Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Oficis del llibre’ Category

Frases sobre Bibliofília 941

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Oficis del llibre, Old books on 28/08/2026| Leave a Comment »

Aristòfanes — lleuger (com un dringar de cascavells—, pren part en la conversa i diu amb un vers de la seva comèdia “Les granotes”, d’uns cinc segles a. de C: “Cadascú posseeix a Atenes, el seu llibre, on aprèn les arts subtils”. Xenofont, Alcibíades, els fundadors i erudits de les grans biblioteques d’Alexandria i de Pèrgam, i molts altres encara, tots volen recordar-nos que la difusió del llibre entre els grecs assolia ben aviat un grau de cosa normal. Pero els genis llatins no volen pas ésser menys, i Cicerò fa sentir uns impecables mots d’agraïment que venen a dir: “Gràcies, Tiró; mes que llibert, amic i delícia del meu esperit; gràcies, inventor del primer sistema taquigràfíc; la meva llar ja té una ànima; la biblioteca que hi has reunit és verament “l’ànima de casa meva””. I Silla, el gran general, respon: “I de la gran biblioteca de Teofrast, que us he portat de la Grècia divina, què me’n dieu?” I afegeix Mecenas: “No es mereix un bon record la meva protecció a genis com Virgili i Horaci? Contemplen les nostres espaioses biblioteques, amb les seves columnes i els seus bustos d’homes insignes! —Entre cent d’altres, l’espinguet epigramàtic del vivaç Marcial i el falset picardiós de Petroni i d’Horaci ens fan saber mil curiositats sobre llibreters i copistes de Roma i satiritzen, rient per sota el nas, mes de quatre casos de pedanteria i bibliomania, també abundosos a la Ciutat del Tíber”. Després, una pausa; “i a la fi un terrabastall de bàrbars i un ròssec de desferres, glorioses encara. El sol d’una nova doctrina il·lumina aquell món; però, i el tresor clàssic?” El gran Cassiodor arriba a indicar mitjans per a la fidel transcripció dels còdexs, a la qual ja es dediquen en un recer de la Calabria els seus devots amics; els deixebles de Sant Benet continuen arreu l’obra pacient i gloriosa; en el silenci eloqüent i fecund dels ‘scriptória’, nombre de plomes obeeixen, alades, la veu que dicta els textos immortals: després, per l’intercanvi, s’enriquiran les incipients biblioteques. Quants sacrificis i privacions i viatges perillosos i sens fi per aconseguir un exemplar, original ocòpia! Esguardem uns diorames: Sant Isidor; els monjos irlandesos, que a França, Alemanya i Itàlia porten a cap grans fundacions, on es perpetua  la còpia de manuscrits; Carlemany amb els caps de brot d’Europa, arribant apreocupar-se fins i tot d’assolir una lletra de claredat i bellesa supremes, mentre a tota la nostra península els escriptoris arriben a una gran perfecció i produeixen joiells com el Comentari a l’Apocalipsi de Beat de Liébana. Els llibres assoleixen un valor insospitat i un amor sens límits; què és cas si després veiem en algunes biblioteques els llibres encadenats per millor assegurar-los! Ròssec gloriós dels traductors de Toledo; dels escriptors de Vic i Ripoll; del Dant, Petrarca i Bocaccio i de Ricard de Bury i d’Erasme; Estudis i Universitats, cada dia mes insatisfetes,…; arribem a l’Humanisme; la Idea necessita ales! Les de les humils xilografies? Son, encara, massa esclaves de la matèria. Tot de cop, els genis nòrdics donen a cada lletra moviment i llibertat assenyada; és la impremta! La paraula, amb la dolça i blanca ametlla de la idea, cau arreu en abundós ruixat; el miracle ses acomplert; el llibre i el verb ja han superat llur edat heroica. I tanmateix, com son venerables aquelles primeres manifestacions! Qui sap si encara en altes golfes, Eneides i novel·les de cavalleries sostenen extemporàniament diàlegs nocturns, en oblit del món i dels homes, mentre, molt mes ençà, una altra novel·la, romàntica, conserva entre els fulls una llàgrima ignorada i una floreta resseca d’on s’esvaí el perfum, talment com del clavicordi empolsat s’esvaïren les notes d’un delicat minuet!

¡Però, ès del tot cert, em pregunto encara, que el llibre ja és lluny de la seva edat heroica? Desde l’autor a l’editor, tothom us dirà que el llibre passa per una greu crisi que cal superar… gairebé encara heroicament. Lector: estima el llibre, protegeix el llibre, que és protegir l’ànima de la Pàtria i la teva. Ja sé què em parlaràs de la crisi, però el llibre ès un amic i per l’amic hom fa sacrificis. Crisi… Pero, quantes superfluïtats per a les quals la crisi no compta! Jo no sabria acabar sense recordar-te aquell bell passatge d’un idil·li de Teòcrit, segons el qual un pobre cabrer portava a les Muses — deeses, com saps, del cant i la poesia, les arts i les ciències — un afecte tan pregon, que havent-los sacrificat nombroses peces del ramat que guardava, amb menyscapte del seu amo, aquest el tanca enfurismat dins una mena de cofre, dient-li irònicament: “Té; a veure, ara, de què et serviran les teves Muses!” I heus ací que passats uns mesos, reobre el cofre i hi troba tot viu l’eixerit cabrer; les abelles missatgeres de les Musses, l’havien anat alimentant. “Benaurat tu, —exclama aleshores el seu amo—; benaurat, puix que has passat per aquest amable suplici d’haver romàs tancat dintre un cofre i d’haver-hi aguantat tota una primavera nodrint-te amb la mel de les abelles!”

“De la transcendencia del llibre i de l’amor al llibre” de Josep Ma Soler i Janer, L’Autonomista, 8/4/1936. (2)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 939

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Oficis del llibre on 10/08/2026|

El professor de l’Escola universitària del professorat d’EGB Joan-Lluís de Yebra acaba d’editar el primer repertori complet dels ex-libris d’Alexandre de Riquer, el dibuixant, pintor i poeta nascut a Calaf l’any 1856 i mort a Mallorca el 1920, que és considerat per tots els entesos i col·leccionistes internacionals un dels màxims conreadors europeus d’aquest gènere de la il·lustració, segons que diu Eliseu Trenc Ballester en el pròleg del llibre. El volum, que reprodueix les fotografies de tots els exlibris, ha estat publicat per la Universitat de Barcelona. El treball havia merescut l’any passat el premi Fundació Güell de l’Institut d’Estudis Catalans.

Cent quaranta-dos són els ex-libris d’Alexandre de Riquer catalogats per l’autor. Yebra, nascut a Barcelona l’any 1954, és llicenciat en filosofia i lletres.

