Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Impremta’

Frases sobre Bibliofília 667

Posted in Bibliofília, tagged , , on 30 Agost, 2021|

“Un il·lustre escriptor, que dóna testimoni constant de la seva fe, m’escriu, entre altres coses, aquests mots que em crec en el deure de no guardar per a mi sol.Pel que toca a la vida econòmica de la nostra literatura, ni els uns ni els altres no es volen fer càrrec que si a Catalunya hi ha mig milió de persones majors que poc o molt llegeixen, no passa gaire del dos per cent d’aquella massa la part definitivament interessada en els nostres llibres. Una grossa part del pobla. Jo crec que s’ha de tenir el valor de reconèixer que és la immensa majoria, encara llegeix en castellà. Aquest públic no s’interessa ni aquí ni fora d’aquí (i per això no sóc derrotista) en la mena de literatura que fem. Fa quaranta anys es venien més novel·les per entregues en castellà de l’Altadill que ara en català. Però la mena de públic que ara tenim no comprava aquelles novel·les. Jo us dic que no passen de 10.000 els catalans (metges, advocats, dependents, homes i dones d’estudi) que s’interessin per això que nosaltres escrivim.  Sols un augment general de la cultura catalana farà créixer aquest nombre d’adeptes possibles. Per això cal escriure de tot, elevar el nivell humà. El que trobi la fórmula de la novel·la popular catalana podrà decuplicar en poc temps el nombre dels lectors nostres. Però no cal fer-se il·lusions: els augmentarà per a ell i per als altres com ell. El nivell espiritual no s’haurà mogut, però Catalunya tindrà un instrument més d’acció. Carles Soldevila, en el número d’agost de D’aci i d’allà, ha fet constatacions semblants: Si es pogués fer una estadística veritable dels lectors i lectores que hi ha a Catalunya restaríem probablement esgarrifats. No en trobaríem ni un u per mil! De moment us semblarà que la meva dita és pessimista, exageradament pessimista. Tanmateix no fa sinó recollir els fruits d’una experiència personal que ja comença a ésser vella. I d’altra banda no pretenc que aquesta constatació que faig pública es converteixi pas en un motiu de descoratjament. Si el present és encara d’una pobresa i d’una insuficiència que fan avergonyir, el passat que tot just acabem de deixar enrera és molt interior… El guany, doncs, és un fet indiscutible. Esdevé només que aquest guany indiscutible no té les proporcions que alguns entusiastes li han volgut atribuir i no pot comparar-se amb el coeficient de lectura de qualsevol país centre o nord-europeu. Som en una de les primeres etapes. Deixeu-me afegir encara una altra cosa: si restàvem gaires anys en aquesta etapa, ocorreria inevitablement una crisi en la vida de la nostra literatura i fins del nostre periodisme.» i afegeix: «En aquestes condicions, el luxe tenir una literatura gravita sobre els escriptors i en menor proporció sobre els editors i els llibreters.

Hem passat — i ja era hora! — del període dels aficionats al dels professionals. Hi ha a Catalunya, per primer cop en la seva història moderna un parell de dotzenes d’escriptors que no fan sinó escriure. Gairebé tots els catalans són capaços en el foc d’una discussió d’envanir-se d’aquest esdeveniment… són capaços de fer res més? Ha arribat l’hora de dir ben alt i ben clar que si no fan res més, si no aconsegueixen encomanar-se els virus de la bibliofília més elemental, aquest professionalisme incipient que els afalaga d’invocar, acabarà per desaparèixer. No és just ni moral que la multitud es refií indefinidament de la força de les vocacions literàries… No és just, ni és moral, ni és prudent. No totes les vocacions tenen aquest caràcter de fatalitat. Molts escriptors, àdhuc entre els millors, poden canviar de rumb. D’altres… d’altres poden emigrar.» Un bon company em corrobora així aquest estat d’esperit dels nostres escriptors : Crisi del llibre? En tot cas manca d’interès general, de nivell. No som sinó uns pocs que ens llegim nosaltres mateixos, gairebé. El gros públic, el que havia de compensar alhora sacrificis d’editors i escriptors, llegeix “La Vanguardia».

Situat en l’altre extrem, un lector, Joan Valls i Tarrida, en Montseny, diu — ensems que fa un elogi de Joan Puig i Ferreter: «Si certs llibres es pudreixen en els prestatges de les llibreries, nosaltres, la massa de llegidors que està tothora famolenca de bona lectura, no en tenim pas cap culpa. Aquesta, cau tota sencera damunt dels propis autors que han tingut la gosadia o la vanitat de llançar al mercat productes sense suc ni bruc que no poden interessar absolutament a cap persona que tingui nas a la cara. Podem tenir ara com ara literats pulcres i perfectes, però amb aquestes qualitats no n’hi ha prou per a captivar l’esperit i engendrar aquell entusiasme en el gros públic sense el qual no és possible aconseguir un èxit esclatant de llibreria. No basta saber escriure correctament. Es necessari que en les pàgines d’un llibre hom hi copsi les inquietuds espirituals i les batzagades del cor de l’autor. Els nostres escriptors són en general massa freds i massa encarcarats. Ja es comprèn que defugen el contacte amb el poble, car les llurs novel·les són creacions artificioses i arbitràries, amb personatges d’argila, sense vida interior.»

 Sobre la manca de llegidors, «Las Circunstancias», de Reus, 18 de setembre, opina també: “Però, al nostre entendre, no tot el mal ve d’aquí; el mal ve de què manquen bons escriptors, bons en tot el sentit de la paraula. Homes que de l’art d’escriure en tinguin un concepte elevat; no vividors de la ploma. N’estem tips de tanta novel·la blanca; de tants llibres plens de nicieses que sols serveixen per passar el temps. L’escriptor ha d’escriure llibres que ensenyin, que fassin pensar,  que ens parlin a l’ànima; en fi, que ens despertin la intel·ligència, que no ens atrofiïn el cervell. El dia que es publiquin llibres d’aquesta manera, s’haurà acabat definitivament la crisi del llibre.

