Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Old books’ Category

71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

La gràfica no és gaire encoratjadora, motius perquè sigui així crec que n’hi ha uns quants.

Primer vull que sabeu que aquesta fira és la més antiga d’España amb diferència, molta diferència, i potser la més antiga d’Europa dedicada als llibres vells i bells.

En altres ciutats d’España també fan fires semblants, van començar molts anys després, però per exemple a Madrid cada any en fan dues, una a la primavera i una altra a la tardor, a la de la primavera passada, 44ª Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid ) , hi havia 37 llibreries ( 27 de Madrid i rodalia, 1 de Huesca, 1 de Zaragoza, 1 de Salamanca, 1 de Granada, 1 de Sevilla, 1 de Pamplona i 4 de Barcelona) i a la que començarà el dia 29 d’aquest mes, 32ª Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo , hi participaran 35 llibreries ( 22 de Madrid i rodalia, 1 de Gurrea de Gállego , 2 de Segovia, 1 de Pamplona, 3 de València, 1 de Bilbao, 1 de Salamanca, 1 de Zaragoza i 3 de Barcelona).

En ambdues l’Ajuntament de Madrid  ha posat en marxa mesures de suport consistents en subvencions nominatives, exempció de taxes, així com l’edició d’un mapa que facilita la localització d’aquests establiments.

A la de Barcelona d’aquest any només hi participen 27 llibreries , totes són de Barcelona i rodalia, menys una de Madrid.

Curiosament a València, amb la col·laboració del seu Ajuntament i la Generalitat Valenciana, també fan una fira , la 45a Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de València ,  i vet aquí que aquest any hi havia 28 llibreries ( 14 de València, 5 de Madrid, 1 d’Álava, 1 de Castelló, 1 d’Alacant, 1 de Ponferrada, 1 de Zaragoza, 1 de Huesca, 1 de Bilbao i 2 de Barcelona).

Un exemple de la desídia de les administracions catalanes és com veuen unes Fires d’una manera i altres de manera diferent, La Setmana del llibre en català és un exemple molt clar, hem tingut Setmana del Llibre en català a bots i barrals a tota mena de diaris, televisions, ràdios, etc. De la 71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que hauria de ser un orgull per a la (mal) dita Ciutat de la Literatura per la UNESCO , quasi ningú diu res, de moment almenys, molt poca informació en els mitjans, fins i tot en el Programa oficial de les Festes de la Mercè ni l’anomenen.

De fet, que no tinguem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, almenys com el que ja teníem fa anys, és perquè a més d’un li caigui la cara de vergonya.

Per aquells que teniu la bona sort de poder passejar per la Fira no oblideu visitar l’exposició d’aquest any: L’Enquadernació d’Art a Catalunya al segle XX, comissariada per Aitor Quiney amb la col·laboració d’Àlex Pons. 

A molts ens agradaria que a la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona hi participessin moltes més llibreries, no cal arribar a les 80 de l’any 1977, però amb unes quantes més segur que tots gaudiríem molt més de la Fira. Ja sabem que per ‘infinet’ molta gent compra llibres, però si no vaig errat crec que els llistats de llibres a les pàgines de les llibreries no hi tenen més que una petita quantitat del que realment ‘amaguen’, comprar sense moure’s de casa és la màgia a l’inrevés, l’autèntica màgia és entrar a les llibreries de vell i poder mirar, regirar i de vegades parlar amb el llibreter o amb altres compradors, i si cal, embrutar-se una mica les mans.
Les administracions haurien d’ajudar a fer que aquesta anomenada Ciutat de la Literatura faci honor al títol que li van donar i no com fins ara. I tots hem de posar el que puguem de la nostra part.

Read Full Post »

Club Grolier

“L’afició a cartes, manuscrits, llibres i altres escrits s’observa ja en l’Antiguitat, encara que no sempre obeeix a iguals motius. En un pla inferior es troben els que adquireixen els llibres simplement per tenir-los i, com no els llegeixen, només procuren amuntegar sense preocupar-se de la seva selecció. En l’època de Luciano (segle II de J.C.)hi havia a Grècia nombroses gents que no coneixien ni tan sols el títol dels llibres que havien emmagatzemat. “Els tenien únicament per passatemps dels ratolins, per a refugi d’arnes i per turment dels criats que es veien obligats a defensar-los d’uns i d’altres”. Una cosa anàleg passava a Roma des de mitjans de segle I de l’Era cristiana. Al menys, el filòsof Sèneca refereix que els llibres no es compraven com a mitjà d’estudi, sinó per a adorn de les parets. No és molt més depurat el gust de diversos bibliòfils de l’època moderna, que només atenen la quantitat de llibres amuntegats per ensenyar amb orgull als que van a visitar-los.

Algun valor més gran té l’afició d’aquells que posen tot el seu interès a aconseguir enquadernacions belles, encara que de vegades, en el seu desig de recrear la vista prefereixen tenir caixes de cartró buides que exteriorment semblen llibres magníficament presentats. Les enquadernacions més estimades són les de Grolier, per les quals es paguen, en ocasions, elevades sumes. En una subhasta de Techemer, celebrada a Lió l’any 1887, un exemplar de l’Heliodoro, enquadernat per aquell, va aconseguir el preu de 12.000 francs, i versemblantment va anar a Nova York, ciutat en la qual ha arribat a constituir-se una unió de bibliòfils amb el nom de Club Grolier. Altres vegades els llibres són estimats per les seves il·lustracions, ja siguin gravats en fusta o miniatures amb magnífica coloració vermella i blava.

Alguns col·leccionistes s’afanyen per aconseguir llibres de determinats tallers i persegueixen preferentment els de les impremtes d’Aldo Manuzio, a Venècia; Elzevir, a Amsterdam i Leyden, Etienne i Didot, a París, el que no és d’estranyar, ja que en realitat les obres d’aquests artistes, per la seva bellesa, neteja i correcció, són les més perfectes de la seva època. Els bibliòfils d’aquest grup procuren també aconseguir, entre les obres del primer dels impressors esmentats, alguns dels exemplars tirats de seda o de paper fort i de color, i pel que fa a les de l’últim, els impresos en paper vitel·la, que va utilitzar per les seves edicions de luxe “.

L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.162-163.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ En una respuesta al cuestionario fijo sobre el ‘tiempo libre’, del dominical de ABC de Madrid, el catedrático y ahora Alcalde de la Villa y Corte, se define como bibliófilo.

‘La elección del esparcimiento usual y permanente se fija cuando el carácter adquiere contornos definidos, gracias a la educación académica o social. Hay quienes no tienen esparcimiento igual y constante, quienes lo adquieren pronto y quienes lo adquieren tarde. Yo lo adquirí pronto, pues muy temprano comencé a buscar y leer libros, a guardarlos y a preocuparme por el propio libro con independencia de su contenido intelectual.

Significa esto que soy un bibliófilo que gusta y regusta de los libros antiguos, de los ejemplares raros, de las ediciones cuidadas y de lo que, en resumen, se incluye bajo la rúbrica general de libros antiguos, curiosos, raros y agotados.

