“ FONS SOBRE HISTÒRIA DEL LLIBRE A LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA
Una de les institucions que des de fa molt de temps ha intentat facilitar la tasca dels investigadors del món del llibre ha estat laBiblioteca Bergnes de las Casas. Nascuda el 1918 com a biblioteca de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, en acabar la Guerra Civil seguí el destí de la institució, integrada —des del 1941, a l’igual que la resta de cambres del llibre de l’Estat— en l’Instituto Nacional del Libro Español (INLE). Tot i que centralitzat a Madrid, la Delegación de Barcelona continua gaudint d’una important autonomia; les relacions estretes i amicals dels qui treballaven a la biblioteca amb els diferents actors del món del llibre i el seu profund interès feren que es pogués recollir en les seves prestatgeries no només una completíssima col·lecció bibliogràfica relativa a totes les facetes del llibre, sinó també uns reculls de catàlegs i publicitat i d’un seguit de documentació mal anomenada menor, d’extraordinària utilitat per als estudiosos.
Poc després de la reinstauració de la Generalitat, la biblioteca de l’INLE fou adscrita al Departament de Cultura de la Generalitat, com a biblioteca especialitzada amb el nom de Biblioteca Bergnes de las Casas. A mitjan els noranta, la Biblioteca Bergnes fou adscrita a la Biblioteca de Catalunya, on s’instal·là físicament el 1998. Poc després, la gestió i tractament de les seves riques col·leccions foren encomanats a diferents departaments, segons la seva tipologia.
La documentació manuscrita i mecanoscrita que havia estat recollida per la Biblioteca Bergnes —relativament poca en volum, però d’importància singular per la seva raresa— va ser ordenada i inventariada, i pot ser consultada pels investigadors a la Sala de la Reserva de la Biblioteca de Catalunya.
La documentació procedent de la Biblioteca Bergnes de las Casas no és, emperò, l’única que podem trobar sobre aquest tema. Tradicionalment, la Secció de Manuscritsha ingressat per diverses vies documents solts —majoritàriament inventaris i catàlegs de biblioteques—, sovint poc coneguts del públic investigador. D’altres documents susceptibles des ser útils per a la recerca sobre els llibres es troben sovint en els fons personals dels erudits conservats a la biblioteca —sovint bibliòfils que desenvoluparen una tasca important com a editors. D’altra banda, l’adquisició a finals de 2000 de la
col·lecció d’autògrafs reunida per Ramon Borràs, comportà —de manera inesperada— l’ingrès a la Biblioteca d’un nombre important de documents de dues editorials ben diferents: les Edicions de la Rosa Vera i l’editorialMontaner i Simon. No es tractava —ni en un cas, ni en un altre— de fons complets i homogenis, i la documentació que s’hi relaciona no ha estat particularment fàcil de recuperar, ja que la majoria dels documents varen ser separats i ordenats per la persona que signava —seguint la lògica d’una col·lecció d’autògrafs. Tot i així, el material acumulat és prou interessant —sobretot si tenim en compte la migradesa de les fonts conservades en general. El mateix any —arran de l’absorció de l’editorial La Magrana pel grup editor RBA—, ingressava a la Biblioteca per voluntat del que n’havia estat el director
—Carles-Jordi Guardiola—, el fons de l’editorial. Tot plegat conforma un conjunt de materials que voldríem fer conèixer breument mitjançant les notes que segueixen a continuació.”
“Fonts per a l’estudi de la història del llibre i de les biblioteques a la Biblioteca de Catalunya” d’Anna Gudayol. ITEM, 42 de 2006, pàg. 129-149.
“En aquest sentit -i encara que sigui molt limitadament- aquesta breu correspondència (i les correspondències que encara resten per esbrinar!) pot ser un indici del fet que la història cultural d’un país no es pot escriure -ni pensar-exclusivament des d’una capital provincial. Perquè precisament el pas de ‘província’ a ‘nació’ es dona quan es té una visió mínimament assolida de les xarxes de base de cada comarca i entre cada ciutat del país que desenvolupa una activitat econòmica, cultural i política. I precisament aquesta múltiple visió d’unes Catalunyes-Ciutats és el que remarcava la premsa d’aleshores. Així J.M. Boronat des del Diario deTarragona (1 1 -I- 1928) remarcava que “els diaris de la Ciutat Comtal no detecten pas cap monopoli de la intel·ligència”. I en una direcció semblant, Rovira i Virgili i insistia en la necessitat que cada ciutat prengués consciència del seu passat en constant relació amb la història de cada nació. També intel·lectuals com Fuster Valldeperes, entre d’altres, defensaven que calia construir Catalunyacom a feix de relacions entre territoris, tot superant la “jerarquia” des de Barcelona. Així aquest escriptor republicà denunciava que “els cabdills dels partits només posen les tendes de campanya al mig de la Plaça de Catalunya”.
I que “els homes de les comarquesnomés tenen dret d’acabdillar un escamot i atendre fidelment les ordres de l’estatmajor de la capital. I a la més lleu extralimitació, al més feble batec d’autonomia, encaraque sigui en profit de l’ideal, són expulsats del partit i degradats com a traïdors de lacausa”. Doncs bé, aquestes lletres que presentem mostren algunes de les inquietudsculturals -la bibliofília- i intel·lectuals -la conferència de Carles Rahola al Centre deLectura sobre Anatole France– que preocupaven aquells prohoms locals. En l’intel·lectualfrancès hom hi trobava, des de la cultura republicana, una tradició entre racionalista illiurada a l’ideal, com bé concloïa Rahola quan explicitava que “hem de tenir una fe, hem de creure, malgrat tot, en els destins de la humanitat (…), i no hem de d’actuar en la vida solament com a éssers individuals, amb els nostres egoismes (…), sinó tenint en compte que formem part d’una superior col·lectivitat i que estem enllaçats, amb una íntima i profunda solidaritat, amb les generacions que foren i amb les que vindran, a les quals tenim el deure de preparar un destí millor que el nostre”, com bé remarcava un altre intel-lectual proper a la idealitat agnòstica de l’autor. Insisteixo, tanmateix, que dessota existia i anava cristal·lizant un projecte de catalanitat nacional omnicomprensiva del territori. Aquest projecte es realitzava des de cada cultura política. En el cas de Carles Rahola resta demostrada almenys la relació “espiritual” amb Reus quan al resum de la conferència a la Revista del Centre de Lectura (feta molt probablement per Joaquim Saníasusagna) destaca que “en uns setmanaris, d’aquesta ciutat, influïts per les doctrines de Pi i Margall i de Costa, vaig publicar els meus primers articles. Aquelles fulles, redactades per uns romàntics l’ideal, és on probablement va parlar-se, per primera vegada, de Ganivet. Això demostra que a Reus hi havia -hi deu haver hagut sempre una noble curiositat per les coses de l’esperit. I remarcava: “Tinc [Carles Rahola] com a un honor de parlar al “Centre de Lectura“, la qual entitat ha estat una senyal que Reus no ha menyspreat mai els llibres, i la qual ha estat també un avançat precursor de les nostres Biblioteques populars”.
Una dinàmica socioeconómica sense un exponent cultural i polític no té una representativitat veritablement concreta i globalitzadora. El Breviari de Ciutadania, de Carles Rahola, reflecteix una voluntat, també,de construir aquesta civilitat si més no cultural des de la tasca dels historiadors i emprenedors locals, car segons l’intel·lectual empordanès és la tasca de base de les ciutats allò que assenyala la idealitat d’un país. Era,com en el discurs republicà i catalanista contemporani a l’ús, un lloc nacionalment comú. En el cas reusenc, però la iniciativa d’un sector de la burgesia urbana republicana manifestava aquest interès pels llibres a què al·ludia l’historiador i polític Rahola. I aquest referent bibliogràfic -i bibliòbil- també es palesa en les lletres que s’inclouen a continuació. I és que a través d’alguna carta (sobretot la datada el 8 de juny de 1928) Font de Rubinat (com s’han encarregat d’establir Josep Iglésies i Pere Anguera) apareix com un autèntic mecenes de la cultura catalana. I no tan sols a nivell local, sinó internacional.
