““La tradició catalana en relació al llibre ve de molt lluny: no només es va editar a València el primer llibre i a través d’aquestes terres es va introduir la impremta a la península, sinó que l’antecessor del gremi de llibreters es remunta al segle XVI, època en que estava constituït sota el nom de “confraria”. Segles d’arrelament, doncs, té el llibre a Catalunya. No és estrany que la iniciativa de celebrar les fires de llibres naixés també entre nosaltres, ja que se sumava amb la llarga tradició, secular, de les fires de tota mena que tenen lloc a Barcelona de manera constant. La Fira del Llibre Vell¹, en concret, és la de més llarga continuïtat: 26 anys sense interrupció, que la situa com la més veterana de les que se celebren en els nostres dies.

Els començaments de la Fira van venir marcats per la competència entre el llibre vell i el nou, que s’establien per igual en les parades que la ciutat muntava per Sant Jordi, dia del llibre. La diferència entre els preus i els descomptes confonien el públic i creaven tensions entre tots dos gremis. La solució va ser salomònica: el llibre nou es quedava amb Sant Jordi, i els llibreters de vell muntaven la seva pròpia fira. La primera va ser l’any 52 i es va establir precàriament a la Plaça Universitat: només unes taules de fusta, el material exposat sobre els taulons i el risc d’haver de “plegar” si plovia. Van participar, en aquella ocasió, vint llibreters. L’experiència va ser positiva i es va repetir en els anys següents, fins que les obres de metro van obligar a canviar d’ubicació. La Fira, amb constància, va anar desfilant per Balmes, Rambla Catalunya, a Gran Via, fins a acabar al Passeig de Gràcia. I, paral·lelament, van anar naixent petites fires permanents, també itinerants a causa de la persecució del metro: primer van ser unes vint parades que es muntaven els diumenges al Paral·lel, després a l’Avinguda Mistral, més tard enfront de les Drassanes – mercat diumenger que va aconseguir gran prestigi – i finalment va quedar establert al Mercat de Sant Antoni, encara que els qui posen allà la seva parada són llibreters aficionats que en dediquen només els diumenges.

 El món de el llibre de vell té una llarga història i va cobrant una clientela progressivament més gran. L’èxit de les fires – muntades sempre al voltant de les Festes de la Mercè – contribueix a popularitzar aquesta especialitat entre el públic lector. Però durant tot l’any, en uns establiments de marcada tipologia, el llibre vell està a l’abast de l’interès cultural del públic. Prestatgeries desordenades, taules atapeïdes de volums groguencs, paquets, pols, donen el marc tòpic per al col·leccionista i el curiós que entra a buscar un llibre editat fa cinquanta anys o un exemplar determinat o una revista modernista que li falta per completar la col·lecció. El material de les llibreries ve generalment de les biblioteques que es posen a la venda quan el propietari mor o quan el trasllat de casa fa impossible emportar-se els llibres. Després, ordenats els volums queden a l’abast d’un públic també particular. El llibreter vell generalment ho és per tradició familiar. No obstant això, en la majoria dels casos, els fills obren el seu propi negoci. Aquesta continuïtat generacional en la professió és deguda a la passió que envolta el món de el llibre i qui es dedica a això té un veritable amor pels volums atrotinats, per la “troballa”, i l’ambient sol contagiar als seus descendents. Quan un llibreter compra un lot de llibres, el revisa acuradament: coneix cada volum i pot comentar-ho amb el possible comprador, es queda per a la seva pròpia biblioteca els que li interessen. Això dóna a les llibreries de vell unes característiques pròpies, un ambient de bohèmia cultural que es manté al llarg dels anys. No és estrany que encara es formin espontàniament tertúlies en els establiments. El comprador comença el diàleg molt més amistós que el que pot produir-se en una llibreria de “nous” -, algú se suma a la conversa i ja està format el cercle: s’asseuen sobre un paquet de llibres, perquè les cadires solen estar ocupades per piles de volums, i els temes llibrescs deriven cap a xerrades culturals o polítiques. Els participants habitualment no es coneixen, ni la tertúlia té una hora fixa. Sorgeix de manera natural i acaba sempre amb la compra de llibres.

