Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibreter de vell’

“ El món del col·leccionisme abraça tot tipus d’objectes dispars. Els polítics romans van col·leccionar antiguitats gregues (fins i tot falses). Els catàlegs de cases de subhastes dels temps moderns exposen de tot, des de pintures d’artistes famosos a tot el món fins a mitjons que van pertànyer alguna vegada al duc de Windsor. Mercats de puces desbordats  d’ entusiastes a la caça de targetes telefòniques, objectes maçònics, targetes postals, calcomanies, claus, ampolles de Coca-Cola, navalles d’afaitar, diplomes, ampolles miniatures de licors, paquets de sucre. I així sense parar.

Es obvi que aquests tipus de col·leccions són com una mania. Col·leccionar llibres vells, d’altra banda, és una cerca totalment defensable, ja que els cobejats objectes són obres rares i costoses del segle XV o primeres edicions del segle XX. A més, hi ha un gènere en l’edició coneguda com “llibres sobre llibres”, que, en efecte, és una altra manera de col·leccionar llibres: compilar-los, comparar-los i donar-los sentit.

Al segle XIX, els experts més prominents en el gènere de llibres sobre llibres eren francesos: un pensa, per exemple, en el bibliòfil Charles Nodier, que era el director d’una sucursal de la biblioteca nacional de França, que va influir molt sobre alguns dels escriptors més notables del seu temps. Malgrat això, des del segle  XX, el gènere de llibres sobre llibres va florir en major en mesura en països de parla anglesa. Per suposat, molts llibres parlats d’altres llibres, com passa amb  històries de la literatura, però el gènere general de llibres sobre llibres maneja la història i la col·lecció de llibres.

Charles Nodier

¿Per què tot aquest interès en col·leccionar llibres, en una època en què tot sembla indicar que els mitjans de comunicació mostren una impaciència insaciable per citar a qualsevol que argumenti que el llibre imprès va de sortida, pròxim a ser desplaçat completament per llibres electrònics? Una resposta és: perquè tan aviat com un objecte comença a desaparèixer del mercat, la gent comença a col·leccionar els exemples supervivents.

Malgrat tot, això no pot ser tota l’explicació, ja que les col·leccions de llibres han millorat molt abans que arribessin als lectors electrònics i la gent va començar a pronosticar la desaparició de la paraula impresa. Potser la resposta només és que, davant del pronòstic de la extinció del llibre imprès- encara que sigui un pronòstic absurdament apocalíptic – , hem experimentat un nou despertar, un renaixement del nostre amor per aquest objecte que existeix des de molt abans que la impremta . El tremolor que corre per la nostra columna vertebral només de pensar que els llibres poguessin desaparèixer algun dia, això és el que ens impulsa a escriure sobre ells, a obsessionar-nos amb ells, a col·leccionar-los. Ells estaven aquí molt abans que vostè o jo; tant de bo visquin més que tots nosaltres¡

Parts de l’article: “Llibres sobre llibres”, Umberto Eco, L’Espresso, 2013.

Títol original:”Libri che parlano di libri” ( https://espresso.repubblica.it/opinioni/la-bustina-di-minerva/2013/04/18/news/libri-che-parlano-di-libri-1.53279  ).

 

Livraria Simao ( Lisboa), la més petita del món.

“Esto no sucede en las librerías españolas, por ejemplo, que suelen ser espacios habitables que se abarcan de una ojeada ( hablo aún desde la provincia). Hay pocos libros, tal vez, pocos en comparación con los que guardan estos monstruos, pero son los suficientes. No hacen falta más. Pocos se hacen más raros, más especiales, y hacen más raro o más especial al que los mira. Uno contempla y repasa sus estanterías como contempla y repasa la propia biblioteca, atento al mínimo cambio, curioso ante las novedades, irritado si algún libro que esperábamos hallar ha desaparecido. Cada libro ha encontrado o va encontrando su lugar: dialogan entre ellos y con los clientes, lucen o deslucen, vienen y se van, pero en cada momento percibe uno su presencia, el espacio que ocupan; y ese espacio es mensurable porque la librería lo es. Puede albergar a un hombre, a dos, a quince. No a esas multitudes anónimas que serpean por las salas de la Blackwell’s de Oxford con cara de pocos amigos. Uno en esas multitudes se pierde, y ocurre que los  libros que busca también”.

 Jordi Doce, a “Carta de Inglaterra: Librerías y grandes superficies”. ”. Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 582, 1998.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra/cuadernos-hispanoamericanos–233/

Llibreria Blackwell’s a Oxford

 

 

Read Full Post »

P. Audivert. «Renec», boix (imprès amb el gravat original)

“ Quant a l’estampació sobre paper, Catalunya, com veurem més endavant, fou un dels primers països europeus on s’usaren quests mitjans d’estampació.

Segons dades trobades per l’il·lustre arqueòleg i incansable recercador mossèn Josep Gudiol, en unes notes inventarials de l’any 1403 es parla “ d’un tros de paper on és pintat lo Crucifix de Jesu Christ”, i en una de l’any 1441 s’esmenten “ dos fulls de paper en què són pintades les imatges de la Verge Maria quan fou coronada i de Sant Miquel”. El mateix investigador ens parla també, referint-se a un altre inventari del 1428, procedent de Granollers de la Plana, de “ cèdules de contracte estampades”.

