Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibreries’ Category

Frases sobre Bibliofília 768

Posted in Bibliòfiles, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 22 Mai, 2023| Leave a Comment »

Façana de la Impremta Cormellas, en el carrer del Call 14 de Barcelona

“ A Barcelona, durant el segle XVI, l’art de Gutenberg va tenir més preponderància que en altres llocs de la Nació.

Es pot assegurar que a mitjans del segle XVI solament tenia Barcelona dues impremtes, o oficines d’imprimir, i a finals d’aquella centúria ja comptava amb cincimpremtes.

A partir d’aquest moment, l’art de Gutenberg pren tal volada que durant la centúria de 1600, teníem instal·lades a Barcelona unes 30 impremtes, havent-n’hi de tan importants com la d’en Cormellas, la qual es suposa que, sols despesades en material, tenia invertides unes 67.250 ptes., i també en aquella època es parla d’una de renom, dels germans Vilella, tan ben assortida, que es pot dir que no es troba a mancar res del necessari a una impremta en aquella època, per poder compondre llibres de Cor, Missals, Breviaris, i tot el referent a llibreria.

Les indicades impremtes tingueren una existència llarga, però a totes les existents pels anys 1683 es té d’afegir una altra que precisament s’instal·là al carrer de Cotoners, on ja feia anys hi havia instal·lada la d’En Rafael Figueró, la qual comptava amb molt de crèdit entre els barcelonins.

Marca d’impressor de Rafael Figueró

El fundador de la nova impremta és Joan Jolis; segons les notes que tinc recollides, respecte a l’obra de l’impressor, tinc de fer constar, com a notable, la primera obra sortida de les seves premses, que fou la que porta per títol “Tu vida es tu fruto, Adán”, escrita pel Pare Fr. Carles Vives, ermità profés de Sant Pau i preceptor d’Humanitats, en la vila de Miravet d’Ebre.

Van seguir altres de diferents autors que van posar a prova l’activitat i constància en el treball d’aquell Jolis, que fou mestre en l’art d’imprimir.

Aquest cognom, com el nom d’en Joan, vénen repetint-se des de fa més de setanta-dos anys, la qual cosa indica que hi havia Joan Jolis, pare i fill, impressors.

Marca d’impressor de Joan Jolis

El 1775, s’acabà de publicar l’edició del “Quixot”, que va ésser valorada amb tipus i gravats al boix, i figura en la Bibliografia Cervantina com una de les primeres edicions fetes a Barcelona, d’aquell llibre immortal, fet pel rei de la literatura castellana.

Devia haver mort el segon dels amos de la impremta de referència, per quant surten impressors d’aquella casa amb el nom de Hereus de Joan Jolis.

Els Hereus, als pocs anys cedeixen la impremta a Bernat Pla, i a comptar de 1764 surten els impressors de l’antiga casa de Jolis a nom de Bernat Pla. Sots la nova firma, aquesta augmenta notablement, dia per dia, la seva reputació i crèdit, i sens dubte és una de les que gaudeix més del favor del públic, tot hi haver altres impremtes que tenen tanta fama, justificada pels seus impecables treballs.

D’aquell temps data la introducció dels impressors de la casa Pla en el Seminari i en el Palau Episcopal de Barcelona. Llavors s’efectuaren grans reformes en el règim, administració i ensenyança de dit Seminari, gràcies a les innovadores iniciatives de l’Il·lustríssim Prelat don Josep Climent, de les quals fou fidel executor el jove prevere don Fèlix Amat, entusiasta protector de la impremta del carrer de Cotoners.

Desapareix d’aquest món el diligent i expert Bernat Pla, probablement a principis del segle XIX, i el substitueix en el govern i en l’administració de la impremta la seva vídua, Tecla Pla, amb quin nom trobem els impressors de dita casa a partir d’aquest moment, 1803, i continuà amb creixent èxit els treballs de dita casa baix la direcció de dita senyora Tecla, secundada fidelment per Vicenç Verdaguer, qui va entrar com aprenent d’impressor, i en la seva constant aplicació i talent demostrat, havia arribat a conquistar el lloc, tan merescudament, que en vida de Bernat Pla ja se li confia el regentar la impremta.

Marca de Maria Angela Martí

El cas de la Vídua Pla, continuant l’obra del seu marit, no era nou en els anals de la tipografia barcelonesa, puix trobem els següents, merescudament reconeguts per la història:

Catarina Mathevat, 1646 a 1713.

Maria Angela Martí, 1730 a 1763.

Maria Angela Giral, 1733 a 1788.

Eulàlia Piferrer, 1782 a 1818.

A la llista d’aquestes barcelonines que figuren entre els impressors que han sobresortit en aquesta ciutat, tenim d’afegir el nom de la que ho fou de la faisó més evident, i que és el de la senyora Francisca Verdaguer.

Impremta de Joan Jolis, carrer dels Cotoners. Anys: 1683–1689–1707–1724–1747–1750–1755.

Impremta de Jolis, carrer de Cotoners. Any: 1763.

Impremta de Joan Jolis, carrer de Cotoners. Any. 1783.

Impremta de Bernat Pla, carrer de Cotoners. Anys: 1778–1779–1781–1782.

Oficina de Tecla Pla, Vídua, administrada per Vicenç Verdaguer, carrer de Cotoners. Anys: 1803–1805.

Hereus de la Vídua Pla, carrer de la Princesa. Any: 1857.

El canvi evolutiu de la raó social primera fins l’actualitat, queda històricament ressenyat en aquest article, però com l’establiment no s’havia traslladat fins a mitjans de 1913, estant establert més de 50 anys en el mateix carrer, i com sia que en les dades que acabem de relatar, resulta que els peus d’impremta acusen un canvi anterior, això s’explica sabent que entre els anys 1851–1853, amb motiu de l’obertura de l’actual carrer Princesa va ésser enderrocat part del carrer de Cotoners, i, com a conseqüència, part de la casa on hi havia instal·lada la impremta dels Hereus de la Vídua Pla, i de llavors que la impremta té la seva entrada per la part nova del carrer de Princesa, i per dita causa es tingué de modificar l’adreça llur.

La importància de la casa  quedà demostrada, d’una manera ben palesa, envers 1893, amb motiu d’una exposició de llibres i impresos de Catalunya, organitzada en els salons de l’Ateneu Barcelonès, on varen ésser exposats diversos gravats de fusta ( boixos) molt antics, propietat de la casa Hereus Vídua Pla.

Marca d’impressor de Cormellas

Aquesta casa conserva, com a record, les caixes de la impremta volant de la guerra de la Independència, disposades de tal forma, que es podien portar d’un lloc a l’altre sense por d’empastellar les lletres dels diversos caixetins, per la qual cosa tenia una tapa de fusta a la part superior i sostenint-se per la part inferior; trofeu, quasi heroic, de baronívola figura de la senyora Francisca Verdaguer.

Els impressors tenen, com a patró, des del segle XIX, a Sant Joan Ante Portam Latinam, quin martiri devien recordar la pietat dels nostres, cada vegada que ells elaboraven la tinta d’imprimir, la qual no es venia en el comerç del nostre país, abans del primer terç del segle XIX.

El dia 6 de maig, dedicat a l’esmentat Sant, era festa en tot el gremi, i es celebrava amb una solemnitat religiosa. Es completava dita festivitat amb un acte de beneficència; al mateix temps es repartien unes fulles soltes, amb poesies, que alguna vegada eren originals de grans literats i poetes eminents de la nostra llengua.

Article de R. Canivell : “El Gremi de Llibreters i Impressors a Catalunya”, a la revista Curiositats de Catalunya , nº10, del dia 7 de març de 1936. Pags. 8-9.

XQ    XQ   XQ   XQ    XQ     XQ   XQ

“ Pío Baroja, que se pasó la vida comprando libros y que recibía catálogos de viejo hasta en su exilio parisino – y que siempre se miró mal en el espejo -, decía que los libreros de viejo eran tipos curiosos. Más lo somos los compradores y en la literatura hace tiempo que unos y otros hemos entrado como personajes; y seamos o no curiosos, todos vamos camino de convertirnos en unas raras avis. El nuestro es un mundo libresco que poco a poco se ha ido reduciendo, tanto que más que hablar de libros y de autores, empezamos a hablar como conjurados que se dan el santo y seña.