El públic és tan heterogeni com el material que s’ofereix. Hi ha el col·leccionista que busca un tema concret: vaixells, aviació, automòbils. O la senyora que recorda les novel·les que llegia en la seva joventut i que vol tornar a tenir a mà. (La Creu de Caravaca, llibre sobre superstició, és el gran èxit de vendes entre aquest tipus de client). Està també el col·leccionista que paga preus elevats per peça antiga o de gran qualitat. Entre la gent jove té enorme importància la revista cultural, els còmics o els gravats antics. No obstant això, la font d’alimentació del llibreter de vell – les biblioteques venudes en bloc – s’està esgotant, perquè difícilment les famílies es desprenen d’elles o perquè la tradició de la biblioteca cultural de qualitat també està desapareixent.

El llibreter de vell ha jugat, també, un paper important durant el franquisme i ha estat un puntal de la resistència cultural i ideològica. En dos sentits: d’una banda, perquè tenia a la venda edicions “d’abans del 36”, d’autors prohibits després per la dictadura. Així, els que sabien cercar, podien llegir a Marx o comprar els poemes de Miguel Hernández. En el cas de la cultura catalana, perseguida pel franquisme, aquesta permanència del llibre català en moments en què era impossible editar-lo, va tenir una incidència fonamental. Les velles edicions solien salvar les inspeccions per ser considerades “folklore” i clàssics com Ausiàs March compartien els prestatges amb perseguits com Salvat-Papasseit. El mateix passava amb el teatre, i eren freqüents els centres culturals que acudien a buscar obres catalanes per representar-les a porta tancada per cercles reduïts. L’altre aspecte d’aquesta resistència sobrepassava els límits estrictes del llibre: era la venda dels títols prohibits. “Ruedo Ibérico” o “Edicions Catalanes de París” tenien les seves boques de sortida en les “rebotigues” d’aquests establiments desordenats i polsosos. La relació amb els clients, les llargues converses, creaven la confiança necessària per demanar un títol o per oferir l’última novetat arribada des de l’altre costat dels Pirineus. Hi ha qui fins i tot ha fet bons negocis amb el gènere eròtic, molt abans de l’actual obertura.

Com es fixa el preu d’un llibre? Sempre és a discreció del llibreter, que jutja la qualitat del material que posa a la venda. En aquest tipus de llibreries solen vendre les restes d’edició d’obres relativament noves i els exemplars són de preu reduït. Els llibres antics, en canvi, es cotitzant segons els seus anys, la seva edició i la seva existència. Les obres de bibliòfil – edicions reduïdes, numerades, amb aiguaforts o gravats de fusta – poden arribar a qualsevol preu. Són exemplars per a col·leccionistes i en aquesta edició de la Fira n’hi ha que costen prop de 100.000 pessetes. Però valen la pena: una edició de la “Divina Comèdia“, un incunable, obres veritablement úniques que són avui una inversió rendible. Les obres dedicades per l’autor també es cotitzen més. L’oferta i la demanda també juguen el seu paper en la fixació dels preus. Però és norma en aquest tipus de tractes el regateig entre client i venedor, en el qual sol guanyar aquest últim.

Aquest món en certa manera fascinant té la seva actual expressió a la Fira instal·lada al Passeig de Gràcia. Dels 110 llibreters registrats a Barcelona, ​​uns 80 han muntat el seu “stand” en l’artèria barcelonina. El fluir de públic, de tota edat i condició, és constant, la qual cosa assegura l’èxit dels dos objectius de la Fira: l’econòmic i el de promoció del llibre. La clientela de les llibreries augmenta a mesura que la gent descobreix l’aventura de “remenar” entre els vells volums. Tant és així que el mateix gremi considera que sense la Fira seria molt difícil la subsistència del negoci.

Però darrere d’aquesta bulliciosa presència al Passeig de Gràcia, s’amaga la trama de la deficient estructura cultural de l’Estat i, per tant, també de Catalunya. La Fira costa – des de les instal·lacions que realitza una empresa privada fins als actes oficials que comporta – més de cinc milions de pessetes. Cada llibreter paga el seu propi “estand”, triant l’espai que vol ocupar per a la seva parada. En els 26 anys que porta la Fira, les subvencions oficials han estat escassíssimes. L’Ajuntament col·labora indirectament, oferint les cartelleres per a la promoció i atorgant l’excedència del cànon municipal a la venda al carrer. La Diputació, que aquest any no ha donat cap subvenció, va aportar l’any 75 la vergonyosa quantitat de 25.000 pessetes. La responsabilitat més gran en aquest tipus d’ajudes recau, sens dubte, sobre l’Institut del Llibre. La seva aportació econòmica no ha passat mai de les 150.000 pessetes, que no cobreixen ni l’1% de les despeses que ocasiona el muntatge de la Fira. No obstant això, la mateixa institució va brindar dos milions i mig de pessetes per a la Fira de Llibres nous, que es va realitzar l’any passat, en vistes de l’èxit aconseguit per la Fira del Llibre de Vell. Aquesta discriminació és inexplicable i ha causat una forta tensió entre el gremi i l’Institut. Cal destacar, també, que la decisió no ve de la delegació a Barcelona, ​​sinó que – visca el centralisme! – ve de Madrid. Les relacions entre el gremi i l’Institut poden acabar si la col·laboració no es fa més “ostensible” …

