Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Enquadernacions’ Category

Caterina de Medici

“Poques notícies tenim sobre els bibliòfils de l’Edat Mitjana, però és indubtable que els que posseïen mitjans per a això van sentir aquesta afició. A l’començar l’Edat Moderna, va ser a França i a Itàlia on amb major intensitat es va manifestar l’amor als llibres. Entre els bibliòfils del segle XVI mereixen citar-se Majoli i Grolier i els prínceps Francesc I i Enric II, la dona, Catalina de Médicis, va compartir les aficions d’ell mateix. Al segle XVII, els Països Baixos van seguir l’exemple del seu veí del Sud, i al començar el XVIII, ho va fer també Anglaterra, que des de llavors s’ha convertit en el centre principal d’aquest delit, segurament a causa de les riqueses aconseguides per els potentats anglesos amb la indústria i el comerç. A Anglaterra els primers col·leccionistes particulars de gran importància van ser Roberto i Horaci Walpole. Alemanya, que no pot comparar-se en riquesa a Anglaterra, va patir el contagi d’aquesta moda només des del segon quart de segle XIX. Les primeres subastes de llibres rars amb catàleg imprès es van celebrar el 1838 a Viena, i el 1843 a Leipzig, mentre que a París, ja en 1801 van ser venuts públicament els procedents dels successors del gran estadista Richelieu, i en 1838 es va fundar una empresa dedicada a aquest negoci.

Roxburghe Club

L’esdeveniment més important en el camp de la bibliofília ho assenyala la fundació del cèlebre Club de Roxburghe, el 13 de juliol de 1812, a Londres, dia memorable en què es va vendre un exemplar del Decameró de Boccaccio per 45.200 marcs. L’associació esmentada, composta primer per 31 i després per 40 membres de la millor societat anglesa, ha exercit gran influència, tant en l’edició de valuoses obres antigues, com en la fundació d’altres nombroses societats amb fins iguals o semblants als seus. També algunes agrupacions estrangeres, com la Societé des Bibliophiles de Paris, deuen la seva aparició a un impuls en aquest sentit. Però, paral·lelament a aquesta actuació elevada d’individualitats i associacions en pro del llibre bell i de el llibre útil, sorgeixen les aberracions dels que aprecien més un detall nimi de certa obra impresa que totes les idees i totes les belleses formals que atresori. En el sector del llibre, com en el de les Belles Arts, trobem amb freqüència el tipus de l’entusiasta que passa amb un gest despectiu per davant de les grans obres de l’home i, en canvi, s’atura amb respecte i fins amb emoció davant insignificants produccions que, però, li brinden l’encant d’una troballa imprevista o que satisfà algun dels seus maniàtics capritxos. El bibliòfil considera els llibres com una cosa venerable i instructiva, mentre que el bibliòman els degrada fins convertir-los en simples objectes de lucre i contribueix amb les seves extravagàncies a prestar-los un valor artificiosament elevat. Per fortuna, els bibliopirates, que es troben en tots els països, limiten la seva actuació a un sector relativament reduït de la producció llibretera, i, mentrestant, les impremtes de tot el món llancen les seves infinites creacions per posar-les al servei del públic, qui, en general, els reconeix el valor que legítimament els correspon en raó a la ciència, a l’art o a la sensibilitat que en elles es tanca “.

L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.165-167.

Decameron de Boccaccio

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Mientras estuve en poder de Marcelino tuve una vida agitada, pues este dueño, por su inquietud, me cambiaba frecuentemente de sitio, ya que constantemente organizaba – o desorganizaba – su biblioteca en función de los asuntos que entonces coleccionara, y que fluctuaban por temporadas. Que yo recuerde, se interesó por las siguientes materias: Paremiología, Grecia, Cervantes, Pintura, Ferrocarriles, Hípica, Cocina, Armas, Astronomía, Imprenta, Durero… Así, pues, unas veces yo ocupaba un lugar privilegiado, y otras permanecía durante meses semiescondido – no olvidado – entre libros apilados que, como yo, debían esperar el favorable albur cíclico de nuestro dueño. En cierta ocasión debió darse cuenta de que muchos libros iniciaban su título por Arte…, o bien Arte de…, y entonces comenzó a coleccionar obras de este tipo. En breve tiempo reunió una respetable cantidad de ejemplares, y yo pronto me vi rodeado y casi atropellado por: Arte de pintar…, de Gregorio Mayans y Siscar; Arte y uso de Arquitectura..., de Fr. Lorenzo de San Nicolás; Arte de herrar…, Juan de Abdón Nieto y Martín; Arte de escribir por reglas y con muestras…, de Torquato Torío de la Riva y Herrero; Arte de reloxes de ruedas para torre, sala y faltriquera…, de Fr. Manuel del Río, El arte de educar…, de Julián López Catalán; Arte cisoria o tratado del arte de cortar a cuchillo..., de Enrique de Aragón, marqués de Villena; Arte de canto-llano en compendio breve y methodo muy fácil…, de Fr. Ignacio Ramoneda.

Incluso cierta noche llamó mi dueño por teléfono a un amigo para comunicarle que aquella tarde había adquirido, a un precio muy bajo, la obra Arte de ver en las bellas artes del diseño, según los principios de Sulzer y de Mengs, traducido al castellano con notas e ilustraciones por D. Juan Agustín Ceán Bermúdez, Madrid, Imprenta Real, año 1827, añadiendo como apostilla que quizás el librero ignoraba el valor del libro, ya que en uno de los catálogos de Roque Pidal, éste, tras anunciar la obra, anotaba: ‘Libro raro y buscado’.

Ciertamente, por voluble, no me agradaba el comportamiento de este Marcelino y dueño, pese a la consideración que tenía con sus libros, para cuyo fichaje y otros cuidados disponía de una empleada, la cual, cuando ya Marcelino chocheaba y se le escapaba la duda de si tenía tal o cual obra, me vendió – y el comprador sabía que se trataba de un libro robado.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.61-62.

Read Full Post »

“Des dels tres últims decennis també els ex-libris han despertat l’interès dels col·leccionistes. El comte K. Leinigen-Westerburg a Neupasing (Munic), posseeix uns 20.500 i Ed. Stiebel, de Frankfurt, tenia 20.000, que el 1910 van ser subhastats a Leipzig. Existeix ja sobre aquesta matèria una literatura pròpia, i a Berlín, el 1891, es va crear una associació especial de posseïdors d’ex-libris.

Els col·leccionistes es consideren extraordinàriament afortunats quan poden aconseguir exemplars únics; per exemple, el catàleg de la llibreria de Santiago Rosenthal, a Munic, el 1897 contenia el primer exemplar que apareixia en el comerç de la Newen Zegtung aus Presilg Landt, de l’any 1505, per al qual s’assenyalava el preu de 16.000 marcs. La cèlebre carta de Luter a l’emperador Carles V (15 de gener de 1520) va ser venuda el 1911 a la llibreria d’ocasió de Borner, a Leipzig, per 102.000 marcs a l’comerciant florentí de Morinis, el qual, probablement, la va adquirir a la subhasta per l’americà Pierpont Morgan; i el manuscrit de la balada de “Hero i Leandro” va costar, en la mateixa subhasta, 10.000 marcs. Són també rareses molt sol·licitades els llibres prohibits, dels quals, la major part dels exemplars van ser llançats al foc per ordre superior, o no es va fer tirada per al comerç, sinó que es va imprimir només un escàs nombre destinat als amics i coneguts de l’autor. Però el que busquen amb més interès la major part dels bibliòfils són les obres antigues. Sempre es paguen elevadíssimes quantitats per manuscrits de pergamí, incunables i altres exemplars antics, i el seu preu ha anat en augment sempre. Així, per la Biblia de 42 línies impresa per Fust, es van pagar 960 marcs en 1769, en la subhasta de Gaignat; en 1871, en la del comte MacCarthy a Toulouse, 5.000; en 1884, en la de la biblioteca de Lord Asburnham de Sotheby, a Londres, 80.800 marcs. El Psalterio imprès en 1457 per Fust i Schöfer, pel qual es van donar 3.350 francs en 1817, ha costat últimament 104.120 marcs.

