Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Tipografia’ Category

Frases sobre Bibliofília 640

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Oficis del llibre, Tipografia, tagged , , , on 20 Agost, 2020|

 

“Un llibre pot arribar a ser una obra d’art i per aconseguir obres d’art no hi ha fórmules que valguin. Amb tots els elements estudiats es pot fer un llibre bell o es pot fallar. L’excel·lència de les parts no condueix forçosament a la perfecció del tot. Els elements que formen un llibre han de ser manejats per un artista que tingui una idea de conjunt. Això no vol dir que l’il·lustrador tingui forçosament de treballar al dictat, però sí que ha d’obeir a unes directrius encaminades a l’harmonia total. El caràcter i la personalitat d’un llibre són les característiques més difícils d’aconseguir i no es poden deixar a l’atzar. Si cada llibre és diferent pel que fa al text que conté, la materialitat del mateix ha de tenir així mateix unes peculiaritats pròpies. No abonem l’originalitat com a sistema o com a meta, sinó com a resultant lògica de les coses.

Un llibre d’alta bibliofília no solament és un text, unes il·lustracions, o un magnífic paper, sinó tots aquests elements alhora, i una cosa única i alhora diferent.

Marca tipogràfica de Ludwig Elzevir ( Leiden, 1595).

 

Davant d’aquestes consideracions hem assistit a l’imperi d’altres molt diferents i que sovint han estat les següents:

1ª Un llibre de bibliòfil ha de ser un llibre car.

2ª Ha de ser de tiratge limitat.

3a Ha d’estar il·lustrat.

4a Ha d’estar imprès sobre paper de fil.

…/…

Per a més d’un esperit simplista, la sola possessió d’una d’aquestes característiques ja justifica el qualificatiu de llibre per bibliòfil.

Efectivament, un llibre per a bibliòfil pot resultar car, perquè les coses ben fetes necessiten temps per fer-les i el temps s’ha de pagar, com igualment és costós el paper bo i cal pagar també l’il·lustrador. Però no sempre els llibres més cars són els millors i amb elements senzills es poden fer grans coses. L’harmonia i l’equilibri, la direcció encertada no tenen res a veure amb les despeses materials. Edicions atapeïdes amb il·lustracions i coloraines poden ser un desastre.

Un llibre pot ser bell amb poques il·lustracions i fins i tot sense cap, cal veure pàgines impreses pels grans artistes impressors – hem dit grans artistes impressors, no grans impressors -, per comprendre tota la bellesa que pot resultar del simple joc de les lletres negres sobre el paper. Bodoni, els Elzevir, Ibarra, ens han llegat pàgines de suprema harmonia, concebudes amb un esperit gairebé podríem dir arquitectònic. La il·lustració és bona i desitjable com a element de riquesa i quan està en funció de la tipografia..

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp. 174-175.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ –Y a ese Gustavo Gili, editor, a quien no tengo el gusto de conocer ni en sueños; le ha cogido muy en serio; porque, además de esta Semana Santa, anuncia, bajo el signo de “La Cometa”, otras varias obras de bibliofilia lujosa – El sombrero de tres picos, con aguafuertes de Javier Nogués; El alcalde de Zalamea, con litografías de José de Togores; La vida es sueño, con hojas de Enrique Ricart; las Elegías, de Eduardo Marquina, con puntas secas debidas a una dama artista, Laura Albéniz de Moya, hija del gran compositor-; una serie de libros, en fin, en los cuales el editor va a perder todo el dinero que le cuesten.

El Alcalde de Zalamea

 

-¿ Cree usted? Le advierto que ese hombre lleva ya empleada en libros – en ejemplares comprados para su biblioteca particular – una verdadera fortuna.

-¡Qué barbaridad! De tanto tratar en libros habrá acabado como don Quijote, por ser víctima de ellos.

– Hay que reconocer, en todo caso, que si esto es locura, es la más noble locura para un editor.

– Y ahora quiere contagiar a los menos lectores ¿ no es eso?

– Por ahí anda, realmente. Se le ha metido en la cabeza que lo que se hace en los países más cultos de Europa, y especialmente en Francia, no hay razón ninguna para que no se haga aquí.

– Mucha ambición es esa.

– Ciertamente. ¡Cualquiera se pone a fabricar y vender libros-joyas, en un país en donde los primeros escritores no tiran ni venden más de dos mil ejemplares baratos, de los de a cinco pesetas!… Vamos a ver; usted misma, ¡qué regalo prefiere? ¿ El Renard de antaño o el libro de hogaño?

– El libro me gusta muchísimo, pero la piel…

– Sea usted sincera.

– Pues la piel, no sé; cuando menos podrá durarme varias temporadas.

-¿ Nada más?

– ¿ Y le parece poco?

– Pues cuando del Renard no le quede a usted ni un vago ni apolillado recuerdo, ese ejemplar de Semana Santa, imperecedero como el mármol y el bronce, habrá alcanzado por su íntima y misteriosa virtud, sin moverse de la vitrina o la biblioteca donde usted lo guarde, por lo menos el triple del valor que ahora tiene.

 

-¿ Es posible?

