Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Biblioteques’ Category

Frases sobre Bibliofília 757

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Biblioteques, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 10 Març, 2023|

Biblioteca Monastir de Silos

“No podíem deixar de parlar dels bibliopirates, algun dels quals no reparen en mitjans per aconseguir els objectes del seu col·leccionisme, encara que siguin el desfalc, el furt i, fins i tot, l’assassinat. Caldria diferenciar-ho del bibliocleptòman, el que roba llibres per un impuls incontenible i sense ànim de lucre.

Tot i que els llibres s’han mostrat per molts incomprensibles i inservibles, sempre han estat objectes amb prestigi i valor comercial, de manera que en molts casos han estat robats. Les biblioteques antigues intentaven impedir els robatoris encadenant els volums a prestatges, faristols i taules. També hi havia pena d’excomunió per als que gosessin robar algun volum de certes biblioteques, i fins i tot malediccions gravades en els murs. Tot i així, això no ha dissuadit mai als lladres, i molts dels llibres actualment en comerç han estat furtats, robats o venuts il·legalment, com els de el Monestir de Silos, per posar un exemple. En molts casos s’intenta fer desaparèixer el segell de la biblioteca original esborrant-ho, raspant i, fins i tot, arrencant part del full en què es troben (que sol ser la portada), quan no el full sencer. Eco tranquil·litza al afirmar que els que roben els llibres són els bibliòmans i no els bibliòfils, i ens recorda amb humor que el major lladre de llibres de la història tenia de cognom Libri.

Mapa de Juan de la Cosa, 1500

Alguns exemples de bibliopirateria:

Juan de la Cosa va realitzar el primer mapa d’Amèrica i el va donar a Isabel la Católica el 1500. Les tropes napoleòniques el van robar de la Casa de Contractació de Sevilla, i en 1832 va ser venut en una subhasta de París. Al morir el seu comprador, un diplomàtic holandès, el 1853, va ser adquirit en subhasta per un representant del Govern espanyol, i des de llavors està en el Museu Naval de Madrid.

El Cançoner de Baena va ser traslladat del Monestir de l’Escorial a Madrid i conservat el 1820 a la Biblioteca Reial, d’on va desaparèixer per ser subhastat a Londres el 1824. Comprat per Richard Heber, a la seva mort va ser subhastat, i el 1836 el va adquirir la Biblioteca Nacional de París, on encara continua. Sánchez Mariana informa d’un altre còdex de segle XII, que va ser robat abans de 1800, retornat en secret de confessió, i novament robat, juntament amb la còpia que es va treure, abans de 1870.

Cançoner de Baena, ca.1445

Un canònic de la catedral de Conca va robar, fa uns anys, gran quantitat de llibres de la biblioteca catedralícia. Van ser amagats en un local molt humit, de manera que molts es van destruir. A més l’Església no ho va denunciar.

Igualment, tampoc van ser castigats el canonge arxiver de la catedral de Zamora i un bibliògraf cordovès que han estat condemnats a un any de presó i 41 milions de pessetes d’indemnització per haver furtat 466 llibres de la Biblioteca del bisbat de Zamora entre 1994 i 1996.

Un altre bibliotecari extremeny venia els llibres al seu càrrec, però deixant les tapes per dissimular l’absència. I hi ha llibreters que actuen com peristes de llibres de procedència il·legal, fins i tot que els roben ells mateixos.

Gallardo s’asseia a la Biblioteca Nacional al costat d’una finestra que donava al pati i li anava tirant, els llibres que li interessaven, per la finestra a un criat.

I recordar aquella anècdota de cert bibliòfil que es va negar a prestar un llibre, i davant la insistència del demandant, li va mostrar els seus 3000 volums aconseguits pel procediment de no tornar els que li havien prestat a ell.

Article en el vlok Letraherido: “ Bibliòfils i bibliopirates”. ( un vlok molt interessant amb molta informació )

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Papir de Rhind (1650 aC)

“ El portavoz de feria del libro puede dedicar su discurso al libro clave a través de los tiempos y cantar las excelencias de ciertas obras, vitales para el progreso, por ejemplo, el “Papiro de Rhind”, compendio de matemáticas con treinta y siete siglos de antigüedad, la “Enciclopedia” de Diodoro Sículo, los “Comentarios a Aristóteles” de Alberto el Grande y “El Capital” de Carlos Marx, entre una nómina apabullante de títulos que dejarían muy alto el copete de sus conocimientos bibliográficos. Sin remontarse a la paleosabiduría, el pregonero puede examinar la industria editorial contemporánea y ver que marcha, aprobar el chaparrón de publicaciones de cualquier materia y de cualquier calaña que nos abruma cada año, destacar el censo impresionante de autores que malviven de la letra impresa, ponderar la creciente afición a la lectura del personal moliente, explicar el extraño negocio de los editores, el agosto de las imprentas y el pan de cada semana de los críticos. Puede, incluso, pronosticar un nuevo siglo de oro español consagrando a sus amigos escribidores, en un animado tráfico de influencias según afecto ideológico, tribu editorial o familia equívoca y, de paso, promocionarse en el mundo exitoso de la literatura, a veces tan discriminatorio. Mas, el pregonero puede echárselas de agorero y llorar la muerte del libro impreso en papel, pecado de conjetura en el que yo mismo caí ante esa diosa del octavo día apodada Informática.

Sin embargo, pocas veces el heraldo de feria dedica su pregón al mercader de libros, al vendedor de libros, al librero que decimos ahora. Cuando este, en la dinámica editorial, es la pieza útil, la que da salida a la producción y permite el provecho. Es como la otra portada del libro. Y no habría grandes fábricas de impresos, ni complejas estructuras editocomerciales y menos aún escritores de temporada con hermosos derechos de autor, si no existiera esa terminal mercantil llamada librería. El mercader de libros, además, fue siempre el fiel y el baremo que establecía, en su justa medida, la vitalidad de una obra literaria o científica. Así lo entendieron los griegos del exilio al iniciar en Roma el comercio de libros y antes de nada crearon la figura del bibliopola, es decir, el librero, el individuo especializado que ofrecía al público, directamente y sabiendo qué vendía, las obras importantes de la cultura helénica. Aspecto gremial que desarrolló Andrónico de Rodas, editor de Aristóteles y de Teofrasto, con una amplia red de librerías en distintas ciudades, instruyendo previamente a los vendedores con cursos específicos para mayor eficacia en la tarea”.

“El vendedorde libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 756

Posted in Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Biblioteques, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Old books on 5 Març, 2023| 1 Comment »

“ Com haurà observat el lector, en tot aquest llarg historial no he emprat mai en sentit genèric d’ex-libris cap dels mots: “ ex-biblioteca”, “ex-museo”, “ex-discoteca”, “ex-dono”, “ex-hereditate”, etc., perquè crec francament que tot això hi sobra. EX-LIBRIS. Tots els altres no tenen sentit ni significat, i sols poden obeir a una pedanteria poc ex-librística per manca de raonament i de bon gust. Fóra lamentable que l’ús d’aquests mots improcedents esdevingués rutina; per això crec convenient desterrar el seu ús.

