Biblio@ccés: El Biblio@ccés de la Plana ( Vila-seca), situat al Centre Cívic i Cultural és un espai de lectura, treball i lleure que ofereix accés a recursos per a la formació, l’aprenentatge i el temps lliure.
Bibliobitterne: és una nova aplicació per a totes les biblioteques del país! Amb aquesta aplicació, tot el personal de la biblioteca pot crear introduccions de biblioteca divertides i interessants per als alumnes de tercer grau.
BiblioChisme: Podcast amb la senyal binària Icónica Urbana amb Angela i Mau.
Bibliocirco: Des del 1994 va néixer el Bibliocirc, una estratègia de promoció de lectura que buscava sorprendre a través de les històries. 29 anys han passat des de llavors i, aquesta experiència educativa, segueix dreta, consolidant-se com un dels grans atractius de la Festa del Llibre i la Cultura de Medellín i demostrant que la promoció de la literatura no només es fa amb llibres.
Biblioencuentros: activitat dita ‘Biblioencuentros con autores en Navidad’, que es desenvolupa a la Biblioteca Central José María Artero (Almería).
Bibliojardí: Biblioteca al Jardí de la Misericòrdia a Palma. El Bibliojardí ofereix els serveis de la biblioteca en un ambient diferent, còmode i agradable.
Bibliokepos: tallers-diàlegs organitzats per la Biblioteca Felipe González( Sevilla).
Bibliorecomendado(2): recomanacions que fan en el vlok de la Biblioteca de la Universidad de la Sabana (Colombia).
BiblioTeca, La: a les noves tovalles de la Cafeteria La BiblioTeca, hi trobareu informació sobre la Biblioteca, a més de poder resoldre la sopa de lletres. A la Biblioteca Pilarín Bayès de Vic.
Bibliotecapp: Aventures literàries a un clic. “ Un lloc on tot és possible, on no existeixen límits ni fronteres, on podràs viure tantes vides com desitgis. Seu, tria una lectura i descobreix tots els universos a on et pot portar la imaginació”, organitzat per l’equip de Portals Educatius de l’Àrea de Cultura del Solsonès.
Bibliotecario, El: podcast per divulgació de temes relacionats amb el món de la informació i les biblioteques.
Bibliotip: apartat de la biblioteca per donar consells i notícies. Biblioteca de la Universidad de La Sabana (Chía, Cundinamarca, Colombia).
“Menéndez y Pelayo, que en quantitat i qualitat, va ser un dels primers lectors espanyols, exclamava: “Quitarme de leer es matarme”.
El barcelonès Viada i Lluch quan tracta el llibre en general, es manifesta com a enamorat: «; Oh llibre! ¡Oh llibre meu! ¡ Oh, amor dels meus amors! ».
No fa molt, va morir el poeta parisenc Leo Larguier, el qual, a les seves últimes voluntats, va disposar que dins el taüt li posessin un llibre, un gran diccionari ple de paraules de la llengua francesa que tant havia estimat. Roland Dorgelès, complint l’encàrrec, va escollir a la biblioteca del poeta un antic diccionari real que va col·locar sota la capçalera del difunt.
L’epicuri Anatole France se sentia feliç quan acariciava els llibres.
No perdem de vista els compradors de llibres que es mouen per diversos designis. N’hi ha d’ egoistes, que els adquireixen per a especular. Segueixen amb l’aigua al coll les altes i baixes de les cotitzacions dels llibres que es publiquen en les revistes de bibliofília i els preus assolits a les subhastes de l’Hotel Drouot de París.
A Barcelona, darrerament, per primera vegada, alguns comerciants que tenien pagaments suspesos, han fet figurar entre els bens patrimonials de l’Actiu, la seva biblioteca estimada en alta xifra. En un expedient de suspensió de pagaments, promogut per un industrial, la biblioteca, per diversos conceptes importants, apareixia amb un valor de quatre milions de pessetes.
Lluny queden els temps en que la bibliofília era incompatible amb els negocis. Hi ha el cas de Pablo Dalmases, mort en el segle XVIII, amb un fons de llibres que es troba a la “Biblioteca Central“, que destinava a la compra d’obres bona part dels guanys aconseguides pel seu pare en el comerç. El pare de Dalmases, fent les seves notes en el seu dietari, solia dir: “Em temo que el guanyat per mi en un llibre ho perdi el meu fill amb tants.
