Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibres’ Category

“Ens proposem de comentar per a aquest diari l’aparició de l’opuscle La bibliografia eròtico & priápica catalano-valenciana d’Antoni Bulbena i Tosell (1920), original d’Alexandre Venegas, publicat amb peu d’impremta de 1982 a la llibreria de Diego Gómez Flores.

            Singular és l’autor d’aquest llibre singular que acaba d’editar un llibreter de vell del més alt estil instal·lat al carrer dels Banys Nous de Barcelona. Feia dècades que no apareixia res semblant en català i calia, naturalment, que, perquè el fet es donés, fossin uns personatges de fora dels cercles habituals de la producció en la nostra llengua els qui l’endeguessin.

            El llibreter té la botiga oberta i no és cap misteri, però l’autor cultiva els enigmes; apassionat dels símbols, sosté que el seu destí ha estat escrit des de sempre, però als amics només els conta, amb moltes cauteles, algunes de las claus que creu posseir. Ja el seu pare era home de molts llibres, i els tenia en algun indret boirós del nord de la península: com que la primera i única cosa que veié en néixer Venegas foren llibres i només llibres, no té escrúpol a dir que per a ell la lletra impresa bellament relligada ho és tot. Els llibres són la seva única pastura, per això es defineix com a bibliòfil: li sembla que això pot donar perfectament la imatge de què es un home. Venegas afecta creure cegament en els jocs de xifres i, ara que voreja els cinquanta, sent que ha arribat el moment de preparar-se per a la vida pública; només ara, doncs, comença a donar als amics alguns originals triats del que té guardat als calaixos i que aspira a ser divulgat per la impremta…

La primera contribució a la bibliofília catalana d’Alexandre Venegas està dedicada a la memòria d’Antoni Bulbena i Tosell, un home en qui potser Venegas ha retrobat la imatge d’una part d’ell mateix. Bulbena és un intel·lectual “pretèrit” pels catalans, diu Venegas, perquè va ser catalanista, però d’un catalanisme extemporani. Lluità per instituir una ortografia pròpia en plena era noucentista i, a la manera de Miquel y Planas, el gran editor dels clàssics medievals, volgué crear els seus propis mitjans de difusió en català d’una certa mena de literatura. Concretament Venegas com a primer tast ens ofereix una ràpida semblança del Bulbena col·leccionista, traductor i editor de literatura eròtica, un catàleg de les publicacions d’aquesta matèria que va posar en circulació i la transcripció de la Bibliografía erótico&priápica catalano-valenciana compilada pel mateix Bulbena l’any 1920.

L’erudita anotació de Venegas supleix àmpliament les mancances de Bulbena i ens ofereix un autèntic món d’informació menuda sobre una matèria tan tradicionalment secreta i reservada com és la de l’erotisme de lletra escrita i de llibre il·lustrat.

            Cal tenir una especial sensibilitat per a jugar el joc de la literatura d’infern de bibliòfil; en realitat cal partir de la base que és intrínsecament bo que existeixin matèries reservades i que, a més, hom ha estat especialment designat per a custodiar l’encís d’aquesta reserva que és el secret últim de l’existència de la literatura eròtica. Res més allunyat de l’agressiva i grollera presència de la revista pornogràfica que vocifera al quiosc i ens ofèn amb l’obvietat i l’evidència. Hom comprova, llegint el llibre que ens ocupa, que a Catalunya els bibliòfils realment passionals com Miquel y Planas o el Bulbena de Venegas van descobrir al tombant de segle la fascinació de la literatura d’infern a través sobretot dels contactes amb la bibliofília francesa; la bibliografia recollida al volum de Diego Gómez n’és un testimoni de primer ordre. Hi trobem coses tan conegudes i estimades com el Tirant lo Blanch vist en perspectiva eròtica i coses tan desconegudes com l’ambigu “setmanari agrícola” La Figa , aparegut a Barcelona l’any 1913. Per a molts la lectura del llibret de Venegas serà el descobriment d’un univers insospitat que, en qualsevol cas, té l’interès de les coses alhora casolanes i prohibides. I també és possible que hom descobreixi, llegint-lo, el discret encant de la prohibició.

(A partir de llavors deixà de publicar i emprengué el projecte de La bibliografia eròtico&priàpica catalano-valenciana de llibres, fascicles, manuscrits e fulles volanderes de tall literari per A.B.T. ( BNC. Dipòsit de Reserva Bul. 124 (ms.). Aquest projecte entrà a formar part de les col·leccions de la Biblioteca Nacional de Catalunya el juny del 1936, per donació d’Antoni Bulbena mateix. Afortunadament la transcripció, acompanyada d’un estudi excel·lent, veié la llum pública el 1982 de la mà d’Alexandre Venegas ( pseudònim de Pedro M. Cátedra) en una edició de bibliòfil de dos-cents cinquanta exemplars de tirada. VENEGAS, Alexandre. Bibliografia erótico & priápica catalano-valenciana per A.B.T. Barcelona. Librería de Antonio Gómez Flores, 1982.)

Article : “El bibliòfil Alexandre Venegas” de Digna Vallvé a l’AVUI-Cultura, 19 de març de 1983, p.31.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ  XQ   XQ

“ Es cierto que el elogio del autor al librero no es cosa frecuente. Todos sabéis que hay una gran antología de invectivas a libreros, entre las que figuran las que por boca del Licenciado Vidriera les dedicó Cervantes. Se me dirá que entonces se llamaba librero al editor y hoy no son la misma cosa. Pero yo también extiendo mi amor y mi elogio, al editor. Todo lo que rodea al libro está impregnado, aun cuando no sea perfecto, de un aliento de distinción y de superioridad. Hay en el mundo de la creación del libro, claro es, gentes mejores y gentes no tan buenas. Gentes protervas, nunca. Todas ellas respiran un aire de comprensiva fraternidad, desde el cajista hasta el corrector, hasta cuando en éste se adivina la alegría al poder marcar con su lápiz una falta nuestra, alegría especial si el autor pertenece a la Real Academia de la Lengua. Desde el editor hasta el librero, reina también el mismo espíritu tradicional de amable artesanía. Y, con ellos, el autor. Todos, buenos o medianos, estamos empeñados en esa labor de crear el libro, al cual debe la

Humanidad el noventa por ciento – no rebajo nada – el noventa por ciento de su progreso material y moral. Todos tenemos satisfacciones y amigos en sectores diversos de la vida, en nuestra profesión, en el mundo de nuestras diversiones y devaneos. Pero las gentes del arte gráfica son aparte; casi siempre mejores y más cordiales que las demás. Y, particularmente, el librero. ¿ Quién no ha sentido alguna vez la más noble y profunda envidia, en la tienda de un librero? Hablo sobre todo del librero por vocación, el que ha hecho de su tienda su biblioteca, o la tienda de su biblioteca y vive entre los estantes, valorando amorosamente cada volumen y cuidándolo como a los hijos de sus entrañas. ¿ Cómo, queriéndolos assí, no va a pedir por sus libros todo el dinero que pueda? Aquí hay muchos libreros que han tenido trato conmigo, que conocen mis aficiones y las excitan con sus capciosas ofertas; y me han visto entrar en su tienda y serenar mis afanes con solo acariciar los libros codiciados. Estoy seguro de que ni uno solo podrá decir que he discutido jamás el precio del volumen que deseaba, porque siempre, ese precio, me parecía poco, pensando en la tristeza que tendría su dueño al desprenderse del ejemplar y en la alegría con que yo lo tomaba entre mis manos trémulas”.

