“Al mes d’octubre últim, es va celebrar a Barcelona una interessant exposició de gravats en fusta a tot color, que va ser oportunament visitada pels alumnes de la Classe de Gravat del grup de les Arts de el Llibre de la nostra Escola, als que va acompanyar el qual subscriu.
Els gravats que es mostraven en aquesta exposició, que va patrocinar l’Excm. Ajuntament i el que va tenir lloc al local de l’antiga capella de l’Hospital de la Santa Creu, procedien de l’Exposició Internacional de Xilografies en Color, organitzada pel Museu Victòria i Albert de Londres, que després va ser recorrent diverses ciutats angleses, transportada després a Europa continental, on va ser exhibida a Brussel·les, París, Roma, Praga i Barcelona i finalment ha estat enviada a Amèrica del Nord, on així mateix recorrerà les principals ciutats.
Va ser Barcelona afavorida amb l’enviament d’aquest notable conjunt internacional de xilografia en color, per haver estat únicament artistes barcelonins els espanyols que van concórrer a l’esmentada exposició, i gràcies, com ja he dit, haver-la patrocinat l’Ajuntament de la nostra ciutat.
Es van exposar 209 obres degudes a 120 artistes de 25 països diferents corresponents a les cinc parts de món, el que atorgava a aquesta exposició el legítim dret a titular-se mundial.
En aquesta important reunió d’obres xilogràfiques, les havia de molt variats conceptes i tècniques, abastant des del realisme clàssic el més abstracte decorativisme, passant per l’expressionisme, el surrealisme i molts altres ismes menys definits, sent aplicades les tècniques, des del més ortodox ofici xilogràfic al més lliure «aconsegueix-lo com puguis».
Indubtablement va ser de gran interès poder contemplar i estudiar detingudament tanta varietat de procediments, aplicats tots a aconseguir l’estampa xilogràfica a tot color.
La primera impressió davant tal varietat era una cosa desconcertant, sobretot per als no iniciats en les grans possibilitats del gravat en fusta, però pel mateix era incitant i en extrem alliçonador el seu estudi acurat.
Resumirem breument les deduccions resultants de les nostres visites.
Es podria dividir el gran conjunt en dos grups essencials: el que posava tot l’esforç en el gravat de les planxes per aconseguir amb elles un nombre determinat de proves exactament iguals, i el que recolzant-se en unes planxes a penes desbastades per les eines de gravar, fiava el principal a la feina d’estampació, de manera que, a causa d’una gran intervenció de l’atzar, es limitava enormement la missió del gravat, de donar nombroses proves exactes.
No obstant en l’exposició tenien aclaparadora majoria les obres pertanyents a aquest segon grup.
Dels països orientals, Xina exposava obres de nou autors que mantenien dignament la tradició de les seves estampes, amb interpretació poètica del paisatge i encapritxat tracte dels més humils elements de la natura, utilitzant el gravat a ganivet i l’estampat a l’aigua amb tècniques tradicionals , si bé manejades amb mes llibertat, que al costat de certs temes d’actualitat com «la construcció del dipòsit de Kuan Ting, de Wang Chi, donaven el conjunt la justa nota de modernitat.
En canvi l’enviament del Japó s’allunyava completament de les seves genuïnes estampes que tanta fama li van donar. Res indicava que aquests gravadors nipons fossin els successors de Kironaga, Sharaku, Hokusai, Hiroshique, i tants altres mestres que amb els seus subtils però intenses interpretacions de l’home i del paisatge van arribar a influir granment en les directrius de l’art europeu de finals de segle passat i el record del qual encoratja encara en les produccions dels seus veïns de la Xina. Per contra, són les modernes tendències europees i nord-americanes, especialment les abstractes, les que donen peu als moderns xilògrafs japonesos per les seves estampes de grans formats a força de taques de color, seguint de vegades ritmes geomètrics amb deixos de cubisme, i en ocasions amb un tímid suggeriment figuratiu. Així mateix l’art de l’estarnpació manual a l’aigua de què eren mestres inimitables ha estat menyspreat i substituït pel usat per la majoria dels estampadors nord-americans a força de superposició de tintes mats i brillants, transparents i opaques, més amb una fi simplement decorativa d’impacte objectiu i satisfacció materialista, ben diferent del gaudi íntim i profund derivat de la contemplació de les seves antigues estampes, tan racials, tan delicades i deliciosament suggestives.
Els Estats Units i Canadà, amb Gran Bretanya, Holanda i altres països nòrdics, formaven el conjunt més nombrós en aquest apartat d’extrem modernisme, sense voler dir que en els altres països no es donessin casos de semblant orientació, ni que entre les obres dels citats no es pogués trobar més d’una, d’arrel clàssica encara que fos aconseguida sota conceptes i recursos tècnics moderns.
Espanya, Itàlia, França i països centreeuropeus on han existit nuclis de producció i d’ensenyament del gravat donaven el major contingent de gravadors coneixedors de l’ofici, i els seus enviaments, en general de menors dimensions, eren en canvi veritables lliçons del bé gravar la fusta i de perfecte estampat.
Hem de tenir present que l’exposició la constituïen gairebé únicament, estampes, amb exclusió, descomptats pocs casos, de la il·lustració del llibre.
L’estampa lliure no exigeix naturalment amb tant rigor com la il·lustració del llibre, l’exactitud de les proves, que solen a més reduir-se a un nombre exigu. Per això el procediment tant del gravat de les planxes com el d’estampat pot ser així mateix molt més lliure, permetent recursos extrems com l’ocupació de diferents fustes i tot de diferents materials com fusta i linòleum o material plàstic i tintes de naturalesa contradictòria com les transparents i opaques en una mateixa prova.
Per la mateixa raó poden aprofitar-se en l’estampat manual recursos derivats de la qualitat porosa o irregular de les matrius gravades sotmetent-les a diferents pressions o simples i encara parcials fregaments que eleven a infinits efectes possibles, tot i que molt difícil per no dir impossible d’aconseguir dues vegades iguals, el que dóna a les estampes així tractades caràcter gairebé de monotip.
La lliçó principal que donava l’exposició que comentem, era indubtablement més que d’ordre tècnic, tot i ser aquest molt important, d’ordre estètic.
Les orientacions canvien, se succeeixen modes i maneres però és evident que sempre produeixen obres interessants i obres vulgars, obres belles i obres repel·lents, siguin quins siguin els conceptes que les informin i les tècniques que s’utilitzin. Hem, doncs, acceptar tota mena de recerca en els terrenys conceptuals i tècnics i procurar adaptar el resultat a la nostra manera de sentir, evitant en el possible la pèrdua sensible de personalitat i sobretot evitant el culte repulsiu del tremendisme que a tants excessos ha portat als artistes, ja siguin comesos amb fórmules acadèmiques o revolucionàries.
El bon gust ha de prevaler si en realitat es pretén fer obra d’art.
“Gravats xilogràfics en color”, per A. Ollé Pinell, Ensayo, 7, 1956.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Todos hemos tenido esa época de fiebre, de locura por el libro, precisamente en los años que los medios económicos no están en relación con nuestro afán desmedido de leer y, rara es la biblioteca de los hombres sin fortuna, donde no abundan los libros adquiridos por “muy poco dinero” en los mercados de lance.
Con clamor de gratitud, hemos de reconocer que a esos libros debemos en mucha parte, el gran favor de la cultura adquirida, pero es innegable que, cuanto ganamos en conocimientos y ecomomía, estuvimos expuestos a derrocharlo en salud. Si hubiéramos refrenado nuestra avidez de lectores con la serenidad meditativa del buen sentido, sin menos prisas y con poca diferencia de monedas, nuestro hubiera sido siempre el goce del libro nuevo, refinamiento intelectual que tanto agrada al espíritu. Se me podrá objetar, que el libro de lance es fácil para las manos con más polvo de pobreza; que sin ellos, la cultura sería privilegio de la gente adinerada, y que, gracias a las ferias de los libros cochambrosos, es como el proletariado ha podido iniciar su evolución en el orden cultural. Contra estas afirmaciones que no carecen de lógica, podemos permitirnos la réplica sensata de que, para el no pudiente, el Estado dispone de bibliotecas donde sin ningún dispendio se crean masas lectoras. Pero de esta manera, también se le priva al pobre la modesta propiedad de lo que lee y el placer del libro virgen que es nuestro punto de bien. Si España fuera una nación gobernada con afanes de cultura verdadera y el tópico del analfabetismo, más que banderín político, fuese máxima vergüenza colectiva, del mismo modo que el Estado y los municipios cuentan con hospitales, casas de socorro y farmacias para atender a los necesitados, debieran disponer de librerías, en las que con la “receta de pobre”, el enfermo de sanas curiosidades, pudiese curar su espíritu del cáncer de la ignorancia. Desgraciadamente, esto no deja de ser una fantasía luminosa, y planeando en la realidad, creemos que, a más de las bibliotecas, para que el lector sin medios guste el momento feliz de abrir su secreto al libro, más que la prenda de lance, le interesa la módica suscripción, que le dará el libro nuevo, limpio de oscuros contactos. Un libro nuevo, desde que brinca del estante a nuestra mano ya es algo íntimo que nos acompañará hasta nuestro fin y será más tardes sombra de continuación por el respeto con que los hijos han de tratarlo después. Por sobrevivirnos ellos, alargarán la sombra de nuestro paso en materia. Con nosotros empezará su historia y solo a nuestros dedos agradecerá efusivo – entre el revuelo de hojas -, la delicada ternura puesta en su desfloración. Cuando adquirimos el libro de lance, alguna vez hemos tenido idéntico pensamiento: “ ¿ Quién fué su dueño anterior?” Y sin proponerlo, hilvanamos una sucesión de reflexiones amargas, intentando bucear en el enigma histórico del libro, que juega en escalones de preguntas: “¿ Qué gesto de miseria le habrá vendido por un puñado de cobre?! “ ¿ Cuántos zigzags ha trazado de ida y vuelta al mercadillo con servidumbre de esclavo viejo?” “ ¿ En qué mesa ha dormido?” “ ¿ Lo acarició un enfermo?” “ ¿ Lo estrelló contra la pared un loco?” El libro usado viene con crucifixión de notas, de manchas, de páginas dobladas por sus cantos, de nombres rubricados por personas que nunca conoceremos, de hojas secas que un día pudieron ser signos amorosos y ahora son un incubador de microbios… Nos costó barato el libro, pero traía aroma repugnante de humedad y tufo rancio de vejez. Lo hojeamos sin alegría, y aunque amamos su lectura, al darle meta de fin – ¡era tan poco su precio! – en el estante peor, ganó un sepulcro de olvido. El libro nuevo: el que abrimos nosotros y gustamos el placer indiscutible de adquirirlo con esfuerzo, nunca puede quedar huérfano de instintivas atenciones. Por lograrlo, hemos sacrificado otro capricho y si su letra impresa nos seduce haciéndonos esclavos de sus líneas, gustaremos la compra con sabor de golosina interminable. No es desprecio a la humildad de los libros derrotados. También tuvieron la época feliz de juventud y sabe Dios cuántas inteligencias iluminaron sus páginas amarillas. Pero nuestra seña de hoy, habiéndole al lector del goce del libro nuevo y del peligro del viejo, no encierra mayor cuestión que un aviso de buen gusto y una reflexión de higiene.
Article: “Goce de los libros nuevos”, d’Alfredo Sendin Galiana, a la revista Gaceta del Libro ( València), nº 12 d’octubre de l’any 1935.
“Malgrat haver exercit l’ofici manual de torner de coure fins els vint-i-vuit anys d’edat, la nostra vocació a la llibreria s’originà des que tinguérem ús de raó. Els nostres començaments foren al Mercatde Bellcaire, que de temps immemorial es celebrava davant de Portal de Sant Antoni. Encara recordem, de 1872 a 1875, els dilatats camps i hortes que existien en els terrenys que avui són carrers d’Urgell, Casanova i Muntaner. Tot el que ocupa l’actual mercat de Sant Antoni s’utilitzava per a la Fira de Bellcaire. Allí recordem haver vist munts de llibres a dos quartos ( la peça actual de deu cèntims), i allí començàrem a reunir una modesta però nombrosa biblioteca, que en 1897 servi per als fonaments de la nostra llibreria.
Primer en una parada a l’aire lliure de la Ronda de Sant Antoni, i a l’abril del propi 1897 en el portal o escaleta de la mateixa Ronda, número 6. Les existències de llibres i estampes que allí guardàvem, foren robades al cap de tres mesos i de consegüent els lladregots acabaren amb aquell petit establiment.
Després concorreguérem a la munió de fires que per aquells temps es celebraven en les barriades típiques de Barcelona, fins que a mitjans de 1899 un vell llibreter establert des de 1892, al núm. 13 del carrer del Bonsuccés, ens traspsasà el seu lloc de venda i motivà així que deixèssim l’ofici de lampista per a dedicar-nos de ple al comerç de llibres usats.
Imatge Frederic Ballell
Allí, en aquell portal de la casa, habitada pels seus propietaris, la familia Maspons i Labrós, començàrem a establir relacions amb els llibreters estrangers. Allí també s’originaren les reunions entre literats i bibliòfils que sempre, sense interrupció, han tingut lloc en el nostre establiment. Gran part de la clientela era formada per estudiants, joves obrers, dependents de comerç; molts d’ells morts o en terres llunyanes i alguns avui rodejats de família, tot sovint ens agraeixen les bones orientacions en les obres a llegir; altres aviat no necessitaren de consells i es bastaren amb els seus coneixements aconseguits per llargues jornades d’estudis. Amb els qui aleshores ja eren joves intel·ligents, Ramon Pomés, J.Ferran i Mayoral, Pere Pellicena, C. Costa, J.M. Jordà, J. Leon Pagano i els dos fills dels malaguanyats artistes de teatre Ceferi Palència i Maria Tubau, emprenguérem la publicació de Teatro Antiguo y Moderno, amb obres de Calderón, Shakespeare, Tirso de Molina, Ibsen, Hauptmann, Südermann, Balzac, Molière, Strindberg, fins a 1909, en què publicàrem La Celestina, de Rojas, obra nº. 46 i darrera.
Abandonàrem aquesta publicació, no per poc èxit, car algunes obres es reeditaren i l’Hamlet aconsegui estampar-se tres vegades, sinó impresos per l’afecció al llibre vell que sempre ha predominat en nosaltres. En 1903 publicàrem el primer catàleg d’obres d’ocasió i suara hem repartit el nº. 41. La darrera publicació del Bonsuccés és Mis ideas, per Ricard Wagner.
Durant el més de maig 1905 abandonàrem el portal del Bonsuccés per a establir-nos definitivament al carrer de Sant Pau, 41. I diem definitivament, perquè en entrar en aquest lloc prometérem sortir-ne o morts o arruïnats. Ací, les primeres reunions en la rebotiga foren les dels elements soi-disant avançats en idees literàries i polítiques. Hi figuraren En Lluís de Villalobos, Josep Leon Pagano, J. Comas de Badalona, Herreros, Pahissa i altres, la majoria dels quals formaven la redacció del periòdic El Productor Literario, una mena de Gaceta Literaria actual. D’aquesta reunió sortí el projecte de publicar sobre Nietzche, Renan, Stendhal, etc. Només en publicaren tres i nosaltres també hi contribuirem donant a llum la Biblioteca Selecta, amb set obres. D’aquella colla, alguns s’expatriaren a Amèrica, en Jaume Comas morí, i els altres els hem perdut de vista.
Seguiren reunions de bibliòfils, col·leccionistes, homes de lletres, etc., i quan esclatà la guerra de 1914-1918 tinguérem la bona sort que jamai no fou torbada la pau de la casa per disputes entre francòfils i germanòfils. Abans, però, haviem obsequiat totes les nostres coneixences i tocats de la dèria bibliòfila, amb el Catàleg d’incunables catalans de la Biblioteca de Miquel Carbonell. 1908, petit in-4t, 60 exemplars en paper de fil, innocentada que posà en renou bibliotecaris, arxivers, llibreters i aficionats.
Poc després publicàrem la Notícia de la Biblioteca del Marquès de Llió, 1909, 41, 60m exemplars. Després, portats per l’amor a la nostra comarca natal, La Conca de Barberà, 1912, 4º, 300 exemplars.
Des que exercírem el noble ofici de llibreter, sempre havem portat la idea de publicar una Bibliografia general d’Espanya i d’Amèrica espanyola. En prendre possessió del carrer de Sant Pau, teníem alguns centenars de paperetes, però trobant-nos sense cabals per a donar-les-hi aplicació, en férem obsequi al ja difunt amic Jaume Olivé i Castanyer, que tenia molt avançada una obra semblant a la que nosaltres projectàvem. Tot seguit, observant que les obres de Bibliografia eren tan demanades i que cada jorn eren més escasses i que el seu preu esdevenia fantàstic, refermàrem la idea de publicar el Manual del Librero, o sigui Bibliografia general hispano-americana, amb el preu de tots els llibres, orígen de la impremta en les poblacions de parles ibèriques, etc. El treball durà molts anys. Es començà a estampar en 1923 i s’acabà en 1927. Total, 7 volums gran in 4º, en menys de cinc anys, treball tipogràfic que executant-se a Barcelona almenys hauria ocupat deu anys, i amb quantes dificultats! Qui ho hauria fet, amb els textos llatins, alemanys, anglesos, noruecs, etc., que hi ha en abundància? Però tinguérem la sort que el mestre Viader, de Sant Feliu de Guíxols, prengués el treball pel seu compte i amb entusiasme, i l’enllesti d’una manera admirable.
La publicació d’aquest Manual, que mitjançant els Maggs Bros. De Londres, és a tots les biblioteques públiques de l’Amèrica del Nord i gran part de les d’Europa i d’Amèrica del Sud, ens ha facilitat noves i nombroses coneixences de tot el món. Són molts els Bibliotecaris i Professors estrangers que en emprendre el seu viatge de vacances per Espanya, han volgut visitar l’autor del Manual que es veuen obligats a manejar. Alguns resten astorats, en veure un treballador humil. Es creien trobar un lletrat, vivint folgadament, sense fer res, i fruint de la glória!!! Hem dit i ho repetirem: nosaltres som treballadors. Lluny de nosaltres l’oci. Sempre hem treballat, i treballarem fins a morir.
Al bagatge literari esmentat, hem d’afegir Els Amics Tintorers i El Año Artístico y Literario en Barcelona, publicats abans d’ésser llibreters. Col·laboració a periòdics socialistes i opuscles de capricis bibliogràfics en paper de fil.
L’any passat eixamplàrem la nostra publicació La Conca de Barberà donant a llum les tres Guies profusament il·lustrades: Montblanc, Poblet i Conca, in 8º.
