15 Octubre, 2022|

“Aquesta multitud d’activitats en relació amb el llibre no va alterar una sociabilitat innata i així Ramon Miquel y Planas afirma en el Diàleg segon de la seva novel·la: “un veritable bibliòfil hauria de ser sempre humil, desinteressat i generós”. L’interessant és que aquestes qualitats humanes no estan citades per compensar l’àrida investigació erudita sinó que l’autor està convençut que és l’amor al llibre el que pot millorar una societat. Entre les nombroses publicacions de Miquel y Planas figura la Revista Ibérica d’ex-libris en el núm.1, publicat el 1903, afirma en el seu editorial titulat “El nostre camp d’acció”: “No ens cansarem de repetir-ho: la cultura d’un país forçosament ha d’estar en íntima relació amb la producció i consum d’aquest fruit de la intel·ligència i l’art industrial que es diu llibre; i l’estima en què el llibre ha de ser més gran com majors siguin els beneficis de cultura que se li atribueixin i la proporció en què intervingui en el progrés moral i material del mateix país. Vitae, labore, scientiae, multum praestat liber. Creiem sincerament que la tardança en desenvolupar-se entre nosaltres el moviment exlibrista posa de manifest el nostre endarreriment intel·lectual. Promoure i desenvolupar aquest moviment haurà de ser un mitjà indirecte de reaccionar contra aquell atavisme que ens col·loca en ben poc preferent lloc entre les nacions civilitzades “. Per lluitar contra aquest endarreriment que confirmen totes les estadístiques sobre les mancances de l’alfabetització i la pobra taxa de lectura, Miquel y Planas repeteix una i altra vegada aquesta idea, com en la mateixa Revista Ibérica d’ex-libris de l’any 1904 en un nou editorial titulat “Perseverant“: “quan el títol de bibliòfil deixi de ser una distinció a favor d’uns pocs, i quan el culte del llibre hagi penetrat en major o menor proporció a totes les esferes socials, és de creure que el nivell de la cultura general a la nostra península hi haurà ascendit i no se’ns considerarà tan distanciats del perfeccionament intel·lectual que han aconseguit altres països “.

L’interessant en la biografia professional de Ramon Miquel y Planas és la varietat d’activitats que empra per a lluitar contra aquesta assignatura pendent que constitueix el desinterès pel llibre. Es pot notar que acompanya la seva activitat editorial amb una participació activa en els grups i associacions representants del món del llibre que prosperen en la vida cultural de Barcelona a principis de segle XX. Així ho recorda el llibreter Josep Porter i Rovira: “Guia, conseller i mentor de la plèiade d’amants del llibre de la seva generació, es pot afirmar que durant aquesta primera meitat de segle no hi ha hagut a la nostra ciutat, no ja en el camp de la bibliofília estricta sinó en el més ampli de les arts gràfiques, manifestació en què Miquel y Planas no hagi tingut part preponderant, i crec poder afirmar també que no ha existit a Barcelona cap organisme relacionat amb les arts de el Llibre en el qual Miquel y Planas, en un moment o altre de la seva vida, no hagi aportat la seva activa participació o els seus preuats consells “.

Entre aquestes activitats es pot destacar la seva participació en 1898, juntament amb Eudald Canibell, en la creació d’una agrupació fonamental per al futur de l’activitat editorial de Barcelona: l’Institut Català de les Arts del Llibre. En aquest organisme, essencialment encarregat de formar a la seva escola professional als futurs operaris dels nombrosos impressors / editors de Barcelona, ​​ocupa el càrrec de secretari de l’entitat durant els primers anys d’activitat i serà després president honorari fins a 1939.

“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ No sé a qué hado agradecer la suerte de verme libre de la prensa electrónicamente runruneante cuando el hombre conectaba el cable en el enchufe, oprimiendo así el papel también volcado por el hombre dentro del depósito, una vez cogido indiscrinadamente del montón en el que yo estaba.

Apareció Miguel por el almacén, y me salvó. Los dueños- el hombre y la mujer – insistían en su diálogo ofensivo: ‘me das mi parte y sigues tú con el negocio’. ‘lo hacemos cuando quieras’, ‘Lo dices para que calle, pero a la hora de la verdad, no me darás los cinco millones que me corresponden’. ‘¿Nada más que cinco?’ ‘Y es poco. Pero para ver mundo, me bastan; porque yo no quiero ser un esclavo como tú; yo sé disfrutar de la vida…’

Miguel preguntó si entre las últimas adquisiciones que habían hecho de papel, periódicos y revistas había algún libro. Le dijeron que no, secamente. Pero como Miguel conocía la inexactitud de tal contestación por su experiencia de otras ocasiones, continuó en el inhóspito almacén, aparentemente indiferente, dispersando vivaz la mirada, a la vez que removía alguno de los montones de papelería. Fue entonces cuando, nada más verme, su mano se catapultó para atraparme. El título le compensó de mi lamentable estado. No manifestó su alegría, y con disimulada calma, pregunto mi precio. El hombre dijo que ‘ una botella de vino’, y la mujer lo contradijo casi con ira: ’Regálaselo, tacaño’.