Envidia y alabanza del librero”, part d’un discurs de Gregorio Marañón pronunciat en un homenatge que li van retre els llibreters madrilenys el 1952. Es pot llegir també en el opuscle que va escriure: “El libro y el librero”, Espasa-Calpe, Madrid, 1953. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Read Full Post »

“ Els bibliòfils”.

Dèiem que “el bibliòfil” era la persona que estima els llibres, i afegíem: afeccionat a les edicions originals o més correctes dels llibres.

Ampliant un xic aquestes definicions tretes del Pompeu Fabra, podríem dir que “el bibliòfil”, enamorat dels llibres, porta la seva afecció a un nivell d’equilibri entre el contingut i la forma dels llibres. Recerca la perfecció tant en el text com en la materialitat de l’edició. El bibliòfil llegeix el llibre i s’interessa pel seu contingut; però també té una exigència pel que fa al llibre com a una realització de l’art de la impremta. N’analitza els marges, n’examina la composició, en valora la tipografia i la qualitat del paper, considera l’encert de les il·lustracions i reconeix la noblesa del tipus de gravat. El bibliòfil sap la importància que té una edció numerada o una tirada limitada. Saboreja l’equilibri – tan difícil – que pot produir-se entre l’obra escrita i la seva publicació.

El veritable bibliòfil no combrega amb rodes de molí. Té el gust prou fi per a deixar de banda edicions fetes per a “épater les bourgeois” i s’inscriu en l’aristocràcia dels “gourmets” dels bons llibres. Moltes vegades li interessa més l’edició acurada i senzilla d’un clàssic, que tota la faràndula amb què s’envolten obres superficials il·lustrades amb profusió, a tot color, i enquadernades amb riquesa per a fer badar molts aprenents de l’exquisit gust de la bibliofília.

En Francesc Vindel, coneixedor profund del tema dels llibres, a qui vaig tenir la sort de conèixer ja fa molts anys em deia en una ocasió: “Los libros son como el vino: hay que saber catarlos. El “bouquet” sólo lo aprecian los buenos catadores. Muchos hay que se impresionan ante unos toneles poderosos de unas bodegas famosas… cuando la esencia del buen vino se encuentra, a lo mejor, en unas botellas olvidadas, llenas de polvo y telarañas, de una sencilla bodega familiar…”.

I, ja que parlem de Vindel, us diré que ell tenia classificats en quatre categories els afeccionats als llibres. (x)

Bibliòfil. Qui reuneix, admira, estudia i gaudeix amb els llibres. Qui busca un esbarjo espiritual amb el llibre que, dintre de les seves afeccions, li emplena la biblioteca i li serveix per a llegir-lo, conservar-lo i admirar-lo.

Bibliòman. Qui té la mania pels llibres. Qui forma una biblioteca pel sol gust de posseir-la i no té cap preocupació per saber la procedència del llibre adquirit.

Bibliolata. El qui compra llibres per a omplir les seves lleixes i vol recolzar la seva insignificància en l’exhibició d’uns exemplars que li semblen importants.

Bibliotaf. Qui enterra els seus llibres a casa i no dóna accés a ningú per a consultar-los.

Vindel solia acabar les seves conversacions sobre aquestes marèries carregant contra els “col·leccionistes” de llibres que tracten l’objecte noble com si fos una porcellana o una pedra preciosa oblidant que, en el seu interior, pot haver-hi un missatge viu, un contingut molt més important que el fet d’incorporar-lo a una relació o catàleg de sèries o col·leccions completes.

(x) F. Vindel. Manual del Libro. Madrid, 1943.

 

Article: “Els bibiòfils” a Coses sobre llibres (4) del diari  Los SitiosDiari de Girona, el 2 de febrer de 1985.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ En los reinos cristianos, en especial el astur-leonés, hay que destacar dos nombres femeninos de artistas del libro: el de Leodegundia que firma en la Era de 950, año 912, un Codex egularum de la Biblioteca de El Escorial ( a. I. 13) que presenta iniciales miniadas siguiendo el procedimiento mozárabe de la yuxtaposición de bandas de diversos colores; de ella don Armando Cotarelo Valledor supone y don Agustín Millares admite, fuese la hermana de Alfonso III, viuda de un rey de Navarra y retirada en el monasterio de Bobadilla, cerca de Samos; la suscripción del códice escurialense dice: ‘O vos omnes qui legeritis hunc codicem, mementote clientula et exigua Leodegundia qui hunc scripsi in monasterio Bobatelle regnante Adefondo principe in era DCCCCL’. ( Oh, vosotros, todos los que leyéseis este códice, acordaos de la sierva y humilde Leodegundia que lo escribió en el monasterio de Bobadilla reinando Alfonso, príncipe, en la era de 950).

Otro nombre de mujer, el de Ende, sorprendente personalidad, la primera presencia femenina con plena intención artística de toda la producción libraria de Europa y del grupo mozárabe, que en colaboración con los presbíteros Emeterio, pintor y Senior, calígrafo, firma ‘Ende pintrix, Domini aiutrix’ las pinturas ilustrativas del códice que contiene el Comentario al Apocalipsis por Beato de Liébana, el año 975,

probablemente en el monasterio de Tábara, dúplice o mixto ( provincia de Zamora), manuscrito conservado hoy en la catedral gerundense y comúnmente denominado Beato de Gerona, en el que ‘las calidades de finura y de gracia son extraordinarias y con una fantasía tan delicada que revela inspiración femenina’ (Camón).

En opinión del profesor Wilhem Neuss, desde el punto de vista estilístico, es éste códice ‘uno de los más hermosos que existen en España y seguramente uno de los más originales del arte medieval tomado en conjunto’. En su folio 284 r una extensa suscripción expresa cómo Emeterio, ayudado por la monja Ende ( Ende pintrix), acabó el códice en julio de 975, siendo su escriba Senior ( fol 283 r), códice hecho para un abad Domingo o Dominicus. El códice se hizo en Tábara, según Gonzalo Menéndez Pidal; la fecha del códice se relaciona con el conde de Saldaña, Frendenando Flagínez o Fernando Laínez, conde de Salamanca, que fue Gobernador de la región leonesa del Duero. Camón reconoce en sus pinturas una ‘incipiente presentación de los que luego serían típicas estilizaciones y ritmos románicos: alargamiento de las figuras y de sus rostros, mayor ajuste de las vestiduras a los cuerpos, plegado rizoso de paños, mayor intención de individualizar a los personajes; este investigador ve incluso tres manos distintas en el códice, adjudicando la más exquisita, la más elegante, la de acento prerrománico más fino, la que estiliza los vegetales con un maravilloso sentido decorativo a la pintora Elde”.

LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p.18-19.

Beat de Girona

Read Full Post »

“ A l’Estat espanyol, per exemple, el Dr. Thebussem, psudònim de Mariano Pardo de Figueroa, publicà l’any següent un article que desvetllà entre nosaltres l’interès per l’ex-libris.

A Catalunya, els origens de la revifalla de l’ex-libris com a creació són polèmics. Hom diu que fou Alexandre de Riquer qui, a la darreria dels anys setanta recreà el gènere. Cap peça coneguda, però, recolza clarament aquesta pretensió. El més segur és que l’ex-libris català més antic dels de la nova època sigui el que Ramon Casals i Vernis féu – i datà – per a Pau Font de Rubinat, el 1889, en tornar aquest de París, on la col·lecció d’ex-libris de la Bibliothèque Nationale li desvatllà l’interès per les marques de propietat.

