Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘old books’ Category

“Dihém això perquè ens sembla que la falta de regles ortogràfiques fixes afe.-“ Encara que la reproducció d’obres antigues no sia feta pera tota mena de gent, puig sense certa cultura no s’hi pot trobar l’interés que realment tenen, els qui’s dediquen a la reproducció moderna de llibres o manuscrits antichs, segons nostre humil parer no deurien may deixar en oblit que fins a cert punt fan obra de vulgarisació, que són molts els que sense possehir fondos coneixements filològichs desitjen fruhir les belleses de nostra amiga literatura gida a les abreviacions y a les paraules trencades que’s troben en dits manuscrits constitueixen pera molts un obstacle a la comprensió ràpida de les idees que’s volen capir, comprensió indispensable pera gosar ab les belleses del Tirant lo Blanch, o el Curial y Guelfa, y gens despreciable quan se llegeixen obres que demanen ésser meditades com les del Mestre Ramon Lull. Se dóna’l cas de que no’ s respecta la ortografia d’un autor contemporani nostre com en Verdaguer, y’s conserva la d’un copista del segle xv. Comprenòm perfectament que obres antigues no’s deuen subjectar a la ortografia moderna, però tenint en compte que la major part de faltes e inconseqüències dels manuscrits antichs no són degudes a son autor, sinó als copistes, sembla que ja’ns fóra permès ésser mis lliures d’unificar la ortografia d’una paraula prenent per patró la que’s trobi més ben escrita pera fer més comprensible y fàcil la

lectura. El meteix Vidal y Valenciano, en l’advertencia que posa al començament de la Comedia de Dant Alighieri traduhida per Andreu Febrer (segle xv), diu, referintse a la ortografia: “En realidad no existían reglas precisas… los que escribían eran en este punto tan descuidados, tan indolentes y acaso podríamos añadir tan ignorantes, que no sólo en una página, sino en una misma línea escriben de varios modos una misma palabra.» Nota també que juntaven sovint dues o més paraules en una sola, o’n descomponíen una en dues o més, agravant això les abreviatures y el desordre y escassetat de la puntuació. No cal dir que traslladant fidelment a la imprenta un manuscrit en aqueixes condicions, resulta quasi ininteligible pera un lector modern. Trobar, per exemple, escrit en una meteixa obra: erguios, ergullos, argullos y orgullos; bocua, boqua, bocha y boca; ayer, aer, aura, ayre, fa que passi allò de «qui ho entén, qui no ho entén…» Malgrat queixarsen y ferho notar, el meteix Vidal y Valenciano conserva en la reproducció totes les diferencies ortogràfiques. Per altra part uneix les paraules trencades, separa les afegides y usa las en forma corrent. Si no arriba a fer això, llegir la Comedia d’Andreu Febrer fóra com desxifrar un geroglifich. Tal y com està, encara es més curt estudiar l’italià y llegir el propi Dant. Conservar la s alta semblanta a la f, y l’us de la u per v  y al revés, y el de la j per i y viceversa com els antichs les usaven, y fins conservar certes abreviatures fàcils de compendre, ho trobém bé sempre qu’en la impressió s’usin tipos gòtichs, perquè ajuda a donar caràcter al conjunt de l’obra; però ni ab tipos gòtichs ni ab cap altres trobém just escriure una paraula de diferentes maneres.Podria conservarse mal escrita quan en tot el manuscrit fos d’aquella manera. Dins d’una publicació editada en nostre temps, la fidelitat exacta potser tindria rahó d’ésser si l’obra fos escrita de la propria mà de l’autor, y encara; puig posats a demanar fidelitat, arribaríem a demanar una reproducció fototípica de l’original. Tot això són apreciacions tal volta equivocades. Som llechs en la materia; som senzills amateurs; potser ens manca tota la rahó, però estém segurs de no ésser sols a pensar d’aquesta manera. Sia com vulga, ben vinguts sien els bons llibres que contenen belles obres antigues o modernes. Ab ells s’hi aprèn molt y s’hi gosa. La fundació que de poch s’es feta de la «Societat Catalana de Bibliòfils», composta de triades personalitats que’s distingeixen per son amor a la cultura de la terra catalana y que’s proposen fomentar l’amor a nostres millors obres literàries presentantles ab material digne d’elles, fentne veres edicions de bibliòfil, es un dels signes evidents de que continua’l feliç desvetllament de nostra terra y de que coratjosament se va pel bon cami de reconstruhir nostra personalitat resucitant nostra gloriosa tradició literaria.

Article: “Bibliofilia II” de Sebastià Junyent, a la revista Joventut, nº 275 de maig del 1905.

XQ        XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“Un libro puede llegar a ser una obra de arte y para conseguir obras de arte no hay fórmulas que valgan. Con todos los elementos estudiados se puede hacer un libro bello o se puede fallar. La excelencia de las partes no conduce forzosamente a la perfección del todo. Los elementos que forman un libro han de ser manejados por un artista que tenga una idea de conjunto. No quiere ello decir que el ilustrador tenga forzosament que trabajar al dictado, peró sí ha de obedecer a unas directrices encaminadas a la armonía total.

El carácter y la personalidad de un  libro son las características más difíciles de conseguir y no se pueden dejar al azar. Si cada libro es diferente en cuanto al texto que contiene, la materialidad del mismo ha de tener asimismo unas peculiaridades propias. No abonamos la originalidad como sistema o como meta, sino como resultante lógica de las cosas.

Un libro de bibliofilia no solamente es un texto, unas ilustraciones, o un magnífico  papel, sino todos estos elementos a la vez, y algo único y a la vez diferente.

Frente a estas consideraciones hemos asistido al imperio de otras muy diferentes y que a menudo han sido las siguientes:

1ª. Un libro de bibliófilo ha de ser un libro caro.

2ª. Tiene que ser de tirada limitada.

3ª. Ha de ser ilustrado.

4ª. Ha de estar impreso sobre papel de hilo.

Para más de un espíritu simplista, la sola posesión de una de estas caracteísticas ya justifica el calificativo de libro para bibliófilo.”

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p. 173-174.)

Gravat calcogràfic

Read Full Post »

“ La carta pastoral de Ricard de Bury no us cregueu que tingui el to menor, reposat i dolç de l’homilia ; ni tampoc sona suau i agomboladora com d flautat d ‘un orgue. Té el vol audaç del ditirambe i la picor de l’estre diví. Els llibres per ell no són un grapat de fulles seques. Són un ramell de fulles vives com les que produeix i renovella cascun any, l’arbre místic de l’Apocalipsi qui cada mes esclata en flor i en fulla, plantat a la vora de les aigües decorrents. Els llibres per ell tenen ànima i tenen parla i tenen veu. Arrenglerats en els prestatges, parlen, ells amb ells, amb una eloqüència muda, com els Pares reunits en concili : Plató dialoga amb Sant Joan i amb Sant Pau intima Virgili. Els llibres repten els clergues (els clergues del seu temps, ben entès) de l’oblit en què els deixen i de la solitud en què els tenen abandonats i de l’afront que els fan, desterrant-los de les biblioteques per donar-hi alberg «a aquelles bèsties bípedes que han nom de dones, amb les quals (són les paraules del Bibliòfil mitrat i crossat) mai del món no hauria de tenir familiaritat cap clergue.» L’amor dels llibres els en podria curar d’aquesta afició i fer-los-en fugir com d’un àspic o d’un basilisc. «Ells han tret dels armaris de llurs hostes naturals, els llibres, i hi han ficat còfies ben guarnides, peces de brocat, sederies fines, vestits i pells d’ermini i marta, madeixes de lli, troques de llana, ungüents, alcofolls. algàlies i aigües de murta i de tota altra bona olor.» Sobre els llibres que la poca cura ha destruït, el bisbe es corfon en plant i exhala el seu dol en veu de plor i de gemec, amb aquell udol nocturn amb què Raquel plorà els seus fills, sense admetre’n conhort, perquè ja no existien i les seves llàgrimes no els podien reviscolar. El sacrifici d’Ifigènia, la immolació