L’èxit de la Fira barcelonina ha fet sentir la necessitat de muntar una semblant a Madrid, amb participació de llibreters de tot l’Estat. La primera es va dur a terme aquest any, amb un resultat molt satisfactori, encara que amb una participació encara reduïda. Pel que fa a la de Barcelona – a la qual també estan convidats llibreters d’altres punts de l’Estat – hi ha la intenció de convertir-la en internacional en futures edicions, a través dels contactes establerts ja amb organismes europeus. Malgrat aquest reiterat èxit, la majoria dels llibreters coincideixen que la cultura segueix estant desprotegida oficialment i que les iniciatives sempre parteixen dels estaments privats. Amb una excepció històrica: la de la Generalitat, durant la República. Com molts altres sectors del nostre país, posen la seva esperança en el pròxim període autonòmic i ja pensen en reconstruir organismes existents llavors, com la Càmara del Llibre, que va ser dissolta amb la dictadura i reemplaçada per l’Institut del Llibre. Mentre esperen aquesta “bona època” i aquesta necessària protecció a la cultura, van desenvolupant la seva activitat i tirant endavant les seves iniciatives. Gràcies a moltes coses com aquestes, Catalunya ha pogut resistir els quaranta anys de silenci “.

Article: “El món de les pàgines grogues” de Patricia Gabancho, a la Rvta. Destino del 29 de setembre de l’any 1977; p-30-31.

1. Va ser la Fira(1977) amb més llibreters, 80.  Les dues anterios van tenir 70 llibreries i les Fires següents van començar a anar a la baixa. 1978: 53; 1979: 59; 1980:61…)

XQ     XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“El decálogo
del bibliófilo

1.
Sé cauto en la elección de tus libros y no emplees tu dinero en la adquisición
de obras mediocres y mucho menos nocivas, porque la vida es corta aun para
hojear parte de los libros buenos.

2.
Ten presente que el valor de una biblioteca no consiste en el número, sino en
la calidad de sus obras, y que el problema más difícil que tiene que resolver
un bibliófilo es el de formarse una biblioteca selecta con el menor número de
libros posible.

3.
No te fíes en tus adquisiciones únicamente de catálogos y boletines de
libreros; guíate por las opiniones de críticos serios y mejor aún por los
consejos de eruditos y especialistas.

4.
No vistas un libro de un peso con pasta de diez, y viceversa, ni lo entregues
en manos de cualquier artesano, porque una mala encuadernación hace rebajar y
hasta perder el mérito del libro más precioso.

5.
No estampes tu sello o firma en las hojas de tus libros; la mejor marca de
propiedad es el ex-libris, que en vez de afearlos los adorna.

6.
No guardes tus libros en cómodas o estantes cerrados, porque el aire les es
necesario para su conservación y procura tenerlos a cubierto del sol, del
polvo, de la humedad y de los animales, y lejos del agua, del fuego, del aceite
y de toda suciedad.

7.-
Trata los libros con el cuidado que exige todo objeto precioso y delicado; no
mutiles ninguna de sus partes; abre sus pliegos con una plegadera y no con
otros objetos; no coloques sobre ellos, cuando estén abiertos, otros libros; no
los emplees en usos ajenos a su objeto, y menos los profanos sentándose sobre
ellos.

8.-
Úsalos con toda delicadez y respeto, anótalos con discreción; jamás los tomes
con las manos sucias; no te mojes los dedos para voltear sus hojas; no
introduzcas entre ellas lápices u otros objetos, no dobles sus esquinas a guisa
de señales.

9.
Sé tu propio bibliotecario y haz por tu mano el inventario y el catálogo de tus
libros, lo que te dará mejor conocimiento de ellos y te facilitarà notablemente
su consulta.

10.
No pongas tus libros en manos de enfermos, porque son transmisores de
enfermedades, ni tampoco los prestes, porque si acaso vuelven a tu poder, serán
maltratados y estropeados.

En el llibre: El libro: epítome de bibliología, IGUÍNIZ, Juan B., Porrúa, México, 1998.