Amb freqüència, els “aficionats” busquen en el llibre l’exemplar esgotat, rar o curiós; la primera edició; o el volum de tiratge limitat. A Barcelona, en aquest ordre, tenim la coneguda llegenda del llibreter boix i assassí, establert, com altres, a les “Voltes dels Encants”, que va matar a un competidor, Agustín Patxot, i li va cremar la botiga per a apoderar-se de l’exemplar únic dels “Furs de Valencia” i que, a més, quan venia algun llibre cobejat, arribava a l’assassinat dels seus clients per a recuperar-lo. Una altra llegenda és la “història del llibreter de la molt noble i nova ciutat de Barcelona que tenia el llibre més antic del món” i, en assabentar-se de que existia un segon exemplar en poder d’un altre llibreter, es va enginyar la manera per entrar com a criat a la casa del seu rival, durant set anys, a l’espera de l’oportunitat que li permetés destruir impunement el duplicat; si bé, el fals criat va indemnitzar al seu amo amb “una gran bossa plena d’or”.
En matèria de raresa, amb ve a la memòria que en un catàleg barcelonès, l’any 1951, de llibres i fulletons curiosos s’anunciava una “història primitiva ignota”. Al llibre es pretén sostenir la tesi pintoresca de que “ … Adán va néixer a Catalunya; que la primera llengua era la catalana; que Mahoma era català; que els hebreus s’anomenen així per haver-se establert abans a les ribes de l’Ebre, etc. ”
Voltes dels Encants
Bo serà dir que la limitació del tiratge numerat d’un llibre és una pràctica recent, data de finals del segle XIX i es deu a l’editor parisenc Conquet.
Els bibliòfils reputen el llibre de qualitat com un tresor que, de vegades, exigeix cures singulars. El Rei Carlos III parlava de “les meves joies són els llibres de la meva biblioteca “. Marià Aguiló, encara jovenet, va ser nombrat bibliotecari de l’antiga biblioteca de Sant Joan i, a les nits, amb l’afany de guardar millor els llibres, es feia col·locar un catre de tisores proper a les prestatgeries, per a dormir a prop d’ells.
El bibliòfil Joaquín Montaner, al comprar un llibre notable l’embolicava acuradament i col·locava el paquet en els armaris que tenia habilitats per a això, per mirar de preservar-los de l’obra destructora dels anomenats “insectes bibliòfils”, veritables assaltants dels volums. A propòsit, senyalarem que els pitjors enemics de les biblioteques són els fongs i, entre ells, el més temible és un “penicil·lium” entroncat amb el que produeix el cèlebre antibiòtic.
Ve al cas entretenir-se a considerar les “instruccions” deixades pel canceller Cheverny, home d’Estat del segle XVI, al seu fill, sobre la instal·lació de les biblioteques.
“… No oblidis que l’Orient és la millor exposició per a una biblioteca. Després segueix el Nord, perquè la llum del matí és millor per als ulls i el vent del Nord purifica i neteja. Les orientacions cap al Migdia i l’Oest són nocives, ja que afavoreixen el naixement de molts insectes que deterioren els llibres …
Els llibres també tenen els seus adversaris. Evoquem la tan sabuda destrucció pel foc, durant sis mesos, de la Biblioteca d’Alexandria, ordenada pel Califa Omar, i molts altres episodis que poden portar a terme una col·laboració. Existeixen prejudicis populars contra ells: “Qui té llibres, té manies” o “Qui molts llibres llegeix, del cap pateix”, o “Llibre de metge i advocat, ni el diable en treu l’entrellat”.
“Entreteniment sobre els llibres” , els seus autors i els editors de Josep Cabré Oliva a la revista Destino, l’any 1952.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El dulce aroma de la tinta.
