Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliofília’ Category

“Crec sincerament que tots els col·leccionistes – llevat que l’objecte de la seva mania sigui decididament absurd – són dignes de respecte, doncs combaten i retarden, pel que fa a un punt determinat, la inevitable i universal destrucció, i, al mateix temps, salven i conserven alguna cosa pertanyent al passat i passat selecte. Amb tot, em sembla que, entre ells, els més ben inspirats són els que es consagren a col·leccionar els llibres vells, ja que al col·leccionar no conserven únicament, com els altres col·leccionistes, un objecte d’art – en tractar de llibres l’obra d’art pot ser l’enquadernació que, si és bella, és un treball tan intel·lectual com manual – sinó que conserven el que va ser, per mitjà de la lletra impresa, l’expressió directa de la intel·ligència. I de vegades, per joiosa reunió d’aquestes tres condicions – vella enquadernació blasonada, text important, procedència il·lustre – aconsegueixen que posseeixin i es guardin fragments d’història triplement viva.

Escut d’Armes de Richelieu

Fa alguns anys, en una venda pública, es va subhastar un exemplar de Sentiments de l’Académie sur le Cid, amb les armes de Richelieu, i anotat pel mateix cardenal; en una altra ocasió li va tocar el torn a l’exemplar d’Esther que Racine va oferir a Madame de Maintenon amb dedicatòria autògrafa … Oh no em digueu: “I què ens importa això?” Quina ànima ben temperada i respectuosa de l’Acadèmia, quina ànima enamorada de Racine i al mateix temps interessada per la bonica aventura de Saint-Cyr romandrà insensible davant aquests dos llibres, en pensar a qui van pertànyer, qui els van regalar, qui els van fullejar, i quina mà, al posar-se sobre les seves pàgines conduir la ploma d’au que grinyolant les esgarrapar, fa d’això dos-cents setanta i dos-cents vint anys?

Però, al capdavall, aquestes són joies excepcionals, per aficionats opulents. Hi ha tresors més accessibles i que, no obstant això, tenen també els seus encants, per exemple, un bon llibre vell, clàssic, contemporani de l’autor, ben conservat, amb amples marges i enquadernació de l’època, de tafilet si és possible “.

Extret del Prefaci del llibre “En marge des vieux livres”, de Jules Lemaitre,  Société Française d’Imprimerie et de Librairie Ancienne Librairie Lecène, Paris, 1906. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

“Las páginas de los incunables o las impresas en los siglos XVI y XVII ostentan aún las huellas del chirriante crujir de las prensas de madera nómadas. Pero, aunque superados los defectos años después por el desvelo de impresores ilustres, el libro vetusto no ha perdido el grato olor del artificio primario.

La inocente errata de la edición príncipe – objeto de tantas ironías – tiene la gracia de un gorjeo infantil y no se cambiaría el codiciado ejemplar, es cierto, por otro ejemplar posterior, impreso en el mismo año, con la errata corregida. Esto, sépalo el mundo profano, no es extravagancia. Es amor.

Los elementos tipográficos, su distribución y su examen son un pasatiempo a la vez sabio y pueril. La evolución de los tipos de letra, su estado de fatiga y sus mellas; sus contornos romos producidos por el continuo juego de componer y descomponer ideas; su nitidez o su rebaba, su cruce, que permite al bibliógrafo precisar fechas de impresión no consignadas. ¡ Cuánta sugestión posee esta curiosidad ! Tanta, como, en el sentido estético, ofrecen los magníficos frontis arquitectónicos que lucen algunos de los libros impresos en el siglo XVII, paradigma de equilibrio y belleza, prestancia majestuosa, pórtico solemne del olimpo de la sabiduría.

La prolija relación del título de la obra que se observa en las portadas de los libros de los siglos XVI, XVII y XVIII y las precisiones lapidarias del colofón. La enumeración de títulos nobiliarios y prebendas del autor; suma de privilegios, censuras, erratas, tasas, y protestas en defensa de la fe; aprobaciones y sentidas dedicatorias a reyes y magnates, las loas y los sonetos distribuidos en las páginas preliminares, son un compendio de idiosincrasia antigua y de formulismos sin que nadie se hubiera propuesto dejarlo escrito.

Pero hay más. El arbitrario valor que concedieron los impresores de cada país a las cifras romanas origina, a veces, divertidos problemas criptográficos difíciles de resolver – aun con la ayuda de ‘Ruveyre’ – que avivan la imaginación sin desvanecer enteramente la duda. Así como la gravedad de ciertos errores, reales o supuestos, pueden quitar el sueño y dar lugar a apasionadas controversias como la que, en nuestros medios bibliográficos, suscitó, no ha muchos años y sigue aún latente, la fecha de impresión de la Gramàtica ‘d’En Mates’.

Las caprichosas signaturas alfabéticas que ordenan hojas y pliegos – tortura muy a menudo del encuadernador – el reclamo de los folios, los calderones gramaticales y las no siempre necesarias abreviaturas, nos encantan por su naturaleza prístima al igual que el ceceo y arcaísmo del lenguaje en formación de los textos antiguos. Las letras capitales historiadas, los adornos y viñetas de origen aldino atraen nuestros ojos con placer, al igual que la delicada tosquedad del arte románico que ilustra las incipientes xilografías.

Los libros del siglo XVIII – de los que es singular ejemplo el ‘ Salustio en Español’ – salidos de las prensas de los ‘Ibarra’, los ‘Baskerville’, los ‘Bodoni’ o los ‘Didot’, con su soberbia tipografía y las planchas al aguafuerte o grabados al acero que enlazan en cada país nombres ilustres del arte con los nombres ilustres de la inteligencia, de la poesía y del saber, son piezas que, con sus maravillosas encuadernaciones de la época, resumen el valor de la continuidad de la ciencia y el arte.”

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 39-40.

Read Full Post »

Museu Maffeiano a Verona

“A les grans biblioteques es troben llibres d’aquests que podríem anomenar dues vegades morts.

No fa gaire es va aconseguir un procediment per fotografiar els palimpsests sense necessitat d’haver de recórrer a procediments químics.

