Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Incunables’

Frases sobre Bibliofília 691

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books, tagged on 8 febrer, 2022|

Els incunables gironins.

De la mà del Dr. Enric Mirambell, director de la biblioteca pública de Girona, que porta fets nombrosos estudis sobre els incunables gironins, podem oferir, avui, una visió resumida del que foren els llibres impresos o editats a Girona abans de l’any 1500 (sic).

Era l’any 1483 quan aparegué, per primera vegada, el nom de la nostra ciutat en el colofó d’un llibre imprès. Es tracta del “Memorial del pecador remut” ( forma arcaica de “redimit”). El publicà en Mateu Vendrell, mercader, establert a Girona; però tot fa pensar que no en fou l’impressor. És possible que el llibre fos imprès a Barcelona, encarregant-ne l’edició en Mateu Vendrell. N’hi ha exemplars a la Biblioteca Nacional de Madrid i a la Biblioteca Nacional de París. Està imprès en lletra gòtica i a dues columnes de 45 línies. L’autor és en Felip de Malla.

En el mes de març de 1495 es publicà el “Psaltiri devotíssim” de Francesc Eiximenis. El va imprimir Diego de Gumiel, impressor amb taller a Girona. Se’n conserva un exemplar a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona ( llegat Espona).

En el mateix any, en el mes de juny, es publicà un altre llibre imprès per Diego de Gumiel. El títol és “Paris e Viana”. Conté no més de 26 fulls i se’n conserva un exemplar a la Biblioteca Reial de Dinamarca.

Joan Valdés, impressor gironí que havia col·laborat amb Gumiel, publicà en el mes de setembre de 1945 unes “Hores del Bisbat de Girona”. No se’n conserva cap exemplar, però consta, documentalment, que es procedia a la impressió del llibre.

Del mateix impressor, Valdés, es coneixen altres dos incunables impresos a Girona: “Lançalot del las”, de mossèn Gras i “Flor de virtuts e de costums”. Foren publicats l’any 1497. Del primer se’n conserva un fragment a la Biblioteca de Catalunya. Del segon no se’n conserva cap exemplar. Altre llibre que no va ésser imprès a Girona, però que va ser editat per tres beneficiats de la nostra catedral l’any 1492. Es tracta del “Missal de Girona”, imprès a Barcelona per Rossembach, expert impressor. Els tres canonges es deien: Miquel de Sant Martí, Joan Riera i Pere Oliveras.

Cal fer anotació pel que fa referència als conceptes “editor” i “impressor”. L’editor és el que pren la decisió i la responsabilitat de la publicació d’un llibre. Aquesta decisió pot ser el resultat d’un desig que el llibre arribi al lector, tant si és per raons ideològiques ( religioses, polítiques o de gust literari) o per raons econòmiques ( aconseguir uns beneficis amb la venda del llibre). L’editor, a més d’ésser el “padrí” de l’obra, la finança pagant-ne la impressió.

L’impressor, per la seva banda, realitza la tasca de fer la materialitat del llibre. Hi aporta els seus coneixements de l’ofici, el seu bon gust i el seu treball.

Moltes vegades coincideixen en una persona o en una societat les funcions d’editor o d’impressor. D’altres no.

Tanquem aquestes breus notes sobre els incunables gironins manifestant el nostre desig, i el de molts gironins, que algun dia els nostres incunables que es conserven a la Biblioteca de Catalunya vinguin a enriquir la nostra biblioteca que disposa, això sí, d’incunables d’altres procedències, però que està òrfena del nostre tresor bibliogràfic.

Article: “Els incunables gironins” a Coses sobre llibres (2) del diari  Los Sitios – Diari de Girona, el 19 de gener de 1985.

