Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibres d’artista’ Category

Menéndez y Pelayo, que en quantitat i qualitat, va ser  un dels primers lectors espanyols, exclamava: “Quitarme de leer es matarme”.

El barcelonès Viada i Lluch quan tracta el llibre en general, es manifesta com a enamorat: «; Oh llibre! ¡Oh llibre meu! ¡ Oh, amor dels meus amors! ».

No fa molt, va morir el poeta parisenc Leo Larguier, el qual, a les seves últimes voluntats, va disposar que dins el taüt li posessin un llibre, un gran diccionari ple de paraules de la llengua francesa que tant havia estimat. Roland Dorgelès, complint l’encàrrec, va escollir a la biblioteca del poeta un antic diccionari real que va col·locar sota la capçalera del difunt.

 L’epicuri Anatole France se sentia feliç quan acariciava els llibres.

 No perdem de vista els compradors de llibres que es mouen per diversos designis. N’hi ha d’ egoistes, que els adquireixen per a especular. Segueixen amb l’aigua al coll les altes i baixes de les cotitzacions dels llibres que es publiquen en les revistes de bibliofília i els preus  assolits a les subhastes de l’Hotel Drouot de París.

A Barcelona, ​​darrerament, per primera vegada, alguns comerciants que tenien pagaments suspesos, han fet figurar entre els bens patrimonials de l’Actiu, la seva biblioteca estimada en alta xifra. En un expedient de suspensió de pagaments, promogut per un industrial, la biblioteca, per diversos conceptes importants, apareixia amb un valor de quatre milions de pessetes.

 Lluny queden els temps en que la bibliofília era incompatible amb els negocis. Hi ha el cas de Pablo Dalmases, mort en el segle XVIII, amb un fons de llibres que es troba a la “Biblioteca Central“, que destinava a la compra d’obres bona part dels guanys aconseguides pel seu pare en el comerç. El pare de Dalmases, fent les seves notes en el seu dietari, solia dir: “Em temo que el guanyat per mi en un llibre ho perdi el meu fill amb tants.

 Amb freqüència, els “aficionats” busquen en el  llibre l’exemplar esgotat, rar o curiós; la primera edició; o el volum de tiratge limitat. A Barcelona, ​​en aquest ordre, tenim la coneguda llegenda del llibreter boix i assassí, establert, com altres, a les “Voltes dels Encants”, que va matar a un competidor, Agustín Patxot, i li va cremar la botiga per a apoderar-se de l’exemplar únic dels “Furs de Valencia” i que, a més, quan venia algun llibre cobejat, arribava a l’assassinat dels seus clients per a recuperar-lo. Una altra llegenda és la “història del llibreter de la molt noble i nova ciutat de Barcelona que tenia el llibre més antic del món” i, en assabentar-se de que existia un segon exemplar en poder d’un altre llibreter, es va enginyar la manera per entrar com a criat a la casa del seu rival, durant set anys, a l’espera de l’oportunitat que li permetés destruir impunement el duplicat; si bé, el fals criat va indemnitzar al seu amo amb “una gran bossa plena d’or”.

En matèria de raresa, amb ve a la memòria que en un catàleg barcelonès, l’any 1951, de llibres i fulletons curiosos s’anunciava una “història primitiva ignota”. Al llibre es pretén sostenir la tesi pintoresca de que “ … Adán va néixer a Catalunya; que la primera llengua era la catalana; que Mahoma era català; que els hebreus s’anomenen així per haver-se establert abans a les ribes de l’Ebre, etc. ”

Voltes dels Encants

Bo serà dir que la limitació del tiratge numerat d’un llibre és una pràctica recent, data de finals del segle XIX i es deu  a l’editor parisenc Conquet.

Els bibliòfils reputen el llibre de qualitat com un tresor que, de vegades, exigeix cures singulars. El Rei Carlos III parlava de “les meves joies són els llibres de la meva biblioteca “. Marià Aguiló, encara jovenet, va ser nombrat bibliotecari de l’antiga biblioteca de Sant Joan i, a les nits, amb l’afany de guardar millor els llibres, es feia col·locar un catre de tisores proper a les prestatgeries, per a dormir a prop d’ells.

El bibliòfil Joaquín Montaner, al comprar un llibre notable l’embolicava  acuradament i col·locava el paquet en els armaris que tenia habilitats per a això, per mirar de preservar-los de l’obra destructora dels anomenats “insectes bibliòfils”, veritables assaltants dels volums. A propòsit, senyalarem que els pitjors enemics de les biblioteques són els fongs i, entre ells, el més temible és un “penicil·lium” entroncat amb el que produeix el cèlebre antibiòtic.

Ve al cas entretenir-se a considerar les “instruccions” deixades pel canceller Cheverny, home d’Estat del segle XVI, al seu fill, sobre la instal·lació de les biblioteques.

“… No oblidis que l’Orient és la millor exposició per a una biblioteca. Després segueix el Nord, perquè la llum del matí és millor per als ulls i el vent del Nord purifica i neteja. Les orientacions cap al Migdia i l’Oest són nocives, ja que afavoreixen el naixement de molts insectes que deterioren els llibres …

Els llibres també tenen els seus adversaris. Evoquem la tan sabuda destrucció pel foc, durant sis mesos, de la Biblioteca d’Alexandria, ordenada pel Califa Omar, i molts altres episodis que poden portar a terme una col·laboració. Existeixen prejudicis populars contra ells: “Qui té llibres, té manies” o “Qui molts llibres llegeix, del cap pateix”, o “Llibre de metge i advocat, ni el diable en treu  l’entrellat”.

Entreteniment sobre els llibres” , els seus autors i els editors de Josep Cabré Oliva a la revista Destino, l’any 1952.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El dulce aroma de la tinta.

‘Estoy rodeado de libros cuyos olores permanecen: quien lee, huele’, escribió Günter Grass con más razón que un santo. Porque a ver que bibliófilo que se precie no ha olido sus libros como si fueran drogas duras, esnifando entre sus páginas cuando, recién comprados, los saca de la bolsa con devoción sacramental. El olor del libro nuevo es una mezcla del papel y las sustancias con las que se ha tratado, de la tinta en la que se ha impreso y de los adhesivos con los que se ha encuadernado. El hidróxido de sodio que se usa para hinchar la pulpa del papel y el peróxido de hidrógeno que blanquea, en concreto, huelen que alimentan.

El libro viejo huele un pelín más rancio debido a las sustancias volátiles que liberan a lo largo de los años, como la celulosa o la lignina; la cantidad de esta última será menor cuanto mayor sea la calidad del papel, Los papeles de alta calidad carecen de lignina, y huelen mejor al degradarse y entrar en hidrólisis ácida con el paso del tiempo, pues liberan sustancias como la vanilina, que huele a vainilla; el furfural, que huele a almendra; o el etilhexanol, que apesta a flores.

En cuanto al tacto, pasar las páginas de un libro, acariciarlas con los dedos, es una experiencia táctil, mística, casi sexual. Conscientes del encanto de estos aromas y texturas, los fabricantes de libros electrónicos intentan en vano imitar el olor y el tacto de los tradicionales. La marca Seebook fue la primera en crear e-books tangibles y firmables, como El todopoderoso Shikaku, de Naoko Tanigawa, que además es el primer e-book que huele a tinta al añadir a sus tarjetas de descarga unas gotas del perfume Paper Passion. Pero no nos engañemos. A lo que huele el común de los e-books es a chatarra y a chamusquina. O a nada en absoluto”. Article: “ Apología del papel” de Luis Landeira, en el Jot Down Magazine, núm. 22 de març de 2018, p.82-83. https://www.jotdown.es/2021/05/apologia-del-papel/

Read Full Post »

“A tot això no us he parlat dels llibres moderns que produeix aquest país. En primer lloc és perquè produeix molt poc i massa insignificant al capdamunt per que us ho esmenti; en segon lloc, és perquè necessitaria per a aquest tema dir alguna cosa sobre la llibertat de premsa; doncs em preocupa molt poc publicar el que penso d’ella, per por de ser lapidat pel món civilitzat.

Per fer-me tirar les menys pedres possibles a causa d’aquest assumpte passaré per alt com s’imputa a aquesta estimada premsa llibertada: calúmnia sense control, lloança o blasme mitjançant diners, espionatge de la vida privada, indiscreció sovint funesta, xerrameca indigna de resposta, difusió de la mentida, disfressa de la ciència, covardia de l’ànim, etc., etc., i una pàgina sencera de et cætera. Per la meva part té altres inconvenients, inconvenients de bibliòfil i que aneu a compartir amb mi immediatament, sense perjudici dels altres.