Qui té un ex-libris per a usar-lo en els seus llibres i no és col·leccionista, és natural i lògic que poseeixi pocs o molts llibres, que formen, per tant, una biblioteca; sobra, dir “ex-biblioteca”, si ja se sap que qui té un ex-libris i no és col·leccionista solament, sinó, bibliòfil, poseeix una biblioteca. Ultra que el sentit d’aquest “ex” no s’adiu, la redundància i cacofonia de “ex-biblioteca de la biblioteca de…” no és ni raonable ni artística, i, per tant, és antiintel·lectual. En l’ex-libris que he realitzat darrerament per a la Biblioteca Central de la Diputació he tingut bona cura de no incórrer en aquest error. I no penso realitzar mai cap “ex-biblioteca”, ja que no sé què es vol dir amb aquesta expressió, i sí penso realitzar molts ex-libris, perquè sé molt bé on sóc.

Atenent-me a aquest mateix criteri, trobo bé que es digui “ex-musicis” no tan sol per a utilitzar-lo en els llibres de música, sinó àdhuc en els altres, perquè si el posseïdor de l’ex-libris és músic, es reflecteix així millor aquesta qualitat personal de l’interessat. Com també trobo bé que es digui “ex-eroticisis”[sic] en l’ex-libris d’aquells qui tenen la franquesa de revelar així llur temperament.- Jo admiro aquesta franquesa valenta d’aquells qui, com el col·leccionista Balbí, només arrepleguen “ ex-eroticisis”.

Al meu entendre s’ha de dir “ex-libris” i res més. No cal embolicar les coses sense més ni més.”Ex-libris”, “ex-musicis”, “ex.eroticisis”, tot això que té un significat propi, raonat i psicològic, és el que està bé i és l’únic existent com a veritable. Tota altra fórmula, com el “From the book”, el “Book-plates” i els “his book” ianquis, i el “Büchzeichen” alemay i austríac, sobra per complet. I no parlem del “ Bibliothekszeichensigneten”, que cal agafar el tren per arribar d’un extrem a l’altre d’aquesta paraula tan enrevessada.

Tampoc no veig la necessitat ni sé què es vol dir quan es parla de l’ex-libris femení i del conjugal. Bé que hi hagi ex-libris religiosos, que és una manifestació de l’esperit; humorístics, que és un estat de l’ànim; frívols i burlescos, per la mateixa raó, i caricaturescos, que, ultra l’estat d’ànim, és una forma artística molt apreciada. Però, ex-libris femenins?, ¿ és que no basta amb el nom de la interessada per a revelar el seu sexe? ¿ O és que l’ex-libris ha de tenir una ridícula i desplaçada tècnica per a diferenciar el sexe femení del masculí? I això en una època racional en què les dones van de bracet amb els homes en tots els estaments i afers socials, i àdhuc en els països més avançats i de major cultura formen batallons d’exèrcit femení… La dona és un ser com ‘home, i es una visió baixa de sostre fer-la més feble o inferior pel seu sexe. Bé ens diu l’escriptora, força entesa en l’ex-librisme, Aurora Díaz-Plaja: “ ¿Cómo ha de ser el ex-libris femenino? ¿Debe diferenciarse esencialmente del masculino? En principio no… De ningún modo. No es absolutamente necesario que el ex-libris refleje el sexo, sino la personalidad individual de su poseedora, si bien con exquisitez femenina”, ( El Bibliófilo, núm. 11, Madrid) Molt bé! Si això és així, ¿ quina diferència es vol pretendre establir? Cap que no fos cursi, ridícula i ben bé fora de to i del moment actual.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Tabularium a Roma

“ Los pregones de las ferias del libro, naturalmente, tienen como protagonista al libro, envase de papel relleno de pensamiento en algunos casos, de sensibilidad en otros y de majaderías en los demás, todo ello disuelto en miles de millares de letras más o menos gordas, más o menos legibles. Ese pastel de milhojas, a veces indigesto, es lo que se glorifica en esta ocasión, pues de lo contrario, sería mentar la soga en casa del ahorcado. Así, el nuncio, para evitar aquello de “al pregón, azote”, echa por la vía de la erudición perfumada con incienso y santas pascuas.

Entonces, va y cuenta que el libro es la herramienta más poderosa de la cultura, describe su itinerario civilizador y recuerda la peripecia emocionante de tal instrumento por los siglos de la historia. Habla del nacimiento de la escritura; de los libros de barro cocido; de Tirteo de Esparta que, 600 años a. de c., ya coleccionaba textos; de la fundación del Tabularium en Roma; de la primera biblioteca pública creada por Asinio Polión¸de la impresión con planchas xilogràfica en China, ya en el siglo sexto de nuestra era; de la imprenta de Fen Tao, trescientos años después; de los impresos con tipos móviles realizados por Gutenberg y Fust en 1453 y del desarrollo de las artes gráficas en España.

Biblioteca d’Asinio Polión

El pregonero, que ha consultado tan prolija y azarosa crónica, puede denunciar a quienes odiaron con fuego a los libros, desde Shih-Huang-Ti, el constructor de la muralla china que, doscientos años antes de cristo, organizó una hoguera de San Huang donde apenas se salvaron algunos tratados de medicina y adivinación, hasta el Cardenal Cisneros que, diecisiete siglos después y en la plaza de Bib-Rambla, patrocinó una quema fanàtica de códices árabes. Y puede ensalzar a quienes amaron el libro hasta la exageración colectora, si es que existe hipérbole en tal querencia, como Ptolomeo II Filadelfo que reunió en el Museion, la biblioteca de Alejandría, setecientos mil rollos de papiro, llamados volúmenes por los romanos, o como Al-Hakem II, que juntó en Córdoba más de cuatrocientos mil ejemplares, muchos de ellos procedentes de Alejandría”.

“El vendedorde libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.

Sutra del diamant, primer llibre imprès, Xina, 868 a.C.

Read Full Post »

Bibliodiccionari CXII

Posted in Bibliodiccionari, Bibliologia, Biblioteques, Oficis del llibre, Paraules on 20 febrer, 2023|

Avui només hi ha 10 paraules, cada dia és més difícil trobar-ne de noves. Si en sabeu alguna m’ho podeu dir i la posaré en el Bibliodiccionari. Moltes gràcies.

 Biblioactivitats (2): programes mostrats per la Biblioteca Antoni Pladevall i Font de Taradell,  per informar als usuaris ( joves i/o adults) de les activitats que realitzen cada mes.

Biblioadicta: vlok dedicat als llibres i la lectura.

Bibliobarri: Xerrades setmanals a la biblioteca de l’escola Príncep de Viana de Lleida.

Biblio.blog: pàgina a Instagram de l’Alessia .”Compartint ressenyes de llibres i publicacions acolorides!”.

Biblio/Hora: Biblio/Hora del conte, activitat organitzada per la Biblioteca Municipal de Campos (Mallorca).

BIBLIO-LAB: per aprendre a programar i veure el funcionament d’un dispositiu d’energia renovable. Organitzat per la Biblioteca Municipal de Laguna de Duero ( Valladolid).

BiblioPrepa: biblioteca de la Universidad Popular Autónoma del Estado de Puebla ( UPAEP) a México.

