Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliologia’ Category

BiblioAmén: a Colombia el Grup Amén és una associació d’empresaris compromesos amb la creació d’un Nou País, mitjançant el planejament i l’execució de projectes de responsabilitat social, amb l’animació del Minuto de Dios.https://grupoamen.org/index.php/biblioamen/

Bibliocaseta: a Ciudad Rodrigo (Salamanca), tenen una Bibliocaseta per intercanviar llibres, malauradament, uns sense ànima,l‘han cremada. Pero he vist a Twitter que molta gent els hi fa costat i ofereix llibres per tornar-la a posar en marxa. Esperem que sigui aviat. https://www.lagacetadesalamanca.es/provincia/la-iniciativa-de-los-jovenes-de-ciudad-rodrigo-para-recuperar-la-bibliocaseta-YE8512405

Bibliodrogas: Bibliodrogas es crea l’any 1993 sota el nom de Centre de Documentació i Informació de CONACE (CDI) constituint-se en el primer centre de documentació especialitzat en temes de drogues a Santiago de Chile.http://bibliodrogas.gob.cl/quienes-somos/

Biblioescena: contes per a la igualtat i contra la violència de gènere. Activitat organitzada per la Biblioteca Pública de Burgos, dedicada als infants.https://bibliotecas.jcyl.es/web/jcyl/BibliotecaBurgos/es/Plantilla100Detalle/1284353929655/Evento/1285082450272/Comunicacion

Biblio-filmoteca: INCINE UNIVERSITARIO és l’única escola de cinema del país (Ecuador) especialitzada en cinema i actuació per a cinema. És una de les catorze escoles de cinema a Amèrica Llatina reconegudes per l’Associació Internacional d’Escoles de Cinema, CILECT https://www.incine.edu.ec/biblio-filmoteca

Biblio-FísiMat&IngUNAM: Informació de l’Àrea de les Ciències Físic- Matemàtiques i de les Enginyeries. (México) https://t.me/s/BiblioUNAMArea1

Bibliofuente: una font d’informació d’un llibre. https://campus.ort.edu.ar/articulo/720063/formacion-y-clases-de-palabras

BiblioGuía: servei de consulta i refrència digital de la Xarxa de Biblioteques, des de la Biblioteca Hugo Gutiérrez Vega del CUSur, a Ciudad Guzmán, Jalisco México.http://www.cusur.udg.mx/es/biblioteca

Bibliológico-informativa (Teoría): “Los estudios que han dado por resultado la conformación de la Teoría bibliológico-informativa tienen su origen, por una parte, en las necesidades del proceso de investigación científica de las bibliotecas públicas cubanas, dirigido por el que suscribe durante casi 20 años, y por otra, en las del doctor Salvador Gorbea para sustentar teóricamente los estudios métricos de la información en los que se ha venido especializando durante largo tiempo”. Cuba. https://www.proquest.com/openview/0a55c9238fac45a180a6ec90ce5d2d3f/1?pq-origsite=gscholar&cbl=4400982  més informació a: http://scielo.sld.cu/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1024-94352008001000003

BiblioMedic: xarxa mèdica de suport col·laboratiu.https://bibliomedic.com/

Biblionef: La vocació de Biblionef és ajudar els nens i adolescents de tot el món a participar en l’aventura del desenvolupament i el descobriment.https://biblionef.fr/

Biblionotas: joc virtual de la xarxa de biblioteques municipals de Cuenca per a Estival Cuenca 21. https://bibliocuenca.blogspot.com/2021/06/juega-biblionotas.html

Biblioperro: autor del vlok Bibliokiltro, dedicat d’alguna manera als gossos. https://bibliokiltro.wordpress.com/author/biblioperro/

BiblioSpa: lectura, relaxació i imaginació al servei de la infància a Bogotá. http://bibliospa.com/

BiblioTICMosic: vlok dedicat al món de les biblioteques davant la Societat de la Informació. Va funcionar entre 2012 i 2013, i dut a terme per 4 estudiant de la Universitat de Santiago de Compostela. https://biblioticmosic.wordpress.com/

Bibliotipogràfic: en un fragment sobre un article que parla de la Biblioteca de Montserrat, diu R. Canivell, autor de l’article en la revista Curiositats de Catalunya: “…La tercera impremta montserratense (excloem la de campanya, ambulant, de la guerra antinapoleònica o de la Independència), la continuadora de les de Lushner i Rosembach, i destinada a obra de pau i d’estudi, sembla cridada a donar el to en l’art Bibliotipogràfic d’aquesta regió hispànica…”

Read Full Post »

“Si es pogués fer una estadística veritable dels lectors i lectores que hi ha a Catalunya restaríem probablement esgarrifats. No en trobaríem ni un u per mil!  De moment us semblarà que la meva dita és pessimista, exageradament pessimista. Tanmateix no fa sinó recollir els fruits d’una experiència personal que ja comença  a ésser vella. I d’altra banda no pretenc que aquesta constatació que faig pública es converteixi pas en un motiu de descoratjament. Si el presentés encara d’una pobresa i d’una insuficiència que fan avergonyir , el passat que tot just acabem de deixar enrera és molt inferior… El guany, doncs, és un fet indiscutible.

 Esdevé només que aquest guany indiscutible no té les proporcions que alguns entusiastes li han volgut atribuir i no pot comparar-se amb el coeficient de lectura de qualsevol país centre o nord-europeu. Som en una de les primeres etapes… Només en una de les primeres etapes. Deixeu-me afegir encara una altra cosa: si restàvem gaire anys en aquesta etapa, ocorreria inevitablement una crisi en la vida de la nostra literatura i fins del nostre periodisme. Pocs lectors! Poquíssims lectors! Per a merèixer aquest títol al capdavall modest no basta de saber llegir ni de fullejar algun diari cada dia i algun llibre cada trimestre. Cal sentir com una necessitat si fa no fa contínua l’apetència del llibre, és a dir, l’anhel de doblar l’experiment vital propi amb un seguit d’experiments aliens. Un xicot anglès, una mecanògrafa francesa que devoren normalment un volum setmanal són lectors. Un noi català , una dependenta barcelonina que comencen un llibre i no l’acaben, que en manlleven un altre i el tornen a mig llegir, que adquireixen els dos primers números de totes les biblioteques noves però que són incapaços de completar-ne cap… no són lectors. I pensar que aquests exemples d’inconstància i d’irregularitat, potser representen l’élite, la nata i flor de la lectura! La majoria no arriba ni a tenir aquestes vel·leïtats. Ignora els llibres totalment. Potser no cuita a amagar-los com la bona dona de l’anècdota perquè no els vegi el metge i formi un mal concepte de l’ordre de la casa… però el resultat és el mateix. En aquestes condicions, el luxe de tenir una literatura gravita sobre els escriptors i en menor proporció sobre els editors i els llibreters. L’esperit de sacrifici dels primers és molt gran, a estones fins sembla inexhaurible ; els segons evidentment no arriben tan enllà en aquest camí , però com que el negoci de fer llibres, no menys que el de fer diaris, és dels que exerceix una misteriosa atracció damunt els homes, mai no manca un editor novell i il·lusionat per reemplaçar un editor cansat i decebut.

¿Quan de temps pot durar aquest estat de coses? Fa de mal preveure. El cert és que no pot ésser etern i que baldament ho fos no representaria cap desideràtum . Hem passat—i j a era hora!—del període dels aficionats al dels professionals. Hi ha a Catalunya , per primer cop en la sev a història moderna, un parell de dotzenes d’escriptors que no fan sinó escriure . Gairebé tots els catalans són capaços en el foc d’una discussió d’envanir-se d’aquest esdeveniment… són capaços de fer res més ?

Ha arribat l’hora de dir ben alt i ben clar que si no fan res més, si no aconsegueixen encomanar-se el virus de la bibliofília més elemental, aquest professionalisme incipient qne els afalaga d’invocar, acabarà per desaparèixer . No és just ni moral que la multitud es refiï indefinidament de la força de les vocacions literàries. «Ha nascut escriptor… No serviria per a res més.. . No ens preocupem, doncs… Escriurà encara que es mor i de fam…» No és just, ni és moral, ni és prudent. No totes les vocacions tenen aquest caràcter de fatalitat. Molts escriptors, àdhuc entre els millors, poden canviar de rumb. D’altres… d’altres poden emigrar . No voldria, amb aquestes consideracions adjudicar-me cap qualificatiu que fes olor de derrotisme. Però he cregut d’alta conveniència de clavar un cop d’agulla a les bombolles suaument irisades que surten de les palletes dels cofois.

