Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliologia’ Category

“ L’ex-libris no és, en principi, altra cosa que una marca de propietat que s’inclou en un llibre. Pot ser una inscripció, com diu el Diccionari de Fabra, o bé una vinyeta fixada, com diu la Gran Enciclopèdia Catalana. Lògicament els ex-libris més antics, els anteriors a la impremta, són inscripcions manuscrites posades pel propietari en un lloc visible del llibre, però a partir del segle XVI el mot sol designar preferenment la marca impresa en un full petit solt que es fixa a la tapa interior d’un llibre amb el nom o les armes del seu amo.

Aquest segon grup d’ex-libris és el que ha merescut l’interès d’un cert tipus d’estudiosos i col·leccionistes: els ex-libristes.. En aquesta exposició ens referim només a ell.

Durant pràcticament tres segles – del XVI al XVIII – els ex-libris foren o bé merament tipogràfics o bé heràldics. Els primers solien limitar-se a un breu text que donava notícia escsrida de la pertinença del llibre a una determinada persona o entitat. Són els ex-libris més utilitaris, que moltes vegades s’embellien gràcies a una orla normalment senzilla. Dins d’aquesta línia n’hi havia de més luxosos, en els que text i orla eren gravats calcogràficament.

Calcogràfics eren també molt sovint els del segon tipus esmentat fa poc: eñçls heràldics. En ells, el nom del propietari – quan hi és – va acompanyat del seu escut nobiliari. Una variant freqüent d’aquests són els eclesiàstics, que se centren en l’escut de la congregació religiosa o de la jerarquia eclesiàstica a la qual pertany el llibre.

Al segle XVIII s’observa una tendència a l’enriquiment del que de bon començament no havia estat més que un funcional signe de possessió. És aleshores quan els dissenyadors poden jugar amb la plasticitat de les lletres dels noms dels propietaris o bé quan comencen a buscar al·legories apropiades, sobretot més que a persones a entitats.

La puixança de la talla dolça en aquell segle fou un factor decisiu en el desenvolupament d’aquesta nova tendència. Al segle XIX, la litografia, com més endavant el fotogravat, vulgaritzà – en els ex-libris i en altres gèneres gràfics – les ornamentacions complexes fins aleshores pròpies de l’elitista talla dolça o de la més complexa tècnica de l’aiguafort.

Aquest enriquiment de l’ex-libris el convertí a poc a poc en un petit objecte desitjable en sí, al marge de la seva funció específica. Els petits gravats – de vegades no tan petits – , realitzats per gravadors de prestigi reconegut, eren perseguits pels col·leccionistes d’estampes i, de retruc, totes les altres marques de possessió, fins les de tècnica més ordinària, passaren a ser objectes de col·leccionisme. És aleshores quan es produeix una paradoxa: l’ex-libris comença a menystenir la seva raó de ser i en canvi guanya en qualitat i esdevé un gènere del màxim interès dins les arts gràfiques.

Paul- Auguste Poulet-Malassis publicà el primer estudi dedicat al tema en el moment en què a França s’estava posant de moda el col·leccionisme practicat fins aleshores només per mitja dotzena escassa d’aficionats. Aquest primer estudi ampli – algun article, com el de Maurice Tourneux a “L’Amateur d’autographes” (1872), ja s’havia publicat anteriorment – desencadenà obertament la febre ex-librista no sols a França sinó arreu. I el que és més important, no sols a nivell de col·leccionistes sinó també a nivell de creadors.

Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.6.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“  En ninguna parte se encuentra el libro más seguro que en la biblioteca pública, bajo la custodia de los que por deber y ministerio han de mirar por él como el buen pastor por sus ovejas. Y aun en estos grandes estuches no está segura la joya, pues a más de que en ellos tienenlibre entrada la mayor parte de los enemigos que llevo catalogados, es punto menos que imposible también verse libre de los que en casi todas las bibliotecas viven como en su propia casa sin pagar alquiler y comiendo de gorra y a dos carrillos. Al ocuparse en estos abominables seres que se filtran através de los muros, sí que puede decirse con gran exactitud que no hay enemigo pequeño. No lo son, en efecto, con serlo por su tamaño, el anobium pertinax, el eruditus (sic), el aecofora pseudospretella y las muchas otras especies de gusanos y polillas que viven en el libro y del libro, como en sentido más noble los individuos del benemérito Cuerpo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos, que Dios guarde.

Poco galante y menos justo se muestra el Sr. Labessade, considerando a la mujer, por serlo, enemiga del libro. Ni la menor cultura que tiene en general – y no ciertamente por su culpa -, ni sus protestas, siempre motivadas, contra el desorden que introducen en el buen gobierno de la casa los eruditos y publicistas de toda especie, tiempos y países, justifican, a mi modo de ver, la acusación de aquel escritor, fundada, casi en absoluto, en calumnias que propalaron muchos otros que, a más de no cuidarse de instruir a sus señoras mujeres, para tiranizarlas fácilmente, acuden siempre tarde y refunfuñando al décimo aviso de : ‘Fulano, la sopa está en la mesa’.

Tampoco estamos conformes con que le livre purifie ce qu’il tuche, afirmación traída por los cabellos para disculpar y enaltecer a la Du Barry y a otras favoritas, que tuvieron el capricho de reunir bibliotecas notables, como hubiesen podido coleccionar botes de perfumería. Ni refregándoles uno por uno todos los volúmenes que componían y componen las bibliotecas de Alejandría, del Museo Británico y la Nacional de París, me parece que se conseguiría purificar a ciertas señoras que todos conocemos: el crisol o la colada tienen que ser otros. Nuestros vecinos padecen de muy antiguo del incurable achaque de hablar del mundo entero circunscribiéndole a Francia. C’est tout le XIIIe siècle, decreta el Sr. Labessa de porque se le antoja, después de discurrir demasiado latamente a propósito de cuatro pamplinas. Con todo ello, paréceme que da pruebas de ser un enamorado del libro algo empalagoso y superficial, a la manera de esos conquistadores que desgastan el empedrado público persiguiendo a las mujeres que van solas, hasta encerrarlas, y…, luego no se atreven a pasar del portal.

De muy antiguo viene repitiéndose el axioma: ‘Es más fácil quedarse con un libro que con su contenido’; esto por lo que respecta al espíritu, pues por lo que hace a la materia son los libros vehículo de muchas y graves enfermedades, y a propósito de ello se puplicaron en España y en el extranjero diversos trabajos. El préstamo de aquéllos tiene, pues, entre otros muchos, este peligro más: es expuestísimo el trato con libros que anduvieron en muchas manos, como el de las mujeres que tienen comercio con todo el mundo. El préstamo, en todos sentidos, es grande enemigo del libro; y así como ‘el duelo del vivo’, al decir de Quevedo  ‘comienza en el almirez del boticario’, así también, desde el instante en que el volumen sale del poder de su legítimo dueño, puede ya darse por perdido. ‘¿Por qué no presta usted nunca ni el más insignificante folleto de su biblioteca?’, preguntaron a cierto bibliófilo, hombre sumamente liberal. – ‘¡ Pues precisamente porque la he formado con libros que me prestaron¡’.

