Barrejats amb els botiguers de robes, al Call també hi havia estampers i llibreters, per bé que el carrer típic dels que feien i venien llibres havia estat la Llibreteria. Van fer com els botiguers de robes: quan no hi van canbre es van estendre pels carrers veïns i van seguir pels del Call, el de la Boqueria i el dels Banys. L’abundor de llibreries i d’impremtes d’aquests carrers evoca els temps en què semblava que els llibreters no es podien apartar gaire de la plaça de Sant Jaume.
A la casa senyalada amb el número 14, que ostenta en la seva façana un esgrafiat molt bonic i interessant, instal·là la seva impremta l’estamper Cormellas; fou la que va visitar l’immortal Cervantes durant la seva estada a la nostra capital i és la que retreu en la seva obra cabdal: la fa visitar pel gran Don Quixot i posa en boca de l’apòcrif personatge la gran admiració que va sentir per aquell establiment.
L’esgrafiat representava un llibre amb un bust coronat, que volia simbolitzar Virgili, i commemorava haver estampat en Cormellas un exemplar de l’obra Metamorfosae del gran escriptor llatí en ocasió del ceu centenari. Una altra part de l’esgrafiat presentava una llibreria que volia semblar d’un convent.
Jaume II eximí el jueu Feliu Bonsenyor de poder ésser penyorat en els seus llibres i en altres bens en cas de deixar de satisfer algun tribut, de manera que aleshores els llibres eren considerats com a bens. També eximí els jueus de l’obligació d’escoltar els sermons i de respondre les preguntes que els fossin fetes sobre els seus llibres.
En unes obres fetes a mitjan segle passat a casa d’en Soler i Freginals, lloc que avui se’ns fa difícil de localitzar, aparegueren en un nínxol aparedat tres llibres manuscrits que aleshores foren considerats del segle XV. Dos estaven escrits en judeo-català i l’altre en català. P. 657-658.
( L’esgrafiat fou restaurat el 1966, i efectivament recorda l’existència de la impremta Cormellas, “oficina tipogràfica” que hi va ser del 1591 al 1670.)
Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Abrir un libro, es una experiencia, sólo comparable, con la de ir descubriendo por primera vez, el cuerpo del amante, nos asombramos, vamos reconociendo y terminamos por acostumbrarnos a la calidez de ese primer contacto. Palpar la textura, el filo del canto… es como, acariciar de forma lasciva su piel… El acto de humedecer el dedo índice, entre los labios, al dar la vuelta a la pàgina. Es un gesto por demás, sugestivo, procaz, salaz, carnal… Aspirar el aromo del papel, la tinta, exquisito goce sensual, como embriagarse en la fragancia del cuerpo amado.
Abrir un libro, es arrancarle su virgindad, es desflorarle, poseeerle, despojarle de sus valiosos secretos, Y como la amante fiel, su entrega es generosa, voluptuosa, amorosa, no pide nada a cambio, su recompensa será provocarnos el más delicioso de los éxtasis. ¡Un orgasmo intelectual ! De la misma forma un libro nos permite una exacta comunión entre escritor y lector. La cópula perfecta y lúbrica empatía, ¿ Como ocurre con la amante !
Abrir un libro, por primera vez. Supone una experiencia única, e incluso cuando pasado un tiempo, lo retomamos, releemos, recordamos, re-escribimos nuestra propia historia… la experiencia nos parece familiar, pero siempre diferente… así lo retomáramos mil veces, y a pesar de la familiaridad del trato, siempre nos obsequiarà con un orgasmo distinto y conforme pasa el tiempo, sin pedir nada, espera discreto, siempre fiel, siempre dispuesto… de ser un goce puramente sexual… se va convirtiendo en amor de verdad.” Article: Bibliofilia de Sadness a Http://foros.monografias.com/showthread.php/51584-Bibliofilia.
Los Goigs a Catalunya. Breus consideracions sobre son origen y sa influencia en la poesia mística popular, per Joan Bta. Batlle, llibreter; Altés, Impressor de Barcelona, MCMXXIV. Vol. de 128 págines amb 100 il·lustracions.
“En Batlle, llibreter dels antics, i dels que estimen els llibres (vendre llibres és una cosa molt diferent d’estimar-los) i per tant, bibliòfil fervorós, ens ha donat amb aquest volumet una de les obres més interessants i curioses sortides en la bibliografia catalana de molts anys en aquest part. Els col·leccionistes de les fulles de pietat popular anomenades “Goigs” són bastant nombrosos; és una afició que ha tingut seguidors il·lustres com En Marian Aguiló, Mossèn Jeroni Sebastià, Mossén Pau Parassols, don Joan Cardona, En Babra, Verdaguer, Mossèn Jaume Collell,el Marqués de Dou, el Marqués d’Alós, i altres, sobresortint per la importància numèrica y qualitat de son aplec la del Dr.Salvador Roca i Ballvé, que posseeix 20.000 exemplars, i la de D. Agustí Ribas i Mustarós, de Mataró que pot ensenyar-ne 19.000.
El valor religiós, filològic, folk-lorístic i històric dels Goigs, tradició genuïna de la nostra terra, l’explica d’una manera breu i clara l’autor d’aquest bell llibre, el clou del qual és la reproducció fotogràfica de cent fulles de goigs, la major part dels quals provenen del segle XVII. Comença la sèrie amb un exemplar del XVI, les “Cobles de la Verge de Montlleó”, existent al Museu del Parc, i acaba amb una demostració de com també fou aplicada a la política aquesta forma de poesia popular : segons es veu pels “Goigs a Carlos tercer (que Déu guarde) Rey de las Espanyas, etc.” (Es refereix a l’arxiduc Carles, el partit del qual seguiren els catalans en la guerra de Successió contra Felip d’Anjou, Felip V). Les col·leccions del Sr. Roca, i d’En Salvador Babra, així com la particular de l’autor, han sigut les fonts d’on s’ha format aquesta interessantíssima reunió de facsímils, la quasi totalitat dels quals apareixen publicats en nostra llengua, i exornats sempre amb les típiques vinyetes, boixos, orles, etc.
Amb el llibre d’En Batlle, tothom és col·leccionista, es pot ben dir ; i cert que ningú es trobarà que no vulgui ajudar a aplegar, seguint tan notables exemples, i escoltant l’exhortació que en el text així com en el seu catàleg-revista “L’Arxiu” fa l’autor, totes les “fulles soltes o papers volants” que tenen ja o tindran un dia interès històric, oi més de les que ofereixen, com els goigs, tan estimable servitud religiosa. “Voldríem, des d’aquest petit graó de la Bibliofília, en que escrivim — diu En Batlle — que la nostra veu fos sentida i compresa per tots els amants de la producció espiritual de la nostra terra ; que no deixessin perdre tot el bé-de-Déu que ha sortit de les nostres premses, ja en gravats al boix, al coure i a l’acer, ja en la manifestació de tota mena d’imatgeria popular en forma de goigs, on s’hi pot col·leccionar tota una himnòdia, fulles polítiques de tots temps, bans, romanços, auques, etc., fent-ne un bon arreplec i estotjant-ho dignament en l’Arxiu de la nos- tra ciutat, a on puguen estudiar-se totes aquestes manifestacions de l’art popular nostrat”. La presentació del volum Los Goigs a Catalunya, és excel·lent. L’autor i l’impressor són ja prou ben acreditats. Les reproduccions dels goigs antics són perfectíssimes : gravats i lletra hi apareixen amb notable claredat. Patrocina, molt encertadament, aquest llibre el benemèrit Foment de Pietat Catalana. Es hora de dir que En Batllle coopera ell mateix a l’obra de la restauració dels goigs, havent versificat i editat suara novells Goigs per a diversos Sants i Imatges de la terra, els quals li recompensaran ara escreix de gràcies la doble propaganda de devoció a ells i d’amor a les tradicions del nostre poble”.
Article signat per R. a la revista Catalunya social, n. 166, juliol 1924.Els llibres nous, p.11.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Los encuadernadores de todas las épocas y naciones, desde que se inició la aparición del libro en rústica, han contribuído, en general, a hacer odiosa su lectura, dificultando que se abra con facilidad y que pueda sostenerse en una sola mano; aumentando, sin fundamento casi siempre, en un doble el precio de las obras baratas, y ofreciendo por el exagerado empleo de engrudos farináceos apetitosa golosina a las polillas; por fin, con la truculenta cuchilla estropearon milares de magníficas obras de la antigüedad, metiéndose en la caja del texto y mutilando toda suerte de ilustraciones gráficas. Particularmente en España, el mal gusto e ignorancia de los encuadernadores suele ser omnímodo, por haber aquí pocos lectores y eruditos aficionados a aquel arte. Y echemos, no un velo, sino una de auqellas cubiertas embreadas con que se protege la carga de las plataformas en los trenes de mercamcías- no conozco tela más espesa – sobre los incalificables despojos cometidos en el mundo de los libros por ciertos coleccionistas de encuadernaciones, mejor dicho, de tapas.
