Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibreries’ Category

“En el fons, Babra, malgrat les seves manyes i trapelleries, va ésser el llibreter prototípic del seu moment. Tenia la seva mateixa dèria pel llibre, cosa que s’enganxa aviat i amb ella totes les limitacions i defectes dels seus companys, menys la seva perdonable petulància bibliofílica i per això els desconcertava. Cal no oblidar que es va emprendre el mal negoci d’adquirir el fons de L’Avenç i de continuar la «Col·lecció Popular» quan ja era ben morta. Els llibreters de vell, en canvi, solien ésser homes que acabaven per prendre’s els llibres de bona fe i per tant no creiem que cap hi fes fortuna. El degà era el famós Joan Llordachs, dels porxos dels Encants Vells, al carrer del Consolat, a l’altra banda de l’edifici de la Llotja. Llordachs va morir l’any 1919 en la misèria més gran. Baldomer Gual, que tenia la botiga al carrer de la Tapineria, també va fer mals negocis. A can Gual es va formar el conegut Joan Baptista Batlle, que presidí la nostra llibreria de vell durant prop de mig segle i havia arribat a conèixer bé el llibre i la nostra literatura. Batlle va publicar el primer catàleg l’any 1892 i des de la mateixa botiga d’en Gual a la Tapineria, que va adquirir ajudat per Isidre Bonsoms i l’any 1934 encara regentava la seva botiga en uns baixos de la Diagonal, prop del Passeig de Gràcia. Al costat d’aquests llibreters tingueren fama Jaume Andreu, que va començar fent col·lecció d’ex-libris,

 portades, culs de lamp i estampes a base de destrossar llibres. Després l’hem vist fent la notable col·lecció de fullets polítics que va vendre a Isidre Bonsoms. Jaume Andreu, però, també anava de bona fe i més d’una vegada es deixava timar. Agustí Castells va morir abans que la seva vídua posés la llibreria de nou tan ben arrencada a la ronda de la Universitat. L’escaleta que en vida havia tingut al carrer de la Portaferrissa era molt freqüentada per literats i aficionats als llibres. Roses, el llibreter de la ronda de la Universitat, també va veure passar molts llibres i molts compradors per les seves parades. Antoni Palau, el llibreter del carrer de Sant Pau que ens forneix la majoria d’aquestes dades, mereix ésser arrenglerat entre aquests primers llibreters de Barcelona que cal considerar benemèrits. L’últim de la sèrie fou Josep Porter, que va començar de crèixer en la tercera dècada del segle en el seu pis del carrer de Montsió i aviat va ésser l’amo de la llibreria de vell de Barcelona”.

Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936. Llibre XIII. Biblioteques generals tècniques i especialitzades. Bibliografia i Bibliofília, Alexandre Galí. Fundació Alexandre Galí, Barcelona, 1978-1986; p.92-93.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Toda librería es para mí patria, cobijo, bufé y jardín de las delicias. Y siento que el entrar en ella los libros me llaman desde lejos, quizá porque leerlos es buscar un interlocutor con quien mantener una charla fecunda. Entonces tomo alguno de un estante, lo acaricio, lo ojeo y, antes de acudir al índice, me detengo en su tipografía, para observar sus grávidas aes, esbeltas eles, sus atildadas jotas, sus aristocráticas mayúsculas. Y qué opíparo espectáculo es ver el alfabeto sembrado en una llanura color trigo, rodeada de grandes espacios para que la prosa respire. Son páginas con fragancia a talento y en cuyos surcos se escucha el callado bullicio del saber.

Mi atracción por las librerías fue un misterio hasta el día que descubrí que era sólo el hábito heredado de un curioso adolescente que se pasaba horas en las bibliotecas y que a los quince años manejaba, con más entusiasmo que sapiencia, la de un colegio de frailes. Recuerdo uno de estos santuarios donde, en largas tardes de lluvia, me bebí todo Conan Doyle, los tres tomos de Las aventuras de Edmundo Dantés, El manantial, de Ayn Rand, por lo menos la mitad de Dostoievsky, La gloria de Don Ramiro y Las mil y una noches completas. El lugar era húmedo y oscuro. Tenía un piso de madera sin pulir y sus duelas se quejaban al asentar en ellas el pie. Pero una vez instalado junto a un ventanal, el lugar se tornaba un paraíso.

Hoy en cambio, siempre que entro en una librería vivo la impresión de invadir una tertulia. Y esto unido a que en algunos de estos templos han tenido la buena idea de vender café, las hace más acogedoras y cercanas a aquellos grandes salones de hace un siglo, con su rumor a ateneo vehemente, sus pequeñas mesas de mármol, sus columnas de capiteles corintios y sus elegantes espejos. El café finisecular era un ágora hospitalaria, hoy casi desaparecida, donde nuestro abuelos debatían sobre el bien y el mal, urdían intrigas y jugaban al dominó.

Toda librería es eso, una Babel de opiniones. Y sólo se distingue de la tertulia en que la palabra escrita tiene una dignidad superior a la de la palabra hablada y que transmite a la persona que lee. Para el lector asiduo, sus amigos más ilustres están en su biblioteca. Hay enemigos también. Y autores algo antipáticos, mas no por ello menos insignes. Bibliografías, novelas, ensayos, épica, lírica, historia, artes, ciencias, todo está ahí, en los libros: las ideas seminales, las más arrebatadas quimeras. Los libros son la memoria del hombre, su irracionalidad y su razón. Y la librería el único lugar donde la censura no penetra. Una librería es la libertad total. Allí derrapa el poder, se excomulga el fanatismo, se adversa el ruido y la furia.

En la dedicatoria de su obra Of studies, Francis Bacon escribió que unos libros son para saborearse, otros para ser masticados y muchos para ser olvidados. Pero hay otros que te dejan con hambre. Son los menos, y los más queridos, los que lees una y otra vez porque hay algún algo especial, si no misterioso, en ellos.”

Del llibre El vuelo del faisán herido, capítol “Bibliofilia”, de Fco. Pérez de Antón ; Artemis Edinter, Guatemala, 2000).

Read Full Post »

“ Amb l’edició de bibliòfil apareix l’associacionisme. El 1873 es funda a Paris la primera associació de bibliòfils, la Societé de Amis des Livres, a la qual s’afegiran després els Bibliophiles contemporains ( 1890-1895) i tot seguit els Bibliopihiles independents (1896-1901), totes dues presidides per Octave Uzanne. La més famosa de les associacions d’aquest tipus, Les Cent Bibliophiles va ser creada el 1895 amb la fórmula encara més elitista del nombre limitat de membres, que es repetirà més endavant i arribarà a exportar-se. El 1900 n’hi havia 4, el 1920 eren 6 i a partir de 1925 – l’any en què Jou estableix taller propi al 13 de la rue de Vieux Colombier -, augmenten espectacularment, fins al punt que set anys després ja eren 34. El 1874, Lemerre havia publicat el seu credo del bibliòfil, el primer del seu gènere: Le livre du bibliophile, redactat, segons s’accepta generalment, per un jove Anatole France ( 1844-1924), que aleshores era un dels seus col·laboradors.