A més de la catalogació, el llibre inclou una història de l’exlibrisme i una biografia de Riquer que són unes excel·lents síntesis sobre les bibliografies existents, diu Trenc. Maria Àngels Cerdà i Surroca completa el volum amb un epíleg on recorda la influència que sobre el modernista pur i pre-rafaelita ideal i consumat Riquer va exercir el descobriment, en un viatge a Itàlia el 1881, de la poesia del líder prerafaelita Dante Gabriel Rossetti. El comprador del llibre, per a determinar-ne la propietat, necessita una marca que és suggerida per la d’impressor. Així, recorda Yebra, neix el primer ex-libris gràfic completament evolucionat La marca de propietat ja existia, manuscrita, abans de la impremta. L’exlibris artístic modern neix a Anglaterra i a Alemanya i és Alexandre de Riquer qui e’ dóna a conèixer al nostre país, gràcies als contactes que té amb els pre-rafaelites anglesos. És, recorda Ylla, un moment molt important pel que fa a renaixement de la bibliofília a Catalunya: per una banda el sentit romàntic del XIX, integrat principalment per col·leccionistes i erudits molt vinculats a la tradició, i per una altra el sentit artístic dels gravadors i il·lustradors de llibres farà que s’estableixin estretes relacions entre ells i  s’origini una producció barreja d’arqueologisme i d’invenció. Riquer és amb Triadó la persona cabdal del renaixament de l’aiguafort a Catalunya, una reacció europea en contra de la industrialització del procés de fabricació del llibre durant el segle XX. Al seu estudi va muntar un taller de gravador on donà classes gratuïtes i formà artistes com Jaume Llongueras, Enric Moyà, Josep M. Sert i Joaquim Renart, entre altres.

Ha estat difícil fins ara de conèixer l’obra ex-librística de Riquer perquè el mateix artista no va numerar mai les seves obres i una bona part no tenen la data d’execució. A més, no totes estan signades. Finalment, la seva col·lecció, que es conserva avui al Museu d’Art Modern de Barcelona, és incompleta, adverteix Yebra.

També hi ha hagut diferents versions sobre la quantitat total dels ex-libris. El fill de l’artista, Josep Maria de Riquer i Palau, parlà de dues-centes marques, xifra desmesurada com finalment aquest treball prova. El repertori està ordenat alfabèticament pels noms dels propietaris, des del d’Alfons XIII, rei d’Espanya, fins a W. S., que tant pot correspondre a W. H. Schulze com al crític anglès S. W. que Riquer esmenta en un article. Els propietaris són, naturalment, persones i entitats relacionades amb la vida de l’artista, amics i admiradors seus normalment: Raimon Casellas,Enric Granados, Joan Maragall, Apel·les Mestres, Ramon Miquel i Planas, Narcís Oller, Eugeni d’Ors, Rafael Patxot, Josep Pin i Soler, Santiago Rusinol, Eduard Toda i Miquel Utrillo, entre els més coneguts, a més dels seus propis.

Cada ex-libris té una fitxa molt completa, amb una valoració crítica. La selecció és exhaustiva. S’han inclòs diverses marques dubtoses, retocades per un altre artista i fins i tot falses que en haver estat atribuïdes a l’artista a partir d’un cert moment l’autor ha hagut de comentar. Es recull també els comentaris dels tractadistes de l’època, si existeixen, i l’autor dona una lectura iconològica per tal d’explicar-nos el seu simbolisme.

 Riquer fa el seu primer exlibris dedicat a ell mateix l’any 1900, estableix l’autor del catàleg, influenciat pel número extraordinari de la revista «The Studio» sobre els ex-libris moderns anglesos i francesos aparegut un any abans. A més, es va dedicar a col·leccionarlos, com tantes altres coses, i a divulgar-los amb articles. L’any 1903 és un dels fundadors de la «Revista Ibérica de Exlibris» i surt publicat el llibre Ex-libris d’A. de Riquer, que fou propagat pel llibreter de Leipzig Karl W. Liesermann, amb una decicatòria en francès del comte de Leiningen-Westerbrug i un «Avant-propos» de Miquel Utrillo.

Constava de ditze pàgines de text i seixanta-tres fulls amb ex-libris adherits, catorze dels quals eren aiguaforts.

L’ex-libris, assenyala Yebra, no forma part de cap art en concret però les aprofita totes: una escultura o una figura tallada en fusta, una partitura de música, uns versos, un frontispici o un estudi del natural, tot ell amb la intenció de reflectir la personalitat del propietari.

Trenc felicita els editors en el seu pròleg per l’avinentesa de publicar un estudi sobre l’exlibris, «art intimista, preciós i simbòlic, massa oblidat avui, i del qual Alexandre de Riquer fou el màxim representant a Catalunya».

“Catalogats els ex-libris d’Alexandre de Riquer” de Lluís Bonada, Avui. 15/12/1983. Pàgina 29.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 932

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books on 23/06/2026| 1 Comment »

Els col·leccionistes de marques, tan incultes com els altres, retallen, sense pietat, de llibres diversos les d’idèntica figuració. Es tal llur ceguesa, que ni tan sols deixen indemnes els incunables. D’aquestes posseïm la del llibrer venecià Llàtzer de Soardis, consistent en un cercle que sosté una creu de doble travesser.

             Agreujaren el mal els ex-libristes, que retallaven algunes marques, per tal d’incorporar-les arbitràriament a llurs col·leccions d’ex-libris antics.

             És avinent de remarcar ací que la imitació dels Emblemes, d’Alciati, havia determinat l’aparició d’un nou gènere literari i a l’ensems d’una modalitat del gravat, que es propagaren arreu i interessaren així al públic culte com a l’indocte. A la nostra col·lecció d’emblemes retallats, que és nombrosíssima, els espanyols estan abundosament representats.

             Per la similitud de composició i per ostentar també divisa, aquests gravats poden ésser, assimilats, des del punt d’albir decoratiu, a les marques de llibrer.

            Les capçaleres de capítol, junt amb els culs de llàntia i les lletres ornades, constitueixen la veritable decoració interior del llibre.

             Predominaren les de tendència renaixentista. El tipus més usual d’aquestes presenta la forma d’una composició a faisó de fris de tradició clàssica, influïda pels nous elements decoratius aportats pel renaixement, la qual, en descabdellar-se, parteix del mig del rectangle, que sol ocupar un medalló, figura o blasó, i s’expandeix a banda i banda, amb equivalència de valors, però amb disposició diversa.

             Altres, que solen envair la meitat de la pàgina, són de caràcter al·legòric. Pertanyen a aquest grup les que gravà Pere Pasqual Moles, segons dibuixos de Montaña. Foren aquestes l’ornament predilecte de les edicions a gran format de fons doctrinal i de les obres publicades per corporacions oficials. Mal avingudes amb la sobrietat decorativa, quan decaigué aquest gust magnificent es restringiren notablement llurs dominis.

            Com un tast de la il·lustració frívola del segle XVIII, però sense la malícia oculta que comportava, aparegueren després unes capçaleres de capítol, de senzilla disposició, malgrat la munió de petites figures que contenien, escollides quasi sempre entre els insectes, les aus i, en general, entre les bestioletes, àdhuc les més repulsives, que creà el bon Déu. Presidint aquest petit món, no podien mancar-hi els nins alats, lliurats a jocs i danses. L’atractívola composició, que per la seva execució garbosa tenia tot l’encís d’un esplai de l’artista en lleure, es destaca sobre fons blanc, sense frondes ni cap mena d’ornamentació (fig. 10).