De esta manera pasé a Miguel, que no tuvo reparos en ensuciar sus cuidadas manos para quitarme la porquería que me cubría. Ya fuera del almacén, el joven caminó despacio mientras me observaba y comprobaba con íntima lametación el mal trato que yo parecía haber recibido últimamente: visibles deterioros, algún pliego suelto – corroboró, al ver esto, que la paginación estaba copleta -, esquinas dobladas, manchas en márgenes, rota la juntura de las guardas… Mientras contemplaba mi estado, iba sincronizando su pensamiento respecto a si me repararía él, o si merecería la pena enviarme a un encuadernador para que me restaurara…

Pasé, de este modo, a la biblioteca de Miguel, quien trataba a sus libros con estimación. Solía revisar, cada cierto tiempo, los que tenía más apartados precaviendo que fueran atacados por la polilla, mirando sobre todo, los que ya habían padecido sus consecuencias, como si el gusano taladrador pudiera permanecer escondido tras una presunta resucitación. Advertí dos aspectos en Miguel, opuestos entre sí. Dos actitudes en su cotidiano vivir. Una, plàcida y alegre: cuando se dedicaba a nosotros, los libros, leyéndolos, mirándolos, fichándolos, colocándolos…; y otra sumamente pasiva: cuando se dedicaba a su trabajo administrativo, en el que era eficaz, pero del que solía comentar con su esposa que tal laboriosidad resultaba idiota por lo rutinaria, renegando asimismo de la burocrático, pues consideraba que en tal quehacer se conculcaba la dignidad de las personas. Su mujer le replicaba que eso sucedería en cualquier clase de trabajo, pero él no se conformaba.

Miguel no disponía de excesivas obras, pero las que poseía eran selectas, y a mi me agradó el que me eligiera y conservara, notando su alegría cuando al recibir un catálogo de libros viejos me vio anunciado, con la coletilla explicativa de mi rareza, al citarme incompleto el bibliógrafo Palau, y al advertir las altas cotizaciones que yo había tenido en ofertas de otros libreros famosos, además de haber sido citado mi título por algún conferenciante, acotando frases que me habían dedicado Gallardo, Salvat, Vindel y Rodríguez Moñino.

Pienso que, dado que Miguel es relativamente joven, permaneceré con él largo tiempo entre los libros de su biblioteca cariñosamente cuidada. Compartiré sus afanes bibliófilos y me congrutalará el saber que también él está satisfecho con poseerme. Lo que lamento es que no tiene hijos aficionados a los libros, y que cuando se muera, posiblemente iré a parar a manos ignorantes, o a un almacén de restos de papel, como el que ya conozco y del que hace pocos días Miguel me rescató.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.65-67.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 732

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres, Llibres d'artista, Old books on 10 Octubre, 2022|

“El ressò d’aquestes visites a la seva biblioteca es troba en el Diàleg primer de La novel·la d’un bibliòfil quan el personatge principal precisa: “Al cap d’algun temps, d’acord amb una dotzena més d’aficionats al llibre, ens vam constituir en amigable societat, amb el propòsit de fer imprimir, al nostre gust, edicions de llibres escollits. D’aquesta manera, prenent part en les seves converses i oferint-se’m l’ocasió de veure, ara una, ara una altra, les respectives biblioteques, vaig anar aprenent coses que, a part d’ells, ningú no m’havia pogut ensenyar. El meu aprenentatge ha estat lent, i encara continua, perquè el títol de bibliòfil no és dels que s’obtenen en cap Universitat, ni seria capaç d’atorgar-la regi favor; és res més que un concepte, una manera de dir “.

Amb aquesta visió de la bibliofília apareixen els trets que caracteritzaran la pràctica de Miquel y Planas en el món de el llibre. En primer lloc es nota l’important que resulta adquirir coneixements sòlids documentant com un autodidacta, comparant exemplars de diferents biblioteques, mantenint converses amb erudits. Enfront de l’amplitud d’obres per descobrir, a la varietat de tècniques d’impressió i il·lustració, a la diversitat d’enquadernacions, la curiositat de Miquel y Planas sembla inesgotable i així ho demostren les seves diferents activitats de traductor (Amor i Psiquis, Els contes d ‘en Perrault), de redactor de revistes culturals (Revista Ibérica d’ex-libris, Bibliofilia), de crític textual i editor de textos catalans antics (Històries d’altre temps, Nova Biblioteca Catalana), d’investigador i assagista (Restauració de l’art hispano- àrab a la decoració exterior dels llibres, l’Art del gravat Catalunya als segles XV a XVI).

