Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliophilia – Bibliophilie’ Category

Caterina de Medici

“Poques notícies tenim sobre els bibliòfils de l’Edat Mitjana, però és indubtable que els que posseïen mitjans per a això van sentir aquesta afició. A l’començar l’Edat Moderna, va ser a França i a Itàlia on amb major intensitat es va manifestar l’amor als llibres. Entre els bibliòfils del segle XVI mereixen citar-se Majoli i Grolier i els prínceps Francesc I i Enric II, la dona, Catalina de Médicis, va compartir les aficions d’ell mateix. Al segle XVII, els Països Baixos van seguir l’exemple del seu veí del Sud, i al començar el XVIII, ho va fer també Anglaterra, que des de llavors s’ha convertit en el centre principal d’aquest delit, segurament a causa de les riqueses aconseguides per els potentats anglesos amb la indústria i el comerç. A Anglaterra els primers col·leccionistes particulars de gran importància van ser Roberto i Horaci Walpole. Alemanya, que no pot comparar-se en riquesa a Anglaterra, va patir el contagi d’aquesta moda només des del segon quart de segle XIX. Les primeres subastes de llibres rars amb catàleg imprès es van celebrar el 1838 a Viena, i el 1843 a Leipzig, mentre que a París, ja en 1801 van ser venuts públicament els procedents dels successors del gran estadista Richelieu, i en 1838 es va fundar una empresa dedicada a aquest negoci.

Roxburghe Club

L’esdeveniment més important en el camp de la bibliofília ho assenyala la fundació del cèlebre Club de Roxburghe, el 13 de juliol de 1812, a Londres, dia memorable en què es va vendre un exemplar del Decameró de Boccaccio per 45.200 marcs. L’associació esmentada, composta primer per 31 i després per 40 membres de la millor societat anglesa, ha exercit gran influència, tant en l’edició de valuoses obres antigues, com en la fundació d’altres nombroses societats amb fins iguals o semblants als seus. També algunes agrupacions estrangeres, com la Societé des Bibliophiles de Paris, deuen la seva aparició a un impuls en aquest sentit. Però, paral·lelament a aquesta actuació elevada d’individualitats i associacions en pro del llibre bell i de el llibre útil, sorgeixen les aberracions dels que aprecien més un detall nimi de certa obra impresa que totes les idees i totes les belleses formals que atresori. En el sector del llibre, com en el de les Belles Arts, trobem amb freqüència el tipus de l’entusiasta que passa amb un gest despectiu per davant de les grans obres de l’home i, en canvi, s’atura amb respecte i fins amb emoció davant insignificants produccions que, però, li brinden l’encant d’una troballa imprevista o que satisfà algun dels seus maniàtics capritxos. El bibliòfil considera els llibres com una cosa venerable i instructiva, mentre que el bibliòman els degrada fins convertir-los en simples objectes de lucre i contribueix amb les seves extravagàncies a prestar-los un valor artificiosament elevat. Per fortuna, els bibliopirates, que es troben en tots els països, limiten la seva actuació a un sector relativament reduït de la producció llibretera, i, mentrestant, les impremtes de tot el món llancen les seves infinites creacions per posar-les al servei del públic, qui, en general, els reconeix el valor que legítimament els correspon en raó a la ciència, a l’art o a la sensibilitat que en elles es tanca “.

L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.165-167.

Decameron de Boccaccio

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Mientras estuve en poder de Marcelino tuve una vida agitada, pues este dueño, por su inquietud, me cambiaba frecuentemente de sitio, ya que constantemente organizaba – o desorganizaba – su biblioteca en función de los asuntos que entonces coleccionara, y que fluctuaban por temporadas. Que yo recuerde, se interesó por las siguientes materias: Paremiología, Grecia, Cervantes, Pintura, Ferrocarriles, Hípica, Cocina, Armas, Astronomía, Imprenta, Durero… Así, pues, unas veces yo ocupaba un lugar privilegiado, y otras permanecía durante meses semiescondido – no olvidado – entre libros apilados que, como yo, debían esperar el favorable albur cíclico de nuestro dueño. En cierta ocasión debió darse cuenta de que muchos libros iniciaban su título por Arte…, o bien Arte de…, y entonces comenzó a coleccionar obras de este tipo. En breve tiempo reunió una respetable cantidad de ejemplares, y yo pronto me vi rodeado y casi atropellado por: Arte de pintar…, de Gregorio Mayans y Siscar; Arte y uso de Arquitectura..., de Fr. Lorenzo de San Nicolás; Arte de herrar…, Juan de Abdón Nieto y Martín; Arte de escribir por reglas y con muestras…, de Torquato Torío de la Riva y Herrero; Arte de reloxes de ruedas para torre, sala y faltriquera…, de Fr. Manuel del Río, El arte de educar…, de Julián López Catalán; Arte cisoria o tratado del arte de cortar a cuchillo..., de Enrique de Aragón, marqués de Villena; Arte de canto-llano en compendio breve y methodo muy fácil…, de Fr. Ignacio Ramoneda.

Incluso cierta noche llamó mi dueño por teléfono a un amigo para comunicarle que aquella tarde había adquirido, a un precio muy bajo, la obra Arte de ver en las bellas artes del diseño, según los principios de Sulzer y de Mengs, traducido al castellano con notas e ilustraciones por D. Juan Agustín Ceán Bermúdez, Madrid, Imprenta Real, año 1827, añadiendo como apostilla que quizás el librero ignoraba el valor del libro, ya que en uno de los catálogos de Roque Pidal, éste, tras anunciar la obra, anotaba: ‘Libro raro y buscado’.

Ciertamente, por voluble, no me agradaba el comportamiento de este Marcelino y dueño, pese a la consideración que tenía con sus libros, para cuyo fichaje y otros cuidados disponía de una empleada, la cual, cuando ya Marcelino chocheaba y se le escapaba la duda de si tenía tal o cual obra, me vendió – y el comprador sabía que se trataba de un libro robado.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.61-62.

Read Full Post »

71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

La gràfica no és gaire encoratjadora, motius perquè sigui així crec que n’hi ha uns quants.

Primer vull que sabeu que aquesta fira és la més antiga d’España amb diferència, molta diferència, i potser la més antiga d’Europa dedicada als llibres vells i bells.

En altres ciutats d’España també fan fires semblants, van començar molts anys després, però per exemple a Madrid cada any en fan dues, una a la primavera i una altra a la tardor, a la de la primavera passada, 44ª Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid ) , hi havia 37 llibreries ( 27 de Madrid i rodalia, 1 de Huesca, 1 de Zaragoza, 1 de Salamanca, 1 de Granada, 1 de Sevilla, 1 de Pamplona i 4 de Barcelona) i a la que començarà el dia 29 d’aquest mes, 32ª Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo , hi participaran 35 llibreries ( 22 de Madrid i rodalia, 1 de Gurrea de Gállego , 2 de Segovia, 1 de Pamplona, 3 de València, 1 de Bilbao, 1 de Salamanca, 1 de Zaragoza i 3 de Barcelona).