Els llibres tenien, sens dubte, molts enemics; però el nombre dels seus amics no és tampoc gens menyspreable. Aquests últims s’han pres tosa classe de molèsties, han fet els majors sacrificis per buscar les obres perdudes del geni humà. Han anat a desenterrar-dels arxius dels convents, dels sepulcres egipcis, de les cendres d’Herculano i Pompeia.

Els bibliòfils van haver de vèncer de vegades grans obstacles en la noble lluita pels seus protegits. Destacaré només un dels múltiples fets que exalten les glorioses proeses dels amics dels llibres. Es tracta d’Escipio Maffei, que va descobrir la biblioteca de Verona.

L’única pista d’aquesta biblioteca amb els seus valuosíssims manuscrits llatins eren uns apunts fets per certs homes que havien passat per Verona molt abans que Maffei. Els il·lustres investigadors Mabillon i Montfaucon es van esforçar en va per trobar-los. Semblava impossible trobar mai aquells documents.

Però Maffei no es va desanimar. Encara que no era un paleògraf, sinó simplement un apassionat bibliòman, Maffei es va consagrar amb ardor a la tasca, que va ser a la fi coronada per l’èxit. Èxit més rotund encara perquè va trobar la biblioteca justament en el mateix lloc en què els altres havien buscat en va els anhelats manuscrits.

Veritat és que els llibres no estaven dins dels armaris, com s’havia cregut, sinó a sobre, i només a Maffei se li va acudir enfilar-se a regirar l’espès pols que ningú havia tocat des de feia centenes d’anys. Quin no seria la seva alegria en descobrir, en un gran desordre, els més antics manuscrits llatins!

http://elalmacendelconocimiento.com/la-biblioteca-de-alejandria/

Moltes coses més podríem referir sobre la sort dels llibres: dels que van ser pastura de les flames en l’incendi de la biblioteca d’Alexandria, dels quals es van perdre per sempre en els convents, d’aquells les pàgines es van retorçar perint en les fogueres i en les revolucions, i, finalment, dels que van desaparèixer com els soldats en les guerres.

La sort dels llibres ha anat de vegades unida a la dels homes i fins i tot a la de pobles sencers. Els llibres no s’han limitat a explicar-nos històries entretingudes o instructives. Van prendre part en guerres i en revolucions, van influir en el destronament dels reis, van promoure revoltes. Van lluitar uns al costat dels vencedors, altres amb els vençuts, i moltes vegades es podia distingir a primera vista a quina de les dues parts enemigues pertanyien.

En una biblioteca universitària he vist llibres francesos publicats abans de la gran Revolució de 1789. Hi havia un preciós prenc amb tancaments valuosos i precioses estampes. Era un llibre monàrquic, ostentós com els cortesans a què pertanyés. D’altres, en canvi, eren tan reduïts de mida, que fàcilment es podien lliscar en una butxaca o amagar a la mà. Pertanyien als revolucionaris, i la seva grandària s’adaptava a la seva finalitat: havien d’ocultar-se per passar fàcilment les fronteres i sostreure’s a la vista dels vigilants. El format d’un llibre no depèn, doncs, de la casualitat. Com la vida dels llibres és inseparable, en realitat, de la dels homes, s’acomoden en el seu exterior a les necessitats d’aquests.

De l’article: “El Sino de los libros”, cap. VI del llibre de M. Ilin, Negro sobre blanco ( Una historia de la escritura y el libro para chicos y grandes), Ed. Aguilar, Madrid, 1948, llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

χφ        χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ    

 

              

“ Muy pocas personas parecen darse cuenta de que los libros tienen sentimientos. Pero si algo sé con total certeza es esto: que mis libros me conocen y me aman. Cuando por la mañana me despierto y recorro con la mirada la habitación para ver cómo están mis amados tesoros, y cuando con alegría les digo:’¡  Buenos días tengáis, mis queridos amigos !’, con cuánto amor me miran, y qué contentos están de que mi descanso no haya sido perturbado. Cuando tomo alguno en mis manos, ¡con qué ternura responden a mi caricia y con qué alegría a mi petición de consuelo!

Risa para mis momentos más alegres, distracción para mis preocupaciones, consuelo para mis pesares, charla ociosa para mis momentos de mayor pereza, lágrimas para mis penas, consejo para mis dudas, y seguridad contra mis miedos. Todo esto me dan mis libros, con una prontitud y una certeza y una alegría que son más que humanas. Por eso yo no sería humano si no amara a estos amigos y no sintiera eterna gratitud hacia ellos”.

Del llibre Los amores de un bibliómano, d’ Eugene Field, de la editorial Periférica, de Cáceres, editat l’any 2013 com poques editorials ho fan avui dia. D’aquesta editorial de Cáceres he llegit dos llibres més, inoblidables, La librería ambulante y La librería encantada, de Christopher Morley.

Aquests tres llibres són d’aquells que es llegeixen en pocs dies, d’aquells que sap greu quan els deixes de llegir per fer altres coses i que fas les coses el més aviat possible per tornar a llegir fins el final.

A més a més de les històries, una cosa molt important, és la lletra, el tamany, la enquadernació, senzilla, però ben feta, els marges, que fan que la lectura es faci més agradable, cosa que avui en dia sembla que no es fàcil, però aquesta col·lecció sembla feta amb ganes de que la gent gaudeixi de la lectura .

Read Full Post »

“BIBLIOMANIA, s. f. fúria per tenir llibres i recollir-los.