Ara els nostres treballs van encaminats a publicar en català, i després en castellà, Memòries d’un llibreter català, i tot seguit la segona edició del Manual del Librero, completament refet de cap i de nou. Naturalment, la primera edició comprèn moktes omissions i defectes. A més, l’experiència ens ensenya un altre sistema que posarem en pràctica en la nova tirada. Consisteix en la major claredat possible, fins a lextrem que el més analfabet trobi de seguida el que busca. També procurarem una major tirada a fi i efecte de posar l’obra completa a un preu accessible per a tothom. Això és tot el que afecta la nostra llibreria.
Article: “La llibreria Palau” d’Antoni Palau,a La Revista: quaderns de publicació quinz enal, any 19 ( gen-juny 1933).
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“La Bibliografía, vastísimo ramo de la actividad humana, se cultivó siempre en los países de más alta civilización por hombres doctos. Nuestros antepasados, cuando aún no existía la imprenta, se cuidaban ya de registrar los manuscritos puestos en circulación. Los bibliotecarios de Alejandría hacían repertorios metódicos, y las noticias bibliográficas de los gramáticos del Imperio romano nos demuestra que esta ciencia no es nada nueva, precisamente por ser de absoluta necesidad para todos ; pero aquellas tablas y catálogos eran imperfectos, entre otras razones, por faltar a la mayoría de los manuscritos las fechas y sus títulos fijos. El verdadero cultivo de la Bibliografía empieza, por consiguiente, con la invención del nobilísimo arte de la imprenta, base suprema de la conservación del pensamiento humano y a la cual se debe que la obra de los grandes hombres no haya quedado en las tinieblas.
Biblioteca de Celso
Las biografías de los grandes escritores, que en todas partes y en todas épocas dejaron manuscritos sus ideas, y especialmente los Repertorios bibliográficos donde se registra su producción, son ayudas preciosas e indispensables para los hombres de estudios, los investigadores, los de práctica profesional, etc. etc., porque todos tienen necesidad de estar al corriente de los trabajos de sus predecesores y contemporáneos, tanto para encontrar un fundamento a las ideas que se sustentan, cuando las hay, como para demostrar la novedad, cuando no hay noticias de otras. Estas colecciones ahorran así el tiempo para el trabajo ; por ellas sabemos, ya por deleite en la investigación o para adquirir la justa verdad, de cuantas maneras se ha vertido el pensamiento humano y si se ha expresado completamente o no ; las variantes, los errores, las mutilaciones y condenas que sufrieron los textos. Al librero y al bibliotecario le son indispensables para resolver las consultas. En todas las bibliotecas son necesarias porque nos muestran todas las direcciones del pensamiento y de sus actividades, permitiendo su consulta, sin tiranía ajena ni imposición extraña, seguir libremente el camino que estimamos mejor para el trabaio o la adquisición de la cultura.
La Bibliografía, expresión fiel de la cultura, sazonado fruto de la investigación, aprecia por fechas y grados el movimiento intelectual de la humanidad y lo salva del olvido ; con razón se le ha llamado el genio tutelar de los tesoros literarios amontonados desde el origen de la ciencia y llave del que escribe. Por carecer de nociones bibliográficas—dijo un maestro—es por lo que tantos hombres escriben sobre asuntos estudiados y mejor tratados por otros ; por carencia de fuentes bibliográficas se repiten viejos errores.
La Biblografía donde se registran los libros que contienen todas las ideas que en el mundo han surgido son, por consecuencia, los libros más útiles, siendo además los más difíciles de hallar. Por esto son cada día tan buscadas y bien. acogidas en todas partes las publicaciones bibliográficas. Porque además de ser de verdadera utilidad, ofreciendo ancho camino para el estudio, son indicio evidente de la cultura y civilización de cada época y del país que las produce.
Article: “La bibliografía” per F. B., a Gaceta del Libro ( València) de maig de l’any 1935.
““Encara ara, buida y tot, resta a n’aquella botigue del carrer de la Tapineria, que fou succcssivament obrador de um mestre sastre, taller dels Vallmitjana y llibreria den Mero y den Joanet, ab el nom de l’Arxiu, la curiosa dualitat d’anecdotisme y pacient treball que la feu única a Barcelona.
Anécdota barcelonina tanmateix y labor amagada y continuada d’aquelles que en la maravellosa pomera de les passades géneres casolanes feren florir la copdiciable “poma per la set», tan rara com la poma d’or dels recits orientals.
Jo la he visitada aqueixos dies la botigueta que fou den Baldomer Gual fins l’ any 94 y ha sigut fins avuy den Joan Batlle ; y aixís, dessembrassada dels llibres — jo que l’en havia vista conilla — y orphe de la solicitut den Batlle—del qual jo sabia, entre aquelles parers, la joyosa y moguda condició, com la d’un rey de gnoms en son tresor—m’ha semblat que ella finía l’historia tot aquell temps…
Un xich incidentada, aqueixa historia, de formidable treball obscur, matisada d’humorisme y de sentimentalitat. Ab aquells capítols que parlen de lo que un senyor canonge de la Seu, comentador d’Horaci, digué a un mícer novell versaire, llorejat en els Jochs Florals, just renaixents… o de les baralles agudes entre dos llibreters que’s disputaven un parroquià molt rich, poch experimentat en la coneixensa dels llibres antichs per ell apelats «sabatots», al qual parroquià, un dels llibreters va motejar, dientli “americano del Clot”*;… o de lo que alguns prohoms tractaren, en profit l’una intensa acció nacionalista, o de com un bon llibreter pot ser també bon interventor en unes eleccions; o de l’historia que contaren les comares desvagades a l’hora del cap vespre…
Díes hi hagué en que’ls tertulians de la llibrería eren familiars a tot el carrer; y els vehins, a son pas, els acomiadaven ab un plàcit «estigui bonet”, o els saludaven benvinguts ab un confiat «Deu lo guardi, senyor»… Aleshores, tot just s’iniciava’ l negoci de llibres a la botigueta de la Tapinería. En Baldomer Gual sorprés per l’Amer, l’Aguiló, en Carreras y el P. Ramón M. Camps, caputxí exclaustrat, en la feina de partir llibres vells pera fer timbals del pergamí de les cobertes, fou interromput en la destroça y ensinistrat en el negoci de llibres. Algunes operacions d’ensaig, acabaren d’iniciarlo y lo que havia sigut parada als Encants del Arch de Sant Miquel, fou ja botiga de llibres al carrer de la Tapinería.
D’ençà d’aleshores, el negoci anà creixent; aumentà la tertulia de la llibreria, aumentaren els parroquians richs, y en Gual, ab el temps, pogué fer sortoses compres com la de la Biblioteca Piferrer, mercés a les quals, anaren a les seves mans, llibres preciosíssims.
En Baldomer Gual, no era, empró , un amorós dels llibres. Per hipócrites acomodacions a que volgué s reduirse , sempre quedà en ell la primitiva hostilitat del home, que havia llogat un moço sols pera ferli partir llibres ab una destral, cooperant ell mateix a n’aqueixa feina. Sovint, quan havía vengut a bon preu un llibre se’n reya en l’intimitat de que algú hagué s donat diners «d’aquell mort”, que ell, a no gaires prechs, de fianch s’hauría tret de casa.
Mes, entrà en Joan Batlle a la botiga de la Tapinería, y tot l’aspecte’n cambià ab el seu treball.
En Batlle, ha sentit sempre “amor al llibre”. Ha tingut per lo tant «coneixements del llibre”. Y aixís ha donat certa espiritualitat al seu negoci fentne quelcom més que l’enginyosa “combinació” macànica a que l’havia limitat en Baldomer Gual.
Jo separo’ls mots combinació y ordinació donant a n’aqueix últim un valor extraordinari. Me fa l’efecte de que aqueixa diferencia de mots és lo que distingeix el treball den Gual y el den Batlle en la seva botiga de la Tapinería . En el “barceloní del que ara’s parla”, den Gual se n’hauría pogue dir UN VIU (totes se les pensa, la sab molt llarga, etc. Fa combinacions); per en Joan Batlle, no s’hauria trobat calificatiu. Es en nostre vocabulari depurat que hem de cercar la justa mensuració nominal de la tasca del llibreter benemérit.
Tenint en compte adernés la aplicació que ell hi ha feta de la seva inteligencia (rahonar, en oposició al combinar; no és un viu, però és un ordenador).
Altres mereixements fan digna d’elogi la tasca den Batlle. De tots, el més ferm, és el seu infadigable patriotisme sense estridencies y ben llunyà de tota comparsería.
En Batlle és un catalanista, y com a catalanista abnegat ha treballat sempre, especialment. d’ençà que en 1896 publicà en son catàlech aquella vibrant defensa del català y dels drets del català com a llengua viva.
Mercès als seus treballs s’han completat coleccions tant interessants pera nostra historia, com la de folletos, cançons, etc., referents a les guerres de successió y dels segadors, y s’han establert relacions intelectuals entre nosaltres y Biblioteques de tanta fama com la del Vaticà y la de Stokolm.
Alguna cosa de profit s’ha tractat y s’ha realisat també en les tertulies de “l’Arxiu”, que avuy dequeyen ja y que ab el cambi de lloch hauràn perdut el seu caràcter tradicional. Han freqüentat aqueixes tertulies els Comas, Brunet, Planas, Soler y Rovirosa, Viada y Lluch, Güell, Font de Rubinat, Bonshoms, Estruch, Mata, Andreu, Guasch, Moliné, Bonnay, Miquel y Planas, Riquer, etcétera, etc.
De tots ells un amable recort sembla perdurarne entre les parets de la botiga buida.
De la qual – y de sos temps d’esplendor – coses ben característiques y amusadores ( que no li llevaríen però, res del seu valor), podría contarme un escriptor de esprit parell al de l’Emili Vilanova”.
“ D’En Joan Batlle. A propósit del trasllat de la seva llibreria”, article de J.M. López-Picó, a La Veu de Catalunya, 16 de juliol de 1909.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Terrible duda la que Miguel de Unamuno que ha dado a bibliófilos y bibliómanos en su artículo “El árbol y el libro”. Se muestra con ellos tan despiadado como fray Tomás de Torquemada contra los enemigos de la fe católica, y no menos satírico que Don Francisco de Quevedo en Las zahurdas de Platón contra todo lo que cargaba, que no era poco en verdad.
Cargantísimo, en efecto, es el bibliómano: tanto como es odioso el bibliótafo ú ocultador de libros, y como es aborrecible el bibliorrapo, ó según le llamaba Estébanez Calderón en su soneto contra Don Bartolomé José Gallardo, cuco, caco, faquín, bibliopirata.
El bibliófilo es harto más digno de consideración, aun cuando sólo ame al libro por el libro mismo: por la curiosidad, la rareza, los méritos extrínsecos de un ejemplar que “tengo yo y no posee el vecino”. Gracias al bibliófilo, se han salvado de irremediable destrucción copiosísimos tesoros del saber y del ingenio humano, cuyos honrados réditos no han venido mal, creo yo, al ingenio y al saber de Don Miguel de Unamuno.
Ignoro pues “sólo sé que no se nada” cómo habrán sentado á bibliómanos y bibliófilos las crueles bromas del rector de la Universidad salmaticense, que así llamamos los redichos á la salmanquina. Sospecho que los bibliómanos se quedarán tan tranquilos. Al maniático, encerrado en su manía, le trae sin cuidado todo lo que se dice y hace fuera de ella. Pero los bibliófilos.
Entre los bibliófilos hay sujetos de muy cultivado entendimiento y probada buena fe. Sospecho, vuelvo á decir, que los de tan esclarecidas prendas habrán pasado un mal rato con la vaya que se les da en “El árbol y el libro”, publicado ayer en nuestro LUNES.
Pues sepa, sin embargo, el implacable Don Miguel que se ha quedado corto, cortísimo, en esto de amargar la existencia á los bibliófilos. Dentro de pocos días, muchos de ellos – y cabalmente los más finos amadores del libro por dentro y por fuera – padecerán el mayor de los suplicios: el de Tántalo.
Hay una comedieta vieja que se intitula El gastrónomo sin dinero. No vale un bledo junto al trágico entremés, que en el próximo lunes 17 y días subsiguientes tendrá por múltiples protagonistas – pase la licencia – á sinnúmero de bibliófilos con más fino gusto que metal acuñado.
Refiérome á un suceso, que si no recuerdo mal, no ha tenido precedentes en Madrid. Es una subasta pública de libros escogidos. La ha dispuesto el inteligente librero anticuario Don Pedro Vindel, y este Don Pedro, que á los bibliófilos sin dinero parece un Don Pedro el Cruel, ha publicado un catálogo de los libros que saca al martillo, el cual catálogo es un entero y verdadero primor de bibliografía.
¿ Ha recibido y gozado ese catálogo Don Miguel de Unamuno?Supongo que sí, porque á varón tan docto no debe faltarle. Pues en él llevarà la penitencia del pecado en que haya podido incurrir respecto de la bibliofilia, no de la bibliomanía; porque el rector de Salamanca, con todo y con estar muy lejos de ser lo que se llama un pelagatos, se me figura fundadamente que anda más sobrado de agudeza y doctrina que de billetes del Banco en la cartera.
Si los tuviera abondo, á la subasta iría su merced, y ríanse ustedes de otros bibliófilos y bibliómanos.
Y oiré á la subasta; porque he confesado y comulgado por Pascua Florida, y el padre espiritual me ha impuesto esta penitencia:
-En todo lo que hay de año, irá usted á todos los sitios en que honestamente pueda decirle su conciencia: “Lo verás y no lo catarás”.
Article de Mariano de Cavia a El Imparcial del 8 d’abril de 1913.
““En Batlle, llibreter dels antics, i dels que estimen els llibres (vendre llibres és una cosa molt diferent d’estimar-los) i per tant, bibliòfil fervorós, ens ha donat amb aquest volumet una de les obres més interessants i curioses sortides en la bibliografia catalana de molts anys en aquesta part. Els col·leccionistes de les fulles de pietat popular anomenades “Goigs” són bastant nombrosos; és una afició que ha tingut seguidors il·lustres com En Marian Aguiló, Mossen Jeroni Sebastià, Mossèn Pau Parassols, don Joan Cardona, En Babra, Mossèn Cinto Verdaguer, Mossèn Jaume Collell, el Marquès de Dou, el Marquès d’Alòs, i altres, sobressortint per la importància numèrica i qualitat de son aplec la del Dr. D. Salvador Roca i Ballvé, que posseeix 20.000 exemplars, i la de D. Agustí Ribas i Mustarós, de Mataró qui pot ensenyar-ne 19.000.
El valor religiós, filològic, folk-lorístic i històric dels Goigs, tradició genuina de la nostra terra, l’explica d’una manera breu i clara l’autor d’aquest bell llibre, el clou del qual és la reproducció fotogràfica de cent fulles de goigs, la major part dels quals provenen del segle XVII. Comença la sèrie amb un exemplar del XVI, les Cobles de la Verge de Montlleó“, existent al Museu del Parc, i acaba amb una demostració de com també fou aplicada a la política, aquesta forma de poesia popular : segons es veu pels “Goigs a Carlos tercer (que Deu guarde)) Rey de las Espanyas, etc.” (Es efereix a l’arxiduc Carles, el partit del qual seguiren els catalans en la guerra de Successió, contra Felip d’Anjou: Felip V). Les col·leccions del Sr. Roca, i d’En Salvador Babra, així com la particular de l’autor, han sigut les fonts d’on s’ha format aquesta interessantíssima reunió de facsímils, la quasi totalitat dels quals apareixen publicats en nostra llengua, i exornats sempre amb les típiques vinyetes, boixos, orles, etc.
Amb el llibre d’En Batlle, tothom és col·leccionista, es pot ben dir ; i cert que ningú es trobarà que no vulgui ajudar a aplegar, seguint tan notables exemples, i escoltant l’exhortació que en el text així com en el seu catàleg-revista “L’Arxiu” fa l’autor, totes les “fulles soltes o papers volants” que tenen ja o tindran un día interès històric, oi més de les que ofereixen, com els goigs, tan estimable servitud religiosa. “Voldríem, des d’aquest petit graó de la Bibliofília, en que escrivim — diu En Batlle — que la nostra veu fos sentida i compresa per tots els amants de la producció espiritual de la nostra terra ; que no deixessin perdre tot el bé-de-Déu que ha sor tit de les nostres premses, ja en gravats al boix, al coure i a l’acer, ja en la manifestació de tota mena d’imatgeria popular en forma de goigs, on s’hi pot col·leccionar tota una himnòdia, fulles polítiques de tots temps, bans, romanços, auques, etc., fent-ne un bon arreplec i estotjant-ho dignament en l’Arxiu de la nostra ciutat, a on puguen estudiar-se totes aquestes manifestacions de l’art popular nostrat”.
La presentació del volum Los Goigs a Catalunya, és excel·lent. L’autor i l’impressor són ja prou ben acreditats. Les reproduccions deis goigs antics són perfectíssimes : gravats i lletra hi apareixen amb notable claredat. Patrocina, molt encertadament, aquest llibre el benemèrit Foment de Pietat Catalana.
Es hora de dir que En Batlle coopera ell mateix a l’obra de la restauració dels goigs, havent versificat i editat suara novells Goigs per a diversos Sants i Imatges de la terra, els quals li recompensaran amb escreix de gràcies la doble propaganda de devoció a ells i d’amor a les tradicions del nostre poble.
En la secció “Els llibres nous”, escrita per R.: Los Goigs a Catalunya. Breus consideracions sobre son origen y sa influència en la poesia mística popular, per Joan Bta. Batlle, llibreter.- Altés. Impressor de Barcelona, MCMXXIV. Vol. de 128 págines amb 100 il·lustracions.
Catalunya Social, núm. 166, 4 de juliol de 1924.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“El amor por los libros se conoce como bibliofilia. Tomando la descripción de alguien que no nos cabe la duda de que sentía por ellos un amor sincero, María Moliner, nos fijamos en que esa afición puede estar motivada por cualquiera de sus méritos: de contenido, de forma o por su rareza.
Entre los bibliófilos hay coleccionistas en busca de incunables, ediciones príncipe, libros marcados por escudos de armas, por exlibris o por firmas; puede que también suspiren por un pergamino y rastreen en anticuarios y casas de subastas… Algunos se interesan por quiénes fueron los anteriores propietarios del ejemplar que ansían y muchos se especializan en un tema, una época o una geografía y convierten su pasión bibliófila en una tarea con mucho jugo para el saber histórico.
Fundación Lázaro Galdiano
Con lo que tienen de fetichistas y de grandes lectores van creando las bibliotecas con las que perfilan también sus biografías. Uno de los deseos de cualquier bibliófilo es que su biblioteca permanezca unida, así lo cuenta la página de la Fundación Lázaro Galdiano cuando describe la faceta de bibliófilo de José Lázaro Galdiano (Beire, Navarra, 1862–Madrid, 1947), empresario, editor y coleccionista de arte. La suya lo está, se encuentra junto a su museo, en Madrid, y guarda joyas como la Biblia Políglota o un manuscrito apógrafo de El Buscónde Quevedo.
