El «noble cavaller» Marco Polo (Gravat al boix de la primera edició impresa del seu relat del viatge. Nuremberg, 1477. Segons Yule)
“ El romanç fa la seva aparició a Catalunya entre els anys 1470-1472. I és en aquesta època que el tallista, que fins aleshores es limità a reproduir d’una manera inexperta, degut a la manca d’eines apropiades, les imatges sobre el boix dibuixades per altres sent la necessitat d’una més gran perfecció i recorre a fer ús dels burins, eines que fins aleshores s’havien utilitzat únicament per a treballar el metall i que des d’aquell moment s’empraran per a gravar el boix. Els burins, junt amb les gúbies, seran des d’aquell moment les eines de tot gravador; amb elles aconsegueix una tècnica més acurada i un millor rendiment i arribarà a convertir-se en mestre gravador.
El romanç contemporani de la invenció de la impremta és la modalitat de gravat que més escau a l’esperit català. És d’origen netament català. En els altres països no se’n troben vestigis fins molts anys després de la seva aparició a Catalunya, i encara avui d’una manera molt escassa.
Amb el gran impuls que pren la impremta i degut a la necessitat que té de crear nous tipus i vinyetes il·lustratives, el gravat té cada vegada més importància com a ofici, ja que l’essencial, no és la interpretació feta amb més o menys fidelitat sinó l’ofici, i són els molts anys d’aprenentatge necessaris per tal d’arribar a aconseguir el ritme i la gràcia expressiva del traç del burí, que el dibuix a la ploma o el pinzell per si sols no arribaran a tenir.
Aquesta perfecció de l’ofici és molt necessària al mestre gravador. Li permet esplaiar-se més, li dóna més llibertat per a recollir els fets anecdòtics que cal a l’expressió del romanç, al qual dóna un caient fantàstic, popular, llegendari i èpic que enriqueix el folklore amb imatges, cançons i narracions i aporta un valuós cabal a l’actual cultura catalana.
La vigoria sempre ascendent del romanç, que tan lligat es troba a l’evolució de la impremta, es fa palès encara amb tot el seu esplendor a darreries del segle XIXè. Mentre aquesta evolució dura, l’artesà gravador col·labora amb el dibuixant, fins que, a poc a poc, es va desprenent d’ella i realitzant ell mateix el dibuix i el gravat, fa obra exclusivament personal”.
Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.23-24.
Facsímil de la portada del Llibre de les dones de Francesc Eximenis. Barcelona, 1945
χφ χφ χφ χφ χφ χφ χφ
“ El libro bueno es el amigo ejemplar que todo lo da y nada pide. El maestro generoso que no regatea su saber ni se cansa de repetir lo que sabe. El fiel transmisor de la prudencia y de la sabiduría antiguas. El consuelo de las horas tristes. El que hace olvidar al preso su cárcel y al desterrado su nostalgia. El sedante de los grandes afanes, que va donde quiera que vayamos, con nuestro dolor. El mentor de las graves decisiones. El que ablanda nuestro corazón en los momentos de dureza, o nos vigoriza cuando empezamos a flaquear. Y después de ser todo esto, tiene la soberana grandeza de no hipotecar nuestra gratitud. Una vez leído lo volvemos sencillamente al estante, o lo dejamos olvidado en el asiento de un tren. Es igual. Ni nos pedirá cuentas de lo que nos ha dado, ni nos guardará rencor si no se lo hemos agradecido”.
Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. En el llibre El Libro y el Librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).
Biblioaprenent 