Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘bibliophilia, bibliophilie,’ Category

Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques.Poble Espanyol.

Teníem un  Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, ara no.

            Museu que fa anys teníem a Barcelona, teníem, perquè ara ningú en sap res del mateix, sembla que va anar a parar al Palau de Pedralbes i va compartir lloc amb altres peces museístiques en el que es deia Museu de les Arts Decoratives, inaugurat l’any 1932.

Moltes o totes o unes quantes peces van passar al Museu Zara-Mango, també conegut com “ La Grapadora”.

Però de totes les peces dedicades al món del llibre i les arts gràfiques només en tenen a la vista del públic una quants cartells i quatre capses, molts d’ells grans dissenys, però la resta dels milers de peces de l’antic Museu de les Arts Gràfiques no es veuen per enlloc.

I com a mostra, del llibre on en Ricard Giralt Miracle i na Pilar Vélez parlen del món de les arts gràfiques surten moltes de les coses que el Museu tenia i guardava, milers, algunes molt importants, i una mica d’història d’un lloc que molts trobem a faltar.

La (mal)dita Ciutat de la Literatura per l’UNESCO es mereix alguna cosa més, que representi realment el que Barcelona i Catalunya van significar i signifiquen  en el món editorial.

Què hi havia? On és ara?

Del Diàleg he extret unes quantes línies on es veu molt clar el que hi havia, el que ara no veiem per enlloc, el que tenen guardat ( o no), el que s’ha perdut?, etc. El que voldríem veure, usar i aprendre, com feien abans en l’antic Museu de les Arts Gràfiques.

 Són aquestes:

Ricard Giralt Miracle 1(RGM): “Eren gravats que procedien del museu, i d’altres reproduïts de la col·lecció de Dau al Set que vas dir-me que en Tharrats us n’havia fet regal”.

Pilar Vélez2 (PV):” Sí, en Tharrats n’havia fet donació, fa vint anys. No solament va donar la màquina, la Boston en que es va estampar DAU AL SET, sinó també tota una sèrie de fotogravats que reprodueixen els dibuixos de tots els artistes que hi van participar, en la revista”.

Impressora Boston

PV: “ I en aquest sentit defenso que el Museu de les Arts Gràfiques sigui un dels llocs on encara es pugui trobar això. Quan una casa tanca, tot el material es llença o es malvèn. Nosaltres intentem recollir aquest material, quan realment té un interès, però el segon pas és que m’agradaria poder tenir-lo al servei del ciutadà”.

PV: “… ara tenim un taller-escola amb vista al públic escolar i els monitors són nois que es formen dins el museu, però cada cop se’ns fa més difícil trobar la gent que ho pugui fer. Aquest és un món que s’extingueix. Ningú no ensenya aquestes coses”.

PV: “… estem fent un curs d’iniciació a l’enquadernació i està ple de gent, que ho aprenen no pas per guanyar-se la vida, sinó com a esplai. Els fa gràcia de poder-se enquadernar els seus llibres i d’altra banda aprenen, també, a folrar una capsa, a fer un estoig i una pila d’altres objectes. Les coses que es fan amb les mans i que surts del taller amb un objecte sota el braç són molt agraïdes”.

PV: “L’any 1942 es funda al Poble Espanyol el Museo de Industrias y Artes Populares i el director és en Duran i Sanpere. Al Poble Espanyol, un cop clausurada l’Exposició del 1929, s’hi crea un nucli de conservació i divulgació d’oficis tradicionals. Hi ha brodadores, impressors, vidriers, tallistes de fusta, etc. El museu tenia un lligam directe amb molts d’aquests artesans”.

L’origen del museu actual és la Secció de gravat popular d’aquest museu global, La persona que estava al capdavant era el folklorista Joan Amades3. Bàsicament contenia un fons de boixos, de xilografia popular, adquirit per la Junta del Museus al començament de segle. Ell també es va dedicar a recopilar tot de material. Amb els anys, l’Amades està malalt i es retira abans d’hora i l’any 1968 entra com a conservador d’aquesta secció l’Enric Tormo4, que és una persona procedent del món de la impremta i la tipografia. Això fa que canviï d’orientació: deixa de ser una secció de caire folklorista per ser-ne una de caire més tècnic. Ell du a terme una gran ampliació, a partir dels seus contactes personals amb gent del gremi i els tallers, enriquint-la molt amb maquinària i matrius de tota mena”.

PV: “Nosaltres hem intentat reordenar totes aquestes col·leccions i estudiar-les més a fons amb la publicació dels nostres catàlegs, que són monogràfics. Hi ha més de trenta mil peces i molt heterogènies”.

PV: “De les primeres premses de ferro colat, que funcionen durant el primer quart del segle XIX, en queden poquíssimes. Del primer tipus no n’he vista cap.  Del segon tipus, que surt de seguida i que és la mateixa perfeccionada, n’he vist dues a Catalunya, una a Lleida i una a Barcelona, que ja veurem què passarà”.

Minerva

PV:”… Ara conservem les màquines de principis de segle, perquè algú assenyat les devia recollir. Ara hem de fer el mateix, si no els que vinguin d’aquí a cinquanta anys no trobaran res”.

PV: “A nivell teòric, el contingut del museu el tenim dividit en tres grans grups: un és la infraestructura de la indústria gràfica; el segon grup és el de les peces matrius, és a dir: l’esforç que algú fa pel disseny intel·lectual d’unes peces que, aplicades en una màquina – infraestructura-, donen com a resultat un producte”.

PV: “Per aquest motiu el que mimem més són les col·leccions xilogràfiques, el fons calcogràfic, les pedres de litografia, la tipografia…”

PV: “Eudald Canibell5 …/… . Va crear el que ara anomenem Gòtic Incunable Canibell. Per cert, tant les matrius com els punxons Canibell es conserven al Museu de les Arts Gràfiques. És un material clau en la història de la tipografia catalana”.

RGM: “, al Museu de les Arts Gràfiques, teniu uns 15.000 ex-libris diferents.”

Catàleg Exposició 1991. Museu de les Arts Gràfiques ( Autors: Pilar Vélez amb col·laboració d’Albert Martí.)

RGM:” ¿ D‘aiguaforts en teniu , al museu?

PV: No, la col·lecció d’estampes es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Nosaltres conservem els fons d’estampes populars xilogràfiques. També hi ha el fons de matrius calcogràfiques del segle XVIII al XX. El bloc més notable quant a nombre és el del segle XIX.”.

VÉLEZ, Pilar
Nadales, christmas i felicitacions.Barcelona, Fundació Indústries Gràfiques / Ajuntament de Barcelona, 1992. Col. Estudis del Museu de les Arts Gràfiques – 1.

Crec que no cal dir gaires coses més, teníem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques com calia, amb moltes peces museístiques, algunes històriques, es feien cursos i tallers, seminaris, es feien exposicions i s’editaven llibres i opuscles. Ara, a la Ciutat de la Literatura ( ? ) no tenim res de tot allò, almenys a la vista de tothom, que crec que és on hauria d’estar.