‘Estoy rodeado de libros cuyos olores permanecen: quien lee, huele’, escribió Günter Grass con más razón que un santo. Porque a ver que bibliófilo que se precie no ha olido sus libros como si fueran drogas duras, esnifando entre sus páginas cuando, recién comprados, los saca de la bolsa con devoción sacramental. El olor del libro nuevo es una mezcla del papel y las sustancias con las que se ha tratado, de la tinta en la que se ha impreso y de los adhesivos con los que se ha encuadernado. El hidróxido de sodio que se usa para hinchar la pulpa del papel y el peróxido de hidrógeno que blanquea, en concreto, huelen que alimentan.
El libro viejo huele un pelín más rancio debido a las sustancias volátiles que liberan a lo largo de los años, como la celulosa o la lignina; la cantidad de esta última será menor cuanto mayor sea la calidad del papel, Los papeles de alta calidad carecen de lignina, y huelen mejor al degradarse y entrar en hidrólisis ácida con el paso del tiempo, pues liberan sustancias como la vanilina, que huele a vainilla; el furfural, que huele a almendra; o el etilhexanol, que apesta a flores.
En cuanto al tacto, pasar las páginas de un libro, acariciarlas con los dedos, es una experiencia táctil, mística, casi sexual. Conscientes del encanto de estos aromas y texturas, los fabricantes de libros electrónicos intentan en vano imitar el olor y el tacto de los tradicionales. La marca Seebook fue la primera en crear e-books tangibles y firmables, como El todopoderoso Shikaku, de Naoko Tanigawa, que además es el primer e-book que huele a tinta al añadir a sus tarjetas de descarga unas gotas del perfume Paper Passion. Pero no nos engañemos. A lo que huele el común de los e-books es a chatarra y a chamusquina. O a nada en absoluto”. Article: “ Apología del papel” de Luis Landeira, en el Jot Down Magazine, núm. 22 de març de 2018, p.82-83. https://www.jotdown.es/2021/05/apologia-del-papel/
“Com la majoria de les llibreries de segona mà, teníem diversos límits. Vam vendre màquines d’escriure de segona mà, per exemple, i també segells – segells usats, clar. Els recol·lectors de segells són una raça estranya, silenciosa, similar a la del peix, de totes les edats, però només del sexe masculí; Les dones, pel que sembla, no veuen l’encant peculiar d’engomar trossos de paper de colors en àlbums. També vam vendre horòscops setmanals compilats per algú que va afirmar haver anunciat el terratrèmol japonès. Estaven en sobres tancats i mai no vaig obrir un d’ells, però la gent que els va comprar moltes vegades va tornar i ens va dir com havien estat “veritables” els seus horòscops. (Sens dubte, qualsevol horòscop sembla “veritable” si et diu que ets altament atractiu per al sexe oposat i que la teva pitjor falta és la generositat). Vam fer un bon negoci en llibres infantils, principalment “deixalles”. Els llibres moderns per a nens són coses força horribles, especialment quan es veuen en la massa. Personalment, prefereixo cedir a un nen una còpia de Petrenius Arbiter que una de Peter Pan , fins i tot Barrie sembla vilà i saludable en comparació amb alguns dels seus posteriors imitadors. A l’època de Nadal passem deu dies de febre lluitant amb targetes i calendaris nadalencs, que són coses tedioses per vendre, però un bon negoci mentre dura la temporada. Em va interessar veure el cinisme brutal amb el qual s’aprofita el sentiment cristià. Les vendes de les empreses de targetes de Nadal solien recórrer els seus catàlegs des de juny. Una frase d’una de les seves factures s’adhereix a la meva memòria. Va ser: “2 doz.Jesús Infantilamb conills”1.
Però la nostra principal línia secundària era una biblioteca de préstecs: l’habitual “llibreria barata sense dipòsit” de cinc o sis-cents volums, tota la ficció. Com els lladres de llibres han d’estimar aquestes biblioteques! És el delicte més senzill del món demanar préstec d’un llibre a una botiga per aconseguir-ho, treure l’etiqueta i vendre’l a una altra botiga per fer un xíling. Tanmateix, els llibreters generalment consideren que els va millor tenir una certa quantitat de llibres robats (solíem perdre al voltant d’una dotzena al mes) que espantar els clients allunyant-los exigint un dipòsit.
