Biblioaprenent

 És d’altra banda, ben present en mi el record del dia que es presentà a la Biblioteca de Catalunya el “ Catàleg del Museu del Llibre Frederic Marès” ( el passat 2 de novembre), en què Mañosas féu un deliciós parlament sobre bibliofília: els ulls, els dits, els sentits, la passió i tota l’ànima del bibliòfil, els fulls, els tipus i les relligadures dels llibres, hi foren tan exquisidament descrits per l’orador, que ens semblà una meravella de poder escoltar aquelles paraules en un temps com els que corren”.

  Article: “ El bibliòfil Enric Mañosas i Barrera” per Jaume Medina a Serra d’Or, nº 439-440, juliol-agost 1996.  

La il.lustració es feia primitivament per motius que encara ara són plenament vàlids: per destacar els passatges més importants de l’obra i per enriquir-la. En arribar la impremta, les il.lustracions originals dels escriptors foren substituïdes per gravats que, segons com, eren il.luminats a mà. Els primers eren treballats sobre la fusta, però durant el segle XVI va generalitzar-se el gravat al buit sobre coure. A tot Europa la impremta va experimentar una certa decadència, per diverses causes – entre les quals la censura – , i fins al segle XVIII no arribà la renaixença. Aquí també vam patir el mal general, i en l’aspecte de la decoració dels llibres el període esmentat és més aviat trist.L’època romàntica ajudaria a donar una forma artística al contingut dels llibres. Les dificultats de l’edició catalana i el petit camp en què és mou, fan que els nostres il.lustradors treballin per a obres en castellà. En primer lloc cal citar l’il.lustrador Parcerisas, darrera el qual vindrien Tomàs i Ramon Padró, Eusebi Planas, Josep Lluís Pellicer, Josep Puiggarí, Josep Llobera i d’altres. Les edicions populars catalanes d’Innocenci López donarien nom a Manuel Moliné.

El desenvolupament editorial i l’aplicació dels avenços tècnics de la impremta fan que, al final del segle passat i als primers anys de l’actual, l’edició catalana de llibres il.lustrats sigui, a més de brillant, molt diversificada. Dibuixants tan complets com Apel.les Mestres obren un camí que serà fressat per Josep Triadó, Alexandre de Riquer i Joan Vila “ D’Ivori” en les obres de bibliòfil”.

Article: Il.lustració. Il.lustradors a la Rvta. Serra d’Or d’octubre de 1974. ( no possa autor).

  “ Un periodista de La Vanguardia, Oscar Caballero, va escriure no fa gaire que “ la bibliofília és un virus benigne i cultural”. 

En l’article “ El bibliòfils Josep M. Vall i Miquel Plana” d’Albert Manent a Serra d’Or, nº 360 de desembre de 1989.   

   “ El comercio de libros antiguos por Internet ha significado la pérdida de una serie de elementos clave a la hora de concretar una compra-venta, que permitían al librero una cierta orquilla de movimientos a la hora de determinar el precio de un libro. Entre ellos los aspectos emocionales del comprador, su apariencia física, insignificante, pero importante, su forma de hablar y sus conocimientos sobre la obra y el libro antiguo en general. Todo ello se ha desvanecido, dando paso a una transacción informal, sin presencia física alguna, con el riesgo que ello conlleva, en la que el precio muy raramente se llega a modificar, salvo por cuestiones de conservación del ejemplar ( afectado por polillas, manchas de humedad, márgenes cortados, falto de portada, ejemplar mútilo), que no siempre aparecen indicados por el librero. Por todo ello, y para evitar ingratas sorpresas, ofrecemos algunos breves consejos a la hora de comprar libros antiguos:

a)     Examinar la rareza y condición del ejemplar. En caso de duda consultar los repertorios bibliográficos.

b)      Antes de realizar cualquier compra es conveniente consultar las fuentes bibliográficas existentes ( catálogos de subastas y librerías, bibliografías, repertorios de precios de libro antiguo).

