Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliofília’

Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques.Poble Espanyol.

Teníem un  Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, ara no.

            Museu que fa anys teníem a Barcelona, teníem, perquè ara ningú en sap res del mateix, sembla que va anar a parar al Palau de Pedralbes i va compartir lloc amb altres peces museístiques en el que es deia Museu de les Arts Decoratives, inaugurat l’any 1932.

Moltes o totes o unes quantes peces van passar al Museu Zara-Mango, també conegut com “ La Grapadora”.

Però de totes les peces dedicades al món del llibre i les arts gràfiques només en tenen a la vista del públic una quants cartells i quatre capses, molts d’ells grans dissenys, però la resta dels milers de peces de l’antic Museu de les Arts Gràfiques no es veuen per enlloc.

I com a mostra, del llibre on en Ricard Giralt Miracle i na Pilar Vélez parlen del món de les arts gràfiques surten moltes de les coses que el Museu tenia i guardava, milers, algunes molt importants, i una mica d’història d’un lloc que molts trobem a faltar.

La (mal)dita Ciutat de la Literatura per l’UNESCO es mereix alguna cosa més, que representi realment el que Barcelona i Catalunya van significar i signifiquen  en el món editorial.

Què hi havia? On és ara?

Del Diàleg he extret unes quantes línies on es veu molt clar el que hi havia, el que ara no veiem per enlloc, el que tenen guardat ( o no), el que s’ha perdut?, etc. El que voldríem veure, usar i aprendre, com feien abans en l’antic Museu de les Arts Gràfiques.

 Són aquestes:

Ricard Giralt Miracle 1(RGM): “Eren gravats que procedien del museu, i d’altres reproduïts de la col·lecció de Dau al Set que vas dir-me que en Tharrats us n’havia fet regal”.

Pilar Vélez2 (PV):” Sí, en Tharrats n’havia fet donació, fa vint anys. No solament va donar la màquina, la Boston en que es va estampar DAU AL SET, sinó també tota una sèrie de fotogravats que reprodueixen els dibuixos de tots els artistes que hi van participar, en la revista”.

Impressora Boston

PV: “ I en aquest sentit defenso que el Museu de les Arts Gràfiques sigui un dels llocs on encara es pugui trobar això. Quan una casa tanca, tot el material es llença o es malvèn. Nosaltres intentem recollir aquest material, quan realment té un interès, però el segon pas és que m’agradaria poder tenir-lo al servei del ciutadà”.

PV: “… ara tenim un taller-escola amb vista al públic escolar i els monitors són nois que es formen dins el museu, però cada cop se’ns fa més difícil trobar la gent que ho pugui fer. Aquest és un món que s’extingueix. Ningú no ensenya aquestes coses”.

PV: “… estem fent un curs d’iniciació a l’enquadernació i està ple de gent, que ho aprenen no pas per guanyar-se la vida, sinó com a esplai. Els fa gràcia de poder-se enquadernar els seus llibres i d’altra banda aprenen, també, a folrar una capsa, a fer un estoig i una pila d’altres objectes. Les coses que es fan amb les mans i que surts del taller amb un objecte sota el braç són molt agraïdes”.

PV: “L’any 1942 es funda al Poble Espanyol el Museo de Industrias y Artes Populares i el director és en Duran i Sanpere. Al Poble Espanyol, un cop clausurada l’Exposició del 1929, s’hi crea un nucli de conservació i divulgació d’oficis tradicionals. Hi ha brodadores, impressors, vidriers, tallistes de fusta, etc. El museu tenia un lligam directe amb molts d’aquests artesans”.

L’origen del museu actual és la Secció de gravat popular d’aquest museu global, La persona que estava al capdavant era el folklorista Joan Amades3. Bàsicament contenia un fons de boixos, de xilografia popular, adquirit per la Junta del Museus al començament de segle. Ell també es va dedicar a recopilar tot de material. Amb els anys, l’Amades està malalt i es retira abans d’hora i l’any 1968 entra com a conservador d’aquesta secció l’Enric Tormo4, que és una persona procedent del món de la impremta i la tipografia. Això fa que canviï d’orientació: deixa de ser una secció de caire folklorista per ser-ne una de caire més tècnic. Ell du a terme una gran ampliació, a partir dels seus contactes personals amb gent del gremi i els tallers, enriquint-la molt amb maquinària i matrius de tota mena”.

PV: “Nosaltres hem intentat reordenar totes aquestes col·leccions i estudiar-les més a fons amb la publicació dels nostres catàlegs, que són monogràfics. Hi ha més de trenta mil peces i molt heterogènies”.

PV: “De les primeres premses de ferro colat, que funcionen durant el primer quart del segle XIX, en queden poquíssimes. Del primer tipus no n’he vista cap.  Del segon tipus, que surt de seguida i que és la mateixa perfeccionada, n’he vist dues a Catalunya, una a Lleida i una a Barcelona, que ja veurem què passarà”.

Minerva

PV:”… Ara conservem les màquines de principis de segle, perquè algú assenyat les devia recollir. Ara hem de fer el mateix, si no els que vinguin d’aquí a cinquanta anys no trobaran res”.

PV: “A nivell teòric, el contingut del museu el tenim dividit en tres grans grups: un és la infraestructura de la indústria gràfica; el segon grup és el de les peces matrius, és a dir: l’esforç que algú fa pel disseny intel·lectual d’unes peces que, aplicades en una màquina – infraestructura-, donen com a resultat un producte”.

PV: “Per aquest motiu el que mimem més són les col·leccions xilogràfiques, el fons calcogràfic, les pedres de litografia, la tipografia…”

PV: “Eudald Canibell5 …/… . Va crear el que ara anomenem Gòtic Incunable Canibell. Per cert, tant les matrius com els punxons Canibell es conserven al Museu de les Arts Gràfiques. És un material clau en la història de la tipografia catalana”.

RGM: “, al Museu de les Arts Gràfiques, teniu uns 15.000 ex-libris diferents.”

Catàleg Exposició 1991. Museu de les Arts Gràfiques ( Autors: Pilar Vélez amb col·laboració d’Albert Martí.)

RGM:” ¿ D‘aiguaforts en teniu , al museu?

PV: No, la col·lecció d’estampes es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Nosaltres conservem els fons d’estampes populars xilogràfiques. També hi ha el fons de matrius calcogràfiques del segle XVIII al XX. El bloc més notable quant a nombre és el del segle XIX.”.

VÉLEZ, Pilar
Nadales, christmas i felicitacions.Barcelona, Fundació Indústries Gràfiques / Ajuntament de Barcelona, 1992. Col. Estudis del Museu de les Arts Gràfiques – 1.