La nostra botiga estava exactament a la frontera entre Hampstead i Camden Town, i vam ser freqüentats per tot de tipus, des de baronets fins a conductors d’autobusos. Probablement els nostres subscriptors de la biblioteca eren una secció transversal justa del públic de lectura de Londres. Per tant, val la pena assenyalar que de tots els autors de la
nostra biblioteca el que va sortir millor era Priestley? Hemingway? Walpole? Wodehouse? No, Ethel M. Dell, amb WarwickDeeping un bon segon i Jeffrey Farnol, hauria de dir, en tercer lloc. Les novel·les de Dell, per descomptat, són llegides únicament per dones, però per dones de tot tipus i edats, i no, com es podria esperar, només per les solteres melancòliques i les dones grasses dels estancs. No és cert que els homes no llegeixin les novel·les, però és cert que hi ha branques completes de ficció que eviten. En termes generals, el que es pot anomenar la novel·la mitjana -la cosa normal, bona-dolenta, Galsworthy-and-water que és la norma de la novel·la anglesa- sembla que només existeix per a les dones. Els homes llegeixen les novel·les que és possible respectar, o històries de detectius. Però el seu consum d’històries de detectius és excel·lent. Un dels nostres subscriptors al meu entendre va llegir quatre o cinc relats de detectius cada setmana durant més d’un any, a més d’altres que va obtenir d’una altra llibreria. El que més em va sorprendre va ser que mai va llegir el mateix llibre dues vegades. Pel que sembla, tota aquesta espantosa torrentera d’escombraries (les pàgines que es llegeixen cada any, calcularia, cobria prop de tres quartes parts d’un acre) es va emmagatzemar per sempre en la seva memòria. No va prendre cap notícia dels títols ni dels noms d’autor, simplement donant un cop d’ull a un llibre ja sabia si l’havia tingut.
Dues dotzenes = 24. Les targetes de Nadal es venien en paquets d’una dotzena o dues dotzenes (podria ser d’aquest exemple), i normalment presenten l’infant Jesús, de vegades amb animals al seu voltant. És una breu descripció del disseny de la targeta.
Bookshop Memories, George Orwell, 1936.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El e-book es una mierda.
En el año 2000, el novelista Stephen King lanzó su nuevo libro, Riding the Bullet, en formato digital: era el primer escritor famoso que se atrevía a editar un libro que solo se podía leer en ordenadores. Arrasó: se despacharon cuatrocientos mil ejemplares en menos de veinticuatro horas y el exceso de demandas bloqueó el acceso a la web. Desde ese momento, teóricos, intelectuales, expertos y chatarreros se apresuraron a firmar en las atalayas mediáticas, muchas de ellas impresas en papel, la sentencia de muerte de la edición tradicional. Mientras tanto, una legión de geeks y cuñaos armados con dispositivos electrónicos se dedicaban a soltar a diestro y siniestro frases como ‘ mi e-reader es más pequeño que tu libro de papel pero lleva dentro seis mil libros. Chínchate’. Vale, pero… ¿ cuántos de esos libros vas a leer a la vez? ¿ Cuántas vidas te hacen falta para leerlos todos? Y, sobre todo… ¿ se trata de buenos libros? A estos apologistas de las maquinitas les traían sin cuidado estas preguntas, y se pasaron los tres primeros lustros del siglo profetizando el apocalipsis de la industria editorial y la multiplicación de los iPad y los e-books.
Han pasado los lustros y las profecías no se han cumplido. Las ferias del libro siguen consagradas al papel. Los editores aseguran que ‘la penetración del libro digital es aún minoritaria’, mientras nuevas editoriales crecen como setas contra viento, marea, Amazon y Kindle. Y, por supuesto, los escritores superventas continúan editando en papel.
Ahí está, sin ir más lejos, Koji Suzuki, el Stephen King japonés, autor del best-seller The Ring, que en 2009 publicó su nueva novela, The Drop, en rollos de papel higiénico. El experimento funcionó y se despacharon ochenta mil ejemplares en un mes. Porque es mucho más limpio leer en papel, aunque sea de váter, que en un cachivache electrónico. Lo dijo más claro Juan Manuel de Prada: ‘El libro electrónico no ha cuajado porque, bueno, es na mierda leerlos, vamos a ser serios y dejarnos de rollos, pues no hay ni punto de comparación, como todo el mundo sabe’.
