Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Enquadernacions’

“ L’afició al Bell Llibre és cosa tradicional a Catalunya. Les nostres catedrals, tan intervingudes i amades pel poble, que feia de llurs claustres, solemnitzats per les ombres dels grans morts, racer dels aspectes més vius de la vida gremial, guarden la llibreria com l’executòria de llurs anhels de perfecció.

Aixó, en ple segle de ferro, quan tota Europa s’estremia en la paüra creixent de l’any 1000, que paralitzava la construcció de temples i reduïa a la inèrcia els cervells i els braços, amb el convenciment que tot era inútil davant la fi pròxima del món; aquí, en terra catalana, floria l’escola de Vich, com un llantió encès en les tenebres de l‘Europa occidental.

A ella venia, des de l’Auvèrnia, Gerbert, l’home extraordinari que, després abat de Bobio i mestre de Reims, reunia als estudiosos de tota l’Europa cristiana, saciant llur sed amb aigua copsada a Catalunya, i, més tard, Pontífex Suprem amb el nom de Silvestre II, es feia el campió de la cultura pels erms d’aquells dies.

La fama de la Biblioteca de Vich s’estengué pel món, oblidat de conservar les obres antigues i incapaç de produir-ne de noves.

Biblioteca episcopal de Vich

Més tard, les grans abadies, tan nombroses aquí, on el feudalisme secular prengué ben poca ufana, donen a llurs germanes en art romànic i ogival un exemple d’austera magestat i humil senzillesa, però és lliuren, amb dispendiosa embriaguesa, a la posessió dels bells llibres.Així va formant-se, com una perla meravellosa, la biblioteca de Poblet, en la qual tenien relleu gran, però no únic, els 4.322 riquíssims volums enquadernats en tafilet, amb l’escut del generós mecenes del monestir, don Pere Antoni d’Aragó, duc de Cardona i virrei de Nàpols.

Biblioteca de Poblet

L’Amor al bell libre s’havia estés tan, que, tot just inventada la impremta, vènen a Catalunya els grans deixebles de Gutemberg establint els obradors d’on surten obres que agermanaven l’alè de l’inventor i l’espiritualitat sacsejada dels centres culturals del Nord, amb els reflectiments del nostre humaníssim ambient mediterrani, saturat de plàcida cultura llatina.

Marca d’impressor de Rosenbach , 1494.

Els noms de Votel, Spindeler, Luchner, i el gran  Rosenbach són estels despresos del sol de Magúncia i vinguts a il·luminar les terres catalanes. Aquí trobaren tan bona acollida i tingueren llurs obres tan comprensiva acceptació, que s’hi quedaren, produint les meravelles tipogràfiques que, malgrat els temps escolats damunt seu i el perfeccionament de la tipografia moderna, encara ens encisen com a joies definitives d’un art nobilíssim.

D’aquests mestres és filla la impremta catalana i d’aquestes fonts raja la tradició de bellesa que il·lustra les seves produccions. Així no és estrany que els nostres tipògrafs sabessin mantenir-se a bona altura durant anys i anys, fins que, perduda la personalitat nacional, es perd l’esplendor de l’art, com es perden les nobleses de tot, encara que resistint-se aquell potser més que cap altre.

Article de Miquel Capdevila. Secció Lletres i Llibres, de La Veu de Catalunya. Any XXXI. Núm. 7810. Divendres 1 d’Abril 1921.  )I llegit també en el Butlletí dels Amics dels Bells Llibres, nº 3, abril-maig 1921.

“No nos es dado emitir juicios sobre la bibliografía de altos vuelos. La de la investigación y del saber, en cuyo centro nacen los verdaderos apóstoles del libro.

Entre sus múltiples gradaciones se encuentra al final el pacífico lector, para quien los libros se escriben, y no tiene a su alcance otros medios de ponerse en contacto con la intelectualidad de todos los tiempos. El bibliófilo romántico, el respetuoso, ávido de conocimientos, el amante apasionado de ediciones diversas.