Així ho evidencien les relacions amb el director de la secció de llibres hispànics del British Museum, Henry Thomas, arran d’un viatge que Font va emprendre a Londres per a consultar exemplars de bibliòfil de l’impressor alemany Rosembach, i també quan proporciona, per a les investigacions històriques de l’autor de Vides heroiques, l’edició de la biografia de Prim feta per Gras i Elias el 1907. Aquell “frare laic”, segons Josep Iglésies, no devia tenir una concepció gaire monetarista de l’activitat econòmica. La vocació civilista de Font de Rubinat resta exposada en la seva trajectòria com a president del Centre de Lectura, fet que, com es trasllueix en la carta del 21 d’agost de 1934 a Rahola, permet la subscripció d’aquesta institució a La Publicitat i que la revista de l’entitat al llarg de la dècada dels anys vint tingués una qualitat molt pròxima quan no superior en alguns aspectes- a la de la Revista de Catalunya. Insistiria, doncs, a remarcar -entre les ratlles d’aquesta breu correspondència- que, com manté Xammar en la cita que encapsala aquesta breu introducció, la idea de col·lectivitat (territorial) pot no conflictivitzar-se i conviure per tant harmònicament amb una concepció de territorialitat local, car la història -les històries- es basteix des d’allò concret, com Carles Rahola i Font de Rubinat demostren a bastament en les cartes que es creuen.
“Correspondencia entre Pau Font de Rubinat i Carles Rahola” article de Xavier Ferré a la Revista Centre de Lectura de Reus, març de 1999, múm, 51.
Ramon Miquel i Planas. Els cent aforismes del bibliòfil. Barcelona: Miquel-Rius, 1924
Un dels principals tresors de les biblioteques són els llibres de bibliòfil; en les biblioteques nacionals, majoritàriament procedeixen de les col·leccions reials; no és el cas de la Biblioteca de Catalunya, on el nucli de llibres de bibliòfil, de gran i diversificada riquesa, és format a partir de diverses col·leccions privades, les quals responien als interessos de qui les va confegir a l’entorn d’un tema o una tipologia concreta. La col·lecció fundacional de la BC prové de l’eminent erudit i bibliòfil Marià Aguiló, i compta amb un extraordinari llegat procedent d’altres col·leccionistes que contribueix de forma constant a la creació d’un patrimoni únic i valuós, actualment a disposició de tothom. Personalitats com ara Isidre Bonsoms, Eduard Toda, Ermenegild Miralles, Manuel Perdigó, Santiago Espona, Frederic Marès, Agustí Pedro i Pons o Frederic Travé, alguns d’ells de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, il·lustren la bibliofília i el col·leccionisme dels segles XIX i XX.
Joan Brossa. U no és ningú. Antoni Tàpies. Barcelona: Polígrafa, DL 1979
Estimar els llibres i col·leccionar-los, parant més esment en el continent que no pas en el contingut o en la seva raresa, és l’activitat que caracteritza el bibliòfil.
Els antecedents al llibre de bibliòfil es troben en el segle XIX, on sorgeix, per una banda, la bibliofília erudita, encarnada per Marià Aguiló, que cerca la recuperació i reedició de textos clàssics i, per una altra, el llibre il·lustrat, on destaca la novel·la romàntica i el llibre de viatges. A finals del segle XIX, Ramon Miquel y Planas comença a escriure sobre la matèria i sorgeixen diversos grups interessats en la bibliofília, com els exlibristes, a l’entorn de la Revista ibèrica d’exlibrisi la Societat Catalana de Bibliòfils. Paral·lelament el llibre il·lustrat es popularitza, l’editorial Montaner y Simón el divulga amb il·lustracions dels principals artistes del moment i amb belles enquadernacions industrials i, en general, l’estètica modernista s’incorpora a les arts del llibre.
Plensa/Estellés: L’Hotel París. Dibuixos, estoig i transparències de coure: Jaume Plensa; poemes: Vicent Andrés Estellés. Barcelona: Enciclopèdia Art, 2017
El canvi de segle comporta noves idees, més sòbries, que evolucionen cap al noucentisme. Es consolida l’aspecte del llibre de bibliòfil seguint el model francès, en què destaquen els llibres gravats pel barceloní, establert a França, Louis (Lluís) Jou, que serveixen de referent en l’edició a Catalunya.
El llibreter Francisco Vindel en descriu les característiques: tipografia acurada, qualitat del paper, marges amplis, tiratge numerat, text que sigui matèria de bibliofília i conjunt harmònic; aquesta idea bàsica es va perfeccionant i ampliant amb el temps i s’hi afegeix una característica fonamental, la signatura autògrafa d’exemplars i estampes.
Edgar Allan Poe. Les cloches et quelques autres poèmes. Traduit par J. Serruys et illustrés par Edmond Dulac. Paris: L’Édition d’Art H. Piazza, 1913
Decoracions d’Ermenegild Alsina Munné. Ex. 117/400 en paper japó. Enquadernació modernista d’Ermenegild Miralles
En el segle XX sorgeixen, a Catalunya, editorials especialitzades com ara Gustavo Gili, La Rosa Vera o Ediciones Polígrafa; entitats que en generen el consum com l’Associació de Bibliòfils de Barcelona o les associacions d’exlibristes i, sobretot, canvia la consideració del llibre més cap a una obra d’art. Es fan edicions acurades, enfocades cap aquest nou públic, que editen galeries d’art. També apareixen petites editorials, artistes i dissenyadors gràfics que fan d’editors i que ofereixen edicions de molt curta tirada. Oposadament es fan edicions de gran tiratge amb un afany més divulgatiu i que donen com a resultat un llibre de luxe, més que no pas un llibre de bibliòfil.
Les avantguardes, especialment les revistes futuristes i dadaistes, serveixen de model i revulsiu d’una evolució del llibre d’artista cap al llibre objecte; aquest nou producte sedueix els artistes que intervenen no únicament en l’aspecte il·lustratiu, sinó també en la transformació de les cobertes, donant-los formes escultòriques, i en la creació de capses i contenidors que no inclouen únicament llibres.
“La bibliofília a Catalunya”, imatges, textos i vídeos de l’exposició feta a la Biblioteca de Catalunya l’any 2019. Comissariada per Roser Pintó Fàbregas, UG i Núria Altarriba Vigatà, UB i amb la feina de moltes més persones, citades en la pàgina de crèdits de l’exposició. Les imatges són de l’exposició.
Comediants. Sol Solet: versió lliure, sensorial, còsmica i literària de l’espectacle Sol Solet. La idea i la realització són fruit de Comediants; sota la batuta tècnica i artística de Salvador Saura i Ramon Torrente. Barcelona: Edicions de l’Eixample, 1983
“ Passen els anys, i les institucions públiques, ja siguin de caràcter local, supramunicipal a estatal, van a remols de les iniciatives de la societat civil pel que fa a la promoció i la prestació de la lectura i a la generació d’espais que la difongui.
El primer antecedent de creació d’una xarxa de biblioteques populars des de l’Ajuntament se situa al 1908, quan als pressupostos de la institució s’hi inclou una partida per a la creació de biblioteques públiques. Desgraciadament, el pressupost va fracassar i el projecte ni tan sols va poder començar.
El 1909 es posa en marxa una nova iniciativa de caràcter civil, la Biblioteca Popular per la Dona, al cor de Ciutat Vella. Era la primera biblioteca pública de dones d’Europa i d’Amèrica. Es va avançar gairebé vint anys a la Fawcettt Library de Londres, El 13 de febrer de 1909, Francesca Bonnemaison i Vicenta Carreras van començar els treballs d’organització de la biblioteca, que néixer al sí de l’Obra de Buenas Lecturas, situada a la Parròquia de Santa Anna de Barcelona. Va començar amb un centenar de llibres i un donatiu de 500 pessetes per subvenir les primeres despeses. La biblioteca es va instal·lar als claustres superiors de Santa Anna i es va inaugurar el 28 de març.
L’èxit va ser tan gran que el local va quedar petit i, aquell mateix any, el 13 de novembre, van començar les obres del que havia de ser el nou hostatge en unes dependències de la casa de Misericòrdia, al carrer d’Elisabets número 13.
Promoure la il·lustració i la cultura de les dones era l’objectiu de la institució, quan encara les dones no tenien accés lliure a la universitat. Les promotores de la biblioteca van manifestar la voluntat de barrejar: “lo útil amb lo agradable” i oferir, especialment a les obreres, uns coneixements científics, artístics i manuals per fomentar el seu benestar moral i material.
