““La tradició catalana en relació al llibre ve de molt lluny: no només es va editar a València el primer llibre i a través d’aquestes terres es va introduir la impremta a la península, sinó que l’antecessor del gremi de llibreters es remunta al segle XVI, època en que estava constituït sota el nom de “confraria”. Segles d’arrelament, doncs, té el llibre a Catalunya. No és estrany que la iniciativa de celebrar les fires de llibres naixés també entre nosaltres, ja que se sumava amb la llarga tradició, secular, de les fires de tota mena que tenen lloc a Barcelona de manera constant. La Fira del Llibre Vell¹, en concret, és la de més llarga continuïtat: 26 anys sense interrupció, que la situa com la més veterana de les que se celebren en els nostres dies.

Els començaments de la Fira van venir marcats per la competència entre el llibre vell i el nou, que s’establien per igual en les parades que la ciutat muntava per Sant Jordi, dia del llibre. La diferència entre els preus i els descomptes confonien el públic i creaven tensions entre tots dos gremis. La solució va ser salomònica: el llibre nou es quedava amb Sant Jordi, i els llibreters de vell muntaven la seva pròpia fira. La primera va ser l’any 52 i es va establir precàriament a la Plaça Universitat: només unes taules de fusta, el material exposat sobre els taulons i el risc d’haver de “plegar” si plovia. Van participar, en aquella ocasió, vint llibreters. L’experiència va ser positiva i es va repetir en els anys següents, fins que les obres de metro van obligar a canviar d’ubicació. La Fira, amb constància, va anar desfilant per Balmes, Rambla Catalunya, a Gran Via, fins a acabar al Passeig de Gràcia. I, paral·lelament, van anar naixent petites fires permanents, també itinerants a causa de la persecució del metro: primer van ser unes vint parades que es muntaven els diumenges al Paral·lel, després a l’Avinguda Mistral, més tard enfront de les Drassanes – mercat diumenger que va aconseguir gran prestigi – i finalment va quedar establert al Mercat de Sant Antoni, encara que els qui posen allà la seva parada són llibreters aficionats que en dediquen només els diumenges.

 El món de el llibre de vell té una llarga història i va cobrant una clientela progressivament més gran. L’èxit de les fires – muntades sempre al voltant de les Festes de la Mercè – contribueix a popularitzar aquesta especialitat entre el públic lector. Però durant tot l’any, en uns establiments de marcada tipologia, el llibre vell està a l’abast de l’interès cultural del públic. Prestatgeries desordenades, taules atapeïdes de volums groguencs, paquets, pols, donen el marc tòpic per al col·leccionista i el curiós que entra a buscar un llibre editat fa cinquanta anys o un exemplar determinat o una revista modernista que li falta per completar la col·lecció. El material de les llibreries ve generalment de les biblioteques que es posen a la venda quan el propietari mor o quan el trasllat de casa fa impossible emportar-se els llibres. Després, ordenats els volums queden a l’abast d’un públic també particular. El llibreter vell generalment ho és per tradició familiar. No obstant això, en la majoria dels casos, els fills obren el seu propi negoci. Aquesta continuïtat generacional en la professió és deguda a la passió que envolta el món de el llibre i qui es dedica a això té un veritable amor pels volums atrotinats, per la “troballa”, i l’ambient sol contagiar als seus descendents. Quan un llibreter compra un lot de llibres, el revisa acuradament: coneix cada volum i pot comentar-ho amb el possible comprador, es queda per a la seva pròpia biblioteca els que li interessen. Això dóna a les llibreries de vell unes característiques pròpies, un ambient de bohèmia cultural que es manté al llarg dels anys. No és estrany que encara es formin espontàniament tertúlies en els establiments. El comprador comença el diàleg molt més amistós que el que pot produir-se en una llibreria de “nous” -, algú se suma a la conversa i ja està format el cercle: s’asseuen sobre un paquet de llibres, perquè les cadires solen estar ocupades per piles de volums, i els temes llibrescs deriven cap a xerrades culturals o polítiques. Els participants habitualment no es coneixen, ni la tertúlia té una hora fixa. Sorgeix de manera natural i acaba sempre amb la compra de llibres.

El públic és tan heterogeni com el material que s’ofereix. Hi ha el col·leccionista que busca un tema concret: vaixells, aviació, automòbils. O la senyora que recorda les novel·les que llegia en la seva joventut i que vol tornar a tenir a mà. (La Creu de Caravaca, llibre sobre superstició, és el gran èxit de vendes entre aquest tipus de client). Està també el col·leccionista que paga preus elevats per peça antiga o de gran qualitat. Entre la gent jove té enorme importància la revista cultural, els còmics o els gravats antics. No obstant això, la font d’alimentació del llibreter de vell – les biblioteques venudes en bloc – s’està esgotant, perquè difícilment les famílies es desprenen d’elles o perquè la tradició de la biblioteca cultural de qualitat també està desapareixent.

El llibreter de vell ha jugat, també, un paper important durant el franquisme i ha estat un puntal de la resistència cultural i ideològica. En dos sentits: d’una banda, perquè tenia a la venda edicions “d’abans del 36”, d’autors prohibits després per la dictadura. Així, els que sabien cercar, podien llegir a Marx o comprar els poemes de Miguel Hernández. En el cas de la cultura catalana, perseguida pel franquisme, aquesta permanència del llibre català en moments en què era impossible editar-lo, va tenir una incidència fonamental. Les velles edicions solien salvar les inspeccions per ser considerades “folklore” i clàssics com Ausiàs March compartien els prestatges amb perseguits com Salvat-Papasseit. El mateix passava amb el teatre, i eren freqüents els centres culturals que acudien a buscar obres catalanes per representar-les a porta tancada per cercles reduïts. L’altre aspecte d’aquesta resistència sobrepassava els límits estrictes del llibre: era la venda dels títols prohibits. “Ruedo Ibérico” o “Edicions Catalanes de París” tenien les seves boques de sortida en les “rebotigues” d’aquests establiments desordenats i polsosos. La relació amb els clients, les llargues converses, creaven la confiança necessària per demanar un títol o per oferir l’última novetat arribada des de l’altre costat dels Pirineus. Hi ha qui fins i tot ha fet bons negocis amb el gènere eròtic, molt abans de l’actual obertura.

Com es fixa el preu d’un llibre? Sempre és a discreció del llibreter, que jutja la qualitat del material que posa a la venda. En aquest tipus de llibreries solen vendre les restes d’edició d’obres relativament noves i els exemplars són de preu reduït. Els llibres antics, en canvi, es cotitzant segons els seus anys, la seva edició i la seva existència. Les obres de bibliòfil – edicions reduïdes, numerades, amb aiguaforts o gravats de fusta – poden arribar a qualsevol preu. Són exemplars per a col·leccionistes i en aquesta edició de la Fira n’hi ha que costen prop de 100.000 pessetes. Però valen la pena: una edició de la “Divina Comèdia“, un incunable, obres veritablement úniques que són avui una inversió rendible. Les obres dedicades per l’autor també es cotitzen més. L’oferta i la demanda també juguen el seu paper en la fixació dels preus. Però és norma en aquest tipus de tractes el regateig entre client i venedor, en el qual sol guanyar aquest últim.