Aunque el consuelo sea de tontos, conviene advertir que el sabio español a quien aludo tiene o tuvo predecesores en el extranjero. Por haber constituído precisamente una lucrativa industria con la destrucción de libros de toda especie – exceptuando los devocionarios – para aprovecharse de las vestimentas, llegó a hacerse célebre en París cierto inicuo baratillero llamado Quillet, quien confesaba orgulloso haber desollado más de 50.000 volúmenes. El sabio, nuestro compatriota, no hizo sino repetir las hazañas de otro que tal francés – M. Deroussent -, cuya venta de cubiertas se verificó en Montreuil-sur-Mer, em mayo de 1860. El papel – es decir, la obra, el libro despellejado, en cueros, o sin cuero -, de los más espléndidos infolios, ¡ fué vendido por este coleccionista a la guarnición de Montreuil para hacer cartuchos ¡
Por fin, dentro del materialismo de la encuadernación, per se y per accidens, las manecillas, cifras metálicas, incrustaciones de toda especie, clavos, botones y puntas sobrepuestas; enemigos son del propio libro así adornado, que despierta la codicia del ladrón, y que está expuesto siempre a perder semejantes aderezos, y enemigos del libro vecino en las estanterías, al que suele despellejar cuando entra o sale en la tabla.
En nada reparan tampoco bastantes aficionados a estampas, portadas, frontispicios, cabeceras, colofones y otros adornos del libro.
Más de cien volúmenes en folio se custodian hoy en el British Museum, formados por Juan Bagford con portadas que fué arrancando de obras preciosas. Y véase cómo el libro, a semejanza del sándalo y del incienso, que perfuman el hacha y el ascua que los abate y consume – según observaron varios publicistas del pasado y de hogaño -, otorga a sus verdugos el codiciadísimo privilegio de la inmortalidad. Por sólo poseer una buena biblioteca se hicieron famosas bastantes medianías a quienes estorbaba lo negro; por encuadernar sus libros lujosamente, por comerciar con ellos, ¿ qué más?, hasta por quemarlos, han pasado a la posteridad bastantes nombres”
Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.17-19.
“ El títol que encapçala podria fer així també, amb menor exactitud: «Gustau Gili o la dèria de l’exemplar únic», sinó que aquesta segona versió suggereix massa la idea d’extravagància ridiculitzada per uns versos coneguts entre els bibliòfils: C’est elle, Dieux, que f’en suis aise!
Oui c’est la bonne édition!
voilà bien, pagès neuf et seize,
les deux faules d’impression
qui ne son ! pas dans la mauvaise.
I precisament els exemplars únics del Sr. Gustau Gili, són únics per llur perfecció , no pas per llurs tares. No interessa a aquest exigent col·leccionista la possessió del llibre més difícil de trobar del món pel sol fet d’ésser introbable. El que li interessa, i per tal d’aconseguir-ho no plany esforços de cap mena, és l’exemplar perfecte, ben imprès en el millor paper, que després ell farà vestir amb la relligadura més sumptuosa i més adequada. Encara, abans de relligar-lo, procurarà convertir-lo en plusquamperfet trufant-lo amb aquells complements que en pocs anys, mesos potser, fan pujar vertiginosament l’estima d’un exemplar així. Però ara cal ampliar, per als no iniciats, aquesta explicació. Si alguna vegada veieu anunciat algun llibre de luxe del qual es tiren cinc, dos, àdhuc un, exemplars en el millor paper, xina o japó, i aquests exemplars triats són acompanyats de sutes de les il·lustracions, o d’algun original d’aquestes, o de quartilles autògrafes de l’autor, o d’il·lustracions refusades, o de la descomposició dels diversos tiratges si les il·lustracions són en uns quants colors, penseu que si el nom de l’autor del text i el de les il·lustracions i el de l’editor i el de l’impressor són una garantia en opinió dels bibliòfils que no s’enlluernen davant del luxe que no va acompanyat del bon gust, penseu, dic, que el Sr. Gustau Gili s’ha subscrit per endavant a algun d’aquests exemplars que ben pocs privilegiats al món podran haver. I penseu encara que, per poc que pugui, aquest exemplar serà aviat convertit en únic— si no n’era ja— pel seu propietari, el qual hi afegirà originals i autògrafs i suites i planxes d’il·lustracions que el posaran per damunt dels seus germans d’origen. Enriquir, completar un llibre és el que, amb paraula manllevada al lèxic gastronòmic, s’anomena trufar-lo. I aquesta operació, el Sr. Gili mirarà de fer-la encara que l’exemplar sigui ja, de bon principi, únic. Qualsevol creurà, potser, que aquestes filigranes de bibliòfil s’obtenen amb diners i prou . Si només fos això no en parlaríem. No s’obtenen de franc, és clar, però a més a més dels diners cal posar-hi gust, intel·ligència, passió, aquella passió gràcies als engrescaments de la qual la col·lecció del Sr. Gili és la millor de Barcelona quant al llibre modern i comparable a les millors de l’estranger. Descriure-la és impossible en un article: una biblioteca, només un catàleg la pot descriure. Caracteritzem sumàriament la del senyor Gili dient que aplega els espècimens més reeixits de l’art del llibre, de qualsevulla època que siguin, per ò principalment de l’actual. Un incunable no hi tindrà entrada si no és una obra tipogràficament perfecta, en bon estat i que no desentoni, per fatigada, dels seus ben agençats companys de prestatge. El nucli originari d’aquesta biblioteca, les primeres obres amb què inicià la seva col·lecció el Sr. Gili, són les obres referents al llibre, a la seva història, al seu art i a la seva tècnica. En un progressiu i il·limitat engrescament, que qualsevol bibliòfil troba la cosa més natural i explicable del món, el Sr. Gili passà a ampliar la seva biblioteca amb la recerca d’exemplars representatius, ja per si, ja per la relligadura, d’una època , d’una modalitat. Per això entre els seus llibres n’hi ha de tècnicament perfectes, sumptuosament realitzats a més a més, d’un gust que xoca amb el nostre, i amb el seu, però que són, amb tot, inestimables documents, veritables peces de col·lecció, objectes d’un museu del llibre en el qual la vulgaritat no té entrada. Pres del vertigen del bibliòfil, que és com el de tots els col·leccionistes (no diuen mai prou), sentint com pocs el plaer gairebé físic que procuren els bells llibres, el Sr. Gili s’ha procurat totes les produccions que ha pogut dels noms més cotitzats en la borsa de valors de la bibliofília. Tot l’art modern del llibre hi és representat en el que ha elaborat de millor. Però tots els sacrificis procuren, als ulls del bibliòfil de debò, una satisfacció que els compensa de sobres.
I bé, d’aquesta que en diríem bibliofília passiva malgrat l’activitat que cal esmerçar-hi, el Sr. Gili, seguint una corba naturalíssima en qui com ell té un nom en la indústria editorial, es proposa de passar a la bibliofília activa llançant una col·lecció de llibres de luxe. Aviat, pensem, podrem veure’n el primer fruit. La llarga experiència, els extensos coneixements, el flaire segur — condicions sense les quals no hauria pogut constituir la seva esplèndida biblioteca,—permeten d’assegurar que la col·lecció en vies de realitzar-se sola la direcció del Sr. Gili suportarà d’ésser comparada a les millors estrangeres i àdhuc que superarà moltes d’aquestes. El Sr. Gili, però, es trobarà—i ja ho sap—amb un punt a resoldre, i aquest és el de l’escàs públic que en les nostres latituds té encara una iniciativa d’aquesta mena. Cal que els rics que vulguin saber-ne ésser s’adonin d’una cosa de la qual no s’han adonat gaires: que una biblioteca escollida és el senyal més segur de distinció; que no hi ha casa que pugui legítimament aspirar a passar per ben posada sense uns quants bells llibres; que no és possible una élite sense aquests refinaments; que si hem acordat que l’esnobisme té una utilitat, la de fer possibles les empreses espirituals és la millor; i que en recomanar, per bé que amb escassa autoritat, l’adquisició de bells llibres, pensem afavorir més que ningú el comprador. Podríem encara donar, com a darrer argument, un que molts jutjaran el de més pes: que comprar bons llibres és adquirir un valor que no fa sinó augmentar amb el temps. El bibliòfil pura sang, que vol morir voltat dels seus llibres, relega aquesta consideració a un pla allunyat. Però com que del que es tracta és d’acabar aquest article estimulant l’afició a comprar bons llibres, cal recórrer a tots els arguments.
JUST CABOT, article: “ Gustau Gili o la passió dels bells llibres”. D’Ací i d’Allà, número. 149, maig 1930.
