Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘bibliomania’

bibliomania a

“ Molt sovint la bibliomania també participa de l’avarícia; doncs el bibliòman, encara quan no fa ús dels seus llibres, no vol que els altres per cap concepte, se serveixin d’ells i moltes vegades, ni que els vegin si més no. Tem als lladres, els altres bibliòmans, poc escrupolosos d’ordinari en quant als mitjans d’augmentar la seva llibreria; i com succeeix freqüentment que no sap el que té, està exposat al sentiment de ser robat sense saber el que ha pogut perdre…
… El bibliòman tem que li espatllin els seus llibres, i de vegades ni ell els vol tocar, creient que espatllarà l’enquadernació, el daurat de les fulles o el paper; és com l’avar, que posseeix per no gaudir, perquè el seu únic goig només el troba en la possessió de la cosa fins a cert punt abstracta”.

          FIGUERAS, Carlos: Del amor y cuidado del libro… Ed. AGE, Barcelona, 1936, Col.lecció Los Libros Curiosos, pp. 21.

revista llibreria antiquaria 0a

“  ¿En qué se basa la tasa de un libro, y quién es autoridad para fijarla?. Como en todo comercio, los principios de la oferta y la demanda mueven el fiel de la balanza, pero tratándose de impresos – y en especial los antiguos- la cuestión se complica. ¿Cuánto hay que ofrecer, cuánto hay que pedir? Para ello precisa conocer si el libro tiene interés en el mercado y bajo qué aspecto; si abunda o es raro; si es completo o si le falta aquel frontispicio o aquella lámina que el índice no registra; si se trata o no de una primera edición o acaso de una posterior más apreciada; si la edición goza de algún aliciente; bien por su carácter de letra, el lugar de impresión o la categoría de su impresor, etc. Con la práctica y sumando años algo se va aprendiendo; también ayuda la consulta de catálogos de anticuarios competentes, pero este recurso acapara tiempo y fatiga.”

Article: “ Antoni Palau i Dulcet: Mi maestro”, de Miquel Palau i Claveras a Revista de Llibreria Antiquària, número zero, octubre 1980, pp.27.

revistes llibreria antiquària

 

exvlokis blau2

Read Full Post »

bristol

“ La bibliomania és una conseqüència de l’exagerada afició als llibres i que condueix al desig extremat d’acumular llibres sobre llibres. El bibliòman obra absolutament de la mateixa manera que els afeccionats a medalles, a petxines, a insectes i fins i tot a quadres. No tracta d’adquirir tots els objectes que emmagatzema a la seva casa per servir-se d’ells, sinó tan sols per satisfer el seu gust de posseir llibres; cerca, sobretot, les curiositats bibliogràfiques, les enquadernacions belles, les edicions menys conegudes i les belleses tipogràfiques; preocupat exclusivament en l’adquisició dels seus llibres favorits, llegeix poc i de vegades gens; testimoniatge d’això és aquell comte de Estrees, citat per Saint-Simon en les seves Memòries,

memoires saint simon

 Hachette, Paris1879-1930, 43 toms, considerada la millor edició.

 

el qual tenia 52.000 volums que van romandre tota la seva vida empaquetats en el local que per a aquest objecte li havia prestat el seu germà en el Palau de Luvois. Els bibliòmans i els afeccionats s’arruïnen generalment en profit dels llibreters robavellaires, que per la seva banda contribueixen també a donar mèrit a curiositats que suposen precioses, excitant per mitjà d’enginyosos anuncis els desitjos d’aquells, al mateix temps que la seva vanitat. La bibliomania va tenir el seu origen a Holanda cap a finals del segle XVI, i avui ha fixat la seva residència a Anglaterra, sense que deixi de ser per això també freqüent a França i altres països; a Espanya no abunden. A Alemanya són molt amants dels llibres, però més pel seu contingut.
La fòbia bibliomaniàtica ha induït a extraordinàries rareses. El famós bibliòman anglès Askew, va portar la mania fins a fer enquadernar un llibre en pell humana, a fi de posseir una enquadernació única a la seva classe. Efectivament, a la raresa de la part material dels llibres és al que tendeix més la bibliomania”.