Tots aquests títols només representen una mínima part de les 150 entrades de la seva bibliografia i justifiquen la importància que els historiadors li atorguen en la història de l’edició: “El paper de gran promotor de les edicions de textos catalans antics estava reservat a Ramon Miquel y Planas. La seva acció va ser cabdal en la renovació de la bibliofília catalana, […] Paradoxalment, a Catalunya aquest moviment de bibliofília neogòtic serà un dels factors de normalització del llibre. Farà que un públic assenyat i determinats impressors redescobreixin els principis fonamentals de la bellesa del llibre i tornarà a col·locar en un lloc d’honor certes regles oblidades a causa de la degeneració comercial de les edicions barates. […] El llibre de bibliòfil va tenir així gran influència sobre l’aspecte material del llibre “.

Aquesta tasca de creació editorial necessita primer un treball de recerca històrica, de reflexió filològica i després intervenen les decisions que afecten el treball d’impremta mitjançant l’elecció de materials amb els quals es pensa elaborar cada títol. A més de la seva aportació fonamental al renéixer de la cultura catalana de principis de segle XX, Miquel y Planas apareix com un creador de llibres interessat per tots els aspectes de la seva realització material: elecció del paper i dels caràcters, composició i estampació del text, disposició decorativa, enquadernació. Així ho definia ell mateix utilitzant aquesta metàfora: “el llibre és una veritable construcció, amb totes les exigències quant a equilibri i solidesa que pugui tenir un temple o un alcàsser, amb la sola diferència de les seves proporcions. En la combinació dels elements de bellesa que entren en el llibre s’imposen les mateixes normes d’harmonia que regeixen per a l’obra d’arquitectura, ja que una finalitat estètica que ha de ser aconseguida amb mitjans materials ha de respectar totes les exigències del món físic, sense sucumbir en cap cas sota el pes de les mateixes. Només així és el producte una obra d’art “.

“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Cierto día, un librero de los llamados de lance, de ocasión, de libros raros, curiosos y agotados, tuvo la ocurrencia de anunciarme en uno de sus catálogos, y como solía enviar sus ofertas antes a provincias – para que los clientes de otras localidades no se sintieran pretridos respecto a los de su misma ciudad -, apenas abrió por la tardes su comerció ya sonó el teléfono para, mediante una conferencia desde un lugar muy distante, solicitarme. Aquella misma tarde recibió el librero más llamadas telefónicas, e incluso se presentó un cliente para adquirirme, obteniendo todos una desilusión indisimulable cuando el librero les dijo que yo ya estaba vendido.

Así fue como pasé a una ciudad provinciana, a una modesta pero experta librería cuyo dueño me deseaba, en principio para poseerme él, y más adelante – quizás – para revenderme.

¿ Qué tenía yo para ser tan deseado? Tenía cierta fama entre algunos selectos bibliófilos que me estimaban a pesar de no haber salido de las prensas de Monfort, o de Sancha, o de Ibarra, impresor éste de quien tantas veces yo había oído la exagerada ponderación de su Salustio. Así, Salustio a secas, aunque todos sabían que se referían a la obra titulada La conjuración de Catilina y la Guerra de Jugurta, por Cayo Salustio Crispo, Madrid, 1772, folio mayor, con 11 hojas, retrato, mapa, 395 páginas, láminas dibujadas por Maella y grabados por Carmona, en papel de hilo, con la filigrana Francisco Guarro, en Pobla de Claramunt, y como marca un castillo.

