Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibreters de vell’ Category

“Competència entre els Encants de les Voltes i els de Bellcaire.

A parts dels encants, hi havia a Barcelona un altre mercat també dedicat a la venda d’objectes vells que s’anomenava la fira de Vellcaire o de Bellcaire i que estava emplaçat, si fa o no fa, vers l’indret on avui hi ha l’arc de Triomf i el palau de Justícia. Sempre aproximadament, puix que es fa difícil precisar amb exactitud el lloc originari, ja que el mercat d’andròmines velles va des de la darreria del segle XV fins poc temps abans de l’Exposició Universal, l’any 1888.

Per tal com el nom d’Encants semblava un xic desplaçat, el Municipi, l’any 1834, decidí canviar el títol d’aquest carrer i li fou donat el de Consolat de Mar en record de la compilació dels usos i costums mariners elevats a la categoria de codi marítim internacional manat compilar pel gran rei En Jaume I l’any 1258, aplegat pels cònsols de mar i que fou el primer codi marítim de tot el món, tan just i a propòsit que les lleis marineres internacionals modernes encara hi estan basades en la seva gran majoria.

Fira de Bellcaire

El Vell Caire i no el Bell Caire.

En l’antiga documentació municipal barcelonina es troba citat diverses vegades l’indret de Vellcaire i és escrit amb be de Barcelona, o sigui, igual que el nom de les dues poblacions que duen aquell nom: una a l’Urgell i l’altra a l’Empordà, i també com la població provençal. Nosaltres no trobem el perquè d’aquest mot aplicat als afores de la nostra ciutat i creiem que el terme no vol dir de caire bell i bonic, apel·latiu que no escau a un mercat de robes velles, sinó que vol dir fira de caire vell, d’objectes no nous, o sigui, de vell caire. Durant molts anys, la grafia catalana, i molt menys la llengua, no estava metoditzada.

Quan es va urbanitzar aquell indret el mercadatge de Vellcaire va ésser traslladat als Encants i confós amb aquests. Sembla que aleshores els dos mercats no eren iguals. Als Encants venien objectes producte de subhastes judicials, d’embargaments i altres efectes nous procedents de botigues plegades o bé esguerrats, fets malbé, passats de moda, etc., però no vells. Els Encants, com ja vam dir, tenien un aire de subhasta, i tot el que hi era exposat s’havia de vendre de seguida si algú n’oferia preu, puix que el venedor no podia retenir la seva mercaderia si trobava qui li interessava. Els Encants i la fira de Vellcaire, doncs, eren dues coses completament diferents. De totes maneres, els termes es barrejaven i confonien i no eren pas absoluts, puix que el mercat que el segle XV fou tret de la plaça de Sant Jaume i traslladat als voltants de la Llotja de la Mar ja era de robes velles i no pas un mercat d’encants, o sigui, el tipus de vendes que més ençà fou apel·lat fira de Vellcaire. Es fa difícil de determinar com i quan s’havien produït aquests canvis i aquestes barreges.

Entre els venedors d’ambdós mercats no regnava gaire simpatia, ja que quan l’Ajuntament els va refondre van protestar sorollosament, puix que cap d’ells volia barrejar-se i tots tenien com a rebaix la convivència amb l’altre. Fira i Encants van subsistir confosos pels voltants de la Llotja fins que, no sabem per quina raó, es decidí el trasllat del mercat de coses velles a l’esplanada del davant del portal de Sant Antoni, on formava com un turonet que va haver d’ésser aplanat quan es va construir el mercat actual. Les obres van durar molt de temps o foren començades després d’haver-hi instal·lat una part dels

Encants. Els encantistes es resistien a canviar-se a Sant Antoni, puix que aleshores era un paratge molt desert i temien que el públic no hi aniria. L’Ajuntament tenia interès a poblar i animar aquella novella barriada i per assolir-ho va instalar-hi aquest tipus de mercat. Durant un cert temps es pot dir que hi hagué dos nuclis encantistes: el de la Llotja i el de Sant Antoni, però l’any 1888, en ocasió de celebrar-se a la nostra ciutat la primera Exposició Universal, les autoritats van creure que la presència dels Encants vora de la Llotja, un dels indrets cèntrics de la nostra ciutat i sobretot un dels camins que menaven cap a l’exposició i tan a la vora del port, per on tants de forasters acudien a Barcelona, resultava poc edificant i foren traslladats definitivament a Sant Antoni.