 Tot això delata un evident divorci entre una certa part almenys dels nostres escriptors i una certa part del nostre públic. Ho comentarem més endavant.  

Article de J.E.: “Problemes del llibre”, a La Veu de Catalunya, núm. 10396, setembre de 1929.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Revista Gráfica

“ Todos aquellos que sienten amor al libro, desde el bibliófilo que ama en él la rareza del ejemplar ó el precio de la edición ó el arte refinado que en su publicación ha presidido, hasta el hombre de ciencia, el sabio ( digámoslo así) más ó menos profundo, que lo estima como manifestación la más completa de la humana inteligencia, todos, sin excepción, han de lamentar el hecho ya funestamente comprobado en sus comienzos de que el patrimonio intelectual del siglo XIX está condenado á una pronta destrucción por culpa de la pésima calidad de papel en la mayoría de los casos, y en muchos otros por las condiciones negativas de duración de aquél, desde que las artes fotomecánicas de reproducción han extendido el uso de papeles en cuya fabricación predominan los elementos de naturaleza mineral.

  Efectivamente, dede que el libro ha pasado á ser objeto de mucha circulación y al alcance de todos, por efecto de los grandes progresos que han revolucionado por completo la manera de producirlo, tanto como la idea gráfica ha ganado en la prodigiosa multiplicación de su verbo, lo ha perdid de un modo lamentable en la fragilidad del cuerpo que ha debido servirle de vehículo.

  El mal es,como hemos indicado, irremediable, ó mejor dicho, lo sería por completo si la atención universal no se encauzara en el sentido de remediarlo en lo posible. Ya en el Congreso Internacional de Bibliotecarios de París, en 1900, después de reconocer la funesta realida que hemos expuesto, se presentaron conclusiones bastante categóricas, en las que viene á proponerse el papel de puro hilo como el único capaz de asegurar la conservación de la obra impresa ó escrita.   Article:” Duración del libro”, de R. Miquel y Planas a Revista Gràfica, 1901-1902, p- 55.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 666

Posted in Bibliofília, tagged , , on 23 Agost, 2021|

“El nostre poble no té una arrelada tradició bibliofílica. Salvats aquells homes assenyalats d’abans i d’ara (pocs, però, per això mateix, més honorables) que enmig d’un ambient d’indiferència sentien la nobilíssima passió del llibre i als quals es deu la conservació del poc que ens resta del nostre riquíssim tresor bibliogràfic, salvats aquests patricis exemplars, és, o, millor dit, ha estat fins fa poc, ben trist el nostre panorama bibliofílic. A causa de la incúria dels nostres passats, ¡quantes anècdotes han estat possibles! Com la d’aquella dona que cada dia encenia el foc amb fulles de llibres antics, alguns d’ells incunables, que un avantpassat havia probablement reunit amorosament; o aquella altra d’algú que cremava còdexs miniats per fondre l’or de les miniatures i treure d’entremig de les cendres d’un llibre de valor incalculable una boleta del cobejat metall que podia valer poques pessetes, o, encara, la d’aquells infants que cada any per Carnestoltes s’entretenien a tirar paperets pel carrer, retallats dels fulls venerables de llibres antics, molts de gran valor, que diverses generacions de familiars havien acumulat i que, pastura de cucs i abandonats a les inclemències del temps, jeien perduts a les golfes de la casa… i tantes altres anècdotes que podríem comptar, com un rosari inacabable de tristeses, que posarien de manifest com s’anaren convertint en no res els monuments de la Cultura que els nostres homes preclars havien deixat, com una herència gloriosa. per fer llurs descendents més bons i més savis que ells no havien estat. Tot i que l’afecció als llibres ha augmentat considerablement els darrers anys no creiem en l’èxit immediat de l’extensió de la bibliofília, si bé estem un tant convençuts que a la llarga tenim que collir el fruit de la sembra.

Article: “ De la bibliofília” de Josep Porter en el  Full Oficial del Consell Municipal,Vilanova i La Geltrú, dissabte, 23 d’octubre del 1937 – Núm. 458.

XQ   XQ  XQ  XQ  XQ  XQ  XQ

“ Hoy es domingo, día de fiesta; las gentes van y vienen con rostro placentero; yo, por un impulso irresistible, me detengo ante un puesto de libros de lance. Ante mi vista tengo un montón informe de libros. Los hay de todas clases y tamaños. Los hay casi nuevos, sin cortar, como si acabaran de salir de las prensas tipográficas, a pesar de que ostentan ya fechas venerables; los hay viejos, ajados, amarillentos, con notas manuscritas y alguna flor marchita entre las hojas. El primer libro que viene a parar bajo mi mano es…

  Tomo al azar otro libro: es una Memoria de 96 páginas, año 1877, acompañada de cuadros y estadísticas; es un trabajo pacientísimo…

  Suelto pausadamente la memoria sobre el montón informe, y el dueño del puesto de libros me mira con ojos interrogadores. ¿ Creerá que voy en busca de algún incunable?

  Prosigo mi tarea; hundo la mano en aquel acervo heterogéneo, y con ademán augusto, como si excrutara el porvenir, aparece un Tratado de baile de sociedad, para evitar el ridículo a los jóvenes. Yo no sé lo que me pasa; al fin y al cabo, digo para mí, ¿ no es el mundo un baile?…

Y a este tenor voy filosofando. Pienso que el universo y el hombre son un gran enigma, algo misterioso que escapa a nuestras investigaciones psíquicas y a nuestros telescopios; pienso que todo acaece por una ineludible fatalidad, y que sólo la Imprenta guarda amorosa las gestas de las generaciones pasadas y nos sonríe con la aurora del porvenir.

