Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Biblioteques’ Category

El 1847, un gran bibliòfil, el comte de la Bedoyère, va decidir posar a la venda la seva biblioteca. Només un capritx de col·leccionista li va dictar aquesta decisió, però un cop començades les licitacions, es commou i irrita davant la idea que qualsevol pugui posseir els seus preciosos exemplars. A partir del número 1 del catàleg de la subhasta es dedica a licitar furiosament de manera que, en acabar aquesta, el trobem de nou en possessió dels seus ‘estimats’ llibres als quals s’afegeix la nota de despeses del taxador.

La bibliofília. Heus aquí una altra de les antigues passions humanes. Els primers reis francesos, Joan el Bo i especialment el seu fill Carles V, són els avantpassats dels nostres grans bibliòfils.

Carlos V compra manuscrits i, en 1337, nomena un ‘guardià de la biblioteca del rei’ encarregat de classificar i instal·lar a la torre de la llibreria, al Louvre, els 910 manuscrits que posseeix. ‘Es van col·locar 30 candelers petits i un llum de plata que s’encenia totes les nits per tal que pogués treballar a tota hora’.

Amb la impremta, que neix durant el regnat de Lluís XI, apareixen les primeres manifestacions de la passió per les sèries de llibres; durant molt de temps encara es preferiran els manuscrits, de millor aparença i més artístics, als impresos considerats simplement utilitaris i poc elegants.

Lluís XII és el primer que manifesta el sentiment de la possessió personal i fa marcar amb el seu escut, ‘França, Bretanya i Porcs espins’ tots els exemplars de la seva biblioteca, que es va enriquir considerablement durant la conquesta del Milanesat gràcies als ‘préstecs’ aconseguits dels Sforza i els Visconti.

Francesc I crea el títol de bibliotecari que confereix al escrivà Guillaume Dubé. Aquest sobirà, entusiasmat per l’antiguitat clàssica, envia erudits a Llevant perquè li portin manuscrits grecs.

A partir de llavors la bibliofília queda consagrada i des de Jean Grolier a Barthou, Chadenat i Lucien-Graux, passant pel condestable Anne de Montmorency, els Fugger i Henri de Rotchschild, ja no tornarà a trencar-se la cadena.

Abans de la invenció de la impremta, els manuscrits, que en la seva gran majoria es confeccionen en els monestirs, es venen molt cars.

Enquadernació Grolier

Mabillon relata en les seves Analecta, que al segle XI, Grècia, comtessa d’Anjou, transforma un recull de Homilies d’Halberstadt i de Haimón per 200 xais, 1 muid de blat candial, un altre de sègol, un tercer de mill i algunes pells de marta. Al segle XII es paguen 200 florins per un manuscrit miniat i el preu mig per un manuscrit in-folio, el text sol sense cap adorn, equivalia a 400 o 500 francs de 1870 (de 30 a les 40.000 pessetes actuals).

En l’Edat Mitjana els manuscrits simbolitzen ja la riquesa, de la mateixa manera que les obres d’art, i es cita el cas de Alfrid, rei de Northhumbria, que compra a l’abat Ceolfrid un llibre de cosmografia adquirit a Roma i pertanyent al monestir de Yarrow, al preu de vuit famílies amb les seves terres compreses.

El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm, 4 d’abril de 1980, p.27-29.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“Pero yo veo, además, en el libro, un proceso biológico perfecto. El libro, como el hombre, es esencialmente espíritu; pero necesita también de la materia para adquirir existencia tangible. Su espíritu es el pensamiento que lo ha concebido y le ha dado vida; su materia, su presentación, su ornamentación y su encuadernación. Como el hombre, nace al ver la luz pública. Como el hombre, tiene una vida de crecimiento, que es su difusión, de madurez, que es su aceptación general, y de decadencia, que es su paulatino olvido. Como el hombre, sufre enfermedades, espirituales unas: la crítica que se ceba en él muchas veces injustamente, los plagios que pretenden robarle su esencia, y las malas traducciones que lo desfiguran; materiales o tras su defectuosa impresión que le resta alicientes, el desvío del público y el deterioro de sus ejemplares; y espirituales y materiales a un tiempo algunas: las mutilaciones y espurgos a que puede resultar sometido. Su muerte es el olvido definitivo, la desaparición de todos sus ejemplares por guerras, revoluciones o por el transcurso de los años, y su conversión en pasta de papel, de la misma manera que a la muerte del ser humano, las células de su cuerpo retornan a la misma tierra de donde han salido.

Esta doble personalidad del libro, espiritual y material a un tiempo, es un exponente de su valor, pero puede ser también origen de desviaciones nocivas en los coleccionistas que practican su culto e incluso en las entidades calificadas de bibliófilas.

No creo que sea posible admitir la existencia de varias clases de bibliófilos. Lo único exacto es que existen bibliófilos dedicados a especialidades distintas. Porque, para mi, el coleccionista que reúne libros por su solo valor ornamental, prescindiendo de su texto que no le interesa, no puede merecer en modo alguno el nombre de bibliófilo. Como tampoco puede merecerlo el bibliómano que se orienta hacia los ejemplares de rareza deformativa, como el coleccionista de sellos cotiza en alza los errores de impresión, cuando constituyen una excepción dentro de la serie correspondiente.”

Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo. Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprès per Joan Sallent a Sabadell, p. 31-32.

Ex-libris Marqués de Mura

Read Full Post »

“ En aquesta època d’obsolescències programades, és difícil que recordem amb un cert afecte algun dispositiu del passat. Podríem dibuixar de memòria el nostre únic walkman o el nostre primer ordinador, però difícilment seríem capaços de reproduir els detalls de la majoria dels telèfons mòbils o computadores portàtils que es van succeir durant les dècades següents. De vegades penso que l’objectiu d’Apple és precisament aquest: que siguem incapaços de diferenciar cadascun dels iPhones o MacAlgunaCosa que hem anat tenint, com si es tractessin de la mateixa criatura en perpètua evolució.

Els llibres continuen sent emocionalment superiors als aparells: no només són col·leccionables i únics, sobretot si els hem tunejat (mitjançant subratllades, marginàlia, gotes de cafè); a més ens permeten accedir a una memòria externa, sempre activa, de la nostra pròpia biografia. No és el que dibuixen, alineats, a les seves prestatgeries? No representen aquelles franges de colors, aquell tetris, aquell equalitzador, les etapes i els cardiogrames i els viatges i els trasllats de les nostres vides?

I, tot i això, els llibres i els dispositius conviuen i es complementen. Recomanem, fotografiem, comprem llibres gràcies als nostres telèfons mòbils. Accedim a milions de títols a través de la informàtica personal. Fins i tot llegim textos a les pantalles que els enginyers han convertit en simulacres de pàgines de paper. Aquesta coexistència és la clau cultural de la nostra època. El clàssic i el viral, la presència i la distància, els tactes i els píxels. El molt antic que és veí del desesperadament nou.

Per això crec que la biblioteca d’aquest present que ja és futur ha de ser essencialment híbrida. Una heterotopia foucaltiana on es passi del previsible a la sorpresa, de l’amable al pertorbador, de les respostes acabades d’obtenir a problemes encara per resoldre. La biblioteca del futur no només ha de ser una biblioteca vegetal, agrobiblioteca, de llavors, en un edifici hipermodern i ecològic que integri la vida no humana; també ha de ser una biblioteca antiga, llibrecèntrica i venerable, que conreï el silenci i la bibliofília. Un espai físic que aculli tant els nens petits com els avis, tant als nadius com els nouvinguts, amb doble natura de fascinant plataforma digital.

Un àmbit obert tant a les arts vives com a les exposicions; tant a l’oralitat i la música de sempre com a les noves propostes sonores. Coworking i sala d’estudi. Mediateca i museu del llibre. Un laboratori amb les últimes tecnologies, narratives immersives i realitats virtuals que sigui alhora un taller d’artesania, tallar i enganxar, cosir i cantar.

