–Caboixó: 1.Gemma polida que ofereix una superfície plana o convexa i que no està tallada en facetes, utilitzada en la decoració de l’enquadernació. 2, Clau amb una cabota sovint en forma de piràmide, fixat a les tapes d’un llibre per tal de protegir-lo o decorar-lo.

–Cabotejar: En arts gràfiques, quan elements semblants es troben molt a prop entre diferents columnes, com per exemple diferents titulars que coincideixen més o menys a la mateixa línia. És un defecte de composició.

En aquesta pàgina, les capitulars i titolets vermells piquen de cap.

–Cabritilla: Pell de cabra natural, adobada i sense tenyir, emprada en enquadernació.. Sovint es denomina també pell de cèrvids (cérvol, isard…).

–Cacografia: Grafia defectuosa que desfigura un mot o el fa inintel·ligible.

–Cadastre: Registre amb la llista numerada de totes les parcel·les situades en un espai geogràfic determinat amb el plànol, la superfície i el nom dels seus propietaris o ocupants.

–Cadel: Extensió decorativa a la cal·ligrafia manuscrita, on es decoren els traços ascendents o descendents, sobretot els que es trobaven en les primeres o últimes línies dels manuscrits.

–Cadell: Tros de ferro pla amb un tall en un extrem que serveix per a falcar el cargol de a premsa.

–Cadena: 1. Adorn de les cobertes en enquadernació i sistema de tancament. Es fixa en una de les tapes per enganxar el llibre a un moble. S’usava antigament a les antigues grans enquadernacions perquè no les robessin. Vegeu “llibre encadenat”. 2. Dispositiu en una impressora per transportar els plecs a través de la màquina. 3. Base en forma de quadre sobre la qual s’assenten les màquines d’imprimir. 4. Agrupació de publicacions o emissors que pertanyen a una mateixa persona o entitat

–Cadena de caràcters: Conjunt de caràcters que guarden entre si algun tipus de relació.

–Cadena documental: Conjunt d’operacions o funcions necessàries per al funcionament d’un sistema documental que comporta selecció, anàlisi, cerca i difusió documental.

–Cadeneta: 1. Resultat d’enllaçar un o més fils metàl·lics amb els pontillons per tal de mantenir-los units entre ells. 2. Cosit format per una successió de bagues, enllaçades les unes amb les altres, que permet cosir sense nervi. 3. En els papers verjurats, cada una de les ratlles de posició horitzontal i molt poc separades que, juntament amb els corondells ( verticals i separats entre si per un o dos centímetres), s’observen a contrallum, Per analogia, es diu també del fil d’aram que, a la forma, lliga i dona consistència a la verjura.

–Cadeneta a dos quadernets: Mètode de cosit amb cadeneta on es fa servir un sol fil i va cosint els quaderns de dos en dos.

–Cadeneta a dues filades: Cadeneta que es realitza amb un fil diferent per a cada dues fileres de serratge. Cadascun d’aquests fils entren pel llom al primer quadernet, surten pel segon forat, pugen al segon quadernet, tornen al primer forat del segon quadernet, surten per ell, fan cadeneta amb el cosit anterior i pugen fins al tercer quadernet, on repeteixen el procés. 2 Cosit sense nervis per mitjà de dos fils diferents que formen dos cadenetes independents, una a cada extrem del llom.

-Cadeneta d’un fil: Cosit sense nervis que utilitza un sol fil per a tot el llibre, el qual recorre tot el llom del quadern entrant i sortint per cada forat del cosit i forma una baga que s’enllaça amb la baga del quadern precedent.

–Cadeneta a una filada: Cosit sense nervis que utilitza un sol fil per a tot el llibre, el qual recorre tot el llom del quadern entrant i sortint per cada forat del cosit i forma una baga que s´enllaça amb la baga del quadern precedent.

–Cadeneta de capçalera: Cadeneta que remata la vora de la malla metàl·lica d’una forma per fer paper.

–Cadeneta de dos fils: Cadeneta per fer sobre els filferros d’un sedàs per a paper o sobre els fils d’una capçada, etc. És a dir, sobre qualsevol “fil base”. S’hi passen dos fils sobre els “fil-base” entrecreuant-se una sola vegada després de cadascun d’ells.

–Cadeneta cosida per  dalt: Cadeneta per fer sobre els filferros d’un sedàs per a paper o sobre els fils d’una capçada, etc. És a dir, sobre qualsevol “fil base”. Un dels fils que va en horitzontal queda fixe, mentre que l’altre passa sempre per sobre del fil base vertical.

–Cadeneta cosida per dalt alterna: Cadeneta per fer sobre els filferros d’un sedàs per a paper o sobre els fils d’una capçada, etc. És a dir, sobre qualsevol “fil base”. Un dels fils que van en horitzontal queda fix, mentre que l’altre comença passant per sobre dels fils verticals i, alternativament, va passant per sota i per sobre de cadascun.

–Cadeneta cosida per sota: Cadeneta per fer sobre els filferros d’un sedàs per a paper o sobre els fils d’una capçada, etc. És a dir, sobre qualsevol “fil base”. Un dels fils que va en horitzontal queda fixe, mentre que l’altre passa sempre per sota del fil base vertical.

–Cadeneta cosida per sota alterna: Cadeneta per fer sobre els filferros d’un sedàs per a paper o sobre els fils d’una capçada, etc. És com una “cadeneta passada per sobre alterna” només que el fil comença la trama per sota del fil horitzontal.

–Cadeneta retorçada: Cadeneta per fer sobre els filferros d’un sedàs per a paper o sobre els fils d’una capçada, etc. És a dir, sobre qualsevol “fil base”. En ella es passen els dos fils de la capçada sobre la trama de fils-base, recargolant els fils de la capçada entre si dues vegades abans d’enllaçar-se al següent fil-base.

–Cadeneta sobre fil fix: Cadeneta per fer sobre els filferros d’un sedàs per a paper o sobre els fils d’una capçada, etc. És a dir, sobre qualsevol “fil base”.

–Cadmi: Element químic present en alguns pigments vermells, taronges i grocs.

–CAHIP: El centre per a l’estudi de la Conservació, Anàlisi i Història del Paper (CAHIP) continua amb el seu objectiu principal de promoure l’estudi del paper entre els investigadors, restauradors, conservadors i institucions argentines, esperant poder estendre’l als altres països americans que allotgen en els fons aquest important suport. A Málaga, 2006-2023.

–Caiguda: Pèrdua de color o de material en una obra.

–Cairar: Tallar el material amb les vores formant angle recte. És una de les accions més importants a l’enquadernació, ja que perquè encaixin bé les peces, tant del bloc com de les tapes, han d’estar totes ben escairades.

–Cairat: 1. Amb les vores tallades en angle recte.

–Caixa: 1. Rectangle teòric ocupat per les dues dimensions d’una lletra o un signe. Les lletres litogràfiques poden ser de caixa ampla si tenen ull ample; regular o normal si no és ampla ni estreta, i esquelet o estreta si ocupa menys espai que la normal. 2. Part de la part superior de l’arbre de tipus d’impremta ocupada per l’ull. 3. Superfície ocupada per l’escriptura a la pàgina. 4. Rectangle format per les mesures d’alçada i amplada de la composició d’una pàgina que allotja el text i les il·lustracions. 5.Text que ocupa el rectangle que forma la caixa. 6. Calaix, generalment de fusta, de forma rectangular dividit en compartiments en què es dipositen els tipus solts o movibles amb què es componen els textos en la composició manual. 7. Davantal de fusta que es col·loca al peu de la tina, N’hi ha dues, una per a l’alabrent i una altra per al ponedor. A la majoria de molins paperers, d’aquest lloc que senyalava i protegia al mateix temps al ponedor i l’alabrent, se’n deia Espina i també Catxapit. 8. Estoig destinat a guardar ordenadament folis no relligats, col·locant-los els uns damunt els altres.

–Caixa alta: 1. Part de la caixa de compondre situada a dalt i a l’esquerra, on es dipositen les lletres majúscules i alguns signes. 2. Lletra que es dipositava a la part de la caixa situada a dalt i a l’esquerra. 3. Lletra majúscula.

Entre tipògrafs, periodistes, especialistes d’arts gràfiques, anomenar “majúscules” les majúscules delata el nouvingut.

–Caixa aspirant: Part duna màquina ‘fourdrinier’ per a la fabricació de paper. És una taula on s’elimina l’aigua per buit.

–Caixa baixa: 1. Part de la caixa espanyola situada a baix ia dreta i esquerra, on es dipositen les lletres minúscules, els espais, els quadrats i quadratins, les xifres, els signes de puntuació i alguns altres. 2. Lletra que es diposita en aquesta part de la caixa. 3. Lletra minúscula.

–Caixa de blancs: Caixa habilitada per contenir quadrats i espais de tots els cossos que s’usa en treballs de ‘remenderia’ o de composició complexa. )Explicació de “Remendería” en el ‘post’: “Oficis del llibre i les Arts Gràfiques”).-Caixa de composició: Caixa, rectangle i text que l’ocupa.

–Caixa de conservació: Aquella caixa que es fa per protegir el llibre. N’hi ha diversos tipus: “estoig de petaca”, “estoig dues tires”, “estoig amb tancament de dos botons”, “caixa amb solapes a les cantonades”… És bo realitzar-les amb materials que tinguin PH neutre, per no arribar a fer malbé el llibre que intenten protegir.

–Caixa de corregir: Caixa petita on es col·loquen espais i quadrats de diversos cossos, que serveixen per corregir a la màquina o a la platina les indicacions d’última hora.

–Caixa de distribució: Dispositiu de la linotípia mitjançant el qual les matrius s’introdueixen a la barra de distribució, que les condueix al seu lloc al magatzem.

–Caixa doble: Calaix tipogràfic, molt comú, on hi ha una zona per a les majúscules i una altra per a les minúscules.

–Caixa d’entrada: Caixa d’entrada de pastes a màquines de paper. Rep la pasta i la distribueix uniformement sobre la tela a tota l’amplada de la màquina.

–Caixa d’escriptura: 1. Igual que la “caixa d’impressió”, és el límit virtual dins el qual hi ha la zona amb text i imatges d’una pàgina; només que, en aquest cas, s’hi inclou tant el text escrit a mà com l’imprès. 2. Pot referir-se únicament a cadascuna de les línies. 3. Per aconseguir una certa harmonia en el disseny de pàgina, se seguien unes pautes concretes a l’hora de traçar la caixa: el rectangle proporcional creixent, l’auri, el de Pitàgores i l’anomenat cànon secret. Si el text és a línia tirada, trobarem una sola caixa d’escriptura, si és a dues columnes, en trobarem dues. NOTA: La caixa d’escriptura és el rectangle ocupat per l’escriptura a la caixa de justificació.

–Caixa per a filets: Caixa en què es dipositen els filets per ordre de gruix i longitud.

–Caixa de fosa: caixa on es fonen metalls

–Caixa de la galera: part de la galera en què es troba la volandera o pala.

–Caixa gran: Caixa per a tipus de composició seguida.

–Caixa d’impremta: 1. Safata, usualment de fusta, destinada a contenir els tipus de la composició. La caixa es dividia en petits apartats (caixetins) . La mitjana de caràcters continguts era 125, i cada caixetí contenia nombrosos exemplars de la mateixa lletra; la mida del compartiment depenia de l’ús. A la denominada caixa alta es col·locaven les lletres majúscules i signes menys freqüents; a la caixa baixa, les minúscules i els tipus d’ús reiterat. 2. Havien de dissenyar-se per facilitar la feina al caixista; el material usat era important. La distinció entre caixes alta i baixa deriva del disseny original de les safates: es traslladaven superposades i, per treballar, s’estenien.

–Caixa d’impressió: 1. Caixa, rectangle i text que l’ocupa. 2. Té quatre marges (superior, inferior, lateral esquerre i lateral dret), El que en queda fora són els marges. Sol ser rectangular o quadrada. També se l’anomena “taca”, “caixa tipogràfica” o “caixa de composició”.

–Caixa de justificació: Espai rectangular format per les quatre línies que delimiten la justificació pels quatre costats de la pàgina i que eventualment pot ser dividit en columnes. Nota: Aquest espai delimitat pot estar totalment o parcialment ocupat per l’escriptura.

–Caixa de llum: Caixa amb la superfície retro-il·luminada, que serveix per veure millor diapositives i negatius. Quan és gran i té forma de taula es coneix com a “taula de llum”. 2. Caixa amb una superfície plana translúcida, il·luminada des de la part posterior de forma difusa, que s’utilitza per veure correctament diapositives, negatius, radiografies i qualsevol material fotogràfic transparent similar. Quan aquesta superfície és gran i té forma de taula, es diu “taula i llum”, quan és petita i raonablement portàtil s’anomena “caixa de llum”. Les caixes de llum tradicionals s’anomenen així perquè tenen forma de caixa tancada, amb tubs fluorescents a l’interior distribuïts de manera uniforme. A sobre porten una planxa de material plàstic blanc translúcid i un vidre sobre el qual es col·loquen els originals per al seu examen.

–Caixa mitjana: Caixa per a tipus d’adorn i fantasia, amb versals i minúscules.

–Caixa per a l’or: Caixa amb paper setinat a l’interior per desar l’or.

–Caixa de paper: Fardell o embalatge de fusta que antigament, ja en el segle XVII, acostumava a contenir de deu a dotze raimes de paper.

–Caixa perduda: Contracaixa, part de la caixa situada a dalt i a la dreta, on es dipositen els tipus de menys ús.

–Caixa petita: Caixa de titulars.

–Caixa de protecció: Estoig destinat a guardar ordenadament folis no relligats, col·locant-los els uns damunt els altres.

–Caixa del rengló: Espai limitat per dues línies imaginàries, paral·leles i horitzontals, tangents als pals ascendents i descendents de les lletres minúscules.

–Caixa de resinar: Caixa de fusta on es guarda la resina tancada hermèticament. Proveïda d’un mecanisme de ventilació a través del qual es provoca un núvol de pols de resina que es diposita damunt la planxa per fer l’aiguatinta.

–Caixa de tipus: Caixa on es guarden els tipus, amb cada lletra dins un espai diferent, per trobar-los amb rapidesa.

–Caixa de titulars: Caixa petita que conté lletres versals.

–Caixista : 1. L’encarregat de compondre els tipus en la forma manualment en una impremta convencional. És la forma antiga de nomenar el “tipògraf”. 2. El caixista era coneixedor de les normes ortogràfiques i gramaticals, aspecte fonamental en la producció de textos impresos. Era una feina no regulada d’art liberal. Hi ha poca informació sobre ells, encara que als papers de la Inquisició s’ofereixen descripcions detallades.

–Caixista adobador: Caixista que es dedica a la composició de treballs d’adoberia..

–Caixista alineador: Caixista que es dedica primordialment a la composició de text seguit. Tb es diu Caixista paqueter.

–Caixista corrector: Caixista que s’encarrega de corregir als motlles el que els correctors indiquen a les proves.

–Caixista distribuïdor: Caixista que distribueix els materials tipogràfics al seu lloc respectiu després de la impressió del motlle.

–Caixista d’impremta: Caixista, oficial d’impremta.

–Caixista tipògraf: Caixista, oficial. El sintagma Caixista tipògraf és una redundància, ja que el caixista és sempre tipògraf. Tot i això, el sintagma Tipògraf caixista no és redundant, sinó especificatiu, ja que el tipògraf pot ser caixista o impressor.

–Caixo: 1. Vora que es forma quan s’enquaderna un llibre i es giren els primers i els darrers plecs per tal de compensar el gruix de les tapes. 2. Marc mòbil de fusta que es posa sobre la forma de fer el paper, que té uns queixals a la part interior que permeten que s’escorri l’aigua però que retenen la pasta, i que dona el gruix del full.

–Caixo de la forma: Marc de fusta que es posa sobre la forma o motlle de fer el paper, que té uns queixals a la part interior que permeten que s’escorri l’aigua, però que retenen la pasta.

–Caixo de la pila: Marc de fusta, d’uns 12 cm de costat, que sosté una tela metàl·lica o una planxa d’aram perforada, que s’ajusta al mamellot de la pila i que facilita la sortida d’aigua sense que es perdin les fibres.

–Caixos: Tires de cera o de lona que es col·loquen al bombo de la màquina de fer paper per a marcar la divisió dels fulls.

–Caixot: Caixa amb la qual es recull la pasta de la tina.

–Cal: Material que s’aconsegueix coent roques calcàries. Després de la cocció, el “carbonat de calci (calcària) es divideix en “calç viva”, “calç morta” i “lletada de calç”.

–Cala: 1. Prova que se sotmet un text manuscrit, mecanografiat, imprès, etc., per posar de manifest les seves virtuts o defectes, efectuar càlculs, etc., per a això se segueix un procediment sistemàtic, com, per exemple, examinar una pàgina cada x, o una la numeració de la qual acaba amb una xifra determinada, com 0 o 5, i trobant la mitjana. 2. Peça del motlle de la linotípia que, juntament amb una altra de les mateixes característiques, regula l’amplada i la longitud de la línia.

–Cala de neteja: En restauració, prova de neteja que es realitza a una zona petita i fora de la vista per comprovar si funciona.

–Calaix: Conjunt de fustes col·locades sobre l’ample de la roda d’aigua, en forma de caixa, on cau l’aigua del rec que fa girar la roda a causa del seu pes. Dona moviment a les piles i també, al martell o mall de setinar.

–Calaix de morts: Calaix que a les impremtes es destina a la recollida dels materials trencats o desgastats.

–Calaix de sastre: Calaix on es diposita el pastís.

–Calaix tipogràfic: Caixa tipogràfica més gran, dissenyada per guardar els tipus d’impremta, que són molt més nombrosos que els d’enquadernació. Podien formar part de la calaixera del ‘xivalet’. Estaven dividits en “caixetins”, on anaven col·locats tots tipus d’un mateix caràcter, dividits entre majúscules (“caixa alta”) i minúscules (“caixa baixa”), moltes vegades en un mateix calaix anomenat “caixa doble”.

–Càlam : 1. Instrument d’escriptura antic, que és una canya buida tallada en bisell per la punta. S’obtenia de la tija d’una planta o una ploma d’ocell. Se li posava tinta a la punta i s’hi escrivia sobre papir, pergamí o paper. Es va deixar d’utilitzar en aparèixer la “ploma d’acer”. De vegades s’anomena “càlam a l’estil”, però aquest no va amb tinta ni és buit. Nota: Formes llatines: arrundo, calamus, canna. 2. Es guardava al ‘calamarium’. Es va utilitzar fins a l’Edat Mitjana perquè servia per escriure sobre papir i pergamí.

–Càlam current: (loc. lat.) Parlant d’escrits, redactar-los sense reflexió prèvia, amb prestesa i d’improvís.

–Calandra: 1. Màquina emprada per allisar i setinar el paper, constituïda per diversos cilindres giratoris.

–Calandrar: Passar el paper per la calàndria per a setinar-lo

–Calandrat: S’uniforma el gruix del paper passant-ho per uns rodets llisos. Això ho setina, per la qual cosa ve a ser el mateix que setinat.

–Calàndria : 1. Màquina per donar al paper el seu llisor i lluentor, l’aprima i tanca els porus. Està formada per un o diversos cilindres metàl·lics polits. A les fàbriques de paper s’anomena “calandra”. 2. Màquina que serveix per setinar el paper. Consta de diversos rodets o cilindres sobreposats amb bateria i amb un moviment de rotació. Estan alternats; uns quants són d’acer inoxidable i altres d’un material lleugerament flexible, que reben la pressió dels primers. En fer passar el paper entremig i a causa d’una pressió regulada i a l’aigüera que es produeix, el paper és compacta i aprima alhora que les cares quedin fins i setinades.

–Calar: En impremta, deixar sense imprimir els colors que no componen l’element. Posteriorment s’imprimirà les planxes de cadascun dels altres colors. Com que aquesta acció pot donar un problema de registre de planxes, caldrà aplicar el “trapping”. El procediment contrari és “sobreimprimir”. 2. A impremta, quan els colors que no componen un element s’eliminen de les planxes d’impressió. D’aquesta manera, només s’imprimeixen els colors que formen l’element en aquesta zona.

Un diagrama de què es calar en impremta.

Calar unes lletres grogues, per exemple, sobre un fons cian vol dir que s’imprimiran les dues planxes i que el resultat serà unes lletres grogues sobre un fons blavós. Calar un element pot donar problemes de registre de planxes, per la qual cosa és necessari moltes vegades aplicar rebentats (trapping). El procediment contrari és sobreimprimir.

–Calat: Superfície amb un motiu ornamental fet per trepanació.

–Calba: Error molt comú en gravat, produït quan l’àcid mossega línies massa juntes, llavors el vernís protector es trenca i deixa al descobert un solc massa ample que al ser entintat i estampat queda d’un to clar en comptes d’un de fosc.

–Calc: 1. Reproducció que s’obté d’un dibuix que ha estat calcat. 2. Operació de report d’un dibuix a una làmina o a un tac per ser enregistrat. La fixació del dibuix a la matriu es duu a terme posant en contacte la seva superfície amb el full de paper que conté el disseny i repassant-ne les línies amb una punta. El sistema de calc va ser habitual al gravat antic i, especialment, en el procediment de la talla dolça. Les primeres línies obertes a la làmina ho eren a l’aiguafort, de manera que el pas previ consistia a calcar el dibuix sobre el vernís protector. A causa de la projecció especular comuna a totes les tècniques d’art gràfic, la imatge continguda al suport d’estampació s’inverteix a l’estampa. Així doncs, perquè la imatge transferida a l’estampa no aparegui invertida respecte del dibuix cal que sobre la matriu calqui l’invers d’aquest. En el cas que no importés el sentit de la imatge estampada respecte al seu model dibuixat, n’hi havia prou amb impregnar el dors del paper amb pols de sanguina, col·locar aquest costat en contacte amb el vernís i repassar les línies amb una punta poc esmolada. La pressió exercida per la punta feia que les línies del dibuix es traslladessin en vermell, color de la pols de sanguina, al vernís. Ara bé, el problema es plantejava quan el gravador volia respectar el sentit del dibuix a l’estampa. Per invertir el calc sobre la làmina es feien servir dos sistemes depenent que el dibuix estigués realitzat a llapis o a tinta. En el primer cas, era possible obtenir un contradibuix posant l’original en contacte amb un full de paper humitejat i passant tots dos suports pel tòrcul. L’extraordinària pressió del tòrcul feia que el llapis es calqués al paper humit. Deixant assecar el contra-dibuix, només restava seguir els passos descrits anteriorment. Pel que fa als dissenys a tinta, el procés era més complex, a causa de la impossibilitat d’obtenir un contra-dibuix. El primer pas consistia a xopar un paper en aiguarràs, convertint-lo en translúcid. La seva transparència feia possible calcar fàcilment l’original i també que les línies calcades poguessin ser vistes pel dors del paper fent la volta a aquest. A continuació, sobre el vernís de la làmina es col·locava el revers impregnat en pols de sanguina d’un full en blanc i sobre aquest, en posició invertida, el paper translúcid amb el dibuix. A partir d’aquí, el repàs de les línies amb una punta, així com les intervencions següents, coincidien amb els altres mètodes de calc.

–Calcar : Copiar un dibuix per fregament (fregant un llapis sobre una superfície amb relleu posant un paper per mitjà), amb paper de calc, amb paper transparent.

–Calcògraf: 1. Persona que practica la calcografia. 2. Màquina per calcar o fer còpies d’un dibuix.

–Calcografia: 1. Procediment d’impressió amb formes metàl·liques en buit mitjançant premses calcogràfiques. 2. Taller on es calcografia. 3. Estampa obtinguda per aquest procediment. 4. Botiga on es venen les obres calcogràfiques. 5. Col·lecció d’obres calcogràfiques. 5. Des del punt de vista de la tècnica, equival a gravat calcogràfic. En un altre aspecte, encara que relacionat amb l’anterior, el terme s’empra per designar l’establiment on es guarda una col·lecció de làmines, sota el control d’un equip d’especialistes que s’encarreguen de conservar-lo, tractar-lo, estudiar-lo i difondre’l. Etimològicament, l’elecció del vocable no és correcta, ja que l’arrel ‘graph’ significa dibuixar o escriure mitjançant traços —calcografia = fer traços en coure—. Més apropiat seria anomenar el lloc on es conserven les matrius de metall ‘calcoteca’; tal sufix procedeix de la veu grega ‘theke’, caixa, derivada al seu torn de ‘títhemi’ el significat de la qual és guardar —calcoteca = lloc on es guarden coures—. 6. El gravat calcogràfic és aquell on s’utilitzen planxes metàl·liques gravades en profunditat i entintades en els solcs produïts, com per exemple en l’aiguafort, aiguatinta, etc.

–Calcografiar: Estampar per mitjà de la calcografia.

–Calcogràfic: De la calcografia o relacionat amb aquest procediment d’impressió.

–Calcolitografia: Procediment d’impressió, amb formes litogràfiques en què la imatge s’obté mitjançant el transport d’un original imprès amb una forma calcogràfica.

–Calcomania: Imatge impresa sobre una pel·lícula plàstica amb l’objectiu de transferir-la a una altra superfície mitjançant humitat, calor o pressió. La majoria, després de transferides, ja no es poden traslladar. La impressió a l’aigua és una variant de les calcomanies. Les clàssiques lletres de retolació per pressió a l’estil de Letraset eren també un tipus de calcomania.

–Calcoquimiografia: Procediment de gravat químic en buit que consisteix a mossegar amb un àcid els traços marcats amb un punxó a la superfície envernissada de la planxa.

–Calcosiderografia: 1. Procediment de gravat en buit sobre planxa d’acer. 2. Planxa d’acer gravat. 3. Impressió en premsa calcogràfica amb una planxa d’acer gravada en buit.

–Calcotípia: Procediment de gravat amb relleu sobre una matriu de coure. Òbviament, per a la impressió de la planxa gravada s’adopta un sistema d’estampació amb relleu, ja que la part no rebaixada del metall és la que rep la tinta i a la qual correspon la imatge que serà transferida al paper.

–Càlcul de text: Comptar caràcters per calcular l’espai que es necessita per compondre un text.

–Caldera: Aparell en forma de cassola d’aram, rodó i lleugerament cònic, que serveix per a preparar la cola. És més conegut amb el nom de Perol.

–Calderó: 1.Igual que “signe tipogràfic de paràgraf”. / Símbol tipogràfic que indica un salt de paràgraf als programes d’escriptura (cosa que seria un calderó angular). És un signe que no apareix durant la impressió, ja que és una marca invisible. / A Microsoft Word indica que es poden veure els signes invisibles de l’escrit (salts de pàgina, tabulacions, espais en blanc…). 2. Signe de diferents formes que serveix per indicar un començament de paràgraf o part d’un text. 3. La forma més habitual del calderó és la de “C”. Aquesta forma deriva d’una C del vocable llatí ‘capitulum’. Se l’anomena també “peu de mosca”. També podeu aparèixer de tipus angular o gamma capitular, és a dir, amb forma d’angle recte o de gamma. Als manuscrits i impresos més importants els calderons són blaus i vermells de manera alternant. Això no obstant, també és possible trobar-los monocromàtics vermells o negres.

–Calderó angular: Signe de paràgraf de forma angular introduït en el text per indicar el pas d’una part a la següent.

–Calenda: Lliçó del martirologi romà amb els noms i els fets dels sants i les festes de cada dia.

–Calendar: Datar un document.

–Calendari: Taula gràfica de la successió dels dies de l’any, amb indicació de les festes i dels sants que tenen una celebració en un dia determinat, a vegades acompanyada d’il·lustracions i amb la qual s’inicia generalment un còdex litúrgic.

–Calibrat: 1. Acció de calibrar. 2. Càlcul tipogràfic. 3. Paper calibrat.

–Calibrador. 1. Instrument emprat a les foses tipogràfiques per mesurar l’alçada dels tipus. 2. Aparell per a nivells els gravats en la forma.

–Calibre : 1. Instrument que mesura diàmetres i gruixos. 2. Instrument amb què es comprova el diàmetre dels rodets de cautxú de les màquines òfset.

–Calibratge: Ajust d’un dispositiu, mesurant la desviació respecte d’uns valors prèviament donats. En preimpressió cal calibrar la impressora, l’escàner… Per calibratge del color hi ha la “gestió de color” i hi ha “aparells de mesurament i control”. 2. En arts gràfiques, el doble procés d’ajustar un aparell perquè funcioni de forma equilibrada i òptima —calibratge pròpiament dit— i, alhora, obtenir una descripció d’aquest funcionament que sigui utilitzable per a la relació amb altres dispositius en el tractament dels materials —caracterització del dispositiu—. Fins a l’aparició de la moderna administració del color, amb la seva creació i ús de perfils de color, el calibratge dels aparells d’arts gràfiques només abastava realment el primer procés: El calibratge pròpiament dit. Els aparells es netejaven, reequilibraven i ajustaven perquè el seu comportament fos el millor possible, no contingués desviacions indesitjables i correspongués, tant com sigui possible, a uns estàndards esperats; per exemple: s’incloïen tires amb diferents densitats de trama als fotolits i aquestes es mesuraven amb densitòmetres. Si els resultats obtinguts no es corresponien amb allò esperat, es reajustaven els components fins que els valors esperats i obtinguts eren prou propers. En aquest sentit, el procés de calibratge és i serà imprescindible perquè en un procés productiu cal que les màquines mantinguin sempre un comportament constant, esperat i conegut i és inevitable que el comportament de les màquines s’alteri de mica en mica: Els reveladors es consumeixen , els làsers es desequilibren, els fòsfors de les pantalles es gasten… Si féssim un símil amb un instrument musical, el calibratge és l’afinació de l’instrument: Fer que un do sostingut sigui un do sostingut i, si la corda s’ha destensat , corregir-ho.

Mesurant els pegats de tinta d’una impressora amb un espectrofotòmetre per caracteritzar-la.

La segona part del procés, la caracterització sol fer-se alhora que el calibratge i per això moltes vegades no es distingeix entre totes dues, però són dos processos diferents. Un cop calibrat el dispositiu, la caracterització és el procés de crear un perfil de color que descriu el seu comportament de manera estandarditzada que altres aparells poden entendre a través dels programes informàtics adequats. Realment la caracterització no apareix fins que sorgeix la moderna administració del color.Atès que la caracterització és la descripció de com entén el color un aparell, descriure’l sense reajustar-lo sol tenir poc sentit, encara que és perfectament possible. De vegades, quan no és possible calibrar un aparell, l’única cosa que podem fer és caracteritzar-lo fins que veiem que el resultat és massa limitat i només queda eliminar el dispositiu. Estandardització davant d’optimització: de vegades no interessa calibrar un aparell perquè funcioni d’una manera òptima, sinó que és millor calibrar-lo alterant el seu comportament allò necessari perquè respongui al comportament descrit per un perfil de color estandarditzat internacionalment conegut. En aquests casos, el calibratge s’ajusta perquè respongui a una caracterització, no al revés. Aquest és un cas molt habitual en rotatives que s’atenen a una norma ISO: En comptes d’obtenir el resultat òptim en cada cas, se sacrifica aquest extra a favor de l’estandardització i la possibilitat que tots els treballs que lliurin els clients s’atinguin a aquest estàndard.

–Calibrat de l’original: Quan a una editorial li arribaven originals no digitalitzats (escrits a mà, o mecanografiats) s’havia de calcular quant ocuparien aquests caràcters en fulls impresos. De vegades s’usava un “tipòmetre” o lineòmetre”. Un dels procediments per realitzar els càlculs en originals mecanografiats era dividir l’obra en les diferents parts, i es calculaven els caràcters de cadascuna, tenint en compte les imatges que podien afegir-se, per descomptar el seu espai dels càlculs, després s’explicaven els caràcters i espais de cinc línies plenes de cinc pàgines diferents i es trobava la mitjana (suma d’espais més caràcters de cinc línies dividit entre cinc, cosa que ens dona la mitjana de caràcters més espais per línia) Després es feia un càlcul de les pàgines (es comptava el nombre de línies que hi havia en cinc pàgines i es dividia entre cinc per treure la mitjana de línies per pàgina.) En originals impresos, els caràcters tenen un espaiat proporcional i els blancs entre caràcters varien (vegeu “interlletratge”), però el càlcul és semblant al de l’original mecanografiat. Per descomptar les dimensions d’imatges es calculen les línies al llarg i els blancs a l’ample que ocupa, i això es restarà dels càlculs interiors. També es descomptaran els blancs de principi i fi de capítols. Aquests són els anomenats “descomptes”. Amb aquests càlculs fets, es calcula el nombre de pàgines que ocuparà l’original tenint en compte les dades de maquetació: dimensions de la caixa, disposició dels textos, font i mida de la mateixa, interlineat, portadelles… Així es realitza una pàgina de mostra i es calculen els caràcters i espais d’aquesta pàgina. A partir d’aquí, es calcula per regles de tres, utilitzant aquestes dades juntament amb els trets de l’original. Avui dia, en què els originals solen lliurar-se digitalitzats, tot aquest procediment ha desaparegut i simplificat.

–Cal·lígraf : 1. Copista que practicava una cal·ligrafia molt estètica. 2. Copista que practica una escriptura de grans qualitats estètiques o que traça fidelment l’escriptura conforme a un model establert.

–Cal·ligrafia: 1. Art d’escriure amb lletra bella i formada correctament. 2. Estil d’escriptura. La cal·ligrafia ha anat evolucionant alhora que els suports i els instruments utilitzats. Durant l’Edat Mitjana i el Renaixement alguns escribes tenien molta cura en la seva feina, donant veritables joies decoratives. 3. Art d’escriure a mà. En anglès es distingeix entre “calligraphy”, “lettering” i “handwriting”. En aquest cas, cal·ligrafia (calligraphy) és un tipus d’escriptura a mà (“handwriting”), però només aquella que està realitzada amb consciència de bellesa. Mentre que el ‘lettering’ (el que en castellà anomenem retolació) ja no és un tipus d’escriptura sinó de dibuix, on les lletres es dibuixen, i els seus traços passen a ser alguna cosa més que línies realitzades per un instrument d’escriptura. 4. Conjunt de trets que caracteritzen l’escriptura d’una persona o document.

–Cal·ligrafia alemanya: Cal·ligrafia les majúscules de la qual pertanyen a la “cal·ligrafia llatina” i les minúscules són modificacions en la “cal·ligrafia carolíngia”.

–Cal·ligrafia cancelleresca: Tipus de cursiva utilitzada a la Cancelleria del Papa.

–Cal·ligrafia carolíngia: Es desenvolupa al segle VIII, a l’Scriptorium de Saint-Martin de Tous i després va passar a ser comú a l’occident cristià. És una lletra petita, amb interlineat i espai entre paraules molt marcat.

–Cal·ligrafia gòtica: Escriptura antiga dels francs, la minúscula dels quals deriva de la carolíngia.

–Cal·ligrafiar: Escriure amb una lletra artificiosa, amb intenció estètica.

–Cal·ligràfica: El mateix que “caràcters d’escriptura”. Vegeu “estil tipogràfic”.

–Cal·ligrama: 1. Text escrit de manera que les línies d’escriptura o certes lletres destacades formen un dibuix geomètric o figuratiu. 2. També conegut com a poema gràfic o poema visual —‘carme figuratum’ en llatí—, és una forma poètica en què algunes o totes les paraules creen una figura, generalment al·lusiva al contingut expressat al text.

–Calitípia: 1. Procediment per a l’obtenció de negatius fotogràfics. 2. Fototípia. Tb Calotípia.

–Calitípic: De la calitipia o relacionat amb ella. Tb Calotípic.

–Callositat: Defecte del pergamí consistent en la presència d’una àrea endurida causada per punts fregadissos de la pell o per la cicatrització d’una ferida.

–Cama: 1.Traç vertical de certes lletres que no depassa el cos de l’escriptura i que sovint acaba en una corba.

2. Material tou que es col·loca sota un altre quan volem realitzar alguna tècnica que requereixi algun tipus de relleu per pressió. Al “repujat” de pell es pot utilitzar “plastilina”. En impressió òfset, fulls de paper o acetat que es col·loquen entre la superfície del cilindre porta-mantellina i la mantellina, que serveixen per ajustar la pressió exercida sobre el material i quedi millor la impressió. 3. En impressió, una zona que s’imprimeix completament, especialment quan se n’imprimeix una altra a sobre. 4. Vegeu “llit per punxonar quadernets”.

–Cama de blanc: En impressió serigràfica, làmina de PVC opaca blanca que es col·loca abans de donar el color quan es treballa sobre materials que, per ser transparents, poden afectar el color imprès. En un altre tipus d’impressions també es fa una primera impressió blanca per aquests mateixos motius, com a DTG.

–Cama per punxonar quadernets: Eina de treball on es col·loquen els quadernets oberts i té una sèrie de guies o forats per on s’introdueix el punxó per foradar el paper sempre als mateixos llocs. Serveix per quan necessitem realitzar l’obertura de les “estacions de costura” a mà amb el punxó (i no serrant). També es pot fer amb una “plantilla”, però els forats no queden tan igualats.

–Camafeu: 1. Pedra preciosa que s’incrusta al centre de la coberta. Se cita així quan la pedra preciosa està tallada en relleu. 2. Gemma tallada al relleu, especialment en una pedra (ònix, etc.) que té capes de color diferent, utilitzada en la decoració de l’enquadernació. 3. Procediment d’entalladura la finalitat de la qual és obtenir estampes amb un color uniforme de fons mitjançant la superposició de dos tacs. Una de les fustes, amb prou feines rebaixada amb lleugers tocs de gúbia, s’utilitza per crear la tonalitat de fons; a l’altra, s’enregistren els contorns de les figures, els detalls i les ombres. El primer tac s’estampa en un color generalment terrós —ocre, bistre, castanyer— o de la gamma dels grisos. L’entintat del segon tac es pot fer en una variació tonal del mateix color o bé en negre, de manera que els contorns destaquin nítidament contra el fons. S’aconsegueix, en definitiva, un efecte estètic semblant al dels camafeus tallats en pedres fines. Aquest procediment és similar al clarobscur amb què se sol confondre.

–Camastró: Barra horitzontal de la balança que es penja d’una biga i que servia per a pesar raimes de paper.

–Camba: Peça excèntrica del mecanisme de composició de la linotípia, una per cada tecla.

–Camelot: (veu francesa) Venedor ambulant de diaris.

–Càmera de procés: En arts gràfiques, càmera per realitzar diversos tipus de reproduccions.

–Càmera de reproducció: En arts gràfiques, càmera especial per fotografiar il·lustracions per a la seva reproducció.

–Càmera de timol: Compartiment estanc on s’introdueixen les obres per tractar-les amb fungicides anomenats “timol”.

–Càmera de vídeo digital: Cambra de vídeo totalment digital, que captura la imatge per mitjà d’una targeta de captura o per memòria interna.

–Càmera fotogràfica d’estudi amb respatller digital: S’utilitzen els dispositius de la fotografia professional (filtres, òptiques, il·luminació) d’una càmera analògica i es fa servir un suport digital (un programa de retoc fotogràfic i impressió digital).

–Càmera fotogràfica digital: Són aquelles càmeres fotogràfiques totalment digitals, que no usen pel·lícula fotogràfica.

–Càmera reprogràfica vertical: Cambra utilitzada per a la fotoreproducció d’originals de línia, to continu i color. Podeu fer ampliacions. reduccions, tramat i separació de color. Empra tècniques fotogràfiques.

–Càmfora : Substància utilitzada com a solvent i insecticida (antiarnes). Serveix també com a dissolvent de resines i greixos.

–Camí: 1. Via d’acer per on passen les corrioles dels rodets a la màquina d’imprimir de pressió plana o minerva. 2. Carrils dentats sobre els quals giren els rodets.

–Camí de càrrega: Regla d’acer sobre la qual roden els cèrcols de guia del cilindre a les màquines d’imprimir planocilíndriques.

–Camisa: 1. Full transparent que cobreix la part frontal d’una il·lustració o dibuixos destinats a la seva reproducció, en què s’han d’escriure les instruccions per interpretar-les o els noms de les parts d’aquella. 2. Paper transparent amb què es cobreixen fotografies i il·lustracions per protegir-les o per col·locar els noms de les seves parts respectives. 3. Llenç que es posa damunt del moletó o mocador com a folre exterior i més suau del corró impressor. 4. Sobrecoberta. 5. Folre amb què es cobreix provisionalment el llibre que encara no té tapes mentre s’enquaderna i decora.

–Camissa de textos: En arts gràfiques, paper o material transparent que té textos i que es col·loca sobre un altre imprès, de manera que les dues impressions es veuen al mateix temps encara que estiguin en dos fulls diferents.

–Camp: 1. Superfície, que pot estar delimitada materialment, utilitzada per l’artífex per executar el seu treball. 2. Part d’un registre bibliogràfic informatitzat, on s’omple un tema en concret del llibre: data, autor… També tenen camps les dades dels usuaris de la biblioteca (domicili, nom…). 3. Part de la fitxa lexicogràfica dedicada a un aspecte concret de l’article.

–Camp informatiu: Àrea periodística que cobreix intensivament una publicació.

–Camp recursiu: Camp que es repeteix una o més vegades a l’article.

–Camp reticular: Es la unitat d’espai que resulta de la divisió de la superfície mitjançant una retícula o graella. Acostumen a ser proporcionals, encara que es poden unir entre si per a crear camps reticulars més complexos. L`alcària del camp reticular es determina pel nombre de línies de text i l’amplària, per les columnes.

–Campanari: Estris d’enquadernació. Ferro de les enquadernacions romàniques que es conserven al Museu Episcopal de Vich. / Ornament realitzat amb aquest ferro.

Enquadernació romànica amb fusta recoberta de pell gofrada, segle XII, Museu Episcopal de Vic

–Campaneta: Lletra mal encaixada d’una línia mal justificada que cau sobre la platina fent soroll en aixecar la branca el motlle imposat per portar-lo a la màquina d’imprimir. Tb es diu Cascavell.

–Campanya: Fase de treball dins de la producció d’un manuscrit, que es podia fer en diverses campanyes i per diverses mans: un escriba dedicat a l’escriptura, un il·luminador per a la part decorada.

–Camper: Superfície de l’escut sobre la qual es representen les peces i les figures.

–Canal: 1. Tall davanter acanalat dels llibres de llom arrodonit. 2. En linotípia, el compartiment allargat on es guarden 22 matrius de lletra o signe.3. En tipografia, esquerda produïda a la base del tipus per la màquina fonedora. 4. Mitjà material utilitzat per l’emissor a la transmissió d’un missatge.

5. . Escletxa que divideix en dues parts el bec de la ploma, per la qual la tinta mantinguda en reserva en el canó es filtra sobre el suport.

–Canal alfa: En computació gràfica, maneja l’opacitat que pot tenir un píxel, per la qual cosa es poden treballar amb capes de transparència. El format PNG funciona amb aquest canal, per la qual cosa el fitxer d’imatge pot tenir capes, però el JPG no el té, per la qual cosa sempre que passem la nostra imatge a aquest format caldrà transformar-la en una sola capa. En el moment en què una imatge es transformi a una sola capa, ja no hi ha manera de tornar-la a convertir en diverses i no es podrà treballar amb els elements per separat.

–Canal de comunicació: Canal d’informació.

–Canal de distribució: mitjà utilitzat en la distribució d’un llibre.

–Canal d’informació: medi natural utilitzat per l’emissor a la transmissió d’un missatge.

–Canalització: Obertures més o menys grans a les tapes per introduir els nervis.

–Canard (veu francesa): Petit full volant que referia fets truculents inventats o històries melodramàtiques.

–Canardier (veu francesa): Venedor rodaire de canards.

–Cancel·lar: Anul·lar un mot, un fragment, etc., per mitjà de traços de ploma entrecreuats o per abrasió.

–Canceller: Funcionari encarregat de l’administració d’una escrivania, o d’una corporació, a les ordres del qual hi havia els notaris i els escrivans.

–Cancelleresc: De la cancelleria a relacionat amb ella.

–Cancelleria: 1.  Secretaria que elabora els documents produïts per l’autoritat pública (rei, papa, senyor…), rebent les sol·licituds, fent les minutes o esborranys i escripturant definitivament cada document, amb les fórmules de validació, registrant-lo i emetent-lo.   2. Servei administratiu especialitzat en la redacció i còpia de les actes.

–Cancelleria secreta o de la `poridad’: En origen va ser la secretaria privada del Rei que, sent similar a la cancelleria normal, és usada per elaborar documents l’assumpte dels quals devia mantenir-se en secret o tenir caràcter privat. Els documents que expedeix sempre estaran validats amb el segell secret del monarca o el segell de la ‘poridad’( secretament)

–Cançoner: 1. Col·lecció de cançons i poesies, generalment d’autors diversos. 2. Col·lecció de cançons polifòniques espanyoles, creades del segle XV al XVII, com el Cançoner d’obres enamorades  amb poesies d’Ausiàs March,  el Cancionero de la Colombina, etc.