  El dueño del puesto de libros me mira un si es no es airado; el buen hombre no expone sus libracos para que yo los manosee gratuitamente. Así lo comprendo, y por unos céntimos mal contados me llevo aquel manantial de salud y de alegría.

  ¡Cuán presto pasa el tiempo¡ Son las dos de la tarde.

  Recojo mi tesoro, y me alejo de allí con el ánimo jocundo y satisfecho.

  Article: “Entre libros y libracos”, de C. Vilarasau Piñot, a la Revista Gràfica, nº– de 19–, p. 96-97.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 640

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Oficis del llibre, Tipografia, tagged , , , on 20 Agost, 2020|

 

“Un llibre pot arribar a ser una obra d’art i per aconseguir obres d’art no hi ha fórmules que valguin. Amb tots els elements estudiats es pot fer un llibre bell o es pot fallar. L’excel·lència de les parts no condueix forçosament a la perfecció del tot. Els elements que formen un llibre han de ser manejats per un artista que tingui una idea de conjunt. Això no vol dir que l’il·lustrador tingui forçosament de treballar al dictat, però sí que ha d’obeir a unes directrius encaminades a l’harmonia total. El caràcter i la personalitat d’un llibre són les característiques més difícils d’aconseguir i no es poden deixar a l’atzar. Si cada llibre és diferent pel que fa al text que conté, la materialitat del mateix ha de tenir així mateix unes peculiaritats pròpies. No abonem l’originalitat com a sistema o com a meta, sinó com a resultant lògica de les coses.

Un llibre d’alta bibliofília no solament és un text, unes il·lustracions, o un magnífic paper, sinó tots aquests elements alhora, i una cosa única i alhora diferent.

Marca tipogràfica de Ludwig Elzevir ( Leiden, 1595).

 

Davant d’aquestes consideracions hem assistit a l’imperi d’altres molt diferents i que sovint han estat les següents:

1ª Un llibre de bibliòfil ha de ser un llibre car.

2ª Ha de ser de tiratge limitat.

3a Ha d’estar il·lustrat.

4a Ha d’estar imprès sobre paper de fil.

…/…

Per a més d’un esperit simplista, la sola possessió d’una d’aquestes característiques ja justifica el qualificatiu de llibre per bibliòfil.

Efectivament, un llibre per a bibliòfil pot resultar car, perquè les coses ben fetes necessiten temps per fer-les i el temps s’ha de pagar, com igualment és costós el paper bo i cal pagar també l’il·lustrador. Però no sempre els llibres més cars són els millors i amb elements senzills es poden fer grans coses. L’harmonia i l’equilibri, la direcció encertada no tenen res a veure amb les despeses materials. Edicions atapeïdes amb il·lustracions i coloraines poden ser un desastre.

Un llibre pot ser bell amb poques il·lustracions i fins i tot sense cap, cal veure pàgines impreses pels grans artistes impressors – hem dit grans artistes impressors, no grans impressors -, per comprendre tota la bellesa que pot resultar del simple joc de les lletres negres sobre el paper. Bodoni, els Elzevir, Ibarra, ens han llegat pàgines de suprema harmonia, concebudes amb un esperit gairebé podríem dir arquitectònic. La il·lustració és bona i desitjable com a element de riquesa i quan està en funció de la tipografia..

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp. 174-175.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ –Y a ese Gustavo Gili, editor, a quien no tengo el gusto de conocer ni en sueños; le ha cogido muy en serio; porque, además de esta Semana Santa, anuncia, bajo el signo de “La Cometa”, otras varias obras de bibliofilia lujosa – El sombrero de tres picos, con aguafuertes de Javier Nogués; El alcalde de Zalamea, con litografías de José de Togores; La vida es sueño, con hojas de Enrique Ricart; las Elegías, de Eduardo Marquina, con puntas secas debidas a una dama artista, Laura Albéniz de Moya, hija del gran compositor-; una serie de libros, en fin, en los cuales el editor va a perder todo el dinero que le cuesten.

El Alcalde de Zalamea

 

-¿ Cree usted? Le advierto que ese hombre lleva ya empleada en libros – en ejemplares comprados para su biblioteca particular – una verdadera fortuna.

-¡Qué barbaridad! De tanto tratar en libros habrá acabado como don Quijote, por ser víctima de ellos.

– Hay que reconocer, en todo caso, que si esto es locura, es la más noble locura para un editor.

– Y ahora quiere contagiar a los menos lectores ¿ no es eso?

– Por ahí anda, realmente. Se le ha metido en la cabeza que lo que se hace en los países más cultos de Europa, y especialmente en Francia, no hay razón ninguna para que no se haga aquí.

– Mucha ambición es esa.

– Ciertamente. ¡Cualquiera se pone a fabricar y vender libros-joyas, en un país en donde los primeros escritores no tiran ni venden más de dos mil ejemplares baratos, de los de a cinco pesetas!… Vamos a ver; usted misma, ¡qué regalo prefiere? ¿ El Renard de antaño o el libro de hogaño?

– El libro me gusta muchísimo, pero la piel…

– Sea usted sincera.

– Pues la piel, no sé; cuando menos podrá durarme varias temporadas.

-¿ Nada más?

– ¿ Y le parece poco?

– Pues cuando del Renard no le quede a usted ni un vago ni apolillado recuerdo, ese ejemplar de Semana Santa, imperecedero como el mármol y el bronce, habrá alcanzado por su íntima y misteriosa virtud, sin moverse de la vitrina o la biblioteca donde usted lo guarde, por lo menos el triple del valor que ahora tiene.

 

-¿ Es posible?

