“EL gust dels vells papers pintats, de les guardes dels llibres no está gaire despert. Es molta la gent — àdhuc la més cultivada d’esperit — que agafa un llibre vell, un exemplar segle XVIII, sense dar-se el goig d’anar descobrint, tot acaronant-les amorosament, les secretes belleses que’l llibre conté, per la seva relligadura, per la impressió, per la matèria del paper i de la pasta, que pot fer gaudir una sensació agradosa al tacte, el sentit que més despert hauríem de tenir, el sentit més vital de tots, que posa en contacte amb la vida aquell que manca de vista, d’oïd i de paraula. Agafar un llibre i saber-lo saborejar abans de llegir-lo és una bona preparació per a l’exercici espiritual de la lectura; és posar l’ánima contenta i jove per a que pugui rebre més amorosament les impressions que hem de rebre; és avivar la intel·ligència amb un goig estètic: desperta els sentiments. I avivant el sentit de la vista i del tacte s’aviva la comprensió de l’enteniment.
El cultiu d’aqueix gust — com de tals altres—depura l’esperit; però devegades dona lloc a que el gust es transformi en fetitxisme. l tot fetitxisme és i ha estat sempre una aberració. Qualque vegada trobem la incongruencia de qui ja tant sols vol el llibre no pel séu contingut espiritual, sinó per la presentació del séu continent. No saboreja les perfeccions tipogràfiques i l’encís de la decoració de la relligadura per a preparar- se a bé llegir, no. Es aqueix el que vol l’art per l’art, sense cap més trascendencia. I limita el camp de la seva activitat a l’entusiasme de la contemplació.
Entre les sorpreses que’ns guarden els llibres, aquests llibres vells que tenen el caire de les fulles pintat de groc, que tenen el llom repelat, hi ha la dels papers pintats de les guardes. Ara moltes vegades són blanques, o bé són papers pintats amb mitjans industrials ràpids, no sempre molt encertada la decoració. La guarda del llibre, que és el primer i l’últim full de paper que posa l’enquadernador a cada volum, ha estat objecte d’un treball especial, havent creat un art, donant vida a una indústria.
Segurament que aqueixos papers pintats per a les guardes dels llibres — que teníen una gran boga, singularment en el segle XVIII— procedeixen dels papers pintats de les decoracions murals. Paper que’s devía utilitzar, per a facilitar els treballs, de retalls i desperdicis del paper de pared, i que després, anant-se extenent el costum, convertint- se en necessitat, va especialitzar-se donant lloc a un art propi, que ha sofert, com totes les arts, períodes d’evolució, de manera que avui podem distingir entre els papers per a les guardes, obres de primitius, obres clàssiques i obres acadèmiques; mostres de mà mestra, altres d’un període floreixent i altres de tendència; refinaments de bon gust i expressions de grolleria. Un sentit rudimentari, primer, de la decoració, que a poc a poc es va formant i complicant fins que arriba a un alt lloc d’opulència munífica.
El paper per a les guardes de llibre té, com tot paper pintat, un origen xinès. Des del segle XVI importat a Europa per hol·landesos i espanyols fins avui ha corregut una gran trajectoria. Primer es pinta a mà, grollerament; després s’estilitza un poc, i la industria de l’home inventa la trepa per anar repetint els motius i per a facilitar la feina. El paper pintat es converteix en una gran indústria, que anirà floreixent a les darreríes del segle XVIII, a Anglaterra, a França, amb Reveillon, a l’arrabal de Sant Antoni, a Bixheim, a Metz, a Lyó, a Epinal, a Mons. L’extensió del paper pintat ens va acostant vers la democràcia i l’art popular. Primer sols podíen cobrir els panys de pared els grans magnats i prínceps, amb cuiros policromats, amb tapisseries. El paper pintat s’estén arreu, i cobreix tota la nuesa de les pareds fredes. El primer assaig de decoració es un motiu tímid, molt poruc, molt; després acaba amb un gros esclat de detalls botànics, de vegetació tropical, amb un gran sentit de la composició general. La flora i la fauna donen pretextes als artistes. I per últim les històries d’amor i de guerra. En part, dintre d’un cercle reduit, se segueix la mateixa marxa que per a les grans composicions dels tapissos. Els episodis, com en algunes teles — de Pau i Virgínia — abunden i es repeteixen amb una profusió realment meravellosa.
Peró parlem dels llibres. Com hem dit, la decoració del paper per a guardes dels llibres va constituir una especialitat. En alguns punts, com a Alcoy, a Espanya, els començos de la decoració són veritablement primitius i rudimentaris. Es comença per l’esponjat. L’obrer, no en podem dir encara l’artista, aixopa una esponja en colors, i amb ella, sense cap art, surti el que’s vulgi, va pintant el paper, obtenint devegades efectes inesperats. Després l’obrer rudimentari va despertant el séu enginy; amara un full de paper de pintura, i amb una pua de fusta fa cercles concèntrics, que s’ajunten, que se separen, amples i estrets, gruixuts i prims. I es dona una nova varietat a la decoració. Després venen els jaspiats i s’utilitza el fel de bou. I per últim els gravadors al boix van complicant el motiu decoratiu fent- lo més ple, més complet. I venen després els ferres. I venen els ors i les riqueses.
I anant fullejant aquestes guardes de llibres, o una col·lecció — com per exemple la d’En Alexandre de Riquer, que és de les més completes que’s coneixen — es pot veure, es pot anar seguint tot l’estat de la cultura i de la civilització dels pobles a travers d’una època. Mirem les darreríes del segle XVIII i trobem aquests pobrets papers d’Alcoi, o catalans, amb esponjats, amb decoracions de pua de fusta. I comparem -los amb l’esplèndida opulència dels papers austriacs per a les guardes dels llibres, esplèndids, rics, fets amb art de pur refinament, amb àligues imperials, amb escuts de noblesa. No és que aqueix art de luxe faci despreciar l’altre pobre. Moltes vegades ens encisarà més un rudimentari motiu de decoració d’un gravadet al boix que tot un opulent paper amb motius d’argent i d’or.
Vells papers : “Guardes de llibres” per R. J., a Vell i Nou, núm. 33, 15 set 1916.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Nada hay nuevo sobre la tierra,—Hé aquí una sentencia mil veces y en mil idiomas repetida y que no dejará de estrañar á los lectores de nuestra pequeña revista, amigos, por ende, de lo nuevo, de lo avanzado de lo modernísimo.—Y sin embargo, la sentencia es tan verdadera como antigua: lo propiamente nuevo, lo original en absoluto, lo sin precedentes ni abolengo está todavía por descubrir. Desde los primeros chinos civilizados acá, todos los géneros literarios, todas las formas artísticas se han intentado. Como si quisiera el hombre demostrar el poder de su inteligencia soberana ha cerrado ya el círculo de sus universales conocimientos, apoyándose en lo que sabe para adivinar lo que ignora.—Se ha dormido el hombre del pasado durante la noche, pero en sus labios se dibuja una sonrisa, anunciándonos que ha previsto la aurora del porvenir. Podréis vosotros gozarla de un modo más adecuado, podréis analizar los colores de sus nubes y sentir la frescura de sus rocíos, pero la impresión estética de aquel incendio triunfante, la íntima satisfacción del que descubre la luz, la sintieron ellos, los hombres del pasado, vuestros buenos abuelos, lo mismo que vosotros, hombres del presente, abuelos á vuestra vez de nietos sapientísimos y de hombres modernos por venir.
Tomaos la molestia de repasar algunos libros viejos: no es una faena desagradable, os lo aseguro. El pergamino de las cubiertas que cruje y se retuerce como la piel seca de una momia; las hojas blandas, húmedas siempre; la impresión extraña y de un negro atenuado en rojo, sobre el papel amarillento, la ortografía caprichosa y pintoresca; todo el pequeno volumen, en fin, tiene un aire tan cándido, tan sencillo, tan de abuelo desengañado y poco figurón, que convida á leerlo, que seduce y obsesiona ligeramente. —Y una vez leído, y una vez estudiado y una vez vuestra alma de hombre moderno puesta en comunicación con el alma vieja del autor del libro viejo ¿qué descubrís? Hablando sinceramente ¿os sentís superiores al que escribió el libro de Job? ¿La poesía es más grande hoy que en tiempo de Homero? ¿Somos más sutiles y refinados que Horacio? ¿Verlaine resulta más obscuro, más misterioso que Persio? ¿Es Apuleyo menos escatológico que Zola?— He aquí, pues, la gran enseñanza que trasciende de la lectura de libros viejos. Una ecuanimidad, una indiferencia tranquila y una serenidad de espíritu que confortan y regeneran.—El lector profundo de libros viejos deseará ver, aunque no logre hacerse ver; desengañado del estilo, se irá derecho al fondo y procurará como los autores que he citado dormirse en la noche del pasado, pero con la confiada sonrisa del que ha presentido y abarcado el porvenir. Un libro viejo es como un vino rancio, bebido á sorbos junto á un buen fuego: nos conforta y nos inspira sueños
Article: “Los libros viejos”, en el periòdic Luz de desembre de 1898.
Deixa un comentari