Biblioaprenent

Marca d’impressor de Rosembach

“ No hi ha persona erudita en les Arts del Llibre, principalment a Espanya, i Catalunya d’un mode particular, que desconeguin la importància arqueològica professional que contenen les dades històriques de les dues primeres instal·lacions tipogràfiques efectuades als principis de l’art, dintre del cenobi benedictí, d’aquella rara i excepcional muntanya, característica, com poques, degut a la seva particular naturalesa i estructura.

El dia 21 de maig del 1498, el Monestir de Montserrat, que encara no tenia impremta pròpia, va rebre de l’impressor barceloní Joan, estampador, 18.000 exemplars de Butlles d’indulgències, nombre crescudíssim en aquells temps.

El dia 22 de maig del 1498, també rebien del mestre impressor Miquel, de Barcelona, 794 exemplars de Butlles destinades també al Monastir de Montserrat.El dia 28 de desembre del 1498, arribà al Monastir de Montserrat l’impressor Joan Luschner, contractat a Barcelona per Fra Pere de Burgos i Fra Pere Camps, per a instal·lar una impremta al Monastir de Montserrat.

Un dels primers segells de la impremta de Montserrat

Acompanyaven a Luschner, Udalric Belch, de Ulma, qui fabricava la tinta; Udalric de Saragossa, qui donava la tinta a les formes; Tomàs, caixista; Enric Squirol, estampador; Joan, tirador de la premsa; un altre també anomenat Joan, caixista; Just, tirador de la premsa i estampador.

El dia 7 de gener del 1499, al Monastir de Montserrat es signat un pacte entre el Prior del Monastir, d’una part, i Joan Luschner, mestre d’impremta, ciutadà de Barcelona, de l’altra, per la impressió de quants Breviaris i llibres volguessin el Prior i Comunitat, comprometent-se, l’impressor Luschner, a posar-hi el paper i gènere necessari, pagant el transport del menjar i beure, a més del jornal, als operaris.

El Prior , en nom de la Comunitat del Monastir de Montserrat, s’obligà a donar habitació, en el Castell d’Olesa, al mestre impressor Joan Luschner, a la seva muller i un fill, i a pagar les tintes.

El dia 18 de gener de 1499, es troba la primera notícia de la fosa de tipus d’impremta a Espanya, i és amb aquesta mateixa data que hi ha escriptures que fan referència a la instal·lació de la impremta.

Segons es desprèn, Joan Mock signava Ans Moco, suís o belga, havia de fondre els tipus de lletres a complerta satisfacció, corrent al seu càrrec, el metall i totes les altres despeses que poguessin ocasionar-li el seu compromís.

A més, venia obligat, corrent pel seu compte les despeses, a anar a Perpinyà, pels punxons, i també a ajustar les matrius i donar proves de les lletres que tenien de servir per imprimir els Missals.

El dia 1 de maig del 1500, l’impressor Luschner i els seus oficials perllonguen el seu contracte amb el Monastir de Montserrat, fins el 15 de novembre de l’esmentat any.

Del 4 de febrer del 1499 al 15 de novembre del 1500, s’imprimiren al Monastir de Montserrat, 7.691 exemplars de diferents obres, algunes d’elles, però, eren simplement opuscles.

Els devia complaure el resultat de la impremta, i quan s’exhauriren les existències, els monjos acordaren portar a Montserrat una altra impremta, per a poder gaudir de la natural comoditat que significava poder tenir-la sempre al costat d’ella.

El segon contracte s’estipulà amb el cèlebre alemany Joan Rosembach, qui tenia ja impremta a Barcelona, i que figura en la història entre els més notables impressors ambulants, i per tal circumstància va ésser el primer que s’instal·la a la ciutat de Perpinyà, on, el mateix que a Tarragona ( 1499–1500), va acreditar la seva personalitat i el seu art amb el Breviarum Elnense ( any 1500), notable edició litúrgica, a dues tintes.

El lloc on dit impressor va romandre més temps fou a Barcelona.

