Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘mercats’

L’altre dia, en un diari parlaven de que els llibres donen la felicitat, la cosa anava de que per anar a les llibreries hauries de demanar hora.

I si, donen la felicitat, però no només llegint-los.

Les llibreries són llocs, en principi, per a comprar llibres, sí. Però són més coses, moltes més. Anar-hi a comprar equival a passar una molt bona estona.

Entrar en una llibreria és com entrar a la terra dels mil somnis, veure tants llibres junts ja et fa està bé, sents i tens molts sentiments, saps que trobaràs el llibre que vols llegir i, a vegades, trobes millors llibres que no sabies que volies llegir.

Una de les gràcies de les llibreries és que pots mirar, llegir, regirar, parlar, passejar, i escollir algun llibre, o no.

Mirar: els ulls van d’un costat a l’altre, tantes cobertes, algunes quasi ja et fan comprar el llibre. Però cal prendre-s’ho amb més tranquil·litat. Normalment es miren les novetats, que sempre tenen a primera fila, però cal endinsar-se una mica més. Si es pot fer a poc a poc molt millor. I sabent que no els podràs veure tots.

Llegir: sobre el llibre, sobre l’autor, la seva vida, la seva obra, que en diuen uns i altres. Si la llibreria té una cadira, o millor, un bon sofà pot passar que estiguis una bona estona llegint sense adonar-te’n. Et pot passar com quan estàs a la biblioteca i toquen el ‘xiulet’ perquè tanquen.

Regirar: aquí i allà, agafar els llibres, tocar-los, apartar-ne uns per veure’n altres mig amagats, fullejar-los, buscar les il·lustracions. Regirant trobes llibres interessants que no buscaves, que no sabies ni que existien.

Parlar: amb els llibreters o amb algun conegut, per descomptat sobre llibres ( amb alguna petita excepció), el llibreter et pot ajudar i aconsellar, és una estona en la que pots aprendre moltes coses, fins i tot en pots ensenyar alguna; el conegut tant del mateix, a vegades el boca a boca va molt bé per escollir llibres.

Passejar: no sembla la més adequada, però a vegades és l’únic que he fet i no m’ha semblat malament, ans al contrari, he passat una estona deliciosa. Encara que en sortir no ho fas gaire content, sortosament això passa poques vegades.

Escollir: moltes vegades anem a la llibreria sabent el que volem, però sempre donem una volta i sortim amb més llibres dels que pensàvem abans d’entrar. Si no teníem cap llibre pensat, segur que en trobarem més dels que podem comprar.

Espero que això de demanar hora duri poc i podem anar a la llibreria tantes vegades com vulguem i estar-hi el temps que faci falta i una mica més.

De les llibreries de vell no dic res, només que és el mateix que he dit, però multiplicat per cent o més. A vegades obrir, a poc a poc, plànols o imatges de fulls plegats proporciona noves sensacions, difícils a les llibreries de nou.

Quan dic llibreries de vell també em recordo de les fires de llibres que es fan a molts llocs de Catalunya tots els dissabtes i diumenges.

I sense oblidar algunes llibreries de vell que només per l’edifici ( Casa Calvet p.e.) on són, ja val la pena anar-hi.

I més coses, però demanar hora no, gràcies.

Vestíbul Casa Calvet de Gaudí a Casp, 48.
Les imatges on no posa nom són de 3 llibreries de Barcelona, 1 de Vilanova i la Geltrú, 1 de Vich i el Mercat Dominical de Sant Antoni. No he posat el nom, penso que representen a totes les llibreries i en aquest cas el nom no cal.
Per posar-se al dia les llibreries:
https://cultura21.cat/noticies/les-llibreries-sadapten-a-lexcepcionalitat-i-reben-els-primers-clients/
Per posar-se al dia a les biblioteques:
Butlletí del COBDC. Reflexions al voltant de la reobertura de les biblioteques
http://www.cobdc.net/document/editorials/reflexions-voltant-reobertura-biblioteques/?utm_source=feedburner&utm_medium=email&utm_campaign=Feed%3A+Document-ButlletDelCobdc+%28Document+-+Butllet%C3%AD+del+COBDC%29

Read Full Post »

“ ‘És la crisi del llibre ¡’ – Aquesta exclamació ha estat i és encara motiu d’articles i enquestes, de converses i comentaris. Després d’uns anys, en els quals els llibres es venien a dotzenes de milers, hom diu que han minvat aquells compradors apassionats i que la gent no llegeix tant.