A més del servei de biblioteca general i de préstec de llibres i revistes per a obreres, la biblioteca era més que un dipòsit de lletra impresa. Molt abans que accions conjuntes recents entre gremis d’editors i institucions públiques promoguessin el foment de la lectura, des de l’institut ja es practicava i no només en català o en castellà, també en anglès, francès, alemany i italià. I també es van potenciar les lectures col·lectives, una mena dels clubs de lectura que funcionen en moltes biblioteques públiques en l’actualitat. Fins i tot es van establir premis a la lectora que triava els llibres amb més cura per fer una formació progressiva.
Avui dia, la biblioteca forma part de la xarxa de de biblioteques públiques a la seu del que havia estat l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, al carrer de Sant Pere Més Baix, número 7, construïda l’any 1922.
A la claraboia de la sala principal de lectura, s’hi pot llegir: “Tota dona val més quan lletra aprèn”.
Barcelona, ciutat de llibres d’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p. 41-42.
“Els canvis en aquells anys en les estructures professionals i en tecnologia van córrer paral·lels o fins i tot van precedir els profunds canvis que van tenir lloc en el món del llibre. Nous hàbits de lectura i nous canals de difusió van propiciar la circulació del llibre entre els sectors menys privilegiats.
Les desigualtats econòmiques, socials i culturals eren molt presents a la ciutat i durant les dues primeres dècades del segle XX van esclatar en l’espai públic: salaris baixos, precarietat laboral, dificultat d’accés a la formació i al món del treball… La subsistència quotidiana i l’accés a la cultura es van fer difícils per a àmplies capes de la població.
Aquells anys, el llibre es va convertir en un dels elements més importants per accedir a la formació. Alhora, hi havia una confiança plena en la cultura com a instrument de transformació social. Així, el llibre es com van ser membres de l’Ateneu, el cavall de batalla ideològic per excel·lència com a mitjà per adquirir les eines i el coneixement que haurien de possibilitat una redistribució més justa, més equitativa, dels béns socials.
El 1902 un grup d’intel·lectuals i obrers van crear l’Ateneu Obrer de la Classe Obrera amb l’objectiu de promoure una societat més culta que abolís els privilegis de classe. El centre, situat al carrer del Carme, va generar una gran activitat entorn de l’ensenyament i va desenvolupar múltiples activitats de caràcter cultural i recreatiu. Entre les seves instal·lacions no hi podia faltar una biblioteca. En una primera etapa va arribar a tenir 25.000 socis, motiu pel qual es va convertir en un dels espais més actius de la ciutat.
La biblioteca de l’Ateneu va aconseguir aplegar un importantíssim fons bibliogràfic i documental. Gràcies a l’interès per la difusió de la cultura, la biblioteca es va convertir en l’epicentre de les campanyes a favor de la cultura popular. Personatges que anys després tindrien un protagonisme destacat en la vida política i cultural de la ciutat van ser membres de l’Ateneu. Entre ells, hi ha Joan Salvat-Papasseït, que es va encarregar de la biblioteca, i Carles Fontseré, que va dissenyar el logotip de l’entitat que representa Francesc Layret.
Calamitats polítiques posteriors van posar fi, temporalment, a l’Ateneu, i van devastar la biblioteca i l’arxiu. Però no avancem esdeveniments.
Paradoxes de la història, avui dia, la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Populares troba provisionalment al mateix edifici que la Biblioteca Arús, al passeig de Sant Joan número 26, a l’espera de recuperar el seu patrimoni, confiscat pel govern colpista del general Franco”.
Barcelona, ciutat de llibresd’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p. 38-41.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Es vergonzoso para el ministro de Instrucción pública que mientras dedica sus ojos de consejero de gran circulación a resolver o a simular que resuelve el problema de la cultura española, un librerillo avispado se le adelante con un ingenioso método de difundición de lectura.
Hasta ahora el libro llegaba a nosotros por varios procedimientos, comprándolo virgen y mártir a los pocos días de su flamante aparición en los escaparates; adquiriéndolo en las librerías de viejo, ya un poco desaseado en su indumentària; encontrándolo a la busca en el spoliarium de las ferias; pidiéndolo prestado a un amigo; rogando al autor que nos lo dedicase expresivamente; a plazos mensuales; por cualquiera de estos medios, en fin; pero desde hoy, gracias a la feliz iniciativa de un industrial digno de haberle parido la madre Yanquinlandia, podremos proporcionarnos el pan de la inteligencia por una bicoca.
He aquí como.
Comprando libros en un quiosco que acaba de abrirse en la calle de Alcalá, donde se venden ¡a cuatro pesetas el kilo!
Esta aplicación del sistema métrico decimal a la literatura es de una novedad sorprendente.
Merced a la previción de este comerciante, al dirigirnos a nuestras viviendas en busca del diario condumio, podremos, a guisa de postre, llevar un kilo de hojaldres literarios, o medio kilo, según el numerario que posea el comprador, o el apetito de que disponga.
Ya lo saben ustedes: ¡a cuatro pesetas el kilo!; ni más ni menos que el turrón de Jijona.
El que sea parco en la lectura, con un cuarto de kilo tiene suficiente; una pesetilla de alimentación espiritual. ¿Quién no se ilustra por tan poco dinero?
Con suprimir dos días el cartucho de fresa o el curioso queso de Gruyère, podemos entrar triunfalmente en casa con un buen tomo, a elegir, según nuestro gusto.
Ignoro si en este nuevo comercio se dará el peso justo y si para completarlo pondran de añadidura capítulos sueltos de otras obras, o si galantemente, como en algunas tiendas, el peso será generoso.
Sin embargo, este nuevo sistema de vulgarizar la lectura ofrece un peligro serio: que si no está regulado por una prudente continencia es muy fácil la indigestión, y con la indigestión el desarrollo de una entero libritis; que el sujeto que engulle en pocos días 18 ó 20 kilos de pan literario, a eso se expone.
Por lo demás, no puede ser más pintoresco el método; y eso de que un parroquiano pida con la mayor naturalidad dos kilos de prosa corriente, cuarto kilo de filosofia y medio kilo de cuentos baturros, hay que reconocer que es un espectáculo muy curioso.
Y ahora, en serio, ¿ puede hacerse más en beneficio de la lectura, cuando media docena de libros de libre elección cuestan menos que un juego de cacerolas?
¡La instrucción pública en manos de este hábil comerciante sería en España un problema resuelto!
¡Kilo más, kilo menos…!
Article “Lectura al peso” escrit per Luis Gabaldón en el diari ABC de Madrid, el 24 d’abril del 1908, a la pàgina 5.
“El dia 28 de març d 1895, una multitud omple el passeig de Sant Joan. Se celebrava la cessió a la ciutat de la que seria la primera biblioteca pública de Barcelona, la Biblioteca Arús. Els balcons estaven engalanats i plens de gent i, a peu pla, encara hi havia més gent, que celebrava la donació de la biblioteca al poble de Barcelona. Si la pràctica de la lectura havia estat confinada als espais privats de les classes benestants o a les biblioteques professionals i d’organismes de govern, amb accés restringit, ara hi havia una biblioteca pública a la ciutat, d’accés lliure per a tothom que volgués anar-hi.
Per la indumentària de les persones que apareixen a la imatge reproduïda a L’Esquella de la Torratxa el dia 29 de març de 1895, la celebració va convocar homes, dones i criatures de les classes populars. Una manifestació pública per celebrar l’obertura d’una biblioteca. Una imatge insòlita a la Barcelona de l’època.
