Estampa de mitjans del segle XVIè, gravada a metall. D’un tiratge del 1651 fet a València.
“ L’estampa és la més interessant de les manifestacions del gravat al boix i la que més entra, en justícia, dintre de la definició de l’art en la seva vertadera expressió. És l’obra completa on el gravador pogué expressar tot el seu saber, és la demostració correcta i concisa de la seva individualitat, tota seva des de la imatge fins a l’última ratlla; el text és sempre curt – moltes vegades no existeix – , dues línies com a màxim que indiquen el fet, el personatge o sant que representa l’estampa.
Molt anteriors al descobriment de la impremta, aquests gravats estampats amb mitjans primitius, molts d’ells acolorits, són autèntiques joies d’art on trobem tota la inquietud de l’artesà català per a la supressió d’un ofici que li permeti d’expressar-se millor.
L’estampa és l’expressió més pura de totes les diferents modalitats del gravat. Encara avui, amb l’anomenada talla dolça, segueix essent – degut a la semblança d’eines per a treballar-los: burins i gúbia en el boix; burins solament en el coure – l’estil de gravat que menys es presta als subterfugis enganyadors i trucs. És el treball segur i conscient de l’obrer que té la missió de dir quelcom i posseeix l’ofici per a dir-ho.
En l’estampa catalana, desgraciadament dispersa, tots hi podem aprendre. El gravat és expressiu per si mateix; són moltes les imatges que no cal que vagin acompanyades de cap text perquè ens diuen tot allò que han de dir, allò que entra al cor del poble, el comentari del fet o bé la insinuació d’una cosa que està dintre de nosaltres.
Aquestes estampes, gairebé sempre de gran tamany i moltes acolorides a mà, d’un color tan brillant i expressiu que arriben a la desentonació, el que les fa més agradables, són el complement de l’il·luminista, artesà de gust que només es dedicava a laa pintura de papers impresos. Eren ell i l’impressor els qui portaven a terme la meritòria tasca del gravador, quan les seves estampes anaven acolorides.
Es tenia coneixement d’aquesta indústria ja en el segle XVIè…
L’estampa era molt sovint de temàtica religiosa, però foren moltes les profanes que representaven assumptes relacionats amb la vida quotidiana, gairebé sepre d’un sol personatge, amb referència a un costum o vici expressat d’una manera burlesca o satírica, en tanta manera que moltes vegades suscitava baralles i raons en alguns pobles i comarques, arribant en algunes ocasions a ésser prohibides.
Estampa de Santa Eulàlia gravada al boix.
Aquestes prohibicions són una clara demostració que el gravat, en tot allò que té de gràfic, ha estat comprès i sentit pel poble i és un element que cal tenir en compte dintre les lluites socials per tot el que té d’expansiu.
Aquesta sèrie d’estampes – no importa el tema que tinguin – són les que pel seu interès i valor artístic ens podrien representar amb tota dignitat, donant-les a conèixer més enllà de les fronteres de la nostra terra, posades al costat dels clàssics del gravat”.
Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.28-30.
χφ χφ χφ χφ χφ χφ χφ
Ibarra, marca d’impressor
“ Las caprichosas signaturas alfabéticas que ordenan hojas y pliegos – tortura muy a menudo del encuadernador – el reclamo de los folios, los calderones gramaticales y las no siempre necesarias abreviaturas, nos encantan por su naturaleza prístina al igual que el ceceo y arcaísmo del lenguaje en formación de los textos antiguos. Las letras capitales historiadas, los adornos y viñetas de origen aldino atraen nuestros ojos con placer, así como la delicada tosquedad del arte románico que ilustran las incipientes xilografías.
Los libros del siglo XVIII – de los que es singular ejemplo el ‘Salustio en español’ – salidos de las prensas de los ‘Ibarra’, los ‘Baskerville’, los ‘Bodoni’ o los ‘Didot’, con su soberbia tipografía y las planchas al aguafuerte o grabados al acero que enlazan en cada país nombres ilustres del arte con los nombres ilustres de la inteligencia, de la poesía y del saber, son piezas que con sus maravillosas encuadernaciones de la época, resumen el valor de la continuidad de la ciencia y del arte”.
Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, núm. 714; Vol. XXXVII, núm. 7; pp. 22-23, Barcelona, marzo de 1966.
Biblioaprenent 