A mi, la verdad, tanta insistencia en los elogios de este libro, traducido por el infante Gabriel Antonio de Borbón, hijo segundo de Carlos III, me fastidiaba un poco. Creía yo que la gente exageraba, que había otros ejemplares olvidados merecedores de cierta estima y que posiblemente no saldrían muy perjudicados al compararlos con el famoso Salustio. Yo mismo – y no es por presumir – reúno alguna particularidad que requiere ineludibles alabanzas. En mi, merced a aquel artesano – tan distante ya, menos que mesocrático, anónimo para siempre – parecían fulgir los clarores, los albores, los blancos del papel. Digo blancos, en plural, aun refiriéndome a una misma página, porque eran como una constelación en el ámbito de la oscura y esquemática tipografía. La neta independencia de letras y de espacios conjugaba, coherentemente cada página convertida en algo sugestivo. Cierto observador llegó a compararme a las acuarelas, porque en éstas los artistas también aprovechan el blanco del papel para conseguir efectos plásticos, aunque en mi los efectos eran más bien puramente estéticos, de un esteticismo nacido de lo armónico, produciendo una serenidad como inspirada, cuajándose en cada página la rítmica expresividad de lo sedante que paradójicamente producía placer inquieto, pero que en definitiva se convertía, para el contemplador, en una sensación de ensoñador hedonismo. No es que quiera compararme al Salustio, dadas las adulaciones que los expertos le dedican, pero – repito – yo poseía y poseo características que, individualmente, merecen encomios por su perfección.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.64-65.

Primera edició d’Ibarra

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 731

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Old books on 5 Octubre, 2022|

“El polígraf Ramon Miquel y Planas, l’editor Gustau Gili i el llibreter Josep Porter i Rovira formen part dels fundadors de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona; els tres van ser homes del llibre i l’evocació de les seves trajectòries professionals – seguint l’ordre cronològic de l’aportació de cada un d’ells al camp de la bibliofília – permet recórrer un període clau de la història de l’edició i de la lectura en el qual la bibliofília va exercir un paper indispensable i sovint silenciat.

Quan Ramon Miquel i Planas (1874-1950) situa la seva obra autobiogràfica, La novel·la d’un bibliòfil, a la biblioteca del personatge principal, tria el lloc emblemàtic d’una vida que va dedicar gairebé exclusivament al llibre. Així ho recorda Martí de Riquer: “La seva selecta i escollidísima biblioteca es va formar a força de llibres que llegia, saborejava, estudiava i coneixia al detall, i que conservava en riques i elegants enquadernacions. Biblioteca primordialment de treball, en Ramon em va confessar, una vegada, que tot llibre per ell citat en els seus nombrosos treballs el posseïa en les seves prestatgeries, detall revelador del seu més íntim concepte de la bibliofília que per en Ramon sempre va ser un mitjà, no un fi. La seva activitat professional com a director d’una empresa d’edicions, impressions i enquadernació va fer que la seva vida sencera, dia rere dia i hora rere hora, estigués consagrada materialment al llibre, i en aquest sentit la seva labor va ser encaminada sempre per normes del més depurat gust i de la més sòlida competència “.

Oposant-se a la imatge un tant malèvola del bibliòfil que s’acontenta amb atresorar volums, la biblioteca de Ramon Miquel y Planas no només va ser una base de dades per a les seves investigacions sinó també una escola de “formació professional” per als que s’interessaven pel llibre . Així el llibreter Antoni Palau i Dulcet apunta en les seves Memòries: “El 21 de desembre de 1919, verifiquem una visita a la biblioteca del senyor

Miquel y Planas, els amics Amadeu Llaverías, Joan Olivella, Pau Felisart i jo”. Allà descobreixen obres de biblioteconomia, bibliomania, gòtics catalans, obres de luxe, llibres minúsculs, enquadernacions d’art, gramàtiques, ex-libris, super-libris, etc., que demostren la curiositat enciclopèdica del col·leccionista.

En aquestes tertúlies el tema únic, és clar, és el llibre amb tots els seus matisos que Ramon Miquel y Planas presenta així: “El llibre és per ventura l’obra més completa que hagi pogut sortir mai de les mans de l’home”. És, en efecte, el llibre un tot complet, en el qual la criatura humana es mostra creadora al seu entorn, suposat que en ell es reuneixen un element espiritual, que és l’obra literària, fruit de la pensada, i un element material, que és el llibre mateix en la seva forma tangible. Llibre perfecte seria aquell en què tots dos elements, cos i ànima, es corresponguessin dignament; en què la bellesa de l’obra literària tingués una exacta concordança amb la bellesa i perfecció dels components materials que formen el llibre, fins al punt que semblant conjunció constituís una integral i perfecta obra d’art. Tal és la concepció que de el llibre tenen els bibliòfils “.

“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed. ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Aunque ahora estoy próximo a convertirme en una estrujada masa con otra papelería informe, quiero dejar constancia de mi categoría, cuando en cierta ocasión estuve expuesto. La exposición de libros, exigente dentro de su especialidad, resultaba importante para los interesados. Mi dueño de entonces dudó si volver a encuadernarme, vistiéndome adecuadamente, con lujos de gofrados, de chagrín, de ruedas, de orfebrería o esmaltes…, pero al fin decidió dejarme con mi propia cobertura; primero, porque lo que de mi se exhibiría era la portada, y por tanto nada diría lo que en mis planos se hubiera empleado como ostentación; y en segundo lugar, porque mi dueño estaba contento con mi aspecto, al no ser partidario de reencuadernar libros que por sí mismos tenían entidad y conservaban el sabor propio de la época, el genuino carácter de su contenido; creía que algunas encuadernaciones solo servían para desvirtuar o sofisticar un libro.