En un artículo publicado en XLSemanal,Arturo Pérez-Reverte se describe como un viejo cazador de libros y cuenta algo que tiene mucho que ver con esta bibliofilia de la que hablamos: “[…] Sigo cazando [libros] rápido, apasionado, gozoso. Luego, en casa, vaciaré la bolsa del botín para situar cada uno en el lugar y la compañía que le corresponde. Como esos cuatro de Graham Greene que acabo de comprar por diez euros aunque ya los tengo en otras ediciones, sólo porque el ex libris que llevan pegado hace pensar que su propietaria –una mujer tal vez ya muerta– fuese quien fuera, sonreiría consolada si me viese rescatarlos.
A. El fabricant de pergamins raspa les pells dels animals per obtenir una superfície llisa, després de rentar-les, tensar-les i assecar-les.
B. El paperer retira el motlle de la tina en fer manualment cada full.
C. El fonedor de tipus aboca el plom fos al motlle tipogràfic per fabricar un caràcter. La cistella que està en primer pla és plena de tipus acabats de modelar.
D. Un impressor retira de la premsa el full acabat d’imprimir, mentre l’altre entinta els tipus. Al fons veiem els caixistes component, distribuint els tipus a les caixes.
E. El dissenyador dibuixa una imatge a partir de la qual es fa una xilografia o un gravat en coure.
F. El gravador talla amb cura el dibuix o el disseny en un bloc de fusta.
G. L’il·luminador, que abans aplicava les làmines d’or i el color als manuscrits, va continuar exercint el seu ofici a la pàgina impresa tipogràficament.
H. Un dels enquadernadors reuneix a mà les pàgines del llibre. L’altre està cosint un llibre.
Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Dideroti D’Alambert(dir.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.
En anteriors entrades he posat diversos Oficis del Llibre1 i de les Arts Gràfiques, però en vaig posar pocs.
Ara he mirat a diferents llibres i vloks i n’he trobat uns quants (quasi 200), no tots, però de moment crec que són suficients per acostar-nos una mica més al món del llibre i les arts gràfiques. Com deia no hi són tots i molts eren practicats antigament o fa uns anys, i això fa que algunes explicacions i/o definicions d’un mateix ofici, feina o màquina variïn perquè algunes són de diferents èpoques. Hi ha oficis, feines i persones que avui dia fan coses relacionades amb el llibre i les arts gràfiques que no estan aquí. Em deixo, segurament, moltes coses. Més endavant miraré de buscar una mica més i posar tot el que trobi relacionat amb el disseny gràfic, disseny multimèdia, disseny d’art, els llibres d’artista, els llibres no-llibres, serigrafia, les màquines més modernes o actuals, i tot allò que tingui a veure amb el llibre i les arts gràfiques.
Buscant, remenant i trobant feines i oficis he passat bones estones, però, malauradament, m’he trobat un problema que no m’esperava i és que moltes feines i oficis els trobo en castellà, però no en català. Alguns els he traduït, crec que bé, però amb dubtes.
I un altre problema es que algunes definicions i/o explicacions no són del tot iguals o canvien una mica segons el lloc on les he trobat, fins i tot algunes són quasi oposades.
Alguns oficis porten un afegit per aclarir una mica de què va l’ofici esmentat.
I quan ja creia que havia acabat, m’he adonat que a la Viquipèdia hi ha moltes coses i també l’he afegit en alguns llocs, perquè jo només he escrit quatre paraules i d’aquesta manera el que estigui interessat pot llegir moltes més coses sobre el tema.
També agrairia que, si algú vol, em posi al dia d’algunes coses que jo potser no he vist bé del tot o les he interpretat malament.
Així doncs, començo:
–Actuari: entre els romans era una mena de taquígraf, que prenia nota dels discursos que pronunciaven els magistrats en les seves actuacions. També es donava aquest nom, a Roma, a escrivents i copistes.
–Aiguafortista: gravador a l’aiguafort. Aiguafort: Paper de fibra llarga, no gaire encolat, però consistent i amb una superfície prou dúctil que permet l’obtenció de signes, dibuixos…, per efecte de la pressió de planxes d’acer o de coure que han estat prèviament treballades amb el burí o amb àcids.
–Ajustador: (ant.)operari encarregat d’ajustar. 2. Compositor o caixista que està encarregat d’una obra, ell forma les pàgines a una exacta mesura, col·loca els títols, notes, addicions, etc. Ajustar: Reduir a planes o pàgines la composició que està en paquets o galerades. 2. Col·locar a l’ordre degut les caselles o parts d’un estat o pedaç.
–Alabrent: en la producció artesana del paper, persona encarregada d’introduir la forma a la tina plena de pasta a fi de formar el full. En introduir-la, ha de disposar de dos elements – la forma i el caixó (una mena de marc que en delimita els contorns) -, i en treure`ls de la tina colarà una part important d’aigua; lliurarà la forma a un altre operari anomenat Ponedor, el qual farà despendre el full de la forma perquè quedi disposat damunt del feltre o saial. També pot optar per deixar la forma recolzada en un element de fusta anomenat “mosso” per escórrer l’aigua.
–Alçador: 1. Operari d’enquadernació que alça els plecs per enquadernar. 2. Operari que en les impremtes penjava el paper imprès perquè s’assequés. Alçar: Posar en roda els plecs impresos d’un volum i treure un per un els de cada signatura per formar amb ells els exemplars d’un llibre. Alçat: reunió per ordre de tots els plecs que formen l’obra abans de procedir a la seva enquadernació. Per comprovar l’alçat, és a dir, assegurar-se que aquesta operació s’ha realitzat correctament, l’enquadernador es fixa en el número de la signatura, si la porten els plecs, o bé al número o senyal que es col·loca al llom de cada plec, en escaleta. L’alçat es pot fer manualment a l’enquadernació manual, però a la industrial, en què es manegen molts exemplars, es fa per mitjà de màquines.
–Amanidora: treballadora que, en la fase d’estendre el paper, fa l’acció dita d’amanir. Amanir: acció de separar lleugerament uns pocs fulls de paper i passar-los a l’espit de l’estenedora, que immediatament els penja a les cordes del mirador per al seu assecatge.
–Amanuense: persona que escriu al dictat o copiant. A vegades també s’aplica al copista i a l’escrivent.
–Anotador: persona que afegeix notes a un llibre per tal d’aclarir o ampliar el text o un dels seus punts.
–Anyer: aprenent de paperer llogat per anys.
–Apiladora: antigament persona encarregada d’agrupar els fulls de paper en grups de 5 (quadernet), 25 (mà), 250 (mitja raima) i 500 (raima). Modernament, màquina que apila el paper.
–Argirògraf: persona que escriu o il·lumina manuscrits o impresos amb lletres de plata.
–Armador: el qui arma un motlle. Compaginador, Caixista. Armar: ajuntar les diferents parts que formen una composició tipogràfica, un motlle. Compaginar.
–Arxivador: que arxiva. Arxivar: guardar documents en un arxiu. 2. Guardar expedients i altres papers en els arxivadors. Arxivística: disciplina que estudia la naturalesa dels arxius, els principis de la seva conservació i organització i els mitjans per utilitzar-los.
–Arxiver: persona encarregada de la cura, organització i administració d’un arxiu.
–Atenedor: En correcció de proves i textos, la persona que es posa al costat d’un corrector per anar confrontant l’original mentre que el corrector o teclista llegeix la còpia i avisar-lo de qualsevol error de copiat. Aquesta funció, que encara podria ser útil i molt important en molts casos, s’ha suprimit pràcticament a tot arreu, de manera que ha estat assumida forçosament pel corrector mateix. Tot i que moltes vegades es creu el fet invers, qui ha de llegir és el corrector, no l’atenedor (qui, com el seu nom indica, només ha d’atendre). En cas contrari, el corrector hauria d’interrompre l’atenedor-lector cada vegada que hagués d’assenyalar una errada a les proves. Atendre: Entre els correctors, comprovar que un text important s’ha transcrit i corregit bé, quan un corrector es posa al costat d’un altre i aquest llegeix en veu alta la còpia mentre que el que atén va llegint per si l’original en paper . D’aquesta manera, si es veu un error de transcripció, el defecte es fa evident.
–Badaner: el que treballa les badanes i les poleix, destinades a l’enquadernació. Badana: Pell d’ovella o de moltó, assaonada amb adobs vegetals, de molta flexibilitat i molta suavitat i relativament prima, emprada per a folrar calçat, fer guarniments i en relligadura i tafileteria.
–Balaire: majordom. Persona encarregada de controlar el treball. Responsable de tot el que es feia i del nombre de bales que es produïen, quantitat de què depenia el seu sou. Bala: conjunt de deu raimes que antigament servia d’unitat de compte. 2. Coixinet de forma semiesfèrica proveït d’un mànec, que usaven els impressors fins a la darreria del segle XVIII per a entintar la forma.
Bales per entintar, imatge de la UCM
–Batedor d’or: El que fa pans d’or o plata per a daurar o platejar llibres.
–Batifuller: artesà que fa pans d’or, d’argent o altres metalls, batent-los a cop de martell.
–Biblioajudant: ajudant de biblioteca. Així anomenen en alguns llocs a les persones que ajuden i/o col·laboren en les tasques bibliotecàries.
–Biblioasesor: (cast.)la Biblioteca Nellit Abuchaibe de Uniguajira (Colombia) ofereix un servei de xat (meet) mitjançant el qual els usuaris reben orientació i assessoria en línia sobre serveis i recursos de la Biblioteca en temps real.
–Biblioblocaire: persona amb un bloc dedicat al món del llibre. En això dels vloks, alguns encara dubten entre Blog i Bloc.
–Biblioblogaire: persona amb un blog dedicat al món de llibre.
–Biblioclepte: Lladre de llibres.
–Bibliochorizo: (cast.) “ladrón de libros. En algunas zonas d’Andalucía, apaisado bocadillo de chorizo frito, con forma de libro chico, una suerte de choripán ibérico. A acompañar de abundante vino tinto de uva del país. En el Dicionario Apócrifo del delito y la mala vida. A la pàgina 19 del llibre: Roba este libro, de Miguel Albero, Abada Editores, Madrid, 2017.
Bibliocleptòman: persona que, víctima d’un impuls neuròtic persistent, roba llibres en llibreries o en biblioteques, sense cap motivació d’ordre econòmic. És sinònim de Bibliopirata, persona que roba llibres, documents i altres peces de biblioteques i arxius.
–Bibliofilaci: que guarda els llibres. Sin. de biblioteca i bibliotecari.
–Bibliòfor: També anomenat Estacionari, és l’empleat d’una biblioteca encarregat del seu interior i s’encarrega d’entregar els llibres, i portar-los amunt i avall. Sin. de bibliotecari.
–Bibliognata: versat en tot allò que es refereix als llibres i en bibliografia.
–Bibliognosta: persona que té un coneixement aprofundit de tot el que fa referència als llibres. Persona entesa en llibres. Persona entesa en Bibliognòsia (coneixement del llibre, també ciència del llibre o coneixement històric dels aspectes exteriors del llibre; enquadernació).
–Bibliogonista: persona versada en Bibliogonia ( producció de llibres). També disciplina que tracta de l’origen i evolució dels llibres i que, per tant, també pot escriure obres sobre aquesta disciplina.
–Bibliògraf: 1. Persona que posseeix amplis coneixements de bibliografia. 2. Persona que es dedica a escriure llibres. 3. Copista de llibres. Bibliografia. 1. Catàleg o llista d’obres i documents referents a un autor o a una matèria. 2. Tècnica d’identificació i descripció de documents i de l’organització de les descripcions obtingudes. En el Diccionario de Bibliología y ciencias afines, de Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2004 ( 3ª ed), posa la definició de 53 diferents Bibliografies.
–Biblio-Informàtics: nous rols en l’era digital. Biblioteca Médica Nacional ( Cuba).
–Biblioinnovador: paraula que podria traduir la paraula ’Innobrarian’ (Foote). I que voldria dir alguna cosa així com aquell bibliotecari que innova, que aporta idees noves, que busca i crea novetats. Maria Delmàs-Ruiz i Alexandre López-Borrull ho expliquen millor en un article del “bid”, número 35, de desembre de 2015: “Perfil professional a les biblioteques públiques: visió dels bibliotecaris mateixos”.
–Bibliòleg: persona dedicada a la Bibliologia. Bibliologia: 1. Ciència que s’ocupa dels llibres en els seus aspectes interns i externs, materials i immaterials, històrics, terminològics i tècnics. 2. Ciència que estudia l’elaboració, la difusió i l’ús de l’escrit i de la comunicació escrita.
–Bibliomanci: aquell que practica la Bibliomància (endevinar per mitjà d’un llibre obert). Sin. Bibliomant.
–Bibliomite: empleat d’una llibreria antiquària.
–Bibliopígraf: copiador de cartes.
–Bibliopirata: furtador de llibres. Biblioclepta: Neologisme creat per l’escriptor Serafín Estébanez Calderón (1799-1867), que en un sonet injuriós dedicat al bibliòfil José Gallardo (1788-1852) li deia:
Caco, cuco, faquín, bibliopirata,
Tenaza de los libros, chuzo, púa,
De papeles, aparte lo ganzúa,
Hurán, carcoma, polilleja, rata.
Miguel de Unamuno, a propòsit de l’epítet calumniós, va dir ‘encertadament’, en referència a Gallardo: “ Bibliopirata se le llamó y pasaba por ser un coleccionista de libros… ajenos. ¿Ajenos? Más bien de libros mostrencos, de libros sin verdadero dueño, de libros que andaban perdidos por archivos y bibliotecas. Acaso a la bibliopiratería de Gallardo debemos que se hayan salvado algunos curiosos ejemplares. Y así como creemos que el violín debe ser del que mejor lo sepa tocar, algo parecido creemos respecto al libro. Son los bibliopiratas los que impiden que ciertos libros se pierdan”.
–Bibliopola: 1. Llibreter, mercader de llibres. Amb aquest nom eren coneguts a la Grècia clàssica, designació equivalent a Librarius, com se’ls deia a Roma. 2. Venedor de llibres. Llibreter. Segons Vossio, en un comentari sobre Càtul, el llibreter ho era tot: era a la vegada ‘bibliographus’, copista i escriptor de llibres; ‘bibliopegus’, relligador; ‘bibliopola’, venedor.
–Bibliopolista: llibreter. Sin. Bibliopola.
–Bibliòsof: 1. Secretari o tenedor de llibres. 2. Aquell que és expert en matèria de llibres i els col·lecciona amb evident bon gust i discerniment.
–Bibliopsicòleg: dins de la psicologia aquell que estudia la relació dels fenòmens psíquics existents entre el lector, el llibre i l’autor.
–Bibliotacta: 1. El que s’ocupa especialment de la classificació i catalogació de llibres. Sin. de Bibliotecari. 2. Persona entesa en Bibliotàxia (part de la Biblioteconomia que tracta de l’art o tècnica de classificar i ordenar llibres) i que, per tant, també pot escriure obres sobre aquesta disciplina.
–Bibliotecari: persona que té la cura d’una biblioteca o que hi exerceix una funció bibliotecològica.
–Bibliotècnic: es designa amb aquest nom al bibliotecari titular, aquell que ha cursat estudis sistemàtics en escoles del ram, per a diferenciar-lo del bibliotecari formal o de fet, val a dir, no diplomat. Sin. de Bibliotecóleg.
–Bibliotecògraf : Persona que descriu i estudia les biblioteques ( contingut, història, estadístiques, etc.).
–Bibliotecòleg: Persona que professa la Bibliotecologia (ciència que estudia els aspectes bibliològics i documentals de les biblioteques. Disciplina ocupada en els coneixements relatius al llibre i a la biblioteca, que comprèn 5 disciplines subsidiàries : la bibliologia, la bibliotècnia, la bibliografia, la biblioteconomia i la bibliotecografia.
–Bibliotecònom : persona entesa en Biblioteconomia :art de conservar, ordenar i administrar una biblioteca. Aquest antic art coneix avui un gran auge per la necessitat de professionalitzar la gestió de la creixent informació, utilitzant medis telemàtics. Aquest terme fou incorporat al castellà per Dionisio Hidalgo quan va traduir i edità l’obra Bibliothèconomie : instructions sur l’arrangement, la conservation et l’administration des bibliothèques d’Auguste-Constantin Hesse, creador del terme i que, per tant, pot haver escrit obres sobre aquesta disciplina.
-Biblioterapeuta (1): del llibre Las confesiones de un bibliófago de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, Madrid, 1989, pp. 42., diu: “En otras ocasiones ejercía de biblioterapeuta y reparaba libros estropeados o muy mareados, dejándolos como nuevos e incluso mejor de cómo estaban en principio”.
–Biblioterapeuta (2): els ‘biblioterapeutes’ recomanen llibres a la gent amb problemes. ( més estès a França i USA). Biblioterapeútica: Medicina dels llibres. Pot ser ‘preventiva’ o ‘curativa’. La ‘preventiva’ consisteix a col·locar els llibres en llocs airejats, però no molt; treure’ls-hi la pols quatre o cinc vegades l’any, netejant-los amb una camussa. La ‘curativa’ consisteix en la reparació de tots els defectes que puguin tenir els llibres, tals com trencaments, forats produïts pels insectes, cremades, humitats, etc., i les avaries accidentals, com taques, rigidesa de la pell, decoloració, etc.
El 1914, Eduard Toda, va fundar, amb finalitats docents, el Laboratori de Restauració de la Biblioteca de Catalunya. Va facilitar els elements necessaris per a aquesta disciplina, que va anomenar “Biblioteràpia”, i va fer de catedràtic algun temps. Més tard aquest Laboratori va anar a més i va estar posat a disposició de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona.
–Biblioteratòleg: aquell que com diuen en un vlok francès: “recopilo llibres que els passatges de la vida (els seus, els nostres, així com les interaccions entre els seus i els nostres) han canviat de la condició de “llibre ordinari” (fins i tot ordinàriament monstres) a la del “llibre monstruós”. Entenent per llibre monstruós aquell que per motius diferents té uns defectes, tares, errates, etc., difícils d’explicar. Explicacions més clares i entenedores les que us indico a la següent paraula: Biblioteratologia (aplicació de la Terotologia al món dels llibres.
–Bibliotista: persona que es dedica a la ciència de la Bibliòtica (ciència de l’anàlisi cal·ligràfic, especialment la que estudia els documents i els manuscrits per determinar la seva autenticitat o el seu autor). Que pertany a aquesta ciència.
–Bibliotuber-a: Ho he trobat en el Termcat: persona que penja vídeos a la xarxa, especialment a Youtube, amb recomanacions de llibres. Ve de la paraula anglesa Booktuber.
–Bibliovoluntari: personal que realitza, voluntàriament, treballs en biblioteques, com: realitzar lectures a grups o individus amb les competències lectores limitades: persones grans, discapacitats, immigrants, etc. També col·laboració en accions puntuals ajudant al personal bibliotecari: concursos, aniversaris, festivals, encants, tallers, accions formatives, etc. I ajudant en el préstec de llibres a col·lectius desvalguts, etc., etc.
