““La vint-i-vuitena Fira del Llibre Vell és a punt de tancar les portes. Com cada any, el popular mercat d’ocasió s’ha instal·lat durant uns dies al passeig de Gràcia i ofereix als afeccionats una nova oportunitat d’adquirir llibres antics a bon preu.
Per l’afluència constant de vianants a les parades i per les impressions recollides entre els llibreters, s’ha constatat, un any més, que la Fira és molt ben acollida, “Cada vegada la tradició té més força – comentava el senyor Millà, propietari d’una de les llibreries de vell més veteranes de les que hi ha a la Fira -: “no hem d’oblidar que la gent troba una diferència notable de preu en els llibres. A més, es troben coses que normalment no es poden trobar a les llibreries”.
Si bé és difícil dir quins gèneres són els que gaudeixen de preferència es pot assenyalar que hi ha una marcada tendència envers la novel·la i l’assaig. Naturalment, hi ha també les curiositats bibliogràfiques o les obres d’un valor específic per si mateixes o per la personalitat del seu autor. Un altre grup de llibres que desvetllen molt d’interès són els llibres tècnics. En canvi, el llibre de política, que aquests darrers anys tingué un èxit puixant, ha sofert una important disminució de vendes.
Tot i que el nucli autèntic de la Fira el componen els llibres vells, des de fa uns anys hi ha una invasió dels llibres anomenats “de saldo”, és a dir, procedents de partides de sortida difícil. Hi ha opinions diverses entre els llibreters sobre la presència del llibre actual en aquest mercat d’ocasió, que en principi hauria de ser íntegrament ocupat pels llibres antics. Es pot argumentar, d’una banda, que la presència dels llibres actuals desvirtua el caràcter i els objectius de la Fira. Hi ha qui pot afirmar, en canvi, que el fet que els llibres “de saldo” coexisteixin amb els altres pot ser un motiu més d’atracció per al públic. Sembla, però, que el llibre vell cada cop és més escadusser. Per això, al costat de parades que ofereixen a preus raonables veritables joies de bibliòfil, s’alineen parades on es barregen edicions més o menys actuals i llibres “de saldo” en gran profusió. Entre aquests, i només com a exemple, hi ha hagut aquest any dos títols molt venuts: Si em pregunten, responc, de Pedrolo, i Preguntar no és ofendre, de Terenci Moix. Temes com l’ecologia, el naturisme, la filosofia hindú i altres de semblants han estat també a l’ordre del dia, com també la novel·la policíaca. En aquest sentit, es pot ressaltar, com a anècdota, que pel mòdic preu de mil vuit-centes pessetes un afeccionat podia adquirir una col·lecció de vint-i-un volums de novel·les de la “Sèrie Negra”. Cal destacar igualment l’apartat de llibres d’art, el qual té un important pes específic dins la Fira i compta amb alguna parada especialitzada. Una munió de làmines, pòsters i gravats s’ofereixen barrejats amb els llibres en moltes parades.
Això no obstant, la part més genuïna de la Fira és formada per les parades de llibres vells, on hom pot passar bones estones simplement descobrint títols curiosos o exemplars rars, que encara se’n poden trobar alguns. Com a petita mostra, el llibreter Millà ens ensenya algunes obres úniques: un llibret de jocs de mans editat l’any 1606 a Milà en forma de petit fullet sota el títol Vago Fioretto di molti bellissimi secreti, Giochi di mano e di carte; una edició molt especial del Don Jaume de Pitarra titulada Efectes de la conquista de Mallorca; la primera edició que es va fer de La casa vella, d’Apel·les Mestres, una de les obres més cares que hi ha en aquesta llibreria, car és valorada en deu mil pessetes; el mateix preu costa un llibre d’heràldica titulat La ciencia del blasón. Aquests són, evidenment, només uns quants títols agafats al vol, ja que fora impossible fer un catàleg d’obres interessants o curioses.
Aquest any la Fira ha comptat, excepcionalment, amb una exposició monogràfica de llibres d’aprendre de lletra amb motiu de l’Any Internacional de l’Infant. Jordi Verrié, que ha tingut cura d’aquesta exposició, assenyala que s’hi ha recollit els llibres d’iniciació per a “aprendre de lletra” i també els de “primeres lectures escolars””. Mireu si en deuen ser d’importants aquests llibres d’aparença tan humil – diu Verrié en l’article “El més infantil dels llibres”, inclòs en el programa de mà de la Fira – que sense o quasi gens de contingut i sovint sense cap argument específic tenen prou força per a obrir tots els immensos horitzons que la lectura proveeix”.
Es poden destacar de les obres incloses en l’exposició Lo primer llibre dels noys, de Flos i Calcat, de l’any 1898, on per primera vegada es declarava un ensenyament de la lletra en català; els renovadors cartipassos d’escriptura de Pau Romeva, de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, o els sil·labaris del mateix autor; les edicions dels Catons o els Catons de San Casiano, que “portaren les primeres insinuacions escolars de centralisme pedagògic, infiltrades en els primers passos lectors”, com assenyala Verrié; llibres de lectura com el Fra Anselm, el Romiatge del Venturós Peregrí, o bé El nuevo Robinson, El abuelo católico, La Mariscala, que també foren lectures escolars.