Ja els col·leccionistes de Grècia i de Roma determinaven moltes vegades el valor dels llibres per la seva antiguitat i pagaven gustosament preus elevats quan es tractava d’un exemplar gairebé destrossat, que per això sol es considerava antic. Però succeïa molt sovint que es deixaven enganyar per un llibreter desaprensiu i lliuraven grans sumes per obres a les quals artificialment s’havia donat un aspecte arcaic.

L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.164-166.

Psalteri de Magunzia, 2ª ed.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Imatge a Cuadernos de Bibliofilia, n. 6

“ Un amigo del hijo de don Antonio – mi dueño – era aficionado a los libros curiosos, y por eso lo cameló y lo convenció para que me sacara de la biblioteca del padre. Me llevó a una cafetería y lo convenció con un olor para mí totalmente desacostumbrado, y no solo el olor, sino la forma y la decoración del local, la música como escondida, las gentes despreocupadas, las conversaciones… Todo me parecía, no sólo inhabitual, sino insólito. El hijo de don Antonio se había especializado en estudios económicos y aunque poseía una notable cultura general, no mostraba ningún cariño por determinados libros especiales, a causa de lo cual se sorprendía de la avidez del amigo con verme y tenerme, pues él creía que esa afición desmesurada por algunos libros era solamente propia de ancianos, como su padre.

Desde el momento en que me tuvo el amigo entre sus manos, primero comenzó como a tantearme expertamente con los ojos, para pasar luego a verme las guardas – por si tenía ex libris – y después la portada, que leyó detenidamente como si las palabras que en ella figuran poseyeran alertada imantación. Miró el índice, y pasó luego suavemente algunas hojas, pareciendo que tuviera heridas las yemas de los dedos.

El hijo de don Antonio observaba curioso y extraño, porque el amigo parecía realizar un rito mientras actuaba sosteniéndome delicadamente entre sus manos. Al fin confesó. ‘Tenía ganas de verlo y de tocarlo. Hace tiempo que lo persigo y no lo encuentro. Alguna vez apareció en catálogos de libreros de viejo, pero cuando lo quise comprar, siempre llegué tarde’. Hablaba como si contara una desgracia personal. Dijo el otro:

-A mi padre no le gustarà saber que lo saqué de casa.

-Bueno, no se enterará. Dentro de media hora ya lo tendrá nuevamente en su sitio. Además, si le dices que fue para enseñármelo, porque yo también me considero bibliófilo, probablemente no pondrà reparo. Los biblióflos verdaderos somos pocos, y nos alegra hallar alguno que lo sea y lo demuestre, pues es como compartir unas sensaciones íntimas que los demás ignoran, placeres que no se pueden confesar, o bien por la dificultad de expresarlos con palabras, o bien porque la mayor parte de las personas no los comprenderían. Tu padre y yo haríamos buenas migas, estoy seguro, pero no me atrevo a abordarlo, por la fama que tiene de solitario.

-La gente está equivocada, pues mi padre es sumamente bueno y tratable. Lo que sucede es que está desengañado por las ruindades y falsedades que encuentra entre los demás, y por eso prefiere dedicar el tiempo a sus colecciones, especialmente a la de libros. Cuando converses con él, si advierte que tú eres buena persona, conseguirás de él cuanto se te antoje.

-Yo, como querer, querría este libro, o algún otro ejemplar de los que dicen que tiene. Su biblioteca es famosa, algo mítica.

El amigo del hijo de don Antonio, cuando me cerró, volvió a mirarme girándome y fijándose en el lomo, las pastas, los cajos, los nervios, el tejuelo…, y a la vez pasaba los dedos por todo mi exterior en un erótico tacteo demorado, equivalente a otras sutilísimas caricias propiciadas a una mujer por ser amada, a un pétalo del que se quisiera corroborar su suavidad, a la rutilante lisura de un fruto, a la sutil superficie de una arena de playa soleada.

-No comprendo que los libros escaseen tanto – comentó evasivo el hijo de don Antonio.

-No escasean los libros, sino determinados libros, ejemplares concretos que los aficionados a un tema tenemos como localizarlos, y que al no poseerlos – como es nuestro deseo –  los perseguimos ilusionada y, si quieres, maniáticamente.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.60-61.

Read Full Post »

“Sovint, l’interès dels col·leccionistes rau en adquirir nombroses obres anàlogues, i per a ells, com és natural, l’important és completar la col·lecció. El còmic anglès Irving ha reunit una important quantitat de bitllets de teatre i la baronessa Burdett-Cutts, de Londres, nombroses edicions de Shakespeare en foli major. L’arxiduc Raniero, posseeix a Viena, una gran col·lecció de papirs que contenen obres en 10 idiomes, dels segles XIV a. de J.C. a la XIV de l’Era Cristiana. A Alemanya, el major nombre de biblioteques formades per bibliòfils es troba a Berlín. Arnold Reimann posseeix 5000 volums referents, en la seva major part, a la Reforma i a l’Humanisme; el conseller privat de justícia Robert Lessing, té 10.000 volums amb els escrits del seu avantpassat, el poeta Lessing, o d’obres sobre ell; a la biblioteca del baró de Lipperheide hi 5500 llibres d’històries de costums, 2460 volums-anys de revistes i almanacs de modes, així com també 30.000 dibuixos a mà; i en la de Dr. Eduardo Griesebach uns 5000 volums de literatura de tots els països.

Un valor més ideal és el que s’atribueix a les cartes i altres autògrafs procedents d’homes cèlebres. Aquesta classe d’escrits eren ja sol·licitats a França durant el segle XVI i a Alemanya no gaire més tard; per exemple, sabem de Camerarius, ambaixador als Països Baixos a la primera mitat de segle XVII, que col·leccionava cartes de personalitats importants, com Luter, Pirkheimer i altres, i encarregava als seus amics que les busquessin per a ell. En 1641, segons dades que apareixen en la seva correspondència, posseïa 350 cartes; en 1642 aquest nombre va passar de 500; les considerava com “un tresor especial que per després de la seva mort pensava llegar a una Acadèmia, perquè d’una altra manera es destruirien i perdrien”. Encara actualment es paguen grans quantitats per aquestes col·leccions de cartes; per exemple, les de Goethe a la senyora Stein, que poc després van ser venudes pels seus successors, han costat molts milers de marcs, i en època més recent, les cartes de Bismarck han donat motiu a moltes transaccions.