Amb posterioritat a aquesta data, però, els ex-libris a Catalunya no augmentaren quantitativament de manera immediata. Cal remarcar alguna marca, com la que el joveníssim Josep-Maria Sert, de nul·la activitat ex-librística posterior, féu el 1892 per a M. Bultó ( feta també com a super-libris .

Hagueren de passar, doncs, uns anys fins que l’ex-librisme es generalitzés a Catalunya. Al setmanari modernista “Luz”, a les darreries del 1898, es dedicà una certa atenció al gènera i d’aquest moment data la definitiva empenta de la nova escola d’ex-libristes catalans creadors, com Alexandre de Riquer i Josep Triadó a Barcelona, d’una banda, i Ramon Casals i Vernis, de Reus, per l’altra.

El nou ex-libris, l’ex-libris modernista, es caracteritza per la seva reacció contra les formes habituals en el gènere – l’heràldica i la simple tipografia – i per l’adopció plena del decorativisme Art Nouveau i de la temàtica simbolista. L’èxit de l’ex-libris en aquest període culminant del modernisme a Catalunya fou molt important. Als noms ja esmentats s’hi afegiren molt aviat els de  Joaquim Renart, Joaquín Diéguez, Enric Moyà, Jaume Llongueras, Modest de Casademunt, Alexandre Cardunets, Domènec Coromines, Victor Oliva o Francisco de Cidón, tots ells estudiats per Eliseu Trenc-Ballester en el seu complet estudi Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona (1977).

La moda de l’ex-libris en aquell moment fou tal que fins i tot aviat aparegueren (1903) marques de caràcter humorístic, com les de Gaietà Cornet o Llorenç Brunet.

La revifalla de l’ex-libris marcà també, a Catalunya, la revifalla de la calcografia – especialment de l’aiguafort -, el tipus més noble de gravat, que els anys aneriors o de l’auge de l’ex-librisme havia arribat a un gran extrem de decadència al país, decadència originada pel triomf en les arts gràfiques de sistemes d’estampació més econòmics ( xilografia a testa, litografia i darrerament fotogravat  en les seves diverses formes). La calcografia, doncs, no podia competir econòmicament en el camp del consum utilitari i, per tant, només podria revitaltzar-se partint de postures desinteressades. Fou l’esperit de les Arts&Crafts angleses, amb el seu esforç per deslliurar l’art de les servituds de la producció seriada i el seu interès per recuparar les tècniques nobles tradicionals, el que influí a Catalunya – bàsicament a través d’Alexandre de Riquer, anglòfil destacat – en aquest sentit.

Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.6-7.

Paper pintat dissenyat per William Morris

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Por fin, tiene el libro un enemigo novísimo, el automóvil, expresión genuïna del apresuramiento en que vivimos que más se complace con el diario que con el volumen, por folleto que sea. ¡Cualquiera lee de viaje o de paseo en aquellos coches petroleros¡ Los eléctricos urbanos son la excepción, y en ellos sí puede hacerse, con más comodidad aún – por lo que atañe a velocidad y movimiento – que en las antiguas galeras aceleradas.

Una no insignificante bibliografía exclusiva de amigos y enemigos del libro pudiera formarse, como observa muy bien el Polybiblion de agosto de 1904, de volúmenes, folletos y artículos de revistas y diarios que, con más o menos variantes y amplificaciones, tratan del asunto. Pocos fueron y pocos son los espíritus cultos que le rindieron de verdad al libro, en comparación con las muchas almas de cántaro que le despreciaron sin parar mientes en él, o lo que es peor, después de sacarle el jugo. Alejandro de Macedonia y Ahmed-ben-Alí-Cuni, constructores, respectivamente, de una suntuosa caja para guardar La Ilíada y

Mihrab de Córdoba

del Mihrab de Córdoba, como estuche de un Alcorán que había pertenecido al califa Omar, tienen pocos imitadores. En cambio, la abominable raza de los Amrú se multiplica tanto como los mosquitos en los pantanos y no habrá quien la aniquile mientras el mundo exista.

Después de todo, puede que sea un bien para la cultura; quizá convendría de cuando en cuando un expurgo y quema como la de la biblioteca del hidalgo manchego, entre los diez millones de libros que existen, según cálculos del Sr. G. Vander Haeghen en Livres de Demain. Se nos antoja, sin embargo, que nadie había de oponerse a que en escuelas de instrucción primaria, así como se dan, o deben darse, a los niños nociones de urbanidad, convendría enseñárseles, al par que el manejo del fusil, el de los cubierots en la mesa, y que aprendiesen también someramente cómo se construye el libro y cómo hay que vestirle y tratarle, ya que, por desgracia, entre nosotros no es camarada, sino persona de mucho cumplido. Dígalo si no la triste estadística que el Dr. Thebussem hizo a propósito de los lectores que tiene el Quijote en España, en una crónica dirigida al Sr. Viscarti, de Milán, y que lleva por título Admiraciones y Estadísticas.

Y con esto doy aquí punto, temerosísimo de que los libros y el lector, parodiando a Narciso Serra cuando se quejaba de Camprodón, exclamen:

Navas, nos has desojado

Con este artículo huero;

Pudo ser vaso esmaltado

Y resultó vil puchero.

Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.23-24.

Read Full Post »

“En el fons, Babra, malgrat les seves manyes i trapelleries, va ésser el llibreter prototípic del seu moment. Tenia la seva mateixa dèria pel llibre, cosa que s’enganxa aviat i amb ella totes les limitacions i defectes dels seus companys, menys la seva perdonable petulància bibliofílica i per això els desconcertava. Cal no oblidar que es va emprendre el mal negoci d’adquirir el fons de L’Avenç i de continuar la «Col·lecció Popular» quan ja era ben morta. Els llibreters de vell, en canvi, solien ésser homes que acabaven per prendre’s els llibres de bona fe i per tant no creiem que cap hi fes fortuna. El degà era el famós Joan Llordachs, dels porxos dels Encants Vells, al carrer del Consolat, a l’altra banda de l’edifici de la Llotja. Llordachs va morir l’any 1919 en la misèria més gran. Baldomer Gual, que tenia la botiga al carrer de la Tapineria, també va fer mals negocis. A can Gual es va formar el conegut Joan Baptista Batlle, que presidí la nostra llibreria de vell durant prop de mig segle i havia arribat a conèixer bé el llibre i la nostra literatura. Batlle va publicar el primer catàleg l’any 1892 i des de la mateixa botiga d’en Gual a la Tapineria, que va adquirir ajudat per Isidre Bonsoms i l’any 1934 encara regentava la seva botiga en uns baixos de la Diagonal, prop del Passeig de Gràcia. Al costat d’aquests llibreters tingueren fama Jaume Andreu, que va començar fent col·lecció d’ex-libris,

 portades, culs de lamp i estampes a base de destrossar llibres. Després l’hem vist fent la notable col·lecció de fullets polítics que va vendre a Isidre Bonsoms. Jaume Andreu, però, també anava de bona fe i més d’una vegada es deixava timar. Agustí Castells va morir abans que la seva vídua posés la llibreria de nou tan ben arrencada a la ronda de la Universitat. L’escaleta que en vida havia tingut al carrer de la Portaferrissa era molt freqüentada per literats i aficionats als llibres. Roses, el llibreter de la ronda de la Universitat, també va veure passar molts llibres i molts compradors per les seves parades. Antoni Palau, el llibreter del carrer de Sant Pau que ens forneix la majoria d’aquestes dades, mereix ésser arrenglerat entre aquests primers llibreters de Barcelona que cal considerar benemèrits. L’últim de la sèrie fou Josep Porter, que va començar de crèixer en la tercera dècada del segle en el seu pis del carrer de Montsió i aviat va ésser l’amo de la llibreria de vell de Barcelona”.

Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936. Llibre XIII. Biblioteques generals tècniques i especialitzades. Bibliografia i Bibliofília, Alexandre Galí. Fundació Alexandre Galí, Barcelona, 1978-1986; p.92-93.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Toda librería es para mí patria, cobijo, bufé y jardín de las delicias. Y siento que el entrar en ella los libros me llaman desde lejos, quizá porque leerlos es buscar un interlocutor con quien mantener una charla fecunda. Entonces tomo alguno de un estante, lo acaricio, lo ojeo y, antes de acudir al índice, me detengo en su tipografía, para observar sus grávidas aes, esbeltas eles, sus atildadas jotas, sus aristocráticas mayúsculas. Y qué opíparo espectáculo es ver el alfabeto sembrado en una llanura color trigo, rodeada de grandes espacios para que la prosa respire. Son páginas con fragancia a talento y en cuyos surcos se escucha el callado bullicio del saber.

Mi atracción por las librerías fue un misterio hasta el día que descubrí que era sólo el hábito heredado de un curioso adolescente que se pasaba horas en las bibliotecas y que a los quince años manejaba, con más entusiasmo que sapiencia, la de un colegio de frailes. Recuerdo uno de estos santuarios donde, en largas tardes de lluvia, me bebí todo Conan Doyle, los tres tomos de Las aventuras de Edmundo Dantés, El manantial, de Ayn Rand, por lo menos la mitad de Dostoievsky, La gloria de Don Ramiro y Las mil y una noches completas. El lugar era húmedo y oscuro. Tenía un piso de madera sin pulir y sus duelas se quejaban al asentar en ellas el pie. Pero una vez instalado junto a un ventanal, el lugar se tornaba un paraíso.

Hoy en cambio, siempre que entro en una librería vivo la impresión de invadir una tertulia. Y esto unido a que en algunos de estos templos han tenido la buena idea de vender café, las hace más acogedoras y cercanas a aquellos grandes salones de hace un siglo, con su rumor a ateneo vehemente, sus pequeñas mesas de mármol, sus columnas de capiteles corintios y sus elegantes espejos. El café finisecular era un ágora hospitalaria, hoy casi desaparecida, donde nuestro abuelos debatían sobre el bien y el mal, urdían intrigas y jugaban al dominó.

Toda librería es eso, una Babel de opiniones. Y sólo se distingue de la tertulia en que la palabra escrita tiene una dignidad superior a la de la palabra hablada y que transmite a la persona que lee. Para el lector asiduo, sus amigos más ilustres están en su biblioteca. Hay enemigos también. Y autores algo antipáticos, mas no por ello menos insignes. Bibliografías, novelas, ensayos, épica, lírica, historia, artes, ciencias, todo está ahí, en los libros: las ideas seminales, las más arrebatadas quimeras. Los libros son la memoria del hombre, su irracionalidad y su razón. Y la librería el único lugar donde la censura no penetra. Una librería es la libertad total. Allí derrapa el poder, se excomulga el fanatismo, se adversa el ruido y la furia.

En la dedicatoria de su obra Of studies, Francis Bacon escribió que unos libros son para saborearse, otros para ser masticados y muchos para ser olvidados. Pero hay otros que te dejan con hambre. Son los menos, y los más queridos, los que lees una y otra vez porque hay algún algo especial, si no misterioso, en ellos.”

Del llibre El vuelo del faisán herido, capítol “Bibliofilia”, de Fco. Pérez de Antón ; Artemis Edinter, Guatemala, 2000).

Read Full Post »

“No cal pas dirho: l’amor a la lectura està enrahó directa del grau de civilisació d’un poble. Un poble ahont abunden els llegidors es un poble civilisat en el bon sentit de la paraula. L’amor a la lectura porta l’amor a l’estudi; un poble que llegeix y estudia posseheix idees, y les idees són la força generadora dels grans actes. Ahont hi ha llegidors no triga gayre a haverhi bibliòfils. El bibliòfil, si val a dirho, es el llegidor perfeccionat, l’enamorat del llibre. L’amor a la lectura genera l’amor al llibre; comença’l llegidor a aymar els llibres per lo que diuen, per son esperit, y poch a poch se va agradant de la forma qu’enclòu el signe que gràficament representa la idea, del paper ahont el signe està estampat, del relligat dels quaderns ab les tapes que’ls estotxen defensantlos en lo possible de sos naturals enemichs: les mans barroheres, la polç, la llum, la humitat, els corchs… Un cop el llegidor ha esdevingut bibliòfil, difícilment se manté en un just medi en son amor a la part exterior o material del llibre; sovint sa afició agafa ayres de mania: mania noble y respectable, com totes les que no són més que la exageració d’un enlayrat sentiment. La passió per possehir un exemplar d’una edició escassa y rara es una de les característiques del bibliòfil. Y la trobo eminentment llegitima y rahonable quan se dirigeix a un exemplar prínceps d’una obra célebre, o quan se refereix a alguna de les edicions que de la meteixa s’hagin fet ab excelent gust tipogràfich y ab correctissima presentació: però crech qu’entra de ple en lo que’n dihém mania quan s’aplica a una obra antiga y rara sols per tindré aquestes condicions, sense cap altre valor literari, cientifich o artistich. Se sembla aleshores a la mania de l’antiquari quan guarda troços esmicolats de terriça sols perquè foren cuyts en temps dels romans. Quina fruhició més exquisida sent el bibliòfil quan fulleja ab sos dits un venerable incunable d’una obra célebre, quelcòm atacat del corch, de paper acigronat pel temps, relligat ab tapes de fusta de rovellat color; o quan fulleja una nova publicació acabada d’imprentar, resurrecció d’algún manuscrit antich d’autor eminent, impresa ab tipos gòtichs, ab amplitut de marges y encertadament composta!… Quin goig al sentir en sos dits el contacte agradós, quasi sensual, del paper’de fil… Quina fruhició pels ulls, pel tacte, per l’esperit al tindré a les mans un volum pulcrament relligat en pell de Rússia, ornat artisticameni ab daurats a mà, contenint alguna obra capdal de nostra literatura! L’Atlànlida impresa en paper Japó, el Canigó, o alguna altra de les edicions escullides d’obres de nostre gran Verdaguer!… Ab cert respecte, quasi ab veneració s’obre’l volum que reprodueix alguna obra de nostra antiga literatura, com per exemple El Fèlix de les maravelles del món, o el Llibre de Santa María (r) de Mestre Ramón Lull. Ab l’esperit freturés de fresca y senzilla poesia s’obre’l tomo de Cançons feudals cavalleresques recullides y ordenades per en Mariàn Aguiló. Ab el cor aixamplat per l’orgull patri s’obre la gloriosa crònica del gran Muntaner, disposat a entusiasmarse altra volta ab les famoses gestes de nostres avantpassats. El bibliòfil, per sobre del llegidor vulgar, gosa ab l’esperit y ab la forma material del llibre, desitjant sempre que l’estotx sia digne de la joya que guarda. Un dels fets que han coincidit ab nostre brillant renaixement literari y que ha contribuhit no poch a fomentarlo es el desenterrament d’obres del qu’era bon temps pera nostra patria. A n’en Mariàn Aguiló correspón la gloria d’ésser l’iniciador de tan noble tasca. No li han mancat seguidors, y en Bofarull, en Rubió y Lluch, en Vidal y Valenciano, en Victorià Amer, en Geroni Roselló, en Joseph Coroleu, en Antoni Bulbena y últimament la «Societat Catalana de Bibliòfils» han anat completant sa obra, que fou eminentment patriòtica y regeneradora.