Primer mal.- Adéu per sempre als llibres que es fan molt rars perquè han estat prohibits, perquè es van imprimir clandestinament, perquè es destruïa l’edició o perquè es feia cartró amb ells. Quin mèrit podran tenir als ulls de la nostra posteritat aquests milions de llibres necis que es publiquen actualment amb tota llibertat i que només la vareta màgica de l’índex podria treure de l’oblit i del menyspreu que es mereixen?

Segon mal.- Vostè que ha fet bibliografies especials, sap la feina que costa fer alguna cosa completa en aquesta matèria. Apliqui als seus records al futur i pensi en els nostres descendents! Els nostres pobres descendents !, el meu esperit es torba i el meu cor s’oprimeix al pensar com la llibertat de premsa va: “A preparar tortures als nostres Peignots futurs”!

Tercer mal.- En un centenar d’anys, l’organització una mica metòdica d’una biblioteca, la formació d’un catàleg, la professió de bibliotecari, seran possibles ?, será lícit dir bibliògraf o bibliòfil en una època en què la massa i la qualitat de la farda ja impresa, depassant tots els càlculs possibles arrossegarà indubtablement als manicomis a qui allà intenti orientar-se? I aquesta reputació de bogeria, patrimoni dels nostres successors, no recaurà sobre els qui els hem precedit en la carrera, sobre nosaltres a qui ja l’opinió contemporània sospita una lleugera alienació mental?

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 76-78. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Lo dice Juan Manuel Bonet en algún fragmento de La Ronda de los días en lo que respecta al vicio o al deporte de buscar libros viejos, resulta imposible explicarle dónde está la gracia a quien no comparta la afición, y en cuanto a quien la comparta, cuantas menos pistas se le den, mejor.

Llamémosle vicio, sí, sin problema, le da estatura, pero por favor, nada de bibliofilia: bibliofilia es gusto por el libro, y, si es por etimología, tan bibliófilo es el chaval que fui con una sola estantería de libros de bolsillo que el hombre que soy con la casa anegada de libros. Cualquiera con una habitación llena de libros es bibliófilo: no importa que lo primero que te diga es que no es bibliófilo porque no colecciona primeras ediciones o subraya los libros o, colmo de la insensatez, los presta a quien se los pida. La bibliofilia, en la acepción vulgar, referida a quienes coleccionan libros antiguos o buscan primeras ediciones, suena a decoración y de hecho los ingleses distinguen bien al bibliófilo del bibliómano: el primero es el que tiene los libros exquisitamenteordenados y gusta de lucirlos, ahí están en hileras precisas y podría estar dos horas hablándote de las estanterías, si caoba o pino o lo que sea. Le ha impuesto unas fronteras a su biblioteca para que no perjudiques su vida cotidiana, la biblioteca es el sitio de su recreo, y lo peor de todo: suele encuadernar sus tesoros. Al bibliómano los libros lo devoran, los tiene en montones por todas partes, en las estanterías las hileras hace tiempo que faltaron al respeto al orden y hay dos o tres en cada una de ellas, porque se niega a imponerle fronteras al monstruo; llegarà el momento en que tenga que sacar los libros al rellano o al porche, y lo hará sin dudarlo: no espera la visita de ningún fotógrafo de revista de decoración. La decoración

no es su fuerte, no sabe ni le interesa si el pino es mejor que la caoba. El castillo de Alberto Manguel con sus libros perfectamente ordenados no le da la menor envidia, las naves de Abelardo Linares y su portentoso desorden de cajas llenas y pasillos de libros que se pierden en la honda oscuridad, sí, mucha. El bibliófilo es rico, por pobre que sea, y el bibliómano es pobre, por dinero que tenga. Hay otro termómetro para distinguirlos: el bibliófilo solo habla de grandes nombres, primeras ediciones de Stevenson y de Voltaire, si pierde el sueño por un libro es por la edición inglesa de Moby Dick, que se tituló La ballena y no vendió ni cien ejemplares; el bibliómano, sin embargo, tiene la sangre infectada de nombres de autores menores de los que no se acuerdan ni sus herederos, está convencido que por debajo de la historia oficial hay otra historia, más verdadera, ve el panorama como un mar, esos barcos tan pomposos o estilizados o bonitos son desde luego los grandes nombres, y no les hace ascos, ojalá pudiera procurárselos todos, pero sabe que por debajo de ellos hay decenas de ahogados y su misión es hacerlos sobrevivir, aunque sea en el pequeño reducto independiente de su biblioteca. Sabe, en fin, que la literatura no tiene que ver con la historia de la literatura como la vida no tiene nada que ver con la historia. Sabe que a lo más que se parece el modo en que se fabrica una historia es a los castells humanos: hacen falta treinta en el suelo sobre los que se suban quince, sobre los que se suban ocho, sobre los que se suban cuatro, sobre los que se suban dos, sobre los que se suba uno, el clásico. Al bibliófilo le interesa el que culmina el castell o los dos sobre los que trepa, al bibliómano le interesan todos ellos, pero sobre todo los treinta del suelo.

Por supuesto esta diferenciación entre especímenes es muy aproximada y consiente todas las aproximaciones y mezclas que se quieran. En realidad, hay tantos tipos de bibliófilos y de bibliómanos como buscadores de libros hay. Cada cual tiene su canción, sus intereses, sus gustos. Pero a todos ellos les resultaría muy difícil explicar dónde está la gracia a quien no se la vea. Casi todos ellos han reparado en algún momento en lo insensato de su vicio, pero han tachado rápidamente ese pensamiento para seguir al viento de los libreros, gremio donde toda la escala social está representada, desde la aristocracia donde respirar el polvo de libros de trescientos años cuesta dinero, hasta el tablón donde alguien que empieza expone tres docenas de volúmenes. Así que por ahí es mejor ni intentarlo, porque hacer proselitismo de un vicio es tontería”.

Article:”Dónde está la gracia” de Juan Bonilla, a Jot Down Magazine, núm. 22, de març de 2018, p.22-23. https://www.jotdown.es/2021/05/donde-esta-la-gracia/

Read Full Post »

“Sovint se us indica algun gentilhome o algun canonge, col·leccionista famós i molt entès, capaç de vendre-us alguna cosa amb l’únic interès de servir-vos. Vostè aconsegueix introduir-se a casa seva i hi troba menys ordre encara, però la mateixa pols que a casa del llibreter de vell professional. Si aquest últim coneixia poc els seus llibres, l’altre creu conèixer-los molt bé i els estima d’acord amb les més exagerades idees d’un propietari entusiasta. No us atreviu a dir-li que les seves valoracions us semblen desgavellades perquè ofendríeu la seva ciència i la seva veracitat. Així va ser com un aficionat (d’altra banda excel·lent persona i que m’ensenyava els seus llibres, sense propòsit de vendre’m cap) m’explicava la història d’un miserable llibrot dels més corrents que jo acabava de prendre a les mans: la persona de qui el va heretar havia refusat 12.000 duros (60.000 francs) que li van ser oferts per un enviat ad hoc del govern anglès, desitjós, deia ell, d’adquirir-lo per destruir aquest últim exemplar de la raríssima obra que prova que l’art d’ensenyar als sord -muts va néixer a Espanya, i no a Anglaterra, com els pèrfids insulars volen fer creure en detriment de la nostra glòria, ¡a nosaltres espanyols!

Comprendreu que històries d’aquesta espècie us tanquen la boca; Com expressar un desig quan es tracta d’una fortuna? Per això la major part de les vegades us retireu de casa de l’aficionat amb les mans buides i la bossa intacta, tot i el desig que teniu tots dos: l’un descarregar-se d’algunes inutilitats i l’altre de completar la seva col·lecció.