L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.163-164.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Estoy arrumbado en una esquina de un almacén que tiene el amplio portón siempre abierto, un almacén frío, con chatarra, básculas, una caseta desangelada, y la consabida prensa en la que un hombre manipula flejes e inservibles papeles y cartones con los que luego hace fardos que embala y transporta hacia la distante fábrica transformadora. Me acogotan facturas, revistas, periódicos, fundas, albaranes, bolsas, envoltorios, restos de archivos…, papeles de muchos colores, de distintas calidades, gramajes, tamaños y formas, todo ello olvidado, pese a su pretérita útil aplicación.

En el almacén, además del hombre había una mujer, y entre ambos se dardeaban mediante una conversación estúpida y sàdica. ‘Me das mi parte y me voy’. ‘Claro que te la doy’. ‘Son dos millones’. ‘Ni lo sueñes’. ‘Si no me los das, te denuncio. Yo quiero vivir mi vida, no convertirme en un ser despreciable como tú, un avaro. Quiero recorrer mundo’. ‘Sí, tú vas a ir a la luna, ya. Pero dos millones es poco. ¿ por qué no pides más por tu parte en el negocio?’. ‘Pediré cinco…’ Y así estaban horas y horas en un duelo necio que no conducía a ninguna parte, reiterando las frases un día y otro día, mientras el hombre llenaba la prensa, para apretar el papel de vez en cuando hasta formar el empacado fardo. Al principio las palabras que se decían me molestaban porque parecían de mutua ofensa – más por el tono que por su significado – pero luego comprendí que eran, para ellos, como un hábito del que no podían prescindir. Entre tanto, yo esperaba que de un momento a otro el hombre me atrapara en uno de sus apresamientos con ambos brazos, para

introducirme en el hueco de la prensa y aplastarme con el otro papel allí acumulado, de escaso valor. Y ello me apenaba, porque yo, como libro, había sido mimado durante mi larga vida desde que me imprimieron con primor, y me encuadernaron con laboriosa artesanía. Las letras se plasmaban en mi limpio y terso papel con una nitidez que el mismo Bodoni envidiaría. Siempre que yo llegaba a las manos de un buen aficionado a los libros, comprobaba su casi pasmo cuando me abría y admiraba la gráfica nitidez y limpieza de mi negra tipografía que, además, asombraba por su geométrica distribución, hasta el punto de que para muchas personas tanta importancia tenía mi texto como los blancos interlineales y marginales. Complacía, sí, reposar la vista en cualquier pàgina de mi cuerpo, y no en balde los curiosos se demoraban pasando las páginas con parsimonia y delicadeza, intentando comprobar una vez más la perfección con que me habían compuesto. ¿ Quién me compuso? Un obrero al que nadie cita. Figuran en mi el autor y el impresor, pero no el nombre del oficial que monótona y expertamente fue colocando las letras con paciencia y experiencia; además, él mismo continuaría realizando los menesteres de entintar las composiciones y tirar los pliegos tras hacer unas pruebas fehacientemente positivas. No regateaba el obrero su tesón, a pesar de que el dueño de la imprenta infravaloraba su quehacer; él tenía clase y sapiencia en su oficio, y de manera mecánico-sentimental realizaba su misión precisa y sobresaliente. Lamento su anonimato, porque los elogios prodigados sobre mí, los merecía aquel hombre probo y fiel, aplicado y silenciado, honrado y perito; sin embargo tales elogios siempre fueron dedicados al impresor cuyo nombre figura al pie de la portada, en promediada distribución con la nomenclatua de la calle, así como el lugar de residencia y el año de edición.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón, a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.59-60.

Read Full Post »

Club Grolier

“L’afició a cartes, manuscrits, llibres i altres escrits s’observa ja en l’Antiguitat, encara que no sempre obeeix a iguals motius. En un pla inferior es troben els que adquireixen els llibres simplement per tenir-los i, com no els llegeixen, només procuren amuntegar sense preocupar-se de la seva selecció. En l’època de Luciano (segle II de J.C.)hi havia a Grècia nombroses gents que no coneixien ni tan sols el títol dels llibres que havien emmagatzemat. “Els tenien únicament per passatemps dels ratolins, per a refugi d’arnes i per turment dels criats que es veien obligats a defensar-los d’uns i d’altres”. Una cosa anàleg passava a Roma des de mitjans de segle I de l’Era cristiana. Al menys, el filòsof Sèneca refereix que els llibres no es compraven com a mitjà d’estudi, sinó per a adorn de les parets. No és molt més depurat el gust de diversos bibliòfils de l’època moderna, que només atenen la quantitat de llibres amuntegats per ensenyar amb orgull als que van a visitar-los.

Algun valor més gran té l’afició d’aquells que posen tot el seu interès a aconseguir enquadernacions belles, encara que de vegades, en el seu desig de recrear la vista prefereixen tenir caixes de cartró buides que exteriorment semblen llibres magníficament presentats. Les enquadernacions més estimades són les de Grolier, per les quals es paguen, en ocasions, elevades sumes. En una subhasta de Techemer, celebrada a Lió l’any 1887, un exemplar de l’Heliodoro, enquadernat per aquell, va aconseguir el preu de 12.000 francs, i versemblantment va anar a Nova York, ciutat en la qual ha arribat a constituir-se una unió de bibliòfils amb el nom de Club Grolier. Altres vegades els llibres són estimats per les seves il·lustracions, ja siguin gravats en fusta o miniatures amb magnífica coloració vermella i blava.

Alguns col·leccionistes s’afanyen per aconseguir llibres de determinats tallers i persegueixen preferentment els de les impremtes d’Aldo Manuzio, a Venècia; Elzevir, a Amsterdam i Leyden, Etienne i Didot, a París, el que no és d’estranyar, ja que en realitat les obres d’aquests artistes, per la seva bellesa, neteja i correcció, són les més perfectes de la seva època. Els bibliòfils d’aquest grup procuren també aconseguir, entre les obres del primer dels impressors esmentats, alguns dels exemplars tirats de seda o de paper fort i de color, i pel que fa a les de l’últim, els impresos en paper vitel·la, que va utilitzar per les seves edicions de luxe “.

L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.162-163.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ En una respuesta al cuestionario fijo sobre el ‘tiempo libre’, del dominical de ABC de Madrid, el catedrático y ahora Alcalde de la Villa y Corte, se define como bibliófilo.

‘La elección del esparcimiento usual y permanente se fija cuando el carácter adquiere contornos definidos, gracias a la educación académica o social. Hay quienes no tienen esparcimiento igual y constante, quienes lo adquieren pronto y quienes lo adquieren tarde. Yo lo adquirí pronto, pues muy temprano comencé a buscar y leer libros, a guardarlos y a preocuparme por el propio libro con independencia de su contenido intelectual.

Significa esto que soy un bibliófilo que gusta y regusta de los libros antiguos, de los ejemplares raros, de las ediciones cuidadas y de lo que, en resumen, se incluye bajo la rúbrica general de libros antiguos, curiosos, raros y agotados.

Esta distracción exige leer, al menos me lo exige a mi. No sólo tengo libros, también los leo. Si dispongo de alguna hora libre la paso en alguna librería o en mi casa leyendo o volviendo a leer. Es una distracción reflexiva y a veces pienso que egoísta que he procurado separar de la apropiación y gozo absolutamente privado. Dejo libros, regalo libros, comparto libros. Es una forma de compartir las ideas, los sentimientos y las necesidades. Así es mi esparcimiento. Con él paso el tiempo que me queda libre, porque tiempo ocioso no tengo. Años hace que no tomo vacaciones, tanto por necesidad como por voluntad. Con el tiempo libre y los libros me basta’”.