Els dos gravats estrangers més antics que es coneixen estampats sobre paper són els de  “La Verge i l’infant Jesús enmig de quatre santes” que porta la data de l’any 1406 i es conserva en el Museu de Brusel·les, i un gravat alemany titulat “ Sant Cristòfol”, de l’any 1423, ambdós gravats al boix.

El gravat més antic de Catalunya es troba en l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, i representa el príncep de Viana; segons l’erudit Valentí Cardenera degué ésser gravat entre els anys 1461-1462, poc després de la mort d’aquell príncep tan estimat dels catalans. Aquest gravat no és fet amb fusta, sinó amb coure i tallat amb burí, – estil anomenat talla dolça – i tirat amb tòrcul. No hem d’oblidar que la primera expressió del gravat estampat sobre paper fou en fusta, procediment que, segons els documents trobats i esmentats per mossèn Gudiol, consta que a la Catalunya era conegut l’any 1403. És més que probable que hi haguessin alguns altres gravats contemporanis dels dos esmentats que per negligència es perderen, o que encara no han estat localitzats, ja que una cosa semblant passà amb alguns exemplars italians i alemanys anteriors al gravat de “ Sant Cristòfol” que es conserva al Museu de Brusel·les. És lògic de suposar que no foren les primeres manifestacions d’imatges estampades sobre paper que es varen fer.

P. Audivert. «Ex-libris», gravat sobre metall

L’esmentat gravat que representa el príncep de Viana, tirat al tòrcul, és una altra demostració que coincideix absolutament amb les dades i mitjans d’impressió i expressió gràfica dels països més avançats d’Europa, ja que el florentí Finiguerra, l’any 1452, donà a conèixer les seves primeres estampes impreses sobre paper, amb gravats fets a la talla dolça sobre coure, com l’abans esmentat gravat català del  príncep de Viana, fet, segons sembla, entre els anys 1461 i 1462, es porten deu anys de diferència amb els del mestre florentí.

En parlar del florentí Finiguerra hem fet ús per primera vegada de la paraula impressió perquè considerem que els mitjans que ell emprà per a la impressió de les seves estampes tirades al tòrcul, expressió aquesta també usada quan hem esmentat el gravat del prícep de Viana, són un procediment que entra en el camp de la impremta en allò que aquesta té de multiexempla.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca CatalanaMéxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.13-15.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ENVIDIA Y ALABANZA DEL LIBRERO.

Y, particularmente, el librero. ¿Quién no ha sentido alguna vez la más noble y profunda envidia, en la tienda de un librero? Hablo sobre todo del librero por vocación, el que ha hecho de su tienda una biblioteca, o la tienda de su biblioteca y vive entre los estantes, valorando amorosamente cada volumen y cuidándolo como a los hijos de sus entrañas. ¿Cómo, queriéndolos así, no va a pedir por sus libros todo el dinero que pueda? Aquí hay muchos libreros que han tenido trato conmigo, que conocen mis aficiones y las excitan con sus capciosas ofertas; y me han visto entrar en su tienda y serenar mis afanes con sólo acariciar los libros codiciados. Estoy seguro de que ni uno solo podrá decir que he discutido jamás el precio del volumen que deseaba, porque siempre, ese precio, me parecía poco, pensando en la tristeza que tendría su dueño al desprenderse del ejemplar y en la alegría con que yo lo tomaba entre mis manos trémulas.

El librero, piensa uno, es el prototipo de la felicidad. Pertenece a una de las raras categorías de mortales en los que la divina maldición de ganar el pan con esfuerzo y sudor, se ha convertido en fruición. Hasta la emigración de sus amados libros está compensada con el consuelo de saber que su futuro destino será, probablemente, egregio, instruyendo o deleitando a gentes desconocidas y reposando, acaso, en los Palacios más insignes. Escrito está en un periódico de los Estados Unidos, en un interviú que tuvieron la ocurrencia de hacerme, que, al preguntarme el periodista lo que yo hubiera querido ser, de no haber sido médico, contesté sin vacilar: librero, librero de libros raros. Oficio que tiene todas las delicadezas de una elevada artesanía y todas las complicaciones de una finísima ciencia. Sin contar con otras ventajas de orden material, como el pasaporte para entrar donde los demás no entran, pues el librero es recibido en los palacios con dignidad de excepción; sin contar con la ausencia de afanes angustiosos del librero, porque el ímpetu de la vida pasa ante su tienda y la respeta; sin contar, en fin, con el disfrute permanente de ese misterioso influjo que emana de los libros y constituye una de las más eficaces salvaguardias para la salud. Las estadísticas de las grandes Compañías de Seguros, en América, colocan al gremio de los libreros a la cabeza de las listas de longevidad. Eso del polvo de los siglos no es una figura retórica; existe y se sospecha hoy que ese polvo sagrado que el tiempo deposita sobre los volúmenes, al contacto de otros efluvios que emanan de sus hojas, da lugar, por reacciones ignoradas, a una como penicilina, de sutilísima acción, que defiende al organismo del librero de los peligros, de la vida sedentaria, de la falta de luz, del humo del tabaco; y le permite una milagrosa pervivencia.

