Aquest any, 2023, 32 llibreries, més que els anys 2020, 2021 i 2022, però molt lluny del nombre de llibreries des de 1980 fins a 1990, que van arribar a ser entre 50 i 61 llibreries, per no dir res de l’any 1977 en què hi havia 80 llibreries.
El pregó d’enguany el farà el poeta, assagista, biògraf i crític d’art, José Corredor-Matheos (1929) i el cartell és de Sixe Paredes (Barcelona, 1975).
No hi ha manera de que els llibreters s’animin una mica. Molts llibreters (quasi tots) s’han passat a vendre per internet ( Todocoleccion, Iberlibro, Uniliber, etc.). A Catalunya hi ha més de 500 “llibreries de vell”, la major part venen per internet. I dic més de 500 perquè en el Mapa de Llibreries de Vell de Catalunya i Andorra n’hi ha 469 ( algunes tancades), i moltes no hi són perquè estan a internet i quasi no posen dades, ni d’on són ni telèfon, moltes d’aquestes només posen un correu i no tenen espai físic per vendre llibres. També és possible que algunes me les hagi deixat:
Si esteu interessats en conèixer els mapes de la resta d’España i de la Catalunya del Nord estan en aquest vlok.
En aquesta 72a Fira trobarem a faltar llibreters que han estat molts anys animant la Fira, com Costa, Millà, Rodès. Malgrat totes aquestes coses crec que les fires del llibre de vell no s’acabaran mai, són llocs on es gaudeix molt dels llibres, on es passen bones estones i hores com si res, sempre que hi he anat, no tant com jo voldria, mirar, tocar, remenar (amb cura en algunes parades), olorar, llegir, xerrar s’ha m’ha fet molt curt, encara que hi hagi estat matí i tarda un parell de dies, o tres.
En aquesta edició l’exposició serà : “Jazz i l’avantguarda artística de postguerra. Els quatre Salons del Jazz de Dau al Set i del Club 49 del Hot Club de Barcelona, 1951-1957, comissariada per Aitor Quiney i que promet ser molt interessant. El Gremi de Llibreters ha volgut acompanyar l’exposició amb un llibre amb l’estudi central del comissari, on explora la relació de l’avantguarda catalana i el jazz, aportant dades inèdites i obres originals.
També hi haurà una exposició: Vita Libris, que busca el mecenatge de tothom per a recuperar llibres importants de la literatura catalana.
I quan acabi aquesta Fira, el dia 25, els que vulguin poden anar a la 33 Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo de Madrid 2023, organitzada per Libris: Asociación de libreros de Viejo, com cada any, excepte els anys 2021 i 2022 per la pandèmia, des del dia 28 de setembre fins al 15 d’octubre, amb (trenta i escaig) llibreries de tota España.
A Madrid, a la primavera ja en van fer una, com cada any menys el 2021 i el 2022 per la pandèmia, va ser la 45a Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid, organitzada per l’Asociación de Libreros de Lance de Madrid , amb la participació de 37 llibreries.
De Fires del Llibre vell en fan a tota España, la de València és una altra de les importants pel número de llibreters, aquest any han fet la 46a Fira del Llibre Antic i d’Ocasió amb 28 llibreries.
Una altra Fira molt interessant és ARTSLIBRIS (Fira Internacional de les Publicacions d’Artista), en la que es va fer a Barcelona aquest any, el juny, hi havia uns 100 expositors de tota España i de llocs com: Ciutat de Mèxic, Wiesbaden, Berlin, Buenos Aires, Lisboa, Santiago de Chile, Milà i Torino.
Per saber més sobre Fires del Llibre ( nous i vells) a Catalunya l’any 2023, podeu mirar el llistat editat per l’Institut Català de les Empreses Culturals; , i si viatgeu per España i esteu interessats en llibres nous i vells podeu mirar els mapes de Ferias del Libro de España.
Ah! I també podeu anar a la 40a edició de la Setmana del Llibre en Català, entre els dies 8 a 18 de setembre, al Moll de la Fusta , on podreu triar i remenar tota mena de llibres, perquè entre els expositors trobareu els de 193 segells editorials, 24 llibreries, 1 distribuïdor, 10 universitats i 14 institucions d’arreu dels Països Catalans.
Setmana de la qual en fan més rebombori, més anuncis i més propaganda, com des de l’Ajuntament, per exemple, des d’uns quants dies abans, però no és el mateix ni de lluny que la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern ( i Nou).
“ Des dels seus orígens al segle XV fins a les portes del segle XIX el gravat al burí ha esta una tècnica d’interpretació vinculada a la seva funció reproductora d’obres d’art, bàsicament pintures, al servei de les quals estava el gravador. Així, doncs, allò que diferencia el gravat de la resta de disciplines artístiques, a part dels seus propis i laboriosos processos de treball, és el seu caràcter de reproductibilitat en ser obra múltiple seriada. Aquest fet confereix al gravat un lloc únic, preferent i insubstituïble, entre tots els mitjans artístics.
La història del gravat a Occident, precedida d’una història del gravat encara més antiga a Orient, contempla un seguit d’històries paral·leles referides al naixement i l’evolució de cadascuna de les tècniques tradicionals que el conformen amb els seus propis procediments de treball. Alhora, està fondament relacionat amb altres disciplines artístiques com el dibuix, la pintura, l’escultura o la fotografia. Les tècniques de gravat són quatre, cadascuna amb els seus diversos procediments de treball directe o indirecte sobre la planxa o matriu, atenent al material que utilitza l’artista: la xilografia o gravat en relleu sobre fusta; la calcografia o gravat en buit sobre metall; i, per extensió, i analogia, la litografia o gravat pla sobre pedra, i la serigrafia o gravat a través del sedàs d’una tela.
Històricament parlant, pel que fa a l’origen i la difusió de les tècniques, la primera en aparèixer fou la xilografia a fibra al segle XIV, a Alemanya, que experimentà una gran florida fins a final del segle XV, sobretot en la il·lustració de llibres. Ve a tomb recordar que els primers llibres impresos apareguts fins el dia 31 de desembre de 1500 reben el nom d’incunables. Fins a mitjan segle XVI el llibre imprès convisqué amb el llibre manuscrit i se n’aprecia una certa continuïtat, tot i que aquest anà desapareixent de forma progressiva. La xilografia perdé protagonisme i anà caient relativament en desús en favor de la calcografia per les seves capacitats expressives. Tanmateix, al segle XVIII la xilografia tornà a renèixer gràcies a l’anglès Thomas Bewick (1753-1828), que treballà la fusta a contrafibra o a testa.
Heus ací, doncs, com el gravat calcogràfic s’anà imposant des del segle XVI fins al segle XIX i fou acceptat i valorat pels seus efectes pictòrics, per la seva precisió i per la seva vibració lluminosa, afavorida del clarobscur. Els tallers i les escoles de gravat més importants d’Europa aparegueren a Itàlia i Alemanya al segle XVI dedicats, quasi de forma exclusiva, a la impressió de llibres religiosos com bíblies, psalteris i missals. Al segle XVII, hi destacaren els Països Baixos i es passà la capitalitat a França durant el segle XVIII. En el tombant del segle XVIII al XIX, Alois Senefelder (1771-1834) inventà la litografia – “gravat” pla sobre pedra -, prodigada, sobretot, entre els artistes preromàntics i romàntics, i a principis del segle XX aparegué la serigrafia, basada en la impressió a través de la trama i l’ordit d’una tela i aplicable a tota classe de suports tridimensionals.
Durant els sis segles d’existència del gravat a Occident i abans que aparegués la fotografia a principis del segle XIX, el gravat ha complert, prefotogràficament, les funcions que avui s’atribueixen a aquesta disciplina, és a dir, la seva capacitat de reproduir-se i multiplicar-se a base de còpies, tal com hem avançat. Des del Romanticisme ençà, lluny de la seva funció reproductora i interpretativa sotmesa a altres arts, el gravat s’ha fet un merescut espai en el món de l’art mostrant el valor espiritual i estètic de la seva pròpia essència. Durant la primera meitat del segle XX, el gravat de creació ressorgí en alguns moviments de l’art contemporani com el cubisme, l’expressionisme o el Surrealisme, fins al punt que es pot dir que, en l’actualitat, molts artistes realitzen obra gràfica com un mitjà més d’expressió en les seves creacions.
És per aquesta raó que, actualment, ja que el gravat no compleix la funció de copiar o reproduir imatges com abans, se’l qualifica d’obra gràfica original perquè és el resultat d’una creació artística lliure en la qual l’artista intervé directament. Històricament, si la bibliofília i el col·leccionisme d’estampes va tenir un paper important en la valoració de l’obra gràfica per la seva aura esteticista i romàntica, en l’actualitat el gravat s’ha vist potenciat amb la creació de tallers i gabinets d’estampes, la celebració de biennals i triennals, d’exposicions i concursos, i el seu ensenyament torna a impartir-se en les facultats de Belles Arts.
Orenes i Navarro, Francesc. «Aproximació a la col·lecció de gravats i goigs de Josep Joan Piquer i Jover dipositats a l’Arxiu Comarcal d’Osona». Ausa, [en línia], 2016, Vol. 27, Núm. 178, p. 839-76. https://raco.cat/index.php/Ausa/article/view/327430 [Consulta: 27-07-2021].
