Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Impremta’

 

“Un llibre pot arribar a ser una obra d’art i per aconseguir obres d’art no hi ha fórmules que valguin. Amb tots els elements estudiats es pot fer un llibre bell o es pot fallar. L’excel·lència de les parts no condueix forçosament a la perfecció del tot. Els elements que formen un llibre han de ser manejats per un artista que tingui una idea de conjunt. Això no vol dir que l’il·lustrador tingui forçosament de treballar al dictat, però sí que ha d’obeir a unes directrius encaminades a l’harmonia total. El caràcter i la personalitat d’un llibre són les característiques més difícils d’aconseguir i no es poden deixar a l’atzar. Si cada llibre és diferent pel que fa al text que conté, la materialitat del mateix ha de tenir així mateix unes peculiaritats pròpies. No abonem l’originalitat com a sistema o com a meta, sinó com a resultant lògica de les coses.

Un llibre d’alta bibliofília no solament és un text, unes il·lustracions, o un magnífic paper, sinó tots aquests elements alhora, i una cosa única i alhora diferent.

Marca tipogràfica de Ludwig Elzevir ( Leiden, 1595).

 

Davant d’aquestes consideracions hem assistit a l’imperi d’altres molt diferents i que sovint han estat les següents:

1ª Un llibre de bibliòfil ha de ser un llibre car.

2ª Ha de ser de tiratge limitat.

3a Ha d’estar il·lustrat.

4a Ha d’estar imprès sobre paper de fil.

…/…

Per a més d’un esperit simplista, la sola possessió d’una d’aquestes característiques ja justifica el qualificatiu de llibre per bibliòfil.

Efectivament, un llibre per a bibliòfil pot resultar car, perquè les coses ben fetes necessiten temps per fer-les i el temps s’ha de pagar, com igualment és costós el paper bo i cal pagar també l’il·lustrador. Però no sempre els llibres més cars són els millors i amb elements senzills es poden fer grans coses. L’harmonia i l’equilibri, la direcció encertada no tenen res a veure amb les despeses materials. Edicions atapeïdes amb il·lustracions i coloraines poden ser un desastre.

Un llibre pot ser bell amb poques il·lustracions i fins i tot sense cap, cal veure pàgines impreses pels grans artistes impressors – hem dit grans artistes impressors, no grans impressors -, per comprendre tota la bellesa que pot resultar del simple joc de les lletres negres sobre el paper. Bodoni, els Elzevir, Ibarra, ens han llegat pàgines de suprema harmonia, concebudes amb un esperit gairebé podríem dir arquitectònic. La il·lustració és bona i desitjable com a element de riquesa i quan està en funció de la tipografia..

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp. 174-175.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ –Y a ese Gustavo Gili, editor, a quien no tengo el gusto de conocer ni en sueños; le ha cogido muy en serio; porque, además de esta Semana Santa, anuncia, bajo el signo de “La Cometa”, otras varias obras de bibliofilia lujosa – El sombrero de tres picos, con aguafuertes de Javier Nogués; El alcalde de Zalamea, con litografías de José de Togores; La vida es sueño, con hojas de Enrique Ricart; las Elegías, de Eduardo Marquina, con puntas secas debidas a una dama artista, Laura Albéniz de Moya, hija del gran compositor-; una serie de libros, en fin, en los cuales el editor va a perder todo el dinero que le cuesten.

El Alcalde de Zalamea

 

-¿ Cree usted? Le advierto que ese hombre lleva ya empleada en libros – en ejemplares comprados para su biblioteca particular – una verdadera fortuna.

-¡Qué barbaridad! De tanto tratar en libros habrá acabado como don Quijote, por ser víctima de ellos.

– Hay que reconocer, en todo caso, que si esto es locura, es la más noble locura para un editor.

– Y ahora quiere contagiar a los menos lectores ¿ no es eso?

– Por ahí anda, realmente. Se le ha metido en la cabeza que lo que se hace en los países más cultos de Europa, y especialmente en Francia, no hay razón ninguna para que no se haga aquí.

– Mucha ambición es esa.

– Ciertamente. ¡Cualquiera se pone a fabricar y vender libros-joyas, en un país en donde los primeros escritores no tiran ni venden más de dos mil ejemplares baratos, de los de a cinco pesetas!… Vamos a ver; usted misma, ¡qué regalo prefiere? ¿ El Renard de antaño o el libro de hogaño?

– El libro me gusta muchísimo, pero la piel…

– Sea usted sincera.

– Pues la piel, no sé; cuando menos podrá durarme varias temporadas.

-¿ Nada más?

– ¿ Y le parece poco?

– Pues cuando del Renard no le quede a usted ni un vago ni apolillado recuerdo, ese ejemplar de Semana Santa, imperecedero como el mármol y el bronce, habrá alcanzado por su íntima y misteriosa virtud, sin moverse de la vitrina o la biblioteca donde usted lo guarde, por lo menos el triple del valor que ahora tiene.

 

-¿ Es posible?