Entre nosotros – soy testigo de varios casos – se llega a solicitar del amigo y aun del librero  el préstamo de diccionarios de consulta diaria, como lo son el de la Lengua y los de Bouiellet o Larousse.

Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.21-23.

Read Full Post »

“El llibreter assassí.

La universal llegenda del llibreter assassí, els barcelonins la situen a les Voltes dels Encants. L’amor pel llibre del famós llibreter de vell era tan gran que no s’hi va mirar de fer una mort. Segons conta la gent el tal llibreter havia estat frare de Poblet, es va exclaustrar i es va dedicar al comerç de llibres vells.

Heus ací que un dia hi hagué una gran subhasta de llibres i entre els que es posaven a la venda n’hi havia un, els Furs de València, únic exemplar en tot el món. El llibreter sentí un gran goig de poder-lo posseir i es disposà a donar-ne tant com li fos possible. Però es presentà a la subhasta, o encant, un altre llibreter molt més ric que ell, el qual també sentia goig per la possessió del famós llibre i no s’hi va mirar a doblar les apostes que feia l’ex-monjo de Poblet. No cal dir que amb moltes ganes de posseir el llibre, el pobre competidor hagué de restar sense, ja que l’altre se’l va emportar. Al cap d’uns quants dies, els veïns del llibreter que havia comprat els famosos Furs es van adonar que, amb tot i ésser hora molt avançada, el vell llibreter encara no havia obert la seva botiga. En donaren part, va comparèixer la Justícia, que obrí la porta i va trobar el llibreter assassinat. Tot seguit van tractar de fer indagacions per tal de saber qui podia ésser el criminal. La gent va recordar la gran competència establerta entre els dos llibreters per la possessió del llibre cobejat i van sospitar si per l’afany de tenir el llibre podia haver-lo assassinat l’altre competidor. La Justícia es presentà a la llibreria de les Voltes dels Encants i interrogà el llibreter ex-monjo, el qual negà que fos ell qui havia mort el seu company. L’autoritat féu un registre a la casa per tal de veure si trobava el llibre objecte de la competència i no el va trobar. En creure equivocada la pista, es va decidir deixar la llibreria i demanar mil perdons al llibreter per la molèstia que li havia donat. Però vet aquí que quan ja eren a la porta, el jutje va veure en un prestatge un llibre de lleis molt interessant i portat per l’afany de fullejar-lo el va estirar. En treure’l va caure a terra el llibre dels Furs de

València que estava al darrera del que cridà l’atenció del jutge. La presència del cos del delicte va descobrir el llibreter, que aleshores es veié obligat a confessar-se autor del crim.

El fet produí un gran rebombori; tothom no parlava de res més, sobre tot entre la gent de llibres. La Justícia va prendre declaració al llibreter assassí, i aquest manifestà que no creia pas haver fet cap crim, ni haver comès cap delicte, puix que ell sentia més amor pel llibre que el seu company que l’havia comprat i que se l’havia quedat i que no era pas perquè tingués més goig de posseir-lo sinó simplement perquè era més ric que ell. Digué que no li dolia pas haver-lo mort per tal de tenir el llibre codiciat; el que sí que li sabia greu era haver estat assassí per un llibre que ell creia exemplar únic i que havia resultat no ésser-ho, puiz que amb el gran renou que el crim va produir es va saber que hi havia un gran amic dels llibres que entenia un altre. El Tribunal va condemnar a la forca el llibreter assassí. En el carrer de la Llibreteria contem una llegenda semblant.

Històries i Llegendes de Barcelona, AMADES, Joan; Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p.958-959.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Biblioteca Rivadeneira

“El otro aspecto de la bibliofilia, el del bibliófilo empedernido, es más raro todavía en españa, pero sin embargo existe. Al fin y al cabo, si los libros – las ediciones excepcionales por su riqueza, su perfección, la escasez de los ejemplares u otra causa cualquiera, intrínseca o histórica – son, como decíamos, verdaderas joyas, una colección de ellas constituirà un verdadero tesoro. De suerte que el bibliófilo, generalmente considerado como un maniático, a menudo es mucho más sagaz y avisado que los coleccionadores, por ejemplo, de marcos alemanes y otros papeles mojados, sobre todo en los calamitosos tiempos que corremos. De ahí que el bibliófilo puro, el avaro de riquezas tipográficas, existe y existirà probablemente mientras no se pierda el uso ni la noción de la imprenta.

Lo verdaderamente raro es el caso del bibliófilo filántropo, del hombre que ama los libros con apasionamiento, pero que los ama para hacerlos amar, no para gozarse en ellos solitaria y egoísticamente, e incluso es capaz de grandes sacrificios para inculcar a las gentes el amor al libro. Don Ramón Miquel y Planas es uno de esos bibliófilos desposeídos de toda avaricia. Los bellísimos libros que ahora publica en castellano, en inteligencia con la Librería de los Bibliófilos Españoles, de Madrid, son muy agradables para el amante de esas cosas. Pero si el amante es catalán y está un poco enterado, esos libros tan bellos no dejará de infundirle, al cortarlos con esmero, un poco de melancolía. Representan otra energía catalana que se va de aquí. Y, si no se va, por lo menos se aleja, se desvía.

Miquel y Planas comenzó y estuvo publicando durante muchos años nada más que obras catalanas. El catálogo de sus ediciones en nuestra lengua es considerable. Representa una fortuna que un simple particular, sin ayuda ni subvención de nadie, gastó en una empresa cultural patriótica, con una generosidad, una buena fe  y un celo admirables. Miquel y Planas se proponía crear una especie de corpus litterarum catalán, parecido a lo que la Biblioteca Rivadeneira es para la literatura castellana. Ha trabajado en ello muchos años, ha hecho grandes dispendios, mereció un premio del “Institut d’Estudis Catalans”. Pero… ha acabado por abandonar su empresa, amargado, hastiado, desilusionado. Y como el bibliófilo tira hacia los libros, del mismo modo que la cabra tira al monte, para seguir cultivando su viejo jardín Miquel y Planas ahora se vuelve silenciosamente de espaldas a su tierra y se convierte en editor castellano.

Esta es una historia que entre nosotros se repite con demasiada frecuencia. En arte, en periodismo, en política, en mil órdenes diversos, los catalanes se cansan de estar en su tierra y acaban por emigrar. Ahora le ha tocado el turno a un aspecto muy interesante de la bibliofilia catalana. Somos pocos y no nos entendemos. ¿Por qué será? Aun suponiendo que no todo sea culpa de un medio y una sociedad en exceso repelentes; aun aceptando que los individuos cometan también sus pecados, como la colectividad, siempre queda en pie que este mundo nuestro es de una estrechez y una pequeñez angustiosas por lo infinitas. En todas partes los hombres se querellan furiosamente. Pero casi nunca se ven en la necesidad de abandonar por ello su obra y trasplantarse a otro mundo. Aquí, entre nosotros, la atmósfera es tan enrarecida que en cuanto un individuo entra en colisión con el ambiente dominante, en seguida no puede – Miquel y Planas con su bibliofilia es un nuevo ejemplo que añadir a la vieja y consabida serie – ni siquiera seguir respirando. Para no morirse tiene que emigrar, material o espiritualmente. Y así pasa a ser una abeja nuestra que trabaja  produce para otras colmenas”.