Por muy peregrino que se considere el espíritu del coleccionista y, por tanto del bibliófilo, no se sabe de ninguno de ellos, pese a la maledicencia que interesándole solamente los libros por su aspecto exterior o como adorno, haya mandado encuadernar bloques de papel en blanco, si bien a menudo sale a relucir, graciosamente, la trasnochada anécdota de los libros comprados a metros, o los lomos de madera con sus nervios y sus títulos dorados imitando libros de piel para simular armarios de biblioteca. La cosa es vieja. Carece de novedad. Séneca dijo ya lo suyo. La Bruyère se solazó también con este deslustrado chiste.

Lo verosímil, y a todas luces respetable, es que el amante de los libros de ayer y de hoy haya sido y vaya en busca del ejemplar raro o en gran papel, con grabados ‘avant la lettre’ – distinción que corresponde a la ‘flor de cuño’ de los numismáticos – por ser los más nítidos que han dado a luz las planchas recién grabadas antes de cincelar la leyenda al pie. Cosa en extremo apreciada por el buen entendedor. Las pruebas que se van repitiendo después se distribuyen en cada libro con el orden alterado, siendo como son de menor aprecio las postreras láminas que las planchas fatigadas han dado a luz.

Esto dio origen a finales del siglo pasado – en que los grabados seguían acompañando el libro de bibliófilo – a la numeración de los ejemplares y justificación de la tirada. Costumbre que se extendió sin motivo a los ejemplares en gran papel aun cuando no llevaran grabados. Requisitos éstos que tendrían sentido si la numeración de cada ejemplar siguiera el orden de salida de tórculo de cada prueba o, no llevando el libro grabados, el orden de salida de máquina de cada pliego, ya que la tipografía sufre también el mismo desgaste. La numeración hecha a ciegas no tiene, a nuestro juicio, ningún valor.”

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 41-42.

Read Full Post »

L’École des femmes de Molière

“Lluny de mi la idea de parlar malament de les esplèndides enquadernacions d’avui. Són enginyosíssimes i de vegades semblen quadrets de mosaic. En elles veiem assutzenes, flors de lis, cards, perfils de dona i calaveres. L’execució assoleix un grau de perfeccionament com no ho va aconseguir mai; i tot i que el decorat consisteixi només en filets, aquests són de neteja i exactitud a la qual no arribaven els dauradors d’altres temps.

Emperò – m’atreviré a dir-ho? – una de les coses que més emoció em causa en els bells dibuixos de les antigues enquadernacions, és que la seva geometria mai és irreprotxable, i que sempre es troba en les línies algun tremolor o alguna vacil·lació que ens imposa el record de la mà viva i diligent de l’obrer que les va executar. Cal afegir a això que el temps apaga deliciosament els daurats i dóna a les pells, sobretot quan són vermelles o verdes – tons dolcíssims de riquesa i sumptuositat mig extingida, tonalitats foses i una unció, si m’és donat expressar-me així, que cap artífex pot imitar.

I això no és tot: en aquests llibres vells el contingut sembla millor que en les modernes reimpressions. En parlar així, penso, especialment, en certs textos de segon ordre que en altres temps van semblar bonics, que conserven encara cert valor, però la lectura, en una edició del dia, resulta una mica pesada. Doncs bé, que es llegeixin en un volum els paper i caràcters siguin contemporanis de l’autor, i la lectura resultarà més fàcil, semblarà que l’aspecte i el tacte del llibre vell ens inclinen a l’estat d’ànim dels nostres avantpassats per als quals van ser escrites aquestes moralitats i aquestes històries. Les locucions, avui velles i desusades, ens sorprendran menys, ens emmotllarem més fàcilment a l’afectació o pedanteria pròpia del temps en què va ser imprès el llibre venerable. I fins i tot diré que crec que els grans escriptors guanyen, i no poc, quan se’ls llegeix en una edició feta en l’època en què van viure.

Cantar del Mio Cid, ca. 1200

Quina no passarà, doncs, si se’ls llegeix a la primera edició, en l’edició original!