La biblioteca estava instal·lada a la casa on havia viscutRossend Arús i, seguint les seves disposicions testamentàries, casa i llibres van passar a ser propietat de Valentí Almirall i d’Anton Farnés, pas previ per cedir-ho tot al poble de Barcelona, un cop s’haguèssin enllestit les obres per condicionar-la com a biblioteca pública. A la biblioteca pública Arús, “no’s pot negar l’entrada a ningú per rahó de sexo, edat ni classe; xichs y grans, richs y pobres, tothom que allà’s comporti dignament té’ls mateixos drets que un altre”. La cessió, seguint les disposicions testamentàries de Rossend Arús, es va fer a la ciutat, no a l’Ajuntament, “entenguis bé que cedir la casa al poble, no vol dir donarla al Ajuntament”, explicava L’Esquella de la Torratxa (1)del 22 de març de 1895 ( pàg,178-179). El benefactor va voler deixar-ho tot lligat i ben lligat i, en previsió que els temps futurs no fossin favorables, establia; “Y si un dia la reacció, prenent un d’aquells aspectes de ferocitat que li son propis […] es donaria per anul·lada i rescindida la donació”. Experiències de governs polítics anteriors el feien ser previsor. Avui dia, la biblioteca continua oberta, a pesar d’alguns avatars, avatars del tipus que ja preveia Rossend Arús. La biblioteca conserva l’entorn i el fons bibliogràfic, que es va anar ampliant a partir de la biblioteca primigènia. Actualment, està especialitzada en llibres, revistes i fulletons del segle XIX i del principi del segle XX que conformen un fons únic i excepcional pel que fa a moviments socials. A les parets de la biblioteca hi podem llegir una de les frases del fundador: “Com més il·lustració té un poble, més lluny es troba de l’absolutisme”.
Al capdamunt del passeig de Sant Joan, al barri de Gràcia, quan encara era independent, un nucli de dones va fundar, amb la confiança plena en la capacitat emancipadora de la cultura, l’associació la Sociedad Autónoma de Mujeres, un organització de dones de condició social diversa d’ideologia vinculada al lliure pensament i amb uns objectius principals: el feminisme i l’educació. El 1889, Ángeles López de Ayala va fundar la societat a la qual s’hi va afegir Amalia Domingo Soler, i quan es va transformar en la Sociedad Progresiva Femenina, també hi va participar Teresa Claramunt, treballadora del tèxtil. Des de la societat, van impulsar múltiples activitats culturals i van mantenir una escola laica per a criatures i una altra per adults. També van crear una biblioteca, una companyia de teatre i un orfeó.
Creadora d’opinió, el 1896Ángeles López de Ayala va fundar el setmanari El Progreso, i anys més tard, el 1906, El Gladiador. Órgano de la Sociedad Progresiva Femenina y de la Libertad de Conciencia; i El Libertador, Periódico defensor de la mujer y órgano del librepensamiento el 1910; tots ells es conserven a la Biblioteca Arús.”
A Barcelona, ciutat de llibres d’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p. 36-38.
1.-El 7 de gener de 1910 passà de La Esquella de la Torratxa a dir-se L’Esquella de la Torratxa.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“DonAntoni Brusi, verdaderamente el gran impresor catalán de principios del siglo XIX, fundó en 1819 una reconocida fundición de caracteres de imprenta. El material fue vendido más tarde a Antonio López Vidal, que creó su fundición en 1845, y rápidamente hizo de ella una de las más importantes de España. Luego pasó, en 1885, a Daniel Domènech y, bajo el nombre de Sucesores de Antonio López, fue la segunda y última fundición industrial en Cataluña durante la época del Modernismo.
La casa Gorchs, antigua librería que se especializó en la fabricación y venta de material de imprenta, fundió en 1888 un solo caràcter, la bastarda espanyola. (Se asoció después con la fundición alemana Huch, bajo el nombre de “Fundición nacional”, pero la empresa desaparició antes de fin de siglo. También importava a España el material de imprenta francès, de las màquines Alauzet.
El material de imprenta en Cataluña hacia 1900 era sin embargo, principalmente alemán. La casa Neufville representaba en España a los fabricantes alemanes de máquinas tipográficas, y para los procedimientos fotomecánicos de reproducción: Koenig & Bauer, A, Hogenforst, Brehmer, K. Krause y C. Mansfeld. Otro importador alemán establecido en Barcelona, Pundsack, representaba a los constructores de máquinas de imprenta August Fomm de Leipzig, Vereinigte Maschinen–Fabrik de Augsburg y Maschinen-Baugesellschaft de Nurenberg, además de las prensas para el fotograbado de C. L. Lasch & Cía., de Leipzig. Este mismo Pundsack era el importante representante de la importante fundición tipogràfica Genzsch & Heyse de Hamburgo. La fundición Rey, Bosch & Cía., de Madrid, importaba las máquinas Worms.
El único constructor de máquinas de imprenta establecido en España, en Barcelona, era la Sociedad Steinhausen Otto & Cía. Poseía también una modesta sección de fundición.
En 1899, construyó la primera máquina rotativa en España, para la imprenta de José Ortega, de Valencia, máquina que podia imprimir 64.000 hojas de tamaño folio por hora. En el mismo año fue construïda la primera máquina litográfica para la casa Labielle. En 1900, la casa Steinhausen fabricó máquinas rotativas para la impresión del papel de seda en hojas, que podían tirar 2.400 hojas por hora y también otra de entintado cilíndrico de grandes dimensiones. En 1901, se fabricó la primera rotativa española para la impresión de periódicos, destinada a la imprenta de Vidal Hnos.
La mecanización no podia estar ausente de la confección de libros de contabilidad, y el tiralíneas dejó paso a la máquina. En 1900, Enric Domènech i Montaner realizó una máquina de tirar líneas que tuvo mucho éxito.
Las imprentas que intentaron restablecer las artes del libro y que dieron a su producción carácter artístico y “modernista”, fueron las de Fidel Giró, de Luis Tasso, de Jepus, de Riera y Sans, de Tobella y Costa, la Sociedad Henrich & Cía., y sobre todo La Académica de los Asociados Borràs y Mestres, las dos imprentas de libros de bibliófilos, las dos artesanas, instaladas lejos de Barcelona, en poblaciones tranquilas, una, la de Octavi Viader, en Sant Feliu de Guíxols, y la otra, la de los Oliva, en Vilanova i la Geltrú”.
En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelonad’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, p.6.
Vehicle carregat de munició cultural per als soldats. Els llibres arriben fins a les trinxeres amb el Bibliobús del Servei de Biblioteques del Front durant la Guerra Civil. (Fotografia: ‘Meridià’, 7 d’octubre de 1938)
Durant la guerra, Catalunya continua celebrant la Festa del Llibre, promovent iniciatives com el Servei de Biblioteques del Front, amb l’impuls de la Generalitat. I els catalans continuen llegint perquè és també una manera de lluitar pel dia a dia.
“En aquestes hores, interminables, res com un llibre, el millor company de tots, l’amic que mai no enganya, pot endolcir l’angoixosa espera. La lectura és un lenitiu per a l’ànima adolorida i un estimulant per al sistema nerviós esgotat”, escriu el periodista Josep Maria Francès un 13 d’agost de 1936. La guerra deixa molts convalescents a l’hospital o al sanatori. Des de la rereguarda, l’Agrupació d’Escriptors Catalans s’organitza per enviar caixes de llibres, novel·les i poesia al front. Comença la batalla del llibre.
El Consell Sanitari de la Guerra disposa d’una secció que fa el repartiment en ambulàncies i camions que surten cap al front, mentre que als hospitals locals el repartiment es fa en mà. El setembre de 1936, ja són 1.200 els llibres que han arribat als hospitals de sang d’Angüés, Siétamo, La Puebla de Híjar, Bujaraloz i a les avançades del front; 100 a l’hospital de Sarinyena, i 500 a diversos punts del front. El poder de la solidaritat pren força.
Carretó de llibres destinat als hospitals. (Fotografia: Meridià, 7 d’octubre de 1938)
El 17 de febrer de 1937, el conseller de Cultura de la Generalitat, Antoni Maria Sbert, crea per decret el Servei de Biblioteques del Front, a càrrec de l’Escola de Bibliotecàries de la Generalitat. El Departament de Cultura fa adquisicions i els donatius i les aportacions se centralitzen en un dipòsit central de llibres. Com explica Francesc Trabal a la revista Nova Ibèria, “els llibres són seleccionats i els que van destinats al front es relliguen i es preparen per al servei de préstec”. Hi ha dues subcentrals per nodrir el front, amb dos grans dipòsits: Cervera i Tarragona. Cervera abasteix els fronts nord i centre, i Tarragona, el front sud de l’Aragó. S’instal·len sis biblioteques en sis hospitals de sang del front (Barbastre, Montsó, Sarinyena, Fraga, Casp i Alcanyís), amb dipòsits farcits amb un miler de volums cada hospital.