            Descartes va dir que la lectura era una conversa amb els grans homes de segles passats, però una conversa escollida en què només ens descobreixen el millor del seu pensament. Això pot ser veritat dels grans homes, però com que els homes grans són pocs, seria erroni estendre aquesta màxima a tota mena de llibres i a tota mena de lectures. Han escrit tantes persones mediocres i tants idiotes, que generalment es pot mirar una gran col·lecció de llibres de qualsevol gènere, com una col·lecció de memòries per servir a la història de la ceguesa i bogeria dels homes; i es podria situar a sobre de totes les grans biblioteques aquesta inscripció filosòfica: Les casetes de l’esperit humà.
            D’aquí ve, doncs, que l’amor pels llibres, quan no es guia per la filosofia i per una ment il·luminada, és una de les passions més ridícules. Seria més o menys la bogeria d’un home que amuntegués cinc o sis diamants sota un munt de còdols.
L’amor pels llibres només és estimable en dos casos; 1r quan se sap estimar el que valen, llegir-los com a filòsof, aprofitar el que pot ser bo i riure del que contenen de dolent; 2n quan es tenen pels altres tant com per un mateix, i es comparteixen amb alegria i sense reserves. Sobre aquests dos punts és possible proposar M. Falconet com a model per a tots aquells que posseeixen biblioteques, o esperen tenir-la en el futur.
            He sentit dir a una de les més millors ments d’aquesta època, que havia aconseguit fer-se, per un mitjà força singular, una biblioteca molt escollida, bastant nombrosa, i que tanmateix no ocupa gaire espai. Si compra, per exemple, una obra en dotze volums, on només hi ha sis pàgines que val la pena llegir, separa aquestes sis pàgines de la resta i llença l’obra al foc. Aquesta manera de formar una biblioteca m’aniria prou bé.
            La passió de tenir llibres de vegades ens pot empènyer cap a una avarícia molt miserable. Coneixia un boig que havia concebut una passió extrema per tots els llibres d’Astronomia, tot i que no coneixia ni una paraula d’aquesta ciència; les va comprar a un preu desorbitat i les va guardar en un bagul sense ni mirar-les. No les hauria prestat, ni tan sols les hauria deixat veure al senyor Halley ni al senyor Monnier, si les haguessin necessitat. Un altre va fer enquadernar de la millor manera; i, per por d’espatllar-los, els agafava en préstec als altres quan els necessitava, tot i que els tenia a la seva biblioteca. I va posar sobre la porta de la seva biblioteca, ite ad vendentes ( aneu als que en venen), d’aquesta manera no prestava cap llibre a ningú.
            En general, la bibliomania, amb algunes excepcions, és com la passió de les pintures, les curiositats, les cases; els que els posseeixen no en saben gaire. Així doncs, un filòsof a l’entrada a una biblioteca, podria dir, veient els llibres que hi ha, el que va dir un filòsof quan va entrar a una casa molt ornamentada: quam multis non indigeo, tantes coses i no sé ni perquè les tinc!

Bibliomania”, Jean le Rond d’Alembert i Denis Diderot en el volum 2, pàgina 228 de l’ “Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, par une société de gens de lettres, mis en ordre par M. Diderot de l’Académie des Sciences et Belles-Lettres de Prusse, et quant à la partie mathématique, par M. d’Alembert de l’Académie royale des Sciences de Paris, de celles de Prusse et de la Société royale de Londres”, Paris, 1751.

χφ         χφ         χφ         χφ         χφ         χφ         χφ

“ De la abundante producción literaria de Charles Nodier debemos destacar el cuento titulado ‘El biblióman’, obra de tono burlesco y autobiográfico, donde el protagonista muere del disgusto producido al enterarse de que a su primorosa edición de Virgilio le falta un tercio de línea, y debemos señalar asimismo su novela corta titulada ‘Franciscus Columna’ que tiene como motivo literario la presencia de un libro renacentista, El Sueño de Polifilo, o la Hypnerotomachia de Fray Francisco Columna. Estas obritas han tenido una trascendencia muy significativa entre los escritores que desean presentar el asunto del bibliófilo en la trama argumental,

Hypnerotomachia Poliphili (1499)

introduciendo el elemento de la revisión de catálogos de libros antiguos, preciosos y raros y, lo que aquí nos interesa, la presencia de distintas ediciones de los clásicos griegos y latinos, como un Virgilio, un Homero, o un César. En el caso de Charles Nodier, tales referencias no pasan de ser meras alusiones a los títulos de las obras, probablemente porque la brevedad de sus relatos no permitía extenderse en divagaciones acerca del contenido de los libros. Este es el caso del protagonista de El bibliómano, que ‘tenía tres anaqueles de libros griegos intonsos’, es decir, sin abrir. Pero los bibliófilos, como vamos a poder comprobar a lo largo de este trabajo, abren sus libros y los leen, dejándose atrapar por el contenido de los mismos. Es en ese momento cuando el bibliófilo se convierte también en erudito, pudiendo escribir una literatura que no tiene como referente la realidad, sino los propios libros leídos. Si Charles Nodier es el prototipo de bibliófilo moderno, Gustave Flaubert (1821-1880) puede presentarse como el prototipo de erudición literaria basada en otros libros, o metaliteratura. Su novela titulada La tentación de San Antonio es, en verdad, un clásico del género, pues, como señala Michel Foucault, ‘La Tentación es un monumento de riguroso saber’ que abre, por lo demás, nuevas posibilidades a la literatura fantástica. Los Padres de la Iglesia y otras fuentes diversas constituyen la sustancia literaria de esta afición onírica y teatral que, a su vez, será la fuente de inspiración posterior para otros enamorados de la erudición.

El motivo de la lectura de los autores antiguos sigue atrayendo la atención de nuevos escritores franceses eruditos y de reconocidas aficiones bibliófilas”.

 Article: “Literatura de bibliófilo y autores clásicos”, de Francisco García Jurado a

http://lectoresaudaces.blogspot.com.es/2008/09/literatura-de-biblifilo-y-autores.html

Read Full Post »

BIBLIÒMAN, s. m. és un home posseït per la fúria de tenir  llibres.

Aquest personatge original no es va escapar de Jean de La Bruyere. Així és com el va descriure en el capítol XIII del seu llibre de Personatges, on passa revista a d’altres personatges. Fingeix trobar-se un d’aquests homes que tenen l’hàbit dels llibres i qui li vol  fer entendre que té una biblioteca, el nostre autor li diu que té algun tipus d’enveja per veure-la. “Vaig a trobar”, va dir ell, aquest home, que em rep en una casa, on ja des de l’escala em mig marejo per una olor de marroquí negre, del qual tots els seus llibres estan coberts. Em crida a l’orella, per reviure’m, que estan daurats a rodanxes, ornats amb xarxes d’or i de bona edició, i em va anomenant el millors un rere de l’altre, i per dir que la seva galeria és quasi plena menys uns trossets que estan pintats de manera, que es prenen per a llibres reals disposats en tauletes i que l’ull no s’adona; afegeix que no llegeix mai i que no posa el peu en aquesta galeria i que ara ho fa per complaure’m; li agraeixo la seva complaença i desitjo, molt  més que ell, visitar la seva adoberia, que ell anomena biblioteca “.

