Biblioaprenent

“ Un temps la litografia barcelonina fou la primera de la península ibèrica, incloent-hi Portugal. Avui, les nostres editorials, les nostres impremtes i litografies, àdhuc els nostres tallers de fotogravat segueixen essent infinitament superiors a tota llei d’empreses tipo i litogràfiques de Lusitània i encara segueixen preponderant sobre les del restant de la Península, però l’hegemonia absoluta de les editorials barcelonines ha passat.

Es cert que el nostre moviment editorial en llengua castellana i en llengua catalana avui, és molt més dens i complex que trenta anys enrere; però aleshores era absolutament preponderant, invasor, ardit, director i, des del punt de vista artístic, innovador i àrbitre. De Barcelona eixien, no ja solament les edicions científiques i literàries de gran tiratge, els llibres de text per a tota Espanya i Amèrica, sinó les edicions monumentals, les obres de gran luxe que representaven aleshores o que avui són les edicions de bibliòfil, també les edicions de llibres d’art més refinades, en fi, les obres de divulgació i àdhuc les torrentades de baixa literatura sentimental.

Ara, tot això s’ha anat reduint. Moltes ciutats espanyoles s’han posat a editar amb empenta a Madrid i València, principalment. L’Amèrica anglesa, Paris i altres terres s’han posat, d’anys ha, a editar al gust sudamericà més que nosaltres mateixos – i així havem perdut els mercats d’Amèrica.

Ens restaria el consol de constatar que entretant bones editorials i impremtes catalanes han sorgit més nombroses que mai a Barcelona, i ço que és més important encara, per diverses ciutats catalanes – si no fos, però que la perfecció tècnica barcelonina ha baixat de nivell. Avui es dóna el cas de produir-se més perfectament tal o qual impremta de fora de Barcelona que les impremtasses barcelonines que un jorn aconseguiren urbi et orbi fama de virtuosisme. Certs treballs tipogràfics no són possibles a Barcelona; tal o quals procediments de gravat que ja fa anys i panys que donen la volta al món encara no han pogut penetrar a Barcelona. La fabricació dels papers és un problema cada dia agreujat, i els papers de qualitat, llevat d’alguns tipus que la casa Guarro fabrica de manera impecable, segons parer dels estrangers més exigents,

no es poden produir en les nostres papereres. La fabricació de teles, en els nostres tallers, i per a les obres de compromís cal recórrer a l’estranger – ço que no s’havia vist mai. Certs procediments de reproducció, pells i pastes per a la relligadura està a Catalunya a l’edat de pedra: tots els editors són en aquesta matèria tributaris de l’Espanya Industrial, el mostrari de la qual és limitadíssim i més aviat barroer, bàrbar i provincià. No existeix en tot Barcelona ni un dipòsit de teles i de pells de relligadura estrangeres que pugui satisfer les necessitats d’un centre editor tan important com Barcelona. Les filigranes i meravelles que la fabricació de papers guarda ha creat arreu d’Europa i d’Amèrica, aquí a casa nostra son encara un misteri. El tiratge dels fotogravats i dels tricolors, que a tot arreu del món són les beceroles de la tipografia, ací no acaba d’ésser un problema insoluble; quan hom es troba els perfectes fotogravats de les editorials “Gallach” o “Labor”, posem per cas, hom creu somiar. ( I consti, posem per cas que no tenim cap punt de relació amb aquestes cases a les quals fem de bon grat el reclam) La fototípia barcelonina fou més perfecta anys enrere que avui. La fotografia d’art, és dues o tres vegades més cara a Barcelona que en les altres ciutats espanyoles on hom ha començat a conrear-la. Els dibuixants catalans són, en canvi, els més mal pagats del món. El nostre cartellisme tan puixant quinze o vint anys enrere, avui no existeix. La relligadura de bibliòfil també ha anat davallant fins a morir. El gravat a mà agonitza.

Cal, potser, meditar sobre aquest panorama desolat. Ara que tenim una Cambra Oficial del Llibre, aquest meditar, potser pugui ésser eficaç: ella pot ajudar a reflexionar i qui sap si fins podria fer quelcom pel llibre i el periòdic”.

Article: “Les Arts del Llibre” de Joan Sacs en el diari La Publicitat, del dia28 de juliol de 1928.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Buenos días queridos amigos, organizadores de esta feria, autoridades competentes, si las hubiera; transeúntes que, cual ciervo que a la fuente de agua fresca va veloz, os congregáis en torno a la tarima por ver si en este discurso encontráis sentido a vuestras erráticas vidas; pensionistas que aún practicáis la bipedestación y que abarrotáis nuestras calles y actos públicos para rellenar ese vacío que os aporta la expulsión del mundo laboral; libreros que ocupáis las casetas, radiantes, pletóricos, porque os sabéis poseedores de esa joya única, insustituible, de valor incalculable para el pardillo, y os mostráis eufóricos ante la posibilidad de que este año sí, por fin, pase por delante de vuestro puesto un enfermo fetichista al que colocarle vuestro más preciado tesoro entre lágrimas que brotan de sentimientos opuestos, por un lado, la tristeza desgarradora ante la pérdida de ese volumen querido, compañero de muchos años y, por otro, la euforia que provoca contar billetes con ojos incrédulos, mientras miráis de reojo al paseo temerosos de que el comprador se arrrepienta y regrese jadeante para intentar deshacer el trato.