Sacrifici d’Ifigènia ( mosaic segle I DC)

de la filla verge de Jefté li semblen cosa poca en comparança dels llibres sacrificats. La seva set de llibres és inextingible ; les seves entràmenes en tal manera se’n cremen i en són devorades, que les moltes aigües no l’apagarien, aquesta set, ni els rius copiosos podrien assadollar-la. Per tal de ponderar la seva bibliofília, el sant Bisbe entra a despullar de símbols el Llibre dels Llibres, la Bíblia, i a posar la mà en el tresor del santuari. Considera que fou l’edat més feliç de la seva vida, aquella edat en què, abans d’agreujar les seves espatlles amb el càrrec onerós de l’episcopat, per comissió del Rei d’Anglaterra podia visitar onsevulla — talment com si anés de cacera per abundosos vedats — les biblioteques públiques i privades, adés laiques adés eclesiàstiques. Allà dintre sí que s’hi trobava a plaer, com el peix dins l’aigua. Allà hi trobava tot d’un cop turment i metgia. Els llibres el vulneraven i el curaven alhora, com la llança d’Aquiles qui en els naframents que feia ja hi posava bàlsam guaridor. A la ciutat de París (que ell anomena «Paradís del món») els seus braços avars es carregaren de collita. Per tal que fos més rica la messa i més diligent l’espigoleig, ell demana l’ajut dels frares mendicants qui van trescant el món. Amb la sagacitat de tals llebrers creu ell que no hi haurà llibre que pugui fet-se escapol del seu afany boig d’adquisició «Els frares mendicants. diu, són les formigues del bon Déu que ho trobeu i ho traginen tot; són les atielles feineres que mai no tenenn prou càrrega per a fer llur bresca. Entraren a la vinva del Senyor, a l’hora onzena, i ja han afegit més fulls als llibres sagrats que tots els altres operaris junts.» No vol que els llibres romanguin intactes en llur ociosa virginitat. Vol que siguin tractats amb mà diürna i amb mà nocturna, segons el precepte d’Horaci. Autoritza la llió de la Sagrada Bíblia amb el bon

Portada del Deuteronomi a la “Bíblia de Sant Paolo”

exemple d’aquell eunuc de la Reina d’Etiopia, el qual, llegint llegint, mentre feia camí, obtingué l’aigua del baptisme i la ciutadania de la ciutat de Déu. Encoratja el fervor dels copistes a fi que substitueixin els llibres que es perden amb els llibres que els surtin de les mans, amb aquells manaments de l’Eclesiàstic : Que no hi hage fi en la multiplicació dels llibres. Cal posar en el lloc que ells deixen buit, aquells altres joves hereus legítims nascuts d’ells mateixos, com diu també l’Eclesiàstic, referint-ho al just que es morí : El pare és mort ja ; empero ningú, no ho diria, puix que ha deixat un altre ell mateix. Amb la mateixa ternura i amb delicadesa igual que els infants nascuts de fresc, haurien d’ésser tractats els llibres; i haurien d’ésser reverendats amb el mateix respecte que ho són les vestidures litúrgiques i el cibori sagrat. Jesucrist. en persona, deixà als clergues exemple de com els llibres han d’ésser tocats ; puix, Ell, en començar el seu ministeri evangèlic i en pendre en les seves mans santes i venerables el volum de les profecies d’Isaïas, després d’haver-lo desplegat i llegit, el tornà a plegar amb tot esment i el posà a les mans del ministre de la Sinagoga. Evoca aquelles paraules de Moisès, solemnes i testamentals, quan, en acabar d’escriure el Deuteronomi. diu als levites: Preneu aquest llibre i poseu-lo a un costat de l’Arca de l’Aliança del Senyor Déu Nostre. I en l’acte de consagrar i de fixar amb un acte de voluntat suprema totes les altres seves voluntats canviants, el sant bisbe de Durham ara institueix que tots els seus llibres, tan sense nombre que ja no cabien enlloc i gairebé el desallotjaven del seu palau, siguin donats, en almoina perpetual i en sufragi de la seva ànima, als estudiants del Gran Estudi d’Oxford. Estava cregut que els llibres bons que en vida atresorà, tindrien un poder de muda exoració í que amb veus imperceptibles i amb gemecs inenarrables, impetrarien per ell l’admissió al Regne del Cel. Allà amb els seus ulls inextingibles. llegiria perpetualment l’apocalíptic Llibre dels Set Segells que l’Anyell només pot obrir…

“ Article: “Bibliofilia III” de Llorenç Riber a La veu de Catalunya, 23nov 1926.

XQ      XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Gravat calcogràfic

“ Actualmente, al decir bibliofilia no se indica solamente amor y afición al libro, como se desprende de la etimología del vocablo, sino amor a un cierto tipo de libro. Un libro para bibliófilo quiere decir asimismo algo específico.

La diferenciación entre el libro corriente y el de bibliófilo ha sido el fruto de la industrialización y de la prodigiosa cantidad de papel impreso que caracteriza a la civilación moderna. La producción masiva ha sido como siempre contraria a la calidad. A los antiguos impresores que crearon tantas maravillas, no les guiaba tan sólo una intención explícita de hacer un libro de un tipo diferente, sino que el imperativo de belleza actuaba en ellos naturalmente. El libro era ya de por sí algo raro y caro y el impresor no practicaba una industria sino un bello oficio.

La bibliofilia moderna no es un lujo gratuito ni un negocio que vive del esnobismo de las clases adineradas, como cree alguna gente suspicaz. Su justificación deriva del primor de ejecución material que se persigue y del tono espiritual que denota el saber apreciar los detalles de perfección, de buen gusto y de sensibilidad. La máquina ha invadido todas las actividades de producción; el maravilloso instrumento que son las manos del hombre va perdiendo su aptitud creadora por falta de uso y nuestra civilización parece que terminará por destinar las manos al simple menester de ir pulsando botones que nos darán todos los trabajos hechos. Hechos, sí, pero sin esta perfección entrañable y llena de sentido de las cosas hechas a mano”.

Técnica del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p. 165-166.)

Read Full Post »

“ Si els bibliòfils haguessin de triar un Sant Patró, com ara els impressors tenen Sant Joan ante Portam latinam i els llibreters tenen el Doctor Màxim Sant Jeroni, el tindrien ben bo de trobar. No en el martirologi romà, precisament. No és sant canonitzat, encara que visqué una molt santa vida. Ell portà la bibliofília, o sia l’amor dels llibres, fins a un extrem heroi.Amor quan desmesura, semblant  és d’oradura, deia el refrany català del segle XV. Amà el llibre amb una amor desmesurada, amb una amor quasi furiosa d’orat, el bisbe de Durham Ricard de Bury, autor de la carta pastoral intitulada Philobiblion, que fou el credo i la professió de fe de tot bibliòfil. Anys enrera la Cambra Oficial del Llibre, de Barcelona, pensà de fer una traducció i una bella edició, digna de l’entitat que la patrocinava, d’aquest opuscle que ja en totes les llengües cultes té la seva edició monumental. L’única traducció en cap de les llengües ibèriques que n’existeix, és la que publicà Pin i Soler en bell català, l’any 1916. I Catalunya té la sort de posseir un dels pocs còdexs que n’existeixen, procedent de la Biblioteca Dalmases. Ricard de Bury,

Biblioteca Dalmases

hipotètic Sant Patró dels bibliòfils, fon contemporani del nostre Ramon Lull. Nasqué l’any 1281 a Anglaterra, prop de Bury Sant Edmont, i morí a la seu de Durham l’any  1345. En aquell temps els llibres s’estimaven amb una amor paternal, alhora gelosa i tendra, molt més que no ara que les màquines trepidants n’infanten amb tanta i tan fàcil profusió amb una monstruositat tan prolífica. Aleshores l’eixida d’un llibre dels Scriptorium tenia quelcom de púdic i d’august, com ara un naixement ; i si el llibre era bellament il·luminat per una mà florida i lenta, aleshores la festa era gran, com la que es fa per un nadó primogènit que és portat a bateig entremig de blancors i randes. Eixugar la ploma, després d’una tasca llarga i amorosa i d’haver escrit al darrer full : Dextram scriptoris benedicat Mater amoris (que la Mare de l’Amor beneeixi la destra de l’escriptor), era un gran treball consumat i una bella victòria aconseguida. Ricard de Bury visqué en aquesta edat infantívola de la bibliografia, Abans que això hagués vençut Allò, segons la fórmula sibil·litica de Víctor Hugo, abans que l’Arquitectura hagués estat derrotada per la Impremta, i