Crec que no cal dir gaires coses més, teníem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques com calia, amb moltes peces museístiques, algunes històriques, es feien cursos i tallers, seminaris, es feien exposicions i s’editaven llibres i opuscles. Ara, a la Ciutat de la Literatura ( ? ) no tenim res de tot allò, almenys a la vista de tothom, que crec que és on hauria d’estar.

(1)L’any 2017 els fills de Ricard Giralt Miracle, van donar al Museu del Disseny un lot de la obra gràfica del seu pare, 121 peces.

(2) Na Pilar Vélez té escrites moltes coses, però a mi m’agrada, frueixo i aprenc molt amb el llibre: El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Biblioteca de Catalunya, Barcelona,1989. Premi Fundació Güell.

(3)Joan Amades: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Amades_i_Gelats

(4) Enric Tormo i Freixes: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0066525.xml.

(5) Eudald Canibell: https://es.wikipedia.org/wiki/Eudald_Canivell_i_Masbernat

Amb les Notes volia acabar, però mirant una mica, he vist algunes coses que també poden ser interessants i aclaridores. En tres llibres, 2 del85 i 1 de 1997) he trobat més informació.

  1. Passat i present de Barcelona (II). Materials per l’estudi del medi urbà.

FERNÁNDEZ, Magda et al. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1985. Col·lecció Pau Vila, nº 5.

A les pàgines 125-127: Fitxa 71. Nous mitjans de comunicación: diari i arts gràfiques.

…” A Barcelona disposem del Museu del Llibre i les Arts Gràfiques situat al Poble Espanyol de Montjuïc, on podem contemplar una àmplia panorámica de l’evolució tecnològica de les art gràfiques al llarg de diverses èpoques, fins el segle XX. A més a més s’hi fa tecnología a l’origen i l’evolució de l’escriptura, a les més antigues representacions conegudes i als diversos suports que al llarg del temps s’han utilitzat per a l’escriptura.

La visita en aquest Museu pot ser útil, des de diversos punts de vista, ja que les sales contemplen períodes molt dilatats. Amb tot, hi ha força material i maquinàries dels segles XVIII i XIX que permeten de formar-se una idea de les possibilitats d’impressió de l’època. A més de les màquines, és interessant d’observar-hi els motlles xilogràfics, els jocs de cartes tradicionals i el seu procés de tecnologia, bacs d’estampació, etc.

2) Guia dels Museus de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1985. A les pàgines 139-142.

“ Museu del llibre i de les Arts Gràfics.

2.- Serveis que ofereix el Museu.

Biblioteca-hemeroteca d’Arts Gràfiques: realitza edicions i tiratges limitats d’acurada qualitat gràfica.

Cursets i seminaris d’iniciació a l’art gràfic en general i específic ( concepte, estètica i història).

3.- Història del Museu.

L’Edifici ocupa unes cases del Poble español de Montjuïc que són reproducció d’edificis de Cáceres i de Sangüesa. La seva construcción data de l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona d’aquell any.

El de Gravat popular del ‘ Museo de Industrias y Artes Populares’ creat l’any 1942, iniciada per una important col·lecció de fustes adquirides i dipositades al Museu per la ‘Junta de Museos de Barcelona’, xilografies que són guardades a l’Institut Municipal d’Història. En aquests anys el ‘Museo de Industrias y Artes Populares’ fou integrat al ‘Museo Etnológico’ i distingit com a ‘Sección Hispánica’.

Museu Etnològic

L’any 1967 s’amplià el concepte i objectius de la secció del gravat popular convertint-la en ‘Sección del Grabado y Artes Gráficas’. Això féu posible l’aportació constant de material imprès, eines, màquines, gravats, estampes, elements d’escriptura, etc., que portà l’any 1974 el canvi de nom per l’actual, o sia el Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques.

El contingut del Museu gira a l’entorn del  senyal  i del signe i la seva derivació de grafisme, lletra, escriptura i imatge; així com la tecnología que ha inventat l’home per produir-les i també per reproduir-les en forma seriada – art gràfic – . Les col.leccions que al llarg dels anys han anat formant el fons patrimonial del Museu han estat bàsicament aportacions espontànies d’afeccionats i professionals de l’Art Gràfic.

A fi que el Museu tingui un aprofitament orgànic i eficaç és concebut en tres àrees: tecnología, estudi i ensenyament.

La primera área es desglossa en dues: a) exhibició al públic mitjançant una instal.lació que sintetitza la historia i la técnica de l’art gràfic; des de l’escriptura fins a la manipulació del producte imprès; b) experimentació pràctica de composició de textos, gravat, fotomecánica, impressió, estampació i enquadernació.

L’Àrea d’Estudi és integrada per una Grafoteca que inclou el material relacionat amb el signe i la seva creació. Una Tipoteca que és formada per col·leccions de punxons, matrius i utillatge de la fosa de caràcters tipogràfics i per repertoris, mostraris i catàlegs. I finalment per una Iconoteca, que recull material gràfic ( gravats, pedres litogràfiques, planxes calcogràfiques, etc.) en totes les tècniques i èpoques: arxius d’impremtes, etc.

L’Ensenyament consisteix a realizar treballs amb la col.laboració de dissenyadors gràfics i estudiants de les especialitats del museu així com en la celebració de cursets i seminaris de les Arts de le Comunicació. Amb aquesta finalitat i com a complement de les altres instal.lacions de treball, el dia 18 de maig de 1984 s’inaugurà una aula destinada a donar clases a grups, principalment professorat d’iniciació a l’Art Gràfic”.

3) D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, Montserrat Castillo i Pilar Vélez. Ed. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997.Text de P. Vélez a “ D’Ivori: bibliofília i exlibrisme”, p. 161-162.

“… l’editor (Ramon Miquel y Planas) creà una col·lecció en castellà, la ‘Pequeña Colección del Bibliófilo’, publicada al llarg dels anys vint a la seva llibreria de Madrid, coneguda com la Librería de los Bibliófilos Españoles. De format petit, un reduït dotzé, la característica principal d’aquests llibres és la profusa il·lustració i la cura de tots els seus components: tipografia, paper, cobertes, etc. 1

     (1) Algunes matrius de les cobertes d’aquests llibres es conserven al Museu de les Arts Gràfiques de Barcelona.

Malgrat tot, si esteu interessats, tenim repartits per Catalunya grans i petits museus dedicats a les arts gràfiques i al llibre, a part del mini “Museu del Llibre” de la Biblioteca de Catalunya, amb llibres donats per en Frederic Marès per fer un Museu, però no està com ell el volia, imagino que més que res per motiu d’espai i si voleu el podeu visitar.

Però altres museus són aquests:

Museu Molí Paperer de Capellades.

Museu Alzamora Grup a Sant Joan les Fonts.

Museu del Disseny de Barcelona.