Aquest món en certa manera fascinant té la seva actual expressió a la Fira instal·lada al Passeig de Gràcia. Dels 110 llibreters registrats a Barcelona, ​​uns 80 han muntat el seu “stand” en l’artèria barcelonina. El fluir de públic, de tota edat i condició, és constant, la qual cosa assegura l’èxit dels dos objectius de la Fira: l’econòmic i el de promoció del llibre. La clientela de les llibreries augmenta a mesura que la gent descobreix l’aventura de “remenar” entre els vells volums. Tant és així que el mateix gremi considera que sense la Fira seria molt difícil la subsistència del negoci.

Però darrere d’aquesta bulliciosa presència al Passeig de Gràcia, s’amaga la trama de la deficient estructura cultural de l’Estat i, per tant, també de Catalunya. La Fira costa – des de les instal·lacions que realitza una empresa privada fins als actes oficials que comporta – més de cinc milions de pessetes. Cada llibreter paga el seu propi “estand”, triant l’espai que vol ocupar per a la seva parada. En els 26 anys que porta la Fira, les subvencions oficials han estat escassíssimes. L’Ajuntament col·labora indirectament, oferint les cartelleres per a la promoció i atorgant l’excedència del cànon municipal a la venda al carrer. La Diputació, que aquest any no ha donat cap subvenció, va aportar l’any 75 la vergonyosa quantitat de 25.000 pessetes. La responsabilitat més gran en aquest tipus d’ajudes recau, sens dubte, sobre l’Institut del Llibre. La seva aportació econòmica no ha passat mai de les 150.000 pessetes, que no cobreixen ni l’1% de les despeses que ocasiona el muntatge de la Fira. No obstant això, la mateixa institució va brindar dos milions i mig de pessetes per a la Fira de Llibres nous, que es va realitzar l’any passat, en vistes de l’èxit aconseguit per la Fira del Llibre de Vell. Aquesta discriminació és inexplicable i ha causat una forta tensió entre el gremi i l’Institut. Cal destacar, també, que la decisió no ve de la delegació a Barcelona, ​​sinó que – visca el centralisme! – ve de Madrid. Les relacions entre el gremi i l’Institut poden acabar si la col·laboració no es fa més “ostensible” …

L’èxit de la Fira barcelonina ha fet sentir la necessitat de muntar una semblant a Madrid, amb participació de llibreters de tot l’Estat. La primera es va dur a terme aquest any, amb un resultat molt satisfactori, encara que amb una participació encara reduïda. Pel que fa a la de Barcelona – a la qual també estan convidats llibreters d’altres punts de l’Estat – hi ha la intenció de convertir-la en internacional en futures edicions, a través dels contactes establerts ja amb organismes europeus. Malgrat aquest reiterat èxit, la majoria dels llibreters coincideixen que la cultura segueix estant desprotegida oficialment i que les iniciatives sempre parteixen dels estaments privats. Amb una excepció històrica: la de la Generalitat, durant la República. Com molts altres sectors del nostre país, posen la seva esperança en el pròxim període autonòmic i ja pensen en reconstruir organismes existents llavors, com la Càmara del Llibre, que va ser dissolta amb la dictadura i reemplaçada per l’Institut del Llibre. Mentre esperen aquesta “bona època” i aquesta necessària protecció a la cultura, van desenvolupant la seva activitat i tirant endavant les seves iniciatives. Gràcies a moltes coses com aquestes, Catalunya ha pogut resistir els quaranta anys de silenci “.

Article: “El món de les pàgines grogues” de Patricia Gabancho, a la Rvta. Destino del 29 de setembre de l’any 1977; p-30-31.

1. Va ser la Fira(1977) amb més llibreters, 80.  Les dues anterios van tenir 70 llibreries i les Fires següents van començar a anar a la baixa. 1978: 53; 1979: 59; 1980:61…)

XQ     XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“El decálogo
del bibliófilo

1.
Sé cauto en la elección de tus libros y no emplees tu dinero en la adquisición
de obras mediocres y mucho menos nocivas, porque la vida es corta aun para
hojear parte de los libros buenos.

2.
Ten presente que el valor de una biblioteca no consiste en el número, sino en
la calidad de sus obras, y que el problema más difícil que tiene que resolver
un bibliófilo es el de formarse una biblioteca selecta con el menor número de
libros posible.

3.
No te fíes en tus adquisiciones únicamente de catálogos y boletines de
libreros; guíate por las opiniones de críticos serios y mejor aún por los
consejos de eruditos y especialistas.

4.
No vistas un libro de un peso con pasta de diez, y viceversa, ni lo entregues
en manos de cualquier artesano, porque una mala encuadernación hace rebajar y
hasta perder el mérito del libro más precioso.

5.
No estampes tu sello o firma en las hojas de tus libros; la mejor marca de
propiedad es el ex-libris, que en vez de afearlos los adorna.

6.
No guardes tus libros en cómodas o estantes cerrados, porque el aire les es
necesario para su conservación y procura tenerlos a cubierto del sol, del
polvo, de la humedad y de los animales, y lejos del agua, del fuego, del aceite
y de toda suciedad.

7.-
Trata los libros con el cuidado que exige todo objeto precioso y delicado; no
mutiles ninguna de sus partes; abre sus pliegos con una plegadera y no con
otros objetos; no coloques sobre ellos, cuando estén abiertos, otros libros; no
los emplees en usos ajenos a su objeto, y menos los profanos sentándose sobre
ellos.

8.-
Úsalos con toda delicadez y respeto, anótalos con discreción; jamás los tomes
con las manos sucias; no te mojes los dedos para voltear sus hojas; no
introduzcas entre ellas lápices u otros objetos, no dobles sus esquinas a guisa
de señales.

9.
Sé tu propio bibliotecario y haz por tu mano el inventario y el catálogo de tus
libros, lo que te dará mejor conocimiento de ellos y te facilitarà notablemente
su consulta.

10.
No pongas tus libros en manos de enfermos, porque son transmisores de
enfermedades, ni tampoco los prestes, porque si acaso vuelven a tu poder, serán
maltratados y estropeados.

En el llibre: El libro: epítome de bibliología, IGUÍNIZ, Juan B., Porrúa, México, 1998.

 

Read Full Post »

“La Veu de Catalunya, 7 de juny de 1935. A Informacions Generals, p.2.