En sentir-me, els homes assenyats podran pensar: “Comprenc que es busquin les enquadernacions velles, de la mateixa manera que es busquen els vells plats … Per a la resta, amb les enquadernacions velles es fan carpetes delicioses … Però, què es troba d’extraordinari en una edició original? En què es diferencia l’edició d’una obra clàssica de la segona i de les següents, com no sigui en la data impresa a la portada? I aquesta diferència, justifica la de preu, que en general arriba a ser d’alguns centenars d’escuts? O poden ser més superficials del que són, i suposo que, si algú de vosaltres tingués entre les mans l’edició original del Cid , de Andromaque, o de l’École des femmes, pensaria de molt diferent manera.

Extret del Prefaci del llibre “En marge des vieux livres”, de Jules Lemaitre,  Société Française d’Imprimerie et de Librairie Ancienne Librairie Lecène, Paris, 1906. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

“ Rememoremos el libro aquél, viejo, que se guarda con amor, ‘tesoro de gracias y donaires’… ‘ que hizo germinar miles de ideas en algún cerebro’… ‘ajado y roto, polvoriento y sucio’… ‘de mal papel e innúmeras erratas que con amor en mis estantes guardo’…, este triste y estimado ejemplar que magistralmente glosa Marcelino Menéndez y Pelayo en su Epístola a Horacio, no se halla solo en la sombría senda del infortunio.

Existe, también, aquel otro libro, más raro aún quizás, e igualmente valioso y querido, al que le falta la portada y la última hoja – que son las que más riesgo han sufrido -. no siendo raro que carezca a veces de alguna hoja más.

Dichoso ejemplar éste si cae en manos de quien lo restaure amorosamente y lo facsimile, suture sus heridas incruentas y rellene su apolilladura, laves u rostro y dé sonoridad viva a sus hojas. Devolver a este libro la lozanía que el tiempo marchitó, produce al bibliófilo la inmensa satisfacción de un deseo cumplido. Sin especulación alguna ni solapados intentos se ha salvado un libro para la posteridad. Ante ella se presentará erguido, como invicto luchador de la inquietud de otras edades, ricamente vestido o vestido modestamente, pero sin torturas ni cicatrices que le afeen, sin humillantes páginas torpemente imitadas y quizás luciendo aún indelebles ‘cifras de incógnitos lectores’ a los que algún servicio prestó.

Podría este heroico ejemplar haber sido víctima del fuego o roto en mil pedazos con indiferencia – sin responsabilidad civil alguna para nadie – y tirado después con desprecio a la fosa común del eterno olvido. Pero, no, se ha preferido curar su enfermedad cariñosamente y darle nueva vida. Es loable, y al hacerlo, se ha experimentado, ideológicamente, mayor emoción aún, si cabe, que la que produce el hallazgo fortuito de un incunable en perfecto estado, intonso y desnudo, de aquellos pocos que por azar han permanecido, desde que les dio vida errante impresor, encerrados en un almohadillado arcón sin que se puedan vanagloriar de haber encendido con su luz la luz de de los siglos, sin haber contribuido, igual que sus hermanos gemelos, al desenvolvimiento general de la cultura. Por no haber sino nunca leído ni manoseado, ha tenido este soberbio ejemplar, que por tantos motivos se estima, la fortuna de conservar sus páginas impolutas sin que ‘ignorantes y estólidos alumnos’ le hayan nunca ‘profanado’, como lo fue tantas veces el libro de Menéndez pelayo ‘de mal papel y tipos revesados, vestido de rugoso pergamino’”.

 Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 40-41.

Read Full Post »

“Crec sincerament que tots els col·leccionistes – llevat que l’objecte de la seva mania sigui decididament absurd – són dignes de respecte, doncs combaten i retarden, pel que fa a un punt determinat, la inevitable i universal destrucció, i, al mateix temps, salven i conserven alguna cosa pertanyent al passat i passat selecte. Amb tot, em sembla que, entre ells, els més ben inspirats són els que es consagren a col·leccionar els llibres vells, ja que al col·leccionar no conserven únicament, com els altres col·leccionistes, un objecte d’art – en tractar de llibres l’obra d’art pot ser l’enquadernació que, si és bella, és un treball tan intel·lectual com manual – sinó que conserven el que va ser, per mitjà de la lletra impresa, l’expressió directa de la intel·ligència. I de vegades, per joiosa reunió d’aquestes tres condicions – vella enquadernació blasonada, text important, procedència il·lustre – aconsegueixen que posseeixin i es guardin fragments d’història triplement viva.

