Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliofília’

“A tot això no us he parlat dels llibres moderns que produeix aquest país. En primer lloc és perquè produeix molt poc i massa insignificant al capdamunt per que us ho esmenti; en segon lloc, és perquè necessitaria per a aquest tema dir alguna cosa sobre la llibertat de premsa; doncs em preocupa molt poc publicar el que penso d’ella, per por de ser lapidat pel món civilitzat.

Per fer-me tirar les menys pedres possibles a causa d’aquest assumpte passaré per alt com s’imputa a aquesta estimada premsa llibertada: calúmnia sense control, lloança o blasme mitjançant diners, espionatge de la vida privada, indiscreció sovint funesta, xerrameca indigna de resposta, difusió de la mentida, disfressa de la ciència, covardia de l’ànim, etc., etc., i una pàgina sencera de et cætera. Per la meva part té altres inconvenients, inconvenients de bibliòfil i que aneu a compartir amb mi immediatament, sense perjudici dels altres.

Primer mal.- Adéu per sempre als llibres que es fan molt rars perquè han estat prohibits, perquè es van imprimir clandestinament, perquè es destruïa l’edició o perquè es feia cartró amb ells. Quin mèrit podran tenir als ulls de la nostra posteritat aquests milions de llibres necis que es publiquen actualment amb tota llibertat i que només la vareta màgica de l’índex podria treure de l’oblit i del menyspreu que es mereixen?

Segon mal.- Vostè que ha fet bibliografies especials, sap la feina que costa fer alguna cosa completa en aquesta matèria. Apliqui als seus records al futur i pensi en els nostres descendents! Els nostres pobres descendents !, el meu esperit es torba i el meu cor s’oprimeix al pensar com la llibertat de premsa va: “A preparar tortures als nostres Peignots futurs”!

Tercer mal.- En un centenar d’anys, l’organització una mica metòdica d’una biblioteca, la formació d’un catàleg, la professió de bibliotecari, seran possibles ?, será lícit dir bibliògraf o bibliòfil en una època en què la massa i la qualitat de la farda ja impresa, depassant tots els càlculs possibles arrossegarà indubtablement als manicomis a qui allà intenti orientar-se? I aquesta reputació de bogeria, patrimoni dels nostres successors, no recaurà sobre els qui els hem precedit en la carrera, sobre nosaltres a qui ja l’opinió contemporània sospita una lleugera alienació mental?

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 76-78. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Lo dice Juan Manuel Bonet en algún fragmento de La Ronda de los días en lo que respecta al vicio o al deporte de buscar libros viejos, resulta imposible explicarle dónde está la gracia a quien no comparta la afición, y en cuanto a quien la comparta, cuantas menos pistas se le den, mejor.

Llamémosle vicio, sí, sin problema, le da estatura, pero por favor, nada de bibliofilia: bibliofilia es gusto por el libro, y, si es por etimología, tan bibliófilo es el chaval que fui con una sola estantería de libros de bolsillo que el hombre que soy con la casa anegada de libros. Cualquiera con una habitación llena de libros es bibliófilo: no importa que lo primero que te diga es que no es bibliófilo porque no colecciona primeras ediciones o subraya los libros o, colmo de la insensatez, los presta a quien se los pida. La bibliofilia, en la acepción vulgar, referida a quienes coleccionan libros antiguos o buscan primeras ediciones, suena a decoración y de hecho los ingleses distinguen bien al bibliófilo del bibliómano: el primero es el que tiene los libros exquisitamenteordenados y gusta de lucirlos, ahí están en hileras precisas y podría estar dos horas hablándote de las estanterías, si caoba o pino o lo que sea. Le ha impuesto unas fronteras a su biblioteca para que no perjudiques su vida cotidiana, la biblioteca es el sitio de su recreo, y lo peor de todo: suele encuadernar sus tesoros. Al bibliómano los libros lo devoran, los tiene en montones por todas partes, en las estanterías las hileras hace tiempo que faltaron al respeto al orden y hay dos o tres en cada una de ellas, porque se niega a imponerle fronteras al monstruo; llegarà el momento en que tenga que sacar los libros al rellano o al porche, y lo hará sin dudarlo: no espera la visita de ningún fotógrafo de revista de decoración. La decoración

no es su fuerte, no sabe ni le interesa si el pino es mejor que la caoba. El castillo de Alberto Manguel con sus libros perfectamente ordenados no le da la menor envidia, las naves de Abelardo Linares y su portentoso desorden de cajas llenas y pasillos de libros que se pierden en la honda oscuridad, sí, mucha. El bibliófilo es rico, por pobre que sea, y el bibliómano es pobre, por dinero que tenga. Hay otro termómetro para distinguirlos: el bibliófilo solo habla de grandes nombres, primeras ediciones de Stevenson y de Voltaire, si pierde el sueño por un libro es por la edición inglesa de Moby Dick, que se tituló La ballena y no vendió ni cien ejemplares; el bibliómano, sin embargo, tiene la sangre infectada de nombres de autores menores de los que no se acuerdan ni sus herederos, está convencido que por debajo de la historia oficial hay otra historia, más verdadera, ve el panorama como un mar, esos barcos tan pomposos o estilizados o bonitos son desde luego los grandes nombres, y no les hace ascos, ojalá pudiera procurárselos todos, pero sabe que por debajo de ellos hay decenas de ahogados y su misión es hacerlos sobrevivir, aunque sea en el pequeño reducto independiente de su biblioteca. Sabe, en fin, que la literatura no tiene que ver con la historia de la literatura como la vida no tiene nada que ver con la historia. Sabe que a lo más que se parece el modo en que se fabrica una historia es a los castells humanos: hacen falta treinta en el suelo sobre los que se suban quince, sobre los que se suban ocho, sobre los que se suban cuatro, sobre los que se suban dos, sobre los que se suba uno, el clásico. Al bibliófilo le interesa el que culmina el castell o los dos sobre los que trepa, al bibliómano le interesan todos ellos, pero sobre todo los treinta del suelo.

Por supuesto esta diferenciación entre especímenes es muy aproximada y consiente todas las aproximaciones y mezclas que se quieran. En realidad, hay tantos tipos de bibliófilos y de bibliómanos como buscadores de libros hay. Cada cual tiene su canción, sus intereses, sus gustos. Pero a todos ellos les resultaría muy difícil explicar dónde está la gracia a quien no se la vea. Casi todos ellos han reparado en algún momento en lo insensato de su vicio, pero han tachado rápidamente ese pensamiento para seguir al viento de los libreros, gremio donde toda la escala social está representada, desde la aristocracia donde respirar el polvo de libros de trescientos años cuesta dinero, hasta el tablón donde alguien que empieza expone tres docenas de volúmenes. Así que por ahí es mejor ni intentarlo, porque hacer proselitismo de un vicio es tontería”.

Article:”Dónde está la gracia” de Juan Bonilla, a Jot Down Magazine, núm. 22, de març de 2018, p.22-23. https://www.jotdown.es/2021/05/donde-esta-la-gracia/

Read Full Post »

Carrer del Call

Carrer del Call.

Llibreters i estampers.

Barrejats amb els botiguers de robes, al Call també hi havia estampers i llibreters, per bé que el carrer típic dels que feien i venien llibres havia estat la Llibreteria. Van fer com els botiguers de robes: quan no hi van canbre es van estendre pels carrers veïns i van seguir pels del Call, el de la Boqueria i el dels Banys. L’abundor de llibreries i d’impremtes d’aquests carrers evoca els temps en què semblava que els llibreters no es podien apartar gaire de la plaça de Sant Jaume.