En ambdues l’Ajuntament de Madrid  ha posat en marxa mesures de suport consistents en subvencions nominatives, exempció de taxes, així com l’edició d’un mapa que facilita la localització d’aquests establiments.

A la de Barcelona d’aquest any només hi participen 27 llibreries , totes són de Barcelona i rodalia, menys una de Madrid.

Curiosament a València, amb la col·laboració del seu Ajuntament i la Generalitat Valenciana, també fan una fira , la 45a Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de València ,  i vet aquí que aquest any hi havia 28 llibreries ( 14 de València, 5 de Madrid, 1 d’Álava, 1 de Castelló, 1 d’Alacant, 1 de Ponferrada, 1 de Zaragoza, 1 de Huesca, 1 de Bilbao i 2 de Barcelona).

Un exemple de la desídia de les administracions catalanes és com veuen unes Fires d’una manera i altres de manera diferent, La Setmana del llibre en català és un exemple molt clar, hem tingut Setmana del Llibre en català a bots i barrals a tota mena de diaris, televisions, ràdios, etc. De la 71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que hauria de ser un orgull per a la (mal) dita Ciutat de la Literatura per la UNESCO , quasi ningú diu res, de moment almenys, molt poca informació en els mitjans, fins i tot en el Programa oficial de les Festes de la Mercè ni l’anomenen.

De fet, que no tinguem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, almenys com el que ja teníem fa anys, és perquè a més d’un li caigui la cara de vergonya.

Per aquells que teniu la bona sort de poder passejar per la Fira no oblideu visitar l’exposició d’aquest any: L’Enquadernació d’Art a Catalunya al segle XX, comissariada per Aitor Quiney amb la col·laboració d’Àlex Pons. 

A molts ens agradaria que a la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona hi participessin moltes més llibreries, no cal arribar a les 80 de l’any 1977, però amb unes quantes més segur que tots gaudiríem molt més de la Fira. Ja sabem que per ‘infinet’ molta gent compra llibres, però si no vaig errat crec que els llistats de llibres a les pàgines de les llibreries no hi tenen més que una petita quantitat del que realment ‘amaguen’, comprar sense moure’s de casa és la màgia a l’inrevés, l’autèntica màgia és entrar a les llibreries de vell i poder mirar, regirar i de vegades parlar amb el llibreter o amb altres compradors, i si cal, embrutar-se una mica les mans.
Les administracions haurien d’ajudar a fer que aquesta anomenada Ciutat de la Literatura faci honor al títol que li van donar i no com fins ara. I tots hem de posar el que puguem de la nostra part.

Read Full Post »

“Des dels tres últims decennis també els ex-libris han despertat l’interès dels col·leccionistes. El comte K. Leinigen-Westerburg a Neupasing (Munic), posseeix uns 20.500 i Ed. Stiebel, de Frankfurt, tenia 20.000, que el 1910 van ser subhastats a Leipzig. Existeix ja sobre aquesta matèria una literatura pròpia, i a Berlín, el 1891, es va crear una associació especial de posseïdors d’ex-libris.

Els col·leccionistes es consideren extraordinàriament afortunats quan poden aconseguir exemplars únics; per exemple, el catàleg de la llibreria de Santiago Rosenthal, a Munic, el 1897 contenia el primer exemplar que apareixia en el comerç de la Newen Zegtung aus Presilg Landt, de l’any 1505, per al qual s’assenyalava el preu de 16.000 marcs. La cèlebre carta de Luter a l’emperador Carles V (15 de gener de 1520) va ser venuda el 1911 a la llibreria d’ocasió de Borner, a Leipzig, per 102.000 marcs a l’comerciant florentí de Morinis, el qual, probablement, la va adquirir a la subhasta per l’americà Pierpont Morgan; i el manuscrit de la balada de “Hero i Leandro” va costar, en la mateixa subhasta, 10.000 marcs. Són també rareses molt sol·licitades els llibres prohibits, dels quals, la major part dels exemplars van ser llançats al foc per ordre superior, o no es va fer tirada per al comerç, sinó que es va imprimir només un escàs nombre destinat als amics i coneguts de l’autor. Però el que busquen amb més interès la major part dels bibliòfils són les obres antigues. Sempre es paguen elevadíssimes quantitats per manuscrits de pergamí, incunables i altres exemplars antics, i el seu preu ha anat en augment sempre. Així, per la Biblia de 42 línies impresa per Fust, es van pagar 960 marcs en 1769, en la subhasta de Gaignat; en 1871, en la del comte MacCarthy a Toulouse, 5.000; en 1884, en la de la biblioteca de Lord Asburnham de Sotheby, a Londres, 80.800 marcs. El Psalterio imprès en 1457 per Fust i Schöfer, pel qual es van donar 3.350 francs en 1817, ha costat últimament 104.120 marcs.

Ja els col·leccionistes de Grècia i de Roma determinaven moltes vegades el valor dels llibres per la seva antiguitat i pagaven gustosament preus elevats quan es tractava d’un exemplar gairebé destrossat, que per això sol es considerava antic. Però succeïa molt sovint que es deixaven enganyar per un llibreter desaprensiu i lliuraven grans sumes per obres a les quals artificialment s’havia donat un aspecte arcaic.

L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.164-166.

Psalteri de Magunzia, 2ª ed.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Imatge a Cuadernos de Bibliofilia, n. 6

“ Un amigo del hijo de don Antonio – mi dueño – era aficionado a los libros curiosos, y por eso lo cameló y lo convenció para que me sacara de la biblioteca del padre. Me llevó a una cafetería y lo convenció con un olor para mí totalmente desacostumbrado, y no solo el olor, sino la forma y la decoración del local, la música como escondida, las gentes despreocupadas, las conversaciones… Todo me parecía, no sólo inhabitual, sino insólito. El hijo de don Antonio se había especializado en estudios económicos y aunque poseía una notable cultura general, no mostraba ningún cariño por determinados libros especiales, a causa de lo cual se sorprendía de la avidez del amigo con verme y tenerme, pues él creía que esa afición desmesurada por algunos libros era solamente propia de ancianos, como su padre.

Desde el momento en que me tuvo el amigo entre sus manos, primero comenzó como a tantearme expertamente con los ojos, para pasar luego a verme las guardas – por si tenía ex libris – y después la portada, que leyó detenidamente como si las palabras que en ella figuran poseyeran alertada imantación. Miró el índice, y pasó luego suavemente algunas hojas, pareciendo que tuviera heridas las yemas de los dedos.

El hijo de don Antonio observaba curioso y extraño, porque el amigo parecía realizar un rito mientras actuaba sosteniéndome delicadamente entre sus manos. Al fin confesó. ‘Tenía ganas de verlo y de tocarlo. Hace tiempo que lo persigo y no lo encuentro. Alguna vez apareció en catálogos de libreros de viejo, pero cuando lo quise comprar, siempre llegué tarde’. Hablaba como si contara una desgracia personal. Dijo el otro:

-A mi padre no le gustarà saber que lo saqué de casa.