(1)L’any 2017 els fills de Ricard Giralt Miracle, van donar al Museu del Disseny un lot de la obra gràfica del seu pare, 121 peces.

(2) Na Pilar Vélez té escrites moltes coses, però a mi m’agrada, frueixo i aprenc molt amb el llibre: El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Biblioteca de Catalunya, Barcelona,1989. Premi Fundació Güell.

(3)Joan Amades: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Amades_i_Gelats

(4) Enric Tormo i Freixes: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0066525.xml.

(5) Eudald Canibell: https://es.wikipedia.org/wiki/Eudald_Canivell_i_Masbernat

Amb les Notes volia acabar, però mirant una mica, he vist algunes coses que també poden ser interessants i aclaridores. En tres llibres, 2 del85 i 1 de 1997) he trobat més informació.

  1. Passat i present de Barcelona (II). Materials per l’estudi del medi urbà.

FERNÁNDEZ, Magda et al. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1985. Col·lecció Pau Vila, nº 5.

A les pàgines 125-127: Fitxa 71. Nous mitjans de comunicación: diari i arts gràfiques.

…” A Barcelona disposem del Museu del Llibre i les Arts Gràfiques situat al Poble Espanyol de Montjuïc, on podem contemplar una àmplia panorámica de l’evolució tecnològica de les art gràfiques al llarg de diverses èpoques, fins el segle XX. A més a més s’hi fa tecnología a l’origen i l’evolució de l’escriptura, a les més antigues representacions conegudes i als diversos suports que al llarg del temps s’han utilitzat per a l’escriptura.

La visita en aquest Museu pot ser útil, des de diversos punts de vista, ja que les sales contemplen períodes molt dilatats. Amb tot, hi ha força material i maquinàries dels segles XVIII i XIX que permeten de formar-se una idea de les possibilitats d’impressió de l’època. A més de les màquines, és interessant d’observar-hi els motlles xilogràfics, els jocs de cartes tradicionals i el seu procés de tecnologia, bacs d’estampació, etc.

2) Guia dels Museus de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1985. A les pàgines 139-142.

“ Museu del llibre i de les Arts Gràfics.

2.- Serveis que ofereix el Museu.

Biblioteca-hemeroteca d’Arts Gràfiques: realitza edicions i tiratges limitats d’acurada qualitat gràfica.

Cursets i seminaris d’iniciació a l’art gràfic en general i específic ( concepte, estètica i història).

3.- Història del Museu.

L’Edifici ocupa unes cases del Poble español de Montjuïc que són reproducció d’edificis de Cáceres i de Sangüesa. La seva construcción data de l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona d’aquell any.

El de Gravat popular del ‘ Museo de Industrias y Artes Populares’ creat l’any 1942, iniciada per una important col·lecció de fustes adquirides i dipositades al Museu per la ‘Junta de Museos de Barcelona’, xilografies que són guardades a l’Institut Municipal d’Història. En aquests anys el ‘Museo de Industrias y Artes Populares’ fou integrat al ‘Museo Etnológico’ i distingit com a ‘Sección Hispánica’.

Museu Etnològic

L’any 1967 s’amplià el concepte i objectius de la secció del gravat popular convertint-la en ‘Sección del Grabado y Artes Gráficas’. Això féu posible l’aportació constant de material imprès, eines, màquines, gravats, estampes, elements d’escriptura, etc., que portà l’any 1974 el canvi de nom per l’actual, o sia el Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques.

El contingut del Museu gira a l’entorn del  senyal  i del signe i la seva derivació de grafisme, lletra, escriptura i imatge; així com la tecnología que ha inventat l’home per produir-les i també per reproduir-les en forma seriada – art gràfic – . Les col.leccions que al llarg dels anys han anat formant el fons patrimonial del Museu han estat bàsicament aportacions espontànies d’afeccionats i professionals de l’Art Gràfic.

A fi que el Museu tingui un aprofitament orgànic i eficaç és concebut en tres àrees: tecnología, estudi i ensenyament.

La primera área es desglossa en dues: a) exhibició al públic mitjançant una instal.lació que sintetitza la historia i la técnica de l’art gràfic; des de l’escriptura fins a la manipulació del producte imprès; b) experimentació pràctica de composició de textos, gravat, fotomecánica, impressió, estampació i enquadernació.

L’Àrea d’Estudi és integrada per una Grafoteca que inclou el material relacionat amb el signe i la seva creació. Una Tipoteca que és formada per col·leccions de punxons, matrius i utillatge de la fosa de caràcters tipogràfics i per repertoris, mostraris i catàlegs. I finalment per una Iconoteca, que recull material gràfic ( gravats, pedres litogràfiques, planxes calcogràfiques, etc.) en totes les tècniques i èpoques: arxius d’impremtes, etc.

L’Ensenyament consisteix a realizar treballs amb la col.laboració de dissenyadors gràfics i estudiants de les especialitats del museu així com en la celebració de cursets i seminaris de les Arts de le Comunicació. Amb aquesta finalitat i com a complement de les altres instal.lacions de treball, el dia 18 de maig de 1984 s’inaugurà una aula destinada a donar clases a grups, principalment professorat d’iniciació a l’Art Gràfic”.

3) D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, Montserrat Castillo i Pilar Vélez. Ed. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997.Text de P. Vélez a “ D’Ivori: bibliofília i exlibrisme”, p. 161-162.

“… l’editor (Ramon Miquel y Planas) creà una col·lecció en castellà, la ‘Pequeña Colección del Bibliófilo’, publicada al llarg dels anys vint a la seva llibreria de Madrid, coneguda com la Librería de los Bibliófilos Españoles. De format petit, un reduït dotzé, la característica principal d’aquests llibres és la profusa il·lustració i la cura de tots els seus components: tipografia, paper, cobertes, etc. 1

     (1) Algunes matrius de les cobertes d’aquests llibres es conserven al Museu de les Arts Gràfiques de Barcelona.

Malgrat tot, si esteu interessats, tenim repartits per Catalunya grans i petits museus dedicats a les arts gràfiques i al llibre, a part del mini “Museu del Llibre” de la Biblioteca de Catalunya, amb llibres donats per en Frederic Marès per fer un Museu, però no està com ell el volia, imagino que més que res per motiu d’espai i si voleu el podeu visitar.

Però altres museus són aquests:

Museu Molí Paperer de Capellades.

Museu Alzamora Grup a Sant Joan les Fonts.

Museu del Disseny de Barcelona.

Museu Gràfiques Montserrat a Figueres.

Museu Novoprint a Sant Andreu de la Barca.

Museu-Biblioteca Castell de Peralada.

Sala temàtica d’Arts Gràfiques a Lleida.