¿ Gente curiosa los lectores? En la tremebunda feria 17 de Julio, de La Paz, vi una chola de rigurosa pollera y borsalino de reglamento, increpar a un feriante porque no le traía su Flavio Josefo… Y qué decir de aquel entusiasta que se acercó a un puesto a ver si tenían algo de gladiadores y se llevó una vieja edición de la Historia de Roma de Mommsen en varios volúmenes…

De hecho Baroja, cuando tenía que armar – enjaretar decía él -, un relato, solía hacerlo alrededor de un club del papel, hasta en los peores momentos, cuando intenta irse a América, en la ciudad del Havre. Para él una librería de viejo era un lugar protector, acogedor, el único que de verdad le gustaba. Estaba orgulloso de la biblioteca que había formado. Compraba libros hasta en las peores circunstancias. Los libros caros que compró en su exilio parisino, en la desbandada de 1940 los dejó en Bayona en casa de unos antiguos amigos – no en la casa de una familia que conocía apenas -, los García-Larrache, que cuando los vio Gregorio Marañón – cuando pasó por Bayona para ver si los cuadros de los García-Larrache eran de los saqueados en el Madrid rojo -, le hizo decir: “Caramba con don Pío, con que no tenía dinero”.Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Asociación de Libreros de Lance, Miguel Sánchez-Ostiz , Madrid, 2019; p.3-4.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 767

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre on 17 Mai, 2023| Leave a Comment »

Universitat de Lleida

“ El nom de llibreter antigament s’aplicava igualment als enquadernadors i negociants de llibres. A Catalunya, com en la resta d’Europa, l’especialitat fou sempre distingida pels reis, els organismes universitaris i homes doctes. Quan el comte de Barcelona, don Joan II, rei d’Aragó, fundà la Universitat de Lleida ( any 1300), en ses Ordinacions eximí dels tributs de leuda i peatge a tots els que portessin llibres o pergamins per vendre a dita Universitat, de tan honrosa memòria.

A partir d’aquest moment va ésser notable el comerç de llibres catalans, i va aconseguir major desenrotllament en el segle XV, època de la qual els del ram, van sentir anhels i necessitat d’agremiar-se, dintre de la llei. Segons consta, ja estaven agremiats altres arts i oficis, i facultats de la ciutat.

L’any 1440, la Generalitat de Catalunya, organisme igual a l’actual Generalitat, va nomenar el seu llibreter oficial.

Consell de Cent

El Consell de Cent barceloní, que regia admirablement la vida ciutadana, gelosa de la prosperitat de l’Ajuntament, establí la categoria de Cònsol que representava el gremi de Llibreters de Barcelona ( any 1446) i més tard acordà el nomenament de Llibreter de la Ciutat.

Al segle XVI l’organització del gremi fou reconeguda i aprovat el seu règim, en ocasió que l’Emperador Carles V refrendà les Ordinacions ( Estatuts) dels gremis barcelonins; els llibreters, després de l’aprovació reial ( 31 gener de 1553) i la conformitat dels Honorables Consellers de la present ciutat, van fer pregonar públicament, segons costum, al so de quatre trompetes, el reconeixement legal de dit organisme ( 2 de març de 1553).

El mes de maig de 1553, previ conveni de la Junta de senyors Cònsols del Gremi i la Priora del Monestir de Sant Jeroni, la Confraria va quedar instal·lada en dit cenobi, on tots els anys es celebraria la festa Patronal, del mode i forma ja estipulada. Segons costum de l’època, la festa dels Llibreters consistia en la celebració d’actes religiosos diversos ( misses de difunts, d’aniversari) amb música, cants i il·luminació esplèndida, i eren distribuïts rams de flors a la concurrència, composta principalment de Confrares i Confraresses.

Els impressors de Barcelona i altres llocs de la península Ibèrica, tenien per patró a Sant Joan Ante-Portam-Latinam ( 5 de maig), quin programa de festes era igual que el dels Llibreters. La Germandat d’Impressors de la Cort fou constituïda en 1597, amb la deguda aprovació de l’Arquebisbe de Toledo. A Madrid, la impremta començà a funcionar en 1556. ( Acabarà)

Article de R. Canivell: “El Gremi de Llibreters i Impressors a Catalunya”, a la revista Curiositats de Catalunya , nº8, del dia 22 de febrer de 1936. Pags. 8-9.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Hablar de libros, libreros y lectores es por fuerza echar la vista atrás. Entendería mal mi propia andadura como escritor sin librerías de viejo y sin libreros, y sin el trato con bibliófilos o bibliómanos: la husma libresca. El olvidado Pascual en esa fantasía que es su Amadís, le hace decir con ironía a uno de sus fantásticos y enigmáticos personajes dirigiéndose a otro: “… dejad esa husma furiosa de libros viejos. ¡Parecéis Azorín!”. Venía a decirle que el presente le tiraba de las solapas. Hablo de algunos bibliómanos y de mí mismo, claro, porque de qué otra manera se puede hablar de este asunto que por la parte que te toca.

De muy jóvenes, con Alberto Clavería, el Astrónomo, traductor y bibliómano, revolvíamos las exiguas estanterías de una librería de la ciudad vieja, recorríamos traperos y chamarileros… No había gran cosa. Para mi fue un gran día cuando encontré La nave de los locos, de Baroja, náufraga en un kiosco de periódicos…

En mi ciudad, la gente no vendía libros porque estaba feo y era mejor tirarlos, y porque no tenían, no había. En 1936 se había quemado mucho libro en aquella ciudad apretada de conventos, murallas y cuarteles, y había lector furioso que en su biblioteca tenía colgado un permiso del obispo para leer libros prohibidos.

Luego el Astrónomo se fue a Barcelona y formó una biblioteca enorme. Fue un erudito en guerras, trastiendas y autores a trasmano, como bien sabe Carlos García-Alix. Fue él quien me regaló la primera edición de Viaje al fin de la noche.

Pero poco antes de aquellas andadas estuvo el cuarto secreto de la librería de Abárzuza. Algo fabuloso. Un panel de la estantería giraba y dejaba paso a un cubículo tapizado de los libros prohibidos de los sesenta: Sartre, Blas de Otero, León Felipe, Hernández… Todavía conservo algunas de aquellas primeras ediciones, en el sentido que les da Proust en El tiempo recobrado. Libros prohibidos o invisibles… En 1968, Trópico de Cáncer  se lo birlé al cura azul de la Falange, el canónigo Yzurdiaga, que ejercía de censor de la librería Gómez, y en aquel momento despotricaba. con gran estilo de orador sagrado y delante de un montón de libros recién llegados, contra los rojos y el separatismo. Escurrí la mano como un profesional del dos de oros, y me lo llevé, pagando, eh, pagando… Años después el librero me dio la obra completa de Mengs por Azara, la de 1780, a cambio de un gin-tonic bien tirado.

Esperábamos la llegada de la feria de otoño con impaciencia. Los libreros venían con los funambulistas. Cuando se vendió una biblioteca entera o casi, la de Negrillos, aquello fue un festín, como puede atestiguar Bonet, cuando encontramos la revista España entera en un sótano. Otra vez encontró los restos de una biblioteca en un contenedor de escombros, y en un escondite dentro de la casa, una caja entera de ediciones de Baroja.

Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Asociación de Libreros de Lance, Miguel Sánchez-Ostiz , Madrid, 2019; p.1-3.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 765

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books on 5 Mai, 2023|

“ És d’origen un dels arts més modestos, ja que l’ex-libris era pura i simplement una mínima marca de possessió de llibres: una etiqueta on constava el nom o l’escut del propietari, per enganxar-la a la guarda anterior de cada volum i proclamar així a qui pertanyia.

Tanmateix, en fer-se mitjançant gravat, els ex-libris ja a partir del segle XVI varen tenir una certa vistositat, si més no tècnica. Al segle XVIII de vegades eren petits gravats historiats, realitzats per bons burinistes sobre composicions de dibuixants o pintors sovint també notables, però potser per la seva minúscula dimensió ningú s’hi fixava massa i no passaven de ser, als ulls dels col·leccionistes, com instruments menors més que veritables obres d’art.

Al darrer quart del segle XIX, però, hi va haver qui s’adonà que dins aquelles petites dimensions hi cabia una gran dosi de simbolisme i la possibilitat de resoldre complexos problemes plàstics i conceptuals alhora. Així, a diversos països hom començà a interessar-se pels ex-libris, i no tant per recopilar-ne d’antics sinó també, i amb més intensitat, per crear-ne de nous.

Va ser un fenomen mundial. A Alemanya, a França, A Anglaterra a Itàlia, a tot arreu varen sorgir ex-libristes, col·leccionistes i artistes. Catalunya no sols no va quedar al marge d’aquesta florida sinó que va ser-ne un dels grans motors. Ramon Casas i Vernis, pertanyent a l’important nucli de bibliòfils que hi havia a Reus, va ser dels primers a dibuixar marques d’aquests tipus. Però el gran esclat quantitatiu i qualitatiu de l’ex-librisme català va íntimament lligat al moviment modernista.

Un dels grans noms del Modernisme, el polifacètic artista Alexandre de Riquer, va ser sens dubte la màxima figura de l’ex-libris d’aquest país. Va fer marques dibuixades amb tinta, i posteriorment reproduïdes en fotogravat, però també altres a l’aiguafort, que constitueixen el corpus principal de la renaixença de la calcografia catalana moderna. Josep Triadó i Joaquim Renart són els altres grans noms que, en tant el Modernisme era vigent, dibuixaren nombroses marques dins aquest esperit, i en reuniren una tria – com també va fer Riquer – en volums extraordinàriament ben editats que avui són joies de l’art català de l’època.

