Biblioaprenent

“Poques notícies tenim sobre els bibliòfils de l’Edat Mitjana, però és indubtable que els que posseïen mitjans per a això van sentir aquesta afició. A l’començar l’Edat Moderna, va ser a França i a Itàlia on amb major intensitat es va manifestar l’amor als llibres. Entre els bibliòfils del segle XVI mereixen citar-se Majoli i Grolier i els prínceps Francesc I i Enric II, la dona, Catalina de Médicis, va compartir les aficions d’ell mateix. Al segle XVII, els Països Baixos van seguir l’exemple del seu veí del Sud, i al començar el XVIII, ho va fer també Anglaterra, que des de llavors s’ha convertit en el centre principal d’aquest delit, segurament a causa de les riqueses aconseguides per els potentats anglesos amb la indústria i el comerç. A Anglaterra els primers col·leccionistes particulars de gran importància van ser Roberto i Horaci Walpole. Alemanya, que no pot comparar-se en riquesa a Anglaterra, va patir el contagi d’aquesta moda només des del segon quart de segle XIX. Les primeres subastes de llibres rars amb catàleg imprès es van celebrar el 1838 a Viena, i el 1843 a Leipzig, mentre que a París, ja en 1801 van ser venuts públicament els procedents dels successors del gran estadista Richelieu, i en 1838 es va fundar una empresa dedicada a aquest negoci.

L’esdeveniment més important en el camp de la bibliofília ho assenyala la fundació del cèlebre Club de Roxburghe, el 13 de juliol de 1812, a Londres, dia memorable en què es va vendre un exemplar del Decameró de Boccaccio per 45.200 marcs. L’associació esmentada, composta primer per 31 i després per 40 membres de la millor societat anglesa, ha exercit gran influència, tant en l’edició de valuoses obres antigues, com en la fundació d’altres nombroses societats amb fins iguals o semblants als seus. També algunes agrupacions estrangeres, com la Societé des Bibliophiles de Paris, deuen la seva aparició a un impuls en aquest sentit. Però, paral·lelament a aquesta actuació elevada d’individualitats i associacions en pro del llibre bell i de el llibre útil, sorgeixen les aberracions dels que aprecien més un detall nimi de certa obra impresa que totes les idees i totes les belleses formals que atresori. En el sector del llibre, com en el de les Belles Arts, trobem amb freqüència el tipus de l’entusiasta que passa amb un gest despectiu per davant de les grans obres de l’home i, en canvi, s’atura amb respecte i fins amb emoció davant insignificants produccions que, però, li brinden l’encant d’una troballa imprevista o que satisfà algun dels seus maniàtics capritxos. El bibliòfil considera els llibres com una cosa venerable i instructiva, mentre que el bibliòman els degrada fins convertir-los en simples objectes de lucre i contribueix amb les seves extravagàncies a prestar-los un valor artificiosament elevat. Per fortuna, els bibliopirates, que es troben en tots els països, limiten la seva actuació a un sector relativament reduït de la producció llibretera, i, mentrestant, les impremtes de tot el món llancen les seves infinites creacions per posar-les al servei del públic, qui, en general, els reconeix el valor que legítimament els correspon en raó a la ciència, a l’art o a la sensibilitat que en elles es tanca “.

“L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.165-167.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Mientras estuve en poder de Marcelino tuve una vida agitada, pues este dueño, por su inquietud, me cambiaba frecuentemente de sitio, ya que constantemente organizaba – o desorganizaba – su biblioteca en función de los asuntos que entonces coleccionara, y que fluctuaban por temporadas. Que yo recuerde, se interesó por las siguientes materias: Paremiología, Grecia, Cervantes, Pintura, Ferrocarriles, Hípica, Cocina, Armas, Astronomía, Imprenta, Durero… Así, pues, unas veces yo ocupaba un lugar privilegiado, y otras permanecía durante meses semiescondido – no olvidado – entre libros apilados que, como yo, debían esperar el favorable albur cíclico de nuestro dueño. En cierta ocasión debió darse cuenta de que muchos libros iniciaban su título por Arte…, o bien Arte de…, y entonces comenzó a coleccionar obras de este tipo. En breve tiempo reunió una respetable cantidad de ejemplares, y yo pronto me vi rodeado y casi atropellado por: Arte de pintar…, de Gregorio Mayans y Siscar; Arte y uso de Arquitectura..., de Fr. Lorenzo de San Nicolás; Arte de herrar…, Juan de Abdón Nieto y Martín; Arte de escribir por reglas y con muestras…, de Torquato Torío de la Riva y Herrero; Arte de reloxes de ruedas para torre, sala y faltriquera…, de Fr. Manuel del Río, El arte de educar…, de Julián López Catalán; Arte cisoria o tratado del arte de cortar a cuchillo..., de Enrique de Aragón, marqués de Villena; Arte de canto-llano en compendio breve y methodo muy fácil…, de Fr. Ignacio Ramoneda.

Incluso cierta noche llamó mi dueño por teléfono a un amigo para comunicarle que aquella tarde había adquirido, a un precio muy bajo, la obra Arte de ver en las bellas artes del diseño, según los principios de Sulzer y de Mengs, traducido al castellano con notas e ilustraciones por D. Juan Agustín Ceán Bermúdez, Madrid, Imprenta Real, año 1827, añadiendo como apostilla que quizás el librero ignoraba el valor del libro, ya que en uno de los catálogos de Roque Pidal, éste, tras anunciar la obra, anotaba: ‘Libro raro y buscado’.

Ciertamente, por voluble, no me agradaba el comportamiento de este Marcelino y dueño, pese a la consideración que tenía con sus libros, para cuyo fichaje y otros cuidados disponía de una empleada, la cual, cuando ya Marcelino chocheaba y se le escapaba la duda de si tenía tal o cual obra, me vendió – y el comprador sabía que se trataba de un libro robado.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.61-62.