Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘incunables’

“ El goig és la modalitat menys catalana del gravat al boix. Segons Joan Amades els goigs més antics que es coneixen a Catalunya són gòtics, segurament del segle XVIè, intitulats “ Los goigs de la Verge Maria del Roser molt devota”.

Els goigs foren introduïts al nostre país per necessitats de l’església, cercant sempre una més gran expansió religiosa en el poble, i tant el text com les estampes que els il·lustraven eren sempre controlats per la censura eclesiàstica, la qual osa els donava un caràcter estantís mancat d’inquietud pròpia.

En els goigs és on el gravador pogué manifestar-se menys perquè es trobava amb una tasca imposada d’imatges que li limitaven els seus propis mitjans expressius. És una de les manifestacions del gravat de menys producció gràfica original. En els goigs trobem més accentuada la repetició d’estampes moltes vegades ja utilitzades en altres impressions del mateix caràcter sobre la vida i miracles de diferents sants. Dintre la imatgeria és la menys  popular de les expressions del gravat; la composició tipogràfica domina en els goigs; el gravat hi és usat com a complement del text i va acompanyat de petites vinyetes que complementen la composició. La diferència fonamental entre els goigs i les estampes, imatges i auques consisteix que en aquestes el text està sempre al servei del gravat, i en els goigs el gravat no és més que un complement del text.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.28.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

Goigs dedicats a Sant Jordi

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Las páginas de los incunables o las impresas en el siglo XVI ostentan aún las huellas del chirriante crujir de las prensas de madera nómadas. Pero, aunque superados los defectos años después por el desvelo de impresores ilustres, no han perdido el grato olor del artificio primario.

La inocente errata de la edición príncipe – objeto de tantas ironías – tiene la gracia de un grojeo infantil y no se cambiaría el codiciado ejemplar, es cierto, por otro ejemplar posterior, impreso en el mismo año, con la errata corregida. Esto, sépalo el mundo profano, no es extravagancia. Es amor.

Los elementos tipográficos, su distribución y su examen son un pasatiempo a la vez sabio y pueril. La evolución de los tipos de letra, su estado de fatiga y sus mellas; sus contornos romos producidos por el continuo juego de componer y descomponer ideas; su nitidez o rebaba, su cruce, que permite al bibliógrafo precisar fechas de impresión no consignadas. ¡ Cuánta sugestión posee su curiosidad ¡ Tanta, como, en el sentido estético, ofrecen los magníficos frontis arquitectónicos que lucen algunos de los libros impresos en el siglo XVII, paradigma de equilibrio y de belleza, prestancia majestuosa, pórtico solemne del Olimpo de la sabiduría.

La prolija relación del título de la obra que se observa en las portadas de los libros de los siglos XVI, XVII y XVIII y las precisiones lapidarias del colofón. La enumeración de títulos nobiliarios y prebendas del autor; suma de privilegios, censuras, erratas, tasas, y protestas en defensa de la fe; aprobaciones y sentidas dedicatorias a reyes y magnates, las loas y los sonetos distribuidos en las páginas preliminares, son un compendio de idiosincrasia antigua y de formulismos sin que nadie se hubiera propuesto dejarlo escrito.

Pero hay más. El arbitrario valor concebido por los impresores de cada país a las cifras romanas origina, a veces, divertidos problemas criptográficos difíciles de resolver – aún con la ayuda de ‘Ruveyre’ – que avivan la imaginación sin desvanecer enteramente la duda. Así como la gravedad de ciertos errores, reales o supuestos, pueden quitar el sueño y dar lugar a apasionadas controversias como la que, en nuestros medios bibliográficos, suscitó, no ha muchos años y sigue aún latente, la fecha de impresión de la gramática ‘d’en Mates’”.

 

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 22, Barcelona, marzo de 1966.

