Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Oficis del llibre’ Category

“¿I els llibres? Vegem com es va procedir amb ells:

Després que el poble sobirà, tan clement, tan moderat i just, havia degollat ​​un bon matí als habitants d’algun convent, es retirava per fer el repartiment a casa del que cadascú havia fet fora, als seus parents i amics, per les finestres. Si per descuit o deliberadament el convent no havia estat cremat l’autoritat, novament constituïda i escollida entre el més selecte de la població liberal, arribava més o menys de pressa per apoderar-se de les restes en nom de la nació. Sense preocupar d’engendrar possibles enemics en la seva pròpia colla, no deixava de donar part generosament de tot el que trobava al primer que arribava, sobretot quan eren llibres, mercaderies de mala qualitat i de poc valor a judici seu. Mentrestant, com era necessari fer veure que hi havia organització, se’ls amuntegava en qualsevol part i es confiaven a qualsevol fins a nova ordre. Aquest qualsevol, que canviava freqüentment, mitjançant diners i fins i tot per pura cortesia, els posava a la disposició de vostè durant els anys que les altes autoritats governamentals passaven a prendre una decisió. Generalment aquesta decisió era transportar els llibres a una capital de província, transport assenyalat sempre pels in-foli i els in-4t, que el traginer llançava durant el camí als nois o amb els que gratificava als venters i hostalers i als amics que trobava. A la capital de província, nou amuntegament de llibres en algun magatzem molt obert, nova aplicació del està a la disposició de vostè, etc., etc.

A la fi arribaven les instruccions precises, i els savis nomenats ad hoc per disposar del que quedava. Cap es descuidava i no oblidava ni al seu cosí el professor, ni al seu amic el llibreter, ni al seu compare el botiguer. Moltes vegades també, o per falta de local convenient o per necessitat de diners, l’autoritat municipal decidia una venda en conjunt i al pes. Així va ser com quatre mil arroves de vitel·la, tretes exclusivament de llibres, van ser venudes d’un sol cop a jueus portuguesos al seu preu material. D’aquesta manera un especulador conegut meu va comprar en diverses vegades més de cinc-cents mil rals (120 a 130 mil francs) de llibres al preu del paper, però no obstant això, no li va enriquir, a causa de totes les vicissituds per les quals havia passat la mercaderia abans de ser venuda.

D’aquesta manera, la dispersió de les biblioteques del clergat va alimentar durant molts anys a el comerç de llibres vells; gairebé tots els que valien la pena, o per la seva raresa, o per la seva conservació, van passar poc a poc a l’estranger. Actualment el mercat està buit, gràcies a aquesta aparença d’estabilitat amb que l’administració del general Narváez ha gratificat al país.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 65-67. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Para abordar nuestro objeto de estudio específico, nos encontramos con una serie de conceptos asociados a las ediciones de bibliofilia o los libros para bibliófilos como ser: los volúmenes de lujo, las ediciones limitadas, pero también los libros ilustrados, las impresiones artísticas, las ediciones de arte e incluso los libros de artista u obras-libro. Consideramos que la expresión libro para bibliófilo es menos erudita y coloquial que edición de bibliofilia, pero ambos resultan en cierta medida equivalentes a los fines del presente trabajo. Según Francisco Mendoza Díaz-Maroto (2002), pueden plantearse tres tipos de libros destinados a los bibliófilos. En primer lugar, se incluyen las ediciones de bibliofilia ilustradas por artistas profesionales de las que hablaremos más adelante. En segundo lugar, se tienen en cuenta las reproducciones facsimilares completas de originales, que exigen la mayor calidad posible de las copias. En tercer lugar, se consideran aquellas publicaciones y reimpresiones de diversa índole que versan sobre bibliofilia, agrupadas según temáticas afines (bibliografía específica, incunabilística, bibliología, etc.).

Respecto al resto de los términos, el concepto ‘volumen de lujo’ suele ser utilizado por los mencionados aristobibliófilos que quieren comprar un libro valioso con el propósito de adquirir cierto rango social. Como su nombre lo indica, el volumen lujoso alude a una ‘edición especial’ (cuidada o esmerada), realizada con materiales de calidad. Según el crítico de arte Atilio Chiáppori (1937) “Casi no habría que hablar del ‘libro de lujo’, ese advenedizo de la bibliografía contemporánea, que se pavonea con la riqueza de su papel fabricado en cubas especiales; con sus tipos fundidos expresa y exclusivamente para su impresión; con sus estampas tan primorosas como detonantes e insulsas; con sus encuadernaciones suntuosas, recargadas de ‘hierros’ y de policromías”. Para este autor “Es el rastacuero de las bibliotecas que improvisa el ‘nouveau-riche’ con pretensiones intelectuales.”  El escritor y jurista Abel Cháneton (1943) también critica la “moda del libro de lujo”, importada de París y fruto de cierto snobismo porteño. En contrapartida, en lo que concierne al libro lujoso, para Rafael Alberto Arrieta (1928) “El lujo es la expresión de la riqueza y el arte es el más caro de los lujos”.

La noción de ‘edición limitada’, hace referencia a la restricción del número de ejemplares impresos. Si bien suele relacionarse en muchos de los casos con el ‘libro lujoso’ o con el ‘libro raro’, esta producción restringida puede tratarse de cualquier tipo de publicación y no necesariamente una edición para bibliófilos. Asimismo hay que tener en cuenta que, según el Código de la Bibliofilia Moderna (1936) escrito por Maurice Robert, la tirada “no será arbitrariamente limitada, con miras a inflar artificialmente su precio de venta.

Por un lado, con la denominación ‘libro ilustrado’ (asociado al livre de peintre francés) se privilegia el lugar de las imágenes (en negro o en colores) realizadas ad hoc por un dibujante, pintor o grabador en relación de complementariedad con el texto. Esta labor del artista ilustrador, aunque habitualmente se considera como una responsabilidad subordinada a la primacía del autor literario -coetáneo o no-, plantea la producción de un libro como un hacer fundamentalmente colaborativo (Romero y Giménez, 2008, p.105). Según el mencionado Código, comentado por el pintor y grabador Alfredo Guido (1945), el libro de bibliófilo “es el que acompaña a su texto ese elemento vivo que es la imagen, la que prolonga los goces del espíritu por medio del placer visual (…)” Para Guido el ilustrador tiene que ejercer su oficio evitando cualquier exhibicionismo;“debe tener ante todo el sentido del libro y de su arquitectura (…) debe colaborar con la obra, haciendo que sus dibujos preparen un clima propicio para el libro, a veces hasta con simples ornamentaciones.” En este sentido, en el libro ilustrado cobran importancia los elementos que tienen un papel decorativo, ya sean las letras capitulares o iniciales, las orlas y las viñetas en las cabeceras o en los finales de los capítulos. Por otro lado, la noción ‘impresión artística’ se utiliza principalmente en la publicidad de imprentas, en alusión a cualquier tipo de técnica, manual o industrial.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de

María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Codi de la Bibliofília Moderna de Robert

Read Full Post »

“Ens proposem de comentar per a aquest diari l’aparició de l’opuscle La bibliografia eròtico & priápica catalano-valenciana d’Antoni Bulbena i Tosell (1920), original d’Alexandre Venegas, publicat amb peu d’impremta de 1982 a la llibreria de Diego Gómez Flores.

            Singular és l’autor d’aquest llibre singular que acaba d’editar un llibreter de vell del més alt estil instal·lat al carrer dels Banys Nous de Barcelona. Feia dècades que no apareixia res semblant en català i calia, naturalment, que, perquè el fet es donés, fossin uns personatges de fora dels cercles habituals de la producció en la nostra llengua els qui l’endeguessin.