I en el Monastir del Puig a València també hi un Museu de la Impremta i de les Arts Gràfiques, crec que amb algunes peces deixades pel que era abans el Museu de les Arts Gràfiques que aquí teníem.

També hi ha llocs que no són museus, però si hi podeu fer una visita no us penadireu, com algunes biblioteques:

La Biblioteca Pública Arús  

La Biblioteca de Catalunya, amb una possible visita al Museu del Llibre Frederic Marès, a internet en 12 idiomes, en català no. Amb el títol: “Museo del Libro Frederic Marès, Biblioteca de Cataluña” (sic).

La Biblioteca de l’Ateneu de Barcelona 

La Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú.

Sortosament podria estar tot el dia posant biblioteques i altres museus, però, de moment, ja està bé.

I potser hi ha més museus sobre paper, llibres i arts gràfiques que no coneixo, agrairia molt que si en coneixeu algun m’ho feu saber, per afegir-lo al llistat que tinc de museus d’arts gràfiques i paper de tot el món.

Crec que aquest escrit  m’ha sortit una mica llarg i alguna cosa surt més d’una vegada, no tornarà a passar.

Mentrestant seguiré  posant cada dia a Twitter, que és vergonyós que una ciutat com Barcelona no tingui un Museu, com cal,  sobre el Llibre i les Arts Gràfiques.

Read Full Post »

“ La bibliofília moderna no és un luxe gratuït ni un negoci que viu l’esnobisme de les classes adinerades, com creu alguna gent suspicaç. La seva justificació deriva del primor en l’execució material que es persegueix i del tot espiritual que denota el saber apreciar els detalls de perfecció, de bon gust i de sensibilitat. La màquina ha envaït totes les activitats de producció; el meravellós instrument que són les mans de l’home va perdent la seva aptitud creadora per falta d’ús i la nostra civilització sembla que acabarà per destinar les mans al simple menester d’anar prement botons que ens donaran tots els treballs fets. Fets, sí, però sense aquesta perfecció entranyable i plena de sentit de les coses fetes a mà.

Francesos i anglesos són els que han anat més lluny en el cultiu d’aquest art relativament modern. Al nostre país van ser Ramon Miquel i Planas i Gustavo Gili els capdavanters, durant una ja llunyana època, d’aquest tipus d’edicions primoroses. La seva activitat ens ha deixat obres modèliques. En un sentit més luxós, més potser dins la influència francesa, els llibres de La Cometa que va editar Gustavo Gili han passat a ser els clàssics de la bibliofília autòctona. Posteriorment, i com a resultat d’unes condicions econòmiques excepcionals, es va originar una proliferació desmesurada de l’alta bibliofília. Una sòlida preparació hauria pogut donar òptims resultats aprofitant l’esnobisme i altres raons extra-artístiques. Però la improvisació la majoria de vegades i l’afany de lucre per sobre de consideracions de més força han conduït a una crisi inevitable al compàs de la desaparició d’aquell estat excepcional. Per sobre de tot, la bibliofília té una raó d’existir, i a l’estudi de les seves condicions essencials volem destinar aquestes línies. D’haver-se fet amb anterioritat, la crisi actual potser no seria tan profunda o no s’hagués produït, almenys, una sortida d’òrbita tan exagerada d’una activitat que, donada la densitat espiritual del país, no pot tenir lògicament el volum que va aconseguir”.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp. 166-167.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“La bibliofilia contemporánea reúne distintos caracterismos. Sus preferencias no se limitan a venerar las reliquias del pasado. El presente ofrece valores equivalentes que reflejan, a través del arte y de la ciencia, su vitalidad. Se aprecia ante todo la belleza de la impresión y la calidad del papel que hace agradable la lectura.

Sus deseos estéticos se decantan por el libro de rango y distinción llevado a cabo, en las ediciones sublimadas, con el concurso de los mejores artistas de las artes gráficas y de los pintores y grabadores que saben comprender el libro y, siguiendo la tradición, dominan la técnica de su especialidad ilustrativa, pero añadiendo a las disciplinas propias de cada una de sus modalidades el sentido de lo estético y una clara visión personal que consigue ceñir a su voluntad, libre de trabas, una escrupulosa rectitud.

Esta iniciativa deriva, con crecientes exigencias, de finales del siglo pasado, cuando los nuevos amantes del libro de París se pusieron de acuerdo exigiendo la renovación del libro, tanto en lo que afecta a la ilustración como a las enormes posibilidades del arte de encuadernar, que se apuntaban maravillosas y originales a partir de 1900, como más adelante veremos.

Desligados los adeptos de cada país de la noble pasión por el libro antiguo en aras del libro moderno, no se excluyen sistemáticamente semejantes objetivos, sino que, con frecuencia, se da una prudente simultaneidad.

Las sociedades de bibliófilos de Europa y de América han fomentado en nuestro siglo, con altas finalidades, la afición al libro de arte moderno. Afición que no es menos substancial que la que atrae el encanto del libro antiguo, que sigue siendo insoslayable paradigma de toda innovación.

Nada tiene que ver este afán y esta compatibilidad con la seudobibliofilia de la especulación y del esnobismo, de la que tanto se habló en el mercado francés después de 1914.

Aparte la valiosa aportación y eficaces auspicios de expertos editores especializados en el libro y el arte vinculado con las letras, el bibliófilo interviene con sus iniciativas, en privado o colectivamente, al logro artístico del libro actual – sea clásico o contemporáneo su contenido – a través de las mencionadas asociaciones de evidente sentido ecléctico instituidas con este fin.

La Asociación de Bibliófilos de Barcelona es un bello ejemplo.

Además de las publicaciones, no muy numerosas, de libros inéditos o de rara publicidad, exalta las bellezas de la literatura clásica y moderna conjugando la extensa gama de posibilidades que el arte ofrece en nuestro país. En los ágapes reglamentarios exponen sus asociados particularidades bibliofílicas del mayor interés. En exposiciones de carácter público dan a conocer su actividad eminentemente cultural”.

La bibliofilia, la encuadernación y el grabador de pequeños hierros”. D’Emilio Brugalla, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona; Tercera época, núm. 784; Vol. XLIII, núm. 10; pp.4-5.

 

 

Read Full Post »

“Si bé el gravat pot tenir una finalitat tan independent com una pintura i una escultura – en aquest cas pren el nom d’estampa -, és innegable que l’art del gravat va néixer en funció del llibre i està encara en bona part lligat a ell. La il·lustració bibliogràfica es va originar amb la miniatura, va evolucionar per motius d’ordre econòmic, es va usar el gravat en fusta i la talla dolça i ha acabat en els moderns sistemes de reproducció mecànica que tenen per origen la fotografia. El que va ser en una època procediment corrent a falta d’un altre més ràpid i econòmic, ha donat naixement a un tipus d’edicions que consideren el llibre no només com un mitjà transmissor d’idees, com un aparell utilitari, sinó com una veritable obra d’art. Actualment, en dir bibliofília no s’indica només amor i afició al llibre, com es desprèn de l’etimologia estricta del vocable, sinó amor a un cert tipus de llibre. Un llibre per bibliòfil vol dir així mateix alguna cosa específica.