Rosembach va emportar-se el que necessitava, del seu establiment de Barcelona, per a instal·lar-se al Monastir (1518 a 1522), secundat pels operaris, Guillem, caixista; Vendel, llenguadocià; Joan, Pere i Martí.

Instal·lats tots dalt d’aquelles serralades, en un ambient de tranquil·litat, que porta la suau concentració de l’esperit, els convidava a les pràctiques de l’art.

També hi estigué un tal Dionís, de qui es diu que són les vinyetes, inicials i lletres.

En 8 mesos es van imprimir 3.001 exemplars de quatre obres distintes.

Dues oficines tipogràfiques tingué el Monastir de Montserrat; una, al segle XV, i l’altra al segle XVI, quan era cosa fàcil carregar, premsa, caixes i atuells, en dues mules, per a ésser transportades no solament d’una comarca o població a l’altra, sinó també d’un país a l’altre, com s’acostumaven a fer els transports en aquells remots temps.

Aquella impremta solament va tenir per objecte subministrar bé i uniformement, i amb normal promptitud, les principals comunitats hispàniques de l’Orde benedictí. El negoci comercial no els interessava. Article de R. Canivell: “Història de la impremta a Montserrat”, en la revista Curiositats de Catalunya, n112, del 21 de març de l’any 1936. ( Cont.)

Marca d’impressor de Rosembach

XQ    XQ   XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ A comienzos de los ochenta, Madrid era algún amigo y sobre todo las librerías de viejo, la Cuesta de Moyano, el Rastro. Lo demás, salvo las casas de comidas asturianas, podía esperar o estaba en un muy segundo plano. Para cierta gente así sigue siendo: la feria de primavera y de otoño, los encuentros azarosos a su sombra, escritores, editores, lectores…

Personajes de aquel Madrid: don Alfonso Riudavets, barojiano entre los barojianos, que tenía familia en Pamplona y que 30 años después se acuerda de un libro que me vendió: el Examen de ingenios, del navarro Juan Huarte de San Juan; Berchi con su carrito en el Rastro, librerías desaparecidas, aquella fantàstica de Molina, otras que ya no son lo que fueron, escenarios de novelas desordenaadas, tabucos, almonedas… Y Manolo Gulliver en su librería de la calle de León, lugar de encuentro de una generación de escritores y pintores. Casi diría que los viajes a Madrid no tenían otro objetivo que ese, la husma libresca.

Rastro de Madrid

Si hablo de libros, tengo que hacerlo de bibliófilos. Con mucha coquetería, Juan Perucho hablaba de la fatigosa tarea de enseñar libros, cuando se veía que disfrutaba horrores haciéndolo. Pero si fatigosa es la tarea de mostrarlos, la de seguir a un bibliófilo en campaña es agotadora. Una vez, en París, en otra vida, tuve una jornada de caza con un bibliófilo infatigable que empezó antes de que abriera la primera librería y al caer el día, en la otra punta de la ciudad, me rebelé y le juré que o entrábamos en el primer bar que estuviera abierto o me sentaba en la acera. Convino ante el temor de que cumpliera mi amenaza, y hasta le gustó el petit calva que tomamos. Error el mío porque el popular traguito le dio renovadas fuerzas exploradoras al trote largo: fue un “agujero normando” para su bulimia libresca.

Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Asociación de Libreros de Lance, Miguel Sánchez-Ostiz ,Madrid, 2019; p.4-5.

Read Full Post »

“ Víctor Oliva diu que, el llibre, té una doble història: l’epopeia genèrica, que acaba quan surt, a les mans del comprador, de cada llibreter, i l’ odissea errant, que els seus posseïdors successius li fan viure. A cada etapa rep una nova marca: el paperaire li imposa una mena de baptisme que s’anomena filigrana, l’estampador imprimeix la seva marca, l’autor vol la seva contrasenya sobre cada un dels fulls de sa inspiració, l’editor es reserva un lloc a la portada o a la coberta per a l’emblema que ha adoptat, el llibreter que col·loca a l’exemplar una màcula amb un timbre humit i li adhereix la seva marca, el relligador li aplica també un segell, i el comprador li enganxa el seu ex-libris.