Museu Gràfiques Montserrat a Figueres.

Museu Novoprint a Sant Andreu de la Barca.

Museu-Biblioteca Castell de Peralada.

Sala temàtica d’Arts Gràfiques a Lleida.

I en el Monastir del Puig a València també hi un Museu de la Impremta i de les Arts Gràfiques, crec que amb algunes peces deixades pel que era abans el Museu de les Arts Gràfiques que aquí teníem.

També hi ha llocs que no són museus, però si hi podeu fer una visita no us penadireu, com algunes biblioteques:

La Biblioteca Pública Arús  

La Biblioteca de Catalunya, amb una possible visita al Museu del Llibre Frederic Marès, a internet en 12 idiomes, en català no. Amb el títol: “Museo del Libro Frederic Marès, Biblioteca de Cataluña” (sic).

La Biblioteca de l’Ateneu de Barcelona 

La Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú.

Sortosament podria estar tot el dia posant biblioteques i altres museus, però, de moment, ja està bé.

I potser hi ha més museus sobre paper, llibres i arts gràfiques que no coneixo, agrairia molt que si en coneixeu algun m’ho feu saber, per afegir-lo al llistat que tinc de museus d’arts gràfiques i paper de tot el món.

Crec que aquest escrit  m’ha sortit una mica llarg i alguna cosa surt més d’una vegada, no tornarà a passar.

Mentrestant seguiré  posant cada dia a Twitter, que és vergonyós que una ciutat com Barcelona no tingui un Museu, com cal,  sobre el Llibre i les Arts Gràfiques.

Read Full Post »

“ La bibliofília moderna no és un luxe gratuït ni un negoci que viu l’esnobisme de les classes adinerades, com creu alguna gent suspicaç. La seva justificació deriva del primor en l’execució material que es persegueix i del tot espiritual que denota el saber apreciar els detalls de perfecció, de bon gust i de sensibilitat. La màquina ha envaït totes les activitats de producció; el meravellós instrument que són les mans de l’home va perdent la seva aptitud creadora per falta d’ús i la nostra civilització sembla que acabarà per destinar les mans al simple menester d’anar prement botons que ens donaran tots els treballs fets. Fets, sí, però sense aquesta perfecció entranyable i plena de sentit de les coses fetes a mà.

Francesos i anglesos són els que han anat més lluny en el cultiu d’aquest art relativament modern. Al nostre país van ser Ramon Miquel i Planas i Gustavo Gili els capdavanters, durant una ja llunyana època, d’aquest tipus d’edicions primoroses. La seva activitat ens ha deixat obres modèliques. En un sentit més luxós, més potser dins la influència francesa, els llibres de La Cometa que va editar Gustavo Gili han passat a ser els clàssics de la bibliofília autòctona. Posteriorment, i com a resultat d’unes condicions econòmiques excepcionals, es va originar una proliferació desmesurada de l’alta bibliofília. Una sòlida preparació hauria pogut donar òptims resultats aprofitant l’esnobisme i altres raons extra-artístiques. Però la improvisació la majoria de vegades i l’afany de lucre per sobre de consideracions de més força han conduït a una crisi inevitable al compàs de la desaparició d’aquell estat excepcional. Per sobre de tot, la bibliofília té una raó d’existir, i a l’estudi de les seves condicions essencials volem destinar aquestes línies. D’haver-se fet amb anterioritat, la crisi actual potser no seria tan profunda o no s’hagués produït, almenys, una sortida d’òrbita tan exagerada d’una activitat que, donada la densitat espiritual del país, no pot tenir lògicament el volum que va aconseguir”.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp. 166-167.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“La bibliofilia contemporánea reúne distintos caracterismos. Sus preferencias no se limitan a venerar las reliquias del pasado. El presente ofrece valores equivalentes que reflejan, a través del arte y de la ciencia, su vitalidad. Se aprecia ante todo la belleza de la impresión y la calidad del papel que hace agradable la lectura.

Sus deseos estéticos se decantan por el libro de rango y distinción llevado a cabo, en las ediciones sublimadas, con el concurso de los mejores artistas de las artes gráficas y de los pintores y grabadores que saben comprender el libro y, siguiendo la tradición, dominan la técnica de su especialidad ilustrativa, pero añadiendo a las disciplinas propias de cada una de sus modalidades el sentido de lo estético y una clara visión personal que consigue ceñir a su voluntad, libre de trabas, una escrupulosa rectitud.

Esta iniciativa deriva, con crecientes exigencias, de finales del siglo pasado, cuando los nuevos amantes del libro de París se pusieron de acuerdo exigiendo la renovación del libro, tanto en lo que afecta a la ilustración como a las enormes posibilidades del arte de encuadernar, que se apuntaban maravillosas y originales a partir de 1900, como más adelante veremos.

Desligados los adeptos de cada país de la noble pasión por el libro antiguo en aras del libro moderno, no se excluyen sistemáticamente semejantes objetivos, sino que, con frecuencia, se da una prudente simultaneidad.

Las sociedades de bibliófilos de Europa y de América han fomentado en nuestro siglo, con altas finalidades, la afición al libro de arte moderno. Afición que no es menos substancial que la que atrae el encanto del libro antiguo, que sigue siendo insoslayable paradigma de toda innovación.

Nada tiene que ver este afán y esta compatibilidad con la seudobibliofilia de la especulación y del esnobismo, de la que tanto se habló en el mercado francés después de 1914.

Aparte la valiosa aportación y eficaces auspicios de expertos editores especializados en el libro y el arte vinculado con las letras, el bibliófilo interviene con sus iniciativas, en privado o colectivamente, al logro artístico del libro actual – sea clásico o contemporáneo su contenido – a través de las mencionadas asociaciones de evidente sentido ecléctico instituidas con este fin.

La Asociación de Bibliófilos de Barcelona es un bello ejemplo.

Además de las publicaciones, no muy numerosas, de libros inéditos o de rara publicidad, exalta las bellezas de la literatura clásica y moderna conjugando la extensa gama de posibilidades que el arte ofrece en nuestro país. En los ágapes reglamentarios exponen sus asociados particularidades bibliofílicas del mayor interés. En exposiciones de carácter público dan a conocer su actividad eminentemente cultural”.

La bibliofilia, la encuadernación y el grabador de pequeños hierros”. D’Emilio Brugalla, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona; Tercera época, núm. 784; Vol. XLIII, núm. 10; pp.4-5.