A la casa senyalada amb el número 14, que ostenta en la seva façana un esgrafiat molt bonic i interessant, instal·là la seva impremta l’estamper Cormellas; fou la que va visitar l’immortal Cervantes durant la seva estada a la nostra capital i és la que retreu en la seva obra cabdal: la fa visitar pel gran Don Quixot i posa en boca de l’apòcrif personatge la gran admiració que va sentir per aquell establiment.

L’esgrafiat representava un llibre amb un bust coronat, que volia simbolitzar Virgili, i commemorava haver estampat en Cormellas un exemplar de l’obra Metamorfosae del gran escriptor llatí en ocasió del ceu centenari. Una altra part de l’esgrafiat presentava una llibreria que volia semblar d’un convent.

Jaume II eximí el jueu Feliu Bonsenyor de poder ésser penyorat en els seus llibres i en altres bens en cas de deixar de satisfer algun tribut, de manera que aleshores els llibres eren considerats com a bens. També eximí els jueus de l’obligació d’escoltar els sermons i de respondre les preguntes que els fossin fetes sobre els seus llibres.

En unes obres fetes a mitjan segle passat a casa d’en Soler i Freginals, lloc que avui se’ns fa difícil de localitzar, aparegueren en un nínxol aparedat tres llibres manuscrits que aleshores foren considerats del segle XV. Dos estaven escrits en judeo-català i l’altre en català. P. 657-658.

( L’esgrafiat fou restaurat el 1966, i efectivament recorda l’existència de la impremta Cormellas, “oficina tipogràfica” que hi va ser del 1591 al 1670.)

Històries i Llegendes de Barcelona , Joan AMADES.

Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658.

XQ        XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

“ Abrir un libro, es una experiencia, sólo comparable, con la de ir descubriendo por primera vez, el cuerpo del amante, nos asombramos, vamos reconociendo y terminamos por acostumbrarnos a la calidez de ese primer contacto. Palpar la textura, el filo del canto… es como, acariciar de forma lasciva su piel… El acto de humedecer el dedo índice, entre los labios, al dar la vuelta a la pàgina. Es un gesto por demás, sugestivo, procaz, salaz, carnal… Aspirar el aromo del papel, la tinta, exquisito goce sensual, como embriagarse en la fragancia del cuerpo amado.

Abrir un libro, es arrancarle su virgindad, es desflorarle, poseeerle, despojarle de sus valiosos secretos, Y como la amante fiel, su entrega es generosa, voluptuosa, amorosa, no pide nada a cambio, su recompensa será provocarnos el más delicioso de los éxtasis. ¡Un orgasmo intelectual ! De la misma forma un libro nos permite una exacta comunión entre escritor y lector. La cópula perfecta y lúbrica empatía, ¿ Como ocurre con la amante !

Abrir un libro, por primera vez. Supone una experiencia única, e incluso cuando pasado un tiempo, lo retomamos, releemos, recordamos, re-escribimos nuestra propia historia… la experiencia nos parece familiar, pero siempre diferente… así lo retomáramos mil veces, y a pesar de la familiaridad del trato, siempre nos obsequiarà con un orgasmo distinto y conforme pasa el tiempo, sin pedir nada, espera discreto, siempre fiel, siempre dispuesto… de ser un goce puramente sexual… se va convirtiendo en amor de verdad.” Article: Bibliofilia de Sadness a Http://foros.monografias.com/showthread.php/51584-Bibliofilia.

Read Full Post »

“ Amb l’edició de bibliòfil apareix l’associacionisme. El 1873 es funda a Paris la primera associació de bibliòfils, la Societé de Amis des Livres, a la qual s’afegiran després els Bibliophiles contemporains ( 1890-1895) i tot seguit els Bibliopihiles independents (1896-1901), totes dues presidides per Octave Uzanne. La més famosa de les associacions d’aquest tipus, Les Cent Bibliophiles va ser creada el 1895 amb la fórmula encara més elitista del nombre limitat de membres, que es repetirà més endavant i arribarà a exportar-se. El 1900 n’hi havia 4, el 1920 eren 6 i a partir de 1925 – l’any en què Jou estableix taller propi al 13 de la rue de Vieux Colombier -, augmenten espectacularment, fins al punt que set anys després ja eren 34. El 1874, Lemerre havia publicat el seu credo del bibliòfil, el primer del seu gènere: Le livre du bibliophile, redactat, segons s’accepta generalment, per un jove Anatole France ( 1844-1924), que aleshores era un dels seus col·laboradors.

L’edició de bibliòfil arriba de seguida a Catalunya. Des de 1873, les edicions purament tipogràfiques de clàssics francesos fetes per Lemerre i compostes amb l’elzeviriana de Perrin van ser imitades a Barcelona amb fidelitat quasi facsimilar per Marià Aguiló amb els volums de la seva Biblioteca Catalana, compostos amb l’Elzevir de Beaudoire i ornaments procedents també de la mateixa Fonderie générale i impresos per Àlvar Verdaguer. Aguiló, patriarca de la filologia catalana i de tantes altres coses, connaisseur excepcional del nostre patrimoni bibliogràfic, és també qui importa directament de França l’edició de bibliòfil quan tot just acabava de néixer. Les opinions de Lemerre respecte a la cura i l’exactitud textual i fins i tot ortogràfica amb què calia reproduir els textos antics, tal com les farà exposar al Livre du bibliophile, s’avenien com l’anell al dit amb les d’Aguiló, que justament dedica la seva activitat d’editor bibliòfil a la divulgació de la literatura catalana medieval.”

Art de la impremta i edició de bibliòfil” de Josep M. Pujol, en el llibre Tres arquitectes del llibre: Lluís Fou, Jaume Pla i Miquel Plana, dirigit per Jordi Estruga, Olot, 2004. També es pot llegir en el llibre Lletres il·lustrades.Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions; Aloma &ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

XQ   XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

 Primeres parades del mercat del llibre dominical instal·lades prop de la cantonada del Paral·lel amb la Ronda Sant Pau (Foto: Josep Brangulí / ANC)

“ Las referencias más antiguas acerca del comercio del libro en Barcelona datan, al parecer, del siglo XIV. Cuentan las crónicas que ya entonces existía en la ciudad una feria en la que, junto con objetos de todas clases,podían adquirirse libros.

  De esa feria remota proceden, a través de los años y de mil diversas vicisitudes, los ‘encants’ actuales. El libro, en efecto, fué  poco a poco desgajándose del árbol frondoso de la feria general y su comercio acabó adquiriendo fisonomía propia; aparecieron los que, frente a los barateros, marchantes y ropavejeros, podríamos llamar ‘libreros puros’.   La feria tenía lugar los domingos por la mañana. Hacia principios de este siglo, se celebraba, primero, en la Plaza de la Universidad y, más tarde, en la Ronda de San Antonio, al aire libre. Acudían allí, desafiando las inclemencia del tiempo, los bibliófilos y aficionados en busca de las piezas codiciadas con que saciar su curiosidad y satisfacer sus pequeñas manías. De allí, junto con grandes coleccionistas,salieron también libreros anticuarios que, en la feria dominical, hicieron sus primeras armas. Basta mencionar, en recuerdo de todos, al insigne Palau.

Encants vells https://vaciadosbarcelona.com/los-encantes-de-barcelona/

La feria fue creciendo paralelamente al desarrollo de la afición por el libro y hubo de instalarse en la calle Marqués del Duero, conocida por El Paralelo, calle famosa en todo el mundo, donde los puestos de venta alcanzaron casi el centenar.

