“Potser no cal assenyalar que l’art medieval i l’art japonès produïren grans obres en l’àmbit de la il.lustració, del gravat i en definitva del llibre. Perquè el món real per a Joan D’Ivori, el món en el qual es mogué amb fluïdesa, el que conegué i estimà, fou el del llibre. Se sentí feliç il.lustrant llibres que parlaven del món del llibre.
I en féu molts: La vida del libro ( Cámara Oficial del Libro, 1934), els contes “ El darrer llibre” de Daudet i “ En Quicu dels llibres” de J. Pons i Massaveu, dins del volum Contes de bibliòfil ( Institut Català de les Arts del Llibre, 1924); Un libro viejo de José Feliu i Codina ( Miquel y Planas, 1926), La librería ( Miquel Rius, 1921), La llegenda del llibreter assassí de Barcelona ( Miquel y Planas, 1928).
Article: “ D’Ivori, artista del llibre” de M. Montserrat Castillo a Serra d’Or, nº 454 d’octubre de 1997.
“Plana ha fet dues principals col.lecions: “ El burí i la ploma”, on agermana escriptors i il.lustradors i se centra en autors d’Olot, i “ El tòrcul i les lletres”, que, després de catorze títols, ha clos amb l’obra, tan breu com sòlida, Notes sobre bibliofília, de Jaume Pla, el seu amic i mestre, alhora gravador, pintor, editor i crític d’art. No és estrany, doncs, que Francesc Fontbona escrivís el 1982 que Plana és “ un d’aquests homes de comarques d’envergadura nacional”.
Recordem que la seva primera edició bibliofílica fou Un núvol apretat per la tramuntana ( 1973) de Domènec Molí. Entre les seves edicions no manquen temes olotins ni empordanesos.Miquel Plana ha il.lustrat llibres de Poe, Salvador Espriu i Marià Manent. I obres tan singulars com Les bruixes de Llers (1977) de Carles Fages de Climent, que havia prologat Ventura Gassol, o Procés d’un bruixot ( 1979) del caputxí i erudit Nolasc del Molar.
El meu pare va escriure que les “ seves edicions es poden comparar amb les millors d’Europa”.La cinquantena d’obres que ha editat Miquel Plana, directament o per encàrrec, tenen un segell propi i no solament per les il.lustracions o la mestria de la impressió. Tipus o cos de lletra, marges, blancs, interlineats, són detalls que ell vetlla amb una cura passionada. El seu esforç és gairebé solitari i a penes ha rebut ajuts. I em temo que passa per una època de fatiga, tot i que, com va escriure Francesc X. Puig Rovira, “ Plana ens ha demostrat que la bibliofília és possible”.
Les seves edicions són sovint limitadíssimes ( 32, 40, 100 exemplars), però han arribat a una part dels “ happy few”que s’interessen per aquesta mena d’edicions. Plana ha fet diverses exposicions de la seva obra com a editor, i els catàlegs són peces que expliquen amb eloqüència el sentit i l’abast del conjunt de l’obra de l’artista olotí. Manca, però, algun estímul més fort perquè Plana pugui continuar aquesta obra que és la darrera gran peça de la bibliofília catalana”.
En l’article “ El bibliòfils Josep M. Vall i Miquel Plana” d’Albert Manent a Serra d’Or, nº 360 de desembre de 1989.
Biblioaprenent 