Aquells eren els anys de la “Revista Ibérica de Ex-libris” (1903-1906), que coincideix amb l’època d’or del gènere a Catalunya, però això no ha de fer creure que en endavant l’ex-librisme català no tingués importància. Una generació posterior, en la que destacaven artistes independents com Ramon Borrell o Lluis Garcia Falgàs, mantingué un alt nivell alhora que els protagonistes continuaven com ben pocs la tradició de l’aiguafort. I encara molt més tard, ja a la postguerra, una nova fornada d’ex-libristes s’agrupà a l’entorn de l’”Associació d’Exlibristes de Barcelona”, que aconseguiren celebrar a la ciutat un Congrés Internacional europeu d’ex-libris, el 1958, l’estela del qual encara ara perdura en certa manera.

Per tot això l’ex-librisme ha estat una especialitat artística amb molt de pes a Catalunya, i havent estat superats estilísticament els d’una generació no ha trigat a aparèixer el gruix d’una altra, i fins i tot anant sovint contra corrent de la moda artística més generalitzada, l’ex-libris no ha deixat de ser un art, un col·leccionisme i per a molts una passió fortament sentits en aquest país.

“L’Ex-libris”, escrit de Francesc Fontbona en el Catàleg de la Exposició Els Ex-libris i els Llibres. Exposició d’ex-libris catalans actuals i antics, relacionats temàticament amb el món del llibre o la literatura. Del 29 de novembre de 2005 al 15 de gener de 2006. Museu Sant Cugat . Casa Aymat. Ajuntament de Sant Cugat, 2005.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Dime con quien andas y te diré quien eres, es dicho popular español, pero estimamos mucho más justo e igualmente verdadero, este otro, menos conocido: dime lo que lees y te diré quien eres, porque, además, según lo qué lees, así eres y tal libro leemos, tal vida hacemos.

Nuestro sin par refranero, tan amado por Bergamín, nunca olvidó el libro y la lectura, y así nos aconseja: contra tristura, buena lectura; el buen libro, de las penas es alivio; la buena lectura distrae, ensenya y cura; libros y años hacen al hombre sabio: quien poco lee, poco aprende; según lo qué leas serán tus ideas, y un largo, larguísimo etcétera.

Por ello, la falta de buenos amigos no te apene, ¿ buenos libros no tienes? Porque quien tiene un buen libro tiene un buen amigo, y más vale un libro que un amigo: el amigo podrá engañarte: el libro sabrá desengañarte, y un libro y un amigo, y si hemos de partir, el amigo para ti y el libro para mí. Rodríguez Marín justificaba este agravio diciendo que el libro nunca te será ingrato, nunca venderá tu secreto, nunca intentarà ocupar tu puesto y, en fin, nunca te abandonarà en la adversidad, porque amigos y vinos, a veces derechos y a veces torcidos.

Y no basta con tener un buen libro: hay que saber leerlo. Quien lee y no entiende, poco aprende. Mal se entera quien lee de prisa. Leyendo y escuchando, el necio se hace sabio. Leer y no entender es mirar y no ver. Leer sin hacerse cargo de lo leído, tiempo perdido. Y como remate: El tiempo se ha de ocupar en leer, orar y obrar.

Distingue el refranero entre libros buenos y malos: Libro cuya lectura no te mejore, quizá te empeore. Libro bueno, huerto ameno. Libro bueno no es para necios, libro bueno no tiene precio. Miel contiene el libro bueno, y el malo veneno, y por todo ello, del buen libro quiero hablar, que el malo lléveselo el diablo.

Y en fin, libro cerrado no saca letrado; libro cerrado no da sabiduría; librería muy arreglada, librería poco usada. Y así hasta el infinito.

Si, sin leer no hay placer. Leer cualquiera de esos libros, que, un año, más han salido a la calle, en nuestra busca, en esta XL Feria del libro antiguo y de ocasión y que van a ofrecernos el mayor de los placeres, como atestiguan nuestros refranes, o el más maravilloso viaje imaginario, como atestigua nuestra poesía. No hay fragata como un libro, escribió Emily Dickinson.

Sí, sin leer, repetimos, no hay placer.

Pregó de la XL Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, por José Esteban; Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2016, p.3-5.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 758

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 15 Març, 2023|

D’una pàgina del diari Avui del 26 de setembre de 1982, amb motiu de la Fira del Llibre Vell.

“ Conec alguns bojos pel llibre vell. Són persones que, quan eren joves, quan estudiaven, dedicaven moltes hores del dia a llegir els llibres que podien comprar, i no eren molts perquè encara no guanyaven cap sou. Per culpa d’aquest interès adolescent per la lectura, no van tenir cap més remei que anar a petar a les llibreries de vell. Aquí hi trobaven els títols i els autors que havien sentit citar a les tertúlies, a les aules, als passadissos i als patis universitaris. El dia que varen poder comprar un llibre difícil de trobar i a un preu raonable, aquell dia donaren el primer pas per un pendent sense fi del qual és pràcticament impossible sortir. Perquè a la satisfacció de la troballa se n’hi va afegir una altra amb la qual hom no comptava, la de saber-se posseïdor d’un objecte que molts pocs poden tenir.

El coneixement, la cultura, és una de les formes de poder. L’instint de la persona porta a adquirir la forma de poder que sigui més adequada a l’ambició social en el que es mou. Els diners són la forma més clara i estesa, però en el cercle reduït dels intel·lectuals i fins i tot d’algunes professions anomenades liberals, ho és la cultura. En un país en què la producció editorial va quedar trencada durant uns anys per culpa d’un aixecament militar, no hi ha més remei, per a recuperar la història perduda, que anar a les biblioteques o a les llibreries de vell. Les biblioteques, però, no donen tantes satisfaccions com l’accés a la propietat dels volums. En les nostres circumstàncies històriques, el llibre ens actualitza un passat mitificat. El llibre de vell català és un llibre de vell mitificat, ple de connotacions, de nostàlgia.

Quan comprem un llibre català d’abans de la guerra – els de després de la guerra no són llibres de vell autèntics i potser no ho seran durant alguns anys, encara – comprem informació, recuperem una història, refermem la nostra identitat, augmentem el nostre poder, ens deixem endur per la nostàlgia. En definitiva, donem satisfacció a la nostra vanitat. I si el paguem a baix preu, fem una inversió o, si més no, creiem fer-la. Anar a les llibreries de vell és anar a les rebaixes. Amb l’avantatge que la temporada de les ocasions dura tot l’any.

Si visiteu la casa d’un d’aquests bojos, no us ensenyarà pas l’obra que  li ha agradat més o els poemes que prefereix sobre qualsevol altre, sinó el volum rar, original, amb alguna dedicatòria curiosa potser, i, a més, us explicarà com va aconseguir-lo i us dirà el preu indigne que li va costar, tot això gràcies a la sort i a l’atzar. I vosaltres, no cal dir-ho, si sou amic seu, heu d’escoltar-lo amb enveja i fer-li notar que n’esteu molt, d’envejós.

El boig pel llibre vell pot emmalaltir de col·leccionisme i aleshores ja és perillós i irrecuperable del tot. Quan el boig s’enamora d’un autor, d’un tema o d’una època, la seva pèrdua de la raó arriba a un grau tan alt que ja no s’adona dels perjudicis que una dèria com la seva pot produir tant a ell com als seus familiars. No té en compte, per exemple, la reducció constant d’espai del seu habitatge. I aquesta reducció afecta els que hi conviuen amb ell de forma que esdevenen víctimes d’una activitat de la qual no són responsables. No s’adona tampoc que l’economia familiar pot desequilibrar-se i, per la seva culpa, veure’s obligat a imposar una economia rigorosa. Si és el pare de la família, l’ embogit, a la muller no li quedarà cap altra aspiració que enviudar tan aviat com pugui i poder vendre’s ben aviat la biblioteca per a guanyar espai i diners, encara que quan normalment aquest fet esdevé ja no té l’edat més adient per a fruir d’una cosa i de l’altra. I els fills, als quals toca d’odiar el pare com cal, l’associaran tant als llibres que odiaran per identificació la lletra impresa.

Només els salvo per una cosa. Per la pols. Contra el que creu molta gent, fan molta més pols els llibres nous que els vells. Aquests la porten de tant anys que hi està ben fixada. Els que n’aixequen més són els nous. A més, veure envellir els nous de mica en mica és un fet desolador. Sobre els vells, però, no s’hi nota el pas del temps. Comproveu-ho comparant qualsevol llibreria de vell amb una de nou en què no tinguin prou cura de la neteja.

Espero que us hauré fet prendre consciència dels perills que té una dèria pel llibre vell. Tant de bo me’ls haguessin advertit a temps.

Article “Els perills d’una afecciò”, de Víctor Ripoll en el diari AVUI del 26 de setembre del 1982.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Horaci

“ Durante el Imperio Romano se multiplican las librerías regulares, se abren establecimientos en las calles más transitadas, se fijan en las puertas y paredes las listas de los libros que hay a la venta, se anuncian las novedades y se invita a poetas e historiadores a reuniones literarias en las que no falta el vino y abundan las gollerías. Se cuida ese vehículo para la oferta y se exporta a los confines de la dominación romana.Y si Quinto Horacio Flaco se vanagloriaba de que sus poemas eran leídos tanto en las costas del Mar Negro como en las orillas del Ródano, debido a los numerosos puntos de venta esparcidos por el mundo conocido, nuestro Marco Valerio Marcial presumía de que su “Libro de los Espectáculos”, serie de epigramas dedicados a la inauguración del Coliseo de Roma, había conquistado velozmente las capitales del Imperio gracias a la presura de los mercaderes de libros. Los hermanos Sosio, editores de Horacio, y Trifón, editor de Quintiliano y Marcial, fueron los campeones indiscutibles de la distribución librera.