Els Prepa són a México el batxillerat, també conegut com a preparatòria. El periode d’estudi és generalment de tres anys, però existeixen preparatòries de dues i de quatre anys. Algunes es divideixen en diverses àrees d’especialitat, on els estudiants adquireixen coneixements bàsics per a posteriorment ingressar a la Universitat.

Bibliopunk: lloc d’internet (lookhuman) on venen uns quants productes amb la paraula Bibliopunk incorporada.

BiblioSiesta: el Bibliotecario Enfurecido ( @BiblioEnfu ) de Twitter posa una enquesta per saber què ha de fer amb els usuaris que s’adormen. Una de les respostes és: “Crear una “BiblioSiesta”.

Biblioviaje: vlok  d’una viatgera, diu: “bibliotecària i arxivera a parts iguals, viatgera insaciable. En aquest racó trobaràs novel·la, assaig, llibres per a viatjar des de casa i llibres per a enriquir els teus viatges… i com no; llibres sobre llibres i llibreries”. També a Instagram.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 747

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Biblioteques, Ex bloguis, Ex libris on 5 gener, 2023|

“ No existeix cap raó, però el cert és que els europeus no hem posat mai prou atenció en totes les coses de l’antic Continent asiàtic, d’on precisament ens han provingut moltes d’interessants i d’on ens en poden venir d’altres encara. Desconeixem en absolut l’exlibrisme dels països orientals i asiàtics, i el més lògic és que aquell país d’antiquíssima i secular història, que es distingí per la filosofia, la ciència, les arts, i que fou bressol del gènere humà, palesant aquest desig humaníssim de marcar les coses de la nostra propietat, i havent conegut abans que ningú l’estampació i el paper, per haver-ho inventat ells, fossin els primers a tenir llibres i ex-libris o marques de propietat dels llibres.

Hem de carregar a la nostra negligència general i inexplicable desatenció per les coses orientals la culpa del fet que els ex-libristes europeus desconeixem l’ex-librisme oriental i asiàtic. Alguna nació europea, però, com Anglaterra, no s’ha desentès tant com sembla dels països extrem-orientals, i no fóra estrany que algun col·leccionista anglès posseís alguns ex-libris japonesos o xinesos, com n’hi ha algun també a Espanya, tot justament en les col·leccions de Pau Font i de Rubinat i d’Alexandre de Riquer. Els americans tampoc no se n’han desentès del tot, i els mateixos xinesos i els japonesos han donat proves força clares, des de temps molt llunyans, de no desplaue’ls Amèrica del Nord. S’ha escrit que es coneix un ex-libris japonès de la desena centúria: aquest serà, doncs, el més antic del món, i sens dubte degué figurar en l’exposició americana d’ex-libris efectuada a Boston l’any 1898, on els ex-libris japonesos i xinesos feren un lluït paper.

Els llibres japonesos i xinesos són una veritable meravella artística, tant de dibuix com d’estampació. Impresos sobre un paper que diríeu que és purament de seda, molt fi, però tan fort que costa de rebregar i de trencar; com que és molt transparent, cal doblegar cada full, i així són els llibres japonesos, amb els fulls doblegats per aprofitar les dues pàgines. La relligadura és una cinta enfilada en una obertura adient i nuada amb llaçada al final. Les coloraines jugades amb sorprenent mestria, és quelcom que crida l’atenció. Les editorials europees, entre elles les espanyoles, s’han servit amb gran encert del fons literari xinès i japonès per a editar algunes obres, que han obtingut l’èxit que mereixien. Quant al fons artístic japonès i xinès, de fa molt de temps que les editorials d’arreu del món se’n serveixen.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. V.I.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Hay diversos motivos por los que se puede querer aniquilar la memoria escrita, desde los más mundanos hasta aquellos cargados de grandes ideologías omísticas religiosas. Entre los primeros podríamos encontrar la autoconfianza o la vanidad: Descartes, no precisamente un iletrado, estaba tan convencido de la validez de su método que pidió a sus lectores quemar los libros antiguos. Hay quien los quema para demostrar que no los necesita más. Y después tenemos personajes como Eróstrato, que no tuvo mejor ocurrencia que quemar una de las bibliotecas más conocidas de la Grecia clásica, el templo de Artemisa de Éfeso, solo para pasar a la posteridad. Cuestión nada banal para los antiguos griegos que nos privó de las obras de Heráclito.

Temple de Cnido

En otras ocasiones, la memoria puede resultar molesta o comprometedora para según quien, por lo que hacerla desaparecer se convierte en una solución aceptable. ¿ Quién no se ha arrepentido de algún tuit escrito en un calentón? O de alguna composición ingenua de su juventud, un cambio llamativo de ideología o quizá – mucho más delicado – un plagio. Este apartado está sorprendentemente repleto de nombres ilustres. Al parecer, aparte de fundar la Academia en Atenas, Platón era bastante aficionado a quemar libros selectivamente. En concreto, intentó acabar con los de Demócrito, que representaban llamativas coincidencias doctrinales con los suyos. Llevado por su aversión a los poetas, a los que echó de su República, ejerció la piromanía con este tipo de composiciones; parece ser que no tenía un aprecio especial a la letra escrita como Aristóteles. Hipócrates, sobre quien juran aún hoy los médicos, tampoco tuvo mayor problema en incendiar el Templo de la Salud de Cnido por motivos poco claros. Se supone que relacionados con una angustia existencial, pero otra versión más prosaica apunta a impedir futuras acusaciones de plagio. El sabio Juan de Sepúlveda tuvo la ocurrencia de exponer por escrito la mala traducción de Aristóteles que había efectuado un tal Pedro Alcionio. Este, en un ataque de ira, compró y redujo a cenizas todas las copias del erudito que encontró en las librerías. Sir Isaac Newton no tuvo bastante con hacer de menos al astrónomo real John Flamsteed, sino que tomó prestadas algunas ideas suyas sobre los cuerpos celestes. El astrónomo logró reunir trescientos ejemplares del trabajo plagiado de Newton y los quemó públicamente. Sir Isaac hizo lo posible por silenciar la obra de Flamsteed y eliminar cualquier referencia científica a él. Paradójicamente, un accidente casero con un perro y una vela encendida acabó con algunos de los manuscritos originales de Newton. La lista de autores que se autocensuran destruyendo su propia producción – o intentándolo – es larguísima: Adam Smith, James Fenimore Cooper, Edgar Allan Poe o Franz Kafka, por citar algunos.

Sin embargo, la censura más eficaz es sin duda articulada a través de instituciones, que suele contar con el apoyo de grupos de poder y sectores amplios de la población. A lo largo de la historia hasta ayer por la tarde se ha perseguido a autores por publicar obras polémicas o que atentan contra las creencias de ciertos colectivos. Ya sea censura política, religiosa o moral, el modus operandi es el mismo: una autoridad de tipo dogmático que se aferra a una idea revelada y monolítica rechaza de plano toda aquella opinión que no corrobora la postura propia. El siguiente paso consiste en decretar la eliminación de cualquier discrepancia. Cualquier usuario habitual de redes sociales sabe lo fácil que resulta acccionar este mecanismo totalitario, en el que destacan los fanáticos “virtuosos”, autoinvestidos de pureza moral, y especialmente los fans de un solo libro sagrado. El registro histórico de este fenómeno es para estremecerse”.