– Seguro. Tal es la peregrina y mágica vitalidad del libro-joya. No basta el dinero para saber apreciar el verdadero talismán, y distinguir el libro que es una obra de arte, o una obra rara, del que sólo refleja un esnobismo pasajero. Es necesario, además, tener el gusto y la inteligencia de la bibliofilia. Pero, con ellos, no hay valor en el mundo – ni petróleos, ni minas de carbón, ni fuerzas eléctricas, ni algodones, ni azúcares – que haya alcanzado, en los últimos veinte años, un alza comparable a la obtenida por algunos libros que al salir a la luz sólo llamaron la atención de “cuatro locos” y de “cuatro gatos”

– ¿ Y cómo habríamos podido ser uno de ellos?

– Usted y yo, querida amiga, habríamos podido comprar, por ejemplo, no hace muchos años, un ejemplar de Las florecillas de San Francisco, ilustradas por Mauricio Denis. Habríamos pagado por ellas, en el peor de los casos, unos 400 francos. Y a estas horas, siempre que nos diese la gana, podríamos venderlas por 20.000. Dígame si usted, su marido o alguna de sus amistades posee un capital, una finca o un valor cualquiera que pueda compararse con ese libro fabuloso.

– Pero, entonces, eso de la bibliofilia, y de las aficiones de lujo, y de los ejemplares únicos, no es ninguna monserga sólo para visionarios.

– Qué va a ser! El día que penetre en España e Hispanoamérica esa especie de intoxicación culta – y no tardará en penetrar – , vamos a tener aquí las sociedades de bibliófilos y de bibliófilas, y los clubs de coleccionistas, y los boletines, y los cambios, y las compraventas, y los anticuarios, y los agentes, y los expertos, y hasta los falsificadores, como ocurre ya en otras partes.

– Entonces los Reyes Magos…

– ¡Ya saben, ya, donde tienen la mano!

– Pero entonces, también, ese editor – ¡y que Dios me perdone! – no debe ser tan loco como yo creía, ni muchísimo menos.

– La locura de la gente que domina su oficio, mi querida amiga, hay que examinarla, antes de diagnosticarla, por lo menos dos veces.

Article: “El libro-joya” de Gaziel, a La Vanguardia de 8 de gener de 1932, p. 5.

Florecillas de San Francisco de Asís, il·lustrador Maurice Denis.( A Pinterest).

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 590

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , , on 10 Setembre, 2019|

Marca d’Aldo Manuzio

 

“          A partir de l’aparició de la impremta els llibres tenen una cotització individual; els impressors alemanys redacten llistes d’incunables des de 1470 i Aldo el Vell imprimeix en 1498, en una senzill full, una llista de 14 títols Libri Graeci impressi , amb el preu de cada un d’ells.

Des del segle XV els llibres es venen a les llibreries a un preu determinat.

En 1675, Daniel Elzevir publica un catàleg dels llibres d’ocasió del seu fons, amb indicació dels preus.

Hem tingut ocasió de veure de quina manera semblava indispensable la possessió d’una biblioteca per recolzar l’èxit social. Quant Madame du Barry obté els favors del rei desitja posseir una biblioteca i decideix comprar urgentment 1.068 volums.

Redon els enquaderna amb tafilet per un total de 2.812 lliures, és a dir uns 2,75 francs aproximadament (550 pessetes) per volum. Avui dia una enquadernació enterament en tafilet i amb l’escut gravat costa unes 5.000 pessetes.

Libri Graeci impressi en el GW,  Gesamtkatalog der Wiegendrucke (M20725)

 

La moda també influeix en les preferències dels bibliòfils i, com a conseqüència, en el preu dels llibres. La popularitat o depreciació dels llibres il·lustrats per alguns artistes és conseqüència de l’apassionament momentani del públic per determinat pintor …

També els esdeveniments contribueixen a alterar la cotització dels llibres, per exemple, els llibres científics: pel que fa a medicina, química i física, només tenen algun valor els editats en els últims cinc anys. Però, de sobte, puja el preu dels llibres antics que tracten de jaciments de ‘betum’ (petroli), per exemple el de la baronessa de Beau-Soleil editat en 1640, les obres d’anticipació o bé aquelles que esmenten experiments, viatges a altres planetes, primers estudis sobre fotografia, aerostació, etc.

D’altres, com ara les obres d’Albert Camus o de Françoise Sagan, veuen els seus preus elevar bruscament gràcies a la publicitat emprada en el seu llançament.

La història de la bibliofília és una demostració suplementària dels canvis de preferències dels aficionats. Les edicions elzevirianes van fer furor durant el Segon Imperi. Els col·leccionistes les enquadernen en tafilet i encarreguen la tasca als millors enquadernadors: avui en dia són invendibles. Tampoc els incunables troben comprador a l’hora actual, tret que estiguin il·lustrats amb gravats en fusta. Gairebé han desaparegut els llibres de teologia que en els segles XVIII i XIX ocupaven al voltant de la cinquena part dels catàlegs de les grans subhastes.

D’una manera general, el nombre de llibres buscats pels col·leccionistes es restringeix infinitament, si més no pel fet que en l’actualitat gairebé ningú llegeix el llatí de corregut i que l’època en què vivim no es presta a la meditació ni a els somnis. L’alça experimentada pels llibres il·lustrats pels grans pintors moderns té la seva explicació en l’extraordinari interès que desperta l’expressió artística contemporània.

Si canvia el ritme de la vida quotidiana i els homes assentin el judici, la cotització de determinats llibres tornarà a experimentar una justificada ascensió.

“El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm.4, abril de 1980, p.29-33.

