Feeds:
Entrades
Comentaris

 

Biblio-anglo: butlletí de la Biblioteca del Colegio Campestre Anglo-Hispano, a Cali (Colombia).

 

BiblioAutor: una nova biblioteca virtual per a autors.

 

Biblio-documentación: servei ofert al públic mitjançant la web. Carregament de material bibliogràfic per el repositori institucional Colibrí i enviament de tesis, articles, etc, escribint a: biblio-documentacion@fing.edu.uy https://www.fing.edu.uy/biblioteca/

 

Bibliófago: llibre Bibliófago y otros cómics sobre escritores, de Juan Luis Iglesias i Sergio Martín, Ed. Bibliófago Cómics, Madrid, 2019. https://bibliofagocomics.es/

 

Bibliofinanzas: ‘podcast’ d’Helber Hernando Daza. Per aprendre el que diu la Bíblia respecta a finances.

 

Bibliofundes: fundes per a Llibres, ‘Kindles’ i Cel·lulars. En el vlok Bibliofilia Store.

 

Biblio-futbol: a la Biblioteca Departamental Jorge Barcés Barrero ( Valle del Cauca- Colombia), van oferir un servei per a veure el Mundial de Sudàfrica, amb jocs, xerrades i endevinalles sobre el món del futbol.

 

Biblioghetto:moviment organitzat per l’escriptor Gustavo Andrés Gutiérrez fa deu anys per, entre altres coses, ensenyar a llegir i a escriure als nens i joves de Petecuy (Cali –  Colombia).

 

BiblioIDEAS: butlletí publicat pel Sistema de Bibliotecas de la Corporación Universitaria de Colombia ( IDEAS), que busca enfortir els processos formatius de la comunitat acadèmica i investigadora.

 

Biblioinfantil: activitats organitzades per  la Biblioteca Municipal de Lloret de Mar.

 

Biblio/Infografia: la infografia és el document que combina imatges i textos molt sintetitzats per a transmitir informació de forma visual. A la Biblioteques, en alguns llocs , utilitzen aquesta paraula unida a Biblio. http://formacion.intef.es/pluginfile.php/153290/mod_imscp/content/4/infografas.html , i a https://www.youtube.com/watch?v=Z2BnERGyFC0   , ensenyen com fer una biblio/infografia segons el format APA.

 

Biblio-información:atenció virtual, consulta al bibliotecòleg, cerca d’informació, accés a tutorials per a facilitar l’ús de les col·leccions de llibres i textos electrònics de Timbó-Foco, Timbó-Biblo, escribint a biblio-informacion@fing.edu.uy

 

Biblio-Kiosko: des de l’ajuntament de Huércal de Almería organitzen en el Centro Guadalinfo , un Biblio-Kiosco, per fer més suportable el confinament pel Covid-19.

 

BiblioMarketing: organització dedicada a la provisió de mobiliari, subministraments, recursos educatius i tecnològics per a entitats educatives. Són a Santo Domingo ( República Dominicana).

 

BiblioMedia: accés en línia a més de 1000 publicacions mexicanes i de Latinoamérica. Organitzat per la Biblioteca Dr. Rubén Bonifaz Nuño del Instituto de Investigaciones Filológicas.

 

Biblionáutica: és un programa de la Fundación SM amb l’objectiu de visibilitzar, secundar i dinamitzar la biblioteca escolar com a eina privilegiada per el foment de la lectura. En castellà i portuguès en diversos països : Argentina, Brasil, Chile, Colombia, Ecuador, España, México, Perú, Puerto Rico i República Dominicana.

 

Biblio-Obscura: tendes a Amazon i a Biblio.com que intenten trobar i vendre títols obscurs i fora d’impressió. També discs. Són a: 55609 Navajo Trail Yucca Valley, CA 92284 USA.

 

Biblioporrak: és una Guia de Lectura editada des de fa 25 anys, feta amb la col·laboració de les Biblioteques d’Aramaio, Arrasate, Bergara, Eskoriatza, Legazpi i Oñate ( País Basc).

 

Bibliorreto: concurs organitzat per BibliotecasHuesca, els participants han d’enviar una foto o un dibuix del llibre que estan llegint, que seran publicats en el vlok Pajaritas de papel.

 

Biblio-TEC: nom que donen al servei d’informació en el Sistema de Bibliotecas del TEC ( Tecnológico de Costa Rica).

 

Bibliotilli: vlok de la Biblioteca del CEIP Padre Manjón – Huétor Tájar (Granada).

 

 

Gravat calcogràfic de Goya. Estampa 3 de Los desastres de la guerra.

“Valor literari del text.- Fer una edició de luxe amb un text mediocre equival a muntar un còdol en metalls preciosos. És elemental que la pedra estigui d’acord amb la muntura. El contrari s’assembla a una estafa o almenys és una impropietat. Aquesta premissa que sembla òbvia, quantes vegades l’hem vist oblidada! Fins i tot ho ha estat per la nostra bibliofília més organitzada, oficial i presumida. Amb l’esquer d’una venda segura i bons beneficis, hem vist edicions de luxe d’obres primeres, donant al qualificatiu el seu sentit més pejoratiu. Aprenents d’escriptor han servit els seus balbucejos amb vestidura règia. D’altra banda, autors pretèrits justament oblidats i prou jutjats s’han presentat amb honors que no mereixien. En fi, raonar més aquest extrem seria ociós”.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp.169.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Sant Jeroni escrivint, Caravaggio ( 1605-6)

“¿Se ha preguntado Usted en qué consiste un libro de bibliófilo? Si lo ha hecho se habrá dado cuenta que no es una pregunta de fácil respuesta. ¿ Qué características debe poseer determinado volumen merecedor de ese título que se le rehusa a otros? Numerosas razones pueden hacer que un libro sea particularmente destacado, buscado y apreciado; esas razones fluctúan y van desde el estricto interés por su contenido, la calidad de su tipografía, la belleza de su encuadernación, su cubierta, sus ilustraciones o la singularidad de éstas, hasta su valor en el mercado o el hecho de que haya pertenecido a un personaje famoso, entre otras.