Bienvenidos todos a esta gran fiesta del libro.

Hechas las introducciones, tan brillantes como necesarias, vayamos al turrón.

Como todos sabéis o deberíais, los libros son armas de destrucción masiva. De hecho, la irrupción en el mundo editorial de los famosos de la televisión, entre los que me encuentro, ha destrozado más cerebros que el síndrome de las vacas locas. Vacas, seres mamíferos que, como nosotros, no abandonan la fase oral y por eso mugen a la luna llena en claras noches de estío. Perdonad estas pequeñas licencias literarias, pero es que no puedo deshacerme de mi talento creativo, no puedo dejarlo en casa cuando abro la puerta para enfrentarme al nuevo desafío que en cada amanecer nos ofrece la vida. No puedo aparcarlo para pronunciar este pregón y centrarme en el motivo que hoy nos convoca, porque yo ya leía a Stevenson en el seno materno y en alemán. A los seis años, mientras mis amigos del colegio hacían cola en los puestos de los piperos para comprar sacis, yo vendía restos de mis colecciones de primeras ediciones a León Sánchez Cuesta, el mismo que, como todos sabéis, diera nombre a la famosa cuesta de Moyano, donde hoy se congrega la flor y nata de la reventa.

Pregón del Gran Wyoming en la XXXIX Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid, Asociación de Libreros de Lance , 2015: p. 1-2.

Cuesta de Moyano

Read Full Post »

Bíblia de Martin Luther

“ … Aliat amb la impremta en el segle XV, el gravat fou un important insubstituïble factor de progrés sociocultural gràcies al fet que abans, entre el segle XI i XII, el paper ja havia arribat a Europa.

En efecte, a mitjan segle XV, amb la invenció de la impremta, aparegué el llibre imprès, en una Europa, bàsicament illetrada, produint una autèntica revolució tecnològica aplicada a l’art de l’escriptura i de la comunicació escrita. Gràcies a ella, es passà d’una cultura de tradició oral i manuscrita a una cultura impresa. És ben reconegut que la impremta i el llibre imprès van ser importants elements de difusió de les idees del Renaixement i l’Humanisme, de la Reforma i la Contrareforma. La impremta, doncs, acabà essent protagonista d’una gran revolució cultural. Ja en el segle XVI, la seva implantació tingué una gran repercussió en tots els ordres. En mans dels humanistes, donà a conèixer les obres del pensament clàssic grec i llatí al servei de les literatures en llengües nacionals i de la pròpia estètica renaixentista. Inicialment, però, fou en l’aspecte religiós allà on la impremta tingué una importància cabdal a causa de la Reforma Protestant. Després de la proclama de Luter, el 1517, i de la Contrareforma del Concili de Trento (1545-1563), amb la creació de l’Índex de Llibres Prohibits promulgat pel Papa Pau IV el 1559, l’enfrontament religiós contribuí de manera notable a favor de la proliferació de llibres a causa de la controvèrsia. Aleshores la impremta es convertí en un important instrument de força a favor de les ideologies i de les guerres de religió que se’n van derivar. Els gravats de Lucas Cranach (1472-1553), amic personal de Luter, contribuïren a la difusió de la seva ideologia alhora que, des del catolicisme, proliferava una gran profusió d’estampes a la contra.

En l’aspecte econòmic, la impremta afavorí el pas d’una economia feudal a una incipient economia capitalista amb l’aparició d’una nova classe social emergent burgesa. Potenciada per una indústria editorial creixent, la impremta esdevingué una font important de treball. Començà a aparèixer la figura de l’autor alhora que el llibre esdevenia més reduït de format.

Socialment i culturalment, amb la impremta l’Església perdé el monopoli i control de la reproducció de textos. Aquests contribuïren a l’alfabetització i a una estandarització de les llengües “vulgars” que acabaren imposant-se al llatí. Amb el temps, aquest canvi cultural, afavorit per l’Humanisme, desembocà en l’Enciclopèdia Francesa i la consegüent revolució que la prosseguí.