Esta distracción exige leer, al menos me lo exige a mi. No sólo tengo libros, también los leo. Si dispongo de alguna hora libre la paso en alguna librería o en mi casa leyendo o volviendo a leer. Es una distracción reflexiva y a veces pienso que egoísta que he procurado separar de la apropiación y gozo absolutamente privado. Dejo libros, regalo libros, comparto libros. Es una forma de compartir las ideas, los sentimientos y las necesidades. Así es mi esparcimiento. Con él paso el tiempo que me queda libre, porque tiempo ocioso no tengo. Años hace que no tomo vacaciones, tanto por necesidad como por voluntad. Con el tiempo libre y los libros me basta’”.

Article a l’Agenda del Bibliófilo, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 4 de l’abril de 1980, p.81.

Read Full Post »

Marca tipogràfica de Ludwing Elzevir ( 1595)

“A partir de l’aparició de la impremta els llibres tenen una cotització individual; els impressors alemanys redacten llistes d’incunables des de 1470 i Aldo el Vell imprimeix en 1498, en un senzill full, una llista de 14 títols Libri Graeci impressi, amb el preu de cada un d’ells.

Des del segle XV els llibres es venen a les llibreries a un preu determinat.

En 1675, Daniel Elzevir publica un catàleg dels llibres d’ocasió del seu fons, amb indicació dels preus.

Hem tingut ocasió de veure de quina manera semblava indispensable la possessió d’una biblioteca per recolzar l’èxit social. Quant Madame du Barrry obté els favors del rei desitja posseir una biblioteca i decideix comprar urgentment 1.068 volums.

Redon els enquaderna amb tafilet per un total de 2.812 lliures, és a dir uns 2,75 francs aproximadament (550 pessetes) per volum. Avui dia una enquadernació enterament en tafilet i amb l’escut gravat costa unes 5.000 pessetes.

La moda també influeix en les preferències dels bibliòfils i, com a conseqüència, en el preu dels llibres. La popularitat o depreciació dels llibres il·lustrats per alguns artistes és conseqüència de l’apassionament momentani del públic per determinat pintor .

També els esdeveniments contribueixen a alterar la cotització dels llibres, per exemple, els llibres científics: pel que fa a medicina, química i física, només tenen algun valor els editats en els últims cinc anys. Però, de sobte, puja el preu dels llibres antics que tracten de jaciments de ‘betum’ (petroli), per exemple el de la baronessa de Beau-Soleil editat en 1640, les obres d’anticipació o bé aquelles que esmenten experiments, viatges a altres planetes, primers estudis sobre fotografia, aerostació, etc.

D’altres, com ara les obres d’Albert Camus o de Françoise Sagan, veuen els seus preus elevar-se bruscament gràcies a la publicitat emprada en el seu llançament.

La història de la bibliofília és una demostració suplementària dels canvis de preferències dels aficionats. Les edicions elzevirianas van fer furor durant el Segon Imperi. Els col·leccionistes les enquadernen en tafilet i encarreguen la tasca als millors enquadernadors: avui en dia són invendibles. Tampoc els incunables troben comprador a l’hora actual, tret que estiguin il·lustrats amb gravats en fusta. Gairebé han desaparegut els llibres de teologia que en els segles XVIII i XIX ocupaven al voltant de la cinquena part dels catàlegs de les grans subhastes.

D’una manera general, el nombre de llibres buscats pels col·leccionistes es restringeix infinitament, si més no pel fet que en l’actualitat gairebé ningú llegeix el llatí de corregut i que l’època en què vivim no es presta a la meditació ni als somnis. L’alça experimentada pels llibres il·lustrats pels grans pintors moderns té la seva explicació en l’extraordinari interès que desperta l’expressió artística contemporània.

Si canvia el ritme de la vida quotidiana i els homes assenten el judici, la cotització de determinats llibres tornarà a experimentar una justificada ascensió”.

El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm, 4 d’abril de 1980, p.29-33.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Unos son de tamaño gigante, como códices medievales y otros, minúsculos, casi miniaturas de libro. En algunos, el tacto de las páginas recuerda el del pergamino, y en otros, la mórbida textura del papel antiguo. Lujosamente encuadernados en piel, rotulados en oro y de contenido heterogéneo, su precio de venta varía, aunque ninguno está al alcance de todos los bolsillos y hay ejemplares que se cotizan hasta por el medio millón de pesetas. Son los llamados libros de bibliofilia, objetos de arte más que soportes de un texto, que embellecen las bibliotecas de coleccionistas y bibliófilos adinerados e inversionistas cultos.

¿Cómo se puede distinguir un genuino libro de bibliofilia de las vulgares imitaciones? ‘Es difícil dar una definición correcta, pero, en mi opinión, son libros que se editan en tiradas cortas, en las mejores condiciones de presentación entre la forma y el contenido’, responde Manuel Arroyo, de Ediciones Turner. ‘También se puede hablar de bibliofilia de libros antiguos que fueron impresos hace equis años y circulan por las librerías de viejo o anticuarios.’

Hoy, la técnica de facsímil basada en un procedimiento mecánico de reproducción fotográfica, facilita la recuperación de textos valiosos, de los que, en muchas ocasiones, sólo existen contados ejemplares en algún museo o biblioteca. ‘Pese al abaratamiento que supone el facsímil, las buenas ediciones de bibliofilia siguen siendo caras. Las cortas tiradas y los carísimos materiales explican lo elevado del precio.

Una muestra de lo que es una buena y cuidada edición de bibliofilia es la de Tauromaquia o arte de torear a caballo y a pie, de Pepe Hillo, de Turner, con una tirada total de trescientos ejemplares numerados. El texto de la Tauromaquia es una cuidada reproducción en facsímil del impreso en 1804, en Madrid, acompañado de treinta láminas iluminadas a mano por un acuarelista y encuadernado en piel de cabra. El precio de cada volumen es 28.000 pesetas.

Los caprichos de Goya

Otra editorial que trabaja bien la bibliofilia es Gustavo Gili. La tauromaquia, Los proverbios y Los caprichos, de Goya, son sus tres ediciones más importantes, que se completarán próximamente con Los desastres, del mismo autor.

Lo artístico y lo erudito se combinan en otra notable obra de bibliofilia de la colección Turner: Método sucinto i compendioso, de Matías de Irala, uno de los maestros teóricos del manierismo, fundamental en la historia del dibujo del siglo XVIII. El Método consta de dos volúmenes; la reproducción en facsímil de un álbum de dibujo con el método Irala y un estudio crítico de Antonio Bonet Correa, seguido de todos los grabados e ilustraciones conocidas del maestro.

Un tipo de libro de bibliofilia muy característico, en que la obra de un pintor – litografías, aguafuertes, etcétera – ilustra un tema clásico de la literatura española, es el que viene publicando Ediciones de Arte y Bibliofilia a lo largo de sus quince años de vida, a un ritmo de dos o tres títulos anuales, tiradas de 195 ejemplares y un precio de 40.000 pesetas.

Método sucinto y compendioso de cinco simetrías de Matías Irala (1730-1739)

Las coplas a la muerte de su padre, de Jorge Manrique, con doce aguafuertes de Orlando Pelayo, y Las águilas, de Gabriel Miró, en commemoración del centenario de su nacimiento, con ocho aguafuertes de Antonio Guijarro, son los últimos que han aparecido.