        FIGUERAS, Carlos: Del amor y cuidado del libro… Ed. AGE, Barcelona, 1936, Col·lecció Los Libros Curiosos, pp. 18-20.

patente de corso

“Cuando un libro arde, cuando un libro muere, hay algo de nosotros mismos que se mutila inmediatamente, siendo sustituido por una laguna oscura, por una mancha de sombra que acrecienta la noche que, desde hace siglos, el hombre se esfuerza por mantener a raya. Cuando un libro arde mueren todas las vidas que lo hicieron posible, todas las vidas en él contenido y todas las vidas a las que ese libro hubiera podido dar, en el futuro, calor y conocimientos, inteligencia, goce y esperanza. Destruir un libro es, literalmente, asesinar el alma del hombre. Lo que a veces es incluso más grave, más ruin que asesinar el cuerpo.

Asesinos de libros” de Arturo Pérez-Reverte  dins Patente de corso (1993-1998), Ed. Suma de letras, M, 2001, pp. 50-53.

exvlokis blau2

Read Full Post »

bibliòman00

“ Els llibres sempre embelleixen, estiguin com estiguin, però de totes les maneres, sempre el curiós lector preferirà el règim ordenat d’un fitxer que li facilita aviat el volum que vol consultar a rellegir doncs, a la nostra modesta opinió, només s’ha de conceptuar com a lector al que assaboreix el que llegeix, no al que fulleja amb la frivolitat de donar extensió superficial a la seva cultura, ni al que aglomera per vanitat, augmenta per cobdícia o posseeix pel volum continent sense donar-li gens d’importància a la substància del contingut.
Si els bibliomaniàtics ens llegissin riurien d’aquestes consideracions per conceptuar-les una miqueta innocents o dignes de commiseració. Però, com que suposem que no ens han de llegir aquests tan digníssims senyors, ens acontentem amb transmetre-les solament als que, com nosaltres, són senzills lectors”.

FIGUERAS, Carlos: Del amor y cuidado del libro… Ed. AGE, Barcelona, 1936, Col·lecció Los Libros Curiosos, pp. 18.

bibliomaníacs1

“ El bibliófilo no se encuentra ya entre las clases altas de nuestra sociedad progresante ( pido perdón por este horrendo gerundio, pero ha de aceptarse, si el lector lo permite, a partir del verbo progresar); el bibliófilo de nuestra época es el docto, el literato, el artista, el pequeño propietario de recursos medios o fortuna conveniente, que se desaburre del comercio con los hombres mediante el comercio con los libros, y al que un gusto quizá fuera de lugar, pero inocente, consuela más o menos de la falsedad de nuestros otros afectos. Empero, no será él quien podrá formar colecciones importantes; ¡ y qué felicidad, por lo demás ¡, si en el lecho de muerte sus ojos se detienen todavía un momento en su colección; qué felicidad si deja esa precaria herencia a sus hijos. Conozco a uno, y mencionaría con gusto su nombre, que ha dedicado cincuenta años de su laboriosa existencia a trabajar para hacerse de una biblioteca, y a vende resa misma biblioteca para vivir. Ese es el bibliófilo, y por mi parte aviso que es uno de los últimos de la especie. Hoy, el amor al dinero prevalece; los libros no contienen mayor interés.

Lo opuesto al bibliófilo es el bibliófobo. Nuestros grandes señores de la política, de la banca, del estado, y aun nuestros grandes hombres de letras son generalmente bibliófobos.

Charles Nodier: El aficionado a los libros, Le Castor Astral, Paris, 1993, citat a De bibliomanía. Un expediente, de Jaime Moreno Villarreal, Univ. Veracruzana, México, 2006, pp. 192-193.

bibliomaniac2

bibliomaniac3

Read Full Post »

mercat llibres Palau1

Mercat de Palau, el que queda, o quedava.

“ Al carrer de la Diputació ( Balmes-Aribau), al darrera la Universitat i formant passadís amb el reixat, existeix des de 1967 el MERCAT DE LLIBRES “ANTONI PALAU”, que aplega ( aplegava) vint pavellons aparellats i és la continuació de les ‘barraques’ de Sta. Madrona, que desapareixeren del començament de la Rambla de Santa Mònica en direcció a les drassanes, amb motiu de la reforma del sector i per a donar espai a una prolongació del ‘metro’.

Un altre dia farem l’historial d’aquell mercat, interessant i pintoresc, on anava tothom i on s’iniciaren llibreters, alguns força coneguts, que després s’establiren en diversos indrets de la ciutat.