Goliat per la fona de David, i l’Enormitat per la Delicadesa, i els dracs de les gàrgoles i les bèsties monstruoses de les gòtiques catedrals pel formiguer menudíssim i negre de la tipografia. En aquest temps, el bisbe de Durham publica, a manera de document pastoral, endreçat a tots els fidels de Crist que veuran les presents Lletres, el seu Tractatus pulcherrimus de amore lïbrorum, que és la Santa Regla de tots els devots bibliòfils. L’amor dels llibres no esclatà en el cor de Ricard de Bury, amb la seva elevació a l’episcopat. Ja li venia de vell, puix que era un amor de la seva jovenesa. Però quan fou bisbe consagrat mesurà  les seves antigues amors amb aquella cana d’or amb què el Vident de l’Apocalipsi veié que era mesurada la superna Ciutat de Jerusalem. Midada i tot amb aquesta mesura àuria, la seva bibliofília, fou trobada acceptable als ulls de Déu ; i es ratificà en aquest gran amor dels llibres el bisbe Ricard de Bury, qui ja al servei dels llibres havia posat els càrrecs àulics i diplomàtics que li havia confiat el Rei Eduard III, d’Anglaterra. Ell estimà als llibres amb una amor primerenca i quasi ingènita. En la seva florida joventut, els llibres foren per ell amables super amorem mulierum. Ell mateix ho confessa : “L’amor dels llibres que ens ve de molt jove, ens arriba a produir una mena de lànguida voluptuositat.» No està segur, en la seva consciència delicada, que l’amor dels llibres no li hagi fet cometre algun pecat venial, ja sia que l’objecte del nostre amor fos honest i fos pura la nostra intenció.» De bell grat deixa a altres bisbe» la glòria de les grans construccions arquitectòniques que aleshores la terra trametia al cel amb una exultació de Hosanna o d’Al·leluia ; i vol per ell només que la glòria amagada i humil d’haver-se fet pobre comprant llibres, és a dir “arquimeses de Sabiduria”, en comparança de la qual l’argent és estimat com el fang, i l’or com l’arena menuda i esmunyedissa». A aquells qui el mosseguen i el critiquen per la seva incurable bibliofília i per la seva temerària emacitat o sia passió de comprar, ell els perdona la passió llur per la cacera, pels viatges, per l’agricultura, per la guerra i pel joc, tot temps que ells signin indulgents per la seva bibliofília que li dóna solaç repòs, bell viure i dolça quietud i li proporciona motius infinits per a més amar Déu i reverenciar-lo. I fidel a ell mateix, Ricard de Bury sent gravitar sobre la seva consciència de pastor l’obligació de promoure i suscitar en la clerecia i els fidels encomanats a la seva vigilància, la seva entranyable í apostòlica bibliofília. I escriu la pastoral Philobiblon que extractaré en un article terç i últim.

Article: “Bibliofília II” de Llorenç Riber a  La Veu de Catalunya, 16 nov 1926.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“Todos los libros, grandes y pequeños, importantes o intrascendentes, tienen una génesis más o menos confesable.

Este librito que tienes en las manos nació a consecuencia de mis aficiones de coleccionador de libros, Bibliomanía o Bibliofilia; tiene poca importancia el calificativo que se le quiera poner. En el fondo es una obsesión más o menos apasionada por almacenar libros, que la mayoría de los mortales consideran perfectamente inútil.

En el caso concreto de los libros de fábulas, es cierto que con poseer un buen ejemplar de cada autor, nuestra información es no demasiado inferior a la que puede tener el coleccionador más afortunado de todas las ediciones aparecidas.

Todas las manías son atacables desde un punto de vista rígidamente austero. Pero creo que media un abismo entre el coleccionador de etiquetas y el coleccionador de libros.

Ya supongo, lector discreto, que adivinas asoma en estos párrafos un propósito justificativo. Es verdad, y no quiero ni aspiro a merecer disculpa.

Yo también, en horas de soliloquio pretenciosamente formal, he visto que dedicar nuestras al afán de adquirir ediciones raras, en esta épocade dispersión nuclear y cuando estamos tan cera del cero absoluto, es acaso una ocupación que raya en frivolidad.

A pesar de esta sincera confesión, puedo decir que en mis aficiones librescas he conseguido en muchos momentos de nuestra vida atormentada, un remanso de paz y de fácil alivio de las miserias espirituales de este  mundo que nos ha tocado en suerte.

Mi afición a recoger libros de fábulas no se ha limitado a la posesión de ediciones cada día más difíciles, sino que además he gozado horas deliciosas leyendo sus ingeniosos argumentos o saboreando la gracia de su redacción y de su estilo.

Para aquellos que conocen mis actividades habituales, espero que esta justificación servirá.”

La psicología de los animales domésticos a través de los fabulistas” de José Vidal Munné,Madrid, 1951 ( Artes Gráficas Grigelmo-Bilbao).

Read Full Post »

“El deixar llibres és una cosa horrible. Si’ls tornessio, rés; però el mal és que molts, ab la més bona intenció del mon, se descuiden de tornarlos. Y hi hà ocasions en que un necessita un llibre seu y perquè fà un any o dos que un amic, va enmatllevarlhi, se troba en la impossibilitat de poderne fer ell llegítim ús a que te dret. Lo pitjor no és pàs encara aixó sol. Si no’ls tornessin may els llibres, rès també; però’l cas és que a la llarga’ls tornen, y lo fan ab els llibres en un mal estat, que un gairebé no’ls arriba a reconèixer. Y aleshores un té encara un disgust més fort que no pàs si no li hagueísin tornat. Perquè a que no li tornessin, ja havia acabat per resignarshi, mentres que a rebrel en un estat llastimós may s’hi havia preparat. Que n’he pardut jo de llibres, deixantlos! Reunintlos tots y posseint un mitjà talant comercial, ni hauria prou pera fersi una fortuna en una da les barraques de la Rambla de Santa Madrona. Però, d’ara endavant ¡s’ acabat! no deixo més llibres a ningú. Ni a la dona. Ja sé que potser hi perdré amistats, peró d’amistats, sent bon xicot y simpàtich com soch —mal m’està’l dirho—podré ferne de noves, sense necessitat de gastarmi cap pesseta. En cambi, pera adquirir uns llibres, no’ n tindria prou ab ser simpàtich y bon xicot, sino que necessitaria quartets. Y el temps que ara correm, un home que tè família no pot respondre may de la bossa.

http://barcelofilia.blogspot.com/2012/10/parades-dels-llibreters-de-vell-portal.html

Sobre aquet lema—sempre ¡ay! palpitant—de la pèrdua dels llibres deixats, llegeixo una anècdota molt curiosa de la que n’és un dels protagonistes el difunt escriptor francès Alfons Karr. Com és sabut, aquet cèlebre home de lletres, durant els darrers anys de la seva existència va dedicarse en cos y ànima a la jardineria. Al costal de la seva casa, y per consegüent del seu jardí, hi vivia un comte italià, propietari d’una rica biblioteca. Doncs vet aqui que un dia l’Alfons Karr, necessitant un llibre y sabent que’l seu vehi’l tenia, va emmallevarlhi. Lo que hi hà és que’l gelós bibliòfil no’s va voler despendre ni per un instant del volum, com no es volia despendre de cap dels que constituïen la seva biblioteca. Mes, noblesa obliga, y el bibliòfil, magüer que bibliòfil, era comte y, per consegüent, home galan. Per lo qual va voler conciliar els modos y la bibliofília, escribint a l’Alfons Karr la següent targeta: «El comte Tal B. L. M. al seu vehí y li posa la biblioteca a la seva disposició, pera sempre que vulgui anarhi a llegir. Y que dispensi’l senyor Alfons Karr, puig el comte Tal no deixa sortir cap llibre de la seva biblioteca. Si l’Alfons Karr va acceptar l’envit, no ho expliquen les cròniques, però si expliquen que al cap d’alguns dies el comte, necessitant una regadora, va enviaria a cercar a casa’l seu vehí. El qual va replicar: «Dispensarà’l comte,peró l’Alfons Karr no té la costúm de deixar sortir cap regadora del seu jardi. Ab tot, si’l comte té gust de venir a regar d’un cap de dia a l’ altre a casa meva, me farà un gran plaer”.  Se veu que, si no sabia  jugar a pilota’l  cèlebre escriptor, no deixava de tenir una gran trassa a tornarla quan convenia.