Dos bellos ejemplos de esta modalidad artística de la bibliofilia son los editados por Velázquez, de Madrid: Los cantos de las soledades y Los cantos de los bosques. Los textos de ambos títulos son de Jesús E. Casariego y están ilustrados por doce y quince buriles de Tavy Notton, en colores estampados a mano directamente sobre la plancha”.

Article de Bel Carrasco, en El País de 4 de novembre de 1979 y reproduït a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 4 de l’abril de 1980, p. 78.

Del llibre Los cantos de las soledades

Read Full Post »

El 1847, un gran bibliòfil, el comte de la Bedoyère, va decidir posar a la venda la seva biblioteca. Només un capritx de col·leccionista li va dictar aquesta decisió, però un cop començades les licitacions, es commou i irrita davant la idea que qualsevol pugui posseir els seus preciosos exemplars. A partir del número 1 del catàleg de la subhasta es dedica a licitar furiosament de manera que, en acabar aquesta, el trobem de nou en possessió dels seus ‘estimats’ llibres als quals s’afegeix la nota de despeses del taxador.

La bibliofília. Heus aquí una altra de les antigues passions humanes. Els primers reis francesos, Joan el Bo i especialment el seu fill Carles V, són els avantpassats dels nostres grans bibliòfils.

Carlos V compra manuscrits i, en 1337, nomena un ‘guardià de la biblioteca del rei’ encarregat de classificar i instal·lar a la torre de la llibreria, al Louvre, els 910 manuscrits que posseeix. ‘Es van col·locar 30 candelers petits i un llum de plata que s’encenia totes les nits per tal que pogués treballar a tota hora’.

Amb la impremta, que neix durant el regnat de Lluís XI, apareixen les primeres manifestacions de la passió per les sèries de llibres; durant molt de temps encara es preferiran els manuscrits, de millor aparença i més artístics, als impresos considerats simplement utilitaris i poc elegants.

Lluís XII és el primer que manifesta el sentiment de la possessió personal i fa marcar amb el seu escut, ‘França, Bretanya i Porcs espins’ tots els exemplars de la seva biblioteca, que es va enriquir considerablement durant la conquesta del Milanesat gràcies als ‘préstecs’ aconseguits dels Sforza i els Visconti.

Francesc I crea el títol de bibliotecari que confereix al escrivà Guillaume Dubé. Aquest sobirà, entusiasmat per l’antiguitat clàssica, envia erudits a Llevant perquè li portin manuscrits grecs.

A partir de llavors la bibliofília queda consagrada i des de Jean Grolier a Barthou, Chadenat i Lucien-Graux, passant pel condestable Anne de Montmorency, els Fugger i Henri de Rotchschild, ja no tornarà a trencar-se la cadena.

Abans de la invenció de la impremta, els manuscrits, que en la seva gran majoria es confeccionen en els monestirs, es venen molt cars.

Enquadernació Grolier

Mabillon relata en les seves Analecta, que al segle XI, Grècia, comtessa d’Anjou, transforma un recull de Homilies d’Halberstadt i de Haimón per 200 xais, 1 muid de blat candial, un altre de sègol, un tercer de mill i algunes pells de marta. Al segle XII es paguen 200 florins per un manuscrit miniat i el preu mig per un manuscrit in-folio, el text sol sense cap adorn, equivalia a 400 o 500 francs de 1870 (de 30 a les 40.000 pessetes actuals).

En l’Edat Mitjana els manuscrits simbolitzen ja la riquesa, de la mateixa manera que les obres d’art, i es cita el cas de Alfrid, rei de Northhumbria, que compra a l’abat Ceolfrid un llibre de cosmografia adquirit a Roma i pertanyent al monestir de Yarrow, al preu de vuit famílies amb les seves terres compreses.

El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm, 4 d’abril de 1980, p.27-29.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“Pero yo veo, además, en el libro, un proceso biológico perfecto. El libro, como el hombre, es esencialmente espíritu; pero necesita también de la materia para adquirir existencia tangible. Su espíritu es el pensamiento que lo ha concebido y le ha dado vida; su materia, su presentación, su ornamentación y su encuadernación. Como el hombre, nace al ver la luz pública. Como el hombre, tiene una vida de crecimiento, que es su difusión, de madurez, que es su aceptación general, y de decadencia, que es su paulatino olvido. Como el hombre, sufre enfermedades, espirituales unas: la crítica que se ceba en él muchas veces injustamente, los plagios que pretenden robarle su esencia, y las malas traducciones que lo desfiguran; materiales o tras su defectuosa impresión que le resta alicientes, el desvío del público y el deterioro de sus ejemplares; y espirituales y materiales a un tiempo algunas: las mutilaciones y espurgos a que puede resultar sometido. Su muerte es el olvido definitivo, la desaparición de todos sus ejemplares por guerras, revoluciones o por el transcurso de los años, y su conversión en pasta de papel, de la misma manera que a la muerte del ser humano, las células de su cuerpo retornan a la misma tierra de donde han salido.

Esta doble personalidad del libro, espiritual y material a un tiempo, es un exponente de su valor, pero puede ser también origen de desviaciones nocivas en los coleccionistas que practican su culto e incluso en las entidades calificadas de bibliófilas.

No creo que sea posible admitir la existencia de varias clases de bibliófilos. Lo único exacto es que existen bibliófilos dedicados a especialidades distintas. Porque, para mi, el coleccionista que reúne libros por su solo valor ornamental, prescindiendo de su texto que no le interesa, no puede merecer en modo alguno el nombre de bibliófilo. Como tampoco puede merecerlo el bibliómano que se orienta hacia los ejemplares de rareza deformativa, como el coleccionista de sellos cotiza en alza los errores de impresión, cuando constituyen una excepción dentro de la serie correspondiente.”

Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo. Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprès per Joan Sallent a Sabadell, p. 31-32.

Ex-libris Marqués de Mura

Read Full Post »

“ En aquesta època d’obsolescències programades, és difícil que recordem amb un cert afecte algun dispositiu del passat. Podríem dibuixar de memòria el nostre únic walkman o el nostre primer ordinador, però difícilment seríem capaços de reproduir els detalls de la majoria dels telèfons mòbils o computadores portàtils que es van succeir durant les dècades següents. De vegades penso que l’objectiu d’Apple és precisament aquest: que siguem incapaços de diferenciar cadascun dels iPhones o MacAlgunaCosa que hem anat tenint, com si es tractessin de la mateixa criatura en perpètua evolució.

Els llibres continuen sent emocionalment superiors als aparells: no només són col·leccionables i únics, sobretot si els hem tunejat (mitjançant subratllades, marginàlia, gotes de cafè); a més ens permeten accedir a una memòria externa, sempre activa, de la nostra pròpia biografia. No és el que dibuixen, alineats, a les seves prestatgeries? No representen aquelles franges de colors, aquell tetris, aquell equalitzador, les etapes i els cardiogrames i els viatges i els trasllats de les nostres vides?