– Seguro. Tal es la peregrina y mágica vitalidad del libro-joya. No basta el dinero para saber apreciar el verdadero talismán, y distinguir el libro que es una obra de arte, o una obra rara, del que sólo refleja un esnobismo pasajero. Es necesario, además, tener el gusto y la inteligencia de la bibliofilia. Pero, con ellos, no hay valor en el mundo – ni petróleos, ni minas de carbón, ni fuerzas eléctricas, ni algodones, ni azúcares – que haya alcanzado, en los últimos veinte años, un alza comparable a la obtenida por algunos libros que al salir a la luz sólo llamaron la atención de “cuatro locos” y de “cuatro gatos”

– ¿ Y cómo habríamos podido ser uno de ellos?

– Usted y yo, querida amiga, habríamos podido comprar, por ejemplo, no hace muchos años, un ejemplar de Las florecillas de San Francisco, ilustradas por Mauricio Denis. Habríamos pagado por ellas, en el peor de los casos, unos 400 francos. Y a estas horas, siempre que nos diese la gana, podríamos venderlas por 20.000. Dígame si usted, su marido o alguna de sus amistades posee un capital, una finca o un valor cualquiera que pueda compararse con ese libro fabuloso.

– Pero, entonces, eso de la bibliofilia, y de las aficiones de lujo, y de los ejemplares únicos, no es ninguna monserga sólo para visionarios.

– Qué va a ser! El día que penetre en España e Hispanoamérica esa especie de intoxicación culta – y no tardará en penetrar – , vamos a tener aquí las sociedades de bibliófilos y de bibliófilas, y los clubs de coleccionistas, y los boletines, y los cambios, y las compraventas, y los anticuarios, y los agentes, y los expertos, y hasta los falsificadores, como ocurre ya en otras partes.

– Entonces los Reyes Magos

– ¡Ya saben, ya, donde tienen la mano!

– Pero entonces, también, ese editor – ¡y que Dios me perdone! – no debe ser tan loco como yo creía, ni muchísimo menos.

– La locura de la gente que domina su oficio, mi querida amiga, hay que examinarla, antes de diagnosticarla, por lo menos dos veces.

Article: “El libro-joya” de Gaziel, a La Vanguardia de 8 de gener de 1932, p. 5.

Florecillas de San Francisco de Asís, il·lustrador Maurice Denis.( A Pinterest).

 

Read Full Post »

Marca d’Aldo Manuzio

 

“          A partir de l’aparició de la impremta els llibres tenen una cotització individual; els impressors alemanys redacten llistes d’incunables des de 1470 i Aldo el Vell imprimeix en 1498, en una senzill full, una llista de 14 títols Libri Graeci impressi , amb el preu de cada un d’ells.

Des del segle XV els llibres es venen a les llibreries a un preu determinat.

En 1675, Daniel Elzevir publica un catàleg dels llibres d’ocasió del seu fons, amb indicació dels preus.

Hem tingut ocasió de veure de quina manera semblava indispensable la possessió d’una biblioteca per recolzar l’èxit social. Quant Madame du Barry obté els favors del rei desitja posseir una biblioteca i decideix comprar urgentment 1.068 volums.

Redon els enquaderna amb tafilet per un total de 2.812 lliures, és a dir uns 2,75 francs aproximadament (550 pessetes) per volum. Avui dia una enquadernació enterament en tafilet i amb l’escut gravat costa unes 5.000 pessetes.

Libri Graeci impressi en el GW,  Gesamtkatalog der Wiegendrucke (M20725)

 

La moda també influeix en les preferències dels bibliòfils i, com a conseqüència, en el preu dels llibres. La popularitat o depreciació dels llibres il·lustrats per alguns artistes és conseqüència de l’apassionament momentani del públic per determinat pintor …

També els esdeveniments contribueixen a alterar la cotització dels llibres, per exemple, els llibres científics: pel que fa a medicina, química i física, només tenen algun valor els editats en els últims cinc anys. Però, de sobte, puja el preu dels llibres antics que tracten de jaciments de ‘betum’ (petroli), per exemple el de la baronessa de Beau-Soleil editat en 1640, les obres d’anticipació o bé aquelles que esmenten experiments, viatges a altres planetes, primers estudis sobre fotografia, aerostació, etc.

D’altres, com ara les obres d’Albert Camus o de Françoise Sagan, veuen els seus preus elevar bruscament gràcies a la publicitat emprada en el seu llançament.

La història de la bibliofília és una demostració suplementària dels canvis de preferències dels aficionats. Les edicions elzevirianes van fer furor durant el Segon Imperi. Els col·leccionistes les enquadernen en tafilet i encarreguen la tasca als millors enquadernadors: avui en dia són invendibles. Tampoc els incunables troben comprador a l’hora actual, tret que estiguin il·lustrats amb gravats en fusta. Gairebé han desaparegut els llibres de teologia que en els segles XVIII i XIX ocupaven al voltant de la cinquena part dels catàlegs de les grans subhastes.

D’una manera general, el nombre de llibres buscats pels col·leccionistes es restringeix infinitament, si més no pel fet que en l’actualitat gairebé ningú llegeix el llatí de corregut i que l’època en què vivim no es presta a la meditació ni a els somnis. L’alça experimentada pels llibres il·lustrats pels grans pintors moderns té la seva explicació en l’extraordinari interès que desperta l’expressió artística contemporània.

Si canvia el ritme de la vida quotidiana i els homes assentin el judici, la cotització de determinats llibres tornarà a experimentar una justificada ascensió.