 A propòsit d’Alfons Karr acaben de dirme que entre’ls escriptors… i escriptores catalans n’hi ha un… o una que ne’s nebot o neboda. Lo qual no te res d’estrany perque ja es cosa sabuda que car y escardot volen dir una mateixa cosa.

Article: “ Bibliofilia y jardineria” de Rodamon, a La Veu de Catalunya, abril 1906. ( procuro posar sempre els articles tal com els van escriure).

Χφ      Χφ    Χφ    Χφ    Χφ    Χφ    Χφ

“ En 1898 nació ya en Barcelona el ‘Instituto de las Artes Gráficas’ – nombrado después  ‘Instituto Catalán de las Artes del Libro’ – bajo los auspicios de Eduardo Canivell, J.L. Pellicer y José Cunill. Publicóse en 1900, 1901 y 1902 la Revista Gráfica, y en 1905 se inauguró la Escuela Profesional – dotada de maquinaria breve y utensilios rudimentarios – en la calle de Clarís, local cedido por el Ayuntamiento y patrocinado por la Generalitat de Catalunya y el Ministerio de Instrucción Pública de Madrid. A partir de 1920 fue dirigido con singular eficacia por Joaquín Figuerola, grabador, perseverante pedagogo de las Artes Gráficas y destacado exlibrista.

En compensación de la pérdida del Instituto de las Artes del Libro funciona hoy con renovada actividad el llamado ‘Conservatorio de las Artes del Libro’, filial de la Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Barcelona perteneciente al Estado.

Desde principios de siglo, el respeto por la dignificación del libro y por la cultura bibliogràfica fue en aumento.

En 1907, la Diputación Provincial de Barcelona fundó el ‘Institut d’Estudis Catalans’ – su primera actividad fue la creación de la ‘Biblioteca de Catalunya’ – , institución benemérita que se propuso llevar a cabo la salvación de los tesoros bibliográficos, no sólo de significación catalana, sino también de auqellos del ámbito peninsular de excepcional valía que registra el extenso índice publicado de incunables e impresiones góticas y ediciones príncipe de escritores místicos y poetas del siglo de oro español, unos y otros en lamentable dispersión, como ya hemos apuntado. Se propuso además dotar la biblioteca de nlibros modernos de trabajo y bibliografía.

I.E.C.

En su inicio, fue instalada en el segundo piso del Palacio de la Generalitat, sede del Instituto. Su primer fondo lo constituyó la compra de la biblioteca del gran poeta y bibliófilo mallorquín Marián Aguiló, Mestre en Gay saber – director que fue hasta su muerte  de la Biblioteca Provincial de Barcelona – , compuesta de 4.286 libros. Se abrió al público en 1914 y en 1940 trasladó definitivamente su sede al gótico edificio de amplia cubicación que en tiempos fuera albergue del benemérito Hospital de la Santa Cruz – fundado por el rey Martí – , levantado en 1402 y terminada su construcción en 1511.

Generosos donantes de ricas colecciones de libros clásicos y modernos y las nuevas adquisiciones propuestas por algunos de los libreros anteriormente mencionados y otros posteriores no menos expertos, aumentaron su caudal.

Tal es el espíritu bibliofílico experimentado en España en nuestros tiempos que el ‘III Congrès International de Bibliophilie’ del año 1963 se celebró en Barcelona y Madrid conjuntamente, exponiendo a la consideración de expertos y eruditos de Europa y América el alto valor del libro español antiguo y moderno custodiado en los archivos y bibliotecas institucionales y privadas de ambas ciudades. En Barcelona, el marco de las principales actividades fue el recinto ojival, sostenidas las paredes con sillares de piedra viva, del mencionado Hospital de la Santa Cruz. La Biblioteca Nacional de Madrid publicó con este motivo un Catálogo ilustrado de la Exposición Bibliográfica organizada para este Congreso.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 250.

Read Full Post »

“A França, que n’és el país, es fa una enquesta sobre les condicions de vida dels intel·lectuals o gent de la ploma. La conclusió de l’enquesta ja es dibuixa: l’escriptor és el qui viu en més males condicions, és el menys pagat. Quan tots els altres oficis han vist augmentar llurs guanys o sous en proporcions molt vastes, es pot dir que la gent de la ploma es troba amb les mateixes retribucions que l’any 1914, abans de la guerra .L’editor, el llibreter, el ‘quioscaire’, l’impressor, tothom suca del suc del cervell de l’escriptor, mentre l’escriptor roman dessecat, eixarreït. –  Ací, un home (que es tenia per gran cosa) condensava tot el judici que li mereixien els lletraferits en aquests termes: —L’intel·lectual, deia, és aquell home que als trenta anys no serveix per res.

Ah, no cal fer-se il·lusions! Amb més o menys cruesa, aquest judici el formula quasi tothom; ad encara més que en d’altres bandes. I encara hi ha nombre de senyors (és un dir!) que es pensen amb un refresc ò si tant voleu amb un àpat acontentar l’intel·lectual, en forma de periodista, de repòrter, de cronista, etc. En fons, però ¿no serà, aquest judici, una fórmula de revenja del menyspreu continu que la gent de la ploma expressa contra aquests anomenats “senyors”? Una moda novella s’estén ara molt; és una moda que ja ve d’antic, però que als nostres dies pren aires d’epidèmia, és la bibliofília (o sigui l’amor, el gust, l’afició, la ceba a col·leccionar, col·leccionar diem no precisament llegir, llibres més o menys rars, més o menys bonics per fora més o menys ben presentats, més o menys antics). Però aquesta bibliofília darrerament ha pres un caire especial pertocant als manuscrits autògrafs. L’autògraf, el manuscrit de la mà personal de l’autor, de l’escriptor, comença a esdevenir una cosa una mica rara, per la invasió general de la màquina d’escriure. Allí on, com a França, Anglaterra, Alemanya, Estats Units, etc., hi ha el professionalisme de l’escriptor, de l’home que es guanya la vida només d’escriure novelles, contes, versos, drames, etc., i que per guanyar-s’hi la vida ha d'” escriure” tant, la mà no dóna l’abast, ha de recórrer a dictar a la taquígrafa, almenys a la mecanògrafa. I si abans, i si fins ara hom especulava a base del llibre rar, bonic, antic, etc., en vistes als bibliòfils, col·leccionadors, o bibliomaniacs, d’un temps ençà hom especula a base dels manuscrits autògrafs, és a dir directes del¿ autors. En això ja juguen molts diners… però no cap per al pare de la criatura, dimontri!

Article “Tot es conjura contra la gent de la ploma” revista El borinot, n. 120, 11 març 1926. Signat: X.

χφ         χφ          χφ          χφ          χφ

“ En los últimos años del pasado siglo, notables personalidades de nuestra ciudad, académicos, poetas, historiadores, catedráticos y cervantistas de gran renombre, además de otros amantes de las artes y de las letras, se preocuparon por el libro antiguo, abandonado, vejado y maltrecho, y anduvieron a la busca y rebusca de manuscritos catalanes, libros góticos y ediciones príncipe de la literatura española y otras publicaciones y folletos de interés local. Frecuentaron con asiduidad las librerías ya bien organizadas, como eran ‘L’Arxiu’ – nombre que dio a su librería el mencionado Batlle -; la de Alfonso Bonay; la de Salvador Babra, de resonante empuje, y la del más inquieto de todos, la de Palau ( fallecido en 1954), autor que fue en su día del ‘Manual del Librero’, en siete tomos, y más tarde del famoso ‘Manual del Librero Español e Hispano-Americano’.

De esta efervescencia ininterrumpida surgió en 1903 la primera ‘Societat Catalana de Bibliòfils’, presidida por don Pablo Font de Rubinat. Se incrementó asimismo la afición a los exlibris y al intercambio internacional. En el mismo año 1903 apareció una publicación con el título ‘Exlibris’, que contenía la totalidad de los que fueron dibujados por A. de Riquer, precedido de una dedicatoria del propio artista dirigida al conde K.E. Leiningen-Westerburg y un ‘avant-propos’ de M. Utrillo; ambos escritos, redactados en francés, exaltan el significado cultural de tan bella como reducida muestra de un arte tan estrechamente vinculado con el libro.