Els col·leccionistes les serven adherides a fulls de cartolina, en forma de faixes paral·leles, quasi sense espais intermedis.

             S’assimilen a les capçaleres de capítol, i els col·leccionistes les retallen com a tals, certes composicions també en forma de fris generalment seriades i de tema profundament pagà. Els amors de faunes i nimfes, els seguicis de tritons i nereides i les teories interminables de les bacanals, temptaren, en efecte, algunes vegades als bons burins i sovint als aiguafortistes. Fora imperdonable deixar de rememorar ací les fauneries, universalment conegudes, de Brebiette, famós gravador francès del segle XVII.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (8) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 916

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Oficis del llibre on 20/02/2026|

“El dia 28 de març d 1895, una multitud omple el passeig de Sant Joan. Se celebrava la cessió a la ciutat de la que seria la primera biblioteca pública de Barcelona, la Biblioteca Arús. Els balcons estaven engalanats i plens de gent i, a peu pla, encara hi havia més gent, que celebrava la donació de la biblioteca al poble de Barcelona. Si la pràctica de la lectura havia estat confinada als espais privats de les classes benestants o a les biblioteques professionals i d’organismes de govern, amb accés restringit, ara hi havia una biblioteca pública a la ciutat, d’accés lliure per a tothom que volgués anar-hi.

Per la indumentària de les persones que apareixen a la imatge reproduïda a L’Esquella de la Torratxa el dia 29 de març de 1895, la celebració va convocar homes, dones i criatures de les classes populars. Una manifestació pública per celebrar l’obertura d’una biblioteca. Una imatge insòlita a la Barcelona de l’època.

La biblioteca estava instal·lada a la casa on havia viscut Rossend Arús i, seguint les seves disposicions testamentàries, casa i llibres van passar a ser propietat de Valentí Almirall i d’Anton Farnés, pas previ per cedir-ho tot al poble de Barcelona, un cop s’haguèssin enllestit les obres per condicionar-la com a biblioteca pública. A la biblioteca pública Arús, “no’s pot negar l’entrada a ningú per rahó de sexo, edat ni classe; xichs y grans, richs y pobres, tothom que allà’s comporti dignament té’ls mateixos drets que un altre”. La cessió, seguint les disposicions testamentàries de Rossend Arús, es va fer a la ciutat, no a l’Ajuntament, “entenguis bé que cedir la casa al poble, no vol dir donarla al Ajuntament”, explicava L’Esquella de la Torratxa (1)del 22 de març de 1895 ( pàg,178-179). El benefactor va voler deixar-ho tot lligat i ben lligat i, en previsió que els temps futurs no fossin favorables, establia; “Y si un dia la reacció, prenent un d’aquells aspectes de ferocitat que li son propis […] es donaria per anul·lada i rescindida la donació”. Experiències de governs polítics anteriors el feien ser previsor. Avui dia, la biblioteca continua oberta, a pesar d’alguns avatars, avatars del tipus que ja preveia Rossend Arús. La biblioteca conserva l’entorn i el fons bibliogràfic, que es va anar ampliant a partir de la biblioteca primigènia. Actualment, està especialitzada en llibres, revistes i fulletons del segle XIX i del principi del segle XX que conformen un fons únic i excepcional pel que fa a moviments socials. A les parets de la biblioteca hi podem llegir una de les frases del fundador: “Com més il·lustració té un poble, més lluny es troba de l’absolutisme”.

Al capdamunt del passeig de Sant Joan, al barri de Gràcia, quan encara era independent, un nucli de dones va fundar, amb la confiança plena en la capacitat emancipadora de la cultura, l’associació la Sociedad Autónoma de Mujeres, un organització de dones de condició social diversa d’ideologia vinculada al lliure pensament i amb uns objectius principals: el feminisme i l’educació. El 1889, Ángeles López de Ayala va fundar la societat a la qual s’hi va afegir Amalia Domingo Soler, i quan es va transformar en la Sociedad Progresiva Femenina, també hi va participar Teresa Claramunt, treballadora del tèxtil. Des de la societat, van impulsar múltiples activitats culturals i van mantenir una escola laica per a criatures i una altra per adults. També van crear una biblioteca, una companyia de teatre i un orfeó.

Creadora d’opinió, el 1896 Ángeles López de Ayala va fundar el setmanari El Progreso, i anys més tard, el 1906, El Gladiador. Órgano de la Sociedad Progresiva Femenina y de la Libertad de Conciencia; i El Libertador, Periódico defensor de la mujer y órgano del librepensamiento el 1910; tots ells es conserven a la Biblioteca Arús.”

A Barcelona, ciutat de llibres d’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p. 36-38.

1.-El 7 de gener de 1910 passà de La Esquella de la Torratxa a dir-se L’Esquella de la Torratxa.

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

“Don Antoni Brusi, verdaderamente el gran impresor catalán de principios del siglo XIX, fundó en 1819 una reconocida fundición de caracteres de imprenta. El material fue vendido más tarde a Antonio López Vidal, que creó su fundición en 1845, y rápidamente hizo de ella una de las más importantes de España. Luego pasó, en 1885, a Daniel Domènech y, bajo el nombre de Sucesores de Antonio López, fue la segunda y última fundición industrial en Cataluña durante la época del Modernismo.

La casa Gorchs, antigua librería que se especializó en la fabricación y venta de material de imprenta, fundió en 1888 un solo caràcter, la bastarda espanyola. (Se asoció después con la fundición alemana Huch, bajo el nombre de “Fundición nacional”, pero la empresa desaparició antes de fin de siglo. También importava a España el material de imprenta francès, de las màquines Alauzet.

El material de imprenta en Cataluña hacia 1900 era sin embargo, principalmente alemán. La casa Neufville representaba en España a los fabricantes alemanes de máquinas tipográficas, y para los procedimientos fotomecánicos de reproducción: Koenig & Bauer, A, Hogenforst, Brehmer, K. Krause  y C. Mansfeld. Otro importador alemán establecido en Barcelona, Pundsack, representaba a los constructores de máquinas de imprenta August Fomm de Leipzig, Vereinigte Maschinen–Fabrik de Augsburg y Maschinen-Baugesellschaft de Nurenberg, además de las prensas para el fotograbado de C. L. Lasch & Cía., de Leipzig. Este mismo Pundsack era el importante representante de la importante fundición tipogràfica Genzsch & Heyse de Hamburgo. La fundición Rey, Bosch & Cía., de Madrid, importaba las máquinas Worms.

El único  constructor de máquinas de imprenta establecido en España, en Barcelona, era la Sociedad Steinhausen Otto & Cía. Poseía también una modesta sección de fundición.

En 1899, construyó la primera máquina rotativa en España, para la imprenta de José Ortega, de Valencia, máquina que podia imprimir 64.000 hojas de tamaño folio por hora. En el mismo año fue construïda la primera máquina litográfica para la casa Labielle. En 1900, la casa Steinhausen fabricó máquinas rotativas para la impresión del papel de seda en hojas, que podían tirar 2.400 hojas por hora y también otra de entintado cilíndrico de grandes dimensiones. En 1901, se fabricó la primera rotativa española para la impresión de periódicos, destinada a la imprenta de Vidal Hnos.