( Imatges de l’article )
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El tráfico de libros extranjeros fue liso y llano en tanto estuvo vigente la primera ley sobre el arte de imprimir, promulgada por los Reyes Católicos en Toledo, el año de 1480, a los seis de la implantación de las artes gráficas en España. En ella se determinaba que los mercaderes de libros no pagaran derechos algunos por la introducción de obras extranjeras en España, considerando “ cuanto era provechoso y honroso que a estos Reinos se trajesen libros de otras partes, para que con ellos se hiciesen los hombres letrados”. La ganga importadora, sin embargo, duró bien poco. En 1502, una pragmàtica de los mismos Reyes Católicos, recuerda que “ no se vendan ningunos libros de molde que trajesen de fuera de los Reinos, de ninguna facultad ni materia que sea, ni obra pequeña ni grande, en latín o en romance, sin que sean vistos y examinados y sin tener real licencia y especial mandato” de los presidentes de las Chancillerías de Granada y Valladolid, de los arzobispos de Granada, Toledo y Sevilla y de algún obispo en alguna ciudad. Se penaba a los trasgresores con la quema de libros en la plaza pública donde los vendieran, la incautación del dinero de los que hubiesen vendido y una multa de tantos maravedises como valiesen los libros quemados. Mas adelante, en 1558, Felipe II da una vuelta de tuerca sobre el comercio de libros, importante por las penas que anuncia. En esta pragmàtica sanción se ordena que ningún librero traiga, ni meta, ni tenga, ni venda ningún libro, ni otra obra impresa, de las vedadas y prohibidas por el Santo Oficio de la Inquisición, so pena del perdimiento de todos los bienes y pena de muerte del infractor. Y, por último, dentro de la presión cada vez más férrea sobre la industria editorial, que afecta muy directamente a los mercederes y libreros, se publica la pragmàtica de 1598, y prescribe: “ que nadie puede vender libros impresos, dentro o fuera del reino sin que primero fuesen tasados por el Consejo Real, bajo multa de diez mil maravedises y pérdida de todos los ejemplares. En la ordenanza se fijaba el precio de venta de cada volumen según el número de pliegos que tuviese, a cuatro maravedises por pliego, “ para que se sepa lo que se ha de llevar y no se venda de otra manera”. Es el control gubernativo sobre el valor de los libros basado erróneamente en el número de páginas, sin tener en cuenta la categoría del original y las dificultades técnicas de la edición. La ley, que estuvo en observancia durante dos siglos, hasta que fue derogada por Carlos III, era nefasta tanto para los autores como para los impresores y libreros, y a estos, concretamente, le afectaba en sus defensas comerciales. José Eugenio de Eguizábal, exégeta de la legislación española sobre la imprenta, escribía en 1873 que la ley perjudicó gravemente el progreso de la industria editorial.
En Europa, por entonces y ante las mismas previsiones oficiales, los libreros ambulantes y los estables, los comisionistas y los editores adoptaron la fórmula de reunirse dos veces por año, en primavera y en otoño, para convenir y negociar pliego por pliego las ediciones y fijar los descuentos a los vendedores, a fin de mantener el tráfico del libro e, incluso, de aumentarlo. De estas reuniones nacieron las Ferias de Frankfurt y, más tarde, la de Leipzig, que han mantenido hasta nuestros días su posición como centros del comercio alemán de libros, y como referentes europeos de la producción bibliográfica. Es el momento de la aparición de los “ catálogos de feria”, que comienzan a imprimirse en el último tercio del XVI y reciben los fondos y novedades de las editoriales que se exponen a la venta, precedente de los actuales catálogos de las Ferias del Libro”.
“El vendedor de libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.
“ El 21 de novembre de 1950 el “Real Círculo Artístico ( Instituto Barcelonés de Artes)” organitza una conferència a càrrec de l’autor del present llibre, amb l’exposició de vint-i-cinc ex-libris seleccionats de la col·lecció d’Agustí Arrojo, i un original inèdit i un aiguafort, obres realitzades pel propi conferenciant.
En aquest mateix mes i any l’Excel·lentíssim Ajuntament de Barcelona organitzà un concurs per a l’ex-libris de la Biblioteca del Museu d’Art Modern de la ciutat, i obtingué el premi el dibuixant i gravador Ricart per la seva xilografia. Simultàniament s’organitzà també, per l’Institut Nacional del Llibre Espanyol, un altre concurs per a l’ex-libris del gremi de llibreters barcelonins, i s’otorgà igualment el premi a una xilografia d’en Ricart. El mateix Institut, junt amb la Biblioteca Central de l’Excel·lentíssima
Biblioteca Museu Art Modern Barcelona
Diputació de Barcelona, organitzà, a la sala d’exposicions d’aquesta biblioteca, durant els dies 5 al 20 de desembre de 1950, una molt interessantíssima exposició d’ex-libris, en la qual prengueren part tots els col·leccionistes espanyols, amb importants aportacions de les col·leccions del Museu d’Art Modern de Barcelona i les de la pròpia Biblioteca Central. En l’acte de la clausura d’aquella exposició l’autor d’aquesta obra donà una conferència sobre el tema: Breu historial de l’ex-librisme i els nostres ex-libris. Havia estat, així mateix, encarregat oficialment de realitzar l’ex-libris per a la Biblioteca Central de l’Excel·lentíssima Diputació de Barcelona, obra que s’exposava en l’esmentada exposició d’ex-libris.
Encara en aquest mateix any (1950), la Secció de Cultura de la Unió Cooperativista Barcelonesa va efectuar, amb èxit, la seva primera exposició d’ex-libris, iniciadora de las que es proposa organitzar anualment.
El juny de 1951 va tenir lloc a l’Institut Britànic de Barcelona una molt interessant exposició d’ex-libris realitzats amb gran mestria pel culte artista Joan Estiarte.
De l’1 al 15 d’agost del mateix any, a Masnou, tingué lloc la II Exposició d’Ex-libris, organitzada per la Biblioteca de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, amb les col·leccions de la pròpia Biblioteca i les dels Laboratoris del Nord d’Espanya, Josep Llop i Victorià Torres.
El 8 de setembre la Unió Cooperativista Barcelonesa organitzà per mitjà de la seva Secció de Cultura, la segona exposició d’ex-libris.
I, per fi !, fou el febrer de 1950 quan el cervantista i bibliòfil Joan Sedó Peris-Mencheta, diputat provincial i ponent de la Comissió de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, junt amb els col·leccionistes Antoni Martínez, Joaquim Maria Casas i Ros, Josep Batlle i Tejedor i Santiago Rosal, convoquen a tots els ex-libristes barcelonins a l’assamblea de constitució de l’entitat “ Asociación de Ex libristas de Barcelona”.
El president de la “A. E. B.” barcelonina és l’inteligent ex-librista Joaquim Maria Casas i Ros; president honorari, el culte bibliòfil Joan Sedó Peris-Mencheta, i de mèrit, el degà dels col·leccionistes catalans, Santiago Rosal, havent estat anomenat, també, soci de mèrit el dilecte artista gravador català resident a MadridFrancesc Esteve i Botey, un dels degans del nostre ex-librisme.
La “A. E. B.” publica un butlletí molt interessant i magníficament editat, a càrrec d’una Comissió dins la “A. E. B.”, formada per Joaquim Maria Casas i Ros, l’exquisit artista ex-librista Joan Estiarte i Samsó i els destacats col·leccionistes Agustí Arrojoi Muñoz i Pau Wunderling i Berger.
En la “A. E. B.” s’ha establert el premi anual “Joan Sedó Peris-Mencheta”, de mil cinc-centes pessetes, al millor ex-libris realitzat a l’aiguafort o xilografiat per a la Biblioteca de la “A. E. B.”, el qual premi serà atorgat el dia de l’aniversari de la fundació de l’associació.
Amb tal motiu, el 10 de febrer del present any 1952, la “Asociación de Exlibristas de Barcelona” efectuà una exposició de les obres presentades al primer concurs del “Premi Sedó Peris-Mencheta, 1951”. Obtingué el premi Antoni Gelabert. L’obra, veritablement magnífica, d’aquest sensible artista i gravador, que sempre ha sentit amb emoció i sinceritat l’ex-librisme, és ben mereixedora del premi obtingut. Havent-se presentat al concurs molts bons treballs, fou necessari concedir dos accèssits, que varen correspondra a Joaquim Pla i Dalmau, de Girona, i a Lluís Alegre, que hi concorregué des de Roma. Al mateix temps es féu coincidir al local del Cercle Artístic una interessant exposició-homenatge a l’iniciador de l’ex-libris modern a Espanya, Alexandre de Riquer. El magnífic retrat de l’homenatjat, dibuixat admirablement al carbó per Ramon Casas, propietat del Museu d’Art Modern de Barcelona, ocupava un lloc en l’exposició, com presidint-la, talment com si l’iniciador dels nostres ex-libris moderns encara ens presidís amb aquell entusiasme que ho féu en vida. No sembla sinó que és ara quan estem en el veritable renaixement ex-librista espanyol.
… L’ex-librisme espanyol, conscient del seu lliure albir, sabrá refer-se i retornar a aquell temps en què adquirí honors de sentiments intel·lectuals, als quals jamai ha renunciat, i fou l’admiració del món sencer. El món es jove i va prenent fisonomia a força de sotregades. Creiem que Espanya pot esdevenir la nació ex-librista més destacada de l’ex-librisme mundial.”
