Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Biblioteques’ Category

“ Si els bibliòfils haguessin de triar un Sant Patró, com ara els impressors tenen Sant Joan ante Portam latinam i els llibreters tenen el Doctor Màxim Sant Jeroni, el tindrien ben bo de trobar. No en el martirologi romà, precisament. No és sant canonitzat, encara que visqué una molt santa vida. Ell portà la bibliofília, o sia l’amor dels llibres, fins a un extrem heroi.Amor quan desmesura, semblant  és d’oradura, deia el refrany català del segle XV. Amà el llibre amb una amor desmesurada, amb una amor quasi furiosa d’orat, el bisbe de Durham Ricard de Bury, autor de la carta pastoral intitulada Philobiblion, que fou el credo i la professió de fe de tot bibliòfil. Anys enrera la Cambra Oficial del Llibre, de Barcelona, pensà de fer una traducció i una bella edició, digna de l’entitat que la patrocinava, d’aquest opuscle que ja en totes les llengües cultes té la seva edició monumental. L’única traducció en cap de les llengües ibèriques que n’existeix, és la que publicà Pin i Soler en bell català, l’any 1916. I Catalunya té la sort de posseir un dels pocs còdexs que n’existeixen, procedent de la Biblioteca Dalmases. Ricard de Bury,

Biblioteca Dalmases

hipotètic Sant Patró dels bibliòfils, fon contemporani del nostre Ramon Lull. Nasqué l’any 1281 a Anglaterra, prop de Bury Sant Edmont, i morí a la seu de Durham l’any  1345. En aquell temps els llibres s’estimaven amb una amor paternal, alhora gelosa i tendra, molt més que no ara que les màquines trepidants n’infanten amb tanta i tan fàcil profusió amb una monstruositat tan prolífica. Aleshores l’eixida d’un llibre dels Scriptorium tenia quelcom de púdic i d’august, com ara un naixement ; i si el llibre era bellament il·luminat per una mà florida i lenta, aleshores la festa era gran, com la que es fa per un nadó primogènit que és portat a bateig entremig de blancors i randes. Eixugar la ploma, després d’una tasca llarga i amorosa i d’haver escrit al darrer full : Dextram scriptoris benedicat Mater amoris (que la Mare de l’Amor beneeixi la destra de l’escriptor), era un gran treball consumat i una bella victòria aconseguida. Ricard de Bury visqué en aquesta edat infantívola de la bibliografia, Abans que això hagués vençut Allò, segons la fórmula sibil·litica de Víctor Hugo, abans que l’Arquitectura hagués estat derrotada per la Impremta, i

Goliat per la fona de David, i l’Enormitat per la Delicadesa, i els dracs de les gàrgoles i les bèsties monstruoses de les gòtiques catedrals pel formiguer menudíssim i negre de la tipografia. En aquest temps, el bisbe de Durham publica, a manera de document pastoral, endreçat a tots els fidels de Crist que veuran les presents Lletres, el seu Tractatus pulcherrimus de amore lïbrorum, que és la Santa Regla de tots els devots bibliòfils. L’amor dels llibres no esclatà en el cor de Ricard de Bury, amb la seva elevació a l’episcopat. Ja li venia de vell, puix que era un amor de la seva jovenesa. Però quan fou bisbe consagrat mesurà  les seves antigues amors amb aquella cana d’or amb què el Vident de l’Apocalipsi veié que era mesurada la superna Ciutat de Jerusalem. Midada i tot amb aquesta mesura àuria, la seva bibliofília, fou trobada acceptable als ulls de Déu ; i es ratificà en aquest gran amor dels llibres el bisbe Ricard de Bury, qui ja al servei dels llibres havia posat els càrrecs àulics i diplomàtics que li havia confiat el Rei Eduard III, d’Anglaterra. Ell estimà als llibres amb una amor primerenca i quasi ingènita. En la seva florida joventut, els llibres foren per ell amables super amorem mulierum. Ell mateix ho confessa : “L’amor dels llibres que ens ve de molt jove, ens arriba a produir una mena de lànguida voluptuositat.» No està segur, en la seva consciència delicada, que l’amor dels llibres no li hagi fet cometre algun pecat venial, ja sia que l’objecte del nostre amor fos honest i fos pura la nostra intenció.» De bell grat deixa a altres bisbe» la glòria de les grans construccions arquitectòniques que aleshores la terra trametia al cel amb una exultació de Hosanna o d’Al·leluia ; i vol per ell només que la glòria amagada i humil d’haver-se fet pobre comprant llibres, és a dir “arquimeses de Sabiduria”, en comparança de la qual l’argent és estimat com el fang, i l’or com l’arena menuda i esmunyedissa». A aquells qui el mosseguen i el critiquen per la seva incurable bibliofília i per la seva temerària emacitat o sia passió de comprar, ell els perdona la passió llur per la cacera, pels viatges, per l’agricultura, per la guerra i pel joc, tot temps que ells signin indulgents per la seva bibliofília que li dóna solaç repòs, bell viure i dolça quietud i li proporciona motius infinits per a més amar Déu i reverenciar-lo. I fidel a ell mateix, Ricard de Bury sent gravitar sobre la seva consciència de pastor l’obligació de promoure i suscitar en la clerecia i els fidels encomanats a la seva vigilància, la seva entranyable í apostòlica bibliofília. I escriu la pastoral Philobiblon que extractaré en un article terç i últim.

Article: “Bibliofília II” de Llorenç Riber a  La Veu de Catalunya, 16 nov 1926.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“Todos los libros, grandes y pequeños, importantes o intrascendentes, tienen una génesis más o menos confesable.

Este librito que tienes en las manos nació a consecuencia de mis aficiones de coleccionador de libros, Bibliomanía o Bibliofilia; tiene poca importancia el calificativo que se le quiera poner. En el fondo es una obsesión más o menos apasionada por almacenar libros, que la mayoría de los mortales consideran perfectamente inútil.

En el caso concreto de los libros de fábulas, es cierto que con poseer un buen ejemplar de cada autor, nuestra información es no demasiado inferior a la que puede tener el coleccionador más afortunado de todas las ediciones aparecidas.

Todas las manías son atacables desde un punto de vista rígidamente austero. Pero creo que media un abismo entre el coleccionador de etiquetas y el coleccionador de libros.

Ya supongo, lector discreto, que adivinas asoma en estos párrafos un propósito justificativo. Es verdad, y no quiero ni aspiro a merecer disculpa.

Yo también, en horas de soliloquio pretenciosamente formal, he visto que dedicar nuestras al afán de adquirir ediciones raras, en esta épocade dispersión nuclear y cuando estamos tan cera del cero absoluto, es acaso una ocupación que raya en frivolidad.

A pesar de esta sincera confesión, puedo decir que en mis aficiones librescas he conseguido en muchos momentos de nuestra vida atormentada, un remanso de paz y de fácil alivio de las miserias espirituales de este  mundo que nos ha tocado en suerte.

Mi afición a recoger libros de fábulas no se ha limitado a la posesión de ediciones cada día más difíciles, sino que además he gozado horas deliciosas leyendo sus ingeniosos argumentos o saboreando la gracia de su redacción y de su estilo.

Para aquellos que conocen mis actividades habituales, espero que esta justificación servirá.”

La psicología de los animales domésticos a través de los fabulistas” de José Vidal Munné,Madrid, 1951 ( Artes Gráficas Grigelmo-Bilbao).

Read Full Post »

“ A dret seny he deixat que passés enllà la festa major del Llibre, amb tots els seus ritualismes imposats, per parlar del llibre. Les festes majors de la litúrgia acostumen de tenir vuitada. La festa del llibre no solament vuitada hauria, sinó que hauria de durar de cap a cap d’any. I la festa hauria d’ésser silenciosa, recollida, en el secret de la cambra, on l’Evangeli diu que s’ha de recloure aquell que vulgui fer oració al Pare qui està en el cel. I un hom s’hauria d’acostar al llibre amb aquell estovament d’estranyes i amb aquella flama continguda amb què es fa una comunió espiritual.