Escut d’Armes de Richelieu

Fa alguns anys, en una venda pública, es va subhastar un exemplar de Sentiments de l’Académie sur le Cid, amb les armes de Richelieu, i anotat pel mateix cardenal; en una altra ocasió li va tocar el torn a l’exemplar d’Esther que Racine va oferir a Madame de Maintenon amb dedicatòria autògrafa … Oh no em digueu: “I què ens importa això?” Quina ànima ben temperada i respectuosa de l’Acadèmia, quina ànima enamorada de Racine i al mateix temps interessada per la bonica aventura de Saint-Cyr romandrà insensible davant aquests dos llibres, en pensar a qui van pertànyer, qui els van regalar, qui els van fullejar, i quina mà, al posar-se sobre les seves pàgines conduir la ploma d’au que grinyolant les esgarrapar, fa d’això dos-cents setanta i dos-cents vint anys?

Però, al capdavall, aquestes són joies excepcionals, per aficionats opulents. Hi ha tresors més accessibles i que, no obstant això, tenen també els seus encants, per exemple, un bon llibre vell, clàssic, contemporani de l’autor, ben conservat, amb amples marges i enquadernació de l’època, de tafilet si és possible “.

Extret del Prefaci del llibre “En marge des vieux livres”, de Jules Lemaitre,  Société Française d’Imprimerie et de Librairie Ancienne Librairie Lecène, Paris, 1906. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

“Las páginas de los incunables o las impresas en los siglos XVI y XVII ostentan aún las huellas del chirriante crujir de las prensas de madera nómadas. Pero, aunque superados los defectos años después por el desvelo de impresores ilustres, el libro vetusto no ha perdido el grato olor del artificio primario.

La inocente errata de la edición príncipe – objeto de tantas ironías – tiene la gracia de un gorjeo infantil y no se cambiaría el codiciado ejemplar, es cierto, por otro ejemplar posterior, impreso en el mismo año, con la errata corregida. Esto, sépalo el mundo profano, no es extravagancia. Es amor.

Los elementos tipográficos, su distribución y su examen son un pasatiempo a la vez sabio y pueril. La evolución de los tipos de letra, su estado de fatiga y sus mellas; sus contornos romos producidos por el continuo juego de componer y descomponer ideas; su nitidez o su rebaba, su cruce, que permite al bibliógrafo precisar fechas de impresión no consignadas. ¡ Cuánta sugestión posee esta curiosidad ! Tanta, como, en el sentido estético, ofrecen los magníficos frontis arquitectónicos que lucen algunos de los libros impresos en el siglo XVII, paradigma de equilibrio y belleza, prestancia majestuosa, pórtico solemne del olimpo de la sabiduría.

La prolija relación del título de la obra que se observa en las portadas de los libros de los siglos XVI, XVII y XVIII y las precisiones lapidarias del colofón. La enumeración de títulos nobiliarios y prebendas del autor; suma de privilegios, censuras, erratas, tasas, y protestas en defensa de la fe; aprobaciones y sentidas dedicatorias a reyes y magnates, las loas y los sonetos distribuidos en las páginas preliminares, son un compendio de idiosincrasia antigua y de formulismos sin que nadie se hubiera propuesto dejarlo escrito.

Pero hay más. El arbitrario valor que concedieron los impresores de cada país a las cifras romanas origina, a veces, divertidos problemas criptográficos difíciles de resolver – aun con la ayuda de ‘Ruveyre’ – que avivan la imaginación sin desvanecer enteramente la duda. Así como la gravedad de ciertos errores, reales o supuestos, pueden quitar el sueño y dar lugar a apasionadas controversias como la que, en nuestros medios bibliográficos, suscitó, no ha muchos años y sigue aún latente, la fecha de impresión de la Gramàtica ‘d’En Mates’.