Article: “ O que callen para siempre. De la destrucción de la palabra escrita” escrit per Alejandro García a la revista Jot Down, nº 22 de març del 2018, p. 186-187.

Uns dels documents que Kafka volia cremar

Read Full Post »

Bibliodiccionari CX

Posted in Bibliodiccionari, Biblioteques, Oficis del llibre, Paraules on 31 Desembre, 2022|

Biblioburros: Es tracta del programa “Biblioburros” que realitzaran en conjunt el representant del Col·loqui Internacional de Periodistes i Escriptors de Sant Gabriel, que criden a omplir les taleques de cinc rucs que recorreran la serra de Manantlán per a portar els llibres fins als llocs més inhòspits de Jalisco.

Biblioconsulta: La Biblioteca Valenciana ofereix un nou servei en línia d’orientació i assessorament bibliogràfic

‘Biblioconsulta’ ajuda els usuaris a localitzar els documents que busquen en la Biblioteca Valenciana o en altres institucions.

BiblioEsucar: és el vlok de la Escuela de Suboficiales de Carabineros de Chile.

Bibliófilis: Pili Zori en el seu vlok parla de llibres, un d’ells és  Morir de libros de Miguel Ángel Mala, i cita la paraula que surt en el llibre: “… En Inlandia están prohibidos ( els llibres), son considerados elementos peligrosos y claramente subversivos que producen la enfermedad denominada bibliófilis, adicción de la que sólo te puedes desintoxicar con alcohol, realitys televisivos y ciertas drogas y fármacos que en Inlandia son legales …”

Biblioguies: a la Biblioteca Rector Gabriel Ferraté ( UPC ), ofereixen una nova aplicació de codi obert que permet gestionar i compartir referències bibliogràfiques i documents de recerca i col·laborar en línia.

Biblio-hacienda: vlok del Ministerio de Hacienda de Chile.

Biblio-ICA-Cor: Biblioteca del Colegio de Abogados de A Coruña.

BiblioManga: Jornada organitzada pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya  amb l’objectiu d’oferir informació sobre el manga per a satisfer als usuaris de biblioteques. Amb la col·laboració de la Biblioteca Josep Janés de l’Hospitalet de Llogregat. Vista la paraula  per primera vegada en el vlok de l’Asociación Cultural Tebeosfera de Sevilla.

Biblio-mascota: el C.E.I.P San Luis de Sabibillas ( Málaga) organitza un concurs per escollir una Biblio-mascota per a la seva biblioteca.

Biblioplaza: la Biblioteca Regional Gabriela Mistral a La Serena ( Chile) organitza activitats a la Plaza de Armas,  amb contes, històries i música en viu.

Biblio[re]cerca: activitat organitzada pel CEP ( Centre de Professorat ) de Menorca en el  C.E.I.P. Mare de Déu del Toro – Es Mercadal i en el C.E.I.P. Castell de Santa Àgueda ( Illes Balears). Per afavorir un espai de trobada entre els mestres per compartir i arribar a acords sobre el funcionament i organització de les biblioteques d’aula i centre.

BiblioSTEAM: a la Biblioteca Joan Vinyoli de Santa Coloma de Farners, projecte per fomentar el coneixement científic i tecnològic entre els usuaris de les biblioteques.

Bibliotecaria (1): El Consejo de Cooperación Bibliotecaria (CCB) és l’òrgan que canalitza la cooperació bibliotecària entre les administracions públiques.Depenent del Ministerio de Cultura.

Bibliotecaria (2): Conexión bibliotecaria és el nostre servei de referència virtual. Tens una pregunta, tasca o consulta que no et deixa dormir? Els nostres bibliotecaris en línia et diran on trobar la informació.

Servei ofert pel Sistema de Bibliotecas Públicas de Medellín ( Colombia).

Bibliotecológica: Investigación Bibliotecológica, revista editada per la Universidad Nacional Autónoma de México, sobre ‘Archivonomía, Bibliotecología e Información’.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 746

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Ex libris, Old books on 27 Desembre, 2022|

Ex-libris alemany de 1480

“ En l’ordre cronològic de l’expansió ex-librista per segles i nacions, segons les dades trobades fins avui, pertany el primer lloc al segle X, i és a l’Extrem Orient; al segle XV correspon el segon lloc, i és a Alemanya – quan la ideosincràsia racial d’aquesta nació féu que s’apoderés de l’invent asiàtic de l’estampació modificant-lo i millorant-lo fins a obtenir la impremta; en el segle XVI segueixen per ordre cronològic: Suïssa, Àustria, França, Itàlia, Espanya, Portugal, Anglaterra i Holanda; en el segle XVII, els Estats Units d’Amèrica i Rússia, i en el segle XVIII, Amèrica del Sud. La Història té una filosofia, i aquesta una psicologia i lògica; per això en tractar de l’historial ex-librístic ho fem de forma raonada; és la millor manera d’entendren’s clarament, i fer la tasca eficient, sobretot en una obra estimulant. Per a formar-nos un judici exacte de l’ex-librisme és precís considerar que, ultra aquest desig humà de marcar les coses de la nostra propietat, del qual hem parlat en començar, també trobarem en la història de la civilització dels pobles que no és pas menys aferrissat que aquell desig aquest altre instintiu, egòlatra, humà de superioritat, dominació i predomini – el feudalisme n’ha estat un exemple a bastament eficient . Fem aquesta remarca per tractar del fet, tan curiós com interessantíssim, que quan les marques de propietat del llibre i de les biblioteques es decidiren a optar per un nom propi que les definís, aquest va recaure precisament en el vocable llatí Ex-libris, que ha estat adoptat universalment.

Les més rudimentàries marques de propietat del llibre, amb les seves grolleres variants, ens les llegaren l’Orient i les terres germàniques, per tractar-se de les més primitives; però no hi ha cap dubte que els veritables ex-libris pròpiament dits no poden pas tenir altre origen sinó en terres llatines, que aixó el denominaren “ex-libris” en el dialecte de l’antic Latium, el qual s’imposà per la colonització de la major part del món occidental. Molt bé que el llatí es parlés sis-cents anys abans de la naixença de Jesucrist, i que fins i tot es mantingués com a llengua diplomàtica i cancelleresca fins el segle XVIII i com a llengua científica fins bastant entrat el segle XIX; però en el cas que ens ocupa no cal pas suposar que, ni diplomàticament, es doblegués l’orgull de raça tan ben pelasat en les terres orientals i en les germàniques, i cap d’elles no empraria per primera vegada un vocable en altre idioma que no fos el vernacle. Ara bé; en imposar-se el mot universalment, els germànics, també per ben reconeguda disciplina, no varen tenir cap inconvenient en l’acord tàcit mundial. I tot justament ara es dóna el cas que la jove i impulsiva Amèrica del Nord ha demostrat no acceptar de bon grat aquesta disciplina – ¿ perquè és tàcita o perquè la psicologia d’aquella nació no és apropiada per a acceptar disciplines? -, i, encara que sigui una minoria que tendeix a desaparèixer, hi ha qui es resisteix a emprar el mot “ex-libris” i usa les fórmules “Book-plates” i “From the book of…”, tan fora de lloc de la renovació ex.librística que s’ha operat i del veritable significat dels ex-libris com a manifestació espiritual i, ensems, de marca de llibre.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Biblioteca Central de Lovaina

“ No es necesario ser un amante empedernido de los libros para disfrutar paseando por las salas de estudio de la Biblioteca Central de Lovaina. La combinación entre la acogedora calidez de la madera en la que están enteramente construidas y el placer de hojear las páginas de los ejemplares allí guardados provocan un curioso efecto de bienestar; no es extraño detectar sonrisas plácidas entre turistas y visitas ocasionales. Sin embrgo, tampoco resulta difícil caer en la cuenta de la extrema fragilidad de ambos materiales, especialmente teniendo en cuenta la historia del recinto.