Article a l’Agenda del Bibliófilo, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 4 de l’abril de 1980, p.81.

Read Full Post »

Marca tipogràfica de Ludwing Elzevir ( 1595)

“A partir de l’aparició de la impremta els llibres tenen una cotització individual; els impressors alemanys redacten llistes d’incunables des de 1470 i Aldo el Vell imprimeix en 1498, en un senzill full, una llista de 14 títols Libri Graeci impressi, amb el preu de cada un d’ells.

Des del segle XV els llibres es venen a les llibreries a un preu determinat.

En 1675, Daniel Elzevir publica un catàleg dels llibres d’ocasió del seu fons, amb indicació dels preus.

Hem tingut ocasió de veure de quina manera semblava indispensable la possessió d’una biblioteca per recolzar l’èxit social. Quant Madame du Barrry obté els favors del rei desitja posseir una biblioteca i decideix comprar urgentment 1.068 volums.

Redon els enquaderna amb tafilet per un total de 2.812 lliures, és a dir uns 2,75 francs aproximadament (550 pessetes) per volum. Avui dia una enquadernació enterament en tafilet i amb l’escut gravat costa unes 5.000 pessetes.

La moda també influeix en les preferències dels bibliòfils i, com a conseqüència, en el preu dels llibres. La popularitat o depreciació dels llibres il·lustrats per alguns artistes és conseqüència de l’apassionament momentani del públic per determinat pintor .

També els esdeveniments contribueixen a alterar la cotització dels llibres, per exemple, els llibres científics: pel que fa a medicina, química i física, només tenen algun valor els editats en els últims cinc anys. Però, de sobte, puja el preu dels llibres antics que tracten de jaciments de ‘betum’ (petroli), per exemple el de la baronessa de Beau-Soleil editat en 1640, les obres d’anticipació o bé aquelles que esmenten experiments, viatges a altres planetes, primers estudis sobre fotografia, aerostació, etc.

D’altres, com ara les obres d’Albert Camus o de Françoise Sagan, veuen els seus preus elevar-se bruscament gràcies a la publicitat emprada en el seu llançament.

La història de la bibliofília és una demostració suplementària dels canvis de preferències dels aficionats. Les edicions elzevirianas van fer furor durant el Segon Imperi. Els col·leccionistes les enquadernen en tafilet i encarreguen la tasca als millors enquadernadors: avui en dia són invendibles. Tampoc els incunables troben comprador a l’hora actual, tret que estiguin il·lustrats amb gravats en fusta. Gairebé han desaparegut els llibres de teologia que en els segles XVIII i XIX ocupaven al voltant de la cinquena part dels catàlegs de les grans subhastes.

D’una manera general, el nombre de llibres buscats pels col·leccionistes es restringeix infinitament, si més no pel fet que en l’actualitat gairebé ningú llegeix el llatí de corregut i que l’època en què vivim no es presta a la meditació ni als somnis. L’alça experimentada pels llibres il·lustrats pels grans pintors moderns té la seva explicació en l’extraordinari interès que desperta l’expressió artística contemporània.

Si canvia el ritme de la vida quotidiana i els homes assenten el judici, la cotització de determinats llibres tornarà a experimentar una justificada ascensió”.

El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm, 4 d’abril de 1980, p.29-33.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Unos son de tamaño gigante, como códices medievales y otros, minúsculos, casi miniaturas de libro. En algunos, el tacto de las páginas recuerda el del pergamino, y en otros, la mórbida textura del papel antiguo. Lujosamente encuadernados en piel, rotulados en oro y de contenido heterogéneo, su precio de venta varía, aunque ninguno está al alcance de todos los bolsillos y hay ejemplares que se cotizan hasta por el medio millón de pesetas. Son los llamados libros de bibliofilia, objetos de arte más que soportes de un texto, que embellecen las bibliotecas de coleccionistas y bibliófilos adinerados e inversionistas cultos.

¿Cómo se puede distinguir un genuino libro de bibliofilia de las vulgares imitaciones? ‘Es difícil dar una definición correcta, pero, en mi opinión, son libros que se editan en tiradas cortas, en las mejores condiciones de presentación entre la forma y el contenido’, responde Manuel Arroyo, de Ediciones Turner. ‘También se puede hablar de bibliofilia de libros antiguos que fueron impresos hace equis años y circulan por las librerías de viejo o anticuarios.’

Hoy, la técnica de facsímil basada en un procedimiento mecánico de reproducción fotográfica, facilita la recuperación de textos valiosos, de los que, en muchas ocasiones, sólo existen contados ejemplares en algún museo o biblioteca. ‘Pese al abaratamiento que supone el facsímil, las buenas ediciones de bibliofilia siguen siendo caras. Las cortas tiradas y los carísimos materiales explican lo elevado del precio.

Una muestra de lo que es una buena y cuidada edición de bibliofilia es la de Tauromaquia o arte de torear a caballo y a pie, de Pepe Hillo, de Turner, con una tirada total de trescientos ejemplares numerados. El texto de la Tauromaquia es una cuidada reproducción en facsímil del impreso en 1804, en Madrid, acompañado de treinta láminas iluminadas a mano por un acuarelista y encuadernado en piel de cabra. El precio de cada volumen es 28.000 pesetas.

Los caprichos de Goya

Otra editorial que trabaja bien la bibliofilia es Gustavo Gili. La tauromaquia, Los proverbios y Los caprichos, de Goya, son sus tres ediciones más importantes, que se completarán próximamente con Los desastres, del mismo autor.

Lo artístico y lo erudito se combinan en otra notable obra de bibliofilia de la colección Turner: Método sucinto i compendioso, de Matías de Irala, uno de los maestros teóricos del manierismo, fundamental en la historia del dibujo del siglo XVIII. El Método consta de dos volúmenes; la reproducción en facsímil de un álbum de dibujo con el método Irala y un estudio crítico de Antonio Bonet Correa, seguido de todos los grabados e ilustraciones conocidas del maestro.

Un tipo de libro de bibliofilia muy característico, en que la obra de un pintor – litografías, aguafuertes, etcétera – ilustra un tema clásico de la literatura española, es el que viene publicando Ediciones de Arte y Bibliofilia a lo largo de sus quince años de vida, a un ritmo de dos o tres títulos anuales, tiradas de 195 ejemplares y un precio de 40.000 pesetas.

Método sucinto y compendioso de cinco simetrías de Matías Irala (1730-1739)

Las coplas a la muerte de su padre, de Jorge Manrique, con doce aguafuertes de Orlando Pelayo, y Las águilas, de Gabriel Miró, en commemoración del centenario de su nacimiento, con ocho aguafuertes de Antonio Guijarro, son los últimos que han aparecido.

Dos bellos ejemplos de esta modalidad artística de la bibliofilia son los editados por Velázquez, de Madrid: Los cantos de las soledades y Los cantos de los bosques. Los textos de ambos títulos son de Jesús E. Casariego y están ilustrados por doce y quince buriles de Tavy Notton, en colores estampados a mano directamente sobre la plancha”.

Article de Bel Carrasco, en El País de 4 de novembre de 1979 y reproduït a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 4 de l’abril de 1980, p. 78.