            El llibreter té la botiga oberta i no és cap misteri, però l’autor cultiva els enigmes; apassionat dels símbols, sosté que el seu destí ha estat escrit des de sempre, però als amics només els conta, amb moltes cauteles, algunes de las claus que creu posseir. Ja el seu pare era home de molts llibres, i els tenia en algun indret boirós del nord de la península: com que la primera i única cosa que veié en néixer Venegas foren llibres i només llibres, no té escrúpol a dir que per a ell la lletra impresa bellament relligada ho és tot. Els llibres són la seva única pastura, per això es defineix com a bibliòfil: li sembla que això pot donar perfectament la imatge de què es un home. Venegas afecta creure cegament en els jocs de xifres i, ara que voreja els cinquanta, sent que ha arribat el moment de preparar-se per a la vida pública; només ara, doncs, comença a donar als amics alguns originals triats del que té guardat als calaixos i que aspira a ser divulgat per la impremta…

La primera contribució a la bibliofília catalana d’Alexandre Venegas està dedicada a la memòria d’Antoni Bulbena i Tosell, un home en qui potser Venegas ha retrobat la imatge d’una part d’ell mateix. Bulbena és un intel·lectual “pretèrit” pels catalans, diu Venegas, perquè va ser catalanista, però d’un catalanisme extemporani. Lluità per instituir una ortografia pròpia en plena era noucentista i, a la manera de Miquel y Planas, el gran editor dels clàssics medievals, volgué crear els seus propis mitjans de difusió en català d’una certa mena de literatura. Concretament Venegas com a primer tast ens ofereix una ràpida semblança del Bulbena col·leccionista, traductor i editor de literatura eròtica, un catàleg de les publicacions d’aquesta matèria que va posar en circulació i la transcripció de la Bibliografía erótico&priápica catalano-valenciana compilada pel mateix Bulbena l’any 1920.

L’erudita anotació de Venegas supleix àmpliament les mancances de Bulbena i ens ofereix un autèntic món d’informació menuda sobre una matèria tan tradicionalment secreta i reservada com és la de l’erotisme de lletra escrita i de llibre il·lustrat.

            Cal tenir una especial sensibilitat per a jugar el joc de la literatura d’infern de bibliòfil; en realitat cal partir de la base que és intrínsecament bo que existeixin matèries reservades i que, a més, hom ha estat especialment designat per a custodiar l’encís d’aquesta reserva que és el secret últim de l’existència de la literatura eròtica. Res més allunyat de l’agressiva i grollera presència de la revista pornogràfica que vocifera al quiosc i ens ofèn amb l’obvietat i l’evidència. Hom comprova, llegint el llibre que ens ocupa, que a Catalunya els bibliòfils realment passionals com Miquel y Planas o el Bulbena de Venegas van descobrir al tombant de segle la fascinació de la literatura d’infern a través sobretot dels contactes amb la bibliofília francesa; la bibliografia recollida al volum de Diego Gómez n’és un testimoni de primer ordre. Hi trobem coses tan conegudes i estimades com el Tirant lo Blanch vist en perspectiva eròtica i coses tan desconegudes com l’ambigu “setmanari agrícola” La Figa , aparegut a Barcelona l’any 1913. Per a molts la lectura del llibret de Venegas serà el descobriment d’un univers insospitat que, en qualsevol cas, té l’interès de les coses alhora casolanes i prohibides. I també és possible que hom descobreixi, llegint-lo, el discret encant de la prohibició.

(A partir de llavors deixà de publicar i emprengué el projecte de La bibliografia eròtico&priàpica catalano-valenciana de llibres, fascicles, manuscrits e fulles volanderes de tall literari per A.B.T. ( BNC. Dipòsit de Reserva Bul. 124 (ms.). Aquest projecte entrà a formar part de les col·leccions de la Biblioteca Nacional de Catalunya el juny del 1936, per donació d’Antoni Bulbena mateix. Afortunadament la transcripció, acompanyada d’un estudi excel·lent, veié la llum pública el 1982 de la mà d’Alexandre Venegas ( pseudònim de Pedro M. Cátedra) en una edició de bibliòfil de dos-cents cinquanta exemplars de tirada. VENEGAS, Alexandre. Bibliografia erótico & priápica catalano-valenciana per A.B.T. Barcelona. Librería de Antonio Gómez Flores, 1982.)

Article : “El bibliòfil Alexandre Venegas” de Digna Vallvé a l’AVUI-Cultura, 19 de març de 1983, p.31.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ  XQ   XQ

“ Es cierto que el elogio del autor al librero no es cosa frecuente. Todos sabéis que hay una gran antología de invectivas a libreros, entre las que figuran las que por boca del Licenciado Vidriera les dedicó Cervantes. Se me dirá que entonces se llamaba librero al editor y hoy no son la misma cosa. Pero yo también extiendo mi amor y mi elogio, al editor. Todo lo que rodea al libro está impregnado, aun cuando no sea perfecto, de un aliento de distinción y de superioridad. Hay en el mundo de la creación del libro, claro es, gentes mejores y gentes no tan buenas. Gentes protervas, nunca. Todas ellas respiran un aire de comprensiva fraternidad, desde el cajista hasta el corrector, hasta cuando en éste se adivina la alegría al poder marcar con su lápiz una falta nuestra, alegría especial si el autor pertenece a la Real Academia de la Lengua. Desde el editor hasta el librero, reina también el mismo espíritu tradicional de amable artesanía. Y, con ellos, el autor. Todos, buenos o medianos, estamos empeñados en esa labor de crear el libro, al cual debe la

Humanidad el noventa por ciento – no rebajo nada – el noventa por ciento de su progreso material y moral. Todos tenemos satisfacciones y amigos en sectores diversos de la vida, en nuestra profesión, en el mundo de nuestras diversiones y devaneos. Pero las gentes del arte gráfica son aparte; casi siempre mejores y más cordiales que las demás. Y, particularmente, el librero. ¿ Quién no ha sentido alguna vez la más noble y profunda envidia, en la tienda de un librero? Hablo sobre todo del librero por vocación, el que ha hecho de su tienda su biblioteca, o la tienda de su biblioteca y vive entre los estantes, valorando amorosamente cada volumen y cuidándolo como a los hijos de sus entrañas. ¿ Cómo, queriéndolos assí, no va a pedir por sus libros todo el dinero que pueda? Aquí hay muchos libreros que han tenido trato conmigo, que conocen mis aficiones y las excitan con sus capciosas ofertas; y me han visto entrar en su tienda y serenar mis afanes con solo acariciar los libros codiciados. Estoy seguro de que ni uno solo podrá decir que he discutido jamás el precio del volumen que deseaba, porque siempre, ese precio, me parecía poco, pensando en la tristeza que tendría su dueño al desprenderse del ejemplar y en la alegría con que yo lo tomaba entre mis manos trémulas”.

Envidia y alabanza del librero”, part d’un discurs de Gregorio Marañón pronunciat en un homenatge que li van retre els llibreters madrilenys el 1952. Es pot llegir també en el opuscle que va escriure: “El libro y el librero”, Espasa-Calpe, Madrid, 1953. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Read Full Post »

Quixote fet amb suro a la impremta Viader

“Llibres cars, llibres curiosos, llibres antics”

Malgrat el que dèiem en l’anterior col·laboració, l’interès del bibliòfil no es limita a les obres conegudes generalment per “edicions de bibliòfil”. La recerca de l’afeccionat als bons llibres s’endinsa per un camí que no té fi, cap a tot tipus d’obra impresa que tingui certa raresa, certa perfecció o, senzillament, alguna antiguitat.