Així m’imagino, per exemple, la Biblioteca Provincial de Barcelona, com una nova icona internacional del coneixement en un món amb menys turisme, que reuneixi totes les biblioteques que hi ha hagut en una única biblioteca amb autèntic futur.

Article: “La biblioteca del futur” de JORGE CARRIÓN, La Vanguardia, 5|5|2021.

Futura? Biblioteca Provincial de Barcelona. Projecte guanyador el 2010

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ …, teniendo en cuenta que el hablar de las sorpresas que puede producirnos nuestro amor por los libros y su búsqueda correspondiente presupone precisar, ante todo, cual ha de ser la tendencia de la verdadera bibliofilia y generalizar sobre el concepto del perfecto bibliófilo.

Constituiría una temeridad, de mi parte, tratar de definir el concepto exacto de bibliófilo. La misma etimología de la palabra entranya una definición; y seguramente debió ser este sentido etimológico el que permitió al Canciller de Inglaterra, Ricardo de Bury, decir, con ternura de enamorado, hablando de sí mismo, que ‘sufría de mal de amor hacia los libros, especialmente antiguos’. Pero, sin necesidad de llegar a la fijación exacta de los caracteres de nuestra afición por los libros, los conceptos ‘ amor al libro en sus manifestaciones más selectas y depuradas’, ‘ difusión del conocimiento de los tesoros bibliográficos existentes en colecciones generales y particulares, velando por su conservación’, ‘ organización de exposiciones de obras impresas, grabados, láminas, ex-libris,encuadernaciones y manuscritos’ y ‘ aportaciones económicas destinadas a facilitar a las bibliotecas públicas la adquisición de ejemplares raros’, contenidos en nuestros Estatutos, compendian, a mi juicio, una indicación descriptiva de lo que ha de ser el bibliófilo y de lo que han de ser sus tendencias.

La síntesis de toda definición de bibliófilo es el amor al libro; y de este amor podemos enorgullecernos porque es difícil admitir que pueda existir una obra de arte más completa, más perfecta y que más eleve al hombre, que el libro, cuando realmente merece esta denominación.

Admiro, como el que más, el valor estético y espiritual de una estatua helénica, de una catedral gótica, de una pintura de maestro, o de un poema sinfónico; pero no dudo de que estaréis de acuerdo conmigo si afirmo que los goces que proporcionan no pueden compararse, ni en profundidad, ni en extensión, ni en duración, con los que nos reporta un buen libro. En aquellas manifestaciones artísticas, la materia se pone al servicio de la inspiración y del espíritu, sin dejar, por esto, de ser materia; y, como tal materia, habla esencialmente a los sentidos. En el libro, la materia desaparece virtualmente, para dejar sitio, tan sólo, al pensamiento de su creador.”

Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo. Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprés per Joan Sallent a Sabadell, p. 29-31.

Read Full Post »

“Per als llibres futurs, moltes editorials universitàries nord-americanes, per exemple, ja estan adoptant polítiques clarividents mitjançant la producció d’obres amb acid-free paper, és a dir, per dir-ho de forma senzilla, amb paper especial que resisteix més temps a la dissolució. Però, a banda que això succeirà en el cas de les obres científiques i no en l’obra  del jove poeta, què fer amb els milions de llibres ja produïts des de finals de segle passat fins ahir?

Existeixen mitjans químics per protegir els llibres de les biblioteques, pàgina per pàgina. Estan disponibles, però són molt cars. Biblioteques amb milions de volums (i són les que compten) no podran intervenir en tots els seus llibres. També en aquest cas hauran de dur a terme una selecció. Qui triarà? Naturalment, hi ha la possibilitat de microfilmar-ho tot, però tots nosaltres sabem que a les microfitxes només poden accedir investigadors motivats, i amb bona vista. Ja no hi haurà la possibilitat de rebuscar entre vells prestatges, fascinats per descobriments casuals. Amb la microfitxa un busca allò, l’existència de la qual ja coneix. Amb els moderns mitjans electrònics és possible gravar a través de l’escaner, emmagatzemar en la memòria d’un ordinador central, i imprimir les pàgines que necessitem. Excel·lent per consultar anualitats de diaris (considerin que el paper de diari es fa malbé en uns deu anys), però no per imprimir una novel·la oblidada de vuit-centes pàgines. En qualsevol cas, aquestes possibilitats valen per als estudiosos, no per al lector curiós. Pel que sabem, avui en dia no hi ha un mitjà per salvar de manera indolora tots els llibres moderns reunits a les biblioteques públiques, i els de les biblioteques privades estan inexorablement condemnats: dins d’un segle ja no existiran.

Així i tot, l’amor del col·leccionista, al defensar un vell llibret de la pols, de la llum, de la calor, de la humitat, del corc, de la contaminació, del desenquadernament casual, podria allargar la vida d’una edició econòmica dels anys vint. Almenys fins que algú el redescobrís, revaloritzés l’obra i donés inici a un procés de reimpressió. Vegin, per tant, com un col·leccionisme modest i no milionari pot contribuir a la conservació d’un immens patrimoni de memòria vegetal. Prenguin exemple dels col·leccionistes de còmics que salven vells àlbums impresos en paper dolent en fundes de plàstic, construint un arxiu d’una literatura sovint menor, de vegades fins i tot pèssima, però que ha de romandre almenys com a document dels costums. I també es deu al col·leccionisme què s’hagin rescatat les planxes originals de molts grans artistes del còmic (ara en venda a preus astronòmics: una de les primeres planxes de Flash Gordon de Raymond val almenys cinquanta mil dòlars), planxes que d’ una altra manera, potser, les redaccions haurien manat a reciclar o haurien deixat podrir en algun magatzem.

Els llibres no es moren només pel seu compte. De vegades són destruïts. En les primeres dècades del nostre segle es va assistir a la crema en la foguera dels llibres “degenerats” encesa pels nazis a Nuremberg. Era un gest simbòlic, per descomptat, perquè ni tan sols els nazis haguessin volgut destruir tot el patrimoni de llibres del seu país. Però són símbols que compten. Temin als que destrueixen, censuren, prohibeixen els llibres: volen destruir o censurar la nostra memòria. Quan s’adonen que els llibres són massa, i inassequibles, de manera que la memòria vegetal resulta amenaçadora, llavors destrueixen memòries animals, cervells, cossos humans. Es comença sempre pels llibres, després s’obren les cambres de gas.

Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, ​​2021. (Conferència de 1991).

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El término ‘catálogo’ fue usado antiguamente para indicar una lista de cosas o personas, compilado con arreglo a una selección. Los antiguos gramáticos llamaron catálogo a la enumeración de las naves y de las tropas aqueas que Homero hizo en su libro segundo de la Ilíada. Tucídides indica con este término la lista de los ciudadanos inscritos para servir como huéspedes en caso de guerra. Senofonte usa la expresión para ‘aquellos del catálogo’ para señalar  la clase de ciudadanos más ricos e influyentes. El primer catálogo de arte con intenciones modernas aparece en París en 1611 y significaba una enumeración de medallas y de diversas antigüedades. La necesidad de catalogar los libros, de cualquier género, se advierte al formarse enormes colecciones, y sobre todo cuando las bibliotecas comenzaron a ser abiertas al público. Pero incluso las más antiguas bibliotecas debieron tener seguramente sus catálogos. Y evidentemente los tenían las

Biblioteca d’Alexandria

bibliotecas de Nínive, Babilonia, Atenas, Tebas, Cartago, Roma y Alejandría, y parece que el de la biblioteca de la gran ciudad egipcia lo compiló Callimaco, a diferencia de los otros de tipo alfabético, ya metódico. Mejores noticias se tienen de los catálogos del medievo. Sin embargo, sólo con el humanismo los catálogos adquieren una mayor sistematización. Un ejemplo se ofrece con el de la Biblioteca Vaticana, que compilado por Platina en 1481 presenta incluso una lista alfabética de los autores. Con la invención de la imprenta se comienzan a difundir mucho los catálogos que los tipógrafos-libreros imprimen con fines comerciales, con motivo de las ferias literarias de Leipzig y Francfort. El primer ejemplo de clasificación lo presenta Manuzio,con una lista de libros griegos impresos en su tipografía, imitándole Estienne, Plantin y otros famosos tipógrafos.