Article: “Bibliofilia I” de Sebastià Junyent, a la revista Joventut, nº 275 de maig del 1905.

XQ        XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“ La falta de una crítica responsable, documentada y especializada ha contribuído por su parte al fracaso de nuestra moderna bibliofilia. Claro que la crítica de arte puede enfocarse de dos modos distintos: como una lírica descripción del objeto que se juzga, capaz de hacer llegar al lector una emoción parecida a la del contemplador directo, y en este sentido aclararle las ideas partiendo del supuesto de que el crítico sea el contemplador más sagaz; o también puede enfocarse comparando el objeto que se analiza a un patrón ideal y perfecto. La excelencia de la obra de arte dependerá de la exactitud con que coincida con el patrón ideal. Las cosas del espíritu no se producen nunca de una manera tan rotunda como para reducirlas a fórmulas. De todas maneras, en el caso concreto de las ediciones de bibliófilo es innegable que necesitamos tener una clara idea de los valores que ha de poseer un libro para juzgar hasta qué punto han sido conseguidos. La desorientación que lamentamos deriva del hecho de que la crítica se ha ejercido – si se ha ejercido – por gentes sin la prestación debida. No hay que subrayar que siempre que se ataca una cosa se tienen en cuenta las excepciones. Si podemos dudar del juicio sobre una obra de arte plástico emitido por un crítico musical, tenemos derecho a desconfiar de la crítica de libros ejercida por un crítico de arte. Claro que, en todos los casos, los conocimientos para hablar de una u otra cosa no son incompatibles ni mucho menos. Lo único que falta es poseerlos en realidad.

Esquematizando, se puede afirmar que un buen libro será el resultado de las condiciones siguientes, cada una de las cuales estudiaremos ddespués:

1ª. Valor literario del texto.

2ª. Perfección de la parte tipogràfica.

3ª. Acierto de las ilustraciones – si las hay – en su doble relación, espiritual con el texto y material con la tipografía.

4ª. Resultado conseguido con estos elementos en su aspecto final de armonía, personalidad y caràcter,”

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p- 167-168.)

Read Full Post »

“ A dret seny he deixat que passés enllà la festa major del Llibre, amb tots els seus ritualismes imposats, per parlar del llibre. Les festes majors de la litúrgia acostumen de tenir vuitada. La festa del llibre no solament vuitada hauria, sinó que hauria de durar de cap a cap d’any. I la festa hauria d’ésser silenciosa, recollida, en el secret de la cambra, on l’Evangeli diu que s’ha de recloure aquell que vulgui fer oració al Pare qui està en el cel. I un hom s’hauria d’acostar al llibre amb aquell estovament d’estranyes i amb aquella flama continguda amb què es fa una comunió espiritual.

Bibliofília val tant com dir amor al llibre. No precisament a les edicions rares ni a les sumptuoses relligadures. No és que això hi sigui per demés. Els qui estimem els llibres voldríem veure’ls i tenir-los sempre noblement estampats i bellament vestits. No han d’ésser aquestes apreciablles exterioritats alló que en el llibre ens enamori; sinó la íntima i callada confidència que ens fa; la veu secreta de l’oracle que ens parla de dins aquell bosc de fulles vives, de dins aquella penombra frondosa on l’esperit habita i vol ésser consultat.

Renan retreu amb gran elogi i amb una mica-mica de recança aquella fórmula de la vida oculta i feliç de Thomàs de Kempis: In angello, cum libello: A un petit recó amb un llibre petit.

Certa cosa és que hi ha llibres que tenen un poder quasi miraculós de pacificació. Erasme conta d’ell mateix que de la lectura dels Diàlegs Ciceronians en sortia amb l’ànima aplacada. I no era cosa gaire fàcil portar la pau a les ànimes fremebundes dels homes del Renaixement. La lectura de Thomàs de Kempis també n’és de pacificadora. I pacipica l’ànima i la reposa la lectura de Sèneca; i agombola l’ànima i la bressola la lectura del petit llibre de Marc Aureli, de qui hom ha dit que era l’Examen de consciència d’un Emperador. A les pàgines d’un llibret aixì, de benefactor i remeier, un hom si hauria d’acostar en estat de gràcia:

Sunt certa piacula vitae quae te Ter puré lecto poterunt recreare libello

Hi ha certs vicis en la vida, diu Horaci, pels quals vicis devem expiació, qne es poden redimir amb la trina lectura d’un llibre, feta amb puresa de cor. Com es veu, el poeta filosòfic i sentenciós, parla de la lliçó d’aquests llibrets que aconsolen, com si fos un acte de religió o de litúrgia. D’aquesta religió són professos, i són devots d’aquesta litúrgia, no tant els qui amen els llibres per l’estamper que els donà a llum, per la raritat qne els fa inassequibles, per la noble enquadernació que els dóna preu ; sinó més tost aquells altres qui els estimen pobrets i nuets, per ço que porten dintre, per l’ametlla gustosa i suavíssima qne han madurat entre el fullam. Estimar els llibres per la part externa, té el seu risc i el seu perill : el de degenerar en la bibliofília, en el sentit restret i pejoratiu del mot, que fa qne els qui n’estan tocats s’aturin a les portes del temple i no siguin admesos, per indignes i mal preparats, a la celebració dels misteris ni a la partícipació del festí. De bibliòfils així n’hi ha molts, adscrits a una fe qne no professen, i a una religió on no combreguen mai.

Anatole France, el gran ensumador de  llibres — posat que la llur astringent olor fou la primera que sentí el seu olfacte d’infant, dins la botiga del seu pare — evoca, en un dels articles que composen La Vie littéraire, la figura de dos bibliòfils, canonge l’un de Notre Dame i vicari l’altre d’una de les parròquies de París. Com que estaven tocats d’una mateixa passió, ell, l’home de les escèptiques elegàncies, i aquells dos sants barons de Déu, tots els matins, sense cita prèvia, com és de raó, es trobaven rondant pels volts d’allà on morava Bibliofília, la dama de llurs amors i de llurs pensaments, invariables i constants. Olorin els qui vulguin roses i gessamins, que jo oloraré fulles impreses, es deien cada un a sí mateix, en eixir de casa. Com que estimaven el mateix, sentien un devés l’altre una sorda i hostil gelosia ; i es trobaven, tots tres a la mateixa hora, al lloc mateix : als Encants de llibres, entre el Pont Reial i el Pont de Sant Miquel,es saludaven amb una polida i untuosa salutació; es miraven de reüll, amb un gest dissimuladament hostil, i s’espiaven les butxaques. La tasca dels dos eclesiàstics sobre la terra, era d’embutxacar, dins les insondables fondàries que porten els clergues, a l’un i a l’altre costat de la sotana, llibres relligats en pell; si al llom portaven, un daurat, aquella menuda flor de lis de les enquadernacions del segle XVIII, quina joia! El lliri de Salomó, no tenia comparança per ells amb aquell petit lliri bibliogràfic. EI canonge era grassó í rodó i tenia la cara púdica i vermella com la d’un infant ; un cos fet a posta per estatjar una ànima plàcida, canonical. El vicari era escardalenc í violent, amb el front votat a les tempestes. El canonge meditava d’escriure la Vides dels Sants Bretons i per això furava en les llibreries. El vicari pensava fer una obra de vasta polèmica, una mena de Ciutat de Deu de Sant Agustí i per això furgava en els encants. Estimaven, però, els llibres amb un tal amor tan cariciós que aquest amor fou estèril No s’han escrit ni les Vides dels Sants Bretons del canonge de Notre Dame ni la gran obra apologètica del vicari d’una de les parròquies de París.