Read Full Post »

“La Veu de Catalunya, 7 de juny de 1935. A Informacions Generals, p.2.

L’Associació Professional de Llibreters de Vell de Catalunya, el dia 24 del mes passat va celebrar assemblea general extraordinària per tal d’elegir la nova Junta Directiva, la qual va quedar constituïda com segueix: President, Antoni Palau; vice-president, Àngel Millà; secretari, Miquel Palau; tresorer, Francesc Marañón; comptador; Vicenç Rubió; vocals; Francesc Recasens, Francesc Fernández, Salvador Egea i Lluís Royo. El mandat de l’assamblea que els elegí fou de treballar a favor del compliment de la llei de descans dominical en el ram del llibre i la tasca de fomentar un ambient favorable al llibre vell, curiós i de bibliòfil, i organitzar conferències adients. Al seu local social, Hospital, 95, pral., la Junta d’aquesta Associació rebrà totes aquelles iniciatives i suggeriments que vulguin donar-li els amants del llibre, per la qual cosa es posa a la seva disposició.

I en el mateix diari  La Veu de Catalunya, del 14 de setembre de 1935, a la pàgina 7, hi un article remarcant : “El compliment del descans dominical. Manifestacions dels llibreters de vell”, que diu:

L’Associació Professional de Llibreters de Vell de Catalunya ha donat la nota següent:

“Per efecte de la supressió del mercat dominical de llibres que se celebrava al Paral·lel, decretada per l’Ajuntament d’acord amb la Conselleria de Treball, han aparegut a la Premsa algunes notes inspirades pels venedors ocasionals del susdit mercat, en les quals, cosa molt humana, aquells venedors procuren defensar-se, però deixen al marge les raons que justifiquen l’acord de referència.

Aquesta Associació, atenta, com és lògic, a la defensa dels interessos culturals que enclou el llibre, i alhora a les normes econòmiques sobre les quals es bassa llur normal expansió i comerç, i judicant objectivament els diversos aspectes de la qüestió, es creu en el deure de manifestar, sobre el susdit mercat, ço que segueix:

I. Aspecte cultura:.- Es un tòpic creat i estès per la literatura fàcil de certs reportatges de primera volada l’afirmar que el mercat dominical del Paral·lel contribueix a difondre la cultura entre les masses. Visió equívoca dels qui coneixen superficialment aquell mercat, puix que el llibre que més hi abunda és el de baixa literatura, i entenem per tal la que abraça tota la gamma del gènere policíac i truculent, l’eròtica i fins de franca pornografia, servida àdhuc per menors d’edat a menors d’edat.

Deixant  a part les nombroses botigues de llibres vells que existeixen a la nostra ciutat, la majoria de les quals menen una vida comercial mediocre, existeix un mercat diari a Santa Madrona, que, per funcionar normalment cada dia fins a dos quarts de nou, àdhuc els dies festius d’entre setmana, compleix perfectament la finalitat de posar a l’abast dels obrers i públic modest, amb solvència i responsabilitat moral i comercial, el llibre en general. Existeixen encara els nombrosos llocs de llibres als encants de Sant Antoni, encants de Les Glòries Catalanes i encants de Coll-blanc, el conjunt dels quals és prou per difondre el llibre vell i els gravats, salvar els opuscles i papers dignes, coses que els venedors del Paral·lel s’atribueixen, quan precisament en treball seriós i constant, en aquest sentit, són els llibreters professionals els qui el porten a terme.

Per altra part, si la cultura o el comprar llibres fos cosa del diumenge – tesi ben estrafolària -, els únics que podrien exercir amb legalitat la venda de llibres són els professionals i els llibreters del mercat de Santa Madrona, que per això tributen

II. Aspecte social.- Existeix i és vigent per al comerç de llibreria la llei de descans dominical, la qual és just que sigui respectada per tots els afectats, sense privilegis de cap mena, tal com la respecten els ‘encantistes’ de Sant Antoni en relació amb el comerç en general de la ciutat.

Ací cal assenyalar també que el noranta-nou per cent dels venedors dominicals del Paral·lel són gent intrusa en aquest comerç, professionals d’altres oficis, àdhuc empleats de cases importants i d’organismes oficials que aprofiten el descans, que han aconseguit sota un cúmul de sacrificis i en una lluita persistent les organitzacions sindicals a les quals pertanyen, per pertorbar il·lícitament el descans dominical dels llibreters professionals.