La mecanización no podia estar ausente  de la confección de libros de contabilidad, y el tiralíneas dejó paso a la máquina. En 1900, Enric Domènech i Montaner realizó una máquina de tirar líneas que tuvo mucho éxito.

Las imprentas que intentaron restablecer las artes del libro y que dieron a su producción carácter artístico y “modernista”, fueron las de Fidel Giró, de Luis Tasso, de Jepus, de Riera y Sans, de Tobella y Costa, la Sociedad Henrich & Cía., y sobre todo La Académica de los Asociados Borràs y Mestres, las dos imprentas de libros de bibliófilos, las dos artesanas, instaladas lejos de Barcelona, en poblaciones tranquilas, una, la de Octavi Viader, en Sant Feliu de Guíxols, y la otra, la de los Oliva, en Vilanova i la Geltrú”.

En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, p.6.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 914

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Oficis del llibre, Tipografia on 07/02/2026|

“El retrat més fidedigne de les condicions de treball a les impremtes de Barcelona ens el facilita el Boletín de la Sociedad Tipográfica de Barcelona, que aplegava la major part dels treballadors del sector, Segons les dades facilitades al número del 4 d’abril de 1880, a la ciutat hi havia 42 impremtes – amb més de 124 màquines, la majoria mogudes per la força del vapor, i 56 premses.

            Les condicions de treball, pel que fa a jornals, no han millorat arran de la mecanització de la producció del llibre, i les relacions entre treballadors i empresaris són conflictives_ “La retribución de los operarios es tan variada que no podemos sentar una cifra exacta, aunque es sabido que en muchas imprentas es tan exigua que apenas basta a la mayor parte cobrir las necesidades”. Tot i que en d’altres, els operaris són considerats com es mereixen.

            A banda de les desigualtats en les retribucions, alguns empresaris, Tasso entre ells, no aplicaven l’augment de tarifes nocturnes segons l’acord establert el 1872. Esclata la vaga i l’empresa acomiada treballador. Una representació de la societat tipogràfica es va entrevistar amb l’empresari, el qual va manifestar que tenia : “los mayores deseos de hacer por el obrero, y hasta por la misma Sociedad, todo cuanto le fuera possible y le reclamáramos […] Que en su casa ya no babía el número crecido de aprendices de que otras veces se le criticava; que no tenia inconveniente en pagar a los oficiales los 18 reales de jornal que como mínimum se le exigía […] Oídas estas conciliadores palabras del Sr. Tasso […] la comisión de dió por satisfecha y se despidió yendo a manifestar a sus compañeros de Junta lo ocurrido quienes, aprobando su conducta, dieron por terminado el asunto” ( Boletín de la Sociedad Tipográfica de Barcelona, 13 de novembre de 1881, pàp. 1).

            Encara no havia passat un mes quan el 13 de desembre, els diaris El Diluvio i La Publicidad publicaven el comunicat que seria reproduït pel Boletín de la Sciedad Tipográfica de Barcelona, el 18 de desembre de 1881.

            “Los que suscriben, operarios tipógrafos dela imprenta del Sr. Tasso, ponemos en conocimiento del público que, habiendo sido conminados por dicho señor, sin razón ni motivo, que todo el que fuera de la Sociedad tenia ocho días de término para optar entre  ésta o su casa, y habiéndole preguntado si es que tenia alguna queja de nosotros, y contestado por dicho señor Tasso que no, sinó que había resuelto no tenir operarios Asociados”.

            La Vanguardia del día 14 donava la notícia següent: “ Anteayer los operarios de la imprenta del señor Tasso acordaron dejar de trabajar en ella a causa de una injustificada exigència de dicho señor”.

El Boletín va ser publicat per l’empresa tipogràfica La Academia, que dirigia Rafael Farga i Pellicer, tipògraf i un dels principals dirigents de la Internacional a l’Estat. Amic de Bakunin, afiliat al grup bakuninista Alianza de la Democracia Socialista de Ginebra, va organitzar el I Congreso Obrero Español, que es va celebrar a Barcelona, al Teatre del Circ, el 1870. Rafael Farga i Pellicer va ser un dels primers a iniciar la vinculació dels tipògrafes barcelonins amb l’anarquisme. El sector dels tipògrafs de Barcelona va ser un dels més dinàmics de la ciutat tant en l’àmbit cultural com en el social a partir del darret terç del segle XIX,

En la dècada dels vuitanta del segle XIX conviuen a Barcelona totes dues maneres de fer llibres: l’artesana i la industrialitzada.”

Barcelona, ciutat de llibres d’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p.28-31.

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

“Hasta el siglo XVIII, los impressores fabricaban ellos mismos sus propias tintas, la modernización de las artes gráficas haría desaparecer de la imprenta este trabajo secundario para hacer de el una verdadera industria anexa.

El francès Lorilleux, nacido en 1788, obrero de la”Imprimérie Royale” de París, fue el primero que tuvo la idea de crear una industria de las tintes de imprenta. Realizó su proyecto estableciéndose en la capital francesa en 1818 y supo hacer de su empresa el primer negocio mundial de imprenta estableciendo sucursales y montando fábricas en los cuatro continentes. Hacia 1890, la casa Lorilleux fue la primera que se estableció en Cataluña, al crear la fàbrica de Badalona, gozando así de un verdadero monopolio. La única competència seria la constituían los importadores de tintes alemanas, en particular el alemán Pundsack, que importava las tintes de las fábricas Jaenecke&Schneemann, y Genzsch&Heyse.

La industria de las tintas de imprenta, ante la diversificación de los procedimientos de reproducción, tuvo que crear muy ràpidament toda una sèrie de tintes especiales, adaptades a las particularidades técnicas del fotograbado, del huecograbado, de la fototípia y de la litografía. Pero, en primer lugar, tuvo que modernitzar el elemento entintador que era, desde el siglo XV, la “bala”, introduciendo el rodillo de gelatina.

En efecto, en 1819, un doctor en medicina parisiense realizó la mezcla de gelatina y de melaza, formando una pasta con la que se obtenia un rodillo de materia elàstica, con el mordiente suficiente para retenir la tinta, y reuniendo las cualidades necesarias para remplazar con ventaja las citadas balas.

Vinieron a continuación las màquines cilíndricas y, por consiguiente, el aumento de la rapidez de la impresión y la disminuación del tiempo de entintado. Fue preciso modificar la composición de la pasta de los rodillos para hacerla mucho más resistente, al tiempo que conservava la misma elasticidad e igual mordiente. Se remplazó la melaza por glicerina y azúcar mezclados con gelatina.

La casa Lorilleux fue también el principal productor de rodillos en España”.

En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, p.4

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 913

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Enquadernacions, Museus, Oficis del llibre, Old books on 28/01/2026|

“Al llindar entre Barcelona i Gràcia, el 1886, va començar la construcció del que va ser el taller tipogràfic i l’editorial més important del segle XIX a l’Estat espanyol. Sucesores de N. Ramírez y Compañía, després Henrich y Cía. La companyia, situada entre els carrers de Còrsega, Llúria i la Diagonal, no va abandonar la seva antiga seu, al passatge d’Escudellers.