Totes les dificultats que us acabo d’explicar només s’aplanen una mica per als que poden esperar, esperar i esperar; així i tot el temps que perdéssiu estaria poc compensat pels resultats que poden obtenir-se. Per això, si teniu la intenció de formar-vos una biblioteca espanyola, quedeu-vos a París, escriviu a Londres, i reunireu en tres mesos, amb menys despesa, sense enrenou i sense pèrdua de temps, una col·lecció més nombrosa i millor escollida que la que podríeu fer amb deu anys d’estada i de viatges per Espanya.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, p.74-76. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ No concibo la posibilidad de que haya en mi biblioteca libros que no pueda subrayar. Doblar la esquina de la pàgina. Prestar. Apilar. Llevar a clase. Leer en el metro o en el café. Incluso: perder. Para mi eso es la bibliofilia: el amor crítico y compartido por los libros, por su historia y por sus historias, por su lenguaje, por su capacidad de penetración individual, psicológica, moral, espiritual. Por eso no entiendo la otra bibliofilia, la del coleccionismo de ejemplares únicos, delicados y caros. Libros que debes consultar con guantes de tela; que no le puedes dejar a un amigo; y que tienes que esconder como los tesoros que son ( mientras uno dice para sus adentros, la cara deformada por la avaricia: “Mi tesoro…”). Durante la Revolución francesa una de las formas de detectar a un aristócrata era examinando su biblioteca. La encuadernación en piel, a menudo firmada por un gran artesano, era cara; también lo era el ébano de las estanterías. Condorcet podría haber salvado el pellejo si se hubiera deshecho de su preciado ejemplar de Horacio, con el sello de las prensas reales, que lo delataba como un falso republicano. Lo primero que hacían los revolucionarios con las bibliotecas que requisaban era desprender a los libros de sus encuadernaciones, aparatosas y pesadas y monumentales, lo contrario de la ligereza y de la comodidad que invitan a la lectura.

Desde entonces hemos sido millones de lectores que hemos podido permitirnos la posesión de una biblioteca personal. Una biblioteca que – como las librerías en que se refleja, espejos complementarios –  es estilística y formalmente diversa, con cubiertas y contracubiertas y solapas y tamaños distintos, con variedad cromàtica, como si la idea de la biblioteca moderna todavía estuviera huyendo de la imagen de aquellas bibliotecas nobles en que todos los ejemplares estaban encuadernados según el gusto único del propietario, y no según el plural de sus autores y editores. Una biblioteca democrática, donde impera el gusto por la lectura, la voluntad de evasión o el amor al conocimiento por encima de todas las máscaras del continente que, aunque bien es cierto que dan testimonio de una artesanía y de un arte y de una tradición cultural, también distraen de lo que realmente importa: el contenido.

Como la numismàtica o la filatelia, la bibliofilia es una afición más propia del museo que de la vida. Es un anacronismo que transporta a una época en que la lectura era patrimonio exclusivo de una élite. La democracia, no obstante, es ese orden de lo real en que pueden convivir las repúblicas con las monarquías, los videojuegos con la hípica, el ingeniero espacial con el leñador, el youtuber con el zapatero remendón. Y lo cierto es que, si eres amante de los libros, aunque no te gastes una fortuna en ejemplares únicos ni en volúmenes exóticos, no dejas de comprar otros libros, libros de bolsillo, novedades, libros de segunda mano, porque la pulsión es tiranía. Si eres amante de los libros, las paredes de tu casa se van a ir revistiendo de anaqueles, hasta cubrirlas por completo. Si eres amante de los libros, en fin, estás condenado a ser anacrónico, porque el precio del metro cuadrado no permite las bibliotecas infinitas. Pero ¿ podemos acaso los seres humanos no vivir en estado de contradicción?.”

Article:”Contra la bibliofilia” de Jorge Carrión, a Jot Down Magazine, núm. 22 de març del 2018, p.10. https://www.jotdown.es/2020/01/contra-la-bibliofilia/

Read Full Post »

“Des que no hi ha ocasió de comprar llibres en els convents s’ha tornat a les fonts naturals que el país ofereix als aficionats. Tals són les vendes per defunció i el comerç corrent de llibreria. Quan mor un individu la successió està lliure de fideïcomís, es comença per amuntegar la biblioteca en alguna golfa, oberta a tots els vents, fins que s’hagin complert les innombrables formalitats de la llei, el que permet als corcs, a les rates, a la pluja, i al porter així com als seus fills i als seus amics, produir la major quantitat de malbaratament i destrucció. Finalment un pèrit jurat s’encarrega de fer l’inventari del que queda; ho fa el més abreujat possible; taxa cada volum en rals i maravedisos, segons les idees antiquades de les que conserva una tradició invariable: així posarà un preu formidable a qualsevol volum de Voltaire, de Rousseau o de l’ Enciclopèdia, en un altre temps desitjable i car com a fruit prohibit; així és com les paraules plenes de sonoritat com Història, Filosofia, Teologia, o bé els noms populars dels antics clàssics i dels escriptors coneguts a les escoles l’omplen d’un sant respecte i li fan inflar la seva taxació en detriment dels llibres que no coneix: el seu nombre és legió. El pèrit no deixarà de traduir tots els títols estrangers a l’espanyol, per mostrar la seva ciència; simplificarà o s’arreglarà cada títol espanyol segons la idea que a primera vista del volum li hagi donat el seu contingut; dels cinc, sis o més noms que posseeixi cada autor, noms de pila, cognoms i d’origen, escollirà un a l’atzar, i suprimirà els altres per donar-vos el gust de endevinar-los; pel que fa a la

condició del llibre i data d’impressió, són minúcies amb les quals el digne home no taca la seva docta tasca, treball que l’escrivà de tribunal copiarà finalment amb la seva escriptura més il·legible, florejant-lo tot amb faltes, equivocacions i contrasentits.

Com semblant catàleg mai s’imprimeix, apareix per fi degudament rubricat, signat i legalitzat pels amics del pèrit i especialment els que l’han ajudat a taxar els seus desiderata  al preu més baix, són els primers a emportar-se el que els convé. Els llibreters i aficionats menys afavorits arriben després i es duen el que té un preu raonable; finalment el catàleg es comunica a poc a poc els endarrerits, estrangers i altres, que, espantats pels preus, no compren res i deixen als llibres en trànsit d’una destrucció progressiva. Passen alguns anys; arriben les mudances de casa, l’avorriment dels hereus, la impaciència dels legataris: es fa circular novament el catàleg, oferint successivament, el 25, el 50 i el 75 per cent de rebaixa, la qual cosa atreu de nou diversos compradors. En resum, passen una o dues generacions; finalment el llibreter de vell els compra tots a pes, separa alguns i acaba per vendre, el restant al botiguer d’ultramarins, aquest etern omega de tota ciència impresa o manuscrita.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, p.68-71. Colección Ibarra X.

XQ XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“La ‘edición de arte’ es una noción ambigua, ya que puede referirse a facsímiles sobre temas artísticos, textos de historia de las artes visuales incluidas biografías, catálogos de exposiciones e incluso carpetas, portafolios o álbumes. En algunos casos, se alude a las series de estampas tiradas a mano por los artistas plásticos (que conllevan la impronta original de los artífices) o que son reproducidas mecánicamente. El mencionado Chiáppori (1937) argumenta que los progresos en los procedimientos gráficos en Argentina, permitieron la difusión de textos comunes conformados artísticamente. Según el autor, para merecer la jerarquía de ‘libro de arte’ la obra debe reunir todos aquellos elementos constitutivos de la “belleza” del libro, que pueden haber sido modificados por la técnica, pero no alterados esencialmente en sus efectos artísticos: tamaños adecuados, tipografías elegantes, espaciados equilibrados, composiciones armónicas, ornamentaciones e ilustraciones de calidad. Por último, el libro de artista (trátese o no de un formato de códice), plantea una versatilidad en el uso de materiales de diverso tipo y es concebido más desde el ámbito artístico fruto de la cultura de masas que desde el mundo editorial o gráfico. Dentro de la noción de ejemplar único, el libro de artista incluye para algunos autores al libro-objeto, el libro-escultura, el libro-montaje, el libro-intervenido, el libroescritura, el cuaderno de apuntes, entre otras producciones plástico-visuales. En cuanto al libro múltiple o seriado se utilizan diversas técnicas mecánicas artesanales o industriales, pero el proceso de diseño, producción y edición queda en manos del propio artista. Corresponde a un concepto amplio y complejo, donde el soporte librario se transforma en sí mismo en una obra de arte autónoma, en una unidad expresiva que confiere prioridad al mensaje (Moeglin-Delcroix, 1997). En función de lo antedicho, el libro de artista en cualquiera de sus formas, se aleja del libro de bibliófilo considerado en este trabajo.