La diferenciació entre el llibre corrent i el de bibliòfil ha estat el fruit de la industrialització i de la prodigiosa quantitat de paper imprès que caracteritza a la civilització moderna. La producció massiva ha estat com sempre contrària a la qualitat. Als antics impressors que van crear tantes meravelles, no els guiava tan sols una intenció explícita de fer un llibre d’un tipus diferent, sinó que l’imperatiu de bellesa actuava en ells naturalment. El llibre era ja de per si alguna cosa estranya i car i l’impressor no practicava una indústria sinó un bell ofici”.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación” de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp.165-166.

 

χφ          χφ        χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Tractatus pulcherrimus de amore librorum’, Richard de Bury (1344)

“Del mismo modo que las piedras hablan en secreto, hablan también tácitamente los sillares del libro: el papiro, el pergamino, el papel, la escritura, los caracteres movibles, los grabados y la encuadernación.

Así lo entiende el sentimiento de la bibliofilia, el fervor del bibliófilo: doctorado que no se obtiene en las aulas, pero cuyo título gratuito distingue a quien, afecto a las letras humanas y amante de la lectura, respeta, con juicio sereno, la prioridad de los manuscritos antiguos, la belleza de los incunables, la incógnita del libro grande o pequeño. Ánfora espiritual que revela el progreso histórico de la mente humana.

El amor al libro tiene rancio abolengo. Su vehemencia evoca al obispo de Durham, Ricardo de Bury, autor del manuscrito redactado en latín a principios del siglo XIV titulado ‘Philobiblion’, con el subtítulo ‘Tractatus pulcherrimus de amore librorum’, traducido a las principales lenguas habladas de Europa.

El afán de poseer en propiedad el difícil ejemplar es acariciada ambición, no siempre asequible. Dedicándose a una especialidad, o sin previas limitaciones, el bibliófilo y el coleccionista andan en su busca, recorriendo los catálogos de los libreros anticuarios de uno y otro país, frecuentando sus sedes y asistiendo a sus reuniones bibliofílicas. Los hallazgos le emocionan y acrecientan pacientemente su colección, que nunca se da por terminada. La venerable antigüedad de ciertos libros, su procedencia, la significación de los grabados, la fecha y lugar de su impresión, son objeto de sutiles averiguaciones. Una sensibilidad estética y un singular aprecio inducen a lavar y encolar los pliegos, si es preciso; a reparar sus roturas; a restaurar los quebrantos de las encuadernaciones de época, que ante todo se respetan, y, finalmente, a vestir con propiedad la penosa desnudez del libro infortunado con el buen deseo de que pueda llegar, sin desdoro, a la más lejana posteridad. El coleccionista de libros raros y curiosos no se improvisa”.

La bibliofilia, la encuadernación y el grabador de pequeños hierros”. D’Emilio Brugalla, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona; Tercera época, núm. 784; Vol. XLIII, núm. 10; pp.3-4.

Digitalitzat a: http://www.artesdellibro.mx/la-bibliofilia-la-encuadernacion-y-el-grabador-de-pequenos-hierros-emili-brugalla.php

 

 

Read Full Post »

“ Cal parlar aquí de la importància que tingueren durant l’Imperi les biblioteques públiques. La primera la va fundar a Roma el poeta i historiador Gai Asini Pol·lió, entre el 39 i el 28 aC, amb diners obtinguts a la campanya de Dalmàcia, i comptava fins i tot amb una galeria d’art adossada. L’emperador August n’obrí d’altres, decorades amb pintures i escultures d’escriptors, emperadors i divinitats, i la fundada per Trajà va ser l’única que va intentar rivalitzar amb les veïnes gregues de Pèrgam i Alexandria. La construcció d’aquests edificis públics formava part de la propaganda política al servei de l’Emperador. Fins i tot les termes en tenien una, amb la intenció d’entretenir els banyistes en el seu temps d’oci; observem, per tant, una certa dessacralització del llibre-objecte convertit en element d’entreteniment. Seguint una idea de Juli Cèsar, les biblioteques es dividien en dues seccions principals, una pels textos grecs i una pels llatins. Els rotlles de papir o volumina es guardaven verticalment en contenidors amb tapa i corretja ( capsa), o en compartiments o nidi a les parets. Els prestatges i armaris ( armaria) s’introduïren quan els còdexs es convertiren en el suport predominant. Tot i la cada vegada més gran inversió de l’Imperi en biblioteques públiques, les col·leccions privades encara es consideraven més riques i eren preferides pels estudiosos.

Biblioteca Ulpia a Roma.

Les biblioteques eren edificis ben organitzats amb treballadors especialitzats, majoritàriament esclaus ( servici publici) i lliberts ( liberti). Més endavant els càrrecs principals van ser ocupats per ciutadans lliures. El procurator bibliothecae o director s’encarregava de l’administració, noves adquisicions i supervisió dels treballadors; els bibliothece eren les persones encarregades de copiar els manuscrits, catalogació, etiquetatge i ordenació de les prestatgeries. Finalment els vilici eren responsables de les tasques de manteniment de l’edifici i la neteja. Els lectors podien obtenir còpies dels textos o demanar-los en préstec sota dipòsit.

El Còdex. Bibliòfils a l’Imperi Romà, Carla Busquets, Blind Books, Barcelona, 2014. Desplegable ( 42×30 cms.).

Desplegable del còdex.

χφ            χφ          χφ          χφ          χφ            χφ          χφ

 

Mattheus Platearius, Circa instans. 1st quarter of the 14th century.

“ Las librerías de viejo democratizan el libro. En primer lugar porque lo vuelven asequible prácticamente a todos los bolsillos y, en segundo lugar, porque hacen convivir en un solo espacio las materias más diversas, ciudadanas que son de una misma sociedad. La encuadernación, el tamaño y el grueso determinaban la pertenencia o no a la mesa correspondiente. No recuerdo haberme topado con un libro de pasta dura en la mesa de los más baratos. Esto me daba igual, puesto que la apariencia del libro aún no formaba parte de mi proceso de selección. No era mi única ignorancia. Pero aclaro que en aquellos tiempos ese tipo de ignorancia era uno de los mayores deleites en la busca de libros”.

Federico Patán: “Libros de viejo, libros usados”. Rvta. De laUniv. de México.Digitalitzat a: https://www.revistadelauniversidad.mx/download/229c2c0f-be4d-4a2d-9a99-a4e8cbbeee33?filename=libros-de-viejo-libros-usados

(2 Imatges de l’article.)

 

Read Full Post »

Biblioamor: dos llocs a Gramho i a Instagram, relacionats amb biblioteques i bibliotecaris.