Diem tot seguit, però, que això no és cert. Avui es llegeix més que mai, molt més que aquests darrers anys.

Per obra i gràcia de la política, de la literatura – ja no calia dir-ho, – del comerç, de les tasques de taller i, també, de l’esport, l’adquisició d’un llibre és una cosa habitual i preferent en la vida dels ciutadans d’ara.

Amb honor a la nostra ciutat hem de declarar que avui s’hi venen enormes quantitats de llibres i que se n’arriben a llegar molts més dels que la gent es pensa.

Per a constatar-ho hem fet tot el contrari de quedar-nos a casa sumant xifres o anant per les cases editorials cercant estadístiques. Hem sortit al carrer, en direcció als grans i populosos mercats barcelonins. Allà hem vist eixams de compradors. Hi veureu riuades de gent, contingudes per les parades i munts de llibres, com es frisen cercant l’obra suggestiva, la lectura que els ha d’apassionar o instruir.

Parades Santa Madrona1

 

Parades llibreters de vell a Santa Madrona

A les parades de Santa Madrona, al mercat del Paral·lel, d’una Llibreria de vell a una de nou, són molts, moltíssims i de tots els estaments. Mireu-vos-els.

En aquesta munió enlleminida per la lectura hi ha la representació més autèntica del poble. Per aixó, les menes de lectors son variadíssimes i es presten a comentaris molt lluïts. Des de l’intelectual, passant pel simple aficionat a la lectura, al gairebé analfabet, fullegen llibres i més llibres, en demanen d’altres per acabar, sempre, comprant-ne algún.

Història, sociologia, llibres d’ensenyament primari, novel·les, tot es ven – ens diu un llibreter amic. Efectivament, tots els autors, totes les matèries tenen un dia o altre un comprador.

parades santa Madrona 2

Parades llibreters de vell a Santa Madrona

Cal dir-ho tot: Cada llibre suggerirà un procés, discret, sense matisos, gairebé sempre, però a vegades la seva adquisició és un riu d’anècdotes.

-Què tenen ‘La Barca’ de Calderón? – preguntà a un llibreter un nou-vingut a la lectura que havia sentit parlar  amb grans lloances de … Calderón de la Barca”.

Article “Llibres ¡ Llibres¡ “ d’A. i E.P.

 

ℵ        ℵ        ℵ        ℵ        ℵ        ℵ       ℵ

 

pell1

“ La biblioteca de la Universidad Brown presume de tener un libro de anatomía que combina de manera por demás macabra forma y función. Su pasta, curtida y pulida hasta tener un suave tono castaño dorado, parece cuero fino, y lo es: es piel humana.

            De hecho, varias de las más importantes bibliotecas de Estados Unidos, incluyendo la de Harvard, tienen libros así en sus colecciones. La práctica de empastar libros con piel humana ( que en términos técnicos se denomina encuadernado antropodérmico) no era rara en siglos pretéritos, aunque el asunto no siempre se discutiera entre la gente fina.

            En esa época, las mejores bibliotecas eran de coleccionistas privados. Algunos eran doctores que accedieron a la piel de miembros amputados o de pacientes cuyos cuerpos no eran reclamados. En otros casos, bibliófilos ricos compraban la piel de criminales ejecutados, de cadáveres de las escuelas médicas y de personas que morían en la indigencia.

            Hoy día, por lo común las bibliotecas conservan estos volúmenes en sus colecciones de libros raros, y no permiten su circulación libre. Pero los eruditos sí pueden examinarlos”.

 

            Article: “ Curiosidad: en EEUU libros con forros de piel… humana”, de Eduardo J. Carletti en el vlok Axxón.

Http://axxon.com.ar/not/158/c-1580152.htm .

pell2

Read Full Post »

sant antoni 2

               “ Com s’aprèn això de ser bibliòfil ?- riu-. Jo no he anat a cap acadèmia de bibliòfils. Suposo que s’aprèn amb el temps, a base de veure molts llibres i molts llibreters i estar amb gent que en sap més. D’aquesta manera, s’acaba per començar a distingir els exemplars bons.