III. Aspecte urbanístic. – Quant a aquest aspecte de la qüestió, cal tenir present que un dels justificats afanys de tots els Ajuntaments que s’han succeït d’anys ençà – al marge de tota política – ha estat el de suprimir de la via pública els anacrònics mercats a base de parades improvisades, impropis avui d’una ciutat, com la nostra, i l’existència dels quals acostuma a recolzar-se, com en el cas que ens ocupa, en un fals tipisme que tot bon ciutadà ha de rebutjar.

IV. Aspecte administratiu-legal. – Pel que fa referència al fonament legal de l’existència del suprimit mercat dominical del Paral·lel, hem de fer constar que no n’existeix cap; a part que darrerament ocupava quatre vegades més d’extensió del que estava autoritzat, funcionava a precari, puix que provenia dels Encants de Sant Antoni, els quals foren suprimits en diumenge per acord de l’Ajuntament d’aleshores, a instàncies dels gremis de la ciutat amb motiu de promulgar-se la llei de descans dominical. Si el mercat de llibres ha subsistit fins ara ha estat per tolerància de les autoritats i dels llibreters professionals, als quals ha perjudicat en tots els referits aspectes, amb evident injustícia i il·legalitat.

Aquestes són, i no d’altres que pugui exposar la visió particular, les raons que han interessat als llibreters a defensar llurs interessos, i ací consten perquè l’opinió no sigui desorientada”.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“X  MANERAS DE ADQUIRIR LIBROS

Así como hay múltiples guisas de extinguir púlcidos—dicho sea puliendo la frase—hay también muchas maneras de adquirir libros.

 Por ello mismo, no es fácil enumerarlas todas. Citemos, por lo tanto, nada más que diez…

 Desde luego, el modo más extendido, más universal, consiste en pedir prestado un libro a un amigo, leerlo—si a mano viene—y luego sumirse en una profunda amnesia que impida la devolución. Ante los requerimientos del primitivo dueño, basta con naturalizarse en Suecia, es decir, basta con hacerse el sueco. Por lo demás, conocido es el chascarrillo:

 —¿ Por qué no me dejas ese libro ?

—Porque los libros que se prestan ya no se devuelven.

 —¿ Cómo lo sabes ?

 —Porque todos los libros que tengo los he adquirido así.¿ Y poseo una gran biblioteca!…

Otro medio de adquirir libros consiste en heredarlos. Naturalmente, en este caso el heredero se apresura a enajenar los volúmenes que le hayan correspondido. Y ello no es una cosa tan mal hecha como pudiera suponerse, porque una biblioteca es como un traje a medida: sólo sienta bien a quien se destinó. Una colección de tomos puede venir ancha y puede venir estrecha, puede ser excesiva para las apetencias espirituales de uno y puede no ser bastante nutrición intelectual.

Tercer manera de adquirir libros es por amistad con los autores. Pero he aquí que cada vez disminuye entre los autores de libros la funesta manía de regalar. Y es de notar que este fenómeno está en relación con el aumento del profesionalismo literario. Todo señor que vive de la pluma o de la máquina de escribir, empleadas con finalidad literaria, es natural que procure la mayor venta posible de los productos elaborados por él. Un ejemplar regalado puede ser un ejemplar de menos entre los vendidos.

 Sin embargo de ese creciente profesionalismo, todavía existe el literato francotirador que edita por su cuenta las propias producciones. Este hombre, una vez impreso el fruto de su ingenio (o de lo que sea) pasa un tormento incomparable hasta con el de Sísifo y consistente en la tarea de ir desprendiéndose de todos los ejemplares por corta que sea la tirada. Los envía a la Prensa, a los periodistas, a los editores, a las librerías, a sus conocimientos, a sus parientes en varios grados, a las amiguitas… Pero en fin de cuentas, ¡ siempre le quedan ejemplares ! Y eso no deja de ser para él una involuntaria manera de adquirir libros.

 El quinto modo consiste en el cambio o, como suele decirse, en el intercambio. Esto no es frecuente en la literatura, en las letras. Las letras en cambio son otras…

Sexta manera. Por robo. La historia cuenta más de un robo famoso por el valor de los libros que lo determinaron. Además, la experiencia demuestra que en las bibliotecas públicas desaparecen libros a pesar de la abundancia de sellos en tinta que demuestran la procedencia de éstos. Sin embargo, no deja de prestarse a cogitaciones el hecho reciente de que unos ladrones penetraran en una librería parisiense, se llevaran todo el dinero que encontraron y no tocaron ni un libro. Hubo autor desdeñado que, de encontrar a los ladrones, pensaba presentar una querella…

 El modo séptimo de adquirir libros consiste en ejercer lo que antes se llamaba de buena fe el sacerdocio de la crítica. Esto, empero, tiene el inconveniente de que los volúmenes suelen llegar con dedicatorias que muchas veces son tan ditirámbicas como insinceras, lo cual entorpece la posible venta ulterior, como no sea arrancando la hoja manuscrita o garrapateada. Y tiene otro inconveniente que consiste en que el crítico no suele recibir los libros que le interesan y en cambio recibe libros que no le interesan poco ni mucho.