Article. “La emigración forzosa” de Gaziel a La Vanguradia del 12 de març de 1926.

12 dels 14 llibres de la Pequeña Colección del Bibliófilo

Read Full Post »

Bibliocerca: informació acadèmica més enllà de Google.

Bibliocita: fes-ho amb estil, cita bé . Biblioteca de la Universitat de les Illes Balears.

Biblioclip: 5 cursets on ensenyen temes relacionats amb la bibliotecologia. Biblioteca de la Universitat de les Illes Balears.

BiblioÈtica: passa del copy/paste . Biblioteca de la Universitat de les Illes Balears.

Biblioexplora: BiblioExplora et dona a conèixer els principals serveis que ofereix la biblioteca per desenvolupar les tasques d’estudi i aprenentatge. Biblioteca de la Universitat de les Illes Balears.

BiblioGasteiz: vlok de les biblioteques municipals de Gasteiz.

BiblioMendeley: una biblioteca al teu ordinador. Biblioteca de la Universitat de les Illes Balears.

Biblio-Mio: Inauguració del Punt d’Interés “BIBLIO-MIO López Torres y Eladio Cabañero”, amb una sel·lecció de llibres sobre ambdòs artistes locals amb el propòsit de donar-los a conèixer i fomentar els seus prèstecs a domicili. A Tomelloso ( Ciudad Real).

Biblionews: un recull d’articles  jurídics i recursos d’accés lliure, seleccionats per la Comissió de Biblioteques del @conselladvocat, que oferim cada trimestre. Per veure a la Biblioteca ICATER del Col·legi d’Advocars de Terrassa.

Bibliopacks: una de les categories del vlok Bibliofiliastore, on s’ofereixen paquets amb regals relacionats amb els llibres, tenen “packs” de bibliofília, per aniversaris, de novetats bibliofíliques, etc.

Bibliopoli (2) : vlok Bibliopoli de la Biblioteca de la Universidad Politécnica de Puerto Rico.

Bibliovirtual: el vlok Bibliovirtual ha creat una ‘Comunidad de Intercambio y Aprendizaje de AlterBiblio, tu otra biblioteca’. Aquesta comunitat disposa de diferents canals temàtics relacionats amb la investigació i la busca i gestió d’informació científica.

Read Full Post »

“Competència entre els Encants de les Voltes i els de Bellcaire.

A parts dels encants, hi havia a Barcelona un altre mercat també dedicat a la venda d’objectes vells que s’anomenava la fira de Vellcaire o de Bellcaire i que estava emplaçat, si fa o no fa, vers l’indret on avui hi ha l’arc de Triomf i el palau de Justícia. Sempre aproximadament, puix que es fa difícil precisar amb exactitud el lloc originari, ja que el mercat d’andròmines velles va des de la darreria del segle XV fins poc temps abans de l’Exposició Universal, l’any 1888.

Per tal com el nom d’Encants semblava un xic desplaçat, el Municipi, l’any 1834, decidí canviar el títol d’aquest carrer i li fou donat el de Consolat de Mar en record de la compilació dels usos i costums mariners elevats a la categoria de codi marítim internacional manat compilar pel gran rei En Jaume I l’any 1258, aplegat pels cònsols de mar i que fou el primer codi marítim de tot el món, tan just i a propòsit que les lleis marineres internacionals modernes encara hi estan basades en la seva gran majoria.

Fira de Bellcaire

El Vell Caire i no el Bell Caire.

En l’antiga documentació municipal barcelonina es troba citat diverses vegades l’indret de Vellcaire i és escrit amb be de Barcelona, o sigui, igual que el nom de les dues poblacions que duen aquell nom: una a l’Urgell i l’altra a l’Empordà, i també com la població provençal. Nosaltres no trobem el perquè d’aquest mot aplicat als afores de la nostra ciutat i creiem que el terme no vol dir de caire bell i bonic, apel·latiu que no escau a un mercat de robes velles, sinó que vol dir fira de caire vell, d’objectes no nous, o sigui, de vell caire. Durant molts anys, la grafia catalana, i molt menys la llengua, no estava metoditzada.

Quan es va urbanitzar aquell indret el mercadatge de Vellcaire va ésser traslladat als Encants i confós amb aquests. Sembla que aleshores els dos mercats no eren iguals. Als Encants venien objectes producte de subhastes judicials, d’embargaments i altres efectes nous procedents de botigues plegades o bé esguerrats, fets malbé, passats de moda, etc., però no vells. Els Encants, com ja vam dir, tenien un aire de subhasta, i tot el que hi era exposat s’havia de vendre de seguida si algú n’oferia preu, puix que el venedor no podia retenir la seva mercaderia si trobava qui li interessava. Els Encants i la fira de Vellcaire, doncs, eren dues coses completament diferents. De totes maneres, els termes es barrejaven i confonien i no eren pas absoluts, puix que el mercat que el segle XV fou tret de la plaça de Sant Jaume i traslladat als voltants de la Llotja de la Mar ja era de robes velles i no pas un mercat d’encants, o sigui, el tipus de vendes que més ençà fou apel·lat fira de Vellcaire. Es fa difícil de determinar com i quan s’havien produït aquests canvis i aquestes barreges.

Entre els venedors d’ambdós mercats no regnava gaire simpatia, ja que quan l’Ajuntament els va refondre van protestar sorollosament, puix que cap d’ells volia barrejar-se i tots tenien com a rebaix la convivència amb l’altre. Fira i Encants van subsistir confosos pels voltants de la Llotja fins que, no sabem per quina raó, es decidí el trasllat del mercat de coses velles a l’esplanada del davant del portal de Sant Antoni, on formava com un turonet que va haver d’ésser aplanat quan es va construir el mercat actual. Les obres van durar molt de temps o foren començades després d’haver-hi instal·lat una part dels

Encants. Els encantistes es resistien a canviar-se a Sant Antoni, puix que aleshores era un paratge molt desert i temien que el públic no hi aniria. L’Ajuntament tenia interès a poblar i animar aquella novella barriada i per assolir-ho va instalar-hi aquest tipus de mercat. Durant un cert temps es pot dir que hi hagué dos nuclis encantistes: el de la Llotja i el de Sant Antoni, però l’any 1888, en ocasió de celebrar-se a la nostra ciutat la primera Exposició Universal, les autoritats van creure que la presència dels Encants vora de la Llotja, un dels indrets cèntrics de la nostra ciutat i sobretot un dels camins que menaven cap a l’exposició i tan a la vora del port, per on tants de forasters acudien a Barcelona, resultava poc edificant i foren traslladats definitivament a Sant Antoni.