En la Exposición en que tomé parte lo pasé bien, porque los asistentes nos observaban meticulosamente, aunque muchos ignoraban nuestro valor real, al no decirles nada el año de edición, el título, el impresor o el tema. Noté el deseo de alguna persona de coger determinado libro para mirarlo de cerca, pasando páginas y comprobando detalles que sólo son ostensibles si el libro se tiene entre las manos, como por ejemplo los grabados intercalados, las viñetas, las cabeceras, los frisos, el frontispicio, el colofón, las capitales, las orlas… Sí, advertía yo que ciertos curiosos quedaban insatisfechos con la pasiva mirada sobre la portada, y ello bajo la vigilancia de un empleado que observaba celoso para que no se tocaran los ejemplares expuestos, ya que la mayor parte de ellos eran de propiedad particular, y sus dueños habían impuesto, por lo menos, la condición de una estricta custodia de los libros prestados para evitar deterioros, e incluso robos.

Precisamente fue un robo lo que supuso para mí otro cambio de propietario, porque cuando Juan estuvo en casa del fallecido Pedro y le dijo a un hijo de éste que le gustaría ver la biblioteca del padre, el hijo, inocentemente, se la mostró,y más ingenuamente aún, lo dejó unos momentos solo. En unos segundos, Juan, que me había visto en un estante y experimentó el consiguiente gozo, apenas estuvo solo en la biblioteca, me sacó raudamente de entre mis compañeros, y en un estratégico movimiento me transportó con su mano derecha a su sobaco izquierdo, bajo la camisa desabrochada nerviosamente; me oprimía su brazo que tenía cierta libertad por estar yo también disimulado aprovechando la holgura de la chaqueta, así como por el cinturón que impedía mi caída a partir de la cintura. Noté el calor corporal de Juan, y casi también el palpitar de su corazón alterado por el robo, dudando si cuando regresara el hijo de Pedro se fijaría en el hueco del estante de la librería, o le dijera al despedirse: ‘ ¿ puedo cachaerlo por si me lleva algún libro?’ O, todavía peor, que hubiera observado su actitud por algún agujero desde el exterior de la habitación, y le soltara al despedirse. ‘Devuélvame el libro que cogió y tiene bajo su camisa’. La presunta vergüenza por la acusación y certeza de la culpa le preocupaba, ya que además él era sumamente escrupuloso en cuanto supusiera honradez, y se consideraba digno en sus acciones humanas. Pero… el libro aquel – es decir, yo – no lo tenía en su biblioteca a pesar de haberlo perseguido durante bastantes años, y consideraba incluso que robarlo para poseerlo él, era preferible – aun tratándose de un robo – a que estuviera en poder del indiferente hijo de Pedro, de quien quizás pasara a una persona que no supiera estimar el valor que yo poseía como libro raro, escaso y apetecido.”

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.63-64.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 730

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreries, Llibres, Llibreters de vell on 26 Setembre, 2022| 1 Comment »

Caterina de Medici

“Poques notícies tenim sobre els bibliòfils de l’Edat Mitjana, però és indubtable que els que posseïen mitjans per a això van sentir aquesta afició. A l’començar l’Edat Moderna, va ser a França i a Itàlia on amb major intensitat es va manifestar l’amor als llibres. Entre els bibliòfils del segle XVI mereixen citar-se Majoli i Grolier i els prínceps Francesc I i Enric II, la dona, Catalina de Médicis, va compartir les aficions d’ell mateix. Al segle XVII, els Països Baixos van seguir l’exemple del seu veí del Sud, i al començar el XVIII, ho va fer també Anglaterra, que des de llavors s’ha convertit en el centre principal d’aquest delit, segurament a causa de les riqueses aconseguides per els potentats anglesos amb la indústria i el comerç. A Anglaterra els primers col·leccionistes particulars de gran importància van ser Roberto i Horaci Walpole. Alemanya, que no pot comparar-se en riquesa a Anglaterra, va patir el contagi d’aquesta moda només des del segon quart de segle XIX. Les primeres subastes de llibres rars amb catàleg imprès es van celebrar el 1838 a Viena, i el 1843 a Leipzig, mentre que a París, ja en 1801 van ser venuts públicament els procedents dels successors del gran estadista Richelieu, i en 1838 es va fundar una empresa dedicada a aquest negoci.