De totes aquestes marques, tan sols hi ha la darrera que no tingui el seu maniàtic, el seu historiador, el seu erudit i molts col·leccionistes; emperò només els ex-libris s’han estudiat fins a dedicar-los-hi una ciència, només els ex-libris s’han convertit en un art.

L’ex-libris consisteix en una marca, que generalment és un emblema, en el qual hi figura el nom del posseïdor d’un llibre – el simple monograma no basta – enganxat al dors de la coberta o guarda del mateix, i serveix de contrasenya a tots els llibres d’una biblioteca, casa editorial, o bibliòfil. En la seva essència i en el seu concepte originari, es la indicació de pertinença que el propietari d’un llibre posa al revés de la coberta – com hem dit – o guarda del mateix.

Després, va modificar-se, o millor dit, hi va entrar-hi l’art en la seva composició, i aleshores, junt amb el nom del posseïdor, varen afegir-s’hi representacions més o menys artístiques, la qual cosa vingué a constituir el que s’entén pròpiament per ex-libris: una representació gràfica, distinta, al·legòrica, a vegades simbòlica, en la qual es troben combinats el mot ex-libris i el nom del posseïdor del llibre.

El primer dels artistes d’ex-libris és el dibuixant Josep Triadó, qui a la vegada és un dels iniciadors d’aquest moviment, i potser l’únic en el seu gènere d’ex-libris. Aquest gènere va obtenir, gràcies al seu entusiasme, molta difusió. Era un mestre de la il·lustració; el seu nom restarà a la història d’aquest art tan delicat com compromès.

El segon, com especialitzat en la producció d’ex-libris, és Alexandre de Riquer. Altres artistes ham tingut preferències per aquest gènere: R. Casals i Vernis, E. Moyà, Víctor Oliva, Joaquim Renart Garcia, Ramon Borrell i Plà, etc. Una observació: ens referim solament a Catalunya.

Entre els primers a editar llibres sobre ex-libris cal esmentar Joaquim Renart i Garcia, el qual, en l’any 1907, publicà “Els ex-libris Renart” a Vilanova i La Geltrú, amb comentaris de Víctor Oliva.

Segons nota facilitada pel competent redactor i cronista de premsa, Joan Torrent, les ressenyes del qual son tan apreciades pels lectors de Curiositats de Catalunya, han existit els següents periòdics:

Revista Ibérica de Ex-libris

Notable publicació apareguda els anys 1903 a 1906. N’era director artístic en Josep Triadó i estava impresa en paper de fil amb tota pulcritud, essent segurament un dels periòdics que han sortit editats amb major perfecció i netedat. Els seus redactors, tots els bibliòfils tan intel·ligents com desinteressats, tenien con a única finalitat la de fer sentir l’amor al llibre per mitjà de la propaganda en favor de les marques de biblioteca.

Els números d’aquesta revista contenien notables articles en català, castellà i portuguès, alguns d’ells força interessants, i els seus editors feren gala de llur desprendiment amb els nombrosos gravats que reprodueixen els Ex-libris dels quals els articles donen notícia. Hi ha verdadera riquesa en aquestes il·lustracions en calcografies, zincografies i aiguaforts, demostració evident de l’entusiasme dels editors. S’estampava a la impremta de Fidel Giró, i cada volum constava d’unes 130 pàgines.

Pro Ex-libris

Publicació profusament il·lustrada amb reproduccions dels ex-libris de molts col·leccionistes i bibliòfils. El primer número va sortir el gener de 1921, i el segon el gener del 1922; aquest va ésser el darrer número aparegut. S’estampava a la impremta de Francesc Borràs, Escudillers Blancs, 10 i 12. Estava escrit en català, castellà i francès, i esplèndidament editat en paper de fil.

S’ha de considerar també com un important propulsor dels ex-libris, l’Associació Unió d’Exlibristes Ibèrics, fundada en 1918 a Barcelona.

Els ex-libris, com tot objecte d’art, ha despertat l’afició dels col·leccionadors, essent nombrosos avui dia.