Bibliofília val tant com dir amor al llibre. No precisament a les edicions rares ni a les sumptuoses relligadures. No és que això hi sigui per demés. Els qui estimem els llibres voldríem veure’ls i tenir-los sempre noblement estampats i bellament vestits. No han d’ésser aquestes apreciablles exterioritats alló que en el llibre ens enamori; sinó la íntima i callada confidència que ens fa; la veu secreta de l’oracle que ens parla de dins aquell bosc de fulles vives, de dins aquella penombra frondosa on l’esperit habita i vol ésser consultat.

Renan retreu amb gran elogi i amb una mica-mica de recança aquella fórmula de la vida oculta i feliç de Thomàs de Kempis: In angello, cum libello: A un petit recó amb un llibre petit.

Certa cosa és que hi ha llibres que tenen un poder quasi miraculós de pacificació. Erasme conta d’ell mateix que de la lectura dels Diàlegs Ciceronians en sortia amb l’ànima aplacada. I no era cosa gaire fàcil portar la pau a les ànimes fremebundes dels homes del Renaixement. La lectura de Thomàs de Kempis també n’és de pacificadora. I pacipica l’ànima i la reposa la lectura de Sèneca; i agombola l’ànima i la bressola la lectura del petit llibre de Marc Aureli, de qui hom ha dit que era l’Examen de consciència d’un Emperador. A les pàgines d’un llibret aixì, de benefactor i remeier, un hom si hauria d’acostar en estat de gràcia:

Sunt certa piacula vitae quae te Ter puré lecto poterunt recreare libello

Hi ha certs vicis en la vida, diu Horaci, pels quals vicis devem expiació, qne es poden redimir amb la trina lectura d’un llibre, feta amb puresa de cor. Com es veu, el poeta filosòfic i sentenciós, parla de la lliçó d’aquests llibrets que aconsolen, com si fos un acte de religió o de litúrgia. D’aquesta religió són professos, i són devots d’aquesta litúrgia, no tant els qui amen els llibres per l’estamper que els donà a llum, per la raritat qne els fa inassequibles, per la noble enquadernació que els dóna preu ; sinó més tost aquells altres qui els estimen pobrets i nuets, per ço que porten dintre, per l’ametlla gustosa i suavíssima qne han madurat entre el fullam. Estimar els llibres per la part externa, té el seu risc i el seu perill : el de degenerar en la bibliofília, en el sentit restret i pejoratiu del mot, que fa qne els qui n’estan tocats s’aturin a les portes del temple i no siguin admesos, per indignes i mal preparats, a la celebració dels misteris ni a la partícipació del festí. De bibliòfils així n’hi ha molts, adscrits a una fe qne no professen, i a una religió on no combreguen mai.

Anatole France, el gran ensumador de  llibres — posat que la llur astringent olor fou la primera que sentí el seu olfacte d’infant, dins la botiga del seu pare — evoca, en un dels articles que composen La Vie littéraire, la figura de dos bibliòfils, canonge l’un de Notre Dame i vicari l’altre d’una de les parròquies de París. Com que estaven tocats d’una mateixa passió, ell, l’home de les escèptiques elegàncies, i aquells dos sants barons de Déu, tots els matins, sense cita prèvia, com és de raó, es trobaven rondant pels volts d’allà on morava Bibliofília, la dama de llurs amors i de llurs pensaments, invariables i constants. Olorin els qui vulguin roses i gessamins, que jo oloraré fulles impreses, es deien cada un a sí mateix, en eixir de casa. Com que estimaven el mateix, sentien un devés l’altre una sorda i hostil gelosia ; i es trobaven, tots tres a la mateixa hora, al lloc mateix : als Encants de llibres, entre el Pont Reial i el Pont de Sant Miquel,es saludaven amb una polida i untuosa salutació; es miraven de reüll, amb un gest dissimuladament hostil, i s’espiaven les butxaques. La tasca dels dos eclesiàstics sobre la terra, era d’embutxacar, dins les insondables fondàries que porten els clergues, a l’un i a l’altre costat de la sotana, llibres relligats en pell; si al llom portaven, un daurat, aquella menuda flor de lis de les enquadernacions del segle XVIII, quina joia! El lliri de Salomó, no tenia comparança per ells amb aquell petit lliri bibliogràfic. EI canonge era grassó í rodó i tenia la cara púdica i vermella com la d’un infant ; un cos fet a posta per estatjar una ànima plàcida, canonical. El vicari era escardalenc í violent, amb el front votat a les tempestes. El canonge meditava d’escriure la Vides dels Sants Bretons i per això furava en les llibreries. El vicari pensava fer una obra de vasta polèmica, una mena de Ciutat de Deu de Sant Agustí i per això furgava en els encants. Estimaven, però, els llibres amb un tal amor tan cariciós que aquest amor fou estèril No s’han escrit ni les Vides dels Sants Bretons del canonge de Notre Dame ni la gran obra apologètica del vicari d’una de les parròquies de París.

Article: “Bibliofilia I” de Llorenç Riber a La Veu de Catalunya,  27 oct 1926.

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

Els Quatre Gats

“ Los establecimientos de viejos libros de Barcelona radican la mayor parte en la actualidad en las calles de los alrededores de la catedral, en las que abundan también las tiendas de mercaderes de las más diversas antigüedades.

José Porter es en nuestros días el más activo, entusiasta e internacional de los libreros anticuarios, admirado de los bibliófilos, de los escritores y de todos sus colegas. En 1923 inauguró su primer establecimiento en la calle de Montesión, en el inmueble neogótico en cuyos bajos estuvo  instalada durante cuatro años la cervecería-restaurante ‘Els Quatre Gats’, que tan grato recuerdo ha dejado en el mundo del arte. Hoy, su vasto establecimiento ‘ Porter-Llibres’, instalado en la Avenida de la Puerta del Ángel, es considerado una institución bibliográfica de primer orden, por lo que ha recibido oficialmente las más honorables distinciones. En el estrado de su salón de conferencias, personalidades de gran prestigio disertan sobre temas varios relacionados con la bibliofilia y su más recóndita significación.

En su reciente publicación, que titula ‘Els Llibres’, obra dada a la luz en 1973, con motivo de la celebración del cincuentenario de su librería, descubre José Porter cuál ha sido y sigue siendo el calibre de su vocación de librero, anticuario y erudito, sensible a todas las manifestaciones del arte y del espíritu, de la música y de la poesía. La sólida tradición de la bibliofilia catalana, nos dice Porter en uno de sus ensayos, fue personificada por la excelsa figura del obispo Félix Torres Amat y por Marián Aguiló i Fuster, precedido de otros no menos célebres varones del siglo XVIII, precursores de la bibliofilia de nuestra región”.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 250-251.

Read Full Post »

Imatge del Monastir de Bellpuig de les Avellanes, vista en el vlok Quina la fem? 

“Vénen després anys de foscúria, el segle XVIII, – la nostra captivitat de Babilonia, sense esperances de tornar a la ideal Jerusalem reconquerida,- plana feixuc damunt l’estemordida consciència nacional. Sembla que tot és mort en l’esperit i en la fe de Catalunya. Sembla que la redempció és impossible.

Però als recons de les desertes biblioteques, vora els amples i desguarnits finestrals que miren a Orient, com per instint, algun monjo vella, abstret, damunt d’un infolio o d’una carta documental, algun doctor de Cervera – tal volta massa menyspreada, si es té en compte l’estat de la cultura en les altres Universitats espanyoles – investiga costums i codis. Així, a Bellpuig de les Avellanes, el P. Caresmar recerca i escriu, escriu i recerca, amb màxima competència,  dels atacs de la ignorància; son company, el Pare Pasqual, forma un Museu on abunden els incunables i els documents, i els Pares Martí i Finestres escriuen obres fonamentals, i a Cervera, els Dou, Finestres i Gallissa, formen als Balmes, Milà i Fontanals, Torres Amat, Bofarull, Monturiol, que han de presidir el desvetllament de Catalunya.

Univeritat de Cervera

En la Renaixença, el llibre és el fautor principal, i, una vegada represa la plenitud de la consciència de pàtria, el bell llibre és l’escut de noblesa per a la producció intel·lectual del desvetllament.

Els noms de Marian Agulló, Joan Oliva, R. Miquel y Planas i Eudald Canibell i altres bibliòfils  catalans qui, no contents amb la possessió i estudi dels bells llibres , n’han publicat de nous amb bon gust i riquesa que els feia germans dels nostres incunables, poden parangonar-se amb els dels grans impressors estrangers de l’època actual, com les nostres societats de bibliòfils competeixen en fervor i comprensió amb les d’altres països més poderosos per la riquesa i el nombre.