Fins ara han subsistit, podríem dir, confosos amb un de sol. Els venedors de robes i objectes nous situats al voltant del mercat representen els Encants, i pròpiament només poden vendre els dies feiners. Els venedors de robes velles són els successors de la fira de Vellcaire i només poden vendre els dies de festa i els diumenges, i com que ara aquest dia no hi ha encants ho han de fer el dissabte en substitució del diumenge. La part d’Encants establerta al carrer d’Urgell immediata al mercat, anomenada les subhastes, té un règim diferent de la resta dels mercats, recorda els primitius i veritables encants o mercat de subhasta obligada.

( Els encants foren traslladats l’any 1928 a la plaça de les Glòries, on segueixen funcionant, car es considerà poc convenient la seva presència al barri de Sant Antoni davant la imminència de l’Exposició Internacional de 1929. A l’antic emplaçament de Sant Antoni queden els encants de robes i objectes nous a més bon preu els dies feiners, i el mercat de llibres de vell els diumenges sota els porxos del mercat de Sant Antoni). p. 948-953.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES: Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p.951-953.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ En algunas, muy pocas, librerías españolas pueden verse estos días unos libritos que al profano apenas le llamarán la atención, pero cuya sola presencia infundirá al conocedor experto ese estremecimiento involuntario que dicen que experimenta el policía de raza ante la proximidad del criminal o el perro de caza al olfatear el rastro de la perdiz todavía invisible. Son unos libros muy pequeños, insignificantes por su tamaño, en rústica, recubiertos de una membrana de papel gelatinoso y transparente, que apenas deja entrever la portada dibujada en oro sobre un fondo de color marfil. Sus títulos son los siguientes: La Comedia Nueva, de Moratín; La Librería, de Iriarte; Franciscus Columna, de Nodier, etc., etc., hasta seis diferentes.

Si abrís esos libritos que en cierto modo parecen devocionarios, y no dejan de serlo, os quedáis pasmados antes su perfección tipogràfica y decorativa. La edición es reducida y todos sus ejemplares están numerados. El papel de hilo es excelente, de una de las mejores fábricas de Cataluña; las guardas, dibujadas especialmente para cada una de las obras, son como el reverso de las alas de una mariposa, severas por fuera, maravillosas por dentro; los tipos, clarísimos; las ilustraciones, a veces admirables y siempre más que discretas; los retratos de los autores, magníficamente grabados en cobre; las noticias preliminares acerca de las obras, muy atinadas y eruditas. En conjunto, una verdadera y pequeña joya espiritual, que cabe en la palma de la mano.

¿De qué raro taller habrán salido? Las más antiguas , fechadas en 1921, aunque todas ellas acaban de ver la luz ahora – llevan este pie de imprenta: Barcelona, Casa Miquel-Rius. Las más recientes de 1925, dicen: Madrid, Librería de los Bibliófilos Españoles.No hay contradicción ni misterio en estas disparidades. Quieren decir que estos libros se comenzaron en Barcelona y han acabado publicándose en combinación con Madrid. Pero el padre de todos ellos, quien los saca a la calle y los mantiene hasta que se basten por sí mismos – cosa más que dudosa en España – , es el benemérito bibliófilo catalán don Ramón Miquel y Planas”.

Article. “La emigración forzosa” de Gaziel a La Vanguardia del 12 de març de 1926.

Read Full Post »

“Els corredors de coll.

Els corredors de coll i trompa o subhastadors s’esgargamellaven amb crits pregonant els efectes que encantaven per cercar compradors amb la seva propaganda. Als encants era on més treballaven, puix que contínuament hi havia tres subhastadors empleats en altres tants indrets oposats del mercat. Des de dalt d’un empostissat no paraven de baladrejar i fer l’article tots rodejats de rampoines que oferien al públic.

El 1516 hi havia a Barcelona quinze corredors de coll, nombre que semblava excessiu per a una feina tan escassa segons la visió de la societat actual, i a la darreria del segle XVIII només n’hi havia nou. Aquest ofici subsistí fins als últims temps d’existir els encants sota les Voltes.

En alguns documents trobem també consignats els corredors de bóta. N’ignorem la feina. La documentació antiga, gairebé sempre que parla dels corredors d’orella, els anomena corredors d’orella i de peix salat. Avui no se’ns fa explicable la relació de dos conceptes tan distints.

Els corredors de coll o subhastadors també veneraven Sant Blai, advocat per les malalties de coll, per tal que els donés una paraula ben forta i els guardés de rogall i de mala veu. Diuen que el dia de la festa del sant portaven arengades a beneir, pùix que hom creu que aquests peixos donen força i claredat a les cordes vocals.

Carrer del Call

Sembla que per molt freqüents i abundants que fossin les subhastes, un nombre més reduït de corredors podia bastar per satisfer les conveniències de la ciutat en aquest sentit, per`no devia ésser així, puix que havien constituït un organisme important. L’any 1481 van participar en una festa cívica dedicada al rei, amb un entremès format per uns homes a cavall. A primeries del segle passat encara concorrien a la processó de Setmana Santa que organitzaven els frares mercedaris; hi portaven el misteri de la Mare de Déu de la Pietat.

Al segle XV els Encants estaven situats a la plaça de Sant Jaume, vora la jueria o barri jueu radicat al Call. Sembla que el negoci de robes i efectes vells havia estat privatiu dels jueus, i encara avui,en els pobles on aquesta raça està ben determinada, són gairebé únicament ells els qui es dediquen al comerç de robes velles. Si els jueus eren els qui feien el mercat d’objectes vells és de bon sentit que el tinguessin instal·lat vora el seu barri i en l’espai lliure immediat, que era aleshores la plaça de Sant Jaume.

Sembla que en el temps que hem indicat ja es va creure que els Encants no esqueien en aquest lloc i foren traslladats a la Fusteria, o sigui, a l’indret on encara els han aconseguit els nostres pares.

Històries i Llegendes de Barcelona; Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p. 950-951.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El amor al libro es en España un sentimiento todavía más raro que el amor al agua. Esta sequedad espiritual corresponde a la de la tierra y a la del cuerpo mismo del hombre. Inteligencia sin lectura, es flor sin humedad. Entre nosotros son abrumadora mayoría los que sabiendo leer no leen nunca. Aparte de los primeros libros, hay millones de españoles que no han abierto otros. Incluso los hombres de carrera sólo suelen conocer los manuales, prontuarios y compilaciones exclusivos de su profesión. Durante la juventud estudiantil todavía se muestra cierta curiosidad literaria. Después, nada. De los treinta para arriba, quizás quienes lean más en España son las mujeres, por su ociosidad frecuente, por un resto o atisbo de imaginación, por una mayor sensibilidad relativa. Pero suelen leer casi exclusivamente novelas, y aún detestables o anodinas.