Desde 1903 a 1906 apareció la ‘Revista Ibérica de Exlibris’, publicada por Ramón Miquel y Planas, editor y destacado redactor, de la que se publicaron cuatro tomos, en cuyas páginas se reproducen una gran variedad de modelos en negro y en color debidos a varios artistas: verdadero inventario hasta aquellas fechas de exlibris ibéricos, muchos de ellos pertenecientes a personajes de sangre real y políticos, y otros de bibliófilos, escritores y maestros de las artes gráficas. Personalidades nacionales y extranjeras ilustran estos volúmenes con sendos artículos exaltando la proyección internacional de esta cultura alegórica y universal que en Barcelona sigue viva aún en nuestro días.

La actual ‘Asociación de Exlibristas de Barcelona’ organiza periódicamente certámenes otorgando premios, y exposiciones nacionales e internacionales. En nuestra ciudad existen colecciones de exlibris de renombre mundial.

Esta reacción fue en extremo favorable para la salvación del rico tesoro de libros expuestos a la cruel voracidad de la carcoma y a humedades y lluvias o a los ardores de la estación canicular.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 248-249.

Read Full Post »

“«Doneu-nos el superflu, que ja ens passarem del necessari», ha dit un paradoxista anglès. La civilització comporta una gran quantitat de superflu. Els esperits simplistes que volen desempallegar-se de superfluïtats obliden que els salvatges hi són encara més aficionats que els civilitzats, sinó que, pobrets, no poden satisfer aquesta afició tant com voldrien. Doncs bé, la bibliografia és una d’aquestes delicioses superfluïtats ; poc o molt ha existit sempre, però avui dia ha pres una volada que en altres països es pot comparar a la que han pres altres superfluïtats col·leccionístiques. Diem en altres països perquè a casa nostra la bibliofília no frueix encara del conreu que li caldria. Els bibliòfils que senten aquell amor gairebé físic dels libres, que és la primera condició, són pocs. La segona condició és la d’entendre en la matèria , i persones que la posseeixen encara n’hi ha menys. Però ja passaríem amb aquest real nombre de persones amb la segona condició, si augmentés el de les de la primera. Serà un dels tants favors a treure de l’esnobisme, fer entrar el llibre de luxe entre els objectes la possessió dels quals dóna to, com els objectes d’art antic i modern. Però, tot i haver-se dit abans que mentre creixés l’afició als bells libres passaríem per la poca preparació dels nous bibliòfils, cuitem a limitar l’abast d’una dita tan poc afinada. El gust va indissolublement lligat amb la tècnica, encara que no tot el que és tècnicament perfecte hagi d’ésser per això necessàriament de bon gust. Si res no pot ésser estimat si abans no és conegut, per crear un públic amant dels bells llibres cal indispensablement proveir-lo dels coneixements més indispensables, i aquests, dirigint-se a no iniciats, no han pas d’estendre’s en deu volums bastant grandets com el dels Coneixements indispensables a un bibliòfil, de Rouveyre.

Sabem que a Barcelona es prepara una campanya bibliofílica. Un editor, que és alhora un gran col·leccionista de les produccions més reeixides del llibre, sobretot modern, llançarà aviat una sèrie de llibres que tot ens fa esperançar que respondran al gust més exigent. Podria també ocórrer — però això encara es troba en estat d’avantprojecte — que algú altre intentés una altra empresa per l’estil. No cal dir que tant l’una iniciativa com l’altra son mereixedores de la sol·licitud més extremada. No cal dir que s’ha de fer estendre la convicció que no pot haver-hi casa de senyors sense una biblioteca de senyors, més pragmàticament, que comprar bons com comprar bones obres d’art, és sempre un bon negoci. Ara que per comprar bons llibres, dels susceptibles de pujar de preu amb el temps, cal entendre-hi. (Això a part que es posi de moda i es jutgi de bon to, com en realitat ho és, tenir bons libres.) Ara bé, potser algú preguntarà com es fa per entendre en bells libres i saber-los apreciar. Però respondre a aquesta pregunta és una mica més llarg i provarem d’indicar el camí un altre dia.

Article: “ Perquè surtin bibliofils”, de J. C., revista Mirador, 1930.

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

No terminan aquí las efemérides locales referentes al libro. En 1971 aparece la edición de un libro titulado ‘Memòries d’un llibre vell’. Su autor  es un librero actual: Emilio Eroles, más que librero, bibliófilo apasionado y sutil escritor. En sus páginas describe, a trechos en lenguaje popular, las impresiones recibidas por un libro imaginario dando tumbos por los  estantes de los libreros de viejo, y pone a muchos de éstos como chupa de dómine, así como a los seudobibliófilos y enemigos del libro de todos los tiempos.

Una muy extensa recopilación de datos referentes a la bibliofilia y al remoto origen del libro, hacen de estas memorias una verdadera antología.

Curioso es lo que estos patriarcas libreros de Barcelona y Madrid nos cuentan de la época por ellos vivida, riendo y llorando, en la que, amontonados en el arroyo, se daba a los libros escaso valor y, a veces, obras muy apreciadas más tarde, iban a parar al molino, donde eran convertidas en pasta de papel, cuando no pasaban las fronteras ‘a carretades’, según afirma Miquel y Planas en su ‘Bibliofília’.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 247.

Read Full Post »

“Lentament, lentament, arriba a Barcelona l’amor als llibres ben impresos i ben relligats. Si tinguéssim certes idees pseudo-democràtiques, pretendríem i que la bibliofília no aparegués a casa nostra fins a tant que el mercat sobreeixís de llibres econòmics, impresos de qualsevol manera sobre papers vils i efímers. Però com que no pertanyem a aquesta casta de pseudo-demòcrates, podem sense cap remordiment de consciència celebrar els increments de la bibliofília i les generoses temptatives que fan alguns patricis — com Gustau Gili — per convertir el que fins ara no és sinó un culte de quatre iniciats, en una mania més extensa, per transformar el petit poder d’assimilació de les meravelles estrangeres que fins ara tenien els nostres col·leccionistes, en un petit poder de creació de meravelles nacionals . En algun ram — potser en tots els que de lluny o de prop tenen relació amb la vida de l’esperit – convé moltes vegades començar la casa per la teulada, és a dir, crear abans el refinament de l’élite que no l’afició vaga i diluïda de la multitud. I la raó és òbvia. Allí on manca un nucli que concentri una essència pura i forta, hi ha el perill que totes les provatures de caire popularista resultin aigualides. En canvi, quan dins un país s’ha aconseguit crear l’arquetipus amb energia, amb relleu, hi ha més probabilitats de reeditar-los profusament sense que perdi massa la dignitat originària. Celebrem, doncs, sense recança ni recel, les exageracions dels grans bibliòfils. No ens indignem de veure’ls acariciar llurs sumptuoses relligadures amb un punt de voluptat. No ens irritem de veure’ls passar els ulls, encisats, per les làmines i embadalir-se en l’harmonia i noblesa dels caràcters… tot oblidant-se una mica de les idees i els sentiments que expressen. No els acusem amb massa violència de retre a la forma un homenatge que potser escatimen al fons…  Pensem que tots aquells que s’entesten a separar amb massa violència l’una cosa de l’altra són candidats a la barbàrie. Acceptem sense protesta l’existència d’objectes d’art, d’una inutilitat perfecta, i no admetrem de bon grat la d’aquests objectes — els llibres de luxe — que al capdavall són un estoig de l’esperit, una crisàlide d’on ix cada dia la papallona immortal?

Article “ Defensa del bibliòfil”  a D’Aci i D’Allà, juny 1932 – Núm. 169 – Vol. XXI.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és lletres-xq-1.jpg

Antonio Palau y Dulcet, en su libro ‘Memòries d’un llibreter català’ (1867-1935), es también muy prolijo en relatos pintorescos y observaciones de peculiar enjundia. Preceden a sus Memorias breves semblanzas bibliográficas de libreros españoles notables, como Vicente Salvá, Mariano Cabrerizo, Fernández Hidalgo y Francisco Beltrán. Asimismo nos da un copioso extracto en catalán de las memorias de dos extranjeros: James Lackington y John Murray, célebres libreros británicos.

En un catálogo de la librería Llordachs, librero casi analfabeto y corto de vista pero de fino olfato, se anunciaban preciosos libros a ocho y diez reales, cuando no se cotizaban a cinco pesetas el saco. Llordachs se servía, al parecer, del tacto y de la nariz para apreciar su valor.

Este comercio de libros antiguos y también modernos tenía su sede en nuestra ciudad en angostos portalejos o en los encantes de la plaza de San Sebastián ( hoy Antonio López) y otros puestos frente a las escaleras de la catedral.