Darrerament, la impressió de bells llibres catalans s’havia ressentit massa de les conseqüències generals de la impremta. Desapareguda la “Societat Catalana de Bibliòfils”,ja del bell llibre català només en floria alguna mostra, deguda a l’esforç isolat d’algun esperit selecte.

Per això, uns quants entusiastes que no podien veure sense neguit que Catalunya no ocupés el lloc que li correspon com a editora de bells llibres, s’han aplegat per a fer més fecunda la iniciativa de cada un i l’esforç de tots.

Les primeres obres seran:

Joan Alcover: “Poesies”. Edició completa. Contenint: Cançons de la serra, Elegies, Endreces, Jovenils, Poemes bíblics, Proverbis i Vària,…

Artur Masriera: “Les Syracusanes o les festes d’Adonis”. Traducció, part en vers, del famós idil·li de Theòcrit,…, il·lustrada per Francesc Labarta amb nombroses composicions i vinyetes a quatre colors.

Magí Morera i Galícia: “Hores lluminoses”,…

Joan Maragall: ”El Comte l’Arnau”, amb il·lustracions d’estil romànic, gravades expressament en boix, sota la direcció de Josep Pijoan.

Víctor Català: “Recull de poesies”.

Josep Carner: “Tria de Sonets”.

Els subscriptors rebran un petit butlletí mensual, amb les notícies que puguin interesar-los rspecte a l’entitat, i en el nombre final hi anirà una llista de tots els adherits.

Les obres que si fossin editades en les condicions habituals i amb mires mercantils, representarien en llibreria un import de 120 a 150 pessetes, als Amics dels Bells Llibres no els costaran sinó 90 pessetes, que podran pagar:

a)Totes d’un cop, reduint-se a 86.

b)En una quota de 30 pessetes i 12 de 5.

Els que adoptin alguna d’aquestes dues maneres, rebran com a regal un volum de poesia catalana, a triar entre:

M. Morera i Galícia: “XXIV Sonets de Shakespeare”, edició de bibliòfil en paper de fil i a dos colors.

M. Morera i Galícia: “Selecta de Sonets de Shakespeare”.

Alfons Maseras: “Eglogues”, edició de luxe en paper de fil.

c)En sis quotes de 15 pessetes, que aniran pagant en rebre els volums.

Mitjançant un conveni amb la casa Oliva de Vilanova, impressor, Casanova, 160 ( qui s’encarrega d’estampar la sèrie i d’administrar-la), s’ha assegurat la regular aparició dels llibres cada dos mesos.

L’aparició del volum POESIES d’En Joan Alcover, ha estat el millor elogi de l’empresa dels “Amics dels Bells Llibres”, perquè és una obra mestra de bon gust tipogràfic. Creiem que tots els amants de les lletres catalanes i de la bona presentació dels llibres dels nostres grans autors, miraran amb ulls d’afecte primordial l’empresa de la Societat.

Article de Miquel Capdevila. Secció Lletres i Llibres, de La Veu de Catalunya. Any XXXI. Núm. 7810. Divendres 1 d’Abril 1921.  )I llegit també en el Butlletí dels Amics dels Bells Llibres, nº 3, abril-maig 1921.

χφ         χφ         χφ        χφ        χφ        χφ χφ

“ El delirio de la bibliofilia es un arcano profundo que hay que respetar. No tiene dogma preciso, o tiene muchos. Éstos residen en la mente y en el corazón. No es lícita la reticencia. Los libros de una biblioteca no se leen quizás. ¡ Sólo se miran !… Pero tal vez se han leído y se recuerdan… ¿No se han leído ?… pero quizás se leerán. El propósito y la promesa es un voto. Leer un solo libro  es empezarlo a cumplir. Los otros, entre tanto, esperan. El amante de los libros espera también. La esperanza es una virtud teologal.

Los libros se aman ante todo por su contenido. Ocioso es afirmarlo. Pero también por sus antecedentes. Por el escudo de armas que ostentan sus tapas, por su procedencia, por un autógrafo que luce en la portada, por una dedicatoria sentimental y también, qué duda cabe, simplemente por su vetustez o rareza. 

Los códices y manuscritos de antigua edad pertenecen al reino de la arqueología. Son reliquias temblorosas del pasado – tras las cuales andaba enloquecido en el siglo  XIV el obispo de Durham  y Canciller de Inglaterra, Ricardo de Bury -, los cuales se custodian hoy, celosamente, en las arcas herméticas del acervo común protegidas de la luz, del fuego y de manos profanas. Miles de manuscritos de la Biblioteca Vaticana se han registrado en microfilm para facilitar la labor de investigación de los eruditos del continente europeo y americano, sin poner en riesgo los frágiles y valiosos originales de imposible renovación.

Los libros de hermosa tipografía, antiguos o modernos, e incluso el libro aquél, único, que nunca conseguiremos, cuya obsesión para obtenerlo fue objeto de leyendas de incendios y asesinatos, son nuestros libros, y en cantidad mayor o menor integran nuestro ajuar espiritual. Los conservamos cerca de nuestro alcance vestidos de fiesta, como un remedio infalible contra la tribulación”.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 42-43.

Philobiblion

Read Full Post »

“ L’afició al Bell Llibre és cosa tradicional a Catalunya. Les nostres catedrals, tan intervingudes i amades pel poble, que feia de llurs claustres, solemnitzats per les ombres dels grans morts, racer dels aspectes més vius de la vida gremial, guarden la llibreria com l’executòria de llurs anhels de perfecció.

Aixó, en ple segle de ferro, quan tota Europa s’estremia en la paüra creixent de l’any 1000, que paralitzava la construcció de temples i reduïa a la inèrcia els cervells i els braços, amb el convenciment que tot era inútil davant la fi pròxima del món; aquí, en terra catalana, floria l’escola de Vich, com un llantió encès en les tenebres de l‘Europa occidental.

A ella venia, des de l’Auvèrnia, Gerbert, l’home extraordinari que, després abat de Bobio i mestre de Reims, reunia als estudiosos de tota l’Europa cristiana, saciant llur sed amb aigua copsada a Catalunya, i, més tard, Pontífex Suprem amb el nom de Silvestre II, es feia el campió de la cultura pels erms d’aquells dies.

La fama de la Biblioteca de Vich s’estengué pel món, oblidat de conservar les obres antigues i incapaç de produir-ne de noves.

Biblioteca episcopal de Vich

Més tard, les grans abadies, tan nombroses aquí, on el feudalisme secular prengué ben poca ufana, donen a llurs germanes en art romànic i ogival un exemple d’austera magestat i humil senzillesa, però és lliuren, amb dispendiosa embriaguesa, a la posessió dels bells llibres.Així va formant-se, com una perla meravellosa, la biblioteca de Poblet, en la qual tenien relleu gran, però no únic, els 4.322 riquíssims volums enquadernats en tafilet, amb l’escut del generós mecenes del monestir, don Pere Antoni d’Aragó, duc de Cardona i virrei de Nàpols.

Biblioteca de Poblet

L’Amor al bell libre s’havia estés tan, que, tot just inventada la impremta, vènen a Catalunya els grans deixebles de Gutemberg establint els obradors d’on surten obres que agermanaven l’alè de l’inventor i l’espiritualitat sacsejada dels centres culturals del Nord, amb els reflectiments del nostre humaníssim ambient mediterrani, saturat de plàcida cultura llatina.

Marca d’impressor de Rosenbach , 1494.

Els noms de Votel, Spindeler, Luchner, i el gran  Rosenbach són estels despresos del sol de Magúncia i vinguts a il·luminar les terres catalanes. Aquí trobaren tan bona acollida i tingueren llurs obres tan comprensiva acceptació, que s’hi quedaren, produint les meravelles tipogràfiques que, malgrat els temps escolats damunt seu i el perfeccionament de la tipografia moderna, encara ens encisen com a joies definitives d’un art nobilíssim.