–Candau: Peça de metall que només es pot obrir amb una clau i que funciona com un fermall. Pot anar subjecte a la tapa (on s’introduirà una corretja amb una peça metàl·lica que encaixa), o estar separat a la zona de tall, passant per una argolleta posada a cada tapa.

Canelobre: Motiu ornamental, característic dels manuscrits renaixentistes, que segueix l’estructura d’un canelobre ornamentat amb cintes, flors, fruites, vasos, màscares, bucranis, etc., i que manté una estricta composició simètrica.

–Canemàs: Conjunt de línies geomètriques (virtuals o efectivament traçades a l’esbós preparatori) en què es disposen els diversos elements d’una composició.

–Canó: Part cilíndrica buida de la ploma on la tinta és retinguda per capil·laritat.

–Canó de desaigua: Canonada o canaleta que porta l’aigua des de la pastera de la màquina a l’ascensor o sínia.

–Cànon: 1. Llibre litúrgic que conté el cànon i altres parts de la missa i que només poden fer servir els bisbes. Tb es diu Cànon pontifical. 2. Catàleg dels llibres sagrats i autèntics rebuts per l’Església. 3. Catàleg dels textos inspirats del budisme, bramanisme, etc. 4. Doble cànon. 5. Denominació antiga dels caràcters d’un cos equivalent a vint-i-quatre punts.

–Cànon apostòlic: Compilació o decret que es troba al final de les constitucions apostòliques.

–Cànon dels sants: Catàleg oficial dels sants.

–Canònic: Que es conté al cànon, dit dels llibres autèntics de la Sagrada Escriptura , dit dels llibres i epístoles.

–Cantar: Composició breu, nascuda de la lírica popular, destinada al cant.

–Cantar de gesta: Conjunt de poemes èpics tradicionals. llargs relats en vers sobre fets històrics més o menys desfigurats o poetitzats i velles llegendes amb un cert substrat històric pertanyents a les literatures romàniques medievals.

–Cantell: Qualsevol de les tres cares del volum on apareixen els costats dels quaderns que no són cosits ni encolats i que s’anomenen tall de capçalera (o tall supeior), tall de peu (o tall inferior) i tall davanter o canal.

–Cantell acanalat: 1. Cantell d’una tapa buidat en forma de canaleta longitudinal. 2. Vora de les tapes d’un llibre, que n’indica l’espessor.

–Cantell bisellat: Cantell d’una tapa tallat obliquament.

–Cantell doblegat: Plec en un paper diferent del que forma el del cosit.

–Cantó: Qualsevol dels punts o parts del camper situats als seus quatre angles.

–Cantó de contratapa: Cantó per rematar el material cobrent que es doblega a la contratapa.

–Cantó de corbata: “Cantó de contratapa”, on es talla el material de la volta deixant una corbata (també anomenada “llengua”) al centre, que tapa la unió entre les dues voltes dels dos costats de la cantonada.

–Cantó de contratapa: On no es talla el material de la volta, sinó que es doblega primer pel centre de la cantonada i després s’enganxen a sobre els laterals.

–Cantonat:. Acompanyat de quatre elements disposats simètricament en els quatre cantons.

–Cantoner: Utensili d’enquadernació. Ferro per a daurar el caire d’un llibre.

–Cantonera: 1. Peça metàl·lica o fragment de pell o de tela que es col·loca als angles exteriors de les tapes dels llibres per tal de protegir-les o decorar-les. 2. Superfície quadrangular formada per la intersecció d’una banda vertical i d’una banda horitzontal, particularment en la unió dels marges vertical i horitzontal, o de les línies que formen una orla.

–Cantonera de protecció: Adorn de les cobertes en enquadernació, que són de reforç i van a les cantonades exteriors de la tapa.

–Cantoral: Llibre de cor amb notació musical per al cant pla amb què havien d’acompanyar-se els oficis divins.

–Canvi: Operació en virtut de la qual, previ acord, dues biblioteques entre si, o una biblioteca i una institució, intercanvien material bibliogràfic o documental.

–Canvi de mà: Punt del text on l’escriptura d’un copista succeeix la del precedent.

–Canvi de planxa: 1. En arts gràfiques, per a la impressió per treure la planxa i posar-ne una altra (per desgast de la planxa, perquè es necessitin realitzar canvis en ella, o perquè es necessiti imprimir en altres colors per separat). 2. En arts gràfiques, l’operació de parada que es fa a mig tiratge per canviar una planxa i col·locar-ne una altra al seu lloc. Aquest canvi es pot fer per diverses raons: La planxa anterior s’ha deteriorat o gastat (una cosa comuna en tiratges llargs en litografia òfset). El treball necessita alterar-se per raons diverses com que la planxa anterior contingués un error que només s’ha percebut ja començat el tiratge, que s’hagi produït un canvi informatiu important (en el cas d’un diari), que parteix del tiratge vagi en un altre idioma o amb informació diferent, etc. La màquina té unes limitacions que impedeixen imprimir tots els colors que intervenen d’una sola passada (en aquest cas, a més de canviar les planxes, cal netejar la màquina).

–Canvi de ploma: Punt del text on l’escrivà reprèn el seu treball de còpia després d’una interrupció més o menys llarga.

–Canvi de tinta: Punt del text on la tinta canvia d’intensitat o de color, i que correspon al moment en què l’escrivà suca la ploma al tinter.

–Canvis higromètrics: canvis produïts en el percentatge d’humitat que hi ha en un ambient. Afecta els materials, sobretot a la fusta, que s’encongeix i es dilata, arribant a esquerdar-se.

–Canya: Canya tallada en punxa utilitzada en l’antiguitat per a escriure amb tinta, i actualment com a eina per a dibuixar.

–Canya i cordill: La literatura de canya i cordill o de fil i canya, sorgeix amb el naixement de la impremta i és un gènere de literatura popular d’extensa divulgació, que ha perviscut fins a mitjan segle xx. L’antropòleg i historiador Julio Caro Baroja diu que es un gènere popular fet en vers i d’origen primer oral i després escrit. Normalment consisteix en un full, o un foli plegat en quatre, o també en llibrets de diverses pàgines, escrits en vers o en prosa que tracten temes variats. El seu nom, “de fil i canya” o “de canya i cordill”, els ve donat per la forma en què el producte s’exposava a la venda: els exemplars estaven penjats d’un cordill i agafats amb un tros de canya a manera de pinça, perquè no se’ls emportés el vent. El format en foli plegat característic dels romanços de canya i cordill, també anomenat plec solt, va ser difós principalment a través dels exemplars que venien cecs i rodamons, transmissors o mediadors entre l’editor i el públic a qui anaven destinats (encara que, de vegades, ells mateixos en fossin els autors i prenguessin part en el negoci).

Gravat de 1850 recreant una parada de romanços a la Plaça de Sant Agustí Vell (Barri de la Ribera, Barcelona).

–Caolí: Varietat d’argila blanca molt fina, utilitzada com a pigment blanc.

–Caoshu: 1. Escriptura cursiva de la Xina que apareix a finals de la dinastia Han Oriental (25-200), triada per la seva rapidesa i espontaneïtat en el moviment del pinzell, encara que la seva simplicitat fa que de vegades sigui difícil d’entendre. 2. Només es fa servir en escriptura manual, mai en impresos. Té un gran sentit plàstic i una ràpida execució que fan que influeixi en el desenvolupament de la pintura. En l’actualitat, la seva simplicitat provoca discussions, i per a alguns intel·lectuals, artistes i cal·lígrafs, són signes sense bellesa artística, per la qual cosa cada cop es fan servir menys.

–Caostípia: Plumbotípia.

–Caostípic: De la caostípia o que es relaciona amb aquesta tècnica per a l’obtenció de fons.

–Cap: 1. Part superior d’una pàgina, des de la primera línia de la caixa de composició fins al tall de cap. 2. Part superior d’una hola o plec de paper. 3. Part superior d’un motlle. 4. Part superior d’un imprès. 5. Part superior de qualsevol element gràfic que aparegui en una obra, internament o externament. 6. Part superior d’una lletra impresa, que comprèn el capitell amb el terminal.

.7. Part superior del llom i del tall d’un llibre. 8. Asta ascendent. 9. Principi duna cosa. 10. Part d’un quadre formada per les caselles. 11. Conjunt d’avanttítol, títol, subtítol i sumari d’una informació. notícia o reportatge. 12. Foli explicatiu. 13. Capítol. 14. Encapçalament.

–Cap: 8. Tros de fil que es deixa solt al començament del cosit normal, i que ens serveix per reforçar-lo per mitjà d’un nus de roseta cada cop que s’acaba de passar el fil per un quadernet. 2. “Ànima” de la capçada. La capçada pot ser d’un, dos o tres caps, depenent dels eixos sobre els quals es cusen els fils. 3. Paràgraf, divisió o capítol.

–Cap: 9. Part superior i arrodonida de certes lletres.

–Cap: 10. Part superior del camper on se situa un cap.

–Cap: 11. Peça fonamental col·locada en faixa que toca la vora superior del camper i que té una amplària igual a un terç de l’altura de l’escut.

–Cap de capítol: Espai en blanc que es deixa de vegades al començament d’un capítol.

–Cap de coedició: Editor o grup d’editors del qual parteix la idea de coeditar amb un altre o altres una o més obres.

–Cap daurat: Tall de cap que s’ha daurat.

–Cap doble: Full de paper que té un extrem més gruixut que l’altre.

–Cap de Janus: Figura que representa un cap humà amb doble cara, l’una que mira a la dreta i l’altra a l’esquerra.

–Cap de medusa: Figura que representa un cap de dona que té serps en comptes de cabells.

–Cap de Mides: Figura que representa un cap d’home amb orelles d’ase.

–Cap mort: Lletra tipogràfica que es col·loca amb l’ull tornat per suplir una altra del mateix gruix que falta en el moment de compondre.

–Cap de pàgina: Cap, part superior d’una pàgina.

–Cap de portada: Línia o conjunt de línies de text que figuren a la part superior de la portada i indiquen el nom de l’autor, de l’editor o de la sèrie.

–Cap prim: Full de paper que té un extrem més prim que tota la resta.

–Capa: 1. Característica del programari de disseny i maquetació (com Photoshop o Indesign), gràcies al qual es poden superposar imatges i textos, els uns sobre els altres, com si treballéssim amb fulls transparents. 2. Vegeu “capa protectora”. 3. En programes de disseny gràfic, cadascun dels grups d’elements que comparteixen un mateix nivell virtual a l’estructura d’un fitxer. El que diferencia aquest tipus de grups respecte d’altres és que els elements de cada capa es comporten respecte als membres d’altres capes seguint unes regles que simulen el fet de superposar-se físicament o estar sota les altres capes i aquesta simulació la fan en conjunt, no de manera separada. La capa es tracta com un conjunt amb propietats comunes: Es pot ocultar amb una sola ordre, de pot canviar el seu ordre d’apilament respecte a altres capes, es pot canviar la forma en què visualment se superposa a altres capes (el que en programes d’Adobe i d’altres firmes s’anomena “maneres de fusió”), etc… Resumint: Als programes de disseny una capa és una metàfora molt còmoda per tractar grups d’elements com si s’agrupen en fulls de paper que es poden intercanviar i les propietats visuals dels quals es poden alterar. 4. En pintura, impremta o gravat, una pel·lícula fina de vernís, tinta o pintura que s’aplica sobre un material.

–Capa d’ajust: A Photoshop, capa que permet realitzar canvis a la imatge de forma no destructiva (no alteren la imatge de forma permanent sinó que, si es treu la capa, es treu el canvi). 2. A Photoshop, capa que permet aplicar correccions a una imatge de forma no destructiva (és a dir: les dades no s’alteren de forma permanent). Les capes d’ajust superposen aquestes correccions a les dades i com a capes que són admeten l’emmascarament, en aquest cas de les correccions, mitjançant una màscara (de capa, vectorial o d’ambdós tipus).

–Capa de Médici: Estil de distribució de paràgrafs on les línies de paràgrafs (que poden tenir diferent longitud) es distribueixen a partir del centre (centrades). Se solen fer servir en portades, títols o colofons. També se la coneix com a “disposició epigràfica”.

–Capa protectora: 1. En pintura, impremta o gravat, un acabat aplicat sobre el material. 2. En arts gràfiques, el material de protecció que es posa sobre la planxa d’impressió per aturar l’acció de la solució acidulant.

–Capacitat d’emmagatzematge: Quantitat de documents o llibres que entren en un dipòsit. S’expressa en metres lineals o cúbics. Es pot fer un càlcul que detalli els anys que li queden el dipòsit per arribar al límit.

–Capacitat d’opacament: Capacitat que té un material de no deixar passar la llum. En arts gràfiques interessa l’opacitat de les tintes per saber si les tintes tindran el seu color, o si tindran algun grau de transparència, que les barregi amb el material que hi ha a sota. Unes tintes opaques que es poden posar sobre qualsevol material sense que variï el to són les serigràfiques.

–Capat: Dit de l’escut dividit per dues diagonals que sortint del mig de la vora superior acaben als angles de la punta.

–Capçada: 1. Material que es col·loca a la zona del llom de la capçada, antigament cosit als quadernets i part de les tapes (“capçada passada”), formant part de l’estructura, però avui dia són només un tros de tela decorativa que va enganxada al llom (en aquest cas, ha de ser de l’amplada del llom). Els anglesos diferencien entre capçada de cap i de peu. A Espanya es pot denominar la capçada de peu com a “cartró peu”. N’hi ha de diversos tipus, molt variats, sobretot diferenciant-se pel tipus de cosit. Quan va damunt d’una altra s’anomena “sobrecapçada”, si porta diverses cintes de registre s’anomena “porta-registres” i si es cus a la còfia es pot denominar “còfia embastada”. 2. Cordonet que es col·loca al capdamunt i al capdavall del llom en enquadernar un llibre amb una finalitat bàsicament decorativa.

–Capçada alemanya: La que es realitza sobre la vora del material que cobreix el llom, entrecreuant tires gruixudes de cuir.

–Capçada armènia: La que es realitza a l’enquadernació armènia tradicional (des del s. IV al XVIII). Es forma sobre una capçada simple enroscada (sense girar sobre la corda), sobre diverses “ànimes” i, com la capçada grega, siriana i georgiana, sobresurt per sobre del tall. És un estil de chevrón, i se sol realitzar en tres colors: blanc, vermell i negre.

–Capçada bizantina: Capçada que va de coberta a coberta, enrotllada sobre dues ànimes.

–Capçada brodada a ‘chevrón’: Brodada sobre una ànima embastada sobre els quadernets i una altra secundària a l’exterior del llom. El cosit és un trenat en forma de ‘chevron’ que es va formant sobre la còfia. Es pot anomenar també “capçada en espiga”, i hi ha diversos estils.

–Capçada brodada a ‘chevrón’ renaixentista: Capçada molt popular als segles XV i XVI. Es realitza sobre una capçada enroscada, usada com a “ànima” i després cosit a ‘chevron’ a dos colors a sobre.

–Capçada copta: Capçada típica de l’enquadernació copta, que va des d’una de les tapes a l’altra. Es pot realitzar a un o dos colors, i es va girant el fil entre els forats i la vora, fent unions amb el fil anterior en aquesta zona de la vora.

–Capçada doble: La que té dues “ànimes”, potser de diferents gruixuts. Es pot fer amb diferents capçades. Vegeu, per exemple, la “capçalada enrotllada” i la “capçalada francesa doble”.

–Capçada de dues ànimes: Aquella el cosit de la qual s’enrosca sobre dues ànimes.

–Capçada enrotllada: La més comuna durant l’època medieval. Podia tenir una o més “ànimes” i estar feta a un color o a diversos.

–Capçada etíop de pell: Procedeix de les “enquadernacions etíops” i és una tira de cuir que es va introduint per forats, sortint i entrant en si mateixa, deixant a la vista de manera alterna la “carn” i la “flor” de la pell (per això queda a dos colors).

–Capçada falsa: Capçada no cosida als quadernets sinó enganxada al llom.

–Capçada francesa: Es cus sobre una o diverses ànimes, en diversos colors, enroscant-se, i passant d’un color a un altre per sota de l’ànima, quedant a la vista.

–Capçada integral: La que és part de l’estructura del llibre.

–Capçada italiana renaixentista: Capçada formada per una “ànima” major i diversos fils paral·lels al voltant sobre els quals es cus amb dos fils.

–Capçada monàstica: És una capçada que es col·loca damunt d’una enrotllada. Es realitza amb dues agulles, a dos colors, i travessa la pell del llom.. Es pot conèixer també com a “sobre-capçalada” o “capçada gòtic-monàstica”.

–Capçada de mosaic: Es realitza amb una ànima on s’enganxen diversos trossos molt fins de pell, doblegats i enganxats sobre si mateixos.

–Capçada passada: La que es prolonga fins a les tapes.

–Capçada de pell: Es poden fer diversos tipus de capçades en pell: capçada de mosaic, capçada egípcia…

–Capçada procedent de l’enquadernació àrab: On es cus a dos colors sobre una base de fils procedents dels quadernets. Queda recolzada al tall de cap.

–Capçada senzilla: La formada per una “ànima” sobre la qual es cus girant el fil al seu voltant, fins arribar al quadernet, es passa pel quadernet, i es torna a girar.

–Capçada trenada en cuir: La realitzada amb un trenat en cuir rígid. Vegeu “capçalada alemanya”.

–Capçal: 1. Línia al principi d’una pàgina on apareix el títol del llibre o l’autor. 2. A les publicacions periòdiques, la línia o línies on es col·loca el títol de la publicació, el número, la data i la pàgina.

–Capçalera: 1. Adorn, orla, filet o gravat que es col·loca al capdavant d’una pàgina, començament de capítol o part similar d’un imprès. 2. Nom o títol d’una publicació periòdica que s’imprimeix a la coberta i a la portada o primera pàgina a informativa. 3. Conjunt logotip que forma el dibuix o esquema gràfic que constitueix el títol de la publicació. 4. Sobretítol. 5. Bandera, títol important. 6. Primera vinyeta d’un còmic, on es consigna el títol, el nom del dibuixant i el del guionista. 7. Extrem, superior i inferior, del llom d’un llibre. 8. Marge superior d’un imprès. 9. Foli explicatiu. 10. Part de la branca que es col·loca al lloc més proper al cilindre de la màquina, 11. Falca de fusta amb què s’assegura el motlle a la branca per la part superior. 12. Cap d’un quadre. 13. Cap o principi d’un escrit.

–Capçar: Picar per un extrem els fulls que componen una raima perquè quedin ben igualats.

–Capel: Timbre d’un escut eclesiàstic que, pel color emprat i pel nombre de borles penjants, distingeix el grau de dignitat de la persona que en fa ús (cardenal, arquebisbe, bisbe, abat, etc.).

–Capella: 1. Plec solt en una edició que s’està imprimint. 2. Conjunt dels plecs impresos i plegats d’una obra que l’impressor lliura al client a mesura que s’acaba la impressió.

–Capiculars: Es diu dels quadernets o postetes que es col·loquen, uns a sobre dels altres, amb el llom d’un mirant al capdavant de l’altre. 

–Capitell: 1. Tros de cuir cosit a cap i a peu del llom, sobresortint-ne àmpliament. 2. terminal horitzontal que correspon al capdavant d’una lletra, com la de la H, I, L, etc.

–Capítol: 1, Qualsevol de les parts principals en què es divideix un escrit (llibre, tractat, codi, etc.). Se solen numerar i de vegades porten un títol. 2. En els treballs impresos, especialment llibres o obres de certa extensió, cadascuna de les grans divisions lògiques on es fragmenta l’obra. Cada capítol sol tractar una escena o situació clau (en una obra de ficció) o un punt important de la matèria tractada (en un assaig). És norma numerar els capítols (ja sigui amb xifres romanes o aràbigues), ia vegades se sol afegir un títol o denominació; per exemple: “15. Els califes Abbasís” o “2. L’arribada del monstre”. Els preàmbuls, epílegs i índexs se solen situar fora de la numeració de capítols.

–Capitulació: Subdivisió d’un text en diferents parts, com ara llibres, capítols, paràgrafs, versets, etc.

–Capitular : 1. En composició tipogràfica, vegeu “lletra capitular”. 2. En composició tipogràfica llatina, un caràcter especialment gran amb què es comença un paràgraf. En bona tipografia, és costum no fer servir signes de puntuació com a capitulars. Tot i això, en alguns casos, es deixen de banda les cometes, que es col·loquen a un cos més reduït (encara que en espanyol el costum és no posar-les).

El seu nom deriva de què el paràgraf que les porta sol ser un inici de capítol. A l’origen, quan les obres es feien manuscrites als monestirs, les capitulars eren petites obres d’art plenes d’adorns i dibuixos. Tb es diu Capital.

–Capitular en manuscrits: 1. Lletra capitular en manuscrits, que es distingeix de la resta de les lletres i serveix per als títols, els íncipits, o com a inicials. 2. Per a l’ús en concret de l’inici de capítol o pàgina, vegeu “lletra capitular”.

–Capitulari: Llibre de cor on hi havia els índexs.

–Caplletra: Lletra amb què s’inicia una obra, una part d’un text, un paràgraf, etc., de dimensions notablement destacades i sovint acompanyada d’ornamentació.

–Caplletrar: Traçar, decorar, les caplletres d’un llibre.

–Caprici: El mateix que “tarlatana”.

–Capsa: (veu llatina): 1. Caixa o estoig de forma cilíndrica que es feia servir a les biblioteques de l’Antiguitat per conservar verticalment els rotllos de papirs i pergamins. Les ‘capsae’ solien estar fetes de fusta i podien disposar d’un tancament per a la tapa i de nanses per al seu ròssec. 2. Els assistents dels metges militars es deien ‘capsarii’ perquè portaven en aquest tipus de caixes les benes, l’instrumental i els medicaments necessaris.

–Capsarius: (veu llatina): Esclau que antigament solia portar la caixa amb llibres quan acompanyava el nen a l’escola.

–Caputxí: 1. Conjunt de dos ‘xivalets’ units per la part posterior. 2. Llengüeta de llautó que es col·loca a la màquina de pedal per sostenir i enquadrar el paper durant la tirada.

–Caputxí del gra: Insecte coleòpter de la família dels bostríquids que ataca la fusta i el paper.

–Cara: 1. Anvers d’un plec de paper, cartolina, cartonet, cartró, làmina, etc. 2. Costat d’un plec desplegat on es troba la primera pàgina del quadern (recte del primer full). 3. Superfície de les dues que té el material en fulls com el paper o el cartró. 4. Disseny o estil especial dels caràcters d’impremta. 5. Plànol delimitat per les dimensions d’alçada i amplada d’una lletra d’impremta.6. Coberta anterior. 7. Part davantera d’una prestatgeria o de cadascun dels costats d’una prestatgeria de doble front.

–Cara de la carn: Cara interior de la pell que s’adheria a la carn de l’animal.

–Cara de l’empremta: Cara del full que durant el procés de modelatge està en contacte amb la tela verjurada de la forma de fer paper, de la qual du imprès el traçat. Tb Cara de la forma.

–Cara externa: Cara del full desplegat que proporciona la primera pàgina del quadern (recto del primer foli).

–Cara del feltre: Cara del full que en la forma de fer paper estava orientada cap amunt i que, un cop tret de la forma, està en contacte amb el feltre o saial.

–Cara interna: Cara del full desplegat que proporciona la segona pàgina del quadern (verso del primer foli).

–Cara del pèl: Cara exterior de la pell que duia el pèl de l’animal.

–Cara tela: Cara del paper o tela que queda en contacte amb el metall durant el procés de fabricació.

–Caràcter: 1. Figura, forma o estil d’un tipus. 2. Senyal o i l’estil, característiques que les distingeixen de les comunes i els vulgars. marca que s’imprimeix. 3. Signe d’escriptura. 4. Lletra d’impremta, paral·lelepípede tipogràfic. 5. Unitat lògica de tractament de la informació en informàtica, com ara un dígit, una lletra, un signe de puntuació o qualsevol altre signe especial. 6. A les obres literàries i artístiques, originalitat en la intenció.

Caràcters de diferents escriptures

Els caràcters són unitats conceptuals -de fet en lingüística s’anomenen grafemes- perquè en la majoria dels sistemes d’escriptura no tenen una única forma de realitzar-se, sinó que cadascun poden i solen tenir versions -en lingüística, al·lògrafs-. Les principals, amb exemples, són:

Variants majúscules i minúscules de diferents caràcters.

El sentit que es vol donar a les paraules o significats que transporten.

Variants de la lletra a en rodona i en cursiva.

En les tipografies de l’alfabet llatí, la minúscula té una versió cursiva o manuscrita i una altra pròpia de les formes regulars o negretes —no cursives—. Raons estilístiques sense més significat:

Variants de diferents caràcters en grafia llatina

En les tipografies llatines, la lletra g minúscula té diverses maneres de realitzar-se. Algunes grafies porten gràcies, floritures o gràcies i això no en canvia en absolut el significat però sí l’aspecte.

–Caràcter cuneïforme: Caràcter que s’utilitza a l’escriptura cuneïforme.

–Caràcter d’escriptura: Lletra d’impremta que imita l’escriptura manual o cal·ligràfica.

–Caràcter especial: Caràcter que no forma part normalment d’una família de caràcters.

–Caràcter de fantasia: estil de lletra de la composició tipològica de Thibaudeau que agrupa el conjunt de caràcters ombrejats, contornejats, adornats, figuratius, al·legòrics, exòtics, etc.

–Caràcter gran: Edició amb lletres grans per als lectors amb discapacitat visual.

–Caràcter invisible: En programes que inclouen algun tractament de text, caràcters que no es veuen ni s’imprimeixen però que van dins del flux de text. Un dels seus avantatges és que permeten de manera molt senzilla alterar l’aspecte dels textos. Un dels inconvenients és que, en ser invisible, és fàcil eliminar-los o situar-los a llocs inadequats mentre es treballa. Per això, els processadors de text solen tenir l’opció d’ocultar o mostrar aquest tipus de caràcters. Encara que els caràcters invisibles poden ser de qualsevol tipus i cada fabricant defineix i utilitza els que millor li semblen, hi ha alguns conjunts de caràcters invisibles, els anomenats “llenguatges de marques” com l’HTML o XML, que han estat estandarditzats i són públicament coneguts. Altres tipus de marques o caràcters invisibles són els que usen programes com Adobe InDesign o Quark XPress. Conèixer els principals caràcters invisibles d’un programa facilita molt les tasques d’edició de grans volums de text mitjançant operacions de cercar – canviar.

–Caràcter màgic: Signe utilitzat pels seus suposats poders màgics, com a talismà. Per exemple, l’hexagram o el símbol de l’infinit.

–Caràcter modern: Caràcter que posseeix gruixudes banyes verticals que contrasten amb trets molt fins.

–Caràcter de text: Tipus de lletra que s’empra per a la composició del text principal d’un llibre.

–Caràcter transferible: Caràcter adherit a un full d’acetat del qual es desprèn amb facilitat per afegir-lo a un dibuix o muntatge artístic.

–Caràcter volat: El que és de mida petita i es col·loca a la zona per sobre de l’alçada x.

–Caràcters augustals: Caràcters tipogràfics utilitzats en els incunables.

–Caràcters externs: Informació escrita que apareix fora d’un llibre o document.

–Caràcters externs de la documentació: Informació addicional que té un document, i que no és el text: la “forma”, el “format…

–Caràcters historiats: Els formats per imatges complexes, com ombres i adorns. Igual que “caràcters de fantasia”.

–Caràcters interns: Informació escrita que apareix dins d’un llibre o document.

–Caràcters metafòrics: Tipus xinesos que representen una idea abstracta mitjançant un objecte amb què està relacionat: per exemple, una au significa “vol”; un lleó, “valor”, etc.

–Caràcters venecians: Nom genèric amb què es coneixen els tipus creats a finals del segle XV per Nicolas Jenson, Vendelin de Spira Erhard Ratdolt i altres.

–Característica: En una classificació bibliogràfica atribut que serveix per reunir conceptes o coneixements.

–Caragol de banc: És una eina que serveix per a subjectar fermament peces o components als quals se’ls vol aplicar alguna operació mecànica. És un conjunt metàl·licc molt sòlid i resistent que té dues mordasses; una és fixa i l’altra s’obre i es tanca quan es gira amb una palanca un caragol de rosca quadrada

–Caragol de peu: Eina formada per dues peces que es clouen a manera de mandíbules mitjançant un caragol i que serveix per a tenir fixada la peça que es treballa. 

–Caràtula: 1. Coberta d’un llibre, sobretot quan és de cartolina. També portades de CD, DVD, vinils o cassets, o documents. La seva part posterior es coneix com a “contra caràtula” i la seva part interna com a “caràtula interior”. 2. Gravat que representava la marca o contrasenya del paperaire, que es marcava sobre els paquets o fardells de paper i que servia per distingir-los. Més modernament s’imprimia sobre un full que s’enganxava sobre el paquet i que, a més, també servia de propaganda.

–Carbó o carbonet: 1. Palet carbonitzat de salze, d’avellaner, de romaní o de cep, obtingut per la combustió de matèria orgànica en absència d’aire, i que s’utilitza per a dibuixar com si fos un llapis, sobretot per fer esbossos. Si es vol conservar el dibuix, s’ha de fixar amb fixador. També hi ha llapis de carbó, fabricats amb pols de carbó comprimit, o pigment negre de sutge, i un aglutinant. Aquest llapis de carbó costa molt d’esborrar. 2. Branquilló de romaní, d’avellaner, de salze, etc., carbonitzat, que forma una mena de llapis emprat per dibuixar al carbó.

–Carbonat de calci: Mineral que s’usa com a càrrega de massa o pigment d’estuc i com a càrrega de farciment del paper. En gravat s’utilitza com a poliment. Com a pigment vegeu “blanc de closca d’ou”, “blanc de Sant Joan”.

–Carbonat de magnesi: S’utilitza en estampació.

–Carbonet: Branquilló de romaní, d’avellaner, de salze, etc., carbonitzat, que forma una mena de llapis emprat per dibuixar al carbó.

–Carborúndum: Carbur de silici en pols. En gravat dona nom a una tècnica que consisteix en enganxar aquests grans sobre la superfície de la planxa, de forma que la tinta quedi retinguda entre els granets i, un cop estampada la planxa, s’aconsegueixin unes zones de color compactes, amb uns negres molt profunds.

–Carboximetilcelul·losa: Derivat semicelul·lòsic utilitzat com adhesiu.

–Carcanyol: Superfície triangular que ocupa els angles d’un quadrilàter deixats buits per una figura o motiu principal inscrit.

–Carda: Adob de dues planes en què es tira i retira.

–Cardinal: El mateix que “coixinet”.

–Carei: Material corni d’un color que varia del clar a l’obscur, que es pot modelar després d’haver-lo estovat escalfant-lo, utilitzat en la decoració de les enquadernacions.

–Carel: Material corni d’un color que varia del clar a l’obscur, que es pot modelar, després d’haver-lo estovat escalfant-lo, utilitzat en la decoració de les enquadernacions.

–Careta: Informació resumida que es col·loca a primera pàgina i conté l’essencial d’una notícia que es desenvolupa a l’interior de la publicació.

–Cargols: Estil decoratiu del “paper d’aigües” que es caracteritza perquè les pintes formen espirals senzilles.

–Cariàtide: Representació d’una estàtua de figura femenina, sovint vestida amb robes talars, que serveix com a columna.

–Caricatura: Dibuix en què es deformen, ressaltant-los, els trets més peculiars, les faccions i l’aspecte d’una persona o una cosa.

–Caricaturesc: De la caricatura o relacionat amb ella.

–Caricaturista: Dibuixant de caricatures.

–Caricaturitzar: Representar una persona o una cosa per mitjà de la caricatura.

–Carmí: Pigment vermell extret dels cossos dessecats de les cotxinilles femelles.

–Carn: Cara del pergamí que està en contacte directe amb l’animal, per contraposició a la de pèl. Tb es diu Cara de carn.

–Carnació: Pasta pictòrica que imita el color de la pell humana.

–Carnassa: 1. Deixes que resten de les pells quan han estat assaonades. Serveixen per a  fer la cola. 2. Part interna de la pell, contrària a la “flor”, que és prou i gruixuda. Era la zona que estava en contacte amb la carn, d’on procedeix el nom. Als manuscrits de pergamí, es plegava el plec carn contra carn.

–Carmí: Pigment vermell extret dels cossos dessecats de les cotxinilles femelles.

–Carnació: Pasta pictòrica que imita el color de la pell humana.

–Carnet: 1. Cartolina amb dades oficials sobre una persona. 2. Petit quadern amb informació oficial sobre una persona.

–Carnet de ball: Petit quadern que una damisel·la portava amb si i on anotava els vailets que li demanaven un ball.

–Carpeta: 1. Cartera rígida formada per dos plans de cartró units per un llom flexible, dotat de cordons, que serveix per conservar documents de gran format a fràgils. 2. Full de paper fort o de cartonet plegat en dos que serveix per contenir i conservar documents.

–Carpeta classificadora: Carpeta que està dividida en diferents compartiments, de vegades assenyalats amb índexs.

–Carpeta amb elàstic: Vegeu “carpeta de gomes”.

–Carpeta amb manxes: Carpeta classificadora els compartiments de la qual s’obren gràcies a unes manxes laterals.

–Carpeta d’anelles: Carpeta realitzada amb cartró doblegat, amb un “mecanisme d’anelles” al seu interior. Molt utilitzada per arxivar papers, per la qual cosa també se la coneix com a “arxivador”.

–Carpeta de pinça: El mateix que “carpeta porta-papers”. Vegeu “enquadernació a pinça”.

–Carpeta escolar: Qualsevol tipus de carpeta utilitzada per escolars.

–Carpeta porta-papers: La que ve amb una “pinça per a papers”. Pot tenir tapa o no (taula).

–Carragenina: Molsa que s’utilitza com a espessidor per a l’aigua i que es posa al bany dels papers a l’aigua, perquè millori la flotabilitat de les tintes. També es coneix com “molsa carregena”.

–Carré: Mida clàssica de paper que feia 30,5 x 45 cm o 33,5 x 49 cm.

–Càrrega: 1. Mineral fi que s’usa per millorar la llisor i opacitat del paper afegint-lo a la pasta. Amb la càrrega es millora la llisor del paper, imprimibilitat i opacitat, redueix la velocitat de combustió, redueix la seva porositat, però empitjora la seva resistència i volum específic. Solen ser el carbonat de calci, de magnesi, sílice, diòxid de titani i d’alumini, o el caolí. A vegades s’hi afegeix per abaratir el cost del paper. 2. A impremta, la quantitat relativa de tinta que s’empra en un treball: Molta càrrega o poca càrrega (de tinta). 3. Qualsevol element que esposa dins el camper d’un escut. Hi ha tres tipus bàsics de càrregues: peces, mobles i figures.

–Carregar el paper: Posar ploms de carregar sobre la pila de paper mullat perquè escorri l’aigua a tots els plecs quan aquests s’imprimien humits.

–Carregar la premsa: Posar les raimes a la premsa.

–Càrrega de la tinta: Pigments minerals transparents, blancs o semiopacs que s’afegeixen a les tintes i varien la seva intensitat de color o les abarateixen.

–Càrrega de trencament del paper: És la càrrega necessària perquè el paper es trenqui per tracció. Es fan assaigs en direcció de fibra o en contrafibra.

–Carrel: Terme bibliotecològic internacional emprat per designar certs llocs especials de lector que es troben més aïllats que els restants i permeten la utilització més perllongada de determinats fons.

–Carret: En fotografia analògica, el contenidor on es guarda el rotllo de pel·lícula.

–Carril: Parell de vies o regates que hi ha entre la tina i la premsa, que fan de guia a la banca de ponar quan, per mitjà d’un ganxo, o croc, es fa córrer cap a sota la premsa.

–Carro: 1. Planxa de ferro de les màquines planocilíndriques, de moviment altern sobre guies, en què es col·loca la forma que s’ha d’imprimir. 2. Taula metàl·lica amb rodes en què es transportaven les branques imposades des de la platina fins a la secció d’estereotípia. 3. Taula de fusta plana amb quatre potes

–Carta: 1. Comunicació escrita dirigida a una persona absent, generalment per via postal i baix sobre tancat, per comunicar-li alguna cosa. Tb de flama Missiva. 2. Mapa. 3. En diplomàtica, document oficial o privat. 4. Constitució escrita d’un estat. 5. Paper per escriure. 6. Full escrit de paper o pergamí. 7.Per extensió, el sobre on s’enviava aquest text.

–Carta apostòlica: document que emana de l’autoritat dels papes.

–Carta atorgada: Constitució concedida per un sobirà sense intervenció de les Corts o el Parlament.

–Carta blanca: Títol o despatx d’una ocupació en què el nom de l’agraciat es deixava en blanc per omplir-lo després a nom de qui semblava a la persona a qui es regalaven un o més d’aquests documents.

–Carta circular: Avís o carta adreçada a diverses persones per comunicar-los alguna cosa.

–Carta de colors: Mostra impresa de colors de tinta ordenats. Es fan servir com a referència per comparar el to del color de tinta que acabem d’imprimir. Aquesta comprovació es fa ja que el color llum de la pantalla de l’ordinador és diferent de l’imprès, i no ens serveix com a referència. Les més utilitzades són les “pantoneres” o “cartes pantone”, amb colors “Pantone”, que es divideixen en: Sòlid (de colors sòlids, la més popular), Pastel&neons (els colors pastís es poden aconseguir variant el percentatge d’un de sòlid , i el neó conté un component fosforescent que els torna més energètics), Metallic (colors metal·litzats que són el resultat d’afegir or o plata als sòlids), Plastic, Color bridge, CMYK, Goe guide, Goe bridge i Fashin+home; cadascuna impresa sobre diferents suports: coated (estucat o brillantor), uncoated (no estucat o mat), plàstic i fàbrica. Els colors sòlid, pastís i neó i metal·litzats es pot comprar en una carta unida anomenada “pantone plus solid guide set 4 guides”. La “pantone starter guide solid coated&uncoated) té una selecció de les anteriors cartes, una espècie de guia bàsica per a nouvinguts. 2. Impressió que realitzem amb la impressora per comparar amb la carta de colors que serveix com a guia. 3. En procés de perfilat d’escàners: pot ser reflectiu (opac) o transmissor (transparent).

–Carta de comanda: Despatx o cèdula del rei en què es declarava que podia anar lliure pel regne una persona, prevenint que no se li causés cap perjudici.

–Carta credencial: Carta que es lliurava a un ambaixador o ministre d’un sobirà perquè se l’admetés i reconegués a la cort d’un altre príncep.

–Carta dedicatòria: Dedicatòria en forma de carta adreçada a la persona a qui s’oferia l’obra.

–Carta d’empara: Document expedit pel rei perquè ningú ofengués una persona determinada sota amenaça de certes penes.

–Carta encíclica: Carta solemne dirigida per una alta autoritat eclesiàstica a una col·lectivitat circular.

–Carta d’estalvi: Escriptura de llibertat que donava a l’esclau.

–Carta forense: Eren documents relatius a l’administració de justícia encara que no en tots els casos de justícia les cartes o provisions es deien cartes forenses.

–Carta de franquícia: Concessió efectuada pel sobirà o senyor jurisdiccional als habitants d’una vila o lloc d’un determinat estatut jurídic que reconeixia una garantia de llibertat civil o política, especialment davant de l’autoritat senyorial i els seus agents, o l’exempció de càrregues i tributs.

–Carta de guia: Despatx donat a qui anava de viatge per terra estranya perquè pogués anar segur i nadir li impedís el camí.

–Carta del llibre: Document aprovat a Brussel·les el 22 d’octubre de 1971 pel Comitè de Suport a l’Any Internacional del Llibre (19729, format per la Comunitat Internacional d’Associacions de Llibreters, la Confederació Internacional de Societats d’Autors i Compositors, la Federació Internacional d’Associacions de Bibliotecaris, la Federació Internacional de PEN Club, la Federació Internacional de Documentació, la Federació Internacional de Traductors i la Unió Internacional d’Editors. Consta de deu articles, en què es declara:

1) Tots tenen dret a llegir.

2) Els llibres són indispensables per a l’educació.

3) La societat té el deure específic de crear condicions pròpies per a l’activitat creadora dels autors.

4) Una vigorosa indústria editorial és indispensable per al desenvolupament nacional.

5) Uns equips adequats de fabricació són indispensables per a la indústria editorial.

6)Els llibreters presten un servei fonamental d’enllaç entre l’editor i el lector.

7) Les biblioteques són un mitjà valuosíssim per a la difusió de la informació i del coneixement, per a gaudi del saber i de la bellesa.

8) La documentació presta a la causa del llibre un servei valuós en reunir i posar a disposició del públic el material bàsic de consulta.

9) La lliure circulació dels llibres entre els països constitueix el complement imprescindible de la producció nacional i afavoreix la comprensió internacional.

10) Els llibres serveixen a la causa de la comprensió internacional i la cooperació pacífica.

–Carta de mercè: Document emès per la cancelleria reial castellana en paper, segellat amb el segell major placat, mitjançant el qual els monarques concedien mercès.

–Carta nàutica: Mapa que representa la conca d´un mar o un oceà, especialment concebut per a la navegació marítima, fluvial o aèria. Tb es diu  Carta de marejar, Carta de navegació, Mapa hidrogràfic.

–Carta oberta: 1.Ccarta adreçada a una persona i destinada a la publicitat. 2. Despatx o provisió real que anava dirigit a totes les persones que el signant requeria en ell.

–Carta ordre: Comunicació del jutge o tribunal als seus inferiors territorials en sol·licitud d’informació, ajut o altre tipus de col·laboració en virtut del principi d’auxili judicial.

–Carta palesa: Acta de cancelleria en forma de privilegi, solemne segellat pel qual s’exposa i fa pública la voluntat d’una autoritat sobirana.

–Carta partida: Document escrit dues o més vegades sobre un mateix full de pergamí, deixant entre les còpies un espai on s’escrivia una llegenda o signe que, en separar les còpies. quedava partit en dos longitudinalment.

–Carta partida per abecé: Carta partida en què la llegenda eren precisament les lletres A, B, C.

–Carta pastoral: Escrit amb instruccions o exhortacions que un prelat dirigeix als seus diocesans.

–Carta plomada: Acte de la cancelleria reial escrit sobre pergamí i validat amb el segell de plom.

–Carta pobla: Document en què un sobirà o un senyor fixa les condicions a què s’han de subjectar els habitants o els nous pobladors d’un lloc.

–Carta de privilegi: Document, escrit en pergamí, en què es concedeix o ratifica un privilegi.

–Carta pròleg: Carta que s’utilitza, compon i situa com un pròleg, que generalment exclou.

–Carta receptora: Despatx on s’encomanava rebre o fer alguna provança o diligència.

–Carta de restaurant: Enquadernació enfocada a col·locar els menús que té un restaurant. Com que els restaurants solen canviar els seus menús, solen ser enquadernacions de fulls amovibles, i fetes amb materials que aguantin la humitat, el greix, la calor i l’ús continu que solen tenir.

–Carta di bambage: Denominació del paper en els primers segles de la seva existència. Tb era anomenat carta ‘bambacina’, carta ‘bombacys’ i ‘cuttunea’. Aquesta darrera és una corrupció del mot àrab Kattan, drap petit.

–Carta tancada: Document dirigit a una sola persona i tancat amb el segell real per conservar secret el contingut.

–Cartari: Volum factici format per pergamins solts cosits.

–Carteig: So especial que fa el full de paper en fer-lo vibrar amb la mà. Per mitjà d’aquest so és coneix el bon punt i la qualitat de la cola.

–Carteig de paper: Apreciació de les qualitats d’un paper mitjançant l’anàlisi del so que produeix quan es fa espetegar entre els dits de manera determinada.

–Cartejar: Fullejar els llibres. Aquest terme es feia servir quan es donava el nom de carta a qualsevol full de paper o pergamí.

–Cartela: 1. Unió del traç d’una lletra amb una rematada. Pot ser recta o corba, depèn de raons tècniques o estètiques. 2. Traç curt de represa o conjunció entre l’asta i la terminació.