Lo que hace que nos preguntemos enseguida qué es un bibliófilo. Estos ‘buscadores de libros raros y preciosos’ constituyen una vasta familia cuyos integrantes poseen cada cual motivaciones y gustos propios, al punto que podemos entender como bibliófilo al investigador o al erudito que indagan a través de memorias o de obras históricas de o sobre una época determinada; aquel que ama su provincia o si ciudad y reúne toda clase de publicaciones alusivas, catálogos, estudios, monografías, al tiempo que lleva a cabo una relación sobre ellas; al apasionado por la literatura que colecciona las diferentes ediciones de sus autores preferidos, en busca de las menores modificaciones de texto entre una edición y otra; al amante de la pintura – incluso si apenas lee – que atesora los libros ilustrados por sus pintores favoritos o toda monografía sobre éstos; aquel que pasa largas horas en la contemplación de las obras expuestas por las grandes bibliotecas; aquel que ya sea por su profesión o por mero placer, realiza esmeradas encuadernaciones. Entonces, nos preguntaremos aún, el simple pero fervoroso lector que se encuentra lejos de las grandes ediciones y no es poseedor sino de modestos volúmenes a los que ama de manera entrañable, ¿ podrá pertenecer él también a la familia de los bibliófilos? Naturalmente que sí, y en su caso, su amor por el libro como cosa y como símbolo, su conocimiento y gusto le serán por excelencia la carta de naturalización requerida para ingresar a ese universo fascinante como pocos”.

Article: “De la bibliofilia.Juan Carvajal de Rodrigo Ortega, a Artesdellibro.

Digitalitzat a: http://www.artesdellibro.mx/de-la-bibliofilia-juan-carvaja.php

 

“La manca d’una crítica responsable, documentada i especialitzada ha contribuït per la seva part al fracàs de la nostra moderna bibliofília. És clar que la crítica d’art es pot enfocar de dues maneres diferents: com una lírica descripció de l’objecte que es jutja, capaç de fer arribar al lector una emoció semblant a la del contemplador directe, i en aquest sentit aclarir-li les idees partint del supòsit que el crític sigui el contemplador més sagaç; o també es pot enfocar comparant l’objecte que s’analitza a un patró ideal i perfecte. L’excel·lència de l’obra d’art dependrà de l’exactitud amb que coincideixi amb el patró ideal. Les coses de l’esperit no es produeixen mai d’una manera tan rotunda com per reduir-les a fórmules. De tota manera, en el cas concret de les edicions de bibliòfil és innegable que necessitem tenir una clara idea dels valors que ha de posseir un llibre per jutjar fins a quin punt han estat aconseguits. La desorientació que lamentem deriva del fet que la crítica s’ha exercit – si s’ha exercit – per gents sense la preparació deguda. No cal subratllar que sempre que s’ataca una cosa es tenen en compte les excepcions. Si podem dubtar del judici sobre una obra d’art plàstic emès per un crític musical, tenim dret a desconfiar de la crítica de llibres exercida per un crític d’art. És clar que, en tots els casos, els coneixements per parlar d’una o altra cosa no són incompatibles ni de bon tros. L’únic que cal és posseir-los en realitat.

Esquematitzant, es pot afirmar que un bon llibre serà el resultat de les condicions següents, cadascuna de les quals estudiarem després

1a Valor literari del text.

2a Perfecció de la part tipogràfica.

3a Encert en les il·lustracions -si n’hi ha – en la seva doble relació, espiritual amb el text i material amb la tipografia.

4ª Resultat aconseguit amb aquests elements en el seu aspecte final d’harmonia, personalitat i caràcter.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp. 167-168.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Nada debe olvidarse. El rústico cuero o la fina piel de la encuadernación idealizada, siempre arte y pensamiento unidos, sin solución de continuidad, han sido simultáneamente exaltados y víctimas, a un mismo tiempo, de la persecución y de las llamas.

El arte de la encuadernación ha seguido en línea recta su destino bajo la sombra augusta del libro medieval. Desde la época del Renacimiento hasta nuestros días no se ha borrado su presencia suntuaria.

Los fabricantes de curtidos le han sido fieles. Herramientas y artefactos rudimentarios han sido sus pertrechos tradicionales. El martillo del batehoja indispensable. El aliento de los artífices su mayor eficacidad.

Al exaltar hiperbólicamente las excelencias de la encuadernación en el aspecto histórico, observamos, sin embargo, que algo ha pasado sin la debida consideración o ha sido muy vagamente aludido, siendo este ‘algo’ el quid que ha consentido la realización de dorados acordes estéticos de resonancia universal que edifican y fusionan el arte y la ciencia”.

 

La bibliofilia, la encuadernación y el grabador de pequeños hierros”. D’Emilio Brugalla, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona; Tercera época, núm. 784; Vol. XLIII, núm. 10; pp.6-7.

 

Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques.Poble Espanyol.

Teníem un  Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, ara no.

            Museu que fa anys teníem a Barcelona, teníem, perquè ara ningú en sap res del mateix, sembla que va anar a parar al Palau de Pedralbes i va compartir lloc amb altres peces museístiques en el que es deia Museu de les Arts Decoratives, inaugurat l’any 1932.

Moltes o totes o unes quantes peces van passar al Museu Zara-Mango, també conegut com “ La Grapadora”.

Però de totes les peces dedicades al món del llibre i les arts gràfiques només en tenen a la vista del públic una quants cartells i quatre capses, molts d’ells grans dissenys, però la resta dels milers de peces de l’antic Museu de les Arts Gràfiques no es veuen per enlloc.

I com a mostra, del llibre on en Ricard Giralt Miracle i na Pilar Vélez parlen del món de les arts gràfiques surten moltes de les coses que el Museu tenia i guardava, milers, algunes molt importants, i una mica d’història d’un lloc que molts trobem a faltar.

La (mal)dita Ciutat de la Literatura per l’UNESCO es mereix alguna cosa més, que representi realment el que Barcelona i Catalunya van significar i signifiquen  en el món editorial.

Què hi havia? On és ara?

Del Diàleg he extret unes quantes línies on es veu molt clar el que hi havia, el que ara no veiem per enlloc, el que tenen guardat ( o no), el que s’ha perdut?, etc. El que voldríem veure, usar i aprendre, com feien abans en l’antic Museu de les Arts Gràfiques.

 Són aquestes:

Ricard Giralt Miracle 1(RGM): “Eren gravats que procedien del museu, i d’altres reproduïts de la col·lecció de Dau al Set que vas dir-me que en Tharrats us n’havia fet regal”.

Pilar Vélez2 (PV):” Sí, en Tharrats n’havia fet donació, fa vint anys. No solament va donar la màquina, la Boston en que es va estampar DAU AL SET, sinó també tota una sèrie de fotogravats que reprodueixen els dibuixos de tots els artistes que hi van participar, en la revista”.