No hay aquí organismos encargados o celosos de propagar y mantener la afición a los manjares espirituales por excelencia. Hace unos diez años se crearon en España las primeras Cámaras del Libro. Nacieron con excelentes y nobles propósitos culturales, mas pronto degeneraron en sociedades defensoras de una clase industrial y comercial. El verdadero espíritu del libro se les extravió entre las tarifas arancelarias, el precio de los papeles, los franqueos favorables y otras cosas que aquí no improta especificar. Era natural que así ocurriese. No hay ninguna razón para suponer que los editores y libreros sean una clase especial de fabricantes y comerciantes, distinta y superior a las demás. Son gente que quiere ganar lo más posible con los menores gastos posibles. Podrá haber algunos, y los hay, que sienten un puro y desinteresado amor al libro. Pero ello es un mero accidente debido a cualidades personales, no a un requisito profesional. La mayoría de productores y vendedores de papel impreso son ‘tratantes en libros’, exactamente como hay los tratantes en ganado, en pieles o en garbanzos.

Para tener amor al libro se necesita estar tocado, más o menos gravemente, de bibliofilia. Es una enfermedad espiritual que a veces puede ser peligrosa. En sus aspectos razonables y ponderados es una de las más sabrosas delicias intelectuales. En España es apenas conocida. Hubo grandes bibliófilos en los siglos XVII y XVIII, cuando el libro era todavía cosa exclusiva de los raros y los elegidos. En el siglo XIX menguaron en calidad. Hoy los hay todavía, pero generalmente están acobardados y dispersos”.

Article. “La emigración forzosa” de Gaziel a La Vanguardia del 12 de març de 1926.

Read Full Post »

“Les voltes dels fusters o d’en guaita.

… En temps reculats, i abans de construir-se el convent de Sant Sebastià, a les Voltes dels Encants hi havia com una mena de balcó o terrassa, destinat a servir de mirador de mar i al qual assistien les més altes personalitats i fins i tot el rei quan es feien festes marítimes i en altres ocasions en què els interessava veue ben bé la mar.

Allí fou des d’on observava el guaita i primitiu vigia de la ciutat que escodrinyava el mar per tal de veure les naus que s’acostaven a la nostra platja. Per aquest motiu les voltes de què parlem eren conegudes per les Voltes d’En Guaita.

Voltes dels Encants
https://monbarcino.com/voltes-dels-encants-i-dels-pintors/

A les voltes hi hagué els Encants.

El centre mariner barceloní va desplaçar-se d’aquell indret en apartar-se’n la platja i les voltes foren utilitzades com a mercat d’objectes procedents de subhastes judicials i de rebrecs de botiga. Aquestes voltes, que ordinàriament servien d’aixopluc i d’obrador dels mestres d’aixa, van passar a ésser recer de drapaires i marxants de coses velles i hom les qualificà de Voltes dels Encants o Encants Vells.

Els Encants anaven des del carrer de la Fusteria fins al carrer de les Panses i ocupaven tot el fons de la plaça de Sant Sebastià, on avui s’aixeca l’edifici de Correus i l’actual carrer del Consolat de Mar. Encara en resta un tros, el qual, per bé que modern, pot donar, però, una idea molt pàl·lida del que havien estat aquelles voltes en els seus bons temps, un dels llocs més típics de Barcelona.

Uns documents de 1392 diuen que els encants eren al costat de la Llotja vers sol ponent. La seva àrea fou limitada per uns mollons de pedra, i s’hi van construir una mena de tres taules o bancs destinats a enfilar-s’hi els corredors de coll quan encantaven o subhastaven.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES, Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p. 949-950.

Carrer Consolat de Mar
Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ -¿Es difícil encontrar bibliotecas de altura?

-Bastante difícil.

-Porque resulta caro coleccionar libros de valor…

-Suele resultar muy caro, efectivamente… La primera edición de la Biblia de Gutenberg se vende hoy, en dos volúmenes, a 170 millones de pesetas. Es un ejemplo algo exagerado, pero es un ejemplo, a la postre.

-¿Por qué, aparte del valor de los libros, resulta difícil ser bibliófilo?

-En primer lugar, porque los libros se destruyen. Durante la guerra civil española se perdieron infinidad de ejemplares de enorme valor… Por otra parte, muchos libros han sido exportados, mientras aumenta el número de bibliófilos.

-¿Cuándo nacieron las asociaciones de bibliófilos?

Emblema de la Academia de los Desconfiados, gravat de Francisco Gazán a Nenias reales, Barcelona, 1701.

-El primer grupo que se organizó en Cataluña fue la Asociación ‘La desconfiada’, copia de ‘La confiada’ que existía en Pavía. Data de 1711 y fue fundada por don Pablo Ignacio de Dalmases, marqués de Vilallonga.

-Antecesor suyo…

-En efecto. Si quiere, puede usted considerar la bibliofilia como una tradición familiar.

-¿Conserva usted muchos de aquellos libros?

-Durante la guerra civil destruyeron mi colección. -¿Se suelen exportar los libros de más valor?

-El primer mercado de libros de este tipo está en Nueva York. Allí tienen, curiosamente, las mejores piezas.

-Cuando faltó dinero, ¿ se exportó demasiado?

– Si y no. Pese a todo, las mejores colecciones, como las de Espona, Sedó y Mateu, se han conservado.

-¿No es normal la disolución de las bibliotecas a consecuencia de las herencias?

-Los coleccionistas de altura consideran que sus bibliotecas no deben ser un patrimoio familiar y suelen legarlas a instituciones públicas. El mejor coleccionista europeo, el suizo Bodner, legó al Estado su inmensa biblioteca, junto con los terrenos que ocupaba y las edificaciones. Muy raramente vemos que las herencias deshagan buenas bibliotecas.

-¿Es hoy todo el mundo consciente del valor de los libros que hereda?

-Hoy, sí. Antes, no del todo.

-A ustedes, los bibliófilos, ¿cómo les resulta posible encontrar buenas piezas?

-A principios de siglo podían comprarse los incunables a montones… Hoy, sin embargo, no encontramos un incunable ni por casualidad y compramos las piezas más valiosas a través de libreros especializados. Hay algunos libreros que son auténticas autoridads en la materia.

-¿Tenemos aquí la tradición bibliófila que pueda codearse con la de otros países europeos?

-Me temo que no. Francia, Alemania, Inglaterra y Suiza, por ejemplo, cuentan con una tradición infinitamente más importante que la nuestra”. Article: “Bibliófilo, muy distinto de bibliómano”, a La Vanguardia del 5 de febrer de 1974, Autor ?

Read Full Post »

Plaça de Sant Agustí

“El convent de Sant Agustí i la Fira de Bellcaire.

Com ja vam dir en passar per la plaça de Sant Agustí, on avui hi ha la caserna d’artilleria, hi havia hagut el convent dels pares agustins, del qual encara es conserva una part del claustre, per cert molt interessant, barrejada amb l’edificació nova.