–Cartell: 1. Full imprès, que sol anunciar alguna cosa, d’una mida gran, moltes vegades mida foli, i que sol tenir més imatge que text. Si és publicitari se sol denominar “afitxe” o “cartell publicitari”, si és decoratiu “pòster”, i si té “tipografia retolada” es coneix com a “rètol”. 2. Tros d’un material llis —paper, fusta, plàstic o similars— que es col·loca en una paret, tanca, porta o qualsevol altra superfície a la vista perquè qui el vegi s’informi clarament del que s’hi diu. Per complir la seva finalitat, encara que no és imprescindible, els cartells solen ser cridaners, simples i fàcils de veure. Hi ha gairebé tants tipus de cartells com de persones i per això és gairebé impossible caracteritzar-los: Cartells únics fets a mà advertint d’un perill, publicitats impreses amb tiratges de centenars d’exemplars, cinematogràfics o polítics que són veritables obres d’art del disseny gràfic. Només per destacar algunes classes: Els cartells publicitaris de Toulouse-Lautrec, Els cartells de propaganda bèl·lica de la I i la II guerres mundials, els cartells de cinema, circ i teatre fets a Polònia cap a finals del segle XX, els cartells de propaganda política de l’Espanya republicana, els xinesos de la segona meitat del segle XX… La llista és gairebé infinita.

–Cartell poètic: 1. Plec de grans dimensions imprès per una cara que conté poesia per ser exhibida en festivitats de diferent tenor. 2. Està estretament relacionat amb la festa i, per tant, amb dos productes editorials més: les justes poètiques i els llibres de relacions festives. Els seus tiratges no devien superar el número de 250 d’una raima. La seva mida sempre oscil·lava entre el gran foli i el foli imprès per una sola cara i podien imprimir-se fins i tot sobre ras o seda.

-Cartel·la: 1. Requadre simple o ornamental que presenta una inscripció, un monograma, etc.

2. Ornament que deixa un espai al centre de la tapa del llibre per col·locar títols, emblemes, etc. Se solia utilitzar a l’estil renaixentista.

–Cartel·la buida: Cartel·la destinada a rebre una inscripció, un emblema, un monograma, etc., que l’il·luminador no arriba a emplenar.

–Cartel·la figurada: Dibuix figuratiu els contorns del qual serveixen de requadre a una inscripció.

–Carteller: Persona que fixa cartells.

–Cartellera: 1. Armadura amb superfície adequada per fixar cartells. 2. Secció dels diaris on s’anuncien els espectacles.

–Cartelleria: Conjunt de cartells.

–Cartellisme: Art, pràctica o professió de pintar o dibuixar cartells.

–Cartellista: persona que es dedica a pintar o dibuixar cartells.

–Cartilla: 1. Quadern o llibre de poc volum que conté impreses les lletres de l’alfabet i els rudiments per aprendre a llegir. 2. Tractat breu i elemental duna matèria relativa a una professió, ofici o art. 3. Quadern on s’anoten certes circumstàncies o dades referents a una persona: cartilla d’estalvis, cartilla militar. 4 Anyal.

–Cartipàs: 1. Quadern per escriure o prendre apunts. 2. Funda de badana, hule o cartró on els nois que van a l’escola fiquen els seus llibres, quaderns i papers. 3. Conjunt de papers continguts en una carpeta.

–Cartó: 1. Full rígid, més gruixut que el paper ordinari, obtingut de la pasta de paper o bé ajuntant l’un amb l’altre un cert nombre de fulls de paper sobreposats. 2. Dibuix preparatori i de realització acurada en els detalls, executat fora del suport definitiu i destinat a servir de model.

–Cartó Bristol: cartró format per diverses capes de paper de dibuix, per la general fabricades simultàniament i reunides en una premsa humida.

–Cartó compacte: Cartró gruixut, fabricat per premsat simultani de diverses fulles de cartró ordinari sobreposades i enganxades les unes a les altres formant un sol cos.

–Cartó contraencolat: El que es fabrica enganxant amb cua unes capes fibroses sobre les altres. De vegades una de les cares pot estar setinat, i molt menys es troben amb les dues cares setinades. Se sol utilitzar en “cartonatge” i treballs que no necessiten un material molt resistent.

–Cartó corrugat: Cartró rígid per embalar, format per un o més capes de cartró llis amb cartró ondulat al seu interior.

–Cartó cuir: 1. Cartó adequat per a cobertes lleugeres que rep nom especial segons la matèria -que està impregnat: quitrà, asfalt, betum. 2. Cartró de bona qualitat cobert amb un vernís sintètic i estampat amb un relleu que imita el de les pells.

–Cartó cuixé: Cató al qual s’aplica una capa superficial de vernís per millorar-ne la presentació, impermeabilitzar-lo o millorar-ne les qualitats d’impressió.

–Cartó dúplex: Cartró format per dos fulls de paper o de cartró enganxats.

–Cartó encoixinat: Cartró contraencolat d’escuma i cartró. Vegeu “encoixinar”.

–Cartó entelat: Taulell de fibra de fusta premsada i folrat amb tela per a pintar. Es presenta amb les mides de la taula internacional de bastidors fins el número vuit.

–Cartó estucat: Cartró revestit d’un vernís destinat a conferir-li propietats especials i una superfície que en millori l’aspecte i l’aptitud per a la impressió.

–Cartó flexible: Cartró que es pot doblegar amb facilitat, usat sobretot en paqueteria. Un és el “cartró corrugat”, que porta cartró ondulat al centre. Una altra forma és que les capes centrals estiguin fetes amb pasta mecànica a la panxa i pasta química a cara i dors.

–Cartó de fusta: Cartró fabricat amb pasta mecànica.

–Cartó gris: Cartró de qualitat ordinària que es fabrica amb paper vell i deixalles i retallades de paper, d’ús normal en enquadernació.

–Cartó groc: Cartró de palla. Tb es diu Cartró Manila

–Cartó ivori laminat: Cartró fi que s’utilitza per alinear el llom.

–Cartó litogràfic: Cartró que ha rebut una preparació especial i es destina a reemplaçar la pedra litogràfica.

–Cartó de pasta: Cartró que es fabrica en una sola làmina a la màquina contínua.

–Cartó pedra: Paper maixé que està realitzat per imitar la fusta, la pedra o el metall. A l’estil neogòtic d’enquadernació s’utilitzava per imitar, de manera barata, les tapes de fusta llaurada gòtiques.

–Cartó ploma: El que es realitza amb poliestirè expandit emboixat entre dues cartolines, de molt poc pes. La versió més coneguda és el “foam” i sol ser de color blanc.

–Cartó sense acidesa: El que té PH 7. És el convenient per treballar sota paràmetres de conservació.

–Cartó senzill: Cartró de baixa qualitat i gramatge que s’usa en ‘packaging’.

–Cartobibliografia: 1. Estudi de la bibliografia dels mapes. 2. Document que conté l’estudi de la bibliografia dels mapes.

–Cartofil·laci: Dignatari eclesiàstic bizantí equivalent al bibliotecari de l’Església Romana.

–Cartògraf: Autor de mapes.

–Cartografia: 1. Art i tècnica de representar la superfície terrestre, íntegrament, o en part, en un mapa.

–Cartogràfic: Pertanyent o relatiu a la cartografia.

–Cartograma: Mapa simplificat, generalment dels països deformats com a part de la informació, on s’il·lustren fenòmens de consum, producció o escales diverses.

–Cartolina: Full de paper gruixut, generalment estirat, que s’usa per a cobertes de llibres, targetes, diplomes, etc.

–Cartonatge: Treballs realitzats amb cartró. Solen ser caixes folrades.

–Cartoné: 1. Enquadernació on les tapes són de cartró que va folrat, sense caixo i amb els cordills, esfilagarsats, enganxats a la contratapa. Poden tenir llom recte o corb. 2. Algunes vegades es dona per sinònim de “fals encartonat”, on la forma d’encaixar el cos a les tapes és igual que al cartoné, però amb les tapes dures. 3. En aquestes enquadernacions, també es pot denominar com a cartó les tapes soltes folrades amb què es realitza la coberta.

–Cartouche: Ornamentació en manuscrit, en forma de rotllo amb una inscripció interior.

–Cartulari: Llibre manuscrit, generalment en forma de volum, en què es copiaven els diplomes relatius a propietats, privilegis, drets i títols d’una persona, d’una institució o d’una comunitat. Alguns cartularis han aparegut falsificats i modificats per beneficiar-se de més privilegis dels que els eren concedits. Nota: La presentació dels cartularis, almenys fins al segle xiii, sol ésser de gran format, en pergamí, escrit en dues columnes i en lletra librària.

–Cartulari corporatiu: Cartulari que pertany
a un municipi, comunitat de municipis, senyoriu o universitat.

–Cartulari crònic: Cartulari en què l’autor ha disposat les còpies en un ordre aproximadament cronològic, per episcopat o abadiat, relacionant els capítols per les notacions de caràcter històric, aproximant així aquest tipus de cartulari al tipus historiogràfic de la gesta ‘abbatum’ o ‘episcorum’. Tb es diu Cartulari històric.

–Cartulari eclesiàstic: Cartulari que
pertany a un bisbat, església, monestir, abadia o priorat.

–Cartulari privat: cartulari que pertany a
una entitat particular o a una persona.

–Cartutx: Vinyeta que consisteix en la
imitació plàstica o pictòrica d’un paper de vores cargolades, amb una
inscripció.

–Cartutx de tinta: Envàs amb tinta al seu
interior que està dissenyat per dispersar-la, quan s’introdueix a la màquina
impressora, pel material en la seva justa mida. Poden ser originals (realitzat
per la mateixa empresa que fabrica les impressores i que no poden ser emplenats)
o reciclats (recarregats o remanufacturats), que poden fer-ho altres empreses
diferents.

–Cartutx de tòner: Envàs amb pólvores de tòner al seu interior. Es compon d’una carcassa o cartutx (la cobertura exterior), el cilindre d’imatge o el tambor OPC (un cilindre metàl·lic que transfereix el tòner al full), el cilindre de càrrega primària o PCR (cilindre amb un eix de goma i interior de ferro que transmet la càrrega elèctrica negativa a l’OPC i esborrar les càrregues residuals del tambor després de la impressió), una fulla netejadora (que recull els residus de tòner que queden al tambor), un corró magnètic o rodet revelador (que porta el tòner des de l’OPC i transfereix la imatge a través d’una càrrega electrostàtica, una fulla dosificadora o de càrrega (que regula la quantitat de tòner que hi ha al rodet magnètic), un microxip (per controlar la quantitat de tòner que queda), contenidor del tòner (on està emmagatzemada la pols dins del cartutx) i el tòner… Alguns cartutxos de tinta tenen incorporat també el dipòsit de tòner residual.

–Cartutx recarregable: Cartutx on només es
canvia el producte del seu interior, ja sigui tòner o tinta. En no canviar-vos
altres parts del cartutx que també es desgasten amb l’ús, el cartutx acaba
perdent una bona qualitat d’impressió i pot arribar a fer malbé la impressora.

–Cartutx remanufacturat: El cartutx en què,
després del seu ús, s’hi afegeix nou producte i, a més, es canvien els
components que es desgasten.

–Casa de les tauletes: El començament de
les biblioteques i arxius a l’antiga Mesopotàmia. Era el lloc on es guardaven
les tauletes amb l’escriptura cuneïforme, primer escrits de caràcter comptable,
i després ja legal, i més tard religiós, històric o lingüístic. També significava
“escola”. No eren llocs d’ús públic, sinó que estaven vinculats amb temples o
palaus, i la seva lectura estava restringida. Aleshores ja es va començar a
classificar les tauletes, on algunes tenen marques als lloms per facilitar-ne
la localització. També es comencen els actes de conservació documental, ja que
les tauletes es guardaven en prestatgeries, dins de cistelles amb brea, que en
millorava la conservació. Són famoses la biblioteca d’Ebla i la d’Asurbanipal

–Casal: Dipòsit o compartiment de fusta, arrambat a les parets dels
espolsadors, que serveix per a col·locar-hi els draps un cop classificats.
També n’hi ha als miradors per a posar-hi els fulls esguerrats o estripats.

–Casat: En maquetació, disposar les pàgines
d’un plec en el seu ordre precís, tenint en compte el nombre, la mida, la
forma, la mida de la impressora, i que el seu ordre quedi correlatiu després
del plegat. Casats regulars són aquells en què les signatures dels quadernets
acaben en múltiples de 4 (4, 8, 16, 32…, etcètera, pàgines, que són les que
queden en plegar successivament el plec a la meitat. Quan el quadernet acaba en
altres terminacions diferents (6, 12, 24…) es diu que són “casats
irregulars”. Per calcular el casat d’un llibre cal tenir en compte: la
quantitat de pàgines que tindrà, les mesures, el format, tipus d’enquadernació,
àrea d’impressió de la màquina de sortida i les característiques de la
plegadora.

–Casar: Disposar les planes perquè les pàgines estiguin col·locades al seu lloc corresponent del quadernet.

–Casc: Timbre d’un escut que serveix per distingir el grau de dignitat de la persona que en fa ús.

–Cascavell: 1. Campaneta. 2. Conjunt de
lletres que s’aixequen en passar el rodet perquè les línies estan mal
justificades.

–Caseïna: Substància extreta del sèrum de
la llet que es pot utilitzar com a adhesiu (en papers i cartolines de diverses
capes) o com a lligant a l’estucat.

–Caseïnat càlcic: Adhesiu molt fort
utilitzat per encolar taules de fusta.

–Casella: Subdivisió d’un formulari del servei de novetats que permet
agrupar els llibres pendents de publicació segons diversos criteris.

–Casella d’il·lustració: Als documents PDF,
definits per Adobe, és una matriu de quatre números que expressa la zona del
document que s’ha de mostrar si es col·loca el PDF en programes de disseny o
maquetació. Dit clar: Indica on és “la foto”, “el dibuix o l’anunci”
que es mostrarà en una caixa d’imatge en col·locar-lo per maquetar.

No és un element obligatori i en els estàndards
PDF/X es recomana utilitzar TrimBox amb preferència sobre ArtBox

Les quatre caselles que defineixen la geometria d’ús d’un PDF.

–Casella de límit de pàgina: En el format PDF, una anotació interna opcional que indica quina mida i zona ha de tenir la pàgina impresa una vegada que el treball imprès sigui tallat per la guillotina. En cristià: La pàgina acabada i tallada.

És una dada que només interessa en l’ús de PDFs per impremta.

–Casella de material: En un document PDF, una anotació interna que indica la mida de la pàgina on està col·locat el document. És una dada imprescindible que sempre existeix en un PDF.

–Casella de sagnat: En un document PDF, una anotació interna opcional que indica la zona la zona rectangular de la pàgina on van tots els elements que han de quedar una vegada que un treball imprès hagi estat tallat o guillotinat. És a dir, la pàgina impresa acabada però amb la sang inclosa. És una dada que només interessa en l’ús de PDF per a impremta.

–Caseta: 1. Part en què es divideix la capçalera d’un quadre, estat o taula i que conté la informació relacionada amb la columna al cap de la qual es troba. 2. Estructura de treure i posar, gairebé sempre de lona, en què es posen les editorials a les fires del llibre a exposar el seu catàleg. Solen estar numerades per saber on es troba cada editorial als grans esdeveniments. Per promocionar les seves novetats solen portar els seus escriptors estrella per signar llibres.

–Caslon: Lletra tipogràfica d’estil romana antiga dissenyada per William Caslon (1692-1766), impressor anglès des del 1720.

–Cassa: Vas molt gros, d’aram, amb broc i mànec, que serveix per a trasbalsar l’aigua de les piles i la pasta de paper.

–Casset: Format d’enregistrament de so, totalment en desús, on el so quedava gravat en una cinta magnètica compacta. També n’hi havia de vídeo, tant per visionar el vídeo, com per visionar-lo. Per al visionat de vídeo es coneix més com a “cinta de vídeo”.

–Cassó: Cassa lleugerament més petita que serveix per a esbaldir la tina en netejar-la.

–Cassola: Olla gran d’aram que es posa al peu de la petita premsa d’encolar per a recollir la cola sobrera que s’esprem dels fulls en premsar-los.

–Castigar: Corregir o esmenar una obra o escrit.

–Catalana: Vegeu “guarda”.

–Catàleg: 1. Llista de persones, coses o successos exposats en un ordre determinat. Tb de flama Nomenclatura. 2. Enumeració descriptiva dels documents d’un fons o una col·lecció. 3. Conjunt dels assentaments bibliogràfics de les publicacions o documents de determinada col·lecció, ordenats segons unes normes. 4. Instrument de consulta que conté la descripció peça per peça d’un tipus específic de document, com els mapes i els plànols, o de documents reunits amb propòsit particular (exposicions) o que es refereixen a un tema determinat. 5. Conjunt d’articles que formen un diccionari determinat.

–Catàleg d’actes: Llista d’actes emanades d’un mateix autor o conservades en un mateix fons o concernents a un mateix destinatari o assumpte, que es limita a donar a conèixer l’anàlisi i la tradició, i eventualment fent la crítica diplomàtica i històrica.

–Catàleg d’adquisicions: Catàleg que registra els llibres i documents que pel mateix ordre en què ingressen a la biblioteca.

–Catàleg Aladí: És el catàleg col·lectiu de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la província de Barcelona. Aplega i permet identificar tota la informació documental que es troba a les 233 biblioteques i 12 bibliobusos de la Xarxa (dades a 30 de setembre de 2023).

–Catàleg d’autors i d’obres anònimes: Catàleg ordenat segons l’ordre alfabètic dels autors o del títol de les obres anònimes.

–Catàleg alfabètic: Catàleg on s’ordenen alfabèticament els assentaments bibliogràfics o els documents d’un arxiu.

–Catàleg alfabètic d’autors i obres anònimes: Catàleg on s’ordenen els assentaments bibliogràfics prenent com a base les lletres que formen l’encapçalament d’autor personal, el de l’entitat o el títol adoptat com a punt d’accés.

–Catàleg alfabètic classificat: Catàleg en què s’ordenen alfabèticament els encapçalaments de matèries principals i en cadascun d’ells, en un altre ordre alfabètic, els seus derivats.

–Catàleg alfabètic de matèries: Catàleg en què s’ordenen els assentaments bibliogràfics prenent com a base el conjunt de lletres que constitueixen en encapçalament de matèria.

–Catàleg alfabètic de títols: Catàleg on s’ordenen els assentaments bibliogràfics prenent com a base el conjunt de lletres que constitueixen el títol.

–Catàleg anotat: Catàleg de biblioteca que conté descripcions bibliogràfiques i anotacions addicionals dels documents.

–Catàleg asindètic: Catàleg que no té remissions.

–Catàleg astronòmic: És una llista o tabulació d’objectes astronòmics, normalment agrupats per alguna característica comuna, com ara la morfologia, l’origen, el tipus, el mètode de detecció, el descobriment, etc. Els catàlegs astronòmics són normalment el resultat de recerques o observacions d’algun tipus.

–Catàleg Atena: El catàleg col·lectiu de les Biblioteques Públiques de Catalunya

–Catàleg automatitzat: El que té la informació dels fons en una base de dades, amb fitxers de registres i fitxers d’índexs.

–Catàleg d’autoritats: Catàleg establert pel centre catalogador amb els encapçalaments acceptats de persones, entitats o obres , així com les seves possibles variants.

–Catàleg de biblioteca: és un registre de les fonts bibliogràfiques trobades en una biblioteca o en un grup de biblioteques, que es poden agrupar en una xarxa en diverses ubicacions. Un document bibliogràfic pot ser qualsevol font d’informació (ex: llibres, fitxers informàtics, gràfics, materials cartogràfics, etc.), aquests són materials que es consideren de la biblioteca Els usuaris de la biblioteca poden consultar les obres i la informació que desitgin.

–Catàleg de caràcters: Catàleg que presenta mostres dels caràcters d’una fosa, un comerç de lletres de transferència, una impremta o un taller de fotocomposició.

–Catàleg cedulari: Conjunt d’assentaments bibliogràfics de la mateixa espècie redactats en cèdules o fitxes independents que, ordenades alfabèticament o classificades sistemàticament, es conserven per al seu ús en fitxers o caixes classificadores.

–Catàleg col·lectiu: 1. Catàleg de la biblioteca central d’un sistema de biblioteques que reuneix en un sol ordre els assentaments bibliogràfics de diverses biblioteques i unides per alguna finalitat comuna, a fi de localitzar en quina es troba una obra o document determinats. 2. Publicació que ofereix llistes de col·leccions de revistes que es troben a les biblioteques d’un país determinat o que agrupa les de diversos països, amb indicació de la institució on es troben.

–Catàleg col·lectiu europeu: Repertori de fitxes bibliogràfiques de tots els llibres impresos a partir del segle XV.

–Catàleg col·lectiu nacional: Catàleg que registra els assentaments bibliogràfics de la producció editorial d’un país.

–Catàleg comentat: Catàleg editorial on les obres, de cadascuna de les quals es donen les dades bibliogràfiques (format, pàgines, edició, ISBN, col·lecció, etc,), van seguides d’un comentari descriptiu del contingut, el seu destinatari, una referència breu del autor i, eventualment, un resum de l’índex.

–Catàleg comercial: Llista o descripció de productes destinada a exposar la producció duna empresa.

–Catàleg cronològic: Catàleg on s’ordenen els assentaments bibliogràfics segons les dates de publicació de les obres o bé els documents d’un arxiu. Sol utilitzar-se per catalogar incunables i altres obres especials, com les publicades al segle XVI.

–Catàleg diccionari: Catàleg que reuneix, en una sola seqüència alfabètica, els catàlegs alfabètics d’autors i obres anònimes, de matèries i de títols.

–Catàleg dividit: Catàleg de biblioteca que conté diferents varietats d’entrades; per exemple, de matèries, autors, títols, etc.

–Catàleg de dones (Γυναικῶν κατάλογος: gynaikōn katalogs) és un antic poema grec. Les «dones» del títol no són altres que les heroïnes, que van jeure amb els déus o mortals, per il·luminar la nova generació d’herois d’una genealogia. Els escriptors antics ho atribuïren de vegades a Hesíode, encara que el poema conté unes poques referències a successos i coses posteriors a l’època d’Hesíode que podrien suggerir que van ser afegides més tard o que l’èpica és d’un autor completament diferent.

–Catàleg editorial: Llista de les obres que una editorial té a la venda, generalment disposada per autors i per matèries, encara que també es pot afegir una disposició per títols.

–Catàleg d’especialitats farmacèutiques: Reuneix la totalitat dels medicaments registrats disponibles al mercat, disposats per grups d’indicacions terapèutiques. Per a cada medicament es descriu la composició, la dosificació i les possibles interaccions i contraindicacions. Apareix indexat per criteris diferents, entre d’altres pels compostos majoritaris o principis actius, permetent al farmacèutic la substitució d’un medicament per un altre d’equivalent en la composició i les indicacions. És un text fonamentalment adreçat a l’oficina de farmàcia. Les plantes apareixen amb els seus noms científics als índexs on s’inclouen els components dels medicaments.

–Catàleg d’estrelles: És un catàleg astronòmic format per una llista d’estels. En astronomia es fa referència a una estel esmentant els nombres o designacions d’un catàleg. Hi ha gran quantitat de catàlegs d’estels que han estat construïts amb diferents finalitats al llarg dels anys, aquest article fa una relació d’alguns dels més esmentats. La majoria dels catàlegs més recents es poden trobar en format electrònic i es poden aconseguir del Centre Astronòmic de Dades de la NASA, i d’altres llocs (vegeu els enllaços externs al final).

–Catàleg d’exposició: Fullet on s’edita el més important d’una exposició que es farà, s’està fent o s’ha realitzat. Depenent de la importància de l’exposició i de la qualitat del fulletó, podem arribar a trobar fins i tot llibres de gran qualitat, amb fotos i textos explicatius.

–Catàleg filatèlic: És un catàleg comercial ordenat cronològicament o temàticament de les emissions d’un país, regió o del món en general. Amb l’entrada dels catàlegs en línia12 els tradicionals llibres, gairebé sempre en blanc i negre han perdut vigència, després van ser reemplaçats per tecnologies fixes com CD i DVD, per exemple el Catàleg Scott.

–Catàleg general: 1. Catàleg col·lectiu. 2. Catàleg que registra els assentaments bibliogràfics de totes les obres que posseeix una biblioteca.

–Catàleg geogràfic: Catàleg que ordena els assentaments bibliogràfics per l’ordre alfabètic del lloc d’impressió, aplicat més comunament als incunables.

–Catàleg Köchel de la obra de Mozart: va ser creat per Ludwig von Köchel el 1862 i enumera les obres musicals compostes per Wolfgang Amadeus Mozart (1756–1791). Cadascuna de les obres de Mozart està designada per un número precedit de l’abreviatura K. o KV. L’ordre cronològic que Köchel va pretendre donar al catàleg és realment vàlid per a la majoria de les obres. Tot i això, a la primera edició del catàleg apareixen algunes obres d’altres autors atribuïdes erròniament a Mozart, i omet altres autèntiques que encara no havien estat descobertes. El catàleg va tenir diverses revisions; en particular la 3a edició, de 1936, duta a terme per Alfred Einstein, que va reubicar una gran quantitat d’obres al lloc que s’estimava correcte, amb l’expedient d’afegir una lletra al número original, per no alterar-ne el número propi de Köchel.

–Catàleg Liberià: és una llista dels trenta-sis primers papes de l’Església catòlica, des de Sant Pere fins a Liberi, de qui prové el nom amb què es coneix aquesta compilació. Forma part d’un manuscrit il·luminat del segle IV conegut com a Cronògraf del 354, atribuït a un tal Furi Dionís Filòcal, encara que existeixen evidències que permeten afirmar que aquest no va ser més que un compilador de textos més antics com la Chronica, d’Hipòlit de Porto, on s’establia una relació dels primers divuit papes de l’Església i que acabava al pontificat de Poncià.

–Catàleg en línia: u OPAC (anglès Online public access catalog) és un catàleg automatitzat d’accés públic en línia1 dels materials duna biblioteca. Generalment, tant el personal de la biblioteca com el públic hi tenen accés en diverses terminals dins de la biblioteca o des de la llar via Internet. Des de mitjans dels anys 1980, s’ha substituït el catàleg de targeta per l’OPAC a la majoria de les biblioteques universitàries i nacionals. Des de mitjans dels anys 1990, les interfícies tipus text basats en OPAC estan sent substituïdes per interfícies basades en Web. L’OPAC sovint forma part d’un sistema integrat de gestió bibliotecària (SIGB).

–Catàleg de llibreria. Llista de les obres que una llibreria té a la venda, amb indicació del preu de cadascuna.

–Catàleg de llibres d’ocasió: Catàleg de llibreria que conté els títols i autors d’obres d’ocasió ofertes per un antiquari.

–Catàleg de matèries: Catàleg que només té entrades pel nom de la matèria.

–Catàleg musical: És una sèrie d’obres d’un determinat compositor, arxiu o altres documents musicals, on s’ordenen i es numeren les obres d’acord amb criteris diferents. Es pot seguir un ordre cronològic, segons la data de composició (o d’estrena), segons el tipus de composició o ambdós criteris. També serveix per ordenar les obres presents a col·leccions bibliotecàries o particulars.

–Catàleg de publicacions seriades: Catàleg que registra publicacions en sèrie.

–Catàleg raonat: Catàleg en què els llibres es classifiquen tenint en compte criteris tipològics (matèria, llengua, origen, etc.) i no per la seva signatura tipogràfica.

–Catàleg Scott: De segells postals és publicat per Scott Publishing Co, una subsidiària d’Amos Press i és actualitzat anualment amb tots els segells mundials que els seus editors reconeixen amb propòsits postals. Es publiquen en sis grans toms (fins al 2008 almenys) i també són produïts en edicions de CD i DVD. El sistema de numeració utilitzat per Scott per identificar els segells postals és dominant als Estats Units, Canadà i Mèxic.

–Catàleg sindètic: Catàleg els assentaments del qual estan relacionats mitjançant remissions.

–Catàleg sistemàtic: Catàleg que ordena els assentaments bibliogràfics jeràrquicament tenint en compte el seu contingut, d’acord amb un sistema de classificació.

–Catàleg de tipus: Llistat amb els diferents estils i mides de tipus.

–Catàleg de títols: Catàleg que conté només entrades per títols, utilitzat generalment per a les obres literàries, especialment a les biblioteques infantils.

–Catàleg topogràfic: Catàleg en què els llibres s’ordenen segons l’ordre de col·locació que tenen a les prestatgeries.

–Catàleg-Biblioteca Virtual: De cada document pots obtenir un registre d’informació complet (autor, títol, temes, editorial, data de publicació, etc.), quines biblioteques el tenen i el seu estat (si està disponible o prestat a un altre usuari).

–Catalitzador: substància que, encara en quantitats molt petites, varia la velocitat de reacció d’un procés químic. S’utilitza en “estampació calcogràfica” per fer que un bany d’àcid agafi més “mordent”. La reacció contrària és la produïda pels “inhibidors”.

–Catalogació: Conjunt d’operacions bibliotecàries que es realitzen per fer una “anàlisi documental” del llibre, a més de la seva signatura, que es recullen en una “fitxa bibliogràfica”. Hi pot haver també una catalogació per matèries, i s’anoten a més els “punts d’accés”, tant d’accés principal com accés secundari. La catalogació es fonamenta en estrictes “regles de catalogació”.

–Catalogació abreujada: Catalogació que es limita a la descripció de les dades essencials per a la identificació dels documents bibliogràfics dipositats en una biblioteca, aplicada als registres de les unitats bibliogràfiques de tots els documents o de només algunes categories d’ells.

–Catalogació analítica: Relació d’un assentament bibliogràfic per a cadascuna de les parts d’una obra més àmplia.

–Catalogació bibliogràfica: Redacció de l’assentament bibliogràfic d’una unitat bibliogràfica, d’acord amb unes normes,

–Catalogació centralitzada: Preparació de fitxes bibliogràfiques pel departament de catalogació d’una biblioteca central per distribuir-ne a d’altres que en depenguin.

–Catalogació col·lectiva: Mètode de catalogació del material fugitiu que consisteix a agrupar-lo i assignar-li un encapçalament i un títol col·lectius.

–Catalogació compartida: la que es fa entre diverses biblioteques, que solen pertànyer a una xarxa amb fons semblants, que s’han posat d’acord per catalogar cadascuna una part d’aquest fons i després compartir els registres bibliogràfics entre elles.

–Catalogació completa: Catalogació que a les dades de l’assentament bibliogràfic afegeix altres, ja siguin gràfics o tipogràfics, ja es refereixin a aspectes particulars del llibre, com poden ser la seva raresa, mèrit, repertoris en què apareix esmentat, etc. S’aplica especialment a incunables, obres rares o curioses, etc.

–Catalogació cooperativa: En una xarxa de biblioteques, centralització de la producció de fitxes bibliogràfiques i del procés tècnic (catalogació, classificació, indexació) en una biblioteca central que les posa a disposició de les biblioteques filials per evitar despeses.

–Catalogació descriptiva:  S’ha definit com la part de la catalogació que s’encarrega de descriure els detalls físics d’un llibre, com la seva forma, l’elecció de les entrades i la transcripció del títol.

–Catalogació a la font: Catalogació del llibre a l’editorial abans que sigui publicat.

–Catalogació per matèries: Fase de catalogació que concerneix la redacció de les entrades per matèries. Tb es diu Indexació.

–Catalogació selectiva: Sistema que combina tres tipus de catalogació; la comuna, per a obres generals; la simplificada, per a obres literàries, i la completa, per a incunables i llibres rars.

–Catalogació temàtica: La catalogació temàtica pot prendre la forma de classificació o indexació. La classificació consisteix en l’assignació d’una classe a un document donat, d’acord amb una classificació sistemàtica (per exemple, la Dewey Decimal Classification o The Library of Congress Subject Headings). La indexació és l’assignació d’etiquetes que caracteritzin als documents representats en un registre.

–Catalogador: 1. Que cataloga: 2. Persona que forma catàlegs.3. Biblioteca que té a càrrec seu la funció de relliscar la catalogació.

–Catalegonomia: Disciplina que investiga els catàlegs, la seva estructura i història.

–Catalogar: 1. Fer el catàleg dels llibres duna biblioteca. 2. Incloure un llibre en un catàleg.

–Catalografia. 1. Part de l’arxivística que descriu els catàlegs. 2. Conjunt de tècniques i normes per què es regula la confecció, organització i funcionament dels catàlegs.

–Catecisme: 1. Llibre en què es conté l’explicació de la doctrina cristiana. 2. Obra redactada en preguntes i respostes que conté l’exposició duna ciència o art.

–Catechu: Planta de la qual es treu un colorant groc i marró.

–Categoria documental: Jerarquia de les unitats de descripció a un quadre de classificació d’un fons documental. Coincideix amb els nivells organitzatius de l’entitat propietària del fons

–Catena: Florilegi de comentaris ordenats en cadena, de Pares de l’església o altres autors, sobre la Sagrada Escriptura.

–Catholicon: La Summa Grammaticalis, més coneguda com a Catholicon, va ser un diccionari llatí molt apreciat a la Baixa Edat Mitjana. Va ser escrit per Joan de Gènova o Johannes Balbus l’any 1286. S’esmenta a les obres de Boccaccio i Petrarca i va servir de model per a obres anàlogues durant el Renaixement. Aquesta obra, escrita a la dècada de 1270, està composta per diversos tractats d’ortografia, etimologia, gramàtica, prosòdia i retòrica (l’anomenat trivium) i per un diccionari de la llengua llatina (primae, mediae et infimae Latinitatis) que conté veus, amb l’objectiu d’entendre millor la Bíblia. El diccionari va ser apreciat de diverses maneres: va rebre aplaudiments i també dures crítiques, com les d’Erasme de Rotterdam, al De Ratione Studiorum, als Col·loquis i en una carta a Martin van Dorp, a la qual Leandro Alberti va respondre amb un escrit de defensa del dominicà. L’obra va tenir diverses edicions i va ser un dels primers textos impresos l’any 1460, pel mateix Gutenberg, que va encarregar tipus especials per a l’obra.

–Catilinària: escrit o discurs vehement dirigit contra alguna persona.

–Cató: Llibre elemental compost de frases i períodes curts i graduats per exercitar en la lectura els principiants.

–Catrí-catrec: Nom vulgar, onomatopeic, que els paperaires donen al joc d’estrella de la màquina de fer paper.

–Catúfol: Qualsevol dels caixons o vasos de la sínia de la màquina de fer el paper.

–Catxapit: Encaix de fusta que hi ha al costat de la tina i entre aquesta i la premsa, on es col·loquen l’alabrent i el ponedor.

–Caulicle: Qualsevol dels tanys del fullatge secundari que neix en un motiu vegetal principal (floró) i el perllonguen.

–Cautxú: Antigament es treia de la sàvia dels arbres. Avui dia es fabrica de forma sintètica. El trobarem en segells de cautxú o en planxes per a òfset.

–Cautxú danyat: Defecte de la impressió que succeeix quan el cautxú es fa malbé, té una osca, macadura o tall, i aquest surt en el moment de la impressió (ja que no recull tinta). Quan es fa malbé un cautxú només queda canviar-lo i veure què va poder originar el dany perquè treure’l abans que torni a passar.

–Caure en el domini públic: Complir-se els terminis legals perquè una obra pugui ser reproduïda per qualsevol persona moral o jurídica.

–Càustic: Vegeu “corrosiu”.

–Caustificació: Procés químic pel qual es transforma el carbonat sòdic en hidròxid de sodi. S’utilitza a les fàbriques de pasta per recuperar l’hidròxid de sodi del lleixiu blanc utilitzat durant la cocció de la fusta.

–Cavallet: 1. Útil per a  col·locar el pa d’or sobre el material. 2. Espècie de banc inclinat on  es  col·loca la pell adobada per a ser treballada. 3. Taula amb calaixos on es col·loca la caixa d’impremta. És anomenada vulgarment ‘xivalet’.

–Cazín: (d’Humberto-Martin Cazin (1724-1795), llibreter francès col·leccionista de llibres miniatura) Nom que es dona a certs llibres miniatura en divuitè, vint-i-quatrè i trenta-dosè, per comparació amb els col·leccionats per aquest llibreter parisenc , il·lustrats amb finíssims gravats, editats a la segona meitat del segle XVIII a imitació així mateix dels que els Elzevir van publicar al llarg del segle XVII.

–Cazinofília: Afició a col·leccionar edicions de format petit i agradable aspecte tipogràfic.

–CCUC: Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya. La interfície del CCUC permet accedir a més de 12 milions de recursos de:

Les biblioteques de les universitats catalanes

La Biblioteca de Catalunya

La Biblioteca Digital de Catalunya (properament)

Les biblioteques especialitzades de Catalunya (arxius, museus, organismes de l’administració, col·legis professionals, etc)

El GEPA

–CD-ROM: Disc compacte capaç d’emmagatzemar grans quantitats d’informació en forma d’imatges, text o sons, i es llegeix des de lector d’un ordinador.

–Cecògraf: Aparell amb què escriuen els cecs.

–Cecografia: 1. Escriptura dels cecs. 2. Manera d’escriure dels cecs.

–Cecogràfic: De la cecografia o relacionat amb ella.

–Cèdula: Tros de paper, cartolina o pergamí escrit o per escriure-hi alguna cosa. Tb de Fitxa, Papereta.

–Cèdula bibliogràfica: papereta amb dos trepants al marge esquerre per permetre la seva subjecció, per mitjà de cargols o perns, a dues tapes de cartró que els serveixen de coberta.

–Cèdula de preeminència: Certificació que es donava als funcionaris que havien de deixar el seu lloc de treball per alguna causa de salut, i on es testificava l’estat.

–Cèdula personal: Document que, antigament, testificava qui era la persona que la portava.

–Cédula real: Document on el rei concedia alguna mercè a alguna persona, a qui se li lliurava.

–Cedulari: 1. Col·lecció de cèdules reals. 2. Conjunt de cèdules bibliogràfiques que formen un catàleg.

–Cedulista: Redactor de cèdules o fitxes per a un diccionari.

–Cegar-se: Omplir-se de tinta o de brutícia l’ull de la lletra tipogràfica.

–Celdilla: Petits habitacles en una superfície que recull la tinta. Es fa servir en formes d’impressió, sobretot en estampació en buit.

–Cella: 1.Part de les tapes que sobresurt al voltant del cos del llibre. Depenent de la mida del cos, i del tipus d’enquadernació, la mida de la cella sol ser diferent. També se la coneix com a geniva, contracant o pestanya. El “contracant”, que és la part de la cella a la zona de la contratapa, va decorat, sobretot si hi ha la duplicitat de la pell de la tapa. En aquests casos, en una enquadernació clàssica, se li posa una roda decorada. El contracant, però, pot continuar existint encara que sigui una enquadernació que no porti cella, i sol ser més ample que ella si n’hi ha. 2. Part de les tapes d’un llibre relligat que surt més que els fulls..3. Part de la coberta que sobresurt dels fulls en cadascun dels talls d’un llibre. 4. Llistó de la caixa tipogràfica que sobresurt per la part inferior i serveix per recolzar el galerí o la galera. 5. Petits habitacles en una superfície que recull la tinta. Es fa servir en formes d’impressió, sobretot en estampació en buit.

–Cel·la petita: Petits habitacles en una superfície que recull la tinta. Es fa servir en formes d’impressió, sobretot en estampació en buit.

–Cel·lo cut: Tècnica d’estampació que es realitza sobre una planxa de plàstic que és incidida, o sobre plàstic líquid sobre altres suports (fusta, metall, cartró o plàstic). Es poden aconseguir diferents gruixos dissolent el cel·luloide amb acetona.

–Cel·lulosa: Polisacàrid que es troba a les cèl·lules vegetals. N’hi ha de maneres diferents, més o menys curtes. És el component fonamental del paper. Avui dia es fabrica gairebé tot el paper amb cel·lulosa procedent dels arbres, que té unes cèl·lules curtes i trencadisses, però hi ha altres cel·luloses més llargues, com la del ‘kozo’ que s’utilitza en el paper japonès, que es converteix en papers més resistents . A l’hora de fabricar paper se’l coneix com a “pasta”. Per a cel·luloses químiques vegeu “cel·lulosa al sulfat” i “cel·lulosa al sulfit”. Vegeu també “fibra”.

–Cel·lulosa al sulfit: Cel·lulosa química obtinguda pel procediment al sulfit. Molt poca es fa avui dia per aquest mitjà.

–Cel·lulosolític: Que pot descompondre la cel·lulosa.

–Cendra de paper: Residu de paper o cartró incinerat fins a arribar a una massa constant expressat en percentatge respecte a la massa inicial. S’utilitzen bàsicament com a càrregues de massa i pigment de l’estucat.

–Cens: Padró o llista de població.

–Cens-guia: Document de control on es recullen les dades d’un “fons documental”, des dels locals que el formen fins al personal que hi treballa.

–Censor: 1.Magistrat de l’antiga Roma encarregat de formar el cens i verificar pels costums dels ciutadans. 2. Revisor. 3. Persona que censura publicacions, pel·lícules, comunicacions, etc.

–Censoria: 1.Oficina del censor d’obres literàries, científiques, etc. 2. Càrrec del censor.

–Censura: 1. Ofici i dignitat del censor entre els antics romans. 2. Dictamen o judici que es fa o es dona sobre una obra o escrit. 3. Dret que es reserva l’autoritat civil, religiosa o militar per controlar, impedir o permetre, totalment o en part, la difusió d’idees, pensaments, notícies, conceptes i imatges. 4. Intervenció que exerceix el censor governatiu en les comunicacions de caràcter públic, com ara telègrafs, telèfons, espectacles i publicacions. 5. Control sobre la informació o els llibres, a través del qual es decideix l’oportunitat o inoportunitat de la seva difusió i la forma de dur-la a terme.

–Censura blanca: Conjunt d’espais en blanc que apareixen a les publicacions quan l’autoritat impedeix l’aparició d’un text.

–Censura eclesiàstica: Censura exercida per l’Església.

–Censura prèvia: Examen que fa l’autoritat governativa, als països amb règim de censura, prèviament a la publicació de certs escrits per impedir que es facin públics aquells que no interessi.

–Censurar: 1. Formar judici sobre el contingut duna publicació. 2. Corregir o reprovar alguna cosa. 3. Ratlleu o suprimiu fragments d’un escrit o pel·lícula abans de la publicació o exhibició.

–Centaure: Figura que representa un animal fabulós meitat home i meitat cavall.

–Centelleig: Defecte del paper que es deu a la presència de partícules visibles en determinats angles d’observació.

–Centiloqui: Obra que consta de cent parts, tractats o documents.

–Centipoise: Unitat de mesura de la viscositat. Cent centipoises equivalen a un poise. L’aigua destil·lada té la viscositat d’1 centipoise.

–Centó: Obra elaborada mitjançant la recopilació i juxtaposició, sense addicions, de citacions textuals o fragments trets d’obres diverses, generalment en vers.

–Centonar: 1. Compondre obres literàries amb retalls i sentències preses d’altres. 2. Aplicar a un assumpte molts textos sense solta ni volta.

–Centonat: Desordenat, mal enginyat, falsificat, adulterat.

–Centone copertus (terme llatí): Planxa coberta per un feltre que utilitza el copista per escriure-hi.

–Centpeus: Obra o treball desatinat o incoherent.

–Centrar: Situar una porció de text o una imatge de manera que quedi equidistant entre dos punts o elements duna pàgina en sentit vertical o horitzontal.

–Centrar text: Situar un fragment de text de manera que formi un bloc equidistant dels extrems d’una zona.

–Centrat: 1. Situació de text o il·lustracions en un espai equidistant, en sentit vertical o horitzontal, dels límits de la pàgina o la línia. 2. Que equidista de la dreta i l’esquerra o del cap i el peu en una pàgina o en una de les seves parts, dit d’un element gràfic o tipogràfic.

–Centre d’anàlisi d’informació: Organisme encarregat d’analitzar, condensar i difondre el contingut de documents i la informació obtinguda d’experiments, investigacions, assaigs, etc.

–Centre de dades: organisme que treballa amb dades numèriques.

–Centre de documentació: Organisme encarregat de recopilar, tractar, difondre i conservar documents específics i per a un públic específic.

–Centre documental: Edificació destinada especialment per instal·lar arxius.

–Centre d’intercanvi d’informació: Organisme que té per funció reunir, conservat i comunicar documents i dades sobre estudis i investigacions en projecte, en curs o realitzats.

–Centre multimèdia: Col·lecció que consta de documents no llibraris, materials per crear-los i produir-los i equip per consultar-los

–Centre de plec: Conjunt de dues pàgines enfrontades que ocupen el lloc intern per on s’ha doblegat el plec d’impressió.

–Centre de referència: organisme que remet als consultants a la font més adequada per a l’obtenció de la informació.

–Century Old Style: Lletra tipogràfica dissenyada per Morris Benton entre 1896 i 1906,

–Cep: Utensili metàl·lic o de fusta que serveix per subjectar diaris pinçant-los pel llom.