“Y, por el contrario, el más ignorante bibliómano, el mismo que pudo inspirar la célebre sàtira de Luciano de Samosata, presta indirectamente un servicio a la cultura universal, adquiriendo el libro, vistiéndole con lujo y preservándole luego en el estante de todo mal, aunque al realizar todo esto no proceda impulsado, ni mucho menos, por el noble afán de instruirse, sino pura ysimplemente por constituir con el tomo un número más de la colección. Otro lector vendrà después que se aprovechará del espíritu de la obra, bebiendo su substancia nutritiva, e importándole o no la forma del vaso contingente de la esencia. Pocos, poquísimos son los verdaderos bibliófilos que aman el libro en alma y cuerpo, por lo que dice, por su rareza en el mercado y por la buena ropa con que aparece vestido. Si a este propósito se preguntara a D. Francisco Rodríguez Marín: ‘Después de las de Cuba, Puerto Rico y Filipinas, ¿ con qué gran pérdida nacional cree usted que se cerró la lista de nuestro inmenso despojo?’, me atrevo a asegurar que el ilustre escritor sevillano respondería inmediatamente:’ Con la venta de la magnífica biblioteca del Marqués de Xerez de los Caballeros’.
¿ Quién es capaz de poner precio al aire, al agua y a la luz, en la naturaleza, tres cosas que el más humilde mortal derrocha todos los días? Lo mucho que valen estos dones del cielo sólo se aprecia, como la salud y la libertad, cuando se pierden. Por análogas razones, en los grandes centros de población, dotados de bibliotecas públicas, el libro es mucho menos apreciado que en la aldes, por lo mismo que, de balde, se le encuentra en la ciudad dispuesto a rendir sus frutos al primero que llega.
Ningún otro amigo verdadero nos aguarda a todas horas, con los brazos abiertos y sin impacientarse jamás. El libro es como caballo ensillado de día y de noche, que no tasca el freno, que espera al jinete, que le deja cabalgar a su antojo y le soporta y le conduce luego hasta el fin de la jornada, sin tropiezos, ya sea aquel caballero, ya caballería.” Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p. 13-14.
“Un il·lustre escriptor, que dóna testimoni constant de la seva fe, m’escriu, entre altres coses, aquests mots que em crec en el deure de no guardar per a mi sol.Pel que toca a la vida econòmica de la nostra literatura, ni els uns ni els altres no es volen fer càrrec que si a Catalunya hi ha mig milió de persones majors que poc o molt llegeixen, no passa gaire del dos per cent d’aquella massa la part definitivament interessada en els nostres llibres. Una grossa part del pobla. Jo crec que s’ha de tenir el valor de reconèixer que és la immensa majoria, encara llegeix en castellà. Aquest públic no s’interessa ni aquí ni fora d’aquí (i per això no sóc derrotista) en la mena de literatura que fem. Fa quaranta anys es venien més novel·les per entregues en castellà de l’Altadill que ara en català. Però la mena de públic que ara tenim no comprava aquelles novel·les. Jo us dic que no passen de 10.000 els catalans (metges, advocats, dependents, homes i dones d’estudi) que s’interessin per això que nosaltres escrivim. Sols un augment general de la cultura catalana farà créixer aquest nombre d’adeptes possibles. Per això cal escriure de tot, elevar el nivell humà. El que trobi la fórmula de la novel·la popular catalana podrà decuplicar en poc temps el nombre dels lectors nostres. Però no cal fer-se il·lusions: els augmentarà per a ell i per als altres com ell. El nivell espiritual no s’haurà mogut, però Catalunya tindrà un instrument més d’acció. Carles Soldevila, en el número d’agost de D’aci i d’allà, ha fet constatacions semblants: Si es pogués fer una estadística veritable dels lectors i lectores que hi ha a Catalunya restaríem probablement esgarrifats. No en trobaríem ni un u per mil! De moment us semblarà que la meva dita és pessimista, exageradament pessimista. Tanmateix no fa sinó recollir els fruits d’una experiència personal que ja comença a ésser vella. I d’altra banda no pretenc que aquesta constatació que faig pública es converteixi pas en un motiu de descoratjament. Si el present és encara d’una pobresa i d’una insuficiència que fan avergonyir, el passat que tot just acabem de deixar enrera és molt interior… El guany, doncs, és un fet indiscutible. Esdevé només que aquest guany indiscutible no té les proporcions que alguns entusiastes li han volgut atribuir i no pot comparar-se amb el coeficient de lectura de qualsevol país centre o nord-europeu. Som en una de les primeres etapes. Deixeu-me afegir encara una altra cosa: si restàvem gaires anys en aquesta etapa, ocorreria inevitablement una crisi en la vida de la nostra literatura i fins del nostre periodisme.» i afegeix: «En aquestes condicions, el luxe tenir una literatura gravita sobre els escriptors i en menor proporció sobre els editors i els llibreters.
Hem passat — i ja era hora! — del període dels aficionats al dels professionals. Hi ha a Catalunya, per primer cop en la seva història moderna un parell de dotzenes d’escriptors que no fan sinó escriure. Gairebé tots els catalans són capaços en el foc d’una discussió d’envanir-se d’aquest esdeveniment… són capaços de fer res més? Ha arribat l’hora de dir ben alt i ben clar que si no fan res més, si no aconsegueixen encomanar-se els virus de la bibliofília més elemental, aquest professionalisme incipient que els afalaga d’invocar, acabarà per desaparèixer. No és just ni moral que la multitud es refií indefinidament de la força de les vocacions literàries… No és just, ni és moral, ni és prudent. No totes les vocacions tenen aquest caràcter de fatalitat. Molts escriptors, àdhuc entre els millors, poden canviar de rumb. D’altres… d’altres poden emigrar.» Un bon company em corrobora així aquest estat d’esperit dels nostres escriptors : Crisi del llibre? En tot cas manca d’interès general, de nivell. No som sinó uns pocs que ens llegim nosaltres mateixos, gairebé. El gros públic, el que havia de compensar alhora sacrificis d’editors i escriptors, llegeix “La Vanguardia».
Situat en l’altre extrem, un lector, Joan Valls i Tarrida, en Montseny, diu — ensems que fa un elogi de Joan Puig i Ferreter: «Si certs llibres es pudreixen en els prestatges de les llibreries, nosaltres, la massa de llegidors que està tothora famolenca de bona lectura, no en tenim pas cap culpa. Aquesta, cau tota sencera damunt dels propis autors que han tingut la gosadia o la vanitat de llançar al mercat productes sense suc ni bruc que no poden interessar absolutament a cap persona que tingui nas a la cara. Podem tenir ara com ara literats pulcres i perfectes, però amb aquestes qualitats no n’hi ha prou per a captivar l’esperit i engendrar aquell entusiasme en el gros públic sense el qual no és possible aconseguir un èxit esclatant de llibreria. No basta saber escriure correctament. Es necessari que en les pàgines d’un llibre hom hi copsi les inquietuds espirituals i les batzagades del cor de l’autor. Els nostres escriptors són en general massa freds i massa encarcarats. Ja es comprèn que defugen el contacte amb el poble, car les llurs novel·les són creacions artificioses i arbitràries, amb personatges d’argila, sense vida interior.»
Sobre la manca de llegidors, «Las Circunstancias», de Reus, 18 de setembre, opina també: “Però, al nostre entendre, no tot el mal ve d’aquí; el mal ve de què manquen bons escriptors, bons en tot el sentit de la paraula. Homes que de l’art d’escriure en tinguin un concepte elevat; no vividors de la ploma. N’estem tips de tanta novel·la blanca; de tants llibres plens de nicieses que sols serveixen per passar el temps. L’escriptor ha d’escriure llibres que ensenyin, que fassin pensar, que ens parlin a l’ànima; en fi, que ens despertin la intel·ligència, que no ens atrofiïn el cervell. El dia que es publiquin llibres d’aquesta manera, s’haurà acabat definitivament la crisi del llibre.
Tot això delata un evident divorci entre una certa part almenys dels nostres escriptors i una certa part del nostre públic. Ho comentarem més endavant.
Article de J.E.: “Problemes del llibre”, a La Veu de Catalunya, núm. 10396, setembre de 1929.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Revista Gráfica
“ Todos aquellos que sienten amor al libro, desde el bibliófilo que ama en él la rareza del ejemplar ó el precio de la edición ó el arte refinado que en su publicación ha presidido, hasta el hombre de ciencia, el sabio ( digámoslo así) más ó menos profundo, que lo estima como manifestación la más completa de la humana inteligencia, todos, sin excepción, han de lamentar el hecho ya funestamente comprobado en sus comienzos de que el patrimonio intelectual del siglo XIX está condenado á una pronta destrucción por culpa de la pésima calidad de papel en la mayoría de los casos, y en muchos otros por las condiciones negativas de duración de aquél, desde que las artes fotomecánicas de reproducción han extendido el uso de papeles en cuya fabricación predominan los elementos de naturaleza mineral.
