Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Enquadernacions’ Category

Frases sobre Bibliofília 938

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Old books on 03/08/2026|

Les recents o pròximes celebracions de Fires dels Llibres ens posen d’actualitat la relació entre llibre i art, unes relacions que poden ésser multifacètiques, i fins i tot, pluridisciplinars.

En primer lloc el llibre, com a objecte visual, entra, per la porta del disseny gràfic, dins el terreny de la il·lustració artística, una de les expressions plàstiques més importants de la cultura de masses.

Només cal citar, en aquest sentit, aportacions tan fonamentals com les d’Alianza Editorial.

Dins aquest camp, a Catalunya recordem amb enyor experiències tan importants, des del punt de vista visual, com les menades a cap per editorials avui ja extinguides com Els llibres de Sinera — amb la magnífica il·lustració a cura de Pla-Narbona— o Edició de Materials, també de dissenys moderns i imaginatius.

Però també, de forma més tradicional — i a vegades ja inequívocament kitsch— el llibre entra per la porta de l’art a través de la relligadura i l’enquadernació,amb els escassos i grans artesans — com Brugalla— que perpetuen un art d’una llarga tradició i afició.

Car la bibliofília —literalment «amor als llibres»— es va nodrir, en els seus orígens, de l’amor envers les edicions exclusives, artesanes, delicadament acurades, per passar a ésser, avui, una branca ben específica de llibres artístics, en edicions limitades, treballades amb cura, amb papers i tipografies seleccionades i, habitualment, amb la presència del gravat, la il·lustració i l’obra gràfica. El llibre de bibliòfil, avui, constitueix una de les més sòlides presències en el camp de la difusió de les belles edicions i de l’amor, entre morbós i sensual, envers el llibre de privilegi.

No podriem menystenir, en aquest recorregut, el llibre d’art il·lustrat, aquest miracle del color, la fotografia i l’offset que permet apropar-nos, amb una fidelitat fa uns anys insospitada,les obres d’art de tots els temps i totes les tendències i, en primer lloc, per la major fidelitat de la transcripció, les obres de caire pictòric i bidimensional. Malauradament, el fetitxisme especulador fa que encara hi ha gent que prefereix, potser, un esbós de Picasso destinat a la paperera, que no pas la col·lecció, ben plausiblement transcrita, de tota la seva obra completa!

Queda, finalment, el llibre que és, per antonomàsia, objecte artístic, l’obra d’art, i no un vehicle d’art· Hi ha artistes, en efecte, que confeccionen «llibres» no pas per ésser llegits, sinó per ésser apreciats visualment, dins el terreny de les arts alternatives o, també, de la poesia visual.

“L’art i els llibres” de Jaume Fàbrega, Punt, El. 24/5/1984. Pàgina 30.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 935

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions on 16/07/2026|

On més es prodigà el trossejament fou en els tractats de preceptiva arquitectònica, com els de Vignola, Palladio, Serlio i Bibiena, i en els de preceptiva del dibuix, com els de Leclerc i Cochin.

             D’un munt de retalls que posseïm de l’incunable intitulat Crònica de Nuremberg, gravat al boix per Wohlgemuth, mestre del Durer, reproduïm una làmina factícia (figura 13), presa a l’atzar, com a testimoni dels greus danys causats per aquesta malura a les obres cabdals de la il·lustració.

 Els atemptats al llibre primitiu espanyol són encara més dolorosos. Per tal de copsar-ne la bellesa tipogràfica i l’exquisitat de les il·lustracions, és suficient un esguard ràpid a les obres d’Haebler i Lyell, respectivament, autors especialitzats en aquesta matèria.   

Aquesta riquesa de la primitiva il·lustració fa que sigui més de doldre la mancança d’una escola espanyola de pintors-gravadors, salvada l’excepció única de l’Espagnoletto, que en el segle de més esplendor de la pintura s’hagués desenvolupat paral·lelament amb ella, tal com ja ha ocorregut a tots els països de gloriós passat artístic. A posta deixem d’esmentar Goya, per estar situat, tant en pintura com en gravat, fora de tota tradició.