–CEPS: Sigles de Color Electronic Prepress System (sistema de preimpressió electrònica del color). Amb aquesta denominació es coneixien els sistemes de tractament d’imatge i muntatge de pàgines utilitzats als anys 80 i principis dels 90.

–Cera: 1. Substància flonja i fusible, produïda per les abelles, amb què es formaven les làmines de l’interior de les tauletes emprades com a suport de l’escriptura en l’antiguitat grecoromana i fins ben entrada l’edat mitjana. 2. Emulsió de cera i caseïna que s’usa per a encolar la cartolina.

–Ceràunia: Signe consistent en un traç horitzontal o vertical amb dos traços oblics en un dels extrems, que componen un angle agut vers l’exterior, utilitzat per indicar llargues tirades de versos superflus.

–Cèrber: Figura que representa un gos amb tres caps i cua de drac, que sovint s’identifica amb el gos que guarda l’entrada a l’infern.

–Cerca: 1. Esbrinar una dada bibliogràfica o una obra al dipòsit d’una biblioteca o en un catàleg. 2, Operació informàtica dels tractaments de text, els programes compaginadors i les bases de dades per la qual un programa examina una cadena de signes per identificar-los i mostrar-los a la pantalla.

–Cerca bibliogràfica: Operació consistent a obtenir, entre els documents o referències bibliogràfiques publicades, les dades necessàries sobre un autor, una matèria, una publicació o un treball, per tal de satisfer la petició o consulta d’un usuari.

–Cerca documental: Conjunt de procediments manuals, mecànics, automàtics o intel·lectuals per obtenir del fons bibliogràfic analitzat els documents o referències que responguin a les consultes concretes.

–Cercle: 1. Signe geomètric (€) amb què es representa la porció d’un pla comprès per la circumferència. 2. Ferro decoratiu, que és el contorn d’un punt o botó, depenent de la mida. 3. Ornamentació realitzada amb aquest ferro.

–Cercle cromàtic: Disposició dels colors al voltant d’un cercle.
Si dibuixem un triangle dins d’un cercle, podem col·locar els tres colors primaris: el groc, el magenta, i el blau cian.
Entre groc i blau cian hi han els verds, entre blau cian i magenta, el violeta i entre magenta i groc, el taronja i el vermell; i entre tots ells hi haurà tots els matisos que vulguem.
Aquest cercle cromàtic el fan els alumnes inicials d’Adolf a Pou d’art, Sant Cugat del Vallès, amb pintura a l’oli. Un cercle amb 12 rodones grans amb un cercle més petit a dins on hi ha el mateix color de fora barrejat amb blanc. Quatre rodones exteriors per practicar diferents marrons, i dos rectangles per practicar els difuminats: un de blanc a negre, i un altre de groc a blau cian.

–Cercle de lectura: Entitat constituïda en barris de l’extraradi ciutadà o en poblacions poc poblades, generalment sense servei de biblioteca, per persones amants del llibre i la lectura, a fi de difondre l’afició a l’un i l’altra.

–Cèrcol: 1. Orla o filet que tanca un text. 2. Requadre.

–Ceres Dennison: Sistema per determinar la resistència a l’arrencat del paper. Es realitza amb 18 barres de resina, i es numera sobre la base del nombre més gran de la barra que no ha produït arrencat en enganxar-se i desprendre’s del paper. També serveix per calcular el grau de “tir” que té la tinta”, fent la mateixa comprovació que amb les ceres sobre el paper i mirant en quin número coincideixen.

–Cerògraf: Gravador artístic que aplica el mètode de la cerografia.

–Cerografia. Procediment de gravat artístic que consisteix a protegir amb cera les parts de la planxa que no han de ser mossegades pels àcids.

–Cerogravat Tècnica indirecta de gravat calcogràfic. El gravador dibuixa amb llapis grassos o ceres sobre una làmina desgreixada i lleument granejada mitjançant un aiguatinta molt suau. El granat de la superfície té per objecte facilitar l’adherència dels productes de dibuix. Tot seguit es dona una capa de vernís de laca a tota la làmina, creant una protecció inalterable a l’acció de l’aiguafort. Si a continuació es passa un cotó mullat en aiguarràs, el líquid penetra a través del vernís protector dissolent només la cera o matèria grassa del llapis. És a dir, les zones corresponents al dibuix queden desprotegides, i hi actuarà l’àcid mordent. Les textures aconseguides mitjançant aquest procediment són de qualitat pictòrica considerable.

–Cerra: Pèl d’animal, gruixut i aspre, molt apreciat per a la fabricació de pinzells.

–Certificat: Document que conté l’atestat d’una autenticació, legalització o certificació.

–Certificat d’edició: A l’edició limitada, declaració per la qual se certifica el nombre d’exemplars impresos, amb la signatura autògrafa de l’autor.

–Cerussa: Vegeu Blanc d’Espanya. Tb Cerussita.

–Cerussita: Vegeu Blanc de plom.

–Cessament: 1. Document oficial on se certifica un cessament, d’una activitat o d’un contracte. 2. Nota que està inclosa en un document de la hisenda pública on sindica el cessament d’un pagament.

–Cetín: Tela rasa que es pot utilitzar com a material per cobrir en enquadernació.

–.cgm: Format de gràfics de vectors de CorelDraw.

–Chagreen: El mateix que pell de ratlla. No confondre amb “Xagrén”.

–Champlevé: Tècnica de decoració “esmaltada”, molt utilitzada a l’antiguitat i l’Edat Mitjana. Consisteix a incidir sobre làmines d’or o plata, deixant espais que després són recoberts per esmalt vitri, coent-ho posteriorment per fondre la superfície. No pas confondre amb el “basse-taille” i el “cloisonné”.

–Chapbook: Fullet de mida butxaca, de baix preu, molt popular des del segle XVI al XIX. Ve a descriure els impresos per usar i llençar. A Espanya tenim els “plecs de cordill”.

–Chaple: 1.Burí de punta bisellada, semblant a la de l’enformador utilitzat en el gravat a l’aiguafort. Aquest tipus de burí s’emprava habitualment per gravar la lletra. 2. Nom que donen els talladors a un burí rodó, o amb figura de gúbia, o enformador, de manera que no fa punta.

–Charta: (veu llatina): Qualsevol superfície flexible apta per rebre l’escriptura.

–Charta damascena: Full de paper.

–Charta papiracea: Full de papir..

–Chernille: Estil decoratiu que es basa en un entrellaçat. S’utilitzava a l’enquadernació armènia.

–Chicote: Tros de fil que es deixa fora del cosit, i en què es van reforçant les cadenetes dels laterals.

–Cian: Color blau intens que s’utilitza com a component en el procés d’impressió en quadricomia. Està constituït per una barreja entre blau i verd, encara que de vegades se’l cita com a blau.

–Cicatriu: Empremta deixada per una ferida a la pell que, quan es tanca, s’endureix.

–Cícero: 1. Unitat de mesura tipogràfica, equivalent a 12 punts Didot. 2.. Tipus de lletra d’impremta que té un grau més que l’entredós i un menys que el de l’Atanasia. 3. Unitat de mesura tipogràfica predominant al continent europeu fins a l’arribada del disseny i la composició digitals, quan ha estat gairebé totalment substituït per la pica PostScript. Actualment un Cícero fa 4,51 mm i es divideix en 12 punts Didot. El cícero va ser desenvolupat a França al segle XVIII per François-Ambroise Didot a partir d’un sistema desenvolupat per Pierre-Simon Fournier.

–Cicerone: 1. Persona que ensenya i explica les curiositats duna localitat, edificació, etc. 2. Guia en què es descriuen monuments artístics.

–Cicle: 1. Període de temps que té un moment d’inici clar i un altre de final. 2. Accions que es repeteixen en el mateix ordre.

–Cicle documental: Suport físic d’un document.

–Cicle iconogràfic: Sèrie d’imatges en relació amb una temàtica determinada.

–Cicle d’il·lustracions: Sèrie de representacions que il·lustren un relat, les parts d’un text, etc.. Nota: De vegades es correspon amb un cicle iconogràfic.

–Cicle vital dels documents: Temps de vida que tenen els documents. El final d’un document pot venir per una expurgació (on es decideix que ja no té funció i es destrueix). Els documents passen per diverses etapes vials, que depenen del grau de la seva importància, que marca la seva permanència o no a l’arxiu. Aquesta permanència la marquen les “taules de retenció documental” i per les “taules de valoració documental”. D’aquesta manera, l’arxiu va passant d’un “arxiu de gestió”, a un “arxiu central” i un “arxiu històric”.

–Ciclododegà: En restauració, s’utilitza per protegir zones solubles que no es vulguin fer malbé durant un “bany de neteja”.

–Ciclostil: Multicopista que treballa per serigrafia.

–Ciència de la informació: 1. Disciplina que tracta de la teoria i la pràctica de la recol·lecció, tractament i transmissió de la informació, així com de la gestió dels sistemes d’informació. Comprèn l’arxivística i la biblioteconomia. 2. Conjunt de coneixements que s’imparteixen a les facultats universitàries que porten [ o portaven] el nom de facultats de ciències de la informació.

–Ciència llibresca: Conjunt de coneixements obtinguts dels llibres.

–Cienciometria: Aplicació de mètodes d’anàlisi quantitatius a la investigació sobre el desenvolupament de la ciència considerada com a procés de la informació.

–Cilindrada: Quantitat de pasta o drap que es posa al cilindre o holandesa. 2. Temps necessari per a desfibrar els draps i refinar la pasta a l’holandesa.

–Cilindre: 1. Peça cilíndrica de les màquines rotatives o planocilíndriques que, girant sobre el motlle, fa que s’imprimeixi el dibuix. 2. Rodet que gira al tinter, bat la tinta i la comunica als rodets prenedors. 2. Conjunt de la pila, moló, platina i barret, principals elements de la pila holandesa, màquina desfibradora inventada a Holanda vers el 1670. També se’n diu Màquina desfibradora de cilindres.

–Cilindre filigranador: Cilindre que en la fabricació continua del paper serveix per allisar-ne la superfície i deixar-hi motius com la filigrana, la contramarca, corondells i pontillons.

–Cilindre ‘anilox’: En impressió flexogràfica, cilindre de ceràmica o acer recobert per milers de diminutes cel·les buides que es fa servir per traslladar la tinta des d’un recipient a la planxa mitjançant contacte directe, repartint-la de manera uniforme i homogènia.

El cilindre anilox és un element essencial de la flexografía.

–Cilindre aspirant de la tela: S’usa en fabricació industrial de paper. Fa girar la tela de fabricació per començar el recorregut de tornada sota la taula plana.

–Cilindre carregador: 1. Cilindre de fusta que es col·loca a la part superior dels rodets perquè la distribució de la tinta sigui uniforme. 2 . Rodet que en algunes màquines d’impressió rep la tinta del prenedor i la cedeix al distribuïdor.

–Cilindre de contrapressió: Cilindre que en algunes màquines de gravat al buit oprimeix el cilindre de pressió per la part posterior.

–Cilindre degotador: En la fabricació industrial del paper, cilindre col·locat sobre la tela després de les primeres caixes aspirants, i serveix per allisar la superfície del paper i millorar-ne la transparència mentre encara conté suficient aigua. També s’utilitza per a papers amb filigranes i verjures.

–Cilindre de drap: Pila holandesa que només serveix per a desfibrar el drap i rentar-lo.

–Cilindre d’escarxofa: Pila holandesa, sense palanca, que marca el punt entre el moló i la platina. Serveix pera desfibrar el drap. És el tipus de pila holandesa més antic usat a Catalunya.

–Cilindre friccionador: Tambor escalfat interiorment amb vapor que serveix per setinar el paper mitjançant el frec d’aquest amb la superfície de metall polit d’aquell.

–Cilindre d’impressió : Zona de premsa d’impressió que posa en contacte el material a imprimir contra la planxa entintada. En una “rotativa de gravat al buit” és el mateix que un “cilindre de pressió”, ja que és l’encarregat de pressionar el paper contra el “cilindre de la planxa”.

–Cilindre portacautxú: En impressió, el cilindre revestit amb unes mantellines de cautxú que es troba a la impressora òfset entre el cilindre portaplanxa i el cilindre de pressió.

–Cilindre portaforma: Cilindre que a les màquines rotatives porta la forma o motlle d’impressió.

–Cilindre portamaneta: Cilindre portaforma de les màquines òfset que porta la mantellina que pren la imatge de la planxa i la transfereix al paper.

–Cilindre portaplanxa: El mateix que Portaforma.

–Cilindre portasuport: Cilindre de les màquines planocilíndriques i rotatives que porta el suport, generalment paper.

–Cilindre de repist: Holandesa que acaba d’afinar, o repistar, les fibres de la pasta de drap i les deixa a punt per a fer el paper.

–Cilindre de retrenc: Màquina utilitzada als molins paperers per fer maces de paper, tenien claus plans i estries.

–Cilindre del tinter: Cilindre giratori adossat a la fulla al tinter de les premses.

–Cilindre Yankee: En la fabricació industrial del paper, cilindre abrillantador per una cara, alimentat per vapor i que funciona alhora que l’assecat del paper. Manté el paper enganxat a la superfície durant gairebé tot l’assecat, de manera que queda la superfície del paper llisa. S’usa en la fabricació de papers setinats per una cara, cartolines i cartonets.

–Cilindres assecadors: Conjunt de dos cilindres entre els quals, durant la fabricació del paper, s’introdueix el full de paper humit suportat pel feltre assecador per eliminar l’aigua per pressió.

–Cimeli (vos italiana): Llibre raríssim i d’elevat preu.

–Cimelioteca: Lloc de les biblioteques, arxius o museus on es custodien les peces més precioses.

–Cimera: Guarniment acoblat al casc d’un escut, consistent en figures molt vistoses, generalment perllongat per llambrequins.

–Cinabri: Sulfur de mercuri natural, utilitzat com a pigment vermell. .Nota: El cinabri és molt utilitzat en l’ornamentació de còdexs.

–Cinc W: Norma periodística segons la qual una notícia ha de respondre a cinc preguntes bàsiques que en anglès comencen per “w”: what (què va passar), who (qui va participar), why (per què o com va passar), when (quan va passar) i where (on va passar).

–Cinematologia: Ciència que estudia les condicions de producció i distribució de les pel·lícules cinematogràfiques.

–Cinta: 1. Tira d’un material, que sol vendre’s enrotllada sobre un tub. 2. Tira tèxtil que s’usa en comptes del cordill a l’enquadernació amb cintes. S’usen també per treure un llibre de la caixa sense estirar-lo sinó de la cinta. 3. Tira de paper que s’empra en diversos sistemes de composició mecànica, com ara la fotocomposició, la monotípia, la teletipocomposició, etc. 4. Tira de teixit resistent que s’empra a la costura de llibres que pel seu volum requereixen gran resistència.

–Cinta adhesiva :  S’utilitza per unir dos objectes de manera temporal, o de vegades també permanent. La cinta adhesiva conté una emulsió adhesiva per una cara, tot i que n’existeixen varietats adhesives per les dues cares. S’elabora amb cautxú sense tractar. Té dos components bàsics: per un cantó el suport (que pot ser de paper, teixit, PVC, PP, PE,…) i l’adhesiu. Hi ha diversos tipus d’adhesiu (de cautxú natural o sintètic, acrílics o de silicona), i el tipus d’adhesiu definirà quina cinta s’ha de fer servir en cada situació. A més poden tenir adhesiu a un cantó (cintes d’una cara) o als dos (cintes de dues cares). Aquestes últimes es fan servir per fixar materials tant de manera temporal com permanent. El tipus de cintes més estesa són els “precintes” (cintes amb suport plàstic i adhesiu de cautxú) que es fan servir per tancar caixes, i les de paper, conegudes com a cintes de pintor, que es fan servir principalment per protegir les zones sobre les que no es vol aplicar pintura. També hi ha la cinta adhesiva transparent o invisible molt usual en tasques administratives o casolanes.

–Cinta de capçada: Forma en què es pot trobar, avui dia, citada la falsa capçada que va cosida sobre una tira de tela i s’enganxa al llom dels quadernets.

–Cinta de carrosser: Cinta generalment de paper realitzada amb un adhesiu fàcilment desplegable. S’utilitza per subjectar materials mentre es pinten (sense fer-los malbé en treure-la) o tapar zones que no es volen pintar quan s’està decorant una superfície.

–Cinta controladora: Cinta de paper que s’usa a la monotípia per perforar-hi els forats corresponents als tipus.

–Cinta de filat: La que s’utilitza en el cosit dels llibres de música.

–Cinta magnètica: Cinta revestida o impregnada de partícules magnètiques on es poden registrar senyals d’àudio i de vídeo.

–Cinta magnetofònica: Tira de cinta magnètica en què es graven senyals elèctrics susceptibles de ser transformats en sons.

–Cinta de quilòmetre: Cinta de fotocomposició el text de la qual és seguit i sense justificació.

–Cinta de paper japonès: Cintes decoratives de paper japonès decorat, que s’enganxa amb facilitat i no fa malbé el paper o cartró. Molt utilitzades en ‘scrapbooking’.

–Cinta perforada: Cinta de paper que ha rebut els codis representatius de les lletres mitjançant una combinació de perforació i serveix per posar en moviment un aparell i produir un text.

–Cinta de registre: Cinta estreta que s’enganxa al llom i es deixa solta pel tall i serveix per col·locar dins del llibre per assenyalar una pàgina en concret. A missals i llibres semblants poden anar diverses unides en un “portaregistres”.

–Cinta de restauració: Tira de paper japonès que es pot vendre amb cola ja adherida en una de les seves cares o sense. Per enganxar les que tenen l’adhesiu cal posar-los calor a sobre, cosa que se sol fer amb la planxa. Algunes són reconeixibles pel nom de la marca, com Filmoplast.

–Cintes falses: Cintes col·locades entre el cilindre i la bateria de rodets, l’objecte dels quals és que el plec entri en pressió amb igualtat en tota la seva amplada per evitar les arrugues que, en adherir-se al cilindre, poden treure de registre el plec.

–Cintes inferiors: Cintes que tenen per missió mantenir el plec adherit al cilindre mentre dura la impressió i evitar que es maculi quan el carro retrocedeix.

–Cintes superiors: Cintes que obliguen el plec, una vegada imprès, a desprendre’s del cilindre i dirigir-se a la taula receptora.

–Cintes transportadores: Cintes que porten el plec des del cilindre fins al sac de plecs.

–Circinus: Forma llatina de Compàs.

–Circulació: Acció de circular.

–Circular: Fer córrer o passar una cosa duna persona a una altra com una notícia o un escrit.

–Circularitat: Qualitat que consisteix a obtenir una relació tal entre el definit i el definidor, que puguin invertir-se i el primer pugui, alhora, ser definició del segon.

–Circumferència:  Signe geomètric () amb què es representa una corba tancada plana els punts de la qual equidisten d’un altre anomenat Centre situat al mateix pla.

–Cirògraf: Símbol o figura que separava, a les cartes partides, els dos doblecs d’un mateix escrit.

–Cirografia: Art d’imprimir o escriure documents fefaents i autoritaris.

–Cisalla:  1. Artefacte que s’empra al taller de caixes per tallar interlínies, lingots i peces de linotípia. 2. Artefacte dotat d’una llarga fulla que s’empra en enquadernació per tallar manualment paper, roba, cartó i altres materials més o menys rígids i durs. Depenent de la qualitat de la cisalla, pot tallar més o menys gruix de material. També hi ha cisalles de més o menys amplada. Bàsicament, la màquina té una taula amb un topall per escairar, una fulla corba amb un mànec per subjectar-la, i un picó per mantenir el material sense moure’s mentre tallem.  3. Instrument compost de dues fulles mòbils solidàries, semblant a unes tisores grans, que serveix especialment per tallar metalls o altres materials durs. 3. Les cisalles per a enquadernació, van ser patentades el 1844 i 1852 per Guillaume Massiquot. Les mateixes han estat en ús des dels anys 1830 quan el 1837, Thirault va construir un model amb un full de tall fix sobre una superfície plana. Des de mitjans del segle XIX les empreses Fomm and Krause d’Alemanya, Furnival d’Anglaterra, i Oswego and Seybold dels Estats Units han fet diverses millores en el disseny. Els talls davanter i de peu dels llibres es desbarben a la cisalla abans de fer la costura; els seus talls, semblant barbes naturals, ofereixen al llibre cert aire antic.

–Cisalla circular: Màquina elèctrica pe a tallar cartó.

–Cisallador: Persona que utilitza la cisalla.

–Cisallar: Tallar amb la cisalla.

–Cisell: Instrument consistent en una barra d´acer acabada per un extrem en un tall i per l´altre en un cap, que serveix per treballar el cuir i el metall en tasques d´ornamentació.

–Cisellar: Fer traços sobre una superfície mitjançant un instrument penetrant o tallant.

–Cisellat del cuir: Operació realitzada al repujat per gravar motius diversos als fons de les decoracions. Aquesta tècnica té origen medieval i el seu ús es va desenvolupar a Alemanya, Àustria i Espanya en els primers moments, reprenent-se a França i Espanya al segle XIX. L’eina bàsica que s’utilitza és el cisell o punxó de ferro que mitjançant cops produeix la forma bisellada que té a l’extrem.

–Cisellat miniat: El que es pinta després de cisellar, usualment amb aquarel·la.

–Cisellat repujat: El que es realitza marcant el dibuix.

–Cisellat senzill: El que es fa marcant l’exterior del dibuix.

–Cisellat de talls: 1. Operació que consisteix a marcar i gravar dibuixos als talls d’un llibre. 2. Gravar a cop el tall després d’haver estat daurat o brunyit. Hi ha diverses maneres de realitzar-ho: “cisellat senzill”, “cisellat repujat” i “cisellat miniat”. També es pot cisellar amb els ferros calents. També es poden cisellar els talls utilitzant els ferros o arquets propis de les tècniques de daurat i gofrat.

–Cita: 1. Intercalat en una obra o treball d’una porció de text que l’autor en pren d’un altre. 2.Visualment se sol marcar en la maquetació és inferior a tres línies (“liftout quote”), o sagnant-la o ficant-la dins d’un marc si és superior (“pull quote”). Unes cites són autoreferències del text, i d’altres són referències a escrits externs. Als diaris hi ha una autocita del text realitzada en un cos major al principal que serveix per destacar les idees principals, i que s’anomena “destacat”.

–Cita bibliogràfica: Conjunt de dades amb què un autor facilita la remissió a documents impresos o a una de les seves parts i a les seues característiques editorials.

–Citació textual: Text o document que un autor reprodueix íntegrament, a continuació o en el cos mateix de la seva obra, com a demostració fefaent d’allò que afirma.

–Citocromia: Procediment d’impressió en quatre colors mitjançant quatre planxes de zinc; groc, vermell, blau i negre.

–Clapat: Conjunt de taques de color terrós sobre el paper causades per la humitat o per l’acció de microorganismes.

–Clapejat: Defecte d’impressió que es produeix quan la tinta es distribueix de forma desigual o el material rebutja algun dels colors primaris. Es veu, sobretot, a zones de color uniforme. Pot ser degut a la humitat i distribució de la tinta desiguals a la premsa, per una superfície irregular del paper (vegeu “formació del full”) o per mala distribució de l’ordre de colors en una màquina òfset. Per solucionar-ho depèn del problema: canviar el paper, canviar la humitat dels materials, o distribuir millor les tintes, deixant les de més cobertura per al final.

–Clara d’ou: S’utilitza com a mordent per al daurat i al decorat de talls, i aglutinant dels colors. També es posava una fina capa sobre els pergamins dels manuscrits bizantins. Hi ha diverses fórmules per fer el mordent. Els més corrents són barrejar a parts iguals amb aigua o amb vinagre, i deixar-la reposar tota la nit abans de fer-la servir.

–Clarendon: Lletra tipogràfica barreja d’egípcia i romana fosa primerament el 1845 per la Fann Street Foundry i posteriorment, el 1953, per Hermann Eidenbenz porta la fosa Haas.

–Clar: 1.Zona més lluminosa o reflectora d’una imatge de mig to. 2. Espai que intervé entre paraules escrites o impreses.

–Clarobscur: 1. Fort contrast entre zones clares i fosques en una imatge que li dona més profunditat. 2. Modalitat tècnica d’entalladura que, com el camafeu, es basa en l’obtenció d’estampes en tons diversos a partir de la superposició de tacs. Però hi ha diversos aspectes que diferencien el clar-obscur del camafeu. Un té a veure amb el nombre de tacs emprats, ja que en el procediment del camafeu són sempre dos, mentre que el gravat al clar-obscur es realitza en tres, quatre o més fustes. Al primer tac es deixen només en relleu les línies fonamentals de la composició i els contorns preferents, al segon augmenta la superfície en relleu, ja que a més del dibuix bàsic es tallen noves línies, i així fins a l’últim tac en què simplement queden rebaixades les zones que han de resultar en blanc a l’estampa. Aquesta és una nova diferència respecte al camafeu, en què una de les dues fustes conté tots els traços del gravat i, en conseqüència, es pot estampar amb absoluta autonomia. Aquí, per contra, cap tac no presenta la imatge al complet, de manera que és imprescindible estampar totes les fustes. El resultat final és una mena de superposició articulada de diferents nivells. D’altra banda, cadascun d’aquests nivells s’estampa en un to diferent del mateix color, començant per l’últim tac gravat, que s’entinta a la tonalitat més clara, fins a arribar a la fusta dels contorns fonamentals l’entintat dels quals és el més fosc . To sobre to, des del clar a l’obscur: heus aquí la raó del nom d’aquest procediment. La tècnica del camafeu va ser emprada principalment pels gravadors holandesos, flamencs i alemanys dels segles XV i XVI. Hugo da Carpi, per la seva banda, es va atribuir la invenció del procediment del clar-obscur en una carta remesa al Senat de Venècia el 1516. El seu desenvolupament a Itàlia va ser notable fins a finals del segle XVII.

–Clars: Defecte del paper que consisteix en l’existència de punts en què el full és més fi i transparent.

–Classe audiovisual: En classificació arxivística, els documents que estan conservats a mitjans audiovisuals.

–Classe documental: En classificació arxivística, els documents que estan conservats a mitjans documentals, que engloba els documents textuals, audiovisuals i llegibles per màquina (analògica o digital).

–Classe gràfica: En classificació arxivística, els documents que estan conservats al mig documental de mapes, plànol i croquis.

–Classe textual: En classificació arxivística, els documents que estan conservats en medis textuals, ja siguin manuscrits, mecanografiats o impresos.

–Clàssic: 1. Que es té per model digne d’imitació en literatura o art, dit d’un autor o una obra. 2. Pertanyent a la literatura i a l’art de l’Antiguitat grega i romana, així com els que modernament els imiten.

–Clàssic anònim: Obra d’autor dubtós o desconegut, com les novel·les cavalleresques, els poemes èpics nacionals, les sagues i mitologies, els contes populars, etc., comunament designats pel títol.

–Classicisme: Actitud estètica a l’art que es basa a seguir els cànons antics de l’antiga Grècia i Roma. És molt reconeguda la seva influència al Renaixement, però també ha influït en moviments estètics dels EUA durant el segle XX.

–Classificació: 1. Disposició d’un conjunt d’objectes, fets o conceptes en cert nombre de classes o categories segons un principi de jerarquització.2. Tractament d’un fons segons el principi de procedència i respecte de l’ordre primitiu que reflecteix l’estructura administrativa de l’organisme productor o, si no és possible, tenint en compte el contingut dels documents i segons els criteris cronològics, geogràfic, alfabètic o temàtic. 2.  Ordre no arbitrari amb què es col·loquen els llibres a les prestatgeries seguint la catalogació del fons. 3. Acció d’assignar un símbol d’un codi a un element d’un conjunt.

–Classificació per accions: En arxivística, divisió del fons documental per les activitats de l’entitat.

–Classificació alfabètica: Classificació segons la qual un conjunt de termes s’ordenen segons la posició de les lletres a l’alfabet.

–Classificació analítica: Classificació que divideix el camp temàtic del general al que és específic mitjançant relacions jeràrquiques.

–Classificació arxivística: En arxivística, divisió del fons documental en seccions, subseccions i sèries, segons el principi de procedència i tenint en compte l’estructura orgànica de la institució.

–Classificació per assumptes: En arxivística, divisió del fons documental per la temàtica del document.

–Classificació Baconiana: Classificació de les ciències basada en les tres facultats proposades per Francis Bacon a la seva Advanced of Learning (1605): memòria, imaginació i raó, la influència de les quals en els sistemes de classificació bibliotecària és notable.

–Classificació bibliogràfica: 1. Distribució dels materials duna biblioteca o col·lecció segons l’ordre d’un sistema determinat. 2. Acció de dotar un document del signe que correspon a la seva matèria en un sistema de classificació bibliogràfica.

–Classificació de la Biblioteca del Congrés de Washington: Mètode de classificació de material bibliogràfic emprat per la Biblioteca del Congrés de Washington des de 1904.

–Classificació de Bliss: Sistema de classificació bibliogràfica ideat el 1935 pel bibliotecari nord-americà Henry Evelyn Bliss (1870-1955), basat en les relacions fixes entre les diverses matèries. Les classes s’hi indiquen amb lletres majúscules des de l’ A fins a la Y.

–Classificació de Brunet: Sistema de classificació bibliogràfica creat el 1810 pel bibliògraf francès Jacques.Charles Brunet (1780-1867).

–Classificació colonada: Sistema de classificació ideat pel bibliotecari hindú S. R. Ranganathan, així anomenat perquè cadascuna de les matèries i les seves relacions s’indiquen per membres dividits amb dos punts (:) (del nom d’aquest signe en anglès: colon)

–Classificació decimal: 1. Sistema de classificació que es basa en una divisió sistemàtica en deu parts, aplicades successivament a les sèries, les subsèries i les subdivisions. 2. Qualsevol sistema de classificació la notació del qual es basa en nombres construïts i ampliats de deu en deu.

–Classificació decimal universal: Classificació bibliogràfica basada en la classificació decimal de Dewey, adaptada per l’Institut Internacional de Bibliografia de Brussel·les i adoptada i actualitzada per la Federació Internacional de Documentació.

–Classificació decimal universal abreujada: versió breu de la classificació decimal universal per al seu ús en biblioteques petites.

–Classificació digital: Sistema per ordenar documents mitjançant dígits centrals i terminals.

–Classificació de documents: La classificació de documents consisteix en els processos, sistemes i metodologies per a agrupar, arxivar, organitzar, classificar i emmagatzemar tota la documentació relativa a una empresa o entitat, com per exemple les factures o documents administratius.

–Classificació per estructura orgànica: En arxivística, divisió del fons documental tenint en compte l’organització de l’entitat.

–Classificació expansiva: Sistema de classificació inventat el 1891 pel bibliotecari nord-americà Charles Ammi Cutter (1837-1903), en què les matèries fonamentals es troben ordenades per les lletres majúscules de l’alfabet, des de l’A fins a la Z, obtenint-se les subdivisions mitjançant lletres minúscules.

–Classificació facetada: Sistema de classificació ideat el 1933 pel bibliotecari hindú S. R. Ranganathan, la tècnica d’elaboració del qual, basada en l’anàlisi dels assumptes d’acord amb un nombre de conceptes bàsics, permet construir classificacions especialitzades força profundes en camps específics.

–Classificació flexible: Esquema de classificació que, a causa del mecanisme (deixa números sense utilitzar per a la inserció de noves matèries), permet la inclusió de nous temes sense alterar l’ordre lògic del sistema. Aquest sistema, creat per James Duff Brown el 1897, és adequat per a biblioteques petites.

–Classificació general: Classificació que organitza els coneixements en grans classes, amb subdivisions molt petites.

–Classificació geogràfica: Disposició del material bibliogràfic d’acord amb el topònim, ja sigui alfabèticament o d’acord amb un esquema de classificació geogràfic.

–Classificació dels materials: Ordenació dels manuscrits i impresos no eliminats, els quals, sigui quin sigui el seu valor, serveixen per reconstruir l’original perdut.

–Classificació per matèries: Vegeu “classificació per assumpte”.

–Classificació natural: Classificació en què s’utilitza la característica intrínseca com a subdivisió.

–Classificació selectiva: Substitució de la classificació per matèria específica per la distribució en grans grups en ordre alfabètic, cronològic o ambdós alhora, aplicable als llibres de poc ús a la biblioteca, a fi d’estalviar la despesa de la seva catalogació.

–Classificació simplificada: reducció de l’extensió dels símbols classificats, utilitzant únicament una, dues o tres xifres, depenent de la capacitat de la biblioteca.

–Classificació sistemàtica: Classificació que disposa els termes segons un sistema orgànic.

–Classificació tipogràfica: Es poden dividir les tipografies per estil, per època de la història en què apareix, per estètica… Bàsicament, es parla de dos grans grups: gràcies i ‘sense gràcia.

–Classificació tipològica: Classificació dels tipus d’impremta en grups d’afinitats o estils.

–Classificador dels tipus: La descripció i classificació dels tipus ha estat objecte de debat des de fa molt de temps i més en l’actualitat ja que a causa de la gran proliferació que n’hi ha, la perspectiva de poder classificar-los tots sembla altament difícil. Si bé la descripció dels atributs o caràcters (gràcia, asta, braç, etc.) de la pròpia morfologia de la lletra estan força clars i s’han anat transmetent a través de segles de pràctica tipogràfica, és a l’hora de cercar acomodament en les diferents categories suggerides on es produeixen els majors problemes ja que el propi desenvolupament tipogràfic comporta nous estils que agafin la seva inspiració d’altres anteriors, neixen nous suports (p.e. Internet), o es força fins al límit l’experimentació amb ells amb allò que forçar la seva inclusió en alguna classificació existent no té sentit ja que són tipus nous i en tot cas això es podria dur a terme amb una perspectiva temporal més gran.

–Classificació Vox-ATypI: En tipografia, la classificació Vox-ATypI permet classificar els tipus de lletra en quatre grans famílies (clàssiques, modernes, cal·ligràfiques i no llatines). Inventada originalment per Maximilien Vox el 1952, va ser adoptada el 1962 per la Association Typographique Internationale (ATypI) i el 1967 va esdevenir un British Standard (Coneguda com a “Classificació Britànica Estàndard de Tipografies” o simplement: BS 2961:1967). Aquesta classificació intenta agrupar les tipografies segons les tendències i estils típics de determinades èpoques (del segle xv al segle XX), i basant-se també en diversos criteris visuals (amplada del traç, eix d’inclinació, etc.). La classificació Vox-ATypI defineix una tipologia de caràcters, però en realitat un tipus de lletra pot heretar les característiques de diverses famílies.

–Classificar: 1. Ordenar, disposar o dividir per classes. 2. Ordenar el material que entra a una biblioteca d’acord amb el contingut i amb unes normes. 3. Determinar la classe o grup a què pertany una matèria determinada. 4. Assigneu un símbol d’un codi a un element d’un conjunt.

–Classejar: Triar els draps i separar-los. Tb Classificar.

–Clau: 1.Tela que es col·loca entre les cintes del llom d’un llibre ratllat per reforçar-lo. 2. Signe ortogràfic auxiliar ({ }). Si és una sola clau es pot fer servir per unir els elements d’un quadre sinòptic que estan en paràgrafs separats. Amb dues claus (una d’obertura i una altra de tancament) s’usa per donar dues opcions en un context determinat, que se separa amb una barra. En matemàtiques serveix per unir grups. En manuscrits, la forma de fer una clau és molt més variada que en la seva versió tipogràfica, encara que el sentit és el mateix

3. Signe escrit al començament o entre les línies horitzontals que serveixen de guia en la notació musical, que determina el grau i l’altura de les notes. 2. Signe gràfic que s’escriu abraçant per dalt o per baix dues o més columnes contigües, o abraçant per la dreta o per l’esquerra dues o més línies successives.

4. Mecanisme de descodificació necessari per poder interpretar una escriptura xifrada. 5. Conjunt de taulons verticals en forma de merlets que hi ha a la part de fora de la pila. Subjecten les teleres de les maces per mitjà d’una clavilla sobre la qual basculen. 6. Cadascuna de les peces semblants a una escarpra de coure o de ferro, acabades amb un tall, amb dents, o planes, d’uns 12 cm de llargada que van fermades a la base de les maces de les piles de trinxar els draps. 7. Lletra tipogràfica de metall molt xafat. 8. Llibre invendible. 9. Enq. Reforç entre les cintes del llom, fet amb pell o tela. Es posava a l’enquadernació a l’anglesa. 10. Filetejat en la rematada dels nervis sobre les tapes. 11. Petit rebló metàl·lic que es posava a la portada per reforçar la unió del material cobrent.

–Clau de premsa: Estris per estrènyer les clavilles de la premsa de daurar.

–Clauataire: Ferrer encarregat de revisar, afinar i canviar els claus de la premsa.

–Claudàtor: 1. Adorn de les cobertes en enquadernació i sistema de tancament pertanyent a l’estil del fermall. N’hi ha de mascle i femella, que es col·loquen enganxats a cada tapa, i un encaixa a l’altre. 2. Signe auxiliar de la puntuació la figura de la qual és la d’un semicercle els costats menors del qual, al capdavant i el peu, s’enfronten amb els d’un altre en posició inversa. Cadascun dels dos signes enfrontats es diu Claudàtor; claudátor d’obertura i claudàtor de tancament, Tb rep els noms de Claudátur o claudato, poc usuals (llevat antigament a la impremta), i parèntesis quadrats (els claudàtors no són quadrats, parèntesis rectes o parèntesis rectangulars (denominacions inadequades), de manera que es distingeixen de la clau [( )], també anomenada Claudàtor en el Diccionari de la RAE.

–Claudàtors dobles: 1. Claudàtors que tenen doble l’asta vertical: [[ ]]. 2. Claudàtors duplicats ([[ ]]) que s’usen de vegades a les cites quan en el seu text ja apareixen els claudàtors.

–Claudià: El  mateix que “hieràtic”. Vegeu “papir”.

–Clàusula: 1. Disposició d’un contracte, testament o qualsevol altre document anàleg.

–Clàusula de consciència: Disposició legal per la qual es permet a un periodista no escriure contra les seves conviccions.

–Clavació: Fornitura en forma de claus que decoren la portada d’un llibre.

–Clavar-se: Imprimir-se amb excés de pressió la forma tipogràfica o part.

–Clavetejar: Adornar amb claus d’or o plata les tapes dels llibres d’enquadernació de vidre.

–Clàvia: Clau gros de ferro que es posa a la nou de la premsa.

–Clavilla: Peça que dona joc i subjecta la telera als claus. Tb Clivillot.

–Clavillot: Passador de ferro que travessa els queixals dels entremitjos per a sostenir elevades les teleres quan s’han de netejar o repassar les piles i els claus.

–Clearface: Lletra tipogràfica dissenyada per Morris Benton el 1909 en la seva versió negreta, fosa per l’ATF (American Typefounders), fonedora que va llançar la versió per a text cap a 1912.

–Clementina: Recull de dret canònic que comprèn les constitucions pontifícies de Clement V, reunides per Joan XXII el 1317, i els cànons del Concili de Viena (1311).

–Climatitzar: Regular el clima d’un ambient.

–Clip: Filferro metàl·lic (de vegades recobert de plàstic) retorçat formant una mena de pinça on se subjecten papers per pressió. N’hi ha de maneres diferents. A més del que solem conèixer com a “clip”, hi ha el “clip papallona”, en què el ferro va recargolat com si tingués ales de papallona. És un dels materials que no es recomanen utilitzar, ja que el metall s’oxida i acaba fent malbé el paper que el toqui. Aquest sol ser un problema corrent en arxius, més que en biblioteques, ja que serveix, sobretot, per unir uns quants fulls solts, una mica més comú en documents que en llibres. Sempre que vulguem conservar aquests documents haurem de treure el clip i escollir un mètode de conservació adequat (per exemple, una carpeta amb solapes, de cartolina amb PH neutre).

–Clip art: En arts gràfiques, és una imatge senzilla (creada a mà o per ordinador, sense fotografia), ja elaborada, que es fa servir com a il·lustració en qualsevol mitjà (com en un document de text). Solen estar agrupades per temàtiques a galeries. Tot i que poden existir en format imprès, és més comú trobar-les en format electrònic per la facilitat que aquest dóna per a la seva reutilització i manipulació. Es poden trobar en molts formats.

–Clip de plàstic: N’hi pot haver de formes i mecanismes molt variats. N’hi ha amb una estructura semblant al “clip subjectabitllets”, a una “pinça”, o com un “clip” però amb la zona central farcida de material.

–Clip de pressió: Podem trobar sota aquest nom diferents “clips” o “pinces”, ja que tots aquests mecanismes funcionen prement el paper per subjectar-lo.

–Clipeo: escut romà de forma circular i bombada.

–Clissador: persona que clissa.

–Clissar: 1. Estereotipar. 2. Reproduir dibuixos o fotografies en planxes de metall de manera que formi relleu.

–Clissat Operació que consisteix a reproduir en relleu una imatge sobre una planxa metàl·lica mitjançant l’esterotípia, galvanotípia o qualsevol procediment de fotogravat.

–Clivellat: Trencament de la pintura que es pot produir de manera natural (per culpa de l’envelliment dels materials) o de forma artificial.

–Clivellador: Que provoca clivelles.

–Clixé: Planxa de metall en la qual s’han reproduït amb relleu una composició o una imatge amb vista a la impressió tipogràfica.

–Clixé de cristall: Procés d’impressió descobert durant la primera meitat del segle XIX i basat en el mateix principi del positivat en fotografia. La superfície d’una placa de vidre es cobreix amb un vernís opac, sobre el qual es dibuixa amb una punta poc esmolada. El dibuix realitzat per l’artista deixa al descobert, a les zones repassades per la punta, la superfície de vidre. Un cop obert el dibuix, la placa actua com un negatiu fotogràfic en projectar-hi un focus de llum que incideix sobre un paper recobert per una emulsió fotosensible col·locat a sota. D’aquesta manera, es poden obtenir tantes impressions en positiu com es vulguin. La tècnica de clixé de vidre va ser utilitzada pels aiguafortistes francesos de l’Escola de Barbizon, en especial per Corot i Daubigny, que van substituir el llenguatge estrictament lineal desenvolupat per mitjà de la punta, per unes qualitats pictòriques de gran expressivitat, en dibuixar sobre el vidre amb pinzell impregnat en un pigment oleaginós semiopac. El pigment permetia filtrar una certa quantitat de llum provocant efectes de taca sobre el paper.

–Clixé estereotípic: Teula, clix metàl·lic que serveix per imprimir en màquines rotatives.

–Clixé litogràfic: Clixé de zinc o d’alumini utilitzat en litografia.

–Clixé metal·logràfic: Planxa de zinc o d’alumini que serveix per fer impressions metal·logràfiques.

–Clixé muntat: Clixé tipogràfic embotit o encolat en una planxa de fusta o metàl·lica perquè arribi a l’alçada tipogràfica.

–Clixé tipogràfic: Clixé obtingut per fotogravat.

–Clixé zincogràfic: Clixé reproduït en una planxa de zinc.

–Clixeria: Taller on es preparen clixés per a la impressió.

–Cloisonné: Tècnica de decoració esmaltada en què es realitzen compartiments amb primes línies metàl·liques sobre una superfície. En aquests compartiments es col·loca l’esmalt i es fon. No pas confondre amb el “champlevé” i el “basse-taille”.

–Clonar: En edició d’imatges de mapa de bits, duplicar exactament una part d’imatge a una altra zona. En programes com Adobe Photoshop o es fa per mitjà d’una eina anomenada “tampó”, que permet seleccionar una zona d’origen per aplicar-la després en una altra zona de destinació per mitjà d’un pinzell la forma, la mida i la duresa del qual es pot variar. El clonatge permet eliminar petits defectes clonant zones considerades correctes sobre les zones que es volen corregir. Això permet eliminar granets o arrugues a les cares de les persones, taques en imatges antigues deteriorades, eliminar cables elèctrics en un paisatge, etc… Això converteix l’operació de clonatge en una de les bases del retoc digital.

–Cloroform: Hidrocarbur halogen. Dissol resines naturals i conserva banys, com el que s’utilitza a la tècnica “a l’aigua”.

–Clorur de ferro: Sal corrosiva que s’utilitza en la mossegada de la planxa en estampació, en la tècnica de l’heliogravat. Produeix un llim que pot arribar a obturar les “talles”, per la qual cosa aquestes es “banyen” de cap per avall. Per evitar aquests residus s’utilitza el “mordent d’Edimburg” per a coure.

–Clothlet : tela impregnada de pigment, que es feia servir en la il·luminació de manuscrits.