Fins ara han subsistit, podríem dir, confosos amb un de sol. Els venedors de robes i objectes nous situats al voltant del mercat representen els Encants, i pròpiament només poden vendre els dies feiners. Els venedors de robes velles són els successors de la fira de Vellcaire i només poden vendre els dies de festa i els diumenges, i com que ara aquest dia no hi ha encants ho han de fer el dissabte en substitució del diumenge. La part d’Encants establerta al carrer d’Urgell immediata al mercat, anomenada les subhastes, té un règim diferent de la resta dels mercats, recorda els primitius i veritables encants o mercat de subhasta obligada.

( Els encants foren traslladats l’any 1928 a la plaça de les Glòries, on segueixen funcionant, car es considerà poc convenient la seva presència al barri de Sant Antoni davant la imminència de l’Exposició Internacional de 1929. A l’antic emplaçament de Sant Antoni queden els encants de robes i objectes nous a més bon preu els dies feiners, i el mercat de llibres de vell els diumenges sota els porxos del mercat de Sant Antoni). p. 948-953.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES: Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p.951-953.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ En algunas, muy pocas, librerías españolas pueden verse estos días unos libritos que al profano apenas le llamarán la atención, pero cuya sola presencia infundirá al conocedor experto ese estremecimiento involuntario que dicen que experimenta el policía de raza ante la proximidad del criminal o el perro de caza al olfatear el rastro de la perdiz todavía invisible. Son unos libros muy pequeños, insignificantes por su tamaño, en rústica, recubiertos de una membrana de papel gelatinoso y transparente, que apenas deja entrever la portada dibujada en oro sobre un fondo de color marfil. Sus títulos son los siguientes: La Comedia Nueva, de Moratín; La Librería, de Iriarte; Franciscus Columna, de Nodier, etc., etc., hasta seis diferentes.

Si abrís esos libritos que en cierto modo parecen devocionarios, y no dejan de serlo, os quedáis pasmados antes su perfección tipogràfica y decorativa. La edición es reducida y todos sus ejemplares están numerados. El papel de hilo es excelente, de una de las mejores fábricas de Cataluña; las guardas, dibujadas especialmente para cada una de las obras, son como el reverso de las alas de una mariposa, severas por fuera, maravillosas por dentro; los tipos, clarísimos; las ilustraciones, a veces admirables y siempre más que discretas; los retratos de los autores, magníficamente grabados en cobre; las noticias preliminares acerca de las obras, muy atinadas y eruditas. En conjunto, una verdadera y pequeña joya espiritual, que cabe en la palma de la mano.

¿De qué raro taller habrán salido? Las más antiguas , fechadas en 1921, aunque todas ellas acaban de ver la luz ahora – llevan este pie de imprenta: Barcelona, Casa Miquel-Rius. Las más recientes de 1925, dicen: Madrid, Librería de los Bibliófilos Españoles.No hay contradicción ni misterio en estas disparidades. Quieren decir que estos libros se comenzaron en Barcelona y han acabado publicándose en combinación con Madrid. Pero el padre de todos ellos, quien los saca a la calle y los mantiene hasta que se basten por sí mismos – cosa más que dudosa en España – , es el benemérito bibliófilo catalán don Ramón Miquel y Planas”.

Article. “La emigración forzosa” de Gaziel a La Vanguardia del 12 de març de 1926.

Read Full Post »

“Els corredors de coll.

Els corredors de coll i trompa o subhastadors s’esgargamellaven amb crits pregonant els efectes que encantaven per cercar compradors amb la seva propaganda. Als encants era on més treballaven, puix que contínuament hi havia tres subhastadors empleats en altres tants indrets oposats del mercat. Des de dalt d’un empostissat no paraven de baladrejar i fer l’article tots rodejats de rampoines que oferien al públic.

