Llotja

“Al mes d’octubre últim, es va celebrar a Barcelona una interessant exposició de gravats en fusta a tot color, que va ser oportunament visitada pels alumnes de la Classe de Gravat del grup de les Arts de el Llibre de la nostra Escola, als que va acompanyar el qual subscriu.

 Els gravats que es mostraven en aquesta exposició, que va patrocinar l’Excm. Ajuntament i el que va tenir lloc al local de l’antiga capella de l’Hospital de la Santa Creu, procedien de l’Exposició Internacional de Xilografies en Color, organitzada pel Museu Victòria i Albert de Londres, que després va ser recorrent diverses ciutats angleses, transportada després a Europa continental, on va ser exhibida a Brussel·les, París, Roma, Praga i Barcelona i finalment ha estat enviada a Amèrica del Nord, on així mateix recorrerà les principals ciutats.

Va ser Barcelona afavorida amb l’enviament d’aquest notable conjunt internacional de xilografia en color, per haver estat únicament artistes barcelonins els espanyols que van concórrer a l’esmentada exposició, i gràcies, com ja he dit, haver-la patrocinat l’Ajuntament de la nostra ciutat.

 Es van exposar 209 obres degudes a 120 artistes de 25 països diferents corresponents a les cinc parts de món, el que atorgava a aquesta exposició el legítim dret a titular-se mundial.

 En aquesta important reunió d’obres xilogràfiques, les havia de molt variats conceptes i tècniques, abastant des del realisme clàssic el més abstracte decorativisme, passant per l’expressionisme, el surrealisme i molts altres ismes menys definits, sent aplicades les tècniques, des del més ortodox ofici xilogràfic al més lliure «aconsegueix-lo com puguis».

Indubtablement va ser de gran interès poder contemplar i estudiar detingudament tanta varietat de procediments, aplicats tots a aconseguir l’estampa xilogràfica a tot color.

 La primera impressió davant tal varietat era una cosa desconcertant, sobretot per als no iniciats en les grans possibilitats del gravat en fusta, però pel mateix era incitant i en extrem alliçonador el seu estudi acurat.

 Resumirem breument les deduccions resultants de les nostres visites.

 Es podria dividir el gran conjunt en dos grups essencials: el que posava tot l’esforç en el gravat de les planxes per aconseguir amb elles un nombre determinat de proves exactament iguals, i el que recolzant-se en unes planxes a penes desbastades per les eines de gravar, fiava el principal a la feina d’estampació, de manera que, a causa d’una gran intervenció de l’atzar, es limitava enormement la missió del gravat, de donar nombroses proves exactes.

 No obstant en l’exposició tenien aclaparadora majoria les obres pertanyents a aquest segon grup.

 Dels països orientals, Xina exposava obres de nou autors que mantenien dignament la tradició de les seves estampes, amb interpretació poètica del paisatge i encapritxat tracte dels més humils elements de la natura, utilitzant el gravat a ganivet i l’estampat a l’aigua amb tècniques tradicionals , si bé manejades amb mes llibertat, que al costat de certs temes d’actualitat com «la construcció del dipòsit de Kuan Ting, de Wang Chi, donaven el conjunt la justa nota de modernitat.

 En canvi l’enviament del Japó s’allunyava completament de les seves genuïnes estampes que tanta fama li van donar. Res indicava que aquests gravadors nipons fossin els successors de Kironaga, Sharaku, Hokusai, Hiroshique, i tants altres mestres que amb els seus subtils però intenses interpretacions de l’home i del paisatge van arribar a influir granment en les directrius de l’art europeu de finals de segle passat i el record del qual encoratja encara en les produccions dels seus veïns de la Xina. Per contra, són les modernes tendències europees i nord-americanes, especialment les abstractes, les que donen peu als moderns xilògrafs japonesos per les seves estampes de grans formats a força de taques de color, seguint de vegades ritmes geomètrics amb deixos de cubisme, i en ocasions amb un tímid suggeriment figuratiu. Així mateix l’art de l’estarnpació manual a l’aigua de què eren mestres inimitables ha estat menyspreat i substituït pel usat per la majoria dels estampadors nord-americans a força de superposició de tintes mats i brillants, transparents i opaques, més amb una fi simplement decorativa d’impacte objectiu i satisfacció materialista, ben diferent del gaudi íntim i profund derivat de la contemplació de les seves antigues estampes, tan racials, tan delicades i deliciosament suggestives.