Biblioteca de Babilònia

Estos catálogos de los libreros ejercieron un influjo notable en la catalogación de los fondos de las bibliotecas, sin perjuicio de que esta clasificación, durante mucho tiempo, continuó obedeciendo normas empíreas o puramente personales. Para poder hablar de una verdadera ciencia de la catalogacción es necesario llegar al siglo XIX y a las 91 reglas de catalogación que Panizzi hiso aprobar en 1839 a los dirigentes de la biblioteca del Museo Británico.

En 1908, partiendo del código de Panizzi, la Asociación Americana de Bibliotecarios, de acuerdo con la inglesa, preparó la famosa reglamentación que debía servir de modelo a otros países.

En cuanto a la clasificación de los libros raros, varios han sido los criterios, pero uno de los métodos más acreditado es aquel predispuesto por el bibliófilo italiano Giuseppe Fumagalli, el cual contempla para la subdivisión del material que catalogar las siguientes 26 distintas categorías: Libros en lenguas orientales o poco conocidas. Libros figurativos. Historias locales. Obras antiguas de geografía, cartografía y viajes. Antiguas obras de matemáticas y ciencias. Obras de música antigua y de historia del teatro. Viejos periódicos y almanaques. Libros de literatura popular y de tradiciones populares. Libros sobre argumentos curiosos. Bromas, sátiras, etc. Libros eróticos. Libros condenados o perseguidos. Libros expurgados en ejemplares salvados. Curiosidades literarias menores. Obras de biblioteca. Incunables. Ediciones príncipe. Ediciones de célebres tipógrafos. Ediciones de imprentas privadas o particulares. Ediciones tiradas en poquísimos ejemplares. Libros convertidos en raros por singulares circunstancias. Curiosidades tipográficas. Ejemplares impresos sobre pergamino o miniados. Ejemplares apostillados. Ejemplares con encuadernaciones artísticas, históricas o con escudos de armas. Y, por fin, pequeñas estampas recogidas en volumen.

Article “ Historia del Catálogo” de Julián Cortés Cavanillas a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 2, d’octubre de 1979, p. 80-81. ( publicat abans a Informaciones, Madrid, 20-VI-1978).

Read Full Post »

Bíblia de Gutenberg a la Pierpont Morgan Library (NY)

Hi ha bibliòfils i hi ha bibliomaníacs. Per establir una línia de frontera entre bibliofília i bibliomania en posaré un exemple. El llibre més rar del món, en el sentit que probablement no hi hagi més exemplars en lliure circulació al mercat, també és el primer, a saber, la Bíblia de Gutenberg. L’última còpia en circulació es va vendre el 1987 als compradors japonesos per uns vuit mil milions, al tipus de canvi. Si surt una còpia següent, no valdrà ni vuit mil milions, sinó vuitanta o mils.

Per tant, tots els col·leccionistes tenen un somni recurrent. Trobar una vella de noranta anys que té un llibre a casa que intenta vendre, sense saber què és, comptant les línies, veient que n’hi ha 42 i descobrint que és una Bíblia de Gutenberg, calculant que la dona pobra li queda només uns quants anys per viure i necessita atenció mèdica, decideix salvar-la de l’avarícia d’un llibreter deshonest que probablement li donaria uns quants milers d’euros (i ja estaria encantada), ofereix-li cent mil euros amb els quals es disfressaria d’èxtasi fins a la mort i s’endinsaria a la casa un tresor.

Després d’això, què passaria? El Bibliomaníac, que guardaria la còpia en secret per si sol i ho demostra, perquè només parlant d’això, els lladres de la meitat del món es mobilitzaran i, per tant, hauria de passar amb ella sola al vespre, com l’Oncle Garrepa banyant-se en els seus dòlars. Un bibliòfil, en canvi, voldria que tothom veiés aquesta meravella. Aleshores, escriuria a l’alcalde de la seva ciutat, li demanaria que l’acollís a la sala principal de la biblioteca municipal, pagant amb fons públics tots els enormes costos d’assegurança i vigilància i permetent-li el privilegi d’anar-la a veure quan vulgui i sense fer cua. Però, quin plaer seria tenir el més rar objecte del món sense poder aixecar-se a les tres del matí i anar a fullejar-lo? Heus aquí el drama: tenir la Bíblia de Gutenberg seria com no tenir-la. Llavors, per què somiar amb aquella vella utopia? Doncs bé, el bibliòfil sempre ho somia, com si fos un bibliòman.

El bibliomaníac a vegades roba llibres. Fins i tot el bibliòfil, impulsat per la pobresa, els podria robar, però normalment el bibliòfil considera que, si per tenir un llibre no ha fet cap sacrifici, no hi ha plaer en la conquesta, sinó només la violació. El bibliomaníac, per la seva banda, roba llibres amb un moviment casual mentre parla amb el llibreter: apunta a una edició rara a la prestatgeria alta i fa desaparèixer l’obra rara sota la jaqueta; o roba parts de llibres anant a les biblioteques on talla les pàgines més atractives amb una fulla d’afaitar. Hi ha gent de bona cultura, estatus econòmic satisfactori, fama pública i una reputació gairebé immaculada, que roben llibres per passió irreprimible i gust per l’emoció, com els senyors lladres que només roben joies famoses. El lladre bibliomaníac s’avergonyiria de robar una pera al taulell de la cuina, però considera emocionant i cavalleresc robar llibres, com si la dignitat de l’objecte excusés el robatori.

Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco, Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torino

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El Diccionario de la Real Academia define bibliofilia como ‘pasión por los libros, especialmente por los raros y curiosos’. Comúnmente se entiende por bibliófilo la persona que, llevada por su amor a los libros, los colecciona, adquiriendo todas aquellas obras que, por su contenido y su naturaleza, son dignas de figurar en su biblioteca. Aunque suele asociarse la idea del bibliófilo con la de una persona de amplias posibilidades económicas, que le permiten hacerse con aquellos libros raros y curiosos a que hace referencia la definición de la Academia, no todos los bibliófilos son acaudalados ni todas las bibliotecas privadas se componen de libros valiosos. Al repasar la historia de la bibliofilia española se encuentran ejemplos de todo tipo de bibliófilos: desde los nobles de los siglos XVII y XVIII, que gastaron grandes fortunas y formaron colecciones donde abundan los libros verdaderamente raros, hasta los estudiosos de los siglos XIX y XX, que constituyeron bibliotecas temáticas, relacionadas con sus investigaciones y trabajos profesionales.

El interés del bibliófilo, a la hora de comprar libros, puede ser muy variado: desde la biblioteca de caràcter general, pasando por las colecciones sobre un tema, un autor o una región específicos, hasta las que se centran en las características físicas de los libros ( soporte, encuadernación, ilustración, etc.). Es común, sin embargo, a todos los bibliófilos, la preocupación por mantener los libros en buen estado, restaurando y encuadernando aquellas obras que lo precisan.