–Bouquiniste (fr.): el que ven llibres vells d’ocasió. Famosos són els del riu Sena a Paris.
–Brunyidor-a: operari-a que refrega manualment la pedra d’àgata per damunt del full de cartó compactat per donar-li un acabat molt fi i brillant. Brunyir: acció d’allisar i refinar el paper mitjançant un element dur, com el marbre o la pedra de sílex, i donar-li brillantor. És un antic procediment que va ser substituït pel mall setinador i, aquest, posteriorment, pel setinador de corrons.
A: Brunyidores, que brunyeixen amb pedres (a l’esquerra de la imatge)
B: Escollidores, que examinen el paper a la llum per veure els defectes (centre de la imatge)
C: Escollidora, que neteja el paper amb un ganivet brunyidor (centre de la imatge)
Caixa d’impremta
-Caixista: 1. Oficial d’impremta que es dedica a la composició i compaginació de textos, formant motlles destinats a la seva impressió al taller de màquines d’imprimir. 2. Oficial tipògraf que compon a mà agafant les lletres d’una caixa d’impremta.
Impremta a Nuremberg, segle XVII
–Calcògraf: persona que practica la calcografia. Calcografia: procediment d’impressió amb formes metàl·liques en buit mitjançant premses calcogràfiques.
–Cal·lígraf: copista que practicava una escriptura destacable per les seves qualitats estètiques, o que traça fidelment l’escriptura conforme a un model establert. Cal·ligrafia: art d’escriure bé els caràcters i els signes gràfics d’una llengua. La cal·ligrafia abans de la invenció de la impremta, era considerada com l’especialitat més apreciada pels que feien de copistes o amanuenses, i al seu mestratge tenim les admirables il·lustracions i les precioses miniatures dels antics manuscrits. En la primera meitat del segle XV existien corporacions ( especialment en els Països Baixos) de cal·lígrafs i d’il·luminadors, prova de la importància d’aquest art en aquells temps.
Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.
–Cap de sala: Encarregat. Persona responsable de la bona marxa d’una secció de la fàbrica de paper, tant sigui de la part productiva com de la part humana.
–Cartellista: Dibuixant publicitari especialitzat en la creació de cartells. Cartellisme: Art de fer cartells publicitaris.
Cartell d’Alexandre de Riquer
–Cartofilacio: (cast.) Dignatari eclesiàstic bizantí, equivalent al bibliotecari de l´Església romana. Originalment, a Bizanci, era el director dels arxius i de la Biblioteca patriarcal. Al segle IX, el dignatari més important del patriarcat, i al XI, en rebre la precedència sobre els metropolites i els bisbes tot i ser només diaca, va aconseguir el seu apogeu, i la seva autoritat va romandre inalterable fins al segle XV. 2. El “cartofilacio” era anomenat també cartulari, principalment entre els romans, doncs amb freqüència al càrrec del cartulari, anava unit al bibliotecari de la Santa Seu, i els Papes els enviaven també a les províncies per arreglar alguns assumptes.
–Cartògraf: autor de mapes. Cartografia: art i tècnica de representar la superfície terrestre, en la seva totalitat o en part, en un mapa.
Atles català 1375 d’ Abraham i JafudàCresques (pare i fill)
–Cartulari: Escriba, especialment el que custodiava les escriptures.
–Censor: 1. Magistrat de l’antiga Roma encarregat de formar el cens i vetllar pels costums dels ciutadans. 2 Revisor. 3. Persona que censura les publicacions, pel·lícules, comunicacions, etc. 4. Funcionari eclesiàstic que té a càrrec seu l’examen dels llibres sotmesos al seu coneixement pel imprimatur. En alguns llocs Corrector. 5. El qui té per encàrrec llegir els escrits a publicar o publicats per jutjar si se’n pot permetre la publicació o divulgació.
–Classificador: Bibliotecari encarregat d’assignar als llibres, d’acord amb la seva matèria, el lloc corresponent dins un sistema de classificació.
–Colla: nom dels tres operaris que posen i treuen el paper de les planxes de zenc en setinar-lo.
–Colporteur: Venedor ambulant. Veu francesa d’ús internacional.
–Comas, Senyor: a l’argot de la impremta se li diu així al corrector de la casa, ja que a vegades per una sola coma fa rectificar una composició o un motlle.
–Compaginador: 1. Caixista que compagina (també es diu ajustador, caixista ajustador, caixista compaginador, formador, etc.). 2. Autoeditor que compagina un text, al qual afegeix, quadres, taules, notes, il·lustracions, etc., els resultats dels quals veu a la pantalla.
Compaginar: formar pàgines amb els textos compostos, disposats en galerades i corregits tipogràficament, als quals s’afegeixen les il·lustracions, quadres o taules, etc., que l’obra porti, ajustant-se a unes mides predeterminades, seguint unes instruccions ( la pauta o la maqueta) i complint les normes bibliològiques i tipogràfiques per obtenir un treball bell i harmònic.2. Disposar els materials d’una pàgina amb cert art perquè resulti ben ordenada, harmònica i equilibrada en funció d’un estil.
Compaginació, també dita Imposició.
Figs. 3 i 4: Imposició d’un in-foli d’un full; aquestes dues figures en una tira, representen, la primera, la imposició de la primera forma in-foli, que conté les pàgines 1 i 4. La segona representa la segona forma o retiració que conté les pàgines 2 i 3; si entenem que l’estampat es doblega verticalment al mig de l’espai en blanc que separa les dues formes; fig. 3. i fig 4, els punts a b c d del formulari de retiració s’aplicaran als punts a b c d del primer formulari, i el número 2 de la segona pàgina s’aplicarà al número 1 del primer formulari, així com el número 3 del formulari retiració en el número 4 de la primera; si a més imaginem un full de paper col·locat entre les dues formes, i que rep la empremta, tindrem el full imprès amb dues cares d’un sol traç, que tanmateix fem successivament. Retiració: Impressió pel revers d’un plec imprès per l’anvers, també es diu revers, tornada i retir.
–Componedor: persona que compon ( disposant els tipus necessaris i els espais corresponents per a formar els mots, les ratlles, les línies, els paràgrafs, etc.). Compondre:1. Reunir lletres tipogràfiques i espais per formar paraules, línies i paràgrafs, al conjunt d’això anomenem text i serveix per formar pàgines, capítols, llibres, publicacions periòdiques, fulletons, etc. 2. Formar text mitjançant la pulsació d’un teclat de linotípia (també es diu Picar). 3. Formar text mitjançant la pulsació de les tecles d’un teclat per a la perforació d’una cinta, com ara la ‘telelinotípia’, la monotípia i la fotocomposició. 4. Teclejar un text mitjançant un teclat, un programa de tractament de textos o un compaginador i una pantalla d’ordinador. 5. Formar una pàgina posant en ordre línies de text, filets, material de blancs i quants elements gràfics hagin d’aparèixer-hi. 7. Formar un llibre o publicació ajuntant tots els seus components (textos, ornamentacions, il·lustracions, quadres, notes, etc.) i col·locant-los en certa manera i ordre. 9. Formar un motlle posant en ordre línies, filets, blancs i altres elements gràfics que hi contribueixen.
–Compositor: persona que compon. Formant motlles destinats a la seva impressió en el taller de màquines d’imprimir. També se li diu: Compositor manual, compositor tipògraf, compositor tipogràfic, tipògraf. Composició: Conjunt de línies, galerades i pàgines, abans de la imposició. En el diccionari de Martínez de Sousa surten 67 diferents formes de Composició, com automàtica, en bloc, epigràfica, figurativa, informatitzada, linotípica, complexa, etc.
–Comptador-a: personal que triava i preparava les raimes. També és el nom de la taula on posen el paper. Local o sala on tenen lloc les últimes operacions papereres: triar i seleccionar el paper, revisar el seu estat i qualitat, comptar els fulls i formar els corresponents quadernets, mans i raimes i, finalment, fer els paquets per a la seva expedició.
Imatge del Joc de postals de les “Fábricas de papel de tina – Viuda é Hijo de José Roca y Serra”, de L. Roisin,
–Conservador: persona encarregada de la conservació dels fons documentals d’un museu o arxiu o d’una de les seves seccions. Antigament en alguns països, com França, es donava el nom de Conservador al director de la respectiva Biblioteca nacional, per ser-ne la funció, més que facilitar-los als lectors, conservar els llibres en arxiu i custòdia.
–Contramestre: persona que controla els obrers i el treball en les diferents seccions de la fàbrica de paper.
–Copista: persona que realitza un treball de còpia de manuscrits o d’escriptura.
–Corrector: 1. Persona que corregeix textos o proves d’impremta. Hi ha Correctors de concepte, d’estil, ortogràfics, tècnics, tipogràfics. 2. El qui corregeix. Corrector d’ impremta, l’encarregat de corregir les proves. Corrector d’estil el qui vetlla pel respecte de les normes ortogràfiques de la “senyora gramàtica”. Corrector de concepte, el qui revisa els originals en l’aspecte tècnic del tema que tracta l’autor.
“Els colofons d’alguns incunables mencionen de vegades el nom del corrector. El més antic dels catalans devia ésser Joan Ferrer, studiorum humanitatis amantissimus, que apareix el 1478 revisant els comentaris de sant Tomàs a les Étiques i a les Polítiquesd’Aristòtil2 ”.
En el colofó de la primera edició, de l’any 1457, hi ha la considerada primera errata de la història en un llibre imprès, a la primera línia posa Spalmorum en contes de Psalmorum, corregida en l’edició de 1459
–Corrector ortogràfic: funció dels programes de tractament de text i compaginadors que contribueix a descobrir errors de composició i altres.
-Corrector tècnic: persona que revisa les proves des del punt de vista de l‘aplicació de les regles tipogràfiques.
–Corrector tipogràfic: especialista que revisa les proves tipogràfiques i assenyala les errades produïdes en el procés de composició o qualsevol altre error que el text contingui.
–Crisògraf: nom que es donava al copista-miniaturista medieval que es dedicava a l’especialitat d’escriure amb lletres d’or els títols, frontispicis i lletres capitals dels llibres que copiava. Miniatura.
–Curador: persona que té cura d’una edició.
–Daurador: persona que daura. Daurar: 1. Cobrir amb or la superfície d’un objecte. 2. Cobrir d’un full d’or (paper daurat) o d’una capa de pols, una impressió. En enquadernacions de luxe se solen emprar fulls d’or fi per a la impressió, en calent, de les llegendes i orles de les cobertes dels llibres. Daurat.
–Debanadora: persona que fa el debanat dels draps. Màquina de debanar. Debanar: a les fàbriques de paper a mà, acció d’eliminar la pols dels draps en la secció anomenada l’espolsador, una vegada triats i seleccionats, per fer-ne pasta.
–Diagramador: el que diagrama. Dissenyador, grafista. Diagramar: 1. Esbossar, a mida natural o reduïda, la situació i grafia dels elements d’una pàgina, amb indicació de la seva mida, cos dels títols, colors, etc. 2. En les arts gràfiques, representació esquemàtica de l’arranjament d’un motlle o d’una forma en què s’assenyalen els trets principals d’una composició gràfica. 3. Forma del conjunt de les línies principals d’una composició gràfica. 4. Assenyalar, traçar, dibuixar, sobre un paper, les principals línies. Disseny, Esquema, Croquis, Esbós. Diagramació: és l’art de distribuir la composició tipogràfica a una pàgina. Es té en compte per això, el format de paper, la mida de la caixa, els marges, l’interlineat, etc., dels factors dels quals dependrà la proporció harmònica del conjunt i l’estètica del llibre.
Dibuixant en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.
–Dissenyador: El qui dissenya. Grafista, maquetista. Disseny gràfic.
–Dissenyador editorial: dissenyador especialment format per l’estudi de noves edicions de llibres conforme a les regles de la tipografia i la bibliologia. Aquesta especialitat sorgeix al voltant de finals del segle XIX i principis del XX, especialment després que s’estudiés la decisiva influència de William Morris a l’edició moderna. També hi ha: Dissenyador gràfic, que participa del disseny editorial i del tipogràfic. Dissenyador tipogràfic o de tipus: que es dedica a l’estudi i disseny d’estils i lletres. Disseny editorial.
–Documentalista: en el sentit ampli indica tot el relatiu al document. Persona que té com a ofici la preparació i elaboració de tota mena de dades bibliogràfiques, informes, notícies, etc., sobre una determinada matèria. La missió del documentalista difereix de la pròpia del bibliotecari, que ha substituït, preferentment en la tasca informativa especialitzada i d’alt nivell. Documentalista audiovisual. Gestió documental.
-Drapaire: 1. Personatge que antigament passava pels pobles i ciutats a recollir els draps i papers vells i els venia a les fàbriques de paper. 2. Persona que comercia en draps vells, paperassa i altres objectes de rebuig.
-Editor: persona o entitat que realitza una obra, publicació periòdica, etc., valent-se de la impremta o de qualsevol medi mecànic de reproducció, generalment amb intenció de publicar-la. Edició: en el llibre de Martínez de Sousa, Diccionario de Bibliología y ciencias afines, Ed. Trea, Gijón, 2004, surten 148 diferents maneres d’editar.
–Emplanadora: dones (normalment) que seleccionen els tipus movibles arrenglerats i dreçats per l’igualador, i els distribueixen en paquets , que lliuren a l’impressor.
–Encartonador. Persona que encartona. Encartonar: Relligar un llibre amb cartons coberts de paper. També Encartonament: procediment d’enquadernació d’un llibre cosit sense nervis, en què la coberta s’uneix al cos del volum enganxant les guardes a les contratapes.
–Encobertador: el que encoberta. Encobertar: cobrir amb un full de paper, cartolina, etc., el llom i els costats d’un llibre. Posar cobertes a un llibre relligat. Enquadernar.
–Encolador: és, al molí paperer, el que encolla els fulls entre el primer i el segon assecatge.
Encoladors : Imatge del Joc de postals de les “Fábricas de papel de tina – Viuda é Hijo de José Roca y Serra”, de L. Roisin
–Enquadernador: persona/artesà que enquaderna llibres. També se li diu Bibliopege, empastador, relligador. En el llibre de Martínez de Sousa, Diccionario de Bibliología y ciencias afines,Trea, Gijón, 2004, surten 86 diferents maneres d’enquadernar. Relligador. Enquadernació: En el tema de la enquadernació es podrien posar aquí moltíssimes paraules referents a diferents feines realitzades pels enquadernadors.
Enquadernadors en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.
-Entallador: artesà de la fusta, qui, entre altres oficis, gravava en fusta la fibra. Entelladurar: és una modalitat de gravat que consisteix a buidar —cavar— la superfície que ha de sortir en blanc a l’estampa i deixar en relleu les zones corresponents a la imatge.
-Entintador: operari que posa la tinta als rodets per aplicar-la als motlles o planxes que s’han d’imprimir. Entintat. També anomenat Batidor. La tinta la posen amb uns utensilis anomenats bales. En la impremta mecànica actual es fan servir els roleus i/o entintadors (cilindre que reparteix la tinta de manera uniforme pel rodet portaplanxes perquè la planxa quede entintada correctament).
–Entretelador: l’oficial que entretela. Entretelar: setinar, col·locar els plecs impresos alternats amb cartons fins, i prémer fortament el tot en una premsa, a fi que desaparegui l’empremta de la impressió i adquireixi llustre el paper.
–Epigrafista: persona versada en epigrafia. Epigrafia. Ciència que estudia les inscripcions sobre materials durs, com ara la pedra o el metall.
–Escollidor: secció de la fàbrica on es fa la classificació dels papers. Persona que classifica els papers. Normalment ho feien dones.
Escollidores: Imatge del Joc de postals de les “Fábricas de papel de tina – Viuda é Hijo de José Roca y Serra”, de L. Roisin
–Escriba: antigament copista.
–Escrivà: persona encarregada de la redacció i l’autenticació d’actes i contractes posats en pública forma i d’actuacions judicials, governatives i administratives.
–Escrivà de manament: escrivà de la cancelleria del rei o d’altres grans cases encarregat d’escriure cartes i altres documents a petició del seu senyor.
–Escrivà de ració: escrivà encarregat de portar l’inventari dels bèns i el compte de les despeses de la casa reial. Aquesta figura va ser creada per Pere III de Catalunya-Aragó.
–Escrivà major: cap dels escrivans d’una audiència, una cúria o qualsevol altre organisme oficial.
–Escrivà públic: (Notari) funcionari encarregat de la redacció i l’autorització en forma pública dels actes, els contractes i tota mena d’instruments, i de donar fe del seu contingut.
–Escrivent: empleat d’oficina que escriu o còpia el que li manen.
–Espolsador: a les fàbriques de paper antigues, lloc on es feia el triatge i classificació dels draps. Es tallaven a trossos petits amb les dalles (antigament, ganivetes en forma de mitja lluna, situades en posició vertical damunt de la taula de triar els draps i que servia per trossejar-los) i es netejaven de pols amb un element anomenat diable. 2. Persona (normalment dones) que fa aquesta feina. També s’utilitzaven per a separar elements sobrers dels draps: botons, gafets, costures.
–Esquinçador: persona que esquinça. Secció específica de la fàbrica de paper on es trosseja el drap. La feina consistia a esquinçar els draps en trossos de mida convenient.
–Estacionari: llibreter medieval que tenia botiga de llibres per vendre’ls, deixar-los copiar o perquè estudiessin en ells.
–Estampador: professional que coneix i practica els mètodes d’entintat, premsatge i tots els aspectes que intervenen en el procés d’estampació (enquadernació). La seva tasca constitueix el pas fonamental a la producció de l’estampa (imatge). Estampació: Una estampa (imatge) neix de la conjunció de dos tipus d’activitats: el treball sobre una matriu a partir de tècniques de gravat, litografia o serigrafia, i la impressió de la matriu o estampació. En definitiva, l’estampa és el producte sortit de la col·laboració de dues categories d’especialistes —l’artista gràfic i l’estampador —. Una estampació es defineix com elconjunt d’operacions dutes a terme sobre un suport per fer possible que la imatge continguda en aquest suport pugui ser impresa en un paper reiterades vegades. Estampar: Acció d’imprimir una matriu entintada –làmina, tac de fusta, pedra litogràfica, pantalla de seda– mitjançant una màquina –tòrcul, premsa vertical, premsa litogràfica– amb el propòsit d’obtenir estampes (fulls impresos). Estampació de xapa.
–Estamper: persona dedicada al negoci del comerç de les estampes. Tot i que aquesta figura ha desaparegut de l’horitzó de l’art gràfic contemporani degut, sobretot, a la diferent consideració i funció de l’estampa però també a la diversificació i la complexitat més gran del mercat de l’obra d’art, la seva presència va ser molt popular durant els segles XVII a XIX. Estampa: 1. Imatge obtinguda per l’empremta d’una pedra litogràfica, d’una planxa gravada a mà o fotomecànicament. 2. Làmina, gravat imprès a part del text i en full a part. Cromo. Estampació litogràfica.