El 1516 hi havia a Barcelona quinze corredors de coll, nombre que semblava excessiu per a una feina tan escassa segons la visió de la societat actual, i a la darreria del segle XVIII només n’hi havia nou. Aquest ofici subsistí fins als últims temps d’existir els encants sota les Voltes.

En alguns documents trobem també consignats els corredors de bóta. N’ignorem la feina. La documentació antiga, gairebé sempre que parla dels corredors d’orella, els anomena corredors d’orella i de peix salat. Avui no se’ns fa explicable la relació de dos conceptes tan distints.

Els corredors de coll o subhastadors també veneraven Sant Blai, advocat per les malalties de coll, per tal que els donés una paraula ben forta i els guardés de rogall i de mala veu. Diuen que el dia de la festa del sant portaven arengades a beneir, pùix que hom creu que aquests peixos donen força i claredat a les cordes vocals.

Carrer del Call

Sembla que per molt freqüents i abundants que fossin les subhastes, un nombre més reduït de corredors podia bastar per satisfer les conveniències de la ciutat en aquest sentit, per`no devia ésser així, puix que havien constituït un organisme important. L’any 1481 van participar en una festa cívica dedicada al rei, amb un entremès format per uns homes a cavall. A primeries del segle passat encara concorrien a la processó de Setmana Santa que organitzaven els frares mercedaris; hi portaven el misteri de la Mare de Déu de la Pietat.

Al segle XV els Encants estaven situats a la plaça de Sant Jaume, vora la jueria o barri jueu radicat al Call. Sembla que el negoci de robes i efectes vells havia estat privatiu dels jueus, i encara avui,en els pobles on aquesta raça està ben determinada, són gairebé únicament ells els qui es dediquen al comerç de robes velles. Si els jueus eren els qui feien el mercat d’objectes vells és de bon sentit que el tinguessin instal·lat vora el seu barri i en l’espai lliure immediat, que era aleshores la plaça de Sant Jaume.

Sembla que en el temps que hem indicat ja es va creure que els Encants no esqueien en aquest lloc i foren traslladats a la Fusteria, o sigui, a l’indret on encara els han aconseguit els nostres pares.

Històries i Llegendes de Barcelona; Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p. 950-951.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El amor al libro es en España un sentimiento todavía más raro que el amor al agua. Esta sequedad espiritual corresponde a la de la tierra y a la del cuerpo mismo del hombre. Inteligencia sin lectura, es flor sin humedad. Entre nosotros son abrumadora mayoría los que sabiendo leer no leen nunca. Aparte de los primeros libros, hay millones de españoles que no han abierto otros. Incluso los hombres de carrera sólo suelen conocer los manuales, prontuarios y compilaciones exclusivos de su profesión. Durante la juventud estudiantil todavía se muestra cierta curiosidad literaria. Después, nada. De los treinta para arriba, quizás quienes lean más en España son las mujeres, por su ociosidad frecuente, por un resto o atisbo de imaginación, por una mayor sensibilidad relativa. Pero suelen leer casi exclusivamente novelas, y aún detestables o anodinas.

No hay aquí organismos encargados o celosos de propagar y mantener la afición a los manjares espirituales por excelencia. Hace unos diez años se crearon en España las primeras Cámaras del Libro. Nacieron con excelentes y nobles propósitos culturales, mas pronto degeneraron en sociedades defensoras de una clase industrial y comercial. El verdadero espíritu del libro se les extravió entre las tarifas arancelarias, el precio de los papeles, los franqueos favorables y otras cosas que aquí no improta especificar. Era natural que así ocurriese. No hay ninguna razón para suponer que los editores y libreros sean una clase especial de fabricantes y comerciantes, distinta y superior a las demás. Son gente que quiere ganar lo más posible con los menores gastos posibles. Podrá haber algunos, y los hay, que sienten un puro y desinteresado amor al libro. Pero ello es un mero accidente debido a cualidades personales, no a un requisito profesional. La mayoría de productores y vendedores de papel impreso son ‘tratantes en libros’, exactamente como hay los tratantes en ganado, en pieles o en garbanzos.