Article: “Bibliofilia I” de Llorenç Riber a La Veu de Catalunya,  27 oct 1926.

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

Els Quatre Gats

“ Los establecimientos de viejos libros de Barcelona radican la mayor parte en la actualidad en las calles de los alrededores de la catedral, en las que abundan también las tiendas de mercaderes de las más diversas antigüedades.

José Porter es en nuestros días el más activo, entusiasta e internacional de los libreros anticuarios, admirado de los bibliófilos, de los escritores y de todos sus colegas. En 1923 inauguró su primer establecimiento en la calle de Montesión, en el inmueble neogótico en cuyos bajos estuvo  instalada durante cuatro años la cervecería-restaurante ‘Els Quatre Gats’, que tan grato recuerdo ha dejado en el mundo del arte. Hoy, su vasto establecimiento ‘ Porter-Llibres’, instalado en la Avenida de la Puerta del Ángel, es considerado una institución bibliográfica de primer orden, por lo que ha recibido oficialmente las más honorables distinciones. En el estrado de su salón de conferencias, personalidades de gran prestigio disertan sobre temas varios relacionados con la bibliofilia y su más recóndita significación.

En su reciente publicación, que titula ‘Els Llibres’, obra dada a la luz en 1973, con motivo de la celebración del cincuentenario de su librería, descubre José Porter cuál ha sido y sigue siendo el calibre de su vocación de librero, anticuario y erudito, sensible a todas las manifestaciones del arte y del espíritu, de la música y de la poesía. La sólida tradición de la bibliofilia catalana, nos dice Porter en uno de sus ensayos, fue personificada por la excelsa figura del obispo Félix Torres Amat y por Marián Aguiló i Fuster, precedido de otros no menos célebres varones del siglo XVIII, precursores de la bibliofilia de nuestra región”.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 250-251.

Read Full Post »

Museu Maffeiano a Verona

“A les grans biblioteques es troben llibres d’aquests que podríem anomenar dues vegades morts.

No fa gaire es va aconseguir un procediment per fotografiar els palimpsests sense necessitat d’haver de recórrer a procediments químics.

Els llibres tenien, sens dubte, molts enemics; però el nombre dels seus amics no és tampoc gens menyspreable. Aquests últims s’han pres tosa classe de molèsties, han fet els majors sacrificis per buscar les obres perdudes del geni humà. Han anat a desenterrar-dels arxius dels convents, dels sepulcres egipcis, de les cendres d’Herculano i Pompeia.

Els bibliòfils van haver de vèncer de vegades grans obstacles en la noble lluita pels seus protegits. Destacaré només un dels múltiples fets que exalten les glorioses proeses dels amics dels llibres. Es tracta d’Escipio Maffei, que va descobrir la biblioteca de Verona.

L’única pista d’aquesta biblioteca amb els seus valuosíssims manuscrits llatins eren uns apunts fets per certs homes que havien passat per Verona molt abans que Maffei. Els il·lustres investigadors Mabillon i Montfaucon es van esforçar en va per trobar-los. Semblava impossible trobar mai aquells documents.

Però Maffei no es va desanimar. Encara que no era un paleògraf, sinó simplement un apassionat bibliòman, Maffei es va consagrar amb ardor a la tasca, que va ser a la fi coronada per l’èxit. Èxit més rotund encara perquè va trobar la biblioteca justament en el mateix lloc en què els altres havien buscat en va els anhelats manuscrits.

Veritat és que els llibres no estaven dins dels armaris, com s’havia cregut, sinó a sobre, i només a Maffei se li va acudir enfilar-se a regirar l’espès pols que ningú havia tocat des de feia centenes d’anys. Quin no seria la seva alegria en descobrir, en un gran desordre, els més antics manuscrits llatins!

http://elalmacendelconocimiento.com/la-biblioteca-de-alejandria/

Moltes coses més podríem referir sobre la sort dels llibres: dels que van ser pastura de les flames en l’incendi de la biblioteca d’Alexandria, dels quals es van perdre per sempre en els convents, d’aquells les pàgines es van retorçar perint en les fogueres i en les revolucions, i, finalment, dels que van desaparèixer com els soldats en les guerres.

La sort dels llibres ha anat de vegades unida a la dels homes i fins i tot a la de pobles sencers. Els llibres no s’han limitat a explicar-nos històries entretingudes o instructives. Van prendre part en guerres i en revolucions, van influir en el destronament dels reis, van promoure revoltes. Van lluitar uns al costat dels vencedors, altres amb els vençuts, i moltes vegades es podia distingir a primera vista a quina de les dues parts enemigues pertanyien.

En una biblioteca universitària he vist llibres francesos publicats abans de la gran Revolució de 1789. Hi havia un preciós prenc amb tancaments valuosos i precioses estampes. Era un llibre monàrquic, ostentós com els cortesans a què pertanyés. D’altres, en canvi, eren tan reduïts de mida, que fàcilment es podien lliscar en una butxaca o amagar a la mà. Pertanyien als revolucionaris, i la seva grandària s’adaptava a la seva finalitat: havien d’ocultar-se per passar fàcilment les fronteres i sostreure’s a la vista dels vigilants. El format d’un llibre no depèn, doncs, de la casualitat. Com la vida dels llibres és inseparable, en realitat, de la dels homes, s’acomoden en el seu exterior a les necessitats d’aquests.

De l’article: “El Sino de los libros”, cap. VI del llibre de M. Ilin, Negro sobre blanco ( Una historia de la escritura y el libro para chicos y grandes), Ed. Aguilar, Madrid, 1948, llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

χφ        χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ    

 

              

“ Muy pocas personas parecen darse cuenta de que los libros tienen sentimientos. Pero si algo sé con total certeza es esto: que mis libros me conocen y me aman. Cuando por la mañana me despierto y recorro con la mirada la habitación para ver cómo están mis amados tesoros, y cuando con alegría les digo:’¡  Buenos días tengáis, mis queridos amigos !’, con cuánto amor me miran, y qué contentos están de que mi descanso no haya sido perturbado. Cuando tomo alguno en mis manos, ¡con qué ternura responden a mi caricia y con qué alegría a mi petición de consuelo!

Risa para mis momentos más alegres, distracción para mis preocupaciones, consuelo para mis pesares, charla ociosa para mis momentos de mayor pereza, lágrimas para mis penas, consejo para mis dudas, y seguridad contra mis miedos. Todo esto me dan mis libros, con una prontitud y una certeza y una alegría que son más que humanas. Por eso yo no sería humano si no amara a estos amigos y no sintiera eterna gratitud hacia ellos”.