 

 

“ (Gorrones y Frescos) “ Entre estos y la polilla hay poca diferencia; decimos mal: es grande, pues si bien estos bichitos se entretienen en hacer túneles y minados por el libro, algunos tienen tal miramiento que respetan el centro impreso de las páginas y sólo perforan sus galerías por el margen o blanco, por lo cual nunca es destruido por completo, mientras que los sujetos que presentamos los hacen desaparecer, y ocurre el que, satisfecho de que tienes el libro, cuando lo necesitas vas a buscarlo y te encuentras con que no lo encuentras, pues el amigo a quien lo prestaste no lo devolvió.También de éstos hay variedad, como bien claramente lo indica el epígrafe. Los gorrones suelen ser personas muy atentas, que en cuanto se enteran, bien por la prensa, ora por un amigo, de que has publicado un libro, te dan efusiva enhorabuena  y te hablan de lo mucho que les interesa tu producción, y si con las razones que gastan no te ablandas, sueltan lo de que van a comprar un ejemplar para que se lo dediques, con lo cual te obligan a que les hagas el regalito con el correspondiente autógrafo; lo natural sería el que, si tanto les apetece la dedicatoria, lo comprasen callandito y lo presentaran al autor para que estampase la firma tras un laudes; pero el dinero quieto y la lengua larga aumenta graciosamente la librería, sin más molestia ni sacrificio que estirar el brazo y alargar la mano, y sin, que ni siquiera se le coloree la faz al muy fresco.

Los otros son aún más terribles: los que piden libros prestados ¡para leerlos y no los devuelven constituyen la mayor plaga, y esto que ésta no se enumera entre las famosas de Egipto; ello  es el medio más expedito de que, sin gastar una peseta, los muy sinvergonzones se hagan con una biblioteca bien nutrida y variada, y se encuentran algunos que se enorgullecen enseñando el número de obras que han reunido en su biblioteca con el esfuerzo de pedirlos prestados y con la paciencia de los años. Es bien conocido el caso de aquel que le negó a un su amigo el prestarle un libro porque, según dijo, todos aquellos tan numerosos que veía le habían sido prestados a él y los estimaba mucho; ¡ y qué hábiles son algunos para hacerse con obras, incluso compuestas de varios volúmenes y, los que se llevan poco a poco con la promesa en la boca de devolverlos juntos, pero sin la intención en sus adentros de hacerlo, y menos doloroso esto, ya que no te dejan con la obra descabalada . Se dan casos de algunos fervorosos, no muchos, afortunadamente, que si les gusta el libro que ven y no está venal, por pertenecer a una biblioteca pública o particular, y la vigilancia del que la custodia se confía en el nombre o en el traje y modales de persona decente del visitante, aprovechan el descuido y se lo esconden. Así que obrará prudentemente todo el que no deje penetrar en su cuarto de los libros a ningún visitante que lleve amplio gabán y mucho menos capa; pero sobre todo que ande con ojo avizor durante la visita de ciertos amateurs.

Nada hemos querido decir de los asesinos de los libros, esto es: de los coleccionistas de grabados y portadas, gente a la que se les debía cortar las manos, pues como son los destructores de aquéllos, jamás puede colocárseles juntamente con los amantes de los libros, que con sus variadas y en algunos hasta pintorescas formas hemos presentado, sin que a nadie particularmente hayamos querido aludir y mucho menos ofender.”

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

(   http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/   )

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 588

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , , , , , on 31 Agost, 2019|

“L’afició a cartes, manuscrits, llibres i altres escrits s’observa ja en l’Antiguitat, exercint un paper decisiu els diferents punts de vista sobre la matèria. En el pla inferior hi ha els que tenen els llibres simplement per posseir-los; com no els llegeixen, només procuren amuntegar-los sense atendre a la selecció. En l’època de Llucià (segle II de J.C.) hi havia a Grècia nombroses gents que no coneixien ni el títol dels llibres que havien emmagatzemat. ‘Els tenien únicament per passatemps dels ratolins, per a refugi d’arnes i per turment dels criats que havien de defensar-los d’uns i altres’.

Una cosa anàloga passava a Roma des de mitjans del segle I de l’Era cristiana. Almenys, el filòsof Sèneca refereix que els llibres no es compraven com a mitjà d’estudi sinó com a adorn de les parets. No és molt més elevat el gust de molts dels bibliòfils de l’època moderna que només atenen la quantitat de llibres amuntegats i els ensenyen amb orgull als que els visiten en la intimitat.

Club Grolier

Una mica més valor té el zel dels que posen tot el seu interès a aconseguir enquadernacions belles, encara que de vegades, en el seu desig de recrear la vista, prefereixen tenir simplement caixes de cartró buides que exteriorment tenen la forma de llibres amb magnífica enquadernació. Les enquadernacions més estimades són les de Grolier, per les quals es paguen a vegades elevades sumes. En 1887, en una subhasta de Techemer, a Lió, un Heliodoro, de Grolier va aconseguir el preu de 12.000 francs i versemblantment va anar a Nova York on fins i tot ha arribat a constituir-se una unió de bibliòfils amb el nom de Club Grolier. Altres vegades els llibres són estimats per les seves il·lustracions, ja siguin gravades en fusta o miniatures amb magnífica coloració vermella i blava.

Elzevir – Marca d’impressor

Altres col·leccionistes dirigeixen la seva atenció a aconseguir llibres de determinats tallers i persegueixen preferentment els de les impremtes de Aldo Manuzio a Venècia, Elzevir a Amsterdam i Leyden, Etienne i Didot a Paris. I en realitat, les obres d’aquests artistes, per la seva bellesa, neteja i correcció, són les obres mestres de la seva època. Els bibliòfils d’aquest grup procuren també aconseguir, entre les obres del primer dels impressors esmentats, alguns dels exemplars de seda o de paper fort i de color que va fer tirar alguna de les obres publicades, i pel que fa a l’últim, els exemplars en paper vitela que va utilitzar per edicions de luxe “.

 WEISE, O.: La escritura y el libro , Labor, Barcelona, 1935.

 

Hypnerotomachia Poliphili de Colonna, editat per Aldo Manuzio el 1499.