Gramática de B.Mates de 1468 (1488)

Read Full Post »

Clavicula Salomonis Regis

 

“¿Quins altres punts de contacte existeixen entre l’alquimista i el recercador? L’alquimista furga sense parar en els arcans de la naturalesa, interroga a totes les formes de la matèria, llegeix en tots els grimoris1, consulta tots els mestres de l’art, s’encomana a tots els dimonis o a tots els sants, exposa cada dia salut i vida, passa en un instant de l’extrema alegria a l’extrema desesma, troba aquí i allí algunes espurnes hermètiques, esbufega, sua, s’esgota encara més i mor abans d’haver vist esvair-se en fum les seves cares il·lusions.
El recercador visita amb zel els misteriosos magatzems de paper vell, la rebotiga dels botiguers, la càmera infecte del posseïdor d’una parada, on la taula està calçada amb un llibre i la roba blanca – si n’hi ha – planxada entre llibres: el recercador aprèn de memòria el Memorial del Llibreter, en comptes de les Clavícules de Salomó i de la Transmutació dels metalls, de Nicolau Flamel; s’aixeca de matinada amb l’esperança que l’endemà serà afavorit per la sort: plantar cara als rigors de les estacions i al perill de reumes, ciàtiques i insolacions; plantaria cara a la pesta per inventariar els llibres d’un pudent; enfonsa la mà en una pila d’escombraries impreses que es ven barrejada amb ferros vells; fica el nas en els llibres abandonats a l’arna i a la putrefacció; no es desanima mai; no es cansa mai. Perquè de tant en tant, el descobriment d’un Elzevir intons, un volum firmat per GrosleyGuyet Thou, d’una petita peça representable primitiva o d’una farsa de Gringoire, entreté la seva confiança en l’avenir i es promet trobar, a la fi, la gran obra, és a dir, un autògraf de Molière, un Antoni Verard en vitel·la, on còdex amb miniatures. No parlem de la Bíblia del difunt Marquès de Chalabre, considerablement augmentada amb bitllets de banc, deixada en herència a la Srta. Mars, que no tenia aficions bibliofíliques.
Si em preguntessin, qui és l’home més feliç contestaria: un bibliòfil – admetent la seva condició humana-. D’on resulta que la felicitat és un llibre vell”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos” ( Cap. VI: Los rebuscadores). Ed. Castalia, València, 1948; p. 83-85.

1.- Grimori: Un grimori és un manual de màgia que inclou instruccions sobre com invocar esperits i dimonis, crear objectes màgics i llançar conjurs.( Viquipèdia).

Llibre de les figures jeroglífiques de Nicolas Flamel ( ca.1330-1418)

“ Los incunables han sido siempre la pasión de los bibliófilos, que se disputan la posesión de los más raros. Fueron hechos, como la misma palabra lo dice, cuando el libro tipografiado salía de la cuna de la imprenta. Los coleccionistas han excedido el término permitiendo señalar como incunable a todos los impresos tipográficos anteriores al año 1501, sean o no alemanes, nacionalidad – aunque el invento fue chino –  a la que pertenece la imprenta. La realización de un libro era entonces labor ciclópea, dado que se usaba el tipo movible. Usábanse para los llamados xilográficos planchas de madera grabada. De todo ello puede desprenderse la importancia, no sólo de curiosidad, sino artística de estas codiciadas ediciones que son la pasión de los coleccionistas.

En los primeros tiempos de la imprenta, las ediciones no excedían nunca de los 400 ejemplares. Hubo, sin embargo, libros, como ‘La imitación de Cristo y menosprecio del mundo’, de Kempis, del que se hicieron en poco tiempo 99 ediciones. Del ‘Elogio de la locura’, de Erasmo, se hicieron 27 ediciones”.

Article: “ El mundo de los incunables”, a la revista El Bibliófilo, nº 1 de setembre de 1945 ( 2ª època), pp. 14.

Imitación de Cristo de Kempis, ed. Ioane Angelo, Milano, 1500.