Pero aunque el librero no fuera tan excelente como es, aunque, en verdad, algunas veces no sea como yo le he pintado, todo se le perdonaría por el hecho de poner su ingenio y su esfuerzo, y si es preciso sus mañas, en la difusión de la obra maestra del genio humano, es decir, del libro.

Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. Marañón, Gregorio, en  El libro y el librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).

Read Full Post »

“ Tanmateix la via normal devia ser cada vegada més la publicació a través d’editors que es feien càrrec dels costos de producció. Quan es tractava d’una presentació especialment elegant, tal vegada algun cop l’autor col·laborava a cobris les despeses. Sens dubte les lectures públiques complien també la funció d’interessar un editor a publicar el text que es presentava. Si el públic el rebia amb entusiasme, es podia pensar que l’edició sortiria a compte.

Els errors naturalment ja eren prou habituals quan es copiava sense dictat. Per això era necessari el treball del corrector, que ja hem vist que era denominat anagnosta. La feina de correcció es pot expressar en llatí com librariorum menda tollere, ‘elimina els errors dels escrivents’. El control era lògicament necessari, exactament com avui, amb l’única diferència que a l’antiguitat s’havia de corregir un per un cada exemplar.

Titivillus en miniatura del XIV

Els escrivents de l’editor eren probablement en general esclaus amb una formació especial. Però també podien ser ciutadans lliures: durant l’època imperial es redueix de fet el nombre d’esclaus, i el seu lloc l’ocupen treballadors lliures. El treballador lliure havia de rebre un sou, també quan era escrivent. Pel que sembla es treballava a preu fet i es pagava segons el nombre de línies estàndard, almenys després de l’època de Neró ( cap a la meitat del segle I dC). Es prenia com a norma la mesura variable de l’hexàmetre, el rei de tots els metres. Es va constatar que de mitjana l’hexàmetre constava de quinze síl·labes i trenta-cinc lletres. Precisament els millors resultats des del punt de vista de la qualitat. A això es refereix Marcial quan diu:

Si trobes, lector, un passatge que et sembla estrany,

Alguna relliscada aquí o allà, contra la gramàtica i la norma,

No és pas culpa meva, sinó de l’escrivent, que de pressa i corrents

Ha comès els errors per poder cobrar una paga més alta.

Quan el llibre havia estat copiat en un nombre determinat d’exemplars, i s’hi havia fet les revisions i esmenes, calia preparar cada exemplar per a la venda.

Article “Liber Liberis. Escriptors i editors a la Roma antiga”, de Tönnes Kleberg, a la revista El Món d’Ahir 09, 2018, p.76-77. ( Trad. de Ramon Farrés).

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Responsabilidad del librero de ocasión: Antes de pasar al estudio de la formación del fondo de librería del librero anticuario, consideramos indispensable tratar este punto por su importancia y trascendencia.

El comprador de libros antiguos o de ocasión debe proceder con prudencia máxima, toda vez que pueden recaer sobre él responsabilidades civiles y penales de carácter grave, así en la compra como en la venta.

En primer lugar, ha de tener presente los casos en que la ley limita el ejercicio de derecho de vender a las personas: los menores, los incapacitados, las mujeres casadas, etc. El estudiante menor de edad no puede vender libros sin la autorización de su padre o tutor. La autorización para llevar a término la venta debe, en estos casos, retenerla en su poder el librero comprador una vez hecha la operación. En segundo lugar, el librero debe afinar mucho sus dotes de observador, para evitar la adquisición de libros procedentes de robo, hurto o cualquier otra forma delictiva. Es evidente que el poseedor de un libro es considerado por la ley como su propietario, pero sólo mientras no se demuestre lo contrario, y para evitar las consecuencias que acarrearía esta demostración, es de todo punto conveniente la desconfianza en la mayoría de los casos. La fisonomía alterada del ladrón no habitual, su nerviosismo, su carencia de conocimientos o de preparación en la materia propia del libro de que se trate, deben ser otros tantos motivos suficientes para levantar la sospecha en el ánimo del librero comprador. Es evidente que cierto tipo de libros no pueden ser propiedad sino de personas que pertenecen a determinadas clases sociales o a las que ejercen tales o cuales profesiones. Por ello, es muy recomendable tener una clientela bien conocida, y adquirir todas las posibilidades necesarias para completar los datos conducentes a lograr cierto grado de identificación del vendedor”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguo, Gráficas González, Madrid, 1946.  pp. 37.

 

Read Full Post »

XCI

D’un llibre tronat i vell,

si saps manejâ el pinzell

i fê anar bé les pastetes,

encara en faràs pessetes.

XCII

Si una compra et surt un dia

no li ho xerris ni a ta tia,

que sovint es dóna el cas

de quedâ amb un pam de nas.

XCIII

Als bibliòfils refinats

no els vagis amb gran formats.

Que en pots petits, s’assegura,

hi ha la bona confitura.

