Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibres d’artista’ Category

“El llibreter assassí.

La universal llegenda del llibreter assassí, els barcelonins la situen a les Voltes dels Encants. L’amor pel llibre del famós llibreter de vell era tan gran que no s’hi va mirar de fer una mort. Segons conta la gent el tal llibreter havia estat frare de Poblet, es va exclaustrar i es va dedicar al comerç de llibres vells.

Heus ací que un dia hi hagué una gran subhasta de llibres i entre els que es posaven a la venda n’hi havia un, els Furs de València, únic exemplar en tot el món. El llibreter sentí un gran goig de poder-lo posseir i es disposà a donar-ne tant com li fos possible. Però es presentà a la subhasta, o encant, un altre llibreter molt més ric que ell, el qual també sentia goig per la possessió del famós llibre i no s’hi va mirar a doblar les apostes que feia l’ex-monjo de Poblet. No cal dir que amb moltes ganes de posseir el llibre, el pobre competidor hagué de restar sense, ja que l’altre se’l va emportar. Al cap d’uns quants dies, els veïns del llibreter que havia comprat els famosos Furs es van adonar que, amb tot i ésser hora molt avançada, el vell llibreter encara no havia obert la seva botiga. En donaren part, va comparèixer la Justícia, que obrí la porta i va trobar el llibreter assassinat. Tot seguit van tractar de fer indagacions per tal de saber qui podia ésser el criminal. La gent va recordar la gran competència establerta entre els dos llibreters per la possessió del llibre cobejat i van sospitar si per l’afany de tenir el llibre podia haver-lo assassinat l’altre competidor. La Justícia es presentà a la llibreria de les Voltes dels Encants i interrogà el llibreter ex-monjo, el qual negà que fos ell qui havia mort el seu company. L’autoritat féu un registre a la casa per tal de veure si trobava el llibre objecte de la competència i no el va trobar. En creure equivocada la pista, es va decidir deixar la llibreria i demanar mil perdons al llibreter per la molèstia que li havia donat. Però vet aquí que quan ja eren a la porta, el jutje va veure en un prestatge un llibre de lleis molt interessant i portat per l’afany de fullejar-lo el va estirar. En treure’l va caure a terra el llibre dels Furs de

València que estava al darrera del que cridà l’atenció del jutge. La presència del cos del delicte va descobrir el llibreter, que aleshores es veié obligat a confessar-se autor del crim.

El fet produí un gran rebombori; tothom no parlava de res més, sobre tot entre la gent de llibres. La Justícia va prendre declaració al llibreter assassí, i aquest manifestà que no creia pas haver fet cap crim, ni haver comès cap delicte, puix que ell sentia més amor pel llibre que el seu company que l’havia comprat i que se l’havia quedat i que no era pas perquè tingués més goig de posseir-lo sinó simplement perquè era més ric que ell. Digué que no li dolia pas haver-lo mort per tal de tenir el llibre codiciat; el que sí que li sabia greu era haver estat assassí per un llibre que ell creia exemplar únic i que havia resultat no ésser-ho, puiz que amb el gran renou que el crim va produir es va saber que hi havia un gran amic dels llibres que entenia un altre. El Tribunal va condemnar a la forca el llibreter assassí. En el carrer de la Llibreteria contem una llegenda semblant.

Històries i Llegendes de Barcelona, AMADES, Joan; Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p.958-959.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Biblioteca Rivadeneira

“El otro aspecto de la bibliofilia, el del bibliófilo empedernido, es más raro todavía en españa, pero sin embargo existe. Al fin y al cabo, si los libros – las ediciones excepcionales por su riqueza, su perfección, la escasez de los ejemplares u otra causa cualquiera, intrínseca o histórica – son, como decíamos, verdaderas joyas, una colección de ellas constituirà un verdadero tesoro. De suerte que el bibliófilo, generalmente considerado como un maniático, a menudo es mucho más sagaz y avisado que los coleccionadores, por ejemplo, de marcos alemanes y otros papeles mojados, sobre todo en los calamitosos tiempos que corremos. De ahí que el bibliófilo puro, el avaro de riquezas tipográficas, existe y existirà probablemente mientras no se pierda el uso ni la noción de la imprenta.

Lo verdaderamente raro es el caso del bibliófilo filántropo, del hombre que ama los libros con apasionamiento, pero que los ama para hacerlos amar, no para gozarse en ellos solitaria y egoísticamente, e incluso es capaz de grandes sacrificios para inculcar a las gentes el amor al libro. Don Ramón Miquel y Planas es uno de esos bibliófilos desposeídos de toda avaricia. Los bellísimos libros que ahora publica en castellano, en inteligencia con la Librería de los Bibliófilos Españoles, de Madrid, son muy agradables para el amante de esas cosas. Pero si el amante es catalán y está un poco enterado, esos libros tan bellos no dejará de infundirle, al cortarlos con esmero, un poco de melancolía. Representan otra energía catalana que se va de aquí. Y, si no se va, por lo menos se aleja, se desvía.

Miquel y Planas comenzó y estuvo publicando durante muchos años nada más que obras catalanas. El catálogo de sus ediciones en nuestra lengua es considerable. Representa una fortuna que un simple particular, sin ayuda ni subvención de nadie, gastó en una empresa cultural patriótica, con una generosidad, una buena fe  y un celo admirables. Miquel y Planas se proponía crear una especie de corpus litterarum catalán, parecido a lo que la Biblioteca Rivadeneira es para la literatura castellana. Ha trabajado en ello muchos años, ha hecho grandes dispendios, mereció un premio del “Institut d’Estudis Catalans”. Pero… ha acabado por abandonar su empresa, amargado, hastiado, desilusionado. Y como el bibliófilo tira hacia los libros, del mismo modo que la cabra tira al monte, para seguir cultivando su viejo jardín Miquel y Planas ahora se vuelve silenciosamente de espaldas a su tierra y se convierte en editor castellano.

Esta es una historia que entre nosotros se repite con demasiada frecuencia. En arte, en periodismo, en política, en mil órdenes diversos, los catalanes se cansan de estar en su tierra y acaban por emigrar. Ahora le ha tocado el turno a un aspecto muy interesante de la bibliofilia catalana. Somos pocos y no nos entendemos. ¿Por qué será? Aun suponiendo que no todo sea culpa de un medio y una sociedad en exceso repelentes; aun aceptando que los individuos cometan también sus pecados, como la colectividad, siempre queda en pie que este mundo nuestro es de una estrechez y una pequeñez angustiosas por lo infinitas. En todas partes los hombres se querellan furiosamente. Pero casi nunca se ven en la necesidad de abandonar por ello su obra y trasplantarse a otro mundo. Aquí, entre nosotros, la atmósfera es tan enrarecida que en cuanto un individuo entra en colisión con el ambiente dominante, en seguida no puede – Miquel y Planas con su bibliofilia es un nuevo ejemplo que añadir a la vieja y consabida serie – ni siquiera seguir respirando. Para no morirse tiene que emigrar, material o espiritualmente. Y así pasa a ser una abeja nuestra que trabaja  produce para otras colmenas”.

Article. “La emigración forzosa” de Gaziel a La Vanguradia del 12 de març de 1926.

12 dels 14 llibres de la Pequeña Colección del Bibliófilo

Read Full Post »

“Competència entre els Encants de les Voltes i els de Bellcaire.

A parts dels encants, hi havia a Barcelona un altre mercat també dedicat a la venda d’objectes vells que s’anomenava la fira de Vellcaire o de Bellcaire i que estava emplaçat, si fa o no fa, vers l’indret on avui hi ha l’arc de Triomf i el palau de Justícia. Sempre aproximadament, puix que es fa difícil precisar amb exactitud el lloc originari, ja que el mercat d’andròmines velles va des de la darreria del segle XV fins poc temps abans de l’Exposició Universal, l’any 1888.