El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm.4, abril de 1980, p.29-33.

 

 

“ (Gorrones y Frescos) “ Entre estos y la polilla hay poca diferencia; decimos mal: es grande, pues si bien estos bichitos se entretienen en hacer túneles y minados por el libro, algunos tienen tal miramiento que respetan el centro impreso de las páginas y sólo perforan sus galerías por el margen o blanco, por lo cual nunca es destruido por completo, mientras que los sujetos que presentamos los hacen desaparecer, y ocurre el que, satisfecho de que tienes el libro, cuando lo necesitas vas a buscarlo y te encuentras con que no lo encuentras, pues el amigo a quien lo prestaste no lo devolvió.También de éstos hay variedad, como bien claramente lo indica el epígrafe. Los gorrones suelen ser personas muy atentas, que en cuanto se enteran, bien por la prensa, ora por un amigo, de que has publicado un libro, te dan efusiva enhorabuena  y te hablan de lo mucho que les interesa tu producción, y si con las razones que gastan no te ablandas, sueltan lo de que van a comprar un ejemplar para que se lo dediques, con lo cual te obligan a que les hagas el regalito con el correspondiente autógrafo; lo natural sería el que, si tanto les apetece la dedicatoria, lo comprasen callandito y lo presentaran al autor para que estampase la firma tras un laudes; pero el dinero quieto y la lengua larga aumenta graciosamente la librería, sin más molestia ni sacrificio que estirar el brazo y alargar la mano, y sin, que ni siquiera se le coloree la faz al muy fresco.

Los otros son aún más terribles: los que piden libros prestados ¡para leerlos y no los devuelven constituyen la mayor plaga, y esto que ésta no se enumera entre las famosas de Egipto; ello  es el medio más expedito de que, sin gastar una peseta, los muy sinvergonzones se hagan con una biblioteca bien nutrida y variada, y se encuentran algunos que se enorgullecen enseñando el número de obras que han reunido en su biblioteca con el esfuerzo de pedirlos prestados y con la paciencia de los años. Es bien conocido el caso de aquel que le negó a un su amigo el prestarle un libro porque, según dijo, todos aquellos tan numerosos que veía le habían sido prestados a él y los estimaba mucho; ¡ y qué hábiles son algunos para hacerse con obras, incluso compuestas de varios volúmenes y, los que se llevan poco a poco con la promesa en la boca de devolverlos juntos, pero sin la intención en sus adentros de hacerlo, y menos doloroso esto, ya que no te dejan con la obra descabalada . Se dan casos de algunos fervorosos, no muchos, afortunadamente, que si les gusta el libro que ven y no está venal, por pertenecer a una biblioteca pública o particular, y la vigilancia del que la custodia se confía en el nombre o en el traje y modales de persona decente del visitante, aprovechan el descuido y se lo esconden. Así que obrará prudentemente todo el que no deje penetrar en su cuarto de los libros a ningún visitante que lleve amplio gabán y mucho menos capa; pero sobre todo que ande con ojo avizor durante la visita de ciertos amateurs.

Nada hemos querido decir de los asesinos de los libros, esto es: de los coleccionistas de grabados y portadas, gente a la que se les debía cortar las manos, pues como son los destructores de aquéllos, jamás puede colocárseles juntamente con los amantes de los libros, que con sus variadas y en algunos hasta pintorescas formas hemos presentado, sin que a nadie particularmente hayamos querido aludir y mucho menos ofender.”

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

(   http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/   )

Read Full Post »

“L’afició a cartes, manuscrits, llibres i altres escrits s’observa ja en l’Antiguitat, exercint un paper decisiu els diferents punts de vista sobre la matèria. En el pla inferior hi ha els que tenen els llibres simplement per posseir-los; com no els llegeixen, només procuren amuntegar-los sense atendre a la selecció. En l’època de Llucià (segle II de J.C.) hi havia a Grècia nombroses gents que no coneixien ni el títol dels llibres que havien emmagatzemat. ‘Els tenien únicament per passatemps dels ratolins, per a refugi d’arnes i per turment dels criats que havien de defensar-los d’uns i altres’.

Una cosa anàloga passava a Roma des de mitjans del segle I de l’Era cristiana. Almenys, el filòsof Sèneca refereix que els llibres no es compraven com a mitjà d’estudi sinó com a adorn de les parets. No és molt més elevat el gust de molts dels bibliòfils de l’època moderna que només atenen la quantitat de llibres amuntegats i els ensenyen amb orgull als que els visiten en la intimitat.

Club Grolier

Una mica més valor té el zel dels que posen tot el seu interès a aconseguir enquadernacions belles, encara que de vegades, en el seu desig de recrear la vista, prefereixen tenir simplement caixes de cartró buides que exteriorment tenen la forma de llibres amb magnífica enquadernació. Les enquadernacions més estimades són les de Grolier, per les quals es paguen a vegades elevades sumes. En 1887, en una subhasta de Techemer, a Lió, un Heliodoro, de Grolier va aconseguir el preu de 12.000 francs i versemblantment va anar a Nova York on fins i tot ha arribat a constituir-se una unió de bibliòfils amb el nom de Club Grolier. Altres vegades els llibres són estimats per les seves il·lustracions, ja siguin gravades en fusta o miniatures amb magnífica coloració vermella i blava.