También suele ser frecuente encontrar en los libros de los bibliófilos un ex libris, que se utiliza para indicar la pertenencia a su poseedor de todas las obras de la colección. El ex libris es la marca, consistente por lo general en un emblema, que sirve para identificar todos los libros de una colección o biblioteca. Originalmente, el ex libris consistía en la inscripción de este término, seguido del nombre o iniciales del dueño, para marcar con ello la posesión. La inscripción solía hacerse en el reverso de la cubierta o en la guarda del libro, y su significado es literal: de los libros de, es decir, que el libro pertenece a la biblioteca de la persona cuyo nombre se indica tras la expresión. Más tarde, la simple inscripción se transformó en una representación simbólica o alegórica, en la que se incluía la forma ex libris y el nombre del propietario. Los ex libris pueden ser manuscritos o impresos, y en este último caso suelen presentarse en hojitas, que se pegan en el revés de la cubierta. A través de los motivos que constituyen el ex libris, el propietario refleja en cierto modo su personalidad, aunque es evidente que, a lo largo de los siglos, las modas artísticas han influido en el diseño y decoración de las marcas.

Una variante de esta forma de reconocimiento de la propiedad de un libro se encuentra en las marcas incorporadas directamente sobre la encuadernación de la cubierta; esta modalidad se denomina superlibros y se dio sobre todo a lo largo del siglo XVIII.

MARSÀ VILA, María: “El fondo antiguo en la biblioteca”, Ed. Trea, Gijón, 1999; p-363-364.

Read Full Post »

“Existeixen en el nostre país biblioteques particulars de recent creació el valor de les quals és indiscutible. Tots sabem que la inflació econòmica que es va produir després de la guerra va arribar també als llibres, a certs llibres com a mínim. La demanda de volums cars, impresos en bon paper i enriquits amb gravats va estimular a editors i escriptors. Els llibres anomenats de bibliòfil es van multiplicar. I efectivament, es venien. Nombroses patricis no menyspreaven en aquells feliços dies establir relacions platòniques amb llibres de luxe, a força de «ràpida ullada i tacte cast». La peça, un cop cobrada, passava sense cap pèrdua de temps a la lleixa que corresponia a la seva grandària; els seus lloms daurats al foc brillaven a través dels vidres que els protegien contra la pols i també – cal dir-ho – de les escomeses de qualsevol indiscret lector. Sabut és que, en certes èpoques, el paper-moneda sembla inestable; les circumstàncies llavors aconsellen inversions que ofereixin certa seguretat. I els llibres cars, com les obres pictòriques, l’escultura, les porcellanes i altres anàlegs resultats de la inquietud artística, passen a merèixer la consideració fins al moment reservada a les joies i a les monedes d’or. Condicions que en aquests casos s’exigeixen al llibre: paper resistent a la usura de el temps, il·lustracions gravades per procediments especialment laboriosos, enquademacions en matèries riques i, per sobre de tot, raresa, és a dir, edició limitada, exemplars numerats (a poder ser amb xifres romanes), signades i rubricats per l’autor. Corre la veu que els llibres proveïts de tals característiques estan cridats a pujar de valor i, per tant, de preu, que, al cap i a la fi, és l’únic que importa.

No negaré que alguns d’aquests bibliòfils – mai aquesta paraula ha estat emprada amb major fidelitat al seu sentit etimològic -, que alguns d’aquests bibliòfils – dic -, atrevint-se a exterioritzar una exigència d’ordre més elevat, es fiquen amb la tipografia. D’altres, més refinats encara, un cop imposats pel venedor de la llengua en què el llibre està escrit, oposen escrúpols concernents o l’escassa àrea geogràfica o la marcada i creixent decadència de certs idiomes, temorosos d’una depreciació d’origen estrany als valors externs – i per tant autèntics – de l’exemplar.

Però el contingut literari del volum, el que els pedants diuen alegrement el text, importa poc. Es comprèn. I dic que es comprèn perquè el destí d’aquests llibres no és, en cap cas, el de ser llegits. Sospesats, sí; potser mostrats a un amic amb fama de envejós, o, en el pitjor de les esdeveniments, recorreguts per a  realitzar-hi la coneguda operació que en vernacla es denomina folklòricamente «mirar sants». És natural, doncs, que el contingut no importi. Què contestaria el bibliòfil – aquest bibliòfil – a qui gosés objectar la seva indiferència pel text del llibre? Probablement una cosa semblant a: «Per ventura ens importa un comí el que pensi, senti o parli l’ estupenda dona que se’ns posa a tir?» Convinc que la sortida és de les de peu de banc, però versemblant.

Versemblant i potser rigorosament històrica, com ho és l’anècdota que vaig a explicar-los i que va succeir en una ciutat de la qual el nom no puc deixar de recordar.

Hi havia un benestant industrial que a grans gambades anava formant la seva biblioteca. D’una sola vegada va adquirir els nombrosos volums de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, en l’edició cara: en paper de fil, text original i traducció (no faltaría més!) I amb els plecs sense tallar. L’home havia regatejat i obtingut un descompte per ràpid pagament; i estava satisfet. Amb la nova adquisició cobria d’un cop uns bons metres de prestatgeria, els toms presentaven un aspecte confortable i, a més, la compra era, en certa manera, un contribució a una obra simpàtica: bé ho mereixia la memòria del jove Bernat, humil i savi estudiant a qui el senyor Francisco Cambó sufragués al seu dia els estudis de Medicina. Amb escreix havia correspost al benefici el malaguanyat doctor, escrivint tants llibres, que ara, després de la seva prematura mort, anaven donant a la llum infatigablement, a tall d’homenatge pòstum, els diligents marmessors del pròcer català.

Aquestes o semblants reflexions anava rumiant aquell diumenge el prepotent industrial mentre encaminava els seus passos cap a la biblioteca, curiós per contemplar un cop més l’ordenada alineació dels flamants volums. A l’entrar va veure que el seu fill gran – setze anys – hi era. El fet era insòlit. El noi llegia i no precisament el diari.

-Què fas aquí? – va preguntar el pare, escatat.

 -Res. Llegeixo …

– I què llegeixes, si no és demanar massa? – va inquirir l’altre, ja en plena alarma.

-Les «Consolacions» de Sèneca.

Si, el volum era de la nova col·lecció. I, cosa pitjor, el noi esgrimia un tallapapers.

En un instant el pare va passar de l’estupefacció a la còlera. Li va arrabassar el llibre i va comprovar la trencadissa: les pàgines estaven tallades.

-Així què «consolant-te» a costa meva, eh? – va esclatar l’ardent bibliòfil -. És aquest el respecte que et mereixen les obres dels savis? Quina vergonya! No saps que un llibre a l’ésser tallat perd un trenta per cent del seu valor de venda? Vés! Vés! i que sigui l’última vegada que et trobi a la biblioteca, imbècil.

  Els juro a vostès que no exagero …

Llibres de luxe per Jonás. Destino, n.922, 9 abril 1955.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ A lo largo de la historia hay dos casos destacados de bibliófilas que amasaron grandes bibliotecas, entre las que quizás la reina Isabel I sea el ejemplo más conocido. En el siglo XX, una de las que recibió mayor atención fue la también britànica Frances Mary Richardson Currer. En 1906, el Times la consideró ‘la mayor coleccionista de libros’. Mecenas del colegio en Yorkshire al que asistían las hermanas Brontë, se cree que Charlotte firmó sus primeras obras como Currer Brontë en homenaje a su benefactora. Currer permaneció ausente por voluntad propia de los listados de bibliófilos de la época, como los famosos almanacs del británico de origen indio Thomas Frognall Dibdin. La causa seguramente le parecía justificada; una de las obras pioneras del siglo XX sobre esta afición, Anatomy of Bibliomania (1930), de Holbrook Jackson, contenía una sentencia que se ha repetido en numerosas ocasiones:’El amor por los libros es tan masculino ( aunque no tan común) como dejarse crecer la barba’.