L’edició de bibliòfil arriba de seguida a Catalunya. Des de 1873, les edicions purament tipogràfiques de clàssics francesos fetes per Lemerre i compostes amb l’elzeviriana de Perrin van ser imitades a Barcelona amb fidelitat quasi facsimilar per Marià Aguiló amb els volums de la seva Biblioteca Catalana, compostos amb l’Elzevir de Beaudoire i ornaments procedents també de la mateixa Fonderie générale i impresos per Àlvar Verdaguer. Aguiló, patriarca de la filologia catalana i de tantes altres coses, connaisseur excepcional del nostre patrimoni bibliogràfic, és també qui importa directament de França l’edició de bibliòfil quan tot just acabava de néixer. Les opinions de Lemerre respecte a la cura i l’exactitud textual i fins i tot ortogràfica amb què calia reproduir els textos antics, tal com les farà exposar al Livre du bibliophile, s’avenien com l’anell al dit amb les d’Aguiló, que justament dedica la seva activitat d’editor bibliòfil a la divulgació de la literatura catalana medieval.”

Art de la impremta i edició de bibliòfil” de Josep M. Pujol, en el llibre Tres arquitectes del llibre: Lluís Fou, Jaume Pla i Miquel Plana, dirigit per Jordi Estruga, Olot, 2004. També es pot llegir en el llibre Lletres il·lustrades.Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions; Aloma &ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

XQ   XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

 Primeres parades del mercat del llibre dominical instal·lades prop de la cantonada del Paral·lel amb la Ronda Sant Pau (Foto: Josep Brangulí / ANC)

“ Las referencias más antiguas acerca del comercio del libro en Barcelona datan, al parecer, del siglo XIV. Cuentan las crónicas que ya entonces existía en la ciudad una feria en la que, junto con objetos de todas clases,podían adquirirse libros.

  De esa feria remota proceden, a través de los años y de mil diversas vicisitudes, los ‘encants’ actuales. El libro, en efecto, fué  poco a poco desgajándose del árbol frondoso de la feria general y su comercio acabó adquiriendo fisonomía propia; aparecieron los que, frente a los barateros, marchantes y ropavejeros, podríamos llamar ‘libreros puros’.   La feria tenía lugar los domingos por la mañana. Hacia principios de este siglo, se celebraba, primero, en la Plaza de la Universidad y, más tarde, en la Ronda de San Antonio, al aire libre. Acudían allí, desafiando las inclemencia del tiempo, los bibliófilos y aficionados en busca de las piezas codiciadas con que saciar su curiosidad y satisfacer sus pequeñas manías. De allí, junto con grandes coleccionistas,salieron también libreros anticuarios que, en la feria dominical, hicieron sus primeras armas. Basta mencionar, en recuerdo de todos, al insigne Palau.

Encants vells https://vaciadosbarcelona.com/los-encantes-de-barcelona/

La feria fue creciendo paralelamente al desarrollo de la afición por el libro y hubo de instalarse en la calle Marqués del Duero, conocida por El Paralelo, calle famosa en todo el mundo, donde los puestos de venta alcanzaron casi el centenar.

  Los libreros solían exponer su mercancía sobre sacos o lonas extendidos en el suelo. Había de todo: libros viejos y a veces antiguos, nuevos y usados, nacionales y extranjeros, saldos de ediciones, novelas baratas y de quiosco, láminas, grabados, fotografías, pergaminos, revistas, a veces ordenados, a veces en montones.

  Los libreros eran, y continúan siendo en los ‘encants’ actuales, gente de todas las procedencias, de todos los orígenes y de todos los oficios. Junto alos profesionales conocidos, con tienda abierta, que concurren a la feria dominical con saldos que en sus casas, visitadas principalmente por especialistas y conocedores, no podrían vender, se veían y se ven obreros y aun pequeños empleados que se lanzan al comercio dominical, unos impelidos por un interés respetuoso, casi místico – mentalidad muy siglo XIX todavía – por el libro y destinados, por eso mismo, de antemano, a pasar, tarde o temprano, al profesionalismo exclusivo, y otros en busca, sobre todo, de un pequeño ingreso que redondee el escaso jornal semanal.

  En el año 1936 la feria fué trasladada bajo la amplia y acogedora marquesina que rodea el mercado de San Antonio, donde se celebra actualmente y donde, al estar protegida del sol y de la lluvia y celebrarse con cierto orden, ha recibido su consagración.   Article: “Els Encants de Barcelona”, d’Augusto Matons Colomer, a la revista Bibliofilia IV, Ed. Castalia, València, 1951; p. 53-54.

Read Full Post »

Los Goigs a Catalunya. Breus consideracions sobre son origen y sa influencia en la poesia mística popular, per Joan Bta. Batlle, llibreter; Altés, Impressor de Barcelona, MCMXXIV. Vol. de 128 págines amb 100 il·lustracions.

 “En Batlle, llibreter dels antics, i dels que estimen els llibres (vendre llibres és una cosa molt diferent d’estimar-los) i per tant, bibliòfil fervorós, ens ha donat amb aquest volumet una de les obres més interessants i curioses sortides en la bibliografia catalana de molts anys en aquest part. Els col·leccionistes de les fulles de pietat popular anomenades “Goigs” són bastant nombrosos; és una afició que ha tingut seguidors il·lustres com En Marian Aguiló, Mossèn Jeroni Sebastià, Mossén Pau Parassols, don Joan Cardona, En Babra, Verdaguer, Mossèn Jaume Collell,el  Marqués de Dou, el Marqués d’Alós, i altres, sobresortint per la importància numèrica y qualitat de son aplec la del Dr.Salvador Roca i Ballvé, que posseeix 20.000 exemplars, i la de D. Agustí Ribas i Mustarós, de Mataró que pot ensenyar-ne 19.000.

El valor religiós, filològic, folk-lorístic i històric dels Goigs, tradició genuïna de la nostra terra, l’explica d’una manera breu i clara l’autor d’aquest bell llibre, el clou del qual és la reproducció fotogràfica de cent fulles de goigs, la major part dels quals provenen del segle XVII. Comença la sèrie amb un exemplar del XVI, les “Cobles de la Verge de Montlleó”, existent al Museu del Parc, i acaba amb una demostració de com també fou aplicada a la política aquesta forma de poesia popular : segons es veu pels “Goigs a Carlos tercer (que Déu guarde) Rey de las Espanyas, etc.” (Es refereix a l’arxiduc Carles, el partit del qual seguiren els catalans en la guerra de Successió contra Felip d’Anjou, Felip V). Les col·leccions del Sr. Roca, i d’En Salvador Babra, així com la particular de l’autor, han sigut les fonts d’on s’ha format aquesta interessantíssima reunió de facsímils, la quasi totalitat dels quals apareixen publicats en nostra llengua, i exornats sempre amb les típiques vinyetes, boixos, orles, etc.

Amb el llibre d’En Batlle, tothom és col·leccionista, es pot ben dir ; i cert que ningú es trobarà que no vulgui ajudar a aplegar, seguint tan notables exemples, i escoltant l’exhortació que en el text així com en el seu catàleg-revista “L’Arxiu” fa l’autor, totes les “fulles soltes o papers volants” que tenen ja o tindran un dia interès històric, oi més de les que ofereixen, com els goigs, tan estimable servitud religiosa. “Voldríem, des d’aquest petit graó de la Bibliofília, en que escrivim — diu En Batlle — que la nostra veu fos sentida i compresa per tots els amants de la producció espiritual de la nostra terra ; que no deixessin perdre tot el bé-de-Déu que ha sortit de les nostres premses, ja en gravats al boix, al coure i a l’acer, ja en la manifestació de tota mena d’imatgeria popular en forma de goigs, on s’hi pot col·leccionar tota una himnòdia, fulles polítiques de tots temps, bans, romanços, auques, etc., fent-ne un bon arreplec i estotjant-ho dignament en l’Arxiu de la nos- tra ciutat, a on puguen estudiar-se totes aquestes manifestacions de l’art popular nostrat”. La presentació del volum Los Goigs a Catalunya, és excel·lent. L’autor i l’impressor són ja prou ben acreditats. Les reproduccions dels goigs antics són perfectíssimes : gravats i lletra hi apareixen amb notable claredat. Patrocina, molt encertadament, aquest llibre el benemèrit Foment de Pietat Catalana. Es hora de dir que En Batllle coopera ell mateix a l’obra de la restauració dels goigs, havent versificat i editat suara novells Goigs per a diversos Sants i Imatges de la terra, els quals li recompensaran ara escreix de gràcies la doble propaganda de devoció a ells i d’amor a les tradicions del nostre poble”.