Per tal com el nom d’Encants semblava un xic desplaçat, el Municipi, l’any 1834, decidí canviar el títol d’aquest carrer i li fou donat el de Consolat de Mar en record de la compilació dels usos i costums mariners elevats a la categoria de codi marítim internacional manat compilar pel gran rei En Jaume I l’any 1258, aplegat pels cònsols de mar i que fou el primer codi marítim de tot el món, tan just i a propòsit que les lleis marineres internacionals modernes encara hi estan basades en la seva gran majoria.

Fira de Bellcaire

El Vell Caire i no el Bell Caire.

En l’antiga documentació municipal barcelonina es troba citat diverses vegades l’indret de Vellcaire i és escrit amb be de Barcelona, o sigui, igual que el nom de les dues poblacions que duen aquell nom: una a l’Urgell i l’altra a l’Empordà, i també com la població provençal. Nosaltres no trobem el perquè d’aquest mot aplicat als afores de la nostra ciutat i creiem que el terme no vol dir de caire bell i bonic, apel·latiu que no escau a un mercat de robes velles, sinó que vol dir fira de caire vell, d’objectes no nous, o sigui, de vell caire. Durant molts anys, la grafia catalana, i molt menys la llengua, no estava metoditzada.

Quan es va urbanitzar aquell indret el mercadatge de Vellcaire va ésser traslladat als Encants i confós amb aquests. Sembla que aleshores els dos mercats no eren iguals. Als Encants venien objectes producte de subhastes judicials, d’embargaments i altres efectes nous procedents de botigues plegades o bé esguerrats, fets malbé, passats de moda, etc., però no vells. Els Encants, com ja vam dir, tenien un aire de subhasta, i tot el que hi era exposat s’havia de vendre de seguida si algú n’oferia preu, puix que el venedor no podia retenir la seva mercaderia si trobava qui li interessava. Els Encants i la fira de Vellcaire, doncs, eren dues coses completament diferents. De totes maneres, els termes es barrejaven i confonien i no eren pas absoluts, puix que el mercat que el segle XV fou tret de la plaça de Sant Jaume i traslladat als voltants de la Llotja de la Mar ja era de robes velles i no pas un mercat d’encants, o sigui, el tipus de vendes que més ençà fou apel·lat fira de Vellcaire. Es fa difícil de determinar com i quan s’havien produït aquests canvis i aquestes barreges.

Entre els venedors d’ambdós mercats no regnava gaire simpatia, ja que quan l’Ajuntament els va refondre van protestar sorollosament, puix que cap d’ells volia barrejar-se i tots tenien com a rebaix la convivència amb l’altre. Fira i Encants van subsistir confosos pels voltants de la Llotja fins que, no sabem per quina raó, es decidí el trasllat del mercat de coses velles a l’esplanada del davant del portal de Sant Antoni, on formava com un turonet que va haver d’ésser aplanat quan es va construir el mercat actual. Les obres van durar molt de temps o foren començades després d’haver-hi instal·lat una part dels

Encants. Els encantistes es resistien a canviar-se a Sant Antoni, puix que aleshores era un paratge molt desert i temien que el públic no hi aniria. L’Ajuntament tenia interès a poblar i animar aquella novella barriada i per assolir-ho va instalar-hi aquest tipus de mercat. Durant un cert temps es pot dir que hi hagué dos nuclis encantistes: el de la Llotja i el de Sant Antoni, però l’any 1888, en ocasió de celebrar-se a la nostra ciutat la primera Exposició Universal, les autoritats van creure que la presència dels Encants vora de la Llotja, un dels indrets cèntrics de la nostra ciutat i sobretot un dels camins que menaven cap a l’exposició i tan a la vora del port, per on tants de forasters acudien a Barcelona, resultava poc edificant i foren traslladats definitivament a Sant Antoni.

Fins ara han subsistit, podríem dir, confosos amb un de sol. Els venedors de robes i objectes nous situats al voltant del mercat representen els Encants, i pròpiament només poden vendre els dies feiners. Els venedors de robes velles són els successors de la fira de Vellcaire i només poden vendre els dies de festa i els diumenges, i com que ara aquest dia no hi ha encants ho han de fer el dissabte en substitució del diumenge. La part d’Encants establerta al carrer d’Urgell immediata al mercat, anomenada les subhastes, té un règim diferent de la resta dels mercats, recorda els primitius i veritables encants o mercat de subhasta obligada.

( Els encants foren traslladats l’any 1928 a la plaça de les Glòries, on segueixen funcionant, car es considerà poc convenient la seva presència al barri de Sant Antoni davant la imminència de l’Exposició Internacional de 1929. A l’antic emplaçament de Sant Antoni queden els encants de robes i objectes nous a més bon preu els dies feiners, i el mercat de llibres de vell els diumenges sota els porxos del mercat de Sant Antoni). p. 948-953.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES: Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p.951-953.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ En algunas, muy pocas, librerías españolas pueden verse estos días unos libritos que al profano apenas le llamarán la atención, pero cuya sola presencia infundirá al conocedor experto ese estremecimiento involuntario que dicen que experimenta el policía de raza ante la proximidad del criminal o el perro de caza al olfatear el rastro de la perdiz todavía invisible. Son unos libros muy pequeños, insignificantes por su tamaño, en rústica, recubiertos de una membrana de papel gelatinoso y transparente, que apenas deja entrever la portada dibujada en oro sobre un fondo de color marfil. Sus títulos son los siguientes: La Comedia Nueva, de Moratín; La Librería, de Iriarte; Franciscus Columna, de Nodier, etc., etc., hasta seis diferentes.

Si abrís esos libritos que en cierto modo parecen devocionarios, y no dejan de serlo, os quedáis pasmados antes su perfección tipogràfica y decorativa. La edición es reducida y todos sus ejemplares están numerados. El papel de hilo es excelente, de una de las mejores fábricas de Cataluña; las guardas, dibujadas especialmente para cada una de las obras, son como el reverso de las alas de una mariposa, severas por fuera, maravillosas por dentro; los tipos, clarísimos; las ilustraciones, a veces admirables y siempre más que discretas; los retratos de los autores, magníficamente grabados en cobre; las noticias preliminares acerca de las obras, muy atinadas y eruditas. En conjunto, una verdadera y pequeña joya espiritual, que cabe en la palma de la mano.

¿De qué raro taller habrán salido? Las más antiguas , fechadas en 1921, aunque todas ellas acaban de ver la luz ahora – llevan este pie de imprenta: Barcelona, Casa Miquel-Rius. Las más recientes de 1925, dicen: Madrid, Librería de los Bibliófilos Españoles.No hay contradicción ni misterio en estas disparidades. Quieren decir que estos libros se comenzaron en Barcelona y han acabado publicándose en combinación con Madrid. Pero el padre de todos ellos, quien los saca a la calle y los mantiene hasta que se basten por sí mismos – cosa más que dudosa en España – , es el benemérito bibliófilo catalán don Ramón Miquel y Planas”.

Article. “La emigración forzosa” de Gaziel a La Vanguardia del 12 de març de 1926.

Read Full Post »

Pergaminer alemany en un gravat del segle XVI

“Pergaminers des del 1311.

Abans de la descoberta del paper, els llibres eren fets de pergamí, pell molt prima que permetia escriure-hi al damunt i substituïa el paper. Els pergaminers barcelonins ja van constituir-se en gremi el 1311, o sia més d’un segle i mig abans de la descoberta de la impremta.

Si aleshores els pergaminers barcelonins ja eren prou en nombre per arribar a formar gremi, hom pot suposar que la producció de llibres a casa nostra devia ésser importantíssima. Com a detall interessant direm que el gremi de pergaminers de París no va constituir-se fins l’any 1554;això és, dos segles més tard que els barcelonins. Creiem que aquest detall parla amb prou eloqüència en pro de la bibliofília medieval barcelonina.