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)
Alexandre de Riquer, retrat de Ramon Casas
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Los libros y los libreros de viejo.
También los libros tienen lugar en nuestras ferias; las esquinas están entonces oprimidas más que nunca del peso de los carteles, seguidos unos de otros forman diversas filas, y componen una historia viva de nuestra literatura actual, porque entonces se vuelven a anunciar muchas obras atrasadas que no se pudieron vender o de las que aún quedan algunos ejemplares, y se publican también otras de nuevo; se sabe que los libros no se venden mal en este tiempo.
Hay también almonedas de libros que igualmente llenan y pueblan toda la Villa; se ven altas montañas de gruesos infolios en pasta, o en pergamino, que suelen venderse en peso y con la mayor equidad; estos libros suelen ser de Leyes, de Filosofía, Aristotélicos, o tratados de Medicina; como sobre estas tres Facultades se han escrito tantos libros inútiles y ridículos, se hallan en los camaranchones bibliotecas enteras de ellos, que sirven por buena suerte de envolver especias. Por entremedias de tanto fárrago suele hallarse algo de bueno, y entre un montón de pesados, confusos e inútiles comentadores, intérpretes y explanadores encontrarse alguna vieja y antigua edición de la “Odisea” de Homero, en griego.
Por esta razón los literatos escudriñan estas librerías de viejo ( démoslas este título) y las vuelven y revuelven, hojean, miran y examinan los libros, apartan a un lado lo inútil y dexan sólo lo útil; de este modo se hacen con las obras raras y universalmente estimadas, y con las antiguas y apreciables ediciones.
Biblia complutense, Alcalá, 1520
Los petimetres de la Literatura, pues también en la Literatura hay petimetres, y los eruditos a la Violeta, dos nombres quasi sinónimos, se entrometen en los corros que cercan los estantes de los libros, los trastornan y revuelven todos, los hojean de arriba a abaxo, miran las láminas y el lugar de la edición, dicen con un grande arqueo de cejas que son de Amberes o Antuerpia, preguntan por una edición de la Biblia Políglota de Alcalá, mascullan entre dientes un poco de Griego, o de Hebreo, cuyo sentido no comprenden, hablan de Catulo o Tíbulo y entonan en estilo poético algunos versos de estos apreciables poetas, chocan luego con Despreaux, y con un afectado y fastidioso gangueo recitan malamente algunas de sus sátiras. “ Esta ahora se ha hecho muy rara” – dicen tomando una en las manos -; merece una nueva edición; aquella de allí aún podría sufrir dos; el autor de la otra es muy amigo mío. Dice uno, hombre de gran talento, pero mala cabeza: “ Quisiera hacerme con la primera edición de esta obrilla – dice otro – ; es apreciable, por la claridad y hermosura de los caracteres”.
La charla de estos papagayos dura bien poco; a la segunda o tercera vez tropiezan con algún sabio que descubre su ignorancia, y delante de todo el mundo los deja confusos y atolondrados haciéndoles ver que son unos charlatanes.
He aquí una auténtica estampa en la vida del libro descrita por un intelectual en 1791, similar a la que yo hago en el día de hoy, y que se repetirà en lo venidero.
Vayamos gozosos a la Feria Nacional del Libro, pensando que los nuevos libros que en ella se exponen serán verdaderamente glorificados cuando en un futuro sirvan de estimación universal con la rebusca que de ellos se haga en las librerías de los libros viejos. ¡ Libro nuevo! ¡ Libro joven! ¡ Tienes que hacerte viejo para tu estimación! Es en la librería de viejo, entre los libros viejos, y con el polvo de los años, donde los libros alcanzan el galardón de la admiración y casi veneración del erudito, del inteligente y del sabio.
Del llibre: “Artículos Bibliológicos” de Francisco Vindel, Ed. autor, Madrid, 1948; p. 24-26. ( Primera imatge del llibre)
“ És l’any 1947 quan els ex-libristes tertulians de la llibreria L’Arxiu organitzen – de l’1 al 15 de març – una exposició al Centre Excursionista de Catalunya, en la qual prengueren part més de vint col·leccionistes d’ex-libris barcelonins i s’hi exposaven també uns quants originals dels dibuixants “Bon”, Joan Estiarte, Joan Anglada, Maria Figuerola i de l’autor del present volum.
L’agost de 1947 s’efectuà a Manresa ( Barcelona) el “ I Certamen “Filcan” ( filatèlic i cartofilo), en el qual donaren cabuda als ex-libristes. Hi obtingué medalla de plata, per la seva col·lecció d’ex-libris, el col·leccionista Agustí Arrojo, i premi d’honor pels seus ex-libris originals l’esmentat autor del present volum.
A Madrid la revista El Bibliófilo es dedicava extensament a l’ex-librisme, publicant importants articles d’Aurora Díaz-Plaja. Igualment la revista valenciana Saitabi, d’història, art i arqueologia, de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Literària de València, dedicà una extensa secció a l’ex-librisme.
Del 15 al 20 d’abril de 1947, a Lleida, organitzada pels Amics dels Museus i en el saló d’exposicions de l’Institut d’Estudis Ilerdenses, també l’autor d’aquest llibre presenta una exposició de vint-i-cinc obres originals seves, en l’acte d’inauguració de la qual donà una conferència: Els ex-libris, el seu art i influència en la psicologia de les persones.
Institut d’Estudis Ilerdencs
A Barcelona, de l’1 al 20 de juny de 1948, al Casal del Metge i organitzada en virtut del XXV aniversari de llicenciatura de la promoció mèdica de la Facultat de Metges, Farmacèutics i Odontòlegs, agrupada en la “COBAMA, 1923”, s’efectuà una tan important com interessantíssima exposició d’ex-libris de temes relacionats amb les professions mèdiques de la facultat organitzadora. Entre els organitzadors figuraven els doctors J. Peyrí, A. Pedro i Pons, M. Garriga i Roca, E. Peiró i Randó, Ramon Sarró i Burbano, J. Pi i Figueras i E. Alegret. L’octubre de 1948, a Girona, tingué lloc la I Exposició gironina d’Ex-libris, a la Biblioteca Pública de la Caixa d’Estalvis per a la Vellesa, i de la qual fou l’ànima Joaquim Pla i Dalmau.
El novembre de 1948, a Terrassa i als Amics de l’Art, Antoni Boada exposà una interessant sèrie d’ex-libris. Durant el mateix any s’hi efectuà una exposició d’ex-libris del malaguanyat realitzador i col·leccionista Mateu Avellaneda, el qual havia publicat un llibre d’ex-libris amb pròleg de Ramon Miquel i Planas.
Així mateix, l’any 1948 també, Joan Casula i Joaquim Pla i Dalmau organitzaren una exposició d’ex-libris a Olot.
A Barcelona, en la llibreria L’Arxiu de Josep Batlle es succeeixen les següents exposicions, des de finals de l’any 1948 a l’abril de 1949: I Exposició d’Ex-libris heràldics, presentada per Josep Batlle; en el mes de febrer, Exposició de Xilografies, presentada pel mateix col·leccionista; en el mes de març, Exposició d’ex-libris jordians, presentada per Josep Dalmau i Núria i Montserrat Dalmau, i en el mes d’abril, Ex-libris montserratins, presentada per Concepció Batlle.
L’11 de maig de 1949 té lloc a Barcelona, en l’Institut Britànic, una Exposició d’ex-libris femenins, organitzada per Pepeta Pallé, Concepció Batlle, Núria Dalmau i Mercè Galí de Fisas. En la inauguració de l’exposició donà una curta conferència el director de l’Institut Britànic, Mr. Robert K. Brady; en la clausura ho féu extensament l’artista Joan Estiarte. L’aportació d’ex-libris fou d’ex-libristes barcelonins i d’algun indret de Catalunya, i una col·lecció estrangera en la qual estaven representats gairebé tots els països d’Europa.
Del 15 al 29 de maig de 1949 tingué lloc una exposició d’ex-libris a l’Agrupació Fotogràfica d’Arenys de Mar (Barcelona), en la qual donà una interessant conferència el col·leccionista gironí Joaquim Pla i Dalmau.
Ex-libris fet per A. Vlaanderen
L’agost del mateix any s’efectuà a Manresa ( Barcelona) la I Exposició de Col·leccionistes d’Ex-libris manresans, en la qual, entre obres dels artistes estrangers A. Vlaanderen ( Bèlgica) i Ch. Favet i A. Herry (França), junt amb col·leccions antigues holandeses, italianes i portugueses, figuraven les dels catalans M. Avellaneda, “Bon”, Josep de Riquer, Joan Estiarte, R. Abad i Gavilans, amb aiguaforts, boixos i dibuixos a la ploma.
El 20 de desembre del mateix any tingué lloc al Centre Excursionista de Terrassa una exposició d’ex-libris organitzada per F. Boada, Ramon Parent i Josep Fargas.
També se n’efectuaran en altres poblacions espanyoles com Sabadell, Tarragona, Girona, Saragossa, València i Palma de Mallorca.
L’ex-librisme espanyol retorna a esdevenir una realitat.