D’aquests mestres és filla la impremta catalana i d’aquestes fonts raja la tradició de bellesa que il·lustra les seves produccions. Així no és estrany que els nostres tipògrafs sabessin mantenir-se a bona altura durant anys i anys, fins que, perduda la personalitat nacional, es perd l’esplendor de l’art, com es perden les nobleses de tot, encara que resistint-se aquell potser més que cap altre.

Article de Miquel Capdevila. Secció Lletres i Llibres, de La Veu de Catalunya. Any XXXI. Núm. 7810. Divendres 1 d’Abril 1921.  )I llegit també en el Butlletí dels Amics dels Bells Llibres, nº 3, abril-maig 1921.

“No nos es dado emitir juicios sobre la bibliografía de altos vuelos. La de la investigación y del saber, en cuyo centro nacen los verdaderos apóstoles del libro.

Entre sus múltiples gradaciones se encuentra al final el pacífico lector, para quien los libros se escriben, y no tiene a su alcance otros medios de ponerse en contacto con la intelectualidad de todos los tiempos. El bibliófilo romántico, el respetuoso, ávido de conocimientos, el amante apasionado de ediciones diversas.

Por muy peregrino que se considere el espíritu del coleccionista y, por tanto del bibliófilo, no se sabe de ninguno de ellos, pese a la maledicencia que interesándole solamente los libros por su aspecto exterior o como adorno, haya mandado encuadernar bloques de papel en blanco, si bien a menudo sale a relucir, graciosamente, la trasnochada anécdota de los libros comprados a metros, o los lomos de madera con sus nervios y sus títulos dorados imitando libros de piel para simular armarios de biblioteca. La cosa es vieja. Carece de novedad. Séneca dijo ya lo suyo. La Bruyère se solazó también con este deslustrado chiste.

Lo verosímil, y a todas luces respetable, es que el amante de los libros de ayer y de hoy haya sido y vaya en busca del ejemplar raro o en gran papel, con grabados ‘avant la lettre’ – distinción que corresponde a la ‘flor de cuño’ de los numismáticos – por ser los más nítidos que han dado a luz las planchas recién grabadas antes de cincelar la leyenda al pie. Cosa en extremo apreciada por el buen entendedor. Las pruebas que se van repitiendo después se distribuyen en cada libro con el orden alterado, siendo como son de menor aprecio las postreras láminas que las planchas fatigadas han dado a luz.

Esto dio origen a finales del siglo pasado – en que los grabados seguían acompañando el libro de bibliófilo – a la numeración de los ejemplares y justificación de la tirada. Costumbre que se extendió sin motivo a los ejemplares en gran papel aun cuando no llevaran grabados. Requisitos éstos que tendrían sentido si la numeración de cada ejemplar siguiera el orden de salida de tórculo de cada prueba o, no llevando el libro grabados, el orden de salida de máquina de cada pliego, ya que la tipografía sufre también el mismo desgaste. La numeración hecha a ciegas no tiene, a nuestro juicio, ningún valor.”

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 41-42.

Read Full Post »

Museu Maffeiano a Verona

“A les grans biblioteques es troben llibres d’aquests que podríem anomenar dues vegades morts.

No fa gaire es va aconseguir un procediment per fotografiar els palimpsests sense necessitat d’haver de recórrer a procediments químics.

Els llibres tenien, sens dubte, molts enemics; però el nombre dels seus amics no és tampoc gens menyspreable. Aquests últims s’han pres tosa classe de molèsties, han fet els majors sacrificis per buscar les obres perdudes del geni humà. Han anat a desenterrar-dels arxius dels convents, dels sepulcres egipcis, de les cendres d’Herculano i Pompeia.

Els bibliòfils van haver de vèncer de vegades grans obstacles en la noble lluita pels seus protegits. Destacaré només un dels múltiples fets que exalten les glorioses proeses dels amics dels llibres. Es tracta d’Escipio Maffei, que va descobrir la biblioteca de Verona.

L’única pista d’aquesta biblioteca amb els seus valuosíssims manuscrits llatins eren uns apunts fets per certs homes que havien passat per Verona molt abans que Maffei. Els il·lustres investigadors Mabillon i Montfaucon es van esforçar en va per trobar-los. Semblava impossible trobar mai aquells documents.

Però Maffei no es va desanimar. Encara que no era un paleògraf, sinó simplement un apassionat bibliòman, Maffei es va consagrar amb ardor a la tasca, que va ser a la fi coronada per l’èxit. Èxit més rotund encara perquè va trobar la biblioteca justament en el mateix lloc en què els altres havien buscat en va els anhelats manuscrits.

Veritat és que els llibres no estaven dins dels armaris, com s’havia cregut, sinó a sobre, i només a Maffei se li va acudir enfilar-se a regirar l’espès pols que ningú havia tocat des de feia centenes d’anys. Quin no seria la seva alegria en descobrir, en un gran desordre, els més antics manuscrits llatins!

http://elalmacendelconocimiento.com/la-biblioteca-de-alejandria/

Moltes coses més podríem referir sobre la sort dels llibres: dels que van ser pastura de les flames en l’incendi de la biblioteca d’Alexandria, dels quals es van perdre per sempre en els convents, d’aquells les pàgines es van retorçar perint en les fogueres i en les revolucions, i, finalment, dels que van desaparèixer com els soldats en les guerres.

La sort dels llibres ha anat de vegades unida a la dels homes i fins i tot a la de pobles sencers. Els llibres no s’han limitat a explicar-nos històries entretingudes o instructives. Van prendre part en guerres i en revolucions, van influir en el destronament dels reis, van promoure revoltes. Van lluitar uns al costat dels vencedors, altres amb els vençuts, i moltes vegades es podia distingir a primera vista a quina de les dues parts enemigues pertanyien.

En una biblioteca universitària he vist llibres francesos publicats abans de la gran Revolució de 1789. Hi havia un preciós prenc amb tancaments valuosos i precioses estampes. Era un llibre monàrquic, ostentós com els cortesans a què pertanyés. D’altres, en canvi, eren tan reduïts de mida, que fàcilment es podien lliscar en una butxaca o amagar a la mà. Pertanyien als revolucionaris, i la seva grandària s’adaptava a la seva finalitat: havien d’ocultar-se per passar fàcilment les fronteres i sostreure’s a la vista dels vigilants. El format d’un llibre no depèn, doncs, de la casualitat. Com la vida dels llibres és inseparable, en realitat, de la dels homes, s’acomoden en el seu exterior a les necessitats d’aquests.

De l’article: “El Sino de los libros”, cap. VI del llibre de M. Ilin, Negro sobre blanco ( Una historia de la escritura y el libro para chicos y grandes), Ed. Aguilar, Madrid, 1948, llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

χφ        χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ    

 

              

“ Muy pocas personas parecen darse cuenta de que los libros tienen sentimientos. Pero si algo sé con total certeza es esto: que mis libros me conocen y me aman. Cuando por la mañana me despierto y recorro con la mirada la habitación para ver cómo están mis amados tesoros, y cuando con alegría les digo:’¡  Buenos días tengáis, mis queridos amigos !’, con cuánto amor me miran, y qué contentos están de que mi descanso no haya sido perturbado. Cuando tomo alguno en mis manos, ¡con qué ternura responden a mi caricia y con qué alegría a mi petición de consuelo!

Risa para mis momentos más alegres, distracción para mis preocupaciones, consuelo para mis pesares, charla ociosa para mis momentos de mayor pereza, lágrimas para mis penas, consejo para mis dudas, y seguridad contra mis miedos. Todo esto me dan mis libros, con una prontitud y una certeza y una alegría que son más que humanas. Por eso yo no sería humano si no amara a estos amigos y no sintiera eterna gratitud hacia ellos”.

Del llibre Los amores de un bibliómano, d’ Eugene Field, de la editorial Periférica, de Cáceres, editat l’any 2013 com poques editorials ho fan avui dia. D’aquesta editorial de Cáceres he llegit dos llibres més, inoblidables, La librería ambulante y La librería encantada, de Christopher Morley.

Aquests tres llibres són d’aquells que es llegeixen en pocs dies, d’aquells que sap greu quan els deixes de llegir per fer altres coses i que fas les coses el més aviat possible per tornar a llegir fins el final.

A més a més de les històries, una cosa molt important, és la lletra, el tamany, la enquadernació, senzilla, però ben feta, els marges, que fan que la lectura es faci més agradable, cosa que avui en dia sembla que no es fàcil, però aquesta col·lecció sembla feta amb ganes de que la gent gaudeixi de la lectura .