-Bueno, no se enterará. Dentro de media hora ya lo tendrá nuevamente en su sitio. Además, si le dices que fue para enseñármelo, porque yo también me considero bibliófilo, probablemente no pondrà reparo. Los biblióflos verdaderos somos pocos, y nos alegra hallar alguno que lo sea y lo demuestre, pues es como compartir unas sensaciones íntimas que los demás ignoran, placeres que no se pueden confesar, o bien por la dificultad de expresarlos con palabras, o bien porque la mayor parte de las personas no los comprenderían. Tu padre y yo haríamos buenas migas, estoy seguro, pero no me atrevo a abordarlo, por la fama que tiene de solitario.

-La gente está equivocada, pues mi padre es sumamente bueno y tratable. Lo que sucede es que está desengañado por las ruindades y falsedades que encuentra entre los demás, y por eso prefiere dedicar el tiempo a sus colecciones, especialmente a la de libros. Cuando converses con él, si advierte que tú eres buena persona, conseguirás de él cuanto se te antoje.

-Yo, como querer, querría este libro, o algún otro ejemplar de los que dicen que tiene. Su biblioteca es famosa, algo mítica.

El amigo del hijo de don Antonio, cuando me cerró, volvió a mirarme girándome y fijándose en el lomo, las pastas, los cajos, los nervios, el tejuelo…, y a la vez pasaba los dedos por todo mi exterior en un erótico tacteo demorado, equivalente a otras sutilísimas caricias propiciadas a una mujer por ser amada, a un pétalo del que se quisiera corroborar su suavidad, a la rutilante lisura de un fruto, a la sutil superficie de una arena de playa soleada.

-No comprendo que los libros escaseen tanto – comentó evasivo el hijo de don Antonio.

-No escasean los libros, sino determinados libros, ejemplares concretos que los aficionados a un tema tenemos como localizarlos, y que al no poseerlos – como es nuestro deseo –  los perseguimos ilusionada y, si quieres, maniáticamente.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.60-61.

Read Full Post »

“Sovint, l’interès dels col·leccionistes rau en adquirir nombroses obres anàlogues, i per a ells, com és natural, l’important és completar la col·lecció. El còmic anglès Irving ha reunit una important quantitat de bitllets de teatre i la baronessa Burdett-Cutts, de Londres, nombroses edicions de Shakespeare en foli major. L’arxiduc Raniero, posseeix a Viena, una gran col·lecció de papirs que contenen obres en 10 idiomes, dels segles XIV a. de J.C. a la XIV de l’Era Cristiana. A Alemanya, el major nombre de biblioteques formades per bibliòfils es troba a Berlín. Arnold Reimann posseeix 5000 volums referents, en la seva major part, a la Reforma i a l’Humanisme; el conseller privat de justícia Robert Lessing, té 10.000 volums amb els escrits del seu avantpassat, el poeta Lessing, o d’obres sobre ell; a la biblioteca del baró de Lipperheide hi 5500 llibres d’històries de costums, 2460 volums-anys de revistes i almanacs de modes, així com també 30.000 dibuixos a mà; i en la de Dr. Eduardo Griesebach uns 5000 volums de literatura de tots els països.

Un valor més ideal és el que s’atribueix a les cartes i altres autògrafs procedents d’homes cèlebres. Aquesta classe d’escrits eren ja sol·licitats a França durant el segle XVI i a Alemanya no gaire més tard; per exemple, sabem de Camerarius, ambaixador als Països Baixos a la primera mitat de segle XVII, que col·leccionava cartes de personalitats importants, com Luter, Pirkheimer i altres, i encarregava als seus amics que les busquessin per a ell. En 1641, segons dades que apareixen en la seva correspondència, posseïa 350 cartes; en 1642 aquest nombre va passar de 500; les considerava com “un tresor especial que per després de la seva mort pensava llegar a una Acadèmia, perquè d’una altra manera es destruirien i perdrien”. Encara actualment es paguen grans quantitats per aquestes col·leccions de cartes; per exemple, les de Goethe a la senyora Stein, que poc després van ser venudes pels seus successors, han costat molts milers de marcs, i en època més recent, les cartes de Bismarck han donat motiu a moltes transaccions.

L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.163-164.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Estoy arrumbado en una esquina de un almacén que tiene el amplio portón siempre abierto, un almacén frío, con chatarra, básculas, una caseta desangelada, y la consabida prensa en la que un hombre manipula flejes e inservibles papeles y cartones con los que luego hace fardos que embala y transporta hacia la distante fábrica transformadora. Me acogotan facturas, revistas, periódicos, fundas, albaranes, bolsas, envoltorios, restos de archivos…, papeles de muchos colores, de distintas calidades, gramajes, tamaños y formas, todo ello olvidado, pese a su pretérita útil aplicación.

En el almacén, además del hombre había una mujer, y entre ambos se dardeaban mediante una conversación estúpida y sàdica. ‘Me das mi parte y me voy’. ‘Claro que te la doy’. ‘Son dos millones’. ‘Ni lo sueñes’. ‘Si no me los das, te denuncio. Yo quiero vivir mi vida, no convertirme en un ser despreciable como tú, un avaro. Quiero recorrer mundo’. ‘Sí, tú vas a ir a la luna, ya. Pero dos millones es poco. ¿ por qué no pides más por tu parte en el negocio?’. ‘Pediré cinco…’ Y así estaban horas y horas en un duelo necio que no conducía a ninguna parte, reiterando las frases un día y otro día, mientras el hombre llenaba la prensa, para apretar el papel de vez en cuando hasta formar el empacado fardo. Al principio las palabras que se decían me molestaban porque parecían de mutua ofensa – más por el tono que por su significado – pero luego comprendí que eran, para ellos, como un hábito del que no podían prescindir. Entre tanto, yo esperaba que de un momento a otro el hombre me atrapara en uno de sus apresamientos con ambos brazos, para

introducirme en el hueco de la prensa y aplastarme con el otro papel allí acumulado, de escaso valor. Y ello me apenaba, porque yo, como libro, había sido mimado durante mi larga vida desde que me imprimieron con primor, y me encuadernaron con laboriosa artesanía. Las letras se plasmaban en mi limpio y terso papel con una nitidez que el mismo Bodoni envidiaría. Siempre que yo llegaba a las manos de un buen aficionado a los libros, comprobaba su casi pasmo cuando me abría y admiraba la gráfica nitidez y limpieza de mi negra tipografía que, además, asombraba por su geométrica distribución, hasta el punto de que para muchas personas tanta importancia tenía mi texto como los blancos interlineales y marginales. Complacía, sí, reposar la vista en cualquier pàgina de mi cuerpo, y no en balde los curiosos se demoraban pasando las páginas con parsimonia y delicadeza, intentando comprobar una vez más la perfección con que me habían compuesto. ¿ Quién me compuso? Un obrero al que nadie cita. Figuran en mi el autor y el impresor, pero no el nombre del oficial que monótona y expertamente fue colocando las letras con paciencia y experiencia; además, él mismo continuaría realizando los menesteres de entintar las composiciones y tirar los pliegos tras hacer unas pruebas fehacientemente positivas. No regateaba el obrero su tesón, a pesar de que el dueño de la imprenta infravaloraba su quehacer; él tenía clase y sapiencia en su oficio, y de manera mecánico-sentimental realizaba su misión precisa y sobresaliente. Lamento su anonimato, porque los elogios prodigados sobre mí, los merecía aquel hombre probo y fiel, aplicado y silenciado, honrado y perito; sin embargo tales elogios siempre fueron dedicados al impresor cuyo nombre figura al pie de la portada, en promediada distribución con la nomenclatua de la calle, así como el lugar de residencia y el año de edición.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón, a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.59-60.