– Seguro. Tal es la peregrina y mágica vitalidad del libro-joya. No basta el dinero para saber apreciar el verdadero talismán, y distinguir el libro que es una obra de arte, o una obra rara, del que sólo refleja un esnobismo pasajero. Es necesario, además, tener el gusto y la inteligencia de la bibliofilia. Pero, con ellos, no hay valor en el mundo – ni petróleos, ni minas de carbón, ni fuerzas eléctricas, ni algodones, ni azúcares – que haya alcanzado, en los últimos veinte años, un alza comparable a la obtenida por algunos libros que al salir a la luz sólo llamaron la atención de “cuatro locos” y de “cuatro gatos”

– ¿ Y cómo habríamos podido ser uno de ellos?

– Usted y yo, querida amiga, habríamos podido comprar, por ejemplo, no hace muchos años, un ejemplar de Las florecillas de San Francisco, ilustradas por Mauricio Denis. Habríamos pagado por ellas, en el peor de los casos, unos 400 francos. Y a estas horas, siempre que nos diese la gana, podríamos venderlas por 20.000. Dígame si usted, su marido o alguna de sus amistades posee un capital, una finca o un valor cualquiera que pueda compararse con ese libro fabuloso.

– Pero, entonces, eso de la bibliofilia, y de las aficiones de lujo, y de los ejemplares únicos, no es ninguna monserga sólo para visionarios.

– Qué va a ser! El día que penetre en España e Hispanoamérica esa especie de intoxicación culta – y no tardará en penetrar – , vamos a tener aquí las sociedades de bibliófilos y de bibliófilas, y los clubs de coleccionistas, y los boletines, y los cambios, y las compraventas, y los anticuarios, y los agentes, y los expertos, y hasta los falsificadores, como ocurre ya en otras partes.

– Entonces los Reyes Magos…

– ¡Ya saben, ya, donde tienen la mano!

– Pero entonces, también, ese editor – ¡y que Dios me perdone! – no debe ser tan loco como yo creía, ni muchísimo menos.

– La locura de la gente que domina su oficio, mi querida amiga, hay que examinarla, antes de diagnosticarla, por lo menos dos veces.

Article: “El libro-joya” de Gaziel, a La Vanguardia de 8 de gener de 1932, p. 5.

Florecillas de San Francisco de Asís, il·lustrador Maurice Denis.( A Pinterest).

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 620

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books, Tipografia, tagged , , on 23 Març, 2020|

“ És en la xilografia catalana on trobarem sempre la plenitud d’una imatge que té molt de llegenda; és l’expressió serena, sempre assaonada per l’alè de la terra. Catalunya, poble d’artesans, on els oficis, àdhuc els més rutinaris, sempre han tingut la més bella i acurada perfecció, és un dels llocs on el gravat al boix tingué més tradició, una tradició de segles de treball, una recerca per dir quelcom per mitjà de l’estampa impresa, és la superació d’un ofici ple de dificultats, vençudes amb tota noblesa, en el qual es palesa la personalitat de tot un poble.

La imatge en els boixos catalans és una de les més riques. El tema podrà ésser sempre el mateix, però en la repetició la imatge serà sempre diferent: Mirem si no una estampa de Sant Jordi, tantes vegades repetida, i sempre diferent: és la concepció de l’espai dintre de la imatge, són els petits moviments de línies i formes, amb el complement de diferents perspectives, és sempre la visió personal de l’objecte que s’interpreta, allò que li dóna plenitud de cosa feta, modalitat ben catalana.

Composició serena, expressió de sentiment popular, perquè parla el llenguatge del poble i es troba dintre del poble, composició d’artesà, que, dintre de la seva ingenuïtat, té una idea certa de la importància i valor dels blancs i els negres en l’estampa, és d’un home desinteressat que està al marge del intel·lectual, és l’expressió venerable d’un artesà anònim que ens parla sempre amb les seves mans plenes de saviesa.

Aquesta demostració de la imatgeria nostra és ben catalana, car si comparem els nostres boixos amb els dels d’altres països trobarem sempre una diferència substancial. Els italians seran més clàssics, més afinats, sempre producte d’un sentit d’escola; els alemanys i els holandesos, concrets, sàviament saturats d’una imatgeria rica, espremuda fins a la última gota, és l’obra acabada de l’artista que s’expressa per mitjà d’un ofici portat al màxima perfecció a fi d’aconseguir l’obra. En ells ho trobem tot fet, no tenen aquella mena de suggestió que té el boix català que fa que el que el contempla sempre pugui afegir-hi quelcom més: és la insinuació d’una cosa que no acaba mai d’expressar-se i sempre s’hi troba present.

José-Guadalupe Posada, El Jarabe en Ultratumba

I és que mentre en altres països el gravat fou gairebé sempre treballat per artistes que en feren un ofici, adés realitzant les seves obres, adés reproduint les dels altres, a Catalunya seguia essent la feina d’un artesà anònim que interpretava les imatges d’un dibuixant, era la col·laboració de dos homes que es nodrien de les inquietuds i gustos del seu moment.