XCIV

Si un remena amb gabardina

vigila’l que algo barrina,

que entre els pispes és corrent

el portar tal instrument.

XCV

El que no és metge i llegeix

obres mèdiques, pateix

tots els mals que el llibre diu

i amb gran neguit sempre viu.

XCVI

Llibreter que no té dèries

classifica per matèries,

i solament els talossos

ho fan per petits i grossos.

XCVII

El que es ven la biblioteca

perquè als fills els manca teca,

mereix, sens dubte, perdó…

Si no és per tal cosa, no.

XCVIII

Amb Tebeos i Patufets

molts xicots guanyen ralets.

I alguns que així han començat

llibreters han acabat.

IC

És una gran ruqueria

llegir anant en tramvia,

que al qui té aquesta fal·lera

li pot costar la cartera.

C

Tothom s’alegra i revifa

somniant, quan dorm, amb la rifa,

pel llibreter l’agradable

és somniar amb l’incunable.

I ara llegidor…

Escolta el consell cent u:

Si trobes que va per tu

quelcom del que es diu aquí

fes el distret, creu-me a mi!

Del llibre: Els cent consells del llibreter decent de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Importante es también conocer los diferentes procedimientos de imprimir, distinguir lo impreso a mano de la impresión mecánica, y por lo que a la ilustración respecta, sus diferentes procedimientos de reproducción; grabados en madera, biselados, en metal, buril, agua fuerte, punta seca, en litografía, etc., así como también los más modernos procedimientos fotomecánicos y los artísticos, nuevamente empleados, como el pochoir, etc.
La historia de la ilustración del libro, las obras más representativas de cada artista y las más destacadas de cada nación, son también conocimientos que no deben faltar al librero anticuario. Por último, la encuadernación del libro impreso, desde el tránsito de las tablas al cartón, de las encuadernaciones de planchas y hierros fríos a las de mosaico y hierros dorados, las de tipo camafeo, las mudéjares, de Grolier, Maioli, Koberger, encaje, abanico, derôme, fanfarre, cortina, jacobinas, puritanas, etc, etc., que tantos amantes y coleccionistas tienen en ambos mundos.

Enquadernació estil Maioli

Ninguno de estos conocimientos son difíciles de lograr si se pone en ellos algo de perseverancia y mucho de afición, y, sobre todo si se dispone de un guía que lo haya recorrido todo antes y muestre el camino que se ha de seguir. La profesión no es sencilla de alcanzar, pero compensa sobradamente lo que tiene de dificultades con lo que tiene de interesante. El éxito económico no puede fallar a los que la practican con amor y estudian sin cesar; a los buenos expertos, no les faltará nunca la clientela ni el apoyo del capital necesario para desenvolverse”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguoGráficas González, Madrid, 1946.  pp. 27.

Enquadernació ‘a la fanfare’

 

Read Full Post »

LXXXI

Edició molt il·lustrada

sempre es veu sol·licitada,

que els llibres amb força sants

agraden als xics i als grans.

LXXXII

Pel qui ven és irritant

aquell que, dissimulant,

s’empassa una obra completa

sens gastar-se una pesseta.

LXXXIII

No compris un receptari

pensant fer-te milionari,

que en anar a la botiga

la recepta sol fer figa.

LXXXIV

Fa llibreter molt sabata

no entendre en romà una data.

I més encar, dir: quint-pis

quan es tracta del Kempis.

LXXXV

Hi ha pallús que res li raca

per ‘La Creu de Caravaca’.

És molt bo aquest llibre vell…

pel qui duu llana al clatell.

LXXXVI

El comprador de música

llegeix la peça i somica,

i un cop tot ho ha ‘somicat’…

ho deixa desarreglat.

LXXXVII

És un crim de bibliofília

que amb el bon gust no concilia,

dels llibres treure els gravats

i deixa-los mutilats.

LXXXVIII

Els llibres de comptes fets

són per als analfabets.

I els tenen per preferits

els que compten amb els dits.

LXXXIX

Si ets llibreter d’ocasió

no et faci pô el carretó.

Mes si la compra s’ho val

llogaràs la gent que cal.

XC

Els llibres dels corredors

paga’ls a preus superiors,

puix ningú de franc treballa

per portar-te una troballa.

Del llibre: Els cent consells del llibreter decent de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Gòtica de forma ( Gotisch)

 

“ Ha de conocer bien los papeles, su historia, y para ello las materias más comúnmente empleadas en su fabricación en los diferentes siglos; sus tamaños, en los diferentes países; sus pesos más corrientes y procedimientos de encolajes, carteo, etc. Sin este conocimiento del papel, difícilmente puede distinguirse una página restaurada en el conjunto de un texto; un libro incólume de un libro restaurado por un experto.

Gòtica de summa (Rundgotisch)

Se han de conocer, también, los tipos de imprenta, de manera suficiente para no confundir un gótico de forma con un gótico de Summa o con un gótico de fractura, un Aldino con un Elzeviriano, un Tory con un Garamond, un Plantino con un Ibarra, un Chetelham con un Cochin, un Didot con un Bodoni, y en todo caso pueda distinguir por sus páginas impresas, y sin mirar la portada ni consultar el colofón, el siglo, al menos, a que pertenece un libro, como el arqueólogo clasifica un edificio y determina la época en que fue construido sin siquiera entrar en él ni consultar la guía o los documentos de su archivo.

