“ La bibliologia, pel que avui sabem, té els seus orígens a finals del segle XVIII. Fins al 1989 hom considerava que Gabriel Peignot havia estat el primer en fer servir aquest terme. Els recents treballs de Hanane el-Yousfi, Dominique Zidouemba i Gilles Vilasco han donat a conèixer l’ús del terme ‘bibliologia’ i d’una sèrie de mots que apunten una teoria d’aquesta disciplina en la correspondència de l’abat Jean-Joseph Rive datada entre el 1781 i el 1786 i publicada el 1790 ( Chronique littéraire des ouvrages imprimés et manuscrits de l’Abbé Rive... Eleuthèrapolis: Imp. des Anti-Capet, 1790). Avui podem parlar d’una relació entre el Segle de les Llums, la Grande encyclopédie de Diderot i el naixement de la bibliologia, almenys pel que fa a França. No obstant això, la investigació ha avançat prou com per poder formular la hipòtesi que el mateix terme “bibliologia” s’havia fet servir abans. Dominique Zidouemba ha pogut remuntar-ne l’ús a l’any 1580, amb l’italià Ulisse Aldrovandi. Per acabar, els investigadors tunisians Muhammad Rhebi i Wahid Gaddurah han assenyalat l’existència d’obres bibliològiques entre els segles X ( Ibn al-Nadim) i XV ( al-Kalka-sandï).
Tot i així, la bibliologia, ciència ja antiga, ha conegut un desenvolupament discontinu i una evolució de la seva concepció. Definida per Rive i Peignot com la ciència del llibre, va veure renéixer l’interès per ella a finals del segle XIX i durant la primera meitat del XX gràcies al belga Paul Otlet.
A la mateixa època, els russos Loviajin i Lissovskij semblen haver desenvolupat sengles teories sobre la bibliologia.
Oblidada després de la segona guerra mundial, pren un nou caire a partir dels anys 70. Esdevé, cap als 80, la ciència de l’escrit, de la comunicació escrita, una de les ciències de la informació i la comunicació. El 1987, aquesta perspectiva es desenvolupa en un Que sais-je? publicat per les Presses universitaires de France.
La bibliologia s’estén llavors a un pla internacional mitjançant diversos col·loquis. El 1988 es crea a Tunis l’Association Internationale de Bibliologie. Un programa internacional d’investigació en bibliologia es posa en marxa. L’interès mostrat envers aquesta disciplina és prou important com perquè hom consideri la necessitat de publicar una enciclopèdia sobre la matèria.
Convé, doncs, respondre, a la llum de les últimes recerques internacionalss, una sèrie de qüestions que es plantegen els interessats en aquesta disciplina; quin és l’origen del terme, com se n’explica l’aparició, quines han estat les seves concepcions successives o per què ha esdevingut la ciència de la comunicació escrita”.
Història de la bibliologia, Robert Estivals. Trad. Jesús Gascón García. ITEM, núm. 11, Barcelona, 1992; p. 25-26.
χφ χφ χφ χφ χφ χφ χφ
“ Los más graves atributos negativos que comenzamos hoy a percibir en el libro son estos:
Hay ya demasiados libros. Aún reduciendo sobremanera el número de temas a que cada hombre dedica su atención, la cantidad de libros que necesita injerir es tan enorme que rebosa los límites de su tiempo y de su capacidad de asimilación. La mera orientación en la bibliografía de un asunto representa hoy para cada autor un esfuerzo considerable que gasta en pura pérdida. Pero una vez hecho este esfuerzo se encuentra con que no puede leer todo lo que debería leer. Esto le lleva a leer de prisa, a leer mal y, además, le deja con una impresión de impotencia y fracaso, a la postre, de escepticismo hacia su propia obra.
Si cada nueva generación va a seguir acumulando papel impreso en la proporción de las últimas, el problema que plantee el exceso de libros será pavoroso. La cultura que había libertado al hombre de la selva primigenia le arroja de nuevo en una selva de libros no menos inextricable y ahogadora.
Más no solo hay ya demasiados libros, sino que constantemente se producen en abundancia torrencial. Muchos de ellos son inútiles o estúpidos, constituyendo su presencia y conservación un lastre más para la humanidad, que va de sobra encorvada bajo sus otras cargas. Pero, a la vez, acaece que en toda disciplina se echan de menos con frecuencia ciertos libros cuyo defecto traba la marcha de la investigación. Esto último es mucho más grave de lo que su vaga enunciación hace suponer. Es incalculable cuantas soluciones importantes sobre las cuestiones más diversas no llegan a madurez por tropezar con vacíos en investigaciones previas. La sobra y el defecto de libros proceden de lo mismo: que la producción se efectúa sin régimen, abandonada casi totalmente a su espontáneo azar”.
“El libro como conflicto”, discurso de José Ortega y Gasset, dirigido a los editores en la Univ. Central de Madrid el 20 de mayo de 1935. En el Vol. 5 del llibre Obras Completas, Alianza Editorial, Madrid, 1994, vol. 5.
Biblioaprenent 