Unes vacants produïdes recentment a les casetes han permès que siguin ocupades per gent inèdita i jove, amb ganes de treballar. I la veritat és que es nota la seva presència. Aquesta aportació de sang nova, sempre que tots els firaires contribueixin, podria capgirar l’ensopiment actual. Algú ens demana recomanar als lectors que hi vagin sovint, que incloguin aquest mercat en les rutes que segueixen per comprar llibres. Hi trobaran, és clar, i en abundància, els inevitables ‘saldos’ o restes d’edició ( moltes vegades aprofitables), però al mateix temps exemplars no corrents i qui sap si quelcom més. És qüestió d’un xic de sort i sobretot, avui com sempre, de tenir paciència i de disposar del temps necessari per a dedicar-se a l’esplai, certament aconsellable, de recercar llibres”

          Revista de Llibreria Antiquària, nº 1, p. 33.

mercat palau1

Mercat Palau – Fotografia de Marcel Albet Guinart

 

 

Literary Curiosities

“ Debe ponerse atención al distinguir al bibliófilo del bibliómano. El bibliófilo no se desprende de la idea de que los libros son para leerse. El bibliómano les da otros usos: los lleva consigo como si fuesen talismanes, se pasa horas contemplando sus encuadernaciones, sus ilustraciones, sus portadas. Hay quien dice que incluso se prosterna frente a ellos, en silente adoración, dentro de ese templo chino que nombra biblioteca. Los bibliómanos no son todos iguales. Hay numerosas subdivisiones. Algunos se ocupan únicamente de libros intonsos; otros de libros impresos en negras o en cursivas; otros más de primeras ediciones; y los hay que sólo se dedican a las encuadernaciones curiosas o famosas; mientras que algunos más se dedican a la colección de temas específicos. Todos coinciden, empero, en que el mérito intrínseco del libro es secundario en comparación con su valor mercantil y su escasez excepcional”.

“El biblioclasta inglés” de William Shepard Walsh,a A Handy-Book of Literary Curiosities, J.B. Lippincott Co., Philadelphia, 1892, citat a Jaime Moreno Villarreal, De bibliomanía, Un expediente, Univ. Veracruzana, México, 2006, pp. 219.

de bibliomanía un expediente

Read Full Post »

llibre llibreters de vell

“Cap el darrer terç de segle hi havia establerts a Barcelona els següents llibreters de vell: Josep Codina, al carrer del Consulat,2; Cecília Costa, al de la Corríbia, 11; Antoni Barrera, Sant Pau, 60; Celdoni Felip, Zurbano,6; Baldomer Gual, Tapineria, 48; Cesari Heras, Pelai, 6; Josep Hospital, Palla, 12; Josep Llordachs, Archs, 10; Joan Llordachs, a la Plaça d’Antoni López, 5; Antoni Llorens, a la Palma de Santa Caterina; Josep Lluch, Llibreteria, 18; Carme Montells, Tapineria, 54; Antoni Olivella, Sant Pau, 39; Joaquim Pastoret, Montcada, 12; Francesc Rodó, Sant Pau, 6; Pere Roig, Cucurulla, 3; Caterina Salom, Canvis Nous, 6; Josep Sanabra, Pas d’En Bernardí, 15; Simó Torrents, Tapineria, 52; Josep Vilalta, Palla, 25; Vinyals i Cª, Comte de l’Assalt, 26.

Aquesta relativa ufanor de llibreries de vell és força acceptable per a la Barcelona d’aleshores. Si més no, palesa que l’interès pel llibre s’havia popularitzat bastant, car se’n veuen d’establertes en altres carrers que no són els tradicionals.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 27.

llibre de llibretrs 5

 

 

“ En otra ocasión, por un folleto titulado Viaje a Italia de un tal Zapatero, que fué taquígrafo del Congreso en las Cortes Constituyentes, regalé a una señora un par de zapatos, para que no echara de menos a su Zapatero, que me costaron ciento sesenta pesetas. El folleto valdría sus buenos veinticinco céntimos.

Si la bibliomanía no fuese una paranoia ¿ de qué se iban a mantener y hacerse ricos muchos libreros de ocasión?

Pero esto de los libreros también exige otro capítulo.”

Del llibre: Libros de viaje y Libreros de viejo, de Florencio Bello Sanjuán, GAICE, Madrid, 1949, pp.28-29.

libros de viaje y libreros de viejo

Read Full Post »

gustau gili 2

“Apogeu de la bibliofília.