L’inventor dels capítols.

De com també hem fet la nostra aportació a l’avenç i a la evolució del llibre, ho diu prou un dominic barceloní anomenat Hug Cardinal, el primer que va dividir una obra per capítols per tal de facilitar la seva lectura i de planejar-ne la consulta, puix que antigament el text dels llibres era tot seguit, sense divisions, apartats ni subtítols. L’obra consisteix en uns comentaris concordats a la Bíblia escrits el 1270.

Pergamins municipals de Barcelona

Els jueus també devien dedicar-se a fer de llibreters abans de la invenció de Gutenberg, ja que consta que el 1326 els fou privada la venda de llibres catòlics.

Igualment devien fer de llibreters gents vingudes de l’Alemanya, puix que el 1445, o sia anys abans d’estampar-se llibres per procediment mecànic, els consellers van recòrrer al governador perquè retornés quatre llibres que havia pres a uns alemanys perquè aquest acte perjudicava el lliure comerç.

Un document de 1377 estès pel notari de la ciutat, en J. Ximeno, parla d’un tal A. Berenguer, illuminator librorum, que segons el padró de la milícia ciutadana consta que vivia en el quarter del Pi, probablement en el carrer que comentem.

Sense conèixer el nostre poble l’art de la impremta, la producció de llibres devia ja tenir força importància puix que existien relligadors de llibres. Consta que el 1422 eren obrers de l’església de la Trinitat tres jueus conversos, amb els oficis de mercader, llibreter i relligador de llibres.

A jutjar per un cens de la primeria del segle XVI la tipografia no va desenvolupar-se a casa nostra amb accelerament, puix que aleshores hi havia només dos estampers. En canvi, existien onze llibreters, que possiblement encara devien vendre llibres manuscrits i qui sap si àdhuc se’n devien manuscriure, puix que trobem també referits dos mestres d’escriure que fa de mal dir si eren mestres d’escola que ensenyaven d’escriure o els qui menaven i dirigien oficines o obradors de copiar llibres.

La diferència entre el nombre dels impressors i dels llibreters porta a pensar en la possible producció de llibres manuscrits en el temps indicat, tot i la introducció de la impremta.

A la darreria del segle XVIII hi havia a la nostra ciutat trenta-cinc impressors i quaranta-un llibreters.

Històries i Llegendes de Barcelona , Joan AMADES.

Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum I, p.702.

Església de la Trinitat (Barcelona)

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

 

El col·leccionista d’estampes de Fortuny

Mariano Fortuny, revelación romántica de la pintura, existencia inquieta y torturada, pintor de batallas y vicarías, viajero de lugares y ciudades contrapuestas: Roma, Marruecos, Granada, Londres, Nápoles y París, nos describe con sus litografías y acuarelas la simplicidad del dibujo y la plasticidad de los óleos, la esencia de su ideal pacífico y coleccionador de antigüedades – al margen de la epopeya histórica -, que una vida truncada implacablemente en plena juventud dejó en suspensos u eclosión.

El coleccionista de estampas’, ‘La lectura’ y muchos otros ‘tableautins’ nos devuelven la ansiada paz bíblica…’ a los hombres de buena voluntad, vulnerada por la inclemencia de los hados.

Los bibliófilos’, esta acuarela custodiada en el ‘Cincinnati Art Museum’, nos revela con la magia de su trazo y su color la aristocracia de la inteligencia sentada en los sillones seglares de la cultura de los pasados tiempos, que su fantasía reconstruye, recordando los magníficos templos del arte patriarcal del siglo de las luces que tanto impresionaron su efímera juventud inmersa por inclinación al estudio del hombre: su infortunio, su amargura.

En las revistas francesas ‘Conaissance des arts’ y ‘Plaisir de France’, se exaltan y reproducen oportunamente mansiones señoriales de moderna concepción y superiror majestad en las que la biblioteca y sus tesoros bibliográficos sintetizan también el humano sentimiento de la bibliofilia.

Los bibliófilos de Marià Fortuny

La euforia latente en Europa y América fomenta con altas finalidades la afición al libro de arte moderno en cuya actividad colaboran las diferentes Sociedades de Bibliófilos. Afición que no es menos sustancial que la que atrae el encanto del libro antiguo que sigue siendo insoslayable paradigma de toda innovación. El arte vinculado con las letras se sitúa en un plano superior a todas las veleidades y nacionalismos.

La Asociación de Bibliófilos de Barcelona es una de ellas. Además de la publicación de manuscritos y ejemplares de rara publicidad, exalta las bellezas de la literatura clásica y moderna en libros y monografías, conjugando la extensa gama de posibilidades que las artes del libro ofrecen en nuestro país. Destacados pintores y grabadores han colaborado en ello. En reuniones reglamentarias, exponen sus asociados particularidades bibliofílicas del mayor interés. Exposiciones de proyección externa dan a conocer su actividad de eminente trascendencia cultural.

La historia del libro, su génesis y su desarrollo es en extremo fascinante. Su porvenir, dudoso. Este recelo podría parecer reciente y no lo es.

Octave Uzanne en 1897 dijo: ‘Nuestros nietos o biznietos, escucharán posiblemente ‘ en un cilindro fonográfico’ las frases de nuestros futuros literatos, ‘ y nunca leerán’. Fatídico designio. ‘En virtud – sigue diciendo – de una repetición de hechos históricos, los ‘rodillos sonoros’ representarán análogo papel al que representaron los trovadores del siglo XIII, los cuales llevaban a todos los confines el espíritu de nuestras canciones y los heroicos recitales de nuestras epopeyas’.

Tenía éste de actualidad en todos los países dando como resultado pareceres diversos sobre el porvenir del libro.

La estructura y plasmación tipogáfica de las ideas, ¿está llamada a desaparecer en el futuro a favor de la cultura fomentada por la imagen visual y el relato auditivi?

Que la exaltación bibliofílica del pasado, su arte, su vitalidad, su orgullo, iluminen las contingencia del progreso y de la ciencia y de la pedagogía.” Article d’Emilio Brugalla: “ ‘Los bibliófilos’, de Mariano Fortuny”, a La Vanguardia del 21 d’abril de 1976.

Read Full Post »

“Si es pogués fer una estadística veritable dels lectors i lectores que hi ha a Catalunya restaríem probablement esgarrifats. No en trobaríem ni un u per mil!  De moment us semblarà que la meva dita és pessimista, exageradament pessimista. Tanmateix no fa sinó recollir els fruits d’una experiència personal que ja comença  a ésser vella. I d’altra banda no pretenc que aquesta constatació que faig pública es converteixi pas en un motiu de descoratjament. Si el presentés encara d’una pobresa i d’una insuficiència que fan avergonyir , el passat que tot just acabem de deixar enrera és molt inferior… El guany, doncs, és un fet indiscutible.