Del llibre Los cantos de las soledades

Read Full Post »

Cartell modernista

“ La mostra, pensada i dissenyada amb elegància, es divideix en set apartats: Antecedents, segle XIX; Naixement, 1900-1929; Renovació, 1930-1949; Consolidació, 1950-1999; Actualitat, segle XXI; Bibliòfils a la Biblioteca; i, finalment, Experimentació. Aquests apartats es presenten il·lustrats amb suggerents aforismes bibliòfils: De ton seny sabré el calibre/ veien com tractes el llibre; o Llegeix responsablement/ i medita llargament; o La història del llibre trenca/ qui el vell exlibris li arrenca… Aquest viatge amb i entre llibres porta l’espectador pels camins més sorprenents i espectaculars de la bibliofília a Catalunya: un viatge cultural que transcorre en paral·lel a la història de l’art que va del Modernisme al Noucentisme fins arribar a les formes editorials i artístiques més experimentals dels nostres temps. Així, en aquest viatge en el qual si es para atenció s’escolta la veu de grans escriptors de tots els temps, s’hi pot trobar

des de l’exemplar de Cançoner de les obretes de la nostra llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI, de Marià Aguiló i Fuster (1873-1900) fins als llibres d’artista, tot passant per exemplars de renom bibliòfil com l’Anuari Oliva: ensaig de materialització d’un moment intelectual (1907), La vida es sueño, amb il·lustracions del xilògraf Enric.C. Ricart (1933), U no és ningú, amb il·lustracions d’Antoni Tàpies (1979), L’Hotel París, un original treball de Jaume Plensa inspirat en poemes de Vicent Andrés Estellés (2017), fins arribar als llibres i exlibris objecte, és a dir, obres que surten del marc convencional dels llibres i els exlibris. Entre aquests exemplars preciosos es troben també dibuixos originals, matrius de coure d’exlibris calcogràfics, així com peces úniques i artesanes, algunes fins i tot inèdites, edicions que no es van arribar a realitzar.

Es diu que en la bibliofília es para més esment en el continent del llibre que no pas en el contingut o en la seva raresa. Això explica que hi hagi edicions desmesurades (El llibre desmesurat sol passar/ molt temps desat), que fan la lectura del llibre tan difícil com impracticable. Un llibre de quatre pams quadrats no és molt còmode de llegir, certament, de la mateixa manera que no requereix lectura un llibre d’artista com el de la pintora Rosa Mirambell i el seu Àngel de paper (1988), en realitat un poema visual. Sigui com sigui, tant una edició en llibre de bibliòfil del Quixot, de Miguel de Cervantes, o el Blanquerna, de Ramon Llull, com llibres de poeta/artista com els 4 poemes de Rafael Santos Torroella(1967), no són pas llibres per llegir de manera tradicional sinó per ser mirats i admirats.

Àngel de paper de Rosa Mirambell

Però en aquesta exposició ben articulada, de visita recomanable i en la qual es despleguen tantes formes de bibliofília, també hi ha llibres com Crisantemes, publicat el 1899, el qual, tot guardant les proporcions, ja que es tracta d’un llibre de mida no gaire gran, s’hi conjuminen el text i les il·lustracions d’un mateix autor, Alexandre de Riquer. Amb un contingut poètic i il·lustracions de gran nivell, en aquest llibre podem admirar, i llegir!, una bella edició de bibliòfil que en aquesta mostra es presenta relligada en tela de seda per Emili Brugalla, un dels noms més sobresortints del món de l’enquadernació que va més enllà del fet artesà per esdevenir artístic.

Article : “Bibliofília a Catalunya” de Teresa Costa-Gramunt, sobre l’esposició organitzada per la Biblioteca de Catalunya: La bibliofília a Catalunya,coincidint amb la celebració dels 75 anys de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Con anterioridad al reciente cambio de titular en la cartera, estaban muy avanzadas las negociaciones por parte del Ministerio de Cultura para la compra de uno de los fondos bibliográficos privados más importantes de España, del que es propietario el librero y bibliófilo barcelonés Josep Porter Rovira. Estas negociaciones han sido llevadas a cabo con extrema discreción, por cuanto que la venta del fondo supondrá su traslado a la Biblioteca Nacional y, en consecuencia, una importante pérdida cultural para Cataluña

El fondo está formado por varios miles de libros antiguos y eruditos, así como unos 2.000 manuscrritos. Se trata de ejemplares de épocas y orígenes muy diversos, que van desde la Edad Media hasta nuestros días, pero con un predominio de los siglos XVIII y XIX. El precio de venta concertado con el Ministerio de Cultura es de 35 millones de pesetas, lo cual constituye un precio muy aceptable por parte del vendedor. Paralelamente, el Ministerio compraría también un fondo específico del mismo Josep Porter, dedicado a libros y revistas de bibliografía. El precio de este fondo monográfico está convenido en cuatro millones de pesetas.

Por parte del vendedor, de 79 años de edad, la operación estaría motivada por razones económicas y personales. El fondo en venta fue iniciado en 1925, fecha en que Josep Porter publicó el primero de sus ya más de 2.000 catálogos de libros que le han dado renombre internacional dentro del mundo erudito.

En Cataluña se confía en que una buena parte de estos fondos queden allí para incrementar su propio patrimonio cultural. Esperemos que, en efecto, se imponga la lógica en tan justa causa.

Article a l’apartat ‘Agenda del Bibliófilo’, de la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 3 de gener de 1980, p.87.

Read Full Post »

La Divina Comèdia

“De què hem de salvar els llibres? Als antics, de la negligència, de la sepultura en llocs humits i impracticables, del vent i la pluja que assoten els carrers. Als més recents, també d’un mal maligne que nia en les seves cèl·lules.

Els llibres envelleixen. Alguns envelleixen bé, altres no. Depèn de les condicions en què hagin estat conservats, sens dubte, però també del material amb què es van produir. En qualsevol cas, sabem que cap a la meitat del segle passat va esdevenir un fenomen tràgic. Van deixar de produir llibres amb paper de draps perquè es va començar a fabricar paper amb fusta. Com podran constatar en qualsevol biblioteca, el paper de draps sobreviu als segles. Hi ha llibres de segle XV que semblen acabats de sortir de la impremta, el paper encara està blanc, fresc, cruix sota els dits. A partir de la segona meitat de segle XIX, però, la vida mitjana d’un llibre, es diu, no podrà superar els setanta anys. D’alguns llibres que ja en tenen més de cent, malgrat la seva precoç grogor, es pot dir que es van produir amb paper de qualitat i resistent. Però les edicions científiques o les novel·les dels anys cinquanta, sobretot franceses, duren molt menys de setanta anys. Ja avui es desfan, com hòsties, res més agafar-les. Tenim la certesa que un llibre de butxaca produït avui tindrà una vida de vint o trenta anys, i només cal que anem a buscar a les nostres llibreries les edicions de butxaca produïdes fa una dècada per entendre que ja estan a la vora de la senescència precoç.

El drama és terrible: produïts com a testimonis, recopilacions de memòria, seguint el model dels manuscrits o les construccions arquitectòniques que havien de desafiar els segles, els llibres no aconseguiran complir ja amb la seva tasca. Cada autor que no treballés només per diners sinó per amor cap a la seva pròpia obra sabia que s’encomanava al llibre un missatge que perduraria en els segles. Ara sap que el seu llibre tan sols podrà sobreviure una mica. Naturalment, el missatge queda encomanat a les reedicions, però les reedicions segueixen el gust dels contemporanis, i no sempre els contemporanis són els millors jutges del valor d’una obra. I a més, nosaltres ara som capaços de donar-nos compte de que ha arribat el moment de rellegir un llibre que es va publicar al segle XVIII i que va caure injustament en l’oblit perquès us exemplars sobreviuen a les biblioteques. Però què li passaria a un llibre important, no valorat avui i que podria ser apreciat dins d’un segle? D’aquí a un segle no quedarà ni tan sols un exemplar d’ell.