Entre nosaltres, l’edició d’aquesta classe de llibres arriba amb cert retard. Es considera que n’és l’iniciador Gustau Gili Roig (1868-1945), propietari d’una de les principals indústries editorials del seu temps, fundada el 1902, que alhora era un bon amant dels llibres. Gili coneix a França les edicions de bibliòfil i vol implantar-les a casa nostra, seguint les característiques que s’havien imposat al país veí. Dins de la seva editorial projecta la col·lecció de ‘La Cometa’,mitjançant la qual converteix definitivament i des de l’origen el llibre en objected’art. Aquesta col·lecció obre una nova etapa i implanta un nou concepte en el camp de la bibliofília. El primer títol publicat és ‘Semana Santa’, de Gabriel Miró, amb gravats de l’esmentat Daragnès, que porta la data de 1930.

la vida es sueño la cometa gili

Imatge d’E.C.Ricart a La vida es sueño

El segon títol és ‘La vida es sueño’, de Calderón de la Barca, amb gravats en fusta, en color, sobre la base de dues o més planxes, original d’Enric C. Ricart; està datat al 1933. En aquest llibre, mostrat a l’exposició, tant la tipografia com els gravats ja són estampats aquí. Després publica pocs títols més, fins que la Guerra Civil de 1936-39 interromp les edicions. Segons Jaume Pla, ‘els llibres de ‘La Cometa’ han passat a ser clàssics de la bibliofília autòctona’.

Gustau Gili 1

Després del 1939, fins al cap d’uns anys no es reprèn l’acrtivitat editora de llibres de bibliòfil. L’editorial Gustau Gili continua la mateixa col·lecció ?La Cometa’, dins la qual publica algun llibre il·lustrat per Picasso, i inicia la nova col·lecció ‘Armiño’, de presentació més senzilla; els títols són tots en castellà. L’editorial Montaner i Simón, fundada el 1861, i que durant el segle XI havia publicat molts llibres il·lustrats d¡apreciable qualitat, incorpora a partir de 1942 bles edicions de bibliòfil al seu programa, dins de la col·lecció ‘Hora’ o per mitjà d’algunes firmes filials que publiquen diversos llibres, els primers amb text en castellà, ateses les circumstàncies; després en fa alguns en català. Dels llibres de bibliòfil d’aquesta última editorial n’és el responsable el pintor i gravador Ramon de Capmany i Montaner ( 1899-1992), emparentat amb els propietaris de l’empresa, el qual és quasi sempre l’artífex dels gravats en aiguafort de les il·lustracions, d’una traça molt personal, caracteritzats pel seu dibuix detallat i per la utilització i aplicació peculiars de l’acoloriment en  l’estampació.”

         F.X. Puig Rovira, a “Unes notes sobre el llibre il·lustrat al segle XX”, en el llibre Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats. Quderns del Museu Frederic Marès. Exposicions,5.p.84-85.

montaner simon 1

“ Al elegir un objeto desperdigado, al arrancarlo de la indiferencia para darle un lugar significativo en otro orden, un orden personal y exclusivo, se le dignifica pero también – y aunque se esté pagando un fuerte precio- se le hurta al mundo. Si se trata de regatear con un vendedor para adquirirlo, es tentar doblemente a la fortuna: ganarlo con mando o con un golpe de suerte. El regateo carea la virtud elusiva de un juego que se juega en el aire, donde estira y afloja son las terminaciones nerviosas del deseo y la resistencia, porque el coleccionista resiste a su deseo en el momento mismo de colmarlo-sólo por unos instantes, pues en este negocio se puede pagar lo que sea-. El coleccionista lleva bajo el brazo su adquisición sabiendo que el dinero regresa, pero la oportunidad no. Colecciona pieza por pieza. Por lo general, no compra lotes, busca la pieza única y se acostumbra a decirle que no a sus ojos que suelen extraviarse apetitosamente entre objetos que podrían ser lo que desea, pero no lo son del todo.

