Biblioaprenent

“L’ex-libris torna a emprendre volada; no volem dir que ressusciti, perquè de fet no arribà a morir; tan sols una letàrgia perillosa l’ha tingut ensopit un seguit d’anys.

Suara, biblioteques, col·leccionistes, agrupacions i entitats motiven encàrrecs i concursos, exposicions, intercanvis i fins i tot vendes i revendes d’ex-libris. Moltes vegades, però, observem un cert confusionisme entre els amants d’aquesta bella manifestació de l’amor al llibre, perquè no es comprèn l’ex-libris sense els llibres que el motiven. Hem constatat que han sorgit una mena de col·leccionistes d’ex-libris que no els interessa sinó arreplegar gran quantitat d’exemplars, sense tenir en compte la qualitat ni l’autenticitat – ja que en corren de falsos – d’aquests. Com hi ha també qui es dedica a realitzar ex-libris de posseïdors imaginaris – fins algú àdhuc fa els seus comercialment en sèries -, per tal de tenir força exemplars per a l’intercanvi, base de les col·leccions. Hi ha qui també sense escrúpols reprodueixen un gravat que no han encarregat, sinó que simplement els ha plagut, hi afegeixen el mot “ex-libris”i el seu nom, i… ja tenen un original baretet i boniquet per a fer intercanvis.

Per tot això, i justament per evitar-ho, creiem que és oportuníssim aquest llibre de Josep de Riquer, que, amb les seves interessentíssimes opinions i suggerències, ve a demostrar clarament la importància que l’ex-librisme té guanyada per aquests móns de Déu, i la serietat amb què tot bon ex-librista ha de procedir en tot allò que fa referència a aquesta noble activitat.

El nom que porta l’autor d’aquesta densa recopilació de fets i dade interessants referents a la història, a la condició i a la acceptació de l’ex-libris, és un nom tan conegut, admirat i estimat per tots els ex-libristes, de casa i de fora, que per si sol imposa una delicada responsabilitat a qui el porta tan dignament i signa amb ell un tema d’ex-librisme.

Conscient d’aquesta responsabilitat i creador ell mateix de veritables ex-libris molt ben reeixits, Josep de Riquer ens és una garantia i ha posat tota cura en el seu esplèndid treball d’exposició i de suggerències per ajudar a formar i fomentar el bon col·leccionisme, com també en la pacient recerca erudita de dades històriques i de catalogació d’autors, de beneficiaris i de col·leccionistes moderns, demostrant, ensems, ésser un exquisit paladejador i  coneixedor de l’Art.

Esperem que aquest gran i valent esforç de l’autor d’aquesta obra, fet a favor d’aquest amor que ell sent per l’ex-librisme, serà beneficiós tant per als col·leccionistes com per als artistes, incitant els primers a depurar el contingut de llurs carpetes i a primmirar-se en l’encàrrec de noves realitzacions d’ex-libris, que cal desitjar que siguin gravats o dibuixos originals autèntics, no grolleres imitacions que no enganyen sinó a qui les realitza. Quant als artistes, cal que es convencin que crear un ex-libris pressuposa quelcom més que fer un dibuix graciós o un gravadet amb bon ofici. L’artista, lluny de sentir-se enxiquit, ha de veure i comprendre que en realitzar ex-libris crea una obra tan meravellosa com qualsevol  altra de gran importància. L’ex-libris no és simplement una marca de possessió, és un símbol de la personalitat, dels gustos i afectes de l’usuari per a qui s’ha realitzat expressament. L’artista ha de saber situar-se i elevar-se davant aquesta obra psicológica, ha de posar la seva ànima i munyir el seu cervell per tal de trobar la manera, la bona i millor manera, de donat a conèixer, amb elegància, la confirmació material i espiritual del titular, i això sense confusió ni amuntegament.

És per aquest riquíssim contingut d’enginy que l’ex-libris té interès, i quan s’hi ajunten les qualitats de perfecció tècnica i de personalitat de l’artista creador es converteix en una petita però gran meravella, que veritablement és digna d’ésser admirada, catalogada i curosament guardada.