Crec que el Carnaval (1) ja no és com era , mirant els cartells de fa pocs anys fins el del 2016 es pot apreciar que l’últim cartell és el més ‘light’, amb diferència, de tots. Quan el vaig veure per primera vegada creia que era d’algun carnaval infantil, creia que no era el de debò, que era, com ja he escrit, un cartell ‘light’, molt ‘light’ i pensava que dies després ensenyarien el cartell real, l’autèntic del carnaval, però no, el primer és el que val.
Això dels gustos ja se sap, va com va, per mi el del 2010 està bé, però no mata. Dissenyat per Àlex Soteres d’Artrivity Disseny, sembla que vol mostrar com queda l’habitació de casa una vegada acabat el carnaval, segons diu El Gegant de la Porra.
Els del 2011 m’agraden més, una dona i un home, crec; fets pels dissenyadors Carles Hernàndez i Toni Cabrera.
El del 2012 no m’agrada tant, bé, no m’agrada gens, però és el que deia de gustos, i pot passar per un cartell de carnaval, no ‘light’, però quasi. Però segur que va ser molt dolç i enganxós. Obra del dissenyador vilanoví Miquel Calderón.
Els del 2013 m’agraden molt, no sé perquè, potser perquè duen escrit Carnaval Únic. Fets per l’ Estudi Creatiu Cocolia : Mireia Ruiz–Raúl Ramos i colaboradors
El del 2014 el trobo fastigós, però Carnaval és Carnaval. A Canal Blau van dir: “La roba interior d’època del Rei Carnestoltes tacada de xató és la imatge del carnaval de Vilanova 2014. Un cartell provocador obra del jove vilanoví Bernat Soler i que no ha deixat indiferent a ningú.
El del 2015 és carnavalesc, normal i corrent. Satíric posa, una de les virtuts del carnaval. Dissenyat per David Ricart i amb una versió perquè els vilanovins i vilanovines ( i vilanovanes, vilanovans, vilanovens, vilanovenes, , vilanovones, vilanovons, vilanovuns i vilanovunes ) el personalitzin i el facin córrer per les xarxes socials, segons informa l’Ajuntament . Dels de La Geltrú l’Ajuntament no diu res.
El d’aquest any, 2016, és molt molt ‘light’, sembla fet pel carnaval infantil, i crec que ni als nens els hi agrada gaire, hi ha moltes coses i no hi ha res. Obra de Chema Pera.
Volen que Barcelona sigui considerada una de les Ciutats de la Literatura, però primer hauria de tenir un Museu del Llibre com cal. La fama literària de Barcelona ja fa anys que va de mal borràs, no és el que era ni de lluny. S’hauria de fer alguna cosa.
“En introduir-se la impremta a Catalunya, els llibreters anaren tot seguit de bvracet amb els estampers, de la qual cosa sorgí el llibreter-estamper. El llibre imprès donà de seguida molta feina a la Inquisició, la qual va perseguir aferrissadament els autors, impressors i llibreters que publicaven i expandien obres conceptuades contràries al dogma. Antoni Ramon, (à) Corró, llibreter de la Generalitat de Catalunya, el dia 9 de febrer del 1489 fou condemnat per la Inquisició a ésser estrangulat i cremat per heretge junt amb la seva muller Joana. El 13 de març del mateix any, el fill dels anteriors, Joan Corró, davallava del cadafal després d’hever-se reconciliat, commutant-se-li la pena de mort per la de presó temporal. En Joan Ça Coma, ‘llibratarium sive bibliopola morabatur in vico S. Dominici’, fou també condemnat per haver editat l’obra Visió delectable, del batxiller Torra. La impressió i propagació d’aquesta obra, segons opinió de l’erudit Sanpere Miquel, fou potser una temeritat, si es té en compte que la Inquisició maldava llavors per establir-se a Barcelona. Com sigui que en Ça Coma, de més a més d’ésser llibreter de prestigi, era home acabalat, es pogué fer escàpol. Condemnat però, en rebel·lia, fou cremat en efígie i hom li segrestà els béns. Segons escriu Miquel González i Sugrañes en la seva Història dels Antics Gremis, el notari Pere Miquel Carbonell, que ho fou de la Inquisició, conta el cas de diversos llibreters que foren condemnats a ésser exposats a la Catedral, el cap cobert amb la mitra dels heretges, i vestits amb túniques infamants on hi havia pintada la llegenda:’Heretica provitas qua defecerant’, i tancats després a presó perpètua. Com es pot veure, èsser llibreter comportava aleshores greus trencacolls”.