de bibliomanía un expediente

Tentar la suerte es jugar a la constancia, y entretanto y como si nada, va adquiriendo piezas consustanciales, a veces sólo circunstanciales, cercanas todas en la medida en que van cercando la colección posible. Pronto la colección se revela como su propio rebasamiento, ha sido un aprendizaje de exceso. Cuántos pasos de más, qué familiaridad con lo desconocido, el coleccionista se pregunta si podría prescindir de su afición, se sabe atrapado, siente celos ¿ de qué?, piensa que un día podría venderlo todo acaso para comenzar de nuevo. Teme el robo, el golpe adverso, que alguien se haga de lo suyo en un vuelco de fortuna. Conoce la tentación, la controla pero no retira la mano. A veces la mano actúa por cuenta propia, como la del artista, porque la verdadera colección quiere ser una obra de arte. Y aquí tiene la pieza única entre sus manos. No importa lo que invierta en ella, puede ser todo o casi nada; lo que cuenta para él es ese objeto sólo para sus ojos, cómo se tiene entre sus manos, cómo corresponde en volumen y en peso a su caricia, a su avidez, al aplomo de su posesión. Aquí está el hurto, el recogimiento, porque el coleccionista es un recolector, un benefactor de lo desposeído.¡Cómo¡.¿Además es maniático?”.

Moreno Villarreal, Jaime: De bibliomanía. Un expediente , Ed. Universidad Veracruzana, Xalapa-México, 2006, pp.38-39.

 

lletra xlletra q2

Read Full Post »

els XII

Els Dotze (Una agrupació de bibliòfils)

               S’ha constituït aquests dies a Barcelona una agrupació de bibliòfils. Es tracta d’una agrupació purament privada, amical, sense caràcter d’associació.

              Aquesta agrupació constarà només de dotze amics (Q) membres, bibliòfils, residents a la ciutat de Barcelona.

               Els dotze es faran altres tantes visites a l’any, mútuament, una a casa de cada individu, per mostrar als altres les seves col·leccions i conversar sobre l’especialitat bibliofílica corresponent.

               Aquestes visites seran purament per als dotze; només amb caràcter d’extraordinari d’altres podran assistir-hi, si són bibliòfils i residents fora de Barcelona.

               Cada any, un dels dotze serà designat per fer el catàleg dels seus llibres o col·lecció bibliogràfica, el qual catàleg haurà d’ésser ben complet i amb el màxim de detalls interessants de cada exemplar de la col·lecció.

 

carnet XII

 

               Heus ací els noms dels dotze: comtessa de Vilardaga, pel referent a la història del vestit i a modes;

comtessa vilardaga 1

 

(En el Museu del Disseny de Barcelona)

Ramon Miquel i Planas, per la història del llibre;

ramon miquel y planas

Lluís Escobet, per cançoners, romancers, llibres d’Hores i art oriental; Epifani de Fortuny, per Kempis (imitació de Jesucrist);

epifani de fortuny

 

Manuel Rocamora, per teatre i cartolines de visita; Gustau Gili, per edicions i relligadures modernes

guatavo gili

domenech carles toldra

; Domènec Carles-Tolrà, per Història de Catalunya; Josep Maria Carles-Tolrà, pel referent a rellotgeria; Oriol Martorell, per llibres del segle XVIII; doctor Roca y Bellver, per “goigs”; Eduard Zaragoza, per monografies, i Josep Rodergas, per varis.

              Article en el Setmanari Il·lustrat El Borinot, nº 164,13 gener 1927, pp.10.

rodergas

 

               “ El coleccionismo de libros incluye buscar, localizar, adquirir, organizar, catalogar, exhibir, almacenar y mantener cualquier libro que sea del interés de un coleccionista individual. El amor por los libros es llamado bibliofilia, y aquél que gusta de leer, admirar y coleccionar libros es llamado bibliófilo. La bibliofilia es también llamada en ocasiones bibliomanía, pero no debe ser confundida con el desorden obsesivo-compulsivo que recibe este nombre y que se caracteriza por la excesiva acumulación de libros.

el coleccionista de libros

               El verdadero coleccionismo de libros se diferencia de la posesión de libros al azar y de la acumulación de libros para leer. Podría decirse que comenzó con las colecciones de manuscritos ilustrados encargados por la élite de Borgoña y Francia en particular, que se popularizó en el siglo XV. Felipe el Bueno, duque de Borgoña, tuvo la mayor colección privada de su época, con cerca de 600 volúmenes. Con la llegada de los tipos móviles, el precio de los libros comenzó a bajar, y el coleccionismo de libros recibió un aliciente muy particular en Inglaterra y otros lugares durante la Reforma, cuando fueron desmanteladas muchas librerías monásticas y sus contenidos fueron destruidos.

biblio gutenberg

 

Bíblia de Gutenberg

               El coleccionismo de libros puede ser un hobby sencillo y económico. Existen millones de libros nuevos o usados y miles de librerías, entre las que también se cuentan librerías virtuales como Amazon. Sólo los coleccionistas adinerados poseen las grandes rarezas: la Biblia de Gutenberg y el First Folio de Shakespeare, por poner dos ejemplos, son famosos y extremadamente invaluables. Los coleccionistas promedio pueden recoger obras de un mismo autor, primeras ediciones de autores contemporáneos u obras de un tema específico. El precio de los libros puede variar según la demanda de dicho título, el número de copias disponibles y el estado en que se encuentran”.