Aquestes inquietuds, expressades moltes vegades fent concessions als gustos del poble, és el que dóna un caient tan humà a les xilografies catalanes, s’alimenten de saba popular, tenen tota la ingenuïtat de voler agradar i estan fetes amb una saviesa que fa que les puguem apreciar com verdaderes obres d’art sense que llurs autors s’ho hagin proposat. Aquesta diferència substancial amb l’obra preconcebuda fa que hom pugui elevar-la a la categoria d’art pur”.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – México, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.21-22.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Marca d’impressor d’Aldus Manuzio

“ Los que como Ud. Somos aficionados a librajos y papeles viejos, solemos experimentar de vez en cuando algo de esa alegría y emoción inefables que sintieron nuestros esforzados navegantes al descubrir por vez primera las playas del Nuevo Mundo. ¿ No es verdad, amigo mío, que cuando por acaso, en medio de un montón de inepcias condenadas al nacer a rodar por baratillos, a ser pasto de ratones o a envolver cominos, tropezamos con una Aldo Manucio, un Gryphio, un Plantino apud Moretum, un Caxton, …, o con alguno de esos incomparables y codiciados Elzevirios, … gozamos de una felicidad suprema, que comparada con esas grandes pasiones destinadas a satisfacer algunas raras veces y por breve momento el corazón humano, excede de todo un cielo a los goces del amor, de la ambición y de la avaricia? – Cierto es que para el verdadero bibliófilo ( que no se confunde nunca con el falso, el pseudo-bibliófilo, el coleccionador que sólo busca y colecciona por el gusto de atesorar, que en medio de su espléndida biblioteca se aparece al eunuco entre las odaliscas de un harén: el mercachifle literario que adquiere para revender y lucrar; el tonto, pues de todo hay, que tiene libros por aparecer discreto); para el bibliófilo auténtico, para el amateur pur-sang, como dicen los franceses, el hallazgo de un libro raro o de un manuscrito curioso es superior a cuantos juguetes y brillantes señuelos se han inventado para entretener y atraer y fascinar las miradas de esa caterva de niños grandes que se agita y afana en este pícaro mundo, el que, dicho sea de paso, sería una trastienda del infierno, si no hubiera libros.”

Article: “Entre el conocimiento y la bibliofilia”, de Fco. García-Jurado, reproduïnt un text de Camús. En el vlok Reinventar la Antigüedad: https://clasicos.hypotheses.org/317

Marca d’impressor d’Elzevir

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 519

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Enquadernacions, Tipografia, tagged , , , on 6 febrer, 2018|

Revista Gráfica 1900

 

“ Ja fa alguns anys que tot quan se refereix á las arts anomenadas de una manera general Arts del llibre, es obgecte de particular atenció, y res d’estranyar es que aixís sía; ans al contrari, inesplicable resulta que per tant temps lo trascendental invent de l’Imprempta hagués devallat tant al desota de las demés produccions del home en totas las brancas de l’Industria. Aqueixa s’ha vist sempre, en més ó en menys, á través dels capritxos incoherents de la moda, abellida per les aplicacions decorativas de las arts plásticas. Mentres se pretenía exornar lo més vulgar y prosaich obgecte, necessari en las prácticas de la vida, lo llibre, lo vehicul de la idea, de totas las doctrinas, fconcretament, no solsont de las evolucions que tot ho capgiran, impuls de tots los avensos, doll inacabable de sanitós plaher que enlayra á l’inteligencia, ferm consol del que sofreix, sanitosa distracció dels felissos pobres d’esperit, y en mitj de tot, nombrosa reunió d’industrias, de travalls en que s’afanyan milers de criaturas fent trasbalsar milions, fonament de moltas fortunas; lo llibre, originat y nascut de un procediment artístich; lo llibre, que en son comens era un joyell, había acabat per esser un producte industrial groller y xavacá, fora de raríssimas excepcions ab que distingidas personalitats mantenían la tradició dels bons temps de l’Imprempta, fentne esperar una salutable regeneració, que, si no es arribada á realisarse en tot, se iniciá no fa molts anys, y s’exten, creix y se desenrotlla, comensant a posar lo llibre al nivell de las demés obras del home, no sols concretament com travall d’impressió, sino també en tots los procediments y materials que intervenen en los elements que d’ell se’n derivan.

Revista Gráfica 1900, anunci.

Lo despertament ha sigut ben general: lo meteix á l’América del Nort, á França que á Inglaterra, que á Austria, que á Alemania y que á Italia. Com succeheix en las demés aplicacions de las arts als productes industrials, que l’observació y l’estudi de las obras creadas en épocas ja llunyanas dona per resultat lo formar un comensament d’istil propi de la nostra, la devoció als exemplars de las primeras prempsas contribuheix á retornar al llibre d’avuy quelcom de las qualitats que aquells tenen, y de nou, tot quan s’hi relaciona, tendeix á esdevenir un travall artístich en lloch d’esser lo mer resultat de un ofici manual en que la inteligencia y lo sentiment de la forma, del color y de l’armonía poch ó res tenen que veure.

Dintre de la tradició establerta per las obras clásicas de l’Imprempta, ne deriva, lo meteix que de tots los caracters escrits, més ó menys exótichs, la imaginació d’avuy, tipos y formas que responen al afany de produhir alguna cosa nova; camí que á l’avenir conduhirá indubtablement á la creació de l’original que are tant admirém en lo de sigles enrera”.