Luego sería Toledo, capital del reino visigodo, la meca de los comerciantes de libros. Obras de astronomía, matemáticas, medicina y filosofía, de autores clásicos, traducidas del árabe al romance o al latín vulgar por mozárabes y judíos, redactados luego en latín escolástico por eruditos, eran adquiridas afanosamente por libreros europeos, quienes, en algún caso, mantuvieron agente comercial estable en la ciudad castellana, mientras los trotalegajos españoles, sin amilanarse, emprendían la caza de coleccionistas y bibliófilos de allende los Pirineos o intentaban la venta buhonera por mercados y ferias extranjeras.

“El vendedor de libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.

Museo de los Concilios y la Cultura Visigoda ( Toledo )

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 754

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre on 14 febrer, 2023|

“ És l’any 1947 quan els ex-libristes tertulians de la llibreria L’Arxiu organitzen – de l’1 al 15 de març – una exposició al Centre Excursionista de Catalunya, en la qual prengueren part més de vint col·leccionistes d’ex-libris barcelonins i s’hi exposaven també uns quants originals dels dibuixants “Bon”, Joan Estiarte, Joan Anglada, Maria Figuerola i de l’autor del present volum.

L’agost de 1947 s’efectuà a Manresa ( Barcelona) el “ I Certamen “Filcan” ( filatèlic i cartofilo), en el qual donaren cabuda als ex-libristes. Hi obtingué medalla de plata, per la seva col·lecció d’ex-libris, el col·leccionista Agustí Arrojo, i premi d’honor pels seus ex-libris originals l’esmentat autor del present volum.

A Madrid la revista El Bibliófilo es dedicava extensament a l’ex-librisme, publicant importants articles d’Aurora Díaz-Plaja. Igualment la revista valenciana Saitabi, d’història, art i arqueologia, de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Literària de València, dedicà una extensa secció a l’ex-librisme.

Del 15 al 20 d’abril de 1947, a Lleida, organitzada pels Amics dels Museus i en el saló d’exposicions de l’Institut d’Estudis Ilerdenses, també l’autor d’aquest llibre presenta una exposició de vint-i-cinc obres originals seves, en l’acte d’inauguració de la qual donà una conferència: Els ex-libris, el seu art i influència en la psicologia de les persones.

Institut d’Estudis Ilerdencs

A Barcelona, de l’1 al 20 de juny de 1948, al Casal del Metge i organitzada en virtut del XXV aniversari de llicenciatura de la promoció mèdica de la Facultat de Metges, Farmacèutics i Odontòlegs, agrupada en la “COBAMA, 1923”, s’efectuà una tan important com interessantíssima exposició d’ex-libris de temes relacionats amb les professions mèdiques de la facultat organitzadora. Entre els organitzadors figuraven els doctors J. Peyrí, A. Pedro i Pons, M. Garriga i Roca, E. Peiró i Randó, Ramon Sarró i Burbano, J. Pi i Figueras i E. Alegret. L’octubre de 1948, a Girona, tingué lloc la I Exposició gironina d’Ex-libris, a la Biblioteca Pública de la Caixa d’Estalvis per a la Vellesa, i de la qual fou l’ànima Joaquim Pla i Dalmau.

El novembre de 1948, a Terrassa i als Amics de l’Art, Antoni Boada exposà una interessant sèrie d’ex-libris. Durant el mateix any s’hi efectuà una exposició d’ex-libris del malaguanyat realitzador i col·leccionista Mateu Avellaneda, el qual havia publicat un llibre d’ex-libris amb pròleg de Ramon Miquel i Planas.

Així mateix, l’any 1948 també, Joan Casula i Joaquim Pla i Dalmau organitzaren una exposició d’ex-libris a Olot.

A Barcelona, en la llibreria L’Arxiu de Josep Batlle es succeeixen les següents exposicions, des de finals de l’any 1948 a l’abril de 1949: I Exposició d’Ex-libris heràldics, presentada per Josep Batlle; en el mes de febrer, Exposició de Xilografies, presentada pel mateix col·leccionista; en el mes de març, Exposició d’ex-libris jordians, presentada per Josep Dalmau i Núria i Montserrat Dalmau, i en el mes d’abril, Ex-libris montserratins, presentada per Concepció Batlle.

L’11 de maig de 1949 té lloc a Barcelona, en l’Institut Britànic, una Exposició d’ex-libris femenins, organitzada per Pepeta Pallé, Concepció Batlle, Núria Dalmau i Mercè Galí de Fisas. En la inauguració de l’exposició donà una curta conferència el director de l’Institut Britànic, Mr. Robert K. Brady; en la clausura ho féu extensament l’artista Joan Estiarte. L’aportació d’ex-libris fou d’ex-libristes barcelonins i d’algun indret de Catalunya, i una col·lecció estrangera en la qual estaven representats gairebé tots els països  d’Europa.

Del 15 al 29 de maig de 1949 tingué lloc una exposició d’ex-libris a l’Agrupació Fotogràfica d’Arenys de Mar (Barcelona), en la qual donà una interessant conferència el col·leccionista gironí Joaquim Pla i Dalmau.

Ex-libris fet per A. Vlaanderen

L’agost del mateix any s’efectuà a Manresa ( Barcelona) la I Exposició de Col·leccionistes d’Ex-libris manresans, en la qual, entre obres dels artistes estrangers A. Vlaanderen ( Bèlgica) i Ch. Favet i A. Herry (França), junt amb col·leccions antigues holandeses, italianes i portugueses, figuraven les dels catalans M. Avellaneda, “Bon”, Josep de Riquer, Joan Estiarte, R. Abad i Gavilans, amb aiguaforts, boixos i dibuixos a la ploma.

El 20 de desembre del mateix any tingué lloc al Centre Excursionista de Terrassa una exposició d’ex-libris organitzada per F. Boada, Ramon Parent i Josep Fargas.

També se n’efectuaran en altres poblacions espanyoles com Sabadell, Tarragona, Girona, Saragossa, València i Palma de Mallorca.

L’ex-librisme espanyol retorna a esdevenir una realitat.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

Ex-libris fet per Bon

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Jardín Botánico Madrid

“ Feria Nacional del Libro en la lujosa Avenida de Calvo Sotelo, el presente libro;  Feria de libros viejos junto a las tapias del Jardín Botánico, el pasado del libro. Libro nuevo y libro viejo, juventud y ancianidad. Pasarán los años y los libros que se exponen como enjoyados en las alegres casetas de la magna Feria Nacional del Libro se harán viejos y se venderán en las modestas casetas de la Feria de Claudio Moyano o en librerías semejantes. ¿ Quiere decir esto que el libro se desprestigia? No, antes al contrario, los años y los siglos consagran al buen libro, que es el que se conserva, perdura y se reedita, y son las librerías de viejo, de antes, de ahora y venideras, las conservadoras del libro, o sea las guardadoras de los valores espirituales de un pueblo, de una tradición.

Cuesta de Moyano

¿ Cuántos libros de los que se exponen en las elegantes casetas feriales del libro, fáciles de adquirir hoy en gran número de ejemplares, y que son poco apreciados, pasados los años serán afanosamente buscados en librerías de viejo similares a las actuales! ¿ Y qué goce más íntimo el del futuro erudito, con su hallazgo ! Entonces es cuando el libro alcanza su más alta valoración espiritual, porque ello significa que este libro se ha seleccionado a través de los tiempos y representa auténticamente un valor positivo en las Ciencias, Literatura, Artes, etc.

El libro, producto del espíritu humano, sufre la misma suerte que aquél. El libro tiene su juventud , libro nuevo, se hace viejo, y por último se inmortaliza al transcurrir años y siglos si es bueno, o sea gana la gloria, y si es malo o inútil se condena y el tiempo lo hace desaparecer.

Esta evocación que hago de un futuro del libro voy a hacerla de un pasado, en el siglo XVIII, tal como se refiere en un curioso y rarísimo librito impreso en aquella época.

Del llibre: “Artículos Bibliológicos” de Francisco Vindel, Ed. autor, Madrid, 1948; p. 23-24.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 738

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Old books on 8 Novembre, 2022|

“ Marcar és quelcom tan vell com l‘home, i pressuposa consciència de personalitat, algunes vegades, i, d’altres, senyal de propietat.

Ja en els remots temps egipcio-faraònics es marcava o segellava amb escarabeus i plaquetes de pedra i terra cuita. Marcaren els assiris i babilonis amb cilindres gravats i escrits que portaven penjats al coll. Amb entalladures encastades en tumbagues marcaven els hel·lens i els romans. Es marcà i segellà en l’època hel·lenística els productes ceràmics, terra sigil·lata, i així ho feren en tot temps les manufactures de ceràmica i de porcellana. Marcaren llurs obres els mestres argenters, els ferrers de tall, els bronzistes. Els mestres “canoners”i els “panyetaires” marcaren amb llurs punxons els canons i els panys dels pedrenyals i pistoles que muntaven els mestres “encepadors”…. i marcaren llurs obres els campaners. La marca de producció esdevingué quelcom tan personal, que es féu precís registrar-la.