             Els estralls causats pel retallament dels gravats en el text, que per afectar a ambdues cares constitueix ja en determinats elements decoratius una mutilació doble, no cal dir que són força més greus quan es produeixen a les il·lustracions del text pròpiament dites, posat que pel crescut nombre habitual d’aquestes, l’assolament del llibre esdevé complet. Els col·leccionistes menys tirats a perdre, si l’obra és de vàlua excepcional, munten els fulls entre dues cartolines, deixant visibles, per mitjà d’obertures adequades, els gravats d’ambdues cares. A més, solen filetejar de blanc les vores de les dites obertures, i aleshores els gravats apareixen com a paspertussats. Aquests col·leccionistes, altrament, quan retallen un gravat ho fan amb tota la cura imaginable i salvant tant com es pot la integritat del text. Figuren en el nostre Departament, instal·lats en la forma susdita, la totalitat dels gravats de l’obra El somni de Polifil, edició francesa regravada per Goujon, prenent per model un famós incunable venecià.

Tant o més que els gravats en el text, són retallades les làmines que il·lustren les obres de més vàlua, per a formar-ne grans reculls.

             Per mancança d’espai, deixem de reproduir dues seleccions que teníem preparades, per tal de palesar aquests nous atemptats comesos contra la integritat del llibre. L’una es compon de làmines pertanyents a diverses edicions espanyoles i estrangeres del Quíxot, i l’altra, de pàgines d’il·lustració de la novella francesa, signades per gravadors eximis del segle XVIII.

            Les làmines gravades a la talla dolça, tan cobejades pels trossejadors, adquireixen amb el temps una mena de daurada pàtina que esmorteeix llur lluïssor metàl·lica poc agradable i els comunica alhora un encís especial, singularment quan estan mutilades.

             De les làmines obtingudes per la litografia feren grans aplegues, per abundar en el mercat les obres il·lustrades pel dit procediment, quan més pul·lulaven aquests col·leccionistes.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (11) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 934

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Old books on 09/07/2026|

També hi ha lletres ornades destinades al llibre popular. Dins aquesta especialitat, és digna d’esment pels seus boixos que utilitza encara, una impremta de Palma de Mallorca; tres vegades centenària.

            El furor destructiu s’ha exacerbat fins a la demència en els col·leccionistes de caplletres. Té aquesta dèria, sens dubte, certa semblança amb la dels filatelistes d’ara, amb l’avantatge, però, a favor d’aquests, d’ésser la llur innòcua.

            Representen aquests retalls la recidiva en la mutilació, o millor, la destrucció sistemàtica a tot el llarg del llibre, del qual, quan ha passat per les mans d’un d’aquests col·leccionistes, no en resta ja res aprofitable.

            Emportats de la fal·lera, són inexorables. Així retallen les caplletres de les edicions primitives que arribaven a cobrir tota una pàgina, com les més diminutes que utilitzen per a adreçar alfabets que rares vegades arriben a ésser complets. I encara deploren alguns que degut a la pràctica, existent als primers temps de la impremta, de deixar en blanc els indrets del llibre corresponents a les caplletres, que es reservaven per al pintor miniaturista, restaren moltes d’elles sense ésser estampades ni pintades.

             Solen guardar-les muntades damunt cartolina, bellament agrupades, però sense cap ordre tècnic. No cal dir com resulta d’enutjosa la classificació.

             Per la raritat de l’exemplar mutilat, reproduïm un fragment d’una làmina, on foren adherides pel col·leccionista les lletres ornades d’un llibre d’hores frances del segle xv (fig. 12).

No és estrany, si es té en compte com és de vasta la zona talada, que algunes aplegues de caplletres constin de molts milers d’exemplars.

             La col·lecció de la Biblioteca, que és copiosíssima, fou degudament instal·lada fa poc temps, per tal que figurés en una fira del llibre que projectà la Junta de Museus, comptant amb el concurs dels nostres llibrers, bibliòfils i col·leccionistes de relligadures. Per haver-se escaigut la data d’inauguració en els dies de trasbalsament que seguiren a la caiguda del règim, l’esmentada fira, que s’havia de celebrar al Poble Espanyol, de Montjuïc, presidida per la més vella premsa de l’estampa Guasp, abans al·ludida, fou indefinidament ajornada

            Examinats ja tots els elements decoratius del llibre, amb indicació dels trossejaments de què han estat objecte, cal que parlem ara dels gravats que atenyen a la il·lustració pròpiament dita, en relació al depredament dels col·leccionistes.

             El llibre il·lustrat, anomenat a França “livre d’estampes” i vulgarment entre nosaltres «llibre de sants», ha estat víctima ací, més que en cap altre país, dels més vergonyosos atemptats.

             Damunt el llibre primitiu talment s’aferrissaren els nostres col·leccionistes. Dol de debò veure trossejats els vells folis evocadors, que ennobleixen els bells caràcters gòtics d’estampa, completats amb signes d’abreujament i lletres especials de fi de ratlla.