–Club de lectors: 1. Associació l’objecte de la qual és la reimpressió de certs llibres i la seva distribució a preu reduït entre els subscriptors. 2. Projecte editorial que té per fi oferir als estudiants certs títols en edicions econòmiques, o bé vendre llibres amb descompte a persones adultes. 3. Grup de lectors que es reuneixen per fer programes de lectura en dates determinades sota la supervisió d’un bibliotecari.

–CMYK: Abreviatura anglesa dús general en tots els idiomes per referir-se a la quadricromia. Les sigles corresponen a “Cyan, Magenta, Yellow and Key (colour)”. Que el negre s’esmenti com a “Key” és perquè en impremta es considerava el color “clau” —també es pot creure que és més fàcil fer l’acrònim amb l’última consonant de l’última paraula (CMYK) que amb la primera ( CMYB). Generalment se sol considerar CMYK com una forma de tractar i descriure el color i per això es parla d’espais de color CMYK, però en bona llei qualsevol CMYK el que realment és una separació de colors per poder imprimir en quadricromia, ja que els espais de color ideals (és a dir, en un món amb colorants perfectes i mètodes d’impressió en què utilitzar una o tres tintes fos econòmicament igual) equivalents serien CMY. Històricament i econòmicament, l’addició de negre o K es fa simplement per simplificar i abaratir els processos d’impressió. En aquest sentit, si hi ha espais de color especialment dependents dels dispositius i materials (paper i tintes) emprats són els espais CMYK.

–Coautor: Autor o autora amb un altre o altres

–Cobb:  Mètode que serveix per mesurar l’encolat de paper.

–COBDC: Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunta. El Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya és una corporació de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia i és l’entitat de gestió, participació i representació dels professionals de l’àmbit de la Informació i la Documentació. És propòsit del Col·legi vetllar perquè l’actuació dels seus col·legiats respongui als interessos i a les necessitats de la societat en relació amb l’exercici professional en aquest àmbit, i especialment garantir el compliment de la bona pràctica i de les obligacions deontològiques de la professió.

El Col·legi va ser creat el 13 de juny de 1985 per disposició del Parlament de Catalunya (Llei 10/1985). Posteriorment, la Llei 14/1998 redefineix l’àmbit professional i l’obre a les persones llicenciades i doctorades en Documentació. És missió del col·legi actuar conjuntament amb altres organitzacions per a garantir la igualtat a l’accés de la informació, contribuir al desenvolupament de la societat de la informació a Catalunya, al creixement de les empreses i la millora de les organitzacions.

–Coberta: 1. Revestiment de les tapes i del llom d’un llibre fet amb un material flexible, com ara pell, paper, cartolina, etc. 2. Folre de paper que cobreix el llibre en rústica.

–Coberta anterior: Part davantera de la coberta. La coberta anterior, als llibres en rústica i de vegades als encartonats, porta imprès o estampat el nom de l’autor, el títol de l’obra (generalment sense subtítol) i el peu editorial. Als llibres en rústica solen portar també un motiu al·lusiu al tema de l’obra. Als encartonats, la coberta rep el nom de Tapa o Taula (que s’anomena Pasta si es cobreix amb pell), i de vegades no porta cap dada.

–Coberta decorativa: Coberta decorada amb il·lustracions, dibuixos o adorns, de vegades al·lusius al tema desenvolupat a l’obra.

–Coberta deslluïda: A la descripció del llibre antic, es diu quan el color d’una coberta és menys intens per l’efecte de la llum.

–Coberta original: En la descripció del llibre antic, es diu del que conserva la coberta amb què va ser publicat (i no ha estat re-enquadernat).

–Coberta posterior: Part posterior de la coberta. Tb es diu Coberta de tancament. La coberta o posterior pot portar dades o no portar-les. Normalment, quan el llibre porta codi de barres, sol col·locar-se a la cantonada inferior esquerra. També podeu anar aquí el text de la solapa, si es tracta d’obra en rústica sense solapa o una encartonada sense sobrecoberta, o altres dades.

–Cobertura: . Vigilància completa de la informació a una zona delimitada o sobre una qüestió donada. 2. Assignació, per un òrgan de premsa, dels reporters necessaris per cobrir un esdeveniment i assegurar-se la informació. 3. Capacitat d’un medi per arribar a tots els racons d’un territori. 4. Nombre de persones o famílies duna regió determinada que reben els missatges d’un mitjà de comunicació.

–Cobertura de tinta: La quantitat de tinta que s’imprimeix sobre un material. Cada mitjà té el seu límit de tinta utilitzable, que es mesura per tant per cent (sent el màxim a una tinta el 100% i en quadricromia el 400%: en papers impresos en quadricromia la cobertura total és a “paper de diari” 240% , “paper òfset” 260%, “paper estucat mat” 300%, “paper estucat brillant” 320% i “paper estucat art” 340%). També importa el tipus de tinta que s’utilitza a cada tipus d’impressió. En els programes informàtics sol aparèixer citat com a TIC o TAC. És molt important tenir-ho en compte perquè la impressió no surti defectuosa. Hi ha diferents sistemes per aplicar aquests límits com UCR o GCR.

En fer les separacions de color hi ha diferents sistemes d’aplicar i respectar aquests límits màxims de tintes com ara UCR i GCR que permeten obtenir els millors resultats possibles basant-se en la reducció de percentatges similars de CMY i l’augment del de la tinta negra.

–Cobrir: 1. Posar cobertes a un llibre. 2. Entrar a tapes. 3. Folrar els llibres cosits amb una coberta enganxada només sobre el llom

–Cobrir la capçada: Doblegar la pell sobre la capçada.

–Còdex: (veu llatina) 1. Llibre manuscrit format amb fulls plegats en dos i reunits en un o més quaderns cosits amb fil al llarg del plec.. Nota: El mot còdex prové del mot llatí caudex, que significava originàriament ‘tros de fusta, tronc’. 2. Entre els romans es va fer servir com a sinònim de ‘liber’, rotllo o volum, i posteriorment la van aplicar al llibre quadrat. 3. Conjunt de fulles rectangulars, de papir o pergamí, doblegades formant quadernets que es cusen. Els còdexs es podien escriure per una cara (anapistògraf) o per dues (opistògraf). El papir solia escriure’s per una cara, i el pergamí per dos. L’estil rectangular procedia dels díptics de les ‘tabellae’, i passa als còdexs al s. IV. Els formats per pergamí tenien les cares de la pell de pèl i de la carn sempre enfrontades (excepte quan s’ha perdut algun full), mirant una a l’altra (“regla de Gregory”) a causa del sistema de plegat en quatre dels quadernets. De vegades apareixeran bifolis de pergamí embolicant un grup de bifolis de paper, formant un quadernet. És una estructura tardana (segle XV) utilitzada com a reforç del còdex. Per a la realització del còdex se seguien uns passos, molts d’ells realitzats per l’escriviu. El primer que es feia era escollir la mida del còdex i la matèria sobre la qual s’escriuria (pergamí o paper). Aquesta es tallava, i es procedia a doblegar el plec que, depenent de les vegades que es plegués, donava una mida o una altra (vegeu “mida del llibre”). Després es preparava el pautat (vegeu “esquema del pautat”), és a dir, les línies sobre les quals anirien les línies, i es posaven les signatures als quadernets per ordenar-los abans del cosit. Durant l’escriptura es posaven els reclams (que ajudaven a la lectura) i, després d’escriure’ls, anava la foliació o la paginació, que servia per localitzar fàcilment la informació. Quan s’acabava es posava al final el colofó amb la informació d’on i quan s’havia fet el còdex. A l’Edat Mitjana, un còdex seguia una estructura de presentació de la matèria dividida en: “íncipit opus”, text, “èxplicit opus”, colofó. Aquesta estructura encara es conserva als primers incunables. Els manuscrits més importants s’il·luminaven, és a dir, s’adornaven amb imatges amb or i colors brillants. Eren comunes les “capitulars” il·lustrades, i dibuixos en miniatura (en els coneguts com a “manuscrits miniats”.

–Còdex Bíblic: Còdex que conté els llibres de l’Antic i del Nou Testament, o comentaris que s’hi refereixen.

–Còdex cartaci: Còdex escrit en fulls de paper.

–Còdex descriptus: Còdex copiat d’un altre que es conserva.

–Còdex diplomàtic: Còdex on es copiaven de manera sistemàtica o cronològica els documents relatius a una ciutat, una entitat o una persona.

–Còdex hagiogràfic: Còdex que conté actes dels màrtirs i vides de sants.

–Còdex històric: Còdex que conté cronicons, necrològiques, vides de personatges i altres informacions de caràcter històric.

–Còdex jurídic: Còdex que conté compilacions de lleis civils o eclesiàstiques i els treballs addicionals, anteriors o posteriors, que les comenten.

–Còdex litúrgic: Còdex que conté tractats de rituals i cerimònies eclesiàstics..Nota: Molts d’aquests còdexs eren miniats. En podem destacar l’antifoner o antifonari, el breviari, el diürnal, l’epistoler o epistolari, l’evangeliari, el gradual, l’himnari, l’homiliari, el leccioner o leccionari, el martirologi, el missal, el passioner o passionari, el pontifical, el ritual, el sacramentari, el saltiri, el troper o tropari, etc.

–Còdex miniat: Còdex decorat amb miniatures i orles.

–Còdex musical: Còdex que conté notació neumàtica, sense pauta o amb quatre o cinc línies.

–Còdex papiraci: Còdex escrit en papir.

–Còdex patrístic: Còdex que conté tractats de dogma, moral, controvèrsia o apologètica escrits pels Sants Pares de l’Església.

–Còdex pergaminaci: Còdex escrit en pergamí.

–Còdex purpuri: 1. Còdex de pergamí els fulls del qual estan tenyits de color porpra. El text sovint s’escrivia amb tinta d’or o de plata (crisografia o argentografia). 2. Aquests manuscrits eren molt luxosos, per la qual cosa es feien per a emperadors i alts càrrecs de l’Església. Les anàlisis químiques realitzades han revelat que els pigments usats per tenyir el suport rarament eren porpra autèntica sinó succedanis més econòmics.

–Còdex reescrit: Còdex que ha estat utilitzat una altra vegada després de l’abrasió del primer escrit, el qual pot ser llegit en part o totalment gràcies a procediments òptics. Nota: Forma llatina: codex rescriptus.

–Còdex unicus: Obra textual de què només ha arribat fins a nosaltres un únic exemplar. És, per exemple, el que passa amb el Poema de Mío Cid.

–Codi: Llibre manuscrit, generalment anterior a la invenció de la impremta, format amb fulls plegats en dos i reunits en un o més quaderns cosits amb fil al llarg del plec.

–Codi anapistògraf: Còdex les fulles del qual estan escrites per una sola cara.

–Codi d’autoedició: Codi d’ISBN que es dona a qui vol fer una autoedició sense la intermediació d’una editorial.

–Codi de barres: Codi format per un conjunt de números i de línies verticals negres de gruixos diferents que conté informació relativa a un producte, per a la lectura de la qual cal utilitzar un lector òptic.

–Codi blanc: Codi musical que no té pauta o, quan més, té una sola línia, que serveix de guia al cantor.

–Codi diplomàtic: Llibre en què es copiaven íntegrament tots els documents que les entitats estatals, corporacions i fins i tot persones privades expedien en els seus negocis i els que rebien en el curs de la seva tramitació, especialment els que eren garantia d’un privilegi, propietat o dret.

–Codi escrit: Inventari de normes per a l’ús del llenguatge escrit.

–Codi estàndard americà o per a l’intercanvi d’informació: El mateix que “ASCII”.

–Codi factici: Volum format per la unió d’obres o documents de caràcter heterogeni, de la mateixa o de dates diferents, agrupats sense una intenció determinada. Poden haver estat enquadernats junts amb posterioritat a la seva composició per raons de conservació per un dels propietaris.           

–Codi gràfic: Inventari de signes del llenguatge escrit i de les seves combinacions.

–Codi ISBN: Número que identifica internacionalment una edició d’una obra publicada per un editor específic i que és únic per a aquesta edició. Té com a objectiu la identificació comercial de publicacions no periòdiques, independentment del seu format.

–Codi legal: Codi que conté compilacions de lleis civils i eclesiàstiques i els treballs addicionals, anteriors o posteriors, que els comenten.

–Codi miscel·lani: Volum que conté obres de diversos autors que observen una unitat formal o s’han agrupat amb una determinada intenció. Els textos poden haver estat copiats per una mateixa mà o per mans diferents de la mateixa època. En aquests casos, la distinció entre miscel·lani i factici resulta menys clara.

–Codi opistògraf: Codi les fulles del qual estan escrites per les dues cares.

–Codi pentagramat: Codi musical que té una pauta de cinc línies.

–Codi pergaminat: 1. Codi escrit en pergamí. 2. Realitzats principalment a Mesoàmerica, majoritàriament entre el 900 i el 1512. Alguns dels conservats són el Còdex de Dresden o el Còdex de París.

Es confeccionaven a base de paper amat o pell de cérvol i eren il·lustrats pels ‘tlacuilos’.

La temàtica recollia notícies antigues, així com elements astronòmics, històrics o d’administració i gestió.

–Codi precolombí: Llibres manuscrits testimoni de la cultura americana prèvia a la conquesta espanyola.

–Codi dels Sants Pares: Codi que conté tractats de dogma, moral, controvèrsia o apologètica escrits pels Sants Pares.

–Codi tetragramat: Codi musical que té una pauta de quatre línies, amb la clau de do o de fa al principi de cada melodia.

–Codi tipogràfic: Conjunt de normes ortotipogràfiques destinades a unificar criteris relatius a la presentació gràfica dels elements impresos.

–Codicil: 1.Tauleta emprada a l’antiga Roma, especialment la que s’utilitzava per escriure cartes. 2. Escrit que contenia una disposició ‘mortis causa’, originat en temps d’August i que es caracteritzava perquè al principi exigia menys solemnitats que el testament.

–Codicologia: 1. Ciència que té per objecte l’estudi dels còdexs en els aspectes materials i històrics que no es refereixin a l’escriptura de què s’ocupa la paleografia. 2. Estudi de l’estructura física del llibre, inclosos els còdexs, rotllos i fulls solts. S’ocupa tant dels materials (pergamí, papir, paper, tintes…) com de les tècniques d’enquadernació.  3. Ciència del llibre manuscrit que tracta de l’estudi arqueològic dels còdexs (també de llibres impresos antics), i de tots els components que permeten de refer-ne la història completa. Nota: La codicologia s’ocupa dels suports i materials escripturals, de la fabricació del llibre (plegat i composició dels quaderns, puntura, ratllat, construcció de la pàgina, etc.), de l’enquadernació, de la decoració, dels sistemes de còpia i transmissió del text, i de la seva restauració i conservació.

–Codicologia científica: Estudi de l’estructura física dels manuscrits.

–Codicologia històrica: Estudi de les biblioteques, col·leccions i catàlegs.

–Codificació: Número que s’assigna als documents per identificar-los i localitzar-los a l’arxiu. En aquest número es reflecteixen els diferents departaments, seccions o unitats administratives on s’ubica el document. Ve a ser l’equivalent a la “signatura” a la biblioteca.

–Coedició: Edició d’una o més obres en què intervenen dos o més editors conjuntament.

–Coedició internacional: Publicació d’una obra a diferents països o idiomes diferents, amb format i característiques iguals i utilitzant els mateixos gravats i il·lustracions.

–Coedició nacional: Publicació d’una obra per editors diferents d’un mateix país.

–Coeditar: Editar una obra en règim de coedició.

–Coeditor: Editor que intervé amb un altre o altres en una coedició.

–Còfia: 1. Pell (de vegades tela) del material cobrent de les tapes que es troba al capdavant o el peu del llom, i que va plana, cobrint les capçades i rematada als laterals per la “gràcia”.
2. Acabat dels extrems del llom dels llibres, obtingut doblegant la pell o tela sobre si mateixa i introduint-la cap endins, per tal de protegir la capçada.

–Còfia a la grega:  1. Còfia que sobresurt del tall. Deu el seu nom a trobar-se en  enquadernacions gregues. 2. Còfia formada sobre la capçada cosida a l’extrem dels quaderns, sense bisellar, i que sobresurt del tall del llibre.

–Cofre: Quadre de quatre llistons de fusta on a la premsa antiga encaixava la pedra en què es tirava el motlle.

–Coherència formal en cal·ligrafia: s’aconsegueix a partir de la relació harmònica entre els caràcters d’una mateixa font i s’aconsegueix a partir de la repetició d’elements que atorguen uniformitat: repetició d’elements comuns, terminals, acabaments i contrastos.

–Cohesió: Força d’atracció que actua entre molècules iguals i que en proporcionen als líquids i sòlids el comportament peculiar. Per exemple, en fulles d’autoadhesiu, aquest ha de tenir bona cohesió perquè no flueixi per les vores dels fulls i s’acabin enganxant.

–Cohesió gràfica: Propietat d’un text en què s’han aplicat les mateixes normes en els mateixos casos o semblants.

–Cohipònim: 1. De la cohiponímia o relacionat amb ella. 2. Unitat lèxica que guarda respecte a una altra relació d’hiponímia davant d’un hiperònim.

–Cohiponímia: relació semàntica entre dues o més unitats lèxiques el significat de les quals està inclòs en una altra denominada hiperònim; poma, cirera, pruna amb cohipònims en relació amb l’hiperònim fruita, i gerro, got, plat ho són en relació amb l’hiperònim recipient.

–Coixejar: Un llibre, desequilibrar-se per la desigualtat de les tapes.

–Coixí de daurar: Eina que serveix per sostenir i tallar els pans d’or utilitzats per daurar.

–Coixinet : 1.Signe tipogràfic de dues línies horitzontals que s’entrecreuen amb dues verticals més (#). Avui dia ho solen utilitzar en telefonia i en informàtica. 2. Sac de cuir de petites dimensions farcit de sorra o serradures i utilitzat pel burilista per afavorir la rotació de la làmina. Per obtenir línies corbes al gravat a burí es fa girar la làmina en sentit invers al que avança l’instrument. Aquest gir és possible col·locant sota el coure el coixinet. 3. Utensili emprat pel daurador per tallar, guardar, col·locar i manipular l’or en pans amb què decora o retola el llibre.

–Coixinet de gravar: Sac de cuir de petites dimensions farcit de sorra o serradures i utilitzat pel burilista per afavorir la rotació de la làmina. Per obtenir línies corbes al gravat a burí, es fa girar la làmina en sentit invers al que avança l’instrument. Aquest gir és possible col·locant sota el coure el coixinet.

–Cola: 1. Substància aglutinant d’origen animal o vegetal que porta aigua com a vehicle i únic diluent. 2. Producte que s’extreu de les carnasses (pells, ossos i tripes de bous, vaques, bens i conills) i que serveix per a encolar (impermeabilitzar) el paper. D’aquest tipus de cola, se’n diu cola a la gelatina i cola animal. Hi ha també la cola vegetal, preparada amb midons de farina o d’arròs, i la resina, que és un extracte de colofònia.

–Cola blanca: Material adhesiu, de base aquosa, PH neutre i assecat ràpid, que enganxa materials porosos com el paper, el cartró o la fusta. Se sol utilitzar en feines de manualitats o escolars. La que utilitzen els enquadernadors, encara que també se l’anomena de vegades com a “cola blanca”, en realitat és una “cola per a enquadernació” més resistent.

–Cola de conill: La cola de conill és un extracte proteic obtingut de pells de conill, amb conservants. Té un aspecte translúcid i gelatinós de color mel i té un gran poder d’adherència. És soluble a l’aigua i s’asseca quan aquesta s’evapora.
S’utilitza com a preparació de teles i com aglutinant d’altres emprimacions.
Actualment s’utilitza més el gesso per a emprimacions de teles o altres suports.

–Cola engrut: Material adhesiu, barreja entre cola i engrut. L’engrut fa que la barregi trigui més a assecar i que, per tant, es pugui treballar més temps amb el material mentre es col·loca al seu lloc. La cola dona més adhesivitat a l’engrut.

–Cola per a enquadernació: Adhesiu de base aquosa, PH neutre i assecat ràpid, que enganxa materials porosos com el paper, el cartró o la fusta. Més resistent que la típica “cola blanca” per a manualitats. Molt utilitzat en enquadernació per empastar i enganxar. Depenent del que s’enganxi, és recomanable aigualir o no la cola.

–Cola epoxi: Material adhesiu, preferentment per enganxar materials rígids com el plàstic, vidre, metall o ceràmica. Venen dividides entre adhesiu i enduridor i, abans de fer-la fora, ai que barrejar-los en quantitats iguals.

–Cola forta: Cola realitzada amb gelatina que s’utilitza calenta.

–Cola d’ossos: Gelatina extreta d’ossos.

–Cola d’origen animal: Material adhesiu que s’aconsegueix coent pells, carnassa i ossos d’animals. Asseca de forma lenta i és sensible a la humitat (la qual cosa les converteix en fàcilment reversibles). Entre les coles d’animals, la més utilitzada històricament va ser la “cola de conill”, realitzada coent restes d’aquest animal per treure’ls la “gelatina”. Per a restauració es pot utilitzar la cola d’esturió, que es treu de la bufeta natatòria d’aquest peix i que cal emulsionar-la amb goma de tragacant. Serveix per enganxar i restaurar pergamí o per restaurar pintures. Per restaurar pergamí també és convenient fer servir “cola de peix”, que s’extreu de la pell dels peixos, s’asseca i s’estira. És un material molt delicat i cal guardar-lo en un ambient estable d’humitat i calor. També per al pergamí serveix la “cola de pergamí”, que està fabricada amb restes de pergamins. És un adhesiu pur i amb PH neutre, molt convenient per a restauració.

–Cola de peix: Gelatina extreta de deixalles de peix.

–Cola de retall: Realitzada amb restes de pells. La més coneguda és la “cola de pergamí”.

–Cola de silicona líquida: Material adhesiu.

–Cola làtex: Material adhesiu.

–Cola PUR: Cola a base de polímer d’uretà. Utilitzada en “enquadernació PUR” per fer una enquadernació fresada més resistent.

–Colador: 1.Marc de fusta amb llistons transversals sobre els quals es col·loca una tela metàl·lica. Posat sobre els desaigües dels casells perquè s’hi escorri l’aigua, evita que la pasta es podreixi i es taqui. 2. Cubeta amb forats a la taula de base que s’usa a les impremtes per preparar lleixiu o per colar la pasta dels rodets, amb la qual cosa s’evita que surtin grumolls.

–Coladora: Baieta o saial que es col·loca sobre el reixat de la passadora. Serveix per a filtrar la cola quan s’omple el mullador.

–Coleta: 1. Addició breu a allò escrit o parlat, comunament a fi de salvar alguna omissió o de reforçar breument el que abans s’ha dit. 2. Paraula o part d’una paraula que falta en una línia i s’anota al següent.

–Coliferro: Eix que sosté l’arbre de la roda sobre els coixinets.

–Coll: 1. Ferro rodó. Col·locat als extrems dels corrons o cilindres de la màquina de fer paper, que es repenja sobre els daus o coixins. També se’n diu Espiga. 2. Traç de la ‘g’ minúscula que enllaça la part superior i inferior quan aquesta última posseeix trau

–Colla: Nom dels tres operaris que posen i treuen el paper de les planxes de zenc en setinar-lo.

–Col·laboració: Treball que aporta un col·laborador.

–Col·laborador: Company en la formació duna obra literària, tècnica, científica, artística, etc., generalment amb director general.

–Col·laborar: Escriure una obra amb un altre o altres.

–Col·lació: 1. Fórmula final que als codis indica el nombre de fulls o quaderns de què consta un volum. 2. Part de l’assentament bibliogràfic que descriu físicament el llibre o document. 3. Confrontació o comparació de dos manuscrits, impresos, edicions o exemplars duna mateixa obra. 4. Operació que efectuen els enquadernadors per assegurar-se que no falten ni sobren plecs, làmines o altre material d’un volum que s’ha d’enquadernar.

–Col·lació de textos: Confrontació que s’efectua per establir la versió més correcta entre les proporcionades per les diverses fonts.

–Col·lacionar: Verificar els plecs, una vegada doblegats, per comprovar que tots estan a l’ordre degut.

–Collage: 1. Imatge formada amb fragment d’altres imatges o materials. 2. Per a la tècnica de collage utilitzada en estampació vegeu “collagraph”.

–Collagraph: Tècnica additiva d’estampació que es realitza sobre qualsevol matriu (cartró, fusta, metall, plàstic..), sobre la qual es van enganxant (amb cua vinílica espessa o gesso) materials, entintant i estampant. De la mateixa manera es pot treballar amb tècnica subtractiva, traient elements que estaven a la matriu. Per matrius fetes amb materials absorbents és millor donar-li primer una capa de gesso per segellar-la. També és bo segellar el resultat final (per exemple, amb vernissos o laques a l’aigua) abans de passar a l’entintat, sobretot si s’han enganxat materials porosos com ara teles. Poseu acetat sobre la platina i sobre les mantellines perquè no s’embrutin en prémer-lo. Com que aquesta matriu amb elements superposats pot ser molt elevada és bo realitzar un llit d’acord, potser amb gomaespuma sota el feltre. Per al paper utilitzat en aquesta tècnica vegeu “paper per a collage”.

–Collatio (veu llatina): 1.Fase de preparació de l’edició crítica que segueix a la recensió, fase que consisteix a comparar el contingut dels materials de la tradició diplomàtica directa d’un text. 2. Confrontació textual i sistemàtica entre els diferents testimonis i les variants d’una obra, que es realitza en una edició crítica.

–Col·lecció : 1. Conjunt de textos independents que junts formen un tot coherent. Poden estar reunits en un mateix llibre o per separat. Quan són en un mateix llibre vegeu “llibre miscel·lani”. 2. Conjunt d’estampes reunides per una persona o una institució d’acord amb un criteri determinat: cronològic, de pertinença a una escola o artista, estètic, temàtic, geogràfic, etc. Per exemple, la “Col·lecció Antonio Correa” o la col·lecció d’estampes de la Calcografia Nacional. Per facilitar la conservació i l’estudi d’una col·lecció el propietari ha d’imposar-se una sèrie d’actuacions que van des de l’adquisició selectiva, fins a l’inventari i la catalogació, el dipòsit o l’emmagatzematge, la conservació i la restauració, la posada al servei de l’investigador, etc. Encara que emprat, de vegades, com a sinònim de sèrie el seu significat és diferent. 3. Llibres d’una editorial que estan reunits per tenir una mateixa temàtica, seguint un pla editorial.

–Col·lecció acabada: Col·lecció que ha editat el seu darrer volum.

–Col·lecció d’actes: Edició diplomàtica d’actes emanades d’una mateixa cancelleria o d’un mateix autor, o bé que concerneixin una mateixa persona física o moral, una localitat, una regió o un assumpte.

–Col·lecció de biblioteca: Conjunt del material bibliogràfic que una biblioteca posa a disposició dels seus usuaris.

–Col·lecció canònica: Compilació de les disposicions de l’Església, especialment les dels concilis.

–Col·lecció completa: Col·lecció a la qual no li falta cap dels seus volums, si ha estat publicat.

–Col·lecció de dipòsit: Col·lecció de materials d’un sol editor o propietari, situada en una biblioteca per preservar-la i posar-la a disposició del públic.

–Col·lecció documental: Conjunt de peces reunides per l’esforç voluntari d’una persona, freqüentment present als arxius per donació o compra.

–Col·lecció editorial: Col·lecció, conjunt d’obres d’iguals característiques.

–Col·lecció enciclopèdica: Conjunt de monografies, tractats, estudis, etc., editats en volums amb iguals característiques físiques.

–Col·lecció especial: Nom que es dona en algunes biblioteques nord-americanes a la col·lecció de llibres rars.

–Col·lecció factícia: Volum format amb peces heterogènies la reunió arbitrària de les quals sota una mateixa enquadernació només es justifica per necessitats de conservació en una biblioteca o arxiu, no per una relació natural existent entre elles.

–Col·lecció de ferros: Conjunt de ferros que té un taller d’enquadernació. Pel seu alt preu, només els tallers grans o antics poden tenir una bona col·lecció i, per tant, fer decoracions més riques en motius.

–Col·lecció fixa: Col·lecció de llibres remesos per una agència central a una unitat de destinació on es conserva com a unitat bibliogràfica.

–Col·lecció heterogènia: Col·lecció formada per peces copiades en dos llocs o dues èpoques diferents.

–Col·lecció homogènia: Conjunt de textos independents copiats d’un mateix volum per una mateixa persona en un mateix lloc o època.

–Col·lecció incompleta: Col·lecció a la qual li falta algun volum dels que la formen si ha estat publicat.

–Col·lecció de laboratori: Grup de llibres que en una institució d’ensenyament serveixen com a material auxiliar per a l’ensenyament de certes matèries, classes pràctiques, exercicis d’experimentació, etc.

–Col·lecció local: Part d’una biblioteca, especialment a les públiques, que recull i organitza qualsevol tipus de documentació que faci referència a una zona geogràfica, la finalitat de la qual és oferir als usuaris totes les fonts d’informació sobre qualsevol aspecte de la vida i història d’aquesta zona.

–Col·lecció de lliure accés: 1. Col·lecció d’una biblioteca a la qual el públic hi pot accedir lliurement. 2. Conjunt de llibres recents o d’interès general d’una biblioteca col·locats en prestatges oberts, generalment al departament de circulació.

–Col·lecció de llibres rars: Conjunt de material bibliogràfic separat de la col·lecció general d’una biblioteca per la seva raresa, fragilitat, valor o altres causes.

–Col·lecció de manuscrits: Conjunt de manuscrits d’orígens diversos, sense enllaç entre ells, reunits per un particular, una biblioteca o un museu.

–Col·lecció morta: Col·lecció que ja no es publica, encara que els llibres que la formen poden seguir venent-se i fins i tot reimprimint-se o reeditant-se.

–Col·lecció oberta: Col·lecció el nombre de títols de la qual no ha estat fixat per endavant.

–Col·lecció organitzada: Col·lecció de textos o d’unitats codicològiques la reunió de les quals respon a una intenció determinada.

–Col·lecció popular: Col·lecció formada amb obres a preu reduït per ser difoses preferentment a través de quioscs o llocs de diaris.

–Col·lecció de recerca: Nom que donen algunes biblioteques nord-americanes al conjunt de llibres rars objecte d’estudi pels investigadors, en lloc de Col·lecció de llibres rars.

–Col·lecció en reserva: Conjunt de llibres que per les seves característiques externes o internes tenen especial valor històric, artístic, etc., com manuscrits, incunables, llibres antics, etc., que raríssimes vegades es presten

–Col·lecció tancada: Col·lecció el nombre de títols de la qual ha estat fixat per endavant.

–Col·leccionable: Que es pot col·leccionar.

–Col·leccionador: Que col·lecciona. Tb es diu Col·leccionista.

–Col·leccionar: Formar una col·lecció.

–Col·lectació: Acció de col·lectar.

–Collectània: Recull de treballs sobre una o més matèries d’un o més autors.

–Col·lectar: reunir en un o més toms obres abans soltes.

–Col·lector: Persona que fa una col·lecció. Tb es diu Compilador.

–Col·lema: Qualsevol de les peces de papir que s’uneixen per formar un rotlle.

–Col·lesi: Punt d’unió entre dos fulls d’un volum o d’un rotlle.

–Col·locació: 1. Instal·lació dels materials bibliogràfics i documentals en el seu lloc de la biblioteca. 2. Ordenació de documents segons un pla preestablert. 3. Combinació freqüent de paraules: tant se val; tant millor; què tal?

–Col·locació alfabètica: Sistema per a la instal·lació de llibres en una biblioteca per ordre alfabètic, que pot ser d’autors o de títols.

–Col·locació espaiada: procediment de col·locació d’arxius, reservant espais lliures entre els fons, les sèries i les subsèries per inserir-ne els increments successius.

–Col·locació fixa: Mètode per instal·lar llibres assignant a cadascun un lloc en funció del format, color de la coberta, ordre d’ingrés a la biblioteca, etc.

–Col·locació per mida: Mètode de col·locació fixa de llibres en una biblioteca segons la mida.

–Col·locació movible: Sistema de col·locació de llibres en una biblioteca de manera que permeti la intercalació de volums entre els de matèries afins.

–Col·locació per ordre d’adquisició: Mètode de col·locació fixa que consisteix a instal·lar els llibres d’una biblioteca per l’ordre en què hi ingressen.

–Col·locació relativa: Mètode de col·locació movible segons el qual la instal·lació dels llibres en una biblioteca s’efectua d’acord amb la seva temàtica i les relacions mútues, cosa que permet intercalar nous volums entre els existents.

–Col·locació sistemàtica: Instal·lació dels llibres en una biblioteca d’acord amb un sistema de classificació, que pot ser la classificació decimal universal (CDU) o una altra.

–Col·loqui: Discussió que de vegades segueix a una dissertació sobre aspectes del que s’hi tracta.

–Colofó: 1. Conjunt d’indicacions que figuraven al final de la darrera columna dels rotllos o volums amb el títol de l’obra i el nombre de fulls i línies escrites. 2. Fórmula final d’un còdex en què el copista esmentava el lloc, la data de la còpia o tots dos. 3. Indicació col·locada al final d’un llibre imprès, generalment a la pàgina senar següent a l’última impresa, en què se solen fer constar dades com el nom de l’impressor, lloc i data de la impressió, festivitat del dia i altres circumstàncies o comentaris. El primer del que es té notícia és l’imprès al llibre proto-tipogràfic de Fust i Schoeffer, Psalmorum Codex, Mainz, 1457, on hi ha la considerada primera errata en un llibre imprès, doncs en el títol en contes de Psalmorum posa Spalmorum, en l’edició de 1459 ho van posar bé. 4. Peu editorial que de vegades es col·loca en aquesta mateixa posició. Avui dia es manté en edicions numerades o amb alguna característica especial.

–Colofònia: Resina de color groc pàl·lid extreta del pi o de l’avet, que s’utilitza en el gravat a l’aiguatinta. Després d’un procés de depuració (separació de la trementina), en queda una massa amorfa que es dissol amb aigua calenta i es barreja amb la pasta de paper amb certes proporcions de sosa càustica o carbonat sòdic. És una bona cola per al paper. Ja se’n coneixia l’ús en el segle XIV.

–Colom: Taca que tenen alguns fulls de paper quan no han quedat ben amarats per la cola.

–Colometria: 1. Disposició de les línies d’escriptura per destacar l’estructura mètrica d’un text en vers, que consisteix a fer començar cada vers a l’inici de la línia i distingir el començament de cada estrofa. 2. Mètode usat a l’Antiguitat per al còmput del treball dels copistes de manuscrits.

–Color: 1. Impressió que la llum variablement reflectida per la superfície dels cossos produeix en l’ull. Nota: Els colors primaris són aquells en la composició dels quals no participa cap altre dels colors de l’espectre. Els colors secundaris són aquells en la composició dels quals participen dos o més colors de l’espectre. Els colors complementaris són el conjunt de dos colors la mescla additiva dels quals, en proporcions adequades, dona com a resultat el blanc. 2. Substància que s’usa per pintar, tenyir, etc. 3. Tinta, exclosa la corresponent al negre, amb què es pot imprimir un text o una il·lustració.

–Color absolut: Descripció d’un color feta de manera colorimètrica, sense referència a factors externs.-Color calibrat: Colors l’aparença objectiva dels quals s’ha variat tenint en compte un espai de color concret.

–Color clau: A impremta el color negre.

–Color complementari: 1. Color la barreja del qual amb un altre en proporcions adequades d0na llum blanca a la síntesi additiva i negre a la síntesi sostracció. 2. En òptica, els dos colors que, units, donen com a resultat gris o blanc. 3. A la pintura, el color complementari d’un color primari s’obté barrejant els altres dos colors primaris a parts iguals.

–Color compost: 1. Color que es deriva de la síntesi dels colors primaris. 2. En preimpressió, el material de color que no està separat (que no està format per separacions en color ja fetes). El contrari és el color pre-separat, que és una pràctica que actualment no es recomana per a l’intercanvi d’arxius, encara que en altres èpoques no era inusual.

–Color directe: En arts gràfiques, color aconseguit en impremta usant una tinta directa (ja barrejada pel fabricant). Aquests colors donaran uns colors que tenim ja catalogats a les “cartes de color”, per la qual cosa sabrem així el resultat final que donaran. Tot i això, el material sobre el qual s’imprimeix afecta el color real.

–Color especial: Color de tinta d’impressió realitzat per a un treball en particular. Va per separat de la quadricromia.

–Color de fons: Color d’una imatge que no té la figura principal.

–Color fugitiu: El que és poc sòlid.

–Color intens: Color imprès amb alt poder de coloració.

–Color llis: Color uniforme, tintat a un sol color i sense zones difuminades.

–Color en massa: Impressió amb la màxima intensitat de color.

–Color metamèric: El que té la propietat del metamerisme, que canvia de tonalitat depenent de la font d’il·luminació.

–Color multito: En impremta, els colors definits amb més colorants que els quatre habituals de quadricromia (Cian, Magenta, Groc i Negre). Usualment, els colorants extra solen ser Taronja (Orange), Verd (Green) i Violeta (Violet), per això les sigles CMYKOGV. Les separacions de color resultants són set.La definició de colors usant tintes multito es fa actualment amb perfils de color de sortida (output) de dispositiu (device) de tipus impressora (“prtr”). Aquests perfils de color multito, multicanal o de gamma ampliada (extended gamut) són un tipus de perfils de N-components als seus colorants. Encara són inusuals, però la popularització de sistemes d’impressió CMYKOGV els fa més freqüents, especialment en la impressió d’etiquetes i embalatges de productes.L’avantatge principal d’usar colors multito és que amb un conjunt restringit de colorants es pot cobrir una gran quantitat de tons que abans només estaven disponibles usant tintes directes. Això, combinat amb l’ús estandarditzat de catàlegs de color i de perfils de color adequats permet abaratir costos sense perdre qualitat. També s’anomena color de gamma ampliada, color de gamut (gamma de colors reproduïble) ampliat o similars.

–Color no reproduïble: El que no es pot reproduir mitjançant la gamma estàndard de colors de quadricromia.

–Color pla: Zona impresa sense variacions tonals, impresa amb un color pre-mesclat.

–Color primari: 1. Color que barrejat amb un altre dona com a resultat la llum blanca. 2. Color base que s’utilitza per compondre altres colors. En impressió són el cyan, el magenta i el groc (que, juntament amb el negre, formen la quadricromia), que són colors primaris subtractius. També hi ha tres colors primaris additius (vermell, verd i blau), que són els coneguts com a RGB i que es fan servir en pantalles d’ordinador. / A l’antiga tradició pictòrica, eren el vermell, el blau i el groc.

–Color de qualitat d’oficina: Qualitat del color pròpia de treballs d’oficina, amb impressores d’ús casolà i una qualitat normal.

–Color de realç: Color diferent del negre al costat del que s’imprimeix per destacar zones o textos.

–Color secundari: Color obtingut amb la barreja de dos colors primaris o bàsics.

–Color sòlid: Tinta impresa al 100% de densitat.

–Color tipogràfic: To de gris de la superfície d’un bloc tipogràfic format per la juxtaposició de tons negres, lletres i blancs, que contrasta amb el color del suport quan aquest és blanc.

–Coloració del paper: Donar un color al paper de forma uniforme. Es pot realitzar en pasta (tant a la tina de mescla o en una dosificació en continu d’una dissolució o dispersió aquosa de colorant), o en superfície mitjançant la ‘size press’.

–Colorant: Substàncies capaces de donar color a altres materials. Poden ser pigments o tints. Els trobarem en pintura, tinta o vernís.

–Colorímetre: Aparell de mesurament i control, fotosensible, que mesura el color. Es basa en estàndards “CIE” i està compost, principalment, de: sistema d’il·luminació (que il·lumina la mostra de color), sistema de captació (que capa els senyals cromàtics) i un sistema de processament (que transforma els senyals cromàtics en components elèctrics que donen un valor de la mostra). Serveix per verificar que el color que ha estat reproduït és el que volíem (dins unes toleràncies). Amb el colorímetre sobre una tira de control es pot obtenir: els valors triestímul XYZ, les funcions “lab”, les funcions luv i el “delta E”. Són adequats per al calibratge del color de pantalles d’ordinador.

–Colorit: Combinació de colors en una pintura i l’art de combinar-los.-Colorimetria: Estudi científic del color, determinant-ho per mitjà de valors. El mesurament es realitza amb un “aparell de mesurament i control” anomenat “colorímetre”. L’únic estàndard acceptat a nivell mundial és l’espai cromàtic CIE.

–Colors: Fulls de paper que, per algun defecte durant el procés de fabricació, no han quedat uniformement blancs.

–Colors anàlegs: Colors la composició dels quals comparteix un color primari additiu i un altre de sostracció./ Per extensió, colors que es troben adjacents en una roda de color, un dels quals és un color primari.

–Colors càlids: Els colors càlids són aquells compresos en una paleta de grocs i vermells. Així, bàsicament són colors càlids els grocs, els ataronjats, vermells, marrons i ocres.

Un color freds pot ser càlid en funció dels colors que l’envolten, encara que en aquest cas aporta una riquesa extra de matís. Les paletes de colors freds i / o càlids ens ajuden a expressar més encara sensacions globals en una imatge. Així, una paleta freda és idònia per ressaltar la vida dura al mar, la pluja i les tempestes, el fred i la humitat. En canvi, una paleta càlida transmetrà millor la sensació d’un dia assolellat, de calor, de tranquil·litat, de naturalesa …

–Colors freds: Els colors freds són aquells compresos en una paleta de verds i blaus. Així, bàsicament són colors freds els blaus, els verds (més aviat foscos perquè també poden ser càlids si tendeixen a grocs o ocres), els violetes … Podem veure el gràfic següent per entendre’ls millor:

Els colors freds representen el fred, la llunyania i l’harmonia. Com deia abans, el blau representa el cel, l’aire i l’aigua. Els tons freds es perden en la llunyania (al contrari que els càlids) i agrupen els colors desaturats, apagats i sense vida.

–Colportage (veu francesa): Comerç ambulant de llibres.

–Colporteur: (veu francesa) Venedor ambulant de llibres.

–Colradura: Material per donar a la plata aparença d’or. A la plata tractada així se l’anomena “plata colrada”.

–Columna: 1. Figura vertical que formen les successives línies de text duna prova o pàgina. 2. Part d’una pàgina quan el text es divideix de dalt a baix en dues o més porcions. 3. Gènere periodístic interpretatiu que consisteix en una crònica o comentari signat, de periodicitat, presentació i localització fixes, en què es tracten temes variats. 4. Cadascuna de les parts en què es divideix verticalment la disposició del text per mitjà d’una ratlla o d’un espai en blanc i on les línies d’escriptura de cada part són d’igual longitud. Nota: Als rotlles, el text és disposat en sentit paral·lel a les fibres horitzontals, de manera que constitueix una sèrie de columnes o pàgines.

–Columna del bestiari: Columna o pilar, especialment el d’època romànica, en el fust del qual apareixen animals lluitant entre si o amb éssers humans.

–Columna falsa: 1. En composició tipogràfica, la columna que és d’una amplada diferent de la resta del “columnari”. Se sol utilitzar en “especejaments”. 2. En composició tipogràfica, la columna que té una amplada diferent de la prevista com a normal en una maqueta; per exemple: En una composició a tres columnes de 12 piques d’amplada, una columna a 14 piques és una “columna falsa”. És un recurs molt habitual en disseny gràfic (per exemple, per a especejaments), però convé no abusar-ne perquè la sensació de columnata ordenada no es perdi.

-Columna matussera: Columna el text de la qual no té divisions en paràgrafs.

–Columnari: En composició tipogràfica, conjunt de columnes d’una caixa tipogràfica. Solen ser totes d’una mateixa amplada, excepte quan s’hi inclou alguna “columna falsa”.

–Columnisme: Tendència del periodisme modern a la utilització del gènere columna.

–Columnista: Periodista o col·laborador que té a càrrec seu, amb caràcter permanent, una columna especial d’una publicació per efectuar comentaris que porten la seva signatura.

–Com a nou: A la llibreria antiquària i d’ocasió, terme amb què s’indica que el llibre que s’ofereix està físicament com quan es va publicar.

–Coma: 1. Signe de puntuació que serveix per indicar la separació de frases o elements més curts d’una pregària. 2. Signe que es fa servir en matemàtiques per separar els enters i els decimals. 3 Misericòrdia, peces als seients dels cors de les esglésies. 4.Signe semblant a una gran coma amb dos punts, traçada a la dreta del ‘bene valete’.

–Comandita: Societat que antigament formaven dos o més operaris per realitzar un treball a preu fet.