Article signat per R. a la revista Catalunya social, n. 166, juliol 1924.Els llibres nous, p.11.

XQ  XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ Los encuadernadores de todas las épocas y naciones, desde que se inició la aparición del libro en rústica, han contribuído, en general, a hacer odiosa su lectura, dificultando que se abra con facilidad y que pueda sostenerse en una sola mano; aumentando, sin fundamento casi siempre, en un doble el precio de las obras baratas, y ofreciendo por el exagerado empleo de engrudos farináceos apetitosa golosina a las polillas; por fin, con la truculenta cuchilla estropearon milares de magníficas obras de la antigüedad, metiéndose en la caja del texto y mutilando toda suerte de ilustraciones gráficas. Particularmente en España, el mal gusto e ignorancia de los encuadernadores suele ser omnímodo, por haber aquí pocos lectores y eruditos aficionados a aquel arte. Y echemos, no un velo, sino una de auqellas cubiertas embreadas con que se protege la carga de las plataformas en los trenes de mercamcías- no conozco tela más espesa – sobre los incalificables despojos cometidos en el mundo de los libros por ciertos coleccionistas de encuadernaciones, mejor dicho, de tapas.

  Aunque el consuelo sea de tontos, conviene advertir que el sabio español a quien aludo tiene o tuvo predecesores en el extranjero. Por haber constituído precisamente una lucrativa industria con la destrucción de libros de toda especie – exceptuando los devocionarios – para aprovecharse de las vestimentas, llegó a hacerse célebre en París cierto inicuo baratillero llamado Quillet, quien confesaba orgulloso haber desollado más de 50.000 volúmenes. El sabio, nuestro compatriota, no hizo sino repetir las hazañas de otro que tal francés – M. Deroussent -, cuya venta de cubiertas se verificó en Montreuil-sur-Mer, em mayo de 1860. El papel – es decir, la obra, el libro despellejado, en cueros, o sin cuero -, de los más espléndidos infolios, ¡ fué vendido por este coleccionista a la guarnición de Montreuil para hacer cartuchos ¡

  Por fin, dentro del materialismo de la encuadernación, per se y per accidens, las manecillas, cifras metálicas, incrustaciones de toda especie, clavos, botones y puntas sobrepuestas; enemigos son del propio libro así adornado, que despierta la codicia del ladrón, y que está expuesto siempre a perder semejantes aderezos, y enemigos del libro vecino en las estanterías, al que suele despellejar cuando entra o sale en la tabla.

  En nada reparan tampoco bastantes aficionados a estampas, portadas, frontispicios, cabeceras, colofones y otros adornos del libro.

De la col·lecció John Bagford al British Museum

Más de cien volúmenes en folio se custodian hoy en el British Museum, formados por Juan Bagford con portadas que fué arrancando de obras preciosas. Y véase cómo el libro, a semejanza del sándalo y del incienso, que perfuman el hacha y el ascua que los abate y consume – según observaron varios publicistas del pasado y de hogaño -, otorga a sus verdugos el codiciadísimo privilegio de la inmortalidad. Por sólo poseer una buena biblioteca se hicieron famosas bastantes medianías a quienes estorbaba lo negro; por encuadernar sus libros lujosamente, por comerciar con ellos, ¿ qué más?, hasta por quemarlos, han pasado a la posteridad bastantes nombres”

  Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.17-19.

Read Full Post »

“ Si els bibliòfils haguessin de triar un Sant Patró, com ara els impressors tenen Sant Joan ante Portam latinam i els llibreters tenen el Doctor Màxim Sant Jeroni, el tindrien ben bo de trobar. No en el martirologi romà, precisament. No és sant canonitzat, encara que visqué una molt santa vida. Ell portà la bibliofília, o sia l’amor dels llibres, fins a un extrem heroi.Amor quan desmesura, semblant  és d’oradura, deia el refrany català del segle XV. Amà el llibre amb una amor desmesurada, amb una amor quasi furiosa d’orat, el bisbe de Durham Ricard de Bury, autor de la carta pastoral intitulada Philobiblion, que fou el credo i la professió de fe de tot bibliòfil. Anys enrera la Cambra Oficial del Llibre, de Barcelona, pensà de fer una traducció i una bella edició, digna de l’entitat que la patrocinava, d’aquest opuscle que ja en totes les llengües cultes té la seva edició monumental. L’única traducció en cap de les llengües ibèriques que n’existeix, és la que publicà Pin i Soler en bell català, l’any 1916. I Catalunya té la sort de posseir un dels pocs còdexs que n’existeixen, procedent de la Biblioteca Dalmases. Ricard de Bury,

Biblioteca Dalmases

hipotètic Sant Patró dels bibliòfils, fon contemporani del nostre Ramon Lull. Nasqué l’any 1281 a Anglaterra, prop de Bury Sant Edmont, i morí a la seu de Durham l’any  1345. En aquell temps els llibres s’estimaven amb una amor paternal, alhora gelosa i tendra, molt més que no ara que les màquines trepidants n’infanten amb tanta i tan fàcil profusió amb una monstruositat tan prolífica. Aleshores l’eixida d’un llibre dels Scriptorium tenia quelcom de púdic i d’august, com ara un naixement ; i si el llibre era bellament il·luminat per una mà florida i lenta, aleshores la festa era gran, com la que es fa per un nadó primogènit que és portat a bateig entremig de blancors i randes. Eixugar la ploma, després d’una tasca llarga i amorosa i d’haver escrit al darrer full : Dextram scriptoris benedicat Mater amoris (que la Mare de l’Amor beneeixi la destra de l’escriptor), era un gran treball consumat i una bella victòria aconseguida. Ricard de Bury visqué en aquesta edat infantívola de la bibliografia, Abans que això hagués vençut Allò, segons la fórmula sibil·litica de Víctor Hugo, abans que l’Arquitectura hagués estat derrotada per la Impremta, i