Ha de conocer también los innovadores y creadores de tipos, al menos los más notables, porque sólo conociéndolos podrá lograr ejemplares en que por vez primera se hayan empleado, explicar su mérito, ponderar su valor y hacer surgir en el cliente bibliófilo el afán de adquirirlos y de pagarlos a buen precio”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguo,  Gráficas González, Madrid, 1946. pp. 26-27.

Gòtica de fractuta ( Fraktur)

 

Read Full Post »

LI

Es cosa lletja, ben cert,

endossà un llibre incomplert,

puix ningú pot sentî orgull

de vendre’l faltant-li un full.

LII

Amb tractats d’avicultura

s’instal·la una granja amb cura,

però el primer que cal fer

és vigilâ el galliner.

LIII

Compra llibres el nou ric

només perquè fan bonic.

Els ensenya, els presumeix…

però mai cap no en llegeix.

LIV

Llibres de marges migrats

per l’entès son rebutjats.

I si un tanoca s’hi engresca,

en llibres no sap que es pesca.

LV

Mira sempre amb gran recel

els llibres escrits amb fel,

res de bo d’ells aprendràs…

i malament pairàs.

LVI

Hi ha home modest que, amb apuros

en llibres esmerça duros.

En canvi, certa genteta,

mai ni hi gasta una pesseta.

LVII

Et tindran per animal

si incunables vens a ral.

Però encar t’hi tindran més

si d’un rave en vols diners.

LVIII

Hi ha rates de biblioteca

que dels llibres en fan teca,

i d’altres moltes hi ha

que viuen d’investigâ.

LIX

No perquè un hom té l’espassa

es torna savi si és ase,

que és un mal que no el remèdia

la millor Enciclopèdia.

LX

A més d’un bon literat

veureu comprar d’amagat

les novel·les policiaques…

i no sempre les més maques.

Del llibre: Els cent consells del llibreter decent de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

 

Resultat d'imatges de librero anticuario

Llibreria antiquària Ignacio Martín Villena ( Granada)

 

“ Hay gran diferencia entre el comercio del libro antiguo y el comercio del libro de ocasión o de segunda mano ( Second-hand-bookseller). A veces, ambas actividades son ejercidas por un mismo comerciante en un establecimiento único, pero en ningún caso deben confundirse.

Durante más de un siglo, el comerciante en libros antiguos fue clasificado en Europa entre los anticuarios. Esta voz se aplicaba entre los romanos a una persona que, por sus discursos o sus escritos, adoptaba formas arcaicas. Durante la Edad media se designaron con este nombre a los copistas, ordinariamente monjes. Más tarde, durante el Renacimiento, con el estudio de los clásicos griegos y latinos se aplicó esta voz para designar con ella a los eruditos que dedicaron sus estudios al conocimiento de la antigüedad, especialmente al de las artes y los monumentos. En este sentido, los franceses de hoy emplean la voz antiquaire; los italianos, antiquario, y los ingleses, antiquary; los alemanes, la palabra antiquar para designar al comerciante en libros antiguos y antiquariat para aquel que se dedica a la venta de libros de segunda mano.

Mientras el comerciante de libros de segunda mano tiene por objeto, de un lado, la venta del libro que ha pasado ya por uno o varios poseedores, o bien de aquellos que, sin haber salido de los dominios del editor, corresponden al saldo, o ejemplares restantes de una edición vendidos en condiciones excepcionalmente ventajosas por el editor mismo, el comercio del libro antiguo tiene como fin la venta de ejemplares que poseen un valor propio, resultante de su rareza, antigüedad, ilustraciones, tipografía, papeles, etc. En todo caso, la antigüedad, a menos que no sea de muchos años, no es suficiente para otorgar, por sí sola, valor a un libro. De aquí se deduce la dificultad para fijar el límite entre el libro antiguo y el libro de ocasión. Puede ser raro el ejemplar correspondiente a una edición recién publicada y que, agotada, su editor desista de reeditarla; el ejemplar perteneciente a una edición limitada, que se haya agotado. Ordinariamente, en las librerías de nuevo no suelen encontrarse libros de una antigüedad superior  a cincuenta años, a contar de la fecha de su publicación”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguo. Gráficas González, Madrid, 1946.  pp. 10.

 

 

 

Read Full Post »

XXXI

Si un assumpte t’encaparra

llegeix ‘Singlots’ d’en Pitarra,

mes si tot et va com cal

pots llegir… l’Adrià Gual.

XXXII

Hi ha llibres bons, passadors,

n’hi ha de dolents, de pitjors…

I més d’un se’n trobaria

per guanyâ a la loteria.

XXXIII

Fingint que és aficionat

mil llibres bons ha comprat.

I al cap d’un temps aquest soci

se’ls ven i fa el gran negoci.

XXXIV

Llegir primer el final

de ‘obra que es lloga a ral

per saber si hi ha casament,

fa molt bleda, francament.