 

Read Full Post »

Del llibre Stultifera navis (1498) de Sebastian Brant1, digitalitzat a http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12817292126710495432435/index.htm

 

” El bibliòman envejós ambiciona tot allò que no té i si aconsegueix alguna cosa, el seu desig canvia d’objecte. Sap que un llibre està a la biblioteca d’un aficionat amb el qual rivalitza, i sobtadament la seva tranquil·litat desapareix, no menja, no dorm, no viu sinó per a la conquesta del benamat llibre que anhela. Utilitza tots els seus medis, inclús la seducció i la intriga per apoderar-se del que pertany a un altre. Les negatives, les dificultats augmenten, exciten la seva concupiscència. Arribaria a sacrificar la seva fortuna sencera per un sol instant de possessió; però una petitesa qualsevol, el descobriment d’un segon exemplar del mateix llibre, una crítica agafada al vol, una reimpressió, i aquella impaciència es paga, aquell ardor es gela, quan fa un instant l’envejós desitjava la mort de l’amo del desitjat llibre, per enriquir-se a costa del difunt.
Aquest bibliòman és malaurat, com ha de ser-ho tot envejós i la seva desgràcia reneix amb cada nou desig. És el Lovelace dels llibres: s’enamora d’ells, els persegueix aferrissadament fins que els té entre les seves mans i llavors els desdenya, els oblida i busca una altra víctima.
Fa poc temps un cèlebre maníac, havent sentit parlar d’un llibre imaginari, es va disposar a trobar-lo i va morir malgrat no haver-ho aconseguit, amb la creença de què algun competidor guardava el tresor a canvi de què ell li hagués entregat la pedra filosofal”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 71-75.

1.-Xilografia gòtica coneguda per molts. Se la coneix més com “El boig bibliònic”, encara que el text que acompanya en l’edició príncep (Basilea, 1498), és “Inutilitas librorum”.

“ Haciendo abstracción de la bibliomanía, que no valora un libro más que por el capricho de la moda, la cual hace caer de repente en el desprecio clases enteras de volúmenes, dando estimación á otras despreciadas hasta entonces, las cuales pocos años después vuelven á ser miradas con indiferencia; hecha abstracción de esta manía, no puede negarse que hay libros que por su reconocida antigüedad, por su importancia para la historia literaria, su ejecución tipográfica ó por otras circunstancias especiales, reclaman la atención de los bibliófilos, y merecen que se conozcan y se estudien. La rareza ó el precio de estos libros les da cierta importancia, que lleva consigo el deseo de consultarlos ó poseerlos.

Esta clase de libros puede dividirse en dos categorías: la una comprende las obras raras y curiosas, la otra aquellas que sin ser raras, son sin embargo curiosas.

Los libros raros, y por este solo hecho, curiosos también, son principalmente aquellos que se imprimieron en el siglo XV; el largo trascurso de 400 años los ha destruido casi en su totalidad, á lo que debe agregarse que en aquellos tiempos era corto el número de ejemplares que se imprimía, porque era asimismo muy limitada su venta. Muchos de estos libros ni aun son conocidos sino por el testimonio de los sabios contemporáneos, ó solo por algunos fragmentos que han llegado hasta nuestros tiempos.

Después de aquella época, habiéndose aumentado considerablemente el número de los impresores y también el de aficionados al estudio, y las bibliotecas, se hicieron las ediciones más numerosas. Sin embargo, todavía pueden considerarse raros los libros impresos hasta mediados del siglo XVI, los cuales por otra parte presentan un gran interés para la filología, así como para la historia literaria”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “ Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas” ; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.11.

Pàgines 108-109 del llibre de Constantin.

 

 

Read Full Post »

gramàtica mates 1

“No’ns sabèm estar de posar aquí aquesta petita digresió. Lo primer estamper que se coneix a Espanya es Johan Gherling, de Constanza, qui estampà a Barcelona en 1468 la discutida Gramàtica de Mates, qual reproducció publicà lo benemèrit Institut Català de les Arts del Llibre, ab un bell treball de D. Eudalt Canibell sobre la introducció de la imprempta.

gramàtica mates colofó

Colofó Gramàtica de Mates, posa M.cccc.lxviii (1468)