En l’aspecte científic, gràcies a la divulgació dels coneixements aportats per l’estudi de les ciències humanes, – Física, Botànica, Anatomia, Fisiologia, Astronomia… -, l’Església anà perdent progressivament el poder religiós que havia tingut. Políticament parlant, la impremta també contribuí a fer el traspàs de l’Antic Règim a un progressiu model nou de societat.

És dins d’aquest context i aliat amb la impremta que el gravat, com a tècnica de reproducció seriada d’imatges, esdevingué un dels motors de Renaixement contribuint, favorablement i democràtica, a l’expansió de la cultura i de l’art. Amb altres paraules és el que el professor MacLuhan, amb el seu determinisme tecnològic, qualificà de “Galàxia Gutenberg” referint-se a la comunicació, principalment l’escriptura, la impressió i els mitjans electrònics.

Globalment considerat, allò que genèricament es coneix amb el nom de gravat, és a dir, la imatge obtinguda a través d’una impressió, en realitat és el resultat d’un doble procés de treball. La primera part d’aquest consisteix en la preparació d’una matriu de fusta, de metall o de qualsevol altre material a base d’incisions. La segona part consisteix en l’estampació de la matriu sobre un suport – generalment paper – per obtenir, mitjançant l’entintat i la pressió d’un medi – la premsa o el tòrcul – la reproducció múltiple de la imatge gravada en la matriu. Heus ací, doncs, com els termes gravat i estampació, derivats de l’acció de gravar una matriu i d’estampar la seva imatge, expressen amb propietat i claredat els dos passos del procés.

En sentit genèric, el gravat sobre metall també se’l coneix amb el nom de talla dolça o intaglio, per bé que en sentit restringit es refereix, sobretot, al gravat al burí, que fou el primer procediment de gravat sobre metall heretat dels orfebres, que en foren els capdavanters. Per la seva forma, el burí recorda l’arada i el gravador l’utilitza d’una manera semblant fent directament el dibuix a través de solcs sobre la planxa de coure en què treballa. En ella s’hi allotjarà la tinta que es traspassarà al paper amb la imatge gravada en fer l’estampació. Amb la tècnica del burí, de difícil execució i llarg aprenentatge, s’assoleix una rica valoració de matisos de línies, tractament d’ombres i bells efectes de lluminositat.

Orenes i Navarro, Francesc. «Aproximació a la col·lecció de gravats i goigs de Josep Joan Piquer i Jover dipositats a l’Arxiu Comarcal d’Osona». Ausa, [en línia], 2016, Vol. 27, Núm. 178, p. 839-76, https://raco.cat/index.php/Ausa/article/view/327430 [Consulta: 27-07-2021].

Imatges de l’article

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Colportor

“ A finales del siglo XV, cuando la imprenta multiplica las copias de un título y, por lo mismo, abarata los ejemplares, y a pesar de que el tipógrafo ejercía también de librero, se incrementan notablemente los vendedores de feria, los que iban de pueblo a pueblo en temporada de fiestas, mercados o acontecimientos que atrajesen al personal, para hacer plaza de los libros comprados a los impresores. Ejemplo curioso de este tipo de chalán es Cristóbal Colón, que, para sobrevivir en tanto se aprobaba su proyecto de navegación por los Reyes Católicos, vendía libros y estampas en los campamentos reales. Estos feriantes del papel impreso, a partir de 1500, anunciaban su llegada a las ciudades, repartían prospectos en los que se recomendaban las obras y exponían estas a la inspección de los clientes, bien en los soportales de las plazas, bien en los mesones en donde se hospedaban. Unos años después y en las poblaciones de ambiente universitario o de notable auge comercial, comienza la desunión del binomio impresor/librero, que nunca llegaría a desaparecer totalmente, y nace el mercader de libros independientes, cuya actividad era igual a la de los vendedores ambulantes, solo que realizada en establecimiento fijo, un cuchitril en el “banquillo infernal” de las capitales, los famosos rincones de vagos y maleantes, o un local de acera cercano a los centros oficiales. El incremento de libreros, tanto fijos como placeros, es asombro hoy, por lo mismo, resulta espectacular el volumen de sus negocios, siendo los puestos próximos a las iglesias, incluso los instalados en el interior de ellas, los más rentables, así como los ubicados junto a los palacios de justicia y seminarios. La mayor ganancia la obtenían por medio de los folletos, novenas, vidas de santos, relaciones, cartas noticiosas, pronósticos, etc., que se vendían a placer, aunque los volúmenes de cierta entidad tipográfica rendían ventajas especiales, ya que el impresor o el editor, en estos libros, aplicaban substanciosos descuentos e, incluso, concedía crédito de seis meses, cuando la costumbre era pagar al contado. Sin embargo y por andar al uso de la rutina, se lamentaban de lo poco lucrativo del negocio, en parte, porque se ocupaban demasiadas personas en él”.

“El vendedor de libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.

Colportor

Read Full Post »