Les dues seus de l’editorial, a la vella Barcelona i a la nova, tot i que, en termes administratius, encara era a Gràcia, simbolitzen els lligams entre totes dues ciutats; una,  s’expandiria pel passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya densament urbanitzada i massificada, l’altra, tot just a les beceroles de la seva expansió, després que Ildefons Cerdà la va dissenyar al seu pla de l’Eixample, aprovat el 1859. A partir d’aquella data, amb un ritme de construcció lent, molt lent, en les primeres dècades, s’iniciava una primera fase constructiva que es concentraria en els carrers a tocar de la plaça de Catalunya fins al carrer d’Aragó, en sentit paral·lel al mar fins arribar a Gràcia.

            Alhora, la vella seu editorial i la nova representen el pas de la manufactura a la indústria moguda per la força del vapor, amb dos motors que belluguen dues-centes màquines manipulades per 800 persones.

            A la ciutat vella ja havia quedat prohibida la instal·lació de nous vapors i, a partir d’aquell moment, es van establir a l’Eixample i als pobles independents del pla. Però, en cap cas, el sector de les arts gràfiques situat a Ciutat Vella deixarà de funcionar, i la via gràfica, en paraules de Romà Arranz, continuarà travessant, de punta a punta, la ciutat, abans emmurallada, des del carrer de la Boqueria al Call fins a la plaça de l’Ajuntament, per continuar pel de Llibreteria, la Baixada de la Presó fins a la plaça de lÀngel i troba continuïtat al carrer d’Argenteria per retornar al carrer de la Ciutat i al carrer de la Basea (Arranz, 2010).

            En la ruta que acabem de suggerir, l’enquadernació, la impressió i la llibreria compartien el mateix espai. Dibuixants i gravadors embellien el llibre. La figura de l’editor no existia, sí que existien, em canvi, la de l’impressor i la del llibreter.

            Com a pas previ a dibuixar el pla de l’Exixample, l’enginyer Ildefons Cerdà fa un exhaustiu estudi sobre les condicions de vida de la ciutat murada sense oblidar les persones vinculades al món del llibre. Per mitjà de la seva Teoría general de la urbanización, sabem que, a la Barcelona del 1852, hi havia 440 impressors, entre premsistes i caixistes, 400 dels quals eren oficials impressors i la resta, aprenents. Els oficials caixistes tenien un sou més elevat – entre 84 i 64 rals a la setmana – que no pas els premsistes, el sou dels quals oscil·lava entre els 78 i els 66 rals setmanals. De gravadors de fusta, que s’ocupaven de gravar en làmines per a la posterior impressió en paper, mones n’hi havia 27, entre oficials i aprenents, amb un jornal similar al dels impressors.

Eren oficis masculinitzats, segons l’estadística aportada per Ildefons Cerdà. El món del treball, organitzat encara segons la dinàmica gremial, no permetia que les dones assolissin el grau de mestre, després del d’oficial. Ara bé,  n’hi havia que dirigien impremtes, ja fos a títol personal o en la seva condició de vídues.

Amb la progressiva mecanització de les arts del llibre i un pla de l’Eixample que ha deixat de ser projecte per convertir-se en directriu de la Barcelona ex novo , el sector del llibre s’expandeix cap a l’Eixample a la recerca d’espais lliures per construir-hi les noves seus, tot participant de la construcció de la ciutat moderna”. 

            Barcelona, ciutat de llibres d’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p.16-19.

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

“El grupo papelero más importante de Cataluña era el de la Cuenca de l’Anoia. Ya en el siglo XVII se contaban 42 molinos. Las condiciones geográficas eran incomparables. La presencia del relieve calcáreo en las cordilleras del Norte del Penedès ofrecía, gracias a fenómenos cársticos, emergències vauclusianes importantes de agua pura, como la del estanque de la Font de la Reina de Capellades o les Deus de Sant Quintí de Mediona. Además, este centro productor no estaba muy lejos de Barcelona, y se hallaba en elm camino real que, desde la Ciudad condal, iba a Lérida y al centro.

Los principales centros de este grupo son Gelida y Capellades, y también podemos citar Sant Pere de Riudebitlles y Terrassola i Lavit. En Gelida estaban los Guarro, establecidos allí desde 1777, y una fàbrica más moderna, que cuidava la calidad, “La Gelidense”.

Casa Guarro a Gelida

La casa Guarro es de las más antigues de Cataluña. Carlos III otorgó privilegios en 1773 a los hermanos Francisco y Pedro Guarro, de Pobla de Claramunt, lo que hace suponer que sus manufactures de papel de hilo eran ya acreditades y renombradas. Los Guarro continuaban fabricando el hermoso papel de hilo de lino “català” però también habían modernizado su fàbrica de Gelida, donde producían 2.000 kg diarios de papel mecánico. Sus máquinas de vapor, junto con las turbinas hidráulicas, desarrollaban 150 caballos de fuerza, necesarios para el funcionamiento de las tres tinas.

En Capellades, los molinos más antigues eran los de los Romaní. Joan Romaní fundó la primera fàbrica de papel en Capellades en 1620. Su descendiente y sucesor, Don R. Romaní, introdujo las màquines de hierro para la fabricación semimecánica del papel de lino. Los otros principales productores de papel de calidad de Capellades, donde hos se halla un interesante museu del papel, eran los Munné y Vilaseca, S.A.

Este grupo producía principalment papel de hilo, de fabricación semimecánica., o a veces hecho a mano en las casas más antiguas, algunes de las cuales, como la de los Guarro, continuaron la producción de papel a mano hasta el año 1936.

A pesar de su decadència con relación a los comienzos del siglo XIX, la industria papelera catalana, una de las más antiguas fuentes de riqueza del país, habían sabido, gracias a una concentración industrial debida a su modernización, adaptarse a las exigencias del mercado internacional. Seguía siendo el principal proveïdor no solo de toda la península Ibérica, Portugal incluido, sinó también del enorme mercado constituido por la América latina. Todavía hoy, en la Argentina, es conocido con el nombre de Romaní un papel especial – papel de barba – para los documentos oficiales”.

En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, p.2-4. (imatges del Museu-Molí Paperer de Capellades. la imatge de la casa Guarro a Gelida està a enciclopèdia.cat)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 909

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Museus, Oficis del llibre, Old books on 28/12/2025|

Les arts gràfiques han estat, i encara són, un dels grans suports de la difusió dels coneixements al llarg dels segles. Tècniques i procediments diversos com la tipografia, la xilografia, els procediments fotomecànics o bé, ara, l’aplicació de la informàtica, han estat al servei de la reproducció, tant de la imatge com del text, elements clau del món imprès. Barcelona, és ben sabut, ha estat al llarg dels segles un dels centres editorials més importants de l’estat – en algunes èpoques, el principal. El propi patrimoni del [EX] Museu de les Arts Gràfiques, procedent en gran part d’empreses autòctones, ho ben demostra.