Elzevir – Marca d’impressor

Altres col·leccionistes dirigeixen la seva atenció a aconseguir llibres de determinats tallers i persegueixen preferentment els de les impremtes de Aldo Manuzio a Venècia, Elzevir a Amsterdam i Leyden, Etienne i Didot a Paris. I en realitat, les obres d’aquests artistes, per la seva bellesa, neteja i correcció, són les obres mestres de la seva època. Els bibliòfils d’aquest grup procuren també aconseguir, entre les obres del primer dels impressors esmentats, alguns dels exemplars de seda o de paper fort i de color que va fer tirar alguna de les obres publicades, i pel que fa a l’últim, els exemplars en paper vitela que va utilitzar per edicions de luxe “.

 WEISE, O.: La escritura y el libro , Labor, Barcelona, 1935.

 

Hypnerotomachia Poliphili de Colonna, editat per Aldo Manuzio el 1499.

 

( Bibliómanos) “ Estos señores son los enemigos capitales del bibliófilo, pues en su afán de acaparar libros no reparan ni en precio ni en número y suelen llevar a sus casas toda curiosidad bibliográfica que se tropiezan, pagando lo que se les pide, y adquiriendo sin cuento ejemplares, aun repetidos, de toda obra rara, con lo que al disminuir éstas en el mercado suben de precio y se hace más difícil su encuentro, mientras van a crecer el número de los almacenados en la vivienda del que, como decía el sabio catedrático de Madrid, el valenciano Orgell, en una de las reglas que aplicaba para hurtar libros, no les saca más producto que los eunucos de las esclavas del serrallo; pero hay más, y son aquellos que, así como los avaros ocultan su oro y riquezas, así guardan sus libros, encerrados en las librerías o en los armarios, ocultos a las miradas del aficionado, al que no le consienten su estudio, quedando, por tanto, aquél, completamente imposibilitado de ejercer la misión que su autor le había confiado al escribirlo, esto es: el de enseñar o ilustrar a la humanidad”.

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

( http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/  )

 

Portada de les Ordenanzas de la Ciudad de San Phelipe, en el Boletín de la Real Academia de la Historia LXXXVI.

 

Read Full Post »

didot1

Firmin Didot

“ Estem assistint a un canvi radical en els mitjans tècnics que serveixen per a la confecció del llibre. En la història del llibre hi va haver el canvi enorme que va ser el pas del manuscrit a la impressió per mitjà de tipus mòbils. Va ser un invent, el de la impremta, que ha condicionat, de llavors ençà, tota l’evolució de la cultura de l’home Després de Gutenberg i fins ara, al llarg de cinc segles, l’evolució de l’impremta ha estat sorprenentment limitada. A part de les màquines d’imprimir, naturalment – minerves, màquines planes, rotatives -, que permetien fer el treball més ben fet i més ràpid, i que eren el resultat natural de l’avenç tecnològic. Per`la lletra en relleu de Gutenberg perdurava. De la caixa i la composició a mà es passà a la linotip, que componia mitjançant un teclat i que fonia ratlles senceres. Es passà després a la monotip, a darrers del segle passat, que també usava teclat, però no fonia ratlles d’una sola peça, sinó ratlles en les quals les lletres quedaven separades. Per a la correcció, doncs, no calia refondre una ratlla, amb la consegüent font de nous errors, sinó que es corregien només les lletres errades. En la impressió, el canvi més notable fou l’invent de l’offset – derivat de la litografia – que evitava el greu problema derivat del relleu del tipus, que podia produir un relleu en el paper.

elzevir1

Elzevir

L’art de la impremta, al llarg de la seva evolució, va perseguir sempre dos objectius: feina més ben feta i més ràpida, i per tant més econòmica. O sigui, un objectiu de cara a la qualitat, i un altre de cara a l’economia. Segons allò que es tractava de fer, la dominant era una o l’altra. Els grans impressors que han existit, els grans llibres que només buscaven la qualitat – la bibliofília – són una mostra d’un art refinat que va superar la pura artesania, i que a mi em resulta especialment interessant per allò que té d’obra en equip. Avui dia un llibre amb el peu d’impremta de Didot, d’ Elzevir, de Plantin, d’ Ibarra, de tants noms il·lustres, es per si mateix una garantia de qualitat i d’obra ben feta.

plantin-emblema1

Plantin

De cop i volta tot això s’ha acabat. Ha sortit una nova tècnica, la fotocomposició, que no té com a base el tipus en relleu sinó la fotografia, i només es persegueix un objectiu, l’econòmic. De qualitat ningú no en parla. Els nous professionals saben tocar un teclat i no saben res relacionat amb el llibre. Els problemes no es resolen sinó que s’eviten: si és difícil justificar una ratlla, no es justifica, no s’alinea una columna per la dreta, i en paus. Al mateix temps, a algú se li ha acudit de suprimir el sangrat del començament dels paràgrafs, la qual cosa, ajuntada a l’anterior, significa la desaparició dels punts i a part, amb el que representa de pobresa expressiva. Potser d’això en sortirà algun dia una nova estètica, una nova concepció del llibre com a objecte bell. De moment, però, em sembla que ningú no pensa en aquest aspecte del problema.”