Mapa del Servei de Biblioteques del Front, amb el detall de la central i les subcentrals, i la seva xarxa de cases de convalescència i hospitals de sang. (Fotografia: Nova Iberia, 1 de gener de 1937)
“I des d’aquests dipòsits es nodreixen les biblioteques d’avançada, fins ara dotze, i en organització vuit més, que aviat podran funcionar”, anuncia Trabal. “Les dotze primeres són servides per unes llibreries mòbils, de ferro i fusta, construïdes a Barcelona i projectades expressament per a aquesta finalitat pel grup GATCPAC, de capacitat 250 volums, i una vintena de revistes, i cada llibreria amb un fitxer-catàleg, retrats, postals, etc.” Aquestes llibreries, afegeix, “són fàcilment transportables per dos homes. Llur contingut és renovat constantment sota la vigilància de les bibliotecàries afectes al Servei”. En el catàleg hi ha obres catalanes, castellanes i franceses, i si els soldats no troben el llibre que volen al catàleg poden demanar-lo: el Servei els el fa arribar si es troba als dipòsits centrals o subcentrals. I, si no, el serveixen del fons de la Biblioteca de Catalunya.
Llibreria biblioteca del Servei de Biblioteques del Front. (Fotografia: Meridià, 17 de juny de 1938)
El 19 d’abril de 1937, poc abans de Sant Jordi, es publica un decret pel qual es crea la Fira del Llibre i es transforma en fira anual, que es fixa en una data més avançada “a fi que la celebració de la fira no sigui pertorbada per la inestabilitat del temps”. S’acorda que la Fira del Llibre es farà al maig, prioritzant-la com un acte cultural i de solidaritat amb els combatents, en què es recullen donatius en llibres per al Servei de Biblioteques del Front. Arran dels Fets de Maig, però, la Fira quedarà ajornada fins al juny.
I el 3 de juny comença una Festa del Llibre de tres dies. La gent passeja pels estands i les parades de llibres de les Rambles, el passeig de Gràcia, les Rondes i les places de Catalunya i Universitat. Destaquen els estands del Comissariat de Propaganda, del Comitè de Catalanització, del Consell de Guerra i del Comissariat d’Educació Física i Esports de la Generalitat; l’estand d’Ajut Català d’Esquerra Republicana de Catalunya; el de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, i els estands de Pro Infància Obrera, d’Assistència Infantil de l’associació Idealistes Pràctics o dels Minyons de Muntanya, entre d’altres.
Cartell de la Fira del Llibre de 1937. (Fotografia: Última Hora, 3 de juny de 1937)
El projecte de la parada de llibres dels estudiants de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, segons La Humanitat“una de les construccions més originals que s’han vist enguany a la Fira”, és obra d’un estudiant. “Què tal, com us ha anat això?” “Bé; molt bé. Es pot dir que hem assolit el que desitjàvem i el nostre esforç ha estat a bastament correspost. Has de pensar que com tu ja saps tot el que hem fet ha estat degut a la nostra pròpia iniciativa i propis mitjans…” La joventut empeny. “De tot hem venut força, es pot dir. Particularment, la venda s’ha accentuat en els llibres catalans; biografies castellanes; obres socials, etc. En conjunt tal com t’hem dit estem molt satisfets i es pot dir que l’any que ve, si tot marxa, tornarem a vendre llibres…” “Fes constar al diari que ha vingut a veure expressament la nostra parada l’exconseller de Cultura Antoni Maria Sbert, al qual ha produït també molt bona impressió…”
Els venedors de llibres d’ocasió del Paral·lel, situats davant de l’edifici de la Universitat, cedeixen el 10% en benefici dels hospitals de sang barcelonins. Les llibreries Catalònia, Editorial Políglota, Bosch, Bastinos, Francesa, Verdaguer i Palau instal·len parades davant dels establiments. I, davant dels centres polítics i culturals de la ciutat, es venen llibres polítics i socials. El sol brilla, i projecta la seva llum sobre les banderes catalanes, sovint acompanyades de la bandera de la República.
Un dels cartells de la Fira del Llibre. (Fotografia: Última Hora, 24 de maig de 1937)
A les dotze del migdia, té lloc la inauguració oficial de la Fira del Llibre al Casal de la Cultura, de la plaça de Catalunya. Parla el comissari de Propaganda de la Generalitat, Jaume Miravitlles: “Catalunya està fent la guerra i la revolució sota el signe de la cultura. És el cas, fins ara inèdit, d’un poble que lluita contra el feixisme, que és la negació de la cultura popular, amb la consciència de quin és el seu deure”. L’exconseller Antoni Maria Sbert, que presideix el comitè organitzador de la Fira, comenta que, a la consigna d’“Un llibre per a cada soldat del front”, ell vol llançar-ne una altra: “Un llibre per a cada infant refugiat”. “Catalunya està efectuant la guerra sota el signe de la cultura i d’amor als infants”, al·lega.
El conseller de la Generalitat Carles Martí Feced, que porta la representació del president Companys, clou que “ha d’ésser l’obra cultural la qui ha de refer seguidament el país i la qui ha de redreçar els nostres sentiments de pau, treball i benestar. Catalunya ha demostrat que és un poble que a la vegada treballa, llegeix i lluita”. A mitja tarda, comença a ploure, la qual cosa ensorra l’ànim dels venedors, sobretot dels llibreters que exposen a l’aire lliure.
L’endemà, l’afluència als carrers s’aviva. A la una del migdia, a la sortida de la feina, una gran multitud s’aglomera al davant de les llibreries i de les parades. El carrer Pelai és intransitable. Moltes persones visiten l’exposició oficial de les cases editores als baixos del Casal de la Cultura i compren llibres a l’estand d’Ajut Infantil de Rereguarda que hi ha davant l’exposició. La Humanitatrecorda que el corresponsal de guerra Juan M. Soler (Máximo Silvio) signarà exemplars del seu llibre La guerra en el frente de Aragón els tres dies que durarà la Fira, al quiosc de Canaletes, de sis a vuit del vespre. En aquest segon dia de la Fira del Llibre, es posen a la venda nous títols, com ara Cuatro lecciones de socialismo, d’Àngel Estivill; Final d’etapa, de Josep A. Trabal, i Tres vidas de mujer, de Federica Montseny. La casa Salvat ha llançat una edició reduïda, a un preu accessible, del Diccionari enciclopèdic català.
Anunci de la Llibreria Catalònia per la Fira del Llibre de 1937. (Fotografia: La Humanitat, 3 de juny de 1937)
El 5 de juny, darrer dia de la Fira, és el de més èxit i de major venda, segons Última Hora. “Ara sí que, avui, sí que us podem preguntar. Heu venut molt?”, pregunta el reporter a un llibreter. “D’una manera que ni tan sols podíem sospitar.” “Quina mena de llibres?” “Moltes novel·les, especialment edicions catalanes. Proa, si més hagués editat, més hauria venut. La darrera obra publicada per aquesta casa, el Germinalde Zola, gairebé s’ha esgotat. Les Quatre gotes de sang, la novel·la de l’Àfrica, de Prous i Vila, s’ha exhaurit. No podem tampoc deixar de remarcar l’èxit de les obres de Joventut, que ha omplert un lloc preferent de venda amb les seves biografies i amb l’edició d’Els déus tenen set, d’Anatole France. També s’ha venut molt l’obra inèdita d’Ignasi IglesiasJoan Barra i Perdigons de plata, amb la qual aquesta editora ha volgut retre homenatge al poeta dels humils, del qual porta editades totes les seves obres.”
El llibreter esmenta l’èxit del llibre d’Àngel Estivill, a punt d’esgotar-se, i de l’obra Grandes figuras de la revolución. “Podeu posar que la Fira ha estat una cosa brillant, que dona la pauta de l’espiritualitat i la vitalitat del nostre poble, que enmig de les hores amargues que viu no ha sabut oblidar el millor company, el millor amic: el llibre”, observa.
Coincidint amb la Fira del Llibre, s’inaugura la biblioteca per a infants Apel·les Mestres, de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, instal·lada a la plaça del Pi, amb presència del Comitè de Catalanització i representació d’entitats culturals i catalanistes.