J. Lluis Pellicer, en l’editorial de Revista Gráfica 1900, p.1-2; editada per l’Institut Catalá de les Arts del Llibre.

( curiosament, per les més de 40 pàgines dedicades a anuncis ja val la pena la revista)

Revista Gráfica 1900 ( revers)

 

χφ               χφ               χφ               χφ              χφ               χφ               χφ

 

Enquadernació de Vicente de Diego

 

“ Hay muchas clases de libros y  no todos necesitan ni merecen amor. Los hay de usar y tirar; no faltan los que se reducen a simples ajustes de cuentas con otros o con uno mismo; algunos no valen más que como mensajeros; otros no son más que cestos de noticias y los hay cuya existencia no está justificada más que para su autor. Pero los hay también de leer y guardar, para volver a descansar en ellos; de tener, para entrar y salir de ellos; de guardar, para convivir. Y, para ser libros de amar por sí mismos, todos ellos necesitan un lecho acogedor y suave para una tipografía discreta, variada y elegante; una distribución del texto armoniosa y ajardinada; acaso unos complementos gráficos que acompañen sin distraer ni aturdir; un formato que no les impida ser un objeto eventualmente a mano y una encuadernación ( industrial, artesana, fina, original) hermosa. Resultan todavía insustituibles en la vida del hombre de cultura, que hoy pudiera ser cualquiera. No hace falta pedir lo imposible. Sólo un pergamino rubio y blando, más bien sin arrugas, o blanco y duro, ‘ a la romana’, pero sin tensiones deformadoras; una pasta española, acaso jaspeada, con guardas de papel de ondas o de guijarros; un papel labrado o pintado sobre un folleto del XVIII; ojalá, quien pudiera, una pasta valenciana; o un tafilete azul, verde, con frecuencia rojo con un filete en recuadro y cuatro florones dorados en las esquinas. A partir de ahí, todos los sueños. Gracias a la encuadernación el libro es una fiesta. Y no sabría decir si el amor al libro – y en buena medida, la cultura- empieza o termina en la encuadernación”.

“ Encuadernación y destino del libro ( Loa y guía de pequeños y grandes coleccionistas)”, article de Manuel Carrión Gútiez, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 65.

Estampació d’època en plena pell, tafilet vermell, amb estampacions en or en cobertes i llom.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 513

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, Old books, Tipografia, tagged , , , on 16 Desembre, 2017|

“ Miquel y Planas, durant els anys del periple de Vila, inicia i elabora la seva revista intitulada BIBLIOFILIA. Diem ‘seva’ amb una doble intenció, car no només n’es l’editor, sinó també l’autor de tots i cadascun dels articles. És una mena de petita enciclopèdia sobre el llibre en general i, en particular, sobre qüestions de llengua i literatura catalanes, en què l’autor manifesta el seu coneixement del tema.

Iniciada al juny del 1911, el primer volum abraça tota la producció des del 1911 fins al 1914. Tot i que la il·lustració no hi és important, s´hi reprodueixen alguns gravats facsímils d’edicions antigues. Però allò per la qual cosa se la reconeix sobretot és la portada. L’autor n’és Joan Vila.

Una orla d’amorets enjogassats amb una colla de llibres i entortolligats amb cintes i amb garlandes de flors, presidia al capdamunt per un llibre i un llantió, símbols del saber, i a la part inferior per l’escut de Catalunya, emmarcat el títol i el logotip de l’editor, amb la seva cèlebre màxima ‘A bon seny no hi val engany’ Els amorets de Vila acabaran sent un element clarament identificador seu als llibres de bibliòfil de Miquel y Planas. Perquè no sols en dissenya l’obra, sinó que hi crea un alfabet de caplletres decorades on l’element ornamental és un amoret. Al primer volum de BIBLIOFILIA, la intervenció de Vila es limita a la portada esmentada, a la caplletra A del frontispici, impresa en vermell, i a la taula de noms final, on apareixen totes les caplletres dels amorets.

En canvi, el segon volum, del període 1915-1920, presenta una portada idèntica i una caplletra C al frontispici, però, a més, tots i cadascun dels articles s’enceten ja amb una caplletra. La decoració, doncs, en aquest cas és molt abundant. I no sols això, sinó que també sorgeix un nou element decoratiu que forma part de la mateixa sèrie: quatre capçaleres i tres vinyetes d’amorets jugant amb llibres, pintant-los, tirant-se’ls pel cap, etc., tot emmarcat per les mateixes cintes i garlandes esmentades abans, que es poden veure a les taules d’articles, d’il·lustracions i de noms. D’una gran agilitat i un moviment subtil, aquestes figures atorguen un caire molt peculiar a la revista de Miquel y Planas.

Ara bé, no sols és Vila qui contribueix a fer possible aquesta publicació. Les guardes són a càrrec del seu mestre, Josep Triadó, i les cobertes en relleu de color roig, són obra de Joaquim Figuerola. Quatre noms que, com comprovarem al llarg d’aquestes ratlles, mantindran sempre una relació”.