Read Full Post »

Club Grolier

“L’afició a cartes, manuscrits, llibres i altres escrits s’observa ja en l’Antiguitat, encara que no sempre obeeix a iguals motius. En un pla inferior es troben els que adquireixen els llibres simplement per tenir-los i, com no els llegeixen, només procuren amuntegar sense preocupar-se de la seva selecció. En l’època de Luciano (segle II de J.C.)hi havia a Grècia nombroses gents que no coneixien ni tan sols el títol dels llibres que havien emmagatzemat. “Els tenien únicament per passatemps dels ratolins, per a refugi d’arnes i per turment dels criats que es veien obligats a defensar-los d’uns i d’altres”. Una cosa anàleg passava a Roma des de mitjans de segle I de l’Era cristiana. Al menys, el filòsof Sèneca refereix que els llibres no es compraven com a mitjà d’estudi, sinó per a adorn de les parets. No és molt més depurat el gust de diversos bibliòfils de l’època moderna, que només atenen la quantitat de llibres amuntegats per ensenyar amb orgull als que van a visitar-los.

Algun valor més gran té l’afició d’aquells que posen tot el seu interès a aconseguir enquadernacions belles, encara que de vegades, en el seu desig de recrear la vista prefereixen tenir caixes de cartró buides que exteriorment semblen llibres magníficament presentats. Les enquadernacions més estimades són les de Grolier, per les quals es paguen, en ocasions, elevades sumes. En una subhasta de Techemer, celebrada a Lió l’any 1887, un exemplar de l’Heliodoro, enquadernat per aquell, va aconseguir el preu de 12.000 francs, i versemblantment va anar a Nova York, ciutat en la qual ha arribat a constituir-se una unió de bibliòfils amb el nom de Club Grolier. Altres vegades els llibres són estimats per les seves il·lustracions, ja siguin gravats en fusta o miniatures amb magnífica coloració vermella i blava.

Alguns col·leccionistes s’afanyen per aconseguir llibres de determinats tallers i persegueixen preferentment els de les impremtes d’Aldo Manuzio, a Venècia; Elzevir, a Amsterdam i Leyden, Etienne i Didot, a París, el que no és d’estranyar, ja que en realitat les obres d’aquests artistes, per la seva bellesa, neteja i correcció, són les més perfectes de la seva època. Els bibliòfils d’aquest grup procuren també aconseguir, entre les obres del primer dels impressors esmentats, alguns dels exemplars tirats de seda o de paper fort i de color, i pel que fa a les de l’últim, els impresos en paper vitel·la, que va utilitzar per les seves edicions de luxe “.

L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.162-163.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ En una respuesta al cuestionario fijo sobre el ‘tiempo libre’, del dominical de ABC de Madrid, el catedrático y ahora Alcalde de la Villa y Corte, se define como bibliófilo.

‘La elección del esparcimiento usual y permanente se fija cuando el carácter adquiere contornos definidos, gracias a la educación académica o social. Hay quienes no tienen esparcimiento igual y constante, quienes lo adquieren pronto y quienes lo adquieren tarde. Yo lo adquirí pronto, pues muy temprano comencé a buscar y leer libros, a guardarlos y a preocuparme por el propio libro con independencia de su contenido intelectual.

Significa esto que soy un bibliófilo que gusta y regusta de los libros antiguos, de los ejemplares raros, de las ediciones cuidadas y de lo que, en resumen, se incluye bajo la rúbrica general de libros antiguos, curiosos, raros y agotados.

Esta distracción exige leer, al menos me lo exige a mi. No sólo tengo libros, también los leo. Si dispongo de alguna hora libre la paso en alguna librería o en mi casa leyendo o volviendo a leer. Es una distracción reflexiva y a veces pienso que egoísta que he procurado separar de la apropiación y gozo absolutamente privado. Dejo libros, regalo libros, comparto libros. Es una forma de compartir las ideas, los sentimientos y las necesidades. Así es mi esparcimiento. Con él paso el tiempo que me queda libre, porque tiempo ocioso no tengo. Años hace que no tomo vacaciones, tanto por necesidad como por voluntad. Con el tiempo libre y los libros me basta’”.

Article a l’Agenda del Bibliófilo, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 4 de l’abril de 1980, p.81.

Read Full Post »

Marca tipogràfica de Ludwing Elzevir ( 1595)

“A partir de l’aparició de la impremta els llibres tenen una cotització individual; els impressors alemanys redacten llistes d’incunables des de 1470 i Aldo el Vell imprimeix en 1498, en un senzill full, una llista de 14 títols Libri Graeci impressi, amb el preu de cada un d’ells.

Des del segle XV els llibres es venen a les llibreries a un preu determinat.

En 1675, Daniel Elzevir publica un catàleg dels llibres d’ocasió del seu fons, amb indicació dels preus.

Hem tingut ocasió de veure de quina manera semblava indispensable la possessió d’una biblioteca per recolzar l’èxit social. Quant Madame du Barrry obté els favors del rei desitja posseir una biblioteca i decideix comprar urgentment 1.068 volums.

Redon els enquaderna amb tafilet per un total de 2.812 lliures, és a dir uns 2,75 francs aproximadament (550 pessetes) per volum. Avui dia una enquadernació enterament en tafilet i amb l’escut gravat costa unes 5.000 pessetes.

La moda també influeix en les preferències dels bibliòfils i, com a conseqüència, en el preu dels llibres. La popularitat o depreciació dels llibres il·lustrats per alguns artistes és conseqüència de l’apassionament momentani del públic per determinat pintor .

També els esdeveniments contribueixen a alterar la cotització dels llibres, per exemple, els llibres científics: pel que fa a medicina, química i física, només tenen algun valor els editats en els últims cinc anys. Però, de sobte, puja el preu dels llibres antics que tracten de jaciments de ‘betum’ (petroli), per exemple el de la baronessa de Beau-Soleil editat en 1640, les obres d’anticipació o bé aquelles que esmenten experiments, viatges a altres planetes, primers estudis sobre fotografia, aerostació, etc.

D’altres, com ara les obres d’Albert Camus o de Françoise Sagan, veuen els seus preus elevar-se bruscament gràcies a la publicitat emprada en el seu llançament.

La història de la bibliofília és una demostració suplementària dels canvis de preferències dels aficionats. Les edicions elzevirianas van fer furor durant el Segon Imperi. Els col·leccionistes les enquadernen en tafilet i encarreguen la tasca als millors enquadernadors: avui en dia són invendibles. Tampoc els incunables troben comprador a l’hora actual, tret que estiguin il·lustrats amb gravats en fusta. Gairebé han desaparegut els llibres de teologia que en els segles XVIII i XIX ocupaven al voltant de la cinquena part dels catàlegs de les grans subhastes.