 

( Bibliómanos) “ Estos señores son los enemigos capitales del bibliófilo, pues en su afán de acaparar libros no reparan ni en precio ni en número y suelen llevar a sus casas toda curiosidad bibliográfica que se tropiezan, pagando lo que se les pide, y adquiriendo sin cuento ejemplares, aun repetidos, de toda obra rara, con lo que al disminuir éstas en el mercado suben de precio y se hace más difícil su encuentro, mientras van a crecer el número de los almacenados en la vivienda del que, como decía el sabio catedrático de Madrid, el valenciano Orgell, en una de las reglas que aplicaba para hurtar libros, no les saca más producto que los eunucos de las esclavas del serrallo; pero hay más, y son aquellos que, así como los avaros ocultan su oro y riquezas, así guardan sus libros, encerrados en las librerías o en los armarios, ocultos a las miradas del aficionado, al que no le consienten su estudio, quedando, por tanto, aquél, completamente imposibilitado de ejercer la misión que su autor le había confiado al escribirlo, esto es: el de enseñar o ilustrar a la humanidad”.

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

( http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/  )

 

Portada de les Ordenanzas de la Ciudad de San Phelipe, en el Boletín de la Real Academia de la Historia LXXXVI.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 465

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Oficis del llibre, tagged , , , on 27 Novembre, 2016|

didot1

Firmin Didot

“ Estem assistint a un canvi radical en els mitjans tècnics que serveixen per a la confecció del llibre. En la història del llibre hi va haver el canvi enorme que va ser el pas del manuscrit a la impressió per mitjà de tipus mòbils. Va ser un invent, el de la impremta, que ha condicionat, de llavors ençà, tota l’evolució de la cultura de l’home Després de Gutenberg i fins ara, al llarg de cinc segles, l’evolució de l’impremta ha estat sorprenentment limitada. A part de les màquines d’imprimir, naturalment – minerves, màquines planes, rotatives -, que permetien fer el treball més ben fet i més ràpid, i que eren el resultat natural de l’avenç tecnològic. Per`la lletra en relleu de Gutenberg perdurava. De la caixa i la composició a mà es passà a la linotip, que componia mitjançant un teclat i que fonia ratlles senceres. Es passà després a la monotip, a darrers del segle passat, que també usava teclat, però no fonia ratlles d’una sola peça, sinó ratlles en les quals les lletres quedaven separades. Per a la correcció, doncs, no calia refondre una ratlla, amb la consegüent font de nous errors, sinó que es corregien només les lletres errades. En la impressió, el canvi més notable fou l’invent de l’offset – derivat de la litografia – que evitava el greu problema derivat del relleu del tipus, que podia produir un relleu en el paper.

elzevir1

Elzevir

L’art de la impremta, al llarg de la seva evolució, va perseguir sempre dos objectius: feina més ben feta i més ràpida, i per tant més econòmica. O sigui, un objectiu de cara a la qualitat, i un altre de cara a l’economia. Segons allò que es tractava de fer, la dominant era una o l’altra. Els grans impressors que han existit, els grans llibres que només buscaven la qualitat – la bibliofília – són una mostra d’un art refinat que va superar la pura artesania, i que a mi em resulta especialment interessant per allò que té d’obra en equip. Avui dia un llibre amb el peu d’impremta de Didot, d’ Elzevir, de Plantin, d’ Ibarra, de tants noms il·lustres, es per si mateix una garantia de qualitat i d’obra ben feta.

plantin-emblema1

Plantin

De cop i volta tot això s’ha acabat. Ha sortit una nova tècnica, la fotocomposició, que no té com a base el tipus en relleu sinó la fotografia, i només es persegueix un objectiu, l’econòmic. De qualitat ningú no en parla. Els nous professionals saben tocar un teclat i no saben res relacionat amb el llibre. Els problemes no es resolen sinó que s’eviten: si és difícil justificar una ratlla, no es justifica, no s’alinea una columna per la dreta, i en paus. Al mateix temps, a algú se li ha acudit de suprimir el sangrat del començament dels paràgrafs, la qual cosa, ajuntada a l’anterior, significa la desaparició dels punts i a part, amb el que representa de pobresa expressiva. Potser d’això en sortirà algun dia una nova estètica, una nova concepció del llibre com a objecte bell. De moment, però, em sembla que ningú no pensa en aquest aspecte del problema.”

Article:” Sobre la impremta i uns impressors”, de Jaume Pla, a la Revista de Llibreria Antiquària, nº 8 d’octubre de 1984; pp. 15-16.

ibarra-1781

Ibarra

jaume-pla-1

JaumePla

¿ Las cartas antiguas, los libros de recuerdos y otros documentos son del interés de los coleccionistas, o los bibliotecarios, o los libreros?.

Generalmente las cartas, tarjetas, documentos, y manuscritos escritos acerca de, o firmados por personalidades que han hecho contribuciones significativas en su campo, son de interés particular para los coleccionistas y bibliófilos. Las cartas y los diarios de escritores desconocidos solamente pueden ser de interés si dan información desconocida sobre acontecimientos, lugares, o tendencias históricas importantes. El valor de los manuscritos, documentos, fotografías, como el de los libros impresos, depende del interés que tenga el contenido, y del estado de conservación.

edicio-princeps-tirant1

¿ Cuál es la primera edición?.

En el sentido más preciso, ‘primera edición’ se refiere a una obra impresa por primera vez. El uso liberal del término ‘primera edición’ ha hecho que parezca sinónimo de ‘escaso’ y de ‘objeto de valor’, lo cual no es correcto. La mayoría de los libros se imprimen solamente una vez. La determinación de si un ejemplar de una obra determinada corresponde o no a su primera edición verdadera, exige experiencia considerable y trabajar con repertorios de consulta. Los coleccionistas de trabajos literarios en especial, suelen estar interesados en las primeras ediciones, y hay un mercado animado y bien documentado para estos libros. Si un autor revisa el texto para una edición más perfecta, la impresión resultante puede ser también de interés, a veces mayor que la primera.