Impressora Boston

PV: “ I en aquest sentit defenso que el Museu de les Arts Gràfiques sigui un dels llocs on encara es pugui trobar això. Quan una casa tanca, tot el material es llença o es malvèn. Nosaltres intentem recollir aquest material, quan realment té un interès, però el segon pas és que m’agradaria poder tenir-lo al servei del ciutadà”.

PV: “… ara tenim un taller-escola amb vista al públic escolar i els monitors són nois que es formen dins el museu, però cada cop se’ns fa més difícil trobar la gent que ho pugui fer. Aquest és un món que s’extingueix. Ningú no ensenya aquestes coses”.

PV: “… estem fent un curs d’iniciació a l’enquadernació i està ple de gent, que ho aprenen no pas per guanyar-se la vida, sinó com a esplai. Els fa gràcia de poder-se enquadernar els seus llibres i d’altra banda aprenen, també, a folrar una capsa, a fer un estoig i una pila d’altres objectes. Les coses que es fan amb les mans i que surts del taller amb un objecte sota el braç són molt agraïdes”.

PV: “L’any 1942 es funda al Poble Espanyol el Museo de Industrias y Artes Populares i el director és en Duran i Sanpere. Al Poble Espanyol, un cop clausurada l’Exposició del 1929, s’hi crea un nucli de conservació i divulgació d’oficis tradicionals. Hi ha brodadores, impressors, vidriers, tallistes de fusta, etc. El museu tenia un lligam directe amb molts d’aquests artesans”.

L’origen del museu actual és la Secció de gravat popular d’aquest museu global, La persona que estava al capdavant era el folklorista Joan Amades3. Bàsicament contenia un fons de boixos, de xilografia popular, adquirit per la Junta del Museus al començament de segle. Ell també es va dedicar a recopilar tot de material. Amb els anys, l’Amades està malalt i es retira abans d’hora i l’any 1968 entra com a conservador d’aquesta secció l’Enric Tormo4, que és una persona procedent del món de la impremta i la tipografia. Això fa que canviï d’orientació: deixa de ser una secció de caire folklorista per ser-ne una de caire més tècnic. Ell du a terme una gran ampliació, a partir dels seus contactes personals amb gent del gremi i els tallers, enriquint-la molt amb maquinària i matrius de tota mena”.

PV: “Nosaltres hem intentat reordenar totes aquestes col·leccions i estudiar-les més a fons amb la publicació dels nostres catàlegs, que són monogràfics. Hi ha més de trenta mil peces i molt heterogènies”.

PV: “De les primeres premses de ferro colat, que funcionen durant el primer quart del segle XIX, en queden poquíssimes. Del primer tipus no n’he vista cap.  Del segon tipus, que surt de seguida i que és la mateixa perfeccionada, n’he vist dues a Catalunya, una a Lleida i una a Barcelona, que ja veurem què passarà”.

Minerva

PV:”… Ara conservem les màquines de principis de segle, perquè algú assenyat les devia recollir. Ara hem de fer el mateix, si no els que vinguin d’aquí a cinquanta anys no trobaran res”.

PV: “A nivell teòric, el contingut del museu el tenim dividit en tres grans grups: un és la infraestructura de la indústria gràfica; el segon grup és el de les peces matrius, és a dir: l’esforç que algú fa pel disseny intel·lectual d’unes peces que, aplicades en una màquina – infraestructura-, donen com a resultat un producte”.

PV: “Per aquest motiu el que mimem més són les col·leccions xilogràfiques, el fons calcogràfic, les pedres de litografia, la tipografia…”

PV: “Eudald Canibell5 …/… . Va crear el que ara anomenem Gòtic Incunable Canibell. Per cert, tant les matrius com els punxons Canibell es conserven al Museu de les Arts Gràfiques. És un material clau en la història de la tipografia catalana”.

RGM: “, al Museu de les Arts Gràfiques, teniu uns 15.000 ex-libris diferents.”

Catàleg Exposició 1991. Museu de les Arts Gràfiques ( Autors: Pilar Vélez amb col·laboració d’Albert Martí.)

RGM:” ¿ D‘aiguaforts en teniu , al museu?

PV: No, la col·lecció d’estampes es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Nosaltres conservem els fons d’estampes populars xilogràfiques. També hi ha el fons de matrius calcogràfiques del segle XVIII al XX. El bloc més notable quant a nombre és el del segle XIX.”.

VÉLEZ, Pilar
Nadales, christmas i felicitacions.Barcelona, Fundació Indústries Gràfiques / Ajuntament de Barcelona, 1992. Col. Estudis del Museu de les Arts Gràfiques – 1.

Crec que no cal dir gaires coses més, teníem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques com calia, amb moltes peces museístiques, algunes històriques, es feien cursos i tallers, seminaris, es feien exposicions i s’editaven llibres i opuscles. Ara, a la Ciutat de la Literatura ( ? ) no tenim res de tot allò, almenys a la vista de tothom, que crec que és on hauria d’estar.

(1)L’any 2017 els fills de Ricard Giralt Miracle, van donar al Museu del Disseny un lot de la obra gràfica del seu pare, 121 peces.

(2) Na Pilar Vélez té escrites moltes coses, però a mi m’agrada, frueixo i aprenc molt amb el llibre: El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Biblioteca de Catalunya, Barcelona,1989. Premi Fundació Güell.

(3)Joan Amades: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Amades_i_Gelats

(4) Enric Tormo i Freixes: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0066525.xml.

(5) Eudald Canibell: https://es.wikipedia.org/wiki/Eudald_Canivell_i_Masbernat

Amb les Notes volia acabar, però mirant una mica, he vist algunes coses que també poden ser interessants i aclaridores. En tres llibres, 2 del85 i 1 de 1997) he trobat més informació.

  1. Passat i present de Barcelona (II). Materials per l’estudi del medi urbà.

FERNÁNDEZ, Magda et al. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1985. Col·lecció Pau Vila, nº 5.

A les pàgines 125-127: Fitxa 71. Nous mitjans de comunicación: diari i arts gràfiques.

…” A Barcelona disposem del Museu del Llibre i les Arts Gràfiques situat al Poble Espanyol de Montjuïc, on podem contemplar una àmplia panorámica de l’evolució tecnològica de les art gràfiques al llarg de diverses èpoques, fins el segle XX. A més a més s’hi fa tecnología a l’origen i l’evolució de l’escriptura, a les més antigues representacions conegudes i als diversos suports que al llarg del temps s’han utilitzat per a l’escriptura.