Reproduïm en aquestes planes alguns ex-libris. L’ex-libris, gènere de dibuix tan íntimament unit amb la literatura, és l’últim exercici d’aptitud dels dibuixants enamorats de les arts del llibre. Quan el domini de la tècnica és habitual, quan l’artista ja pot abordar sense temença estilitzacions reveladores d’una fina espiritualitat, l’ex-libris ofrena un camp dilatadíssim a l’activitat de l’artista.

Sia aquesta ‘nótul·la’ nostre breu comentari a l’obra dels nostres dibuixants que molts bells ex-libris han traçat i publicat, i en aquestes planes faran coneixença els amadors i conreadors de l’ex-librisme.

Article: “Els “ex-libris” a Catalunya”, de Llorenç Brunet, en la revista Curiositats de Catalunya del dia 17 d’abril de l’any 1937. Nº 64.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Archivos, librerías y almacenes de libros viejos son otras geografías privilegiadas de mi imaginación y al tiempo paisajes de fondo de algunos retratos de amigos libreros o archiveros.

El más reciente tiene como protagonistas a un librero de fuste y larga trayectoria, al que hoy quiero rendir mi pequeño homenaje y mi agradecimiento por haberse prestado a posar para mi, Alfonso Riudavets. Una figura imprescindible en la memoria del libro viejo en Madrid desde finales de los años cuarenta hasta nuestros días. Un librero que nos hace imposible concebir la cuesta Moyano sin su presencia, a menudo tocado por una gorra color canela y una gastada bata azul.

De los libreros del pasado, todavía no he retratado a ninguno, aunque no me faltan modelos que algún día espero llevar al lienzo.

León Sánchez Cuesta, por ejemplo, en su librería de la calle Mayor número 4. Una librería legendaria que mi abuelo frecuentaba con asiduidad desde su apertura en 1924 y donde se proveía de cierta literatura francesa de vanguardia que hoy ocupa su lugar de honor en mi biblioteca: Gide, Cocteau, Apollinaire, Max Jaccob, Cendrars…

El retrato imaginario de León Sánchez Cuesta podrá ser también perfectamente un retrato de grupo en el interior de su librería y así se podrían intoducir otras figuras junto a él.

Tal vez fueran los Machado, Azorín o Baroja, o Juan Ramón, o los jóvenes poetas: Lorca, Alberti, Guillén, Salinas… todos ellos habituales de la librería de la calle Mayor, muy cerca de la Puerta del Sol”.

Pregó de la XLII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Carlos García-Alix, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2018; p.2-3.

Read Full Post »

De la Biblioteca Arte y Letras

“ Si a casa nostra hi ha un parell de llibres d’un intrínsec valor és perquè tant el meu pare com el meu avi eren hostes entusiastes de les llibreries de vell, i dic hostes perquè no sols hi anaven a comprar llibres, sinó que hi feien visita quasi diària i tertúlia mols sovint. L’autèntic comprador de llibres antics o, més modestament dit, llibres de vell, sol tenir les característiques d’un arqueòleg: una paciència infinita, uns disponibilitat absoluta i un horari sense límits per dedicar-hi. Fet i fet els buscadors de les llibreries de vell ja ho són, uns arqueòlegs, car van a buscar, sota capes i capes de runa, tresors ocults que ningú no havia sabut valorar. Cal convenir, doncs, que en major o menor grau el llibre esdevé sota la influència dels anys un objecte cobejable al marge de les paraules que el llibre conté. A mi em fa molta gràcia veure com brillen els ulls d’un bon bibliòfil quan li passa per davant del nas una primera edició, o quan el veig comprar-se el mateix llibre simplement perquè ha trobat una edició més antiga y una altra encara més antiga i així successivament

Apel·les Mestres

Jo he de confessar que he anat a les llibreries de vell amb gustos molt plebeus, simplement per veure si hi trobava un llibre que m’agradés i que fós una mica més barat que de nou en nou, és a dir que hi anava com qui va a comprar de rebaixes. Algunes vegades m’havia trobat amb tot un fons arnat d’una editorial mal endreçada, o d’alguna distribuïdora d’editorials argentines. Més que cap altra cosa aquests estrats profunds de llibres vells que afloren de tant en tant a la superfície em donen la certesa de la perennitat de la cultura. Les modes passen, els èxits s’obliden i a poc a poc del fons d’un magatzem puja surant un autor oblidat.