Roxburghe Club

L’esdeveniment més important en el camp de la bibliofília ho assenyala la fundació del cèlebre Club de Roxburghe, el 13 de juliol de 1812, a Londres, dia memorable en què es va vendre un exemplar del Decameró de Boccaccio per 45.200 marcs. L’associació esmentada, composta primer per 31 i després per 40 membres de la millor societat anglesa, ha exercit gran influència, tant en l’edició de valuoses obres antigues, com en la fundació d’altres nombroses societats amb fins iguals o semblants als seus. També algunes agrupacions estrangeres, com la Societé des Bibliophiles de Paris, deuen la seva aparició a un impuls en aquest sentit. Però, paral·lelament a aquesta actuació elevada d’individualitats i associacions en pro del llibre bell i de el llibre útil, sorgeixen les aberracions dels que aprecien més un detall nimi de certa obra impresa que totes les idees i totes les belleses formals que atresori. En el sector del llibre, com en el de les Belles Arts, trobem amb freqüència el tipus de l’entusiasta que passa amb un gest despectiu per davant de les grans obres de l’home i, en canvi, s’atura amb respecte i fins amb emoció davant insignificants produccions que, però, li brinden l’encant d’una troballa imprevista o que satisfà algun dels seus maniàtics capritxos. El bibliòfil considera els llibres com una cosa venerable i instructiva, mentre que el bibliòman els degrada fins convertir-los en simples objectes de lucre i contribueix amb les seves extravagàncies a prestar-los un valor artificiosament elevat. Per fortuna, els bibliopirates, que es troben en tots els països, limiten la seva actuació a un sector relativament reduït de la producció llibretera, i, mentrestant, les impremtes de tot el món llancen les seves infinites creacions per posar-les al servei del públic, qui, en general, els reconeix el valor que legítimament els correspon en raó a la ciència, a l’art o a la sensibilitat que en elles es tanca “.

“L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.165-167.

Decameron de Boccaccio

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Mientras estuve en poder de Marcelino tuve una vida agitada, pues este dueño, por su inquietud, me cambiaba frecuentemente de sitio, ya que constantemente organizaba – o desorganizaba – su biblioteca en función de los asuntos que entonces coleccionara, y que fluctuaban por temporadas. Que yo recuerde, se interesó por las siguientes materias: Paremiología, Grecia, Cervantes, Pintura, Ferrocarriles, Hípica, Cocina, Armas, Astronomía, Imprenta, Durero… Así, pues, unas veces yo ocupaba un lugar privilegiado, y otras permanecía durante meses semiescondido – no olvidado – entre libros apilados que, como yo, debían esperar el favorable albur cíclico de nuestro dueño. En cierta ocasión debió darse cuenta de que muchos libros iniciaban su título por Arte…, o bien Arte de…, y entonces comenzó a coleccionar obras de este tipo. En breve tiempo reunió una respetable cantidad de ejemplares, y yo pronto me vi rodeado y casi atropellado por: Arte de pintar…, de Gregorio Mayans y Siscar; Arte y uso de Arquitectura..., de Fr. Lorenzo de San Nicolás; Arte de herrar…, Juan de Abdón Nieto y Martín; Arte de escribir por reglas y con muestras…, de Torquato Torío de la Riva y Herrero; Arte de reloxes de ruedas para torre, sala y faltriquera…, de Fr. Manuel del Río, El arte de educar…, de Julián López Catalán; Arte cisoria o tratado del arte de cortar a cuchillo..., de Enrique de Aragón, marqués de Villena; Arte de canto-llano en compendio breve y methodo muy fácil…, de Fr. Ignacio Ramoneda.

Incluso cierta noche llamó mi dueño por teléfono a un amigo para comunicarle que aquella tarde había adquirido, a un precio muy bajo, la obra Arte de ver en las bellas artes del diseño, según los principios de Sulzer y de Mengs, traducido al castellano con notas e ilustraciones por D. Juan Agustín Ceán Bermúdez, Madrid, Imprenta Real, año 1827, añadiendo como apostilla que quizás el librero ignoraba el valor del libro, ya que en uno de los catálogos de Roque Pidal, éste, tras anunciar la obra, anotaba: ‘Libro raro y buscado’.

Ciertamente, por voluble, no me agradaba el comportamiento de este Marcelino y dueño, pese a la consideración que tenía con sus libros, para cuyo fichaje y otros cuidados disponía de una empleada, la cual, cuando ya Marcelino chocheaba y se le escapaba la duda de si tenía tal o cual obra, me vendió – y el comprador sabía que se trataba de un libro robado.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.61-62.