Marca d’impressor de Joan Rosembach

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Biblioteca de Alhakén II

“La grandeza que el Califato de Córdoba alcnazó en todos los aspectos durante esta décima centuria, es sobradamente conocida, pero ha de subrayarse aquí, sobre todo, en el aspecto cultural: famosas fueron sus escuelas, sus bibliotecas y sus libros, cuya producción alcanzó desarrollo extraordinario: la Biblioteca del Califa Alhaquen II parece contenía 400.000 volúmenes, muchos de ellos preciosos. Los libros, pues, fueron campo en que la presencia femenina se advierte ampliamente en la escritura por sus calígrafas. Entre los árabes el libro más divulgado y más leído fue el Corán, por lo que un activo comercio mantenía centenares de copistas femeninos ‘ya que con el trabajo de la mujer se conseguía más limpieza y habilidad caligráfica’; sólo en el arrabal oriental cordobés había 170 mujeres dedicadas a la copia de códices alcoránicos en elegante letra cúfica. También entre las clases elevadas se encuentran bastantes nombres de damas calígrafas notables: en la propias oficina reales de Alhaquen II fue famosa su secretaria Lobna, así como Fátima, hija del Sabollarí, también secretario del mismo Califa; en las oficinas reales de Alhaquen II se podía aprender caligrafía, gramática y poética con las mencionadas Lobna, insigne secretaria, y la anciana Fátima, la cual, ya de edad muy avanzada, escribía aún libros con elegancia y seguridad, al decir de don Julián Ribera en su tan admirable estudio Bibliófilos y bibliotecas en la España musulmana. Entre las muchas señoras de la alta sociedad cordobesa que tuvieron afición a los libros, se puede citar a Aixa, de familia muy principal, a quien los amores literarios dieron tales instintos de independencia ( sigue diciendo Ribera) que no quiso casarse nunca, muriendo doncella y de edad avanzada. Era un portento de elocuencia en sus odas, modelo de decir en sus versos; y tenía tal habilidad para la copia, que causaban admiración los libros y opúsculos que personalmente escribía de su propia mano. Con su afición  a coleccionar libros, llegó a reunir una de las bibliotecas más famosas de la Córdoba de entonces, según Aben Pascual en sus biografías, la número 1412.

Entre las clases bajas se formaron obradores donde centenares de mujeres copiaban Alcoranes y libros de rezo, que eran los más corrientes, para venderlos luego a los libreros, porque se conseguía con este trabajo realizado por mujeres, más limpieza y habilidad en la escritura al mismo tiempo que mayor baratura de jornal que con el de los copistas masculinos”.

LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p.15-16.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 650

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Enquadernacions, Oficis del llibre, tagged , , , on 13 Abril, 2021|

“Crec sincerament que tots els col·leccionistes – llevat que l’objecte de la seva mania sigui decididament absurd – són dignes de respecte, doncs combaten i retarden, pel que fa a un punt determinat, la inevitable i universal destrucció, i, al mateix temps, salven i conserven alguna cosa pertanyent al passat i passat selecte. Amb tot, em sembla que, entre ells, els més ben inspirats són els que es consagren a col·leccionar els llibres vells, ja que al col·leccionar no conserven únicament, com els altres col·leccionistes, un objecte d’art – en tractar de llibres l’obra d’art pot ser l’enquadernació que, si és bella, és un treball tan intel·lectual com manual – sinó que conserven el que va ser, per mitjà de la lletra impresa, l’expressió directa de la intel·ligència. I de vegades, per joiosa reunió d’aquestes tres condicions – vella enquadernació blasonada, text important, procedència il·lustre – aconsegueixen que posseeixin i es guardin fragments d’història triplement viva.

Escut d’Armes de Richelieu

Fa alguns anys, en una venda pública, es va subhastar un exemplar de Sentiments de l’Académie sur le Cid, amb les armes de Richelieu, i anotat pel mateix cardenal; en una altra ocasió li va tocar el torn a l’exemplar d’Esther que Racine va oferir a Madame de Maintenon amb dedicatòria autògrafa … Oh no em digueu: “I què ens importa això?” Quina ànima ben temperada i respectuosa de l’Acadèmia, quina ànima enamorada de Racine i al mateix temps interessada per la bonica aventura de Saint-Cyr romandrà insensible davant aquests dos llibres, en pensar a qui van pertànyer, qui els van regalar, qui els van fullejar, i quina mà, al posar-se sobre les seves pàgines conduir la ploma d’au que grinyolant les esgarrapar, fa d’això dos-cents setanta i dos-cents vint anys?

Però, al capdavall, aquestes són joies excepcionals, per aficionats opulents. Hi ha tresors més accessibles i que, no obstant això, tenen també els seus encants, per exemple, un bon llibre vell, clàssic, contemporani de l’autor, ben conservat, amb amples marges i enquadernació de l’època, de tafilet si és possible “.

Extret del Prefaci del llibre “En marge des vieux livres”, de Jules Lemaitre,  Société Française d’Imprimerie et de Librairie Ancienne Librairie Lecène, Paris, 1906. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

“Las páginas de los incunables o las impresas en los siglos XVI y XVII ostentan aún las huellas del chirriante crujir de las prensas de madera nómadas. Pero, aunque superados los defectos años después por el desvelo de impresores ilustres, el libro vetusto no ha perdido el grato olor del artificio primario.

La inocente errata de la edición príncipe – objeto de tantas ironías – tiene la gracia de un gorjeo infantil y no se cambiaría el codiciado ejemplar, es cierto, por otro ejemplar posterior, impreso en el mismo año, con la errata corregida. Esto, sépalo el mundo profano, no es extravagancia. Es amor.

Los elementos tipográficos, su distribución y su examen son un pasatiempo a la vez sabio y pueril. La evolución de los tipos de letra, su estado de fatiga y sus mellas; sus contornos romos producidos por el continuo juego de componer y descomponer ideas; su nitidez o su rebaba, su cruce, que permite al bibliógrafo precisar fechas de impresión no consignadas. ¡ Cuánta sugestión posee esta curiosidad ! Tanta, como, en el sentido estético, ofrecen los magníficos frontis arquitectónicos que lucen algunos de los libros impresos en el siglo XVII, paradigma de equilibrio y belleza, prestancia majestuosa, pórtico solemne del olimpo de la sabiduría.

La prolija relación del título de la obra que se observa en las portadas de los libros de los siglos XVI, XVII y XVIII y las precisiones lapidarias del colofón. La enumeración de títulos nobiliarios y prebendas del autor; suma de privilegios, censuras, erratas, tasas, y protestas en defensa de la fe; aprobaciones y sentidas dedicatorias a reyes y magnates, las loas y los sonetos distribuidos en las páginas preliminares, son un compendio de idiosincrasia antigua y de formulismos sin que nadie se hubiera propuesto dejarlo escrito.

Pero hay más. El arbitrario valor que concedieron los impresores de cada país a las cifras romanas origina, a veces, divertidos problemas criptográficos difíciles de resolver – aun con la ayuda de ‘Ruveyre’ – que avivan la imaginación sin desvanecer enteramente la duda. Así como la gravedad de ciertos errores, reales o supuestos, pueden quitar el sueño y dar lugar a apasionadas controversias como la que, en nuestros medios bibliográficos, suscitó, no ha muchos años y sigue aún latente, la fecha de impresión de la Gramàtica ‘d’En Mates’.

Las caprichosas signaturas alfabéticas que ordenan hojas y pliegos – tortura muy a menudo del encuadernador – el reclamo de los folios, los calderones gramaticales y las no siempre necesarias abreviaturas, nos encantan por su naturaleza prístima al igual que el ceceo y arcaísmo del lenguaje en formación de los textos antiguos. Las letras capitales historiadas, los adornos y viñetas de origen aldino atraen nuestros ojos con placer, al igual que la delicada tosquedad del arte románico que ilustra las incipientes xilografías.

Los libros del siglo XVIII – de los que es singular ejemplo el ‘ Salustio en Español’ – salidos de las prensas de los ‘Ibarra’, los ‘Baskerville’, los ‘Bodoni’ o los ‘Didot’, con su soberbia tipografía y las planchas al aguafuerte o grabados al acero que enlazan en cada país nombres ilustres del arte con los nombres ilustres de la inteligencia, de la poesía y del saber, son piezas que, con sus maravillosas encuadernaciones de la época, resumen el valor de la continuidad de la ciencia y el arte.”

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 39-40.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 623

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books, tagged , , , , on 14 Abril, 2020|

“ El goig és la modalitat menys catalana del gravat al boix. Segons Joan Amades els goigs més antics que es coneixen a Catalunya són gòtics, segurament del segle XVIè, intitulats “ Los goigs de la Verge Maria del Roser molt devota”.

Els goigs foren introduïts al nostre país per necessitats de l’església, cercant sempre una més gran expansió religiosa en el poble, i tant el text com les estampes que els il·lustraven eren sempre controlats per la censura eclesiàstica, la qual osa els donava un caràcter estantís mancat d’inquietud pròpia.

En els goigs és on el gravador pogué manifestar-se menys perquè es trobava amb una tasca imposada d’imatges que li limitaven els seus propis mitjans expressius. És una de les manifestacions del gravat de menys producció gràfica original. En els goigs trobem més accentuada la repetició d’estampes moltes vegades ja utilitzades en altres impressions del mateix caràcter sobre la vida i miracles de diferents sants. Dintre la imatgeria és la menys  popular de les expressions del gravat; la composició tipogràfica domina en els goigs; el gravat hi és usat com a complement del text i va acompanyat de petites vinyetes que complementen la composició. La diferència fonamental entre els goigs i les estampes, imatges i auques consisteix que en aquestes el text està sempre al servei del gravat, i en els goigs el gravat no és més que un complement del text.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.28.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

Goigs dedicats a Sant Jordi

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Las páginas de los incunables o las impresas en el siglo XVI ostentan aún las huellas del chirriante crujir de las prensas de madera nómadas. Pero, aunque superados los defectos años después por el desvelo de impresores ilustres, no han perdido el grato olor del artificio primario.

La inocente errata de la edición príncipe – objeto de tantas ironías – tiene la gracia de un grojeo infantil y no se cambiaría el codiciado ejemplar, es cierto, por otro ejemplar posterior, impreso en el mismo año, con la errata corregida. Esto, sépalo el mundo profano, no es extravagancia. Es amor.

Los elementos tipográficos, su distribución y su examen son un pasatiempo a la vez sabio y pueril. La evolución de los tipos de letra, su estado de fatiga y sus mellas; sus contornos romos producidos por el continuo juego de componer y descomponer ideas; su nitidez o rebaba, su cruce, que permite al bibliógrafo precisar fechas de impresión no consignadas. ¡ Cuánta sugestión posee su curiosidad ¡ Tanta, como, en el sentido estético, ofrecen los magníficos frontis arquitectónicos que lucen algunos de los libros impresos en el siglo XVII, paradigma de equilibrio y de belleza, prestancia majestuosa, pórtico solemne del Olimpo de la sabiduría.

La prolija relación del título de la obra que se observa en las portadas de los libros de los siglos XVI, XVII y XVIII y las precisiones lapidarias del colofón. La enumeración de títulos nobiliarios y prebendas del autor; suma de privilegios, censuras, erratas, tasas, y protestas en defensa de la fe; aprobaciones y sentidas dedicatorias a reyes y magnates, las loas y los sonetos distribuidos en las páginas preliminares, son un compendio de idiosincrasia antigua y de formulismos sin que nadie se hubiera propuesto dejarlo escrito.

Pero hay más. El arbitrario valor concebido por los impresores de cada país a las cifras romanas origina, a veces, divertidos problemas criptográficos difíciles de resolver – aún con la ayuda de ‘Ruveyre’ – que avivan la imaginación sin desvanecer enteramente la duda. Así como la gravedad de ciertos errores, reales o supuestos, pueden quitar el sueño y dar lugar a apasionadas controversias como la que, en nuestros medios bibliográficos, suscitó, no ha muchos años y sigue aún latente, la fecha de impresión de la gramática ‘d’en Mates’”.

 

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 22, Barcelona, marzo de 1966.

Gramática de B.Mates de 1468 (1488)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 565

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, tagged , on 21 febrer, 2019|

Clavicula Salomonis Regis

 

“¿Quins altres punts de contacte existeixen entre l’alquimista i el recercador? L’alquimista furga sense parar en els arcans de la naturalesa, interroga a totes les formes de la matèria, llegeix en tots els grimoris1, consulta tots els mestres de l’art, s’encomana a tots els dimonis o a tots els sants, exposa cada dia salut i vida, passa en un instant de l’extrema alegria a l’extrema desesma, troba aquí i allí algunes espurnes hermètiques, esbufega, sua, s’esgota encara més i mor abans d’haver vist esvair-se en fum les seves cares il·lusions.
El recercador visita amb zel els misteriosos magatzems de paper vell, la rebotiga dels botiguers, la càmera infecte del posseïdor d’una parada, on la taula està calçada amb un llibre i la roba blanca – si n’hi ha – planxada entre llibres: el recercador aprèn de memòria el Memorial del Llibreter, en comptes de les Clavícules de Salomó i de la Transmutació dels metalls, de Nicolau Flamel; s’aixeca de matinada amb l’esperança que l’endemà serà afavorit per la sort: plantar cara als rigors de les estacions i al perill de reumes, ciàtiques i insolacions; plantaria cara a la pesta per inventariar els llibres d’un pudent; enfonsa la mà en una pila d’escombraries impreses que es ven barrejada amb ferros vells; fica el nas en els llibres abandonats a l’arna i a la putrefacció; no es desanima mai; no es cansa mai. Perquè de tant en tant, el descobriment d’un Elzevir intons, un volum firmat per Grosley, Guyet o Thou, d’una petita peça representable primitiva o d’una farsa de Gringoire, entreté la seva confiança en l’avenir i es promet trobar, a la fi, la gran obra, és a dir, un autògraf de Molière, un Antoni Verard en vitel·la, on còdex amb miniatures. No parlem de la Bíblia del difunt Marquès de Chalabre, considerablement augmentada amb bitllets de banc, deixada en herència a la Srta. Mars, que no tenia aficions bibliofíliques.
Si em preguntessin, qui és l’home més feliç contestaria: un bibliòfil – admetent la seva condició humana-. D’on resulta que la felicitat és un llibre vell”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos” ( Cap. VI: Los rebuscadores). Ed. Castalia, València, 1948; p. 83-85.

1.- Grimori: Un grimori és un manual de màgia que inclou instruccions sobre com invocar esperits i dimonis, crear objectes màgics i llançar conjurs.( Viquipèdia).

Llibre de les figures jeroglífiques de Nicolas Flamel ( ca.1330-1418)

“ Los incunables han sido siempre la pasión de los bibliófilos, que se disputan la posesión de los más raros. Fueron hechos, como la misma palabra lo dice, cuando el libro tipografiado salía de la cuna de la imprenta. Los coleccionistas han excedido el término permitiendo señalar como incunable a todos los impresos tipográficos anteriores al año 1501, sean o no alemanes, nacionalidad – aunque el invento fue chino –  a la que pertenece la imprenta. La realización de un libro era entonces labor ciclópea, dado que se usaba el tipo movible. Usábanse para los llamados xilográficos planchas de madera grabada. De todo ello puede desprenderse la importancia, no sólo de curiosidad, sino artística de estas codiciadas ediciones que son la pasión de los coleccionistas.

En los primeros tiempos de la imprenta, las ediciones no excedían nunca de los 400 ejemplares. Hubo, sin embargo, libros, como ‘La imitación de Cristo y menosprecio del mundo’, de Kempis, del que se hicieron en poco tiempo 99 ediciones. Del ‘Elogio de la locura’, de Erasmo, se hicieron 27 ediciones”.

Article: “ El mundo de los incunables”, a la revista El Bibliófilo, nº 1 de setembre de 1945 ( 2ª època), pp. 14.