Como negocio, era en extremo mezquino, y algunos libreros – así llamados impropiamente – lo pregonaban con su mísera indumentaria pero, con todo, no desprovistos de optimismo y poético humor.

José Mª. Codolosa, bohemio incorregible, rimador y librero a un tiempo, en un portal de la calle del Hospital donde tenía instalada su librería, puso esta redondilla jocosa, que no han dejado de reproducir con su pluma los actuales ensayistas:

                          El dueño de este portal

                          hace un negocio seguro:

                          compra los libros a duro

                          y luego los vende a real.

                                      ¿Qué tal?

Según se cuenta, los libros se compraban y vendían en Barcelona a montones, sin discernir, figurando en ellos incunables góticos de gran mérito, con la sorpresa, a veces, de encontrar en su confuso revoltillo algún libro de horas en vitela y miniado que sólo un buen conocedor podía justipreciar su inestimable valor.

Al ser puestos a la venta al aire libre, los libros corrientes se valoraban entre dos cuartos y diez céntimos, y Palau, ya experto en aquellos momentos (1884), dice que Codolosa le ofreció las poesías de Garcilaso de la Vega, bonita edición de Sancha, 1778, y que hojeando el libro con aire docto fijó su precio: ‘¡ Apa un ral ¡’

También nos informa Ángel Millá en sus apuntes que la librería de un tal Lindoro fue considerada un centro de contratación de libros, y relata que vendió en cierta ocasión ocho incunables por cien reales de vellón.

Juan Bta. Batlle, librero erudito, en 1895 abandonó la carrera eclesiástica y entró de aprendiz en la librería de Baldomero Gual, conocida por ‘Ca’n Mero’. Éste compró la impresionante cantidad de miles de libros procedentes de la antigua editorial y librería Piferrer, y hombre práctico, después de una rápida selección, dice Batlle, vendió más de quinientos quintales de ejemplares a peso de papel.

Jaume Passarell, dibujante humorista, redactor y dado a la caricatura, resumió en 1949 cuanto pueda decirse del mundo de la bibliofilia vernácula, erudita, errante y pintoresca de antes y de ahora”.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 244-245.

Read Full Post »

“En una edició de bibliòfil només són acceptables les tècniques nobles de reproducció: xilografia, talla dolça i potser la litografia. Pel que fa a aquesta, encara que és opinable la seva consideració com a gravat – i la nostra és contrària -, és en canvi indiscutible que és obra directa de l’artista i acceptable en bibliofília. Les consideracions sobre la seva harmonia amb la lletra impresa són les úniques que poden fer-la acceptar o rebutjar en cada cas.

Aquesta exclusió de les tècniques mecàniques de reproducció no és un caprici dels editors ni un afany gratuït d’encarir els llibres. Les il·lustracions les ha de fer la mà de l’artista, no la màquina. Entre el resultat del sistema més perfecte de reproducció i l’obra original hi ha sempre una distància enorme. És la distància que va del que és viu al mort. El traç directe de l’artista queda desvirtuat en passar per la màquina. Serà un cadàver molt ben conservat, perfectament embalsamat, però fatal i irremissiblement mort”.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp.171-172.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

“ -¿Qué le han traído a usted los Reyes Magos, querido Gaziel?.

– Nada, señora. Hace ya mucho tiempo que no se acuerdan de mi.

– ¿ Será por sus muchos pecados?

– Por el peor de todos, que es tener más años de los necesarios.

– No lo crea  usted, porque a mi todavía me han dejado algo en el zapato.

– Las damas, mi querida amiga, no tienen edad, y sus zapatos, cuando son hermosas, fácilmente se confunden con una babucha de muñeca.

– ¡ Qué galante es usted!

– Más lo han sido los Magos. Pero. ¿ puede saberse ya qué le trajeron? ¿Joyas, encajes, perfumes, brocados…?

– Nada de eso. Se trata de algo nuevo, excepcional, que a usted seguramente le gustará más que a mí misma. ¿ No lo adivina ya?.

– No, francamente.

-¡ Un libro, hombre de Dios! Los Reyes Magos me han traído un libro.

– ¡Cómo !

– ¿ Ve usted? Ya sabía yo que iba usted a poner unos ojos como dos candiles.

– En efecto: ¡ es tan raro, en España, no que los Reyes se muestren galantes con las damas, sino que sus ofrendas sean espirituales! … Y dígame: ¿ qué libro es ese?

– Una preciosidad. Dicen que hasta ahora no se había visto, en este ramo de la bibliofilia, cosa igual entre nosotros. Va encerrado en un estuche de seda. Más que un libro, parece una joya.

– ¿ Y, cómo se llama ese libro-joya?

Semana Santa, por Gabriel Miró. Es una edición, soberbia y exquisita, de una de las obras más características del gran prosista levantino. ¡si viera usted las láminas que lleva grabadas al boj! ¡ Y qué papel. Qué márgenes, qué tipografía!… Pero, ¿ qué le pasa a usted? Vuelve la cabeza. ¡ Acaso no le gusta esa obra?… ¡Mírela, por Dios! Aquí está el estuche. Esta es la portada.

-¿ La ha leído usted?

– ¡Por lo menos diez veces! Primero el nombre del autor, arriba. Luego las grandes titulares. Ornamentación profusa. Y más abajo, una línea secundaria que dice… ¡ Es posible?… Dice: Nota preliminar por Gaziel. ¡Ah! ¿ Con que usted anda metido en este asunto de mis Reyes Magos?

-¿ Yo? ‘De ninguna manera! A mi el editor de esa obra me pidió, hace mucho tiempo, que le escribiese cuatro palabras iniciales. Y nada más.

-¿ Le conoce usted, entonces?

-¿ A quién va a conocer un pobre escritor, si no es a todos sus presuntos cómplices?

-Dígame, pues, en confianza; este de quien hablamos, ¿ no está un poco chiflado?

-¡Caramba! ¿ Por qué lo dice usted?

-¿ Sabe usted cuánto vale este ejemplar de Semana Santa?

-No sé, y usted tampoco debería saberlo.

-¿ Por qué?

-Porque, según acaba de decirme, es un regalo que le han hecho a usted los Reyes Magos, y esos señores acostumbran a borrar los precios y escamotear las facturas.

-Es verdad; pero mi marido tiene mucha confianza con los criados de los Magos, y lo que ellos le contaron yo he querido saberlo, para cerciorarme de que el regalo de este año no desmerecía del magnífico Renard que me trajeron el año pasado. Y, ¡pásmese usted! El libro vale casi tanto como la piel de zorro; seiscientas pesetas. Honradamente: ¿ usted cree que se venderán tres? Por algo le decía yo a usted que el editor está chiflado.

-Tal vez; los hombres de negocios tienen también sus chifladuras, como los poetas.

Article: “El libro-joya” de Gaziel a La Vanguardia, 8 de gener de 1932, p. 5.

 

Read Full Post »

“La manca d’una crítica responsable, documentada i especialitzada ha contribuït per la seva part al fracàs de la nostra moderna bibliofília. És clar que la crítica d’art es pot enfocar de dues maneres diferents: com una lírica descripció de l’objecte que es jutja, capaç de fer arribar al lector una emoció semblant a la del contemplador directe, i en aquest sentit aclarir-li les idees partint del supòsit que el crític sigui el contemplador més sagaç; o també es pot enfocar comparant l’objecte que s’analitza a un patró ideal i perfecte. L’excel·lència de l’obra d’art dependrà de l’exactitud amb que coincideixi amb el patró ideal. Les coses de l’esperit no es produeixen mai d’una manera tan rotunda com per reduir-les a fórmules. De tota manera, en el cas concret de les edicions de bibliòfil és innegable que necessitem tenir una clara idea dels valors que ha de posseir un llibre per jutjar fins a quin punt han estat aconseguits. La desorientació que lamentem deriva del fet que la crítica s’ha exercit – si s’ha exercit – per gents sense la preparació deguda. No cal subratllar que sempre que s’ataca una cosa es tenen en compte les excepcions. Si podem dubtar del judici sobre una obra d’art plàstic emès per un crític musical, tenim dret a desconfiar de la crítica de llibres exercida per un crític d’art. És clar que, en tots els casos, els coneixements per parlar d’una o altra cosa no són incompatibles ni de bon tros. L’únic que cal és posseir-los en realitat.