1.- #biblioAmor: https://gramho.com/explore-hashtag/biblioamor ( 390 posts- articles)

2.- biblioamor: https://www.instagram.com/biblioamor/ (33 imatges)

 

Bibliobatea: vlok de la Biblioteca del IES A. Basella a Vilanova de Arousa (Pontevedra).

https://bibliobasella.wordpress.com/bibliobatea-blogblog/

 

Bibliocentenaria: hashtag a Twitter ( @bibliocentenaria) i post de fotos i videos a Instagram.

https://www.picuki.com/tag/bibliocentenaria

 

BiblioChallenge: repte de lectura per a nois i noies de Secundària, a la Biblioteca Sant Bartomeu d’Alpicat.

 

Biblioconect@rte: La Coordinación Municipal de Bibliotecas Públicas de Soledad, invita a la població en general, a visitar les xarxes socials de la dependència per recolzar als pares de família en la formació escolar dels seus fills durant la emergència sanitària provocada per el coronavirus COVID-19. I posant el programa Biblio-conect@rte a disposició dels pares , amb videotutorials per enfortir el recolzament escolar.

http://lavozdesanluis.com.mx/en-sgs-se-implementa-el-programa-biblio-conectrte/

 

BiblioCrea: la Biblioteca Municipal de Gelves organitza diferents tallers.

 

BiblioCromo: activitat familiar d’animació a la lectura adreçada a pares i petits lectors (de P3 a P5). A la Biblioteca Sant Bartomeu d’Alpicat.

 

Bibliodoc (2): companyia experta en gestió de la documentació i la informació, així com en la selecció i contractació de personal especialitzat.http://www.bibliodoc.com/es/des-997-inicio . Més informació a: http://www.bibliodoc.com/es/des-1020-la-empresa

Biblioexperts: Racó dels Biblioexperts: “ A l’Escola Suris de Cornellà de Llobregat hem iniciat aquest curs 2019-2020 l’espai dels biblioexperts, un espai de recomanacions de lectures obert a tota l’escola.

 

BiblioFestival: organitzat per la Biblioteca Municipal de Burgos. Creació d’un petit BiblioFestival recordant les cançons que van marcar els estius passats. https://www.contupermiso.es/agenda/burgos/bibliofestival-canciones-de-tus-veranos/

 

Bibliografófilo: en el pròleg de La pasión por los libros, Julián Martín Abad, a la pàgina 21, parla dels bibliofilògrafs, i creu que fins hi tot podria utilitzar la paraula bibliografófilo, referint-se a aquells bibliòfils que donen a conèixer els llibres que tenen i les seves característiques.

 

 

BiblioLectures: col·laboració de la Biblioteca de Sant Bartomeu d’Alpicat amb tres residències de la tercera edat i es desplaça a cadascuna d’elles setmanalment per llegir relats i fragments als residents. http://participa.alpicat.cat/index_web.php?ap=czo3OiJhcGFydGF0Ijs=&id=08419be897405321542838d77f855226&idw=czoyOiIyNSI7&idi=czozOiJjYXQiOw==

 

Bibliolifestyle: Un interessant butlletí per a persones que no poden viure la vida sense llibres ( en anglès).

 

Bibliològica ( editorial): es dedica preferenment a l’edició de llibres. DBCA de Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2004.(p.347).

 

Biblio-mail: servei ofert per el Consejo Profesional de Ciencias Económicas de Buenos Aires, que consisteix en enviar al correu electrònic dels matriculats les novetats bibliogràfiques, títols nous, que es vagin incorporant al fons documental.

 

BiblioMaletes: activitat d’animació a la lectura i dinamització del fons de la biblioteca. Hi ha 15 maletes “viatjant”, 10 de les quals són maletes-sorpresa i la resta maletes temàtiques (alimentació, amistat, intercultural, por i valors). A la Biblioteca Sant Bartomeu d’Alpicat.

 

Bibliomanualidades: activitats relacionades amb els llibres que fan a la Biblioteca Eulalia Lucas Alférez a Unión de San Antonio, Jalisco.

 

BiblioMédica: editorial a Montevideo (Uruguay).

 

Biblionadal: concurs de manualitats BiblioNadal Fet a Mà. A la Biblioteca Sant Bartomeu de l’Alpicat.

 

 

BiblioPelícula: lloc per veure pel·lícules on line. Biblioteca de pel·lícules.

 

Bibliopregunta: un qüestionari per posar a prova els teus coneixements sobre llibres, organitzat a la Biblioteca Antoni Pladevall i Font de Taradell.

 

BiblioPunt: concurs de punts de llibre, a la Biblioteca Sant Bartomeu d’Alpicat.

 

Biblio-Rosco: mena de joc com el Pasapalabra de la tele, organitzat per la BibliotecaComplutense ( En línea) ( Madrid) https://twitter.com/bcomplutense

Per jugar: https://es.educaplay.com/recursos-educativos/5886790-biblio_rosco.html

 

Bibliosmaresme: @BibliosMaresme és el perfil a Twitter de les Biblioteques del Maresme.

Bibliosoños: vlok de la Biblioteca e Equipo Dinamizacion Lingua Galega del CEIP de Celeiro ( Lugo).

 

Bibliotecarios ( Recursos): una de les categories del vlok argentí Soy Bibliotecario de Rodrigo Lastreto.

 

BiblioTram: una nova activitat de promoció de la lectura anomenada BiblioTram adreçada a nens i nenes de Primària, organitzat a la Biblioteca Sant Bartomeu d’Alpicat.

 

Biblio-Virtual: noves tecnoligies de la informació que ens inviten a comptar amb més recursos de coneixement i aprenentatge. En el vlok de la Fundación Premio Nacional de Epilepsia ( Colombia).

 

Biblio-visual: biblioteca visual dissenyada per l’estudi de Dissseny d’Interiors de Leydi Angarita Bautista (Beverly HillsUSA). https://www.youtube.com/user/FLAKITALINDA24/featured i  https://www.youtube.com/watch?v=EnGWw30xjGs

 

 

Read Full Post »

“ El món del col·leccionisme abraça tot tipus d’objectes dispars. Els polítics romans van col·leccionar antiguitats gregues (fins i tot falses). Els catàlegs de cases de subhastes dels temps moderns exposen de tot, des de pintures d’artistes famosos a tot el món fins a mitjons que van pertànyer alguna vegada al duc de Windsor. Mercats de puces desbordats  d’ entusiastes a la caça de targetes telefòniques, objectes maçònics, targetes postals, calcomanies, claus, ampolles de Coca-Cola, navalles d’afaitar, diplomes, ampolles miniatures de licors, paquets de sucre. I així sense parar.

Es obvi que aquests tipus de col·leccions són com una mania. Col·leccionar llibres vells, d’altra banda, és una cerca totalment defensable, ja que els cobejats objectes són obres rares i costoses del segle XV o primeres edicions del segle XX. A més, hi ha un gènere en l’edició coneguda com “llibres sobre llibres”, que, en efecte, és una altra manera de col·leccionar llibres: compilar-los, comparar-los i donar-los sentit.