  Los libreros solían exponer su mercancía sobre sacos o lonas extendidos en el suelo. Había de todo: libros viejos y a veces antiguos, nuevos y usados, nacionales y extranjeros, saldos de ediciones, novelas baratas y de quiosco, láminas, grabados, fotografías, pergaminos, revistas, a veces ordenados, a veces en montones.

  Los libreros eran, y continúan siendo en los ‘encants’ actuales, gente de todas las procedencias, de todos los orígenes y de todos los oficios. Junto alos profesionales conocidos, con tienda abierta, que concurren a la feria dominical con saldos que en sus casas, visitadas principalmente por especialistas y conocedores, no podrían vender, se veían y se ven obreros y aun pequeños empleados que se lanzan al comercio dominical, unos impelidos por un interés respetuoso, casi místico – mentalidad muy siglo XIX todavía – por el libro y destinados, por eso mismo, de antemano, a pasar, tarde o temprano, al profesionalismo exclusivo, y otros en busca, sobre todo, de un pequeño ingreso que redondee el escaso jornal semanal.

  En el año 1936 la feria fué trasladada bajo la amplia y acogedora marquesina que rodea el mercado de San Antonio, donde se celebra actualmente y donde, al estar protegida del sol y de la lluvia y celebrarse con cierto orden, ha recibido su consagración.   Article: “Els Encants de Barcelona”, d’Augusto Matons Colomer, a la revista Bibliofilia IV, Ed. Castalia, València, 1951; p. 53-54.

Read Full Post »

Los Goigs a Catalunya. Breus consideracions sobre son origen y sa influencia en la poesia mística popular, per Joan Bta. Batlle, llibreter; Altés, Impressor de Barcelona, MCMXXIV. Vol. de 128 págines amb 100 il·lustracions.

 “En Batlle, llibreter dels antics, i dels que estimen els llibres (vendre llibres és una cosa molt diferent d’estimar-los) i per tant, bibliòfil fervorós, ens ha donat amb aquest volumet una de les obres més interessants i curioses sortides en la bibliografia catalana de molts anys en aquest part. Els col·leccionistes de les fulles de pietat popular anomenades “Goigs” són bastant nombrosos; és una afició que ha tingut seguidors il·lustres com En Marian Aguiló, Mossèn Jeroni Sebastià, Mossén Pau Parassols, don Joan Cardona, En Babra, Verdaguer, Mossèn Jaume Collell,el  Marqués de Dou, el Marqués d’Alós, i altres, sobresortint per la importància numèrica y qualitat de son aplec la del Dr.Salvador Roca i Ballvé, que posseeix 20.000 exemplars, i la de D. Agustí Ribas i Mustarós, de Mataró que pot ensenyar-ne 19.000.

El valor religiós, filològic, folk-lorístic i històric dels Goigs, tradició genuïna de la nostra terra, l’explica d’una manera breu i clara l’autor d’aquest bell llibre, el clou del qual és la reproducció fotogràfica de cent fulles de goigs, la major part dels quals provenen del segle XVII. Comença la sèrie amb un exemplar del XVI, les “Cobles de la Verge de Montlleó”, existent al Museu del Parc, i acaba amb una demostració de com també fou aplicada a la política aquesta forma de poesia popular : segons es veu pels “Goigs a Carlos tercer (que Déu guarde) Rey de las Espanyas, etc.” (Es refereix a l’arxiduc Carles, el partit del qual seguiren els catalans en la guerra de Successió contra Felip d’Anjou, Felip V). Les col·leccions del Sr. Roca, i d’En Salvador Babra, així com la particular de l’autor, han sigut les fonts d’on s’ha format aquesta interessantíssima reunió de facsímils, la quasi totalitat dels quals apareixen publicats en nostra llengua, i exornats sempre amb les típiques vinyetes, boixos, orles, etc.

Amb el llibre d’En Batlle, tothom és col·leccionista, es pot ben dir ; i cert que ningú es trobarà que no vulgui ajudar a aplegar, seguint tan notables exemples, i escoltant l’exhortació que en el text així com en el seu catàleg-revista “L’Arxiu” fa l’autor, totes les “fulles soltes o papers volants” que tenen ja o tindran un dia interès històric, oi més de les que ofereixen, com els goigs, tan estimable servitud religiosa. “Voldríem, des d’aquest petit graó de la Bibliofília, en que escrivim — diu En Batlle — que la nostra veu fos sentida i compresa per tots els amants de la producció espiritual de la nostra terra ; que no deixessin perdre tot el bé-de-Déu que ha sortit de les nostres premses, ja en gravats al boix, al coure i a l’acer, ja en la manifestació de tota mena d’imatgeria popular en forma de goigs, on s’hi pot col·leccionar tota una himnòdia, fulles polítiques de tots temps, bans, romanços, auques, etc., fent-ne un bon arreplec i estotjant-ho dignament en l’Arxiu de la nos- tra ciutat, a on puguen estudiar-se totes aquestes manifestacions de l’art popular nostrat”. La presentació del volum Los Goigs a Catalunya, és excel·lent. L’autor i l’impressor són ja prou ben acreditats. Les reproduccions dels goigs antics són perfectíssimes : gravats i lletra hi apareixen amb notable claredat. Patrocina, molt encertadament, aquest llibre el benemèrit Foment de Pietat Catalana. Es hora de dir que En Batllle coopera ell mateix a l’obra de la restauració dels goigs, havent versificat i editat suara novells Goigs per a diversos Sants i Imatges de la terra, els quals li recompensaran ara escreix de gràcies la doble propaganda de devoció a ells i d’amor a les tradicions del nostre poble”.

Article signat per R. a la revista Catalunya social, n. 166, juliol 1924.Els llibres nous, p.11.

XQ  XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ Los encuadernadores de todas las épocas y naciones, desde que se inició la aparición del libro en rústica, han contribuído, en general, a hacer odiosa su lectura, dificultando que se abra con facilidad y que pueda sostenerse en una sola mano; aumentando, sin fundamento casi siempre, en un doble el precio de las obras baratas, y ofreciendo por el exagerado empleo de engrudos farináceos apetitosa golosina a las polillas; por fin, con la truculenta cuchilla estropearon milares de magníficas obras de la antigüedad, metiéndose en la caja del texto y mutilando toda suerte de ilustraciones gráficas. Particularmente en España, el mal gusto e ignorancia de los encuadernadores suele ser omnímodo, por haber aquí pocos lectores y eruditos aficionados a aquel arte. Y echemos, no un velo, sino una de auqellas cubiertas embreadas con que se protege la carga de las plataformas en los trenes de mercamcías- no conozco tela más espesa – sobre los incalificables despojos cometidos en el mundo de los libros por ciertos coleccionistas de encuadernaciones, mejor dicho, de tapas.

  Aunque el consuelo sea de tontos, conviene advertir que el sabio español a quien aludo tiene o tuvo predecesores en el extranjero. Por haber constituído precisamente una lucrativa industria con la destrucción de libros de toda especie – exceptuando los devocionarios – para aprovecharse de las vestimentas, llegó a hacerse célebre en París cierto inicuo baratillero llamado Quillet, quien confesaba orgulloso haber desollado más de 50.000 volúmenes. El sabio, nuestro compatriota, no hizo sino repetir las hazañas de otro que tal francés – M. Deroussent -, cuya venta de cubiertas se verificó en Montreuil-sur-Mer, em mayo de 1860. El papel – es decir, la obra, el libro despellejado, en cueros, o sin cuero -, de los más espléndidos infolios, ¡ fué vendido por este coleccionista a la guarnición de Montreuil para hacer cartuchos ¡

  Por fin, dentro del materialismo de la encuadernación, per se y per accidens, las manecillas, cifras metálicas, incrustaciones de toda especie, clavos, botones y puntas sobrepuestas; enemigos son del propio libro así adornado, que despierta la codicia del ladrón, y que está expuesto siempre a perder semejantes aderezos, y enemigos del libro vecino en las estanterías, al que suele despellejar cuando entra o sale en la tabla.