 Esdevé només que aquest guany indiscutible no té les proporcions que alguns entusiastes li han volgut atribuir i no pot comparar-se amb el coeficient de lectura de qualsevol país centre o nord-europeu. Som en una de les primeres etapes… Només en una de les primeres etapes. Deixeu-me afegir encara una altra cosa: si restàvem gaire anys en aquesta etapa, ocorreria inevitablement una crisi en la vida de la nostra literatura i fins del nostre periodisme. Pocs lectors! Poquíssims lectors! Per a merèixer aquest títol al capdavall modest no basta de saber llegir ni de fullejar algun diari cada dia i algun llibre cada trimestre. Cal sentir com una necessitat si fa no fa contínua l’apetència del llibre, és a dir, l’anhel de doblar l’experiment vital propi amb un seguit d’experiments aliens. Un xicot anglès, una mecanògrafa francesa que devoren normalment un volum setmanal són lectors. Un noi català , una dependenta barcelonina que comencen un llibre i no l’acaben, que en manlleven un altre i el tornen a mig llegir, que adquireixen els dos primers números de totes les biblioteques noves però que són incapaços de completar-ne cap… no són lectors. I pensar que aquests exemples d’inconstància i d’irregularitat, potser representen l’élite, la nata i flor de la lectura! La majoria no arriba ni a tenir aquestes vel·leïtats. Ignora els llibres totalment. Potser no cuita a amagar-los com la bona dona de l’anècdota perquè no els vegi el metge i formi un mal concepte de l’ordre de la casa… però el resultat és el mateix. En aquestes condicions, el luxe de tenir una literatura gravita sobre els escriptors i en menor proporció sobre els editors i els llibreters. L’esperit de sacrifici dels primers és molt gran, a estones fins sembla inexhaurible ; els segons evidentment no arriben tan enllà en aquest camí , però com que el negoci de fer llibres, no menys que el de fer diaris, és dels que exerceix una misteriosa atracció damunt els homes, mai no manca un editor novell i il·lusionat per reemplaçar un editor cansat i decebut.

¿Quan de temps pot durar aquest estat de coses? Fa de mal preveure. El cert és que no pot ésser etern i que baldament ho fos no representaria cap desideràtum . Hem passat—i j a era hora!—del període dels aficionats al dels professionals. Hi ha a Catalunya , per primer cop en la sev a història moderna, un parell de dotzenes d’escriptors que no fan sinó escriure . Gairebé tots els catalans són capaços en el foc d’una discussió d’envanir-se d’aquest esdeveniment… són capaços de fer res més ?

Ha arribat l’hora de dir ben alt i ben clar que si no fan res més, si no aconsegueixen encomanar-se el virus de la bibliofília més elemental, aquest professionalisme incipient qne els afalaga d’invocar, acabarà per desaparèixer . No és just ni moral que la multitud es refiï indefinidament de la força de les vocacions literàries. «Ha nascut escriptor… No serviria per a res més.. . No ens preocupem, doncs… Escriurà encara que es mor i de fam…» No és just, ni és moral, ni és prudent. No totes les vocacions tenen aquest caràcter de fatalitat. Molts escriptors, àdhuc entre els millors, poden canviar de rumb. D’altres… d’altres poden emigrar . No voldria, amb aquestes consideracions adjudicar-me cap qualificatiu que fes olor de derrotisme. Però he cregut d’alta conveniència de clavar un cop d’agulla a les bombolles suaument irisades que surten de les palletes dels cofois.

Article. “ Una primera etapa que no pot ésser eterna. La literatura professional és un luxe que cal pagar”, per Carles Soldevila a D’Ací i D’Allà. Magazine Català, , núm. 140, p. 253, agost 1929.

XQ   XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ ¿ No se te ha ocurrido nunca, lector querido, detenerte ante un puesto de libros viejos, de libros de lance, o de ocasión, como ahora se dice? ¿ Verdad que un puesto de libros viejos tiene algo de atractivo, de irresistible, algo que nos obliga a detenernos, a revolver y manosear aquellos libros, a cogerlos y soltarlos, como se coge y se suelta la hoja efímera de un calendario?

  ¿ Qué buscamos entre aquellos libros sucios, maltrechos, ajados, amarillentos, roídos los más de ellos por la voraz barrenilla (Anobium paniceum), insecto al cual no le importan un bledo los productos del intelecto humano? Si un bacteriólogo acertara a pasar por allí, de seguro que no se le ocurriría otra cosa que arrojar todos aquellos libracos al fuego purificador. Y en verdad que no estaría del todo desacertado.

  Y, sin embargo, todos aquellos libros representan un esfuerzo intelectual de sus autores, un legítimo anhelo de fama o de gloria, o, cuando menos, la laudable ambición de alcanzar la estima de sus contemporáneos.

Revista Gráfica

Muchos de los nombres ilustres que hoy yacen olvidados, fueron en su tiempo preclaros pensadores, correctos prosistas o inspirados poetas. Todos experimentaron el inefable placer de leer por primera vez las pruebas de sus libros, redondeando amorosamente el estilo, puliéndolo, con la misma solicitud y cariño con que el lapidario labra las piedras preciosas. ¡ Oh, qué escalofrío de esperanza y temor al aparecer el libro en las vitrinas de las librerías¡ ¡Co qué augusta ansiedad aguardaron los juicios de la crítica¡

  Yo comprendo y me explico que hay mucho inenarrable en aquel momento sublime de verse reproducido el hombre en la forma y substancia de su hijo; pero deberéis también convenir conmigo en que hay asimismo no poco de solemne e inefable cuando un hombre ofrece al público el primer fruto de su ingenio.

  Pero así como el niño crece, se desarrolla, llega a la plenitud de su ser, y luego declina y por fi fenece, así también el libro nace, impera un momento, pasa fugaz por la mente de los contemporáneos, y por fin desaparece y va a parar al expoliario de los puestos de libros viejos.

  Morirse un hijo, cosa terrible es; pero no menos terrible y doloroso es ver que un libro, que costó noches de insomnio y de fatiga, de penas y de congojas, que era la suma y compendio de todas las esperanzas y anhelos de su autor, terrible cosa es, repito, que aquel libro, después de haber llamado un momento fugaz la atención de las gentes, yazca allí, olvidado, polvoriento, manoseado por manos impuras, que lo vuelven y lo revuelven, como si fuera cosa vil, despreciable, mirándolo por el lomo, y soltándolo con una indiferencia tan glacial, que, si el autor lo viera, de seguro, que no podría contenerse, y, cogiendo por el brazo a aquel transeunte husmeador, le diría: ¿ Crees tú que este libro, que es carne de mi carne y sangre de mi sangre, lo escribí yo para que tú lo arrojes con desprecio como si fuera cosa inane, materia baladí?

  Article: ”Entre libros y libracos”, de C. Vilarasau Piñot, a la Revista Gràfica, nº  — de 19–, p.95-96.

Read Full Post »

“Dihém això perquè ens sembla que la falta de regles ortogràfiques fixes afe.-“ Encara que la reproducció d’obres antigues no sia feta pera tota mena de gent, puig sense certa cultura no s’hi pot trobar l’interés que realment tenen, els qui’s dediquen a la reproducció moderna de llibres o manuscrits antichs, segons nostre humil parer no deurien may deixar en oblit que fins a cert punt fan obra de vulgarisació, que són molts els que sense possehir fondos coneixements filològichs desitjen fruhir les belleses de nostra amiga literatura gida a les abreviacions y a les paraules trencades que’s troben en dits manuscrits constitueixen pera molts un obstacle a la comprensió ràpida de les idees que’s volen capir, comprensió indispensable pera gosar ab les belleses del Tirant lo Blanch, o el Curial y Guelfa, y gens despreciable quan se llegeixen obres que demanen ésser meditades com les del Mestre Ramon Lull. Se dóna’l cas de que no’ s respecta la ortografia d’un autor contemporani nostre com en Verdaguer, y’s conserva la d’un copista del segle xv. Comprenòm perfectament que obres antigues no’s deuen subjectar a la ortografia moderna, però tenint en compte que la major part de faltes e inconseqüències dels manuscrits antichs no són degudes a son autor, sinó als copistes, sembla que ja’ns fóra permès ésser mis lliures d’unificar la ortografia d’una paraula prenent per patró la que’s trobi més ben escrita pera fer més comprensible y fàcil la

