Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Enquadernacions’ Category

“A tot això no us he parlat dels llibres moderns que produeix aquest país. En primer lloc és perquè produeix molt poc i massa insignificant al capdamunt per que us ho esmenti; en segon lloc, és perquè necessitaria per a aquest tema dir alguna cosa sobre la llibertat de premsa; doncs em preocupa molt poc publicar el que penso d’ella, per por de ser lapidat pel món civilitzat.

Per fer-me tirar les menys pedres possibles a causa d’aquest assumpte passaré per alt com s’imputa a aquesta estimada premsa llibertada: calúmnia sense control, lloança o blasme mitjançant diners, espionatge de la vida privada, indiscreció sovint funesta, xerrameca indigna de resposta, difusió de la mentida, disfressa de la ciència, covardia de l’ànim, etc., etc., i una pàgina sencera de et cætera. Per la meva part té altres inconvenients, inconvenients de bibliòfil i que aneu a compartir amb mi immediatament, sense perjudici dels altres.

Primer mal.- Adéu per sempre als llibres que es fan molt rars perquè han estat prohibits, perquè es van imprimir clandestinament, perquè es destruïa l’edició o perquè es feia cartró amb ells. Quin mèrit podran tenir als ulls de la nostra posteritat aquests milions de llibres necis que es publiquen actualment amb tota llibertat i que només la vareta màgica de l’índex podria treure de l’oblit i del menyspreu que es mereixen?

Segon mal.- Vostè que ha fet bibliografies especials, sap la feina que costa fer alguna cosa completa en aquesta matèria. Apliqui als seus records al futur i pensi en els nostres descendents! Els nostres pobres descendents !, el meu esperit es torba i el meu cor s’oprimeix al pensar com la llibertat de premsa va: “A preparar tortures als nostres Peignots futurs”!

Tercer mal.- En un centenar d’anys, l’organització una mica metòdica d’una biblioteca, la formació d’un catàleg, la professió de bibliotecari, seran possibles ?, será lícit dir bibliògraf o bibliòfil en una època en què la massa i la qualitat de la farda ja impresa, depassant tots els càlculs possibles arrossegarà indubtablement als manicomis a qui allà intenti orientar-se? I aquesta reputació de bogeria, patrimoni dels nostres successors, no recaurà sobre els qui els hem precedit en la carrera, sobre nosaltres a qui ja l’opinió contemporània sospita una lleugera alienació mental?

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 76-78. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Lo dice Juan Manuel Bonet en algún fragmento de La Ronda de los días en lo que respecta al vicio o al deporte de buscar libros viejos, resulta imposible explicarle dónde está la gracia a quien no comparta la afición, y en cuanto a quien la comparta, cuantas menos pistas se le den, mejor.

Llamémosle vicio, sí, sin problema, le da estatura, pero por favor, nada de bibliofilia: bibliofilia es gusto por el libro, y, si es por etimología, tan bibliófilo es el chaval que fui con una sola estantería de libros de bolsillo que el hombre que soy con la casa anegada de libros. Cualquiera con una habitación llena de libros es bibliófilo: no importa que lo primero que te diga es que no es bibliófilo porque no colecciona primeras ediciones o subraya los libros o, colmo de la insensatez, los presta a quien se los pida. La bibliofilia, en la acepción vulgar, referida a quienes coleccionan libros antiguos o buscan primeras ediciones, suena a decoración y de hecho los ingleses distinguen bien al bibliófilo del bibliómano: el primero es el que tiene los libros exquisitamenteordenados y gusta de lucirlos, ahí están en hileras precisas y podría estar dos horas hablándote de las estanterías, si caoba o pino o lo que sea. Le ha impuesto unas fronteras a su biblioteca para que no perjudiques su vida cotidiana, la biblioteca es el sitio de su recreo, y lo peor de todo: suele encuadernar sus tesoros. Al bibliómano los libros lo devoran, los tiene en montones por todas partes, en las estanterías las hileras hace tiempo que faltaron al respeto al orden y hay dos o tres en cada una de ellas, porque se niega a imponerle fronteras al monstruo; llegarà el momento en que tenga que sacar los libros al rellano o al porche, y lo hará sin dudarlo: no espera la visita de ningún fotógrafo de revista de decoración. La decoración

no es su fuerte, no sabe ni le interesa si el pino es mejor que la caoba. El castillo de Alberto Manguel con sus libros perfectamente ordenados no le da la menor envidia, las naves de Abelardo Linares y su portentoso desorden de cajas llenas y pasillos de libros que se pierden en la honda oscuridad, sí, mucha. El bibliófilo es rico, por pobre que sea, y el bibliómano es pobre, por dinero que tenga. Hay otro termómetro para distinguirlos: el bibliófilo solo habla de grandes nombres, primeras ediciones de Stevenson y de Voltaire, si pierde el sueño por un libro es por la edición inglesa de Moby Dick, que se tituló La ballena y no vendió ni cien ejemplares; el bibliómano, sin embargo, tiene la sangre infectada de nombres de autores menores de los que no se acuerdan ni sus herederos, está convencido que por debajo de la historia oficial hay otra historia, más verdadera, ve el panorama como un mar, esos barcos tan pomposos o estilizados o bonitos son desde luego los grandes nombres, y no les hace ascos, ojalá pudiera procurárselos todos, pero sabe que por debajo de ellos hay decenas de ahogados y su misión es hacerlos sobrevivir, aunque sea en el pequeño reducto independiente de su biblioteca. Sabe, en fin, que la literatura no tiene que ver con la historia de la literatura como la vida no tiene nada que ver con la historia. Sabe que a lo más que se parece el modo en que se fabrica una historia es a los castells humanos: hacen falta treinta en el suelo sobre los que se suban quince, sobre los que se suban ocho, sobre los que se suban cuatro, sobre los que se suban dos, sobre los que se suba uno, el clásico. Al bibliófilo le interesa el que culmina el castell o los dos sobre los que trepa, al bibliómano le interesan todos ellos, pero sobre todo los treinta del suelo.

Por supuesto esta diferenciación entre especímenes es muy aproximada y consiente todas las aproximaciones y mezclas que se quieran. En realidad, hay tantos tipos de bibliófilos y de bibliómanos como buscadores de libros hay. Cada cual tiene su canción, sus intereses, sus gustos. Pero a todos ellos les resultaría muy difícil explicar dónde está la gracia a quien no se la vea. Casi todos ellos han reparado en algún momento en lo insensato de su vicio, pero han tachado rápidamente ese pensamiento para seguir al viento de los libreros, gremio donde toda la escala social está representada, desde la aristocracia donde respirar el polvo de libros de trescientos años cuesta dinero, hasta el tablón donde alguien que empieza expone tres docenas de volúmenes. Así que por ahí es mejor ni intentarlo, porque hacer proselitismo de un vicio es tontería”.

Article:”Dónde está la gracia” de Juan Bonilla, a Jot Down Magazine, núm. 22, de març de 2018, p.22-23. https://www.jotdown.es/2021/05/donde-esta-la-gracia/

Read Full Post »

“Sovint se us indica algun gentilhome o algun canonge, col·leccionista famós i molt entès, capaç de vendre-us alguna cosa amb l’únic interès de servir-vos. Vostè aconsegueix introduir-se a casa seva i hi troba menys ordre encara, però la mateixa pols que a casa del llibreter de vell professional. Si aquest últim coneixia poc els seus llibres, l’altre creu conèixer-los molt bé i els estima d’acord amb les més exagerades idees d’un propietari entusiasta. No us atreviu a dir-li que les seves valoracions us semblen desgavellades perquè ofendríeu la seva ciència i la seva veracitat. Així va ser com un aficionat (d’altra banda excel·lent persona i que m’ensenyava els seus llibres, sense propòsit de vendre’m cap) m’explicava la història d’un miserable llibrot dels més corrents que jo acabava de prendre a les mans: la persona de qui el va heretar havia refusat 12.000 duros (60.000 francs) que li van ser oferts per un enviat ad hoc del govern anglès, desitjós, deia ell, d’adquirir-lo per destruir aquest últim exemplar de la raríssima obra que prova que l’art d’ensenyar als sord -muts va néixer a Espanya, i no a Anglaterra, com els pèrfids insulars volen fer creure en detriment de la nostra glòria, ¡a nosaltres espanyols!

Comprendreu que històries d’aquesta espècie us tanquen la boca; Com expressar un desig quan es tracta d’una fortuna? Per això la major part de les vegades us retireu de casa de l’aficionat amb les mans buides i la bossa intacta, tot i el desig que teniu tots dos: l’un descarregar-se d’algunes inutilitats i l’altre de completar la seva col·lecció.

Totes les dificultats que us acabo d’explicar només s’aplanen una mica per als que poden esperar, esperar i esperar; així i tot el temps que perdéssiu estaria poc compensat pels resultats que poden obtenir-se. Per això, si teniu la intenció de formar-vos una biblioteca espanyola, quedeu-vos a París, escriviu a Londres, i reunireu en tres mesos, amb menys despesa, sense enrenou i sense pèrdua de temps, una col·lecció més nombrosa i millor escollida que la que podríeu fer amb deu anys d’estada i de viatges per Espanya.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, p.74-76. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ No concibo la posibilidad de que haya en mi biblioteca libros que no pueda subrayar. Doblar la esquina de la pàgina. Prestar. Apilar. Llevar a clase. Leer en el metro o en el café. Incluso: perder. Para mi eso es la bibliofilia: el amor crítico y compartido por los libros, por su historia y por sus historias, por su lenguaje, por su capacidad de penetración individual, psicológica, moral, espiritual. Por eso no entiendo la otra bibliofilia, la del coleccionismo de ejemplares únicos, delicados y caros. Libros que debes consultar con guantes de tela; que no le puedes dejar a un amigo; y que tienes que esconder como los tesoros que son ( mientras uno dice para sus adentros, la cara deformada por la avaricia: “Mi tesoro…”). Durante la Revolución francesa una de las formas de detectar a un aristócrata era examinando su biblioteca. La encuadernación en piel, a menudo firmada por un gran artesano, era cara; también lo era el ébano de las estanterías. Condorcet podría haber salvado el pellejo si se hubiera deshecho de su preciado ejemplar de Horacio, con el sello de las prensas reales, que lo delataba como un falso republicano. Lo primero que hacían los revolucionarios con las bibliotecas que requisaban era desprender a los libros de sus encuadernaciones, aparatosas y pesadas y monumentales, lo contrario de la ligereza y de la comodidad que invitan a la lectura.

Desde entonces hemos sido millones de lectores que hemos podido permitirnos la posesión de una biblioteca personal. Una biblioteca que – como las librerías en que se refleja, espejos complementarios –  es estilística y formalmente diversa, con cubiertas y contracubiertas y solapas y tamaños distintos, con variedad cromàtica, como si la idea de la biblioteca moderna todavía estuviera huyendo de la imagen de aquellas bibliotecas nobles en que todos los ejemplares estaban encuadernados según el gusto único del propietario, y no según el plural de sus autores y editores. Una biblioteca democrática, donde impera el gusto por la lectura, la voluntad de evasión o el amor al conocimiento por encima de todas las máscaras del continente que, aunque bien es cierto que dan testimonio de una artesanía y de un arte y de una tradición cultural, también distraen de lo que realmente importa: el contenido.

Como la numismàtica o la filatelia, la bibliofilia es una afición más propia del museo que de la vida. Es un anacronismo que transporta a una época en que la lectura era patrimonio exclusivo de una élite. La democracia, no obstante, es ese orden de lo real en que pueden convivir las repúblicas con las monarquías, los videojuegos con la hípica, el ingeniero espacial con el leñador, el youtuber con el zapatero remendón. Y lo cierto es que, si eres amante de los libros, aunque no te gastes una fortuna en ejemplares únicos ni en volúmenes exóticos, no dejas de comprar otros libros, libros de bolsillo, novedades, libros de segunda mano, porque la pulsión es tiranía. Si eres amante de los libros, las paredes de tu casa se van a ir revistiendo de anaqueles, hasta cubrirlas por completo. Si eres amante de los libros, en fin, estás condenado a ser anacrónico, porque el precio del metro cuadrado no permite las bibliotecas infinitas. Pero ¿ podemos acaso los seres humanos no vivir en estado de contradicción?.”

Article:”Contra la bibliofilia” de Jorge Carrión, a Jot Down Magazine, núm. 22 de març del 2018, p.10. https://www.jotdown.es/2020/01/contra-la-bibliofilia/

Read Full Post »

Enquadernador a Tortosa

“Passem al llibreter de vell en les seves diverses varietats. A les petites ciutats d’Espanya, és gairebé sempre l’enquadernador del lloc qui compra i ven llibres, més o menys desaparellats, més o menys malmesos, que arriben a les seves mans. No li pregunteu el que té: si no és que busqueu un breviari, un almanac o un abecedari, ell no sap res. En canvi us concedeix la facultat de sacsejar la pols que cobreix els seus volums; si veieu un que sembli que us convé, l’estima, fixa i estipula segons l’efecte que li produïu al preguntar-li el preu. El ‘brocanter’, el botiguer de la cantonada i sobretot el salsitxaire, fan la competència a l’enquadernador en aquest comerç científic; a casa d’aquests senyors, les vostres recerques són encara més difícils: es tracta de reunir els volums per terra, grimpar per rossolar  per aconseguir-los, o retirar-los de tot el que els envolta, empresa mitjanament arriscada, sovint perillosa, i sempre bruta i nauseabunda.

A les grans ciutats, gairebé tots els llibreters tenen al mateix temps vells fons d’assortiment seleccionats pels aficionats del país i pels viatgers que us han precedit. Aquests, que jo uneixo als llibreters de vell professionals, pretenen sovint tenir un catàleg ; si aquest és el cas no us alegreu. Aquest catàleg, ordenat correntment per ordre alfabètic de noms d’autors i d’inicials de títols, no us serveix per a res si us preneu la feina de llegir-lo de cap a cap. Poques vegades es troben allà assenyalades la data d’edició i el lloc d’impressió; tornareu a trobar títols de llibres estrangers traduïts a l’espanyol com quan el pèrit; després us caldrà buscar X en X i J, J a J i X, B a B i U, V en V, U i B, U en U, V y B, a l’inici de les paraules i en totes les combinacions de l’escriptura. Si per casualitat, o a sobre per desolació, el catàleg anuncia el: per ordre de matèries, podeu estar segurs de trobar cada cosa precisament on no s’ha de buscar. Tot i això suposo que, dotat d’una paciència a tota prova, hàgiu desxifrat l’atroç manuscrit de la primera a l’última pàgina, assenyalant escrupolosament el que hagi atret la vostra atenció: sapigueu llavors que, la major part del temps, el geni del lloc no està a casa, que cal anar i venir vint vegades per trobar-lo, i que en tesi general un comerciant espanyol mai s’afanya a vendre. D’altra banda, està apurat per presentar-vos els volums que desitgeu; poc acostumat a apuntar el que ha sortit, quan no el troba immediatament, el suposa venut i no segueix buscant-lo ; necessita setmanes per donar-vos una resposta, i vostè acaba, després de moltes correries i decepcions, per adquirir a un preu exorbitant tres articles entre els deu mil títols que heu llegit i entre els cent que us heu pres la feina de posar a la vostra llista.

No és això tot; tingueu gran cura en confrontar minuciosament els volums que us ofereixen i no us acontenteu amb la garantia de venedor, perquè us induirà a error sense voler-ho. Quedaria molt sorprès al saber que un volum picat per l’arna, sense títol, retallat bàrbarament o amb un quart de fulla substituït per una detestable còpia manuscrita, no és un llibre sorprenent. L’excés de les vostres boges exigències el deixarà estupefacte; no deixarà de suposar, o que no sou un comprador seriós, o que el seu volum ha de ser de la més insigne raresa, ja que es prenen la feina de reconèixer en ell defectes tan mínims.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 71-74. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Dicho en otros términos, los libros de bibliófilo poseen calidad de texto y excelencia técnicoartística en su presentación, que los torna agradables a la vista y al tacto. Para lograr esta jerarquía, los editores de obras para bibliófilos cuentan con tres auxiliares indispensables: “el dibujante o grabador que ilustra el libro, vale decir que hace el comentario gráfico de su contenido; el maestro tipógrafo que lo imprime y tiene a su cargo la ejecución material del volumen y el encuadernador, que lo reviste artesanalmente, de conformidad con el carácter intrínseco de la obra y su estilo tipográfico” (Buonocore, 1974, p.187 y 196).

Cabe señalar que los colofones de las ediciones de bibliofilia contienen una información bastante exhaustiva acerca de los motivos de la edición, los tipos de papel, las técnicas de estampación y los diversos profesionales que intervienen en la dirección y supervisión, en la ejecución e impresión de la obra. Asimismo es de destacar que la justificación de la tirada no siempre está dispuesta conjuntamente con el colofón. Por otra parte dicha tirada es generalmente pequeña (suele oscilar entre los 40 y los 100 libros), con cada uno de los ejemplares numerados.

Para darle un carácter diferenciador a esta edición limitada para bibliófilos, se lleva a cabo una “individualización”. Por ejemplo: se incluyen los nombres impresos de cada uno de los destinatarios (incluyendo artistas, impresores, colaboradores e instituciones, diferenciados por una letra mayúscula o por una cifra en números romanos.), se añaden grabados iluminadas o coloreados a mano por el artista, se acompañan con algunos dibujos originales, con planchas o fragmentos de matrices, se utilizan papeles hechos a mano para la ocasión (habitualmente con marcas de agua o filigranas alusivas) y se encargan encuadernaciones personalizadas. También se crean, al margen de la tirada general, ediciones denominadas suites sobre mayor gramaje y a mayor formato: ejemplares especiales designados para alguna personalidad homenajeada, ejemplares firmados por el artista o por el escritor, ejemplares acompañados con “pruebas de estado” de los grabados (por ejemplo “refusés” con remarques), como así también dibujos originales.

En el caso de las imágenes grabadas, pueden ser unas pocas estampas sueltas o toda una serie. En la justificación de la tirada quedan diferenciados unos ejemplares de otros. En el caso de nuestro objeto de estudio, los ensayos, las planchas y estos tirajes especiales solían venderse por cuenta de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos o del artista ilustrador, pero bajo autorización de la primera.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Read Full Post »

“Des que no hi ha ocasió de comprar llibres en els convents s’ha tornat a les fonts naturals que el país ofereix als aficionats. Tals són les vendes per defunció i el comerç corrent de llibreria. Quan mor un individu la successió està lliure de fideïcomís, es comença per amuntegar la biblioteca en alguna golfa, oberta a tots els vents, fins que s’hagin complert les innombrables formalitats de la llei, el que permet als corcs, a les rates, a la pluja, i al porter així com als seus fills i als seus amics, produir la major quantitat de malbaratament i destrucció. Finalment un pèrit jurat s’encarrega de fer l’inventari del que queda; ho fa el més abreujat possible; taxa cada volum en rals i maravedisos, segons les idees antiquades de les que conserva una tradició invariable: així posarà un preu formidable a qualsevol volum de Voltaire, de Rousseau o de l’ Enciclopèdia, en un altre temps desitjable i car com a fruit prohibit; així és com les paraules plenes de sonoritat com Història, Filosofia, Teologia, o bé els noms populars dels antics clàssics i dels escriptors coneguts a les escoles l’omplen d’un sant respecte i li fan inflar la seva taxació en detriment dels llibres que no coneix: el seu nombre és legió. El pèrit no deixarà de traduir tots els títols estrangers a l’espanyol, per mostrar la seva ciència; simplificarà o s’arreglarà cada títol espanyol segons la idea que a primera vista del volum li hagi donat el seu contingut; dels cinc, sis o més noms que posseeixi cada autor, noms de pila, cognoms i d’origen, escollirà un a l’atzar, i suprimirà els altres per donar-vos el gust de endevinar-los; pel que fa a la

condició del llibre i data d’impressió, són minúcies amb les quals el digne home no taca la seva docta tasca, treball que l’escrivà de tribunal copiarà finalment amb la seva escriptura més il·legible, florejant-lo tot amb faltes, equivocacions i contrasentits.

Com semblant catàleg mai s’imprimeix, apareix per fi degudament rubricat, signat i legalitzat pels amics del pèrit i especialment els que l’han ajudat a taxar els seus desiderata  al preu més baix, són els primers a emportar-se el que els convé. Els llibreters i aficionats menys afavorits arriben després i es duen el que té un preu raonable; finalment el catàleg es comunica a poc a poc els endarrerits, estrangers i altres, que, espantats pels preus, no compren res i deixen als llibres en trànsit d’una destrucció progressiva. Passen alguns anys; arriben les mudances de casa, l’avorriment dels hereus, la impaciència dels legataris: es fa circular novament el catàleg, oferint successivament, el 25, el 50 i el 75 per cent de rebaixa, la qual cosa atreu de nou diversos compradors. En resum, passen una o dues generacions; finalment el llibreter de vell els compra tots a pes, separa alguns i acaba per vendre, el restant al botiguer d’ultramarins, aquest etern omega de tota ciència impresa o manuscrita.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, p.68-71. Colección Ibarra X.

XQ XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“La ‘edición de arte’ es una noción ambigua, ya que puede referirse a facsímiles sobre temas artísticos, textos de historia de las artes visuales incluidas biografías, catálogos de exposiciones e incluso carpetas, portafolios o álbumes. En algunos casos, se alude a las series de estampas tiradas a mano por los artistas plásticos (que conllevan la impronta original de los artífices) o que son reproducidas mecánicamente. El mencionado Chiáppori (1937) argumenta que los progresos en los procedimientos gráficos en Argentina, permitieron la difusión de textos comunes conformados artísticamente. Según el autor, para merecer la jerarquía de ‘libro de arte’ la obra debe reunir todos aquellos elementos constitutivos de la “belleza” del libro, que pueden haber sido modificados por la técnica, pero no alterados esencialmente en sus efectos artísticos: tamaños adecuados, tipografías elegantes, espaciados equilibrados, composiciones armónicas, ornamentaciones e ilustraciones de calidad. Por último, el libro de artista (trátese o no de un formato de códice), plantea una versatilidad en el uso de materiales de diverso tipo y es concebido más desde el ámbito artístico fruto de la cultura de masas que desde el mundo editorial o gráfico. Dentro de la noción de ejemplar único, el libro de artista incluye para algunos autores al libro-objeto, el libro-escultura, el libro-montaje, el libro-intervenido, el libroescritura, el cuaderno de apuntes, entre otras producciones plástico-visuales. En cuanto al libro múltiple o seriado se utilizan diversas técnicas mecánicas artesanales o industriales, pero el proceso de diseño, producción y edición queda en manos del propio artista. Corresponde a un concepto amplio y complejo, donde el soporte librario se transforma en sí mismo en una obra de arte autónoma, en una unidad expresiva que confiere prioridad al mensaje (Moeglin-Delcroix, 1997). En función de lo antedicho, el libro de artista en cualquiera de sus formas, se aleja del libro de bibliófilo considerado en este trabajo.

En suma, siguiendo las diversas apreciaciones de los especialistas en el tema Abel Cháneton y de Carlos Marcelo Mayer (1943) podemos caracterizar, en líneas generales, a las ediciones de bibliofilia. En cuanto a los contenidos de los libros, se escogen autores reconocidos u obras consagradas que poseen un valor literario legitimado (a nivel nacional en este caso), y se componen textos “correctos” a partir de determinadas versiones revisadas por especialistas. En lo que respecta a las cualidades formales, habitualmente se prefieren los “bellos” y “sobrios” libros ilustrados, donde las imágenes o estampas acompañan o aclaran el contenido textual, prevaleciendo el carácter narrativo. En caso de existir ornamentación, esta resulta acorde con la tipografía elegida. Para ilustrar los textos, se recurre a artistas plásticos renombrados, que utilizan diversas técnicas tradicionales del grabado (xilografías, aguafuertes, puntas secas, litografías). Generalmente estos grabados “originales” son tirados en prensas de mano por los propios creadores. Es decir, son

obras únicas-múltiples; reproducibles o repetibles pero impresas manualmente, con firmas de los artistas como signos de autoría y restringidas en su número (Dolinko, 2012). En cuanto a la materialidad de los libros destinados a los bibliófilos, éstos se caracterizan por diversos rasgos de excelencia: las encuadernaciones artesanales de carácter artístico (sin recargos) en muchos casos firmadas o en su defecto las presentaciones “en rama” (pliegos sueltos) dentro de estuches o cajas, los papeles especiales importados de gran calidad y durabilidad, los grandes formatos y los amplios márgenes que destacan y equilibran estéticamente la “puesta en página”, los caracteres tipográficos diseñados especialmente o compuestos preferentemente a mano, los espaciados e interlineados equilibrados, las líneas perfectamente justificadas y proporcionadas respecto del formato, las tintas (en dos o más colores) distribuidas con intensidad uniforme, las decoraciones u ornatos tipográficos de diversa índole, y las mencionadas ilustraciones originales y viñetas realizadas por artistas de notoria reputación.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Read Full Post »

“Per tant són les rareses el que persegueix l’aficionat, rareses que ja li han estat assenyalades o que espera descobrir per analogia, per indicis materials, en el cercle que Dibdin i Brunet han traçat al seu voltant. Per això els poetes de més mèrit, però de celebritat menys europea que els altres, li segueixen sent perfectament desconeguts; ell els desdenya, però desatén encara més una massa de llibres sobre moltes coses, llibres que no tenen cap mèrit als seus ulls i que apreciaria, però, el savi conscienciós que els consultés; el savi, dic, i no els meus amics i col·legues X, I, U, etc., etc., propietaris de magnífics despatxos, però poc curosos per estendre les seves indagacions en un volum més enllà del recompte de les fulles que el componen, la història de les vicissituds que ha sofert i l’acotació dels preus que s’han pagat per ell fins a la subhasta que l’ha fet caure en els seus armaris.

No parlaré d’un altre tipus de biblioteques: el de biblioteca pública de la ciutat o municipi. Aquesta nova invenció no existia a Espanya abans de 1808, per la boníssima raó que la cosa no era necessària. D’altra banda tot home instruït, o desitjós de instruir-se, anava fàcilment a consultar els llibres del convent immediat, per mitjà d’algun dels seus parents, ja que no podia ser que no tingués un o diversos a la congregació; o bé es dirigís al palau proper, on el propietari, protector obligat del raval, amic complaent, de tot el món, era també de fàcil accés, gràcies a aquest admirable esperit d’igualtat patriòtica que, a Espanya, eleva a l’home de poble al nivell del gran senyor sense rebaixar a aquest. D’altra banda, en què s’hauria pensat en descomptar al contribuent dotar la seva ciutat d’una sola biblioteca en un país on, per la força de les coses, no només cada ciutat, sinó cada localitat, sovint fins a la solitud de la muntanya i de la canyada, oferien diverses d’elles gratis a l’home veritablement estudiós? Pel que fa a la classe de lectors que agafen una mala novel·la per tenir ocasió d’escalfar-se a costa de la instrucció pública, el progrés encara no ha inventat això en el migdia: allà és el sol qui supleix a la lectura.

Així, doncs, no hi havia a Espanya, abans de 1808, mes que les biblioteques laiques dels palaus, entre les quals figuren naturalment les biblioteques reals, i les biblioteques clericals dels convents, capítols, seminaris i altres institucions més o menys religioses. Comencem per dir que eren innombrables, i que, per exemple, només a València, els llibreters d’aquell temps proveïen regularment a més de dues-centes biblioteques importants; i passem d’aquest estat de completa ignorància i de barbàrie inveterada als bells dies que el progrés de les llums ha fet il·luminar sobre la benaventurada Espanya; i tot per seguir únicament als nostres estimats llibres vells en les seves diverses peregrinacions.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romàntica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 56-58. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Los que frecuentan los ámbitos de la bibliofilia han acuñado nociones específicas para caracterizar algunas facetas positivas o negativas de estos cultores, como por ejemplo: bibliofilógrafo, neologismo creado en función del bibliófilo que publica la descripción de sus propios ejemplares; aristobibliófilo, término peyorativo utilizado para referirse a un sujeto adinerado que practica la bibliofilia como signo de rango social; pseudobibliófilo, es aquel individuo que carece de la sensibilidad y la formación requeridas para valorar el libro y lo admira externamente como artefacto u objeto material, buscando sólo la rareza o singularidad.

En otro extremo se encuentra la noción de bibliólatra, que caracteriza al que posee muchos libros pero no los conoce ni los lee; bibliómano, palabra que designa a la persona apasionada y exagerada que busca tener o acopiar cierto tipo de bibliografía, guiado más por la manía o el vicio que por la erudición; bibliótafo, denominación que alude al bibliómano que oculta celosamente sus libros a los demás, por nombrar tan sólo algunos (Martínez de Sousa, 2004).

Más allá de los diferentes perfiles heterogéneos de los bibliófilos (auténticos o falsos, aficionados u oficiales, eclécticos o excéntricos), podemos considerar las finalidades propias o las motivaciones generales de estos coleccionistas, que los incitan a la formación o ampliación de sus bibliotecas privadas.

Consideramos, por ejemplo, el deseo de propiedad (incluso cierto ‘fetichismo’ hacia el objeto admirado), la búsqueda de exclusividad, el placer sensorial de la materialidad del libro, el desarrollo del buen ‘gusto’ y la distinción cultural, la curiosidad intelectual, el ansia de prestigio o status social, la competitividad entre pares e incluso el interés por la inversión económica o la especulación pecuniaria.

Dentro de las ‘especialidades’ de las bibliotecas o colecciones de bibliófilos podemos mencionar: la presencia de manuscritos e inclusión de autógrafos u otros testimonios de propiedad (marginalias, exlibris, etc.); la categoría de ephimera; la elección de ciertos soportes materiales y formatos; la inclinación hacia determinadas lenguas; la preferencia por algunos períodos históricos; la procedencia u origen de los impresos (lugares de edición o talleres de imprenta); la vinculación entre impresores, libreros y editores; la condición de primeras ediciones o editio princeps con la presentación originaria, de impresiones privadas y restringidas (numeradas o nominadas); el carácter de obras prohibidas, expurgadas o censuradas; la predilección por determinados autores u obras o colecciones; la selección de géneros o temas específicos sobre los que versan los libros; la búsqueda de textos completos y próximos a las versiones originales; el interés por los aspectos técnicos, tipográficos y artísticos, como las encuadernaciones e ilustraciones.

Muchos de estos factores no son excluyentes. El afán de posesión de libros que representan la cima del arte gráfico de un ámbito geográfico determinado, entronca generalmente con la calidad de la confección y coincide con ciertos talleres.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de

María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Primer llibre editat per la Sociedad de Bibliófilos Argentinos

Read Full Post »

Quixote fet amb suro a la impremta Viader

“Llibres cars, llibres curiosos, llibres antics”

Malgrat el que dèiem en l’anterior col·laboració, l’interès del bibliòfil no es limita a les obres conegudes generalment per “edicions de bibliòfil”. La recerca de l’afeccionat als bons llibres s’endinsa per un camí que no té fi, cap a tot tipus d’obra impresa que tingui certa raresa, certa perfecció o, senzillament, alguna antiguitat.

Aclarim-ho: hi ha llibres impresos especialment per als bibliòfils; però n’hi ha molts d’altres que, sense tenir aquesta “dedicació” d’origen, poden interessar tant o més al “gourmet” dels llibres.

Heus aquí, sense ànim d’exhaurir la matèria, alguns tipus de llibre que poden fer la felicitat d’un bibliòfil:

Llibres rars. Són els que no es troben fàcilment en el mercat de llibreria. Llibres exhaurits, tirades molt limitades, edicions antigues que ham desaparegut dels catàlegs editorials, i que, amb sort, poden trobar-se en una llibreria normal. El “buscador” d’aquestes obres té una especial complaença en poder entrar en el magatzem interior d’una llibreria i remenar llibres i pols fins a fer algun “descobriment” interessant. Hi ha qui, com l’escriptor Josep Pla, que es delia per les lleixes amb llibres barrejats sense ordre ni concert. Deia que era com anar a cacera de conills i trobar-te amb una perdiu o una guatlla.

Llibres curiosos. Són els que tenen quelcom que sutr de l’edició clàssica corrent. Unes vegades ho són per les il·lustracions que contenen; d’altres per la pròpia tipografia utilitzada; fins i tot ho poden ser pel material sobre el que s’ham imprès. Sant Feliu de Guíxols, poso per exemple, a la impremtaViader es varen fer magnífiques edicions sobre fulls de suro. Hem tingut a les mans, ja fa molts anys, una edició de xilografies japoneses a tot color impresa sobre seda.

Llibres antics. Es fa difícil assenyalar les dates que delimiten l’antigor de les edicions. Nosaltres creiem que pot considerar-se com “antic” el llibre imprés des dels incunables fins a mitjans del segle passat. Amb un xic d’esforç podríem afegir-hi el llibre romàntic i fins i tot el modernista, encara que la seva concepció s’apropa més als nostres temps que els de l’antigor. El llibre antic té una atracció màgica per al bibliòfil que aprecia, fins i tot, les seves ingenuïtats, errades i defectes d’impressió.

Altres llibres. Hi ha qui es dedica a col·leccionar edicions “Príncep”, que són les tirades primeres de llibres que han estat reeditats repetidament. També hi ha qui té certa devoció per lees edicions en facsímil, tirades de llibres antics que reprodueixen la seva disposició tipogràfica original.

Quixote fet amb suro a la Impremta Viader

També hi ha qui col·lecciona llibres sobre un tema determinat; coneixem col·leccionistes de llibres sobre “cetreria” ( cacera d’ocells amb aus de presa), de publicacions sobre artistes excepcionals ( Gaudí, Miró, Dalí, Goya, etc.), i no cal dir que són nombrosos els que col·leccionen obres sobre la seva ciutat; sobre una època determinada de la història o sobre temàtiques tan suculentes com els vins o la gastronomia. Finalment hi ha qui es dedica a col·leccionar llibres determinats, com, per exemple, “El Quixot”. La col·lecció Peris Mencheta ha arribat a reunir milers d’exemplars del llibre de Cervantes, amb traduccions al japonès, al suec i a l’esperanto.

Malgrat la televisió, el video i les connexions via satèl·lit, encara hi ha qui sent una veritable veneració pel llibre-llibre.

Que sigui per molts anys!

Article: “Llibres cars, llibres curiosos, llibres antics” a Coses sobre llibres (6) del diari  Los SitiosDiari de Girona, el 16 de febrer de 1985.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Caracteriza a nuestro siglo (XX) una maestría notable en cada una de las manifestaciones de las artes del libro: el adistramiento, el dominio técnico es una de sus notas destacadas;otra es la gran variedad de los procedimientos técnicos empleados, tanto para la ilustración como para la encuadernación del libro. Ambas notas no podían faltar entre las cultivadoras de aquellas artes. El grupo más destacadoy también el más numeroso es el de las ilustradoras, ya sean dibujantes o grabadoras; y como Barcelona constituye un centro notable de la edición y artes del libro, el grupo que comprende mayoría de artistas femeninos es el que publica sus trabajos en la ciudad condal.

Como grabadora descolló Laura Albéniz, hija del músico insigne, que ilustró las Elegías de Eduardo Marquina para la edición de ‘La Cometa’, de Gustavo Gili, con deliciosas puntas secas según un arte muy influido por el pintor Anglada Camarasa. Posteriores en fecha son la aguafortista Marta Ribas, que en la edición de lujo de la Carmen, de Próspero Merimée, ilustra el texto con ocho aguafuertes en color ( Editorial Orbis, Barcelona, 1945); también realizó las ilustraciones, en color asimismo, de El pobrecito hablador, de Larra, dándoles un caràcter muy de la época, imbuïda sin duda de la fortísima evocación pictórica que contienen y dimanan los escritos propios de los literatos románticos; su obra más perfecta es la que embellece las Novelas a Marcia Leonarda, de Lope de Vega ( Barcelona, Horta, 1947), novelas que el famoso autor escribió a Marta de Nevares y para las que Marta Ribas crea diez aguafuertes y varias litografías de notable elegancia retrospectiva; la artista ha llevado a cabo una labor de singular delicadeza y ternura, demostrando una auténtica maestría en la técnica del aguafuerte,

 cuyas láminas son excelentes y plenas de sutiles matices y valoraciones. Rosario Velasco, castellana, pintora de calidad, ha hecho deliciosos dibujos llenos de sensibilidad y finura para Princesas de Martirio, de Concha Espina, para Gustavo Gili, que reanudó así sus publicaciones de caràcter bibliofílico de tono menor en 1939. De Elvira Elías son las ilustraciones del Cançoner popular català, recogido por J. Bibert, Barcelona, 1948; y de Lola Anglada y Sarrira ( que así se firma) La Barcelona dels nostres avis, autora también del texto (1949); y la segunda edición de En Peret ( Sabadell, sin año), de la que es igualmente autora y dibujante.

LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p. 32-34.

La Barcelona dels nostres avis de Lola Anglada

Read Full Post »

Quixote i Sancho en un gravat de Doré

“ Les edicions de bibliòfil”.

“Encara que, com dèiem, el llibre més senzill i humil si està ben editat pot atraure l’atenció del bibliòfil, hi ha un tipus de llibre que gaudeix de les preferències dels entesos i que s’anomena, genèricament, “llibre o edició de bibliòfil”.

No tenim la pretensió de fer una relació exhaustiva de totes les obres que poden incloure’s dintre d’aquesta categoria; intentarem assenyalar-ne alguns grups, els més corrents.

Edicions numerades. Les que tenen tots els seus exemplars dintingits amb una xifra. Solen ser edicions curtes i limitades; cada exemplar porta marcada una xifra que li correspon, acompanyada d’una llegenda impresa que diu, més o menys així: “Edició (o tirada) de 200 exemplars numerats de l’1 al 200. Exemplar nº 37”.

Algunes vegades, a més dels exemplars numerats, se n’editen alguns altres de preferència que vénen assenyalats per les lletres de l’alfabet. S’indica, per exemple: “Edició ( o tirada) de 25 exemplars distingits amb les lletres de l’A a la X, i 200 exemplars numerats de l’1 al 200. Exemplar:A.

Quixot gravat per Dalí

Per regla general, els exemplars amb lletra es destinen a col·laboradors, persones distingides, etc.

Edicions amb papers especials. És corrent, també, que d’un llibre se n’imprimeixin exemplars de diferents qualitats: paper xinès, paper del Japó, paper de fil, pergamí, vitel·la. En aquests casos, se sol indicar quants exemplars s’han imprès en cada categoria de paper . Per exemple:

2 exemplars sobre vitel·la, amb les lletres alfa i beta.

12 exemplars sobre pergamí, amb les lletres A a la L.

50 exemplars sobre paper de fil Guarro, amb marca d’aigua, numerats amb xifres romanes de l‘I al L.

200 exemplars sobre paper Supralbor Sarrió, numerats de l’1 al 200.

Com es pot veure en l’exemple, es combina les qualitats del paper amb la numeració i les lletres.

Edicions especials per la il·lustració. Tot sovint trobem llibres que ofereixen un interès bibliogràfic per les seves il·lustracions. Avui dia, pel progrés de les arts gràfiques i els processos foto-mecànics, s’aconsegueixen reproduccions immillorables d’obres de pintura i de fotografia. Malgrat això, al bibliòfil exigent, l’interessen més les obres il·lustrades amb gravats fets amb procediments clàssics ( xilografia, aiguafort, punta seca, litografia, etc.).

En aquest tipus d’edicions s’acostuma donar tot el relleu al nom de l’il·lustrador, i referint-se a l’obra – com a nota de qualitat –  el nom de l’il·lustrador. Exemple: El Quixot de Gustavo Doré o el Quixot de Dalí.

En alguns casos les il·lustracions o gravats van firmats per l’artista i, fins i tot, s’acompanya als exemplars més distingits amb una prova de tiratge o un original de l’autor.

Edicions especials per a la seva enquadernació. També existeix aquesta possibilitat d’interessar al bibliòfil. Però la majoria d’ells no valoren massa les categories del tipus d’enquadernació. El bibliòfil, per regla general, prefereix el llibre en rústega ( i a voltes sense relligar) per a poder decidir personalment, i d’acord amb un bon enquadernador el treball de cobertes que sigui més escaient per l’obra o per la biblioteca on va destinat el llibre. No us fieu massa del bibliòfil que un ensenya la seva biblioteca exhibint magnífiques enquadernacions”.

Article: ““ Les edicions de bibliòfil” ” a Coses sobre llibres (5) del diari  Los SitiosDiari de Girona, el 9 de febrer de 1985.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Gravat d’Ana de Heylan

“Es sabido que en el arte barroco la pintura de libros fue decayendo y se hizo cada vez más escasa. Como miniaturista se cita a la llamada Angélica, que  hacia 1636 pintó ‘ con inteligencia y delicadeza’ para los Libros de Coro de la Catedral de Tarragona, ciudad de donde era vecina.

Por contraste, un nuevo amplio campo se abre a las actividades femeninas en el libro impreso español, de pésimos materiales ( papeles, tipografías, tintas) pero que presenta, en general, portadas, retratos e ilustraciones grabadas, de calidad variable ( a veces espléndida), pero siempre interesantes, que elevan notablemente su valor. Los nombres de artistas femeninos se ven aumentar por la razón de la venida a España de pintores y grabadores franceses, alemanes y, sobre todo, flamencos, a los que acompañan sus familias, cuyos componentes femeninos intervienen en el taller de sus padres o hermanos y a veces con personalidad propia. Ello contagia y anima a algunas españolas, también hijas de artistas; y así vemos cómo se lanzan a la ilustración de los libros con portadas y láminas grabadas a buril, a veces al aguafuerte incluso, monumentos barrocos que a modo de fachadas, retables, altares, arcos triunfales y toda clase de composiciones

Gravat d’Ana de Heylan

arquitectónicas o de fantasía forman las portadas y las contraportadas o frontis de los libros; estas artistas son excelentes a veces, tan buenas como sus familiares masculinos, a quienes superan casi siempre en el cuidado y pulcritud. Tal Ana de Heylan, hija de Francisco, belga, de Amberes ( que así se firmó alguna vez) que se estableció en Sevilla en 1612 y luego en Granada al año siguiente, siendo el fundador de la escuela granadina; casado con la española doña Ana de Godoy, tuvo varios hijos, de los que aquí interesa Ana de Heylan, que casó con Juan Moior o Mayor; fue Ana burilista y también aguafortista notable y de producción en cierto modo copiosa ( diez obras en lo que conozco) que desarrolló durante quince años, desde 1637 hasta su muerte en 29 de abril de 1655. Casi todos sus grabados parecen hechos al aguafuerte y como diseñadora no vale mucho ni su fantasía pasa casi nunca de lo mediocre, según el duro juicio de don Manuel Gómez Moreno. Pero aquí hemos de afirmar que su diseño y su fantasía no fueron inferiores a la legión de dibujantes y burilistas de su época, que repitieron sin reposo las composiciones arquitectónicas barrocas que hemos enumerado, monumentos que en sus vanos albergan el título de las obras y pormenores de ella, aveces con tal prolijidad, que casi hacen innecesaria la lectura de su texto, ya en esquema extenso en esta titulación; a esos elementos arquitectónicos que forman como el marco de las portadas, casi siempre en forma de fachadas, retablos o arcos triunfales, se encajan figuras de Santos, patronos de la ciudad o región que estudie el texto, o figuras alegóricas relacionadas con su contenido. Todo ello acompañado de angelitos y escudos heráldicos de la ciudad en que se imprime, del escudo real, si la obra se dedica al rey o al del mecenas que sufraga la edición o es señor del autor. Las obras de Ana de Heylan no desmerecen de las del propio taller familiar y hasta resultan muchas veces más minuciosas en los detalles y menos secas en el dibujo y técnica del grabado; en las figuras, repetidas, de sus ángeles, siempre con un mismo modelo, podría hallarse la ternura del amor maternal en posibles retratos más o menos fantaseados de sus dos hijas. Citaremos sus obras, tales, las que corresponden a las del canónigo y tesorero de la catedral granadina y abogado de los Reales Consejos, don Francisco Bermúdez de Pedraza, tituladas

El Secretario del Rey, 1637; Historia eclesiàstica… de Granada, 1638, con una portada muy buena: granada coronada por la Inmaculada y los Santos Tesifón e Hiscio ( sentados), Santiago y Cecilio ( de pie) y escudo heráldico de don Fernando de Valdés y Llano, presidente del Consejo Real de Castilla, a quien dedica la obra; la Historia eucarística, 1643 y el Hospital Real de Corte, 1644, que con el abarrocado castellano de la época glosa el título así: de enfermos heridos del ánimo, tanto en la primavera de la próspera fortuna o el estío de la adversa…”

LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p. 21-23.

Read Full Post »

Els incunables gironins.

De la mà del Dr. Enric Mirambell, director de la biblioteca pública de Girona, que porta fets nombrosos estudis sobre els incunables gironins, podem oferir, avui, una visió resumida del que foren els llibres impresos o editats a Girona abans de l’any 1500 (sic).

Era l’any 1483 quan aparegué, per primera vegada, el nom de la nostra ciutat en el colofó d’un llibre imprès. Es tracta del “Memorial del pecador remut” ( forma arcaica de “redimit”). El publicà en Mateu Vendrell, mercader, establert a Girona; però tot fa pensar que no en fou l’impressor. És possible que el llibre fos imprès a Barcelona, encarregant-ne l’edició en Mateu Vendrell. N’hi ha exemplars a la Biblioteca Nacional de Madrid i a la Biblioteca Nacional de París. Està imprès en lletra gòtica i a dues columnes de 45 línies. L’autor és en Felip de Malla.

En el mes de març de 1495 es publicà el “Psaltiri devotíssim” de Francesc Eiximenis. El va imprimir Diego de Gumiel, impressor amb taller a Girona. Se’n conserva un exemplar a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona ( llegat Espona).

En el mateix any, en el mes de juny, es publicà un altre llibre imprès per Diego de Gumiel. El títol és “Paris e Viana”. Conté no més de 26 fulls i se’n conserva un exemplar a la Biblioteca Reial de Dinamarca.

Joan Valdés, impressor gironí que havia col·laborat amb Gumiel, publicà en el mes de setembre de 1945 unes “Hores del Bisbat de Girona”. No se’n conserva cap exemplar, però consta, documentalment, que es procedia a la impressió del llibre.

Del mateix impressor, Valdés, es coneixen altres dos incunables impresos a Girona: “Lançalot del las”, de mossèn Gras i “Flor de virtuts e de costums”. Foren publicats l’any 1497. Del primer se’n conserva un fragment a la Biblioteca de Catalunya. Del segon no se’n conserva cap exemplar. Altre llibre que no va ésser imprès a Girona, però que va ser editat per tres beneficiats de la nostra catedral l’any 1492. Es tracta del “Missal de Girona”, imprès a Barcelona per Rossembach, expert impressor. Els tres canonges es deien: Miquel de Sant Martí, Joan Riera i Pere Oliveras.

Cal fer anotació pel que fa referència als conceptes “editor” i “impressor”. L’editor és el que pren la decisió i la responsabilitat de la publicació d’un llibre. Aquesta decisió pot ser el resultat d’un desig que el llibre arribi al lector, tant si és per raons ideològiques ( religioses, polítiques o de gust literari) o per raons econòmiques ( aconseguir uns beneficis amb la venda del llibre). L’editor, a més d’ésser el “padrí” de l’obra, la finança pagant-ne la impressió.

L’impressor, per la seva banda, realitza la tasca de fer la materialitat del llibre. Hi aporta els seus coneixements de l’ofici, el seu bon gust i el seu treball.

Moltes vegades coincideixen en una persona o en una societat les funcions d’editor o d’impressor. D’altres no.

Tanquem aquestes breus notes sobre els incunables gironins manifestant el nostre desig, i el de molts gironins, que algun dia els nostres incunables que es conserven a la Biblioteca de Catalunya vinguin a enriquir la nostra biblioteca que disposa, això sí, d’incunables d’altres procedències, però que està òrfena del nostre tresor bibliogràfic.

Article: “Els incunables gironins” a Coses sobre llibres (2) del diari  Los SitiosDiari de Girona, el 19 de gener de 1985.

Marca d’impressor de Joan Rosembach

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Biblioteca de Alhakén II

“La grandeza que el Califato de Córdoba alcnazó en todos los aspectos durante esta décima centuria, es sobradamente conocida, pero ha de subrayarse aquí, sobre todo, en el aspecto cultural: famosas fueron sus escuelas, sus bibliotecas y sus libros, cuya producción alcanzó desarrollo extraordinario: la Biblioteca del Califa Alhaquen II parece contenía 400.000 volúmenes, muchos de ellos preciosos. Los libros, pues, fueron campo en que la presencia femenina se advierte ampliamente en la escritura por sus calígrafas. Entre los árabes el libro más divulgado y más leído fue el Corán, por lo que un activo comercio mantenía centenares de copistas femeninos ‘ya que con el trabajo de la mujer se conseguía más limpieza y habilidad caligráfica’; sólo en el arrabal oriental cordobés había 170 mujeres dedicadas a la copia de códices alcoránicos en elegante letra cúfica. También entre las clases elevadas se encuentran bastantes nombres de damas calígrafas notables: en la propias oficina reales de Alhaquen II fue famosa su secretaria Lobna, así como Fátima, hija del Sabollarí, también secretario del mismo Califa; en las oficinas reales de Alhaquen II se podía aprender caligrafía, gramática y poética con las mencionadas Lobna, insigne secretaria, y la anciana Fátima, la cual, ya de edad muy avanzada, escribía aún libros con elegancia y seguridad, al decir de don Julián Ribera en su tan admirable estudio Bibliófilos y bibliotecas en la España musulmana. Entre las muchas señoras de la alta sociedad cordobesa que tuvieron afición a los libros, se puede citar a Aixa, de familia muy principal, a quien los amores literarios dieron tales instintos de independencia ( sigue diciendo Ribera) que no quiso casarse nunca, muriendo doncella y de edad avanzada. Era un portento de elocuencia en sus odas, modelo de decir en sus versos; y tenía tal habilidad para la copia, que causaban admiración los libros y opúsculos que personalmente escribía de su propia mano. Con su afición  a coleccionar libros, llegó a reunir una de las bibliotecas más famosas de la Córdoba de entonces, según Aben Pascual en sus biografías, la número 1412.

Entre las clases bajas se formaron obradores donde centenares de mujeres copiaban Alcoranes y libros de rezo, que eran los más corrientes, para venderlos luego a los libreros, porque se conseguía con este trabajo realizado por mujeres, más limpieza y habilidad en la escritura al mismo tiempo que mayor baratura de jornal que con el de los copistas masculinos”.

LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p.15-16.

Read Full Post »

“L’ennobliment de les tècniques emprades en la realització de bon nombre d’ex-libris provocà, però, un allunyament de l’ex-libris de la seva finalitat primordial. El que fins feia poc eren simples marques de propietat esdevenien ara, en primer lloc, refinades obres d’art de petit tamany. I molt sovint passaven directament del tòrcul de l’estampador a les mans del col·leccionista sense haver fet escala a la biblioteca del seu titular. És un cas clar de canvi de significat d’un objecte, mantenint els atributs externs – en aquest cas la inscripció “ex-libris” i el nom del propietari – del seu significat originari.

Aquesta desviació de l’ex-libris fou detectada i censurada ja en un dels primers números de la “Revista Ibérica de Ex-libris”, important publicació especialitzada (1903-1906), en la qual intervingué decisivament el gran bibliòfil Ramon Miquel y Planas, fundador de la “Asociación de Exlibristas Ibéricos” (1902).

L’exuberància de l’Art Nouveau donà pas també, en el camp de l’ex-libris, al refinament arcaïtzant del primer noucentisme. Ismael Smith féu una notable sèrie d’ex-libris a partir del 1916; Joan D’Ivori executà notables marques qualificables de noucentistes des del 1914, en una de les quals – la del pintor Josep de Togores, del 1915 – s’hi palesa una clara influència cubista.

Fins i tot modernistes com Josep Triadó s’adaptaren als nous gustos i es decantaren cap a un refinat esquematisme o cap a un cert neoclassicisme. La primera guerra mundial acabà amb la gran època de l’ex-librisme. Malgrat tot, el costun havia arrelat, i fins i tot hi hagué un nou intent ( 1922) de crear una revista especialitzada a Barcelona, la que s’anomenà “Pro Ex Libris”. Figures destacades del noucentisme, com Josep Obiols, E.C. Ricart i altres, realitzaren diverses marques, ara sovint al boix, reivindicat pels homes d’aquesta generació com l’aiguafort ho havia estat pels modernistes. Tanmateix, els artistes ex-libristes mes destacats d’aquesta època no tenen res a veure amb el món orsià: són Ramon Borrell i Pla i Lluís García Falgàs, excel·lents aiguafortistes vinculats a la tradició realista vuitcentista, el primer, i a una derivació anecdòtica del simbolisme, el segon.

Revista Pro Ex Libris

Una nova revifalla de l’ex-librisme es produí a la postguerra, quan  l’Associació d’Ex-libristes de Barcelona inicià la publicació de les seves circulars (1951), que esdevingueren una autèntica revista especialitzada que subsistí fins el 1970.

Fou l’època en què es destacaren nous especialistes, com Frank Alpresa o Joan Estiarte, mentre gravadors coneguts ja abans per activitats més àmplies es dedicaven també a l’ex-libris, com els xilògrafs Antoni Ollé i Pinell i Antoni Gelabert o els calcògrafs Jaume Pla i Maria Josepa Colom.

Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.8.

Xilografia per a la nadala de 1963 de l’Asociación de Exlibristas de Barcelona

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Museu del Llibre (BC)

Frederic Marés no encargó nunca ninguna encuadernación, sin embargo, sí que coleccionó libros con encuadernaciones antiguas que al final de su vida donó a la Biblioteca de Catalunya, junto a todos sus libros para que se creara un Museo del Libro, cuestión que jamás se llevaría a cabo en las condiciones que él pactó”.

Llegit a la  pàgina 58 del llibre: “Encuadernación y Bibliofilia, en la Associació de Bibliòfils de Barcelona”. Catàleg de l’Exposició organitdaza per l’ABB i l’Ajuntament de Madrid. Imprenta Municipal-Artes del Libro, Madrid, 2016.  250pp. Amb 180 imatges d’enquadernacions i llibres i 43 fotografies.

Read Full Post »

“Competència entre els Encants de les Voltes i els de Bellcaire.

A parts dels encants, hi havia a Barcelona un altre mercat també dedicat a la venda d’objectes vells que s’anomenava la fira de Vellcaire o de Bellcaire i que estava emplaçat, si fa o no fa, vers l’indret on avui hi ha l’arc de Triomf i el palau de Justícia. Sempre aproximadament, puix que es fa difícil precisar amb exactitud el lloc originari, ja que el mercat d’andròmines velles va des de la darreria del segle XV fins poc temps abans de l’Exposició Universal, l’any 1888.

Per tal com el nom d’Encants semblava un xic desplaçat, el Municipi, l’any 1834, decidí canviar el títol d’aquest carrer i li fou donat el de Consolat de Mar en record de la compilació dels usos i costums mariners elevats a la categoria de codi marítim internacional manat compilar pel gran rei En Jaume I l’any 1258, aplegat pels cònsols de mar i que fou el primer codi marítim de tot el món, tan just i a propòsit que les lleis marineres internacionals modernes encara hi estan basades en la seva gran majoria.

Fira de Bellcaire

El Vell Caire i no el Bell Caire.

En l’antiga documentació municipal barcelonina es troba citat diverses vegades l’indret de Vellcaire i és escrit amb be de Barcelona, o sigui, igual que el nom de les dues poblacions que duen aquell nom: una a l’Urgell i l’altra a l’Empordà, i també com la població provençal. Nosaltres no trobem el perquè d’aquest mot aplicat als afores de la nostra ciutat i creiem que el terme no vol dir de caire bell i bonic, apel·latiu que no escau a un mercat de robes velles, sinó que vol dir fira de caire vell, d’objectes no nous, o sigui, de vell caire. Durant molts anys, la grafia catalana, i molt menys la llengua, no estava metoditzada.

Quan es va urbanitzar aquell indret el mercadatge de Vellcaire va ésser traslladat als Encants i confós amb aquests. Sembla que aleshores els dos mercats no eren iguals. Als Encants venien objectes producte de subhastes judicials, d’embargaments i altres efectes nous procedents de botigues plegades o bé esguerrats, fets malbé, passats de moda, etc., però no vells. Els Encants, com ja vam dir, tenien un aire de subhasta, i tot el que hi era exposat s’havia de vendre de seguida si algú n’oferia preu, puix que el venedor no podia retenir la seva mercaderia si trobava qui li interessava. Els Encants i la fira de Vellcaire, doncs, eren dues coses completament diferents. De totes maneres, els termes es barrejaven i confonien i no eren pas absoluts, puix que el mercat que el segle XV fou tret de la plaça de Sant Jaume i traslladat als voltants de la Llotja de la Mar ja era de robes velles i no pas un mercat d’encants, o sigui, el tipus de vendes que més ençà fou apel·lat fira de Vellcaire. Es fa difícil de determinar com i quan s’havien produït aquests canvis i aquestes barreges.

Entre els venedors d’ambdós mercats no regnava gaire simpatia, ja que quan l’Ajuntament els va refondre van protestar sorollosament, puix que cap d’ells volia barrejar-se i tots tenien com a rebaix la convivència amb l’altre. Fira i Encants van subsistir confosos pels voltants de la Llotja fins que, no sabem per quina raó, es decidí el trasllat del mercat de coses velles a l’esplanada del davant del portal de Sant Antoni, on formava com un turonet que va haver d’ésser aplanat quan es va construir el mercat actual. Les obres van durar molt de temps o foren començades després d’haver-hi instal·lat una part dels

Encants. Els encantistes es resistien a canviar-se a Sant Antoni, puix que aleshores era un paratge molt desert i temien que el públic no hi aniria. L’Ajuntament tenia interès a poblar i animar aquella novella barriada i per assolir-ho va instalar-hi aquest tipus de mercat. Durant un cert temps es pot dir que hi hagué dos nuclis encantistes: el de la Llotja i el de Sant Antoni, però l’any 1888, en ocasió de celebrar-se a la nostra ciutat la primera Exposició Universal, les autoritats van creure que la presència dels Encants vora de la Llotja, un dels indrets cèntrics de la nostra ciutat i sobretot un dels camins que menaven cap a l’exposició i tan a la vora del port, per on tants de forasters acudien a Barcelona, resultava poc edificant i foren traslladats definitivament a Sant Antoni.

Fins ara han subsistit, podríem dir, confosos amb un de sol. Els venedors de robes i objectes nous situats al voltant del mercat representen els Encants, i pròpiament només poden vendre els dies feiners. Els venedors de robes velles són els successors de la fira de Vellcaire i només poden vendre els dies de festa i els diumenges, i com que ara aquest dia no hi ha encants ho han de fer el dissabte en substitució del diumenge. La part d’Encants establerta al carrer d’Urgell immediata al mercat, anomenada les subhastes, té un règim diferent de la resta dels mercats, recorda els primitius i veritables encants o mercat de subhasta obligada.

( Els encants foren traslladats l’any 1928 a la plaça de les Glòries, on segueixen funcionant, car es considerà poc convenient la seva presència al barri de Sant Antoni davant la imminència de l’Exposició Internacional de 1929. A l’antic emplaçament de Sant Antoni queden els encants de robes i objectes nous a més bon preu els dies feiners, i el mercat de llibres de vell els diumenges sota els porxos del mercat de Sant Antoni). p. 948-953.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES: Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p.951-953.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ En algunas, muy pocas, librerías españolas pueden verse estos días unos libritos que al profano apenas le llamarán la atención, pero cuya sola presencia infundirá al conocedor experto ese estremecimiento involuntario que dicen que experimenta el policía de raza ante la proximidad del criminal o el perro de caza al olfatear el rastro de la perdiz todavía invisible. Son unos libros muy pequeños, insignificantes por su tamaño, en rústica, recubiertos de una membrana de papel gelatinoso y transparente, que apenas deja entrever la portada dibujada en oro sobre un fondo de color marfil. Sus títulos son los siguientes: La Comedia Nueva, de Moratín; La Librería, de Iriarte; Franciscus Columna, de Nodier, etc., etc., hasta seis diferentes.

Si abrís esos libritos que en cierto modo parecen devocionarios, y no dejan de serlo, os quedáis pasmados antes su perfección tipogràfica y decorativa. La edición es reducida y todos sus ejemplares están numerados. El papel de hilo es excelente, de una de las mejores fábricas de Cataluña; las guardas, dibujadas especialmente para cada una de las obras, son como el reverso de las alas de una mariposa, severas por fuera, maravillosas por dentro; los tipos, clarísimos; las ilustraciones, a veces admirables y siempre más que discretas; los retratos de los autores, magníficamente grabados en cobre; las noticias preliminares acerca de las obras, muy atinadas y eruditas. En conjunto, una verdadera y pequeña joya espiritual, que cabe en la palma de la mano.

¿De qué raro taller habrán salido? Las más antiguas , fechadas en 1921, aunque todas ellas acaban de ver la luz ahora – llevan este pie de imprenta: Barcelona, Casa Miquel-Rius. Las más recientes de 1925, dicen: Madrid, Librería de los Bibliófilos Españoles.No hay contradicción ni misterio en estas disparidades. Quieren decir que estos libros se comenzaron en Barcelona y han acabado publicándose en combinación con Madrid. Pero el padre de todos ellos, quien los saca a la calle y los mantiene hasta que se basten por sí mismos – cosa más que dudosa en España – , es el benemérito bibliófilo catalán don Ramón Miquel y Planas”.

Article. “La emigración forzosa” de Gaziel a La Vanguardia del 12 de març de 1926.

Read Full Post »

Older Posts »