“Com la majoria de les llibreries de segona mà, teníem diversos límits. Vam vendre màquines d’escriure de segona mà, per exemple, i també segells – segells usats, clar. Els recol·lectors de segells són una raça estranya, silenciosa, similar a la del peix, de totes les edats, però només del sexe masculí; Les dones, pel que sembla, no veuen l’encant peculiar d’engomar trossos de paper de colors en àlbums. També vam vendre horòscops setmanals compilats per algú que va afirmar haver anunciat el terratrèmol japonès. Estaven en sobres tancats i mai no vaig obrir un d’ells, però la gent que els va comprar moltes vegades va tornar i ens va dir com havien estat “veritables” els seus horòscops. (Sens dubte, qualsevol horòscop sembla “veritable” si et diu que ets altament atractiu per al sexe oposat i que la teva pitjor falta és la generositat). Vam fer un bon negoci en llibres infantils, principalment “deixalles”. Els llibres moderns per a nens són coses força horribles, especialment quan es veuen en la massa. Personalment, prefereixo cedir a un nen una còpia de Petrenius Arbiter que una de Peter Pan , fins i tot Barrie sembla vilà i saludable en comparació amb alguns dels seus posteriors imitadors. A l’època de Nadal passem deu dies de febre lluitant amb targetes i calendaris nadalencs, que són coses tedioses per vendre, però un bon negoci mentre dura la temporada. Em va interessar veure el cinisme brutal amb el qual s’aprofita el sentiment cristià. Les vendes de les empreses de targetes de Nadal solien recórrer els seus catàlegs des de juny. Una frase d’una de les seves factures s’adhereix a la meva memòria. Va ser: “2 doz. Jesús Infantil amb conills”1.
Però la nostra principal línia secundària era una biblioteca de préstecs: l’habitual “llibreria barata sense dipòsit” de cinc o sis-cents volums, tota la ficció. Com els lladres de llibres han d’estimar aquestes biblioteques! És el delicte més senzill del món demanar préstec d’un llibre a una botiga per aconseguir-ho, treure l’etiqueta i vendre’l a una altra botiga per fer un xíling. Tanmateix, els llibreters generalment consideren que els va millor tenir una certa quantitat de llibres robats (solíem perdre al voltant d’una dotzena al mes) que espantar els clients allunyant-los exigint un dipòsit.
La nostra botiga estava exactament a la frontera entre Hampstead i Camden Town, i vam ser freqüentats per tot de tipus, des de baronets fins a conductors d’autobusos. Probablement els nostres subscriptors de la biblioteca eren una secció transversal justa del públic de lectura de Londres. Per tant, val la pena assenyalar que de tots els autors de la
nostra biblioteca el que va sortir millor era Priestley? Hemingway? Walpole? Wodehouse? No, Ethel M. Dell, amb Warwick Deeping un bon segon i Jeffrey Farnol, hauria de dir, en tercer lloc. Les novel·les de Dell, per descomptat, són llegides únicament per dones, però per dones de tot tipus i edats, i no, com es podria esperar, només per les solteres melancòliques i les dones grasses dels estancs. No és cert que els homes no llegeixin les novel·les, però és cert que hi ha branques completes de ficció que eviten. En termes generals, el que es pot anomenar la novel·la mitjana -la cosa normal, bona-dolenta, Galsworthy-and-water que és la norma de la novel·la anglesa- sembla que només existeix per a les dones. Els homes llegeixen les novel·les que és possible respectar, o històries de detectius. Però el seu consum d’històries de detectius és excel·lent. Un dels nostres subscriptors al meu entendre va llegir quatre o cinc relats de detectius cada setmana durant més d’un any, a més d’altres que va obtenir d’una altra llibreria. El que més em va sorprendre va ser que mai va llegir el mateix llibre dues vegades. Pel que sembla, tota aquesta espantosa torrentera d’escombraries (les pàgines que es llegeixen cada any, calcularia, cobria prop de tres quartes parts d’un acre) es va emmagatzemar per sempre en la seva memòria. No va prendre cap notícia dels títols ni dels noms d’autor, simplement donant un cop d’ull a un llibre ja sabia si l’havia tingut.
- Dues dotzenes = 24. Les targetes de Nadal es venien en paquets d’una dotzena o dues dotzenes (podria ser d’aquest exemple), i normalment presenten l’infant Jesús, de vegades amb animals al seu voltant. És una breu descripció del disseny de la targeta.
Bookshop Memories, George Orwell, 1936.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El e-book es una mierda.
En el año 2000, el novelista Stephen King lanzó su nuevo libro, Riding the Bullet, en formato digital: era el primer escritor famoso que se atrevía a editar un libro que solo se podía leer en ordenadores. Arrasó: se despacharon cuatrocientos mil ejemplares en menos de veinticuatro horas y el exceso de demandas bloqueó el acceso a la web. Desde ese momento, teóricos, intelectuales, expertos y chatarreros se apresuraron a firmar en las atalayas mediáticas, muchas de ellas impresas en papel, la sentencia de muerte de la edición tradicional. Mientras tanto, una legión de geeks y cuñaos armados con dispositivos electrónicos se dedicaban a soltar a diestro y siniestro frases como ‘ mi e-reader es más pequeño que tu libro de papel pero lleva dentro seis mil libros. Chínchate’. Vale, pero… ¿ cuántos de esos libros vas a leer a la vez? ¿ Cuántas vidas te hacen falta para leerlos todos? Y, sobre todo… ¿ se trata de buenos libros? A estos apologistas de las maquinitas les traían sin cuidado estas preguntas, y se pasaron los tres primeros lustros del siglo profetizando el apocalipsis de la industria editorial y la multiplicación de los iPad y los e-books.
Han pasado los lustros y las profecías no se han cumplido. Las ferias del libro siguen consagradas al papel. Los editores aseguran que ‘la penetración del libro digital es aún minoritaria’, mientras nuevas editoriales crecen como setas contra viento, marea, Amazon y Kindle. Y, por supuesto, los escritores superventas continúan editando en papel.
Ahí está, sin ir más lejos, Koji Suzuki, el Stephen King japonés, autor del best-seller The Ring, que en 2009 publicó su nueva novela, The Drop, en rollos de papel higiénico. El experimento funcionó y se despacharon ochenta mil ejemplares en un mes. Porque es mucho más limpio leer en papel, aunque sea de váter, que en un cachivache electrónico. Lo dijo más claro Juan Manuel de Prada: ‘El libro electrónico no ha cuajado porque, bueno, es na mierda leerlos, vamos a ser serios y dejarnos de rollos, pues no hay ni punto de comparación, como todo el mundo sabe’.
Article: “ Apología del papel” de Luis Landeira, en el Jot Down Magazine, núm. 22 de març de 2018, p.81-82. https://www.jotdown.es/2021/05/apologia-del-papel/
Biblioaprenent 