 

 

Read Full Post »

“Si bé el gravat pot tenir una finalitat tan independent com una pintura i una escultura – en aquest cas pren el nom d’estampa -, és innegable que l’art del gravat va néixer en funció del llibre i està encara en bona part lligat a ell. La il·lustració bibliogràfica es va originar amb la miniatura, va evolucionar per motius d’ordre econòmic, es va usar el gravat en fusta i la talla dolça i ha acabat en els moderns sistemes de reproducció mecànica que tenen per origen la fotografia. El que va ser en una època procediment corrent a falta d’un altre més ràpid i econòmic, ha donat naixement a un tipus d’edicions que consideren el llibre no només com un mitjà transmissor d’idees, com un aparell utilitari, sinó com una veritable obra d’art. Actualment, en dir bibliofília no s’indica només amor i afició al llibre, com es desprèn de l’etimologia estricta del vocable, sinó amor a un cert tipus de llibre. Un llibre per bibliòfil vol dir així mateix alguna cosa específica.

La diferenciació entre el llibre corrent i el de bibliòfil ha estat el fruit de la industrialització i de la prodigiosa quantitat de paper imprès que caracteritza a la civilització moderna. La producció massiva ha estat com sempre contrària a la qualitat. Als antics impressors que van crear tantes meravelles, no els guiava tan sols una intenció explícita de fer un llibre d’un tipus diferent, sinó que l’imperatiu de bellesa actuava en ells naturalment. El llibre era ja de per si alguna cosa estranya i car i l’impressor no practicava una indústria sinó un bell ofici”.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación” de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp.165-166.

 

χφ          χφ        χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Tractatus pulcherrimus de amore librorum’, Richard de Bury (1344)

“Del mismo modo que las piedras hablan en secreto, hablan también tácitamente los sillares del libro: el papiro, el pergamino, el papel, la escritura, los caracteres movibles, los grabados y la encuadernación.

Así lo entiende el sentimiento de la bibliofilia, el fervor del bibliófilo: doctorado que no se obtiene en las aulas, pero cuyo título gratuito distingue a quien, afecto a las letras humanas y amante de la lectura, respeta, con juicio sereno, la prioridad de los manuscritos antiguos, la belleza de los incunables, la incógnita del libro grande o pequeño. Ánfora espiritual que revela el progreso histórico de la mente humana.

El amor al libro tiene rancio abolengo. Su vehemencia evoca al obispo de Durham, Ricardo de Bury, autor del manuscrito redactado en latín a principios del siglo XIV titulado ‘Philobiblion’, con el subtítulo ‘Tractatus pulcherrimus de amore librorum’, traducido a las principales lenguas habladas de Europa.

El afán de poseer en propiedad el difícil ejemplar es acariciada ambición, no siempre asequible. Dedicándose a una especialidad, o sin previas limitaciones, el bibliófilo y el coleccionista andan en su busca, recorriendo los catálogos de los libreros anticuarios de uno y otro país, frecuentando sus sedes y asistiendo a sus reuniones bibliofílicas. Los hallazgos le emocionan y acrecientan pacientemente su colección, que nunca se da por terminada. La venerable antigüedad de ciertos libros, su procedencia, la significación de los grabados, la fecha y lugar de su impresión, son objeto de sutiles averiguaciones. Una sensibilidad estética y un singular aprecio inducen a lavar y encolar los pliegos, si es preciso; a reparar sus roturas; a restaurar los quebrantos de las encuadernaciones de época, que ante todo se respetan, y, finalmente, a vestir con propiedad la penosa desnudez del libro infortunado con el buen deseo de que pueda llegar, sin desdoro, a la más lejana posteridad. El coleccionista de libros raros y curiosos no se improvisa”.

La bibliofilia, la encuadernación y el grabador de pequeños hierros”. D’Emilio Brugalla, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona; Tercera época, núm. 784; Vol. XLIII, núm. 10; pp.3-4.

Digitalitzat a: http://www.artesdellibro.mx/la-bibliofilia-la-encuadernacion-y-el-grabador-de-pequenos-hierros-emili-brugalla.php

 

 

Read Full Post »

“ El món del col·leccionisme abraça tot tipus d’objectes dispars. Els polítics romans van col·leccionar antiguitats gregues (fins i tot falses). Els catàlegs de cases de subhastes dels temps moderns exposen de tot, des de pintures d’artistes famosos a tot el món fins a mitjons que van pertànyer alguna vegada al duc de Windsor. Mercats de puces desbordats  d’ entusiastes a la caça de targetes telefòniques, objectes maçònics, targetes postals, calcomanies, claus, ampolles de Coca-Cola, navalles d’afaitar, diplomes, ampolles miniatures de licors, paquets de sucre. I així sense parar.

Es obvi que aquests tipus de col·leccions són com una mania. Col·leccionar llibres vells, d’altra banda, és una cerca totalment defensable, ja que els cobejats objectes són obres rares i costoses del segle XV o primeres edicions del segle XX. A més, hi ha un gènere en l’edició coneguda com “llibres sobre llibres”, que, en efecte, és una altra manera de col·leccionar llibres: compilar-los, comparar-los i donar-los sentit.

Al segle XIX, els experts més prominents en el gènere de llibres sobre llibres eren francesos: un pensa, per exemple, en el bibliòfil Charles Nodier, que era el director d’una sucursal de la biblioteca nacional de França, que va influir molt sobre alguns dels escriptors més notables del seu temps. Malgrat això, des del segle  XX, el gènere de llibres sobre llibres va florir en major en mesura en països de parla anglesa. Per suposat, molts llibres parlats d’altres llibres, com passa amb  històries de la literatura, però el gènere general de llibres sobre llibres maneja la història i la col·lecció de llibres.

Charles Nodier

¿Per què tot aquest interès en col·leccionar llibres, en una època en què tot sembla indicar que els mitjans de comunicació mostren una impaciència insaciable per citar a qualsevol que argumenti que el llibre imprès va de sortida, pròxim a ser desplaçat completament per llibres electrònics? Una resposta és: perquè tan aviat com un objecte comença a desaparèixer del mercat, la gent comença a col·leccionar els exemples supervivents.

Malgrat tot, això no pot ser tota l’explicació, ja que les col·leccions de llibres han millorat molt abans que arribessin als lectors electrònics i la gent va començar a pronosticar la desaparició de la paraula impresa. Potser la resposta només és que, davant del pronòstic de la extinció del llibre imprès- encara que sigui un pronòstic absurdament apocalíptic – , hem experimentat un nou despertar, un renaixement del nostre amor per aquest objecte que existeix des de molt abans que la impremta . El tremolor que corre per la nostra columna vertebral només de pensar que els llibres poguessin desaparèixer algun dia, això és el que ens impulsa a escriure sobre ells, a obsessionar-nos amb ells, a col·leccionar-los. Ells estaven aquí molt abans que vostè o jo; tant de bo visquin més que tots nosaltres¡

Parts de l’article: “Llibres sobre llibres”, Umberto Eco, L’Espresso, 2013.