“Edicions “de saldo” conviuen amb els llibres de vell”, per RMP, diari AVUI, 2 oct 1979.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“El comercio del libro antiguo se considera hoy un doctorado tan importante como el doctorado que vela por su conservación. Su principal designio es honrar su vetustez y clasificar su valor, y se agradece la intervención autorizada de quienes exhuman y salvan de un posible naufragio las joyas bibliográficas y los antiguos manuscritos para ponerlos en las mejores manos. Loable labor sólo comparable a la de aquella benemérita orden de frailes mendicantes del siglo XIV, siervos y señores a un tiempo del precursor del humanismo, el célebre obispo de Durham, Ricardo de Aungerville, nombrado “ de Bury”, quienes de los más apartados lugares recogían, llevándoselos consigo, los tesoros perdidos de la inteligencia, de la fe y del amor. Tesoros que después custodiaba este famoso Canciller de Inglaterra, Ricardo de Bury, gran amigo de Francisco Petrarca, y autor del tratado pulquérrimo de amor a los libros que se titula “El Philobiblion”.
En resumen: este celo, este noble designio de restaurar un libro, obedece a finalidades ideológicas, altruistas o sentimentales, que excluyen toda finalidad especulativa o fraudulenta, imposible, por otra parte, de conseguir. La restauración de un ejemplar, la obtención de facsímiles y demás eventualidades resultan de coste superior, por lo regular, al que pueda fijarse razonablemente en las páginas de un catálogo como valoración de un volumen completo y en buen estado. Pero se trata de dar vida a un libro. No de sustituirlo por otro. La labor de salvación tiene su precio que no debe asustar mayormente si se trata de un libro de excepcional rareza, o único. La restauración estética y amorosa enaltece el ejemplar. Una restauración torpe o displicente lo estropea.
No ignoramos que es de criterio común considerar más cotizable aquel afortunado ejemplar que, nacido en los primeros años de la imprenta, ha cruzado los siglos, intonso, sin ser leído, sin acotaciones ni subrayados y sin haber recibido los honores de la encuadernación: brillante armadura que enaltece y defiende, además, el rostro y el cuerpo del libro en su continuo rodar por los ásperos senderos de su destino. Sabemos la admiración que despierta el libro aquel que, por simple casualidad, se ha encontrado al abrigo de cualquier riesgo, sin haber dado fruto alguno como el “Procesionarum” de Sevilla de 1494, que ya hemos mencionado -, librándonos de la voracidad de los insectos dañinos: circunstancias éstas que otorgan al privilegiado volumen excepcional estimación en el mercado internacional del libro antiguo, donde preside un concepto valorativo, del que en rigor se puede discrepar.
El libro fosilizado ha permanecido estéril, encerrado en un arcón entre prendas olvidadas, sumido en la oscuridad. Goznes y mohosas cerraduras le han protegido. Nunca vio la luz. Fue rama de un tronco fecundo, mas no floreció. Su vida transcurrió sumida en un profundo sopor y al despertar su nívea blancura resulta anacrónica. Ni los rayos del sol ni la luz de un candil han alumbrado sus páginas abiertas. Saludemos esta aparición sin pátina como muestra de lo que fue sin haber sido. Pero no olvidemos de rendir honores al ejemplar que envejeció esparciendo aroma y gérmenes de humanidad.
Por tanto, el libro venerado que ha contribuido con su presencia y su poder a elevar las mentes; el libro que después de haber sido en su siglo confidente espiritual y símbolo de luz divina; el libro aquel que, al lado de otros, no menos valiosos e infortunados, sufrió toda suerte de vejaciones sin perder su espiritualidad, tiene conquistada la gloria más imperecedera al llegar a nuestras manos. Durante su azarosa vida se enajenó una y otra vez después de haber sido muy estudiado. Viles trasiegos le zarandean y clasifican; por milagro vuelve otra vez al mundo sensible; manos piadosas acarician sus páginas otra vez, pero otra vez le cubre el polvo y le ciegan las tinieblas. En las sombras de un lóbrego desván frecuentado por ratones sufre su contacto inmundo. La humedad y los ardores del estío alabean sus tapas raídas; hongos y bacterias le humillan; la carcoma le ataca indefenso.
Al salir nuevamente a la claridad, le sorprende la reverencia de una civilización respetuosa que lo acoge con entusiasmo, aunque ofrezca el lamentable aspecto de un luchador derrotado. Si fuera permitido retóricamente armar el cuerpo del libro, le pondríamos lágrimas en los ojos y huellas de sufrimiento en el rostro para expresar su dolor. Pero no. Ni lágrimas derrama, ni su dolor es sensible, mas su naturaleza se descompone falto de luz y de amor. Sus períodos de abandono y demás contrariedades de las que ha sido víctima, le han arruinado. Su salvación depende de los cuidados que reciba de manos amigas y piadosas.
En cuanto a la valoración mercantil, aleatoria y sin tasa posible; respecto al valor intrínseco del libro que cruelmente se pone en duda y se discute cuando ha sido restaurado o esconde en su seno un piadoso facsímil que esconde su pesar, nada preocupa ni disminuye el afecto de quien le ama de corazón.
Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 XVIII làmines.Barcelona, maig de 1968. P. 36-37.