c)      No fiarse de la ficha descriptiva del Catálogo. Es conveniente poder cotejarlo y examinarlo. En caso contrario, verificar llamando a la Subasta o Librería que la ficha se corresponde a la realidad.

d)     En el caso de una Subasta, verificar que el precio de salida se corresponde realmente a la calidad del ejemplar. Por lo general, las firmas con solera piden precios más altos que las salas menos conocidas.

e)     Una copia barata y mediocre es probablemente más ‘cara’ que otra por la que se pide más dinero pero que es un ejemplar sobresaliente de la misma edición.

f)       Los libros suelen ser más caros en los puntos de venta especializados que en otros lugares situados fuera del circuito profesional, como un puesto en el Rastro.

g)     El coleccionista no debe regatear el precio de un libro cuando le interesa mucho.

h)     No se puede comprar un libro pensando en venderlo al día siguiente, o al cabo de un mes, a un precio superior al que ha pagado.

i)       El coleccionista no debe negarse a pagar un precio elevado si el libro es raro e importante para él. Ya señalaba el bibliógrafo Palau¡ ¡Cuantos bibliófilos se lamentaran por … considerar cara una pieza que jamás volverán a encontrar”.

“Documentación on line sobre libro antiguo” de Nicolás Bas Martín de la Facultad de Ciencias Humanas y Sociales: Univ. Jaume I de Castelló.pp.114.

“ L’avenç tècnic havia portat també la seva part negativa. La màquina degradava el producte en algunes ocasions. D’aquí ve l’aparició d’un moviment artesanal que obeïa de fet al naixement del llibre de bibliòfil, inspirat en el llibre gòtic, esdeveniment que tenia ja les seves arrels en la Renaixença. És molt encertada l’apreciació que fa Eliseu Trenc remarcant que aquesta renovació del llibre no fou una còpia del moviment anglès promogut per William Morris, sinó que a Catalunya ja havia tingut lloc durant la Renaixença, essent, per tant, anterior al britànic. De tota manera, l’obra de Morris va exercir certa influència a Catalunya. L’ideal de la seva impremta de Kelmscott era produir llibres que fossin obres d’art alhora que fossin llegibles. Morris mantenia que la decoració de les pàgines mai no havia de distreure l’atenció del lector. Aquesta era la mateixa directriu proposada pel moviment català paral.lel, al cap del qual cal esmentar Rafael Farga i Pellicer”.

 Pilar Vélez a l’article: “ Entorn de les Arts gràfiques de l¡època modernista a Catalunya. La tipografia. De la revista D’Art, nº 10-1984,pp. 219. 

   ” Los libros de viejo son como antiguos continentes que esperan una suerte de redescubrimiento. Cubiertos de polvo, agazapados en los estantes, esperan pacientemente nuevos ojos, nuevas manos que volverán a recorrerlos. Son como máquinas del tiempo que desafían a un mundo regido por el estigma de la novedad. 

“Libros de viejo, libros usados”, per Federico Patán a Rvta. De la Univ. de México.

“Potser no cal assenyalar que l’art medieval i l’art japonès produïren grans obres en l’àmbit de la il.lustració, del gravat i en definitva del llibre. Perquè el món real per a Joan D’Ivori, el món en el qual es mogué amb fluïdesa, el que conegué i estimà, fou el del llibre. Se sentí feliç il.lustrant llibres que parlaven del món del llibre.

 I en féu molts: La vida del libro ( Cámara Oficial del Libro, 1934), els contes “ El darrer llibre” de Daudet i “ En Quicu dels llibres” de J. Pons i Massaveu, dins del volum Contes de bibliòfil ( Institut Català de les Arts del Llibre, 1924); Un libro viejo de José Feliu i Codina ( Miquel y Planas, 1926), La librería ( Miquel Rius, 1921), La llegenda del llibreter assassí de Barcelona ( Miquel y Planas, 1928). 

 Article: “ D’Ivori, artista del llibre” de M. Montserrat Castillo a Serra d’Or, nº 454 d’octubre de 1997. 