               Article: “Tipos de Colecciones Parte 26… Libros”, de Francisco Soler, en el vlok Mis chupitos del mundo ( Blog de un coleccionista).

http://www.mischupitos.com/

 

first folio 1 ed 1623

First Folio (1623)

 

Read Full Post »

“ La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, en el bibliòman, una malaltia aguda portada fins al deliri, ha escrit Charles Nodier… Del sublim al ridícul només hi ha un pas. Del bibliòfil al bibliòman només hi ha una crisi. El bibliòfil es torna sovint bibliòman quan el seu ‘esprit’ decreix o quan la seva fortuna augmenta, dos greus inconvenients als quals les persones més decents són exposades; però el primer és molt més comú que l’altre”.

nodier el bibliómano

 

El col·leccionista en general ( i el bibliòfil per tant) és individualista, almenys mentre constitueix la col·lecció. En casos extrems, el seu goig fóra tenir un exemplar que fos ell sol a posseir. Però sense arribar a aquest exclusivisme, persisteix, en el bibliòfil de pura sang, un cert egoisme que costa molt de desarrelar. Si uns quants bibliòfils s’asocien és per millorar cada un la seva col·lecció. Tard o d’hora, però, els millors d’entre ells tenen un gest magnífic: el de cedir a una biblioteca de la seva col·lecció, formada en llargs anys de sacrificis i de recerques, amb una vigilància alerta a totes les subhastes i tots els catàlegs i freqüents visites a les llibreries de vell, les més a propòsit per a la tertúlia. Així la seva tasca abnegada esdevé útil a tots. Quan aquesta donació és feta en vida, no hi ha potser altre sacrifici tan heroic.

A despit de tot, el sol fet de preservar uns quants bells llibres de la destrucció és prou meritori per passar per alt totes les febleses inherents a la bibliofília, ja que aquesta per ella mateixa pren categoria elevada i eleva el seu adepte”.

 Article : “Els XII” de Just Cabot, a La Nova Revista de 15 de març de 1928, pp. 256-263, trobat a  Càtedra Màrius Torres.

la nova revista nº 1

 

“ ¿Es necesario subrayar, aunque más no sea al margen, los libros raros? En teoría, una copia perfecta, si no es intonsa, debe tener márgenes amplios, debe ser blanca y las hojas deben crujir entre los dedos. Una vez, sin embargo, compré un Paracelso de escaso valor como objeto de anticuario, porque se trataba de un solo volumen de la primera edición de la ópera omnia compilada por Huser entre 1589 y 1591. Si la obra no está completa, ¿ dónde está el placer?

paracelsi

 

 Se trata de un libro cosido y encuadernado en cuero de época, con el lomo en relieve, con un color uniforme de las hojas no obstante su edad, con firma manuscrita en el frontispicio, atravesado desde la primera hasta la última página por un subrayado rojo y uno negro, con notas al margen contemporáneas al texto, con títulos en mayúsculas rojas y florilegio latino del original alemán. El objeto es bellísimo: las notas se confunden con el texto impreso y a veces lo hojeo por el placer de volver a vivir la aventura intelectual de quien, en calidad actual de testigo, lo ha marcado con sus propias manos.

Todo ello es signo, entonces, de que la bibliofilia es amor del obejto-libro, pero también de su historia, como atestiguan los precios de los catálogos que privilegian algunas copias que, aunque imperfectas, llevan la marca de la posesión. Quienquiera que se precie de bibliófilo desea el libro más bello que jamás haya sido impreso, la Hypnerotomachia Poliphili, de Francesco Colonna, 

hypnerotomachia 1

 

y la desea perfecta, sin manchas y sin apolilladuras, con márgenes amplios y, si fuese posible, con tablas que se desdoblan, como me aseguran que existe todavía en algún lugar. ¿ Pero qué no haríamos nosotros y los anticuarios si supiésemos que circula una copia con densas notas de James Joyce escritas en gaélico? No vayan a creer ahora que, confiando en la futura valoración durante los próximos siglos de mi copia de la Hypnerotomachia, ha de agitarme una hybris tan descabellada como para querer arruinarla con un simple bolígrafo. Pero admito que, si me toca estudiar con un libro raro, me atrevo a hacer anotaciones al margen y con lápiz, lo bastante delicadas como para que un día puedan borrarse con la goma, y eso me ayuda a sentir el libro como una cosa mía. ¿ soy, por lo tanto, un bibliófilo o un bibliómano?.”