Extret de: TUS VIEJOS LIBROS traducció, adaptada al món del libre espanyol, d’un  treball de Peter Van Wingen, de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, i trobat a Tasación de Libros de la Llibreria El Camino de Santiago. http://www.libroscaminodesantiago.com/ .

la-celestina1

Estampa per  l’edició princeps de La Celestina (Burgos 1499)

exvlokis-color

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 421

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres, Tipografia, tagged , , on 19 Novembre, 2015|

rosa vera 1

“ A partir de 1948 neix a Barcelona una altra iniciativa en el camp de la bibliofília que deixarà una forta empremta. Em refereixo a les edicions de La Rosa Vera, que fan una labor extraordinària en la promoció de les edicions d’alta qualitat, tant de llibres de bibliòfil com de sèries de gravats. La iniciativa parteix del gravador i pintor Jaume Pla Pallejà (1914-1995), i tot se- guit compta amb la bona acollida i el patrocini econòmic del col·leccionista i mecenes Víctor M. d’Imbert. L’aportació a la bibliofília de les edicions de La Rosa Vera és una de les més notables per l’obra realitzada i la promoció que representa de l’expansió del gravat, al qual es van dedicar alguns artistes reconeguts que el practicaven per primera vegada.

rosa vera 2

Jaume Pla destaca no només com a gravador, que domina amb una gran perfecció totes les tècniques i tots els procediments, i com a promotor del gravat i de les edicions selectes, sinó alhora com a teòric d’aquestes matèries en diversos llibres i articles, en els quals es mostra amb uns criteris molt precisos i estrictes, de gran exigència. És un dels pocs que ha exercit en aquest camp una crítica responsable i documentada. En el seu llibre Técnicas del grabado calcográfico ( 1956   la primera edició) van aprendre a gravar moltes persones d’aquí i d’altres països. L’autor, en  un capítol del llibre, teoritza potser per primera vegada sobre el que és la bibliofília: aquest capítol  ha estat una font bàsica per a molts dels qui després hem tingut una predisposició especial per l’estudi i el col·leccionisme de llibres il·lustrats.”

F.X. Puig Rovira, a “Unes notes sobre el llibre il·lustrat al segle XX”, en el llibre Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats. Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions,5; p.86.

tecnicas grabado jaume pla

 

 

 

          “ Para otro experto, son otros los factores que inciden en el valor de los libros. En primer lugar, señala la historia del libro, ‘en la que se incluyen su buen ranking de ventas, su precio, y la opinión de los libreros sobre la seriedad de su contenido’. En segundo lugar, ubica la experiencia propia, y la intuición para reconocer un libro con mucho valor ‘ muchas veces esos libros están escondidos, a un bajo precio, y son muy pocos los que reparan en su alto valor’.

Existe un gran número de factores. El biógrafo John Carter dijo alguna vez ‘ Luego del interés por la belleza o importancia del libro, lo cual siempre fue un parámetro importante, las dos consideraciones más substanciales son probablemente la rareza de la edición y el estado de la copia’.

Para otros, por último, lo más importante en el valor del libro es la oferta y la demanda. ‘Hay muchos factores que inciden en estas variables, pero todo quedará resumido a una cuestión: el precio de tapa’. Entre los factores que afectan a esta cuestión, se encuentran ‘los años que tiene, las ediciones limitadas, el estado, y la firma del autor, pero nada de ello es garantía de su valor: Sólo se determina por cuantos hay en el mercado y cuantas personas desearían comprarlo’.

 

Article: “Bibliófilos: ¿ de qué depende el valor de un libro?” en el vlok: “En Plenitud, el sitio para mayores de cuarenta”.

 

rosa vera3

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 402

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Oficis del llibre, Old books, tagged , , on 18 Juny, 2015| 1 Comment »

marca de piferrer

Marca de J.F. Piferrer

“La llibreria més representativa i qualificada en la seva època fou la d’en Piferrer. De totes, la de més prosàpia.

La seva història és la següent. Nascuda a les darreries del segle XVII, viu fins l’any 1894. Gairebé dos segles. En el descabdellament dels quals passa per totes les transformacions que sofreix el ram de la llibreria. En aquest sentit, un punt d’enllaç i de transició alhora.

Estava situada al mig de l’indret on passa avui la Via Laietana, a tocar de la Plaça de l’Àngel. Fou fundada per Joan Piferrer, el qual entrà a formar part del gremi el 1698.

El 7 de novembre del 1702 va casar-se amb Josepa Llopis, filla de l’estamper del mateix nom que estava establert, des del 1693, a la Plaça de l’Àngel.

marca llopis

Marca de Llopis

El 1704 es va calar foc a la casa. Havent enviduat, es tornà a casar amb Teresa Jou el 1709. D’aquest matrimoni nasqueren sis nois i sis noies. Piferrer va morir el 1750. La llibreria va seguir a nom de Teresa Piferrer. Un dels fills, en Tomàs, l’administrava el 1757. Entrà a formar part del gremi el 1743. Es casà amb Eulàlia Macià el 1756. Va morir el 1775, als seixanta anys.

La llibreria va continuar a nom d’Eulàlia Piferrer, la qual traspassà el 1793. El 1785, en nom de la vídua, l’administrava Joan Sallent, el qual, després, va obrir botiga pel seu compte a la mateixa plaça.

Seguiren Francesc Piferrer i el seu fill Josep Piferrer i Depaus. El 1822 publicaren un catàleg importantíssim.

El darrer dels Piferrer, que s’anomenava Josep, viatjà molt sovint per l’estranger. Allà on anava arreplegava tots els llibres que podia, especialment si eren bons. De passada establia contractes de caràcter comercial amb tots els llibreters de fora.