             No menys lamentables són les destrosses causades a les edicions il·lustrades de les obres cabdals de l’antiguitat, aparegudes arreu durant el renaixement, així com a les primeres obres il·lustrades, escrites en les respectives llengües vernacles, que es publicaren a França, Itàlia, Espanya, Alemanya i Països Baixos.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (10) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 933

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Old books, Varis on 02/07/2026|

Els finals de capítol són anomenats vulgarment culs de llàntia, traducció literal del mot francès cul de lampe. No és de creure que el nom derivi de la forma que té en determinats cassos; més bé suggereix la idea d’una cosa en estat de suspensió, i aquest és, en efecte, el cas del cul de llàntia, mancat com està de base de sustentació aparent.

             La seva difusió i persistència, tal vegada superior a la del cap de capítol, deixant de banda la valor decorativa d’un i altre, obeí a una necessitat majorment apremiant, derivada de la bella compaginació del llibre.

             Són remarcables, en primer terme, els faisonats a manera d’un nucli de complicats entrellaçaments, que es troben ja en el llibre primitiu, d’on foren després llargament imitats. Al revés del cap de capítol, que assolí la major bellesa en els exemplars influenciats pel corrent renaixentista, oferí el cul de llàntia la més bella florida en el camp de l’estil barroc.

             La disposició en piràmide, truncada i invertida, que presenten alguns, els comunica cert parentiu amb el capitell. Com aquest admeten figures i fins i tot veritables composicions. D’aquest tipus són de remarcar les sèries que hom destinava a la decoració d’un sol llibre.

             Per a l’ornament del llibre popular, n’hi havia al boix, d’especial bellesa. Des que el gravat xilogràfic fou desbancat per la talla dolça, les petites impremtes conservaren un estoc d’aquests boixos de dimensions reduïdes, avui fora d’ús, per tal d’embellir d’alguna manera els humils fulletons que estampaven. Els que reproduïm, malgrat no pertànyer a aquest grup, imiten la disposició habitual dels seus boixos (fig. 11).

En desaparèixer, es deixà en blanc el sobrant de la pàgina on fineix el capítol, o el substituí una petita ratlla horitzontal.

             Els col·leccionistes solen guardar-los damunt cartolina, alternant amb caps de capítol i lletres ornades, a causa de no poder-los ordenar isoladament, amb regularitat, per llur variada estructura.

            Les lletres ornades, que es troben ja en els primers incunables, s’han sostingut a través dels segles sense interrupció. Estava reservat al nostre temps acabar amb tan antiga tradició i foragitar la bella superfluïtat decorativa de la pàgina impresa.

            Molts de gravadors en especialitzar-s’hi produïren veritables meravelles. A França, durant el segle XVIII, foren de tal manera honorades, que en una sola lletra intervenien de vegades tres artistes : el dibuixant, l’aiguafortista i el burinista.

             A la riquesa morfològica que ostenten, correspon la varietat imponderable de la decoració. Quan són ornamentades amb figures, es veuen representades en els respectius campers escenes del Vell i Nou Testament, faules paganes, jocs d’infants, figures grotesques, rostres d’expressió contradictòria, la fauna fantasiosament estilitzada, vistes i paisatges, utillatges diversos, etc. En altre cas, els motius decoratius són quasi sempre manllevats a la flora, i aleshores pot admirar-se la més extraordinària diversitat de contorns, sovint trencats per escotadures, destacant-se en negre sobre fons en blanc, molt rarament a l’inrevés.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (9) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 932

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books on 23/06/2026| 1 Comment »

Els col·leccionistes de marques, tan incultes com els altres, retallen, sense pietat, de llibres diversos les d’idèntica figuració. Es tal llur ceguesa, que ni tan sols deixen indemnes els incunables. D’aquestes posseïm la del llibrer venecià Llàtzer de Soardis, consistent en un cercle que sosté una creu de doble travesser.

             Agreujaren el mal els ex-libristes, que retallaven algunes marques, per tal d’incorporar-les arbitràriament a llurs col·leccions d’ex-libris antics.

             És avinent de remarcar ací que la imitació dels Emblemes, d’Alciati, havia determinat l’aparició d’un nou gènere literari i a l’ensems d’una modalitat del gravat, que es propagaren arreu i interessaren així al públic culte com a l’indocte. A la nostra col·lecció d’emblemes retallats, que és nombrosíssima, els espanyols estan abundosament representats.

             Per la similitud de composició i per ostentar també divisa, aquests gravats poden ésser, assimilats, des del punt d’albir decoratiu, a les marques de llibrer.