Hem vist que la política de les reedicions, si s’encomana al mercat, no ofereix garanties. Però pitjor encara seria que una comissió de savis hagués de decidir quins llibres salvar reimprimint-los i quins llibres condemnar a la desaparició definitiva. Quan es diu que els contemporanis sovint s’equivoquen al jutjar el valor d’un llibre, es té en compte també l’error dels savis, és a dir, l’error de la crítica. Si li haguessin fet cas a Saverio Bettinelli, al segle XVIII haurien llençat a les escombraries a Dante Alighieri“.

Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, ​​2021. (Conferència de 1991).

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ No podemos omitir en este comentario, aunque sea de pasada, la formidable labor que han desarrollado los libreros anticuarios españoles. Labor que puede calificarse, en muchos casos, de auténtico salvamento del tesoro bibliográfico y documental. A lo largo de toda la década de los años cuarenta y durante gran parte de la siguiente, la escasez de papel motivó que muchos particulares vendieran sus archivos y bibliotecas para obtener pasta de papel y que algunos organismos menos privados hicieran lo mismo tras una purga de sus fondos tan apresurada como superficial. Al almacén de papel acudían con frecuencia los libreros anticuarios y rescataban esos ejemplares, a veces valiosísimos, que, convenientemente restaurados y catalogados, pasaban así a colecciones de bibliófilos que supieran apreciarlos. Los libreros anticuarios españoles han formado verdaderas dinastías como los Vindel, como los Molina, como los Palau, como los Bardón o gloriosas individualidades como los hermanos Montero. Y en algunas ocasiones se han convertido en verdaderos bibliógrafos. Recordemos, como ejemplo cumbre, a don Antonio Palau y Dulcet que, en 1919, comenzó a publicar los seis tomos de su Manual del librero hispanoamericano, comenzado a reeditar en 1954 y continuado por sus descendientes. Hoy van ya editados 24 volúmenes. El Palau es el repertorio general imprescindible para el bibliófilo español y para el hispanista. Sus descripciones son siempre completas y exactas. Su información resulta verdaderamente asombrosa. Recordemos también a don Francisco Vindel, que dio importantes conferencias en Unión Radio y publicó obras destacadas como El arte tipográfico en España durante el siglo XV( Madrid, 1945). Los catálogos de venta que editan muchos libreros son, por

otra parte, gracias a sus perfectas descripciones, instrumentos auxiliares para el bibliófilo y un medio excelente para determinar las oscilaciones del valor de los libros en el mercado.

La descripción del libro, sobre todo del libro antiguo, es una ciencia cuyo dominio resulta difícil. No podemos extendernos aquí sobre esta materia pero sí recomendar al lector interesado en este aspecto capital de la bibliofilia, una obra que consideramos fundamental: el libro de Fredson Bowers, Principles of Bibliopraphical Description ( Nueva York, Russell and Russell, 1962). En sus 505 páginas trata el tema de una forma exhaustiva y con auténtica autoridad.

Es lástima que en España no se realicen subastas de libros como es costumbre en el resto de Europa y en América del Norte. Las salas dedicadas a subastas de arte raras veces incluyen lotes de libros en sus catálogos. Cuando lo hacen se destacan por su absoluta carencia de rigor. El libro se ofrece sin indicaciones sobre su estado y, en ocasiones, formando un solo lote con otras obras que no guardan relación entre sí. La cumbre de esta serie de errores fue, sin duda, la venta del archivo documental y de la biblioteca de don Manuel Gómez-Imaz, en torno a la Guerra de la Independencia, realizada por la sala Saskia-Sotheby’s, de Madrid, los días 16 y 17 de mayo de 1977. Así, el lote 138 – por no mencionar más que un solo caso – se describía en catálogo como ‘cuatro paquetes conteniendo impresos y manuscritos’. Es lógico que los bibliófilos no compren en subastas españolas, por falta de garantías, acostumbrados como están al asesoramiento siempre eficaz del librero anticuario y al rigor insuperable de algunas salas internacionales como Christie’s y Sotheby’s de Londres.

La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.58-60.

Christie’s

Read Full Post »

“Poder llençar o conservar vol dir que el llibre és així mateix un objecte, que pot ser estimat no només pel que diu, sinó a més per la forma en què es presenta. Aquesta conferència ha estat organitzada per un club de bibliòfils, i un bibliòfil és algú que col·lecciona llibres també per la bellesa de la seva composició tipogràfica, del seu paper, de la seva enquadernació. Els bibliòfils perversos es deixen embargar en aquest punt per l’amor d’aquests components visuals i tàctils que no llegeixen els llibres que col·leccionen i, si encara estan intonsos, no els tallen les pàgines per a no menysprear el seu valor comercial. Tota passió genera les seves formes de fetitxisme. Ara bé, és legítim que el bibliòfil pugui desitjar tenir tres edicions diferents del mateix llibre, i de vegades la diferència de les edicions repercuteix també en la manera com ens acostem a la lectura. Un amic meu, que no per casualitat és un poeta, a qui de tant en tant sorprenc mentre busca antigues edicions de versificadors italians, em repeteix que és molt diferent el plaer de llegir a Dante en un llibre de butxaca contemporani o en les belles pàgines d’una edició Aldina. I molts, quan troben la primera edició d’un autor contemporani, experimenten una emoció especial al rellegir aquests versos en aquests caràcters amb que els van llegir els seus primers destinataris. A la memòria que el llibre transmet, per així dir, a posta, s’afegeix la memòria que traspua com a cosa física, el perfum de la història de la qual està impregnat.

La bibliofília sol considerar-se una passió cara, i està clar que si un de nosaltres volgués posseir un exemplar de la primera Bíblia de quaranta-dues línies impresa per Gutenberg, hauria de disposar d’almenys set mil milions de lires. Dic si més no, perquè per aquesta suma es va vendre fa dos anys un dels últims exemplars en circulació (els altres estan en biblioteques públiques, custodiades com tresors) i, per tant, qui avui desitgés cedir demanaria potser el doble. Però, tot i no ser rics, podem desenvolupar un amor pel col·leccionisme.

Potser no tots sàpiguen que algunes edicions de segle XVI encara poden trobar-se a poc menys o poc més de cinquanta mil lires, que s’ajunten evitant dos àpats en un restaurant o renunciant a dos cartrons de cigarrets. No sempre és l’antiguitat el que costa, hi ha edicions d’aficionats impreses fa vint anys que valen un ‘potosí’, però pel preu d’un parell de botes Timberland pot experimentar el plaer de tenir a la pròpia llibreria un bonic volum infolio. Tocar la seva enquadernació de pergamí, sentir la textura dels fulls, fins i tot seguir el curs del temps i dels agents externs a través de les taques, de les ombres d’humitat, de la feina dels cucs que de vegades excaven al llarg de centenars de pàgines recorreguts de tan gran bellesa com la dels cristalls de neu. Així mateix, un exemplar mutilat pot explicar una història sovint dramàtica: el nom de l’editor esborrat per escapar als rigors de la censura, pàgines censurades per lectors o per bibliotecaris massa prudents, pàgines enrogides perquè l’edició es va imprimir de forma clandestina amb materials barats , marques de potser una llarga permanència en els soterranis d’un monestir, signatures, anotacions, subratllats que relaten la història dels diferents propietaris a través de dos o tres segles …

Però, sense somiar amb llibres antics, pot practicar-se el col·leccionisme de llibres dels últims dos segles, trobant-los en els llocs de carrer, en les fires del llibre vell, donant caça a les primeres edicions, als exemplars intonsos. En aquest cas, el joc es troba a l’abast de moltíssimes butxaques, i el plaer no consisteix només en l’entusiasme de la troballa, sinó en la recerca, al seguir el mateix olfacte, al rebuscar, al enfilar-se a escaletes escanyolides per descobrir què tindrà el encants en aquest últim prestatge i què porta anys sense treure-li la pols.