  “Plana ha fet dues principals col.lecions: “ El burí i la ploma”, on agermana escriptors i il.lustradors  i se centra en autors d’Olot, i “ El tòrcul i les lletres”, que, després de catorze títols, ha clos amb l’obra, tan breu com sòlida, Notes sobre bibliofília, de Jaume Pla, el seu amic i mestre, alhora gravador, pintor, editor i crític d’art. No és estrany, doncs, que Francesc Fontbona escrivís el 1982 que Plana és “ un d’aquests homes de comarques d’envergadura nacional”.

Recordem que la seva primera edició bibliofílica fou Un núvol apretat per la tramuntana ( 1973) de Domènec Molí. Entre les seves edicions no manquen temes olotins ni empordanesos.Miquel Plana ha il.lustrat llibres de Poe, Salvador Espriu i Marià Manent. I obres tan singulars com Les bruixes de Llers (1977) de Carles Fages de Climent, que havia prologat Ventura Gassol, o Procés d’un bruixot ( 1979) del caputxí i erudit Nolasc del Molar.

El meu pare va escriure que les “ seves edicions es poden comparar amb les millors d’Europa”.La cinquantena d’obres que ha editat Miquel Plana, directament o per encàrrec, tenen un segell propi i no solament per les il.lustracions o la mestria de la impressió. Tipus o cos de lletra, marges, blancs, interlineats, són detalls que ell vetlla amb una cura passionada. El seu esforç és gairebé solitari i a penes ha rebut ajuts. I em temo que passa per una època de fatiga, tot i que, com va escriure Francesc X. Puig Rovira, “ Plana ens ha demostrat que la bibliofília és possible”.

Les seves edicions són sovint limitadíssimes ( 32, 40, 100 exemplars), però han arribat a una part dels “ happy few”que s’interessen per aquesta mena d’edicions. Plana ha fet diverses exposicions de la seva obra com a editor, i els catàlegs són peces que expliquen amb eloqüència el sentit i l’abast del conjunt de l’obra de l’artista olotí. Manca, però, algun estímul més fort perquè Plana pugui continuar aquesta obra que és la darrera gran peça de la bibliofília catalana”. 

En l’article “ El bibliòfils Josep M. Vall i Miquel Plana” d’Albert Manent a Serra d’Or, nº 360 de desembre de 1989.

” En parlar d’aquest nou llibre, no sé perquè, tendeixo a adreçar-me als bibliòfils. I no és només perquè el professor Alturo arriba  a suposar que els saquejos de llibres efectuats en territoris catalans pels àrabs, en diverses ocasions, suposaven tant una bibliopirateria com un cas de bibliofília refinada dels cultes invasors.

 D’altres vegades, eren personatges perseguits per aquests els que s’enduien, si podien, els llibres més estimats; com succeí al bisbe Pròsper de Tarragona quan fugia dels invasors, enduent-se cap a Càller i a Camogli, a prop de Pisa, el llibre de pregària litúrgica més preuat de l’època visigòtica; o bé, els diaques de Nambad d’Urgell, que en morir el bisbe, cremat a la foguera, pogueren salvar-se i se n’endugueren a la Borgonya dos manuscrits patrístics dels segles VII i VIII.

Alturo dóna una colla d’exemples posteriors de llibres en la possessió o donació dels quals l’aspecte bibliofílic era manifest. Tant si es tractava de personatges laics privats com de la noblesa, tant si eren bisbes com si només pertanyien al petit clergat parroquial.Els nostres bisbes més erudits de l’antiguitat, Pacià i Quirze de Barcelona, Just i Feliu d’Urgell i el probblement català Brauli de Saragossa, sobretot els bisbes Ató de Vic i Miró Bonfill de Girona, que acolliren Gerbert per ensenyar-li matèries científiques ignotes a la resta de l’Europa cristianitzada; i potser, encara més, Oliba de Vic, de Ripoll i de Cuixà, que enviava lluny els seus propis monjos per buscar llibres, ultra fronteres: tots ells esdevenen un grup no pas poc significatiu de bibliòfils, com remarquen algunes de les citacions que en fa Alturo”. 