L’Associació Professional de Llibreters de Vell de Catalunya, el dia 24 del mes passat va celebrar assemblea general extraordinària per tal d’elegir la nova Junta Directiva, la qual va quedar constituïda com segueix: President, Antoni Palau; vice-president, Àngel Millà; secretari, Miquel Palau; tresorer, Francesc Marañón; comptador; Vicenç Rubió; vocals; Francesc Recasens, Francesc Fernández, Salvador Egea i Lluís Royo. El mandat de l’assamblea que els elegí fou de treballar a favor del compliment de la llei de descans dominical en el ram del llibre i la tasca de fomentar un ambient favorable al llibre vell, curiós i de bibliòfil, i organitzar conferències adients. Al seu local social, Hospital, 95, pral., la Junta d’aquesta Associació rebrà totes aquelles iniciatives i suggeriments que vulguin donar-li els amants del llibre, per la qual cosa es posa a la seva disposició.

I en el mateix diari  La Veu de Catalunya, del 14 de setembre de 1935, a la pàgina 7, hi un article remarcant : “El compliment del descans dominical. Manifestacions dels llibreters de vell”, que diu:

L’Associació Professional de Llibreters de Vell de Catalunya ha donat la nota següent:

“Per efecte de la supressió del mercat dominical de llibres que se celebrava al Paral·lel, decretada per l’Ajuntament d’acord amb la Conselleria de Treball, han aparegut a la Premsa algunes notes inspirades pels venedors ocasionals del susdit mercat, en les quals, cosa molt humana, aquells venedors procuren defensar-se, però deixen al marge les raons que justifiquen l’acord de referència.

Aquesta Associació, atenta, com és lògic, a la defensa dels interessos culturals que enclou el llibre, i alhora a les normes econòmiques sobre les quals es bassa llur normal expansió i comerç, i judicant objectivament els diversos aspectes de la qüestió, es creu en el deure de manifestar, sobre el susdit mercat, ço que segueix:

I. Aspecte cultura:.- Es un tòpic creat i estès per la literatura fàcil de certs reportatges de primera volada l’afirmar que el mercat dominical del Paral·lel contribueix a difondre la cultura entre les masses. Visió equívoca dels qui coneixen superficialment aquell mercat, puix que el llibre que més hi abunda és el de baixa literatura, i entenem per tal la que abraça tota la gamma del gènere policíac i truculent, l’eròtica i fins de franca pornografia, servida àdhuc per menors d’edat a menors d’edat.

Deixant  a part les nombroses botigues de llibres vells que existeixen a la nostra ciutat, la majoria de les quals menen una vida comercial mediocre, existeix un mercat diari a Santa Madrona, que, per funcionar normalment cada dia fins a dos quarts de nou, àdhuc els dies festius d’entre setmana, compleix perfectament la finalitat de posar a l’abast dels obrers i públic modest, amb solvència i responsabilitat moral i comercial, el llibre en general. Existeixen encara els nombrosos llocs de llibres als encants de Sant Antoni, encants de Les Glòries Catalanes i encants de Coll-blanc, el conjunt dels quals és prou per difondre el llibre vell i els gravats, salvar els opuscles i papers dignes, coses que els venedors del Paral·lel s’atribueixen, quan precisament en treball seriós i constant, en aquest sentit, són els llibreters professionals els qui el porten a terme.

Per altra part, si la cultura o el comprar llibres fos cosa del diumenge – tesi ben estrafolària -, els únics que podrien exercir amb legalitat la venda de llibres són els professionals i els llibreters del mercat de Santa Madrona, que per això tributen

II. Aspecte social.- Existeix i és vigent per al comerç de llibreria la llei de descans dominical, la qual és just que sigui respectada per tots els afectats, sense privilegis de cap mena, tal com la respecten els ‘encantistes’ de Sant Antoni en relació amb el comerç en general de la ciutat.

Ací cal assenyalar també que el noranta-nou per cent dels venedors dominicals del Paral·lel són gent intrusa en aquest comerç, professionals d’altres oficis, àdhuc empleats de cases importants i d’organismes oficials que aprofiten el descans, que han aconseguit sota un cúmul de sacrificis i en una lluita persistent les organitzacions sindicals a les quals pertanyen, per pertorbar il·lícitament el descans dominical dels llibreters professionals.

III. Aspecte urbanístic. – Quant a aquest aspecte de la qüestió, cal tenir present que un dels justificats afanys de tots els Ajuntaments que s’han succeït d’anys ençà – al marge de tota política – ha estat el de suprimir de la via pública els anacrònics mercats a base de parades improvisades, impropis avui d’una ciutat, com la nostra, i l’existència dels quals acostuma a recolzar-se, com en el cas que ens ocupa, en un fals tipisme que tot bon ciutadà ha de rebutjar.

IV. Aspecte administratiu-legal. – Pel que fa referència al fonament legal de l’existència del suprimit mercat dominical del Paral·lel, hem de fer constar que no n’existeix cap; a part que darrerament ocupava quatre vegades més d’extensió del que estava autoritzat, funcionava a precari, puix que provenia dels Encants de Sant Antoni, els quals foren suprimits en diumenge per acord de l’Ajuntament d’aleshores, a instàncies dels gremis de la ciutat amb motiu de promulgar-se la llei de descans dominical. Si el mercat de llibres ha subsistit fins ara ha estat per tolerància de les autoritats i dels llibreters professionals, als quals ha perjudicat en tots els referits aspectes, amb evident injustícia i il·legalitat.

Aquestes són, i no d’altres que pugui exposar la visió particular, les raons que han interessat als llibreters a defensar llurs interessos, i ací consten perquè l’opinió no sigui desorientada”.

 

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“X  MANERAS DE ADQUIRIR LIBROS

Así como hay múltiples guisas de extinguir púlcidos—dicho sea puliendo la frase—hay también muchas maneras de adquirir libros.

 Por ello mismo, no es fácil enumerarlas todas. Citemos, por lo tanto, nada más que diez…

 Desde luego, el modo más extendido, más universal, consiste en pedir prestado un libro a un amigo, leerlo—si a mano viene—y luego sumirse en una profunda amnesia que impida la devolución. Ante los requerimientos del primitivo dueño, basta con naturalizarse en Suecia, es decir, basta con hacerse el sueco. Por lo demás, conocido es el chascarrillo:

 —¿ Por qué no me dejas ese libro ?

—Porque los libros que se prestan ya no se devuelven.

 —¿ Cómo lo sabes ?

 —Porque todos los libros que tengo los he adquirido así.¿ Y poseo una gran biblioteca!…

Otro medio de adquirir libros consiste en heredarlos. Naturalmente, en este caso el heredero se apresura a enajenar los volúmenes que le hayan correspondido. Y ello no es una cosa tan mal hecha como pudiera suponerse, porque una biblioteca es como un traje a medida: sólo sienta bien a quien se destinó. Una colección de tomos puede venir ancha y puede venir estrecha, puede ser excesiva para las apetencias espirituales de uno y puede no ser bastante nutrición intelectual.

Tercer manera de adquirir libros es por amistad con los autores. Pero he aquí que cada vez disminuye entre los autores de libros la funesta manía de regalar. Y es de notar que este fenómeno está en relación con el aumento del profesionalismo literario. Todo señor que vive de la pluma o de la máquina de escribir, empleadas con finalidad literaria, es natural que procure la mayor venta posible de los productos elaborados por él. Un ejemplar regalado puede ser un ejemplar de menos entre los vendidos.