El col·leccionisme, fins i tot menor, també d’objectes de segle XX, sovint és un acte de pietat, m’agradaria dir de miraments ecològics, perquè no hem de salvar només a les balenes, les foques monjo, als óssos dels Abruços, sinó també els llibres “.

Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, ​​2021.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El tema de colección más frecuente entre nuestros bibliófilos es quizás el cervantino; tema, por otra parte, que tiene unas posibilidades inagotables como ya expusimos en otro artículo de esta serie. Le siguen las bibliotecas especializadas en temas locales o regionales así como en ediciones en la lengua vernácula del coleccionista. Digamos a este respecto que hoy existe en Madrid una verdadera fiebre de coleccionismo de temas madrileños; que en Cataluña esta tendencia ha sido constante; que algo parecido puede decirse respecto al País Vasco en lo referente a ediciones en vascuence o, mejor dicho, en cualquiera de los numerosos dialectos de esta lengua.

Los incunables españoles más buscados son los impresos en castellano, los ilustrados con xilografías y los temas científicos y literarios. El lugar de impresión tiene importancia para los coleccionistas de la región correspondiente.

Otra característica de nuestros bibliófilos es su desinterés por los documentos. El documento histórico sole le resulta apetecible, salvo honrosas excepciones, cuando aporta algo al conocimiento de su genealogía.

El bibliófilo español, modelo en muchos aspectos, carece de iniciativa para divulgar los ejemplares únicos que posee, facilitando o patrocinando su reimpresión. En este aspecto va muy a la zaga de los norteamericanos, ingleses, alemanes y franceses que consideran un orgullo legítimo convertir sus bibliotecas en algo vivo y con utilidad general. Hay, por supuesto, grandes personalidades aisladas que contradicen esta afirmación. Casi todas ellas son de principios de este siglo y se inscribieron, por lo general, en el ámbito de la cultura catalana: Miquel y Planas, Aguiló, Font de Rubinat, Batlle, Riquer, etc. y, sin embargo, la reimpresión de un ejemplar único no devalúa el libro original.

Quizá sea este el momento de comentar que las ediciones españolas en facsímile se limitan, con demasiada frecuencia, a la reproducción fotográfica del texto primitivo. Se desperdician así ocasiones excelentes de divulgar ese texto con estudios preliminares y notas que lo actualizarían enriqueciéndolo. Resulta triste que hayamos de poner como norma a seguir las reediciones de libros españoles hechas fuera de nuestras fronteras. Pensamos por ejemplo en el librero y editor alemán Auvermann que ha reunido a los más destacados especialistas hispanos para las notas y estudios preliminares de sus reimpresiones. Así sucedió cuando llegó a don José Bergamín para dirigir su reedición de la primera época de la Revista de Occidente.

La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.56-58..

Read Full Post »

 “ Hi ha persones que, havent arribat al final de la seva vida, després de fer les mateixes coses cada dia, miren enrere i ni tan sols pensen que han estat al món. Tot va passar terroríficament ràpidament. En canvi, penseu en un dia o una setmana en què us hagin passat moltes coses, una darrere l’altra, totes emocionants (ja fossin alegries o problemes, o dolors): recordareu hores o dies complets, tindreu la impressió d’haver viscut molt. Crec que aquesta és una de les raons per les quals els homes sempre s’han dedicat a reconstruir el passat, tant per la boca dels vells que parlaven del foc com a través dels llibres. Algú que, juntament amb els seus records personals, també té el record d’aquell dia que va ser assassinat Juli Cèsar, o de la batalla de Waterloo, recorda més que algú que no sap res del que els va passar als altres. Un llibre ens permet viure cada cop més intensament que les poques desenes d’anys que ens permet la biologia. En comparació amb els que no llegeixen, sóc més gran que Matusalem.




Crist conduint els patriarques bíblics al Paradís, de Bartolomé Bermejo ( s.XV) En primer terme Matusalem, amb imatge d’un home vell.

El bibliòfil no s’espanta ni per Internet ni pels CD-ROM ni pels llibres electrònics. A Internet ara pot trobar catàlegs d’antiguitats,  CD-ROM de les obres que un particular gairebé no podia guardar a casa, com ara els 221 volums de fulls de la Patrologia Latina del Migne. Però també sap que el llibre tindrà una llarga vida i s’adona només mirant els seus prestatges amb un ull amorós. Si s’hagués registrat tota aquella informació que acumulava, des del temps de Gutenberg, en suports magnètics, hauria aconseguit sobreviure durant dos-cents, tres-cents, quatre-cents, cinc-cents, cinc-cents cinquanta-cinc anys? I, amb el contingut de les obres, es podrien transmetre davant nostre el rastre d’aquells que els tocaven, compulsivament, anotats, turmentats i sovint esmicolats amb marques de polze? I podríeu enamorar-vos d’un disc com si us enamoreu d’una pàgina blanca i dura que fa crack crack sota els dits com si acabés de sortir de la premsa?

Un llibre ha estat dissenyat per ser agafat amb les mans, fins i tot al llit, fins i tot en un vaixell, fins i tot on no hi hagi endolls elèctrics, fins i tot on i quan s’hagi esgotat qualsevol bateria i suporta marques i orelleres, es pot deixar caure a terra o deixar-los oberts al pit o als genolls quan ens adormim, ens encaixa a les butxaques, es malgasta, registra la intensitat, l’assegurança o la regularitat de les nostres lectures, ens recorda (si apareix massa fred o intons) que encara lo l’hem llegit … El paper del bibliòfil és també testificar sobre el passat i el futur del llibre.

Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torino

http://editoria.associazionegrio.it/Avventure_di_un_bibliofilo.htm

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Hace poco tiempo relativamente que los libreros anticuarios se han planteado la necesidad de la restauración de libros; pero no creemos que existan en España más de cuatro – dos en Madrid y dos en Barcelona – capaces de afrontar con éxito esta operación. El Archivo Histórico Nacional tiene una sección de restauraciones con personal altamente especializado y con medios técnicos muy avanzados.