Read Full Post »

“ Els llibres – va dir a poc a poc el professor – parlen de persones que van existir en un temps passat i també d’éssers que tan sols són reals en la imaginació dels seus creadors. Els llibres són les formes d’art més vives de la història de la humanitat. Han estat escrits per persones que van consagrar-hi la seva existència per fer que la nostra fos una mica millor. Els llibres són la veritat, i els somnis, i la realitat, i la fantasia, i el coneixement, i l’entreteniment, i la pau, i la vida. Sí, la vida, perquè els llibres són vius, tenen ànima, cor, sentiments”.

Del llibre La biblioteca dels llibres buits de Jordi Sierra i Fabra, Ed.Cruïlla, Barcelona, 2002. Col. El vaixell de vapor, 127.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Ciertamente que, como dice Ortega y Gasset, al tratar de «El libro como conflicto», hay ya demasiados libros. Aun reduciendo sobremanera el número de temas a que cada hombre dedica su atención, la cantidad de libros que necesita ingerir es tan enorme que rebasa los límites de su tiempo y de su capacidad de asimilación. La mera orientación en la bibliografía de un asunto representa hoy para cada autor un esfuerzo considerable que gasta en pura pérdida. Pero una vez hecho este esfuerzo se encuentra con que no puede leer todo lo que debería leer. Esto le lleva a leer de prisa, a leer mal, y, además, le deja con una impresión de impotencia y fracaso, a la postre de escepticismo hacia su propia obra».

No pretendemos en estas líneas tratar del afán de leer por leer, sino de leer lo que excita nuestra intelectual curiosidad, sea ésta literaria, religiosa, científica o artística. El libro de que me ha hecho obsequio el señor vizconde de Güell es de los que atraen tanto  por su contenido como por su riquísima presentación. En el original que en dicho precioso libro figura debido a la pluma eterna de Azorín se hace un merecido elogio de «La Feria de los Libros». Aludiendo a la de Madrid, dice: «En la Feria se encuentran siempre libros curiosos. Hemos dicho que existen en el campo del saber diversas culturas La cultura de los grandes clásicos leídos en ediciones críticas, impecables, no es la misma que la que suponen las lecturas universales y el azar de libros múltiples y de varias literaturas. Un poco de todos los pensamientos que han tenido los hombres en todas las épocas y en todos los lugares, es cosa diversa de la erudición segura, sólida pero limitada, que dan las obras de las ediciones definitivas. Tal vez por esta erudición limpia y precisa se forma el saber—el saber profundo respecto a una determinada materia— y tal vez la lectura al azar de toda clase de libros, antiguos y modernos, españoles y extranjeros, forma y aguza una sensibilidad.

Article: “ Dos obsequios”, de Luis Valeri a La Vanguardia de 26 de juliol de 1968.

 

Read Full Post »

Del llibre de Jaume Pla

“Les tirades limitades són un truc que han inventat els editors per valoritzar les seves edicions, per fer-les més rares i desitjables. En el fons no són gran cosa més que una immoralitat i una injustícia. Es pot defensar un tiratge limitat quan la tècnica de les il·lustracions no permeti una tirada llarga – en el cas d’estar gravades a la punta seca, per exemple -. Generalment no són altra cosa sinó el fruit d’una civilització bastant renyida amb l’ètica. Tot i que s’ha dit, la justificació de les curtes tirades pot tenir una raó al nostre país: es tiren pocs exemplars perquè no es vendrien més, perquè el mercat és limitat i l’amortització es fa amb els exemplars que es venen, no amb els que s’imprimeixen. Però la bondat d’un llibre no té res a veure en absolut amb el tiratge.

Museu Molí Paperer de Capellades

El paper de fil s’empra per la seva durada i per la bellesa intrínseca de la seva matèria. De totes maneres, no ens falten papers de fil mal fabricats, plens d’impureses, i altres que no tenen de fil més que el nom i el preu. El nom no significa res. El que interessa és el color, la qualitat setinada o rugosa, el gruix i la consistència. Aquests sí que són factors dignes de tenir-se en compte a l’hora d’escollir. Però moltes vegades seria preferible emprar un bon paper continu a un fil impossible d’imprimir.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp.175

Hidra de Lerna (imatge a la Viquipèdia)

“ El bibliófilo, por lo general, es egoísta. Ama a sus libros como el avaro a sus caudales, como el amante celoso a la dama de sus pensamientos. El bibliófilo – que muchas veces es un bibliómano – se resiste a prestar sus libros, que no siempre lee, que mira y acaricia calculando sus méritos extrínsecos, los cuales provienen de la fecha de la impresión, del número de los ejemplares sellados, de un ‘exlibris’, de un autógrafo, de ciertas láminas, de la calidad del papel.

El bibliófilo sabe siempre lo que tiene entre manos. Su psicología – su fisiología, hubiera dicho Balzac – es la del coleccionista; si bien el coleccionar libros parezca ocupación y afición más nobles, por ejemplo, que la de reunir anillos de cigarros o ‘menús’ de banquetes.

Dentro del ‘género bibliófilo’ existen varias especies. Una muy generalizada es la del enamorado de las encuadernaciones suntuosas, de las guardas de raso, de la ornamentación de la página. Para éste, el libro es un artículo de  lujo, y un ‘Quijote’ o una ‘Divina Comedia’ que por su bajo precio se pongan ‘al alcance de todos’,  le inspiran el más profundo desdén. El bibliófilo suntuario suele entender más de pieles, de tintes y de estilos de letras que de las letras mismas. El libro en rústica le da náuseas.

Otra especie es la del bibliófilo omnívoro. A éste todo le interesa. No, naturalmente, para leer , sino para guardar.Su pasión consiste en acumular libros de cualquier índole, en catalogarlos por autores, por materias, por idiomas. Le encanta remover sus volúmenes, sacudirlos. Consume muchos plumeros durante su vida. Y la polilla le parece un monstruo más temible que la Hidra de Lerna.

Otra especie es la del bibliófilo cleptómano, la de esos rateros de libros que ‘operan’ en las bibliotecas, en las ferias de libros viejos, en las librerías de nuevo, en las casas particulares y allí ‘donde haya ocasión’… Exactamente como los tres ‘ratas’ de ‘La Gran Vía’. Pero no hurtan mas que libros.

Conocí en Madrid a un escritor famoso a quien no perdían de vista los mercaderes de la Feria del Botánico. Vile escamotear una vez un libro que marcaba cincuenta céntimos. Fue muy gracioso. Primero lo miró, lo escogió visualmente; luego le extrajo de la pila, lo manoseó, lo hojeó, espiando al feriante con el rabillo del ojo, y cuando supuso que podía consumar su hurto se lo deslizó en un bolsillo de su gabán. ‘Son dos reales, señor’, díjole en voz baja y respetuosa el librero. Entonces el bibliófilo cleptómano le entregó una moneda de cinco pesetas, exclamando:’¡ Lo hacía por castigarle! No sabe usted lo que vende… Otra vez será’.

¡Gran figura la de aquel ’ladrón de libros’! ‘El libro robado – díjome aquella misma tarde de su hurto fallido – es dulce y sabroso, como la fruta del cercado ajeno. Cuando yo era joven fui el terror de la biblioteca del Ateneo. ¡Que me prendan!. Rió con una risa que me pareció cervantina. Y concluye la anécdota”.

Article: “ El bibliófilo ‘mirlo blanco’ “, d’Alberto Insúa, a La Vanguardia del 16 de febrer de 1951, p. 5.

Biblioteca Ateneo de Madrid, sala “La pecera

 

Read Full Post »

Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques.Poble Espanyol.

Teníem un  Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, ara no.

            Museu que fa anys teníem a Barcelona, teníem, perquè ara ningú en sap res del mateix, sembla que va anar a parar al Palau de Pedralbes i va compartir lloc amb altres peces museístiques en el que es deia Museu de les Arts Decoratives, inaugurat l’any 1932.

Moltes o totes o unes quantes peces van passar al Museu Zara-Mango, també conegut com “ La Grapadora”.