Efectivamente, dede que el libro ha pasado á ser objeto de mucha circulación y al alcance de todos, por efecto de los grandes progresos que han revolucionado por completo la manera de producirlo, tanto como la idea gráfica ha ganado en la prodigiosa multiplicación de su verbo, lo ha perdid de un modo lamentable en la fragilidad del cuerpo que ha debido servirle de vehículo.
El mal es,como hemos indicado, irremediable, ó mejor dicho, lo sería por completo si la atención universal no se encauzara en el sentido de remediarlo en lo posible. Ya en el Congreso Internacional de Bibliotecarios de París, en 1900, después de reconocer la funesta realida que hemos expuesto, se presentaron conclusiones bastante categóricas, en las que viene á proponerse el papel de puro hilo como el único capaz de asegurar la conservación de la obra impresa ó escrita. Article:” Duración del libro”, de R. Miquel y Planas a Revista Gràfica, 1901-1902, p- 55.
“Si es pogués fer una estadística veritable dels lectors i lectores que hi ha a Catalunya restaríem probablement esgarrifats. No en trobaríem ni un u per mil! De moment us semblarà que la meva dita és pessimista, exageradament pessimista. Tanmateix no fa sinó recollir els fruits d’una experiència personal que ja comença a ésser vella. I d’altra banda no pretenc que aquesta constatació que faig pública es converteixi pas en un motiu de descoratjament. Si el presentés encara d’una pobresa i d’una insuficiència que fan avergonyir , el passat que tot just acabem de deixar enrera és molt inferior… El guany, doncs, és un fet indiscutible.
Esdevé només que aquest guany indiscutible no té les proporcions que alguns entusiastes li han volgut atribuir i no pot comparar-se amb el coeficient de lectura de qualsevol país centre o nord-europeu. Som en una de les primeres etapes… Només en una de les primeres etapes. Deixeu-me afegir encara una altra cosa: si restàvem gaire anys en aquesta etapa, ocorreria inevitablement una crisi en la vida de la nostra literatura i fins del nostre periodisme. Pocs lectors! Poquíssims lectors! Per a merèixer aquest títol al capdavall modest no basta de saber llegir ni de fullejar algun diari cada dia i algun llibre cada trimestre. Cal sentir com una necessitat si fa no fa contínua l’apetència del llibre, és a dir, l’anhel de doblar l’experiment vital propi amb un seguit d’experiments aliens. Un xicot anglès, una mecanògrafa francesa que devoren normalment un volum setmanal són lectors. Un noi català , una dependenta barcelonina que comencen un llibre i no l’acaben, que en manlleven un altre i el tornen a mig llegir, que adquireixen els dos primers números de totes les biblioteques noves però que són incapaços de completar-ne cap… no són lectors. I pensar que aquests exemples d’inconstància i d’irregularitat, potser representen l’élite, la nata i flor de la lectura! La majoria no arriba ni a tenir aquestes vel·leïtats. Ignora els llibres totalment. Potser no cuita a amagar-los com la bona dona de l’anècdota perquè no els vegi el metge i formi un mal concepte de l’ordre de la casa… però el resultat és el mateix. En aquestes condicions, el luxe de tenir una literatura gravita sobre els escriptors i en menor proporció sobre els editors i els llibreters. L’esperit de sacrifici dels primers és molt gran, a estones fins sembla inexhaurible ; els segons evidentment no arriben tan enllà en aquest camí , però com que el negoci de fer llibres, no menys que el de fer diaris, és dels que exerceix una misteriosa atracció damunt els homes, mai no manca un editor novell i il·lusionat per reemplaçar un editor cansat i decebut.
¿Quan de temps pot durar aquest estat de coses? Fa de mal preveure. El cert és que no pot ésser etern i que baldament ho fos no representaria cap desideràtum . Hem passat—i j a era hora!—del període dels aficionats al dels professionals. Hi ha a Catalunya , per primer cop en la sev a història moderna, un parell de dotzenes d’escriptors que no fan sinó escriure . Gairebé tots els catalans són capaços en el foc d’una discussió d’envanir-se d’aquest esdeveniment… són capaços de fer res més ?
Ha arribat l’hora de dir ben alt i ben clar que si no fan res més, si no aconsegueixen encomanar-se el virus de la bibliofília més elemental, aquest professionalisme incipient qne els afalaga d’invocar, acabarà per desaparèixer . No és just ni moral que la multitud es refiï indefinidament de la força de les vocacions literàries. «Ha nascut escriptor… No serviria per a res més.. . No ens preocupem, doncs… Escriurà encara que es mor i de fam…» No és just, ni és moral, ni és prudent. No totes les vocacions tenen aquest caràcter de fatalitat. Molts escriptors, àdhuc entre els millors, poden canviar de rumb. D’altres… d’altres poden emigrar . No voldria, amb aquestes consideracions adjudicar-me cap qualificatiu que fes olor de derrotisme. Però he cregut d’alta conveniència de clavar un cop d’agulla a les bombolles suaument irisades que surten de les palletes dels cofois.
Article. “ Una primera etapa que no pot ésser eterna. La literatura professional és un luxe que cal pagar”, per Carles Soldevila a D’Ací i D’Allà. Magazine Català, , núm. 140, p. 253, agost 1929.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ ¿ No se te ha ocurrido nunca, lector querido, detenerte ante un puesto de libros viejos, de libros de lance, o de ocasión, como ahora se dice? ¿ Verdad que un puesto de libros viejos tiene algo de atractivo, de irresistible, algo que nos obliga a detenernos, a revolver y manosear aquellos libros, a cogerlos y soltarlos, como se coge y se suelta la hoja efímera de un calendario?
¿ Qué buscamos entre aquellos libros sucios, maltrechos, ajados, amarillentos, roídos los más de ellos por la voraz barrenilla (Anobium paniceum), insecto al cual no le importan un bledo los productos del intelecto humano? Si un bacteriólogo acertara a pasar por allí, de seguro que no se le ocurriría otra cosa que arrojar todos aquellos libracos al fuego purificador. Y en verdad que no estaría del todo desacertado.
Y, sin embargo, todos aquellos libros representan un esfuerzo intelectual de sus autores, un legítimo anhelo de fama o de gloria, o, cuando menos, la laudable ambición de alcanzar la estima de sus contemporáneos.
Revista Gráfica
Muchos de los nombres ilustres que hoy yacen olvidados, fueron en su tiempo preclaros pensadores, correctos prosistas o inspirados poetas. Todos experimentaron el inefable placer de leer por primera vez las pruebas de sus libros, redondeando amorosamente el estilo, puliéndolo, con la misma solicitud y cariño con que el lapidario labra las piedras preciosas. ¡ Oh, qué escalofrío de esperanza y temor al aparecer el libro en las vitrinas de las librerías¡ ¡Co qué augusta ansiedad aguardaron los juicios de la crítica¡
Yo comprendo y me explico que hay mucho inenarrable en aquel momento sublime de verse reproducido el hombre en la forma y substancia de su hijo; pero deberéis también convenir conmigo en que hay asimismo no poco de solemne e inefable cuando un hombre ofrece al público el primer fruto de su ingenio.
Pero así como el niño crece, se desarrolla, llega a la plenitud de su ser, y luego declina y por fi fenece, así también el libro nace, impera un momento, pasa fugaz por la mente de los contemporáneos, y por fin desaparece y va a parar al expoliario de los puestos de libros viejos.
Morirse un hijo, cosa terrible es; pero no menos terrible y doloroso es ver que un libro, que costó noches de insomnio y de fatiga, de penas y de congojas, que era la suma y compendio de todas las esperanzas y anhelos de su autor, terrible cosa es, repito, que aquel libro, después de haber llamado un momento fugaz la atención de las gentes, yazca allí, olvidado, polvoriento, manoseado por manos impuras, que lo vuelven y lo revuelven, como si fuera cosa vil, despreciable, mirándolo por el lomo, y soltándolo con una indiferencia tan glacial, que, si el autor lo viera, de seguro, que no podría contenerse, y, cogiendo por el brazo a aquel transeunte husmeador, le diría: ¿ Crees tú que este libro, que es carne de mi carne y sangre de mi sangre, lo escribí yo para que tú lo arrojes con desprecio como si fuera cosa inane, materia baladí?
Article: ”Entre libros y libracos”, de C. Vilarasau Piñot, a la Revista Gràfica, nº — de 19–, p.95-96.