I, tot i això, els llibres i els dispositius conviuen i es complementen. Recomanem, fotografiem, comprem llibres gràcies als nostres telèfons mòbils. Accedim a milions de títols a través de la informàtica personal. Fins i tot llegim textos a les pantalles que els enginyers han convertit en simulacres de pàgines de paper. Aquesta coexistència és la clau cultural de la nostra època. El clàssic i el viral, la presència i la distància, els tactes i els píxels. El molt antic que és veí del desesperadament nou.

Per això crec que la biblioteca d’aquest present que ja és futur ha de ser essencialment híbrida. Una heterotopia foucaltiana on es passi del previsible a la sorpresa, de l’amable al pertorbador, de les respostes acabades d’obtenir a problemes encara per resoldre. La biblioteca del futur no només ha de ser una biblioteca vegetal, agrobiblioteca, de llavors, en un edifici hipermodern i ecològic que integri la vida no humana; també ha de ser una biblioteca antiga, llibrecèntrica i venerable, que conreï el silenci i la bibliofília. Un espai físic que aculli tant els nens petits com els avis, tant als nadius com els nouvinguts, amb doble natura de fascinant plataforma digital.

Un àmbit obert tant a les arts vives com a les exposicions; tant a l’oralitat i la música de sempre com a les noves propostes sonores. Coworking i sala d’estudi. Mediateca i museu del llibre. Un laboratori amb les últimes tecnologies, narratives immersives i realitats virtuals que sigui alhora un taller d’artesania, tallar i enganxar, cosir i cantar.

Així m’imagino, per exemple, la Biblioteca Provincial de Barcelona, com una nova icona internacional del coneixement en un món amb menys turisme, que reuneixi totes les biblioteques que hi ha hagut en una única biblioteca amb autèntic futur.

Article: “La biblioteca del futur” de JORGE CARRIÓN, La Vanguardia, 5|5|2021.

Futura? Biblioteca Provincial de Barcelona. Projecte guanyador el 2010

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ …, teniendo en cuenta que el hablar de las sorpresas que puede producirnos nuestro amor por los libros y su búsqueda correspondiente presupone precisar, ante todo, cual ha de ser la tendencia de la verdadera bibliofilia y generalizar sobre el concepto del perfecto bibliófilo.

Constituiría una temeridad, de mi parte, tratar de definir el concepto exacto de bibliófilo. La misma etimología de la palabra entranya una definición; y seguramente debió ser este sentido etimológico el que permitió al Canciller de Inglaterra, Ricardo de Bury, decir, con ternura de enamorado, hablando de sí mismo, que ‘sufría de mal de amor hacia los libros, especialmente antiguos’. Pero, sin necesidad de llegar a la fijación exacta de los caracteres de nuestra afición por los libros, los conceptos ‘ amor al libro en sus manifestaciones más selectas y depuradas’, ‘ difusión del conocimiento de los tesoros bibliográficos existentes en colecciones generales y particulares, velando por su conservación’, ‘ organización de exposiciones de obras impresas, grabados, láminas, ex-libris,encuadernaciones y manuscritos’ y ‘ aportaciones económicas destinadas a facilitar a las bibliotecas públicas la adquisición de ejemplares raros’, contenidos en nuestros Estatutos, compendian, a mi juicio, una indicación descriptiva de lo que ha de ser el bibliófilo y de lo que han de ser sus tendencias.

La síntesis de toda definición de bibliófilo es el amor al libro; y de este amor podemos enorgullecernos porque es difícil admitir que pueda existir una obra de arte más completa, más perfecta y que más eleve al hombre, que el libro, cuando realmente merece esta denominación.

Admiro, como el que más, el valor estético y espiritual de una estatua helénica, de una catedral gótica, de una pintura de maestro, o de un poema sinfónico; pero no dudo de que estaréis de acuerdo conmigo si afirmo que los goces que proporcionan no pueden compararse, ni en profundidad, ni en extensión, ni en duración, con los que nos reporta un buen libro. En aquellas manifestaciones artísticas, la materia se pone al servicio de la inspiración y del espíritu, sin dejar, por esto, de ser materia; y, como tal materia, habla esencialmente a los sentidos. En el libro, la materia desaparece virtualmente, para dejar sitio, tan sólo, al pensamiento de su creador.”

Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo. Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprés per Joan Sallent a Sabadell, p. 29-31.

Read Full Post »

Cartell modernista

“ La mostra, pensada i dissenyada amb elegància, es divideix en set apartats: Antecedents, segle XIX; Naixement, 1900-1929; Renovació, 1930-1949; Consolidació, 1950-1999; Actualitat, segle XXI; Bibliòfils a la Biblioteca; i, finalment, Experimentació. Aquests apartats es presenten il·lustrats amb suggerents aforismes bibliòfils: De ton seny sabré el calibre/ veien com tractes el llibre; o Llegeix responsablement/ i medita llargament; o La història del llibre trenca/ qui el vell exlibris li arrenca… Aquest viatge amb i entre llibres porta l’espectador pels camins més sorprenents i espectaculars de la bibliofília a Catalunya: un viatge cultural que transcorre en paral·lel a la història de l’art que va del Modernisme al Noucentisme fins arribar a les formes editorials i artístiques més experimentals dels nostres temps. Així, en aquest viatge en el qual si es para atenció s’escolta la veu de grans escriptors de tots els temps, s’hi pot trobar

des de l’exemplar de Cançoner de les obretes de la nostra llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI, de Marià Aguiló i Fuster (1873-1900) fins als llibres d’artista, tot passant per exemplars de renom bibliòfil com l’Anuari Oliva: ensaig de materialització d’un moment intelectual (1907), La vida es sueño, amb il·lustracions del xilògraf Enric.C. Ricart (1933), U no és ningú, amb il·lustracions d’Antoni Tàpies (1979), L’Hotel París, un original treball de Jaume Plensa inspirat en poemes de Vicent Andrés Estellés (2017), fins arribar als llibres i exlibris objecte, és a dir, obres que surten del marc convencional dels llibres i els exlibris. Entre aquests exemplars preciosos es troben també dibuixos originals, matrius de coure d’exlibris calcogràfics, així com peces úniques i artesanes, algunes fins i tot inèdites, edicions que no es van arribar a realitzar.

Es diu que en la bibliofília es para més esment en el continent del llibre que no pas en el contingut o en la seva raresa. Això explica que hi hagi edicions desmesurades (El llibre desmesurat sol passar/ molt temps desat), que fan la lectura del llibre tan difícil com impracticable. Un llibre de quatre pams quadrats no és molt còmode de llegir, certament, de la mateixa manera que no requereix lectura un llibre d’artista com el de la pintora Rosa Mirambell i el seu Àngel de paper (1988), en realitat un poema visual. Sigui com sigui, tant una edició en llibre de bibliòfil del Quixot, de Miguel de Cervantes, o el Blanquerna, de Ramon Llull, com llibres de poeta/artista com els 4 poemes de Rafael Santos Torroella(1967), no són pas llibres per llegir de manera tradicional sinó per ser mirats i admirats.