Imitación de Cristo de Kempis, ed. Ioane Angelo, Milano, 1500.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 561

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, tagged , , , , on 9 gener, 2019|

Del llibre Stultifera navis (1498) de Sebastian Brant1, digitalitzat a http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12817292126710495432435/index.htm

 

” El bibliòman envejós ambiciona tot allò que no té i si aconsegueix alguna cosa, el seu desig canvia d’objecte. Sap que un llibre està a la biblioteca d’un aficionat amb el qual rivalitza, i sobtadament la seva tranquil·litat desapareix, no menja, no dorm, no viu sinó per a la conquesta del benamat llibre que anhela. Utilitza tots els seus medis, inclús la seducció i la intriga per apoderar-se del que pertany a un altre. Les negatives, les dificultats augmenten, exciten la seva concupiscència. Arribaria a sacrificar la seva fortuna sencera per un sol instant de possessió; però una petitesa qualsevol, el descobriment d’un segon exemplar del mateix llibre, una crítica agafada al vol, una reimpressió, i aquella impaciència es paga, aquell ardor es gela, quan fa un instant l’envejós desitjava la mort de l’amo del desitjat llibre, per enriquir-se a costa del difunt.
Aquest bibliòman és malaurat, com ha de ser-ho tot envejós i la seva desgràcia reneix amb cada nou desig. És el Lovelace dels llibres: s’enamora d’ells, els persegueix aferrissadament fins que els té entre les seves mans i llavors els desdenya, els oblida i busca una altra víctima.
Fa poc temps un cèlebre maníac, havent sentit parlar d’un llibre imaginari, es va disposar a trobar-lo i va morir malgrat no haver-ho aconseguit, amb la creença de què algun competidor guardava el tresor a canvi de què ell li hagués entregat la pedra filosofal”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 71-75.

1.-Xilografia gòtica coneguda per molts. Se la coneix més com “El boig bibliònic”, encara que el text que acompanya en l’edició príncep (Basilea, 1498), és “Inutilitas librorum”.

“ Haciendo abstracción de la bibliomanía, que no valora un libro más que por el capricho de la moda, la cual hace caer de repente en el desprecio clases enteras de volúmenes, dando estimación á otras despreciadas hasta entonces, las cuales pocos años después vuelven á ser miradas con indiferencia; hecha abstracción de esta manía, no puede negarse que hay libros que por su reconocida antigüedad, por su importancia para la historia literaria, su ejecución tipográfica ó por otras circunstancias especiales, reclaman la atención de los bibliófilos, y merecen que se conozcan y se estudien. La rareza ó el precio de estos libros les da cierta importancia, que lleva consigo el deseo de consultarlos ó poseerlos.

Esta clase de libros puede dividirse en dos categorías: la una comprende las obras raras y curiosas, la otra aquellas que sin ser raras, son sin embargo curiosas.

Los libros raros, y por este solo hecho, curiosos también, son principalmente aquellos que se imprimieron en el siglo XV; el largo trascurso de 400 años los ha destruido casi en su totalidad, á lo que debe agregarse que en aquellos tiempos era corto el número de ejemplares que se imprimía, porque era asimismo muy limitada su venta. Muchos de estos libros ni aun son conocidos sino por el testimonio de los sabios contemporáneos, ó solo por algunos fragmentos que han llegado hasta nuestros tiempos.

Después de aquella época, habiéndose aumentado considerablemente el número de los impresores y también el de aficionados al estudio, y las bibliotecas, se hicieron las ediciones más numerosas. Sin embargo, todavía pueden considerarse raros los libros impresos hasta mediados del siglo XVI, los cuales por otra parte presentan un gran interés para la filología, así como para la historia literaria”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “ Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas” ; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.11.

Pàgines 108-109 del llibre de Constantin.

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 367

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Old books, tagged , , , on 7 Setembre, 2014| 2 Comments »

gramàtica mates 1

“No’ns sabèm estar de posar aquí aquesta petita digresió. Lo primer estamper que se coneix a Espanya es Johan Gherling, de Constanza, qui estampà a Barcelona en 1468 la discutida Gramàtica de Mates, qual reproducció publicà lo benemèrit Institut Català de les Arts del Llibre, ab un bell treball de D. Eudalt Canibell sobre la introducció de la imprempta.

gramàtica mates colofó

Colofó Gramàtica de Mates, posa M.cccc.lxviii (1468)