Títol original:”Libri che parlano di libri” ( https://espresso.repubblica.it/opinioni/la-bustina-di-minerva/2013/04/18/news/libri-che-parlano-di-libri-1.53279  ).

 

Livraria Simao ( Lisboa), la més petita del món.

“Esto no sucede en las librerías españolas, por ejemplo, que suelen ser espacios habitables que se abarcan de una ojeada ( hablo aún desde la provincia). Hay pocos libros, tal vez, pocos en comparación con los que guardan estos monstruos, pero son los suficientes. No hacen falta más. Pocos se hacen más raros, más especiales, y hacen más raro o más especial al que los mira. Uno contempla y repasa sus estanterías como contempla y repasa la propia biblioteca, atento al mínimo cambio, curioso ante las novedades, irritado si algún libro que esperábamos hallar ha desaparecido. Cada libro ha encontrado o va encontrando su lugar: dialogan entre ellos y con los clientes, lucen o deslucen, vienen y se van, pero en cada momento percibe uno su presencia, el espacio que ocupan; y ese espacio es mensurable porque la librería lo es. Puede albergar a un hombre, a dos, a quince. No a esas multitudes anónimas que serpean por las salas de la Blackwell’s de Oxford con cara de pocos amigos. Uno en esas multitudes se pierde, y ocurre que los  libros que busca también”.

 Jordi Doce, a “Carta de Inglaterra: Librerías y grandes superficies”. ”. Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 582, 1998.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra/cuadernos-hispanoamericanos–233/

Llibreria Blackwell’s a Oxford

 

 

Read Full Post »

Llibreria Canuda ( tancada)

“ Vendre llibres de vell i antics per Internet pot semblar una mica surrealista, o com a mínim estrany. Però la veritat és que de seguida ha estat acceptat i vist amb bons ulls pels llibreters que s’hi dediquen. Cap d’ells considera que actualmente sigui el seu principal canal de venda, pero sí que és molt bon complement a la botiga i el catàleg. De fet, el que es fa a Internet és penjar-hi una versió més o menys àmplia dels catàlegs tradicionals que s’envien [ cada dia menys] en suport paper als clients o de bona part del fons de la llibreria. Ramon Gómez diu que la llibreria Canuda [ ara tancada] té entrats a Internet uns 15.000 títols, amb preus a partir de sis euros. “ Nosaltres fem dos catàlegs a l’any, amb uns 2.000 o 2.500 llibres de tota mena de temes que enviem als nostres clients tant de Catalunya com de l’Estat espanyol. El que no es ven per catàleg, llavors ho posem a Internet”. Ells, com tants altres, no han volgut renunciar al catàleg en versió paper perquè saben que hi ha clients – sobretot gent gran – que no utilitza Internet.

Xavier Lloveras calcula que en el seu cas les vendes per Internet representen aproximadament un 30% sobre el total. “ A mi, concretament, l’ús d’Internet m’ha anat molt i molt bé, ja que he pogut accedir a clients que d’altra manera no hauria trobat”. Sobretot ha permès acostar el llibre de vell als col·leccionistes més joves. “ Gràcies a Internet molts bibliòfils han trobat en un segon el llibre que feia més de deu anys que buscaven. És una manera màgica d’accedir en un moment a bases de llibreries que tenen milions de llibres a la venda. com és el cas d’Iberlibro [ ara Abebooks] a España i América Llatina o d’Abebooks arreu del món. Això sí que és una cosa que ha revolucionat el món del llibre antic”, opina Lloveras.

La comoditat de pagar mitjançant una transferència i de poder rebre el llibre per missatger o per correu en el termini d’una semana com a màxim, són avantatges a favor de la compre per Internet. Ara bé, també és cert que a la xarxa han entrat pseudollibreters de vell i això ha fet un flac favor al sector. Per això els professionals recomanen que el client primer s’assseguri de la solvència i la seriositat d’aquell comerç. Entre altres coses, perquè sàpiga on ha de reclamar si el llibre que li envien no està en les condicions que li descrivien a la fitxa d’Internet o que li havia dit el venedor. “ En aquest sentit, al llibreter li pertoca ser molt curós amb la informació que dóna al client per contrarestar la desconfiança que pugui oferir una compra que es fa a distància, sense veure l’estat en qué es trova el llibre”, explica Costa.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p. 15-16.

(Em sembla interessant fer saber que a més a més d’Iberlibro també tenim  Uniliber, fet aquí, i on hi ha menys llibreters, però amb preus, en molts casos, una mica millors).

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“En el terreno de los libros, que es el que nos importa, hace tiempo que los menudistas han debido buscar refugio en la librería de viejo y la venta de ocasión, porque incluso la liquidación de fondos editoriales suele correr a cuenta de los grandes almacenes. Quedan algunas modestas librerías de nuevo en Londres y algunas ciudades del norte, pero son pocas, meras resistentes, mínimas capillas que reciben a una minoría cada vez más consciente de serlo”.

Jordi Doce, a “Carta de Inglaterra: Librerías y grandes superficies”. Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 582, 1998.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra/cuadernos-hispanoamericanos–233/

 

Read Full Post »

“ De compradors de llibres de vell i antics no és que n’hi hagi menys, en aquest moment, pensen alguns llibreters, sinó que s’han diversificat i s’han dispersat geogràficament. En això ha tingut molt a veure-hi Internet. Roser Trepat i Eva Esteve van obrir la llibreria El Genet Blau a Lleida fa cinc anys. Aprofitant un canvi de feina i una afició comuna van decidir ficar-se en aquest món. L’Eva opina que simplement es tracta d’un canvi en el mercat. “ Els grans col·leccionistes potser s’han acabat, però surt més gent aficionada i disposada a comprar un llibre d’aquests”. Ramon Gómez considera que els particulars que utilitzen Internet són més buscadors que no pas compradors. També és veritat, però, que la compra a través de la xarxa és diferent. “ A la botiga et pots trobar un comprador més impulsiu que se’t pot quedar 50 o 60 llibres. En canvi, per Internet es fan comandes d’un llibre o dos com a màxim”. Roser Trepat afegeix que per Internet no es venen llibres de bibliòfil de gaire valor: “ més aviat són llibres de segona mà, per a col·leccionistes o estudiosos que compren un llibre com a objecte de lectura o consulta, però que no té una gran importància com a objecte”.

En qualsevol cas, no hi ha cap llibreter que menyspreï els avantatges de la venda telemàtica. Sobretot per dues raons. Una, perquè tant els llibreters petits com els llibreters grans tenen les mateixes possibilitats de mercat. I dues, perquè l’accés a més clients i de zones més llunyanes s’ha multiplicat infinitament. “ Si vols viure de la llibreria has de crear estratègies per abastar un mercat tan ampli com es pugui. Si jo només vengués a Osona, si fa 14 anys que vaig obrir, en faria 2 que hauria tancat”, diu Josep Costa, que en aquest moment ven a clients de tot l’estat espanyol.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de novembre del 2005, p. 15.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ            χφ

 

 Rafael Martí de Viciana,Libro quarto de la Cronica..