Ningú no negarà, doncs, que és una cosa humanament sentida el desig de marcar els objectes de la nostra producció o propietat. Si seguim la història de la civilització dels pobles trobarem sempre l’existència i la influència d’aquest desig. En l’arqueologia, la terrisseria, les arts, l’arquitectura, en fi, en totes les manifestacions artístiques, des de la més elevada a la més vulgar i inversemblant, trobem resquícies que reflecteixen sense cap dubte aquesta inclinació tan humana.

I el llibre?, tots ho sabem: el marquen l’impressor i l’editor, àdhuc el relligador, el llibreter i, algunes vegades l’autor. I també els paperaires, amb aquelles filigranes d’aigua imposades valorativament com a garantia del producte fabricat.

Aquestes marques són de producció. Però hom desitja posar una altra mena de marca en el llibre que ha adquirit: la de propietat.

Les marques de propietat dels llibres comencen a usar-se, en realitat, en el segle XV, i la rudimentària marca deixa d’ésser-ho per esdevenir l’ ex-libris, que es renova subjectivament i artística cap a la fi del segle XVII, en la seva gloriosa expansió.

La marca de propietat del llibre – no diem ex-libris – més antiga coneguda a Europa és una del 1470, de Hildebrand de Brandeburg, en Biberach de Ulm, executada sobre un paper amb el dors imprès, la qual cosa s’explica pels preus exorbitants del paper en aquella època. Com totes les més antigues, està dibuixada a mà. Segueixen en antiguitat a aquesta marca de Hildebrand la del Gremi d’Artistes d’Ingolstadt, que és de l’any 1482; la del clergue alemany Johan Krabensperg, que es data l’any 1491, i la d’E. H. Töbing, de Lonebourg, de l’any 1498.

Ex-libris d’Hildebrand de Brandeburg

No hi ha dubte que els monestirs, convents i altres cases religioses foren els que posseïren, més que ningú, papirus, llibres manuscrits, incunables, etc., i empraren com a marca de propietat dels llibres els blasons del seu llinatge col·lectiu, voltant-los d’atributs eclesiàstics, fins que la Història, seguint i marcant el curs natural del seu pas, donà preponderància als reis i a la noblesa seglar, que emprà com a marca els seus escuts i la seva heràldica corresponent. Moltes, però, de les primitives marques eren purament literàriesi àdhuc manuscrites; Arlia, en el seu Dizionario bibliográfico, ens en cita una bona i curiosa col·lecció,…

Sortint ja dels monestirs i dels anatemes, mirant de cara al llibre imprès, les marques dels llibres han anat variant els redactats, segons les èpoques, d’acord amb la mena d’estudis a qué s’aplicava l’estudiant. Vegen aquell de latinitats del segle XVII, que va topar amb aquesta fórmula, també macarrònica:

Aspice Pierrot pendu

Quod librum n’a pas rendu

Pierrot pendu non fuisset

Si librum reddidisset.

acompanyada de la representació gràfica de Pierrot penjat. Aquest exabrupte va merèixer la immortalitat per la seva singular ocurrència…

…Ara bé: pel camí només dels versets i la literatura l’ex-librisme cauria en l’antipàtica pedanteria, una mostra de la qual és l’ ex-libris francès de N. François de Neufchateau, on el posseïdor demostra que la seva vanitat personal és superior al seu amor als llibres.

La marca més simple ha estat la signatura, que s’escriu al dors de la coberta davantera o en algun o alguns dels fulls; la qual signatura, sobretot en els llibres escolars, moltes vegades s’acompanya de l’adreça del propietari, amb l’esperança ingènua que, en cas de pèrdua, sigui retornat.

Quan el  llibre imprès es posa a l’abast de la mainada escolar, cadascú sentí la humana necessitat de guardar-lo per a ell i de fer-ho saber d’una forma elegant. Així, els petits escolars de tots els països feren gala de llur literatura ingènua per tal de marcar la propietat de llurs llibres:

Si este libro se perdiese,

como puede suceder,

suplico al que se lo encuentre

que lo quiera devolver,

pues es de un pobre estudiante

que lo ha de menester.

Si queréis saber su nombre,

aquí abajo lo pondré.

I al peu hi posaven el nom i adreça. I així, en versos semblants, els infants d’arreu del món civilitzat.

Però això, que pot tenir certa gràcia en els llibres escolars, no la pot tenir de cap de les maneres en els llibres de persones serioses, i, sobretot, en aquells de valor bibliòfil.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Si hubiera mantenido la costumbre de tatuarles a los libros la fecha en que los adquiría, ahora podría componer un cuento exacto – contar es poner orden, contar es ‘érase una vez’ pero también es ‘ uno, dos, tres’ – en el que retratara, a través de la relación de compras – y supuestamente de lecturas -, las derivas de un buscador de libros, que es como me reconozco, porque bibliófilo es palabra que se ha infectado y coleccionista sólo admitiría serlo si inmediatamente corrigiera la condición con el adjetivo ‘malo’, coleccionista malo, en efecto, porque siempre abandono las empresas de completar algo, algún autor, los impresos de alguna colección, las cubiertas de algún diseñador, mucho antes de llegar a conseguirlo ( sólo llego al final cuando el autor me lo pone muy fácil, por ejemplo, si sólo ha publicado un par de libros – Emilio Mosteiro – o si se me pone al alcance mucho después de que yo me olvidase de que entre mis empresas estaba la de completarl). Bibliófilo, ya se dijo, es tanto el que tiene una biblioteca llena de libros de bolsillo, marcados cruelmente por subrayados y anotaciones al margen,como el BOBO: este, por el prurito de no consentir en leer La conquista de las Islas Malucas de Argensola más que en la edición original, que tiene un cocodrilo en portada, no es más bibliófilo, no es más bibbliófilo que aquel que se conforma con leer el libro de Argensola en su edición moderna, un volumen que se descuajaringa con excesiva facilidad porque sus cuadernillos no van cosidos. Bibliófilo es el que gusta de los libros:en la palabra no está especificado qué clase de libros. Cuando veo a alguien, un escritor casi siempre, que mostrando a las cámaras su biblioteca, dice, como si tratara de aliviarse de un pecado del que nadie lo acusa o quisiera disculpar sus posesiones restándoles valor: pero yo no soy un bibliófilo, inapelablemente me digo: no sabe lo que dice. Ahora por bibliófilo se entiende al exquisito que sólo deja entrar en su biblioteca primeras ediciones o libros con la suficiente capa de años como para que sólo por la edad, sin presumir ni su contenido, merezca un respeto, pero yo, como ya dije, no soy más bibliófilo ahora mismo – con diez mil libros anegando mi aposento –  que cuando tenía 17 años y era propietario de una sola balda en la que iba irguiendo a mis primeros soldados – si es que una biblioteca es un ejército. Es más, diría que soy bastante menos bibliófilo ahora que entonces, como es menos viajero el que ha recorrido el mundo diez veces y ya sólo quiere quedarse en su jardín que el muchacho que sin haber salido de su barrio está deseando echarse a perseguir el horizonte sólo por la intriga de ver mundo. Así que bibliófilo sí, por fuerza, pero no más que cualquiera al que le gusten los libros y tenga media pared de ellos sin que importe el valor en que se tasan ahí fuera. Y coleccionista también, vale, pero mal coleccionista: en realidad la etiqueta en la que me reconozco es la de ‘buscador de libros’, y puedo olvidar con sospechosa facilidad las impresiones de lectura obtenidas en un libro raro, pero no la singladura que me llevó hasta él, el lugar donde lo encontré, el pellizco de bendita alegría al ver que su precio estaba a mi alcance.