Article. “ Una primera etapa que no pot ésser eterna. La literatura professional és un luxe que cal pagar”, per Carles Soldevila a D’Ací i D’Allà. Magazine Català, , núm. 140, p. 253, agost 1929.

XQ   XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ ¿ No se te ha ocurrido nunca, lector querido, detenerte ante un puesto de libros viejos, de libros de lance, o de ocasión, como ahora se dice? ¿ Verdad que un puesto de libros viejos tiene algo de atractivo, de irresistible, algo que nos obliga a detenernos, a revolver y manosear aquellos libros, a cogerlos y soltarlos, como se coge y se suelta la hoja efímera de un calendario?

  ¿ Qué buscamos entre aquellos libros sucios, maltrechos, ajados, amarillentos, roídos los más de ellos por la voraz barrenilla (Anobium paniceum), insecto al cual no le importan un bledo los productos del intelecto humano? Si un bacteriólogo acertara a pasar por allí, de seguro que no se le ocurriría otra cosa que arrojar todos aquellos libracos al fuego purificador. Y en verdad que no estaría del todo desacertado.

  Y, sin embargo, todos aquellos libros representan un esfuerzo intelectual de sus autores, un legítimo anhelo de fama o de gloria, o, cuando menos, la laudable ambición de alcanzar la estima de sus contemporáneos.

Revista Gráfica

Muchos de los nombres ilustres que hoy yacen olvidados, fueron en su tiempo preclaros pensadores, correctos prosistas o inspirados poetas. Todos experimentaron el inefable placer de leer por primera vez las pruebas de sus libros, redondeando amorosamente el estilo, puliéndolo, con la misma solicitud y cariño con que el lapidario labra las piedras preciosas. ¡ Oh, qué escalofrío de esperanza y temor al aparecer el libro en las vitrinas de las librerías¡ ¡Co qué augusta ansiedad aguardaron los juicios de la crítica¡

  Yo comprendo y me explico que hay mucho inenarrable en aquel momento sublime de verse reproducido el hombre en la forma y substancia de su hijo; pero deberéis también convenir conmigo en que hay asimismo no poco de solemne e inefable cuando un hombre ofrece al público el primer fruto de su ingenio.

  Pero así como el niño crece, se desarrolla, llega a la plenitud de su ser, y luego declina y por fi fenece, así también el libro nace, impera un momento, pasa fugaz por la mente de los contemporáneos, y por fin desaparece y va a parar al expoliario de los puestos de libros viejos.

  Morirse un hijo, cosa terrible es; pero no menos terrible y doloroso es ver que un libro, que costó noches de insomnio y de fatiga, de penas y de congojas, que era la suma y compendio de todas las esperanzas y anhelos de su autor, terrible cosa es, repito, que aquel libro, después de haber llamado un momento fugaz la atención de las gentes, yazca allí, olvidado, polvoriento, manoseado por manos impuras, que lo vuelven y lo revuelven, como si fuera cosa vil, despreciable, mirándolo por el lomo, y soltándolo con una indiferencia tan glacial, que, si el autor lo viera, de seguro, que no podría contenerse, y, cogiendo por el brazo a aquel transeunte husmeador, le diría: ¿ Crees tú que este libro, que es carne de mi carne y sangre de mi sangre, lo escribí yo para que tú lo arrojes con desprecio como si fuera cosa inane, materia baladí?

  Article: ”Entre libros y libracos”, de C. Vilarasau Piñot, a la Revista Gràfica, nº  — de 19–, p.95-96.

Read Full Post »

“En un article recentment publicat en aquestes columnes amb el títol de “Col·leccionistes i Col·leccionisme” parlàvem dels diversos generes nocius de col·leccionisme pobre i desorientat. Ara voldríem parlar dels diversos gèneres de col·leccionisme ric i més o menys orientat, els quals, així i tot també són en gran part o en petitat part perjudicials. El més nociu d’aquests col·leccionismes, el més perillós de tots, és el col·leccionisme perfectament orientat i poderosament financier, pera destinat a l’alienació; aquell col·leccionisme que opera amb vistes a l’especulació. El perill resideix en la possibilitat que l’alienació es produeixi parcialment o totalment al través de la frontera. Aquesta especulació pot ésser francament premeditada, com és el cas el col·leccionisme dels antiquaris que tenen liara col·leccions especialitzades posades a la venda, o bé dissimulada, en el cas de certs col·leccionistes i fins en el cas d’alguns antiquaris que al valor intrinsec de la concede, volen afegir-hi el sobrepreu d’un simulat amor a la matèria, volia simular que cal comprar la col·lecció més les ganes de vendre-la. Hi ha també l’especulada involuntaria: la dels col·leccionistes que more sense haver llegat llur col·lecció al propi país; la dels que són obligats a enalienar llur col·lecció per causa de pèrdues financeres; la dels qui es cansen de llur col·lecció i reneguen del col·leccionisme o baraten els objectes de llur col·lecció per objectes d’altre gènere, com féu anys enrera el senyor Estruch amb la seva col·lecció d’armes i armadures. Una altra espécie de bon col·leccionisme nociu es el del col·leccionisme de bons gèneres massa heterogenis: és el menys nociu de tots, però pateix d’ineficácia en sí mateix. Aquest col·leccionisme només pot ésser avalorat fora d’ell, quan, per raons de donació, llegat o venda a un Museu públic, cada una de les matèries que formaren la susdita col·lecció és reintegrada a la massa de cada una de les seccions corresponents del Museu, ço es : una col·lecció de propietat particular massa heterogènia no rendeix el que ha de rendir fins que es desintegrada, destruida i fosa en una col·lecció pública. La donació d’una d’aquestes col·leccions heterogènies a un Museu sota la condició d’installar-les a part sense desintegrar-les, és una donació molt menys important del que els donadors es pensen; és de resultats molt menys valuosos del que ella és intrínsecament. Altre col·leccionisme bo peró inoperant o be eficient pel dessota de la seva vàlua intrínseca és el que despén tants o mes cabals en pro de la raresa de les peces que en pro de llur vàlua artística o arqueológica. Es cert que

Col·lecció de vidre del Castell de Peralada

sovint la valor arquelògica d’un objecte equival a la seva valor de raresa. Aleshores, el col·leccionisme d’aquestes peces raríssimes i per tant caríssimes només és estimable en produir-se preconcebudament per a tard o dejorn contribuir a acréixer una col·lecció pública on les peces rares d’aquell gènere arqueològic especial formin sèrie. En qualsevol Museu una peça d’altissima vàlua arqueològica no serà eficient si és única o massa rara; fins podrà esdevenir motiu d’escandol si existeix algun altre Museu especialitzat en aquell gènere rar. Aquestes denúncies de vicis del col·leccionisme pròpiament dit es poden aplicar també a la bibliofília. Del que exposem en aquests dos articles es conclou que el col·lecionisme especialitzat sempre serà més valuós que l’heterogeni. Tant és així que una col·lecció d’objectes individualment desproveits de vàlua arqueològica, artística o de qualsevulga altra mena pot esdevenir de gran valor cientific i de molt preu. Així, per exemple, la col·lecció d’objectes de teta mena (els més heterogenis que hom pugui imaginar) però coordinada per llur relació amb la història del segle XIX espanyol que pacientment va formant l’antiquari senyor Anyés; la col·lecció de vidres, opalino, d’estil isabelí que formen el marxant parisenc de pintura moderna senyor Barnheim i l’antiguari barceloni senyor Goday; la col·leció de bibliografia barcelonina antiga que posseeix el senyor Plandiura.



Col·lecció Plandiura

El segle XIX, tan desconsiderar i tan desvaloritzat des del punt de vista del col·leccionisme, és una pedrera gairebé inexaurible de variades, fecundes i barates col·leccions, les quals poden immediatament esdevenir col·leccions de preu. Els nordamericans ho han percebut i s’han posat a formar séries d’objectes d’art d’aquesta època tan recent. El resultat ha estat encisador. En veure aquestes col·leccions especialitzades d’objectes d’art del segle XIX hom s’adona de la gran fecunditat, de la bella fecunditat d’aquesta  centúria. Aquest és un col·leccionisme fàcil, altament profitós i indeciblement engrescador, el qual hom deuria instaurar entre nosaltres abans que bona part d’aquest material no fos perdut per raó de menyspreu.

