“ S’han preguntat alguna vegada d’on surten tots els llibres que volten pel món? Jo, com a restauradora de llibres de professió, encara em meravello quan penso la facilitat amb què es creen volums i més volums avui dia, si es compara amb els mètodes de fabricació dels segles passats. Trobem edicions noves i de segona mà, de col·leccionista, llibres a un euro, llibres de préstec, d’altres que s’abandonen al carrer… Petits embolcalls de coneixements sense els quals les cases semblen buides d’algun element, com si fossin part de l’ànima dels seus habitants. Però d’on van sortir, els primers llibres? Anem enrere en el temps fins als orígens de la nostra cultura llatina per esbrinar-ho.
Durant l’Imperi Romà la majoria de textos s’escrivien en rotlles de papir i pergamí. A partir del segle I aC es va introduir el còdex, l’avantpassat del nostre llibre modern, fet de tauletes de fusta o làmines de pergamí unides per un dels seus costats. Ambdós sistemes coexistiren, però el còdex, associat a la tradició cristiana, s’anà imposant sobre el rotlle fins que acabà predominant cap el segle IV. A diferència del rotlle, en el còdex es podia escriure per ambdues bandes del pergamí, estalviant espai i material, fet que el feia més econòmic; també era més fàcil trobar passatges concrets en el text i, amés, com que tenia tapes que protegien l’interior, era més resistent i durador.
A l’antiga Grècia, tenir una biblioteca privada ja era un costum establert, i els patricis rics de Roma van incorporar el col·leccionisme a la seva vida quotidiana, van dedicar una de les estances de la casa exclusivament a la biblioteca. Posseir una col·lecció rica determinava un cert estatus social; encarregar llibres estava de moda, fossin quins fossin els continguts, fins al punt d’adquirir volums a pes. El filòsof Sèneca, disgustat per aquesta tendència, escrigué a De tranquilitate animi que aquestes col·leccions només servien per ‘embellir les parets de la casa’. Una de les biblioteques privades més importants d’aquesta època va ser la Villa dei Papiri, a Herculà, amb 1800 rotlles, destruïda durant l’erupció del Mont Vesuvi l’any 79.
El Còdex. Bibliòfils a l’Imperi Romà, Carla Busquets, Blind Books, Barcelona, 2014. Desplegable ( 42×30 cms.).
Villa del Papiri a Herculà
χφ χφ χφ χφ χφ χφ χφ
“ El bibliómano se puede decir que es como un caso patológico del bibliófilo, que se manifiesta de varias formas; es un bibliómano el que forma una biblioteca y no consiente que nadie vea sus libros. Es bibliómano el que reúne muchos ejemplares de una misma edición de un libro. Es un caso de bibliomanía el que se cuenta de D. Bartolomé José Gallardo, que iba a la Biblioteca Nacional acompañado de un criado, que dejaba en un patio, y luego, so pretexto de que no veía, se hacía sacar los libros junto a una ventana, por la que distraídamente echaba al criado algún libro que le interesaba y se lo llevaba a su casa. Otro caso de bibliomanía es el de un bibliófilo, ya fallecido, que estando en una librería en que se acababa de hacer una compra de libros, en que se encontraba un ejemplar de la corta tirada de la Historia de San Vicente de la Barquera por Leguina, y al ver entrar a otro bibliófilo que le podía disputar la adquisición del libro, no dudó un momento en guardárselo en el bolsillo. El libro fué activamente buscado por el que había entrado, y al no encontrarle y reclamarlo tuvo un dependiente que manifestar donde se hallaba el libro, pues había visto al que se lo guardó, y entonces éste confesó que lo había hecho para que el otro no lo viera y adquirirlo él después. Otro bibliófilo vió en casa de un encuadernador dos ejemplares de un mismo libro raro, pero de escaso valor, y dijo al encuadernador que viera si conseguía del propietario de los ejemplares le cediese uno, y la contestación de éste fué: ‘ Dígale a don Fulano que si a él le sobra un millón de pesetas a mí también me sobran, pero en cambio yo tengo dos ejemplares de un libro que él no tiene ninguno’.
Fco. Vindel: “Los Bibliófilos y sus Bibliotecas” , reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 9-10.
“ Aquest Mercat (Santa Madrona) – les barraques, com hom l’anomena vulgarment – compta ja prop de mig segle d’existència. Té pàtina de cosa barcelonina, i, com tot organisme viu, es desglossa en tres períodes ben delimitats: formació, plenitud i decadència.
Biblioaprenent 