Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Oficis del llibre’ Category

“ L’any 1918 s’efectuà amb gran èxit una interessantíssima exposició internacional d’ex-libris, en el Palau de Belles Arts de Barcelona, organitzada per l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics, exposició que tingué molt de ressò internacional. El mateix any, i durant la presidència d’en Masriera, el Cercle Artístic de Barcelona convocà un concurs d’ex-libris per tal de tenir-ne un per a la seva biblioteca. Obtingué el primer premi Gerard Carbonell, i en Rigol i Emilià Tersol, un accèssit cadascun d’ells. L’any següent al “Círculo Sollerense”, de Sóller, (Illes Balears), l’autor del present volum – vestint l’uniforme de soldat – donà una conferència sobre ex-libris: Les velles marques de propietat del llibre i els moderns ex-libris, junt amb una petita exposició dels originals dels seus primers ex-libris

Cartell de Gerard Carbonell

La dissort vingué quan esclatà la guerra de 1914-18, que fou una gran sotragada per a l’ex-librisme mundial, malgrat que l’Espanya neutral permetés als ex-libristes de la nostra terra de desenvolupar aquelles activitats que acabem d’historiar. Per aquest motiu – i el fatal desinterès que per a les coses intel·lectuals i artístiques resulta d’un trasbals d’aquesta mena, àdhuc en les nacions neutrals, que, per molt que ho siguin, és lògic que no puguin desentendre’s de la convulsió que la Humanitat compta en aquests casos -. L’Associació d’Ex-libristes Ibèrics trontollà molt, i, a pesar de la bona voluntat de Josep Triadó, que era l’ànima, i de la seva labor des del Foment de les Arts Decoratives, l’ex-librisme anava perdent ambient cada dia. Per una altra banda, Alexandre de Riquer, per dissorts familiars, abandonà Barcelona l’any 1917 i es traslladà a Mallorca, on va morir el 1920.

Malgrat això, com hem dit, l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics es debatia en una agonia segura; tant fou així, que la Dictadura ja la trobà desapareguda. Uns bons entusiastes ex-libristes, però, fent-se càrrec del que succeïa, decidiren fundar l’agrupació barcelonina Pro Ex-libris, la qual, si bé en els seus començaments fou considerada per algú com a una dissidència d’aquella Associació, ben aviat, malgrat la seva curta vida, demostrà ésser un tendre rebrot d’aquell arbre que fou tan ferm, i àdhuc el mateix Triadó hi pertanyia. Ramon Miquel i Planas deixà d’actuar. Pau Font i de Rubinal i Ramon Casals i Vernis reclogueren llurs activitats a Reus, dins l’entitat Amics dels Llibres i dels Ex-libris, que ells varen fundar en aquella població. Amb tot, Pro Ex-libris tenia tota la digna bellesa espiritual d’un poema nostàlgic, d’enyorament, que la feia molt simpàtica. Miquel Gras i Vila en fou president; Jacint Viola, tresorer i Antoni Pach, secretari; també formaren part de la directiva Lluís Garcia i Falgàs, Joan Baucis i Ricard Bosch i Borràs, qui fou qui va editar i imprimir, en la seva impremta, els dos números apareguts de la publicació Pro Ex-libris.

La iniciativa de la fundació de l’agrupació Pro Ex-libris, a més dels esmentats, pot recaure en els entusiastes ex-libristes Frederic J. Miracle, Bartomeu Sigalés, Antoni Dalmau, Santiago Rosal, els germans Xavier i Josep Montsalvatge, Joan Baptista Batlle i Huc Sanner, entre d’altres. Ramon Borrell gravà l’ex-libris de l’agrupació, que, com el primer número de la publicació Pro Ex-libris, és raríssim de trobar. Els components, no gaire nombrosos, es reunien en el típic i aristocràtic café barceloní del Passeig de Gràcia batejat pel bon humor d’en Rusiñol amb el nom de “La Punyalada”. I així s’anomena encara. Pels vols dels anys 1923-24, desaparegué també aquesta agrupació, integrada, com hem dit, per un grup d’entusiastes.

Així passà un període letàrgic l’ex-librisme espanyol, fins que a Madrid, l’any 1928, s’efectuà una exposició d’ex-libris organitzada per la revista Coleccionismo, a la qual foren aportats mil cinc-cents exemplars diferents, magníficament exhibits en marcs i vitrines, amb una selecta aportació de la col·lecció de la biblioteca de la Casa Reial. Amb tal motiu, Esteve i Botey pronuncià una magnífica conferència, que fou publicada, en fragments, en la interessant revista madrilenya Coleccionismo. L’ànima d’aquesta exposició madrilenya, organitzada per Coleccionismo a la sala de la casa Aeolian, fou el dilecte ex-librista Antoni Martínez i Bosch. Això fou causa que els bibliòfils madrilenys s’entusiasmessin davant tan meravelloses petites grans obres d’art, i es llancessin amb fruïció a conrear l’ex-librisme, tal com sembla ho estan fent avui impulsats pels animadors de la nova agrupació d’ex-libristes.

Però totes aquestes activitats isolades, esporàdiques o personals, no han estat agrupades en una entitat que les unís.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Bibliófilo

Al admirado escritor y amigo don Luis Valeri.

Leí su interesante artículo “Recuerdos dormidos“, publicado en estas mismas columnas hace algún tiempo. A él quiero referirme. De sus enjundiosos escritos, de los que muy atento lector, este es el primero que ha despertado en mí un interés particular y con más detenimiento he leído. «Jamás he sido un bibliófilo», dice usted en uno de sus párrafos. Sin embargo, la exquisita definición que al hablarnos de su biblioteca nos ha hecho del amante de los libros raros y curiosos —que no hemos de confundir con el “bibliómano”—, supera, creo, a cuantas definiciones etimológicas el diccionario nos pueda ofrecer. El tema se presta a un breve comentario, después de haberse celebrado con pleno éxito en nuestra ciudad el Tercer Congreso Internacional de Bibliofilia. Deseo ante todo poner entre interrogantes una duda, sin que se vea usted obligado a esclarecerla: ¿No le parecen «raros» también los libros «de gran valor estético, de profundidades filosóficas, de teorías y ensayos y sobre todo de poesía» que usted atesora y que tanto le place contemplar? “A veces, como si me hallase ante un maravilloso panorama, me  sitúo a cierta distancia —nos dice—  para gozar de su ordenada colocación y, como embobado (sic), siento la belleza de su variedad externa sin cansarme en su contemplación.” ¡Oh poder sugestivo de los tejuelos dorados!… De este enajenamiento a sentirse arrobado por la belleza tipográfica de los Aldo Manucio, de los Elzevir o de los Ibarra, no hay más que un pequeño trecho, mi admirado Valeri; los grabados del “Líber Chronicarum“, los de los grandes ilustradores de los siglos XVIII y XIX, los aguafuertes y xilografías de los pintores grabadores de hoy, perlas artísticas  ofrecidas al libro en honor y gloria  de sus páginas inmortales, capaces son de excitar apasionamientos, dicho sea sin apasionamiento alguno.