El 1868 va traspassar el negoci a Isidre Cerdà, el qual, del carrer de la Plateria, número 18, va passar a la Plaça de l’Àngel com a successor dels Piferrer. Continuà el negoci amb el nom antic”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfila barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 15.

 

ℑ          ℑ          ℑ          ℑ          ℑ          ℑ          ℑ

 

perucho biblioteca

Joan Perucho a la seva biblioteca

“ Recuerdo que Juan Perucho mostraba la espléndida biblioteca de su casa barcelonesa, diciendo:’ ¡ Ay, la fatigosa tarea de mostrar libros¡’, con una satisfaccióm y un gozo que no podía ocultar. Perucho era un gran bibliófilo o lo que se entiende por tal. El relato de cómo había ido reuniendo sus ejemplares resultaba muy seductor. La bibliofilia es una manía que tiene mucho prestigio literario, prestigio a secas, y que se ha convertido en un signo de distinción social de modo que no hay puesta en escena de escritor que no tenga su lado de husma libresca como adorno de calidad. Un escritor, hoy, al que no le guste la husma libresca es poca cosa. Con los cafés como mitología literaria pasa lo mismo. Las burlas a la bibliofilia suelen venir de bibliófilos, como Charles Nodier, y tienen que ver con la saturación o con el vislumbrar lo imposible. Otras, como la acerba de Elías Canetti, en Auto de fe, muestran una cierta repulsa hacia esa pasión compulsiva que adquiere proporciones obscenas cuando se asimila a calidad humana e intelectual. El que es presa de una manía raras veces entiende algo que no sea su propia manía. Eso sí, a quien no siente la pasión por reunir libros, no le intentes explicar esta”.

 Article:”Cuestión de Bibliofilia”, de Miguel Sánchez-Ostiz, abans en el vlok Vivir de buena gana , ara en el llibre: Vivir de buena gana (Dietario 2008-2009), Irún, Alberdania, 2011.

vivir de buena gana sánchez.ostiz

 

 

 

Read Full Post »

Exposició sobre Aldo Manuzio a la BNE

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Biblioteques, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , , , on 28 febrer, 2015|

500 años sin aldo manuzio

Crec que val la pena veure aquest vídeo de la Biblioteca Nacional de España, sobre Aldo Manuzio, que és part de la exposició que allà fan: “500 años sin Aldo Manuzio”.

 

ex vlokis 2

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 384

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, tagged , , on 31 gener, 2015|

assoc bibliòfils barcelona

“ Des de les primeres manifestacions de la bibliofília, els metges no s’han volgut adonar que la característica més especial d’aquesta malaltia és que la seva causa és també el seu remei. Només un llibre rar i curiós pot calmar un bibliòfil malalt. Per això, privats de competent assistència mèdica i agonitzants per la manca de llibres dignes, els bibliòfils han creat, imitant el grup de Alcohòlics Anònims, entitats com l’Associació de Bibliòfils   i el Grolier Club    de Nova York per la seva salvació mútua.

grolier 1

Grolier Club a New York

Aquestes institucions s’han dedicat entre altres terapèutiques, a la fàbrica de pastilles contra els dolors: edicions facsímils d’obres rares curiosament impreses en fins papers, i relligades amb luxe. Això calmarà angúnies, sense resoldre-les, i alhora animarà les esperances de trobar els exemplars originals.

Hem de parlar del problema sociològic causat per la dolça malaltia que és  la bibliofília. La gent sana mira el contaminat amb la mateixa barreja de menyspreu i de temor que es reserva per als leprosos. Però entre línees, s’entreveu el deix d’una altra emoció: la gelosia.

Del llibre Elogi de la bibliofília de Theodore S. Beardsley, ed. Porter-Llibres, Barcelona, 1974; traducció de Rosa Porter de Vergés. Pp. 16-17.

encyclopedie 1

 

 

ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ         ℵ          ℵ

 

“ Los bibliófilos son imprescindibles en una sociedad que considera caducadas muchas cosas y valores, que no sean propios de la productividad, la rentabilidad y la especulación. Como los Monasterios son precisos, para que conozcamos que se puede vivir de otra forma bien diferente al ritmo frenético de las ciudades. Pero también son necesarios los bibliófilos en una sociedad de consumo que ha decidido que son caducas e inútiles las cosas que tengan más de tres años. La informática, el teléfono móvil, la moda de la ropa… Incluso en el  mundo de la edición, están llegando al poder esos financieros que creen que la vida de un libro ha de ser como la de una mariposa: Breve, pero intensa. Conozco editoriales que ‘reciclan’ todos los libros a los tres años de publicarse, excepto los que han sido enviados a la destrucción antes, porque no alcanzaron las ratios de venta y rentabilidad previstas. Las editoriales ‘de fondo’ están siendo engullidas por los grupos financieros, cuyos dirigentes gestionan esas empresas con los mismos criterios que una fábrica de cemento…

encyclopedie 2 gravure

El libro bien hecho, el de larga vida, que provoca el deseo de posesión de los bibliófilos tiene el derecho a permanecer como uno de los soportes de la información. Se lo merece, pues a lo largo de la Historia ha sido el motor de tantos cambios, personales y/o sociales. Ha sufrido persecuciones del poder político, del religioso, de la nobleza. Para todos ellos, el libro era ese enemigo peligroso que podía reducir sus privilegios hechos a costa de oprimir a sus semejantes. ¿ Alguien duda que la ‘Encyclopedie de Diderot et D’Alembert’ es una obra que cambió el curso de la Historia?”.

Juan F. Pons: “ Coleccionismo y Bibliofilia”, en el Curs d’Estiu a Jaca    de l’any 2002, sobre Història del Llibre.

tasacion y valoracion libro jaca 2002

 

 

dibuixexbloguis1thumbnail13[1]

 

Read Full Post »

Older Posts »