Per tant, un bibliòman no és un home que obtingui llibres per instruir-se: molt lluny d’aquests pensaments, ni tant sols llegir-los. Té llibres per tenir-los, per recrear la vista; tota la seva ciència es limita a saber si són de bona edició, si estan ben enquadernats i per les coses que contenen, és un misteri al qual no pretén ser iniciat; això és bo per a aquells que tindran temps per perdre. Aquesta possessió, anomenada bibliomania, sovint és tant costosa com l’ambició i la voluptuositat. Un home, pot arribar a negar-se el més necessari i viure en una honesta mediocritat, només per satisfer aquesta passió.

 

“Bibliòman”, Jean le Rond d’Alembert i Denis Diderot en el volum 2, pàgina 228 de l’ “Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, par une société de gens de lettres, mis en ordre par M. Diderot de l’Académie des Sciences et Belles-Lettres de Prusse, et quant à la partie mathématique, par M. d’Alembert de l’Académie royale des Sciences de Paris, de celles de Prusse et de la Société royale de Londres”, Paris, 1751.

       &&&&&&

 

Beato de Liébana ( segle X)

“ Bueno paseando por aquí, hoy que estoy hecho polvo, he visto la siguiente noticia, y no me puedo contener: … responsable de la librería M, de Valladolid,…, se queja amargamente de la bajada de bibliófilos, ‘de nivel’. ‘Nuestras ventas tuvieron una gran bajada, y no han repuntado – se lamenta el librero vallisoletano – , y eso se debe, en gran medida, a la desaparición del público bibliófilo. Antes te encontrabas con mucha gente que buscaba primeras ediciones, o volúmenes antiguos de geografía, derecho o cualquier otra disciplina, y ese tipo de cliente está desapareciendo. Se hacen mayores, fallecen y no hay un relevo. Para nosotros, esto es un problemón”.

Pues no está el pobre hombre equivocado ni nada, aquí hay gente a las 7:00 de la mañana en los mercadillos, como ‘zombies’  buscando libros, recorriendo internet, contactos, hay un tío de una funeraria, que a la familia del finado, le compra los libros, trastos viejos y el piso si se dejan, hay que andarse con un ojo¡¡¡ ( ni muerto dejan tranquila mi biblioteca), hay legión de buscadores de libros, demasiados para mi gusto, mucha competencia.

Lo que pasa con la librería M es que no tiene trato personal, y además no sabes con quien tratar, no te enseñan los libros buenos, esos que dice  que no vende, que yo que paso por allí y es que me dicen  que no tienen. sólo se los enseñarán a clientela exclusiva por lo visto…

No enganchan a los nuevos bibliófilos, lo mismo el jefe de la tienda que no conozco, sea el bibliófilo o entendido, pero ahora son como cualquier gran centro comercial sin alma de libros.  A mi entender, no se si tiene mala suerte, o qué, pero así me parece cuando voy por ahí.

No es que no hayan bibliófilos nuevos, es que según como se lo montan, no atraen a nadie, para quien no lo conozca, es una librería de muchos años, con libros actuales, hacen facsímiles, tienen un montón variados que editan ellos, y ahora sacan fondo antiguo que no hay vendido, hay tres dependientes… les preguntas si tienen algún libro algo más especial, y desde hace años me decían busca el catálogo en Internet, buen trato personal.

Estaban un día hablando, con un cliente de hace tiempo, por lo visto enseñándole algún libro que tenía un defecto que lo enviaban a un encuadernador en Urueña, cuando termino y tal como estoy interesado le pregunté sobre si podía informarme de quien era el encuadernador, pues secreto de estado, eso lo sabía otro hermano o dependiente.

Otro día compré un libro de poesía con autógrafo, de escritores desconocidos, haía uno marcado a 1000 pts, lo llevo con otros a caja, resulta que no lo tenían marcado. Y era una primera edición ( que ojo tengo) de un poeta gallego, lo buscan por Iberlibro, precio 70 euros pues me dicen me parece mucho por el libro ( a mi también), pero un librero lo valora, y te dice, por tanto, y lo compras o no, no te dice espera a que venga unos días el jefe, a ver como lo deja… pues hombre no es un Beato de Liébana, ni el gran libro de poesía del autor… vamos, total que vendieron un libro menos, estará por allí si a alguno le interesa.

Con eso no engancha a la gente, te vas a ‘la leona’ que la están reformando, que te hacen sentir como en casa, o algún librero de viejo de toda la vida en el poniente, para charlar un rato, o al lado del teatro  Calderón que se vende libros de cualquier tema, antigüedades y demás, por lo menos con trato personal…

Bibliófilos aquí hay a patadas, otra cosa es que entren a comprar libros antiguos, como si fuesen al centro comercial, sin hablar con nadie, a precio justo, si puedes comprar rápido mejor.

Que conste que ni gano ni pierdo nada en esto, sólo que él no vende libros será así, pero ¿que no hay bibliófilos aquí?, un poco más y no cabemos, y a otros ni nos dejan serlo.

 

Article: “Falta de bibliófilos en Valladolid?”, en el vlok: http://mislibrosconhistoria.blogspot.com.es/2011/09/falta-de-bibliofilos-en-valladolid.html

Read Full Post »

“ Crec que si no us he parlat de mil biblioteques poc se’n deu faltar. Però cal afegir.n’hi una, ja que us he anunciat que parlaria de mil i una biblioteques. La que hi manca és una de molt curiosa,els llibres de la qual, qualificats de “tontos” per un savi bibliòfil molt amic de tots vosaltres i apreciats com , “sublims” per un altre amador dels llibres tan savi i tan amic nostre com l’anterior. Jo no em deturaré a esbrinar qui dels dos té raó, i deixaré que cadascú de vosaltres ho decideixi. Recollida pacienment durant vint-i-cinc anys per un bibliòfil barceloní, la col·lecció de què us parlo conté títols tan suggestius com els següents:

Arte de hacerse querer de su marido”, “ De la elegancia mientras se duerme”, “ Eloge du sein des femmes”, “Arte de fumar sin molestar a las damas”, un llibre que no sé amb quin adjectiu qualificar titulat “ Historia de España primitiva”, en el qual l’autor pretén que el pare Adam parlava en català i que tota la història antiga passa a Catalunya: assegura que Atenes és Reus, que Tarragona és Jerusalem, que Barcelona és Roma, que “hebreu” ve d’ ”Ebre”, a les riberes del qual, segons l’autor, estaven establerts els hebreus. Hi ha, encara, a la col·lecció que comento un llibre que es titula “ Manual del perfecto ladrón”, seguit d’un “ Arte de evitar el robo”, un altre titulat “ Curso de gramàtica parda”, un poema en italià d’uns cinc mil verssos endecasil·labs titulat “ Il Limbo”, un “ Art de nager” de l’any 1782, una “ Historia de los perros célebres”. Altres llibres porten per títol: “ Eloge du mensonge”, “ Art de monter la bicyclette”; “ Eloge de l’Ivresse”, “ Les fous célèbres”, “ El conyugalismo”, “ Estética del Amor”, “ Noticias de la otra vida”, “ Contra las comedias”, “ Lettres d’un chien errant”, “ Fisiología del sastre”, “ Los mil y un cuartos de hora”, “ Lunigrafía o lengua, leyes, usos etc. de los habitantes de la Luna”, i així fins a més de 1.200 títols, des del segle XV fins els nostres dies.

Com que seria massa llarg de parlar-vos ara in extremo d’aquesta curiosíssima biblioteca i fa massa estona que abuso de la vostra atenció, acabo prometent-vos guardar el tema per a d’aquí a cent anys, que, si seguim al pas que anem, serà quan em tornarà a tocar el torn d’haver de fer ús de la paraula davant de vosaltres”.

Extret de “ Viatge d’un bibliòfil a través de mil i una col·leccions de llibres”, conferència pronunciada a l’Associació de Bibliòfils de Barcelona el dia 3 de març de 1948. Editada com a felicitació per els socis de l’ABB, l’any 1951, impresa per Joan Batlle Tejedor.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

Sin embargo, en este paraíso de libros y felicidad lectora que es la cuesta Moyano, hay cuatro gatos. Menos de treinta personas se mueven por las casetas y los tenderetes. Y eso, en día casi festivo como hoy; en que, con crisis como sin ella, bares y terrazas están llenos. Como de costumbre, la charla con algunos amigos libreros ha sido un rosario de lágrimas y pesares. No se vende un carajo, es frase que lo resume todo. Cada vez viene menos gente, y esto se muere. Y fíjate, añaden, que no hay lugar donde se concentre una oferta cultural tan extraordinaria y barata como esta. Escuchándolos, recuerdo con amargura una discusión que mantuve hace días en Twitter con algún cantamañanas que argumentaba, en defensa de la piratería salvaje y del todo gratis para todos – confundiendo cultura de fácil acceso con cultura impunemente saqueada -, que los libros son caros y eso justifica trincarlos de Internet por la patilla. Lugares como la cuesta Moyano, las librerías de viejo o las ferias que los libreros de lance organizan con gran esfuerzo en diversos lugares de España, desmienten esa simpleza. Y si es cierto que la novedad editorial alcanza en ocasiones precios indecentes, a quien desea tener un buen libro en las manos le basta darse una vuelta por lugares como este con diez euros en el bolsillo. O con menos. El precio de una caña y una tapa. Raro sería que no se fuese con tres o cuatro libros. O más. Quien no compra un libro es porque no quiere, o porque no lee. No porque todos los libros sean caros. Así que déjenme de milongas y cuentos chinos”.

Article: “ Sobre libros, cañas y tapas”, de Arturo Pérez-Reverte en el seu vlok.

Http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/660/sobre-libros-canas-y-tapas/

Read Full Post »

(He estat 5 mesos fora, però ja he tornat.)

Catalunya ha estat bressol de rellevants xilògrafs. La dinastia dels Abadal, de Moià, dedicats preferentment a la estamperia de caràcter religiós, va ser de les més famoses, traspassant el seu renom l’àmbit de les nostres fronteres.

L’art xilogràfic va ser utilitzat també per a la il·lustració de llibres, contes, romanços, auques i documents, per mitjà d’imatges i orles.

Els gremis artesans, motiu de les xilografies d’oficis, eren institucions lligades a les confraries que es van fundar a Catalunya durant l’Edat Mitjana a l’inici del desenvolupament mercantil i industrial.

Xilografia de Pere Abadal (1630-1684)

A mitjan segle XVII, ja es fan amb burí gravats amb gran varietat de motius nadalencs, iniciant-se a Barcelona aquest costum popular i mundial de les felicitacions de Nadal.

Gran part d’aquest tresor de l’art xilogràfic es va perdre perquè els propis artífexs, a l’hivern, alimentaven les seves estufes amb fustes gravades, un cop utilitzades.

L’encant d’aquest tipus d’art popular és la seva pròpia simplicitat i fins a la seva ingenuïtat.

L’extensa col·lecció de boixos de “Gràfiques El Tinell”, els permet confecciona gran varietat de models únics d’acurada qualitat per targetons nadalencs, ex-libris, pergamins, targetes de boda i de naixement, programes, etc.

L’entusiasme, dedicació i perseverança del seu propietari don Pedro Nuez, ha evitat que aquest tradicional art es perdi, en bé de la cultura catalana i universal”.

Xilografies Catalanes d’oficis del segle XVIII”, article a Cuadernos de Bibliofilia, númeo 4, abril 1980, p.63-64.

 

“ Unos cazan conejos o venados, y otros cazamos libros. Transcurre una de esas mañanas frías y soleadas de Madrid, cuando las casetas de la cuesta de Moyano se alinean en una luz cegadora con sus mostradores y tenderetes llenos de libros de lance. Entre esos naufragios de librerías, pecios de bibliotecas, restos flotantes de vidas y mundos desaparecidos, me muevo atento y sigiloso como un francotirador adiestrado por viejos hábitos. Dispuesto, como estipulan las reglas, a actuar sin piedad frente a otros eventuales cazadores, madrugándoles la pieza codiciada. Llevo así hora y media, mirando, tocando, husmeando como un depredador pertinaz, del mismo modo que mi ‘teckel’ Sherlock lo haría, si su amo le permitiera hacerlo, tras el rastro de un codiciado jabalí. Con el pálpito en el corazón y el hormigueo en los dedos sucios de buscar y rebuscar que siente todo psicópata de los libros en lugares como este. Ávido por cazar hasta sin hambre. De colmar el zurrón aunque vaya bien repleto.”