  En nada reparan tampoco bastantes aficionados a estampas, portadas, frontispicios, cabeceras, colofones y otros adornos del libro.

De la col·lecció John Bagford al British Museum

Más de cien volúmenes en folio se custodian hoy en el British Museum, formados por Juan Bagford con portadas que fué arrancando de obras preciosas. Y véase cómo el libro, a semejanza del sándalo y del incienso, que perfuman el hacha y el ascua que los abate y consume – según observaron varios publicistas del pasado y de hogaño -, otorga a sus verdugos el codiciadísimo privilegio de la inmortalidad. Por sólo poseer una buena biblioteca se hicieron famosas bastantes medianías a quienes estorbaba lo negro; por encuadernar sus libros lujosamente, por comerciar con ellos, ¿ qué más?, hasta por quemarlos, han pasado a la posteridad bastantes nombres”

  Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.17-19.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 669

“ El títol que encapçala podria fer així també, amb menor exactitud: «Gustau Gili o la dèria de l’exemplar únic», sinó que aquesta segona versió suggereix massa la idea d’extravagància ridiculitzada per uns versos coneguts entre els bibliòfils: C’est elle, Dieux, que f’en  suis aise!

Oui c’est la bonne édition!

voilà bien, pagès neuf et seize,

les deux faules d’impression

qui ne son ! pas dans la mauvaise.

 I precisament els exemplars únics del Sr. Gustau Gili, són únics per llur perfecció , no pas per llurs tares. No interessa a aquest exigent col·leccionista la possessió del llibre més difícil de trobar del món pel sol fet d’ésser introbable. El que li interessa, i per tal d’aconseguir-ho no plany esforços de cap mena, és l’exemplar perfecte, ben imprès en el millor paper, que després ell farà vestir amb la relligadura més sumptuosa i més adequada. Encara, abans de relligar-lo, procurarà convertir-lo en plusquamperfet trufant-lo amb aquells complements que en pocs anys, mesos potser, fan pujar vertiginosament l’estima d’un exemplar així. Però ara cal ampliar, per als no iniciats, aquesta explicació. Si alguna vegada veieu anunciat algun llibre de luxe del qual es tiren cinc, dos, àdhuc un, exemplars en el millor paper, xina o japó, i aquests exemplars triats són acompanyats de sutes de les il·lustracions, o d’algun original d’aquestes, o de quartilles autògrafes de l’autor, o d’il·lustracions refusades, o de la descomposició dels diversos tiratges si les il·lustracions són en uns quants colors, penseu que si el nom de l’autor del text i el de les il·lustracions i el de l’editor i el de l’impressor són una garantia en opinió dels bibliòfils que no s’enlluernen davant del luxe que no va acompanyat del bon gust, penseu, dic, que el Sr. Gustau Gili s’ha subscrit per endavant a algun d’aquests exemplars que ben pocs privilegiats al món podran haver. I penseu encara que, per poc que pugui, aquest exemplar serà aviat convertit en únic— si no n’era ja— pel seu propietari, el qual hi afegirà originals i autògrafs i suites i planxes d’il·lustracions que el posaran per damunt dels seus germans d’origen. Enriquir, completar un llibre és el que, amb paraula manllevada al lèxic gastronòmic, s’anomena trufar-lo. I aquesta operació, el Sr. Gili mirarà de fer-la encara que l’exemplar sigui ja, de bon principi, únic. Qualsevol creurà, potser, que aquestes filigranes de bibliòfil s’obtenen amb diners i prou . Si només fos això no en parlaríem. No s’obtenen de franc, és clar, però a més a més dels diners cal posar-hi gust, intel·ligència, passió, aquella passió gràcies als engrescaments de la qual la col·lecció del Sr. Gili és la millor de Barcelona quant al llibre modern i comparable a les millors de l’estranger. Descriure-la és impossible en un article: una biblioteca, només un catàleg la pot descriure. Caracteritzem sumàriament la del senyor Gili dient que aplega els espècimens més reeixits de l’art del llibre, de qualsevulla època que siguin, per ò principalment de l’actual. Un incunable no hi tindrà entrada si no és una obra tipogràficament perfecta, en bon estat i que no desentoni, per fatigada, dels seus ben agençats companys de prestatge. El nucli originari d’aquesta biblioteca, les primeres obres amb què inicià la seva col·lecció el Sr. Gili, són les obres referents al llibre, a la seva història, al seu art i a la seva tècnica. En un progressiu i il·limitat engrescament, que qualsevol bibliòfil troba la cosa més natural i explicable del món, el Sr. Gili passà a ampliar la seva biblioteca amb la recerca d’exemplars representatius, ja per si, ja per la relligadura, d’una època , d’una modalitat. Per això entre els seus llibres n’hi ha de tècnicament perfectes, sumptuosament realitzats a més a més, d’un gust que xoca amb el nostre, i amb el seu, però que són, amb tot, inestimables documents, veritables peces de col·lecció, objectes d’un museu del llibre en el qual la vulgaritat no té entrada. Pres del vertigen del bibliòfil, que és com el de tots els col·leccionistes (no diuen mai prou), sentint com pocs el plaer gairebé físic que procuren els bells llibres, el Sr. Gili s’ha procurat totes les produccions que ha pogut dels noms més cotitzats en la borsa de valors de la bibliofília. Tot l’art modern del llibre hi és representat en el que ha elaborat de millor. Però tots els sacrificis procuren, als ulls del bibliòfil de debò, una satisfacció que els compensa de sobres.

I bé, d’aquesta que en diríem bibliofília passiva malgrat l’activitat que cal esmerçar-hi, el Sr. Gili, seguint una corba naturalíssima en qui com ell té un nom en la indústria editorial, es proposa de passar a la bibliofília activa llançant una col·lecció de llibres de luxe. Aviat, pensem, podrem veure’n el primer fruit. La llarga experiència, els extensos coneixements, el flaire segur — condicions sense les quals no hauria pogut constituir la seva esplèndida biblioteca,—permeten d’assegurar que la col·lecció en vies de realitzar-se sola la direcció del Sr. Gili suportarà d’ésser comparada a les millors estrangeres i àdhuc que superarà moltes d’aquestes. El Sr. Gili, però, es trobarà—i ja ho sap—amb un punt a resoldre, i aquest és el de l’escàs públic que en les nostres latituds té encara una iniciativa d’aquesta mena. Cal que els rics que vulguin saber-ne ésser s’adonin d’una cosa de la qual no s’han adonat gaires: que una biblioteca escollida és el senyal més segur de distinció; que no hi ha casa que pugui legítimament aspirar a passar per ben posada sense uns quants bells llibres; que no és possible una élite sense aquests refinaments; que si hem acordat que l’esnobisme té una utilitat, la de fer possibles les empreses espirituals és la millor; i que en recomanar, per bé que amb escassa autoritat, l’adquisició de bells llibres, pensem afavorir més que ningú el comprador. Podríem encara donar, com a darrer argument, un que molts jutjaran el de més pes: que comprar bons llibres és adquirir un valor que no fa sinó augmentar amb el temps. El bibliòfil pura sang, que vol morir voltat dels seus llibres, relega aquesta consideració a un pla allunyat. Però com que del que es tracta és d’acabar aquest article estimulant l’afició a comprar bons llibres, cal recórrer a tots els arguments.