 Sin embargo de ese creciente profesionalismo, todavía existe el literato francotirador que edita por su cuenta las propias producciones. Este hombre, una vez impreso el fruto de su ingenio (o de lo que sea) pasa un tormento incomparable hasta con el de Sísifo y consistente en la tarea de ir desprendiéndose de todos los ejemplares por corta que sea la tirada. Los envía a la Prensa, a los periodistas, a los editores, a las librerías, a sus conocimientos, a sus parientes en varios grados, a las amiguitas… Pero en fin de cuentas, ¡ siempre le quedan ejemplares ! Y eso no deja de ser para él una involuntaria manera de adquirir libros.

 El quinto modo consiste en el cambio o, como suele decirse, en el intercambio. Esto no es frecuente en la literatura, en las letras. Las letras en cambio son otras…

Sexta manera. Por robo. La historia cuenta más de un robo famoso por el valor de los libros que lo determinaron. Además, la experiencia demuestra que en las bibliotecas públicas desaparecen libros a pesar de la abundancia de sellos en tinta que demuestran la procedencia de éstos. Sin embargo, no deja de prestarse a cogitaciones el hecho reciente de que unos ladrones penetraran en una librería parisiense, se llevaran todo el dinero que encontraron y no tocaron ni un libro. Hubo autor desdeñado que, de encontrar a los ladrones, pensaba presentar una querella…

 El modo séptimo de adquirir libros consiste en ejercer lo que antes se llamaba de buena fe el sacerdocio de la crítica. Esto, empero, tiene el inconveniente de que los volúmenes suelen llegar con dedicatorias que muchas veces son tan ditirámbicas como insinceras, lo cual entorpece la posible venta ulterior, como no sea arrancando la hoja manuscrita o garrapateada. Y tiene otro inconveniente que consiste en que el crítico no suele recibir los libros que le interesan y en cambio recibe libros que no le interesan poco ni mucho.

También se pueden adquirir libros a causa de ser librero. No es ello tan frecuente como pudiera creerse a primera vista. Y no lo es, entre otras razones, porque los libreros (que ganan más que el editor y, desde luego, muchísimo más que el autor), suelen quedarse las obras en comisión, no en firme, por lo cual las devuelven si, pasado cierto plazo, no se ha acercado nadie a comprarlas. De todos modos, siempre les quedan volúmenes que, a pesar de todos los esfuerzos, no es posible devolver. Claro está que no es frecuente que los libreros se interesen amorosamente por los libros. Y de aquí los versos aquellos que poco más o menos, dicen:

 «Dios te guarde, libro mío, de las manos de un librero, que cuando te está alabando es porque te está vendiendo».

 El noveno modo de adquirir libros es encontrándoselos. Y ¿saben ustedes dónde es más frecuente encontrarse con libros? En los vagones del ferrocarril, donde el viajero que se apea deja acaso la novela que compró para combatir el tedio y que a lo peor, no hizo sino incrementárselo. También se encuentran a veces en las habitaciones recientemente desalquiladas. Los inquilinos, al preparar los bártulos, no han querido cargar con los que juzgaban inútil y, entre algunos trastos realmente inservibles, han dejado caer en un rincón tal o cual volumen…

Finalmente, hay una manera de adquirir libros que, no por usarse ahora más que hace años, deja de ser extremadamente rara, la cual consiste en acudir a una librería, elegir la obra que más le plazca a uno, abonar su importe (¡ abonar su importe!) y llevársela. ¿Verdad que la cosa parece muy sencilla? Sin embargo, hay innúmeros ciudadanos que nunca se han atrevido y que jamás se atreverán a practicar semejante operación.

De la secció: El turista en bibliopolis, l’article:” X maneras de adquirir libros”, d’Almela y Vives a Gaceta del Libro  ( València) de maig de l’any 1935.

Read Full Post »

Una pell molt fina, amb aigües en revolta, tot
just el cobria. Aquell llibre tenia almenys vint anys. El vestit se li havia
fet petit. Vaig obrir-lo. L’anava fullejant com si anés obrint portes d’un
llarg passadís, que em portava als misteris del seu contingut.

Qualques fulles tenien la verola. Quan els llibres
no són llegits pels homes, ho són per uns cuquets que no en tenien prou amb
llegir, sinó que es mengen el paper.

Molts dels nostres intel·lectuals els haurien
d’imitar. Així justificarien les indigestions de lletres de motllo.

Prop de la fi, vaig trobar-hi una flor. Glop de
llet entre la negror de les ratlles. Era una hòstia beneïda per la paraula
eterna. Les fulles del llibre tenien necessitat de lletres per a enraonar-me.
Les fulles de la flor eren més explícites amb llur blancor.

Aquella flor va parlar-me d’una nit tèbia; d’un
ball de festa major; d’un passeig llarg, molt llarg; d’una porta en tenebres;
d’uns cabells rossos o negres; d’uns ulls prometedors o burlets; d’unes rialles
nervioses o hipòcrites; d’unes mans tremoloses…; en fí, d’una il·lusió

Compreu llibres vells; potser, com jo, hi trobareu
una flor blanca, potser us dirà altres coses; però us farà somniar”,

“Un llibre vell i una flor”, de Jaume Prats i
Armenteras, diari El Poble, núm. 337, maig 1933.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ   XQ   XQ

“ Salió mi hombre con su libro – es decir, él era del libro, y no el libro de él – para ir á leerlo en pleno campo, tendido sobre la yerba y a la sombra de un árbol. Porque temía más que el sol diera en las páginas del libro que no en su propia frente. Cuando el sol daba en las hojas del libro no lograba entender nada de lo que en ellas se decía; lo experimentó varias veces. Y, en cambio, ¿qué bien se reflejaba el sol en las hojas del árbol! ¿Con qué deleite bebían su luz!

Llegó al pie del árbol y se tendió á su sombra. Y ocurrióle lo que ya otras muchas veces, casi todas aquellas en que hizo lo mismo, le ocurriera, y es que se le quitaron las ganas de leer en el libro. Mi hombre era, sin duda, muy de su libro; pero acaecíale casi siempre dejarlo a la sombra del árbol, cerrado, con sus entrañas en tinieblas, y ponerse á mirar el campo, y el cielo, y las verdes hojas de los árboles iluminadas por el sol, y soñar, soñar, soñar, sin pensar en ilación ni en nada preciso.