Tot i que més aviat sóc poc respectuós amb l’objecte llibre i em decanto pels que són fàcils d’usar amb amples marges per posar-hi notes, i sóc del tot feliç amb l’última edició si és més ben impresa i amb paper més bo que la primera i per tant més agradable de llegir, sento una simpatia especial per aquelles edicions de novel·les del segle passat, amb tapes de cartró i ben relligades i amb dibuixos meravellosos, com per exemple els d’Apel·les Mestres, que era un il·lusrador estraordinari, o de Pellicer i de Foix, en les edicions de la Biblioteca “Arte y Letras” on havia llegit Bret Harte i Dickens. Però això és potser perquè associo aquests llibres amb les meves lectures primeres, quan, segons frase afortunada de Llorenç Riber, entrava a la ciutat dels llibres.

Article: “La vellesa dels llibres”, de Maria Aurèlia Capmay en el diari Avui del 26 de setembre de l’any 1982 ( pàg. 21).

Llibre de Daudet amb il·lustracions de Pellicer

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ ¿ No os habéis encontrado, un domingo perdido del otoño madrileño, en la singular Cuesta de Moyano, sobre unas humildes mesas de madera, uno de esos viejos libros de texto, que alegraron nuestra infancia y llenaron para siempre de infinita nostalgia nuestra imaginación infantil? No sé por qué, pero esos entranyables libritos, llenos de ingenuas estampas, de bellas letras y de elegante caligrafía, me producen siempre una suave, una casi atrayente tristeza.

Uns veces, el viejo texto nos hablaba de historia sagrada y sus dibujos nos mostraban un Dios de hermosa barba blanca. Otras, era Ezequiel Solana quien nos enseñaba urbanidad y buenas costumbres; o eran las llamadas cuatro reglas en los libros de Dalmau Carles o lecturas infantiles “Virtud y patria” que nos hacían soñar con barcos que cruzaban los mares o con los héroes madrileños que lucharon contra Napoleón. ¡Oh, la poesía de vuestras enseñanzas, el lirismo de vuestro estilo, la poca exigencia de vuestros métodos pedagógicos! ¡Oh, la amable compañía de los viejos libros, de las antiguas y olvidadas tintas, de las elementales ilustraciones!

Por eso, cuando os veo en las viejas librerías, expuestos al triste vaivén de las cosas inservibles, a la injusticia de los nuevos tiempos, repaso con ternura vuestros toscos lomos y releo con renovada pasión vuestras sencillas enseñanzas. ¡Oh, modestos, simpáticos, entrañables, viejos libros de texto! Vosotros no contábais grandes hazañas, no prometíais un porvenir risueño y triunfal, ni llenasteis nuestras cabezas de sueños inservibles y presuntuosos. Vosotros eráis ingenuos, sencillos y hasta algo vulgares, pero nos trajisteis esa poesía de las cosas sencillas y esa tristeza de los corazones solitarios. Y en vuestra sencillez, en vuestra recoleta y tímida presencia, se contiene, impagable, todo lo que la vida tiene de extrañamente infantil y poético”.

Pregón de la XL Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, por José Esteban; Asociación de Libreros de Lance, Madrid 2016, p.1-2.