Article:” Sobre la impremta i uns impressors”, de Jaume Pla, a la Revista de Llibreria Antiquària, nº 8 d’octubre de 1984; pp. 15-16.

ibarra-1781

Ibarra

jaume-pla-1

JaumePla

¿ Las cartas antiguas, los libros de recuerdos y otros documentos son del interés de los coleccionistas, o los bibliotecarios, o los libreros?.

Generalmente las cartas, tarjetas, documentos, y manuscritos escritos acerca de, o firmados por personalidades que han hecho contribuciones significativas en su campo, son de interés particular para los coleccionistas y bibliófilos. Las cartas y los diarios de escritores desconocidos solamente pueden ser de interés si dan información desconocida sobre acontecimientos, lugares, o tendencias históricas importantes. El valor de los manuscritos, documentos, fotografías, como el de los libros impresos, depende del interés que tenga el contenido, y del estado de conservación.

edicio-princeps-tirant1

¿ Cuál es la primera edición?.

En el sentido más preciso, ‘primera edición’ se refiere a una obra impresa por primera vez. El uso liberal del término ‘primera edición’ ha hecho que parezca sinónimo de ‘escaso’ y de ‘objeto de valor’, lo cual no es correcto. La mayoría de los libros se imprimen solamente una vez. La determinación de si un ejemplar de una obra determinada corresponde o no a su primera edición verdadera, exige experiencia considerable y trabajar con repertorios de consulta. Los coleccionistas de trabajos literarios en especial, suelen estar interesados en las primeras ediciones, y hay un mercado animado y bien documentado para estos libros. Si un autor revisa el texto para una edición más perfecta, la impresión resultante puede ser también de interés, a veces mayor que la primera.

Extret de: TUS VIEJOS LIBROS traducció, adaptada al món del libre espanyol, d’un  treball de Peter Van Wingen, de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, i trobat a Tasación de Libros de la Llibreria El Camino de Santiago. http://www.libroscaminodesantiago.com/ .

la-celestina1

Estampa per  l’edició princeps de La Celestina (Burgos 1499)

exvlokis-color

Read Full Post »

rosa vera 1

“ A partir de 1948 neix a Barcelona una altra iniciativa en el camp de la bibliofília que deixarà una forta empremta. Em refereixo a les edicions de La Rosa Vera, que fan una labor extraordinària en la promoció de les edicions d’alta qualitat, tant de llibres de bibliòfil com de sèries de gravats. La iniciativa parteix del gravador i pintor Jaume Pla Pallejà (1914-1995), i tot se- guit compta amb la bona acollida i el patrocini econòmic del col·leccionista i mecenes Víctor M. d’Imbert. L’aportació a la bibliofília de les edicions de La Rosa Vera és una de les més notables per l’obra realitzada i la promoció que representa de l’expansió del gravat, al qual es van dedicar alguns artistes reconeguts que el practicaven per primera vegada.

rosa vera 2

Jaume Pla destaca no només com a gravador, que domina amb una gran perfecció totes les tècniques i tots els procediments, i com a promotor del gravat i de les edicions selectes, sinó alhora com a teòric d’aquestes matèries en diversos llibres i articles, en els quals es mostra amb uns criteris molt precisos i estrictes, de gran exigència. És un dels pocs que ha exercit en aquest camp una crítica responsable i documentada. En el seu llibre Técnicas del grabado calcográfico ( 1956   la primera edició) van aprendre a gravar moltes persones d’aquí i d’altres països. L’autor, en  un capítol del llibre, teoritza potser per primera vegada sobre el que és la bibliofília: aquest capítol  ha estat una font bàsica per a molts dels qui després hem tingut una predisposició especial per l’estudi i el col·leccionisme de llibres il·lustrats.”

F.X. Puig Rovira, a “Unes notes sobre el llibre il·lustrat al segle XX”, en el llibre Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats. Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions,5; p.86.

tecnicas grabado jaume pla

 

 

 

          “ Para otro experto, son otros los factores que inciden en el valor de los libros. En primer lugar, señala la historia del libro, ‘en la que se incluyen su buen ranking de ventas, su precio, y la opinión de los libreros sobre la seriedad de su contenido’. En segundo lugar, ubica la experiencia propia, y la intuición para reconocer un libro con mucho valor ‘ muchas veces esos libros están escondidos, a un bajo precio, y son muy pocos los que reparan en su alto valor’.

Existe un gran número de factores. El biógrafo John Carter dijo alguna vez ‘ Luego del interés por la belleza o importancia del libro, lo cual siempre fue un parámetro importante, las dos consideraciones más substanciales son probablemente la rareza de la edición y el estado de la copia’.

Para otros, por último, lo más importante en el valor del libro es la oferta y la demanda. ‘Hay muchos factores que inciden en estas variables, pero todo quedará resumido a una cuestión: el precio de tapa’. Entre los factores que afectan a esta cuestión, se encuentran ‘los años que tiene, las ediciones limitadas, el estado, y la firma del autor, pero nada de ello es garantía de su valor: Sólo se determina por cuantos hay en el mercado y cuantas personas desearían comprarlo’.