 

Article: “ Sobre libros, cañas y tapas”, de Arturo Pérez-Reverte en el seu vlok.

Http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/660/sobre-libros-canas-y-tapas/

Cuesta de Moyano, anys 20.

Read Full Post »

 “Caganòfil”, butlletí de l’Associació d’Amics del Caganer, n.17, Barcelona, 2000.

 

“Al magnífic i pintoresc Barri Gòtic de Barcelona – testimoni de dos mil·lenaris d’història -, a l’altura de l’àbsida de la catedral, està situada  “Gràfiques El Tinell1 ( carrer Freneria, nº 1), que és [era] l’únic taller existent actualment a tota Espanya, dedicat a l’estampació de xilografies.

A les xilografies que representen els antics oficis barcelonins, pertanyents al segle XVIII, es pot admirar el senzill enginy usant el burí que es va produir al passat, ressaltant la seva coloració violenta que ens recorden les cèlebres i delicioses imatges d’Estrasburg.

Per a la seva obtenció, utilitzaran les planes de fusta antigues (originals) de boix, de la seva pròpia Col·lecció, i després, il·luminades a mà, una a una, seguint la laboriositat i tècniques de l’època.

Xilografia feta a Gràfiques El Tinell

 

La finalitat de les xilografies consistents en divulgar i donar a conèixer els oficis molt corrents en aquella època i, entre ells, podem admirar un apagallums deliciós, un llenyataire, un teixidor, el que buida i emmotlla els esclops, el ceramista o un boter, a més a més de vaixells i altres motius de creació artística i simbòlica d’aquells temps, que formen l’extens i variat assortiment d’aquest taller xilogràfic.

De tots els procediments de gravar, sobresurt, per la seva bellesa, destresa i artesania, el que es realitza en fusta, i de l’ús d’aquesta, procedeix el nom de XILOGRAFÍA (del grec Xilón, fusta, i graphe, esculpir, gravar).

El gravat a la fusta és anterior a la invenció de la impremta. Van ser els monjos en els seus monestirs els que van perfeccionar l’art de gravar en fusta o xilografia; art del que es recorden dues grans escoles, l’Epinal i l’Estrasburg.

Xilografies Catalanes d’oficis del segle XVIII”, article a Cuadernos de Bibliofilia, númeo 4, abril 1980, p.63.

1.-En el vlok “exploradors urbans”  hi ha un article sobre el desaparegut establiment “Gràfiques El Tinell”.

Epinal

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

“Y permita el lector que relatemos la aventura de un imaginario bibliófilo. «Era un hombre modesto; su pasión por los libros era grande, voraz; pero sus medios de fortuna eran menguados. Estaban vedadas para él las grandes ediciones; no podía saborear las ediciones primeras y preciosas do los clásicos. Tampoco las ediciones modernas costosas, en varios volúmenes, podían tener acceso a su biblioteca. Su biblioteca la componían cuatro o seis grandes estantes. Toda clase de volúmenes se iban alineando en los andenes. Muchas obras en cuatro, seis ó más volúmenes estaban incompletas.

»El buen bibliófilo era infatigable. Lo rebuscaba todo. Ningún siglo estaba libre de su ‘pesquisición’, ponía su mirada en todas las literaturas. En los puestos de libros viejos, al aire libre y en las tiendecillas angostas, el incansable bibliófilo recogía libros grandes y libros chiquitos de todo cariz y toda laya. Los bolsillos del gabán y de la americana del caballero se ostentaban siempre grávidos, abultados. ¡Con qué emoción ponía sus manos el bibliófilo sobre un volumen codiciado! Lo miraba y volvía a mirar; se lo llevaba a casa puesto con cuidado en el bolsillo; lo examinaba luego atentamente; lo leía, en fin, despacio: lentamente, gozando de tocia la sustancia del volumen.

»Y con todos sus libros había hecho lo mismo. La lectura de esos volúmenes era para el bibliófilo algo más que una simple lectura; había sentido el libro; había vivido con él; había gozado de ese volumen roto, incompleto, y de todo el ambiente espiritual en que el libro se había formado. El esfuerzo, los sacrificios, la perseverancia, los fervores que le habían costado estos libros, habían hecho que la vida del bibliófilo estuviera ligada —íntima y cordialmente— a todos estos libros, aun deteriorados y faltos.

»Un día, por azar de las cosas, el buen bibliófilo heredó una reducida, pero magnífica biblioteca. Figuraban en ella las bellas ediciones que nunca el caballero había podido conseguir. Ya tenía allí el bibliófilo, al alcance de su mano, los libros, las ediciones críticas, definitivas, en que se forma el sólido saber. No tenía más, para ser erudito moderno y seguro, que leer estos libros preciosos. No era preciso, por lo tanto, que el caballero tornara a sus puestecillos en busca de las ediciones descabaladas y caducas en requerimiento de un segundo o un tercer tomo de una obra que no podía antes conseguir completa. .

»Y sin embargo, el buen bibliófilo, en vez de alegría, sentía una vaga tristeza. Aquellos libros espléndidos no eran los que le habían acompañado durante toda su vida. Los otros, los vagabundos, los callejeros, representaban para él la libertad, la independencia de espíritu, la sensibilidad espontánea y viva. Un poco del tráfago de la calle y de la independencia del escritor bohemio estaban infiltrados en sus páginas. Lo otro —las ediciones magníficas— era lo definitivo, lo inconmovible, lo solemne, lo dogmático; esto —el volumen incompleto y roto, pero leído y sentido— era la espontaneidad y la libertad. La imaginación no estaba sujeta, leyéndolos, a las trabas de la crítica, y podía saltar, volar y fantasear. La imaginación, libre de la imaginación, libre de trabas, espoleaba a la sensibilidad.