“La novela del buscador de libros” de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.48-50.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 733

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Llibreries, Llibres, Llibreters de vell, Oficis del llibre on 15 Octubre, 2022|

“Aquesta multitud d’activitats en relació amb el llibre no va alterar una sociabilitat innata i així Ramon Miquel y Planas afirma en el Diàleg segon de la seva novel·la: “un veritable bibliòfil hauria de ser sempre humil, desinteressat i generós”. L’interessant és que aquestes qualitats humanes no estan citades per compensar l’àrida investigació erudita sinó que l’autor està convençut que és l’amor al llibre el que pot millorar una societat. Entre les nombroses publicacions de Miquel y Planas figura la Revista Ibérica d’ex-libris en el núm.1, publicat el 1903, afirma en el seu editorial titulat “El nostre camp d’acció”: “No ens cansarem de repetir-ho: la cultura d’un país forçosament ha d’estar en íntima relació amb la producció i consum d’aquest fruit de la intel·ligència i l’art industrial que es diu llibre; i l’estima en què el llibre ha de ser més gran com majors siguin els beneficis de cultura que se li atribueixin i la proporció en què intervingui en el progrés moral i material del mateix país. Vitae, labore, scientiae, multum praestat liber. Creiem sincerament que la tardança en desenvolupar-se entre nosaltres el moviment exlibrista posa de manifest el nostre endarreriment intel·lectual. Promoure i desenvolupar aquest moviment haurà de ser un mitjà indirecte de reaccionar contra aquell atavisme que ens col·loca en ben poc preferent lloc entre les nacions civilitzades “. Per lluitar contra aquest endarreriment que confirmen totes les estadístiques sobre les mancances de l’alfabetització i la pobra taxa de lectura, Miquel y Planas repeteix una i altra vegada aquesta idea, com en la mateixa Revista Ibérica d’ex-libris de l’any 1904 en un nou editorial titulat “Perseverant“: “quan el títol de bibliòfil deixi de ser una distinció a favor d’uns pocs, i quan el culte del llibre hagi penetrat en major o menor proporció a totes les esferes socials, és de creure que el nivell de la cultura general a la nostra península hi haurà ascendit i no se’ns considerarà tan distanciats del perfeccionament intel·lectual que han aconseguit altres països “.

L’interessant en la biografia professional de Ramon Miquel y Planas és la varietat d’activitats que empra per a lluitar contra aquesta assignatura pendent que constitueix el desinterès pel llibre. Es pot notar que acompanya la seva activitat editorial amb una participació activa en els grups i associacions representants del món del llibre que prosperen en la vida cultural de Barcelona a principis de segle XX. Així ho recorda el llibreter Josep Porter i Rovira: “Guia, conseller i mentor de la plèiade d’amants del llibre de la seva generació, es pot afirmar que durant aquesta primera meitat de segle no hi ha hagut a la nostra ciutat, no ja en el camp de la bibliofília estricta sinó en el més ampli de les arts gràfiques, manifestació en què Miquel y Planas no hagi tingut part preponderant, i crec poder afirmar també que no ha existit a Barcelona cap organisme relacionat amb les arts de el Llibre en el qual Miquel y Planas, en un moment o altre de la seva vida, no hagi aportat la seva activa participació o els seus preuats consells “.

Entre aquestes activitats es pot destacar la seva participació en 1898, juntament amb Eudald Canibell, en la creació d’una agrupació fonamental per al futur de l’activitat editorial de Barcelona: l’Institut Català de les Arts del Llibre. En aquest organisme, essencialment encarregat de formar a la seva escola professional als futurs operaris dels nombrosos impressors / editors de Barcelona, ​​ocupa el càrrec de secretari de l’entitat durant els primers anys d’activitat i serà després president honorari fins a 1939.

“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ No sé a qué hado agradecer la suerte de verme libre de la prensa electrónicamente runruneante cuando el hombre conectaba el cable en el enchufe, oprimiendo así el papel también volcado por el hombre dentro del depósito, una vez cogido indiscrinadamente del montón en el que yo estaba.

Apareció Miguel por el almacén, y me salvó. Los dueños- el hombre y la mujer – insistían en su diálogo ofensivo: ‘me das mi parte y sigues tú con el negocio’. ‘lo hacemos cuando quieras’, ‘Lo dices para que calle, pero a la hora de la verdad, no me darás los cinco millones que me corresponden’. ‘¿Nada más que cinco?’ ‘Y es poco. Pero para ver mundo, me bastan; porque yo no quiero ser un esclavo como tú; yo sé disfrutar de la vida…’

Miguel preguntó si entre las últimas adquisiciones que habían hecho de papel, periódicos y revistas había algún libro. Le dijeron que no, secamente. Pero como Miguel conocía la inexactitud de tal contestación por su experiencia de otras ocasiones, continuó en el inhóspito almacén, aparentemente indiferente, dispersando vivaz la mirada, a la vez que removía alguno de los montones de papelería. Fue entonces cuando, nada más verme, su mano se catapultó para atraparme. El título le compensó de mi lamentable estado. No manifestó su alegría, y con disimulada calma, pregunto mi precio. El hombre dijo que ‘ una botella de vino’, y la mujer lo contradijo casi con ira: ’Regálaselo, tacaño’.

De esta manera pasé a Miguel, que no tuvo reparos en ensuciar sus cuidadas manos para quitarme la porquería que me cubría. Ya fuera del almacén, el joven caminó despacio mientras me observaba y comprobaba con íntima lametación el mal trato que yo parecía haber recibido últimamente: visibles deterioros, algún pliego suelto – corroboró, al ver esto, que la paginación estaba copleta -, esquinas dobladas, manchas en márgenes, rota la juntura de las guardas… Mientras contemplaba mi estado, iba sincronizando su pensamiento respecto a si me repararía él, o si merecería la pena enviarme a un encuadernador para que me restaurara…

Pasé, de este modo, a la biblioteca de Miguel, quien trataba a sus libros con estimación. Solía revisar, cada cierto tiempo, los que tenía más apartados precaviendo que fueran atacados por la polilla, mirando sobre todo, los que ya habían padecido sus consecuencias, como si el gusano taladrador pudiera permanecer escondido tras una presunta resucitación. Advertí dos aspectos en Miguel, opuestos entre sí. Dos actitudes en su cotidiano vivir. Una, plàcida y alegre: cuando se dedicaba a nosotros, los libros, leyéndolos, mirándolos, fichándolos, colocándolos…; y otra sumamente pasiva: cuando se dedicaba a su trabajo administrativo, en el que era eficaz, pero del que solía comentar con su esposa que tal laboriosidad resultaba idiota por lo rutinaria, renegando asimismo de la burocrático, pues consideraba que en tal quehacer se conculcaba la dignidad de las personas. Su mujer le replicaba que eso sucedería en cualquier clase de trabajo, pero él no se conformaba.

Miguel no disponía de excesivas obras, pero las que poseía eran selectas, y a mi me agradó el que me eligiera y conservara, notando su alegría cuando al recibir un catálogo de libros viejos me vio anunciado, con la coletilla explicativa de mi rareza, al citarme incompleto el bibliógrafo Palau, y al advertir las altas cotizaciones que yo había tenido en ofertas de otros libreros famosos, además de haber sido citado mi título por algún conferenciante, acotando frases que me habían dedicado Gallardo, Salvat, Vindel y Rodríguez Moñino.

Pienso que, dado que Miguel es relativamente joven, permaneceré con él largo tiempo entre los libros de su biblioteca cariñosamente cuidada. Compartiré sus afanes bibliófilos y me congrutalará el saber que también él está satisfecho con poseerme. Lo que lamento es que no tiene hijos aficionados a los libros, y que cuando se muera, posiblemente iré a parar a manos ignorantes, o a un almacén de restos de papel, como el que ya conozco y del que hace pocos días Miguel me rescató.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.65-67.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 731

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Old books on 5 Octubre, 2022|

“El polígraf Ramon Miquel y Planas, l’editor Gustau Gili i el llibreter Josep Porter i Rovira formen part dels fundadors de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona; els tres van ser homes del llibre i l’evocació de les seves trajectòries professionals – seguint l’ordre cronològic de l’aportació de cada un d’ells al camp de la bibliofília – permet recórrer un període clau de la història de l’edició i de la lectura en el qual la bibliofília va exercir un paper indispensable i sovint silenciat.

Quan Ramon Miquel i Planas (1874-1950) situa la seva obra autobiogràfica, La novel·la d’un bibliòfil, a la biblioteca del personatge principal, tria el lloc emblemàtic d’una vida que va dedicar gairebé exclusivament al llibre. Així ho recorda Martí de Riquer: “La seva selecta i escollidísima biblioteca es va formar a força de llibres que llegia, saborejava, estudiava i coneixia al detall, i que conservava en riques i elegants enquadernacions. Biblioteca primordialment de treball, en Ramon em va confessar, una vegada, que tot llibre per ell citat en els seus nombrosos treballs el posseïa en les seves prestatgeries, detall revelador del seu més íntim concepte de la bibliofília que per en Ramon sempre va ser un mitjà, no un fi. La seva activitat professional com a director d’una empresa d’edicions, impressions i enquadernació va fer que la seva vida sencera, dia rere dia i hora rere hora, estigués consagrada materialment al llibre, i en aquest sentit la seva labor va ser encaminada sempre per normes del més depurat gust i de la més sòlida competència “.

Oposant-se a la imatge un tant malèvola del bibliòfil que s’acontenta amb atresorar volums, la biblioteca de Ramon Miquel y Planas no només va ser una base de dades per a les seves investigacions sinó també una escola de “formació professional” per als que s’interessaven pel llibre . Així el llibreter Antoni Palau i Dulcet apunta en les seves Memòries: “El 21 de desembre de 1919, verifiquem una visita a la biblioteca del senyor

Miquel y Planas, els amics Amadeu Llaverías, Joan Olivella, Pau Felisart i jo”. Allà descobreixen obres de biblioteconomia, bibliomania, gòtics catalans, obres de luxe, llibres minúsculs, enquadernacions d’art, gramàtiques, ex-libris, super-libris, etc., que demostren la curiositat enciclopèdica del col·leccionista.