Read Full Post »

“ Si ho penso bé, mai he deixat de comprar-me els llibres que he volgut, partint de la premissa que mai he tingut allò que s’anomena una fortuna personal. Vaig iniciar la meva carrera de compradora de llibres a la infantesa, potser perquè a casa n’hi havia molt pocs, i no puc recordar ni quan vaig aprendre a llegir, de tant petita que devia ser. ( Incidentalment; em fan una pena infinita les criatures actuals, víctimes d’una pedagogia que no els dóna accés a la lectura fins als sis anys, segons m’han dit). Naturalment, de petita vaig gaudir de la complicitat familiar que em subministrava els diners per a comprar-los, i també de la meva pròpia astúcia jueva, que em va fer establir unes quotes que variaven del xarop a la pastilla, amb cota màxima per una injecció. No hi havia plors per a guarir-me i sempre sortia de les angines i constipats força rica. El súmmum va ser una tos ferina que em va enriquir tant que fins i tot vaig començar una col·lecció de segells en la qual no he perseverat. Quantes vegades m’he recordat de les pessetes que, tot d’una, trobava en el fulls d’un diccionari i que ja ni recordava ! Ara, ja fa molts anys, això no em passa mai, ans al contrari, més aviat hi trobo factures que el subconscient m’ha fet amagar.

No recordo gens, però, el meu pas de compradora de llibre nou a llibre vell, ni gairebé el de clienta de llibre vell a llibre d’antiquari, en el benentès que hi ha força diferència. Penso que això s’explica perquè, en definitiva, el que m’interessa, per dir-ho abreujadament, és la literatura. Si per Machado la infància són els llimoners sevillans, bé podria dir – salvant totes les distàncies possibles – que la meva adolescència fou moltes hores mirant la llibreria del senyor Grau de Terrassa. Probablement va ser allí on ja em vaig avesar al llibre vell, habitud fomentada pel descobriment que, quan m’agradava un autor, calia trobar les primeres edicions i veure com aquell autor havia planejat el llibre ( en especial els llibres de poemes), donat que aquesta mateixa obra en passar a Obra Completa solia canviar de forma, perdre dedicatòries i, a vegades, pròlegs. Segurament, però, el que em va convertir en col·leccionista va ser la meva afició a Josep Carner i l’ordenació i canvis en l’edició del 1957 de les seves Obres Completes. Carner, en definitiva, és qui m’ha fet pagar més de tres zeros, així com deixar el telèfon a algun amic llibreter de vell per tal de tenir possibilitats de volums que no tinc. (Em sembla que la modesta joia de la meva col·lecció és el volum Primer llibre de sonets, del 1905, on el poeta és “Joseph” Carner i un abrandat admirador – en castellà- d’Antonio Maura).

Si bé no puc datar quan vaig comprar el meu primer llibre vell, sí que sé amb certesa que l’afició m’ha seguit arreu, independentment de la meva capacitat adquisitiva. I aquest és un punt al qual voldria referir-me: el problema de ser compradora de vell no és tant material com de temps. Potser quan més he comprat ha estat quan menys diners he tingut, factor compensat per molt més lleure. Els dos anys que vaig viure a la ciutat de Nottingham, amb un horari laboral de nou hores setmanals, no passava setmana sense que m’apropés a unes molt bones llibreries de Derby Road ( també solia anar a antiquaris d’altres objectes, amb preferència els que s’assemblaven més a uns drapaires, on vaig trobar coses força notables per no res). A Nottingham vaig adquirir primeres edicions de llibres d’Auden, un poeta que em fascinava i em fascina, viu aleshores i no pas gaire cotitzat pels col·leccionistes. Això no obstant, no tinc ni un d’aquells volums perquè els he regalat, perquè no sempre hi ha un deler de posseir, ans de trobar i, més tard, d’oferir-ho a algú, car sabem que el farà feliç. Capficar-se en el valor em sembla trair les regles del joc: més val dedicar-se a col·leccionar pisos o joies, aficions de les quals no sóc suspecta.