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)
Ex-libris fet per Bon
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Jardín Botánico Madrid
“ Feria Nacional del Libro en la lujosa Avenida de Calvo Sotelo, el presente libro; Feria de libros viejos junto a las tapias del Jardín Botánico, el pasado del libro. Libro nuevo y libro viejo, juventud y ancianidad. Pasarán los años y los libros que se exponen como enjoyados en las alegres casetas de la magna Feria Nacional del Libro se harán viejos y se venderán en las modestas casetas de la Feria de Claudio Moyano o en librerías semejantes. ¿ Quiere decir esto que el libro se desprestigia? No, antes al contrario, los años y los siglos consagran al buen libro, que es el que se conserva, perdura y se reedita, y son las librerías de viejo, de antes, de ahora y venideras, las conservadoras del libro, o sea las guardadoras de los valores espirituales de un pueblo, de una tradición.
Cuesta de Moyano
¿ Cuántos libros de los que se exponen en las elegantes casetas feriales del libro, fáciles de adquirir hoy en gran número de ejemplares, y que son poco apreciados, pasados los años serán afanosamente buscados en librerías de viejo similares a las actuales! ¿ Y qué goce más íntimo el del futuro erudito, con su hallazgo ! Entonces es cuando el libro alcanza su más alta valoración espiritual, porque ello significa que este libro se ha seleccionado a través de los tiempos y representa auténticamente un valor positivo en las Ciencias, Literatura, Artes, etc.
El libro, producto del espíritu humano, sufre la misma suerte que aquél. El libro tiene su juventud , libro nuevo, se hace viejo, y por último se inmortaliza al transcurrir años y siglos si es bueno, o sea gana la gloria, y si es malo o inútil se condena y el tiempo lo hace desaparecer.
Esta evocación que hago de un futuro del libro voy a hacerla de un pasado, en el siglo XVIII, tal como se refiere en un curioso y rarísimo librito impreso en aquella época.
Del llibre: “Artículos Bibliológicos” de Francisco Vindel, Ed. autor, Madrid, 1948; p. 23-24.
“ L’any 1918 s’efectuà amb gran èxit una interessantíssima exposició internacional d’ex-libris, en el Palau de Belles Arts de Barcelona, organitzada per l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics, exposició que tingué molt de ressò internacional. El mateix any, i durant la presidència d’en Masriera, el Cercle Artístic de Barcelona convocà un concurs d’ex-libris per tal de tenir-ne un per a la seva biblioteca. Obtingué el primer premi Gerard Carbonell, i en Rigol i Emilià Tersol, un accèssit cadascun d’ells. L’any següent al “Círculo Sollerense”, de Sóller, (Illes Balears), l’autor del present volum – vestint l’uniforme de soldat – donà una conferència sobre ex-libris: Les velles marques de propietat del llibre i els moderns ex-libris, junt amb una petita exposició dels originals dels seus primers ex-libris
Cartell de Gerard Carbonell
La dissort vingué quan esclatà la guerra de 1914-18, que fou una gran sotragada per a l’ex-librisme mundial, malgrat que l’Espanya neutral permetés als ex-libristes de la nostra terra de desenvolupar aquelles activitats que acabem d’historiar. Per aquest motiu – i el fatal desinterès que per a les coses intel·lectuals i artístiques resulta d’un trasbals d’aquesta mena, àdhuc en les nacions neutrals, que, per molt que ho siguin, és lògic que no puguin desentendre’s de la convulsió que la Humanitat compta en aquests casos -. L’Associació d’Ex-libristes Ibèrics trontollà molt, i, a pesar de la bona voluntat de Josep Triadó, que era l’ànima, i de la seva labor des del Foment de les Arts Decoratives, l’ex-librisme anava perdent ambient cada dia. Per una altra banda, Alexandre de Riquer, per dissorts familiars, abandonà Barcelona l’any 1917 i es traslladà a Mallorca, on va morir el 1920.
Malgrat això, com hem dit, l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics es debatia en una agonia segura; tant fou així, que la Dictadura ja la trobà desapareguda. Uns bons entusiastes ex-libristes, però, fent-se càrrec del que succeïa, decidiren fundar l’agrupació barcelonina Pro Ex-libris, la qual, si bé en els seus començaments fou considerada per algú com a una dissidència d’aquella Associació, ben aviat, malgrat la seva curta vida, demostrà ésser un tendre rebrot d’aquell arbre que fou tan ferm, i àdhuc el mateix Triadó hi pertanyia. Ramon Miquel i Planas deixà d’actuar. Pau Font i de Rubinal i Ramon Casals i Vernis reclogueren llurs activitats a Reus, dins l’entitat Amics dels Llibres i dels Ex-libris, que ells varen fundar en aquella població. Amb tot, Pro Ex-libris tenia tota la digna bellesa espiritual d’un poema nostàlgic, d’enyorament, que la feia molt simpàtica. Miquel Gras i Vila en fou president; Jacint Viola, tresorer i Antoni Pach, secretari; també formaren part de la directiva Lluís Garcia i Falgàs, Joan Baucis i Ricard Bosch i Borràs, qui fou qui va editar i imprimir, en la seva impremta, els dos números apareguts de la publicació Pro Ex-libris.
La iniciativa de la fundació de l’agrupació Pro Ex-libris, a més dels esmentats, pot recaure en els entusiastes ex-libristes Frederic J. Miracle, Bartomeu Sigalés, Antoni Dalmau, Santiago Rosal, els germans Xavier i Josep Montsalvatge, Joan Baptista Batlle i Huc Sanner, entre d’altres. Ramon Borrell gravà l’ex-libris de l’agrupació, que, com el primer número de la publicació Pro Ex-libris, és raríssim de trobar. Els components, no gaire nombrosos, es reunien en el típic i aristocràtic café barceloní del Passeig de Gràcia batejat pel bon humor d’en Rusiñol amb el nom de “La Punyalada”. I així s’anomena encara. Pels vols dels anys 1923-24, desaparegué també aquesta agrupació, integrada, com hem dit, per un grup d’entusiastes.
Així passà un període letàrgic l’ex-librisme espanyol, fins que a Madrid, l’any 1928, s’efectuà una exposició d’ex-libris organitzada per la revista Coleccionismo, a la qual foren aportats mil cinc-cents exemplars diferents, magníficament exhibits en marcs i vitrines, amb una selecta aportació de la col·lecció de la biblioteca de la Casa Reial. Amb tal motiu, Esteve i Botey pronuncià una magnífica conferència, que fou publicada, en fragments, en la interessant revista madrilenya Coleccionismo. L’ànima d’aquesta exposició madrilenya, organitzada per Coleccionismo a la sala de la casa Aeolian, fou el dilecte ex-librista Antoni Martínez i Bosch. Això fou causa que els bibliòfils madrilenys s’entusiasmessin davant tan meravelloses petites grans obres d’art, i es llancessin amb fruïció a conrear l’ex-librisme, tal com sembla ho estan fent avui impulsats pels animadors de la nova agrupació d’ex-libristes.
Però totes aquestes activitats isolades, esporàdiques o personals, no han estat agrupades en una entitat que les unís.
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Bibliófilo
Al admirado escritor y amigo don Luis Valeri.
Leí su interesante artículo “Recuerdos dormidos“, publicado en estas mismas columnas hace algún tiempo. A él quiero referirme. De sus enjundiosos escritos, de los que muy atento lector, este es el primero que ha despertado en mí un interés particular y con más detenimiento he leído. «Jamás he sido un bibliófilo», dice usted en uno de sus párrafos. Sin embargo, la exquisita definición que al hablarnos de su biblioteca nos ha hecho del amante de los libros raros y curiosos —que no hemos de confundir con el “bibliómano”—, supera, creo, a cuantas definiciones etimológicas el diccionario nos pueda ofrecer. El tema se presta a un breve comentario, después de haberse celebrado con pleno éxito en nuestra ciudad el Tercer Congreso Internacional de Bibliofilia. Deseo ante todo poner entre interrogantes una duda, sin que se vea usted obligado a esclarecerla: ¿No le parecen «raros» también los libros «de gran valor estético, de profundidades filosóficas, de teorías y ensayos y sobre todo de poesía» que usted atesora y que tanto le place contemplar? “A veces, como si me hallase ante un maravilloso panorama, me sitúo a cierta distancia —nos dice— para gozar de su ordenada colocación y, como embobado (sic), siento la belleza de su variedad externa sin cansarme en su contemplación.” ¡Oh poder sugestivo de los tejuelos dorados!… De este enajenamiento a sentirse arrobado por la belleza tipográfica de los Aldo Manucio, de los Elzevir o de los Ibarra, no hay más que un pequeño trecho, mi admirado Valeri; los grabados del “Líber Chronicarum“, los de los grandes ilustradores de los siglos XVIII y XIX, los aguafuertes y xilografías de los pintores grabadores de hoy, perlas artísticas ofrecidas al libro en honor y gloria de sus páginas inmortales, capaces son de excitar apasionamientos, dicho sea sin apasionamiento alguno.