Sus muros de piedra nos informan profusamente sobre este riesgo hoy tan lejano: la fachada exterior es todo un canto simbólico a la victoria aliada en la Primera Guerra Mundial, momento en que fue destruida adrede por los alemanes. En las paredes interiores están esculpidoslos nombres de infinidad de instituciones estadounidenses que colaboraron en su reconstrucción tras la pérdida de más de trescientos mil volúmenes. En el centro de un patio interior, abandonadas a su suerte, se pueden encontrar unas enormes letras talladas en piedra.

Biblioteca de Lovaina (bombardejada els anys 1914 i 1940 )

Aluden al furor teutonicus, cita que no se consideró oportuno instalar en el frontal por no ofender la sensibilidad germana. A pesar de que volvieron a bombardear las instalaciones en 1940, perdiéndose un millón de libros más.

Pero no es cuestión tampoco de cebarse, pues habría que buscar mucho para encontrar a alguien autorizado para tirar la primera piedra en lo que fue a destruir escritos se refiere. La bibliofobia, o más concretamente la biblioclastia, es una antiquísima pràctica que surge casi en el mismo instante en que aparece la escritura. Hay muchas causas por las que un libro puede resultar arruinado: empezando por la mala calidad de sus materiales, pasando por innumerables bacterias de exóticos nombres o desastrrosos accidentes meteorológicos, hasta los incendios fortuitos. Pero la eliminación por la mano del hombre es la única que responde a una premeditación y, por ello, la más controvertida.

Peixet de plata ( Lepisma Saccharina )

¿Qué es lo que lleva a los seres humanos a destruir los libros? A simple vista, parece un acto de barbarie propio de personas ignorantes. Pero antes de seguir esa senda, hagamos un pequeño ejercicio. Imaginémonos en nuestra librería favorita, contemplando una estantería repleta del título que más rabia nos dé, ya sea la biografía de Belén Esteban, lo último de Paulo Coelho o el Mein Kampf. Pueden escoger el que quieran a condición de odiarlo a conciencia… ¿ De verdad no les apetecería enviarlo derechito a la hoguera o a la recicladora de papel? No hay más preguntas, señoría.

Descartada la opción de la incultura, parece más interesante centrarse en lo que la escritura representa, una verdadera revolución en la breve historia del Homo sapiens. Esta innovación tecnológica permitía conservar la memoria ancestral de una cultura mucho más allá de su propia existencia. Esto es, en definitiva, un libro: voz más allá de la muerte.. Perdurar en el tiempo. Una extensión de la persona. Destruir escritos es por tanto una damnatio memoriae, el acto de destuir la memoria, el borrado de lo antiguo para dar paso a una época nueva. Lo encontramos por igual tanto en los estudiantes que queman sus apuntes al graduarse como en los líderes que ordenan la eliminación del saber de un país sometido. El atávico ritual de quemar lo viejo para saludar lo nuevo, como en las hogueras de San Juan. Estaría así relacionado con creencias apocalípticas en las que la única forma de que advenga un mundo nuevo y mejor es el colapso del anterior.”

Article: “ O que callen para siempre. De la destrucción de la palabra escrita” escrit per Alejandro García a la revista Jot Down, nº 22 de març del 2018, p.183-184.

Detall d’ una il·luminació que mostra  la destrucció de llibres durant un acte de fe celebrat a França en el s. XVI. Imatge: Cordon Press. Imatge extreta de l’article.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 725

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Biblioteques, Llibres, Old books on 23 Agost, 2022| 1 Comment »

El 1847, un gran bibliòfil, el comte de la Bedoyère, va decidir posar a la venda la seva biblioteca. Només un capritx de col·leccionista li va dictar aquesta decisió, però un cop començades les licitacions, es commou i irrita davant la idea que qualsevol pugui posseir els seus preciosos exemplars. A partir del número 1 del catàleg de la subhasta es dedica a licitar furiosament de manera que, en acabar aquesta, el trobem de nou en possessió dels seus ‘estimats’ llibres als quals s’afegeix la nota de despeses del taxador.

La bibliofília. Heus aquí una altra de les antigues passions humanes. Els primers reis francesos, Joan el Bo i especialment el seu fill Carles V, són els avantpassats dels nostres grans bibliòfils.

Carlos V compra manuscrits i, en 1337, nomena un ‘guardià de la biblioteca del rei’ encarregat de classificar i instal·lar a la torre de la llibreria, al Louvre, els 910 manuscrits que posseeix. ‘Es van col·locar 30 candelers petits i un llum de plata que s’encenia totes les nits per tal que pogués treballar a tota hora’.

Amb la impremta, que neix durant el regnat de Lluís XI, apareixen les primeres manifestacions de la passió per les sèries de llibres; durant molt de temps encara es preferiran els manuscrits, de millor aparença i més artístics, als impresos considerats simplement utilitaris i poc elegants.

Lluís XII és el primer que manifesta el sentiment de la possessió personal i fa marcar amb el seu escut, ‘França, Bretanya i Porcs espins’ tots els exemplars de la seva biblioteca, que es va enriquir considerablement durant la conquesta del Milanesat gràcies als ‘préstecs’ aconseguits dels Sforza i els Visconti.

Francesc I crea el títol de bibliotecari que confereix al escrivà Guillaume Dubé. Aquest sobirà, entusiasmat per l’antiguitat clàssica, envia erudits a Llevant perquè li portin manuscrits grecs.

A partir de llavors la bibliofília queda consagrada i des de Jean Grolier a Barthou, Chadenat i Lucien-Graux, passant pel condestable Anne de Montmorency, els Fugger i Henri de Rotchschild, ja no tornarà a trencar-se la cadena.

Abans de la invenció de la impremta, els manuscrits, que en la seva gran majoria es confeccionen en els monestirs, es venen molt cars.

Enquadernació Grolier

Mabillon relata en les seves Analecta, que al segle XI, Grècia, comtessa d’Anjou, transforma un recull de Homilies d’Halberstadt i de Haimón per 200 xais, 1 muid de blat candial, un altre de sègol, un tercer de mill i algunes pells de marta. Al segle XII es paguen 200 florins per un manuscrit miniat i el preu mig per un manuscrit in-folio, el text sol sense cap adorn, equivalia a 400 o 500 francs de 1870 (de 30 a les 40.000 pessetes actuals).

En l’Edat Mitjana els manuscrits simbolitzen ja la riquesa, de la mateixa manera que les obres d’art, i es cita el cas de Alfrid, rei de Northhumbria, que compra a l’abat Ceolfrid un llibre de cosmografia adquirit a Roma i pertanyent al monestir de Yarrow, al preu de vuit famílies amb les seves terres compreses.