 

Article: “Bibliófilos: ¿ de qué depende el valor de un libro?” en el vlok: “En Plenitud, el sitio para mayores de cuarenta”.

 

rosa vera3

Read Full Post »

marca de piferrer

Marca de J.F. Piferrer

“La llibreria més representativa i qualificada en la seva època fou la d’en Piferrer. De totes, la de més prosàpia.

La seva història és la següent. Nascuda a les darreries del segle XVII, viu fins l’any 1894. Gairebé dos segles. En el descabdellament dels quals passa per totes les transformacions que sofreix el ram de la llibreria. En aquest sentit, un punt d’enllaç i de transició alhora.

Estava situada al mig de l’indret on passa avui la Via Laietana, a tocar de la Plaça de l’Àngel. Fou fundada per Joan Piferrer, el qual entrà a formar part del gremi el 1698.

El 7 de novembre del 1702 va casar-se amb Josepa Llopis, filla de l’estamper del mateix nom que estava establert, des del 1693, a la Plaça de l’Àngel.

marca llopis

Marca de Llopis

El 1704 es va calar foc a la casa. Havent enviduat, es tornà a casar amb Teresa Jou el 1709. D’aquest matrimoni nasqueren sis nois i sis noies. Piferrer va morir el 1750. La llibreria va seguir a nom de Teresa Piferrer. Un dels fills, en Tomàs, l’administrava el 1757. Entrà a formar part del gremi el 1743. Es casà amb Eulàlia Macià el 1756. Va morir el 1775, als seixanta anys.

La llibreria va continuar a nom d’Eulàlia Piferrer, la qual traspassà el 1793. El 1785, en nom de la vídua, l’administrava Joan Sallent, el qual, després, va obrir botiga pel seu compte a la mateixa plaça.

Seguiren Francesc Piferrer i el seu fill Josep Piferrer i Depaus. El 1822 publicaren un catàleg importantíssim.

El darrer dels Piferrer, que s’anomenava Josep, viatjà molt sovint per l’estranger. Allà on anava arreplegava tots els llibres que podia, especialment si eren bons. De passada establia contractes de caràcter comercial amb tots els llibreters de fora.

El 1868 va traspassar el negoci a Isidre Cerdà, el qual, del carrer de la Plateria, número 18, va passar a la Plaça de l’Àngel com a successor dels Piferrer. Continuà el negoci amb el nom antic”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfila barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 15.

 

ℑ          ℑ          ℑ          ℑ          ℑ          ℑ          ℑ

 

perucho biblioteca

Joan Perucho a la seva biblioteca

“ Recuerdo que Juan Perucho mostraba la espléndida biblioteca de su casa barcelonesa, diciendo:’ ¡ Ay, la fatigosa tarea de mostrar libros¡’, con una satisfaccióm y un gozo que no podía ocultar. Perucho era un gran bibliófilo o lo que se entiende por tal. El relato de cómo había ido reuniendo sus ejemplares resultaba muy seductor. La bibliofilia es una manía que tiene mucho prestigio literario, prestigio a secas, y que se ha convertido en un signo de distinción social de modo que no hay puesta en escena de escritor que no tenga su lado de husma libresca como adorno de calidad. Un escritor, hoy, al que no le guste la husma libresca es poca cosa. Con los cafés como mitología literaria pasa lo mismo. Las burlas a la bibliofilia suelen venir de bibliófilos, como Charles Nodier, y tienen que ver con la saturación o con el vislumbrar lo imposible. Otras, como la acerba de Elías Canetti, en Auto de fe, muestran una cierta repulsa hacia esa pasión compulsiva que adquiere proporciones obscenas cuando se asimila a calidad humana e intelectual. El que es presa de una manía raras veces entiende algo que no sea su propia manía. Eso sí, a quien no siente la pasión por reunir libros, no le intentes explicar esta”.

 Article:”Cuestión de Bibliofilia”, de Miguel Sánchez-Ostiz, abans en el vlok Vivir de buena gana , ara en el llibre: Vivir de buena gana (Dietario 2008-2009), Irún, Alberdania, 2011.

vivir de buena gana sánchez.ostiz

 

 

 

Read Full Post »

500 años sin aldo manuzio

Crec que val la pena veure aquest vídeo de la Biblioteca Nacional de España, sobre Aldo Manuzio, que és part de la exposició que allà fan: “500 años sin Aldo Manuzio”.

 

ex vlokis 2

Read Full Post »

assoc bibliòfils barcelona

“ Des de les primeres manifestacions de la bibliofília, els metges no s’han volgut adonar que la característica més especial d’aquesta malaltia és que la seva causa és també el seu remei. Només un llibre rar i curiós pot calmar un bibliòfil malalt. Per això, privats de competent assistència mèdica i agonitzants per la manca de llibres dignes, els bibliòfils han creat, imitant el grup de Alcohòlics Anònims, entitats com l’Associació de Bibliòfils   i el Grolier Club    de Nova York per la seva salvació mútua.

grolier 1

Grolier Club a New York

Aquestes institucions s’han dedicat entre altres terapèutiques, a la fàbrica de pastilles contra els dolors: edicions facsímils d’obres rares curiosament impreses en fins papers, i relligades amb luxe. Això calmarà angúnies, sense resoldre-les, i alhora animarà les esperances de trobar els exemplars originals.