La visita en aquest Museu pot ser útil, des de diversos punts de vista, ja que les sales contemplen períodes molt dilatats. Amb tot, hi ha força material i maquinàries dels segles XVIII i XIX que permeten de formar-se una idea de les possibilitats d’impressió de l’època. A més de les màquines, és interessant d’observar-hi els motlles xilogràfics, els jocs de cartes tradicionals i el seu procés de tecnologia, bacs d’estampació, etc.

2) Guia dels Museus de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1985. A les pàgines 139-142.

“ Museu del llibre i de les Arts Gràfics.

2.- Serveis que ofereix el Museu.

Biblioteca-hemeroteca d’Arts Gràfiques: realitza edicions i tiratges limitats d’acurada qualitat gràfica.

Cursets i seminaris d’iniciació a l’art gràfic en general i específic ( concepte, estètica i història).

3.- Història del Museu.

L’Edifici ocupa unes cases del Poble español de Montjuïc que són reproducció d’edificis de Cáceres i de Sangüesa. La seva construcción data de l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona d’aquell any.

El de Gravat popular del ‘ Museo de Industrias y Artes Populares’ creat l’any 1942, iniciada per una important col·lecció de fustes adquirides i dipositades al Museu per la ‘Junta de Museos de Barcelona’, xilografies que són guardades a l’Institut Municipal d’Història. En aquests anys el ‘Museo de Industrias y Artes Populares’ fou integrat al ‘Museo Etnológico’ i distingit com a ‘Sección Hispánica’.

Museu Etnològic

L’any 1967 s’amplià el concepte i objectius de la secció del gravat popular convertint-la en ‘Sección del Grabado y Artes Gráficas’. Això féu posible l’aportació constant de material imprès, eines, màquines, gravats, estampes, elements d’escriptura, etc., que portà l’any 1974 el canvi de nom per l’actual, o sia el Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques.

El contingut del Museu gira a l’entorn del  senyal  i del signe i la seva derivació de grafisme, lletra, escriptura i imatge; així com la tecnología que ha inventat l’home per produir-les i també per reproduir-les en forma seriada – art gràfic – . Les col.leccions que al llarg dels anys han anat formant el fons patrimonial del Museu han estat bàsicament aportacions espontànies d’afeccionats i professionals de l’Art Gràfic.

A fi que el Museu tingui un aprofitament orgànic i eficaç és concebut en tres àrees: tecnología, estudi i ensenyament.

La primera área es desglossa en dues: a) exhibició al públic mitjançant una instal.lació que sintetitza la historia i la técnica de l’art gràfic; des de l’escriptura fins a la manipulació del producte imprès; b) experimentació pràctica de composició de textos, gravat, fotomecánica, impressió, estampació i enquadernació.

L’Àrea d’Estudi és integrada per una Grafoteca que inclou el material relacionat amb el signe i la seva creació. Una Tipoteca que és formada per col·leccions de punxons, matrius i utillatge de la fosa de caràcters tipogràfics i per repertoris, mostraris i catàlegs. I finalment per una Iconoteca, que recull material gràfic ( gravats, pedres litogràfiques, planxes calcogràfiques, etc.) en totes les tècniques i èpoques: arxius d’impremtes, etc.

L’Ensenyament consisteix a realizar treballs amb la col.laboració de dissenyadors gràfics i estudiants de les especialitats del museu així com en la celebració de cursets i seminaris de les Arts de le Comunicació. Amb aquesta finalitat i com a complement de les altres instal.lacions de treball, el dia 18 de maig de 1984 s’inaugurà una aula destinada a donar clases a grups, principalment professorat d’iniciació a l’Art Gràfic”.

3) D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, Montserrat Castillo i Pilar Vélez. Ed. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997.Text de P. Vélez a “ D’Ivori: bibliofília i exlibrisme”, p. 161-162.

“… l’editor (Ramon Miquel y Planas) creà una col·lecció en castellà, la ‘Pequeña Colección del Bibliófilo’, publicada al llarg dels anys vint a la seva llibreria de Madrid, coneguda com la Librería de los Bibliófilos Españoles. De format petit, un reduït dotzé, la característica principal d’aquests llibres és la profusa il·lustració i la cura de tots els seus components: tipografia, paper, cobertes, etc. 1

     (1) Algunes matrius de les cobertes d’aquests llibres es conserven al Museu de les Arts Gràfiques de Barcelona.

Malgrat tot, si esteu interessats, tenim repartits per Catalunya grans i petits museus dedicats a les arts gràfiques i al llibre, a part del mini “Museu del Llibre” de la Biblioteca de Catalunya, amb llibres donats per en Frederic Marès per fer un Museu, però no està com ell el volia, imagino que més que res per motiu d’espai i si voleu el podeu visitar.

Però altres museus són aquests:

Museu Molí Paperer de Capellades.

Museu Alzamora Grup a Sant Joan les Fonts.

Museu del Disseny de Barcelona.

Museu Gràfiques Montserrat a Figueres.

Museu Novoprint a Sant Andreu de la Barca.

Museu-Biblioteca Castell de Peralada.

Sala temàtica d’Arts Gràfiques a Lleida.

I en el Monastir del Puig a València també hi un Museu de la Impremta i de les Arts Gràfiques, crec que amb algunes peces deixades pel que era abans el Museu de les Arts Gràfiques que aquí teníem.

També hi ha llocs que no són museus, però si hi podeu fer una visita no us penadireu, com algunes biblioteques:

La Biblioteca Pública Arús  

La Biblioteca de Catalunya, amb una possible visita al Museu del Llibre Frederic Marès, a internet en 12 idiomes, en català no. Amb el títol: “Museo del Libro Frederic Marès, Biblioteca de Cataluña” (sic).

La Biblioteca de l’Ateneu de Barcelona 

La Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú.

Sortosament podria estar tot el dia posant biblioteques i altres museus, però, de moment, ja està bé.

I potser hi ha més museus sobre paper, llibres i arts gràfiques que no coneixo, agrairia molt que si en coneixeu algun m’ho feu saber, per afegir-lo al llistat que tinc de museus d’arts gràfiques i paper de tot el món.

Crec que aquest escrit  m’ha sortit una mica llarg i alguna cosa surt més d’una vegada, no tornarà a passar.

Mentrestant seguiré  posant cada dia a Twitter, que és vergonyós que una ciutat com Barcelona no tingui un Museu, com cal,  sobre el Llibre i les Arts Gràfiques.