Del llibre Los amores de un bibliómano, d’ Eugene Field, de la editorial Periférica, de Cáceres, editat l’any 2013 com poques editorials ho fan avui dia. D’aquesta editorial de Cáceres he llegit dos llibres més, inoblidables, La librería ambulante y La librería encantada, de Christopher Morley.

Aquests tres llibres són d’aquells que es llegeixen en pocs dies, d’aquells que sap greu quan els deixes de llegir per fer altres coses i que fas les coses el més aviat possible per tornar a llegir fins el final.

A més a més de les històries, una cosa molt important, és la lletra, el tamany, la enquadernació, senzilla, però ben feta, els marges, que fan que la lectura es faci més agradable, cosa que avui en dia sembla que no es fàcil, però aquesta col·lecció sembla feta amb ganes de que la gent gaudeixi de la lectura .

Read Full Post »

 “Caganòfil”, butlletí de l’Associació d’Amics del Caganer, n.17, Barcelona, 2000.

 

“Al magnífic i pintoresc Barri Gòtic de Barcelona – testimoni de dos mil·lenaris d’història -, a l’altura de l’àbsida de la catedral, està situada  “Gràfiques El Tinell1 ( carrer Freneria, nº 1), que és [era] l’únic taller existent actualment a tota Espanya, dedicat a l’estampació de xilografies.

A les xilografies que representen els antics oficis barcelonins, pertanyents al segle XVIII, es pot admirar el senzill enginy usant el burí que es va produir al passat, ressaltant la seva coloració violenta que ens recorden les cèlebres i delicioses imatges d’Estrasburg.

Per a la seva obtenció, utilitzaran les planes de fusta antigues (originals) de boix, de la seva pròpia Col·lecció, i després, il·luminades a mà, una a una, seguint la laboriositat i tècniques de l’època.

Xilografia feta a Gràfiques El Tinell

 

La finalitat de les xilografies consistents en divulgar i donar a conèixer els oficis molt corrents en aquella època i, entre ells, podem admirar un apagallums deliciós, un llenyataire, un teixidor, el que buida i emmotlla els esclops, el ceramista o un boter, a més a més de vaixells i altres motius de creació artística i simbòlica d’aquells temps, que formen l’extens i variat assortiment d’aquest taller xilogràfic.

De tots els procediments de gravar, sobresurt, per la seva bellesa, destresa i artesania, el que es realitza en fusta, i de l’ús d’aquesta, procedeix el nom de XILOGRAFÍA (del grec Xilón, fusta, i graphe, esculpir, gravar).

El gravat a la fusta és anterior a la invenció de la impremta. Van ser els monjos en els seus monestirs els que van perfeccionar l’art de gravar en fusta o xilografia; art del que es recorden dues grans escoles, l’Epinal i l’Estrasburg.

Xilografies Catalanes d’oficis del segle XVIII”, article a Cuadernos de Bibliofilia, númeo 4, abril 1980, p.63.

1.-En el vlok “exploradors urbans”  hi ha un article sobre el desaparegut establiment “Gràfiques El Tinell”.

Epinal

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

“Y permita el lector que relatemos la aventura de un imaginario bibliófilo. «Era un hombre modesto; su pasión por los libros era grande, voraz; pero sus medios de fortuna eran menguados. Estaban vedadas para él las grandes ediciones; no podía saborear las ediciones primeras y preciosas do los clásicos. Tampoco las ediciones modernas costosas, en varios volúmenes, podían tener acceso a su biblioteca. Su biblioteca la componían cuatro o seis grandes estantes. Toda clase de volúmenes se iban alineando en los andenes. Muchas obras en cuatro, seis ó más volúmenes estaban incompletas.

»El buen bibliófilo era infatigable. Lo rebuscaba todo. Ningún siglo estaba libre de su ‘pesquisición’, ponía su mirada en todas las literaturas. En los puestos de libros viejos, al aire libre y en las tiendecillas angostas, el incansable bibliófilo recogía libros grandes y libros chiquitos de todo cariz y toda laya. Los bolsillos del gabán y de la americana del caballero se ostentaban siempre grávidos, abultados. ¡Con qué emoción ponía sus manos el bibliófilo sobre un volumen codiciado! Lo miraba y volvía a mirar; se lo llevaba a casa puesto con cuidado en el bolsillo; lo examinaba luego atentamente; lo leía, en fin, despacio: lentamente, gozando de tocia la sustancia del volumen.

»Y con todos sus libros había hecho lo mismo. La lectura de esos volúmenes era para el bibliófilo algo más que una simple lectura; había sentido el libro; había vivido con él; había gozado de ese volumen roto, incompleto, y de todo el ambiente espiritual en que el libro se había formado. El esfuerzo, los sacrificios, la perseverancia, los fervores que le habían costado estos libros, habían hecho que la vida del bibliófilo estuviera ligada —íntima y cordialmente— a todos estos libros, aun deteriorados y faltos.

»Un día, por azar de las cosas, el buen bibliófilo heredó una reducida, pero magnífica biblioteca. Figuraban en ella las bellas ediciones que nunca el caballero había podido conseguir. Ya tenía allí el bibliófilo, al alcance de su mano, los libros, las ediciones críticas, definitivas, en que se forma el sólido saber. No tenía más, para ser erudito moderno y seguro, que leer estos libros preciosos. No era preciso, por lo tanto, que el caballero tornara a sus puestecillos en busca de las ediciones descabaladas y caducas en requerimiento de un segundo o un tercer tomo de una obra que no podía antes conseguir completa. .

»Y sin embargo, el buen bibliófilo, en vez de alegría, sentía una vaga tristeza. Aquellos libros espléndidos no eran los que le habían acompañado durante toda su vida. Los otros, los vagabundos, los callejeros, representaban para él la libertad, la independencia de espíritu, la sensibilidad espontánea y viva. Un poco del tráfago de la calle y de la independencia del escritor bohemio estaban infiltrados en sus páginas. Lo otro —las ediciones magníficas— era lo definitivo, lo inconmovible, lo solemne, lo dogmático; esto —el volumen incompleto y roto, pero leído y sentido— era la espontaneidad y la libertad. La imaginación no estaba sujeta, leyéndolos, a las trabas de la crítica, y podía saltar, volar y fantasear. La imaginación, libre de la imaginación, libre de trabas, espoleaba a la sensibilidad.

»Y lentamente, sin poderlo remediar, el buen bibliófilo volvía las espaldas a sus espléndidos libros y se encaminaba a los puestecillos de las ferias en busca del volumen aventurero.» La labor realizada por el desaparecido «Instituto Catalán de las Artes del Libro» nos ha legado una preciosa cantidad de obras inmortales. Hoy el «Instituto Nacional del Libro Español», cuyo director, Guillermo Díaz-Plaja, se esfuerza no sólo en divulgar tanto en nuestro país como en Hispanoamérica el libro español, sino en procurar su más elevada presentación, llegará indudablemente al enriquecimiento de nuestras ediciones a base de su magnífica presentación.

Article: “ Dos obsequios”, de Luis Valeri a La Vanguardia , 26 de juliol de 1968.