Entre els objectius prioritaris del Museu de les Arts Gràfiques destaca la conservació i la recerca a partir d’aquests materials, tal com ho proven les publicacions que s’han editat fins ara. Però un altre objectiu bàsic és la difusió de tot aquest món entre el públic més jove, atès que els programes d’ensenyament gairebé no se n’ocupen del tema. Per aquest motiu des de fa quatre anys ençà, el museu va inaugurar un taller didàctic, obert als instituts d’ensenyament mitjà i escoles d’educació bàsica de tot Catalunya.

L’oferta que aquest curs presenta el [EX]Museu, ha variat respecte dels cursos passats, diversificant i especialitzant el tipus d’activitat en què els joves poden participar, en funció de l’edat, del seu nivell de formació i de la seva experiència en el tema.

L’activitat central té per objecte apropar-los a un element cultural – i escolar – bàsic en el món occidental al llarg dels segles: el llibre. Es treballa en tres àrees diferents: el text, la imatge i l’enquadernació.

Organitzats en petits grups, els joves, després de redactar un breu text, aprenen a maquetar-lo i composar-lo amb tipus de plom, tal com ho devia fer Gutenberg. Com exemple d’il·lustració s’incorpora un gravat al linòleum, material molt dúctil, també dissenyat i realitzat pels joves. El pas final és la seva estampació sobre paper i la seva enquadernació amb format de llibre. El conjunt de la sessió de treball ens aproxima a “Com es fa un llibre”, títol d’aquesta activitat, que es complementa amb una introducció sobre el món de la impremta i el gravat.

Als grups amb interessos més específics se’ls ofereix la possibilitat d’aprofundir en les tècniques tipogràfiques, dissenyant i composant un full de diari, o treballar amb més detall el camp de l’enquadernació.

La tasca desenvolupada al llarg de les quatre hores de duració del taller didàctic té un triple objectiu:

  1. acostar els joves a les tècniques utilitzades: elaboració de tipus, composició tipogràfica, diferents tècniques de gravat i d’enquadernació, etc.
  2. avançar en el debat cultural en temes tan essencials com el paper històric de l’escriptura, l’evolució de la impremta i dels mitjans d’impressió, el llibre com a mecanisme de comunicació i intercanvi cultural, el gravat i la seva relació amb les restants arts, la tradició de les arts gràfiques a Catalunya, etc.
  3. finalment, també pretén mostrar com mestres, professors i joves poden integrar en l’activitat escolar els coneixements adquirits en el Museu, donant continuïtat a la feina iniciada en el Taller.

El resultat en aquest darrer punt és especialment destacable, ja que són nombrosos els centres d’EGB, FP i BUP que, després de passar pel museu han iniciat la seva revista escolar. D’altres, han millorat la qualitat de la seva revista preexistent. Això ho hem pogut veure perquè el museu des de fa uns anys organitza anualment el concurs “Fem la nostra revista”, on en la darrera edició – abril 1993 – hi participaren 150 escoles de BUP, FP i EGB de tot Catalunya. Des del Museu aquest concurs no s’entén tant com una prova competitiva entre escolars sinó com un estímul a la creativitat dels joves alhora en el camp del disseny gràfic i del periodisme, mentre estableix un canal de seguiment de l’experiència i uns mecanismes de relació estable entre el Museu i els centres escolars de tot Catalunya. En resum, debat cultural, aproximació a algunes tècniques de reproducció claus al llarg de la història, i continuïtat del treball en els centres escolars, són els tres punts que atorguen fonament i rigor a aquesta activitat, desenvolupada des d’un museu amb escassos mitjans, però la direcció del qual té una especial sensibilitat envers la difusió d’aquests temes des d’una perspectiva didàctica, que abasta des del públic escolar fins al públic de nivell universitari.

L’Àrea Pedagògica del Museu ha elaborat uns dossiers didàctics amb material sobre tipografia i diferents tècniques d’impressió i d’enquadernació, que s’ofereix a tots els professors per preparar prèviament la visita.

El Taller es realitza tots els matins, de dilluns a divendres. Per poder participar és necessari reservar cita, posant-se en contacte amb el Museu ( 426 19 99), de dimarts a divendres 10 a 12 hores.

[Tot això, força interessant, ja no existeix. És molt vergonyós que Barcelona, la (mal) dita Ciutat de la literatura no tingui un Museu del Llibre i les Arts gràfiques com cal]

“L’oferta didàctica del Museu de les Arts Gràfiques”, article d’Antonia Alba, José Antonio Montes i Yolanda Nicolás ( Membres de l’equip directiu de la Cooperativa Ciutart), a L’Avenç, núm,. 177, desembre-gener 1993-1994.

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

 

 

 

“La industria papelera catalana alcanzó su producción màxima en el curso del siglo XVIII, gracias al desarrollo de las actividades Industriales y Comerciales provocado por el comercio con América desde el Puerto de Barcelona en 1758, y sobre todo a la declaración del libre comercio colonial veinte años después, lo que volvía a dar a Cataluña un océano y unes tierras de ultramar donde poder desarrollar las cualidades comerciales y marítimas de su pueblo.

Los comienzos del siglo XIX constituyeron un verdadero período de euforia. Los papeleros catalanes consiguieron que el Gobierno dictara medidas que les eran muy favorables, como la prohibición de exportar telas del país, la franquícia para la exportación de esta primera materia y la imposición de fuertes tasas sobre el papel procedente del extranjero. Más tarde, después de las guerres Civiles que transformaron el país desde 1822 hasta 1840, en perjuicio de muchos molinos situados lejos de las poblaciones, y con la canalización de los capitales disponibles hacia la industria textil, más importante, o hacia las empreses ferroviarias, más rentables, la industria papelera no pudo realitzar una evolución industrial comparable a la de otras actividades industriales catalanas. Los Gobiernos españoles habían acordado practicar una política comercial de libre cambio y hacían oídos sordos a las reclamacions proteccionistes de los industriales catalanes, quienes no podían luchar contra la competència de la industria europea, sólida y poderosa.

El papel mecánico, primera aplicación del maquinisme en las artes gráficas, inventado por el francès Louis Robert en 1799 e introducido en Cataluña en 1845 en dos fábricas de papel, una en El Catllar y otra, llamada La Aurora, en la misma Ciudad de Gerona, no encontró inmediatamente en la industria papelera catalana las condiciones necesarias para su adopción general. El papel importado, mucho más barato, fue la causa del cierre de gran número de molinos de poca importància o situados en lugares apartados de los grandes centros de producción. Mientras en el siglo XVIII se transformaban fundiciones y molinos harineros en fábricas de papel, en el XIX estas se convierten en manufacturas textiles, y más tarde en pequeñas centrales hidroeléctricas.

Sin embargo, de los molinos más importantes se hicieron fábricas de papel mecánico o papel continuo, llamado así porque, en lugar de ser obtenido como en la fabricación a mano, hoja por hoja, la màquina permitía obtenerlo en forma de una larga cinta que se enrollaba en bobinas. Estas fábricas adoptaron como materia prima la pasta mecánica, que hizo su aparición en la segunda mitad del siglo XIX. Además del papel de pasta de madera, importado, utilizado en periódicos y ediciones económicas, estas fábricas de papel elaboraban también, a base de trapos, el papel de fumar y el papel de hilo de lino para las Ediciones de bibliófilo y el papel de escribir.