Liber Chonicarum (1493)

Ante sus espontáneas declaraciones y el florilegio de brillantes frases que las acompañan —“siento un tiernísimo amor por los libros…; una biblioteca, pequeña o grande, es siempre un tesoro…”; y más allá: “¡Mis libros! ¡Mi tesoro! ¡Mi placer interior al alcance de mis manos…!”— estimamos, aunque usted afirme lo contrario, que es usted bibliófilo, y de los de sentimientos más refinados. El verdadero amante de los libros, después de haberlos leído, los guarda con amor, igual que usted, y desea también volverlos a leer en momentos propicios, añadiendo a este festín espiritual manjares nuevos, elegidos por él con suma cautela, que en su día serán otra vez saboreados. Lo que ocurre, y esto no se le oculta a usted, que la tremenda agitación de los tiempos que vivimos priva de este supremo deleite a los amigos de los libros (biblio-filos), conocedores de los autores clásicos y atentos de las bellezas literarias y poéticas de nuevo cuño. “¿Ha leído usted todos los libros de su biblioteca?”, se les pregunta a veces maliciosamente.”¡No!”, contestan los más decididos. Y es verdad, mas entretanto si no los leen se contentan teniéndoles muy cerca de sus manos vestidos de seda o de percal. ¡Qué grata compañía! Declara usted, después de excusarse muy amablemente ante mí, “que no tiene ni ha sentido nunca una pasión por las bellas encuademaciones”. Es muy explicable, como lo es no sentir pasión alguna por otras muchas cosas bellas y manifestaciones, artísticas de innegable humanidad. Mas ello me resisto a creer excluya el que las admire usted y que le encanten, aun vistas de lejos, las encuademaciones antiguas, o, por lo menos, las muy típicas llamadas en singular “pasta española”, más próximas a nosotros y más asequibles, con sus lomos lisos cuajados de oro, a pesar de su marchita hermosura, de sus cantos rozados y que las letras de sus títulos adolezcan de promiscuidad y firmeza. Si conociera usted el secreto de rejuvenecer esas viejas pastas —últimos vestigios de un noble oficio manual derrotado por el maquinismo— y dar frescura y brillo a sus caprichosos ramajes monocromos que el sulfato de hierro combinado con el zumaque, el agua y la clara de huevo dejó impreso sobre la flor de la piel, al verlas milagrosamente remozadas, les tomaría usted un cariño entrañable, las acariciaría con sus manos y se extasiaría, además, contemplando el colorido sonriente de sus cortes y de sus guardas como un niño ante una bola de cristal. Nunca más diría usted que no siente pasión por las bellas encuademaciones. Usted, mejor que nadie, aprecia el valor del libro y sabe glosar sus bellezas dormidas, “solaz del espíritu”,
“alimento de la inteligencia”, y proclamar con gesto tribunicio que difunde las ideas, educa los sentimientos, ilustra a la humanidad y “proporciona momentos de placer inefable”. Sí. La imprenta hizo el milagro. El arte le dio solemnidad como a los códices miniados. La pompa de su continente advierte en silencio la gracia de su contenido. Ello es un hecho. Ahora bien, ese continente, la encuademación; que un día fue adornado con primores de cincel, metales y piedras preciosas, puede ser hoy, trasunto de un renacimiento perenne, concebido con tal ambición que, al propio tiempo de rendir honores al libro, alcance metas artísticas peculiares sin piedras ni metales preciosos. Verdad es que hoy la encuademación, como el libro, se halla también sujeta a fórmulas industriales y exclusivamente utilitarias de línea sencilla y uniforme. Mas el anhelo artístico desdeña el triunfo mecánico que pone en marcha la actividad ciega de un motor y no halla satisfacción en la sencillez ni en  lo funcional, en la simplicidad decorativa ni en la belleza formularia o efímera, antítesis de las artes bellas. Y esto es otra cuestión. Ideológicamente juzgado nunca debe considerarse superflua la labor artística de las tapas de un libro: éstas no son un envoltorio provisional. La encuadernación representa la urna sagrada de la inteligencia que la humanidad, desde los albores del entendimiento, atesora codiciosamente, el pórtico solemne del verbo, de la gracia, que traducen signos gráficos estampados sobre blancuras leves, múltiples, cariñosamente ligadas. No. Al proteger y ornamentar este don espiritual no debe mediar cálculo ni especulación alguna. Cuantos razonamientos a ello se opongan son negaciones, difíciles de sostener con miras elevadas, que enturbian el amor al libro y ponen en duda los sentimientos generosos de gratitud e identidad.

Emilio BRUGALLA, La Vanguardia 31 de gener de 1964,p.25.

Pàgina del Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, edició impresa per Aldo Manuzio ( Venezia, 1499)

Read Full Post »

“ L’any 1906 fou publicat, en un volum de setanta-dues planes, el Primer llibre d’ex-libris d’En Triadó.

En aquesta mateixa data Santiago Rosal ( avui degà dels col·leccionistes espanyols) dibuixà el seu propi ex-libris, i, poc després, el d’un seu germà.

En l’Exposició Internacional de Barcelona de 1906 figurà una important representació d’ex-libris. I en la de Primavera del mateix any, que tingué lloc a Madrid, Alexandre de Riquer presentà vint gravats de la seva realització, entre ells els ex-libris de Víctor Oliva, el d’Alfons XIII, A. Gallardo, Mary F. Luchiger, compte de Casa Dávolos ( que és el seu propi) i l’ex-musicis del mestre F. Lliurat. És del cas fer notar que en aquell temps no existia secció de Gravat, i per tant no hi havia recompenses determinades per als artistes gravadors, i un premi en gravat era triomfar plenament, ja que restava de la secció de Pintura; doncs bé,: les obres d’Alexandre de Riquer obtingueren la primera medalla, que venia a confirmar la primera aconseguida a Xicago i l’altra, també primera, obtinguda en l’Exposicio Universal de Barcelona de 1888.

L’any següent, 1907, la casa Oliva de Vilanova, publicà de manera esplèndida Els ex-libris Renart, amb un pròleg del francès Raisin. El Cercla Artístic de Barcelona organitzà amb gran èxit una exposició d’ex-libris estrangers i espanyols. Pau Font i de Rubinat, el bibliòfil i ex-librista reusenc, no volgué ésser menys, i, amb un pròleg d’Artur Masriera, donà a conèixer aquest mateix any, Los cent primers ex-libris escullits de R. Casals i Vernis.

El 1910, editat per Víctor Oliva, publicà Alexandre de Riquer el llibre Robert Anning Bell, on donà a conèixer a Espanya aquest formidable artista anglès – junts ambdós, un a Anglaterra i l’altre a Espanya, foren els precursors de la innovació mundial dels ex-libris -. El llibre conté ex-libris i tota la diversitat artística de R. A. Bell.

També l’any 1910, quan només comptava divuit anys d’edat, un altre deixeble d’Alexandre de Riquer, Enric Motà, ens sorprèn amb uns ex-libris que, per a la seva curta edat, eren una veritable revelació, plena de grans esperances, que no pogué realitzar per haver mort tràgicament, als vint-i-cinc anys, en una sala del Reial Cercle Artístic barceloní.

Entretant, les revistes i publicacions barcelonines d’art prestaren atenció als ex-libris, remarcant el valor artístic dels nostres i dels forasters. Així, Revista Gráfica, de l’Escola Professional de l’Institut Català de les Arts del Llibre (1901-1902); Joventut, revista d’avançada – com ho foren els diaris Renaixença i El Poble Català -, la qual dirigí artísticament i en fou crític d’art Alexandre de Riquer; Pluma y Lápiz (1902), Hojas Selectas (1903); Miniatura, dirigida per Jiménez i Moya; Pel i Ploma i Forma ( 1906 a 1912) que dirigí Miquel Utrillo; Bibliofilia (1911 a 1914), dirigida i editada per Miquel i Planas; Revista Nova ( 1914), dirigida per Feliu Elias, conegut pels

pseudònims “Apa” ( com a dibuixant) i “Joan Sacs” ( com a escriptor); la revista d’art i lletres Mediterrània (1915), que dirigí l’autor d’aquest llibre, a l’edat de divuit anys; més endavant La Gazeta de les Arts, de Sitges; D’Ací i d’Allà”, en la seva segona època, que dirigí Carles Soldevila; Art, dirigida per Merli, i el Butlletí dels Museus. Àdhuc la revista hotelera ( d’aquest gremi) Sabor y Aroma trobà manera de publicar articles sobre ex-libris, escrits per Llorenç Brunet i Bartomeu Sigalés.