El bon col·leccionista ha d’estar enterat dels fraus i de la manera com es produeixen, ha de limitar-se a pocs gèneres o bé a un sol i ha de pensar primordialment en el destí de la seva col·lecció. El bon col·leccionista no ha d’entestar-se a esgotar el seu magre o poderós pressupost en l’adquisició de peces exageradament cares, adés cares per raó de llur raresa, adés per raó de la moda, adés per raó de xovinisme o per altres raons. Ans al contrari, explotará aquestes desviacions de l’estimació artística per tal de fer més aviat una col·lecció bona que una col·lecció cara. Així, si col·lecciona pintura espanyola procurará adquirir-la en les vendes de l’estranger, on sol ésser poc adinerada. Si col·lecciona mobles, o pintura, o escultura francesa del temps dels Llúïsos o del període de l’Imperi, procurarà no adquirir-la  a França, on aquests gèneres obtenen preus enormes; sinó, que es bellugarà per adquirir aquestes belles coses en l’atzar de les vendes de per ací o de per tot altre país que França. Potser caldrà que desisteixi de posseir les peces cabdals d’aquests estils si no disposa d’una fortuna molt gran i baldera. El bon col·leccionista aprofitarà la baixa universal dels grans autors demodats i farà així una magnífica col·lecció a bon preu; tindrà bon olfacte per a descobrir les bones peces anònimes que de vegades passen en les vendes públiques a preus ridículament baixos; no tindrà la dèria de les exclusives de les peces signades i amb pedigree d’autenticitat rigorosa: això nomes escau als grans senyors del col·leccionisme que saben obrar tan magníficament i munificentment com el senyor Cambó. El bon col·leccionista de tipus corrent no menysprearà les obres remarcables dels artistes mitjans si elles són tant o més estimables que les obres mitjanes dels artistes genials o exageradament famosos; no es dalirà per les obres dels artistes mediocres de fama olímpica; no permetrà que la vanitat se sobreposi al bon gust i al discerniment.

 Per altra part les corporacions públiques estaran al corrent de les bones col·leccions que perillen d’esser disgregades o expatriades i les rescataran — amb malt particular enderiament perseguiran d’aquelles col·leccions que ultra llur bona qualitat posseeixen la d’ésser especialitzades d’objectes pertinents al propi poble.

Article: “ Col·leccionisme i col·leccionistes”de  Joan Sacs, a La Publicitat, nº. 17111; 9 de febrer de 1929.


Col·lecció de vidre Castell de Peralada

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Efectivamente, un libro para bibliófilo puede resultar caro, porque las cosas bien hechas necesitan tiempo para hacerlas y el tiempo debe pagarse, como igualmente es costoso el papel bueno y hay que pagar también al ilustrador. Pero no siempre los libros más caros son los mejores y con elementos sencillos se pueden hacer grandes cosas. La armonía y el equilibrio, la dirección acertada no tienen nada que ver con los gastos materiales. Ediciones atiborradas con ilustraciones y colorines pueden ser un desastre.

Marca d’impressor Elzevir

Un libro puede ser bello con pocas ilustraciones e incluso sin ninguna. Hay que ver páginas impresas por los grandes artistas impresores – hemos dicho grandes artistas impresores, no grandes impresores -, para comprender toda la belleza que puede resultar del simple juego de las letras negras sobre el papel. Bodoni, los Elzevir, Ibarra, nos han legado páginas de suprema armonía, concebidas con un espíritu casi podríamos decir arquitectónico. La ilustración es buena y deseable como elemento de riqueza y cuando está en función de la tipografía.

Las tiradas limitadas son un truco que han inventado los editores para valorizar sus ediciones, para hacerlas más raras y deseables. En el fondo no son gran cosa más que una inmoralidad y una injusticia. Se puede defender una tirada limitada cuando la técnica de las ilustraciones no permita una tirada larga –en el caso de estar grabadas  a la punta seca, por ejemplo -. Generalmente no son otra cosa sino el fruto de una civilización bastante reñida con la ética. A pesar de lo dicho, la justificación de las cortas tiradas puede tener una razón en nuestro país: se tiran pocos ejemplares porque no se venderían más, porque el mercado es limitado  y la amortización se hace con los ejemplares que se venden, no con los que se imprimen. Pero la bondad de un libro no tiene nada que ver en absoluto con la tirada”.

Técnicas del Grabado Calcogrráfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p. 174-175.)

Marca d’impressor d’Ibarra

Read Full Post »

“Dihém això perquè ens sembla que la falta de regles ortogràfiques fixes afe.-“ Encara que la reproducció d’obres antigues no sia feta pera tota mena de gent, puig sense certa cultura no s’hi pot trobar l’interés que realment tenen, els qui’s dediquen a la reproducció moderna de llibres o manuscrits antichs, segons nostre humil parer no deurien may deixar en oblit que fins a cert punt fan obra de vulgarisació, que són molts els que sense possehir fondos coneixements filològichs desitjen fruhir les belleses de nostra amiga literatura gida a les abreviacions y a les paraules trencades que’s troben en dits manuscrits constitueixen pera molts un obstacle a la comprensió ràpida de les idees que’s volen capir, comprensió indispensable pera gosar ab les belleses del Tirant lo Blanch, o el Curial y Guelfa, y gens despreciable quan se llegeixen obres que demanen ésser meditades com les del Mestre Ramon Lull. Se dóna’l cas de que no’ s respecta la ortografia d’un autor contemporani nostre com en Verdaguer, y’s conserva la d’un copista del segle xv. Comprenòm perfectament que obres antigues no’s deuen subjectar a la ortografia moderna, però tenint en compte que la major part de faltes e inconseqüències dels manuscrits antichs no són degudes a son autor, sinó als copistes, sembla que ja’ns fóra permès ésser mis lliures d’unificar la ortografia d’una paraula prenent per patró la que’s trobi més ben escrita pera fer més comprensible y fàcil la

lectura. El meteix Vidal y Valenciano, en l’advertencia que posa al començament de la Comedia de Dant Alighieri traduhida per Andreu Febrer (segle xv), diu, referintse a la ortografia: “En realidad no existían reglas precisas… los que escribían eran en este punto tan descuidados, tan indolentes y acaso podríamos añadir tan ignorantes, que no sólo en una página, sino en una misma línea escriben de varios modos una misma palabra.» Nota també que juntaven sovint dues o més paraules en una sola, o’n descomponíen una en dues o més, agravant això les abreviatures y el desordre y escassetat de la puntuació. No cal dir que traslladant fidelment a la imprenta un manuscrit en aqueixes condicions, resulta quasi ininteligible pera un lector modern. Trobar, per exemple, escrit en una meteixa obra: erguios, ergullos, argullos y orgullos; bocua, boqua, bocha y boca; ayer, aer, aura, ayre, fa que passi allò de «qui ho entén, qui no ho entén…» Malgrat queixarsen y ferho notar, el meteix Vidal y Valenciano conserva en la reproducció totes les diferencies ortogràfiques. Per altra part uneix les paraules trencades, separa les afegides y usa las en forma corrent. Si no arriba a fer això, llegir la Comedia d’Andreu Febrer fóra com desxifrar un geroglifich. Tal y com està, encara es més curt estudiar l’italià y llegir el propi Dant. Conservar la s alta semblanta a la f, y l’us de la u per v  y al revés, y el de la j per i y viceversa com els antichs les usaven, y fins conservar certes abreviatures fàcils de compendre, ho trobém bé sempre qu’en la impressió s’usin tipos gòtichs, perquè ajuda a donar caràcter al conjunt de l’obra; però ni ab tipos gòtichs ni ab cap altres trobém just escriure una paraula de diferentes maneres.Podria conservarse mal escrita quan en tot el manuscrit fos d’aquella manera. Dins d’una publicació editada en nostre temps, la fidelitat exacta potser tindria rahó d’ésser si l’obra fos escrita de la propria mà de l’autor, y encara; puig posats a demanar fidelitat, arribaríem a demanar una reproducció fototípica de l’original. Tot això són apreciacions tal volta equivocades. Som llechs en la materia; som senzills amateurs; potser ens manca tota la rahó, però estém segurs de no ésser sols a pensar d’aquesta manera. Sia com vulga, ben vinguts sien els bons llibres que contenen belles obres antigues o modernes. Ab ells s’hi aprèn molt y s’hi gosa. La fundació que de poch s’es feta de la «Societat Catalana de Bibliòfils», composta de triades personalitats que’s distingeixen per son amor a la cultura de la terra catalana y que’s proposen fomentar l’amor a nostres millors obres literàries presentantles ab material digne d’elles, fentne veres edicions de bibliòfil, es un dels signes evidents de que continua’l feliç desvetllament de nostra terra y de que coratjosament se va pel bon cami de reconstruhir nostra personalitat resucitant nostra gloriosa tradició literaria.