“Dihém això perquè ens sembla que la falta de regles ortogràfiques fixes afe.-“ Encara que la reproducció d’obres antigues no sia feta pera tota mena de gent, puig sense certa cultura no s’hi pot trobar l’interés que realment tenen, els qui’s dediquen a la reproducció moderna de llibres o manuscrits antichs, segons nostre humil parer no deurien may deixar en oblit que fins a cert punt fan obra de vulgarisació, que són molts els que sense possehir fondos coneixements filològichs desitjen fruhir les belleses de nostra amiga literatura gida a les abreviacions y a les paraules trencades que’s troben en dits manuscrits constitueixen pera molts un obstacle a la comprensió ràpida de les idees que’s volen capir, comprensió indispensable pera gosar ab les belleses del Tirant lo Blanch, o el Curial y Guelfa, y gens despreciable quan se llegeixen obres que demanen ésser meditades com les del Mestre Ramon Lull. Se dóna’l cas de que no’ s respecta la ortografia d’un autor contemporani nostre com en Verdaguer, y’s conserva la d’un copista del segle xv. Comprenòm perfectament que obres antigues no’s deuen subjectar a la ortografia moderna, però tenint en compte que la major part de faltes e inconseqüències dels manuscrits antichs no són degudes a son autor, sinó als copistes, sembla que ja’ns fóra permès ésser mis lliures d’unificar la ortografia d’una paraula prenent per patró la que’s trobi més ben escrita pera fer més comprensible y fàcil la
lectura. El meteix Vidal y Valenciano, en l’advertencia que posa al començament de la Comediade Dant Alighieri traduhida per Andreu Febrer (segle xv), diu, referintse a la ortografia: “En realidad no existían reglas precisas… los que escribían eran en este punto tan descuidados, tan indolentes y acaso podríamos añadir tan ignorantes, que no sólo en una página, sino en una misma línea escriben de varios modos una misma palabra.» Nota també que juntaven sovint dues o més paraules en una sola, o’n descomponíen una en dues o més, agravant això les abreviatures y el desordre y escassetat de la puntuació. No cal dir que traslladant fidelment a la imprenta un manuscrit en aqueixes condicions, resulta quasi ininteligible pera un lector modern. Trobar, per exemple, escrit en una meteixa obra: erguios, ergullos, argullos y orgullos; bocua, boqua, bocha y boca; ayer, aer, aura, ayre, fa que passi allò de «qui ho entén, qui no ho entén…» Malgrat queixarsen y ferho notar, el meteix Vidal y Valenciano conserva en la reproducció totes les diferencies ortogràfiques. Per altra part uneix les paraules trencades, separa les afegides y usa las en forma corrent. Si no arriba a fer això, llegir la Comedia d’Andreu Febrer fóra com desxifrar un geroglifich. Tal y com està, encara es més curt estudiar l’italià y llegir el propi Dant. Conservar la s alta semblanta a la f, y l’us de la u per v y al revés, y el de la j per i y viceversa com els antichs les usaven, y fins conservar certes abreviatures fàcils de compendre, ho trobém bé sempre qu’en la impressió s’usin tipos gòtichs, perquè ajuda a donar caràcter al conjunt de l’obra; però ni ab tipos gòtichs ni ab cap altres trobém just escriure una paraula de diferentes maneres.Podria conservarse mal escrita quan en tot el manuscrit fos d’aquella manera. Dins d’una publicació editada en nostre temps, la fidelitat exacta potser tindria rahó d’ésser si l’obra fos escrita de la propria mà de l’autor, y encara; puig posats a demanar fidelitat, arribaríem a demanar una reproducció fototípica de l’original. Tot això són apreciacions tal volta equivocades. Som llechs en la materia; som senzills amateurs; potser ens manca tota la rahó, però estém segurs de no ésser sols a pensar d’aquesta manera. Sia com vulga, ben vinguts sien els bons llibres que contenen belles obres antigues o modernes. Ab ells s’hi aprèn molt y s’hi gosa. La fundació que de poch s’es feta de la «Societat Catalana de Bibliòfils», composta de triades personalitats que’s distingeixen per son amor a la cultura de la terra catalana y que’s proposen fomentar l’amor a nostres millors obres literàries presentantles ab material digne d’elles, fentne veres edicions de bibliòfil, es un dels signes evidents de que continua’l feliç desvetllament de nostra terra y de que coratjosament se va pel bon cami de reconstruhir nostra personalitat resucitant nostra gloriosa tradició literaria.
Article: “Bibliofilia II” de Sebastià Junyent, a la revista Joventut, nº 275 de maig del 1905.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Un libro puede llegar a ser una obra de arte y para conseguir obras de arte no hay fórmulas que valgan. Con todos los elementos estudiados se puede hacer un libro bello o se puede fallar. La excelencia de las partes no conduce forzosamente a la perfección del todo. Los elementos que forman un libro han de ser manejados por un artista que tenga una idea de conjunto. No quiere ello decir que el ilustrador tenga forzosament que trabajar al dictado, peró sí ha de obedecer a unas directrices encaminadas a la armonía total.
El carácter y la personalidad de un libro son las características más difíciles de conseguir y no se pueden dejar al azar. Si cada libro es diferente en cuanto al texto que contiene, la materialidad del mismo ha de tener asimismo unas peculiaridades propias. No abonamos la originalidad como sistema o como meta, sino como resultante lógica de las cosas.
Un libro de bibliofilia no solamente es un texto, unas ilustraciones, o un magnífico papel, sino todos estos elementos a la vez, y algo único y a la vez diferente.
Frente a estas consideraciones hemos asistido al imperio de otras muy diferentes y que a menudo han sido las siguientes:
1ª. Un libro de bibliófilo ha de ser un libro caro.
2ª. Tiene que ser de tirada limitada.
3ª. Ha de ser ilustrado.
4ª. Ha de estar impreso sobre papel de hilo.
Para más de un espíritu simplista, la sola posesión de una de estas caracteísticas ya justifica el calificativo de libro para bibliófilo.”
Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.
“ La carta pastoral de Ricard de Bury no us cregueu que tingui el to menor, reposat i dolç de l’homilia ; ni tampoc sona suau i agomboladora com d flautat d ‘un orgue. Té el vol audaç del ditirambe i la picor de l’estre diví. Els llibres per ell no són un grapat de fulles seques. Són un ramell de fulles vives com les que produeix i renovella cascun any, l’arbre místic de l’Apocalipsi qui cada mes esclata en flor i en fulla, plantat a la vora de les aigües decorrents. Els llibres per ell tenen ànima i tenen parla i tenen veu. Arrenglerats en els prestatges, parlen, ells amb ells, amb una eloqüència muda, com els Pares reunits en concili : Plató dialoga amb Sant Joan i amb Sant Pau intima Virgili. Els llibres repten els clergues (els clergues del seu temps, ben entès) de l’oblit en què els deixen i de la solitud en què els tenen abandonats i de l’afront que els fan, desterrant-los de les biblioteques per donar-hi alberg «a aquelles bèsties bípedes que han nom de dones, amb les quals (són les paraules del Bibliòfil mitrat i crossat) mai del món no hauria de tenir familiaritat cap clergue.» L’amor dels llibres els en podria curar d’aquesta afició i fer-los-en fugir com d’un àspic o d’un basilisc. «Ells han tret dels armaris de llurs hostes naturals, els llibres, i hi han ficat còfies ben guarnides, peces de brocat, sederies fines, vestits i pells d’ermini i marta, madeixes de lli, troques de llana, ungüents, alcofolls. algàlies i aigües de murta i de tota altra bona olor.» Sobre els llibres que la poca cura ha destruït, el bisbe es corfon en plant i exhala el seu dol en veu de plor i de gemec, amb aquell udol nocturn amb què Raquel plorà els seus fills, sense admetre’n conhort, perquè ja no existien i les seves llàgrimes no els podien reviscolar. El sacrifici d’Ifigènia, la immolació
Sacrifici d’Ifigènia ( mosaic segle I DC)
de la filla verge de Jefté li semblen cosa poca en comparança dels llibres sacrificats. La seva set de llibres és inextingible ; les seves entràmenes en tal manera se’n cremen i en són devorades, que les moltes aigües no l’apagarien, aquesta set, ni els rius copiosos podrien assadollar-la. Per tal de ponderar la seva bibliofília, el sant Bisbe entra a despullar de símbols el Llibre dels Llibres, la Bíblia, i a posar la mà en el tresor del santuari. Considera que fou l’edat més feliç de la seva vida, aquella edat en què, abans d’agreujar les seves espatlles amb el càrrec onerós de l’episcopat, per comissió del Rei d’Anglaterra podia visitar onsevulla — talment com si anés de cacera per abundosos vedats — les biblioteques públiques i privades, adés laiques adés eclesiàstiques. Allà dintre sí que s’hi trobava a plaer, com el peix dins l’aigua. Allà hi trobava tot d’un cop turment i metgia. Els llibres el vulneraven i el curaven alhora, com la llança d’Aquiles qui en els naframents que feia ja hi posava bàlsam guaridor. A la ciutat de París (que ell anomena «Paradís del món») els seus braços avars es carregaren de collita. Per tal que fos més rica la messa i més diligent l’espigoleig, ell demana l’ajut dels frares mendicants qui van trescant el món. Amb la sagacitat de tals llebrers creu ell que no hi haurà llibre que pugui fet-se escapol del seu afany boig d’adquisició «Els frares mendicants. diu, són les formigues del bon Déu que ho trobeu i ho traginen tot; són les atielles feineres que mai no tenenn prou càrrega per a fer llur bresca. Entraren a la vinva del Senyor, a l’hora onzena, i ja han afegit més fulls als llibres sagrats que tots els altres operaris junts.» No vol que els llibres romanguin intactes en llur ociosa virginitat. Vol que siguin tractats amb mà diürna i amb mà nocturna, segons el precepte d’Horaci. Autoritza la llió de la Sagrada Bíblia amb el bon