Mercès a l’assídua relació d’Alexandre de Riquer amb els artistes anglesos, la importantíssima revista londinenca The Studio, que molt sovint publicà ex-libris espanyols, va dedicar a Espanya un número sencer.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Enquadernació Maioli

Arte perenne, imperecedero.

 El espíritu que dio vida al noble arte de la encuademación no ha muerto. Sigue ardiendo el fuego sagrado que aviva la fe. Aquella fe lejana que nació en la soledad de los claustros bajo el signo de la Cruz o en las páginas del Corán «en nombre de Dios clemente y misericordioso». Junto a los claustros se incrementó el estilo gótico que dio especial carácter a las encuademaciones monásticas en las que, aparte los sobrios rasgos de ornamentación, se reprodujo a presión, sobre el cuero, escenas de la vida de Jesús y de los Santos. Con la mente fija en las palabras del Profeta el estilo arábigo se convierte en estilo «mudéjar» o hispanoárabe. La decoración de estas encuademaciones se concreta en magníficas tracerías gofradas a flor de piel, sin oro que les diera brillo. Su dibujo refleja la belleza melancólica del arte musulmán: ni el más ligero perfil de seres animados, ni rasgos estatuarios alientan en su complicada ornamentación, que el fanatismo y la ciencia geométrica inspiró. Ciencia geométrica o fórmula ornamental de amplia base e infinitas derivaciones que desarrollaron con sobriedad y singular sensibilidad artística Thomas Maioli y Jean Grolier, nombres que, grabados en la historia del arte de la encuademación, después de la invención de la imprenta, simbolizan la plenitud del renacimiento. Los brillantes estilos de la encuadernación que irán registrándose después de los que se identifican con el Renacimiento, conocidos por estilo “Maioli” y estilo “GroIier“, tendrán acento francés: Clovis-Eve, Le Gascón, Florimond Badier, Duseuil, Padeloup, Le Monnier, Deóme, etcétera. A finales del siglo pasado la encuademación consigue despertar en París igual interés que las artes puras. No pocos artífices de los demás países demostraron sentir la misma inquietud por la encuademación a través de no pocas tentativas y realizaciones.

Enquadernació Grolier

Encuadernadores de España contemporáneos.

 Por lo que hace referencia a nuestro país, esta inquietud tuvo hondas raíces. Nuestro pequeño mundo de la bibliofilia conoce sobradamente la campaña sostenida por el prestigioso industrial barcelonés don Hermenegildo Miralles y la fructífera labor de don Ramón Miquel y Planas, quien consiguió elevar la encuademación de arte en Barcelona sin recurrir a colaboraciones extranjeras. En Madrid se destacó don César Pomard, verdadero artista, conocedor de todos los secretos del arte. En la actualidad sobresale con extraordinario fulgor Antolín Palomino, ya mencionado, quien lleva a cabo con singular destreza y apasionamiento los más variados estilos de la encuademación. Destaca seguidamente de manera muy singular José Panadero, de Albacete, quien ha adquirido gran renombre con sus encuademaciones de pergamino, decoradas a punta de pincel y José Galván de Cádiz, quien ha realizado bellas encuademaciones decoradas a pequeños hierros, con notable habilidad y refinado gusto artístico.

Aportación francesa.

 Destacada la aportación nada despreciable de nuestro país a este arte universalmente venerado; hay que reconocer, sin embargo, una vez más, que la preponderancia en el arte de la encuademación sigue correspondiendo a París desde que en el siglo XVI apareció en el firmamento de la bibliofilia la gigantesca figura de Jean Grolier. Hoy más que nunca, los artistas encuadernadores de la cosmopolita ciudad del arte siguen defendiendo su preeminencia a brazo partido sumergidos en las agitadas aguas del arte ultramoderno. «A veces vale tanto o más (la encuademación) que el objeto que tiene la misión de realzar», escribió el ilustre letrado Mr. Maurice Garcon de la Academia Francesa. Es evidente que, desde 1930 hasta nuestros días, una numerosa pléyade de artistas encuadernadores ha alcanzado fama internacional en el mundo de los libros por el arrojo y perfección de sus realizaciones. Desde hace varios años existe una organización denominada «Société de La Reliure Originale». Cada artista de los que componen dicha asociación así como otros muchos que se mantienen independientes, tienen una personalidad artística bien definida. Cada una de sus encuademaciones una viva significación.

Homenaje al libro              

 Nunca se olvida en esta lid que el libro es una obra de arte de singular trascendencia. Una obra de arte de esta naturaleza no reconoce límite alguno. Se concibe con amplitud, se desarrolla con pasión y se termina persiguiendo un ideal, rara vez logrado, que palpita en el corazón del artista. El anhelo artístico de una encuademación no se halla en la sobriedad ni en la belleza formularia o efímera. Esto es otra cuestión. El arte tiene más entidad. Es la belleza  misma perfilada por varios procedimien juntos y su singularidad no debe tildarse ligeramente de rebuscada o henchida, de abstracta o concreta, sino simplemente de buena o mala, si se es capaz de juzgar al artista y los lances de la creación. El presente y el pasado de la encuademación de arte no se ha disgregado. Si bien la presencia de hoy ha roto los tensos lazos de unos preceptos decorativos de eficacia retrospectiva, siguen incólumes, igual que ayer, la obsesión especulativa y los inquietos afanes que pretenden realizar en pequeño aquello que la mente concibió grande en febril exaltación. Después de tanto pelear para salir victoriosos de su ideal empresa ¿qué es lo que ambicionan los artistas encuadernadores de este o aquel país en el momento actual? Exactamente lo mismo que ambicionaron los artistas del tiempo que pasó: Rendir homenaje al libro. Y como postrer galardón concedido a sí mismos, hacer suya tácitamente la divisa ; que el famoso bibliófilo Jean Grolier ‘ estampó en latín al dorso de alguna de sus encuadernaciones: “Portio mea, Domine sit in viventium”, o sea: Que algo de mi, ¡Señor!, quede en la tierra de los vivos.

Emilio BRUGALLA.  La Vanguardia, 21 abril 1963, página 23.

Enquadernació Galván

Read Full Post »

Biblioactívat ( Biblioactíva-t): programa d’activitats per al foment de la lectura. Organitzat per l’Ajuntament de Granadilla de Abona ( Santa Cruz de Tenerife), a través de la Regidoria de Cultura i Festes.

Bibliobjetivos: “Los Objetivos de Desarrollo Sostenible en la Biblioteca”. Organitzat per la Red de Bibliotecas Públicas Municipales de Salamanca.

Biblioboletín: revista informativa del Centro Colombo Americano ( Colombia).

Bibliocuida’t: Un programa de salut de la Biblioteca Central de Terrassa amb Mútua Terrassa i el CAP Rambla.

BibliODS: Club de lectura infantil a la Biblioteca de Castropol ( Asturies).

Bibliofest: Des del Sistema de Biblioteques ( Universidad de los Andes – Colombia) conviden  a passar una estona divertida, d’esplai i recàrrega d’energies.

BIBLIOFEST (2): Festival híbrid ( conferències, tallers, contacontes, llançaments de llibres,…) de la Biblioteca de Santiago ( Chile).

Biblio-Huerta comunitaria Altos del Pino ( Cazucá – Colombia). Per dissenyar i construir una Biblio-Huerta amb la participació de diversos grups generacionals de la comunitat, per a aportar a la restauració paisatgística i ambiental del barri a través de la producció d’aliments i/o plantes ornamentals enfortint les relacions socials entre veïns a partir d’un projecte comú. L’objectiu general d’aquesta activitat acadèmica se centra en acompanyar als habitants del barri Altos del Pino en processos de millorament de l’hàbitat a partir d’estratègies ambientals i físic espacials.