Pierpont Morgan Library

Rachel Chanter refleja una realidad algo distinta en un artículo publicado en el blog del conocido librero Peter Harrington. En el siglo XI la condesa Judith de Flandes fue la responsable de muchos de los manuscritos iluminados que se encargaron y conservaron ( y que ella donó a la abadía de Weingarten). ‘Margarita de Navarra, Madame du Barry, María Antonieta, Mary Stuart y Catalina de Médici – recalca Chanter – fueron apasionadas coleccionistas de libros y manuscritos, aunque este  hecho apenas se recuerda en sus notas biográficas’, y recuerda que Belle da Costa Greene fue quizás uno de los casos más llamativos. Durante cuarenta y tres años, Greene fue la bibliotecaria del economista J.P. Morgan; cuando el estado de Nueva York incorporó los fondos privados de Morgan al sistema público, Greene ocupó el cargo de primera directora de la Pierpont Morgan Library. Su padre, Richard Theodore Greener ( el primer abogado negro que se graduó en laUniversidad de Harvard), había abandonado a Belle y a sus hermanas. En su hábil huida hacia delante, Belle le quitó la –r final al apellido paterno y se construyó un pasado a medida de la sociedad en la que vivía: pasó por blanca la mayor parte de su vida y se inventó una ascendencia portuguesa con la que se abrió camino en el mundo de la bibliofilia neoyorquino”.

Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p.133-134. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/

Mara Wilson en Matilda, 1996. Fotografía: TriStar / Jersey Films.

Read Full Post »

Menéndez y Pelayo, que en quantitat i qualitat, va ser  un dels primers lectors espanyols, exclamava: “Quitarme de leer es matarme”.

El barcelonès Viada i Lluch quan tracta el llibre en general, es manifesta com a enamorat: «; Oh llibre! ¡Oh llibre meu! ¡ Oh, amor dels meus amors! ».

No fa molt, va morir el poeta parisenc Leo Larguier, el qual, a les seves últimes voluntats, va disposar que dins el taüt li posessin un llibre, un gran diccionari ple de paraules de la llengua francesa que tant havia estimat. Roland Dorgelès, complint l’encàrrec, va escollir a la biblioteca del poeta un antic diccionari real que va col·locar sota la capçalera del difunt.

 L’epicuri Anatole France se sentia feliç quan acariciava els llibres.

 No perdem de vista els compradors de llibres que es mouen per diversos designis. N’hi ha d’ egoistes, que els adquireixen per a especular. Segueixen amb l’aigua al coll les altes i baixes de les cotitzacions dels llibres que es publiquen en les revistes de bibliofília i els preus  assolits a les subhastes de l’Hotel Drouot de París.

A Barcelona, ​​darrerament, per primera vegada, alguns comerciants que tenien pagaments suspesos, han fet figurar entre els bens patrimonials de l’Actiu, la seva biblioteca estimada en alta xifra. En un expedient de suspensió de pagaments, promogut per un industrial, la biblioteca, per diversos conceptes importants, apareixia amb un valor de quatre milions de pessetes.

 Lluny queden els temps en que la bibliofília era incompatible amb els negocis. Hi ha el cas de Pablo Dalmases, mort en el segle XVIII, amb un fons de llibres que es troba a la “Biblioteca Central“, que destinava a la compra d’obres bona part dels guanys aconseguides pel seu pare en el comerç. El pare de Dalmases, fent les seves notes en el seu dietari, solia dir: “Em temo que el guanyat per mi en un llibre ho perdi el meu fill amb tants.

 Amb freqüència, els “aficionats” busquen en el  llibre l’exemplar esgotat, rar o curiós; la primera edició; o el volum de tiratge limitat. A Barcelona, ​​en aquest ordre, tenim la coneguda llegenda del llibreter boix i assassí, establert, com altres, a les “Voltes dels Encants”, que va matar a un competidor, Agustín Patxot, i li va cremar la botiga per a apoderar-se de l’exemplar únic dels “Furs de Valencia” i que, a més, quan venia algun llibre cobejat, arribava a l’assassinat dels seus clients per a recuperar-lo. Una altra llegenda és la “història del llibreter de la molt noble i nova ciutat de Barcelona que tenia el llibre més antic del món” i, en assabentar-se de que existia un segon exemplar en poder d’un altre llibreter, es va enginyar la manera per entrar com a criat a la casa del seu rival, durant set anys, a l’espera de l’oportunitat que li permetés destruir impunement el duplicat; si bé, el fals criat va indemnitzar al seu amo amb “una gran bossa plena d’or”.

En matèria de raresa, amb ve a la memòria que en un catàleg barcelonès, l’any 1951, de llibres i fulletons curiosos s’anunciava una “història primitiva ignota”. Al llibre es pretén sostenir la tesi pintoresca de que “ … Adán va néixer a Catalunya; que la primera llengua era la catalana; que Mahoma era català; que els hebreus s’anomenen així per haver-se establert abans a les ribes de l’Ebre, etc. ”

Voltes dels Encants

Bo serà dir que la limitació del tiratge numerat d’un llibre és una pràctica recent, data de finals del segle XIX i es deu  a l’editor parisenc Conquet.

Els bibliòfils reputen el llibre de qualitat com un tresor que, de vegades, exigeix cures singulars. El Rei Carlos III parlava de “les meves joies són els llibres de la meva biblioteca “. Marià Aguiló, encara jovenet, va ser nombrat bibliotecari de l’antiga biblioteca de Sant Joan i, a les nits, amb l’afany de guardar millor els llibres, es feia col·locar un catre de tisores proper a les prestatgeries, per a dormir a prop d’ells.

El bibliòfil Joaquín Montaner, al comprar un llibre notable l’embolicava  acuradament i col·locava el paquet en els armaris que tenia habilitats per a això, per mirar de preservar-los de l’obra destructora dels anomenats “insectes bibliòfils”, veritables assaltants dels volums. A propòsit, senyalarem que els pitjors enemics de les biblioteques són els fongs i, entre ells, el més temible és un “penicil·lium” entroncat amb el que produeix el cèlebre antibiòtic.

Ve al cas entretenir-se a considerar les “instruccions” deixades pel canceller Cheverny, home d’Estat del segle XVI, al seu fill, sobre la instal·lació de les biblioteques.

“… No oblidis que l’Orient és la millor exposició per a una biblioteca. Després segueix el Nord, perquè la llum del matí és millor per als ulls i el vent del Nord purifica i neteja. Les orientacions cap al Migdia i l’Oest són nocives, ja que afavoreixen el naixement de molts insectes que deterioren els llibres …

Els llibres també tenen els seus adversaris. Evoquem la tan sabuda destrucció pel foc, durant sis mesos, de la Biblioteca d’Alexandria, ordenada pel Califa Omar, i molts altres episodis que poden portar a terme una col·laboració. Existeixen prejudicis populars contra ells: “Qui té llibres, té manies” o “Qui molts llibres llegeix, del cap pateix”, o “Llibre de metge i advocat, ni el diable en treu  l’entrellat”.

Entreteniment sobre els llibres” , els seus autors i els editors de Josep Cabré Oliva a la revista Destino, l’any 1952.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El dulce aroma de la tinta.

‘Estoy rodeado de libros cuyos olores permanecen: quien lee, huele’, escribió Günter Grass con más razón que un santo. Porque a ver que bibliófilo que se precie no ha olido sus libros como si fueran drogas duras, esnifando entre sus páginas cuando, recién comprados, los saca de la bolsa con devoción sacramental. El olor del libro nuevo es una mezcla del papel y las sustancias con las que se ha tratado, de la tinta en la que se ha impreso y de los adhesivos con los que se ha encuadernado. El hidróxido de sodio que se usa para hinchar la pulpa del papel y el peróxido de hidrógeno que blanquea, en concreto, huelen que alimentan.

El libro viejo huele un pelín más rancio debido a las sustancias volátiles que liberan a lo largo de los años, como la celulosa o la lignina; la cantidad de esta última será menor cuanto mayor sea la calidad del papel, Los papeles de alta calidad carecen de lignina, y huelen mejor al degradarse y entrar en hidrólisis ácida con el paso del tiempo, pues liberan sustancias como la vanilina, que huele a vainilla; el furfural, que huele a almendra; o el etilhexanol, que apesta a flores.