“ La bibliofília moderna no és un luxe gratuït ni un negoci que viu l’esnobisme de les classes adinerades, com creu alguna gent suspicaç. La seva justificació deriva del primor en l’execució material que es persegueix i del tot espiritual que denota el saber apreciar els detalls de perfecció, de bon gust i de sensibilitat. La màquina ha envaït totes les activitats de producció; el meravellós instrument que són les mans de l’home va perdent la seva aptitud creadora per falta d’ús i la nostra civilització sembla que acabarà per destinar les mans al simple menester d’anar prement botons que ens donaran tots els treballs fets. Fets, sí, però sense aquesta perfecció entranyable i plena de sentit de les coses fetes a mà.

Francesos i anglesos són els que han anat més lluny en el cultiu d’aquest art relativament modern. Al nostre país van ser Ramon Miquel i Planas i Gustavo Gili els capdavanters, durant una ja llunyana època, d’aquest tipus d’edicions primoroses. La seva activitat ens ha deixat obres modèliques. En un sentit més luxós, més potser dins la influència francesa, els llibres de La Cometa que va editar Gustavo Gili han passat a ser els clàssics de la bibliofília autòctona. Posteriorment, i com a resultat d’unes condicions econòmiques excepcionals, es va originar una proliferació desmesurada de l’alta bibliofília. Una sòlida preparació hauria pogut donar òptims resultats aprofitant l’esnobisme i altres raons extra-artístiques. Però la improvisació la majoria de vegades i l’afany de lucre per sobre de consideracions de més força han conduït a una crisi inevitable al compàs de la desaparició d’aquell estat excepcional. Per sobre de tot, la bibliofília té una raó d’existir, i a l’estudi de les seves condicions essencials volem destinar aquestes línies. D’haver-se fet amb anterioritat, la crisi actual potser no seria tan profunda o no s’hagués produït, almenys, una sortida d’òrbita tan exagerada d’una activitat que, donada la densitat espiritual del país, no pot tenir lògicament el volum que va aconseguir”.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp. 166-167.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“La bibliofilia contemporánea reúne distintos caracterismos. Sus preferencias no se limitan a venerar las reliquias del pasado. El presente ofrece valores equivalentes que reflejan, a través del arte y de la ciencia, su vitalidad. Se aprecia ante todo la belleza de la impresión y la calidad del papel que hace agradable la lectura.

Sus deseos estéticos se decantan por el libro de rango y distinción llevado a cabo, en las ediciones sublimadas, con el concurso de los mejores artistas de las artes gráficas y de los pintores y grabadores que saben comprender el libro y, siguiendo la tradición, dominan la técnica de su especialidad ilustrativa, pero añadiendo a las disciplinas propias de cada una de sus modalidades el sentido de lo estético y una clara visión personal que consigue ceñir a su voluntad, libre de trabas, una escrupulosa rectitud.

Esta iniciativa deriva, con crecientes exigencias, de finales del siglo pasado, cuando los nuevos amantes del libro de París se pusieron de acuerdo exigiendo la renovación del libro, tanto en lo que afecta a la ilustración como a las enormes posibilidades del arte de encuadernar, que se apuntaban maravillosas y originales a partir de 1900, como más adelante veremos.

Desligados los adeptos de cada país de la noble pasión por el libro antiguo en aras del libro moderno, no se excluyen sistemáticamente semejantes objetivos, sino que, con frecuencia, se da una prudente simultaneidad.

Las sociedades de bibliófilos de Europa y de América han fomentado en nuestro siglo, con altas finalidades, la afición al libro de arte moderno. Afición que no es menos substancial que la que atrae el encanto del libro antiguo, que sigue siendo insoslayable paradigma de toda innovación.

Nada tiene que ver este afán y esta compatibilidad con la seudobibliofilia de la especulación y del esnobismo, de la que tanto se habló en el mercado francés después de 1914.

Aparte la valiosa aportación y eficaces auspicios de expertos editores especializados en el libro y el arte vinculado con las letras, el bibliófilo interviene con sus iniciativas, en privado o colectivamente, al logro artístico del libro actual – sea clásico o contemporáneo su contenido – a través de las mencionadas asociaciones de evidente sentido ecléctico instituidas con este fin.

La Asociación de Bibliófilos de Barcelona es un bello ejemplo.

Además de las publicaciones, no muy numerosas, de libros inéditos o de rara publicidad, exalta las bellezas de la literatura clásica y moderna conjugando la extensa gama de posibilidades que el arte ofrece en nuestro país. En los ágapes reglamentarios exponen sus asociados particularidades bibliofílicas del mayor interés. En exposiciones de carácter público dan a conocer su actividad eminentemente cultural”.

La bibliofilia, la encuadernación y el grabador de pequeños hierros”. D’Emilio Brugalla, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona; Tercera época, núm. 784; Vol. XLIII, núm. 10; pp.4-5.

 

 

“Si bé el gravat pot tenir una finalitat tan independent com una pintura i una escultura – en aquest cas pren el nom d’estampa -, és innegable que l’art del gravat va néixer en funció del llibre i està encara en bona part lligat a ell. La il·lustració bibliogràfica es va originar amb la miniatura, va evolucionar per motius d’ordre econòmic, es va usar el gravat en fusta i la talla dolça i ha acabat en els moderns sistemes de reproducció mecànica que tenen per origen la fotografia. El que va ser en una època procediment corrent a falta d’un altre més ràpid i econòmic, ha donat naixement a un tipus d’edicions que consideren el llibre no només com un mitjà transmissor d’idees, com un aparell utilitari, sinó com una veritable obra d’art. Actualment, en dir bibliofília no s’indica només amor i afició al llibre, com es desprèn de l’etimologia estricta del vocable, sinó amor a un cert tipus de llibre. Un llibre per bibliòfil vol dir així mateix alguna cosa específica.

La diferenciació entre el llibre corrent i el de bibliòfil ha estat el fruit de la industrialització i de la prodigiosa quantitat de paper imprès que caracteritza a la civilització moderna. La producció massiva ha estat com sempre contrària a la qualitat. Als antics impressors que van crear tantes meravelles, no els guiava tan sols una intenció explícita de fer un llibre d’un tipus diferent, sinó que l’imperatiu de bellesa actuava en ells naturalment. El llibre era ja de per si alguna cosa estranya i car i l’impressor no practicava una indústria sinó un bell ofici”.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación” de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp.165-166.

 

χφ          χφ        χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Tractatus pulcherrimus de amore librorum’, Richard de Bury (1344)

“Del mismo modo que las piedras hablan en secreto, hablan también tácitamente los sillares del libro: el papiro, el pergamino, el papel, la escritura, los caracteres movibles, los grabados y la encuadernación.