Al segle XIX, els experts més prominents en el gènere de llibres sobre llibres eren francesos: un pensa, per exemple, en el bibliòfil Charles Nodier, que era el director d’una sucursal de la biblioteca nacional de França, que va influir molt sobre alguns dels escriptors més notables del seu temps. Malgrat això, des del segle  XX, el gènere de llibres sobre llibres va florir en major en mesura en països de parla anglesa. Per suposat, molts llibres parlats d’altres llibres, com passa amb  històries de la literatura, però el gènere general de llibres sobre llibres maneja la història i la col·lecció de llibres.

Charles Nodier

¿Per què tot aquest interès en col·leccionar llibres, en una època en què tot sembla indicar que els mitjans de comunicació mostren una impaciència insaciable per citar a qualsevol que argumenti que el llibre imprès va de sortida, pròxim a ser desplaçat completament per llibres electrònics? Una resposta és: perquè tan aviat com un objecte comença a desaparèixer del mercat, la gent comença a col·leccionar els exemples supervivents.

Malgrat tot, això no pot ser tota l’explicació, ja que les col·leccions de llibres han millorat molt abans que arribessin als lectors electrònics i la gent va començar a pronosticar la desaparició de la paraula impresa. Potser la resposta només és que, davant del pronòstic de la extinció del llibre imprès- encara que sigui un pronòstic absurdament apocalíptic – , hem experimentat un nou despertar, un renaixement del nostre amor per aquest objecte que existeix des de molt abans que la impremta . El tremolor que corre per la nostra columna vertebral només de pensar que els llibres poguessin desaparèixer algun dia, això és el que ens impulsa a escriure sobre ells, a obsessionar-nos amb ells, a col·leccionar-los. Ells estaven aquí molt abans que vostè o jo; tant de bo visquin més que tots nosaltres¡

Parts de l’article: “Llibres sobre llibres”, Umberto Eco, L’Espresso, 2013.

Títol original:”Libri che parlano di libri” ( https://espresso.repubblica.it/opinioni/la-bustina-di-minerva/2013/04/18/news/libri-che-parlano-di-libri-1.53279  ).

 

Livraria Simao ( Lisboa), la més petita del món.

“Esto no sucede en las librerías españolas, por ejemplo, que suelen ser espacios habitables que se abarcan de una ojeada ( hablo aún desde la provincia). Hay pocos libros, tal vez, pocos en comparación con los que guardan estos monstruos, pero son los suficientes. No hacen falta más. Pocos se hacen más raros, más especiales, y hacen más raro o más especial al que los mira. Uno contempla y repasa sus estanterías como contempla y repasa la propia biblioteca, atento al mínimo cambio, curioso ante las novedades, irritado si algún libro que esperábamos hallar ha desaparecido. Cada libro ha encontrado o va encontrando su lugar: dialogan entre ellos y con los clientes, lucen o deslucen, vienen y se van, pero en cada momento percibe uno su presencia, el espacio que ocupan; y ese espacio es mensurable porque la librería lo es. Puede albergar a un hombre, a dos, a quince. No a esas multitudes anónimas que serpean por las salas de la Blackwell’s de Oxford con cara de pocos amigos. Uno en esas multitudes se pierde, y ocurre que los  libros que busca también”.

 Jordi Doce, a “Carta de Inglaterra: Librerías y grandes superficies”. ”. Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 582, 1998.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra/cuadernos-hispanoamericanos–233/

Llibreria Blackwell’s a Oxford

 

 

Read Full Post »

Llibreria Canuda ( tancada)

“ Vendre llibres de vell i antics per Internet pot semblar una mica surrealista, o com a mínim estrany. Però la veritat és que de seguida ha estat acceptat i vist amb bons ulls pels llibreters que s’hi dediquen. Cap d’ells considera que actualmente sigui el seu principal canal de venda, pero sí que és molt bon complement a la botiga i el catàleg. De fet, el que es fa a Internet és penjar-hi una versió més o menys àmplia dels catàlegs tradicionals que s’envien [ cada dia menys] en suport paper als clients o de bona part del fons de la llibreria. Ramon Gómez diu que la llibreria Canuda [ ara tancada] té entrats a Internet uns 15.000 títols, amb preus a partir de sis euros. “ Nosaltres fem dos catàlegs a l’any, amb uns 2.000 o 2.500 llibres de tota mena de temes que enviem als nostres clients tant de Catalunya com de l’Estat espanyol. El que no es ven per catàleg, llavors ho posem a Internet”. Ells, com tants altres, no han volgut renunciar al catàleg en versió paper perquè saben que hi ha clients – sobretot gent gran – que no utilitza Internet.

Xavier Lloveras calcula que en el seu cas les vendes per Internet representen aproximadament un 30% sobre el total. “ A mi, concretament, l’ús d’Internet m’ha anat molt i molt bé, ja que he pogut accedir a clients que d’altra manera no hauria trobat”. Sobretot ha permès acostar el llibre de vell als col·leccionistes més joves. “ Gràcies a Internet molts bibliòfils han trobat en un segon el llibre que feia més de deu anys que buscaven. És una manera màgica d’accedir en un moment a bases de llibreries que tenen milions de llibres a la venda. com és el cas d’Iberlibro [ ara Abebooks] a España i América Llatina o d’Abebooks arreu del món. Això sí que és una cosa que ha revolucionat el món del llibre antic”, opina Lloveras.

La comoditat de pagar mitjançant una transferència i de poder rebre el llibre per missatger o per correu en el termini d’una semana com a màxim, són avantatges a favor de la compre per Internet. Ara bé, també és cert que a la xarxa han entrat pseudollibreters de vell i això ha fet un flac favor al sector. Per això els professionals recomanen que el client primer s’assseguri de la solvència i la seriositat d’aquell comerç. Entre altres coses, perquè sàpiga on ha de reclamar si el llibre que li envien no està en les condicions que li descrivien a la fitxa d’Internet o que li havia dit el venedor. “ En aquest sentit, al llibreter li pertoca ser molt curós amb la informació que dóna al client per contrarestar la desconfiança que pugui oferir una compra que es fa a distància, sense veure l’estat en qué es trova el llibre”, explica Costa.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p. 15-16.

(Em sembla interessant fer saber que a més a més d’Iberlibro també tenim  Uniliber, fet aquí, i on hi ha menys llibreters, però amb preus, en molts casos, una mica millors).

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“En el terreno de los libros, que es el que nos importa, hace tiempo que los menudistas han debido buscar refugio en la librería de viejo y la venta de ocasión, porque incluso la liquidación de fondos editoriales suele correr a cuenta de los grandes almacenes. Quedan algunas modestas librerías de nuevo en Londres y algunas ciudades del norte, pero son pocas, meras resistentes, mínimas capillas que reciben a una minoría cada vez más consciente de serlo”.