Però de totes les peces dedicades al món del llibre i les arts gràfiques només en tenen a la vista del públic una quants cartells i quatre capses, molts d’ells grans dissenys, però la resta dels milers de peces de l’antic Museu de les Arts Gràfiques no es veuen per enlloc.

I com a mostra, del llibre on en Ricard Giralt Miracle i na Pilar Vélez parlen del món de les arts gràfiques surten moltes de les coses que el Museu tenia i guardava, milers, algunes molt importants, i una mica d’història d’un lloc que molts trobem a faltar.

La (mal)dita Ciutat de la Literatura per l’UNESCO es mereix alguna cosa més, que representi realment el que Barcelona i Catalunya van significar i signifiquen  en el món editorial.

Què hi havia? On és ara?

Del Diàleg he extret unes quantes línies on es veu molt clar el que hi havia, el que ara no veiem per enlloc, el que tenen guardat ( o no), el que s’ha perdut?, etc. El que voldríem veure, usar i aprendre, com feien abans en l’antic Museu de les Arts Gràfiques.

 Són aquestes:

Ricard Giralt Miracle 1(RGM): “Eren gravats que procedien del museu, i d’altres reproduïts de la col·lecció de Dau al Set que vas dir-me que en Tharrats us n’havia fet regal”.

Pilar Vélez2 (PV):” Sí, en Tharrats n’havia fet donació, fa vint anys. No solament va donar la màquina, la Boston en que es va estampar DAU AL SET, sinó també tota una sèrie de fotogravats que reprodueixen els dibuixos de tots els artistes que hi van participar, en la revista”.

Impressora Boston

PV: “ I en aquest sentit defenso que el Museu de les Arts Gràfiques sigui un dels llocs on encara es pugui trobar això. Quan una casa tanca, tot el material es llença o es malvèn. Nosaltres intentem recollir aquest material, quan realment té un interès, però el segon pas és que m’agradaria poder tenir-lo al servei del ciutadà”.

PV: “… ara tenim un taller-escola amb vista al públic escolar i els monitors són nois que es formen dins el museu, però cada cop se’ns fa més difícil trobar la gent que ho pugui fer. Aquest és un món que s’extingueix. Ningú no ensenya aquestes coses”.

PV: “… estem fent un curs d’iniciació a l’enquadernació i està ple de gent, que ho aprenen no pas per guanyar-se la vida, sinó com a esplai. Els fa gràcia de poder-se enquadernar els seus llibres i d’altra banda aprenen, també, a folrar una capsa, a fer un estoig i una pila d’altres objectes. Les coses que es fan amb les mans i que surts del taller amb un objecte sota el braç són molt agraïdes”.

PV: “L’any 1942 es funda al Poble Espanyol el Museo de Industrias y Artes Populares i el director és en Duran i Sanpere. Al Poble Espanyol, un cop clausurada l’Exposició del 1929, s’hi crea un nucli de conservació i divulgació d’oficis tradicionals. Hi ha brodadores, impressors, vidriers, tallistes de fusta, etc. El museu tenia un lligam directe amb molts d’aquests artesans”.

L’origen del museu actual és la Secció de gravat popular d’aquest museu global, La persona que estava al capdavant era el folklorista Joan Amades3. Bàsicament contenia un fons de boixos, de xilografia popular, adquirit per la Junta del Museus al començament de segle. Ell també es va dedicar a recopilar tot de material. Amb els anys, l’Amades està malalt i es retira abans d’hora i l’any 1968 entra com a conservador d’aquesta secció l’Enric Tormo4, que és una persona procedent del món de la impremta i la tipografia. Això fa que canviï d’orientació: deixa de ser una secció de caire folklorista per ser-ne una de caire més tècnic. Ell du a terme una gran ampliació, a partir dels seus contactes personals amb gent del gremi i els tallers, enriquint-la molt amb maquinària i matrius de tota mena”.

PV: “Nosaltres hem intentat reordenar totes aquestes col·leccions i estudiar-les més a fons amb la publicació dels nostres catàlegs, que són monogràfics. Hi ha més de trenta mil peces i molt heterogènies”.

PV: “De les primeres premses de ferro colat, que funcionen durant el primer quart del segle XIX, en queden poquíssimes. Del primer tipus no n’he vista cap.  Del segon tipus, que surt de seguida i que és la mateixa perfeccionada, n’he vist dues a Catalunya, una a Lleida i una a Barcelona, que ja veurem què passarà”.

Minerva

PV:”… Ara conservem les màquines de principis de segle, perquè algú assenyat les devia recollir. Ara hem de fer el mateix, si no els que vinguin d’aquí a cinquanta anys no trobaran res”.

PV: “A nivell teòric, el contingut del museu el tenim dividit en tres grans grups: un és la infraestructura de la indústria gràfica; el segon grup és el de les peces matrius, és a dir: l’esforç que algú fa pel disseny intel·lectual d’unes peces que, aplicades en una màquina – infraestructura-, donen com a resultat un producte”.

PV: “Per aquest motiu el que mimem més són les col·leccions xilogràfiques, el fons calcogràfic, les pedres de litografia, la tipografia…”

PV: “Eudald Canibell5 …/… . Va crear el que ara anomenem Gòtic Incunable Canibell. Per cert, tant les matrius com els punxons Canibell es conserven al Museu de les Arts Gràfiques. És un material clau en la història de la tipografia catalana”.

RGM: “, al Museu de les Arts Gràfiques, teniu uns 15.000 ex-libris diferents.”

Catàleg Exposició 1991. Museu de les Arts Gràfiques ( Autors: Pilar Vélez amb col·laboració d’Albert Martí.)

RGM:” ¿ D‘aiguaforts en teniu , al museu?

PV: No, la col·lecció d’estampes es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Nosaltres conservem els fons d’estampes populars xilogràfiques. També hi ha el fons de matrius calcogràfiques del segle XVIII al XX. El bloc més notable quant a nombre és el del segle XIX.”.

VÉLEZ, Pilar
Nadales, christmas i felicitacions.Barcelona, Fundació Indústries Gràfiques / Ajuntament de Barcelona, 1992. Col. Estudis del Museu de les Arts Gràfiques – 1.

Crec que no cal dir gaires coses més, teníem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques com calia, amb moltes peces museístiques, algunes històriques, es feien cursos i tallers, seminaris, es feien exposicions i s’editaven llibres i opuscles. Ara, a la Ciutat de la Literatura ( ? ) no tenim res de tot allò, almenys a la vista de tothom, que crec que és on hauria d’estar.

(1)L’any 2017 els fills de Ricard Giralt Miracle, van donar al Museu del Disseny un lot de la obra gràfica del seu pare, 121 peces.

(2) Na Pilar Vélez té escrites moltes coses, però a mi m’agrada, frueixo i aprenc molt amb el llibre: El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Biblioteca de Catalunya, Barcelona,1989. Premi Fundació Güell.

(3)Joan Amades: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Amades_i_Gelats

(4) Enric Tormo i Freixes: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0066525.xml.

(5) Eudald Canibell: https://es.wikipedia.org/wiki/Eudald_Canivell_i_Masbernat

Amb les Notes volia acabar, però mirant una mica, he vist algunes coses que també poden ser interessants i aclaridores. En tres llibres, 2 del85 i 1 de 1997) he trobat més informació.

  1. Passat i present de Barcelona (II). Materials per l’estudi del medi urbà.

FERNÁNDEZ, Magda et al. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1985. Col·lecció Pau Vila, nº 5.

A les pàgines 125-127: Fitxa 71. Nous mitjans de comunicación: diari i arts gràfiques.

…” A Barcelona disposem del Museu del Llibre i les Arts Gràfiques situat al Poble Espanyol de Montjuïc, on podem contemplar una àmplia panorámica de l’evolució tecnològica de les art gràfiques al llarg de diverses èpoques, fins el segle XX. A més a més s’hi fa tecnología a l’origen i l’evolució de l’escriptura, a les més antigues representacions conegudes i als diversos suports que al llarg del temps s’han utilitzat per a l’escriptura.

La visita en aquest Museu pot ser útil, des de diversos punts de vista, ja que les sales contemplen períodes molt dilatats. Amb tot, hi ha força material i maquinàries dels segles XVIII i XIX que permeten de formar-se una idea de les possibilitats d’impressió de l’època. A més de les màquines, és interessant d’observar-hi els motlles xilogràfics, els jocs de cartes tradicionals i el seu procés de tecnologia, bacs d’estampació, etc.