–Estenedores: les dones que, a les fàbriques de paper fet a mà, eren les encarregades d’estendre’l amb l’espit per assecar-lo. Es feien grups de dues dones, una era l’amanidora (la que posava els papers en l’espit) i l’altre era l’estenedora (agafava l’espit amb els papers i els penjava a la corda). A les finestres que hi ha en els assecadors, en el món paperer les coneixen com a Ventanes, en el GDLC posa que ve del castellà, però podria ser que el nom vingués del Vent, ja que estan fetes de manera que entri el vent i poca llum perquè l’assecament sigui més curós(?).
–Exlibrista: Artista, gravador o dibuixant que fa exlibris. Exlibris: Un exlibris és una marca de propietat que es posa en un llibre.
Un dels primers exlibris imprés, d’ Hildebrand Brandenburg de Biberach (1480)
–Fonedor: 1. Persona que es dedica a la fosa tipogràfica. Fonedor de tipus. 2. Creador de caràcters que ell dibuixava, gravava i fonia.
Fonedor de tipus en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.
–Formaire: operari que construeix les formes, hi adjunta la filigrana i té cura de la reparació i manteniment tant de les formes manuals com, posteriorment de les teles i filigranes del bombo de la màquina rodona. Constituïa un ofici fonamental i complementari de la indústria paperera. Forma: motlle de fer paper a mà. És l’estri principal de la manufactura i consta d’un requadre de fusta, reforçat a la part inferior per uns llistons especials del mateix material, a manera de costelles; a sobre es col·loca la tela, generalment de fil de coure, amb la filigrana incorporada, i un marc superior de fusta, anomenat caixo. Format: indica la mida del paper. Mot encara vigent, derivat de forma, ja que les dimensions d’aquesta determinaven les dels fulls. Aquests, al seu torn, fixen el format dels llibres, segons els plecs que rep cada full, originant els formats in folio (doblegat en 2, o mida de foli), in-4º, in-8º, in-16º, etc. Forma tipogràfica.
Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.
–Fotocompositor: operari que maneja una fotocomponedora. Fotocomponedora: màquina que efectua la composició fotogràfica. Composició en fred. Fotocomposició: composició realitzada pel sistema fotogràfic en màquines que utilitzen matrius transparents i pel·lícula fotogràfica que funcionen automàticament menades per cintes perforades o bé directament a base d’un teclat que funciona de manera semblant al d’una màquina d’escriure. Aquest sistema de composició s’usa en treballs que s’imprimeixen en òfset o heliogravat; darrerament s’ha incorporat al sistema tipogràfic, especialment en l’edició de diaris, donada l’alta producció comparada amb la composició mecànica (calent).
–Fretador: persona que iguala les vores dels fulls de paper amb la ganiveta. Igualment, secció de la fàbrica en què es fa el fretatge, quan els fulls s’estrenyien en un banc de fretar, on es passava la ganiveta de fretar (un ganivet gran) per a tallar-ne les barbes (les fibres que sortien per les vores dels fulls). Barbes que ara, normalment, es deixen tal com surten per diferenciar el paper artesanal del paper industrial.
–Gofrador: persona que gofra. Gofrar: Estampar en sec i amb calor dibuixos o motius amb relleu o en buit sobre paper, pell, tela, cartó, etc. També es diu realçar i repujar.
Llibre gofrat
–Grafista: especialista en disseny gràfic, el que practica l’art de dissenyar treballs per a les arts gràfiques. Disseny gràfic: Aplicació de les normes del disseny al producte que es realitza al si de les arts gràfiques i del món editorial. També es diu Disseny editorial.
–Gramejador: persona que pesa el paper. 2. Aparell que serveix per mesurar els grams d’un paper sigui quina sigui la seva mida i gruix.
–Gravador. Persona que es dedica a confeccionar gravats. Gravar: assenyalar amb incisió i obrir o llaurar en buit o amb relleu sobre una superfície de pedra, metall, fusta, etc., un rètol, figura o representació de qualsevol objecte. Sinònim de gravar, Cisellar: fer traços sobre una superfície mitjançant un instrument penetrant o tallant. Gravat: el concepte de gravat inclou un conjunt de tècniques d’art gràfic la característica comuna de les quals és la creació d’imatges a partir dels talls o talles que un gravador efectua sobre una matriu de fusta o de metall. Des de tot punt de vista, el gravat va associat inequívocament a un acte d’incisió. Per tallar o obrir talles s’utilitzen instruments tallants —ganiveta, gúbia, enformador, burí—, punxants —agulla de gravar, punta— o solucions químiques mordents —aiguafort—. La classificació més simple de les tècniques de gravat és la que introdueix dues categories, depenent del sistema d’impressió corresponent a cadascuna: estampació en buit o en relleu. Al primer grup pertany el gravat calcogràfic, la matriu d’incisió del qual és una làmina de metall. El segon grup està constituït per les tècniques del gravat a la fibra i la xilografia, és a dir, els procediments de gravat sobre un tac de fusta… (en el Diccionari de Martínez de Sousa hi ha 68 entrades de diferents maneres o mètodes de gravar).
Gravador en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.
–Il·luminador: persona que adorna amb dibuixos i pintures les pàgines dels còdexs i manuscrits, en especial les inicials historiades i florides. Manuscrit il·luminat. Il·luminar: Acció d’aplicar manualment el color a una estampa. La il·luminació és independent de l’estampació, és a dir, les tintes de color no es donen sobre la matriu d’estampació sinó directament al paper, amb posterioritat a la impressió. Abans del descobriment i desenvolupament de l’estampació en color amb diverses matrius, aquesta va ser la manera habitual de pintar estampes. Per il·luminar s’apliquen amb pinzell pigments diluïts amb aigua o anilines. Il·luminació: Del llatí “il·luminare” (aclarir, il·luminar), aquest terme designa el conjunt dels elements decoratius i icònics executats en un manuscrit per il·lustrar-lo, embellir-lo o completar-ne el significat.
–Il·lustrador: persona que es dedica a il·lustrar. Il·lustrar: adornar un còdex amb dibuixos al·lusius al text. 2 Ornar un imprès amb làmines, gravats, fotografies, dibuixos, etc., al·lusius al text o amb ell relacionats. Il·lustració.
–Imatger: Persona que fa imatges o en ven. L’ofici exclusiu d’imatger, a Catalunya no ha existit; els que han conreat la publició d’imatges populars no ho han fet de manera exclusiva; junt amb ells han publicat altra mena de coses. Els vells editors d’estampes i romanços han estat impressors i estampers de llibres. Imatgeria populat: precisar l’origen de la imatgeria, i establir-ne d’una manera gradual el procés d’evolució i el desenrotllament, és avui una feina del tot impossible. Ens trobem mancats de documents antics damunt els quals hom pugui basar un estudi, no obstant, podem fer algunes deduccions que ens portin a un resultat molt aproximat. Es creu que les primeres imatges estaven dedicades als naips que es feien gravats al boix i que foren introduïts a Europa vers l’any 1330. Pero alguns estudiosos creuen que, atesa la gran religiositat de l’època primer fou aplicada la xilografia a les estampes soltes de caire religiós abans que als naips profans. Els naips pintats a la trepa són la primera manifestació, fins avui coneguda, de la representació d’imatges damunt paper, molt abans del descobriment de la impremta. Trepa: Cartó, planxa, etc., que té el dibuix que hom vol estergir retallat o picat. El pintat no era exercit pels impressors. Hi havia, des del segle XVI, una indústria accessòria que constituïa una faceta dels pintors i que es dedicava especialment a la pintura de papers impressos. Aquesta indústria va durar fins a principis del segle XX, i era qualificada de pinta-sants.
La imatgeria arribava a mans del públic de variades maneres. Els mateixos imatgers tenien establiments oberts a tot comprador, com a reclam tenien les portes de l’establiment cobertes amb auques i fulls de soldats, penjats a la llinda de la porta: estels, fanalest i globus de paper. També hi havia diverses parades a l’aire lliure, dedicades exclussivament a la venda d’imatgeria i literatura populars. Solien estar arrambades a una paret on clavaven dues rengleres de claus en sentit vertical; damunt d’aquests claus lligaven tot de cordills que travessaven la paret, els romanços, auques, estampes, ventalls i altres menudències, i els fixaven al cordill per mitjà d’una petita canyeta oberta per un tall. D’ací el nom de parades de fil y canya o de canya i cordill, el qual nom s’ha fet extensiu al tipus de literatura que s’hi venia.
Dins de la Imatgeria popular es poden incluir Romanços. Goigs, Estampes, Auques, Jocs i Papers de rengle, Ventalls, Cobertes i Papers de guardes, Felicitacions i dècimes nadalenques, Cartes de soldat i molts altres papers menuts i poc importants3.
–Impressor. Persona que imprimeix. També se li diu, genèricament, alimentador, marcador, premsista, tirador, escrivà de motlle. 2. Propietari d’una impremta. 3. Obrer que treballa en una impremta, particularment, el premsista o persona que imprimeix mitjançant una màquina. Impressió. Impremta.
–Lector: (ant.)El qui llegeix les primeres proves per corregir-les, abans d’anar a l’autor, o atén a llegir-les, i el mateix els primers plecs de premsa. Lectura: Operació de llegir les proves per assenyalar les “errades”, que en el llenguatge pintoresc de l’ofici s’anomenen mosques; els “repetits”, que s’anomenen manxecs, i els “oblidats”, que s’anomenen mussols, i el senyor Felip, quan són d’alguna importància.
–Lexicògraf: el que fa treballs de lexicografia. Lexicografia: art de compondre lèxics o diccionaris, estudis de l’origen i el valor dels mots o lèxic d’una llengua.
–Linotipista: el que fa la composició tipogràfica amb una linotip o màquines similars. Linotip: màquina de compondre, emprada en tipografia, que fon el metall en peces que contenen cadascuna les lletres d’una línia. Fou inventada l’any 1884, pel rellotger alemany Ottmar Mergenthaler. Linotípia: Primer sistema automàtic de composició de textos per a impressió tipogràfica que convertia cada lletra, coma o espai en blanc, en un signe fos en plom, i disposava cada línia de text en galerades de plom que, posteriorment, deixaven impresa la seva empremta en cartons, formaven les teules i anaven a la rotativa.
Imatge de la UCM
–Litògraf: persona que practica la litografia o que té d’ella especials coneixements. Litografia: Sistema d’impressió, basat en el fenomen de la repulsió existent entre l’aigua i les matèries grasses, en què el dibuix és fixat mitjançant una base grassa damunt la pedra litogràfica o bé damunt una planxa metàl·lica de zinc o alumini. També se’n diu Planografia.
Entintat de la pedra litogràfica
–Llevador: en la fabricació manual del paper, persona que treu el full d’entre els feltres, una vegada feta la premsada, per poder-los estendre perquè s’assequin.
–Llibreter antiquari: Llibreter especialitzat en la compra-venda de manuscrits i llibres antics i de cert valor.
Llibreria antiquària Balagué
–Llibreter de vell: llibreter que es dedica a la compra-venda de llibres de segona mà, saldos i restes de col·leccions.
–Llibreter-editor: llibreter que antigament (també ara) assumia les funcions d’editor.
Llibreter-editor Josep Porter i Rovira
–Llibreter-estamper: en el segle XV a Barcelona alguns llibreters es van fer també estampers, el motiu principal era poder fer front als preus del paper i el pergamí, i fou aquest un dels principals motius per l’agremiació dels llibreters, el que va fer que l’any 1553 es creés la “Confraria de Libraters” ( anomenada Confraria de Sant Geroni dels Llibreters). Un dels primers fou l’impressor Pere Miquel, cap a finals de segle XV. Això va portar discrepàncies entre llibreters i estampers que van arribar a tenir Gremis separats, els estampers-impressors van crear la seva pròpia Confraria de Sant Joan Ante Portam Latinam, quan era el Consell de Cent de Barcelona qui concedia els permisos corresponents. Desprès amb la Nova Planta la jurisdicció sobre les confraries va recaure en la Reial Audiència de Catalunya. Com les discrepàncies i plets no paraven entre les dues confraries, finalment es van resoldre les desavinences amb unes “Ordenanzas Aprobadas Por El Real Acuerdo De Esta Audiencia De Cataluña En 4 De Diciembre De 1787…,…1789”, que va fondre les dues entitats en el “Colegio de Libreros e Impresores de Barcelona” (Memorial imprès l’any 1799 relatiu a les ordinacions del Col·legi de Llibreters i Impressors de Barcelona).
Avui la cosa va d’una altra manera i tenim, entre d’altres:
APTIC (Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya)
APIC (Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya)
“Ordenanzas” que creaven el “Colegio de Impresores y Libreros de Barcelona” (AHCB)
–Llisador: operari que fa la feina de llisar: fregament amb pressió i amb pedres d’àgata per la superfície del paper.
–Maquetista: Professional gràfic que maqueta llibres o revistes. Maquetació: L’acció de maquetar consisteix a compondre, organitzar i estructurar els elements que formen l’interior d’una publicació (títols, text, imatges, etc.). En una maquetació es representen cadascuna de les pàgines de manera esquemàtica per a tenir una visió global del seu contingut. Maqueta: En disseny gràfic imprès i arts gràfiques en general, un model de com serà el producte imprès. En una maqueta ha d’anar, de manera expressa o implícita, tot el necessari perquè el producte es realitzi fins al final. A les maquetes anteriors a l’existència del disseny amb ordinador i l’autoedició, el maquetista disposava tots els elements pintant-los de forma esquemàtica en un esbós usualment a mida real. Allí indicava per escrit al taller tot el necessari per a la composició tipogràfica, distribució de textos, imatges i taques de color i, si calia, adjuntava les arts finals. La precisió i concisió a les indicacions eren essencials. Amb l’aparició del disseny digital amb ordinador, el que es proporciona és el document final, disposat i preparat per a la seva impressió final, a falta de rebre el contingut definitiu. Així, el text pot ser fals (com una llatinada “Lorem ipsum…) i les imatges mancar de la resolució necessària (ser de “baixa resolució” només per maquetar), però el disseny i el document no variaran excepte pel fet que el text tindrà sentit i les imatges passaran a tenir la qualitat necessària per a la seva impressió. Una maqueta pot ser així una col·lecció de models per a producció (el que a Espanya s’anomena col·loquialment un “monstre” (dummy)) o un document individual que només necessita ser editat per estar llest.
–Marcador: l’operari o dispositiu que va col·locant l’un darrere l’altre els fulls d’imprimir.
–Matriuer: el punxonista acostumava a ser qui estampava, o obria, les matrius, però no necessàriament les justificava. El matriuer fa les dues accions: estampació i justificació de les matrius. La justificació de matrius és, en primer lloc, un condicionament superficial de la peça. El condicionament de la matriu és doble: les seves superfícies es corregeixen per tal que se subjecti al motlle de foneria. 2. És el professional que construeix eines, motlles i matrius mitjançant màquines-eina convencionals i especialitzades. Les matrius són motlles que donen una empremta per la forma o pel relleu. Aquestes eines, motlles o matrius serveixen, posteriorment, per fabricar peces.
–Mesader: operari paperer contractat per mesos que menjava i dormia a la fàbrica de paper.
–Mestre paperer: persona que sap molt de l’elaboració de paper i que posa els seus coneixements al servei del molí. Persona encarregada de controlar el treball en els molins paperers. També anomenat Mestre de sala: operari encarregat d’organitzar i controlar el treball del comptador, fins a deixar el paper empaquetat i disposat per a la seva expedició.
–Miniaturista: artista que realitza miniatures. Miniatura: Pintura de petites dimensions que com a ornamentació o il·lustració s’emprava en els còdexs o manuscrits.
–Minervista: operari que fa funcionar la Minerva, premsa de platina o cilíndrica, d’estampació vertical que serveix per a imprimir petits treballs de format reduït. Minerva: premsa de platina vertical fixa i timpà oscil·lant (sistema pla contra pla).
–Monotipista: el qui fa la composició tipogràfica amb una monotip, que compon mecànicament, amb tipus mòbils. La màquina fon i compon els caràcters ( d’un a un), com fan els caixistes a mà, per mitjà d’una cinta prèviament perforada en una altra màquina, amb un teclat similar al d’una màquina d’escriure. Monotípia.
–Muntador: En arts gràfiques, la persona encarregada fins no fa gaire de muntar les diferents peces filmades de textos i fotografies que formaven els fotolits per gravar les planxes. L’operació es deia “muntatge” i es feia seguint les maquetes que els dissenyadors gràfics proporcionaven. En certa manera, els muntadors componien les arts finals.
–Negre: persona que realitza treballs literaris que apareixen publicats amb la firma d’un altre.
–Ofsetista: (cast.) maquinista d’òfset : Procediment d’impressió planogràfica indirecta en què una planxa tractada fisicoquímicament transfereix la imatge a un cilindre cobert amb una mantellina de cautxú, que alhora transfereix la tinta al paper. La grafia habitual de la paraula és l’anglesa offset. Pels seus enormes avantatges sobre la tipografia clàssica (entre d’altres, l’excel·lent impressió de dibuixos i trames molt fines, fins i tot en paper de mala qualitat), l’òfset és el sistema d’impressió més emprat avui dia, tant al camp bibliològic com al periodístic.
Principi del funcionament de l’offset, imatge a Enciclopèdia.cat
–Ortotipògraf: persona experta en ortotipografia. Ortotipografia: conjunt de regles d’ortografia i tipografia aplicables a la realització d’un imprès. Comprèn, a més de les normes d’ortografia usual i d’ortografia tècnica, les regles d’ocupació de les famílies i estils de lletres, així com les seves classes: rodona, cursiva, negreta, etc., cossos i mesures, i la confecció i disposició de quadres o taules, títols i subtítols, capçaleres, etc.
–Paleògraf: persona que professa la Paleografia o hi té especials coneixements. Paleografia: ciència que tracta del coneixement i interpretació de les escriptures antigues traçades sobre elements tous com cera, papir, pergamí, paper, etc.
–Papereri/o paperaire: persona que fabrica o ven paper. En llibre de Martínez de Sousa, Diccionario de Bibliología y ciencias afines,Trea, Gijón, 2004, surten uns 95 tipus diferents de paper.
Paperer en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.
-Papirògraf: és la persona que practica la Papirografia (art d’imprimir litogràficament mitjançant un motlle de paper o cartó que substitueix la pedra).
–Papiròleg: el que es dedica a la papirologia( ciència que estudis els papirs). Papirologia: Ciència que proposa l’estudi dels papirs grecs i llatins.
–Paremióleg: persona que practica la Paremiologia: ciència que estudia els refranys, els proverbis i altres enunciats la intenció dels quals és transmetre algun coneixement tradicional basat en l’experiència, anomenats parèmies.