 Article:”Confesiones de un bibliófilo”, d’Umbeto Eco en El Cultural.es del diari El Mundo, el día 23 de maig de 2001.

 

exbloguisquadrat2

Read Full Post »

carles rahola

 

“Citarem ràpidament algunes d’aqueixes víctimes il.lustres del llibre, enc que només sigui per a l’exemplaritat dels qui, desconeixent el seu valor i la seva transcendència, senten envers ell, en la seva tristíssima ignorància, indiferència o menyspreu.

 De l’abat Claudi Goujet ( 1697-1767), historiador, es conta que va morir de pena, després d’haver venut, per atzars de la vida, la seva biblioteca, en la qual havia arribat a reunir pacientment deu mil volums.

richard brunck

 

El filòleg Ricard Brunck (1729-1803), que es va veure obligat a despendre’s dels seus llibres, es posava a plorar cada cop que algú citava alguns dels seus autors dilectes.

De la Bedoyère havia aconseguit aplegar, durant vint anys, una col.lecció de llibres i estampes de la República francesa, i va haver de vendre-la. Penedit d’haver-se’n desfet, sold va poder recuperar-la després de tants sacrificis, que s’ha dit si varen ésser la causa de la seva mort.

Gaupil, professor de botànica a París, va morir de desesperació en veure la seva biblioteca saquejada per la multitud; la multitud de tots els pobles i de tots els temps, que, en dies de revolta, ha destruït tresors bibliogràfics acumulats pels segles. El mateix va esdevenir a Calmet du Rascel, que, en la revolució del 1831, va veure els seus llibres impíament llançats al Sena.

També es conta del savi italià Urceu que, després d’haver treballat una nit en la seva biblioteca, va oblidar-se d’apagar la llàntia, i el foc va destruir els seus papers i els seus llibres. Ell va llençar-se en mig de les flames per a salvar-los, i acabat va fugir errabund pels boscos…

Conegut és el cas de Lanwers, que passava tota mena de privacions per a poder enriquir la seva biblioteca, i la mort va trobar-lo amb l’esguard fix en els seus llibres: no havia volgut despendre’s d’un sol per a canviar-lo per un tros de pa.

 RAHOLA, Carles: L’amor al llibre i els grans amics del llibre, Tallers Gràfics de la Casa de Misericòrdia, Girona, 1928, p. 16.

 

 

“ El Mercader de Láminas: es aquel que compra libros antiguos con el fin de extraer las ilustraciones, venderlas y vivir de ello. Tras de si va dejando cadáveres de libros ya desfallecidos y disminuyendo el número de ejemplares vivientes. Su alegría es nuestra tristeza. ¡ Lloremos por un Quijote ilustrado por Doré¡.

Bestias Libreras: el término ‘bestias libreras’ fue expelido por la prodigiosa mente de Ramón G. de la S. para designar lo innominado. Lo más extremo en el planeta de los viejos libros. Estas bestias, como alguna de las del Apocalipsis, están en un ser-no ser; así que las ha habido, y puede que quede alguna. Bestia librera fue don Marcelino Menéndez Pelayo. También lo fue el ínclito abogado y político Francisco Silvela que, después de ver agarrotar a su última cliente, retiróse al amparo de quince mil volúmenes, antes de pasar definitivamente ad patres. Otra bestia librera fue el Marqués de Jerez de los Caballeros, calificado de ‘único bibliófilo español’ por el malicioso ‘Bibliophile Jacob’. 

paul lacroix

 