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfila barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.13-14.
“ La hostilidad hacia los libros ha acompañado su evolución histórica. Se ha llegado a acuñar el término bibliocausto para referirse a masivas destrucciones y se ha utilizado la palabra memoricidio para aludir a los estragos bibliográficos encaminados a borrar determinadas memorias. Aunque la tradición devastadora de libros y bibliotecas se puede remontar a la época Sumeria, las más recientes barbaridades en ese terreno son el bibliocausto nazi en 1933, el bibliocausto y memoricidio en la antigua Yugoeslavia durante la pasada década de los noventa, con la simbólica destrucción de la biblioteca de Sarajevo, o el bibliocausto y memoricidio de Irak, propiciado por la intervención estadounidense en aquel país. Pero afortunadamente han sido mucho más importantes las actitudes de amor hacia los libros. En nuestra lengua se han creado términos como libracos o librejos para aludir a ellos de forma despectiva o bibliofobia para definir el odio a las obras escritas. Mas palabras como bibliofilia, bibliolatría, bibliología, bibliomanía, bibliotecnia, bibliotecología o biblioteconomía son buena muestra de la atracción que han provocado, del interés que hoy despiertan.
Una muestra más de amor a los libros es la existencia de los ex libris, que marcan una huella personal del propietario en alguna de sus partes. El Diccionario de la real Academia presenta en su edición de 2001 la siguiente definición:’Etiqueta o sella grabado que se estampa en el reverso de la tapa de los libros, en la cual consta el nombre del dueño o el de la biblioteca a que pertenece el libro’. Aunque hay precedentes en diversas culturas, puede afirmarse que hasta el comienzo de la imprenta en el siglo XV no empezaron a desarrollarse los ex libris como los conocemos hoy. En el XIX se extendieron, sobre todo en los países más avanzados culturalmente, pero fue a comienzos del siglo XX cuando su desarrollo se intensificó de manera significativa”.
Tenia moltes ganes d’anar al Museu del Disseny, pensava veure grans coses i, sobretot, volia veure coses relacionades amb el món del llibre.
Semblava, pel que havia llegit, que trobaria coses de l’antic Museu del Llibre, que se suposa estaven a Pedralbes, després de desaparèixer del Pueblo Español i que ara anaven a parar al Museu del Disseny, però no hi ha res, al menys, de cara al públic. He preguntat a tres persones o més del Museu i cap sabia res ni tenia idea del que els parlava quan deia alguna cosa sobre Museu del Llibre.
I el Museu del Disseny, la “grapadora li diuen”, no està malament, per fora m’agrada, per dins no m’agrada tant, hi ha quasi més lloc per passadissos i escales mecàniques ( les normals no les he vist) que per espai expositiu.
Només entrar, a ma esquerra, rere un taulell , 5 grans cartells on es llegeix que hi ha en els pisos 0, 1, 2, 3 i 4, per informar de les exposicions que es poden veure a les sales de cada pis. Per casualitat el cartell del pis 4, dedicat a les Arts Gràfiques, havia caigut i estaven pendents de tornar-lo a posar ( quan he sortit estava al seu lloc).
Les coses que es poden veure estan bé, hi ha coses molt maques, però m’han semblat poques i en uns espais petits. L’edifici sembla molt gran, ho és, però hi ha molts espais inutilitzats, vuits.
Les sales dedicades a exposició són petites, o ho semblen. La sala del pis 4, el dedicat a les Arts Gràfiques era plena de cartells, fulls de propaganda, cobertes de llibres, capses de medicines, etc. Creia que trobaria alguna referència a eines, tipus, enquadernació, paper i qualsevol cosa referida al món del llibre, però res de res, a part de quatre cobertes i sobrecobertes.