               Amb Casanova un aprèn que els lloms de color terra no tenen perquè excitar tots els bibliòfils. Hi pot haver una persona que no vulgui res de segona mà i tingui llibres contemporanis magnífics. Llibres nous, llibres vells, tant se val, mentre acabin per satisfer l’afany de l’amant del llibre. Ell no trobarà res avui, potser perquè tampoc està per la feina i potser perquè aquí s’hi ha de venir a primera hora. No a l’hora de demanar la primera cervesa del dia. I unes olives. Casanova prefereix un tallat i quan se l’acaba desapareix. És substituït pel bibliòfil número quatre i tot seguit el cinqué.

               El quart es diu Joan Serra i té una parada situada enmig d’altres desenes de parades sota el porxo de Sant Antoni ( però, tot llibreter de vell és bibliòfil ?). El color que predomina en la seva parada és el del pergamí, l’ocre, una gamma àmplia de marrons i terres. Només exhibeix uns quants llibres de tapa brillant, i demà aniran venuts a l’engròs. Així que paga la pena fer una ullada a la seva parada.

sant antoni 1

               Li pregunto què faria si un passavolant descobreix a la seva parada un llibre rar que ell sap que li falta a la col·lecció d’un bibliòfil de debò. Home¡, se sorprèn Serra, mentre se li escapa pels ulls l’experiència de 20 anys en el negoci. Aleshores arriba el cinqué bibliòfil, un individu que saluda Serra amb familiaritat. Tot seguit, Serra li ensenya el contingut d’una bossa que fins ara tenia amagada sota la parada i l’home tria amb agilitat. Aparta tres llibres, que compra. Després es deixa engolir de nou per la multitud que omple la fira aquest matí. I un descobreix el que ja sap: que és un neòfit en això de la bibliofília. Vendre al comprador equivocat els llibres interessants de debò, no deu passar mai.”

               Article: “El fetitxisme del bibliòfil”, de Jordi Marlet a l’Avui-Cultura  de 19 d’octubre del 2000, p. IV.

sant antoni 3

Encants Sant Antoni, 1910-1915- Brangulí ANC

 

 

intons 1

              “ Me preguntaba alguien hace poco acerca de los libros intonsos. Me doy cuenta de que, si para muchos de los nacidos a partir de la segunda mitad del siglo XX eso de los ‘libros intonsos’ suena a chino, para los que ya sólo hayan conocido la era del libro digital va a resultar algo tan lejano como las tablillas de arcilla de los sumerios. Muy brevemente, pues, explicar que los sistemas de impresión y encuadernación que se utilizan desde hace varios siglos – y que se encuentran en un proceso de transformación que no sabemos dónde acabará – implican que una hoja de papel de gran tamaño que contiene el texto de varias páginas se doble formando un pliego. Luego estos pliegos se unen, ya sea mediante cosido o fresado, y se encuadernan. Antiguamente, cuando todo el proceso era artesanal, esos pliegos se dejaban muy a menudo intonsos – literalmente, ‘ sin cortar las barbas’-, es decir, era el propio lector el que debía abrir los bordes unidos de las páginas a medida que avanzaba en la lectura. Hoy en día las máquinas se encargan de esta labor, y sólo en algunos libros exquisitos y de coleccionistas se mantiene la costumbre de no cortar las páginas. Para un bibliófilo, esos ejemplares intonsos, que no han sido abiertos ni, por tanto, leídos, tienen un valor superior al del ejemplar ‘afeitado’. Como dice con ironía Víctor Infantes en su Biblia de los bibliófilos: ‘El bibliófilo no debe caer jamás en la tentación de leer un libro, ¿ para qué?(…) Qué mayor honra que adquirir un libro que no tiene la más leve señal de haber sido leído, incólume y virginalmente conservado; y transmitirlo así, para otros afectos, sin el más mínimo testigo de una ignominiosa lectura’. Confieso que mi debilidad, cuando husmeo en librerías de viejo o – aún mejor – en bibliotecas de amigos, es dar con uno de esos ejemplares intonsos que sólo fueron abiertos en parte y detectar en qué punto se le acabó al ignoto lector la paciencia o el gusto por la lectura. Voyerismo puro, sin duda”.

            Article : “Libros intonsos” , de Socorro en l’ interessant vlok Notas para lectores curiosos, el 24 de maig de 2010.

http://notasparalectorescuriosos.blogspot.com.es/2010/05/libros-intonsos.html

 

Read Full Post »

56 fira llibre

 

“ Sempre que hi hagi només un lector que s’interessi pel contingut d’un llibre, sigui clàssic o no, sigui per simple curiositat o per estudi o plaer, el converteix en un llibre actual, present, viu.