D’una manera general, el nombre de llibres buscats pels col·leccionistes es restringeix infinitament, si més no pel fet que en l’actualitat gairebé ningú llegeix el llatí de corregut i que l’època en què vivim no es presta a la meditació ni als somnis. L’alça experimentada pels llibres il·lustrats pels grans pintors moderns té la seva explicació en l’extraordinari interès que desperta l’expressió artística contemporània.

Si canvia el ritme de la vida quotidiana i els homes assenten el judici, la cotització de determinats llibres tornarà a experimentar una justificada ascensió”.

El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm, 4 d’abril de 1980, p.29-33.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Unos son de tamaño gigante, como códices medievales y otros, minúsculos, casi miniaturas de libro. En algunos, el tacto de las páginas recuerda el del pergamino, y en otros, la mórbida textura del papel antiguo. Lujosamente encuadernados en piel, rotulados en oro y de contenido heterogéneo, su precio de venta varía, aunque ninguno está al alcance de todos los bolsillos y hay ejemplares que se cotizan hasta por el medio millón de pesetas. Son los llamados libros de bibliofilia, objetos de arte más que soportes de un texto, que embellecen las bibliotecas de coleccionistas y bibliófilos adinerados e inversionistas cultos.

¿Cómo se puede distinguir un genuino libro de bibliofilia de las vulgares imitaciones? ‘Es difícil dar una definición correcta, pero, en mi opinión, son libros que se editan en tiradas cortas, en las mejores condiciones de presentación entre la forma y el contenido’, responde Manuel Arroyo, de Ediciones Turner. ‘También se puede hablar de bibliofilia de libros antiguos que fueron impresos hace equis años y circulan por las librerías de viejo o anticuarios.’

Hoy, la técnica de facsímil basada en un procedimiento mecánico de reproducción fotográfica, facilita la recuperación de textos valiosos, de los que, en muchas ocasiones, sólo existen contados ejemplares en algún museo o biblioteca. ‘Pese al abaratamiento que supone el facsímil, las buenas ediciones de bibliofilia siguen siendo caras. Las cortas tiradas y los carísimos materiales explican lo elevado del precio.

Una muestra de lo que es una buena y cuidada edición de bibliofilia es la de Tauromaquia o arte de torear a caballo y a pie, de Pepe Hillo, de Turner, con una tirada total de trescientos ejemplares numerados. El texto de la Tauromaquia es una cuidada reproducción en facsímil del impreso en 1804, en Madrid, acompañado de treinta láminas iluminadas a mano por un acuarelista y encuadernado en piel de cabra. El precio de cada volumen es 28.000 pesetas.

Los caprichos de Goya

Otra editorial que trabaja bien la bibliofilia es Gustavo Gili. La tauromaquia, Los proverbios y Los caprichos, de Goya, son sus tres ediciones más importantes, que se completarán próximamente con Los desastres, del mismo autor.

Lo artístico y lo erudito se combinan en otra notable obra de bibliofilia de la colección Turner: Método sucinto i compendioso, de Matías de Irala, uno de los maestros teóricos del manierismo, fundamental en la historia del dibujo del siglo XVIII. El Método consta de dos volúmenes; la reproducción en facsímil de un álbum de dibujo con el método Irala y un estudio crítico de Antonio Bonet Correa, seguido de todos los grabados e ilustraciones conocidas del maestro.

Un tipo de libro de bibliofilia muy característico, en que la obra de un pintor – litografías, aguafuertes, etcétera – ilustra un tema clásico de la literatura española, es el que viene publicando Ediciones de Arte y Bibliofilia a lo largo de sus quince años de vida, a un ritmo de dos o tres títulos anuales, tiradas de 195 ejemplares y un precio de 40.000 pesetas.

Método sucinto y compendioso de cinco simetrías de Matías Irala (1730-1739)

Las coplas a la muerte de su padre, de Jorge Manrique, con doce aguafuertes de Orlando Pelayo, y Las águilas, de Gabriel Miró, en commemoración del centenario de su nacimiento, con ocho aguafuertes de Antonio Guijarro, son los últimos que han aparecido.

Dos bellos ejemplos de esta modalidad artística de la bibliofilia son los editados por Velázquez, de Madrid: Los cantos de las soledades y Los cantos de los bosques. Los textos de ambos títulos son de Jesús E. Casariego y están ilustrados por doce y quince buriles de Tavy Notton, en colores estampados a mano directamente sobre la plancha”.

Article de Bel Carrasco, en El País de 4 de novembre de 1979 y reproduït a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 4 de l’abril de 1980, p. 78.

Del llibre Los cantos de las soledades

Read Full Post »

El 1847, un gran bibliòfil, el comte de la Bedoyère, va decidir posar a la venda la seva biblioteca. Només un capritx de col·leccionista li va dictar aquesta decisió, però un cop començades les licitacions, es commou i irrita davant la idea que qualsevol pugui posseir els seus preciosos exemplars. A partir del número 1 del catàleg de la subhasta es dedica a licitar furiosament de manera que, en acabar aquesta, el trobem de nou en possessió dels seus ‘estimats’ llibres als quals s’afegeix la nota de despeses del taxador.

La bibliofília. Heus aquí una altra de les antigues passions humanes. Els primers reis francesos, Joan el Bo i especialment el seu fill Carles V, són els avantpassats dels nostres grans bibliòfils.

Carlos V compra manuscrits i, en 1337, nomena un ‘guardià de la biblioteca del rei’ encarregat de classificar i instal·lar a la torre de la llibreria, al Louvre, els 910 manuscrits que posseeix. ‘Es van col·locar 30 candelers petits i un llum de plata que s’encenia totes les nits per tal que pogués treballar a tota hora’.

Amb la impremta, que neix durant el regnat de Lluís XI, apareixen les primeres manifestacions de la passió per les sèries de llibres; durant molt de temps encara es preferiran els manuscrits, de millor aparença i més artístics, als impresos considerats simplement utilitaris i poc elegants.

Lluís XII és el primer que manifesta el sentiment de la possessió personal i fa marcar amb el seu escut, ‘França, Bretanya i Porcs espins’ tots els exemplars de la seva biblioteca, que es va enriquir considerablement durant la conquesta del Milanesat gràcies als ‘préstecs’ aconseguits dels Sforza i els Visconti.

Francesc I crea el títol de bibliotecari que confereix al escrivà Guillaume Dubé. Aquest sobirà, entusiasmat per l’antiguitat clàssica, envia erudits a Llevant perquè li portin manuscrits grecs.

A partir de llavors la bibliofília queda consagrada i des de Jean Grolier a Barthou, Chadenat i Lucien-Graux, passant pel condestable Anne de Montmorency, els Fugger i Henri de Rotchschild, ja no tornarà a trencar-se la cadena.

Abans de la invenció de la impremta, els manuscrits, que en la seva gran majoria es confeccionen en els monestirs, es venen molt cars.