Àngel de paper de Rosa Mirambell

Però en aquesta exposició ben articulada, de visita recomanable i en la qual es despleguen tantes formes de bibliofília, també hi ha llibres com Crisantemes, publicat el 1899, el qual, tot guardant les proporcions, ja que es tracta d’un llibre de mida no gaire gran, s’hi conjuminen el text i les il·lustracions d’un mateix autor, Alexandre de Riquer. Amb un contingut poètic i il·lustracions de gran nivell, en aquest llibre podem admirar, i llegir!, una bella edició de bibliòfil que en aquesta mostra es presenta relligada en tela de seda per Emili Brugalla, un dels noms més sobresortints del món de l’enquadernació que va més enllà del fet artesà per esdevenir artístic.

Article : “Bibliofília a Catalunya” de Teresa Costa-Gramunt, sobre l’esposició organitzada per la Biblioteca de Catalunya: La bibliofília a Catalunya,coincidint amb la celebració dels 75 anys de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Con anterioridad al reciente cambio de titular en la cartera, estaban muy avanzadas las negociaciones por parte del Ministerio de Cultura para la compra de uno de los fondos bibliográficos privados más importantes de España, del que es propietario el librero y bibliófilo barcelonés Josep Porter Rovira. Estas negociaciones han sido llevadas a cabo con extrema discreción, por cuanto que la venta del fondo supondrá su traslado a la Biblioteca Nacional y, en consecuencia, una importante pérdida cultural para Cataluña

El fondo está formado por varios miles de libros antiguos y eruditos, así como unos 2.000 manuscrritos. Se trata de ejemplares de épocas y orígenes muy diversos, que van desde la Edad Media hasta nuestros días, pero con un predominio de los siglos XVIII y XIX. El precio de venta concertado con el Ministerio de Cultura es de 35 millones de pesetas, lo cual constituye un precio muy aceptable por parte del vendedor. Paralelamente, el Ministerio compraría también un fondo específico del mismo Josep Porter, dedicado a libros y revistas de bibliografía. El precio de este fondo monográfico está convenido en cuatro millones de pesetas.

Por parte del vendedor, de 79 años de edad, la operación estaría motivada por razones económicas y personales. El fondo en venta fue iniciado en 1925, fecha en que Josep Porter publicó el primero de sus ya más de 2.000 catálogos de libros que le han dado renombre internacional dentro del mundo erudito.

En Cataluña se confía en que una buena parte de estos fondos queden allí para incrementar su propio patrimonio cultural. Esperemos que, en efecto, se imponga la lógica en tan justa causa.

Article a l’apartat ‘Agenda del Bibliófilo’, de la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 3 de gener de 1980, p.87.

Read Full Post »

“Per als llibres futurs, moltes editorials universitàries nord-americanes, per exemple, ja estan adoptant polítiques clarividents mitjançant la producció d’obres amb acid-free paper, és a dir, per dir-ho de forma senzilla, amb paper especial que resisteix més temps a la dissolució. Però, a banda que això succeirà en el cas de les obres científiques i no en l’obra  del jove poeta, què fer amb els milions de llibres ja produïts des de finals de segle passat fins ahir?

Existeixen mitjans químics per protegir els llibres de les biblioteques, pàgina per pàgina. Estan disponibles, però són molt cars. Biblioteques amb milions de volums (i són les que compten) no podran intervenir en tots els seus llibres. També en aquest cas hauran de dur a terme una selecció. Qui triarà? Naturalment, hi ha la possibilitat de microfilmar-ho tot, però tots nosaltres sabem que a les microfitxes només poden accedir investigadors motivats, i amb bona vista. Ja no hi haurà la possibilitat de rebuscar entre vells prestatges, fascinats per descobriments casuals. Amb la microfitxa un busca allò, l’existència de la qual ja coneix. Amb els moderns mitjans electrònics és possible gravar a través de l’escaner, emmagatzemar en la memòria d’un ordinador central, i imprimir les pàgines que necessitem. Excel·lent per consultar anualitats de diaris (considerin que el paper de diari es fa malbé en uns deu anys), però no per imprimir una novel·la oblidada de vuit-centes pàgines. En qualsevol cas, aquestes possibilitats valen per als estudiosos, no per al lector curiós. Pel que sabem, avui en dia no hi ha un mitjà per salvar de manera indolora tots els llibres moderns reunits a les biblioteques públiques, i els de les biblioteques privades estan inexorablement condemnats: dins d’un segle ja no existiran.

Així i tot, l’amor del col·leccionista, al defensar un vell llibret de la pols, de la llum, de la calor, de la humitat, del corc, de la contaminació, del desenquadernament casual, podria allargar la vida d’una edició econòmica dels anys vint. Almenys fins que algú el redescobrís, revaloritzés l’obra i donés inici a un procés de reimpressió. Vegin, per tant, com un col·leccionisme modest i no milionari pot contribuir a la conservació d’un immens patrimoni de memòria vegetal. Prenguin exemple dels col·leccionistes de còmics que salven vells àlbums impresos en paper dolent en fundes de plàstic, construint un arxiu d’una literatura sovint menor, de vegades fins i tot pèssima, però que ha de romandre almenys com a document dels costums. I també es deu al col·leccionisme què s’hagin rescatat les planxes originals de molts grans artistes del còmic (ara en venda a preus astronòmics: una de les primeres planxes de Flash Gordon de Raymond val almenys cinquanta mil dòlars), planxes que d’ una altra manera, potser, les redaccions haurien manat a reciclar o haurien deixat podrir en algun magatzem.

Els llibres no es moren només pel seu compte. De vegades són destruïts. En les primeres dècades del nostre segle es va assistir a la crema en la foguera dels llibres “degenerats” encesa pels nazis a Nuremberg. Era un gest simbòlic, per descomptat, perquè ni tan sols els nazis haguessin volgut destruir tot el patrimoni de llibres del seu país. Però són símbols que compten. Temin als que destrueixen, censuren, prohibeixen els llibres: volen destruir o censurar la nostra memòria. Quan s’adonen que els llibres són massa, i inassequibles, de manera que la memòria vegetal resulta amenaçadora, llavors destrueixen memòries animals, cervells, cossos humans. Es comença sempre pels llibres, després s’obren les cambres de gas.

Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, ​​2021. (Conferència de 1991).

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El término ‘catálogo’ fue usado antiguamente para indicar una lista de cosas o personas, compilado con arreglo a una selección. Los antiguos gramáticos llamaron catálogo a la enumeración de las naves y de las tropas aqueas que Homero hizo en su libro segundo de la Ilíada. Tucídides indica con este término la lista de los ciudadanos inscritos para servir como huéspedes en caso de guerra. Senofonte usa la expresión para ‘aquellos del catálogo’ para señalar  la clase de ciudadanos más ricos e influyentes. El primer catálogo de arte con intenciones modernas aparece en París en 1611 y significaba una enumeración de medallas y de diversas antigüedades. La necesidad de catalogar los libros, de cualquier género, se advierte al formarse enormes colecciones, y sobre todo cuando las bibliotecas comenzaron a ser abiertas al público. Pero incluso las más antiguas bibliotecas debieron tener seguramente sus catálogos. Y evidentemente los tenían las

Biblioteca d’Alexandria

bibliotecas de Nínive, Babilonia, Atenas, Tebas, Cartago, Roma y Alejandría, y parece que el de la biblioteca de la gran ciudad egipcia lo compiló Callimaco, a diferencia de los otros de tipo alfabético, ya metódico. Mejores noticias se tienen de los catálogos del medievo. Sin embargo, sólo con el humanismo los catálogos adquieren una mayor sistematización. Un ejemplo se ofrece con el de la Biblioteca Vaticana, que compilado por Platina en 1481 presenta incluso una lista alfabética de los autores. Con la invención de la imprenta se comienzan a difundir mucho los catálogos que los tipógrafos-libreros imprimen con fines comerciales, con motivo de las ferias literarias de Leipzig y Francfort. El primer ejemplo de clasificación lo presenta Manuzio,con una lista de libros griegos impresos en su tipografía, imitándole Estienne, Plantin y otros famosos tipógrafos.