JUST CABOT, article: “ Gustau Gili o la passió dels bells llibres”. D’Ací i d’Allà, número. 149, maig 1930.

“Y, por el contrario, el más ignorante bibliómano, el mismo que pudo inspirar la célebre sàtira de Luciano de Samosata, presta indirectamente un servicio a la cultura universal, adquiriendo el libro, vistiéndole con lujo y preservándole luego en el estante de todo mal, aunque al realizar todo esto no proceda impulsado, ni mucho menos, por el noble afán de instruirse, sino pura ysimplemente por constituir con el tomo un número más de la colección. Otro lector vendrà después que se aprovechará del espíritu de la obra, bebiendo su substancia nutritiva, e importándole o no la forma del vaso contingente de la esencia. Pocos, poquísimos son los verdaderos bibliófilos que aman el libro en alma y cuerpo, por lo que dice, por su rareza en el mercado y por la buena ropa con que aparece vestido. Si a este propósito se preguntara a D. Francisco Rodríguez Marín: ‘Después de las de Cuba, Puerto Rico y Filipinas, ¿ con qué gran pérdida nacional cree usted que se cerró la lista de nuestro inmenso despojo?’, me atrevo a asegurar que el ilustre escritor sevillano respondería inmediatamente:’ Con la venta de la magnífica biblioteca del Marqués de Xerez de los Caballeros’.

  ¿ Quién es capaz de poner precio al aire, al agua y a la luz, en la naturaleza, tres cosas que el más humilde mortal derrocha todos los días? Lo mucho que valen estos dones del cielo sólo se aprecia, como la salud y la libertad, cuando se pierden. Por análogas razones, en los grandes centros de población, dotados de bibliotecas públicas, el libro es mucho menos apreciado que en la aldes, por lo mismo que, de balde, se le encuentra en la ciudad dispuesto a rendir sus frutos al primero que llega.

  Ningún otro amigo verdadero nos aguarda a todas horas, con los brazos abiertos y sin impacientarse jamás. El libro es como caballo ensillado de día y de noche, que no tasca el freno, que espera al jinete, que le deja cabalgar a su antojo y le soporta y le conduce luego hasta el fin de la jornada, sin tropiezos, ya sea aquel caballero, ya caballería.”   Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p. 13-14.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 668

Tomba d’Eugeni d’Ors a Vilafranca del Penedès

“Davant el llibre, reconec immediatament a l’home de cultura. No necessito saber la seva manera d’entendre’l. Ni tan sols la seva manera de llegir-lo. En tinc prou veient la seva manera de manejar-lo.

Hi ha certs moviments, gairebé instintius, que designen des de la infància, a qui serà més tard home de cultura. Hi ha, a l’inrevés, forma de maltractament als llibres aviat denunciants del bàrbar que llegirà molt pocs o que els llegirà sense profit.

Vegin vostès aquest desatent que ha obert el tendre volum per la meitat, empunyant, a puny ple, cadascuna de les dues porcions. Ara el llegeix i les seves mans descansen en la part alta de les fulles. Ara el deixa i ha plegat una d’aquestes per deixar senyal i recordar després on ha quedat. Bé, doncs jo us dic que, les pàgines que tan ineptament maneja aquest groller, no les arribarà a entendre.

Qui les entendrà i gaudirà és aquest altre, aquest enamorat que, sense adonar-se’n, ha acompanyat ara amb una lleugera carícia dels dits la recolzada atenta carícia del mirar.

Mai entrarà, estigueu segurs d’això, en els millors alcàssers del saber qui no conegui o no endevini aquesta veritat profunda. Els llibres no són objectes inerts, sinó éssers animats.

Mereixen la consideració, el respecte i, per dir-ho així, la fraternitat que mereixen els més delicats, els més sensibles, i també els més vindicatius entre els vivents”.

Del tractament donat als llibres d’Eugeni d’Ors.

Revista Gráfica 1901-1902

“Es indudable que la enorme producción gráfica moderna no es compatible con el valor elevado que habría de tener el papel ideal que mereciera la investidura de guardador de nuestro pensamiento, mas esto no excluye la posibilidad del remedio. ¿ Qué importa la pérdida de la mayor parte de una edición de determinado libro, con tal de que no sea total dicha pérdida? Así como así, los libros han de tener su consumo como producto de una industria. En buena hora sigan, pues, los señores editores inundando el mundo de papeles impresos destinados á una existencia efímera. La abundancia de ellos asegurará el cumplimiento de su misión en el sentido de que el mayor número posible de inteligencias se aprovechen en un momento dado de las conquistas del pensamiento; mas no debe olvidarse que otras generaciones habrán de acudir también á la herencia que nuestra edad les legue, y que para ello hemos de asegurarnos de que los archivos y las bibliotecas puedan cumplir su misión, misión irrisoria y completamente estéril si continuamos abarrotando estantes y vitrinas de deleznables volúmenes y legajos que un próximo mañana verá convertidos en miserable polvo.

  En resumen: autores y editores de esos libros destinados á perdurar, á vivir algo más que una actualidad, que una moda, piensen en la doble misión que á ellos se encomienda, á saber: la inmediata de vulgarización, siempre posible, gracias al número de ejemplares producidos á bajo precio y á su gran circulación; y la segunda, la que da al pensamiento del hombre más larga vida que al hombre mismo, la de ser, en fin, un documento para la posteridad; misión esta última que habrán de cumplir un limitado número de ejemplares archivados cuidadosamente, en tanto que éstos hayan sido creados con dicho objeto. De ahí la necesidad de que en adelante cada tiraje cuente cierto número de ejemplares de bibliófilo en papel de hilo ú otro que ulteriores estudios determinen.”

  Article: “Duración del libro”, de R. Miquel y Planas a Revista Gràfica, 1901-1902, p- 55.

Revista Gráfica 1901-1902

Read Full Post »

“Un il·lustre escriptor, que dóna testimoni constant de la seva fe, m’escriu, entre altres coses, aquests mots que em crec en el deure de no guardar per a mi sol.Pel que toca a la vida econòmica de la nostra literatura, ni els uns ni els altres no es volen fer càrrec que si a Catalunya hi ha mig milió de persones majors que poc o molt llegeixen, no passa gaire del dos per cent d’aquella massa la part definitivament interessada en els nostres llibres. Una grossa part del pobla. Jo crec que s’ha de tenir el valor de reconèixer que és la immensa majoria, encara llegeix en castellà. Aquest públic no s’interessa ni aquí ni fora d’aquí (i per això no sóc derrotista) en la mena de literatura que fem. Fa quaranta anys es venien més novel·les per entregues en castellà de l’Altadill que ara en català. Però la mena de públic que ara tenim no comprava aquelles novel·les. Jo us dic que no passen de 10.000 els catalans (metges, advocats, dependents, homes i dones d’estudi) que s’interessin per això que nosaltres escrivim.  Sols un augment general de la cultura catalana farà créixer aquest nombre d’adeptes possibles. Per això cal escriure de tot, elevar el nivell humà. El que trobi la fórmula de la novel·la popular catalana podrà decuplicar en poc temps el nombre dels lectors nostres. Però no cal fer-se il·lusions: els augmentarà per a ell i per als altres com ell. El nivell espiritual no s’haurà mogut, però Catalunya tindrà un instrument més d’acció. Carles Soldevila, en el número d’agost de D’aci i d’allà, ha fet constatacions semblants: Si es pogués fer una estadística veritable dels lectors i lectores que hi ha a Catalunya restaríem probablement esgarrifats. No en trobaríem ni un u per mil! De moment us semblarà que la meva dita és pessimista, exageradament pessimista. Tanmateix no fa sinó recollir els fruits d’una experiència personal que ja comença a ésser vella. I d’altra banda no pretenc que aquesta constatació que faig pública es converteixi pas en un motiu de descoratjament. Si el present és encara d’una pobresa i d’una insuficiència que fan avergonyir, el passat que tot just acabem de deixar enrera és molt interior… El guany, doncs, és un fet indiscutible. Esdevé només que aquest guany indiscutible no té les proporcions que alguns entusiastes li han volgut atribuir i no pot comparar-se amb el coeficient de lectura de qualsevol país centre o nord-europeu. Som en una de les primeres etapes. Deixeu-me afegir encara una altra cosa: si restàvem gaires anys en aquesta etapa, ocorreria inevitablement una crisi en la vida de la nostra literatura i fins del nostre periodisme.» i afegeix: «En aquestes condicions, el luxe tenir una literatura gravita sobre els escriptors i en menor proporció sobre els editors i els llibreters.