Article: “Bibliofilia II” de Sebastià Junyent, a la revista Joventut, nº 275 de maig del 1905.

XQ        XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“Un libro puede llegar a ser una obra de arte y para conseguir obras de arte no hay fórmulas que valgan. Con todos los elementos estudiados se puede hacer un libro bello o se puede fallar. La excelencia de las partes no conduce forzosamente a la perfección del todo. Los elementos que forman un libro han de ser manejados por un artista que tenga una idea de conjunto. No quiere ello decir que el ilustrador tenga forzosament que trabajar al dictado, peró sí ha de obedecer a unas directrices encaminadas a la armonía total.

El carácter y la personalidad de un  libro son las características más difíciles de conseguir y no se pueden dejar al azar. Si cada libro es diferente en cuanto al texto que contiene, la materialidad del mismo ha de tener asimismo unas peculiaridades propias. No abonamos la originalidad como sistema o como meta, sino como resultante lógica de las cosas.

Un libro de bibliofilia no solamente es un texto, unas ilustraciones, o un magnífico  papel, sino todos estos elementos a la vez, y algo único y a la vez diferente.

Frente a estas consideraciones hemos asistido al imperio de otras muy diferentes y que a menudo han sido las siguientes:

1ª. Un libro de bibliófilo ha de ser un libro caro.

2ª. Tiene que ser de tirada limitada.

3ª. Ha de ser ilustrado.

4ª. Ha de estar impreso sobre papel de hilo.

Para más de un espíritu simplista, la sola posesión de una de estas caracteísticas ya justifica el calificativo de libro para bibliófilo.”

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p. 173-174.)

Gravat calcogràfic

Read Full Post »

“No cal pas dirho: l’amor a la lectura està enrahó directa del grau de civilisació d’un poble. Un poble ahont abunden els llegidors es un poble civilisat en el bon sentit de la paraula. L’amor a la lectura porta l’amor a l’estudi; un poble que llegeix y estudia posseheix idees, y les idees són la força generadora dels grans actes. Ahont hi ha llegidors no triga gayre a haverhi bibliòfils. El bibliòfil, si val a dirho, es el llegidor perfeccionat, l’enamorat del llibre. L’amor a la lectura genera l’amor al llibre; comença’l llegidor a aymar els llibres per lo que diuen, per son esperit, y poch a poch se va agradant de la forma qu’enclòu el signe que gràficament representa la idea, del paper ahont el signe està estampat, del relligat dels quaderns ab les tapes que’ls estotxen defensantlos en lo possible de sos naturals enemichs: les mans barroheres, la polç, la llum, la humitat, els corchs… Un cop el llegidor ha esdevingut bibliòfil, difícilment se manté en un just medi en son amor a la part exterior o material del llibre; sovint sa afició agafa ayres de mania: mania noble y respectable, com totes les que no són més que la exageració d’un enlayrat sentiment. La passió per possehir un exemplar d’una edició escassa y rara es una de les característiques del bibliòfil. Y la trobo eminentment llegitima y rahonable quan se dirigeix a un exemplar prínceps d’una obra célebre, o quan se refereix a alguna de les edicions que de la meteixa s’hagin fet ab excelent gust tipogràfich y ab correctissima presentació: però crech qu’entra de ple en lo que’n dihém mania quan s’aplica a una obra antiga y rara sols per tindré aquestes condicions, sense cap altre valor literari, cientifich o artistich. Se sembla aleshores a la mania de l’antiquari quan guarda troços esmicolats de terriça sols perquè foren cuyts en temps dels romans. Quina fruhició més exquisida sent el bibliòfil quan fulleja ab sos dits un venerable incunable d’una obra célebre, quelcòm atacat del corch, de paper acigronat pel temps, relligat ab tapes de fusta de rovellat color; o quan fulleja una nova publicació acabada d’imprentar, resurrecció d’algún manuscrit antich d’autor eminent, impresa ab tipos gòtichs, ab amplitut de marges y encertadament composta!… Quin goig al sentir en sos dits el contacte agradós, quasi sensual, del paper’de fil… Quina fruhició pels ulls, pel tacte, per l’esperit al tindré a les mans un volum pulcrament relligat en pell de Rússia, ornat artisticameni ab daurats a mà, contenint alguna obra capdal de nostra literatura! L’Atlànlida impresa en paper Japó, el Canigó, o alguna altra de les edicions escullides d’obres de nostre gran Verdaguer!… Ab cert respecte, quasi ab veneració s’obre’l volum que reprodueix alguna obra de nostra antiga literatura, com per exemple El Fèlix de les maravelles del món, o el Llibre de Santa María (r) de Mestre Ramón Lull. Ab l’esperit freturés de fresca y senzilla poesia s’obre’l tomo de Cançons feudals cavalleresques recullides y ordenades per en Mariàn Aguiló. Ab el cor aixamplat per l’orgull patri s’obre la gloriosa crònica del gran Muntaner, disposat a entusiasmarse altra volta ab les famoses gestes de nostres avantpassats. El bibliòfil, per sobre del llegidor vulgar, gosa ab l’esperit y ab la forma material del llibre, desitjant sempre que l’estotx sia digne de la joya que guarda. Un dels fets que han coincidit ab nostre brillant renaixement literari y que ha contribuhit no poch a fomentarlo es el desenterrament d’obres del qu’era bon temps pera nostra patria. A n’en Mariàn Aguiló correspón la gloria d’ésser l’iniciador de tan noble tasca. No li han mancat seguidors, y en Bofarull, en Rubió y Lluch, en Vidal y Valenciano, en Victorià Amer, en Geroni Roselló, en Joseph Coroleu, en Antoni Bulbena y últimament la «Societat Catalana de Bibliòfils» han anat completant sa obra, que fou eminentment patriòtica y regeneradora.

Article: “Bibliofilia I” de Sebastià Junyent, a la revista Joventut, nº 275 de maig del 1905.

XQ        XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“ La falta de una crítica responsable, documentada y especializada ha contribuído por su parte al fracaso de nuestra moderna bibliofilia. Claro que la crítica de arte puede enfocarse de dos modos distintos: como una lírica descripción del objeto que se juzga, capaz de hacer llegar al lector una emoción parecida a la del contemplador directo, y en este sentido aclararle las ideas partiendo del supuesto de que el crítico sea el contemplador más sagaz; o también puede enfocarse comparando el objeto que se analiza a un patrón ideal y perfecto. La excelencia de la obra de arte dependerá de la exactitud con que coincida con el patrón ideal. Las cosas del espíritu no se producen nunca de una manera tan rotunda como para reducirlas a fórmulas. De todas maneras, en el caso concreto de las ediciones de bibliófilo es innegable que necesitamos tener una clara idea de los valores que ha de poseer un libro para juzgar hasta qué punto han sido conseguidos. La desorientación que lamentamos deriva del hecho de que la crítica se ha ejercido – si se ha ejercido – por gentes sin la prestación debida. No hay que subrayar que siempre que se ataca una cosa se tienen en cuenta las excepciones. Si podemos dudar del juicio sobre una obra de arte plástico emitido por un crítico musical, tenemos derecho a desconfiar de la crítica de libros ejercida por un crítico de arte. Claro que, en todos los casos, los conocimientos para hablar de una u otra cosa no son incompatibles ni mucho menos. Lo único que falta es poseerlos en realidad.

Esquematizando, se puede afirmar que un buen libro será el resultado de las condiciones siguientes, cada una de las cuales estudiaremos ddespués:

1ª. Valor literario del texto.

2ª. Perfección de la parte tipogràfica.

3ª. Acierto de las ilustraciones – si las hay – en su doble relación, espiritual con el texto y material con la tipografía.

4ª. Resultado conseguido con estos elementos en su aspecto final de armonía, personalidad y caràcter,”

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p- 167-168.)

Read Full Post »

Biblioalerta: per anunciar algunes coses, fet per la Biblioteca de la Universidad de la Sabana ( Colombia). https://www.unisabana.edu.co/biblioteca/

Biblioapps: per a crear aplicacions mòbils per a la biblioteca. “Webinar” impartit per David Maniega a SocialBiblio.