Esquematitzant, es pot afirmar que un bon llibre serà el resultat de les condicions següents, cadascuna de les quals estudiarem després

1a Valor literari del text.

2a Perfecció de la part tipogràfica.

3a Encert en les il·lustracions -si n’hi ha – en la seva doble relació, espiritual amb el text i material amb la tipografia.

4ª Resultat aconseguit amb aquests elements en el seu aspecte final d’harmonia, personalitat i caràcter.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp. 167-168.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Nada debe olvidarse. El rústico cuero o la fina piel de la encuadernación idealizada, siempre arte y pensamiento unidos, sin solución de continuidad, han sido simultáneamente exaltados y víctimas, a un mismo tiempo, de la persecución y de las llamas.

El arte de la encuadernación ha seguido en línea recta su destino bajo la sombra augusta del libro medieval. Desde la época del Renacimiento hasta nuestros días no se ha borrado su presencia suntuaria.

Los fabricantes de curtidos le han sido fieles. Herramientas y artefactos rudimentarios han sido sus pertrechos tradicionales. El martillo del batehoja indispensable. El aliento de los artífices su mayor eficacidad.

Al exaltar hiperbólicamente las excelencias de la encuadernación en el aspecto histórico, observamos, sin embargo, que algo ha pasado sin la debida consideración o ha sido muy vagamente aludido, siendo este ‘algo’ el quid que ha consentido la realización de dorados acordes estéticos de resonancia universal que edifican y fusionan el arte y la ciencia”.

 

La bibliofilia, la encuadernación y el grabador de pequeños hierros”. D’Emilio Brugalla, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona; Tercera época, núm. 784; Vol. XLIII, núm. 10; pp.6-7.

 

Read Full Post »

Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques.Poble Espanyol.

Teníem un  Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, ara no.

            Museu que fa anys teníem a Barcelona, teníem, perquè ara ningú en sap res del mateix, sembla que va anar a parar al Palau de Pedralbes i va compartir lloc amb altres peces museístiques en el que es deia Museu de les Arts Decoratives, inaugurat l’any 1932.

Moltes o totes o unes quantes peces van passar al Museu Zara-Mango, també conegut com “ La Grapadora”.

Però de totes les peces dedicades al món del llibre i les arts gràfiques només en tenen a la vista del públic una quants cartells i quatre capses, molts d’ells grans dissenys, però la resta dels milers de peces de l’antic Museu de les Arts Gràfiques no es veuen per enlloc.

I com a mostra, del llibre on en Ricard Giralt Miracle i na Pilar Vélez parlen del món de les arts gràfiques surten moltes de les coses que el Museu tenia i guardava, milers, algunes molt importants, i una mica d’història d’un lloc que molts trobem a faltar.

La (mal)dita Ciutat de la Literatura per l’UNESCO es mereix alguna cosa més, que representi realment el que Barcelona i Catalunya van significar i signifiquen  en el món editorial.

Què hi havia? On és ara?

Del Diàleg he extret unes quantes línies on es veu molt clar el que hi havia, el que ara no veiem per enlloc, el que tenen guardat ( o no), el que s’ha perdut?, etc. El que voldríem veure, usar i aprendre, com feien abans en l’antic Museu de les Arts Gràfiques.

 Són aquestes:

Ricard Giralt Miracle 1(RGM): “Eren gravats que procedien del museu, i d’altres reproduïts de la col·lecció de Dau al Set que vas dir-me que en Tharrats us n’havia fet regal”.

Pilar Vélez2 (PV):” Sí, en Tharrats n’havia fet donació, fa vint anys. No solament va donar la màquina, la Boston en que es va estampar DAU AL SET, sinó també tota una sèrie de fotogravats que reprodueixen els dibuixos de tots els artistes que hi van participar, en la revista”.

Impressora Boston

PV: “ I en aquest sentit defenso que el Museu de les Arts Gràfiques sigui un dels llocs on encara es pugui trobar això. Quan una casa tanca, tot el material es llença o es malvèn. Nosaltres intentem recollir aquest material, quan realment té un interès, però el segon pas és que m’agradaria poder tenir-lo al servei del ciutadà”.

PV: “… ara tenim un taller-escola amb vista al públic escolar i els monitors són nois que es formen dins el museu, però cada cop se’ns fa més difícil trobar la gent que ho pugui fer. Aquest és un món que s’extingueix. Ningú no ensenya aquestes coses”.

PV: “… estem fent un curs d’iniciació a l’enquadernació i està ple de gent, que ho aprenen no pas per guanyar-se la vida, sinó com a esplai. Els fa gràcia de poder-se enquadernar els seus llibres i d’altra banda aprenen, també, a folrar una capsa, a fer un estoig i una pila d’altres objectes. Les coses que es fan amb les mans i que surts del taller amb un objecte sota el braç són molt agraïdes”.

PV: “L’any 1942 es funda al Poble Espanyol el Museo de Industrias y Artes Populares i el director és en Duran i Sanpere. Al Poble Espanyol, un cop clausurada l’Exposició del 1929, s’hi crea un nucli de conservació i divulgació d’oficis tradicionals. Hi ha brodadores, impressors, vidriers, tallistes de fusta, etc. El museu tenia un lligam directe amb molts d’aquests artesans”.

L’origen del museu actual és la Secció de gravat popular d’aquest museu global, La persona que estava al capdavant era el folklorista Joan Amades3. Bàsicament contenia un fons de boixos, de xilografia popular, adquirit per la Junta del Museus al començament de segle. Ell també es va dedicar a recopilar tot de material. Amb els anys, l’Amades està malalt i es retira abans d’hora i l’any 1968 entra com a conservador d’aquesta secció l’Enric Tormo4, que és una persona procedent del món de la impremta i la tipografia. Això fa que canviï d’orientació: deixa de ser una secció de caire folklorista per ser-ne una de caire més tècnic. Ell du a terme una gran ampliació, a partir dels seus contactes personals amb gent del gremi i els tallers, enriquint-la molt amb maquinària i matrius de tota mena”.

PV: “Nosaltres hem intentat reordenar totes aquestes col·leccions i estudiar-les més a fons amb la publicació dels nostres catàlegs, que són monogràfics. Hi ha més de trenta mil peces i molt heterogènies”.

PV: “De les primeres premses de ferro colat, que funcionen durant el primer quart del segle XIX, en queden poquíssimes. Del primer tipus no n’he vista cap.  Del segon tipus, que surt de seguida i que és la mateixa perfeccionada, n’he vist dues a Catalunya, una a Lleida i una a Barcelona, que ja veurem què passarà”.

Minerva

PV:”… Ara conservem les màquines de principis de segle, perquè algú assenyat les devia recollir. Ara hem de fer el mateix, si no els que vinguin d’aquí a cinquanta anys no trobaran res”.

PV: “A nivell teòric, el contingut del museu el tenim dividit en tres grans grups: un és la infraestructura de la indústria gràfica; el segon grup és el de les peces matrius, és a dir: l’esforç que algú fa pel disseny intel·lectual d’unes peces que, aplicades en una màquina – infraestructura-, donen com a resultat un producte”.

PV: “Per aquest motiu el que mimem més són les col·leccions xilogràfiques, el fons calcogràfic, les pedres de litografia, la tipografia…”

PV: “Eudald Canibell5 …/… . Va crear el que ara anomenem Gòtic Incunable Canibell. Per cert, tant les matrius com els punxons Canibell es conserven al Museu de les Arts Gràfiques. És un material clau en la història de la tipografia catalana”.

RGM: “, al Museu de les Arts Gràfiques, teniu uns 15.000 ex-libris diferents.”

Catàleg Exposició 1991. Museu de les Arts Gràfiques ( Autors: Pilar Vélez amb col·laboració d’Albert Martí.)

RGM:” ¿ D‘aiguaforts en teniu , al museu?

PV: No, la col·lecció d’estampes es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Nosaltres conservem els fons d’estampes populars xilogràfiques. També hi ha el fons de matrius calcogràfiques del segle XVIII al XX. El bloc més notable quant a nombre és el del segle XIX.”.

VÉLEZ, Pilar
Nadales, christmas i felicitacions.Barcelona, Fundació Indústries Gràfiques / Ajuntament de Barcelona, 1992. Col. Estudis del Museu de les Arts Gràfiques – 1.