Liber Chonicarum (1493)
Ante sus espontáneas declaraciones y el florilegio de brillantes frases que las acompañan —“siento un tiernísimo amor por los libros…; una biblioteca, pequeña o grande, es siempre un tesoro…”; y más allá: “¡Mis libros! ¡Mi tesoro! ¡Mi placer interior al alcance de mis manos…!”— estimamos, aunque usted afirme lo contrario, que es usted bibliófilo, y de los de sentimientos más refinados. El verdadero amante de los libros, después de haberlos leído, los guarda con amor, igual que usted, y desea también volverlos a leer en momentos propicios, añadiendo a este festín espiritual manjares nuevos, elegidos por él con suma cautela, que en su día serán otra vez saboreados. Lo que ocurre, y esto no se le oculta a usted, que la tremenda agitación de los tiempos que vivimos priva de este supremo deleite a los amigos de los libros (biblio-filos), conocedores de los autores clásicos y atentos de las bellezas literarias y poéticas de nuevo cuño. “¿Ha leído usted todos los libros de su biblioteca?”, se les pregunta a veces maliciosamente.”¡No!”, contestan los más decididos. Y es verdad, mas entretanto si no los leen se contentan teniéndoles muy cerca de sus manos vestidos de seda o de percal. ¡Qué grata compañía! Declara usted, después de excusarse muy amablemente ante mí, “que no tiene ni ha sentido nunca una pasión por las bellas encuademaciones”. Es muy explicable, como lo es no sentir pasión alguna por otras muchas cosas bellas y manifestaciones, artísticas de innegable humanidad. Mas ello me resisto a creer excluya el que las admire usted y que le encanten, aun vistas de lejos, las encuademaciones antiguas, o, por lo menos, las muy típicas llamadas en singular “pasta española”, más próximas a nosotros y más asequibles, con sus lomos lisos cuajados de oro, a pesar de su marchita hermosura, de sus cantos rozados y que las letras de sus títulos adolezcan de promiscuidad y firmeza. Si conociera usted el secreto de rejuvenecer esas viejas pastas —últimos vestigios de un noble oficio manual derrotado por el maquinismo— y dar frescura y brillo a sus caprichosos ramajes monocromos que el sulfato de hierro combinado con el zumaque, el agua y la clara de huevo dejó impreso sobre la flor de la piel, al verlas milagrosamente remozadas, les tomaría usted un cariño entrañable, las acariciaría con sus manos y se extasiaría, además, contemplando el colorido sonriente de sus cortes y de sus guardas como un niño ante una bola de cristal. Nunca más diría usted que no siente pasión por las bellas encuademaciones. Usted, mejor que nadie, aprecia el valor del libro y sabe glosar sus bellezas dormidas, “solaz del espíritu”, “alimento de la inteligencia”, y proclamar con gesto tribunicio que difunde las ideas, educa los sentimientos, ilustra a la humanidad y “proporciona momentos de placer inefable”. Sí. La imprenta hizo el milagro. El arte le dio solemnidad como a los códices miniados. La pompa de su continente advierte en silencio la gracia de su contenido. Ello es un hecho. Ahora bien, ese continente, la encuademación; que un día fue adornado con primores de cincel, metales y piedras preciosas, puede ser hoy, trasunto de un renacimiento perenne, concebido con tal ambición que, al propio tiempo de rendir honores al libro, alcance metas artísticas peculiares sin piedras ni metales preciosos. Verdad es que hoy la encuademación, como el libro, se halla también sujeta a fórmulas industriales y exclusivamente utilitarias de línea sencilla y uniforme. Mas el anhelo artístico desdeña el triunfo mecánico que pone en marcha la actividad ciega de un motor y no halla satisfacción en la sencillez ni en lo funcional, en la simplicidad decorativa ni en la belleza formularia o efímera, antítesis de las artes bellas. Y esto es otra cuestión. Ideológicamente juzgado nunca debe considerarse superflua la labor artística de las tapas de un libro: éstas no son un envoltorio provisional. La encuadernación representa la urna sagrada de la inteligencia que la humanidad, desde los albores del entendimiento, atesora codiciosamente, el pórtico solemne del verbo, de la gracia, que traducen signos gráficos estampados sobre blancuras leves, múltiples, cariñosamente ligadas. No. Al proteger y ornamentar este don espiritual no debe mediar cálculo ni especulación alguna. Cuantos razonamientos a ello se opongan son negaciones, difíciles de sostener con miras elevadas, que enturbian el amor al libro y ponen en duda los sentimientos generosos de gratitud e identidad.
Emilio BRUGALLA, La Vanguardia 31 de gener de 1964,p.25.
Pàgina del Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, edició impresa per Aldo Manuzio ( Venezia, 1499)
“ L’any 1906 fou publicat, en un volum de setanta-dues planes, el Primer llibre d’ex-libris d’En Triadó.
En aquesta mateixa data Santiago Rosal ( avui degà dels col·leccionistes espanyols) dibuixà el seu propi ex-libris, i, poc després, el d’un seu germà.
En l’Exposició Internacional de Barcelona de 1906 figurà una important representació d’ex-libris. I en la de Primavera del mateix any, que tingué lloc a Madrid, Alexandre de Riquer presentà vint gravats de la seva realització, entre ells els ex-libris de Víctor Oliva, el d’Alfons XIII, A. Gallardo, Mary F. Luchiger, compte de Casa Dávolos ( que és el seu propi) i l’ex-musicis del mestre F. Lliurat. És del cas fer notar que en aquell temps no existia secció de Gravat, i per tant no hi havia recompenses determinades per als artistes gravadors, i un premi en gravat era triomfar plenament, ja que restava de la secció de Pintura; doncs bé,: les obres d’Alexandre de Riquer obtingueren la primera medalla, que venia a confirmar la primera aconseguida a Xicago i l’altra, també primera, obtinguda en l’Exposicio Universal de Barcelona de 1888.
L’any següent, 1907, la casa Oliva de Vilanova, publicà de manera esplèndida Els ex-libris Renart, amb un pròleg del francès Raisin. El Cercla Artístic de Barcelona organitzà amb gran èxit una exposició d’ex-libris estrangers i espanyols. Pau Font i de Rubinat, el bibliòfil i ex-librista reusenc, no volgué ésser menys, i, amb un pròleg d’Artur Masriera, donà a conèixer aquest mateix any, Los cent primers ex-libris escullits de R. Casals i Vernis.
El 1910, editat per Víctor Oliva, publicà Alexandre de Riquer el llibre Robert Anning Bell, on donà a conèixer a Espanya aquest formidable artista anglès – junts ambdós, un a Anglaterra i l’altre a Espanya, foren els precursors de la innovació mundial dels ex-libris -. El llibre conté ex-libris i tota la diversitat artística de R. A. Bell.
També l’any 1910, quan només comptava divuit anys d’edat, un altre deixeble d’Alexandre de Riquer, Enric Motà, ens sorprèn amb uns ex-libris que, per a la seva curta edat, eren una veritable revelació, plena de grans esperances, que no pogué realitzar per haver mort tràgicament, als vint-i-cinc anys, en una sala del Reial Cercle Artístic barceloní.
Entretant, les revistes i publicacions barcelonines d’art prestaren atenció als ex-libris, remarcant el valor artístic dels nostres i dels forasters. Així, Revista Gráfica, de l’Escola Professional de l’Institut Català de les Arts del Llibre (1901-1902); Joventut, revista d’avançada – com ho foren els diaris Renaixença i El Poble Català -, la qual dirigí artísticament i en fou crític d’art Alexandre de Riquer; Pluma y Lápiz (1902), Hojas Selectas (1903); Miniatura, dirigida per Jiménez i Moya; Pel i Ploma i Forma ( 1906 a 1912) que dirigí Miquel Utrillo; Bibliofilia (1911 a 1914), dirigida i editada per Miquel i Planas; Revista Nova ( 1914), dirigida per Feliu Elias, conegut pels
pseudònims “Apa” ( com a dibuixant) i “Joan Sacs” ( com a escriptor); la revista d’art i lletres Mediterrània (1915), que dirigí l’autor d’aquest llibre, a l’edat de divuit anys; més endavant La Gazeta de les Arts, de Sitges; D’Ací i d’Allà”, en la seva segona època, que dirigí Carles Soldevila; Art, dirigida per Merli, i el Butlletí dels Museus. Àdhuc la revista hotelera ( d’aquest gremi) Sabor y Aroma trobà manera de publicar articles sobre ex-libris, escrits per Llorenç Brunet i Bartomeu Sigalés.
Mercès a l’assídua relació d’Alexandre de Riquer amb els artistes anglesos, la importantíssima revista londinenca The Studio, que molt sovint publicà ex-libris espanyols, va dedicar a Espanya un número sencer.
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Enquadernació Maioli
Arte perenne, imperecedero.
El espíritu que dio vida al noble arte de la encuademación no ha muerto. Sigue ardiendo el fuego sagrado que aviva la fe. Aquella fe lejana que nació en la soledad de los claustros bajo el signo de la Cruz o en las páginas del Corán «en nombre de Dios clemente y misericordioso». Junto a los claustros se incrementó el estilo gótico que dio especial carácter a las encuademaciones monásticas en las que, aparte los sobrios rasgos de ornamentación, se reprodujo a presión, sobre el cuero, escenas de la vida de Jesús y de los Santos. Con la mente fija en las palabras del Profeta el estilo arábigo se convierte en estilo «mudéjar» o hispanoárabe. La decoración de estas encuademaciones se concreta en magníficas tracerías gofradas a flor de piel, sin oro que les diera brillo. Su dibujo refleja la belleza melancólica del arte musulmán: ni el más ligero perfil de seres animados, ni rasgos estatuarios alientan en su complicada ornamentación, que el fanatismo y la ciencia geométrica inspiró. Ciencia geométrica o fórmula ornamental de amplia base e infinitas derivaciones que desarrollaron con sobriedad y singular sensibilidad artística Thomas Maioli y Jean Grolier, nombres que, grabados en la historia del arte de la encuademación, después de la invención de la imprenta, simbolizan la plenitud del renacimiento. Los brillantes estilos de la encuadernación que irán registrándose después de los que se identifican con el Renacimiento, conocidos por estilo “Maioli” y estilo “GroIier“, tendrán acento francés: Clovis-Eve, Le Gascón, Florimond Badier, Duseuil, Padeloup, Le Monnier, Deóme, etcétera. A finales del siglo pasado la encuademación consigue despertar en París igual interés que las artes puras. No pocos artífices de los demás países demostraron sentir la misma inquietud por la encuademación a través de no pocas tentativas y realizaciones.