Goliat per la fona de David, i l’Enormitat per la Delicadesa, i els dracs de les gàrgoles i les bèsties monstruoses de les gòtiques catedrals pel formiguer menudíssim i negre de la tipografia. En aquest temps, el bisbe de Durham publica, a manera de document pastoral, endreçat a tots els fidels de Crist que veuran les presents Lletres, el seu Tractatus pulcherrimus de amore lïbrorum, que és la Santa Regla de tots els devots bibliòfils. L’amor dels llibres no esclatà en el cor de Ricard de Bury, amb la seva elevació a l’episcopat. Ja li venia de vell, puix que era un amor de la seva jovenesa. Però quan fou bisbe consagrat mesurà  les seves antigues amors amb aquella cana d’or amb què el Vident de l’Apocalipsi veié que era mesurada la superna Ciutat de Jerusalem. Midada i tot amb aquesta mesura àuria, la seva bibliofília, fou trobada acceptable als ulls de Déu ; i es ratificà en aquest gran amor dels llibres el bisbe Ricard de Bury, qui ja al servei dels llibres havia posat els càrrecs àulics i diplomàtics que li havia confiat el Rei Eduard III, d’Anglaterra. Ell estimà als llibres amb una amor primerenca i quasi ingènita. En la seva florida joventut, els llibres foren per ell amables super amorem mulierum. Ell mateix ho confessa : “L’amor dels llibres que ens ve de molt jove, ens arriba a produir una mena de lànguida voluptuositat.» No està segur, en la seva consciència delicada, que l’amor dels llibres no li hagi fet cometre algun pecat venial, ja sia que l’objecte del nostre amor fos honest i fos pura la nostra intenció.» De bell grat deixa a altres bisbe» la glòria de les grans construccions arquitectòniques que aleshores la terra trametia al cel amb una exultació de Hosanna o d’Al·leluia ; i vol per ell només que la glòria amagada i humil d’haver-se fet pobre comprant llibres, és a dir “arquimeses de Sabiduria”, en comparança de la qual l’argent és estimat com el fang, i l’or com l’arena menuda i esmunyedissa». A aquells qui el mosseguen i el critiquen per la seva incurable bibliofília i per la seva temerària emacitat o sia passió de comprar, ell els perdona la passió llur per la cacera, pels viatges, per l’agricultura, per la guerra i pel joc, tot temps que ells signin indulgents per la seva bibliofília que li dóna solaç repòs, bell viure i dolça quietud i li proporciona motius infinits per a més amar Déu i reverenciar-lo. I fidel a ell mateix, Ricard de Bury sent gravitar sobre la seva consciència de pastor l’obligació de promoure i suscitar en la clerecia i els fidels encomanats a la seva vigilància, la seva entranyable í apostòlica bibliofília. I escriu la pastoral Philobiblon que extractaré en un article terç i últim.

Article: “Bibliofília II” de Llorenç Riber a  La Veu de Catalunya, 16 nov 1926.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“Todos los libros, grandes y pequeños, importantes o intrascendentes, tienen una génesis más o menos confesable.

Este librito que tienes en las manos nació a consecuencia de mis aficiones de coleccionador de libros, Bibliomanía o Bibliofilia; tiene poca importancia el calificativo que se le quiera poner. En el fondo es una obsesión más o menos apasionada por almacenar libros, que la mayoría de los mortales consideran perfectamente inútil.

En el caso concreto de los libros de fábulas, es cierto que con poseer un buen ejemplar de cada autor, nuestra información es no demasiado inferior a la que puede tener el coleccionador más afortunado de todas las ediciones aparecidas.

Todas las manías son atacables desde un punto de vista rígidamente austero. Pero creo que media un abismo entre el coleccionador de etiquetas y el coleccionador de libros.

Ya supongo, lector discreto, que adivinas asoma en estos párrafos un propósito justificativo. Es verdad, y no quiero ni aspiro a merecer disculpa.

Yo también, en horas de soliloquio pretenciosamente formal, he visto que dedicar nuestras al afán de adquirir ediciones raras, en esta épocade dispersión nuclear y cuando estamos tan cera del cero absoluto, es acaso una ocupación que raya en frivolidad.

A pesar de esta sincera confesión, puedo decir que en mis aficiones librescas he conseguido en muchos momentos de nuestra vida atormentada, un remanso de paz y de fácil alivio de las miserias espirituales de este  mundo que nos ha tocado en suerte.

Mi afición a recoger libros de fábulas no se ha limitado a la posesión de ediciones cada día más difíciles, sino que además he gozado horas deliciosas leyendo sus ingeniosos argumentos o saboreando la gracia de su redacción y de su estilo.

Para aquellos que conocen mis actividades habituales, espero que esta justificación servirá.”

La psicología de los animales domésticos a través de los fabulistas” de José Vidal Munné,Madrid, 1951 ( Artes Gráficas Grigelmo-Bilbao).

Read Full Post »

“ A dret seny he deixat que passés enllà la festa major del Llibre, amb tots els seus ritualismes imposats, per parlar del llibre. Les festes majors de la litúrgia acostumen de tenir vuitada. La festa del llibre no solament vuitada hauria, sinó que hauria de durar de cap a cap d’any. I la festa hauria d’ésser silenciosa, recollida, en el secret de la cambra, on l’Evangeli diu que s’ha de recloure aquell que vulgui fer oració al Pare qui està en el cel. I un hom s’hauria d’acostar al llibre amb aquell estovament d’estranyes i amb aquella flama continguda amb què es fa una comunió espiritual.

Bibliofília val tant com dir amor al llibre. No precisament a les edicions rares ni a les sumptuoses relligadures. No és que això hi sigui per demés. Els qui estimem els llibres voldríem veure’ls i tenir-los sempre noblement estampats i bellament vestits. No han d’ésser aquestes apreciablles exterioritats alló que en el llibre ens enamori; sinó la íntima i callada confidència que ens fa; la veu secreta de l’oracle que ens parla de dins aquell bosc de fulles vives, de dins aquella penombra frondosa on l’esperit habita i vol ésser consultat.

Renan retreu amb gran elogi i amb una mica-mica de recança aquella fórmula de la vida oculta i feliç de Thomàs de Kempis: In angello, cum libello: A un petit recó amb un llibre petit.

Certa cosa és que hi ha llibres que tenen un poder quasi miraculós de pacificació. Erasme conta d’ell mateix que de la lectura dels Diàlegs Ciceronians en sortia amb l’ànima aplacada. I no era cosa gaire fàcil portar la pau a les ànimes fremebundes dels homes del Renaixement. La lectura de Thomàs de Kempis també n’és de pacificadora. I pacipica l’ànima i la reposa la lectura de Sèneca; i agombola l’ànima i la bressola la lectura del petit llibre de Marc Aureli, de qui hom ha dit que era l’Examen de consciència d’un Emperador. A les pàgines d’un llibret aixì, de benefactor i remeier, un hom si hauria d’acostar en estat de gràcia:

Sunt certa piacula vitae quae te Ter puré lecto poterunt recreare libello

Hi ha certs vicis en la vida, diu Horaci, pels quals vicis devem expiació, qne es poden redimir amb la trina lectura d’un llibre, feta amb puresa de cor. Com es veu, el poeta filosòfic i sentenciós, parla de la lliçó d’aquests llibrets que aconsolen, com si fos un acte de religió o de litúrgia. D’aquesta religió són professos, i són devots d’aquesta litúrgia, no tant els qui amen els llibres per l’estamper que els donà a llum, per la raritat qne els fa inassequibles, per la noble enquadernació que els dóna preu ; sinó més tost aquells altres qui els estimen pobrets i nuets, per ço que porten dintre, per l’ametlla gustosa i suavíssima qne han madurat entre el fullam. Estimar els llibres per la part externa, té el seu risc i el seu perill : el de degenerar en la bibliofília, en el sentit restret i pejoratiu del mot, que fa qne els qui n’estan tocats s’aturin a les portes del temple i no siguin admesos, per indignes i mal preparats, a la celebració dels misteris ni a la partícipació del festí. De bibliòfils així n’hi ha molts, adscrits a una fe qne no professen, i a una religió on no combreguen mai.