BiblioAvisos: mitjà utilitzat per la Biblioteca de la Universidad de Granada per avisos, notificacions, novetats, etc. https://twitter.com/bibliotecaugr?lang=bn

Bibliodanza: biblioteca sobre la dansa.https://www.ciudaddeladanza.com/bibliodanza/

Biblioderas: les gelateres amb llibres que incentiven la lectura en els barris més postergats de Junín de los Andes (Argentina).http://argentinamunicipal.com.ar/argentina/biblioderas-las-heladeras-con-libros-que-incentivan-la-lectura-en-los-barrios-mas-postergados/

Biblio-documental:en l’articleEvolución social y networking en la comunidad biblio-documental”, a la revista El Profesional de la informacion Autors: Fernanda Peset, Antonia Ferrer i Tomas Baiget. El Profesional de la Información. 17, 6 (jul. 2016), 627-636.

Biblioencuentro: amb la intenció de mantenir un diàleg amb el personal de la Red Nacional de Bibliotecas Públicas( México).

Biblio-Fils: “La bufanda de la iaia”, activitat organitzada per la Biblioteca Les Roquetes https://ajuntament.barcelona.cat/biblioteques/biblesroquetes/ca   amb la col·laboració de la Fundació Amics de la gent gran. https://piesgar168.blogspot.com/2021/06/biblio-fils-teixint-comunitat.html

BiblioIDEAS: una nova proposta per a bibliotecaris escolars, desenvolupada per Chubut Educa a Rawson (Argentina).

BiblioItesm: pàgina oficial de la Biblioteca del Tecnológico de Monterrey, Campus Ciudad de México.https://www.glunis.com/MX/Mexico-City/455822871116111/BiblioItesm-Ciudad-de-Mexico

BiblioKlip: videos de la Biblioteca de la Eusko Herriko Unibertsitatea. https://ehutb.ehu.eus/video/5eff0fd6f82b2b652f8b460d

Bibliolola: una de les activitats de la Biblioteca USS Los Leones de la Universidad San Sebastián a Santiago (Chile).

Bibliomurciélago:del llibre Balbus el Bibliomurciélago explora la biblioteca, amb guió d’Enrique Bonet i dibuixos de Chema García, Ed. Universidad de Granada 2021.https://biblioteca.ugr.es/pages/mis_primeros_pasos/balbusexploralabiblioteca/%21

Biblio-Pavelló: la necessitat de treballar a les nostres llars va portar a l’autor, l’arquitecte Jiří Příhoda,  a crear Biblio-Pavelló, un lloc des d’on es pot escapar de la pantalla de l’ordinador i submergir-se en la realitat paral·lela del mitjà imprès.

Bibliophilove (2): vlok de Danielle Cano ( a México) dedicat als llibres i la cultura. https://www.bibliophilove.com/p/sobre-mi.html

BiblioQUEER: publicació i dinamització trimestral de llibres i audiovisuals de temàtica LGTBI de la Biblioteca Municipal “Baltasar de los Ríos” a Lepe. http://lepejuventud.blogspot.com/2017/07/presentacion-de-biblioqueer-la.html

Queer: https://ca.wikipedia.org/wiki/Queer

Teoria Queer: https://ca.wikipedia.org/wiki/Teoria_queer

Escrituras torcidas: Ensayos de crítica “Queer”  d’Alfredo Martínez Expósito; Laertes, Barcelona, 2004.

Bibliotecarural: organitza el prototipatge i disseny d’una caixa d’eines, per a la creació comunitària d’una biblioteca en el context rural del departament de Nariño – Colombia. https://www.bibliotecarural.com/

Biblio-termes: “Les termes eren considerades com un conjunt lúdic, d’oci i exercici on cultivar el cos i, amb el temps, el cervell també; amb diferents edificis: gimnasos, museus, jardins, estadis i biblioteques”.

Termes de Caracalla

Read Full Post »

“ La carta pastoral de Ricard de Bury no us cregueu que tingui el to menor, reposat i dolç de l’homilia ; ni tampoc sona suau i agomboladora com d flautat d ‘un orgue. Té el vol audaç del ditirambe i la picor de l’estre diví. Els llibres per ell no són un grapat de fulles seques. Són un ramell de fulles vives com les que produeix i renovella cascun any, l’arbre místic de l’Apocalipsi qui cada mes esclata en flor i en fulla, plantat a la vora de les aigües decorrents. Els llibres per ell tenen ànima i tenen parla i tenen veu. Arrenglerats en els prestatges, parlen, ells amb ells, amb una eloqüència muda, com els Pares reunits en concili : Plató dialoga amb Sant Joan i amb Sant Pau intima Virgili. Els llibres repten els clergues (els clergues del seu temps, ben entès) de l’oblit en què els deixen i de la solitud en què els tenen abandonats i de l’afront que els fan, desterrant-los de les biblioteques per donar-hi alberg «a aquelles bèsties bípedes que han nom de dones, amb les quals (són les paraules del Bibliòfil mitrat i crossat) mai del món no hauria de tenir familiaritat cap clergue.» L’amor dels llibres els en podria curar d’aquesta afició i fer-los-en fugir com d’un àspic o d’un basilisc. «Ells han tret dels armaris de llurs hostes naturals, els llibres, i hi han ficat còfies ben guarnides, peces de brocat, sederies fines, vestits i pells d’ermini i marta, madeixes de lli, troques de llana, ungüents, alcofolls. algàlies i aigües de murta i de tota altra bona olor.» Sobre els llibres que la poca cura ha destruït, el bisbe es corfon en plant i exhala el seu dol en veu de plor i de gemec, amb aquell udol nocturn amb què Raquel plorà els seus fills, sense admetre’n conhort, perquè ja no existien i les seves llàgrimes no els podien reviscolar. El sacrifici d’Ifigènia, la immolació

Sacrifici d’Ifigènia ( mosaic segle I DC)

de la filla verge de Jefté li semblen cosa poca en comparança dels llibres sacrificats. La seva set de llibres és inextingible ; les seves entràmenes en tal manera se’n cremen i en són devorades, que les moltes aigües no l’apagarien, aquesta set, ni els rius copiosos podrien assadollar-la. Per tal de ponderar la seva bibliofília, el sant Bisbe entra a despullar de símbols el Llibre dels Llibres, la Bíblia, i a posar la mà en el tresor del santuari. Considera que fou l’edat més feliç de la seva vida, aquella edat en què, abans d’agreujar les seves espatlles amb el càrrec onerós de l’episcopat, per comissió del Rei d’Anglaterra podia visitar onsevulla — talment com si anés de cacera per abundosos vedats — les biblioteques públiques i privades, adés laiques adés eclesiàstiques. Allà dintre sí que s’hi trobava a plaer, com el peix dins l’aigua. Allà hi trobava tot d’un cop turment i metgia. Els llibres el vulneraven i el curaven alhora, com la llança d’Aquiles qui en els naframents que feia ja hi posava bàlsam guaridor. A la ciutat de París (que ell anomena «Paradís del món») els seus braços avars es carregaren de collita. Per tal que fos més rica la messa i més diligent l’espigoleig, ell demana l’ajut dels frares mendicants qui van trescant el món. Amb la sagacitat de tals llebrers creu ell que no hi haurà llibre que pugui fet-se escapol del seu afany boig d’adquisició «Els frares mendicants. diu, són les formigues del bon Déu que ho trobeu i ho traginen tot; són les atielles feineres que mai no tenenn prou càrrega per a fer llur bresca. Entraren a la vinva del Senyor, a l’hora onzena, i ja han afegit més fulls als llibres sagrats que tots els altres operaris junts.» No vol que els llibres romanguin intactes en llur ociosa virginitat. Vol que siguin tractats amb mà diürna i amb mà nocturna, segons el precepte d’Horaci. Autoritza la llió de la Sagrada Bíblia amb el bon