Hem de parlar del problema sociològic causat per la dolça malaltia que és  la bibliofília. La gent sana mira el contaminat amb la mateixa barreja de menyspreu i de temor que es reserva per als leprosos. Però entre línees, s’entreveu el deix d’una altra emoció: la gelosia.

Del llibre Elogi de la bibliofília de Theodore S. Beardsley, ed. Porter-Llibres, Barcelona, 1974; traducció de Rosa Porter de Vergés. Pp. 16-17.

encyclopedie 1

 

 

ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ         ℵ          ℵ

 

“ Los bibliófilos son imprescindibles en una sociedad que considera caducadas muchas cosas y valores, que no sean propios de la productividad, la rentabilidad y la especulación. Como los Monasterios son precisos, para que conozcamos que se puede vivir de otra forma bien diferente al ritmo frenético de las ciudades. Pero también son necesarios los bibliófilos en una sociedad de consumo que ha decidido que son caducas e inútiles las cosas que tengan más de tres años. La informática, el teléfono móvil, la moda de la ropa… Incluso en el  mundo de la edición, están llegando al poder esos financieros que creen que la vida de un libro ha de ser como la de una mariposa: Breve, pero intensa. Conozco editoriales que ‘reciclan’ todos los libros a los tres años de publicarse, excepto los que han sido enviados a la destrucción antes, porque no alcanzaron las ratios de venta y rentabilidad previstas. Las editoriales ‘de fondo’ están siendo engullidas por los grupos financieros, cuyos dirigentes gestionan esas empresas con los mismos criterios que una fábrica de cemento…

encyclopedie 2 gravure

El libro bien hecho, el de larga vida, que provoca el deseo de posesión de los bibliófilos tiene el derecho a permanecer como uno de los soportes de la información. Se lo merece, pues a lo largo de la Historia ha sido el motor de tantos cambios, personales y/o sociales. Ha sufrido persecuciones del poder político, del religioso, de la nobleza. Para todos ellos, el libro era ese enemigo peligroso que podía reducir sus privilegios hechos a costa de oprimir a sus semejantes. ¿ Alguien duda que la ‘Encyclopedie de Diderot et D’Alembert’ es una obra que cambió el curso de la Historia?”.

Juan F. Pons: “ Coleccionismo y Bibliofilia”, en el Curs d’Estiu a Jaca    de l’any 2002, sobre Història del Llibre.

tasacion y valoracion libro jaca 2002

 

 

dibuixexbloguis1thumbnail13[1]

 

Read Full Post »

jaume pla escrits

               “ Però malauradament no tots els llibres que tenen una bona tipografia, un bon text o bones il·lustracions es poden considerar llibres de bibliòfil. Cal que tots els ingredients esmentats estiguin en perfecte equilibri els uns amb els altres i que el conjunt formi un tot unitari i compacte. Un llibre d’aquest tipus serà considerat obra d’art perquè la cura en la tipografia i l’harmonia entre el text i la imatge entren en perfecta relació, conferint a l’obra un aspecte particular on la qualitat hi és present arreu.

Jaume Pla1

               L’avantatge de Jaume Pla per fer un llibre d’aquesta mena és que era també artista il·lustrador i coneixia les dificultats o les possibilitats de la imatge. Com a gravador ( els llibres de La Rosa Vera són il·lustrats amb gravats originals),  Jaume Pla sabia quin paper era el més adequat segons el color, la textura o la consistència de les fibres. Coneixia quina pressió s’havia de donar al tòrcul perquè la petjada de la planxa no afectés visualment el text i que a la vegada la imatge sortís ben impresa.

              El fet que Jaume Pla fos alhora director, il·lustrador i estampador ha estat fonamental perquè el resultat obtingut mereixés la qualificació d’objecte d’art”.

rosa vera segell sec

               “La Rosa Vera en pro de la Bibliofília”, Cap. II , pp. 82-97 del Volum II de la Tesi Doctoral: Rosa Vera. Una aportació a la història del gravat modern a Catalunya, de Maria Mercè Casanovas i Aleix, de la UB, 1989-1990.

Imatges Associació d’Amics de Jaume Pla   http://www.jaumepla.info/gravats.htm

pla vilanova 1

pla vilanova 2

 

ℵ          ℵ          ℵ         ℵ         ℵ          ℵ          ℵ

“ Las definiciones de la voz ‘bibliofilia’ son variadas, según consultemos el DRAE o el ya clásico de la bibliotecaria de Paniza, Doña María Moliner. Bueno sería matizarlas, según los distintos perfiles de los lectores o de los libreros, ya que resulta variado el amor que cada uno de ellos siente hacia los libros bellos y bien hechos.

Hay elementos comunes como, por ejemplo, los gestos casi rituales, que los bibliófilos realizan, cuando se encuentran con un libro bello en sus manos, entendiendo la belleza del continente, al margen de la riqueza del texto. Su forma de tomarlo con las manos, de abrirlo lo suficiente, pero no demasiado, para conocer la belleza de sus grabados y la limpieza de su impresión. A veces, incluso, lo huelen, y no crean que es un gesto superfluo, pues a los olfatos cultivados les permite saber si esa encuadernación ha sido `lavada`. Siguiendo con la encuadernación, el repaso de los menores detalles, como los hierros o nervios en el lomo, los adornos, la suavidad de tacto de los materiales usados, especialmente en las pieles. La manera de frotar suavemente con las yemas de los dedos pulgar e índice, para conocer la consistencia y gramaje del papel usado. El examen de los grabados e ilustraciones, lupa en mano, literalmente.