Paremiologia eròtica de Bulbena, 1915
–Peciari: persona que, en les universitats medievals, tenia en dipòsit i distribuïa les ‘pècies’ entre els copistes. ‘Pècia’: qualsevol dels fragments (generalment quaderns) d’un model dividit materialment perquè pugui ser copiat al mateix temps per diversos copistes.º
–Pendolari: persona que escriu amb molt bona lletra.
–Pergaminer: persona que treballa en pergamins o que en ven.
Pergaminer en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.
–Pilater: obrer a les fàbriques de paper que vigila les piles, les neteja, les forneix i remena i prepara la pasta.
–Platiner: oficial encarregat de casar, imposar i encunyar les formes. Platina: Superfície plana de la màquina d’imprimir on es col·loca la forma.
–Plegadora: operària que plega el paper.
–Ponedor: 1. Operari que du a terme el treball de ponar. 2. Fusta corbada en forma de mitja lluna damunt de la qual es posaven els feltres que havien de rebre el full de paper, en el procés manual. Ponar: acció de desprendre el full de la forma damunt del saial una vegada escorreguda una quantitat de l’aigua que conté, la forma queda lliure i es pot procedir a fer un altre full.
–Preimpressor: Persona que es dedica o treballa a les tasques de preimpressió. Preimpressió: En arts gràfiques, totes les operacions i professions implicades en la preparació i el processament dels materials una vegada dissenyats perquè sigui possible imprimir-los. En altres paraules: l’etapa posterior al disseny i prèvia a la impressió mateixa. La separació de colors, el rebentat (trapping) de les tintes, la preparació de fotolits, el gravat de les planxes… són per exemple tasques típiques de preimpressió.
–Premsista: operari que treballa en una premsa d’imprimir. Premsar: 1. Sotmetre els llibres, en enquadernar-los, a una pressió a la premsa de setinar. 2. Oprimir la pasta de paper en una premsa durant la fabricació manual. 3. Oprimir els plecs de paper per formar raimes. En el llibre de Martínez de Sousa, Diccionario de Bibliología y ciencias afines,Trea, Gijón, 2004, surten 16 premses diferents.
Hi ha diferents premses per a diferents funcions:
.de platina (Liberty: premsa de platina pla contra pla o minerva) de pedal que data de 1855.
.de ventall (igual que l’anterior).
.calcogràfica (per a impressions calcogràfiques), també anomenada Tòrcul: instrument mecànic que utilitza la força de la inèrcia de masses, emprat per gravar planxes de grans dimensions.
Tòrcul o premsa calcogràfica, imatge a la Wikipedia
.per daurar (per decorar llibres).
.d’estereotipar: per treure les matrius de cartó.
.de galera : per treure proves dels motlles. També anomenada Premsa de proves.
.llisa o allisadora: part de la màquina per a la fabricació de paper que consisteix en una sèrie de cilindres de ferro superposats a pressió a través dels quals passa el paper en el procés d’allisat.
.de mà: que s’acciona a mà i serveix per treure proves.
.de peu (Minerva: Premsa de platina vertical fixa i timpà oscil·lant).
.de plecs, que s’utilitza per comprimir els plecs per tal que expulsin l’aire que poguessin contenir. També: màquina que imprimeix plecs i fulls.
.de pressió cilíndrica: té la ‘portaforma’ i el ‘portasoport’ cilíndrics.
.de pressió plana: té els timpans i la platina plans.
.de proves. 1. Màquina que serveis per treure proves dels motlles. 2. Usada pel fotogravador i els gravadors per a proves de clixés o de planxes, respectivament.
.de treure queix, aparell usat en enquadernació per a marcar els queixos. Queix :vora que es forma quan s’enquaderna un llibre i es giren els primers i els darrers plecs per tal de compensar el gruix de les tapes.
Queix
.rotativa: ( impressora rotativa o premsa rotativa ) és una màquina d’impressió en què les imatges a imprimir es corben sobre un cilindre. La impressió es pot fer sobre gran nombre de substrats, incloent-hi paper, cartó i plàstic, que poden alimentar per folis o mitjançant un rotlle continu.
–Punxonista: operari que produeix punxons. Punxó: Petita làmina d’acer a la superfície del qual està gravat amb relleu l’ull d’una lletra o signe, i que s’utilitza per obtenir una matriu que serveix per fondre una lletra, signe o vinyeta. 2. Instrument que té en un dels extrems una figura d’un dibuix, d’una lletra, etc., gravada en relleu i que, aplicat damunt una matèria menys dura, hi deixa marcada, en percudir l’altre extrem, la dita figura.
Punxons (imatge de la UCM)
–Raimeres: components del personal femení que comptava els fulls de paper i feia les raimes. També: operària eventual, que anava a estendre paper a un o diversos molins, generalment els dies que s’encolava, cobrant a preu per raima (conjunt de vint mans de paper, és a dir, cinc-cents fulls de paper). Raima.
–Recuperador: persona que recupera. A les fàbriques de paper, dipòsit de grans dimensions on es du a terme el desinfectat i decolorat dels papers vells per fer-ne pasta.
–Regent d’impremta: Encarregat general d’una impremta. Normalment, es tractava d’antics oficials, coneixedors, per tant, de l’ofici. Les seves funcions eren molt variades, depenent del lloc. A més de vetllar per l’ordre dins del taller, repartien el treball entre els oficials i de vegades actuaven com a correctors d’originals i de proves.
–Relligador: antigament llibreter que enquadernava ell mateix els llibres. “El nom de llibreter, tradicionalment, anava lligat a la venda de papers i llibres relligats de fulls en blanc. Enquadernador.
–Remendista: Oficial caixista que confecciona tota mena de feines d’impremta: programes, anuncis, targetes, factures, catàlegs, etc. Caixista remendista. Feina de composició tipogràfica menuda. Treballs de “remendería”: En l’art d’imprimir es diuen o deien “treballs de remenderia” aquells de petit format que es feien en certes premses anomenades “minerves”. També: Composició especial o complexa és la que es fa utilitzant diversitat de tipus, orles, filets, gravats, etc., en treballs subjectes a càlcul exacte. Comprèn tots els impresos que no són de composició corrent, com ara targetes, factures, programes, invitacions, anuncis, quadres estadístics, col·locació de gravats al cos d’una obra, portades i qualsevol treball de fantasia. Al lèxic tipogràfic la composició complexa es coneix més comunament pel nom poc simpàtic, i per descomptat inapropiat, de remenderia o composició de pedaços. Llegit a Unos tipos duros.
En el Larousse francès (bilboquet) : Impressió petita i sense importància (cartells, factures, targetes de visita, anuncis).
Antigament la “remendería” es dedicava sobretot a anuncis, programes, fulls solts, etc., era una mena d’impressió més dedicada a coses petites i de menys importància que els llibres, de vegades feta amb retalls de paper sobrant d’altres impressions.
Però el llibre Manual del Cajista. Lecciones teórico-prácticas para los alumnos de las Escuelas Profesionales, editat per Librería Salesiana, Barcelona, 1941, dins de la seva Biblioteca Profesional Salesiana, dedica més de 100 pàgines amb 58 figures a la “Remendería” i comença així: “Dase el nombre de remendería a aquella parte de la Tipografía dedicada a la composición de trabajos que no tienen relación directa con la composición y compaginación de libros, formando en conjunto, la parte más atrayente y difícil del Arte gráfico”.
En un altre lloc diuen. Remiendos: (cast.)Totes les impressions que ni són obres ni diaris.
Treball de remenderia, en el llibre Manual del Cajista
Finalment he trobat en el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans: Remendista: El caixista remendista té a la seva disposició una caixa de blancs en la qual hi ha espais i quadrats de tots els punts i cossos, perquè les caixes de tipus destinats a remenderia no han de contenir altres espais que els naturals, verificant-se en dita caixa la justificació de les línies, puix d’aquesta manera es simplifica més el treball.
RemenderiaLa professió del tipògraf , millor encara, la del caixista, no queda pas solament reduïda a la composició automàtica d’articles i d’obres, i formar amb ells volums més o menys extensos, sinó que l’operari té a la seva disposició, una innombrable varietat d’elements, consistent, com ja se sap, en peces d’exornament i filets, que junt amb els tipus pot combinar sistemàticament i intel·ligent, per a obtenir el que s’anomena treballs de remenderia, essent convenient per a això conèixer el valor intrínsec de cada una de les peces i llur disposició en cada cas.
I sí, ara si, per acabar amb la Remenderia, en el llibre Antes de que se me olvide de José Martínez de Sousa, Trea, Gijón, 2005, diu a la pàgina 32: “Había también algunos verdaderos viejos oficiales, viejos tipógrafos, personas curtidas en el oficio que montaban un molde complejo (eso que después supe que se llamaba remendería), i afegeix una nota on diu: “Palabra que, por extraño que parezca, aún no figura en el Diccionario de la Academia. Naturalemente, tampoco figura remendista, que es el cajista que se ocupa en esos trabajos complejos, ni remiendo, que es cada uno de esos trabajos.
–Reportador: Operari litògraf especialitzat en l’autografia d’imatges dibuixades sobre paper, pedres litogràfiques o planxes de metall. Reportar: Passar una prova litogràfica a la pedra per multiplicar els tiratges d’un mateix dibuix. Autografia: Conjunt de tècniques tipogràfiques i litogràfiques de reproducció en les quals el motlle d’impressió és obtingut per mitjà d’una transferència directa del dibuix o de l’escriptura damunt la planxa o la pedra, sense la intervenció de la fotografia.
–Restaurador: persona que té per ofici restaurar llibres i documents. Restaurar: reparar llibres o documents del deteriorament que han patit. Conservació i restauració. Imatge d’aquí baix Conservació i restauració d’un manuscrit a l’Arxiu Nacional de Catalunya (vídeo)
Taller de restauració de l’Arxiu Nacional de Catalunya
–Retocador: Operari que efectua els muntatges al taller d’òfset.
–Revisor: 1. Persona que llegia i corregia la feina dels copistes. També Anagnosta, censor, corrector. 2 Persona que fa la correcció d’un llibre. 3. Corrector d’estil o de concepte (especialista que revisa un text des del punt de vista de la propietat en l’ùs de la terminologia i la descripció dels procediments científics o tècnics de què tracta.
–Robaveller: Comerciants especialitzats que es dedicaven a recol·lectar matèria primera per a la creació del paper, generalment draps usats de cànem, lli i cotó.
–Rubricador: Copista o pintor que executava els títols i les inicials amb tinta de color, generalment vermella.
–Setinador: persona que setina. Setinar: 1. Abrillantar i allisar una tela o un paper fent-hi molta pressió o amb altres tècniques. 2. Passar el paper pel setinador entremig de les planxes de zenc. També es diu de l’acció de passar-lo per la calandra.
–Subhastador: persona que dirigia una subhasta. Subhasta: sistema de venda pública consistent a atorgar un fons al millor postor, és a dir, a la persona que n’ofereix un preu més elevat.
–Taxador : persona que calcula i determina el valor o preu d’un o més llibres. Taxació: tècnicament anomenada com a informe de valoració, és un document que subscriu un professional competent per fer-ho i té com a objectiu establir de manera justificada el valor d’un bé, d’acord amb uns criteris prèviament establerts i desenvolupant una metodologia adequada.
–Teclista: Persona que s’encarregava d’escriure textos en un teclat a l’època de la composició analògica electrònica, cap a finals del segle XX, entre la impressió amb plom i l’edició digital plena. Successors dels linotipistes (però menys especialitzats), els teclistes eren persones imprescindibles als tallers de preimpressió, tipografia, editorials i diaris.
Imatge en el vlok Glosario gráfico de Gustavo Sánchez Muñoz
–Tipògraf: operari que practica la tipografia. Són tipògrafs el caixista i l’impressor; el corrector i els teclistes ho són si abans han estat caixistes. Tanmateix, atès que la tipografia inclou totes les funcions del llibre, la definició s’estén, si bé no amb plena exactitud semàntica, a tots els qui efectuen aquestes funcions. Tipografia: procediment d’impressió amb formes o motlles els motius impressors dels quals estan en relleu.
–Tirador: Operari encarregat de la manipulació i accionament de la premsa. S’encarregava de la col·locació del paper entre el timpà i la frasqueta, després girava la maneta per desplaçar el carro i finalment donava els cops de barra necessaris per a la impressió. Sin. de premsista.
Tirador i entintador en el llibre Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.
–Traductor: persona que tradueix. Traduir: Escriure o dir en una llengua allò que ha estat escrit o dit en una altra. Traducció lingüística.
–Triadores: personal femení que feia el triatge. Triar: seleccionar i preparar els draps a l’espolsador. 2. Revisar el paper al comptador, observar els fulls un a un, corregir petites imperfeccions, i separar els bons del esquerdats o defectuosos.
–Xilògraf: persona que es dedica a xilogravar, també anomenats gravadors en fusta. Xilografia: tècnica per gravar en fusta amb relleu.
–Zincògraf: que practica la Zincografia(art de gravar en planxes de zenc o coure).
Vloks consultats:
–Arts gràfiques: vlok de la Universitat de Barcelona, RIMDA(Recerca, Innovació i Millora de la Docència i l’Aprenentatge.
-Blog CRAI Biblioteca Fons Antic: “Exposició virtual: Llibre d’Oficis del segle XVI”, organitzada per CRAI Biblioteca de Fons Antic, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2012. Interessant article sobre oficis a la Universitat de Barcelona.
BIVALDI: Conservación y restauración de material cultural en archivos y bibliotecasde José Vicente Vergara Peris, Biblioteca Valenciana /Pentagraf , València, 1942. (BIVALDI: Biblioteca Valenciana Digital).
-“Fabricació del paper“, en el vlok del mateix nom, on expliquen el procés de fabricació del paper artesanal i amb un petit glossari.
–Gazpacho de letras( Alcalá la Real a Jaén): “Antiguos oficios en los talleres de imprenta tipográfica manual”
–Glosario gráfico. Un diccionario de artes gráficas, fet per Gustavo Sánchez Muñoz.
–Institución Fernando el Católico, article:”El arte de imprimir en el siglo XV y XVI: nuevas técnicas para hacer libros en una época de cambios”, de Manuel José Pedraza Gracia.
–Real Academia de Bellas Artes de San Fernando: Diccionario del Arte Gráfico en el llibre Diccionario del dibujo y de la estampa. Vocabulario y tesauro sobre las artes del dibujo, grabado, litografía y serigrafía, Madrid: Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Calcografía Nacional, 1996. De Javier Blas (coord.), Ascensión Ciruelos i Clemente Barrena.
-“Confratrie Librariorum civitatis Barcinone i l’ofici dels llibreters a la ciutat de Barcelona. Estudi institucional i edició de les fonts històriques (segles XVI-XIX)”, article de Rosa M. Gregori, Barcelona quaderns d’història, 2017, Núm. 24, p. 271,
–Adicion al mecanismo del arte de la imprenta para inteligencia de los operarios que le profesan de D.Juan Josef Sigüenza y Vera, Real Compañía de Impresores y Libreros del Reino,Madrid, 1822.
–Antes de que se me olvide. Una aventura tipográfica y bibliológica personal e instranferible de José Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2005.
-Apunts d’Imatgeria Popular de Joan Amades, José J. de Olañeta Editor, Barcelona, 1983. (1ª edició, La Neotípia, Barcelona, 1938).
–Arte de hacer el papel, segun se practíca en Francia, y Holanda, en la China, y en el Japón por Mr. De La lande, de la Real Academia de las Ciencias de Paris, traducida del francés por Don Miguel Gerónimo Suárez y Núñez y publicada en Madrid en año 1778. Facsímil editat per La Papelera Española pels amics i clients l’any 1968. Imprès en els tallers d’ Espasa-Calpe, Madrid.
–Assaig de Bibliografia Barcelonina de Joan Bta. Batlle, Ed. Joan Bta. Batlle/Impremta Altés, Barcelona, 1920. Títol complet: Assaig de Bibliografia Barcelonina. Facsímils publicats ab motiu de les Bodes d’Argent de la Llibreria L’ARXIU de Joan Bta. Batlle. Fundada en 1895. 87p. +50 facsímils de llibres i 11 marques d’impressors.
–Diccionario de Bibliotecología de Domingo Buonocore, Ed. Marymar, Buenos Aires, 1976 (2 ed. augmentada)
–Diccionario de Bibliología y ciencias afines, 3ª edición muy aumentada de José Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2004.
-Diccionario de tipografía y del libro de José Martínez de Sousa, Paraninfo, Madrid, 1981 (2a ed.).
–Diccionario histórico del libro d’Emili Eroles, Ed. Millà, Barcelona, 1981.
–Diccionari paperer de Narcís Banchs i Valls, Eds.Andana, Vilafranca del Penedès, 2009.
–El Arte de la Encuadernación de Mariano Monje Ayala, Editorial Labor, Barcelona, 1944.
–El diseño gráfico y sus profesionales. Retos y definiciones, Tesi Doctoral de Sheila González Mardones, Dpt. de disseny i imatge de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2016. Per estar al dia en Disseny Gràfic es pot veure un glossari actualitzat sobre disseny, en l’Annex 17.7, p.363-371. ( https://www.tdx.cat/handle/10803/373908#page=1 )
–El libro antiguo de Manuel José Pedraza, Yolanda Clemente y Fermín de los Reyes, Editorial Síntesis, Madrid, 2003.
–El llibre manuscrit de M. Josepa Arnall i Juan, Eds. Universitat de Barcelona-Eumo Editorial, Barcelona, 2002.
–El Mitjà Tipogràfic. Tesi Doctoral d’Oriol Moret Viñals. Departament de Disseny i Imatge de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2006.
–Els molins paperers. Origen, arquitectura, funció i evolució ( Comarca de Capellades, 1700-1950), Tesi Doctoral de Lourdes Munné Sellarés, Departament d’Història de l’Art, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2009.
–Enciclopedia de la Encuadernación de José Bonifacio Bermejo Martín,Ed. Ollero&Ramos, Madrid 1998.
–Històries i llegendes de Barcelona. Passejades pels carrers de la ciutat vella de JoanAmades, amb la col·laboració de Consol Mallafré, Edicions 62, Barcelona, 1984. Vol. I.
–Impremta i Llibreria a Barcelona (1474-1553) de Jordi Rubió i Balaguer, Diputació de Barcelona-Quaderns de Treball, Escola Universitària J. Rubió i Balaguer, Barcelona, 1986. Títol original: Introducción a Madurell i Rubió, Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona (1474-1553), Barcelona, 1855. Traducció de Mercè Martí de Bohigas.
–La Imprenta. Esbozos sobre su mecanismo de utilidad para los principiantes en el Arte de M. J. Castanera, Imp. de la Vda. e Hijo de Castanera, Huesca, 1894. (Amb 10 p. i 11 imatges dedicades a la Remenderia).