Portada del Deuteronomi a la “Bíblia de Sant Paolo”

exemple d’aquell eunuc de la Reina d’Etiopia, el qual, llegint llegint, mentre feia camí, obtingué l’aigua del baptisme i la ciutadania de la ciutat de Déu. Encoratja el fervor dels copistes a fi que substitueixin els llibres que es perden amb els llibres que els surtin de les mans, amb aquells manaments de l’Eclesiàstic : Que no hi hage fi en la multiplicació dels llibres. Cal posar en el lloc que ells deixen buit, aquells altres joves hereus legítims nascuts d’ells mateixos, com diu també l’Eclesiàstic, referint-ho al just que es morí : El pare és mort ja ; empero ningú, no ho diria, puix que ha deixat un altre ell mateix. Amb la mateixa ternura i amb delicadesa igual que els infants nascuts de fresc, haurien d’ésser tractats els llibres; i haurien d’ésser reverendats amb el mateix respecte que ho són les vestidures litúrgiques i el cibori sagrat. Jesucrist. en persona, deixà als clergues exemple de com els llibres han d’ésser tocats ; puix, Ell, en començar el seu ministeri evangèlic i en pendre en les seves mans santes i venerables el volum de les profecies d’Isaïas, després d’haver-lo desplegat i llegit, el tornà a plegar amb tot esment i el posà a les mans del ministre de la Sinagoga. Evoca aquelles paraules de Moisès, solemnes i testamentals, quan, en acabar d’escriure el Deuteronomi. diu als levites: Preneu aquest llibre i poseu-lo a un costat de l’Arca de l’Aliança del Senyor Déu Nostre. I en l’acte de consagrar i de fixar amb un acte de voluntat suprema totes les altres seves voluntats canviants, el sant bisbe de Durham ara institueix que tots els seus llibres, tan sense nombre que ja no cabien enlloc i gairebé el desallotjaven del seu palau, siguin donats, en almoina perpetual i en sufragi de la seva ànima, als estudiants del Gran Estudi d’Oxford. Estava cregut que els llibres bons que en vida atresorà, tindrien un poder de muda exoració í que amb veus imperceptibles i amb gemecs inenarrables, impetrarien per ell l’admissió al Regne del Cel. Allà amb els seus ulls inextingibles. llegiria perpetualment l’apocalíptic Llibre dels Set Segells que l’Anyell només pot obrir…

“ Article: “Bibliofilia III” de Llorenç Riber a La veu de Catalunya, 23nov 1926.

XQ      XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Gravat calcogràfic

“ Actualmente, al decir bibliofilia no se indica solamente amor y afición al libro, como se desprende de la etimología del vocablo, sino amor a un cierto tipo de libro. Un libro para bibliófilo quiere decir asimismo algo específico.

La diferenciación entre el libro corriente y el de bibliófilo ha sido el fruto de la industrialización y de la prodigiosa cantidad de papel impreso que caracteriza a la civilación moderna. La producción masiva ha sido como siempre contraria a la calidad. A los antiguos impresores que crearon tantas maravillas, no les guiaba tan sólo una intención explícita de hacer un libro de un tipo diferente, sino que el imperativo de belleza actuaba en ellos naturalmente. El libro era ya de por sí algo raro y caro y el impresor no practicaba una industria sino un bello oficio.

La bibliofilia moderna no es un lujo gratuito ni un negocio que vive del esnobismo de las clases adineradas, como cree alguna gente suspicaz. Su justificación deriva del primor de ejecución material que se persigue y del tono espiritual que denota el saber apreciar los detalles de perfección, de buen gusto y de sensibilidad. La máquina ha invadido todas las actividades de producción; el maravilloso instrumento que son las manos del hombre va perdiendo su aptitud creadora por falta de uso y nuestra civilización parece que terminará por destinar las manos al simple menester de ir pulsando botones que nos darán todos los trabajos hechos. Hechos, sí, pero sin esta perfección entrañable y llena de sentido de las cosas hechas a mano”.

Técnica del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p. 165-166.)

Read Full Post »

“ Si els bibliòfils haguessin de triar un Sant Patró, com ara els impressors tenen Sant Joan ante Portam latinam i els llibreters tenen el Doctor Màxim Sant Jeroni, el tindrien ben bo de trobar. No en el martirologi romà, precisament. No és sant canonitzat, encara que visqué una molt santa vida. Ell portà la bibliofília, o sia l’amor dels llibres, fins a un extrem heroi.Amor quan desmesura, semblant  és d’oradura, deia el refrany català del segle XV. Amà el llibre amb una amor desmesurada, amb una amor quasi furiosa d’orat, el bisbe de Durham Ricard de Bury, autor de la carta pastoral intitulada Philobiblion, que fou el credo i la professió de fe de tot bibliòfil. Anys enrera la Cambra Oficial del Llibre, de Barcelona, pensà de fer una traducció i una bella edició, digna de l’entitat que la patrocinava, d’aquest opuscle que ja en totes les llengües cultes té la seva edició monumental. L’única traducció en cap de les llengües ibèriques que n’existeix, és la que publicà Pin i Soler en bell català, l’any 1916. I Catalunya té la sort de posseir un dels pocs còdexs que n’existeixen, procedent de la Biblioteca Dalmases. Ricard de Bury,

Biblioteca Dalmases

hipotètic Sant Patró dels bibliòfils, fon contemporani del nostre Ramon Lull. Nasqué l’any 1281 a Anglaterra, prop de Bury Sant Edmont, i morí a la seu de Durham l’any  1345. En aquell temps els llibres s’estimaven amb una amor paternal, alhora gelosa i tendra, molt més que no ara que les màquines trepidants n’infanten amb tanta i tan fàcil profusió amb una monstruositat tan prolífica. Aleshores l’eixida d’un llibre dels Scriptorium tenia quelcom de púdic i d’august, com ara un naixement ; i si el llibre era bellament il·luminat per una mà florida i lenta, aleshores la festa era gran, com la que es fa per un nadó primogènit que és portat a bateig entremig de blancors i randes. Eixugar la ploma, després d’una tasca llarga i amorosa i d’haver escrit al darrer full : Dextram scriptoris benedicat Mater amoris (que la Mare de l’Amor beneeixi la destra de l’escriptor), era un gran treball consumat i una bella victòria aconseguida. Ricard de Bury visqué en aquesta edat infantívola de la bibliografia, Abans que això hagués vençut Allò, segons la fórmula sibil·litica de Víctor Hugo, abans que l’Arquitectura hagués estat derrotada per la Impremta, i

Goliat per la fona de David, i l’Enormitat per la Delicadesa, i els dracs de les gàrgoles i les bèsties monstruoses de les gòtiques catedrals pel formiguer menudíssim i negre de la tipografia. En aquest temps, el bisbe de Durham publica, a manera de document pastoral, endreçat a tots els fidels de Crist que veuran les presents Lletres, el seu Tractatus pulcherrimus de amore lïbrorum, que és la Santa Regla de tots els devots bibliòfils. L’amor dels llibres no esclatà en el cor de Ricard de Bury, amb la seva elevació a l’episcopat. Ja li venia de vell, puix que era un amor de la seva jovenesa. Però quan fou bisbe consagrat mesurà  les seves antigues amors amb aquella cana d’or amb què el Vident de l’Apocalipsi veié que era mesurada la superna Ciutat de Jerusalem. Midada i tot amb aquesta mesura àuria, la seva bibliofília, fou trobada acceptable als ulls de Déu ; i es ratificà en aquest gran amor dels llibres el bisbe Ricard de Bury, qui ja al servei dels llibres havia posat els càrrecs àulics i diplomàtics que li havia confiat el Rei Eduard III, d’Anglaterra. Ell estimà als llibres amb una amor primerenca i quasi ingènita. En la seva florida joventut, els llibres foren per ell amables super amorem mulierum. Ell mateix ho confessa : “L’amor dels llibres que ens ve de molt jove, ens arriba a produir una mena de lànguida voluptuositat.» No està segur, en la seva consciència delicada, que l’amor dels llibres no li hagi fet cometre algun pecat venial, ja sia que l’objecte del nostre amor fos honest i fos pura la nostra intenció.» De bell grat deixa a altres bisbe» la glòria de les grans construccions arquitectòniques que aleshores la terra trametia al cel amb una exultació de Hosanna o d’Al·leluia ; i vol per ell només que la glòria amagada i humil d’haver-se fet pobre comprant llibres, és a dir “arquimeses de Sabiduria”, en comparança de la qual l’argent és estimat com el fang, i l’or com l’arena menuda i esmunyedissa». A aquells qui el mosseguen i el critiquen per la seva incurable bibliofília i per la seva temerària emacitat o sia passió de comprar, ell els perdona la passió llur per la cacera, pels viatges, per l’agricultura, per la guerra i pel joc, tot temps que ells signin indulgents per la seva bibliofília que li dóna solaç repòs, bell viure i dolça quietud i li proporciona motius infinits per a més amar Déu i reverenciar-lo. I fidel a ell mateix, Ricard de Bury sent gravitar sobre la seva consciència de pastor l’obligació de promoure i suscitar en la clerecia i els fidels encomanats a la seva vigilància, la seva entranyable í apostòlica bibliofília. I escriu la pastoral Philobiblon que extractaré en un article terç i últim.