 

Read Full Post »

“ Els llibres – va dir a poc a poc el professor – parlen de persones que van existir en un temps passat i també d’éssers que tan sols són reals en la imaginació dels seus creadors. Els llibres són les formes d’art més vives de la història de la humanitat. Han estat escrits per persones que van consagrar-hi la seva existència per fer que la nostra fos una mica millor. Els llibres són la veritat, i els somnis, i la realitat, i la fantasia, i el coneixement, i l’entreteniment, i la pau, i la vida. Sí, la vida, perquè els llibres són vius, tenen ànima, cor, sentiments”.

Del llibre La biblioteca dels llibres buits de Jordi Sierra i Fabra, Ed.Cruïlla, Barcelona, 2002. Col. El vaixell de vapor, 127.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Ciertamente que, como dice Ortega y Gasset, al tratar de «El libro como conflicto», hay ya demasiados libros. Aun reduciendo sobremanera el número de temas a que cada hombre dedica su atención, la cantidad de libros que necesita ingerir es tan enorme que rebasa los límites de su tiempo y de su capacidad de asimilación. La mera orientación en la bibliografía de un asunto representa hoy para cada autor un esfuerzo considerable que gasta en pura pérdida. Pero una vez hecho este esfuerzo se encuentra con que no puede leer todo lo que debería leer. Esto le lleva a leer de prisa, a leer mal, y, además, le deja con una impresión de impotencia y fracaso, a la postre de escepticismo hacia su propia obra».

No pretendemos en estas líneas tratar del afán de leer por leer, sino de leer lo que excita nuestra intelectual curiosidad, sea ésta literaria, religiosa, científica o artística. El libro de que me ha hecho obsequio el señor vizconde de Güell es de los que atraen tanto  por su contenido como por su riquísima presentación. En el original que en dicho precioso libro figura debido a la pluma eterna de Azorín se hace un merecido elogio de «La Feria de los Libros». Aludiendo a la de Madrid, dice: «En la Feria se encuentran siempre libros curiosos. Hemos dicho que existen en el campo del saber diversas culturas La cultura de los grandes clásicos leídos en ediciones críticas, impecables, no es la misma que la que suponen las lecturas universales y el azar de libros múltiples y de varias literaturas. Un poco de todos los pensamientos que han tenido los hombres en todas las épocas y en todos los lugares, es cosa diversa de la erudición segura, sólida pero limitada, que dan las obras de las ediciones definitivas. Tal vez por esta erudición limpia y precisa se forma el saber—el saber profundo respecto a una determinada materia— y tal vez la lectura al azar de toda clase de libros, antiguos y modernos, españoles y extranjeros, forma y aguza una sensibilidad.

Article: “ Dos obsequios”, de Luis Valeri a La Vanguardia de 26 de juliol de 1968.

 

Read Full Post »

“En una edició de bibliòfil només són acceptables les tècniques nobles de reproducció: xilografia, talla dolça i potser la litografia. Pel que fa a aquesta, encara que és opinable la seva consideració com a gravat – i la nostra és contrària -, és en canvi indiscutible que és obra directa de l’artista i acceptable en bibliofília. Les consideracions sobre la seva harmonia amb la lletra impresa són les úniques que poden fer-la acceptar o rebutjar en cada cas.

Aquesta exclusió de les tècniques mecàniques de reproducció no és un caprici dels editors ni un afany gratuït d’encarir els llibres. Les il·lustracions les ha de fer la mà de l’artista, no la màquina. Entre el resultat del sistema més perfecte de reproducció i l’obra original hi ha sempre una distància enorme. És la distància que va del que és viu al mort. El traç directe de l’artista queda desvirtuat en passar per la màquina. Serà un cadàver molt ben conservat, perfectament embalsamat, però fatal i irremissiblement mort”.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp.171-172.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

“ -¿Qué le han traído a usted los Reyes Magos, querido Gaziel?.

– Nada, señora. Hace ya mucho tiempo que no se acuerdan de mi.

– ¿ Será por sus muchos pecados?

– Por el peor de todos, que es tener más años de los necesarios.

– No lo crea  usted, porque a mi todavía me han dejado algo en el zapato.

– Las damas, mi querida amiga, no tienen edad, y sus zapatos, cuando son hermosas, fácilmente se confunden con una babucha de muñeca.

– ¡ Qué galante es usted!

– Más lo han sido los Magos. Pero. ¿ puede saberse ya qué le trajeron? ¿Joyas, encajes, perfumes, brocados…?

– Nada de eso. Se trata de algo nuevo, excepcional, que a usted seguramente le gustará más que a mí misma. ¿ No lo adivina ya?.

– No, francamente.

-¡ Un libro, hombre de Dios! Los Reyes Magos me han traído un libro.

– ¡Cómo !

– ¿ Ve usted? Ya sabía yo que iba usted a poner unos ojos como dos candiles.

– En efecto: ¡ es tan raro, en España, no que los Reyes se muestren galantes con las damas, sino que sus ofrendas sean espirituales! … Y dígame: ¿ qué libro es ese?

– Una preciosidad. Dicen que hasta ahora no se había visto, en este ramo de la bibliofilia, cosa igual entre nosotros. Va encerrado en un estuche de seda. Más que un libro, parece una joya.

– ¿ Y, cómo se llama ese libro-joya?

Semana Santa, por Gabriel Miró. Es una edición, soberbia y exquisita, de una de las obras más características del gran prosista levantino. ¡si viera usted las láminas que lleva grabadas al boj! ¡ Y qué papel. Qué márgenes, qué tipografía!… Pero, ¿ qué le pasa a usted? Vuelve la cabeza. ¡ Acaso no le gusta esa obra?… ¡Mírela, por Dios! Aquí está el estuche. Esta es la portada.

-¿ La ha leído usted?

– ¡Por lo menos diez veces! Primero el nombre del autor, arriba. Luego las grandes titulares. Ornamentación profusa. Y más abajo, una línea secundaria que dice… ¡ Es posible?… Dice: Nota preliminar por Gaziel. ¡Ah! ¿ Con que usted anda metido en este asunto de mis Reyes Magos?

-¿ Yo? ‘De ninguna manera! A mi el editor de esa obra me pidió, hace mucho tiempo, que le escribiese cuatro palabras iniciales. Y nada más.

-¿ Le conoce usted, entonces?

-¿ A quién va a conocer un pobre escritor, si no es a todos sus presuntos cómplices?

-Dígame, pues, en confianza; este de quien hablamos, ¿ no está un poco chiflado?

-¡Caramba! ¿ Por qué lo dice usted?

-¿ Sabe usted cuánto vale este ejemplar de Semana Santa?

-No sé, y usted tampoco debería saberlo.

-¿ Por qué?

-Porque, según acaba de decirme, es un regalo que le han hecho a usted los Reyes Magos, y esos señores acostumbran a borrar los precios y escamotear las facturas.

-Es verdad; pero mi marido tiene mucha confianza con los criados de los Magos, y lo que ellos le contaron yo he querido saberlo, para cerciorarme de que el regalo de este año no desmerecía del magnífico Renard que me trajeron el año pasado. Y, ¡pásmese usted! El libro vale casi tanto como la piel de zorro; seiscientas pesetas. Honradamente: ¿ usted cree que se venderán tres? Por algo le decía yo a usted que el editor está chiflado.

-Tal vez; los hombres de negocios tienen también sus chifladuras, como los poetas.

Article: “El libro-joya” de Gaziel a La Vanguardia, 8 de gener de 1932, p. 5.

 

Read Full Post »

Older Posts »