 

“D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’ Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2),p.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

“ La bibliofilia, desde luego, es un hecho de todos los tiempos. Los testimonios encarecen a los bibliófilos de Alejandría, las bibliotecas inestimables de los humanistas de los siglos XV y XVI – recuérdese, por ejemplo, la del Marqués de Santillana, catalogada por Schiff -. Los mecenas arruinados en su afán por acumular libros, los modernos coleccionistas que luchan tanto con el precio de los libros como con el espacio para guardarlos, nos hablan de esta pasión y de sus variantes. Y en los días actuales este amor, desgraciadamente, pareciera haber entrado en una faz de posible explotación comercial, con lo que ello tiene de anulador, porque ya no sólo se prefabrican ediciones para bibliófilos, sino además también se especula con la rareza. Por eso Valéry, en el ensayo Livres, confesaba que para él la pasión libresca no

 

residía en lo raro de los libros. ‘La rareza – escribía – no me afecta excesivamente. No es sino una noción abstracta e imaginaria, si por otra parte no está sólo en casa del rematador. Los ojos no saben que tal ejemplar es único. Tocarlo no alegra, no hace gozar de modo especial. Yo, en caqmbio, quiero los libros sólidos i ‘confortables’ como se los hacía en el siglo XVIII’ “.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.123.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 463

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Paraules, Tipografia, tagged , , on 14 Novembre, 2016|

juvenal

“ Quan els nostres esclaus sàpiguen llegir, ja no seran els nostres esclaus. (Juvenal, 42-125).

 

“Estima el llibre pel llibre, mes procura que sigui bo”. ( San Jerónimo, 331-420).

 

“Los libros no oyen, pero hablan”. (Góngora, 1561-1627).

nicolas-antonio

“No hay placer mayor que el coleccionar libros… y leerlos”. (Nicolás Antonio, 1617-1684).

 

“La lectura ens aparta del món i, no obstant això, com més llegim més ens endinsem en ell”.(Victor Alfieri, 1749-1803).

 

“Una casa sense llibres és com un jardí sense flors”. (Proverbi àrab).

 

“La passió pels llibres és la més noble de les passions”.(Ling-Po, 1823-1901).

 

“Qui nomès llegeix un llibre, no sap més que una cançó”.(Popular català)

 

“Un bon lector fa un bon llibre”.( Emerson, 1803-1882).

apelles-mestres

 

“Llibre, amic el més fidel, sempre obert a qui et demana…”(Apel·les Mestres, 1854-1936).

 

“No digas que un libro es caro si el libro es antiguo y raro”. (Rodríguez Marín, 1854-1943).

 

“Compra llibres encara que no siguin els meus”. (Bernard Shaw, 1856-1950).

cau-ferrat

Cau Ferrat creat per Rusiñol

“Els llibres, per a mi, no són mai cars ni ‘baratos’, són bons o són dolents”.(Santiago Rusiñol, 1861-1931).

diccionari-aguilo

“He passat la vida entre llibres, i si una altra vida tingués faria el mateix”.(Marian Aguiló, 1835-1910).

 

“Un bon llibre no es paga en diners”.(Popular català).

bibliophrasis1

Frases de l’opuscle : “ Bibliophrasis. VII Feria anual del Libro de Ocasión. Antiguo y Moderno”, Barcelona, 1958. Obsequio a los favorecedores de la Feria. (Obsequi que ja fa anys que ni donen ni fan).

 

 

antologia-de-sitges1

“ Bueno, vamos a abrir las puertas de mis librerías. He insinuado ya que soy un bibliófilo modesto. Aquí no daréis con incunables ni con primeras ediciones. Aquí viene, sencillamente, el buen libro tanto de contenido como de presentación”.

ROBERT MESTRE, José: Divagaciones de un bibliófilo, disertación de … , en la Asociación de Bibliófilos de Barcelona, Barcelona , 1964.

Editat l’any 1965, imprés a Filograf (R.G.M., Instituto de Arte Gráfico de Barcelona), 1965. Opuscle de 7 pàgines amb dibuixos de Emilio Ferrer.

filograf2

 

exvlokis-color

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 421

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres, Tipografia, tagged , , on 19 Novembre, 2015|

rosa vera 1

“ A partir de 1948 neix a Barcelona una altra iniciativa en el camp de la bibliofília que deixarà una forta empremta. Em refereixo a les edicions de La Rosa Vera, que fan una labor extraordinària en la promoció de les edicions d’alta qualitat, tant de llibres de bibliòfil com de sèries de gravats. La iniciativa parteix del gravador i pintor Jaume Pla Pallejà (1914-1995), i tot se- guit compta amb la bona acollida i el patrocini econòmic del col·leccionista i mecenes Víctor M. d’Imbert. L’aportació a la bibliofília de les edicions de La Rosa Vera és una de les més notables per l’obra realitzada i la promoció que representa de l’expansió del gravat, al qual es van dedicar alguns artistes reconeguts que el practicaven per primera vegada.

rosa vera 2

Jaume Pla destaca no només com a gravador, que domina amb una gran perfecció totes les tècniques i tots els procediments, i com a promotor del gravat i de les edicions selectes, sinó alhora com a teòric d’aquestes matèries en diversos llibres i articles, en els quals es mostra amb uns criteris molt precisos i estrictes, de gran exigència. És un dels pocs que ha exercit en aquest camp una crítica responsable i documentada. En el seu llibre Técnicas del grabado calcográfico ( 1956   la primera edició) van aprendre a gravar moltes persones d’aquí i d’altres països. L’autor, en  un capítol del llibre, teoritza potser per primera vegada sobre el que és la bibliofília: aquest capítol  ha estat una font bàsica per a molts dels qui després hem tingut una predisposició especial per l’estudi i el col·leccionisme de llibres il·lustrats.”