En cuanto al tacto, pasar las páginas de un libro, acariciarlas con los dedos, es una experiencia táctil, mística, casi sexual. Conscientes del encanto de estos aromas y texturas, los fabricantes de libros electrónicos intentan en vano imitar el olor y el tacto de los tradicionales. La marca Seebook fue la primera en crear e-books tangibles y firmables, como El todopoderoso Shikaku, de Naoko Tanigawa, que además es el primer e-book que huele a tinta al añadir a sus tarjetas de descarga unas gotas del perfume Paper Passion. Pero no nos engañemos. A lo que huele el común de los e-books es a chatarra y a chamusquina. O a nada en absoluto”. Article: “ Apología del papel” de Luis Landeira, en el Jot Down Magazine, núm. 22 de març de 2018, p.82-83. https://www.jotdown.es/2021/05/apologia-del-papel/

Read Full Post »

“A tot això no us he parlat dels llibres moderns que produeix aquest país. En primer lloc és perquè produeix molt poc i massa insignificant al capdamunt per que us ho esmenti; en segon lloc, és perquè necessitaria per a aquest tema dir alguna cosa sobre la llibertat de premsa; doncs em preocupa molt poc publicar el que penso d’ella, per por de ser lapidat pel món civilitzat.

Per fer-me tirar les menys pedres possibles a causa d’aquest assumpte passaré per alt com s’imputa a aquesta estimada premsa llibertada: calúmnia sense control, lloança o blasme mitjançant diners, espionatge de la vida privada, indiscreció sovint funesta, xerrameca indigna de resposta, difusió de la mentida, disfressa de la ciència, covardia de l’ànim, etc., etc., i una pàgina sencera de et cætera. Per la meva part té altres inconvenients, inconvenients de bibliòfil i que aneu a compartir amb mi immediatament, sense perjudici dels altres.

Primer mal.- Adéu per sempre als llibres que es fan molt rars perquè han estat prohibits, perquè es van imprimir clandestinament, perquè es destruïa l’edició o perquè es feia cartró amb ells. Quin mèrit podran tenir als ulls de la nostra posteritat aquests milions de llibres necis que es publiquen actualment amb tota llibertat i que només la vareta màgica de l’índex podria treure de l’oblit i del menyspreu que es mereixen?

Segon mal.- Vostè que ha fet bibliografies especials, sap la feina que costa fer alguna cosa completa en aquesta matèria. Apliqui als seus records al futur i pensi en els nostres descendents! Els nostres pobres descendents !, el meu esperit es torba i el meu cor s’oprimeix al pensar com la llibertat de premsa va: “A preparar tortures als nostres Peignots futurs”!

Tercer mal.- En un centenar d’anys, l’organització una mica metòdica d’una biblioteca, la formació d’un catàleg, la professió de bibliotecari, seran possibles ?, será lícit dir bibliògraf o bibliòfil en una època en què la massa i la qualitat de la farda ja impresa, depassant tots els càlculs possibles arrossegarà indubtablement als manicomis a qui allà intenti orientar-se? I aquesta reputació de bogeria, patrimoni dels nostres successors, no recaurà sobre els qui els hem precedit en la carrera, sobre nosaltres a qui ja l’opinió contemporània sospita una lleugera alienació mental?

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 76-78. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Lo dice Juan Manuel Bonet en algún fragmento de La Ronda de los días en lo que respecta al vicio o al deporte de buscar libros viejos, resulta imposible explicarle dónde está la gracia a quien no comparta la afición, y en cuanto a quien la comparta, cuantas menos pistas se le den, mejor.

Llamémosle vicio, sí, sin problema, le da estatura, pero por favor, nada de bibliofilia: bibliofilia es gusto por el libro, y, si es por etimología, tan bibliófilo es el chaval que fui con una sola estantería de libros de bolsillo que el hombre que soy con la casa anegada de libros. Cualquiera con una habitación llena de libros es bibliófilo: no importa que lo primero que te diga es que no es bibliófilo porque no colecciona primeras ediciones o subraya los libros o, colmo de la insensatez, los presta a quien se los pida. La bibliofilia, en la acepción vulgar, referida a quienes coleccionan libros antiguos o buscan primeras ediciones, suena a decoración y de hecho los ingleses distinguen bien al bibliófilo del bibliómano: el primero es el que tiene los libros exquisitamenteordenados y gusta de lucirlos, ahí están en hileras precisas y podría estar dos horas hablándote de las estanterías, si caoba o pino o lo que sea. Le ha impuesto unas fronteras a su biblioteca para que no perjudiques su vida cotidiana, la biblioteca es el sitio de su recreo, y lo peor de todo: suele encuadernar sus tesoros. Al bibliómano los libros lo devoran, los tiene en montones por todas partes, en las estanterías las hileras hace tiempo que faltaron al respeto al orden y hay dos o tres en cada una de ellas, porque se niega a imponerle fronteras al monstruo; llegarà el momento en que tenga que sacar los libros al rellano o al porche, y lo hará sin dudarlo: no espera la visita de ningún fotógrafo de revista de decoración. La decoración

no es su fuerte, no sabe ni le interesa si el pino es mejor que la caoba. El castillo de Alberto Manguel con sus libros perfectamente ordenados no le da la menor envidia, las naves de Abelardo Linares y su portentoso desorden de cajas llenas y pasillos de libros que se pierden en la honda oscuridad, sí, mucha. El bibliófilo es rico, por pobre que sea, y el bibliómano es pobre, por dinero que tenga. Hay otro termómetro para distinguirlos: el bibliófilo solo habla de grandes nombres, primeras ediciones de Stevenson y de Voltaire, si pierde el sueño por un libro es por la edición inglesa de Moby Dick, que se tituló La ballena y no vendió ni cien ejemplares; el bibliómano, sin embargo, tiene la sangre infectada de nombres de autores menores de los que no se acuerdan ni sus herederos, está convencido que por debajo de la historia oficial hay otra historia, más verdadera, ve el panorama como un mar, esos barcos tan pomposos o estilizados o bonitos son desde luego los grandes nombres, y no les hace ascos, ojalá pudiera procurárselos todos, pero sabe que por debajo de ellos hay decenas de ahogados y su misión es hacerlos sobrevivir, aunque sea en el pequeño reducto independiente de su biblioteca. Sabe, en fin, que la literatura no tiene que ver con la historia de la literatura como la vida no tiene nada que ver con la historia. Sabe que a lo más que se parece el modo en que se fabrica una historia es a los castells humanos: hacen falta treinta en el suelo sobre los que se suban quince, sobre los que se suban ocho, sobre los que se suban cuatro, sobre los que se suban dos, sobre los que se suba uno, el clásico. Al bibliófilo le interesa el que culmina el castell o los dos sobre los que trepa, al bibliómano le interesan todos ellos, pero sobre todo los treinta del suelo.

Por supuesto esta diferenciación entre especímenes es muy aproximada y consiente todas las aproximaciones y mezclas que se quieran. En realidad, hay tantos tipos de bibliófilos y de bibliómanos como buscadores de libros hay. Cada cual tiene su canción, sus intereses, sus gustos. Pero a todos ellos les resultaría muy difícil explicar dónde está la gracia a quien no se la vea. Casi todos ellos han reparado en algún momento en lo insensato de su vicio, pero han tachado rápidamente ese pensamiento para seguir al viento de los libreros, gremio donde toda la escala social está representada, desde la aristocracia donde respirar el polvo de libros de trescientos años cuesta dinero, hasta el tablón donde alguien que empieza expone tres docenas de volúmenes. Así que por ahí es mejor ni intentarlo, porque hacer proselitismo de un vicio es tontería”.