A la tarda, en el marc del programa de conferències i festivals que organitza la Fira, l’escriptor Francesc Pujols pronuncia una conferència al Casal de Cultura, “Els actors d’en Pitarra”, carregada d’anècdotes i detalls sobre el comediògraf català. A les vuit del vespre, el saló d’actes del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) acull un míting organitzat pel Comitè de Catalanització a favor del llibre català.
Llibres, llibres i més llibres
“Mentre certes indústries especialitzades, de dia i de nit, produeixen bales, altres indústries, altres arts —aquells que hom enclou en la denominació genèrica de les arts del llibre— també treballen, sense repòs, aportant allò que ha de municionar les armes de l’intel·lecte en peu de guerra: llibres, llibres i més llibres”, il·lustra La Humanitatl’any 37. “Combatre amb llibres! Potser avui algú se’n somriurà: avui que tot ens sembla poc per a convertir-ho en metralla”, evoca La Publicitat. Tanmateix, l’esperit combatiu de la festa del llibre “és el que la va fer néixer, en els temps gens propicis a la catalanitat i a la cultura de Primo de Rivera. Per això va tenir sempre l’antipatia del dictador”.
Poema d’Agustí Esclasans, un dels poetes de la guerra. (Fotografia: Amic, juny de 1938)
El Bestiari, de Pere Quart, Premi Folguera 1936, “serà, sens dubte, el plat fort de la Fira quant a edicions de poesia”. Aquell any, la poesia dona fruits saborosos:Cant i paraules, de Clementina Arderiu; Les ales del neguit, de Joan Cid i Mulet;Combat del somni, de Josep Janés Oliver; Poemes de la revolució, de Josep M. Prous i Vila, o Tres suites, de Carles Riba.
En l’àmbit de la novel·la, s’assenyala que “els novel·listes no s’han llançat a fons, enguany. La quantitat molt estimable de les novel·les posades a la venda, no compensa prou la curtedat del nombre. Cal reconèixer que el viure actual no és molt a propòsit per al treball perllongat, seguit, complex, que demana una novel·la”. La Humanitatdestaca Muralles de silenci, de Roig i Raventós; Romanço d’amor i de guerra, de Vicenç Prat, o L’últim romàntic, de Joan Cornudella.
Reapareixen, també, Les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain; Germinal, d’Émile Zola; Eva, de Carles Soldevila, o Vals, de Francesc Trabal (Premi Crexells 1936). Destaca, així mateix, Diari de guerra, de Lluís Capdevila. En llibre polític, sobresurten El catalanisme és una revolució, de Manuel Cruells, o La presidència d’Alcalà Zamora i el 6 d’octubre del 1934. En assaig, destaquen La ciutat de Barcelona en l’obra de Jacint Verdaguer, d’Agustí Esclasans; La corda greu, de Carles Pi i Sunyer, o La revolució en els ajuntaments, de Rafael Tasis. I, en literatura catalana per a infants, excel·leixenEl més petit de tots, de Lola Anglada, i El senyor Pèsol i altres plantes, de Salvador Perarnau.
Llibre amb fitxes del Servei de Biblioteques del Front. (Fotografia: Meridià, 7 d’octubre de 1938)
El 17 de març de 1938, una bomba cau a la seu de la Gran Via de les Corts Catalanes, i destrueix gairebé totalment l’estatge del Servei de Biblioteques del Front. “Ha calgut recomençar: reconstituir els fitxers i els catàlegs, ordenar els llibres i adquirir-ne de nous per substituir els que foren destrossats per les bombes de l’aviació facciosa”, relata Meridià. “Quan després d’aquella fita tràgica, calgué recomençar, havien estat ja repartits 55.000 llibres i un gran nombre de mobles, sobretot caixons-biblioteques. A més dels nostres fronts d’Aragó, s’havien enviat llibres, demanats especialment pels combatents catalans, als fronts centre i sud. Es trobava en període d’organització la intensificació de la Secció d’Hospitals”, sobretot els de Barcelona, i el Bibliobús estava “a punt de sortir del taller”.
Caixons biblioteca: els llibres a bon recer. (Fotografia: Meridià, 7 d’octubre de 1938)
El Bibliobús, camió ambulant transportador de llibres, “descriu sense parar uns amples cercles geogràfics i suscita en els soldats, amb l’atractiu immediat de les seves proporcions i de la seva esveltesa, una curiositat que és, en ella mateixa, un estímul per a llur sensibilitat. Gràcies al Bibliobús, que du ja a la seva carcassa ferides de metralla, el Servei ha pogut arribar a la seva present eficiència”, constata Meridià.
El 15 de juny de l’any 38, la diada del llibre se celebra amb tota la seva esplendor, malgrat la guerra i les dificultats que afronta la indústria de producció del llibre. L’animació als carrers és gran; els transeünts passegen, s’aturen, remenen les novetats. Enguany, a l’estand d’Ajut Català, davant del seu local de la rambla de Catalunya, número 26, Lluís Capdevila o Josep Maria Francès, entre d’altres, signen llibres als compradors.
Una mica d’humor amb l’èxit de vendes de 1938: Aloma, de Mercè Rodoreda. (Fotografia: L’Esquella de la Torratxa, 17 de juny de 1938)
El llibre català s’imposa en vendes. La segona edició de Per comprendre, de Carles Riba, i Aloma, de Mercè Rodoreda, Premi Crexells de 1937, es venen moltíssim. Nits de Barcelona, de Josep Maria Planes, és molt demanat als estands i a les llibreries. Entre els autors que assoleixen més èxit, destaquen diferents títols de Joan Amades; Unitats de xoc, de Pere Calders; L’evolució social i Química estructural, d’Alexandre Deulofeu; El 19 de juliol a Barcelona, de Josep Maria Lladó Figueres; Catalans a Madrid, de Jaume Miravitlles; la tercera edició de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès; Hores angleses, de Ferran Soldevila; La cambra dels nens, de Joaquim Pena, o La mort m’ha citat demà, de Joan Merli. Es ven molt la reedició del llibre per a infants Les pedres parlen, de Rafael Tasis. I, de nou, triomfa elDiccionari enciclopèdic català.
La inauguració de l’Exposició del Llibre es fa al Casal de la Cultura, amb la presència de noms rellevants del món de la cultura i la política. El discurs de Carles Pi i Sunyer, conseller de Cultura, s’endú llargs aplaudiments: “Passem hores difícils. N’hem superat, en superem i en superarem fins a arribar a la final victoriosa de la contesa. I dintre les dificultats Catalunya segueix, impertorbable, el seu camí. Quina glòria pel demà, poder evocar les hores en què mentre les bombes i la metralla feixista assassinaven i destruïen, els catalans sentíem un afany immens de cultura i de superació. Poques vegades s’haurà donat en el curs de la història l’exemple d’un poble que, enmig de la lluita, malda i treballa per les coses de l’esperit i de la cultura, que són l’essència de la seva existència i de les seves llibertats”.
L’edició deLa Humanitat de l’endemà anuncia que “la Comissió Executiva de la Diada del Llibre, accedint a les peticions rebudes, ha decidit prorrogar per un dia més la «Diada»”…
…Mentrestant, als camps d’instrucció també es festeja la Setmana del Llibre, durant la qual s’organitzen converses culturals i es reparteixen nombrosos lots de llibres. Francesc Pujols visita un dels camps on reben instrucció militar els reclutes «del 1925-26». Presideix l’entrega d’un lot de llibres que el Comissariat de la Inspecció General dels CRIM entrega a cada un dels centres d’instrucció. Pujols els parla sobre les relacions entre les armes i les lletres, i comparteix dinar i conversa amb tots els reclutes.
Lectura per al front, la munició intel·lectual dels soldats. (Fotografia: Amic, segona quinzena de gener de 1938)
I, així com la guerra avança al camp de batalla, el llibre guanya el combat de les idees. “La batalla del llibre, contra l’indiferentisme, l’acoquinament o la hipocondria dels que, per ací, s’abandonen a un fatalisme inoperant. La batalla del llibre, que pot tenir com a resultància immediata que els nostres fronts es vegin envaïts de volums de bona lectura, cridats a fer suportable als soldats de Catalunya la batalla que venen lliurant fa tants de mesos contra els enemics del llibre i de la intel·ligència”, anota Josep Maria Francès el 15 de juny de 1938. Una batalla que lluita a la guerra posant veu i lletra a un futur d’esperança.