L’any 2010 vaig escriure un article :“Museu del Llibre i les Arts Gràfiques de Barcelona”, em queixava de la falta d’un museu del llibre. Algú em va dir que a Pedralbes hi havia el Gabinet d’Arts Gràfiques, amb moltes coses per fer un museu del llibre, però… He vist unes cobertes, unes guardes i poca cosa més. Seguim igual o pitjor.
Barcelona segueix sense Museu del Llibre, crec que la ciutat i Catalunya no es mereix aquest oblit d’un art, d’una feina, bé, de moltes arts i moltes feines relacionades amb el món del llibre, crec que és vergonyós que Barcelona no dediqui un espai al llibre, una de les indústries que més valor afegit ha donat i, crec, dona.
No fa gaires anys teníem un petit Museu del Llibre (Pueblo Español), si feien cursos, exposicions i es podien veure màquines, papers, tipus, i tota mena d’objectes per saber una mica, almenys, de com anava o havia anat la impremta a Catalunya.
Tenim sort que gent d’altres llocs de Catalunya han fet i fan alguna cosa per què el món del llibre no quedi en l’oblit. Hem d’anar a:
hi ha més llocs, més petits, com la impremta Badia del carrer Pintor Fortuny a Barcelona, on guarden coses d’abans i potser hi ha més llocs, però no els conec,
si algú em pot ajudar i em posa al dia de llocs dedicats al llibre en general i a la impremta en particular li agrairé moltíssim.
, i també tenim el Museo Virtual del Diseño Creativity, molt interessant , amb molts cartells, naips, lletres, targetes, felicitacions, des del segle XIX fins avui. http://www.museovirtual.info/es/
Però a Barcelona seguim, vergonyosament, sense un Museu dedicat al Llibre, quan a moltes ciutats d’Europa i d’Espanya en tenen de bons i millors.
Tenim , a Catalunya, per sort, molts petits grans museus, però ens falten grans museus que no semblin petits, i el Museu del Disseny em sembla petit, molt petit, vol abastar moltes coses, diuen que tenen 70.000 peces guardades, en veiem quatre, que estan molt bé, que ens recorden altres temps, amb unes quantes glorioses joies del disseny, però crec que es mereixen un museu molt més gran i molt més ben aprofitat.
Tan malament està el Palau Reial de Pedralbes que no es podia dedicar, almenys, a una part de les 70.000 peces que diuen que existeixen ?, aprofitant les que tenen i les que han cedit i deixat a altres llocs, relacionades amb les Arts Gràfiques, es podria dedicar a fer un bon Museu del Llibre.
Dormitori del rei Alfonso XIII a Pedralbes, en el Museu del Disseny només hi ha el llit.
Crec que a Pedralbes hi ha lloc per fer-ho, però potser no té el disseny adient, el disseny del qual la ciutat de Barcelona presumeix i vol presumir.
El nou edifici sí que té el disseny idoni de cara a la galeria, però no per a museu, i menys d’Arts Decoratives i d’Arts Gràfiques.
No sóc entès, no sóc dissenyador, no sóc qui, segurament, per escriure aquestes coses, però sí que puc dir el que m’ha semblat aquest intent de museu de moltes coses en poc espai, potser són coses del disseny.
Arribo a Barcelona, a la plaça Universitat deixo l’ autobús. Vaig cap a Pelai i en el carrer, on abans crec que hi havia l’ hemeroteca de La Vanguardia, giro i baixant em trobo una llibreria que no coneixia, he entrat i he estat una bona estona, perquè?, doncs perquè el local guarda molts mobles i moltes coses del que abans era una merceria i perquè he vist llibres que no veia en altres llibreries, que potser els tenen, però com aquesta és una llibreria especialitzada en Art Contemporani, la majoria de llibres fan honor a aquesta Contemporaneïtat i he vist llibres molt macos, molts interessants, rars ( per mi), curiosos i alguns llibres d’artista.Com deia he estat una bona estona perquè els ulls i les mans se m’anaven d’un lloc a un altre, el que veia era temptador, he passat una molt bona estona. La llibreria és: LORING ART. Librería de Arte Contemporáneo. C/ Gravina, 8E, Barcelona.