-L’edició a Catalunya: segles XV a XVII de Manuel Llanasamb la col·laboració de Montse Ayats, Gremi d’Editors de Catalunya, Barcelona, 2002.
–L’edició a Catalunya: el segle XVIII de Manuel Llanas amb la col·laboració de Montse Ayats, Gremi d’Editors de Catalunya, Barcelona, 2003.
–Llibreters i impressors a la Corona d’Aragó de Jordi Rubió i Balaguer, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barceloma, 1993.
–Manual d’estil: la redacció i l’edició de textos de Josep M. Mestres, Joan Costa, Mireia Oliva i Ricard Fité, Eumo Editorial SAU; Coedició de Grup62 amb Associacio Mestres Rosa Sensat, Universitat de Barcelona i Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 2009 (4ª edició).
–Manual del Cajista. Lecciones teórico-prácticas para los alumnos de las Escuelas Profesionales, editat per Librería Salesiana, Barcelona, 1941.
–Nueva introducción a la bibliografía material de Philip Gaskell, Ed.Trea, Gijón, 1998. Pròleg i revisió tècnica de José Martínez de Sousa.
–Stande und Handwerter de Jost Amman (xilografies) amb text poètic de Hans Sachs, facsímil de l’edició de 1568, editat per Knorr&Hirth, Munchen, 1884.
–Vocabulari Paperer d’Oriol Valls i Subirà,Ed. Museu-Molí Paperer de Capellades-Taller Editorial Mateu, Barcelona, 1999. CEDPI ( Centre d’Estudis i Difusió del Patrimoni Industrial).
1.-En el Diccionari de Bibliología y ciencias afines, 3ª edición muy aumentada de José Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2004 ( 3ª ed.), hi ha 337 diferents tipus de llibre ( amb quasi 7 págines dedicades als incunables).
2.- Del llibre J. Rubió i Balaguer, nota a peu de pàgina 220: Haebler, Bibliografia, 635, 636. Ell mateix corregí l’edició de la gramàtica De principalibus orationis partibus de Phocas el 1488 (Haebler, op. Cit., 549) titulant-se “litterarum amantissimum ac maiores actium scolas civitatis Barchinone regentem”. Devia ésser el mateix Joan Ferrer que, el 1495, i en competència amb matoses, fou elegit lector de gramàtica a les escoles de la Catedral.
3.- Del llibre Apunts d’Imatgeria Popular de Joan Amades, José J, de Olañeta Editor, Barcelona, 1983. (1ª edició, La Neotípia, Barcelona, 1938).
“«El men amor al llibre i a la lectura —ha dit l’amic bibliòfil— ve de molt lluny: podria dir, com el “petit Pierre“, d’Anatole France, que abans de saber llegir, ja llegia. Era un infant, i els periòdics tenien ja per a mi un interès indefinible. ¿Què deien, què volien dir aquelles lletres misterioses?… Darrera d’elles hi havia un món inconegut, un món de somni i de quimera… Vaig aprendre de llegir, i poc a poc aquell món me fou revelat amb totes les seves meravelles. I en donar un sentit als mots, jo anava fent un treball de creació i em descobria a mi mateix.
Les meves primeres lectures foren, naturalment, de llibres de contes i de revistes per a infants. Recordo que els diumenges solia anar-me’n amb el meu pare a una petita llibreria a recollir un setmanari il·lustrat. El llibreter, home d’una barba blanca que li cobria el pit i li donava un aspecte majestuós, tenia un vell taller d’enquadernador. Jo contemplava embadalit els plecs cosits o a punt de cosir i els volums ja relligats, amb lletres d’or que brillaven als lloms, i de vegades, quan veia el bon home distret, allargava la mà tímidament i acariciava aquells llibres. Me plaïa la premsa, que em semblava que era per jugar; però la guillotina, amb la seva fulla lluenta, me feia un efecte estrany —¿com ho diré?—, una certa basarda… Mentre els grans conversaven —la darrera guerra civil era un de llurs temes predilectes—, jo fullejava velles il·lustracions o resseguia amb el dit petit les capitulars policromades d’algun in-foli. El temps passava així de pressa. De sobte, però, a la catedral —miracle gòtic de pedra—, sonaven solemnialment unes campanes. Eren les dotze, i l’home de la barba fluvial tancava la botiga. Sortíem lentament, i jo portava el petit setmanari a la mà com un trofeu, o l’ostentava orgullós com si fos un signe de noblesa.
Un cop a casa, llegia, llegia àvidament, i a través d’aquelles pàgines divulgadores, viatjava per països llunyans i inconeguts, coneixia costums exòtics i llegendes encisadores i m’entusiasmava —silenciosament— amb les vides dels grans homes. Jo també hauria volgut ésser, com ells, escriptor, inventor, explorador, constructor de pobles. La imaginació treballava, com treballa en tots els infants, i la realitat que em voltava desapareixia. Jo començava aleshores a tenir uns mestres que eren lluny de mi, però que els sentia ben a la vora, com si s’adrecessin a mi, com si m’aconsellessin, com si volguessin domar-me la mà per a orientar-me en els camins de la vida. Jo els restava infinitament agraït, amb la gratitud desinteressada de l’infant que no espera cap compensació.
Més tard —quina joia!— valg poder passar algunes hores de lleure cada dia en una altra botiga de llibreter. Recordo encara amb quina il·lusió desfeia els paquets que contenien darreres novetats literàries. Fou llavors que vaig començar a tenir tracte amb alguns dels autors més coneguts. Amb una mena de voluptuositat, obria els llibres, aquells volums nous i flamants que feien una bona olor de tinta d’impremta, i em posava a fullejar-los, bo i contemplant-ne els gravats… El llibre era com un petit ésser que tenia vida entre les meves mans… Després els posava amb tota cura a l’aparador, en els llocs més visibles, amb una faixa que deia: “Obra nova”, i acostumava a mirar, sense ésser vist, els que s’aturaven. N’hi havia que desitjaven adquirir un llibre, però, com Napoleó a Brienne, en els seus dies d’estudiant, no podien fer-ho per manca de diners, i s’allunyaven amb un gest de recança. D’altres adreçaven a l’aparador un esguard distret i indiferent: prou es veia que la lectura no els interessava gens ni mica. Per fi solia entrar un client que comprava els darrers llibres rebuts. Era un bibliòfil de bona mena. Home de treball, vaig saber que dedicava tots els seus lleures a la lectura. La seva biblioteca, tractant-se d’un particular, era magnífica. Quan va finar, jove encara, tots els seus llibres —trist destí! — foren dispersats com fulles vetnisses. Aquests llibres que han perdut per sempre el qui els estimava m’han inspirat sempre un sentiment de profunda pietat.
Fou llavors quan vaig començar a llegir el “Quixot” immortal, “Guzmán de Alfarache” i les seves aventures, “El lazarillo de Tormes“, amb les seves facècies, tan humanes i tan còmiques alhora. Jo reia de bon grat amb les pensades de Sancho Panza i sentia una gran tendresa pel cavaller escarnit, encarnació excelsa de tots els ideals. La meva lectura d’ “Els Miserables” és també d’aquell temps, i no me’n penedeixo: aquest llibre, amb tot i el seu sentimentalisme, avui potser fora de lloc, va fer un gran bé al meu esperit i va posar-hi un llevat d’ideal. Seguiren les altres novel·les de Víctor Hugo, algunes de les quals no resistirien pas avui una segona lectura, els novel·listes espanyols del segle XIXè – entre ells el modèlic Valera, mestre de la moderna prosa castellana, tenia, i té encara, les meves preferències -, els naturalistes francesos i els nostres poetes: Verdaguer i Guimerà. La coneixença amb Maragall havia de venir molt més tard.
Cada jorn descobria noves perspectives i sentia emocions novelles. El meu “horitzó interior” s’anava poblant de belles imatges i els versos de poetes com Verlaine cantaven en la meva ànima. La Universitat que no vaig poder freqüentar la tenia prop meu, els meus mestres no eren pedants ni inoportuns i la lliçó de càtedra començava i acabava quan jo volia. Els grans escriptors de totes les èpoques arribaven fins a mi sense aquells intermediaris o exegetes que de vegades resulten enutjosos i que, de tant que ho volen explicar tot, sovint no expliquen ni aclareixen res. Totes les “salvetats”, però, siguin fetes amb gest reverent per als homes doctes de debò, de llavis dels quals flueix sense esforç la paraula que és saviesa i és guiatge.
Recordo que en aquella època acostumaven a anar cada any a la ciutat on jo vivia uns homes que posaven unes grans parades de llibres vells a les voltes de la Plaça Major. Jo n’era un dels més assidus concurrents. Mentre els nois de la meva edat jugaven a soldats pels carrers, jo em passava moltes estones contemplant aquells volums- Allí vaig fer les meves primeres adquisicions. Allí vaig conèixer també aquells éssers rars que són els col·leccionistes de llibres. He de confessar que no m’interessen gaire aquells aficionats que col·leccionen llibres com podrien col·leccionar monedes o segells de correus. No tenen res a veure amb el veritable bibliòfil i amb el bon amic del llibre. El llibre és per a ells més aviat una cosa morta. I el llibre ha de viure; nosaltres hem de vivificar-lo amb la lectura, l’estudi i la meditació; hem de donar-li un sentit; hem d’infondre-li la nostra pròpia ànima, sense esdevenir esclaus del llibre.
Jo admirava els autors dels llibres exposats, i hauria volgut ésser com ells, però m’avergonyia quan me donava compte d’aquesta ambició desmesurada. “Que ha d’ésser bonic —pensava— de veure que algú llegeix un llibre teu!…” I aquest “algú” imprecís se m’apareixia de vegades com la figura d’una noia gentil, amb la bella testa pensarosa atentament inclinada sobre el llibre.
Aquelles parades, que duraven vuit dies, eren una festa constant per als meus ulls i el meu esperit, i tot l’encís que havia de revelar-me un dia Anatole France en descriure les parades de llibres del “Quai Malaquais“, jo el veia aleshores en aquells llibreters ambulants, que anaven pel món amb unes enormes i feixugues caixes…
Passaren anys —no sabria dir-te quants—, i jo també en vaig escriure de llibres. Vaig assaborir aquell gaudi únic, inefable, de trobar-nos amb un volum a les mans, que porta el nostre nom, que l’hem escrit nosaltres amb il·lusió, i que tindrà potser els seus admiradors i , també , els seus detractors. Llavors vaig sentir tota la responsabilitat d’ésser autor d’un llibre i vaig comprendre els deures que comporta amb nosaltres mateixos, amb la nostra llengua i amb la nostra pàtria el fet d’haver escollit, per una vocació indeclinable, l’ofici d’escriptor.
Vet ací —ha acabat dient l’amic bibliòfil— alguns dels records que servo del meu amor al llibre. I ara pots ben creure que no m’he penedit ni em penediré mai d’aquest amor i que, mentre tingui un bri d’intel·ligència, el llibre continuarà essent fins als darrers moments un dels millors companys, d’aquells que no es cansen mai d’anar pel món al nostre costat, enmig de la fortuna i la dissort, dels alts i baixos de la vida.”
Article: “ Confidències d’un bibliòfil” de Carles Rahola, en El Diluvio del 2 d’abril de l’any 1936.
Bibliofilia; recull d’estudis, observacions, comentaris y noticies sobre llibres en general y sobre qüestions de llengua y literatura catalanes en particular. Publicat per R. Miquel y Planas (1911-1920), dos volums,segon volum a:https://archive.org/details/bibliofiliarecul02miquuoft/mode/2up ,
i molts i molts altres llibres ( també molts exlibris).
Però avui m’agradaria fer lloança de dos llibres més o menys actuals, es tracta de Las Artes Gráficas de la época Modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester (Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977).
i Barcelona. Art i Aventura del Llibre. La impremta Oliva de Vilanova de Santi Barjau Rico i Víctor Oliva Pascuet(Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2002).
I dic això perquè els tinc davant meu i no paro de gaudir ni un moment, pàgina rere pàgina, vaig llegint unes poques coses i mirant meravellat les moltes il·lustracions que ambdós llibres tenen, és un no parar.
Anys enrere quan els vaig llegir vaig aprendre un munt de coses sobre el món del llibre, i ara els torno a mirar i remirar perquè val la pena passar una bona estona sense gens d’esforç, només el d’anar passant pàgines.
I avui estic amb aquests dos llibres, però n’hi ha un munt d’iguals, tant o més interessants per passar llargues estones gaudint d’ells d’una manera senzilla. Podria escriure una llista, però segurament seria molt curta perquè llibres per posar n’hi ha a dojo.
I si us agrada el Modernisme literari hi podeu afegir un altre llibre: El llibre català en temps del Modernisme d’Aitor Quiney, Eliseu Trenc i Pilar Vélez, Consorci de Patrimoni de Sitges/Viena edicions, Barcelona, 2020. És el catàleg de l’exposició produïda pel Consorci del Patrimoni de Sitges i presentada al Museu Maricel. Són 233 pàgines que no es poden deixar de veure i de llegir i com els dos llibres anomenats més amunt és una joia amb 144 il·lustracions de l’exposició i un munt d’imatges més per passar una bona estona només mirant.
El paper, la tipografia, les fotografies, els anuncis, les cobertes d’altres llibres i moltes coses més són per passar una bona estona encara que només sigui passant pàgines i admirant el que hi ha imprès.
Fins i tot hi ha llibres en els quals els anuncis ja fan passar una bona estona, com per exemple Revista Gráfica 1900. A Gutenberg en el Quint Centenari de DD.AA., Institut Català de les Arts del Llibre-Tipografía La Académica- Enquadernació Vda. Miquel y Rius; Barcelona,1900.
I també hi ha Cobertes i Cartells dignes de fer-los una ullada.
Les revistes es poden incloure aquí, per exemple:
L’únic problema (o un dels més greus) respecte al món dels llibres és que no tenim temps suficient per mirar-los i encara menys per llegir-los, però cal que busquem més temps sigui com sigui, val molt la pena. Si cregués que hi ha cel només desitjaria que tingués una biblioteca infinita o quasi.
Hi ha altres coses per gaudir de la vida, si, però aquesta, llegir, mirar, remenar i buscar llibres crec que és una de les millors.
“Mig milió de llibres, editats entre el segle XVI i aquest mateix any, formen el contingut de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió que fins el 2 d’octubre vinent ocupa el tram del passeig de Gràcia comprès entre la plaça de Catalunya i el carrer Diputació. Organitzada pel Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, la fira arriba enguany a la 37a edició, que prova el seu arrelament a la ciutat.
L’oferta es divideix en dos grans blocs corresponents al llibre antic, en el qual també s’inclouen làmines, gravats i mapes d’època, i llibres d’ocasió que tant procedeixen de la compra-venda com de restes de sèrie de les editorials. Aquestes característiques fan que la fira pugui resultar interessant tant per un públic qualsevol com per als bibliòfils, estudiosos i col·leccionistes.
Josep Pi i Caparrós, president del Gremi de Llibreters de Vell, destaca que es tracta d’una fira que no presenta novetats en el sentit estricte, però que té l’emoció de veure què es podrà trobar i l’atractiu que, encara que el comprador no obtingui el llibre que estava perseguint, pot topar amb un altre de completament inesperat i que li interessi tant o més. Perles de tots els temps.
Entre les perles que es poden trobar aquest any, n’hi ha de procedències, èpoques i preus molt diferents. El Quixot, un dels màxims clàssics de la literatura universal, és també un clàssic en aquest tipus de manifestacions pel gran nombre d’edicions que se n’han imprès. A la fira es pot trobar, per exemple, la realitzada per l’editor barceloní Tomàs Gorchs el 1863, a gran format i il·lustrada amb gravats, per tan sols 75.000 pessetes. Una edició més preuada, en 5 volums datada el 1797, surt a la venda exactament pel doble d’aquesta xifra. Els exemplars més antics, encara relligats amb pergamí, corresponen generalment a llibres religiosos o textos legals. Els tractats de ciències diverses també ofereixen moltes curiositats i volums de gran valor. El preu d’una Flora Española del segle XVIII, editada en quatre volums, es pot xifrar avui dia en 350.000 pessetes. Alguns tractats d’agricultura o d’equitació també poden arribar a ser autèntiques rareses molt valorades. El caballo y el caballero o el Manejo real en que se propone lo que deben saber los caballeros, són volums editats el segle XVIII i el seu preu sobrepassa ara les 100.000 pessetes.
Pel que fa a la literatura catalana, en la qual hi ha botiguers especialitzats, es poden trobar un gran nombre d’edicions de principis de segle i de l’època de la Generalitat republicana. Mentre que hi ha noms com Carner, Riba o Joaquim Folguera que són valors constants, J. V. Foix és un dels autors que més en alça ha anat els darrers anys. Els volums que editava ell mateix a través de L’amic de les arts, com Gertrudis o , són peces buscadíssimes avui dia i gairebé introbables.
Una altra petita joia és el llibre corresponent a la festa modernista del Cau Ferrat de Sitges del 1894, amb textos de totes les patums del moviment modernista català en el seu punt àlgid. Els llibreters guarden sovint aquests exemplars per als clients dedicats al col·leccionisme i coneguts de molts anys que a primera hora del matí, tan bon punt comença la fira, van a la seva recerca.
En l’apartat de revistes es poden trobar des de reculls dels primers anys del Papitu, considerada l’època en que la revista va tenir millors dibuixants, o de Pèl & Ploma, fins a exemplars del Patufet o del TBO que avui dia interessen un públic format de persones que havien llegit aquestes mateixes publicacions d’infants.
Les làmines, els gravats i els mapes d’època constitueixen un altre punt fort de la fira i alguns llibreters hi centren les seves preferències. Entre les ofertes més destacables d’aquest any hi ha la primera vista impresa de Barcelona, publicada el 1565 —en la qual la ciutat ofereix un aspecte ben diferent de l’actual—, o el cartell d’Anís del Mono realitzat per Ramon Casas. Aquest apartat presenta un atractiu que va més enllà del col·leccionisme i que sovint atreu un públic que descobreix com es poden aconseguir mapes o gravats de 300 o 400 anys d’antiguitat i de gran bellesa, per preus molt inferiors als que pot costar una litografia actual. Pel que fa al llibre d’ocasió, que per volum és majoritari en l’oferta de la fira, es poden trobar des de col·leccions de divulgació per preus gairebé regalats, a llibres que en un moment donat han estat descatalogats i ara resulten impossibles de trobar a les llibreries. És freqüent veure passar persones que entreguen als venedors una llista amb els títols que persegueixen. Sovint, després de mirar-la atentament, el venedor fa que no amb el cap, però en ocasions assenyala cap a un prestatge, o treu d’una pila algun dels volums preuats. I com a volum màxim, a la fira es pot trobar també d’ocasió l’edició completa de l’Enciclopèdia Espasa, en 107 volums.”