Aclarim-ho: hi ha llibres impresos especialment per als bibliòfils; però n’hi ha molts d’altres que, sense tenir aquesta “dedicació” d’origen, poden interessar tant o més al “gourmet” dels llibres.

Heus aquí, sense ànim d’exhaurir la matèria, alguns tipus de llibre que poden fer la felicitat d’un bibliòfil:

Llibres rars. Són els que no es troben fàcilment en el mercat de llibreria. Llibres exhaurits, tirades molt limitades, edicions antigues que ham desaparegut dels catàlegs editorials, i que, amb sort, poden trobar-se en una llibreria normal. El “buscador” d’aquestes obres té una especial complaença en poder entrar en el magatzem interior d’una llibreria i remenar llibres i pols fins a fer algun “descobriment” interessant. Hi ha qui, com l’escriptor Josep Pla, que es delia per les lleixes amb llibres barrejats sense ordre ni concert. Deia que era com anar a cacera de conills i trobar-te amb una perdiu o una guatlla.

Llibres curiosos. Són els que tenen quelcom que sutr de l’edició clàssica corrent. Unes vegades ho són per les il·lustracions que contenen; d’altres per la pròpia tipografia utilitzada; fins i tot ho poden ser pel material sobre el que s’ham imprès. Sant Feliu de Guíxols, poso per exemple, a la impremtaViader es varen fer magnífiques edicions sobre fulls de suro. Hem tingut a les mans, ja fa molts anys, una edició de xilografies japoneses a tot color impresa sobre seda.

Llibres antics. Es fa difícil assenyalar les dates que delimiten l’antigor de les edicions. Nosaltres creiem que pot considerar-se com “antic” el llibre imprés des dels incunables fins a mitjans del segle passat. Amb un xic d’esforç podríem afegir-hi el llibre romàntic i fins i tot el modernista, encara que la seva concepció s’apropa més als nostres temps que els de l’antigor. El llibre antic té una atracció màgica per al bibliòfil que aprecia, fins i tot, les seves ingenuïtats, errades i defectes d’impressió.

Altres llibres. Hi ha qui es dedica a col·leccionar edicions “Príncep”, que són les tirades primeres de llibres que han estat reeditats repetidament. També hi ha qui té certa devoció per lees edicions en facsímil, tirades de llibres antics que reprodueixen la seva disposició tipogràfica original.

Quixote fet amb suro a la Impremta Viader

També hi ha qui col·lecciona llibres sobre un tema determinat; coneixem col·leccionistes de llibres sobre “cetreria” ( cacera d’ocells amb aus de presa), de publicacions sobre artistes excepcionals ( Gaudí, Miró, Dalí, Goya, etc.), i no cal dir que són nombrosos els que col·leccionen obres sobre la seva ciutat; sobre una època determinada de la història o sobre temàtiques tan suculentes com els vins o la gastronomia. Finalment hi ha qui es dedica a col·leccionar llibres determinats, com, per exemple, “El Quixot”. La col·lecció Peris Mencheta ha arribat a reunir milers d’exemplars del llibre de Cervantes, amb traduccions al japonès, al suec i a l’esperanto.

Malgrat la televisió, el video i les connexions via satèl·lit, encara hi ha qui sent una veritable veneració pel llibre-llibre.

Que sigui per molts anys!

Article: “Llibres cars, llibres curiosos, llibres antics” a Coses sobre llibres (6) del diari  Los SitiosDiari de Girona, el 16 de febrer de 1985.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Caracteriza a nuestro siglo (XX) una maestría notable en cada una de las manifestaciones de las artes del libro: el adistramiento, el dominio técnico es una de sus notas destacadas;otra es la gran variedad de los procedimientos técnicos empleados, tanto para la ilustración como para la encuadernación del libro. Ambas notas no podían faltar entre las cultivadoras de aquellas artes. El grupo más destacadoy también el más numeroso es el de las ilustradoras, ya sean dibujantes o grabadoras; y como Barcelona constituye un centro notable de la edición y artes del libro, el grupo que comprende mayoría de artistas femeninos es el que publica sus trabajos en la ciudad condal.

Como grabadora descolló Laura Albéniz, hija del músico insigne, que ilustró las Elegías de Eduardo Marquina para la edición de ‘La Cometa’, de Gustavo Gili, con deliciosas puntas secas según un arte muy influido por el pintor Anglada Camarasa. Posteriores en fecha son la aguafortista Marta Ribas, que en la edición de lujo de la Carmen, de Próspero Merimée, ilustra el texto con ocho aguafuertes en color ( Editorial Orbis, Barcelona, 1945); también realizó las ilustraciones, en color asimismo, de El pobrecito hablador, de Larra, dándoles un caràcter muy de la época, imbuïda sin duda de la fortísima evocación pictórica que contienen y dimanan los escritos propios de los literatos románticos; su obra más perfecta es la que embellece las Novelas a Marcia Leonarda, de Lope de Vega ( Barcelona, Horta, 1947), novelas que el famoso autor escribió a Marta de Nevares y para las que Marta Ribas crea diez aguafuertes y varias litografías de notable elegancia retrospectiva; la artista ha llevado a cabo una labor de singular delicadeza y ternura, demostrando una auténtica maestría en la técnica del aguafuerte,

 cuyas láminas son excelentes y plenas de sutiles matices y valoraciones. Rosario Velasco, castellana, pintora de calidad, ha hecho deliciosos dibujos llenos de sensibilidad y finura para Princesas de Martirio, de Concha Espina, para Gustavo Gili, que reanudó así sus publicaciones de caràcter bibliofílico de tono menor en 1939. De Elvira Elías son las ilustraciones del Cançoner popular català, recogido por J. Bibert, Barcelona, 1948; y de Lola Anglada y Sarrira ( que así se firma) La Barcelona dels nostres avis, autora también del texto (1949); y la segunda edición de En Peret ( Sabadell, sin año), de la que es igualmente autora y dibujante.

LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p. 32-34.

La Barcelona dels nostres avis de Lola Anglada

Read Full Post »

Quixote i Sancho en un gravat de Doré

“ Les edicions de bibliòfil”.

“Encara que, com dèiem, el llibre més senzill i humil si està ben editat pot atraure l’atenció del bibliòfil, hi ha un tipus de llibre que gaudeix de les preferències dels entesos i que s’anomena, genèricament, “llibre o edició de bibliòfil”.

No tenim la pretensió de fer una relació exhaustiva de totes les obres que poden incloure’s dintre d’aquesta categoria; intentarem assenyalar-ne alguns grups, els més corrents.

Edicions numerades. Les que tenen tots els seus exemplars dintingits amb una xifra. Solen ser edicions curtes i limitades; cada exemplar porta marcada una xifra que li correspon, acompanyada d’una llegenda impresa que diu, més o menys així: “Edició (o tirada) de 200 exemplars numerats de l’1 al 200. Exemplar nº 37”.

Algunes vegades, a més dels exemplars numerats, se n’editen alguns altres de preferència que vénen assenyalats per les lletres de l’alfabet. S’indica, per exemple: “Edició ( o tirada) de 25 exemplars distingits amb les lletres de l’A a la X, i 200 exemplars numerats de l’1 al 200. Exemplar:A.

Quixot gravat per Dalí

Per regla general, els exemplars amb lletra es destinen a col·laboradors, persones distingides, etc.