 Article a Serra d’Or, nº 497 de maig de 2001, d’Anscari M. Mundó, parlant del llibre de Jesús Alturo: El llibre manuscrit a Catalunya: orígens i esplendor, Public. Generalitat-Ed.92, B, 2000; col. Som i serem,14  

  “ Las librerías de viejo están cada vez más modernizadas. Tienen los libros limpios de polvo y acomodados por temas, autores, países y colecciones y algunas de ellas manejan banco de datos computarizado, de manera que ya no es necesario rebuscar por horas para encontrar un volumen. Además de las razones económicas ( aunque en estas librerías los precios ya no son tan bajos) lo que ha dado auge a esos locales es que las librerías “ de nuevo” cambian constantemente las mesas de novedades, y tiene cada vez menos variedad en sus libreros. Además de que hay autores que uno nunca encontrará en ediciones modernas, quién sabe por qué”. 

Article: “Mesita de noche” de Patricia Zama a Letras , libros y revistas…

“ Lorca. No havia de ser. No. No havia de ser. Però vaig estar tota la tarda de diumenge donant-hi voltes.Diumenge passat hi havia instal.lada la fira d’antiquaris a la rambla de Nostra Senyora – si l’haguéssim comntinuat fent a la de Sant Francesc, potser hauríem hagut de parlar de la fira del trial-. Hi vaig passar d’hora, relativament d’hora, a les nou del matí, potser ja eren quarts de deu, no m’ho feu dir.

El cas és que vaig localitzar un llibreter nou, de vell, que tenia algun títol interessant, i un de molt interessant: una setena edició de Romancero gitano, de García Lorca.No sento una gran passió per Lorca. Considero, amb Borges, que aquest llibre és una mica massa pintoresc, o castis, no sé com en deia. Poesia massa plena de cascavells i farbalans. Reconec, però, que el granadí tenia un do per la paraula i un altre do per la metàfora. I és en aquest llibre, més que no pas en el llibre per antonomàsia en què va voler ser modern: Poeta en Nueva York, que Federico va deixar impresa la seva ànima, tan visible, si es vol, commovedora, com unes dilatades en un vidre, com unes llepasses degudes a la pell d’una mà graponera.Bé, jo ja tenia una cinquena edició del llibre, que vaig adquirir en una llibreria de vell del barri del carme valencià. Però tu saps perfectament, César, com som els bibliòfils. Delegem el llibre, l’objecte.

L’ensumem. Ens el mirem, abans d’arribar-ne a llegir una sola pàgina. En toquem la pols coriàcia de la cobertura amb el tall d’una ungla.Quan vaig arribar a la rambla, el noi ja havia carregat la furgoneta. No havia de ser. 

 Article : El dietari de Jordi Llavina en El 3 de vuit del 18 d’abril de 2008.  

   “ Por su parte, en el mundo del libro antiguo cada vez son más las posibilidades que tenemos de poder comprar una de estas preciadas joyas sin movernos de casa. Ahora bien, también esto  tiene sus peligros como el hecho de no poder acceder físicamente a la obra que estamos comprando, que además puede estar bibliográficamente mal descrita, con el consiguiente fraude y gasto económico que ello puede comportar. Por no citar las estafas que pueden conllevar algunas de estas operaciones mediante el pago con tarjeta de crédito.Pero pongámonos en el papel del bibliófilo, coleccionista e investigador del libro antiguo que desea comprar un libro de estas características para su biblioteca. Es evidente que Internet ha sido una herramienta notablemente útil, pero hay que saber utilizarla. No sirven todos los portales, ni todas las librerías, ni todos los cauces son válidos para hacerse con una de estas preciadas piezas. En último lugar será el olfato del comprador el que determinará el  éxito de la operación.

No son todos los que están ni están todos los que son. Quizás este lema resuma muy bien la cantidad y al mismo tiempo ausencia de información que encontramos en la red dedicada al mundo del libro antiguo”.

“Documentación on line sobre libro antiguo” de Nicolás Bas Martín de la Facultad de Ciencias Humanas y Sociales: Univ. Jaume I de Castelló.pp.112.