“El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm, 4 d’abril de 1980, p.27-29.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“Pero yo veo, además, en el libro, un proceso biológico perfecto. El libro, como el hombre, es esencialmente espíritu; pero necesita también de la materia para adquirir existencia tangible. Su espíritu es el pensamiento que lo ha concebido y le ha dado vida; su materia, su presentación, su ornamentación y su encuadernación. Como el hombre, nace al ver la luz pública. Como el hombre, tiene una vida de crecimiento, que es su difusión, de madurez, que es su aceptación general, y de decadencia, que es su paulatino olvido. Como el hombre, sufre enfermedades, espirituales unas: la crítica que se ceba en él muchas veces injustamente, los plagios que pretenden robarle su esencia, y las malas traducciones que lo desfiguran; materiales o tras su defectuosa impresión que le resta alicientes, el desvío del público y el deterioro de sus ejemplares; y espirituales y materiales a un tiempo algunas: las mutilaciones y espurgos a que puede resultar sometido. Su muerte es el olvido definitivo, la desaparición de todos sus ejemplares por guerras, revoluciones o por el transcurso de los años, y su conversión en pasta de papel, de la misma manera que a la muerte del ser humano, las células de su cuerpo retornan a la misma tierra de donde han salido.

Esta doble personalidad del libro, espiritual y material a un tiempo, es un exponente de su valor, pero puede ser también origen de desviaciones nocivas en los coleccionistas que practican su culto e incluso en las entidades calificadas de bibliófilas.

No creo que sea posible admitir la existencia de varias clases de bibliófilos. Lo único exacto es que existen bibliófilos dedicados a especialidades distintas. Porque, para mi, el coleccionista que reúne libros por su solo valor ornamental, prescindiendo de su texto que no le interesa, no puede merecer en modo alguno el nombre de bibliófilo. Como tampoco puede merecerlo el bibliómano que se orienta hacia los ejemplares de rareza deformativa, como el coleccionista de sellos cotiza en alza los errores de impresión, cuando constituyen una excepción dentro de la serie correspondiente.”

“Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo. Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprès per Joan Sallent a Sabadell, p. 31-32.

Ex-libris Marqués de Mura

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 724

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Biblioteques, Old books on 19 Agost, 2022|

“ En aquesta època d’obsolescències programades, és difícil que recordem amb un cert afecte algun dispositiu del passat. Podríem dibuixar de memòria el nostre únic walkman o el nostre primer ordinador, però difícilment seríem capaços de reproduir els detalls de la majoria dels telèfons mòbils o computadores portàtils que es van succeir durant les dècades següents. De vegades penso que l’objectiu d’Apple és precisament aquest: que siguem incapaços de diferenciar cadascun dels iPhones o MacAlgunaCosa que hem anat tenint, com si es tractessin de la mateixa criatura en perpètua evolució.

Els llibres continuen sent emocionalment superiors als aparells: no només són col·leccionables i únics, sobretot si els hem tunejat (mitjançant subratllades, marginàlia, gotes de cafè); a més ens permeten accedir a una memòria externa, sempre activa, de la nostra pròpia biografia. No és el que dibuixen, alineats, a les seves prestatgeries? No representen aquelles franges de colors, aquell tetris, aquell equalitzador, les etapes i els cardiogrames i els viatges i els trasllats de les nostres vides?

I, tot i això, els llibres i els dispositius conviuen i es complementen. Recomanem, fotografiem, comprem llibres gràcies als nostres telèfons mòbils. Accedim a milions de títols a través de la informàtica personal. Fins i tot llegim textos a les pantalles que els enginyers han convertit en simulacres de pàgines de paper. Aquesta coexistència és la clau cultural de la nostra època. El clàssic i el viral, la presència i la distància, els tactes i els píxels. El molt antic que és veí del desesperadament nou.

Per això crec que la biblioteca d’aquest present que ja és futur ha de ser essencialment híbrida. Una heterotopia foucaltiana on es passi del previsible a la sorpresa, de l’amable al pertorbador, de les respostes acabades d’obtenir a problemes encara per resoldre. La biblioteca del futur no només ha de ser una biblioteca vegetal, agrobiblioteca, de llavors, en un edifici hipermodern i ecològic que integri la vida no humana; també ha de ser una biblioteca antiga, llibrecèntrica i venerable, que conreï el silenci i la bibliofília. Un espai físic que aculli tant els nens petits com els avis, tant als nadius com els nouvinguts, amb doble natura de fascinant plataforma digital.

Un àmbit obert tant a les arts vives com a les exposicions; tant a l’oralitat i la música de sempre com a les noves propostes sonores. Coworking i sala d’estudi. Mediateca i museu del llibre. Un laboratori amb les últimes tecnologies, narratives immersives i realitats virtuals que sigui alhora un taller d’artesania, tallar i enganxar, cosir i cantar.

Així m’imagino, per exemple, la Biblioteca Provincial de Barcelona, com una nova icona internacional del coneixement en un món amb menys turisme, que reuneixi totes les biblioteques que hi ha hagut en una única biblioteca amb autèntic futur.

Article: “La biblioteca del futur” de JORGE CARRIÓN, La Vanguardia, 5|5|2021.

Futura? Biblioteca Provincial de Barcelona. Projecte guanyador el 2010

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ …, teniendo en cuenta que el hablar de las sorpresas que puede producirnos nuestro amor por los libros y su búsqueda correspondiente presupone precisar, ante todo, cual ha de ser la tendencia de la verdadera bibliofilia y generalizar sobre el concepto del perfecto bibliófilo.

Constituiría una temeridad, de mi parte, tratar de definir el concepto exacto de bibliófilo. La misma etimología de la palabra entranya una definición; y seguramente debió ser este sentido etimológico el que permitió al Canciller de Inglaterra, Ricardo de Bury, decir, con ternura de enamorado, hablando de sí mismo, que ‘sufría de mal de amor hacia los libros, especialmente antiguos’. Pero, sin necesidad de llegar a la fijación exacta de los caracteres de nuestra afición por los libros, los conceptos ‘ amor al libro en sus manifestaciones más selectas y depuradas’, ‘ difusión del conocimiento de los tesoros bibliográficos existentes en colecciones generales y particulares, velando por su conservación’, ‘ organización de exposiciones de obras impresas, grabados, láminas, ex-libris,encuadernaciones y manuscritos’ y ‘ aportaciones económicas destinadas a facilitar a las bibliotecas públicas la adquisición de ejemplares raros’, contenidos en nuestros Estatutos, compendian, a mi juicio, una indicación descriptiva de lo que ha de ser el bibliófilo y de lo que han de ser sus tendencias.

La síntesis de toda definición de bibliófilo es el amor al libro; y de este amor podemos enorgullecernos porque es difícil admitir que pueda existir una obra de arte más completa, más perfecta y que más eleve al hombre, que el libro, cuando realmente merece esta denominación.