En aquestes tertúlies el tema únic, és clar, és el llibre amb tots els seus matisos que Ramon Miquel y Planas presenta així: “El llibre és per ventura l’obra més completa que hagi pogut sortir mai de les mans de l’home”. És, en efecte, el llibre un tot complet, en el qual la criatura humana es mostra creadora al seu entorn, suposat que en ell es reuneixen un element espiritual, que és l’obra literària, fruit de la pensada, i un element material, que és el llibre mateix en la seva forma tangible. Llibre perfecte seria aquell en què tots dos elements, cos i ànima, es corresponguessin dignament; en què la bellesa de l’obra literària tingués una exacta concordança amb la bellesa i perfecció dels components materials que formen el llibre, fins al punt que semblant conjunció constituís una integral i perfecta obra d’art. Tal és la concepció que de el llibre tenen els bibliòfils “.

“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed. ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Aunque ahora estoy próximo a convertirme en una estrujada masa con otra papelería informe, quiero dejar constancia de mi categoría, cuando en cierta ocasión estuve expuesto. La exposición de libros, exigente dentro de su especialidad, resultaba importante para los interesados. Mi dueño de entonces dudó si volver a encuadernarme, vistiéndome adecuadamente, con lujos de gofrados, de chagrín, de ruedas, de orfebrería o esmaltes…, pero al fin decidió dejarme con mi propia cobertura; primero, porque lo que de mi se exhibiría era la portada, y por tanto nada diría lo que en mis planos se hubiera empleado como ostentación; y en segundo lugar, porque mi dueño estaba contento con mi aspecto, al no ser partidario de reencuadernar libros que por sí mismos tenían entidad y conservaban el sabor propio de la época, el genuino carácter de su contenido; creía que algunas encuadernaciones solo servían para desvirtuar o sofisticar un libro.

En la Exposición en que tomé parte lo pasé bien, porque los asistentes nos observaban meticulosamente, aunque muchos ignoraban nuestro valor real, al no decirles nada el año de edición, el título, el impresor o el tema. Noté el deseo de alguna persona de coger determinado libro para mirarlo de cerca, pasando páginas y comprobando detalles que sólo son ostensibles si el libro se tiene entre las manos, como por ejemplo los grabados intercalados, las viñetas, las cabeceras, los frisos, el frontispicio, el colofón, las capitales, las orlas… Sí, advertía yo que ciertos curiosos quedaban insatisfechos con la pasiva mirada sobre la portada, y ello bajo la vigilancia de un empleado que observaba celoso para que no se tocaran los ejemplares expuestos, ya que la mayor parte de ellos eran de propiedad particular, y sus dueños habían impuesto, por lo menos, la condición de una estricta custodia de los libros prestados para evitar deterioros, e incluso robos.

Precisamente fue un robo lo que supuso para mí otro cambio de propietario, porque cuando Juan estuvo en casa del fallecido Pedro y le dijo a un hijo de éste que le gustaría ver la biblioteca del padre, el hijo, inocentemente, se la mostró,y más ingenuamente aún, lo dejó unos momentos solo. En unos segundos, Juan, que me había visto en un estante y experimentó el consiguiente gozo, apenas estuvo solo en la biblioteca, me sacó raudamente de entre mis compañeros, y en un estratégico movimiento me transportó con su mano derecha a su sobaco izquierdo, bajo la camisa desabrochada nerviosamente; me oprimía su brazo que tenía cierta libertad por estar yo también disimulado aprovechando la holgura de la chaqueta, así como por el cinturón que impedía mi caída a partir de la cintura. Noté el calor corporal de Juan, y casi también el palpitar de su corazón alterado por el robo, dudando si cuando regresara el hijo de Pedro se fijaría en el hueco del estante de la librería, o le dijera al despedirse: ‘ ¿ puedo cachaerlo por si me lleva algún libro?’ O, todavía peor, que hubiera observado su actitud por algún agujero desde el exterior de la habitación, y le soltara al despedirse. ‘Devuélvame el libro que cogió y tiene bajo su camisa’. La presunta vergüenza por la acusación y certeza de la culpa le preocupaba, ya que además él era sumamente escrupuloso en cuanto supusiera honradez, y se consideraba digno en sus acciones humanas. Pero… el libro aquel – es decir, yo – no lo tenía en su biblioteca a pesar de haberlo perseguido durante bastantes años, y consideraba incluso que robarlo para poseerlo él, era preferible – aun tratándose de un robo – a que estuviera en poder del indiferente hijo de Pedro, de quien quizás pasara a una persona que no supiera estimar el valor que yo poseía como libro raro, escaso y apetecido.”

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.63-64.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 730

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreries, Llibres, Llibreters de vell on 26 Setembre, 2022| 1 Comment »

Caterina de Medici

“Poques notícies tenim sobre els bibliòfils de l’Edat Mitjana, però és indubtable que els que posseïen mitjans per a això van sentir aquesta afició. A l’començar l’Edat Moderna, va ser a França i a Itàlia on amb major intensitat es va manifestar l’amor als llibres. Entre els bibliòfils del segle XVI mereixen citar-se Majoli i Grolier i els prínceps Francesc I i Enric II, la dona, Catalina de Médicis, va compartir les aficions d’ell mateix. Al segle XVII, els Països Baixos van seguir l’exemple del seu veí del Sud, i al començar el XVIII, ho va fer també Anglaterra, que des de llavors s’ha convertit en el centre principal d’aquest delit, segurament a causa de les riqueses aconseguides per els potentats anglesos amb la indústria i el comerç. A Anglaterra els primers col·leccionistes particulars de gran importància van ser Roberto i Horaci Walpole. Alemanya, que no pot comparar-se en riquesa a Anglaterra, va patir el contagi d’aquesta moda només des del segon quart de segle XIX. Les primeres subastes de llibres rars amb catàleg imprès es van celebrar el 1838 a Viena, i el 1843 a Leipzig, mentre que a París, ja en 1801 van ser venuts públicament els procedents dels successors del gran estadista Richelieu, i en 1838 es va fundar una empresa dedicada a aquest negoci.

Roxburghe Club

L’esdeveniment més important en el camp de la bibliofília ho assenyala la fundació del cèlebre Club de Roxburghe, el 13 de juliol de 1812, a Londres, dia memorable en què es va vendre un exemplar del Decameró de Boccaccio per 45.200 marcs. L’associació esmentada, composta primer per 31 i després per 40 membres de la millor societat anglesa, ha exercit gran influència, tant en l’edició de valuoses obres antigues, com en la fundació d’altres nombroses societats amb fins iguals o semblants als seus. També algunes agrupacions estrangeres, com la Societé des Bibliophiles de Paris, deuen la seva aparició a un impuls en aquest sentit. Però, paral·lelament a aquesta actuació elevada d’individualitats i associacions en pro del llibre bell i de el llibre útil, sorgeixen les aberracions dels que aprecien més un detall nimi de certa obra impresa que totes les idees i totes les belleses formals que atresori. En el sector del llibre, com en el de les Belles Arts, trobem amb freqüència el tipus de l’entusiasta que passa amb un gest despectiu per davant de les grans obres de l’home i, en canvi, s’atura amb respecte i fins amb emoció davant insignificants produccions que, però, li brinden l’encant d’una troballa imprevista o que satisfà algun dels seus maniàtics capritxos. El bibliòfil considera els llibres com una cosa venerable i instructiva, mentre que el bibliòman els degrada fins convertir-los en simples objectes de lucre i contribueix amb les seves extravagàncies a prestar-los un valor artificiosament elevat. Per fortuna, els bibliopirates, que es troben en tots els països, limiten la seva actuació a un sector relativament reduït de la producció llibretera, i, mentrestant, les impremtes de tot el món llancen les seves infinites creacions per posar-les al servei del públic, qui, en general, els reconeix el valor que legítimament els correspon en raó a la ciència, a l’art o a la sensibilitat que en elles es tanca “.

“L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.165-167.

Decameron de Boccaccio

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Mientras estuve en poder de Marcelino tuve una vida agitada, pues este dueño, por su inquietud, me cambiaba frecuentemente de sitio, ya que constantemente organizaba – o desorganizaba – su biblioteca en función de los asuntos que entonces coleccionara, y que fluctuaban por temporadas. Que yo recuerde, se interesó por las siguientes materias: Paremiología, Grecia, Cervantes, Pintura, Ferrocarriles, Hípica, Cocina, Armas, Astronomía, Imprenta, Durero… Así, pues, unas veces yo ocupaba un lugar privilegiado, y otras permanecía durante meses semiescondido – no olvidado – entre libros apilados que, como yo, debían esperar el favorable albur cíclico de nuestro dueño. En cierta ocasión debió darse cuenta de que muchos libros iniciaban su título por Arte…, o bien Arte de…, y entonces comenzó a coleccionar obras de este tipo. En breve tiempo reunió una respetable cantidad de ejemplares, y yo pronto me vi rodeado y casi atropellado por: Arte de pintar…, de Gregorio Mayans y Siscar; Arte y uso de Arquitectura..., de Fr. Lorenzo de San Nicolás; Arte de herrar…, Juan de Abdón Nieto y Martín; Arte de escribir por reglas y con muestras…, de Torquato Torío de la Riva y Herrero; Arte de reloxes de ruedas para torre, sala y faltriquera…, de Fr. Manuel del Río, El arte de educar…, de Julián López Catalán; Arte cisoria o tratado del arte de cortar a cuchillo..., de Enrique de Aragón, marqués de Villena; Arte de canto-llano en compendio breve y methodo muy fácil…, de Fr. Ignacio Ramoneda.