Las caprichosas signaturas alfabéticas que ordenan hojas y pliegos – tortura muy a menudo del encuadernador – el reclamo de los folios, los calderones gramaticales y las no siempre necesarias abreviaturas, nos encantan por su naturaleza prístima al igual que el ceceo y arcaísmo del lenguaje en formación de los textos antiguos. Las letras capitales historiadas, los adornos y viñetas de origen aldino atraen nuestros ojos con placer, al igual que la delicada tosquedad del arte románico que ilustra las incipientes xilografías.

Los libros del siglo XVIII – de los que es singular ejemplo el ‘ Salustio en Español’ – salidos de las prensas de los ‘Ibarra’, los ‘Baskerville’, los ‘Bodoni’ o los ‘Didot’, con su soberbia tipografía y las planchas al aguafuerte o grabados al acero que enlazan en cada país nombres ilustres del arte con los nombres ilustres de la inteligencia, de la poesía y del saber, son piezas que, con sus maravillosas encuadernaciones de la época, resumen el valor de la continuidad de la ciencia y el arte.”

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 39-40.

Read Full Post »

(He estat 5 mesos fora, però ja he tornat.)

Catalunya ha estat bressol de rellevants xilògrafs. La dinastia dels Abadal, de Moià, dedicats preferentment a la estamperia de caràcter religiós, va ser de les més famoses, traspassant el seu renom l’àmbit de les nostres fronteres.

L’art xilogràfic va ser utilitzat també per a la il·lustració de llibres, contes, romanços, auques i documents, per mitjà d’imatges i orles.

Els gremis artesans, motiu de les xilografies d’oficis, eren institucions lligades a les confraries que es van fundar a Catalunya durant l’Edat Mitjana a l’inici del desenvolupament mercantil i industrial.

Xilografia de Pere Abadal (1630-1684)

A mitjan segle XVII, ja es fan amb burí gravats amb gran varietat de motius nadalencs, iniciant-se a Barcelona aquest costum popular i mundial de les felicitacions de Nadal.

Gran part d’aquest tresor de l’art xilogràfic es va perdre perquè els propis artífexs, a l’hivern, alimentaven les seves estufes amb fustes gravades, un cop utilitzades.

L’encant d’aquest tipus d’art popular és la seva pròpia simplicitat i fins a la seva ingenuïtat.

L’extensa col·lecció de boixos de “Gràfiques El Tinell”, els permet confecciona gran varietat de models únics d’acurada qualitat per targetons nadalencs, ex-libris, pergamins, targetes de boda i de naixement, programes, etc.

L’entusiasme, dedicació i perseverança del seu propietari don Pedro Nuez, ha evitat que aquest tradicional art es perdi, en bé de la cultura catalana i universal”.

Xilografies Catalanes d’oficis del segle XVIII”, article a Cuadernos de Bibliofilia, númeo 4, abril 1980, p.63-64.

 

“ Unos cazan conejos o venados, y otros cazamos libros. Transcurre una de esas mañanas frías y soleadas de Madrid, cuando las casetas de la cuesta de Moyano se alinean en una luz cegadora con sus mostradores y tenderetes llenos de libros de lance. Entre esos naufragios de librerías, pecios de bibliotecas, restos flotantes de vidas y mundos desaparecidos, me muevo atento y sigiloso como un francotirador adiestrado por viejos hábitos. Dispuesto, como estipulan las reglas, a actuar sin piedad frente a otros eventuales cazadores, madrugándoles la pieza codiciada. Llevo así hora y media, mirando, tocando, husmeando como un depredador pertinaz, del mismo modo que mi ‘teckel’ Sherlock lo haría, si su amo le permitiera hacerlo, tras el rastro de un codiciado jabalí. Con el pálpito en el corazón y el hormigueo en los dedos sucios de buscar y rebuscar que siente todo psicópata de los libros en lugares como este. Ávido por cazar hasta sin hambre. De colmar el zurrón aunque vaya bien repleto.”

 

Article: “ Sobre libros, cañas y tapas”, de Arturo Pérez-Reverte en el seu vlok.

Http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/660/sobre-libros-canas-y-tapas/

Cuesta de Moyano, anys 20.

Read Full Post »