Admiro, como el que más, el valor estético y espiritual de una estatua helénica, de una catedral gótica, de una pintura de maestro, o de un poema sinfónico; pero no dudo de que estaréis de acuerdo conmigo si afirmo que los goces que proporcionan no pueden compararse, ni en profundidad, ni en extensión, ni en duración, con los que nos reporta un buen libro. En aquellas manifestaciones artísticas, la materia se pone al servicio de la inspiración y del espíritu, sin dejar, por esto, de ser materia; y, como tal materia, habla esencialmente a los sentidos. En el libro, la materia desaparece virtualmente, para dejar sitio, tan sólo, al pensamiento de su creador.”

“Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo. Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprés per Joan Sallent a Sabadell, p. 29-31.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 722

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Biblioteques, Llibreries, Old books on 11 Agost, 2022|

“Per als llibres futurs, moltes editorials universitàries nord-americanes, per exemple, ja estan adoptant polítiques clarividents mitjançant la producció d’obres amb acid-free paper, és a dir, per dir-ho de forma senzilla, amb paper especial que resisteix més temps a la dissolució. Però, a banda que això succeirà en el cas de les obres científiques i no en l’obra  del jove poeta, què fer amb els milions de llibres ja produïts des de finals de segle passat fins ahir?

Existeixen mitjans químics per protegir els llibres de les biblioteques, pàgina per pàgina. Estan disponibles, però són molt cars. Biblioteques amb milions de volums (i són les que compten) no podran intervenir en tots els seus llibres. També en aquest cas hauran de dur a terme una selecció. Qui triarà? Naturalment, hi ha la possibilitat de microfilmar-ho tot, però tots nosaltres sabem que a les microfitxes només poden accedir investigadors motivats, i amb bona vista. Ja no hi haurà la possibilitat de rebuscar entre vells prestatges, fascinats per descobriments casuals. Amb la microfitxa un busca allò, l’existència de la qual ja coneix. Amb els moderns mitjans electrònics és possible gravar a través de l’escaner, emmagatzemar en la memòria d’un ordinador central, i imprimir les pàgines que necessitem. Excel·lent per consultar anualitats de diaris (considerin que el paper de diari es fa malbé en uns deu anys), però no per imprimir una novel·la oblidada de vuit-centes pàgines. En qualsevol cas, aquestes possibilitats valen per als estudiosos, no per al lector curiós. Pel que sabem, avui en dia no hi ha un mitjà per salvar de manera indolora tots els llibres moderns reunits a les biblioteques públiques, i els de les biblioteques privades estan inexorablement condemnats: dins d’un segle ja no existiran.

Així i tot, l’amor del col·leccionista, al defensar un vell llibret de la pols, de la llum, de la calor, de la humitat, del corc, de la contaminació, del desenquadernament casual, podria allargar la vida d’una edició econòmica dels anys vint. Almenys fins que algú el redescobrís, revaloritzés l’obra i donés inici a un procés de reimpressió. Vegin, per tant, com un col·leccionisme modest i no milionari pot contribuir a la conservació d’un immens patrimoni de memòria vegetal. Prenguin exemple dels col·leccionistes de còmics que salven vells àlbums impresos en paper dolent en fundes de plàstic, construint un arxiu d’una literatura sovint menor, de vegades fins i tot pèssima, però que ha de romandre almenys com a document dels costums. I també es deu al col·leccionisme què s’hagin rescatat les planxes originals de molts grans artistes del còmic (ara en venda a preus astronòmics: una de les primeres planxes de Flash Gordon de Raymond val almenys cinquanta mil dòlars), planxes que d’ una altra manera, potser, les redaccions haurien manat a reciclar o haurien deixat podrir en algun magatzem.

Els llibres no es moren només pel seu compte. De vegades són destruïts. En les primeres dècades del nostre segle es va assistir a la crema en la foguera dels llibres “degenerats” encesa pels nazis a Nuremberg. Era un gest simbòlic, per descomptat, perquè ni tan sols els nazis haguessin volgut destruir tot el patrimoni de llibres del seu país. Però són símbols que compten. Temin als que destrueixen, censuren, prohibeixen els llibres: volen destruir o censurar la nostra memòria. Quan s’adonen que els llibres són massa, i inassequibles, de manera que la memòria vegetal resulta amenaçadora, llavors destrueixen memòries animals, cervells, cossos humans. Es comença sempre pels llibres, després s’obren les cambres de gas.

Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, ​​2021. (Conferència de 1991).

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El término ‘catálogo’ fue usado antiguamente para indicar una lista de cosas o personas, compilado con arreglo a una selección. Los antiguos gramáticos llamaron catálogo a la enumeración de las naves y de las tropas aqueas que Homero hizo en su libro segundo de la Ilíada. Tucídides indica con este término la lista de los ciudadanos inscritos para servir como huéspedes en caso de guerra. Senofonte usa la expresión para ‘aquellos del catálogo’ para señalar  la clase de ciudadanos más ricos e influyentes. El primer catálogo de arte con intenciones modernas aparece en París en 1611 y significaba una enumeración de medallas y de diversas antigüedades. La necesidad de catalogar los libros, de cualquier género, se advierte al formarse enormes colecciones, y sobre todo cuando las bibliotecas comenzaron a ser abiertas al público. Pero incluso las más antiguas bibliotecas debieron tener seguramente sus catálogos. Y evidentemente los tenían las

Biblioteca d’Alexandria

bibliotecas de Nínive, Babilonia, Atenas, Tebas, Cartago, Roma y Alejandría, y parece que el de la biblioteca de la gran ciudad egipcia lo compiló Callimaco, a diferencia de los otros de tipo alfabético, ya metódico. Mejores noticias se tienen de los catálogos del medievo. Sin embargo, sólo con el humanismo los catálogos adquieren una mayor sistematización. Un ejemplo se ofrece con el de la Biblioteca Vaticana, que compilado por Platina en 1481 presenta incluso una lista alfabética de los autores. Con la invención de la imprenta se comienzan a difundir mucho los catálogos que los tipógrafos-libreros imprimen con fines comerciales, con motivo de las ferias literarias de Leipzig y Francfort. El primer ejemplo de clasificación lo presenta Manuzio,con una lista de libros griegos impresos en su tipografía, imitándole Estienne, Plantin y otros famosos tipógrafos.

Biblioteca de Babilònia

Estos catálogos de los libreros ejercieron un influjo notable en la catalogación de los fondos de las bibliotecas, sin perjuicio de que esta clasificación, durante mucho tiempo, continuó obedeciendo normas empíreas o puramente personales. Para poder hablar de una verdadera ciencia de la catalogacción es necesario llegar al siglo XIX y a las 91 reglas de catalogación que Panizzi hiso aprobar en 1839 a los dirigentes de la biblioteca del Museo Británico.

En 1908, partiendo del código de Panizzi, la Asociación Americana de Bibliotecarios, de acuerdo con la inglesa, preparó la famosa reglamentación que debía servir de modelo a otros países.