Biblioteca de Babilònia

Estos catálogos de los libreros ejercieron un influjo notable en la catalogación de los fondos de las bibliotecas, sin perjuicio de que esta clasificación, durante mucho tiempo, continuó obedeciendo normas empíreas o puramente personales. Para poder hablar de una verdadera ciencia de la catalogacción es necesario llegar al siglo XIX y a las 91 reglas de catalogación que Panizzi hiso aprobar en 1839 a los dirigentes de la biblioteca del Museo Británico.

En 1908, partiendo del código de Panizzi, la Asociación Americana de Bibliotecarios, de acuerdo con la inglesa, preparó la famosa reglamentación que debía servir de modelo a otros países.

En cuanto a la clasificación de los libros raros, varios han sido los criterios, pero uno de los métodos más acreditado es aquel predispuesto por el bibliófilo italiano Giuseppe Fumagalli, el cual contempla para la subdivisión del material que catalogar las siguientes 26 distintas categorías: Libros en lenguas orientales o poco conocidas. Libros figurativos. Historias locales. Obras antiguas de geografía, cartografía y viajes. Antiguas obras de matemáticas y ciencias. Obras de música antigua y de historia del teatro. Viejos periódicos y almanaques. Libros de literatura popular y de tradiciones populares. Libros sobre argumentos curiosos. Bromas, sátiras, etc. Libros eróticos. Libros condenados o perseguidos. Libros expurgados en ejemplares salvados. Curiosidades literarias menores. Obras de biblioteca. Incunables. Ediciones príncipe. Ediciones de célebres tipógrafos. Ediciones de imprentas privadas o particulares. Ediciones tiradas en poquísimos ejemplares. Libros convertidos en raros por singulares circunstancias. Curiosidades tipográficas. Ejemplares impresos sobre pergamino o miniados. Ejemplares apostillados. Ejemplares con encuadernaciones artísticas, históricas o con escudos de armas. Y, por fin, pequeñas estampas recogidas en volumen.

Article “ Historia del Catálogo” de Julián Cortés Cavanillas a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 2, d’octubre de 1979, p. 80-81. ( publicat abans a Informaciones, Madrid, 20-VI-1978).

Read Full Post »

La Divina Comèdia

“De què hem de salvar els llibres? Als antics, de la negligència, de la sepultura en llocs humits i impracticables, del vent i la pluja que assoten els carrers. Als més recents, també d’un mal maligne que nia en les seves cèl·lules.

Els llibres envelleixen. Alguns envelleixen bé, altres no. Depèn de les condicions en què hagin estat conservats, sens dubte, però també del material amb què es van produir. En qualsevol cas, sabem que cap a la meitat del segle passat va esdevenir un fenomen tràgic. Van deixar de produir llibres amb paper de draps perquè es va començar a fabricar paper amb fusta. Com podran constatar en qualsevol biblioteca, el paper de draps sobreviu als segles. Hi ha llibres de segle XV que semblen acabats de sortir de la impremta, el paper encara està blanc, fresc, cruix sota els dits. A partir de la segona meitat de segle XIX, però, la vida mitjana d’un llibre, es diu, no podrà superar els setanta anys. D’alguns llibres que ja en tenen més de cent, malgrat la seva precoç grogor, es pot dir que es van produir amb paper de qualitat i resistent. Però les edicions científiques o les novel·les dels anys cinquanta, sobretot franceses, duren molt menys de setanta anys. Ja avui es desfan, com hòsties, res més agafar-les. Tenim la certesa que un llibre de butxaca produït avui tindrà una vida de vint o trenta anys, i només cal que anem a buscar a les nostres llibreries les edicions de butxaca produïdes fa una dècada per entendre que ja estan a la vora de la senescència precoç.

El drama és terrible: produïts com a testimonis, recopilacions de memòria, seguint el model dels manuscrits o les construccions arquitectòniques que havien de desafiar els segles, els llibres no aconseguiran complir ja amb la seva tasca. Cada autor que no treballés només per diners sinó per amor cap a la seva pròpia obra sabia que s’encomanava al llibre un missatge que perduraria en els segles. Ara sap que el seu llibre tan sols podrà sobreviure una mica. Naturalment, el missatge queda encomanat a les reedicions, però les reedicions segueixen el gust dels contemporanis, i no sempre els contemporanis són els millors jutges del valor d’una obra. I a més, nosaltres ara som capaços de donar-nos compte de que ha arribat el moment de rellegir un llibre que es va publicar al segle XVIII i que va caure injustament en l’oblit perquès us exemplars sobreviuen a les biblioteques. Però què li passaria a un llibre important, no valorat avui i que podria ser apreciat dins d’un segle? D’aquí a un segle no quedarà ni tan sols un exemplar d’ell.

Hem vist que la política de les reedicions, si s’encomana al mercat, no ofereix garanties. Però pitjor encara seria que una comissió de savis hagués de decidir quins llibres salvar reimprimint-los i quins llibres condemnar a la desaparició definitiva. Quan es diu que els contemporanis sovint s’equivoquen al jutjar el valor d’un llibre, es té en compte també l’error dels savis, és a dir, l’error de la crítica. Si li haguessin fet cas a Saverio Bettinelli, al segle XVIII haurien llençat a les escombraries a Dante Alighieri“.

Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, ​​2021. (Conferència de 1991).

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ No podemos omitir en este comentario, aunque sea de pasada, la formidable labor que han desarrollado los libreros anticuarios españoles. Labor que puede calificarse, en muchos casos, de auténtico salvamento del tesoro bibliográfico y documental. A lo largo de toda la década de los años cuarenta y durante gran parte de la siguiente, la escasez de papel motivó que muchos particulares vendieran sus archivos y bibliotecas para obtener pasta de papel y que algunos organismos menos privados hicieran lo mismo tras una purga de sus fondos tan apresurada como superficial. Al almacén de papel acudían con frecuencia los libreros anticuarios y rescataban esos ejemplares, a veces valiosísimos, que, convenientemente restaurados y catalogados, pasaban así a colecciones de bibliófilos que supieran apreciarlos. Los libreros anticuarios españoles han formado verdaderas dinastías como los Vindel, como los Molina, como los Palau, como los Bardón o gloriosas individualidades como los hermanos Montero. Y en algunas ocasiones se han convertido en verdaderos bibliógrafos. Recordemos, como ejemplo cumbre, a don Antonio Palau y Dulcet que, en 1919, comenzó a publicar los seis tomos de su Manual del librero hispanoamericano, comenzado a reeditar en 1954 y continuado por sus descendientes. Hoy van ya editados 24 volúmenes. El Palau es el repertorio general imprescindible para el bibliófilo español y para el hispanista. Sus descripciones son siempre completas y exactas. Su información resulta verdaderamente asombrosa. Recordemos también a don Francisco Vindel, que dio importantes conferencias en Unión Radio y publicó obras destacadas como El arte tipográfico en España durante el siglo XV( Madrid, 1945). Los catálogos de venta que editan muchos libreros son, por

otra parte, gracias a sus perfectas descripciones, instrumentos auxiliares para el bibliófilo y un medio excelente para determinar las oscilaciones del valor de los libros en el mercado.