Edicions amb papers especials. És corrent, també, que d’un llibre se n’imprimeixin exemplars de diferents qualitats: paper xinès, paper del Japó, paper de fil, pergamí, vitel·la. En aquests casos, se sol indicar quants exemplars s’han imprès en cada categoria de paper . Per exemple:

2 exemplars sobre vitel·la, amb les lletres alfa i beta.

12 exemplars sobre pergamí, amb les lletres A a la L.

50 exemplars sobre paper de fil Guarro, amb marca d’aigua, numerats amb xifres romanes de l‘I al L.

200 exemplars sobre paper Supralbor Sarrió, numerats de l’1 al 200.

Com es pot veure en l’exemple, es combina les qualitats del paper amb la numeració i les lletres.

Edicions especials per la il·lustració. Tot sovint trobem llibres que ofereixen un interès bibliogràfic per les seves il·lustracions. Avui dia, pel progrés de les arts gràfiques i els processos foto-mecànics, s’aconsegueixen reproduccions immillorables d’obres de pintura i de fotografia. Malgrat això, al bibliòfil exigent, l’interessen més les obres il·lustrades amb gravats fets amb procediments clàssics ( xilografia, aiguafort, punta seca, litografia, etc.).

En aquest tipus d’edicions s’acostuma donar tot el relleu al nom de l’il·lustrador, i referint-se a l’obra – com a nota de qualitat –  el nom de l’il·lustrador. Exemple: El Quixot de Gustavo Doré o el Quixot de Dalí.

En alguns casos les il·lustracions o gravats van firmats per l’artista i, fins i tot, s’acompanya als exemplars més distingits amb una prova de tiratge o un original de l’autor.

Edicions especials per a la seva enquadernació. També existeix aquesta possibilitat d’interessar al bibliòfil. Però la majoria d’ells no valoren massa les categories del tipus d’enquadernació. El bibliòfil, per regla general, prefereix el llibre en rústega ( i a voltes sense relligar) per a poder decidir personalment, i d’acord amb un bon enquadernador el treball de cobertes que sigui més escaient per l’obra o per la biblioteca on va destinat el llibre. No us fieu massa del bibliòfil que un ensenya la seva biblioteca exhibint magnífiques enquadernacions”.

Article: ““ Les edicions de bibliòfil” ” a Coses sobre llibres (5) del diari  Los SitiosDiari de Girona, el 9 de febrer de 1985.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Gravat d’Ana de Heylan

“Es sabido que en el arte barroco la pintura de libros fue decayendo y se hizo cada vez más escasa. Como miniaturista se cita a la llamada Angélica, que  hacia 1636 pintó ‘ con inteligencia y delicadeza’ para los Libros de Coro de la Catedral de Tarragona, ciudad de donde era vecina.

Por contraste, un nuevo amplio campo se abre a las actividades femeninas en el libro impreso español, de pésimos materiales ( papeles, tipografías, tintas) pero que presenta, en general, portadas, retratos e ilustraciones grabadas, de calidad variable ( a veces espléndida), pero siempre interesantes, que elevan notablemente su valor. Los nombres de artistas femeninos se ven aumentar por la razón de la venida a España de pintores y grabadores franceses, alemanes y, sobre todo, flamencos, a los que acompañan sus familias, cuyos componentes femeninos intervienen en el taller de sus padres o hermanos y a veces con personalidad propia. Ello contagia y anima a algunas españolas, también hijas de artistas; y así vemos cómo se lanzan a la ilustración de los libros con portadas y láminas grabadas a buril, a veces al aguafuerte incluso, monumentos barrocos que a modo de fachadas, retables, altares, arcos triunfales y toda clase de composiciones

Gravat d’Ana de Heylan

arquitectónicas o de fantasía forman las portadas y las contraportadas o frontis de los libros; estas artistas son excelentes a veces, tan buenas como sus familiares masculinos, a quienes superan casi siempre en el cuidado y pulcritud. Tal Ana de Heylan, hija de Francisco, belga, de Amberes ( que así se firmó alguna vez) que se estableció en Sevilla en 1612 y luego en Granada al año siguiente, siendo el fundador de la escuela granadina; casado con la española doña Ana de Godoy, tuvo varios hijos, de los que aquí interesa Ana de Heylan, que casó con Juan Moior o Mayor; fue Ana burilista y también aguafortista notable y de producción en cierto modo copiosa ( diez obras en lo que conozco) que desarrolló durante quince años, desde 1637 hasta su muerte en 29 de abril de 1655. Casi todos sus grabados parecen hechos al aguafuerte y como diseñadora no vale mucho ni su fantasía pasa casi nunca de lo mediocre, según el duro juicio de don Manuel Gómez Moreno. Pero aquí hemos de afirmar que su diseño y su fantasía no fueron inferiores a la legión de dibujantes y burilistas de su época, que repitieron sin reposo las composiciones arquitectónicas barrocas que hemos enumerado, monumentos que en sus vanos albergan el título de las obras y pormenores de ella, aveces con tal prolijidad, que casi hacen innecesaria la lectura de su texto, ya en esquema extenso en esta titulación; a esos elementos arquitectónicos que forman como el marco de las portadas, casi siempre en forma de fachadas, retablos o arcos triunfales, se encajan figuras de Santos, patronos de la ciudad o región que estudie el texto, o figuras alegóricas relacionadas con su contenido. Todo ello acompañado de angelitos y escudos heráldicos de la ciudad en que se imprime, del escudo real, si la obra se dedica al rey o al del mecenas que sufraga la edición o es señor del autor. Las obras de Ana de Heylan no desmerecen de las del propio taller familiar y hasta resultan muchas veces más minuciosas en los detalles y menos secas en el dibujo y técnica del grabado; en las figuras, repetidas, de sus ángeles, siempre con un mismo modelo, podría hallarse la ternura del amor maternal en posibles retratos más o menos fantaseados de sus dos hijas. Citaremos sus obras, tales, las que corresponden a las del canónigo y tesorero de la catedral granadina y abogado de los Reales Consejos, don Francisco Bermúdez de Pedraza, tituladas

El Secretario del Rey, 1637; Historia eclesiàstica… de Granada, 1638, con una portada muy buena: granada coronada por la Inmaculada y los Santos Tesifón e Hiscio ( sentados), Santiago y Cecilio ( de pie) y escudo heráldico de don Fernando de Valdés y Llano, presidente del Consejo Real de Castilla, a quien dedica la obra; la Historia eucarística, 1643 y el Hospital Real de Corte, 1644, que con el abarrocado castellano de la época glosa el título así: de enfermos heridos del ánimo, tanto en la primavera de la próspera fortuna o el estío de la adversa…”

LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p. 21-23.

Read Full Post »

Els incunables gironins.

De la mà del Dr. Enric Mirambell, director de la biblioteca pública de Girona, que porta fets nombrosos estudis sobre els incunables gironins, podem oferir, avui, una visió resumida del que foren els llibres impresos o editats a Girona abans de l’any 1500 (sic).

Era l’any 1483 quan aparegué, per primera vegada, el nom de la nostra ciutat en el colofó d’un llibre imprès. Es tracta del “Memorial del pecador remut” ( forma arcaica de “redimit”). El publicà en Mateu Vendrell, mercader, establert a Girona; però tot fa pensar que no en fou l’impressor. És possible que el llibre fos imprès a Barcelona, encarregant-ne l’edició en Mateu Vendrell. N’hi ha exemplars a la Biblioteca Nacional de Madrid i a la Biblioteca Nacional de París. Està imprès en lletra gòtica i a dues columnes de 45 línies. L’autor és en Felip de Malla.

En el mes de març de 1495 es publicà el “Psaltiri devotíssim” de Francesc Eiximenis. El va imprimir Diego de Gumiel, impressor amb taller a Girona. Se’n conserva un exemplar a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona ( llegat Espona).