Bibliologia(4): ( Elementa ad librorum studia pertinentia) publicació seriada editada per Brepols, Turnhout ( Bèlgica), des de l’any 1983. Utilitzant  el terme “bibliologia” per referir-se a la suma de disciplines que s’ocupen dels llibres, ja siguin manuscrits o impresos: la història dels llibres, la història de les biblioteques antigues, la bibliofília, (les llibreries – els llibreters), el concepte francès de “bibliothéconomie” i la bibliografia.

Bibliomurals: Exposició intermunicipal de la Mostra Bibliomurals El Meu Poble 2022 de les Biblioteques Públiques Municipals de la línia 3 del metre-comarca l’Horta Nort ( País Valencià).

Biblionadons (2): Tallers familiars: “Expressió corporal, música i dansa” a càrrec de Cristina Noguer de Creixent amb art . Per a nens i nenes de  0 a 3 anys.

Biblio-Net (6): un espai virtu@l de lectura, expressió, diversió i aprenentatge.

BiblioRural:  per a realitzar activitats en la naturalesa que tenen múltiples beneficis per a la salut. A Sella a la Marina Baixa d’Alacant. Organitzat per Senderismo en Alicante

.

BiblioTrueque (3): organitzat per la Red Municipal de Bibliotecas de Sevilla . Campanya per canviar llet per llibre.

Read Full Post »

“ Ara s’escau de dir aquí que Alexandre de Riquer als quaranta anys (1896), era perit del Museu de Boston i intervingué en l’exposició efectuada l’any 1898 en aquella ciutat, on s’exhibiren uns ex-libris estampats, japonesos i xinesos, cronologats en la desena centúria, dels quals hem parlat abans.

Seguint cronològicament el procés evolutiu de l’ex.librisme espanyol, trobem que Alexandre de Riquer, l’any 1888, realitzà un ex-libris per al seu amic l’artista anglès Robert Anning Bell.

Ex-libris de Jane Patterson fet per Robert Snning Bell

L’any 1889 el destacadíssim bibliòfil Pau Font i de Rubinat, arribat de poc de París d’un viatge d’estudi artístic intel·lectual, encarregà al seu compatrici reusenc Ramon Casals i Vernis la realització del seu primer ex-libris, el primer també que havia de dibuixar aquest artista, que n’arribà a realitzar prop de dos centenars, mercès a la iniciativa de l’il·lustre bibliòfil reusenc. I el propi Pau Font i de Rubinat, excel·lent ex-librista, dibuixà, de manera didàctica i admirable, alguns ex-libris per a les seves amistats. Fou el primer bibliòfil espanyol que en la nova època de l’ex-librisme es féu realitzar ex-libris per a la seva importantíssima biblioteca. I fou també ell qui, corprès per la innovació, inicià la divulgació de l’ex-librisme a Espanya, que culminà presentant un conjunt d’ex-libris propis i aliens, en l’Exposició Nacional de Belles Arts que tingué lloc a Madrid en la primavera de l’any 1901. Poc temps després fundà la societat reusenca d’Amics del Llibre i dels Ex-libris.

El va seguir un altre destacadíssim bibliòfil, Ramon Miquel i Planas, a qui els ex-libristes espanyols tantes coses devem, i el qual inicià llavors la seva ininterrompuda actuació ex-librística.

L’any 1892 un deixeble predilecte d’Alexandre de Riquer, Josep Maria Sert, que comptava divuit anys d’edat i que amb el temps havia de convertir-se en decorador de fama mundial, realitzà l’ex-libris per a la biblioteca de M. Bultó i, més endavant entre altres, el del compte de Sert i el del marquès de Lamadrid, i, a París, on fixà residència, el del secretari de Jaume de Borbó, en l’exili.

Fa poc més de mig segle ( 1898) que aparegué, enmig del rovellat art academicista que imperava a les darreries del segle XIX, un periòdic ultra-modernista titulat Luz, de format llargarut com el d’un dietari, amb l’Administració i Redacció al carrer de la Boqueria, número 20 ( dalt el terrat). N’era director artístic Josep Maria Roviralta, i director literari, Francesc d’A. Soler i Planas, junt amb Antoni Robert, i l’administrador era Santiago Rosal. Entre altres, hi dibuixaren Santiago Rusiñol, Alexandre de Riquer, J. Pahissa, Ramon Casas i l’Opisso. Fou aleshores, i en aquesta publicació, que Josep Maria Roviralta, industrial i escriptor, autor de Boires baixes, es donà a conèixer com a realitzador d’ex-libris. El modernisme a Catalunya prengué una gran volada i es manifestà en totes les Belles Arts. Alguns edificis resten encara en peu d’aquella època, com un mal record, i corren encara alguns ex-libris esguerrats d’aquell temps. Amb tot, el modernisme fou un moviment renovador que deixà produccions ben reeixides, sobretot en l’art tipogràfic.

El 1900 comencen d’aparèixer a Espanya els primers ex-libris dibuixats per Josep Triadó, que ha estat el més assidu propagandista del modern ex-librisme espanyol. Foren publicats, per donar-los a conèixer, en la Revista de Bibliografia Catalana, que dirigia, a Barcelona, el conegut escriptor Massó i Torrents. El mateix any surten els excel·lents ex-libris realitzats a la ploma i litografia pel pintor decorador barceloní Adrià Gual, la personalitat artística del qual havia de quedar superada per la d’autor dramàtic. Al mateix temps, el dibuixant i pintor decorador barceloní Joaquim Renart, que aleshores comptava vint-i-un anys, es dedicà de ple, amb gran entusiasme, als ex-libris. En l’Exposició Nacional de Belles Arts, de Primavera, efectuada a Madrid l’any 1901, Josep Triadó presentà una selecció dels ex-libris realitzats per ell. Si Alexandre de Riquer fou l’iniciador de la renaixença ex-librística a Espanya i Josep Triadó el divulgador, Joaquim Renart s’ha de considerar l’incrementador, junt amb J. Diéguez, i avui, traspassats tots els altres, és el degà dels realitzadors espanyols d’ex-libris, junt amb el barceloní Francesc Esteve i Botey, que resideix a Madrid, i Ramon Borrell.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Tras una pequeña búsqueda ha llegado a mis manos el volumen de María Gregorio, Imago Libri. Musei del libro in Europa, que publicó el pasado año Edizioni Sylvestre Bonnard con la Fondazione Arnoldo e Alberto Mondadori. Cerca de treinta espacios expositivos europeos aparecen en esta obra que abarca enfoques muy diferentes, del Museo de la Imprenta de Lyon al Institut mémoires de l´édition contemporaine de Caen, del Literaturmuseum der Moderne de Marbach al Museo Gutenberg de Maguncia. Es decir: el libro desde la historia, desde la aproximación archivística, desde la perspectiva de las artes, o en su proyección de futuro digital. Ningún centro español aparece en esta interesante panorámica de los museos del libro europeos.

Museu Impremta Lyon

Y sin embargo Barcelona tuvo el suyo: un pequeño museo del libro derivado de la sección de grabado popular del Museu Etnològic, que regía Joan Amades. Se ubicó en el Poble Espanyol, y bajo la dirección de Pilar Vélez abrió unos talleres para escuelas que tuvieron excelente acogida. Inactivo desde los años 90, sus contenidos esperan destino en dependencias municipales. En los planes del Institut de Cultura de Barcelona figura la creación próxima de sendos centros consagrados al Diseño y al Circo. Iniciativas de gran interés, pero hay que decir que el libro es un signo de identidad barcelonés mucho más antiguo y documentado, y más significativo económicamente. Y aunque la ciudad ha hecho un enorme y provechoso esfuerzo en bibliotecas, los distintos procesos del libro siguen siendo bastante desconocidos para el ciudadano de a pie. Cualquier niño puede hacerse una mínima cultura científica en una tarde visitando Cosmocaixa, pero ¿en qué espacio ciudadano puede visitarse hoy de forma estable una exposición pedagógica sobre temas literarios?