Tras el examen físico del libro viene la búsqueda de detalles bio-bibliográficos acerca de los autores, impresores, traductores, encuadernadores e incluso de los editores. Si el examen de todos esos detalles ofrece un resultado satisfactorio, la conclusión en sencilla e inmediata: llega el deseo de poseer ese libro, claro”.

 

Article: “Librero y Bibliófilo, ¿Son actividades compatibles?”, de Juan F. Pons León, a la web Cepaec Siglo XXII.

http://www.cepaecsiglo22.org/index.php/escritores-othermenu-38/513-librero-y-bibliofilo-son-actividades-compatibles

 

Read Full Post »

enquadernador1

 

 

               “L’ofici d’enquadernador pren nom de la juxtaposició dels plechs ajuntats de quatre en quatre formant quadern. Per a facilitar la tría dels llibres, fou necessari nominar-los, y a més de la ratlla: Lo Catolicon, Lo Cartoxà, Aristòtil, etc, que encapsalava lo plà del llibre, quan l’enquadernador hagué de marcar-los en lo llom, ho féu seguint l’ordre natural de la seva col-locació en les llibreríes, y com que era costúm de posar-los de plà, la inscripció fou posada de dalt a baix, o sía del cap al peu. 

quarern2

 

               Mes tart ab motíu del apilament de llibres y en busca d’aprofitar lo lloch per a que n’hi capiguessen més, fos més fácil sa consulta, y que per trauren un no s’hagués de desmuntar tota la pila, se posaren los llibres drets, l’un al costat del altre. A mitjà, segle XVI començàm a veure lloms ab inscripció de baix a dalt, sens dupte per crèurela més avinent a la vista, y per fí, la última innovació, la corrent, es posar lo títol en petit texol o badana sobreposada al llom vers lo cap del llibre.

teixell1

 

               Mentres l’ofici estigué en mans de persones intel.ligents no calgué foliar os quaderns, puix los copistes-librarii sabían lo que se feyan al relligarlos. Mes al multiplicar-se les còpies y per lo tant los enquadernadors, se féu necessari posar ordre en les fulles per evitar confusions lamentables. Axò sols resava per los enquadernadors, y a utilitat d’ells y per a que sabessen com habían de plegar lo full, se començà per signar-los per A. B. C. 

quadern3

 

               Encara que segons una disquisició que hem vist sobre aquest asumpte, lo foliar los plechs dels llibres començà per allà al 1472, no obstant devèm fer constar que la nostra Gramàtica d’en Mates del 1468 ja porta signatura en la primera y quarta página de cada plech, sense cap més indicació, lo que li dóna un segell d’incunable primitiu.

                Article “ De re bibliaria” de Joan Bta. Batlle en el Catàleg de la Llibrreria L’Arxiu de juliol de 1925.

 

dibuixexbloguis1thumbnail13[1]

 

               “ El ladrón de libros, ese tipo sobre el que es difícil depositar sospecha, bien vestido, educado, culto y de buen gusto, se ha dejado caer por la Feria. Además hay bandas de manguis organizadas que compilan a petición: este año los títulos más robados son El asedio, de Arturo Pérez-Reverte,

el asedio perez reverte1

 

El tiempo entre costuras, de María Dueñas 

el tiempo entre costuras dueñas

 

o la saga de Stieg Larson. Pero también hay editoriales fetiche, como El Acantilado, que causa furor entre los chorizos bibliófilos, y colecciones clásicas como los títulos de Tusquets y Anagrama.

               Robar libros es una mala costumbre que va dejando su halo romántico para convertirse en un negocio. El ladrón de obra literaria delinquía por vicio propio, para puro disfrute personal. ‘Ahora les pagan para revenderlos en algunas librerías o en puestos’, aseguran Boris y Luis, de la librería Antonio Machado.

librería AM

 

               Todavía varios ejercen por vicio. ‘Como aquel hombre que volvió un buen día a la librería a devolvernos una maleta con todo lo que nos había robado. Le encantaba la literatura erótica. La devolución se la impuso el médico como terapia para su cleptomanía. Nos dio tanta pena que le dijimos:’anda, quédate con ello’, recuerda Boris.

hai excomunion2

 

               Al ladrón, los libreros, le tienen catalogado. ‘Alguno hasta ya te saluda’, comenta Luis. El método más habitual es cubrir el muestrario con un periódico y llevárselo de abajo. Otro es echárselo a la mano y colocarle un separador. Algunos llegan a la firma y te salen con el típico: ‘Lo traía de casa’, comenta Chus Visor. ‘Pero, ¿qué les vas a decir…?, añade.

                Article: “El furor de los ‘chorizos’ bibliófilos, de Jesús Ruiz Mantilla, a El País.com, el 11 de juny de 2010.

Read Full Post »

Older Posts »