Ja ho diu Henry Miller amb una expressió feliç “ De què serveixen els llibres si no ens acosten a la vida, si no aconsegueixen fer-nos-la viure i veure amb b alta i amb v baixa, amb més intensitat, amb més avidesa?” Els llibres ens acosten a la vida, i els llibreters ens acosten als llibres. Fires com aquesta, ens acosten als llibres i ens els retornen quan ja els donàvem per perduts. Perquè els llibres es poden perdre, es poden oblidar, es poden ignorar…, en definitiva l’exaltació i la recuperació dels llibres que avui celebrem, no vol pas dir que els llibres no tinguin enemics. En tenen, i són poderosos.

Paul Valery deia que els llibres tenen els mateixos enemics que els homes: el foc, la humitat, les bestioles i les bestiasses, el temps… i sobretot, el seu interior, allò que porten a dintre. O sigui, els continguts”.

Emili Teixidor, en el Pregó de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de l’any2007.

 

 

                                   ❦   ❦   ❦

 

 

Gaziel                                                        Gaziel – Director de La Vanguardia (1920-1936)

“ Ante un público femenino, compuesto en su mayor parte de damas aristocráticas, ha evocado galanamente nuestro ‘Gaziel’ las ‘joyas desconocidas’ que pertenecieron a un puñado de insignes mujeres, cuyos brazaletes, collares y zarcillos hizo populares la Historia… o la leyenda. Al lado de las perlas de esos collares, junto al brillo de los claros diamantes de esos brazaletes, tan traídos y llevados por historiadores, novelistas y vulgo novelero aficionado a historias deslumbrantes ( ¡ oh los herretes de brillantes, caros al bello Buckingham¡, ¡ oh el ‘collar de la reina’, asombro de las ingenuas lectoras de Alejandro Dumas¡), las ‘joyas desconocidas’ y más preciadas de reinas, princesas, altas damas y cortesanas hermosas – que también a su modo fueron reinas – permanecen en sombra de olvido, sin que apenas algún espíritu selecto las traiga a la claridad de vida del recuerdo. Y sin embargo, en ellas, en esas joyas preciosas e inigualables, se engarza la fina turquesa de la sensibilidad humana, el claro diamante de la inteligencia porque esas joyas son… los libros”.

 Article de María Luz Morales sobre una conferència de Gaziel, en el diari El Sol del 26 de gener de 1930.

maria luz morales

 

                               María Luz Morales, directora de La Vanguardia (1936-1936)

Read Full Post »

I és que entre el lector i el llibre es produeix una alquímia molt particular que en fa una experiència gairebé íntima i si no fixem-nos que si quan llegim algú dóna un cop d’ull des del darrera nostre a la pàgina que llegim, ens sentim incòmodes, com si ens robessin una cosa molt preuada, potser perquè el plaer de la lectura és tan personal que difícilment el podem compartir, exactament com passa amb altres experiències fonamentals que reclamen la mobilització exclusiva de tot allò que som, com si entréssim en un somni. És la trobada intensa i diferida de dos éssers gràcies a la paraula silenciosa, o com ho diu un gran autor, gràcies al silenci que no calla, l’alfabet.

En el cas del llibre d’ocasió aquesta trobada entre el lector i el llibre, és més intensa encara perquè es tracta d’un retrobament. Sigui un llibre buscat i desitjat o d’una troballa deguda a l’atzar, l’experiència és molt més personal i satisfactòria. Sovint es tracta d’un exemplar únic i difícil de trobar, cosa que no passa amb les novetats i llibres més recents, oferts a dojo. Perquè un llibre es converteixi en un bé apreciat com una obra d’art, en una propietat podríem dir-ne, cal que passi el temps, la prova del temps i dels diferents canvis de domicili, de les diverses neteges de les biblioteques domèstiques, de l’interès del propietari per conservar-lo…, tot de factors que exactament com passa amb els humans demanen temps, com per afermar una amistat o un amor. El pas del temps ens envelleix i ens fa més comprensius i fins i tot a vegades, no sempre per desgràcia, més assenyats.

Aquesta és la riquesa acumulada, el valor afegit, dels llibres vells”.

Emili Teixidor,en el Pregó de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de l’any2007.

encants 1932

                         Encants del Mercat de Sant Antoni, ca. 1910-1920.                               cortesia del l’Associació Sant Antoni Comerç (SAC), segurament                          procedent de l’Arxiu fotogràfic de l’AHCB. Malgrathaver estat                             datada aquesta fotografia com del 1932, és probable que                                         correspongui a la dècada de 1910.