Enquadernació Grolier

Mabillon relata en les seves Analecta, que al segle XI, Grècia, comtessa d’Anjou, transforma un recull de Homilies d’Halberstadt i de Haimón per 200 xais, 1 muid de blat candial, un altre de sègol, un tercer de mill i algunes pells de marta. Al segle XII es paguen 200 florins per un manuscrit miniat i el preu mig per un manuscrit in-folio, el text sol sense cap adorn, equivalia a 400 o 500 francs de 1870 (de 30 a les 40.000 pessetes actuals).

En l’Edat Mitjana els manuscrits simbolitzen ja la riquesa, de la mateixa manera que les obres d’art, i es cita el cas de Alfrid, rei de Northhumbria, que compra a l’abat Ceolfrid un llibre de cosmografia adquirit a Roma i pertanyent al monestir de Yarrow, al preu de vuit famílies amb les seves terres compreses.

El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm, 4 d’abril de 1980, p.27-29.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“Pero yo veo, además, en el libro, un proceso biológico perfecto. El libro, como el hombre, es esencialmente espíritu; pero necesita también de la materia para adquirir existencia tangible. Su espíritu es el pensamiento que lo ha concebido y le ha dado vida; su materia, su presentación, su ornamentación y su encuadernación. Como el hombre, nace al ver la luz pública. Como el hombre, tiene una vida de crecimiento, que es su difusión, de madurez, que es su aceptación general, y de decadencia, que es su paulatino olvido. Como el hombre, sufre enfermedades, espirituales unas: la crítica que se ceba en él muchas veces injustamente, los plagios que pretenden robarle su esencia, y las malas traducciones que lo desfiguran; materiales o tras su defectuosa impresión que le resta alicientes, el desvío del público y el deterioro de sus ejemplares; y espirituales y materiales a un tiempo algunas: las mutilaciones y espurgos a que puede resultar sometido. Su muerte es el olvido definitivo, la desaparición de todos sus ejemplares por guerras, revoluciones o por el transcurso de los años, y su conversión en pasta de papel, de la misma manera que a la muerte del ser humano, las células de su cuerpo retornan a la misma tierra de donde han salido.

Esta doble personalidad del libro, espiritual y material a un tiempo, es un exponente de su valor, pero puede ser también origen de desviaciones nocivas en los coleccionistas que practican su culto e incluso en las entidades calificadas de bibliófilas.

No creo que sea posible admitir la existencia de varias clases de bibliófilos. Lo único exacto es que existen bibliófilos dedicados a especialidades distintas. Porque, para mi, el coleccionista que reúne libros por su solo valor ornamental, prescindiendo de su texto que no le interesa, no puede merecer en modo alguno el nombre de bibliófilo. Como tampoco puede merecerlo el bibliómano que se orienta hacia los ejemplares de rareza deformativa, como el coleccionista de sellos cotiza en alza los errores de impresión, cuando constituyen una excepción dentro de la serie correspondiente.”

Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo. Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprès per Joan Sallent a Sabadell, p. 31-32.

Ex-libris Marqués de Mura

Read Full Post »

“ En aquesta època d’obsolescències programades, és difícil que recordem amb un cert afecte algun dispositiu del passat. Podríem dibuixar de memòria el nostre únic walkman o el nostre primer ordinador, però difícilment seríem capaços de reproduir els detalls de la majoria dels telèfons mòbils o computadores portàtils que es van succeir durant les dècades següents. De vegades penso que l’objectiu d’Apple és precisament aquest: que siguem incapaços de diferenciar cadascun dels iPhones o MacAlgunaCosa que hem anat tenint, com si es tractessin de la mateixa criatura en perpètua evolució.

Els llibres continuen sent emocionalment superiors als aparells: no només són col·leccionables i únics, sobretot si els hem tunejat (mitjançant subratllades, marginàlia, gotes de cafè); a més ens permeten accedir a una memòria externa, sempre activa, de la nostra pròpia biografia. No és el que dibuixen, alineats, a les seves prestatgeries? No representen aquelles franges de colors, aquell tetris, aquell equalitzador, les etapes i els cardiogrames i els viatges i els trasllats de les nostres vides?

I, tot i això, els llibres i els dispositius conviuen i es complementen. Recomanem, fotografiem, comprem llibres gràcies als nostres telèfons mòbils. Accedim a milions de títols a través de la informàtica personal. Fins i tot llegim textos a les pantalles que els enginyers han convertit en simulacres de pàgines de paper. Aquesta coexistència és la clau cultural de la nostra època. El clàssic i el viral, la presència i la distància, els tactes i els píxels. El molt antic que és veí del desesperadament nou.

Per això crec que la biblioteca d’aquest present que ja és futur ha de ser essencialment híbrida. Una heterotopia foucaltiana on es passi del previsible a la sorpresa, de l’amable al pertorbador, de les respostes acabades d’obtenir a problemes encara per resoldre. La biblioteca del futur no només ha de ser una biblioteca vegetal, agrobiblioteca, de llavors, en un edifici hipermodern i ecològic que integri la vida no humana; també ha de ser una biblioteca antiga, llibrecèntrica i venerable, que conreï el silenci i la bibliofília. Un espai físic que aculli tant els nens petits com els avis, tant als nadius com els nouvinguts, amb doble natura de fascinant plataforma digital.

Un àmbit obert tant a les arts vives com a les exposicions; tant a l’oralitat i la música de sempre com a les noves propostes sonores. Coworking i sala d’estudi. Mediateca i museu del llibre. Un laboratori amb les últimes tecnologies, narratives immersives i realitats virtuals que sigui alhora un taller d’artesania, tallar i enganxar, cosir i cantar.

Així m’imagino, per exemple, la Biblioteca Provincial de Barcelona, com una nova icona internacional del coneixement en un món amb menys turisme, que reuneixi totes les biblioteques que hi ha hagut en una única biblioteca amb autèntic futur.

Article: “La biblioteca del futur” de JORGE CARRIÓN, La Vanguardia, 5|5|2021.

Futura? Biblioteca Provincial de Barcelona. Projecte guanyador el 2010

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ …, teniendo en cuenta que el hablar de las sorpresas que puede producirnos nuestro amor por los libros y su búsqueda correspondiente presupone precisar, ante todo, cual ha de ser la tendencia de la verdadera bibliofilia y generalizar sobre el concepto del perfecto bibliófilo.

Constituiría una temeridad, de mi parte, tratar de definir el concepto exacto de bibliófilo. La misma etimología de la palabra entranya una definición; y seguramente debió ser este sentido etimológico el que permitió al Canciller de Inglaterra, Ricardo de Bury, decir, con ternura de enamorado, hablando de sí mismo, que ‘sufría de mal de amor hacia los libros, especialmente antiguos’. Pero, sin necesidad de llegar a la fijación exacta de los caracteres de nuestra afición por los libros, los conceptos ‘ amor al libro en sus manifestaciones más selectas y depuradas’, ‘ difusión del conocimiento de los tesoros bibliográficos existentes en colecciones generales y particulares, velando por su conservación’, ‘ organización de exposiciones de obras impresas, grabados, láminas, ex-libris,encuadernaciones y manuscritos’ y ‘ aportaciones económicas destinadas a facilitar a las bibliotecas públicas la adquisición de ejemplares raros’, contenidos en nuestros Estatutos, compendian, a mi juicio, una indicación descriptiva de lo que ha de ser el bibliófilo y de lo que han de ser sus tendencias.