 Els Estats Units i Canadà, amb Gran Bretanya, Holanda i altres països nòrdics, formaven el conjunt més nombrós en aquest apartat d’extrem modernisme, sense voler dir que en els altres països no es donessin casos de semblant orientació, ni que entre les obres dels citats no es pogués trobar més d’una, d’arrel clàssica encara que fos aconseguida sota conceptes i recursos tècnics moderns.

 Espanya, Itàlia, França i països centreeuropeus on han existit nuclis de producció i d’ensenyament del gravat donaven el major contingent de gravadors coneixedors de l’ofici, i els seus enviaments, en general de menors dimensions, eren en canvi veritables lliçons del bé gravar la fusta i de perfecte estampat.

 Hem de tenir present que l’exposició la constituïen gairebé únicament, estampes, amb exclusió, descomptats pocs casos, de la il·lustració del llibre.

 L’estampa lliure no exigeix ​​naturalment amb tant rigor com la il·lustració del llibre, l’exactitud de les proves, que solen a més reduir-se a un nombre exigu. Per això el procediment tant del gravat de les planxes com el d’estampat pot ser així mateix molt més lliure, permetent recursos extrems com l’ocupació de diferents fustes i tot de diferents materials com fusta i linòleum o material plàstic i tintes de naturalesa contradictòria com les transparents i opaques en una mateixa prova.

 Per la mateixa raó poden aprofitar-se en l’estampat manual recursos derivats de la qualitat porosa o irregular de les matrius gravades sotmetent-les a diferents pressions o simples i encara parcials fregaments que eleven a infinits efectes possibles, tot i que molt difícil per no dir impossible d’aconseguir dues vegades iguals, el que dóna a les estampes així tractades caràcter gairebé de monotip.

La lliçó principal que donava l’exposició que comentem, era indubtablement més que d’ordre tècnic, tot i ser aquest molt important, d’ordre estètic.

Les orientacions canvien, se succeeixen modes i maneres però és evident que sempre produeixen obres interessants i obres vulgars, obres belles i obres repel·lents, siguin quins siguin els conceptes que les informin i les tècniques que s’utilitzin. Hem, doncs, acceptar tota mena de recerca en els terrenys conceptuals i tècnics i procurar adaptar el resultat a la nostra manera de sentir, evitant en el possible la pèrdua sensible de personalitat i sobretot evitant el culte repulsiu del tremendisme que a tants excessos ha portat als artistes, ja siguin comesos amb fórmules acadèmiques o revolucionàries.

El bon gust ha de prevaler si en realitat es pretén fer obra d’art.

            “Gravats xilogràfics en color”, per A. Ollé Pinell, Ensayo, 7, 1956.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Todos hemos tenido esa época de fiebre, de locura por el libro, precisamente en los años que los medios económicos no están en relación con nuestro afán desmedido de leer y, rara es la biblioteca de los hombres sin fortuna, donde no abundan los libros adquiridos por “muy poco dinero” en los mercados de lance.