En aquest convent s’havia venerat la Mare de Déu de l’empenta, de la qual ja vam parlar.

Per aquests verals i fins vora l’actual passeig del Born, s’estenia la fira de Bellcaire on es venien rampoines i tota mena de desferres i que era concorreguda pels marxants de coses velles. Aquesta fira només funcionava els diumenges, aixó com els Encants ho feien tres dies a la setmana. Els Articles mercadejats als Encants eren generalment millors que els que feien cap a la fira de Bellcaire.

Els horts i solars d’aquesta rodalia servien de magatzem a dipòsit de desferres i andròmines velles que constituïen la fira de Bellcaire, que fou traslladada amb el nom d’Encants als carrers d’en Floridablanca i d’en Sepúlveda per tal de poblar-los, ja que aleshores s’urbanitzaven.

Al jardí del palau de Belles Arts s’havia conservat una font monumental que era un dels tres brolladors que adornaven el Passeig Nou o de Sant Joan. La tradició conta que la nit de Sant Pere, al punt de mitja nit, si hom mirava atentament al fons de l’aigua del brollador, veia com passava Sant Pere en una barca de vela amb un fanalet i pescant amb canya.

Hom assegura que l’escala més petita de Barcelona és la del número 10 bis d’aquest carrer. Té l’entrada molt baixa i forma arc; consta d’un sol pis.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES. Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p. 730-731.

Palau de Belles Arts

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Biblioteca Vaticana

“ ‘En contraposición con el verdadero bibliófilo, existe otra figura de coleccionista de libros: la del bibliómano. El bibliófilo ama los libros en sí. El bibliómano  no se propone sacar otro partido de sus libros almacenados que la vanagloria de tenerlos, lo que en el mercado puedan y, muchas veces, su valor decorativo prescindiendo de su valor intrínseco…’. Esta afirmación procede de Don Ramón de Dalmases Villavecchia, Marqués de Mura, que ayer disertó en la Librería Porter sobre ‘La bibliofilia y las sociedades de bibliófilos’. Don Ramón de Dalmases es el presidente de la Asociación de Bibliófilos de Barcelona .

-¿Quiere definir qué es un bibliófilo?

-La mejor definición que encuentro para este concepto es la misma palabra que lo traduce: ‘biblio’, libros, y ‘philos’, amigo. Es decir: amigo de los libros. Sin embargo, muchas personas se interesan por los libros y se deleitan con su lectura sin que puedan ser llamados bibliófilos… Porque, para el bibliófilo, los libros son esto y mucho más; siente por ellos verdadera pasión, los aprecia por su contenido y por su presentación, aquilata la calidad del papel, el adorno de sus filigranas, la perfección de su tipografía, el valor de sus ilustraciones, el nombre del artista que fues u autor, la encuadernación, la fecha y rareza de la edición y la importancia de cualquier dedicatoria o autógrafo que contengan. El bibliófilo conoce sus libros a fondo y se deleita con su vista.

– Ese deleite. ¿ No sale muy caro?

Hispanic Society

– Depende… Se puede ser bibliófilo sin seguir de cerca a Anatole France, que definía como bibliófilo al que poseía ‘el mejor texto en la mejor edición’. Como toda definición, la de France adolece de cierta imprecisión y recoge, además, una valoración crematística y, por lo tanto, eminentemente clasista. La persona modesta, el trabajador, el estudiante que recorre los puestos de venta de libros viejos para ir formando una colección sobre determinadas materias con la esperanza de mejorar esa colección tiene también derecho a llamarse ‘bibliófilo’.

-¿Abundan los bibliófilos en este país?

– Somos muchos. Sólo en nuestra Asociación, que mantiene un ‘numerus clausus’, hay cien, además de los socios colectivos, entre los que se encuentran, por ejemplo, la Biblioteca Vaticana, la Hispanic Society, la Biblioteca Nacional de Paris y la Biblioteca de Cataluña”.

Article: “Bibliófilo, muy distinto de bibliómano”, a La Vanguardia del 5 de febrer de 1974, p. Autor:?

Biblioteca de Catalunya

Read Full Post »

Carrer del Consolat de Mar

“Els dos llibreters que tenien el llibre més vell.

Conta la tradició que temps era temps vivia en aquest carrer  un llibreter que tenia un llibre que ell creia que no n’hi havia d’altre al món i que era considerat com el més vell i el primer que s’havia fet. Un dia va saber que un veí seu, llibreter com ell, en tenia un altre i de seguida va sentir un gran afany per obtenir-lo. Proposar-li una venda era perdre el temps puix que el seu propietari era molt ric i no estava pas per diners. Va tenir una pensada: anà a trobar un criat que servia el llibreter posseïdor del llibre i li va prometre donar-li un bon picotí si deixava la feina. El servent s’hi va avenir; aleshores ell es va disfressar i es presentà a casa del seu veí llibreter i s’oferí com a criat. El llibreter, que no el va pas conèixer, el va llogar. El fals servent va passar molt de temps dissimulant la seva personalitat en espera d’una ocasió per poder-se fer seu el llibre cobejat. L’amo estava molt content d’ell i no podia ni remotament sospitar qui tenia a casa per servir-lo. Un dia van parlar de llibres i més llibres i el llibreter va dir-li que ell tenia el llibre més vell que hi havia en tot el món i el primer que es va fer. El servent va veure arribat el seu moment, va simular gran sorpresa, molta ignorància i sobretot una gran curiositat i un intens afany per ta de veure un llibre tan bo i tan antic. El posseïdor l’anà a cercar i l’hi va ensenyar. Aleshores el criat l’agafà ràpidament, el mirà amb ulls d’argent viu per convencer-se que era el llibre que ell envejava i quan n’estigué segur rapidíssimament el féu en cent mil bocins i els va llençar al foc de la llar que cremava i al voltant de la qual es trobaven amo i servent. Fet això enmig de la gran sorpresa i esparverament del propietari li va contar qui era i com feia anys que estava al seu servei en espera només de trobar el moment de poder-se apoderar d’aquell llibre tan envejat per

aconseguir el que acabava de fer, i poder dir que en tot el món només n’hi havia un i que el tenia ell. En el carrer del Consolat conten una variant de la llegenda.

Com que era prou ric, va indemnitzar el qui temporalment havia estat el seu amo amb tantes bosses de monedes d’or com li va demanar com a preu del llibre. Un cop pagat va retornar a casa a fer una altra vegada de llibreter i viure com un senyoràs, tal i com en realitat era.

Un dels darrers llibreters establerts en aquest barri fou l’Ignasi Estivill, que durant molts anys va encarnar el sentit de la imatgeria modesta i del llibre humil, i fou el darrer a mantenir la tradició llibretera en aquest carrer i el qui va donar un tipisme i una fesomia especial a la nostra estamperia popular, especialment la pintada.

A mitjan segle passat en aquest carrer funcionaven alguns bordells, dissimulats sota l’aspecte d’establiments vulgars.