“La batalla del llibre”, article d’Elena Yeste Piquer, lamira.cat, Barcelona, abril 2021.
Els esforços que venía fent En Balaguer pera crear una biblioteca popular á Vilanova y Geltrú, foren coronats en l.er de janer de 1882 ab la colocació de la pedra fonamental de l’edifici progectat per l’arquitecte Granell. Desde aquella data començà á funcionar la Junta de Govern, constituhida per les personalitats més eminents de la població, aleshores en plena florida de prosperistat y riquesa. El día 26 d’octubre de 1884, en solemníssima cerimònia, s’obrí al publich la que, per iniciativa dels vilanovins agrahits, fou batejada: “Biblioteca-Museu Balaguer“, començantse al meteix temps á publicar un butlletí mensual á fí de donarla á conèixer á tothòm y procurarli amichs y protectors. La idea mare fou no més que la creació d’una Biblioteca popular; després s’hi afegí la pinacoteca y la colecció arqueològica pera multiplicar l’efecte educatiu de la nova Institució; ab tot, la valúa y la abundancia dels llibres aplegats donen excepcional importancia á n’aquesta secció.
Els fonaments els posà’l meteix Balaguer, cedint d’un sol cop sa llibreria sencera, la qual comprenía 12,000 volums y trevallant després el restant de sa vida pera ferla créixer, ab tan hermosos fruyts, que al morir ell, la Biblioteca possehía 36,000 volums. La majoria dels 12,000 primers, conserva encara alguna de les tres marques qu’En Víctor Balaguer usava: dues d’elles eren sagells humits y la tercera una senzilla etiqueta de classificació que anava clavada als lloms. La més antiga diu: Biblioteca de Víctor Balaguer [I, nº. 580] y l’estampava ab tinta blava en les primeres planes dels llibres; fou usada fins prop del 1880, essent sustituhida per un sagell que deya, dins d’un enquadrament de filets: Víctor Balaguer-Biblioteca {I, n.0 581] figurant en color morat en un gran nombre de llibres. Aviat, exigint un catàleg el gran nombre d’exemplars reunits, se feu estampar en petits rectànguls de paper engomat. Biblioteca Balaguer — Arm. Núm. [ I , nº. 582] en els que’s repetien les indicacions de catàleg. Avans que totes aquestes marques y algunes vegades simultaniament, figura en les portades dels llibres la seva firma, tan personal y característica. La Biblioteca-Museu Balaguer, al adoptar un relligat uniforme (llom palla ab tejuelos vermells pels títuls, y tapes negres) pera’ls seus llibres hi contà la estampació en or d’un superlibros qual dibuix, degut al aquarelista Manuel J .de Laredo, se feu grabar en bronze y s’usà en molt poques enquadernacions [I, n.” 322]. Aquest superlibros representa un frontis de pilono egipci, ab una esfinx masculina als peus, y porta la inscripció: Surge et ambula (paraules de Jesús á Llàtzer al resucitarlo: aixécat y camina) que figuren com á lema de la casa; ademés hi ha els primers mots del Pare nostre en caràcters hieroglífichs. Per fí, la Junta delegada á Barcelona, representació llegítima de la Biblioteca en la capital de Catalunya, encarregà á En Joseph Triadó la marca que publiquèm en darrer lloch [I, n.” 298] y qu’encara no ha estat fixada en cap llibre: reproduheix senzillament el frontis de la Fundació Balaguerina.
Rafael Tasis, Sebastià Gasch, Antoni Vancells, Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio) y Josep M. Boixareu
LIBRERIA TASIS Pequeña y acogedora, en las Ramblas, no muy lejos del mar, la Librería Tasis es una de las primeras avanzadas culturales que la ciudad ofrece al turista marinero. La imprenta-librería Tasis es moderna: cuenta unos treinta años de vida. Ahora bien, en este mismo local estuvo instalada la Imprenta Jepús, más que centenaria, que posee el interés de haber impreso los primeros libros de la «Renaixenca». Todavía hoy, en la puerta vidriera de la trastienda, se puede descubrir el antiguo nombre y la curiosa cifra de los primeros teléfonos que funcionaron en Barcelona, Rafael Tasis. Librero, es también el conocido autor de novelas y ensayos, y por ello no es de extrañar que en este año. y por primera vez, se haya organizado en su librería, con motivo de la Fiesta del Libro, una sesión de firma que reunirá al atardecer a los novelistas que tienen obras publicadas en la popular «Nova Col·lecció Lletres». La plácida librería de Tasis conocerá, pues, una inquietud que se había perdido desde los lejanos tiempos de la Imprenta Jepús, —¿Qué libros son los que más se venden en este rincón de las Ramblas? — preguntamos, —Los que interesan al turismo. La situación de la tienda así lo impone. Las ediciones americanas de bolsillo, que pese a las estrepitosas sobrecubiertas encierran a veces excelentes textos, desaparecen rápidamente en los bolsillos de los marineros. Rafael Tasis asiste al espectáculo de la vida con una cierta indiferencia, muy europea.
LIBRERIA CASULLERAS
La «Librería Casulleras» tiene su nido en la Vía Layetana. y más que su nido su madriguera, porque es preciso descender unos escalones para alcanzar este conocido reducto del libro católico. Prácticamente. “Casulleras“. «La Hormiga de Oro» y «Subírana» son los tres grandes del libro moral en Barcelona.
—La tradición librera de la familia — nos dice don Juan Casulleras, envuelto como buen librero en un guardapolvo amarillo — viene de lejos. Mi padre fundó, en 1917 la Editorial Litúrgica Española, pero ya con anterioridad mis abuelos habían inaugurado la Librería de Inmaculada Concepción, en Buensuceso.
—Mucho han cambiado las cosas desde entonces.
—He aquí una muestra. El primer libro que vendimos aquí fue un «Kempis». Estaba encuadernado en piel, y su precio era de cincuenta céntimos. Constituyó, sin duda, un lujoso regalo.
—¿Tiene la Librería clientes Fijos? —Nos dedicamos también a formar bibliotecas para determinados centros o particulares que desean evitar los libros inconvenientes. A menudo, y después de visitas de inspección que los prelados han efectuado a aquellas instituciones hemos recibido su felicitación por una labor que han estimado acertada y creo, sinceramente — y don Juan Casulleras baja un poco la voz, porque no es amigo de lo aparatoso, sino hombre humilde y de buena feque – que debemos amar la librería como si ejerciéramos un apostolado este modo de negocio tiene un sentido y produce una profunda satisfacción.
—¿Responde el público a esta labor selectíva de «Casulleras» Es nuestra razón de ser. Frecuentemente, personalmente y por teléfono, los clientes nos consultan acerca de si una determinada obra es recomendable para tal o cual clase de lector. Tengo ocho hijos. I espero que esta misión no se interrumpa.
—¿Cómo ve usted, librero de textos católicos, el mercado de América?
– España está ya bastante saturada. América está todavía por explotar debidamente, y es un excelente terreno para nosotros. Hay que hacer todo lo posible por UeIpr fácilmente a América.
—¿Qué libros consiguen una venta mayor?
—Los que, con el tiempo, se venden siempre. Los libros, por ejemplo de San Buenaventura, de San Bernardo y San Agustín llevan, ya doscientos años de venta ininterrumpida. A estos textos de aceptación segura hay que añadir determinados tipos de Biblias y Misales que se van perfeccionando y especializando y se suceden por tanto en el éxito.
–El Día del Libro, ¿es realmente un día excepcional para usted?
-Sí, mucho. De unos años, a esta parte, el Día del Libro ha adquirido una extraordinaria importancia, debido sin duda a los esfuerzos que conjuntamente han realizado el gremio de libreros y los editores». Por cierto, para el día 23 tenemos organizada una emisión radiofónica…
Y de pronto se advierte que en una pequeña librería de aspecto modesto hay un hombre de una gran fe en su oficio, y que gracias a esta fe su “Librería Casulleras” posee la verdadera trascendencia y peso forma casi callada en la vida la ciudad.
No es veu gaire clar que aturar el 2002 les obres de la Biblioteca Pública de Barcelona al Born, per erigir al seu lloc un centre consagrat a algunes ruïnes prèvies al 1714, fos la millor idea del món. Potser, s’ha dit, podien haver-se conservat i alhora edificar sobre elles, com es va fer amb les romanes del Museu de Badalona. No va passar així i avui comptem amb un Centre de Cultura i Memòria del Born desaprofitat i ideològicament esbiaixat, i encara no amb l’espai llibreter impulsat per tres administracions.