La descripción del libro, sobre todo del libro antiguo, es una ciencia cuyo dominio resulta difícil. No podemos extendernos aquí sobre esta materia pero sí recomendar al lector interesado en este aspecto capital de la bibliofilia, una obra que consideramos fundamental: el libro de Fredson Bowers, Principles of Bibliopraphical Description ( Nueva York, Russell and Russell, 1962). En sus 505 páginas trata el tema de una forma exhaustiva y con auténtica autoridad.

Es lástima que en España no se realicen subastas de libros como es costumbre en el resto de Europa y en América del Norte. Las salas dedicadas a subastas de arte raras veces incluyen lotes de libros en sus catálogos. Cuando lo hacen se destacan por su absoluta carencia de rigor. El libro se ofrece sin indicaciones sobre su estado y, en ocasiones, formando un solo lote con otras obras que no guardan relación entre sí. La cumbre de esta serie de errores fue, sin duda, la venta del archivo documental y de la biblioteca de don Manuel Gómez-Imaz, en torno a la Guerra de la Independencia, realizada por la sala Saskia-Sotheby’s, de Madrid, los días 16 y 17 de mayo de 1977. Así, el lote 138 – por no mencionar más que un solo caso – se describía en catálogo como ‘cuatro paquetes conteniendo impresos y manuscritos’. Es lógico que los bibliófilos no compren en subastas españolas, por falta de garantías, acostumbrados como están al asesoramiento siempre eficaz del librero anticuario y al rigor insuperable de algunas salas internacionales como Christie’s y Sotheby’s de Londres.

La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.58-60.

Christie’s

Read Full Post »

“Poder llençar o conservar vol dir que el llibre és així mateix un objecte, que pot ser estimat no només pel que diu, sinó a més per la forma en què es presenta. Aquesta conferència ha estat organitzada per un club de bibliòfils, i un bibliòfil és algú que col·lecciona llibres també per la bellesa de la seva composició tipogràfica, del seu paper, de la seva enquadernació. Els bibliòfils perversos es deixen embargar en aquest punt per l’amor d’aquests components visuals i tàctils que no llegeixen els llibres que col·leccionen i, si encara estan intonsos, no els tallen les pàgines per a no menysprear el seu valor comercial. Tota passió genera les seves formes de fetitxisme. Ara bé, és legítim que el bibliòfil pugui desitjar tenir tres edicions diferents del mateix llibre, i de vegades la diferència de les edicions repercuteix també en la manera com ens acostem a la lectura. Un amic meu, que no per casualitat és un poeta, a qui de tant en tant sorprenc mentre busca antigues edicions de versificadors italians, em repeteix que és molt diferent el plaer de llegir a Dante en un llibre de butxaca contemporani o en les belles pàgines d’una edició Aldina. I molts, quan troben la primera edició d’un autor contemporani, experimenten una emoció especial al rellegir aquests versos en aquests caràcters amb que els van llegir els seus primers destinataris. A la memòria que el llibre transmet, per així dir, a posta, s’afegeix la memòria que traspua com a cosa física, el perfum de la història de la qual està impregnat.

La bibliofília sol considerar-se una passió cara, i està clar que si un de nosaltres volgués posseir un exemplar de la primera Bíblia de quaranta-dues línies impresa per Gutenberg, hauria de disposar d’almenys set mil milions de lires. Dic si més no, perquè per aquesta suma es va vendre fa dos anys un dels últims exemplars en circulació (els altres estan en biblioteques públiques, custodiades com tresors) i, per tant, qui avui desitgés cedir demanaria potser el doble. Però, tot i no ser rics, podem desenvolupar un amor pel col·leccionisme.

Potser no tots sàpiguen que algunes edicions de segle XVI encara poden trobar-se a poc menys o poc més de cinquanta mil lires, que s’ajunten evitant dos àpats en un restaurant o renunciant a dos cartrons de cigarrets. No sempre és l’antiguitat el que costa, hi ha edicions d’aficionats impreses fa vint anys que valen un ‘potosí’, però pel preu d’un parell de botes Timberland pot experimentar el plaer de tenir a la pròpia llibreria un bonic volum infolio. Tocar la seva enquadernació de pergamí, sentir la textura dels fulls, fins i tot seguir el curs del temps i dels agents externs a través de les taques, de les ombres d’humitat, de la feina dels cucs que de vegades excaven al llarg de centenars de pàgines recorreguts de tan gran bellesa com la dels cristalls de neu. Així mateix, un exemplar mutilat pot explicar una història sovint dramàtica: el nom de l’editor esborrat per escapar als rigors de la censura, pàgines censurades per lectors o per bibliotecaris massa prudents, pàgines enrogides perquè l’edició es va imprimir de forma clandestina amb materials barats , marques de potser una llarga permanència en els soterranis d’un monestir, signatures, anotacions, subratllats que relaten la història dels diferents propietaris a través de dos o tres segles …

Però, sense somiar amb llibres antics, pot practicar-se el col·leccionisme de llibres dels últims dos segles, trobant-los en els llocs de carrer, en les fires del llibre vell, donant caça a les primeres edicions, als exemplars intonsos. En aquest cas, el joc es troba a l’abast de moltíssimes butxaques, i el plaer no consisteix només en l’entusiasme de la troballa, sinó en la recerca, al seguir el mateix olfacte, al rebuscar, al enfilar-se a escaletes escanyolides per descobrir què tindrà el encants en aquest últim prestatge i què porta anys sense treure-li la pols.

El col·leccionisme, fins i tot menor, també d’objectes de segle XX, sovint és un acte de pietat, m’agradaria dir de miraments ecològics, perquè no hem de salvar només a les balenes, les foques monjo, als óssos dels Abruços, sinó també els llibres “.

Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, ​​2021.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El tema de colección más frecuente entre nuestros bibliófilos es quizás el cervantino; tema, por otra parte, que tiene unas posibilidades inagotables como ya expusimos en otro artículo de esta serie. Le siguen las bibliotecas especializadas en temas locales o regionales así como en ediciones en la lengua vernácula del coleccionista. Digamos a este respecto que hoy existe en Madrid una verdadera fiebre de coleccionismo de temas madrileños; que en Cataluña esta tendencia ha sido constante; que algo parecido puede decirse respecto al País Vasco en lo referente a ediciones en vascuence o, mejor dicho, en cualquiera de los numerosos dialectos de esta lengua.