Y estando así, fantaseando, vínele de pronto á la imaginación una idea – es decir, creo que fué una idea,- la de que el papel con que se hacen las cuartillas en que los pensadores y los sociólogos escriben y el papel en que se imprimen los libros y los periódicos se hace, á su vez, de una pasta que se saca de la madera de los árboles. Y que para poder publicar uno ó varios libros y periódicos se derriba un árbol, que rinde al suelo de golpe su cabellera verde; y para poblar unas cuantas bibliotecas y unos cuantos archivos se tala todo un bosque. Y vió con la imaginación abatido á tierra y deshecho y convertido en pasta aquel mismo árbol bajo el cual reposaban, él fantaseando, y su libro – el libro de que él era – sin fantasear nada. Y se le presentó al espíritu este problema: “¿Qué vale más, el árbol ó el libro?” Ya lo proclaman en la Puerta del Sol: ¡el papel vale más! Pero más que el papel, ¿no vale acaso el árbol? Porque esto es un problema, me parece.

Y como mi hombre sabía que todo problema, si ha de ser bien resuelto, debe ser presentado en forma matemàtica – pues la matemàtica es la ciencia pura,- planteóse el problema como uno de los máximos y mínimos, partiendo, claro está, de que el árbol y el libro son ambos útiles. Y se dijo: “Hay que obtener el máximo de libros y periódicos necesarios para la cultura con el máximo de árboles necesarios para la civilización, sin que se estorben; ó sea el máximo de libros con el mínimo de árboles, ó el mìnimo de libros con el máximo de árboles, y las tres fórmulas dicen lo mismo”.

“Es una pena – pensaba ya mi hombre – que para obtener un libro como éste haya que derribar un árbol como este árbol. ¡Triste sacrificio! Pero ¿vamos á quedarnos sin él libro? ?Vamos á quedarnos sin el árbol? ¿Para qué sirven los libros y los periódicos en un mundo sin árboles? ¿Para qué sirven los árboles en un mundo sin periódicos ni libros? Con los árboles se hace libros, es verdad; pero también con los libros se hace árboles. Pero ¿ de veras se hace árboles con los libros? ¿ Se  hace árboles con periódicos?

Y en tanto que así pensaba á la sombra del árbol cuyas verdes hojas iluminaba el sol y las verdeaba, el libro seguía cerrado y con su interior á oscuras.

“Y si abaten y talan los bosques para poblar bibliotecas – siguió pensando mi hombre,- ¿ vamos a vivir  á la sombra de ellas y vamos á convertirlas en sanatorios? ¡Ah, sí! ¡Cuántos viven á la sombra de las bibliotecas! Se les conoce en el color lívido de la cara, y…” Cerró los ojos para no seguir pensando, porque al llegar aquí se le ocurrió una idea terrible y tentadora, y es la de que esos que viven á la sombra de las bibliotecas están también lívidos por dentro, padecen de icterícia interior; enfermedad producida por el polvo de ellas.

“¿Y qué haríamos – prosiguió – para atajar el mal? Y entonces se le ocurrió una idea salvadora, pero terrible: la idea de que lo mejor sería desamortizar los archivos y las bibliotecas; seleccionarlos con rigor, y dejando, con implacable rigor, y dejando en ellos lo estrictamente necesario para la cultura humana, que es lo menos, llevar todo lo demás, es decir casi todo, á las calderas de las fábricas de papel y convertirlo en papelote, en pasta rediviva para nuevas emisiones. Y como mi hombre, aunque libresco, no era bibliñofilo, pensó con deleite en todo el cúmulo de ediciones raras y duplicadas, y triplicadas, y centuplicadas, que irían á la caldera para hacer nuevas ediciones cómodas, sencillas, claras y baratas, sobre todo baratas.

No; mi hombre no era bibliófilo ó bibliómano. No padecía de esa terrible enfermedad que implica las más ridícula y más absurda de todas las supersticiones. Mi hombre leía y el bibliómano no lee, ni aun cuando cree hacerlo. Si hubiera sido bibliómano no habría ido a echarse á la sombra de un árbol con un libro en la mano, ni habría dejado á éste sobre la yerba, con peligro de que lo ensuciara un sapo ó una sabandija. El bibliómano sabe que el campo es muy malo para los libros. Es para ellos, como la Naturaleza para el hombre madrastra, así él para los libros padrastro.

Y ocurriósele á mi hombre otra idea diabólica, y fué la de que con todo el papel que sobra en los archivos y las bibliotecas y que debe ir á las calderas de las fábricas para hacer con él papelote y nuevo papel luego, deberían ir también los bibliófilos y bibliómanos y echarlos allí y convertirlos en papel.

Después de muertos, ¡claro está! No vivos – esto sería una crueldad, por inútil, repugnante.- Basta con que vayan muertos. Un procedimiento de sepelio mejor que la cremación, sin duda, y que los bibliófilos habrían de agradecer. Y ¿cómo no? ¿Qué destino de ultratumba más noble para un bibliófilo que el de que su cuerpo sirva para hacer papel en que se impriman primorosos libros? Mas antes habría que desollarlos, como á San Bartolomé, para que sus pieles, bien curtidas, sirviesen para encuadernar y forrar los libros.

¡Y lo que valdría para los bibliófilos futuros un libro de un bibliófilo pretérito, escrito por él, conteniendo una elegía al sacrificio de las antiguas bibliotecas, impreso en papel hecho con las entrañas del autor mismo y encuadernado con su piel, curtida con la bilis de un erudito lívido!

Una leve duda, como ligera nubecilla, cruzó por la mente de mi hombre, y fué la duda de si el cuerpo humano serviría ó no para hacer papel; mas bien pronto cayó en la cuenta de que no se trataba precisamente de cuerpo humano, sino de entrañas de bibliófilo.

En esto sintió mi hombre un ruido insistente en el tronco del árbol en que apoyaba su espalda; observó y vió á un gusano que lo estaba royendo. “No sólo a los libros atacan los gusanos – pensó;- ¡también atacan á los árboles! Yo creí que sólo á lo muerto… pero, no, no, el libro no es muerto, y por eso el gusano le ataca. Y el árbol, ¡claro está! El árbol es vivo. Tan vivo, por lo menos, como el libro!… ¿Qué es más vivo, el libro ó el árbol? ¡Otro problema! Todo son problemas, ¡ay!

Diése a pensar en este nuevo problema; pero no acertaba á formulárselo matemáticamente ni en fórmula de máximos y mínimos, de economía, sin duda porque andaba en ello la vida. Y á la vida no ha logrado formularla matemáticamente ni siquiera Letamendi.

“Qué es más vivo – pensaba mi hombre.- ¿el árbol ó el libro? Hay árboles muchas veces centenarios; pero hay libros multicentenarios también. Se reproducen las ediciones de los libros; pero asimismo se reproducen las ediciones de los árboles.