F.X. Puig Rovira, a “Unes notes sobre el llibre il·lustrat al segle XX”, en el llibre Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats. Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions,5; p.86.

tecnicas grabado jaume pla

 

 

 

          “ Para otro experto, son otros los factores que inciden en el valor de los libros. En primer lugar, señala la historia del libro, ‘en la que se incluyen su buen ranking de ventas, su precio, y la opinión de los libreros sobre la seriedad de su contenido’. En segundo lugar, ubica la experiencia propia, y la intuición para reconocer un libro con mucho valor ‘ muchas veces esos libros están escondidos, a un bajo precio, y son muy pocos los que reparan en su alto valor’.

Existe un gran número de factores. El biógrafo John Carter dijo alguna vez ‘ Luego del interés por la belleza o importancia del libro, lo cual siempre fue un parámetro importante, las dos consideraciones más substanciales son probablemente la rareza de la edición y el estado de la copia’.

Para otros, por último, lo más importante en el valor del libro es la oferta y la demanda. ‘Hay muchos factores que inciden en estas variables, pero todo quedará resumido a una cuestión: el precio de tapa’. Entre los factores que afectan a esta cuestión, se encuentran ‘los años que tiene, las ediciones limitadas, el estado, y la firma del autor, pero nada de ello es garantía de su valor: Sólo se determina por cuantos hay en el mercado y cuantas personas desearían comprarlo’.

 

Article: “Bibliófilos: ¿ de qué depende el valor de un libro?” en el vlok: “En Plenitud, el sitio para mayores de cuarenta”.

 

rosa vera3

Read Full Post »

La Casa de Hojas en negre i blanc

Posted in Llibres, Tipografia, tagged on 11 Juliol, 2014|

casacasa

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 323

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Biblioteques, Llibres, Tipografia, tagged , , on 8 Juny, 2013|

catálogo salvá1

               “ L’exquisidesa del suport, de la tipografia, del disseny, de les il.lustracions, de la relligadura, etc., son factors que poden influir en la bellesa del llibre motiu pel qual els bibliòfils ho tenen molt en compte a l’hora d’avaluar-lo.

               Salvà considerava que els llibres impresos sobre vitel.la i pergamí podien valdre entre 6 i 8 vegades més que els impresos sobre paper i els impresos en gran paper, el doble. Aquesta no és una regla que avui s’apliqui exactament però si que és indicativa de la importància que es dóna a la qualitat del suport emprat per a estampar un llibre o un document”.

mapa beato1

               “ De molt antic s’ha il.lustrat el llibre per fer-lo més atractiu i, com no, més amè. El llibre manuscrit s’il.lustrava amb mimiatures molt sovint il.luminades. Diversos exemplars del Beato de Liébana són un exemple paradigmàtic de la bellesa que pot assolir un manuscrit il.lustrat.

               Els primers gravats dels llibres impresos foren xilogràfics per passas desprès a utilitzar altres tècniques com la calcogràfica i la serigràfica. A finals del segle XVIII es començà a emprar la litografia ( l’any 1820 a Espanya) i més tard, les tècniques relacionades amb la fotografia.

              Sabem que la presència a un llibre d’il.lustracions d’artistes com Albert Durero, Hans Holbein, Vingles, Courbes, Palomino, Carmona, Doré, Picasso, Gris, Maillol, Miró, Dalí, etc., fan que el seu valor augmenti de forma considerable.

hypnerotomachia1

               Voldria mencionar aquí el llibre de Francesco Colonna, Hypnerotomachia Poliphili ( El  Somni de Polifilo), imprès a Venècia l’any 1499 per Aldo Manuzio que, en les escases ocasions que ha sortit al mercat, ha assolit altíssims valors per estar considerat com un dels més formosos i cèlebres llibres il.lustrats de la Renaixença”.

                Frases de la conferència que el senyor Jordi Estruga, President de l’ABB, va donar al Col.legi Oficial de Bibliotecaris Documentalistes de Catalunya en el curs “Valoració dels documents escrits” l’octubre de 2006.

biblioteca arsenal1

               “ La Biblioteca del Arsenal ( rue de Sully) nos propone, hasta el 29 de diciembre, una aventura a caballo entre la necrofilia, el fetichismo, la aventura solitaria y nocturna y el amor más apasionado y mortal: una historia de la bibliofilia, sus desvaríos, sus inconfesables secretos. La exposición parte de una vocación pedagógica muy simple: reconstruir una historia.

                 Concretamente la historia de los primeros ciento cincuenta años del ‘Boletín del bibliófilo’. Y, a través de esa aventura informativa, asistimos a un proceso mayor: la historia de ciento cincuenta años de una manía que, en el menor de los casos, desemboca en la locura de la posesión, y, en el peor, confina con el crimen.