Read Full Post »

71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibres, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Old books on 21 Setembre, 2022|

71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

La gràfica no és gaire encoratjadora, motius perquè sigui així crec que n’hi ha uns quants.

Primer vull que sabeu que aquesta fira és la més antiga d’España amb diferència, molta diferència, i potser la més antiga d’Europa dedicada als llibres vells i bells.

En altres ciutats d’España també fan fires semblants, van començar molts anys després, però per exemple a Madrid cada any en fan dues, una a la primavera i una altra a la tardor, a la de la primavera passada, 44ª Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid ) , hi havia 37 llibreries ( 27 de Madrid i rodalia, 1 de Huesca, 1 de Zaragoza, 1 de Salamanca, 1 de Granada, 1 de Sevilla, 1 de Pamplona i 4 de Barcelona) i a la que començarà el dia 29 d’aquest mes, 32ª Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo , hi participaran 35 llibreries ( 22 de Madrid i rodalia, 1 de Gurrea de Gállego , 2 de Segovia, 1 de Pamplona, 3 de València, 1 de Bilbao, 1 de Salamanca, 1 de Zaragoza i 3 de Barcelona).

En ambdues l’Ajuntament de Madrid  ha posat en marxa mesures de suport consistents en subvencions nominatives, exempció de taxes, així com l’edició d’un mapa que facilita la localització d’aquests establiments.

A la de Barcelona d’aquest any només hi participen 27 llibreries , totes són de Barcelona i rodalia, menys una de Madrid.

Curiosament a València, amb la col·laboració del seu Ajuntament i la Generalitat Valenciana, també fan una fira , la 45a Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de València ,  i vet aquí que aquest any hi havia 28 llibreries ( 14 de València, 5 de Madrid, 1 d’Álava, 1 de Castelló, 1 d’Alacant, 1 de Ponferrada, 1 de Zaragoza, 1 de Huesca, 1 de Bilbao i 2 de Barcelona).

Un exemple de la desídia de les administracions catalanes és com veuen unes Fires d’una manera i altres de manera diferent, La Setmana del llibre en català és un exemple molt clar, hem tingut Setmana del Llibre en català a bots i barrals a tota mena de diaris, televisions, ràdios, etc. De la 71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que hauria de ser un orgull per a la (mal) dita Ciutat de la Literatura per la UNESCO , quasi ningú diu res, de moment almenys, molt poca informació en els mitjans, fins i tot en el Programa oficial de les Festes de la Mercè ni l’anomenen.

De fet, que no tinguem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, almenys com el que ja teníem fa anys, és perquè a més d’un li caigui la cara de vergonya.

Per aquells que teniu la bona sort de poder passejar per la Fira no oblideu visitar l’exposició d’aquest any: L’Enquadernació d’Art a Catalunya al segle XX, comissariada per Aitor Quiney amb la col·laboració d’Àlex Pons. 

A molts ens agradaria que a la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona hi participessin moltes més llibreries, no cal arribar a les 80 de l’any 1977, però amb unes quantes més segur que tots gaudiríem molt més de la Fira. Ja sabem que per ‘infinet’ molta gent compra llibres, però si no vaig errat crec que els llistats de llibres a les pàgines de les llibreries no hi tenen més que una petita quantitat del que realment ‘amaguen’, comprar sense moure’s de casa és la màgia a l’inrevés, l’autèntica màgia és entrar a les llibreries de vell i poder mirar, regirar i de vegades parlar amb el llibreter o amb altres compradors, i si cal, embrutar-se una mica les mans.
Les administracions haurien d’ajudar a fer que aquesta anomenada Ciutat de la Literatura faci honor al títol que li van donar i no com fins ara. I tots hem de posar el que puguem de la nostra part.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 725

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Biblioteques, Llibres, Old books on 23 Agost, 2022| 1 Comment »

El 1847, un gran bibliòfil, el comte de la Bedoyère, va decidir posar a la venda la seva biblioteca. Només un capritx de col·leccionista li va dictar aquesta decisió, però un cop començades les licitacions, es commou i irrita davant la idea que qualsevol pugui posseir els seus preciosos exemplars. A partir del número 1 del catàleg de la subhasta es dedica a licitar furiosament de manera que, en acabar aquesta, el trobem de nou en possessió dels seus ‘estimats’ llibres als quals s’afegeix la nota de despeses del taxador.

La bibliofília. Heus aquí una altra de les antigues passions humanes. Els primers reis francesos, Joan el Bo i especialment el seu fill Carles V, són els avantpassats dels nostres grans bibliòfils.