Hem passat — i ja era hora! — del període dels aficionats al dels professionals. Hi ha a Catalunya, per primer cop en la seva història moderna un parell de dotzenes d’escriptors que no fan sinó escriure. Gairebé tots els catalans són capaços en el foc d’una discussió d’envanir-se d’aquest esdeveniment… són capaços de fer res més? Ha arribat l’hora de dir ben alt i ben clar que si no fan res més, si no aconsegueixen encomanar-se els virus de la bibliofília més elemental, aquest professionalisme incipient que els afalaga d’invocar, acabarà per desaparèixer. No és just ni moral que la multitud es refií indefinidament de la força de les vocacions literàries… No és just, ni és moral, ni és prudent. No totes les vocacions tenen aquest caràcter de fatalitat. Molts escriptors, àdhuc entre els millors, poden canviar de rumb. D’altres… d’altres poden emigrar.» Un bon company em corrobora així aquest estat d’esperit dels nostres escriptors : Crisi del llibre? En tot cas manca d’interès general, de nivell. No som sinó uns pocs que ens llegim nosaltres mateixos, gairebé. El gros públic, el que havia de compensar alhora sacrificis d’editors i escriptors, llegeix “La Vanguardia».

Situat en l’altre extrem, un lector, Joan Valls i Tarrida, en Montseny, diu — ensems que fa un elogi de Joan Puig i Ferreter: «Si certs llibres es pudreixen en els prestatges de les llibreries, nosaltres, la massa de llegidors que està tothora famolenca de bona lectura, no en tenim pas cap culpa. Aquesta, cau tota sencera damunt dels propis autors que han tingut la gosadia o la vanitat de llançar al mercat productes sense suc ni bruc que no poden interessar absolutament a cap persona que tingui nas a la cara. Podem tenir ara com ara literats pulcres i perfectes, però amb aquestes qualitats no n’hi ha prou per a captivar l’esperit i engendrar aquell entusiasme en el gros públic sense el qual no és possible aconseguir un èxit esclatant de llibreria. No basta saber escriure correctament. Es necessari que en les pàgines d’un llibre hom hi copsi les inquietuds espirituals i les batzagades del cor de l’autor. Els nostres escriptors són en general massa freds i massa encarcarats. Ja es comprèn que defugen el contacte amb el poble, car les llurs novel·les són creacions artificioses i arbitràries, amb personatges d’argila, sense vida interior.»

 Sobre la manca de llegidors, «Las Circunstancias», de Reus, 18 de setembre, opina també: “Però, al nostre entendre, no tot el mal ve d’aquí; el mal ve de què manquen bons escriptors, bons en tot el sentit de la paraula. Homes que de l’art d’escriure en tinguin un concepte elevat; no vividors de la ploma. N’estem tips de tanta novel·la blanca; de tants llibres plens de nicieses que sols serveixen per passar el temps. L’escriptor ha d’escriure llibres que ensenyin, que fassin pensar,  que ens parlin a l’ànima; en fi, que ens despertin la intel·ligència, que no ens atrofiïn el cervell. El dia que es publiquin llibres d’aquesta manera, s’haurà acabat definitivament la crisi del llibre.

 Tot això delata un evident divorci entre una certa part almenys dels nostres escriptors i una certa part del nostre públic. Ho comentarem més endavant.  

Article de J.E.: “Problemes del llibre”, a La Veu de Catalunya, núm. 10396, setembre de 1929.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Revista Gráfica

“ Todos aquellos que sienten amor al libro, desde el bibliófilo que ama en él la rareza del ejemplar ó el precio de la edición ó el arte refinado que en su publicación ha presidido, hasta el hombre de ciencia, el sabio ( digámoslo así) más ó menos profundo, que lo estima como manifestación la más completa de la humana inteligencia, todos, sin excepción, han de lamentar el hecho ya funestamente comprobado en sus comienzos de que el patrimonio intelectual del siglo XIX está condenado á una pronta destrucción por culpa de la pésima calidad de papel en la mayoría de los casos, y en muchos otros por las condiciones negativas de duración de aquél, desde que las artes fotomecánicas de reproducción han extendido el uso de papeles en cuya fabricación predominan los elementos de naturaleza mineral.

  Efectivamente, dede que el libro ha pasado á ser objeto de mucha circulación y al alcance de todos, por efecto de los grandes progresos que han revolucionado por completo la manera de producirlo, tanto como la idea gráfica ha ganado en la prodigiosa multiplicación de su verbo, lo ha perdid de un modo lamentable en la fragilidad del cuerpo que ha debido servirle de vehículo.

  El mal es,como hemos indicado, irremediable, ó mejor dicho, lo sería por completo si la atención universal no se encauzara en el sentido de remediarlo en lo posible. Ya en el Congreso Internacional de Bibliotecarios de París, en 1900, después de reconocer la funesta realida que hemos expuesto, se presentaron conclusiones bastante categóricas, en las que viene á proponerse el papel de puro hilo como el único capaz de asegurar la conservación de la obra impresa ó escrita.   Article:” Duración del libro”, de R. Miquel y Planas a Revista Gràfica, 1901-1902, p- 55.

Read Full Post »

“El nostre poble no té una arrelada tradició bibliofílica. Salvats aquells homes assenyalats d’abans i d’ara (pocs, però, per això mateix, més honorables) que enmig d’un ambient d’indiferència sentien la nobilíssima passió del llibre i als quals es deu la conservació del poc que ens resta del nostre riquíssim tresor bibliogràfic, salvats aquests patricis exemplars, és, o, millor dit, ha estat fins fa poc, ben trist el nostre panorama bibliofílic. A causa de la incúria dels nostres passats, ¡quantes anècdotes han estat possibles! Com la d’aquella dona que cada dia encenia el foc amb fulles de llibres antics, alguns d’ells incunables, que un avantpassat havia probablement reunit amorosament; o aquella altra d’algú que cremava còdexs miniats per fondre l’or de les miniatures i treure d’entremig de les cendres d’un llibre de valor incalculable una boleta del cobejat metall que podia valer poques pessetes, o, encara, la d’aquells infants que cada any per Carnestoltes s’entretenien a tirar paperets pel carrer, retallats dels fulls venerables de llibres antics, molts de gran valor, que diverses generacions de familiars havien acumulat i que, pastura de cucs i abandonats a les inclemències del temps, jeien perduts a les golfes de la casa… i tantes altres anècdotes que podríem comptar, com un rosari inacabable de tristeses, que posarien de manifest com s’anaren convertint en no res els monuments de la Cultura que els nostres homes preclars havien deixat, com una herència gloriosa. per fer llurs descendents més bons i més savis que ells no havien estat. Tot i que l’afecció als llibres ha augmentat considerablement els darrers anys no creiem en l’èxit immediat de l’extensió de la bibliofília, si bé estem un tant convençuts que a la llarga tenim que collir el fruit de la sembra.