Así lo entiende el sentimiento de la bibliofilia, el fervor del bibliófilo: doctorado que no se obtiene en las aulas, pero cuyo título gratuito distingue a quien, afecto a las letras humanas y amante de la lectura, respeta, con juicio sereno, la prioridad de los manuscritos antiguos, la belleza de los incunables, la incógnita del libro grande o pequeño. Ánfora espiritual que revela el progreso histórico de la mente humana.

El amor al libro tiene rancio abolengo. Su vehemencia evoca al obispo de Durham, Ricardo de Bury, autor del manuscrito redactado en latín a principios del siglo XIV titulado ‘Philobiblion’, con el subtítulo ‘Tractatus pulcherrimus de amore librorum’, traducido a las principales lenguas habladas de Europa.

El afán de poseer en propiedad el difícil ejemplar es acariciada ambición, no siempre asequible. Dedicándose a una especialidad, o sin previas limitaciones, el bibliófilo y el coleccionista andan en su busca, recorriendo los catálogos de los libreros anticuarios de uno y otro país, frecuentando sus sedes y asistiendo a sus reuniones bibliofílicas. Los hallazgos le emocionan y acrecientan pacientemente su colección, que nunca se da por terminada. La venerable antigüedad de ciertos libros, su procedencia, la significación de los grabados, la fecha y lugar de su impresión, son objeto de sutiles averiguaciones. Una sensibilidad estética y un singular aprecio inducen a lavar y encolar los pliegos, si es preciso; a reparar sus roturas; a restaurar los quebrantos de las encuadernaciones de época, que ante todo se respetan, y, finalmente, a vestir con propiedad la penosa desnudez del libro infortunado con el buen deseo de que pueda llegar, sin desdoro, a la más lejana posteridad. El coleccionista de libros raros y curiosos no se improvisa”.

La bibliofilia, la encuadernación y el grabador de pequeños hierros”. D’Emilio Brugalla, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona; Tercera época, núm. 784; Vol. XLIII, núm. 10; pp.3-4.

Digitalitzat a: http://www.artesdellibro.mx/la-bibliofilia-la-encuadernacion-y-el-grabador-de-pequenos-hierros-emili-brugalla.php

 

 

“ Cal parlar aquí de la importància que tingueren durant l’Imperi les biblioteques públiques. La primera la va fundar a Roma el poeta i historiador Gai Asini Pol·lió, entre el 39 i el 28 aC, amb diners obtinguts a la campanya de Dalmàcia, i comptava fins i tot amb una galeria d’art adossada. L’emperador August n’obrí d’altres, decorades amb pintures i escultures d’escriptors, emperadors i divinitats, i la fundada per Trajà va ser l’única que va intentar rivalitzar amb les veïnes gregues de Pèrgam i Alexandria. La construcció d’aquests edificis públics formava part de la propaganda política al servei de l’Emperador. Fins i tot les termes en tenien una, amb la intenció d’entretenir els banyistes en el seu temps d’oci; observem, per tant, una certa dessacralització del llibre-objecte convertit en element d’entreteniment. Seguint una idea de Juli Cèsar, les biblioteques es dividien en dues seccions principals, una pels textos grecs i una pels llatins. Els rotlles de papir o volumina es guardaven verticalment en contenidors amb tapa i corretja ( capsa), o en compartiments o nidi a les parets. Els prestatges i armaris ( armaria) s’introduïren quan els còdexs es convertiren en el suport predominant. Tot i la cada vegada més gran inversió de l’Imperi en biblioteques públiques, les col·leccions privades encara es consideraven més riques i eren preferides pels estudiosos.

Biblioteca Ulpia a Roma.

Les biblioteques eren edificis ben organitzats amb treballadors especialitzats, majoritàriament esclaus ( servici publici) i lliberts ( liberti). Més endavant els càrrecs principals van ser ocupats per ciutadans lliures. El procurator bibliothecae o director s’encarregava de l’administració, noves adquisicions i supervisió dels treballadors; els bibliothece eren les persones encarregades de copiar els manuscrits, catalogació, etiquetatge i ordenació de les prestatgeries. Finalment els vilici eren responsables de les tasques de manteniment de l’edifici i la neteja. Els lectors podien obtenir còpies dels textos o demanar-los en préstec sota dipòsit.

El Còdex. Bibliòfils a l’Imperi Romà, Carla Busquets, Blind Books, Barcelona, 2014. Desplegable ( 42×30 cms.).

Desplegable del còdex.

χφ            χφ          χφ          χφ          χφ            χφ          χφ

 

Mattheus Platearius, Circa instans. 1st quarter of the 14th century.

“ Las librerías de viejo democratizan el libro. En primer lugar porque lo vuelven asequible prácticamente a todos los bolsillos y, en segundo lugar, porque hacen convivir en un solo espacio las materias más diversas, ciudadanas que son de una misma sociedad. La encuadernación, el tamaño y el grueso determinaban la pertenencia o no a la mesa correspondiente. No recuerdo haberme topado con un libro de pasta dura en la mesa de los más baratos. Esto me daba igual, puesto que la apariencia del libro aún no formaba parte de mi proceso de selección. No era mi única ignorancia. Pero aclaro que en aquellos tiempos ese tipo de ignorancia era uno de los mayores deleites en la busca de libros”.

Federico Patán: “Libros de viejo, libros usados”. Rvta. De laUniv. de México.Digitalitzat a: https://www.revistadelauniversidad.mx/download/229c2c0f-be4d-4a2d-9a99-a4e8cbbeee33?filename=libros-de-viejo-libros-usados

(2 Imatges de l’article.)

 

Biblioamor: dos llocs a Gramho i a Instagram, relacionats amb biblioteques i bibliotecaris.

1.- #biblioAmor: https://gramho.com/explore-hashtag/biblioamor ( 390 posts- articles)

2.- biblioamor: https://www.instagram.com/biblioamor/ (33 imatges)

 

Bibliobatea: vlok de la Biblioteca del IES A. Basella a Vilanova de Arousa (Pontevedra).

https://bibliobasella.wordpress.com/bibliobatea-blogblog/

 

Bibliocentenaria: hashtag a Twitter ( @bibliocentenaria) i post de fotos i videos a Instagram.

https://www.picuki.com/tag/bibliocentenaria

 

BiblioChallenge: repte de lectura per a nois i noies de Secundària, a la Biblioteca Sant Bartomeu d’Alpicat.