            Les capçaleres de capítol, junt amb els culs de llàntia i les lletres ornades, constitueixen la veritable decoració interior del llibre.

             Predominaren les de tendència renaixentista. El tipus més usual d’aquestes presenta la forma d’una composició a faisó de fris de tradició clàssica, influïda pels nous elements decoratius aportats pel renaixement, la qual, en descabdellar-se, parteix del mig del rectangle, que sol ocupar un medalló, figura o blasó, i s’expandeix a banda i banda, amb equivalència de valors, però amb disposició diversa.

             Altres, que solen envair la meitat de la pàgina, són de caràcter al·legòric. Pertanyen a aquest grup les que gravà Pere Pasqual Moles, segons dibuixos de Montaña. Foren aquestes l’ornament predilecte de les edicions a gran format de fons doctrinal i de les obres publicades per corporacions oficials. Mal avingudes amb la sobrietat decorativa, quan decaigué aquest gust magnificent es restringiren notablement llurs dominis.

            Com un tast de la il·lustració frívola del segle XVIII, però sense la malícia oculta que comportava, aparegueren després unes capçaleres de capítol, de senzilla disposició, malgrat la munió de petites figures que contenien, escollides quasi sempre entre els insectes, les aus i, en general, entre les bestioletes, àdhuc les més repulsives, que creà el bon Déu. Presidint aquest petit món, no podien mancar-hi els nins alats, lliurats a jocs i danses. L’atractívola composició, que per la seva execució garbosa tenia tot l’encís d’un esplai de l’artista en lleure, es destaca sobre fons blanc, sense frondes ni cap mena d’ornamentació (fig. 10).

Els col·leccionistes les serven adherides a fulls de cartolina, en forma de faixes paral·leles, quasi sense espais intermedis.

             S’assimilen a les capçaleres de capítol, i els col·leccionistes les retallen com a tals, certes composicions també en forma de fris generalment seriades i de tema profundament pagà. Els amors de faunes i nimfes, els seguicis de tritons i nereides i les teories interminables de les bacanals, temptaren, en efecte, algunes vegades als bons burins i sovint als aiguafortistes. Fora imperdonable deixar de rememorar ací les fauneries, universalment conegudes, de Brebiette, famós gravador francès del segle XVII.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (8) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 930

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Old books on 08/06/2026|

El frontispici que publiquem de l’obra Regiment de la cosa pública, d’Eximenis, és la reproducció d’un full escadusser, retallat d’un dels pocs exemplars existents per un ignar col·leccionista, mereixedor d’etern blasme.

             Els que més exciten la cobejança dels col·leccionistes són els de grans dimensions. Invariablement tenen al primer terme unes folgades draperies, amb els plecs de les quals juguen uns amorcells, que ostenten una llegenda grandiloqüent. A l’espai lliure sol desenrotllar-se una perspectiva monumental, quasi sempre una superba columnata en hemicicle. Més al lluny, de vegades, un temple pagà radiant de llum en alterós cim. Presideix sempre la composició un heroi triomfant o una augusta matrona que tenen als peus figures al·legòriques encadenades, com les de pobles retuts o heretges contumaços, i la completen lleons, àligues i altres figuracions de la fauna heràldica.

             Una varietat important del frontispici, digna d’especial esment, és el retrat que sovint ocupa el seu lloc. Constitueix el retrat-frontispici per la bellesa dels exemplars que arreu es produïren, en especial durant els segles XVI i XVII, un i dels aspectes més interessants de l’evolució històrica del gravat (fig. 4).

A semblança del retrat-frontispici, eren retallades implacablement les sèries iconogràfiques de sants, papes, reis i personatges il·lustres.

             Cal incorporar als frontispicis, on els atributs heràldics solen tenir la màxima importància les pàgines blasonades, malgrat apareguin aquells també a les tapes de la relligadura, portades i caps de capítol.

            Els escuts d’armes que figuren a aquestes pàgines pertanyen a l’autor  de l’obra o al personatge, en funcions de mecenes, a qui està dedicada (fig. 5). Entre els primers, predominen els de la gent d’església, i entre els altres, els d’individus de nissaga reial o de l’alta noblesa.

 Eren els escuts d’armes, junt amb les portades decorades, el recurs habitual de vida dels nostres gravadors. També molts frares i alguna dona es dedicaven al gravat de portades de llibres religiosos.

             La dèria de col·leccionar pàgines blasonades no és pròpia d’heraldistes, sinó dels grans trossejadors del llibre, i, a més, dels ex-libristes que retallen els petits blasons que ocupen el centre d’algunes portades i els incorporen a llurs col·leccions, com ex-libris heràldics antics.