En el mateix any, en el mes de juny, es publicà un altre llibre imprès per Diego de Gumiel. El títol és “Paris e Viana”. Conté no més de 26 fulls i se’n conserva un exemplar a la Biblioteca Reial de Dinamarca.

Joan Valdés, impressor gironí que havia col·laborat amb Gumiel, publicà en el mes de setembre de 1945 unes “Hores del Bisbat de Girona”. No se’n conserva cap exemplar, però consta, documentalment, que es procedia a la impressió del llibre.

Del mateix impressor, Valdés, es coneixen altres dos incunables impresos a Girona: “Lançalot del las”, de mossèn Gras i “Flor de virtuts e de costums”. Foren publicats l’any 1497. Del primer se’n conserva un fragment a la Biblioteca de Catalunya. Del segon no se’n conserva cap exemplar. Altre llibre que no va ésser imprès a Girona, però que va ser editat per tres beneficiats de la nostra catedral l’any 1492. Es tracta del “Missal de Girona”, imprès a Barcelona per Rossembach, expert impressor. Els tres canonges es deien: Miquel de Sant Martí, Joan Riera i Pere Oliveras.

Cal fer anotació pel que fa referència als conceptes “editor” i “impressor”. L’editor és el que pren la decisió i la responsabilitat de la publicació d’un llibre. Aquesta decisió pot ser el resultat d’un desig que el llibre arribi al lector, tant si és per raons ideològiques ( religioses, polítiques o de gust literari) o per raons econòmiques ( aconseguir uns beneficis amb la venda del llibre). L’editor, a més d’ésser el “padrí” de l’obra, la finança pagant-ne la impressió.

L’impressor, per la seva banda, realitza la tasca de fer la materialitat del llibre. Hi aporta els seus coneixements de l’ofici, el seu bon gust i el seu treball.

Moltes vegades coincideixen en una persona o en una societat les funcions d’editor o d’impressor. D’altres no.

Tanquem aquestes breus notes sobre els incunables gironins manifestant el nostre desig, i el de molts gironins, que algun dia els nostres incunables que es conserven a la Biblioteca de Catalunya vinguin a enriquir la nostra biblioteca que disposa, això sí, d’incunables d’altres procedències, però que està òrfena del nostre tresor bibliogràfic.

Article: “Els incunables gironins” a Coses sobre llibres (2) del diari  Los SitiosDiari de Girona, el 19 de gener de 1985.

Marca d’impressor de Joan Rosembach

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Biblioteca de Alhakén II

“La grandeza que el Califato de Córdoba alcnazó en todos los aspectos durante esta décima centuria, es sobradamente conocida, pero ha de subrayarse aquí, sobre todo, en el aspecto cultural: famosas fueron sus escuelas, sus bibliotecas y sus libros, cuya producción alcanzó desarrollo extraordinario: la Biblioteca del Califa Alhaquen II parece contenía 400.000 volúmenes, muchos de ellos preciosos. Los libros, pues, fueron campo en que la presencia femenina se advierte ampliamente en la escritura por sus calígrafas. Entre los árabes el libro más divulgado y más leído fue el Corán, por lo que un activo comercio mantenía centenares de copistas femeninos ‘ya que con el trabajo de la mujer se conseguía más limpieza y habilidad caligráfica’; sólo en el arrabal oriental cordobés había 170 mujeres dedicadas a la copia de códices alcoránicos en elegante letra cúfica. También entre las clases elevadas se encuentran bastantes nombres de damas calígrafas notables: en la propias oficina reales de Alhaquen II fue famosa su secretaria Lobna, así como Fátima, hija del Sabollarí, también secretario del mismo Califa; en las oficinas reales de Alhaquen II se podía aprender caligrafía, gramática y poética con las mencionadas Lobna, insigne secretaria, y la anciana Fátima, la cual, ya de edad muy avanzada, escribía aún libros con elegancia y seguridad, al decir de don Julián Ribera en su tan admirable estudio Bibliófilos y bibliotecas en la España musulmana. Entre las muchas señoras de la alta sociedad cordobesa que tuvieron afición a los libros, se puede citar a Aixa, de familia muy principal, a quien los amores literarios dieron tales instintos de independencia ( sigue diciendo Ribera) que no quiso casarse nunca, muriendo doncella y de edad avanzada. Era un portento de elocuencia en sus odas, modelo de decir en sus versos; y tenía tal habilidad para la copia, que causaban admiración los libros y opúsculos que personalmente escribía de su propia mano. Con su afición  a coleccionar libros, llegó a reunir una de las bibliotecas más famosas de la Córdoba de entonces, según Aben Pascual en sus biografías, la número 1412.

Entre las clases bajas se formaron obradores donde centenares de mujeres copiaban Alcoranes y libros de rezo, que eran los más corrientes, para venderlos luego a los libreros, porque se conseguía con este trabajo realizado por mujeres, más limpieza y habilidad en la escritura al mismo tiempo que mayor baratura de jornal que con el de los copistas masculinos”.

LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p.15-16.

Read Full Post »

Biblioar: treball: “Sobre el anàlisis y representación de documentos”, organitzat a la Universidad del Quindío a Colombia.

Bibliobús de l’Ant, El : una enginyosa història sobre la màgia dels llibres i de les biblioteques.Llibre d’Inga Moore; Ed. Baula, Barcelona, 2021.

BiblioClub (2): cinc tallers virtuals per a connectar amb la lletra mitjançant la lectura, la poesia, el cinema, la dramatúrgia i la pintura. Organitzat per la Red de Bibliotecas de la Ciudad de Buenos Aires.

Bibliocosmos (2): vlok de l’autor mexicà Rómulo Pardo Urías.

Bibliodiccionario: en el “Blog de Lectura de la Biblioteca de la Universidad de Navarra”, tenen des del mes de setembre del 2021, un biblioccinario, on hi posen definicions que tenen a veure amb bibliologia, lecturas, autors, fires, etc. Ara també han afegit la paraula Bibliodiccionario.

Biblio-feria: fira organitzada per la Biblioteca Popular Alto Verde a Mendoza (Argentina).

Bibliojuegos: a la Biblioteca Pública de las Misiones (Argentina)  editen el Bibliojuegos, que consisteix en material lúdic per a totes les edats.

Biblio-Lab: taller organitzat per Biblioteca Pública Salvador Estrem i Fa de Falset.

Bibliomància (3): “L’ús màgic dels llibres, la bibliomància, ha quedat reflectit en obres literàries”, en l’article Lectures premonitòries de Sílvia Colomé a La Vanguardia del 15 de gener de 2022. I també diu: “ Els antics romans n’eren assidus.Feien servir sobretot grans obres de la literatura com a oracles.És el cas de La Ilíada o l’Odissea d’Homer, el que era conegut com a Sortes Homericae , o el de lEneida de Virgili, la Sortes Virginialae . La tradició va prosseguir a l’edat mitjana amb textos de la Bíblia. L’ús màgic dels llibres  també ha quedat reflectit en obre literàries com Miquel Strogoff de Jules Verne, o La piedra lunar, de Wilkie Collins…”   

Bibliomant: aquell que practica la Bibliomància. A la Viquipèdia

BiblioPartículas: programa de tallers de formació, dirigits al PDI i doctorands de la Universitat Pública de Navarra, sobre eines, recursos i serveis digitals per al suport de la recerca i la docència.

Biblio-Restaurante (3): concurs organitzat per les Biblioteques de Villena ( Alacant).