Però no hem de plorar per la llet que s’ha vessat. Després del gir de l’any 2002 es van buscar emplaçaments alternatius. Jo recordo haver sentit comentaris il·lusionants al respecte de figures municipals com Ferran Mascarell, Jordi Martí, Jaume Collboni o Xavier Marcé; de responsables bibliotecaris com Assumpta Bailac o Carme Fenoll; de ministres o secretaris d’estat com César Antonio Molina, José María Lassalle o José Guirao; de nou de Mascarell quan va ser conseller i de successius alts càrrecs de la Generalitat. Des del 2011 hi ha un projecte en ferm adjudicat a l’estudi Nitidus. Però la crisi econòmica – i també el procés – van congelar la seva posada en marxa.
En àmbits culturals i gremials s’ha postulat al llarg d’aquests anys que la nova Biblioteca de l’Estat a Barcelona hauria de complir una funció emblemàtica. No ser una més de les diverses desenes, majoritàriament excel·lents tant en l’arquitectònic com en el funcional, que integren el Consorci de Biblioteques. Convindria que el nou espai aportés un valor afegit visibilitzant a Barcelona com la capital editorial i ciutat literària de la Unesco que és. S’ha apuntat que podria desenvolupar ambiciosos programes culturals com la New York Public Library; albergar els arxius editorials de la ciutat, avui dispersos; brindar un museu del llibre com el de la Biblioteca Nacional de Madrid; constituir una referència per al turisme cultural. El projecte de Nitidus, segons el que es va fer públic, no contemplava aquestes funcions complementàries, de manera que potser convingui revisar-lo.
Recentment s’ha parlat de noves ubicacions, com el Banc d’Espanya a plaça Catalunya. Després de vint anys d’espera no són pocs els que pensen: que s’aixequi on sigui, mentre sigui amb rapidesa i aprofitant un compromís definitiu. Però si no se li imprimeix el valor simbòlic i irradiador que la Barcelona del llibre i els temps requereixen, no serà la Gran Biblioteca de la ciutat.
“Un símbol per a la Barcelona del llibre” de Sergio Vila-Sanjuán , La Vanguardia 30 de maig de 2021, p. 53.
(Futura Biblioteca Pública de Barcelona?)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Dos tipos hay de libros que no suelen asomar a la crítica literaria de nuestras publicaciones periódicas: los llamados libros técnicos y las ediciones de bibliófilo; los unos en razón de su acusada especialización (¡qué decir cuando por radio hemos oído reseñar un tratado de terapéutica urológica!): los segundos, porque ni llegan a las mesas de las Redacciones ni, en razón de su elevado precio, acostumbran a estar al alcance del bolsillo del crítico. No es común, por otra parte, que esos libros —especialmente los de lujo— aparezcan en los escaparates, pues se colocan a domicilio; con lo que el público de mediana cultura: el público que compra libros, generalmente ignora lo que se produce en esas dos ramas.
Sin embargo, se da el contrasentido de que precisamente en esos dos capítulos es en los que nuestra industria editorial ocupa un lugar destacado. Que en las ediciones de bibliófilo y en las grandes obras técnicas se cifra la mayor ganancia de las editoriales y que precisamente este tipo de libros —singularmente los segundos— constituyen el capítulo principal, si no el único, de nuestra exportación editorial.
No tocaremos aquí la cuestión de los títulos técnicos, que requiere conocimientos especializados; pero si queremos tratar de algunos de los libros de lujo aparecidos últimamente, de los pocos que han podido llegar a nuestras manos. En un pasado reciente, muy reciente, las ediciones de «La Cometa», preparadas por el patriarca de nuestros editores, se cotizaban en el mercado de París entre las más cuidadas producciones de Francia. La colección «Armiño», salida de las mismas manos, si no está a la altura de aquellas, sigue dejando bien plantado el pabellón de España. Las dificultades actuales en materia de papeles de lujo; la carencia de buenas matrices: el nivel intelectual subsiguiente a nuestra guerra, no permiten sacar mayor partido. Otras ediciones de altura dirige Ramón de Capmany, con especial preferencia por los clásicos españoles: aunque no siempre las ilustraciones correspondan a lo que el respectivo texto requiriría. Ediciones de bibliófilo nos han venido, también, en los últimos tiempos de Valencia y tampoco hay que echar en olvido las que van dando la Junta de Relaciones Culturales de nuestro Ministerio de Estado y las diversas sociedades provinciales de bibliófilos, aunque por lo común más se trate de ediciones numeradas que de verdaderas ediciones de lujo. Pudiéramos añadir a la lista, un Colón a doce tintas que salió recientemente de las Prensas barcelonesas, y algún intento más. Mas por hoy vamos a limitamos a tres libros aparecidos en nuestra ciudad y que tenemos a la vista. Es el primero, la edición de «El Diablo Cojuelo», ilustrada con bojes de Ricart e impresa por Oliva de Vilanova, buen impresor del país, si los hay . Cada uno de los diez “trancos” de que se compone la novelita, lleva hasta media docena de grabados del maestro vilanovense. entonados, perfectos en la ejecución, amén de los que decoran portadas, portadillas e índiees. La impresión, nitidísima y cuidada; acaso cupiera discutir la escasez de márgenes que se ha dado a las ilustraciones, cuando iban en el cuerpo del texto, y el tonillo verdoso del frontispicio: pero son minucias que nada desvirtúan los plácemes que merece la impresión. Fernando Gutiérrez ha puesto un atinado prólogo a la obra maestra de Vélez de Guevara; y con cuarenta páginas de glosario y notas, no sólo ha disipado las sombras de lectura, sino que encuentra modo de traer para nuestra delicia cancioncillas, refranes y costumbres de aquella época.
En este mismo tipo de libros basados fundamentalmente en la riqueza de las ilustraciones, cabe citar «La historia del muy valiente y esforzado cavallero Clamades y de la linda Clarmonda», novela caballeresca del XVI que, ilustrada por Joan d’Ivorí. publica la nueva editorial Mons Floris. El libro lleva un sucinto proemio de don Juan Givanel y Mas. a quien se debe también la revisión del texto. La impresión, con ser cuidada no alcanza la bondad de la de «El Diablo Cojudo» ; las ilustraciones, en vez de ser tiradas a prensa se han hecho por el procedimiento del grabado de línea, ulteriormente coloreado a mano por el ilustrador. Precisamente en estas ilustraciones estriba el mayor mérito de la obra. Joan d’Ivori ha hecho algo magnífico dentro de su estilo peculiar. Sobre todo, los ejemplares pintados a mano a todo color y con oro fino constituyen algo de lo más hermoso que hayamos visto en libros recientes.
A otro tipo de obras, es decir al de las inéditas —y no reediciones de clásicos— que se presentan decorosamente y en edición limitada, cabe asignar el poema «Via Aurea» de César González-Ruano, con que inicia sus tareas editoriales el grupo de «Entregas de Poesía» . El libro, bien impreso, en buenas calidades de papel, va avalado por una serie de dibujos de Miró, Sisquella, Pruna, Grau Sala,Jean Cocteau y el escultor García Condoy. Pero, aparte el interés intrínseco de esas colaboraciones, ofrece el del texto: un largo poema en que el brillante escritor reverdece un aspecto — el de su poesía — que teníamos demasiado olvidado. Su reciente «Balada de Cherche-Midi», nos daba la medida de sus preocupaciones de hoy; «Via Aurea» , en cambio, es un poema estructurado, con su argumento, su variedad de metros y las incidencias que obligan al autor a tocar todos los registros de su mundo poético. El poema, especie de sinfonía, coge a un muchacho marinero en quien se despierta la sed del oro; le lleva a la tentación de la ciudad, al robo y asesinato, a esconder su tesoro, a poner término violento a sus días. Toda la última parte — la de la transfiguración y salvación del héroe — está tratada con un aliento del mejor corte elegíaco, muy próximo al amplio respiro de la referida Balada. Un libro, en suma, que marca una etapa en la carrera ascendente de Ruano.
“La vida de los libros” per Andrónico. Destino, n.359, 3 juny 1944.
Biblioaprenent 