Generalment, en obrir el llibre, deixa el lector enrere els elements decoratius que hem vist, i fita l’esguard a la portada, on consten totes les dades que l’interessen.

             Solen ostentar les portades gran varietat de caràcters d’estampa, a voltes en negre i vermell. Unes, contenen com a únic recurs decoratiu l’anomenat centre de portada; altres, com ocorre en moltes corresponents a llibres alemanys del segle XVI, són de tan profusa decoració, que el blanc del paper quasi desapareix.

            Un tipus de portada, molt corrent a la dissetena centúria, era la de caient monumental culminada per un frontó trencat  que alcen columnes aparellades, entre les quals situaven figures al·legòriques. Més endavant, algunes portades esdevenen una mena d’estimball de barroc, sols comparable al que caracteritza certes «tesis». Contrastant amb aquestes, són veritablement escaients les portadetes romàntiques, acollidores amables de flors marcides i fidels guardadores de missatges amorosos.

            De les que estan exposades a la sala de decoració del llibre de la Biblioteca, són esmentables el grup corresponent a obres espanyoles impreses a l’estranger, singularment als  antics dominis hispànics; un altre, d’obres editades a diferents poblacions de Catalunya, i el de portades barcelonines, caracteritzades per llur sòbria decoració, que estan agrupades per segles (fig. 6). Dol consignar que de moltes d’aquestes portades retallades en posseïm duplicats.

És avinent de lloar ací la bella pràctica, ja molt estesa, de relligar l’obra en rústica, sense inutilitzar la seva coberta, quan aquesta està decorada.

             Per llur disposició decorativa, són assimilables a les portades primitives les pàgines orlades.

“El trossejament del llibre il·lustrat” d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931,pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.).

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 929

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Old books on 01/06/2026|

Modernament es dona la importància, que realment té, a la guarda, bé que és freqüent encara de veure ací publicacions il·lustrades fetes amb veritable riquesa, els editors de les quals no han parat esment que sense unes guardes discretament decorades, no pot haver-hi un bell llibre.

             Posseeix la Biblioteca tres grans àlbums de guardes, datables del segle XVI ençà, que per llur bellesa fan oblidar la tragèdia que representa la destrucció sistemàtica dels llibres a què pertangueren. Les catalanes són les més nombroses. Hi figuren, també, exemplars escollits de Sevilla, Logroño, Alcoi i altres localitats espanyoles i, a més, un regular contingent de França, Alemanya, Àustria i Estats Units.

             En oposició a les grans guardes historiades d’altres països, amb profusió de colorit i dauradures, que nosaltres, dissentint d’un criteri molt generalitzat entre els col·leccionistes, hem deixat de col·locar en lloc preferent, es distingeixen les nostres per llur escaient senzillesa, altrament concordant amb l’estat precari de les arts del llibre ací en els segles de decadència. El conjunt que, pobret i tot com es fa de bon veure, revela l’existència de tot un sistema de decoració popular catalana, dins el qual venen compreses també les sèries coetànies de papers pintats de revestiment, destinats a la decoració d’interiors humils. Són molt comptades les que presenten una composició amb figures. (fig. 2).

 Les dites guardes es caracteritzen principalment pel disseny a base d’elements lineals, paral·lelament disposats, que algunes vegades s’encreuen; l’ornamentació moderada i un lleu acoloriment, bonic de taca.

             Una varietat molt coneguda la formen les que són produïdes amb una pua de boix, que, en girar, va fent círcols concèntrics a la pintura que cobreix el paper; la guarda pren aleshores un valor que hom diria cubista. Formen una altra varietat les jaspiades, fetes amb una esponja xopa de diferents colors. També s’utilitzaven aquestes guardes per a cobertes del llibre popular, especialment l’emprat per a l’ensenyament d’infants.

             Es l’arrencament de la guarda l’atemptat màxim contra la integritat del llibre, puix que per a aconseguir-ho cal destruir la tapa de relligatge on està adherida. Contava un d’aquests col·leccionistes, que per a practicar l’operació esmentada, submergia abans el llibre en un safareig. Alguns ex-libristes, per tal d’arrencar de soca-rel un exemplar, no vacil·len tampoc a atemptar contra la tapa de la relligadura.

            A faisó de capçalera del llibre, com el seu nom indica, després de les guardes apareix el frontispici. Té aquest, a l’ensems que un valor decoratiu, un altre d’il·lustració, que no té la portada, de la qual es diferencia per la mancança del nom d’autor, títol de l’obra i adreça bibliogràfica. La religió, la mitologia, la història i la al·legoria contribueixen a accentuar aquest darrer caràcter. A les obres modernes il·lustrades, per això, se’l computa com una làmina més.