Article: “Bibliofília II” de Llorenç Riber a  La Veu de Catalunya, 16 nov 1926.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“Todos los libros, grandes y pequeños, importantes o intrascendentes, tienen una génesis más o menos confesable.

Este librito que tienes en las manos nació a consecuencia de mis aficiones de coleccionador de libros, Bibliomanía o Bibliofilia; tiene poca importancia el calificativo que se le quiera poner. En el fondo es una obsesión más o menos apasionada por almacenar libros, que la mayoría de los mortales consideran perfectamente inútil.

En el caso concreto de los libros de fábulas, es cierto que con poseer un buen ejemplar de cada autor, nuestra información es no demasiado inferior a la que puede tener el coleccionador más afortunado de todas las ediciones aparecidas.

Todas las manías son atacables desde un punto de vista rígidamente austero. Pero creo que media un abismo entre el coleccionador de etiquetas y el coleccionador de libros.

Ya supongo, lector discreto, que adivinas asoma en estos párrafos un propósito justificativo. Es verdad, y no quiero ni aspiro a merecer disculpa.

Yo también, en horas de soliloquio pretenciosamente formal, he visto que dedicar nuestras al afán de adquirir ediciones raras, en esta épocade dispersión nuclear y cuando estamos tan cera del cero absoluto, es acaso una ocupación que raya en frivolidad.

A pesar de esta sincera confesión, puedo decir que en mis aficiones librescas he conseguido en muchos momentos de nuestra vida atormentada, un remanso de paz y de fácil alivio de las miserias espirituales de este  mundo que nos ha tocado en suerte.

Mi afición a recoger libros de fábulas no se ha limitado a la posesión de ediciones cada día más difíciles, sino que además he gozado horas deliciosas leyendo sus ingeniosos argumentos o saboreando la gracia de su redacción y de su estilo.

Para aquellos que conocen mis actividades habituales, espero que esta justificación servirá.”

La psicología de los animales domésticos a través de los fabulistas” de José Vidal Munné,Madrid, 1951 ( Artes Gráficas Grigelmo-Bilbao).

Read Full Post »

“ A dret seny he deixat que passés enllà la festa major del Llibre, amb tots els seus ritualismes imposats, per parlar del llibre. Les festes majors de la litúrgia acostumen de tenir vuitada. La festa del llibre no solament vuitada hauria, sinó que hauria de durar de cap a cap d’any. I la festa hauria d’ésser silenciosa, recollida, en el secret de la cambra, on l’Evangeli diu que s’ha de recloure aquell que vulgui fer oració al Pare qui està en el cel. I un hom s’hauria d’acostar al llibre amb aquell estovament d’estranyes i amb aquella flama continguda amb què es fa una comunió espiritual.

Bibliofília val tant com dir amor al llibre. No precisament a les edicions rares ni a les sumptuoses relligadures. No és que això hi sigui per demés. Els qui estimem els llibres voldríem veure’ls i tenir-los sempre noblement estampats i bellament vestits. No han d’ésser aquestes apreciablles exterioritats alló que en el llibre ens enamori; sinó la íntima i callada confidència que ens fa; la veu secreta de l’oracle que ens parla de dins aquell bosc de fulles vives, de dins aquella penombra frondosa on l’esperit habita i vol ésser consultat.

Renan retreu amb gran elogi i amb una mica-mica de recança aquella fórmula de la vida oculta i feliç de Thomàs de Kempis: In angello, cum libello: A un petit recó amb un llibre petit.

Certa cosa és que hi ha llibres que tenen un poder quasi miraculós de pacificació. Erasme conta d’ell mateix que de la lectura dels Diàlegs Ciceronians en sortia amb l’ànima aplacada. I no era cosa gaire fàcil portar la pau a les ànimes fremebundes dels homes del Renaixement. La lectura de Thomàs de Kempis també n’és de pacificadora. I pacipica l’ànima i la reposa la lectura de Sèneca; i agombola l’ànima i la bressola la lectura del petit llibre de Marc Aureli, de qui hom ha dit que era l’Examen de consciència d’un Emperador. A les pàgines d’un llibret aixì, de benefactor i remeier, un hom si hauria d’acostar en estat de gràcia:

Sunt certa piacula vitae quae te Ter puré lecto poterunt recreare libello

Hi ha certs vicis en la vida, diu Horaci, pels quals vicis devem expiació, qne es poden redimir amb la trina lectura d’un llibre, feta amb puresa de cor. Com es veu, el poeta filosòfic i sentenciós, parla de la lliçó d’aquests llibrets que aconsolen, com si fos un acte de religió o de litúrgia. D’aquesta religió són professos, i són devots d’aquesta litúrgia, no tant els qui amen els llibres per l’estamper que els donà a llum, per la raritat qne els fa inassequibles, per la noble enquadernació que els dóna preu ; sinó més tost aquells altres qui els estimen pobrets i nuets, per ço que porten dintre, per l’ametlla gustosa i suavíssima qne han madurat entre el fullam. Estimar els llibres per la part externa, té el seu risc i el seu perill : el de degenerar en la bibliofília, en el sentit restret i pejoratiu del mot, que fa qne els qui n’estan tocats s’aturin a les portes del temple i no siguin admesos, per indignes i mal preparats, a la celebració dels misteris ni a la partícipació del festí. De bibliòfils així n’hi ha molts, adscrits a una fe qne no professen, i a una religió on no combreguen mai.

Anatole France, el gran ensumador de  llibres — posat que la llur astringent olor fou la primera que sentí el seu olfacte d’infant, dins la botiga del seu pare — evoca, en un dels articles que composen La Vie littéraire, la figura de dos bibliòfils, canonge l’un de Notre Dame i vicari l’altre d’una de les parròquies de París. Com que estaven tocats d’una mateixa passió, ell, l’home de les escèptiques elegàncies, i aquells dos sants barons de Déu, tots els matins, sense cita prèvia, com és de raó, es trobaven rondant pels volts d’allà on morava Bibliofília, la dama de llurs amors i de llurs pensaments, invariables i constants. Olorin els qui vulguin roses i gessamins, que jo oloraré fulles impreses, es deien cada un a sí mateix, en eixir de casa. Com que estimaven el mateix, sentien un devés l’altre una sorda i hostil gelosia ; i es trobaven, tots tres a la mateixa hora, al lloc mateix : als Encants de llibres, entre el Pont Reial i el Pont de Sant Miquel,es saludaven amb una polida i untuosa salutació; es miraven de reüll, amb un gest dissimuladament hostil, i s’espiaven les butxaques. La tasca dels dos eclesiàstics sobre la terra, era d’embutxacar, dins les insondables fondàries que porten els clergues, a l’un i a l’altre costat de la sotana, llibres relligats en pell; si al llom portaven, un daurat, aquella menuda flor de lis de les enquadernacions del segle XVIII, quina joia! El lliri de Salomó, no tenia comparança per ells amb aquell petit lliri bibliogràfic. EI canonge era grassó í rodó i tenia la cara púdica i vermella com la d’un infant ; un cos fet a posta per estatjar una ànima plàcida, canonical. El vicari era escardalenc í violent, amb el front votat a les tempestes. El canonge meditava d’escriure la Vides dels Sants Bretons i per això furava en les llibreries. El vicari pensava fer una obra de vasta polèmica, una mena de Ciutat de Deu de Sant Agustí i per això furgava en els encants. Estimaven, però, els llibres amb un tal amor tan cariciós que aquest amor fou estèril No s’han escrit ni les Vides dels Sants Bretons del canonge de Notre Dame ni la gran obra apologètica del vicari d’una de les parròquies de París.

Article: “Bibliofilia I” de Llorenç Riber a La Veu de Catalunya,  27 oct 1926.

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

Els Quatre Gats

“ Los establecimientos de viejos libros de Barcelona radican la mayor parte en la actualidad en las calles de los alrededores de la catedral, en las que abundan también las tiendas de mercaderes de las más diversas antigüedades.