“ 1.ª Son de primera rareza aquellos libros que se sabe de fijo ó se sospecha que han sido impresos, y sin embargo no se tiene noticia de qué exista ejemplar alguno de ellos, como sucede con la Biblia lemosina, del hermano de San Vicente Ferrer; el tomo primero del Viciana, y el Buscapié de Cervantes.

2.ª Entran en segundo lugar aquellos otros de que no se sabe exista más que uno ó pocos ejemplares, como Les òbres y tròves de Mosen Fenollar; La Turiana, de Timoneda; el Tirant lo Blanc, impreso en Valencia ( para mi todavía es más rara la edición de Barcelona, que nunca he visto, y la traducción castellana de que solo conozco un ejemplar en Lóndres); la primera edición de la Crónica del Cid; la Rosa de romances, de Timoneda, y todos aquellos á los cuales llamo yo rarísimos ó excesivamente raros en el presente Catálogo.

La Turiana de Timoneda

3.ª Vienen en tercer grado los libros de que solo mui de tarde en tarde aparece algún ejemplar de venta, ó que son mui pocos los aficionados que los poseen. Pertenecen á esta clase la mayor parte de los Cancioneros y Romanceros, los libros de Caballerías, muchos de los que tratan de Música, Caza, Juegos y Refranes, todas las Comedias en letra gótica, los Romances impresos en la misma letra y en pocas hojas, por lo difícil que ha sido su conservación, y las colecciones completas de Teatro de Lope, Tirso de Molina, Guillem de Castro, los Poetas valencianos, ó la Colección antigua de Comedias en cuarenta y ocho volúmenes. Respecto á estas obras y á las demás que se hallan en igual categoría, y pertenecen á otros ramos, he tenido cuidado de advertir en el presente Catálogo que son mui raras.

4.ª En cuarto grado de rareza deben contarse, porque efectivamente no se halla con facilidad ocasión de adquirirlas, casi todas las ediciones de nuestros Poetas, Novelistas y Autores dramáticos posteriores á 1560  y anteriores á 1610. Sirva esta regla para todas las que se encuentran en el presente Catálogo, pertenecientes á este género, y en las cuales he omitido la calificación de raro por no repetir tan á menudo este adjetivo.

5.ª Se reputan como escasos los libros cuyas ediciones, aunque más recientes, ó se han tirado en corto número ó se hallan del todo agotadas, y por consiguiente suelen encontrarse por casualidad. A esta clase pertenecen los que habiéndose impreso en tiempos modernos, han sido destruidos en su mayor parte por alguna circunstancia fortuita, como sucede con las Obras de Gil Vicente, impresas en Hamburgo.

6.ª Tienen un valor ocho ó diez vezes mayor comparativamente los ejemplares impresos en vitela ó pergamino, y de un doble por lo ménos sobre dicho valor los de gran papel.

7.ª En todas estas clases, también respectivamente, gozan de mayor aprecio bibliográfico los libros en lemosin y vascuence, ó los escritos en algunos de los dialectos de América.

 

Vicente Salvá y Pérez, Prólogo del  “Catálogo de la Biblioteca Salvá”, tomo I, XII-XIV.

Auto de la barca del Infierno (1516) de Gil Vicente

 

Read Full Post »

Llibreria Acqua Alta a Venezia.

“ “I de llibres com estem?”

Sobre aquesta qüestió també hi ha parers per a tots els gustos. El mateix Xavier Lloveras en parla: “ La falta de material interessant, una queixa de molts col·legues, a mi em sembla ridícula: la producción de llibres, de Gutenberg ençà, sempre ha anat en augment i això vol dir que, amb el pas del temps, cada vegada es poden trobar més llibres vells interessants”. Lloveras, però, matissa. “ Això sí, cada vegada es fa més difícil trovar incunables, o llibres del s. XVII, o llibres romàntics, o fins i tot, ara, dels primers decennis del s. XX, però en canvi s’hi incorporen els llibres dels anys cinquanta als noranta, fins i tot. De material, la veritat, no en falta, només que és diferent del que volen alguns llibreters”.

Llibreria Ateneo a Buenos Aires

Si el ritme de producció editorial continua com fins ara, doncs, hi haurà material garantit per a anys. En aquest punt, sobre l’oferta actual que hi ha de llibre antic i de vell, hi ha qui puntualitza. Josep Costa, per exemple, considera que de llibres de vell ( es pot entendre com a tal fins i tot un llibre que és de només 10, 15 o 20 anys enrere) n’hi ha pilots: “ Fins i tot hem de ser molt selectius, perquè no sabem ni com encabir-los a les llibreries”. Ara bé, els llibres antics ( com a mínim de 1936 cap enrere, però que generalment tenen almenys un segle), sí que s’acaben.

Atlantis Books a Santorini

Subhastes, contactes i coneixences fetes a còpia d’anys, i avisos directes de particulars que es venen la biblioteca dels avis o els pares són els recursos que utilitzen els llibreters per proveir-se de material. De compres, se’n fan de manera regular, “ es crea una roda que has d’anar mantenint per alimentar gradualment la llibreria”, comenta Josep Costa, que actualmente disposa d’un fons de 30.000 llibres. Predir què es comprarà en una subasta i quan sortirà una peça de més valor és impossible. “ L’encant d’això és que mai saps què et sortirà”. D’altra banda, els llibreters també són conscients que sovint per tenir un llibre important s’han de quedar tot un lot d’altres volums de menys qualitat. I si passen els anys i ningú s’interessa per determinats llibres, què se’n fa? Primer es porten a vendre a mercats a més baix preu i, si així tampoc troven sortida, o bé es porten a altres compradors que ho acaben de triar o, si no, es porten a reciclar”.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p.14-15.

Últim pavelló Antoni Palau a Diputació.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ Contemplar un libro encuadernado con finura, tenerlo en las manos, hojearlo con curiosidad, es pura delectación y recreo de la vista. Los ojos recorren los detalles que perfilan la estructura de la encuadernación cuyos valores, igual que la portada tipográfica, sigue normas arquitectónicas: la justa proporción de sus partes con el todo; el grueso de las tapas, sin defecto ni exageración; la suavidad de la superficie de piel o pergamino y sus contornos perfectamente escuadrados que el tacto percibe, con sus salientes alrededor que se denominan ‘cejas’; la lisa convexidad del lomo, neta, bajo sus nervios prominentes y su título dorado. La gracia del modelado sobre las trencillas de finas hebras de seda que encabezan los extremos de sus cortes y, tantos otros detalles, en fin, que nada parecen y lo son todo en las artes y en los oficios. La mano adiestrada y sensible del hombre aplicado ha obrado el milagro, ha producido belleza sin ostentación. El libro, así concebido, así terminado, posee suntuosidad aunque no lleve adornos su talle. Abre sus puertas sin crujir, revela su misterio y las cierra pomposamente, sellando su mutismo con sonoridad.