En suma, siguiendo las diversas apreciaciones de los especialistas en el tema Abel Cháneton y de Carlos Marcelo Mayer (1943) podemos caracterizar, en líneas generales, a las ediciones de bibliofilia. En cuanto a los contenidos de los libros, se escogen autores reconocidos u obras consagradas que poseen un valor literario legitimado (a nivel nacional en este caso), y se componen textos “correctos” a partir de determinadas versiones revisadas por especialistas. En lo que respecta a las cualidades formales, habitualmente se prefieren los “bellos” y “sobrios” libros ilustrados, donde las imágenes o estampas acompañan o aclaran el contenido textual, prevaleciendo el carácter narrativo. En caso de existir ornamentación, esta resulta acorde con la tipografía elegida. Para ilustrar los textos, se recurre a artistas plásticos renombrados, que utilizan diversas técnicas tradicionales del grabado (xilografías, aguafuertes, puntas secas, litografías). Generalmente estos grabados “originales” son tirados en prensas de mano por los propios creadores. Es decir, son

obras únicas-múltiples; reproducibles o repetibles pero impresas manualmente, con firmas de los artistas como signos de autoría y restringidas en su número (Dolinko, 2012). En cuanto a la materialidad de los libros destinados a los bibliófilos, éstos se caracterizan por diversos rasgos de excelencia: las encuadernaciones artesanales de carácter artístico (sin recargos) en muchos casos firmadas o en su defecto las presentaciones “en rama” (pliegos sueltos) dentro de estuches o cajas, los papeles especiales importados de gran calidad y durabilidad, los grandes formatos y los amplios márgenes que destacan y equilibran estéticamente la “puesta en página”, los caracteres tipográficos diseñados especialmente o compuestos preferentemente a mano, los espaciados e interlineados equilibrados, las líneas perfectamente justificadas y proporcionadas respecto del formato, las tintas (en dos o más colores) distribuidas con intensidad uniforme, las decoraciones u ornatos tipográficos de diversa índole, y las mencionadas ilustraciones originales y viñetas realizadas por artistas de notoria reputación.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Read Full Post »

“El llibreter assassí.

La universal llegenda del llibreter assassí, els barcelonins la situen a les Voltes dels Encants. L’amor pel llibre del famós llibreter de vell era tan gran que no s’hi va mirar de fer una mort. Segons conta la gent el tal llibreter havia estat frare de Poblet, es va exclaustrar i es va dedicar al comerç de llibres vells.

Heus ací que un dia hi hagué una gran subhasta de llibres i entre els que es posaven a la venda n’hi havia un, els Furs de València, únic exemplar en tot el món. El llibreter sentí un gran goig de poder-lo posseir i es disposà a donar-ne tant com li fos possible. Però es presentà a la subhasta, o encant, un altre llibreter molt més ric que ell, el qual també sentia goig per la possessió del famós llibre i no s’hi va mirar a doblar les apostes que feia l’ex-monjo de Poblet. No cal dir que amb moltes ganes de posseir el llibre, el pobre competidor hagué de restar sense, ja que l’altre se’l va emportar. Al cap d’uns quants dies, els veïns del llibreter que havia comprat els famosos Furs es van adonar que, amb tot i ésser hora molt avançada, el vell llibreter encara no havia obert la seva botiga. En donaren part, va comparèixer la Justícia, que obrí la porta i va trobar el llibreter assassinat. Tot seguit van tractar de fer indagacions per tal de saber qui podia ésser el criminal. La gent va recordar la gran competència establerta entre els dos llibreters per la possessió del llibre cobejat i van sospitar si per l’afany de tenir el llibre podia haver-lo assassinat l’altre competidor. La Justícia es presentà a la llibreria de les Voltes dels Encants i interrogà el llibreter ex-monjo, el qual negà que fos ell qui havia mort el seu company. L’autoritat féu un registre a la casa per tal de veure si trobava el llibre objecte de la competència i no el va trobar. En creure equivocada la pista, es va decidir deixar la llibreria i demanar mil perdons al llibreter per la molèstia que li havia donat. Però vet aquí que quan ja eren a la porta, el jutje va veure en un prestatge un llibre de lleis molt interessant i portat per l’afany de fullejar-lo el va estirar. En treure’l va caure a terra el llibre dels Furs de

València que estava al darrera del que cridà l’atenció del jutge. La presència del cos del delicte va descobrir el llibreter, que aleshores es veié obligat a confessar-se autor del crim.

El fet produí un gran rebombori; tothom no parlava de res més, sobre tot entre la gent de llibres. La Justícia va prendre declaració al llibreter assassí, i aquest manifestà que no creia pas haver fet cap crim, ni haver comès cap delicte, puix que ell sentia més amor pel llibre que el seu company que l’havia comprat i que se l’havia quedat i que no era pas perquè tingués més goig de posseir-lo sinó simplement perquè era més ric que ell. Digué que no li dolia pas haver-lo mort per tal de tenir el llibre codiciat; el que sí que li sabia greu era haver estat assassí per un llibre que ell creia exemplar únic i que havia resultat no ésser-ho, puiz que amb el gran renou que el crim va produir es va saber que hi havia un gran amic dels llibres que entenia un altre. El Tribunal va condemnar a la forca el llibreter assassí. En el carrer de la Llibreteria contem una llegenda semblant.

Històries i Llegendes de Barcelona, AMADES, Joan; Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p.958-959.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Biblioteca Rivadeneira

“El otro aspecto de la bibliofilia, el del bibliófilo empedernido, es más raro todavía en españa, pero sin embargo existe. Al fin y al cabo, si los libros – las ediciones excepcionales por su riqueza, su perfección, la escasez de los ejemplares u otra causa cualquiera, intrínseca o histórica – son, como decíamos, verdaderas joyas, una colección de ellas constituirà un verdadero tesoro. De suerte que el bibliófilo, generalmente considerado como un maniático, a menudo es mucho más sagaz y avisado que los coleccionadores, por ejemplo, de marcos alemanes y otros papeles mojados, sobre todo en los calamitosos tiempos que corremos. De ahí que el bibliófilo puro, el avaro de riquezas tipográficas, existe y existirà probablemente mientras no se pierda el uso ni la noción de la imprenta.

Lo verdaderamente raro es el caso del bibliófilo filántropo, del hombre que ama los libros con apasionamiento, pero que los ama para hacerlos amar, no para gozarse en ellos solitaria y egoísticamente, e incluso es capaz de grandes sacrificios para inculcar a las gentes el amor al libro. Don Ramón Miquel y Planas es uno de esos bibliófilos desposeídos de toda avaricia. Los bellísimos libros que ahora publica en castellano, en inteligencia con la Librería de los Bibliófilos Españoles, de Madrid, son muy agradables para el amante de esas cosas. Pero si el amante es catalán y está un poco enterado, esos libros tan bellos no dejará de infundirle, al cortarlos con esmero, un poco de melancolía. Representan otra energía catalana que se va de aquí. Y, si no se va, por lo menos se aleja, se desvía.

Miquel y Planas comenzó y estuvo publicando durante muchos años nada más que obras catalanas. El catálogo de sus ediciones en nuestra lengua es considerable. Representa una fortuna que un simple particular, sin ayuda ni subvención de nadie, gastó en una empresa cultural patriótica, con una generosidad, una buena fe  y un celo admirables. Miquel y Planas se proponía crear una especie de corpus litterarum catalán, parecido a lo que la Biblioteca Rivadeneira es para la literatura castellana. Ha trabajado en ello muchos años, ha hecho grandes dispendios, mereció un premio del “Institut d’Estudis Catalans”. Pero… ha acabado por abandonar su empresa, amargado, hastiado, desilusionado. Y como el bibliófilo tira hacia los libros, del mismo modo que la cabra tira al monte, para seguir cultivando su viejo jardín Miquel y Planas ahora se vuelve silenciosamente de espaldas a su tierra y se convierte en editor castellano.

Esta es una historia que entre nosotros se repite con demasiada frecuencia. En arte, en periodismo, en política, en mil órdenes diversos, los catalanes se cansan de estar en su tierra y acaban por emigrar. Ahora le ha tocado el turno a un aspecto muy interesante de la bibliofilia catalana. Somos pocos y no nos entendemos. ¿Por qué será? Aun suponiendo que no todo sea culpa de un medio y una sociedad en exceso repelentes; aun aceptando que los individuos cometan también sus pecados, como la colectividad, siempre queda en pie que este mundo nuestro es de una estrechez y una pequeñez angustiosas por lo infinitas. En todas partes los hombres se querellan furiosamente. Pero casi nunca se ven en la necesidad de abandonar por ello su obra y trasplantarse a otro mundo. Aquí, entre nosotros, la atmósfera es tan enrarecida que en cuanto un individuo entra en colisión con el ambiente dominante, en seguida no puede – Miquel y Planas con su bibliofilia es un nuevo ejemplo que añadir a la vieja y consabida serie – ni siquiera seguir respirando. Para no morirse tiene que emigrar, material o espiritualmente. Y así pasa a ser una abeja nuestra que trabaja  produce para otras colmenas”.

Article. “La emigración forzosa” de Gaziel a La Vanguradia del 12 de març de 1926.