Enquadernació Grolier
Encuadernadores de España contemporáneos.
Por lo que hace referencia a nuestro país, esta inquietud tuvo hondas raíces. Nuestro pequeño mundo de la bibliofilia conoce sobradamente la campaña sostenida por el prestigioso industrial barcelonés don Hermenegildo Miralles y la fructífera labor de don Ramón Miquel y Planas, quien consiguió elevar la encuademación de arte en Barcelona sin recurrir a colaboraciones extranjeras. En Madrid se destacó don César Pomard, verdadero artista, conocedor de todos los secretos del arte. En la actualidad sobresale con extraordinario fulgor Antolín Palomino, ya mencionado, quien lleva a cabo con singular destreza y apasionamiento los más variados estilos de la encuademación. Destaca seguidamente de manera muy singular José Panadero, de Albacete, quien ha adquirido gran renombre con sus encuademaciones de pergamino, decoradas a punta de pincel y José Galván de Cádiz, quien ha realizado bellas encuademaciones decoradas a pequeños hierros, con notable habilidad y refinado gusto artístico.
Aportación francesa.
Destacada la aportación nada despreciable de nuestro país a este arte universalmente venerado; hay que reconocer, sin embargo, una vez más, que la preponderancia en el arte de la encuademación sigue correspondiendo a París desde que en el siglo XVI apareció en el firmamento de la bibliofilia la gigantesca figura de Jean Grolier. Hoy más que nunca, los artistas encuadernadores de la cosmopolita ciudad del arte siguen defendiendo su preeminencia a brazo partido sumergidos en las agitadas aguas del arte ultramoderno. «A veces vale tanto o más (la encuademación) que el objeto que tiene la misión de realzar», escribió el ilustre letrado Mr. Maurice Garcon de la Academia Francesa. Es evidente que, desde 1930 hasta nuestros días, una numerosa pléyade de artistas encuadernadores ha alcanzado fama internacional en el mundo de los libros por el arrojo y perfección de sus realizaciones. Desde hace varios años existe una organización denominada «Société de La Reliure Originale». Cada artista de los que componen dicha asociación así como otros muchos que se mantienen independientes, tienen una personalidad artística bien definida. Cada una de sus encuademaciones una viva significación.
Homenaje al libro
Nunca se olvida en esta lid que el libro es una obra de arte de singular trascendencia. Una obra de arte de esta naturaleza no reconoce límite alguno. Se concibe con amplitud, se desarrolla con pasión y se termina persiguiendo un ideal, rara vez logrado, que palpita en el corazón del artista. El anhelo artístico de una encuademación no se halla en la sobriedad ni en la belleza formularia o efímera. Esto es otra cuestión. El arte tiene más entidad. Es la belleza misma perfilada por varios procedimien juntos y su singularidad no debe tildarse ligeramente de rebuscada o henchida, de abstracta o concreta, sino simplemente de buena o mala, si se es capaz de juzgar al artista y los lances de la creación. El presente y el pasado de la encuademación de arte no se ha disgregado. Si bien la presencia de hoy ha roto los tensos lazos de unos preceptos decorativos de eficacia retrospectiva, siguen incólumes, igual que ayer, la obsesión especulativa y los inquietos afanes que pretenden realizar en pequeño aquello que la mente concibió grande en febril exaltación. Después de tanto pelear para salir victoriosos de su ideal empresa ¿qué es lo que ambicionan los artistas encuadernadores de este o aquel país en el momento actual? Exactamente lo mismo que ambicionaron los artistas del tiempo que pasó: Rendir homenaje al libro. Y como postrer galardón concedido a sí mismos, hacer suya tácitamente la divisa ; que el famoso bibliófilo Jean Grolier ‘ estampó en latín al dorso de alguna de sus encuadernaciones: “Portio mea, Domine sit in viventium”, o sea: Que algo de mi, ¡Señor!, quede en la tierra de los vivos.
Emilio BRUGALLA. La Vanguardia, 21 abril 1963, página 23.
“ El 1902 laBiblioteca-Museu Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, efectúa l’exposició d’uns cent cinquanta ex-libris antics. Els de la seva col·lecció, més uns mil cinc-cents que formaven la del “Doctor Thebussem”, que els cedí per col·laborar en aquella exposició especialitzada, la primera d’ex-libris realitzada a Espanya, i dels quals en féu després donació a la biblioteca vilanovina.
Fou també el 1902 quan sorgí la “Asociación de Exlibristas Ibéricos”, de la qual fou iniciador Ramon Miquel i Planas.
Aquesta associació, nascuda a Catalunya, va estar des de la seva fundació en contacte constant amb les altres associacions ex-libristes mundials més importants, com l’”Association Belge de Collectioneurs et Dessinateurs d’Ex-libris”, de Brusel·les; “Ex-libris Verein”, de Berlín; “Oesterreichische Ex-libris Gesellschaft”, de Viena; “Societé Française de Collectioneurs d’Ex-libris”, de París; “Ex-libris Society”, de Londres; “Ex-libris Society”, de Washington.
L’any 1903 foren exposats a la típica Sala Parès, en el més barceloní carrer de Barcelona, el de Petritxol, quaranta ex-libris originals del dibuixant Josep Triadó, exposició ben aviat seguida per una altra d’ex-libris originals del dibuixant humorístic Gaieta Cornet, formidable caricaturista que, entre altres de primera volada, com foren Junceda, Llaverias i “Apa”, féu les delícies dels llegidors del desaparegut Cu-cut!Junceda i Llaverias arribaren també a dibuixar alguns ex-libris, humorístics i seriosos. Però tant ells com el pulcríssim dibuixant Apel·les Mestres – que, quan li plaïa, del dibuix més perfecte sabia treure tot l’humor possible -, el qual en dibuixà també algun, no s’hi dedicaren, dissortadament, amb plenitud. Avui és Romà Bonet, conegut pel seu pseudònim “Bon”, qui, com vulgarment es diu, “talla el bacallà” en aquest aspecte ex-librístic.
Aquest mateix any, ordenats i prologats per Miquel Utrillo i amb una dedicatòria en francès del compte de Leiningen-Westerburg, foren publicats per l’editorial Seguí, amb procediments tècnics dirigits pel propi autor, Ex-libris d’A. De Riquer, obra donada a conèixer a Europa – i que va constituir un triomf de la causa, donant fama al dibuixant i gravador – pel llibreter de Leipzig KarlW. Hiesermann, amb dotze planes de text i seixanta-tres reproduccions.
I també en aquest mateix any (1903) és quan es produí un esdeveniment remarcable en el moviment ex-librista editorial: l’aparició de la insuperable Revista Ibérica de Ex libris ( 1903-1906), editada per l’Oliva de Vilanova, i dirigida en el seu primer període per Ramon Miquel i Planas i després per Josep Triadó. També fou el 1903 quan Marc Jesús Bertran presentà, al Cercle Artístic de Barcelona, nombrosos ex-libris de la seva col·lecció.
El 1904Joaquim Renart publicà, en el número 1 de la revista Catalunya Artística, un treball, il·lustrat, referent a ex-libris, força interessant.
Fou llavors que sorgí el primer tractadista espanyol d’ex-libris. Aquest no podia ésser altre sinó l’internacionalment conegut bibliògraf i bibliòfil barceloní Ramon Miquel i Planas, el qual, l’any 1905, publicà a BarcelonaLos ex libris y su actual florecimiento en España, volum de trenta-dues planes i amb setanta-quatre reproduccions en negre i color.
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Daurats, gofrats i mosaics, enquadernat per Cambras
“Reconocido el paulatino y evidente perfeccionamiento del arte de la encuademación durante su proceso técnico, tenemos que declarar con estricta imparcialidad que éste fue muy lento y que hasta finales del primer tercio del siglo pasado la encuademación no hace gala en ningún país de aquel primor de ejecución que tanto distinguió otros oficios artísticos y otras labores manuales. Sin ser experto puédense observar deformidades en los extremos del lomo y nervaduras; dobleces de la piel imperfectos; dorados y gofrados toscos y sin precisión, y otros muchos defectos que hoy se considerarían imperdonables. Apresurémonos, después de esta brusca afirmación, a formular otra afirmación de mayor alcance; el crecido número de imperfecciones de oficio que pueden señalarse con el dedo en las encuadernaciones antiguas, no niegan en modo alguno su alto valor, ni menguan el aprecio que merecen en su aspecto artístico y arqueológico. ¡Brillante paradoja! Estos defectos, que acusamos sin reticencias, son precisamente los que acrecientan a nuestros ojos el mérito intrínseco de la realización; lo que aureola la obra de los bravos artífices que en otras fechas cultivaban un arte de
Daurat, gofrats i mosaic, enquadernat per Cambras
grandes posibilidades ornamentales con procedimientos empíricos y provistos únicamente de utensilios rudimentarios; que obstinadamente complicaban el ligado de los pliegos para asegurar su solidez pegando, para mayor seguridad, refuerzos de pergamino en el lomo antes de cubrir el libro con el cuero que debía protegerlo; que se debatían después denodadamente entre su inquietud y su limitada habilidad para realizar las complicadas decoraciones que artistas y mecenas les exigían fiados, más que en su destreza, aguzada en cada nuevo intento, en su inquebrantable voluntad que no cedía ante las mayores dificultades y tropiezos. Si nos fijamos sin malicia en la ingenua tosquedad de esas labores, llevadas a cabo por manos ejercitadas sin método, observaremos, admirados, con qué sentimiento tomaron realidad y cuánta dignidad conservan. Es preciso conocer prácticamente la resistencia tenaz de tantos escollos para apreciar en todo su valor el pertinaz intento de vencerlos. Esa lucha continua, esa pericia frustrada en una y otra tentativa, se patentizan por sus efectos en las encuademaciones antiguas dándoles una característica especial, unos rasgos distintivos que sería imposible imitar aunque se intentara con empeño: pues resulta más difícil reproducir defectos manuales de tan imponderable origen que conseguir la maestría y agilidad del artífice virtuoso o adiestrado.