                “ Es simplemente una captura del ánimo por las cosas, lo que nos lleva a enunciar: ‘Todo coleccionismo [bibliofilia] es monstruoso’. Tres variantes de la enfermedad. 1.- El Ganguero: es el primero de todos. Es ese individuo que visita la librería de lance y recorre detenidamente todas las secciones. Abre, hojea, mira el precio y vuelve a dejar el libro en su sitio. Después de la detenida visita, dice adiós y se va. En realidad, suele buscar el libro mal marcado por el librero, por el placer teórico de adquirir a cinco lo que vale veinte. En caso de compra, se declara regateador y cuando el precio ha bajado, todavía pide más. Es un ser abominable. Por otra parte, también existe la enfermedad en el librero. El librero ganguero es el desvalorizador por principio de los libros que le llegan, aunque por dentro arda en ansias de posesión. Ambos dos, librero y ganguero, son un alma única llena de doblez y disimulo”.

 Article:”Pequeña patología de bibliófilos, bibliómanos y bestias libreras”, en el vlok Misoginia y libertad de Juan Castellano.

Read Full Post »

                 

                Més aforismes ( últims) del llibre Els Cent Aforismes del Bibliòfil de Ramon Miquel y Planas.

VIII     DE BIBLIOFILS Y AFICIONATS 

87

Llibres: la fam de llegirvos

fa venir set de tenirvos.

88

Del cor retrempa les fibres

quan se’s vell, l’amor als llibres. 

89

De bibliòfil, lo mateix

 que de poeta, se’n neix.

  90

Dels llibres la ostentació

no es bibliofilia, axò no¡ 

91

Pel gust de fer biblioteca

no’s deu oblidar la fleca.

92

De bibliòmans poch n’hi ha tants

com suposen els profans. 

93

¿Pecat de bibliolatría?

Pius Onzè’ns n’absoldría’

94

La historia d’un llibre trenca

qui’l vell exlibris li arrenca.

95

Marques d’antichs possessors:

penyores de vells amors¡ 

96

L’exlibris en va es crearlo

sens llibres hont aplicarlo. 

97

L’exlibris massa historiat

es mostra de vanitat. 

98

Qui’s dóna a la bibliofilia

no fa ultratge a sa familia. 

99

A bibliòfil consumat

Sols hi arriba’l molt lletrat.

100

Bibliòfils: a Déu llohem,

y de sa gracia esperèm

qu’en la mort se’ns obri pia

la celestial Llibrería.

Axí sia.

 

                    

               Las paradas de los Encantes, ( que entonces se celebraban en la calle del Consulado, frente a los arcos del mismo nombre), abundaban en libros viejos y raros y era costumbre revolverlos con los pies en los montones que en el suelo de la calle levantaban los vendedores. Allí había incunables preciosos, ediciones aldinas y plantinas, primeras ediciones de nuestras crónicas y ejemplares ad usum Delphini, que se ofrecían a peseta, y a veces a un real la pieza, sin que nadie se fijase en ellos. 

               Muchas noches, al retirar la mercancía, los mejores libros eran llevados al molino papelero para ser triturados y hacer pasta para papel de estraza. Los mismos puestos de libros de los Encantes se establecían después en las ferias de San Juan, San Cristóbal, San Jaime o Santa Ana. El negociante de libros viejos más famoso de aquella época, fue Baldomero Gual ( el Mero), establecido en el Arco de San Miguel de la Platería, primero, y en la Tapinería, después, hasta que Juan Batlle, al morir Gual, adquirió sus existencias y fundó su popular centro de librería L’Arxiu.                                               

                              

                              

               El Mero nada sabía de literaturas ni bibliología, y sabía valorar el libro, o por el papel  que contenía, o por lo que en el mercado era solicitado. La materia y la demanda eran sus orientaciones únicas. Sólo acudía a la feria de Santa Lucía, en diciembre, y allí ponía todas sus existencias de manifiesto. Vendíalas a cualquier precio al transeúnte, y, al anochecer, cedía todo el resto a un colega cualquiera por un precio irrisorio. Y así pasaron por sus manos tesoros y más tesoros, que hoy son joyas de vitrina en bibliotecas extranjeras”.

            Article de Arturo Masriera: “Baldomero Gual” a La Vanguardia del dia 19 de juny de 1923, pp. 14.

               

 

 

 

 

Read Full Post »