A Barcelona, como capital literaria y capital editorial, le iría bien no ya reabrir su museo del libro, categoría que mira al pasado, sino crear un centro puntero abierto también al futuro. Un Centro del Libro y la Lectura que acogiera, por una parte, la reflexión sobre los procesos que marcan la producción, difusión y recepción actuales del libro (historia y funcionamiento editorial; libro electrónico; bibliofilia; biblioteconomía; artes del libro; promoción de la lectura; biografía, periodismo y rutas literarias), y que contara también con un programa de exposiciones en una doble vía: una didáctica dirigida a las escuelas, que aprovechara el material histórico de la ciudad, y otra de exposiciones literarias y editoriales, ese tipo de iniciativas que en Barcelona se presentan de tanto en tanto en centros como el Palau Moja o el CCCB (o la Biblioteca de Catalunya) pero que no cuentan con un espacio propio regularizado. El libro sigue siendo un imprescindible difusor de conocimiento, además de un creador de industria cultural. En un momento de transformación de hábitos lectores, la reflexión sobre el libro plantea muchas derivaciones que suelen plantearse por separado. Falta una plataforma de síntesis, que Barcelona podría brindar.

Article: “El centro que falta”, de Sergio Vila-Sanjuán, en el suplement Cultura de La Vanguardia del dia 12 de desembre de 2007, p.7.

Read Full Post »

Biblioburros: Es tracta del programa “Biblioburros” que realitzaran en conjunt el representant del Col·loqui Internacional de Periodistes i Escriptors de Sant Gabriel, que criden a omplir les taleques de cinc rucs que recorreran la serra de Manantlán per a portar els llibres fins als llocs més inhòspits de Jalisco.

Biblioconsulta: La Biblioteca Valenciana ofereix un nou servei en línia d’orientació i assessorament bibliogràfic

Biblioconsulta’ ajuda els usuaris a localitzar els documents que busquen en la Biblioteca Valenciana o en altres institucions.

BiblioEsucar: és el vlok de la Escuela de Suboficiales de Carabineros de Chile.

Bibliófilis: Pili Zori en el seu vlok parla de llibres, un d’ells és  Morir de libros de Miguel Ángel Mala, i cita la paraula que surt en el llibre: “… En Inlandia están prohibidos ( els llibres), son considerados elementos peligrosos y claramente subversivos que producen la enfermedad denominada bibliófilis, adicción de la que sólo te puedes desintoxicar con alcohol, realitys televisivos y ciertas drogas y fármacos que en Inlandia son legales …”

Biblioguies: a la Biblioteca Rector Gabriel Ferraté ( UPC ), ofereixen una nova aplicació de codi obert que permet gestionar i compartir referències bibliogràfiques i documents de recerca i col·laborar en línia.

Biblio-hacienda: vlok del Ministerio de Hacienda de Chile.

Biblio-ICA-Cor: Biblioteca del Colegio de Abogados de A Coruña.

BiblioManga: Jornada organitzada pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya  amb l’objectiu d’oferir informació sobre el manga per a satisfer als usuaris de biblioteques. Amb la col·laboració de la Biblioteca Josep Janés de l’Hospitalet de Llogregat. Vista la paraula  per primera vegada en el vlok de l’Asociación Cultural Tebeosfera de Sevilla.

Biblio-mascota: el C.E.I.P San Luis de Sabibillas ( Málaga) organitza un concurs per escollir una Biblio-mascota per a la seva biblioteca.

Biblioplaza: la Biblioteca Regional Gabriela Mistral a La Serena ( Chile) organitza activitats a la Plaza de Armas,  amb contes, històries i música en viu.

Biblio[re]cerca: activitat organitzada pel CEP ( Centre de Professorat ) de Menorca en el  C.E.I.P. Mare de Déu del Toro – Es Mercadal i en el C.E.I.P. Castell de Santa Àgueda ( Illes Balears). Per afavorir un espai de trobada entre els mestres per compartir i arribar a acords sobre el funcionament i organització de les biblioteques d’aula i centre.

BiblioSTEAM: a la Biblioteca Joan Vinyoli de Santa Coloma de Farners, projecte per fomentar el coneixement científic i tecnològic entre els usuaris de les biblioteques.

Bibliotecaria (1): El Consejo de Cooperación Bibliotecaria (CCB) és l’òrgan que canalitza la cooperació bibliotecària entre les administracions públiques.Depenent del Ministerio de Cultura.

Bibliotecaria (2): Conexión bibliotecaria és el nostre servei de referència virtual. Tens una pregunta, tasca o consulta que no et deixa dormir? Els nostres bibliotecaris en línia et diran on trobar la informació.

Servei ofert pel Sistema de Bibliotecas Públicas de Medellín ( Colombia).

Bibliotecológica: Investigación Bibliotecológica, revista editada per la Universidad Nacional Autónoma de México, sobre ‘Archivonomía, Bibliotecología e Información’.

Read Full Post »

Ex-libris d’H. L. Urban fet per Franz Bayros (1924)

“ Hi ha els ex-libris anomenats eròtics, els quals han estat blasmats per algú, injustament, car també poden ésser obra d’art i reflectir perfectament una personalitat. Atenció, però: cal discriminar l’eròtic del pornogràfic. L’erotisme no és res més que una forta passió amorosa, i si bé les passions són debilitats de l’ànima, en el fons de l’erotisme juguen els imponderables del desig indominable i consubstancial de la psiquis amorosa. ¿ Per què ésser, doncs, tan terriblement puritans i austers intransigents amb l’erotisme ex-librístic? Cal reconèixer l’existència dels ex-libris eròtics com es reconeix que hi ha grans artistes que els realitzen, entre els quals destaca Bayros com el més pulcre i sentimental i com el mestre més famós del gènere: els seus ex-libris són col·leccionats amb cura i roden per tot el món civilitzat. Fóra curiós considerar Bayros – el qual també ha aconseguit fer escola – com a una mena de Luter de l’ex-librisme.

Hi ha, finalment, els ex-libris universals, que són aquells la temàtica dels quals és projectada i realitzada de manera que pot ésser indistintivament aplicada a diverses persones de qualsevol país. Aquests ex-libris ni poc ni gens recomanables per llur impersonalitat s’anomenen “neutres”. No són recomanables, perquè estan mancats d’ànima, perquè no tenen en absolut personalitat. Un ex-libris que pugui servir per a tothom no acompleix la seva finalitat essencial. El frau ex-librístic, tant per part del realitzador com per part del col·leccionista, és evident. Al primer li és molt còmode – i resulta molt poc escrupolós – espigollar entre les seves carpetes fins trobar el dibuixet arreconat i sense utilització que “ faria un bon ex-libris” (sic), i posar-hi tranquil·lament el mot “Ex-libris” i el nom de l’individu a qui va destinat l’aprofitat dibuixet. I per part del col·leccionista, o de qui vol presumir d’ex-libris propi sense realitzar-lo personalment o encarregant-lo a un artista creador, també li és còmode i econòmic aprofitar-se d’una làmina o d’un gravat vell, més o menys adient, posar-hi el seu nom i cognoms i fer-lo servir tranquil·lament com si es tractés d’un ex-libris autèntic. Els ex-libris neutres, per molt artístics que siguin, mai no seran res més que una marca material, sense ànima, ni espiritualitat, ni sentiment; una adulteració inadmissible d’una manisfestació que cal mantenir sempre pura si es vol que conservi la seva essència i no aigui en la banalitat.