Bibliotec (2): a la Biblioteca Central para Ciegos a Providencia ( Chile), tenen un organisme tècnic de capacitació, Bibliotec, entitat certificada per BureauVeritas, on imparteixen diversos cursos d’informàtica, sistema braille, idiomes, entre altres.

Biblioteca-Escuela: Des del Servei de Biblioteques d’Oliva ( País Valencià ) ofereixen un programa de Formació d’usuaris, Coneix la teva Biblioteca, dirigit a tots els centres escolars.

BibliotecaOnline: on pots visionar i gestionar la teva biblioteca des de qualsevol dispositiu.( A Las Rozas – Madrid).

Bibliotequeo: una de les categories del vlok Vente Conmigo.

Read Full Post »

“El llibreter assassí.

La universal llegenda del llibreter assassí, els barcelonins la situen a les Voltes dels Encants. L’amor pel llibre del famós llibreter de vell era tan gran que no s’hi va mirar de fer una mort. Segons conta la gent el tal llibreter havia estat frare de Poblet, es va exclaustrar i es va dedicar al comerç de llibres vells.

Heus ací que un dia hi hagué una gran subhasta de llibres i entre els que es posaven a la venda n’hi havia un, els Furs de València, únic exemplar en tot el món. El llibreter sentí un gran goig de poder-lo posseir i es disposà a donar-ne tant com li fos possible. Però es presentà a la subhasta, o encant, un altre llibreter molt més ric que ell, el qual també sentia goig per la possessió del famós llibre i no s’hi va mirar a doblar les apostes que feia l’ex-monjo de Poblet. No cal dir que amb moltes ganes de posseir el llibre, el pobre competidor hagué de restar sense, ja que l’altre se’l va emportar. Al cap d’uns quants dies, els veïns del llibreter que havia comprat els famosos Furs es van adonar que, amb tot i ésser hora molt avançada, el vell llibreter encara no havia obert la seva botiga. En donaren part, va comparèixer la Justícia, que obrí la porta i va trobar el llibreter assassinat. Tot seguit van tractar de fer indagacions per tal de saber qui podia ésser el criminal. La gent va recordar la gran competència establerta entre els dos llibreters per la possessió del llibre cobejat i van sospitar si per l’afany de tenir el llibre podia haver-lo assassinat l’altre competidor. La Justícia es presentà a la llibreria de les Voltes dels Encants i interrogà el llibreter ex-monjo, el qual negà que fos ell qui havia mort el seu company. L’autoritat féu un registre a la casa per tal de veure si trobava el llibre objecte de la competència i no el va trobar. En creure equivocada la pista, es va decidir deixar la llibreria i demanar mil perdons al llibreter per la molèstia que li havia donat. Però vet aquí que quan ja eren a la porta, el jutje va veure en un prestatge un llibre de lleis molt interessant i portat per l’afany de fullejar-lo el va estirar. En treure’l va caure a terra el llibre dels Furs de

València que estava al darrera del que cridà l’atenció del jutge. La presència del cos del delicte va descobrir el llibreter, que aleshores es veié obligat a confessar-se autor del crim.

El fet produí un gran rebombori; tothom no parlava de res més, sobre tot entre la gent de llibres. La Justícia va prendre declaració al llibreter assassí, i aquest manifestà que no creia pas haver fet cap crim, ni haver comès cap delicte, puix que ell sentia més amor pel llibre que el seu company que l’havia comprat i que se l’havia quedat i que no era pas perquè tingués més goig de posseir-lo sinó simplement perquè era més ric que ell. Digué que no li dolia pas haver-lo mort per tal de tenir el llibre codiciat; el que sí que li sabia greu era haver estat assassí per un llibre que ell creia exemplar únic i que havia resultat no ésser-ho, puiz que amb el gran renou que el crim va produir es va saber que hi havia un gran amic dels llibres que entenia un altre. El Tribunal va condemnar a la forca el llibreter assassí. En el carrer de la Llibreteria contem una llegenda semblant.

Històries i Llegendes de Barcelona, AMADES, Joan; Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p.958-959.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Biblioteca Rivadeneira

“El otro aspecto de la bibliofilia, el del bibliófilo empedernido, es más raro todavía en españa, pero sin embargo existe. Al fin y al cabo, si los libros – las ediciones excepcionales por su riqueza, su perfección, la escasez de los ejemplares u otra causa cualquiera, intrínseca o histórica – son, como decíamos, verdaderas joyas, una colección de ellas constituirà un verdadero tesoro. De suerte que el bibliófilo, generalmente considerado como un maniático, a menudo es mucho más sagaz y avisado que los coleccionadores, por ejemplo, de marcos alemanes y otros papeles mojados, sobre todo en los calamitosos tiempos que corremos. De ahí que el bibliófilo puro, el avaro de riquezas tipográficas, existe y existirà probablemente mientras no se pierda el uso ni la noción de la imprenta.

Lo verdaderamente raro es el caso del bibliófilo filántropo, del hombre que ama los libros con apasionamiento, pero que los ama para hacerlos amar, no para gozarse en ellos solitaria y egoísticamente, e incluso es capaz de grandes sacrificios para inculcar a las gentes el amor al libro. Don Ramón Miquel y Planas es uno de esos bibliófilos desposeídos de toda avaricia. Los bellísimos libros que ahora publica en castellano, en inteligencia con la Librería de los Bibliófilos Españoles, de Madrid, son muy agradables para el amante de esas cosas. Pero si el amante es catalán y está un poco enterado, esos libros tan bellos no dejará de infundirle, al cortarlos con esmero, un poco de melancolía. Representan otra energía catalana que se va de aquí. Y, si no se va, por lo menos se aleja, se desvía.

Miquel y Planas comenzó y estuvo publicando durante muchos años nada más que obras catalanas. El catálogo de sus ediciones en nuestra lengua es considerable. Representa una fortuna que un simple particular, sin ayuda ni subvención de nadie, gastó en una empresa cultural patriótica, con una generosidad, una buena fe  y un celo admirables. Miquel y Planas se proponía crear una especie de corpus litterarum catalán, parecido a lo que la Biblioteca Rivadeneira es para la literatura castellana. Ha trabajado en ello muchos años, ha hecho grandes dispendios, mereció un premio del “Institut d’Estudis Catalans”. Pero… ha acabado por abandonar su empresa, amargado, hastiado, desilusionado. Y como el bibliófilo tira hacia los libros, del mismo modo que la cabra tira al monte, para seguir cultivando su viejo jardín Miquel y Planas ahora se vuelve silenciosamente de espaldas a su tierra y se convierte en editor castellano.

Esta es una historia que entre nosotros se repite con demasiada frecuencia. En arte, en periodismo, en política, en mil órdenes diversos, los catalanes se cansan de estar en su tierra y acaban por emigrar. Ahora le ha tocado el turno a un aspecto muy interesante de la bibliofilia catalana. Somos pocos y no nos entendemos. ¿Por qué será? Aun suponiendo que no todo sea culpa de un medio y una sociedad en exceso repelentes; aun aceptando que los individuos cometan también sus pecados, como la colectividad, siempre queda en pie que este mundo nuestro es de una estrechez y una pequeñez angustiosas por lo infinitas. En todas partes los hombres se querellan furiosamente. Pero casi nunca se ven en la necesidad de abandonar por ello su obra y trasplantarse a otro mundo. Aquí, entre nosotros, la atmósfera es tan enrarecida que en cuanto un individuo entra en colisión con el ambiente dominante, en seguida no puede – Miquel y Planas con su bibliofilia es un nuevo ejemplo que añadir a la vieja y consabida serie – ni siquiera seguir respirando. Para no morirse tiene que emigrar, material o espiritualmente. Y así pasa a ser una abeja nuestra que trabaja  produce para otras colmenas”.