Para tener amor al libro se necesita estar tocado, más o menos gravemente, de bibliofilia. Es una enfermedad espiritual que a veces puede ser peligrosa. En sus aspectos razonables y ponderados es una de las más sabrosas delicias intelectuales. En España es apenas conocida. Hubo grandes bibliófilos en los siglos XVII y XVIII, cuando el libro era todavía cosa exclusiva de los raros y los elegidos. En el siglo XIX menguaron en calidad. Hoy los hay todavía, pero generalmente están acobardados y dispersos”.

Article. “La emigración forzosa” de Gaziel a La Vanguardia del 12 de març de 1926.

Read Full Post »

“Les voltes dels fusters o d’en guaita.

… En temps reculats, i abans de construir-se el convent de Sant Sebastià, a les Voltes dels Encants hi havia com una mena de balcó o terrassa, destinat a servir de mirador de mar i al qual assistien les més altes personalitats i fins i tot el rei quan es feien festes marítimes i en altres ocasions en què els interessava veue ben bé la mar.

Allí fou des d’on observava el guaita i primitiu vigia de la ciutat que escodrinyava el mar per tal de veure les naus que s’acostaven a la nostra platja. Per aquest motiu les voltes de què parlem eren conegudes per les Voltes d’En Guaita.

Voltes dels Encants
https://monbarcino.com/voltes-dels-encants-i-dels-pintors/

A les voltes hi hagué els Encants.

El centre mariner barceloní va desplaçar-se d’aquell indret en apartar-se’n la platja i les voltes foren utilitzades com a mercat d’objectes procedents de subhastes judicials i de rebrecs de botiga. Aquestes voltes, que ordinàriament servien d’aixopluc i d’obrador dels mestres d’aixa, van passar a ésser recer de drapaires i marxants de coses velles i hom les qualificà de Voltes dels Encants o Encants Vells.

Els Encants anaven des del carrer de la Fusteria fins al carrer de les Panses i ocupaven tot el fons de la plaça de Sant Sebastià, on avui s’aixeca l’edifici de Correus i l’actual carrer del Consolat de Mar. Encara en resta un tros, el qual, per bé que modern, pot donar, però, una idea molt pàl·lida del que havien estat aquelles voltes en els seus bons temps, un dels llocs més típics de Barcelona.

Uns documents de 1392 diuen que els encants eren al costat de la Llotja vers sol ponent. La seva àrea fou limitada per uns mollons de pedra, i s’hi van construir una mena de tres taules o bancs destinats a enfilar-s’hi els corredors de coll quan encantaven o subhastaven.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES, Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p. 949-950.

Carrer Consolat de Mar
Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ -¿Es difícil encontrar bibliotecas de altura?

-Bastante difícil.

-Porque resulta caro coleccionar libros de valor…

-Suele resultar muy caro, efectivamente… La primera edición de la Biblia de Gutenberg se vende hoy, en dos volúmenes, a 170 millones de pesetas. Es un ejemplo algo exagerado, pero es un ejemplo, a la postre.

-¿Por qué, aparte del valor de los libros, resulta difícil ser bibliófilo?

-En primer lugar, porque los libros se destruyen. Durante la guerra civil española se perdieron infinidad de ejemplares de enorme valor… Por otra parte, muchos libros han sido exportados, mientras aumenta el número de bibliófilos.

-¿Cuándo nacieron las asociaciones de bibliófilos?

Emblema de la Academia de los Desconfiados, gravat de Francisco Gazán a Nenias reales, Barcelona, 1701.

-El primer grupo que se organizó en Cataluña fue la Asociación ‘La desconfiada’, copia de ‘La confiada’ que existía en Pavía. Data de 1711 y fue fundada por don Pablo Ignacio de Dalmases, marqués de Vilallonga.

-Antecesor suyo…

-En efecto. Si quiere, puede usted considerar la bibliofilia como una tradición familiar.

-¿Conserva usted muchos de aquellos libros?

-Durante la guerra civil destruyeron mi colección. -¿Se suelen exportar los libros de más valor?