lectura. El meteix Vidal y Valenciano, en l’advertencia que posa al començament de la Comedia de Dant Alighieri traduhida per Andreu Febrer (segle xv), diu, referintse a la ortografia: “En realidad no existían reglas precisas… los que escribían eran en este punto tan descuidados, tan indolentes y acaso podríamos añadir tan ignorantes, que no sólo en una página, sino en una misma línea escriben de varios modos una misma palabra.» Nota també que juntaven sovint dues o més paraules en una sola, o’n descomponíen una en dues o més, agravant això les abreviatures y el desordre y escassetat de la puntuació. No cal dir que traslladant fidelment a la imprenta un manuscrit en aqueixes condicions, resulta quasi ininteligible pera un lector modern. Trobar, per exemple, escrit en una meteixa obra: erguios, ergullos, argullos y orgullos; bocua, boqua, bocha y boca; ayer, aer, aura, ayre, fa que passi allò de «qui ho entén, qui no ho entén…» Malgrat queixarsen y ferho notar, el meteix Vidal y Valenciano conserva en la reproducció totes les diferencies ortogràfiques. Per altra part uneix les paraules trencades, separa les afegides y usa las en forma corrent. Si no arriba a fer això, llegir la Comedia d’Andreu Febrer fóra com desxifrar un geroglifich. Tal y com està, encara es més curt estudiar l’italià y llegir el propi Dant. Conservar la s alta semblanta a la f, y l’us de la u per v  y al revés, y el de la j per i y viceversa com els antichs les usaven, y fins conservar certes abreviatures fàcils de compendre, ho trobém bé sempre qu’en la impressió s’usin tipos gòtichs, perquè ajuda a donar caràcter al conjunt de l’obra; però ni ab tipos gòtichs ni ab cap altres trobém just escriure una paraula de diferentes maneres.Podria conservarse mal escrita quan en tot el manuscrit fos d’aquella manera. Dins d’una publicació editada en nostre temps, la fidelitat exacta potser tindria rahó d’ésser si l’obra fos escrita de la propria mà de l’autor, y encara; puig posats a demanar fidelitat, arribaríem a demanar una reproducció fototípica de l’original. Tot això són apreciacions tal volta equivocades. Som llechs en la materia; som senzills amateurs; potser ens manca tota la rahó, però estém segurs de no ésser sols a pensar d’aquesta manera. Sia com vulga, ben vinguts sien els bons llibres que contenen belles obres antigues o modernes. Ab ells s’hi aprèn molt y s’hi gosa. La fundació que de poch s’es feta de la «Societat Catalana de Bibliòfils», composta de triades personalitats que’s distingeixen per son amor a la cultura de la terra catalana y que’s proposen fomentar l’amor a nostres millors obres literàries presentantles ab material digne d’elles, fentne veres edicions de bibliòfil, es un dels signes evidents de que continua’l feliç desvetllament de nostra terra y de que coratjosament se va pel bon cami de reconstruhir nostra personalitat resucitant nostra gloriosa tradició literaria.

Article: “Bibliofilia II” de Sebastià Junyent, a la revista Joventut, nº 275 de maig del 1905.

XQ        XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“Un libro puede llegar a ser una obra de arte y para conseguir obras de arte no hay fórmulas que valgan. Con todos los elementos estudiados se puede hacer un libro bello o se puede fallar. La excelencia de las partes no conduce forzosamente a la perfección del todo. Los elementos que forman un libro han de ser manejados por un artista que tenga una idea de conjunto. No quiere ello decir que el ilustrador tenga forzosament que trabajar al dictado, peró sí ha de obedecer a unas directrices encaminadas a la armonía total.

El carácter y la personalidad de un  libro son las características más difíciles de conseguir y no se pueden dejar al azar. Si cada libro es diferente en cuanto al texto que contiene, la materialidad del mismo ha de tener asimismo unas peculiaridades propias. No abonamos la originalidad como sistema o como meta, sino como resultante lógica de las cosas.

Un libro de bibliofilia no solamente es un texto, unas ilustraciones, o un magnífico  papel, sino todos estos elementos a la vez, y algo único y a la vez diferente.

Frente a estas consideraciones hemos asistido al imperio de otras muy diferentes y que a menudo han sido las siguientes:

1ª. Un libro de bibliófilo ha de ser un libro caro.

2ª. Tiene que ser de tirada limitada.

3ª. Ha de ser ilustrado.

4ª. Ha de estar impreso sobre papel de hilo.

Para más de un espíritu simplista, la sola posesión de una de estas caracteísticas ya justifica el calificativo de libro para bibliófilo.”

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p. 173-174.)

Gravat calcogràfic

Read Full Post »

“No cal pas dirho: l’amor a la lectura està enrahó directa del grau de civilisació d’un poble. Un poble ahont abunden els llegidors es un poble civilisat en el bon sentit de la paraula. L’amor a la lectura porta l’amor a l’estudi; un poble que llegeix y estudia posseheix idees, y les idees són la força generadora dels grans actes. Ahont hi ha llegidors no triga gayre a haverhi bibliòfils. El bibliòfil, si val a dirho, es el llegidor perfeccionat, l’enamorat del llibre. L’amor a la lectura genera l’amor al llibre; comença’l llegidor a aymar els llibres per lo que diuen, per son esperit, y poch a poch se va agradant de la forma qu’enclòu el signe que gràficament representa la idea, del paper ahont el signe està estampat, del relligat dels quaderns ab les tapes que’ls estotxen defensantlos en lo possible de sos naturals enemichs: les mans barroheres, la polç, la llum, la humitat, els corchs… Un cop el llegidor ha esdevingut bibliòfil, difícilment se manté en un just medi en son amor a la part exterior o material del llibre; sovint sa afició agafa ayres de mania: mania noble y respectable, com totes les que no són més que la exageració d’un enlayrat sentiment. La passió per possehir un exemplar d’una edició escassa y rara es una de les característiques del bibliòfil. Y la trobo eminentment llegitima y rahonable quan se dirigeix a un exemplar prínceps d’una obra célebre, o quan se refereix a alguna de les edicions que de la meteixa s’hagin fet ab excelent gust tipogràfich y ab correctissima presentació: però crech qu’entra de ple en lo que’n dihém mania quan s’aplica a una obra antiga y rara sols per tindré aquestes condicions, sense cap altre valor literari, cientifich o artistich. Se sembla aleshores a la mania de l’antiquari quan guarda troços esmicolats de terriça sols perquè foren cuyts en temps dels romans. Quina fruhició més exquisida sent el bibliòfil quan fulleja ab sos dits un venerable incunable d’una obra célebre, quelcòm atacat del corch, de paper acigronat pel temps, relligat ab tapes de fusta de rovellat color; o quan fulleja una nova publicació acabada d’imprentar, resurrecció d’algún manuscrit antich d’autor eminent, impresa ab tipos gòtichs, ab amplitut de marges y encertadament composta!… Quin goig al sentir en sos dits el contacte agradós, quasi sensual, del paper’de fil… Quina fruhició pels ulls, pel tacte, per l’esperit al tindré a les mans un volum pulcrament relligat en pell de Rússia, ornat artisticameni ab daurats a mà, contenint alguna obra capdal de nostra literatura! L’Atlànlida impresa en paper Japó, el Canigó, o alguna altra de les edicions escullides d’obres de nostre gran Verdaguer!… Ab cert respecte, quasi ab veneració s’obre’l volum que reprodueix alguna obra de nostra antiga literatura, com per exemple El Fèlix de les maravelles del món, o el Llibre de Santa María (r) de Mestre Ramón Lull. Ab l’esperit freturés de fresca y senzilla poesia s’obre’l tomo de Cançons feudals cavalleresques recullides y ordenades per en Mariàn Aguiló. Ab el cor aixamplat per l’orgull patri s’obre la gloriosa crònica del gran Muntaner, disposat a entusiasmarse altra volta ab les famoses gestes de nostres avantpassats. El bibliòfil, per sobre del llegidor vulgar, gosa ab l’esperit y ab la forma material del llibre, desitjant sempre que l’estotx sia digne de la joya que guarda. Un dels fets que han coincidit ab nostre brillant renaixement literari y que ha contribuhit no poch a fomentarlo es el desenterrament d’obres del qu’era bon temps pera nostra patria. A n’en Mariàn Aguiló correspón la gloria d’ésser l’iniciador de tan noble tasca. No li han mancat seguidors, y en Bofarull, en Rubió y Lluch, en Vidal y Valenciano, en Victorià Amer, en Geroni Roselló, en Joseph Coroleu, en Antoni Bulbena y últimament la «Societat Catalana de Bibliòfils» han anat completant sa obra, que fou eminentment patriòtica y regeneradora.