También se pueden adquirir libros a causa de ser librero. No es ello tan frecuente como pudiera creerse a primera vista. Y no lo es, entre otras razones, porque los libreros (que ganan más que el editor y, desde luego, muchísimo más que el autor), suelen quedarse las obras en comisión, no en firme, por lo cual las devuelven si, pasado cierto plazo, no se ha acercado nadie a comprarlas. De todos modos, siempre les quedan volúmenes que, a pesar de todos los esfuerzos, no es posible devolver. Claro está que no es frecuente que los libreros se interesen amorosamente por los libros. Y de aquí los versos aquellos que poco más o menos, dicen:

 «Dios te guarde, libro mío, de las manos de un librero, que cuando te está alabando es porque te está vendiendo».

 El noveno modo de adquirir libros es encontrándoselos. Y ¿saben ustedes dónde es más frecuente encontrarse con libros? En los vagones del ferrocarril, donde el viajero que se apea deja acaso la novela que compró para combatir el tedio y que a lo peor, no hizo sino incrementárselo. También se encuentran a veces en las habitaciones recientemente desalquiladas. Los inquilinos, al preparar los bártulos, no han querido cargar con los que juzgaban inútil y, entre algunos trastos realmente inservibles, han dejado caer en un rincón tal o cual volumen…

Finalmente, hay una manera de adquirir libros que, no por usarse ahora más que hace años, deja de ser extremadamente rara, la cual consiste en acudir a una librería, elegir la obra que más le plazca a uno, abonar su importe (¡ abonar su importe!) y llevársela. ¿Verdad que la cosa parece muy sencilla? Sin embargo, hay innúmeros ciudadanos que nunca se han atrevido y que jamás se atreverán a practicar semejante operación.

De la secció: El turista en bibliopolis, l’article:” X maneras de adquirir libros”, d’Almela y Vives a Gaceta del Libro  ( València) de maig de l’any 1935.

Read Full Post »

Una pell molt fina, amb aigües en revolta, tot
just el cobria. Aquell llibre tenia almenys vint anys. El vestit se li havia
fet petit. Vaig obrir-lo. L’anava fullejant com si anés obrint portes d’un
llarg passadís, que em portava als misteris del seu contingut.

Qualques fulles tenien la verola. Quan els llibres
no són llegits pels homes, ho són per uns cuquets que no en tenien prou amb
llegir, sinó que es mengen el paper.

Molts dels nostres intel·lectuals els haurien
d’imitar. Així justificarien les indigestions de lletres de motllo.

Prop de la fi, vaig trobar-hi una flor. Glop de
llet entre la negror de les ratlles. Era una hòstia beneïda per la paraula
eterna. Les fulles del llibre tenien necessitat de lletres per a enraonar-me.
Les fulles de la flor eren més explícites amb llur blancor.

Aquella flor va parlar-me d’una nit tèbia; d’un
ball de festa major; d’un passeig llarg, molt llarg; d’una porta en tenebres;
d’uns cabells rossos o negres; d’uns ulls prometedors o burlets; d’unes rialles
nervioses o hipòcrites; d’unes mans tremoloses…; en fí, d’una il·lusió

Compreu llibres vells; potser, com jo, hi trobareu
una flor blanca, potser us dirà altres coses; però us farà somniar”,

“Un llibre vell i una flor”, de Jaume Prats i
Armenteras, diari El Poble, núm. 337, maig 1933.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ   XQ   XQ

“ Salió mi hombre con su libro – es decir, él era del libro, y no el libro de él – para ir á leerlo en pleno campo, tendido sobre la yerba y a la sombra de un árbol. Porque temía más que el sol diera en las páginas del libro que no en su propia frente. Cuando el sol daba en las hojas del libro no lograba entender nada de lo que en ellas se decía; lo experimentó varias veces. Y, en cambio, ¿qué bien se reflejaba el sol en las hojas del árbol! ¿Con qué deleite bebían su luz!