-El primer mercado de libros de este tipo está en Nueva York. Allí tienen, curiosamente, las mejores piezas.

-Cuando faltó dinero, ¿ se exportó demasiado?

– Si y no. Pese a todo, las mejores colecciones, como las de Espona, Sedó y Mateu, se han conservado.

-¿No es normal la disolución de las bibliotecas a consecuencia de las herencias?

-Los coleccionistas de altura consideran que sus bibliotecas no deben ser un patrimoio familiar y suelen legarlas a instituciones públicas. El mejor coleccionista europeo, el suizo Bodner, legó al Estado su inmensa biblioteca, junto con los terrenos que ocupaba y las edificaciones. Muy raramente vemos que las herencias deshagan buenas bibliotecas.

-¿Es hoy todo el mundo consciente del valor de los libros que hereda?

-Hoy, sí. Antes, no del todo.

-A ustedes, los bibliófilos, ¿cómo les resulta posible encontrar buenas piezas?

-A principios de siglo podían comprarse los incunables a montones… Hoy, sin embargo, no encontramos un incunable ni por casualidad y compramos las piezas más valiosas a través de libreros especializados. Hay algunos libreros que son auténticas autoridads en la materia.

-¿Tenemos aquí la tradición bibliófila que pueda codearse con la de otros países europeos?

-Me temo que no. Francia, Alemania, Inglaterra y Suiza, por ejemplo, cuentan con una tradición infinitamente más importante que la nuestra”. Article: “Bibliófilo, muy distinto de bibliómano”, a La Vanguardia del 5 de febrer de 1974, Autor ?

Read Full Post »

Carrer del Consolat de Mar

“Els dos llibreters que tenien el llibre més vell.

Conta la tradició que temps era temps vivia en aquest carrer  un llibreter que tenia un llibre que ell creia que no n’hi havia d’altre al món i que era considerat com el més vell i el primer que s’havia fet. Un dia va saber que un veí seu, llibreter com ell, en tenia un altre i de seguida va sentir un gran afany per obtenir-lo. Proposar-li una venda era perdre el temps puix que el seu propietari era molt ric i no estava pas per diners. Va tenir una pensada: anà a trobar un criat que servia el llibreter posseïdor del llibre i li va prometre donar-li un bon picotí si deixava la feina. El servent s’hi va avenir; aleshores ell es va disfressar i es presentà a casa del seu veí llibreter i s’oferí com a criat. El llibreter, que no el va pas conèixer, el va llogar. El fals servent va passar molt de temps dissimulant la seva personalitat en espera d’una ocasió per poder-se fer seu el llibre cobejat. L’amo estava molt content d’ell i no podia ni remotament sospitar qui tenia a casa per servir-lo. Un dia van parlar de llibres i més llibres i el llibreter va dir-li que ell tenia el llibre més vell que hi havia en tot el món i el primer que es va fer. El servent va veure arribat el seu moment, va simular gran sorpresa, molta ignorància i sobretot una gran curiositat i un intens afany per ta de veure un llibre tan bo i tan antic. El posseïdor l’anà a cercar i l’hi va ensenyar. Aleshores el criat l’agafà ràpidament, el mirà amb ulls d’argent viu per convencer-se que era el llibre que ell envejava i quan n’estigué segur rapidíssimament el féu en cent mil bocins i els va llençar al foc de la llar que cremava i al voltant de la qual es trobaven amo i servent. Fet això enmig de la gran sorpresa i esparverament del propietari li va contar qui era i com feia anys que estava al seu servei en espera només de trobar el moment de poder-se apoderar d’aquell llibre tan envejat per

aconseguir el que acabava de fer, i poder dir que en tot el món només n’hi havia un i que el tenia ell. En el carrer del Consolat conten una variant de la llegenda.

Com que era prou ric, va indemnitzar el qui temporalment havia estat el seu amo amb tantes bosses de monedes d’or com li va demanar com a preu del llibre. Un cop pagat va retornar a casa a fer una altra vegada de llibreter i viure com un senyoràs, tal i com en realitat era.