Crec que no cal dir gaires coses més, teníem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques com calia, amb moltes peces museístiques, algunes històriques, es feien cursos i tallers, seminaris, es feien exposicions i s’editaven llibres i opuscles. Ara, a la Ciutat de la Literatura ( ? ) no tenim res de tot allò, almenys a la vista de tothom, que crec que és on hauria d’estar.

(1)L’any 2017 els fills de Ricard Giralt Miracle, van donar al Museu del Disseny un lot de la obra gràfica del seu pare, 121 peces.

(2) Na Pilar Vélez té escrites moltes coses, però a mi m’agrada, frueixo i aprenc molt amb el llibre: El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Biblioteca de Catalunya, Barcelona,1989. Premi Fundació Güell.

(3)Joan Amades: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Amades_i_Gelats

(4) Enric Tormo i Freixes: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0066525.xml.

(5) Eudald Canibell: https://es.wikipedia.org/wiki/Eudald_Canivell_i_Masbernat

Amb les Notes volia acabar, però mirant una mica, he vist algunes coses que també poden ser interessants i aclaridores. En tres llibres, 2 del85 i 1 de 1997) he trobat més informació.

  1. Passat i present de Barcelona (II). Materials per l’estudi del medi urbà.

FERNÁNDEZ, Magda et al. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1985. Col·lecció Pau Vila, nº 5.

A les pàgines 125-127: Fitxa 71. Nous mitjans de comunicación: diari i arts gràfiques.

…” A Barcelona disposem del Museu del Llibre i les Arts Gràfiques situat al Poble Espanyol de Montjuïc, on podem contemplar una àmplia panorámica de l’evolució tecnològica de les art gràfiques al llarg de diverses èpoques, fins el segle XX. A més a més s’hi fa tecnología a l’origen i l’evolució de l’escriptura, a les més antigues representacions conegudes i als diversos suports que al llarg del temps s’han utilitzat per a l’escriptura.

La visita en aquest Museu pot ser útil, des de diversos punts de vista, ja que les sales contemplen períodes molt dilatats. Amb tot, hi ha força material i maquinàries dels segles XVIII i XIX que permeten de formar-se una idea de les possibilitats d’impressió de l’època. A més de les màquines, és interessant d’observar-hi els motlles xilogràfics, els jocs de cartes tradicionals i el seu procés de tecnologia, bacs d’estampació, etc.

2) Guia dels Museus de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1985. A les pàgines 139-142.

“ Museu del llibre i de les Arts Gràfics.

2.- Serveis que ofereix el Museu.

Biblioteca-hemeroteca d’Arts Gràfiques: realitza edicions i tiratges limitats d’acurada qualitat gràfica.

Cursets i seminaris d’iniciació a l’art gràfic en general i específic ( concepte, estètica i història).

3.- Història del Museu.

L’Edifici ocupa unes cases del Poble español de Montjuïc que són reproducció d’edificis de Cáceres i de Sangüesa. La seva construcción data de l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona d’aquell any.

El de Gravat popular del ‘ Museo de Industrias y Artes Populares’ creat l’any 1942, iniciada per una important col·lecció de fustes adquirides i dipositades al Museu per la ‘Junta de Museos de Barcelona’, xilografies que són guardades a l’Institut Municipal d’Història. En aquests anys el ‘Museo de Industrias y Artes Populares’ fou integrat al ‘Museo Etnológico’ i distingit com a ‘Sección Hispánica’.

Museu Etnològic

L’any 1967 s’amplià el concepte i objectius de la secció del gravat popular convertint-la en ‘Sección del Grabado y Artes Gráficas’. Això féu posible l’aportació constant de material imprès, eines, màquines, gravats, estampes, elements d’escriptura, etc., que portà l’any 1974 el canvi de nom per l’actual, o sia el Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques.

El contingut del Museu gira a l’entorn del  senyal  i del signe i la seva derivació de grafisme, lletra, escriptura i imatge; així com la tecnología que ha inventat l’home per produir-les i també per reproduir-les en forma seriada – art gràfic – . Les col.leccions que al llarg dels anys han anat formant el fons patrimonial del Museu han estat bàsicament aportacions espontànies d’afeccionats i professionals de l’Art Gràfic.

A fi que el Museu tingui un aprofitament orgànic i eficaç és concebut en tres àrees: tecnología, estudi i ensenyament.

La primera área es desglossa en dues: a) exhibició al públic mitjançant una instal.lació que sintetitza la historia i la técnica de l’art gràfic; des de l’escriptura fins a la manipulació del producte imprès; b) experimentació pràctica de composició de textos, gravat, fotomecánica, impressió, estampació i enquadernació.

L’Àrea d’Estudi és integrada per una Grafoteca que inclou el material relacionat amb el signe i la seva creació. Una Tipoteca que és formada per col·leccions de punxons, matrius i utillatge de la fosa de caràcters tipogràfics i per repertoris, mostraris i catàlegs. I finalment per una Iconoteca, que recull material gràfic ( gravats, pedres litogràfiques, planxes calcogràfiques, etc.) en totes les tècniques i èpoques: arxius d’impremtes, etc.

L’Ensenyament consisteix a realizar treballs amb la col.laboració de dissenyadors gràfics i estudiants de les especialitats del museu així com en la celebració de cursets i seminaris de les Arts de le Comunicació. Amb aquesta finalitat i com a complement de les altres instal.lacions de treball, el dia 18 de maig de 1984 s’inaugurà una aula destinada a donar clases a grups, principalment professorat d’iniciació a l’Art Gràfic”.

3) D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, Montserrat Castillo i Pilar Vélez. Ed. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997.Text de P. Vélez a “ D’Ivori: bibliofília i exlibrisme”, p. 161-162.

“… l’editor (Ramon Miquel y Planas) creà una col·lecció en castellà, la ‘Pequeña Colección del Bibliófilo’, publicada al llarg dels anys vint a la seva llibreria de Madrid, coneguda com la Librería de los Bibliófilos Españoles. De format petit, un reduït dotzé, la característica principal d’aquests llibres és la profusa il·lustració i la cura de tots els seus components: tipografia, paper, cobertes, etc. 1

     (1) Algunes matrius de les cobertes d’aquests llibres es conserven al Museu de les Arts Gràfiques de Barcelona.

Malgrat tot, si esteu interessats, tenim repartits per Catalunya grans i petits museus dedicats a les arts gràfiques i al llibre, a part del mini “Museu del Llibre” de la Biblioteca de Catalunya, amb llibres donats per en Frederic Marès per fer un Museu, però no està com ell el volia, imagino que més que res per motiu d’espai i si voleu el podeu visitar.

Però altres museus són aquests:

Museu Molí Paperer de Capellades.

Museu Alzamora Grup a Sant Joan les Fonts.

Museu del Disseny de Barcelona.

Museu Gràfiques Montserrat a Figueres.

Museu Novoprint a Sant Andreu de la Barca.

Museu-Biblioteca Castell de Peralada.

Sala temàtica d’Arts Gràfiques a Lleida.

I en el Monastir del Puig a València també hi un Museu de la Impremta i de les Arts Gràfiques, crec que amb algunes peces deixades pel que era abans el Museu de les Arts Gràfiques que aquí teníem.

També hi ha llocs que no són museus, però si hi podeu fer una visita no us penadireu, com algunes biblioteques:

La Biblioteca Pública Arús  

La Biblioteca de Catalunya, amb una possible visita al Museu del Llibre Frederic Marès, a internet en 12 idiomes, en català no. Amb el títol: “Museo del Libro Frederic Marès, Biblioteca de Cataluña” (sic).

La Biblioteca de l’Ateneu de Barcelona 

La Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú.

Sortosament podria estar tot el dia posant biblioteques i altres museus, però, de moment, ja està bé.

I potser hi ha més museus sobre paper, llibres i arts gràfiques que no coneixo, agrairia molt que si en coneixeu algun m’ho feu saber, per afegir-lo al llistat que tinc de museus d’arts gràfiques i paper de tot el món.

Crec que aquest escrit  m’ha sortit una mica llarg i alguna cosa surt més d’una vegada, no tornarà a passar.

Mentrestant seguiré  posant cada dia a Twitter, que és vergonyós que una ciutat com Barcelona no tingui un Museu, com cal,  sobre el Llibre i les Arts Gràfiques.

Read Full Post »

Older Posts »