Aixó. Doncs, com s’ha vist, la temàtica en els ex-libris moderns és infinita.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“ Al elegir, para esta charla de sobremesa, el título de las ‘Pequeñas sorpresas del bibliófilo’, mi propósito no fué otro que discurrir sobre temas que, a todos nosotros nos son especialmente gratos, para llegar a la conclusión, mediante un simple ejemplo, de que, aun siendo cada día más raros los descubrimientos de verdaderos tesoros bibliográficos, el bibliófilo puede encontrar, con facilidad todavía, materiales que sirvan de incentivo para su pasión y que le proporcionen elementos de estudio, de reflexión y de goce, en consonancia con sus aficiones intelectuales.

Han pasado los tiempos en que era posible adquirir, a precios moderados, incunables, impresiones góticas, ediciones prínceps de nuestros clásicos, de nuestros místicos y de nuestros cronistas, y ejemplares del arte insuperable de nuestros grandes impresores del XVIII. Han soplado, además, los vientos de sucesivas guerras y revoluciones, y, en cada una de ellas, ha quedado destruida una cantidad ingente de tesoros bibliográficos. Ha aumentado la cultura; y ha aumentado asimismo el amor a los libros y el número de los que los persiguen y coleccionan con afición solícita y amorosa. En la actualidad, el que vende libros, particular o comerciante, sabe casi siempre lo que vende; y, cuando lo ignora, maneja el catálogos o requiere asesoramiento y consejo, incurriendo habitualmente en el vicio de tasar exageradamente lo que, para él, no es más que una mercancía de ventajosa negociación. Hasta tal punto que, para un espíritu superficial, los actuales bibliófilos, de no ser unos potentados, estamos condenados a no poder reunir más que colecciones insignificantes y desprovistas de todo interés, o a refugiarnos en la cómoda solución de las reimpresiones modernas y de las llamadas ‘ediciones de lujo’ cuyo precio, casi siempre, sólo guarda relación con la limitación de su tiraje y con una presentación, más o menos acertada, puesta al servicio, algunas veces, de un texto mediocre.

Es indudable que todos los que amamos a los libros y ambicionamos reunir la mejor colección posible, dentro de nuestra respectiva especialidad, no podemos menos que pensar con nostalgia en aquellos otros tiempos en que, al entrar en la tienda de un librero de ocasión, al revolver volúmenes en los barracones de los mercados de libros,o al registrar los rincones de una prendería, cabía la esperanza de encontrar y poder adquirir, por un precio asequible, alguna de las ‘piezas’ que constituyen el timbre de orgullo de una colección. Pero, aun relegada esta posibilidad a los extremos límites de lo improbable, no decae nunca el interés en las constantes búsquedas que efectúa el bibliófilo; y quien merezca tal nombre, puede siempre encontrar pasto para su afición, incluso en el hallazgo de materiales modestísimos que son susceptibles de alcanzar la categoría de las ‘pequeñas sorpresas del bibliófilo’ a que he aludido.”

Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo, Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprés per Joan Sallent a Sabadell, p. 41-43.

Read Full Post »

“ El mot simbòlic ho diu tot, però l’ex-libris simbòlic pot ésser tan complicat que arribi fins a revelar els problemes metafísics del seu posseïdor. Un gran exemple d’aquest cas és l’ex-libris de J. Plana i Dorca, dibuixat per ell mateix l’any 1904, i que per a la seva interpretació li calgué no menys que dedicar un opuscle sencer.

Un dels meus propis ex-libris expressa simbòlicament un cant vital: de dins del llibre de la vida surt una figura de dona nua despresa de les boires d’orto, i amb els braços estesos, banyada pel Sol, respira a ple pulmó. La llegenda que porta diu: “ Coneixement; horitzó espiritual: la substància humana junyida a la vida”. Perquè som esperit tenim coneixement i som persones, i pel fet d’existir lligats al moviment de la vida, hem de pujar enlaire sanitosos d’ànima i d’enteniment fins a atansar el Sol i… sobrepassar-lo, amunt, amunt, que l’espai és infinit, inexistent…, l’horitzó és l’esperit.

Existeixen, encara, els de motius humorístics, els frívols, els caricaturescos, els macabres, que, sobretot a Espanya, s’han interpretat, a vegades, de manera divertida, Hi ha també una temàtica col·lectiva per a entitats o estaments. Hi ha l’ex-libris religiós, propi per a biblioteques conventuals i monestarials i organismes d’aquest caràcter. Hi ha els ex-libris de temàtica femenina: són els que es fan per a dones bibliòfiles. Tots són simbòlics, així, per a una donzella, la temàtica haurà de simbolitzar la puresa; per a una mare, la tendresa. Naturalment, aitals símbols han d’acompanyar les característiques personals. Hi ha també els ex-libris infantils: aquests conjuminen alegria i perfum de primavera, innocència, tendresa i fantasia, junt amb jocs i joguines, barrejades amb representacions de l’escola: una pissarra amb les beceroles o uns nombres, etc., tot el que predisposa l’infant a la seva pròpia idiosincràsia infantívola i li estimula l’afició a l’estudi a l’ensems que l’estimació pel llibre. A Anglaterra es va establir el costum de regalar-los ex-libris especials per a llurs llibres. Amb això s’aconseguí que els infants els respectessin, que no els maculessin amb signatures i gargots, alhora que se’ls desvetllava un amor per l’art.

Cal esmentar també els que haurem de denominar conjugals. Ex-libris per a biblioteques de matrimonis que semblen viure en harmonia. En aquests la principal temàtica és l’enllaçament de dos cors, un petó amorós, una abraçada afalagadora o la conjunció de les inicials del matrimoni bibliòfil.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Acadèmia dels Desconfiats – Imatge del llibre

“ Ser bibliófilo es mucho más que todo esto. Es rendir, en primer término, culto al texto del libro; y sólo en segundo lugar, a su presentación artística; y aun esto, porque esta presentación es el vehículo más adecuado para acentuar el interés y la amabilidad del texto y para ser el complemento de la obra artística total.

Creo firmemente que ninguno de los aquí presentes concibiría que nuestra Asociación se limitase a hacer ediciones maravillosas de obras de un valor intrínseco limitado o nulo; ni tampoco de obras conocidas de todo el mundo, tratando de buscar únicamente un éxito de presentación y ornamentación. No digo que no sea necesario hacerlo alguna vez, a título de excepción, o para dar realce a algún texto de mérito excepcional. Pero, si tuviera autoridad para sintetizar cual debe ser el ideal de una asociación de bibliófilos, diría que no es otro que poner en manos de sus asociados todos aquellos tesoros bibliográficos que el mercado editorial no puede razonablemente suministrar; dar a conocer, en esta forma, textos ignorados o inéditos y salvar de todo riesgo de posible desaparición, otros que son únicos o excesivamente raros; y todo ello uniendo el interés del fondo a la perfección de la forma.

Esta, y no otra, es la tendencia de nuestra Asociación. Y, por ello, después de los primeros e inevitables tanteos que son la consecuencia de toda improvisación, nuestra Junta tiene en estudio, entre otras, la impresión del códice populetano que contiene el ceremonial fúnebre de los Reyes de Aragón; la reproducción, en facsímil, del maravilloso códice conocido con el nombre de ‘Martirologio de Poblet’, uno de los más ricos y más interesantes que existen en España; y la reimpresión del ‘Tirant lo Blanc’, en castellano, sobre el ejemplar, único que se conoce, existente en la biblioteca Bonsoms de Valldemosa. Al hacerlo así, no hemos podido pretender siquiera tener el mérito de la originalidad. Porque esta misma tendencia ha sido la adoptada por la sociedad bibliófila de tanto prestigio como el ‘Roxburghe Club’ de Londres y, siguiendo la pauta marcada por éste, por la mayoría de las grandes asociaciones de bibliófilos extranjeras y nacionales. En España, gracias a ello, se ha difundido una considerable cantidad de textos antiguos prácticamente ignorados del gran público y conocidos apenas por unos pocos investigadores.”

“Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo, Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprés per Joan Sallent a Sabadell, p. 33-35.