Hubo árboles antes que hubiera libros, y acaso cuando acaben los libros continuarán los árboles. Y tal vez llegue la Humanidad á un grado de cultura tal, que no necesite ya de libros; pero siempre necesitará de árboles, y entonces abonarà los árboles con libros. O como hoy extraemos la hulla y los centenares de preciosos productos que de ella derivan de antiguos bosques enterrados, asi de nuestros libros, cuando ellos sean fósiles, se extraerá de una hulla libresca ¿ quién sabe? Tal vez el licor fatídico que acabe con el linaje humano. ¡Licor de libros fósiles! ¡Esencia de bibliotecas fósiles! ¡Licor de hulla libresca! ¡Qué terrible producto! ¡Qué formidable fósil embriagador!¿Ese habrá de ser el sobrealcohol que acabe con el sobre-hombre! ¡Si antes no se salva ahorcándose de un árbol!…”

Al llegar á este punto sintió mi hombre una gran sed de alcohol y levantándose recogió de sobre la yerba el libro y se encaminó hacia su casa. No había leído ni una línea tan sólo en sus páginas, que permanecieron á oscuras á la sombra del árbol; pero había leído en las verdes hojas de éste, iluminadas por el sol, y viendo á través de ellas el cielo.

(Escrito en El Escorial, donde junto á un hermoso bosque hay un Monasterio con una biblioteca de librotes antiguos, y donde tambiés está la Escuela de Montes con su biblioteca correspondiente.)

Article: “El árbol y el libro” de Miguel de Unamuno a Los Lunes del Imparcial del dia 7 d’abril de 1913, però extret d’un escrit del 22 de març de 1913, recollit en el tom IV de  De esto y aquello.

Read Full Post »

“L’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va tallar dilluns la cinta que obria oficialment la XXXII Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern en una parada que, exposa únicament col·leccions d’art saldades. El passeig de Gràcia s’ha convertit un any més en un passeig per l’amor als llibres vells i la mort dels llibres nous. L’amor al volum antic, rar i únic, es barreja amb l’exhibició pública de moltes col·leccions que l’editor no va poder vendre. Adoració i vergonya. Mitificació i fracàs. Les dues cares de la cultura. Sovint, la línea que les separa és la guerra civil. Els editors d’abans de la guerra civil són ara història y dubto que cap llibreter de vell hagués pogut conservar títols repetits, si és que algun cop es va saldar alguna col·lecció. Com a màxim, algún racó. La Biblioteca Catalana d’Autors Independents, que va fundar Eusebi Isern i Dalmau durant la República i que aplegava títols de Guansé, Pla i el mateix Isern i Dalmau, es va saldar fa pocs anys en una llibreria de la plaça de Sant Jaume. Aquesta és era l’única que recordo.

Els llibres d’art saldats de la parada inaugural, P. Torradas, són fonamentalment de La Polígrafa. Per mil cinc-centes pessetes es venen els estudis il·lustrats sobre Miró, Ponç, Picasso, Tàpies, Torres-García i Guinovart, signats per Pere Gimferrer o Cesáreo Rodríguez-Aguilera. La llibreria Novecientos és una altra de las que es dediquen al llibre d’art saldat. A més, tenen el fons de l’experiència fracassada dels anomenats “Ready Meds” de Literatura, reedicions facsímil dels “Quaderns de Poesia”, a dues-centes pessetes, el “Papitu”, a sis-centes, el llibre il·lustrat Els nens de la meva escala, de Salvat-Papasseit, a cent cinquanta i el volumet Els primers romàntics dels països de llengua catalana a setanta-cinc. Unes reedicions dels anys 1977 i 1978.

Una altra col·lecció que fa anys retorna a la fira i encara no s’acaba d’exhaurir és la que La Polígrafa va dedicar a final dels seixanta a textos d’autors catalans traduïts al castellà junt amb la versió original: Villalonga, Perucho, Sarsanedas, Maragall en són autors. La projecció de la cultura catalana a l’exterior no va funcionar en aquesta ocasió. I tot i que fa poc vàrem veure que molts d’aquests llibres omplien un despatx departamental de Cultura de la Generalitat, el de relacions culturals, suposo, les piles exposades es mantenen ben altes…

… Cal no confondre el llibre més o menys recent rebaixat fins a les cent pessetes amb els llibres que encara són novetat. Es tracta de col·leccions amb un sol exemplar per títol. Arriben a les llibreries de vell gràcies als crítics i escriptors que tenen la sort d’estar inclosos en la llista d’obsequi d’una editorial i que per manca d’espai, de diners o d’interès se’ls venen. Així, la Canuda ofereix, per exemple, els darrers títols de la Seix Barral amb un lleuger descompte. El llibreter posa amb llapis el preu de venda al públic i, a sota, el rebaixat. El regreso de Eva Perón y otras crónicas, de V.S. Naipul, passa de sis-centes cinquanta a quatre-centes. El llibre és tan nou com si el compréssiu a la llibreria. Paz, Goytisolo i Donoso són els autors afectats per l’actitud d’aquesta persona que té la sort de rebre’ls de franc i la desgràcia de no estar-hi interessat. Per aquesta mateixa circumstància s’explica, segons confessió del mateix llibreter de vell que les ofereix, que les “obres Completes” de Josep Pla es venguin, noves de trinca i en les seves darrere edicions, rebaixades.

Si heu pogut sobreposar-vos a la impressió que produeixen les piles de llibres rebaixats, podreu encara trobar algunes parades dedicades al llibre antic. Jo us recomanaria la d’en Marca, tot i que és la darrera de totes. Una advertència prèvia: bones ocasions, és a dir, títols buscats a preus baixos, se’n troben poques. Si n’hi ha alguna, el més probable és que l’atrapi un altre llibreter de vell. Dilluns al matí podíem veure amb unes bosses la parella formada per Diego Gómez Flores i el seu gendre, que tenen llibreria al carrer dels Banys Nous i que fa dos anys que no posen parada a la fira, així com ‘empleat d’Els Gnoms, que ara s’ha traslladat al passatge del Crèdit i que acostuma a posar uns preus en els seus catàlegs que no corresponen a l’alçada dels personatges que donen títol a la llibreria. On es poden trobar ocasions és a les llibreries amb dependents, perquè el llibreter es veu obligat a marcar tots els llibres i potser algun queda emmagatzemat durant uns anys fins que surt a un preu baix. Aquest és potser el cas del qui és l’actual president del gremi, el senyor Pi i Caparrós. L’any passat un altre llibreter de vell li va comprar la Historia de la Segunda República de Josep Pla per nou mil pessetes, quan normalment es cotitza el doble. Un cop feta l’operació, un altre llibreter de vell, assabentat d’això, li va demanar a quin preu vendria aquesta Historia si la tingués i va respondre que a més de vint-i-cinc mil. Tornem a Marca perquè aquest any ofereix títols interessants per la seva raresa. I pot fer-ho perquè les circumstàncies del fill del llibreter de la plaça de Sant Just no són freqüents. En primer lloc, obre només dues tardes la setmana i això fa que no vengui tants llibres com vendria si obrís sempre. I en segon lloc, perquè el seu pare va mantenir durant molts anys una biblioteca d’autors catalans que no volia posar a la venda. Ara, de mica en mica, va donant sortida a aquest fons i per això us la recomano…