Article:”Dónde está la gracia” de Juan Bonilla, a Jot Down Magazine, núm. 22, de març de 2018, p.22-23. https://www.jotdown.es/2021/05/donde-esta-la-gracia/

Read Full Post »

“Des que no hi ha ocasió de comprar llibres en els convents s’ha tornat a les fonts naturals que el país ofereix als aficionats. Tals són les vendes per defunció i el comerç corrent de llibreria. Quan mor un individu la successió està lliure de fideïcomís, es comença per amuntegar la biblioteca en alguna golfa, oberta a tots els vents, fins que s’hagin complert les innombrables formalitats de la llei, el que permet als corcs, a les rates, a la pluja, i al porter així com als seus fills i als seus amics, produir la major quantitat de malbaratament i destrucció. Finalment un pèrit jurat s’encarrega de fer l’inventari del que queda; ho fa el més abreujat possible; taxa cada volum en rals i maravedisos, segons les idees antiquades de les que conserva una tradició invariable: així posarà un preu formidable a qualsevol volum de Voltaire, de Rousseau o de l’ Enciclopèdia, en un altre temps desitjable i car com a fruit prohibit; així és com les paraules plenes de sonoritat com Història, Filosofia, Teologia, o bé els noms populars dels antics clàssics i dels escriptors coneguts a les escoles l’omplen d’un sant respecte i li fan inflar la seva taxació en detriment dels llibres que no coneix: el seu nombre és legió. El pèrit no deixarà de traduir tots els títols estrangers a l’espanyol, per mostrar la seva ciència; simplificarà o s’arreglarà cada títol espanyol segons la idea que a primera vista del volum li hagi donat el seu contingut; dels cinc, sis o més noms que posseeixi cada autor, noms de pila, cognoms i d’origen, escollirà un a l’atzar, i suprimirà els altres per donar-vos el gust de endevinar-los; pel que fa a la

condició del llibre i data d’impressió, són minúcies amb les quals el digne home no taca la seva docta tasca, treball que l’escrivà de tribunal copiarà finalment amb la seva escriptura més il·legible, florejant-lo tot amb faltes, equivocacions i contrasentits.

Com semblant catàleg mai s’imprimeix, apareix per fi degudament rubricat, signat i legalitzat pels amics del pèrit i especialment els que l’han ajudat a taxar els seus desiderata  al preu més baix, són els primers a emportar-se el que els convé. Els llibreters i aficionats menys afavorits arriben després i es duen el que té un preu raonable; finalment el catàleg es comunica a poc a poc els endarrerits, estrangers i altres, que, espantats pels preus, no compren res i deixen als llibres en trànsit d’una destrucció progressiva. Passen alguns anys; arriben les mudances de casa, l’avorriment dels hereus, la impaciència dels legataris: es fa circular novament el catàleg, oferint successivament, el 25, el 50 i el 75 per cent de rebaixa, la qual cosa atreu de nou diversos compradors. En resum, passen una o dues generacions; finalment el llibreter de vell els compra tots a pes, separa alguns i acaba per vendre, el restant al botiguer d’ultramarins, aquest etern omega de tota ciència impresa o manuscrita.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, p.68-71. Colección Ibarra X.

XQ XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“La ‘edición de arte’ es una noción ambigua, ya que puede referirse a facsímiles sobre temas artísticos, textos de historia de las artes visuales incluidas biografías, catálogos de exposiciones e incluso carpetas, portafolios o álbumes. En algunos casos, se alude a las series de estampas tiradas a mano por los artistas plásticos (que conllevan la impronta original de los artífices) o que son reproducidas mecánicamente. El mencionado Chiáppori (1937) argumenta que los progresos en los procedimientos gráficos en Argentina, permitieron la difusión de textos comunes conformados artísticamente. Según el autor, para merecer la jerarquía de ‘libro de arte’ la obra debe reunir todos aquellos elementos constitutivos de la “belleza” del libro, que pueden haber sido modificados por la técnica, pero no alterados esencialmente en sus efectos artísticos: tamaños adecuados, tipografías elegantes, espaciados equilibrados, composiciones armónicas, ornamentaciones e ilustraciones de calidad. Por último, el libro de artista (trátese o no de un formato de códice), plantea una versatilidad en el uso de materiales de diverso tipo y es concebido más desde el ámbito artístico fruto de la cultura de masas que desde el mundo editorial o gráfico. Dentro de la noción de ejemplar único, el libro de artista incluye para algunos autores al libro-objeto, el libro-escultura, el libro-montaje, el libro-intervenido, el libroescritura, el cuaderno de apuntes, entre otras producciones plástico-visuales. En cuanto al libro múltiple o seriado se utilizan diversas técnicas mecánicas artesanales o industriales, pero el proceso de diseño, producción y edición queda en manos del propio artista. Corresponde a un concepto amplio y complejo, donde el soporte librario se transforma en sí mismo en una obra de arte autónoma, en una unidad expresiva que confiere prioridad al mensaje (Moeglin-Delcroix, 1997). En función de lo antedicho, el libro de artista en cualquiera de sus formas, se aleja del libro de bibliófilo considerado en este trabajo.

En suma, siguiendo las diversas apreciaciones de los especialistas en el tema Abel Cháneton y de Carlos Marcelo Mayer (1943) podemos caracterizar, en líneas generales, a las ediciones de bibliofilia. En cuanto a los contenidos de los libros, se escogen autores reconocidos u obras consagradas que poseen un valor literario legitimado (a nivel nacional en este caso), y se componen textos “correctos” a partir de determinadas versiones revisadas por especialistas. En lo que respecta a las cualidades formales, habitualmente se prefieren los “bellos” y “sobrios” libros ilustrados, donde las imágenes o estampas acompañan o aclaran el contenido textual, prevaleciendo el carácter narrativo. En caso de existir ornamentación, esta resulta acorde con la tipografía elegida. Para ilustrar los textos, se recurre a artistas plásticos renombrados, que utilizan diversas técnicas tradicionales del grabado (xilografías, aguafuertes, puntas secas, litografías). Generalmente estos grabados “originales” son tirados en prensas de mano por los propios creadores. Es decir, son

obras únicas-múltiples; reproducibles o repetibles pero impresas manualmente, con firmas de los artistas como signos de autoría y restringidas en su número (Dolinko, 2012). En cuanto a la materialidad de los libros destinados a los bibliófilos, éstos se caracterizan por diversos rasgos de excelencia: las encuadernaciones artesanales de carácter artístico (sin recargos) en muchos casos firmadas o en su defecto las presentaciones “en rama” (pliegos sueltos) dentro de estuches o cajas, los papeles especiales importados de gran calidad y durabilidad, los grandes formatos y los amplios márgenes que destacan y equilibran estéticamente la “puesta en página”, los caracteres tipográficos diseñados especialmente o compuestos preferentemente a mano, los espaciados e interlineados equilibrados, las líneas perfectamente justificadas y proporcionadas respecto del formato, las tintas (en dos o más colores) distribuidas con intensidad uniforme, las decoraciones u ornatos tipográficos de diversa índole, y las mencionadas ilustraciones originales y viñetas realizadas por artistas de notoria reputación.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Read Full Post »

Biblioadolescència: paraula sobre un acudit del vlok GCBiblio ( Gestión Cultural de Bibliotecas) de Pedro Quílez Simón, Coordinador d’Activitats Culturals de la Biblioteca Regional de Murcia. Original a: http://www.unshelved.com/2019-1-1

Biblioajudant: ajudant de biblioteca. Així anomenen en alguns llocs a les persones que ajuden i/o col·laboren en les tasques bibliotecàries. És el cas de la Biblioteca Municipal Joan Graves de Deià, on tenen biblioajudants.

BiblioApsan: biblioteca de l’Asociación Psicoanalítica de Santiagol ( Chile).

Biblioblock: un espai amb mobiliari funcional, que enriqueix la concentració, la memòria i la imaginació de l’alumnat del col·legi Rinconada a Pamplona Alta en el barri Villa el Salvador ( Perú).