–Comando: Instrucció que s’introdueix a l’ordinador perquè faci una acció.

–Combinació: 1. Als diccionaris, conjunt o agregat de vocables que comencen amb unes mateixes lletres i van col·locats per ordre alfabètic; per exemple, els que comencen per Ab, ba, ca, etc. 2. Reunió, en un mateix gravat, de dibuixos de línia i de mitges tintes. 3. Unió en línia de diversos elements tipogràfics per obtenir-ne un altre de més ampli.

–Comèdia solta: 1. Imprès d’unes quantes pàgines que conté una única obra dramàtica, generalment una comèdia. 2. Les primeres edicions són del segle XVII. Estan concebudes per a un públic de poder adquisitiu baix. El seu enorme èxit editorial dona lloc a altres productes editorials literaris.

–Comentar: Explanar, declarar el contingut d’un escrit perquè s’entengui amb més facilitat.

–Comentari: 1. Observació oral o escrita per explicar, il·lustrar o criticar el sentit duna obra, discurs, etc.  2. Text explicatiu o crítica desenvolupada.

–Comentari bibliogràfic: Informe oral o escrit sobre un llibre realitzat per un estudiant amb el propòsit d’estimular un diàleg entre alumne i professor.

–Comentari col·lectiu: Crítica o ressenya en què s’analitza un grup de llibres que tracten de matèries afins.

–Comentari crític: Observació que s’afegeix a la fitxa bibliogràfica duna obra en una bibliografia o nota bibliogràfica.

–Comentari de textos: Enfocament que en la crítica literària utilitza el mètode d’anàlisi literari.

–Comentarista: persona que fa o escriu comentaris.

–Cometa: 1, Part del llibre. Capçada feta de forma mecànica sobre una cinta. 2. Element simple que forma part de les cometes llatines (< >) i angleses ( ʻ ), tant les d’obertura com les de tancament.

–Cometes: 1, Formes de les cometes que consten de dos elements simples, com les llatines (« ») o les angleses (“ ”), tant les d’obertura com les de tancament. 2. Signe auxiliar de la puntuació que adopta diverses formes segons les funcions. 2. Signes tipogràfics que serveixen per marcar una paraula o paràgraf col·locant-se al principi i al final. N’hi ha de diferents estils i cadascuna té un sentit diferent. El problema és que unes normes unificades no estan estipulades, i poden canviar depenent del país o del manual d’estil de l’editorial. Les senzilles estan formades per una sola marca, a la mateixa zona que un “apòstrof”, però es diferencia d’aquest per estar corbada. A les fonts ISO estàndard s’inclouen quatre formes de cometes guillemot (angulars) i sis cometes anglo-germanes, que poden ser dobles o individuals.  

–Cometes alemanyes: Cometes formades per dues comes per obrir i dues cometes simples d’obertura per tancar, en ambdós casos foses en una sola peça ( „ “). 2. Cometes llatines usades de forma contrària a com s’utilitzen en les altres llengües: les d’obertura per tancar i les de tancar per obrir ( »  « ).

–Cometes angulars: Cometes senzilles formades per dos angles de la mida de les cometes llatines, un d’obertura (<) i un altre de tancament (>).

–Cometes dobles: Signe auxiliar de la puntuació utilitzat per indicar el principi i el final duna part de text que constitueix una cita. Són dobles les cometes llatines i les angleses.

–Cometes italianes: Forma les cometes dobles que s’assemblen a les llatines però sense angle, és a dir, lleugerament arrodonides: ( (( )) ).

–Cometes marginals: Cometes de seguir que comencen al principi de cadascuna de les línies d’una cita composta en paràgraf a part.

–Cometes volants: En composició tipogràfica, justificar el text a l’esquerra, alineat al nivell del text i no per les cometes.

–Còmic: Història explicada mitjançant una successió de vinyetes que contenen il·lustracions i text alhora.

–Còmic-book: Quadern de tires dibuixades, normalment imprès en colors.

–Còmic Sans: La tipografia odiada per excel·lència, pel seu abús entre aficionats. Imita el tipus de lletra dels còmics.

–Comitè de lectura: Grup de persones que té per funció assessorar l’editor sobre les obres que cal publicar en una línia determinada.

–Comitent: Persona o institució que encomana la realització d’un llibre.

–Comix (veu anglesa): Còmic de finalitat política i revolucionària situat al camp de l’underground i contracultural.

–Comodí: Moble que es fa servir en impremta per guardar caixes, en especial les de titulars, versaletes, etc.

–Compacte: 1. Sistema de prestatges mòbils desplaçables sobre unes guies que forma un conjunt tancat i que és utilitzat per raons d’espai o de seguretat en l’emmagatzemament dels llibres. 2. Impressió que en poc espai té molta lectura. 3. Ajustat, apinyat. 4. Text maquetat o imprès sense interlínies.

–Compaginació: Conversió d’un text continu en parts ordenades i complementades amb altres elements gràfics i tipogràfics que anomenem pàgines.

–Compaginació automàtica: Sistema de compaginació realitzada per mitjà d’un programa informàtic la funció del qual és facilitar les tasques de formació de pàgines. No hi ha actualment cap programa informàtic que realitzi aquesta funció automàticament (malgrat el que anuncia el sintagma d’entrada d’aquest article). Els programes de compaginació actuals ( PageMaker, QuarkXPress, InDesign, etc.) ajuden a compaginar, faciliten enormement la tasca, però qui compagina no és el programa, sinó el professional que realitza la compaginació,

–Compaginació clàssica: estil de compaginació que disposa els elements centrats, aplica blancs proporcionats i els gravats segueixen el ritme del text, ocupant fins i tot arracades per aprofitar millor el paper.

–Compaginació complexa: Compaginació en què, a més del text general de l’obra, intervenen altres elements gràfics com figures, taules, quadres, fórmules, notes, bibliografies, intercalats, etc.

–Compaginació convergent: Disposició especial de les pàgines en obres en dues llengües o amb dos continguts que s’hi oposen, de manera que les pàgines finals de tots dos treballs venen a ajuntar-se, invertides al centre del llibre o fullet.

–Compaginació electrònica: Tècnica per a la compaginació per mitjà d’un ordinador i un programa de compaginació, auxiliat per programes de disseny com CorelDraw i Illustrator o d’il·lustració com a Photoshop.

–Compaginació lliure: Estil de compaginació en què es juga amb diferents esquemes de disposició de masses i blancs, de manera que es puguin aconseguir bells efectes de conjunt amb el màxim aprofitament dels mitjans de què es disposa.

–Compaginació moderna: Estil de compaginar en què es prescindeix de les arracades, es juga amb els espais en blanc com a element decoratiu (sobrietat no manca d’elegància), es canvia de ritme en els casos precisos, etc.

–Compaginació modular: Procediment de compaginació que se serveix de la divisió de la taca o caixa de composició en un nombre determinat de parts iguals, a manera de quadrícules, que agrupades en diferents quantitats i formant diferents figures (prolongades, apaïsades o quadrades) permeten crear uns models de mides tant per al text com per a quadres o il·lustracions.

–Compaginació pàgina per pàgina: Compaginació en què se segueix el model d’una compaginació anterior de la mateixa obra, en la pròpia llengua o en una estrangera.

–Compaginació en pantalla: Compaginació que es realitza en ordinador i els resultats de la qual s’observen en pantalla.

–Compaginació senzilla: Estil de compaginació que consisteix en la formació de pàgines que es componen de text seguit, gairebé sense interrupcions.

–Compaginada: prova obtinguda de les pàgines d’un llibre compaginat.

–Compaginador: Caixista que compagina (Tb es diu Ajustador, Caixista ajustador, Caixista compaginador, Caixista muntador, Muntador, etc.). 2. Autoeditor que compagina un text, al qual afegeix quadres, taules, notes, il·lustracions, etc., els resultats dels quals veu a la pantalla. 3, Persona que compagina. 4. Programa informàtic que es fa servir per compaginar.

–Compaginar: 1. Formar pàgines amb els textos compostos, disposats en galerades i corregits tipogràficament, als quals s’afegeixen les il·lustracions, els quadres o les taules, etc., que l’obra porti, ajustant-se a unes mesures predeterminades, seguint unes instruccions (la pausa o maqueta9 i complint les normes bibliològiques i tipogràfiques per obtenir un treball bonic i harmònic 2. Disposar els materials d’una pàgina amb cert art perquè resulti ben ordenada, harmònica i equilibrada, en funció d’un estil.

–Company: 1. Ajudant del premsista. 2. Membre duna associació de compositors.

–Compartiment: En ornamentació, subdivisió delimitada d’una superfície decorada.

–Compartimentar: En ornamentació, subdividir en compartiments separats per línies.

–Compàs: 1- Instrument format per dos braços articulats d’obertura variable, emprat per traçar arcs de circumferència, per prendre distàncies, etc. 2. Instrument que serveix per fixar els marges d’un plec en donar-li la imposició. 3. Punxó que s’utilitza a la còpia de còdexs per marcar amb punts els intervals de les línies i columnes de text.

–Compàs de cargol: Eina d’enquadernació. Compàs de proporció que té diverses utilitats en enquadernació. Com que té un cargol d’obertura, que l’ajusta a una mesura en concret, s’utilitza per mantenir una mateixa mesura i marcar-la gràcies al compàs sobre la superfície. El compàs d’enquadernació té dues puntes, al contrari del que es fa servir per pintar, que té una sola punta i a l’altra hi ha una punta de llapis o trencador. Perquè el compàs no faci malbé el material en usar-lo, se sol deixar una punta roma i una altra no, de manera que la que està esmolada deixa la marca i la roma va seguint una línia sense marcar-se (per exemple, el cant del llibre) .

–Compàs de gruixos: Compàs amb les cames corbades i convergents que permeten amidar el gruix de les peces i marcar punts oposats, que s’utilitza pera fer correccions.

–Compendi: Exposició resumida del més substancial duna matèria.

–Compensar: Distribuir els espais en blanc entre lletres, paraules o línies de manera que es tinguin en compte les amplades específiques de cada lletra (posant més blanc on l’amplada és menor per igualar la distància amb els que tenen més ample).

–Competència: capacitat d’un locutor o auditor ideal adult per emetre o percebre i comprendre un nombre de frases que majoritàriament no ha pronunciat ni sentit abans.

–Compilació: Obra composta per informacions tretes d’altres obres. Encara que no hi ha una forma estricta de classificar aquest tipus d’obres, sí que es fan servir alguns termes determinats per a una compilació concreta. En general, “florilogi” o “florilegi” es refereix al compendi de cites seleccionades amb un criteri. Una cosa semblant, amb el sentit de llibre que està constituït per fragments d’un autor o de diversos, seria l’analecta, l’excerpta o la selecta. Per la seva banda, la “crestomatia” seria el florilogi compost per fragments literaris seleccionats i dirigits a l’ensenyament. I l’antologia seria el llibre on es reuneixen cites o extractes de l’obra de diferents autors que semblen rellevants des del punt de vista literari. Algunes antologies han marcat l’inici de moviments literaris que estaven incipients, però altres cops reuneixen textos de moviments ja existents.

–Compilador: Persona que reuneix en una sola obra diverses obres separades.

–Compilar: 1. Reunir en una sola obra parts, extractes o matèries d’altres publicacions o documents. 2. Reunir en col·lecció diverses obres o parts d’obra d’un o més autors. 3. Reunir diversos documents per formar els expedients o lligalls.

–Compleció: Acció de completar un text literari o un document incomplets.

–Compondre: 1. reunir lletres tipogràfiques i espais per formar paraules, línies i paràgrafs, al conjunt de la qual anomenem text i serveix per formar pàgines, capítols, llibres, publicacions periòdiques, fulletons, etc. Tb es diu Llevar lletra. 2. Formar text mitjançant la pulsació d’un teclat de linotípia. Tb es diu Picar. 3. Formar text mitjançant la pulsació de les tecles d’un teclat per a la perforació d’una cinta, com ara la telelinotípia, la monotípia i la fotocomposició. 4. teclejar un text mitjançant un teclat, un programa de tractament de textos o un compaginador i una pantalla d’ordinador. 5. Formar una pàgina posant en ordre línies de text, filets, material de blancs i quants elements gràfics hagin d’aparèixer-hi. 6. Fer, formar, produir les obres. 7. Formar un llibre o publicació ajuntant tots els seus components (textos, ornamentacions, il·lustracions, quadres, notes, etc.) i col·locant-los en certa manera i ordre. 8. Formar un diccionari ajuntant-ne ordenadament els components. 9. Formar un motlle posant en ordre línies, filets, blancs i altres elements gràfics que hi contribueixen. Tb es diu Compondre un motlle.

–Compondre a duo: Compondre dos caixistes en un mateix paràgraf, calculant cadascun on acabarà l’altre la línia.

–Componedor: 1. Eina en forma de llistó o regla d’uns trenta centímetres de llarg, amb una vora, una corredissa graduable i un topall en un dels seus extrems, que serveix per reunir una a una les lletres i espais que es prenen de la caixa i amb què es formen línies de composició. 2. Eina que usen els enquadernadors per compondre els textos que han d’imprimir als lloms i als plànols de l’enquadernació. 3. Part de la linotípia on s’ajunten les matrius i espais de falca per formar una línia. 4. Utensili de fusta, llarg, que les emplanadores usen a les foses per formar les fonts de tipus d’acord amb les indicacions de la pòlissa corresponent.5. Que compon.

–Componedor ample: Componedor on hi caben quatre línies del cos 12.

-Componedor de cargol: Componedor en què la peça que subjecta el topall movible és un cargol.

–Componedor estret: Componedor on només hi cap una línia del cos 12. Tb es diu Componedor francès.

–Componedor de fusta: Componedor especial per a composicions de text per a cartells i titulars molt llargs.

–Componedor graduat: Componedor que té un dels costats graduat en punts tipogràfics.

-Componedor gran: Componedor on hi caben sis línies del cos 12. Tb es diu Componedor flamenc.

-Componedor de palanca: Componedor el topall del qual mogut va subjecte amb una palanca.

–Componedor universal: Aquell que serveix per a tipus de diferents mides gràcies a una plaqueta metàl·lica que s’obre i es tanca per ajustar-se al tipus. En aquest cas, els tipus s’ajusten per mitjà d’una clavilla al front i no al lateral.

–Componedor de volant: Aquell componedor de mà on es poden posar tipus de volant de daurar, que són més alts.

–Componedor a la xina: Aquell que serveix per “daurar a la xinesa”, i on entra un sol “tipus”.

–Component del gris: En impressió en “quadricromia”, la suma del valor mínim comú dels tres colors, necessari per formar un “to neutre”. No és realment igual a aquest to, ja que la imperfecció de les tintes reals dona un resultat aproximat. Caldria posar una mica més de cian depenent de les tintes utilitzades.

–Comporta de les caixes de desaigua: Porta que, col·locada a les conduccions d’aigua de les màquines de fer el paper, baixa verticalment.

–Composició: 1. Acció de compondre. 2. reunió de lletres i espais per formar paraules, línies, línies, galerades i pàgines. 3. obra científica, literària o musical. 4. Conjunt de línies, galerades i pàgines, abans de la imposició. 5. Conjunt de línies que formen les galerades o les pàgines o una part. 6. Secció del taller d’impremta dedicat a compondre els textos. 7. Conjunt de motlles disposats per a la impressió. 8 Barreja de les matèries primeres (fibres, càrregues, etc.) que entren en una qualitat de paper o cartró. 9. Filet de composició. 10. Disposició dels diferents elements que formen una obra artística. 11. Organització de les formes, els espais i els colors dins el format del dibuix o la pintura. S’han de tenir en compte les relacions entre el color i la forma, la simetria o asimetria, el moviment, el ritme, etc.

–Composició alineada: Composició alineada de paràgrafs que no tenen sagnia.

–Composició alineada a la dreta en cal·ligrafia: L’alineació vertical té lloc a la dreta. Aquesta composició és efectiva per dotar de tensió un disseny d’una manera una mica imprevista. Tanmateix, cal pràctica per establir amb precisió l’amplada de les lletres i l’espai entre elles. S’empra per a textos curts, com a capçaleres.

–Composició alineada a l’esquerra en cal·ligrafia: Totes les línies parteixen d’un marge recte a l’esquerra, que atorga un efecte de força al costat esquerre i de suavitat al dret. Les línies no han de ser gaire desiguals i cal evitar les separacions entre paraules. Aquesta composició és molt versàtil, aplicable tant a poesia com a prosa.

–Composició asimètrica en cal·ligrafia: Aquesta composició no segueix una alineació preestablerta i, tanmateix, conserva un sentit d’equilibri. Una característica clau és la total absència d’alineació als inicis i termes de totes les línies. La informalitat d’aquesta composició es presta per a textos de tota mena en què aquest efecte sigui l’apropiat.

–Composició en base de làmpada: Composició que consta de línies desiguals centrades, la primera de les quals ocupa una mesura determinada i les restants van disminuint gradualment de mesura. Tb es diu Composició en Cul de làmpada, Composició en cua de got, Composició en peu de làmpada, etc.

–Composició en base de làmpada invertida: Composició la forma de la qual és contrària de l’anterior: totes les línies són centrades i desiguals, la primera de les quals és la més petita i les restants van augmentant de mesura de mica en mica.

–Composició en bloc: Conjunt de línies que tenen la mateixa mesura, fins i tot la darrera.

–Composició en calent: Sistema de composició mitjançant plom líquid, amb el qual es formen lletres soltes (monotípia) o línies bloc (linotípia).

–Composició centrada en cal·ligrafia: Es dibuixa una línia central fina amb llapis, i la longitud de les línies del text es reparteix equitativament entre ambdós costats. En acabar, s’esborra la línia central. Aquesta composició simètrica proporciona equilibri amb línies llargues i curtes. És adequada per a la poesia i per a textos prosats curts.

–Composició corrent: Vegeu “composició ordinària”.

–Composició carregada: Composició en què entren moltes escombraries.

–Composició per cinta perforada: Sistema de composició (en fred o en calent) en què una cinta rep el codi de senyals i, una vegada introduïda en un aparell, és descodificada i convertida en tipus.

–Composició compacta: Text compost amb el mínim espai entre línies i paraules.

–Composició compaginada: Composició que ha estat convertida en pàgines.

–Composició complexa: Composició de textos en què intervenen fórmules matemàtiques o químiques, taules, textos sagnats, canvis de mesura i de tipus o classes de lletra, cossos, disposicions, etc. Tb es diu Composició especial, Composició de pedaços, Text complex, Treball de “remendería”.

–Composició dactilofotogràfica: Procediment de composició mecànica en fred mitjançant aparells de fotocomposició especials.

–Composició dactilogràfica: Procediment de composició en fred que es realitza amb certes màquines d’escriure especials, anomenades Dactilocomponedores.

–Composició desinterlineada: Composició en què es prescindeix d’interlínies o regletes, és a dir, quan el grau de l’ull i el cos en què es fon són iguals.

–Composició electrònica: Composició de textos en ordinador utilitzant un programa de tractament de textos o de compaginació.

–Composició empastellada: Composició manual que ha patit un empastellament.

–Composició epigràfica: Composició que presenta totes les línies centrades però a diferents mides.

–Composició espaiada: 1. Composició o part que té més espai del normal. sigui correcte o incorrecte. 2. Composició tipogràfica en què s’ha ampliat la distància entre lletres i paraules.

–Composició estesa: Composició que, per ser la seva mesura massa gran, ocupa dues pàgines enfrontades, ja sigui en posició ordinària (és a dir, verticalment al peu de la pàgina), ja de través (o sigui, amb el cap al marge de tall de la pàgina parell i el peu al marge de tall de la senar), cas aquest últim més freqüent.

–Composició figurativa: Composició tipogràfica que generalment no té més finalitat que demostrar els objectius artístics que es poden assolir emprant només materials tipogràfics. Tb es diu Capritx tipogràfic, Passatemps tipogràfic.

–Composició floral: Ornamentació de la coberta d’un llibre basada en motius florals que es compaginen entre si.

–Composició en fred: 1-Sistema de composició mitjançant elements ja formats o que es formen per generació de caràcters, sense intervenció de plom. 2. Quan es fa servir pel·lícula fotogràfica per a la composició de tipus.

–Composició en galerades: Composició formada per una sèrie determinada de línies de text que no formen pàgines, sinó galerades, i es destinen a corregir-les per l’autor i el corrector tipogràfic.

–Composició gorja: Composició que té molts paràgrafs, línies curtes o un altre tipus de blanc.

–Composició informatitzada: Sistema de composició en què les fonts de signes, símbols, senyals, imatges o fotografies es generen per procediments informàtics codificats numèricament i es mostren en una pantalla mitjançant un conjunt de píxels.

–Composició interlineada: 1. Composició que porta interlínies o regletes. 2. Composició on el grau de l’ull és inferior en un o més punts al cos sobre el qual està fos.

–Composició interlineal: Composició d’un text en llengua estrangera la traducció del qual es col·loca a sota, en línies alternes, de manera que les línies corresponen alternativament a l’idioma estranger (compost amb lletra rodona) i a la traducció (composta amb lletra cursiva).

–Composició justificada en cal·ligrafia: Ambdós marges, dret i esquerre, estan alineats verticalment. Cal destresa per calcular bé l’espai entre les paraules i aconseguir així aquest efecte. La composició justificada confereix una formalitat molt apropiada per a la prosa.

–Composició linotípica: Composició en calent produïda en línies bloc mitjançant una màquina anomenada linotípia. Tb es diu Linocomposició.

–Composició manual: Mètode de composició que consisteix a formar un text prenent les lletres una a una dels seus respectius caixetins a la caixa tipogràfica i col·locant-les en un componedor per formar línies.

–Composició manual amb caràcters transferibles: procediment de composició que consisteix a transferir a un paper les lletres, dibuixos i altres motius que es troben en fulls d’acetat transparent.

–Composició en mapa: Composició d’un quadre llarg que no es pot estès i per això es compon, imprimeix i enquaderna a part.

–Composició matussera: Composició que no té paràgrafs, línies curtes o altres blancs.

–Composició mecànica: Nom genèric dels procediments de composició que utilitzen màquines.

–Composició mixta: Composició tipogràfica on es barregen diferents tipus de lletres i signes.

–Composició monotípica: Sistema de composició en calent que utilitza dues unitats de producció: el teclat, que produeix una cinta perforada, i la fonedora, on es descodifica la cinta i es produeix la composició.

–Composició mostrenca: Composició que no arriba a imprimir-se per culpa de l’autor o per una altra causa.

–Composició no justificada: Composició que està alineada verticalment només per una banda.

–Composició amb ordinador. Utilització d’un ordinador per emmagatzemar, visualitzar, justificar i donar forma a un text.

–Composició ordinària: Composició tipogràfica de línies successives amb el mateix tipus.

–Composició de peu: Composició que, un cop eixida de la màquina d’imprimir, es conserva per a una probable reimpressió de l’obra.

–Composició al quilòmetre: Composició d’un text seguit que no es justifica.

–Composició de rètols: tècnica decorativa d’enquadernació. Es basa a posar els títols a la portada, llom o tall, ja sigui daurat o gofrat. Es pot utilitzar per al retolat un componedor (si posarem el text en horitzontal) o un componedor a la xinesa (si posarem el text en vertical o escampat). Vegeu “retolar”.

–Composició seguida: Composició del text general duna obra, article, etc.

–Composició semimecànica: Composició que integra la composició manual amb la mecànica.

–Composició tabular: Composició tipogràfica de taules.

–Composició teletípica: Tipus de composició a distància amb l’ajuda d’un teclat i un teletip.

–Composició en terç: Composició tipogràfica on s’utilitza com a unitat d’espaiat un terç de quadratí (respecte al cos de la lletra), en comptes de mig quadratí, que és comú.

–Composició tipogràfica: 1. Composició amb tipus o caràcters, sigui manual o mecànica. 2. Composició realitzada per un procediment automàtic, com ara la fotocomposició o l’autoedició.

–Composició tombada: Composició manual o mecànica les lletres o línies de la qual només imprimeixen amb la meitat del seu ull per estar les línies inclinades

–Composició torta: Composició que surt amb línies desiguals i sinuoses per no estar ben feta o per tenir algun cos estrany.

–Composició de través: Composició la mesura del qual és més gran que l’amplada de la caixa de composició, raó per la qual es disposa verticalment a la pàgina, amb el cap cap al marge de tall a les pàgines parells i cap al de llom a les senars .

–Composició en triangle espanyol: Composició de línies completes o plenes, la darrera curta, centrada i generalment sense punt.

–Compositor: 1. Persona que compon. 2. Operari que es dedica principalment a compondre línies. 3. Caixista que només sap aixecar lletra de pressa, dins altres coneixements tipogràfics apreciables.

–Compositor mecànic: Compositor que maneja una màquina: linotipista, monotipista, fotocomponedor, teletipògraf, etc, Tb es diu Mecanotipista, Teclista, Tipista.

–Compost: Que consta de diverses parts.

–Compostó: Tira de llautó que enquadra el marc de la forma i que tapa els claus que subjecten els pontillons i els corondells.

–Composuit: (veu llatina)Apareix al costat del nom de qui va compondre un gravat.

–Compressió: En informàtica, les dades es poden comprimir perquè ocupin menys espai. Mètodes de compressió n’hi ha molts, però es poden dividir en dos tipus:

a)Compressió amb pèrdues (lossy compression), com ara el sistema JPEG.

b)Compressió sense pèrdues (lossless compression), com ara els sistemes ZIP o LZW.

–Compressor per a carpeta d’anelles: Peça metàl·lica que serveix perquè el llom de les fulles que estan en una carpeta d’anelles romangui unit.

–Comprimible: 1.En maquetació, esbós proper a l’art final. 2. Material que es deixa comprimir, sense trencar, emmotllant-se a la “forma” i la “contraforma” (si n’hi hagués) i mantenint la “petjada”.

–Comprova: Prova corregida amb què es verifica si les correccions indicades han estat correctament ateses.

–Comprovació: 1. Examen d’un joc de proves per verificar si s’han fet correctament les indicacions del corrector en un joc de proves anterior. 2. Examen del plec de premsa per verificar si s’han fet correctament les indicacions del corrector o revisor de les proves anteriors. 3. Examen de les proves ozalids per verificar si s’han efectuat correctament les indicacions del corrector o revisor de les proves anteriors. 4. Verificació dels plecs en enquadernació per assegurar-se que estan ben col·locats.

–Comprovació prèvia: En arts gràfiques, comprovar que un document estigui preparat per imprimir. Algunes de les comprovacions més comunes són: que apareguin les fonts tipogràfiques i siguin les correctes, que els colors siguin correctes, que la resolució de les imatges sigui l’adequada, que les sagnies i els plegats estiguin al seu lloc, que no s’hagi tallat o desplaçat text.

–Comprovar: 1. examinar un joc de proves per verificar si s’han fet correctament les indicacions del corrector o revisor de les proves anteriors. 2. Examinar el plec de premsa per verificar si s’han efectuat les indicacions del corrector o el revisor de les proves anteriors. 3. Examinar les proves ozalids per verificar si s’han fet correctament les indicacions del corrector o revisor de les proves anteriors. 4. Assegurar-se els enquadernadors que els plecs que formen un llibre estan ben col·locats i no sobren ni en falten.

–Comprovador de trama: Màquina que serveix per testejar la qualitat de la trama d’impressió.

–Comptador: 1. Sala on es compta, es tria, se setina i s’enraima el paper. 2. Aparell que a les màquines d’imprimir indica el nombre de plecs tirats. –Comptafils: En arts gràfiques, lent d’augment que serveix per comprovar els punts a les trames de semitons. 2. La manera òptima de contemplar una estampa, també un dibuix, és la d’acostar-s’hi de la mateixa manera com ho fa qui mira un llibre. Però l’aproximació, en aquest cas, ha de ser fins i tot més gran, ja que només el detall ampliat d’una zona de l’estampa permetrà descobrir les claus del procés de la seva elaboració. Per aquest motiu l’estudiós de l’estampa o del dibuix, l’encarregat de catalogar-lo o el col·leccionista se serveixen d’un instrument auxiliar, el comptafils, lupa muntada en una estructura de metall o plàstic i el nom del qual deriva del seu ús a la indústria tèxtil on es feia servir per explicar els fils d’un teixit.

–Comptafils: En arts gràfiques, lent d’augment que serveix per comprovar els punts a les trames de semitons. 2. La manera òptima de contemplar una estampa, també un dibuix, és la d’acostar-s’hi de la mateixa manera com ho fa qui mira un llibre. Però l’aproximació, en aquest cas, ha de ser fins i tot més gran, ja que només el detall ampliat d’una zona de l’estampa permetrà descobrir les claus del procés de la seva elaboració. Per aquest motiu l’estudiós de l’estampa o del dibuix, l’encarregat de catalogar-lo o el col·leccionista se serveixen d’un instrument auxiliar, el comptafils, lupa muntada en una estructura de metall o plàstic i el nom del qual deriva del seu ús a la indústria tèxtil on es feia servir per explicar els fils d’un teixit.

–Comptametres: Dispositiu de les bobinadores de paper que mesura en metres la longitud de la cinta que forma el rotllo.

–Comptar: Ajuntar els fulls de paper de cinc en cinc en fer els quaderns. La missió de comptar també representa la d’ordenar el paper en mans, raimes, postes, etc.

–Compulsa: Acció de compulsar. Tb es diu Confrontació.

–Compulsar: 1. Comprovar un text amb l’original o amb altres edicions o còpies. 2. Comparar el text de diversos manuscrits.

–Comto(del llatí comptus): Es diu del llenguatge o estil afectats per excés de llima.

–Comunicació: 1. Transmissió d’un missatge entre un emissor i un receptor mitjançant un codi i a través d’un canal. 2. Escrit en què s’exposa un tema determinat que és presentat pel seu autor a una reunió, congrés, etc., d’especialistes perquè en prengueu coneixement i discussió.

–Comunicació audiovisual: Comunicació que utilitza mitjans visuals i sonors per a la transmissió de la informació.

–Comunicació de difusió: Comunicació directa que s’estableix entre un emissor únic i un receptor múltiple; per exemple, el discurs, la conferència, l’arenga, el sermó, etc.

–Comunicació directa: Comunicació que s’estableix entre dues persones (emissor i receptor) o entre una persona (emissor) i un grup (receptor).

–Comunicació documental: Acció de posar els documents a la disposició dels usuaris.

–Comunicació escrita: Comunicació que s’estableix entre persones o grups mitjançant un mitjà de comunicació escrit.

–Comunicació gràfica: Forma de la comunicació visual que comprèn els missatges expressats mitjançant signes, símbols, icones, etc., impresos en un suport o mostrats a pantalla televisiva, d’ordinador o una altra, així com els sistemes de comunicació icònica com els senyals de trànsit, els símbols olímpics o esportius, els indicadors de qualsevol tipus, etc., i els llenguatges de la ciència i la tècnica (mecànica, electrotècnia, electrònica, topologia, geologia, química, etc.).

–Comunicació icònica: Comunicació que es val d’imatges, fixes o en moviment, per a l’emissió de missatges.

–Comunicació impresa: Forma de la comunicació escrita que utilitza la lletra impresa sobre un suport adequat per a la transmissió dels missatges.

–Comunicació indirecta: Comunicació que s’estableix entre un emissor actiu i un receptor passiu a través dels mitjans de comunicació social.

–Comunicació de la informació: Acció de posar el contingut dels documents a disposició dels usuaris.

–Comunicació informatitzada: Comunicació que utilitza signes, símbols, senyals, dibuixos o fotografies originats per mitjans informàtics.

–Comunicació manuscrita: Comunicació que utilitza l’escriptura manuscrita sobre un suport per a la transmissió dels missatges.

–Comunicació oral: Comunicació que s’estableix mitjançant un canal de comunicació que consisteix en la veu humana.

–Comunicació pública: “Tot acte pel qual una pluralitat de persones pugui tenir accés a l’obra sense prèvia distribució d’exemplars a cadascuna” (llei de Propietat intel·lectual, 1987, art.20,1.

–Comunicació social: 1. Forma de relació social en què hi ha participació conscient dels individus o grups. 2. Conjunt de formes de la difusió massiva i regular de tots els elements de coneixement, judici i cultura.

–Composició de textos: El mateix que “composició tipogràfica”. Vegeu “maquetació”.

–Comunicació textual: Comunicació basada en missatges expressats per mitjà de text i enviats a distància per un procediment electrònic, com ara el correu electrònic.

–Comunicació visual: Comunicació que s’expressa mitjançant un conjunt de signes, símbols, senyals, dibuixos o fotografies que comporta un missatge.

–Comunicacional: Del món de la comunicació o relacionat amb ell.

–Comunicar: 1. Fa saber a algú una cosa de mutu interès. 2. Relacionar un o més emissors amb un o més receptors mitjançant un missatge i amb auxili d’un canal de comunicació.

–Comunicat: 1. Text transmès per un organisme oficial o privat per a ser fet públic. 2. Escrit signat per una o més persones que es dirigeix a la premsa per a la publicitat.

–Comunicòleg: 1. Persona experta en comunicació. 2. professional dels mitjans de comunicació social.

–Concebre. Formar idea duna cosa, comprendre-la.

–Concepte: 1. Representació simbòlica, generalment per mitjà del llenguatge, duna idea abstracta i general. 2. Noció.

–Conceptista: Persona que fa servir l’estil conceptuós.

–Conceptual: Del concepte o relacionat amb ell.

–Conceptuós: Es diu de l’escriptor sentenciós, agut, enginyós, i del seu estil.

–Concís: Que té concisió.

–Concisió: Expressió dels conceptes encertada i exactament alhora que de manera breu.

–Conclusió: Part final d’un escrit, capítol, part o llibre en què es resumeix el tractat i es resol sobre això.

–Concorda: Locució adverbial que es fa servir per denotar que la còpia d’un escrit està conforme a l’original.

–Concordança: Obra en què es relacionen els textos dels quatre Evangelis, per tal de mostrar la seva semblança. 2. Repertori referit a una sèrie documental que a través de etapes successives ofereix una doble ordenació o signatura. 3. Múltiple del cícero que mesura 48 punts o quatre cíceros. 4. Taula alfabètica de les paraules emprades a la Bíblia amb referència als textos que les contenen. 5. Índex alfabètic de totes les paraules d’un llibre o publicació, amb totes les cites dels llocs on són.6. Índex de paraules en el context, en què la paraula analitzada figura al centre d’una línia envoltada a dreta i esquerra d’altres amb les que apareix en un context determinat.

–Condensada: En tipografia, la versió estreta d’una família tipogràfica. En una font condensada, el tipògraf altera les proporcions de les parts de cada tipus de manera harmoniosa i intencionada. Per això no és el mateix una versió condensada que simplement estrènyer la lletra deformant-la horitzontalment. El segon és el més proper que hi ha a un pecat en tipografia.

La diferència entre una font condensada i una altra que ha estat  estreta deformant-la horitzontalment.

Les fonts condensades se solen dividir en condensada, extra condensada i ultracondensada d’acord amb el grau d’estrenyiment. Són poques les famílies que admeten totes aquestes variants. L’Helvètica, per exemple, n’és una. Hi ha tipografies que només tenen una variant molt condensada, per la qual cosa es considera que aquesta és la variant regular o normal de la font.

–Condensar: Reduir a menor extensió un escrit o discurs sense treure res del que és essencial.

–Condicionament: Operació material complementària de la classificació, com la de posar signatura a un document o la seva col·locació als prestatges. 2. Operació de l’acabat que consisteix a dotar el paper del grau d’humitat atmosfèric. 3.Ambient amb uns paràmetres estables on es col·loca el material perquè s’equilibri.

–Condicionament de l’aire: Operació mitjançant la qual es proporciona a locals tancats unes condicions ambientals determinades de temperatura, humitat relativa i puresa de l’aire. Per emmagatzematge de productes amb paper, és bo que l’ambient estigui entre el 55% d’humitat relativa i una temperatura de 20 a 22 ºC.

–Condicionament del paper: Operació mitjançant la qual es dona al paper una temperatura i humitat adequades, en equilibri amb l’ambient en què serà fabricat. A fàbriques papereres automatitzades aquest condicionament ja no és necessari.

–Condicions ambientals termohigromètriques: La calor i la humitat que hi ha en un lloc. Important mantenir-les estables per a la “conservació” dels materials i obres.

–Conductivitat elèctrica: Propietat que tenen els cossos per deixar passar un corrent elèctric entre un punt d’entrada i un altre de sortida. És una propietat important a l’aigua de mullat de les màquines òfset, ja que s’han de condicionar perquè estiguin en la seva òptima condició d’impressió.

–Confeccionador: Persona que en un diari o revista s’encarrega de compaginar les notícies de la publicació.

–Confer: Paraula llatina, generalment abreujada en la forma cf, (menys freqüentment, cfr), que significa “compara” i s’empra a les cites bibliogràfiques perquè el lector compari dos textos o dos autors.

–Conferència: Dissertació en públic sobre algun assumpte científic, literari, doctrinal, etc., d’interès per a l’auditori.

–Confessió: Escrit d’una persona, a tall de memòries, en què declara els actes de la seva vida amb total franquesa.

–Confirmació: Document jurídic que reitera acords, concessions o disposicions consignats en actes anteriors per tal de renovar la seva força i vigència legals.

–Confiscació: Transmissió sense indemnització de la propietat d’un fons d’un particular a l’estat, especialment després d’una decisió penal.

–Confrontar: 1. Compulsar. 2. Comprovar si els plecs duna obra estan ben col·locats, seguint l’ordre de les signatures. 3. Col·lacionar.

–Confrontació: 1. Acció de confrontar, 2, Descripció física d’un llibre: nombre de volums, pàgines, il·lustracions, mida, sèrie o col·lecció, etc. 3, Comprovació sistemàtica de tots els volums que componen un fons o una col·lecció. 4. En enquadernació i edició, comprovar que tenim tots els fulls d’un llibre i que estan en l’ordre adequat. En edició, es mira després d’imprimir-lo i abans de cosir-lo; en enquadernació, pot ser abans d’enquadernar un llibre nou, o després d’haver desenquadernar un llibre antic que re-enquadernarem. 5. En l’edició crítica d’un text s’anomena així la comparació entre les diferents versions del text (“confrontació textual”).

–Congreny: Cercle de fusta que es posa sobre les corbes de la roda hidràulica.

–Congrés: Reunió, generalment periòdica, dels membres duna associació, cos, organisme, professió, sindicat, partits polítics, etc., per debatre qüestions d’interès mutu prèviament fixades, amb presentació de ponències, comunicacions, etc.

–Congruència: Signe consistent en tres ratlles horitzontals (≡) que indica relació d’equivalència definida en el conjunt dels nombres enters positius.

–Conjectura: Lliçó hipotètica adoptada en una edició crítica després d’un raonament o d’una deducció, però que no és present en els manuscrits conservats.

–Conjugar: Introduir dos o més plecs uns dins dels altres per formar un quadern.

–Conjunció: 1.Part de l’asta d’algunes lletres que serveix d’unió entre dos tipus d’astes, com les de la B, P, R, b, d, m. 2. Reunió de diverses lletres en un sol signe. 3. Signe de lògica que es llegeix “i”.

–Conjunt buit: Signe que en la teoria de conjunts té aquesta figura: Ф

–Conmonitori: Memòria o relació per escrit d’alguna cosa o de notícies.

–Connector: Element que es posa en una enquadernació i que serveix per unir fulles o plecs. Així, per exemple, les anelles, les grapes, les pinces i fins i tot el cosit.

–Conquilla: Closca calcària d’un mol·lusc, i més especialment de la vieira, utilitzada sovint per contenir petites quantitats de color.

–Conseller editorial: 1. Membre d’un consell editorial. 2 Assessor literari.

–Conservació: 1. Guarda física de documents d’arxiu que comporta la responsabilitat jurídica de la seva protecció. 2. Funció fonamental dels arxius que consisteix a assegurar l’emmagatzematge i la protecció dels documents. 3. Utilització de productes químics i físics per assegurar el manteniment físic de llibres, còdexs, manuscrits i altres documents. 4. -Conservació: Accions enfocades a mantenir el llibre en les millors condicions possibles sense necessitat de fer-hi canvis. Moltes vegades, a les biblioteques i arxius són més importants les accions enfocades cap a la conservació dels seus fons que qualsevol treball de restauració que es pugui fer posteriorment, quan ja estiguin massa fets malbé. Qualsevol bibliotecari o arxiver hauria de tenir coneixements profunds de conservació: col·locar el document o llibre en un ambient sa (sense humitat i sense canvis bruscos de temperatura, fora de la llum solar i de l’atac de bibliòfags), treure-li qualsevol element superflu que el pugui fer malbé (clips, grapes, gomes, papers que l’emboliquin o estiguin a dins i que siguin àcids…), un bon ús del document (com agafar-lo, com guardar-lo en una prestatgeria, forma de digitalitzar-lo sense forçar-ne l’enquadernació…). .. Tots aquests actes es poden considerar “conservació preventiva”, que és la que se centra a evitar o minimitzar el deteriorament mitjançant el control dels agents que puguin afectar el document. Les condicions ideals de conservació són una humitat del 40-50%, una temperatura de 18-20ºC (per a arxius o consultes) i 20-22ºC en exposició, lluminositat de 200 lux com a mínim UV millor.

–Conservador: Persona encarregada de la conservació dels fons documentals d’un museu o arxiu o duna de les seves seccions.

–Consistència: Percentatge de pes en pasta que hi ha en una barreja de pasta amb aigua.

–Consistència de la tinta: Depèn de la “densitat” i de la “dissolució”.

–Consolidació: Una de les “etapes de la restauració documental”, que consisteix a restaurar un material de manera que torni a estar estable i manejable, reintegrant les parts que estiguessin despreses o afegint-hi compostos per consolidar-lo.

–Consolidar: En restauració, millorar la consistència d’un objecte per diferents mitjans. Es pot realitzar un re-aprest, és a dir, impregnar el full d’un material adhesiu que faciliti la cohesió de les fibres (per bany o en spray), o es pot laminar el full enganxant-li una làmina de material de reforç.

–Consonant: En tipografia, qualsevol caràcter que representa una consonant —és a dir, un fonema que no es pot pronunciar sol, sinó que necessita la presència d’un altre del tipus vocal per poder sonar—.

–Constitutio textus: En una edició crítica, el conjunt d’operacions que cal fer per reconstruir el text original a partir de les variants dels testimonis que es conserven.

–Construcció de la pàgina: Disposició general dels diferents elements que configuren una pàgina.

–Consulta: 1. Cerca de dades o orientació en obres lexicogràfiques, enciclopèdiques, científiques, tècniques o literàries, fitxers, expedients, etc. 2. Accés, en fitxers i biblioteques, als documents i llibres que contenen. És més senzilla la consulta de llibres a biblioteques que documents als arxius, ja que els arxius més recents tenen lleis de protecció de dades que prohibeixen la seva consulta per part de persones no relacionades amb el document, mentre que els més antics són més complicats de conservar i consultar que un llibre (poden estar dispersos en fulls solts).

–Consulta de documents: Accés als arxius per part dels ciutadans, que es regeix per les lleis, sobretot a les lleis de protecció de dades per als documents no històrics.

–Consulta restringida: Limitació d’accés als fitxers o a certs fons de biblioteca imposada per les característiques especials del propi fons.

–Consultar: Buscar dades i orientació a les obres científiques o literàries, així, arxius, fitxers, expedients, etc.

–Consultori: Secció d’una publicació on es respon a les cartes dels lectors.

–Contacte: En arts gràfiques, la còpia exacta de l’original. Es realitza per “còpia per contacte”, que és un procediment fotogràfic on s’aconsegueixen còpies a partir d’una pel·lícula fotogràfica de la mateixa mida sobre paper. A aquest full se l’anomena “full de contactes”. El full de contactes serveix per seleccionar negatius, ja que es veuen millor que en negatiu. En fotografia digital s’ha seguit utilitzant per seleccionar imatges d’una forma ràpida, ja que les imatges es mostren petites i unes al costat de les altres, per la qual cosa és fàcil comparar-les d’una ullada.

–Contaminació: 1. Acció de contaminar. 2. Influència exercida per un exemplar d’un text sobre un altre que no ha servit de model directament, influència que es manifesta per una alteració d’una paraula o una altra part del text. 3. Particularitat de la transmissió d’un text que consisteix que el copista substitueix lectures autèntiques per altres trobades als marges del seu model, donant com a lectures correctes el que potser no passa de conjectures o anotacions d’un copista anterior. 4. procediment de composició dramàtica, freqüentment utilitzada per Plaute i Terenci, consistent a reunir en una sola comèdia llatina l’assumpte de diverses comèdies gregues.

–Contaminar: Corrompre, viciar o alterar un text.