12 dels 14 llibres de la Pequeña Colección del Bibliófilo

Read Full Post »

“Competència entre els Encants de les Voltes i els de Bellcaire.

A parts dels encants, hi havia a Barcelona un altre mercat també dedicat a la venda d’objectes vells que s’anomenava la fira de Vellcaire o de Bellcaire i que estava emplaçat, si fa o no fa, vers l’indret on avui hi ha l’arc de Triomf i el palau de Justícia. Sempre aproximadament, puix que es fa difícil precisar amb exactitud el lloc originari, ja que el mercat d’andròmines velles va des de la darreria del segle XV fins poc temps abans de l’Exposició Universal, l’any 1888.

Per tal com el nom d’Encants semblava un xic desplaçat, el Municipi, l’any 1834, decidí canviar el títol d’aquest carrer i li fou donat el de Consolat de Mar en record de la compilació dels usos i costums mariners elevats a la categoria de codi marítim internacional manat compilar pel gran rei En Jaume I l’any 1258, aplegat pels cònsols de mar i que fou el primer codi marítim de tot el món, tan just i a propòsit que les lleis marineres internacionals modernes encara hi estan basades en la seva gran majoria.

Fira de Bellcaire

El Vell Caire i no el Bell Caire.

En l’antiga documentació municipal barcelonina es troba citat diverses vegades l’indret de Vellcaire i és escrit amb be de Barcelona, o sigui, igual que el nom de les dues poblacions que duen aquell nom: una a l’Urgell i l’altra a l’Empordà, i també com la població provençal. Nosaltres no trobem el perquè d’aquest mot aplicat als afores de la nostra ciutat i creiem que el terme no vol dir de caire bell i bonic, apel·latiu que no escau a un mercat de robes velles, sinó que vol dir fira de caire vell, d’objectes no nous, o sigui, de vell caire. Durant molts anys, la grafia catalana, i molt menys la llengua, no estava metoditzada.

Quan es va urbanitzar aquell indret el mercadatge de Vellcaire va ésser traslladat als Encants i confós amb aquests. Sembla que aleshores els dos mercats no eren iguals. Als Encants venien objectes producte de subhastes judicials, d’embargaments i altres efectes nous procedents de botigues plegades o bé esguerrats, fets malbé, passats de moda, etc., però no vells. Els Encants, com ja vam dir, tenien un aire de subhasta, i tot el que hi era exposat s’havia de vendre de seguida si algú n’oferia preu, puix que el venedor no podia retenir la seva mercaderia si trobava qui li interessava. Els Encants i la fira de Vellcaire, doncs, eren dues coses completament diferents. De totes maneres, els termes es barrejaven i confonien i no eren pas absoluts, puix que el mercat que el segle XV fou tret de la plaça de Sant Jaume i traslladat als voltants de la Llotja de la Mar ja era de robes velles i no pas un mercat d’encants, o sigui, el tipus de vendes que més ençà fou apel·lat fira de Vellcaire. Es fa difícil de determinar com i quan s’havien produït aquests canvis i aquestes barreges.

Entre els venedors d’ambdós mercats no regnava gaire simpatia, ja que quan l’Ajuntament els va refondre van protestar sorollosament, puix que cap d’ells volia barrejar-se i tots tenien com a rebaix la convivència amb l’altre. Fira i Encants van subsistir confosos pels voltants de la Llotja fins que, no sabem per quina raó, es decidí el trasllat del mercat de coses velles a l’esplanada del davant del portal de Sant Antoni, on formava com un turonet que va haver d’ésser aplanat quan es va construir el mercat actual. Les obres van durar molt de temps o foren començades després d’haver-hi instal·lat una part dels

Encants. Els encantistes es resistien a canviar-se a Sant Antoni, puix que aleshores era un paratge molt desert i temien que el públic no hi aniria. L’Ajuntament tenia interès a poblar i animar aquella novella barriada i per assolir-ho va instalar-hi aquest tipus de mercat. Durant un cert temps es pot dir que hi hagué dos nuclis encantistes: el de la Llotja i el de Sant Antoni, però l’any 1888, en ocasió de celebrar-se a la nostra ciutat la primera Exposició Universal, les autoritats van creure que la presència dels Encants vora de la Llotja, un dels indrets cèntrics de la nostra ciutat i sobretot un dels camins que menaven cap a l’exposició i tan a la vora del port, per on tants de forasters acudien a Barcelona, resultava poc edificant i foren traslladats definitivament a Sant Antoni.

Fins ara han subsistit, podríem dir, confosos amb un de sol. Els venedors de robes i objectes nous situats al voltant del mercat representen els Encants, i pròpiament només poden vendre els dies feiners. Els venedors de robes velles són els successors de la fira de Vellcaire i només poden vendre els dies de festa i els diumenges, i com que ara aquest dia no hi ha encants ho han de fer el dissabte en substitució del diumenge. La part d’Encants establerta al carrer d’Urgell immediata al mercat, anomenada les subhastes, té un règim diferent de la resta dels mercats, recorda els primitius i veritables encants o mercat de subhasta obligada.

( Els encants foren traslladats l’any 1928 a la plaça de les Glòries, on segueixen funcionant, car es considerà poc convenient la seva presència al barri de Sant Antoni davant la imminència de l’Exposició Internacional de 1929. A l’antic emplaçament de Sant Antoni queden els encants de robes i objectes nous a més bon preu els dies feiners, i el mercat de llibres de vell els diumenges sota els porxos del mercat de Sant Antoni). p. 948-953.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES: Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p.951-953.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ En algunas, muy pocas, librerías españolas pueden verse estos días unos libritos que al profano apenas le llamarán la atención, pero cuya sola presencia infundirá al conocedor experto ese estremecimiento involuntario que dicen que experimenta el policía de raza ante la proximidad del criminal o el perro de caza al olfatear el rastro de la perdiz todavía invisible. Son unos libros muy pequeños, insignificantes por su tamaño, en rústica, recubiertos de una membrana de papel gelatinoso y transparente, que apenas deja entrever la portada dibujada en oro sobre un fondo de color marfil. Sus títulos son los siguientes: La Comedia Nueva, de Moratín; La Librería, de Iriarte; Franciscus Columna, de Nodier, etc., etc., hasta seis diferentes.

Si abrís esos libritos que en cierto modo parecen devocionarios, y no dejan de serlo, os quedáis pasmados antes su perfección tipogràfica y decorativa. La edición es reducida y todos sus ejemplares están numerados. El papel de hilo es excelente, de una de las mejores fábricas de Cataluña; las guardas, dibujadas especialmente para cada una de las obras, son como el reverso de las alas de una mariposa, severas por fuera, maravillosas por dentro; los tipos, clarísimos; las ilustraciones, a veces admirables y siempre más que discretas; los retratos de los autores, magníficamente grabados en cobre; las noticias preliminares acerca de las obras, muy atinadas y eruditas. En conjunto, una verdadera y pequeña joya espiritual, que cabe en la palma de la mano.

¿De qué raro taller habrán salido? Las más antiguas , fechadas en 1921, aunque todas ellas acaban de ver la luz ahora – llevan este pie de imprenta: Barcelona, Casa Miquel-Rius. Las más recientes de 1925, dicen: Madrid, Librería de los Bibliófilos Españoles.No hay contradicción ni misterio en estas disparidades. Quieren decir que estos libros se comenzaron en Barcelona y han acabado publicándose en combinación con Madrid. Pero el padre de todos ellos, quien los saca a la calle y los mantiene hasta que se basten por sí mismos – cosa más que dudosa en España – , es el benemérito bibliófilo catalán don Ramón Miquel y Planas”.

Article. “La emigración forzosa” de Gaziel a La Vanguardia del 12 de març de 1926.

Read Full Post »

Pergaminer alemany en un gravat del segle XVI

“Pergaminers des del 1311.

Abans de la descoberta del paper, els llibres eren fets de pergamí, pell molt prima que permetia escriure-hi al damunt i substituïa el paper. Els pergaminers barcelonins ja van constituir-se en gremi el 1311, o sia més d’un segle i mig abans de la descoberta de la impremta.

Si aleshores els pergaminers barcelonins ja eren prou en nombre per arribar a formar gremi, hom pot suposar que la producció de llibres a casa nostra devia ésser importantíssima. Com a detall interessant direm que el gremi de pergaminers de París no va constituir-se fins l’any 1554;això és, dos segles més tard que els barcelonins. Creiem que aquest detall parla amb prou eloqüència en pro de la bibliofília medieval barcelonina.

L’inventor dels capítols.