He sortit i he passejat per aquells carrers fins arribar a Elisabets, volia mirar uns llibres a La Central del Raval, on també he passat una bona estona, mirant i mirant, fullejant, remenant, amb tants llibres no es pot acabar mai.
Quan anava per aquells carrers, no sé perquè, però caminava a poc a poc, quan normalment vaig massa ràpid, perquè?, doncs fent-ho he fruit com poques vegades, només passejant, mirant les tendes, les cases, la gent, només amb aquestes petites coses he passat una gran estona.
De cop, en el carrer Pintor Fortuny número 16, he vist una porta on posa Impremta Badia, Fundada el 1888, he sentit molta curiositat, per una finestra que tenien oberta he mirat una màquina que estava imprimint, he decidit trucar i preguntar si podia veure la impremta, la porta no estava tancada, he entrat i he vist un senyor, m’ha dit passa passa, però jo no em movia de l’entrada, perquè?, hi ha vàries coses que fan que quedi embadalit mirant-les, són estris i aparells antics, dignes d’ésser en un museu del llibre o de la impremta o de les arts gràfiques, com el que sembla que per fi tindrem a dins del Museu del Disseny de Barcelona .
El senyor Víctor Folch m’ha explicat coses dels cavallets , de les caixes amb els caixetins per a cada tipus, d’una Minerva que hi ha allà, amb un componedor m’ha explicat com els operaris hi posaven els tipus, com anava una cisalla per tallar lingots de plom, i moltes coses més; després em passat a dins el taller i he vist màquines més modernes, com una Heidelberg per òfset, una per impressió digital i un munt d’aparells i piles de paper.
Ha estat una visita, curta, però molt profitosa, i el Sr. Folch m’ha regalat un llibre que explica la seva història, de títol : “125 anys. 1888-2013. Impremta Badia. Cent vint-i-cinc anys embrutant paper”. Impremta Badia, Barcelona, 2013, amb moltes fotografies.
I abans de sortir, com era l’hora, he demanat per un lloc per anar a dinar, m’ha aconsellat dos restaurants, un vegetarià i un altre, on he anat: L’Antic Forn. Restaurant. C/Pintor Fortuny, 28. Barcelona.
Un acollidor local , amb un bon servei i un bon dinar per un preu raonable.
Què més és pot demanar avui dia ¡.
El que vull dir amb tot això és que a Barcelona hi ha molt museus i moltes sagrades famílies, hi ha moltes coses per veure, però de vegades no cal complicar-se molt la vida i només passejant , xerrant, mirant, escoltant paraules i sorolls, només amb aquestes coses, ah¡ i amb un bon dinar, només amb petits detalls, es pot passar un dia, una estona, poc o molt de temps, gaudint tant o més que mirant picassos, mirós, gòtics i romànics.
Barcelona, és una petita gran ciutat, no és London, ni Paris, ni New York , ni Reus, no, no ho és, però segur que aquestes ciutats voldrien tenir racons com els del Raval , i no he dit res dels llocs pels que he passat una mica més ràpid, el CCCB, el MACBA, la Facultat de Geografia i Història, el Convent dels Àngels, la Reial Acadèmia de Medicina,etc., etc., com tampoc he dit res dels molts llocs que no he vist, doncs la passejada ha estat per només quatre carrers del Raval.
(les imatges són de diferents vloks que parlen de Barcelona i del Raval, si algú vol que posi que la foto és seva només ha de dir-mo, gràcies)
L’avi Siset em parlava de bon matí al portal mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar. Siset, que no veus l’estaca on estem tots lligats? Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!
Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar. Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja. Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.
Però, Siset, fa molt temps ja, les mans se’m van escorxant, i quan la força se me’n va ella és més ampla i més gran. Ben cert sé que està podrida però és que, Siset, pesa tant, que a cops la força m’oblida. Torna’m a dir el teu cant:
Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar. Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja. Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.
L’avi Siset ja no diu res, mal vent que se l’emporta, ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal. I mentre passen els nous vailets estiro el coll per cantar el darrer cant d’en Siset, el darrer que em va ensenyar.
Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar. Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja. Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.
Biblioaprenent 