Article:” El llibre d’ocasió surt al carrer. Mig milió de volums, antics i nous, a la venda”, per C.S. en el diari Avui del 17 de setembre de 1988. 37ª Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Un escritor francés, Jean Gallotti, dijo en Arts et Mètiers Graphiques, en un artículo dedicado a los bibliófilos, que la tierra tiene tres misericordias: “el perro, la pipa y el libro”. “ Que el primero es un consuelo para los hombres; que la segunda- la pipa -, es un prisma que colorea nuestras melancolías; y que el libro, con sus pensamientos abiertos a nuestro meditar, nos absorbe y sirve para alejarnos de la realidad cotidiana”.
Ya en otra ocasión he glosado esos conceptos, diciendo un poco en broma y otro poco en serio, que por mi parte, esos consuelos – tres de los tantos que la vida brinda al hombre -, son aceptables siempre que el perro no sea de exposición canina, que la pipa sirva para fumar y que el libro haya sido hecho para ser visto y leído.
Hoy vuelve a mi recuerdo esa glosa, ya que para hablar de libros, en lenguaje de impresores y bibliófilos, recurrimos casi siempre a la recordación, que es tonalidad en que se encuadra la pasión por la bibliofilia y el arte de la imprenta: se recuerda tal edición; la invención de un tipo de imprenta; el papel amoroso de un ejemplar selecto; las erratas graciosas – humorismo de cajista – de algún celebrado libro; o las páginas falsas, hechas en fotograbado, incluídas en aquel valioso incunable de algún amigo nuestro, etc., etc.
Y bien, retomando aquella glosa mía, en lo que se refiere al libro para ser visto y leído, – que voy a tratar de explicar ahora – comenzaré como jalón de partida y motivo de continua referencia, por citar la Geometría y la Arquitectura, ordenadoras ocultas de su forma, su expresión y su destino. Porque un libro es ante todo arquitectura y geometría. Sigue el libro a la arquitectura, en su sentido estético, de acuerdo con sus órdenes, principios y modalidades del tiempo en que con ella convive. Se sirve de la geometría en la práctica, como instrumento regulador de su organización tipográfica.
Cuando la arquitectura tiene finalidad de arte para perdurar, el libro sigues sus mismos ejemplos de armonía, módulos y nobleza de materiales; mas cuando es practicada con propósitos transitorios o utilitarios, el libro se halla envuelto en su mismo destino: pierde razonamiento arquitectónico y geométrico en su forma y composición, se hace comercial y, a veces, tiene el mismo significado que el de una casa de renta…”
Article: “Libros y Bibliófilos” en el Boletín de la Comisión Protectora de Bibliotecas Populares, núm. 56, 1945. Llegit a “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.
Aquest any, 2023, 32 llibreries, més que els anys 2020, 2021 i 2022, però molt lluny del nombre de llibreries des de 1980 fins a 1990, que van arribar a ser entre 50 i 61 llibreries, per no dir res de l’any 1977 en què hi havia 80 llibreries.
El pregó d’enguany el farà el poeta, assagista, biògraf i crític d’art, José Corredor-Matheos (1929) i el cartell és de Sixe Paredes (Barcelona, 1975).
No hi ha manera de que els llibreters s’animin una mica. Molts llibreters (quasi tots) s’han passat a vendre per internet ( Todocoleccion, Iberlibro, Uniliber, etc.). A Catalunya hi ha més de 500 “llibreries de vell”, la major part venen per internet. I dic més de 500 perquè en el Mapa de Llibreries de Vell de Catalunya i Andorra n’hi ha 469 ( algunes tancades), i moltes no hi són perquè estan a internet i quasi no posen dades, ni d’on són ni telèfon, moltes d’aquestes només posen un correu i no tenen espai físic per vendre llibres. També és possible que algunes me les hagi deixat:
Si esteu interessats en conèixer els mapes de la resta d’España i de la Catalunya del Nord estan en aquest vlok.
En aquesta 72a Fira trobarem a faltar llibreters que han estat molts anys animant la Fira, com Costa, Millà, Rodès. Malgrat totes aquestes coses crec que les fires del llibre de vell no s’acabaran mai, són llocs on es gaudeix molt dels llibres, on es passen bones estones i hores com si res, sempre que hi he anat, no tant com jo voldria, mirar, tocar, remenar (amb cura en algunes parades), olorar, llegir, xerrar s’ha m’ha fet molt curt, encara que hi hagi estat matí i tarda un parell de dies, o tres.
En aquesta edició l’exposició serà : “Jazz i l’avantguarda artística de postguerra. Els quatre Salons del Jazz de Dau al Set i del Club 49 del Hot Club de Barcelona, 1951-1957, comissariada per Aitor Quiney i que promet ser molt interessant. El Gremi de Llibreters ha volgut acompanyar l’exposició amb un llibre amb l’estudi central del comissari, on explora la relació de l’avantguarda catalana i el jazz, aportant dades inèdites i obres originals.
També hi haurà una exposició: Vita Libris, que busca el mecenatge de tothom per a recuperar llibres importants de la literatura catalana.
I quan acabi aquesta Fira, el dia 25, els que vulguin poden anar a la 33 Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo de Madrid 2023, organitzada per Libris: Asociación de libreros de Viejo, com cada any, excepte els anys 2021 i 2022 per la pandèmia, des del dia 28 de setembre fins al 15 d’octubre, amb (trenta i escaig) llibreries de tota España.
A Madrid, a la primavera ja en van fer una, com cada any menys el 2021 i el 2022 per la pandèmia, va ser la 45a Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid, organitzada per l’Asociación de Libreros de Lance de Madrid , amb la participació de 37 llibreries.
De Fires del Llibre vell en fan a tota España, la de València és una altra de les importants pel número de llibreters, aquest any han fet la 46a Fira del Llibre Antic i d’Ocasió amb 28 llibreries.
Una altra Fira molt interessant és ARTSLIBRIS (Fira Internacional de les Publicacions d’Artista), en la que es va fer a Barcelona aquest any, el juny, hi havia uns 100 expositors de tota España i de llocs com: Ciutat de Mèxic, Wiesbaden, Berlin, Buenos Aires, Lisboa, Santiago de Chile, Milà i Torino.
Per saber més sobre Fires del Llibre ( nous i vells) a Catalunya l’any 2023, podeu mirar el llistat editat per l’Institut Català de les Empreses Culturals; , i si viatgeu per España i esteu interessats en llibres nous i vells podeu mirar els mapes de Ferias del Libro de España.
Ah! I també podeu anar a la 40a edició de la Setmana del Llibre en Català, entre els dies 8 a 18 de setembre, al Moll de la Fusta , on podreu triar i remenar tota mena de llibres, perquè entre els expositors trobareu els de 193 segells editorials, 24 llibreries, 1 distribuïdor, 10 universitats i 14 institucions d’arreu dels Països Catalans.
Setmana de la qual en fan més rebombori, més anuncis i més propaganda, com des de l’Ajuntament, per exemple, des d’uns quants dies abans, però no és el mateix ni de lluny que la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern ( i Nou).
“Fa algunes setmanes vaig fer al·lusió a la Fira del Llibre d’Ocasió, tot confiant, dedican-li més espai quan arribés l’hora, i l’hora és arribada. La Fira del Llibre d’Ocasió ha tornat a obrir les seves parades i ja som a la trentena edició. Encara la recordó davant la Universitat, quan hom podía firar-s’hi las Obres poètiques, de J.V. Foix o l’edició il.lustrada del Bestiari carnerià per cent cinquanta pessetes – i potser encara exagero -. No es tracta, però, de glossar el valor comercial de la Fira, sens dubte considerable i sucós per als venedors, fet pel qual els afeccionats al llibre usat ens apressem a congratular-nos. No, no és pas això, tot i que suposo que aquesta empenteta económica, després dels mesos desvagats i buits de l’estiu, ha de servir per a revifar el negoci i enfrontar-se a la tardor i a l’hivern amb nous ànims. El que jo volia fer, en aquestes ratlles, és més aviat comentar l’emoció que experimenta aquesta espècie innòcua dels afeccionats als llibres vells – els llibretaires – cada cop que la Fira obre les seves parades.
Fixeu-vos-hi bé; si coneixeu algún amant dels llibres de debò, un d’aquests que gairebé tracten amb menyspreu els lectors de les novetats recents i que només entren a les llibreries a les hores més desavinents del dia, quan ja vespreja i la llum s’ha fet gairebé tèrbola i misteriosa, fonedisa, i l’home sembla disposat a ignorar tots els taulells més cridaners i seductors per anar a entaforar-se en un racó allunyat on regirar l’última prestatgeria polsosa i oblidada, si en coneixeu algún – i el fet de continuar llegint aquestes línies gairebé constitueix una prova pericial que algún cop hi heu tingut tractes – comprendreu de seguida que una fira com aquesta del Llibre d’Ocasió, en ple Passeig de Gràcia, ve a ser una mena d’exhibicionisme públic de les seves cabòries més ocultes, dels seus desigs més amagats, dels seus vicis més secrets. No us esvereu pas ¡ M’explicaré.
És notori que el lector i l’amant dels llibres no sempre coincideixen. Als aeroports i estacions americans hom compra un llibre – de butxaca, evidenment – com qui compra un entrepà: en llegiu uns fulls, salteu unes pàgines, enceteu un capítol i, després d’unes horetes de trajecte distret i anodí, havent gairebé oblidat que viatjàveu a no sé quants peus sobre les muntanyes encalçats per la tempesta més aterridora de l’hivern, us podeu desprendre sense cap esforç d’aquell volumet doblegat i masegat i abandonar-lo amb absoluta displicencia al seient. Amb un xic de sort el pròxim viatger que ocupi el lloc será un bon afeccionat als llibres i s’apressarà a recollir, amorosit, el que heu deixat, l’alliserà les pàgines més rebregades, i se l’entafonarà a l’infern de l’americana. Heus aquí la diferencia entre el mer lector i el veritable afeccionat als llibres. És evident que molts cops l’afeccionat és també un lector de pro, sovint aciençat, savi i erudit, però la diferencia fonamental rau no pas en els coneixements i sabers adquirits amb la lectura, sinó en la passió per l’objecte, en el culte vehement, febrós, i alguna vegada malaltís – recordeu el llibreter assassí – , pel llibre.
Si voleu saber com és i de quin peu calça aquesta curiosa espècie dels llibretaires aneu a fer, si us plau, un tomb per la Fira del Llibre Vell; els descobririeu de seguida. Els llibreferits a qui em refereixo rares vegades són homes decidits, d’aquells que s’acosten a la parada, demanen un títol, se’l fan embolicar, el paguen i escampen la boira. Ah, no ¡ De cap de les maneres ¡ L’amant dels llibres és cómplice del llibreter i actua una mica a la manera del pescador de canya; si li vaga canvia d’esquer, recull el fil, comprova l’ham i la plomada, llançà dues o tres vegades, es carrega de paciencia, encén el cigarret i, tot plegat, per res. I és que, per a l’afeccionat als llibres, com per al pescador de bo de veres, allò que compta no són pas els exemplars adquirits o la peixada que tindrà a taula, el que compta és l’estona pasada furgant ací i allà, comparant preus, comprovant que aquell llibre que li plau i encara no té se li ofereix, insolent i procaç, gairebé com un miratge obscè.
Passegeu-vos una estoneta per la Fira del Llibre d’Ocasió i no us costarà gaire d’advertir que aquesta mena de comprador sol emprar sempre les mateixes tàctiques per a prendre contacte amb l’enemic. La més habitual és la de la distracció del llibreter: el nostre llibreferit remena i fulleja una pila de llibres que no vol, mentre dirigeix constants mirades furtives al volum del seu interés; així creu que quan arriba el torn de preguntar el preu de l’objecte de la seva cobdícia, el llibreter s’haurà instal.lat en un estat d’ànim entre avorrit i desconcertat i no el collarà tot el que podría. És una táctica bona si es duu a terme amb la perfecció i la serenitat d’un clàssic de l’ofici, però, si la voleu emprar a la babalà, tot se us n’anirà en orris; les mirades vers el llibre que voleu han de ser casuals, distretes, però han de servir per a cerciorar-vos que es tracta de l’edició que voleu, d’aquell rar exemplar que manca en la vostra col.lecció, del volum tercer d’aquella novel·la que mai no heu pogut saber com acaba, etc. I – molt important ¡ – si afectueu aquesta maniobra no podeu regatejar perquè aixecarieu la llebre, o pagueu trinco-trinco o ho deixeu estar i que no se’n parli més.
Una segona táctica del bon afeccionat als llibres de vell, que veureu practicar en la nostra Fira, és la del vol rasant; sol ser una de les més perilloses i requereix nervis d’hacer. En aquest cas l’acostament al llibre que voleu comprar no és especial sinó temporal. Cal fe, perseverança, un punt dolç de masoquisme i una bona dosi de fair-play. Agafeu el llibre de les vostres delícies, comproveu-ne les característiques exquisides, la data de la primera edició, la dedicatòria autógrafa de l’autor a l’interior, el relligat impecable i després … torneu-lo a dipositar a la pila. Si, feu com dic, torneu-lo a deixar, i espereu a l’endemà. A la segona pasada potser caldrà desenterrar-lo d’entre una pila de novel.les poca-soltes i tractats jesuítics i arcaritzans; no importa. Repetiu altre cop l’operació. Si al tercer o quart dia el llibre encara hi és – i heu d’anar amb molt de compte de no dir res als vostres col.legues llibretaires o veureu com es fan escàpols i tornen al cap de cinc minuts amb un somriure que els arriba d’orella a orella -, si al tercer o quart dia del llibre que voleu encara hi és, podeu comprar-lo. El llibre us estaba destinat i, a més, tindreu la garantía d’haver sabut trovar, amb paciencia i sofriment exemplars, una exquisitesa que la majoria dels mortals ignora. Aquesta táctica, a la nostra Fira del Passeig de Gràcia, l’he vista practicar amb dues variants ben catalanes: la del seny i la de la rauxa. La varietat assenyada fa que el comprador deixi en primer terme, confiant, potser que, de tan evident i atractiu, passarà desapercebut. Ja podeu imaginar que la segona variant comporta molts més perills, però que també té l’al.licient i la crémor inenarrable de qui juga amb foc.
Una tercera tàctica força emprada pels afeccionats al llibre vell és la que, per manca de millor denominació, jo anomanaria del ‘Kamikaze japonès’. És una tàctica dinàmica i agressiva, molt dels nostres dies, i només aconsellable per a llibretaires experimentats. En aquests casos veureu com el comprador es llança en picat sobre l’exemplar desitjat, tot ignorant olímpicament l’embalum descomunal de paper que li pot caure al damunt, paga amb una celeritat quasi invisible i, amb una rielleta de set-ciències, en un tres i no res ja és fora amb el seu botí. És una manera com qualsevol altra de jugar-se la vida – pel preu pagat, o adquirint un exemplar defectuós, o un llibre que ja tenim repetit tres vegades…
Resumint. Si voleu saber de què va l’atractiu veritable, pecaminós, de la Fira del Llibre d’Ocasió, i us vaga de passejar-hi una estoneta, dediqueu el cinquanta per cent de la vostra atenció a observar aquests tastaolletes empedreits que són els llibretaires d’atenció , l’altre cinquanta per cent d’atenció l’heu de dedicar – ni cal dir-ho – als mateixos llibres; ja veureu com mai no marxeu de buit.
Ah ¡, m’oblidava, i si encara us cal un altre senyal d’identificació d’aquests intoxicats mortals per la febre del llibre vell, recordeu que els llibretaires de debò sempre van proveïts d’una llibreteta que consulten d’amagat i on apunten, amb lletra minúscula, els exemplars que els manquen per a completar la Biblioteca ideal, la Sèrie dels llibres inexistents o, i això ja és el súmmum, la Col.lecció de Coleccions. Jo sempre duc la meva a la butxaca.
Francesc Parcerisas: “ La Fira del Llibre Vell”. La Vanguardia, 24 setembre 1981, pp.19.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Ahora nosotros, frente a esta Feria del Libro, del libro en masa, del libro indiscriminado, podemos pensar que, en efecto, las palabras del maestro Farinelli tenían su significación: que podían servir para invitarnos a frecuentar el contacto y la amistad del libro. Porque, ¿ cabe pensar que haya hombre en nuestra época que no se sienta atraído por esos silenciosos amigos nuestros? El libro ha venido a ser cada vez más un insstrumento de trabajo y de guía para el hombre. Su lectura consuela y alimenta, solaza y nos invita a meditar, nos da fuerzas sobre nosotros mismo y prestigio ante los demás. ¿ Cómo puede explicarse que no sintamos el mandato del libro, que no tratemos de fortalecer nuestros poderes naturales con los poderes espirituales que él nos transsmite?
Vivimos, y lo repetimos continuamente, inmersos en un mundo de realidades demasiado descarnadas. Pero hablamos con los hombres y casi siempre nos dan la misma impresión: debíamos vivir mejor, en un mundo mejor. Debíamos purificarnos con ideas de deber, de pureza, de superación. Y el libro es un aliado insuperable del hombre, porque le abre ventanas, le alumbra caminos, lo lleva a la ascensión de su propio ser.
En tiempos remotos, el libro era privilegio de unos pocos. En nuestros días, está al alcance de todos, se nos adelanta invitándonos a adquirirlo por unos pocos dineros. Podemos llevarlo, leerlo, meditarlo, y buscarle poco a poco la compañía de otros libros, hasta crear esa pequeña biblioteca que todo hombre debe formar por sí mismo, inspirándose de una lectora en otra. Pero es evidente que tenemós aún desgano del libro. En nuestras casas apenas encuentra sitio la pequeña biblioteca que denuncia el gusto por la lectura. Y a esto hay que ponerle remedio, porque una casa sin libros, es un puro vacío en que se condensa la soledad. Yo sé bien que muchos se paran frente a los escaparates de las tienda, o toman en sus manos el libro que más le llama la atencin, y aún sienten el impulso de adquirirlo. lo harían. Pero no saben a ciencia cierta si el libro que desearían leer, el libro que llenaría cierto vacío de saber que sienten dentro. Eso también hace falta: orientación. Pero nosotros podemos ir orientándonos poco a poco, los periódicos y revistas nos ayudaran. Los amigos, los conferenciantes, los catálogos. Y también las bibliotecas públicas nos ayudarán mucho en esos primeros pasos. los libros están catalogados por autores y por materias. lo que queremos leer está a nuestro alcance. Y día a día, veremos cómo estamos más seguros de nuestras predilecciones.
Tenemos, en fin, una ddeuda con el libro. Hay que rendirle homenaje, hay que hacerlo propicio a nuestro ser, hay que ponerlo cerca de nosotros, a la mano, para las horas en que ninguna otra compañía puede sernos más amada”.
Article: “ El Mundo de los Libros”, de Félix Lizaso, en el Boletín de la Asociación Cubana de Bibliotecarios, vol.2, núm. 3, setembre de 1950, p. 75-76. Llegit a “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.
Biblioaprenent 