De com també hem fet la nostra aportació a l’avenç i a la evolució del llibre, ho diu prou un dominic barceloní anomenat Hug Cardinal, el primer que va dividir una obra per capítols per tal de facilitar la seva lectura i de planejar-ne la consulta, puix que antigament el text dels llibres era tot seguit, sense divisions, apartats ni subtítols. L’obra consisteix en uns comentaris concordats a la Bíblia escrits el 1270.

Pergamins municipals de Barcelona

Els jueus també devien dedicar-se a fer de llibreters abans de la invenció de Gutenberg, ja que consta que el 1326 els fou privada la venda de llibres catòlics.

Igualment devien fer de llibreters gents vingudes de l’Alemanya, puix que el 1445, o sia anys abans d’estampar-se llibres per procediment mecànic, els consellers van recòrrer al governador perquè retornés quatre llibres que havia pres a uns alemanys perquè aquest acte perjudicava el lliure comerç.

Un document de 1377 estès pel notari de la ciutat, en J. Ximeno, parla d’un tal A. Berenguer, illuminator librorum, que segons el padró de la milícia ciutadana consta que vivia en el quarter del Pi, probablement en el carrer que comentem.

Sense conèixer el nostre poble l’art de la impremta, la producció de llibres devia ja tenir força importància puix que existien relligadors de llibres. Consta que el 1422 eren obrers de l’església de la Trinitat tres jueus conversos, amb els oficis de mercader, llibreter i relligador de llibres.

A jutjar per un cens de la primeria del segle XVI la tipografia no va desenvolupar-se a casa nostra amb accelerament, puix que aleshores hi havia només dos estampers. En canvi, existien onze llibreters, que possiblement encara devien vendre llibres manuscrits i qui sap si àdhuc se’n devien manuscriure, puix que trobem també referits dos mestres d’escriure que fa de mal dir si eren mestres d’escola que ensenyaven d’escriure o els qui menaven i dirigien oficines o obradors de copiar llibres.

La diferència entre el nombre dels impressors i dels llibreters porta a pensar en la possible producció de llibres manuscrits en el temps indicat, tot i la introducció de la impremta.

A la darreria del segle XVIII hi havia a la nostra ciutat trenta-cinc impressors i quaranta-un llibreters.

Històries i Llegendes de Barcelona , Joan AMADES.

Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum I, p.702.

Església de la Trinitat (Barcelona)

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

 

El col·leccionista d’estampes de Fortuny

Mariano Fortuny, revelación romántica de la pintura, existencia inquieta y torturada, pintor de batallas y vicarías, viajero de lugares y ciudades contrapuestas: Roma, Marruecos, Granada, Londres, Nápoles y París, nos describe con sus litografías y acuarelas la simplicidad del dibujo y la plasticidad de los óleos, la esencia de su ideal pacífico y coleccionador de antigüedades – al margen de la epopeya histórica -, que una vida truncada implacablemente en plena juventud dejó en suspensos u eclosión.

El coleccionista de estampas’, ‘La lectura’ y muchos otros ‘tableautins’ nos devuelven la ansiada paz bíblica…’ a los hombres de buena voluntad, vulnerada por la inclemencia de los hados.

Los bibliófilos’, esta acuarela custodiada en el ‘Cincinnati Art Museum’, nos revela con la magia de su trazo y su color la aristocracia de la inteligencia sentada en los sillones seglares de la cultura de los pasados tiempos, que su fantasía reconstruye, recordando los magníficos templos del arte patriarcal del siglo de las luces que tanto impresionaron su efímera juventud inmersa por inclinación al estudio del hombre: su infortunio, su amargura.

En las revistas francesas ‘Conaissance des arts’ y ‘Plaisir de France’, se exaltan y reproducen oportunamente mansiones señoriales de moderna concepción y superiror majestad en las que la biblioteca y sus tesoros bibliográficos sintetizan también el humano sentimiento de la bibliofilia.

Los bibliófilos de Marià Fortuny

La euforia latente en Europa y América fomenta con altas finalidades la afición al libro de arte moderno en cuya actividad colaboran las diferentes Sociedades de Bibliófilos. Afición que no es menos sustancial que la que atrae el encanto del libro antiguo que sigue siendo insoslayable paradigma de toda innovación. El arte vinculado con las letras se sitúa en un plano superior a todas las veleidades y nacionalismos.

La Asociación de Bibliófilos de Barcelona es una de ellas. Además de la publicación de manuscritos y ejemplares de rara publicidad, exalta las bellezas de la literatura clásica y moderna en libros y monografías, conjugando la extensa gama de posibilidades que las artes del libro ofrecen en nuestro país. Destacados pintores y grabadores han colaborado en ello. En reuniones reglamentarias, exponen sus asociados particularidades bibliofílicas del mayor interés. Exposiciones de proyección externa dan a conocer su actividad de eminente trascendencia cultural.

La historia del libro, su génesis y su desarrollo es en extremo fascinante. Su porvenir, dudoso. Este recelo podría parecer reciente y no lo es.

Octave Uzanne en 1897 dijo: ‘Nuestros nietos o biznietos, escucharán posiblemente ‘ en un cilindro fonográfico’ las frases de nuestros futuros literatos, ‘ y nunca leerán’. Fatídico designio. ‘En virtud – sigue diciendo – de una repetición de hechos históricos, los ‘rodillos sonoros’ representarán análogo papel al que representaron los trovadores del siglo XIII, los cuales llevaban a todos los confines el espíritu de nuestras canciones y los heroicos recitales de nuestras epopeyas’.

Tenía éste de actualidad en todos los países dando como resultado pareceres diversos sobre el porvenir del libro.

La estructura y plasmación tipogáfica de las ideas, ¿está llamada a desaparecer en el futuro a favor de la cultura fomentada por la imagen visual y el relato auditivi?

Que la exaltación bibliofílica del pasado, su arte, su vitalidad, su orgullo, iluminen las contingencia del progreso y de la ciencia y de la pedagogía.” Article d’Emilio Brugalla: “ ‘Los bibliófilos’, de Mariano Fortuny”, a La Vanguardia del 21 d’abril de 1976.

Read Full Post »

“Si es pogués fer una estadística veritable dels lectors i lectores que hi ha a Catalunya restaríem probablement esgarrifats. No en trobaríem ni un u per mil!  De moment us semblarà que la meva dita és pessimista, exageradament pessimista. Tanmateix no fa sinó recollir els fruits d’una experiència personal que ja comença  a ésser vella. I d’altra banda no pretenc que aquesta constatació que faig pública es converteixi pas en un motiu de descoratjament. Si el presentés encara d’una pobresa i d’una insuficiència que fan avergonyir , el passat que tot just acabem de deixar enrera és molt inferior… El guany, doncs, és un fet indiscutible.

 Esdevé només que aquest guany indiscutible no té les proporcions que alguns entusiastes li han volgut atribuir i no pot comparar-se amb el coeficient de lectura de qualsevol país centre o nord-europeu. Som en una de les primeres etapes… Només en una de les primeres etapes. Deixeu-me afegir encara una altra cosa: si restàvem gaire anys en aquesta etapa, ocorreria inevitablement una crisi en la vida de la nostra literatura i fins del nostre periodisme. Pocs lectors! Poquíssims lectors! Per a merèixer aquest títol al capdavall modest no basta de saber llegir ni de fullejar algun diari cada dia i algun llibre cada trimestre. Cal sentir com una necessitat si fa no fa contínua l’apetència del llibre, és a dir, l’anhel de doblar l’experiment vital propi amb un seguit d’experiments aliens. Un xicot anglès, una mecanògrafa francesa que devoren normalment un volum setmanal són lectors. Un noi català , una dependenta barcelonina que comencen un llibre i no l’acaben, que en manlleven un altre i el tornen a mig llegir, que adquireixen els dos primers números de totes les biblioteques noves però que són incapaços de completar-ne cap… no són lectors. I pensar que aquests exemples d’inconstància i d’irregularitat, potser representen l’élite, la nata i flor de la lectura! La majoria no arriba ni a tenir aquestes vel·leïtats. Ignora els llibres totalment. Potser no cuita a amagar-los com la bona dona de l’anècdota perquè no els vegi el metge i formi un mal concepte de l’ordre de la casa… però el resultat és el mateix. En aquestes condicions, el luxe de tenir una literatura gravita sobre els escriptors i en menor proporció sobre els editors i els llibreters. L’esperit de sacrifici dels primers és molt gran, a estones fins sembla inexhaurible ; els segons evidentment no arriben tan enllà en aquest camí , però com que el negoci de fer llibres, no menys que el de fer diaris, és dels que exerceix una misteriosa atracció damunt els homes, mai no manca un editor novell i il·lusionat per reemplaçar un editor cansat i decebut.