Hi ha un altre aspecte interessant en l’afició al llibre vell i és un tret que s’assembla a la visita a la casa on va viure un autor o autora determinats o a les tombes dels cementiris ( sóc, he de confessar-ho, una entusiasta de Highgate de Londres, el Père Lachaise de París, i a tota persona estrangera amiga no deixo de mostrar el nostre Montjuïc). En el benentès que l’important és l’obra, es comprèn millor la novel·la Wuthering Heights,

d’Emily Brontë, després de visitar la rectoria de Haworth, perduda pels moors [erms] del comtat de York. Així he comprès millor tor l’estrall que pot causar a una dona escriptora l’emmascarament sota un pseudònim d’home, el dia que vaig aconseguir una segona edició de Drames rurals ( 1904), de Víctor Català, amb la següent inscripció: “Al savi catedràtich D. Just Garriga, son contemporani Víctor Català / ( setembre de 1905)”. També, gràcies al llibre vell he pogut admirar la gentilesa de Carles Riba envers el seu sastre, així com han entrat a la meva vida noms enigmàtics d’antics propietaris de volums, segurament part de biblioteques que hereus mercantils han desfet. ( Probablement és l’afició al llibre vell la que em fa pensar que destinaré els meus llibres a una biblioteca pública, sempre que respectin un espai on els eventuals futurs lectors es puguin adonar que va ser una passió que va acompanyar una vida, encara que no sàpiguen que era la meva, car aquest personalisme tant se me’n dona).

Cada any espero l’arribada de la Fira de Llibre Vell de Barcelona, de la mateixa manera que he seguit més d’una vegada la de Madrid si allí m’esqueia, així com no m’estic de dedicar unes hores o unes tardes a les llibreries de Charing Cross Road de Londres, a cada visita que faig a la capital anglesa, o deturar-me a les poques però magnífiques tendes de Greenwich, també a Londres, prop del meridià i del majestuós Cutty Sark a les aigües del Tàmesi. Quan despenjo el telèfon i a l’altre costat em parla el senyor Costa de la Plaça Sant Just, sé que Sartre tenia raó quan deia que la persona, en triar, es limita. Què faig? ¿Enterro la possibilitat d’un gaudí  i acabo el mes amb els entrebancs habituals o deixo de pagar el lloguer del pis? Generalment, i no me’n penedeixo, trio la segona possibilitat. A la fi, són les passions les que compten !

Articlede Marta Pessarrodona: “La perillosa – i apassionant !- relació amb els llibres” (Notes per a unes memòries que mai no escriuré)  , en el diari Avui del dia 26 de setembre de l’any 1982.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ ¿Acaso pensabais que mi presencia aquí era gratuïta? En absoluto. Hoy soy el ilustre pregonero de esta feria que congrega a lo más selecto de la intelectualidad, porque de todos es sabido que el día de mi primera comunión coincidió con el fin de mi cuarta relectura de “En busca del tiempo perdido”, esa vez en ruso, porque se disfruta mucho más leyendo las novelas policíacas, como la anteriormente citada, en lenguas vernáculas, y creo que hablo en nombre de la mayoría de los presentees cuando afirmo que el ruso es la más vernácula de todas, razón por la cual se escribe en cirílico en lugar de en sánscrito, como le hubiera gustado a Pedro Laín Entralgo. “En busca del tiempo perdido”, ¡Qué empresa tan inútil! Obra del empecinamiento del que no sabe perder ya que, intentando buscar lo perdido, no se consigue otra cosa que perder ese tiempo que se busca, cayendo en una espiral cuyo centro es el sumidero por el que se escapa nuestra vida, pues no es otra cosa la existencia que la conciencia del tiempo, por eso yo os animo a que no os dejéis robar el vuestro como pretende el autor de ese tratado, llamado Marcel, y que “proustituyó” la lliteratura cuando para dar sentido a una vida dilapidada en el mar de la frivolidad y la insustancia, decidió arruinar la de los que se aproximaran a su novela, si es que así puede llamarse ese soliloquio disfrazado de diálogo con el éter…

No quisiera dejar pasar esta ocasión sin hablar un poco de mí mismo, como han hecho sin el menor recato, y casi sin darse cuenta, la mayoría de los ilustres pregoneros que me han precedido, pues los eruditos tienen tendencia a encabezar la mayoría de las frases con el pronombre “yo”.

Pregón del Gran Wyoming en la XXXIX Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid, Asociación de Libreros de Lance , 2015: p. 3-4.

XXXIX Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid

Read Full Post »