 

Biblioconect@rte: La Coordinación Municipal de Bibliotecas Públicas de Soledad, invita a la població en general, a visitar les xarxes socials de la dependència per recolzar als pares de família en la formació escolar dels seus fills durant la emergència sanitària provocada per el coronavirus COVID-19. I posant el programa Biblio-conect@rte a disposició dels pares , amb videotutorials per enfortir el recolzament escolar.

http://lavozdesanluis.com.mx/en-sgs-se-implementa-el-programa-biblio-conectrte/

 

BiblioCrea: la Biblioteca Municipal de Gelves organitza diferents tallers.

 

BiblioCromo: activitat familiar d’animació a la lectura adreçada a pares i petits lectors (de P3 a P5). A la Biblioteca Sant Bartomeu d’Alpicat.

 

Bibliodoc (2): companyia experta en gestió de la documentació i la informació, així com en la selecció i contractació de personal especialitzat.http://www.bibliodoc.com/es/des-997-inicio . Més informació a: http://www.bibliodoc.com/es/des-1020-la-empresa

Biblioexperts: Racó dels Biblioexperts: “ A l’Escola Suris de Cornellà de Llobregat hem iniciat aquest curs 2019-2020 l’espai dels biblioexperts, un espai de recomanacions de lectures obert a tota l’escola.

 

BiblioFestival: organitzat per la Biblioteca Municipal de Burgos. Creació d’un petit BiblioFestival recordant les cançons que van marcar els estius passats. https://www.contupermiso.es/agenda/burgos/bibliofestival-canciones-de-tus-veranos/

 

Bibliografófilo: en el pròleg de La pasión por los libros, Julián Martín Abad, a la pàgina 21, parla dels bibliofilògrafs, i creu que fins hi tot podria utilitzar la paraula bibliografófilo, referint-se a aquells bibliòfils que donen a conèixer els llibres que tenen i les seves característiques.

 

 

BiblioLectures: col·laboració de la Biblioteca de Sant Bartomeu d’Alpicat amb tres residències de la tercera edat i es desplaça a cadascuna d’elles setmanalment per llegir relats i fragments als residents. http://participa.alpicat.cat/index_web.php?ap=czo3OiJhcGFydGF0Ijs=&id=08419be897405321542838d77f855226&idw=czoyOiIyNSI7&idi=czozOiJjYXQiOw==

 

Bibliolifestyle: Un interessant butlletí per a persones que no poden viure la vida sense llibres ( en anglès).

 

Bibliològica ( editorial): es dedica preferenment a l’edició de llibres. DBCA de Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2004.(p.347).

 

Biblio-mail: servei ofert per el Consejo Profesional de Ciencias Económicas de Buenos Aires, que consisteix en enviar al correu electrònic dels matriculats les novetats bibliogràfiques, títols nous, que es vagin incorporant al fons documental.

 

BiblioMaletes: activitat d’animació a la lectura i dinamització del fons de la biblioteca. Hi ha 15 maletes “viatjant”, 10 de les quals són maletes-sorpresa i la resta maletes temàtiques (alimentació, amistat, intercultural, por i valors). A la Biblioteca Sant Bartomeu d’Alpicat.

 

Bibliomanualidades: activitats relacionades amb els llibres que fan a la Biblioteca Eulalia Lucas Alférez a Unión de San Antonio, Jalisco.

 

BiblioMédica: editorial a Montevideo (Uruguay).

 

Biblionadal: concurs de manualitats BiblioNadal Fet a Mà. A la Biblioteca Sant Bartomeu de l’Alpicat.

 

 

BiblioPelícula: lloc per veure pel·lícules on line. Biblioteca de pel·lícules.

 

Bibliopregunta: un qüestionari per posar a prova els teus coneixements sobre llibres, organitzat a la Biblioteca Antoni Pladevall i Font de Taradell.

 

BiblioPunt: concurs de punts de llibre, a la Biblioteca Sant Bartomeu d’Alpicat.

 

Biblio-Rosco: mena de joc com el Pasapalabra de la tele, organitzat per la BibliotecaComplutense ( En línea) ( Madrid) https://twitter.com/bcomplutense

Per jugar: https://es.educaplay.com/recursos-educativos/5886790-biblio_rosco.html

 

Bibliosmaresme: @BibliosMaresme és el perfil a Twitter de les Biblioteques del Maresme.

Bibliosoños: vlok de la Biblioteca e Equipo Dinamizacion Lingua Galega del CEIP de Celeiro ( Lugo).

 

Bibliotecarios ( Recursos): una de les categories del vlok argentí Soy Bibliotecario de Rodrigo Lastreto.

 

BiblioTram: una nova activitat de promoció de la lectura anomenada BiblioTram adreçada a nens i nenes de Primària, organitzat a la Biblioteca Sant Bartomeu d’Alpicat.

 

Biblio-Virtual: noves tecnoligies de la informació que ens inviten a comptar amb més recursos de coneixement i aprenentatge. En el vlok de la Fundación Premio Nacional de Epilepsia ( Colombia).

 

Biblio-visual: biblioteca visual dissenyada per l’estudi de Dissseny d’Interiors de Leydi Angarita Bautista (Beverly HillsUSA). https://www.youtube.com/user/FLAKITALINDA24/featured i  https://www.youtube.com/watch?v=EnGWw30xjGs

 

 

“ El món del col·leccionisme abraça tot tipus d’objectes dispars. Els polítics romans van col·leccionar antiguitats gregues (fins i tot falses). Els catàlegs de cases de subhastes dels temps moderns exposen de tot, des de pintures d’artistes famosos a tot el món fins a mitjons que van pertànyer alguna vegada al duc de Windsor. Mercats de puces desbordats  d’ entusiastes a la caça de targetes telefòniques, objectes maçònics, targetes postals, calcomanies, claus, ampolles de Coca-Cola, navalles d’afaitar, diplomes, ampolles miniatures de licors, paquets de sucre. I així sense parar.

Es obvi que aquests tipus de col·leccions són com una mania. Col·leccionar llibres vells, d’altra banda, és una cerca totalment defensable, ja que els cobejats objectes són obres rares i costoses del segle XV o primeres edicions del segle XX. A més, hi ha un gènere en l’edició coneguda com “llibres sobre llibres”, que, en efecte, és una altra manera de col·leccionar llibres: compilar-los, comparar-los i donar-los sentit.

Al segle XIX, els experts més prominents en el gènere de llibres sobre llibres eren francesos: un pensa, per exemple, en el bibliòfil Charles Nodier, que era el director d’una sucursal de la biblioteca nacional de França, que va influir molt sobre alguns dels escriptors més notables del seu temps. Malgrat això, des del segle  XX, el gènere de llibres sobre llibres va florir en major en mesura en països de parla anglesa. Per suposat, molts llibres parlats d’altres llibres, com passa amb  històries de la literatura, però el gènere general de llibres sobre llibres maneja la història i la col·lecció de llibres.