La síntesis de toda definición de bibliófilo es el amor al libro; y de este amor podemos enorgullecernos porque es difícil admitir que pueda existir una obra de arte más completa, más perfecta y que más eleve al hombre, que el libro, cuando realmente merece esta denominación.

Admiro, como el que más, el valor estético y espiritual de una estatua helénica, de una catedral gótica, de una pintura de maestro, o de un poema sinfónico; pero no dudo de que estaréis de acuerdo conmigo si afirmo que los goces que proporcionan no pueden compararse, ni en profundidad, ni en extensión, ni en duración, con los que nos reporta un buen libro. En aquellas manifestaciones artísticas, la materia se pone al servicio de la inspiración y del espíritu, sin dejar, por esto, de ser materia; y, como tal materia, habla esencialmente a los sentidos. En el libro, la materia desaparece virtualmente, para dejar sitio, tan sólo, al pensamiento de su creador.”

Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo. Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprés per Joan Sallent a Sabadell, p. 29-31.

Read Full Post »

Cartell modernista

“ La mostra, pensada i dissenyada amb elegància, es divideix en set apartats: Antecedents, segle XIX; Naixement, 1900-1929; Renovació, 1930-1949; Consolidació, 1950-1999; Actualitat, segle XXI; Bibliòfils a la Biblioteca; i, finalment, Experimentació. Aquests apartats es presenten il·lustrats amb suggerents aforismes bibliòfils: De ton seny sabré el calibre/ veien com tractes el llibre; o Llegeix responsablement/ i medita llargament; o La història del llibre trenca/ qui el vell exlibris li arrenca… Aquest viatge amb i entre llibres porta l’espectador pels camins més sorprenents i espectaculars de la bibliofília a Catalunya: un viatge cultural que transcorre en paral·lel a la història de l’art que va del Modernisme al Noucentisme fins arribar a les formes editorials i artístiques més experimentals dels nostres temps. Així, en aquest viatge en el qual si es para atenció s’escolta la veu de grans escriptors de tots els temps, s’hi pot trobar

des de l’exemplar de Cançoner de les obretes de la nostra llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI, de Marià Aguiló i Fuster (1873-1900) fins als llibres d’artista, tot passant per exemplars de renom bibliòfil com l’Anuari Oliva: ensaig de materialització d’un moment intelectual (1907), La vida es sueño, amb il·lustracions del xilògraf Enric.C. Ricart (1933), U no és ningú, amb il·lustracions d’Antoni Tàpies (1979), L’Hotel París, un original treball de Jaume Plensa inspirat en poemes de Vicent Andrés Estellés (2017), fins arribar als llibres i exlibris objecte, és a dir, obres que surten del marc convencional dels llibres i els exlibris. Entre aquests exemplars preciosos es troben també dibuixos originals, matrius de coure d’exlibris calcogràfics, així com peces úniques i artesanes, algunes fins i tot inèdites, edicions que no es van arribar a realitzar.

Es diu que en la bibliofília es para més esment en el continent del llibre que no pas en el contingut o en la seva raresa. Això explica que hi hagi edicions desmesurades (El llibre desmesurat sol passar/ molt temps desat), que fan la lectura del llibre tan difícil com impracticable. Un llibre de quatre pams quadrats no és molt còmode de llegir, certament, de la mateixa manera que no requereix lectura un llibre d’artista com el de la pintora Rosa Mirambell i el seu Àngel de paper (1988), en realitat un poema visual. Sigui com sigui, tant una edició en llibre de bibliòfil del Quixot, de Miguel de Cervantes, o el Blanquerna, de Ramon Llull, com llibres de poeta/artista com els 4 poemes de Rafael Santos Torroella(1967), no són pas llibres per llegir de manera tradicional sinó per ser mirats i admirats.

Àngel de paper de Rosa Mirambell

Però en aquesta exposició ben articulada, de visita recomanable i en la qual es despleguen tantes formes de bibliofília, també hi ha llibres com Crisantemes, publicat el 1899, el qual, tot guardant les proporcions, ja que es tracta d’un llibre de mida no gaire gran, s’hi conjuminen el text i les il·lustracions d’un mateix autor, Alexandre de Riquer. Amb un contingut poètic i il·lustracions de gran nivell, en aquest llibre podem admirar, i llegir!, una bella edició de bibliòfil que en aquesta mostra es presenta relligada en tela de seda per Emili Brugalla, un dels noms més sobresortints del món de l’enquadernació que va més enllà del fet artesà per esdevenir artístic.

Article : “Bibliofília a Catalunya” de Teresa Costa-Gramunt, sobre l’esposició organitzada per la Biblioteca de Catalunya: La bibliofília a Catalunya,coincidint amb la celebració dels 75 anys de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Con anterioridad al reciente cambio de titular en la cartera, estaban muy avanzadas las negociaciones por parte del Ministerio de Cultura para la compra de uno de los fondos bibliográficos privados más importantes de España, del que es propietario el librero y bibliófilo barcelonés Josep Porter Rovira. Estas negociaciones han sido llevadas a cabo con extrema discreción, por cuanto que la venta del fondo supondrá su traslado a la Biblioteca Nacional y, en consecuencia, una importante pérdida cultural para Cataluña

El fondo está formado por varios miles de libros antiguos y eruditos, así como unos 2.000 manuscrritos. Se trata de ejemplares de épocas y orígenes muy diversos, que van desde la Edad Media hasta nuestros días, pero con un predominio de los siglos XVIII y XIX. El precio de venta concertado con el Ministerio de Cultura es de 35 millones de pesetas, lo cual constituye un precio muy aceptable por parte del vendedor. Paralelamente, el Ministerio compraría también un fondo específico del mismo Josep Porter, dedicado a libros y revistas de bibliografía. El precio de este fondo monográfico está convenido en cuatro millones de pesetas.

Por parte del vendedor, de 79 años de edad, la operación estaría motivada por razones económicas y personales. El fondo en venta fue iniciado en 1925, fecha en que Josep Porter publicó el primero de sus ya más de 2.000 catálogos de libros que le han dado renombre internacional dentro del mundo erudito.

En Cataluña se confía en que una buena parte de estos fondos queden allí para incrementar su propio patrimonio cultural. Esperemos que, en efecto, se imponga la lógica en tan justa causa.

Article a l’apartat ‘Agenda del Bibliófilo’, de la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 3 de gener de 1980, p.87.

Read Full Post »

“Per als llibres futurs, moltes editorials universitàries nord-americanes, per exemple, ja estan adoptant polítiques clarividents mitjançant la producció d’obres amb acid-free paper, és a dir, per dir-ho de forma senzilla, amb paper especial que resisteix més temps a la dissolució. Però, a banda que això succeirà en el cas de les obres científiques i no en l’obra  del jove poeta, què fer amb els milions de llibres ja produïts des de finals de segle passat fins ahir?

