Mercat de Palau, el que queda, o quedava.
“ Al carrer de la Diputació ( Balmes-Aribau), al darrera la Universitat i formant passadís amb el reixat, existeix des de 1967 el MERCAT DE LLIBRES “ANTONI PALAU”, que aplega ( aplegava) vint pavellons aparellats i és la continuació de les ‘barraques’ de Sta. Madrona, que desapareixeren del començament de la Rambla de Santa Mònica en direcció a les drassanes, amb motiu de la reforma del sector i per a donar espai a una prolongació del ‘metro’.
Un altre dia farem l’historial d’aquell mercat, interessant i pintoresc, on anava tothom i on s’iniciaren llibreters, alguns força coneguts, que després s’establiren en diversos indrets de la ciutat.
Unes vacants produïdes recentment a les casetes han permès que siguin ocupades per gent inèdita i jove, amb ganes de treballar. I la veritat és que es nota la seva presència. Aquesta aportació de sang nova, sempre que tots els firaires contribueixin, podria capgirar l’ensopiment actual. Algú ens demana recomanar als lectors que hi vagin sovint, que incloguin aquest mercat en les rutes que segueixen per comprar llibres. Hi trobaran, és clar, i en abundància, els inevitables ‘saldos’ o restes d’edició ( moltes vegades aprofitables), però al mateix temps exemplars no corrents i qui sap si quelcom més. És qüestió d’un xic de sort i sobretot, avui com sempre, de tenir paciència i de disposar del temps necessari per a dedicar-se a l’esplai, certament aconsellable, de recercar llibres”
Revista de Llibreria Antiquària, nº 1, p. 33.
Mercat Palau – Fotografia de Marcel Albet Guinart
“ Debe ponerse atención al distinguir al bibliófilo del bibliómano. El bibliófilo no se desprende de la idea de que los libros son para leerse. El bibliómano les da otros usos: los lleva consigo como si fuesen talismanes, se pasa horas contemplando sus encuadernaciones, sus ilustraciones, sus portadas. Hay quien dice que incluso se prosterna frente a ellos, en silente adoración, dentro de ese templo chino que nombra biblioteca. Los bibliómanos no son todos iguales. Hay numerosas subdivisiones. Algunos se ocupan únicamente de libros intonsos; otros de libros impresos en negras o en cursivas; otros más de primeras ediciones; y los hay que sólo se dedican a las encuadernaciones curiosas o famosas; mientras que algunos más se dedican a la colección de temas específicos. Todos coinciden, empero, en que el mérito intrínseco del libro es secundario en comparación con su valor mercantil y su escasez excepcional”.
“El biblioclasta inglés” de William Shepard Walsh,a A Handy-Book of Literary Curiosities, J.B. Lippincott Co., Philadelphia, 1892, citat a Jaime Moreno Villarreal, De bibliomanía, Un expediente, Univ. Veracruzana, México, 2006, pp. 219.
Biblioaprenent 