“ Des dels seus orígens al segle XV fins a les portes del segle XIX el gravat al burí ha esta una tècnica d’interpretació vinculada a la seva funció reproductora d’obres d’art, bàsicament pintures, al servei de les quals estava el gravador. Així, doncs, allò que diferencia el gravat de la resta de disciplines artístiques, a part dels seus propis i laboriosos processos de treball, és el seu caràcter de reproductibilitat en ser obra múltiple seriada. Aquest fet confereix al gravat un lloc únic, preferent i insubstituïble, entre tots els mitjans artístics.
La història del gravat a Occident, precedida d’una història del gravat encara més antiga a Orient, contempla un seguit d’històries paral·leles referides al naixement i l’evolució de cadascuna de les tècniques tradicionals que el conformen amb els seus propis procediments de treball. Alhora, està fondament relacionat amb altres disciplines artístiques com el dibuix, la pintura, l’escultura o la fotografia. Les tècniques de gravat són quatre, cadascuna amb els seus diversos procediments de treball directe o indirecte sobre la planxa o matriu, atenent al material que utilitza l’artista: la xilografia o gravat en relleu sobre fusta; la calcografia o gravat en buit sobre metall; i, per extensió, i analogia, la litografia o gravat pla sobre pedra, i la serigrafia o gravat a través del sedàs d’una tela.
Històricament parlant, pel que fa a l’origen i la difusió de les tècniques, la primera en aparèixer fou la xilografia a fibra al segle XIV, a Alemanya, que experimentà una gran florida fins a final del segle XV, sobretot en la il·lustració de llibres. Ve a tomb recordar que els primers llibres impresos apareguts fins el dia 31 de desembre de 1500 reben el nom d’incunables. Fins a mitjan segle XVI el llibre imprès convisqué amb el llibre manuscrit i se n’aprecia una certa continuïtat, tot i que aquest anà desapareixent de forma progressiva. La xilografia perdé protagonisme i anà caient relativament en desús en favor de la calcografia per les seves capacitats expressives. Tanmateix, al segle XVIII la xilografia tornà a renèixer gràcies a l’anglès Thomas Bewick (1753-1828), que treballà la fusta a contrafibra o a testa.
Heus ací, doncs, com el gravat calcogràfic s’anà imposant des del segle XVI fins al segle XIX i fou acceptat i valorat pels seus efectes pictòrics, per la seva precisió i per la seva vibració lluminosa, afavorida del clarobscur. Els tallers i les escoles de gravat més importants d’Europa aparegueren a Itàlia i Alemanya al segle XVI dedicats, quasi de forma exclusiva, a la impressió de llibres religiosos com bíblies, psalteris i missals. Al segle XVII, hi destacaren els Països Baixos i es passà la capitalitat a França durant el segle XVIII. En el tombant del segle XVIII al XIX, Alois Senefelder (1771-1834) inventà la litografia – “gravat” pla sobre pedra -, prodigada, sobretot, entre els artistes preromàntics i romàntics, i a principis del segle XX aparegué la serigrafia, basada en la impressió a través de la trama i l’ordit d’una tela i aplicable a tota classe de suports tridimensionals.
Durant els sis segles d’existència del gravat a Occident i abans que aparegués la fotografia a principis del segle XIX, el gravat ha complert, prefotogràficament, les funcions que avui s’atribueixen a aquesta disciplina, és a dir, la seva capacitat de reproduir-se i multiplicar-se a base de còpies, tal com hem avançat. Des del Romanticisme ençà, lluny de la seva funció reproductora i interpretativa sotmesa a altres arts, el gravat s’ha fet un merescut espai en el món de l’art mostrant el valor espiritual i estètic de la seva pròpia essència. Durant la primera meitat del segle XX, el gravat de creació ressorgí en alguns moviments de l’art contemporani com el cubisme, l’expressionisme o el Surrealisme, fins al punt que es pot dir que, en l’actualitat, molts artistes realitzen obra gràfica com un mitjà més d’expressió en les seves creacions.
És per aquesta raó que, actualment, ja que el gravat no compleix la funció de copiar o reproduir imatges com abans, se’l qualifica d’obra gràfica original perquè és el resultat d’una creació artística lliure en la qual l’artista intervé directament. Històricament, si la bibliofília i el col·leccionisme d’estampes va tenir un paper important en la valoració de l’obra gràfica per la seva aura esteticista i romàntica, en l’actualitat el gravat s’ha vist potenciat amb la creació de tallers i gabinets d’estampes, la celebració de biennals i triennals, d’exposicions i concursos, i el seu ensenyament torna a impartir-se en les facultats de Belles Arts.
Orenes i Navarro, Francesc. «Aproximació a la col·lecció de gravats i goigs de Josep Joan Piquer i Jover dipositats a l’Arxiu Comarcal d’Osona». Ausa, [en línia], 2016, Vol. 27, Núm. 178, p. 839-76. https://raco.cat/index.php/Ausa/article/view/327430 [Consulta: 27-07-2021].
( Imatges de l’article )
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El tráfico de libros extranjeros fue liso y llano en tanto estuvo vigente la primera ley sobre el arte de imprimir, promulgada por los Reyes Católicos en Toledo, el año de 1480, a los seis de la implantación de las artes gráficas en España. En ella se determinaba que los mercaderes de libros no pagaran derechos algunos por la introducción de obras extranjeras en España, considerando “ cuanto era provechoso y honroso que a estos Reinos se trajesen libros de otras partes, para que con ellos se hiciesen los hombres letrados”. La ganga importadora, sin embargo, duró bien poco. En 1502, una pragmàtica de los mismos Reyes Católicos, recuerda que “ no se vendan ningunos libros de molde que trajesen de fuera de los Reinos, de ninguna facultad ni materia que sea, ni obra pequeña ni grande, en latín o en romance, sin que sean vistos y examinados y sin tener real licencia y especial mandato” de los presidentes de las Chancillerías de Granada y Valladolid, de los arzobispos de Granada, Toledo y Sevilla y de algún obispo en alguna ciudad. Se penaba a los trasgresores con la quema de libros en la plaza pública donde los vendieran, la incautación del dinero de los que hubiesen vendido y una multa de tantos maravedises como valiesen los libros quemados. Mas adelante, en 1558, Felipe II da una vuelta de tuerca sobre el comercio de libros, importante por las penas que anuncia. En esta pragmàtica sanción se ordena que ningún librero traiga, ni meta, ni tenga, ni venda ningún libro, ni otra obra impresa, de las vedadas y prohibidas por el Santo Oficio de la Inquisición, so pena del perdimiento de todos los bienes y pena de muerte del infractor. Y, por último, dentro de la presión cada vez más férrea sobre la industria editorial, que afecta muy directamente a los mercederes y libreros, se publica la pragmàtica de 1598, y prescribe: “ que nadie puede vender libros impresos, dentro o fuera del reino sin que primero fuesen tasados por el Consejo Real, bajo multa de diez mil maravedises y pérdida de todos los ejemplares. En la ordenanza se fijaba el precio de venta de cada volumen según el número de pliegos que tuviese, a cuatro maravedises por pliego, “ para que se sepa lo que se ha de llevar y no se venda de otra manera”. Es el control gubernativo sobre el valor de los libros basado erróneamente en el número de páginas, sin tener en cuenta la categoría del original y las dificultades técnicas de la edición. La ley, que estuvo en observancia durante dos siglos, hasta que fue derogada por Carlos III, era nefasta tanto para los autores como para los impresores y libreros, y a estos, concretamente, le afectaba en sus defensas comerciales. José Eugenio de Eguizábal, exégeta de la legislación española sobre la imprenta, escribía en 1873 que la ley perjudicó gravemente el progreso de la industria editorial.
En Europa, por entonces y ante las mismas previsiones oficiales, los libreros ambulantes y los estables, los comisionistas y los editores adoptaron la fórmula de reunirse dos veces por año, en primavera y en otoño, para convenir y negociar pliego por pliego las ediciones y fijar los descuentos a los vendedores, a fin de mantener el tráfico del libro e, incluso, de aumentarlo. De estas reuniones nacieron las Ferias de Frankfurt y, más tarde, la de Leipzig, que han mantenido hasta nuestros días su posición como centros del comercio alemán de libros, y como referentes europeos de la producción bibliográfica. Es el momento de la aparición de los “ catálogos de feria”, que comienzan a imprimirse en el último tercio del XVI y reciben los fondos y novedades de las editoriales que se exponen a la venta, precedente de los actuales catálogos de las Ferias del Libro”.
“El vendedor de libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.
Biblioaprenent 