Entra a la Llibreteria,

i dues xinxes al detràs

el segueixen fent-li mofes,

estirant-lo pel detràs:

-Ei! Hereu- que li diu l’una,

Voleu venir a passejar?

En el romanç de la vinguda d’en Jeroni a Barcelona la literatura de canya i cordill hi fa al·lusió i ens diu:

Els veïns de la Llibreteria tenien per patró sant Francesc d’Assís; el veneraven en una capelleta oberta a la façana d’una de les cases del carrer. Aquest patronatge segurament que devia ésser modern, puix, com hem pogut veure, cap dels diversos oficis que havien existit en elm veïnat no tenien aquest sant per patró. La capelleta va subsistir fins fa poc temps.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES.

Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum I, p.709-710

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ Como hay coleccionistas para todo, supongo que habrá gente que guarde fes de erratas, esos papelillos culpables que te encontrabas entre las páginas de los libros. La más reciente que recuerdo tendrá ya unos diez o doce años, e intentaba hacer pasar por una errata lo que a todas luces era un error: en ella se decía que donde ponía Bodas de sangre debía poner La casa de Bernarda Alba… Reconozco que soy bastante maniático con los errores tipográficos. No tanto, por supuesto, como el poeta del Siglo de Oro Fernando de Herrera, que atormentaba a los impresores con su perfeccionismo y, una vez que el libro había salido de las prensas, corregía las últimas erratas pegando diminutos recortes de papel sobre los ejemplares ya impresos. No, yo no llego a esos extremos, pero suelo pedir a mis amigos que me avisen de posibles anomalías en mis libros para solventarlas en posteriores reimpresiones. Por eso, al contrario que los bibliófilos, prefiero las segundas ediciones a las primeras.

También es verdad que ni siquiera las segundas ediciones son totalmente fiables, unas veces por desidia del autor o del editor, otras porque ni siquiera es posible incorporar las correcciones ( como ocurre con las falsas reimpresiones, esas que se hacen al mismo tiempo que la primera edición pero que, en un intento de engañar a libreros y lectores, se distribuyen unos días más tarde con la engañosa faja ‘ ¡2ª edición¡ ¡ Veinte mil ejemplares vendidos en una semana¡’

La cuestión, en fin, es que siempre se acaba colando alguna errata. Recuerdo la satisfacción de cierto amigo que acababa de editar una antología de textos sobre un escritor latinoamericano, ‘No encontrarás una sola errata’, me aseguró mientra me regalaba un ejemplar, y yo abrí por la página de créditos y descubrí que la edición no había corrido ‘ al cuidado’ sino ‘al ciudado’ de mi amigo. En Vituperio ( y algún elogio) de la errata, José Esteban rescató algunos casos gloriosos de ceños convertidos en coños, moriscos en mariscos, gustos en bustos y ultraísmos en altruismos. Mi errata favorita es una que se deslizó ( al parecer no de forma no totalmente involuntaria) en una composición con la que el poeta Ramóm de Garciasol quiso homenajear a su mujer. El verso en cuestión debía decir ‘Y Mariuca se duerme y yo me voy de puntillas’, pero una ene estratégica se volatilizó y el resultado fue que, mientras la buena de Mariuca se dormía, el poeta se iba ‘de putillas’. Ignoro las consecuencias que para la vida conyugal de Garciasol pudo tener esa errata, pero supongo que a Mariuca no le quedó más remedio que ser comprensiva con el desliz ( el del impresor)”.

Article:”Fes de erratas”, d’Ignacio Martínez de Pisón, a la Revista Mercurio, nº 99 de març de 2008, p. 50.

Read Full Post »

Scriptorium

“Estampar abans de Gutenberg.

A Barcelona ja s’estampava abans que arribés fins a nosaltres la influència de l’invent de Gutenberg. És prou sabuda l’existència de procediments incipients i rudimentaris d’estampació anteriors a la troballa definitiva de la impremta. La fabricació de naips, molt anterior a l’estampació amb premsa, ve a constituir un sistema elemental d’impressió. Ja es troben dades de naips referents a Barcelona l’any 1301 i 1310. A part de la producció de naips, que ja constitueix una estampació rudimentària hi ha una estampa barcelonina publicada a frec de la mort del príncep de Viana succeïda l’any 1461 en la qual es presenta el príncep vestit com un sant guerrer en actitud de guarir de porcellanes una donzella.

Com ja hem dit, la gent rodejà el dissortat príncep d’una aurèola de santedat i el creguer miracler i remeier, sobretot per guarir porcellanes. Aquesta estampa és ben palesament anterior a la invenció de la impremta.

Els primitius llibreters eren tota una altra cosa que els d’avui; actualment un llibreter és simplement un comerciant que per a l’exercici del seu negoci en té prou amb un coneixement més o menys profund de l’article, però que no necessita l’aprenentatge de cap tècnic. Antigament confeccionaven cartipassos, o sia llibretes en blanc i les feien copiar. Tenien llogat un seguit d’escrivents que omplien planes a mà, amb un text que un lector dictava, tret d’un manuscrit. Els establiments destinats a aquesta feina rebien el nom llatí d’scriptorium i en català s’anomenaven  oficines.

Els llibreters més importants eren els qui tenien llogats un major nombre d’escrivents, puix que podien produir una gran quantitat de llibres manuscrits alhora.

La vida moderna ha destriat l’ofici antic de llibreter en tres seccions, o, millor dit, enntres ocupacions diverses: l’editor, que és el qui s’empren la publicació d’un llibre; l’impressor, o estamper, el materialment productor, que ha suplert l’escrivent antic, i el llibreter, que avui dia no fa sinó vendre’l.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES.

Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum I, p.703-704.

Scriptorium

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Si has entrado a este blog, ha de ser porque disfrutas con la lectura de los libros. Sin embargo, el amor a los libros muchas veces sobrepasa el hábito de leerlos y se extiende a la contemplación y posesión de volúmenes. La bibliofilia, o el hábito de coleccionar libros, es un pasatiempo que tiene muchos ( y muy apasionados) adeptos. Estas personas disfrutan coleccionando libros más allá de su contenido, por el placer mismo que les produce el objeto. En tiempos como los actuales, donde el libro electrónico amenaza con termina para siempre con el reinado del libro de papel, la pasión por coleccionar libros no ha menguado sino todo lo contrario: hoy se empieza a percibir el objeto libro como algo especial, tal vez porque se sospecha que dentro de no mucho tiempo se trate de un bien escaso, de una antigüedad inestimable más allá de su valor sentimental. Es más: muchos bibliófilos no necesariamente leen todos los libros de su colección. Existe cierto placer en lograr reunir primera ediciones, las obras completas de un autor en lengua original o en juntar volúmenes inéditos que pueden llegar a tener un alto valor de mercado. Pero, probablemente, lo que lleva a tantas personas a amar los libros no sea otra cosa que el amor a la lectura”.

Trobat el 23-09-2009 a : http://www.blogdelibros.com/libros-de-coleccion/ .