Con clamor de gratitud, hemos de reconocer que a esos libros debemos en mucha parte, el gran favor de la cultura adquirida, pero es innegable que, cuanto ganamos en conocimientos y ecomomía, estuvimos expuestos a derrocharlo en salud. Si hubiéramos refrenado nuestra avidez de lectores con la serenidad meditativa del buen sentido, sin menos prisas y con poca diferencia de monedas, nuestro hubiera sido siempre el goce del libro nuevo, refinamiento intelectual que tanto agrada al espíritu. Se me podrá objetar, que el libro de lance es fácil para las manos con más polvo de pobreza; que sin ellos, la cultura sería privilegio de la gente adinerada, y que, gracias a las ferias de los libros cochambrosos, es como el proletariado ha podido iniciar su evolución en el orden cultural. Contra estas afirmaciones que no carecen de lógica, podemos permitirnos la réplica sensata de que, para el no pudiente, el Estado dispone de bibliotecas donde sin ningún dispendio se crean masas lectoras. Pero de esta manera, también se le priva al pobre la modesta propiedad de lo que lee y el placer del libro virgen que es nuestro punto de bien. Si España fuera una nación gobernada con afanes de cultura verdadera y el tópico del analfabetismo, más que banderín político, fuese máxima vergüenza colectiva, del mismo modo que el Estado y los municipios cuentan con hospitales, casas de socorro y farmacias para atender a los necesitados, debieran disponer de librerías, en las que con la “receta de pobre”, el enfermo de sanas curiosidades, pudiese curar su espíritu del cáncer de la ignorancia. Desgraciadamente, esto no deja de ser una fantasía luminosa, y planeando en la realidad, creemos que, a más de las bibliotecas, para que el lector sin medios guste el momento feliz de abrir su secreto al libro, más que la prenda de lance, le interesa la módica suscripción, que le dará el libro nuevo, limpio de oscuros contactos. Un libro nuevo, desde que brinca del estante a nuestra mano ya es algo íntimo que nos acompañará hasta nuestro fin y será más tardes sombra de continuación por el respeto con que los hijos han de tratarlo después. Por sobrevivirnos ellos, alargarán la sombra de nuestro paso en materia. Con nosotros empezará su historia y solo a nuestros dedos agradecerá efusivo – entre el revuelo de hojas -, la delicada ternura puesta en su desfloración. Cuando adquirimos el libro de lance, alguna vez hemos tenido idéntico pensamiento: “ ¿ Quién fué su dueño anterior?” Y sin proponerlo, hilvanamos una sucesión de reflexiones amargas, intentando bucear en el enigma histórico del libro, que juega en escalones de preguntas: “¿ Qué gesto de miseria le habrá vendido por un puñado de cobre?! “ ¿ Cuántos zigzags ha trazado de ida y vuelta al mercadillo con servidumbre de esclavo viejo?” “ ¿ En qué mesa ha dormido?” “ ¿ Lo acarició un enfermo?” “ ¿ Lo estrelló contra la pared un loco?” El libro usado viene con crucifixión de notas, de manchas, de páginas dobladas por sus cantos, de nombres rubricados por personas que nunca conoceremos, de hojas secas que un día pudieron ser signos amorosos y ahora son un incubador de microbios… Nos costó barato el libro, pero traía aroma repugnante de humedad y tufo rancio de vejez. Lo hojeamos sin alegría, y aunque amamos su lectura, al darle meta de fin – ¡era tan poco su precio! – en el estante peor, ganó un sepulcro de olvido. El libro nuevo: el que abrimos nosotros y gustamos el placer indiscutible de adquirirlo con esfuerzo, nunca puede quedar huérfano de instintivas atenciones. Por lograrlo, hemos sacrificado otro capricho y si su letra impresa nos seduce haciéndonos esclavos de sus líneas, gustaremos la compra con sabor de golosina interminable. No es desprecio a la humildad de los libros derrotados. También tuvieron la época feliz de juventud y sabe Dios cuántas inteligencias iluminaron sus páginas amarillas. Pero nuestra seña de hoy, habiéndole al lector del goce del libro nuevo y del peligro del viejo, no encierra mayor cuestión que un aviso de buen gusto y una reflexión de higiene.

          Article: “Goce de los libros nuevos”, d’Alfredo Sendin Galiana, a la revista Gaceta del Libro ( València), nº 12 d’octubre de l’any 1935.