Émulos y herederos a pesar de todo del espíritu de los artífices del Renacimiento, nuestros antecesores surcaban el cordobán que cubría el libro con herramientas más o menos adecuadas, con la misma fruición e iguales amarguras con que manejaban el buril o repujaban el metal los célebres plateros venecianos o florentinos. Igual que ellos levantaban la cabeza en alto y el deseo vehemente de alcanzar la gloria no les abandonó jamás.
Emilio BRUGALLA, La Vanguardia, 21 abril 1963, página 23.
“ El mot simbòlic ho diu tot, però l’ex-libris simbòlic pot ésser tan complicat que arribi fins a revelar els problemes metafísics del seu posseïdor. Un gran exemple d’aquest cas és l’ex-libris de J. Plana i Dorca, dibuixat per ell mateix l’any 1904, i que per a la seva interpretació li calgué no menys que dedicar un opuscle sencer.
Un dels meus propis ex-libris expressa simbòlicament un cant vital: de dins del llibre de la vida surt una figura de dona nua despresa de les boires d’orto, i amb els braços estesos, banyada pel Sol, respira a ple pulmó. La llegenda que porta diu: “ Coneixement; horitzó espiritual: la substància humana junyida a la vida”. Perquè som esperit tenim coneixement i som persones, i pel fet d’existir lligats al moviment de la vida, hem de pujar enlaire sanitosos d’ànima i d’enteniment fins a atansar el Sol i… sobrepassar-lo, amunt, amunt, que l’espai és infinit, inexistent…, l’horitzó és l’esperit.
Existeixen, encara, els de motius humorístics, els frívols, els caricaturescos, els macabres, que, sobretot a Espanya, s’han interpretat, a vegades, de manera divertida, Hi ha també una temàtica col·lectiva per a entitats o estaments. Hi ha l’ex-libris religiós, propi per a biblioteques conventuals i monestarials i organismes d’aquest caràcter. Hi ha els ex-libris de temàtica femenina: són els que es fan per a dones bibliòfiles. Tots són simbòlics, així, per a una donzella, la temàtica haurà de simbolitzar la puresa; per a una mare, la tendresa. Naturalment, aitals símbols han d’acompanyar les característiques personals. Hi ha també els ex-libris infantils: aquests conjuminen alegria i perfum de primavera, innocència, tendresa i fantasia, junt amb jocs i joguines, barrejades amb representacions de l’escola: una pissarra amb les beceroles o uns nombres, etc., tot el que predisposa l’infant a la seva pròpia idiosincràsia infantívola i li estimula l’afició a l’estudi a l’ensems que l’estimació pel llibre. A Anglaterra es va establir el costum de regalar-los ex-libris especials per a llurs llibres. Amb això s’aconseguí que els infants els respectessin, que no els maculessin amb signatures i gargots, alhora que se’ls desvetllava un amor per l’art.
Cal esmentar també els que haurem de denominar conjugals. Ex-libris per a biblioteques de matrimonis que semblen viure en harmonia. En aquests la principal temàtica és l’enllaçament de dos cors, un petó amorós, una abraçada afalagadora o la conjunció de les inicials del matrimoni bibliòfil.
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Acadèmia dels Desconfiats – Imatge del llibre
“ Ser bibliófilo es mucho más que todo esto. Es rendir, en primer término, culto al texto del libro; y sólo en segundo lugar, a su presentación artística; y aun esto, porque esta presentación es el vehículo más adecuado para acentuar el interés y la amabilidad del texto y para ser el complemento de la obra artística total.
Creo firmemente que ninguno de los aquí presentes concibiría que nuestra Asociación se limitase a hacer ediciones maravillosas de obras de un valor intrínseco limitado o nulo; ni tampoco de obras conocidas de todo el mundo, tratando de buscar únicamente un éxito de presentación y ornamentación. No digo que no sea necesario hacerlo alguna vez, a título de excepción, o para dar realce a algún texto de mérito excepcional. Pero, si tuviera autoridad para sintetizar cual debe ser el ideal de una asociación de bibliófilos, diría que no es otro que poner en manos de sus asociados todos aquellos tesoros bibliográficos que el mercado editorial no puede razonablemente suministrar; dar a conocer, en esta forma, textos ignorados o inéditos y salvar de todo riesgo de posible desaparición, otros que son únicos o excesivamente raros; y todo ello uniendo el interés del fondo a la perfección de la forma.
Esta, y no otra, es la tendencia de nuestra Asociación. Y, por ello, después de los primeros e inevitables tanteos que son la consecuencia de toda improvisación, nuestra Junta tiene en estudio, entre otras, la impresión del códice populetano que contiene el ceremonial fúnebre de los Reyes de Aragón; la reproducción, en facsímil, del maravilloso códice conocido con el nombre de ‘Martirologio de Poblet’, uno de los más ricos y más interesantes que existen en España; y la reimpresión del ‘Tirant lo Blanc’, en castellano, sobre el ejemplar, único que se conoce, existente en la biblioteca Bonsoms de Valldemosa. Al hacerlo así, no hemos podido pretender siquiera tener el mérito de la originalidad. Porque esta misma tendencia ha sido la adoptada por la sociedad bibliófila de tanto prestigio como el ‘Roxburghe Club’ de Londres y, siguiendo la pauta marcada por éste, por la mayoría de las grandes asociaciones de bibliófilos extranjeras y nacionales. En España, gracias a ello, se ha difundido una considerable cantidad de textos antiguos prácticamente ignorados del gran público y conocidos apenas por unos pocos investigadores.”
“Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo, Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprés per Joan Sallent a Sabadell, p. 33-35.
“ En els ex-libris simbòlics hom es pot valer també d’atributs coneguts: la Saviesa ha estat de sempre representada per una òliba, la de la deessa Atenea – i pot anar junt amb una llumenera que il·lumina les planes d’un llibre obert; la Música, per unes flautes gregues, que manifesten emocions o sentiments lírics; la Melanconia, per un xiprer, una violeta o una sempreviva; l’Amor, per un Cupidó, una miosotis o un clavell… Cal dir, però, que s’ha abusat tan d’aquests atributs, que no és estrany que hom, en contemplar una col·lecció d’ex-libris, exclami en un moment de sinceritat: “ Ja n’hi ha prou d’òlibes, de llumeneres i de llibres oberts!”. Realment resulta irritant l’exagerada profusió ex-librística plena de tals atributs, els quals són la primera cosa que s’acut al dibuixant ex-librista incipient, que no s’atreveix o no pot fer volar encara la seva imaginació amb la volada d’àliga que es requereix.
També hi ha símbols més realistes. Aquests són els professionals. De sempre un crani ha simbolitzat la Medicina; la serp d’Esculapi, entortolligada a una copa on sembla beure, la Farmàcia; gresols i matrassos, la Química; determinats instruments, la Cirurgia; un telescopi, l’Astronomia; un globus terrae, la Geografia; la balança equilibrada d’Astrea, junt amb l’espasa de Temis, la Justícia; un àncora, la Nàutica; la carota grega, riallera o ploranera, el Teatre… Tot això és utilíssim i s’usa força, però ¿ no fóra convenient d’esprémer un xic la imaginació i crear nous atributs o significacions, sobretot per a tot allò que encara no en tingui ?
Altrament, un atribut professional pot anar acompanyat en un ex-libris, de les representacions que manifesten el caràcter o les aficions del seu titular. Per exemple: un tauler d’escacs per a l’aficionat a aquest joc, o elements representatius d’un gènera literari determinat predilecte de l’interessat, la qual cosa ha donat lloc a l’origen dels interessants ex-libris anomenats “cervantins”.