XXXV

Des de les tres que remena

mil llibres de tota mena

i no parla de comprâ?…

No el vulguis per parroquià!

XXXVI

Si un llibreter poc entes

ha fet compra d’interès,

ves-hi tan bon punt ho saps,

abans de que en passi els taps.

XXXVII

A tothom força li plau

córrer món sens gastâ un clau.

Per això els llibres de viatges

no dormen gaire als prestatges.

XXXVIII

El saber no creguis gaire

del llibreter molt xerraire.

Ni et pensis que es mama el dit

el que no fa l’erudit.

XXXIX

Comprar un llibre robat

pot sê un negoci esguerrat,

que pensant fer-lo rodó

es sol rebre del carpó.

XL

Hi ha certs llibres de poesies

que omplen el cap de manies.

Quan els versos són roïns

val més llegir rodolins.

Del llibre: “Els cent consells del llibreter decentde Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ Cierto literato francés llegaba a ver, con su portentosa imaginación, en las letras de nuestro alfabeto el mismo valor ideográfico de la escritura primitiva simbólica o jeroglífica, y así, decía que la A era el símbolo de la amistad, y sus trazos semejan dos amigos que se encuentran, se saludan y se estrechan la mano; la Y, es el suplicante que se arrodilla y eleva los brazos al cielo, o la confluencia de dos ríos; la K, es el ángulo de incidencia igual al de reflexión, una de las claves de la Geometría; la O, es el sol, la luz, el triunfo; la J, es el cuerno de la abundancia; la R, representa el reposo, es el caminante que se apoya en su bastón; la C, es la luna, la letra de los enamorados; la X, las espadas cruzadas, la guerra, la lucha; la T, es el martillo y la balanza; la V, es el vaso de vino; la M, es la montaña y el valle; la S, la serpiente; la Z, en fin, es el rayo, el poder infinito de Dios. Creemos positivamente que hay un tipo de letra representativa del mundo medieval, como la hay del clasicismo que informa el Renacimiento y del puritanismo que acompaña a la Reforma, del espíritu absolutista de Luis XIV, de la vida cortesana picaresca y sensual de Versalles, y de la revolución francesa, del triunfo de las democracias, del modernismo y aun de la forma ideológica comunista. En otras esferas hay tipos especialmente adecuados para la poesía, para la filosofía y para el libro de arte. El editor, pensadamente unas veces y otras al recoger, sin pensarlo el espíritu de su época, o por mera intuición, es el artista encargado de crear la bella arquitectura del libro, la que más tarde ha de darle valor excepcional en el mercado de anticuariado y trocarse en objeto de disputa entre los bibliófilos”.

 Lasso de la Vega, Javier: “El comercio del libro antiguo”. Gráficas González, Madrid, 1946. pp. 8-9.

Read Full Post »

XXI

Robâ un llibre té perdó

quan es fa per la instrucció.

Però al llibreter pruden

li convé fer escarment.

XXII

Comprâ un clàssic romà o grec

molts ho fan sols per fê el mec

i passar per saberuts

on no siguin coneguts.

XXIII

Llibreter que ven a pes

no vol dir que no és entès:

hi ha llibres que el seu destí

és anâ a parâ al molí.

XXIV

Llibre bo, de poc tiratge,

a la cultura fa ultratge,

puix no existeix cap raó

de privâ al llibre expansió.

XXV

Si tens un llibre preuat

no cal que el venguis a fiat,

sempre trobaràs client

que el pagarà dil·ligent.

XXVI

La impremta no s’ha inventat

per estampà el disbarat.

Malgrat aquesta sentència

es veu imprès amb freqüència.

XXVII

Hi ha qui busca sens mania

obres de ‘psicologia’…,

i llibrer que per geodèsia

dóna un tractat d’eugenèsia.

XXVIII

Ara els contes per a infants

diverteixen molt als grans,

i la mainada que creix

Marañón i Freud llegeix.

XXIX

Pels clients de selecció

guarda els llibres en japó,

i pels de poc més o menos

els de lladres i serenos.

XXX

Biblioteques hi ha molt grans

ben mirat poc importants.

Que amb cent llibres escollits

un hom s’hi pot llepâ els dits.

Del llibre: “Els cent consells del llibreter decent” de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

Museu Molí Paperer de Capellades

“ Pero, además de la rareza y de la antigüedad, el libro posee el valor intrínseco de toda obra de arte: la belleza. ¿ En qué consiste una bella edición ¿ Aunque éste es tema demasiado largo para exponerlo en el corto espacio de que disponemos, en líneas generales hemos de contestar que, en primer término, depende de que el texto figure, de una manera irreprochable, a cuyo objeto es indispensable la máxima atención por parte del autor, y del concurso de eruditos y filólogos, cuando se trata de reimpresiones. Los Aldos, los Plantinos, los Estefanos, los Elzeviros, contaron siempre con un cuadro selecto de helenistas, eruditos y humanistas famosos que revisaron y depuraron los textos y cuidaron esmeradamente los mil y un detalles que necesita toda buena edición: una severa corrección que conserva el texto, y cada palabra en particular, en todo su valor e integridad y la ortografía en toda su pureza.