Los incunables españoles más buscados son los impresos en castellano, los ilustrados con xilografías y los temas científicos y literarios. El lugar de impresión tiene importancia para los coleccionistas de la región correspondiente.

Otra característica de nuestros bibliófilos es su desinterés por los documentos. El documento histórico sole le resulta apetecible, salvo honrosas excepciones, cuando aporta algo al conocimiento de su genealogía.

El bibliófilo español, modelo en muchos aspectos, carece de iniciativa para divulgar los ejemplares únicos que posee, facilitando o patrocinando su reimpresión. En este aspecto va muy a la zaga de los norteamericanos, ingleses, alemanes y franceses que consideran un orgullo legítimo convertir sus bibliotecas en algo vivo y con utilidad general. Hay, por supuesto, grandes personalidades aisladas que contradicen esta afirmación. Casi todas ellas son de principios de este siglo y se inscribieron, por lo general, en el ámbito de la cultura catalana: Miquel y Planas, Aguiló, Font de Rubinat, Batlle, Riquer, etc. y, sin embargo, la reimpresión de un ejemplar único no devalúa el libro original.

Quizá sea este el momento de comentar que las ediciones españolas en facsímile se limitan, con demasiada frecuencia, a la reproducción fotográfica del texto primitivo. Se desperdician así ocasiones excelentes de divulgar ese texto con estudios preliminares y notas que lo actualizarían enriqueciéndolo. Resulta triste que hayamos de poner como norma a seguir las reediciones de libros españoles hechas fuera de nuestras fronteras. Pensamos por ejemplo en el librero y editor alemán Auvermann que ha reunido a los más destacados especialistas hispanos para las notas y estudios preliminares de sus reimpresiones. Así sucedió cuando llegó a don José Bergamín para dirigir su reedición de la primera época de la Revista de Occidente.

La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.56-58..

Read Full Post »

Parades llibres vells al Paral·lel

“ Aquesta imatge del 1936 il·lustra el mercat de llibres vells establert al Paral·lel, avinguda que aleshores i des de la proclamació de la Segona República havia estat rebatajada amb el nom del destacat advocat assassinat Francesc Layret.

            Aquest tipus de compravenda venia de lluny i estava originalment assentada al firal que es coneixia popularment com a Fira de Bellcaire, aixoplugada sota els arcs encarats a la Llotja; s’hi venia de tot, i entre aquella mena de batibull atractiu també van acabar trobant-hi al seu moment un bon encaix de llibres.

            Des d’un punt de vista especialitzat, aquest mercat es va establir el 1902 de manera permanent i diària al Portal de Santa Madrona. Però també se’n va organitzar un que només era dominical i que es va instal·lar a la ronda Sant Antoni, entre els carrers Urgell i Tamarit.

https://sortidesambgracia.com/2014/01/21/encants-barcelona-fira-de-bellcaire/

Aquest mercat, el 1920, va ser traslladat a l’avinguda Paral·lel i només obria els diumenges al matí. Al principi va tenir una gran acollida, d’acord amb el considerable nombre de venedors; se n’h van arribar a congregar gairebé uns tres-cents, que van plantar les parades entre la bretxa de Sant Pau i Creu Coberta. El 1936 es va creure convenient situar-los al mercat de Sant Antoni, sobretot per aprofitar la protecció amable de la marquesina.

            Alguns llibreters, amb tot, van preferir sumar-se a l’històric del Portal de Santa Madrona, que va resistir, encara que cada vegada més atrotinat, fins al 1966. Al final feia molta pena. Els supervivents van ser induïts a ocupar els barracons que es van plantar al carrer Diputació. Es va creure llavors que la proximitat de la universitat amb els estudiants i les clàssiques llibreries d’ocasió situades als carrers Aribau i Muntaner establiria una relació beneficiosa per a tots ells. Ha constituït un fracàs i només en queda un, condemnat a desaparèixer.

Josep Porter o Josep Palau, per esmentar només dos dels grans noms de la llibreria antiquària i l’alta bibliofília, s’havien iniciat en aquestes parades. Tot i que el lloc i el seu ambient era més propici a afavorir altres perfils, com el d’Emili Eroles, que va publicar unes memòries saboroses. I fins i tot encara hi encaixava millor, atès el seu pintoresquisme, un paio anomenat Francesc Adán, que era el seu veritable nom però tothom estava convençut que era l’àlies; ell va ser el promotor de la creació dels encants de Santa Madrona i s’havia mantingut com a puntal pintoresc d’aquell lloc. En aquest context, també hi encaixava el qui atenia per Mero, que tenia la barra de vendre antiquíssims fulls de pergamí dels quals ni tan sols no s’entretenia a esbrinar la procedència, a fi d’atendre la demanda que hi havia per emprar-los com a simple recanvi en tambors.

A la cacera del llibre vell”, article de Lluís Permanyer, La Vanguardia, 11 d’abril de 2013, p.10.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Sociedad de Bibliófilos Españoles

“ Decíamos en uno de los artículos anteriores, que España es un país de grandes y pocos bibliófilos. Esta afirmación debe entenderse referida al total de nuestra población, porque resulta justo senyalar que las individualidades destacadas son muy numerosas. La afición a la bibliofilia, patrimonio hasta principios de este siglo de los eruditos, ha abierto mucho sus fronteras y hoy son relativamente numerosas las personas que se interesan por el libro raro relacionado con sus aficiones o con su profesión.

El bibliófilo español tiene una cualidad que le honra. Atiende con preferencia al contenido del libro. Esto, que puede parecer una necesidad elemental, no es tan corriente como podría pensarse. En Francia, por ejemplo, con una tradición importante en el campo de la bibliofilia, con ventas públicas perfectamente organizadas y con impresionante abundancia de catálogos y repertorios bibliográficos, muchos bibliófilos se preocupan, sobre todo, de la presentación material del libro: impresión, ilustraciones y encuadernación.

Aunque la difusión de la bibliofilia en España sea un fenómeno relativamente reciente, paralelo como es lógico al mejoramiento de la calidad de vida y de la preparación cultural de los españoles, conviene recordar que la ‘Sociedad de bibliófilos españoles’ se fundó en Madrid, en 1872, y que, en 1904, se creó en Barcelona la ‘Societat Catalana de Bibliòfils’ cuya actividad, modelo en su género, ha sido constante.

Las bibliotecas privadas españolas de importancia reconocida son tan numerosas como para que resulte imposible dar, en estas líneas, un catálogo esclarecedor. Citaremos, como ejemplo de especialización, la cervantina de don Manuel Pérez de Guzmán ( Madrid), recientemente fallecido; la archifamosa Sedó ( Barcelona), consagrada al mismo tema, y la de Economía de don Jesús Rodríguez Salmones, adquirida recientemente – si nuestra información es correcta – por el Banco de España. Un ejemplo interesante de identificación con el tema coleccionado puede ser el Dr. Vallejo Nájera que posee una interesante biblioteca de encuadernaciones y que, al mismo tiempo, practica el arte de la encuadernación con notable dominio técnico y dentro de la más pura tradición española.

La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1, de juliol de 1979, p.55-56.

Read Full Post »

Older Posts »