Jordi Doce, a “Carta de Inglaterra: Librerías y grandes superficies”. Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 582, 1998.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra/cuadernos-hispanoamericanos–233/

 

Read Full Post »

“ De compradors de llibres de vell i antics no és que n’hi hagi menys, en aquest moment, pensen alguns llibreters, sinó que s’han diversificat i s’han dispersat geogràficament. En això ha tingut molt a veure-hi Internet. Roser Trepat i Eva Esteve van obrir la llibreria El Genet Blau a Lleida fa cinc anys. Aprofitant un canvi de feina i una afició comuna van decidir ficar-se en aquest món. L’Eva opina que simplement es tracta d’un canvi en el mercat. “ Els grans col·leccionistes potser s’han acabat, però surt més gent aficionada i disposada a comprar un llibre d’aquests”. Ramon Gómez considera que els particulars que utilitzen Internet són més buscadors que no pas compradors. També és veritat, però, que la compra a través de la xarxa és diferent. “ A la botiga et pots trobar un comprador més impulsiu que se’t pot quedar 50 o 60 llibres. En canvi, per Internet es fan comandes d’un llibre o dos com a màxim”. Roser Trepat afegeix que per Internet no es venen llibres de bibliòfil de gaire valor: “ més aviat són llibres de segona mà, per a col·leccionistes o estudiosos que compren un llibre com a objecte de lectura o consulta, però que no té una gran importància com a objecte”.

En qualsevol cas, no hi ha cap llibreter que menyspreï els avantatges de la venda telemàtica. Sobretot per dues raons. Una, perquè tant els llibreters petits com els llibreters grans tenen les mateixes possibilitats de mercat. I dues, perquè l’accés a més clients i de zones més llunyanes s’ha multiplicat infinitament. “ Si vols viure de la llibreria has de crear estratègies per abastar un mercat tan ampli com es pugui. Si jo només vengués a Osona, si fa 14 anys que vaig obrir, en faria 2 que hauria tancat”, diu Josep Costa, que en aquest moment ven a clients de tot l’estat espanyol.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de novembre del 2005, p. 15.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ            χφ

 

 Rafael Martí de Viciana,Libro quarto de la Cronica..

“ 1.ª Son de primera rareza aquellos libros que se sabe de fijo ó se sospecha que han sido impresos, y sin embargo no se tiene noticia de qué exista ejemplar alguno de ellos, como sucede con la Biblia lemosina, del hermano de San Vicente Ferrer; el tomo primero del Viciana, y el Buscapié de Cervantes.

2.ª Entran en segundo lugar aquellos otros de que no se sabe exista más que uno ó pocos ejemplares, como Les òbres y tròves de Mosen Fenollar; La Turiana, de Timoneda; el Tirant lo Blanc, impreso en Valencia ( para mi todavía es más rara la edición de Barcelona, que nunca he visto, y la traducción castellana de que solo conozco un ejemplar en Lóndres); la primera edición de la Crónica del Cid; la Rosa de romances, de Timoneda, y todos aquellos á los cuales llamo yo rarísimos ó excesivamente raros en el presente Catálogo.

La Turiana de Timoneda

3.ª Vienen en tercer grado los libros de que solo mui de tarde en tarde aparece algún ejemplar de venta, ó que son mui pocos los aficionados que los poseen. Pertenecen á esta clase la mayor parte de los Cancioneros y Romanceros, los libros de Caballerías, muchos de los que tratan de Música, Caza, Juegos y Refranes, todas las Comedias en letra gótica, los Romances impresos en la misma letra y en pocas hojas, por lo difícil que ha sido su conservación, y las colecciones completas de Teatro de Lope, Tirso de Molina, Guillem de Castro, los Poetas valencianos, ó la Colección antigua de Comedias en cuarenta y ocho volúmenes. Respecto á estas obras y á las demás que se hallan en igual categoría, y pertenecen á otros ramos, he tenido cuidado de advertir en el presente Catálogo que son mui raras.

4.ª En cuarto grado de rareza deben contarse, porque efectivamente no se halla con facilidad ocasión de adquirirlas, casi todas las ediciones de nuestros Poetas, Novelistas y Autores dramáticos posteriores á 1560  y anteriores á 1610. Sirva esta regla para todas las que se encuentran en el presente Catálogo, pertenecientes á este género, y en las cuales he omitido la calificación de raro por no repetir tan á menudo este adjetivo.

5.ª Se reputan como escasos los libros cuyas ediciones, aunque más recientes, ó se han tirado en corto número ó se hallan del todo agotadas, y por consiguiente suelen encontrarse por casualidad. A esta clase pertenecen los que habiéndose impreso en tiempos modernos, han sido destruidos en su mayor parte por alguna circunstancia fortuita, como sucede con las Obras de Gil Vicente, impresas en Hamburgo.

6.ª Tienen un valor ocho ó diez vezes mayor comparativamente los ejemplares impresos en vitela ó pergamino, y de un doble por lo ménos sobre dicho valor los de gran papel.

7.ª En todas estas clases, también respectivamente, gozan de mayor aprecio bibliográfico los libros en lemosin y vascuence, ó los escritos en algunos de los dialectos de América.

 

Vicente Salvá y Pérez, Prólogo del  “Catálogo de la Biblioteca Salvá”, tomo I, XII-XIV.

Auto de la barca del Infierno (1516) de Gil Vicente

 

Read Full Post »

Biblioactivacovid: una solució per a cada problema.“La crisi de la COVID19 ha fet que els centres educatius hagin de buscar noves maneres de connectar amb els alumnes per promoure els aprenentatges”. Organitzat per Biblioteques escolars de Catalunya.

Més informació a: https://projectes.xtec.cat/bescat/biblioactivacovid-2/

Bibliochat: servei de referència en línia de la biblioteca, a través del qual es poden realitzar consultes d’informació especialitzades. Biblioteca de la Universidad de Lima. Més informació a: https://libguides.ulima.edu.pe/Bibliochat

Biblio-Flix: plataforma de la Xarxa de Biblioteques Municipals de Santa Pola ( Alacant ) per a que els seus usuaris puguin veure programes i sèries de televisió com si estiguessin veient la programació de NETFLIX , però sense pagar.  Més informació a : https://biblioteques.wordpress.com/2017/04/18/biblio-flix-santa-pola/

Biblio-Gamers:és una iniciativa d’alguns promotors del Parque Biblioteca León de Greiff de La Ladera, que pertany al Sistema de Bibliotecas Públicas de Medellín, que, des de principis de l’any 2018 fomenta la lectura mitjançant videojocs per a nens, joves i adults. https://www.mascomunicacion.org/post/2019/07/16/biblio-gamers-reescribiendo-los-videojuegos-para-crear-nuevos-h%C3%ADbridos-narrativos

Bibliografema: paraula vista en el vlok de l’editorial xilena anomenat Intemperie.cl . Més informació a:   https://www.yumpu.com/es/document/view/37401918/bibliografemas-intemperie , però sense definició clara. Podrien ser llibres o revistes dedicades als Grafemes.