–Conte: 1. Relació d’un succés. 2. relació d’un succés fals o pura invenció. 3. Faula que s’explica als nois per divertir-los. 4 . Narració breu, generalment escrita en prosa.

–Context: 1. Ordre de composició o disposició de certes obres. 2. Text, fil d’un discurs, escrit, narració, història. 2. Entorn lingüístic d’un terme en un enunciat, és a dir, frase o segment de frase on apareix el terme.

–Contingut: 1. Matèria o assumpte de què tracta un text o una il·lustració. 2. Anotació en què es descriu la matèria o assumpte d’una obra composta de diferents llibres o assajos que no posseeix un títol comú suficientment explícit. 3. Índex, llista ordenada dels títols i els subtítols d’una obra. 4. Índex de continguts. 5. Conjunt de textos i il·lustracions que componen una pàgina o una part. 6. Conjunt d’elements que ofereixen informació fonamental a una definició.

–Contingut enciclopèdic: Conjunt d’elements que descriuen el conjunt lexicogràfic d’una unitat lèxica.

–Contingut gramatical: Informació continguda en un article sobre una paraula gramatical.

–Contingut lèxic: Informació en un article sobre una paraula lèxica.

–Contingut lexicogràfic: Matèria o assumpte de què tracta una obra lexicogràfica o enciclopèdica.

–Contingut substantiu: Assumpte o tema central de la informació continguda en un document.

–Continuació: 1. Obra publicada com a complement duna altra anterior, ja sigui pel seu autor original o per altres, amb el mateix o diferent títol. 2. Paraula que, col·locada a continuació o sota un títol de capítol, quadres, taula, figura o un altre element gràfic (generalment entre parèntesis), indica que el que segueix és part d’un tot començat abans.

–Continuador: Persona que prossegueix i completa una obra començada per un altre o altres, a fi d’acabar-la o actualitzar-la.

–Continuar: Prosseguir un autor una obra o treball començat per un altre.

–Contorn: 1. Blanc que envolta una lletra o signe per dins i per fora .2 . Filet, orla, fris que envolta una pàgina o una de les seves parts o bé una portada, cartell, prospecte, etc. 3. Conjunt d’elements d’informació no essencial afegits a una definició. 4. Línia (virtual o efectivament traçada) que delimita la silueta d’una figura. 5. En dibuix o pintura, la línia que representa la vora d’una forma o grup de formes.

–Contorn exterior: 1. Configuració exterior de la lletra. 2. Àrea definida pel traç duna lletra. Pot ser interior o exterior, depenent de si està projectada cap a l’exterior o l’interior de la lletra.

–Contorn interior: 1. Continuació interna de la lletra. 2.Àrea definida pel traç duna lletra. Pot ser interior o exterior, depenent de si està projectada cap a l’exterior o l’interior de la lletra.

–Contorn vectorial: En arts gràfiques, silueta vectorial duna imatge.

–Contornejament: En composició tipogràfica, la modificació dels marges del text al voltant d’un altre objecte per deixar-hi lloc.

Es pot fer un contornejament per deixar lloc a un segon element de text —un sumari o destacat, un peu de foto, etc.—, o a una imatge o gràfic d’algun tipus. També s’anomena “recorregut”: Una imatge fa un recorregut en un text; és a dir, el text contorneja la imatge.

–Contornejar: 1. Envoltar amb escriptura, en dos o més costats, una figura, una inicial, un text per glossar, etc. 2. Compondre text de manera que els extrems de les línies segueixin un perfil determinat. 3. Encerclar un text amb filets o orles de manera que formi a manera de requadre.

Contra: Part interna de posseeixen algunes lletres amb formes tancades com la ‘a’, ‘d’ o la ‘p’. És molt important tenir-ho en compte per saber el grau de llegibilitat d’una tipografia. En alguns casos, si s’empasta la impressió per un excés de tinta, la contra tendirà a encegar-se.

–Contracaixa: 1. Part dreta superior de la caixa tipogràfica, on es dipositen les versaletes o certs signes d’escàs ús. 2 Petita caixa dividida en caixetins situada a la dreta de la linotípia, on es dipositen les matrius dels signes poc usats.

–Contracant: Part de la contratapa que comprèn la cella i el marge de llom, que a les enquadernacions artístiques sol daurar-se o gofrar-se.

–Contracant daurat: Contracant que està filetejat d’or.

–Contracita: Cita que es fa a una altra cita.

–Contracoberta: Cara interna de la coberta, on s’enganxen les guardes als llibres encartonats.

–Contracoberta anterior: Carta interna de la coberta anterior.

–Contracoberta posterior: Cara interna de la coberta posterior.

–Contracorba: 1. En ornamentació, corba còncava que es contraposa a una altra convexa (o viceversa). 2. Motiu ornamental format per una corba còncava que en segueix una altra de convexa, o viceversa.

–Contracrítica. Contestació a una crítica.

–Contracte: Document dotat d’un o més signes de validació, establert davant d’una autoritat pública (per exemple, un notari), que, un cop atorgat, dona lloc a una disposició legal oa un acord entre parts.

–Contracte de coedició: Contracte establert entre dos o més editors nacionals, o un de nacional i un o més estrangers per a la coedició d’una obra.

–Contracte col·lectiu: Contracte que s’estableix entre un editor i diversos autors, entre un autor i diversos editors o entre editors i diversos autors, conjuntament o per separat.

–Contracte d’edició: Contracte pel qual “l’autor o els seus drethavents cedeixen a l’editor, mitjançant compensació econòmica, el dret de reproduir la seva obra i el de distribuir-la” (Llei de propietat intel·lectual 1987, art. 58),

–Contracte de promesa: Precontracte d’editor.

–Contracte tipus: Contracte que es proposa com a model al qual cal executar els contractes entre autor i editor o entre traductor i editor.

–Contracte de traducció: Contracte en què figuren les condicions a què s’haurà d’atenir el traductor d’una obra.

–Contraencolar: Unir diverses capes de paper o cartró per fer-ne un de més gruixut.

–Contrafactor: Contrafaedor, impressor que falsifica.

–Contrafer: Reproduir una obra fraudulentament.

–Contrafibra: Direcció contrària a la de la fibra. A contrafibra: 1. Manera d’estar doblegat un plec perpendicularment a la fibra. 2 Plec doblegat perpendicularment a la fibra.

–Contraforma: 1. Plaqueta amb relleu que s’ajusta amb una “forma”, ja que les zones enfonsades d’una encaixen amb les elevades de l’altra. Serveix per ficar el material al mig i que la “petjada” de, per exemple, un “cop sec” quedi ben marcada. 2. En tipografia, l’espai buit dins un caràcter. Pot ser oberta (anglès: aperture) o tancada (anglès: counter). També es diu “contrapunxó”.

–Contrafrontispici: Decoració a pàgina completa que s’enfronta al frontispici o a la pàgina del títol.

–Contragrafisme: En “arts gràfiques”, tot el que no és “grafisme”, és a dir, qualsevol part en blanc del full. Formen el contragrafisme l’interlletratge, l’interlineat, els marges, l’espai entre paràgrafs.

–Contraguarda: Guardes de paper pintat o imprès de fantasia que s’enganxen a les ordinàries per oferir un efecte més decoratiu.

–Contrainformació: Informació amb què es desmenteix una altra anterior.

–Contralacar: 1. Col·locar alternativament en posicions oposades les dues parts d’un tot que no està dividit per la meitat.2. Imposar una forma de manera que les imposicions, més llargues que l’amplada i llargada del motlle, no quedin oprimides als seus extrems en encunyar, a fi que cedeixin a la pressió i subjectin millor la forma.

–Contrallum: Tècnica pictòrica utilitzada en els manuscrits il·luminats, que consistia a col·locar un dibuix a un costat del full, amb una llum que l’il·luminés i una altra de menys forta després de l’artista, perquè el dibuix es veiés sobre el full i l’artista pogués pintar-ho.

–Contramarca: Filigrana de petites dimensions, situada en un dels angles de la meitat del full de paper que no conté la filigrana principal, generalment composta d’inicials que permeten distingir els diferents fabricants que utilitzaven el mateix tipus de filigrana

–Contramatriu: planxa o material que s’oposa a la matriu a la impressió en relleu.

–Contramotlle: 1. Motlle parcial que es treu d’un altre motlle que s’ha d’imprimir a més d’una tinta. 2. Motlle invers d’un altre amb relleu que serveix per al gofrat del paper o de la pell i la impressió en tipografia en buit.

–Contranota: Nota que es posa a una altra nota.

–Contrapàgina: Pàgina que està enfront d’una altra, és a dir, la parella en relació amb la senar següent, o la senar en relació amb la parella anterior.

 –Contraportada: 1. Pàgina que correspon al revers de la portadella. 2. Contingut de la pàgina que correspon al revers de la porta. 3. Tapa que va col·locada a la part del darrere d’un llibre. 4. Pàgina que es posa davant de la portada amb el nom de la sèrie a què pertany el llibre i altres detalls sobre aquest.

–Contraportada gravada: Contraportada que porta el retrat de l’autor o una representació d¡un assumpte dibuixat o fotogràfic relacionat amb el tema de l‘obra.

–Contrapremsa: mecanisme format per dos cilindres col·locats al final de la màquina de fer el paper que ajuden a assecar-lo.

–Contraprova: 1. Prova d’un text que se’n treu per comprovar les correccions efectuades en una prova anterior. 2. 2. En estampació, estampar una prova que tingui la tinta humida sobre un paper, de manera que el dibuix quedi en el mateix sentit que en la matriu. És útil per veure on hem de fer els canvis al dibuix.3. Estampa obtinguda a partir d’una altra quan la tinta es troba encara fresca. El pas de la imatge d’un paper a un altre es fa posant en contacte la cara entintada de l’estampa amb qualsevol de les dues cares del full que rebrà la imatge i ambdues a l’acció d’un tòrcul o una premsa. L’assumpte de la contraprova és invertit respecte al seu model original, cosa que implica, en definitiva, que el sentit de la imatge de la contraprova i de la matriu d’estampació coincideixen. Aquesta peculiaritat permet a l’artista gràfic servir-se’n per controlar el treball sobre la matriu, per la qual cosa, en realitat, gairebé totes les contraproves poden ser considerades proves d’estat.

–Contraprovar: Tornar a comprovar una prova amb l’ajuda duna altra ja corregida per verificar si s’han realitzat les indicacions del corrector o revisor.

–Contrapunxó: 1, Vareta d’acer que presenta el buit o matriu d’una lletra o figura que s’ha d’estampar amb relleu. 2. Peça que a les foses tipogràfiques serveix per comprovar l’exactitud del punxó. 3. Forma de lletra tancada toral o parcialment definida per una línia.

–Contrarratlla: Ratlla que en els gravats artístics es creua amb una altra.

–Contraratllar: Augmentar el contrast d’un gravat artístic traçant ratlles perpendiculars a les ja tallades.

–Contrareclam: Anotació en una pàgina de la darrera o de les darreres paraules de la pàgina precedent per tal de controlar la successió correcta dels folis o quaderns.

–Contrarèplica: Contestació a una rèplica.

–Contrasegell: empremta de segell aplicada al vers d’una altra empremta de segell, de disseny diferent i en general més petita, cosa que confereix al document ja validat una garantia d’autenticitat reforçada.

–Contrasellar: Posar un contrasegell.

–Contrasentit: Falta provocada per una mala comprensió del sentit d’un text.

–Contrasenya: Senyal que es posa en determinada lletra de cert nombre de pàgines per tal d’identificar els exemplars com a propietat de la institució bibliotecària que practica aquest costum. 2. Contramarca.

–Contrasignar: Posar en un document una marca o un signe per tal de testimoniejar que ha estat revisat per un responsable.

–Contrast: 1. De manera general, significa oposició, diferència notable. 2. Diferència entre zones de color clar i fosc. Si el contrast és molt alt s’anomena clar-obscur. 3. Resultat de l’alternança de gruixos i prims en el cos d’una lletra.

–Contrast alt: En tipografia, diferència molt marcada entre traços fins i gruixuts.

–Contrast baix: En tipografia, diferència poc marcada entre traços fins i gruixuts.

–Contrast per expansió: podem reconèixer-ho en els romans moderns, com Didot. Tenen un eix vertical i una transició de contrast abrupta. Aquest tipus d’escriptura es va incorporar al segle XVI com a variació de la itàlica cancellera i va ser aplicada a les transaccions comercials. En tots els tipus, subjau una qualitat cal·ligràfica definida pel tipus de contrast monolineal, alt o baix, de ploma ampla o de ploma flexible.

–Contrast en cal·ligrafia: es poden aplicar variacions en funció dels graus, per millorar el nivell de llegibilitat; sempre cal tenir en compte la mida de la lletra en funció del suport i la funció.

–Contrast d’impressió: En arts gràfiques, és la capacitat que té el mitjà de reproducció utilitzat a la prova per reproduir detalls a les zones fosques, és a dir, que el guany de punt en una zona d’ombra ha de ser baixa o moderada perquè hi hagi un bon contrast . El contrast es mesura per tants per cent, havent-hi un millor contrast com més alt sigui el tant per cent. Hi ha estàndards especificats per ISO. Es mesura amb el “densitòmetre”.

-Contrast per rotació: aquest tipus de contrast es produeix amb la ploma ampla quan es manté la trajectòria, però es varia la posició de la ploma.

–Contrast per translació: constitueix la base dels tipus romans antics, desenvolupats entre els segles XV i XVIII. Se’ls considera derivats de l’escriptura humanista, rodó i cursiva, tenen un eix inclinat. Es distingeixen de la inclinació de la barra de l’ e de caixa baixa, ja que tenen una alçada de x més petita.

–Contrastat: Que presenta contrast o diferència entre els seus elements.

–Contratalla: Conjunt de ratlles que es marquen secundàriament per donar to més vigorós al gravat en fusta.

–Contratapa: 1. Cara posterior de la tapa sobre la qual s’enganxa la guarda que pot ser de paper o, en llibres de luxe o artístics, de pell o riques teles. 2.Cara interior de la tapa en contacte amb el cos del llibre. Nota: La contratapa anterior correspon a la part interna de la tapa anterior, mentre que la contratapa posterior correspon a la part interna de la tapa posterior.

–Contratipus: 1. Reproducció del contingut d’un original fotogràfic, sigui positiu o negatiu. 2. Forma galvanoplàstica o estereotípica obtinguda de formes amb tipus en relleu o buit.

–Contribució: Conjunt de materials científics o literaris amb què un autor col·labora en una obra o publicació.

–Contribuir: Aportar materials textuals o icònics per a la formació duna obra o publicació.

–Control: Una de les etapes de la restauració documental que consisteix en tota la part burocràtica del treball, que és la primera que cal fer. Quan es recull una obra a restaurar s’ha d’inscriure en un registre, anotant les dades pertinents (data d’ingrés, procedència, dades externes i internes del document). Sobretot registrar amb fotos i text l’estat en què va arribar l’obra. En aquest moment també s’obriran dues fitxes al document: una amb les seves dades físiques i documentals, i una altra on anirem anotant tots els treballs de restauració que hi fem.

–Control bibliogràfic: Sistema que racionalitza l’accés a les fonts del coneixement i la informació i facilita el control, la circulació i l’intercanvi de la informació produïda a qualsevol país.

–Control bibliogràfic nacional (CBN): Sistema per al control de les dades bibliogràfiques d’un país en totes les seves èpoques (bibliografia corrent i retrospectiva) per tal de facilitar les dades bàsiques sobre totes les obres editades.

–Control bibliogràfic universal (CBU): programa per a la creació d’un sistema mundial de control i intercanvi d’informació bibliogràfica i per facilitar de manera universal i ràpida dades bibliogràfiques bàsiques sobre totes les obres publicades a qualsevol país.

–Control de tiratge: Mecanisme legal pel qual es facilita a l’autor el coneixement del nombre exacte d’exemplars útils produïts.

–Controlador: Petit programa que serveix perquè el sistema operatiu d’un ordinador controli algun dispositiu físic connectat a aquest. Els controladors no són programes que actuïn independentment.

Un dels problemes més usuals en un ordinador que falla és que els controladors no estiguin al dia (actualitzats) i la seva actualització és una de les primeres mesures per intentar corregir els errors.

–Convergent: Que es dirigeix cap a un mateix punt que un altre.

–Conversió en línia: Conversió d’un original en to continu a un gravat de línia per mitjà de la fotografia sense trama.

–Convertidor: Programa especialitzat a convertir un format en un altre. El programa es pot descarregar o treballar amb ell des del “núvol”, ja que ja hi ha convertidors en línia.

–Convertir: Passar un arxiu digital d’un format a un altre. De vegades necessitem treballar en un format particular que no és el que ve amb l’arxiu, per tant haurem de convertir-lo a aquest altre format. De vegades aquests canvis es poden fer sense massa “pèrdues”, però altres vegades són formats incompatibles. Podem convertir el format des del programa que estiguem usant (que ens ofereix diferents possibilitats per desar l’arxiu) o mitjançant “convertidors”.

–Convertir un text escanejat en text editable: Per poder treballar amb un text escanejat cal passar-ho a text editable mitjançant un programa de reconeixement òptic de caràcters anomenat “OCR”.

–Cooperació bibliotecària: Col·laboració entre biblioteques per posar en comú diversos dels seus recursos. Es pot realitzar de diverses formes: col·laboració en la catalogació, préstec interbibliotecari, adquisicions cooperatives…

–Cop de corda: Arruga que es fa als fulls de paper si en estendre’ls es refreguen ama les cordes de les teses.

–Còpia: 1. Reproducció textual d’un escrit, impressora, etc. 2. Exemplar el text del qual és reproducció d’un altre. 3. Imitació servil de l’estil d’un escriptor. 4. Document que reprodueix una acta anterior, encara que no tingui la seva perfecció i originalitat. 5. Reproducció del text d’un document original, generalment definit per la funció o el mètode de realització, com la fotocòpia, la xerografia, etc.

–Còpia ajustada: Procés de còpia que consistia a escriure el text full per full, abans de plegar-les en quaderns, per a això calia calcular prèviament la situació que cada pàgina havia d’ocupar quan el full fos plegat.

–Còpia autèntica: Còpia que és testimoni del document que reprodueix, legalitzada en pública forma.

–Còpia autògrafa: Còpia feta per mà del mateix autor de l’original autògraf, o per la del mateix rogatori que va estendre l’original heterògraf.

–Còpia blava: En arts gràfiques, prova barata que es realitza revelant-la amb vapor d’amoníac.

–Còpia certificada: Còpia que té un certificat legal.

–Còpia col·lacionada: Transcripció d’un document que el copista testifica haver comparat degudament paraula per paraula amb el model que reprodueix.

–Còpia compartida: Tècnica de còpia col·lectiva que consisteix a repartir un model o original entre diversos copistes.

–Còpia per contacte: Reproducció obtinguda per contacte directe entre un document original o el seu negatiu fotogràfic i un paper degudament tractat.

–Còpia de copista: Manuscrit realitzat per un copista, a diferència de l’original de puny i lletra del seu autor o dictat per ell.

–Còpia dura: Còpia sobre paper llegible, llegible a primera vista, obtinguda d’un original en microforma o en suport electrònic.

–Còpia figurada: Còpia que reprodueix fidelment les característiques materials (aspecte, disposició i fins i tot escriptura) del model, emprada especialment en el cas de documents diplomàtics alt-medievals.

–Còpia no figurada: Còpia en què no se segueixen els requisits de la còpia figurada

–Còpia fotostàtica: Còpia obtinguda pel procediment fotostàtic.

–Còpia literal: Còpia d’un document després de totes les revisions i correccions finals d’un text.

–Còpia manuscrita: Tornar a transcriure a mà un text ja escrit. A l’època dels còdexs, quan la producció del llibre es realitzava escrivint a mà, hi havia una sèrie de processos de còpia de textos que estaven instaurats per copiar els originals manuscrits. Un era la “scriptoria”, que eren els manuscrits copiats en monestirs (sense diferenciar el lloc en concret). Una altra forma era la ‘pecia’, on l’exemplar aprovat per la Universitat es deixava en un “estacionari” i allà es llogava escribes professionals o estudiants. Primerament tindríem el manuscrit autògraf, del qual s’hauria realitzat un “apògraf”. Sobre aquest es realitzava la “còpia d’estacionari”, amb l’aprovació de la Universitat, que és la que es deixa a la botiga (“epipècia”). Sobre ella es realitzaven un conjunt de còpies sense enquadernar o peciae, que l’estacionari llogava als escribes o estudiants, i aquests, al seu torn, treien la coneguda com a còpia de ‘pecia ‘o apopècia, tornant el ‘peciae’ a la botiga. Tot i l’aparició de la indústria impresa, alguns textos van continuar transmetent-se de forma manuscrita a base de còpies. Aquest és el cas de les obres dramàtiques, que l’autor venia l’original manuscrit al director de la companyia teatral (sense quedar-s’hi amb un original), que passava a ser el propietari del text, amb què feia els canvis que volgués per acomodar-se a una posada en escena particular o a una censura oficial concreta. En aquesta manuscrit es podien anotar també el llistat d’actors de la companyia que farien cada personatge, i les llicències necessàries per arribar a representar-se a cada ciutat, per la qual cosa són una font important per conèixer la història dramàtica. Dins la companyia se’n treien còpies perquè els actors poguessin estudiar el seu text. En alguns casos, aquestes còpies només transcrivien la part del diàleg d’un personatge en concret, amb el peu corresponent (l’última frase de l’altre personatge, després de la qual l’actor ha de dir la part del diàleg). A aquesta còpia fragmentària se la coneix com a “paper d’actor”.

–Còpia de memoriós: Còpia escrita d’un text teatral, el qual havia estat prèviament memoritzat per un espectador de gran memòria, que després venia aquestes còpies sense permís de l’autor. És una forma de pirateig antic quan l’obra no s’havia imprès i els directors de companyies o lectors volien poder llegir-la. Eren còpies molt dolentes dels originals ja que no només faltaven grans trossos que s’oblidava el “memoriós”, més els errors disseminats, sinó també els errors ocorreguts durant la representació dels actors de l’obra. És famós el cas de la primera edició de ‘La dama boba’ que el mateix Lope es queixa d’haver hagut d’utilitzar la còpia d’un ‘memorió’ per no tenir l’autògraf original.

–Còpia a net: S’anomena així el manuscrit copiat d’un altre, que sol tenir correccions i tatxons, com sol passar quan s’escriu alguna cosa per primera vegada. Les còpies a net són fàcils de distingir, ja que no hi ha vacil·lacions d’autor, només correccions de copista (per exemple, ratllades d’haver-se confós una paraula amb una altra o per haver fet un salt de línia).

–Còpia en paper: Document o reproducció de document generalment en paper, per oposició a còpia en microforma o document llegible per màquina.

–Còpia per seguretat: 1. Còpia d’un document feta per conservar la informació continguda a l’original, en previsió que aquest es perdi o es deteriori. 2. Còpia del contingut d’un suport magnètic (disc o cinta) per preservar l’original d’un possible deteriorament o pèrdua.

–Còpia per se: Còpia, destinada a formar un sol volum, d’un text normalment associat a un o a diversos volums per la seva naturalesa o la seva brevetat.

–Còpia en sèrie: Copiar diverses vegades un mateix original, tal com es realitzava a l’Edat Mitjana a Europa.

–Còpia simple: Còpia que consisteix en la mera transcripció de l’original.

–Copiar: 1. Reproduir un text per mitjà de l’escriptura. 2. Escriure allò que un altre diu o dicta. 3.Imitar o remoure servilment l’estil o les obres d’escriptors o artistes. 4. Reproduir per frau en comptes de fer una feina personal.

–Copista: 1.Persona que fa un treball de còpia o d’escriptura. 2 Qui copia una obra, sobretot un escrit copiat a mà. Si el copista pertany a l’època anterior a l’arribada de la impremta de tipus solts, se l’anomena “amanuense” i el pertanyent a l’Antic Egipte, i copistes hebreus o cristians de les Sagrades Escriptures, s’anomena “escrivà”. El text transcrit per un copista és una mà, i un manuscrit pot tenir tantes mans com copistes ho hagin realitzat. Un “canvi de mà” és el canvi d’escriptura que es produeix en manuscrit en passar d’escriure un copista a un altre.

–Copy: Anglicisme que fa referència a la redacció de textos publicitaris i als qui ho fan.

–Copyright: 1. Conjunt de drets de reproducció o còpia, garantits per llei, que té un autor sobre la seva obra. 2. Signe (©). Quan es posa en una obra està marcant que està protegida legalment pel Copyright. Tipogràficament ha d’aparèixer a la línia base, i no com a superíndex.

–Coquille: Grandària clàssica del paper que feia 44 x 56 cm.

–Coquille ordinari: Mida del plec de paper: 43×55 cm. L’habitual en el llibre de registre.

–Cor: Punt o part central de l’escut.

–Coranto (de l’italià): Nom que es va aplicar a les noves gasetes, que després es van imitar als Països Baixos, Anglaterra i Alemanya a la primera meitat del segle XVII.

–Corba: 1. Cada una de les peces de fusta, en forma d’arc de mig punt, que formen la roda hidràulica. Llanta encorbada. 2. Forma arrodonida que constitueix la morfologia de certes lletres.

–Corba Bezier: En imatges vectorials, una sèrie de fórmules matemàtiques per descriure dibuixos de corbes basant-se en equacions polinòmiques. En la forma més senzilla una corba Bézier ha de tenir un punt de començament i un altre de final, a més ha de tenir un tercer i quart punts anomenats punts de control o manejadors (handler) que tracen dos vectors respecte al començament o el final i defineix així la corba (un dels controls pot ser idèntic als punts de principi o final). Les corbes Bézier van ser desenvolupades cap a finals dels seixanta del segle XX per l’enginyer francès Pierre Bézier, que treballava per a la firma Renault. La seva popularització en el disseny gràfic és deguda a la seva utilització en el llenguatge PostScript.

–Corba de calibratge: En arts gràfiques, la corba establerta durant el procés de calibratge que mesura si hi ha o no desviació en les densitats impreses respecte a les establertes.

–Corba de gamma: En arts gràfiques, tipus de corba de to.

–Corba de to: En arts gràfiques, corba que traça les diferents densitats d’una imatge.

–Corba de trama: Representació gràfica de la relació entre el nivell de gris per a un píxel i la mida de punt que resultarà a la sortida.

–Corbat: Material que està bombat, deformat de manera que la seva superfície no està recta en un mateix pla. El material ha pogut patir un deteriorament físic a causa de diverses causes: Es poden corbar els llibres, els cartrons o els papers per haver-se conservat en una mala posició, de manera que el pes de la gravetat hagi anat deformant el llibre, es pot corbar la fusta, els cartrons o llibres perquè s’han humitejat, etc.

–Corbata: 1. Tira de pell que es col·loca sobre la unió entre les dues cantonades de pell que formen la cantonada de contratapa. 2. Asta horitzontal de l’E i la F.

–Corbes característiques: En arts gràfiques, corba creada durant la reproducció diferent de l’original.

–Corbes de color: En arts gràfiques, instruccions durant el disseny on es canvien o corregeixen els colors en funció dels processos o suports que s’utilitzaran.

–Corc: 1. Animal bibliòfag que menja cel·lulosa i que és el causant de la gran majoria de destrosses a biblioteques. Les solen envair des de la fusta dels mobles. N’hi ha de diversos tipus: corc dels llibres, corc dels mobles, corc de les catifes, corc de les pells, corc de la cansalada… 2. Insecte coleòpter de la família dels anòbids, que ataca principalment el paper dels llibres i que és considerat l’insecte més perjudicial de les biblioteques

–Corda: 1. Gansalla que s’utilitza per lligar els motlles una vegada compostos. 2 . Cordill de cànem que, generalment en nombre de dos a cinc, es disposa transversalment al llom del llibre que es cus, introduït en solcs prèviament preparats, i al voltant del qual es passa el fil de cosir.

–Cordadora : Eina d’enquadernació. Màquina per enquadernar amb filferro. Es denomina així tant les grans màquines de la indústria editorial, com les petites de mà. A Espanya, les petites es denominen més com a “grapadores” o “engrapadores”, i el fragment de metall s’anomena “grapa”.

–Cordellat: Teixit de llana confeccionat amb trama de cordonet. Tallat regularment, en draps de forma rectangular, aquest teixit s’utilitza per esmorteir la pressió del tòrcul sobre l’estampa. La disposició dels diferents suports i elements que intervenen en l’estampació en buit és la següent: a sobre de la platina del tòrcul es col·loca la làmina amb la cara entintada cap amunt, sobre aquesta, el paper humit i, per fi, entre aquest paper i el corró superior de la premsa, els cordellats. La flexibilitat del teixit fa que el paper s’hi acobli evitant el contacte directe amb el corró, la naturalesa del qual és rígida. Disminueix, així, el risc de ruptura del paper a les zones coincidents amb els bisells de la làmina.

–Cordes. Feix de cordes, en forma de garbó, que es col·loca al fons del perol de preparar la cola i al forat de l’aixeta per evitar que la cola s’enganxi al fons o embussi el pas de l’aixeta. En alguns molins no gaire polits, en lloc de cordes, hi posaven palla, però, per més neta que fos, sempre es trobaven petits brins de palla entre la cola.

–Cordes del mirador: Cordells d’espart o de pita que, subjectats als tensors, serveixen per a estendre el paper.

–Cordill: Corda prima formada per un conjunt de fils trenats que s’usen en enquadernació per inserir-la a les serrades del llom i servir de reforç per a la seva costura.

–Cordill de cànem: Fil trenat de cànem.

–Cordill de fil de cotó: Material per al cosit en enquadernació. Amb el que se sol fer un cosit de quadernets.

–Cordonet: Orla molt fina en forma de cordó que s’usava antigament-

–Cordovà: Pell adobada de cabra o cabrit, treballada amb bisellats i repussats, a vegades en or, plata i colors, molt utilitzada en les enquadernacions espanyoles.

–CorelDraw: Aplicació de disseny gràfic basada en vectors. Semblant a Il·lustrator.

–Corioplàstia: Art de decorar el cuir. Uneix totes les tècniques amb què es treballa la pell, com ara el “repujat”.

–Corn: 1. Qualsevol de les extremitats de l’umbilic que depassa el volum enrotllat i serveix per agafar-lo.

2. Corn d’animal que serveix de tinter.

–Cornucòpia: Motiu ornamental que representa el corn mitològic de l’abundància, ple de flors i fruites.

–Corografia: Descripció d’un país, regió o província.

–Corona: 1. Timbre d’un escut que distingeix el grau de dignitat de la persona que en fa ús (corona imperial, reial, d’infant, de marquès, tiara o corona papal, etc.). 2. Grandària del paper que feia 23,5 x 36 cm. El Doble corona feia 47 x 72 cm. 3. Mida dels llibres de registre que equivalia 36 X 47 cm.

–Corona fúnebre: Col·lecció d’escrits diversos d’un autor, reunits en publicació pòstuma per honrar-ne la memòria.

–Corona literària: Conjunt d escrits editats en homenatge a una persona pels seus mèrits o accions.

–Corona poètica: Corona literària formada per una sèrie de poesies.

–Corondell: 1. Fil de llautó que recorre en vertical la forma utilitzada per fabricar paper a mà i que serveix de suport als pontillons. La separació entre els corondells, com s’aprecia en un paper verjurat si se’l mira a contraclaror, és més gran que a les puntes. 3. Ratlla vertical que es col·loca en tipografia per ajudar a separar columnes de text. Quan no existia corondell era costum anomenar aquest espai entre columnes “corondell cec”. Avui dia se li sol anomenar simplement “carrer”. Als papers fets a mà, especialment als verjurats, es diu corondells les ratlles verticals més clares que es deixen veure a contrallum, empremta dels fils metàl·lics que formaven l’estructura de fils metàl·lics usada per a la seva fabricació, 4. Corondell : Filet u orla horitzontal o vertical que serveix per separar o dues columnes o dues notícies, per exemple. Normalment és fi (0,5 punts) o una mica més gruixut (1 punt). 5. Ratllat vertical més clar que es nota a contrallum, que són les empremtes dels fils metàl·lics de la malla on s’ha fabricat el paper. Les més amples s’anomenen corondells, i les més unides s’anomenen pontillons. 6. Corondell: Peces triangulars de fusta que suporten la malla metàl·lica en la forma per fer paper. Estan disposades de forma paral·lela i són les causants de la marca d’aigua anomenada també corondell. 7. Filferros més gruixuts que les puntes que es col·loquen a la “forma metàl·lica” durant la fabricació del paper. Deixen també la marca d’aigua anomenada corondell. 8. Qualsevol dels fils de coure gruixuts regularment repartits per tota l’amplada de la forma de fer paper i sobreposats a les costelles, que serveixen per aguantar i subjectar els pontillons mitjançant un fil de clau.

2. Marca deixada en el paper pels fils de clau que cusen els pontillons als corondells, visible a contraclaror.

–Corondell cec : 1. L’espai entre columnes en un text (no és el corondell cec ni els marges interiors). En composició de més de dues columnes és usual que els carrers siguin de la mateixa mida, encara que també se’n pot fer alguna especialment ampla per posar-hi sumaris, imatges petites, peus de foto, etc. 2. En imposició, l’espai lliure que es deixa entre els elements d’un muntatge per facilitar-ne el plegat i el tall posterior.

–Corondell portador: Corondell suplementari que serveix de suport a la filigrana.

 –Corondell suplementari: Corondell en què la distància amb els corondells contigus és inferior a la normal.

–Corondell de suport : Corondells de la forma que es troben a prop de la vora i sobre els quals es fixa la malla. 2. Corondell suplementari situat a una distància curta de la vora del full.

–Coronel: Fil de coure que encercla les teles dels cilindres o bombos de les màquines de fer el paper.

–Coronis: 1. Esperit suau grec que en manuscrits o edicions de textos hel·lènics es col·loca sobre les vocals llargues o els diftongs resultants de contraccions de membres que acaben i comencen, respectivament, per vocal, o entre pro- i el element de fons d’un compost. 2. Signe de postil·la amb què se solia indicar la fi de l’obra als còdexs.

–Corporatiu: En disseny, s’usa l’adjectiu “corporatiu” per referir-se al disseny plantejat de forma conjunta per a una mateixa empresa o client en tots els usos i derivats. La imatge corporativa és així la imatge que projecta una entitat comercial cap a fora (clients) i cap a dins (membres). Comprèn moltes més coses que el mer disseny gràfic, en certa manera és la personalitat que aquesta empresa vol projectar i tenir. En sentit més reduït, és corporatiu qualsevol aspecte d’un disseny plantejat des del concepte d’imatge corporativa. Hi ha “colors corporatius”, que són els colors concrets marcats per donar la imatge corporativa desitjada, per exemple. La tipografia corporativa és la font tipogràfica amb què una empresa ha decidit emetre els seus escrits. La identitat corporativa es resumeix en un Manual d’identitat corporativa, que ha d’abastar tots els elements corporatius; és a dir: Els elements que componen i revelen la seva identitat.

–Corpus: 1. Còdex de l’Antiguitat que contenia tots els llibres sagrats. 2. Recull de materials, escrits sobre una mateixa matèria, doctrina, etc. 3. Conjunt de les obres d’un autor, d’una recopilació de lleis, d’inscripcions. 4. Cos del llibre. 5. Cos, conjunt del que es diu a l’obra. 6. Conjunt extens i ordenat de dades o textos científics, literaris, etc., que serveixen de base a una investigació o treball. 7. Conjunt de fenòmens lingüístics com a objecte d’anàlisi lingüística. 8. Recopilació de materials escrits o transcripció de gravacions sobre una mateixa matèria a fi de fer una descripció sincrònica d’una llengua.

–Corral: 1. Carrer els espais del qual formen com a arc o cercle. 2. A València,  Mallorca i sobretot a Castella, des de la fi de l’edat mitjan, recinte on hom representava comèdies.

–Correcció: 1. Operació o conjunt d’operacions amb què es tracta de perfeccionar els textos i cadascuna de les parts que formen un llibre o publicació periòdica. 2. Substitució d’un caràcter, paraula o fragment de text que conté algun error per la forma correcta. 3. Supressió de les errades i equivocacions dels costos d’un original o prova tipogràfica. 4. Alteració o canvi que s’introdueix a les obres escrites per perfeccionar-les o suprimir-los defectes. 5. Conjunt de rectificacions d’un original o prova. 6. Tasca del corrector, que indica les modificacions que s’han de realitzar en un original destinat a la composició (correcció d’estil) o les errades existents a les proves d’impremta (correcció tipogràfica), 7. Operació que efectuen els caixistes, teclistes i autoeditors en esmenar en la composició les errades i equivocacions assenyalades a les proves. 8. Treball que efectua el tipògraf al motlle en esmenar les errades indicades a les proves pel corrector, o el muntador d’òfset en el mateix cas. 9. Secció dels tallers gràfics duna publicació periòdica o duna editorial on es corregeixen els textos o les proves. A l’època dels còdexs es podien corregir els errors dels manuscrits de diverses formes. El normal era gratar-los amb el “praeductale”. Però també és “subpuntejava”, es titllava, o s’anotava, posant “va-” al principi de l’error i “-cat” al final. Procedeix de la paraula llatina vacat, que procedeix de buit, desocupat. Els afegits i correccions anaven a l’interlineat o es postil·laven. S’assenyalaven amb paraules com “emendaui”, “contuli” o “correxi”. Aquestes correccions es feien abans de la decoració.

–Correcció d’autor: 1. Correcció que realitza l’autor en un joc de proves on introdueix canvis necessaris. 2. Alteració del text que no es deriva d’errades tipogràfiques o d’estil, sinó que introdueix l’autor per motius de comoditat.

–Correcció de color: En arts gràfiques, les alteracions cromàtiques que es realitzen per diversos mitjans per aconseguir el millor resultat.

–Correcció de compaginació: Correcció tipogràfica que s’efectua una vegada corregides les galerades i compaginada l’obra.

–Correcció de compaginades: En arts gràfiques, la correcció amb el text ja maquetat com a l’imprès final, tenint ja en compte la posició de les pàgines, marges i foliació.

–Correcció de concepte: Correcció que efectua un especialista en l’original d’una obra científica o tècnica per adequar-ne la terminologia i garantir-ne la propietat del contingut.

–Correcció d’estil: Revisió literària d’un text original, tant des del punt de vista lingüístic, gramatical i ortogràfic com des del semàntic i el lèxic.

–Correcció en la forma: Correcció que s’efectua en la pròpia forma imposada a la branca i col·locada a la màquina o a la taula d’imposar.

–Correcció de galerades: En arts gràfiques, l’original que serveix per a la correcció de les primeres proves. Es treuen sense paginació ni elements gràfics que distreguin del contrast amb el text original.

–Correcció de gamma: En arts gràfiques, ajustament d’imatges usant la corba de gamma.

–Correcció ortogràfica: Correcció d’un text o unes proves que només es cenyeix a les faltes d’ortografia.

–Correcció ortogràfica automàtica: Funció dels programes de tractament de textos i compaginació que facilita la correcta presentació ortogràfica dels textos escrits en un document.

–Correcció ortotipogràfica: En arts gràfiques, la correcció que uneix la “correcció ortogràfica” i la “correcció tipogràfica”.

–Correcció d’ozalids: En arts gràfiques, són proves realitzades per a impressió amb òfset. Poden ser per mitjà d’un “ferro analògic” o d’un “ferro digital”. (Ozalid: Nom d’una marca registrada anglosaxona amb què es designa una classe de paper.

–Correcció de proves: Qualsevol de les correccions que s’efectuen a les proves, ja siguin primeres (correcció de galerades), segones (correcció de compaginació) o, de vegades, terceres.

–Correcció de textos: En arts gràfiques, la “correcció de proves” a nivell textual”.

–Correcció tipogràfica: 1. Operació que consisteix a llegir les proves d’impremta per assenyalar les errades ortogràfiques i tipogràfiques de la composició, així com altres desarreglaments que es produeixen en el procés de conversió d’un original en text compost. 2. Correcció que efectua el corrector tipogràfic a les proves.

Canvis al text d’un llibre imprès, que té diverses maneres de marcar-se amb els anomenats “signes de correcció tipogràfica”. La norma UNE 1083 especifica els signes més usats i és convenient fer-los servir perquè correctors, caixistes i teclistes s’entenguin. Els signes es poden dividir en: trucada, signe (o esmena) i senyal. La trucada avisa al text que hi ha alguna cosa que necessita correcció, i aquesta mateixa trucada es repeteix al marge. A la dreta d’aquesta trucada del marge es col·loca el text que ha de substituir allò que està malament. Els signes assenyalen quin és el tipus de correcció que cal fer, i són:

1) Posar sagnia, desarrenglar 2) Treure espai, unir , ajuntar (disminuir l’espai entre lletres, paraules o interlineat) 3) Supressió, ‘dele` o deleátur“ (suprimir una lletra o signe, paraula, frase o paràgraf) 4) Posar espai, separar, obrir (Augmentar l’espai entre lletres, paraules o interlineat) 5) Tornar el ratllat 6) Baixar espai que taca 7) Baixar interlínia o material de blanc que taca 8) Lletra trencada 9) Lletra d’un altre tipus o cos 10) Suprimir l’accent 11) Posar dues o més lletres d’una peça (lligadura) 12) Netejar lletres 13) Posar lletra, número o signe de tipus volat 14) Posar lletra, número o signe subíndex 15) Compondre de rodó 16) Compondre de cursiva 17 ) Compondre de versals 18) Compondre de caixa baixa 19) Compondre de versaletes 20) Compondre de negretes 21) Compondre de versals cursiva 22) Compondre de versals negretes 23) Compondre de versals cursiva negretes 24) Compondre de cursiva negretes o grup cap a la dreta o l’esquerra 26) Traslladar una paraula o grup cap amunt o cap avall 27) Confús, dubtós, pendent de confirmació.

Finalment, els senyals es marquen al text, sense necessitat de treure’ls al marge, i són: 1) Posar blanc entre línies 2) Treure blanc entre línies 3) Canviar l’ordre de dues o més línies (i numerar-les pel seu nou ordre si cal) 4) Canviar l’ordre de dues lletres, paraules o frases 5) Canviar l’ordre de tres lletres, paraules o frases 6) Igualar l’espaiat 7) Punt i seguit 8) Punt ia part 9) Val el ratllat, deixar com estava 10) Alinear les lletres 11) Alinear les línies 12) Treure sagnia o blanc indeguts en tots dos casos per l’esquerra 13) Omplir la línia 14) Evitar que dues línies seguides comencin o acabin amb síl·labes iguals 15) Evitar coincidències de paraules ( Evitar que en un paràgraf coincideixin, una sota una altra, dues paraules iguals) 16) Evitar coincidències de lletres o signes (Evitar que quatre o més línies seguides comencin amb lletres iguals o acabin amb lletres, divisions o signes iguals 17) Recórrer el text 18) Dividir correctament una paraula entre línies (Dividir correctament una paraula d’una o diverses línies) 19) Evitar els carrers o carrerons 20) Netejar la lletra o canviar-la per estar defectuosa21) Compondre de nou una línia de linotípia amb ratllades (lletres defectuoses ) 22) Part del text il·legible 23) Centrar les línies en sentit vertical 24) Centrar les línies en sentit horitzontal.

–Corrector: 1. Persona que corregeix texts o proves d’impremta. 2. Caixista corrector. 3. Revisor. 4. Empleat de la cancelleria pontifícia que, a partir del segle XIII, revisava i corregia les minutes establertes pels notaris. 5. Persona encarregada pel Govern de confrontar els llibres impresos, per veure si estaven conformes amb l’original i indicar les errades advertides. 6. Especialista que té com a funció corregir les proves d’impremta. 7. Tipògraf que efectua al motlle les correccions indicades per l’autor o el corrector tipogràfic

–Corrector automàtic: En programes de procés de text, la comprovació automàtica que realitza la màquina. Malauradament, les màquines encara no pensen, i el que s’ha fet d’aquesta manera és de tot menys correcte.

–Corrector de concepte: Especialista que revisa un text des del punt de vista de la propietat en l’ús de la terminologia i la descripció dels procediments científics o tècnics de què tracti.

–Corrector d’estil: L’encarregat de revistar en un text: ortografia, gramàtica, sintaxi, ortotipografia, estil, format. Hi ha diferents graus de correcció, marcat per cada editorial, marcat pel manual d’estil. En alguns casos, el revisor també es pot encarregar de la correcció d’estil.

–Corrector ortogràfic: Funció dels programes de tractament de text i compaginadors que contribueixen a descobrir errors de composició i altres. Però amb aquests programes, de moment, cal anar amb molt de compte ja que no ho fan tot correctament.