Portada del Deuteronomi a la “Bíblia de Sant Paolo”
exemple d’aquell eunuc de la Reina d’Etiopia, el qual, llegint llegint, mentre feia camí, obtingué l’aigua del baptisme i la ciutadania de la ciutat de Déu. Encoratja el fervor dels copistes a fi que substitueixin els llibres que es perden amb els llibres que els surtin de les mans, amb aquells manaments de l’Eclesiàstic : Que no hi hage fi en la multiplicació dels llibres. Cal posar en el lloc que ells deixen buit, aquells altres joves hereus legítims nascuts d’ells mateixos, com diu també l’Eclesiàstic, referint-ho al just que es morí : El pare és mort ja ; empero ningú, no ho diria, puix que ha deixat un altre ell mateix. Amb la mateixa ternura i amb delicadesa igual que els infants nascuts de fresc, haurien d’ésser tractats els llibres; i haurien d’ésser reverendats amb el mateix respecte que ho són les vestidures litúrgiques i el cibori sagrat. Jesucrist. en persona, deixà als clergues exemple de com els llibres han d’ésser tocats ; puix, Ell, en començar el seu ministeri evangèlic i en pendre en les seves mans santes i venerables el volum de les profecies d’Isaïas, després d’haver-lo desplegat i llegit, el tornà a plegar amb tot esment i el posà a les mans del ministre de la Sinagoga. Evoca aquelles paraules de Moisès, solemnes i testamentals, quan, en acabar d’escriure el Deuteronomi. diu als levites: Preneu aquest llibre i poseu-lo a un costat de l’Arca de l’Aliança del Senyor Déu Nostre. I en l’acte de consagrar i de fixar amb un acte de voluntat suprema totes les altres seves voluntats canviants, el sant bisbe de Durham ara institueix que tots els seus llibres, tan sense nombre que ja no cabien enlloc i gairebé el desallotjaven del seu palau, siguin donats, en almoina perpetual i en sufragi de la seva ànima, als estudiants del Gran Estudi d’Oxford. Estava cregut que els llibres bons que en vida atresorà, tindrien un poder de muda exoració í que amb veus imperceptibles i amb gemecs inenarrables, impetrarien per ell l’admissió al Regne del Cel. Allà amb els seus ulls inextingibles. llegiria perpetualment l’apocalíptic Llibre dels Set Segells que l’Anyell només pot obrir…
“ Article: “Bibliofilia III” de Llorenç Riber a La veu de Catalunya, 23nov 1926.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Gravat calcogràfic
“ Actualmente, al decir bibliofilia no se indica solamente amor y afición al libro, como se desprende de la etimología del vocablo, sino amor a un cierto tipo de libro. Un libro para bibliófilo quiere decir asimismo algo específico.
La diferenciación entre el libro corriente y el de bibliófilo ha sido el fruto de la industrialización y de la prodigiosa cantidad de papel impreso que caracteriza a la civilación moderna. La producción masiva ha sido como siempre contraria a la calidad. A los antiguos impresores que crearon tantas maravillas, no les guiaba tan sólo una intención explícita de hacer un libro de un tipo diferente, sino que el imperativo de belleza actuaba en ellos naturalmente. El libro era ya de por sí algo raro y caro y el impresor no practicaba una industria sino un bello oficio.
La bibliofilia moderna no es un lujo gratuito ni un negocio que vive del esnobismo de las clases adineradas, como cree alguna gente suspicaz. Su justificación deriva del primor de ejecución material que se persigue y del tono espiritual que denota el saber apreciar los detalles de perfección, de buen gusto y de sensibilidad. La máquina ha invadido todas las actividades de producción; el maravilloso instrumento que son las manos del hombre va perdiendo su aptitud creadora por falta de uso y nuestra civilización parece que terminará por destinar las manos al simple menester de ir pulsando botones que nos darán todos los trabajos hechos. Hechos, sí, pero sin esta perfección entrañable y llena de sentido de las cosas hechas a mano”.
Técnica del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.
“ Si els bibliòfils haguessin de triar un Sant Patró, com ara els impressors tenen Sant Joan ante Portam latinam i els llibreters tenen el Doctor Màxim Sant Jeroni, el tindrien ben bo de trobar. No en el martirologi romà, precisament. No és sant canonitzat, encara que visqué una molt santa vida. Ell portà la bibliofília, o sia l’amor dels llibres, fins a un extrem heroi.Amor quan desmesura, semblant és d’oradura, deia el refrany català del segle XV. Amà el llibre amb una amor desmesurada, amb una amor quasi furiosa d’orat, el bisbe de Durham Ricard de Bury, autor de la carta pastoral intitulada Philobiblion, que fou el credo i la professió de fe de tot bibliòfil. Anys enrera la Cambra Oficial del Llibre, de Barcelona, pensà de fer una traducció i una bella edició, digna de l’entitat que la patrocinava, d’aquest opuscle que ja en totes les llengües cultes té la seva edició monumental. L’única traducció en cap de les llengües ibèriques que n’existeix, és la que publicà Pin i Soler en bell català, l’any 1916. I Catalunya té la sort de posseir un dels pocs còdexs que n’existeixen, procedent de la Biblioteca Dalmases. Ricard de Bury,
Biblioteca Dalmases
hipotètic Sant Patró dels bibliòfils, fon contemporani del nostre Ramon Lull. Nasqué l’any 1281 a Anglaterra, prop de Bury Sant Edmont, i morí a la seu de Durham l’any 1345. En aquell temps els llibres s’estimaven amb una amor paternal, alhora gelosa i tendra, molt més que no ara que les màquines trepidants n’infanten amb tanta i tan fàcil profusió amb una monstruositat tan prolífica. Aleshores l’eixida d’un llibre dels Scriptorium tenia quelcom de púdic i d’august, com ara un naixement ; i si el llibre era bellament il·luminat per una mà florida i lenta, aleshores la festa era gran, com la que es fa per un nadó primogènit que és portat a bateig entremig de blancors i randes. Eixugar la ploma, després d’una tasca llarga i amorosa i d’haver escrit al darrer full : Dextram scriptoris benedicat Mater amoris (que la Mare de l’Amor beneeixi la destra de l’escriptor), era un gran treball consumat i una bella victòria aconseguida. Ricard de Bury visqué en aquesta edat infantívola de la bibliografia, Abans que això hagués vençut Allò, segons la fórmula sibil·litica de Víctor Hugo, abans que l’Arquitectura hagués estat derrotada per la Impremta, i
Goliat per la fona de David, i l’Enormitat per la Delicadesa, i els dracs de les gàrgoles i les bèsties monstruoses de les gòtiques catedrals pel formiguer menudíssim i negre de la tipografia. En aquest temps, el bisbe de Durham publica, a manera de document pastoral, endreçat a tots els fidels de Crist que veuran les presents Lletres, el seu Tractatus pulcherrimus de amore lïbrorum, que és la Santa Regla de tots els devots bibliòfils. L’amor dels llibres no esclatà en el cor de Ricard de Bury, amb la seva elevació a l’episcopat. Ja li venia de vell, puix que era un amor de la seva jovenesa. Però quan fou bisbe consagrat mesurà les seves antigues amors amb aquella cana d’or amb què el Vident de l’Apocalipsi veié que era mesurada la superna Ciutat de Jerusalem. Midada i tot amb aquesta mesura àuria, la seva bibliofília, fou trobada acceptable als ulls de Déu ; i es ratificà en aquest gran amor dels llibres el bisbe Ricard de Bury, qui ja al servei dels llibres havia posat els càrrecs àulics i diplomàtics que li havia confiat el Rei Eduard III, d’Anglaterra. Ell estimà als llibres amb una amor primerenca i quasi ingènita. En la seva florida joventut, els llibres foren per ell amables super amorem mulierum. Ell mateix ho confessa : “L’amor dels llibres que ens ve de molt jove, ens arriba a produir una mena de lànguida voluptuositat.» No està segur, en la seva consciència delicada, que l’amor dels llibres no li hagi fet cometre algun pecat venial, ja sia que l’objecte del nostre amor fos honest i fos pura la nostra intenció.» De bell grat deixa a altres bisbe» la glòria de les grans construccions arquitectòniques que aleshores la terra trametia al cel amb una exultació de Hosanna o d’Al·leluia ; i vol per ell només que la glòria amagada i humil d’haver-se fet pobre comprant llibres, és a dir “arquimeses de Sabiduria”, en comparança de la qual l’argent és estimat com el fang, i l’or com l’arena menuda i esmunyedissa». A aquells qui el mosseguen i el critiquen per la seva incurable bibliofília i per la seva temerària emacitat o sia passió de comprar, ell els perdona la passió llur per la cacera, pels viatges, per l’agricultura, per la guerra i pel joc, tot temps que ells signin indulgents per la seva bibliofília que li dóna solaç repòs, bell viure i dolça quietud i li proporciona motius infinits per a més amar Déu i reverenciar-lo. I fidel a ell mateix, Ricard de Bury sent gravitar sobre la seva consciència de pastor l’obligació de promoure i suscitar en la clerecia i els fidels encomanats a la seva vigilància, la seva entranyable í apostòlica bibliofília. I escriu la pastoral Philobiblon que extractaré en un article terç i últim.