Llegó al pie del árbol y se tendió á su sombra. Y ocurrióle lo que ya otras muchas veces, casi todas aquellas en que hizo lo mismo, le ocurriera, y es que se le quitaron las ganas de leer en el libro. Mi hombre era, sin duda, muy de su libro; pero acaecíale casi siempre dejarlo a la sombra del árbol, cerrado, con sus entrañas en tinieblas, y ponerse á mirar el campo, y el cielo, y las verdes hojas de los árboles iluminadas por el sol, y soñar, soñar, soñar, sin pensar en ilación ni en nada preciso.

Y estando así, fantaseando, vínele de pronto á la imaginación una idea – es decir, creo que fué una idea,- la de que el papel con que se hacen las cuartillas en que los pensadores y los sociólogos escriben y el papel en que se imprimen los libros y los periódicos se hace, á su vez, de una pasta que se saca de la madera de los árboles. Y que para poder publicar uno ó varios libros y periódicos se derriba un árbol, que rinde al suelo de golpe su cabellera verde; y para poblar unas cuantas bibliotecas y unos cuantos archivos se tala todo un bosque. Y vió con la imaginación abatido á tierra y deshecho y convertido en pasta aquel mismo árbol bajo el cual reposaban, él fantaseando, y su libro – el libro de que él era – sin fantasear nada. Y se le presentó al espíritu este problema: “¿Qué vale más, el árbol ó el libro?” Ya lo proclaman en la Puerta del Sol: ¡el papel vale más! Pero más que el papel, ¿no vale acaso el árbol? Porque esto es un problema, me parece.

Y como mi hombre sabía que todo problema, si ha de ser bien resuelto, debe ser presentado en forma matemàtica – pues la matemàtica es la ciencia pura,- planteóse el problema como uno de los máximos y mínimos, partiendo, claro está, de que el árbol y el libro son ambos útiles. Y se dijo: “Hay que obtener el máximo de libros y periódicos necesarios para la cultura con el máximo de árboles necesarios para la civilización, sin que se estorben; ó sea el máximo de libros con el mínimo de árboles, ó el mìnimo de libros con el máximo de árboles, y las tres fórmulas dicen lo mismo”.

“Es una pena – pensaba ya mi hombre – que para obtener un libro como éste haya que derribar un árbol como este árbol. ¡Triste sacrificio! Pero ¿vamos á quedarnos sin él libro? ?Vamos á quedarnos sin el árbol? ¿Para qué sirven los libros y los periódicos en un mundo sin árboles? ¿Para qué sirven los árboles en un mundo sin periódicos ni libros? Con los árboles se hace libros, es verdad; pero también con los libros se hace árboles. Pero ¿ de veras se hace árboles con los libros? ¿ Se  hace árboles con periódicos?

Y en tanto que así pensaba á la sombra del árbol cuyas verdes hojas iluminaba el sol y las verdeaba, el libro seguía cerrado y con su interior á oscuras.

“Y si abaten y talan los bosques para poblar bibliotecas – siguió pensando mi hombre,- ¿ vamos a vivir  á la sombra de ellas y vamos á convertirlas en sanatorios? ¡Ah, sí! ¡Cuántos viven á la sombra de las bibliotecas! Se les conoce en el color lívido de la cara, y…” Cerró los ojos para no seguir pensando, porque al llegar aquí se le ocurrió una idea terrible y tentadora, y es la de que esos que viven á la sombra de las bibliotecas están también lívidos por dentro, padecen de icterícia interior; enfermedad producida por el polvo de ellas.

“¿Y qué haríamos – prosiguió – para atajar el mal? Y entonces se le ocurrió una idea salvadora, pero terrible: la idea de que lo mejor sería desamortizar los archivos y las bibliotecas; seleccionarlos con rigor, y dejando, con implacable rigor, y dejando en ellos lo estrictamente necesario para la cultura humana, que es lo menos, llevar todo lo demás, es decir casi todo, á las calderas de las fábricas de papel y convertirlo en papelote, en pasta rediviva para nuevas emisiones. Y como mi hombre, aunque libresco, no era bibliñofilo, pensó con deleite en todo el cúmulo de ediciones raras y duplicadas, y triplicadas, y centuplicadas, que irían á la caldera para hacer nuevas ediciones cómodas, sencillas, claras y baratas, sobre todo baratas.

No; mi hombre no era bibliófilo ó bibliómano. No padecía de esa terrible enfermedad que implica las más ridícula y más absurda de todas las supersticiones. Mi hombre leía y el bibliómano no lee, ni aun cuando cree hacerlo. Si hubiera sido bibliómano no habría ido a echarse á la sombra de un árbol con un libro en la mano, ni habría dejado á éste sobre la yerba, con peligro de que lo ensuciara un sapo ó una sabandija. El bibliómano sabe que el campo es muy malo para los libros. Es para ellos, como la Naturaleza para el hombre madrastra, así él para los libros padrastro.