Paper d’Arches

Un papel bello y duradero. La mayoría de las ediciones modernas se hacen sobre papeles de pastas mecánicas y químicas mezcladas, obtenidas especialmente de las coníferas, de la madera; algunos con papel fabricado con pastas elaboradas a base de trapos y desperdicios de algodón, asimismo, mezclados. Sólo los papeles de hilo o barba son, no obstante, los buenos y duraderos. Estos papeles, llamados también holandeses, son de un sonoro carteo, y dan al libro una presentación, un peso, una solidez irreprochable, como los mármoles al templo: los papeles de hilo, de los Molinos de Arches (Vosgos) y de Saint-Omer, en Francia; de Val Gilder, de Amsterdam; los ingleses, muy encolados y de extremada blancura, los procedentes del Valle del Vire; en Normandía, donde hasta hace poco se mantenía una tradicional fabricación de papeles de tina y de molinos papeleros: los magníficos papeles nuestros, en fin, los procedentes de los molinos de Valencia y Cataluña, entre los que descuellan por sus valores internacionales los de Játiva y Toledo en la Edad Media, y los de Guarro en los pasados siglos, papeles estos últimos que en tan alto grado favorecieron al auge alcanzado por nuestros gloriosos impresores: Los Ibarra, Benito, Monforte, etc.”

Lasso de la Vega, Javier: “El comercio del libro antiguo”. Gráficas González, Madrid, 1946; pp. 7.

Filigrana Guarro

 

 

Read Full Post »

“ Del Llibre Vell, dels Amants del Llibre Vell, de les Coses del Llibre Vell, i dels Llibreters de Vell.

“No hi ha mestre com l’experiència”, diu un adagi dels temps de la picor. Un mestre, però que cobra molt cares les seves lliçons, puix les cobra en anys, en afanys i desenganys, malgrat que molts opinin que l’experiència, com el pit dels homes i el ploure a mar, no és útil per a res, ja que els joves no en fan cas i els vells, els serveix, només, per a recordar les ensopegades de la seva llunyana joventut…

En el cas present, a l’autor d’aquest llibre l’experiència, li ha servit de quelcom. Gràcies a ella ha pogut engiponar els cent consells que hi són continguts, convertint en rodolins el fruit de molts anys de pràctica, d’observació directa, de pols de llibres vells, de pastetes; de moltes barraquetes, en una paraula. Són, doncs, aquests Consells, fills legítims d’estades a les parades dels vells Encants barcelonins, de concórrer a les desaparegudes fires de llibres i de comerciar des de molts anys a la botiga farcida de papers…

Parlen aquests Consells, escrits en un llenguatge casolà, del llibre vell, de les seves coses, dels seus amics i dels seus enemics, i dels llibreters. A través dels rodolins i dels dibuixos que integren el present volum desfilen tota la munió de tipus que’s mouen dintre l’ambient de la compra-venda del llibre vell, on hi abunden els personatges curiosos, des del comprador babau, el paràsit, el que fa el viu i no ho és, fins a l’intel·ligent i el que sap on va; des del col·leccionista estrafolari i maniàtic, fins al correcte i normal. I això tant en el ram de compradors com en el de venedors, com en el dels purament badocs. Tot un món completament desconegut per a la majoria de la gent, que creu que aquest negoci consisteix, només, en un “tant ne vols, tant te’n donaré”; a comprar a ral i vendre a duro, i a fer com els gitanos amb els rucs, donar aparença de nou al llibre tronat. A uns i altres van, doncs, adreçats, aquests Consells.

Com ja diu el títol és aquest un llibre decent, escrit per un llibreter ídem, i ninotejat per un dibuixant no menys ídem, que han volgut, com aquell que fa una facècia intranscendent, dir unes quantes veritats de grandària natural sobre això del negoci del llibre vell, de les coses del qual us dic que se’n podrien omplir volums i més volums farcits de psicologia. Nosaltres, però, enemics de transcendentalismes, oferim al lector, d’una manera modesta i platxeriosa, aquesta psicologia en píndoles pastades amb versos de rodolí i amb ninots humorístics; car així resulta menys indigesta.

Llegiu, si us plau, aquests Cent Consells del Llibreter Decent, i preneu-ne la bona voluntat, puix que la intenció no és pas dolenta. .. I no us hi encaparreu, que en aquest món no som res, i un dia és un dia i avui hi som, i demà… potser també”.

A manera de pròleg, del llibre Els cent consells del llibreter decent, de Jordi Trieu i Remeneu, editorial Millà, Barcelona, 1947; p.9-11.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ El comercio del anticuariado es una consecuencia inmediata del amor al libro. Sin amor al libro no existirían esos rincones estratégicamente escogidos en los más artísticos e históricos barrios de las viejas ciudades europeas, donde ordinariamente hacen sus vidas los cultivadores de esta rama de la librería; faltaría uno de sus más bellos encantos al barrio gótico de Barcelona, a la calle de la Feria de Sevilla, a la cuesta de Atocha de Madrid. La City, de Londres, habría perdido un rasgo tan privativo suyo como la propia niebla; sin amor al libro, las márgenes del Sena no se hubieran poblado jamás de esas pintorescas instalaciones, donde los bouquinistas, a diario, pasan sus horas más queridas, y adonde los peregrinos de la amada Lutecia Parisiorum, segunda patria chica de todos los europeos cultos, no pueden dejar de flanear unas horas llenas de hondas y profundas emociones.