Article: “Bibliofília II” de Llorenç Riber a La Veu de Catalunya, 16 nov 1926.
XQXQXQXQXQXQXQ
“Todos los libros, grandes y pequeños, importantes o intrascendentes, tienen una génesis más o menos confesable.
Este librito que tienes en las manos nació a consecuencia de mis aficiones de coleccionador de libros, Bibliomanía o Bibliofilia; tiene poca importancia el calificativo que se le quiera poner. En el fondo es una obsesión más o menos apasionada por almacenar libros, que la mayoría de los mortales consideran perfectamente inútil.
En el caso concreto de los libros de fábulas, es cierto que con poseer un buen ejemplar de cada autor, nuestra información es no demasiado inferior a la que puede tener el coleccionador más afortunado de todas las ediciones aparecidas.
Todas las manías son atacables desde un punto de vista rígidamente austero. Pero creo que media un abismo entre el coleccionador de etiquetas y el coleccionador de libros.
Ya supongo, lector discreto, que adivinas asoma en estos párrafos un propósito justificativo. Es verdad, y no quiero ni aspiro a merecer disculpa.
Yo también, en horas de soliloquio pretenciosamente formal, he visto que dedicar nuestras al afán de adquirir ediciones raras, en esta épocade dispersión nuclear y cuando estamos tan cera del cero absoluto, es acaso una ocupación que raya en frivolidad.
A pesar de esta sincera confesión, puedo decir que en mis aficiones librescas he conseguido en muchos momentos de nuestra vida atormentada, un remanso de paz y de fácil alivio de las miserias espirituales de este mundo que nos ha tocado en suerte.
Mi afición a recoger libros de fábulas no se ha limitado a la posesión de ediciones cada día más difíciles, sino que además he gozado horas deliciosas leyendo sus ingeniosos argumentos o saboreando la gracia de su redacción y de su estilo.
Para aquellos que conocen mis actividades habituales, espero que esta justificación servirá.”
“La psicología de los animales domésticos a través de los fabulistas” de José Vidal Munné,Madrid, 1951 ( Artes Gráficas Grigelmo-Bilbao).
“ A dret seny he deixat que passés enllà la festa major del Llibre, amb tots els seus ritualismes imposats, per parlar del llibre. Les festes majors de la litúrgia acostumen de tenir vuitada. La festa del llibre no solament vuitada hauria, sinó que hauria de durar de cap a cap d’any. I la festa hauria d’ésser silenciosa, recollida, en el secret de la cambra, on l’Evangeli diu que s’ha de recloure aquell que vulgui fer oració al Pare qui està en el cel. I un hom s’hauria d’acostar al llibre amb aquell estovament d’estranyes i amb aquella flama continguda amb què es fa una comunió espiritual.
Bibliofília val tant com dir amor al llibre. No precisament a les edicions rares ni a les sumptuoses relligadures. No és que això hi sigui per demés. Els qui estimem els llibres voldríem veure’ls i tenir-los sempre noblement estampats i bellament vestits. No han d’ésser aquestes apreciablles exterioritats alló que en el llibre ens enamori; sinó la íntima i callada confidència que ens fa; la veu secreta de l’oracle que ens parla de dins aquell bosc de fulles vives, de dins aquella penombra frondosa on l’esperit habita i vol ésser consultat.
Renan retreu amb gran elogi i amb una mica-mica de recança aquella fórmula de la vida oculta i feliç de Thomàs de Kempis: In angello, cum libello: A un petit recó amb un llibre petit.
Certa cosa és que hi ha llibres que tenen un poder quasi miraculós de pacificació. Erasme conta d’ell mateix que de la lectura dels Diàlegs Ciceronians en sortia amb l’ànima aplacada. I no era cosa gaire fàcil portar la pau a les ànimes fremebundes dels homes del Renaixement. La lectura de Thomàs de Kempis també n’és de pacificadora. I pacipica l’ànima i la reposa la lectura de Sèneca; i agombola l’ànima i la bressola la lectura del petit llibre de Marc Aureli, de qui hom ha dit que era l’Examen de consciència d’un Emperador. A les pàgines d’un llibret aixì, de benefactor i remeier, un hom si hauria d’acostar en estat de gràcia:
Sunt certa piacula vitae quae te Ter puré lecto poterunt recreare libello
Hi ha certs vicis en la vida, diu Horaci, pels quals vicis devem expiació, qne es poden redimir amb la trina lectura d’un llibre, feta amb puresa de cor. Com es veu, el poeta filosòfic i sentenciós, parla de la lliçó d’aquests llibrets que aconsolen, com si fos un acte de religió o de litúrgia. D’aquesta religió són professos, i són devots d’aquesta litúrgia, no tant els qui amen els llibres per l’estamper que els donà a llum, per la raritat qne els fa inassequibles, per la noble enquadernació que els dóna preu ; sinó més tost aquells altres qui els estimen pobrets i nuets, per ço que porten dintre, per l’ametlla gustosa i suavíssima qne han madurat entre el fullam. Estimar els llibres per la part externa, té el seu risc i el seu perill : el de degenerar en la bibliofília, en el sentit restret i pejoratiu del mot, que fa qne els qui n’estan tocats s’aturin a les portes del temple i no siguin admesos, per indignes i mal preparats, a la celebració dels misteris ni a la partícipació del festí. De bibliòfils així n’hi ha molts, adscrits a una fe qne no professen, i a una religió on no combreguen mai.
Anatole France, el gran ensumador de llibres — posat que la llur astringent olor fou la primera que sentí el seu olfacte d’infant, dins la botiga del seu pare — evoca, en un dels articles que composen La Vie littéraire, la figura de dos bibliòfils, canonge l’un de Notre Dame i vicari l’altre d’una de les parròquies de París. Com que estaven tocats d’una mateixa passió, ell, l’home de les escèptiques elegàncies, i aquells dos sants barons de Déu, tots els matins, sense cita prèvia, com és de raó, es trobaven rondant pels volts d’allà on morava Bibliofília, la dama de llurs amors i de llurs pensaments, invariables i constants. Olorin els qui vulguin roses i gessamins, que jo oloraré fulles impreses, es deien cada un a sí mateix, en eixir de casa. Com que estimaven el mateix, sentien un devés l’altre una sorda i hostil gelosia ; i es trobaven, tots tres a la mateixa hora, al lloc mateix : als Encants de llibres, entre el Pont Reial i el Pont de Sant Miquel,es saludaven amb una polida i untuosa salutació; es miraven de reüll, amb un gest dissimuladament hostil, i s’espiaven les butxaques. La tasca dels dos eclesiàstics sobre la terra, era d’embutxacar, dins les insondables fondàries que porten els clergues, a l’un i a l’altre costat de la sotana, llibres relligats en pell; si al llom portaven, un daurat, aquella menuda flor de lis de les enquadernacions del segle XVIII, quina joia! El lliri de Salomó, no tenia comparança per ells amb aquell petit lliri bibliogràfic. EI canonge era grassó í rodó i tenia la cara púdica i vermella com la d’un infant ; un cos fet a posta per estatjar una ànima plàcida, canonical. El vicari era escardalenc í violent, amb el front votat a les tempestes. El canonge meditava d’escriure la Vides dels Sants Bretons i per això furava en les llibreries. El vicari pensava fer una obra de vasta polèmica, una mena de Ciutat de Deu de Sant Agustí i per això furgava en els encants. Estimaven, però, els llibres amb un tal amor tan cariciós que aquest amor fou estèril No s’han escrit ni les Vides dels Sants Bretons del canonge de Notre Dame ni la gran obra apologètica del vicari d’una de les parròquies de París.
Article: “Bibliofilia I” de Llorenç Riber a La Veu de Catalunya, 27 oct 1926.