Incluso cierta noche llamó mi dueño por teléfono a un amigo para comunicarle que aquella tarde había adquirido, a un precio muy bajo, la obra Arte de ver en las bellas artes del diseño, según los principios de Sulzer y de Mengs, traducido al castellano con notas e ilustraciones por D. Juan Agustín Ceán Bermúdez, Madrid, Imprenta Real, año 1827, añadiendo como apostilla que quizás el librero ignoraba el valor del libro, ya que en uno de los catálogos de Roque Pidal, éste, tras anunciar la obra, anotaba: ‘Libro raro y buscado’.

Ciertamente, por voluble, no me agradaba el comportamiento de este Marcelino y dueño, pese a la consideración que tenía con sus libros, para cuyo fichaje y otros cuidados disponía de una empleada, la cual, cuando ya Marcelino chocheaba y se le escapaba la duda de si tenía tal o cual obra, me vendió – y el comprador sabía que se trataba de un libro robado.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.61-62.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 722

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Biblioteques, Llibreries, Old books on 11 Agost, 2022|

“Per als llibres futurs, moltes editorials universitàries nord-americanes, per exemple, ja estan adoptant polítiques clarividents mitjançant la producció d’obres amb acid-free paper, és a dir, per dir-ho de forma senzilla, amb paper especial que resisteix més temps a la dissolució. Però, a banda que això succeirà en el cas de les obres científiques i no en l’obra  del jove poeta, què fer amb els milions de llibres ja produïts des de finals de segle passat fins ahir?

Existeixen mitjans químics per protegir els llibres de les biblioteques, pàgina per pàgina. Estan disponibles, però són molt cars. Biblioteques amb milions de volums (i són les que compten) no podran intervenir en tots els seus llibres. També en aquest cas hauran de dur a terme una selecció. Qui triarà? Naturalment, hi ha la possibilitat de microfilmar-ho tot, però tots nosaltres sabem que a les microfitxes només poden accedir investigadors motivats, i amb bona vista. Ja no hi haurà la possibilitat de rebuscar entre vells prestatges, fascinats per descobriments casuals. Amb la microfitxa un busca allò, l’existència de la qual ja coneix. Amb els moderns mitjans electrònics és possible gravar a través de l’escaner, emmagatzemar en la memòria d’un ordinador central, i imprimir les pàgines que necessitem. Excel·lent per consultar anualitats de diaris (considerin que el paper de diari es fa malbé en uns deu anys), però no per imprimir una novel·la oblidada de vuit-centes pàgines. En qualsevol cas, aquestes possibilitats valen per als estudiosos, no per al lector curiós. Pel que sabem, avui en dia no hi ha un mitjà per salvar de manera indolora tots els llibres moderns reunits a les biblioteques públiques, i els de les biblioteques privades estan inexorablement condemnats: dins d’un segle ja no existiran.

Així i tot, l’amor del col·leccionista, al defensar un vell llibret de la pols, de la llum, de la calor, de la humitat, del corc, de la contaminació, del desenquadernament casual, podria allargar la vida d’una edició econòmica dels anys vint. Almenys fins que algú el redescobrís, revaloritzés l’obra i donés inici a un procés de reimpressió. Vegin, per tant, com un col·leccionisme modest i no milionari pot contribuir a la conservació d’un immens patrimoni de memòria vegetal. Prenguin exemple dels col·leccionistes de còmics que salven vells àlbums impresos en paper dolent en fundes de plàstic, construint un arxiu d’una literatura sovint menor, de vegades fins i tot pèssima, però que ha de romandre almenys com a document dels costums. I també es deu al col·leccionisme què s’hagin rescatat les planxes originals de molts grans artistes del còmic (ara en venda a preus astronòmics: una de les primeres planxes de Flash Gordon de Raymond val almenys cinquanta mil dòlars), planxes que d’ una altra manera, potser, les redaccions haurien manat a reciclar o haurien deixat podrir en algun magatzem.

Els llibres no es moren només pel seu compte. De vegades són destruïts. En les primeres dècades del nostre segle es va assistir a la crema en la foguera dels llibres “degenerats” encesa pels nazis a Nuremberg. Era un gest simbòlic, per descomptat, perquè ni tan sols els nazis haguessin volgut destruir tot el patrimoni de llibres del seu país. Però són símbols que compten. Temin als que destrueixen, censuren, prohibeixen els llibres: volen destruir o censurar la nostra memòria. Quan s’adonen que els llibres són massa, i inassequibles, de manera que la memòria vegetal resulta amenaçadora, llavors destrueixen memòries animals, cervells, cossos humans. Es comença sempre pels llibres, després s’obren les cambres de gas.

Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, ​​2021. (Conferència de 1991).

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El término ‘catálogo’ fue usado antiguamente para indicar una lista de cosas o personas, compilado con arreglo a una selección. Los antiguos gramáticos llamaron catálogo a la enumeración de las naves y de las tropas aqueas que Homero hizo en su libro segundo de la Ilíada. Tucídides indica con este término la lista de los ciudadanos inscritos para servir como huéspedes en caso de guerra. Senofonte usa la expresión para ‘aquellos del catálogo’ para señalar  la clase de ciudadanos más ricos e influyentes. El primer catálogo de arte con intenciones modernas aparece en París en 1611 y significaba una enumeración de medallas y de diversas antigüedades. La necesidad de catalogar los libros, de cualquier género, se advierte al formarse enormes colecciones, y sobre todo cuando las bibliotecas comenzaron a ser abiertas al público. Pero incluso las más antiguas bibliotecas debieron tener seguramente sus catálogos. Y evidentemente los tenían las

Biblioteca d’Alexandria

bibliotecas de Nínive, Babilonia, Atenas, Tebas, Cartago, Roma y Alejandría, y parece que el de la biblioteca de la gran ciudad egipcia lo compiló Callimaco, a diferencia de los otros de tipo alfabético, ya metódico. Mejores noticias se tienen de los catálogos del medievo. Sin embargo, sólo con el humanismo los catálogos adquieren una mayor sistematización. Un ejemplo se ofrece con el de la Biblioteca Vaticana, que compilado por Platina en 1481 presenta incluso una lista alfabética de los autores. Con la invención de la imprenta se comienzan a difundir mucho los catálogos que los tipógrafos-libreros imprimen con fines comerciales, con motivo de las ferias literarias de Leipzig y Francfort. El primer ejemplo de clasificación lo presenta Manuzio,con una lista de libros griegos impresos en su tipografía, imitándole Estienne, Plantin y otros famosos tipógrafos.

Biblioteca de Babilònia

Estos catálogos de los libreros ejercieron un influjo notable en la catalogación de los fondos de las bibliotecas, sin perjuicio de que esta clasificación, durante mucho tiempo, continuó obedeciendo normas empíreas o puramente personales. Para poder hablar de una verdadera ciencia de la catalogacción es necesario llegar al siglo XIX y a las 91 reglas de catalogación que Panizzi hiso aprobar en 1839 a los dirigentes de la biblioteca del Museo Británico.

En 1908, partiendo del código de Panizzi, la Asociación Americana de Bibliotecarios, de acuerdo con la inglesa, preparó la famosa reglamentación que debía servir de modelo a otros países.

En cuanto a la clasificación de los libros raros, varios han sido los criterios, pero uno de los métodos más acreditado es aquel predispuesto por el bibliófilo italiano Giuseppe Fumagalli, el cual contempla para la subdivisión del material que catalogar las siguientes 26 distintas categorías: Libros en lenguas orientales o poco conocidas. Libros figurativos. Historias locales. Obras antiguas de geografía, cartografía y viajes. Antiguas obras de matemáticas y ciencias. Obras de música antigua y de historia del teatro. Viejos periódicos y almanaques. Libros de literatura popular y de tradiciones populares. Libros sobre argumentos curiosos. Bromas, sátiras, etc. Libros eróticos. Libros condenados o perseguidos. Libros expurgados en ejemplares salvados. Curiosidades literarias menores. Obras de biblioteca. Incunables. Ediciones príncipe. Ediciones de célebres tipógrafos. Ediciones de imprentas privadas o particulares. Ediciones tiradas en poquísimos ejemplares. Libros convertidos en raros por singulares circunstancias. Curiosidades tipográficas. Ejemplares impresos sobre pergamino o miniados. Ejemplares apostillados. Ejemplares con encuadernaciones artísticas, históricas o con escudos de armas. Y, por fin, pequeñas estampas recogidas en volumen.

Article “ Historia del Catálogo” de Julián Cortés Cavanillas a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 2, d’octubre de 1979, p. 80-81. ( publicat abans a Informaciones, Madrid, 20-VI-1978).

Read Full Post »

Older Posts »