Y ocurriósele á mi hombre otra idea diabólica, y fué la de que con todo el papel que sobra en los archivos y las bibliotecas y que debe ir á las calderas de las fábricas para hacer con él papelote y nuevo papel luego, deberían ir también los bibliófilos y bibliómanos y echarlos allí y convertirlos en papel.

Después de muertos, ¡claro está! No vivos – esto sería una crueldad, por inútil, repugnante.- Basta con que vayan muertos. Un procedimiento de sepelio mejor que la cremación, sin duda, y que los bibliófilos habrían de agradecer. Y ¿cómo no? ¿Qué destino de ultratumba más noble para un bibliófilo que el de que su cuerpo sirva para hacer papel en que se impriman primorosos libros? Mas antes habría que desollarlos, como á San Bartolomé, para que sus pieles, bien curtidas, sirviesen para encuadernar y forrar los libros.

¡Y lo que valdría para los bibliófilos futuros un libro de un bibliófilo pretérito, escrito por él, conteniendo una elegía al sacrificio de las antiguas bibliotecas, impreso en papel hecho con las entrañas del autor mismo y encuadernado con su piel, curtida con la bilis de un erudito lívido!

Una leve duda, como ligera nubecilla, cruzó por la mente de mi hombre, y fué la duda de si el cuerpo humano serviría ó no para hacer papel; mas bien pronto cayó en la cuenta de que no se trataba precisamente de cuerpo humano, sino de entrañas de bibliófilo.

En esto sintió mi hombre un ruido insistente en el tronco del árbol en que apoyaba su espalda; observó y vió á un gusano que lo estaba royendo. “No sólo a los libros atacan los gusanos – pensó;- ¡también atacan á los árboles! Yo creí que sólo á lo muerto… pero, no, no, el libro no es muerto, y por eso el gusano le ataca. Y el árbol, ¡claro está! El árbol es vivo. Tan vivo, por lo menos, como el libro!… ¿Qué es más vivo, el libro ó el árbol? ¡Otro problema! Todo son problemas, ¡ay!

Diése a pensar en este nuevo problema; pero no acertaba á formulárselo matemáticamente ni en fórmula de máximos y mínimos, de economía, sin duda porque andaba en ello la vida. Y á la vida no ha logrado formularla matemáticamente ni siquiera Letamendi.

“Qué es más vivo – pensaba mi hombre.- ¿el árbol ó el libro? Hay árboles muchas veces centenarios; pero hay libros multicentenarios también. Se reproducen las ediciones de los libros; pero asimismo se reproducen las ediciones de los árboles.

Hubo árboles antes que hubiera libros, y acaso cuando acaben los libros continuarán los árboles. Y tal vez llegue la Humanidad á un grado de cultura tal, que no necesite ya de libros; pero siempre necesitará de árboles, y entonces abonarà los árboles con libros. O como hoy extraemos la hulla y los centenares de preciosos productos que de ella derivan de antiguos bosques enterrados, asi de nuestros libros, cuando ellos sean fósiles, se extraerá de una hulla libresca ¿ quién sabe? Tal vez el licor fatídico que acabe con el linaje humano. ¡Licor de libros fósiles! ¡Esencia de bibliotecas fósiles! ¡Licor de hulla libresca! ¡Qué terrible producto! ¡Qué formidable fósil embriagador!¿Ese habrá de ser el sobrealcohol que acabe con el sobre-hombre! ¡Si antes no se salva ahorcándose de un árbol!…”

Al llegar á este punto sintió mi hombre una gran sed de alcohol y levantándose recogió de sobre la yerba el libro y se encaminó hacia su casa. No había leído ni una línea tan sólo en sus páginas, que permanecieron á oscuras á la sombra del árbol; pero había leído en las verdes hojas de éste, iluminadas por el sol, y viendo á través de ellas el cielo.

(Escrito en El Escorial, donde junto á un hermoso bosque hay un Monasterio con una biblioteca de librotes antiguos, y donde tambiés está la Escuela de Montes con su biblioteca correspondiente.)

Article: “El árbol y el libro” de Miguel de Unamuno a Los Lunes del Imparcial del dia 7 d’abril de 1913, però extret d’un escrit del 22 de març de 1913, recollit en el tom IV de  De esto y aquello.

Read Full Post »