…Travessem ara una època que el periodista Josep Maria Cadena, bon coneixedor del món del llibreter de vell – és cunyat d’un llibreter de vell -, ens qualificava dilluns, durant la inauguració, de “crisi de les vídues”. Les vídues, diu, no es venen ara tant com abans les biblioteques que havien format els seus marits. I les llibreries, ja se sap, viuen de les vídues. En aquesta època de crisi, el cas d’en Marca és excepcional. Per exemple, el primer llibre que va vendre dilluns al matí fou la preciosa i rara edició de Flors del mal, de Baudelaire, en traducció de Rossend Llates i amb il·lustracions de Xavier Güell. Del volum, editat per la Llibreria Catalònia a Barcelona l’any 1926, només se’n va fer una tirada de tres-cents exemplars, segons assegura Palau. Té només vint poemes, en cinquanta-tres pàgines. Preu: quinze mil…

… La Fira ens demostra un cop més que en el gremi hi ha autèntica debilitat per Carner. Dilluns vàrem demanar a Marca i a Costa que ens mostressin el llibre que ells consideraven més rar i van coincidir en l’autor. Marca oferia L’oreig entre les canyes, del 1920, a deu mil pessetes, preu realment exagerat per culpa d’una dedicatòria que diu: “A Pompeu Fabra,mestre en les arts de la vellura, èmul en les de la jovenesa. Josep Carner”. El Carner d’en Costa era L’idili dels Nyanyos, del 1903, sense dedicatòria, a tres mil cinc.centes pessetes. Pla va pujant cada any, sense arribar als extrems carnerians. Els seus volums petits de la Selecta s’han posat a vuit-centes pessetes. Alexandre de Riquer, com que alhora feia dibuixos, arriba i ultrapassa les deu mil pessetes: Los estudiants de Tolosa, del 1886, i Aplec de sonets, del 1906. I una edició de la Salomé de Wilde traduïda ‘any 1908 per Joaquin Pena amb il·lustracions d’Adrià Gual, a sis mil. Els altres autors ben representats són Sagarra, Rusiñol, Foix i Ruyra.

Col·leccions que no falten mai, més o menys extenses, són les de la “Biblioteca Popular L’Avenç”, la “Rosa dels Vents”, les de les obres completes de Verdaguer i d’Emili Vilanova, “Quaderns Literaris”, “El Poble Català”, i la “Lectura Popular” de la Il·lustració Catalana. Una col·lecció curiosa present en dues parades era la que la Sociedad de Autores Españoles de Madrid va dedicar cap a l’any 1914 a obres de teatre en català fetes per Pompeius Gener, Lluís Millà, Jaume Capdevila, Manel Ribot i Serra i Ramon Muntané, entre altres. En teatre sí que m’hi perdo per culpa de la varietat de col·leccions i d’autors. Hi ha algú que conegui en detall tota la producció catalana escrita que ofereix la llibreria Època de la plaça Sant Jaume? I pel que fa a les revistes, dominava enguany “D’ací d’allà”. I de diaris vells, pocs: només “La Publicitat” i “La Vanguardia” i alguns “Le Monde” relligats.

I un cop més, el col·leccionista que ja fa anys que ha tingut innombrables ocasions per a comprar a bon preu el Psalteri de Roiç de Corella luxosament editat per l’impremta Vinader de Sant Feliu de Guíxols l’any 1928 s’escandalitzarà de veure’l a deu i a catorze mil pessetes o pensarà que els llibreters que l’han posat a aquest preu desconeixen que aquest és potser el llibre de vell luxós més editat de tota la història i que fins ara s’ha trobat a mil o dues mil. El Psalteri de Sant Feliu de Guíxols, el volum del Primer Congrés de la Llengua Catalana, del 1906, a vuit mil pessetes, les Cronache Catalane de Muntaner i d’Esclot, editades a Florència l’any 1844, que té en Costa per quaranta mil, els Amades a quinze, les edicions d’homenatge de Solitud (1961) a vint i El Príncep de Machiavelli traduït per Pin i Soler a set. Tot això ho trobarem l’any vinent, amb l’esperança que acabi d’un cop la crisi de les vídues i el saldo editorial”.

“Passeig per l’amor als llibres vell i la mort dels llibres nous”, per Víctor Ripoll, en el diari AVUI 21 de setembre 1983.

XQ      XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

“Hasta hace unos años las ventas de libro antiguo se realizaban bien en las propias librerías o en subastas, o por catálogo. Un listado de libros que se enviaba por correo a los clientes, y en el que se describía cada ejemplar en ese peculiar lenguaje, casi de iniciados, que permitía al comprador hacerse una idea exacta de lo que compraba; “papel moteado”, “ejemplar fatigado”, “pérdida sin afectar al texto”…

Todo esto cambió hace poco más de una década con la llegada de internet; en este momento es rara la librería de viejo que no tiene pàgina web o que no está asociada a alguno de los portales de libro antiguo; Iberlibro, que pertenece a Abebook, es el más importante, con 140 millones de libros y más de

10.000 librerías asociadas en todo el mundo; o Uniliber, en español, con cerca de 300 librerías y más de tres millones de libros. “Internet ha supuesto no solo visibilidad para las librerías, sino que ha convertido un mercado que era en gran medida opaco, de expertos, en algo completamente transparente”, señala Manuel Domínguez, propietario de la librería Gulliver, en Madrid. “Cualquiera puede entrar en uno de estos portales, buscar un título e informarse sobre ediciones y precios prácticamente en cualquier librería del mundo”. Así, cada vez hay más clientes que compran a través de internet, y menos que acuden a las librerías.

“Lecturas de anticuario”, article de Jesús Marchamalo, a la revista Mercurio, núm. 136, p.17. 2011.

Read Full Post »

““ Un pregó del cantant Raimon va obrir ahir la 35a. Edició de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, que se celebra al passeig de Gràcia de Barcelona fins al pròxim dia 4 d’octubre. En el seu pregó Raimon va recordar que havia après a llegir de la mateixa manera que es llegeixen els llavis: amb una gran curiositat i un gran desig. Va assenyalar que a casa seva hi havia pocs llibres: El judío errante, El socialismo científico de Marx i Engels, el Manifiesto del Partido Comunista, Luz y progreso i Sebatenses ilustres. Aquests llibres corresponien a preocupacions familiars, socialistes per part de mare i anarquistes per part de pare. Malgrat el poc contacte amb els llibres – les biblioteques populars no podien solucionar la seva mancança -, Raimon va reconèixer que des de molt petit havia après a estimar-los i que ja aleshores va començar a intentar procurar-se’n a base de suprimir petits gustos: llibres de la “Novelas y cuentos” o de la col·lecció “Austral”.

Raimon va assenyalar que, malgrat que ell pertany a la cultura oral, sempre ha sentit un gran interès per la lletra impresa. La cultura oral seria impensable segons ell sense la cultura escrita. En aquest sentit va recordar les seves musicacions de poemes d’Ausiàs Marc, Salvador Espriu, Pere Quart i Roís de Corella. I encara va afirmar que “totes les cançons que he fet amb paraules meves o d’altri serien impensables sense l’existència dels llibres”.