Article: “Bibliofilia I” de Sebastià Junyent, a la revista Joventut, nº 275 de maig del 1905.

XQ        XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“ La falta de una crítica responsable, documentada y especializada ha contribuído por su parte al fracaso de nuestra moderna bibliofilia. Claro que la crítica de arte puede enfocarse de dos modos distintos: como una lírica descripción del objeto que se juzga, capaz de hacer llegar al lector una emoción parecida a la del contemplador directo, y en este sentido aclararle las ideas partiendo del supuesto de que el crítico sea el contemplador más sagaz; o también puede enfocarse comparando el objeto que se analiza a un patrón ideal y perfecto. La excelencia de la obra de arte dependerá de la exactitud con que coincida con el patrón ideal. Las cosas del espíritu no se producen nunca de una manera tan rotunda como para reducirlas a fórmulas. De todas maneras, en el caso concreto de las ediciones de bibliófilo es innegable que necesitamos tener una clara idea de los valores que ha de poseer un libro para juzgar hasta qué punto han sido conseguidos. La desorientación que lamentamos deriva del hecho de que la crítica se ha ejercido – si se ha ejercido – por gentes sin la prestación debida. No hay que subrayar que siempre que se ataca una cosa se tienen en cuenta las excepciones. Si podemos dudar del juicio sobre una obra de arte plástico emitido por un crítico musical, tenemos derecho a desconfiar de la crítica de libros ejercida por un crítico de arte. Claro que, en todos los casos, los conocimientos para hablar de una u otra cosa no son incompatibles ni mucho menos. Lo único que falta es poseerlos en realidad.

Esquematizando, se puede afirmar que un buen libro será el resultado de las condiciones siguientes, cada una de las cuales estudiaremos ddespués:

1ª. Valor literario del texto.

2ª. Perfección de la parte tipogràfica.

3ª. Acierto de las ilustraciones – si las hay – en su doble relación, espiritual con el texto y material con la tipografía.

4ª. Resultado conseguido con estos elementos en su aspecto final de armonía, personalidad y caràcter,”

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p- 167-168.)

Read Full Post »

Imatge del Monastir de Bellpuig de les Avellanes, vista en el vlok Quina la fem? 

“Vénen després anys de foscúria, el segle XVIII, – la nostra captivitat de Babilonia, sense esperances de tornar a la ideal Jerusalem reconquerida,- plana feixuc damunt l’estemordida consciència nacional. Sembla que tot és mort en l’esperit i en la fe de Catalunya. Sembla que la redempció és impossible.

Però als recons de les desertes biblioteques, vora els amples i desguarnits finestrals que miren a Orient, com per instint, algun monjo vella, abstret, damunt d’un infolio o d’una carta documental, algun doctor de Cervera – tal volta massa menyspreada, si es té en compte l’estat de la cultura en les altres Universitats espanyoles – investiga costums i codis. Així, a Bellpuig de les Avellanes, el P. Caresmar recerca i escriu, escriu i recerca, amb màxima competència,  dels atacs de la ignorància; son company, el Pare Pasqual, forma un Museu on abunden els incunables i els documents, i els Pares Martí i Finestres escriuen obres fonamentals, i a Cervera, els Dou, Finestres i Gallissa, formen als Balmes, Milà i Fontanals, Torres Amat, Bofarull, Monturiol, que han de presidir el desvetllament de Catalunya.

Univeritat de Cervera

En la Renaixença, el llibre és el fautor principal, i, una vegada represa la plenitud de la consciència de pàtria, el bell llibre és l’escut de noblesa per a la producció intel·lectual del desvetllament.

Els noms de Marian Agulló, Joan Oliva, R. Miquel y Planas i Eudald Canibell i altres bibliòfils  catalans qui, no contents amb la possessió i estudi dels bells llibres , n’han publicat de nous amb bon gust i riquesa que els feia germans dels nostres incunables, poden parangonar-se amb els dels grans impressors estrangers de l’època actual, com les nostres societats de bibliòfils competeixen en fervor i comprensió amb les d’altres països més poderosos per la riquesa i el nombre.

Darrerament, la impressió de bells llibres catalans s’havia ressentit massa de les conseqüències generals de la impremta. Desapareguda la “Societat Catalana de Bibliòfils”,ja del bell llibre català només en floria alguna mostra, deguda a l’esforç isolat d’algun esperit selecte.

Per això, uns quants entusiastes que no podien veure sense neguit que Catalunya no ocupés el lloc que li correspon com a editora de bells llibres, s’han aplegat per a fer més fecunda la iniciativa de cada un i l’esforç de tots.

Les primeres obres seran:

Joan Alcover: “Poesies”. Edició completa. Contenint: Cançons de la serra, Elegies, Endreces, Jovenils, Poemes bíblics, Proverbis i Vària,…

Artur Masriera: “Les Syracusanes o les festes d’Adonis”. Traducció, part en vers, del famós idil·li de Theòcrit,…, il·lustrada per Francesc Labarta amb nombroses composicions i vinyetes a quatre colors.

Magí Morera i Galícia: “Hores lluminoses”,…

Joan Maragall: ”El Comte l’Arnau”, amb il·lustracions d’estil romànic, gravades expressament en boix, sota la direcció de Josep Pijoan.

Víctor Català: “Recull de poesies”.

Josep Carner: “Tria de Sonets”.

Els subscriptors rebran un petit butlletí mensual, amb les notícies que puguin interesar-los rspecte a l’entitat, i en el nombre final hi anirà una llista de tots els adherits.

Les obres que si fossin editades en les condicions habituals i amb mires mercantils, representarien en llibreria un import de 120 a 150 pessetes, als Amics dels Bells Llibres no els costaran sinó 90 pessetes, que podran pagar:

a)Totes d’un cop, reduint-se a 86.

b)En una quota de 30 pessetes i 12 de 5.

Els que adoptin alguna d’aquestes dues maneres, rebran com a regal un volum de poesia catalana, a triar entre:

M. Morera i Galícia: “XXIV Sonets de Shakespeare”, edició de bibliòfil en paper de fil i a dos colors.

M. Morera i Galícia: “Selecta de Sonets de Shakespeare”.

Alfons Maseras: “Eglogues”, edició de luxe en paper de fil.

c)En sis quotes de 15 pessetes, que aniran pagant en rebre els volums.

Mitjançant un conveni amb la casa Oliva de Vilanova, impressor, Casanova, 160 ( qui s’encarrega d’estampar la sèrie i d’administrar-la), s’ha assegurat la regular aparició dels llibres cada dos mesos.

L’aparició del volum POESIES d’En Joan Alcover, ha estat el millor elogi de l’empresa dels “Amics dels Bells Llibres”, perquè és una obra mestra de bon gust tipogràfic. Creiem que tots els amants de les lletres catalanes i de la bona presentació dels llibres dels nostres grans autors, miraran amb ulls d’afecte primordial l’empresa de la Societat.

Article de Miquel Capdevila. Secció Lletres i Llibres, de La Veu de Catalunya. Any XXXI. Núm. 7810. Divendres 1 d’Abril 1921.  )I llegit també en el Butlletí dels Amics dels Bells Llibres, nº 3, abril-maig 1921.