Carlos V compra manuscrits i, en 1337, nomena un ‘guardià de la biblioteca del rei’ encarregat de classificar i instal·lar a la torre de la llibreria, al Louvre, els 910 manuscrits que posseeix. ‘Es van col·locar 30 candelers petits i un llum de plata que s’encenia totes les nits per tal que pogués treballar a tota hora’.

Amb la impremta, que neix durant el regnat de Lluís XI, apareixen les primeres manifestacions de la passió per les sèries de llibres; durant molt de temps encara es preferiran els manuscrits, de millor aparença i més artístics, als impresos considerats simplement utilitaris i poc elegants.

Lluís XII és el primer que manifesta el sentiment de la possessió personal i fa marcar amb el seu escut, ‘França, Bretanya i Porcs espins’ tots els exemplars de la seva biblioteca, que es va enriquir considerablement durant la conquesta del Milanesat gràcies als ‘préstecs’ aconseguits dels Sforza i els Visconti.

Francesc I crea el títol de bibliotecari que confereix al escrivà Guillaume Dubé. Aquest sobirà, entusiasmat per l’antiguitat clàssica, envia erudits a Llevant perquè li portin manuscrits grecs.

A partir de llavors la bibliofília queda consagrada i des de Jean Grolier a Barthou, Chadenat i Lucien-Graux, passant pel condestable Anne de Montmorency, els Fugger i Henri de Rotchschild, ja no tornarà a trencar-se la cadena.

Abans de la invenció de la impremta, els manuscrits, que en la seva gran majoria es confeccionen en els monestirs, es venen molt cars.

Enquadernació Grolier

Mabillon relata en les seves Analecta, que al segle XI, Grècia, comtessa d’Anjou, transforma un recull de Homilies d’Halberstadt i de Haimón per 200 xais, 1 muid de blat candial, un altre de sègol, un tercer de mill i algunes pells de marta. Al segle XII es paguen 200 florins per un manuscrit miniat i el preu mig per un manuscrit in-folio, el text sol sense cap adorn, equivalia a 400 o 500 francs de 1870 (de 30 a les 40.000 pessetes actuals).

En l’Edat Mitjana els manuscrits simbolitzen ja la riquesa, de la mateixa manera que les obres d’art, i es cita el cas de Alfrid, rei de Northhumbria, que compra a l’abat Ceolfrid un llibre de cosmografia adquirit a Roma i pertanyent al monestir de Yarrow, al preu de vuit famílies amb les seves terres compreses.

“El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm, 4 d’abril de 1980, p.27-29.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“Pero yo veo, además, en el libro, un proceso biológico perfecto. El libro, como el hombre, es esencialmente espíritu; pero necesita también de la materia para adquirir existencia tangible. Su espíritu es el pensamiento que lo ha concebido y le ha dado vida; su materia, su presentación, su ornamentación y su encuadernación. Como el hombre, nace al ver la luz pública. Como el hombre, tiene una vida de crecimiento, que es su difusión, de madurez, que es su aceptación general, y de decadencia, que es su paulatino olvido. Como el hombre, sufre enfermedades, espirituales unas: la crítica que se ceba en él muchas veces injustamente, los plagios que pretenden robarle su esencia, y las malas traducciones que lo desfiguran; materiales o tras su defectuosa impresión que le resta alicientes, el desvío del público y el deterioro de sus ejemplares; y espirituales y materiales a un tiempo algunas: las mutilaciones y espurgos a que puede resultar sometido. Su muerte es el olvido definitivo, la desaparición de todos sus ejemplares por guerras, revoluciones o por el transcurso de los años, y su conversión en pasta de papel, de la misma manera que a la muerte del ser humano, las células de su cuerpo retornan a la misma tierra de donde han salido.

Esta doble personalidad del libro, espiritual y material a un tiempo, es un exponente de su valor, pero puede ser también origen de desviaciones nocivas en los coleccionistas que practican su culto e incluso en las entidades calificadas de bibliófilas.

No creo que sea posible admitir la existencia de varias clases de bibliófilos. Lo único exacto es que existen bibliófilos dedicados a especialidades distintas. Porque, para mi, el coleccionista que reúne libros por su solo valor ornamental, prescindiendo de su texto que no le interesa, no puede merecer en modo alguno el nombre de bibliófilo. Como tampoco puede merecerlo el bibliómano que se orienta hacia los ejemplares de rareza deformativa, como el coleccionista de sellos cotiza en alza los errores de impresión, cuando constituyen una excepción dentro de la serie correspondiente.”

“Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo. Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprès per Joan Sallent a Sabadell, p. 31-32.

Ex-libris Marqués de Mura

Read Full Post »

Older Posts »