Existeixen mitjans químics per protegir els llibres de les biblioteques, pàgina per pàgina. Estan disponibles, però són molt cars. Biblioteques amb milions de volums (i són les que compten) no podran intervenir en tots els seus llibres. També en aquest cas hauran de dur a terme una selecció. Qui triarà? Naturalment, hi ha la possibilitat de microfilmar-ho tot, però tots nosaltres sabem que a les microfitxes només poden accedir investigadors motivats, i amb bona vista. Ja no hi haurà la possibilitat de rebuscar entre vells prestatges, fascinats per descobriments casuals. Amb la microfitxa un busca allò, l’existència de la qual ja coneix. Amb els moderns mitjans electrònics és possible gravar a través de l’escaner, emmagatzemar en la memòria d’un ordinador central, i imprimir les pàgines que necessitem. Excel·lent per consultar anualitats de diaris (considerin que el paper de diari es fa malbé en uns deu anys), però no per imprimir una novel·la oblidada de vuit-centes pàgines. En qualsevol cas, aquestes possibilitats valen per als estudiosos, no per al lector curiós. Pel que sabem, avui en dia no hi ha un mitjà per salvar de manera indolora tots els llibres moderns reunits a les biblioteques públiques, i els de les biblioteques privades estan inexorablement condemnats: dins d’un segle ja no existiran.

Així i tot, l’amor del col·leccionista, al defensar un vell llibret de la pols, de la llum, de la calor, de la humitat, del corc, de la contaminació, del desenquadernament casual, podria allargar la vida d’una edició econòmica dels anys vint. Almenys fins que algú el redescobrís, revaloritzés l’obra i donés inici a un procés de reimpressió. Vegin, per tant, com un col·leccionisme modest i no milionari pot contribuir a la conservació d’un immens patrimoni de memòria vegetal. Prenguin exemple dels col·leccionistes de còmics que salven vells àlbums impresos en paper dolent en fundes de plàstic, construint un arxiu d’una literatura sovint menor, de vegades fins i tot pèssima, però que ha de romandre almenys com a document dels costums. I també es deu al col·leccionisme què s’hagin rescatat les planxes originals de molts grans artistes del còmic (ara en venda a preus astronòmics: una de les primeres planxes de Flash Gordon de Raymond val almenys cinquanta mil dòlars), planxes que d’ una altra manera, potser, les redaccions haurien manat a reciclar o haurien deixat podrir en algun magatzem.

Els llibres no es moren només pel seu compte. De vegades són destruïts. En les primeres dècades del nostre segle es va assistir a la crema en la foguera dels llibres “degenerats” encesa pels nazis a Nuremberg. Era un gest simbòlic, per descomptat, perquè ni tan sols els nazis haguessin volgut destruir tot el patrimoni de llibres del seu país. Però són símbols que compten. Temin als que destrueixen, censuren, prohibeixen els llibres: volen destruir o censurar la nostra memòria. Quan s’adonen que els llibres són massa, i inassequibles, de manera que la memòria vegetal resulta amenaçadora, llavors destrueixen memòries animals, cervells, cossos humans. Es comença sempre pels llibres, després s’obren les cambres de gas.

Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, ​​2021. (Conferència de 1991).

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El término ‘catálogo’ fue usado antiguamente para indicar una lista de cosas o personas, compilado con arreglo a una selección. Los antiguos gramáticos llamaron catálogo a la enumeración de las naves y de las tropas aqueas que Homero hizo en su libro segundo de la Ilíada. Tucídides indica con este término la lista de los ciudadanos inscritos para servir como huéspedes en caso de guerra. Senofonte usa la expresión para ‘aquellos del catálogo’ para señalar  la clase de ciudadanos más ricos e influyentes. El primer catálogo de arte con intenciones modernas aparece en París en 1611 y significaba una enumeración de medallas y de diversas antigüedades. La necesidad de catalogar los libros, de cualquier género, se advierte al formarse enormes colecciones, y sobre todo cuando las bibliotecas comenzaron a ser abiertas al público. Pero incluso las más antiguas bibliotecas debieron tener seguramente sus catálogos. Y evidentemente los tenían las

Biblioteca d’Alexandria

bibliotecas de Nínive, Babilonia, Atenas, Tebas, Cartago, Roma y Alejandría, y parece que el de la biblioteca de la gran ciudad egipcia lo compiló Callimaco, a diferencia de los otros de tipo alfabético, ya metódico. Mejores noticias se tienen de los catálogos del medievo. Sin embargo, sólo con el humanismo los catálogos adquieren una mayor sistematización. Un ejemplo se ofrece con el de la Biblioteca Vaticana, que compilado por Platina en 1481 presenta incluso una lista alfabética de los autores. Con la invención de la imprenta se comienzan a difundir mucho los catálogos que los tipógrafos-libreros imprimen con fines comerciales, con motivo de las ferias literarias de Leipzig y Francfort. El primer ejemplo de clasificación lo presenta Manuzio,con una lista de libros griegos impresos en su tipografía, imitándole Estienne, Plantin y otros famosos tipógrafos.

Biblioteca de Babilònia

Estos catálogos de los libreros ejercieron un influjo notable en la catalogación de los fondos de las bibliotecas, sin perjuicio de que esta clasificación, durante mucho tiempo, continuó obedeciendo normas empíreas o puramente personales. Para poder hablar de una verdadera ciencia de la catalogacción es necesario llegar al siglo XIX y a las 91 reglas de catalogación que Panizzi hiso aprobar en 1839 a los dirigentes de la biblioteca del Museo Británico.

En 1908, partiendo del código de Panizzi, la Asociación Americana de Bibliotecarios, de acuerdo con la inglesa, preparó la famosa reglamentación que debía servir de modelo a otros países.

En cuanto a la clasificación de los libros raros, varios han sido los criterios, pero uno de los métodos más acreditado es aquel predispuesto por el bibliófilo italiano Giuseppe Fumagalli, el cual contempla para la subdivisión del material que catalogar las siguientes 26 distintas categorías: Libros en lenguas orientales o poco conocidas. Libros figurativos. Historias locales. Obras antiguas de geografía, cartografía y viajes. Antiguas obras de matemáticas y ciencias. Obras de música antigua y de historia del teatro. Viejos periódicos y almanaques. Libros de literatura popular y de tradiciones populares. Libros sobre argumentos curiosos. Bromas, sátiras, etc. Libros eróticos. Libros condenados o perseguidos. Libros expurgados en ejemplares salvados. Curiosidades literarias menores. Obras de biblioteca. Incunables. Ediciones príncipe. Ediciones de célebres tipógrafos. Ediciones de imprentas privadas o particulares. Ediciones tiradas en poquísimos ejemplares. Libros convertidos en raros por singulares circunstancias. Curiosidades tipográficas. Ejemplares impresos sobre pergamino o miniados. Ejemplares apostillados. Ejemplares con encuadernaciones artísticas, históricas o con escudos de armas. Y, por fin, pequeñas estampas recogidas en volumen.

Article “ Historia del Catálogo” de Julián Cortés Cavanillas a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 2, d’octubre de 1979, p. 80-81. ( publicat abans a Informaciones, Madrid, 20-VI-1978).

Read Full Post »

Older Posts »