Anatole France, el gran ensumador de  llibres — posat que la llur astringent olor fou la primera que sentí el seu olfacte d’infant, dins la botiga del seu pare — evoca, en un dels articles que composen La Vie littéraire, la figura de dos bibliòfils, canonge l’un de Notre Dame i vicari l’altre d’una de les parròquies de París. Com que estaven tocats d’una mateixa passió, ell, l’home de les escèptiques elegàncies, i aquells dos sants barons de Déu, tots els matins, sense cita prèvia, com és de raó, es trobaven rondant pels volts d’allà on morava Bibliofília, la dama de llurs amors i de llurs pensaments, invariables i constants. Olorin els qui vulguin roses i gessamins, que jo oloraré fulles impreses, es deien cada un a sí mateix, en eixir de casa. Com que estimaven el mateix, sentien un devés l’altre una sorda i hostil gelosia ; i es trobaven, tots tres a la mateixa hora, al lloc mateix : als Encants de llibres, entre el Pont Reial i el Pont de Sant Miquel,es saludaven amb una polida i untuosa salutació; es miraven de reüll, amb un gest dissimuladament hostil, i s’espiaven les butxaques. La tasca dels dos eclesiàstics sobre la terra, era d’embutxacar, dins les insondables fondàries que porten els clergues, a l’un i a l’altre costat de la sotana, llibres relligats en pell; si al llom portaven, un daurat, aquella menuda flor de lis de les enquadernacions del segle XVIII, quina joia! El lliri de Salomó, no tenia comparança per ells amb aquell petit lliri bibliogràfic. EI canonge era grassó í rodó i tenia la cara púdica i vermella com la d’un infant ; un cos fet a posta per estatjar una ànima plàcida, canonical. El vicari era escardalenc í violent, amb el front votat a les tempestes. El canonge meditava d’escriure la Vides dels Sants Bretons i per això furava en les llibreries. El vicari pensava fer una obra de vasta polèmica, una mena de Ciutat de Deu de Sant Agustí i per això furgava en els encants. Estimaven, però, els llibres amb un tal amor tan cariciós que aquest amor fou estèril No s’han escrit ni les Vides dels Sants Bretons del canonge de Notre Dame ni la gran obra apologètica del vicari d’una de les parròquies de París.

Article: “Bibliofilia I” de Llorenç Riber a La Veu de Catalunya,  27 oct 1926.

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

Els Quatre Gats

“ Los establecimientos de viejos libros de Barcelona radican la mayor parte en la actualidad en las calles de los alrededores de la catedral, en las que abundan también las tiendas de mercaderes de las más diversas antigüedades.

José Porter es en nuestros días el más activo, entusiasta e internacional de los libreros anticuarios, admirado de los bibliófilos, de los escritores y de todos sus colegas. En 1923 inauguró su primer establecimiento en la calle de Montesión, en el inmueble neogótico en cuyos bajos estuvo  instalada durante cuatro años la cervecería-restaurante ‘Els Quatre Gats’, que tan grato recuerdo ha dejado en el mundo del arte. Hoy, su vasto establecimiento ‘ Porter-Llibres’, instalado en la Avenida de la Puerta del Ángel, es considerado una institución bibliográfica de primer orden, por lo que ha recibido oficialmente las más honorables distinciones. En el estrado de su salón de conferencias, personalidades de gran prestigio disertan sobre temas varios relacionados con la bibliofilia y su más recóndita significación.

En su reciente publicación, que titula ‘Els Llibres’, obra dada a la luz en 1973, con motivo de la celebración del cincuentenario de su librería, descubre José Porter cuál ha sido y sigue siendo el calibre de su vocación de librero, anticuario y erudito, sensible a todas las manifestaciones del arte y del espíritu, de la música y de la poesía. La sólida tradición de la bibliofilia catalana, nos dice Porter en uno de sus ensayos, fue personificada por la excelsa figura del obispo Félix Torres Amat y por Marián Aguiló i Fuster, precedido de otros no menos célebres varones del siglo XVIII, precursores de la bibliofilia de nuestra región”.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 250-251.

Read Full Post »

“«Doneu-nos el superflu, que ja ens passarem del necessari», ha dit un paradoxista anglès. La civilització comporta una gran quantitat de superflu. Els esperits simplistes que volen desempallegar-se de superfluïtats obliden que els salvatges hi són encara més aficionats que els civilitzats, sinó que, pobrets, no poden satisfer aquesta afició tant com voldrien. Doncs bé, la bibliografia és una d’aquestes delicioses superfluïtats ; poc o molt ha existit sempre, però avui dia ha pres una volada que en altres països es pot comparar a la que han pres altres superfluïtats col·leccionístiques. Diem en altres països perquè a casa nostra la bibliofília no frueix encara del conreu que li caldria. Els bibliòfils que senten aquell amor gairebé físic dels libres, que és la primera condició, són pocs. La segona condició és la d’entendre en la matèria , i persones que la posseeixen encara n’hi ha menys. Però ja passaríem amb aquest real nombre de persones amb la segona condició, si augmentés el de les de la primera. Serà un dels tants favors a treure de l’esnobisme, fer entrar el llibre de luxe entre els objectes la possessió dels quals dóna to, com els objectes d’art antic i modern. Però, tot i haver-se dit abans que mentre creixés l’afició als bells libres passaríem per la poca preparació dels nous bibliòfils, cuitem a limitar l’abast d’una dita tan poc afinada. El gust va indissolublement lligat amb la tècnica, encara que no tot el que és tècnicament perfecte hagi d’ésser per això necessàriament de bon gust. Si res no pot ésser estimat si abans no és conegut, per crear un públic amant dels bells llibres cal indispensablement proveir-lo dels coneixements més indispensables, i aquests, dirigint-se a no iniciats, no han pas d’estendre’s en deu volums bastant grandets com el dels Coneixements indispensables a un bibliòfil, de Rouveyre.

Sabem que a Barcelona es prepara una campanya bibliofílica. Un editor, que és alhora un gran col·leccionista de les produccions més reeixides del llibre, sobretot modern, llançarà aviat una sèrie de llibres que tot ens fa esperançar que respondran al gust més exigent. Podria també ocórrer — però això encara es troba en estat d’avantprojecte — que algú altre intentés una altra empresa per l’estil. No cal dir que tant l’una iniciativa com l’altra son mereixedores de la sol·licitud més extremada. No cal dir que s’ha de fer estendre la convicció que no pot haver-hi casa de senyors sense una biblioteca de senyors, més pragmàticament, que comprar bons com comprar bones obres d’art, és sempre un bon negoci. Ara que per comprar bons llibres, dels susceptibles de pujar de preu amb el temps, cal entendre-hi. (Això a part que es posi de moda i es jutgi de bon to, com en realitat ho és, tenir bons libres.) Ara bé, potser algú preguntarà com es fa per entendre en bells libres i saber-los apreciar. Però respondre a aquesta pregunta és una mica més llarg i provarem d’indicar el camí un altre dia.

Article: “ Perquè surtin bibliofils”, de J. C., revista Mirador, 1930.

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

No terminan aquí las efemérides locales referentes al libro. En 1971 aparece la edición de un libro titulado ‘Memòries d’un llibre vell’. Su autor  es un librero actual: Emilio Eroles, más que librero, bibliófilo apasionado y sutil escritor. En sus páginas describe, a trechos en lenguaje popular, las impresiones recibidas por un libro imaginario dando tumbos por los  estantes de los libreros de viejo, y pone a muchos de éstos como chupa de dómine, así como a los seudobibliófilos y enemigos del libro de todos los tiempos.

Una muy extensa recopilación de datos referentes a la bibliofilia y al remoto origen del libro, hacen de estas memorias una verdadera antología.