Grafema: https://ca.wikipedia.org/wiki/Grafema

Bibliogràfic (2) : Document bibliogràfic: document escrit en suport bibliogràfic, com els llibres, tesis,informes, publicacions periòdiques, etc. També es diu Peça bibliogràfica. Definició en el llibre Diccionario de bibliología y ciencias afines, José Martínez de Sousa, Eds. Trea, Gijón, 2004.

Bibliològic (2): Document bibliològic: suport de qualsevol naturalesa que amaga un missatge mitjançant signes d’escriptura o icònics, dirigit a un receptor, susceptible de ser reproduït en un determinat nombre d’exemplars gràcies a la intervenció d’un sistema d’edició i de ser publicat i distribuït gràcies a les diverses tecnologies de la distribució. Definició en el llibre Diccionario de bibliología y ciencias afines, José Martínez de Sousa, Eds. Trea, Gijón, 2004.

Biblionave: en el vlok del Centro Social y Cultural La Nave ( Málaga), tenen una part dedicada als llibres i la lectura..

Bibliotca: nom de la Bibliotca Muncipal d’Aldaia País Valencià) https://www.bibliotecaspublicas.es/aldaia  )

BibliotecaUca: vlok de la Biblioteca de Cádiz.

https://biblioteca.uca.es/?s=bibliotecauca&search_context=local&items_per_page=10

[b]iblioteques: nom del vlok de la Xarxa de Biblioteques Municipals de Santa Pola ( Alacant).

Biblio-Trivia # 4: per promoure la lectura, la cultura, la recreació i la difusió de la informació. Organitzat per la Biblioteca Pública de Cartago ( Costa Rica ).

Bibliotuya (La): una manera d’implicar els alumnes en la gestió de la biblioteca escolar. També usa la paraula Biblioteva. Vist en el vlok La invitació a la lectura de Jaume Centelles .

L’article de Centelles en el número 4 de la revista Mi Biblioteca de la Fundación Alonso Quijano de Málaga.  revista molt interessant.

Article digitalitzat a: https://gredos.usal.es/bitstream/handle/10366/120026/MB2_N4_P43-48.pdf?sequence=1&isAllowed=y

BIBLIO/WEB-GRAFÍA:  del llibre Guerreras, coordinat i dissenyat per Mónica Revenga ( Estudio Omapora ), creadora de la paraula Biblio/web-grafía. Més informació en el vlok: www.guerreras.es , i a El libro: http://guerreras.es/producto/el-libro/ Sobre el libro: http://guerreras.es/sobre-el-libro/.

Les Guerreras estan a diferents llocs d’España, amb la seu principal a Pamplona.

BiblioXiquets: contes i un taller per infants de 0 a3 anys, a la Biblioteca Municipal de Lloret de Mar.

Read Full Post »

Llibreria Acqua Alta a Venezia.

“ “I de llibres com estem?”

Sobre aquesta qüestió també hi ha parers per a tots els gustos. El mateix Xavier Lloveras en parla: “ La falta de material interessant, una queixa de molts col·legues, a mi em sembla ridícula: la producción de llibres, de Gutenberg ençà, sempre ha anat en augment i això vol dir que, amb el pas del temps, cada vegada es poden trobar més llibres vells interessants”. Lloveras, però, matissa. “ Això sí, cada vegada es fa més difícil trovar incunables, o llibres del s. XVII, o llibres romàntics, o fins i tot, ara, dels primers decennis del s. XX, però en canvi s’hi incorporen els llibres dels anys cinquanta als noranta, fins i tot. De material, la veritat, no en falta, només que és diferent del que volen alguns llibreters”.

Llibreria Ateneo a Buenos Aires

Si el ritme de producció editorial continua com fins ara, doncs, hi haurà material garantit per a anys. En aquest punt, sobre l’oferta actual que hi ha de llibre antic i de vell, hi ha qui puntualitza. Josep Costa, per exemple, considera que de llibres de vell ( es pot entendre com a tal fins i tot un llibre que és de només 10, 15 o 20 anys enrere) n’hi ha pilots: “ Fins i tot hem de ser molt selectius, perquè no sabem ni com encabir-los a les llibreries”. Ara bé, els llibres antics ( com a mínim de 1936 cap enrere, però que generalment tenen almenys un segle), sí que s’acaben.

Atlantis Books a Santorini

Subhastes, contactes i coneixences fetes a còpia d’anys, i avisos directes de particulars que es venen la biblioteca dels avis o els pares són els recursos que utilitzen els llibreters per proveir-se de material. De compres, se’n fan de manera regular, “ es crea una roda que has d’anar mantenint per alimentar gradualment la llibreria”, comenta Josep Costa, que actualmente disposa d’un fons de 30.000 llibres. Predir què es comprarà en una subasta i quan sortirà una peça de més valor és impossible. “ L’encant d’això és que mai saps què et sortirà”. D’altra banda, els llibreters també són conscients que sovint per tenir un llibre important s’han de quedar tot un lot d’altres volums de menys qualitat. I si passen els anys i ningú s’interessa per determinats llibres, què se’n fa? Primer es porten a vendre a mercats a més baix preu i, si així tampoc troven sortida, o bé es porten a altres compradors que ho acaben de triar o, si no, es porten a reciclar”.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p.14-15.

Últim pavelló Antoni Palau a Diputació.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ Contemplar un libro encuadernado con finura, tenerlo en las manos, hojearlo con curiosidad, es pura delectación y recreo de la vista. Los ojos recorren los detalles que perfilan la estructura de la encuadernación cuyos valores, igual que la portada tipográfica, sigue normas arquitectónicas: la justa proporción de sus partes con el todo; el grueso de las tapas, sin defecto ni exageración; la suavidad de la superficie de piel o pergamino y sus contornos perfectamente escuadrados que el tacto percibe, con sus salientes alrededor que se denominan ‘cejas’; la lisa convexidad del lomo, neta, bajo sus nervios prominentes y su título dorado. La gracia del modelado sobre las trencillas de finas hebras de seda que encabezan los extremos de sus cortes y, tantos otros detalles, en fin, que nada parecen y lo son todo en las artes y en los oficios. La mano adiestrada y sensible del hombre aplicado ha obrado el milagro, ha producido belleza sin ostentación. El libro, así concebido, así terminado, posee suntuosidad aunque no lleve adornos su talle. Abre sus puertas sin crujir, revela su misterio y las cierra pomposamente, sellando su mutismo con sonoridad.

No en vano se ha proclamado que la encuadernación es un arte. Arte de excelsitud venerable, pero también arte humano, familiar. Arte de todos los días”.

 Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 26, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

Older Posts »