Biblioaprenent

“ Víctor Oliva diu que, el llibre, té una doble història: l’epopeia genèrica, que acaba quan surt, a les mans del comprador, de cada llibreter, i l’ odissea errant, que els seus posseïdors successius li fan viure. A cada etapa rep una nova marca: el paperaire li imposa una mena de baptisme que s’anomena filigrana, l’estampador imprimeix la seva marca, l’autor vol la seva contrasenya sobre cada un dels fulls de sa inspiració, l’editor es reserva un lloc a la portada o a la coberta per a l’emblema que ha adoptat, el llibreter que col·loca a l’exemplar una màcula amb un timbre humit i li adhereix la seva marca, el relligador li aplica també un segell, i el comprador li enganxa el seu ex-libris.

De totes aquestes marques, tan sols hi ha la darrera que no tingui el seu maniàtic, el seu historiador, el seu erudit i molts col·leccionistes; emperò només els ex-libris s’han estudiat fins a dedicar-los-hi una ciència, només els ex-libris s’han convertit en un art.

L’ex-libris consisteix en una marca, que generalment és un emblema, en el qual hi figura el nom del posseïdor d’un llibre – el simple monograma no basta – enganxat al dors de la coberta o guarda del mateix, i serveix de contrasenya a tots els llibres d’una biblioteca, casa editorial, o bibliòfil. En la seva essència i en el seu concepte originari, es la indicació de pertinença que el propietari d’un llibre posa al revés de la coberta – com hem dit – o guarda del mateix.

Després, va modificar-se, o millor dit, hi va entrar-hi l’art en la seva composició, i aleshores, junt amb el nom del posseïdor, varen afegir-s’hi representacions més o menys artístiques, la qual cosa vingué a constituir el que s’entén pròpiament per ex-libris: una representació gràfica, distinta, al·legòrica, a vegades simbòlica, en la qual es troben combinats el mot ex-libris i el nom del posseïdor del llibre.

El primer dels artistes d’ex-libris és el dibuixant Josep Triadó, qui a la vegada és un dels iniciadors d’aquest moviment, i potser l’únic en el seu gènere d’ex-libris. Aquest gènere va obtenir, gràcies al seu entusiasme, molta difusió. Era un mestre de la il·lustració; el seu nom restarà a la història d’aquest art tan delicat com compromès.

El segon, com especialitzat en la producció d’ex-libris, és Alexandre de Riquer. Altres artistes ham tingut preferències per aquest gènere: R. Casals i Vernis, E. Moyà, Víctor Oliva, Joaquim Renart Garcia, Ramon Borrell i Plà, etc. Una observació: ens referim solament a Catalunya.

Entre els primers a editar llibres sobre ex-libris cal esmentar Joaquim Renart i Garcia, el qual, en l’any 1907, publicà “Els ex-libris Renart” a Vilanova i La Geltrú, amb comentaris de Víctor Oliva.

Segons nota facilitada pel competent redactor i cronista de premsa, Joan Torrent, les ressenyes del qual son tan apreciades pels lectors de Curiositats de Catalunya, han existit els següents periòdics:

Revista Ibérica de Ex-libris

Notable publicació apareguda els anys 1903 a 1906. N’era director artístic en Josep Triadó i estava impresa en paper de fil amb tota pulcritud, essent segurament un dels periòdics que han sortit editats amb major perfecció i netedat. Els seus redactors, tots els bibliòfils tan intel·ligents com desinteressats, tenien con a única finalitat la de fer sentir l’amor al llibre per mitjà de la propaganda en favor de les marques de biblioteca.

Els números d’aquesta revista contenien notables articles en català, castellà i portuguès, alguns d’ells força interessants, i els seus editors feren gala de llur desprendiment amb els nombrosos gravats que reprodueixen els Ex-libris dels quals els articles donen notícia. Hi ha verdadera riquesa en aquestes il·lustracions en calcografies, zincografies i aiguaforts, demostració evident de l’entusiasme dels editors. S’estampava a la impremta de Fidel Giró, i cada volum constava d’unes 130 pàgines.

Pro Ex-libris

Publicació profusament il·lustrada amb reproduccions dels ex-libris de molts col·leccionistes i bibliòfils. El primer número va sortir el gener de 1921, i el segon el gener del 1922; aquest va ésser el darrer número aparegut. S’estampava a la impremta de Francesc Borràs, Escudillers Blancs, 10 i 12. Estava escrit en català, castellà i francès, i esplèndidament editat en paper de fil.

S’ha de considerar també com un important propulsor dels ex-libris, l’Associació Unió d’Exlibristes Ibèrics, fundada en 1918 a Barcelona.

Els ex-libris, com tot objecte d’art, ha despertat l’afició dels col·leccionadors, essent nombrosos avui dia.

Reproduïm en aquestes planes alguns ex-libris. L’ex-libris, gènere de dibuix tan íntimament unit amb la literatura, és l’últim exercici d’aptitud dels dibuixants enamorats de les arts del llibre. Quan el domini de la tècnica és habitual, quan l’artista ja pot abordar sense temença estilitzacions reveladores d’una fina espiritualitat, l’ex-libris ofrena un camp dilatadíssim a l’activitat de l’artista.

Sia aquesta ‘nótul·la’ nostre breu comentari a l’obra dels nostres dibuixants que molts bells ex-libris han traçat i publicat, i en aquestes planes faran coneixença els amadors i conreadors de l’ex-librisme.

Article: “Els “ex-libris” a Catalunya”, de Llorenç Brunet, en la revista Curiositats de Catalunya del dia 17 d’abril de l’any 1937. Nº 64.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Archivos, librerías y almacenes de libros viejos son otras geografías privilegiadas de mi imaginación y al tiempo paisajes de fondo de algunos retratos de amigos libreros o archiveros.

El más reciente tiene como protagonistas a un librero de fuste y larga trayectoria, al que hoy quiero rendir mi pequeño homenaje y mi agradecimiento por haberse prestado a posar para mi, Alfonso Riudavets. Una figura imprescindible en la memoria del libro viejo en Madrid desde finales de los años cuarenta hasta nuestros días. Un librero que nos hace imposible concebir la cuesta Moyano sin su presencia, a menudo tocado por una gorra color canela y una gastada bata azul.

De los libreros del pasado, todavía no he retratado a ninguno, aunque no me faltan modelos que algún día espero llevar al lienzo.

León Sánchez Cuesta, por ejemplo, en su librería de la calle Mayor número 4. Una librería legendaria que mi abuelo frecuentaba con asiduidad desde su apertura en 1924 y donde se proveía de cierta literatura francesa de vanguardia que hoy ocupa su lugar de honor en mi biblioteca: Gide, Cocteau, Apollinaire, Max Jaccob, Cendrars…

El retrato imaginario de León Sánchez Cuesta podrá ser también perfectamente un retrato de grupo en el interior de su librería y así se podrían intoducir otras figuras junto a él.

Tal vez fueran los Machado, Azorín o Baroja, o Juan Ramón, o los jóvenes poetas: Lorca, Alberti, Guillén, Salinas… todos ellos habituales de la librería de la calle Mayor, muy cerca de la Puerta del Sol”.

Pregó de la XLII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Carlos García-Alix, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2018; p.2-3.