–Corrector ortotipogràfic: L’encarregat de revisar les faltes ortogràfiques i altres errades en l’ús de l’escriptura (forma de col·locació comes, l’ús de cites, aplicació dels estils de lletra depenent del que es vulgui marcar…). El corrector segueix unes normes universals però també d’altres de l’editorial, que marca en el seu “manual d’estil”.

–Corrector de textos: L’encarregat de revisar els textos al llarg de les diferents fases de l’edició. Entra a les seves funcions la “correcció d’estil” i la “correcció tipogràfica”.

–Corrector tipogràfic: L’encarregat de la correcció tipogràfica en proves abans de la publicació.

–Corregir: 1. Esmenar els errors que hi hagi en un text des del punt de vista del concepte o de la gramàtica i l’ortografia o l’ortografia i la tipografia d’una composició. Tm es diu Esmenar.

–Correlatiu: Que indica relació recíproca o mútua entre dues o més coses.

–Correspondència: Qualsevol forma de comunicació escrita intercanviada entre persones físiques o morals, especialment cartes, targetes postals, memòries, notes, informes, tèlex o telegrames.

–Correspondència activa: Conjunt de còpies o minutes de cartes o d’altres comunicacions escrites expedides per un organisme i de vegades conservades per l’expedidor.

–Correspondència passiva: Comunicació escrita rebuda per una institució o un organisme, de vegades conservada en una sèrie independent.

–Corresponsal: Periodista encarregat de cobrir la informació en una zona geogràfica determinada situada fora de la seu de la publicació.

–Corresponsalia. 1. Lloc on treballa un corresponsal. 2. Oficina del corresponsal. 3. Càrrec de corresponsal.

–Corretja: Adorn de les cobertes en enquadernació i sistema de tancament. Tira gruixuda o tires gruixudes fixades en una de les tapes.

–Corretja de rèbol: Utensili amb què s’estrenyen les falques amb què se subjecten les formes. 2. Estris metàl·lic amb el qual s’enganxen els teclats a les tapes de les làmines gravades per fixar-los al forn.

–Corretjola: Pergamí recargolat que s’utilitzava antigament en el cosit i que sobresortia del llom com a nervi.

–Correu electrònic: sistema de comunicació entre individus basat en l’aprofitament dels recursos de la telemàtica.

–Corriment: Defecte d’impressió on la tinta es mou del seu lloc per contacte amb algun element. Semblant al “remosquejat”, que succeeix durant el moment de la impressió.

–Corró: Cilindre de fusta col·locat a la màquina de fer el paper per on passa el muntant i la ponedora. Condueix el full al cilindre llevador de la màquina.

–Corró ponedor: Contrapès cilíndric que serveix per a separar el full de paper del cilindre degotador o bombo.
–Corroboració: clàusula que resumeix la part positiva del text, reiterant-ne la fermesa i el caràcter coercitiu.

–Corrupció: Contaminació, alteració, canvi o vici en el text d’un manuscrit o llibre.

–Corrosió. Destrucció gradual d’un text per l’efecte d’una acció física o química.

–Corrosiu: Que destrueix químicament el material amb què entra en contacte.

–Corroure: Destrucció del material per una acció física o química.

–Cortesia: 1. Full o conjunt de fulls que es deixen en blanc al començament d’un llibre, al final o als dos llocs. Tb es diu: Pàgina de cortesia. 2. Espai, consistent en un nombre determinat i constant de línies, que sol deixar-se en blanc al principi d’un capítol o qualsevol altra divisió important d’un llibre.

–Cortina: 1. Drapejat d’un cortinatge. 2. En pintura, peça de roba suspesa.

–Cos: 1. Distància, expressada en punts tipogràfics, entre les cares anterior i posterior d’un tipus d’impremta. 2. Gruix de paper. Tb anomenat Cos de llibre. 3. Volum. 4. Conjunt del que es diu a l’obra escrita o el llibre, a excepció dels preliminars i els finals, 5. Part d’un quadre, estat o taula que queda per sota de les caselles. 6. Col·lecció autèntica de lleis civils o canòniques. 7 .Quadernet. 8. Part d’una màquina rotativa dotada d’un cilindre, que imprimeix un color a la sèrie successiva que conforma la màquina. 9. Mesura tipogràfica estandarditzada, que defineix la dimensió del caràcter tipogràfic. La seva mesura es basa en el tipus mòbil, on se suma la “taca” de tots els tipus de la font (tant els que tenen trets ascendents com descendents, ja siguin majúscules o minúscules) més un espai superior i inferior.

No confondre amb la “taca” que és l’alçada de cada caràcter particular, més l’espatlla superior i inferior. 10. La mida d’un caràcter tipogràfic; com més cos, més grandària. Usualment s’expressa en punts tipogràfics (de pica o dit). El cos d’un caràcter o glif inclou la zona imprimible El caràcter en si i les zones reservades a sobre i sota d’aquest. 11. En enquadernació, part interior d’un llibre format pels quadernets cosits, de vegades també amb l’ enllomat i les capçades incloses. També conegut com a “bloc”. En algunes botigues d’enquadernació venen cossos per enquadernar, en blanc, preparats per només haver-los de posar les guardes i les tapes. Quan els tipus es feien en metall (o fusta), el cos expressava l’alçada i l’amplada del frontal de la peça sobre el qual se situava un caràcter individual (que era la zona que, una vegada entintada, impactava contra el paper). Com que cada peça s’havia d’alinear amb les altres per formar una línia de caràcters, aquests frontals havien de tenir la mateixa mida d’alçada (encara que no necessàriament d’amplada), però això no obligava el tipògraf dissenyador a ocupar tota l’alçada, de manera que igual cos diferents fonts poden tenir visualment menys mida una vegada impreses.

12. En tipografia digital, l’espai rectangular reservat a cada caràcter substitueix aquest frontal físic i expressa el mateix concepte de cos o espai reservat).

D’aquesta manera, l’ocupació que fa cada caràcter
d’aquesta zona reservada queda a criteri del dissenyador de la tipografia, per
tant, una font d’un cos pot ser més gran que una altra del mateix cos.

–Cos bàsic: Cos que s’elegia a les foneries
tipogràfiques per fer proves amb un tipus en relació amb la seva grandària.

–Cos del diccionari: Part del diccionari,
compresa entre els principis i els annexos, si n’hi ha, en què es tracta el
contingut lexicogràfic.

–Cos d’impressió: En una màquina
d’impressió, és la part encarregada de transmetre la imatge que està en la
forma de material a imprimir. A cada màquina té un funcionament diferent,
depenent del tipus d’impressió que utilitzeu. En impremtes de quadricromia, hi
hauria un bloc per cada tinta més altres per a acabats (vernissos o tintes
especials). Altres parts mecàniques, com la plegadora, no serien preses com a
“cos”, ja que no li apliquen cap substrat al material a imprimir

–Cos de lletra: Part d’una lletra compresa entre la línia d’escriptura i l’espai interlineal.

–Cos del llibre: 1. Cos, conjunt del que es diu a l’obra. Tb anomenat Cos de l’obra.

–Cos de rotativa: Cos d’impressió d’una “rotativa de gravat al buit”, que treballa amb un sol color. Les rotatives, per tant, solen tenir un cos per cadascun dels colors del sistema amb què treballin.

–Cos de text: 1. Tipografia que es fa servir en una publicació. No confondre amb “cos del text”. 2. Text que s’utilitza en una publicació, inclòs el que s’utilitza només per comprovar les diferents tipografies. 3.Text que es troba dins de la caixa, en contraposició dels elements marginals que hi són fora (als marges, com una anotació). No confondre amb “cos de text”.

–Cos de tinta: La viscositat d’una tinta o vernís. Com més cos, més viscositat —no confondre amb “tir”, que és l’adherència (un fluid pot ser molt viscós i gens enganxós)—. El cos de la tinta es mesura amb un viscosímetre.

–Cos tipogràfic: Grandària de l’espai ocupat per l’ull de la lletra mesurada en punts tipogràfics.

3. Asta descendent d’algunes lletres majúscules i minúscules que formen un angle amb l’asta principal. Pot ser recta, com les de la R, K, i, q, p o corba, com la del 7 en alguns tipus. 2. Tall de peu. 4. Matèria que, barrejada amb melassa, s’empra en la fabricació de rodets.

–Cosidor: 1.El mateix que Teler. 2. A l’època dels llibres manuscrits, era l’encarregat de fer el cosit dels quadernets.

–Cosidora: Màquina elèctrica o manual per cosir automàticament quadernets amb fil vegetal.

–Cosir: 1, Unir els plecs dels llibres pel llom amb fil. 2. Unir un conjunt de quadernets o papers amb grapes. 3. Unir les lletres i filigranes o marques a la tela de les formes de fer el paper a mà i també al cilindre degotador.

–Cosit: Part de la construcció del llibre. Unió amb fil que es realitza als quadernets (o fulles soltes) per mantenir-los units. Perquè la zona del llom no eixampli massa en cosir, s’ha de tenir en compte la mida del fil escollit. Es pot cosir una agulla o amb diverses alhora, en el que s’anomena cosit una o diverses “filades”. També es distingeix per quantes “estacions de cosit” passem amb cada fil, distingint-se amb cosit a una o diverses estacions. Cada filada pot passar per unes estacions en concret, o passar ambdues filades per les mateixes estacions, creuant-se. En un llom de quatre forats, per exemple, es pot realitzar un cosit a dues filades a dues estacions cadascuna, una filada que passi per les quatre estacions, quatre filades que passi per una estació cadascuna, o quatre filades, que passin cada dues filades per dues estacions entrecreuant-se. No cal confondre, per tant, “filada” amb “estació de costura”, ja que es combinaran donant diferents tipus de cosits.

–Cosir a cavall: Cosir un plec encaixat.

–Cosit amb cintes: Es realitza aquest tipus de cosit quan necessitem que el llibre obri totalment com, per exemple, en llibres amb plànols. El gruix de la cinta varia depenent de la mida del llibre, igual que el nombre que utilitzarem.

–Cosit compensat en espina de peix: cosit típic de les enquadernacions carolíngies del nord d’Europa. Al llom, es pot realitzar sobre dos cordills gruixuts o una tira de pell oberta pel centre.

–Cosit amb cordill: Costura del llom on el “cosit amb nervis” es realitza amb cordills, abans més gruixuts i ara més fins. Els gruixuts sobresurten al llom (els “nervis”), mentre que els fins queden ficats en les obertures del llom (com en la “costura a la grega”, “costura a l’espanyola” o “costura a la francesa”).

–Cosit de corretja: 1. Utilització de corretges primes en lloc de fil per a la costura i que es feia a les enquadernacions de cartera, per part de guarnicions i encadenats. 2. Adobat de pells en sec. 3. Decoració de la pell amb ferros en sec per cop o pressió.

–Cosit a dent de gos: Cosir dues o més fulles o plecs junts travessant-los amb el fil per la vora del marge.

–Cosit a dues estacions: El cosit que passa, amb una sola filada, per dues “estacions de costura” al llarg de tots els quadernets.

–Cosit d’escapulari: El que es fa per als llibres de música.

–Cosit en espiga: Cosit sobre cordills en què el fil queda formant una espiga.

–Cosit a una filada: cosit sense nervis que utilitza un sol fil per a tot el cosit. El fil surt pels forats formant un bucle, que s’unirà al següent quadernet per mitjà de cadeneta. Es pot fer amb el nombre de filades que es vulgui.

–Cosit a la grega: Cosit sobre nervis en què aquests s’encaixen en unes ranures practicades al llom del quadern.

–Cosit lateral: Aquell que es realitza amb el fil passant a través de totes les fulls des de prop de la vora del llom. Són cosits laterals el cosit japonès o la dent de gos.

–Cosit sobre el llom: Aquell que queda visible per anar els quadernets cosits directament al llom, veient-se el cosit sobre el material cobrent.

–Cosit amb nervis: Tipus de costura on el fil es passa al voltant dels nervis (de corda o pell) que es col·loquen travessats al llom. Perquè es notin els “nervis”, aquests no poden anar incrustats en unes esquerdes fetes als quadernets. Els nervis poden realitzar-se amb “gansalles” o tires de pell.

–Cosit sense nervis: Aquell que no necessita
els nervis per fer-se. Solen ser cosits que travessen tot el cos del llibre. No
obstant això, també pertanyen a aquest tipus altres cosits menys coneguts, com
el de l’enquadernació secreta belga o l’enquadernació copta

–Cosit sobre nervis: Cosit en què un fil
recorre tot el llom per la part interior de cada quadern, de manera que surt
per cada forat del cosit i s’enrotlla al voltant del nervi corresponent, i
després torna a entrar pel forat següent del mateix quadern.

–Cosit a pas de gos: Enquadernar en pergamí
llibres de poc volum fent-los dos trepants amb un punxó per la vora del llom i
passant per ells una corretjola que subjecta fulles i tapes.

–Cosit a pas de toro: Cosit de fulls
solts que travessa els quadernets passant per tot el cos del llibre per la vora
del llom. No fa servir nervis, com la “dent de gos”.

–Cosit passat: Cosit en pla on el fil va passant, en un trajecte recte, d’una cara a l’altra del cos del bloc.

–Cosit en pla: Cosit practicat al llarg del marge interior d’un llibre, a poca distància del llom dels quaderns.

–Cosit a punt saltat: el que va cosint diversos plecs d’una mateixa tirada.

–Cosit a punt seguit: Cosit en què el fil passa per totes les “estacions de costura” de cada quadernet (és a dir, un quadernet a cada “tirada”). El més conegut és la “costura a l’espanyola”, però també s’utilitza en altres costures, com el “cosit compensat en espina de peix” de les enquadernacions carolíngies.

–Cosit a punt seguit d’espigueta: El mateix que “cosit compensat en espina de peix”.

–Cosit a rústica forta: En què es realitza la “cadeneta” per donar més consistència al cosit.

–Cosit a rústica senzilla: En què no es realitza “cadeneta”.

–Cosit-vista: Cosit que queda visible al llibre. Es refereix més a una enquadernació que no té material cobrint al llom o només en part, que a un “cosit sobre el llom”.

–Costat: 1. El tall vertical de les tapes, tant el de davantera com el del llom. 2. Full imprès per una sola cara. 3. Part de la pell situada entre els laterals, entre la pota davantera i la del darrere.

–Costella: 1. Reforç metàl·lic que es posa al torn de la premsa per tal que la cadena no es desgasti. 2. Cadascun dels llistons de fusta, de secció afuada, que sostenen la tela de la verjura de les formes o motlles de fer el paper a mà. 3. Relleu transversal format per un nervi o un fals nervi en el llom de la coberta.

–Costelles: Cordills que sobresurten del llom i formen part de l’estructura de la costura o també aquells que els imiten, siguin fets de cordill o de tires de cartró i que a les enquadernacions a la greca serveixen per construir els nervis.

–Coster: 1.Llibre que, per estar a la zona superior d’un paquet de llibres, ha quedat deformat, ja sigui marcat per les cordes amb què es va lligar el paquet, o arquejat, amb forma còncava. 2. Full de paper que en triar-lo surt amb estrips i altres defectes

–Costera: Mà de paper trencat de les dues que completen per sobre i per sota les raimes de paper de tina.

–Costeriana: Nom genèric d’una sèrie de fragments de llibres o d’edicions de donats o doctrinals suposadament impresos abans del 1473 pel neerlandès Laurens Janszoon Koster o Coster (1405.1484), de Haarlem (Països Baixos), pretès inventor de la impremta 1440.

–Costumisme: Atenció especial que es presta a la descripció dels costums típics d’un país o regió a les obres literàries.

–Costura: 1. Acció de cosir. 2. Reunió de bifolis embotits uns dins dels altres per mitjà d’un fil enquadernador. 3. Marge de llom. 4. Línia per la qual plega una publicació. 5. Les primeres costures neixen amb el propi còdex a partir del segle I-II dC fins arribar a les tècniques industrials del segle XIX. Al segle VIII apareixen les costures amb suport, mitjançant nervis de cordill i de pell dividida a l’alum. Al segle XI comença a utilitzar-se el teler o bastidor.

–Costura doble: Costura realitzada amb dues agulles.

–Costura a l’espanyola: Es cus passant el fil per tots els cordills a cada serradura, i rematant amb cadeneta al capdavant i a peu. És, per tant, un cosit “seguit”.

–Costura fil a fil: Vegeu “cadeneta passada per sobre” i “cadeneta passada per sota”. Un cop de cap a “chevrón” es realitza amb la combinació d’aquestes dues cadenetes.

–Costura amb filferro: La que es realitza amb grapes. Té dues variants: “costura a cavallet” i “costura a escaire”.

–Costura a la francesa: Tipus de cosit sobre nervis. Llevat dels dos o tres primers i últims quadernets (que es cusen amb “costura a l’espanyola”), la resta de quadernets es cusen passant el fil alternant les entrades pels forats d’un quadernet i l’altre (és a dir, es cusen, d’un tiratge, dos quadernets). S’utilitza quan hem d’enquadernar molts quadernets, ja que així no queda gaire gruixut el llom. Es pot fer recta, o formant una cadeneta amb la costura anterior (“costura francesa creuada”). Com que aquesta última també se la coneix com a “costura francesa”, seria bo que a la primera se l’anomenés “costura francesa saltada”, ja que és un tipus de “cosit altern”.

–Costura a la greca: Aquella en què els cordills de la costura s’introdueixen al llom dels plecs, deixant de notar-se els nervis per fora de l’enquadernació. Aquest canvi, tan important a l’estructura del cosit, procedeix del taller de l’italià Aldo Manuzio.

–Costura a la greca de tres quaderns: La que es realitza amb quatre gansalles, passant d’un quadernet a un altre a cada gansalla. Va reforçada amb una cadeneta reforçada amb caps.

–Costura a la greca punt endavant: La que es realitza amb dues o més gansalles. S’utilitza amb quadernets gruixuts. També es pot fer amb dues o més gansalles, amb dos o més quadernets de cada vegada.

–Costura a la japonesa: Costura rústica on es realitzen dues o tres costures alhora, pujant tots els cosits rectes per dues serrades.

–Costura mecànica: La que comunament realitzen les màquines a la indústria editorial.

–Costura amb nervis: Cosit que porta uns nervis gruixuts sobresortint del llom, que podien ser tires de pell o cordills. En aquesta tècnica el fil envoltat completament el nervi i torna a entrar pel mateix forat per on va entrar al llom. És una de les formes més antigues de cosit.

–Costura a punt doble: És una variant de la costura a punt senzill només que s’utilitzen quatre forats.

–Costura a punt saltat: El mateix que cosit a punt saltat. Vegeu “costura a la francesa”.

–Costura a punt senzill: És un cosit senzill per a un sol quadernet, on el fil entra per dos forats i, després de fer una volta, es lliguen al centre, a l’interior del quadernet.

–Costura de puntada llarga: És un “cosit a punt seguit” on hi ha una gran distància entre les “estacions de cosit” per on es passa el fil per l’exterior de llom. Se sol utilitzar en enquadernacions de cosit vista, sobretot les que van cosides a l’exterior del llom.

–Costura a rústica: Costura molt senzilla, amb dos solcs, començant des de l’exterior de cap, sortint pel peu i passant al següent quadernet, cosint amb l’anterior quadernet amb cadeneta en sortir de cap.

–Costura rústica d’acordió: la que es realitza amb tres serrades i que s’utilitza quan hi ha molts plecs.

–Costura rústica forta: Com la rústica, només que es reforça sempre amb cadeneta a tots els plecs.

–Costura rústica senzilla: Com la rústica només que es realitza cadeneta en els primers i darrers plecs.

–Costura de subjecció: La que surt del cos i es cus subjectant-se a les tapes.

–Costura a tres quadernets: Variant de la “costura a la francesa” que es realitza de tres en tres quadernets.

–Cota: 1.Signatura, senyal als llibres de la biblioteca. 2. Acotació, cita.

–Cotó: Fibra tèxtil que s’obté de la planta del cotó. S’utilitza en diverses tècniques decoratives d’enquadernació: podem impregnar amb anilines un cotó per pintar els talls, o col·locarem l’or durant el daurat amb el “cotó d’or”. També serveix com a base de fibra tèxtil i paperera per la seva font important de cel·lulosa casi pura.

–Cotxinilla. Petit insecte amb què es realitza el pigment “carmí”.

–Couché Galicisme per a “estucat”. –CPI: Caràcters per polzada.

–CRAI: Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació. es crea l’any 2004 per la necessitat d’adaptar la Biblioteca de la Universitat de Barcelona a l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) i a l’Espai Europeu de Recerca (EER). Seguint les seves directrius, l’aprenentatge, la recerca i la formació continuada i integral de les persones esdevenen centrals al CRAI on facilitem l’accés als recursos d’informació i oferim serveis de qualitat per contribuir a la creació i difusió del coneixement i a la formació integral dels futurs professionals.

En el CRAI posem a disposició de tots els membres de la comunitat universitària i de la societat en general els nostres setze CRAI biblioteques, el Centre de Documentacií de Biodiversitat Vegetal, el Centre de Digitalització i les Unitats transversals que donen suport a tots els estaments de la institució, tant en l’aprenentatge i la docència com en la recerca.

–Cran: Acanalat horitzontal a la base de la lletra que els fonedors tracen a la cara anterior o posterior de l’arbre de la lletra.

–Creació: acció de crear.

–Creació editorial: Funció de l’editor que consisteix a estudiar, configurar i encarregar la realització d’obres, generalment de referència, per omplir buits de mercat.

–Crear: Compondre artísticament o intel·lectualment.

–Credibilitat d’una font: propietat d’una font d’oferir informació veraç, completa i no manipulada.

–Crèdit: 1. Quan apareixen imatges dins d’un llibre haurien d’anar al costat del seu crèdit, que és el nom del seu autor (que sol ser diferent del que va fer el text, i potser diferent d’altres imatges del llibre). 2.. Si tots els autors que han intervingut en la realització d’un llibre es col·loquen en un mateix lloc s’anomena “bandera”.

–Cremada: Sinònim de Mossegada.

–Cremallera: Qualsevol dels llistons col·locats a cada banda dels costats interiors d’un armari, proveïts de dents que permeten la instal·lació de prestatges a diferents altures.

–Crestomatia: Florilegi o antologia d’escrits clàssics escollits amb finalitat didàctica.

–Creta: Sal natural molt comuna que en alguna de les seves formes és utilitzada com a pigment blanc.. Nota: El pigment pictòric obtingut de la creta es coneix amb diferents noms segons la seva procedència: blanc d’Espanya, blanc de París, blanc de Meudon, blanc de Florència, blanc d’Orleans, etc.

–Creu: 1. En arts gràfiques, signe tipogràfic amb forma de creu, que es pot utilitzar en notes a peu de pàgina (després de l’asterisc i abans de la doble daga), per marcar paraules en desús o l’any o nom d’un mort 

2.  Signe en forma de creu que s’utilitza als manuscrits com a invocació, indica una benedicció en un text litúrgic. Lope de Vega la usava com a acotació, per anotar la sortida de personatges

–Creu doble: Traç vertical amb dos travessers. (‡)

–Creu monogramàtica: Forma particular d’un crismó on la X forma una creu.

–Creu de registre:  En arts gràfiques, durant la composició manual d’imatges, es marquen creus a les diferents pel·lícules o fotolits per posar les imatges ben alineades. En impressió a color, la creu de cada color ha de quedar exactament al mateix lloc que les altres.

–Creuer: 1. Llistó de ferro que divideix la branca en dues parts iguals. 2. Imposició que es col·loca a un costat ia l’altre del llistó que divideix la forma en dues parts. 3. Línia per on s’ha doblegat el plec de paper en posar-lo en raimes o al plegat en creu.

–Creus de registre: En arts gràfiques, durant la composició manual d’imatges, es marquen creus a les diferents pel·lícules o fotolits per posar les imatges ben alineades. En impressió a color, la creu de cada color ha de quedar exactament al mateix lloc que les altres.

–Criptografia: 1.Sistema d’escriptura convencional que té un codi secret que torna el text intel·ligible per al que no tingui el sistema de desencriptat, amb què s’aconsegueix el text original. Hi ha diverses maneres de fer l’encriptat: la “criptografia de substitució” consisteix a substituir lletres o paraules per altres signes convencionals, la “criptografia de transposició” canvia l’ordre de les lletres o signes. 2 . Sistema d’escriptura en caràcters secrets, d’una manera xifrada o convencional, incomprensible per a qui no en posseeix la xifra o la clau.

–Criptografia de substitució: Criptografia que consisteix a substituir lletres o paraules per altres lletres o paraules, xifres, signes convencionals, etc.

–Criptografia de transposició: Criptografia que consisteix a modificar l’ordre normal de les lletres o dels mots.

–Criptograma: Document escrit en clau.

–Crismó : Monograma del nom de Crist, utilitzat com a fórmula d’invocació, format per l’enllaçament de les dues primeres lletres gregues (X i P) del mot ‘christós’.

–Crisògraf: Copista que escrivia manuscrits amb lletres d’or.

–Crisografia: 1.Escriptura amb tinta daurada que es realitzava amb pols d’or barrejat amb cola. Quan s’assecava, generalment es polia la tinta perquè brillés. Es poden trobar en pergamins tenyits de porpra. Vegeu “tinta”. 2. Escriptura a lletres d’or. 3. La crisografia, relacionada habitualment amb els llibres de contingut religiós, va tenir objeccions al Tractat dels escribes, on s’estableix la prohibició de l’ús de l’or per a l’escriptura sagrada en superposar-se el valor del mateix material davant dels escrits. De la mateixa manera, s’afirma que els escrits en or podrien suposar un obstacle per a la interpretació correcta del text.

–Crisogràfic: Manuscrit escrit amb la tècnica de la “crisografia”, amb lletres en or i plata.

–Crisol: 1. Recipient refractari destinat a contenir materials que seran sotmesos al foc. 2. Dipòsit del plom fos a la linotípia i la monotípia.

–Crisopolícrom: De diferents colors mesclats amb or.

–Cristall: La seva superfície extremadament llisa es pot aprofitar de diferents formes, ja sigui com a superfície on “xiflar”, o per estirar la tinta durant l’entintat. / Vegeu “Paper vidre”

–Cristall de roca: Adorn de les cobertes en enquadernació, quars pur utilitzat com a gemma.

–Cristal·lització: Fenomen pel qual moltes substàncies sòlides prenen les formes polièdriques dels vidres. És el causant que una tinta seca rebutgi la superposició d’una altra tinta. Aquest defecte de tintat sol passar quan en una màquina de dos o més colors s’espera massa entre un color i un altre.

–Cristus ( del llatí Christus): 1. Creu que a la cartilla precedia l’abecedari. 2. Abecedari, alfabet. 3. Abecedari, cartell o llibret. 4. Signe en forma de creu de braços creuats iguals i formant triangle.

–Criteris d’intervenció: En restauració, tipus de treballs de conservació o restauració que s’han de realitzar sobre un material seguint les directrius recomanades per experts internacionals.

–Crític: 1. De la crítica o relacionat amb aquesta. 2. Persona que examina i jutja les qualitats o els defectes d’una obra artística, literària, científica, etc.

–Crític literari: Persona que examina i jutja obres literàries.

–Crítica: 1. Art de jutjar el valor, les qualitats i els defectes duna obra artística, literària, etc. 2. Judici o conjunt de judicis crítics sobre una obra artística, literària, etc. 3. Conjunt de professionals que exerceixen aquesta professió.

–Crítica diplomàtica: Estudi comparatiu dels documents històrics mitjançant un mètode rigorós per establir l’autenticitat i la historicitat de les fonts.

–Crítica genètica: Descripció, interpretació i valorització de les fases creatives del text literari d’un autor, des de la fase creativa, representada pels primers esbossos, fins a la redacció definitiva.

–Crítica històrica: Ciència que té per objecte, utilitzant els criteris fundats en el coneixement dels esdeveniments, de les institucions, de les persones i les llengües, contribuir amb la crítica diplomàtica a formar un judici sobre els fets històrics o, a al seu torn, l’autenticitat i la integritat dels llibres dels documents (per exemple, les actes) i els monuments.

–Crítica interna: Crítica textual que es fonamenta només en el text, sense tenir en compte la seva forma material.

–Crítica literària: Anàlisi i judici duna obra literària. La crítica literària comprèn dos aspectes: l’anàlisi (descripció de l’obra literària) i el judici valoratiu, apreciació personal i subjectiva. Fins al segle XVIII predominava el judici valoratiu, però a la primera meitat del segle XIX la formulació crítica adquireix caràcter científic.

–Crítica solapista: Crítica literària duna obra que es limita a reproduir el text de la solapa del llibre, amb pocs o cap canvi.

–Crítica textual: Tècnica que té com a objecte reconstruir la forma correcta o original d’un text mitjançant l’examen minuciós de cadascuna de les paraules i de la comparació de cadascuna de les versions.

–Criticar: Examinar i jutjar amb esperit crític una obra artística, literària, científica, etc.

–Criticastre: Persona que jutja i satiritza les obres d’enginy sense coneixement ni autoritat.

–Croc: Ganxo de ferro que serveix per fer córrer la banca de ponar, pel carril, cap a sota la premsa.

–Cromogen: Substància que provoca, per reacció química, taques de color en un document.

–Cromalí: 1. És un sistema fotoquímic que s’utilitza per fer la tirada de proves en sec. 2. Sistema de proves de color d’alta qualitat fabricat per l’empresa Dupont que es feien servir entre els anys setanta (va aparèixer el 1972) i finals del segle XX. Actualment és una tècnica superada. Algunes persones encara usen aquest terme inapropiat per referir-se a qualsevol prova de color.

–Cromolitògraf: Persona que es dedica a l’art de la Cromolitografia.

–Cromolitografia: Procediment de litografia que té per objecte obtenir estampes en color. L’operació d’entintat d’una pedra litogràfica per estampar-la, repartint la tinta amb corró sobre la superfície de la matriu, fa inviable la possibilitat d’obtenir imatges en colors a partir d’una sola pedra. En cromolitografia, doncs, cal emprar una pedra diferent per a cada color. La dificultat més gran rau en el registre dels colors, cosa comuna a tots els tipus d’estampació en color amb diverses matrius, ja que cal encaixar perfectament les imatges per evitar el desagradable efecte visual provocat pel desdoblament dels contorns. El registre es realitza mitjançant un sistema de punts disposats a igual distància a totes les pedres. Amb unes agulles es traspassa l’estampa i se’n busquen els punts. La superposició de colors final és el resultat de les estampacions consecutives, començant amb la pedra corresponent als colors més clars fins a acabar amb la matriu del dibuix en negre. En fer-ho així, la tinta negra tapa les unions dissimulant els defectes. La cromolitografia es va estendre durant la segona meitat del segle XIX, sobretot per il·lustrar llibres de luxe, per la seva extraordinària qualitat cromàtica i notable vistositat.

–Cromolitografiar: Exercir l’art de la cromolitografia.

–Cromat: Recobriment galvànic o electrolític.

–Cromàtic: Dels colors o relacionat amb ells.

–Cromaticitat: Les característiques que fan que un color sigui pres per un to determinat, sense tenir en compte la seva brillantor.

–Cromotípia : Impressió en colors.

–Cromotipografia: 1. Tècnica d’impressió en colors mitjançant fotogravats, 2. La Cromotipografia va ser inventada pel gravador francès Louis Desjardins (1814.1894). 2. Estampa o làminan0btinguda per aquest procediment.

–Cromoxilografia: procediment per a la impressió en colors per mitjà de planxes de fusta gravades.

–Crònica: 1.Manuscrit que contenia els esdeveniments anuals. Les primeres cròniques es van convertir en històries mundials com l’escrita per Eusebi de Cesarea al segle IV. Al segle IX van començar a aparèixer cròniques locals, com els Anals de l’Ulster o la Crònica anglosajona. Durant el període gòtic moltes cròniques es van il·lustrar. Va començar a Anglaterra amb Giraldus Cambrensis i Matthew Paris, que van incorporar alguns dibuixos marginals a les seves obres. Al segle XIII, les històries paganes i cristianes ja estaven il·luminades, com la Genealogia de Crist de Pere de Poitiers. Les genealogies dels reis van donar pas a la tradició dels manuscrits genealògics il·luminats. 2. Avui dia ha quedat reduït als textos periodístics que resumeixen un fet, com pot ser un partit. 3. Recull de fets històrics en ordre cronològic. 4. Article narratiu, valoratiu, interpretatiu i informatiu, d’extensió variable i sobre temes d’actualitat, generalment narrat segons l’ordre cronològic dels esdeveniments, que apareixen regularment sota un mateix titular o vinyeta, escrit normalment per un mateix periodista.

–Crònica breu: Breu narració històrica, generalment de caràcter analític.

–Cronista:  Autor d’una crònica o persona que té per ofici escriure-la. 2. Periodista especialitzat en la redacció de cròniques.3. Redactor encarregat de redactar regularment una certa categoria d’esdeveniments. cronista parlamentari, esportiu, etc.

–Cronògraf: Persona que professa la cronografia o hi té especials coneixements.

–Cronograma: Artifici pel qual les lletres numerals romanes que conté el vers o la frase, reunides, expressen una data determinada.

–Cronologia: 1. Ciència que té per objecte determinar l’ordre i les dates dels successos històrics. 2. Sèrie de persones o esdeveniments històrics exposats per ordre de dates. Tb es diu Cronografia.

–Croquis: Dibuix d’execució ràpida i resumida, sense detalls.. Nota: El croquis precedeix l’esbós i pot ser pres directament del natural per captar una situació, escena o paisatge, o d’invenció personal, per materialitzar una idea.

–Croquis tipogràfic: Esbós.

–Crosta: Conjunt dels lloms d’una raima de quaderns.

–Cruixement: Defecte de l’enquadernació. Arruga que es produeix al paper quan el pleguem. Ens pot passar perquè l’hàgim plegat a contrafil, perquè hàgim acumulat massa doblecs sense tallar-lo (també anomenat “frare”), per les característiques del paper.

2. Peça fonamental formada per la unió del pal i la faixa.

Nota: Hi ha moltes varietats de creus (llatina, grega, patriarcal, de Calatrava, etc.).

–CTF: (Computer to film, de l’ordinador a la pel·lícula). Sistema que envia informació digital de totes les pàgines d’una cara del plec a una filmadora de gran format, aconseguint una pel·lícula llesta per obtenir la forma impressora.

–CTP: (Computer to plate) de l’ordinador a la planxa. Utilitza la informació digital, semblant a l’anterior (CTF), però directament a planxa.

–CTPaper: (De l’ordinador al paper). Sistema on s’envia informació a l’equip d’impressió digital obtenint les còpies impreses pel sistema, eliminant el procés d’impressió convencional. Pot ser CTP, CTF o CTPress.

–CTPress: (Del ordinador a la màquina d’imprimir) Quan utilitzen màquines de tinta greix similar a l’òfset i que es basen en el gravat automàtic de la planxa al cilindre portaplanxa. La planxa dóna un resultat semblant a l’òfset sec.

–Cua: Ssegüent, entre línies o al peu de la pàgina si es tracta de la darrera línia.

2. Part inferior afegida al cos d’una lletra.

–Cub de la premsa: Peça similar al fanal, en forma d’hexaedre regular, amb les cares foradades, per a poder-hi ficar el perpal.

–Cubertista: Dissenyador gràfic que crea i traça dissenys de cobertes de llibres.

–Cubeta: 1. Recipient per contenir líquids, que sol ser rectangular i no gaire alt. 2. Senyal que deixa la planxa al paper quan se sotmet a la pressió del tòrcul.

–Cubeta de tinta: Lloc on s’emmagatzema la tinta a les “rotatives de gravat al buit”, i on es va entintant la “forma” (al “cilindre de la planxa”) en passar per ella.

–Cuca molla: Insecte dictiòpter que ataca el paper, la cola, les pells i el pergamí.

–Cúfica:1.  Escriptura àrab formada per un conjunt de formes rectilínies i anguloses d’alt valor estètic i simbòlic. 2. El seu nom prové llegendàriament de la ciutat de Kufa. Es va usar sovint per a la cal·ligrafia de l’Alcorà. L’escriptura cúfica quadrada representa el primer exemple d’escriptura vectorial o escalable, ja que s’inscriu en retícules quadriculades i permet ser ampliada i reduïda per ser aplicada fàcilment des de monedes, manuscrits o fins a l’arquitectura. L’escriptura cúfica quadrada té la particularitat d’haver estat concebuda per ser llegida des dels quatre cantons.

–Cuir: 1. Pell de certs animals que, adobada i preparada, s’empra en enquadernació de llibres.

–Cuir acabat anilina: Acabat transparent de la pell, que serveix per igualar els tenyits fets al fuló. (El bombo o fuló és una màquina que forma part del procés d’adob de pells, aquesta va rotant sobre si mateixa per realitzar el remullat, el pelatge, el piquelat, l’adob i finalment l’acabat de la pell.

–Cuir acabat llustrós: Acabat de la pell, preparat per ser polit.

–Cuir acabat mat: Acabat de la pell, sense brillantor.

–Cuir acabat nitrocel·lulosa: Pell amb un acabat de pintura amb cobertura de nitrocel·lulosa.

–Cuir acabat pigments: Acabat de la pell amb diverses capes de pigments en suspensió.

–Cuir acabat plàstic: Acabat de la pell amb productes plàstics, que es poden gofrar per fer textures sobre la pell per imitar altres materials o tipus de pells.

–Cuir acabat resines: Acabat de la pell amb resina sintètica termoplàstica.

–Cuir acabat semi-anilina: Pell tenyida amb una fina capa d’anilines, que en deixa veure les característiques naturals.

–Cuir d’aluda: Cuir o badana, generalment de moltó. En escrits antics es pot trobar el pergamí citat com a “aluda”. (Aluda: Pell d’ovella adobada, suau i feble, emprada especialment per a guants).

–Cuir artificial: Material cobrent que imita la pell.

–Cuir bullit: Tècnica en què es dona forma al cuir, que queda rígid després de bullir. S’utilitza per fer estoigs rígids per a llibres.

–Cuir cisellat: Cuir utilitzat en l’enquadernació, gravat amb un instrument tallant.

–Cuir crispat del Cap : Tafilet d’Àfrica del Sud, de gran qualitat

–Cuir greixat: Que atorga resistència a l’aigua, flexibilitat i llarga durabilitat.

–Cuir lleonat: Pell, especialment de marroquí, tenyida de color groc.

–Cuir oliat: Marroquí tintat en un verd oliva.

–Cuir en pèl: Pell adobada però sense treure els pels de l’animal.

–Cuir premsat: Pell molt fina sobre la qual es realitza un decorat pressionant repetitivament en un terra de fusta.

–Cuir repussat: Cuir utilitzat en l’enquadernació, amb una decoració en relleu obtinguda per martelleig.

–Cuir de Rússia: Pell adobada de vedella o de cabra de Rússia, impregnada d’un oli essencial aromàtic, extret d’un bedoll, que li dona una certa flexibilitat, propietats insectívores i fungicides, i una olor acre molt característica, i que és molt emprada en enquadernació.

–Cuir tenyit: Que proporciona tons molt decoratius després d’un tractament amb colorants.

–Cuixa: Cadascun dels muntants de la premsa.

–Cul de gallina: Arruga que es fa en estendre els fulls, amb l’espit, quan es refrega el paper amb les cordes de l’estenedor.

–Cul de làmpada: Adorn tipogràfic amb forma de triangle invertit que es col·locava al final dels capítols. Tot i que molts d’aquests motius es repetien d’uns adorns tipogràfics a uns altres, les petites diferències que hi ha entre ells ens ajuden a diferenciar entre impressors, molt millor que petits adorns com els asteriscs o els estels. / També es denomina així quan les línies (en títols o colofons) es maquetaven formant aquest triangle invertit.

–Culdellàntia: Disposició ornamental d’un final de text on les línies van disminuint progressivament en forma de triangle.

–Cullareta: Vegeu “espàtula cullareta”.

–Cum licentia: Terme llatí que significa “amb llicència” o amb permís.

–Cum privilegium: Terme llatí que significa “amb privilegi” i es posava als llibres per indicar qui tenia privilegi.

–Cumdach: 1. Caixa o estoig, normalment realitzat en materials nobles, que servia com a contenidor de llibres sagrats, com a reliquiari, a l’àmbit medieval irlandès. 2. El seu origen, probablement, es trobi a les ‘capsae’ tardoantigas. Encara que són similars a les enquadernacions d’aparell d’orfebreria o ivori, la seva funcionalitat és diferent ja que servien de vegades com a altars portàtils, emblema en juraments i també com a objectes protectors en determinades batalles. La major part són posteriors als llibres que van contenir. La millor col·lecció, encara que petita en nombre, es conserva al National Museum of Ireland a Dublín.

–Cuneïforme: 1. Escriptura que presenta caràcters en forma de falques triangulars. 2. Algunes de les primeres manifestacions d’escriptura cuneïforme es troben a Mesopotàmia al voltant del 3300 aC. Per escriure aquests signes, s’havia d’enfonsar un ‘stylus’ o estil triangular en una tauleta d’argila, que posteriorment es coïa per preservar-la.

–Cunya : 1. Peça petita de ferro o fusta que s’introdueix en un forat de la portada per fixar el nervi al llom. 2. Notícia breu d’interès escàs, sense títol, generalment complementària d’una altra al final de la qual s’afegeix per completar un espai. 3. Peça metàl·lica sobre la qual es troba la platina del volant de daurar.

–Cupido: Figura que representa un petit infant nu i amb ales, sovint utilitzat com a element decoratiu.

–Cuprotípia: Procediment per a l’obtenció de gravats en coure.

–Cúrcuma: Planta de la família de les zingiberàcies l’arrel de la qual produeix un pigment groc.

–Curiosa: Col·lecció de llibres rars i curiosos que es guarden en una biblioteca.

–Curs. 1. Tractat duna matèria destinat a ser explicat durant cert període de temps. 2. Col·lecció de tractats que servien per ensenyar una matèria a les universitats i escoles públiques.

–Cursari: Llibre litúrgic que conté les oracions, salms, himnes i altres pregàries que es canten a l’església.

–Cursiu: 1. De traç ràpid i lliure. 2. Inclinat, generalment cap a la dreta, en relació amb el rodó.

–Cursiva: Caràcter d’escriptura inspirada en la tipografia manual o de mà, que sol estar inclinada cap a la dreta. En normes de biblioteconomia, en cursiva hi ha els títols de llibres o publicacions periòdiques, i en normes ortogràfiques, es marca amb cursiva les paraules o frases escrites en un altre idioma, sense haver de posar-los entre cometes. 2. En disseny de tipografia, variant completa del conjunt de caràcters d’una font que té l’eix vertical inclinats cap a la dreta (usualment al voltant de 12º), que imita el resultat d’escriure a mà (per això és més corbada en els seus trets que els seus equivalents ‘regulars’ o ‘rodons’).

Un text en tipografia Times rodona i cursiva.

De la mateixa manera que el simple estrenyiment no converteix una font rodona a la seva condensada, les veritables cursives no són simplement una versió inclinada de la rodona, ja que els seus trets han d’haver estat dissenyats compensant els gruixos dels trets seguint l’eix vertical inclinat i el eix vertical real de la rodona. També es diu itàlica.

Un text en una tipografia Times falsa cursiva i una altra veritable..

La clau per distingir una veritable cursiva d’una cursiva falsa és que la lletra a minúscula de les cursives és sempre similar a la que s’escriu a mà i mai no té l’aspecte de ganxo que tenen les d’impremta.

Els textos compostos en cursiva solen ocupar menys que els seus equivalents en rodona, encara que el seu ús principal és destacar algunes paraules dins dels textos o distingir-les per algun motiu (que siguin neologismes o paraules estrangeres és el més usual). Qualsevol tipografia creada per compondre textos llargs ha de tenir una variant cursiva.

–Cursivitat: Deformació que experimenta una escriptura traçada ràpidament.

–Cursograma: Representació gràfica simplificada que reflecteix la trajectòria d’un document per facilitar-ne les tramitacions futures.

–Cursor: Figura lluminosa desplaçable, generalment intermitent, que a la pantalla de l’ordinador indica la situació de l’element que es visualitza.

–Cursor fi: Imatge de cursor compost per dues línies fines que formen una creu de registre.

–Curvatura: A la descripció del llibre antic, es diu del llibre que està corbat per culpa d’una mala condició d’emmagatzematge. / Es diu de la deformitat d’un llibre on el llom no forma angle recte amb les tapes.
–Custòdia: 1. Responsabilitat jurídica sobre un document o llibre. 2. Funció que consisteix en la protecció dels materials (documents) que siguin confiats a una institució d’arxiu.

–Cúter: Fulla muntada en un suport que utilitzen els dibuixants i altres professionals per tallar paper, pel·lícula, etc., sense aixecar lobjecte duna superfície plana.

Read Full Post »