Su tremenda biblioteca, en la que falleció a resultas de una caída cuando intentaba extraer un volumen de la quinta estantería, subido en una endeble escalera, cayó en poder del magnate norteamericano Huntington y, por ende, a la Hispanic Society, en una tragedia que el propio Menéndez Pelayo comparó a la pérdida de las colonias. El carácter del Marqués fue tildado por sus contemporáneos de munificiente y, a la vez, mezquino. Entre nuestros contemporáneos hay algunas bestias libreras que no se comoverían ni ante la 

catilina salustio ibarra

 

posesión de un ejemplar del Salustio impreso por Ibarra, del que se dice que es la joya de la imprenta española. Esos tales, para quienes la primera edición del Romancero Gitano, con la orteguiana tipografía de la revista de occidente es causa de tanta emoción como la posesión de un ejemplar autógrafo de Lafuente Estafanía o Pérez y Pérez. Así pues, ante el devoto emocionado se ha oído decir:’ No me diga¡. Así que… ¡ una primera de Juan Ramón¡,… ¡ vaya, vaya¡’ … seguido de una risa infernal. En último lugar, mencionaremos la absoluta heterodoxia de los pirómanos de libros, bien sean aquellos cenobitas salvajes que acabaron con la biblioteca de Alejandría, o más modernamente los mozos de las SA, o los ideologizados golfos de tea y gasolina que convirtieron en cenizas magníficas bibliotecas en la España de la segunda República. Podemos llegar aún más cerca en el tiempo con el recuerdo de alguna de aquellas nuestras abuelas que, en pillándote leyendo un libro, te lo arrancaban de las manos y lo entregaban a las llamas de la cocina. Al final, los libros resultan ser amados con un amor sin medida que, como toda pasión, causa víctimas”.

 Article:”Pequeña patología de bibliófilos, bibliómanos y bestias libreras”, en el vlok Misoginia y libertad de Juan Castellano.

Read Full Post »

teixidor1

               “ Vells i nous, tots els llibres són una medicina, i ara no recordaré els mérits que han proclat personatges cèlebres de tots els rams de les ciències i les arts. No els recordaré perquè n’hi ha d’aquestes lloances que aprofiten el llibre, la lectura, sigui nova o vella, per atacar altres mitjans i advertir-nos dels perills que amenacen el cervell dels més joves, sobretot el perill de la dispersió i sobretot els mitjans més moderns, que fa poc era la televisió i ara són els ordinadors i els móbils. Els llibres no necessiten atacar ningú per defensar-se, es defensen molt bé sols. I recordem que no fa pas gaire també ens advertien – hi ha gent que encara ho fa – , dels perills de la lectura i de la perniciosa influència de molts llibres, que solien ser precisament els més influents. Molts llibres han estat cremats, condemnats, prohibits, estripats, censurats, corregits, calumniats, difamats, escopits, reescrits, blanquejats, permesos només amb el nihil obstat eclesiàstic o l’”imprímase” de caire militar de la censura política…, i els seus autors han seguit la mateixa sort, la mateixa mala sort; exiliats, condemnats, excomunicats, perseguits, insultats, calumniats… i alguns també cremats. Molts editors i llibreters els han seguit en el sacrifici pel fet d’haver confiat en un autor, en un llibre que no han volgut sacrificar a l’altar de les forces repressives. El llibre d’ocasió ha donat aixopluc a aquests perseguits, els ha conservat, gràcies a l’ofici dels llibreters, i així la majoria d’aquests llibres que no havien d’arribar al públic, s’han salvat gràcies a la seva feina, a la seva vocació de mitjancers i portadors de cultura. Sempre queda algun exemplar extraviat a les lleixes de les llibreries d’ocasió. I els llibreters ho fan amb tota naturalitat. I és que potser no cal tanta intencionalitat

                Emili Teixidor,en el Pregó de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de l’any2007.

elogiodellibro4

               “ Quien ama el libro, toma en la mano, con un sentimiento de pacífica familiaridad, el objeto que lleva este nombre, impreso sobre papel y encuadernado en tela, cuero o pergamino. Lo siente como si fuera una criatura, que se honra y se cuida, feliz de su concreción material. No sólo constituye para él un medio para conseguir un objetivo, aunque sea el más espiritual, sino algo plenamente perfecto en sí mismo, lleno de múltiples significados y capaz de dar en abundancia.

               Al verdadero amante del libro se le reconoce desde el momento en que lo coge de la estantería, lo abre, lo hojea y lo vuelve a dejar en su sitio.”

               Romano Guardini: Elogio del libro, Ed. Encuentro., Madrid., 1998.

Digitalitzat a http://www.aquiseencuaderna.com/taller%20de%20libros.html, vlok que val molt la pena, com a mínim, una ullada. ( per aprenents i no aprenents).

elogiodellibro2  elogiodellibro3

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »