Imatges del llibre de Jost Amman
A. El fabricant de pergamins raspa les pells dels animals per obtenir una superfície llisa, després de rentar-les, tensar-les i assecar-les.
B. El paperer retira el motlle de la tina en fer manualment cada full.
C. El fonedor de tipus aboca el plom fos al motlle tipogràfic per fabricar un caràcter. La cistella que està en primer pla és plena de tipus acabats de modelar.
D. Un impressor retira de la premsa el full acabat d’imprimir, mentre l’altre entinta els tipus. Al fons veiem els caixistes component, distribuint els tipus a les caixes.
E. El dissenyador dibuixa una imatge a partir de la qual es fa una xilografia o un gravat en coure.
F. El gravador talla amb cura el dibuix o el disseny en un bloc de fusta.
G. L’il·luminador, que abans aplicava les làmines d’or i el color als manuscrits, va continuar exercint el seu ofici a la pàgina impresa tipogràficament.
H. Un dels enquadernadors reuneix a mà les pàgines del llibre. L’altre està cosint un llibre.
Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dir.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.
Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.
En anteriors entrades he posat diversos Oficis del Llibre1 i de les Arts Gràfiques, però en vaig posar pocs.
Ara he mirat a diferents llibres i vloks i n’he trobat uns quants (quasi 200), no tots, però de moment crec que són suficients per acostar-nos una mica més al món del llibre i les arts gràfiques. Com deia no hi són tots i molts eren practicats antigament o fa uns anys, i això fa que algunes explicacions i/o definicions d’un mateix ofici, feina o màquina variïn perquè algunes són de diferents èpoques. Hi ha oficis, feines i persones que avui dia fan coses relacionades amb el llibre i les arts gràfiques que no estan aquí. Em deixo, segurament, moltes coses. Més endavant miraré de buscar una mica més i posar tot el que trobi relacionat amb el disseny gràfic, disseny multimèdia, disseny d’art, els llibres d’artista, els llibres no-llibres, serigrafia, les màquines més modernes o actuals, i tot allò que tingui a veure amb el llibre i les arts gràfiques.
Buscant, remenant i trobant feines i oficis he passat bones estones, però, malauradament, m’he trobat un problema que no m’esperava i és que moltes feines i oficis els trobo en castellà, però no en català. Alguns els he traduït, crec que bé, però amb dubtes.
I un altre problema es que algunes definicions i/o explicacions no són del tot iguals o canvien una mica segons el lloc on les he trobat, fins i tot algunes són quasi oposades.
Alguns oficis porten un afegit per aclarir una mica de què va l’ofici esmentat.
I quan ja creia que havia acabat, m’he adonat que a la Viquipèdia hi ha moltes coses i també l’he afegit en alguns llocs, perquè jo només he escrit quatre paraules i d’aquesta manera el que estigui interessat pot llegir moltes més coses sobre el tema.
També agrairia que, si algú vol, em posi al dia d’algunes coses que jo potser no he vist bé del tot o les he interpretat malament.
Així doncs, començo:
–Actuari: entre els romans era una mena de taquígraf, que prenia nota dels discursos que pronunciaven els magistrats en les seves actuacions. També es donava aquest nom, a Roma, a escrivents i copistes.
–Aiguafortista: gravador a l’aiguafort. Aiguafort: Paper de fibra llarga, no gaire encolat, però consistent i amb una superfície prou dúctil que permet l’obtenció de signes, dibuixos…, per efecte de la pressió de planxes d’acer o de coure que han estat prèviament treballades amb el burí o amb àcids.
–Ajustador: (ant.)operari encarregat d’ajustar. 2. Compositor o caixista que està encarregat d’una obra, ell forma les pàgines a una exacta mesura, col·loca els títols, notes, addicions, etc. Ajustar: Reduir a planes o pàgines la composició que està en paquets o galerades. 2. Col·locar a l’ordre degut les caselles o parts d’un estat o pedaç.
–Alabrent: en la producció artesana del paper, persona encarregada d’introduir la forma a la tina plena de pasta a fi de formar el full. En introduir-la, ha de disposar de dos elements – la forma i el caixó (una mena de marc que en delimita els contorns) -, i en treure`ls de la tina colarà una part important d’aigua; lliurarà la forma a un altre operari anomenat Ponedor, el qual farà despendre el full de la forma perquè quedi disposat damunt del feltre o saial. També pot optar per deixar la forma recolzada en un element de fusta anomenat “mosso” per escórrer l’aigua.
Alabrent en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.
–Alçador: 1. Operari d’enquadernació que alça els plecs per enquadernar. 2. Operari que en les impremtes penjava el paper imprès perquè s’assequés. Alçar: Posar en roda els plecs impresos d’un volum i treure un per un els de cada signatura per formar amb ells els exemplars d’un llibre. Alçat: reunió per ordre de tots els plecs que formen l’obra abans de procedir a la seva enquadernació. Per comprovar l’alçat, és a dir, assegurar-se que aquesta operació s’ha realitzat correctament, l’enquadernador es fixa en el número de la signatura, si la porten els plecs, o bé al número o senyal que es col·loca al llom de cada plec, en escaleta. L’alçat es pot fer manualment a l’enquadernació manual, però a la industrial, en què es manegen molts exemplars, es fa per mitjà de màquines.
–Amanidora: treballadora que, en la fase d’estendre el paper, fa l’acció dita d’amanir. Amanir: acció de separar lleugerament uns pocs fulls de paper i passar-los a l’espit de l’estenedora, que immediatament els penja a les cordes del mirador per al seu assecatge.
–Amanuense: persona que escriu al dictat o copiant. A vegades també s’aplica al copista i a l’escrivent.
–Anotador: persona que afegeix notes a un llibre per tal d’aclarir o ampliar el text o un dels seus punts.
–Anyer: aprenent de paperer llogat per anys.
–Apiladora: antigament persona encarregada d’agrupar els fulls de paper en grups de 5 (quadernet), 25 (mà), 250 (mitja raima) i 500 (raima). Modernament, màquina que apila el paper.
–Argirògraf: persona que escriu o il·lumina manuscrits o impresos amb lletres de plata.
–Armador: el qui arma un motlle. Compaginador, Caixista. Armar: ajuntar les diferents parts que formen una composició tipogràfica, un motlle. Compaginar.
–Arxivador: que arxiva. Arxivar: guardar documents en un arxiu. 2. Guardar expedients i altres papers en els arxivadors. Arxivística: disciplina que estudia la naturalesa dels arxius, els principis de la seva conservació i organització i els mitjans per utilitzar-los.
–Arxiver: persona encarregada de la cura, organització i administració d’un arxiu.
–Atenedor: En correcció de proves i textos, la persona que es posa al costat d’un corrector per anar confrontant l’original mentre que el corrector o teclista llegeix la còpia i avisar-lo de qualsevol error de copiat. Aquesta funció, que encara podria ser útil i molt important en molts casos, s’ha suprimit pràcticament a tot arreu, de manera que ha estat assumida forçosament pel corrector mateix. Tot i que moltes vegades es creu el fet invers, qui ha de llegir és el corrector, no l’atenedor (qui, com el seu nom indica, només ha d’atendre). En cas contrari, el corrector hauria d’interrompre l’atenedor-lector cada vegada que hagués d’assenyalar una errada a les proves. Atendre: Entre els correctors, comprovar que un text important s’ha transcrit i corregit bé, quan un corrector es posa al costat d’un altre i aquest llegeix en veu alta la còpia mentre que el que atén va llegint per si l’original en paper . D’aquesta manera, si es veu un error de transcripció, el defecte es fa evident.
–Badaner: el que treballa les badanes i les poleix, destinades a l’enquadernació. Badana: Pell d’ovella o de moltó, assaonada amb adobs vegetals, de molta flexibilitat i molta suavitat i relativament prima, emprada per a folrar calçat, fer guarniments i en relligadura i tafileteria.
–Balaire: majordom. Persona encarregada de controlar el treball. Responsable de tot el que es feia i del nombre de bales que es produïen, quantitat de què depenia el seu sou. Bala: conjunt de deu raimes que antigament servia d’unitat de compte. 2. Coixinet de forma semiesfèrica proveït d’un mànec, que usaven els impressors fins a la darreria del segle XVIII per a entintar la forma.
Bales per entintar, imatge de la UCM
–Batedor d’or: El que fa pans d’or o plata per a daurar o platejar llibres.
–Batifuller: artesà que fa pans d’or, d’argent o altres metalls, batent-los a cop de martell.
–Biblioajudant: ajudant de biblioteca. Així anomenen en alguns llocs a les persones que ajuden i/o col·laboren en les tasques bibliotecàries.
–Biblioasesor: (cast.)la Biblioteca Nellit Abuchaibe de Uniguajira (Colombia) ofereix un servei de xat (meet) mitjançant el qual els usuaris reben orientació i assessoria en línia sobre serveis i recursos de la Biblioteca en temps real.
–Biblioblocaire: persona amb un bloc dedicat al món del llibre. En això dels vloks, alguns encara dubten entre Blog i Bloc.
–Biblioblogaire: persona amb un blog dedicat al món de llibre.
–Biblioclepte: Lladre de llibres.
–Bibliochorizo: (cast.) “ladrón de libros. En algunas zonas d’Andalucía, apaisado bocadillo de chorizo frito, con forma de libro chico, una suerte de choripán ibérico. A acompañar de abundante vino tinto de uva del país. En el Dicionario Apócrifo del delito y la mala vida. A la pàgina 19 del llibre: Roba este libro, de Miguel Albero, Abada Editores, Madrid, 2017.
Bibliocleptòman: persona que, víctima d’un impuls neuròtic persistent, roba llibres en llibreries o en biblioteques, sense cap motivació d’ordre econòmic. És sinònim de Bibliopirata, persona que roba llibres, documents i altres peces de biblioteques i arxius.
–Bibliofilaci: que guarda els llibres. Sin. de biblioteca i bibliotecari.
–Bibliòfor: També anomenat Estacionari, és l’empleat d’una biblioteca encarregat del seu interior i s’encarrega d’entregar els llibres, i portar-los amunt i avall. Sin. de bibliotecari.
–Bibliognata: versat en tot allò que es refereix als llibres i en bibliografia.
–Bibliognosta: persona que té un coneixement aprofundit de tot el que fa referència als llibres. Persona entesa en llibres. Persona entesa en Bibliognòsia (coneixement del llibre, també ciència del llibre o coneixement històric dels aspectes exteriors del llibre; enquadernació).
–Bibliogonista: persona versada en Bibliogonia ( producció de llibres). També disciplina que tracta de l’origen i evolució dels llibres i que, per tant, també pot escriure obres sobre aquesta disciplina.
–Bibliògraf: 1. Persona que posseeix amplis coneixements de bibliografia. 2. Persona que es dedica a escriure llibres. 3. Copista de llibres. Bibliografia. 1. Catàleg o llista d’obres i documents referents a un autor o a una matèria. 2. Tècnica d’identificació i descripció de documents i de l’organització de les descripcions obtingudes. En el Diccionario de Bibliología y ciencias afines, de Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2004 ( 3ª ed), posa la definició de 53 diferents Bibliografies.
–Biblio-Informàtics: nous rols en l’era digital. Biblioteca Médica Nacional ( Cuba).
–Biblioinnovador: paraula que podria traduir la paraula ’Innobrarian’ (Foote). I que voldria dir alguna cosa així com aquell bibliotecari que innova, que aporta idees noves, que busca i crea novetats. Maria Delmàs-Ruiz i Alexandre López-Borrull ho expliquen millor en un article del “bid”, número 35, de desembre de 2015: “Perfil professional a les biblioteques públiques: visió dels bibliotecaris mateixos”.
–Bibliòleg: persona dedicada a la Bibliologia. Bibliologia: 1. Ciència que s’ocupa dels llibres en els seus aspectes interns i externs, materials i immaterials, històrics, terminològics i tècnics. 2. Ciència que estudia l’elaboració, la difusió i l’ús de l’escrit i de la comunicació escrita.
–Bibliomanci: aquell que practica la Bibliomància (endevinar per mitjà d’un llibre obert). Sin. Bibliomant.
–Bibliomite: empleat d’una llibreria antiquària.
–Bibliopígraf: copiador de cartes.
–Bibliopirata: furtador de llibres. Biblioclepta: Neologisme creat per l’escriptor Serafín Estébanez Calderón (1799-1867), que en un sonet injuriós dedicat al bibliòfil José Gallardo (1788-1852) li deia:
Caco, cuco, faquín, bibliopirata,
Tenaza de los libros, chuzo, púa,
De papeles, aparte lo ganzúa,
Hurán, carcoma, polilleja, rata.
Miguel de Unamuno, a propòsit de l’epítet calumniós, va dir ‘encertadament’, en referència a Gallardo: “ Bibliopirata se le llamó y pasaba por ser un coleccionista de libros… ajenos. ¿Ajenos? Más bien de libros mostrencos, de libros sin verdadero dueño, de libros que andaban perdidos por archivos y bibliotecas. Acaso a la bibliopiratería de Gallardo debemos que se hayan salvado algunos curiosos ejemplares. Y así como creemos que el violín debe ser del que mejor lo sepa tocar, algo parecido creemos respecto al libro. Son los bibliopiratas los que impiden que ciertos libros se pierdan”.
–Bibliopola: 1. Llibreter, mercader de llibres. Amb aquest nom eren coneguts a la Grècia clàssica, designació equivalent a Librarius, com se’ls deia a Roma. 2. Venedor de llibres. Llibreter. Segons Vossio, en un comentari sobre Càtul, el llibreter ho era tot: era a la vegada ‘bibliographus’, copista i escriptor de llibres; ‘bibliopegus’, relligador; ‘bibliopola’, venedor.
–Bibliopolista: llibreter. Sin. Bibliopola.
–Bibliòsof: 1. Secretari o tenedor de llibres. 2. Aquell que és expert en matèria de llibres i els col·lecciona amb evident bon gust i discerniment.
–Bibliopsicòleg: dins de la psicologia aquell que estudia la relació dels fenòmens psíquics existents entre el lector, el llibre i l’autor.
–Bibliotacta: 1. El que s’ocupa especialment de la classificació i catalogació de llibres. Sin. de Bibliotecari. 2. Persona entesa en Bibliotàxia (part de la Biblioteconomia que tracta de l’art o tècnica de classificar i ordenar llibres) i que, per tant, també pot escriure obres sobre aquesta disciplina.
–Bibliotecari: persona que té la cura d’una biblioteca o que hi exerceix una funció bibliotecològica.
Escola de bibliotecàries, Imatge del llibre d’Assumpció Estivill “qui era qui a l’escola de bibliotecàries”.
–Bibliotècnic: es designa amb aquest nom al bibliotecari titular, aquell que ha cursat estudis sistemàtics en escoles del ram, per a diferenciar-lo del bibliotecari formal o de fet, val a dir, no diplomat. Sin. de Bibliotecóleg.
–Bibliotecògraf : Persona que descriu i estudia les biblioteques ( contingut, història, estadístiques, etc.).
–Bibliotecòleg: Persona que professa la Bibliotecologia (ciència que estudia els aspectes bibliològics i documentals de les biblioteques. Disciplina ocupada en els coneixements relatius al llibre i a la biblioteca, que comprèn 5 disciplines subsidiàries : la bibliologia, la bibliotècnia, la bibliografia, la biblioteconomia i la bibliotecografia.
–Bibliotecònom : persona entesa en Biblioteconomia :art de conservar, ordenar i administrar una biblioteca. Aquest antic art coneix avui un gran auge per la necessitat de professionalitzar la gestió de la creixent informació, utilitzant medis telemàtics. Aquest terme fou incorporat al castellà per Dionisio Hidalgo quan va traduir i edità l’obra Bibliothèconomie : instructions sur l’arrangement, la conservation et l’administration des bibliothèques d’Auguste-Constantin Hesse, creador del terme i que, per tant, pot haver escrit obres sobre aquesta disciplina.
-Biblioterapeuta (1): del llibre Las confesiones de un bibliófago de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, Madrid, 1989, pp. 42., diu: “En otras ocasiones ejercía de biblioterapeuta y reparaba libros estropeados o muy mareados, dejándolos como nuevos e incluso mejor de cómo estaban en principio”.
–Biblioterapeuta (2): els ‘biblioterapeutes’ recomanen llibres a la gent amb problemes. ( més estès a França i USA). Biblioterapeútica: Medicina dels llibres. Pot ser ‘preventiva’ o ‘curativa’. La ‘preventiva’ consisteix a col·locar els llibres en llocs airejats, però no molt; treure’ls-hi la pols quatre o cinc vegades l’any, netejant-los amb una camussa. La ‘curativa’ consisteix en la reparació de tots els defectes que puguin tenir els llibres, tals com trencaments, forats produïts pels insectes, cremades, humitats, etc., i les avaries accidentals, com taques, rigidesa de la pell, decoloració, etc.
El 1914, Eduard Toda, va fundar, amb finalitats docents, el Laboratori de Restauració de la Biblioteca de Catalunya. Va facilitar els elements necessaris per a aquesta disciplina, que va anomenar “Biblioteràpia”, i va fer de catedràtic algun temps. Més tard aquest Laboratori va anar a més i va estar posat a disposició de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona.
–Biblioteratòleg: aquell que com diuen en un vlok francès: “recopilo llibres que els passatges de la vida (els seus, els nostres, així com les interaccions entre els seus i els nostres) han canviat de la condició de “llibre ordinari” (fins i tot ordinàriament monstres) a la del “llibre monstruós”. Entenent per llibre monstruós aquell que per motius diferents té uns defectes, tares, errates, etc., difícils d’explicar. Explicacions més clares i entenedores les que us indico a la següent paraula: Biblioteratologia (aplicació de la Terotologia al món dels llibres.
–Bibliotista: persona que es dedica a la ciència de la Bibliòtica (ciència de l’anàlisi cal·ligràfic, especialment la que estudia els documents i els manuscrits per determinar la seva autenticitat o el seu autor). Que pertany a aquesta ciència.
–Bibliotuber-a: Ho he trobat en el Termcat: persona que penja vídeos a la xarxa, especialment a Youtube, amb recomanacions de llibres. Ve de la paraula anglesa Booktuber.
–Bibliovoluntari: personal que realitza, voluntàriament, treballs en biblioteques, com: realitzar lectures a grups o individus amb les competències lectores limitades: persones grans, discapacitats, immigrants, etc. També col·laboració en accions puntuals ajudant al personal bibliotecari: concursos, aniversaris, festivals, encants, tallers, accions formatives, etc. I ajudant en el préstec de llibres a col·lectius desvalguts, etc., etc.
–Bouquiniste (fr.): el que ven llibres vells d’ocasió. Famosos són els del riu Sena a Paris.
–Brunyidor-a: operari-a que refrega manualment la pedra d’àgata per damunt del full de cartó compactat per donar-li un acabat molt fi i brillant. Brunyir: acció d’allisar i refinar el paper mitjançant un element dur, com el marbre o la pedra de sílex, i donar-li brillantor. És un antic procediment que va ser substituït pel mall setinador i, aquest, posteriorment, pel setinador de corrons.
Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dir.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.
A: Brunyidores, que brunyeixen amb pedres (a l’esquerra de la imatge)
B: Escollidores, que examinen el paper a la llum per veure els defectes (centre de la imatge)
C: Escollidora, que neteja el paper amb un ganivet brunyidor (centre de la imatge)
Caixa d’impremta
-Caixista: 1. Oficial d’impremta que es dedica a la composició i compaginació de textos, formant motlles destinats a la seva impressió al taller de màquines d’imprimir. 2. Oficial tipògraf que compon a mà agafant les lletres d’una caixa d’impremta.
Impremta a Nuremberg, segle XVII
–Calcògraf: persona que practica la calcografia. Calcografia: procediment d’impressió amb formes metàl·liques en buit mitjançant premses calcogràfiques.
Gravat calcogràfic de Goya
–Cal·lígraf: copista que practicava una escriptura destacable per les seves qualitats estètiques, o que traça fidelment l’escriptura conforme a un model establert. Cal·ligrafia: art d’escriure bé els caràcters i els signes gràfics d’una llengua. La cal·ligrafia abans de la invenció de la impremta, era considerada com l’especialitat més apreciada pels que feien de copistes o amanuenses, i al seu mestratge tenim les admirables il·lustracions i les precioses miniatures dels antics manuscrits. En la primera meitat del segle XV existien corporacions ( especialment en els Països Baixos) de cal·lígrafs i d’il·luminadors, prova de la importància d’aquest art en aquells temps.
Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.
–Cap de sala: Encarregat. Persona responsable de la bona marxa d’una secció de la fàbrica de paper, tant sigui de la part productiva com de la part humana.
–Cartellista: Dibuixant publicitari especialitzat en la creació de cartells. Cartellisme: Art de fer cartells publicitaris.
Cartell d’Alexandre de Riquer
–Cartofilacio: (cast.) Dignatari eclesiàstic bizantí, equivalent al bibliotecari de l´Església romana. Originalment, a Bizanci, era el director dels arxius i de la Biblioteca patriarcal. Al segle IX, el dignatari més important del patriarcat, i al XI, en rebre la precedència sobre els metropolites i els bisbes tot i ser només diaca, va aconseguir el seu apogeu, i la seva autoritat va romandre inalterable fins al segle XV. 2. El “cartofilacio” era anomenat també cartulari, principalment entre els romans, doncs amb freqüència al càrrec del cartulari, anava unit al bibliotecari de la Santa Seu, i els Papes els enviaven també a les províncies per arreglar alguns assumptes.
–Cartògraf: autor de mapes. Cartografia: art i tècnica de representar la superfície terrestre, en la seva totalitat o en part, en un mapa.
Atles català 1375 d’ Abraham i Jafudà Cresques (pare i fill)
–Cartulari: Escriba, especialment el que custodiava les escriptures.
–Censor: 1. Magistrat de l’antiga Roma encarregat de formar el cens i vetllar pels costums dels ciutadans. 2 Revisor. 3. Persona que censura les publicacions, pel·lícules, comunicacions, etc. 4. Funcionari eclesiàstic que té a càrrec seu l’examen dels llibres sotmesos al seu coneixement pel imprimatur. En alguns llocs Corrector. 5. El qui té per encàrrec llegir els escrits a publicar o publicats per jutjar si se’n pot permetre la publicació o divulgació.
–Classificador: Bibliotecari encarregat d’assignar als llibres, d’acord amb la seva matèria, el lloc corresponent dins un sistema de classificació.
–Colla: nom dels tres operaris que posen i treuen el paper de les planxes de zenc en setinar-lo.
–Colporteur: Venedor ambulant. Veu francesa d’ús internacional.
–Comas, Senyor: a l’argot de la impremta se li diu així al corrector de la casa, ja que a vegades per una sola coma fa rectificar una composició o un motlle.
–Compaginador: 1. Caixista que compagina (també es diu ajustador, caixista ajustador, caixista compaginador, formador, etc.). 2. Autoeditor que compagina un text, al qual afegeix, quadres, taules, notes, il·lustracions, etc., els resultats dels quals veu a la pantalla.
Compaginar: formar pàgines amb els textos compostos, disposats en galerades i corregits tipogràficament, als quals s’afegeixen les il·lustracions, quadres o taules, etc., que l’obra porti, ajustant-se a unes mides predeterminades, seguint unes instruccions ( la pauta o la maqueta) i complint les normes bibliològiques i tipogràfiques per obtenir un treball bell i harmònic.2. Disposar els materials d’una pàgina amb cert art perquè resulti ben ordenada, harmònica i equilibrada en funció d’un estil.
Compaginació, també dita Imposició.
Figs. 3 i 4: Imposició d’un in-foli d’un full; aquestes dues figures en una tira, representen, la primera, la imposició de la primera forma in-foli, que conté les pàgines 1 i 4. La segona representa la segona forma o retiració que conté les pàgines 2 i 3; si entenem que l’estampat es doblega verticalment al mig de l’espai en blanc que separa les dues formes; fig. 3. i fig 4, els punts a b c d del formulari de retiració s’aplicaran als punts a b c d del primer formulari, i el número 2 de la segona pàgina s’aplicarà al número 1 del primer formulari, així com el número 3 del formulari retiració en el número 4 de la primera; si a més imaginem un full de paper col·locat entre les dues formes, i que rep la empremta, tindrem el full imprès amb dues cares d’un sol traç, que tanmateix fem successivament. Retiració: Impressió pel revers d’un plec imprès per l’anvers, també es diu revers, tornada i retir.
Làmines extretes de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.
–Componedor: persona que compon ( disposant els tipus necessaris i els espais corresponents per a formar els mots, les ratlles, les línies, els paràgrafs, etc.). Compondre:1. Reunir lletres tipogràfiques i espais per formar paraules, línies i paràgrafs, al conjunt d’això anomenem text i serveix per formar pàgines, capítols, llibres, publicacions periòdiques, fulletons, etc. 2. Formar text mitjançant la pulsació d’un teclat de linotípia (també es diu Picar). 3. Formar text mitjançant la pulsació de les tecles d’un teclat per a la perforació d’una cinta, com ara la ‘telelinotípia’, la monotípia i la fotocomposició. 4. Teclejar un text mitjançant un teclat, un programa de tractament de textos o un compaginador i una pantalla d’ordinador. 5. Formar una pàgina posant en ordre línies de text, filets, material de blancs i quants elements gràfics hagin d’aparèixer-hi. 7. Formar un llibre o publicació ajuntant tots els seus components (textos, ornamentacions, il·lustracions, quadres, notes, etc.) i col·locant-los en certa manera i ordre. 9. Formar un motlle posant en ordre línies, filets, blancs i altres elements gràfics que hi contribueixen.
–Compositor: persona que compon. Formant motlles destinats a la seva impressió en el taller de màquines d’imprimir. També se li diu: Compositor manual, compositor tipògraf, compositor tipogràfic, tipògraf. Composició: Conjunt de línies, galerades i pàgines, abans de la imposició. En el diccionari de Martínez de Sousa surten 67 diferents formes de Composició, com automàtica, en bloc, epigràfica, figurativa, informatitzada, linotípica, complexa, etc.
–Comptador-a: personal que triava i preparava les raimes. També és el nom de la taula on posen el paper. Local o sala on tenen lloc les últimes operacions papereres: triar i seleccionar el paper, revisar el seu estat i qualitat, comptar els fulls i formar els corresponents quadernets, mans i raimes i, finalment, fer els paquets per a la seva expedició.
Imatge del Joc de postals de les “Fábricas de papel de tina – Viuda é Hijo de José Roca y Serra”, de L. Roisin,
–Conservador: persona encarregada de la conservació dels fons documentals d’un museu o arxiu o d’una de les seves seccions. Antigament en alguns països, com França, es donava el nom de Conservador al director de la respectiva Biblioteca nacional, per ser-ne la funció, més que facilitar-los als lectors, conservar els llibres en arxiu i custòdia.
–Contramestre: persona que controla els obrers i el treball en les diferents seccions de la fàbrica de paper.
–Copista: persona que realitza un treball de còpia de manuscrits o d’escriptura.
Copista a The Starry Wisdom Library
–Corrector: 1. Persona que corregeix textos o proves d’impremta. Hi ha Correctors de concepte, d’estil, ortogràfics, tècnics, tipogràfics. 2. El qui corregeix. Corrector d’ impremta, l’encarregat de corregir les proves. Corrector d’estil el qui vetlla pel respecte de les normes ortogràfiques de la “senyora gramàtica”. Corrector de concepte, el qui revisa els originals en l’aspecte tècnic del tema que tracta l’autor.
“Els colofons d’alguns incunables mencionen de vegades el nom del corrector. El més antic dels catalans devia ésser Joan Ferrer, studiorum humanitatis amantissimus, que apareix el 1478 revisant els comentaris de sant Tomàs a les Étiques i a les Polítiques d’Aristòtil2 ”.
En el colofó de la primera edició, de l’any 1457, hi ha la considerada primera errata de la història en un llibre imprès, a la primera línia posa Spalmorum en contes de Psalmorum, corregida en l’edició de 1459
–Corrector ortogràfic: funció dels programes de tractament de text i compaginadors que contribueix a descobrir errors de composició i altres.
-Corrector tècnic: persona que revisa les proves des del punt de vista de l‘aplicació de les regles tipogràfiques.
–Corrector tipogràfic: especialista que revisa les proves tipogràfiques i assenyala les errades produïdes en el procés de composició o qualsevol altre error que el text contingui.
Gutenberg corregint
–Crisògraf: nom que es donava al copista-miniaturista medieval que es dedicava a l’especialitat d’escriure amb lletres d’or els títols, frontispicis i lletres capitals dels llibres que copiava. Miniatura.
–Curador: persona que té cura d’una edició.
–Daurador: persona que daura. Daurar: 1. Cobrir amb or la superfície d’un objecte. 2. Cobrir d’un full d’or (paper daurat) o d’una capa de pols, una impressió. En enquadernacions de luxe se solen emprar fulls d’or fi per a la impressió, en calent, de les llegendes i orles de les cobertes dels llibres. Daurat.
Dauradors
Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.
–Debanadora: persona que fa el debanat dels draps. Màquina de debanar. Debanar: a les fàbriques de paper a mà, acció d’eliminar la pols dels draps en la secció anomenada l’espolsador, una vegada triats i seleccionats, per fer-ne pasta.
–Diagramador: el que diagrama. Dissenyador, grafista. Diagramar: 1. Esbossar, a mida natural o reduïda, la situació i grafia dels elements d’una pàgina, amb indicació de la seva mida, cos dels títols, colors, etc. 2. En les arts gràfiques, representació esquemàtica de l’arranjament d’un motlle o d’una forma en què s’assenyalen els trets principals d’una composició gràfica. 3. Forma del conjunt de les línies principals d’una composició gràfica. 4. Assenyalar, traçar, dibuixar, sobre un paper, les principals línies. Disseny, Esquema, Croquis, Esbós. Diagramació: és l’art de distribuir la composició tipogràfica a una pàgina. Es té en compte per això, el format de paper, la mida de la caixa, els marges, l’interlineat, etc., dels factors dels quals dependrà la proporció harmònica del conjunt i l’estètica del llibre.
Dibuixant en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.
–Dissenyador: El qui dissenya. Grafista, maquetista. Disseny gràfic.
–Dissenyador editorial: dissenyador especialment format per l’estudi de noves edicions de llibres conforme a les regles de la tipografia i la bibliologia. Aquesta especialitat sorgeix al voltant de finals del segle XIX i principis del XX, especialment després que s’estudiés la decisiva influència de William Morris a l’edició moderna. També hi ha: Dissenyador gràfic, que participa del disseny editorial i del tipogràfic. Dissenyador tipogràfic o de tipus: que es dedica a l’estudi i disseny d’estils i lletres. Disseny editorial.
–Documentalista: en el sentit ampli indica tot el relatiu al document. Persona que té com a ofici la preparació i elaboració de tota mena de dades bibliogràfiques, informes, notícies, etc., sobre una determinada matèria. La missió del documentalista difereix de la pròpia del bibliotecari, que ha substituït, preferentment en la tasca informativa especialitzada i d’alt nivell. Documentalista audiovisual. Gestió documental.
-Drapaire: 1. Personatge que antigament passava pels pobles i ciutats a recollir els draps i papers vells i els venia a les fàbriques de paper. 2. Persona que comercia en draps vells, paperassa i altres objectes de rebuig.
Imatge del vlok el tranvía 48
-Editor: persona o entitat que realitza una obra, publicació periòdica, etc., valent-se de la impremta o de qualsevol medi mecànic de reproducció, generalment amb intenció de publicar-la. Edició: en el llibre de Martínez de Sousa, Diccionario de Bibliología y ciencias afines, Ed. Trea, Gijón, 2004, surten 148 diferents maneres d’editar.
–Emplanadora: dones (normalment) que seleccionen els tipus movibles arrenglerats i dreçats per l’igualador, i els distribueixen en paquets , que lliuren a l’impressor.
–Encartonador. Persona que encartona. Encartonar: Relligar un llibre amb cartons coberts de paper. També Encartonament: procediment d’enquadernació d’un llibre cosit sense nervis, en què la coberta s’uneix al cos del volum enganxant les guardes a les contratapes.
–Encobertador: el que encoberta. Encobertar: cobrir amb un full de paper, cartolina, etc., el llom i els costats d’un llibre. Posar cobertes a un llibre relligat. Enquadernar.
–Encolador: és, al molí paperer, el que encolla els fulls entre el primer i el segon assecatge.
Encoladors : Imatge del Joc de postals de les “Fábricas de papel de tina – Viuda é Hijo de José Roca y Serra”, de L. Roisin
–Enquadernador: persona/artesà que enquaderna llibres. També se li diu Bibliopege, empastador, relligador. En el llibre de Martínez de Sousa, Diccionario de Bibliología y ciencias afines,Trea, Gijón, 2004, surten 86 diferents maneres d’enquadernar. Relligador. Enquadernació: En el tema de la enquadernació es podrien posar aquí moltíssimes paraules referents a diferents feines realitzades pels enquadernadors.
Enquadernadors en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.
-Entallador: artesà de la fusta, qui, entre altres oficis, gravava en fusta la fibra. Entelladurar: és una modalitat de gravat que consisteix a buidar —cavar— la superfície que ha de sortir en blanc a l’estampa i deixar en relleu les zones corresponents a la imatge.
-Entintador: operari que posa la tinta als rodets per aplicar-la als motlles o planxes que s’han d’imprimir. Entintat. També anomenat Batidor. La tinta la posen amb uns utensilis anomenats bales. En la impremta mecànica actual es fan servir els roleus i/o entintadors (cilindre que reparteix la tinta de manera uniforme pel rodet portaplanxes perquè la planxa quede entintada correctament).
La impremta de Daniel Nikolaus Chodowiecki, ca 17670
–Entretelador: l’oficial que entretela. Entretelar: setinar, col·locar els plecs impresos alternats amb cartons fins, i prémer fortament el tot en una premsa, a fi que desaparegui l’empremta de la impressió i adquireixi llustre el paper.
–Epigrafista: persona versada en epigrafia. Epigrafia. Ciència que estudia les inscripcions sobre materials durs, com ara la pedra o el metall.
–Escollidor: secció de la fàbrica on es fa la classificació dels papers. Persona que classifica els papers. Normalment ho feien dones.
Escollidores: Imatge del Joc de postals de les “Fábricas de papel de tina – Viuda é Hijo de José Roca y Serra”, de L. Roisin
–Escriba: antigament copista.
–Escrivà: persona encarregada de la redacció i l’autenticació d’actes i contractes posats en pública forma i d’actuacions judicials, governatives i administratives.
–Escrivà de manament: escrivà de la cancelleria del rei o d’altres grans cases encarregat d’escriure cartes i altres documents a petició del seu senyor.
–Escrivà de ració: escrivà encarregat de portar l’inventari dels bèns i el compte de les despeses de la casa reial. Aquesta figura va ser creada per Pere III de Catalunya-Aragó.
Lluis de Santàngel, escrivà de ració
–Escrivà major: cap dels escrivans d’una audiència, una cúria o qualsevol altre organisme oficial.
–Escrivà públic: (Notari) funcionari encarregat de la redacció i l’autorització en forma pública dels actes, els contractes i tota mena d’instruments, i de donar fe del seu contingut.
–Escrivent: empleat d’oficina que escriu o còpia el que li manen.
–Espolsador: a les fàbriques de paper antigues, lloc on es feia el triatge i classificació dels draps. Es tallaven a trossos petits amb les dalles (antigament, ganivetes en forma de mitja lluna, situades en posició vertical damunt de la taula de triar els draps i que servia per trossejar-los) i es netejaven de pols amb un element anomenat diable. 2. Persona (normalment dones) que fa aquesta feina. També s’utilitzaven per a separar elements sobrers dels draps: botons, gafets, costures.
–Esquinçador: persona que esquinça. Secció específica de la fàbrica de paper on es trosseja el drap. La feina consistia a esquinçar els draps en trossos de mida convenient.
–Estacionari: llibreter medieval que tenia botiga de llibres per vendre’ls, deixar-los copiar o perquè estudiessin en ells.
–Estampador: professional que coneix i practica els mètodes d’entintat, premsatge i tots els aspectes que intervenen en el procés d’estampació (enquadernació). La seva tasca constitueix el pas fonamental a la producció de l’estampa (imatge). Estampació: Una estampa (imatge) neix de la conjunció de dos tipus d’activitats: el treball sobre una matriu a partir de tècniques de gravat, litografia o serigrafia, i la impressió de la matriu o estampació. En definitiva, l’estampa és el producte sortit de la col·laboració de dues categories d’especialistes —l’artista gràfic i l’estampador —. Una estampació es defineix com elconjunt d’operacions dutes a terme sobre un suport per fer possible que la imatge continguda en aquest suport pugui ser impresa en un paper reiterades vegades. Estampar: Acció d’imprimir una matriu entintada –làmina, tac de fusta, pedra litogràfica, pantalla de seda– mitjançant una màquina –tòrcul, premsa vertical, premsa litogràfica– amb el propòsit d’obtenir estampes (fulls impresos). Estampació de xapa.
–Estamper: persona dedicada al negoci del comerç de les estampes. Tot i que aquesta figura ha desaparegut de l’horitzó de l’art gràfic contemporani degut, sobretot, a la diferent consideració i funció de l’estampa però també a la diversificació i la complexitat més gran del mercat de l’obra d’art, la seva presència va ser molt popular durant els segles XVII a XIX. Estampa: 1. Imatge obtinguda per l’empremta d’una pedra litogràfica, d’una planxa gravada a mà o fotomecànicament. 2. Làmina, gravat imprès a part del text i en full a part. Cromo. Estampació litogràfica.
–Estenedores: les dones que, a les fàbriques de paper fet a mà, eren les encarregades d’estendre’l amb l’espit per assecar-lo. Es feien grups de dues dones, una era l’amanidora (la que posava els papers en l’espit) i l’altre era l’estenedora (agafava l’espit amb els papers i els penjava a la corda). A les finestres que hi ha en els assecadors, en el món paperer les coneixen com a Ventanes, en el GDLC posa que ve del castellà, però podria ser que el nom vingués del Vent, ja que estan fetes de manera que entri el vent i poca llum perquè l’assecament sigui més curós(?).
Estenedora en el Museu Molí Paperer de Capellades
–Exlibrista: Artista, gravador o dibuixant que fa exlibris. Exlibris: Un exlibris és una marca de propietat que es posa en un llibre.
Un dels primers exlibris imprés, d’ Hildebrand Brandenburg de Biberach (1480)
–Fonedor: 1. Persona que es dedica a la fosa tipogràfica. Fonedor de tipus. 2. Creador de caràcters que ell dibuixava, gravava i fonia.
Fonedor de tipus en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.
–Formaire: operari que construeix les formes, hi adjunta la filigrana i té cura de la reparació i manteniment tant de les formes manuals com, posteriorment de les teles i filigranes del bombo de la màquina rodona. Constituïa un ofici fonamental i complementari de la indústria paperera. Forma: motlle de fer paper a mà. És l’estri principal de la manufactura i consta d’un requadre de fusta, reforçat a la part inferior per uns llistons especials del mateix material, a manera de costelles; a sobre es col·loca la tela, generalment de fil de coure, amb la filigrana incorporada, i un marc superior de fusta, anomenat caixo. Format: indica la mida del paper. Mot encara vigent, derivat de forma, ja que les dimensions d’aquesta determinaven les dels fulls. Aquests, al seu torn, fixen el format dels llibres, segons els plecs que rep cada full, originant els formats in folio (doblegat en 2, o mida de foli), in-4º, in-8º, in-16º, etc. Forma tipogràfica.
Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.
–Fotocompositor: operari que maneja una fotocomponedora. Fotocomponedora: màquina que efectua la composició fotogràfica. Composició en fred. Fotocomposició: composició realitzada pel sistema fotogràfic en màquines que utilitzen matrius transparents i pel·lícula fotogràfica que funcionen automàticament menades per cintes perforades o bé directament a base d’un teclat que funciona de manera semblant al d’una màquina d’escriure. Aquest sistema de composició s’usa en treballs que s’imprimeixen en òfset o heliogravat; darrerament s’ha incorporat al sistema tipogràfic, especialment en l’edició de diaris, donada l’alta producció comparada amb la composició mecànica (calent).
–Fretador: persona que iguala les vores dels fulls de paper amb la ganiveta. Igualment, secció de la fàbrica en què es fa el fretatge, quan els fulls s’estrenyien en un banc de fretar, on es passava la ganiveta de fretar (un ganivet gran) per a tallar-ne les barbes (les fibres que sortien per les vores dels fulls). Barbes que ara, normalment, es deixen tal com surten per diferenciar el paper artesanal del paper industrial.
–Gofrador: persona que gofra. Gofrar: Estampar en sec i amb calor dibuixos o motius amb relleu o en buit sobre paper, pell, tela, cartó, etc. També es diu realçar i repujar.
Llibre gofrat
–Grafista: especialista en disseny gràfic, el que practica l’art de dissenyar treballs per a les arts gràfiques. Disseny gràfic: Aplicació de les normes del disseny al producte que es realitza al si de les arts gràfiques i del món editorial. També es diu Disseny editorial.
–Gramejador: persona que pesa el paper. 2. Aparell que serveix per mesurar els grams d’un paper sigui quina sigui la seva mida i gruix.
–Gravador. Persona que es dedica a confeccionar gravats. Gravar: assenyalar amb incisió i obrir o llaurar en buit o amb relleu sobre una superfície de pedra, metall, fusta, etc., un rètol, figura o representació de qualsevol objecte. Sinònim de gravar, Cisellar: fer traços sobre una superfície mitjançant un instrument penetrant o tallant. Gravat: el concepte de gravat inclou un conjunt de tècniques d’art gràfic la característica comuna de les quals és la creació d’imatges a partir dels talls o talles que un gravador efectua sobre una matriu de fusta o de metall. Des de tot punt de vista, el gravat va associat inequívocament a un acte d’incisió. Per tallar o obrir talles s’utilitzen instruments tallants —ganiveta, gúbia, enformador, burí—, punxants —agulla de gravar, punta— o solucions químiques mordents —aiguafort—. La classificació més simple de les tècniques de gravat és la que introdueix dues categories, depenent del sistema d’impressió corresponent a cadascuna: estampació en buit o en relleu. Al primer grup pertany el gravat calcogràfic, la matriu d’incisió del qual és una làmina de metall. El segon grup està constituït per les tècniques del gravat a la fibra i la xilografia, és a dir, els procediments de gravat sobre un tac de fusta… (en el Diccionari de Martínez de Sousa hi ha 68 entrades de diferents maneres o mètodes de gravar).
Gravador en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.
Gravadors de Talla dolça
Làmina extreta de l’Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.
–Igualador: operari que rectifica els tipus movibles per igualar-los a l’altura tipogràfica corresponent.
Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.
–Il·luminador: persona que adorna amb dibuixos i pintures les pàgines dels còdexs i manuscrits, en especial les inicials historiades i florides. Manuscrit il·luminat. Il·luminar: Acció d’aplicar manualment el color a una estampa. La il·luminació és independent de l’estampació, és a dir, les tintes de color no es donen sobre la matriu d’estampació sinó directament al paper, amb posterioritat a la impressió. Abans del descobriment i desenvolupament de l’estampació en color amb diverses matrius, aquesta va ser la manera habitual de pintar estampes. Per il·luminar s’apliquen amb pinzell pigments diluïts amb aigua o anilines. Il·luminació: Del llatí “il·luminare” (aclarir, il·luminar), aquest terme designa el conjunt dels elements decoratius i icònics executats en un manuscrit per il·lustrar-lo, embellir-lo o completar-ne el significat.
–Il·lustrador: persona que es dedica a il·lustrar. Il·lustrar: adornar un còdex amb dibuixos al·lusius al text. 2 Ornar un imprès amb làmines, gravats, fotografies, dibuixos, etc., al·lusius al text o amb ell relacionats. Il·lustració.
–Imatger: Persona que fa imatges o en ven. L’ofici exclusiu d’imatger, a Catalunya no ha existit; els que han conreat la publició d’imatges populars no ho han fet de manera exclusiva; junt amb ells han publicat altra mena de coses. Els vells editors d’estampes i romanços han estat impressors i estampers de llibres. Imatgeria populat: precisar l’origen de la imatgeria, i establir-ne d’una manera gradual el procés d’evolució i el desenrotllament, és avui una feina del tot impossible. Ens trobem mancats de documents antics damunt els quals hom pugui basar un estudi, no obstant, podem fer algunes deduccions que ens portin a un resultat molt aproximat. Es creu que les primeres imatges estaven dedicades als naips que es feien gravats al boix i que foren introduïts a Europa vers l’any 1330. Pero alguns estudiosos creuen que, atesa la gran religiositat de l’època primer fou aplicada la xilografia a les estampes soltes de caire religiós abans que als naips profans. Els naips pintats a la trepa són la primera manifestació, fins avui coneguda, de la representació d’imatges damunt paper, molt abans del descobriment de la impremta. Trepa: Cartó, planxa, etc., que té el dibuix que hom vol estergir retallat o picat. El pintat no era exercit pels impressors. Hi havia, des del segle XVI, una indústria accessòria que constituïa una faceta dels pintors i que es dedicava especialment a la pintura de papers impressos. Aquesta indústria va durar fins a principis del segle XX, i era qualificada de pinta-sants.
La imatgeria arribava a mans del públic de variades maneres. Els mateixos imatgers tenien establiments oberts a tot comprador, com a reclam tenien les portes de l’establiment cobertes amb auques i fulls de soldats, penjats a la llinda de la porta: estels, fanalest i globus de paper. També hi havia diverses parades a l’aire lliure, dedicades exclussivament a la venda d’imatgeria i literatura populars. Solien estar arrambades a una paret on clavaven dues rengleres de claus en sentit vertical; damunt d’aquests claus lligaven tot de cordills que travessaven la paret, els romanços, auques, estampes, ventalls i altres menudències, i els fixaven al cordill per mitjà d’una petita canyeta oberta per un tall. D’ací el nom de parades de fil y canya o de canya i cordill, el qual nom s’ha fet extensiu al tipus de literatura que s’hi venia.
Dins de la Imatgeria popular es poden incluir Romanços. Goigs, Estampes, Auques, Jocs i Papers de rengle, Ventalls, Cobertes i Papers de guardes, Felicitacions i dècimes nadalenques, Cartes de soldat i molts altres papers menuts i poc importants3.
–Impressor. Persona que imprimeix. També se li diu, genèricament, alimentador, marcador, premsista, tirador, escrivà de motlle. 2. Propietari d’una impremta. 3. Obrer que treballa en una impremta, particularment, el premsista o persona que imprimeix mitjançant una màquina. Impressió. Impremta.
–Lector: (ant.)El qui llegeix les primeres proves per corregir-les, abans d’anar a l’autor, o atén a llegir-les, i el mateix els primers plecs de premsa. Lectura: Operació de llegir les proves per assenyalar les “errades”, que en el llenguatge pintoresc de l’ofici s’anomenen mosques; els “repetits”, que s’anomenen manxecs, i els “oblidats”, que s’anomenen mussols, i el senyor Felip, quan són d’alguna importància.
–Lexicògraf: el que fa treballs de lexicografia. Lexicografia: art de compondre lèxics o diccionaris, estudis de l’origen i el valor dels mots o lèxic d’una llengua.
–Linotipista: el que fa la composició tipogràfica amb una linotip o màquines similars. Linotip: màquina de compondre, emprada en tipografia, que fon el metall en peces que contenen cadascuna les lletres d’una línia. Fou inventada l’any 1884, pel rellotger alemany Ottmar Mergenthaler. Linotípia: Primer sistema automàtic de composició de textos per a impressió tipogràfica que convertia cada lletra, coma o espai en blanc, en un signe fos en plom, i disposava cada línia de text en galerades de plom que, posteriorment, deixaven impresa la seva empremta en cartons, formaven les teules i anaven a la rotativa.
Imatge de la UCM
–Litògraf: persona que practica la litografia o que té d’ella especials coneixements. Litografia: Sistema d’impressió, basat en el fenomen de la repulsió existent entre l’aigua i les matèries grasses, en què el dibuix és fixat mitjançant una base grassa damunt la pedra litogràfica o bé damunt una planxa metàl·lica de zinc o alumini. També se’n diu Planografia.
Entintat de la pedra litogràfica
–Llevador: en la fabricació manual del paper, persona que treu el full d’entre els feltres, una vegada feta la premsada, per poder-los estendre perquè s’assequin.
Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772. (Retocada en el vlok Fabricació del paper)
–Llibreter: comerciant de llibres. També Llibrer.
A Barcelona, des de 1553
–Llibreter ambulant: llibreter que ofereix les seves mercaderies a les fires i mercats.
Encants vells
–Llibreter antiquari: Llibreter especialitzat en la compra-venda de manuscrits i llibres antics i de cert valor.
Llibreria antiquària Balagué
–Llibreter de vell: llibreter que es dedica a la compra-venda de llibres de segona mà, saldos i restes de col·leccions.
–Llibreter-editor: llibreter que antigament (també ara) assumia les funcions d’editor.
Llibreter-editor Josep Porter i Rovira
–Llibreter-estamper: en el segle XV a Barcelona alguns llibreters es van fer també estampers, el motiu principal era poder fer front als preus del paper i el pergamí, i fou aquest un dels principals motius per l’agremiació dels llibreters, el que va fer que l’any 1553 es creés la “Confraria de Libraters” ( anomenada Confraria de Sant Geroni dels Llibreters). Un dels primers fou l’impressor Pere Miquel, cap a finals de segle XV. Això va portar discrepàncies entre llibreters i estampers que van arribar a tenir Gremis separats, els estampers-impressors van crear la seva pròpia Confraria de Sant Joan Ante Portam Latinam, quan era el Consell de Cent de Barcelona qui concedia els permisos corresponents. Desprès amb la Nova Planta la jurisdicció sobre les confraries va recaure en la Reial Audiència de Catalunya. Com les discrepàncies i plets no paraven entre les dues confraries, finalment es van resoldre les desavinences amb unes “Ordenanzas Aprobadas Por El Real Acuerdo De Esta Audiencia De Cataluña En 4 De Diciembre De 1787…,…1789”, que va fondre les dues entitats en el “Colegio de Libreros e Impresores de Barcelona” (Memorial imprès l’any 1799 relatiu a les ordinacions del Col·legi de Llibreters i Impressors de Barcelona).
Avui la cosa va d’una altra manera i tenim, entre d’altres:
Gremi de la Indústria i Comunicació Gràfica de Catalunya. Que anys abans (1948) era el Gremio de Maestros Impresores de Barcelona y su Provincia, Tipógrafos, Litógrafos y afines.
Gremi de Llibreters de Catalunya.
Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya.
Associaicó d’Editors en Llengua catalana.
Associació d’Editors Contexto.
APTIC (Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya)
APIC (Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya)
“Ordenanzas” que creaven el “Colegio de Impresores y Libreros de Barcelona” (AHCB)
–Llisador: operari que fa la feina de llisar: fregament amb pressió i amb pedres d’àgata per la superfície del paper.
–Maquetista: Professional gràfic que maqueta llibres o revistes. Maquetació: L’acció de maquetar consisteix a compondre, organitzar i estructurar els elements que formen l’interior d’una publicació (títols, text, imatges, etc.). En una maquetació es representen cadascuna de les pàgines de manera esquemàtica per a tenir una visió global del seu contingut. Maqueta: En disseny gràfic imprès i arts gràfiques en general, un model de com serà el producte imprès. En una maqueta ha d’anar, de manera expressa o implícita, tot el necessari perquè el producte es realitzi fins al final. A les maquetes anteriors a l’existència del disseny amb ordinador i l’autoedició, el maquetista disposava tots els elements pintant-los de forma esquemàtica en un esbós usualment a mida real. Allí indicava per escrit al taller tot el necessari per a la composició tipogràfica, distribució de textos, imatges i taques de color i, si calia, adjuntava les arts finals. La precisió i concisió a les indicacions eren essencials. Amb l’aparició del disseny digital amb ordinador, el que es proporciona és el document final, disposat i preparat per a la seva impressió final, a falta de rebre el contingut definitiu. Així, el text pot ser fals (com una llatinada “Lorem ipsum…) i les imatges mancar de la resolució necessària (ser de “baixa resolució” només per maquetar), però el disseny i el document no variaran excepte pel fet que el text tindrà sentit i les imatges passaran a tenir la qualitat necessària per a la seva impressió. Una maqueta pot ser així una col·lecció de models per a producció (el que a Espanya s’anomena col·loquialment un “monstre” (dummy)) o un document individual que només necessita ser editat per estar llest.
–Marcador: l’operari o dispositiu que va col·locant l’un darrere l’altre els fulls d’imprimir.
–Matriuer: el punxonista acostumava a ser qui estampava, o obria, les matrius, però no necessàriament les justificava. El matriuer fa les dues accions: estampació i justificació de les matrius. La justificació de matrius és, en primer lloc, un condicionament superficial de la peça. El condicionament de la matriu és doble: les seves superfícies es corregeixen per tal que se subjecti al motlle de foneria. 2. És el professional que construeix eines, motlles i matrius mitjançant màquines-eina convencionals i especialitzades. Les matrius són motlles que donen una empremta per la forma o pel relleu. Aquestes eines, motlles o matrius serveixen, posteriorment, per fabricar peces.
–Mesader: operari paperer contractat per mesos que menjava i dormia a la fàbrica de paper.
–Mestre paperer: persona que sap molt de l’elaboració de paper i que posa els seus coneixements al servei del molí. Persona encarregada de controlar el treball en els molins paperers. També anomenat Mestre de sala: operari encarregat d’organitzar i controlar el treball del comptador, fins a deixar el paper empaquetat i disposat per a la seva expedició.
–Miniaturista: artista que realitza miniatures. Miniatura: Pintura de petites dimensions que com a ornamentació o il·lustració s’emprava en els còdexs o manuscrits.
Beatus d’Urgell, Assetjament i presa de Jerusalem per Nabucodonosor, pergamí il·luminat del Llibre de Jeremies, vers 975. La Seu d’Urgell, Catalunya.
–Minervista: operari que fa funcionar la Minerva, premsa de platina o cilíndrica, d’estampació vertical que serveix per a imprimir petits treballs de format reduït. Minerva: premsa de platina vertical fixa i timpà oscil·lant (sistema pla contra pla).
–Monotipista: el qui fa la composició tipogràfica amb una monotip, que compon mecànicament, amb tipus mòbils. La màquina fon i compon els caràcters ( d’un a un), com fan els caixistes a mà, per mitjà d’una cinta prèviament perforada en una altra màquina, amb un teclat similar al d’una màquina d’escriure. Monotípia.
Imatge a RIMDA
–Muntador: En arts gràfiques, la persona encarregada fins no fa gaire de muntar les diferents peces filmades de textos i fotografies que formaven els fotolits per gravar les planxes. L’operació es deia “muntatge” i es feia seguint les maquetes que els dissenyadors gràfics proporcionaven. En certa manera, els muntadors componien les arts finals.
–Negre: persona que realitza treballs literaris que apareixen publicats amb la firma d’un altre.
–Ofsetista: (cast.) maquinista d’òfset : Procediment d’impressió planogràfica indirecta en què una planxa tractada fisicoquímicament transfereix la imatge a un cilindre cobert amb una mantellina de cautxú, que alhora transfereix la tinta al paper. La grafia habitual de la paraula és l’anglesa offset. Pels seus enormes avantatges sobre la tipografia clàssica (entre d’altres, l’excel·lent impressió de dibuixos i trames molt fines, fins i tot en paper de mala qualitat), l’òfset és el sistema d’impressió més emprat avui dia, tant al camp bibliològic com al periodístic.
Principi del funcionament de l’offset, imatge a Enciclopèdia.cat
–Ortotipògraf: persona experta en ortotipografia. Ortotipografia: conjunt de regles d’ortografia i tipografia aplicables a la realització d’un imprès. Comprèn, a més de les normes d’ortografia usual i d’ortografia tècnica, les regles d’ocupació de les famílies i estils de lletres, així com les seves classes: rodona, cursiva, negreta, etc., cossos i mesures, i la confecció i disposició de quadres o taules, títols i subtítols, capçaleres, etc.
–Paleògraf: persona que professa la Paleografia o hi té especials coneixements. Paleografia: ciència que tracta del coneixement i interpretació de les escriptures antigues traçades sobre elements tous com cera, papir, pergamí, paper, etc.
–Paperer i/o paperaire: persona que fabrica o ven paper. En llibre de Martínez de Sousa, Diccionario de Bibliología y ciencias afines,Trea, Gijón, 2004, surten uns 95 tipus diferents de paper.
Paperer en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.
Fabricació de paper
Làmina extreta de l’Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.
-Papirògraf: és la persona que practica la Papirografia (art d’imprimir litogràficament mitjançant un motlle de paper o cartó que substitueix la pedra).
–Papiròleg: el que es dedica a la papirologia( ciència que estudis els papirs). Papirologia: Ciència que proposa l’estudi dels papirs grecs i llatins.
–Paremióleg: persona que practica la Paremiologia: ciència que estudia els refranys, els proverbis i altres enunciats la intenció dels quals és transmetre algun coneixement tradicional basat en l’experiència, anomenats parèmies.
Paremiologia eròtica de Bulbena, 1915
–Peciari: persona que, en les universitats medievals, tenia en dipòsit i distribuïa les ‘pècies’ entre els copistes. ‘Pècia’: qualsevol dels fragments (generalment quaderns) d’un model dividit materialment perquè pugui ser copiat al mateix temps per diversos copistes.º
–Pendolari: persona que escriu amb molt bona lletra.
–Pergaminer: persona que treballa en pergamins o que en ven.
Pergaminer en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.
–Pilater: obrer a les fàbriques de paper que vigila les piles, les neteja, les forneix i remena i prepara la pasta.
–Platiner: oficial encarregat de casar, imposar i encunyar les formes. Platina: Superfície plana de la màquina d’imprimir on es col·loca la forma.
–Plegadora: operària que plega el paper.
–Ponedor: 1. Operari que du a terme el treball de ponar. 2. Fusta corbada en forma de mitja lluna damunt de la qual es posaven els feltres que havien de rebre el full de paper, en el procés manual. Ponar: acció de desprendre el full de la forma damunt del saial una vegada escorreguda una quantitat de l’aigua que conté, la forma queda lliure i es pot procedir a fer un altre full.
–Preimpressor: Persona que es dedica o treballa a les tasques de preimpressió. Preimpressió: En arts gràfiques, totes les operacions i professions implicades en la preparació i el processament dels materials una vegada dissenyats perquè sigui possible imprimir-los. En altres paraules: l’etapa posterior al disseny i prèvia a la impressió mateixa. La separació de colors, el rebentat (trapping) de les tintes, la preparació de fotolits, el gravat de les planxes… són per exemple tasques típiques de preimpressió.
–Premsista: operari que treballa en una premsa d’imprimir. Premsar: 1. Sotmetre els llibres, en enquadernar-los, a una pressió a la premsa de setinar. 2. Oprimir la pasta de paper en una premsa durant la fabricació manual. 3. Oprimir els plecs de paper per formar raimes. En el llibre de Martínez de Sousa, Diccionario de Bibliología y ciencias afines,Trea, Gijón, 2004, surten 16 premses diferents.
Hi ha diferents premses per a diferents funcions:
.de platina (Liberty: premsa de platina pla contra pla o minerva) de pedal que data de 1855.
.de ventall (igual que l’anterior).
.calcogràfica (per a impressions calcogràfiques), també anomenada Tòrcul: instrument mecànic que utilitza la força de la inèrcia de masses, emprat per gravar planxes de grans dimensions.
Tòrcul o premsa calcogràfica, imatge a la Wikipedia
.per daurar (per decorar llibres).
.d’estereotipar: per treure les matrius de cartó.
.de galera : per treure proves dels motlles. També anomenada Premsa de proves.
.llisa o allisadora: part de la màquina per a la fabricació de paper que consisteix en una sèrie de cilindres de ferro superposats a pressió a través dels quals passa el paper en el procés d’allisat.
.de mà: que s’acciona a mà i serveix per treure proves.
.de peu (Minerva: Premsa de platina vertical fixa i timpà oscil·lant).
.de plecs, que s’utilitza per comprimir els plecs per tal que expulsin l’aire que poguessin contenir. També: màquina que imprimeix plecs i fulls.
.de pressió cilíndrica: té la ‘portaforma’ i el ‘portasoport’ cilíndrics.
.de pressió plana: té els timpans i la platina plans.
.de proves. 1. Màquina que serveis per treure proves dels motlles. 2. Usada pel fotogravador i els gravadors per a proves de clixés o de planxes, respectivament.
.de treure queix, aparell usat en enquadernació per a marcar els queixos. Queix :vora que es forma quan s’enquaderna un llibre i es giren els primers i els darrers plecs per tal de compensar el gruix de les tapes.
Queix
.rotativa: ( impressora rotativa o premsa rotativa ) és una màquina d’impressió en què les imatges a imprimir es corben sobre un cilindre. La impressió es pot fer sobre gran nombre de substrats, incloent-hi paper, cartó i plàstic, que poden alimentar per folis o mitjançant un rotlle continu.
–Punxonista: operari que produeix punxons. Punxó: Petita làmina d’acer a la superfície del qual està gravat amb relleu l’ull d’una lletra o signe, i que s’utilitza per obtenir una matriu que serveix per fondre una lletra, signe o vinyeta. 2. Instrument que té en un dels extrems una figura d’un dibuix, d’una lletra, etc., gravada en relleu i que, aplicat damunt una matèria menys dura, hi deixa marcada, en percudir l’altre extrem, la dita figura.
Punxons (imatge de la UCM)
–Raimeres: components del personal femení que comptava els fulls de paper i feia les raimes. També: operària eventual, que anava a estendre paper a un o diversos molins, generalment els dies que s’encolava, cobrant a preu per raima (conjunt de vint mans de paper, és a dir, cinc-cents fulls de paper). Raima.
–Recuperador: persona que recupera. A les fàbriques de paper, dipòsit de grans dimensions on es du a terme el desinfectat i decolorat dels papers vells per fer-ne pasta.
–Regent d’impremta: Encarregat general d’una impremta. Normalment, es tractava d’antics oficials, coneixedors, per tant, de l’ofici. Les seves funcions eren molt variades, depenent del lloc. A més de vetllar per l’ordre dins del taller, repartien el treball entre els oficials i de vegades actuaven com a correctors d’originals i de proves.
D’esquerra a dreta caixista, regent, tirador i entintador. Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.
–Relligador: antigament llibreter que enquadernava ell mateix els llibres. “El nom de llibreter, tradicionalment, anava lligat a la venda de papers i llibres relligats de fulls en blanc. Enquadernador.
–Remendista: Oficial caixista que confecciona tota mena de feines d’impremta: programes, anuncis, targetes, factures, catàlegs, etc. Caixista remendista. Feina de composició tipogràfica menuda. Treballs de “remendaría”: En l’art d’imprimir es diuen o deien “treballs de remenderia” aquells de petit format que es feien en certes premses anomenades “minerves”. També: Composició especial o complexa és la que es fa utilitzant diversitat de tipus, orles, filets, gravats, etc., en treballs subjectes a càlcul exacte. Comprèn tots els impresos que no són de composició corrent, com ara targetes, factures, programes, invitacions, anuncis, quadres estadístics, col·locació de gravats al cos d’una obra, portades i qualsevol treball de fantasia. Al lèxic tipogràfic la composició complexa es coneix més comunament pel nom poc simpàtic, i per descomptat inapropiat, de remenderia o composició de pedaços. Llegit a Unos tipos duros.
En el Larousse francès (bilboquet) : Impressió petita i sense importància (cartells, factures, targetes de visita, anuncis).
Antigament la “remendería” es dedicava sobretot a anuncis, programes, fulls solts, etc., era una mena d’impressió més dedicada a coses petites i de menys importància que els llibres, de vegades feta amb retalls de paper sobrant d’altres impressions.
Però el llibre Manual del Cajista. Lecciones teórico-prácticas para los alumnos de las Escuelas Profesionales, editat per Librería Salesiana, Barcelona, 1941, dins de la seva Biblioteca Profesional Salesiana, dedica més de 100 pàgines amb 58 figures a la “Remendería” i comença així: “Dase el nombre de remendería a aquella parte de la Tipografía dedicada a la composición de trabajos que no tienen relación directa con la composición y compaginación de libros, formando en conjunto, la parte más atrayente y difícil del Arte gráfico”.
En un altre lloc diuen. Remiendos: (cast.)Totes les impressions que ni són obres ni diaris.
Treball de remenderia, en el llibre Manual del Cajista
Finalment he trobat en el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans: Remendista: El caixista remendista té a la seva disposició una caixa de blancs en la qual hi ha espais i quadrats de tots els punts i cossos, perquè les caixes de tipus destinats a remenderia no han de contenir altres espais que els naturals, verificant-se en dita caixa la justificació de les línies, puix d’aquesta manera es simplifica més el treball.
Remenderia La professió del tipògraf , millor encara, la del caixista, no queda pas solament reduïda a la composició automàtica d’articles i d’obres, i formar amb ells volums més o menys extensos, sinó que l’operari té a la seva disposició, una innombrable varietat d’elements, consistent, com ja se sap, en peces d’exornament i filets, que junt amb els tipus pot combinar sistemàticament i intel·ligent, per a obtenir el que s’anomena treballs de remenderia, essent convenient per a això conèixer el valor intrínsec de cada una de les peces i llur disposició en cada cas.
I sí, ara si, per acabar amb la Remenderia, en el llibre Antes de que se me olvide de José Martínez de Sousa, Trea, Gijón, 2005, diu a la pàgina 32: “Había también algunos verdaderos viejos oficiales, viejos tipógrafos, personas curtidas en el oficio que montaban un molde complejo (eso que después supe que se llamaba remendería), i afegeix una nota on diu: “Palabra que, por extraño que parezca, aún no figura en el Diccionario de la Academia. Naturalemente, tampoco figura remendista, que es el cajista que se ocupa en esos trabajos complejos, ni remiendo, que es cada uno de esos trabajos.
–Reportador: Operari litògraf especialitzat en l’autografia d’imatges dibuixades sobre paper, pedres litogràfiques o planxes de metall. Reportar: Passar una prova litogràfica a la pedra per multiplicar els tiratges d’un mateix dibuix. Autografia: Conjunt de tècniques tipogràfiques i litogràfiques de reproducció en les quals el motlle d’impressió és obtingut per mitjà d’una transferència directa del dibuix o de l’escriptura damunt la planxa o la pedra, sense la intervenció de la fotografia.
–Restaurador: persona que té per ofici restaurar llibres i documents. Restaurar: reparar llibres o documents del deteriorament que han patit. Conservació i restauració. Imatge d’aquí baix Conservació i restauració d’un manuscrit a l’Arxiu Nacional de Catalunya (vídeo)
Taller de restauració de l’Arxiu Nacional de Catalunya
–Retocador: Operari que efectua els muntatges al taller d’òfset.
–Revisor: 1. Persona que llegia i corregia la feina dels copistes. També Anagnosta, censor, corrector. 2 Persona que fa la correcció d’un llibre. 3. Corrector d’estil o de concepte (especialista que revisa un text des del punt de vista de la propietat en l’ùs de la terminologia i la descripció dels procediments científics o tècnics de què tracta.
–Robaveller: Comerciants especialitzats que es dedicaven a recol·lectar matèria primera per a la creació del paper, generalment draps usats de cànem, lli i cotó.
–Rubricador: Copista o pintor que executava els títols i les inicials amb tinta de color, generalment vermella.
–Setinador: persona que setina. Setinar: 1. Abrillantar i allisar una tela o un paper fent-hi molta pressió o amb altres tècniques. 2. Passar el paper pel setinador entremig de les planxes de zenc. També es diu de l’acció de passar-lo per la calandra.
–Subhastador: persona que dirigia una subhasta. Subhasta: sistema de venda pública consistent a atorgar un fons al millor postor, és a dir, a la persona que n’ofereix un preu més elevat.
–Taxador : persona que calcula i determina el valor o preu d’un o més llibres. Taxació: tècnicament anomenada com a informe de valoració, és un document que subscriu un professional competent per fer-ho i té com a objectiu establir de manera justificada el valor d’un bé, d’acord amb uns criteris prèviament establerts i desenvolupant una metodologia adequada.
–Teclista: Persona que s’encarregava d’escriure textos en un teclat a l’època de la composició analògica electrònica, cap a finals del segle XX, entre la impressió amb plom i l’edició digital plena. Successors dels linotipistes (però menys especialitzats), els teclistes eren persones imprescindibles als tallers de preimpressió, tipografia, editorials i diaris.
Imatge en el vlok Glosario gráfico de Gustavo Sánchez Muñoz
–Tipògraf: operari que practica la tipografia. Són tipògrafs el caixista i l’impressor; el corrector i els teclistes ho són si abans han estat caixistes. Tanmateix, atès que la tipografia inclou totes les funcions del llibre, la definició s’estén, si bé no amb plena exactitud semàntica, a tots els qui efectuen aquestes funcions. Tipografia: procediment d’impressió amb formes o motlles els motius impressors dels quals estan en relleu.
–Tirador: Operari encarregat de la manipulació i accionament de la premsa. S’encarregava de la col·locació del paper entre el timpà i la frasqueta, després girava la maneta per desplaçar el carro i finalment donava els cops de barra necessaris per a la impressió. Sin. de premsista.
Tirador i entintador en el llibre Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.
–Traductor: persona que tradueix. Traduir: Escriure o dir en una llengua allò que ha estat escrit o dit en una altra. Traducció lingüística.
–Triadores: personal femení que feia el triatge. Triar: seleccionar i preparar els draps a l’espolsador. 2. Revisar el paper al comptador, observar els fulls un a un, corregir petites imperfeccions, i separar els bons del esquerdats o defectuosos.
–Xilògraf: persona que es dedica a xilogravar, també anomenats gravadors en fusta. Xilografia: tècnica per gravar en fusta amb relleu.
Xilografia d’Abadal ,a la Viquipèdia
–Zincògraf: que practica la Zincografia (art de gravar en planxes de zenc o coure).
Vloks consultats:
–Arts gràfiques: vlok de la Universitat de Barcelona, RIMDA (Recerca, Innovació i Millora de la Docència i l’Aprenentatge.
-Blog CRAI Biblioteca Fons Antic: “Exposició virtual: Llibre d’Oficis del segle XVI”, organitzada per CRAI Biblioteca de Fons Antic, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2012. Interessant article sobre oficis a la Universitat de Barcelona.
BIVALDI: Conservación y restauración de material cultural en archivos y bibliotecas de José Vicente Vergara Peris, Biblioteca Valenciana /Pentagraf , València, 1942. (BIVALDI: Biblioteca Valenciana Digital).
–Corpus textual informatitzat de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.
–De editione: Bloc sobre edició de textos, tipografia i món del llibre de Silvia Senz, potser tancat, però es pot mirar.
-“Elaboració del paper“, en el vlok d’ImmaterialPenedès: Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès, un dels Projectes de l‘Institut d’Estudis Penedesencs. Molt interessant explicació.
-“Fabricació del paper“, en el vlok del mateix nom, on expliquen el procés de fabricació del paper artesanal i amb un petit glossari.
–Gazpacho de letras ( Alcalá la Real a Jaén): “Antiguos oficios en los talleres de imprenta tipográfica manual”
–Glosario gráfico. Un diccionario de artes gráficas, fet per Gustavo Sánchez Muñoz.
–Institución Fernando el Católico, article:”El arte de imprimir en el siglo XV y XVI: nuevas técnicas para hacer libros en una época de cambios”, de Manuel José Pedraza Gracia.
–Museu-Molí Paperer de Capellades , molt interessant i amb explicacions per a tothom. Pàgina principal
–Real Academia de Bellas Artes de San Fernando: Diccionario del Arte Gráfico en el llibre Diccionario del dibujo y de la estampa. Vocabulario y tesauro sobre las artes del dibujo, grabado, litografía y serigrafía, Madrid: Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Calcografía Nacional, 1996. De Javier Blas (coord.), Ascensión Ciruelos i Clemente Barrena.
-“Confratrie Librariorum civitatis Barcinone i l’ofici dels llibreters a la ciutat de Barcelona. Estudi institucional i edició de les fonts històriques (segles XVI-XIX)”, article de Rosa M. Gregori, Barcelona quaderns d’història, 2017, Núm. 24, p. 271,
–Termcat: centre de terminologia.
-Universidad Complutense de Madrid: “Quid est liber”: Proyecto de Innovación para la Docencia en libro antiguo y patrimonio bibliográfico.
-Unos tipos duros: TRATADOS:Los conocimientos clásicos sobre la práctica de la composición tipográfica.
Llibres consultats:
–Adicion al mecanismo del arte de la imprenta para inteligencia de los operarios que le profesan de D. Juan Josef Sigüenza y Vera, Real Compañía de Impresores y Libreros del Reino, Madrid, 1822.
–Antes de que se me olvide. Una aventura tipográfica y bibliológica personal e instranferible de José Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2005.
-Apunts d’Imatgeria Popular de Joan Amades, José J. de Olañeta Editor, Barcelona, 1983. (1ª edició, La Neotípia, Barcelona, 1938).
–Arte de hacer el papel, segun se practíca en Francia, y Holanda, en la China, y en el Japón por Mr. De La lande, de la Real Academia de las Ciencias de Paris, traducida del francés por Don Miguel Gerónimo Suárez y Núñez y publicada en Madrid en año 1778. Facsímil editat per La Papelera Española pels amics i clients l’any 1968. Imprès en els tallers d’ Espasa-Calpe, Madrid.
–Assaig de Bibliografia Barcelonina de Joan Bta. Batlle, Ed. Joan Bta. Batlle/ Impremta Altés, Barcelona, 1920. Títol complet: Assaig de Bibliografia Barcelonina. Facsímils publicats ab motiu de les Bodes d’Argent de la Llibreria L’ARXIU de Joan Bta. Batlle. Fundada en 1895. 87p. +50 facsímils de llibres i 11 marques d’impressors.
–Cartilla del aprendiz de cajista de imprenta de J. J. Morató, Imprenta de la Fábrica Nacional de la Moneda y Timbre, Madrid, 1929.
–Com es fa un llibre. Diccionari de les arts gràfiques de Miquel Joseph i Mayol, Ed. Pòrtic, Barcelona, 1979.
–De los incunables al siglo XVIII. Historia ilustrada del libro español, Hipólito Escolar (dir.), Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.
–Diccionario de Bibliotecología de Domingo Buonocore, Ed. Marymar, Buenos Aires, 1976 (2 ed. augmentada)
–Diccionario de Bibliología y ciencias afines, 3ª edición muy aumentada de José Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2004.
-Diccionario de tipografía y del libro de José Martínez de Sousa, Paraninfo, Madrid, 1981 (2a ed.).
–Diccionario histórico del libro d’Emili Eroles, Ed. Millà, Barcelona, 1981.
–Diccionari paperer de Narcís Banchs i Valls, Eds. Andana, Vilafranca del Penedès, 2009.
–El Arte de la Encuadernación de Mariano Monje Ayala, Editorial Labor, Barcelona, 1944.
–El diseño gráfico y sus profesionales. Retos y definiciones, Tesi Doctoral de Sheila González Mardones, Dpt. de disseny i imatge de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2016. Per estar al dia en Disseny Gràfic es pot veure un glossari actualitzat sobre disseny, en l’Annex 17.7, p.363-371. ( https://www.tdx.cat/handle/10803/373908#page=1 )
–El libro antiguo de Manuel José Pedraza, Yolanda Clemente y Fermín de los Reyes, Editorial Síntesis, Madrid, 2003.
–El llibre manuscrit de M. Josepa Arnall i Juan, Eds. Universitat de Barcelona-Eumo Editorial, Barcelona, 2002.
–El Mitjà Tipogràfic. Tesi Doctoral d’Oriol Moret Viñals. Departament de Disseny i Imatge de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2006.
–Els molins paperers. Origen, arquitectura, funció i evolució ( Comarca de Capellades, 1700-1950), Tesi Doctoral de Lourdes Munné Sellarés, Departament d’Història de l’Art, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2009.
–Enciclopedia de la Encuadernación de José Bonifacio Bermejo Martín, Ed. Ollero&Ramos, Madrid 1998.
–Enciclopedia de Tipos Vulgares y Costumbres de Barcelona. Obra popular, Pintaresca y Económica escrita por Don José María de Freixas, Imprenta Catalana de Joaquín Bosch, Barcelona, 1844.
–Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.
–Històries i llegendes de Barcelona. Passejades pels carrers de la ciutat vella de Joan Amades, amb la col·laboració de Consol Mallafré, Edicions 62, Barcelona, 1984. Vol. I.
–Impremta i Llibreria a Barcelona (1474-1553) de Jordi Rubió i Balaguer, Diputació de Barcelona-Quaderns de Treball, Escola Universitària J. Rubió i Balaguer, Barcelona, 1986. Títol original: Introducción a Madurell i Rubió, Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona (1474-1553), Barcelona, 1855. Traducció de Mercè Martí de Bohigas.
–La Imprenta. Esbozos sobre su mecanismo de utilidad para los principiantes en el Arte de M. J. Castanera, Imp. de la Vda. e Hijo de Castanera, Huesca, 1894. (Amb 10 p. i 11 imatges dedicades a la Remenderia).
-L’edició a Catalunya: segles XV a XVII de Manuel Llanas amb la col·laboració de Montse Ayats, Gremi d’Editors de Catalunya, Barcelona, 2002.
–L’edició a Catalunya: el segle XVIII de Manuel Llanas amb la col·laboració de Montse Ayats, Gremi d’Editors de Catalunya, Barcelona, 2003.
–Llibreters i impressors a la Corona d’Aragó de Jordi Rubió i Balaguer, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barceloma, 1993.
–Manual d’estil: la redacció i l’edició de textos de Josep M. Mestres, Joan Costa, Mireia Oliva i Ricard Fité, Eumo Editorial SAU; Coedició de Grup62 amb Associacio Mestres Rosa Sensat, Universitat de Barcelona i Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 2009 (4ª edició).
–Manual del Cajista. Lecciones teórico-prácticas para los alumnos de las Escuelas Profesionales, editat per Librería Salesiana, Barcelona, 1941.
–Nueva introducción a la bibliografía material de Philip Gaskell, Ed. Trea, Gijón, 1998. Pròleg i revisió tècnica de José Martínez de Sousa.
–Stande und Handwerter de Jost Amman (xilografies) amb text poètic de Hans Sachs, facsímil de l’edició de 1568, editat per Knorr&Hirth, Munchen, 1884.
–Vocabulari Paperer d’Oriol Valls i Subirà, Ed. Museu-Molí Paperer de Capellades-Taller Editorial Mateu, Barcelona, 1999. CEDPI ( Centre d’Estudis i Difusió del Patrimoni Industrial).