Curioso es lo que estos patriarcas libreros de Barcelona y Madrid nos cuentan de la época por ellos vivida, riendo y llorando, en la que, amontonados en el arroyo, se daba a los libros escaso valor y, a veces, obras muy apreciadas más tarde, iban a parar al molino, donde eran convertidas en pasta de papel, cuando no pasaban las fronteras ‘a carretades’, según afirma Miquel y Planas en su ‘Bibliofília’.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 247.

Read Full Post »

“Lentament, lentament, arriba a Barcelona l’amor als llibres ben impresos i ben relligats. Si tinguéssim certes idees pseudo-democràtiques, pretendríem i que la bibliofília no aparegués a casa nostra fins a tant que el mercat sobreeixís de llibres econòmics, impresos de qualsevol manera sobre papers vils i efímers. Però com que no pertanyem a aquesta casta de pseudo-demòcrates, podem sense cap remordiment de consciència celebrar els increments de la bibliofília i les generoses temptatives que fan alguns patricis — com Gustau Gili — per convertir el que fins ara no és sinó un culte de quatre iniciats, en una mania més extensa, per transformar el petit poder d’assimilació de les meravelles estrangeres que fins ara tenien els nostres col·leccionistes, en un petit poder de creació de meravelles nacionals . En algun ram — potser en tots els que de lluny o de prop tenen relació amb la vida de l’esperit – convé moltes vegades començar la casa per la teulada, és a dir, crear abans el refinament de l’élite que no l’afició vaga i diluïda de la multitud. I la raó és òbvia. Allí on manca un nucli que concentri una essència pura i forta, hi ha el perill que totes les provatures de caire popularista resultin aigualides. En canvi, quan dins un país s’ha aconseguit crear l’arquetipus amb energia, amb relleu, hi ha més probabilitats de reeditar-los profusament sense que perdi massa la dignitat originària. Celebrem, doncs, sense recança ni recel, les exageracions dels grans bibliòfils. No ens indignem de veure’ls acariciar llurs sumptuoses relligadures amb un punt de voluptat. No ens irritem de veure’ls passar els ulls, encisats, per les làmines i embadalir-se en l’harmonia i noblesa dels caràcters… tot oblidant-se una mica de les idees i els sentiments que expressen. No els acusem amb massa violència de retre a la forma un homenatge que potser escatimen al fons…  Pensem que tots aquells que s’entesten a separar amb massa violència l’una cosa de l’altra són candidats a la barbàrie. Acceptem sense protesta l’existència d’objectes d’art, d’una inutilitat perfecta, i no admetrem de bon grat la d’aquests objectes — els llibres de luxe — que al capdavall són un estoig de l’esperit, una crisàlide d’on ix cada dia la papallona immortal?

Article “ Defensa del bibliòfil”  a D’Aci i D’Allà, juny 1932 – Núm. 169 – Vol. XXI.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és lletres-xq-1.jpg

Antonio Palau y Dulcet, en su libro ‘Memòries d’un llibreter català’ (1867-1935), es también muy prolijo en relatos pintorescos y observaciones de peculiar enjundia. Preceden a sus Memorias breves semblanzas bibliográficas de libreros españoles notables, como Vicente Salvá, Mariano Cabrerizo, Fernández Hidalgo y Francisco Beltrán. Asimismo nos da un copioso extracto en catalán de las memorias de dos extranjeros: James Lackington y John Murray, célebres libreros británicos.

En un catálogo de la librería Llordachs, librero casi analfabeto y corto de vista pero de fino olfato, se anunciaban preciosos libros a ocho y diez reales, cuando no se cotizaban a cinco pesetas el saco. Llordachs se servía, al parecer, del tacto y de la nariz para apreciar su valor.

Este comercio de libros antiguos y también modernos tenía su sede en nuestra ciudad en angostos portalejos o en los encantes de la plaza de San Sebastián ( hoy Antonio López) y otros puestos frente a las escaleras de la catedral.

Como negocio, era en extremo mezquino, y algunos libreros – así llamados impropiamente – lo pregonaban con su mísera indumentaria pero, con todo, no desprovistos de optimismo y poético humor.

José Mª. Codolosa, bohemio incorregible, rimador y librero a un tiempo, en un portal de la calle del Hospital donde tenía instalada su librería, puso esta redondilla jocosa, que no han dejado de reproducir con su pluma los actuales ensayistas:

                          El dueño de este portal

                          hace un negocio seguro:

                          compra los libros a duro

                          y luego los vende a real.

                                      ¿Qué tal?

Según se cuenta, los libros se compraban y vendían en Barcelona a montones, sin discernir, figurando en ellos incunables góticos de gran mérito, con la sorpresa, a veces, de encontrar en su confuso revoltillo algún libro de horas en vitela y miniado que sólo un buen conocedor podía justipreciar su inestimable valor.

Al ser puestos a la venta al aire libre, los libros corrientes se valoraban entre dos cuartos y diez céntimos, y Palau, ya experto en aquellos momentos (1884), dice que Codolosa le ofreció las poesías de Garcilaso de la Vega, bonita edición de Sancha, 1778, y que hojeando el libro con aire docto fijó su precio: ‘¡ Apa un ral ¡’

También nos informa Ángel Millá en sus apuntes que la librería de un tal Lindoro fue considerada un centro de contratación de libros, y relata que vendió en cierta ocasión ocho incunables por cien reales de vellón.

Juan Bta. Batlle, librero erudito, en 1895 abandonó la carrera eclesiástica y entró de aprendiz en la librería de Baldomero Gual, conocida por ‘Ca’n Mero’. Éste compró la impresionante cantidad de miles de libros procedentes de la antigua editorial y librería Piferrer, y hombre práctico, después de una rápida selección, dice Batlle, vendió más de quinientos quintales de ejemplares a peso de papel.

Jaume Passarell, dibujante humorista, redactor y dado a la caricatura, resumió en 1949 cuanto pueda decirse del mundo de la bibliofilia vernácula, erudita, errante y pintoresca de antes y de ahora”.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 244-245.

Read Full Post »

BIBLIÒMAN, s. m. és un home posseït per la fúria de tenir  llibres.

Aquest personatge original no es va escapar de Jean de La Bruyere. Així és com el va descriure en el capítol XIII del seu llibre de Personatges, on passa revista a d’altres personatges. Fingeix trobar-se un d’aquests homes que tenen l’hàbit dels llibres i qui li vol  fer entendre que té una biblioteca, el nostre autor li diu que té algun tipus d’enveja per veure-la. “Vaig a trobar”, va dir ell, aquest home, que em rep en una casa, on ja des de l’escala em mig marejo per una olor de marroquí negre, del qual tots els seus llibres estan coberts. Em crida a l’orella, per reviure’m, que estan daurats a rodanxes, ornats amb xarxes d’or i de bona edició, i em va anomenant el millors un rere de l’altre, i per dir que la seva galeria és quasi plena menys uns trossets que estan pintats de manera, que es prenen per a llibres reals disposats en tauletes i que l’ull no s’adona; afegeix que no llegeix mai i que no posa el peu en aquesta galeria i que ara ho fa per complaure’m; li agraeixo la seva complaença i desitjo, molt  més que ell, visitar la seva adoberia, que ell anomena biblioteca “.

Per tant, un bibliòman no és un home que obtingui llibres per instruir-se: molt lluny d’aquests pensaments, ni tant sols llegir-los. Té llibres per tenir-los, per recrear la vista; tota la seva ciència es limita a saber si són de bona edició, si estan ben enquadernats i per les coses que contenen, és un misteri al qual no pretén ser iniciat; això és bo per a aquells que tindran temps per perdre. Aquesta possessió, anomenada bibliomania, sovint és tant costosa com l’ambició i la voluptuositat. Un home, pot arribar a negar-se el més necessari i viure en una honesta mediocritat, només per satisfer aquesta passió.