             Conjuntament amb una acurada selecció de portades, està exposada a la nostra sala de decoració del llibre, una tria de frontispicis cinccentistes d’obres editades a diferents ciutats espanyoles, així com a Frankfurt, París, Lió i Venècia; altres, siscentistes, de Roma i Amberes i altres encara, setcentistes, de Londres i Amsterdam. Malgrat la gran varietat que presenten els exemplars de cada un d’aquests grups, la impressió de conjunt que produeixen és d’afadigant monotonia.

“El trossejament del llibre il·lustrat” d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 928

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Old books on 25/05/2026|

En virtut de l’existència d’aquest fons, que ha estat incorporat, bé que amb el degut destriament, als gravats pròpiament dits, la dependència de la Biblioteca on es guarden aquests no ha pres el nom de Departament d’estampes, com hauria estat lògic en el cas de no existir el precitat fons, sinó que s’anomena genèricament Departament de gravats.

             Tots els retalls que reproduïm pertanyen a la secció de decoració i il·lustració del llibre d’aquest Departament. En triar-los, hem donat preferència en bona part als exemplars dels segles XV i XVI, a fi de palesar la importància dels estralls fets pels col·leccionistes.

             El primer dels elements decoratius del llibre que examinarem, seguint l’ordre amb què els hem enunciat, és la relligadura.

             Als bons temps en què no es produïa encara en sèrie, era una relligadura un objecte d’art que delatava la personalitat d’un artífex, pels seus gofrats, dauradures i tota mena d’exquisits obratges, practicats generalment damunt pells diverses. No s’excloïa d’aquestes la de porcell, que amb el pas del temps pren semblant de vori.

             Les belles relligadures que es guarden als museus i col·leccions particulars són degudes tant a la perícia de l’executant com al gust depurat del bibliòfil que feia la comanda. Per això a la història de la relligadura, al costat dels noms d’artífexs il·lustres, com Geoffroy Tory, Le Gascon, Padeloup i Derome, figuren els de bibliòfils com Grolier, Maïoli i el nostre Pere Anton d’Aragó i Folch de Cardona. Aquests bibliòfils, amb les relligadures de gran formosor de llurs Llibres, ennoblien el senyal de possessió, avui confiat a un vulgar ex-libris.

             La industrialització moderna, sota la forma d’estendardització, ha acabat amb aquestes precioses relligadures que eren com la manifestació concreta d’una tradició tècnica d’obrador, a voltes familiar, ja desapareguda.

             Es de creure que la destrucció del llibre, a fi d’apropiar-se de les tapes de la relligadura, en general sense salvar el llom, és més aviat obra del marxant que del col·leccionista. Cal posar, en canvi, a càrrec d’aquest, la separació de la pell del seu suport, per tal de muntar-la damunt una cartolina.

             Les tapes pariones que reproduïm, són l’única supervivència de dos incunables bàrbarament destroçats (fig. 1). Involuntàriament ve a la memòria, davant aquest acte de vandalisme, l’atemptat equivalent que es cometia amb les tapes d’orfebreria d’alguns evangeliaris, obra excelsa d’art medieval.

 Molts de col·leccionistes no creuen haver fet cap mala obra en arrencar les tapes d’un llibre mal conservat, essent així que una eficaç desinfecció a temps i en darrer terme, un nou relligatge amb els elements antics podien haver-lo salvat íntegrament.

             Es un fet realment curiós que la majoria d’incunables del gravat, tots d’origen popular, s’han salvat gràcies a la circumstància d’haver estat utilitzats com a reforç de tapes de relligadura. Es aquest l’únic cas en què es pot ésser un xic indulgent amb l’autor de l’atemptat.

            Segons l’ordre de prelació establert, ocupen les guardes el segon lloc, com a element decoratiu del llibre. S’anomena així el plec de paper que té un full adherit a la part interna de la tapa de relligatge i l’altre lliure. El primer és com la folra de la tapa, i el que resta sense adherir ve a ésser com el pla superior o inferior del llibre.