¿Quan de temps pot durar aquest estat de coses? Fa de mal preveure. El cert és que no pot ésser etern i que baldament ho fos no representaria cap desideràtum . Hem passat—i j a era hora!—del període dels aficionats al dels professionals. Hi ha a Catalunya , per primer cop en la sev a història moderna, un parell de dotzenes d’escriptors que no fan sinó escriure . Gairebé tots els catalans són capaços en el foc d’una discussió d’envanir-se d’aquest esdeveniment… són capaços de fer res més ?

Ha arribat l’hora de dir ben alt i ben clar que si no fan res més, si no aconsegueixen encomanar-se el virus de la bibliofília més elemental, aquest professionalisme incipient qne els afalaga d’invocar, acabarà per desaparèixer . No és just ni moral que la multitud es refiï indefinidament de la força de les vocacions literàries. «Ha nascut escriptor… No serviria per a res més.. . No ens preocupem, doncs… Escriurà encara que es mor i de fam…» No és just, ni és moral, ni és prudent. No totes les vocacions tenen aquest caràcter de fatalitat. Molts escriptors, àdhuc entre els millors, poden canviar de rumb. D’altres… d’altres poden emigrar . No voldria, amb aquestes consideracions adjudicar-me cap qualificatiu que fes olor de derrotisme. Però he cregut d’alta conveniència de clavar un cop d’agulla a les bombolles suaument irisades que surten de les palletes dels cofois.

Article. “ Una primera etapa que no pot ésser eterna. La literatura professional és un luxe que cal pagar”, per Carles Soldevila a D’Ací i D’Allà. Magazine Català, , núm. 140, p. 253, agost 1929.

XQ   XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ ¿ No se te ha ocurrido nunca, lector querido, detenerte ante un puesto de libros viejos, de libros de lance, o de ocasión, como ahora se dice? ¿ Verdad que un puesto de libros viejos tiene algo de atractivo, de irresistible, algo que nos obliga a detenernos, a revolver y manosear aquellos libros, a cogerlos y soltarlos, como se coge y se suelta la hoja efímera de un calendario?

  ¿ Qué buscamos entre aquellos libros sucios, maltrechos, ajados, amarillentos, roídos los más de ellos por la voraz barrenilla (Anobium paniceum), insecto al cual no le importan un bledo los productos del intelecto humano? Si un bacteriólogo acertara a pasar por allí, de seguro que no se le ocurriría otra cosa que arrojar todos aquellos libracos al fuego purificador. Y en verdad que no estaría del todo desacertado.

  Y, sin embargo, todos aquellos libros representan un esfuerzo intelectual de sus autores, un legítimo anhelo de fama o de gloria, o, cuando menos, la laudable ambición de alcanzar la estima de sus contemporáneos.

Revista Gráfica

Muchos de los nombres ilustres que hoy yacen olvidados, fueron en su tiempo preclaros pensadores, correctos prosistas o inspirados poetas. Todos experimentaron el inefable placer de leer por primera vez las pruebas de sus libros, redondeando amorosamente el estilo, puliéndolo, con la misma solicitud y cariño con que el lapidario labra las piedras preciosas. ¡ Oh, qué escalofrío de esperanza y temor al aparecer el libro en las vitrinas de las librerías¡ ¡Co qué augusta ansiedad aguardaron los juicios de la crítica¡

  Yo comprendo y me explico que hay mucho inenarrable en aquel momento sublime de verse reproducido el hombre en la forma y substancia de su hijo; pero deberéis también convenir conmigo en que hay asimismo no poco de solemne e inefable cuando un hombre ofrece al público el primer fruto de su ingenio.

  Pero así como el niño crece, se desarrolla, llega a la plenitud de su ser, y luego declina y por fi fenece, así también el libro nace, impera un momento, pasa fugaz por la mente de los contemporáneos, y por fin desaparece y va a parar al expoliario de los puestos de libros viejos.

  Morirse un hijo, cosa terrible es; pero no menos terrible y doloroso es ver que un libro, que costó noches de insomnio y de fatiga, de penas y de congojas, que era la suma y compendio de todas las esperanzas y anhelos de su autor, terrible cosa es, repito, que aquel libro, después de haber llamado un momento fugaz la atención de las gentes, yazca allí, olvidado, polvoriento, manoseado por manos impuras, que lo vuelven y lo revuelven, como si fuera cosa vil, despreciable, mirándolo por el lomo, y soltándolo con una indiferencia tan glacial, que, si el autor lo viera, de seguro, que no podría contenerse, y, cogiendo por el brazo a aquel transeunte husmeador, le diría: ¿ Crees tú que este libro, que es carne de mi carne y sangre de mi sangre, lo escribí yo para que tú lo arrojes con desprecio como si fuera cosa inane, materia baladí?

  Article: ”Entre libros y libracos”, de C. Vilarasau Piñot, a la Revista Gràfica, nº  — de 19–, p.95-96.

Read Full Post »

“Dihém això perquè ens sembla que la falta de regles ortogràfiques fixes afe.-“ Encara que la reproducció d’obres antigues no sia feta pera tota mena de gent, puig sense certa cultura no s’hi pot trobar l’interés que realment tenen, els qui’s dediquen a la reproducció moderna de llibres o manuscrits antichs, segons nostre humil parer no deurien may deixar en oblit que fins a cert punt fan obra de vulgarisació, que són molts els que sense possehir fondos coneixements filològichs desitjen fruhir les belleses de nostra amiga literatura gida a les abreviacions y a les paraules trencades que’s troben en dits manuscrits constitueixen pera molts un obstacle a la comprensió ràpida de les idees que’s volen capir, comprensió indispensable pera gosar ab les belleses del Tirant lo Blanch, o el Curial y Guelfa, y gens despreciable quan se llegeixen obres que demanen ésser meditades com les del Mestre Ramon Lull. Se dóna’l cas de que no’ s respecta la ortografia d’un autor contemporani nostre com en Verdaguer, y’s conserva la d’un copista del segle xv. Comprenòm perfectament que obres antigues no’s deuen subjectar a la ortografia moderna, però tenint en compte que la major part de faltes e inconseqüències dels manuscrits antichs no són degudes a son autor, sinó als copistes, sembla que ja’ns fóra permès ésser mis lliures d’unificar la ortografia d’una paraula prenent per patró la que’s trobi més ben escrita pera fer més comprensible y fàcil la

lectura. El meteix Vidal y Valenciano, en l’advertencia que posa al començament de la Comedia de Dant Alighieri traduhida per Andreu Febrer (segle xv), diu, referintse a la ortografia: “En realidad no existían reglas precisas… los que escribían eran en este punto tan descuidados, tan indolentes y acaso podríamos añadir tan ignorantes, que no sólo en una página, sino en una misma línea escriben de varios modos una misma palabra.» Nota també que juntaven sovint dues o més paraules en una sola, o’n descomponíen una en dues o més, agravant això les abreviatures y el desordre y escassetat de la puntuació. No cal dir que traslladant fidelment a la imprenta un manuscrit en aqueixes condicions, resulta quasi ininteligible pera un lector modern. Trobar, per exemple, escrit en una meteixa obra: erguios, ergullos, argullos y orgullos; bocua, boqua, bocha y boca; ayer, aer, aura, ayre, fa que passi allò de «qui ho entén, qui no ho entén…» Malgrat queixarsen y ferho notar, el meteix Vidal y Valenciano conserva en la reproducció totes les diferencies ortogràfiques. Per altra part uneix les paraules trencades, separa les afegides y usa las en forma corrent. Si no arriba a fer això, llegir la Comedia d’Andreu Febrer fóra com desxifrar un geroglifich. Tal y com està, encara es més curt estudiar l’italià y llegir el propi Dant. Conservar la s alta semblanta a la f, y l’us de la u per v  y al revés, y el de la j per i y viceversa com els antichs les usaven, y fins conservar certes abreviatures fàcils de compendre, ho trobém bé sempre qu’en la impressió s’usin tipos gòtichs, perquè ajuda a donar caràcter al conjunt de l’obra; però ni ab tipos gòtichs ni ab cap altres trobém just escriure una paraula de diferentes maneres.Podria conservarse mal escrita quan en tot el manuscrit fos d’aquella manera. Dins d’una publicació editada en nostre temps, la fidelitat exacta potser tindria rahó d’ésser si l’obra fos escrita de la propria mà de l’autor, y encara; puig posats a demanar fidelitat, arribaríem a demanar una reproducció fototípica de l’original. Tot això són apreciacions tal volta equivocades. Som llechs en la materia; som senzills amateurs; potser ens manca tota la rahó, però estém segurs de no ésser sols a pensar d’aquesta manera. Sia com vulga, ben vinguts sien els bons llibres que contenen belles obres antigues o modernes. Ab ells s’hi aprèn molt y s’hi gosa. La fundació que de poch s’es feta de la «Societat Catalana de Bibliòfils», composta de triades personalitats que’s distingeixen per son amor a la cultura de la terra catalana y que’s proposen fomentar l’amor a nostres millors obres literàries presentantles ab material digne d’elles, fentne veres edicions de bibliòfil, es un dels signes evidents de que continua’l feliç desvetllament de nostra terra y de que coratjosament se va pel bon cami de reconstruhir nostra personalitat resucitant nostra gloriosa tradició literaria.