 

“Bibliòman”, Jean le Rond d’Alembert i Denis Diderot en el volum 2, pàgina 228 de l’ “Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, par une société de gens de lettres, mis en ordre par M. Diderot de l’Académie des Sciences et Belles-Lettres de Prusse, et quant à la partie mathématique, par M. d’Alembert de l’Académie royale des Sciences de Paris, de celles de Prusse et de la Société royale de Londres”, Paris, 1751.

       &&&&&&

 

Beato de Liébana ( segle X)

“ Bueno paseando por aquí, hoy que estoy hecho polvo, he visto la siguiente noticia, y no me puedo contener: … responsable de la librería M, de Valladolid,…, se queja amargamente de la bajada de bibliófilos, ‘de nivel’. ‘Nuestras ventas tuvieron una gran bajada, y no han repuntado – se lamenta el librero vallisoletano – , y eso se debe, en gran medida, a la desaparición del público bibliófilo. Antes te encontrabas con mucha gente que buscaba primeras ediciones, o volúmenes antiguos de geografía, derecho o cualquier otra disciplina, y ese tipo de cliente está desapareciendo. Se hacen mayores, fallecen y no hay un relevo. Para nosotros, esto es un problemón”.

Pues no está el pobre hombre equivocado ni nada, aquí hay gente a las 7:00 de la mañana en los mercadillos, como ‘zombies’  buscando libros, recorriendo internet, contactos, hay un tío de una funeraria, que a la familia del finado, le compra los libros, trastos viejos y el piso si se dejan, hay que andarse con un ojo¡¡¡ ( ni muerto dejan tranquila mi biblioteca), hay legión de buscadores de libros, demasiados para mi gusto, mucha competencia.

Lo que pasa con la librería M es que no tiene trato personal, y además no sabes con quien tratar, no te enseñan los libros buenos, esos que dice  que no vende, que yo que paso por allí y es que me dicen  que no tienen. sólo se los enseñarán a clientela exclusiva por lo visto…

No enganchan a los nuevos bibliófilos, lo mismo el jefe de la tienda que no conozco, sea el bibliófilo o entendido, pero ahora son como cualquier gran centro comercial sin alma de libros.  A mi entender, no se si tiene mala suerte, o qué, pero así me parece cuando voy por ahí.

No es que no hayan bibliófilos nuevos, es que según como se lo montan, no atraen a nadie, para quien no lo conozca, es una librería de muchos años, con libros actuales, hacen facsímiles, tienen un montón variados que editan ellos, y ahora sacan fondo antiguo que no hay vendido, hay tres dependientes… les preguntas si tienen algún libro algo más especial, y desde hace años me decían busca el catálogo en Internet, buen trato personal.

Estaban un día hablando, con un cliente de hace tiempo, por lo visto enseñándole algún libro que tenía un defecto que lo enviaban a un encuadernador en Urueña, cuando termino y tal como estoy interesado le pregunté sobre si podía informarme de quien era el encuadernador, pues secreto de estado, eso lo sabía otro hermano o dependiente.

Otro día compré un libro de poesía con autógrafo, de escritores desconocidos, haía uno marcado a 1000 pts, lo llevo con otros a caja, resulta que no lo tenían marcado. Y era una primera edición ( que ojo tengo) de un poeta gallego, lo buscan por Iberlibro, precio 70 euros pues me dicen me parece mucho por el libro ( a mi también), pero un librero lo valora, y te dice, por tanto, y lo compras o no, no te dice espera a que venga unos días el jefe, a ver como lo deja… pues hombre no es un Beato de Liébana, ni el gran libro de poesía del autor… vamos, total que vendieron un libro menos, estará por allí si a alguno le interesa.

Con eso no engancha a la gente, te vas a ‘la leona’ que la están reformando, que te hacen sentir como en casa, o algún librero de viejo de toda la vida en el poniente, para charlar un rato, o al lado del teatro  Calderón que se vende libros de cualquier tema, antigüedades y demás, por lo menos con trato personal…

Bibliófilos aquí hay a patadas, otra cosa es que entren a comprar libros antiguos, como si fuesen al centro comercial, sin hablar con nadie, a precio justo, si puedes comprar rápido mejor.

Que conste que ni gano ni pierdo nada en esto, sólo que él no vende libros será así, pero ¿que no hay bibliófilos aquí?, un poco más y no cabemos, y a otros ni nos dejan serlo.

 

Article: “Falta de bibliófilos en Valladolid?”, en el vlok: http://mislibrosconhistoria.blogspot.com.es/2011/09/falta-de-bibliofilos-en-valladolid.html

Read Full Post »

 “Caganòfil”, butlletí de l’Associació d’Amics del Caganer, n.17, Barcelona, 2000.

 

“Al magnífic i pintoresc Barri Gòtic de Barcelona – testimoni de dos mil·lenaris d’història -, a l’altura de l’àbsida de la catedral, està situada  “Gràfiques El Tinell1 ( carrer Freneria, nº 1), que és [era] l’únic taller existent actualment a tota Espanya, dedicat a l’estampació de xilografies.

A les xilografies que representen els antics oficis barcelonins, pertanyents al segle XVIII, es pot admirar el senzill enginy usant el burí que es va produir al passat, ressaltant la seva coloració violenta que ens recorden les cèlebres i delicioses imatges d’Estrasburg.

Per a la seva obtenció, utilitzaran les planes de fusta antigues (originals) de boix, de la seva pròpia Col·lecció, i després, il·luminades a mà, una a una, seguint la laboriositat i tècniques de l’època.

Xilografia feta a Gràfiques El Tinell

 

La finalitat de les xilografies consistents en divulgar i donar a conèixer els oficis molt corrents en aquella època i, entre ells, podem admirar un apagallums deliciós, un llenyataire, un teixidor, el que buida i emmotlla els esclops, el ceramista o un boter, a més a més de vaixells i altres motius de creació artística i simbòlica d’aquells temps, que formen l’extens i variat assortiment d’aquest taller xilogràfic.

De tots els procediments de gravar, sobresurt, per la seva bellesa, destresa i artesania, el que es realitza en fusta, i de l’ús d’aquesta, procedeix el nom de XILOGRAFÍA (del grec Xilón, fusta, i graphe, esculpir, gravar).

El gravat a la fusta és anterior a la invenció de la impremta. Van ser els monjos en els seus monestirs els que van perfeccionar l’art de gravar en fusta o xilografia; art del que es recorden dues grans escoles, l’Epinal i l’Estrasburg.

Xilografies Catalanes d’oficis del segle XVIII”, article a Cuadernos de Bibliofilia, númeo 4, abril 1980, p.63.

1.-En el vlok “exploradors urbans”  hi ha un article sobre el desaparegut establiment “Gràfiques El Tinell”.

Epinal

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

“Y permita el lector que relatemos la aventura de un imaginario bibliófilo. «Era un hombre modesto; su pasión por los libros era grande, voraz; pero sus medios de fortuna eran menguados. Estaban vedadas para él las grandes ediciones; no podía saborear las ediciones primeras y preciosas do los clásicos. Tampoco las ediciones modernas costosas, en varios volúmenes, podían tener acceso a su biblioteca. Su biblioteca la componían cuatro o seis grandes estantes. Toda clase de volúmenes se iban alineando en los andenes. Muchas obras en cuatro, seis ó más volúmenes estaban incompletas.