Article: “ De la bibliofília” de Josep Porter en el  Full Oficial del Consell Municipal,Vilanova i La Geltrú, dissabte, 23 d’octubre del 1937 – Núm. 458.

XQ   XQ  XQ  XQ  XQ  XQ  XQ

“ Hoy es domingo, día de fiesta; las gentes van y vienen con rostro placentero; yo, por un impulso irresistible, me detengo ante un puesto de libros de lance. Ante mi vista tengo un montón informe de libros. Los hay de todas clases y tamaños. Los hay casi nuevos, sin cortar, como si acabaran de salir de las prensas tipográficas, a pesar de que ostentan ya fechas venerables; los hay viejos, ajados, amarillentos, con notas manuscritas y alguna flor marchita entre las hojas. El primer libro que viene a parar bajo mi mano es…

  Tomo al azar otro libro: es una Memoria de 96 páginas, año 1877, acompañada de cuadros y estadísticas; es un trabajo pacientísimo…

  Suelto pausadamente la memoria sobre el montón informe, y el dueño del puesto de libros me mira con ojos interrogadores. ¿ Creerá que voy en busca de algún incunable?

  Prosigo mi tarea; hundo la mano en aquel acervo heterogéneo, y con ademán augusto, como si excrutara el porvenir, aparece un Tratado de baile de sociedad, para evitar el ridículo a los jóvenes. Yo no sé lo que me pasa; al fin y al cabo, digo para mí, ¿ no es el mundo un baile?…

Y a este tenor voy filosofando. Pienso que el universo y el hombre son un gran enigma, algo misterioso que escapa a nuestras investigaciones psíquicas y a nuestros telescopios; pienso que todo acaece por una ineludible fatalidad, y que sólo la Imprenta guarda amorosa las gestas de las generaciones pasadas y nos sonríe con la aurora del porvenir.

  El dueño del puesto de libros me mira un si es no es airado; el buen hombre no expone sus libracos para que yo los manosee gratuitamente. Así lo comprendo, y por unos céntimos mal contados me llevo aquel manantial de salud y de alegría.

  ¡Cuán presto pasa el tiempo¡ Son las dos de la tarde.

  Recojo mi tesoro, y me alejo de allí con el ánimo jocundo y satisfecho.

  Article: “Entre libros y libracos”, de C. Vilarasau Piñot, a la Revista Gràfica, nº– de 19–, p. 96-97.

Read Full Post »

BiblioAmén: a Colombia el Grup Amén és una associació d’empresaris compromesos amb la creació d’un Nou País, mitjançant el planejament i l’execució de projectes de responsabilitat social, amb l’animació del Minuto de Dios.https://grupoamen.org/index.php/biblioamen/

Bibliocaseta: a Ciudad Rodrigo (Salamanca), tenen una Bibliocaseta per intercanviar llibres, malauradament, uns sense ànima,l‘han cremada. Pero he vist a Twitter que molta gent els hi fa costat i ofereix llibres per tornar-la a posar en marxa. Esperem que sigui aviat. https://www.lagacetadesalamanca.es/provincia/la-iniciativa-de-los-jovenes-de-ciudad-rodrigo-para-recuperar-la-bibliocaseta-YE8512405

Bibliodrogas: Bibliodrogas es crea l’any 1993 sota el nom de Centre de Documentació i Informació de CONACE (CDI) constituint-se en el primer centre de documentació especialitzat en temes de drogues a Santiago de Chile.http://bibliodrogas.gob.cl/quienes-somos/

Biblioescena: contes per a la igualtat i contra la violència de gènere. Activitat organitzada per la Biblioteca Pública de Burgos, dedicada als infants.https://bibliotecas.jcyl.es/web/jcyl/BibliotecaBurgos/es/Plantilla100Detalle/1284353929655/Evento/1285082450272/Comunicacion

Biblio-filmoteca: INCINE UNIVERSITARIO és l’única escola de cinema del país (Ecuador) especialitzada en cinema i actuació per a cinema. És una de les catorze escoles de cinema a Amèrica Llatina reconegudes per l’Associació Internacional d’Escoles de Cinema, CILECT https://www.incine.edu.ec/biblio-filmoteca

Biblio-FísiMat&IngUNAM: Informació de l’Àrea de les Ciències Físic- Matemàtiques i de les Enginyeries. (México) https://t.me/s/BiblioUNAMArea1

Bibliofuente: una font d’informació d’un llibre. https://campus.ort.edu.ar/articulo/720063/formacion-y-clases-de-palabras

BiblioGuía: servei de consulta i refrència digital de la Xarxa de Biblioteques, des de la Biblioteca Hugo Gutiérrez Vega del CUSur, a Ciudad Guzmán, Jalisco México.http://www.cusur.udg.mx/es/biblioteca

Bibliológico-informativa (Teoría): “Los estudios que han dado por resultado la conformación de la Teoría bibliológico-informativa tienen su origen, por una parte, en las necesidades del proceso de investigación científica de las bibliotecas públicas cubanas, dirigido por el que suscribe durante casi 20 años, y por otra, en las del doctor Salvador Gorbea para sustentar teóricamente los estudios métricos de la información en los que se ha venido especializando durante largo tiempo”. Cuba. https://www.proquest.com/openview/0a55c9238fac45a180a6ec90ce5d2d3f/1?pq-origsite=gscholar&cbl=4400982  més informació a: http://scielo.sld.cu/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1024-94352008001000003

BiblioMedic: xarxa mèdica de suport col·laboratiu.https://bibliomedic.com/

Biblionef: La vocació de Biblionef és ajudar els nens i adolescents de tot el món a participar en l’aventura del desenvolupament i el descobriment.https://biblionef.fr/

Biblionotas: joc virtual de la xarxa de biblioteques municipals de Cuenca per a Estival Cuenca 21. https://bibliocuenca.blogspot.com/2021/06/juega-biblionotas.html

Biblioperro: autor del vlok Bibliokiltro, dedicat d’alguna manera als gossos. https://bibliokiltro.wordpress.com/author/biblioperro/

BiblioSpa: lectura, relaxació i imaginació al servei de la infància a Bogotá. http://bibliospa.com/

BiblioTICMosic: vlok dedicat al món de les biblioteques davant la Societat de la Informació. Va funcionar entre 2012 i 2013, i dut a terme per 4 estudiant de la Universitat de Santiago de Compostela. https://biblioticmosic.wordpress.com/

Bibliotipogràfic: en un fragment sobre un article que parla de la Biblioteca de Montserrat, diu R. Canivell, autor de l’article en la revista Curiositats de Catalunya: “…La tercera impremta montserratense (excloem la de campanya, ambulant, de la guerra antinapoleònica o de la Independència), la continuadora de les de Lushner i Rosembach, i destinada a obra de pau i d’estudi, sembla cridada a donar el to en l’art Bibliotipogràfic d’aquesta regió hispànica…”

Read Full Post »

“Si es pogués fer una estadística veritable dels lectors i lectores que hi ha a Catalunya restaríem probablement esgarrifats. No en trobaríem ni un u per mil!  De moment us semblarà que la meva dita és pessimista, exageradament pessimista. Tanmateix no fa sinó recollir els fruits d’una experiència personal que ja comença  a ésser vella. I d’altra banda no pretenc que aquesta constatació que faig pública es converteixi pas en un motiu de descoratjament. Si el presentés encara d’una pobresa i d’una insuficiència que fan avergonyir , el passat que tot just acabem de deixar enrera és molt inferior… El guany, doncs, és un fet indiscutible.