χφ         χφ         χφ        χφ        χφ        χφ χφ

“ El delirio de la bibliofilia es un arcano profundo que hay que respetar. No tiene dogma preciso, o tiene muchos. Éstos residen en la mente y en el corazón. No es lícita la reticencia. Los libros de una biblioteca no se leen quizás. ¡ Sólo se miran !… Pero tal vez se han leído y se recuerdan… ¿No se han leído ?… pero quizás se leerán. El propósito y la promesa es un voto. Leer un solo libro  es empezarlo a cumplir. Los otros, entre tanto, esperan. El amante de los libros espera también. La esperanza es una virtud teologal.

Los libros se aman ante todo por su contenido. Ocioso es afirmarlo. Pero también por sus antecedentes. Por el escudo de armas que ostentan sus tapas, por su procedencia, por un autógrafo que luce en la portada, por una dedicatoria sentimental y también, qué duda cabe, simplemente por su vetustez o rareza. 

Los códices y manuscritos de antigua edad pertenecen al reino de la arqueología. Son reliquias temblorosas del pasado – tras las cuales andaba enloquecido en el siglo  XIV el obispo de Durham  y Canciller de Inglaterra, Ricardo de Bury -, los cuales se custodian hoy, celosamente, en las arcas herméticas del acervo común protegidas de la luz, del fuego y de manos profanas. Miles de manuscritos de la Biblioteca Vaticana se han registrado en microfilm para facilitar la labor de investigación de los eruditos del continente europeo y americano, sin poner en riesgo los frágiles y valiosos originales de imposible renovación.

Los libros de hermosa tipografía, antiguos o modernos, e incluso el libro aquél, único, que nunca conseguiremos, cuya obsesión para obtenerlo fue objeto de leyendas de incendios y asesinatos, son nuestros libros, y en cantidad mayor o menor integran nuestro ajuar espiritual. Los conservamos cerca de nuestro alcance vestidos de fiesta, como un remedio infalible contra la tribulación”.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 42-43.

Philobiblion

Read Full Post »

Del llibre de Jaume Pla

“Les tirades limitades són un truc que han inventat els editors per valoritzar les seves edicions, per fer-les més rares i desitjables. En el fons no són gran cosa més que una immoralitat i una injustícia. Es pot defensar un tiratge limitat quan la tècnica de les il·lustracions no permeti una tirada llarga – en el cas d’estar gravades a la punta seca, per exemple -. Generalment no són altra cosa sinó el fruit d’una civilització bastant renyida amb l’ètica. Tot i que s’ha dit, la justificació de les curtes tirades pot tenir una raó al nostre país: es tiren pocs exemplars perquè no es vendrien més, perquè el mercat és limitat i l’amortització es fa amb els exemplars que es venen, no amb els que s’imprimeixen. Però la bondat d’un llibre no té res a veure en absolut amb el tiratge.

Museu Molí Paperer de Capellades

El paper de fil s’empra per la seva durada i per la bellesa intrínseca de la seva matèria. De totes maneres, no ens falten papers de fil mal fabricats, plens d’impureses, i altres que no tenen de fil més que el nom i el preu. El nom no significa res. El que interessa és el color, la qualitat setinada o rugosa, el gruix i la consistència. Aquests sí que són factors dignes de tenir-se en compte a l’hora d’escollir. Però moltes vegades seria preferible emprar un bon paper continu a un fil impossible d’imprimir.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp.175

Hidra de Lerna (imatge a la Viquipèdia)

“ El bibliófilo, por lo general, es egoísta. Ama a sus libros como el avaro a sus caudales, como el amante celoso a la dama de sus pensamientos. El bibliófilo – que muchas veces es un bibliómano – se resiste a prestar sus libros, que no siempre lee, que mira y acaricia calculando sus méritos extrínsecos, los cuales provienen de la fecha de la impresión, del número de los ejemplares sellados, de un ‘exlibris’, de un autógrafo, de ciertas láminas, de la calidad del papel.

El bibliófilo sabe siempre lo que tiene entre manos. Su psicología – su fisiología, hubiera dicho Balzac – es la del coleccionista; si bien el coleccionar libros parezca ocupación y afición más nobles, por ejemplo, que la de reunir anillos de cigarros o ‘menús’ de banquetes.

Dentro del ‘género bibliófilo’ existen varias especies. Una muy generalizada es la del enamorado de las encuadernaciones suntuosas, de las guardas de raso, de la ornamentación de la página. Para éste, el libro es un artículo de  lujo, y un ‘Quijote’ o una ‘Divina Comedia’ que por su bajo precio se pongan ‘al alcance de todos’,  le inspiran el más profundo desdén. El bibliófilo suntuario suele entender más de pieles, de tintes y de estilos de letras que de las letras mismas. El libro en rústica le da náuseas.

Otra especie es la del bibliófilo omnívoro. A éste todo le interesa. No, naturalmente, para leer , sino para guardar.Su pasión consiste en acumular libros de cualquier índole, en catalogarlos por autores, por materias, por idiomas. Le encanta remover sus volúmenes, sacudirlos. Consume muchos plumeros durante su vida. Y la polilla le parece un monstruo más temible que la Hidra de Lerna.

Otra especie es la del bibliófilo cleptómano, la de esos rateros de libros que ‘operan’ en las bibliotecas, en las ferias de libros viejos, en las librerías de nuevo, en las casas particulares y allí ‘donde haya ocasión’… Exactamente como los tres ‘ratas’ de ‘La Gran Vía’. Pero no hurtan mas que libros.

Conocí en Madrid a un escritor famoso a quien no perdían de vista los mercaderes de la Feria del Botánico. Vile escamotear una vez un libro que marcaba cincuenta céntimos. Fue muy gracioso. Primero lo miró, lo escogió visualmente; luego le extrajo de la pila, lo manoseó, lo hojeó, espiando al feriante con el rabillo del ojo, y cuando supuso que podía consumar su hurto se lo deslizó en un bolsillo de su gabán. ‘Son dos reales, señor’, díjole en voz baja y respetuosa el librero. Entonces el bibliófilo cleptómano le entregó una moneda de cinco pesetas, exclamando:’¡ Lo hacía por castigarle! No sabe usted lo que vende… Otra vez será’.

¡Gran figura la de aquel ’ladrón de libros’! ‘El libro robado – díjome aquella misma tarde de su hurto fallido – es dulce y sabroso, como la fruta del cercado ajeno. Cuando yo era joven fui el terror de la biblioteca del Ateneo. ¡Que me prendan!. Rió con una risa que me pareció cervantina. Y concluye la anécdota”.

Article: “ El bibliófilo ‘mirlo blanco’ “, d’Alberto Insúa, a La Vanguardia del 16 de febrer de 1951, p. 5.

Biblioteca Ateneo de Madrid, sala “La pecera

 

Read Full Post »

Antiga sala Toda a la Biblioteca de Catalunya amb la Col·lecció Bibliografia Espanyola d’Itàlia
(Fontanals; Losantos, 2007)

 