Article. “La emigración forzosa” de Gaziel a La Vanguradia del 12 de març de 1926.

12 dels 14 llibres de la Pequeña Colección del Bibliófilo

Read Full Post »

Bibliocerca: informació acadèmica més enllà de Google.

Bibliocita: fes-ho amb estil, cita bé . Biblioteca de la Universitat de les Illes Balears.

Biblioclip: 5 cursets on ensenyen temes relacionats amb la bibliotecologia. Biblioteca de la Universitat de les Illes Balears.

BiblioÈtica: passa del copy/paste . Biblioteca de la Universitat de les Illes Balears.

Biblioexplora: BiblioExplora et dona a conèixer els principals serveis que ofereix la biblioteca per desenvolupar les tasques d’estudi i aprenentatge. Biblioteca de la Universitat de les Illes Balears.

BiblioGasteiz: vlok de les biblioteques municipals de Gasteiz.

BiblioMendeley: una biblioteca al teu ordinador. Biblioteca de la Universitat de les Illes Balears.

Biblio-Mio: Inauguració del Punt d’Interés “BIBLIO-MIO López Torres y Eladio Cabañero”, amb una sel·lecció de llibres sobre ambdòs artistes locals amb el propòsit de donar-los a conèixer i fomentar els seus prèstecs a domicili. A Tomelloso ( Ciudad Real).

Biblionews: un recull d’articles  jurídics i recursos d’accés lliure, seleccionats per la Comissió de Biblioteques del @conselladvocat, que oferim cada trimestre. Per veure a la Biblioteca ICATER del Col·legi d’Advocars de Terrassa.

Bibliopacks: una de les categories del vlok Bibliofiliastore, on s’ofereixen paquets amb regals relacionats amb els llibres, tenen “packs” de bibliofília, per aniversaris, de novetats bibliofíliques, etc.

Bibliopoli (2) : vlok Bibliopoli de la Biblioteca de la Universidad Politécnica de Puerto Rico.

Bibliovirtual: el vlok Bibliovirtual ha creat una ‘Comunidad de Intercambio y Aprendizaje de AlterBiblio, tu otra biblioteca’. Aquesta comunitat disposa de diferents canals temàtics relacionats amb la investigació i la busca i gestió d’informació científica.

Read Full Post »

“Competència entre els Encants de les Voltes i els de Bellcaire.

A parts dels encants, hi havia a Barcelona un altre mercat també dedicat a la venda d’objectes vells que s’anomenava la fira de Vellcaire o de Bellcaire i que estava emplaçat, si fa o no fa, vers l’indret on avui hi ha l’arc de Triomf i el palau de Justícia. Sempre aproximadament, puix que es fa difícil precisar amb exactitud el lloc originari, ja que el mercat d’andròmines velles va des de la darreria del segle XV fins poc temps abans de l’Exposició Universal, l’any 1888.

Per tal com el nom d’Encants semblava un xic desplaçat, el Municipi, l’any 1834, decidí canviar el títol d’aquest carrer i li fou donat el de Consolat de Mar en record de la compilació dels usos i costums mariners elevats a la categoria de codi marítim internacional manat compilar pel gran rei En Jaume I l’any 1258, aplegat pels cònsols de mar i que fou el primer codi marítim de tot el món, tan just i a propòsit que les lleis marineres internacionals modernes encara hi estan basades en la seva gran majoria.

Fira de Bellcaire

El Vell Caire i no el Bell Caire.

En l’antiga documentació municipal barcelonina es troba citat diverses vegades l’indret de Vellcaire i és escrit amb be de Barcelona, o sigui, igual que el nom de les dues poblacions que duen aquell nom: una a l’Urgell i l’altra a l’Empordà, i també com la població provençal. Nosaltres no trobem el perquè d’aquest mot aplicat als afores de la nostra ciutat i creiem que el terme no vol dir de caire bell i bonic, apel·latiu que no escau a un mercat de robes velles, sinó que vol dir fira de caire vell, d’objectes no nous, o sigui, de vell caire. Durant molts anys, la grafia catalana, i molt menys la llengua, no estava metoditzada.

Quan es va urbanitzar aquell indret el mercadatge de Vellcaire va ésser traslladat als Encants i confós amb aquests. Sembla que aleshores els dos mercats no eren iguals. Als Encants venien objectes producte de subhastes judicials, d’embargaments i altres efectes nous procedents de botigues plegades o bé esguerrats, fets malbé, passats de moda, etc., però no vells. Els Encants, com ja vam dir, tenien un aire de subhasta, i tot el que hi era exposat s’havia de vendre de seguida si algú n’oferia preu, puix que el venedor no podia retenir la seva mercaderia si trobava qui li interessava. Els Encants i la fira de Vellcaire, doncs, eren dues coses completament diferents. De totes maneres, els termes es barrejaven i confonien i no eren pas absoluts, puix que el mercat que el segle XV fou tret de la plaça de Sant Jaume i traslladat als voltants de la Llotja de la Mar ja era de robes velles i no pas un mercat d’encants, o sigui, el tipus de vendes que més ençà fou apel·lat fira de Vellcaire. Es fa difícil de determinar com i quan s’havien produït aquests canvis i aquestes barreges.

Entre els venedors d’ambdós mercats no regnava gaire simpatia, ja que quan l’Ajuntament els va refondre van protestar sorollosament, puix que cap d’ells volia barrejar-se i tots tenien com a rebaix la convivència amb l’altre. Fira i Encants van subsistir confosos pels voltants de la Llotja fins que, no sabem per quina raó, es decidí el trasllat del mercat de coses velles a l’esplanada del davant del portal de Sant Antoni, on formava com un turonet que va haver d’ésser aplanat quan es va construir el mercat actual. Les obres van durar molt de temps o foren començades després d’haver-hi instal·lat una part dels

Encants. Els encantistes es resistien a canviar-se a Sant Antoni, puix que aleshores era un paratge molt desert i temien que el públic no hi aniria. L’Ajuntament tenia interès a poblar i animar aquella novella barriada i per assolir-ho va instalar-hi aquest tipus de mercat. Durant un cert temps es pot dir que hi hagué dos nuclis encantistes: el de la Llotja i el de Sant Antoni, però l’any 1888, en ocasió de celebrar-se a la nostra ciutat la primera Exposició Universal, les autoritats van creure que la presència dels Encants vora de la Llotja, un dels indrets cèntrics de la nostra ciutat i sobretot un dels camins que menaven cap a l’exposició i tan a la vora del port, per on tants de forasters acudien a Barcelona, resultava poc edificant i foren traslladats definitivament a Sant Antoni.

Fins ara han subsistit, podríem dir, confosos amb un de sol. Els venedors de robes i objectes nous situats al voltant del mercat representen els Encants, i pròpiament només poden vendre els dies feiners. Els venedors de robes velles són els successors de la fira de Vellcaire i només poden vendre els dies de festa i els diumenges, i com que ara aquest dia no hi ha encants ho han de fer el dissabte en substitució del diumenge. La part d’Encants establerta al carrer d’Urgell immediata al mercat, anomenada les subhastes, té un règim diferent de la resta dels mercats, recorda els primitius i veritables encants o mercat de subhasta obligada.

