“Quin mal vent corre pel món, tot perquè pugui subsistir, no diguem prosperar, la bibliofília, article de luxe que l’esperit paga només en temps de bonança. No ho van ser, segurament, aquells que li an tocar viure a Paul Lacroix, nat l’any 1806, mort el 1884; o sigui, el segle XIX quasi al complert, amb múltiples agitacions i dramàtics atzars, que a Paris, on Lacroix residia, no passaven de cap manera inadvertits. Paris tempestuós i llampegant, que va saber de glòries i revolucions, de trons caiguts i aixecats, de barricades en certa manera periòdiques; un París de litografia romàntica, amb l’ordre públic en constant dubte. Però el que no volia barrejar-se en les violentes alteracions sobrevingudes, potser pogués sostreure a elles, com ho va fer, pel que es veu i llegit, Paul Lacroix, amorosament esposat amb els seus llibres, acollit a la seva biblioteca, refugi insuperable, illa de calma, que en els anys actuals no podria obtenir-se sense enorme i potser inútil afany, perquè fins a l’últim racó de la casa ens persegueixen les preocupacions i angoixes de la vida quotidiana.
Aquest Paul Lacroix, essència i personificació de bibliòfils, ens fa pensar en un tipus d’aficions que no compten indubtablement amb ambient propici al món que ens és coetani, atribolat i urgent. La fina i precisa ploma de Maria Breynos traça l’animada silueta de Paul Lacroix, historiador i novel·lista; però sent eximi en aquestes activitats, ens interessa més, a l’efecte del present comentari, com a amant del llibre, i fins i tot dins d’aquesta característica de la seva personalitat, ens fixem preferentment en el llibre pel llibre mateix: el llibre atractiu per la seva raresa, antiguitat, tipografia, enquadernació o circumstàncies per l’estil, més que pel seu contingut o utilitat. Es tracte, a la fi, d’una forma extrema d’amor al llibre, que fins i tot des del punt de vista de qualitats materials, és instrument de cultura i exponent en qui així ho gaudeix de noble sensibilitat.
I precisament perquè d’aquesta sana arrel de la bibliofília arrenquen espècies més perilloses i discutibles de la bibliomania, és curiós el coneixement de les seves modalitats, segons ens ho procura el propi Paul Lacroix en l’obreta ‘Els aficionats als llibres vells’, que dóna ocasió al saborós pròleg de Maria Brey, abans al·ludit. Analitza el vell Paul Lacroix els tipus de llibreter de vell, del bibliòfil, del bibliòman, del rebuscador, amb un psicologisme superior al propi dels costumistes del segle passat. ja que l’autor coneixia molt per dins l’assumpte de la seva amable, irònica i comprensiva exploració. A aquesta llum es podria dir que els ampits del Sena, amb les seves paradetes de llibres vells, són ni més ni menys que un Mirador sobre les passions humanes. Totes es desencadenen, les bones i les dolentes, quan bufa l’interès del col·leccionisme, i és clar que té abast universal la significació ja clàssica del ‘bibliopirata’ a la terra de Gallardo i Estébanez Calderón “.
Article: “Bibliofilia”, de M. Hernández Almagro, a La Vanguardia del 24 de desembre de 1948.
χφ χφ χφ χφ χφ χφ χφ
“El libro en todas las épocas ha tenido buenos amigos, pero sus enemigos los bibliolitas han sido numerosos, y se han encargado de destruirlo por toda clase de procedimientos, pues cuando el libro ha sido conservado en buenas condiciones, ha vencido al tiempo, y así podemos hoy admirar magníficas obras de bastantes siglos de antigüedad en perfecto estado de conservación; lo que no ha podido vencer el libro es el grado de incultura de una nación que ha permitido a una empresa sin fiscalización de ningún género que compren libros por kilos como si fueran simiente, y los conviertan en pasta con la que se fabrican otros. ¡ Cuántas riquezas, cuántas bibliotecas enteras han sido destruidas por este procedimiento¡.
Los pobres libros han servido para que sus hojas envuelvan toda clase de comestibles, y las chimeneas han consumido miles y miles de volúmenes, que han sido utilizados como procedimiento preliminar de su calefacción. Aun sus mismos buenos amigos los bibliófilos han tenido que luchar con sus parientes más cercanos, que en la mayoría de los casos han censurado su adquisición, y buena prueba de ello es que el 99 por 100 de las bibliotecas de los bibliófilos, cuando no han sido donadas por él mismo a algún centro oficial o privado, o vendidas por ellos mismos, en cuanto éste ha fallecido, sus herederos se han apresurado a venderlas, diciendo en casi todos los casos que les estorban los libros en casa.
Dejo de hablar de los enemigos del libro, porque son tantos y tan numerosos que haría falta un nuevo Diógenes que encontrara un protector que desde las altas esferas de la gobernación del Estado, no sólo con su amor al libro, sino con los conocimientos suficientes del mismo, tuviera una mano de hierro para que con su pluma pudiera legislar acerca de este pobre libro, tan traído y llevado, poco leído y al final siempre destruido”.
Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp.6-7.
Biblioaprenent 