Benvingut sigui aquest llibre de Josep de Riquer, pel bé de l’ex-librisme i del gravat, coses ambdues que tan bons creadors han tingut sempre a Catalunya.

Pròleg d’Antoni Ollé i Pinell, President del “Foment de les Arts Decoratives”, en el llibre Els ex-libris i l’ex-librisme. Assaig històric raonat,  de Josep de Riquer i Palau, Ed. Millá, Barcelona, 1952. Volum primer. Col·lecció “L’ocell de paper”:III.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Abunda más la clase de bibliófilos que, aparte de buscar el libro bien editado, tienen preferencia por determinada temàtica. Algunas de las materias que consideramos más frecuentes, en las predilecciones de los bibliófilos, son: de caràcter regional, Quijote, Biblia, Libro romántico, Teatro, Bibliografía, Libro miniatura, Cocina, por sus grabados, de Viajes, Incunables; determinado autor – Cervantes, Baroja, Azorín, Lope de Vega…-, por tratarse de tiradas especiales – limitadas, o en papel especial, facsímiles, clases de papel, formato -, Derecho, Medicina, Relojes, Genealogía y Heráldica, Paremiología…

Capítulo aparte merece la preferencia de ciertos bibliófilos por las encuadernaciones en cuero, en las que además intervienen distintas materias y diferentes estilos: tafilete, pergamino, nácar, marfil, oro, plata, piedras preciosas…, aparte de otras exigencias en dorados, tejuelos, planos, hierros, etc. Pueden consultarse, a estos efectos, entre otras obras, Ensayo para un Catálogo de Encuadernadores, por Luis Baldón, en ‘El Bibliófilo’, números 7 y 8, 1946; Encuadernación, por Juan Ainaud, Madrid, 1962; Exposición de Encuadernaciones Españolas, siglos XIII-XIX, catálogo, por Francisco Hueso, 1934.

Juegan su importancia asimismo las capitulares, las viñetas, los colofones, las orlas, los grabados…, todo cuanto, mediante ilustraciones, ornamente al libro, para darle riqueza artística.

No menos de tener en cuenta son las demandas de quienes, en su estimación del libro, desean que esté impreso con márgenes y tipos adecuados – limpios, netos – que armonicen la página en su distribución, o que estén acordes asimismo con la época y el contenido.

En verdad, el libro bello requiere un editor amante del libro, capaz y entendido para fusionar las diversas facetas que precisa la polarización de muchos y muy diversos aspectos: humanos, técnicos, materiales, económicos…

Para defender sus intereses, no escasearon las Asociaciones de Bibliófilos, generalmente de alcance regional. Algunas de tales Sociedades en España han sido o son: Asociación Española de Bibliófilos, Sociedad de Bibliófilos Españoles; Bibliófilos Mallorquines; Bibliófilos de Canarias; Sociedad de Bibliófilos Andaluces; Acción Bibliográfica Valenciana; Agrupación de Bibliófilos de Tarragona; ‘La Arcadia’; Asociación de Libreros y Amigos del Libro; Agrupación de Bibliófilos de Lérida; Bibliófilos Madrileños – de corta duración – ; Bibliófilos de Barcelona; Cien Bibliófilos de Barcelona; Societat Catalana de Bibliòfils; y, sin duda, la última constituida en España es la asociación de Bibliófilos Asturianos (1972) que en su corta vida ya ha reimpreso once volúmenes con obras que eran raras de hallar a la venta.

Se dice que no todos cuantos pertenecen a las Sociedadesde Bibliófilos lo son realmente. Esta aseveración es cierta. Los hay que constan en las relaciones por su dinero, por figurar, por aparentar. Son los que parcialmente hacen cierta la frase de que ‘ en todas las sociedades de bibliófilos, de cada cinco socios hay cuatro que no tienen libros’.

Article: “Notas sobre bibliofilia” de Luciano Castañón, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 8, d’abril de 1981, p.46-47.