“En introduir-se la impremta a Catalunya, els llibreters anaren tot seguit de bvracet amb els estampers, de la qual cosa sorgí el llibreter-estamper. El llibre imprès donà de seguida molta feina a la Inquisició, la qual va perseguir aferrissadament els autors, impressors i llibreters que publicaven i expandien obres conceptuades contràries al dogma. Antoni Ramon, (à) Corró, llibreter de la Generalitat de Catalunya, el dia 9 de febrer del 1489 fou condemnat per la Inquisició a ésser estrangulat i cremat per heretge junt amb la seva muller Joana. El 13 de març del mateix any, el fill dels anteriors, Joan Corró, davallava del cadafal després d’hever-se reconciliat, commutant-se-li la pena de mort per la de presó temporal. En Joan Ça Coma, ‘llibratarium sive bibliopola morabatur in vico S. Dominici’, fou també condemnat per haver editat l’obra Visió delectable, del batxiller Torra. La impressió i propagació d’aquesta obra, segons opinió de l’erudit Sanpere Miquel, fou potser una temeritat, si es té en compte que la Inquisició maldava llavors per establir-se a Barcelona. Com sigui que en Ça Coma, de més a més d’ésser llibreter de prestigi, era home acabalat, es pogué fer escàpol. Condemnat però, en rebel·lia, fou cremat en efígie i hom li segrestà els béns. Segons escriu Miquel González i Sugrañes en la seva Història dels Antics Gremis, el notari Pere Miquel Carbonell, que ho fou de la Inquisició, conta el cas de diversos llibreters que foren condemnats a ésser exposats a la Catedral, el cap cobert amb la mitra dels heretges, i vestits amb túniques infamants on hi havia pintada la llegenda:’Heretica provitas qua defecerant’, i tancats després a presó perpètua. Com es pot veure, èsser llibreter comportava aleshores greus trencacolls”.
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfila barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.13-14.
“ La hostilidad hacia los libros ha acompañado su evolución histórica. Se ha llegado a acuñar el término bibliocausto para referirse a masivas destrucciones y se ha utilizado la palabra memoricidio para aludir a los estragos bibliográficos encaminados a borrar determinadas memorias. Aunque la tradición devastadora de libros y bibliotecas se puede remontar a la época Sumeria, las más recientes barbaridades en ese terreno son el bibliocausto nazi en 1933, el bibliocausto y memoricidio en la antigua Yugoeslavia durante la pasada década de los noventa, con la simbólica destrucción de la biblioteca de Sarajevo, o el bibliocausto y memoricidio de Irak, propiciado por la intervención estadounidense en aquel país. Pero afortunadamente han sido mucho más importantes las actitudes de amor hacia los libros. En nuestra lengua se han creado términos como libracos o librejos para aludir a ellos de forma despectiva o bibliofobia para definir el odio a las obras escritas. Mas palabras como bibliofilia, bibliolatría, bibliología, bibliomanía, bibliotecnia, bibliotecología o biblioteconomía son buena muestra de la atracción que han provocado, del interés que hoy despiertan.
Una muestra más de amor a los libros es la existencia de los ex libris, que marcan una huella personal del propietario en alguna de sus partes. El Diccionario de la real Academia presenta en su edición de 2001 la siguiente definición:’Etiqueta o sella grabado que se estampa en el reverso de la tapa de los libros, en la cual consta el nombre del dueño o el de la biblioteca a que pertenece el libro’. Aunque hay precedentes en diversas culturas, puede afirmarse que hasta el comienzo de la imprenta en el siglo XV no empezaron a desarrollarse los ex libris como los conocemos hoy. En el XIX se extendieron, sobre todo en los países más avanzados culturalmente, pero fue a comienzos del siglo XX cuando su desarrollo se intensificó de manera significativa”.
Article:”Obras de arte para marcar la posesión de los libros”, de Esther Almarcha Núñez-Herrador e Isidro Sánchez Sánchez, del Centro de Estudios de Castilla-La Mancha.