“ Aquest Mercat ( el de llibres vells del Paral·lel) tenia caire popular. S’hi venien publicacions modernes de tota mena i de poc preu, i hi anaven a parar tots els saldos de les editorials. Les obres de Blasco Ibáñez, d’ Emili Zola i els volums de la col·lecció popular, a una pesseta, de can Sempere de València s’hi feien dir sí senyor.
El moment, aleshores, era exaltat, i s’hi havia de conèixer. Per tant, s’hi venia molta literatura d’aquella que té com a objecte únic encarrilar els homes vers un món, nou de trinca, on regni fraternalment la veritat i la justícia. Si no era així, no hi havia res a fer. Perquè del vell estava demostrat i redemostrat que només servia, si de cas servia per a alguna cosa, per a complicar fins a l’absurd la vida dels homes. Aquesta mena de literatura s’hi venia com pa beneit. També s’hi venia molta sicalipsi.
Venien després els Siete Niños de Écija, el Nick Carter, Simbad el Marino o el Pirata – tant li fa – , Dick Navarro, el terror de las praderas, i alguna altra cosa més, totes elles exacerbadores de les imaginacions a mig raspallar. Els deliris socials i els exaltaments aventurers són com tap i carbassa; sempre van de bracet.
S’hi venien molt les novelles grosses de can Sopena. De les quals hi havia parades plenes a vessar.
Hi abundaven les anacròniques novel·les anomenades per entregues, avui desconegudes de la gent i oblidades injustament pels aficionats a la lectura. És una llàstima, perquè resultaven molt divertides. Si ara tornessin a circular, hi hauria qui s’en lleparia els bigotis. Enquadernades, i de dos, tres i fins quatre volums, car eren allargades o escurçades a gust del consumidor, o sigui del públic. Si aquest picava, hom les estirava, com si fossin de goma, fins a l’infinit. Si no, l’editor les matava de seguida. Eren escrites a raig fet per don Luis de Val i un no menys don Rafael del Castillo, entre altres; veritables genis, aquells, en la manipulació d’aquest gènere literari truculent.
Al seu temps acompliren una tasca social: la de fer plorar a cor complet les porteres, les noies per merèixer i, sobretot, les donzelles que ja havien perdut les esperances de maridar-se; tres estaments considerables de la societat. Les llàgrimes solen treure els mals humors dels dintres de les persones i les amanseixen una mica. A les darreres, especialment, els estovava la cotna, que ja se’ls havia tornat dura com la de la cansalada viada, dels sentiments, i els feia sortir al defora, ben amarat de llàgrimes, i per tant aigualit, el verí que sempre porten al cos. Aquesta literatura, aleshores, ja començava d’anar de baix.
Si venia, també, molta morralla, que vol dir literatura del pilot.
Hi havia abundància d’especialistes acreditats en la venda de gènere apte per a tots els gustos i anivellat amb totes les butxaques. Segons què volien, els compradors ja sabien on havien d’anar a raure, i àdhuc del mal que havien de morir.”
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 62.
℘ ℘ ℘ ℘ ℘ ℘ ℘
“ ‘ En lo que a mi respecta, insensiblemente, he aprendido a no desdeñar el aspecto físico de los libros. Admiro y acaricio con regusto uno de esos volúmenes de gran precio, que se colocan en hermosos muebles y los igualan. Pero no los amo concupiscentemente, porque hacerlo así sería motivo de sufrimiento 1 ’.
La concupiscencia en el amor por el libro tiene dos alternativas: bibliofilia y bibliomanía, ambas amalgamantes de amor y sensualidad en el culto libresco. La primera, aunque movida por delectación que puede rayar en el morbo, es auténtica pasión de conocedor de libros y ediciones. La segunda, en ciertos casos, no pasa de obsesión de coleccionista de volúmenes cuyo objetivo apunta más a continentes que a contenidos. Se trata, simplemente, de bibliólatas”.
CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 121.
( 1.- Paraules de P. Valery a Livres ).