»El buen bibliófilo era infatigable. Lo rebuscaba todo. Ningún siglo estaba libre de su ‘pesquisición’, ponía su mirada en todas las literaturas. En los puestos de libros viejos, al aire libre y en las tiendecillas angostas, el incansable bibliófilo recogía libros grandes y libros chiquitos de todo cariz y toda laya. Los bolsillos del gabán y de la americana del caballero se ostentaban siempre grávidos, abultados. ¡Con qué emoción ponía sus manos el bibliófilo sobre un volumen codiciado! Lo miraba y volvía a mirar; se lo llevaba a casa puesto con cuidado en el bolsillo; lo examinaba luego atentamente; lo leía, en fin, despacio: lentamente, gozando de tocia la sustancia del volumen.

»Y con todos sus libros había hecho lo mismo. La lectura de esos volúmenes era para el bibliófilo algo más que una simple lectura; había sentido el libro; había vivido con él; había gozado de ese volumen roto, incompleto, y de todo el ambiente espiritual en que el libro se había formado. El esfuerzo, los sacrificios, la perseverancia, los fervores que le habían costado estos libros, habían hecho que la vida del bibliófilo estuviera ligada —íntima y cordialmente— a todos estos libros, aun deteriorados y faltos.

»Un día, por azar de las cosas, el buen bibliófilo heredó una reducida, pero magnífica biblioteca. Figuraban en ella las bellas ediciones que nunca el caballero había podido conseguir. Ya tenía allí el bibliófilo, al alcance de su mano, los libros, las ediciones críticas, definitivas, en que se forma el sólido saber. No tenía más, para ser erudito moderno y seguro, que leer estos libros preciosos. No era preciso, por lo tanto, que el caballero tornara a sus puestecillos en busca de las ediciones descabaladas y caducas en requerimiento de un segundo o un tercer tomo de una obra que no podía antes conseguir completa. .

»Y sin embargo, el buen bibliófilo, en vez de alegría, sentía una vaga tristeza. Aquellos libros espléndidos no eran los que le habían acompañado durante toda su vida. Los otros, los vagabundos, los callejeros, representaban para él la libertad, la independencia de espíritu, la sensibilidad espontánea y viva. Un poco del tráfago de la calle y de la independencia del escritor bohemio estaban infiltrados en sus páginas. Lo otro —las ediciones magníficas— era lo definitivo, lo inconmovible, lo solemne, lo dogmático; esto —el volumen incompleto y roto, pero leído y sentido— era la espontaneidad y la libertad. La imaginación no estaba sujeta, leyéndolos, a las trabas de la crítica, y podía saltar, volar y fantasear. La imaginación, libre de la imaginación, libre de trabas, espoleaba a la sensibilidad.

»Y lentamente, sin poderlo remediar, el buen bibliófilo volvía las espaldas a sus espléndidos libros y se encaminaba a los puestecillos de las ferias en busca del volumen aventurero.» La labor realizada por el desaparecido «Instituto Catalán de las Artes del Libro» nos ha legado una preciosa cantidad de obras inmortales. Hoy el «Instituto Nacional del Libro Español», cuyo director, Guillermo Díaz-Plaja, se esfuerza no sólo en divulgar tanto en nuestro país como en Hispanoamérica el libro español, sino en procurar su más elevada presentación, llegará indudablemente al enriquecimiento de nuestras ediciones a base de su magnífica presentación.

Article: “ Dos obsequios”, de Luis Valeri a La Vanguardia , 26 de juliol de 1968.

 

Read Full Post »

“No hem esgotat la matèria en cap sentit. El món dels llibres és interminable. Dins del nostre mercat podríem referir-nos a un tipus de comprador absurd ,pero que s’hagués pogut aprofitar: el comprador que ho comprava tot, per tal de que hi hagués una justificació de tirada amb un nombre. Podríem parlar del divorci absolut que hi ha al nostre país entre l’il·lustrador i la resta dels elements que constitueixen un llibre. els comentaris sobre aquest desgraciat i bell tipus que es diu Bodoni podrien ser llargs i sucosos: s’ha emprat ho mateix – i sovint el mateix – per fer un imprès comercial que per editar la Divina Comèdia o un poeta abstracte … Parlant de la tasca del director d’una edició ens podríem referir al cas d’un llibre tan ben estudiat, que en acabar es van trobar amb un full blanc per les dues cares al final d’un capítol. Podríem fer també l’elogi d’aquella meravella que va il·lustrar Xavier NoguésEl sombrero de tres picos – o de La vida es sueño que va decorar E.C. Ricart. Però ni la nostra intenció ni les nostres possibilitats són exhaustives. L’interessant és plantejar el problema i establir unes directrius bàsiques. El desitjable seria que aquestes línies no quedessin en monòleg. La bibliofília representa un volum econòmic que en un moment donat va repercutir en la marxa de moltes indústries. Però sobretot té un abast espiritual. Revela una maduresa, un nivell cultural i artístic que tenen en la bibliofília la seva millor manera d’expressar-se”.

 Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación , Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp.176.

 

 

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ En Buenos Aires he conocido otra especie de bibliófilo, considero la mejor de todas y desearía ver multiplicada. Es la del bibliófilo altruista. Es la del hombre que compra libros y… los regala. Algunas veces los lee, los hace encuadernar y los conserva en su biblioteca. Pero en este caso compra otros ejemplares de la obra que tanto le ha complacido para comunicar a otras personas su deleite. Esta manía suya de obsequiar a sus amistades con libros – y no con flores, ni corbatas, ni perfumes, ni ‘bibelots’ – le ha valido de vez en cuando algún disgusto.

Y hasta algún desaire. Una recién casada le devolvió el libro que para las esposas escribió el delicado Fray Luis. ‘Yo no necesito los consejos de ningún fraile para ser una casada perfecta. Ya que regala usted libros, mándeme usted – le decía en una tarjeta – alguno de cocina. Me será más útil’ .

Cuando llegan las Pascuas este hombre adquiere ‘ por doscientos o trescientos pesos de literatura española y argentina para sus presentes de Navidad’. Rara es la semana en la que su librero de la calle Florida1 no le ve entrar en el establecimiento y, al descubrir por la mirada del cliente el libro que más atrae, le pregunta:

-¿Cuántos?

-Póngame seis – le indica el bibliófilo.

Y en ocasiones;:

-Mándeme a casa veinte.

¡Veinte de una vez! ¿ No es cierto, queridos colegas, que con muchos bibliófilos de esta singular y benéfica especie no existirían esas ‘crisis’ del libro de que libreros y editores se lamentan siempre ?.

El bibliófilo que compra libros y los regala es el mirlo blanco de los bibliófilos. Es, además, el más eficaz  y discreto de los mecenas, pues el mejor modo de ayudar a los escritores y de fomentar y difundir la cultura es ese: comprar libros, obsequiar con libros, propagar el amor al libro; no entender este amor  avariciosamente, sino en esa forma generosa que descubre en quien la usa un espíritu elevado y un concepto superior de la fraternidad humana. El bibliófilo avaro – como todos los avaros – , que no aspire a un lugar en el Paraíso. A Dante se le ha olvidado decir que su tormento consiste en condenarle a leer eternamente los libros que atesoró…”.

Article: “ El bibliófilo ‘mirlo blanco’ “, d’Alberto Insúa, a La Vanguardia del 16 de febrer de 1951, p. 5.

1.- En el carrer  Florida hi ha unes 10 llibrries, però a l’Avinguda Corrientes n’hi ha 23.

Llibreria El Ateneo Grand Esplendid a Buenos Aires

 

Read Full Post »

Older Posts »