( Els encants foren traslladats l’any 1928 a la plaça de les Glòries, on segueixen funcionant, car es considerà poc convenient la seva presència al barri de Sant Antoni davant la imminència de l’Exposició Internacional de 1929. A l’antic emplaçament de Sant Antoni queden els encants de robes i objectes nous a més bon preu els dies feiners, i el mercat de llibres de vell els diumenges sota els porxos del mercat de Sant Antoni). p. 948-953.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES: Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p.951-953.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ En algunas, muy pocas, librerías españolas pueden verse estos días unos libritos que al profano apenas le llamarán la atención, pero cuya sola presencia infundirá al conocedor experto ese estremecimiento involuntario que dicen que experimenta el policía de raza ante la proximidad del criminal o el perro de caza al olfatear el rastro de la perdiz todavía invisible. Son unos libros muy pequeños, insignificantes por su tamaño, en rústica, recubiertos de una membrana de papel gelatinoso y transparente, que apenas deja entrever la portada dibujada en oro sobre un fondo de color marfil. Sus títulos son los siguientes: La Comedia Nueva, de Moratín; La Librería, de Iriarte; Franciscus Columna, de Nodier, etc., etc., hasta seis diferentes.

Si abrís esos libritos que en cierto modo parecen devocionarios, y no dejan de serlo, os quedáis pasmados antes su perfección tipogràfica y decorativa. La edición es reducida y todos sus ejemplares están numerados. El papel de hilo es excelente, de una de las mejores fábricas de Cataluña; las guardas, dibujadas especialmente para cada una de las obras, son como el reverso de las alas de una mariposa, severas por fuera, maravillosas por dentro; los tipos, clarísimos; las ilustraciones, a veces admirables y siempre más que discretas; los retratos de los autores, magníficamente grabados en cobre; las noticias preliminares acerca de las obras, muy atinadas y eruditas. En conjunto, una verdadera y pequeña joya espiritual, que cabe en la palma de la mano.

¿De qué raro taller habrán salido? Las más antiguas , fechadas en 1921, aunque todas ellas acaban de ver la luz ahora – llevan este pie de imprenta: Barcelona, Casa Miquel-Rius. Las más recientes de 1925, dicen: Madrid, Librería de los Bibliófilos Españoles.No hay contradicción ni misterio en estas disparidades. Quieren decir que estos libros se comenzaron en Barcelona y han acabado publicándose en combinación con Madrid. Pero el padre de todos ellos, quien los saca a la calle y los mantiene hasta que se basten por sí mismos – cosa más que dudosa en España – , es el benemérito bibliófilo catalán don Ramón Miquel y Planas”.

Article. “La emigración forzosa” de Gaziel a La Vanguardia del 12 de març de 1926.

Read Full Post »

“Els corredors de coll.

Els corredors de coll i trompa o subhastadors s’esgargamellaven amb crits pregonant els efectes que encantaven per cercar compradors amb la seva propaganda. Als encants era on més treballaven, puix que contínuament hi havia tres subhastadors empleats en altres tants indrets oposats del mercat. Des de dalt d’un empostissat no paraven de baladrejar i fer l’article tots rodejats de rampoines que oferien al públic.

El 1516 hi havia a Barcelona quinze corredors de coll, nombre que semblava excessiu per a una feina tan escassa segons la visió de la societat actual, i a la darreria del segle XVIII només n’hi havia nou. Aquest ofici subsistí fins als últims temps d’existir els encants sota les Voltes.

En alguns documents trobem també consignats els corredors de bóta. N’ignorem la feina. La documentació antiga, gairebé sempre que parla dels corredors d’orella, els anomena corredors d’orella i de peix salat. Avui no se’ns fa explicable la relació de dos conceptes tan distints.

Els corredors de coll o subhastadors també veneraven Sant Blai, advocat per les malalties de coll, per tal que els donés una paraula ben forta i els guardés de rogall i de mala veu. Diuen que el dia de la festa del sant portaven arengades a beneir, pùix que hom creu que aquests peixos donen força i claredat a les cordes vocals.

Carrer del Call

Sembla que per molt freqüents i abundants que fossin les subhastes, un nombre més reduït de corredors podia bastar per satisfer les conveniències de la ciutat en aquest sentit, per`no devia ésser així, puix que havien constituït un organisme important. L’any 1481 van participar en una festa cívica dedicada al rei, amb un entremès format per uns homes a cavall. A primeries del segle passat encara concorrien a la processó de Setmana Santa que organitzaven els frares mercedaris; hi portaven el misteri de la Mare de Déu de la Pietat.

Al segle XV els Encants estaven situats a la plaça de Sant Jaume, vora la jueria o barri jueu radicat al Call. Sembla que el negoci de robes i efectes vells havia estat privatiu dels jueus, i encara avui,en els pobles on aquesta raça està ben determinada, són gairebé únicament ells els qui es dediquen al comerç de robes velles. Si els jueus eren els qui feien el mercat d’objectes vells és de bon sentit que el tinguessin instal·lat vora el seu barri i en l’espai lliure immediat, que era aleshores la plaça de Sant Jaume.

Sembla que en el temps que hem indicat ja es va creure que els Encants no esqueien en aquest lloc i foren traslladats a la Fusteria, o sigui, a l’indret on encara els han aconseguit els nostres pares.

Històries i Llegendes de Barcelona; Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p. 950-951.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El amor al libro es en España un sentimiento todavía más raro que el amor al agua. Esta sequedad espiritual corresponde a la de la tierra y a la del cuerpo mismo del hombre. Inteligencia sin lectura, es flor sin humedad. Entre nosotros son abrumadora mayoría los que sabiendo leer no leen nunca. Aparte de los primeros libros, hay millones de españoles que no han abierto otros. Incluso los hombres de carrera sólo suelen conocer los manuales, prontuarios y compilaciones exclusivos de su profesión. Durante la juventud estudiantil todavía se muestra cierta curiosidad literaria. Después, nada. De los treinta para arriba, quizás quienes lean más en España son las mujeres, por su ociosidad frecuente, por un resto o atisbo de imaginación, por una mayor sensibilidad relativa. Pero suelen leer casi exclusivamente novelas, y aún detestables o anodinas.

No hay aquí organismos encargados o celosos de propagar y mantener la afición a los manjares espirituales por excelencia. Hace unos diez años se crearon en España las primeras Cámaras del Libro. Nacieron con excelentes y nobles propósitos culturales, mas pronto degeneraron en sociedades defensoras de una clase industrial y comercial. El verdadero espíritu del libro se les extravió entre las tarifas arancelarias, el precio de los papeles, los franqueos favorables y otras cosas que aquí no improta especificar. Era natural que así ocurriese. No hay ninguna razón para suponer que los editores y libreros sean una clase especial de fabricantes y comerciantes, distinta y superior a las demás. Son gente que quiere ganar lo más posible con los menores gastos posibles. Podrá haber algunos, y los hay, que sienten un puro y desinteresado amor al libro. Pero ello es un mero accidente debido a cualidades personales, no a un requisito profesional. La mayoría de productores y vendedores de papel impreso son ‘tratantes en libros’, exactamente como hay los tratantes en ganado, en pieles o en garbanzos.

Para tener amor al libro se necesita estar tocado, más o menos gravemente, de bibliofilia. Es una enfermedad espiritual que a veces puede ser peligrosa. En sus aspectos razonables y ponderados es una de las más sabrosas delicias intelectuales. En España es apenas conocida. Hubo grandes bibliófilos en los siglos XVII y XVIII, cuando el libro era todavía cosa exclusiva de los raros y los elegidos. En el siglo XIX menguaron en calidad. Hoy los hay todavía, pero generalmente están acobardados y dispersos”.

Article. “La emigración forzosa” de Gaziel a La Vanguardia del 12 de març de 1926.

Read Full Post »

Older Posts »