“ Tanmateix la via normal devia ser cada vegada més la publicació a través d’editors que es feien càrrec dels costos de producció. Quan es tractava d’una presentació especialment elegant, tal vegada algun cop l’autor col·laborava a cobris les despeses. Sens dubte les lectures públiques complien també la funció d’interessar un editor a publicar el text que es presentava. Si el públic el rebia amb entusiasme, es podia pensar que l’edició sortiria a compte.
Els errors naturalment ja eren prou habituals quan es copiava sense dictat. Per això era necessari el treball del corrector, que ja hem vist que era denominat anagnosta. La feina de correcció es pot expressar en llatí com librariorum menda tollere, ‘elimina els errors dels escrivents’. El control era lògicament necessari, exactament com avui, amb l’única diferència que a l’antiguitat s’havia de corregir un per un cada exemplar.
Titivillus en miniatura del XIV
Els escrivents de l’editor eren probablement en general esclaus amb una formació especial. Però també podien ser ciutadans lliures: durant l’època imperial es redueix de fet el nombre d’esclaus, i el seu lloc l’ocupen treballadors lliures. El treballador lliure havia de rebre un sou, també quan era escrivent. Pel que sembla es treballava a preu fet i es pagava segons el nombre de línies estàndard, almenys després de l’època de Neró ( cap a la meitat del segle I dC). Es prenia com a norma la mesura variable de l’hexàmetre, el rei de tots els metres. Es va constatar que de mitjana l’hexàmetre constava de quinze síl·labes i trenta-cinc lletres. Precisament els millors resultats des del punt de vista de la qualitat. A això es refereix Marcial quan diu:
Si trobes, lector, un passatge que et sembla estrany,
Alguna relliscada aquí o allà, contra la gramàtica i la norma,
No és pas culpa meva, sinó de l’escrivent, que de pressa i corrents
Ha comès els errors per poder cobrar una paga més alta.
Quan el llibre havia estat copiat en un nombre determinat d’exemplars, i s’hi havia fet les revisions i esmenes, calia preparar cada exemplar per a la venda.
Article “Liber Liberis. Escriptors i editors a la Roma antiga”, de Tönnes Kleberg, a la revista El Món d’Ahir 09, 2018, p.76-77. ( Trad. de Ramon Farrés).
χφ χφ χφ χφ χφ χφ χφ
“Responsabilidad del librero de ocasión: Antes de pasar al estudio de la formación del fondo de librería del librero anticuario, consideramos indispensable tratar este punto por su importancia y trascendencia.
El comprador de libros antiguos o de ocasión debe proceder con prudencia máxima, toda vez que pueden recaer sobre él responsabilidades civiles y penales de carácter grave, así en la compra como en la venta.
En primer lugar, ha de tener presente los casos en que la ley limita el ejercicio de derecho de vender a las personas: los menores, los incapacitados, las mujeres casadas, etc. El estudiante menor de edad no puede vender libros sin la autorización de su padre o tutor. La autorización para llevar a término la venta debe, en estos casos, retenerla en su poder el librero comprador una vez hecha la operación. En segundo lugar, el librero debe afinar mucho sus dotes de observador, para evitar la adquisición de libros procedentes de robo, hurto o cualquier otra forma delictiva. Es evidente que el poseedor de un libro es considerado por la ley como su propietario, pero sólo mientras no se demuestre lo contrario, y para evitar las consecuencias que acarrearía esta demostración, es de todo punto conveniente la desconfianza en la mayoría de los casos. La fisonomía alterada del ladrón no habitual, su nerviosismo, su carencia de conocimientos o de preparación en la materia propia del libro de que se trate, deben ser otros tantos motivos suficientes para levantar la sospecha en el ánimo del librero comprador. Es evidente que cierto tipo de libros no pueden ser propiedad sino de personas que pertenecen a determinadas clases sociales o a las que ejercen tales o cuales profesiones. Por ello, es muy recomendable tener una clientela bien conocida, y adquirir todas las posibilidades necesarias para completar los datos conducentes a lograr cierto grado de identificación del vendedor”.
Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguo, Gráficas González, Madrid, 1946. pp. 37.