Tot seguit Raimon va assenyalar que el seu amor pels llibres l’havia dut a estimar també els llibreters. Es va confessar visitant assidu de llibreries de vell, primer a València quan estudiava i posteriorment a Barcelona, on viu des de fa vint anys, i a Roma, una ciutat que visita per raons familiars amb una certa freqüència.

Durant la dictadura del general Franco a les llibreries de vell Raimon trobava aquelles obres que el règim negava o prohibia i que per diferents mitjans arribaven a mans dels llibreters. Les seves primeres lectures de literatura catalana van ser llibres aconseguits en llibreries de vell que no es podien aconseguir per mitjans normals. Actualment el llibreter de vell serveix, segons Raimon, per a trobar aquells llibres que per una o altra raó ja no circulen. El llibreter us orienta, us informa, i ho fa amb una estima profunda pels llibres, perquè en aquest ofici és ben difícil de fer-se ric.

En una època en què els fabricants i els venedors d’armes són la gent més rica i poderosa del món Raimon vol imaginar-se un temps en què la llibreria sigui una activitat emergent i la cultura una aspiració comuna. Una societat on el llibre fos un objecte de bé comú amb una implantació àmplia. Finalment el cantant va demanar als ciutadans de Barcelona, als visitants i als forasters, que compressin llibres, que triessin i remenessin en aquesta fira anual que ha esdevingut una important manifestació ciutadana.

Un cop acabat el discurs de Raimon es va procedir a la inauguració simbòlica de la fira, i es va procedir a la visita dels estands, que en aquesta edició són uns cinquanta. La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern ocupa les dues voreres del passeig de Gràcia fins a l’altura del carrer Diputació. S’hi poden trobar essencialment llibres de saldo i romanents editorials, obres monumentals a preus reduïts, així com una abundosa secció de llibre antic, amb algunes botigues especialitzades en llibre català d’abans de la guerra i de la immediata postguerra. Així mateix s’hi exposen també cartells, dibuixos, manuscrits, fotografies, col·leccions de diaris i revistes antigues i tota mena de productes relacionats amb les arts gràfiques que venen a engrandir d’alguna manera l’oferta dels llibreters de vell i que donen a la fira una vistositat remarcable”,

Article; “Raimon glossà la seva relació amb els llibres, a la Fira”, diari AVUI 19 setembre del 1986, redacció.

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

“Este libro (como todos) tiene su historia, y creo que debo contarla, aunque solo sea porque ha nacido gracias a los libros, por ser un metalibro. Que yo sepa, nadie había echado en falta una introducción a la bibliofilia en castellano hasta que, por las Navidades de 1994, el editor e impresor Ricardo J. Vicent pidió a Julián Martín Abad que le redactara un folleto sobre la materia, para obsequiar con él a los socios de su Club Bibliófilo. Julián considera que yo era una persona más indicada que él para escribir sobre este tema y así se lo dijo ( Dios lo bendiga) a Ricardo, que se puso en contacto conmigo a finales de enero de 1995.

Desde el primer momento, el encargo me complació y me abrumó, todo junto. Me pedían que redactara 15 ó 20 folios sobre un tema para mi apasionante, pero yo no estaba seguro de poder escribir tanto sobre bibliofilia ( a lo mejor, 8 ó 10 páginas…). Después ya me solicitaban 20 ó 30, 40 ó 50 folios, y al final escribí 88, casi todos durante el mes de febrero, de modo que el mecanoscrito estaba entregado a finales de marzo, aunque después seguí haciendo correcciones ( desgraciadamente, no todas las necesarias). A finales de junio se fotografiaron en mi despacho los originales de las ilustraciones y en septiembre el librillo estaba en la imprenta.

Trabajé magnis itineribus – como decía Julio César, o sea, a marchas forzadas – , urgido por el editor, hube de realizar varios viajes a la Biblioteca Nacional para consultar obras que no tenía… En resumen, no resultó tan incómodo como fue para Cervantes escribir el Quijote, pero algo me pareció, pues incluso visité la cárcel ( durante unas horas y por motivos profesionales) más de una vez, aunque era previsible – y justo – que el librillo resultante alcanzara menos fama y no conociera tantas ediciones como la novela cervantina.

Aparecido a finales de 1995, el delgado volumen quedó primoroso, salvo por algunas erratas y un pequeño detalle, en el que reparó  mi mujer tan pronto como recibimos los primeros ejemplares: en el lomo decía bien claro, en mayúsculas, INTRODUCCCIÓN ( con tres ces) A LA BIBLIOFILIA. Quien no haya sufrido ( iba a decir en sus carnes) una errata de semejante calibre, no podrá comprender cómo pasé del gozo exultante al negro sufrimiento, igual que si me hubiera salido un hijo con un brazo de menos ( mejor dicho: con una oreja de más, en mitad de la frente). Ricardo Vicent lo solucionó de la misma forma que los impresores antiguos: volviendo a imprimir el título – ahora correctamente, con la dosis exacta de ces – en el mismo tipo de papel y pegando la tira en el lomo de todos los ejemplares, con lo que la errata se disimula bastante. Son, por tanto, muy pocos – y doblemente raros – los ejemplares pertenecientes al primer estado , con la errata del lomo sin corregir.

Se tiraron alrededor de 700 ejemplares, escasos para obsequiar con uno a cada socio del Club y con unos cuantos al autor, de modo que ninguno se puso a la venta. Hice, pues, realidad, involuntariamente, un sueño de cualquier bibliófilo: convertirse en autor de un libro raro ( aparecido con fecha tan cercana como 1995). Pronto lo observó Manuel Sánchez Mariana: “También recomendamos la reciente, y a pesar de ello difícil de conseguir, Introducción a la bibliofilia, de Francisco Mendoza Díaz-Maroto ( Valencia, Vicent-García, 1995.) Y Julián Martín Abad, en el prólogo a mi Panorama, escribe con mayor generosidad aún: “ Recomiendo al lector que busque con pasión un ejemplar, que lea esa obrecilla con atención suma, y seguro estoy de que repetirá lectura y conservará concienzudamente su ejemplar”.

Han pasado varios años y el librillo no se ha reeditado ( *), por lo que continua sin estar al alcance de los bibliófilos. Por otra parte, yo he seguido comprando y leyendo obras relacionadas de un modo u otro con la materia, y al verme felizmente liberado de la docencia universitaria en octubre de 2000, me pareció que había llegado el momento de reescribir de cabo a rabo la Introducción de 1995.

“Al desocupado lector”, mena de pròleg de Francisco Mendoza Díaz-Maroto en el seu llibre La pasión por los libros, Espasa Forum, Madrid, 2002; p. 25-27.

* Anys després d’aquest pròleg es va fer una altra 2a. Edició corregida, el 2004.

 

 

 

 

 

Read Full Post »