Jordina Gort (2015) parla, a la seva tesi, de la biblioteca de Toda, del contingut i dels autors, principalment estrangers, que més el van influir. Sense entrar en els detalls que estudia l’autora, val la pena destacar algun tret del fons bibliogràfic tot assenyalant allò que aporta de nou respecte a les col·leccions d’altres bibliòfils. En primer lloc, la biblioteca de Toda no se centra, com és habitual en altres col·leccionistes del país, en els impresos sortits de les premses catalanes i espanyoles, sinó que inclou majoritàriament llibres publicats a Itàlia, als Països Baixos, al Regne Unit, a França i a altres països europeus, i hi dominen les llengües estrangeres —això vol dir que els seus donatius han enriquit les nostres biblioteques amb uns fons que, altrament, difícilment hi haurien ingressat. A més, una part important del fons no respon a un mer afany col·leccionista, sinó que es basteix a partir dels interessos personals del propietari, de les seves preferències lectores; per això, abasta una àmplia mostra de matèries —llibres d’història i de geografia, d’etnologia i de costums, de biografies, memòries i relats personals i també de literatura, sobretot europea i nord-americana. En aquest gran segment de la col·lecció no hi mancaven els llibres rars i preciosos, però una part important de les edicions de bibliòfil que Toda posseïa es concentrava principalment en dues de les col·leccions que van anar a parar a la Biblioteca de Catalunya, i que són les que representen més fidelment el tipus de col·lecció de bibliòfil habitual, la que se circumscriu a un tipus concret de document, als impresos d’un lloc, a una matèria concreta… Em refereixo a la Col·lecció Elzeviriana i a la Bibliografia Espanyola d’Itàlia. Una gran part de la primera va entrar a la Biblioteca entre 1920 i 1922 i consta de més d’un miler d’edicions dels segles xvi, xvii i xviii dels Països Baixos —algunes de molt preuades—, dels tallers dels Elzevier i els Plantin, entre d’altres. La segona va ingressar a mitjan dels anys trenta, quan Toda va tenir enllestit el repertori del mateix títol que publica en cinc volums entre 1927 i 1931; en aquest cas, es va tractar d’una compra i no d’un donatiu, ja que, amb la fallida dels bancs de Catalunya i de Reus, Toda havia perdut part de la seva fortuna i necessitava capital per mantenir el nivell de vida a què estava acostumat i, sobretot, per continuar enriquint amb els seus cabals el patrimoni pobletà. La col·lecció inclou més de 3.000 volums dels més de 6.200 descrits en el repertori, i consisteix en llibres d’autors espanyols impresos a Itàlia, traduccions italianes d’obres espanyoles i obres italianes sobre Espanya. L’objectiu de la bibliografia és testimoniar la influència catalano-aragonesa i espanyola en el territori italià i, en paraules de Pla (1975, p. 82), és un “autèntic monument a les relacions ítalo-espanyoles”. La col·lecció no es va catalogar fins a la postguerra, quan, instal·lada a l’antic Hospital de la Santa Creu, la Biblioteca de Catalunya va disposar d’espai per allotjar-la.

Article d’ Assumpció Estivill Rius: “ Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, en la revista ‘bid’ de desembre de 2016. Imatges extretes de l’article.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Antiga Sala Toda a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (“Col·lecció de postals, Fons Joan Gómez Escofet”, Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Biblioteques)

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

 

“ La mayoría de los intentos por definir el libro de artista que he conocido no consiguen su objetivo ni de lejos: o son demasiado vagos ( un libro hecho por un artista) o demasiado concretos ( no puede ser una edición limitada). Los libros de artista toman cualquier forma, participan de cualquier posible convención en cuanto a la producción de libros, de cualquier ‘-ismo’ del arte y literatura predominantes, de cualquier modo de libros, cualquier forma, cualquier grado de fugacidad o durabilidad archivística. No existen criterios específicos para definir qué es un libro de artista, pero existen muchos criterios específicos para definir qué es un libro de artista, pero existen muchos criterios para definir lo que no lo es, lo que participa de uno o lo distingue de otro. Los libros de artista son un género singular, en última instancia un género que trata sobre sí mismos, de sus propias formas y tradiciones, como de cualquier otra forma o actividad artística. Pero es un género tan poco atado por limitaciones de medios como las rúbricas más familiares de la pintura y escultura. Es una zona que precisa descripción, investigación y atención crítica antes de que emerja su especificidad. Y ése es el fin de este proyecto de actividad concreto, que está en algún lugar de la intersección, fronteras y límites de las actividades arriba mencionadas, adquiera su propia definición particular. El libro de artista como idea y como forma”.

Article d’Antònia Vilà a: http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

 

 

 

 

Read Full Post »

Biblioteca d’Escornalbou, imatge vista a Saltaconmigo

La biblioteca que Toda va reunir al castell d’Escornalbou, que havia comprat cap a 1907, va desvetllar l’admiració dels seus coetanis. El Butlletí de la Biblioteca de Catalunya de 1923 (vol. 6, p. 395) s’hi refereix en els termes següents: “Sembla impossible haver pogut reunir en vida d’home, una llibreria tan formidable com la que ha format el simpàtic N’Eduard Toda. Catorze peces del seu palau-castell d’Escornalbou apareixen sempre plenes, malgrat la seva liberalitat que constantment les buida”. Joan Ruiz i Porta, en un article de 1927, diu que aquella biblioteca era “una de las más admirables de España” (p. 28), i Josep Pla (1975, p. 75), que l’havia vist i admirat, la qualifica de “fenomenal”, “una de les més grans biblioteques particulars de Catalunya“. Els diversos estudiosos que s’hi han aproximat calculen que el nombre de peces que contenia anava dels 60.000 volums que, pel cap baix, anota Jordina Gort (2015), a les gairebé 80.000 peces que li calculava Joan Ruiz i Porta cap al 1927; el 1920 Jordi Rubió ja parlava de més de 60.000 volums (Fontanals; Losantos, 2007, p. 154); per tant, és molt possible que arribés a sobrepassar aquesta xifra. Tanmateix, precisar-ne més l’embalum és una tasca impossible per diverses raons: d’una banda, la biblioteca era un ens extraordinàriament dinàmic, de manera que molts dels llibres i documents que hi entraven constantment hi feien parada curta abans de ser enviats a les biblioteques i arxius que, des de final del segle XIX i fins entrada la dècada dels anys trenta, van anar rebent les generoses donacions de Toda; de l’altra, els diferents tipus documentals que s’hi aplegaven no en facilitaven el recompte, des de llibres, fullets i revistes, fins a estampes i gravats, i a papers personals (propis i de tercers, com els d’ Alí Bei) i als documents d’arxiu pobletans que Toda va organitzar, classificar i relligar abans d’instal·lar-los a Poblet. A hores d’ara, reconstruir aquella magna biblioteca és una tasca impossible, ja que, per voluntat del propietari, es va dispersar molt. A més, els mètodes d’ingrés i inventari no eren, amb alguna excepció, tan sistemàtics com ho van ser després i sovint en les entitats receptores no queda constància escrita de la procedència dels fons que va donar i, si bé a partir de 1913, Toda té diversos ex-libris, són molts els llibres de la seva propietat que no l’exhibeixen. Dissortadament, els catàlegs en línia actuals només deixen constància, en la majoria dels casos, de la presència d’ex-libris, però no han codificat la informació bibliogràfica de manera que es puguin recuperar com a conjunt els fons que constitueixen aquests llegats antics.

Article d’ Assumpció Estivill Rius:”Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, en la revista ‘bid’ de desembre de 2016.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Imatge a DDD UAB

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Un libro es un libro de artista cuando se proyecta totalmente como libro y no se basa en la reproducción de una obra preexistente.

La acepción ‘libro’ es la obra, responde a intentar superar las insuficiencias de un término, libro de artista, que serán objeto de discusión entre artistas y especialistas a lo largo de la segunda mitad de los años setenta.

La confusión terminológica del libre d’artiste precisaba

De discusión y a mitad de los años setenta algunos artistas y críticos examinan las insuficiencias del término: por una parte Ulises Carrión, poeta que desplaza su

Exposició d’Ulises Carrión 

interés hacia las artes visuales, y Richard Konstelanz y el especialista Clive Phillpot, director y creador de la biblioteca del Museo de Arte Moderno de Nueva York ( y de otras importantes instituciones). La cuestión del debate se centraba en lo que la expresión ‘libro de artista’ deja entender. No es suficiente que el libro de artista se defina por la profesión de un autor. No es suficiente ser un artista para que sus libros sean de artista”.

 Article d’Antònia Vilà a:  http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

Dues primeres imatges i aquestes són a l’article.

 

Read Full Post »

Older Posts »