No en vano se ha proclamado que la encuadernación es un arte. Arte de excelsitud venerable, pero también arte humano, familiar. Arte de todos los días”.

 Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 26, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

Costa Llibreters – Vich

“ Sota la llum groga i esmorteïda d’una bombeta, el llibreter de vell d’abans es mirava els llibres que tenia embolicats en paper de diari. Això passava fa anys. Avui les llibreries de vell tenen poc a veure amb aquesta imatge rància. Quan hi entres, tard o d’hora amb la vista acabes ensopegant amb un ordinador. És la prova fefaent que, per més que el llibre de vell i antic visqui a redós de la voràgine de les novetats editorials, això no vol dir que avanci d’esquena als nous temps. Avui, quasi tots aquests llibreters tenen bona part del seu fons penjat a Internet. Però quina és la situació actual del sector? Se’ns acaben els llibreters de vell?

Els mateixos professionals responen. Josep Costa, propietari de la botiga Costa Llibreters de Vic, opina: “ Aquest és un ofici d’autor. Abans sí que passava de pares a fills, però jo veig que ara, com en tots els oficis, hi ha hagut un trencament. hi ha moltes llibreries on la gent s’ha fet gran i els fills no han volgut continuar el negoci”. És una tendencia general, però un dels llocs on més s’ha notat és a les grans ciutats com Barcelona. “ Aquí on estem nosaltres – diu el llibreter Albert Obradors – des de la postguerra fins als anys seixanta al voltant de la plaça Universitat, entre els carrers Muntaner i Aribau, hi havia arribat a haver unes vint llibreries. Actualment som cinc”. Hi ha qui creu que la supervivència d’aquestes botigues rau en la seva situació. Ramón Gómez, de la llibreria Canuda de Barcelona [ que ja no existeix] és taxatiu: “ Si treus el llibre de vell i antic de plaça Catalunya i carrers pròxims, és mort”. No obstant això és conscient que els preus de lloguer han condicionat, i molt, la pervivència d’aquestes botigues. Per això s’han tancat i obrir-ne una de nova segons on, avui no és rendible. Ell creu que en l’actualitat hi ha menys llibreters, però també menys llibres, perquè tant les biblioteques importants com els bibliòfils es van acabant.

Potser només és qüestió de dinàmiques de mercat. De situacions canviants, com diu Xavier Lloveras, de la llibreria Llibres del Mirall: “Només fa deu anys que faig de llibreter de vell, però jo considero que el moment actual és prou bo. Hi ha molts llibreters que no pensen igual, però cadascú veu les coses des del seu punt de vista. Jo no diria pas que ara hi hagi menys llibreters que abans, sinó que ha canviat la manera de vendre: hi ha menys botigues, això sí, però en canvi hi ha més professionals que fan la feina des d’un magatzem o des de casa seva, com és el meu cas”.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p.14.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“El delirio de la bibliofilia es un arcano profundo que hay que respetar. No tiene dogma  preciso, o tiene muchos. Éstos residen en la mente o en el corazón. No es lícita  la reticencia. Los libros de una biblioteca no se leen quizás. ¡ Sólo se miran!… Pero tal vez se han leído, y se recuerdan… ¿No se han leído?… pero quizá se leerán. El propósito y la promesa es un voto. Leer un solo libro es empezarlo a cumplir. Los otros entre tanto esperan. El amante de los libros también. La esperanza es una virtud teologal.

Los libros se aman ante todo por su contenido. Ocioso es afirmarlo. Pero también por sus antecedentes. Por el escudo de armas que ostentan sus tapas, por su procedencia, por un autógrafo que luce en la portada, por una dedicatoria sentimental y también, qué duda cabe, simplemente por su vetustez o rareza.”

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 25, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

“ Entre 1420 i 1550, l’ofensiva del Sant Ofici en matèria de llibres es va dirigir bàsicament contra el luteranisme i, en mesura menor, contra l’erasmisme a partir de la prohibició dels Col·loquis d’Erasme l’any 1536. En línies generals, la censura inquisitorial va ser encara força moderada i no sembla que obstaculitzés seriosament el lliure desenvolupament de l’espiritualitat, inclosa l’erasmista o ‘erasmitzant’, ni la literatura científica o de ficció.

El gran canvi de la Inquisició respecte de la censura es va produir entre 1551 i 1559. La por a l’expansió del luteranisme – sobretot després del descobriment dels focus de Valladolid i Sevilla ( 1557-1559) – va fer que el llibre esdevingués una preocupació de primer ordre en l’esquema repressiu inquisitorial. Arran de la publicació de l’Índex de 1551, es van suscitar els primers dubtes i protestes sobre la seva aplicació, perquè les universitats es veurien privades de textos bàsics per a l’estudi i el comerç del llibre patiria pèrdues greus. Els llibreters valencians van reclamar llavors una discriminació textual més subtil que, suprimint les anotacions, les epístoles i els noms dels heretges, els permetés de conservar les obres de gramàtica, medicina i lleis, “ porque[…] sería grandísimo danyo […] haber de quitarles tan gran número de libros”. La Censura general de biblias de 1554, va recollir en part aquestes peticions. La tasca expurgatòria va representar un esforç ingent de correcció, però va permetre de salvar molts exemplars de la foguera. El problema és que la lluita contra l’heretgia no sempre era conciliable amb els interessos dels llibreters o amb la necessitat d’evitar el buit intel·lectual que generaven les prohibicions.

El Cathalogus o Índice de Valdés (1559) va marcar, certament, una nova orientació, més radical i intolerant, en el desenvolupament de la censura inquisitorial. Descartant el mètode expurgatori, va situar fora de l’abast del lector hispà bona part de la producció intel·lectual de les dècades anteriors, incloent-hi per primera vegada obres específicament literàries. El seu totalitarisme prohibitiu es va projectar essencialment contra les traduccions de la Bíblia i els llibres aràbics o hebraics, però com que va condemnar totes les obres amb comentaris i anotacions d’heretges, van quedar prohibides també nombroses edicions de la patrística i textos clàssics. La producció estrictament científica encara no se’n va veure gaire afectada, encara que tampoc no en va sortir indemne.