Read Full Post »

Pergaminer alemany en un gravat del segle XVI

“Pergaminers des del 1311.

Abans de la descoberta del paper, els llibres eren fets de pergamí, pell molt prima que permetia escriure-hi al damunt i substituïa el paper. Els pergaminers barcelonins ja van constituir-se en gremi el 1311, o sia més d’un segle i mig abans de la descoberta de la impremta.

Si aleshores els pergaminers barcelonins ja eren prou en nombre per arribar a formar gremi, hom pot suposar que la producció de llibres a casa nostra devia ésser importantíssima. Com a detall interessant direm que el gremi de pergaminers de París no va constituir-se fins l’any 1554;això és, dos segles més tard que els barcelonins. Creiem que aquest detall parla amb prou eloqüència en pro de la bibliofília medieval barcelonina.

L’inventor dels capítols.

De com també hem fet la nostra aportació a l’avenç i a la evolució del llibre, ho diu prou un dominic barceloní anomenat Hug Cardinal, el primer que va dividir una obra per capítols per tal de facilitar la seva lectura i de planejar-ne la consulta, puix que antigament el text dels llibres era tot seguit, sense divisions, apartats ni subtítols. L’obra consisteix en uns comentaris concordats a la Bíblia escrits el 1270.

Pergamins municipals de Barcelona

Els jueus també devien dedicar-se a fer de llibreters abans de la invenció de Gutenberg, ja que consta que el 1326 els fou privada la venda de llibres catòlics.

Igualment devien fer de llibreters gents vingudes de l’Alemanya, puix que el 1445, o sia anys abans d’estampar-se llibres per procediment mecànic, els consellers van recòrrer al governador perquè retornés quatre llibres que havia pres a uns alemanys perquè aquest acte perjudicava el lliure comerç.

Un document de 1377 estès pel notari de la ciutat, en J. Ximeno, parla d’un tal A. Berenguer, illuminator librorum, que segons el padró de la milícia ciutadana consta que vivia en el quarter del Pi, probablement en el carrer que comentem.

Sense conèixer el nostre poble l’art de la impremta, la producció de llibres devia ja tenir força importància puix que existien relligadors de llibres. Consta que el 1422 eren obrers de l’església de la Trinitat tres jueus conversos, amb els oficis de mercader, llibreter i relligador de llibres.

A jutjar per un cens de la primeria del segle XVI la tipografia no va desenvolupar-se a casa nostra amb accelerament, puix que aleshores hi havia només dos estampers. En canvi, existien onze llibreters, que possiblement encara devien vendre llibres manuscrits i qui sap si àdhuc se’n devien manuscriure, puix que trobem també referits dos mestres d’escriure que fa de mal dir si eren mestres d’escola que ensenyaven d’escriure o els qui menaven i dirigien oficines o obradors de copiar llibres.

La diferència entre el nombre dels impressors i dels llibreters porta a pensar en la possible producció de llibres manuscrits en el temps indicat, tot i la introducció de la impremta.

A la darreria del segle XVIII hi havia a la nostra ciutat trenta-cinc impressors i quaranta-un llibreters.

Històries i Llegendes de Barcelona , Joan AMADES.

Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum I, p.702.

Església de la Trinitat (Barcelona)

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

 

El col·leccionista d’estampes de Fortuny

Mariano Fortuny, revelación romántica de la pintura, existencia inquieta y torturada, pintor de batallas y vicarías, viajero de lugares y ciudades contrapuestas: Roma, Marruecos, Granada, Londres, Nápoles y París, nos describe con sus litografías y acuarelas la simplicidad del dibujo y la plasticidad de los óleos, la esencia de su ideal pacífico y coleccionador de antigüedades – al margen de la epopeya histórica -, que una vida truncada implacablemente en plena juventud dejó en suspensos u eclosión.

El coleccionista de estampas’, ‘La lectura’ y muchos otros ‘tableautins’ nos devuelven la ansiada paz bíblica…’ a los hombres de buena voluntad, vulnerada por la inclemencia de los hados.

Los bibliófilos’, esta acuarela custodiada en el ‘Cincinnati Art Museum’, nos revela con la magia de su trazo y su color la aristocracia de la inteligencia sentada en los sillones seglares de la cultura de los pasados tiempos, que su fantasía reconstruye, recordando los magníficos templos del arte patriarcal del siglo de las luces que tanto impresionaron su efímera juventud inmersa por inclinación al estudio del hombre: su infortunio, su amargura.

En las revistas francesas ‘Conaissance des arts’ y ‘Plaisir de France’, se exaltan y reproducen oportunamente mansiones señoriales de moderna concepción y superiror majestad en las que la biblioteca y sus tesoros bibliográficos sintetizan también el humano sentimiento de la bibliofilia.

Los bibliófilos de Marià Fortuny

La euforia latente en Europa y América fomenta con altas finalidades la afición al libro de arte moderno en cuya actividad colaboran las diferentes Sociedades de Bibliófilos. Afición que no es menos sustancial que la que atrae el encanto del libro antiguo que sigue siendo insoslayable paradigma de toda innovación. El arte vinculado con las letras se sitúa en un plano superior a todas las veleidades y nacionalismos.

La Asociación de Bibliófilos de Barcelona es una de ellas. Además de la publicación de manuscritos y ejemplares de rara publicidad, exalta las bellezas de la literatura clásica y moderna en libros y monografías, conjugando la extensa gama de posibilidades que las artes del libro ofrecen en nuestro país. Destacados pintores y grabadores han colaborado en ello. En reuniones reglamentarias, exponen sus asociados particularidades bibliofílicas del mayor interés. Exposiciones de proyección externa dan a conocer su actividad de eminente trascendencia cultural.

La historia del libro, su génesis y su desarrollo es en extremo fascinante. Su porvenir, dudoso. Este recelo podría parecer reciente y no lo es.

Octave Uzanne en 1897 dijo: ‘Nuestros nietos o biznietos, escucharán posiblemente ‘ en un cilindro fonográfico’ las frases de nuestros futuros literatos, ‘ y nunca leerán’. Fatídico designio. ‘En virtud – sigue diciendo – de una repetición de hechos históricos, los ‘rodillos sonoros’ representarán análogo papel al que representaron los trovadores del siglo XIII, los cuales llevaban a todos los confines el espíritu de nuestras canciones y los heroicos recitales de nuestras epopeyas’.

Tenía éste de actualidad en todos los países dando como resultado pareceres diversos sobre el porvenir del libro.

La estructura y plasmación tipogáfica de las ideas, ¿está llamada a desaparecer en el futuro a favor de la cultura fomentada por la imagen visual y el relato auditivi?

Que la exaltación bibliofílica del pasado, su arte, su vitalidad, su orgullo, iluminen las contingencia del progreso y de la ciencia y de la pedagogía.” Article d’Emilio Brugalla: “ ‘Los bibliófilos’, de Mariano Fortuny”, a La Vanguardia del 21 d’abril de 1976.

Read Full Post »

Older Posts »