Read Full Post »

“ En els ex-libris simbòlics hom es pot valer també d’atributs coneguts: la Saviesa ha estat de sempre representada per una òliba, la de la deessa Atenea – i pot anar junt amb una llumenera que il·lumina les planes d’un llibre obert; la Música, per unes flautes gregues, que manifesten emocions o sentiments lírics; la Melanconia, per un xiprer, una violeta o una sempreviva; l’Amor, per un Cupidó, una miosotis o un clavell… Cal dir, però, que s’ha abusat tan d’aquests atributs, que no és estrany que hom, en contemplar una col·lecció d’ex-libris, exclami en un moment de sinceritat: “ Ja n’hi ha prou d’òlibes, de llumeneres i de llibres oberts!”. Realment resulta irritant l’exagerada profusió ex-librística plena de tals atributs, els quals són la primera cosa que s’acut al dibuixant ex-librista incipient, que no s’atreveix o no pot fer volar encara la seva imaginació amb la volada d’àliga que es requereix.

També hi ha símbols més realistes. Aquests són els professionals. De sempre un crani ha simbolitzat la Medicina; la serp d’Esculapi, entortolligada a una copa on sembla beure, la Farmàcia; gresols i matrassos, la Química; determinats instruments, la Cirurgia; un telescopi, l’Astronomia; un globus terrae, la Geografia; la balança equilibrada d’Astrea, junt amb l’espasa de Temis, la Justícia; un àncora, la Nàutica; la carota grega, riallera o ploranera, el Teatre… Tot això és utilíssim i s’usa força, però ¿ no fóra convenient d’esprémer un xic la imaginació i crear nous atributs o significacions, sobretot per a tot allò que encara no en tingui ?

Altrament, un atribut professional pot anar acompanyat en un ex-libris, de les representacions que manifesten el caràcter o les aficions del seu titular. Per exemple: un tauler d’escacs per a l’aficionat a aquest joc, o elements representatius d’un gènera literari determinat predilecte de l’interessat, la qual cosa ha donat lloc a l’origen dels interessants ex-libris anomenats “cervantins”.

L’ex-libris purament simbòlic té altres característiques i posseeix més personalitat. Un exemple d’ex-libris simbòlic ens l’ofereix el del jove entusiasta ex-librista Agustí Arrojo, recentment editat. El dibuix d’aquest ex-libris representa una dona nua, formosa i forta com la veritat, amb una llarga i espessa cabellera que li penja i que la fa molt decorativa, recolzada en una taula damunt la qual hi ha un llibre que porta escrit: “ Ego sum”, i al seu voltant el mot “Ex-libris” i el nom i cognom del titular. Al peu del dibuix es llegeix: “ Que el llegir no et faci perdre el teu pensament propi”, expressió simbòlica de la personalitat individual, que és el do més preat que tenim els éssers humans. En aquest mateix ex-libris es fustiga irònicament Schopenhauer, el qual negà la intel·ligència a la dona i també es contesta afirmativament, dient “som”, la pregunta “ésser o no ésser?” de Shakespeare, puix cal dir que la crítica també és emprada amb força dignitat en els ex-libris. En el darrer ex-libris que s’ha fet dibuixar a la ploma la intel·ligent col·leccionista Pepeta Pallé figura enllà el Sol, llançant els seus raigs de puresa, i una musa volant cap a ell; al peu, un ninot de paller que representa un dimoni, el qual, amb la cua encesa, vol calar foc al PALLÉ. A un angle una mitja llimona deixa caure la seva llavor, una PEPETA, i la llegenda diu: “ Raig dels sentiments purs us he d’atansar! – Doncs el foc de les passions no hi pendrà”.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Pero yo veo, además, en el libro, un proceso biológico perfecto. El libro, como el hombre, es esencialmente espíritu; pero necesita también de la materia para adquirir existencia tangible. Su espíritu es el pensamiento que lo ha concebido y le ha dado vida; su materia, su presentación, su ornamentación y su encuadernación. Como el hombre, nace al ver la luz pública. Como el hombre, tiene una vida de crecimiento, que es su difusión, de madurez, que es su aceptación general, y de decadencia, que es su paulatino olvido. Como el hombre, sufre enfermedades, espirituales unas: la crítica que se ceba en él muchas veces injustamente, los plagios que pretenden robarle su esencia, y las malas traducciones que lo desfiguran; materiales otras: su defectuosa impresión que le resta alicientes, el desvío del público y el deterioro de sus ejemplares; y espirituales y materiales a un tiempo algunas: las mutilaciones y espurgos a que puede resultar sometido. Su muerte es el olvido definitivo, la desaparición de todos sus ejemplares por guerras, revoluciones o por el transcurso de los años, y su conversión en pasta de papel, de la misma manera que a la muerte del ser humano, las células de su cuerpo retornan a la misma tierra de donde han salido.

Esta doble personalidad del libro, espiritual y material a un tiempo, es un exponente de su valor, pero puede ser también origen de desviaciones nocivas en los coleccionistas que practican su culto e incluso en las entidades calificadas de bibliófilas.

No creo que sea posible admitir la existencia de varias clases de bibliófilos. Lo único exacto es que existen bibliófilos dedicados a especialidades distintas. Porque, para mi, el coleccionista que reúne libros por su solo valor ornamental, prescindiendo de su texto que no le interesa, no puede merecer en modo alguno el nombre de bibliófilo. Como tampoco puede merecerlo el bibliómano que se orienta hacia los ejemplares de rareza deformativa, como el coleccionista de sellos cotiza en alza los errores de impresión, cuando constituyen una excepción dentro de la serie correspondiente.”

Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura ( Ramon de Dalmases i Villavecchia), recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo, Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprés per Joan Sallent a Sabadell, p. 31-32.

Ex-libris de l’autor

Read Full Post »

BiblioAbril: vlok de la professora Ángeles D.,  del Centro de Adultos Abril de Badajoz.

Biblioàlbum:”…una activitat de foment de la lectura adreçada a infants d’entre 5 i 7 anys que té per objectiu promoure la lectura entre la primera infància,fomentar l’ús de la biblioteca durant els mesos d’hivern…”, organitzat a la Biblioteca Margarida de Montferrat a Balaguer.

BiblioBiologia: el 17 de novembre a Vila Rusconi, en el municipi de Castano Primo ( Italia), tindrà lloc una conferència d’estudi titulada “El món en un llibre. Quan la Microbiologia es troba amb la història”, dins de les  Primeres jornades de BiblioBiologia promogudes per l’Institut “Torno” en col·laboració amb l’Ajuntament,  com a part del Projecte “Llegir el passat per a escriure el futur”.

Biblioblock (2): innovador projecte que busca promoure la lectura al país.Organitzat a la Biblioteca I.E. Gabriel Moreno a Canta ( Perú).

Bibliocoopera: Una activitat cultural enfocada per a fomentar la lectura entre els més petits de la localitat i que ha comptat tradicionalment amb una àmplia participació. Organitzada per la Biblioteca Juan Eslava Galán de Arjona ( Jaén).

També a: https://www.facebook.com/hashtag/bibliocoopera

Bibliomáquina: La ‘Bibliomáquina del Temps, és una iniciativa de l’Asociación de Profesionales de las Artes Escénicas Aparte, per  acostar als nens i nenes de Mingorría i Casavieja a Miguel Delibes i Lope de Vega.

Biblio-màquina dels ous d’or: Per celebrar el 15è aniversari de la Biblioteca de la Roca del Vallès, una màquina expenedora ofereix gratuïtament ous d’or amb recomanacions literaries que prèviament s’han recollit entre els lectors. El títol i l’autor de cada fragment recomanat es descobreix a l’obtenir l’ou i llegir el darrere.

Bibliomiércoles: a la Biblioteca Pública d’Andorra ( Teruel), organitzen activitats diverses, una d’elles l’anomenen Bibliomiércoles, on fan sessions de ‘contacontes’ per alumnes de Primària.