L’ex-libris purament simbòlic té altres característiques i posseeix més personalitat. Un exemple d’ex-libris simbòlic ens l’ofereix el del jove entusiasta ex-librista Agustí Arrojo, recentment editat. El dibuix d’aquest ex-libris representa una dona nua, formosa i forta com la veritat, amb una llarga i espessa cabellera que li penja i que la fa molt decorativa, recolzada en una taula damunt la qual hi ha un llibre que porta escrit: “ Ego sum”, i al seu voltant el mot “Ex-libris” i el nom i cognom del titular. Al peu del dibuix es llegeix: “ Que el llegir no et faci perdre el teu pensament propi”, expressió simbòlica de la personalitat individual, que és el do més preat que tenim els éssers humans. En aquest mateix ex-libris es fustiga irònicament Schopenhauer, el qual negà la intel·ligència a la dona i també es contesta afirmativament, dient “som”, la pregunta “ésser o no ésser?” de Shakespeare, puix cal dir que la crítica també és emprada amb força dignitat en els ex-libris. En el darrer ex-libris que s’ha fet dibuixar a la ploma la intel·ligent col·leccionista Pepeta Pallé figura enllà el Sol, llançant els seus raigs de puresa, i una musa volant cap a ell; al peu, un ninot de paller que representa un dimoni, el qual, amb la cua encesa, vol calar foc al PALLÉ. A un angle una mitja llimona deixa caure la seva llavor, una PEPETA, i la llegenda diu: “ Raig dels sentiments purs us he d’atansar! – Doncs el foc de les passions no hi pendrà”.
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Pero yo veo, además, en el libro, un proceso biológico perfecto. El libro, como el hombre, es esencialmente espíritu; pero necesita también de la materia para adquirir existencia tangible. Su espíritu es el pensamiento que lo ha concebido y le ha dado vida; su materia, su presentación, su ornamentación y su encuadernación. Como el hombre, nace al ver la luz pública. Como el hombre, tiene una vida de crecimiento, que es su difusión, de madurez, que es su aceptación general, y de decadencia, que es su paulatino olvido. Como el hombre, sufre enfermedades, espirituales unas: la crítica que se ceba en él muchas veces injustamente, los plagios que pretenden robarle su esencia, y las malas traducciones que lo desfiguran; materiales otras: su defectuosa impresión que le resta alicientes, el desvío del público y el deterioro de sus ejemplares; y espirituales y materiales a un tiempo algunas: las mutilaciones y espurgos a que puede resultar sometido. Su muerte es el olvido definitivo, la desaparición de todos sus ejemplares por guerras, revoluciones o por el transcurso de los años, y su conversión en pasta de papel, de la misma manera que a la muerte del ser humano, las células de su cuerpo retornan a la misma tierra de donde han salido.
Esta doble personalidad del libro, espiritual y material a un tiempo, es un exponente de su valor, pero puede ser también origen de desviaciones nocivas en los coleccionistas que practican su culto e incluso en las entidades calificadas de bibliófilas.
No creo que sea posible admitir la existencia de varias clases de bibliófilos. Lo único exacto es que existen bibliófilos dedicados a especialidades distintas. Porque, para mi, el coleccionista que reúne libros por su solo valor ornamental, prescindiendo de su texto que no le interesa, no puede merecer en modo alguno el nombre de bibliófilo. Como tampoco puede merecerlo el bibliómano que se orienta hacia los ejemplares de rareza deformativa, como el coleccionista de sellos cotiza en alza los errores de impresión, cuando constituyen una excepción dentro de la serie correspondiente.”
“Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura ( Ramon de Dalmases i Villavecchia), recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo, Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprés per Joan Sallent a Sabadell, p. 31-32.
“ Com s’ha dit, la xilografia donà lloc a Europa a la invenció de l’ impremta, perfeccionada després de llarg i interessant procés amb els tipus movibles o caràcters de lletres soltes. Això esdevé el 1440 o el 1454, degut a Faust i a Gensfleisch, conegut per Gutenberg.
És natural que l’innat afany de saber que el poble ha sentit sempre, sorgís amb el descobriment de la impremta en el període del Renaixement, ja que mercès a aquest descobriment els desheredats de la fortuna pogueren fer-se propietaris dels llibres, adquirir-ne. A partir d’aquells dies redemptors es manifestà el despertar gloriós d’intel·ligències privilegiades en tots els rams del saber. L’empirisme humà va anar cedint pas a la conquesta del talent racional. Es desenvolupar l’aristocràcia de l’humanisme, perquè aquesta rau en l’esperit civilitzat. Des d’aleshores es va palesar que el veritable poder de l’home radica en el seu cap, en la inspiració, i és a ell que han anat rendint-se els magnats, la potestat sobirana dels quals necessitava de l’ajut dels humils de tostemps.
Durant centúries, l’ex-libris d’arreu fou heràldic. Res més natural que aquell qui posseïa blasó marqués amb ell els seus llibres, fent-lo gravar el més fidelment possible. Aquells qui no podien presumir d’escut es feien fer un monograma. Els qui tenien una modesta biblioteca i no podien pagar el treball d’un artista feien estampar en un paperet: “Biblioteca de …”, o bé: “ Llibre que pertany a la biblioteca de…”, a vegades acompanyat d’una adreça, i gairebé sempre enquadrat per un filet de ratlla o de punts, o per una orla qualsevol. Però és ben evident que aquests paperets no han estat mai ni poden ésser un ex-libris, tot i que hom els consideri els més senzills ex-libris primitius: els emprats per la gent que no era blasnada durant el temps que perdurà l’escut heràldic.
També cal esmentar els filosòfics i literaris. Uns ex-libris característics de la divuitena centúria. Els componen, impresos, diversos consells, sentències o refranys, expresats sovint en llatí.
La història de les “marques defensores de biblioteques” té, doncs, dues etapes: la més antiga – indecisa i confosa en els procediments i lloc on col·locar-la en el llibre -, que evolucionà per si mateixa en trobar un origen en el blasó i els motius heràldics, els quals predominaren durant el Renaixement i continuaren fins a l’etapa moderna i de renovació, la qual trobà el seu encertat desenvolupament en l’art decoratiu i es fa assequible a tots els àmbits socials, fent honor, ensems, a la seva veritable denominació pròpia: ex-libris.
Altrament, insistint en la nostra tesi, que considerem punt cabdal, hem constatat que totes les nacions voldrien gaudir de la primacia en l’ús de l’ex-libris, cosa molt explicable si acceptèssim les marques més o menys ex-librístiques com a ex-libris. Entre els ex-libris (?) d’aquesta mena, mancats de contingut psicològic del posseïdor, es pot citar, de França, el del bisbe d’Autun, de l’any 1574, el qual fou considerat el més antic ex-libris d’aquella nació, quant reunint millors condicions, ho és en realitat el de J. Bertaud, tal com diem també al seu lloc. Així ens trobem que R.E. Sangermano, en la seva monografia Gli Ex-libris, pretén que: “Il segno, o l’ex-libris del primo tipo, fu primeramente usato in Italia ed in Francia” (sic), basant-se en un exemplar que publicà Bertarelli en el seu llibre, i que pertanyé a Apollonio Filareto, secretari major de Pier Luigi Farnese, primer duc de Parma.
Certs afanys ens menarien a l’equívoc d’arribar indegudament a considerar ex-libris àdhuc els gravats en relleu, en or o color, de l’exterior del llibre, en la relligadura, quan aquesta forma especial es denomina ja “super-libris” i no té res a veure amb els pròpiament ex-libris. Com tampoc no han estat mai ex-libris totes aquelles marques indelebles ( que no es poden esborrar o treure), aquelles inicials que, conjuntament amb el blasó, monogrames i divises són de fer desaparèixer, tal com s’observa, entre molts d’altres, en els valuosos manuscrits del duc de Berry. És precisament entre aquesta mena de marques ( no ex-libris) on trobem la de Hildebrand de Brandeburg, de Biberatch ( Wurtemberg), monjo de la cartoixa de Butzheim (1470). I la de la Facultat d’Artistes d’Ingolstadt (1482), que figura en la col·lecció de la Borsa de Llibreters de Leipzig, res de tot això és, avui, ex-libris pròpiament dit”.
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.
Ex-libris de Jean Bertaud
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Es otro de esos detalles que declaran eficientemente la estupefacta tontería en que consiste este vicio [la bibliofilia], porque, vale, sé muy bien que no voy a conseguir nunca jamás ‘Al oeste del lago Kivu huían los gorilas en manadas numerosísimas, publicado por la revista Papageno en la Zaragoza de comienzos de los sesenta, pero ¿ no sé bien que si se diera el milagro de que lo encontrara, a la media hora ya se me habría pasado la euforia y me olvidaría completamente de él, convertido en un simple ‘lo tengo’ que soltar en alguna charla con quien comparta el vicio de los libros raros? En eso consiste precisamente la tontería del vicio, y lo expresaba muy bien en algún artículo Azorín: el bibliómano se reconoce porque cuando consigue uno de los títulos que persigue se olvida de él para centrar su atención en lo que importa, que son los libros que le faltan, no los que tiene.
Los bibliómanos dedicados a la literatura todavía podrían consolarse con la metadona de las reediciones, al menos para demostrarse a sí mismos que no han perdido del todo la condición de lectores que debería ser la que importase más. Pero los dedicados al fotolibro, ¿ dónde podrían ampararse? La mayoría de las grandes piezas de la historia del fotolibro no conoce reediciones – algunas, eso sí, han merecido facsímiles que por el hecho de que las ciencias de reproducción han adelantado mucho suelen tener bastante más calidad que los originales: ejemplo evidente es Metal, la carpeta de fotos de Germaine Krull -, así que el único modo de alcanzarlas es en alguno de los ejemplares de su única comparecencia. No es de extrañar que muchas de esas piezas alcancen precios de producto interior bruto de país africano”.
La novela del buscador de libros de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.238-239.
Biblioaprenent 