χφ χφ χφ χφ χφ χφ χφ
Els Quatre Gats
“ Los establecimientos de viejos libros de Barcelona radican la mayor parte en la actualidad en las calles de los alrededores de la catedral, en las que abundan también las tiendas de mercaderes de las más diversas antigüedades.
José Porter es en nuestros días el más activo, entusiasta e internacional de los libreros anticuarios, admirado de los bibliófilos, de los escritores y de todos sus colegas. En 1923 inauguró su primer establecimiento en la calle de Montesión, en el inmueble neogótico en cuyos bajos estuvo instalada durante cuatro años la cervecería-restaurante ‘Els Quatre Gats’, que tan grato recuerdo ha dejado en el mundo del arte. Hoy, su vasto establecimiento ‘ Porter-Llibres’, instalado en la Avenida de la Puerta del Ángel, es considerado una institución bibliográfica de primer orden, por lo que ha recibido oficialmente las más honorables distinciones. En el estrado de su salón de conferencias, personalidades de gran prestigio disertan sobre temas varios relacionados con la bibliofilia y su más recóndita significación.
En su reciente publicación, que titula ‘Els Llibres’, obra dada a la luz en 1973, con motivo de la celebración del cincuentenario de su librería, descubre José Porter cuál ha sido y sigue siendo el calibre de su vocación de librero, anticuario y erudito, sensible a todas las manifestaciones del arte y del espíritu, de la música y de la poesía. La sólida tradición de la bibliofilia catalana, nos dice Porter en uno de sus ensayos, fue personificada por la excelsa figura del obispo Félix Torres Amat y por Marián Aguiló i Fuster, precedido de otros no menos célebres varones del siglo XVIII, precursores de la bibliofilia de nuestra región”.
Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 250-251.
“El deixar llibres és una cosa horrible. Si’ls tornessio, rés; però el mal és que molts, ab la més bona intenció del mon, se descuiden de tornarlos. Y hi hà ocasions en que un necessita un llibre seu y perquè fà un any o dos que un amic, va enmatllevarlhi, se troba en la impossibilitat de poderne fer ell llegítim ús a que te dret. Lo pitjor no és pàs encara aixó sol. Si no’ls tornessin may els llibres, rès també; però’l cas és que a la llarga’ls tornen, y lo fan ab els llibres en un mal estat, que un gairebé no’ls arriba a reconèixer. Y aleshores un té encara un disgust més fort que no pàs si no li hagueísin tornat. Perquè a que no li tornessin, ja havia acabat per resignarshi, mentres que a rebrel en un estat llastimós may s’hi havia preparat. Que n’he pardut jo de llibres, deixantlos! Reunintlos tots y posseint un mitjà talant comercial, ni hauria prou pera fersi una fortuna en una da les barraques de la Rambla de Santa Madrona. Però, d’ara endavant ¡s’ acabat! no deixo més llibres a ningú. Ni a la dona. Ja sé que potser hi perdré amistats, peró d’amistats, sent bon xicot y simpàtich com soch —mal m’està’l dirho—podré ferne de noves, sense necessitat de gastarmi cap pesseta. En cambi, pera adquirir uns llibres, no’ n tindria prou ab ser simpàtich y bon xicot, sino que necessitaria quartets. Y el temps que ara correm, un home que tè família no pot respondre may de la bossa.
Sobre aquet lema—sempre ¡ay! palpitant—de la pèrdua dels llibres deixats, llegeixo una anècdota molt curiosa de la que n’és un dels protagonistes el difunt escriptor francès Alfons Karr. Com és sabut, aquet cèlebre home de lletres, durant els darrers anys de la seva existència va dedicarse en cos y ànima a la jardineria. Al costal de la seva casa, y per consegüent del seu jardí, hi vivia un comte italià, propietari d’una rica biblioteca. Doncs vet aqui que un dia l’Alfons Karr, necessitant un llibre y sabent que’l seu vehi’l tenia, va emmallevarlhi. Lo que hi hà és que’l gelós bibliòfil no’s va voler despendre ni per un instant del volum, com no es volia despendre de cap dels que constituïen la seva biblioteca. Mes, noblesa obliga, y el bibliòfil, magüer que bibliòfil, era comte y, per consegüent, home galan. Per lo qual va voler conciliar els modos y la bibliofília, escribint a l’Alfons Karr la següent targeta: «El comte Tal B. L. M. al seu vehí y li posa la biblioteca a la seva disposició, pera sempre que vulgui anarhi a llegir. Y que dispensi’l senyor Alfons Karr, puig el comte Tal no deixa sortir cap llibre de la seva biblioteca. Si l’Alfons Karr va acceptar l’envit, no ho expliquen les cròniques, però si expliquen que al cap d’alguns dies el comte, necessitant una regadora, va enviaria a cercar a casa’l seu vehí. El qual va replicar: «Dispensarà’l comte,peró l’Alfons Karr no té la costúm de deixar sortir cap regadora del seu jardi. Ab tot, si’l comte té gust de venir a regar d’un cap de dia a l’ altre a casa meva, me farà un gran plaer”. Se veu que, si no sabia jugar a pilota’l cèlebre escriptor, no deixava de tenir una gran trassa a tornarla quan convenia.
A propòsit d’Alfons Karr acaben de dirme que entre’ls escriptors… i escriptores catalans n’hi ha un… o una que ne’s nebot o neboda. Lo qual no te res d’estrany perque ja es cosa sabuda que car y escardot volen dir una mateixa cosa.
Article: “ Bibliofilia y jardineria” de Rodamon, a La Veu de Catalunya, abril 1906. ( procuro posar sempre els articles tal com els van escriure).
Χφ Χφ Χφ Χφ Χφ Χφ Χφ
“ En 1898 nació ya en Barcelona el ‘Instituto de las Artes Gráficas’ – nombrado después ‘Instituto Catalán de las Artes del Libro’ – bajo los auspicios de Eduardo Canivell, J.L. Pellicer y José Cunill. Publicóse en 1900, 1901 y 1902 la Revista Gráfica, y en 1905 se inauguró la Escuela Profesional – dotada de maquinaria breve y utensilios rudimentarios – en la calle de Clarís, local cedido por el Ayuntamiento y patrocinado por la Generalitat de Catalunya y el Ministerio de Instrucción Pública de Madrid. A partir de 1920 fue dirigido con singular eficacia por Joaquín Figuerola, grabador, perseverante pedagogo de las Artes Gráficas y destacado exlibrista.
En compensación de la pérdida del Instituto de las Artes del Libro funciona hoy con renovada actividad el llamado ‘Conservatorio de las Artes del Libro’, filial de la Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Barcelona perteneciente al Estado.
Desde principios de siglo, el respeto por la dignificación del libro y por la cultura bibliogràfica fue en aumento.
En 1907, la Diputación Provincial de Barcelona fundó el ‘Institut d’Estudis Catalans’ – su primera actividad fue la creación de la ‘Biblioteca de Catalunya’ – , institución benemérita que se propuso llevar a cabo la salvación de los tesoros bibliográficos, no sólo de significación catalana, sino también de auqellos del ámbito peninsular de excepcional valía que registra el extenso índice publicado de incunables e impresiones góticas y ediciones príncipe de escritores místicos y poetas del siglo de oro español, unos y otros en lamentable dispersión, como ya hemos apuntado. Se propuso además dotar la biblioteca de nlibros modernos de trabajo y bibliografía.
I.E.C.
En su inicio, fue instalada en el segundo piso del Palacio de la Generalitat, sede del Instituto. Su primer fondo lo constituyó la compra de la biblioteca del gran poeta y bibliófilo mallorquín Marián Aguiló, Mestre en Gay saber – director que fue hasta su muerte de la Biblioteca Provincial de Barcelona – , compuesta de 4.286 libros. Se abrió al público en 1914 y en 1940 trasladó definitivamente su sede al gótico edificio de amplia cubicación que en tiempos fuera albergue del benemérito Hospital de la Santa Cruz – fundado por el rey Martí – , levantado en 1402 y terminada su construcción en 1511.
Generosos donantes de ricas colecciones de libros clásicos y modernos y las nuevas adquisiciones propuestas por algunos de los libreros anteriormente mencionados y otros posteriores no menos expertos, aumentaron su caudal.
Tal es el espíritu bibliofílico experimentado en España en nuestros tiempos que el ‘III Congrès International de Bibliophilie’ del año 1963 se celebró en Barcelona y Madrid conjuntamente, exponiendo a la consideración de expertos y eruditos de Europa y América el alto valor del libro español antiguo y moderno custodiado en los archivos y bibliotecas institucionales y privadas de ambas ciudades. En Barcelona, el marco de las principales actividades fue el recinto ojival, sostenidas las paredes con sillares de piedra viva, del mencionado Hospital de la Santa Cruz. La Biblioteca Nacional de Madrid publicó con este motivo un Catálogo ilustrado de la Exposición Bibliográfica organizada para este Congreso.
Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 250.
Biblioaprenent 