»Y lentamente, sin poderlo remediar, el buen bibliófilo volvía las espaldas a sus espléndidos libros y se encaminaba a los puestecillos de las ferias en busca del volumen aventurero.» La labor realizada por el desaparecido «Instituto Catalán de las Artes del Libro» nos ha legado una preciosa cantidad de obras inmortales. Hoy el «Instituto Nacional del Libro Español», cuyo director, Guillermo Díaz-Plaja, se esfuerza no sólo en divulgar tanto en nuestro país como en Hispanoamérica el libro español, sino en procurar su más elevada presentación, llegará indudablemente al enriquecimiento de nuestras ediciones a base de su magnífica presentación.

Article: “ Dos obsequios”, de Luis Valeri a La Vanguardia , 26 de juliol de 1968.

 

Read Full Post »

“ Els llibres – va dir a poc a poc el professor – parlen de persones que van existir en un temps passat i també d’éssers que tan sols són reals en la imaginació dels seus creadors. Els llibres són les formes d’art més vives de la història de la humanitat. Han estat escrits per persones que van consagrar-hi la seva existència per fer que la nostra fos una mica millor. Els llibres són la veritat, i els somnis, i la realitat, i la fantasia, i el coneixement, i l’entreteniment, i la pau, i la vida. Sí, la vida, perquè els llibres són vius, tenen ànima, cor, sentiments”.

Del llibre La biblioteca dels llibres buits de Jordi Sierra i Fabra, Ed.Cruïlla, Barcelona, 2002. Col. El vaixell de vapor, 127.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Ciertamente que, como dice Ortega y Gasset, al tratar de «El libro como conflicto», hay ya demasiados libros. Aun reduciendo sobremanera el número de temas a que cada hombre dedica su atención, la cantidad de libros que necesita ingerir es tan enorme que rebasa los límites de su tiempo y de su capacidad de asimilación. La mera orientación en la bibliografía de un asunto representa hoy para cada autor un esfuerzo considerable que gasta en pura pérdida. Pero una vez hecho este esfuerzo se encuentra con que no puede leer todo lo que debería leer. Esto le lleva a leer de prisa, a leer mal, y, además, le deja con una impresión de impotencia y fracaso, a la postre de escepticismo hacia su propia obra».

No pretendemos en estas líneas tratar del afán de leer por leer, sino de leer lo que excita nuestra intelectual curiosidad, sea ésta literaria, religiosa, científica o artística. El libro de que me ha hecho obsequio el señor vizconde de Güell es de los que atraen tanto  por su contenido como por su riquísima presentación. En el original que en dicho precioso libro figura debido a la pluma eterna de Azorín se hace un merecido elogio de «La Feria de los Libros». Aludiendo a la de Madrid, dice: «En la Feria se encuentran siempre libros curiosos. Hemos dicho que existen en el campo del saber diversas culturas La cultura de los grandes clásicos leídos en ediciones críticas, impecables, no es la misma que la que suponen las lecturas universales y el azar de libros múltiples y de varias literaturas. Un poco de todos los pensamientos que han tenido los hombres en todas las épocas y en todos los lugares, es cosa diversa de la erudición segura, sólida pero limitada, que dan las obras de las ediciones definitivas. Tal vez por esta erudición limpia y precisa se forma el saber—el saber profundo respecto a una determinada materia— y tal vez la lectura al azar de toda clase de libros, antiguos y modernos, españoles y extranjeros, forma y aguza una sensibilidad.

Article: “ Dos obsequios”, de Luis Valeri a La Vanguardia de 26 de juliol de 1968.

 

Read Full Post »

 

Biblioblablapp: xarxa social de literatura infantil amb taller co-creatiu de contes, a La Serena (Chile).

Video: https://www.youtube.com/watch?v=8k8YJne-S2o

 

Biblioclic: servei ofert a la biblioteca de la Universidad de Cundinamarca ( Colombia).

 

Bibliocultural: la Secretaría de Educación, Cultura y Deporte de Castilla La Nueva ( Colombia)  organitzen unes classes virtuals anomenades Red Biblio Cultural y Deportiva en Casa.

 

Biblio-Escena: programa d’arts escèniques a les Bibliotecas Públicas de la Comunidad de Castilla y León, amb participació de companyies teatrals vinculades a ARTESA ( Asoc. Empresas Artes Escénicas de Castilla y León)

 

Bibliofisme: paraula usada en un article de la revista Destino, n. 804 del 3 de gener de 1953. Titulat “Cinco minutos con el Marqués de Mura”, on l’autor, Arturo Llopis,  entrevista al Marqués i en diverses ocasions titlla de ‘Bibliofisme’ les accions dutes a terme per l’ABB de la època, doncs li semblaven classistes i egoistes, referint-se a que només feien edicions per a uns quants escollits.

 

Bibliohall: una de les activitats realitzades al CEIP Escola Nova a Porreres ( Mallorca ), un servei de biblioteca a l’hora del pati, obert dos dies a la setmana des de les 1100 fins les 1130.

 

Biblio-hemerogràfic: llibres i/o biblioteca dedicada a la hemerografia: estudi i/o anàlisi del material periodístic. És una de les branques de les ciències de la comunicació que recapta informació sobre les característiques més destacades de les diferents publicacions.Es fan fitxes descriptives de les publicaciones.

Vist a internet a la pàgina Significadode-org on duen a terme un projecte educatiu i de investigació de diferents idiomes, entre ells el gitano, l’asturià, el quechua, el gallec, etc.

Paraula més utilitzada a països americans, com a la Biblioteca Nacional Mariano Moreno ( Buenos Aires).

 

 

Bibliomedicina: una de les seccions de la pàgina de la Escuela de Fonoaudiología de Córdoba (Argentina).

 

Biblio-Notícies: secció de la revista Compactus: revista d’arxius i biblioteques, editada per la Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques de la Generalitat Valenciana. El nom en alguns llocs el posen com Biblionotícies.

 

Biblioparquea : activitats relacionades amb la lectura que fan a la biblioteca del Parque Avellaneda (Buenos Aires)

 

Biblio-Plasoc: la Plataforma Social en VIH-SIDA y DD.HH ( Chile), posa a disposició d’Agrupacions Socials i Organitzacions , material educatiu per al treball comunitari en prevenció del VIH-SIDA i els Drets Humans.

 

Biblio-teca (3):  La biblio-teca de Jamonarium, on trobaràs tota la informació sobre el pernil espanyol i productes gurmet.