 Esdevé només que aquest guany indiscutible no té les proporcions que alguns entusiastes li han volgut atribuir i no pot comparar-se amb el coeficient de lectura de qualsevol país centre o nord-europeu. Som en una de les primeres etapes… Només en una de les primeres etapes. Deixeu-me afegir encara una altra cosa: si restàvem gaire anys en aquesta etapa, ocorreria inevitablement una crisi en la vida de la nostra literatura i fins del nostre periodisme. Pocs lectors! Poquíssims lectors! Per a merèixer aquest títol al capdavall modest no basta de saber llegir ni de fullejar algun diari cada dia i algun llibre cada trimestre. Cal sentir com una necessitat si fa no fa contínua l’apetència del llibre, és a dir, l’anhel de doblar l’experiment vital propi amb un seguit d’experiments aliens. Un xicot anglès, una mecanògrafa francesa que devoren normalment un volum setmanal són lectors. Un noi català , una dependenta barcelonina que comencen un llibre i no l’acaben, que en manlleven un altre i el tornen a mig llegir, que adquireixen els dos primers números de totes les biblioteques noves però que són incapaços de completar-ne cap… no són lectors. I pensar que aquests exemples d’inconstància i d’irregularitat, potser representen l’élite, la nata i flor de la lectura! La majoria no arriba ni a tenir aquestes vel·leïtats. Ignora els llibres totalment. Potser no cuita a amagar-los com la bona dona de l’anècdota perquè no els vegi el metge i formi un mal concepte de l’ordre de la casa… però el resultat és el mateix. En aquestes condicions, el luxe de tenir una literatura gravita sobre els escriptors i en menor proporció sobre els editors i els llibreters. L’esperit de sacrifici dels primers és molt gran, a estones fins sembla inexhaurible ; els segons evidentment no arriben tan enllà en aquest camí , però com que el negoci de fer llibres, no menys que el de fer diaris, és dels que exerceix una misteriosa atracció damunt els homes, mai no manca un editor novell i il·lusionat per reemplaçar un editor cansat i decebut.

¿Quan de temps pot durar aquest estat de coses? Fa de mal preveure. El cert és que no pot ésser etern i que baldament ho fos no representaria cap desideràtum . Hem passat—i j a era hora!—del període dels aficionats al dels professionals. Hi ha a Catalunya , per primer cop en la sev a història moderna, un parell de dotzenes d’escriptors que no fan sinó escriure . Gairebé tots els catalans són capaços en el foc d’una discussió d’envanir-se d’aquest esdeveniment… són capaços de fer res més ?

Ha arribat l’hora de dir ben alt i ben clar que si no fan res més, si no aconsegueixen encomanar-se el virus de la bibliofília més elemental, aquest professionalisme incipient qne els afalaga d’invocar, acabarà per desaparèixer . No és just ni moral que la multitud es refiï indefinidament de la força de les vocacions literàries. «Ha nascut escriptor… No serviria per a res més.. . No ens preocupem, doncs… Escriurà encara que es mor i de fam…» No és just, ni és moral, ni és prudent. No totes les vocacions tenen aquest caràcter de fatalitat. Molts escriptors, àdhuc entre els millors, poden canviar de rumb. D’altres… d’altres poden emigrar . No voldria, amb aquestes consideracions adjudicar-me cap qualificatiu que fes olor de derrotisme. Però he cregut d’alta conveniència de clavar un cop d’agulla a les bombolles suaument irisades que surten de les palletes dels cofois.

Article. “ Una primera etapa que no pot ésser eterna. La literatura professional és un luxe que cal pagar”, per Carles Soldevila a D’Ací i D’Allà. Magazine Català, , núm. 140, p. 253, agost 1929.

XQ   XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ ¿ No se te ha ocurrido nunca, lector querido, detenerte ante un puesto de libros viejos, de libros de lance, o de ocasión, como ahora se dice? ¿ Verdad que un puesto de libros viejos tiene algo de atractivo, de irresistible, algo que nos obliga a detenernos, a revolver y manosear aquellos libros, a cogerlos y soltarlos, como se coge y se suelta la hoja efímera de un calendario?

  ¿ Qué buscamos entre aquellos libros sucios, maltrechos, ajados, amarillentos, roídos los más de ellos por la voraz barrenilla (Anobium paniceum), insecto al cual no le importan un bledo los productos del intelecto humano? Si un bacteriólogo acertara a pasar por allí, de seguro que no se le ocurriría otra cosa que arrojar todos aquellos libracos al fuego purificador. Y en verdad que no estaría del todo desacertado.

  Y, sin embargo, todos aquellos libros representan un esfuerzo intelectual de sus autores, un legítimo anhelo de fama o de gloria, o, cuando menos, la laudable ambición de alcanzar la estima de sus contemporáneos.

Revista Gráfica

Muchos de los nombres ilustres que hoy yacen olvidados, fueron en su tiempo preclaros pensadores, correctos prosistas o inspirados poetas. Todos experimentaron el inefable placer de leer por primera vez las pruebas de sus libros, redondeando amorosamente el estilo, puliéndolo, con la misma solicitud y cariño con que el lapidario labra las piedras preciosas. ¡ Oh, qué escalofrío de esperanza y temor al aparecer el libro en las vitrinas de las librerías¡ ¡Co qué augusta ansiedad aguardaron los juicios de la crítica¡

  Yo comprendo y me explico que hay mucho inenarrable en aquel momento sublime de verse reproducido el hombre en la forma y substancia de su hijo; pero deberéis también convenir conmigo en que hay asimismo no poco de solemne e inefable cuando un hombre ofrece al público el primer fruto de su ingenio.

  Pero así como el niño crece, se desarrolla, llega a la plenitud de su ser, y luego declina y por fi fenece, así también el libro nace, impera un momento, pasa fugaz por la mente de los contemporáneos, y por fin desaparece y va a parar al expoliario de los puestos de libros viejos.

  Morirse un hijo, cosa terrible es; pero no menos terrible y doloroso es ver que un libro, que costó noches de insomnio y de fatiga, de penas y de congojas, que era la suma y compendio de todas las esperanzas y anhelos de su autor, terrible cosa es, repito, que aquel libro, después de haber llamado un momento fugaz la atención de las gentes, yazca allí, olvidado, polvoriento, manoseado por manos impuras, que lo vuelven y lo revuelven, como si fuera cosa vil, despreciable, mirándolo por el lomo, y soltándolo con una indiferencia tan glacial, que, si el autor lo viera, de seguro, que no podría contenerse, y, cogiendo por el brazo a aquel transeunte husmeador, le diría: ¿ Crees tú que este libro, que es carne de mi carne y sangre de mi sangre, lo escribí yo para que tú lo arrojes con desprecio como si fuera cosa inane, materia baladí?

  Article: ”Entre libros y libracos”, de C. Vilarasau Piñot, a la Revista Gràfica, nº  — de 19–, p.95-96.

Read Full Post »

Older Posts »