En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, pàg.2.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 908

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 21/12/2025|

Aquesta és la història de Hay-on-Wye, una petita localitat del país de Gal·les, al Regne Unit, que ha aconseguit en només cinc dècades passar de ser una població aïllada a convertir-se en una important atracció turística visitada cada any per mig milió de persones gràcies als llibres i la cultura. Fins als anys 60 del segle passat Hay-on-Wye era un lloc remot a l’agresta geografia galesa. La sort de la localitat va començar a canviar quan Richard Booth, un dels seus veïns, va obrir el 1961 la seva primera llibreria. Uns anys després va tenir la idea de convertir un petit poble en un autèntic ‘regne dels llibres’. 

Booth va aconseguir convèncer les autoritats locals i al conjunt de la població a participar en el projecte. A poc a poc es van anar obrint en aquesta localitat de només 1.900 habitants desenes de llibreries. Al voltant d’elles van sorgir cafès, petites galeries d’art, botigues d’antiguitats i hotels. Amb el desenvolupament de la seva primera infraestructura la localitat es va convertir en una atracció turística per a les properes.

Però va ser la inauguració del seu Festival de Literatura el que va convertir a Hay-on-Wye en una atracció turística a la qual acudeixen cada any unes 80.000 persones de tot el món. La xifra de turistes que es desplacen fins a aquest ‘regne dels llibres’ arriba al mig milió de persones l’any. Encara que Richard Booth ja no viu en el seu ‘regne’ el negoci que va convertir a un petit poble en una de les atraccions turístiques més visitades de Gal·les i segueix consolidant el seu èxit amb cada any que passa. De la mateixa manera que hi havia el cementiri dels llibres oblidats, hi ha també la ciutat delsa llibres, de tots els llibres del món…., el paradis dels lletraferits.

Veurem si aquest any ho podran celebrar, ja que tocaria del 21 a 31 del proper mes de Maig. De moment el coronaidiot ja s’ha carregat a Sant Jordi, la rosa i el drac, encara que sempre ens quedarà el Hay Festival de Segòvia que és al setembre, o aprofitar per visitar Urueña, el poble amb més llibreries que bars.

Article de Francesc Puigcarbó, en el seu vlok, abril 2020. https://blocfpr.blogspot.com/2020/04/hay-on-wye-el-poble-dels-llibres.html   

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

“ En los comienzos del siglo XIX, las empreses de artes gráficas tenían un caràcter familiar, y los libreros eran a menudo a la vez impressores y editores, siguiendo una vieja tradición. Los más venerables y destacados libreros de la Barcelona de la primera mitad del siglo XIX fueron la Vda. Pla, Joan Piferrer, Josep Rubio, Tomàs Gorchs, los hermanos Oliveras, Jaume Subirana, librero y encuadernador, Joan Bastinos y, sobre todo, Antoni Bergnes de las Casas, editor, filólogo, professor de la Universidad de Barcelona, hel·lenista distinguido, que fue el introductor y el editor del Romanticismo en Cataluña, y Joaquín Verdaguer, que puede calificarse de editor de la “Renaixença” catalana.

Las transformaciones industriales hicieron desaparecer, mediado el siglo, a este tipo de librero, de tan múltiples actividades, como la de editor, impressor, encuadernador, il·lustrador y vendedor, y le dieron un caràcter completamente distinto.

Ante todo nos cumple precisar, y lo estudiaremos con más amplitud cuando nos ocupemos de las artes del libro, que paralelamente a la introducción de los procedimientos técnicos de reproducción del texto y de la imagen más modernos, respondiendo a la demanda de producción del libro barato de mediocre calidad, se crea, reaccionando contra esta vulgarización, un movimiento de reinstauración del libro de calidad, de fabricación artesana, impulsado por la Societat Catalana de Bibliòfils.

Esto explica que sigan en vigor los métodos tradicionales de fabricación del papel y de impresión, el retorno nostálgico a la tipografia gòtica, a la encuadernación artística y a los procedimientos clásicos de ilustración del libro, la xilografía y la calcografia. Podría considerarse este movimiento poco importante y condenado por la evolución del mundo moderno, sin embargo, creemos indispensable hablar de él porque tuvo gran trascendencia estéticam e il·lumina toda una época, el Modernismo, que intento desesperadamente no disociar estos dos términos, que antaño fueron equivalentes: el Arte y la Industria”.

En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, pàg. 1.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 903

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 18/11/2025|

Al barri madrileny de Lavapiés, on queda el Museu Reina Sofia, hi ha ‘La Casquería’, una llibreria que ven llibres al pes. La botiga ven llibres de segona mà amb la intenció de democratitzar l’accés a la literatura i treballar de manera compromesa amb l’entorn del barri. “Per nosaltres només tenia sentit muntar això a Lavapiés. Si marxem a un altre barri deixaria de tenir-lo o en tindria un altre de molt diferent. Els que hem viscut sempre hem estat lligats sempre a l’entorn polític del barri, als moviments socials, al moviment d’ocupació, la lluita per l’habitatge. Som persones que fa molts anys que habitam el barri i intentem que el barri sigui un lloc vivible. I La Casquería en forma part. La gent del barri sap que som aquí, que som un referent”, expliquen els amos. El local es troba al Mercat d’abastaments de San Fernando, a la mateixa ubicació on solia funcionar una carnisseria. De fet, encara conserven la balança de la carnisseria, però ara la utilitzen per pesar llibres, molts dels quals arriben a través de donacions dels veïns.

Quins són els preus? 100 grams de llibres costen un euro, i aquest és el preu mínim per obra, essent 8 euros el preu màxim. El local compta amb una gran varietat d’obres velles, descatalogades i difícils de trobar. La Casquería no segueix la lògica de les grans cadenes de promocionar els autors més populars. “Per nosaltres, és tan important un Premi Nobel com un autor de novel·la romàntica. És a dir, per a algú pot ser molt més interessant Ken Follett que Jorge Luis Borges. Nosaltres lluitem contra això, contra l’establiment de gustos elitistes”.

Fa anys, a Terrassa, a tocar de la Rambla hi havia una llibreria de vell de segona  mà, els llibres estaven escampats pel terra en piles sense cap ordre, però el llibreter de vell, sabia on estaven tots, tu li deies el títol i ell t’indicava la pila on el podies trobar i mai fallava. Els drapaires d’Emaús tenen també una bona col·lecció de llibres de segona mà a preus més que econòmics.

“La Casquería, libres a pes”, article de Francesc Puigcarbó, en el seu vlok, juny 2023.

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

“Llegir és alguna cosa més que desxifrar uns signes. Saber llegir és apropiar-se d’allò escrit: triar la lectura, integrar-la, ser capaç de servir-se’n, de complementar-la tot ampliant-la amb les altres lectures. Per tant, no és cap acció passiva, és una recerca i una construcció del sentit. Fins i tot hi ha alguns autors que han parlat de la distinció entre llegidor i lector.El llegidor llegeix per obligació i el lector ho fa per pur plaer.