Ara bé: Lo primer estamper de París conegut ab lo nom de Ulrich Guerin, qui estampà en aquella ciutat en 1470, cridat per son amich La Pierre de la Sorbona, trobàm que son verdades nom, segons una làpida vella que li dedicà la matexa Sorbona, era lo de Ulrich Garninch, y que també era de Constanza. Als filòlechs d’avuy no’ls díu res aquesta similitut de nom que sols se diferencia per un cambi de la líquida n per la l  ?Nos podrían ajudar los alemanys Dr. Haebler y demés incunabulistes dihent-nos si en la Alemania d’aquell temps s’estilava lo que un indivíduu se pogués dir Ulrich Joan o Johan Ulrich, com avuy día dihèm Joseph María, o Pere Joan ? ¿ Podría en últim cas tractarse de dos germans ? Sabèm que l’Ulrich Guerin morí solter en 1510. Respecte a nostre Gherling es de suposar que tingué algún fill del meteix nom puix lo trobàm encara a França en 1520. Per altra part ¿ hi ha algún entès en coses de bibliografía qui s’haja pres la molestia d’investigar qui era l’impressor Joan Alemany de qui parla lo Dr. Haebler y demés tractadistes de Bibliografía ? Aquí com en totes parts, era molt natural l’ésser conegut un individuu, per lo lloch de sa procedencia, sobre tot no sabent-li lo cognòm. Si nostres polígrafs logressen que l’Estat los donés carta-blanca per investigar en los arxius notarials, no duptàm que tal vegada nos podrían aclarar aquesta incógnita, y podría donar-se lo cas de que aquest impresor de qui ne sabèm actualmente menys notícies, fos lo qui té més elements gràfichs que’l denuncían.

marca impressor gherling

Marca d’impressor de Gherling

No’ns hem proposat ab aquesta digresió emmaranyar la questió, sols nos mou l’afany de contribuir a desentrañar aquest misteri de la entrada de la Imprempta a Espanya, perque després d’haver volgut donar la rahó a Valencia per sa     estampació de les troves, suposant que s’estampessen en 1474, any del Certamen, cosa que no díu lo llibre, y veyent que Zaragoza ha demostrat documentalment que conexía la imprempta un o dos anys abans que Valencia, y com que no es natural que la Imprempta entrés a Espanya pels aires es de creure que entrà per lo Rosselló o per mar, y per lo tant creyèm que sols podía èsser Barcelona o Valencia la primera ciutat ahón provà d’establir-se la Imprempta.

Article “ De re bibliaria” de Joan Bta. Batlle en el Catàleg de la Llibreria L’Arxiu de juliol de 1925.

Sinodal aguilafuente

Sinodal d’Aguilafuente (1472 ?)

Avui en dia la majoria d’experts consideren  que el primer incunable que es va imprimir a España és el Sinodal de Aguilafuente (Segovia), que va tenir lloc l’any 1472, però sense cap data escrita en  els seus 48 fulls impressos. 

La data de la Gramàtica de Mates és errònia segons la majoria d’ experts.

 

℘       ℘       ℘       ℘       ℘       ℘       ℘

 

 

“ Podríamos afirmar, en principio, que una edición de bibliofilia es aquella codiciada y objeto de deseo del bibliófilo. Entonces, tendríamos que dar cabida a un amplio abanico de opciones porque podemos decir, con un margen de error muy pequeño, que cualquier libro puede ser del interés de esta rara avis que se ha venido en llamar bibliófilo: desde ese volumen antiguo salvado de la destrucción, la desidia o el olvido a aquel que contiene la errata del poeta favorito pasando por las primeras ediciones de clásicos, o por los bien o magníficamente encuadernados, o por los dedicados por el autor… las elecciones son de una variedad infinita.

            En lo que sí estaremos de acuerdo casi todos es que el sueño de cualquier bibliófilo es tener lo que nadie más posee, el ejemplar raro o, mejor aún, el único. Esto puede ser desde las galeradas de la primera edición de la obra de más o menos renombre que nos hizo vibrar en el momento de su lectura, papeles manuscritos de puño y letra salidos de la mano del autor, un único ejemplar salvado del desastre    y lo que a la imaginación se le ocurra para que un volumen se convierta en único”.

               Article: “Las ediciones de Bibliofilia en España”, de Candela Vizcaíno, a la Revista Hibris, nº 22 de juliol-agost de 2004.

Hibris revista

 

exbloguis biblioaprenent1

 

Read Full Post »