2) Guia dels Museus de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1985. A les pàgines 139-142.

“ Museu del llibre i de les Arts Gràfics.

2.- Serveis que ofereix el Museu.

Biblioteca-hemeroteca d’Arts Gràfiques: realitza edicions i tiratges limitats d’acurada qualitat gràfica.

Cursets i seminaris d’iniciació a l’art gràfic en general i específic ( concepte, estètica i història).

3.- Història del Museu.

L’Edifici ocupa unes cases del Poble español de Montjuïc que són reproducció d’edificis de Cáceres i de Sangüesa. La seva construcción data de l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona d’aquell any.

El de Gravat popular del ‘ Museo de Industrias y Artes Populares’ creat l’any 1942, iniciada per una important col·lecció de fustes adquirides i dipositades al Museu per la ‘Junta de Museos de Barcelona’, xilografies que són guardades a l’Institut Municipal d’Història. En aquests anys el ‘Museo de Industrias y Artes Populares’ fou integrat al ‘Museo Etnológico’ i distingit com a ‘Sección Hispánica’.

Museu Etnològic

L’any 1967 s’amplià el concepte i objectius de la secció del gravat popular convertint-la en ‘Sección del Grabado y Artes Gráficas’. Això féu posible l’aportació constant de material imprès, eines, màquines, gravats, estampes, elements d’escriptura, etc., que portà l’any 1974 el canvi de nom per l’actual, o sia el Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques.

El contingut del Museu gira a l’entorn del  senyal  i del signe i la seva derivació de grafisme, lletra, escriptura i imatge; així com la tecnología que ha inventat l’home per produir-les i també per reproduir-les en forma seriada – art gràfic – . Les col.leccions que al llarg dels anys han anat formant el fons patrimonial del Museu han estat bàsicament aportacions espontànies d’afeccionats i professionals de l’Art Gràfic.

A fi que el Museu tingui un aprofitament orgànic i eficaç és concebut en tres àrees: tecnología, estudi i ensenyament.

La primera área es desglossa en dues: a) exhibició al públic mitjançant una instal.lació que sintetitza la historia i la técnica de l’art gràfic; des de l’escriptura fins a la manipulació del producte imprès; b) experimentació pràctica de composició de textos, gravat, fotomecánica, impressió, estampació i enquadernació.

L’Àrea d’Estudi és integrada per una Grafoteca que inclou el material relacionat amb el signe i la seva creació. Una Tipoteca que és formada per col·leccions de punxons, matrius i utillatge de la fosa de caràcters tipogràfics i per repertoris, mostraris i catàlegs. I finalment per una Iconoteca, que recull material gràfic ( gravats, pedres litogràfiques, planxes calcogràfiques, etc.) en totes les tècniques i èpoques: arxius d’impremtes, etc.

L’Ensenyament consisteix a realizar treballs amb la col.laboració de dissenyadors gràfics i estudiants de les especialitats del museu així com en la celebració de cursets i seminaris de les Arts de le Comunicació. Amb aquesta finalitat i com a complement de les altres instal.lacions de treball, el dia 18 de maig de 1984 s’inaugurà una aula destinada a donar clases a grups, principalment professorat d’iniciació a l’Art Gràfic”.

3) D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, Montserrat Castillo i Pilar Vélez. Ed. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997.Text de P. Vélez a “ D’Ivori: bibliofília i exlibrisme”, p. 161-162.

“… l’editor (Ramon Miquel y Planas) creà una col·lecció en castellà, la ‘Pequeña Colección del Bibliófilo’, publicada al llarg dels anys vint a la seva llibreria de Madrid, coneguda com la Librería de los Bibliófilos Españoles. De format petit, un reduït dotzé, la característica principal d’aquests llibres és la profusa il·lustració i la cura de tots els seus components: tipografia, paper, cobertes, etc. 1

     (1) Algunes matrius de les cobertes d’aquests llibres es conserven al Museu de les Arts Gràfiques de Barcelona.

Malgrat tot, si esteu interessats, tenim repartits per Catalunya grans i petits museus dedicats a les arts gràfiques i al llibre, a part del mini “Museu del Llibre” de la Biblioteca de Catalunya, amb llibres donats per en Frederic Marès per fer un Museu, però no està com ell el volia, imagino que més que res per motiu d’espai i si voleu el podeu visitar.

Però altres museus són aquests:

Museu Molí Paperer de Capellades.

Museu Alzamora Grup a Sant Joan les Fonts.

Museu del Disseny de Barcelona.

Museu Gràfiques Montserrat a Figueres.

Museu Novoprint a Sant Andreu de la Barca.

Museu-Biblioteca Castell de Peralada.

Sala temàtica d’Arts Gràfiques a Lleida.

I en el Monastir del Puig a València també hi un Museu de la Impremta i de les Arts Gràfiques, crec que amb algunes peces deixades pel que era abans el Museu de les Arts Gràfiques que aquí teníem.

També hi ha llocs que no són museus, però si hi podeu fer una visita no us penadireu, com algunes biblioteques:

La Biblioteca Pública Arús  

La Biblioteca de Catalunya, amb una possible visita al Museu del Llibre Frederic Marès, a internet en 12 idiomes, en català no. Amb el títol: “Museo del Libro Frederic Marès, Biblioteca de Cataluña” (sic).

La Biblioteca de l’Ateneu de Barcelona 

La Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú.

Sortosament podria estar tot el dia posant biblioteques i altres museus, però, de moment, ja està bé.

I potser hi ha més museus sobre paper, llibres i arts gràfiques que no coneixo, agrairia molt que si en coneixeu algun m’ho feu saber, per afegir-lo al llistat que tinc de museus d’arts gràfiques i paper de tot el món.

Crec que aquest escrit  m’ha sortit una mica llarg i alguna cosa surt més d’una vegada, no tornarà a passar.

Mentrestant seguiré  posant cada dia a Twitter, que és vergonyós que una ciutat com Barcelona no tingui un Museu, com cal,  sobre el Llibre i les Arts Gràfiques.

Read Full Post »

 

Biblio ( Don): nom dedicat a Manuel Desantes Real, que ha fet donació a la Biblioteca del Col·legi Notarial de València a la seu d’Alacant, de la dita “ Biblioteca de los Libros Felices”, on es poden veure quatre  mil cinc-cents volums datats entre els  segles XV i XIX.

Vist a: http://deliriosdeautor.over-blog.es/2020/01/don-biblio-y-la-biblioteca-de-los-libros-felices.html

 

Bibliocadabra : a la Biblioteca Central Florida Babel i a la Biblioteca Pla_Carolinas organitzen sessions de Bibliocadabra. Més informació a: https://www.agendacultural.org/es/ayuntamiento-de-alicante/anem-la-biblio-bibliocadabra

 

BiblioConfinats: La Biblioteca de Collbató ha engegat la iniciativa Biblioconfinats a Collbató, amb propostes culturals en línia.

 

Biblioconfinats: vlok obert a la Xarxa de Biblioteques de Menorca. Diuen: “a través del qual fa difusió de nombrosos recursos digitals literaris i culturals: llibres, revistes, música, teatre, audiovisuals i moltes altres accions per als dies de confinament”. També tenen un hashtag: #biblioconfinats. Més informació a: http://www.culturamenorca.org/Contingut.aspx?IdPub=21764

 

Biblio-Consello : consells amb els que la Biblioteca del Colexio Maria Assunta ( NoiaA Coruña)animen a llegir als seus alumnes. http://www.colexiomariaassumpta.com/?p=7378

 

Bibliodistancia : pàgina de Facebook, desde la que una professional graduada universitària amb experiència en classes per a adults assessora a estudiants de bibliotecologia. Ofereix el servei a tota la República Argentina.

 

Biblio-Escape: joc-concurs organitzat a la Biblioteca virtual del CEIP Tierra de Pinares a Mojados ( Valladolid). Més informació a: https://bibliopini.wordpress.com/2019/10/21/un-biblio-escape-para-celebrar-el-diadelasbibliotecas-24-de-octubre/

També li diuen BiblioPini-Escape

 

Biblio-Flix : a la Xarxa de Biblioteques Municipals de Santa Pola ( Alacant ), amb la Plataforma Biblio-FLIX faciliten la visualització de sèries de televisió a tots els seus socis.