            A propòsit d’això, Voltaire va escriure un relat, De l’horrible danger de la lecture, on feia menció de l’ús perniciós que podia tenir la introducció de la impremta en un país llunyà. Aquella invenció infernal podia facilitar la comunicació de pensaments i per tant dissipar la ignorància, que com hom deia era la guardiana dels estats ben administrats. A més a més era possible que, amb el pas del temps, filòsofs, escriptors, intel·lectuals i gentola d’aquesta mena, amb el pretext capciós d’il·lustrar els éssers humans, els ensenyessin virtuts perilloses, de les quals el poble no ha de tenir mai coneixement. Per aquestes causes i per altres calia impedir de llegir cap llibre, sota pena de damnació eterna.

 Llegir ens farà penetrar en un univers d’aparents signes morts que la lectura convertirà en vius i actius. Tot bon llibre mai no ens deixa intactes, ens enriqueix i per tant ens transforma i cala foc al desig de llegir. Aquest és un altre dels seus horribles perills.   

 L’acte de la lectura potser sigui una de les follies més intel·ligents de l’individu. Així mateix, s’hauria, potser, de recordar que el descobriment de les emocions i dels valors culturals, estètics i ètics que els textos literaris contenen són el millor aliat per a donar incentius al lector, més que qualsevol tipus d’estratègia. La literatura és un àmbit de producció i de conservació de l’imaginari, en què individus i col·lectivitats inscriuen les seues pròpies concepcions, aspiracions i pors. Des d’aquest aspecte és un espai de coneixement i de confrontació dels productes de la cultura i de l’experiència personal. El llibre com a font de plaer estètic, emotiu i intel·lectual és un projecte carregat de possibilitats que esperen ser descobertes. Fins i tot la lectura ens fa abstraure del món en què ens ha tocat viure, per trobar-hi sentit. Recordeu, però, que llegir també és imaginar i crear. I, per tant, en cap moment el verb llegir, com ens diu Pennac, no pot admetre l’imperatiu.

La punta del llapis: El fet de llegir, article de Josep Ballester, Serra d’Or, 473, maig 1999, p. 38.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 900

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 28/10/2025|

Els nous llibreters són al pont

Seleccionades d’entre 71 sol·licituds, Rachid i Estelle es troben entre les 17 noves llibreries escollides el passat mes de març per ocupar llocs que han quedat vacants. Des que els va portar a escollir aquesta professió fins a la seva instal·lació i les primeres setmanes d’activitat als molls, expliquen aquesta nova aventura.

Rachid, 48, quai de l’Hotel de Ville

Abans, Rachid era mariner. Avui és llibreter al moll de l’Hôtel de Ville, on s’acaba de traslladar. Als 35 anys, va decidir canviar la seva vida i els seus horitzons: “Vaig treballar a Boulogne-sur-Mer. Vaig ser mariner, mecànic i vaig assistir a l’escola d’oficials de la marina mercant de Saint-Malo. I després vaig voler tornar a París, per apropar-me als meus éssers estimats. Com que sempre he estat immers en els llibres des de petit, no he tingut gaires problemes per decidir-me per aquesta feina. . Els llibres també són una bona manera d’escapar-me. I em quedo prop de l’aigua!”

La filosofia i els viatges

A les caixes de Rachid, Claude Lévi-Strauss es frega amb Yann Arthus-Bertrand, tractats filosòfics, guies de viatge. “M’agrada especialment la filosofia, tot allò que s’anomena teoria francesa nascuda als anys 60 a França i als 70 als Estats Units. Tinc tots els autors d’aquest període. A la universitat, vaig estar a filosofia, i abans sempre escoltava França Cultura assíduament. A través de la meva antiga professió, tinc una atracció pels treballs de navegació, exploracions, la història de les grans expedicions científiques”.

“Fes el teu lloc i troba noves idees”

Instal·lat durant 5 anys, renovable, Rachid es mostra serè en aquest lloc que no va triar. “Sembla que aquest moll és menys fàcil que en altres llocs, perquè és menys turístic, però vull fer-me el meu lloc. Ja he fet bons contactes amb els llibreters veïns o amb els restaurants de davant. Pel que fa als clients, no puc esperar. Conèixer-los. Per a mi, no és realment un negoci, tot i que evidentment n’he de poder viure, però l’interessant és el contacte amb la gent, trobar allò que busca, per retenir-los”.

El Rachid també vol trobar noves idees per als seus expositors, com ara mapes, esbossos, gravats, diaris antics… I fins i tot algun vinil. A primera línia s’asseu el d’Higelin, “Xampany per a tothom”…

Estelle, 13, quai Malaquais

A l’altra banda del Sena, tenim una cita amb l’Estelle, que ja coneix a Rachid. Va ser a ell qui li va comprar una capsa que havia fet, abans de trobar-ne una de segona mà, Quai de la Tournelle, posada a la venda per un llibreter a la sortida. Des de llavors, han mantingut contacte.

Literatura i arts

L’Estelle està ocupada guardant les seves quatre caixes. Dins de tres d’elles, el focus es posa en la literatura amb obres del segle XIX i principis del XX. El que crida l’atenció és la cura de la presentació, i tots els llibres s’han cobert amb cura: “És cert, soc bastant meticulosa”, somriu. Crec que és molt important presentar bé els llibres.” En una capsa hi ha exposats gravats. “Jo en dic la meva capsa de capritxos. Vull fer-ne un petit espai expositiu i presentar-hi instal·lacions temàtiques. La meva passió és la literatura, però m’encanten totes les formes d’art”.

Després d’haver estudiat a la biblioteca de la Sorbona per a la seva tesi en Lletres modernes dedicada a les novel·les llibertines del segle XIX, Estelle va treballar en una galeria d’art del districte VI. També va ser obreportes per a una llibreria durant molt de temps i va decidir presentar-s’hi quan la ciutat va llançar la convocatòria. “Va ser molt natural. Tinc moltes ganes de compartir, de parlar de llibres, de transmetre tots aquests autors meravellosos. Crec que he llegit la major part del que tinc a la venda aquí”.

Llibres i cultura a l’alça

“Crec que els llibres i la cultura poden ajudar a la gent a elevar-se socialment. Aquesta és la meva història, per cert. Vaig néixer en una família molt modesta on no hi havia llibres. És literalment l’escola i els llibres que em van salvar. Avui soc aquí gràcies a ells”.

Al costat de la Passerelle des Arts i de l’Institut de France, la ubicació és ideal. L’Estelle només lamenta una cosa, que pren amb to d’humor: “Em va decebre una mica quan vaig veure que teníem el lloc només durant cinc anys. Encara que sigui renovable, pensava que estàvem designats per a tota la vida, com els Acadèmics!”

Amb l’Estelle i la Rachid, coneix altres llibreters nous, i també grans!

Article a paris.fr, Paris, juny 2022.

Read Full Post »

Older Posts »