El bibliófilo deberá considerar que tiene la obligación moral de mantener su colección en buen estado y que, para ello,como en tantos aspectos de la conservación de obras de arte, ‘más vale prevenir que curar’. La actividad de la polilla en la meseta española es casi nula; pero no así en las regiones del litoral donde, además, la humedad puede producir graves deterioros que no solo se traducen en manchas sino en la proliferación de colonias de hongos. Las bibliotecas deberán estar provistas de productos insecticidas e higroscópicos. Otras normas generales deben ser: tener en cuenta que los bordes de los anaqueles metálicos producen roces en las encuadernaciones; que los libros demasiado apretados se deforman; que es necesario situar las estanterías lejos de los radiadores; que la limpieza y ventilación periódicas resultan imprescindibles. Sobre estos cuidados y sobre las técnicas de restauración se leerán con provecho las páginas correspondientes del libro de H.J. Plenderleith, La conservación de antigüedades y obras de arte ( Madrid, 1967) y la obra de varios autores, La conservacción de los bienes culturales (UNESCO, 1969). Ambos resultan muy útiles por el número de técnicas y soluciones que aportan. “La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.54.

Read Full Post »

El bibliòfil recull llibres per tenir una biblioteca. Una biblioteca no és una suma de llibres, és un organisme viu amb una vida autònoma. Una biblioteca casolana no és només un lloc on col·leccionem llibres: també és un lloc on els llegim pel nostre compte. Deixeu-me explicar. Crec que els ha passat a tots aquells que tenen un nombre prou elevat de llibres a casa per viure durant anys amb el remordiment de no haver-los llegit , que durant anys ens han mirat des dels prestatges com per recordar-nos el nostre pecat d’omissió. Més encara amb una biblioteca de llibres rars, que de vegades s’escriuen en llatí o fins i tot en idiomes desconeguts, i a més un llibre antic que és bell com a objecte i amb belles imatges també pot resultar molt avorrit.

Però de tant en tant passa que un dia recollim un d’aquests llibres descuidats, comencem a llegir-lo i ens adonem que ja sabíem tot el que deia. Aquest fenomen singular, que molts podran testimoniar, només té tres explicacions raonables. El primer és que, després d’haver tocat aquell llibre diverses vegades al llarg dels anys, per moure’l, espolsar-lo, fins i tot només per allunyar-lo per agafar-ne un altre, alguna cosa del seu coneixement s’ha transmès, a través dels nostres dits, al nostre cervell i nosaltres el llegim amb tacte, com si fos en l’alfabet Braille. No crec en els fenòmens paranormals, però en aquest cas el fenòmen és perfectament normal, certificat per experiència diària. La segona explicació és que no és veritat que no hàgim llegit aquell llibre: cada vegada que el movies et mirava, unes pàgines obertes a l’atzar, alguna cosa en els gràfics, en la consistència del paper, en els colors, parlava d’una època, d’un entorn. I així, a poc a poc, gran part d’aquest llibre es va absorbir.

La tercera explicació és que a mesura que passaven els anys vam llegir altres llibres que també en parlaven, de manera que sense adonar-nos vam saber què deia (si era un llibre famós, que tothom parlava o si era un llibre banal, amb idees tan comunes que les trobem contínuament en un altre lloc). En veritat crec que les tres explicacions són certes. Tots aquests elements fan miraculosament un “quagliano” i tots treballen junts per familiaritzar-nos amb aquelles pàgines que, legalment parlant, mai no hem llegit.

Per descomptat, el bibliòfil, fins i tot els que col·leccionen llibres contemporanis, s’exposen a la trampa de l’imbècil que entra a casa, veu tots aquells prestatges i diu: “Quants llibres! Els heu llegit tots? ” L’experiència diària ens explica que aquesta pregunta també la fan les persones amb un coeficient intel·lectual més que satisfactori. Davant d’aquesta indignació, hi ha, segons el meu saber, tres respostes estàndard. La primera bloqueja el visitant i retalla tots els informes i és: “No he llegit cap, en cas contrari, per què els guardaria aquí?” Tot  això, però, agraeix a l’important fent pessigolles al seu sentit de superioritat i no veig per què li hauríem de fer aquest favor.

La segona resposta posa a l’importú en un estat d’inferioritat i sona: “Més, senyor, molts més!”  La tercera és una variació de la segona i la faig servir quan vull que el visitant caigui presa de sorprenent estupor. “No”, li dic, “guardo els que ja he llegit a la universitat, aquests són els que he de llegir la setmana que ve”. Com que la meva biblioteca compta amb cinquanta mil volums, l’infeliç només intenta anticipar el moment de comiat, citant compromisos sobtats. El que l’infeliç no sap és que la biblioteca no és només el lloc de la teva memòria, on guardes el que has llegit, sinó el lloc de la memòria universal, on un dia, en el moment fatal, podràs trobar aquells altres que abans han llegit que tu. És un dipòsit on al límit tot es confon i genera un vertigen, un còctel de memòria apresa”.

Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torino http://editoria.associazionegrio.it/Avventure_di_un_bibliofilo.htm

XQ           XQ           XQ           XQ          XQ          XQ          XQ

Un dels catorze gravats del Llibre d’Hores, Philippe Pigouchet Paris, 1498.

“ Otros deterioros de suciedad y de humedad pueden eliminarse mediante una cuidadosa limpieza. En primer lugar una limpieza mecánica para eliminar las adherencias que existan. Es posible también proceder al lavado y blanqueamiento de aquellas hojas que estén oscurecidas por manchas de humedad o causadas por cualquier producto. Este lavado – que debe ser encomendado a manos expertas – tiende hoy, según los criterios modernos de restauración, a procurar que el texto resulte legible y no devolver al papel su primitiva blancura. Existen también procedimientos para eliminar arrugas y para devolver al papel el apresto perdido. Tratamientos semejantes pueden aplicarse a las encuadernaciones.

Los daños producidos por insectos suponen una pérdida de materia. Pueden destruir el libro en gran parte e incluso ‘coser’ sus hojas entre sí. No es frecuente, sin embargo, salvo en casos de total abandono durante muchos años, que lleguen a producirse daños irreparables. La polilla rehuye, en principio, la tinta de imprenta y solo recurre a las partes impresas cuando encuentra escaso el papel blanco. Quiero esto decir que su actuación comienza siempre por los márgenes interiores o exteriores y, con frecuencia acaba en

The Birds of America, James Audobon, New York, 1840-1844.

ellos. Los orificios producidos por la polilla pueden,en estos casos, ser sometidos a un eficaz tratamiento de regeneración. Se recurre entonces al injerto. Para realizarlo hay que buscar un papel de la misma época, espesor y aspecto superficial que el empleado en el libro que se pretende restaurar. Conviene tener en cuenta, en el grado que sea posible, las diferencias de apresto y el mayor o menor encogimiento que sufran ambos al secarse. El fragmento escogido para el injerto debe situarse en la misma dirección del grano que tenga la hoja dañada. Se toma un trozo de papel ligeramente más ancho que el hueco que se pretende tapar y se le aplica un engrudo muy simple hecho con productos naturales. Se aproxima entonces a los bordes del orificio y se aplana con cualquier instrumento adecuado. A continuación, y antes de que se seque el engrudo, se raspa el trozo injertado con un bisturí para eliminar los rebordes de forma que ambos papeles queden prácticamente fundidos. Esta reparación, que necesita una paciencia y una habilidad extraordinarias, resulta invisible. Hay que tener cuidado al aplicar el engrudo y utilizarlo con gran economía para que  no se produzcan deformaciones del papel por una humedad excesiva. Este método se utiliza también para reparar desgarrones. Ni que decir tiene que un libro que ha estado sometido a los ataques de la polilla debe ser objeto de una cuidadosa desinsectación.

La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.53-54.

Aiguafort de Picasso per a Les cavaliers d’ombre de G. Laporte, Paris, 1954.

Read Full Post »

Older Posts »