             No hi ha res que afavoreixi tant l’equilibri que deu regnar entre tots els factors de la decoració, com el dotar el llibre d’unes guardes belles i adequades. Quan és així, si a l’ensems s’ha aplicat el mateix disseny al tallat dels fulls, en alçar-se la tapa sembla talment que s’obri un ric estoig. Es resta decebut, en canvi, en topar-se, sota una rica relligadura, amb unes guardes massa humils o poc adients.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (3) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 925

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions on 03/05/2026|

“Foren els copistes de les llibreries universitàries els qui inventaren la retícula per embotir la glossa a tocar del seu text; la numeració dels capítols, que permetien orientar-se a l’interior del volum; l’índex alfabètic i la taula de matèries, que convertien el llibre en una base de dades ‘searchable’. S’acaba l’era del registre de la paraula i s’obre la del registre del pensament, a la qual contribueixen magníficament els humanistes, treballant colze a colze amb els caixistes als tallers d’Aldo Manuzio a Venècia, de Johann Froben a Basilea, dels Estienne a París… Ells inventen l’hipertext, ja que no és altra cosa el salt del text a la nota a peu de pàgina a través d’una senzilla crida, o el desplaçament des de la paraula obscura de l’interior del text fins al glossari alfabetitzat al final del volum. És amb la tipografia que el llibre acaba la seva conversió en eina auxiliar de l’intel·lecte, la seva transformació en un «aparell».

El dissenyador que no té en compte que el llibre és una eina acaba creant un ‘gadget’. Tinc davant meu un d’aquests delictes de lesa edició: un llibre publicat per una benemèrita associació professional. La diferència entre el format de la pàgina  i la caixa útil situa el malbaratament de paper en un 65 % (un estucat mat, per cert, en un llibre imprès a dues tintes en què els escassíssims gravats de trama, evidentment piratejats d’altres impresos, tenen la qualitat d’una mala fotocòpia). La lletra, en un text que necessita un bon contrast entre rodona  i cursiva a causa de la menció freqüent de títols de llibre, és una enorme —per ser composta a una amplada de 85 mil·límetres— Helvetica fina, avarament interlineada i sense justificar, amb la bibliografia impresa en una Helvetica ultrafina que desapareix devorada per la blancor resplendent del paper. S’utilitzen dos colors a totes les pàgines: a l’índex alfabètic, per exemple, s’imprimeixen en negre els encapçalaments i en color els números de les pàgines (que estan justificats a la dreta i porten a l’esquerra els seus corresponents punts conductors, com en els llibres d’abans de la guerra). Les capçaleres repeteixen gairebé dues-centes vegades les dues meitats del títol de l’obra, a esquerra i dreta, tot i que cada capítol té el seu. Si una pàgina no porta il·lustració informativa, s’hi posa un fragment escollit a l’atzar d’una il·lustració que immediatament abans ha aparegut completa. I així successivament.

Trobo en el volum un sol detall ben resolt des del punt  de vista funcional: la menció, a la pàgina de crèdits, del nom de l’empresa que s’ha encarregat del disseny i la producció; gràcies a aquesta menció sabrem a qui no hem d’acudir quan vulguem publicar un llibre ben dissenyat.

POSTDATA: En la categoria de disseny editorial, els premis de disseny gràfic solen recaure en llibres de producció espectacular, amb una gran quantitat d’imatges, impresos a tot color sobre un excel·lent paper estucat, que la majoria de les vegades són llibres d’art, catàlegs d’exposicions o llibres sobre disseny. Res a objectar-hi si aquests llibres són també potents màquines ‘finely engineered’. ¿Per què no introduir, com a mesura de discriminació positiva, un premi especial per al llibre corrent «de lectura», purament tipogràfic, imprès sobre un paper òfset de 80 grams, en negre i sense il·lustracions? Potser d’aquesta manera es fomentaria la introducció del disseny  gràfic en un segment de què sol estar absent.

“Disseny de producte per a la indústria del text”, traducció de Pere Ferrando per a Preedició,  d’un article de Josep M. Pujol a La Vanguardia-Cultura/s, pàg. 4, el 23 de març de 2005.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 921

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions on 01/04/2026|

Ramon Miquel i Planas. Els cent aforismes del bibliòfil. Barcelona: Miquel-Rius, 1924

Un dels principals tresors de les biblioteques són els llibres de bibliòfil; en les biblioteques nacionals, majoritàriament procedeixen de les col·leccions reials; no és el cas de la Biblioteca de Catalunya, on el nucli de llibres de bibliòfil, de gran i diversificada riquesa, és format a partir de  diverses col·leccions privades, les quals responien als interessos de qui les va confegir a l’entorn d’un tema o una tipologia concreta. La col·lecció fundacional de la BC prové de l’eminent erudit i bibliòfil Marià Aguiló, i compta amb un extraordinari llegat procedent d’altres col·leccionistes  que contribueix de forma constant a la creació d’un patrimoni únic i valuós, actualment a disposició de tothom. Personalitats com ara Isidre Bonsoms, Eduard Toda, Ermenegild Miralles, Manuel Perdigó, Santiago Espona, Frederic Marès, Agustí Pedro i Pons o Frederic Travé, alguns d’ells de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, il·lustren la bibliofília i el col·leccionisme dels segles XIX i XX.