 

Biblioteca-Museo: l’antiga Biblioteca del Convento de la Recoleta Dominica ( Chile ), ara Biblioteca Patrimonial Recoleta Dominica, afegeix a les seves funcions la de Museu, adoptant el concepte de Biblioteca-Museo.

 

BibliotequesVO: biblioteques municipals del Vallès Oriental. Són 29 biblioteques i 1 bibliobús que volem establir un espai comú on presentar les seves iniciatives i activitats.

 

Bibliotot: a Twitter, l’@bibliotecariaS1, es defineix com a bibliòfila, bibliòfaga, bibliotot. Crec que aquesta paraula pot formar part del bibliodiccionari, la definició podria ser: Persona molt apassionada pels als llibres i per tot el que els envolta, història, escriptors, lectors, llibreries, biblioteques, bibliofília, bibliologia, editorials, enquadernació, tipografia, etc.

 

Biblioturisme (3): vlok de la Teresa Gomis on parla de biblioteques del món i paisatges, L’autora proposa dues definicions per Biblioturisme : 1. Art de combinar el viatge amb les biblioteques. 2. Visita ala paisatges literaris.

Paisatge a Kenia, del vlok de la Teresa.

 

BiblioTutores: per tal de secundar al sistema educatiu i reforçar l’aprenentatge dels alumnes d’educació bàsica, els bibliotecaris de Coahuila ( México) posaran en marxa el projecte “BiblioTutores”, fent videos com aquest:. https://www.youtube.com/watch?v=693y6_qRyJo

 

Biblioveja: l’ONG Oveja Verde desenvolupa la Biblioveja, espai que permet la circulació, reutilització de llibres i busca també incentivar la lectura, Són al municipi Victoria (Chile).

 

BiblioWars: la Biblioteca Municipal Fórum Metropolitano ( A Coruña) va celebrar (2015) “a la seva manera” l’estrena de la pel·lícula Star Wars VII: El despertar de la Força, fent una mostra bibliogràfica anomenada “BiblioWars: El despertar de la siesta”, recollint llibres, còmics i pel·lícules relacionades amb aquesta saga i amb el gènere de ficció.

 

 

Read Full Post »

“No hem esgotat la matèria en cap sentit. El món dels llibres és interminable. Dins del nostre mercat podríem referir-nos a un tipus de comprador absurd ,pero que s’hagués pogut aprofitar: el comprador que ho comprava tot, per tal de que hi hagués una justificació de tirada amb un nombre. Podríem parlar del divorci absolut que hi ha al nostre país entre l’il·lustrador i la resta dels elements que constitueixen un llibre. els comentaris sobre aquest desgraciat i bell tipus que es diu Bodoni podrien ser llargs i sucosos: s’ha emprat ho mateix – i sovint el mateix – per fer un imprès comercial que per editar la Divina Comèdia o un poeta abstracte … Parlant de la tasca del director d’una edició ens podríem referir al cas d’un llibre tan ben estudiat, que en acabar es van trobar amb un full blanc per les dues cares al final d’un capítol. Podríem fer també l’elogi d’aquella meravella que va il·lustrar Xavier NoguésEl sombrero de tres picos – o de La vida es sueño que va decorar E.C. Ricart. Però ni la nostra intenció ni les nostres possibilitats són exhaustives. L’interessant és plantejar el problema i establir unes directrius bàsiques. El desitjable seria que aquestes línies no quedessin en monòleg. La bibliofília representa un volum econòmic que en un moment donat va repercutir en la marxa de moltes indústries. Però sobretot té un abast espiritual. Revela una maduresa, un nivell cultural i artístic que tenen en la bibliofília la seva millor manera d’expressar-se”.

 Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación , Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp.176.

 

 

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ En Buenos Aires he conocido otra especie de bibliófilo, considero la mejor de todas y desearía ver multiplicada. Es la del bibliófilo altruista. Es la del hombre que compra libros y… los regala. Algunas veces los lee, los hace encuadernar y los conserva en su biblioteca. Pero en este caso compra otros ejemplares de la obra que tanto le ha complacido para comunicar a otras personas su deleite. Esta manía suya de obsequiar a sus amistades con libros – y no con flores, ni corbatas, ni perfumes, ni ‘bibelots’ – le ha valido de vez en cuando algún disgusto.

Y hasta algún desaire. Una recién casada le devolvió el libro que para las esposas escribió el delicado Fray Luis. ‘Yo no necesito los consejos de ningún fraile para ser una casada perfecta. Ya que regala usted libros, mándeme usted – le decía en una tarjeta – alguno de cocina. Me será más útil’ .

Cuando llegan las Pascuas este hombre adquiere ‘ por doscientos o trescientos pesos de literatura española y argentina para sus presentes de Navidad’. Rara es la semana en la que su librero de la calle Florida1 no le ve entrar en el establecimiento y, al descubrir por la mirada del cliente el libro que más atrae, le pregunta:

-¿Cuántos?

-Póngame seis – le indica el bibliófilo.

Y en ocasiones;:

-Mándeme a casa veinte.

¡Veinte de una vez! ¿ No es cierto, queridos colegas, que con muchos bibliófilos de esta singular y benéfica especie no existirían esas ‘crisis’ del libro de que libreros y editores se lamentan siempre ?.

El bibliófilo que compra libros y los regala es el mirlo blanco de los bibliófilos. Es, además, el más eficaz  y discreto de los mecenas, pues el mejor modo de ayudar a los escritores y de fomentar y difundir la cultura es ese: comprar libros, obsequiar con libros, propagar el amor al libro; no entender este amor  avariciosamente, sino en esa forma generosa que descubre en quien la usa un espíritu elevado y un concepto superior de la fraternidad humana. El bibliófilo avaro – como todos los avaros – , que no aspire a un lugar en el Paraíso. A Dante se le ha olvidado decir que su tormento consiste en condenarle a leer eternamente los libros que atesoró…”.

Article: “ El bibliófilo ‘mirlo blanco’ “, d’Alberto Insúa, a La Vanguardia del 16 de febrer de 1951, p. 5.

1.- En el carrer  Florida hi ha unes 10 llibrries, però a l’Avinguda Corrientes n’hi ha 23.

Llibreria El Ateneo Grand Esplendid a Buenos Aires

 

Read Full Post »

Older Posts »