                 Baroja reconstruye, en ‘las aventuras y mixtificaciones de Silvestre Paradox’, un caso límite que Buster Keaton o Groucho Marx hubiesen amado con locura: la biblioteca parece confinar con el más fastuoso de los desvanes y con la más fútil de las manías posesivas.

Paradox Baroja 2

               Flaubert nos habla de la fisonomía ‘taciturna y soñadora, triste y sombría’ de un pobre tipo que sólo tuvo un amor en su vida: los libros, Flaubert recuerda que ese melancólico personaje ‘apenas sabía leer’…

                 Se trata, sin duda, de casos límite. Pero… recorriendo esta exposición, el viajero podrá advertir que, en definitiva, no se trata de casos aislados. El mes de marzo pasado, un célebre librero, Pierre Beres, instalado en una dirección célebre, avenida de Friedlan, número 14, pagaba la suma de dinero más alta pagada, jamás, en Francia. Quizá en el mundo, por un libro: un millón doscientos mil francos 8 unos 23 millones de pesetas) por un ejemplar de la edición de los ‘Ensayos’, de Montaigne… La bibliofilia desemboca en la más turbulenta vida comercial.

Essais Montaigne2

               Sin embargo, sería totalmente insensato pensar que el bibliófilo paga para acumular capital. Error absoluto.”

              Article ( crònica des de Paris) de Juan Pedro Quiñonero en el diari ABC de Madrid, el 14 de desemjbre de 1984, a la pàgina 49, sobre una exposició que feien a Paris.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 313

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Tipografia, tagged , on 2 Març, 2013|

especulum 2 ok

Manuscrit A de l’Speculum al foder (BNM, ms. 3356, f. 35r)

               “ La filologia, tret de rares excepcions, acostuma a prestar poc interés a la bibliofilia. Potser perquè es considera que un text acurat i fiable està renyit amb un llibre imprès en bon paper japó o de fil, del amb una tipografia impecable, sovint il.lustrat i a un preu que sol ser alt, com correspon a un desplegament artesanal d’aquesta mena. Filologia i bibliofilia, en una paraula, tenen vies diferents de difusió. I, amb tot, l’univers de la bibliofilia custodia secrets molt ben guardats de la nostra historia lingüística i literaria, tan singular i plena de sotracs de diversa mena. Secrets que criden poderosament l’atenció del filòleg”.

                Article d’Anna Alberni: “L’edició en lletra gòtica de l’Speculum al folder (1917). Història d’un misterios exemplar d’infern”, a Llengua&Literatura, n. 17 (2006), pp. 257-282.

especulom 1 ok

                         Edició en lletra gòtica de l’Speculum al foder (1917).

               “ ¿ Quién no ha sentido alguna vez – escribió el último de los citados ( Marañón) – la más noble y profunda envidia en la tienda de un librero?”.

               Pero este espíritu va desapareciendo, por imposición del nuevo sentido comercial que trae consigo una vida rápida, mecanizada y múltiple. Y se refugia en esos baluartes muchas veces modestos en que el libro conserva toda su categoría sentimental y es conocido, valorado, acariciado, uno por uno, con exacta medida de su edad y su mérito, de su importancia y su rareza. Librerías de Lance. Librerías de Viejo, Librerías de Ocasión… Oscuras tiendas de entrañas con sabor y tentación de misterio, o tenderetes al aire libre: en unas y otros se alinean o se amontonan los libros que vivieron ya en otras manos, que despertaron sueños e inquietudes en otras fuentes.

               En esos comercios, comprador y vendedor ‘saborean’ el volumen, saben perfectamente cuál es su alma. Ese vendedor ama el libro, está al tanto de títulos y autores, sabe cuál es el mérito de una edición rara, conoce los caminos para encontrar un volumen agotado, consigue esa difícil obra que buscábamos desde hace tiempo. los dos, comprador y vendedor, pueden hablar como participantes de una misma fe, como alistados en un mismo amor. Desde Anatole France a nuestro ‘Azorín’ hay una larga lista de escritores que amaron este comercio del libro antiguo. Aquí no ha entrado aún el viento de la nueva organización comercial, y escritor y librero siguen hablando como amigos viejos, de cosas que les son comunes, entrañablemente comunes: este autor, aquella novela, la rara edición de otro tiempo”.

               Art. “Elogio y alma del libro viejo” de José Montero Alonso, a Revista de Lllibreria Antiquària, nº 1, pp. 31-32.

el libro y el librero 2

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 311

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Biblioteques, Tipografia, tagged , , on 17 febrer, 2013|

 

ABB 1

 

               “ Dins d’aquesta mateixa línea, la Societat Catalana de Bibliòfils, fundada a Barcelona el 1903, representà el darrer pas de la Renaixença coincidint i formant ja part del Modernisme, moviment, el tret més definitori del qual, a més de la voluntat de modernitat – d’on deriva el seu nom – , fou la integració de les arts i/o la recerca de l’obra d’art total. Amb aquest objectiu, els bibliòfils encarregaren un tipus gòtic a Eudald Canibell, el gran polígraf, el carácter més complet i de més qualitat que es fon a Catalunya en tot aquest período, el denominat avui ’Gòtic Incunable Canibell’,

 

exlibris RMP

 