Joan Brossa. U no és ningú.  Antoni Tàpies. Barcelona: Polígrafa, DL 1979

Estimar els llibres i col·leccionar-los, parant més esment en el continent que no pas en el contingut o en la seva raresa, és l’activitat que caracteritza el bibliòfil.

Els antecedents al llibre de bibliòfil es troben en el segle XIX, on sorgeix, per una banda, la bibliofília erudita, encarnada per Marià Aguiló, que cerca la recuperació i reedició de textos clàssics i, per una altra, el llibre il·lustrat, on destaca la novel·la romàntica i el llibre de viatges. A finals del segle XIX, Ramon Miquel y Planas comença a escriure sobre la matèria i sorgeixen diversos grups interessats en la  bibliofília, com els exlibristes, a l’entorn de la Revista ibèrica d’exlibris i la Societat Catalana de Bibliòfils. Paral·lelament el llibre il·lustrat es popularitza, l’editorial Montaner y Simón el divulga amb il·lustracions dels principals artistes del moment i amb belles enquadernacions industrials i, en general, l’estètica modernista s’incorpora a les arts del llibre.

Plensa/Estellés: L’Hotel París. Dibuixos, estoig i transparències de coure: Jaume Plensa; poemes: Vicent Andrés Estellés. Barcelona: Enciclopèdia Art, 2017

El canvi de segle comporta noves idees, més sòbries, que evolucionen cap al noucentisme. Es consolida l’aspecte del llibre de bibliòfil seguint el model francès, en què destaquen els llibres gravats pel barceloní, establert a França, Louis (Lluís) Jou, que serveixen de referent en l’edició a Catalunya.

El llibreter Francisco Vindel en descriu les característiques: tipografia acurada, qualitat del paper, marges amplis, tiratge numerat, text que sigui matèria de bibliofília i conjunt harmònic; aquesta idea bàsica es va perfeccionant i ampliant amb el temps i s’hi afegeix una característica fonamental, la signatura autògrafa d’exemplars i estampes.

 

Edgar Allan Poe. Les cloches et quelques autres poèmes. Traduit par J. Serruys et illustrés par Edmond Dulac. Paris: L’Édition d’Art H. Piazza, 1913
Decoracions d’Ermenegild Alsina Munné. Ex. 117/400 en paper japó. Enquadernació modernista d’Ermenegild Miralles

En el segle XX sorgeixen, a Catalunya, editorials especialitzades com ara Gustavo Gili, La Rosa Vera o Ediciones Polígrafa; entitats que en generen el consum com l’Associació de Bibliòfils de Barcelona o les associacions d’exlibristes i, sobretot, canvia la consideració del llibre més cap a una obra d’art. Es fan edicions acurades, enfocades cap aquest nou públic, que editen galeries d’art. També apareixen petites editorials, artistes i dissenyadors gràfics que fan d’editors i que ofereixen edicions de molt curta tirada. Oposadament es fan edicions de gran tiratge amb un afany més divulgatiu i que donen com a resultat un llibre de luxe, més que no pas un llibre de bibliòfil.

Les avantguardes, especialment les revistes futuristes i dadaistes, serveixen de model i revulsiu d’una evolució del llibre d’artista cap al llibre objecte; aquest nou producte sedueix els artistes que intervenen no únicament en l’aspecte il·lustratiu, sinó també en la transformació de les cobertes, donant-los formes escultòriques, i en la creació de capses i contenidors que no inclouen únicament llibres.

“La bibliofília a Catalunya”, imatges, textos i vídeos de l’exposició feta a la Biblioteca de Catalunya l’any 2019. Comissariada per Roser Pintó Fàbregas, UG i Núria Altarriba Vigatà, UB i amb la feina de moltes més persones, citades en la pàgina de crèdits de l’exposició. Les imatges són de l’exposició.

Comediants. Sol Solet: versió lliure, sensorial, còsmica i literària de l’espectacle Sol Solet. La idea i la realització són fruit de Comediants; sota la batuta tècnica i artística de Salvador Saura i Ramon Torrente. Barcelona: Edicions de l’Eixample, 1983

Read Full Post »

Older Posts »