Charles Nodier

¿Per què tot aquest interès en col·leccionar llibres, en una època en què tot sembla indicar que els mitjans de comunicació mostren una impaciència insaciable per citar a qualsevol que argumenti que el llibre imprès va de sortida, pròxim a ser desplaçat completament per llibres electrònics? Una resposta és: perquè tan aviat com un objecte comença a desaparèixer del mercat, la gent comença a col·leccionar els exemples supervivents.

Malgrat tot, això no pot ser tota l’explicació, ja que les col·leccions de llibres han millorat molt abans que arribessin als lectors electrònics i la gent va començar a pronosticar la desaparició de la paraula impresa. Potser la resposta només és que, davant del pronòstic de la extinció del llibre imprès- encara que sigui un pronòstic absurdament apocalíptic – , hem experimentat un nou despertar, un renaixement del nostre amor per aquest objecte que existeix des de molt abans que la impremta . El tremolor que corre per la nostra columna vertebral només de pensar que els llibres poguessin desaparèixer algun dia, això és el que ens impulsa a escriure sobre ells, a obsessionar-nos amb ells, a col·leccionar-los. Ells estaven aquí molt abans que vostè o jo; tant de bo visquin més que tots nosaltres¡

Parts de l’article: “Llibres sobre llibres”, Umberto Eco, L’Espresso, 2013.

Títol original:”Libri che parlano di libri” ( https://espresso.repubblica.it/opinioni/la-bustina-di-minerva/2013/04/18/news/libri-che-parlano-di-libri-1.53279  ).

 

Livraria Simao ( Lisboa), la més petita del món.

“Esto no sucede en las librerías españolas, por ejemplo, que suelen ser espacios habitables que se abarcan de una ojeada ( hablo aún desde la provincia). Hay pocos libros, tal vez, pocos en comparación con los que guardan estos monstruos, pero son los suficientes. No hacen falta más. Pocos se hacen más raros, más especiales, y hacen más raro o más especial al que los mira. Uno contempla y repasa sus estanterías como contempla y repasa la propia biblioteca, atento al mínimo cambio, curioso ante las novedades, irritado si algún libro que esperábamos hallar ha desaparecido. Cada libro ha encontrado o va encontrando su lugar: dialogan entre ellos y con los clientes, lucen o deslucen, vienen y se van, pero en cada momento percibe uno su presencia, el espacio que ocupan; y ese espacio es mensurable porque la librería lo es. Puede albergar a un hombre, a dos, a quince. No a esas multitudes anónimas que serpean por las salas de la Blackwell’s de Oxford con cara de pocos amigos. Uno en esas multitudes se pierde, y ocurre que los  libros que busca también”.

 Jordi Doce, a “Carta de Inglaterra: Librerías y grandes superficies”. ”. Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 582, 1998.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra/cuadernos-hispanoamericanos–233/

Llibreria Blackwell’s a Oxford

 

 

Llibreria Canuda ( tancada)

“ Vendre llibres de vell i antics per Internet pot semblar una mica surrealista, o com a mínim estrany. Però la veritat és que de seguida ha estat acceptat i vist amb bons ulls pels llibreters que s’hi dediquen. Cap d’ells considera que actualmente sigui el seu principal canal de venda, pero sí que és molt bon complement a la botiga i el catàleg. De fet, el que es fa a Internet és penjar-hi una versió més o menys àmplia dels catàlegs tradicionals que s’envien [ cada dia menys] en suport paper als clients o de bona part del fons de la llibreria. Ramon Gómez diu que la llibreria Canuda [ ara tancada] té entrats a Internet uns 15.000 títols, amb preus a partir de sis euros. “ Nosaltres fem dos catàlegs a l’any, amb uns 2.000 o 2.500 llibres de tota mena de temes que enviem als nostres clients tant de Catalunya com de l’Estat espanyol. El que no es ven per catàleg, llavors ho posem a Internet”. Ells, com tants altres, no han volgut renunciar al catàleg en versió paper perquè saben que hi ha clients – sobretot gent gran – que no utilitza Internet.

Xavier Lloveras calcula que en el seu cas les vendes per Internet representen aproximadament un 30% sobre el total. “ A mi, concretament, l’ús d’Internet m’ha anat molt i molt bé, ja que he pogut accedir a clients que d’altra manera no hauria trobat”. Sobretot ha permès acostar el llibre de vell als col·leccionistes més joves. “ Gràcies a Internet molts bibliòfils han trobat en un segon el llibre que feia més de deu anys que buscaven. És una manera màgica d’accedir en un moment a bases de llibreries que tenen milions de llibres a la venda. com és el cas d’Iberlibro [ ara Abebooks] a España i América Llatina o d’Abebooks arreu del món. Això sí que és una cosa que ha revolucionat el món del llibre antic”, opina Lloveras.

La comoditat de pagar mitjançant una transferència i de poder rebre el llibre per missatger o per correu en el termini d’una semana com a màxim, són avantatges a favor de la compre per Internet. Ara bé, també és cert que a la xarxa han entrat pseudollibreters de vell i això ha fet un flac favor al sector. Per això els professionals recomanen que el client primer s’assseguri de la solvència i la seriositat d’aquell comerç. Entre altres coses, perquè sàpiga on ha de reclamar si el llibre que li envien no està en les condicions que li descrivien a la fitxa d’Internet o que li havia dit el venedor. “ En aquest sentit, al llibreter li pertoca ser molt curós amb la informació que dóna al client per contrarestar la desconfiança que pugui oferir una compra que es fa a distància, sense veure l’estat en qué es trova el llibre”, explica Costa.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p. 15-16.

(Em sembla interessant fer saber que a més a més d’Iberlibro també tenim  Uniliber, fet aquí, i on hi ha menys llibreters, però amb preus, en molts casos, una mica millors).

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“En el terreno de los libros, que es el que nos importa, hace tiempo que los menudistas han debido buscar refugio en la librería de viejo y la venta de ocasión, porque incluso la liquidación de fondos editoriales suele correr a cuenta de los grandes almacenes. Quedan algunas modestas librerías de nuevo en Londres y algunas ciudades del norte, pero son pocas, meras resistentes, mínimas capillas que reciben a una minoría cada vez más consciente de serlo”.

Jordi Doce, a “Carta de Inglaterra: Librerías y grandes superficies”. Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 582, 1998.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra/cuadernos-hispanoamericanos–233/