Ara bé: Lo primer estamper de París conegut ab lo nom de Ulrich Guerin, qui estampà en aquella ciutat en 1470, cridat per son amich La Pierre de la Sorbona, trobàm que son verdades nom, segons una làpida vella que li dedicà la matexa Sorbona, era lo de Ulrich Garninch, y que també era de Constanza. Als filòlechs d’avuy no’ls díu res aquesta similitut de nom que sols se diferencia per un cambi de la líquida n per la l  ?Nos podrían ajudar los alemanys Dr. Haebler y demés incunabulistes dihent-nos si en la Alemania d’aquell temps s’estilava lo que un indivíduu se pogués dir Ulrich Joan o Johan Ulrich, com avuy día dihèm Joseph María, o Pere Joan ? ¿ Podría en últim cas tractarse de dos germans ? Sabèm que l’Ulrich Guerin morí solter en 1510. Respecte a nostre Gherling es de suposar que tingué algún fill del meteix nom puix lo trobàm encara a França en 1520. Per altra part ¿ hi ha algún entès en coses de bibliografía qui s’haja pres la molestia d’investigar qui era l’impressor Joan Alemany de qui parla lo Dr. Haebler y demés tractadistes de Bibliografía ? Aquí com en totes parts, era molt natural l’ésser conegut un individuu, per lo lloch de sa procedencia, sobre tot no sabent-li lo cognòm. Si nostres polígrafs logressen que l’Estat los donés carta-blanca per investigar en los arxius notarials, no duptàm que tal vegada nos podrían aclarar aquesta incógnita, y podría donar-se lo cas de que aquest impresor de qui ne sabèm actualmente menys notícies, fos lo qui té més elements gràfichs que’l denuncían.

marca impressor gherling

Marca d’impressor de Gherling

No’ns hem proposat ab aquesta digresió emmaranyar la questió, sols nos mou l’afany de contribuir a desentrañar aquest misteri de la entrada de la Imprempta a Espanya, perque després d’haver volgut donar la rahó a Valencia per sa     estampació de les troves, suposant que s’estampessen en 1474, any del Certamen, cosa que no díu lo llibre, y veyent que Zaragoza ha demostrat documentalment que conexía la imprempta un o dos anys abans que Valencia, y com que no es natural que la Imprempta entrés a Espanya pels aires es de creure que entrà per lo Rosselló o per mar, y per lo tant creyèm que sols podía èsser Barcelona o Valencia la primera ciutat ahón provà d’establir-se la Imprempta.

Article “ De re bibliaria” de Joan Bta. Batlle en el Catàleg de la Llibreria L’Arxiu de juliol de 1925.

Sinodal aguilafuente

Sinodal d’Aguilafuente (1472 ?)

Avui en dia la majoria d’experts consideren  que el primer incunable que es va imprimir a España és el Sinodal de Aguilafuente (Segovia), que va tenir lloc l’any 1472, però sense cap data escrita en  els seus 48 fulls impressos. 

La data de la Gramàtica de Mates és errònia segons la majoria d’ experts.

 

℘       ℘       ℘       ℘       ℘       ℘       ℘

 

 

“ Podríamos afirmar, en principio, que una edición de bibliofilia es aquella codiciada y objeto de deseo del bibliófilo. Entonces, tendríamos que dar cabida a un amplio abanico de opciones porque podemos decir, con un margen de error muy pequeño, que cualquier libro puede ser del interés de esta rara avis que se ha venido en llamar bibliófilo: desde ese volumen antiguo salvado de la destrucción, la desidia o el olvido a aquel que contiene la errata del poeta favorito pasando por las primeras ediciones de clásicos, o por los bien o magníficamente encuadernados, o por los dedicados por el autor… las elecciones son de una variedad infinita.

            En lo que sí estaremos de acuerdo casi todos es que el sueño de cualquier bibliófilo es tener lo que nadie más posee, el ejemplar raro o, mejor aún, el único. Esto puede ser desde las galeradas de la primera edición de la obra de más o menos renombre que nos hizo vibrar en el momento de su lectura, papeles manuscritos de puño y letra salidos de la mano del autor, un único ejemplar salvado del desastre    y lo que a la imaginación se le ocurra para que un volumen se convierta en único”.

               Article: “Las ediciones de Bibliofilia en España”, de Candela Vizcaíno, a la Revista Hibris, nº 22 de juliol-agost de 2004.

Hibris revista

 

exbloguis biblioaprenent1

 

Read Full Post »