Bibliocabina: Montgai ( Noguera) va estrenar una  bibliocabina, una antiga cabina de telèfons que s’ha convertit en biblioteca. Vist a Comarques-Pirineu-Aran el 3 de juliol de 2020.

A Barcelona, per Sant Jordi, l’Ajuntament inaugurarà una bibliocabina  aprofitant l’última cabina de telèfons amb porta de la ciutat ( La Vanguardia, 21 març 2022).Tindrà també punt de recàrrega de mòbils, una pantalla amb informació municipal i donarà wifi a la zona.

Bibliocarrito (2): l’objectiu d’aquesta iniciativa és portar llibres, pintures, manualitats i incentivar l’hàbit de la lectura a les comunitats apartades i vulnerables. A Los Patios ( Colombia).

Bibliocata: una mena de club de lectures. Organitzat a la Biblioteca ‘Biblioserra’ de l’INS Serrallarga de Blanes i des del vlok: “blog de una docente de lengua más”.

Bibliociegos: vlok de la Biblioteca Central para Ciegos a Providencia ( Chile).

Impremta Braille

BiblioDispensari: la Biblioteca de Taradell ofereix un BiblioDispensari a l’Àrea Bàsica se Salut.

BiblioEnigma: activitat pensada per a tots els nens i nenes de l’escola de primer fins a sisè. Organitzada a la Biblioteca de l’Escola Comtes de Torregrossa d’Alcarràs.

BiblioKiosko (2): Un projecte de recuperació d’espai públic per a una trobada comunitària amb la lectura. A la Biblioteca Cambalache a Rancagua (Chile). Amb una Colección BiblioKiosko.

Bibliola, La: vlok de la Biblioteca Escolar IES Nueva Andalucía a Marbella(Málaga).

Biblioprint (2): Nou servei d’impressions a l’espai multimèdia. A la Biblioteca Guinardó – Mercè Rodoreda.

Biblio-Reconnect: projecte Reconnect Andalucía per a donar resposta a la necessitat de cerca productiva del pacient crònic amb diabetis més vulnerable que ha deixat d’assistir a les consultes d’Atenció Primària.

Biblio-rutes: vlok en preparació del Club Excursionista Arítjol  ,a La Selva del Camp. On es trobaran arxivats els ‘tracks’ de les activitats que ha portat a terme el Club. 

Bibliosblog: paraula en la URL del vlok Entrebiblios , és punt de trobada entre biblioteques escolars i públiques per a compartir recursos, idees i projectes entorn de la biblioteca i la lectura.

Biblioteatre: a Xangai: un edifici en forma de balena és el primer biblioteatre del món

L’edifici anomenat ‘The Blue Whale‘, dissenyat per l’estudi Open, compta amb una innovadora biblioteca que comparteix espais amb dos teatres.

Bibliotecainclusiva: hashtag de Biblioteca inclusiva, #bibliotecainclusiva. En el vlok Biblogtecarios, la Susana Peix explica molt bé aquest tema de la accessibilitat a la biblioteca per a les persones amb diferents discapacitats.

BiblioTech: la biblioteca pública digital que sí que té èxit. Explicat molt bé a Bibliogtecarios.

Bibliotecoach: és un espai sobre el lideratge, les biblioteques i el ‘coaching’.

Bibliotecólogos: construcció de xarxes de col·laboració entre els professionals en bibliotecologia de les 27 Direccions Regionals d’Educació a Costa Rica.

Biblio-u-manos: construint des de la Ciutat.

Read Full Post »

Palazzo Farnese a Roma

“Tinc un amor especial per les biblioteques il·lustres i antigues, aquelles sales amb els murs coberts d’armaris de fusta fosca, amb el parquet envernissat i lluent que gemega sota els peus del visitant, amb grans taules polides de lectura, amb llum tamisada i difusa, com ara la del Palazzo Farnese de Roma, la Vaticana, la del col·legi d’Eton amb el seu exemplar de la Bíblia de Gutenberg. O la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, que és una delícia impagable, un paradís de pau, un recinte de serenitat en aquesta ciutat tan escassa de seny i tan plena de crits. Aquests dies, el visitant hi podrà

Biblioteca Eton College

trobar una petita però exemplar exposició al voltant de l’Encyclopédie primera i més famosa de la història, aquell Dictionnaire Raisonné des Sciences, des Arts et des Métiers, que era el primer intent, tal com afirmava Diderot en un prospecte del 1750, “de former un tableau général des efforts de l’esprit humain dans tous les genres et dans tous les siècles”, i de fer-ho amb claredat, ordenadament, amb “els lligams llunyans o propers dels éssers que componen la natura, i que han ocupat els homes”. Projecte descomunal, insensat… i portat a terme de manera metòdica i exacta. Diderot (i D’Alembert, i la “societé de gens de lettres” que hi col·laborava) tenia clar que “fins ara ningú no havia concebut una obra tan gran, o almenys ningú l’havia executat”. L’Enciclopèdia, tot i ser descomunal i cara, tingué un èxit fulgurant, se’n van fer edicions més assequibles, i es van editar volums i més volums al seu voltant. Curiosament, l’article sobre “Espanya” d’una d’aquelles edicions posteriors no degué agradar a un clergue valencià llavors resident a París, ja que el 1784 hi van aparéixer unes Observations de M. l’abbé Cavanilles sur l’article Espagne de la Nouvelle Encyclopédie. I més curiosament, dins d’una Encyclopédie tan laica, tan racionalista i tan suposadament revolucionària, en una pàgina de proves tipogràfiques hi ha tres frases en lletres ben grosses: Gloire à Dieu, Honneur au Roi, Salut aus Armes. I és que en les biblioteques antigues de tant en tant es troben detalls ben interessants. I una pau beatífica, en perfecta soledat”. Article : “L’Enciclopèdia”, de Joan F. Mira en el El PaísQuadern [CV], núm. 650 , del 21 de novembre de 2013.

Biblioteca Universitat València

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Se ha pedido más de una vez la desaparición de estas pobres ferias. Son un desdoro – dicen – para la corte. Cierto que preferiríamos las maravillas de la feria de Leipzig o ese ocioso deambular cotidiano siguiendo las orillas de un majestuoso río, deteniéndonos ante unas cajas humildes que no quitan espacio a la ciudad, levantando tal vez los ojos para descansar de la busca a un ingenuo celaje, o prendiéndolos a la fuga ràpida de un vaporcillo; pero aún están alejadoss los tiempos en que los muelles del Manzanares – nombrado por Manzoni a par del gran río germano – puedan emular las glorias bibliográficas de los pretiles del Sena, y más lejos aún la edad de oro que señalaría una feria como la de Leipzig.

¿Qué hacer entre tanto? ¿ relegar esos libros al fondo sempiterno de sus tiendas obscuras? Vale más este aviso anual, que algún día los que deben oírlo acabarán por entender. Las ferias, sórdidas y miserables, son así porque nadie se preocupa de que sean de otro modo. Y no sería difícil, en verdad, conseguir en la corte lugar en que de manera decorosa y permanente, se instalaran esos libros desechados, entre los que alguien busca siempre con renovada ilusión, joyas ignoradas, relatos curiosos.

Dentro de pocos días el otoño de Madrid se deshará en lluvia. Ya no estarán los libros en sus tenderetes del Botánico. El viento arrastrarà las últimas hojas por el asfaltado paseo. Y no sabrá uno dónde hallar, por ejemplo, a Pío Baroja, que en estos días, revolviendo volúmenes y estampas, inclinada su rubia corpulencia sobre el rimero anónimo, con la esperanza de que surjan entre sus manos unas Memorias de aventurero o una efigie de conspirador, olvida, entre papeles empolvados, las gratas dulzuras de su retiro de Vera del Bidasoa”.

La elegía de los libros” del llibre d’Enrique Diez-Cañedo: “Conversaciones literarias”, Madrid, 1921.

Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Read Full Post »

Older Posts »