En cuanto a la clasificación de los libros raros, varios han sido los criterios, pero uno de los métodos más acreditado es aquel predispuesto por el bibliófilo italiano Giuseppe Fumagalli, el cual contempla para la subdivisión del material que catalogar las siguientes 26 distintas categorías: Libros en lenguas orientales o poco conocidas. Libros figurativos. Historias locales. Obras antiguas de geografía, cartografía y viajes. Antiguas obras de matemáticas y ciencias. Obras de música antigua y de historia del teatro. Viejos periódicos y almanaques. Libros de literatura popular y de tradiciones populares. Libros sobre argumentos curiosos. Bromas, sátiras, etc. Libros eróticos. Libros condenados o perseguidos. Libros expurgados en ejemplares salvados. Curiosidades literarias menores. Obras de biblioteca. Incunables. Ediciones príncipe. Ediciones de célebres tipógrafos. Ediciones de imprentas privadas o particulares. Ediciones tiradas en poquísimos ejemplares. Libros convertidos en raros por singulares circunstancias. Curiosidades tipográficas. Ejemplares impresos sobre pergamino o miniados. Ejemplares apostillados. Ejemplares con encuadernaciones artísticas, históricas o con escudos de armas. Y, por fin, pequeñas estampas recogidas en volumen.

Article “ Historia del Catálogo” de Julián Cortés Cavanillas a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 2, d’octubre de 1979, p. 80-81. ( publicat abans a Informaciones, Madrid, 20-VI-1978).

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 715

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Ex libris, Llibres d'artista, Llibreters de vell on 7 Juliol, 2022|

Bíblia de Gutenberg a la Pierpont Morgan Library (NY)

Hi ha bibliòfils i hi ha bibliomaníacs. Per establir una línia de frontera entre bibliofília i bibliomania en posaré un exemple. El llibre més rar del món, en el sentit que probablement no hi hagi més exemplars en lliure circulació al mercat, també és el primer, a saber, la Bíblia de Gutenberg. L’última còpia en circulació es va vendre el 1987 als compradors japonesos per uns vuit mil milions, al tipus de canvi. Si surt una còpia següent, no valdrà ni vuit mil milions, sinó vuitanta o mils.

Per tant, tots els col·leccionistes tenen un somni recurrent. Trobar una vella de noranta anys que té un llibre a casa que intenta vendre, sense saber què és, comptant les línies, veient que n’hi ha 42 i descobrint que és una Bíblia de Gutenberg, calculant que la dona pobra li queda només uns quants anys per viure i necessita atenció mèdica, decideix salvar-la de l’avarícia d’un llibreter deshonest que probablement li donaria uns quants milers d’euros (i ja estaria encantada), ofereix-li cent mil euros amb els quals es disfressaria d’èxtasi fins a la mort i s’endinsaria a la casa un tresor.

Després d’això, què passaria? El Bibliomaníac, que guardaria la còpia en secret per si sol i ho demostra, perquè només parlant d’això, els lladres de la meitat del món es mobilitzaran i, per tant, hauria de passar amb ella sola al vespre, com l’Oncle Garrepa banyant-se en els seus dòlars. Un bibliòfil, en canvi, voldria que tothom veiés aquesta meravella. Aleshores, escriuria a l’alcalde de la seva ciutat, li demanaria que l’acollís a la sala principal de la biblioteca municipal, pagant amb fons públics tots els enormes costos d’assegurança i vigilància i permetent-li el privilegi d’anar-la a veure quan vulgui i sense fer cua. Però, quin plaer seria tenir el més rar objecte del món sense poder aixecar-se a les tres del matí i anar a fullejar-lo? Heus aquí el drama: tenir la Bíblia de Gutenberg seria com no tenir-la. Llavors, per què somiar amb aquella vella utopia? Doncs bé, el bibliòfil sempre ho somia, com si fos un bibliòman.

El bibliomaníac a vegades roba llibres. Fins i tot el bibliòfil, impulsat per la pobresa, els podria robar, però normalment el bibliòfil considera que, si per tenir un llibre no ha fet cap sacrifici, no hi ha plaer en la conquesta, sinó només la violació. El bibliomaníac, per la seva banda, roba llibres amb un moviment casual mentre parla amb el llibreter: apunta a una edició rara a la prestatgeria alta i fa desaparèixer l’obra rara sota la jaqueta; o roba parts de llibres anant a les biblioteques on talla les pàgines més atractives amb una fulla d’afaitar. Hi ha gent de bona cultura, estatus econòmic satisfactori, fama pública i una reputació gairebé immaculada, que roben llibres per passió irreprimible i gust per l’emoció, com els senyors lladres que només roben joies famoses. El lladre bibliomaníac s’avergonyiria de robar una pera al taulell de la cuina, però considera emocionant i cavalleresc robar llibres, com si la dignitat de l’objecte excusés el robatori.

Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco, Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torino

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El Diccionario de la Real Academia define bibliofilia como ‘pasión por los libros, especialmente por los raros y curiosos’. Comúnmente se entiende por bibliófilo la persona que, llevada por su amor a los libros, los colecciona, adquiriendo todas aquellas obras que, por su contenido y su naturaleza, son dignas de figurar en su biblioteca. Aunque suele asociarse la idea del bibliófilo con la de una persona de amplias posibilidades económicas, que le permiten hacerse con aquellos libros raros y curiosos a que hace referencia la definición de la Academia, no todos los bibliófilos son acaudalados ni todas las bibliotecas privadas se componen de libros valiosos. Al repasar la historia de la bibliofilia española se encuentran ejemplos de todo tipo de bibliófilos: desde los nobles de los siglos XVII y XVIII, que gastaron grandes fortunas y formaron colecciones donde abundan los libros verdaderamente raros, hasta los estudiosos de los siglos XIX y XX, que constituyeron bibliotecas temáticas, relacionadas con sus investigaciones y trabajos profesionales.

El interés del bibliófilo, a la hora de comprar libros, puede ser muy variado: desde la biblioteca de caràcter general, pasando por las colecciones sobre un tema, un autor o una región específicos, hasta las que se centran en las características físicas de los libros ( soporte, encuadernación, ilustración, etc.). Es común, sin embargo, a todos los bibliófilos, la preocupación por mantener los libros en buen estado, restaurando y encuadernando aquellas obras que lo precisan.

También suele ser frecuente encontrar en los libros de los bibliófilos un ex libris, que se utiliza para indicar la pertenencia a su poseedor de todas las obras de la colección. El ex libris es la marca, consistente por lo general en un emblema, que sirve para identificar todos los libros de una colección o biblioteca. Originalmente, el ex libris consistía en la inscripción de este término, seguido del nombre o iniciales del dueño, para marcar con ello la posesión. La inscripción solía hacerse en el reverso de la cubierta o en la guarda del libro, y su significado es literal: de los libros de, es decir, que el libro pertenece a la biblioteca de la persona cuyo nombre se indica tras la expresión. Más tarde, la simple inscripción se transformó en una representación simbólica o alegórica, en la que se incluía la forma ex libris y el nombre del propietario. Los ex libris pueden ser manuscritos o impresos, y en este último caso suelen presentarse en hojitas, que se pegan en el revés de la cubierta. A través de los motivos que constituyen el ex libris, el propietario refleja en cierto modo su personalidad, aunque es evidente que, a lo largo de los siglos, las modas artísticas han influido en el diseño y decoración de las marcas.

Una variante de esta forma de reconocimiento de la propiedad de un libro se encuentra en las marcas incorporadas directamente sobre la encuadernación de la cubierta; esta modalidad se denomina superlibros y se dio sobre todo a lo largo del siglo XVIII.

MARSÀ VILA, María: “El fondo antiguo en la biblioteca”, Ed. Trea, Gijón, 1999; p-363-364.

Read Full Post »

Older Posts »