Article: “Bibliofilia II” de Sebastià Junyent, a la revista Joventut, nº 275 de maig del 1905.

XQ        XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“Un libro puede llegar a ser una obra de arte y para conseguir obras de arte no hay fórmulas que valgan. Con todos los elementos estudiados se puede hacer un libro bello o se puede fallar. La excelencia de las partes no conduce forzosamente a la perfección del todo. Los elementos que forman un libro han de ser manejados por un artista que tenga una idea de conjunto. No quiere ello decir que el ilustrador tenga forzosament que trabajar al dictado, peró sí ha de obedecer a unas directrices encaminadas a la armonía total.

El carácter y la personalidad de un  libro son las características más difíciles de conseguir y no se pueden dejar al azar. Si cada libro es diferente en cuanto al texto que contiene, la materialidad del mismo ha de tener asimismo unas peculiaridades propias. No abonamos la originalidad como sistema o como meta, sino como resultante lógica de las cosas.

Un libro de bibliofilia no solamente es un texto, unas ilustraciones, o un magnífico  papel, sino todos estos elementos a la vez, y algo único y a la vez diferente.

Frente a estas consideraciones hemos asistido al imperio de otras muy diferentes y que a menudo han sido las siguientes:

1ª. Un libro de bibliófilo ha de ser un libro caro.

2ª. Tiene que ser de tirada limitada.

3ª. Ha de ser ilustrado.

4ª. Ha de estar impreso sobre papel de hilo.

Para más de un espíritu simplista, la sola posesión de una de estas caracteísticas ya justifica el calificativo de libro para bibliófilo.”

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p. 173-174.)

Gravat calcogràfic

Read Full Post »

“No cal pas dirho: l’amor a la lectura està enrahó directa del grau de civilisació d’un poble. Un poble ahont abunden els llegidors es un poble civilisat en el bon sentit de la paraula. L’amor a la lectura porta l’amor a l’estudi; un poble que llegeix y estudia posseheix idees, y les idees són la força generadora dels grans actes. Ahont hi ha llegidors no triga gayre a haverhi bibliòfils. El bibliòfil, si val a dirho, es el llegidor perfeccionat, l’enamorat del llibre. L’amor a la lectura genera l’amor al llibre; comença’l llegidor a aymar els llibres per lo que diuen, per son esperit, y poch a poch se va agradant de la forma qu’enclòu el signe que gràficament representa la idea, del paper ahont el signe està estampat, del relligat dels quaderns ab les tapes que’ls estotxen defensantlos en lo possible de sos naturals enemichs: les mans barroheres, la polç, la llum, la humitat, els corchs… Un cop el llegidor ha esdevingut bibliòfil, difícilment se manté en un just medi en son amor a la part exterior o material del llibre; sovint sa afició agafa ayres de mania: mania noble y respectable, com totes les que no són més que la exageració d’un enlayrat sentiment. La passió per possehir un exemplar d’una edició escassa y rara es una de les característiques del bibliòfil. Y la trobo eminentment llegitima y rahonable quan se dirigeix a un exemplar prínceps d’una obra célebre, o quan se refereix a alguna de les edicions que de la meteixa s’hagin fet ab excelent gust tipogràfich y ab correctissima presentació: però crech qu’entra de ple en lo que’n dihém mania quan s’aplica a una obra antiga y rara sols per tindré aquestes condicions, sense cap altre valor literari, cientifich o artistich. Se sembla aleshores a la mania de l’antiquari quan guarda troços esmicolats de terriça sols perquè foren cuyts en temps dels romans. Quina fruhició més exquisida sent el bibliòfil quan fulleja ab sos dits un venerable incunable d’una obra célebre, quelcòm atacat del corch, de paper acigronat pel temps, relligat ab tapes de fusta de rovellat color; o quan fulleja una nova publicació acabada d’imprentar, resurrecció d’algún manuscrit antich d’autor eminent, impresa ab tipos gòtichs, ab amplitut de marges y encertadament composta!… Quin goig al sentir en sos dits el contacte agradós, quasi sensual, del paper’de fil… Quina fruhició pels ulls, pel tacte, per l’esperit al tindré a les mans un volum pulcrament relligat en pell de Rússia, ornat artisticameni ab daurats a mà, contenint alguna obra capdal de nostra literatura! L’Atlànlida impresa en paper Japó, el Canigó, o alguna altra de les edicions escullides d’obres de nostre gran Verdaguer!… Ab cert respecte, quasi ab veneració s’obre’l volum que reprodueix alguna obra de nostra antiga literatura, com per exemple El Fèlix de les maravelles del món, o el Llibre de Santa María (r) de Mestre Ramón Lull. Ab l’esperit freturés de fresca y senzilla poesia s’obre’l tomo de Cançons feudals cavalleresques recullides y ordenades per en Mariàn Aguiló. Ab el cor aixamplat per l’orgull patri s’obre la gloriosa crònica del gran Muntaner, disposat a entusiasmarse altra volta ab les famoses gestes de nostres avantpassats. El bibliòfil, per sobre del llegidor vulgar, gosa ab l’esperit y ab la forma material del llibre, desitjant sempre que l’estotx sia digne de la joya que guarda. Un dels fets que han coincidit ab nostre brillant renaixement literari y que ha contribuhit no poch a fomentarlo es el desenterrament d’obres del qu’era bon temps pera nostra patria. A n’en Mariàn Aguiló correspón la gloria d’ésser l’iniciador de tan noble tasca. No li han mancat seguidors, y en Bofarull, en Rubió y Lluch, en Vidal y Valenciano, en Victorià Amer, en Geroni Roselló, en Joseph Coroleu, en Antoni Bulbena y últimament la «Societat Catalana de Bibliòfils» han anat completant sa obra, que fou eminentment patriòtica y regeneradora.

Article: “Bibliofilia I” de Sebastià Junyent, a la revista Joventut, nº 275 de maig del 1905.

XQ        XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“ La falta de una crítica responsable, documentada y especializada ha contribuído por su parte al fracaso de nuestra moderna bibliofilia. Claro que la crítica de arte puede enfocarse de dos modos distintos: como una lírica descripción del objeto que se juzga, capaz de hacer llegar al lector una emoción parecida a la del contemplador directo, y en este sentido aclararle las ideas partiendo del supuesto de que el crítico sea el contemplador más sagaz; o también puede enfocarse comparando el objeto que se analiza a un patrón ideal y perfecto. La excelencia de la obra de arte dependerá de la exactitud con que coincida con el patrón ideal. Las cosas del espíritu no se producen nunca de una manera tan rotunda como para reducirlas a fórmulas. De todas maneras, en el caso concreto de las ediciones de bibliófilo es innegable que necesitamos tener una clara idea de los valores que ha de poseer un libro para juzgar hasta qué punto han sido conseguidos. La desorientación que lamentamos deriva del hecho de que la crítica se ha ejercido – si se ha ejercido – por gentes sin la prestación debida. No hay que subrayar que siempre que se ataca una cosa se tienen en cuenta las excepciones. Si podemos dudar del juicio sobre una obra de arte plástico emitido por un crítico musical, tenemos derecho a desconfiar de la crítica de libros ejercida por un crítico de arte. Claro que, en todos los casos, los conocimientos para hablar de una u otra cosa no son incompatibles ni mucho menos. Lo único que falta es poseerlos en realidad.

Esquematizando, se puede afirmar que un buen libro será el resultado de las condiciones siguientes, cada una de las cuales estudiaremos ddespués:

1ª. Valor literario del texto.

2ª. Perfección de la parte tipogràfica.

3ª. Acierto de las ilustraciones – si las hay – en su doble relación, espiritual con el texto y material con la tipografía.

4ª. Resultado conseguido con estos elementos en su aspecto final de armonía, personalidad y caràcter,”

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p- 167-168.)

Read Full Post »

Older Posts »