Lasso de la Vega, Javier: “El comercio del libro antiguo”, Gráficas González, Madrid, 1946; p. 3.

 

Read Full Post »

Marca d’Ibarra

(La bibliofília) El col·leccionisme és una altra cosa. Si hem arribat a dotar-nos d’una biblioteca personal és perquè voldríem tenir a mà quants més llibres millor, per si s’escau algun dia llegir-los. Però acumular-los no és l’important.

A un li fascinen els llibres. Encara que, abans que un bibliòfil en el sentit clàssic, un es considera un bibliòfag, un devorador de llibres. I, abans que un col·leccionista, un lector, un curiós en desig de comunicació permanent amb gents que han destil·lat coneixement de la seva experiència humana. Un té alguns milers de llibres, això sí, i somia en poder-los dedicar un dia el temps i l’espai que es mereixen.

Un se sent més abans un bibliòfil – en el sentit d’un amant dels llibres, un apassionat dels llibres – que pròpiament un col·leccionista. Fer col·lecció d’alguna cosa – siguin llibres, segells o el que sigui – demana la convicció que hi ha una totalitat perfectament definida d’alguna cosa els buits de la qual es poden anar completant amb tenacitat i paciència. Un col·leccionista té, com el que fa mots encreuats, una idea acabada d’alguna cosa. I voldria poder tancar l’àlbum algun dia.

Un no té aquesta obsessió per posseir res idealment preestablert. Crec que la sorpresa i el misteri desmenteixen qualsevol pretensió humana de voler quadrar la realitat com sigui. Col·leccionar té molt a veure amb recol·lecta i amb ‘encant’, però els seus motors són l’explotació i la recerca. Un bibliòfil sol ser un aventurer, un caçador de peces d’ocasió, algú que se sent feliç en companyia dels seus trofeus “.

Ésser  bibliòfil”, Oriol Pi de Cabanyes, a La Vanguardia el 10/05/2006.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2006/05/10/pagina-26/48436838/pdf.html?search=oriol%20pi%20de%20cabanyes

“ Refugiémonos en las librerías de viejo; compremos libros viejos. Comprémoslos por la sencilla e imperiosa razón de que no podemos comprar libros nuevos. Ya no se imprimen libros. Se publican todos los meses centenares de libros nuevos, y no se imprime ninguno. No pueden llamarse libros lo que al presente sale de las imprentas. Son objetos que se fabrican brutalmente, lo mismo que se fabrican otros artefactos y chismes de la industria. Los maravillosos adelantos del arte de imprimir – estereotipia, linotipia, etc.- han matado el bello oficio del tipógrafo. Sobre papel malo, deleznable, estampan caracteres borrosos, sucios; se encuaderna desgarbadamente después; se lanza el volumen al mercado como otra mercancía cualquiera. Lo importante es imprimir mucho y rápidamente. La misma industria de la imprenta ha acabado con el arte de imprimir. Y el desamor de los tipógrafos ha acabado de realizar la obra funesta. En Madrid no se puede imprimir hoy un libro elegantemente. Sancha e Ibarra, los grandes impresores del siglo XVII ( sic), no tienen descendientes. No se podría tampoco encuadernar bellamente un libro si no quedaran uno o dos encuadernadores amantes de su arte. No aman su arte los tipógrafos. Y se puede pasar por alto en cuanto a las reivindicaciones de los tipógrafos – más o menos

Marca de Sancha

exorbitantes o justas; no lo discutimos -; pero sean cualesquiera las reivindicaciones de los tipógrafos, lo esencial sería que el trabajo que dieran, más largo o más corto, mejor o peor retribuido, fuera realizado concienzuda, escrupulosa, fervorosamente. Lo peor que puede sucederle a un obrero cualquiera, el que escribe o el que imprime, es perder el amor a su trabajo. Luchemos ardientemente porque nuestro esfuerzo sea retribuido con justicia; esforcémonos, con perseverancia y tesón, por que el esfuerzo que realizamos sea realizado en las mejores condiciones posibles – económicas e higiénicas -; pero realicemos el trabajo que hayamos de realizar escrupulosamente, con amor, con fervor. Una vez ante la tarea, olvidémoslo todo, y sólo veamos la perfección en la obra que hemos de realizar.

No se imprimen ya libros. No hay libros nuevos. El arte de imprimir se acaba. El arte, tan sencillo, tan bello, de colocar trazos negros en una página blanca – de colocarlos armoniosamente – está en sus postrimerías. Compremos libros viejos; refugiémonos en los puestecillos de estos perseverantes, callados, modestos difundidores de la cultura.

Article: “En la feria de libros viejos”, Azorín a ABC Madrid del 11 d’octubre de 1922, p.3

Don Quixote imprès per Sancha

Read Full Post »

Older Posts »