Bibliomusicoteràpia: taller  de “Bibliomusicoteràpia” : amb contes sonors i música en directe, organitzat per la Biblioteca Pública d’Aldaia.

Biblionota: a la Biblioteca de la Universidad Panamericana a Zapopán ( México), posen una Biblioconsulta per ajudar als estudiants.

Biblio-noticias: lloc de la seva pàgina on informen de notícies i novetats. A la Biblioteca del Politécnico Colombiano Jaime Isaza Cadavid © 2022 a Medellín ( Colombia).

Biblioteca (7), La: restaurant a Pamplona.

Bibliotic (4): vlok d’una auxiliar de biblioteca,  on es parla de biblioteques, TIC, recursos, internet, ciutadania, educació, suport i tràmits.

BiblioUPN: “La Universidad Pedagógica Nacional ( a Bogotá)  a través de la Dirección de Biblioteca y Soporte  Académico et convida a la transmissió en viu del Fòrum BiblioUPN 2022 Enfortint la integració del quefer bibliotecari: compartint experiències i reflexions a les nostres biblioteques”.

Read Full Post »

“ L’anacronisme i el conformisme ex-librístic del vell gust heràldic perdurà fins als últims anys del segle passat.

És aleshores que els escuts, amb llurs signes i figures heràldiques de l’interessat de la marca del llibre, desapareixen i es transformen per fi, en ex-libris moderns, en autèntics ex-libris amb el seu fons psicològic imprescindible que el distingeix, per a reflectir la veritable personalitat de l’interessat; forma d’expressió, aquesta més fidel que els signes i figuracions heràldiques d’escuts i blasons, i amb una temàtica molt més extensa i variada, com veurem a continuació. En l’ex-librisme modern abunden els ex-libris anomenats “parlants”, en els quals el nom, més pròpiament, el cognom del titular s’interpreta gràficament. Aquesta interpretació és humorística, caricaturitzada, o bé senzillament i correctament formulada. Persones amb cognom significatiu – Llop, Conill, Carabassa, Prat, Font, Bosch, Roure, Alzina, Pi, Mates, Serra, Torr, entre els catalans – hi feren figurar l’animal, planta o cosa representativa del seu cognom. Així, en un ex-libris del culte bibliòfil Antoni Carabassa i Serra, executat a l’aiguafort, voltat per una orla formada per una carabassera, es representa al mig de l’escut de Lleida, terra nadiua de l’interessat, tot ell compost en forma d’escut, talment com un ex-libris heràldic, en el cim del qual hi ha, a tall de corona, una serra de fuster. D’altres que tenen el cognom compost, per exemple, Matabosch, Pidelaserra, Casademont, etc., feren combinar en llurs ex-libris les figuracions que el componen. El col·leccionista Josep Monsalvatge, d’Olot, encarregà a l’alemany Bru Heroux que el seu ex-libris representés un paisatge muntanyós – mont- d’aspecte feréstec  – salvatge – . Al seu germà Jordi, de Figueres, el dibuixant i caricaturista Llorenç Brunet li’n féu un d’humorístic: un globus terrae – món – al qual un salvatge terrorífic venta un cop de peu.

Es indubtable, però, que els ex-libris “parlants” han donat peu a la imaginació, que ha produït la variant “jeroglífica”, ja que són molts els cognoms que es poden representar de tal manera. Entre els catalans, el cognom Capella pot ésser escrit mitjançant les inicial K P LL; el cognom Mataró, amb una mata qualsevol seguida de la síl·laba Ró. El caricaturista Cornet, per exemple, emprà un cor centrat per la partícula NET per a signar tota la seva producció artística.

La caricatura personal ha estat també emprada com a ex-libris, i resulta certament força acceptable. El caricaturista Bon, que és, a més, un excel·lent dibuixant, en té de meravellosos. En aquest cas no cal sinó acompanyar la caricatura personal de l’interessat amb el mot “ Ex-libris”, car, en ésser-hi mapat el titular de l’ex-libris, és sobrera la redundància del seu nom. En aquest aspecte de l’ex-libris no estarà de més reportar-vos que a Lleida vaig trobar-me amb el cas curiós d’un metge, dibuixant autodidacte, que fa unes caricatures personals molt reeixides, el qual signa amb el pseudònim “Niko”, i que es dedica a aquesta mena d’ex-libris.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Por seguir con las paradojas, todos nos deprimimos un poco cuando nos carboniza la impresión de que nadie lee, de que los libros cada vez importan menos, de que estamos en el final de una época. Y sin embargo la verdad de los hechos y las cifras dice muy otra cosa: dice que nunca se ha leído tanto como ahoa, que el número de lectores crece, a pesar de que leer cotidianamente, incluso como necesidad para sentir que la vida es algo más que una serie de imposiciones que nos atan, siga siendo una actividad minoritaria, como por otra parte fue siempre, y me temo que siempre será. He utilizado el verbo en el que quiero pararme un momento, he dicho que los libros cada vez importan menos. Ya lo dije: Importar, ese es el verbo.Importar significa traer de fuera algo que no somos capaces de producir por nosotros mismos, radica toda su fuerza, toda su energía, todo su futuro, que está hecho de puro pasado exprimido para ser sintetizado en una forma de vida que se propone abolir el tiempo.

Ante cualquiera de las joyas que se ofrecen en los exquisitos salones del libro antiguo – , que son a las ferias del libro lo que el polo al fútbol -, es fácil sobreponerse a cualquier pellizco de depresión ante la aparente insignificancia que tienen los libros en nuestra sociedad. Si colocara cualquier dispositivo de lectura junto a una de estas joyas, volvería a convencerme de que cualquiera de estas joyas es la evolución preciosa con la que el ingenio humano ha mejorado una ocurrencia que en sí misma ya era genial. Pero también, sin entrar en comparaciones, que no es que sean odiosas, sino más bien son siempre ociosas, me resultará imposible no reparar en el trabajo de comunidad y cuidado que es siempre un libro: algo que nace cuando uno lo escribe pero que todavía no es lo que llegarà a ser, necesitará de un lector profesional que lo corrija, de un editor que lo publique, de un diseñador que lo componga, de un dibujante que le ponga una cubierta, de un impresor que lo vuelva al fin realidad, de un librero que lo ponga al alcance de sus clientes y por fin de un lector que le dé aquello de lo que nació: vida, otra vida, vida en otro sitio, lejos ya del escenario donde nació, lejos de los fantasmas y las inseguridades de quien lo escribió, de su mesa de trabajo, de sus mañanas indecisas sin saber si iba por buen camino.

Por eso de muchos coleccionistas y bibliófilos me admira la pasión con la que enaltecen a artesanos y profesionales invisibles. No sólo la pasión por los autores obvios y consagrados – cuyo valor es fácil de discernir dada su condición de clásicos inevitables: Borges, Lorca, Cernuda, claro que sus primeras ediciones son muy valiosas, eso no tiene mayor misterio – sino por figuras escondidas que sin ellos, sin la pasión y las búsquedas de coleccionistas y bibliófilos y libreros expertos, hubieran sido ya tragados por el olvido, esa bestia hambrienta que no para de masticar huesos y nombres propios. Lo único bueno del olvido es que nunca es definitivo, en cualquier momento puede venir alguien a rescatar un libro, un autor, y decirle levántate y anda,y ponerlo en su sitio. Es una de las virtudes de este mundo de los libros viejos o antiguos: en cualquier momento, por pasado que sean, pueden volverse presente para alguien. Presente, además, significa regalo, y no hay mejor regalo para los libros viejos que devolverles actualidad, volverlos a hacer latir, transformar la sepultura que son por fuera en la vida de la que están hechos sus adentros”.

La novela del buscador de libros” de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.268-270.

Fira llibre d’ocasió Barcelona

Read Full Post »

Older Posts »