Exlibris Ramon Miquel y Planas. Ex-libris dibuixat per Joaquim Figuerola, amb els motius decoratius tipogràfics del gòtic incunable Canibell

 

per dur a cap les seves edicions al més acuradament posible. Perquè els bibliòfils vuitcentistes i els primers noucentistes produeixen i editen allò que troben a faltar o consideren necessary per a la cultura del país, tot i que el ressò de la seva labor és reduït car resta cenyit, pràcticament, a llurs biblioteques.
               És important recordar com els bibliòfils, portats pel desig d’editar obres antigues catalanes, medievals o renaixentistes, és a dir, portats pel seu caprici, van arribar a encarregar a Canibell el disseny i posterior fosa d’un tipus per tal que les seves publicacions s’adiguessin plenament amb el to del seu contingut. El primer article dels estatuts de l’esmentada societat remarcava el seu propòsit de ‘publicar o reproduir obres catalanes inèdites o rares que tingan interés a Catalunya y als demés reyalmes y territoris de la llengua catalana’.
               Continent i contingut, doncs, van de bracet i arriben a constituir una obra d’art total. És realment un cas força excepcional, fins i tot, o primer que tot potser, per l’esforç econòmic que això va representar, tot i que el mateix Canibell ja havia dissenyat un Gòtic Tortis. Però pot afirmar-se que el Gòtic Incunable Canibell amb els cossos 8, 12 i 24, més unes inicials monocals de cos 24 és l’únic carácter tipogràfic autòcton del Modernisme. La tipografia neogòtica és, doncs, decisiva i contribueix a donar el to d’obra total a aquest llibre de bibliòfil, molt poc il.lustrat”.

               VÉLEZ, Pilar: “ El llibre a la darreria del Vuitcents: eina de cultura i progres i obra d’art total”, dins L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art, industria i consum a Barcelona, BC-Ajunt.Barcelona, B, 2008, pp. 298.

exaltacio llibre vuitcents

 

 

               “ Esta literatura modalizada, redefinida, suscita su propia literatura: discurso aplicado ( dónde colocar la Bibliothèque curieuse de Gabriel Peignot o la Theorie des éditions elzéviriennes de Nodier) o literatura secundaria ( llamamos así a todo lo que se ha podido escribir sobre las bibliotecas: catálogos que han adquirido una existencia propia y son importantes por sí mismos, como The Rowfant Library de Frederic Locker-Lampson, autor, célebre en su época, de los London Lyrics, pero que más tarde sólo ha sobrevivido, siguiendo un ejemplo clásico, gracias al inventario de su biblioteca, convertido en un clásico de la investigación en este campo).

 

rowfant library3

 

               Los miembros de esta hermandad secreta se relacionan entre sí, por otra parte, a través del correo de los catálogos de venta que los libreros publican a intervalos regulares. Resulta fácil aislar en ellos, cuando se los examina, uno de esos signos discretos – una característica suplementaria- por medio de los cuales un grupo nunca deja de reconocerse a sí mismo. Se trata de la notable importancia que esos boletines otorgan a una literatura generalmente poco leída – desde el momento en que esta cultura tranquila ya no refleja la jerarquía de valores del hombre de bien, ya no respeta las proporciones -: la literatura medieval y renacentista.
Un gusto de esta clase – que lleva a multiplicar las ediciones ilustradas ( por mencionar sólo a los más considerables) de Rabelais y de Villon – no se contenta con expresarse de esta guisa, en un ( muy relativo) desbordamiento de pasión; por el contrario, parece que se extiende por mimetismo; y la cultura bibliófila se constela, de muy buen grado, de goticismo. El librito para principiantes de Jean Marchand – bibliotecario y bibliófilo célebre de los años cincuenta – se titula, por ejemplo, Epîtres a un ami bibliophile;

epitres

 

y en él el autor se da a sí mismo el nombre de Johannès Mercator; los capítulos van precedidos de argumentos escritos en una lengua ( y una tipografía) arcaica; el estilo se mantiene siempre igual de ‘sabroso’ (‘ y si un día hubieras de separarte de él ( lo que no te deseo) – escribe Marchand a propósito de un libro raro-, que sea al menos a cambio de tus buenos luises contantes y sonantes, de tus doblones y carolus de lealtad probada’); por último, se dedica todo un capítulo a la necesidad de restablecer la ciencia prestigiosa y en desuso de la heráldica, emblema perfecto de lo medieval.
               Así pues, el bibliófilo se parapeta tras un lenguaje ostensible y supremamente arcaico ( y castizo), tras un barniz de pureza, un vocabulario exasperado y altanero que expresa al mismo tiempo una arrogancia aristocràtica ( bien es verdad que demasiado ostentosa para ser vàlida) y el deseo de refugiarse en unpaís sin historia, anclado en unos orígenes gloriosos. Todo ello dentro del marco de una economía de la apropiación nunca lo bastante rígida y, si lo pensamos bien, de naturaleza eminentemente ficticia: ‘Una vez que se ha efectuado el descubrimiento – constata Marchand -, que el libro ha sido ya catalogado, estudiado como es debido y colocado en su anaquel, la historia ha concluido’. Hay que construirse otra, sacarle todo el jugo, y así hasta el infinito”.

               “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 88-89. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

Read Full Post »

Older Posts »