Inquisició i Censura de llibres a l’Espanya del segle XVI, Antonio Fernández; Rvta. L’Avenç, núm. 210, p. 36-37.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ        χφ

 

“No nos es dado emitir juicios sobre la bibliografía de altos vuelos. La de la investigación y del saber, en cuyo centro nacen los verdaderos apóstoles del libro.

Entre sus múltiples gradaciones se encuentra al final el pacífico lector, para quien los libros se escriben, que no tiene a su alcance otros medios de ponerse en contacto con la intelectualidad de todos los tiempos. El bibliófilo romántico, el respetuoso, ávido de conocimientos, el coleccionista apasionado de ediciones diversas.

Por muy peregrino que se considere el espíritu del coleccionista y, por tanto del bibliófilo, no se sabe de ninguno de ellos, que interesándole solamente los libros por su aspecto exterior o como adorno, haya mandado encuadernar bloques de papel en blanco, si bien a menudo sale a relucir, sin variante alguna, la trasnochada anécdota de los libros comprados a metros, o los lomos de madera con sus nervios y sus títulos dorados imitando libros de piel para simular armarios de biblioteca. La cosa es vieja. Carece de novedad. Séneca dijo ya lo suyo. La Bruyère se solazó ya con este deslustrado chiste”.

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 24, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

 

BiblioBurbulla: vlok de la Biblioteca do CEIP Otero Pedrayo ( Vigo).

 

 

Bibliocápsulas: la Biblioteca Popular Perito Moreno de Trevelin ( Chubut) envia una selecció de llibres i recursos culturals en format digital: Bibliocápsulas. Mitjançant una llista de difusió de Whatsapp, amb arxius adjunts preparats per a ser utilitzats i que arriben a molts lectors.

Més informació a: http://www.conabip.gob.ar/content/biblioteca-popular-perito-moreno-%E2%80%93-trevelin-%E2%80%93-chubut-biblioc%C3%A1psulas

 

Bibliocausto (3): llibre El Bibliocausto en la España de Franco (1936-1939), de Francesc Tur, Editorial Piedra Papel Libros, Col. “ Fan de los Zines”, Jaén, 2018.

Descripció a https://lamalatesta.net/folletos-zines/60249-el-bibliocausto-en-la-espana-de-franco-1936-1939.html

 

Bibliocleta: una bibliotecària, la Miriam,  porta llibres amb la bicicleta a persones confinades, a Villanúa ( Pirineo aragonés). Vist en el vlok de Julián Marquina: https://www.julianmarquina.es/la-bibliocleta-una-bibliotecaria-lleva-libros-en-bicicleta-a-las-personas-confinadas/

 

Bibliodetectius: joc de pistes per a que pugueu descobrir els llibres que la biblioteca ha amagat. Biblioteca Municipal de Benissalem.

 

Biblioescaparate: organitzat per la Biblioteca Pública de Arroyo de la Luz ( Cáceres), Bibloescaparate Lector és una activitat que consisteix en gravar-se explicant un conte i enviar-lo a la Biblioteca, que el compartirà a Facebook.

 

Biblio’fil: per fer que aquests dies es portin millor, els bibliotecaris de la biblioteca de Nemours  ( France), s’ofereixen a llegir llibres de contes, poemes i clàssics de la literatura, mitjanççant el telèfon

Vist a: https://www.dosdoce.com/2020/04/13/la-biblioteca-de-nemours-lee-historias-y-poemas-por-telefono/

 

Biblioforma’t: programa de formació d’usuaris de les BIMS: Biblioteques Municipals de Sabadell. També utilitzen la paraula Biblioinforma’t : per visites escolars .

Més informació a: http://www.sabadell.cat/images/BIMS/PDF/biblioformat.pdf

 

Bibliohack: iniciativa ( a Sudamèrica) que treballa per a la transformació digital de biblioteques, arxius i museus amb la tecnologia adequada… Més informació a http://bibliohack.org/

 

BIBLIOinforma’t: projecte de la Biblioteca Josep Pla  de Sant Pere de Ribes, per formar els alumnes de cara els crèdits de síntesi i els treballs de recerca.Més informació a:     https://bibliotecajoseppla.blogspot.com/search?q=biblioinforma%27t

 

Biblio-Kiosko: l’ajuntament d’Huércal de Almería organitza un Biblio-Kiosko digital, servei per a totes les persones que ho desitgin per accedir tots els dijous i divendres, de manera gratuïta, a la premsa nacional, i també a llibres digitals, que podran descarregar. Més informació a: https://www.lavozdealmeria.com/noticia/280/covid-huercal-de-almeria/191262/el-ayuntamiento-de-huercal-de-almeria-y-guadalinfo-crean-un-un-biblio-kiosko

 

Biblio-muebles: blocs de mobles per a plànols arquitectònics en planta i alçada. Trobat el el Buscador de Arquitectura: https://documentos.arq.com.mx/Detalles/45921.html

 

Biblionetwork: xarxa de bibliotecaris per a connectar, aprendre i col·laborar. Organitzat per l’ABGRA ( Asociación de Bibliotecarios Graduados de la República Argentina) https://soybibliotecario.blogspot.com/2020/04/biblionetwork-red-bibliotecarios.html

 

BiblioRelatos. antologia de textos del món del llibre. Ed. Casa del Libro, 2008.

 

BiblioTeConecta: és un nou programa de continguts bibliotecaris en el que participen biblioteques de Cádiz, La Rioja, Montijo i Ourense. Apareix amb motiu del Día del Libro 2020, amb la idea de connectar als membres de la comunitat bibliotecària, profesionals, usuaris, escriptors, llibreters, editors i agents de la cultura. Aquest és el primer programa en el que parlen dels serveis fonamentals de les biblioteques: el préstec, tant físic com digital, mitjançant les plataformes eBiblio i Nubeteca. Analitzen alguns dels llibres més venuts en el que portem de 2020 i la seva repercussió en el préstec digital mentre dura el confinament pel Coronavirus. Per veure’l:

https://www.youtube.com/watch?v=KoL5QaY6uJc&feature=youtu.be

Vist en un ‘tuit’ de Yordi Biblioteca. En Yordi em comenta que l’organitzador és en José Antonio Teodoro de la Biblioteca de Montijo ( @BiblioMontijo ) que es comunica amb María Benítez de la Biblioteca Pública del Estado d’Ourense ( @bibourense ), Yolanda Vallejo de la Red de Bibliotecas Municipales de Cádiz ( @BMCadiz ) i Alberto Sal de la Biblioteca de La Rioja (@bibrioja ).

 

Bibliotrivial(2): organitzat per les Biblioteques de Tres Cantos (Madrid).Proposen tres qüestionaris sobre literatura, un per adults, un altre per nens menors de 13 anys i uns Àlbums il·lustrats amb moltes imatges. Més informació a:

http://dlvr.it/RV5WvS

 

 

Read Full Post »

Older Posts »