“Foren els copistes de les llibreries universitàries els qui inventaren la retícula per embotir la glossa a tocar del seu text; la numeració dels capítols, que permetien orientar-se a l’interior del volum; l’índex alfabètic i la taula de matèries, que convertien el llibre en una base de dades ‘searchable’. S’acaba l’era del registre de la paraula i s’obre la del registre del pensament, a la qual contribueixen magníficament els humanistes, treballant colze a colze amb els caixistes als tallers d’Aldo Manuzio a Venècia, de Johann Froben a Basilea, dels Estienne a París… Ells inventen l’hipertext, ja que no és altra cosa el salt del text a la nota a peu de pàgina a través d’una senzilla crida, o el desplaçament des de la paraula obscura de l’interior del text fins al glossari alfabetitzat al final del volum. És amb la tipografia que el llibre acaba la seva conversió en eina auxiliar de l’intel·lecte, la seva transformació en un «aparell».
El dissenyador que no té en compte que el llibre és una eina acaba creant un ‘gadget’. Tinc davant meu un d’aquests delictes de lesa edició: un llibre publicat per una benemèrita associació professional. La diferència entre el format de la pàgina i la caixa útil situa el malbaratament de paper en un 65 % (un estucat mat, per cert, en un llibre imprès a dues tintes en què els escassíssims gravats de trama, evidentment piratejats d’altres impresos, tenen la qualitat d’una mala fotocòpia). La lletra, en un text que necessita un bon contrast entre rodona i cursiva a causa de la menció freqüent de títols de llibre, és una enorme —per ser composta a una amplada de 85 mil·límetres— Helvetica fina, avarament interlineada i sense justificar, amb la bibliografia impresa en una Helvetica ultrafina que desapareix devorada per la blancor resplendent del paper. S’utilitzen dos colors a totes les pàgines: a l’índex alfabètic, per exemple, s’imprimeixen en negre els encapçalaments i en color els números de les pàgines (que estan justificats a la dreta i porten a l’esquerra els seus corresponents punts conductors, com en els llibres d’abans de la guerra). Les capçaleres repeteixen gairebé dues-centes vegades les dues meitats del títol de l’obra, a esquerra i dreta, tot i que cada capítol té el seu. Si una pàgina no porta il·lustració informativa, s’hi posa un fragment escollit a l’atzar d’una il·lustració que immediatament abans ha aparegut completa. I així successivament.
Trobo en el volum un sol detall ben resolt des del punt de vista funcional: la menció, a la pàgina de crèdits, del nom de l’empresa que s’ha encarregat del disseny i la producció; gràcies a aquesta menció sabrem a qui no hem d’acudir quan vulguem publicar un llibre ben dissenyat.
POSTDATA: En la categoria de disseny editorial, els premis de disseny gràfic solen recaure en llibres de producció espectacular, amb una gran quantitat d’imatges, impresos a tot color sobre un excel·lent paper estucat, que la majoria de les vegades són llibres d’art, catàlegs d’exposicions o llibres sobre disseny. Res a objectar-hi si aquests llibres són també potents màquines ‘finely engineered’. ¿Per què no introduir, com a mesura de discriminació positiva, un premi especial per al llibre corrent «de lectura», purament tipogràfic, imprès sobre un paper òfset de 80 grams, en negre i sense il·lustracions? Potser d’aquesta manera es fomentaria la introducció del disseny gràfic en un segment de què sol estar absent.
“Disseny de producte per a la indústria del text”, traducció de Pere Ferrando per a Preedició, d’un article de Josep M. Pujol a La Vanguardia-Cultura/s, pàg. 4, el 23 de març de 2005.
Biblioaprenent 