 

BiblioGhetto: Diu Gustavo Andrés Gutiérrez: “ Biblioghetto es la prueba de que las palabras ayudan a un pueblo, a un barrio, a una ciudad a luchar con las palabras antes que con las armas y eso lo hemos confirmado con hechos en el barrio Petecuy”. A Cali, Valle del Cauca, Colombia.

 

Bibliogram: és un lloc web (  https://bibliogram.art/  ) que recull dades de les visions del perfil públic d’Instagram i les col·loca en una pàgina més amable que es carrega més ràpidament, dóna imatges descarregables, elimina anuncis, genera fonts RSS i no et demana que us registreu. Més informació a https://freakspot.net/consultar-instagram-con-software-libre-y-privacidad/

 

Bibliohemerografía (2): és una llista organitzada dels materials de referència tant bibliogràfic com de publicacions periòdiques sobre un tema o un autor en particular. Aquesta llista conté la informació detallada i ordenada de les obres. Ampliament explicat a: https://www.lifeder.com/bibliohemerografia/

 

Biblioinformaciones: una de les categories de la Biblioteca del CEIP Natalio Rivas a Granada.

 

Bibliollegiguera: he estat repassant pàgines antigues del vlok i en el Bibliodiccionari II   he trobat un comentari d’un senyor que tenia un vlok que es deia El Llibreter (2005- 2011), on deia: “…que fan venir tanta llegiguera (bibliollegiguera: desig de llegir blogs sobre llibres?)”. Li vaig dir que posaria la paraula en el següent Bibliodiccionari, fa 12 anys, però no sé perquè no ho vaig fer. Ja era hora! No coneixia la paraula ‘llegiguera”, el Viccionari m’ho ha aclarit: lle·gi·gue·ra

1(col·loquial valencià)primera persona del singular (jo) de l’imperfet de subjuntiu del verb llegir

2(col·loquial valencià)tercera persona del singular (ellellavostè) de l’imperfet de subjuntiu del verb llegir

 

BiblioMADBiblioteca digital escolar de suport per a l’ensenyament d’idiomes organitzada per la Comunidad de Madrid.

 

Biblio-Pegia: Taller d’enquadernació a Quito ( Ecuador).

 

Bibliopinco: Biblioteca BiblioPinco do CEIP de Ponte Sampaio ( Pontevedra).  Pinco és el nom de la mascota.

 

Bibliorestaurant (2): joc per promoure un centre lector, a l’Escola Àngels Garriga del Vendrell. ( col·laboracio de l’Amadeu de la FIMA). Més informació a: https://projectes.xtec.cat/bescat/portada/bibliorestaurant/

 

Biblio-Roc: Biblioteca de San Vicente de Alcántara ( Badajoz). Des de facebook organitzen un projecte per acostar la Biblioteca a la gent. Més informació a: https://www.facebook.com/pg/BiblioRoc/about/?ref=page_internal

 

Biblio-selfie : a la Biblioteca del Colegio Público Asunción Pañart ( Aínsa) , els alumnes es poden fer una Biblio-selfie amb el llibre que volen recomanar als companys.

 

Biblio-té-café: café-bar a a San Antonio de Pádua de la Concordia (a Entre Ríos – Argentina).

 

BibliotecasEnCasa: hashtag, #BibliotecasEnCasa,  que recull una sèrie d’activitats organitzades per biblioteques i vloks com Infotecarios  .

 

Biblioxograr: Biblioteca de l’IES Xograr Afonso Gómez de Sarria (Lugo). ( xograr=joglar).

 

Read Full Post »

Las archivistas del Mundaneum controlando las fichas CDU dentro del Sistema Bibliográfico Universal.

 

“ Com s’explica el naixement de la bibliografia el segle XVII i el de la bibliologia el XIX ? Per respondre aquestes qüestions cal, d’una banda, preguntar-se sobre la història de l’escrit, i de l’altra, remetre’s a la història i a la teoria de la ciència.

El primer en plantejar-se aquesta qüestióés, un cop més, Paul Otlet. Aplicant a la bibliologia la teoria comtista de la història de la ciència, es distingeix quatre períodes. El primer es caracteritzaria per la producció de llibres; el segon, per la creació de biblioteques i la formació de catàlegs; el tercer correspondria a l’aparició de la bibliografia; el quart, al naixement de la bibliologia.

Per tal que pugui existir, cal en primer lloc que hi hagi escrits. És a dir, que tot el període històric durant el qual l’escriptura i, en general, el llenguatge gràfic no existeixen no afecta aquesta disciplina. Sabem amb certesa que durant molt de temps la comunicació entre els homes s’ha basat essencialment en la paraula i el gest. ¿Qué va passar a partir d’un període que comença uns quaranta mil anys abans de Crist i, més concretament, des del quart mil·lenni abans de la nostra era?

Paul Otlet

Després n’hi ha prou amb distingir tres fases de les quals les dues primeres són tècniques i la darrera científica: la de la tècnica d’escriptura i de l’aparició de les produccions escrites; la de la bibliografia i, finalment, la de la bibliologia. En aquestes tres etapes retrobem l’esquema clàssic de l’evolució de les ciències: constitució de fenòmens socials, descripció dels mateixos o grafia i explicació, ciència o logia. Aquests tres períodes neixen l’un de l’altre: en el moment que la problemàtica de la fase precedent ha trobat la seva solució, genera la següent. Són períodes que no s’eliminen, sinó que se superposen. El llindar entre el primer i el segon correspon, en el més important, a l’antiguitat; la Revolució Francesa separa el segon del tercer. Cada fase pot ser subdividida. La primera se situa en el sector de la producció; la segona, en el de la distribució; la tercera abasta tot el conjunt”.

Història de la bibliologia”, Robert Estivals. Trad. Jesús Gascón García. ITEM, núm. 11, Barcelona, 1992; p. 27-28.

( per saber més sobre aquest tema val la pena llegir-se l’article sencer, a la Revista ITEM, núm. 11, Barcelona, 1992. Pàgines 25 a 41).

Algunas de las cajoneras del Sistema Bibliográfico Universal en el actual Museo del Mundaneum.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Catena aurea

 

“Comercio de imprenta.

Desde que se difundió el arte de la imprenta por diferentes reynos y provincias de Europa, Barcelona fue de las ciudades que más temprano puso en exercicio aquel admirable descubrimiento; a lo menos se reputa por la primera que en España hizo sudar la prensa, consagrando sus primicias a la impresión de la Catena aurea de Santo Tomás, por los años 1471.

Por otra parte Carbonell, autor contemporáneo, asegura que la imprenta empezó a ser conocida en la Corona de Aragón en el reynado de Don Juan II, esto es, desde los años 1459 hasta los de 1476. Vemos que Barcelona muy presto convirtió aquel ramo de su industria en un renglón de comercio activo, pues en el capítulo XXII de los que en la Cortes de Monzón de 1542 se ordenaron para la buena administración de las rentas generales de Cataluña, se trata expresamente de los derechos impuestos a la extracción de libros impresos. Sobre lo mismo se había tratado en las otras Cortes de Barcelona de 1481, bien que entonces el derecho exorbitante de quince por ciento dexó obstruido aquel nuevo conducto del tráfico externo.

Para el fomento de las imprentas debemos suponer que la manufactura del papel sería conocida en la provincia. En efecto: las fábricas de aquel género establecidas en Cataluña cuentan su época desde mediados del siglo XIV, pues hasta principios del reynado de Don Pedro IV no se hallan diplomas extendidos en papel con marca del país. En las Cortes de Barcelona de 1599, en el capítulo LXXXIX se prohibió rigurosamente la extracción de trapos, que los Genoveses clandestinamente agenciaban para sus manufacturas, afín de sostener a los impresores del país y al gran número de molinos papeleros de que abundaba la provincia en aquel siglo”.

Capmany y de Montpalau, Ant. : Memorias Históricas, sobre la Marina, Comercio y Artes de la Ciudad de Barcelona. VOL. I.  Ed. Cámara Oficial de Comercio y Navegación de Barcelona, Barcelona, 1961. ( l’original és de 1769).pp. 428-429.

 

Read Full Post »

Older Posts »