José Porter es en nuestros días el más activo, entusiasta e internacional de los libreros anticuarios, admirado de los bibliófilos, de los escritores y de todos sus colegas. En 1923 inauguró su primer establecimiento en la calle de Montesión, en el inmueble neogótico en cuyos bajos estuvo  instalada durante cuatro años la cervecería-restaurante ‘Els Quatre Gats’, que tan grato recuerdo ha dejado en el mundo del arte. Hoy, su vasto establecimiento ‘ Porter-Llibres’, instalado en la Avenida de la Puerta del Ángel, es considerado una institución bibliográfica de primer orden, por lo que ha recibido oficialmente las más honorables distinciones. En el estrado de su salón de conferencias, personalidades de gran prestigio disertan sobre temas varios relacionados con la bibliofilia y su más recóndita significación.

En su reciente publicación, que titula ‘Els Llibres’, obra dada a la luz en 1973, con motivo de la celebración del cincuentenario de su librería, descubre José Porter cuál ha sido y sigue siendo el calibre de su vocación de librero, anticuario y erudito, sensible a todas las manifestaciones del arte y del espíritu, de la música y de la poesía. La sólida tradición de la bibliofilia catalana, nos dice Porter en uno de sus ensayos, fue personificada por la excelsa figura del obispo Félix Torres Amat y por Marián Aguiló i Fuster, precedido de otros no menos célebres varones del siglo XVIII, precursores de la bibliofilia de nuestra región”.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 250-251.

Read Full Post »

“El deixar llibres és una cosa horrible. Si’ls tornessio, rés; però el mal és que molts, ab la més bona intenció del mon, se descuiden de tornarlos. Y hi hà ocasions en que un necessita un llibre seu y perquè fà un any o dos que un amic, va enmatllevarlhi, se troba en la impossibilitat de poderne fer ell llegítim ús a que te dret. Lo pitjor no és pàs encara aixó sol. Si no’ls tornessin may els llibres, rès també; però’l cas és que a la llarga’ls tornen, y lo fan ab els llibres en un mal estat, que un gairebé no’ls arriba a reconèixer. Y aleshores un té encara un disgust més fort que no pàs si no li hagueísin tornat. Perquè a que no li tornessin, ja havia acabat per resignarshi, mentres que a rebrel en un estat llastimós may s’hi havia preparat. Que n’he pardut jo de llibres, deixantlos! Reunintlos tots y posseint un mitjà talant comercial, ni hauria prou pera fersi una fortuna en una da les barraques de la Rambla de Santa Madrona. Però, d’ara endavant ¡s’ acabat! no deixo més llibres a ningú. Ni a la dona. Ja sé que potser hi perdré amistats, peró d’amistats, sent bon xicot y simpàtich com soch —mal m’està’l dirho—podré ferne de noves, sense necessitat de gastarmi cap pesseta. En cambi, pera adquirir uns llibres, no’ n tindria prou ab ser simpàtich y bon xicot, sino que necessitaria quartets. Y el temps que ara correm, un home que tè família no pot respondre may de la bossa.

http://barcelofilia.blogspot.com/2012/10/parades-dels-llibreters-de-vell-portal.html

Sobre aquet lema—sempre ¡ay! palpitant—de la pèrdua dels llibres deixats, llegeixo una anècdota molt curiosa de la que n’és un dels protagonistes el difunt escriptor francès Alfons Karr. Com és sabut, aquet cèlebre home de lletres, durant els darrers anys de la seva existència va dedicarse en cos y ànima a la jardineria. Al costal de la seva casa, y per consegüent del seu jardí, hi vivia un comte italià, propietari d’una rica biblioteca. Doncs vet aqui que un dia l’Alfons Karr, necessitant un llibre y sabent que’l seu vehi’l tenia, va emmallevarlhi. Lo que hi hà és que’l gelós bibliòfil no’s va voler despendre ni per un instant del volum, com no es volia despendre de cap dels que constituïen la seva biblioteca. Mes, noblesa obliga, y el bibliòfil, magüer que bibliòfil, era comte y, per consegüent, home galan. Per lo qual va voler conciliar els modos y la bibliofília, escribint a l’Alfons Karr la següent targeta: «El comte Tal B. L. M. al seu vehí y li posa la biblioteca a la seva disposició, pera sempre que vulgui anarhi a llegir. Y que dispensi’l senyor Alfons Karr, puig el comte Tal no deixa sortir cap llibre de la seva biblioteca. Si l’Alfons Karr va acceptar l’envit, no ho expliquen les cròniques, però si expliquen que al cap d’alguns dies el comte, necessitant una regadora, va enviaria a cercar a casa’l seu vehí. El qual va replicar: «Dispensarà’l comte,peró l’Alfons Karr no té la costúm de deixar sortir cap regadora del seu jardi. Ab tot, si’l comte té gust de venir a regar d’un cap de dia a l’ altre a casa meva, me farà un gran plaer”.  Se veu que, si no sabia  jugar a pilota’l  cèlebre escriptor, no deixava de tenir una gran trassa a tornarla quan convenia.

 A propòsit d’Alfons Karr acaben de dirme que entre’ls escriptors… i escriptores catalans n’hi ha un… o una que ne’s nebot o neboda. Lo qual no te res d’estrany perque ja es cosa sabuda que car y escardot volen dir una mateixa cosa.

Article: “ Bibliofilia y jardineria” de Rodamon, a La Veu de Catalunya, abril 1906. ( procuro posar sempre els articles tal com els van escriure).

Χφ      Χφ    Χφ    Χφ    Χφ    Χφ    Χφ

“ En 1898 nació ya en Barcelona el ‘Instituto de las Artes Gráficas’ – nombrado después  ‘Instituto Catalán de las Artes del Libro’ – bajo los auspicios de Eduardo Canivell, J.L. Pellicer y José Cunill. Publicóse en 1900, 1901 y 1902 la Revista Gráfica, y en 1905 se inauguró la Escuela Profesional – dotada de maquinaria breve y utensilios rudimentarios – en la calle de Clarís, local cedido por el Ayuntamiento y patrocinado por la Generalitat de Catalunya y el Ministerio de Instrucción Pública de Madrid. A partir de 1920 fue dirigido con singular eficacia por Joaquín Figuerola, grabador, perseverante pedagogo de las Artes Gráficas y destacado exlibrista.

En compensación de la pérdida del Instituto de las Artes del Libro funciona hoy con renovada actividad el llamado ‘Conservatorio de las Artes del Libro’, filial de la Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Barcelona perteneciente al Estado.

Desde principios de siglo, el respeto por la dignificación del libro y por la cultura bibliogràfica fue en aumento.

En 1907, la Diputación Provincial de Barcelona fundó el ‘Institut d’Estudis Catalans’ – su primera actividad fue la creación de la ‘Biblioteca de Catalunya’ – , institución benemérita que se propuso llevar a cabo la salvación de los tesoros bibliográficos, no sólo de significación catalana, sino también de auqellos del ámbito peninsular de excepcional valía que registra el extenso índice publicado de incunables e impresiones góticas y ediciones príncipe de escritores místicos y poetas del siglo de oro español, unos y otros en lamentable dispersión, como ya hemos apuntado. Se propuso además dotar la biblioteca de nlibros modernos de trabajo y bibliografía.

I.E.C.

En su inicio, fue instalada en el segundo piso del Palacio de la Generalitat, sede del Instituto. Su primer fondo lo constituyó la compra de la biblioteca del gran poeta y bibliófilo mallorquín Marián Aguiló, Mestre en Gay saber – director que fue hasta su muerte  de la Biblioteca Provincial de Barcelona – , compuesta de 4.286 libros. Se abrió al público en 1914 y en 1940 trasladó definitivamente su sede al gótico edificio de amplia cubicación que en tiempos fuera albergue del benemérito Hospital de la Santa Cruz – fundado por el rey Martí – , levantado en 1402 y terminada su construcción en 1511.

Generosos donantes de ricas colecciones de libros clásicos y modernos y las nuevas adquisiciones propuestas por algunos de los libreros anteriormente mencionados y otros posteriores no menos expertos, aumentaron su caudal.

Tal es el espíritu bibliofílico experimentado en España en nuestros tiempos que el ‘III Congrès International de Bibliophilie’ del año 1963 se celebró en Barcelona y Madrid conjuntamente, exponiendo a la consideración de expertos y eruditos de Europa y América el alto valor del libro español antiguo y moderno custodiado en los archivos y bibliotecas institucionales y privadas de ambas ciudades. En Barcelona, el marco de las principales actividades fue el recinto ojival, sostenidas las paredes con sillares de piedra viva, del mencionado Hospital de la Santa Cruz. La Biblioteca Nacional de Madrid publicó con este motivo un Catálogo ilustrado de la Exposición Bibliográfica organizada para este Congreso.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 250.

Read Full Post »

Older Posts »