Un dels darrers llibreters establerts en aquest barri fou l’Ignasi Estivill, que durant molts anys va encarnar el sentit de la imatgeria modesta i del llibre humil, i fou el darrer a mantenir la tradició llibretera en aquest carrer i el qui va donar un tipisme i una fesomia especial a la nostra estamperia popular, especialment la pintada.

A mitjan segle passat en aquest carrer funcionaven alguns bordells, dissimulats sota l’aspecte d’establiments vulgars.

Entra a la Llibreteria,

i dues xinxes al detràs

el segueixen fent-li mofes,

estirant-lo pel detràs:

-Ei! Hereu- que li diu l’una,

Voleu venir a passejar?

En el romanç de la vinguda d’en Jeroni a Barcelona la literatura de canya i cordill hi fa al·lusió i ens diu:

Els veïns de la Llibreteria tenien per patró sant Francesc d’Assís; el veneraven en una capelleta oberta a la façana d’una de les cases del carrer. Aquest patronatge segurament que devia ésser modern, puix, com hem pogut veure, cap dels diversos oficis que havien existit en elm veïnat no tenien aquest sant per patró. La capelleta va subsistir fins fa poc temps.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES.

Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum I, p.709-710

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ Como hay coleccionistas para todo, supongo que habrá gente que guarde fes de erratas, esos papelillos culpables que te encontrabas entre las páginas de los libros. La más reciente que recuerdo tendrá ya unos diez o doce años, e intentaba hacer pasar por una errata lo que a todas luces era un error: en ella se decía que donde ponía Bodas de sangre debía poner La casa de Bernarda Alba… Reconozco que soy bastante maniático con los errores tipográficos. No tanto, por supuesto, como el poeta del Siglo de Oro Fernando de Herrera, que atormentaba a los impresores con su perfeccionismo y, una vez que el libro había salido de las prensas, corregía las últimas erratas pegando diminutos recortes de papel sobre los ejemplares ya impresos. No, yo no llego a esos extremos, pero suelo pedir a mis amigos que me avisen de posibles anomalías en mis libros para solventarlas en posteriores reimpresiones. Por eso, al contrario que los bibliófilos, prefiero las segundas ediciones a las primeras.

También es verdad que ni siquiera las segundas ediciones son totalmente fiables, unas veces por desidia del autor o del editor, otras porque ni siquiera es posible incorporar las correcciones ( como ocurre con las falsas reimpresiones, esas que se hacen al mismo tiempo que la primera edición pero que, en un intento de engañar a libreros y lectores, se distribuyen unos días más tarde con la engañosa faja ‘ ¡2ª edición¡ ¡ Veinte mil ejemplares vendidos en una semana¡’

La cuestión, en fin, es que siempre se acaba colando alguna errata. Recuerdo la satisfacción de cierto amigo que acababa de editar una antología de textos sobre un escritor latinoamericano, ‘No encontrarás una sola errata’, me aseguró mientra me regalaba un ejemplar, y yo abrí por la página de créditos y descubrí que la edición no había corrido ‘ al cuidado’ sino ‘al ciudado’ de mi amigo. En Vituperio ( y algún elogio) de la errata, José Esteban rescató algunos casos gloriosos de ceños convertidos en coños, moriscos en mariscos, gustos en bustos y ultraísmos en altruismos. Mi errata favorita es una que se deslizó ( al parecer no de forma no totalmente involuntaria) en una composición con la que el poeta Ramóm de Garciasol quiso homenajear a su mujer. El verso en cuestión debía decir ‘Y Mariuca se duerme y yo me voy de puntillas’, pero una ene estratégica se volatilizó y el resultado fue que, mientras la buena de Mariuca se dormía, el poeta se iba ‘de putillas’. Ignoro las consecuencias que para la vida conyugal de Garciasol pudo tener esa errata, pero supongo que a Mariuca no le quedó más remedio que ser comprensiva con el desliz ( el del impresor)”.

Article:”Fes de erratas”, d’Ignacio Martínez de Pisón, a la Revista Mercurio, nº 99 de març de 2008, p. 50.

Read Full Post »